Administrar

1976: literatura mallorquina d'avantguarda (I)

pobler | 05 Desembre, 2006 13:04

Miquel Mas Ferrà, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí: quatre escriptors mallorquins.

"1976: els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi 'Carles Arniches 1972' de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català". (Miquel López Crespí)


Joan Perelló, Miquel Mas Ferrà, Sebastià Roig, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí el dia del llibre de 1976. En aquells moments tots aquests autors (exceptuant Sebastià Roig que era el nostre editor) representaven una part molt important de la narrativa catalana experimental dels anys setanta.

La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Jayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).

Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.


Joan Perelló, Miquel López Crespí, Miquel Mas i Joana Serra de Gayeta són ogligats per la policia a retirar del Born la paradeta amb els seus llibres. Era el dia del llibre de 1976.

La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.

Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".

En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort (aleshores companya de Miquel Mas), na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.

Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.

Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.

Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:

Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".

En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".

Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".

Les preguntes i respostes ocuparen un parell de pàgines del diari. Ben cert que no agradaren gens ni mica ni als feixistes ni a algun "patum" estantís. La temàtica de la qual parlàvem era a mil quilòmetres del que acostumaven a declarar els Villalonga i altres cappares de la mateixa confraria.

Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intel·lectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. El compromís d'aquells joves autors era total. Tots plegats no parlàvem per parlar. Tots escrivíem en català, tots érem ben a prop o militàvem en organitzacions que lluitaven contra el franquisme ( d'una manera directa uns; d'una manera indirecta els altres). En Miquel actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM, va ser regidor de Ciutat i encara és a la trinxera de la lluita per la nostra reconstrucció nacional, escrivint o participant activament en nombroses activitats nacionalistes, ecologistes i d'esquerra. Qui signa aquest article tampoc no ha baixat la guàrdia en el combat contra l'imperialisme, el feixisme i en defensa de la nostra cultura.

Bona part de l'entrevista publicada al diari Baleares estigué dedicada a parlar de l'experiència de Portugal (que just acabava d'alliberar-se del feixisme). Posteriorment parlàrem de la guerra civil, del cop d'Estat proianqui del general Pinochet i del significat de la Unitat Popular de Salvador Allende...

Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de l'Escola Mallorquina o amb el compromís dretà i feixista d'un Joan Estelrich o un Llorenç Villalonga. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intel·lectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.

Miquel López Crespí

Jaume Fuster: el compromís polític i literari

pobler | 04 Desembre, 2006 06:37

Jaume Fuster: compromís polític i literari.

"Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys...". (Miquel López Crespí)


En Jaume em deia que segurament va voler ser escriptor des de la infància. Explicava que, anant i venint d'escola, amb els companys del barri, els contava munió de faules; ja s'encetava la seva vocació literària. Després varen ser les redaccions escolars, les primeres col.laboracions en una revista d'ex-alumnnes del col.legi, més tard Presència i el primer llibre, una Breu història del teatre català, publicada l'any 1967. El 1971 surt la primera novel.la: Abans del foc, un relat generacional sobre les lluites universitàries, la presa de consciència política i els inicis d'escriptor. L'any següent s'edita De mica en mica s'omple la pica, la seva primera novel.la policíaca i un petit clàssic contemporani. A partir d'aquest moment la producció literària de Jaume Fuster s'amplia i es consolida arreu dels Països Catalans. És traduït al francès, a l'anglès i a l'italià. S'editen (entre molts d'altres llibres): La corona valenciana (1982); L'Illa de les Tres Taronges (1983); Les cartes d'Hércules Poirot (1983); Les claus de vidre, L'anell de ferro; La matèria dels somnis; Sota el signe de sagitari; Quan traslladeu el meu fèretre... Casat amb la nostra bona amiga, l'escriptora Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster residia a Barcelona i feia llargues estades a Bianiali (Sencelles).

L'any 1976 havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de novel.la (Tarda, sessió contínua, 3,45) i el de la Crítica del Serra d'Or de traducció de novel.la (Bella del Senyor). Per a Jaume Fuster, lluny de certes "exquisitats" dels "elegits", la literatura -m'ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i col.lectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys...

Una mica desencisat de com havia anat la reforma del sistema de dominació de la burgesia (1976-77), enyorava amb tota la seva força sentimental els anys de lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans. Ell, que havia treballat intensament en el Congrés de Cultura Catalana (del qual ens deixà un magnífic reportatge històric: El Congrés de Cultura Catalana, Laia, 1978), pensava que seria útil tornar a les resolucions d'aquest històric Congrés i no se'n podia avenir de les renúncies dels nostres escriptors que aleshores havien lluitat per anar bastint una literatura nacional-popular. Opinava que mai com fins ara no havíem patit una agressió espanyolista tan forta, fins i tot des de l'interior de les nostres files. Sovint, duit per un cert pessimisme lúcid, confessava que vivíem una època de confusió ideològica que fa difícil veure la llum. Aleshores, en arribar aquí, et mirava de fit a fit i, per no desanimar-te encara més, concretava, sorneguer: "Ja saps que la creació és dubte, confusió, caos. Potser per això aquesta pot esdevenir una bona època per a la creació literària. El temps -i els crítics, ai las!- ens ho diran".

Miquel López Crespí

Mallorca republicana: la lluita en defensa de la República (i III)

pobler | 03 Desembre, 2006 07:32

El pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRLLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (i III)


L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

A Mallorca, la direcció del PCE manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava. A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el P"C"E, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.

A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista.


La lluita republicana en temps de la transició va ser impulsada per partits com l'OEC, MC, PTE, PCE(ml), PSM, AC, LCR i molts d'altres grups revolucionaris que varen ser perseguits i criminalitzats pel franquisme reciclat i pels dirigents del PCE, principalment.

Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a legalitzar el P"C"E, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel.ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!

El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el P"C"E peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".


Propaganda republicana a Palma (Mallorca) en temps de la transició. Els cartells eren dibuixats i pintats per l'escriptor Miquel López Crespí.

A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del franquisme. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment P"C"E i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.

Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.

Començaven aleshores -d'acord amb Suárez i els reformistes del règim- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del P"C"E. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.

'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.

'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del P"C"E de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".

Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un P"C"E promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats i servils del gran capital.

Miquel López Crespí

Neix el Tercer Espai per Mallorca: un fòrum de debat polític

pobler | 02 Desembre, 2006 10:31

Articles d´opinió de Josep Melià Ques, Miquel López Crespí, Joan Mir, Antoni Marimon, Miquel Payeras, Miquel Àngel Maria, Roger Gotarredona, Ponç Vaquer, Joan Davuid Martínez, Josep Gomila...



Militants i dirigents d'Entesa per Mallorca.

Manifest del Tercer Espai per Mallorca. Fòrum de Debat Polític.

1. Tercer Espai per Mallorca, neix des de la vocació de bastir un grup de reflexió i anàlisi de la Mallorca actual des d’una perspectiva nacional, i des del compromís amb el País, per superar l’eix dreta-esquerra, com a únic referent polític, amb la vocació d’actuar i influir damunt la societat i les entitats i partits que la composen.

2. Des de la restauració democràtica, el nacionalisme a Mallorca s’ha anat constituint en diversos grups, partits i moviments que mai han esdevingut hegemònics i, pitjor encara, sempre ha tingut una representació política per sota de la realitat social, reflectida en successives enquestes i anàlisis sociològiques. L’excessiva ideologització del moviment nacionalista dins l’eix esquerra-dreta ha contribuït a la seva atomització i a la seva manca de rellevància com alternativa real de govern.



Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

3. El nacionalisme a Mallorca, ha de situar-se en la centralitat del discurs polític, arrossegant tot l’arc de partits a bascular sobre l’eix nacionalisme-estatalisme com a element de nacionalització de la vida política. No és des dels extrems des d’on podrem estructurar una alternativa nacional amb vocació de majoria social, front a les dues cares de la mateixa moneda: PP i PSOE.

4. És des d’aquesta realitat que Tercer Espai per Mallorca, treballam per a la construcció efectiva del tercer espai, com a territori polític alternatiu als dos grans opcions o espais espanyolistes, tot situant els referents del mallorquinisme com a eix central de la realitat política.

5. S’han d’abandonar els complexos que han portat el nacionalisme a la seva desconnexió social, i s’ha de veure com a portador d’ideals positius i dels valors de la democràcia; des del seny, però des de la seva fermesa ideològica.

6. Tercer Espai per Mallorca pretén bastir la reraguarda ideològica que aculli totes aquelles persones compromeses amb la Mallorca del segle XXI. Un espai de debat i reflexió d’idees i projectes des d’una perspectiva de País, que esdevingui el laboratori d’idees –el think tank,- el punt de reflexió, de confluència i de generació de propostes adreçades a la unificació de tot el potencial del País per tal de bastir la casa comuna del nacionalisme.

7. Tercer Espai per Mallorca, no és un partit polític, ni ho pretén ser. Neix en la vocació de ser i exercir de corretja de transmissió entre la societat civil i les alternatives polítiques al servei del País, tot arreplegant tots els actius que romanen desencisats i desactivats. Bastir tots els ponts possibles i vies de col·laboració entre les forces polítiques nacionalistes mallorquines per a fer front comú davant el desolador panorama que es presenta a Mallorca, amb un PP i un PSOE com a monopolitzadors del debat i del vot d’aquesta Terra.

8. Tercer espai per Mallorca ha de tenir com un dels seus compromisos programàtics la defensa de la nostra identitat com a poble. La llengua i la cultura són elements vertebradors de qualsevol societat. Des d’aquí volem manifestar el nostre absolut compromís amb el manteniment i potenciació de les senyes d’identitat personificadores d’aquest poble.

9. Tercer espai per Mallorca té com a objectiu aconseguir el màxim sostre d’autogovern per a les Illes Balears. Un autogovern que lògicament ha de venir acompanyat d’un finançament que acabi amb el drenatge econòmic que venim patint i que compensi la insularitat com a gran entrebanc del nostre teixit industrial i de subministrament de mercaderies.

10. Tercer Espai per Mallorca fa una crida oberta a totes les persones, a totes les propostes i projectes que comparteixin el repte i la il·lusió de nacionalitzar el debat polític que, talment com ja s’ha fet a Canàries o Galícia i molt més a Catalunya o el País Basc, sigui capaç d’esdevenir una realitat a Mallorca i a les Illes Balears.

Tercer Espai per Mallorca

Mallorca republicana: la lluita en defensa de la República (II)

pobler | 01 Desembre, 2006 21:45

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (II)



Santiago Carrilo (PCE) i Adolfo Suárez, el darrer cap del "glorioso Movimiento Nacional". Els pactes del franquisme reciclat amb els oportunistes han sigficat que durant trenta anys els vividors s'han enriquit amb les renuncies i traïdes del temps de la transició.

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra.

Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n'iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.

- "La veritat és que no sé si t'hauria d'explicar això. Encara avui és un tema tan delicat... Hi ha gent que quan s'assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d'Espanya... Diran... no ho sé... Diran que em disposava a enganyar-los... a trair-los" (Arreu, p.2).


Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). El llibre narra la història oculta de la transició, les traïdes del PCE a la causa republicana i la lluita de l’esquerra alternativa en defensa del socialisme, la república i l’autodeterminació.

Explica [pàgs. 218-224 de La traïció dels líders (II)] que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la Romania socialisto-degenerada, a les festes commemoratives del xa de l'Iran a Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo, estiuejant a Romania.

Hom se n'adona com, finalment!, funcionà la política de reconciliación nacional [amb els sectors liberals del feixisme i el capitalisme]. D'ençà l'any 1956, el P"C"E s'havia especialitzat a llançar missatges envers el feixisme i uns hipotètics sectors democràtics del capitalisme. No res de bastir un partit de classe, un partit marxista-leninista en camí d'anar agrupant l'avantguarda més combativa dels treballadors, la pagesia, la intel.lectualitat antifeixista.

Com a oient i corresponsal de l'emissora de Carrillo (Ràdio Espanya Independent, record a la perfecció les continuades prèdiques democràtico-burgeses d'allò que, en teoria, hauria d'haver estat una emissora comunista, leninista, al servei d'un canvi radical de la societat d'explotació capitalista. Però la política de Carrillo havia trobat un bon oient: el futur rei d'Espanya, el príncep Juan Carlos. Tot un èxit de la política de col.laboració de classes carrillista, tenir per seguidor el futur rei d'Espanya, malgrat mai no funcionàs la famosa Huelga Nacional General Pacífica!

Per no perdre el fil dels esdeveniments seguirem punt per punt la magnífica descripció que Lluís Maria Xirinacs fa d'aquests primers contactes del P"C"E amb els enviats personals de Juan Carlos.

"A la primavera de 1974 convocà [el príncep] 'un amic molt íntim' -creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui- 'i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure's barrejat públicament en aquesta història'. Li féu l'encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. 'Li vaig explicar que era l'únic en qui podia dipositar tota la meva confiança', va dient el rei. El juny del 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d'Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d'Espanya legalitzaria el partit comunista si Carrillo confiava en ell i no s'hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d'haver partit".

Gregorio Morán ens conta encara moltes més coses de les que en el seu moment havia confessat el rei a Vilallonga. Vejam què diu d'quest afer l'ex-ministre d'Afers Estrangers del PSOE: "Quan el tinent general Manuel Díez Alegría, aleshores cap de l'Alt Estat Major, féu un viatge a Romania, no suficientment explicat al Generalíssim, fou destituït fulminantment. Ningú que conegués Díez Alegría i les coordenades intel.lectuals i polítiques en què es movia un cap de l'exèrcit, no fóra capaç d'imaginar-se aquest home enfilant contactes amb forces antifranquistes en l'estranger i menys encara amb Santiago Carrillo i el Partit Comunista" (Arreu, p.2).

Totes aquestes provatures, contactes, missatges, cartes, etc., servien per a anar perfilant el tipus de transició que finalment es faria a l'Estat, sota la direcció política total i absoluta del gran capital i dels aparats d'Estat i personal heretat del franquisme.

En el llibre de José Luis de Vilallonga (El Rey, p. 105 i ss.) podem anar seguint, punt per punt, el desenvolupament del fulletó que portaria, l'abril del 77, a la legalització del carrillisme (P"C"E).

"Un mes o dos abans que Juan Carlos d'Espanya fos definitivament nomenat cap d'Estat (1975), un ministre romanès entrà clandestinament a l'Estat espanyol, ajudat pels comunistes. Fou avisat l'intermediari a Madrid i finalment es veié amb el príncep. Ceaucescu responia: 'Carrillo no mourà un dit fins que no sigueu rei. Després caldrà concertar un termini, no gaire llarg, perquè es faci efectiva la vostra promesa de legalització'".

El rei digué a Vilallonga: "Vaig respirar tranquil per primer cop des de feia temps. Carrillo no llançaria la seva gent al carrer".

Ben cert que el carrilisme feia tot el possible per a controlar el poble i que aquest no posàs en qüestió cap de les herències del franquisme (aparats d'Estat repressius, monarquia, unitat d'Espanya, sistema capitalista, etc).

Miquel López Crespí

Entesa demana un ampli bloc nacionalista i d'esquerra contra el PP

pobler | 01 Desembre, 2006 11:47

ENTESA FA UNA CRIDA A LA UNITAT DE TOTS ELS PARTITS PER ATURAR LA POLÍTICA DESTRUCTORA I DE CORRUPCIÓ GENERALITZADA DEL PP.

L’Executiva Nacional aprova una resolució per demanar unitat i presentar l’alternativa al PP útil i creïble que demanda la ciutadania


Dirigents i militants d'Entesa per Mallorca.

En la darrera reunió l'Executiva Nacional d’Entesa per Mallorca va prendre la desició de "propiciar una plataforma d’unitat de tots els partits polítics per tal d’aturar les polítiques del PP". Aquesta va ser la proposta amb la que varen concloure els dirigents d’Entesa la darrera reunió d’Executiva Nacional i que es presenta com a "fórmula vàlida, útil i sorgida de la voluntat popular" per presentar una alternativa de govern per les Illes.

La resolució aprovada per l'Executiva Nacional determina que "la unitat està en mans de tots els partits, i que si és vol construir una alternativa pel progrés social i econòmic del nostre poble, que parteixi de la defensa de la nostra riquesa cultural i que estigui feta en clau de país ha de passar per la unitat de les forces polítques que vulguin avançar en un model diferent al del PP". Segons el President d’Entesa, Biel Huguet, "aquesta fórmula és la millor per agarantir un govern que deixi enrera els anys del PP al poder que no han afavorit als ciutadans de les Illes".

Segons Entesa, i a partir de l’anàlisi de la situació sociopolítica actual, "només des de la vertadera unitat de totes les forces es podrà garantir un model de govern que deixi enrere els quatre anys nefasts i destructius del PP al poder". Finalment, Huguet ha volgut remarcar el "caràcter constructiu de la proposta" que es fa "en benefici dels ciutadans i les ciutadanes i el seu benestar" i ha afegit que "Entesa apel·la a la responsabilitat històrica de tots els partits" i anuncia que començarà "les gestions que siguin necessàries per propiciar una opció de canvi de govern que pugui partir com a guanyadora".

Entesa per Mallorca (30-XI-06)

Novetats literàries: llibres d'escriptors mallorquins

pobler | 30 Novembre, 2006 16:37

Voldríem que res no pogués fer malbé uns paisatges que palesen el poder durador de l'aigua dels torrents i aqüífers que alimenten el canyet i la cesquera, salicòrnies i joncs. Reialme esponerós de la fotja, el cap-blau, l'agró roig, el suís, l'avisador, les boscarles. Món amagat on, damunt la lluïssor argentada dels miralls d'aigua que reflecteixen els núvols, els incendis de les muntanyes en la llunyania, regnen flamencs i límicoles, ànneres, agrons, i sota aquests espills de lluminositat sempre incandescent habiten l'anguila, el llop, el moixó, la tortuga d'aigua... (Miquel López Crespí)

La bellesa de Mallorca.



La pluja purificadora que cau impetuosa besant muntanyes i valls, com escrigué el poeta, han creat un món d'aigua generosa en els més fondos avencs de la contrada. S'Albufereta és la combinació, el resultat final de tots aquests torrents, síquies i rierols que des de la Serra de Tramuntana corrent, salvatges, cercant la llibertat, avancen, indeturables, cap a la mare de totes les aigües, cap al mar grandiós.

Les fotografies que recentment ha fet Bartomeu Payeras (i que podeu trobar en el llibre Les danses de la terra) ens ajuden a descobrir el que hi ha de bell vora nostre i que fa poc hem estat a punt de perdre. Fent clic al botó del màgic giny que maneja, aquesta inapreciable màquina del temps que sap fer funcionar a la perfecció, retornarem a l 'època de les grans meravelles.

Avui hem cercat entendre el miracle de la llum. Sense llum no hi hauria vida; és el motor que estira totes les manifestacions de la vida en la terra. I és precisament aquesta llum esclatant que l'autor de les fotografies sap trobar en els matins i horabaixes de s'Albufereta d'Alcúdia o a sa llacuna de sa Barcassa el que ens fa descobrir signes, presagis antics, obsessionants indrets de la nostra història. És el poder de la imatge, de la precisió quasi matemàtica del giny que maneja el fotògraf, allò que immortalitza damunt el paper el reflex de la llum d'un instant fugisser. L'escriptor Bernat Vidal i Tomàs, en parlar del poemari de Blai Bonet Entre el coral i l'espiga, ja parlava de l'efecte d'aquests raigs del sol mediterrani en desplegar tota l'austera bellesa de les nostres pedres i dels nostres paisatges. Tots aquests horitzons infinits que podem veure des del racó més amagat de s'Albufereta, aquest tresor de vitals il·luminats ponents sense fi, de blaus, grisos i taronges arrapant-se per tots els racons de la nostra mirada atordida.

Com ens sorprèn encara la capacitat de resistència d'aquesta zona natural a les constants agressions de l'home! Voldríem que res no pogués fer malbé uns paisatges que palesen el poder durador de l'aigua dels torrents i aqüífers que alimenten el canyet i la cesquera, salicòrnies i joncs. Reialme esponerós de la fotja, el cap-blau, l'agró roig, el suís, l'avisador, les boscarles. Món amagat on, damunt la lluïssor argentada dels miralls d'aigua que reflecteixen els núvols, els incendis de les muntanyes en la llunyania, regnen flamencs i límicoles, ànneres, agrons, i sota aquests espills de lluminositat sempre incandescent habiten l'anguila, el llop, el moixó, la tortuga d'aigua...

Qui ho diria que, enllà de la llum, aquesta natura nostra ens imbueix l’emoció de reconèixer-nos. No és solament la bellesa de la llum la que ens va obrir els ulls i la ment als reconfortants paisatges que ens omplen de vida. Hi ha molt més en els mons i llums que envolten aquest espai privilegiat de s'Albufereta. És l'univers de la caça i la pesca el que ha servit per a crear, com ha escrit el catedràtic Bartomeu Barceló, unes tècniques i rituals culturals, una gastronomia pròpia, una riquesa antropològica que, malgrat la buidor de la postmodernitat que pugna per fer desaparèixer sota el ciment i l'asfalt el que més estimam, encara es compten entre les columnes principals de la nostra supervivència com a poble, com a comunitat amenaçada.

Vet aquí, doncs, el poder immens de la càmera fotogràfica de Bartomeu Payeras fent retornar l'univers de la més perfecta bellesa, un món ple de precipitades il·lusions que rellisca davant dels nostres ulls entre curioses aventures i utòpics barroquismes de colors, retornant a la ment endormiscada dels homes i dones del present els més bells somnis a la deriva.

Somniem.

Des de la distància ja hem vist els resplendents colors de l'horabaixa brillant damunt les estellades peripècies que ens agombolen. Si us endisau amb nosaltres vers el viatge a la recerca dels orígens de la llum, l'aigua i la pedra que conformen la terra que trepitjau trobareu, sorgint de les ones, tot d'illes silencioses, un exèrcit de resplendents petxines de la infantesa guaitant damunt l'arena verge. El lector haurà d’aprendre a desxifrar els colors sense mesura que bastiran les més perfectes cristal·litzacions de l'esponerosa creativitat de l’aigua i el cel que han contemplat durant mil·lennis el desplegament de veles i núvols. Com aquell que estima cada centímetre de la pell de la seva amant, ara caldrà desaprendre els falsos rituals de la inèrcia i avançar, a les palpentes, sota la pluja, amarats per nous missatges, per suggeriments creatius.

Miquel López Crespí

Mallorca republicana: memòria històrica de la lluita en defensa de la República (I)

pobler | 30 Novembre, 2006 11:32

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)


El carrillisme (PCE) va ser el més gran enemic de la bandera republicana i de la lluita republicana i Santiago Carrillo el més ferotge defensor de la monarquia borbònica en temps de la transició i en els trenta anys posteriors.

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí

Marx i Engels contra l´oportunisme dels polítics professionals

pobler | 29 Novembre, 2006 12:47

La dirigent de "Corriente Roja" Ángeles Maestro afirma que els carrillistes en un recent passat, i els dirigents de Izquierda Unida en l'actualitat, han aconseguit el que "no pudo conseguir la guerra, ni el exilio, ni los más de 200.000 asesinados tras el uno de abril de 1939, ni la cárcel, ni el terror, lo consiguió la entrega del tesoro político y organizativo tan duramente construido a lo largo de la dictadura, a cambio del ingreso de un puñado de dirigentes en la 'gobernabilidad'". (Miquel López Crespí)

Contra l’oportunisme de molts polítics professionals


Marx i Engels.

Sovint, en aquest darrer quart de segle que ha seguit a la restauració de la monarquia, en veure tants canvis de camisa, l'enlairament continuat del nombrós exèrcit de cínics i menfotistes, ens hem demanat per l'origen de l'oportunisme i la manca de principis dins molt del personal que ens mal governa, siguin, els vividors del romanç, de dreta o de l'esquerra del cotxe oficial i la poltrona.

Marx i Engels, en carta a Bebel, Liebknecht i Bracke escrita el 1879 deien, parlant de certs demagogs: "No renuncien al programa; l´únic que fan es ajornar la seva realització concreta... per temps indefinit. Accepten el programa, però és una acceptació trucada de bon començament, ja que no és una realitat que ells hagin de fer efectiva, seguir-la tota la vida. S'accepta de boqueta el programa... però per a deixar-lo per herència als fills i als néts. Mentrestant tots els seus esforços es dediquen a banalitats infinites, a apedaçar el règim capitalista intentant donar la impressió que es fa alguna cosa, sense atemorir mai la burgesia".

Els escrits dels clàssics del socialisme referents a l'oportunisme de certs sectors de l'esquerra oficial són innombrables. La dirigent de la "Corriente Roja" de Izquierda Unida Angeles Maestro, en parla també de l'oportunisme dels dirigents del PCE en temps de la transició i dels d'ara mateix. En l'article "Subalternidad al PSOE y voto útil: la tenaza definitiva", Ángeles Maestro explica que ha estat precisament aquesta necessitat de fer-se "respectables", de ser "políticament correctes" el que, des de la famosa transició, va anar diluint el missatge del PCE en el no-res actual. La dirigent de "Corriente Roja" afirma que els carrillistes en un recent passat, i els dirigents de Izquierda Unida en l'actualitat, han aconseguit el que "no pudo conseguir la guerra, ni el exilio, ni los más de 200.000 asesinados tras el uno de abril de 1939, ni la cárcel, ni el terror, lo consiguió la entrega del tesoro político y organizativo tan duramente construido a lo largo de la dictadura, a cambio del ingreso de un puñado de dirigentes en la 'gobernabilidad'".

Un amic meu, que fa feina per l'esquerra alternativa, em diu que hi ha encara un estudi per fer. Provar d'analitzar, des de la transició, el que han cobrat els menfotistes per fer el que han fet. Aquest amic té una frase famosa que defineix ben clarament l'essència de l'oportunisme. La frase, en referència a si els polítics professionals creuen el que prediquen o simplement reciten un discurs a les ordres dels poders fàctics de sempre, és aquesta: "S'ho creuen o s'ho cobren?".

Recentment el web del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, fent un gran servei al ciutadà, ens ha permès endinsar-nos en el "preu" que el poder atorga a molts d'intellectuals i polítics oficials. En la llista dels 223 assessors "secrets" de Pujol hem trobat un famós escriptor que durant aquests vint anys i busques de pujolisme s'ha fet més que ric blasmant contra el necessari compromís de l'escriptor amb la seva societat, ridiculitzat els intellectuals d'esquerra, demonitzant les idees d'autèntic canvi social i cultural. Aquest escriptor cobrava oficialment vuitanta mil euros per a defensar les idees polítiques i culturals de la dreta. Vet aquí, descobert, l'origen de les concepcions ideològiques de molt del personal que ens envolta. Ara, seguint l'exemple de la Generalitat principatina, ens mancaria saber el que han cobrat i cobren els intellectuals i l'exèrcit d'assessors i endollats del PP o del PSOE quan governava Felipe González, aquell que primer deia que OTAN, d'entrada NO i de seguida ho canvià per l'entrada SÍ.

Seguint les reflexions del company de l'esquerra alternativa o de la dirigent de "Corriente Roja" de Izquierda Unida quan parlava de l'oportunisme de la direcció del PCE en temps de la transició, ens manca estudiar quants diners cobraren dirigents del tipus Carrillo i CIA per abandonar la lluita per la República i el socialisme o per signar els antipopulars Pactes de la Moncloa. ¿Quin sou tenien els dirigents sindicals que feien callar i expulsaven de CCOO i d'UGT els corrents d'esquerra revolucionària, els partidaris de l'essembleisme i de donar tot el protagonisme a la base? Si en aquell temps els militants d'esquerra i el poble en general haguessin pogut disposar d'un web com el del Departament de Governació de la Generalitat principatina, ens hauria estat més fàcil entendre l'origen de cada abandonament de principis, de cada pacte amb la patronal. Ara sabem que el President cobrarà 147.959 euros en brut i cada un dels 16 consellers, 111.525 euros. Els 16 secretaris generals 81.703, els 22 secretaris sectorials 21.703 i molts càrrecs eventuals dels tripartit, de 76.648 a 34.000 euros. Esperem que, aquesta vegada, les substancioses pagues no serveixin, com en un recent passat, per a claudicar, com de costum, davant els poders fàctics.

Aleshores, de no ser conseqüents amb els principis que de boqueta diuen defensar, si continuassin essent uns reformistes sense reformes, hauríem de concloure que, efectivament, "no s'ho creuen; només s'ho cobren".

Miquel López Crespí

(27-IV-04)

Neix una nova plataforma nacionalista a Mallorca

pobler | 29 Novembre, 2006 09:35

Diari de Balears: Neix una plataforma per enfortir el nacionalisme com a «tercer espai».

La impulsen Josep Melià i Josep Gomila i volen centrar el discurs

Enfortir el nacionalisme com a «tercer espai» polític de les Illes Balears. Aquest és l'objectiu d'una plataforma creada per persones provinents d'àmbits diversos -partits nacionalistes, independents i gent vinculada a la Universitat- entre els quals destaquen els exconsellers insulars d'UM i del PSM Josep Melià i Josep Gomila. Per aconseguir-ho, consideren que el nacionalisme s'ha de situar en la centralitat del discurs polític.La plataforma, que tendrà per nom Tercer Espai per Mallorca, es planteja com un fòrum de debat o laboratori d'idees -el que ara s'anomena think tank-, i no pretén ser el germen de cap nou partit polític. Al contrari, vol ser un punt de trobada per facilitar complicitats entre sectors i partits. De fet, persones relacionades amb UM, PSM, Esquerra i Entesa hi participaran. Segons el manifest d'adhesió que s'ha elaborat, Tercer Espai neix des de la vocació de bastir un grup de reflexió i d'anàlisi de la Mallorca actual des d'una perspectiva «nacional», per superar l'eix dreta-esquerra -PP-PSOE- com a únic referent polític, i poden influir en la societat i en les entitats i partits que la integren. El document constata que s'ha produït una excessiva ideologització del moviment nacionalista dins l'eix esquerra-dreta que ha contribuït a la seva atomització i manca de rellevància com a alternativa de govern. Per això, creu que el nacionalisme ha de situar-se en la «centralitat» del discurs polític, arrossegant l'arc de partits a bascular sobre l'eix nacionalisme-estatalisme com a «element de nacionalització de la vida política». «És des d'aquesta realitat que a Tercer Espai per Mallorca treballam per a la construcció efectiva del tercer espai, com a territori polític alternatiu als dos grans espais espanyolistes, tot situant els referents del mallorquinisme com a eix central de la realitat política», sentencià el manifest d'adhesió.

J.TORRES.Palma.

Diari de Balears (29-XI-06)

Llamazares i la crisi d'Izquierda Unida

pobler | 28 Novembre, 2006 21:21

Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda. (Miquel López Crespí)

Llamazares i la crisi d’Izquierda Unida.


Llamazares.

El paper de Llamazares i d'Izquierda Unida en les passades eleccions, donada la manca d'explicacions convincents del retrocés de la coalició en tots els indrets de l'estat espanyol (exceptuant el Principat), no deixa de ser "tràgic" com ell mateix declarava després de la desfeta al diari El País (16-III-04) "Tenemos un destino trágico. Ayudamos a derrotar el franquismo y ahora a la derecha". Llamazares es queixa que l'esforç del carrillisme (PCE) en la transició no tengué el resultats electorals esperats. L'any 1982 el vot considerat d'esquerra va anar a parar al PSOE que, amb prop de deu milions de vots, aconseguia una impressionant majoria absoluta mentre que el PCE davallava a un mínim de quatre diputats. Ben igual que ara mateix que ha passat a la quota mínima de cinc diputats. Izquierda Unida tampoc no ha capitalitzat cap dels moviments de protesta contra el PP. Malgrat només ha perdut 112.828 vots, per que fa a nivell d'escons, la davallada ha estat impressionant. Desapareixen els diputats de Còrdova, de Sevilla, de Màlaga, un de Madrid i l'històric d'Astúries, un escó que sempre havien aconseguit conservar. Ara, si IU vol tenir grup parlamentari propi haurà de ser amb l'ajut del PSOE. I si vol cobrar els ajuts electorals que li podrien correspondre haurà de comptar amb l'ajut dels vots del PSM, ERC i Verds que anaven en la coalició Progressistes per les Illes.

Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia. Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda.

Llamazares, abans de parlar del "destí tràgic" de la seva formació política, aquesta impossibilitat de capitalitzar les lluites dels pobles de l'estat per un món més just i solidari, hauria de fer una mica d'autocrítica del que ha estat la seva pràctica quotidiana aquest darrer quart de segle. Han estat massa abandonaments d'idees i principis. I si els hereus del carrilllisme no tenen o no volen tenir memòria històrica, el poble, els sectors de l'esquerra alternativa de la nostra societat, sí que en tenen. L'any 1982 passaren dels vint-i-tres diputats el 1979 a quatre. El desastre portà a l'abandonament de Santiago Carrillo i, posteriorment, a l'entrada d'aquest dins l'òrbita del PSOE. Lògic final amb absoluta coherència amb el que havia estat el paper del secretari general del PCE en temps de la restauració monàrquica.

És evident, emperò, que en els eleccions del passat 14 de març, la tendència envers el vot útil, la urgència de fer fora del Govern el PP, ha pesat moltíssim. El criminal atemptat de Madrid, les conseqüència de la intervenció al costat dels ianquis en la guerra d'Iraq, tot plegat, ha condicionat decisivament l'electorat progressista de l'estat espanyol. Emperò, la tendència al vot útil rere la qual Llamazares prova d'amagar el seu fracàs no ha operat, per exemple, en un partit també "minoritari": ERC. La pressió del vot útil no ha impedit a una organització tan ferotgement demonitzada com ERC d'experimentar un espectacular creixement en vots i en escons. Una acurada anàlisi d'aquest fet tan especial el podem trobar en el magnífic estudi de Félix Islandson que m'ha fet arribar la revista Ixent. Recordem que l'any 2000, ERC obtenia a escala estatal el 0,84% dels sufragis, mentre IU se situava en un 5,96%. Com diu el comentarista abans citat, en aquestes últimes eleccions ERC arriba al 2,54% (1,7 punts per sobre el 2000) i IU baixa al 4,96% (1 punt per sota del 2000). Al Principat ICV-EUiA aconsegueix un increment 'infinitesimal' de 0,08 punts, al mateix temps que ERC puja 10,31 punts! fins a situar-se en un percentatge de vots del 15,95%. Al País Valencià, lloc no gaire 'favorable' al dit partit i on, en el míting de València, els assistents van haver de patir la fustigació dels feixistes davant la passivitat policial, ERC multiplica per quatre els seus vots passant de 3.083 a 13.189. Durant el poc temps que ha format part del nou govern del Principat, ERC s'ha vist embolicada en el "cas Carod" i ha estat tirotejada amb tot tipus d'artilleria del més gruixut calibre. Espanta pensar el que podria haver passat en IU si hagués estat sotmesa a una pressió semblant. No obstant això ERC en surt més reforçada que mai.

L’”experiència” Izquierda Unida o la versió Esquerra Unida ha fet aigua arreu. En les eleccions europees (juny de 2004), amb només dos mil vots i busques a Palma i sis mil a totes les Illes, la formació que el carrillisme (PCE) es va inventar en un intent de dissimular els successius fracassos electorals acaba de ser rebutjada pel seu propi electorat. En el conjunt estatal, els hereus del carrillisme, d’aquells que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, l’autodeterminació i el socialisme acaben d’assolir els seus mínims històrics. Izquierda Unida perd més de sis-cents mil vots, més del 50% del seu electorat i dos dels quatre diputats que tenia.

Llamazares, les direccions regionals d’aquesta formació, verbalment reconeixen el “fracàs polític” del seu projecte, però, evidentment, cap dels responsables no dimiteix. No hi ha cap mena d’anàlisi dels successius desastres i tot s’encomana a un hipotètic “debat obert” que s’ha de fer d’aquí un parell de mesos. Tot menys analitzar les causes dels successius fracassos fins arribar al moment a què han arribat, a quotes electorals de grupuscle extraparlamentari. El 2,95 % obtingut a les Illes situa la formació de Miquel Rosselló, Manolo Càmara i Eberhard Grosske en un punt en el qual ja no hi confien ni aquests mateixos dirigents. Primer han estat els electors els que han abandonat en massa el projecte; ara són els mateixos responsables els que demanen “una refundació” d’Esquerra Unida en alguna cosa “diferent”.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L’Estel (1-I-06)

Cecili Buele (Esquerra): candidat a Cort o al Consell?

pobler | 28 Novembre, 2006 06:53

ERC i Cecili Buele.


Políticament, Cecili Buele duu i porta la marca d'ERC. Apareix en públic com a secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques d'ERC-Illes, o com a secretari d'Organització d'ERC-Palma. De fet, emperò, -i és una opinió molt personal- tenc la impressió que li ha servit de ben poqueta cosa tot el seu passat personal, professional, social i polític, a l'hora d'obtenir un mínim reconeixement per part d'aquest partit en el qual milita actualment. (Miquel López Crespí)


Intervenció de Cecili Buele en el Congrés dels Diputats.

Alguns polítics, considerats en certa manera atípics, fan la impressió que no interessen gaire als partits polítics considerats convencionals. Tot i la seva vàlua indubtable, mai no arriben a ser reconeguts satisfactòriament per les cúpules dirigents dels grups als quals pertanyen. Encara que no se'n puguin traure gaire, d'aquesta casta de polítics, és evident que en queda alguna mostra aquí, entre nosaltres. Pràcticament a gairebé totes les formacions polítiques que coneixem s'hi troba qualcú que tothom reconeix que val molt en el camp de la política però que, malgrat l'acceptació popular, mai no arriba a satisfer les aspiracions dels dirigents del partit en el qual milita i que, per això mateix, hi queda aparcat, a un racó, com si no servís per a res.


30 de desembre de 2004. Palma (Mallorca): Miquel López Crespí i Cecili Buele a l'avantguarda de la manifestació per la independència dels Països Catalans.

I, a mi, aquesta gent honrada enmig de la coneguda colla de vividors del romanço i oportunistes de tota mena i condició, sempre m'ha cridat poderosament l'atenció. Un d'aquests casos que resulta vertaderament paradigmàtic és el del conegut militant d'ERC Cecili Buele. Hom pensa que qualsevol partit polític que aspira a governar ha d'avesar-se a col·locar, al front de les institucions públiques, la militància més activa i més coneguda que hi té adscrita. Però en el cas de Cecili Buele ni el PSM va saber aprofitar els valors d'un dels nostres polítics més atents i acostat a la ciutadania ni ara, pel que sembla, tampoc no en sap treure profit ERC. Sovint el PSM no ha sabut valorar militants tan actius i coneguts com Sebastià Serra, Joan Mayol, Gabriel Barceló o Nanda Ramon. S'hi fa tanta tudadissa, a l'interior dels partits polítics! S'hi fan els roïssos massa grossos!

Sempre em deman per quins motius les burocràcies dirigents tenen aquesta funesta tendència a tudar tanta gent valuosa. El cas de Cecili Buele és semblant als dels altres militants que hem anomenat una mica més amunt.

No veig per enlloc que es tengui en compte el seu gran bagatge cultural, fruit d'una formació acadèmica tan sòlida com la que comporten els estudis eclesiàstics realitzats i finalitzats l'any 1968; ni la seva experiència i treball posterior durant anys com a cooperant a Àfrica o a Àmerica Llatina; ni la seva dedicació als àmbits juvenils, des de moviments com l'escoltisme o el Guiatge de Mallorca; ni al fet d'haver estat creador a Mallorca de grups de pressió a favor i en defensa dels drets humans, o d'haver treballat com a funcionari de carrera i d'haver-s'hi exercit com a delegat sindical, o d'haver-se desfet com a dirigent veïnal, o d'haver-se ocupat en les tasques pròpies de regidor a l'Ajuntament de Palma, o de conseller al Consell de Mallorca, o de diputat al Parlament de les Illes...

Políticament, Cecili Buele duu i porta la marca d'ERC. Apareix en públic com a secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques d'ERC-Illes, o com a secretari d'Organització d'ERC-Palma. De fet, emperò, -i és una opinió molt personal- tenc la impressió que li ha servit de ben poqueta cosa tot el seu passat personal, professional, social i polític, a l'hora d'obtenir un mínim reconeixement per part d'aquest partit en el qual milita actualment.

I em sap greu, per ell i pel seu partit. Sorprèn enormement que a hores d'ara no hagi arribat a ocupar cap lloc des d'on desplegar les seves capacitats a l'interior d'alguna institució pública on és present ERC.


Al parer de molta gent, que veu amb molts bons ulls l'arrelament d'Esquerra Republicana a les Illes, es comenta que no s'ha sabut -o no s'ha volgut- aprofitar la presència i militància illenca d'homes tan actius i dinàmics com Cecili Buele.

En aquest sentit, es pensa que se n'han desaprofitat massa ocasions de presentar-lo davant la consideració i la confiança dels votants. Hom pensa que, amb Cecili Buele, diputat al Congrés o al Parlament Europeu, ERC-Illes s'hagués pogut enfortir moltíssim més del que ho ha fet fins ara. Amb un Cecili Buele arraconat, ERC-Illes perd l'oportunitat de consolidar-se i d'escampar-se arreu de les Illes Balears i Pitiüses com a partit amb opcions de governar.

El jove i dinàmic manacorí Joan Lladó hauria de reflexionar al respecte. Ell sap perfectament que l'apreciam i estimam de veritat. Però per això mateix li hem de dir que m'ha sorprès del tot el comportament d'ERC amb un destacat lluitador popular com Cecili Buele. Ni el gran nombre de vots que, sense dubte, arrossega un personatge com Buele, no sembla suficient perquè se li presti l'atenció que es mereix i que reclama una trajectòria personal, professional, política i social tan singular.

Miquel López Crespí


La corrupció urbanística: detingut el batlle del PP d'Andratx Eugenio Hidalgo

pobler | 27 Novembre, 2006 19:45

La Guàrdia Civil ha detingut aquest migdia, per ordre de la fiscalia anticorrupció, un mínim de sis persones per la seva presumpta relació amb casos de corrupció urbanística al municipi d'Andratx. Els agents han inspeccionat la seu de l'ajuntament i la Direcció General d'Ordenació del Territori del Govern Balear.

Han detingut el batlle d'Andratx pel PP Eugenio Hidalgo, l'inspector d'Urbanisme del municipi, Jaume Gibert, i la seva esposa, i el director general d'Ordenació del Territori, Jaume Massot. (Vilaweb)

Sis detinguts en una operació contra la corrupció urbanística a Andratx.

Entre aquests, el director general d'Ordenació del Territori del govern balear, el batlle d'Andratx i un inspector del consistori.


Eugenio Hidalgo, el batlle corrupte del PP.

La Guàrdia Civil ha detingut aquest migdia, per ordre de la fiscalia anticorrupció, un mínim de sis persones per la seva presumpta relació amb casos de corrupció urbanística al municipi d'Andratx. Els agents han inspeccionat la seu de l'ajuntament i la Direcció General d'Ordenació del Territori del Govern Balear.

Han detingut el batlle d'Andratx pel PP Eugenio Hidalgo, l'inspector d'Urbanisme del municipi, Jaume Gibert, i la seva esposa, i el director general d'Ordenació del Territori, Jaume Massot.

La Guàrdia Civil també ha detingut l'arquitecte Carlos Arena i una sisena persona de la qual no ha trascendit la identitat. Els arrestos s'han fet en el marc d'unes diligències que instrueix el titular del Jutjat número 12 de Palma. El batlle, Eugenio Hidalgo, ha sortit emmanillat per la porta de darrere de l'Ajuntament (foto) i l'han portat a la comandància de Palma per interrogar-lo. El seu despatx ha estat precintat.

Els detinguts estan acusats dels delictes de prevaricació, blanqueig de diners, contra l'ordenació del territori i per haver comès suposadament actes prohibits a càrrecs públics. L'alcalde, que té diverses causes judicials obertes, havia de comparèixer justament demà davant el jutjat úmero 1, que investiga suposades irregularitats en relació a un aparcamient construït al nucli urbà de Sant Telm, a Andratx.

D'Andratx al Govern

La Guardia Civil també ha detingut l'actual director general d'Ordenació del Territori, Jaume Massot, que havia estat tinent d'alcalde d'Urbanisme a Andratx i assessor d'Urbanisme de l'Ajuntament.

El president del govern, Jaume Matas, ha reaccionat de manera ràpida i ja ha destituït Jaume Massot i ha suspès de militància Eugenio Hidalgo. També ha demanat excuses als ciutadans d'Andratx. El jutge ha decretat secret de sumari mentre que la Guardia Civil continua registrant la seu de l'ajuntament d'Andratx i els domicilis dels detinguts.

El PSM demana responsabilitats a Matas

El secretari general del PSM-Entesa, Biel Barceló ha mostrat la seva satisfacció per la detenció del batlle d'Andratx, Eugenio Hidalgo, perquè darrerament s'havien destapat uns quants casos de corrupció relacionats amb aquest consistori. Barceló ha recordat que, no fa pas gaire, el president balear, Jaume Matas, va ratificar Eugenio Hidalgo com a candidat a la reelecció de la batllia andratxina, tot i els indicis de corrupció urbanística. És per tot això que el PSM havia exigit el cessament tant del batlle d'Andratx com del responsable d'ordenació territorial, i reclama explicacions a la consellera d'Obres Públiques, Margarita Cabrer. Barceló considera que aquests fets esquitxen directament el govern balear amb els casos de corrupció urbanística.

EU-Els Verds també ha mostrat satisfacció per les detencions d'avui i ha afegit que els casos de corrupció s'estenen com una 'plaga' en les institucions governades pel PP. D'altra banda, el portaveu del GOB, Miquel Àngel March, ha assenyalat el director general d'Urbanisme, Jaume Massot, com a cervell de la trama de corrupció.

Vilaweb (27-XI-06)

Damià Pons i López Crespí: llibres imprescindibles de la literatura catalana

pobler | 27 Novembre, 2006 12:53

Damià Pons: "Punt final és un extens catàleg d’imatges, cadascuna de les quals ha de ser afrontada pel lector pel lector amb tot el risc que sempre representa escodrinyar el món sense senyalitzacions ni guies iniciàtiques. De bon principi, cada poema és en gran part una caixa plena d’obscuritats. Tan sols si ens hi ficam dedins, si n’escoltam els sons i en tocam els volums, podrem reconstruir el sentit profund que s’hi amaga”.

Punt final (Editorial Moll) (1)


Damià Pons i Pons i Miquel López Crespí. Presentació de Punt final.


Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Malgrat pugui semblar una paradoxa, Miquel López Crespí, que ha publicat poemaris en les millors editorials dels Països Catalans, en tota la geografia de la nostra terra, de València a Andorra, de Barcelona a Maó, d’Eivissa a Alacant, trigà molts d’anys a veure editada la seva obra poètica a Mallorca. Potser ha estat la indiferència de l’autor envers els fastos literaris, la no pertinença de l’escriptor a cap dels clans i camarilles que pugnen per controlar el panorama literari illenc i que, malauradament, amb les seves bregues contínues també contribuieixen a desertitzar el món cultural català.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Punt final.

La recent publicació del recull de poemes Antologia (1972-2002) publicat per l’Editorial Turó de sa Real, llibre que conté un petit resum dels més de trenta anys de conreu de la poesia per part de l’autor de sa Pobla i que ens permet conèixer algunes obres de vint-i-un poemaris de Miquel López Crespí, ens confirma en la nostra impressió. Un altre autor, amb els premis de Miquel López Crespí, amb una obra reconeguda des de Josep M. Llompart a Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Lluís Alpera, sense oblidar les crítiques positives escrites per Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila, Lluís Alpera, Bartomeu Fiol o Àngel Terrón, hauria mogut cel i terra per veure els seus poemaris editats. Però Miquel López Crespí s’ha estimat més que el temps fes la seva feina sense haver d’anar a suplicar a ningú per l’edició d´un llibre. Per això Punt final, com abans ho va ser El cicle dels insectes, ambdues obres editades per Moll en la prestigiosa col·lecció La Balenguera, serviren per a rompre el silenci que s’havia anat bastint entorn de l’obra poètica del nostre autor. Com va escriure l’escriptor Damià Pons i Pons: "Punt final és un extens catàleg d’imatges, cadascuna de les quals ha de ser afrontada pel lector pel lector amb tot el risc que sempre representa escodrinyar el món sense senyalitzacions ni guies iniciàtiques. De bon principi, cada poema és en gran part una caixa plena d’obscuritats. Tan sols si ens hi ficam dedins, si n’escoltam els sons i en tocam els volums, podrem reconstruir el sentit profund que s’hi amaga”.

1) Punt final (Palma, Editorial Moll, 1995)

El futur del nacionalisme progressista: debat Miquel Àngel Maria-López Crespí

pobler | 27 Novembre, 2006 07:14

Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció. (Miquel López Crespí)

Carta oberta a Miquel A. Maria.



Miquel Àngel Maria.

Vagi per endavant que sent una profunda estimació pel meu amic Miquel A. Maria Ballester, i que aquestes reflexions, produïdes pel seu article "Llums i ombres a l'esquerra", només haurien de servir per a avançar conjuntament en la recerca de solucions. Amb Miquel A. Maria hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen. I ell ho sap ben bé. Sé qué té una profunda convicció en la necessitat de renovació de l'esquerra oficial i que és un home molt allunyat d'una visió burocràtica i substituista de la política. Aclarit això, cal dir que l'article citat m'ha sorprès una mica. Em fa l'efecte que Miquel A. Maria encara no ha valorat amb prou frialdad i distanciament el significat de la desfeta progressista del 2003. Sembla que, per a tornar a l'usdefruit del poder polític, a la gestió del sistema, bastàs amb consolidar una aliança electoral tipus "Progressistes", condicionada a la independència de les forces signants del possible acord. Unes forces que, per a participar en l'aliança, no haurien d'estar tutelades per poders aliens a les Illes.

En principi, la proposta pot semblar tècnicament correcta. Fórem molts els que, per aconseguir que Aznar marxàs de la Moncloa, donàrem un suport a la coalició "Progressistes", malgrat el provat burocratisme i esperit contrari al nacionalisme d'esquerres d'alguns dels seus components. Tanmateix l'experiment va fracassar perquè la gent s'estimà més votar directament al PSOE i prescindir d'intermediaris. És una lliçó a tenir en compte per al proper futur. Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció.

He de dir a l'amic Miquel A. Maria que no crec que la salvació del nacionalisme d'esquerres o d'una possible esquerra alternativa tengui res a veure amb la repetició d'experiments cremats i fracassats. La davallada electoral del PSM (perdé el 22% del seu electorat), la conversió d'Esquerra Unida en un grupuscle quasi marginal proper a l'extraparlamentarisme, situen els partits "petits" en una conjuntura decisiva.

Ha estat precisament el grau de desmobilització creada pels partits de l'esquerra oficial (especialment pel PSOE i el PCE) al llarg d'aquest darrer quart de segle de consolidació del règim el que, finalment, ha segat l'herba sota els peus de certes organitzacions. El PSOE que, juntament amb el PP, són les columnes fonamentals d'aquest règim, no resta sotmès a aquesta mena de crisi. Qui ha hagut de fer la feina bruta per a demonitzar les idees de República, autodeterminació, socialisme i unitat sindical, han estat precisament els hereus de Carrillo. Ho he escrit en alguna ocasió. Feta la seva feina, ara ja no són necessaris al sistema a no ser com a reserva estratègica per al PSOE del vot d'una part de l'esquerra.

Si el nacionalisme d'esquerres basa l'estratègia de la seva supervivència en aliances electoralistes, per la cúpula, només per a salvar un parell de cadiretes per a les burocràcies dirigents, anam molt malament i l'agonia serà lenta i penosa. Potser és el moment adient per, en un acte de valentia, provar de recuperar la confiança en un electorat que desconfia profundament dels professionals de la política. Vint-i-cinc anys de magarrufes es paguen. Els quatre anys de gestió de l'autonomia tampoc no han servit per a consolidar la societat civil de les Illes. Ans al contrari, el trist espectacle de bregues i dissensions internes, la supeditació de les forces dites progressistes al dictat de la dreta representada per UM, ajudà a obrir encara molt més els ulls de l'electorat que donava suport a l'esquerra oficial.

És qüestió de reflexioanar a fons ara que encara hi som a temps i, entre tots, mirar de trobar fórmules noves, engrescadores, de participació que serveixin de veritat per a recuperar l'esperança del nostre electorat.

Xosé Manuel Beiras, en un dinar al qual també hi va assistir Miquel A. Maria, ens explicà la superació de la crisis per part dels grups que formen el Bloc Nacionalista Gallec. En un determinat moment es va haver de fer una assemblea on les direccions fracassades de tots els partits que posteriorment formarien el Bloc presentaren la dimissió. Es va crear una força nova, el Bloc, que, després d'aquesta catarsi, recuperà lentament la confiança del poble. Aquesta organització de nou encuny arribà a constituir-se com a segona força política de Galicia.

O inventam fórmules noves per a la reorganització de l'esquerra alternativa o, si repetim clixés caducats, estaríem condemnats a lenta, però inexorable, desaparició de l'escena política.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-II-05)

La coalició PSM-EU: tercer espai o un annex del PSOE?

pobler | 26 Novembre, 2006 18:40

Diari de Balears: Espai o annex.

Per Josep Melià Ques. Missèr.


La decisió estratègica d'alguns nacionalistes de conformar el Bloc i, per tant, convergir amb Esquerra Unida (EU) i els Verds fa córrer rius de tinta. I és normal que sigui així perquè suposa un canvi rellevant en el mapa partidista balear. Aquesta decisió estratègica té davall un debat de fons que trob molt interessant i del qual crec que val la pena parlar-ne. Aquest debat de fons és si hi ha alternativa al bipartidisme imperant i que cada vegada assoleix més potència. Aquest debat de fons és què hi pot haver més enllà de PP i PSOE. De respostes al meu entendre n'hi ha tres. Una primera resposta seria afirmar que no hi ha alternativa, el bipartidisme s'acabarà perfeccionant i totes les forces polítiques, fins ara minoritàries, desapareixeran com a partits parlamentaris i que tenen representants a les institucions. Una segona resposta seria considerar que hi ha la possibilitat de bastir un tercer espai nacionalista. Aquesta segona possibilitat partiria de la base que una part important de la societat balear es pot identificar i recolzar un moviment polític bàsicament nacionalista. Un moviment que cerca la centralitat i la majoria social. Un moviment amb similituds amb el que passa a Catalunya i Euskadi. Un moviment que no té el perquè acabar amb un únic partit de centredreta però que tampoc té per què no acabar-hi. Un moviment que es conformaria políticament amb UM, amb Entesa, amb independents. Un moviment però que també aprofitaria el nacionalisme cultural i cívic, el nacionalisme sociològic i el sentiment de pertinença difús de segments importants del nostre país. Una tercera resposta seria considerar que hi ha alternativa però que l'alternativa no és bàsicament nacionalista o no és únicament nacionalista. Pels que defensen aquesta tercera possibilitat resultaria que del que es tracta és d'agafar les banderes que no són prou assumides pels grans partits i especialment pel PSOE. Banderes com l'ecologisme, el feminisme, el comunisme, i també el nacionalisme. El problema, en la meva opinió, d'aquesta tercera opció és que realment no es tracta de crear un altre espai sinó de crear un annex. Concretament un annex del PSOE. Per què? Per la senzilla raó que els promotors de la tercera opció són perfectament conscients que la seva aposta no aspira a conformar majories, ni a ocupar la centralitat, aspira a ocupar el lloc que deixa la mala consciència del socialisme. Tothom sap que aquesta tercera opció només tendrà virtualitat de governar en la mesura que el PSOE pugui i vulgui. A les Balears, amb una tendència genètica tan acusada al conservadorisme, resulta difícil pensar que hi hagi molt d'oxigen a l'esquerra del PSOE. A més a més, si anam a les comparacions allà on hi ha tercer espai, aquest no és com el plantejat per la tercera opció. A nivell europeu si hi ha tercer espai el conformen els liberals que se situen entre la democràcia cristiana, el PP en el nostre cas, i la socialdemocràcia, el PSOE. A nivell espanyol si ha ha tercer espai el conformen els nacionalistes. L'únic cas un poc excepcional seria el Bloc Nacionalista Gallec, de totes formes aquesta força fa anys que cerca la centralitat, incorporar bona part de l'extingida Coalició Galega i els seus referents són CIU i PNB; i no crec que aquesta sigui la idea dels defensors de la tercera opció apuntada aquí. És evident que des d'un punt de vista dialèctic qualsevol de les tres opcions és argumentable i sostenible. I no cal dir que totes són legítimes. El que passa és que al meu modest entendre hi ha dades objectives que me fan concloure que la tercera opció, en tot cas, no generarà un espai sinó que generarà l'annex d'un espai existent. Cosa que també és legítima, òbviament, ara bé, és absolutament diferent a generar un tercer espai polític definit i independent.

Diari de Balears (23-XI-06)

El futur del PSM

pobler | 26 Novembre, 2006 10:55

Tots aquells que ara ploren per la consolidació del bipartidisme PP-PSOE i que no han tengut cap mirament a ajudar a desmembrar el PSM haurien de reflexionar una mica quant al que significa realment la divisió actual del nacionalisme d’esquerra. I la pregunta final que tots aquells que volem la creació d´un bloc d’esquerra nacionalista com cal, el problema que tenim en ment, és que no podem deixar de pensar si el bloc pel qual hem lluitat i lluitam no s’haurà fet fonedís el mateix dia que s’aprovà fer la coalició amb EU. No ho sabem encara. Els propers mesos, el resultat de les autonòmiques del 2007 diran, sense gaire possibilitat d’error, si realment la coalició ha servit per anar bastint el nou instrument polític que la nostra societat necessita per aturar les malifetes d’especuladors i encimentadors. (Miquel López Crespí)

El futur del PSM.



El IV Congrés del PSM (Inca, 1978) va elegir una direcció formada per Eberhard Grosske, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Joan Perelló, Jaume Obrador, Margalida Bujosa, Joan Mesquida, Jaume Montcades, Rafel Oliver, J. A. Adrover i Francesc Mengod. En la fotografia podem veure el moment de la votació.

La recent escissió del PSM, la creada per les agrupacions que han format Entesa per Mallorca, el grup nacionalista que va celebrar el congrés fundacional el passat mes d’octubre, m’ha fet reflexionar en relació a la creació del famós bloc propugnat per Gabriel Barceló i Eberhard Grosske.

Molts partidaris de la creació d´una nova força política d’esquerra, i record ara mateix els escrits que en aquest sentit hem publicat Miquel Àngel Maria Ballester i qui signa aquest article, hem parlat sovint de l’experiència del Bloc Nacionalista Gallec. En el fons, la teoria que hi ha darrere la proposta de dissolució de tots els partits actuals que diuen estar a l’esquerra del PSOE seria la d’anar cap a un tipus d'organització que, una vegada superats els vicis del passat, pogués representar una vertadera esperança per a la renovació de la vida política illenca.

Es tracta de no oblidar, per a no repetir els mateixos errors, la traumàtica experiència de la derrota del Pacte de Progrés, la fi del cicle de la transició, la necessitat d’enviar a casa seva tots aquells polítics fracassats que de l’any 1999 al 2003 no saberen o no volgueren fer un autèntic Pla d’Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de les urpades d’especuladors i depredadors de recursos i territori.

La reflexió de la qual parlàvem una mica més amunt ve donada en relació a l’escissió del PSM i a la recent formació d’Entesa per Mallorca. Si la idea era agrupar totes les sensibilitats nacionalistes d’esquerra... per quins motius l'experiència, en lloc d´unir ha dividit? Una altra reflexió fa referència a la sospita, cada vegada més fonamentada, que ens fa pensar si l’autèntic “bloc nacionalista gallec a la mallorquina” no seria el PSM d’abans de l’escissió. Tot fa pensar que en el PSM del passat, com hem pogut comprovar després de la dura realitat de la divisió del partit, hi convivien els corrents més diverses del pensament, diguem-ne, més o menys mallorquinista i demòcrata: des de sectors purament regionalistes molt propers a UM fins a republicans independentistes que ben bé podien estar dins ERC. Crec que era una experiència única i molts amics, companys i companyes que sempre hem donat suport al nacionalisme progressista de les Illes ens anam reafermant en l’opinió que aquell PSM era un autèntic i vertader bloc nacionalista.

El bloc d’esquerra nacionalista que volen començar a bastir Grosske i Barceló... no serà el mateix que ara s’ha desfet i fet malbé? L´hipotètic bloc nacionalista a la mallorquina aprovat en el darrer congrés del PSM... no serà, en el fons, una provatura de reencarnar el que precisament va desaparèixer el dia que s’aprovà l’actual coalició electoral?

Si reflexionam una mica entendrem com, malgrat un cert aspecte unitari, malgrat la manca de dissidències públiques en els anys de màxim protagonisme del PSM, el cert era que l’organització que dirigia Mateu Morro arreplegava en el seu interior les més diverses sensibilitats polítiques. Des de gent que podia pactar amb UM fins a militants que s’haurien tallat el braç abans de donar una mà als seguidors de Gabriel Cañellas o Jaume Matas. Tan sols d’aquesta manera es poden explicar aquelles majories, segant l’herba davall els peus del PP i del PSOE i aconseguint resultats espectaculars a pobles com Santa Maria del Camí, Campanet, Santa Eugènia, Vilafranca o, en el seu moment, Manacor.

Si ho pensam amb deteniment, era aquesta organització contradictòria, el PSM, i sobretot, una intel·ligent direcció política que evitava enfrontaments i divisions, el que convertí l’organització de Sebastià Serra i Mateu Morro en la segona força municipalista de Mallorca amb tendència, en uns moments, a superar, com es demostrava palmàriament, el PSOE i el PP en molts d’indrets. Tots aquells que ara ploren per la consolidació del bipartidisme PP-PSOE i que no han tengut cap mirament a ajudar a desmembrar el PSM haurien de reflexionar una mica quant al que significa realment la divisió actual del nacionalisme d’esquerra. I la pregunta final que tots aquells que volem la creació d´un bloc d’esquerra nacionalista com cal, el problema que tenim en ment, és que no podem deixar de pensar si el bloc pel qual hem lluitat i lluitam no s’haurà fet fonedís el mateix dia que s’aprovà fer la coalició amb EU. No ho sabem encara. Els propers mesos, el resultat de les autonòmiques del 2007 diran, sense gaire possibilitat d’error, si realment la coalició ha servit per anar bastint el nou instrument polític que la nostra societat necessita per aturar les malifetes d’especuladors i encimentadors.

Miquel López Crespí

La coalició d'esquerres

pobler | 25 Novembre, 2006 08:08

Diari de Balears: La coalició d'esquerres.

Per Miquel Payeras. Periodista.



Gabriel Barceló.

Divendres se presentà a la fi la coalició d'esquerres mallorquina entre PSM i EU-Verds. Segons les cròniques de l'endemà, i en concret la de Quim Torres en aquest diari, el secretari general del PSM, Gabriel Barceló, va dir que l'operació no suposa «dissoldre» ni «desfer» cap dels partits que la integren. Per la seva part, Miquel Àngel Llauger, un dels portaveu d'EU-Verds, declarà que la coalició «és la primera passa d'un llarg camí». No hi ha contradicció entre les dues manifestacions. Però sí que existeix un canvi subtil, o potser no tant, respecte al que se deia que seria l'aventura. El mes de juny passat, Barceló, en una entrevista, posava l'èmfasi en la creació d'una «nova força» a la qual es dissoldrien els tres partits, i de la qual la primera passa seria fer una coalició electoral per a l'any vinent perquè «no hi ha més remei» degut al poc temps que faltava per la convocatòria a urnes. Tanmateix, en les darreres intervencions públiques, Barceló posa sempre èmfasi, cada cop més intens per cert, en el fet que «només» es tracta d'una coalició. No tanca la porta a res, és ver, i per aquest costat per tant no hi ha contradicció amb el que diu Llauger, però és ostensible la voluntat del PSM d'incidir en el fet que estam davant d'una coalició i no de res més. En unes declaracions a Es Metro d'IB3-Ràdio, divendres passat, així de clar ho deixava: «només és una coalició, els partits no se dissolen, el PSM segueix existint». Pràcticament les mateixes paraules que deia a la presentació: o sigui és la consigna. Què significa aquesta voluntat d'emfatitzar tant que «només» és una coalició i que el PSM no es «dissol» en cap futura formació si, per altre costat, l'objectiu final és justament que tots tres partits es dissolguin en el futur Bloc? Han canviat els objectius, per ventura? Per part d'EU-Verds és clar que no. Continuen apostant pel mateix que aposten, i que Llauger refermava divendres, des de fa temps. De fet, des de finals de l'any 2003, que és quan, des d'Iniciativa per Catalunya (IC) i a través d'EU, posaren en marxa aquesta operació. Podríem estar, emperò, davant d'una intenció de fer anques enrere per part del PSM, segons com anassin les eleccions? No se sap, tanmateix s'hi pot veure una implícita voluntat si més no estranya en aquesta expressa intenció de posar l'èmfasi que el PSM no se «dissol» quan se suposa, com digué Llauger, que s'està davant de la «primera passa d'un llarg camí» que ha de dur a la dissolució dels tres partits. La coalició és la fórmula lògica a través de la qual PSM i EU-Verds intenten salvar els mobles i continuar vius. Ni el nacionalisme, ni l'ecologista ni l'esquerranisme radical tenen espai, per si sols, per separat, per continuar existint a Balears. La decadència podria ser més o manco llarga, més aviat curta, però el destí final està segellat: res. L'única manera d'intentar sobreviure és ajuntar-se. Només així podran fer tres diputats per Mallorca, que és l'objectiu que -tot i que no ho diuen en públic- pretenen assolir.

Tanmateix, la coalició no pot ser la «primera passa» de res que vagi massa enllà. La pretensió de fer una mena de Bloc Nacionalista Gallec és impossible, per les raons a bastament comentades en d'altres articles. Però és que, en realitat, ni tan sols el que vol EU, que és crear aquí una mena d'Iniciativa per Catalunya (aquest partit és el que dirigeix o si més no anima i ajuda a tota l'operació mallorquina) és possible. Perquè IC prové de cultures que se poden mesclar, a Catalunya. Mentre que aquí les cultures de les quals provenen PSM, EU i Verds no se mesclen. Mai no s'han mesclat, ni se mesclaran. Basta veure el cas d'EU i Verds a Mallorca. L'any 1995 per separat feren el 6'5% EU i el 3% Els Verds: 9'5%. El 1999, junts, baixaren al 5'9%. El 2003, novament junts, el 5'5%,a cinquanta-una centèsimes de la desaparició. Està clar, no? Això significa només una cosa. Que amb el PSM passarà el mateix fenomen. Emperò, i aquest és el rè de la qüestió, els percentatges anant per separat s'aprimarien el suficient com perquè, primer, desaparegués EU-Verds i, llavors, el PSM entràs en una fase de franca decadència que, atès el context sociològic, no podria remuntar. Per això la coalició és l'única opció. No res més, però. Ho sap el PSM que se mostra hàbil en emfatitzar ara que no se «dissol». Perquè sap que si les urnes vénen negres i la coalició fa només dos diputats, que seran seus, llavors podria rompre a la pràctica l'acord i agonitzar tot sol.

Diari de Balears (20-XI-06)

La recuperació de la nostra memòria històrica: la transició

pobler | 24 Novembre, 2006 19:43

Nova aportació de l’escriptor Miquel López Crespí a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica.

L’època contemporània a les Balears.

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Cultura i transició a Mallorca, el llibre que, editat per Edicions Roig i Montserrat, sortirà ben aviat al carrer, és una nova aportació de l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica. Són trenta reflexions sobre un ventall ben divers de temes referents a l'època contemporània a les Balears: el paper essencial de Francesc de B. Moll en la tasca de preservació de la nostra cultura i la influència de la seva obra en la generació d’escriptors mallorquins dels anys setanta; el paper del Concili Vaticà II en la lluita antifeixista a les Illes i arreu dels Països Catalans; la novel·la històrica mallorquina i la recuperació de la nostra memòria històrica; el cinema en la postguerra i la censura franquista; el paper de la ràdio del règim del general Franco en els anys cinquanta i seixanta; les revistes i llibres de cinema en temps de la dictadura; els escriptors catalans nacionalistes d’esquerra: Gonçal Castelló; les pel·lícules de la transició i la seva importància històrica en la conformació de la consciència dels joves antifeixistes dels anys setanta; Irlanda i la lluita per la independència: cultura i moviments d’alliberament nacional; Gramsci en el pensament i l’acció dels comunistes de les Illes (OEC): la influència dels clàssics del pensament socialista català i internacional en la formació dels partits antifranquistes i anticapitalistes dels setanta; els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República l’any 1976: l’abandó de la lluita republicana per part dels partits de l’esquerra oficial; el teatre modern a Mallorca; trenta anys de poesia mallorquina; el record de les Germanies i la novel·la juvenil de les Illes; el compromís polític dels escriptors mallorquins: Llorenç Capellà; la lluita per l’autodeterminació i la república en temps de la transició; una aproximació a la història de l’església mallorquina: Miquel Julià; el nacionalisme d’esquerra dels Països Catalans; el cinema i la poesia mallorquina; memòria històrica de la lluita cultural antifranquista; el marxisme en els Països Catalans; la novel·la històrica i la presència de George Sand i Frédéric Chopin en la història de Mallorca; Valerià Pujol: relacions amb els escriptors mallorquins i compromís polític; la influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina; la literatura mallorquina, el compromís polític i la marginació literària; la lluita antiimperialista a Mallorca en els anys vuitanta; el control de la cultura catalana en els anys vuitanta; camarilles i comissaris; sa Pobla i Miquel Costa i Llobera; història local, novel·la històrica i poesia mallorquina...

Podeu reservar un exemplar a la vostra llibreria habitual o fer-ne una comanda a: Edicions Roig i Montserrat (971650618, trucant de 9 a 15h.)

Bloc unitari cultural en la presentació del Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra

pobler | 24 Novembre, 2006 15:59

Nanda Ramon, vicesecretària general del PSM hi era present en aquesta presentació. També hi havia dirigents d’ERC, com Cecili Buele i de la CGT, com Llorenç Buades. Entre els escriptors poguérem veure Antoni Vidal Ferrando, Víctor Gayà, Vicenç Calonge, Antònia Serrano, Pere Joan Gomila, Joan Fullana, professors com Àngels Roig, tècnics i professionals com Monxo Clop i Bartomeu Payeras... Entre els nombrosos representants de la societat civil de les Illes i dels més diversos moviments culturals i de preservació de la nostra memòria històrica hi havia, entre molts d’altres, Magdalena Nebot, Antoni Ramis Caldentey...

Presentació de la traducció al castellà de L’obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra (Ciutat de Perpinyà 1988).



Francisco Díaz de Castro i Miquel López Crespí. (Fotografia d'Antoni Ramis Caltentey).

L’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí va presentar ahir a la nit la traducció al castellà del poemari L´obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra. Premi que obtingué a Perpinyà l’any 1988. La traducció del poemari L’obscura ànsia del cor ha anat a càrrec de José Luis Reina i el poeta Pere Joan Gomila i ha estat publicat amb el títol de Densa marea de tristeza per l'Editorial la Lucerna. La presentació la va fer el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Francisco Díaz de Castro. Díaz de Castro va ser igualment l’editor, l’any 1996, de L’obscura ànsia del cor, poemari publicat en la col·lecció “Poesia de Paper” de la UIB.



Un nombrós públic assistí a la presentació de la traducció del Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra. (Fotografia d'Antoni Ramis Caldentey)

El catedràtic Díaz de Castro va fer una àmplia presentació de l’obra de l’escriptor de sa Pobla, destacant els nombrosos llibres de poesia, teatre, assaig i novel·la que ha escrit a llarg dels darrers trenta anys el prolífic i guardonat escriptor. El presentador situà igualment els més de vint-i-cinc poemaris editats per Miquel López Crespí al llarg d’aquestes tres dècades d'intens conreu de la poesia per situar, posteriorment, el paper de L´obscura ànsia del cor en el panorama de la poesia mallorquina del segle XX. Díaz de Castro parlà també del paper de Miquel López Crespí com a cronista de la història de la transició i fidel guardià de la memòria històrica del nostre poble.



Miquel López Crespí i Francisco Díaz de Castro, moments abans de començar la presentació. (Fotografia d'Antoni Ramis Caldentey)

L'acte va tenir lloc a la Llibreria Àgora i contà amb l’assistència d'un nombrós públic d’amics de l’escriptor, polítics d’esquerra i escriptors d’arreu de Mallorca. Nanda Ramon, vicesecretària general del PSM hi era present en aquesta presentació. També hi havia dirigents d’ERC, com Cecili Buele i de la CGT com Llorenç Buades. Entre els escriptors poguérem veure Antoni Vidal Ferrando, Víctor Gayà, Vicenç Calonge, Antònia Serrano, Pere Joan Gomila, Joan Fullana, professors com Àngels Roig, tècnics i professionals com Monxo Clop i Bartomeu Payeras... Entre els nombrosos representants de la societat civil de les Illes i dels més diversos moviments culturals i de preservació de la nostra memòria històrica hi havia, entre molts d’altres, Magdalena Nebot, Antoni Ramis Caldentey...



Nanda Ramon, a l'esquerra de la fotografia i Cecili Buele, a la dreta, formaven part del nombrós públic que era present en la presentació de la traducció del Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra. En la fotografia podem veure un petit sector dels assistents a l'acte.

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Damunt l’altura (novel·la) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).

Per un bloc ampli d'esquerra nacional

pobler | 23 Novembre, 2006 22:58

Declaracions de Joan Lladó (Esquerra):”L'esquerra nacional, amb tot el procés autonòmic del Bloc, s'ha fragmentat. Hem vist com hi ha hagut una divisió interna dins el PSM, arran d'aquest acord. Hem vist com Esquerra no s'ha pogut sumar a aquest acord, perquè hi havia un acord prioritari d'Esquerra Unida amb el PSM. Però el cas de Manacor ha estat diferent. L'acord a Manacor s'ha gestat entre PSM i Esquerra Republicana, que nosaltres crèiem que era el pacte natural i el pacte que hagués permès de fer un bloc ampli de l'esquerra nacional que no hagués provocat divisions internes dins els altres partits”. (Joan Lladó)

Per un bloc ampli d'esquerra nacional.



Cecili Buele, dirigent d'ERC.

En aquest redol dels Països Catalans que s'anomena Palma, de moment, sembla que serveix de ben poqueta cosa que Esquerra proposi, com ja ho va fer a través dels seus portaveus Ferran Tarongí i Helena Inglada, la signatura d'un pacte a Palma que ajunti tota l'esquerra nacional constituïda pel PSM + Entesa per Mallorca + Esquerra Republicana.

Era una crida a la responsabilitat, feta el proppassat dia 24 d'octubre, adreçada tant al PSM com a Entesa per Mallorca, perquè ajuntassin esforços que s'encaminassin a constituir una esquerra nacional més consolidada.

Tot i els entrebancs sorgits fins ara, encara n'hi ha que consideren que, a Palma, no està del tot perduda la partida.

De fet, algunes de les actuacions polítiques més recents, duites a terme a la Part Forana de Mallorca, tant a Felanitx com a Manacor, han duit a prendre acords que s'orienten clarament en aquest sentit: la consolidació d'una esquerra nacional més cohesionada.

Ho diu ben clarament i explícitament Joan Lladó, el president d'Esquerra-Illes :

”L'esquerra nacional, amb tot el procés autonòmic del Bloc, s'ha fragmentat. Hem vist com hi ha hagut una divisió interna dins el PSM, arran d'aquest acord. Hem vist com Esquerra no s'ha pogut sumar a aquest acord, perquè hi havia un acord prioritari d'Esquerra Unida amb el PSM. Però el cas de Manacor ha estat diferent. L'acord a Manacor s'ha gestat entre PSM i Esquerra Republicana, que nosaltres crèiem que era el pacte natural i el pacte que hagués permès de fer un bloc ampli de l'esquerra nacional que no hagués provocat divisions internes dins els altres partits”.

A mig any de les eleccions autonòmiques i municipals, hom pot demanar-se per què deu ser que, a Palma, les coses van per uns altres viaranys.

 Quines motivacions polítiques profundes hi deu haver, perquè s'estableixi una altra casta d'aliances a Ciutat?

 Quins interessos políticopartidaris deuen estar en joc?

 A què volen jugar els cappares de les formacions polítiques amb seu pròpia i institucions públiques a Palma?

 Quin futur s'albira per a l'esquerra nacional a Palma?

 Qui està disposat a carregar-se amb la responsabilitat d'aquesta desfeta de l'esquerra nacional a Ciutat?

Del seu pa, en faran sopes, podria dir qualcú.

El fet és, emperò, que, tal com està el pati, si no van vius, només arribaran a veure caure algunes poques miques...

Blog Aframericanet (23-XI-06)

Poetes mallorquins del segle XX: publicat el Premi Marià Manent 2005

pobler | 23 Novembre, 2006 12:26

Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

Consell Insular de Mallorca: activitats culturals

pobler | 22 Novembre, 2006 18:29

Miquel Mas Ferrà, Miquel López Crespí i Pere Joan Martorell llegiran els seus textos inèdits dijous dia 22 de novembre de 2006 en el Casal Balaguer de Palma (Mallorca). Els actes començaran a les 20 h.

Diari de Balears: Un cicle literari treu la llum textos inèdits.



L'escriptor Miquel López Crespí participarà activament en els actes culturals organitzats pel Consell Insular de Mallorca.

El Consell de Mallorca organitzarà, a partir de dijous, un cicle de lectures literàries on els autors, ja siguin de prosa, poesia, cinema o teatre, puguin transmetre aquells textos inèdits que no han estat mai publicats. El vicepresident del Consell va dir va dir, en la seva presentació i en defensa del Casal Balaguer, “que cicles com aquest justifiquen la presència de Casals de Cultura”.

La presentació també va comptar amb la presència de l’escriptor Guillem Rosselló que va remarcar que “és el primer cop, en 65 anys, que el Cercle de Belles Arts fa una activitat íntegrament en català”. Rosselló explicà que, tot autor té textos “de gran valor” que mai no s’han fet públics i que veuran la llum.

La primera cita comptarà amb la participació dels escriptors Pere Joan Martorell, Miquel López Crespí i Miquel Mas Ferrà.

Diari de Balears (22-XI-06)

Nota del coordinador del blog:

Miquel Mas Ferrà, Miquel López Crespí i Pere Joan Martorell llegiran els seus textos inèdits dijous dia 22 de novembre de 2006 en el Casal Balaguer de Palma (Mallorca). Els actes començaran a les 20 h.

Gran festa cultural dimarts dia 21- Llibreria Àgora

pobler | 20 Novembre, 2006 12:37

Llibreria Àgora marca el pols cultural de Palma en el mes de novembre.

Llibreria Àgora i Editorial La Lucerna us conviden a la presentació de la traducció del Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra "Ciutat de Perpinya 1988" L'obscura ànsia del cor.

Densa marea de tristeza

(traducció de L'obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988)

a càrrec de Francesc J. Díaz de Castro, doctor en filologia moderna i escriptor


Dimarts, 21 de novembre de 2006

A les vuit del vespre

Llibreria Àgora

Jardí Botànic, 2

07012- Palma (Mallorca)

971 714624


Francesc J. Díaz de Castro.

Francesc J. Díaz de Castro

(València 1947). Filòleg. Doctor en filologia moderna, El 1969, any en què arribà a Mallorca, es llicencià en filologia moderna per la Universitat de València, on, el 1973, presentà la tesi Existencialismo y alienación en la obra de Henry Miller i, el 1975, es doctorà amb La poesía de Miguel Labordeta Des del 1974, és professor de la Universitat de les Illes Balears –UIB-. Ha publicat diversos llibres com Literatura y ciencias sociales (1978) amb altres autors, Juan Marsé: Ciudad y novela (1984), La poesía de Jorge Guillén (1987), Ensayos sobre poesía hispánica contemporánea (1990). També ha publicat articles sobre Rafael Alberti, César Vallejo, Jorge Luis Borges, Camilo José Cela i d’altres. Sobre literatura i cultura a Mallorca, ha investigat la història de la premsa política del segle XIX i el moviment institucionalista, en particular la Institució Mallorquina d’Ensenyança i els figures de Guillem Cifre de Colonya, d’Alexandre Rosselló i de Mateu Obrador. Entre les seves publicacions, destaquen Educación y sociedad en la Mallorca contemporánea. La experiencia institucionalista (1977), Edición, introducción y notas: Mateo Obrador, Obra pedagógica (1988) en col·laboració amb Antoni J. Colom. (GEM)


Miquel López Crespí.

Miquel López Crespí

(sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia) i Les ciutats imaginades (poesia).

El dia que va morir Franco (20-N)

pobler | 19 Novembre, 2006 18:58

Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki".(Miquel López Crespí)

El dia que va morir Franco (20-XI-1975)



Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki". De nou, les condemnes de la injustícia feixista, però molt especialment la de Txiki per la proximitat, convulsionaren el nostre esperit. Eren anys de terror i persecucions. Txiki, heroi de la resistència, fou enterrat a un nínxol del cementiri de Cerdanyola. Pel novembre, el gran criminal, el responsable de la més ferotge guerra civil que han patit els pobles de l'Estat espanyol, la repressió més salvatge mai coneguda, moria després d'una llarga agonia.



Al Principat no hi hagué manifestacions de cap signe al carrer. A les Illes tampoc. Però l'alegria covava per dintre. Les cròniques diuen que arreu dels Països Catalans i a molts d'indrets de l'Estat s'acabaren les ampolles de xampany. Els antifranquistes sintetitzàrem l'esperit del moment amb un rodolí que es repetí profusament: "Vint de novembre gloriós / s'ha acabat el Gran Merdós".

A Palma, per a amics i companys del combat antifeixista fou dia de bauxa sonada. Per tots els caus de la clandestinitat s'obriren les mateixes ampolles de xampany que quan l'ascensió al cel de l'Almirall Carrero Blanco l'any 1973. Cada partit, cada organització, muntà trobades i festes de diferent tipus. La nostra colla -hi havia militants del PCE, OEC, PTE, Bandera Roja i alguns professors i mestres independents que compareixien a alguna de les accions clandestines- quedà per a celebrar aquell joiós esdeveniment a la casa que l'amic Miquel Mas tenia llogada a Pòrtol. En Miquel era un empleat de banca molt amic de na Francisca Bosch. Ens oferí la casa per a fer-hi la festa. En Miquel Mas va néixer a Ciutat l'any 1950 i va ser un d'aquells companys inoblidables de la transició. Demòcrata de veritat, antifeixista convençut, sempre estigué disposat a actuar en defensa de la llibertat del nostre poble. Amb el temps publicaria Massa temps amb els ulls tancats (1976), el llibre de poemes Mediterrània, un cel esquinçat (1985) i les novel.les L'àngel blau (1991) i L'ocell del paradís (1992), entre d'altres. Però tornem al dia de la mort del Gran Merdós. A casa de Miquel Mas tothom hi vingué carregat d'ampolles de vi i xampany. En Jaume Bonnín (militant del PCE) i la seva esposa Amparo portaren un caramull de sobrassades i botifarrons. El rebombori i les rialles no aturaven. Qui més qui manco compareixia amb paquets de begudes i queviures: formatge maonès, vi de Binissalem... pareixien unes matances! I ho era, la celebració de les matances d'un porc!

A mitjanit, havent sopat, no sé qui d'entre la munió de gent va treure una antiga estàtua de guix del dictador (de les que hi solia haver a escoles i institucions) i, demanant un moment de silenci, la llançà al terra, fent-la mil bocins. Hi hagué aplaudiments generals i s'alçaren novament les copes plenes de xampany enmig d'una disbauxa feresta. Algú començà a cantar L'estaca de Lluís Llach i altres cançons de la resistència.

El sarau continuà al bar que en Climent Picornell tenia a Gènova. Allà ens anàrem ajuntant totes les colles que havien celebrat festes semblants ena altres indrets. La cotxada cobria completament el poblet. El bar era ple de gom a gom.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS