pobler | 03 Juliol, 2008 06:14 |
L'organització alerta del desenvolupament del Pla Territorial de Mallorca, que ha portat que la fiscalia anti-corrupció investigui membres d'UM i PP per indicis de suborn; del projecte de construcció d'un camp de golf a Son Bosc, el 90% del qual diu que afecta una àrea de protecció territorial; i de l'ampliació de Port Adrià a Calvià. En aquest sentit, Greenpeace diu que l'actual govern balear té el repte d'aturar la dinàmica dels projectes urbanístics i d'infrastructures desenvolupats per l'executiu de Jaume Matas i que el col·lectiu qualifica d'agressius. (VilaWeb)
Greenpeace alerta de l'alt grau d'urbanització a tot el litoral del país
L'organització identifica dinou punts negres referents a urbanització, infrastructures costaneres i contaminació del mar Mediterrani
El País Valencià és el territori del país que més ha maltractat la costa, però la situació del litoral del Principat i de les Illes Balears no és gaire millor, segons l'informe 'Destrucció a tota costa' que ha presentat avui l'organització ecologista Greenpeace. I és que aquest situa el Principat com la zona amb més quilòmetres de costa urbanitzada i identifica dinou punts negres, set dels quals a les Illes que suposen una amenaça per al litoral.
Alta urbanització a les costes del país
Segons Greenpeace, el 46,5% dels 700 quilòmetres de la costa del Principat ja és urbanitzat, l'índex més alt de tot el país. La previsió és que la xifra continuï augmentant, ja que molts governs locals planifiquen construir habitatges que 'fins i tot envaeixen els primer cinc cents metres de costa'.
L'informe destaca els casos de la Punta de Bon Capó, a l'Ametlla de Mar, 'on s'ha permès una urbanització en terrenys protegits per la llei de costes', l'augment d'habitatges a Deltebre i les irregularitats urbanístiques investigades pels tribunals de Salou. Greenpeace critica que, tot i aquesta situació, la Generalitat de Catalunya ha invertit molt poc en preservar la costa si es té en compte els diners invertits en infrastructures en aquesta zona.
A les Illes, l'informe hi identifica set punts negres que suposen una amenaça per a la costa, donat l'elevat desenvolupament urbanístic, i que ha degradat el medi de zones com Son Bosc, Badia de Palma i Ses Salines.
L'organització alerta del desenvolupament del Pla Territorial de Mallorca, que ha portat que la fiscalia anti-corrupció investigui membres d'UM i PP per indicis de suborn; del projecte de construcció d'un camp de golf a Son Bosc, el 90% del qual diu que afecta una àrea de protecció territorial; i de l'ampliació de Port Adrià a Calvià. En aquest sentit, Greenpeace diu que l'actual govern balear té el repte d'aturar la dinàmica dels projectes urbanístics i d'infrastructures desenvolupats per l'executiu de Jaume Matas i que el col·lectiu qualifica d'agressius.
Al País Valencià, Greepeace diu que hi ha onze casos preocupants d'urbanisme desmesurat i contaminació del litoral i critica que el govern 'continuï mantenint desmesurades previsions de creixement urbanístic tot i la caiguda de vendes de les segones residències'.
Assegura que municipis com Benidorm, Alacant, Torreblanca, Orpesa del Mar, Borriana i Cullera, entre altres, són sota la sospita d'haver permès pràctiques urbanístiques il·legals. I diu que l'executiu valencià 'ha possibilitat en gran mesura els excessos urbanístics'.
Infrastructures costaneres
L'informe de l'organització alerta que a tot el país hi ha intenció de construir més amarradors quan consideren que n'hi ha suficients. Posa l'exemple de Xàbia, 'on la Generalitat vol ampliar el port a costa d'amenaçar la platja de La Grava, amb un alt grau d'ocupació, i la reserva marina de Cap de Sant Antoni'. El col·lectiu també critica les ampliacions del port Adrià, a Calvià (Mallorca), i del port de Barcelona.
Contaminació de l'aigua
L'organització ecologista també es mostra preocupada per la contaminació del mar Mediterrani que, en alguns casos, ha comportat que les Nacions Unides identifiquessin Barcelona, Tarragona, i les zones properes a València i Castelló com a punts negres.
A les illes, els principals contaminants del mar són els ports de Palma, els clubs marítims i els vessaments de les urbanitzacions properes a la Badia de Palma, segons diu l'informe.
VilaWeb (2-VII-08)
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero i la destrucció de les Illes
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 02 Juliol, 2008 15:49 |
Entrevistes a Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Valerià Pujol, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera...
Escriptors catalans i entrevistes: memòria dels anys 80
A mitjans dels anys vuitanta m'encarregava de la secció d'entrevistes que apareixia en el suplement de cultura d'un diari de Ciutat També en vaig fer molets per a la revista de l'Obra Cultural Balear, El Mirall. Entre els escriptors ja desapareguts i que vaig entrevistar a mitjans dels anys vuitanta record Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Josep M. Palau i Camps, Jaume Fuster, Joan Brossa... Potser mai no podré agrair com pertoca el favor que em feren els responsables d'aquell suplement de cultura quan em digueren que havia d'encarregar-me de la secció d'entrevistes amb els escriptors catalans. Si un universitari que estudia literatura catalana sovint no té la possibilitat de parlar, conèixer, intercanviar punts d'opinió amb els escriptors que estudia en els llibres, jo vaig tenir la immensa sort de tenir aquest contacte amb personalitats de la talla humana dels citats, i tants d'altres. Parlar dels orígens de la seva vocació literària, de les obres autors i esdeveniments polítics que els havien condicionat en la seva dedicació a la literatura, va ser un dels plaers més importants, com a experiència d'escriptor, que mai no he tengut. Si la vida no fos tan curta i no se'ns esmicolàs entre els dits amb la implacable meticulositat dels rellotges potser seria oportú recuperar aquelles entrevistes i mirar de fer-ne un recull.
Un llibre que recollís no solament les preguntes i respostes que sortiren publicades setmana rere setmana en aquelles pàgines; es tractaria d'anar una mica més enllà: agafar les desenes d'entrevistes i mirar de recordar experiències, històries, les mil i una anècdotes que, evidentment per manca d'espai, mai no pogueren sortir al diari. Ben cert que els escriptors joves i, qui sap!, també els més vells podrien trobar en aquestes pàgines les vibracions més humanes d'unes generacions d'escriptors catalans que han estat bàsics en la conformació del que és i representa la cultura catalana a les acaballes del segle XX i començaments del XXI. Potser es podria entendre l'actitud militant davant la vida i davant la repressió feixista contra la nostra cultura d'homes i dones del tarannà d'un Josep M. Llompart, na Montserrat Roig, en Joaquim Soler, en Jaume Vidal Alcover o en Josep M. Palau i Camps, entre molts d'altres. Si uns portaren endavant la flama de les nostres lletres en els anys més foscos de la postguerra franquista, en Llompart, en Palau i Camps o en Vidal Alcover, altres, com Montserrat Roig, Damià Huguet i Jaume Fuster, foren els continuadors a les acaballes de la dictadura franquista i en els primers anys del nou règim sorgit dels pactes dels anys 76-77 entre els franquistes reciclats i l'esquerra nominal. No va ser el Congrés de Cultura Catalana que tengué lloc en aquella època la continuació de l'esperit de resistència dels Pere Quart, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster? Aquella flama... no va ser continuada fins al darrer alè de la vida militant per Jaume Fuster, Maria Mercè Marçal, Damià Huguet o Montserrat Roig?
Record igualment les entrevistes a Valerià Pujol, Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera.... En vénen igualment a la memòria aquelles xerrades culturals en algun dels bars de prop de la redacció del diari. El pintor Miquel Morell, un dels fundadors del grup pictòric Tago, encara hi treballava en la correcció dels articles. Antoni Serra coordinava les pàgines. A pocs minuts de les oficines hi vivia aquell home incombustible, animat, tan bon escriptor i tan oblidat pels neonoucentistes que ahir i avui malden per controlar la nostra cultura. Em referesc a Josep M. Palau i Camps, una autèntica enciclopèdia en tot el que feia referència a la lluita per a modernitzar el teatre català... Miquel Rayó, Joan Manresa, Jaume Llabrés, Vicenç Sastre, Pere Llofriu, Ferran Lupescu, Manuel Picó, Cosme Aguiló, Miquel Ferrà Martorell, Carles Manera, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Joaquim Horta, Mateu Morro, Lila Thomàs, Manuel de Seabra, Joan Bonet de ses Pipes i tants i tants d'inoblidables companys d'aquells anys contribuïen a fer un dels millors suplements culturals de mitjans dels vuitanta. A vegades s'esdevenia que, per abundor d'articles meus, en un dels suplements publicava els articles o les entrevistes amb algun pseudònim; Joan Pere Bach i Aurora Picornell en van ser uns que vaig emprar sovint.
pobler | 02 Juliol, 2008 07:37 |
Els continus augments de sou dels polítics professionals; els nombrosos casos de corrupció que es descobreixen, tant a les Illes com a la resta de l’estat; l’escandalosa proposta del PSOE –amb l’inefable antirepublicà José Bono al capdavant!-- demanant que els diputats del parlament espanyol haurien de deixar la feina a migdia de cada dimecres, i això en un moment que el conservadorisme europeu aliat amb la socialdemocràcia ens fa retrocedir al segle XIX amb la reglamentació de les 65 hores setmanals; el fet, més escandalós encara, que els cotxes dels polítics valencians, siguin aquests del PSOE o del PP, gasten 1.000 euros mensuals –per vehicle!—en combustible en uns moments d´intensa precarització del treball i quan una bona part de la població, sobretot els joves, s´ha de conformar amb sous inferiors a aquesta xifra, ha fet que diverses organitzacions polítiques d´esquerres comencin a alçar la veu. (Miquel López Crespí)
Els sous i privilegis dels polítics professionals
Els continus augments de sou dels polítics professionals; els nombrosos casos de corrupció que es descobreixen, tant a les Illes com a la resta de l’estat; l’escandalosa proposta del PSOE –amb l’inefable antirepublicà José Bono al capdavant!-- demanant que els diputats del parlament espanyol haurien de deixar la feina a migdia de cada dimecres, i això en un moment que el conservadorisme europeu aliat amb la socialdemocràcia ens fa retrocedir al segle XIX amb la reglamentació de les 65 hores setmanals; el fet, més escandalós encara, que els cotxes dels polítics valencians, siguin aquests del PSOE o del PP, gasten 1.000 euros mensuals –per vehicle!—en combustible en uns moments d´intensa precarització del treball i quan una bona part de la població, sobretot els joves, s´ha de conformar amb sous inferiors a aquesta xifra, ha fet que diverses organitzacions polítiques d´esquerres comencin a alçar la veu.
Recordem que a Mallorca ens trobam amb casos com el del batle de Calvià, on el conegut dirigent del PP, Carlos Delgado lidera el rànquing dels polítics més ben pagats de les Illes amb 90.000 euros bruts anuals. La presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar, en cobra 87.729. També hem llegit als diaris que els vicepresidents i secretaris de la cambra autonòmica, els secretaris de la cambra i els portaveus dels grups en perceben 72.627 a l'any. Curiosament, el president del Govern Francesc Antich va per darrere tot aquest personal amb “només” 72.071 euros anuals. Interessant saber que la portaveu del PP al Parlament, Rosa Estaràs, o el portaveu del Bloc, cobren més que el president Antich.
La duplicació de cobraments per les dietes --hi ha càrrecs del Consell de Mallorca que també cobren dietes del Parlament— fa que es disparin determinats sous dels professionals de la política. Com informaven recentment els mitjans de comunicació: “Cuatro electos por el Consell de Mallorca –Francina Armengol, Jaume Font, Mabel Cabrer y Joan Flaquer—suman a sus salarios de la institución insular las retribuciones compatibles del Parlament, ya que está claro que un político que desempeña sus funciones en más de una institución pública sólo puede percibir el sueldo de una de ellas”.
Va ser la Comuna de París de 1871, és a dir, el primer govern obrer del món, aquell que va decretar que el sou dels gestors dels interessos del poble no podia ser més elevat del que cobrava un treballador qualificat o un professor, per posar uns exemples clars i llampants. Uns sous i uns privilegis excessius comportarien, pensaven els comunards, una accentuació de l´oportunisme entre aquells que eren en política per a gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. En el fons, molts dels casos més llampants d’engany polític que hem vist en aquests darrers trenta anys –abandonament de la lluita republicana per part de Santiago Carrillo i Felipe González, així com de lluita per la unitat sindical i contra el capitalisme per part de determinades burocràcies sindicals; l’oblidat combat pel dret a l’autodeterminació i mil aspectes més que abans eren patrimoni de l’esquerra— tan sols poden explicar-se per l’adaptació dels oportunistes als designis de la banca i als interessos especulatius del capitalisme estatal i internacional.
Una de les primeres organitzacions d´esquerra de l’Estat que ha alçat la veu en contra dels exagerats avantatges dels polítics del règim han estat els portaveus de la Candidatura d´Unitat Popular de Molins de Rei (CUP) que en veure com, d´una manera vergonyosa, els polítics s’apujaven alguns sous fins el 128% (acord aprovat per PSC, IiE, ERC i CiU), decidí muntar una campanya de denúncia. En el fons, la proposta dels grups abans esmentats representava un augment real en els sous d’entre el 52% i el 128% en alguns casos. Les CUP voldrien que els diners d’aquests augments desmesurats anassin a un apartat especial per a la millora d’aspectes essencials per al benestar del poble, especialment per anar cobrint despeses en sanitat, ensenyament, parcs infantils, llars de la Tercera Edat... Com expliquen molt bé els partidaris d’aturar l’augment desfermat dels sous dels professionals de la política, sectors de les CUP i de la CGT han explicat que sovint els augments indiscriminats dels sous generen un accentuat desprestigi de la classe política i són una causa més de la desafecció de part de la ciutadania envers la política. Els sectors de l’esquerra alternativa principatina pensen que, en lloc de pugnar solament per omplir-se les butxaques, haurien de donar exemple d’austeritat en aquesta època de crisi que tots patim. Per desgràcia, i això també ho podem constatar en les conversacions de cafè a Mallorca, els ciutadans tenen la sensació que molts polítics aproven lleis per solucionar el seu futur econòmic personal, però no fan el mateix amb l’economia dels ciutadans i ciutadanes de les Illes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 01 Juliol, 2008 18:49 |
Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real? (Miquel López Crespí)
Jaume Carbonero i Vicente Grande: la destrucció de sòl rústic a les Illes
Quan, cap a primer de maig d’enguany, la portaveu del GOB Margalida Ramis anunciava als mitjans de comunicació l’oposició del grup ecologista a la llei d’habitatge de Jaume Carbonero encara no sabíem la relació entre els projectes desenvolupistes del conseller i el promotor Vicenç Grande. Aleshores el GOB ja va posar el dit a la nafra amb el seu comunicat de 30 d'abril, un comunicat que podeu trobar al web dels ecologistes i que comença amb les frases: “El GOB demana que es resolgui l’accés a l’habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més! El GOB qüestiona el vertader objectiu de la llei Carbonero”. Tot ben clar i escrit amb lletres grosses. Però encara no relacionàvem la famosa construcció d´habitatge en sòl rústic (una llei ben absurda que va haver de ser aturada i reformada a iniciativa del Bloc, UM, Eivissa pel Canvi, el PP i finalment pel mateix PSOE) amb els negocis de construcció i promoció immobiliària de Grande.
En la roda de premsa de denúncia de la llei Carbonero, Margalida Ramis lamentava davant els mitjans de comunicació que la llei “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne hagi derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”.
El GOB, que en aquells moments no donava cap nom en concret, sí que ens obria els ulls quant a demagògia barata i les mentides del conseller d’habitatge. Margalida Ramis va ser prou clara en la seva compareixença davant la premsa de les Illes, i deia a qui la volgués escoltar que el rerefons de la llei Carbonero, l’objectiu final de la construcció en sòl rústic, no era facilitar habitatges a un preu digne als sectors menys afavorits de la societat, sinó l’excusa per aconseguir que els promotors continuassin creixent i desenvolupant al màxim el sector de la construcció en un moment de recessió econòmica. Vet aquí la mentida de Carbonero: provar d’enganyar la gent dient que fas una política pels més desvalguts quan, en realitat, treballes per afavorir els promotors.
Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual.
Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern.
Dels interessos especulatius de molts constructors illencs se n’havia parlat molt en temps de la lluita per salvar la Real, per aturar les maniobres especulatives de Son Espases. Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real?
La relació entre els plans de Jaume Carbonero quant a la destrucció de sòl rústic i els interessos de Grande, l’afavoriment dels interessos dels promotors que deia el GOB, ja són de domini públic i evidencien novament les acostumades mentides de professionals del romanço com el conseller d’habitatge, un personatge que ens volia fer creure que el preocupava la situació de les classes socials menys afavorides. Quin cinisme i quina mentida tot plegat!
(1-VII-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 01 Juliol, 2008 06:47 |
Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? (Miquel López Crespí)
Poesia mallorquina i resistència: la força dels records
Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.
Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".
Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".
Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".
Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.
L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!
Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.
Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".
Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".
Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".
Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?
pobler | 30 Juny, 2008 15:58 |
Mallorca i els llibres catalans segrestats per la dictadura franquista (i IV)
1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (i IV)
En definitiva, la batalla contra la dictadura i per la llibertat d'expressió portada a terme l'any 1974 a ran del meu processament per part del TOP (Tribunal d'Ordre Públic feixista) havia estat un gran èxit. Ben cert que encara existia la possibilitat d'anar a judici, ser condemnat per la munió de jutges feixistes que ens oprimien, ingressar a la presó... Tot això era possible, evidentment. Però el cert, el que de veritat ens importava en aquells moments, era que el llibre (La guerra just acaba de començar) s'havia "salvat" (no era en mans de la brigada social), havia estat distribuït amb molt d'èxit i tothom -dins dels cercles d'iniciats d'aleshores- el llegia i comentava, uns favorablement altres desvaforablement (aquests darrers, el carrilistes illencs, com hem explicat en el capítol anterior).
La premsa també ajudava a la seva manera i, dels ajuts rebuts tant pel Diari de Mallorca (l'amic Xim Rada) com per part de l'Última Hora (Antoni Serra, Antònia Ordinas, Pepín Tous, Santi Miró, etc, etc), no em puc queixar. Malgrat totes les dificultats explicades, aconseguírem presentar el llibre en el soterrani de la llibreria Tous (un dels nuclis més importants de la resistència antifeixista dels anys setanta) dia setze d'abril de 1974. S'encarregà de fer-ne els honors l'escriptor Antoni Serra. La crònica d'aquell acte antifranquista (en aquell temps, una cosa tan senzilla com presentar una obra esdevenia una acte de protesta antirègim) publicada en el diari Última Hora deia, entre altres coses:
"Antoni Serra incluyó el libro de López Crespí en el contexto de revisión ideológica que tiene lugar entre los jóvenes autores mallorquines a partir de finales de los años sesenta. Revisión que va llevando a posiciones compromedtidas y avanzadas a intelectuales desligados de la creación literaria, como pueden ser los profesionales que últimamente se cuestionan su inserción en la sociedad y el destino y validez de sus trabajos.
'La guerra just acaba de començar es más que nada una expresión y una reflexión sobre toda esa amplia gama de problemas -tanto personales como colectivos- que han hecho que una serie de trabajadores de la cultura pusiesen en cuestión muchas de las ideas culturales segregadas por las clases dominantes y sus servidores intelectuales, tenidas hasta ahora por inmutables.
'Antoni Serra continuó luego hablando de los problemas que afectan a los escritores mallorquines, desde el ya crónico subdesarrollo y conservadurismo cultural, hasta la falta de amplios medios de trabajo y discusión, pasando por una falta total de crítica mínimamente seria y preparada, etc., que hacen aún más difícil la tarea del narrador o novelista mallorquín que no esté inserto o se resista a insertarse en los corsés habituales.
'El presentador añadió también algo sobre la manera con que el público lector ha acogido este último libro de López Crespí. Acogida -dijo Serra- que puede esquematizarse en dos posiciones totalmente antagónicas: defensores a ultranza y enemigos acérrimos.
'En resumen, pudimos sacar la conclusión de que la labor del escritor que se planteara la literatura como medio eminentemente comunicativo y de lucha ideológica -haciendo caso omiso a modas literarias y tertulia estéril- era bastante difícil y expuesta a muchos embates".
L'article ("Presentación en Librería Tous del libro de M. López Crespí La guerra just acaba de començar) acabava amb aquestes paraules: "Una nueva problemática, pues, la de M. López Crespí, que se inserta con sus particularidades específicas en el amplio mosaico de narradores que las islas están ofreciendo en esta década del setenta".
Tot "normal". En definitiva, res no ens venia de nou d'ençà que feia molts d'anys optàrem per la via de l'art (narrativa, teatre, poesia) i de lluita contra la bàrbara dictadura de la burgesia feixista que ens oprimia. Nosaltres no érem funcionaris del règim, rendistes, advocats a sou del "Movimiento", fills de generals o de terratinents desenfeinats, per a concebre la literatura com una dedicació "exquisida" apta tan sols per a produir "bellesa". Amb només vint anys a coll, i fills dels vençuts com érem, el mínim que esperàvem de l'art era que ajudàs a formar -almenys!- un home i una dona noves, allunyats de la putrefacció cultural del capitalisme i de totes les seves lacres socials (misèria, explotació econòmica, alienació cultural, etc, etc). Per això, d'ençà els anys seixanta, quan (el 1969) començàrem a escriure en els diaris de Ciutat, el que de veritat ens colpejava la ment era tot allò que tractava de la necessària implicació de l'art en el canvi espiritual de les persones. A començaments dels anys setanta (servam l'article, però la data ja resta esborrada pel pas implacable del temps!) escrivíem al suplement de Cultura de Diario de Mallorca dins d'aquesta línia ("La 'neutralitat' en l'art"):
"A vegades, quan es fa referència a l'obra artística, se sol oblidar la ideologia que reflecteix la ideologia de la qual parteix -aquesta és una feina encomanada als gasetillers elitistes especialitzats en el camuflatge del reaccionarisme artístic de les obres que expressen els 'valors' (estètics, polítics, vitals) de la seva classe". I, més endavant, matisant una mica més, afegíem: "La ideologia empirista defensa en un dels seus aspectes una pretesa no-ideologia, és a dir, una aparent 'neutralitat' respecte a problemes exteriors a l'art -entès com a cau tancat dins ell mateix-, sense acceptar ni entendre que aquest silenci davant el món implica ja una presa de posició. Una presa de posició i un combat precisament contra els corrents progressistes dins l'art. Aquesta ideologia empirista és la que ha 'soldat' molts dels artistes conceptuals al sistema de valors de les classes dominants, essent d'aquesta manera integrats i digerits sense gaire més problemes".
L'article era llarg, però si en reproduïm un altre fragment, potser ens adonem de per on anaven ja els tirs de les nostres crítiques fa exactament vint-i-cinc anys. Escrivíem, contra els que negaven la necessària implicació de l'intel.lectual amb la problemàtica del món: "En la societat actual, l'art és tolerat perquè hom suposa que és mentida i es converteix en intolerable quan hom s'adona que és veritat... La posició de tots aquests defensors de la 'neutralitat i incomunicació en l'art', han ajudat, com passa sovint amb les decisions monstruosament repressives, a la presa de consciència de la posició contrària: la voluntat de ser un dins el món, implicat en la seva realitat i en la seva lluita. Naturalment, per a un art que vagi per aquest camí, les coses no es presenten fàcils: el boicot, l'insult i el silenci hi són, talment pedrades contra la vida. Aquest art nou sap que ha de lluitar contra les idees estètiques dominants, recordant sempre, com deia Brecht oportunament, que les idees dominants en un camp de la societat són sempre, mentre les coses no canviïn, idees de la classe que domina".
Aquestes paraules, que tenien a veure amb el món de la pintura, l'escultura, l'experimentació artística en tots els camps, els fèiem ben nostres, aplicant-los a la literatura (poesia, teatre, novel.la). L'any setanta-dos parlàvem del boicot, el silenci, l'insult contra el creador que volgués rompre els motlles culturals de la burgesia i els seus servils. Però havíem guanyat la guerra a la brigada social en el cas del llibre que guanyà el "Ciutat de Manacor 1973" (La guerra just acaba de començar). Érem molt joves i teníem una fe il.limitada en la capacitat de revolta i transformació del nostre poble. Sabíem a la perfecció on romania l'enemic, què predicava, qui tenia a les seves ordres, quines màscares culturals emprava per a difondre les seves idees. Evidentment, als vint anys -ni als noranta!- no es pot romandre a la trinxera del contrari. El compromís obra-vida de l'artista, la necessitat de crear un art subversiu no assimilable pel sistema, útil per a la construcció d'una consciència nacional-popular en el camí de la societat sense classes socials, en el camí de les llibertats nacionals de Catalunya, ens impel.lia endavant. En aquesta tasca estam encara, malgrat batalles perdudes i companys caiguts en tots els entreforcs dels camins.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 30 Juny, 2008 11:03 |
Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època" (Miquel López Crespí)
La nostra Mallorca: homenatge a Pere Capellà i Maria Fornés
Ha mort Maria Fornés Vich, esposa i companya de Pere Capellà (Mingo Revulgo). Amb ella mor una part essencial de la nostra història personal i col·lectiva. A poc a poc, aquella Mallorca que bastí a través dels segles les nostres senyes d'identitat desapareix engolida pel no-res d'aquesta postmodernitat sorgida de tantes i tantes renúncies culturals i polítiques.
Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època.
A començaments dels anys setanta Maria Fornés Vich confessava a Gabriel Janer Manila (vegeu Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls, pàgs. 148-154): «Un dia es presentà a Montuïri en Manuel Sanchis Guarner. Havia preguntat a algú de Ciutat com podia localitzar en Pere i li digueren que habitava devers Montuïri. Havien estat tancats plegats a Alcalà i s'estimaven molt. Nosaltres, feia alguns temps que havíem posat una fideureia i el va trobar amb les mans plenes de pasta. Li va dir: 'Què fas?' 'Faig fideus', li va respondre en Pere. 'Per què no escrius? -continuà dient en Sanchis Guarner-. A la meva entrada, hi viuen alguns elements d'una Companyia de comèdies i els en parlaré'». Per aquí, amb aquest diàleg entre dos expresidiaris dels camps de concentració feixistes (en Pere Capellà, amb les mans plenes de farina, i en Sanchis Guarner) comença la renovació del teatre mallorquí, malauradament truncada per la sobtada mort de Mingo Revulgo.
Pere Capellà i Maria Fornés són un exemple de parella enamorada, d'estreta compenetració intel·lectual. En la citada entrevista que li fa fer Gabriel Janer Manila hi ha munió de records que ho expliquen a la perfecció. Quan Mingo Revulgo escrivia una nova obra de teatre, el primer públic que tenia era Maria Fornés. La seva opinió era decisiva per a tirar endavant qualsevol projecte del gran autor algaidí. Maria Fornés recorda l'anada a Palma en bicicleta de Pere Capellà, l'alegria que tengueren quan una companyia teatral acceptà representar la primera obra de Mingo Revulgo: «Havíem quedat que, si li anava bé, quan tornaria, es posaria a pegar crits de baix de Sa Costa, i tocaria el timbre perquè jo el sentís. Només sé que va cridar molt, quan tornava, prop de les dues o les tres de la matinada, i estava satisfet perquè li havien assegurat que tendríem un èxit».
El 7 d'octubre de 1950 Catina Valls i el seu germà estrenaven Sa madona du es maneig de Pere Capellà. La crítica (Heredero Clar a La Almudaina del 8-IX-50) destaca la dignitat, el bon tacte, l'esperit de renovació que representa aquest nou teatre mallorquí.
Tothom coincideix a destacar que Pere Capellà sap tractar com pertoca els temes relacionats amb la pagesia: «de lo que antes era un tópico, un tópico nauseabundo, el autor de Sa madona du es maneig, con unas enormes dotes de observación y grandes disposiciones, ha sabido hacer algo vivo, humano, lleno de picardía, algo, en suma, que huele a verdad». La Almudaina li reconeix «sus dotes de observador, su facilidad para el diálogo, su ingenio e incluso su habilidad de hombre que conoce el oficio».
Però no tot eren flors i violes en aquella època. Martí Mayol Moragas, en la mateixa obra de Janer Manila, deixa veure a les clares el món d'enveges que envoltà, fins al dia de la seva mort, l'antic defensor de la República. Explica Martí Mayol: «En Cela també anava al Riskal, i arribà a sentir-ne parlar tant de teatre regional que un dia es va treure: 'El teatro regional es una mujer que está en cinta...' I tothom li reia les bromes. A en Pere Capellà, com el posaren, fins que va esser mort..! Llavors, ben aviat tot foren alabances».
Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): «El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada.
La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...». I Antoni Serra (Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després, Última Hora, 30-VI-1979): «Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia 'teatro regional', sinó senzillament teatre».
Encara avui hom té mal d'explicar aquest sobtat èxit teatral (i les consegüents enveges de què parla Martí Mayol) d'un home que ha perdut la guerra i tot el món d'il·lusions de la joventut. O potser per això mateix! Qui sap si aquesta força vital, aquesta autenticitat, li ve de saber-se derrotat i que l'única possibilitat que té al davant, si vol sobreviure, és aferrar-se al que sigui, i aquest «al que sigui» és, quan Sanchis Guarner toca a la porta de Pere Capellà i Maria Fornés Vich, escriure. Com explica Llorenç, el seu fill a Mallorca teatre (pàgs. 11-26), Mingo Revulgo sempre ha estat fidel a aquesta Mallorca esclafada, capolada per la dreta. Des del front de Madrid, aquest home, el combatent que posarà els primers maons de la renovació teatral mallorquina, escriu: (a Mallorca Nova): «Mallorca. Altre temps, lluny d'ella, el seu nom em sonava com una nota sentimental, però sempre alegre. Ella em guardava totes les rialles de ma joventut, els meus amors i els meus millors afectes; també el record d'alguna tragèdia íntima, que no aconseguia posar-me l'ànima trista. Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres».
La mort de Maria Fornés Vich, el record sempre present de Pere Capellà (Mingo Revulgo) en la nostra consciència, ens ha fet pensar en tot el que perdem amb la seva desaparició. Només desitjam per a les futures generacions de mallorquines i mallorquins un amor fins a l'eternitat com el que es tengueren Maria Fornés i Pere Capellà. I, per a la nostra cultura, un compromís tan ferm a les seves arrels nacionals i socials com el que practicà l'antic combatent per la República i la llibertat.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-IV-2002)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 30 Juny, 2008 05:41 |
Ni restes, ni aigües... endavant amb el negoci de Son Espases!
El 13 de maig de 2008, coincidint amb la commemoració del 81è aniversari de la primera aparició de la Mare de Déu de Fàtima als tres pastorets portuguesos de Cova da Iria, hi ha qui té la gosadia d'encarregar-se de traure imatges d'un altre indret més apropat, a l'illa de Mallorca, a la finca de Son Espases, concretament, allà mateix on s'està construint i aixecant un mastodòntic hospital.
Pel que es veu i es comprova, s'aguanta damunt peus de fang... Ja veurem quin temps perdura!
Les imatges que es veuen amb els fonaments plens d'aigua, vistes per un expert en el tema, són un clar exponent de les malalties que s'hi produeixen.
Això no fa res més que duplicar el risc de construir un hospital damunt el llit d'un torrent.
Ha bastat amb una d'aquelles plogudes caigudes a Palma el proppassat mes de maig de 2008. Les fotos que s'aconsegueixen traure aquella nit, dins la finca de Son Espases, permeten de veure claríssimament que tot hi queda ben inundat.
I el que és més greu. El fet de comprovar que no s'hi està aixecant cap mur de contenció, tot i que s'hi ha tallat la llera del Torrent, només pot explicar-se per les grans dosis d'inconsciència que mantenim tots plegats.
Tothom sap que, fort i no et moguis, l'aigua cerca sempre el seu camí. En aquest cas, quan es topa amb la llera secular que ha estat tallada als nostres dies, l'aigua no dubta gens ni mica a crear-se'n un altre de bell nou.
Se'l veu perfectament, tot dret cap a l'edifici mastodòntic de l'Hospital en construcció!
Entre aquestes imatges, i aquelles altres recollides sobre la destrucció de restes arqueològiques que s'hi troben, tot plegat duu a pensar en més arguments favorables a valorar aquesta macroconstrucció d'un hospital com un macrodesgavell institucional i públic.El silenci clamorós del màxim responsables polític, i de la colla de partits que l'acompanyen en tasques de govern, no pot amagar de cap de les maneres allò que la mare natura va fent i va dictant amb el seu pas.
Com en tants d'altres casos coneguts, un dia o un altre, se n'hauran de pagar les conseqüències. Vés a saber tu quines seran!
Que no s'hauria d'haver fet un hospital ben gran a l'illa de Mallorca? Pentura sí.
Allò que queda cada cop més clar, emperò, cada dia que passa, és que en aquest indret de Son Espases, NO, DE CAP DE LES MANERES!
Cecili Buele i Ramis
Mallorca, juny 2008
* D'altres enllaços: Restes i pluges
Blog http://nubulaya.cecili.cat/post/53414
Sun, 29 Jun 2008 19:48:23 +0200
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(6-XI-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)
No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)
Plataforma Salvem la Real
La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:
Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».
Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.
Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.
La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.
Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.
Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.
Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.
Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.
N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.
No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.
Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.
Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.
Salvem la Real!
Plataforma Salvem la Real
Diari de Balears (4-XI-07)
pobler | 29 Juny, 2008 06:34 |
Les diverses formes experimentals, els nombrosos i imaginatius recursos estilístics emprats per Miquel López Crespí -fragments de documents històrics, retalls de diaris, guies turístiques, entrevistes a gent famosa, collages, repeticions en forma d'estrofes...- avancen tumultuosament per les cents pàgines en les quals els protagonistes, els personatges històrics utilitzats per l'autor, són còmplices i en què cada personatge illenc representa el seu paper en aquest tèrbol teatre del món. (Santiago Miró)
1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (III)
Xim Rada, responsable de les pàgines culturals del Diari de Mallorca, coneixia la importància de parlar d'un llibre represaliat, i, dins les seves possibilitats, malgrat la manca de llibertat d'expressió que imposava el franquisme, també havia escrit favorablement de La guerra just acaba de començar. Deia en el seu article l'amic Xim Rada: "Libro interesante éste de López Crespí, entre otras cosas por el esfuerzo de experimentación que representa y por el interés ques despierta el resultado obtenido con multitud de diversos materiales de todas las procedencias... El resultado es aceptable y una nueva forma de narrar y decir las cosas se inscribe en la narrativa mallorquina. Las narraciones de Miquel López Crespí nos ponen delante de una cara poco conocida de la Mallorca actual. Detrás del carnaval barato del turismo, detrás de la alienación de unos nuevos ricos que ni quieren ni han querido preocuparse por la tierra que pisan, hay todo un mundo subterráneo que pugna por hacerse presente. La otra cara de las purpurinas y las pomposas declamaciones es un pueblo que intenta rehacerse. Para conseguir dar noticia de todo esto, López Crespí se sirve de toda clase de materiales y de cualquier técnica literaria que sea útil para su intento. La literatura, pues, es utilizada por López Crespí como forma de comunicación, el experimento a nivel puramente formal -es un libro, también, en cierta medida, experimental- está totalmente supeditado a esta intención del autor. Difícil en estos tiempos hacerse cómplice de unos personajes. El eco, llegado de cualquier parte del mundo -de aquí mismo, de donde sea-, rompe la coartada donde el escritor había intentado esconderse y queda otra vez, presente, una realidad sin ninguna posibilidad de huida".
I, des de les pàgines del diari Última Hora, Santiago Miró, aleshores periodista compromès en la lluita per la llibertat del nostre poble, el qual, denunciant la corrupció feixista i capitalista a les Illes, resaltava sempre els aspectes més punyents i compromesos de la nostra cultura, escrivia:
"Per a Miquel López Crespí, la literatura mai no ha estat un fi en si mateixa sinó un medi. Nascut a sa Pobla fa vint-i-set hiverns, s'ha servit de la ploma per a enfrontar-se amb les "institucions" culturals, no per aconseguir un augment de la seva audiència de forma paternalista. Com tot escriptor crucificat pels clans culturals dels capitalisme, Crespí ha emprat els mitjans propis dels sistema per arribar a la confrontació: els premis literaris. A preu fet (Premi Llorenç Riber), Final d'una història (Premi Joan Ballester 1972), Ara, a qui toca? (Premi de Teatre Carles Arniches 1972). Però, una vegada publicats, els llibres de narracions de Crespí no serveixen per a delectació mentre s'assaboreix una tassa de te o de cafè o mentre es fan filigranes amb el fum d'una cigarreta made in USA. La literatura de López Crespí deixa sempre un mal sabor de boca en els paladars burgesos i certa dosi de ressentiment en els cors massa acostumats a l'encens.
'Serveixin aquestes línies introductòries per endinsar-nos en la crítica d'aquest nou llibre publicat en la col.lecció "Gavilans": La guerra just acaba de començar (Premi de narrativa "Ciutat de Manacor" 1973). [En el jurat que concedí aquest important guardó dels anys setanta: Blai Bonet, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra]. Aquest [La guerra just acaba de començar] no és un llibre per a la polèmica, tampoc un llibre que convidi a la reflexió. Aquest és un llibre-fusell que provoca directament el lector sense donar-li temps per a reaccionar. "Ciutat és un gran camp de concentració -llegim en el capítol "La ciutat torna..."- vigilat pels nord-americans. Des del Puig Major a la badia de Palma, vigilen els al.lotells de la sisena flota. Un excombatent del Vietnam vomita la seva bilis a un racó del carrer d'Apuntadors. Mentrestant ens mirem desesperançats mentre esperam que truqui a casa la policia política del dictador. Aquí no se salva ni Dios, escrivia Blas de Otero, i tenia tota la raó del món".
'De veritat no es pot acabar de llegir aquestes narracions i mirar, després, amb els mateixos ulls, com si res no s'hagués esdevingut, aquesta illa nostra, sofisticada, on "set milions d'ametlers, dempeus, feliços, saluden la meravellosa primavera que s'apropa..., estimada terra nostra, alliberada finalment dels seus pesants monuments de bronze, Vies Romes, arcs de triomf... avingudes del silenci, rius de boques closes, exèrcits d'hotels armats de metralladores, avions plens de turistes esdevinguts cruels bombarders B-52 portadors del napalm que ha destruït les cinc illes, tota la terra, aquesta la nostra, petita pàtria enmig de la mar".
'Les diverses formes experimentals, els nombrosos i imaginatius recursos estilístics emprats per Miquel López Crespí -fragments de documents històrics, retalls de diaris, guies turístiques, entrevistes a gent famosa, collages, repeticions en forma d'estrofes...- avancen tumultuosament per les cents pàgines en les quals els protagonistes, els personatges històrics utilitzats per l'autor, són còmplices i en què cada personatge illenc representa el seu paper en aquest tèrbol teatre del món. 'Algú podria criticar un excessiva utilització de la tècnica del collage en La guerra just acaba de començar. Són "critiques" que no importen gaire a López Crespí, obsessionat a descobrir al lector la realitat d'una illa que estima fora mida. És per això que l'autor renuncia a efectes i formes calidoscòpiques i s'estima més mostrar la realitat purament i planerament. Per aconseguir els seus objectius, l'escriptor se serveix d'un estil àgil i directe, d'una psicologia popular capaç de fer entendre els gestos més insignificants, d'una experiència i uns coneixements que fan que res del llibre que ens ocupa sigui inventat. Miquel López Crespí no ha començant cap guerra, simplement descriu la que mai no ha finit. Segurament els tres capítols finals, els titulats "Passa que...", "Matí de feina" i "Fugir" siguin, sens dubte, els més aconseguits i els que més il.lustren el que dèiem. (Santiago Miró. Arte i participación. Diari Última Hora, 29 de març de 1974)".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 28 Juny, 2008 15:48 |
L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats..." (Miquel López Crespí)
Les ciutats imaginades
Mallorca 2006. El mestratge intel·ligent de Josep M. Llompart fa temps que desaparegué d'aquestes contrades. Un personal gens subtil i sovint d'un provat sectarisme prova de substituir-lo. Malauradament aquell home, la seva manera d'entendre la necessària construcció dels nostres fonaments culturals, no ha trobat substitut. És un petit exemple del que enyoram, dels buits que sentim dins nostre, de la nostàlgia que a vegades plana damunt el nostre esperit. No és estrany que pugnem amb totes les nostres forces per a deixar constància dels instants de plenitud que hem viscut en l'adolescència i joventut. Si abans ho hem fet en escrits en forma d'assaig o de memòries, també hem volgut conrear la forma poètica, la més apropiada per a deixar constància de la nostàlgia, els sentiments més profunds. Quina força evocadora la del verb ben trobat, la de la metàfora ben cisellada, la del vers amb les paraules justes i mesurades per a parlar de l'amor, de la vida que va passant, el paisatge, la lluita dels homes, l'esperança en un món més just i solidari! Això és el que ens seduïa i ens sedueix en el moment de posar-nos a la tasca de recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat.
A mesura que els anys han anat avançant, i pens que ho podem constatar en cada un dels poemes que formen Les ciutats imaginades, s'han fet més reals i presents els moments d'intensa felicitat o de dolor que hem viscut. Nostàlgia per un món que s'esvaneix juntament amb nosaltres. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta de padrins i pares, si no en deixam constància. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En el primer poema, en els tres versos inicials que obren el poemari, en un poema titulat "Roma", ja es veu ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig ferotge de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que ho provem amb el nostre dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, ens volten ballant i fent-nos jutipiris. El poema comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".
La intenció de l'autor s'especifica igualment en el poema "La neu del Taiget al sol ixent", quan llegim: "S'ha fet de nit. / Fer arqueologia amb els records? / ¿Provar de retrobar les emocions del moment, / les cisellades paraules que pronunciàrem, / cada un dels gests / que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos?". Més que "fer arqueologia amb els records", l'afirmació del segon vers del poema, el que el poeta pretén, sabent com s'esmuny la vida a cada moment que passa, és anar a la recerca de les emocions autèntiques, les "cisellades paraules que pronunciàrem" i, sobretot, tenir ben presents en la memòria "cada un dels gests que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos".
L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...
En els poemaris dels quals hem parlat en altres alticles, concretament en El cant de la sibil·la, Calendaris de sal. Temps moderns: homenatge al cinema i en aquest darrer, Les ciutats imaginades, hi ha, com ja he indicat en altres articles, una preocupació especial per defugir qualsevol mena de construcció poètica hermètica o recargolada. Ben al contrari, la feina final de redacció de cada una d'aquestes obres anava enfocada a treballar la paraula i la utilització de la metàfora en una línia de simplificació que obrís el vers a la comprensió més diàfana. Tenc amics del ram de la ploma que fan un treball tot al contrari del que jo he fet a Les ciutats imaginades, per exemple,. Treballen els primers materials simples i comprensibles de les inicials redaccions fins a complicar-ho el més possible amb ajut de gramàtiques, manuals de versificació, diccionaris de la llengua... A vegades pot sortir un "bon producte", no ho negaré, i fins i tot pot arribar a ser comprensible per al lector normal que ha comprat el llibre. Altres vegades, una supèrflua complicació verbal dificulta la comprensió i envolta els poemes d'una pedanteria i falsa autosuficiència que denota l'artificiositat del treball realitzat per l'autor. Moltes paraules; res de contingut. Simple buidor formal.
Es tractava de deixar constància, fragmentària, incompleta com ho és la mateixa vida, d'experiències, viatges, fets contrets, realitats i subjectivitats que tenien una estreta relació amb les ciutats que havia visitat l'autor en èpoques remotes o feia poc i, també, amb les esperances del millor d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix, Les ciutats imaginades s'ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que hem conegut. És evident que l'autor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Però davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint retornen, amb ritme furiós, provant d'aturar el riu de sang que brolla de les venes dessagnant el poeta, els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge dient, Prou!
pobler | 28 Juny, 2008 06:03 |
Una generació que va saber morir amb el puny clos davant els murs dels cementiris, a la voravia de tots els nostres pobles i ciutats quan els militars i falangistes s'alçaren contra la República el juliol del 36. Quin exemple de dignitat davant la mort! Quin exemple de dignitat en la dura postguerra mancada de llibertat! Quin exemple de dignitat quan havien de marxar de les seves Illes estimades quan el poder del clergat i el caciquisme els impedia guanyar-se el pa de cada dia! Són les generacions descrites en el poema 'Com el roure de les muntanyes'. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla i la poesia: El cant de la Sibil·la
(Brosquil Edicions)
Record com si fos ara mateix les idees que s'anaven congriant en la meva ment davant la presència inquietant de la Mort que s'anava emportant les persones que més he estimat. Dècades abans, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta, ja havien desaparegut padrins i redepadrins; ara tocava el torn dels que m'eren més propers, pares i oncles, el món de la guerra i la postguerra, aquells que m'havien obert els ulls als misteris de la vida, de la història, de la cultura... Les persones, en definitiva, que amb el seu esforç quotidià n'havien ensenyat el que era bo i dolent per al nostre poble, l'escala de valors que interioritzava fins a les fondàries de l'esperit i em feia ser com som i no d'una altra manera.
El cant de la sibil·la és, doncs, un sentit homenatge a les generacions que ens precediren, a tots aquells que amb el seu esforç aixecaren les poderoses torres dels molins poblers a començaments del segle XX. Un homenatge als padrins i redepadrins que feren un verger de l'Albufera. Aquells homes i dones que, sense cap altre ajut que les seves mans, roturaren el pla de sa Pobla, bastiren les marjals sembrant arròs en indrets on fins feia poc tan sols hi havia l'aigua salobre de la mar. Homenatge també als homes i les dones d'una Mallorca en vies d'extinció, unes generacions de mallorquins i mallorquines molts dels quals no sabien llegir o escriure però eren catedràtics de la nostra llengua, arquitectes dels molins i safareigs que s'alçaven sense plànols però tan ferms i resistents com els talaiots de la nostra terra. Homes i dones doctorats en el coneixement de la terra i les anyades, meteoròlegs, veterinaris amb amples coneixements damunt totes i cada una de les malalties que podien esdevenir-se a vaques, cavalls i tota mena d'animals que el pagès manejava per a fer front a la seva quotidiana subsistència. Homes i dones amb una desbordada imaginació de poetes, els glossats!, d'escriptors capaços d'assolir les fites més altes quant a la fantasia i el domini de la llengua. Una generació que va saber morir amb el puny clos davant els murs dels cementiris, a la voravia de tots els nostres pobles i ciutats quan els militars i falangistes s'alçaren contra la República el juliol del 36. Quin exemple de dignitat davant la mort! Quin exemple de dignitat en la dura postguerra mancada de llibertat! Quin exemple de dignitat quan havien de marxar de les seves Illes estimades quan el poder del clergat i el caciquisme els impedia guanyar-se el pa de cada dia! Són les generacions descrites en el poema "Com el roure de les muntanyes": "Era una generació forta com el roure / de les muntanyes, / els penyals altius que s'alcen, / com els gegants de les rondalles, / envoltant les valls amagades, / el sord repicar de les campanes. / Homes i dones insistents / en llur fantasmal presència, / torxes il·luminant el camí, / foragitant el mal, /gegants adormits en el rocam / que ens empresona, / fets paisatge, / silenciosos habitants d'aquests boscos / curulls de fades i dimonis, / retornant en cada primavera / des del mercuri dels espills".
Talment el poeta esdevengués un arqueòleg del temps esvanit. En el poema "Des del mercuri dels espills" aquesta intenció de viatjar per a retrobar es fa present, per no dir omnipresent. "Aquell viatge al passat / tenia un aspecte corprenedor". En efecte. L'autor d'El cant de la Sibil·la ens informa des dels primers poemes del llibre que ha emprès un viatge a la recerca de "les primeres carícies sense pecat". I per si el lector encara no s'ha adonat d'aquesta intenció, del propòsit d'emprendre el viatge cap a les fondàries del mercuri dels espills, ens ho recorda en afirmar: "Era l'eco dels nostres morts i llurs erosionades rialles / arribant d'antigues cambres en penombra.". I més avall, assegura amb ferrenya seguretat: "No hi ha res de més trist que contemplar / l'agonia de les persones que més estimes."
En el poema "Fotografia del dolor" el poeta ens dóna pistes del perquè aquesta insistència a voler, sempre inútilment, "anar a la recerca de les hores més insospitades". Una mica més avall l'autor ens informa dels motius d'aquesta recerca del que ha estat la nostra vida i, sense afirma-ho categòricament, però segur del que diu, escriu: "Potser és la vellesa que penetra, / lenta, / pervertint el perfil dels objectes... /". Vet aquí un indici del perquè la inundació de records que, a partir d'haver fet els cinquanta anys, inunda el cervell de l'escriptor. Indubtablement en alguns dels poemaris publicats d'ençà els anys vuitanta ja hi havia indicacions, poemes ben concrets que palesaven que el poeta era ben conscient de la relativitat de les coartades que ens mantenen units a la vida quotidiana: l'amor, la feina, la lluita per un món més just i solidari... Sovint el poeta havia vist trencar-se davant seu amors que semblaven de marbre cisellat, promeses que, asseguraven uns llavis ja esdevenguts cendra, el temps mai no podria esberlar. Però moltes promeses amoroses, munió de "ferms compromisos" amb les lluites solidàries dels anys de l'adolescència i joventut es tornaren un buf amb el pas dels anys. Feia temps, molts abans de la mort dels pares, que el poeta ja havia endevinat l'existència efímera de tantes de les il·lusions que ens serveixen, imaginam, per anar passant els dies. Les cicatrius gravades a foc a l'interior del cor, damunt la pròpia carn a ferro roent, indicaven tota la futilitat de les nostres imaginàries construccions sentimentals i polítiques. Seria el moment de fer-ne una recerca al llarg dels poemaris escrits durant aquests darrers trenta anys i busques de conreu de la poesia.
Rellegint el poemari m'adon com, de forma totalment inconscient, tornen, aquesta vegada de forma nova i omnipresent, la majoria dels fantasmes que han alletat els poemaris que he anat publicant en aquestes dècades. Evidentment, hi són presents els familiars morts "amb altiu esguard inextingible", es diu en el poema "Els indrets secrets de la infantesa", els jocs de quan érem infants, les "melodies d'un vell fonògraf perdut a les golfes", els sorolls i veus de les cases esbucades on habità el poeta en una llunyana època que recorda perduda i irretrobable. Em deman si El cant de la Sibil·la és un breu resum d'una íntima mitologia personal bastida lentament des de les fondàries de la trinxera on hem provat de resistir els atacs de la buidor postmoderna, la "irresistible presència de cínics i malfactors", com escrivim en el poema "S'atansa el pensament anys enllà". En el fons, si hom analitzàs la vintena de poemaris escrits en aquests trenta anys podríem trobar sempre amb les mateixes idees-clau, els "secrets" que forcen la maquinària interna del poeta a escriure, a creure en la paraula, en l'efecte catàrtic del sentiment i l'emoció en el cor de les persones. Una herència de l'idealisme del romanticisme? El poeta, en aquestes alçades de la seva vida, ja no nega cap de les influències que poden haver ajudat -impedit!- la seva tasca creativa. La destrucció del temps, de la pàtria, de l'amor, de les esperances en un canvi que ens portàs a un món més just i solidari són, segurament, els fonaments d'El cant de la Sibil·la i la majoria, per no dir de tots els poemaris escrits per qui signa aquestes retxes. Segurament els neoformalistes, els comissaris neoparanoucentistes que han quasi expulsat de la vida cultural Salvador Espriu, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés o Josep M. Llompart no estarien gens ni mica d'acord amb la nostra "poètica". Si han acusat i acusen els autors abans esmentats i tants d'altres de "desfasat resistencialisme" i els han situat de forma malintencionada i barroera al costat de no se sap quina mena de catecisme "realisto-socialista"... què no han dit i diran de la nostra poesia? Ben cert que ens preocuparia, i molt!, qualsevol mena de coincidència política i estètica amb ells.
pobler | 27 Juny, 2008 15:54 |
Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual. (Miquel López Crespí)
Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern. Escriu aquest articulista: “El cop per al Govern de Francesc Antich és de consideració. No només pel que fa als 5.000 habitatges que es volia construir –en terrenys en una part important de Grande, i ara no se sap què passarà...”. (Miquel López Crespí)
Vicenç Grande i Jaume Carbonero: la destrucció de sòl rústic a les Illes
Quan, cap a primer de maig d’enguany, la portaveu del GOB Margalida Ramis anunciava als mitjans de comunicació l’oposició del grup ecologista a la llei d’habitatge de Jaume Carbonero encara no sabíem la relació entre els projectes desenvolupistes del conseller i el promotor Vicenç Grande. Aleshores el GOB ja va posar el dit a la nafra amb el seu comunicat de 30 d'abril, un comunicat que podeu trobar al web dels ecologistes i que comença amb les frases: “El GOB demana que es resolgui l’accés a l’habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més! El GOB qüestiona el vertader objectiu de la llei Carbonero”. Tot ben clar i escrit amb lletres grosses. Però encara no relacionàvem la famosa construcció d´habitatge en sòl rústic (una llei ben absurda que va haver de ser aturada i reformada a iniciativa del Bloc, UM, Eivissa pel Canvi, el PP i finalment pel mateix PSOE) amb els negocis de construcció i promoció immobiliària de Grande.
En la roda de premsa de denúncia de la llei Carbonero, Margalida Ramis lamentava davant els mitjans de comunicació que la llei “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne hagi derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”.
El GOB, que en aquells moments no donava cap nom en concret, sí que ens obria els ulls quant a demagògia barata i les mentides del conseller d’habitatge. Margalida Ramis va ser prou clara en la seva compareixença davant la premsa de les Illes, i deia a qui la volgués escoltar que el rerefons de la llei Carbonero, l’objectiu final de la construcció en sòl rústic, no era facilitar habitatges a un preu digne als sectors menys afavorits de la societat, sinó l’excusa per aconseguir que els promotors continuassin creixent i desenvolupant al màxim el sector de la construcció en un moment de recessió econòmica. Vet aquí la mentida de Carbonero: provar d’enganyar la gent dient que fas una política pels més desvalguts quan, en realitat, treballes per afavorir els promotors. Però el GOB, amb el comunicat del 30 d’abril, deixava en evidència l’operació Carbonero d’afavorir el ritme de construcció desmesurada al qual estaven acostumats els promotors i especuladors illencs.
Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual.
Gabriel Vicenç, el conseller de Mobilitat i Ordenació del Territori, ho havia explicat prou bé en l’article “Recuperar el territori, garantia de futur” quan escrivia, talment una resposta al desenvolupisme salvatge de Carbonero: “Els poders públics, d’acord amb el nostre Estatut (article 23 i altres) tenen l’obligació de protegir de forma efectiva els espais naturals, els espais agraris, i també tenen l’obligació de preservar el paisatge com a un valor cultural, social i un actiu econòmic cel territori”. És a dir, una política ben contrària als acostumats desastres de Jaume Carbonero quant a la destrucció de recursos i territoris.
Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern. Escriu aquest articulista: “El cop per al Govern de Francesc Antich és de consideració. No només pel que fa als 5.000 habitatges que es volia construir –en terrenys en una part important de Grande, i ara no se sap què passarà...”.
Dels interessos especulatius de molts constructors illencs se n’havia parlat molt en temps de la lluita per salvar la Real, per aturar les maniobres especulatives de Son Espases. Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real? La nòmina institucional ha fet callar molts polítics professionals i ara mateix som testimonis de vergonyosos silencis que fan empegueir. La lluita contra l’especulació, cas de Son Espases, era una gran mentida. Tan sols era pur oportunisme per a gaudir dels sous i privilegis dels polítics del règim.
La relació entre els plans de Jaume Carbonero quant a la destrucció de sòl rústic i els interessos de Grande, l’afavoriment dels interessos dels promotors que deia el GOB, ja són de domini públic i evidencien novament les acostumades mentides de professionals del romanço com el conseller d’habitatge, un personatge que ens volia fer creure que el preocupava la situació de les classes socials menys afavorides. Quin cinisme i quina mentida tot plegat!
Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés
Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista
Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.
Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?
Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".
Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 27 Juny, 2008 06:28 |
Per l'estiu del 66, quatre anys després de les meves primeres detencions per part de la Brigada Social del règim franquista vaig començar a escriure els primers relats esburbats, els inicials poemes que, posteriorment, presentaria a l'amic Josep M. Llompart per a saber-ne l'opinió. Són ja, doncs, uns quaranta anys d'escriure i també de col·laborar a la premsa de les Illes. Més de quaranta llibres en català, desenes de traduccions, algunes al castellà, altres al romanès i a l'anglès... Potser és el moment de reflexionar en aquests quatre decennis de dedicació a la literatura i a la publicística i treure algunes conseqüències al respecte". (Miquel López Crespí)
El passat, sempre el passat omplint cada minut del present amb tota la infinitud del ressò d'un temps que el poeta sent com es va esmunyint dia rere dia. L'autor dels versos se sent, i ho escriu amb lletres ben clares i llampants com un sobrevivent. És precisament en el poema "Els sobrevivents" on trobam aquesta il·luminació sobtada que commou el poeta: "De sobte, les vivències que han conformat / la meva vida s'han fet tan presents com el maragda / radiant de l'aigua del port./". I més endavant, per acabar el poema, la humana desesperació d'aquell que ja sap que, sovint, els records, les vides, les nostres les de tots aquells que han fet com són es perden per "l'estranya tardor cendrosa / curulla de misterioses ombres premonitòries". Provar d'aturar l'avenç de les implacables manetes dels rellotges amb la poesia? Tanmateix el temps s'ha complit: "Quina follia provar d'aturar amb el vers / el remolí impetuós de l'oblit que avança per les artèries!". (Miquel López Crespí)
La publicació per Brosquil Edicions de València del meu poemari El cant de la sibil·la, que guanyà l'any 2004 el prestigiós premi de poesia "Ciutat de Sagunt" em situa davant la difícil conjuntura d'haver de reflexionar damunt aquest més de trenta anys de conreu de la poesia. De cop i volta hom s'adona com el temps ha anat passant inexorable d'ençà que a mitjans dels anys seixanta començava a escriure els primers poemes, narracions, obres de teatre. Copsar la fugidesa del temps. M'aprop als seixanta anys.
L'autor d'aquestes retxes va néixer un plujós dia d'hivern de 1946. Concretament, el trenta de desembre de 1946. Vint anys després del meu naixement, per l'estiu del 66, quatre anys després de les meves primeres detencions per part de la Brigada Social del règim franquista vaig començar a escriure els primers relats esburbats, els inicials poemes que, posteriorment, presentaria a l'amic Josep M. Llompart per a saber-ne l'opinió. Són ja, doncs, uns quaranta anys d'escriure i també de col·laborar a la premsa de les Illes. Més de quaranta llibres en català, desenes de traduccions, algunes al castellà, altres al romanès i a l'anglès... Potser és el moment de reflexionar en aquests quatre decennis de dedicació a la literatura i a la publicística i treure algunes conseqüències al respecte. La publicació per Brosquil Edicions del poemari El cant de la sibil·la és, indubtablement, el responsable d'aquestes reflexions. Abans ja havia escrit alguns llibres de memòries que provaven d'incidir en les motivacions per les quals un jove mallorquí dels anys seixanta es compromet en la lluita antifranquista, entra a militar en organitzacions revolucionàries i, poc després, comença a escriure seguint el mestratge i l'herència cultural de Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep M. Llompart, per anomenar tan sols alguns escriptors mallorquins. He parlat d'aquests anys i d'aquestes decisives influències en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), editat per Lleonard Muntaner l'any 1994, Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria històrica de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (2003).
Però la lenta elaboració del poemari El cant de la sibil·la ve de molt enrere. Concretament de finals dels anys noranta. Aquest poemari és germà d'un altre d'encara inèdit que es titula Calendaris de sal. Ambdós llibres es van congriant a poc a poc després de la mort del pare, Paulino, a mitjans dels anys vuitanta, i la d'un oncle meu que havia estat com un pare, l'oncle José López, l'any 1998. Mai com en els instants de la mort, de la concreta desaparició física d'aquestes dues persones que tant han significat -i signifiquen encara!- havia copsat la relativitat de la vida, del nostre pas efímer per la terra. Per tant, en ambdós poemaris hi ha la presència constant del pas del temps sota la vigilància immisericorde de la Mort planant sobre cada una de les nostres accions. Romandre dies i nits al costat de les persones que més estimes sabent que no pots fer res per a impedir-ne la desaparició física és un trauma que pateixen la majoria dels humans. Són els moments en què la persona, en aquest cas el poeta, constata la fugidesa del temps, com els anys s'han fet fonedissos i, veient com desapareixen els éssers que més has estimat, s'adona, com en una pel·lícula que de sobte passàs a velocitat vertiginosa pel teu cervell, de la possibilitat cada vegada més propera que ell també serà engolit per l'huracà dels calendaris. Obsessió per la fugida del temps, omnipotència de la presència de la mort, nostàlgia per la innocent felicitat de la infantesa, els estimats records que habiten fins a la teva desaparició física en el racó més amagat del teu esperit. I el dolor, sempre el dolor, planant com un insaciable voltor per damunt els dies que s'escolen de manera irremeiable. En el poema "Somni de campanes esteses al vent" el poeta evidencia aquesta serena desesperació davant la fugida del temps: "A la desesperada, / ultrapassat per la tempesta que s'apropa, / intentant regularitzar els pistons de la fràgil maquinària del cor, / em deman on s'ha allunyat la infantesa. / Somni de campanes esteses al vent, / de càntics de pagesos llaurant la terra / i dones de la bellesa d'una estàtua grega / assajant els eterns moviments del segar i el batre a l'era."
És en aquests moments especials, davant la Mort, davant la fugidesa dels anys, quan proves, en inútil intent de salvació, aferrar-te als records i sentiments que han condicionat i condicionen tota la teva existència: l'amor de les persones que t'han alletat, t'han protegit, t'han educat, t'han fet tal com ets. Arreu sorgeixen, amb força impressionant, els racons de la teva terra que han estat el motlle d'una forma de copsar els colors, de sentir el bategar existencial d'aquesta terra tan malmenada per la història; la potència creadora de la llengua que aprengueres des del bres i t'han fet sensible a tota una concepció del món. Paraules, històries, rondalles, vivències que retornen com en un film que mai no s'acaba i que, d'alguna forma, tu també has de transmetre als teus fills... Llengua i cultura, paisatge i història, amor i mort, esperances i desil·lusions... "Sentir-se com un gra de pols / en la tallant foscor de l'univers" diu El cant de la sibil·la en el poema "La tallant foscor de l'univers" que inicia el poemari.
El passat, sempre el passat omplint cada minut del present amb tota la infinitud del ressò d'un temps que el poeta sent com es va esmunyint dia rere dia. L'autor dels versos se sent, i ho escriu amb lletres ben clares i llampants com un sobrevivent. És precisament en el poema "Els sobrevivents" on trobam aquesta il·luminació sobtada que commou el poeta: "De sobte, les vivències que han conformat / la meva vida s'han fet tan presents com el maragda / radiant de l'aigua del port./". I més endavant, per acabar el poema, la humana desesperació d'aquell que ja sap que, sovint, els records, les vides, les nostres les de tots aquells que han fet com són es perden per "l'estranya tardor cendrosa / curulla de misterioses ombres premonitòries". Provar d'aturar l'avenç de les implacables manetes dels rellotges amb la poesia? Tanmateix el temps s'ha complit: "Quina follia provar d'aturar amb el vers / el remolí impetuós de l'oblit que avança per les artèries!".
pobler | 26 Juny, 2008 11:08 |
La desaparició sobtada de Lluís Maria Xirinacs va commocionar la societat catalana. Moltes personalitats polítiques van destacar-ne la lluita pacífica i ferma per la llibertat i la blocosfera es va omplir de mostres de condol. El 16 d'agost, la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona va omplir-se a vessar amb milers de persones que volien acomiadar-se de Xirinacs. (VilaWeb)
Xirinacs al lloc on es va trobar el seu cos
La Fundació Randa el col·locarà a migdia · Lluís Busquets publica un llibre sobre l'ex-senador
La Fundació Randa - Lluís Maria Xirinacs ret homenatge a Lluís Maria Xirinacs amb la col·locació, aquest migdia, d'un monòlit al Pla de Can Pegot, la zona boscosa d'Ogassa (Ripollès) on es va trobar el cos de l'ex-senador l'11 d'agost passat. Es tracta del projecte 'Memorial Xirinacs', en què un bloc de pedra no només recordarà l'ex-sacerdot sinó que guardarà un secret: el lloc on hi ha soterrats els llibres de Lluís Maria Xirinacs.
El monument de granit, de l'escultor Jaume Rodri, té gravada la lletra X (de Xirinacs) amb un punt al damunt. A la part inferior, sense que pugui ser visible, s'hi ha gravat una fórmula matemàtica que revela la distància, des del punt, en què hi ha soterrats alguns llibres de Xirinacs, protegits per un bloc de metacrilat. 'Si mai algú tomba la pedra, descobrirà un enigma matemàtic que, si el resol, el durà a localitzar els llibres d'en Xirinacs', diu el projecte de la fundació. 'Mentrestant, la muntanya guardarà el pensament i el testimoni escrit d'en Xirinacs.'
El monòlit s'ha impregnat d'una substància que evita la penetració de pintures i esprais, 'provocació que cal preveure encara que l'indret sigui apartat', diuen des de la fundació.
Novetat editorial
L'escriptor Lluís Busquets i Grabulosa ha publicat un llibre amb textos que resumeixen la visió de Xirinacs, a partir de les seves tesis religioses, polítiques i econòmiques, i inclou un DVD amb documentació biogràfica. El llibre, que es titula 'L'esperit batega per Catalunya' (Abadia), acaba amb el poema de Xirinacs 'Acte de sobirania', que anticipava la seva mort i que es va trobar entre els seus papers.
Commoció de la societat
La desaparició sobtada de Lluís Maria Xirinacs va commocionar la societat catalana. Moltes personalitats polítiques van destacar-ne la lluita pacífica i ferma per la llibertat i la blocosfera es va omplir de mostres de condol. El 16 d'agost, la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona va omplir-se a vessar amb milers de persones que volien acomiadar-se de Xirinacs.
L'endemà que es trobés el seu cos, la Fundació Randa va fer públic un text on l'ex-senador mostrava la seva disposició a passar els últims dies en soledat i on recordava, en un poema que data del 6 d'agost, que havia viscut esclau en uns Països Catalans ocupats per Espanya, França i Itàlia. A més a més, el 22 d'agost, el diari Avui publicava un article inèdit de Xirinacs, 'Cultura de mort', on hi defensava el dret de morir lliurement. Lluís Maria Xirinacs va ser triat com a personatge de l'Any 2007 pels lectors de VilaWeb.
WilaWeb (24-VI-08)
Acte de Sobirania.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
Des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007
En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)
Xirinacs amb el PSM.
Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena del poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).
A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa!
Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l'esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l'u de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de fer "apologia del terrorisme", de voler bastir un "partit d'illuminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l'hivern de 1978? La mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era -i és!- uns dels nostres grans intellectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n'hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicana. L'any 1993 "Llibres del Segle" edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs traïdes.
Lluís M. Xirinacs presenta a Barcelona l´escriptor Miquel López Crespí: literatura catalana i compromís polític.
Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)
Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
Per Lluís M. Xirinacs.
En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".
No hi estic gens d'acord
La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya
Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.
Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.
Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.
Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 26 Juny, 2008 05:55 |
Cecili Buele: “Com a demòcrata convençut, ciutadà d'aquestes illes, vull creure i pensar que tant el Govern com el Parlament de les Illes Balears es faran respectar en tot allò que els correspon com a ’institucions renovades, per un major autogovern’”. Em costa de veure'ls com a xotets de cordeta, a les ordres, i seguint els dictats de la Policia i la Guàrdia Civil!
Qui governa en aquestes illes nostres?
Francesc Antich és el president de les Illes Balears, gràcies a l'Acord d'estabilitat política i el futur sostenible de les Illes Balears, que signen el 25 de juny de 2007 PSIB-PSOE, Bloc per Mallorca, PSM-Verds de Menorca, UM, PSOE-ExC.
Francesc Antich, president del Govern de les Illes Balears
Entre d'altres, es pren la decisió de desplegar el nou Estatut d'autonomia, impulsant unes institucions renovades i un major autogovern. Entre d'altres propostes, fixen a la pàgina 2 del text escrit: “crear una policia autonòmica com un cos especialitzat coordinat amb les policies locals”.
I és que el 28 de febrer anterior, una llei orgànica aprovada per les Corts generals espanyoles, que reforma l'Estatut d'autonomia de les Illes Balears en alguns aspectes, es refereix explícitament a la Policia de les Illes Balears en aquests termes:
“Article 33 .- Policia de les Illes Balears.- 1. És competència de les Illes Balears la creació i l'organització d'un cos de policia propi en el marc de la legislació estatal. En els mateixos termes, correspon a la Comunitat Autònoma el comandament de la policia de les Illes Balears que durà a terme les seves funcions sota la dependència directa de les institucions de les Illes Balears. 2. Les funcions de la policia de les Illes Balears es fixen a la seva llei de creació d'acord amb la legislació estatal”.
El 24 de juny de 2008 -ahir mateix, el dia de la festa de Sant Joan, just un any després de la signatura de l'Acord d'estabilitat política- a través del Diario de Mallorca s'escampa la notícia segons la qual “El Gobierno no aprobará la policía autonómica que recoge el Estatut”.
Ho diu i ho proclama des de Santander un senyor que diuen que és el director general de la Policia y la Guardia Civil, Francisco Javier Velázquez.
Francisco Javier Velázquez, amb Joan Mesquida...
directors generals de la Policia i la Guàrdia Civil
La pregunta està ben clara: qui governa en aquestes illes nostres?
El president Francesc Antich, des del Consolat de Mar, o el director general de la Policía y la Guardia Civil, Francisco Javier Velázquez, des de Santander?
Com a demòcrata convençut, ciutadà d'aquestes illes, vull creure i pensar que tant el Govern com el Parlament de les Illes Balears es faran respectar en tot allò que els correspon com a “institucions renovades, per un major autogovern”.
Em costa de veure'ls com a xotets de cordeta, a les ordres, i seguint els dictats de la Policia i la Guàrdia Civil!
Cap com aquesta!
Dins quin cap hi cap!
Cecili Buele i Ramis
Mallorca, 25 de juny de 2008
Primer aniversari de la signatura de l'Acord d'estabilitat política...
http://aframericanet.cecili.cat/post/53224 Blog Aframericanet
pobler | 25 Juny, 2008 18:08 |
Els anys 1944 i 1945, davant l'incontenible avanç de l'exèrcit soviètic, que ja havia alliberat mitja Europa del jou nazi-feixista, els governs britànic i nord-americà ja tenien dissenyat el mapa de la futura guerra freda (barrar el pas a l'expansionisme de l'URSS utilitzant fins i tot els dictadors com Franco en la tasca de contenció del "comunisme"). Quan l'oposició espanyola somniava en una ràpida tornada al Poder, els centres de direcció del gran capital internacional ja havien ordit els plans de consolidació de la dictadura franquista a l'estat espanyol, i la Casa Blanca començava a redactar el guió del Tractat d'Amistat i Cooperació signat entre Franco i Eisenhower. (Miquel López Crespí)
El "maquis" antifeixista (i III)
Lluitadors republicans. Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
La repressió feixista fou exacerbada fins a límits que a hores d'ara costa imaginar. Segons les investigacions de l'historiador G. Jackson, la dictadura afusellà entre 1936 i 1945 una xifra de persones que va entre les 150 i les 200.000 (G. Jackson, La República Española y la guerra civil. Barcelona, 1976).
Els diversos tipus d'organismes unitaris de l'oposició antifranquista, creats per mirar d'afeblir la dictadura, tampoc no ajudaren gaire als combatents que s'enfrontaven tots sols a la brutal repressió dels escamots de la mort falangistes.
Malgrat que l'any 1944 es constituís a Tolosa de Llenguadoc la Junta Española de Liberación formada per republicans, socialistes i part del moviment llibertari (un sector de la CNT no estava d'acord amb la formació d'organismes unitaris interclassistes), l'invent no ajudà a decidir les potències aliades a ajudar els guerrillers antifeixistes. El PCE amb les Juntas de Unión Nacional de clara orientació demòcrata-burgesa, tampoc no convencé els governs del Regne Unit, EUA o França, que, en la pràctica, no volien instaurar cap República de tipus popular on no tenguessin cabuda els partits del gran capital.
A Mèxic, els ministres i diputats de la República que s'havien exiliat, crearen un govern de concentració (sense membres del partit de Pasionaria) esperant que els aliats desembarcassin a Espanya, es desfessin del dictador i posassin els republicans en el Poder.
Tot això només eren somnis d'exiliats. Els anys 1944 i 1945, davant l'incontenible avanç de l'exèrcit soviètic, que ja havia alliberat mitja Europa del jou nazi-feixista, els governs britànic i nord-americà ja tenien dissenyat el mapa de la futura guerra freda (barrar el pas a l'expansionisme de l'URSS utilitzant fins i tot els dictadors com Franco en la tasca de contenció del "comunisme"). Quan l'oposició espanyola somniava en una ràpida tornada al Poder, els centres de direcció del gran capital internacional ja havien ordit els plans de consolidació de la dictadura franquista a l'estat espanyol, i la Casa Blanca començava a redactar el guió del Tractat d'Amistat i Cooperació signat entre Franco i Eisenhower.
L'actitud profranquista de les democràcies occidentals (malgrat les hipòcrites condemnes de paraula) sentenciava a mort centenars d'heroics guerrillers antifeixistes. La burgesia espanyola posava els botxins, Occident servia les bales.
En un breu capítol com aquest només podem fer una mica de recordança de la gesta heroica del maquis.
Al Principat, es por dir que a partir de 1946 qui porta endavant la flama antifeixista és la CNT-FAI, amb direcció establerta permanentment a Tolosa de Llenguadoc. Les infiltracions són a través dels Pirineus (l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil no podien controlar metre a metre la serralada pirinenca).
A la resta de l'estat, la majoria dels grups de resistents estaven en mans unes vegades -com al Principat-, de la CNT; altres, del PCE, o d'unitats republicanes disperses que no havien volgut lliurar-se a mans dels vencedors, i que amb algunes armes salvades de la desfeta de 1939 s'havien llançat al bosc i a la muntanya.
El nucli dirigent de l'oposició més ferma a la dictadura dins el camp anarquista està format per Frederica Montseny, Germinal Esgleas i Roc Santamaría. Cap de les principals accions guerrilleres era Pere Mateu Cosidó (que executà al president del govern Eduardo Dato en temps del regnat d'Alfons XIII).
Impossible parlar dels centenars d'actes de sabotatge contra la dictadura que realitzaren un Francesc Sabater Llopart, en Ramon Vila Capdevila (Caracremada), en Wenceslao Giménez entre desenes de caps guerrillers sorgits del poble (vegeu el llibre Sabate: guerrilla urbana en España 1945-1960 d'Antonio Téllez Solá, publicat per Plaza y Janés l'any 1978).
A la regió de Barcelona era important, entre d'altres, la unitat de guerrillers comandada per Massana (cap al 1947); feien fins i tot "controls" a les carreteres de Castelldefels i del Garraf. En Josep Lluís Facerias esdevé un personatge mític entre el poble treballador. Els seus assalts a locals de Falange, les expropiacions que fan les seves unitats, l'execució de destacats assassins feixistes, li donen una aurèola mítica que encara perdura.
Sovint molts dels combatents antifranquistes són detinguts i executats sense judici per la Guàrdia Civil en el mateix indret on han estat descoberts, malgrat s'hagin rendit i lliurat les armes (cal dir que això darrer era una excepció i la majoria, sabent la sort que els esperava en caure en mans dels falangistes, preferien lluitar fins a la mort).
1948 marcà el zenit de la lluita de la guerrilla (principalment anarquista) al Principat.
¿Com vivia aleshores la direcció del PCE la situació política que el moviment guerriller provocava a la dictadura? Enrique Líster escriu a Así destruyó Carrillo el PCE (pag. 65): "En 1946 el Buró Político (del PCE) se había trasladado a París. Toulouse resultaba demasiado provinciano y demasiado indiscreto para el género de vida de grandeza que diferentes miembros del Buró Político querían seguir llevando. En unos casos se compran y en otros se alquilan espléndidas villas en los lugares elegantes de los alrededores de París.
'Las guerrillas, el trabajo clandestino, las cárceles franquistas, geográficamente sólo estaban al otro lado de los Pirineos, pero mentalmente estaban muy lejos de las preocupaciones de los Dolores (Pasionaria), Carrillo, Mije, Antón y compañía".
Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 14-17
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 25 Juny, 2008 06:26 |
La brutalitat del sistema era i és tan extrema que tot allò que no era institucional quasi no tenia importància. Els serveis de premsa dels partits i sindicats, de les patronals i de les organitzacions culturals oficials organitzen les respectives rodes de premsa en les quals es lliuren els dossiers als periodistes. Periodistes que, com si fossin xotets sense veu pròpia, només tenen per missió lloar el poder, sigui aquest econòmic, cultural o polític. Les ximpleries de qualsevol indocumentat que és en nòmina institucional són elevades a la categoria de veritat absoluta, de “gran aportació política o cultural”, mentre que les aportacions o feines dels grups alternatius són sistemàticament silenciades i demonitzades. (Miquel López Crespí)
BalearWeb i els blogs
Un temps ençà, a la Fundació Pilar i Joan Miró, tengué lloc el lliurament del Premi Web 2008 en la seva vuitena edició. El premi l’impulsa BalearWeb, la xarxa d´Internet més activa i important de les Illes i possiblement una de les més dinàmiques de l’estat espanyol. BalearWeb, la feina de suport i manteniment, d´ajut a tots aquells i aquelles que hi tenim blog, és coordinada per Elena Vera i Ramon Sellas...
El seguiment de la feina que fan Elena Vera i Ramon Sellas, la constatació diària de les notícies culturals i polítiques que cada dia són penjades en els centenars de blogs personals i d’organitzacions que hi ha a BalearWeb, m’ha anat confirmant les meves primeres impressions quant a la importància decisiva d’Internet en aquest començament del segle XXI. Si reflexionam un moment quant al control de les informacions que exerceixen els partits, les institucions del sistema i les grans empreses capitalistes de la informació –més ben dit, de la desinformació!--veurem com Internet ha servit per a democratitzar moltíssim els sistemes actuals de comunicació. Amb la mundialització, amb la ferotge vigilància que exerceix el sistema damunt el que és políticament correcte o incorrecte hem arribat a un punt orwel·lià de no-retorn en tot el que fa referència a premsa escrita, canals televisius i ràdio. Fins a l’arribada d’Internet, centenars d´organitzacions polítiques i culturals, col·lectius ecologistes, artistes, treballadors i treballadores no tenien veu per a expressar les seves idees i opinions.
La brutalitat del sistema era i és tan extrema que tot allò que no era institucional quasi no tenia importància. Els serveis de premsa dels partits i sindicats, de les patronals i de les organitzacions culturals oficials organitzen les respectives rodes de premsa en les quals es lliuren els dossiers als periodistes. Periodistes que, com si fossin xotets sense veu pròpia, només tenen per missió lloar el poder, sigui aquest econòmic, cultural o polític. Les ximpleries de qualsevol indocumentat que és en nòmina institucional són elevades a la categoria de veritat absoluta, de “gran aportació política o cultural”, mentre que les aportacions o feines dels grups alternatius són sistemàticament silenciades i demonitzades. El pintor, músic o escriptor que no formi part de les elits del poder o d’un clan o camarilla proper al poder és silenciat i menystingut, mentre que sicaris i servils de tota mena i condició enlairen i promocionen mediocritats sense cap mena de vergonya. Les empreses capitalistes de la informació, aquelles que reben substancioses subvencions institucionals, parlen favorablement de les activitats dels partits i persones que afavoreixen aquest riu de subvencions alhora que silencien i demonitzen els polítics que no els donen els diners que esperen.
Dins aquest tenebrós món de llops afamegats, de feres sense cap mena d’escrúpols sovint no hi ha espai per a les activitats dels grups, persones, partits i col·lectius socials que no serveixen per a engreixar el compte corrent i els guanys dels propietaris dels grans mitjans de comunicació. Les pàgines dels diaris de totes les tendències són posades a disposició d’aquells que donen les milionàries subvencions als respectius propietaris. Polítics mentiders poden ser enlairats a la categoria de pares de la pàtria mentre que algunes persones honrades que són en la gestió del poder poden ser criminalitzades en qualsevol moment si no són útils a qui comanda i maneja els fils de la funció. Sigui el PSOE o el PP, tothom paga els seus i demonitza els altres. BalearWeb, la feina d’Elena Vera i Ramon Sellas, ha contribuït a rompre aquesta dinàmica absurda i malaltissa democratitzant al màxim la informació. Centenars de persones i de col·lectius culturals, ecologistes i polítics tenen ara, mitjançant els blogs de BalearWeb, una possibilitat de fer sentir la seva veu arreu del món. Amb Internet, amb espais de llibertat con BalearWeb, s’ajuda a rompre la brutalitat desinformativa del sistema i podem trobar, enmig de la tenebror regnant, quotes de llibertat informativa mai no somniades només fa uns anys. Felicitacions, doncs, a Elena Vera i Ramon Sellas.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-VI-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 24 Juny, 2008 15:35 |
La legió Còndor ha de ser història
All ple de dijous presentam una moció per què l'Ajuntament demani al Ministeri de Defensa la retirada del monòlit dedicat als pilots de la legió Còndor, que es troba a la base d'hidros del Port de Pollença, amb d'inscripció "Varen caure per la llibertat d'Espanya a la batalla contra els bolxevics els pilots d'hidroavions... segueixen els noms i llinatges de tretze pilots i la data de la seva mort."(adjuntam fotografia.
El Ministeri de Defensa ha de complir la coneguda com llei de Memòria Històrica ( llei 52/2007, per la qual es reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura)
Al segle XXI i després de 30 anys de democràcia ja és hora de terminar amb aquestes exaltacions de la Guerra Civil. Els monuments públics han de ser ocasió de trobada i no han de servir per legitimar la la violència que es va utilitzar per establir règims totalitaris contraris a la llibertat i dignitat dels ciutadans.
A l'igual que es va fer amb el monument que havia a l'entrada del Port de Pollença ( dedicats als que varen morir pel bàndol feixista) pensam que aquest monòlit ha de ser dipositat al museu militar del Castell de San Carles per convertir-se en un record històric contextualitzat i explicat, i això és el que demanam a nostra moció.
La Legió Còndor fou el nom que va rebre la força d’intervenció aèria que l’Alemanya nazi envià en ajuda del les tropes del general Franco. La guerra civil va ser un camp de proves del que després faria l’arma aèria alemanya a la II Guerra Mundial.
Des de la base del Port 6 aparells bimotors Heinkel 59 i un trimotor Junker Ju-52 W amb flotadors varen jugar un paper important a la guerra. El Junker servia d'enllaç amb la península (Cadis) i els Heinkel bombardejaven de dia i de nit tota la costa republicana de Cartagena a Port Bou, només al mes de gener de 1938 varen fer 65 sortides. El seus objectius eren els ports,estacions ferroviàries, pesquers, els vaixells mercants (per exemple varen enfonsar el mercant danès Edith que es dirigia a València amb un carragament de carn).
El monolit que demanam retirar va ser inaugurat el 25 d'octubre de1938 amb el nom de set caiguts, al desembre s'afegiren sis noms més.
Podeu trobar tota aquesta informació i més a l'excel·lent llibre La guerra civil a Pollença. La revolta contra la rebel·lió. de Jaume March, Andreu Cerdà i Pere Salas. Editorial: Documenta Balear, S.A.
Molt interessant l'article de Pep Corcoles ahir al Diario de Mallorca: "El último vestigio de la Legión Còndor", podeu trobar dades històriques de les actuacions de la Legió Còndor.
Fotografia del monòlit.
A continuació la moció.
Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4Proposta del regidor i portaveu del grup Alternativa Esquerra Unida- Els Verds, José Luis García Salvador, per sotmetre a la consideració del proper Ple Municipal relativa a la retirada del monòlit de la Legió Còndor.
Exposició de motius.
Atès que la llei 52/2007, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura, coneguda com Llei de Memòria Històrica, a la seva exposició de motius senyala: que ningú es pot sentir legitimat, com va ocórrer al passat, per utilitzar la violència amb la finalitat d’imposar les seves conviccions polítiques i establir règims totalitaris contraris a la llibertat i dignitat dels ciutadans, el que mereix la condemna i repulsa de nostra societat democràtica.
Atès que a la mateixa llei es diu que s’ha d’evitar tota exaltació de la Guerra Civil i que els ciutadans tenen dret a que els símbols públics siguin ocasió de trobada i no d’enfrontament, ofensa o greuge. Indicant al seu article quinze que les administracions públiques adoptaran les mesures oportunes per la retirada de plaques commemoratives d’exaltació de la Guerra Civil.
Atès que a la base militar situada al Port de Pollença hi ha un monòlit dedicat als pilots de la legió Condor amb l’inscripció “Varen caure per la llibertat d’Espanya a la batalla contra els bolxevics els pilots d’hidroavions... segueixen els noms i llinatges de tretze pilots i la data de la seva mort.”
Per tot això, aquest regidor presenta al ple de l'Ajuntament, amb la intenció de veure-la enriquida amb les aportacions de la resta de grups polítics i per a la seva aprovació si procedeix, la següent proposta
Proposta d'acord.
- Que l'Ajuntament demani al Ministeri de Defensa, en compliment de la citada llei, la retirada del citat monòlit i que a ser possible sigui dipositat al museu militar del Castell de San Carles per convertir-se en un record històric contextualitzat i explicat.
Pollença 13-06-08.
Blog Urxella (23-VI-08)
Vídeo dels assassinats de la Legió Còndor a Guernika
Els dirigents nazis amb la Legió Còndor
Nota: aquests dos vídeos han estat incorporats per l'escriptor Miquel López Crespí
pobler | 24 Juny, 2008 06:33 |
La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. Res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
Vist amb perspectiva històrica, aquestes narracions –les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc, La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac... - a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobar un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que ens interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. Res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.
Una lectura apressada de Notícies d’enlloc, d’Autòpsia a la matinada podria donar la sensació de l’existència d’un cert caos en la meva narrativa, d’una juxtaposició excessiva de materials que no acabem de casar. Però aquesta sensació és producte de la voluntat que tenia en aquells moments. Vivint immersos en moltes de les idees que sacsejaren les societats europees i mundial a ran dels esdeveniments del Maig del 68, era evident que, per a nosaltres, el “caos revolucionari”, la possibilitat de la revolta, la participació de les masses en el control del seu destí, significaven els fonaments de la societat lliure del futur. Subvertir l 'ordre establert començava per transgredir la cultura dels dominadors, la seva estètica, determinats cànons literaris, els dogmes d’una injusta societat de classes, una societat enemiga de les nacions oprimides per un estat –imperialista, capitalista- que volíem anorrear fos com fos.
Era evident que a finals dels anys seixanta, amb l’inici de l’embranzida turística a les Illes, amb la creació de les primeres organitzacions comunistes, molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70” ja no podíem escriure com els autors del passat. Què teníem a veure els fills dels republicans dels anys trenta i quaranta, dels represaliats pel feixisme, els homes i dones provinents de famílies pageses i menestrals pobres, amb rendistes i terratinents del tipus Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera? La literatura de la generació literària dels 70 havia de ser molt diferent de la que provenia del mestratge de l’Escola Mallorquina, i ho va ser. L’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover ho ha analitzat en molts dels seus llibres, i concretament en els estudis que he rellegit aquests dies: Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004).
El recull de narracions Notícies d’enlloc reprèn, doncs, bona part de la dèria experimental i subversiva començada amb La guerra just acaba de començar; que, en teatre, es concretà en l’obra Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974; i que més endavant es desenvoluparia més intensament en el vessant d’experimentació teatral en obres com Homenatge Rosselló-Pòrcel (Alacant, Diputació d’Alacant, 1984). Aleshores res que no fos experimental, rupturista dels cànons establerts, és a dir, de cert ruralisme elevat a excelsitud literària, del pseudoaristocratisme arcaizant de certs autors que havien col·laborat amb el feixisme, del pansit paisatgisme de certs poetes de l’Escola Mallorquina... En poesia, és Bartomeu Rosselló-Pòrcel qui ens indica el camí. Un camí de ruptura que es consolida amb les noves aportacions de Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Marià Villangómez i Blai Bonet, entre molts d’altres.
En els meus primers llibres, especialment en La guerra just acaba de començar, empr el collage de la mateixa manera que en l’experimentació pictòrica l’empren el Grup Crònica del País Valencià i el col·lectiu Criada a Palma (una herència antiga que segurament procedeix de Josep Renau, el gran cartellista de la guerra civil). També són abundoses les experimentacions que faig amb l’escriptura automàtica, seguint les indicacions de Breton i els primers surrealistes. El monòleg interior, la imitació de Robbé-Grillet en algunes narracions, l’efecte, crec que circumstancial, de certes teories provinents del nouveau-roman em fan anar trobant un vell camí que havia deixat una mica de banda a conseqüència de les urgències de la lluita política clandestina contra el franquisme.
Ho he escrit més amunt i en molts d’altres articles. A començaments dels vuitanta, quan enllestec Notícies d’enlloc i Necrològiques (Premi Ciutat de València de Narrativa), intuïa, més ben dit constatava dia a dia, com avançava, cínica, poderosa, aquella època tèrbola sorgida de les traïdes de la transició. S’oblidava el mestratge de Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Andreu Nin... Els homenatges a les víctimes del feixisme, la recuperació de la memòria històrica, era en mans de col·lectius i persones demonitzades contínuament per part dels polítics en nòmina institucional. En el marc de l’estat espanyol hi hagué una iniciativa encomiable per part del PCE(ml), un partit de tendència marxista-leninista i que no tenia res a veure amb els carrillistes del PCE, per organitzar nombrosos actes d’homenatge a les víctimes del feixisme i de lluita en defensa de la República Espanyola. A les Illes, la flama de la resistència era portada pel PSM i determinats grups culturals i esquerrans del tipus de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Aleshores jo mantenia contactes amb Lucila Aragó, una de les promotores dels actes en homenatge a les víctimes del feixisme. Record alguns viatges meus a València coincidint amb l’època que vaig guanyar el Premi Ciutat d’Alcoi de Teatre amb l´obra Homenatge a Rosselló-Pòrcel. Posteriorment Lucila vengué a les Illes per veure si podíem engegar algun a mena d’acte d´homenatge semblant. Però Mallorca era un desert. Més tard es pogueren fer algunes activitats en aquesta línia. Va ser quan els carrillistes del PCE s’escindiren i el grup format per Miquel Rosselló, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Pep Valero organitzà el prosoviètic PCPE. A mitjans dels anys vuitanta sí que el PCPE participà activament en molts d’actes republicans. Però en aquella època en què venia a Mallorca Lucila Aragó, els defensors de la memòria històrica de les víctimes del feixisme érem ben poquets. Record que amb Lucila Aragó i un grup d’excombatents republicans, sobretot amb el dinàmic tinent de la República Lidón, sortíem cada 14 d’abril a penjar cartells republicans amb la mateixa sensació que ho fèiem en temps de la dictadura, quan sortíem a pintar consignes antifeixistes. De Mallorca estant encara no havíem clarificat l’opció independentista, cal dir-ho.
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 23 Juny, 2008 14:53 |
Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l'estat -abolició de l'estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l'acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la "sagrada unidad de España que garantiza el Ejército" i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P"C"E. (Miquel López Crespí)
El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (i VI)
Mentre vaig fent recompte d'aquells fets, rellegit velles notícies polsoses que fan referència al Congrés o el mateix llibre de n'Antoni Serra, Gràcies, no volem flors m'adon d'un greu error comès per molta gent i que encara es fa en l'actualitat. I aquest creu error de metodologia és parlar del P"C"E com si fos un partit autènticament comunista, i qualificar els seguidors d'una simple corrent reformista del moviment obrer (el carrillistes) com a "comunistes".
Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l'estat -abolició de l'estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l'acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la "sagrada unidad de España que garantiza el Ejército" i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P"C"E.
L'actitud de la "vella guàrdia" carrillista enfront el problema nacional, la indiferència -a no ser en moments puntuals i per qüestions purament tàctiques o de prestigi- ja havia produït moltes desercions al PCE. Fou molt sonat -sortí ben destacat a la premsa- l'abandonament de les fileres dels "euros" (a l'OEC, avorrits per tanta claudicació a la causa republicana i popular, simplement els anomenàvem reformistes), per part d'Antoni Tarabini, un ex-jesuita que els havia ajudat molt.
Un poc més endavant, n'Antoni Tarabini sorprendria tots els antifeixistes mallorquins amb la seva pràctica de voler donar la mà (davant Cort) als comandament de les forces repressives (policia nacional que fins aleshores ens havien apallissat i reprimit). Alguns amics provaven de justificar-lo dient que era cosa de la seva arrelada formació cristiana i jesuítica. Però nosaltres sabíem que mentre va ser militant carrillista va fer aquestes beneitures perquè -a part que ell ho volia fer- en Carrillo ho manava. Era la tàctica carrillista de reconciliació amb els sectors repressius i franquistes que anaven dirigent la reforma del règim i que tant d'ajut tendrien en el PCE.
Abans havia deixat igualment la militància dins el grup Bandera Roja (del qual formaven part Francesc Obrador i molts dels dirigents d'origen cristià del moviment obrer mallorquí). També un nombrós grup d'ex-militants d'aquest grup maoista i que havien treballat amb els carrillistes els abandonaren. La provada falta de sensibilitat nacionalista de la direcció dels "euros" illencs havia propiciat el naixement de diversos partits nacionalistes mallorquins, el PSI entre ells.
N'Antoni Serra, a Gràcies, no volem flors (pàg. 156) parla de la gran quantitat de militants provinents del PCE que ajudaren l'inicial PSI: "El PSI agrupà persones com Rita Lliteras, Maria Collado, Margalida Aguiló, Bartomeu Rosselló, Antoni Campins, Aina Sitges i un llarg, etcètera, algunes de les quals eren comunistes que havien deixat el partit".
Pel més d'abril de 1976 aquest nou partit d'esquerres i nacionalista ja era un realitat ben activa i operant. I molts dels seus militants de pobles, alliberats de la disciplina carrillista, ajudaren activament en la tasca antifeixista i de recuperació de la nostra identitat nacional impulsades pel Congrés de Cultura Catalana.
Més endavant, el PSI sofrí nombroses crisis i més d'una escissió. Molts dels homes i dones que ara l'enfortien, provinents del PCE i Bandera Roja, més endavant farien passes per a provar d'integrar-lo dins del PSOE (la qual cosa, per altra banda, no aconseguirien).
Cap al 25 d'abril de 1976 la Permanent del PSI estava formada per les següents persones: Celestí Alomar (Política Interior. Illes); Joan Josep Cano (Organització); Josep M. del Hoyo (Relacions exteriors. Illes); Enric Irueste (Propaganda i Informació); Àngel Muerza (Vocal); Josep Lluís Nogueras (Vocal); Maria Dolors Quetglas (Financiació); Bartomeu Rosselló (vocal); Sebastià Serra (Política Interior. Illes); Antoni Tarabini (Relacions exteriors. Illes).
Pel mateix temps, dirigents nacionalistes del País Valencià com Josep Lluís Blasco i Josep Guia treballen, juntament amb l'escriptor Antoni Serra, per anar consolidant el PSAN a les Illes. Cal recordar que n'Antoni Serra ja havia abandonat el PCE precisament per aquest motiu d'indiferència davant el fet nacional.
Però malgrat aquesta provada indiferència de la quasi inexistent socialdemocràcia (PSOE) o del carrillisme davant les engrescadores activitats del Congrés de Cultura Catalana, el cert és que aquest rutllava a tota màquina i durant els anys 76 i 77 portà endavant les més importants activitats culturals de retrobament de la nostra identitat fetes en tot el temps d'aquestes grises acaballes del franquisme més dur. Mai, en tot el temps que mancava per a les primeres eleccions controlades de la nova situació, cap fantasmal organització tipus Juntes o Assemblees democràtiques faria res de semblant.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)
Un míting per l’amnistia (1976)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 23 Juny, 2008 06:19 |
És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)
Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!
La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 22 Juny, 2008 17:03 |
Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS. (Miquel López Crespí)
El "maquis" antifeixista (II)
Molts dels companys de la CNT, el PCE o del POUM que no havien caigut en mans dels vencedors o que no pogueren marxar a l'exili, a partir del mateix abril de 1939 anaren a les muntanyes, allà es feren forts, i mantenien combats constants amb les forces de l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil.
Els ex-combatents de l'exèrcit republicà que formaren unitats de guerrillers a l'Europa ocupada pels nazis en temps de la II Guerra Mundial tengueren una importància cabdal en la derrota final dels hitlerians. Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS.
Per tal de copsar tota la importància de l'ajut dels homes i dones de la península ibèrica a l'alliberament d'Europa del jou nazi-feixista cal recordar que només a França la Agrupación de Guerrilleros Republicanos (ex-combatents de l'Exèrcit Popular, de la Generalitat o del Govern Basc) arribà a comptar amb sis divisions formades per més de 12.000 guerrillers, tots perfectament equipats amb armament pres als nazis.
Després de l'alliberament de París, molts dels homes d'aquestes unitats del maquis travessaren clandestinament els Pirineus i anaren a combatre Franco a Catalunya, l'Aragó, Euskadi o Espanya (Castella i Andalusia, en particular). Desenes i desenes de dirigents guerrillers foren capturats per les forces repressives (record ara Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro, tots afusellats entre els anys 1945 i 1947).
L'heroisme en la batalla de milers i milers d'ex-combatents republicans queda provat pels vuit-cents companys que moriren en la lluita per l'alliberament de Noruega, per les tombes d'esquerrans que hom encara pot trobar al costat dels antics camps de batalla a Àfrica, Itàlia, França, Rússia, Normandia, Bielorússia, Crimea, Ucraïna, Berlín... Fins i tot hi hagué antifeixistes catalans i espanyols fent costat als nord-americans a les illes del Pacífic!
Són nombrosos els llibres que expliquen aquestes històries exemplars: Guerrilleros españoles en Francia de Miguel Àngel (Ed. Ciencias Sociales. La Habana. 1971); Pasión y muerte de los españoles en Francia de Federica Montseny (Espoir. Toulouse. 1945); Los olvidados (Antonio Vilanova. Ruedo Ibérico. París. 1969)...
La lluita del maquis a l'estat espanyol en contra de la dominació terrorista de la burgesia fou una gesta heroica comparable a la de la resistència francesa o italiana. La diferència essencial va consistir en el fet que, tant a França com a Itàlia, Iugoslàvia o Grècia, l'URSS o Albània, els grups de guerrillers antifeixistes comptaren de seguida amb l'ajut (amb armes, informació, diners, etc) de les potències aliades, o bé de l'Exèrcit Roig.
La proximitat dels exèrcits aliats facilitava en certa mesura la tasca dels combatents antinazis. Amb l'evidència de la victòria, milers i milers de ciutadans d'aquests països passaren a eixamplar cada vegada més els exèrcits de la resistència. Enquadrats en la divisió Leclerq, els republicans catalans, bascs, gallecs o espanyols ajudaren a alliberar París.
A l'estat espanyol la situació dels guerrillers fou més complicada. Just acabada la II Guerra Mundial, les aliances internacionals mudaren de signe i l'URSS i els comunistes aliats en defensa de la llibertat i la democràcia, a ran de l'inici de la Guerra Freda, passaren a ser considerats enemics d'Occident. De rebot, Franco, aïllat per les Nacions Unides i al qual tothom preveia una mort semblant a la de Benito Mussolini (penjat, esquarterat enmig del carrer) esdevenia per a nord-americans, francesos i britànics el "campió d'Occident que havia ajudat a salvar Espanya de les urpes del comunisme internacional".
Els guerrillers antifeixistes, per tant, es trobaven sense aliats, sols en el començament de la Guerra Freda, amb dubtes per part del PCE de continuar sostenint aquell titànic esforç perquè Stalin, feia anys, havia "aconsellat" a Carrillo, Líster, Pasionaria, etc., la conveniència de "guanyar-se" des de dintre els sindicats feixistes (la CNS) i abandonar definitivament la lluita armada.
Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 13-14
p>Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 22 Juny, 2008 08:56 |
La lluita contra el feixisme era tan forta que el 29 de maig de 1955, en el seu discurs d'acomiadament com a director general de la Guàrdia Civil, Camilo Alonso Vega (conegut repressor dels pobles de l'estat), va definir el "bandolerisme esquerrà" (els assassins qualificaven de "bandolers" els herois de la resistència) com "un problema nacional de gran trascendencia que perturba las comunicaciones, desmoraliza a las gentes, destroza nuestra economía, quebranta nuestra autoridad y nos desacredita en el exterior" (subratllat de l'autor). Alonso Vega parla de dos mil enfrontaments entre la Guàrdia Civil i els guerrillers de totes les nacions de l'estat entre 1939 i 1952 (El maquis en España, de F. Aguado Sánchez, publicat per Editorial San Martín l'any 1975 (Miquel López Crespí)
El "maquis" antifeixista (I)
En la primera edició del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, núm. 18) havia explicat com, en acabar la guerra amb la derrota dels republicans, el meu pare va ser enviat a Mallorca com a presoner dels vencedors (vegeu "Primers contactes amb l'oposició clandestina", pàgs. 14 a 18). A la península restaren altres membres de la família paterna que també havien lluitat en defensa de la República i la llibertat. Entre elles el meu oncle José, que combaté amb els comunistes del V Regimiento, en la 22 Brigada que comandava Francisco Galán (germà de l'heroi republicà afusellat per la monarquia després de la sublevació de Jaca en contra del rei).
Quan el pare va ser alliberat del camp de concentració i pogué establir-se amb certa normalitat a sa Pobla una vegada casat amb l'al·lota de Can Verdera (na Francisca Crespí Caldés) que l'havia salvat de la mort, cridà l'oncle per què vengués a ajudar-lo en la feina.
Aleshores -tota la dècada dels anys quaranta fins a ben entrats els cinquanta- la resistència contra la dominació feixista continuava en forma de guerrilles (el maquis) malgrat la derrota popular de l'abril del 39.
La lluita contra el feixisme era tan forta que el 29 de maig de 1955, en el seu discurs d'acomiadament com a director general de la Guàrdia Civil, Camilo Alonso Vega (conegut repressor dels pobles de l'estat), va definir el "bandolerisme esquerrà" (els assassins qualificaven de "bandolers" els herois de la resistència) com "un problema nacional de gran trascendencia que perturba las comunicaciones, desmoraliza a las gentes, destroza nuestra economía, quebranta nuestra autoridad y nos desacredita en el exterior" (subratllat de l'autor). Alonso Vega parla de dos mil enfrontaments entre la Guàrdia Civil i els guerrillers de totes les nacions de l'estat entre 1939 i 1952 (El maquis en España, de F. Aguado Sánchez, publicat per Editorial San Martín l'any 1975).
Com es pot comprovar per aquestes declaracions signades pel màxim responsable de la repressió en contra del poble, la lluita contra la dictadura feixista de la burgesia començava ja des del primer dia de la victòria de Franco.
Durant uns anys, fins que a finals dels quaranta s'establí a sa Pobla, l'oncle anava i venia de Mallorca a València i proveïa al pare de notícies d'aquella activa resistència popular.
Malgrat -per evidents motius de seguretat- mai no vaig veure per ca nostra cap publicació de la CNT o del PCE, molts dels noms d'aquelles revistes clandestines em són ben familiars perquè en vaig sentir parlar molt. Sembla que malgrat el perill que representava que la Social o la Guàrdia Civil et trobàs amb un dels diaris o llibres editats pels serveis de propaganda guerrillers, el cert és que la premsa antifeixista es llegia a les barriades obreres i populars.
Els diferents grups de maquis que lluitaven a la península editaven -com i quan podien!-, entre d'altres, Reconquista, Lucha, Liberación (Órgano de la 35 Brigada de Guerrilleros), República, etc. El PCE, a més de Mundo Obrero, editava Nuestra Bandera; i els anarquistes, el seu periòdic central CNT (vegeu Españoles en la resistencia d'Alberto Fernández, publicat per Zero l'any 1973).
A vegades, els llibres i publicacions de la resistència portaven cobertes ben curioses per a dissimular el seu contingut subversiu. Es donava el cas que el Método práctico para aprender boxeo era en realitat un manual per a la lluita armada i El porvenir a través de los sueños una història de la repressió dictatorial. L'opuscleNovena de Nuestra Señora de la Esperanza, editat per una inexistent "Imprenta Salesiana", el que ocultava de veritat era la biografia de Durruti, o un munt de fulls subversius que s'havien de repartir a Madrid o Barcelona. La imaginació dels encarregats de l'Agitació i Propaganda era desbordant, i no bastaria un llibre de cinc-centes pàgines per a explicar la multitud de genials iniciatives que emprengueren en aquells anys foscos i terribles.
Tornant al tema familiar, cal dir que ni el pare ni l'oncle participaren activament en la lluita guerrillera dels 40-50. El temps d'internament en els camps de concentració, el fet d'estar fitxats, les obligacions familiars (jo vaig néixer l'any 1946), els centenars d'afusellats i torturats que havia vist el pare a les presons dels falangistes -aquella gernació d'utopistes que volien acabar amb les injustícies d'aquest món i que moriren esventrats a les cunetes, amb un tret al clotell- l'atemorien bastant. Però, mitjançant les ràdios estrangeres i les notícies que portava l'oncle, seguia el desenvolupament de la resistència armada contra la dictadura.
Del llibre No era això. Memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001) Pàgs. 11-13.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 21 Juny, 2008 16:05 |
Cal unir esforços contra la Unió Europea del capital i la guerra, contra la precarietat i l'exclusió, contra la distribució desigual dels drets i de la riquesa. Aquest és el nostre camí únic (CGT)
Directiva de la Vergonya instaura feixisme a Europa
La ”Directiva de Retorn”, la Directiva de la Vergonya, instaura el feixisme a Europa, com manifesta el Secretariat Permanent de la CGT-Balears, en un comunicat recent.
“Avui és el dia de la vergonya, el dia europeu de la caça de la persona immigrant, el dia en què els drets humans deixen de ser universals. Avui s'ha aprovat la Directiva sobre la detenció i l'expulsió de les persones estrangeres pel Parlament Europeu, en un redactat aprovat prèviament pels governs de la Unió Europea.
La Directiva de la Vergonya es construeix bàsicament damunt dues mesures repressives: la generalització antidemocràtica del tancament arbitrari fins a 18 mesos de les persones sense papers; i el retorn forçat al seu país sense cap possibilitat de tornar a trepitjar sol europeu durant 5 anys.
Europa es transforma, així, en una fortalesa militaritzada, al mateix temps que en un paradís per al moviment de capitals, productes i serveis; Europa militaritza i criminalitza el simple fet de ser immigrant sense recursos ni papers; Europa fa que sers humans es vegin forçats a retornar al seu país, sense cap possibilitat de tornar a trepitjar territori europeu, com si es tractàs de delinqüents perillosos.
La Directiva de Retorn recentment aprovada constitueix l'expressió màxima del procés calculadament dissenyat per les elits polítiques i econòmiques europees en matèria de drets humans.
Aquesta agressió se centra ara en la legitimització de la inexistència de drets per a les persones immigrants, per a les quals cal preparar presons especials sense garanties jurídiques, amb temps de detenció arbitraris, a més del retorn forçós sense cap possibilitat de tornar a Europa.
Un cop feta aquesta passa, ¿qui pot assegurar que un dia o un altre no s'arribin a eliminar també els drets fonamentals per a la gent que ostentam el dubtós títol de ser ciutadans/ciutadanes d'Europa?
D'ara endavant, amb més vehemència i més poques traves que mai, les forces de seguretat dels països de la Unió Europea, es poden dedicar amb total impunitat a caçar immigrants, un esport repugnant de caire feixista iniciat a la Itàlia governada per Berlusconi, però que amb més grans dosis d'hipocresia la resta de països europeus es complau a practicar.
Torbarem poc a veure estadístiques d'aquesta indigna i particular olimpíada, en la qual es disputa el primer lloc el país que més immigrants caci i expulsi. Hom pot pensar i creure que guanyaran els primers llocs el regne d'Espanya i la república d'Itàlia.
Però la vergonya d'aquest dia no únicament queda expressada pels governs i europarlamentaris.
També és la vergonya de totes i de tots, de la gent que som europees i europeus, de les societats engatades pel consumisme i la por.
També és la vergonya de la nostra incapacitat per donar resposta al capitalisme totalitari d'una UE que, més enllà de la crisi provocada pel NO d'Irlanda al nou Tractat europeu, està ben disposada a imposar-hi el govern antidemocràtic de les multinacionals i de les finances per damunt dels drets i les necessitats de les persones.
El problema no rau en la Directiva de Retorn, ni en la Directiva de les 65 hores. El problema és la mateixa Unió Europea, com a projecte polític del capitalisme globalitzat i esclavitzador de països, pobles, treballadores, treballadors i immigrants.
CGT-Balears reitera el seu compromís en la denúncia i la lluita contra la Unió Europea.
Ens continuam demanant “UE per què? UE per qui?”. I les respostes són desgraciadament tossudes: per crear una potència militaritzada i antidemocràtica, d'una banda; i per als rics de la política, el comerç, la indústria i les finances, de l'altra.
Cal unir esforços contra la Unió Europea del capital i la guerra, contra la precarietat i l'exclusió, contra la distribució desigual dels drets i de la riquesa. Aquest és el nostre camí únic.
Aquest dissabte -21 de juny- hi ha manifestacions i concentracions a moltes ciutats europees contra la Directiva de Retorn. Feim una crida a participar-hi i a mobilitzar-nos-hi, en aquesta i en les properes actuacions que els col·lectius immigrants organitzin.”
Secretariat Permanent de la CGT-Balears
http://aframericanet.cecili.cat/post/52983 Blog Aframericanetpobler | 21 Juny, 2008 06:26 |
Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)
És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.
De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.
‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.
‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.
A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.
‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.
‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.
‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.
‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.
És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).
En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al·lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al·lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!
‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |