pobler | 20 Gener, 2008 17:05 |
No conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació.(Miquel Mas Ferrà)
Per Miquel Mas Ferrà, escriptor.
El teatre modern a Mallorca
El mes de gener de l'any 1974 ja feia un bon grapat d'anys que coneixia en Miquel López Crespí. De fet em seria molt difícil precisar la data en què vaig ser presentat a aquest madur combatent, probablement per algú que devia rodolar pel triangle format entre la Plaça de Santa Eulàlia, el Bar Brussel·les i el Bar Bosch. Però en qualsevol cas el dia 20 de gener del 74 el recordo especialment perquè va ser justament aquell dia quan vaig poder esbrinar aspectes de la seva personalitat que en van confirmar la dimensió dels seus esquemes cívics i socials. Jo, moments abans, havia passat per un quiosc i, sense haver mirat ni les portades dels dos diaris que havia comprat, vaig pujar al seu pis del carrer Antoni Marquès. M´obrí la porta, m´oferí cafè i va fer un cop d'ulls a un dels diaris.
- Mira, he guanyat el Ciutat de Palma de teatre -mormolà, sense perdre ni un àpex de la seva serenitat. Servirà per anar de viatge -afegí, inhalant una espessa xuclada de tabac de pipa.
Aquest va ser el seu esplai. Perquè instantàniament deixà els diaris i em parlà de projectes clandestins que considerava molt més imperiosos que haver guanyat el premi més prestigiós de les lletres illenques.
He considerat vàlid rescatar aquesta anècdota de la memòria perquè la vida literària d´aquest home de combat, es cabdal en la seva existència -malgrat que alguns dels seus adversaris afirmen que gairebé s'hi guanya el pa i el companatge- i arriba ben clarament al concepte de l´ofici d´escriure pavesià. I aquest ofici que tant estima, tanmateix, per a ell, mai no ha arribat a assolir la transcendència que com a lluitador, activista o, senzillament, com a persona, ha assolit l´altre caire, el que realment l'instiga a mantenir-se en una pugna constant contra qualsevol forma de submissió als poders establerts. I la raó és simple a més no poder: ha posat aquest ofici, tan bell i tan turmentós alhora, al servei de l'esperit que Gramsci establí als Quaderni dal carcere i a Letteratura e vita nazionale.
Seria bo creure que, sempre i en qualsevol cas, la dignificació de l'intel·lectual, l´adscripció a una determinada causa, l'anàlisi constant i crític, el voler sospesar el difícil equilibri que s'estableix entre l'art i el compromís, s´acompleix amb una veritable i imparcial honestedat. L´ambient que ens envolta, aquesta constant en voler mercantilitzar qualsevol estímul que prové de les expressions de l´art, la vulgarització dels conceptes i la reducció dels seus postulats objectius a uns exponents gratuïts i de nul·la repercussió en la vida quotidiana, és un paradigma de configuració tan clàssica que és implícit en totes les cultures de qualsevol àmbit de la nostra civilització. El dogmatisme i la demagògia, eines sovintejades pels palafraners del poder, o l´acatament i la submissió, han configurat reductes inquietants la manipulació dels quals Ernst Fischer, Lucien Goldmann o George Lukacs n'ens han deixat estudis de gran erudicció.
Per aquest entorn, precisament, ha vogat la literatura de Miquel López Crespí. I és que, parlant clar i planer, el perniciós esperit fenici dels poders mediàtics, les grans fusions editorials i els poderosos mercaders de l'art -però no únicament aquests, anem amb compte!- han aconseguit mixturar barroerament els conceptes convencionals del valor d'us i del valor de canvi en l'art i la literatura, arribant a un grau tan alt de mediocritat ambiental que potser ens hauríem de traslladar als penosos episodis del feixisme o de l'estalinisme per trobar antecedents encara més contundents.
Personalment, no conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació. És com si l'autor, nafrat i de retorn de moltes guerres, ja desconfies fins i tot d´aquells que li eren més pròxims, dels antics lluitadors a la mateixa trinxera, aliats escadussers extraviats en el fragor del camp de batalla. I és que té la facultat, l'autor, de preveure tantes escletxes, en torn del seu territori, del paratge inhòspit on ha anat a raure -esdevingut un setge- que desconfia tant dels seus manifests enemics naturals com d'aquells companys de viatge de variat pelatge, infautats com pregoners de la llibertat, que sota la denominació de progressistes han derivat vers posicions molt pròximes a una subtil variant de conformisme iconoclasta.
L'estilet que usa disecciona escenes de la vida diària des de qualsevol perspectiva, usant tots els recursos estilístics que permet una escenificació. Penetra en les curvatures sinuoses del cos social i fa supurar a l'organisme impureses purulentes. A cops, aquestes vísceres, transportades tan a prop dels angles de visió, produeixen repulsió, com si fossin petites porcions d'impudícia ideològica. Vegeu-ne una mostra:
"SARA: ...un milió de momificats revolucionaris dels anys seixanta, amb el llibre de Mao Zedong a la mà, rebent emocionats el Papa en el Camp Nou... hi havia també, com una bella desfilada d'àngels els milicians morts a la guerra del trenta-sis pujant al cel cantant cançons d'en Julio Iglesias...
'JOAQUIM: ...vaig veure els antics companys de la revolta cobrant amb sang el preu de la seva traïció...".
Quan estava escrivint aquesta darrera transcripció he contemplat per televisió les escenes de l'assalt al Parlament de Belgrad. I el meu magí s'engresca i rememora les imatges recents de Polònia, de Romania, i la més llunyana de totes: les fotografies en blanc i negre de l'assalt al Palau d'Hivern tsarista. Aleshores faig encaixar moltes idees esparses que m'ha ofert aquest llibre. Idees que tanmateix han de perdurar malgrat només sigui per fer una punxada constant a les consciències que manifesten una marcada tendència a condormir-se en una atmosfera de lleugeresa narcòtica, d'un metzinós individualisme benestant. I és que al poder, amics meus, a tots els poders que s'alcen sobre l'individu i atorgant-se la seva representació malden per sotmetre'l, aquesta mena d'obres els fan nosa i no poden evitar palesar una manifesta incomoditat. Aquest és, potser, un dels mèrits per seguir confiant en els literats i en la literatura.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-II-01)
Mas Ferrà, Miquel. Presentació del llibre Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2000)
pobler | 20 Gener, 2008 07:24 |
La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials". (Miquel López Crespí)
El teatre català experimental. El meu primer premi Ciutat de Palma (i II)
Palau Vivot. La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials.
En arribar a casa, abans d'anar a veure en Vidal Folch en el lloc on ens havíem de reunir -amb altres companys i soldats, militants del PSUC i altres grups antifranquistes- vaig passar per casa. Hi havia una nota de la direcció del diari feixista Baleares (encara portava en primera plana el jou i les fletxes!) demanant que em posàs en contacte amb ells. Com podeu imaginar, era tanta la nostra ràbia contra el feixisme, la dreta terrorista que havia assassinat tants patriotes i marxistes (i anarquistes i republicans i... tants i tants homes i dones valuosos) que vaig rompre a l'instant la convidada per a anar a fer l'entrevista.
A l'endemà, amb la informació i entrevistes fetes a tots els guanyadors, sota un titular que deia "Premio de teatro: Miguel López Crespí, difícil de localitzar", un text de la direcció deia, justificant no haver pogut trobar l'autor guardonat: "Lo aparentemente fácil a veces se convierte en lo más dificil. El ganador del premio de Teatro, vive en Palma, hasta se puede decir que cerca de la Redacción. Miguel López Crespí, autor de la obra premiada, Autòpsia a la matinada, tiene su domicilio en la calle Antonio Marqués núm. 38, 3º de nuestra ciudad.
'Pero aún así, ayer, una vez conocido el fallo del jurado, fue imposible localizar al Sr. López Crespí, quien, para complicar todavía más el trabajo del periodista, no tiene teléfono en su domicilio. Todas las visitas a su piso de la calle Antonio Marqués resultaron infructuosas. Tampoco dió resultado un recado que le dejamos escrito, rogándole se pusiese en contacto con nosotros" (Baleares, 18-I-75, pàg. 4).
En aquell mateix moment de la concessió del Premi de Teatre Ciutat de Palma (gener de 1975), quan nosaltres, fervents i il.lusionats lluitadors per la llibertat, ens negàvem a establir el més mínim contacte amb la premsa del feixisme, altres, els "exquisits", els que "mai no s'embrutaren contagiant amb la realitat els seus escrits", ja feia dècades que s'havien anant enriquint col.laborant -i ben activament- amb els assassins i opressors del nostre poble. Em referesc a aquells (una minoria, per sort) que, fent d'advocats dels sindicats feixistes, essent regidors dels ajuntaments franquistes (ajuntaments, ben cert, no elegits democràticament pel poble), anaren creant les bases d'una riquesa material que, amb els anys, els permetria fer una obra "no contaminada" pels esquitxos de la lluita del nostre poble per la seva llibertat. Allà ells, amb la seva consciència... si és que en tenien! Nosaltres estiguérem -i estam!- allà on en cada circumstància ens han portat les nostres idees d'igualtat, lluita per la independència del nostre poble i per una societat més justa, on no existesqui l'explotació de l'home per l'home.
Més endavant, malgrat la victòria obtinguda, malgrat els reconeixements i felicitacions d'amics i membres del gremi de la ploma, el cert és que per algun indret s'havia filtrat que l'autor guardonat (qui signa aquest article) era un escriptor "difícil", "conflictiu". Jo crec, ara passats els anys, que s'escampà arreu -i això era perillós en una societat somorta i conservadora com la nostra- que el guanyador era un destacat militant revolucionari. Cal tenir en compte que, avui dia, vint anys i escaig després dels fets que narram, ser d'esquerres, no haver-se embrutat les mans amb la politiqueria barata, encara fa aflorar la ira i la ràbia de la pesta dretana i feixista que ens envolta.
A l'any 1975 (i potser ara mateix, a l'any 1996, quan escric aquesta tercera part de L'Antifranquisme a Mallorca [1950-1970]) no era gaire presentable anar pel món amb l'etiqueta de lluitador antifeixista. El cert és que Autòpsia a la matinada tengué molts problemes (pagant l'edició l'Ajuntament de Ciutat!) per a editar-se. Per l'Editorial Moll tenien molts compromisos; en Luis Ripoll (no sé qui em recomanà que anàs a parlar-hi) em mirà com a esperitat, sense entendre res de res. Finalment, mitjançant les gestions de l'amic Joan Perelló -l'excel.lent poeta de Campos-, que coneixia un jovenot anomenat Sebastià Roig (el fill de la Impremta Roig), el llibre pogué sortir a la llum pública.
El Teatre de la Revolta mallorquí continuava amb els seus acostumats entrebancs, no sols per a ser estrenat, sinó per a ser publicat. Era el "normal" dins de la nostra llastimosa situació teatral. ¿Cal dir al lector que, a hores d'ara, vint-i-sis anys després de ser guardonada amb el Premi Ciutat de Palma de teatre, aquella Autòpsia a la matinada, homenatge a tots els estudiants de l'Estat morts en la lluita per la llibertat, continua sense estrenar?
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 19 Gener, 2008 17:47 |
La música pop s'avança a la revetla i omple la plaça d'Espanya
La cantant mallorquina Chenoa fou l'actuació estrella del concert
Festes de Sant Sebastià
La cantant mallorquina Chenoa fou l'actuació estrella del concert
J.A.R. Palma.
L'emissora musical 40 Principales Mallorca presentà la gran festa pop dins del programa de festes de Sant Sebastià 2008 amb un ample repertori musical que conclogué amb la mallorquina Chenoa i que congregà un fervorós públic, sobretot jove. Ahir vespre la plaça d'Espanya s'omplí de públic adolescent per presenciar l'actuació d'alguns dels artistes que triomfen en les llistes d'èxits i, sobretot, de la seva admirada Chenoa, que estava previst que començàs la seva actuació cap a les dotze del vespre.
A les 21.00 hores compareixien els presentadors de la gala per donar pas a la primera de les actuacions, la de l'artista local Álex Manga, que interpretà tres temes del seu repertori. Després tocà el torn a Aurora Vàzquez, que va enlluernar el públic amb la seva veu i simpatia. Els Tanga Team posaren la nota d'humor a la vetlada amb el seu èxit Ponte Tanga.
Al tancament d'aquesta edició, Cristina Esteban, David Tabaré, Melocos, Diego Martín i els malaguenys Efecto Mariposa havien de continuar atiant l'ambient per preparar el públic per a l'actuació estrella del concert: una espectacular Chenoa que repassaria els temes dels seus darrers treballs.
Diari de Balears (19-I-08)
EU té tota la raó del món quan afirma que l'"Operació Chenoa" engegada per Maria Antònia Munar "supera tots els límits del folklorisme". Ara bé, la presidenta del "vertader Govern de Mallorca" té una virtut que sempre li hem reconegut: s'ha especialitzat en posar nerviosa tota la classe política de les Illes i vos puc ben assegurar que ho aconsegueix d'una manera clara i llampant. Tot l'hi serveix. I la presidenta del Consell té encara més virtuts: ens sap entretenir a la perfecció amb sortides inesperades que animen el somort panorama polític quotidià. En el fons, i ho hem de confessar ben sincerament... què faríem els comentaristes polítics sense les seves moratòries, les baralles amb benestar social, la lototrot o l'"Operació Chenoa" de torn? Maria Antònia Munar ha obert la boca i ja tenim tots els mitjans de comunicació en marxa, uns lloant, els altres atacant la nova iniciativa per eclipsar el contrari. Si en la política actual serveix qualsevol cosa per arribar amunt... per què ens hauríem de queixar si la presidenta vol encoratjar una allota que aspira a triomfar en la música? (Miquel López Crespí, febrer de 2002)
"Operació Chenoa" (un article de febrer de 2002)
EU té tota la raó del món quan afirma que l'"Operació Chenoa" engegada per Maria Antònia Munar "supera tots els límits del folklorisme". Ara bé, la presidenta del "vertader Govern de Mallorca" té una virtut que sempre li hem reconegut: s'ha especialitzat en posar nerviosa tota la classe política de les Illes i vos puc ben assegurar que ho aconsegueix d'una manera clara i llampant. Tot l'hi serveix. I la presidenta del Consell té encara més virtuts: ens sap entretenir a la perfecció amb sortides inesperades que animen el somort panorama polític quotidià. En el fons, i ho hem de confessar ben sincerament... què faríem els comentaristes polítics sense les seves moratòries, les baralles amb benestar social, la lototrot o l'"Operació Chenoa" de torn? Maria Antònia Munar ha obert la boca i ja tenim tots els mitjans de comunicació en marxa, uns lloant, els altres atacant la nova iniciativa per eclipsar el contrari. Si en la política actual serveix qualsevol cosa per arribar amunt... per què ens hauríem de queixar si la presidenta vol encoratjar una allota que aspira a triomfar en la música?
O potser sí que haurem de queixar-nos quan les qüestions de què tracta són tan greus, per bé que les aparences siguin tan grotesques.
Vejam. L'afer Chenoa presenta algun vessant en què la coneguda capacitat de Munar per al viratge adquireix dimensions espectaculars. Tothom deu recordar les declaracions contra la immigració i el control de població fetes per Munar l'estiu de l'any passat. Aleshores la presidenta maldava contra els "nous mallorquins" que amb la seva fastigosa presència podien posar en perill la història i tradicions de Mallorca. Munar demanava un control estricte d'aquesta gernació de "moros, sudaques i forasters" que "convertiran l'illa en una terra de pobres". La consellera Fernanda Caro i multitud de collectius socials criticaren públicament aquestes "grans aportacions" a la nostra convivència diària. Qui signa aquest article, preocupat per l'avenç de l'extrema dreta, recorda que li demanà humilment un canvi d'assessors d'imatge i que tornàs a centrar-se com el passat.
Bé, han passat els mesos i ja tenim el resultat d'aquella reflexió que li demanàvem els progressistes. Un resultat prou inquietant, d'altra banda. Convertir una persona en símbol representatiu d'una collectivitat significa crear models, exemples a seguir. L'allota en qüestió, Chenoa, viu a Mallorca com podria viure a Burgos (això sí: amb ensaïmades i butifarrons pel mig). Si la presidenta Munar considera que això és modèlic i constituiex un exemple digne de seguir fins a l'extrem que aquesta persona ha d'esser un símbol de Mallorca, el missatge que la presidenta Munar llança als ciutadans d'aquesta illa és que l'immigrant fa molt bé de no integrar-se.
D'altra banda, faríem bé de demanar-nos quina mena d'interessos culturals ni de valors ètics hi ha en vincular la "dignificació" de Mallorca amb un programa televisiu presentat en clau de reality-show (en l'onada del monstruós Gran Hermano) i que té com a columna vertebral l'esperit de competitivitat en nom de l'èxit comercial.
Amb l'"Operació Chenoa", defensant una simpàtica noia que té per nom Laura Corradini i Falomir, Maria Antònia Munar accepta públicament que els "nous mallorquins" poden estar a l'avantguarda de la defensa de la mallorquinitat. És un avenç polític i ideològic considerable que tots els seus crítics haurien de reconèixer. No solament s'ha "centrat" en qüestions de racisme sinó que ha deixat endarrere els sectors progressistes i ara, amb tan lloable campanya d'integració i suport, s'ha collocat a l'esquerra de l'esquerra. Mai més ningú no podrà dir que la presidenta s'ha deixat portar per determinades influències lepenianes. Crec que hem de ser objectius en les nostres apreciacions. Acceptar com a mallorquina Laura Corradini i Falomir és una decisió d'abast històricouniversal que demostra la comprensió, l'acurat tractament del problema nacional als Països Catalans i l'extremat tacte polític de la nostra classe política.
Però no acaben aquí els encerts de Maria Antònia Munar. Avui matí he trobat pel carrer un hoteler amic meu que anava una mica esperitat amb tot l'embalum de l'"Operació Chenoa". L'hoteler em deia: "Ja ho veus que és de viva la presidenta. Amb quatre euros ha fet més per promocionar Mallorca que Celestí Alomar amb els desset milions de pessetes que costaren les croquetes de Madrid!". No vos descobriré cap secret si dic que l'hoteler considera qualsevol possible reducció en el nombre de turistes que ens arriben com un atac personal a la seva butxaca. És per això mateix que adora els nostres reis, els artistes, Maria Antònia Munar, Chenoa i totes les personalitats que puguin ajudar a portar més gent a les llles.
Però qui anava vertaderament cappiu era un altre company, un professor del PSM, que caminava pel carrer de Blanquerna amb cara de prunes agres. "Ja hi tornam a ser!" -m'ha escomès, de seguida que m'ha ullat. "Tots els diaris són per a ella i això que aquesta alloteta encara no ha guanyat el Festival representant a Espanya! M'ha convidat a fer un tallat en el bar que fa cantonada amb el carrer Antoni Marquès i, més trist que un ca atupat, ha continuat: "Ha organitzat la campanya com de costum. Ningú no en sabia res en el Consell. Durant tot el dia ha tengut entretinguts els nostres consellers que ja s'ensumaven alguna cosa. Malgrat això no hi ha hagut forma de descobrir res. Quan ens hem adonat ja hi havia quaranta televisions, ràdios, revistes, diaris, la premsa del cor... Era impressionant com dirigia l'"Operació"!! Amb el telèfon a la mà, donant ordres aquí i allà. Talment com si s'entrenàs per a les properes eleccions. Ja podem preveure el que a partit d'ara s'endevindrà! Guanyi o no guanyi a Tallin Laura Corradini, ja et pots imaginar la plaça de braus plena de joves de gom a gom i Maria Antònia Munar donant la volta, amb un ram de flors a la mà, saludant la gent amb una gran rialla de satisfacció als llavis. Els joves eren un sector estratègic que hauríem d'haver guanyat nosaltres! Ara ja té les persones majors, els caçadors, els amants de la lototrot... i per si encara mancàs alguna cosa... ens roba els joves! Perdrem la batalla de Palma, ho veig ben clar".
Però el que no sap el meu amic del PSM és que Maria Antònia Munar no ha acabat aquí la seva campanya de promoció dins del món de la joventut. Una de les secretàries del Consell (i que en el passat militava dins de l'OEC, amb Mateu Morro i Antoni Mir) m'ha explicat que la presidenta vol ajudar a solucionar els problemes de la joventut mallorquina de bon de veres. Estar a l'avantguarda de la promoció de l'"Operació Triunfo" de Televisión Española només ha estat el començament del que pensa fer. Munar ha descobert que els afeccionats a la música, els nombrosos grups nostrats que volen tocar rock, ball de bot o música ètnica no tenen un miserable lloc d'assaig. En tota Mallorca no hi ha un edifici amb un parell de sales per a practicar amb els seus instruments. Ni quatre cadires de bova tenen els nostres joves! Imaginau els centenars d'allots i allotes que no poden somniar en triomfar just perquè no disposen cap local per a poder tocar música en condicions! Però a partir d'ara tot serà diferent. Copsada aquesta urgent necessitat d'ajudar el jovent, la propera decissió del Consell Insular de Mallorca serà trobar una sala gran, adequar les habitacions per assajar (un constructor amic li ha dit que no val tant bastir una nau en el Polígon, rehabilitar un casal en el centre de Ciutat).
"Serà una despesa insignificant", ha dit a l'arquitecte que ja dissenya el projecte. "Els nostres grups de ball de bot, aquells que volen tocar rock, els amants de la música ètnica sempre han fet mostra de la seva mallorquinitat... Qui millor que el Consell per ajudar-los?".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 19 Gener, 2008 12:57 |
Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)
El teatre català experimental. El meu primer premi Ciutat de Palma (I)
Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".
El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.
El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.
El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.
En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.
Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...
D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).
Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.
Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.
En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.
L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.
Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 19 Gener, 2008 07:39 |
Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època. (Miquel López Crespí)
La nostra Mallorca: homenatge a Maria Fornés.
Ha mort Maria Fornés Vich, esposa i companya de Pere Capellà (Mingo Revulgo). Amb ella mor una part essencial de la nostra història personal i col·lectiva. A poc a poc, aquella Mallorca que bastí a través dels segles les nostres senyes d'identitat desapareix engolida pel no-res d'aquesta postmodernitat sorgida de tantes i tantes renúncies culturals i polítiques.
Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època.
A començaments dels anys setanta Maria Fornés Vich confessava a Gabriel Janer Manila (vegeu Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls, pàgs. 148-154): «Un dia es presentà a Montuïri en Manuel Sanchis Guarner. Havia preguntat a algú de Ciutat com podia localitzar en Pere i li digueren que habitava devers Montuïri. Havien estat tancats plegats a Alcalà i s'estimaven molt. Nosaltres, feia alguns temps que havíem posat una fideureia i el va trobar amb les mans plenes de pasta. Li va dir: 'Què fas?' 'Faig fideus', li va respondre en Pere. 'Per què no escrius? -continuà dient en Sanchis Guarner-. A la meva entrada, hi viuen alguns elements d'una Companyia de comèdies i els en parlaré'». Per aquí, amb aquest diàleg entre dos expresidiaris dels camps de concentració feixistes (en Pere Capellà, amb les mans plenes de farina, i en Sanchis Guarner) comença la renovació del teatre mallorquí, malauradament truncada per la sobtada mort de Mingo Revulgo.
Pere Capellà i Maria Fornés són un exemple de parella enamorada, d'estreta compenetració intel·lectual. En la citada entrevista que li fa fer Gabriel Janer Manila hi ha munió de records que ho expliquen a la perfecció. Quan Mingo Revulgo escrivia una nova obra de teatre, el primer públic que tenia era Maria Fornés. La seva opinió era decisiva per a tirar endavant qualsevol projecte del gran autor algaidí. Maria Fornés recorda l'anada a Palma en bicicleta de Pere Capellà, l'alegria que tengueren quan una companyia teatral acceptà representar la primera obra de Mingo Revulgo: «Havíem quedat que, si li anava bé, quan tornaria, es posaria a pegar crits de baix de Sa Costa, i tocaria el timbre perquè jo el sentís. Només sé que va cridar molt, quan tornava, prop de les dues o les tres de la matinada, i estava satisfet perquè li havien assegurat que tendríem un èxit».
El 7 d'octubre de 1950 Catina Valls i el seu germà estrenaven Sa madona du es maneig de Pere Capellà. La crítica (Heredero Clar a La Almudaina del 8-IX-50) destaca la dignitat, el bon tacte, l'esperit de renovació que representa aquest nou teatre mallorquí.
Tothom coincideix a destacar que Pere Capellà sap tractar com pertoca els temes relacionats amb la pagesia: «de lo que antes era un tópico, un tópico nauseabundo, el autor de Sa madona du es maneig, con unas enormes dotes de observación y grandes disposiciones, ha sabido hacer algo vivo, humano, lleno de picardía, algo, en suma, que huele a verdad». La Almudaina li reconeix «sus dotes de observador, su facilidad para el diálogo, su ingenio e incluso su habilidad de hombre que conoce el oficio».
Però no tot eren flors i violes en aquella època. Martí Mayol Moragas, en la mateixa obra de Janer Manila, deixa veure a les clares el món d'enveges que envoltà, fins al dia de la seva mort, l'antic defensor de la República. Explica Martí Mayol: «En Cela també anava al Riskal, i arribà a sentir-ne parlar tant de teatre regional que un dia es va treure: 'El teatro regional es una mujer que está en cinta...' I tothom li reia les bromes. A en Pere Capellà, com el posaren, fins que va esser mort..! Llavors, ben aviat tot foren alabances».
Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): «El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada.
La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...». I Antoni Serra (Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després, Última Hora, 30-VI-1979): «Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia 'teatro regional', sinó senzillament teatre».
Encara avui hom té mal d'explicar aquest sobtat èxit teatral (i les consegüents enveges de què parla Martí Mayol) d'un home que ha perdut la guerra i tot el món d'il·lusions de la joventut. O potser per això mateix! Qui sap si aquesta força vital, aquesta autenticitat, li ve de saber-se derrotat i que l'única possibilitat que té al davant, si vol sobreviure, és aferrar-se al que sigui, i aquest «al que sigui» és, quan Sanchis Guarner toca a la porta de Pere Capellà i Maria Fornés Vich, escriure. Com explica Llorenç, el seu fill a Mallorca teatre (pàgs. 11-26), Mingo Revulgo sempre ha estat fidel a aquesta Mallorca esclafada, capolada per la dreta. Des del front de Madrid, aquest home, el combatent que posarà els primers maons de la renovació teatral mallorquina, escriu: (a Mallorca Nova): «Mallorca. Altre temps, lluny d'ella, el seu nom em sonava com una nota sentimental, però sempre alegre. Ella em guardava totes les rialles de ma joventut, els meus amors i els meus millors afectes; també el record d'alguna tragèdia íntima, que no aconseguia posar-me l'ànima trista. Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres».
La mort de Maria Fornés Vich, el record sempre present de Pere Capellà (Mingo Revulgo) en la nostra consciència, ens ha fet pensar en tot el que perdem amb la seva desaparició. Només desitjam per a les futures generacions de mallorquines i mallorquins un amor fins a l'eternitat com el que es tengueren Maria Fornés i Pere Capellà. I, per a la nostra cultura, un compromís tan ferm a les seves arrels nacionals i socials com el que practicà l'antic combatent per la República i la llibertat.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-IV-2002)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 18 Gener, 2008 17:19 |
REUNIÓ PER AL PROPER DIMARTS, DIA 22 DE GENER, A LES 20 HORES, A LA MATEIXA SEU DE LA UOB (Avinguda de Mèxic, nº2, 2ª, de Palma, Polígon de Llevant, cantonada Manuel Azaña)
Concert en pro de la protecció de l´entorn de la Real i contra la construcció de l´hospital de Son Espases
Companyes i companys:
A la reunió d'ahir, amb la presència de representants de diverses entitats, es va avançar en el projecte de concert en pro de la protecció de l'entorn de La Real i contra a construcció de l'hospital de Son Espases.
Es varen concretar els següents punts:
1. Davant possibles dificultats per fer-ho dissabte dia 23 de febrer, s'avançaria a divendres 22 del proper mes de febrer, entre les 20,00 i les 23,30 hores, aproximadament.
2. El lloc on es faria és, a falta de vist i plau definitiu, el Monestir de la Real (pati exterior)
3. Ja hi ha una llista de quatre grups musicals, de gent compromesa que, de manera desinteressada, participarien en l'acte.
4. Per combatre el possible fred, es tindrien previstos una sèrie de foguerons (en recipients controlats, és clar).
5. Malgrat sigui realitzat a un recinte privat, es lliuraria comunicació de l'acte a Delegació del Govern, i es garantirien els serveis habituals en actes com aquest. 6. La UOB aportarà un canó de projecció d'imatges.
7. Les diverses entitats que així ho vulguin, podran instal·lar paradetes dins o aprop del recinte.
8. Per avançar en tot això, ES CONVOCA UNA NOVA REUNIÓ PER AL PROPER DIMARTS, DIA 22 DE GENER, A LES 20 HORES, A LA MATEIXA SEU DE LA UOB (Avinguda de Mèxic, nº2, 2ª, de Palma, Polígon de Llevant, cantonada Manuel Azaña).
NO HI FALTEU !!
Salut
La lluita contra l´Hospital de Jaume Matas i del PP
EM FA MAL EL COR (IV)
Per Aina Calafat, portaveu de la Plataforma Salvem la Real
Legislació europea incomplida en la construcció del nou hospital:
Directiva 2000/60/CE que obligava a “preservar las zonas protegidas” on hi estava inclosa la zona de ca n’Espases des de l’any 1994.
Directiva europea COM (2004) 472: “Por su parte, los Estados miembros han desarrollado planes o estrategias de protección contra las inundaciones, así como mapas de riesgos de inundación.”; l’ajuntament de Ciutat havia fet cas a aquesta directiva europea i s’havia fet l”ESTUDI HIDROLÒGIC DELS TORRENTS DEL TM, TÍTOL: IV ZONAS DE PROTECCIÓN, NÚM. DE PLANOL 36, DATA JULIOL DE 1994, AUTOR J.M. PÉREZ RIBAS ESCALA 1: 10.000”; però d’aquest estudi s’ha fet desaparèixer la zona de ca n’Espases en el període de la tramitació del Pla Territorial i de la Xarxa de zones inundables. No oblidem que l’Atles de zones Inundables, es feu amb informació de l’ajuntament governat pel PP i el segon document s’enllestí governant el mateix partit (2004), temps abans ja s’havia decidit políticament el canvi d’ubicació hospitalària; fet confirmat per l’escrit del regidor d’urbanisme Javier Rodrigo de Santos (23/11/2005).
Directiva 2007/60/CE: en el considerando nº 12, diu: “...es necesario estipular la elaboración de mapas de peligrosidad por inundaciones y de mapas de riesgo.....incluida la información sobre fuentes potenciales de contaminación del medio ambiente a consecuencia de las inundaciones...” (els tràmits burocràtics han alterat el mapa de risc a ca n’Espases)
En el considerando nº 14 diu: “....los planes de gestión del riesgo de inundación deben centrarse en la protección y preparación .., así como medidas para prevenir y reducir los daños a la salud humana....”.(Al futur hospital hi haurà emmagatzemats productes tòxics i perillosos).
L’article 2 reconeix com inundació “..las corrientes de agua intermitentes del Mediterráneo...” (zona de ca n’Espases). I reconeix l’existència de risc.
En l’article 6 hi entra la zona de ca n’Espases amb la catalogació de probabilitat “alta” de risc si es té en compte la legislació espanyola (Ley 10/2001, Real Decreto Legislativo 1/2001, Real Decreto 378/2001 i Resolución de 31 de enero de 1995-Secretaria d’Estat d’Interior).
L’article 10 estableix que els estats posaran a disposició del públic l’avaluació preliminar del risc d’inundació i fomentaran la participació activa de les parts interessades.
Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)
Son Espases: Toni Roig en el record
Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.
Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.
No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 18 Gener, 2008 08:00 |
La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)
Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí
Festes de Sant Antoni 2008
Per Mateu Morro, historiador
Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.
Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.
He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.
Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.
Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.
Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.
Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.
En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.
Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.
En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.
Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.
No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.
Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.
En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.
Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.
La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.
La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.
I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.
Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.
Sa Pobla (13-I-08)
pobler | 17 Gener, 2008 19:13 |
És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua dels Països Catalans. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats". (Miquel López Crespí)
La situació cultural. El poder polític i la cultura
El poder polític, malgrat que a primera vista i per a un observador despistat sembli un poder aliè al fet literari, no ho és tant ni ho ha estat mai. No importa que anem a repassar els clàssics de l'anàlisi de la superestructura del sistema. ¿Qui no recorda els estudis de Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat de classes, sobre la funció concreta de la política, la religió catòlica i el Vaticà!, en la conformació del món cultural d'un país?
No importa recórrer als clàssics per a copsar l'estreta relació entre determinats intel·lectuals promocionats pel poder polític i aquest mateix poder polític. Si ens fixam atentament com funciona el repartiment dels diners dels pressuposts de cultura o analitzam quin escriptors són promocionats pels poders fàctics culturals, aquell o aquella que el poder "consagra", constatarem com, sovint, en un parell de mesos, es creen o es proven d'enfonsar determinats valors literaris. Amb el suport del poder polític, amb la insistència mediàtica, amb la promoció contínua que comporta esser sempre al costat de les autoritats acadèmiques, institucionals; amb una intel·ligent utilització dels premis que "consagren" i que tothom sap a qui aniran abans que es lliurin públicament; amb l'edició de les obres completes; amb barra lliure per a organitzar trobades de promoció literària, festivals de poesia, exposicions literàries controlades; per a repartir espais televisius, manar en les principals revistes subvencionades; amb un exèrcit de servils que lloa cada dia qualsevol cosa escrita pel personatge a promocionar pel poder i amb quatre medalles institucionals, aquests, els endollats de ministeris i conselleries de cultura, universitats i altres indrets des d'on els poders fàctics culturals exerceixen el seu domini, són convertits en els "únics" escriptors possibles. Ho podem constatar diàriament veient la llista dels autors inclosos en determinades col·leccions literàries, les exposicions pseudoobjectives, els viatges de promoció a l'estranger, les obres subvencionades... basta saber llegir les informacions que surten cada dia als diaris o ens arriben per correu, a casa nostra. És molt senzill constatar el control interessat que qui mana exerceix damunt el món cultural. I el poder, sigui aquest de dretes o d'esquerra, sigui la banca o una institució, un gran grup mediàtic o un grup editor, sempre té servils a les ordres, oportunistes que saben estar a recer de qui paga i comanda.
Són personatges vius, ràpids i actius com un depredador que va de caça. No perden oportunitat. Saben que acostant-se a qui exerceix el poder ells faran carrera i, de rebot, ajudaran a fer-la a tots els amics de la seca confraria. Ho hem vist en el passat i ens hem adonat que amb els anys la situació no ha mudat gaire. Desapareixen uns personatges però sempre n'hi ha uns altres de disposats a servir els que tenen la paella pel mànec.
Cal dir que aquest control de la cultura pel poder polític i els comissaris neoparanoucentistes, malgrat que és bo de conèixer si un pertany al món de la cultura i porta dècades veient el desolador panorama que descrivim, és molt mal d'esbrinar per part del públic en general. El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua dels Països Catalans. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats.
Bé, aquestes retxes només anaven enfocades a ressaltar les injustícies culturals que es poden fer quan es manegen els pressuposts públics i quan, més que una visió àmplia i lliure de la cultura, vas pel món amb les ulleres del prejudici cultural i polític.
Imagín, i basta llegir qualsevol història seriosa de la literatura i l'art, que sempre i en qualsevol època i circumstància el poder ha fet el que ha volgut amb els diners i amb la promoció de qui considera útil per als seus interessos. Però que el domini del poder sobre la cultura hagi estat una constant de les classes dominants a través de tota la història de la humanitat no vol dir que no analitzem, comentem i, en la mesura de les nostres possibilitats, provem de combatre aquesta tendència tan perniciosa.
És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit.
Ciutat de Mallorca (29-III-06)
pobler | 17 Gener, 2008 13:29 |
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt. (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i els Premis Ciutat de Palma
Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.
Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.
Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.
Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.
Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta, una època en la qual ja portava algun temps fent de corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó i el mateix Gerard Matas que, en aquell temps, també musicava els poetes catalans. Cap a finals dels seixanta vaig començar les meves col·laboracions literàries a les pàgines de cultura del diari Última Hora. Tot plegat, la col·laboració a la premsa, el fet de treballar a diverses llibreries, l´herència familiar, amb un oncle que havia conegut Miquel Costa i Llobera, les amistats juvenils, els contactes amb Josep M. Llompart i altres escriptors mallorquins, m´anaren decantant cada vegada més envers el conreu, primer, del teatre i, posteriorment, de la poesia, la narració curta i la novel·la. A sa Pobla, l´exemple diari d´un escriptor de la vàlua d´Alexandre Ballester també fou decisiva per a anar consolidant les meves primeres inquietuds culturals. L´Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll a començaments dels anys seixanta; les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que coordinava el meu bon amic Jaume Adrover; la militància en organitzacions clandestines antifranquistes, van condicionant aquells primers escrits. Són els anys que aprofundim en l´obra dels clàssics catalans, espanyols i estrangers, i en bona mesura ens consideram hereus del mestratge de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Gabriel Alomar. Ens sentim prou identificats amb l´obra de Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet i el mateix Josep M. Llompart. Record que anava a mostrar els meus primers escrits a Josep M. Llompart, al despatx que tenia a l´Editorial Moll, en el carrer Torre de l´Amor. Va ser ell que encoratjà molts dels autors de la generació literària dels setanta.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Els Ciutat de Palma recuperen la participació d’abans de ser bilingües
La xifra d’originals s’ha triplicat en novel·la i duplicat en poesia
F.MARÍ. Palma.
El Teatre Principal de Palma acollirà enguany l’entrega dels premis Ciutat de Palma 2007, que en aquesta edició han recuperat les dades de participació del 2004, abans que el Consistori popular hi introduís el castellà.Després de la polèmica d’anys enrere envers els premis literaris, sembla que ara tornen a la «normalitat». Així, el nombre d’obres presentades per als premis Llorenç Villalonga de novel·la i Joan Alcover de poesia s’han triplicat i duplicat, respectivament, respecte de l’any passat. Així ho confirmà ahir la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma, que féu públiques les xifres de participació al certamen.
En total, s’hi han presentat 27 obres en la categoria de novel·la, mentre que l’any passat foren 8; i 58 texts opten al premi Joan Alcover de poesia, 31 més que el 2006. Pel que fa als premis de nova creació, com el d’animació independent, la regidora de Cultura, Nanda Ramon, ho qualificà «de gran èxit», ja que s’hi han presentat 101 obres de procedències ben dispars. «Hem rebut treballs de França, Canadà, Jerusalem, Suïssa i Brasil», aclarí Ramon. Un jurat farà una preselecció de les obres presentades, que després passaran a mans d’un nou jurat que determinarà el guanyador. Entre aquests es troben els directors Fernando Rodríguez Trueba i Agustí Villaronga. L’altre guardó novell és el de crítica literària, aquest cas en bilingüe, que ha reunit fins a 16 participants, sis treballs fets en català i la resta en espanyol.
D’altra banda, fins a vint-i-set artistes opten al premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’arts plàstiques, dotat amb 18.000 euros. Un jurat ha fet una primera selecció dels 197 dossiers presentats al certamen. Entre els finalistes destaquen la presència d’artistes coneguts com Rafel Bestard, Jaume Simó Sabater i Mercedes Laguens.
Cultura també féu públic ahir el nom de les tres persones guanyadores de les beques d’investigació, dotades amb 6.000 euros. Gabriel Juan Galmés ha obtingut la beca de cultura popular pel treball Poesia popular en la premsa ciutadana del XIX. En l’àrea de ciències naturals s’ha becat Virginia Rodríguez i Marina Matas per Les sargantanes de la murada; i en l’àrea d’humanitat,s Carme Colom ha obtingut la beca per l’estudi La indumentària femenina a Palma a través de la fotografia (1840-1913).
Diari de Balears (6-XII-07)
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... (Miquel López Crespí)
Els Premis Ciutat de Palma i Nanda Ramon
Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.
Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.
Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.
Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.
Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó...
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(13-XI-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
pobler | 17 Gener, 2008 07:57 |
Els protoliberals espanyols com Jovellanos, Cabarrús o els “afrancesats” que donen suport a la Junta Central que fa costat a Napoleó contra l´Espanya imperial i clerical, representen, amb totes les contradiccions que vulgueu, l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat, la noblesa parasitària i el poder de la Inquisició comença ja en el segle XVI amb la introducció i traducció de certs tractats luterans. (Miquel López Crespí)
L´Ajuntament de Palma, Nanda Ramon i l´Any de Jovellanos
L´Ajuntament de Palma ha declarat l´any 2008 “Any Jovellanos” en commemoració del dos-cents aniversari de l´alliberament de Gaspar Melchor de Jovellanos del seu captiveri a Mallorca. La regidora de Cultura Nanda Ramon ha informat als mitjans de comunicació que l´Ajuntament de Palma prepara nombroses exposicions il·lustratives del personatge i la seva època, edicions de llibres i cicles de conferències.
Recordem que Jovellanos era un il·lustrat espanyol i, segurament, per la seva actuació política i per la seva obra, el més important de tota aquella colla (Aranda, Campomanes, Olavide, Floridablanca, Cabarrús...) que volgué fer avançar l´endarrerit estat espanyol mitjançant l´eina insubstituïble de la cultura i la creació de les infraestructures culturals i econòmiques que permetessin el progrés científic, tècnic i econòmic de la societat del seu temps. Autor d´una nombrosa obra literària i de gran quantitat d´estudis de caràcter pedagògic, econòmic, jurídic i polític, Jovellanos aportà igualment la seva intel·ligència a les traduccions, a la investigació de la problemàtica econòmica i cultural d´Astúries, a la botànica, i féu importants aportacions a la modernització del pensament progressista espanyol de finals del segle XVIII i començaments del XIX.
Per copsar la importància del pensament i l´obra de Gaspar Melchor de Jovellanos ens hauríem de situar en la seva època, en les dificultats que tenien les idees de la Il·lustració per a sembrar la llavor a l´estat espanyol. El control polític, econòmic i cultural de les classes dominats damunt el poble és aclaparador. Basta estudiar a fons el llibre d’Ignacio Fernández de Castro De las Cortes de Cádiz al Plan de Desarrrollo: 1808-1966 (París, Ruedo Ibérico, 1968) per a copsar-ho en tota la profunditat. Existeixen ordres severíssimes que prohibeixen l´entrada dels llibres científics i filosòfics. El mateix Jovellanos serà condemnat, desterrat a Mallorca per la camarilla de Carles IV i la Inquisició amb l´acusació de ser lector d´aquest material considerat “dissolvent”. Se l´acusa d´haver-se trobar en el seu domicili un exemplar del Contracte social de Rousseau. El cert és que Jovellanos va ser condemnat per haver criticat l´escandalós aprofitament personal dels recursos de l´estat per part de Godoy, amant de l´esposa del rei Carles IV, la famosa, per les seves aventures amoroses, Maria Lluïsa de Parma. Ho explica l´historiador Tristán de la Rosa en el llibre España contemporánea. Siglo XX (Barcelona, Ediciones Destino, 1972). L´excusa va ser la lectura dels llibres prohibits, però el cert era que havia caigut en desgràcia davant la reina a conseqüència de les critiques fetes al seu amant.
En aquella època, el concepte “llibres prohibits” englobava gairebé qualsevol volum que no fos referent a vides de sants i beats. La filosofia, la ciència en totes les seves vessants, la història, fins i tot l´estudi de determinats llibres de botànica, arquitectura o medicina eren considerats “sospitosos” de propagar idees “dissolvents”. Podem trobar una documentació i una informació exhaustiva d´aquella època -–regnats de Carles III, Carles IV i Ferran VII-- , de la dificultosa introducció de les idees de la Il·lustració a l´estat espanyol en la imprescindible obra -- una autèntica enciclopèdia! -- de Richard Herr España y la Revolución del siglo XVIII (Jérez de la Frontera, Aguilar de Ediciones, 1964).
Si volem aprofundir en el pensament dels il·lustrats espanyols del segle XVIII, d´homes de la vàlua de Gaspar Melchor de Jovellanos, haurem d´aprendre a viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, situar-nos en les coordenades espanyoles de finals del segle XVIII i començaments del XIX. Els protoliberals espanyols com Jovellanos, Cabarrús o els “afrancesats” que donen suport a la Junta Central que fa costat a Napoleó contra l´Espanya imperial i clerical, representen, amb totes les contradiccions que vulgueu, l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat, la noblesa parasitària i el poder de la Inquisició comença ja en el segle XVI amb la introducció i traducció de certs tractats luterans.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-I-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 16 Gener, 2008 18:28 |
Las encuestas de los medios afines al PSOE dejan a Izquierda Unida sin grupo parlamentario
InSurGente.- Tanto la encuesta aparecida en el diario Público como la del Grupo Prisa no otorgan a IU buenas perspectivas en las próximas elecciones. La desvelada esta mañana en la Cadena SER no deja lugar a dudas, IU podría quedar lejos de obtener grupo parlamentario propio, ya que alcanzaría apenas un 3,5% de votos. Como ven, se trata de medios amigos de la línea pro-PSOE que encabeza Gaspar. De tener razón el sondeo, será que el electorado, para votar fotocopia prefiere el original. La estrategia de que estos datos sirva al otrora electorado de IU para que se anime y vaya a votarlos, no parece que resulte esta vez dada la trayectoria socialdemócrata de esta IU.
En el primer pulsómetro del año, además , IU baja medio punto en intención de voto, hasta un 3,5%, CiU obtiene un 3%, ERC un 1,5% y el PNV un 1,4%.
La incertidumbre económica parece ser el motivo principal de esta situación, ya que aparece como primer motivo de preocupación de los ciudadanos, seguido del terrorismo, el paro y la vivienda.
La mayoría cree que ganará Zapatero.
Pese al acercamiento en intención de voto, el 58% de los españoles cree que ganará Zapatero, frente a un 22% que cree que vencerá Rajoy. El 47% de la población prefiere que el presidente repita. En cuanto a la valoración de los líderes, Zapatero mantiene su 5,2, mientras que Rajoy mejora cuatro décimas, hasta un 4,2.
En relación al enfrentamiento que mantienen Iglesia y Gobierno, el 46% de los ciudadanos cree que el Ejecutivo está respondiendo a los obispos de manera apropiada, mientras que el 65% considera incorrecta la actitud de la jerarquía eclesiástica.
La encuesta ha sido realizada por el Instituto Opina mediante entrevista telefónica asistida por ordenador a 1.000 españoles mayores de 18 años. El margen de error es de 3,10%.
Web Insurgente
Biel Barceló, va advertir ahir a Esquerra Unida que si deixàs de dependre de Madrid no només es podria reeditar el Bloc amb vista a les autonòmiques de 2011 sinó que es podria consolidar com a plataforma política. (Q. Torres, Diari de Balears)
Barceló condiciona la consolidació del Bloc el 2011 que EU talli amb Madrid
Diu que PSM i UM superaran les diferències per tenir veu al Congrés però descarta anar junts a Balears
Q.TORRES. Palma.
El PSM vol aprofitar la seva aposta per la coalició nacionalista a les generals per pegar un cop de timó al Bloc, la coalició autonòmica que manté amb Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana. El secretari general dels nacionalistes, Biel Barceló, va advertir ahir a Esquerra Unida que si deixàs de dependre de Madrid no només es podria reeditar el Bloc amb vista a les autonòmiques de 2011 sinó que es podria consolidar com a plataforma política.
Barceló avançà que, des de l'endemà de les eleccions generals del nou de març, el seu partit començarà a treballar per consolidar un Bloc nacionalista i progressista format només per «forces d'obediència mallorquina», tal com aprovà el seu darrer congrés, de maig de 2006.
Per això, advertí que una «opció estatalista» com Esquerra Unida s'hauria de «reconvertir» en una força d'obediència mallorquina per tal que el Bloc no fos només una coalició electoral sinó una força política com el Bloc Nacionalista Gallec, amb estructura pròpia i integrada per partits vius sense obediència estatal.
Tot i que ara es presentaran junts a les properes generals, Barceló descartà que el PSM i UM puguin presentar-se plegats a les autonòmiques de 2011, perquè cada força té el seu espai propi. En canvi, segons el dirigent nacionalista, amb vista al nou de març les «evidents» diferències ideològiques entre PSM i UM no resten credibilitat a la coalició nacionalista, perquè «l'objectiu comú és que les Illes Balears tinguin una veu pròpia al Congrés dels Diputats», que reclami major autogovern i millor finançament.
Barceló insistí que l'aposta del PSM pel front nacionalista no ha de suposar cap problema per mantenir la feina del Bloc a les institucions i afirmà que espera que la coalició nacionalista superi els 40.000 vots que aconseguí a les passades generals Progressistes, la candidatura integrada pel PSM, EU-EV i Esquerra. El secretari general del PSM reiterà que el seu partit ha fet tot el que ha pogut per integrar EU en el projecte, però «EU no ha volgut entrar» i «és legítim».
El nacionalista afirmà que aquesta serà una coalició de forces nacionalistes, però també de progressistes i ecolgistes, i subratllà la presència en el projecte d'Els Verds de Menorca. Al mateix temps, deixà clar que si la coalició obté l'escó, aquest no servirà per donar suport a una hipotètica investidura del candidat del PP, Mariano Rajoy, però tampoc no serà un xec en blanc per al del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero.
El màxim responsable del PSM mostrà la seva «satisfacció» per la decisió que dijous prengué el consell polític del seu partit -màxim òrgan de direcció entre congressos- d'autoritzar la coalició nacionalista, però no amagà que hauria volgut que la proposta -avalada per un 63% dels vots- obtingués més suports.
Així les coses, el PSM liderarà aquesta coalició amb l'actual senador autonòmic, Pere Sampol, i sufragarà el 85% del pressupost de la campanya.
Diari Balears (12-I-08)
Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda. (Miquel López Crespí)
Llamazares i la crisi d’Izquierda Unida (un article de l´any 2004) .
El paper de Llamazares i d'Izquierda Unida en les passades eleccions, donada la manca d'explicacions convincents del retrocés de la coalició en tots els indrets de l'estat espanyol (exceptuant el Principat), no deixa de ser "tràgic" com ell mateix declarava després de la desfeta al diari El País (16-III-04) "Tenemos un destino trágico. Ayudamos a derrotar el franquismo y ahora a la derecha". Llamazares es queixa que l'esforç del carrillisme (PCE) en la transició no tengué el resultats electorals esperats. L'any 1982 el vot considerat d'esquerra va anar a parar al PSOE que, amb prop de deu milions de vots, aconseguia una impressionant majoria absoluta mentre que el PCE davallava a un mínim de quatre diputats. Ben igual que ara mateix que ha passat a la quota mínima de cinc diputats. Izquierda Unida tampoc no ha capitalitzat cap dels moviments de protesta contra el PP. Malgrat només ha perdut 112.828 vots, per que fa a nivell d'escons, la davallada ha estat impressionant. Desapareixen els diputats de Còrdova, de Sevilla, de Màlaga, un de Madrid i l'històric d'Astúries, un escó que sempre havien aconseguit conservar. Ara, si IU vol tenir grup parlamentari propi haurà de ser amb l'ajut del PSOE. I si vol cobrar els ajuts electorals que li podrien correspondre haurà de comptar amb l'ajut dels vots del PSM, ERC i Verds que anaven en la coalició Progressistes per les Illes.
Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia. Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda.
Llamazares, abans de parlar del "destí tràgic" de la seva formació política, aquesta impossibilitat de capitalitzar les lluites dels pobles de l'estat per un món més just i solidari, hauria de fer una mica d'autocrítica del que ha estat la seva pràctica quotidiana aquest darrer quart de segle. Han estat massa abandonaments d'idees i principis. I si els hereus del carrilllisme no tenen o no volen tenir memòria històrica, el poble, els sectors de l'esquerra alternativa de la nostra societat, sí que en tenen. L'any 1982 passaren dels vint-i-tres diputats el 1979 a quatre. El desastre portà a l'abandonament de Santiago Carrillo i, posteriorment, a l'entrada d'aquest dins l'òrbita del PSOE. Lògic final amb absoluta coherència amb el que havia estat el paper del secretari general del PCE en temps de la restauració monàrquica.
És evident, emperò, que en els eleccions del passat 14 de març, la tendència envers el vot útil, la urgència de fer fora del Govern el PP, ha pesat moltíssim. El criminal atemptat de Madrid, les conseqüència de la intervenció al costat dels ianquis en la guerra d'Iraq, tot plegat, ha condicionat decisivament l'electorat progressista de l'estat espanyol. Emperò, la tendència al vot útil rere la qual Llamazares prova d'amagar el seu fracàs no ha operat, per exemple, en un partit també "minoritari": ERC. La pressió del vot útil no ha impedit a una organització tan ferotgement demonitzada com ERC d'experimentar un espectacular creixement en vots i en escons. Una acurada anàlisi d'aquest fet tan especial el podem trobar en el magnífic estudi de Félix Islandson que m'ha fet arribar la revista Ixent. Recordem que l'any 2000, ERC obtenia a escala estatal el 0,84% dels sufragis, mentre IU se situava en un 5,96%. Com diu el comentarista abans citat, en aquestes últimes eleccions ERC arriba al 2,54% (1,7 punts per sobre el 2000) i IU baixa al 4,96% (1 punt per sota del 2000). Al Principat ICV-EUiA aconsegueix un increment 'infinitesimal' de 0,08 punts, al mateix temps que ERC puja 10,31 punts! fins a situar-se en un percentatge de vots del 15,95%. Al País Valencià, lloc no gaire 'favorable' al dit partit i on, en el míting de València, els assistents van haver de patir la fustigació dels feixistes davant la passivitat policial, ERC multiplica per quatre els seus vots passant de 3.083 a 13.189. Durant el poc temps que ha format part del nou govern del Principat, ERC s'ha vist embolicada en el "cas Carod" i ha estat tirotejada amb tot tipus d'artilleria del més gruixut calibre. Espanta pensar el que podria haver passat en IU si hagués estat sotmesa a una pressió semblant. No obstant això ERC en surt més reforçada que mai.
L’”experiència” Izquierda Unida o la versió Esquerra Unida ha fet aigua arreu. En les eleccions europees (juny de 2004), amb només dos mil vots i busques a Palma i sis mil a totes les Illes, la formació que el carrillisme (PCE) es va inventar en un intent de dissimular els successius fracassos electorals acaba de ser rebutjada pel seu propi electorat. En el conjunt estatal, els hereus del carrillisme, d’aquells que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, l’autodeterminació i el socialisme acaben d’assolir els seus mínims històrics. Izquierda Unida perd més de sis-cents mil vots, més del 50% del seu electorat i dos dels quatre diputats que tenia.
Llamazares, les direccions regionals d’aquesta formació, verbalment reconeixen el “fracàs polític” del seu projecte, però, evidentment, cap dels responsables no dimiteix. No hi ha cap mena d’anàlisi dels successius desastres i tot s’encomana a un hipotètic “debat obert” que s’ha de fer d’aquí un parell de mesos. Tot menys analitzar les causes dels successius fracassos fins arribar al moment a què han arribat, a quotes electorals de grupuscle extraparlamentari. El 2,95 % obtingut a les Illes situa la formació de Miquel Rosselló, Manolo Càmara i Eberhard Grosske en un punt en el qual ja no hi confien ni aquests mateixos dirigents. Primer han estat els electors els que han abandonat en massa el projecte; ara són els mateixos responsables els que demanen “una refundació” d’Esquerra Unida en alguna cosa “diferent”.
Publicat en la revista L’Estel
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 16 Gener, 2008 12:35 |
El tinent de batle d’urbanisme presentà uns plànols amb quatre possibles ubicacions per fer l’hospital de referència, aquesta proposta dels solars es traslladà a la conselleria de salut. Posteriorment es sabé que el tinent de batle mentí doncs un dels solars, el de la bases General Asensio, ni tan sols havia fet gestions telefòniques amb el ministeri de Defensa. (Aina Calafat, Plataforma Salvem la Real)
EM FA MAL EL COR (III)
Per Aina Calafat, portaveu de la Plataforma Salvem la Real
Aquesta setmana seré mol breu amb els comentaris. Directament vos explicaré les mangarrufes fetes per l’ajuntament per obviar la realitat: de l’existència del torrent.
El tinent de batle d’urbanisme presentà uns plànols amb Quatre possibles ubicacions per fer l’hospital de referència, aquesta proposta dels solars es traslladà a la conselleria de salut. Posteriorment es sabé que el tinent de batle mentí doncs un dels solars, el de la bases General Asensio, ni tan sols havia fet gestions telefòniques amb el ministeri de Defensa.
L’ajuntament de ciutat el 23 de desembre de l’any 2003 aprovà l’adquisió de la finca ca n’espases vell. El gener de l’any 2005 l’arquitecte Rafael de la Torre Morales redactà la documentació tècnica per demanar la modificació puntual del PGOU.
La modificació fou demanada per la cap del departament de planejament el 21 de març del 2005; en aquesta petició es demanava incloure tota la documentació gràfica com l’escrita, però curiosament no es remeté “l’estudi hidrològic dels torrents del terme municipal” on hi figura la zona de risc d’inundació de la finca.
Cap dels arquitectes del ajuntament, del IBsalut i dels autors del projecte varen tenir en compte hidrològic l’estudi abans esmentat. negligència, incompetència, ... o és que no es miren la documentació dels plans generals ?
Un delineant ? informà favorablement del projecte del IBsalut, això era el dia 16 de gener de 2007 i just el dia següent el gerent d’urbanisme demanava a l’Autoritat Hidràulica autorització per a la construcció de l’hospital, tot i reconeixen l’existència dins la finca del torrent i del risc d’inundació. La petició fou remesa sobre les 09’30 i meravelles de l’eficiència a les 10’30 li fou respòs afirmativament. Quina revisió més extraordinària i primmirada es feu del solar, que en una hora ja estava feta i enviada ...... Això és eficiència !
La contesta de l’Autoritat Hidràulica obvià que en l’ajuntament hi constava l’existència de la zona de risc, en conseqüència la llicència d’obres fou concedida.
Per sort la premsa i la memòria encara ens recorden que en el segle passat la zona quedà inundada en cinc ocasions; en una d’elles, l’any 1962, curiosament tota la guarda de porcs de la finca fou arrossegada per la força de l’aigua i na Catalina i en Pau de ca n’Espases Vell es quedaren sense matances. Als porcs els trobaren ofegats devers la caserna de son Busquets.
A can Tonet i a ca n’Horrach l’aigua arribà fins els primers pisos l’any 53, i a l’amo en Joan “de ses ametlles” quan comprà la finca, a principis del segle XX, els realins més vells li digueren: “més d’un dia hauràs d’anar a ca teva amb barca....” (ca n’Horrach). Per tant la sapiència dels nostres majors ja ens avisà del que algun dia passarà el pitjor .....
El passat hauria d’haver-se tengut en compte a l’hora de la tria de la finca, però varen pesar més altres coses: les finques dels especuladors no podien tenir cap casta de problema, la de l’hospital al govern l’hi és igual. La qüestió era fer-ho a ca n’Espases i els voltants a especular ...
... Fins la setmana que ve. Esper que anau guardant aquest escrits per recordar les la memória de tot el procés de destrucció de CA N’ESPASES VELL.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
(6-XI-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
pobler | 16 Gener, 2008 07:25 |
Segur que aquest nou estrall de la pesta del nostre temps, d’aquesta mena d’alzhèimer col·lectiu, que devora la memòria del nostre poble, disposa, com sempre, de tots els informes tècnics i jurídics favorables i té en regla tots els permisos necessaris. És evident que el sistema institucional i legal no és capaç de preservar el nostre patrimoni cultural, víctima, tant o més que no el natural de la febre d’or constructora. (Antoni Pujol)
Destrucció a Andratx
No tenc cap raó per escriure aquesta carta i això que voldria comunicar no són idees, sinó sentiments. Dia 10 d’aquest mes: capvespre d’hivern, cel de plom, oratge fred, la humitat que exhala la terra puja pels ossos i cou, els arbres es preparen per a brostar flor de gener. Dos dels tres col·lectius humans capaços d’interpretar el significat d’aquestes senyes, els capellans que portam al dia els registres parroquials d’exèquies i els vells que mai no s’obliden de consultar les esqueles als diaris, som en perill d’extinció; l’altre, els metges de poble, ja fa temps que ha desaparegut d’aquestes contrades.
Arrib a Andratx, el que queda del meu poble. El Passeig, altrament dit la Carretera, o també Avenida Juan Carlos I, ja fa temps que costa de ser distingit de qualsevol carrer de certes barriades de Ciutat. Les cases bones d’antany hi són substituïdes per uns edificis de pisos tan extraordinàriament lletjos que no deixen consol al bon gust. Em torn a preguntar si la història, l’estètica i l’ètica ja no figuren en els plans d’estudis de les escoles d’arquitectura. És pregunta retòrica, ja ho sé. Avui tampoc no n’esper la resposta.
Un senegalès amb armilla reflectora m’obliga a aturar-me i em dóna temps per a mirar. A la dreta, una excavadora acaba d’esbucar la façana de Cas metge de sa Font, encara n’hi falta un tros. A l’esquerra, nou o deu homes drets, aturats, bocabadats, esmaperduts, contemplen l’espectacle macabre. Els conec a tots. Freguen la setantena. El posat dels seus cossos és l’expressió de la impotència, les seves cares, imatge viva de la tristor. Reconec l’emoció que em pervé. No es diu ràbia, ni angoixa. El nom que li escau és desolació: enmig d’aquells homes hi ha mon pare...!
Era una casa gran, de senyors de poble. La façana era austera (n’hi ha de millors) adornada amb alguns detalls modernistes, tan delicats i tan fràgils que per a carregar-se’ls no calia, certament, cap excavadora. Però era, sobretot, una casa plena de records. Hi va viure i passar consulta molts anys algú que, una per una, s’anà guanyant totes les lletres que formen el títol d’home bo i cabal, i el dret d’escriure’l en el cor de diverses generacions d’andritxols. Hi entràvem malalts i en sortíem curats, a vegades, però sempre tranquils, serens, confortats.
Després de la destrucció d’edificis tan emblemàtics com ara el Teatre argentí o l’Escola graduada, no perdre ni un minut més a tractar de combatre amb raons coses que simplement no tenen sentit, ofenen la intel·ligència i fereixen la sensibilitat de qualsevol que meresqui el nom de persona.
Segur que aquest nou estrall de la pesta del nostre temps, d’aquesta mena d’alzhèimer col·lectiu, que devora la memòria del nostre poble, disposa, com sempre, de tots els informes tècnics i jurídics favorables i té en regla tots els permisos necessaris. És evident que el sistema institucional i legal no és capaç de preservar el nostre patrimoni cultural, víctima, tant o més que no el natural de la febre d’or constructora. Amb la diferència agreujant que el paisatge pot ser restaurat, però un edifici històric mai no serà reconstruït.
Antoni Pujol Bosch. Andratx
Diari de Balears (15-I-08)
Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)
Andratx i la corrupció urbanística
La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció “salvatge”, en definitiva, ha sensibilitzat generacions d’illencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.
Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni l’actual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, d’aconseguir que el govern de torn s’adoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans d’ordenació territorial.
Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació d’emergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies d’irregularitats. Com molt bé explica l’organització ecologista, el primer tipus d’irregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que s’acaben construint a base d’una llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap d’Urbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.
Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics d’Andratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web d’aquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals d’edificis d’apartaments dins sòl rústic atorgades per l’Ajuntament sota l’aparença de sòls urbans.
Les situacions irregulars, l’especulació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. L’expresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el d’Andratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.
Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina s’adoni que no podem continuar per més temps en mans d’especuladors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a l’avantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes d’ambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal d’aturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.
La detenció d’Eugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que s’ha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no l’estima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.
(12-XII-06)
Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història. (Miquel López Crespí)
El PP i la destrucció de Palma
En d’altres articles hem parlat de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca.
Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte.
Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història.
(10-IV-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 15 Gener, 2008 12:07 |
A Maria Joana Canyelles i Margalida Vidal, coordinadores dels actes, i que han estat unes incansables treballadores a les quals hem d´agrair bona part de l´èxit de la participació de les Illes a la Fira de Frankfurt. (Miquel López Crespí)
Vivència de Frankfurt
Potser encara tenim les emocions massa a flor de pell per a parlar amb certa objectivitat de la impressió que ens ha causat la recent participació en la Fira de Frankfurt, la fira de llibre més important del món, sense cap mena de dubte. Crec que encara és massa prest per a calibrar tot el que s´ha fet a iniciativa de l´Institut Ramon Llull i de l´Institut d´Estudis Baleàrics, tant en l´etapa que va ser dirigit per Gabriel Janer Manila com ara, més recentment, sota la direcció de Sebastià Serra. No cal dir que han estat uns dies fructuosos, plens de contactes i noves coneixences, d´intensa relació amb els companys i companyes del gremi, de retrobada de velles amistats, de planificació de futures activitats literàries.
Jaume Pomar, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Àngel Vidal, Maite Salord, Joan Pons, Vicent Ferrer, Miquel López Crespí, Àlex Volney i Gabriel Janer Manila analitzaren fons la problemàtica de la cultura catalana de les Illes. L´acte central de dia 12 d´octubre amb autors illencs, com explica la premsa que seguí tots els esdeveniments de la Fira de Frankfurt, tengué lloc a la Literaturhaus de Frankfurt amb els escriptors esmentats i sota el títol “Les Balears: territori i cultura”. El debat va ser moderat per Sebastià Moranta. L’acte que comptà amb la presència del secretari general del PSM Gabriel Barceló, el portaveu d´UM al Parlament, Tomeu Vicens, el director insular de Cultura Maties Garcies i, també, amb la compareixença posterior de la presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar.
Sebastià Moranta ens demanà amb insistència, portat pel seu amor apassionat per la cultura catalana quina literatura fèiem, quins gèneres conreàvem, com analitzàvem les relacions culturals entre les Illes i Catalunya Principat. Altres preguntes es referien a la relació entre literatura i turisme. Es tractava de saber com s´havien reflectit els canvis socioeconòmics de la segona meitat del segle XX en l´obra dels autors mallorquins. Qüestió d´especial importància era també la promoció i difusió dels autors de les Illes a la resta dels Països Catalans.
Talment com comentava en un moment de l´acte a la Literaturhaus, el qüestionari plantejat pels organitzadors exigia, més que una reunió de treball, la concreció d´un seminari de deu dies de durada amb jornades de vuit hores diàries. Però la passió dels escriptors i escriptores de la delegació de les Illes a la Fira de Frankfurt no donà cap símptoma de fatiga i, a part de les taules rodones, dels contactes amb els editors, de preparar les xerrades, conferències i presentacions, encara tengué temps per a gaudir de moltíssimes de les activitats culturals programades. Alguns pogueren assistir a les exposicions de pintura i fotografia, als concerts on han actuat els nostres millors artistes, la representació més genuïna del que és la música catalana a través de la història fins al present.
Però de concerts, presentacions, signatura de contractes, establiment de relacions amb totes les cultures del món, ja n´han parlar molt extensament els companys de la premsa de les Illes, Catalunya Principat i País Valencià que hi eren presents. I també, no en mancaria d´altra!, la premsa alemanya i internacional.
Més que fer una crònica periodística del que ha fet a la Fira de Frankfurt el grup d´escriptors i escriptores de les Illes del qual formava part, el que m´interessava avui era que quedàs constància damunt el paper de l´apassionat sentiment de germanor amb el qual ens hem sentit identificats la majoria de participants en les activitats de la Fira. Un record, doncs, per les paraules i emocions compartides amb tots aquells que han estat prop nostre en aquest viatge cultural. Em ve ara el nom d´aquells i aquelles amb els quals hem parlat, malgrat sigui uns instants, els que han intervengut amb nosaltres en les activitats de la Fira i el d´altres, com Maria Joana Canyelles i Margalida Vidal, coordinadores dels actes, que han estat unes incansables treballadores a les quals hem d´agrair l´èxit de la participació de les Illes a la Fira de Frankfurt. Són tantes i tantes les persones amb les quals hem compartit aquests moments! Sebastià Serra, Antoni Vidal Ferrando, Maite Salord, Melcior Comes, Jaume Pomar, Josep Lluís Aguiló, Vicent Ferrer, Maria Antònia Munar, Gabriel Janer Manila, Joan Pons, Joan Castanyer, Miquel Àngel Vidal, Josep Sitjar, Rosa Maria Colom, Sebastià Moranta, Guillem Rosselló, Àlex Volney, Francesc Moll, Josep Juan Vidal, Miquel Desclot, Miquel Rayó, Gabriel Barceló, Miquel Serra Magraner, Pere Serra, Maties Garcies, Guillem Frontera, Joana Maria Canyelles, Antoni Xumet, Margalida Vidal, Miquel Bezares, Gabriel de la ST. Sampol, Xavier Bru de Sala, Josep Maria Castellet, Pau Faner, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Pere Morey Servera... I, sempre, al costat dels escriptors de les Illes la presència lluminosa de Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Ramon Llull, Joanot Martorell, Mercè Rodoreda, Joan Salvat-Papasseit, Andreu Nin, Anselm Turmeda, Víctor Català, Jaume Vidal Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Montserrat Roig i tots els noms dels nostres escriptors que hi vulgueu afegir.
Escriptors de les Illes a la Fira del Llibre de Frankfurt: Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Sebastià Bennàssar, Miquel Bezares, Rosa Maria Colom, Melcior Comes, Pau Faner, Miquel Ferrà, Vicent Ferrer, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Pere Morey, Felip Munar, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Baltasar Porcel, Josep Maria Quintana, Miquel Rayó, Carme Riera, Guillem Rosselló, Maite Salord, Jaume Santandreu, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal Pons, Àlex Volney.
La meva experiència a Frankfurt
La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. (Miquel López Crespí)
En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. (Miquel López Crespí)
La Fira de Frankfurt i la campanya espanyola contra la cultura catalana
El director de l´Institut Ramon Llull (IRL) ha qualificat d´”èxit indiscutible” la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Un èxit que ha destacat bona part de la premsa del Principat i de molts estats europeus i que podem confirmar tots i cada un dels escriptors que hem participat en les diverses activitats que s´han organitzat al recinte firal. N´hem parlat a la Literaturhaus i en els altres indrets on hi ha hagut una presència brillant i alhora aclaparadora dels representants de la nostra mil·lenària cultura. Però ha estat un èxit aconseguit en lluita contra les forces de l´espanyolisme i alguns quintacolumnistes que teníem i tenim a les pròpies fileres.
Anem a pams. Comencem a reflexionar damunt tot el que s´ha esdevengut aquests dies a Alemanya i l´estat espanyol en relació a la Fira. De bon principi, quan fa mesos es començà a perfilar, en tota la seva amplària, la presència d´intel·lectuals catalans a la fira del llibre més important del món, la potència mediàtica espanyola, amb tentacles arreu, des del poder polític i econòmic, amb la força manipuladora que permet el control de la majoria de mitjans de comunicació de l´estat, inicià la tasca de dinamitar i boicotejar la presència de la cultura catalana a Alemanya. Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no “escriptors catalans” aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el “sectarisme” dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. Determinats sectors de la premsa principatina i estatal magnificaren fins a extrems increïbles la polèmica encetada pels nostres enemics i s´escrigueren centenars d´articles contra la llarga llista d´autors catalans participants en la fira que eren d´igual o de major qualitat literària que els espanyols esmentats però que, precisament per ser fidels a la seva llengua i a la seva cultura, mai no han tengut el suport econòmic i mediàtic de l´estat espanyol.
La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. Com a un dels principals capdavanters de la lluita contra la nostra presència a la Fira de Frankfurt, Juan Marsé havia dit que “cedia el seu lloc a Frankfurt a qualsevol escriptor o escriptora catalans que no siguin Isabel-Clara Simó o Salvador Sostres”. Les declaracions de Juan Marsé contra Isabel-Clara Simó i Salvador Sostres no significaven res en especial, res que no coneguéssim o que no haguéssim patit en carn pròpia: era un esglaó més per a ampliar i magnificar la lluita contra la participació de la cultura catalana a Frankfurt. Qualsevol pretext servia i serveix per a embrutar la cultura catalana o la pràctica artística de la intel·lectualitat de la nació. La qüestió essencial de la campanya rebentista era mantenir viva la flama del combat que defineix els catalans i els seus representants culturals com a sectaris i dogmàtics, com a gent endarrerida i curta de mires que no veu més enllà del seu llombrígol. Segons això, no considerar Marsé, Goytisolo, Mendoza, Vila-Matas o Ruiz-Zafón com a escriptors catalans situava els organitzadors de la presència catalana a la fira com a un grup sectari proper a la follia. L´objectiu dels nostres enemics --que sortosament no s´ha aconseguit!-- era presentar la cultura catalana, en plena Alemanya, davant el món sencer, com a un no-res provincià enfront la presumpta excel·lència de la cultura espanyola i els (no menys presumptes) quinientos millones, etc., etc. Se cercava, sobretot, mostrar la cultura catalana com a branca regional de la cultura espanyola, és a dir, negar l´existència d´una cultura catalana independent. I a més, és clar, se cercava fragmentar-la territorialment (català = ‘principatí i prou’ = ‘no valencià, etc.). Ja se sap: els catalans no podem eixir a l´exterior; si ho fem, hem de ser espanyols (o francesos, etc.). I només poden ser catalans aquells que diguin les autoritats espanyoles: el bloc que va de Salses a Guadamar és massa potent per a empassar-se’l.
Isabel-Clara Simó contestava a un amargat i verinós Juan Marsé amb aquestes senzilles i planeres paraules: “Em sobta que la meva presència li molesti. L´he insultat mai? Li he fet algun mal? Em pot dir un sol article meu que sigui ofensiu, agressiu o malvat? Si els meus articles li molesten, per què em llegeix?”. L´escriptora continuava la seva contesta afegint: “No tinc al meu costat cap grup de pressió, ni cap mena, directa ni indirecta, de poder. Què l´ofèn, doncs, de mi? La meva ideologia? No creu que fer ús de la meva llibertat és un dret meu i un dret seu? “.
Tanmateix és inútil provar de convèncer els nostres enemics declarats. La funció de la polèmica provant d´embrutar la participació de Catalunya a Frankfurt era precisament aquesta i no cap altra: escampar brutor arreu per aconseguir barrar el pas al nostre avenç nacional i cultural. No ho han aconseguit, evidentment, però ho han provat i ho continuen intentant amb totes les armes que tenen a l’abast.
En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català. Tots sabem que molts dels que no hi han pogut anar són igual de bons o, fins i tot, millors que els que hi ha anat. Sabem a la perfecció que sovint el protagonisme mediàtic d´alguna “star” és això solament, més protagonisme mediàtic que no pas qualitat literària. Però tot aquell qui estima de veritat l´art, la literatura, sap valorar la qualitat literària existent a Catalunya molt més enllà de modes ocasionals. En aquest cas, i més que res a conseqüència de la campanya espanyola contra la presència de la cultura catalana a Frankfurt, del que es tractava era de fer pinya entre tots nosaltres per a poder mostrar a Europa i al món la vitalitat de l´inabastable món català, la riquesa d´un univers que, com explicava l´eurodiputat d´ERC Bernat Joan, “representa la manifestació col·lectiva d´una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l´Alguer)”.
Podem comprendre que determinats companys s´hagin sentit una mica oblidats, abandonats. I qui no se sent oblidat o marginat en una societat capitalista plena d´injustícies, com a habitants d´un país, el nostre, esclafat des de fa tres-cents anys per l´ocupació espanyola i francesa? Nosaltres mateixos hem escrit nombrosos articles sobre les deficiències existents en la promoció cultural dels nostres escriptors, criticant l´excessiu barcelonisme en la presència literària catalana, l´oblit en aquesta promoció de les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord o l´Alguer. Però, com la hem apuntat, en aquesta ocasió es tractava de tancar files davant la ferotge embranzida de l´enemic, i no ajudar-lo a obrir escletxes en les nostres defenses, fent pinça amb ell.
Per a tot escriptor català hauria d´haver estat motiu d´orgull saber que dins la Fira del Llibre més important del món, la presència catalana ha estat aclaparadora. I, també, com molt bé explicava Bernat Joan, que “durant els darrers dos anys s´hagin publicat [a Alemanya] més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany” representava i representa un èxit indiscutible de la nostra promoció europea, estri de primeríssim ordre si volem sortir algun dia de l´encerclament cultural ordit per l´estat espanyol.
Pens que molts d´aquests companys, els que han fet el joc a l´espanyolisme més tronat, s´han errat de bon de veres. I ho lament sincerament. Mai la frustració, les ganes, compresibles per altra banda, de gaudir d´un cert protagonisme personal, haurien de ser més importants que els interessos generals de la nació.
pobler | 15 Gener, 2008 07:46 |
L´Ajuntament de sa Pobla s´ha destacat per la ferrenya voluntat, sempre tenint en compte les possibilitats econòmiques de cada moment, d´anar editant aquelles publicacions de qualitat que servissin per a donar a conèixer les principals senyes d´identitat cultural del poble. Pens ara mateix en la gran quantitat de llibres que, amb suport de l´Ajuntament, han contribuït a consolidar --i fer arribar a la gent!-- aspectes poc coneguts del nostre passat o, com en el cas dels llibres de l´amic Alexandre Ballester, servar la memòria d´un fets imprescindibles per a saber d´on procedim, quines són les nostres arrels, cap a on volem anar. (Miquel López Crespí)
La unitat nacionalista i progressista a sa Pobla: presentació del llibre Sa Pobla i la història
Joan Comas i Sebastià Gallardo
Darrere els llibres que publica un autor sempre hi ha la feina secreta i sovint desinteressada d´un munt de gent que ha fet possible la publicació. En el cas que ens ocupa voldria parlar de l´interès que en tot moment han demostrat en referència a l´edició de Sa Pobla i la història, Joan Comas, batle de sa Pobla i l´amic Sebastià Gallardo, regidor de Cultura. També hauríem de parlar de l´editor Llorenç Gelabert, amb el qual, com en altres publicacions que ha realitzat força bé (pens ara mateix en Temps i gent de sa Pobla, del 2002, o Les danses de la terra, del 2006, llibre conjunt fet amb Bartomeu Payeras), hem compartit dies de correcció de proves d´impremta, de recerca de fotografies...
No sempre s´esdevenen fets semblants, una conjunció de circumstàncies tan favorable per a l´edició d´un llibre. Cal dir emperò, per a ser fidels a la història, que l´Ajuntament de sa Pobla, les diverses corporacions que han anat passant per la Casa de la Vila, sempre han estat molt receptives quant a la promoció de la cultura. Totes les activitats que es desenvolupen al llarg de l´any, des de les insubstituïbles festes en honor a sant Antoni, amb la nit màgica dels foguerons i les tonades del camp, fins a la Fira de la Tardor passant per un sant Jaume únic en alegria popular i participació, així ho demostren. Com a escriptor pobler vull fer especial esment de les famoses Trobades d´Escriptors de sa Pobla que es fan anualment d´ençà començaments dels anys noranta i que, ben segur, no en tenc cap dubte, de la mà de Joan Comas i de Sebastià Gallardo s´ampliaran i consolidaran. No conec cap altre ajuntament mallorquí ni de les Illes que tengui aquest interès per promocionar l´obra dels seus escriptors. Les xerrades dels nostres autors amb els alumnes d´escoles i instituts poblers, la promoció de l´obra dels novel·listes, poetes, dramaturgs i assagistes del nostre poble que això significa, són essencials per a aconseguir que les noves generacions tenguin un contacte directe amb els creadors nascuts aquí i amb tots aquells altres que, pel seu amor a sa Pobla, hem adoptat com a nostres.
El fet és que l´Ajuntament de sa Pobla s´ha destacat per la ferrenya voluntat, sempre tenint en compte les possibilitats econòmiques de cada moment, d´anar editant aquelles publicacions de qualitat que servissin per a donar a conèixer les principals senyes d´identitat cultural del poble. Pens ara mateix en la gran quantitat de llibres que, amb suport de l´Ajuntament, han contribuït a consolidar --i fer arribar a la gent!-- aspectes poc coneguts del nostre passat o, com en el cas dels llibres de l´amic Alexandre Ballester, servar la memòria d´un fets imprescindibles per a saber d´on procedim, quines són les nostres arrels, cap a on volem anar. El llistat de publicacions podria ser immens i no bastaria un llibre per a ressenyar-les. Pens ara mateix, i sense desmerèixer totes les altres que han sortit a la llum en aquests darrers anys, en llibres com Les escoles a sa Pobla (1821-1913) (Sa Pobla, Gràfiques Gelabert, 2001), el recull de materials titulat La nostra escola: Sa Graduada, coordinat per l´equip directiu de Sa Graduada i publicat per la Impremta Bergas el 2005, o aquell instrument tan útil, escrit per Maria Antònia Roig, titulat precisament S´Escola Graduada, editat també per Gràfiques Gelabert el 1997. Tampoc em voldria oblidar d´aquella altra imprescindible aproximació a la història de Crestatx, el llibre Crestatx, escrit per Josep Obrador i Bernardí Cladera, en una edició força acurada –com ens té acostumats l´amic Gelabert-- de l´any 1999.
Però, com he dit més amunt, la llista d´obres, assaigs, estudis editats sota el patrocini de l´Ajuntament de sa Pobla és tan àmplia, tan extensa, que és sobrer provar de fer-ne ni la més mínima relació. Els poblers i pobleres ja sabem la feina feta i tan sols en volia deixar constància amb uns exemples agafats a l´atzar.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (15-I-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 14 Gener, 2008 17:50 |
Quan escrius sobre el passat, quan poses al paper alguns dels records de sa Pobla de la infantesa, t´adones de la inclemència dels dies i notes, com si tenguessis un punyal a l´esquena, la urgència de deixar constància escrita de la vida d´uns homes i unes dones, d´unes situacions, uns costums, que desapareixen amb cada dia que passa, amb cada pobler i poblera que ens deixa. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla i la història
A Sa Pobla i la història, el llibre que acaba de publicar aquests dies l´amic Llorenç Gelabert a iniciativa de l´Ajuntament de sa Pobla, podem trobar informació i munió de records referents a la revista Vialfàs, que tan encertadament dirigí l´escriptor Alexandre Ballester. Una revista que sortí al carrer dia 22 de març de 1957 i que ens permet saber, amb una fidelitat quasi absoluta, com era el nostre poble (i Mallorca!) a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. “Fellini a sa Pobla. 1958” vol ser una petita crònica sentimental de les pel·lícules que es projectaven a sa Pobla en aquells anys, films estrenats a Can Guixa (el cine Principal), Can Pelut (el Coliseum) o al “Cine Montercarlo”. A “La cultura a sa Pobla” el lector podrà situar i entendre les dificultats de fer cultura en plena època del nacional-catolicisme i del reialme totpoderós de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Era necessari tenir mà de mestre per provar de burlar la censura, el ferreny control exercit per les autoritats franquistes i el clergat. Així i tot es feien conferències, Gaspar Aguiló, el músic i compositor, obria escletxes de màxima sensibilitat amb la seva escola de música. I el nostre poble, amb les seves festes populars, les cançons de feina de sa marjal, en la lluita per mantenir viva la llengua, costums i tradicions, mantenia ferms els pilars fonamentals de la cultura catalana de Mallorca.
A “Mallorca per la República” s´informa dels resultats electorals del Front Popular a sa Pobla en el febrer de 1936, de l´ambient d´alegria existent i de les esperances dipositades per les classes populars quant al futur de progrés que podia oferir la República i que varen ser truncades pel cop militar feixista de juliol de 1936. Als escrits que tenen per títol “Els cines de sa Pobla” i “Cacauets, castanyes i xufles” hom prova de reconstruir l´ambient d´aquelles horabaixes i vesprades de cine, recordant, com en el capítol “Fellini a sa Pobla. 1958” les pel·lícules que es projectaven al Salón Montaña, al Gardenia Club o en els cines dels quals ja hem parlat més amunt.
La importància de les aportacions de Josep Obrador i Bernardí Cladera, autors del llibre Crestatx, es pot trobar a “Crestatx i els historiadors de sa Pobla” i “Crestatx i les Germanies”. Hi ha també ampli detall del pas de mossèn Joan Parera i Sansó per sa Pobla. Parlam del fundador de la revista Sa Marjal, que tanta importància té per al coneixement de com era el nostre poble a començaments del segle XX.
Posteriorment, a “Miquel Costa i Llobera: correspondència” procuram furgar damunt l´empremta deixada pel famós escriptor entre nosaltres. Recordem que sa Pobla era el destí final del tren que agafava l´autor de “Lo Pi de Formentor” i que els missatges del casal familiar el venien a cercar amb tartana a l´estació per portar-lo a la casa pairal de Pollença o a les Cases Velles, a Formentor.
A “La ràdio a sa Pobla” i “La ràdio en els anys cinquanta” es comenta la influència que tengueren els aparells “Marconi”, “Iberia”, “Philipps” i “Telefunken” quant a la modernització del poble i les possibilitats que oferien per a rompre el bloqueig informatiu del règim franquista. Amb el sol gest de moure el dial, qualsevol família poblera podia passar de les mentides de Radio Nacional de España a la informació política i cultural que oferien la BBC de Londres o Ràdio París, per dir solament el nom de dues de les emissores més importants del moment. La ràdio, sense cap mena de dubte, era l´equivalent actual d´Internet, el màgic giny que et permetia restar en contacte amb el món sencer. La ràdio i les pel·lícules que es projectaven a sa Pobla! Quines dues grans universitats per als habitants d´aquell tenebrós món de la postguerra franquista! Quantes possibilitats se’ns obrien davant els ulls escoltant les informacions prohibides, anant a veure alguns films de Fellini, Berlanga, Bardem o la inoblidable Casablanca, dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Humphrey Bogart en el paper de Rick Blaine i per Ingrid Bergman com a Ilsa Lund. En podríem parlar dies i dies de cada film, de cada una d´aquelles portes obertes a la fantasia i, molt sovint, a la llibertat.
I parlant de cine, i sobretot, en un llibre que recull diversos materials sobre sa Pobla, no hi podia mancar la recopilació dels escrits que vaig dedicar a aquest pobler universal, el nostre ambaixador per excel·lència, al gran actor i bellíssima persona que és Simó Andreu. Qui no recorda les primeres pel·lícules, fins i tot aquelles en què només actuava com a extra? Aleshores, a mitjans dels anys cinquanta, el seu nom encara no mereixia sortir en els cartells i eren els encarregats del Coliseum o el Principal qui afegien el nom als cartells de tal o qual pel·lícula: hi anava tot el poble, malgrat que només hi sortís uns minuts. I en parlar de poblers universals, de gent que treballa en cos i ànima per la cultura, per la música en aquest cas, no podíem deixar de banda la tasca ingent d´un home excepcional. Parl d´Antoni Caimari, el geni de la factoria de Son Bielí, un dels moltíssims personatges que tenim a sa Pobla! Un home que, com Gaspar Aguiló en el seu temps, o Miquel Crespí i Pons, el batle “Verdera” en els anys vint, són capaços de deixar una empremta inesborrable en tot el que fan.
En el llibre es parla igualment de les famoses Trobades d´Escriptors Poblers, de la importància cultural que tenen, de la palanca de promoció que han significat per a donar a conèixer els nostres autors entre un públic cada vegada més ampli de poblers i pobleres. I de l´Escola Graduada, de la relació entre la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó i Miquel Costa i Llobera.
És evident que sempre m´ha interessat saber el que deien els investigadors del passat sobre el nostre poble. Es feia, doncs, imprescindible donar notícia sobre Jeroni Boix de Berard, que en la seva obra Viaje a las villas de Mallorca: 1789 deixava constància dels trets més importants del poble a finals del segle XVIII.
I parlant de llibres, volia deixar constància de l´aparició d’una eina de treball summament important quant al coneixement de la nostra història. Em referesc a Sa Pobla. La gent, el medi, la història, redactat per un equip de quatre professors, Martí Canyelles, Margalida Pujals, Sara Ripoll i Alexandre Seguí. Se’n pot trobar una ressenya prou aclaridora a “Llibres de sa Pobla”.
I ja anam arribant al final de Sa Pobla i la història, amb capítols dedicats a la memòria de l´Arxiduc Lluís Salvador d´Àustria i la seva relació amb el nostre poble, informació que vaig trobar en el volum de Leo Woerl El Archiduque Luis Salvador de la Casa Imperial de Austria como investigador del Mediterráneo (Palma de Mallorca, Associació d´Amics de l´Arxiduc, 1998) i que he cregut d´interès tractar en el capítol “Sa Pobla i l´Arxiduc Lluís Salvador d´Àustria”. Altres apartats tenen relació amb l´economia. Són informacions extretes del famós llibre de Jeroni de Berard –i que hem anomenat anteriorment--, Viaje a las Villas de Mallorca: 1789, que edità Lluís Ripoll l´any 1983, amb suport de l´Ajuntament de Palma. Unes informacions complementades amb el que diu de sa Pobla l´Arxiduc Lluís Salvador a la seva obra magna, Les Balears descrites per la paraula i el gravat (1869-1891). I no em voldria oblidar del material pres de S´Albufera de Mallorca, un volum d´Antoni Martínez i Joan Mayol, que, editat per l´Editorial Moll l´any 1995, ens permet aprofundir en la importància històrica que sempre ha tengut s´Albufera per al poble.
Sa Pobla i la història acaba la seva singladura amb capítols dedicats a les inundacions que des de temps immemorial ha patit el poble a conseqüència del desbordament del torrent de Sant Miquel. Inundacions de les quals serv molts records. Dolorosos, alguns. Una de les plenes, la de l´any 1958 –jo ja tenia dotze anyets--, la vaig viure intensament, ja que el torrent inundà un hort del padrí –-i molts dels nostres veïns, evidentment!--. Record intensament l´efecte devastador de l´aigua, la força del torrent de Sant Miquel, capaç d´enfonsar les dèbils parets existents aleshores --i que provaven de protegir alguns horts--, la terra arrabassada, els caramulls de pedres del torrent que substituïen l´anyada de patates o de mongetes que mai més no es podria recollir... i les llàgrimes d´aquells homes i dones que res no podia vinclar però que es veien impotents per a frenar aquelles freqüents envestides de les aigües.
En el capítol “La història oblidada” no hi podia mancar una referència, una evocació estrictament sentimental, dedicada a aquells presoners republicans venguts a la força a Mallorca des de les presons dels vencedors de la guerra civil, presoners alguns dels quals que conegueren –sortosament!-- al·lotes pobleres i feren d´aquesta terra, la pàtria d´adopció. Potser seria una feina prou interessant per als futurs investigadors del nostre poble plantejar-se la tasca de recuperar, en un volum especialment dedicat als presoners republicans de sa Pobla, tot el que pugui restar de la memòria d´aquells homes que donaren el millor de la seva vida en la lluita per la llibertat i que s´integraren a la vida poblera talment els nascuts aquí mateix. Seria una tasca prou important en la feina per a la recuperació de la nostra memòria històrica.
pobler | 14 Gener, 2008 07:43 |
La plataforma Salvem La Real presenta un escrit a la Fiscalia, al jutjat i al Consell
La Fiscalia Anticorrupció, el Jutjat d'Instrucció número 7 i el Consell de Mallorca van rebre dijous passat sengles denúncies de la plataforma Salvem La Real en les quals s'exposa que les obres de Son Espases "s'estan fent de manera inadequada en relació amb l'alt valor del jaciment trobat". En l'escrit s'incideix en què «no s'ha respectat» el perímetre de "protecció» de les cases de Son Espases Vell, que «segons el Pla General d'Ordenació Urbana de Palma (PGOU) tenen un radi de protecció des de fora d'aquestes d'uns 35 metres, que no s'ha respectat en cap moment.", segons explica Miquel López Crespí en el seu bloc.
Cal recordar que a Son Espases, on es construeix el nou hospital de referència, es varen trobar restes d'una necròpoli del segle I després de Crist, amb moltes àmfores funeràries enterrades, algunes d'elles conservades en bon estat i la majoria esclafades per les màquines, així com estructures d'un talaiot a un costat dels terrenys.
En la denúncia presentada per la plataforma es diu que "s'ha pogut comprovar que s'està treballant, en contra de les lleis establertes, a la zona arqueològica sense cap tipus de control", es posa com a exemple que "la maquinària pesada treballa sobre les restes, produint una destrossa irrecuperable" i es recorda que els arqueòlegs "es varen nomenar tres mesos després de l'inici de les obres", el juliol de 2007, per "ordre" de la presidenta del Consell de Mallorca, llavors Maria Antònia Munar.
Així mateix, en l'escrit se sol·licita que "s'informi sobre qui són els arqueòlegs que realitzen els treballs d'anàlisi exhaustiva de les restes trobades; axí com de la senyalització del tros que queda sense destruir de la sèquia declarada Bé d'Interès Cultural (BIC) i que s'aturin definitivament les obres a la zona delimitada com a arqueològica pels tècnics en el seu moment".
L'apunt
Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. (Miquel López Crespí)
Web Llibertat.cat (13-I-08)
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(6-XI-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)
No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)
Plataforma Salvem la Real
La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:
Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».
Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.
Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.
La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.
Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.
Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.
Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.
Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.
N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.
No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.
Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.
Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.
Salvem la Real!
Plataforma Salvem la Real
Diari de Balears (4-XI-07)
pobler | 13 Gener, 2008 08:40 |
La devoció a Sant Antoni de Viana en aquesta terra nostra de Mallorca va ser solemne i molt popular en l'Edat Mitjana, i són nombrosos els documents que ens parlen de capelles i santuaris dedicats al patró. Un aspecte que no hem de perdre de vista és la relació entre Sant Antoni i el poble que aquest defensa de la figura del Diable, una representació sovint molt gràfica que prengué forma en cerimònies religioses, processons, ballades populars i, especialment, els simbòlics foguerons on Sant Antoni és el vencedor indiscutible sobre el foc. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla i Sant Antoni
La devoció a Sant Antoni de Viana en aquesta terra nostra de Mallorca va ser solemne i molt popular en l'Edat Mitjana, i són nombrosos els documents que ens parlen de capelles i santuaris dedicats al patró. Un aspecte que no hem de perdre de vista és la relació entre Sant Antoni i el poble que aquest defensa de la figura del Diable, una representació sovint molt gràfica que prengué forma en cerimònies religioses, processons, ballades populars i, especialment, els simbòlics foguerons on Sant Antoni és el vencedor indiscutible sobre el foc.
Per tant, als ulls dels pagesos, els diables eren portadors de desgràcies, malalties, pestes, etc., que igualment afectaven l'home que els animals domèstics.Les creences populars resten sempre amarades de supersticions antigues; pensau, sinó, quan diem "dimoni" a un pot de llauna destapat per damunt i per davall i que serveix per a mantenir encès el foc del braser. I el foc és en el nostre poble, sense cap mena de dubte, tota una cultura. Com si de les seves flames depengués servar el patrimoni de les nostres tradicions.
Però Sant Antoni és sobretot el patró del nostre bestiar i així queda determinat, any rere any, en la famosa cerimònia de les beneïdes; i resulta molt gràfica aquella cançó coneguda per tot Mallorca i que diu:
"Sant Antoni és un bon Sant
qui té un dobler li dóna,
perque mos guard s'animal
tant si és de pel com de ploma".
Dins les creences populars es barregen, sovint, dos antonis: el de Viana, l'anacoreta de la Tebaida (251-356), i el seu homònim Antoni de Pàdua (1195-1231), frare menor, natural de Lisboa, que predicà l'evangeli al Magrib i és patró de Portugal. Aquest darrer s'entretén a cercar enamorat a les allotes. D'aquestes confusions populars sorgeixen, dins el nostre cançoner de sa Pobla, textos com el que segueix:
"Sant Antoni de gener,
anomenat de Viana:
enviau-me un jovenet
que vénga de bona gana;
maldament que sia jove,
que tenga bestiar seu.
Jo vos promet, Sant Antoni,
cada any dur-vos un anyell".
I també és cançó poblera la que diu:
"San Antoni de Viana,
d'endiana de cassot:
si no mos voleu dar coca,
mos poreu dar camaiot".
I encara podríem afegir aquelles altres dues que cantaven els nostres avis:
"Sant Antoni gloriós,
anomenat de Viana:
a sa Pobla feis favors,
protector de tanta fama".
I la darrera que diu:
"Sant Antoni gloriós
guardau-mos sa somereta
i, si mos fa una ruqueta,
una pesseta per vós".
Aquesta antiquíssima festa de Sant Antoni de Viana, també anomenada de Sant Antoni Abat, que, com ja hem explicat, té les arrels en l'Edat Mitjana i és segurament la més pura i representativa del país, oferia, ja des dels començaments, tot un ventall d'actes populars: foguerons i ball, música i festes religioses, cavalcades, jocs, desfilades de confraries i el tradicional dinar familiar on és evocat el sant.
I, per acabar aquesta escrit damunt el nostre sant, potser aniria bé recordar aquella cobla que diu:
"Sant Antoni i el dimoni
jugaven a trenta-u;
el dimoni va fer trenta
i Sant Antoni, trenta-u".
Aquest text podria simbolitzar molt bé la supervivència, a través dels segles, de la nostra comunitat, sa Pobla, que, des de temps immemorial, enfrontada als Diables de la Destrucció (males anyades, sequeres, malalties, guerres...) té la darrera paraula, el trenta-u de la supervivència.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Festes de Sant Antoni a sa Pobla
Presentació del llibre de Miquel López Crespí Sa Pobla i la història.
Presentació a càrrec de Joan Comas, batle de sa Pobla
Sebastià Gallardo, regidor de Cultura
Mateu Morro, historiador
Miquel López Crespí, escriptor
Diumenge dia 13 de gener a les 19,30h.
Fundació Joan Soler Planas
C. del Mercat, 41
Sa Pobla (Mallorca)
Sa Pobla i la història és un sentit homenatge a les generacions que ens precediren, a tots aquells que amb el seu esforç aixecaren les poderoses torres dels molins poblers a començaments del segle XX. Un homenatge als padrins i redepadrins que feren un verger de l'Albufera. Aquells homes i dones que, sense cap altre ajut que les seves mans, roturaren el pla de sa Pobla, bastiren les marjals sembrant arròs en indrets on fins feia poc tan sols hi havia l'aigua salobre de la mar. Homenatge també als homes i les dones d'una Mallorca en vies d'extinció, unes generacions de mallorquins i mallorquines molts dels quals no sabien llegir o escriure però eren catedràtics de la nostra llengua, arquitectes dels molins i safareigs que s'alçaven sense plànols però tan ferms i resistents com els talaiots de la nostra terra. Homes i dones, poblers i pobleres doctorats en el coneixement de la terra i les anyades, meteoròlegs, veterinaris amb amples coneixements damunt totes i cada una de les malalties que podien esdevenir-se a vaques, cavalls i tota mena d'animals que el pagès manejava per a fer front a la seva quotidiana subsistència. Una humanitat de imaginació desbordada i de poetes, els glossats!, d'escriptors capaços d'assolir les fites més altes quant a la fantasia i el domini de la llengua.
pobler | 12 Gener, 2008 17:15 |
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... (Miquel López Crespí)
Els Premis Ciutat de Palma i Nanda Ramon
Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.
Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.
Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.
Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.
Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó...
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(13-XI-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
L'antifranquisme cultural en els anys setanta.
La premsa informa aquestes dies de la deseparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.
En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.
Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.
Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.
Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.
A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.
Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.
Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.
pobler | 12 Gener, 2008 08:11 |
Biel Barceló, va advertir ahir a Esquerra Unida que si deixàs de dependre de Madrid no només es podria reeditar el Bloc amb vista a les autonòmiques de 2011 sinó que es podria consolidar com a plataforma política. (Q. Torres, Diari de Balears)
Barceló condiciona la consolidació del Bloc el 2011 que EU talli amb Madrid
Diu que PSM i UM superaran les diferències per tenir veu al Congrés però descarta anar junts a Balears
Q.TORRES. Palma.
El PSM vol aprofitar la seva aposta per la coalició nacionalista a les generals per pegar un cop de timó al Bloc, la coalició autonòmica que manté amb Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana. El secretari general dels nacionalistes, Biel Barceló, va advertir ahir a Esquerra Unida que si deixàs de dependre de Madrid no només es podria reeditar el Bloc amb vista a les autonòmiques de 2011 sinó que es podria consolidar com a plataforma política.
Barceló avançà que, des de l'endemà de les eleccions generals del nou de març, el seu partit començarà a treballar per consolidar un Bloc nacionalista i progressista format només per «forces d'obediència mallorquina», tal com aprovà el seu darrer congrés, de maig de 2006.
Per això, advertí que una «opció estatalista» com Esquerra Unida s'hauria de «reconvertir» en una força d'obediència mallorquina per tal que el Bloc no fos només una coalició electoral sinó una força política com el Bloc Nacionalista Gallec, amb estructura pròpia i integrada per partits vius sense obediència estatal.
Tot i que ara es presentaran junts a les properes generals, Barceló descartà que el PSM i UM puguin presentar-se plegats a les autonòmiques de 2011, perquè cada força té el seu espai propi. En canvi, segons el dirigent nacionalista, amb vista al nou de març les «evidents» diferències ideològiques entre PSM i UM no resten credibilitat a la coalició nacionalista, perquè «l'objectiu comú és que les Illes Balears tinguin una veu pròpia al Congrés dels Diputats», que reclami major autogovern i millor finançament.
Barceló insistí que l'aposta del PSM pel front nacionalista no ha de suposar cap problema per mantenir la feina del Bloc a les institucions i afirmà que espera que la coalició nacionalista superi els 40.000 vots que aconseguí a les passades generals Progressistes, la candidatura integrada pel PSM, EU-EV i Esquerra. El secretari general del PSM reiterà que el seu partit ha fet tot el que ha pogut per integrar EU en el projecte, però «EU no ha volgut entrar» i «és legítim».
El nacionalista afirmà que aquesta serà una coalició de forces nacionalistes, però també de progressistes i ecolgistes, i subratllà la presència en el projecte d'Els Verds de Menorca. Al mateix temps, deixà clar que si la coalició obté l'escó, aquest no servirà per donar suport a una hipotètica investidura del candidat del PP, Mariano Rajoy, però tampoc no serà un xec en blanc per al del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero.
El màxim responsable del PSM mostrà la seva «satisfacció» per la decisió que dijous prengué el consell polític del seu partit -màxim òrgan de direcció entre congressos- d'autoritzar la coalició nacionalista, però no amagà que hauria volgut que la proposta -avalada per un 63% dels vots- obtingués més suports.
Així les coses, el PSM liderarà aquesta coalició amb l'actual senador autonòmic, Pere Sampol, i sufragarà el 85% del pressupost de la campanya.
Diari Balears (12-I-08)
Potser Miquel Rosselló no s'atreveix a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap que restar sol, sense ajut estatal, podria significat la total i absoluta desaparició del seu grup. És possible que tengui por d'adoptar una actitud valenta de ruptura amb la burocràcia central que, en el fons, és la que el fa protagonista d'alguna cosa a la provincia autonómica. Anant a les eleccions sense el suport d'una força d'envergadura, com quan, per exemple, en l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE d'Ignacio Gallego, només obtenien mil tres-cents vots.
D'aquí ve la por de rompre amb Madrid. De saber a perfecció que no arribarien mai als dos mil vots si no anaven a recer d'una força estatal com Izquierda Unida.
El PSM i Izquierda Unida (un article premonitori publicat el març de 2005)
La repetició d'una hipotètica coalició semblant a "Progressistes" esdevé una operació cada vegada més i més complicada. Els grups que hi participaren ja s'han adonat que, finalment, els quaranta mil vots aconseguits per PSM, EU-Verds i ERC tan sols serviren per a enfortir un partit, el de Llamazares, que, tanmateix, a l'hora de la veritat vota conjuntament amb el PP per a barrar el pas als drets de les nacions sense Estat. Quaranta mil vots que només han servit per a fer que Izquierda Unida tengués grup propi al Parlament. Magres beneficis per al nacionalisme d'esquerres, que no va aconseguir res d'aquesta aliança de circumstàncies.
És possible que el PSM i els altres partits d'esquerra nacionalista s'hagin adonat del fet. El dirigent del PSM Miquel A. Maria Ballester, en un article titulat "Llums i ombres a l'esquerra" per a no caure en la mateixa trampa en què es caigué amb "Progressistes" proposa unes "condicions" prou dures per a provar de repetir aquella aliança. Miquel A. Maria escrivia: "Un dels elements indispensables per fer viable aquesta col·laboració [repetir l'experiment 'Progressistes'], fos quina fos la forma que finalment adoptàs, hauria de ser la sobirania incondicional: la capacitat de les forces polítiques integrants d'aquesta entesa per decidir-ho tot des d'aquí, sense tuteles ni dependències externes a les Illes Balears".
La posició de Miquel A. Maria és prou clara. A primera vista, explicades públicament aquestes condicions, la repetició de l'experiment sembla tenir poques possibilitats. Izquierda Unida de les Illes, el grup que encapçalen Manolo Cámara, Eberhard Grosske i Miquel Rosselló, no s'ha atrevit a rompre la dependència envers Llamazares i l'antiga direcció del PCE. Ans al contrari, en un gest que ara es veu suïcida perquè romp possibilitats unitàries a les Illes, Manolo Cámara i Miquel Rosselló foren els artífexs de la victòria de la fracció de Llamazares en la VIII Assemblea d'Izquierda Unida. Ambdós foren els que, de manera burocràtica, moments abans de la votació final que en aquells moments perdia Llamazares per 416 vots enfront els 424 que tenien Enrique de Santiago i Martín Recio, introduïren una esmena al reglament de l'Assemblea. L'esmena presentada per la delegació de les Illes permetia votar a denou coordinadors d'Izquierda Unida. Uns vots inesperats que aconseguiren, fent trampa, guanyar la votació a favor de Llamazares. Un Llamazares que, com hem vist en el debat referent al pla Ibarretxe, no ha tengut cap vergonya de votar amb el PP. Iniciativa-Verds també ha mostrat el llautó amb la seva abstenció.
Per a l'electorat nacionalista i d'esquerres tots aquests fets signifiquen la constatació d'una amarga i dura realitat. La direcció d'Izquierda Unida illenca continua enfeudada a l'espanyolíssima direcció de Llamazares i ara per ara, pel que es constata, no hi ha gaire possibilitats de rompre aquesta dependència. Al final, el suport donant per Cámara i Rosselló als exdirigents carrillistes (PCE) tan sols ha servit per a enfonsar encara molt més les esquifides possibilitats de repetir la coalició amb el PSM i ERC.
A vegades ens demanam si els històrics dirigents del PCE i del prosoviètic PCPE, els Josep Valero, Manolo Cámara, Miquel Rosselló o Lila Thomàs, entre molts d'altres, s'adonen de les conseqüències del que s'esdevé a la vista de tothom. La destrucció d'un projecte verd alternatiu, la infiltració de membres d'Izquierda Unida dins els Verds per a substituir Margalida Rosselló per Miquel A. Llauger, la demonització dels dissidents amb la línia oficial com Nanda Caro, la persecució contra Joan Buades, les amenaces de demanar la policia si l'antiga coordinadora del grup ecologista agafava alguns dels seus papers de la seu del partit, no ajuden en res a una hipotètica repetició de la coal·lició "Progressistes".
Potser Miquel Rosselló no s'atreveix a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap que restar sol, sense ajut estatal, podria significat la total i absoluta desaparició del seu grup. És possible que tengui por d'adoptar una actitud valenta de ruptura amb la burocràcia central que, en el fons, és la que el fa protagonista d'alguna cosa a la provincia autonómica. Anant a les eleccions sense el suport d'una força d'envergadura, com quan, per exemple, en l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE d'Ignacio Gallego, només obtenien mil tres-cents vots.
D'aquí ve la por de rompre amb Madrid. De saber a perfecció que no arribarien mai als dos mil vots si no anaven a recer d'una força estatal com Izquierda Unida.
Entenem aquesta por de quedar a l'aire lliure, sense paraigua protector. El dilema per a l'antiga direcció carrillista és prou traumàtic. O tenen el valor de rompre amb qui sempre els ha salvat i els ha donat els vots, és a dir Madrid, o no podran amagar la davallada progressiva de vots anant a recer del PSM o ERC.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (4-III-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 11 Gener, 2008 18:37 |
Denuncien un control arqueològic «inadequat» a les obres de Son Espases.
La plataforma Salvem La Real presenta un escrit a la Fiscalia, al jutjat i al Consell
M.D./R.C. Palma.
La Fiscalia Anticorrupció, el Jutjat d'Instrucció número 7 i el Consell de Mallorca varen rebre ahir sengles denúncies de la plataforma Salvem La Real en les quals s'exposa que les obres de Son Espases «s'estan fent de manera inadequada en relació amb l'alt valor del jaciment trobat». En l'escrit s'incideix en què «no s'ha respectat» el perímetre de «protecció» de les cases de Son Espases Vell, que «segons el Pla General d'Ordenació Urbana de Palma (PGOU) tenen un radi de protecció des de fora d'aquestes d'uns 35 metres, que no s'ha respectat en cap moment.»
Cal recordar que a Son Espases, on es construeix el nou hospital de referència, es varen trobar restes d'una necròpoli del segle I després de Crist, amb moltes àmfores funeràries enterrades, algunes d'elles conservades en bon estat i la majoria esclafades per les màquines, així com estructures d'un talaiot a un costat dels terrenys.
En la denúncia presentada ahir per la plataforma es diu que «s'ha pogut comprovar que s'està treballant, en contra de les lleis establertes, a la zona arqueològica sense cap tipus de control», es posa com a exemple que «la maquinària pesada treballa sobre les restes, produint una destrossa irrecuperable» i es recorda que els arqueòlegs «es varen nomenar tres mesos després de l'inici de les obres», el juliol de 2007, per «ordre» de la presidenta del Consell de Mallorca, llavors Maria Antònia Munar.
Així mateix, en l'escrit se sol·licita que «s'informi sobre qui són els arqueòlegs que realitzen els treballs d'anàlisi exhaustiva de les restes trobades; axí com de la senyalització del tros que queda sense destruir de la sèquia declarada Bé d'Interès Cultural (BIC) i que s'aturin definitivament les obres a la zona delimitada com a arqueològica pels tècnics en el seu moment».
L'altra versió
Per la seva banda, fonts del departament de Patrimioni Històric del Consell de Mallorca varen assenyalar ahir que sí que existeix control arqueològic en els terrenys de Son Espases, on treballen tres arqueòlegs, «encara que hi podria haver-n'hi més», i asseguraren que la majoria de les «àmfores funeràries surten rompudes, fragmentades», en ser una zona de camp en la qual «s'ha llaurat durant segles», durant uns 2.000 anys.
El solar ha estat dividit en zones. «A l'A i D ja ha acabat el treball dels arqueòlegs, per això han entrat a fer feina els obrers. Mentre que en les zones determinades per C i B no hi ha obrers perquè és l'indret on treballen els arqueòlegs».
En concret, els experts iniciaren les prospeccions arqueològiques a Son Espases el passat 9 de maig contractades per la UTE que encapçala Dragados i una vegada realitzades unes 250 mostres determinaren dues zones «perilloses» d'especial interès, les que ara s'estan examinant de manera més exhaustiva.
Diari de Balears (11-I-08)
Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. (Miquel López Crespí)
Son Espases i els enterradors d´esperances
Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant, per l´imperialisme desfermat de les nacions opressores), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca. Pensam que els partits del Pacte haurien de ser més exigents amb aquells que, com la portaveu, quan intervenen públicament en castellà també ho fan en representació del PSM, d´Unió Mallorquina, d´Esquerra Unida i d´Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Convendria prendre bona nota i evitar aquests nyarros que fan riure Joan Flaquer, l´antic portaveu del PP, que sempre ha intervengué en català. Què potser el PSOE, per ser-ho, no té l´obligació d´emprar públicament el català?
Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.
No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior i, almanco, serviria per a canviar la nefasta política del PP.
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 11 Gener, 2008 10:56 |
Si la persona a calumniar i a la qual volen perjudicar és un escriptor prou conegut, proven de marginar-lo amb l'excusa més inversemblant. Escriuen indigeribles pamflets insultat aquell intellectual aprofitant qualsevol cosa. Un dia afirmen que l'editorial on publica les seves novelles és de tercera categoria; després afegeixen que el premi literari guanyat a València, Barcelona o Palma de Mallorca no és dels que "consagren". Posteriorment, en constatar que res els funciona, es fiquen amb el cognom d'aquell autor o amb la vida particular de la persona atacada. Babaus, desconeixedors de la importància d'Internet, es pensen poder marginar un professional en no parlar de les seves publicacions. (Miquel López Crespí)
Potser, si haguessin nascut en temps del feudalisme, en l'Edat Mitjana, en temps de la Inquisició o en els anys més durs del feixisme, haurien aconseguit els seus tèrbols propòsits: fer callar el dissident, que Galileu es retractàs, que Gabriel Alomar no existís, que Maiakovski es suicidàs. En l'actualitat els sicaris ja no poden fer callar ningú. (Miquel López Crespí)
De sicaris, amargats i envejosos
Els sicaris són personatges tèrbols, de mirada enverinada, insatisfets de la vida, amargats, amb la sang corrompuda per l'enveja, que arrosseguen la seva existència trista i miserable ballant, com els pallassos, al so de la música de qui comanda. Sempre els trobam al servei de màfies i poders fàctics, siguin aquests econòmics o polítics. El seu ofici és insultar, calumniar o silenciar aquells que treballen honradament en qualsevol ofici o professió però que, per això mateix, motiven la ràbia dels impotents.
No solen tenir idees polítiques pròpies. Només saben fer de criats d'aquells grups o partits que són al poder i, per tant, poden repartir nòmines, certa influència mediàtica, l'insignificant protagonisme provincià al qual aspiren homeneus de tan baixa categoria. En tot moment al servei de qui paga, avui els podem trobar a les ordres de la dreta i demà, si la seva butxaca així ho exigeix, inventant-se currículums irreals, fan creure que han estat progressistes; i, mentiders com són, xerriquen que sempre han estat d'esquerra per a collocar-se en nòmina del guanyador del moment. Evidentment, la seva "esquerra" és la de la moqueta, el cotxe oficial, l'àpat i el viatge gratuït. No els veureu mai fent costat a l'esquerra alternativa de la nostra societat, lluitant al costat de qualsevol dels grups ecologistes, republicans, socialistes o nacionalistes actualment existents.
No miren mai de front aquell amb qui parlen. En llur provada misèria personal, porucs quan no tenen la protecció de qui els paga, s'atemoreixen quan imaginen que algú pot descobrir llur podridura. Escàpols, miren el terra ordint sempre només mentides, calúmnies i tergiversacions.
Els més enverinats són aquells que en una època incerta volgueren ser alguna cosa en el seu poble i, incapaços de fer res de profit tret de fer mal als altres, acabaren fent de criats en indignes feines enfocades solament a perjudicar el proïsme. Sabem de cert que alguns volgueren provar sort en la literatura o el periodisme. Se sap de l'existència d'un esburbat poemari o mala narració presentada a aquell concurs literari. Eren històries tan mal escrites que ni els amics dels sicaris es volgueren comprometre lliurant-los aquell guardó.
Mai no han pogut pair el fracàs. A partir d'aquell moment la ràbia i el ferotge autoodi que els domina i envinagra l'existència es van anar fent tan grans que actualment han arribat a assolir cims inimaginables. És des de la impotència produïda per aquesta enveja inabastable que contemplen amb odi tot el que els encercla.
Com Dràcula davant la creu o els espills, no suporten el més mínim èxit del veí. Odien especialment els altres company de feina i, més que res, els autèntics creadors de la nostra terra. L'enveja els ha convertit en els pitjors enemics de la nostra cultura. Ordeixen contínues conspiracions per a barrar el pas quaselvol persona que destaqui per damunt la seva provada mediocritat. A vegades, els amos els donen petites parcelles de poder per a tenir-los entretenguts. Misèries controlades, evidentment. Des del seu rídicul observatori, l'almoina que atorguen els que manen de veritat, el sicari malda per silenciar o criminalitzar aquell que no s'ha venut. Aleshores, els nostres desgraciats i estrambòtics homeneus de comèdia bufa s'afanyen per silenciar les obres, la feina concreta d'aquells als quals envegen. No contents amb el silenci orquestrat, conviden a miserables semblants per a escriure contra aquell o aquella al qual o a la qual es vol silenciar.
Si la persona a calumniar i a la qual volen perjudicar és un escriptor prou conegut, proven de marginar-lo amb l'excusa més inversemblant. Escriuen indigeribles pamflets insultat aquell intellectual aprofitant qualsevol cosa. Un dia afirmen que l'editorial on publica les seves novelles és de tercera categoria; després afegeixen que el premi literari guanyat a València, Barcelona o Palma de Mallorca no és dels que "consagren". Posteriorment, en constatar que res els funciona, es fiquen amb el cognom d'aquell autor o amb la vida particular de la persona atacada. Babaus, desconeixedors de la importància d'Internet, es pensen poder marginar un professional en no parlar de les seves publicacions. Treballant en els mitjans de comunicació, sembla mentida que no entenguin que avui dia, prement una tecla de l'ordinador, qualsevol persona pot fer arribar una notícia silenciada a milers i milers d'individus del món sencer. No en parlem si el professional al qual volen silenciar disposa d'un lloc web! Aleshores les provatures dels sicaris són absolutament inútils. Potser, si haguessin nascut en temps del feudalisme, en l'Edat Mitjana, en temps de la Inquisició o en els anys més durs del feixisme, haurien aconseguit els seus tèrbols propòsits: fer callar el dissident, que Galileu es retractàs, que Gabriel Alomar no existís, que Maiakovski es suicidàs. En l'actualitat els sicaris ja no poden fer callar ningú.
pobler | 10 Gener, 2008 22:34 |
Serà a partir de les 22h aquest dissabte dia 12. Plaça de Cort. Ciutat.
Evidentment gratuït.
Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)
Son Espases: Toni Roig en el record
Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.
Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.
No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.
>Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 10 Gener, 2008 17:47 |
Presentació del llibre de Miquel López Crespí Sa Pobla i la història.
Presentació a càrrec de Joan Comas, batle de sa Pobla
Sebastià Gallardo, regidor de Cultura
Mateu Morro, historiador
Miquel López Crespí, escriptor
Diumenge dia 13 de gener a les 19,30h.
Fundació Joan Soler Planas
C. del Mercat, 41
Sa Pobla (Mallorca)
El fet és que l´Ajuntament de sa Pobla s´ha destacat per la ferrenya voluntat, sempre tenint en compte les possibilitats econòmiques de cada moment, d´anar editant aquelles publicacions de qualitat que servissin per a donar a conèixer les principals senyes d´identitat cultural del poble. Pens ara mateix en la gran quantitat de llibres que, amb suport de l´Ajuntament, han contribuït a consolidar --i fer arribar a la gent!-- aspectes poc coneguts del nostre passat o, com en el cas dels llibres de l´amic Alexandre Ballester, servar la memòria d´un fets imprescindibles per a saber d´on procedim, quines són les nostres arrels, cap a on volem anar. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla i la història
Darrere els llibres que publica un autor sempre hi ha la feina secreta i sovint desinteressada d´un munt de gent que ha fet possible la publicació. En el cas que ens ocupa voldria parlar de l´interès que en tot moment han demostrat en referència a l´edició de Sa Pobla i la història, Joan Comas, batle de sa Pobla i l´amic Sebastià Gallardo, regidor de Cultura. També hauríem de parlar de l´editor Llorenç Gelabert, amb el qual, com en altres publicacions que ha realitzat força bé (pens ara mateix en Temps i gent de sa Pobla, del 2002, o Les danses de la terra, del 2006, llibre conjunt fet amb Bartomeu Payeras), hem compartit dies de correcció de proves d´impremta, de recerca de fotografies...
No sempre s´esdevenen fets semblants, una conjunció de circumstàncies tan favorable per a l´edició d´un llibre. Cal dir emperò, per a ser fidels a la història, que l´Ajuntament de sa Pobla, les diverses corporacions que han anat passant per la Casa de la Vila, sempre han estat molt receptives quant a la promoció de la cultura. Totes les activitats que es desenvolupen al llarg de l´any, des de les insubstituïbles festes en honor a sant Antoni, amb la nit màgica dels foguerons i les tonades del camp, fins a la Fira de la Tardor passant per un sant Jaume únic en alegria popular i participació, així ho demostren. Com a escriptor pobler vull fer especial esment de les famoses Trobades d´Escriptors de sa Pobla que es fan anualment d´ençà començaments dels anys noranta i que, ben segur, no en tenc cap dubte, de la mà de Pau Comas i de Sebastià Gallardo s´ampliaran i consolidaran. No conec cap altre ajuntament mallorquí ni de les Illes, i potser de dins tota l´àrea dels Països Catalans, que tengui aquest interès per promocionar l´obra dels seus escriptors. Les xerrades dels nostres autors amb els alumnes d´escoles i instituts poblers, la promoció de l´obra dels novel·listes, poetes, dramaturgs i assagistes del nostre poble que això significa, són essencials per a aconseguir que les noves generacions tenguin un contacte directe amb els creadors nascuts aquí i amb tots aquells altres que, pel seu amor a sa Pobla, hem adoptat com a nostres.
El fet és que l´Ajuntament de sa Pobla s´ha destacat per la ferrenya voluntat, sempre tenint en compte les possibilitats econòmiques de cada moment, d´anar editant aquelles publicacions de qualitat que servissin per a donar a conèixer les principals senyes d´identitat cultural del poble. Pens ara mateix en la gran quantitat de llibres que, amb suport de l´Ajuntament, han contribuït a consolidar --i fer arribar a la gent!-- aspectes poc coneguts del nostre passat o, com en el cas dels llibres de l´amic Alexandre Ballester, servar la memòria d´un fets imprescindibles per a saber d´on procedim, quines són les nostres arrels, cap a on volem anar. El llistat de publicacions podria ser immens i no bastaria un llibre per a ressenyar-les. Pens ara mateix, i sense desmerèixer totes les altres que han sortit a la llum en aquests darrers anys, en llibres com Les escoles a sa Pobla (1821-1913) (Sa Pobla, Gràfiques Gelabert, 2001), el recull de materials titulat La nostra escola: Sa Graduada, coordinat per l´equip directiu de Sa Graduada i publicat per la Impremta Bergas el 2005, o aquell instrument tan útil, escrit per Maria Antònia Roig, titulat precisament S´Escola Graduada, editat també per Gràfiques Gelabert el 1997. Tampoc em voldria oblidar d´aquella altra imprescindible aproximació a la història de Crestatx, el llibre Crestatx, escrit per Josep Obrador i Bernardí Cladera, en una edició força acurada –com ens té acostumats l´amic Gelabert-- de l´any 1999.
Però, com he dit més amunt, la llista d´obres, assaigs, estudis editats sota el patrocini de l´Ajuntament de sa Pobla és tan àmplia, tan extensa, que és sobrer provar de fer-ne ni la més mínima relació. Els poblers i pobleres ja sabem la feina feta i tan sols en volia deixar constància amb uns exemples agafats a l´atzar.
Amb el recull d´articles que podeu trobar en el volum Sa Pobla i la història, s´ha esdevengut el que ja, sortosament, és norma al nostre poble: una acurada edició amb el suport de tots els encarregats de portar endavant la feina, especialment del batle, Joan Comas, i del regidor de Cultura, Sebastià Gallardo, que, en llegir l´original que els vaig presentar de seguida en trobaren adient la publicació i em donaren un suport decidit per a portar endavant el projecte.
Record que en la inauguració de les II Jornades d'Estudis Locals de Santa Maria del Camí (Mallorca) l'historiador Mateu Morro destacava la complexitat de la feina de recerca sobre el passat. La importància de les fonts orals ja ha estat destacada per nombrosos investigadors; l'interès pels glossats populars; la utilització de la fotografia com a document històric; la documentació notarial referent a les cases del poble i que sovint es perdia, sense arribar a copsar la seva significació en la reconstrucció de la vida dels nostres pobles; l'estudi dels testaments; la història de possessions i molins, la història familiar i el coneixement de l'evolució urbana... És evident que Sa Pobla i la història no és un llibre estrictament d’història, malgrat que hi hagi aspectes de recerca acurada en la línia destacada per Mateu Morro. A Sa Pobla i la història, com fa uns anys amb Temps i gent de sa Pobla, el que domina és el record subjectiu, la història personal i dels amics, coneguts i familiars, determinats aspectes del poble que han deixat la seva petjada a l´esperit de l´autor i en el de la nostra col·lectivitat. Es tracta de deixar constància escrita d´unes històries que es van perdent, que la voracitat i la banalitat de la postmodernitat, les presses del present, deixen endarrere.
pobler | 10 Gener, 2008 08:44 |
Segons Grosske, l'aposta del PSM deixa «tocat» el Bloc perquè allunya de l'objectiu de «sumar el nacionalisme progressista i l'esquerra verda». Amb tot, recalcà que la decisió no ha d'afectar-lo i avançà que el seu partit intentarà després de les generals «reconstruir el Bloc» perquè es pugui presentar a les autonòmiques de l'any 2011, però «el gir que ha fet el PSM planteja interrogants i ho fa més difícil». El dirigent d'EU, Miquel Rosselló, també lamentà «profundament» una decisió del PSM que «debilita» el Bloc i dificulta que aquest es pugui consolidar amb vista a 2011. La formació, que intentarà presentar-se amb Els Verds, elegirà immediatament el seu cap de cartell. (Q.T. Diari de Balears)
EU diu que l'aposta del PSM per la coalició nacional deixa tocat el Bloc
Grosske avisa Barceló que els seus futurs socis volen «debilitar-los»
Q.T. Palma.
«Tocat», «qüestionat», «debilitat». Així definiren ahir els dirigents d'Esquerra Unida l'estat en què queda el Bloc -la coalició autonòmica que mantenen amb el PSM i amb Esquerra- després que l'Executiva del PSM hagi decidit concórrer a les generals en una coalició nacionalista, en lloc de reeditar l'aliança amb ells.
Tot i que el Bloc naixia ara fa un any i mig com un projecte que havia d'anar més enllà d'una coalició entre Esquerra Unida-Els Verds i el PSM -després s'hi sumà Esquerra- no ha passat d'aquí. I si no s'ha consolidat no és perquè EU-EV no ho intentàs. Segurament per això, EU-EV no dubtà a fer evident el seu malestar per la decisió del PSM, de presentar-se en coalició amb Unió Mallorquina, Esquerra i Entesa.
«Entren en un jardí amb moltes espines», assenyalà ahir el portaveu d'EU, Eberhard Grosske, que advertí el PSM que «s'ajunta amb socis que tenen, entre els seus objectius, el de debilitar-los». «UM -continuà- vol integrar Entesa, que està gairebé aparaulada, i com a passa següent gratar al PSM la part més moderada del partit. Esquerra té com a objectiu anar gratant al PSM base militant i suport electoral. Voldria que al PSM li anàs bé, però l'avís que hi ha moltes espines en aquesta senda que agafa, tot i que ells ja ho saben».
Segons Grosske, l'aposta del PSM deixa «tocat» el Bloc perquè allunya de l'objectiu de «sumar el nacionalisme progressista i l'esquerra verda». Amb tot, recalcà que la decisió no ha d'afectar-lo i avançà que el seu partit intentarà després de les generals «reconstruir el Bloc» perquè es pugui presentar a les autonòmiques de l'any 2011, però «el gir que ha fet el PSM planteja interrogants i ho fa més difícil». El dirigent d'EU, Miquel Rosselló, també lamentà «profundament» una decisió del PSM que «debilita» el Bloc i dificulta que aquest es pugui consolidar amb vista a 2011. La formació, que intentarà presentar-se amb Els Verds, elegirà immediatament el seu cap de cartell.
Diari de Balears (9-I-08)
Potser Miquel Rosselló no s'atreveix a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap que restar sol, sense ajut estatal, podria significat la total i absoluta desaparició del seu grup. És possible que tengui por d'adoptar una actitud valenta de ruptura amb la burocràcia central que, en el fons, és la que el fa protagonista d'alguna cosa a la provincia autonómica. Anant a les eleccions sense el suport d'una força d'envergadura, com quan, per exemple, en l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE d'Ignacio Gallego, només obtenien mil tres-cents vots.
D'aquí ve la por de rompre amb Madrid. De saber a perfecció que no arribarien mai als dos mil vots si no anaven a recer d'una força estatal com Izquierda Unida.
El PSM i Izquierda Unida (un article publicat el març de 2005)
La repetició d'una hipotètica coalició semblant a "Progressistes" esdevé una operació cada vegada més i més complicada. Els grups que hi participaren ja s'han adonat que, finalment, els quaranta mil vots aconseguits per PSM, EU-Verds i ERC tan sols serviren per a enfortir un partit, el de Llamazares, que, tanmateix, a l'hora de la veritat vota conjuntament amb el PP per a barrar el pas als drets de les nacions sense Estat. Quaranta mil vots que només han servit per a fer que Izquierda Unida tengués grup propi al Parlament. Magres beneficis per al nacionalisme d'esquerres, que no va aconseguir res d'aquesta aliança de circumstàncies.
És possible que el PSM i els altres partits d'esquerra nacionalista s'hagin adonat del fet. El dirigent del PSM Miquel A. Maria Ballester, en un article titulat "Llums i ombres a l'esquerra" per a no caure en la mateixa trampa en què es caigué amb "Progressistes" proposa unes "condicions" prou dures per a provar de repetir aquella aliança. Miquel A. Maria escrivia: "Un dels elements indispensables per fer viable aquesta col·laboració [repetir l'experiment 'Progressistes'], fos quina fos la forma que finalment adoptàs, hauria de ser la sobirania incondicional: la capacitat de les forces polítiques integrants d'aquesta entesa per decidir-ho tot des d'aquí, sense tuteles ni dependències externes a les Illes Balears".
La posició de Miquel A. Maria és prou clara. A primera vista, explicades públicament aquestes condicions, la repetició de l'experiment sembla tenir poques possibilitats. Izquierda Unida de les Illes, el grup que encapçalen Manolo Cámara, Eberhard Grosske i Miquel Rosselló, no s'ha atrevit a rompre la dependència envers Llamazares i l'antiga direcció del PCE. Ans al contrari, en un gest que ara es veu suïcida perquè romp possibilitats unitàries a les Illes, Manolo Cámara i Miquel Rosselló foren els artífexs de la victòria de la fracció de Llamazares en la VIII Assemblea d'Izquierda Unida. Ambdós foren els que, de manera burocràtica, moments abans de la votació final que en aquells moments perdia Llamazares per 416 vots enfront els 424 que tenien Enrique de Santiago i Martín Recio, introduïren una esmena al reglament de l'Assemblea. L'esmena presentada per la delegació de les Illes permetia votar a denou coordinadors d'Izquierda Unida. Uns vots inesperats que aconseguiren, fent trampa, guanyar la votació a favor de Llamazares. Un Llamazares que, com hem vist en el debat referent al pla Ibarretxe, no ha tengut cap vergonya de votar amb el PP. Iniciativa-Verds també ha mostrat el llautó amb la seva abstenció.
Per a l'electorat nacionalista i d'esquerres tots aquests fets signifiquen la constatació d'una amarga i dura realitat. La direcció d'Izquierda Unida illenca continua enfeudada a l'espanyolíssima direcció de Llamazares i ara per ara, pel que es constata, no hi ha gaire possibilitats de rompre aquesta dependència. Al final, el suport donant per Cámara i Rosselló als exdirigents carrillistes (PCE) tan sols ha servit per a enfonsar encara molt més les esquifides possibilitats de repetir la coalició amb el PSM i ERC.
A vegades ens demanam si els històrics dirigents del PCE i del prosoviètic PCPE, els Josep Valero, Manolo Cámara, Miquel Rosselló o Lila Thomàs, entre molts d'altres, s'adonen de les conseqüències del que s'esdevé a la vista de tothom. La destrucció d'un projecte verd alternatiu, la infiltració de membres d'Izquierda Unida dins els Verds per a substituir Margalida Rosselló per Miquel A. Llauger, la demonització dels dissidents amb la línia oficial com Nanda Caro, la persecució contra Joan Buades, les amenaces de demanar la policia si l'antiga coordinadora del grup ecologista agafava alguns dels seus papers de la seu del partit, no ajuden en res a una hipotètica repetició de la coal·lició "Progressistes".
Potser Miquel Rosselló no s'atreveix a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap que restar sol, sense ajut estatal, podria significat la total i absoluta desaparició del seu grup. És possible que tengui por d'adoptar una actitud valenta de ruptura amb la burocràcia central que, en el fons, és la que el fa protagonista d'alguna cosa a la provincia autonómica. Anant a les eleccions sense el suport d'una força d'envergadura, com quan, per exemple, en l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE d'Ignacio Gallego, només obtenien mil tres-cents vots.
D'aquí ve la por de rompre amb Madrid. De saber a perfecció que no arribarien mai als dos mil vots si no anaven a recer d'una força estatal com Izquierda Unida.
Entenem aquesta por de quedar a l'aire lliure, sense paraigua protector. El dilema per a l'antiga direcció carrillista és prou traumàtic. O tenen el valor de rompre amb qui sempre els ha salvat i els ha donat els vots, és a dir Madrid, o no podran amagar la davallada progressiva de vots anant a recer del PSM o ERC.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (4-III-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |