pobler | 10 Abril, 2008 06:49 |
Durant molts d´anys aquestes detencions no sortiren als diaris oficials. Tan sols després de la mort del dictador i coincidint que es preparaven les eleccions de 1977, es va poder filtrar alguna notícia quant a detencions de membres de l´esquerra revolucionària de les Illes. Però el cert és que, amb tot l´embalum de promocionar Santiago Carrillo i Felipe González, les ordres a les redaccions eren de no parlar de nosaltres, a no ser per a situar-nos com a folls eixelebrats. (Miquel López Crespí)
La premsa d´esquerra en temps de la dictadura i la transició (i II)
Repartíem fulls volanders per fàbriques, barris, pobles, instituts, hotels de les zones turístiques. Hores de discussions per a redactar el contingut del full volander –sempre hi havia un matís en què no acabàvem de posar-nos d´acord, un punt que volíem afegir-, per a picar-lo i editar-lo a ciclostil, per a muntar els piquets, les cites de seguretat si érem detinguts. S´improvisaven mítings d´un parell de minuts enmig dels carrers, a la plaça d´Espanya, a les avingudes, a la porta dels instituts i fàbriques, a la cuina dels hotels... Teníem llogats uns altaveus que, amb el suport d´una bateria de cotxe que jo portava sempre a la maleta del meu atrotinat Simca 1000, eren sovint en acció. En més d´una ocasió, Mateu Ramis, antic missioner al Perú i que va ser per una curta temporada secretari general de l´OEC, em portava els altaveus a l´indret acordat. A la plaça d’Espanya en férem molts, de mítings improvisats! Era el moment en què els connectava a la bateria i, de cop i volta, m´en record com si fos ara mateix!, les consignes republicanes o contra la construcció de l´autopista d´Inca i en defensa de la terra, se sentien per tota la plaça. Eren uns moments, perquè de seguida i per por a una detenció –com va passar més d´una vegada- l´invent era desmuntat i marxàvem cap a un altre indret.
No cal dir que les detencions eren nombroses, així com les confiscacions de material, de les nostres publicacions, els cartells que havíem de penjar aquell dia. De cop i volta, si ens aglapia la Brigada Social, o membres dels serveis de la Policia Armada o la Guàrdia Civil, el treball de dies i setmanes desapareixia sense que haguéssim pogut fer arribar la nostra veu al poble. Durant molts d´anys aquestes detencions no sortiren als diaris oficials. Tan sols després de la mort del dictador i coincidint que es preparaven les eleccions de 1977, es va poder filtrar alguna notícia quant a detencions de membres de l´esquerra revolucionària de les Illes. Però el cert és que, amb tot l´embalum de promocionar Santiago Carrillo i Felipe González, les ordres a les redaccions eren de no parlar de nosaltres, a no ser per a situar-nos com a folls eixelebrats. A mesura que s´ampliava i consolidava la reforma del règim, un silenci de tomba s´estenia per damunt dels partits que no acceptaven les exigències dels franquistes reciclats
Sortosament en els meus arxius he trobat un retall de diari de l´època, d´Última Hora (15-IV-1977) que, sota el titular “Detenidos por vender prensa de partido”, explica: “Seis militantes de la Organización de Izquierda Comunista, OIC, fueron detenidos ayer en las inmediaciones de la plaza de España y de la puerta de San Antonio, cuando estaban vendiendo los órganos de prensa del Partido, ‘La Voz de los Trabajadores” y Democracia Proletària. Entre los detenidos se halla Miquel López Crespí.
‘Estas detenciones hay que añadirlas a las sufridas por un militante y un simpatizante del Partido del Trabajo de España, cuando vendían también la prensa de su partido ‘El correo del Pueblo', y a las que se vienen produciendo estos días en distintos lugares del estado español. [...] Detenciones que, por otra parte, han motivado la difusión de comunicados de los partidos afectados. OIC afirma: ‘Manifestamos nuestra firme decisión de continuar luchando abiertamente por la libertad de todas las organizaciones y partidos obreros y populares. Recluyendo a los partidos obreros en las catacumbas de la clandestinidad, no se puede construir ninguna democracia real. En todo caso permanentizar viejos modelos que han demostrado ya su caducidad’”.
També Diario de Mallorca (15-IV-1977) informava molt breument de les detencions: “En la plaza de España y Puerta de San Antonio: retenidos seis militantes de la OICE”. La nota de la redacció del diaria deia: “Según informaciones llegadas a nuestra redacción, alrededor de las 18,15 de la tarde de ayer fueron retenidos Miguel López Crespí y otros cinco militantes de la OICE, cuando procedían a la venta de ejemplares de las publicaciones Democràcia Proletària i ‘La Voz de los Trabajadores’, al tiempo que procedían a la instalación de unas pancartas solicitando la legalización de todos los partidos políticos. Los hechos ocurrieron en la plaza de España y puerta de San Antonio”.
Però el més normal era el silenci i la criminalització dels partits de l´esquerra revolucionària.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 09 Abril, 2008 19:26 |
Vint-i-dos dramaturgs i cinc actors de les Illes participen en aquesta proposta que impulsen de manera conjunta la Conselleria d’Educació i Cultura i la Ràdio Televisió de Mallorca
Alexandre Ballester, Marta Barceló, Miquel de Marchi, Noé Dénia, Vicent Ferrer, Joan Gomila, Joan Guasp, Albert Herranz, Biel Jordà, Miquel López Crespí, Miquel Mestre, Jaume Miró, Jordi Odrí, Antoni Palerm, Carme Planells, Josep Pere Peyró, Gabriel Sabrafín, Sebastià Sansó, Andreu Segura, Vicent Tur, Xavier Uriz i Miquel Àngel Vidal
Els programes que s’emetran per Ona Mallorca s’enregistraran en un llibre CD que servirà com a vehicle promocional de la dramatúrgia textual contemporània de les Illes Balears
Material acústic antiaïllant, un nou espai a la ràdio per promocionar els autors de teatre de les Illes
La consellera d’Educació i Cultura, Bàrbara Galmés; i la directora general de Ràdio i Televisió de Mallorca, Marisa Goñi; han signat avui un conveni per posar en marxa un projecte que permetrà la difusió de la producció teatral que es fa a les Illes Balears a través de la ràdio i en el qual hi participen vint-i-dos dramaturgs i cinc actors de la Comunitat.
Material acústic antiaïllant és el nom amb què s’ha batejat aquesta proposta, que enceta una nova línia de promoció i projecció exterior dins el programa de la Direcció General de Cultura de la Conselleria d’Educació i Cultura de suport als creadors i productors artístics i culturals de les Illes Balears.
La iniciativa preveu, per una banda, l’emissió cada dissabte -a partir de dia 26 d’abril- d’un espai de deu minuts dins el programa d’Ona Mallorca “Bartleby no ho faria”, conduït per Rosa Campomar, en el qual actors balears interpretaran obres inèdites de dramaturgs illencs, escrites expressament per a aquesta proposta.
En concret, es podran escoltar peces d’Alexandre Ballester, Marta Barceló, Miquel de Marchi, Noé Dénia, Vicent Ferrer, Joan Gomila, Joan Guasp, Albert Herranz, Biel Jordà, Miquel López Crespí, Miquel Mestre, Jaume Miró, Jordi Odrí, Antoni Palerm, Carme Planells, Josep Pere Peyró, Gabriel Sabrafín, Sebastià Sansó, Andreu Segura, Vicent Tur, Xavier Uriz i Miquel Àngel Vidal.
Les interpretacions aniran a càrrec dels actors Xim Vidal, Miquel Torrens, Sílvia Sánchez, Eva Torres i David Oliver i tendran com a banda sonora la música dels músics i grups de les Illes Vacabou, Antònia Font, Petit, Marcel Cranc, Joan Martorell, Damià Timoner, Anegats, Joan Miquel Oliver, The Magnetic Band, The marzipan man, Abracanalla i Big Yuyu, gràcies a la col·laboració de les discogràfiques Blau, Primeros Pasitos i Ca Nostra.
El conveni signat avuir recull l’enregistrament d’un total de 22 programes, que que s’emetran entre el proper dia 26 d’abril i el mes de desembre, encara que se’n podran fer reemissions.
En aquest sentit, està previst que Ona Mallorca cedeixi els drets d’emissió dels programes a altres emissores de les Illes, per tal que arribi als oients de tot l’arxipèlag.
La llengua vehicular de l’espai serà el català, dins l’objectiu de les dues instituciones de donar suport a la normalització lingüística.
Per una altra banda, el conveni estableix que les emissions de “Material acústic antiaïllant” s’enregistran en un llibre CD recopilatori que es traduirà al castellà i a l’anglès.
Aquest material, del qual se’n editaran 1.500 còpies, servirà com a vehicle promocional de la producció teatral i musical de les Illes i es distribuirà a fires de teatre, trobades de dramatúrgia i centres de producció teatral que promoguin les noves dramatúrgies, tant dins l’estat espanyol com a la resta d’Europa.
El cost total de la iniciativa és de 17.500 euros, només pel que fa a la producció. D’aquesta quantitat, la Direcció General de Cultura de la Conselleria d’Educació i Cultura aporta 13.400 euros i la resta, 3.725 euros, a la Ràdio i Televisió de Mallorca.
El conveni signat avui té vigència des del moment de la seva signatura i podrà ser modificat i ampliat per acord mutu entre les dues parts.
(Enviat per Pep Cerdà)
pobler | 09 Abril, 2008 11:55 |
Estiu de foc (Edicions Columna), una epopeia mallorquina contemporània.
Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea.
(Gabriel Janer Manila)
Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.
Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...
Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.
El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.
I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convinçuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.
La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.
Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida.
(21-IX-98)
pobler | 09 Abril, 2008 06:32 |
Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. (Miquel López Crespí)
La lluita per la llibertat a les Illes: la premsa d´esquerra en temps de la dictadura i la transició (I)
Entre els col·laboradors més constants de la premsa clandestina que publicava l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), Democràcia Proletària, Mallorca Obrera i L´Espira, entre altres publicacions del partit, es trobava el que posteriorment seria secretari general del PSM, l´amic Mateu Morro. També m´arribaven molts d´articles de membres del partit del front de barris, escrits per Jaume Obrador. A la meva bústia, molts matins ensopegava amb altres materials que des de diverses cèl·lules em feien arribar els encarregats d´aquella feina, ja que, exceptuant la direcció i alguns responsables polítics, ningú no sabia quina era la nostra tasca concreta. El meu contacte directe amb el front de barris per a qüestions de la revista era el company i gran amic Francesc Mengod.
Així i tot, l´edició i distribució de Mallorca Obrera, Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores, El Comunista, L´Espira, Revolució i el butlletí intern La Batalla, així com la distribució entre militants i simpatitzants de la revista teòrica del partit Izquierda Comunista, no bastava per a fer front a la canviant situació política del moment. Va ser quan decidírem muntar piquets per a penjar cartells als principals carrers i avingudes de Palma i pobles de les Illes. Però em centraré concretament a Palma i a la Part Forana de Mallorca, que era el nostre radi d´acció concret.
La confecció de la majoria de cartells d´OEC de Mallorca anaren a càrrec meu i d´alguns companys i companyes que m´ajudaven. També vaig dibuixar i penjar per Palma i barriades molts dels que sortiren signats per OEC-MCI, quan les dues organitzacions fèiem accions conjuntes.
Els recursos econòmics del partit, d´OEC, eren per a garantir les revistes i el lloguer dels pisos clandestins. La propaganda del carrer, la compra de pintura i paper per a aquelles accions, anava quasi sempre a càrrec meu. No disposava de gaire diners. Les nostres feines ocasionals no donaven per a allargar-se massa. Però sí que record que anava a comprar metres de paper d´embolicar i pintura plàstica de colors, que era la més barata, i inspirat sovint en els cartells que pintava Maiakovski en temps de la guerra civil russa, els de Renau a l´època de la guerra civil a l´Estat espanyol i, sobretot perquè ren els més bons d´imitar una vegada “adaptats” a la situació mallorquina, els del Maig del 68. Em passava dies i dies dibuixant i pintant els cartells pels pasadissos i cambres del meu pis, al carrer d´Antoni Marquès Marquès. De tota aquella feinada, centenars i centenars d´hores en defensa de les llibertats nacionals dels pobles oprimits per l´Estat, per la llibertat dels presos polítics, per la República i el socialisme, només queda el record d´algunes fotografies salvades per pura casualitat. Algunes d´aquestes fotografies són fetes per periodistes despistats, sorpresos de veure, per uns moments, abans que les brigades de neteja de l´Ajuntament destrossassin en segons la feina de setmanes, una ciutat encartellada per cartells fets a mà. Altres, poques, les vaig fer jo mateix moments després d´haver fet l´acció de propaganda, abans que vengués la Social o comparegués la Policia Municipal i els destrossàs.
En resten pocs documents fotogràfics perquè aleshores l´OEC, la direcció del partit, no pensava en la memòria històrica de la l´esquerra revolucionària. Un estret i errat economicisme, el tacticisme del moment, els feia oblidar aquestes tasques essencials, pensar ni que fos una mica a servar, per a les generacions de lluitadors del futur, la memòria del que s´estava fent en aquella concreta conjuntura històrica. Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. Així i tot, malgrat els pocs documents fotogràfics conservats, els que resten són precisament els que m´han impulsat a escriure aquestes notes que volen aproximar-se al que va ser la lluita complicada de tots aquells militants d´esquerra que no acceptaren les condicions del franquisme reciclat. I, per això mateix, perquè no acceptàrem l´oblit dels crims del feixisme, l´oblit de quaranta anys de lluita comunista, anarquista, socialista, contra el capitalisme, fórem perseguits, marginats i esborrats dels llibres d´història.
Després, quan els cartells eren fets, organitzàvem l´aferrada a indrets estratègics de Palma o barriades dels voltants.. Alguns dels companys que sempre eren disposats per a sortir a aferrar els cartells reivindicatius que jo havia pintat eren en Domingo Morales, destacat activista del moviment ciutadà de Palma, sindicalista i, en la clandestinitat, membre del front obrer de l´Organització d´Esquerra Comunista. També hi compareixien molts d´altres companys i companyes. Record actitud valenta i militant de Josefina Valentí, de Magda Solanes, Margalida Seguí. I entre els més joves, l´actitud combativa, que dura fins el present, d’en Guillem Ramis, en Salvador Arias, en Macià Abraham, en Pedro López i tants i tants companys i companyes que només vaig conèixer pel seu nom de guerra.
Però malgrat que dedicàvem molt de temps a les tasques d´agitació i propaganda, cap esforç no podia barrar el pas a la influència cada vegada més aclaparadora dels grans mitjans de difusió, a la presencià mediàtica, especialment per ràdio i televisió, dels partits reformistes, dels que havien pactat la reforma del franquisme, una situació que no qüestionàs la “unidad de España”, el sistema capitalista i la monarquia que el dictador ens llegava.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 08 Abril, 2008 16:43 |
La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)
Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"
A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.
Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.
Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.
El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.
Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."
La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.
En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".
El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".
Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.
pobler | 08 Abril, 2008 09:31 |
L’herència cultural i política de què provenen els il·lustrats espanyols –i Jovellanos no n’és cap excepció- és el Renaixement. Són homes i dones que possiblement en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable és l´observació directa de la Naturalesa. (Miquel López Crespí)
Jovellanos i Mallorca
L’herència cultural i política de què provenen els il·lustrats espanyols –i Jovellanos no n’és cap excepció- és el Renaixement. Són homes i dones que possiblement en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable és l´observació directa de la Naturalesa. La Il·lustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara l’adveniment de la república i la constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la llei de la gravetat.
Recordem, pensant en l´obra ingent de Gaspar Melchor de Jovellanos, alguns dels trets essencials d’aquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de l’Edat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot l’entramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava l’Antic Règim.
Homes com Cabarrús, com molts dels il·lustrats que conformaran el gruix dels autors de la Constitució de Cadís de 1812, són els més radicals –no és el cas de Jovellanos-, fills de la Revolució Francesa, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat.
De jove, Gaspar Melchor de Jovellanos va estar prou influint per les idees filosòfiques i polítiques dels enciclopedistes francesos, actitud que anà mudant amb el pas dels anys. Malgrat les seves tendències moderades i no haver acceptar el càrrec de ministre de l´Interior del govern de Josep I que li oferiren Napoleó i els espanyols partidaris d´aquesta nova monarquia, Jovellanos no deixarà mai de ser un intel·lectual perillós per a tots els partidaris de l´”Espanya” feudal. L´acusació de ser lector de Jean-Jacques Rousseau, causa oficial del seu desterrament a Mallorca, l´acompanyarà durant tota la seva agitada vida. Però si analitzam a fons l´evolució del seu pensament -l´historiador Tristán de la Rosa en forneix algunes informacions prou interessants-, veurem com Jovellanos, més que un jacobí de l´època, resulta un ferm partidari de la cultura i de la forma de governar que hi ha a la societat anglesa del seu temps.
Amic personal de Lord Holland, aquest li forneix les darreres novetats editorials que surten de les impremtes angleses. En els seus dietaris Jovellanos confessa com ha llegit i ha estudiat a fons The Wealth of Nations, d’Adam Smith. I, comentant la lectura de Locke, autor pel qual sent una profunda admiració, escriu: “Vaig molt a poc a poc, perquè el llibre requereix meditació”. Coneix a fons el pensament de Burke, Hard, Gibbon i Payne. I a casa seva, a més de les novetats editorials i de la correspondència que manté amb Lord Holland, rep regularment The Craftsman. Com ens informa Tristán de la Rosa: “Está [Jovellanos] al corriente de las rivalidades entre Fox, Pitt y Sheridan. Extracta obras de Smith, Godwin y Ferguson. Y traduce en verso el canto primero del Paraíso Perdido, de Milton”.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-IV-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 08 Abril, 2008 06:29 |
... l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme... (Pere Rosselló Bover)
Núria i la glòria dels vençuts forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.
Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. (Pere Rosselló Bover)
La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.
Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.
La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.
Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.
Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.
l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.
Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!
Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).
Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)
La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil
La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.
En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.
Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.
Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.
Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.
Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.
Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.
Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).
Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.
pobler | 07 Abril, 2008 15:48 |
És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. És la forma de copsar el món que m'ensenyaren els meus, i a la qual per res del món no renunciaria. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla, memòria històrica i guerra civil
Rosa Vallespir Serra, l'esposa de Pau Canyelles, hi és present en una fotografia que serv com si fos una joia de la meva primera comunió. Rosa Vallespir, Pau Canyelles, la mateixa filla Salvadora Canyelles, eren excel·lents amics de la mare, Francesca Crespí (de Can Verdera), i del meu pare. Tanta amistat tenien -i tenim encara!- que, de la casa del carrer Gran número 101, sortí el pare per anar a l'església a casar-se amb ma mare; aquesta anècdota ja ho explica tot. Recentment, na Salvadora em deia que a casa seva, en el carrer del Rosari, tenia la fotografia del casament pobler de Francesca Crespí Caldés -neboda del cap de la dictadura de Primo de Rivera, el batle Miquel Crespí i Pons- amb l'amic i company de Durruti, membre de la CNT, militant actiu de "La Columna de Hierro", l'exalferes de Sanitat republicà Paulino López Sánchez, presoner de la reacció franquista a les Illes.
És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. És la forma de copsar el món que m'ensenyaren els meus, i a la qual per res del món no renunciaria.
L'Amagatall no és solament la història -transformada, modificada- de Pau Canyelles ("Pau Comas"), Joan Matas o Jaume Tries i tants i tants d'altres homes honrats assassinats o perseguits per la salvatge reacció de la dreta feixista mallorquina i espanyola. Vol ser també recordatori -ara que a part de robar-nos la terra, també ens roben la nostra història- de la generació de mallorquins i mallorquines que volgueren ajudar a bastir una Mallorca diferent, més lliure i solidària. La il·lusió que significà l'adveniment de la República, l'alegria per la victòria del Front Popular en el febrer de 1936, era, sens dubte, l'expressió autèntica de la resurrecció d'un poble -el mallorquí, el de totes les Illes- que no havia pogut aixecar cap d'ençà la bestial repressió de les Germanies a començaments del segle XVI. I, com en aquella època, amb el mateix instint de bèstia sanguinària, les classes dominants illenques, els hereus dels repressors de les Germanies, les més importants cases pairals mallorquines, una bona part d'un egoista classe mitjana tan atemorida pel triomf de la revolució proletària a l'URSS, s'estimà més regar amb sang els sementers de les seves propietats abans que consentir que el fill del jornaler aprengués de llegir i escriure, abans que augmentar un cèntims el jornal del treballador.
Aquesta raó i no una altra, aquest drama més fort, més sublim que la més corprenedora de les tragèdies gregues o xeikspirianes (o almanco comparable), era el que em bullia dins del cap en el moment de posar-me a escriure L'Amagatall. Era la meva peculiar manera de retre l'homenatge que es mereixen Pau Canyelles, Paulino i José López Sánchez, Guzmán Rodríguez, Jaume Serra Cardell, Jaume Serra Obrador, els carrabiners de sa Pobla (Crisanto Valcárcel, Juan Orozco Trulla...) que provaren de resistir el sagnant cop militar del general Franco... Es tractava d'allunyar-me -com més lluny molt millor- de l'ensucrat i fals món dels germans Villalonga i els seus hereus, d'aquella hipòcrita Mallorca bastida damunt la sang, la suor, les llàgrimes dels millors fills i filles de la nostra terra, exterminats amb l'ajuda de Miguel i Lorenzo Villalonga -que, des dels diaris i les ràdios falangistes, donaven suport als escamots d'extermini que sembraven de dol cada racó de les Illes.
Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 07 Abril, 2008 10:52 |
Dia 19 de març d'enguany el Ple de l'Ajuntament de Palma va declarar per unanimitat el 2008 Any Jovellanos, en commemoració del segon centenari de l'alliberament de tan il·lustre hoste.
Gaspar Melchor de Jovellanos va ser empresonat a Bellver (i a la Cartoixa de Valldemossa) durant set anys i va saber convertir la seva presó en una font inesgotable de coneixement i estimació per Mallorca, la seva gent i la seva cultura.
És molt engrescador posar en marxa des de la Regidoria de Cultura un projecte de reconeixement i homenatge a un dels personatges més interessants i brillnats de la il·lustració espanyola, que ens deixà memorables pàgines referides al paisatge, l'art, el patrimoni històric, l'educació pública i la cultura pròpia. No perdeu l'oportunitat d'aprofundir en la seva biografia. Especialment el capítol d'exilis, conspiracions, enverinaments, presons i naufragis, que fan d'ell, a part d'un savi i un gran polític, un insigne aventurer. (Blog de Nanda Ramon, regidora de Cultura de l´Ajuntament de Palma)
Palma 2008: l´Any de Jovellanos
Jovellanos contra el feudalisme
Segell de la república espanyola dedicat a Jovellanos
Estudiant l´imprescindible obra de Richard Herr España y la revolución del siglo XVIII ens assabentam que, malgrat el control de la Inquisició i la censura, a partir de 1731 hi ha traduccions a l´espanyol de les obres científiques més avançades del moment. Durant els regnants de Felip V i Ferran VI ja trobam esperits crítics com Benito Jerónimo Feijó, un erudit de casa pobra que és el primer intel·lectual que, de forma prou intel·ligent, denuncia l´endarreriment cultural i econòmic de l´estat espanyol sota la monarquia oprobiosa dels borbons. Pot publicar amb certes dificultats i sota l’acostumada censura els seus famosos assaigs, sota el títol general de Teatro crítico universal (1739) , obra en nou volums a la qual hem d´afegir altres cinc nous volums titulats Cartas eruditas. Per la vastedat dels seus coneixements, per la lluita que porta contra la superstició i l´endarreriment espanyol, podem considerar Feijó com uns dels primers precursors de Jovellanos, ja que l´interès que ambdós tenen per donar a conèixer els avanços literaris, filosòfics, matemàtics, botànics i històrics és molt semblant.
Hem parlat una mica de Feijó perquè, ja des del regnant de Carles II, amb totes les dificultats que hom pot imaginar, sorgeixen les individualitats, poques, però hi són, que, com aquest autor, empren els mètodes experimentals de Francis Bacon per a fer front a l´escolàstica vaticanista espanyola que barra el pas a la ciència experimental, als avanços en tots els camps del coneixement.
Així, a partir dels anys trenta del segle XVIII comencen a circular pels cercles antiinquisitorials els llibres de Noël Antoine Puche l’Espectacle de la nature i Essai sur l´électricité des corps. També es llegeix la Histoire naturelle de Buffon i tenen molt d’èxit els treballs de Linné sobre la classificació de les plantes. Entre 1760 i 1770 circulen per tots els cercles il·lustrats traduccions i opuscles defensant una visió científica de la natura i de la societat. I són precisament aquestes obres i moltes altres les que conformen els fonaments del pensament il·lustrat de Jovellanos i tota l´elit d´enemics de l´Antic Règim de la seva generació. L’atac contra l’escolàstica i la metafísica inquisitorial és directe en les avantguardes culturals més avançades, i malgrat que sota els regnats de Ferran VI i Carles III s’afavoreixen alguns aspectes de la recerca (es varen poder construir tres observatoris astronòmics i amb Carles III foren abundoses les construccions de jardins botànics), la llibertat intel·lectual no avançava abastament. Recordem que l’Encyclopédie va ser prohibida. El ministre Campomanes autoritzà la traducció d´alguns articles relacionats amb les arts i els oficis, però el clergat al servei de la Inquisició s’hi oposava a mort. Cap a 1787, l´il·lustrat de sa Pobla (Mallorca) Cristòfol Cladera Company fundà a Madrid el periòdic més avançant del moment, Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa. El periòdic surt aprofitant les contradiccions internes i les lluites pel poder de les camarilles de la Cort espanyola. És un diari que acompleix una tasca importat en la consolidació de l’esperit de la Il·lustració.
Alguns historiadors i investigadors situen Gaspar Melchor de Jovellanos entre el sector d´il·lustrats “moderats” d´opositors a les rèmores del règim feudal que atenalla Espanya i les nacions oprimides per l´estat centralista. És una opinió prou discutible, ja que avui dia ningú no discuteix la importància cabdal, l´atac frontal a la línia de flotació del règim clerical-aristòcratic de la monarquia borbònica, que representa l´estudi de Jovellanos Informe sobre la ley agraria que començà a redactar el 1784 i que envià a la Sociedad Económica Matritense l´any 1795. El famós Informe... va ser publicat pel Consejo de Castilla el 1795. Potser mai en la història de l´estat espanyol s´ha fet un atac als fonaments del règim de propietat feudal com va fer en aquesta ocasió Gaspar Melchor de Jovellanos. A part d´una acurada anàlisi de la situació desastrosa de l´agricultura –Jovellanos descriu la manca d'escoles de formació per a propietaris i pagesos, la quasi inexistència de canals, terres de regiu i ports moderns--, l ´erudit asturià va directe al nus de la qüestió fent unes propostes radicals que són, com hem escrit més amunt, un atac directe a les rèmores feudals que atenallaven la població treballadora i les classes artesanals de les nacions de l´estat.
Per anar eliminant totes aquestes rèmores del feudalisme, Jovellanos analitza a fons el problema de les manos muertas, proposant la repartició de les terres improductives que són en determinats sectors de l´església i terratinents; terres improductives heretades d´ençà l´època de la “reconquesta”. Jovellanos apunta igualment que amb la implantació d´uns lloguers més justos de la terra, la vida de l´agricultor pobre seria molt més fàcil. Es tracta d´alliberar de les servituds feudals un pagès que de temps immemorial resta sotmès als designis del clergat –les immenses propietats en mans de l´església i les congregacions religioses-- o del noble que només pensa en les curses de braus. Unes classes dominants que mai no han pensat a modernitzar les seves explotacions agràries i, molt manco, augmentar el nivell cultural de la població fent inversions en escoles de formació o creant instituts. Per a les classes parasitàries de l´Antic Règim, la “cultura” que ha de tenir el poble no vas més enllà del rosari i la missa dominical. La resta, sobra, i a més pot esdevenir –com la Revolució Francesa ha demostrat-- extremament perillós. Els sermons de munió de sacerdots reaccionaris és tot el “saber” que, durant segles, el poble s´ha hagut d´empassolar sota amenaça de galeres, presó, desterrament o mort, en el cas dels intel·lectuals més avançats.
pobler | 06 Abril, 2008 18:16 |
El PSM pot apostar pel Bloc si es fuig de l'actual model de coalició
El partit dubta si anar per lliure o fusionar-se més amb els seus socis
XAVIER GISPERT ZEGRÍ. Palma.
El Consell de Direcció Política del PSM encetà ahir la fase prepratòria del proper Congrés del partit, en el qual s'haurà de decidir com afrontar el futur de la coalició electoral amb la qual es presentà el PSM en els darrers comicis autonòmics: el Bloc.
Els líders del partit nacionalista tenen força clar quin és el sentiment general de la militància: o es reforça el Bloc unint més les agrupacions que en formen part i deixant de banda les sigles, o el PSM apostarà per presentar-se sol a les autonòmiques del 2011. De fet, assegurà ahir la presidenta del PSM, Joana Lluïsa Mascaró, el concepte de Bloc que es vol reforçar és el que es va aportar en els dos darrers congressos, malgrat que després el partit s'hagi hagut d'adaptar a les circumstàncies de cada moment polític.
La direcció del partit sembla tenir ja decidit quin serà el futur en aquest sentit. Tanmateix, ara per ara prefereix no decantar-se per cap de les dues opcions exposades, ja que això suposaria influir en la militància i desfavorir el context necessari pel debat intern que cal obrir dins del partit.
En aquests moments, explicaren ahir els líders del PSM Biel Barceló i Joana Lluïsa Mascaró, el més prioritari és obrir un procés de debat intern, participació i activació de la militància. «Cal reforçar el partit, les agrupacions locals i la implantació territorial», recordà Barceló abans d'incidir en la importància de la sectorial juvenil dins d'una formació com el PSM.
Respecte la possibilitat que el PSM estigui plantejant un apropament a l'electorat d'UM amb noves coalicions o discurs, Barceló fou ahir molt clar en assegurar que l'electorats d'ambdós partits és «molt diferent».
Diari de Balears (6-IV-08)
Caldria assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta 'cultura col·lectiva de participació' s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests 'defensors de la participació' em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de 'bastir una cultura de la participació'? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes. (Miquel López Crespí)
El Bloc que volem: contra el dogmatisme i el sectarisme (un article de maig de 2006)
Cada vegada hi ha més nervis i més presses de darrera hora per a acabar d'ajustar les estratègies electorals dels partits teòricament situats a l'esquerra de la tímida socialdemocràcia espanyola. No entendríem res del que s'esdevé a l'interior de les burocràcies que tudaren la nostra experiència progressista del Pacte de Progrés sense copsar la por que tenen aquestes direccions partidistes a restar per sempre més fora de les institucions i de la gestió del règim. Llorenç Buades, l'històric dirigent mallorquí de l'antifranquisme, parlava recentment en un saborós article titulat "No és el mateix sumar per avançar que per salvar els mobles" on assenyalava un cert oportunisme en aquestes direccions en proposar unitats electorals solament per provar de salvar sous i cadiretes. Propostes unitàries de darrer moment mentre que en tres anys no han fet res per reforçar la societat civil, bastir el teixit social d´una autèntica esquerra alternativa que pugui fer front, i no sols electoralment, a les malifetes de la dreta que ens malgoverna.
La recent crisi del PSM en el que fa al paper de les coalicions ha servit per a reviscolar les esperances dels més pessimistes quant a les possibilitats personals d'ocupar un lloc en les llistes electorals. La consolidació d'un bipartidisme PP-PSOE cada vegada més real, el no haver fet feina abans de les eleccions per anar bastin un autèntic bloc d'oposició a la dreta, han fet que molts dels possibles aspirants al sou institucional vegin cada vegada més problemàtic poder repetir en l'usdefruit de la poltrona. Tot plegat és una mica trist i miserable. Els que han fet malbé aquesta experiència històrica i que tampoc no han sabut anar bastint un bloc nacionalista d'esquerra alternatiu ara ploren desesperats en constatar que les eleccions s'apropen i no hi ha res de segur. Totes les enquestes apunten cap a una lenta però ferma tendència al bipartidisme a les Illes. Aquesta vegada, i en no haver fet res en concret per a consolidar un teixit civil de resistència al neoliberalisme dominant, i també a conseqüència d'aquella llei de Gabriel Cañellas del 5% per a entrar al Parlament, aquesta vegada, repetesc, podria ser que ni PSM, ni Izquierda, ni Verds, aquests darrers ja inexistents, obtenguin representació parlamentària i que esdevenguin grups residuals extraparlamentaris.
Altres analistes afirmen que aquest tenebrós panorama d'extraparlamentarisme no s'esdevendrà l'any 2007. Pensen que el declivi final de PSM, IU, Verds i potser ERC serà en el 2011.
Sigui quin sigui el resultat final de tants fracassos electorals, de la pèrdua del Pacte de Progrés, de la inutilitat per a anar bastint una autèntica política de resistència a la dreta, ja és aquí. No haver sabut bastir amb temps i sense presses electoralistes un bloc nacionalista esquerra que anàs més enllà de servar sou i poltrones fa que els nervis, com hem escrit més d´una vegada, siguin a flor de pell. Tothom fa números i combinacions per endevinar qui tendrà o no la possibilitat de sortir elegit. Tots els polítics en nòmina tremolen alhora que desesperen els que ja constaten que, vista la situació, mai no seran inclosos en la llista i per tant no podran sortir elegits.
En aquest sentit, les presses de Miquel Àngel Llauger, un d'aquests aspirants al primer lloc en les llistes, són patètiques. En paraules planeres i senzilles podríem dir que se li veu massa el llautó d'aspirant a la cadireta. Em semblen molt més assenyades les opinions d' un històric dirigent del carrillisme illenc i del partit prosoviètic PCB-PCPE, Josep Valero. Josep Valero, antic company d'activitats republicanes a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" del quan jo era vicepresident, en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu " afirma que "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals". Més clar, aigua. La proposta de Valero, sense descartar la repetició de "Progressistes" per provar d'avançar cap a la futura conformació d'un bloc nacional alternatiu, s'allunya de moltes altres propostes sense visió estratègica que només cerquen, i fa vergonya comprovar-ho cada dia en declaracions i escrits justificatius, la nòmina de final de mes, els privilegis que comporta la gestió del règim.
L'exdirigent carrillista afirma que aquest futur bloc només pot nàixer "des d´una cultura i pràctica social alternativa", i per arrodonir encara més la proposta recalca que aquestes "propostes alternatives no sorgiran d´un concurs de marketing entre ofertes programàtiques que competeixen entre si en les pugnes electorals. Es tracta de crear una cultura col·lectiva de participació". Exactament el que no varen fer les fracassades direccions polítiques que tudaren el nostre Pacte de Progrés; el que no han fet els partits situats en teoria a l'esquerra de la socialdemocràcia espanyola en aquests darrers tres anys.
De totes maneres cal assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta "cultura col·lectiva de participació" s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests "defensors de la participació" em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de "bastir una cultura de la participació"? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes.
En total, i no volem anar més enrere, són set anys perduts sense bastir aquesta cultura col·lectiva de participació, de no fer res per concretar en la pràctica de cada dia els fonaments d' un hipotètic i futur bloc nacionalista d'esquerra. I és ara, a uns mesos de les eleccions, en el moment de començar a concretar qui són els primers de la llista electoral, quan vénen les presses, les promeses de fer el que no s'ha fet en tants d'anys.
Ciutat de Mallorca (9-V-06)
pobler | 06 Abril, 2008 06:37 |
La posició de vot més política ha estat la retirada de la confiança a ERC per part d'un nombre important de persones. L'independentisme polític, és a dir, el que es concep com a alternatiu a les diferents expressions de l'autonomisme, ha anat prenent al llarg dels darrers mesos un abast massiu en les mobilitzacions pel dret de decidir, unes mobilitzacions que s'han anat fent contra la voluntat dels partits autonomistes, i també s'ha expressat clarament en aquest veritable vot de càstig a ERC, pel fet que aquesta organització no ha exercit realment d'independentista. Cal advertir, però, que és una alternativa que no ha pres encara cos de manera prou consolidada, orgànicament i políticament, per bé que ha tingut una certa aparició significativa amb la irrupció de les CUP en les darreres eleccions municipals. (Carles Castellanos)
La fi definitiva del neofranquisme
Per Carles Castellanos i Llorenç, membre del FOCDA i de la Plataforma pel Dreta a Decidir, i militant del Moviment de Defensa de la Terra. Publicat al diari El Punt el 2 d'Abril de 2008
S'han dit moltes coses de les eleccions espanyoles del 9 de març passat, però potser no s'ha comentat prou que el poble català ha votat seguint uns instints polítics reactius prou clars... però, sens dubte, poc eficaços. Si observem els trets més significatius, han quedat clares dues coses principals: que no es vol el retorn de l'espanyolisme franquista (opció encarnada pel PP) i que no ha agradat la política que ha fet ERC.
Són dues decisions de mínims, que no resolen res, ara com ara. Per barrar el pas al PP, un bon nombre de persones han utilitzat un instrument no sols dolent sinó perillós com és el PSOE (oblideu ara el PSC, si us plau, en aquest balanç, que no hi pinta res, si volem ser seriosos). Tothom sap que, si no hi ha un miracle, el PSOE continuarà garantint l'essencial de l'espoliació fiscal del nostre país per part de l'Estat espanyol, i que no cessarà en els seus intents d'espanyolització. Quant de temps trigarà el PSOE (o sucursals regionals) a tornar a intrigar contra la immersió lingüística, amb qualsevol excusa? Sabem també que ara les notícies de TV3, i dels altres canals, s'esforçaran a parlar encara més de les «grandeses» de l'espanyolitat, i, a part de fer-nos menjar com a espanyoles totes les gestes esportives hagudes i per haver, ens informaran amb gran profusió de detalls de les proeses del gos de l'alcalde de Caracascuejas de Abajo, o dels èxits de la darrera cantaora de moda... esperant que així el nostre sentiment nacional s'inflamarà... Els canvis amb què ens poden sorprendre ara els polítics del PSOE (i sucursals) poden ser espectaculars si observem la història recent. Si l'independentisme català avança... quant de temps trigaran a fer trampa? (Fabricant una llei de partits que ens prohibirà d'actuar políticament, vés a saber amb quin pretext; o elaborant un llei electoral que blindi el poder del duet fantàstic, PSOE-PP.) Segurament cal excloure que es produeixin actuacions més pròpies dels anys 80, com l'apunyalament del líder independentista canari Antonio Cubillo, o els atemptats mortals dels GAL, actuacions que l'aparell policial espanyol va tenir tantes dificultats per descobrir, però és important no oblidar la manca d'escrúpols que acompanya el fanatisme espanyolista, tant si es diu «de dretes» com «d'esquerres». L'error ha estat, per a força gent, pensar que la salvació contra el neofranquisme era el PSOE, quan el PSOE és una part (com podrem anar comprovant) del problema, és el seu amable contrapunt reforçador.
Vot de càstig
La posició de vot més política ha estat la retirada de la confiança a ERC per part d'un nombre important de persones. L'independentisme polític, és a dir, el que es concep com a alternatiu a les diferents expressions de l'autonomisme, ha anat prenent al llarg dels darrers mesos un abast massiu en les mobilitzacions pel dret de decidir, unes mobilitzacions que s'han anat fent contra la voluntat dels partits autonomistes, i també s'ha expressat clarament en aquest veritable vot de càstig a ERC, pel fet que aquesta organització no ha exercit realment d'independentista. Cal advertir, però, que és una alternativa que no ha pres encara cos de manera prou consolidada, orgànicament i políticament, per bé que ha tingut una certa aparició significativa amb la irrupció de les CUP en les darreres eleccions municipals.
Perquè el país avanci cal que, d'una banda, l'independentisme, com a opció alternativa, prengui una expressió política sòlida, i que, d'altra banda, se superi l'estadi de catalanisme reactiu i defensiu, per prendre la forma d'una política activa per la independència.
Si no volem ser esclaus dels problemes polítics i ideològics d'Espanya, una nació que ha d'arreglar encara els seus comptes amb la història moderna, si volem allunyar de manera definitiva els perills del neofranquisme sense caure en el parafranquisme, la solució definitiva només pot passar per l'enfortiment de l'independentisme, la via directa a un nou marc polític, el nostre sistema democràtic nou, lliure d'aquest malson espanyol.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 05 Abril, 2008 20:15 |
En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)
Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007).
Per Gabriel Janer Manila, escriptor
Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.
Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.
Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.
Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.
Mallorca, març de 2007
pobler | 05 Abril, 2008 11:40 |
Un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...". (Antoni Vidal Ferrando)
Els poemes de l'horabaixa: la poesia de Miquel López Crespí
Per Antoni Vidal Ferrando, escriptor.
De poesia, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre perquè n'hi ha d'haver. Paraula coneixement i bellesa són tres essències que l'home no deixarà de conjugar fins que algun déu gelós no el desterri de les pletes on, dia a dia, perd el corbam en un intent patètic d'assolir els fruiterars de l'amor, de la llibertat i de l'heterodòxia.
No hi ha més alquímia que aquesta. L'espai de l'art, on s'arrecera el de la paraula, ens obre camí cap al cor més intrínsec del misteri. Feim versos o en llegim perquè hi ha l'aventura de conèixer i de discrepar. Com hi ha l'aventura del capvespre, la de sembrar geranis o la d'un petit port d'aigües amb congres on hem estat feliços. L'art és coneixement. I qui coneix estima i vol transgredir. "Puja ton entendre e pujaràs ton amor", deia Ramon Llull amb "lo pus vell catalanesc del món". Després haurien de passar set segles perquè Gramsci en fes una altra lectura: "Res no hi ha tan subversiu com la veritat".
Per això, no s'ha escrit mai cap vers que no comprometi. Si l'art és art, subverteix. És clar que des de la prehistòria uns artistes han estat identificats amb la guerrilla i uns altres amb la burocràcia. Fins aquí arriba el maquiavelisme dels poders. Suposat que la subversió és inevitable, convé fer una retxa per separar tots aquells que el sistema es veu capaç de digerir dels més intrèpits. Però cap tàctica ni cap estratègia pot evitar que la natura es manifesti tal com és. Des que el món és món ha estat així i per això la vida no té aturall i existeix la línia de la història.
Tanmateix ja s'ha fet l'hora de dir que aquest preàmbul, en el fons, no és més que una reflexió motivada per la lectura de Els poemes de l'horabaixa, un llibre amb el qual Miquel López Crespí guanyà l'últim Premi Grandalla de poesia al principat d'Andorra i que jo tenc l'honor de presentar-vos anit.
Ja ens ho advertia l'enyorat Valerià Pujol, ara fa deu anys, en el pròleg de Foc i fum, un dels reculls més intel.ligents i més pertorbadors de la trajectòria poètica de López Crespí: és impossible endinsar-se per l'inferno dels versos d'aquest autor sense restar-hi implicat de qualque forma. Antiesteta, antimodernista, escèptic, rupturista, en Miquel sol adreçar-se al rostre de cada un dels lectors per llançar-hi incivilitzadament tota la metralla del seu univers poètic. A partir d'aquí, pot passar qualsevol cosa.
Particularment -i ja que he parlat d'inferno- vos he de confessar que Els poemes de l'horabaixa m'han fet pensar en aquella llança que Aquil.les havia heretat del seu pare Peleu, la qual tenia la virtut de curar, en un segon llançament, les ferides que havia produït abans, segons s'esmenta a la Divina Comèdia.
Vull dir que fins i tot a algú que pensa que l'art són les formes, com és el meu cas, no li és difícil deixar-se fascinar per l'atmosfera d'un llibre com aquest, a pesar de la seva musicalitat desconcertant, dels ecos llompartians que emergeixen així com ens anam endinsant en la lectura, o de no acabar de compartir les idees de l'autor respecte a la sintaxi i a la utilització dels adjectius. Ben mirat, això que ara acab d'esmentar no vénen a ser més que recursos, maneres que té en Miquel López Crespí d'expressar les seves conviccions irreverents i subversives, maneres de fer palès un tarannà indòmit, que es planteja una escriptura resistent com, des de sempre, s'ha plantejat una vida resistent, que li impedeix doblegar-se a les escomeses de les modes literàries o de la preceptiva, i el duu a no lliurar-se a més poder que al de la seva passió existencial. Ruben Darío ho expressava d'una manera més sintètica: Ni teólogos ni filólogos. I a pesar de la trampa de la diferència de contextos, les paraules del gurú del modernisme demostren fins a quin punt els camins de la poesia són incontables i fins a quin punt se'n pot fer una mateixa lectura des de posicions extremes pendulars.
Perquè ja he apuntat quina opinió de l'art per l'art té Miquel López Crespí, un home que no cerca amb els seus versos sinó la nostra rèplica, implicar-nos en l'aventura portentosa d'interrogar la vida i de dir no als mediocres i a l'arbitrarietat.
És ver que és fàcil veure Els poemes de l'horabaixa com el llarg peregrinar d'una veu turmentada per un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...
Quan tot el món en què creieren els més utòpics i contestataris de la seva generació s'ha ensorrat (...el passat moria enmig de l'asfalt/ barca a la deriva.), López Crespí vendria a fer l'inventari de la derrota, un inventari de vuitanta-un poemes, que ens hauríem d'imaginar com un interminable viacrucis si, a més a més, li haguéssim de fer cas quan afirma que La poesia era aleshores excels disseny aerodinàmic/ fràgil xerrameca engolada voleiant damunt les tombes. O quan més endavant es mostra encara més categòric: reconec la mentida del vers; o no cal amagar que les paraules s'han rovellat/ i cada adjectiu amaga anomalies polsoses/ grotesques efusions de l'esperit en les quals ningú ja no creu.
Però, de la mateixa manera que estic segur que Els poemes de l'horabaixa no són el simple inventari d'una derrota, també estic segur que l'aparent desconfiança en la poesia del seu autor no és més que la manifestació palesa d'un hàbit de qüestionar-s'ho tot adquirit al llarg de tota una vida d'inconformisme i d'autoexigència. No, en Miquel no fa poemes malgré lui. Precisament ell més que ningú sap que la paraula és un dels primers poders que intenten anorrear els dictadors.
I per això mateix li sentireu dir que Retirar-se seria caure en la trampa, que Conèixer el final de l'argument/ no és excusa vàlida per a justificar la retirada, que cal marxar/ amb el cap ben alt/ per l'avinguda esclatant de la tempesta. O el sentireu evocar la mel tastada a l'infantesa, aquella llum que naixia de les pedres en presència de l'àvia, dues llengües extenuades fugint de la desventura, uns ulls de dona com illes colpides per la pluja. O també, convençut com René Char que resistència és esperança, el sentireu que somnia en una nova primavera en què Aurora Picornell prendrà el sol tota nua i la seva boca tendrà gust de mel i taronges, que els humiliats, els vençuts, els perdedors de sempre retornen des de l'indret on la mar i el blau del cel s'ajunten, per després imaginar'ls salpant severament amb la marea.
La flama de la rebel.lia, els horitzons de la memòria, les melasses de l'amor, el paradís perdut de la infantesa, els palmerals de l'esperança són alguns dels estímuls que converteixen Els poemes de l'horabaixa en un llibre que transita per les essències més universals i més frondoses del cor de l'home, un llibre davant el qual no ens queda més alternativa que exercir de ciutadans d'un regne i d'un foc que en deim intel.ligència, si no volem restar perduts davant la vitalitat i la provocació que hi batega.
De propostes culturals com les que Miquel López Crespí llança des dels seus territoris del maquis, o se'n surt una mica més lliure o convençuts que no hi ha antídot per la rèmora dels nostres ulls cansats.
Vidal Ferrando, Antoni. Presentació del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa. Publicat en el Diario de Mallorca (23-XII-1994).
pobler | 05 Abril, 2008 07:01 |
Tenia encomanat l´article setmanal per la publicació central de l´organització, La Voz de los Trabajadores, publicació a la qual enviava regularment nombroses cròniques de l´actualitat política i cultural de les Illes. També vaig enviar articles a Surcos, que era el portaveu que teníem a Aragó, a El comunista, la nostra revista a Astúries, a Lluitem, la publicació de Catalunya Principat... Record ara mateix reportatges sobre l´actuació dels grups d´extrema dreta a Mallorca, sobre la lluita per una universitat autònoma i popular, contra l’autopista d´Inca, per la llibertat dels presos polítics, sobre problemes de cultura i art... (Miquel López Crespí)
La lluita per la llibertat: revistes clandestines i detencions (I)
En uns articles anteriors parlàvem de les dificultats que teníem els partits d´esquerra revolucionària per a fer arribar el nostre missatge al poble, del silenci i persecucions soferts tant en temps de la dictadura com en la transició i postransició. Cap a mitjans dels anys setanta, amb alguns companys del front obrer i de les cèl·lules d´estudiants i de barris muntàvem accions de propaganda per provar de fer sentir les nostres reivindicacions i consignes. Aleshores jo ja formava part del comitè de direcció política de l´OEC i era, juntament amb l´equip tècnic de Monxo Clop, responsable de la revista del partit, Democràcia proletària. I, igualment, un dels col·laboradors que més articles escrivia, sota diferents pseudònims, en la premsa clandestina del moment. També enviava articles i col·laboracions per a d’altres publicacions de la nostra organització, tant de les Illes com d’àmbit estatal. Record que tenia encomanat l´article setmanal per la publicació central de l´organització, La Voz de los Trabajadores, publicació a la qual enviava regularment nombroses cròniques de l´actualitat política i cultural de les Illes. També vaig enviar articles a Surcos, que era el portaveu que teníem a Aragó, a El comunista, la nostra revista a Astúries, a Lluitem, la publicació de Catalunya Principat... Record ara mateix reportatges sobre l´actuació dels grups d´extrema dreta a Mallorca, sobre la lluita per una universitat autònoma i popular, contra l’autopista d´Inca, per la llibertat dels presos polítics, sobre problemes de cultura i art...
A mitjans dels anys seixanta ja havia fet de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, l´emissora del PCE que emetia des de Bucarest. Tot això anava combinat amb les meves col·laboracions en la premsa oficial ja que, cap a 1969, fent el servei militar a Cartagena, ja havia començat a escriure articles de crítica literària en el suplement de cultura del diari Última Hora que coordinava l´amic Frederic Suau. Posteriorment vaig passar a Diario de Mallorca, també a les pàgines de cultura, i, ja en la transició, feia reportatges i articles de política i cultura en la revista Cort.
Cal dir que, a finals de la dictadura i a mesura que la lluita antifranquista clandestina demanava més i més hores de dedicació, més esforços, l´esperit militant de la joventut va fer que anàs prioritzant les col·laboracions en la premsa clandestina per damunt dels articles en diaris i revistes oficials. En aquell moment ja havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada, el Ciutat de Manacor amb La guerra just acaba de començar, el Llorenç Riber de narrativa, el Carles Arniches de teatre en català a Alacant amb l´obra Ara, a qui toca? i el Premi especial Born de Teatre a Menorca amb Les Germanies; però llavors fou el moment que vaig deixar de dedicar-me a la literatura per a entrar de ple en el que aleshores en dèiem la “professionalització revolucionària”. “Professionalització” que no volia dir que, com els alliberats del carrillisme o la socialdemocràcia, cobràssim d´algun organisme del partit. Ni molt manco! Era una “profesionalització” que comportava que, de les feines ocasionals que poguéssim fer –la necessària subsistència quotidiana!-, una part considerable fos destinada a l´organització per a cobrir despeses de revistes, fulls volanders, màquines de ciclostilar, viatges de responsables, així com per a abonar el lloguer dels pisos clandestins de què disposava l´organització. No és com ara que, si ets saps col·locar a recer de qui comanda, pots fruir de bons sous i privilegis en la política professional.
Abans de l´època de Democràcia proletària, les revistes eren ciclostilades i no tenien la qualitat tècnica i artística que arribaren a assolir quan eren dissenyades pel nostre responsable tècnic, el company Monxo Clop, i impreses a la impremta que Teresa Nieto tenia just davant l´antiga delegació dels sindicats feixistes i ara seu de CC.OO.
La impremta de Teresa Nieto situada al carrer que avui duu el nom de Francesc de B. Moll, número 8-A, no solament imprimia d´amagat les revistes i publicacions de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC): també tirava revistes dels carrillistes (PCE) i, més endavant, del PSM i altres grups d´esquerra. Aquesta actitud compromesa per part de Teresa Nieto va comportar que el negoci que regentava i, de rebot, el cotxe que tenia per a anar a la feina, patissin nombrosos atacs de l´extrema dreta i de la Brigada Política, la “Social”, del règim franquista. Atacaven fent pintades, embrutant portes i façana del negoci per a atemorir-la, per a obligar-la a tancar la impremta o que, almanco, deixàs d´imprimir les publicacions de l’esquerra. Però caparruda com era, a cada atac de la Brigada Social, la “Gristapo”, com també l´anomenàvem, ella esdevenia més decidida a continuar amb les nostres publicacions. De la premsa oficial d´aquells anys, serv un retall preciós del diari Última Hora de dia vuit de gener de 1977 en el qual, sota un titular que diu “El coche de Teresa Nieto amaneció lleno de pintadas”, la propietaria de Copistant explicava al lector el darrer atemptat que havia patit. Diu el retall que tenim al davant: “Teresa Nieto regenta una imprenta que está situada frente a la Delegación de Sindicatos, se llama Copistant. Según ciertas versiones, la casa de Teresa Nieto es el aparato de propaganda de todos los partidos políticos.
‘El establecimiento de marras es objeto constante de pintadas. La primera la firmava el PENS, la segunda el GAS, la tercera ha sido en el coche. El coche de Teresa Nieto ha quedado lleno de siglas de partidos políticos. Y un adjetivo poco edificante para la dueña. ‘Supongo que las fulanas tienen también su partido porque me han escrito su nombre en el morro del coche’, dice Teresa Nieto.
‘Teresa Nieto editado folletos para muchos partidos, desde el Círculo José Antonio hasta el Partido Comunista. Ella pertenece a la Asociación de la Dona de Mallorca, afirma que no pertenece a ningún partido, pero que simpatiza con los anarcos.
‘’Nos dejan papelitos. Yo también dejé otro: que por favor nos volaran bien volada la imprenta porque tenemos una poliza de seguro de cuatro millones de pesetas’.
‘ –‘Sospechas de alguien?
‘ –‘De algún grupo de extrema derecha. Si quieren algo que lo digan, pero más abiertamente.
‘ ‘Son unos cobardes?
‘- ‘Eso es panfletero. Mi desacuerdo es puramente comercial. Nosotros imprimimos, no somos el aparato de propaganda exclusivo de ningún partido’”.
A mitjans dels anys setanta, els responsables de les diferents cèl·lules de l´organització tenien establit un sistema per fer-me arribar els articles en brut que havien de tenir prioritat a Democràcia proletària o a Mallorca Obrera. Jo m´encarregava de passar-ho tot en net i de lliurar-ho a Monxo Clop que, com a delineant i artista excel·lent, bastia unes publicacions que, sense cap mena de dubte, eren les millors d´aquella època de clandestinitat i posterior semiclandestinitat. Monxo Clop i també Ferran Sintes dissenyaren alguns dels millors autoadhesius i cartells de l´esquerra d´aquells temps alhora tèrbols i també esperançats.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 04 Abril, 2008 18:44 |
El blog de Nanda Ramon
S'ACOSTA LA DATA
Dissabte que ve és dia 5 d'abril. Aquest dia es compliran 200 anys de l'alliberament de Jovellanos. És per això que aquest cap de setmana s'inauguren oficialment les commemoracions en honor seu i una delegació asturiana es desplaça fins a Palma per retre-hi igualment homenatge.
Si l'altre dia comentava els actes que es duran a terme a Bellver el diumenge de matí, ara és el torn d'explicar que, de fet, l'Any Jovellanos començarà el capvespre anterior i ho farà a Valldemossa.
Efectivament, Valldemossa va ser l'escenari del primer captiveri de l'il·lustrat i va ser a la Cartoixa on va ser confinat en un primer moment. Allà va conviure amb els cartoixos, dedicà llargues hores a l'estudi i travà fermes coneixences.
L'amor de Jovellanos per Valldemossa es demostrà quan, un cop alliberat, volgué tornar al poble per fer compliment a la gent que hi deixà.
Just és, per tant, que dissabte que ve, a partir de les 6 del capvespre, ens trobem al Palau del Rei Sanç de la Cartoixa per fer una visita -guiada per Concepció Bauçà de Mirabò- pels inderts on Jovellanos va viure el seu confinament i per escoltar un concert de cant gregorià a càrrec de l'Schola Gregoriana de Mallorca.
Jovellanos va ser condemnat per haver criticat l´escandalós aprofitament personal dels recursos de l´estat per part de Godoy, amant de l´esposa del rei Carles IV, la famosa, per les seves aventures amoroses, Maria Lluïsa de Parma. Ho explica l´historiador Tristán de la Rosa en el llibre España contemporánea. Siglo XX (Barcelona, Ediciones Destino, 1972). L´excusa va ser la lectura dels llibres prohibits, però el cert era que havia caigut en desgràcia davant la reina a conseqüència de les critiques fetes al seu amant. (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i l´Any Jovellanos
L´Ajuntament de Palma ha declarat l´any 2008 “Any Jovellanos” en commemoració del dos-cents aniversari de l´alliberament de Gaspar Melchor de Jovellanos del seu captiveri a Mallorca. La regidora de Cultura Nanda Ramon ha informat als mitjans de comunicació que l´Ajuntament de Palma prepara nombroses exposicions il·lustratives del personatge i la seva època, edicions de llibres i cicles de conferències. Igualment hi ha la possibilitat, en paraules de la regidora de Cultura, de muntar un gran espectacle teatral evocant els anys de captiveri de Jovellanos a Mallorca.
Recordem que Jovellanos era un il·lustrat espanyol i, segurament, per la seva actuació política i per la seva obra, el més important de tota aquella colla (Aranda, Campomanes, Olavide, Floridablanca, Cabarrús...) que volgué fer avançar l´endarrerit estat espanyol mitjançant l´eina insubstituïble de la cultura i la creació de les infraestructures culturals i econòmiques que permetessin el progrés científic, tècnic i econòmic de la societat del seu temps. Autor d´una nombrosa obra literària i de gran quantitat d´estudis de caràcter pedagògic, econòmic, jurídic i polític, Jovellanos aportà igualment la seva intel·ligència a les traduccions, a la investigació de la problemàtica econòmica i cultural d´Astúries, a la botànica, i féu importants aportacions a la modernització del pensament progressista espanyol de finals del segle XVIII i començaments del XIX.
Per copsar la importància del pensament i l´obra de Gaspar Melchor de Jovellanos ens hauríem de situar en la seva època, en les dificultats que tenien les idees de la Il·lustració per a sembrar la llavor a l´estat espanyol. El control polític, econòmic i cultural de les classes dominats damunt el poble és aclaparador. Basta estudiar a fons el llibre d’Ignacio Fernández de Castro De las Cortes de Cádiz al Plan de Desarrrollo: 1808-1966 (París, Ruedo Ibérico, 1968) per a copsar-ho en tota la profunditat. Existeixen ordres severíssimes que prohibeixen l´entrada dels llibres científics i filosòfics. El mateix Jovellanos serà condemnat, desterrat a Mallorca per la camarilla de Carles IV i la Inquisició amb l´acusació de ser lector d´aquest material considerat “dissolvent”. Se l´acusa d´haver-se trobar en el seu domicili un exemplar del Contracte social de Rousseau. El cert és que Jovellanos va ser condemnat per haver criticat l´escandalós aprofitament personal dels recursos de l´estat per part de Godoy, amant de l´esposa del rei Carles IV, la famosa, per les seves aventures amoroses, Maria Lluïsa de Parma. Ho explica l´historiador Tristán de la Rosa en el llibre España contemporánea. Siglo XX (Barcelona, Ediciones Destino, 1972). L´excusa va ser la lectura dels llibres prohibits, però el cert era que havia caigut en desgràcia davant la reina a conseqüència de les critiques fetes al seu amant.
Goya, pintor del quadre de la família de Carles IV. Jovellanos va ser condemnat per haver criticat l´escandalós aprofitament personal dels recursos de l´estat per part de Godoy, amant de l´esposa del rei Carles IV, la famosa, per les seves aventures amoroses, Maria Lluïsa de Parma.
En aquella època, el concepte “llibres prohibits” englobava gairebé qualsevol volum que no fos referent a vides de sants i beats. La filosofia, la ciència en totes les seves vessants, la història, fins i tot l´estudi de determinats llibres de botànica, arquitectura o medicina eren considerats “sospitosos” de propagar idees “dissolvents”. Podem trobar una documentació i una informació exhaustiva d´aquella època -–regnats de Carles III, Carles IV i Ferran VII-- , de la dificultosa introducció de les idees de la Il·lustració a l´estat espanyol en la imprescindible obra -- una autèntica enciclopèdia! -- de Richard Herr España y la Revolución del siglo XVIII (Jérez de la Frontera, Aguilar de Ediciones, 1964).
Si volem aprofundir en el pensament dels il·lustrats espanyols del segle XVIII, d´homes de la vàlua de Gaspar Melchor de Jovellanos, haurem d´aprendre a viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, situar-nos en les coordenades espanyoles de finals del segle XVIII i començaments del XIX. Els protoliberals espanyols com Jovellanos, Cabarrús o els “afrancesats” que donen suport a la Junta Central que fa costat a Napoleó contra l´Espanya imperial i clerical, representen, amb totes les contradiccions que vulgueu, l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat, la noblesa parasitària i el poder de la Inquisició comença ja en el segle XVI amb la introducció i traducció de certs tractats luterans. Algunes traduccions –moltes depurades per la censura---, de llibres de ciència, els tractats sobre astrologia, matemàtiques, fauna i flora, agricultura o arts i oficis permesos en tremps de Carles III i, posteriorment, per Floridablanca, seran els fonaments de la Il·lustració espanyola i dels moviments polítics revolucionaris de finals del segle XVIII i començaments del XIX, de l´obra i el pensament de Gaspar Melchor de Jovellanos.
pobler | 04 Abril, 2008 15:11 |
La novel·la 'L'illa dels dòlmens' (Ensiola) d'Antoni Vidal Ferrando, ha estat guardonada amb el Premi de la Crítica Serra d'Or, que premia les obres més destacades de l'any anterior, en les categories de literatura i assaig, recerca, teatre, i literatura infantil i juvenil
Els premis, convocats per la revista Serra d'Or i que guardonen les obres més destacades del 2007, s'atorguen aquest vespre a Barcelona
La novel·la 'L'illa dels dòlmens' (Ensiola) d'Antoni Vidal Ferrando, ha estat guardonada amb el Premi de la Crítica Serra d'Or, que premia les obres més destacades de l'any anterior, en les categories de literatura i assaig, recerca, teatre, i literatura infantil i juvenil. Entre els guardonats hi ha l'arqueòleg Eudald Carbonell per 'El naixement d’una nova consciència' (Ara Llibres); el poemari de Jordi Llavina, 'Diari d’un setembrista' (Bromera); l'assaig de Pere Ballart, 'El riure de la màscara' (Quaderns Crema).
També s'ha premiat en l'apartat de Literatura i Assaig: la traducció de Pau Joan Hernández de 'Les benignes' (Quaderns Crema) de Jonathan Littell; l'estudi literari de Margalida Pons 'Textualisme i subversió: formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985)' (Pub. de l'Abadia de Montserrat). EL jurat d'aquest apartat és format per Sebastià Alzamora, Àlex Broch, Lluïsa Julià, Vicenç Llorca i Marta Nadal.
Pel què fa als volums destacats en l'àmbit de la Recerca, a més del volum d'Eudald Carbonell, s'han premiat: 'Els poetes de l’Escola Mallorquina i l’Associació per la Cultura de Mallorca' (Pub. de l'Abadia de Montserrat) d'Isabel Graña i Zapata; i 'La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques' (Ed. Base) d'Stefano Maria Cingolani. N'han format el jurat: Jaume Aulet, Manuel Castellet, Joan B. Culla, Manuel Jorba i Santiago Riera i Tuèbols.
Els Premis Crítica Serra d’Or 2008 de Teatre (que premia el text de teatre català donat a conèixer per l’estrena o l’edició) destaca: '
Els llibres premiats de literatura infantil i juvenil són: 'Dos fils' (La Galera), text de Pep Molist i il·lustració d’Emilio Urberuaga; 'El testament de John Silver' (La Galera), de Josep Vallverdú; i 'La meva primera història de Catalunya' (Molino), de Marta Luna. Formen el jurat: Mònica Baró, Montse Ginesta, Teresa Mañà, Joan Portell i Núria Ventura.
M. S.
VilaWeb (3-IV-08)
Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. (Antoni Vidal Ferrando)
Noms propis: Antoni Vidal Ferrando
La recent edició del compact-disc número 8 de "Veu de Poeta", una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca, la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari i l'Aula Poètica m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el compact-disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando.
La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un dels llibres fonamentals de la poesia catalana contemporània. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonàrem sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).
D'ençà que l'any 1963 obtingué el títol de mestre a l'Escola Universitària de Formació del Professorat d'Educació General Bàsica i posteriorment (1978) es llicencià en l'especialitat d'història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, destacà com a historiadors publicant diversos treballs didàctics, divulgatius i de recerca de la història de Mallorca apareguts a Estudis Baleàrics i Recerques. Un d'aquests llibres d'història és La població i la propietat de la terra en el municipi de Santanyí (1868-1920).
El primer llibre de poesia que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando ja em sobtà de forma positiva. Es tractava del poemari El brell dels jorns que va ser publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.
Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994 i El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995. També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994) i La mà del jardiner (1999).
En una entrevista que li vaig fer per la revista El Mirall de l'OCB l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífex de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".
La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor.
Pere Rosselló Bover en el seu estudi "Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando" publicat a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions i, parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries".
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-02)
pobler | 04 Abril, 2008 10:25 |
Antoni Serra, M. Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Antònia Mercadal, Joan Vallespir, Pere March, Libertario Gelabert, Virgínia Roig, Juan Hernández, Amparo...
El butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca
L’Editorial del darrer número del butlletí trimestral Temps de la Memòria, que edita l’Associació per a la Recuperació de la Memoria Històrica de Mallorca, recull un extracte lliurement traduït del discurs pronunciat per Luther King l’any 1964 quan se li atorgà el premi Nobel de la Pau.
S’hi publica, a més a més, un resum de la II Assemblea anual ordinària de la Memòria de Mallorca.
S’hi esmenten, també, entre molts d’altres personatges, Gabriel Torrens Llompart, Fernando Leal, o Jaume Canals Payeras...
S’hi reprodueixen escrits de Libertario Gelabert, M. Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Antònia Mercadal, Joan Vallespir, Pere March, Llorenç Capellà, Virgínia Roig, Juan Hernández, Amparo...
Tot plegat, a pocs dies d’haver transcorregut el 69è aniversari del final d’una guerra abocada a ofegar legítimes aspiracions de la ciutadania d’aquest país; i pocs dies abans de commemorar el 77è aniversari de la implantació de la República Catalana.
A més d’això, s’ho paga recordar l’homenatge a les víctimes republicanes assassinades el 1936, que la Comissió cívica de la Memòria organitza al cementiri municipal de Bunyola el 13 d’abril de 2008 a les 12:00 hores.
S’hi vol continuar homenatjant les víctimes republicanes assassinades el segon semestre del 1936 pels organitzadors del cop d’Estat i que estan enterrades a la fossa comuna del cementiri municipal bunyolí.
Hi són previstes unes paraules de l’escriptor Antoni Serra, i la participació a l’acte dels xirimiers de Bunyola, Gralla al sac.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 04 Abril, 2008 06:44 |
Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)
Antoni Vidal Ferrando guanya el premi Crítica Serra d'Or amb L´illa dels dòlmens
La narrativa fascinant de Vidal Ferrando
L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmens és un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.
L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.
A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària.
Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.
El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.
(10-IV-07)
pobler | 03 Abril, 2008 18:49 |
L'amic Jaume Adrover, corresponsal a Mallorca de la prestigiosa revista "Primer Acto" i company d'Alfonso Sastre, Pere Quart i els millors homes de teatre de l'estat i de Catalunya, era l'ànima vivent i agitador etern en aquest sector de la protesta ciutadana. El "front de lluita cultural", com el començàvem a anomenar. Per altra banda, en Vicenç Mates, posseït per la dèria de fer un cinema mallorquí que reflectís la nostra història -començava a treballar en el possible muntatge de les "Les Germanies", sota un guió d'un altre autor de la resistència, en Soler Antich-, mantenia contactes amb els cine-clubs principatins i ens feia arribar les millors pel·lícules de la resistència per a projectar-les en sessions clandestines. (Miquel López Crespí)
Escriptors contra Franco (i III)
L´antifranquisme a Mallorca en els anys 60 i 70: acció clandestina a Sóller
Cap a finals dels anys seixanta, Esperança Mestre, pintora d´una creativitat excepcional, feinejava recollint diners pels presos polítics. En Pere Martínez Pavía, amb el grup "Farsa" emprava la mímica per fer batalla cultural contra la vulgaritat que ens ofegava. Els censors de la Brigada Social anaven de bòlid! Com interpretar el gest dels mims? Hom veia suar els policies, asseguts en la cadira, que mai no podien saber si els gestos, en la representació oficial serien idèntics als emprats en els assaigs. Aquí, entre nosaltres, a Mallorca, la feina dels cantaautors era feta en les pitjors condicions tècniques que hom pot imaginar. A locals amb escassa il·luminació, sovint sense servei d'altaveus, exposats sempre a una intervenció de la policia política, sense gaire ressò en els mitjans de comunicació que, com el "Baleares", encara duien el jou i les fletxes de la Falange en la capçalera.
Altra gent organitzava grups de teatre, començaven a muntar obres d'autors novells i conflictius, allunyant-se de les caducades concepcions del "teatre regional". L'amic Jaume Adrover, corresponsal a Mallorca de la prestigiosa revista "Primer Acto" i company d'Alfonso Sastre, Pere Quart i els millors homes de teatre de l'estat i de Catalunya, era l'ànima vivent i agitador etern en aquest sector de la protesta ciutadana. El "front de lluita cultural", com el començàvem a anomenar. Per altra banda, en Vicenç Mates, posseït per la dèria de fer un cinema mallorquí que reflectís la nostra història -començava a treballar en el possible muntatge de les "Les Germanies", sota un guió d'un altre autor de la resistència, en Soler Antich-, mantenia contactes amb els cine-clubs principatins i ens feia arribar les millors pel·lícules de la resistència per a projectar-les en sessions clandestines. Abans, en Paco Llinàs, amb el cine-club del cinema Rialto, ja ens havia permès entrar en contacte amb les pel·lícules que ens ocultava la cultura oficial feixista. Em referesc als històrics cicles de directors txecs o hongaresos que, a mitjans dels seixanta, ja ens van fer veure que no tot, en el cine, era Hollywood o na Sara Montiel.
En Vicenç Mates va viure uns anys primer a Bunyola i més endavant a Santa Maria. Hi anàvem en peregrinació a veure l'obra del gran Serguei Eisenstein. "La Mare", "Octubre", "La Vaga General", algunes pel·lícules cubanes, certs documentals compromesos, eren vists i comentats pels petits grups que arribàvem d'amagat, ara un cotxe, ara un altre, per a no despertar l'atenció dels veïnats.
Un dia em trucà en Jaume Adrover i em digué: "Prepara't. Avui tenim una "acció" a Sóller". Una "acció", en aquell temps de clandestinitat, podia ser qualsevol cosa. Des d'una xerrada sobre la història de Mallorca o una lectura de Ionesco o Brecht, a un cau inconegut.
El lloc de trobada havia de ser a la sortida de Palma, en la mateixa carretera de Sóller. Allà ens havíem d'aturar en un carrer determinat i comprovar si hi venien els companys que esperàvem i si ens seguia la Brigada Social o algun membre del servei d'informació de la Guàrdia Civil.
Dit i fet. A l'hora determinada -la puntualitat era norma complida amb un estricte sentit del deure- per Jaume Adrover jo ja era al lloc indicat, preparat per a l'"acció". Primer va arribar en Vicenç Mates, acompanyat per na Conxa, la seva esposa. Anaven carregats amb la coneguda màquina de projectar films, tapada amb una manta (sembla que no hi cabia a la maleta del cotxe). Em va dir que anàvem a projectar, a un local de l'església, un documental sobre la guerra del Vietnam. Era la primera vegada que arribava a Mallorca material dels nostres herois vietnamesos que estaven lluitant aferrissadament contra l'imperialisme ianqui. Hom estava emocionat de veritat. Ben segur que haguéssim donat la sang en defensa d'aquelles cintes que miràvem, com un creient mira el sant de fusta que adora. La xerrada, l'havia de fer en Toni Serra, que compareixia en el cotxe del mateix Jaume Adrover. En Toni Serra feia anys havia esdevengut també un mite dins la lluita clandestina a Mallorca. I la seva presència en un lloc determinat era garantia de parlar clar i sense mitges tintes contra la dictadura i la cultura oficial. En Jaume, també havia aconseguit un disc xilè amb la famosa "Cantata de Santa María de Iquique". Per tant, l'acció subversiva consistia a projectar el documental del Vietnam i, després, escoltar la música xilena. La conferència de Toni Serra hauria de concloure la feina.
En arribar al poble, de seguida ens avisaren que la Guàrdia Civil havia sentit campanes i rondava pels carrers cercant cotxes sospitosos. En Jaume, en Toni, en Vicenç i jo mateix, ens encarregàrem d'entrar a l'església la pesant màquina de projectar. Més tard sabérem que quasi ens descobreix la Benemérita. Estava rondant molt a prop d'on havíem deixat els vehicles! No sé si el rector sabia res de les activitats dels seus joves cristians. El cert és que, amb la porta tancada, deixant dues persones a l'entrada per a avisar en cas de perill, començàrem la projecció.
El documental mostrava la famosa ruta de Ho Chí Minh, mitjançant la qual la resistència del sud de Vietnam es proveïa d'armes i queviures per a fer front a la invasió nord-americana. Ningú que no hagi viscut les reunions clandestines en temps de la dictadura no pot imaginar el silenci, l'emoció amb què seguíem les conferències i actes amenaçats en tot moment per una irrupció inesperada de la Brigada Social o la Guàrdia Civil!
Més tard, després d'haver escoltat el disc xilè, Toni Serra féu una extensa anàlisi de l'imperialisme americà. Parlà de la Revolució cubana, de la lluita del poble xilè contra les multinacionals dominades pels EUA. En Toni anava sempre amb la seva barba llarga -era molt abans del corbatí actual i el seu posat d'aristòcrata demodé-. A la gorra -aleshores no duia capell- portava aferrada una estrella de cinc puntes, símbol, supós, del seu universal i inabastable pensament revolucionari.
A l'acte clandestí en una fosca cambra de l'església, hi havia una trentena de joves sollerics -al·lots i al·lotes-. Un èxit total, el començament d'una gran revolució cultural a les Illes, somniàvem, innocents, sense imaginar el terratrèmol que s'apropava amb la reforma pactada. I no era senzill, fàcil ni còmode assistir a una d'aquelles misterioses i secretes trobades subversives! Sovint, el cel·luloide s'espenyava i havíem de romandre una bona estona en silenci -la Guàrdia Civil rondava pel carrer- i esperar que les mans hàbils i expertes de Vicenç Mates adobassin la cinta. El fum ho omplia tot. La claror era escassa. Els endolls petaven més d'una vegada, sotmesos a una feinada a la qual no estaven acostumats.
De no haver-hi incidents, tornàvem a Palma feliços pel deure complit. Música, cinema, conferència. Tot havia rutllat. Havíem portat a terme una altra acció contra la dictadura! I, de seguida, Jaume Adrover, de tornada, ja ordia noves tasques per al següent cap de setmana. "I si, dissabte vinent, anàssim a Pollença? ...conec...". No cal dir que tothom hi estava d'acord.
Aquesta era una de les nostres formes de lluita més estimades. Era abans de la formació dels primers grups revolucionaris a les Illes. Més endavant, quan ens organitzàrem cadascú pel seu compte, aquella amistat combativa sofrí un sotrac. Potser ens erràrem anys endavant, pensant que l'organització en partits de classe, marxista-leninistes, era assolir una forma superior de lluita contra el feixisme i el capitalisme. El cert és que els partits, més immersos dins la feina de consolidació partidista, preocupats per les batalles que els enfrontaven, deixaren de banda aquest tipus d'accions revolucionàries. Sé ben cert que foren les reunions i trobades d'amagat les que de veritat ajudaren a crear la columna vertebral del moviment democràtic i antifranquista dels anys 74-76. Els fonaments de la democràcia que anys després ja trobaren fets els partits, foren bastits per gent com en Jaume Adrover, en Vicenç Mates, na Miquelina Lladó, en Gerard Mates, en Guillen d'Efak, en Toni Alomar, en Pere Martínez i tants d'altres que no han sortit ni sortiran mai als nostres llibres d'història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 03 Abril, 2008 11:27 |
Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)
Aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges [Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida]que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard. (Miquel López Crespí)
La República i els nous conversos. La lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.
Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".
Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.
El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".
Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.
L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.
Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.
Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 03 Abril, 2008 06:46 |
...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)
El recital de Raimon al cinema Born (1967)
Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.
No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels joves que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.
Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!
Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 02 Abril, 2008 18:57 |
Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excel·ent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries. (Lluís Alpera)
Miquel López Crespí és un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble. (Lluís Alpera)
Poetes catalans: Miquel López Crespí
Per Lluís Alpera. (1)
L'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946), guanyador del darrer premi de poesia "Paco Mollà", és un dels poetes més guardonats de la lírica catalana. El fet d'haver guanyat el nostre premi en tres ocasions -1985, 1994 i 2000-ja resulta ben simptomàtic. Però a més ho refrenda el fet d'haver guanyat més de 200 premis arreu els Països Catalans (talment com anomenaven les nostres terres els enyorats Joan Fuster i Josep Maria Llompart, entre d'altres). Entre aqueixos premis, podríem esmentar-ne alguns com ara el Joanot Martorell, el de les Lletres de Mallorca, el Ciutat de València, el Marià Manent, el del Principat d'Andorra, el Miquel Àngel Riera, el Ciutat de Palma...
Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novel·lista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: "Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intel·lecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. Crec que ens vàrem fer amics per això. Jo també podria ser l'autor d'aquells versos d'Els poemes de l'horabaixa en què López Crespí intenta 'escriure amb la ràbia dels pares / que van perdre la guerra / l'aroma salabrós del vent'. En canvi, no crec que ho pogués ser d'una nòmina de llibres com la que ha anat publicant. Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix. Després de guanyar tants premis, i d'haver cultivat tots els gèneres literaris, Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciascia, que sempre ha escrit el mateix llibre: aquell que ja escrivia quan feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps, segons paraules de Mateu Morro.
'Precisament, és el que torna succeir a Revolta, el seu últim poemari. Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirable, amb un llenguatge tan transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària, López Crespí ens ha ofert un dels textos més químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual".
No cal dir que fem nostres aquestes sentides paraules del gran poeta de Santanyí. La veritat és que López Crespí manté un punt ben dolç el factor de la sorpresa. Ell com ben pocs pot sorprendre un jurat pels continus viratges del seu alé poètic. El poeta mallorquí, com a bon professional i excel·lent orfebre, treballa amb rigor i mètode la seua poesia encalçant resultats que no t'imagines, cosa que et fa oblidar expressions poètiques anteriors. D'aquí que llurs manuscrits lliurats a concursos presenten elements i sentors ben innovadores que ens fan perdre el rastre de l'autor. I això demostra que López Crespí coneix ben bé l'ofici.
Però parlem de Perifèries, el poemari que guanyà recentment el premi de poesia a Petrer. En aquesta ocasió Miquel López Crespí presenta un nou poemari on conjuga magistralment el món de la realitat d'un passat personal immers dins una història col·lectiva amb un món simbòlic d'"enlluernadors miratges", mirant de retrobar "els soldadets de plom" o les "faules que la mare pintava a mà". Sota una subtil dialèctica amorosa -"estimada criatura d'identitat confusa"-, el poeta confronta una altra amb llampecs i denúncies d'un assat de "trens sense tornada" i de "ciutats en derrota", d'una part, i "abstractes fotografies de llums i ombres i espais secrets de la mirada", d'altra.
Perifèries és un veritable caleidoscopi on trobem signes i auguris de tota mena. En aquest poemari el poeta ens presenta sovint una dialèctica amorosa a flor de pell:
'és possible que l' única certitud sigui ara el pes de la teva boca en la meva'.
Al costat de l'amor, hi ha un altre tema present al llarg de la lírica de López Crespí: el pas del temps i la memòria del passat amb què connecta algunes de les imatges poètiques més punyents del llibre:
'sent un violí enllà del crepuscle malva que cau com una oberta memòria de claror'.
Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excel·ent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries.
Crec sincerament que si Miquel López Crespí ens sorprèn i ens meravella encara amb nous poemaris és perquè més enllà del món riquíssim de vivències i de lectures que ens mostra, és sobretot perquè, a mida que transcorre el temps augmenten els seus recursos expressius i la seua capacitat per formular-los, principalment mitjançant el subtil procés de l'anàlisi/síntesi a l'hora de l'elaboració poètica. En aquest sentit, la trajectòria lírica de López Crespí ens recorda força la del poeta alcoià Joan Valls i Jordà per llur eficàcia a desenvolupar el gran doll imatgístic de què totsdos disposen:
'el poeta / talment un assassí que regressa sempre / a l'indret del crim / descriu dificultosament els seus records / en la tebiesa de l'aigua / heus aquí la penúltima fam xisclant / amb les seves ungles interminables / els ecos de vigílies llarguíssimes / cataclismes piulant respostes / els atzars esborrats per l'escuma de la platja / obscures aventures en ascensors solitaris / flors de sal / deserts inacabables '.
Res més, amics lectors. Ara cal preparar-se espiritualment per assaborir un dels poemaris més captivadors que hem llegit en aquests darrers temps.
Alpera, Lluís. Sobre poetes valencians i altres escrits (3). Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004. Pàgs. 133-136.
(1) Lluís Alpera és un dels escriptors més importants dels Països Catalans. Ha guanyat (entre molts d'altres) els premis Joan Salvat-Papasseit (1963); València de Literatura (1964); Joanot Martorell de narrativa de Gandia (1969); Crítica del País Valencià (1987); Ciutat de Tarragona (1991); Ausiàs March de poesia de Gandia (1994); Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1995); Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1999).
pobler | 02 Abril, 2008 11:27 |
A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. (Miquel López Crespí)
L´antifraquisme a Mallorca en els anys 60 i 70 (I)
Actualment l'amnèsia històrica, l'oblit del passat, és el distintiu que més s'estila. Darrerament he quedat esborronat en constatar fins on arriba aquest oblit permanent i continuat dels nostres fets més recents. Parlant amb alguns joves gasetillers he comprovat que desconeixien, per exemple, l'existència de les Aules de Poesia, Teatre i Novella que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquelles Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).
Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...
Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l'article "Una gran 'Aula de Teatro'", en Porcel escrivia: "Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep Mª Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.
'El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.
'Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep Mª Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera".
En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d'ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien "El Bigotes", fins i tot s'atreví a dir "¡Despejen, despejen la sala!". Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l'emoció d'aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d'un s'hagués deixat matar per defensar la llibertat d'expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions illegals, etc, etc); quan constatam l'oportunisme, els milions que s'embutxaquen els comissaris i assessors al servei d'institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia. Aleshores tot es feia per "la causa" (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.
Un dels punts àlgids d'aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novella, precisament quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen una conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren.
La conferència portava per títol "La frustración en los narradores españoles contemporáneos" i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota el franquisme. Evidentment, es tractava, més que de dir les coses, d'insinuar-les, d'aportar elements d'anàlisi per tal que el públic fes, pel seu compte, la lectura pertinent. La provocació policíaca ho impedí.
La detenció del conferenciant i d'alguns dels assistents a l'acte i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l'oposició no existien i els comunistes només podien fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat i l'amnistia.
A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. El contacte real amb les "masses" -com ens agradava etiquetar el poble aleshores-, mantenir encesa la flama tothora, era treball d'un altre tipus de gent, la majoria sense partit, però especialitzada en ordir permanentment munió infinita d'accions subversives. Entre el personal conegut i amb forta anomenada hi havia els cantants de la Nova Cançó, alguns en camí de convertir-se en els astres resplendents dels propers anys. Altres, menys famosos, també portaven amb força la lluita culturalo-política en contra de la pansida putrefacció oficial. Entre els coneguts hauríem de parlar de l'impacte que causà la cançó de Mª del Mar Bonet, "Què volen aquesta gent?". No ens podíem avenir com la podia interpretar en públic! Les actuacions dels cantants de protesta no sempre es feien al Castell de Bellver, sota l'organització de les Joventuts Musicals. Aquells autèntics líders de "masses", per no res, la majoria de vegades sense cobrar, actuaven al saló d'actes de col·legis, a la sagristia d'alguna església, dins cases particulars, a cinemes de barriades. En Guillem d'Efak va fer famosa per arreu de Mallorca, la "Cançó de Son Coletes", esdevinguda himne revolucionari. Quasi ploràvem en sentir tonades de tan forta arrel popular. La repressió feixista era blasmada públicament, sense por. Hom recordava la lluita de les Germanies i altres aspectes essencials de la nostra història. Fins i tot el folk nord-americà fa ser traduït al català i posat a disposició de la resistència. Discs amb les cançons i himnes autèntics de la guerra civil -de la part repúblicana, evidentment!- arribaven d'amagat a Mallorca. Tothom que sortia a l'estranger havia de tornar -era un deure ineludible!- amb llibres de la col·lecció "Ruedo Ibérico", "Ebro", o amb discs antifeixistes. Eren famoses les versions de La Internacional i La Varsoviana en interpretació dels Cors de la Ràdio i Televisió de la RDA. Na Miquelina Lladó musicava treballs de Josep Mª Llompart; en Toni Alomar, poemes encara no editats de Rosselló-Pòrcel; l'excel·lent pintor i escultor Gerard Mates actuava, com un Che Guevara de la cançó de protesta, per tota mena de caus.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 02 Abril, 2008 06:28 |
ERC-IU-ICV-CiU-EU-PSM
Blog Magí
El PSM vol cedir els vots d'Unitat per a un grup IU-ERC al Congrés
Sampol negocia que els senadors balears surtin amb ell del Mixt
LLUÍS PLANAS. Palma.
Els vots obtinguts per la coalició Unitat per les Illes s'han convertit en un bé preuat al Congrés dels Diputats. Esquerra Republicana (ERC) ha plantejat la possibilitat de disposar dels 25.576 sufragis -un 0,10 per cent en l'àmbit estatal- per poder assolir el 5 per cent requerit per formar un grup parlamentari propi a la Cambra Baixa juntament amb IU-ICV.
L'opció, per a la qual hi ha temps fins divendres per negociar, ja ha rebut el suport del PSM i ha estat plantejada pels republicans a la resta de partits que formaren la coalició nacionalista: Unió Mallorquina i Entesa per Mallorca. La constitució d'un grup parlamentari propi i evitar el Grup Mixt, a part de suposar una major presència institucional i disposar de més càrrecs de representació, permet als partits polítics obtenir uns recursos econòmics molt més importants.
A canvi de cedir els seus vots, Unitat obtindria una part d'aquests recursos del grup parlamentari d'ERC i IU-ICV, que es destinarien a sufragar els costs electorals de la coalició. En aquest sentit s'ha de recordar, que el PSM assumí gairebé la totalitat de les despeses de la campanya electoral en les generals feta per la coalició encapçalada per Pere Sampol. A més d'això, des del PSM defensen que la cessió dels vots suposarà la creació d'un altre grup parlamentari de caràcter nacionalista en un Congrés acaparat pel PSOE i el PP.
No obstant això, la proposta d'ERC té les reticències inicials d'Unió Mallorquina i d'Entesa per Mallorca, els dos altres socis de la coalició. En tot cas, els de Biel Barceló recorden que dins la coalició s'hi imposà un sistema de votació intern no per consens, sinó per majoria de vots repartits: 3 del PSM, 2 d'UM, 1 d'ERC i 1 d'Entesa; de manera que la proposta es duria endavant amb el seu suport i els dels republicans.
De manera paral·lela al Congrés dels Diputats, en el Senat també hi ha negociacions per a la constitució de grups. És el cas del senador autonòmic Pere Sampol, que negocia amb els senadors progressistes electes per les Balears, Artur Bagur (Menorca) i Pere Torres (Eivissa), amb vista a formar un grup per sortir del Mixt. Al Senat es necessiten 10 senadors per constituir un grup propi i que després en quedin almanco sis, per la qual cosa també se'n parla amb representants de Coalició Canària, el Bloc Nacionalista Gallec i Entesa Catalana.
Diari de Balears (2-IV-08)
pobler | 01 Abril, 2008 17:03 |
Francesc de B. Moll, ignorat per la major part de les "autoritats" acadèmiques i polítiques de la dictadura franquista (que mai no deixaren de censurar i posar entrebancs al seu treball) rebé la distinció de doctor honoris causa per les universitats de Basilea (1964), de Barcelona (1975), de Palma (1983) i de València (1984). També li varen ser concedits els Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1971); el premi Ossian per la defensa de les llengües minoritàries (1978); el premi Manuel Sanchis Guarner (1983); la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1982) i de la Comunitat Autònoma de les Balears (1983) i rebé igualment el títol de fill illustre de Menorca (1981). (Miquel López Crespí)
La humanitat de Francesc de B. Moll
Són aquelles lliçons en els Cursets de català de la Porciúncula a finals dels setanta, aquest contacte personal amb Francesc de B. Moll, el fet de veure'l a les classes tranquil i sempre tan serè (i sorneguer!) en copsar totes les nostres mancances i deficiències, el que, després de molts d'any de conèixer la seva obra, ens feia apreciar-lo més cada dia. Francesc de B. Moll era ben lluny de l'afecció dels creguts, dels que es pensen "superiors" als altres mortals pel simple fet de tenir penjat un diploma a la paret o haver assolit determinada posició social.
Poques vegades he copsat en un erudit la humanitat d'aquest personatge. Amb un senzill exemple us adonareu del que us vull explicar. Era un dia de començaments dels anys setanta. Aleshores jo iniciava la meva difícil i complicada "carrera" literària anant a mostrar, com el noranta-nou per cent dels nostres autors, les meves inicials provatures a Josep M. Llompart. Fent temps en el rebedor de l'Editorial Moll em vaig adonar que, al despatx del lingüista, hi havia una delegació d'alumnes d'un collegi de Palma que li feien una entrevista per a la seva revista. Us puc ben assegurar que Francesc de B. Moll, enfeinat en mil tasques absorbents, no va escatimar temps per a estar amb aquells jovençans i contestar a totes les seves preguntes. Quina senzillesa, comparat amb alguns aprenents d'escriptors del moment! Conec companys de ploma (callarem misericordiosament els seus noms!) que, després d'enllestir dos o tres poemaris d'esburbats versos publicats de la seva butxaca o per un editor amic, ja no volen ni contestar a les preguntes de la premsa local; que, infautats en la seva supèrbia, consideren que seria un "deshonor" per a la seva carrera si es "rebaixassin" a "perdre el temps" amb periodistes locals. Van pel món pensant que només són "dignes" de ser entrevistats per diaris de París, Madrid o Londres. Era aquesta senzillesa, aquest saber estar a nivell del poble, el que més admiràvem de la seva personalitat. Tot això plegat, amb la seva vasta cultura universal avui reconeguda arreu del món. Si en temps del franquisme (i en la reinstaurada democràcia sorgida dels pactes de la transició) la seva obra no va ser prou reconeguda per les autoritats del moment, ara, mirant de posar remei a aquesta flagrant injustícia històrica, el Parlament de les Illes Balears va aprovar per unanimitat la declaració de l'any 2003 com a Any Francesc de Borja Moll. Aquest fet és, sens dubte, com diu la declaració del Govern, "un fet fonamental, ja que és molt important que una commemoració d'aquesta magnitud tengui el suport de la màxima institució que representa la sobirania popular. A partir d'aquí es va constituir una Comissió per a la Commemoració de l'Any Moll, amb una àmplia representació institucional: Govern de les Illes Balears, Consells Insulars, ajuntaments de Palma i Ciutadella, la Universitat de les Illes Balears, la família Moll, l'Institut d'Estudis Catalans, l'Institut Menorquí d'Estudis, l'Institut d'Estudis Baleàrics, l'Institut d'Estudis Eivissencs, l'Obra Cultural de Formentera, l'Estudi General Lullià, i també per personalitats que han destacat com a coneixedors de l'obra del filòleg ciutadellenc". Els diversos comitès d'activitats sorgits a recer d'aquesta àmplia Comissió per a la Commemoració de l'Any Moll tenen previstes moltes activitats que facin arribar a la majoria del nostre poble el llegat del lingüista i erudit: itineraris didàctics per Palma i per Ciutadella, activitats a totes les biblioteques, edició d'un joc de CDROM sobre la figura i l'obra de Moll, activitats de contacontes i de dinamització infantil, taules rodones, aparició de suplements a revistes infantils i juvenils, números monogràfics a revistes especialitzades, etc.
Francesc de B. Moll, ignorat per la major part de les "autoritats" acadèmiques i polítiques de la dictadura franquista (que mai no deixaren de censurar i posar entrebancs al seu treball) rebé la distinció de doctor honoris causa per les universitats de Basilea (1964), de Barcelona (1975), de Palma (1983) i de València (1984). També li varen ser concedits els Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1971); el premi Ossian per la defensa de les llengües minoritàries (1978); el premi Manuel Sanchis Guarner (1983); la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1982) i de la Comunitat Autònoma de les Balears (1983) i rebé igualment el títol de fill illustre de Menorca (1981).
La proclamació, per part de l'anterior Govern de les Illes, de l'any 2003 com a "Any Francesc de Borja Moll" va ser un encert cultural i polític de primera magnitud al qual hem donat suport entusiasta des d'aquestes pàgines i, a més, era un deute que la nostra societat tenia amb un dels homes que més ha fet per salvar el nostre llegat cultural. Feina feta enmig de les circumstàncies més adverses que hom pugui imaginar i enmig de tantes dificultats que tan sols un home de la seva empenta podia portar-la endavant.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |