pobler | 29 Gener, 2008 19:51 |
Sampol critica la «subhasta» electoral «sense credibilitat» de Zapatero i Rajoy
Veu una «aberració» que el socialista proposi tornar 400 euros a cada contribuent
Q.T. Palma.
El candidat al Congrés de la coalició nacionalista Unitat per les Illes, Pere Sampol, criticà ahir la «subhasta» electoral en la qual han entrat els candidats del PSOE i del PP a la presidència del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, llançant propostes com la de retornar 400 euros a tots els contribuents, o la promesa de crear 2'2 milions de lloc de treball. Segons el nacionalista, aquest tipus de plantejaments «els fan perdre tota credibilitat».
Especialment contundent fou Sampol a l'hora de rebutjar la proposta de Zapatero de tornar 400 euros als 13'5 milions de persones que paguen l'IRPF. Segons el nacionalista, és una «aberració» perquè els imposts han de servir per redistribuir la riquesa, i aquesta bonificació no diferencia entre rics i pobres i també la rebran les persones d'alt nivell adquisitiu. «Atempta contra l'Estat del benestar i seria impensable que això es digués al nord d'Europa», afirmà Sampol, que també criticà que Zapatero proposi ara iniciatives que no ha posat en pràctica aquests quatre anys. «Això és política de campanari», sentencià.
De la proposta formulada en la mateixa línia per Rajoy per revisar l'IRPF, el candidat assenyalà que està a favor de reduir trams impositius, però només als més necessitats, no als més rics.
El nacionalista encara va ser més crític amb una altra iniciativa del candidat popular, la de crear 2'2 milions de llocs de treball en quatre anys. «Què fara, una empresa pública?», assegurà en to sarcàstic. Segons Sampol, un «ultraliberal» com Rajoy no hauria d'atribuir als poders públics la capacitat de generar aquests llocs de feina. «És pur voluntarisme» perquè «no dependrà d'ell», sinó de molts d'altres factors relacionats amb l'economia internacional i que ell no controla.
El mateix afirmà del compromís del líder conservador de garantir creixements econòmics propers al 4%. En canvi, Sampol valorà les propostes de crear noves places d'escoletes o per incrementar salaris i pensions als més desafavorits, que han fet tant Rajoy com Zapatero. Però, al mateix temps, lamentà que no ho haguessin fet mentre han ocupat el poder.
«Tot això, el PSOE ho hauria pogut plasmar en els darrers pressuposts», i «el PP governà només fa quatre anys i no va fer res del que diu», recalcà l'actual senador autonòmic, que advertí que ell no entrarà en aquesta «subhasta» electoral. «Faré propostes que siguin creïbles perquè la meva estratègia és presentar-les al Congrés, cercar suports i que els dos grans partits hi votin a favor o quedin en evidència davant els ciutadans».
Diari de Balears (29-I-08)
Potser hauria estat un encert fer cas, quan era hora, de la proposta de creació del canal autonòmic defensada per Pere Sampol i el PSM, els únics que tengueren una visió clara del que s'esdevenia. Ni el PSOE ni els altres partits del Pacte no donaren cap mena de suport a una iniciativa que, passat el temps, es comprova com era bàsica per a la simple supervivència política i, també, per a conformar un determinat tarannà cultural dins la societat. Si el Pacte hagués acceptat la intel·ligent proposta de Pere Sampol, ara hauria estat molt difícil al PP provar de desmuntar el que ja estaria consolidat. Una televisió autonòmica fonamentada en una determinada línia progressista i de reconstrucció nacional i cultural no hauria pogut ser desmuntada per les bones. Però a la socialdemocràcia espanyola, en aquest cas al PSOE balear, no li interessava una proposta nacionalista i d'esquerres com la de Pere Sampol. Els partits d'àmbit estatal ja tenen els seus mitjans de comunicació i no necessiten de la consolidació d'un espai propi que, pensen, pot fins i tot perjudicar els grups mediàtics que els sostenen i promocionen a escala estatal. (Miquel López Crespí) (2005)
Quan els espanyolistes no volien una televisió autonòmica
Defensa de Pere Sampol
La recent inauguració [2005] de la televisió autonòmica, IB3, l'espectacle que poguérem contemplar només fa uns dies, evidencia novament, per a aquells que tenen la memòria curta, un dels errors més grans del Pacte de Progrés. Que el Pacte, malgrat les advertències fetes quasi diàriament per aquells que li donàvem un suport crític, no tengués prou valor per portar endavant un projecte com el que està realitzant el PP, demostra una curtor de mires molt extremada.
Ara, tot són queixes, comunicats de protesta, nervis, potadetes en constatar el perill que s'acosta. És evident que el partit que governa les Illes, com el que governa a Madrid, provarà d'instrumentalitzar el medi, en aquest cas IB3, al seu favor. Imagín que per això mateix han portat endavant un projecte que, en la nostra opinió, hauria d'haver concretat el Pacte de Progrés
Mai no m'he explicat els motius pels quals els dirigents del Pacte no escoltaven els seus votants, els sectors socials que els havíem donat suport actiu. A mesura que van passant els anys s'amplien i es fan més grossos els errors comesos per no haver tengut la sensibilitat d'escoltar la seva base social. Fa feredat recordar la indiferència que els polítics de l'esquerra acomodada que vivien dels sous institucionals, sentien per les suggerències fetes pels més diversos col·lectius de l'autèntica esquerra de les Illes. El cas de l'arraconament del Pla d'Ordenació Territorial és, juntament amb la renúncia a bastir una televisió autonòmica, un bon exemple dels greus errors que es cobraren el seu preu amb la derrota progressista del 2003. És difícil entendre per què els partits del Pacte oblidaren tan ràpidament, en referència a la protecció dels nostres minvats recursos i territori, les reivindicacions de les grans mobilitzacions ecologistes d'abans de 1999. Instal·lats a la cadireta ja no pensaven que varen ser precisament aquestes manifestacions les que crearen el clima per a la seva victòria electoral. Com era possible tenir tan poca memòria històrica? Reconec que no ho entenia en temps del Pacte i tampoc no ho entenc ara mateix. Qui signa aquest article en va escriure prop de quatre-cents, hi ha constància a les hemeroteques, fent nombrosos suggeriments quant a complir les promeses del Pacte signant el 1999.
Les burocràcies fracassades el 2003, ploren en constatar que el PP controlarà IB3 i aquest control possibilitarà, no en mancaria d'altra, una possible victòria conservadora el 2007. Però si tot això se sabia, si l'esquerra oficial era advertida dia a dia... per quins motius acabaren la legislatura sense portar endavant cap dels projectes que eren tan necessaris per a la nostra societat i, també, no ho oblidem, per a la seva mateixa supervivència en el poder?
Aleshores regnava en tots els despatxos oficials la més absurda i brutal prepotència. Munió d'"amics" servils, d'aquells que només saben dir que sí als que comanen per a cobrar substancioses pagues, feien creure als dirigents del Pacte que tot funcionava com una seda. Els enganyaven, mentre continuaven xuclant de les mamelles del poder.
Ara tot són cops de pit i lamentacions en veure que el PP consolida les seves posicions fent, com en el cas de la televisió autonòmica, el que no va voler fer el Pacte.
Potser hauria estat un encert fer cas, quan era hora, de la proposta de creació del canal autonòmic defensada per Pere Sampol i el PSM, els únics que tengueren una visió clara del que s'esdevenia. Ni el PSOE ni els altres partits del Pacte no donaren cap mena de suport a una iniciativa que, passat el temps, es comprova com era bàsica per a la simple supervivència política i, també, per a conformar un determinat tarannà cultural dins la societat. Si el Pacte hagués acceptat la intel·ligent proposta de Pere Sampol, ara hauria estat molt difícil al PP provar de desmuntar el que ja estaria consolidat. Una televisió autonòmica fonamentada en una determinada línia progressista i de reconstrucció nacional i cultural no hauria pogut ser desmuntada per les bones. Però a la socialdemocràcia espanyola, en aquest cas al PSOE balear, no li interessava una proposta nacionalista i d'esquerres com la de Pere Sampol. Els partits d'àmbit estatal ja tenen els seus mitjans de comunicació i no necessiten de la consolidació d'un espai propi que, pensen, pot fins i tot perjudicar els grups mediàtics que els sostenen i promocionen a escala estatal.
Davant el naixement del canal promogut pel PP no calen les hipòcrites lamentacions que hem sentit aquests dies. Foren els mateixos polítics que ara lamenten l'aparició d'IB3 els mateixos que no tengueren el valor de portar endavant un projecte propi i que, a partir d'aquest moment en pagaran les conseqüències polítiques.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-III-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 29 Gener, 2008 17:55 |
L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... (Miquel López Crespí)
El control de la cultura
A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat, immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39.
Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era i és semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts). Aquells originals lliurats al concurs amb tanta il·lusió, pensant que el jurat els estudiaria amb interès, són retornats sense una arruga, sense que es noti res que indiqui que han estat tenguts en consideració. Il·lusió d'incauts pensar que totes les obres són llegides i estudiades amb prou rigor!
La situació cultural és com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.
pobler | 29 Gener, 2008 07:43 |
Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. (Miquel López Crespí)
Contra el bipartidisme PP-PSOE: Unitat per les Illes
Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.
Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra el centralisme, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca.
Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.
El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-I-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 28 Gener, 2008 20:58 |
El 'programa' del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees 'dissolvents' que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les 'satàniques sectes anarquistes i socialistes. (Miquel López Crespí)
Miquel Costa i Llobera en la novel·la històrica de les Illes: Defalliment (El Gall Editor) i Damunt l'altura. El poeta il·luminat . (Pagès Editors) (i III)
Costa i Llobera, protagonista indiscutible de Damunt l'altura, marxa cap a Roma "amb el remordiment d'haver perdut els millors anys de la meva joventut en la recerca d'impossibles", com explica en el capítol "Temporal". Costa ara ja és un home segur de quin ha de ser el seu destí en aquest món. Vol ser, sense dubtes, un autèntic "Soldat de Crist", que és precisament el títol d'un dels sis capítols dedicats a la seva estada a Roma. Ara vol trobar Déu "en el Gorg Blau, en Lo Pi de Formentor en La Vall, en un temporal sacsejant, furient, els penya-segats de Tramuntana". Déu és la seva terra, i Costa sent la presència de l'Altíssim "en la serenor de Cala Gentil". Trobar Déu mitjançant la bellesa i l'exercici de la poesia, tasca que, amb el temps, també li portarà nombroses contradiccions i continuats problemes de consciència. Finalment vencerà la seva vocació sacerdotal en perjudici de l'obra de creació estrictament literària.
Quan Costa i Llobera, en el capítol "Darrera caminada per Via Appia Antiga", s'acomiada de Roma ja és un home completament format en el dogma catòlic i amb una vasta formació cultural. L'estudi de sant Jeroni, sant Joan Crisòstom, santa Teresa de Jesús i sant Agustí ja l'ha fet un vertader "soldat de Crist" en la línia marcada pel Papa Lleó XIII, amb el qual s'entrevista abans de tornar a Mallorca, o del bisbe Torras i Bages, del qual se sent un vertader deixeble. El "programa" del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees "dissolvents" que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les "satàniques sectes anarquistes i socialistes".
En el fons, i no ens hem d'enganyar, Costa i Llobera, com a intel·lectual orgànic al servei de les classes dominants espanyoles i mallorquines, el que fa és lluitar contra el "fantasma del comunisme" que aquests sectors parasitaris i explotadors veuen rere qualsevol manifestació democràtica i igualitària. El Vaticà, les classes dominants del món sencer, són encara sota l'impacte, per a elles esfereïdor, dels esdeveniments de la Comuna de París de 1871, quan, per primera vegada en la història, el proletariat, les classes populars franceses enlairen la bandera roja al capdamunt de les barricades de la ciutat revolucionària. Miquel Costa i Llobera, evidentment, amb els anys de formació vaticanista, esdevé un eficient i actiu militant catòlic, potser no tan eixelebrat com mossèn Antoni M. Alcover, però igual o més d'efectiu per la seva inabastable capacitat de treball propagandístic pels pobles de les Illes.
A partir d'aquest instant, la novel·la Damunt l'altura ens descobreix els moments de plenitud espiritual i literària de Miquel Costa i Llobera. En els capítols "Estrabó i Cala Gentil", "La cançó dels bons catòlics", "Als caiguts en la batalla de les Termòpiles" i "Raixa" podem trobar aquests moments especials de plenitud del poeta pollencí. Però ben aviat arribaran els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i aquí, data cabdal per a copsar el final decantament de Costa i Llobera envers la religió, el seu món, l´univers segur i aristocràtic d'un ric hereu de possessió mallorquina, trontolla fins a límits increïbles. Tot aquest terrabastall personal, el qual ja havia anat novel·lant en els capítols "La Setmana tràgica" i "De matinada" a Defalliment, l'he reprès ara amb més força a Damunt l'altura en el capítol-sintesi "El calvari", amb les pàgines del qual es clou definitivament aquest cicle de novel·les dedicades a Miquel Costa i Llobera.
Costa, com a personatge bàsic i central de Damunt l'altura, reflexionant en els esdeveniments de la Setmana Tràgica pensa: "Comprovar el poder momentàniament triomfant de l'anarquia i la revolució em caigué al damunt com una pesada llosa. Em sincerava amb Maria Antònia Salvà, sense poder trobar resposta a tots els meus interrogants. Com demanar l'autonomia en nom de la personalitat d'un poble que en tanta part se declara anarquista i revolucionari? Com proclamar la cultura des d'una ciutat de sis-cents habitants que no pot capturar, o no ho gosa fer, una turba de lladres, sacrílegs i incendiaris".
Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia.
És la crisi final d'un escriptor que anirà concretant-se en una decantació cada vegada més accentuada envers el servei a l'Església Catòlica. Aquesta és la història que he narrat en dos llibres, Defalliment i Damunt l'altura, que són, en realitat, com he indicat en aquest article, una sola i única obra: la vida novel·lada de Miquel Costa i Llobera.
pobler | 28 Gener, 2008 16:30 |
Segons ens informa Aina Calafat, avui hi ha una altra reunió de representants d'entitats i altres persones interessades en aquest Concert, amb representants de la comunitat religiosa del Monestir de La Real, perquè el concert es pugui celebrar dintre d'aquest recinte. Tots i totes els qui estiguin interessats, poden assistir, a partir de les 20,30 h., al Monestir.
SALVEM LA REAL: RECORDATORI REUNIÓ DEMÀ
Com sabeu per correus anteriors, s'està treballant en l'organització d'un concert en defensa de l'entorn del Monestir de La Real, que la construcció de l'hospital de Son Espases atempta molt greument.
Sigui qui sigui el resultat d'aquesta gestió, per part de diverses entitats es veu convenient en celebrar una altra reunió demà dimarts dia 29 de gener, a les 20,00 hores, al mateix local de la Unió Obrera Balear, del Carrer de Mèxic, n2, 2on, de Palma (Polígon de Llevant, cantonada Manuel Azaña), Tf. 971 462 389.
NO HI FALTEU !!
Salut
Però potser on ens començam a sentir més i més decebuts és en tot el que fa referència a la construcció d´un hospital a Son Espases, una lluita emblemàtica dels mallorquins que serví per a foragitar el PP de les institucions i que ara, si no s´esdevé un miracle, pot ser aigualida pel nou govern progressista amb justificacions de “pragmatisme” i “manca de diners per a fer front a les quantioses indemnitzacions que s´haurien de pagar a l´empresa constructora”. Tot plegat ens sona al cantet de l´anterior Pacte Progressista que tampoc no va saber, al cap de quatre anys de govern, fer un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que ens donàs armes legals per a controlar la insostenible i irracional política de l´anomenat “creixement il·limitat” que porten a la pràctica, pel que estam constatant, els governs de la dreta i aquells altres que ens pensàvem que actuarien de forma diferent. (Miquel López Crespí)
Son Espases
Els sectors que hem donat i donam suport a les autoritats progressistes de les Illes ho tendrem molt complicat si, pel que sembla i pel que informen aquests dies els mitjans de comunicació, el Govern comença a claudicar davant els poders fàctics de sempre. Tothom recorda les lluites ecologistes dels darrers temps en defensa de ses Fontanelles, la Real i tants i tants altres indrets amenaçats per la desenfrenada especulació que patim. Aquesta setmana les planes dels diaris van plenes d´informacions segons les quals el Govern de fer marxa enrere quant a les promeses a l´electorat progressista i conservacionista i pensa continuar les obres de construcció de l´hospital de Son Espases. És una mala notícia per a tots aquells i aquelles que durant anys ens hem mobilitzat en defensa dels nostres minvats recursos naturals i per la preservació del territori, contra la corrupció i l´especulació. És una mala notícia per als sectors progressistes que, indubtablement, s´ajunta a la denegació per part de l´Ajuntament de Palma quant a la petició del GOB per a protegir ses Fontanelles. La continuació del projecte d´urbanització de ses Fontanelles, una de les darreres zones humides de Palma, i la construcció d´un gran centre comercial damunt les seves despulles va ser la primera desil·lusió que patírem per part del govern progressista de Ciutat. El govern municipal denegà la protecció de ses Fontanelles adduint que la sol·licitud del GOB per a preservar aquell espai natural “no justificava ni provava el perjudici que causaria l´execució d´aquest projecte d´urbanització a l´interès públic”.
En referència a la desmesurada ampliació de l´anomenat “Port Adriano” (quin nomet, Senyor!, ni legal, deu ser!), tampoc constatam per part ni banda una acció decidida del Govern per la preservació del medi natural que reclama el GOB. Com diu l´organització ecologista, l´ampliació i explotació del port del Toro (“Port Adriano”), per part de l´empresa Ocibar comportarà la destrucció de 25.000 m2 de praderies de posidònia; incrementarà la contaminació de les aigües com a conseqüència de l´activitat portuària; es perdrà la qualitat de les aigües de bany de sa platgeta i augmentarà la desfiguració paisatgística de la zona. La destrucció de l´indret anirà en augment a causa de la construcció de les grans esculleres, esplanades i noves edificacions comercials.
Però potser on ens començam a sentir més i més decebuts és en tot el que fa referència a la construcció d´un hospital a Son Espases, una lluita emblemàtica dels mallorquins que serví per a foragitar el PP de les institucions i que ara, si no s´esdevé un miracle, pot ser aigualida pel nou govern progressista amb justificacions de “pragmatisme” i “manca de diners per a fer front a les quantioses indemnitzacions que s´haurien de pagar a l´empresa constructora”. Tot plegat ens sona al cantet de l´anterior Pacte Progressista que tampoc no va saber, al cap de quatre anys de govern, fer un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que ens donàs armes legals per a controlar la insostenible i irracional política de l´anomenat “creixement il·limitat” que porten a la pràctica, pel que estam constatant, els governs de la dreta i aquells altres que ens pensàvem que actuarien de forma diferent. No cal dir que l´abandonament de l´ecotaxa que tant vàrem defensar en l´anterior Pacte de Progrés contra les envestides de la dreta, la petició de perdó del PSOE als empresaris i els poders fàctics de l´hostaleria per haver volgut portar endavant aquella iniciativa progressista, ja ens feia sospitar que podria haver-hi claudicacions i abandonaments de promeses. Però no imaginàvem que fos tan aviat. El govern del president Antich, al qual donam un suport crític i actiu, com demostren tots els nostres escrits, hauria de saber que Son Espases és el test pel qual ens orientarem els sectors progressistes que hem lluitat per un canvi a les nostres Illes, tots els que hem sortit al carrer per a protegir la Real. Caldria recordar que si hem demanat el vot per a les opcions progressistes no era per a canviar de polítics; donam suport a l´esquerra oficial perquè volem que aquesta faci una política DIFERENT del PP, porti endavant els acords signats amb les forces nacionalistes i d´esquerra i aturi l´actual model d´irracional desenvolupisme franquistoide que porta Mallorca i les Illes a la destrucció. Aturar la construcció de l´hospital a Son Espases i començar la feina d´ampliació de Son Dureta és el que esperam dels polítics que pagam amb els nostres imposts. Si el test de Son Espases no funciona, és a dir, si no s’ aturen definitivament les obres; si el Govern es vincla altra vegada, com en el cas de la retirada de l´ecotaxa, davant els poders fàctics de les Illes, alguna cosa començarà a canviar dins el cos de l´electorat progressista. Ho haurien de saber aquells que afirmen governar amb els nostres vots. El president Antich no hauria de consentir que s´estengués encara més aquella dita popular que diu: “Tots els polítics són iguals; només prometen per a estar ells en nòmina i després s´obliden de les promeses fetes al poble”.
Vivim moments d´angoixa, sense saber encara quina serà la decisió definitiva del Govern. Els diaris també informen de la preocupació del Bloc davant la possible nova claudicació del PSOE i un oblit de les promeses electorals de tal magnitud. Com diu un diari de Palma, “la coalició integrada pel PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana ja ha fet saber a la resta de formacions la seva preocupació i malestar perquè encara no s´hagi convocat la comissió de seguiment del Pacte de governabilitat”. El Bloc, afirmen els mateixos mitjans de comunicació, “insisteix que sobre la qüestió s´ha de prendre una ‘decisió política’ que signifiqui l´aturada definitiva del projecte a Son Espases per traslladar-lo a l´actual hospital de Son Dureta”.
El senador autonòmic Pere Sampol declara que continuar amb les obres de l´hospital de Son Espases “frustaria les esperances dipositades en l´actual Govern”. Pere Sampol demana igualment al Govern del PSOE que presideix José Luis Rodríguez Zapatero que “doni una mà” al de Francesc Antich (imaginam que en sentit econòmic, per a pagar les indemnitzacions a les empreses constructores de l´hospital) per tal que el govern progressista de les Illes “pugui acomplir una de les promeses electorals més importants de tots els partits”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 28 Gener, 2008 10:18 |
Ben cert que sense aquest exemple de combat continu en defensa de la nostra cultura i senyes d'identitat, el destí personal de molts dels joves antifranquistes de fa quaranta anys hauria estat molt diferent. Perquè, i hem de deixar-ne constància, en totes aquestes dècades d'aferrissat combat pel que era i és evident -llengua, cultura, llibertats nacionals, antifeixisme...- veure Encarna Viñas i Josep M. Llompart al capdavant de la manifestació o entre els manifestants, era molt important. La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble. (Miquel López Crespí)
Per servar la memòria dels nostres: Encarnació Viñas i Llompart de la Peña
La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc., etc.). (Miquel López Crespí)
La darrera vegada va ser el passat dia deu de setembre [2003] quan, ja malalta, vingué a la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca a la presentació del meu darrer llibre: Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Entre aquestes dues dates hi ha prop de trenta-sis anys d'amistat, de provar de seguir l'exemple que el matrimoni Llompart de la Peña-Viñas proposaven diàriament, en la lluita en defensa de la cultura catalana i la llibertat, a tots els jovençans de mitjans dels anys seixanta, a les generacions dels anys setanta, vuitanta, noranta i, també, del segle XXI.
Ben cert que sense aquest exemple de combat continu en defensa de la nostra cultura i senyes d'identitat, el destí personal de molts dels joves antifranquistes de fa quaranta anys hauria estat molt diferent. Perquè, i hem de deixar-ne constància, en totes aquestes dècades d'aferrissat combat pel que era i és evident -llengua, cultura, llibertats nacionals, antifeixisme...- veure Encarna Viñas i Josep M. Llompart al capdavant de la manifestació o entre els manifestants, era molt important. La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble.
Tant en Josep M. Llompart com n'Encarnació, no solament ajudaren els escriptors mallorquins amb el seu exemple i ajut constant; feren molt més: saberen donar ales a les potencialitats creatives de la nostra intel·lectualitat. Les desenes de pròlegs amistosos de Josep M. Llompart als joves poetes i narradors del moment, així ho demostren. La carta que em va escriure l'any 1968 és un exemple del que feia Llompart per tal d'encoratjar els joves autors mallorquins.
Cap a 1968 ja feia temps que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà. La lletra (19 de juliol de 1968), la carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura, deia, sense comprometre's gaire, però deixant oberta la porta a l'esperança -era l'únic que volíem, aquells aprenents de fa vint-i-cinc anys!-:
"Estimat amic:
'He tornat avui mateix d'un viatge per la península, i, per aquest motiu, no havia pogut correspondre encara a la seva atenta carta del dia 9.
'Una ràpida i absolutament apressada lectura del seu 'rollo' m'ha deixat ben sorprès. Li dic això perquè no es dóna gens sovint el cas d'un jove desconegut que es presenta amb uns versos plens de bones qualitats. Sé per experiència que aquestes presentacions solen esser més aviat decepcionants. A vostè, en canvi, cal prendre'l seriosament.
'Els seus versos m'han interessat. I molt. Jo no gosaria dir que ja són perfectes; però els trob vàlids, i això és lo que més importa. Ara els llegiré amb més calma i provaré de destriar-hi qualitats i defectes. ¿Per què no passa qualsevol tarda per l'editorial, i en parlarem d'aprop i amb calma?
'Moltes gràcies per la confiança amb què m'ha distingit. Li envia una salutació ben cordial,
Josep M. Llompart".
Encarna Viñas, més de trenta-cinc anys després, greument malalta, sabia encara animar, com havia fet sempre Josep M. Llompart, els autors catalans. Quina diferència de tarannà si ho comparam amb tota la colla d'envejosos i malsoferts que només saben demonitzar, atacar aquells autors que destaquen per damunt la grisor i la mediocritat general!
La darrera carta que m'envia Encarnació Viñas, ja greument malalta, porta data de quatre de juliol d'enguany i fa referència als darrers articles que jo havia escrit parlant de l'obra i la vida de Josep M. Llompart.
Em diu n'Encarnació Viñas: "Amic Miquel: No saps com t'agraesc que m'hagis fet arribar el teu article del 26 de juny. M'agrada molt el que hi dius d'en Pep sobre el seu valor cívic (més oblidat avui que el literari). És difícil destriar quin dels dos aspectes era més ell.
'Jo, com que pas per un període fora del món, no he llegit encara el teu llibre. Estic refent-me d'una operació d'un tumor que me té postrada, encara pendent d'anàlisi i revisions".
Però, postrada i tot, greument malalta, va trobar forces per a animar els amics i, decidida, vengué a la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, possiblement una de les darreres presentacions a què pogué assistir.
Allà, en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca, moments abans que Sebastià Serra, Antoni Mir, el poeta Ferran Lupescu i la presidenta del Consell de Mallorca iniciassin la presentació del llibre, asseguts a un banc, poguérem parlar uns moments de l'obra que acabava de publicat l'Editorial Cort i, també, no en mancaria d'altra, de com, de forma inexorable, havien passat els anys d'ençà ens coneguérem en el teatret de la Casa Catalana de Ciutat en temps de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre.
Aquesta darrera trobada amb Encarnació Viñas va ser emocionant. Trenta-cinc d'anys d'amistat! Tots, indubtablement, havíem envellit, però l'ànima la teníem tots, n'Encarna, els amics del passat, qui signa aquest article, en els mateixos divuit anys d'inici de les nostres provatures literàries, de combat seriós contra el franquisme.
pobler | 27 Gener, 2008 20:45 |
El passat dissabte, 19 de gener, la policia va carregar contra un nombrós grup de persones que gaudia de la revetlla de Sant Sebastià a la plaça de Sa Feixina. Moltes persones van ser agredides i en varen sortir malmeses. La única raó que varen donar els agents fou que la plaça s'havia de netejar i la mesura que van prendre fou una violenta carrega amb escuts i porres contra les persones que estaven a la plaça. Els mitjans no han fet ressò dels fets i cap responsable ha explicat el perquè de la presència del dispositiu policial i de tan violenta actuació.
A tu també t'han tupat?
Festes sense bufetades, exigim una resposta!
DIMARTS 29 de GENER a les 19.00 hores
a la plaça de Cort
Concentració de denúncia per la brutalitat policial al final de festa de Sant Sebastià
El passat dissabte, 19 de gener, la policia va carregar contra un nombrós grup de persones que gaudia de la revetlla de Sant Sebastià a la plaça de Sa Feixina. Moltes persones van ser agredides i en varen sortir malmeses. La única raó que varen donar els agents fou que la plaça s'havia de netejar i la mesura que van prendre fou una violenta carrega amb escuts i porres contra les persones que estaven a la plaça. Els mitjans no han fet ressò dels fets i cap responsable ha explicat el perquè de la presència del dispositiu policial i de tan violenta actuació.
És per aquest motiu que sol·licitem el teu suport i el de tota la ciutadania en aquesta concentració. Cal exigir responsabilitats i una disculpa a totes les persones agredides, així com assegurar que aquest tipus de fets no es repetiran per a ningú.
Les mesures empreses fins ara han estat:
* Obtenció d'informes mèdics (part de lesions) que demostrin les agresions causades; * Apertura d'un compte de correu (santcanut08@gmail.com) per a recopilar versions dels fets, imatges, vídeos...
* Màxima difusió en premsa local, internet i boca a boca;
* Sol·licitar audiència amb la batllessa de Palma * Convocar la concentració i difondre la convocatoria per a sumar el màxim nombre de persones.
Les implicacions d'aquests fets sobrepassen la vetllada del dissabte i suposen un perill per a la seguretat ciutadana, no en restis al marge.
Implica't
PALMA: UNA BRUTAL INTERVENCIÓ POLICIAL TANCA LA REVETLLA DE SANT CANUT 2008
Les persones de Ciutat no tenim dret a gaudir de les festes municipals
més enllà de la planificació administrativa. Un
dispositiu mixt de policies locals i nacionals carrega amb gran
contundència contra les assistents a la Revetlla alternativa
de Sant Canut a la plaça de Sa Feixina, justificant-se en la
feina dels encarregats de la neteja. Degut a l'actuació
totalment desproporcionada, diverses persones resultaren ferides a
causa dels cops de porra, de cascs i de l'ús de gasos
lacrimògens.
Les persones agredides volem demanar explicacions a les autoritats
municipals implicades en aquest assumpte. Per què les
autoritats despleguen més de 80 agents antidisturbis amb
l'excusa de la neteja només a la plaça de Sa Feixina? És necessari recórrer a la força bruta
contra la ciutadania que gaudeix de les festes de Sant Sebastià?
Reivindicam la
possibilitat de gaudir d'unes festes populars en espais públics
sense la criminalització de les activitats no previstes per
l'administració.
Per reforçar la comunicació d'aquesta actuació i ajudar a que arribi a quanta més gent millor, s'ha creat un compte de correu on dirigir versions dels fets, fotografies, vídeos o qualsevol altre material que pugui ser d'utilitat. El compte és santcanut08@gmail.com
Brutalitat policíaca a les Festes de Sant Sebastià. Crònica dels fets.
El 19 de gener, a Palma es celebra la revetlla de Sant Sebastià, patró de Ciutat. La festa s'organitza entorn a algunes places del centre de la ciutat, on hi ha foguerons i concerts. Una d'aquestes places, des de fa més de 10 anys, es dedica a la revetlla alternativa de Sant Canut. Aquesta és la única plaça que no organitza directament l'ajuntament, sinó que hi ha un grup divers de persones que s'hi dediquen, sol·licitant el permís a les autoritats competents. Aquesta any, Son Canut s'ha celebrat a Sa Feixina, a diferència de les darreres edicions que s'havien situat a Ses Voltes, per lo que ja havia una intenció de treure-la del circuit de places del centre. Tot i així, la festa va ser un gran èxit amb la participació de molts de grups i de joves que gaudiren de la música i els foguerons.
Presentem ara la crònica del trist final de la revetlla d'enguany: cap a les 4:00 de la matinada, el concert es va acabar i algunes persones van començar a marxar cap a casa... hi havia molt d'ambient a la plaça, la gent estava contenta i comentaven la vetllada vora del foc. Encara sonaven tambors i no eren pocs els que ballaven. Algú va advertir de la presència d'un important dispositiu policial a Via Argentina, però la gent seguia xerrant tranquil·la. De mica en mica, agents de la policia local de Palma van anar demanant a la gent que abandonés la plaça, que la festa ja havia acabat i havien de netejar. En aquests moments encara s'estava desmuntant l'equip de l'escenari... i la gent va pujar cap al fogueró que hi havia a la part central. Allà restaven encara unes 150 persones.
La policia va seguir fent pressió per fer-nos sortir, insistint que s'havia de netejar la plaça, però encara no havia arribat el servei de neteja i la gent s'ho prenia amb calma. Varen formar un doble cordó, el primer d'agents de la policia local i el segon amb policies nacionals... sumaven uns 80 agents (la policia anava amb proteccions d'antidisturbis, alguns amb el casc a la mà, però un segon grup duien tot l'equip sencer posat: casc, armadura, ...) que no convidava a la distensió de la situació. En un moment donat, un membre del cos de la policia local va perdre els nervis i va pegar un cop amb el seu casc a un al·lot que parlava amb ell, fent-li un trau a la cella. El policia no va voler identificar-se, ni cap dels seus companys va voler telefonar una ambulància tot i que aquell al·lot estava sagnant de valent.
Mentrestant, gran part de les persones no s'adonava encara del que estava passant. Els pocs que ho varen veure van seure's a terra per demanar, pacíficament, un canvi d'actitud dels agents i que ajudessin a la persona a qui havien agredit. La policia nacional va ser l'encarregada d'arrossegar els cossos de les assegudes, que deixaren el cos mort sense oposar resistència, fins a treure-les de la plaça. Ho feren amb violència, arrossegant el cos d'alguna companya per la plaça, insultant i pegant un cop de bota al cap d'un altre company.
En aquest punt, el cordó policial d'antiavalots, equipat amb escuts, cascs i porres va començar a fer pressió sobre el grup de gent al voltant del foc, tot empenyent-les violentament amb els escuts. Entre elles, es trobaven algunes persones de l'organització a les que se'ls va donar el mateix tracte que a les demés, tot i que encara estaven desmuntant. La situació era tensa i varen començar alguns cops de porra a les primeres files, amb lo que tot es va disparar. El grup va haver de començar a córrer escales amunt, perseguits per una forta càrrega policial. Algunes persones van caure a terra, cegades per l'esprai antiagressions que usaven els municipals, i els agents les feren alçar-se a cops. Les persones que arribaven a la part de dalt de la plaça es topaven amb un segon cordó que impedia la sortida i que les ruixava amb esprai deixant-les cegues per una bona estona. Fins i tot fora de la plaça encara les van copejar i van fer córrer per Via Argentina i Passeig Mallorca amunt on el cordó va començar a retrocedir.
Moltes persones van resultar copejades o afectades pel líquid lacrimogen. Algunes ja han obtingut un part mèdic on s'informa del seu estat. Animem a totes aquelles persones que hagin quedat malmeses, acudeixin als centres hospitalaris per sol·licitar un part... Cal fer evident la brutalitat amb que va actuar el dispositiu policial .
Crònica rebuda per e-mail
Un grup de joves denuncia el «violent» desallotjament a un festival alternatiu
Afirmen que els agents tancaren la festa de Sant Canut a Palma amb cops, insults i esprai de pebre
REGINA CERVANTES. Palma.
Un grup de joves es posà ahir en contacte amb Diari de Balears per denunciar la «violència» amb la qual foren desallotjats per un nombre «desproporcionat» d'agents del parc palmesà de la Faixina, on enguany es duia a terme la festa de «Sant Canut», dissabte a la nit.
Els assistents a la desena edició de Sant Canut, festival alternatiu a la revetla de Sant Sebastià, recordaran bé la festa d'enguany, i no precisament pel bon ambient ni per la seva nova ubicació, sinó per un final de festa que va tenir com a protagonistes, d'una banda, un grup de joves assistents i, de l'altra, els policies que s'hi desplegaren per desallotjar-los del parc.
Segons el relat dels joves, un pic acabats els concerts, devers les 4 de la matinada, molts d'assistents abandonaren el lloc, però d'altres quedaren a la part inferior de la plaça per gaudir del final de festa, mentre es recollia l'escenari i les barres.
Va ser llavors quan les policies Local i Nacional, que s'hi havien desplegat temps abans amb devers 10 furgons i entre 50 i 75 agents amb els seus respectius equips antidisturbis, segons els denunciants, exigiren als joves que abandonassin aquell indret per deixar pas als operaris d'Emaya per fer neta la plaça.
En aquell moment, segons els testimonis, el nombre de gent congregada a la plaça era d'unes 100 persones. Els joves asseguren que els agents es dirigiren a ells amb molta violència i que, en un moment donat, detonà la tensió el fet que un dels policies copejàs amb el casc un dels presents, que quedà estès en terra, ensangonat, amb una cella trencada. Davant aquesta violència, els joves decidiren asseure's en terra en un acte de protesta pacífica, després de la qual cosa, segons denuncien, foren arrossegats, insultats i copejats pels agents, equipats amb escuts i cascos. Els assistents assenyalen també que, a mesura que el cordó policíac els arrossegava cap a la part superior de la Faixina, allà, més agents que formaven un altre cordó, els ruixaren amb esprai antidisturbis i aprofitaren la ceguesa dels joves en terra per propinar-los cops de peu. Alguns fins i tot afirmen que hagueren de córrer fins a la plaça del Baluard o a Jaume III per desfer-se dels agents, que un pic complit l'objectiu de deixar buida la plaça encara els seguien i els pegaven.
La versió de la Policia afirma que eren entre 350 i 400 els joves presents, i que els operaris d'Emaya estaven esperant per fer net. El cap operatiu assegurà que, entre les 4.30 i les 5.45, es dedicà a «negociar» amb els presents perquè abandonassin la plaça, cosa que els joves rebutjaren sota consignes com «La festa no acaba, Emaya fora» i que es veieren «volar» algunes pedres i alguna botella, després de la qual cosa es veieren «obligats» a intervenir. Alguns joves es traslladaren a centres hospitalaris per ser tractats de les lesions. De moment no han presentat cap denúncia oficial pel que consideren una «acció desproporcionada, i més tenint en compte que a altres places de Palma gairebé «no hi havia vigilància».
Diari de Balears (21-I-08)
pobler | 27 Gener, 2008 16:37 |
El llibre de Pere Quart Circumstànciesés molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones. (Miquel López Crespí)
Quaranta anys de poesia catalana de Mallorca
Any 2000: pàgines del meu dietari: l´edició de Llibre de pregàries (Premi de Poesia Principat d´Andorra 1999)
Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en l'antologia, recentment publicada a Andorra, Llibre de pregàries.
I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia i a bastir la majoria de poemes d'aquesta antologia que aplega en les seves pàgines més de trenta anys d'esforços poètics. Circumstàncies, de Pere Quart, aparegué a "Óssa Menor" l'any 1969 (un any ben emblemàtic curull encara de les palpitacions del maig de 1968 a París!).
Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.
La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquests més de trenta anys de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, amb la lluita concreta de cada poble contra el feixisme i l'imperialisme, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").
La revolució cubana, la denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, la Revolució Cultural Xinesa, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.
Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen de l'antologia u>Llibre de pregàries (o als poemaris Revolta, Un violí en el crepuscle, Record de Praga per dir el títol d'alguns dels poemaris que han sortit aquest any 2000). Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.
Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix (el mateix Llompart m'obsequià el poemari l'any 1967), del més pròxim al poeta.
La resta, ja se sap. De 1970 al 2000: trenta anys -per part dels exquisits, de la reacció cultural- d'esborrar el camí que ens havien indicat els nostres (sense aconseguir-ho mai, evidentment!).
pobler | 27 Gener, 2008 08:05 |
A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)
Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)
Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).
Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.
Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (OEC)
1976: els comunistes (OEC) i la presó de Palma.
La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.
L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.
Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 26 Gener, 2008 19:08 |
Terra d'enveges i ferest autoodi contra l'escriptor nostrat. Prop d'un any després de la presentació per Sebastià Serra (PSM), Antoni Mir (OCB), Maria Antònia Munar (UM) i Ferran Lupescu, poeta i nacionalista d'esquerra, encara hi ha gent malintencionada o que no coneix els greus problemes de marginació que patim els escriptors d'esquerra a les Illes, que em demana per quins motius vaig presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart en el marc de la Diada del 2003, en la sala de plens del Consell de Mallorca. Segurament la gent que critica la presentació del llibre per part del nacionalisme mallorquí i del Principat desconegui el ferotge control que els reaccionaris i el paranoucentisme dominant dins el marc de la nostra cultura exerceixen sobre revistes i suplements de cultura. (Miquel López Crespí)
Terra d'enveges i ferest autoodi contra l'escriptor nostrat. Prop d'un any després de la presentació per Sebastià Serra (PSM), Antoni Mir (OCB), Maria Antònia Munar (UM) i Ferran Lupescu, poeta i nacionalista d'esquerra, encara hi ha gent malintencionada o que no coneix els greus problemes de marginació que patim els escriptors d'esquerra a les Illes, que em demana per quins motius vaig presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart en el marc de la Diada del 2003, en la sala de plens del Consell de Mallorca. Segurament la gent que critica la presentació del llibre per part del nacionalisme mallorquí i del Principat desconegui el ferotge control que els reaccionaris i el paranoucentisme dominant dins el marc de la nostra cultura exerceixen sobre revistes i suplements de cultura. Al silenci i la marginació acostumats sovint s'hi ha d'afegir haver de suportar les més diverses campanyes rebentistes contra l'obra i la persona d'aquells que "molesten" els poders fàctics. En el fons, i aquests crítics ho haurien de saber, a l'autor independent li costa molt donar a conèixer al potencial públic lector la notícia de l'aparició d'un llibre nou. Com diu un amic meu: "Quan treus un llibre pareix que has fet un pecat mortal i et cau al damunt una nova sentència de mort. Cada nou llibre, una condemna més damunt les teves espatlles". Pel setembre del 2003 s'havia més que comprovat que no hi havia forma d'aconseguir que determinats diaris i mitjans de comunicació es fessin fessin ressò de la publicació de Literatura mallorquina i compromís polític per part d'Edicions Cort. Mesos després de la seva edició, les pàgines de cultura de diversos mitjans de comunicació no havien fet la més mínima menció, ni que fos a tall simplement informatiu, de la seva sortida al mercat. Quina "objectivitat" i "professionalitat" en el tractament de la nostra cultura!
La presentació feta en el marc de la Diada de Mallorca, amb l'inestimable suport de les personalitats que he citat, provà de trecar aquest mur de silenci; és ben simple d'entendre. Intentà que el públic mallorquí s'assabentàs de l'aparició d'un nou llibre en la llengua del públic mallorquí, cosa, com hem vist, prou difícil. Haig de demanar-ne excuses?
M'adonava que les campanyes de silenciament patrocinades per certs sectors del poder i pels reaccionaris de sempre continuaven essent efectives. El blocatge contra els autors considerats "dissolvents" continuava més ferm que mai. Cap escletxa de llibertat. Cap bri d'objectivitat. Cap ajut envers els intel·lectuals que, d'ençà fa més de tres dècades, lluitam activament pel nostre redreçament nacional i social. Pertot arreu pàgines i més pàgines promocionat escriptors enriquits en el servei al règim. Cada dia estam assistint a la promoció i enlairament d'"intel·lectuals" de dubtosa condició, la majoria de dretes, especialistes en la demonització contínua de l'obra i la persona de, per posar alguns exemples paradigmàtics, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Andreu Nin, Gonçal Castelló, Josep M. Llompart, Pere Quart, Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés. Alhora que es promociona l'escriptor no conflictiu, el servil.
De tota aquesta problemàtic en parl precisament en Literatura mallorquina i compromís polític. Concretament en els capítols "Escriptors mallorquins a Barcelona: per la unitat territorial i cultural dels Països Catalans" (pàgs. 153-158), "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162) i en "Els problemes de l'escriptor català" (pàgs. 181-190).
En el capítol "Els problemes de l'escriptor català" de Literatura mallorquina i compromís polític fem una anàlisi del problema de la necessària professionalització de l'escriptor català i, a tall informatiu, es parla dels primers articles i primeres reunions d'escriptors mallorquins que l'any 1969 i 1974 fèiem a Mallorca; articles parlant de la problemàtica dels nostres autors que sortien publicats al diari Última Hora, Diario de Mallorca; les trobades i rodes de premsa en els baixos de la Llibreria Tous que a començaments dels setanta dirigia Antoni Serra. Són els anys en els quals faig feina amb Frederic Suau en aquell agosarat experiment de lluita cultural que va ser la Llibreria L'Ull de Vidre i, igualment, de l'edició dels meus primers reculls de narracions a l'Editorial Turmeda. De tot això n'he parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (Lleonard Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Igualment s'hi parla de l'esquarterament de Catalunya, de l'aïllament de l'autor català en "cledes" aïllades les unes de les altres, aïllament fomentat des de totes les instàncies del poder (abans franquistes; avui autonomistes).
Unes setmanes abans de concretar la presentació amb la presidenta del Consell de Mallorca i amb els amics Sebastià Serra, Antoni Mir i Ferran Lupescu, recordava tota aquesta concreta problemàtica de l'escriptor català. A part de les nombroses campanyes rebentistes en contra meva, els silenciaments concrets damunt la meva obra, els atacs que, en el moment més inesperat surten per ací per allà per provar d'anihilar l'esperit de resistència dels nostres escriptors i de qui signa aquest escrit en particular, pensava també en tants i tants bons amics, grans escriptors, homes i dones compromesos amb la nostra terra i que són diàriament estigmatitzats (si no silenciats) pel comissariat de tots conegut. Aquesta és una situació quasi insostenible per a un autor que, com qualsevol escriptor, vol donar a conèixer la seva obra al potencial públic lector dels Països Catalans.
La nostra literatura no té la presència pública que li pertoca: la major part és usurpada per la literatura espanyola, que, damunt, segueix avui una deriva cada cop més dretana. Hi ha poc espai per als nostres autors. Són relativament pocs els reconeguts, i entre aquests n'hi ha de ben valuosos, és clar. Però la mala fe dels comissaris neonoucentistes i postmoderns es fa evident només que reflexionem una mica. Mentre enlairen i promocionen mediocritats de tot tipus talment es tractàs de vendre sabó o un producte de depilació, servils de tota mena i condició, "intel·lectuals" recomanats pels grans grups de pressió mediàtics i econòmics, fan que desaparesquin dels diaris, ràdio i televisió els millors dels nostres autors. Molts noms dels quals surten en els en els capítols que he ressenyat un poc més amunt.
Mirava els prestatges amb els poemaris, novel·les, llibres d'assaig i teatre, llibres d'història local (en definitiva la feina de tota una vida dedicada a la literatura) silenciats pel mandarinat. Recordava recitals de poesia dels quals no sortí ni una retxa en els mitjans de comunicació, les conferències que "mai no varen existir", les presentacions a les quals prohibiren acudir als col·laboradors del diari, aquells premis literaris que tampoc varen merèixer que se'n parlàs en les seccions de cultura alhora que qualsevol ximpleria, qualsevol premiet d'un amic era situat a les màximes alçades imaginables. I el fet concret que denunciam, aquest control sobre els autors considerats "dissolvents", no ens passava solament a nosaltres: el llistat de "represaliats" per neonoucentisme i postmoderns és interminable i són molts pocs els que se salven de la cremadissa general.
Parlava amb els amics, amb alguns companys de ploma, provant de trobar sortides per a vèncer el cercle de ferro que ordeix la mediocritat regnant, la púrria de ressentits i envejosos que es pensen "genis", qui sap quin Kafka o James Joyce reencarnats. Discutíem de com aconseguir que la premsa informàs de l'aparició d'una novetat editorial catalana. Una cosa que hauria de ser tan senzilla i que, a la nostra terra, com tothom sap a la perfecció, esdevé una complicadíssima epopeia. Tot plegat demostra, evidentment, la lluita de classes en el camp de la literatura de la qual dóna àmplia informació Ferran Lupescu en el pròleg de Literatura mallorquina i compromís polític.
Torn a repetir el meu cas personal, exemple paradigmàtic del que escric: més de quinze llibres publicats en els darrers anys silenciats completament, llevat d'alguns d'atacats de forma indigna pels gasetillers a sou de qui comanda!
Per tant, es tractava d'aconseguir de rompre aquest blocatge de la reacció cultural. La possibilitat, apuntada per algú, de fer un ocasional "front nacionalista" (OCB, PSM, UM i l'independentisme) em seduí de seguida. Potser dins d'aquesta línia es pogués trobar la fórmula d'aquesta quadratura del cercle: informar, simplement informar d'una novetat editorial catalana.
La idea es va anar consolidant i, a poc a poc, com a participants i convidats s'hi afegiren altres forces polítiques i culturals (per exemple, va ser simptomàtica la presència de Cecili Buele, el combatiu militant d'Esquerra Republicana de Catalunya que, en la passada legislatura va ser conseller de cultura del Consell Insular de Mallorca i diputat del PSM-Entesa Nacionalista).
Les circumstàncies objectives de continuat silenciament em feren decidir-me. Vaig pensar que, com deien els amics, potser seria un bon mitjà de rompre el blocatge reaccionari que, dins la Diada de Mallorca, totes les forces abans esmentades fessin la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Cap dels convidats a participar en aquest acte cultural s'hi va negar. Tots, la presidenta Maria Antònia Munar, el president de l'OCB Antoni Mir, l'històric dirigent del PSM Sebastià Serra i el poeta Ferran Lupescu, s'avengueren a fer la presentació del llibre. Vés a saber, pensava, si aquesta vegada podríem vèncer, malgrat fos per un dia, el cercle de silenci i mentides que propaguen contínuament els mercenaris de la intoxicació i la desinformació!
La presentació va ser dia deu de setembre, a la sala de sessions del Consell de Mallorca. Jo mateix no m'esperava tanta gent, tants d'amics ni tants mitjans de comunicació com hi eren presents a les dotze del migdia, quan començà l'acte. "Vaja", vaig pensar, "aquesta vegada podrem informar el nostre poble de l'aparició d'un llibre en català!".
El món universitari era representat, a més de Sebastià Serra, per Antoni Marimon i Josep Antoni Grimalt. Igualment hi vaig poder veure destacats membres de les direccions i militants dels diversos partits nacionalistes (PSM, UM, ERC...) i d'organitzacions culturals mallorquines, entre els quals hi havia Joan Antoni Salas, secretari d'organització del PSM i Dolça Mulet, consellera de cultura del Consell de Mallorca, al costat de membres d'ERC com el citat Cecili Buele i de la direcció de l'Obra Cultural Balear, com Maties Oliver. També hi hagué representació de les delegacions de l'OCB de pobles, membres de diverses organitzacions sindicals i professionals, personatges del món de la comunicació i l'art, entre els quals caldria destacar Joan Pericàs, periodista, excel·lent poeta i director de la revista Llegir, a més de diversos amics i amigues.
Publicat en la revista L'Estel (15-IX-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 26 Gener, 2008 13:27 |
El proper dilluns dia 28 de gener farà deu anys de la mort del poeta, editor, crític literari, intel·lectual i activista cultural Josep Maria Llompart, que fou president de l’Obra Cultural Balear i professor de literatura de la Universitat de les Illes Balears. Diferents entitats i institucions de Mallorca han preparat un acte, titulat Recordança a Josep Maria Llompart, per retre un homenatge a l’intel·lectual compromès amb el país i amb la seva llengua i cultura. (Tribuna Mallorca)
L’OCB, l’AELC, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma, recordaran Josep Maria Llompart quinze anys després de la seva mort
El proper dilluns dia 28 de gener farà deu anys de la mort del poeta, editor, crític literari, intel·lectual i activista cultural Josep Maria Llompart, que fou president de l’Obra Cultural Balear i professor de literatura de la Universitat de les Illes Balears. Diferents entitats i institucions de Mallorca han preparat un acte, titulat Recordança a Josep Maria Llompart, per retre un homenatge a l’intel·lectual compromès amb el país i amb la seva llengua i cultura.
L’acte, organitzat conjuntament per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’Obra Cultural Balear, el Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca i la regidoria de Cultura de Palma, es farà el mateix dilluns 28 de gener a les 18.30 hores a la cruïlla dels carrers dels Oms i de la Missió de Palma, on està situada la casa en què va néixer el poeta. Recordança a Josep Maria Llompart comptarà amb parlaments de Miquel Bezares, vicepresident per les Illes Balears de l’AELC, i de Jaume Mateu, president de l’OCB, entitats que varen ser presidides per Josep Maria Llompart; en representació de la família hi parlarà Cèlia Riba, escriptora i marmessora de Llompart; i en nom de les institucions ho faran Nanda Ramon, regidora de Cultura de Palma i Joana Lluïsa Mascaró, consellera de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca.
Josep Maria Llompart de la Peña (Palma, 23 de maig de 1925 – 28 de gener de 1993), poeta, editor, crític literari, intel·lectual i activista cultural, es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona (1947) i fou funcionari d’Obres Públiques. Fill de militar, passà la primera infantesa a Galícia. En tornar a Mallorca el 1930 va estudiar a La Puresa i a l’Institut Balear. Es va casar amb Encarna Viñas, de família catalanista i d’esquerres, persona que influí en la seua presa de consciència lingüística i cultural. El 1951 publicà quatre poemes a Els poetes insulars de postguerra, recull seleccionat per Manuel Sanchis-Guarner. Amb Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover integra l’anomenada Generació dels 50. És autor de diversos poemaris publicats, molts d’ells recollits posteriorment a Obra Poètica (1984). Llompart va col·laborar a la revista Papeles de Son Armadans entre 1956 i 1961, any en que inicià la seua tasca a l’editorial Moll, a la qual estaria lligat durant tota la seva vida. Fou professor a la delegació de Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i més tard a la Universitat de les Illes Balears. També fou membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i president dels Jocs Florals de Barcelona. Publicà un gran nombre d’articles i ressenyes literàries en revistes culturals i en premsa diària.
Durant els darrers anys del franquisme i la transició destacà pel seu compromís cívic, molt vinculat a la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Fou president de l’Obra Cultural Balear i vicepresident per les Illes Balears de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 1982 li varen ser concedits el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi. L’any 1992 va rebre diversos homenatges institucionals i populars, tots ells amb una elevadíssima participació social. Va morir a Palma el 28 de gener de 1993, víctima d’un infart. Josep Maria Llompart és fill il·lustre de Palma. Actualment dóna nom a un centre d’ensenyament de secundària i a un Premi 31 de desembre de l’OCB.
Web Tribuna Mallorca
Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·lectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries. (Miquel López Crespí)
Llompart de la Peña: "La Columna de foc".
Aquest article té el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas, la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".
El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.
Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".
Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc de B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.
Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·lectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.
Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, els encarregats de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita contra la dictadura. "La Columna de foc" de Llompart de la Peña esdevenia, doncs, una eina essencial i única en la lluita per la llibertat.
Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s'havien consumat a fons i, amb certa il·lusió, podíem imaginar que amb la lluita i l'esforç popular podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven a consolidar els plans del franquisme reciclat.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-IV-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 26 Gener, 2008 08:18 |
A més de reclamar la gestió dels aeroports, Unitat també reivindicarà la de tots els ports de les Illes de titularitat estatal. Així mateix, la coalició es comprometé amb la Cambra a promoure un nou sistema de finançament autonòmic més equitatiu per a les Illes Balears, i a negociar en cada tramitació pressupostària les inversions més necessàries per compensar el dèficit d'inversió pública que històricament han patit les Illes. (Q. Torres, Diari de Balears)
Unitat promet a la Cambra reclamar per a Balears la gestió dels ports i aeroports
Sampol exigirà que no es gravin tant les mercaderies i la indústria nàutica sigui un sector estratègic
Q. TORRES. Palma.
El candidat al Congrés per la coalició nacionalista Unitat per les Illes, Pere Sampol, es comprometé ahir amb els responsables de la Cambra de Comerç a reclamar davant Madrid la transferència de la gestió dels ports i els aeroports de Balears a la Comunitat Autonòma.
Sampol signà ahir el seu primer «contracte amb la ciutadania» davant el president de la Cambra de Comerç de Mallorca, Joan Gual de Torroella. El contracte, que només compromet Unitat, implica que l'hipotètic diputat de la coalició defensarà a les Corts la descentralització del sistema aeroportuari perquè la gestió -que no la titularitat- passi a mans de la Comunitat i aquesta hi pugui aplicar un sistema mixt, on tengui entrada la iniciativa privada -així com representants empresarials, els consells i els ajuntaments-, però on el control sigui públic.
Sampol advertí que la proposta del candidat del PP, Mariano Rajoy, de «privatització total» dels aeroports és un «autèntic disbarat» i «la societat civil s'hi ha d'oposar amb força», perquè són la porta d'entrada del turisme i «si queda en mans privades, aquestes en poden fer tractaments monopolítics o ser hostils als interessos de les Illes i potenciar destinacions alternatives».
A més de reclamar la gestió dels aeroports, Unitat també reivindicarà la de tots els ports de les Illes de titularitat estatal. Així mateix, la coalició es comprometé amb la Cambra a promoure un nou sistema de finançament autonòmic més equitatiu per a les Illes Balears, i a negociar en cada tramitació pressupostària les inversions més necessàries per compensar el dèficit d'inversió pública que històricament han patit les Illes.
La coalició assumeix, al mateix temps, tres velles reivindicacions de la Cambra: la reducció de tarifes en els ports de la Península per a les mercaderies en direcció o provinents dels ports de les Illes, perquè el transport amb les Balears és tres vegades més car que el peninsular, i perquè aquestes tarifes no s'acaben reinvertint en la mateixa mesura a l'Arxipèlag; la simplificació dels expedients de subvenció del transport de mercaderies; i la defensa de la consideració de sector industrial estratègic de la indústria nàutica, amb una fiscalitat similar a la d'altres països de la UE. El contracte obligarà l'hipotètic diputat a defensar aquestes qüestions amb iniciatives i tenir-ne informada la Cambra.
Diari de Balears (26-I-08)
Qui signa aquest article vol expressar públicament el seu suport a la candidatura d´Unitat per les Illes tot adherint-se al manifest que s´ha fet públic aquests dies i que han signat PSM-Entesa Nacionalista, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Unió Mallorquina i els Verds de Menorca, en la línia, com diu el document presentat a la premsa, de rompre l´actual bipartidisme actualment hegemònic. Com diu el manifest d´Unitat per les Illes: “Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d´integració i de cohesió social”. (Miquel López Crespí)
Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes. (Miquel López Crespí)
El que hauria de fer EU, en la línia que han suggerit sovint Gabriel Barceló i alguns comentaristes polítics i forces de l´esquerra nacional, és anar creant les condicions per a anar tallant la seva dependència d´una organització estatal com és Izquierda Unida. La creació d´un nou tipus d´Alternativa de les Illes, independent de Madrid, podria ser el camí de la futura integració d´EU en l´ampli bloc d´esquerra nacionalista i progressista que –esperem-ho-- s´anirà consolidant després de les eleccions del mes de març. (Miquel López Crespí)
Manifest de suport de l´escriptor Miquel López Crespí a la coalició Unitat per les Illes
Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.
Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra l´imperialisme que ens colonitza, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca. També se sap que en els propers dies s´hi afegiran altres organitzacions d´esquerra nacionalista i ecologista i els més diversos col·lectius socials que aquests anys han lluitat i lluiten en defensa del nostre territori, llengua i cultura.
Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.
El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.
El que hauria de fer EU, en la línia que han suggerit sovint Gabriel Barceló i alguns comentaristes polítics i forces de l´esquerra nacional, és anar creant les condicions per a anar tallant la seva dependència d´una organització estatal com és Izquierda Unida. La creació d´un nou tipus d´Alternativa de les Illes, independent de Madrid, podria ser el camí de la futura integració d´EU en l´ampli bloc d´esquerra nacionalista i progressista que –esperem-ho-- s´anirà consolidant després de les eleccions del mes de març.
Avui és més necessari que mai que veus nacionalistes de les Illes siguin presents al Congrés dels Diputats. Com diu el manifestat d´Unitat per les Illes, “L´espoli fiscal que no deixa de patir el nostre país (i que repercuteix negativament en el benestar dels ciutadans), la precària situació de la nostra llengua, el migrat avanç que suposà la reforma estatutària, les inversions deficitàries per part de l´Estat, i a sobre el constant menyspreu dels grans partits estatalistes respecte aquestes problemàtiques, fan més necessari que mai obtenir una representació de caire nacional al Congrés dels Diputats”.L´objectiu de la construcció nacional ha de convocar totes les formacions polítiques, col·lectius i persones que hi vulguin participar, sense oblidar tampoc la participació d´Esquerra Unida quan talli les seves dependències a forces alienes a la nostra terra.
Qui signa aquest article vol expressar públicament el seu suport a la candidatura d´Unitat per les Illes tot adherint-se al manifest que s´ha fet públic aquests dies i que han signat PSM-Entesa Nacionalista, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Unió Mallorquina i els Verds de Menorca, en la línia, com diu el document presentat a la premsa, de rompre l´actual bipartidisme actualment hegemònic. Com diu el manifest d´Unitat per les Illes: “Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d´integració i de cohesió social”.
Palma (Mallorca), 23 de gener de 2008
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 25 Gener, 2008 20:13 |
Tertúlia literària amb Miquel López Crespí: 5 de Febrer i 11 de Març de 2008 a les 20h. Ajuntament de sa Pobla - Fundació Joan Soler Planas (Sa Pobla)
El romanticisme: Chopin i George Sand a Mallorca.
Sa Pobla – Hivern de 2008
De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats. (Miquel López Crespí)
5 de Febrer i 11 de Març de 2008 a les 20h.
Ajuntament de sa Pobla
Informació i inscripcions: Fundació Joan Soler Planas
C. del Mercat, 41. Sa Pobla (Mallorca)
Tel: 871997788
(Places limitades)
Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. (George Sand)
George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca.
La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.
En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".
Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.
Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.
Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.
El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".
No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.
Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".
Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.
Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.
De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (13-IV-04)
pobler | 25 Gener, 2008 16:14 |
L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat. (Miquel López Crespí)
N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)
Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.
A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.
Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).
Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.
En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.
Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.
El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.
El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".
Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.
La defensa del marxisme i la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes.La solidaritat militant amb l'esquerra alternativa de les Illes: Arturo Van den Eynde, dirigent del Partit Obrer Revolucionari (POR)
Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes i afins quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí". (Miquel López Crespí)
PosteriormentLa Aurora va anar publicant informacions i ressenyes dels meus llibres. Per exemple, el vint-i-tres de setembre de 1993 dedicava una pàgina de la seva secció de cultura a parlar, sota el títol "El compromiso en la literatura" del recull de contes Crònica de la pesta. Un recull de narracions que havia editat Llibres del Segle, l'editorial que dirigeix el meu bon amic Manel Costa-Pau.
Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes i afins quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí.
Sense dubtar ni per un instant de la seva amistat militant, i segur de la seva solidaritat, li vaig fer arribar l'ampli dossier que s'havia anat congriant d'ençà que el mes d'abril de 1994 havia començant el brutal atac en contra meva. Els autors dels pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions en contra meva i contra l'esquerra alternativa de les Illes eren els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida..
El primer escrit d'Arturo Van den Eynde a favor de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va sortir publicat en el número 806 de La Aurora, corresponent a dia setze de juny de 1994. L'article es titulava "Revolucionarios i carrillistas bajo Franco" i deia: "Un libro del escritor mallorquin Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) ha levantado un enorme revuelo. Después de una larga y muy premiada actividad literaria, este autor acaba de publicar un documento histórico y político: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Antifranquismo en Mallorca (1950-1970)), donde describe las esperanzas, los sacrificios y las luchas del pueblo contra la dictadura, y cómo fueron despiadadamente frustradas con la participación de quienes hoy pasan por 'figuras' de la política democrática. El libro ha levantado ampollas.
'Tenemos muy pocos libros que cuenten con fidelidad la lucha de los hombres y mujeres del pueblo que intentaron animar de un espíritu revolucionario los acontecimientos que les tocó vivir, fuesen grandes o pequeños. Bien mirada la historia, encontraremos pocos éxitos completos de las fuerzas revolucionarias de la sociedad, aunque esos momentos (la gran revolución francesa, el octubre soviético...) hayan iluminado y cambiado la vida humana mucho más que siglos de cambios graduales, abortados, frustrados, desviados, etc..., desde luego más frecuentes. Pero, mirando mejor todavía la historia, incluso en estos últimos casos, todos los progresos o reformas limitadas fueron, como decía Lenin, los 'subproductos' de los intentos revolucionarios o derrotados.
'La llamada 'transición' fue uno de éstos. Pero ¿dónde buscar ahora el testimonio escrito del espíritu revolucionario con que el pueblo cargó de esperanzas ilimitadas la lucha clandestina, las acciones de masas, la prisión, la resistencia a la represión, durante los años sesenta y setenta?
'¡Busquemos libros fidedignos, cuando todo ello acabó en un miserable chalaneo entre los herederos del franquismo, aterrorizados, los líderes que, como Carrillo, llegaban del exilio dispuestos a vender al pueblo por un plato de lentejas!
'Cuando después de los acontecimientos críticos reina cierto orden, ¿quienes escriben el pasado y redistribuyen los papeles históricos? En primer lugar, los 'heroes del último minuto', los que cambiaron de chaqueta justo a tiempo para salir sin riesgos en el último capítulo de la oposición al régimen que se hundía. También los que miraban los toros desde la barrera, pero se hacen perdonar su cobardía ayudando a gloroficar el supuesto 'heroísmo' de los que traicionaron al pueblo. Y, por último, los que dramáticamente estropearon una vida de lucha con una cobardía política final, cuando llegó la hora de enfrentarse a los dirigentes traidores y no quisieron o no supieron hacerlo.
'El libro de López Crespí gira en torno a una tesis simple, pero tan cierta que ha desenmascarado a todos éstos.
'La tesis de que las fuerzas que se han encumbrado en las instituciones de la Monarquía de Juan Carlos I, no son las que animaron con más audacia a lucha del pueblo, sino las que le traicionaron. Y que los sacrificios de miles de trabajadores comunistas no pueden servir de tapadera al oportunismo de sus dirigentes, al arribismo o a la traición.
'Y el revuelo causado por esta verdad ha superado al que causó, en un cuento, aquel niño que dijo que el rey iba desnudo. Mientras los políticos oportunistas y sus amigos se justifican, tergiversan o calumnian, confudindos por el libro de López Crespí, todo el que mira con sus propios ojos ha dicho: ¡si no es más que la verdad! Quien tenga la fortuna de leer catalán, reconocerá en L'Antifranquisme a Mallorca un fragmento de nuestra vida".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 25 Gener, 2008 07:40 |
La implantació de centrals d'energia solar continua envoltada de polèmica. El grup ecologista GOB considerà ahir «vergonyós» que la Direcció General d'Energia continuï sense impulsar una regulació específica per a la implantació de les energies renovables i advertí que es pot apostar per la instal·lació de parcs solars sense «necessitat de destrossar el sòl rústic». Des de 2006, el Govern i els consells han autoritzat 18 instal·lacions solars a les Illes, totes en rústic. «Sembla que l'únic objectiu sigui poder dir que han instal·lat més megawatts renovables que el seus antecessors en el càrrec i no posar traves als promotors, pagant el preu que s'hagi de pagar de consum del territori», criticaren els ecologistes en un comunicat. «El Govern pot i ha de regular millor les ubicacions d'aquestes instal·lacions. No hi ha necessitat de destrossar el sòl rústic per apostar per les renovables», recalcaren.(Q.T, Diari de Balears)
El GOB creu «vergonyós» que el Govern no reguli l'«allau» de parcs solars en sòl rústic
Els ecologistes avisen que se'n pot potenciar la instal·lació sense haver de «destrossar» el camp
Q.T. Palma.
La implantació de centrals d'energia solar continua envoltada de polèmica. El grup ecologista GOB considerà ahir «vergonyós» que la Direcció General d'Energia continuï sense impulsar una regulació específica per a la implantació de les energies renovables i advertí que es pot apostar per la instal·lació de parcs solars sense «necessitat de destrossar el sòl rústic». Des de 2006, el Govern i els consells han autoritzat 18 instal·lacions solars a les Illes, totes en rústic.
L'entitat recordà al Govern que ha de regular la situació per evitar l'ocupació indiscriminada de sòl rústic d'aquest tipus d'instal·lacions i li va retreure que nou mesos després de prendre possessió «encara» no tengui cap planificació de les ubicacions ni hagi fet «cap intent per regular l'allau de parcs fotovoltaics» en rústic.
«Sembla que l'únic objectiu sigui poder dir que han instal·lat més megawatts renovables que el seus antecessors en el càrrec i no posar traves als promotors, pagant el preu que s'hagi de pagar de consum del territori», criticaren els ecologistes en un comunicat. «El Govern pot i ha de regular millor les ubicacions d'aquestes instal·lacions. No hi ha necessitat de destrossar el sòl rústic per apostar per les renovables», recalcaren.
El GOB diu que mentre que a Balears es continuen donant totes les facilitats per envair el sòl rústic i no es facilita l'ocupació de superfícies ja ocupades o d'espais degradats, en altres comunitats s'aposta per situar plaques a les teulades dels polígons industrials o es plantegen hortes solars als terrats de les comunitats de veïns.
L'entitat exigeix una actuació coordinada entre la Conselleria d'Indústria i Energia i la de Medi Ambient, com també amb els ajuntaments i els consells per establir criteris que regeixin la planificació d'aquestes infraestructures i assegurar que les energies renovables es converteixin en una alternativa real.
Diari de Balears (25-I-08)
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 24 Gener, 2008 19:12 |
Un escriptor rebel i crític amb un estil directe, sense adornaments ni randes. (Miquel Rayó)
La narrativa insular del segle XX: Històries del desencís (Editorial Moll)
Per Miquel Rayó, escriptor
"Miquel López Crespí: un escriptor rebel i crític amb un estil directe, sense adornaments ni randes" (Miquel Rayó)
Qui és Miquel López Crespí? A banda d'un bon company en la tertúlia imaginària que conformam els qui, homes o dones, ens dedicam a la pràctica de la literatura en català a Mallorca, un dels escriptors més definibles, dels més amonjoiables pels qui fan, tal vegada perquè no saben fer altra cosa, literatura sobre la literatura. I això, tant pel seu tarannà -primordialment rebel i crític-, com pel seu estil -directe, sense adornaments ni randes, i potser, però, sense matissos (aquest és l'únic retret que puc fer-li, des l'amistat, i des del gust del qui, en literatura, prefereix de vegades l'ornamentació i la forma, al contingut).
Però, a més i d'això cal que en parlem ara, Miquel López Crespí és especialment categoritzable per la temàtica constant dels seus versos i dels seus textos en prosa, com són ara els que s'arrepleguen en el llibre Històries del desencís (Col.lecció Tomir, n. 24. Editorial Moll. Palma. 1995). I vegem a la fi, ja, per què.
Miquel López manté, al llarg dels seus escrits, la difícil fidelitat a un tema únic: la ideologia. I a un model literari únic: el que fa de l'escriptor una veu -la veu- del compromís amb els qui, per raons que alguns mètodes d'anàlisi històrica ens expliquen imperfectament, constitueixen les classes desvalgudes d'una societat. Com manté en igual mesura fidelitat a un pensament que, en la seva trajectòria personal privada o pública, ha esdevingut de vocació inicial en passió definitiva: l'acció revolucionària.
Això, ara i aquí, pot semblar grandiloqüent. En aquest sentit, però, Miquel López Crespí es manté, i ens manté, en guàrdia. I els seus textos, alhora vocacionals i apassionats, ens menen de vegades a cloure'ls amb un somriure malencònic, i d'altres vegades a retirar-nos-els dels ulls des de la recança d'allò que entre tots no hem sabut configurar, d'allò que, per avatars de la vida, hem arraconat a qualque indret del cor, entre grums de pols i salada humitat de llàgrimes.
Un bloc central de narracions del llibre Històries del desencís, interessen als qui han participat de la mateixa vocació i de la mateixa passió que l'autor. "El Secretari General", "Parelles modernes", "L'última reunió", "La conferència"... Algú n'hi farà, inevitablement, molt dures crítiques, tan dures com les que l'autor ja ha rebut per la seva personal visió de l'experiència antifranquista a Mallorca. Jo no he viscut aquestes històries: no he tengut l'experiència de militar en partits polítics marxistes -la meva militància ha estat una altra-. Però, amb la lectura de les Històries he comprès perfectament el desencís de l'autor, que sí les ha viscudes, i que ara, en l'exercici d'un legítim dret literari -tal vegada l'únic dret que de veres podem exercir els escriptors-, ha volgut escriure-les com les imaginava.
Però jo, que sóc un lector fidel dels treballs de Miquel López Crespí, puc dir que la seva imaginació, que la seva literatura, doncs, no l'engana ni ens engana. I puc dir que ell ja havia profetitzat aquest seu, aquest nostre desencís actual:
"Davant la propera tempesta -deia Miquel López Crespí, l'any 1974, a Autòpsia a la matinada- que avançava com un fantasma tot quedaria reduït al seu límit just; la trista tranquil.litat burgesa, la lluita aigualida, sense color...". Miquel Rayó (escriptor).
Presentació del llibre Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995). Fira del Llibre (1995)
pobler | 24 Gener, 2008 12:12 |
En el llibre Temps i gent de sa Pobla i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor". (Miquel López Crespí)
Escriure a Mallorca: memòria de Miquel Costa i Llobera
¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, que em començ a demanaruiquan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament?
En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".
Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.
Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.
El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897.
(14-VIII-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 24 Gener, 2008 06:53 |
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó
Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.
Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.
Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.
Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Diario de Mallorca
El segundo cinturón de Palma se prolongará con dos ramales
El Consell quiere crear accesos a la Universitat y al futuro hospital de Son Espases sin afectar a Son Sardina
F. GUIJARRO. PALMA.
El polémico segundo cinturón de Palma ya tiene diseño definitivo, a la espera de que el estudio de movilidad que financiará el ministerio de Fomento confirme que la idea que manejan los técnicos del Consell de Mallorca es viable. El diseño básico pasa por desdoblar el tramo ya existente entre las autopistas del aeropuerto y de Inca y prolongarlo hasta la carretera de Sóller, para allí dividir el tráfico en dos ramales que eviten el paso por Son Sardina: uno para los que pretendan acceder a la Universitat y otro para los vehículos que quieran llegar al futuro hospital de Son Espases. El vicepresidente del Consell de Mallorca y conseller insular de Obras Públicas, Antoni Pascual, no oculta que el objetivo prioritario es reducir sustancialmente el número de vehículos que actualmente circulan por la vía de cintura -se baraja inicialmente un porcentaje del 30%- para evitar el colapso diario que registra este eje viario y que afecta al conjunto de accesos a la ciudad. Hay que recordar que una de las primeras obras que se adjudicarán con el nuevo convenio de carreteras es precisamente prolongar el tercer carril de dicha autovía en ambos sentidos. Para ello, se quiere que los automóviles que desde la part forana quieran llegar a la Universitat y al nuevo hospital de referencia que sustituirá a Son Dureta no tengan que entrar en la vía de cintura.
Tramo de cuatro carriles
Bajo esta premisa, se va a dotar de cuatro carriles todo el tramo del segundo cinturón ya existente, desde Mercapalma hasta Alcampo, aumentando así su capacidad para absorber tráfico. Para facilitar que los vehículos que llegan desde la zona de Campos y Llucmajor por la autopista del aeropuerto utilicen el segundo cinturón y no lleguen a la vía de cintura, la pequeña rotonda existente frente al Carrefour-Coll d´en Rabassa va a ser sustancialmente modificada y ampliada, evitando que pueda convertirse en un cuello de botella.
La parte más polémica de esta reforma parte de la necesidad de prolongar este segundo cinturón hasta las carreteras de Sóller y Valldemossa, ante la fuerte oposición de los vecinos de Son Sardina a que un nuevo vial de esas características pase por sus inmediaciones. Y aquí se ha optado, literalmente, por una solución salomónica: dividir el tráfico en dos ejes diferentes, según pone de relieve Antoni Pascual. La intención del Consell es construir un nuevo vial de cuatro carriles que de continuidad al segundo cinturón y que permita conectar la autopista de Inca con la carretera de Sóller, haciendo así que los camiones que quieren llegar a Son Reus no tengan que entrar en la vía de cintura.
El problema, sin embargo, radica en que una vez en la carretera de Sóller hay que seguir hasta la de Valldemossa, y es aquí cuando surge el rechazo de Son Sardina al proyecto.
Dividir el tráfico
Ante este conflicto "político", Antoni Pascual señala que se va a construir un nuevo vial de sólo dos carriles entre las vías de Sóller y Valldemossa, pero alejándolo de esa barriada palmesana hacia el norte, y que podrá ser utilizado por los vehículos que quieran llegar a la Universitat.
Y para los coches que quieran llegar al hospital de Son Espases se va a desdoblar la carretera de Sóller desde la confluencia del segundo cinturón hasta la rotonda del Polígono de Son Castelló, que también será sustancialmente reformada y ampliada para que pueda absorber todo este tráfico, al tiempo que se dotará también de cuatro carriles el tramo del Camí dels Reis entre esta última rotonda y la de la carretera de Valldemossa.El vicepresidente del Consell destacó que con esta fórmula se consigue crear itinerarios alternativos a la vía de cintura para las personas que acceden a Palma desde la part forana, sin que se vean afectados los vecinos de Son Sardina. Esta idea está ahora pendiente de ser validada por el estudio técnico que se tiene que encargar y cuya adjudicación, según reconoció recientemente Antoni Pascual, ya registra una demora de algunos meses.
Aunque el pasado año se cerró sin víctimas mortales en la vía de cintura, los técnicos de la Jefatura Provincial de Tráfico no ocultan la peligrosidad de este eje, tanto por su diseño -una gran cantidad de entradas y salidas muy próximas entre sí- como por el altísimo volumen de automóviles que soporta.
Diario de Mallorca (22-I-08)
pobler | 23 Gener, 2008 21:51 |
Qui signa aquest article vol expressar públicament el seu suport a la candidatura d´Unitat per les Illes tot adherint-se al manifest que s´ha fet públic aquests dies i que han signat PSM-Entesa Nacionalista, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Unió Mallorquina i els Verds de Menorca, en la línia, com diu el document presentat a la premsa, de rompre l´actual bipartidisme actualment hegemònic. Com diu el manifest d´Unitat per les Illes: “Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d´integració i de cohesió social”. (Miquel López Crespí)
Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes. (Miquel López Crespí)
El que hauria de fer EU, en la línia que han suggerit sovint Gabriel Barceló i alguns comentaristes polítics i forces de l´esquerra nacional, és anar creant les condicions per a anar tallant la seva dependència d´una organització estatal com és Izquierda Unida. La creació d´un nou tipus d´Alternativa de les Illes, independent de Madrid, podria ser el camí de la futura integració d´EU en l´ampli bloc d´esquerra nacionalista i progressista que –esperem-ho-- s´anirà consolidant després de les eleccions del mes de març. (Miquel López Crespí)
Manifest de suport de l´escriptor Miquel López Crespí a la coalició Unitat per les Illes
Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.
Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra l´imperialisme que ens colonitza, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca. També se sap que en els propers dies s´hi afegiran altres organitzacions d´esquerra nacionalista i ecologista i els més diversos col·lectius socials que aquests anys han lluitat i lluiten en defensa del nostre territori, llengua i cultura.
Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.
El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.
El que hauria de fer EU, en la línia que han suggerit sovint Gabriel Barceló i alguns comentaristes polítics i forces de l´esquerra nacional, és anar creant les condicions per a anar tallant la seva dependència d´una organització estatal com és Izquierda Unida. La creació d´un nou tipus d´Alternativa de les Illes, independent de Madrid, podria ser el camí de la futura integració d´EU en l´ampli bloc d´esquerra nacionalista i progressista que –esperem-ho-- s´anirà consolidant després de les eleccions del mes de març.
Avui és més necessari que mai que veus nacionalistes de les Illes siguin presents al Congrés dels Diputats. Com diu el manifestat d´Unitat per les Illes, “L´espoli fiscal que no deixa de patir el nostre país (i que repercuteix negativament en el benestar dels ciutadans), la precària situació de la nostra llengua, el migrat avanç que suposà la reforma estatutària, les inversions deficitàries per part de l´Estat, i a sobre el constant menyspreu dels grans partits estatalistes respecte aquestes problemàtiques, fan més necessari que mai obtenir una representació de caire nacional al Congrés dels Diputats”.L´objectiu de la construcció nacional ha de convocar totes les formacions polítiques, col·lectius i persones que hi vulguin participar, sense oblidar tampoc la participació d´Esquerra Unida quan talli les seves dependències a forces alienes a la nostra terra.
Qui signa aquest article vol expressar públicament el seu suport a la candidatura d´Unitat per les Illes tot adherint-se al manifest que s´ha fet públic aquests dies i que han signat PSM-Entesa Nacionalista, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Unió Mallorquina i els Verds de Menorca, en la línia, com diu el document presentat a la premsa, de rompre l´actual bipartidisme actualment hegemònic. Com diu el manifest d´Unitat per les Illes: “Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d´integració i de cohesió social”.
Palma (Mallorca), 23 de gener de 2008
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 23 Gener, 2008 18:02 |
Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no “escriptors catalans” aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el “sectarisme” dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. (Miquel López Crespí)
En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els enemics de Catalunya. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català. (Miquel López Crespí)
La campanya espanyola contra la cultura catalana
La meva experipencia a Frankfurt
El director de l´Institut Ramon Llull (IRL) ha qualificat d´”èxit indiscutible” la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Un èxit que ha destacat bona part de la premsa del Principat i de molts estats europeus i que podem confirmar tots i cada un dels escriptors que hem participat en les diverses activitats que s´han organitzat al recinte firal. N´hem parlat a la Literaturhaus i en els altres indrets on hi ha hagut una presència brillant i alhora aclaparadora dels representants de la nostra mil·lenària cultura.
Anem a pams. Comencem a reflexionar damunt tot el que s´ha esdevengut aquests dies a Alemanya i l´estat espanyol en relació a la Fira. De bon principi, quan fa mesos es començà a perfilar, en tota la seva amplària, la presència d´intel·lectuals catalans a la fira del llibre més important del món, la potència mediàtica espanyola, amb tentacles arreu, des del poder polític i econòmic, amb la força manipuladora que permet el control de la majoria de mitjans de comunicació de l´estat, inicià la tasca de dinamitar i boicotejar la presència de la cultura catalana a Alemanya. Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no “escriptors catalans” aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el “sectarisme” dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. Determinats sectors de la premsa principatina i estatal magnificaren fins a extrems increïbles la polèmica i s´escrigueren centenars d´articles contra la llarga llista d´autors catalans participants en la fira que eren d´igual o de major qualitat literària que els espanyols esmentats però que, precisament per ser fidels a la seva llengua i a la seva cultura, mai no han tengut el suport econòmic i mediàtic de l´estat espanyol.
La brutalitat de la campanya contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana Isabel-Clara Simó. Com a un dels principals capdavanters de la lluita contra la nostra presència a la Fira de Frankfurt, Juan Marsé havia dit que “cedia el seu lloc a Frankfurt a qualsevol escriptor o escriptora catalans que no siguin Isabel-Clara Simó o Salvador Sostres”. Les declaracions de Juan Marsé contra Isabel-Clara Simó i Salvador Sostres era un esglaó més per a ampliar i magnificar la lluita contra la participació de la cultura catalana a Frankfurt. Qualsevol pretext servia i serveix per a embrutar la cultura catalana o la pràctica artística de la intel·lectualitat de la nació. La qüestió essencial de la campanya rebentista era mantenir viva la flama del combat que defineix els catalans i els seus representants culturals com a sectaris i dogmàtics, com a gent endarrerida i curta de mires que no veu més enllà del seu llombrígol. En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els enemics de Catalunya. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català.
(22-I-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Escriptors participants a la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
pobler | 22 Gener, 2008 22:05 |
SIGNAT L'ACORD D'UNITAT PER LES ILLES
PLATAFORMA ELECTORAL FEDERACIÓ PSM-ENTESA NACIONALISTA - UNIÓ MALLORQUINA - ESQUERRA REPUBLICANA - ENTESA PER MALLORCA - ELS VERDS DE MENORCA
REUNITS Gabriel Barceló i Milta i Antònia Allès Pons per la Federació PSM-Entesa Nacionalista; Miquel Nadal Buades per Unió Mallorquina; Joan Lladó Binimelis per la Federació de les Illes Balears i Pitiüses d'Esquerra Republicana; Gabriel Huguet Ballester per Entesa per Mallorca; Josep Suárez Roa per Els Verds de Menorca. Tots ells es reconeixen mútuament la representació amb la qual compareixen, així com la capacitat general per obligar-se i l'específica per a aquest cas. Les persones i les organitzacions que representam som conscients de la necessitat, més peremptòria que mai, que veus nacionalistes de les Illes Balears siguin presents al Congrés del Diputats. L'espoli fiscal que no deixa de patir el nostre país (i que repercuteix negativament en el benestar dels ciutadans), la precària situació de la nostra llengua, el migrat avanç que suposà la reforma estatutària, les inversions deficitàries per part de l'Estat, i a sobre el constant menyspreu dels grans partits estatalistes respecte aquestes problemàtiques, fan més necessari que mai obtenir una representació de caire nacional al Congrés dels Diputats. En aquest moment, cabdal per al poble de les Illes Balears, quan es senten veus que preconitzen el tancament a la baixa del procés autonòmic i l'hostilitat cap als postulats de recobrament nacional és creixent, cal que les formacions polítiques i les persones compromeses amb un projecte de país facin un esforç de superació d'antigues rivalitats, obviïn els legítims interessos de partit tot supeditant-los a l'interès de la ciutadania. L'objectiu de la construcció nacional ha de convocar a totes les formacions polítiques, col·lectius i persones que hi vulguin participar. Tots aquells que es sentin cridats a participar en aquest procés hi tenen cabuda. Hem de superar el passat per signar el futur. Per tot això, davant les properes eleccions a les Corts espanyoles, les forces polítiques sotasignants impulsam una plataforma electoral que vol esdevenir un tercer pol, que trenqui la tendència al bipartidisme PP-PSOE. Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d'integració i de cohesió social. La constitució d'aquesta plataforma vol ser una aposta per l'esperança, feta des de l'esperit de col·laboració entre organitzacions i persones procedents de cultures polítiques diverses, però que miren cap a un horitzó comú: construir unes Illes Balears més lliures, més democràtiques, més sostenibles i amb una ciutadania més plena.
En aquest sentit, la candidatura està fonamentada en els següents principis polítics comuns:
* VOLUNTAT D'AUTOGOVERN.
Les Illes Balears han d'aprofundir el seu autogovern, ja que més autogovern significa més benestar pels nostres ciutadans. L'Estat espanyol ha de reconèixer el dret del poble de les Illes Balears de decidir lliurement el seu propi futur.
* COMPROMÍS PER UN APROFUNDIMENT DEMOCRÀTIC.
És bàsic el compromís amb la consolidació i l'aprofundiment de la democràcia, amb la transparència en l'actuació política i en les relacions polítiques i econòmiques entre els diferents pobles de l'Estat, i amb l'impuls a totes les formes de participació democràtica.
* DEFENSA DELS DRETS DE LA CIUTADANIA.
Cal un compromís prioritari amb les llibertats personals i amb la defensa dels drets socials, que han de tenir la consideració de drets ciutadans i han d'estar garantits mitjançant serveis públics de qualitat. Les Illes Balears són, en primer terme, les seves persones, que esdevenen ciutadans en ser conscients alhora de la seva dimensió individual, de la seva dimensió social i de la voluntat de construir un futur plegats, independentment de la seva condició i del seu origen.
* APOSTA PER UN MODEL ECONÒMIC SOSTENIBLE.
Cal un canvi de model cap a la sostenibilitat, on l'economia estigui al servei de les persones, es fomenti la diversificació econòmica i es respecti el medi ambient. El model econòmic de les Illes Balears ha creat desequilibris territorials i socials que ara cal corregir si volem preservar el país per a les futures generacions. Partint d'aquests principis, aquesta plataforma es posa al servei de les persones de les Illes Balears que també els comparteixen, i es marca els següents objectius prioritaris:
* ACONSEGUIR UNA VEU PRÒPIA DE LES ILLES BALEARS.
Les organitzacions i les persones que impulsen aquesta plataforma tenen el convenciment que l'obtenció de representació parlamentària significarà situar al Congrés dels Diputats una veu pròpia de les Illes Balears, independent dels grans partits estatals i que estigui al servei de les persones d'aquest país. La presència dels diputats/des de la plataforma faran possible la visibilitat de les nostres Illes al Congrés, la qual cosa permetrà d'una banda introduir en l'agenda política estatal les problemàtiques que afecten els ciutadans de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, fins ara oblidades i desateses per part dels governs del bipartidisme espanyol (PP-PSOE). · ACONSEGUIR UNA RELACIÓ DIGNA I JUSTA DE LES ILLES BALEARS AMB L'ESTAT. Les Illes Balears hem de ser un país respectat, tractat d'igual a igual. S'ha de posar fi a l'espoli fiscal i als problemes de finançament que patim, i que afecten negativament a la qualitat dels nostres serveis públics i, en definitiva, al benestar dels ciutadans i ciutadanes. Hem de reivindicar un model de finançament just (el nostre objectiu ha de ser el concert econòmic) i la publicació de les balances fiscals com a mesura elemental de transparència democràtica. Hem d'anar al Congrés a reclamar la nostra dignitat com a poble, i a defensar els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
* APROFUNDIR ELS AVANÇOS DEMOCRÀTICS I SOCIALS.
La plataforma contribuirà a consolidar i a aprofundir els avanços democràtics i socials aconseguits els darrers anys. Els representants de la candidatura Unitat per les Illes hauran de ser decisius per impulsar polítiques socials, polítiques d'extensió dels drets i llibertats individuals i polítiques destinades a caminar cap a un model econòmic sostenible. Per tal d'aconseguir aquests objectius, els diputats/des que siguin elegits defensaran a les Corts Generals els principis polítics acordats en aquest document. Els eventuals acords amb majories parlamentàries estaran condicionats a: - La superació efectiva de l'espoli fiscal. - Un finançament adequat de l'autogovern balear. - El respecte de l'Estat a les competències ja transferides. - L'impuls de polítiques socials avançades. - L'aprofundiment de la democràcia i de les llibertats individuals i col·lectives. - L'avanç cap a un Estat vertaderament plurinacional, basat en el respecte a l'autogovern dels pobles i articulat entorn el principi de sobirania compartida. - L'assumpció, per part de l'Estat, de la diversitat de les llengües i cultures d'Espanya. - La protecció del territori i la sostenibilitat mediambiental com a eix prioritari de les polítiques públiques. - L'honestedat com a valor de la política i la lluita contra la corrupció. Així mateix, i per regular les relacions entre totes les parts, les forces polítiques sotasignants ACORDEN:
1. Constituir una candidatura electoral per presentar-se a les eleccions generals del proper mes de març, la denominació de la qual serà, per a la circumscripció única al Congrés dels Diputats, la següent: UNITAT PER LES ILLES Que la denominació a la papereta serà: NOM: UNITAT PER LES ILLESSIGLA: UNITAT PER LES ILLES LOGO: Que la denominació (nom, sigla, logo), a la circumscripció al Senat per Mallorca, mantindrà la mateixa que la constituïda per al Congrés de Diputats. La denominació a utilitzar a la papereta també serà la mateixa.
2. Que els diputats/des o senador/res que resultin elegits a aquestes eleccions formaran part durant la propera legislatura del grup Mixt del Congrés de Diputats o del Senat o d'aquell grup que s'acordi conjuntament.
3. 3. Constituir una Comissió de coordinació de la campanya electoral composada per 7 representants, 3 de la Federació PSM-Entesa Nacionalista, 2 per Unió Mallorquina, 1 per Esquerra Republicana de Catalunya i 1 per Entesa per Mallorca. Aquesta Comissió serà responsable del seguiment d'aquest acord durant la vigència del mateix. El coordinador de la comissió serà el representant d'Entesa per Mallorca. Les decisions es prendran per majoria.
4. 4. La candidatura al Congrés estarà conformada de la següent manera: 1. PSM - Entesa Nacionalista (Mallorca).2. Unió Mallorquina.3. Candidat d'Eivissa (ESQUERRA REPUBLICANA - Entesa Nacionalista i Ecologista)4. PSM-Entesa Nacionalista (Menorca)5. Candidat de Formentera6. Els Verds (Menorca)7. PSM-Entesa Nacionalista (Mallorca).8. Entesa per Mallorca SUPLENTS: 1. Esquerra Republicana2. Unió Mallorquina3. Independents4. PSM-Entesa Nacionalista5. Esquerra Republicana 6. Esquerra Republicana La candidatura al Senat per Mallorca estarà conformada de la següent manera: TITULARS Esquerra Republicana i Entesa per MallorcaSUPLENTS PSM-Entesa Nacionalista i Unió Mallorquina
. 5. 5. Que la Comissió de coordinació de la coalició decidirà sobre tot allò no estipulant en el present acord de constitució de la coalició electoral.
I en prova de conformitat, signen el present pacte de coalició a la ciutat de Palma, dia 22 de gener de 2008.
Blog Biel Barceló (22-I-08)
pobler | 22 Gener, 2008 11:39 |
PALMA: UNA BRUTAL INTERVENCIÓ POLICIAL TANCA LA REVETLLA DE SANT CANUT 2008
Les persones de Ciutat no tenim dret a gaudir de les festes municipals
més enllà de la planificació administrativa. Un
dispositiu mixt de policies locals i nacionals carrega amb gran
contundència contra les assistents a la Revetlla alternativa
de Sant Canut a la plaça de Sa Feixina, justificant-se en la
feina dels encarregats de la neteja. Degut a l'actuació
totalment desproporcionada, diverses persones resultaren ferides a
causa dels cops de porra, de cascs i de l'ús de gasos
lacrimògens.
Les persones agredides volem demanar explicacions a les autoritats
municipals implicades en aquest assumpte. Per què les
autoritats despleguen més de 80 agents antidisturbis amb
l'excusa de la neteja només a la plaça de Sa Feixina? És necessari recórrer a la força bruta
contra la ciutadania que gaudeix de les festes de Sant Sebastià?
Reivindicam la
possibilitat de gaudir d'unes festes populars en espais públics
sense la criminalització de les activitats no previstes per
l'administració.
Per reforçar la comunicació d'aquesta actuació i ajudar a que arribi a quanta més gent millor, s'ha creat un compte de correu on dirigir versions dels fets, fotografies, vídeos o qualsevol altre material que pugui ser d'utilitat. El compte és santcanut08@gmail.com
Brutalitat policíaca a les Festes de Sant Sebastià. Crònica dels fets.
El 19 de gener, a Palma es celebra la revetlla de Sant Sebastià, patró de Ciutat. La festa s'organitza entorn a algunes places del centre de la ciutat, on hi ha foguerons i concerts. Una d'aquestes places, des de fa més de 10 anys, es dedica a la revetlla alternativa de Sant Canut. Aquesta és la única plaça que no organitza directament l'ajuntament, sinó que hi ha un grup divers de persones que s'hi dediquen, sol·licitant el permís a les autoritats competents. Aquesta any, Son Canut s'ha celebrat a Sa Feixina, a diferència de les darreres edicions que s'havien situat a Ses Voltes, per lo que ja havia una intenció de treure-la del circuit de places del centre. Tot i així, la festa va ser un gran èxit amb la participació de molts de grups i de joves que gaudiren de la música i els foguerons.
Presentem ara la crònica del trist final de la revetlla d'enguany: cap a les 4:00 de la matinada, el concert es va acabar i algunes persones van començar a marxar cap a casa... hi havia molt d'ambient a la plaça, la gent estava contenta i comentaven la vetllada vora del foc. Encara sonaven tambors i no eren pocs els que ballaven. Algú va advertir de la presència d'un important dispositiu policial a Via Argentina, però la gent seguia xerrant tranquil·la. De mica en mica, agents de la policia local de Palma van anar demanant a la gent que abandonés la plaça, que la festa ja havia acabat i havien de netejar. En aquests moments encara s'estava desmuntant l'equip de l'escenari... i la gent va pujar cap al fogueró que hi havia a la part central. Allà restaven encara unes 150 persones.
La policia va seguir fent pressió per fer-nos sortir, insistint que s'havia de netejar la plaça, però encara no havia arribat el servei de neteja i la gent s'ho prenia amb calma. Varen formar un doble cordó, el primer d'agents de la policia local i el segon amb policies nacionals... sumaven uns 80 agents (la policia anava amb proteccions d'antidisturbis, alguns amb el casc a la mà, però un segon grup duien tot l'equip sencer posat: casc, armadura, ...) que no convidava a la distensió de la situació. En un moment donat, un membre del cos de la policia local va perdre els nervis i va pegar un cop amb el seu casc a un al·lot que parlava amb ell, fent-li un trau a la cella. El policia no va voler identificar-se, ni cap dels seus companys va voler telefonar una ambulància tot i que aquell al·lot estava sagnant de valent.
Mentrestant, gran part de les persones no s'adonava encara del que estava passant. Els pocs que ho varen veure van seure's a terra per demanar, pacíficament, un canvi d'actitud dels agents i que ajudessin a la persona a qui havien agredit. La policia nacional va ser l'encarregada d'arrossegar els cossos de les assegudes, que deixaren el cos mort sense oposar resistència, fins a treure-les de la plaça. Ho feren amb violència, arrossegant el cos d'alguna companya per la plaça, insultant i pegant un cop de bota al cap d'un altre company.
En aquest punt, el cordó policial d'antiavalots, equipat amb escuts, cascs i porres va començar a fer pressió sobre el grup de gent al voltant del foc, tot empenyent-les violentament amb els escuts. Entre elles, es trobaven algunes persones de l'organització a les que se'ls va donar el mateix tracte que a les demés, tot i que encara estaven desmuntant. La situació era tensa i varen començar alguns cops de porra a les primeres files, amb lo que tot es va disparar. El grup va haver de començar a córrer escales amunt, perseguits per una forta càrrega policial. Algunes persones van caure a terra, cegades per l'esprai antiagressions que usaven els municipals, i els agents les feren alçar-se a cops. Les persones que arribaven a la part de dalt de la plaça es topaven amb un segon cordó que impedia la sortida i que les ruixava amb esprai deixant-les cegues per una bona estona. Fins i tot fora de la plaça encara les van copejar i van fer córrer per Via Argentina i Passeig Mallorca amunt on el cordó va començar a retrocedir.
Moltes persones van resultar copejades o afectades pel líquid lacrimogen. Algunes ja han obtingut un part mèdic on s'informa del seu estat. Animem a totes aquelles persones que hagin quedat malmeses, acudeixin als centres hospitalaris per sol·licitar un part... Cal fer evident la brutalitat amb que va actuar el dispositiu policial .
Crònica rebuda per e-mail
Un grup de joves denuncia el «violent» desallotjament a un festival alternatiu
Afirmen que els agents tancaren la festa de Sant Canut a Palma amb cops, insults i esprai de pebre
REGINA CERVANTES. Palma.
Un grup de joves es posà ahir en contacte amb Diari de Balears per denunciar la «violència» amb la qual foren desallotjats per un nombre «desproporcionat» d'agents del parc palmesà de la Faixina, on enguany es duia a terme la festa de «Sant Canut», dissabte a la nit.
Els assistents a la desena edició de Sant Canut, festival alternatiu a la revetla de Sant Sebastià, recordaran bé la festa d'enguany, i no precisament pel bon ambient ni per la seva nova ubicació, sinó per un final de festa que va tenir com a protagonistes, d'una banda, un grup de joves assistents i, de l'altra, els policies que s'hi desplegaren per desallotjar-los del parc.
Segons el relat dels joves, un pic acabats els concerts, devers les 4 de la matinada, molts d'assistents abandonaren el lloc, però d'altres quedaren a la part inferior de la plaça per gaudir del final de festa, mentre es recollia l'escenari i les barres.
Va ser llavors quan les policies Local i Nacional, que s'hi havien desplegat temps abans amb devers 10 furgons i entre 50 i 75 agents amb els seus respectius equips antidisturbis, segons els denunciants, exigiren als joves que abandonassin aquell indret per deixar pas als operaris d'Emaya per fer neta la plaça.
En aquell moment, segons els testimonis, el nombre de gent congregada a la plaça era d'unes 100 persones. Els joves asseguren que els agents es dirigiren a ells amb molta violència i que, en un moment donat, detonà la tensió el fet que un dels policies copejàs amb el casc un dels presents, que quedà estès en terra, ensangonat, amb una cella trencada. Davant aquesta violència, els joves decidiren asseure's en terra en un acte de protesta pacífica, després de la qual cosa, segons denuncien, foren arrossegats, insultats i copejats pels agents, equipats amb escuts i cascos. Els assistents assenyalen també que, a mesura que el cordó policíac els arrossegava cap a la part superior de la Faixina, allà, més agents que formaven un altre cordó, els ruixaren amb esprai antidisturbis i aprofitaren la ceguesa dels joves en terra per propinar-los cops de peu. Alguns fins i tot afirmen que hagueren de córrer fins a la plaça del Baluard o a Jaume III per desfer-se dels agents, que un pic complit l'objectiu de deixar buida la plaça encara els seguien i els pegaven.
La versió de la Policia afirma que eren entre 350 i 400 els joves presents, i que els operaris d'Emaya estaven esperant per fer net. El cap operatiu assegurà que, entre les 4.30 i les 5.45, es dedicà a «negociar» amb els presents perquè abandonassin la plaça, cosa que els joves rebutjaren sota consignes com «La festa no acaba, Emaya fora» i que es veieren «volar» algunes pedres i alguna botella, després de la qual cosa es veieren «obligats» a intervenir. Alguns joves es traslladaren a centres hospitalaris per ser tractats de les lesions. De moment no han presentat cap denúncia oficial pel que consideren una «acció desproporcionada, i més tenint en compte que a altres places de Palma gairebé «no hi havia vigilància».
Diari de Balears (21-I-08)
pobler | 22 Gener, 2008 06:36 |
La lluita per la independència és la defensa democràtica dels drets nacionals del conjunt la nació catalana, començant pel dret de decidir, i va més enllà de la defensa de les possibilitats de la burgesia de “fer negoci”, tal com els sobiranistes de pensament burgès com Alfons López Tena formulen amb tota claredat. La lluita per la independència és un moviment de renovació democràtica que ha de portar a la República dels Països Catalans sistema polític nou que abocarà a la superació de les limitacions democràtiques del sistema polític vigent. No té sentit la hipòtesi idealista dels sectors moderats, d’un sistema parlamentari català que sigui la simple continuació de les mancances i limitacions, en participació democràtica i en equitat social, del règim putrefacte actual. (Carles Castellanos)
Ibarretxe a Barcelona: fortaleses i febleses de la burgesia democràtica
Per Carles Castellanos i Llorenç, membre del FOCDA i de la Plataforma pel Dreta a Decidir, i militant del Moviment de Defensa de la Terra.
L’acte d’ahir al vespre del lehendakari Ibarretxe (convidat per la Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progés i el cercle d’Estudis Sobrianistes) va posar en evidència diferents aspectes de la complexa i ascendent lluita per la independència, no sols al País Basc sinó també als Països Catalans.
El lehendakari va fer una exposició ferma i ben estructurada del seu full de ruta per a desencallar el conflicte basc, que va situar com una renovació del pacte entre el poble basc i l’Estat espanyol, partint del respecte escrupolós del dret de decidir del poble basc.
La fermesa d’Ibarretxe en la defensa de la voluntat del poble basc és un exemple de coherència i de solidesa polítiques que contrasta amb el tarannà empatollat i pusil·lànime dels polítics parlamentaris de la nació catalana. La força de la personalitat del primer mandatari basc va engrescar el públic assistent que es va encomanar de la fermesa en la defensa dels drets nacionals, fet que va portar a diverses ovacions entusiastes i a un prolongat i reiterat crit d’“in-de-pen-dèn-ci-a!”de tota la nodrida concurrència. L’observació de centenars de persones - en bona part “endiumenjades” - exaltades en un crit independentista unànime, hauria de fer pensar els més repatanis a la reflexió.
L’acte d’ahir va ser un episodi d’una important rellevància política que se situa dins l’efervescència que somou el nostre país des de fa uns mesos. Aquesta constatació, però, no ens hauria d’impedir pas de veure les febleses i contradiccions del discurs que vam sentir ahir. Tal com deia més d’un present en els comentaris posteriors, amb un sa esperit crític, el discurs d’Ibarretxe “té trampa”: en la seva exposició, el lehendakari no va parar d’atacar ETA i l’ús de la violència d’aquesta organització com l’únic element violent-distorsionador de la convivència democràtica. I l’Estat, company? On deixes l’Estat espanyol i el seu aparell de carnisseria? És per això que malgrat la possible bona voluntat de l’orador, el to general de l’exposició no va passar de ser una nova edició de les “volades de coloms” a què ens té acostumats el sobiranisme dels sectors burgesos.
El full de ruta d’Ibarretxe és un sòlid compendi de principis democràtics però és un discurs feble (com no pot ser d’una altra manera), a causa de la seva manca de pensament dialèctic, és a dir, de manca d’anàlisi de la realitat social partint de les contradiccions reals. És difícil imaginar l’Estat espanyol com un espectador imparcial en l’evolució dels contenciosos nacionals pendents. És ingenu i propi d’un pensament social feble i èticament vacil·lant, situar ETA com a únic element “violent” al si del conflicte basc, coneixent el caràcter sanguinari de la repressió de l’aparell de l’Estat espanyol.
Això no ens hauria de sorprendre. El pensament democràtic burgès és i serà aquesta exhibició del “vols i dols”, de truites sense trencar ous, de fer les coses canviant el mínim. Cal estar atents, perquè els fulls de ruta fets sense una anàlisi rigorosa de la realitat política i social ens podrien portar a un cul-de-sac de conseqüències lamentables. L’esquerra independentista es troba actualment amb l’obligació d’acabar d’elaborar i d’endegar una proposta completa que no es quedi a mig camí.
La novetat de la situació actual és que la burgesia democràtica a Euskadi s’ha posat a caminar (amb l’oposició de la burgesia immobilista) i a Catalunya comença a fer-ho. Als Països Catalans, però, el pensament burgès democràtic encara no s’ha obert camí en el camp parlamentari i posa, abans de la defensa del poble català, la defensa de la poltrona. L’assumpció de la defensa democràtica de la nació catalana pels sectors més dinàmics de la burgesia és un element positiu i necessari en el camí cap a la independència. Però, com sabem, no és un element suficient.
La mobilització del conjunt de la nació catalana és una altra cosa. La lluita per la independència és la defensa democràtica dels drets nacionals del conjunt la nació catalana, començant pel dret de decidir, i va més enllà de la defensa de les possibilitats de la burgesia de “fer negoci”, tal com els sobiranistes de pensament burgès com Alfons López Tena formulen amb tota claredat. La lluita per la independència és un moviment de renovació democràtica que ha de portar a la República dels Països Catalans sistema polític nou que abocarà a la superació de les limitacions democràtiques del sistema polític vigent. No té sentit la hipòtesi idealista dels sectors moderats, d’un sistema parlamentari català que sigui la simple continuació de les mancances i limitacions, en participació democràtica i en equitat social, del règim putrefacte actual.
Tots els independentistes demòcrates sincers, com els que integren la Plataforma pel Dret de Decidir, principal convocant de l’acte que comentem, haurien de ser conscients de les limitacions del discurs dels sectors burgesos que ens pot deixar a mig camí en el procés cap a la independència, i assumeixin amb honestedat i radicalitat democràtica les conseqüències polítiques i socials del procés sobiranista. En el moment present és important afrontar el cor del debat de manera decidida si volem treure el nostre país de l’atzucac. L’entusiasme independentista de tot un poble que es comença a despertar reclama un nou esforç de claredat política.
Web Llibertat.cat
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 21 Gener, 2008 18:39 |
Miquel Más ferrà: "Mi novela nace de la inquietud que me produce Europa".
LOURDES DURÁN. PALMA.
Los Premis Ciutat de Palma de esta edición se han rendido a la experiencia y a la solvencia. Un narrador reconocido, de carrera dilatada aunque no exagerado en producción, Miquel Mas Ferrà; y un artista que a sus 39 años despunta ya como uno de los mejores del panorama contemporáneo español, Javier Pérez. Para el primero, el Llorenç Villalonga de novela, por su obra El cel dins la memòria. Le eligió el jurado integrado por Melcior Comes; Pere Antoni Pons; Miquel López Crespí; Neus Canyelles y Maite Salord. Al artista de Bilbao, que prepara exposición para el Espai 4 para el próximo otoño, le premiaron por su escultura en pequeño formato, El baile de la soledad. Fue elegido por Berta Sichel; Erwin Bechtold; Santiago Muñoz; Neus Cortés y Manuel Olveira. Las cosas le van bien en Mallorca al poeta de Eivissa, Emmanuel David Marí, premio Joan Alcover de poesía por El tàlem. Le dieron su voto Pere Joan Martorell; Miquel Bezares; Josep Piera; Sam Abrams y Miquel Cardell. Este año, los Ciutat de Palma de Arquitectura -premio bianual- recayeron en los 38 pisos tutelados para personas mayores, según proyecto ya levantado de los arquitectos Gabriel Colom, Ángel Hevia, Luis Velasco, Ana García y María Antonia Garcias. El jurado estuvo compuesto por Yolanda Garví; Frederic Climent; Jaime Gibert; Salvador Gómez; Sebastià Pastor; Antoni Barceló; Francesc Pizà; Alejandro González y Alexandre Bergas. Los Ciutat de Palma del 2008 vienen con novedad bajo el brazo ya que se han incluido las modalidades de premio de animación independiente, que correspondió a Ergo Sum, de Javier Roca. Realizado como trabajo de fin de carrera del Master Ma-Isca, Roca ha trabajado en su cortometraje el lado oscuro de las drogas "pero con una poética muy cruda", aseguró. También en esta edición se ha querido premiar a la crítica literaria. Maria Rosa Llabrés obtuvo el galardón por Robert Graves i el món clàssic.
Diario de Mallorca (21-I-08)
Miquel Mas Ferrà en la memòria
1976 i la narrativa, la poesia i el teatre d´avantguarda. Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferrà, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi 'Carles Arniches 1972' de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català. (Miquel López Crespí)
La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Jayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).
Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.
La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.
Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".
En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort (aleshores companya de Miquel Mas), na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.
Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.
Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.
Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:
Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".
En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".
Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".
Les preguntes i respostes ocuparen un parell de pàgines del diari. Ben cert que no agradaren gens ni mica ni als feixistes ni a algun "patum" estantís. La temàtica de la qual parlàvem era a mil quilòmetres del que acostumaven a declarar els Villalonga i altres cappares de la mateixa confraria.
Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intel·lectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. El compromís d'aquells joves autors era total. Tots plegats no parlàvem per parlar. Tots escrivíem en català, tots érem ben a prop o militàvem en organitzacions que lluitaven contra el franquisme ( d'una manera directa uns; d'una manera indirecta els altres). En Miquel actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM, va ser regidor de Ciutat i encara és a la trinxera de la lluita per la nostra reconstrucció nacional, escrivint o participant activament en nombroses activitats nacionalistes, ecologistes i d'esquerra. Qui signa aquest article tampoc no ha baixat la guàrdia en el combat contra l'imperialisme, el feixisme i en defensa de la nostra cultura.
Bona part de l'entrevista publicada al diari Baleares estigué dedicada a parlar de l'experiència de Portugal (que just acabava d'alliberar-se del feixisme). Posteriorment parlàrem de la guerra civil, del cop d'Estat proianqui del general Pinochet i del significat de la Unitat Popular de Salvador Allende...
Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de l'Escola Mallorquina o amb el compromís dretà i feixista d'un Joan Estelrich o un Llorenç Villalonga. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intel·lectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.
pobler | 21 Gener, 2008 13:18 |
“Existeix una veda perillosíssima contra l'individu i la seva llibertat”
L'escriptor Miquel Mas i Ferrà guanya el Ciutat de Palma de Novel·la
M.M.RAYÓ. Palma.
Sembla que l'Europa de la II Guerra Mundial sigui el punt de referència del que escriuen molts dels autors contemporanis. Basta recordar l'exitosa Les Benignes, del nord-americà Jonathan Littell o, sense anar tan lluny, La Batalla de Walter Stamm, amb què el mallorquí Melcior Comes guanyà fa setmanes el premi Josep Pla de Novel·la.
Però si aquest dos escriptors visitaven el passat amb les seves novel·les, El cel dins la memòria, guanyadora del premi Ciutat de Palma de Novel·la 2007, presenta un context europeu amb un caràcter més aviat futurista. «Potser el punt de coincidència que pugui tenir amb Littell i Comes», assegurà ahir el seu autor, Miquel Mas i Ferrà (Palma, 1950), «sigui la inquietud que sentim la majoria dels escriptors actuals amb les incerteses que planegen sobre Europa».
Fenòmens com la immigració o el resorgiment de l'extrema dreta al vell continent són alguns dels temes que el preocupen i, malgrat que la seva és una obra que traspassa la frontera «entre realitat i ficció», no deixa de posar l'accent en «la perillosíssima veda oberta contra l'individu». Mas sovint pensa que els successos de l'actualitat podrien conduir a repetir el passat, però amb l'agreujant «que ara l'acció i els recursos són infinitament més sofisticats i els actors involucrats estan molt ben alliçonats».
«La biotecnologia, la manipulació genètica, la desaparició dels sindicats laborals o dels mitjans de comunicació amb suficient força com per modificar els estats totalitaris», són alguns dels factors que fan pensar «en un futur inquietant a trenta o quaranta anys vista», comentà Mas.
En l'arrel de tot això, i així ho manifesta l'escriptor a El cel dins la memòria, hi ha la certesa que «on fa més mal el terrorisme internacional és a la llibertat». L'autor creu que «hi ha uns macrosistemes contra els que l'individu no pot lluitar». D'aquesta manera, l'individu es veu engolit «per una ambició a la qual haurà de posar límits», com és el cas del protagonista de la novel·la guanyadora i al que el lector acompanya «als àmbits més indecorosos i sòrdids de la maldat».
El cel dins la memòria quedà finalista del premi Sant Joan de Novel·la l'any passat, fet que encoratjà Mas a presentar-la al premis Ciutat de Palma. No és la primera vegada que l'escriptor es presentava al guardó convocat per Cort, però sí la primera vegada que el guanya. «Evidentment, rebre aquest premi em fa molta il·lusió», afirmà l'autor, que es dedicà en cos i ànima a l'obra guanyadora després de tancar la trilogia «sobre els darrers 100 anys d'història de les Balears» narrats a Camí de Palau, La Rosa d'Hivern i Riberes de Plata.
Diari de Balears (21-I-08)
L'any 1976 no va ser, per a qui signa aquest escrit, gaire diferent als anteriors ni dels que haurien de venir. La lluita clandestina ocupava moltes de les nostres hores, però també teníem temps per a escriure articles, llibres de narracions i de poesia, per fer articles (tant a la premsa legal com a la clandestina), per a fer de jurat d'algun premi literari, per a viatjar, per a participar en moltes pintades nocturnes, en infinitat de repartides de fulls subversius, fer reunions eternes amb els companys, ser detingut, organitzar assemblees, pintar cartells en protesta pels crims de la dictadura, ser expedientat per els autoritats acadèmiques del moment, presentar llibres, estudiar els clàssics dels pensament revolucionari català i internacional, ser detingut, fer l'amor o anar a la presó. (Miquel López Crespí)
Veus literàries: Miquel Mas Ferrà
L'any 1976 no va ser, per a qui signa aquest escrit, gaire diferent als anteriors ni dels que haurien de venir. La lluita clandestina ocupava moltes de les nostres hores, però també teníem temps per a escriure articles, llibres de narracions i de poesia, per fer articles (tant a la premsa legal com a la clandestina), per a fer de jurat d'algun premi literari, per a viatjar, per a participar en moltes pintades nocturnes, en infinitat de repartides de fulls subversius, fer reunions eternes amb els companys, ser detingut, organitzar assemblees, pintar cartells en protesta pels crims de la dictadura, ser expedientat per els autoritats acadèmiques del moment, presentar llibres, estudiar els clàssics dels pensament revolucionari català i internacional, ser detingut, fer l'amor o anar a la presó. Tot aquest recordatori ha sorgit així, de sobte, quan he ensopegat amb algunes de les nombroses carpetes dels meus arxius que fa referència a aquells anys tan conflictius. N'hi ha una que diu simplement "Miquel Mas i Joana Serra de Gayeta". L'he oberta i m'he trobat amb un caramull de retalls de premsa sobre aquests dos importants autors mallorquins.
Miquel Mas Ferrà és avui dia un dels autors més importants de la nostra galàxia literària. Malgrat algunes provatures no reeixides de barrar el pas a la seva carrera com a escriptor, l'autor de L'àngel blau (1991), L'ocell de paradís (1992), Camí de palau (1996, Premi Andròmina) i La rosa d'hivern (1998) ja forma part indestriable del llistat dels autors més considerats arreu dels Països Catalans.
Maria de la Pau Janer en la presentació de Camí de Palau va dir (Última Hora, 24-01-96): "Tots els membres del jurat van estar d'acord que hi havia una obra que destacava per damunt de les altres. Camí de Palau és una obra sòlida, en la qual l'autor crea un món diversificat i complex, amb una gran varietat de personatges i elements que Miquel Mas aborda amb una gran habilitat narrativa. El lector queda atrapat des del principi de l'obra". Com ens explica el mateix autor en el web de promoció que té penjat l'AELC: "Essencialment, em consider un novellista. Crec que en la meva obra es pot entreveure que conceb la literatura sota una doble vessant: d'una banda aprofitant els recursos estilístics i formals que la literatura clàssica i contemporània ens ha llegat i d'altra -que situo en el mateix grau d'importància- incorporant-hi el testimoni personal d'una època, el passat més immediat i el present, amb els més valuosos encerts i amb totes les seves misèries. Crec que la literatura, en un estat d'evolució permanent, ha de ser suggeridora, apassionant, compromesa i divertida, tot alhora".
Miquel Mas Ferrà va començar la seva brillant carrera literària amb el llibre Massa temps amb els ulls tancats que, juntament amb l'obra Nosaltres esperàvem Míster Marshall de Joana Serra de Gayeta, guanyà el Premi Joan Ballester de Narrativa de Campos l'any 1976. Sempre he sentit una forta alegria interna en pensar que amb la meva modesta opinió en el jurat del Premi Joan Ballester, ajudava a encoratjar aquests dos bons escriptors. En Miquel Mas va estar molts d'anys escrivint i formant-se en un silenci, sense participar gaire en el que es diu "societat literària". Només va donar senyals de vida nou anys després de Massa temps amb els ulls tancats. L'any 1985 va publicar el poemari Mediterrània, un cel esquinçat. Posteriorment es decidí definitivament per la novella i els èxits assolits per aquest autor nascut el 24 de juny de 1950 han estat sempre presents en el nostre panorama literari.
Com s'esdevé per norma general quan algú destaca més del que els "mandarins" (o aprenents de "mandarins", que també n'hi ha a lloure) consideren apropiat, els menfotistes de tots coneguts, quatre betzols dedicats a la "crítica" destructiva perquè no saben escriure i l'enveja els enverina la sang, decidiren desanimar Miquel Mas, que acabava d'editar L'àngel blau i L'ocell de paradís. Sortosament en Miquel Mas és prou intelligent per a no caure en aquests paranys producte de la impotència i l'autoodi. Els importants premis literaris que ha guanyat, l'èxit de crítica i de vendes, han servit per a demostrar la mala fe d'aquella pseudocrítica especialitzada en la manipulació, la mentida i la intoxicació del lector.
Miquel Mas, en el web de l'AELC que acabam de consultar, situa els inicis de la seva vocació literària pels volts del maig del 68. El web ens ho explica amb aquestes paraules: "Quan l'autor comptava divuit anys, a París esclatava el Maig del 68, els acords de Sgt. Pepper's irradiaven consignes de rebellia i els bards de la nova cançó s'alçaven desafiant el poder, la intolerància, la brutalitat. Empès per un vent trompat que menava cap als bastions de defensa i solidaritat, s'aplegà a un grup de teatre format per gent escadussera -que no tenia altra curolla que representar obres de Weiss i Brecht".
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (31-X-02)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |