pobler | 16 Agost, 2008 06:36 |
L’excusa per a bastir aquesta obra faraònica que costarà més de mil milions d’euros i trigarà quinze anys a bastir-se és que el port actual, les instal·lacions situades davant Portopí, no reuneixen les condicions adients per a rebre els nous vaixells de passatgers, els ferrys de nou disseny que diuen que s’estan construint però que ningú sap on. Per sort, i és una esperança per a poder començar la lluita en aquest nou front de combat, hem llegit que el col·lectiu d’enginyers navals i els experts del GOB no estan d’acord amb els criteris dels promotors del projecte. (Miquel López Crespí)
La destrucció de la badia de Palma
Ens passen amb cançons. Els polítics oficials llancen contínuament cortines de fum provant de narcotitzar-nos amb les mentides que segrega el poder. Diuen que es controlarà el saqueig de recursos i territori, l’encimentament de les Illes, la cínica prepotència dels especuladors. Però el cert és que malgrat les promeses electorals, els mateixos que encapçalaren algunes de les lluites per salvar la Real, l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, ara inauguraran l’hospital del PP oblidant la reforma de Son Dureta que era l’alternativa d’Aina Salom i de bona part del PSOE. La destrucció de Son Bosc, denunciada pel GOB; els desastres de “Port Adriano” que encara és sense protegir, immers en un procés de degradació quasi irreversible; la destrucció del Port de Pollença amb la construcció de la nova carretera... I no en parlem de la liquidació de bona part del patrimoni arquitectònic i cultural de Palma. Basta fer una volta per la ciutat per a constatar com els especuladors destrueixen bona part de l’herència que els mestres d’obres, ferrers, fusters i escultors de finals del segle XIX i començament del XX ens llegaren. I què fan les forces progressistes que hem ajudat a gaudir del poder, de la poltrona i la nòmina institucional? Llevat algunes accions concretes per a provar de “quedar bé” amb l’electorat, miren cap a una altra banda i no diuen res. O encara pitjor: si hi ha algú, com per exemple la valenta activista social Aina Calafat i els membres de la Plataforma Salvem la Real, que s’entesta a continuar la lluita per salvar Mallorca, alhora els demonitzen dient que “desestabilitzen la situació” i “fan feina per al PP”. Com quan en temps de l’anterior Pacte de Progrés demonitzaven Els Verds que no volien fer de florero institucional, o a gent com Nanda Caro i tants d’altres que volien impulsar una política progressista. Els vividors de la política en tenien prou amb fer quatre rodes de premsa per a dir que tot anava bé i cobrar els substanciosos sous cada final de mes. Tota la resta, qualsevol exigència de compliment dels pactes acordats o d’avançar en una línia d’esquerra era considerat una provocació i una follia de gent que no tocava de peus a terra. Ben igual que en temps de la transició, quan els mateixos que criminalitzaven Els Verds o Nanda Caro, pactaven amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones demonitzant les persones i partits que volien continuar lluitant en defensa de la República, l’autodeterminació i el socialisme.
He fet aquesta indroducció-recordatori perquè no hi ha dia que els ciutadans i ciutadanes de les Illes no ensopeguem amb un nou ensurt encimentador i destructiu de recursos i territori. Si els mesos passats era la lluita, encapçala pel GOB, per provar d’aturar les bestieses encimentadores de Jaume Carbonero fent el joc als promotors de les Illes, ara sabem que ja ham començat els preparatius per a la destrucció del que ens resta de la badia de Palma. Els plans per a bastir una segona dàrsena, un port gegantí que trigarà prop de quinze anys a bastir-se ja, són aquí. Per ara no hem vist cap polític que piulàs. Sabem que, sortosament i com de costum, el GOB ha començat a hissar la bandera de perill davant el desastre que s’apropa. Però el cert és que la mateixa classe que ha encimentat les Illes ara es prepara per a destruir la badia de Palma. I parlam de destruir perquè els plans faraònics que es preparen no consisteixen a adequar les actuals instal·lacions portuàries fent les pertinents ampliacions. No. Aquí, com si estiguéssim en plena època del bestial “desarrollismo franquista”, el que es tracta és de bastir obres immenses que, sense pensar en les conseqüències que comporten, donin moltes comissions i serveixen, com de costum, per a fer multimilionaris els quatre aprofitats de sempre.
L’excusa per a bastir aquesta obra faraònica que costarà més de mil milions d’euros i trigarà quinze anys a bastir-se és que el port actual, les instal·lacions situades davant Portopí, no reuneixen les condicions adients per a rebre els nous vaixells de passatgers, els ferrys de nou disseny que diuen que s’estan construint però que ningú sap on. Per sort, i és una esperança per a poder començar la lluita en aquest nou front de combat, hem llegit que el col·lectiu d’enginyers navals i els experts del GOB no estan d’acord amb els criteris dels promotors del projecte.
Ens demanam què fa el govern de les Illes i el de l’Estat per aturar les cames a aquesta nova bestiesa especulativa. Els experts que coneixen la qüestió i que no resten lligats als promotors del projecte informen que hi ha moltes maneres d’ampliar i adequar les actuals instal·lacions abans de destruir la badia de Palma. Esperem que s’imposi el seny i que aquesta vegada no guanyin els interessos dels constructors i promotors. En cas contrari, el camí hauria de ser el de la vigilància i mobilització ciutadana per a provar d’impedir aquesta nova malifeta, aquest nou atemptat a la preservació dels nostres minvats recursos i territori.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Per al GOB, les inversions públiques s´han d´adreçar a millorar la gestió dels recursos naturals. Per exemple, la distribució, depuració i ús de l´aigua; l´estalvi energètic i la producció d´energies netes; o la reducció, la reutilització i el reciclatge de residus. La mobilitat millora amb la proximitat del que hem de menester, propiciar que no ens haguem de desplaçar tant i poder fer-ho amb transport públic com ara el tren. Reconvertir de veritat les ciutats i els nuclis turístics, per treure més profit del sòl que ja està urbanitzat per comptes de destruir-ne més. Millorar el benestar de la gent amb equipaments i serveis públics de qualitat: sanitaris, educatius, assistencials... (Macià Blázquez)
El faraó Francesc Antich
Per MACIÀ BLÁZQUEZ, President interinsular del GOB
Els imperis de l´Antic Egipte, fa 5.000 anys, ocupaven als pagesos del fèrtil del Nil amb obra pública, mentrestant la terra no era cultivable. Les obres que els feien fer -temples i mausoleus, com ara les piràmides- servien per refermar el poder dels déus i dels seus representants a la Terra: sacerdots, faraons i d´altres aristòcrates. També era important mantenir ocupades a les "classes perilloses" quan el camp no els donava feina.
D´això en diuen avui en dia "mesures anticícliques", per reactivar l´economia en temps de crisi de sobreacumulació, com l´actual. El poder es reafirma i recupera el control després de l´eufòria. El Govern de les Illes Balears ha presentat projectes de nova obra pública per compensar la crisi econòmica amb el mateix propòsit: defensar els interessos dels poderosos, el sector de la construcció, i ocupar les "classes perilloses".
El sector de la construcció s´ha sobredimensionat fins al 2007. A les illes Balears, representa més del 10% del PIB i ocupa al 15% de la població activa. Però suposa urbanitzar més de 1,6 hectàrees al dia, amb ciment, bloquets i asfalt que desfiguren i deterioren el nostre entorn. La crisi econòmica ha frenat la construcció perquè s´ha sobrevalorat el seu preu futur, empès per l´especulació financera. Així ho fa patent la fallida de promotors, com ara el Grup Drac de Vicenç Grande. Tanmateix, contràriament al discurs mercantil, a més habitatges produïts més puja el seu preu, dificultant el seu accés i agreujant la carestia per a l´ús de les classes desafavorides.
La proposta "d´injectar liquiditat al sector de la construcció" que ha anunciat el govern Antich per valor de 284 milions d´euros, té per objecte revifar aquesta desproporció amb obres públiques que "componen" el territori per promoure més creixement urbanístic. El cas més clar són les ampliacions dels ports de Ciutadella, Eivissa i Palma. Estan al nivell del que es va fer la legislatura passada amb la construcció d´autopistes -passàrem de 70 a 200 quilòmetres de xarxa viària d´autopistes/autovies/desdoblaments- i del que vol fer el Ministeri de Foment amb l´ampliació dels aeroports, per duplicar la seva extensió a Menorca, nombre de pistes a Eivissa o capacitat d´acollida de passatgers a Mallorca. L´eixamplament dels "colls d´ampolla" d´entrada i trànsit de passatgers i mercaderies contribueix al creixement insostenible; com ho fan també la connexió elèctrica amb la península, la desalació d´aigua o la incineració dels residus. L´aïllament insular ens ha de fer corregir aquesta insostenibilitat: d´entrada l´objectiu ha de ser l´autoabastament; i més enllà cal que corregim la nostra contribució a la injustícia, per exemple reduir el consum d´hidrocarburs i no optar pels biocombustibles, perquè contaminen, justifiquen guerres o encareixen els aliments.
Per al GOB, les inversions públiques s´han d´adreçar a millorar la gestió dels recursos naturals. Per exemple, la distribució, depuració i ús de l´aigua; l´estalvi energètic i la producció d´energies netes; o la reducció, la reutilització i el reciclatge de residus. La mobilitat millora amb la proximitat del que hem de menester, propiciar que no ens haguem de desplaçar tant i poder fer-ho amb transport públic com ara el tren. Reconvertir de veritat les ciutats i els nuclis turístics, per treure més profit del sòl que ja està urbanitzat per comptes de destruir-ne més. Millorar el benestar de la gent amb equipaments i serveis públics de qualitat: sanitaris, educatius, assistencials...
El GOB proposa que fem "de la necessitat virtut", per treure profit de la crisi econòmica i reconduir la nostra societat vers la sostenibilitat. Això vol dir no créixer més; però millorar en Sostenibilitat, amb menys impacte ambiental i una millor distribució del benestar.
Diario de Mallorca (10-VII-08)
pobler | 15 Agost, 2008 16:56 |
Els detinguts pel cas Turisme Jove, pendents de la decisió judicial
El PP expulsa l'ex-cap de Serveis de Turisme Jove i en suspèn cautelarment l'ex-gerent pel cas de pressumpta corrupció a l'entitat durant el govern de Jaume Matas · El fiscal demana presó incondicional i incomunicada per a un dels acusats
El cas del consorci balear de Turisme Jove és en mans de la justícia. Anit, i després d'interrogar durant més de tres hores l'ex-director general del Joventut, Juan Francisco Gálvez, el jutge ordenà el registre del domicili d'aquest. Això, quan encara quedava pendent la declaració de l'ex-dona del principal inculpat, l'ex-cap de Serveis de l'entitat, Juan Francisco Gosálbez. Es tracta d'un nou cas de corrupció del govern de Jaume Matas.
El Partit Popular balear ha decidit prendre mesures i ha expulsat l'ex-cap de Serveis. Pel que fa a l'ex-gerent, Damià Amengual, l'ha suspès cautelarment. Hores abans, el vice-secretari general del PP, Antoni Pastor, demanava disculpes en nom del partit a tots els els ciutadans de les Illes pels casos de corrupció.
Tant Gosálbez com Amengual passaren ahir per dependències judicial. El ministeri fiscal demanà presó incondicional i incomunicada sense fiança per al primer. La petició la va fer després de la negativa a declarar davant el jutge pel presumpte cas de corrupció.
Diligències complicades
El fiscal Miquel Àngel Subirán ha dit que les diligències del cas Turisme Jove eren més complicades del que preveia, perquè cada cop apareixen nous implicats amb què no comptava. De moment, són dotze les persones que la policia ha detingut en relació al cas.
Entre els implicats hi ha polítics, constructors i un agent de viatges, algun dels quals van confessar haver cobrat comissions il·legals dels responsables del consorci. Els investigadors sospiten que poden haver malversat fins a tres milions d'euros.
VilaWeb
Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. (Miquel López Crespí)
Bartomeu Vicens, Rodrigo de Santos, Maximilià Morales, Eugenio Hidalgo... la corrupció política a Mallorca
La situació de corrupció política a les Illes mai no havia arribat al grau del present. No volem dir que abans no existís. El que afirmam és que uns anys abans era secreta, amagada, no hi intervenia, potser per manca de proves, la Fiscalia Anticorrupció. Ara sortim a un cas de corrupció per setmana, amb implicats que formen part del més “selecte” de la classe política del règim. Qui no recorda els afers de la mà dreta de Catalina Cirer, Rodrigo de Santos, i els setanta mil euros gastats a cases de mal viure i drogues? Però també hem estat testimonis del judici a l’exbatle d’Andratx, Eugenio Higalgo, i els seus assessors i col·laboradors en les malifetes. Ben present en la memòria tenim encara el cas Rasputín, la història dels falsos certificats dels cavallistes, els 700.000 euros estafats per Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel. I per si hi mancava cap cosa, no hi ha dia que en els mitjans de comunicació no surtin casos d’endolls de familiars i amics descoberts a qualsevol àrea de govern, les “assessories” i pagaments per treballs que mai no es lliuren al públic als més diversos aprofitats de tota mena i tot color.
Fins ara la majoria de casos de corrupteles tenien relació amb el govern i gestors del PP. És ara que la Fiscalia Anticorrupció afirma que els dirigents d´UM Bartomeu Vicens i Maximilià Morales empraren la seva influència política per a guanyar milers d’euros de forma il·legítima, exigint comissions en tèrboles operacions de requalifiació de terrenys. Com informa la premsa d’aquests dies, Bartomeu Vicens i Maximilià Morales utilitzaren el seu poder a Unió Mallorquina “per pactar amb els propietaris de les parcel·les que els cedissin el 15% de cada una de les finques a canvi d’obtenir la requalificació a terrenys urbanitzables. El Ministeri Públic també sosté que l’advocat Jaume Montis ‘ocultà’ (als propietaris de les parcel·les) la identitat d’ambdós dirigents d’UM, i alhora ‘es va fer figurar una sèrie de compravendes quan en realitat no va existir cap preu’”.
Bartomeu Vicens i Maximilià Morales són acusats per la Fiscalia Anticorrupció de la presumpta comissió de sis delictes: suborn, blanqueig de capitals, falsedat documental contra la Hisenda Pública, estafa i tràfic d’influències per la pilotada al polígon de Son Oms. Uns terrenys, com diuen els mitjans d’informació, “que patiren un increment espectacular del seu valor quan pasaren de no urbanitzables a urbanitzables”.
Mai no s’havien vist tants de casos de corrupció plegats a Mallorca. Molts ciutadans i ciutadanes sabien d’alguna malifeta de personatges sense principis i sense escrúpols, però que el grau d’aprofitament del poder polític sigui tan escandalós era mal d’imaginar.
Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. Com diu la declaració d’aquest grup, cal “apartar de la vida pública, preventivament i sense que això signifiqui presumpció de culpabilitat, aquelles persones que estiguin implicades en casos de corrupció política per tal de mantenir el debat polític i el funcionament institucional lluny del debat sobre els casos de corrupció (que és el cas del portaveu d’UM)”.
Com deia el senador autonòmic Pere Sampol en referència al cas de presumpta corrupció que envolta Bartomeu Vicens: “És ben necessari que dimiteixi i començar a fer net en la vida política”. La premsa també ens informa que Sampol mostrà la seva satisfacció per l’actuació de la Fiscalia, que ha presentat querella criminal contra el diputat d’UM per suposat cobrament de comissions en la requalificació del polígon de Son Oms. També hem llegit que “el senador advertí que casos com aquest ‘eren de domini públic’ i responen a ‘la pràctica política dels partits conservadors’. ‘Hi ha fortunes que han nascut de la nit al dia’, digué Sampol, qui espera que Fiscalia ‘acabi amb aquesta xacra’”.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-VI-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
La lluita contra la corrupció del PP
Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)
Andratx i la corrupció urbanística
La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció “salvatge”, en definitiva, ha sensibilitzat generacions d’illencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.
Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni l’actual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, d’aconseguir que el govern de torn s’adoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans d’ordenació territorial.
Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació d’emergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies d’irregularitats. Com molt bé explica l’organització ecologista, el primer tipus d’irregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que s’acaben construint a base d’una llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap d’Urbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.
Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics d’Andratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web d’aquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals d’edificis d’apartaments dins sòl rústic atorgades per l’Ajuntament sota l’aparença de sòls urbans.
Les situacions irregulars, l’especulació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. L’expresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el d’Andratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.
Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina s’adoni que no podem continuar per més temps en mans d’especuladors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a l’avantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes d’ambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal d’aturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.
La detenció d’Eugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que s’ha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no l’estima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-06)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 15 Agost, 2008 06:10 |
La controvertida dama que fumava i vestia com els homes es va instal·lar a Mallorca, entre el novembre de 1838 i el febrer de 1839, amb els seus dos fills i el músic polonès. Tot i que l'estada insular va ser prou creativa (Sand enllesteix la novel·la Spiridion i reescriu Léila i Chopin hi compongué 22 dels 24 preludis opus 28), amb els mallorquins mai es van arribar a avenir: "La gent es feia el senyal de la creu quan ens veia passar. Alguns amics de Palma ens digueren que era cosa de sacerdots. Havien parlat malament de nosaltres dient que érem estrangers infidels". (Quin Gibert)
George Sand o l'inconformisme
Per Quim Gibert, psicòleg
En una època en què l'art era una manera d'esmorteir les envestides d'un món injust, viure al costat de Frederic Chopin va ser per Sand viure a la vora dels déus: "Era d'aquesta màgia que em vaig enamorar. La força tel·lúrica d'un esperit gegantí reencarnat en un cos fràgil". Amb aquests mots, Miquel López Crespí ens convida a llegir la seva obra més recent. I és que el març d'enguany l'escriptor de sa Pobla ens ha sorprès gratament amb els dos primers d'una trilogia a l'entorn de George Sand (1804-1876). La controvertida dama que fumava i vestia com els homes es va instal·lar a Mallorca, entre el novembre de 1838 i el febrer de 1839, amb els seus dos fills i el músic polonès. Tot i que l'estada insular va ser prou creativa (Sand enllesteix la novel·la Spiridion i reescriu Léila i Chopin hi compongué 22 dels 24 preludis opus 28), amb els mallorquins mai es van arribar a avenir: "La gent es feia el senyal de la creu quan ens veia passar. Alguns amics de Palma ens digueren que era cosa de sacerdots. Havien parlat malament de nosaltres dient que érem estrangers infidels".
Amb El darrer hivern de Chopin i George Sand(Edicions Proa) i Corambé. El dietari de George Sand (Pagès editors), López Crespí ens submergeix en un anar i venir de capítols que transcorren a cavall de la Mallorca rural i del París de la Comuna (1871) i d'altres episodis revolucionaris. En ambdós escenaris tan contraposats, Sand passa de la il·lusió a la desil·lusió: "Aquelles primeres setmanes varen ser de somni. Fou posteriorment quan ensopegàrem amb la dura realitat del clima mallorquí, amb l'evidència d'unes cases que no estaven construïdes per resistir les inclemències hivernals" (El darrer hivern de Chopin i George Sand). I és que aquell va ser un hivern especialment cru, que no va fer cap bé a la delicada salut de Chopin i al reumatisme de Maurice, un dels fills de Sand. A més, la recerca romàntica d'un entorn verge mai va ser compatible amb la comoditat i els serveis urbans que reclamaven. Igualment se sent decebuda del seu París natal: "El segle que volíem net i resplendent, obert a les llums, amb l'art i la ciència elevats a suprems i màxims guies de la humanitat, és aquí, curull d'impetuoses tempestes de sang que omplen tots els racons i passadissos de la nostra existència" (Corambé...).
Precisament aquests dies es compleix el 200 aniversari del naixement d'Aurore Dupin Delaborde, el seu nom originari. I és que Sand és la reducció de Sandeau, el cognom d'un dels seus nombrosos amants. Un bon moment per llegir les aportacions literàries de Miquel López Crespí, que tan bé ha sabut plasmar una vida rebel a prop d'allà on s'escrivia la història. Segons el crític literari Isidor Cònsul, "la seva voluntat de viure a l'ull de l'huracà i bellugar-se per les coordenades cabdals del seu temps van assenyalar massa sovint George Sand com a pedra d'escàndol, raó per la qual la força del paquet biogràfic ha fet perdre interès per l'escriptora i s'ha tendit, de manera general, a remarcar l'excepcionalitat de la dona per damunt dels valors que va tenir com a creadora literària (Avui, 1.7.04).
Per això és tan interessant i recomanable conèixer la trajectòria de personatges que han qüestionat el despotisme i altres realitats encarnades del seu temps: "Mai no he estat diplomàtica i molt manco he cedit en res a les forces o idees que considerava filles de les tenebres i de la ignorància", assenyala George Sand (Corambé. El dietari de George Sand).
Gibert, Quim. Revista El Triangle, núm. 709 (13-XII-05). p. 30.
pobler | 14 Agost, 2008 17:12 |
L’ODI A LA LLENGUA CATALANA
El president de la comunitat aragonesa Marcelino Iglesias, presentarà a la tardor el projecte de Llei de Llengües amb unes directrius molt concretes.
Segons les seves paraules, el projecte pactat amb el seu soci de govern generarà drets i llibertats, però no obligacions. A mes ningú estarà obligat a parlar una llengua que no vulgui en clara referència a Catalunya, considerant el català o aragonès com un patrimoni cultural.
Se’ns dubte una prova mes de la xenofòbia lingüística que practica l’Estat Espanyol, on nomes hi ha un idioma de primera categoria, el castellà que te tots els drets, i obligacions per part de tots amb totes les proteccions legals existents, i desprès uns idiomes de segona categoria que no poden gosar a tenir les mateixes obligacions que la llengua ja esmentada, i s’han de conformar amb el paper de comparsa i de curiositat cultural.
La obligació que parla Iglesias, es la clara desaparició en un temps de l’aragonès i català del seu territori, en benefici de la llengua dels intel·lectuals feixistes de l’estat. No poden suportar la mes mínima diferencia, la qüestió es el uniformisme com a forma oficial de viure, ornamentat amb tocs folklòrics per treure al carrer els dies de festa major.
Ja n’hi ha prou de genocidi lingüístic, tots els estats del mon tenen les seves llengües, i totes tenen el mateix valor amb indiferència del numero de parlants. Aquesta diferencia de classe entre les llengües què formen l’estat es un clar cas d’autoritarisme intolerable, com si parlar català fos poc mes que una mania absurda davant l’oficialitat de l’idioma comú.
Ni podem tenir deure de parlar-lo, ni oficialitat europea, ni a les institucions politiques comuns, ni molt menys un sistema de supervivència anomenat immersió lingüística, en definitiva no pararan fins arrossegar aquesta llengua mil·lenària a l’interior de les nostres llars, i encara haurem de demanar permís i perdó, molt propi dels catalans acomplexats.
Un cas d’aquesta deriva, i adoctrinament es en Sergio, el jugador de futbol del Deportivo de la Corunya, i capità de la Selecció catalana que en una entrevista afirma que no parla català, i que aquest es un dialecte del castellà com el gallec o l’asturià. Desconec la seva formació acadèmica, però se’ns dubte es molt deficitària per dir barbaritats com aquestes, i quedar-se tant ample. El seleccionador hauria de prendre nota per donar la capitania a algú amb mes sentiment i sobretot mes cultura.
Blog d’ALBERT CORTES MONTSERRAT (14-VIII-08) VilaWeb
Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes. (Miquel López Crespí)
Defensa del català (un article publicat el mes de febrer de 2004 denunciant la política lingüística del PP contra el català)
La confrontació lingüística
Dia 10 d'agost del 2003, des d'aquestes mateixes pàgines i a conseqüència de l'anunci de José María Rodríguez referent al decret que havia de retallar l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma, havíem escrit: "La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam".
El transcórrer dels mesos ho ha fet més que agreujar la problemàtica de la llengua a la nostra terra. La situació empitjora de dia en dia.
Just ara mateix, dies després del gran èxit de la concentració convocada per l'OCB davant el Consolat de Mar per a protestar contra la política lingüística del PP al crit unànime de "Rectificau!", el conseller d'Educació i Cultura, Francesc Fiol, anuncia, com informa la premsa, una llista de sis punts encaminats "a protegir les modalitats" illenques en l'ensenyament i "a protegir els drets individuals en l´ús de la llengua" dels ciutadans.
Aquesta és la resposta del Govern de les Illes als ciutadans i ciutadanes que exigíem "un gir de cent vuitanta graus" en la política lingüística del Govern. La nostra denúncia, i qui signa aquest article era, juntament amb molts d'amics i companys, en primera línia de la manifestació de dia 9 de gener del 2004 davant el Consoldat de Mar, volia expressar un profund grau de disconformitat amb l'Executiu autonòmic.
Maria del Mar Bonet va ser la veu del manifest de l'OCB. Manifest que, entre moltes altres coses, deia, en relació a les lleis i decrets anticatalans de l'executiu: "Aquesta és la manera com el president i el Govern de les Illes Balears defensen el bilingüisme: supremacia del castellà en els àmbits en els quals és majoritari i imposició del castellà on la llengua pròpia és la dominant. El Partit Popular ha modificat el bilingüisme defensat durant la campanya electoral un cop assegut al Consolat de Mar, sense demanar permís als seus votants, que elegiren igualtat i no asimetria.
'Es tracta d'una política que pot evocar èpoques anteriors. Una tendència al monolingüisme, això sí, disfressat de bilingüisme".
Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes.
Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents. Fer demagògia i pur i dur electoralisme amb les consignes de la "llibertat dels pares" per a decidir la llengua que s'ha d'ensenyar als seus fills, significa en la pràctica l'atac més greu que s'ha fet contra el català en molts d'anys; i això per dues raons; perquè allò just és que la llengua autòctona sigui la pròpia de l'ensenyament (com a Burgos, ni més ni menys, on no es demana a ningú en quina llengua volen l'ensenyament dels fills); i perquè la situació objectiva a què ja ens hem referit (marc legal, inèrcia social, manipulació ideològica d'autòctons i d'immigrats, interessos macroeconòmics) provocaria que tot l'ensenyament tendís a fer-se exclusivament en espanyol.
Com han explicat prou bé els professors del Departament de Filologia Catalana i Lengüística General de la UIB: "Deixar a cada un dels pares l'elecció de la llengua en què han d'estudiar els seus fills, a més de crear greus problemes d'organització en els centres, suposarà un atac frontal contra el sistema actual que garanteix que tots els estudiants acabin els seus estudis coneixent les dues llengües oficials de la nostra comunitat".
Finalment, parlar de "potenciar les modalitats eivissenques, mallorquines, formenterenques i menorquines" representa, en boca del PP, institucionalitzar el gonellisme més ferotge: la creació d'una "neutral" àrea de "filologia" dins l'Institut d'Estudis Baleàrics per damunt els criteris lingüístics de la Universitat de les Illes Balears (UIB), potser serà el primer pas important per a aconseguir la definitiva ruptura de la unitat de la llengua catalana.
El calc de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no pot ser més evident. Potser darrere hi hauria de venir la reducció de la nostra "literatura" exclusivament als autors "baleàrics", i, amb un poc de temps, la introducció d'un "balear" diferent del "català" a les escoles oficials d'idiomes...
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-II-04)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 14 Agost, 2008 12:33 |
Les idees de la Revolució Francesa en la novel·la històrica de les Illes.
Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)
L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)
La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració
No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.
Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.
La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.
L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.
L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.
És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.
Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?
Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.
Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.
Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.
Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.
Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.
Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea
Correu electrònic:
editorialantinea@gmail.com
Telèfon: 964-450085
pobler | 14 Agost, 2008 05:56 |
La llarga llista de delictes pels quals han estat detingudes és: tràfic de contractes milionaris sense concurs previ que beneficiaren a socis protegits; adjudicacions a familiars directes; auto-arrendaments de locals per part de dirigents de confiança; despeses desmesurades en partides de viatges i de representació; possibles suborns indirectes; pagaments en espècies, i cobraments de comissions. (Llibertat.cat)
Nova ofensiva anticorrupció a les Illes: sis persones detingudes
La cúpula del Consorci de Turisme Jove en l'època del PP ha passat la nit a presó. Entre les sis persones detingudes hi ha dos ex-alts càrrecs de l'organisme. Sembla ser que tres d'elles ja han estat posades en llibertat, mentre que, segurament, per a les altres tres s'esgotarà el termini de 72 hores per a posar-les a disposició judicial.
Entre les sis persones detingudes hi ha dos ex-alts càrrecs de l'organisme. Concretament les persones detingudes són l'ex-gerent del Consosrci Damià Amengual, l'ex-comptable Jaume Cerdà, el cap de Serveis i Manteniment, Juan Francisco Gonzàlbez, la seva dona, Maria Reyes Carbonell, un constructor de les illes anomenat Marcos Pérez Martínez i, finalment, l'amo d'una agència de viatges del qual encara no es sap el nom.
El Consorci Turisme Jove és l'entitat encarregada de gestionar cursos, albergs de joventut, punt d'informació per als joves que volen partir de viatge, així com la d'expedir una sèrie de carnets. Ara bé, sembla ser que les persones detingudes també l'utilitzaven amb altres fins.
La llarga llista de delictes pels quals han estat detingudes és: tràfic de contractes milionaris sense concurs previ que beneficiaren a socis protegits; adjudicacions a familiars directes; auto-arrendaments de locals per part de dirigents de confiança; despeses desmesurades en partides de viatges i de representació; possibles suborns indirectes; pagaments en espècies, i cobraments de comissions.
La principal acusació d'aquesta llarga llista de delictes és que el cap de Serveis i Manteniment, Juan Francisco Gonzàlbez, hauria blindat un contracte de lloguer amb l'anterior Govern del PP -pocs dies abans que es celebrassin les eleccions autonòmiques- per un valor de 300.000 euros per tal d'arrendar un local al mateix Consorci de Turisme Jove. La qüestió és que aquest local figura com a propietat d'una empresa fictícia a nom del mateix Gonzàlbez i de la seva esposa. A més a més, el contracte realitzat implicava que el Govern, en cas de voler prescindir del local, hauria de continuar pagant la mensualitat del lloguer, una mensualitat de 4.500 euros. Així doncs, en total la malversació pujaria a més de 500.000 euros.
Sembla ser també que Juan Francisco Gonzàlbez i la seva dona feien viatges de plaer maquillats com a viatges de feina. En aquests viatges, tots pagats amb diners públics, la parella s'hostatjava en els hotels més cars que trobava: passava les nits a 600 euros.
Aquest cas de corrupció s'ha destapat gràcies a les irregularitats detectades per la nova conselleria de Joventut i Esports. Aquesta, després de detectar-les, va demanar als serveis jurídics que ho investigassin. La següent passa fou posar-ho tot en mans de la fiscalia anticorrupció perquè també ho investigàs. I, finalment, els funcionaris de la brigada de la Policia Judicial van detindre les sis persones ahir, a requeriment de la mateixa Fiscalia Anticorrupació.
Cal recordar que aquest no és ni el primer ni el segon cas de corrupció que esquitxa l'anterior Govern autonòmic del PP. Si bé els grans escàndols començaren amb la detenció de l'anterior batlle del PP d'Andratx Eugenio Hidalgo, de llavors ençà una molta llarga llista de casos de corrupció segueixen implicant nombrosos membres del PP, com ara l'antic regidor d'urbanisme de Palma, Rodrigo de Santos, qui segueix sent notícia als diaris un dia sí i l'altre també.
Més informació: situació del PP de les Illes (Llibertat.cat)
Web Llibertat.cat
Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)
La corrupció del PP a les Illes (un article publicat el desembre de 2006)
Els successos d’Andratx, les detencions d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.
Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.
Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món.
El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.
Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-XII-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)
Corrupció
Per Llorenç Buades Castell.
El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.
La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.
La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.
El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.
Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.
A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.
És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.
Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.
La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.
Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.
Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.
Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)
pobler | 13 Agost, 2008 14:48 |
Recordem que Carbonero volia construir més de quatre-cents habitatges [a Campos] de protecció oficial, sense cap mena de consideració per l’impacte que produirien en una població saturada de cotxes, amb problemes d'infraestructures sanitàries i d’ensenyament. On treu cap voler augmentar de cop la població d´un dels nostres pobles en prop del vint per cent? Follia i desbarats d´un mal planificador, un personatge, el conseller d’Habitatge, especialitzat a cometre errors que sempre van en prejudici dels interessos populars i, de retop dels de les forces progressistes. (Miquel López Crespí)
Jaume Carbonero: la massificació de Mallorca. Els errors dels conseller d’Habitatge del Govern de les Illes
Amb una mica de retard m’he assabentat que Guillem Ginard, el batle d´UM de Campos, ha pugnat de valent per preservar el poble de l’encimentament i la massificació programada pel conseller d’Habitatge Jaume Carbonero.
Recordem que Carbonero volia construir més de quatre-cents habitatges de protecció oficial, sense cap mena de consideració per l’impacte que produirien en una població saturada de cotxes, amb problemes d'infraestructures sanitàries i d’ensenyament. On treu cap voler augmentar de cop la població d´un dels nostres pobles en prop del vint per cent? Follia i desbarats d´un mal planificador, un personatge, el conseller d’Habitatge, especialitzat a cometre errors que sempre van en prejudici dels interessos populars i, de retop dels de les forces progressistes. Ben igual que a l’anterior Pacte de Progrés, quan cessà de forma autoritària i sense cap mena de consideració l’eficient funcionària de l'IBAVI Margalida Lliteres, una injustícia que perjudicà força gent del poble i que comportà la pèrdua de centenars de vots progressistes, cosa que contribuí, volgués o no el conseller, al retorn de la dreta al poder.
En relació a la preservació de Campos, a la protecció dels nostres minvats recursos i territori amenaçats per les propostes de Jaume Carbonero, ja he escrit alguns articles. La victòria del poble de Campos, la lloable lluita de Guillem Ginard contra aquestes barbaritats constructives, també és una mica meva. I cal deixar-ho ben escrit damunt els papers. El meu ha estat un petit granet d’arena en aquest combat constant en defensa del que és evident: que no podem continuar més amb el model de pseudodesenvolupament salvatge heretat del franquisme. Ja n’hi ha prou de ciment, de destrucció de sòl rústic, de fer feina per als promotors, com molt be denuncià el GOB en el seu moment! Com va explicar l’organització ecologista per boca de Margalida Ramis, la llei Carbonero, “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne, ha derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”. Ningú no pot ser més clar. Les mentides de Jaume Carbonero no són més que això: mentides que a ningú no enganyen. El conseller ha perdut tanta credibilitat en tots aquests anys de pèssima gestió que quan diu que es preocupa pels interessos de les classes menys afavorides, tothom fa la gran riallada. La gent amb més prestigi de les Illes quant a la lluita conservacionista, el GOB, ja ho va dir en el seu comunicat de 30 d'abril. El Bloc sempre ha insistit que no es pot continuar destruint sòl rústic. Macià Blázquez ha suggerit nombroses alternatives a les ànsies constructores de Jaume Carbonero. Qui més qui manco ja sap que, pel camí iniciat pel franquisme i continuat pels actuals encimentadors, anam a una absurda massificació, a convertir-nos en un nou Hong Kong, saturat i inhabitable. És aquesta la Mallorca, les Illes que volem deixar als nostres fills?
El problema és que si Campos s’ha salvat dels desastres orquestrats per Jaume Carbonero, ara no sabem què es pot esdevenir a Manacor, que és l’indret substitutori que ha trobat el conseller per a bastir els seus quatre-cents habitatges de protecció oficial.
La dirigent d´ALM-UM i actual consellera de Medi Ambient, Catalina Julve, ja ha donat a conèixer el seu desacord amb el fet que Manacor hagi d’assumir el que Campos ha rebutjat.. Catalina Julve ha declarat als mitjans de comunicació que portar endavant la construcció de quatre-cents habitatges de protecció oficial de la manera com es planteja és “absurd i inassumible” i suposa “degradar un barri residencial a l’entrada de la ciutat, que ja comença a estar saturada”. La consellera insular de Medi Ambient ha afirmat que demanarà a UM i al seu president Miquel Nadal que s’estudiï a fons proposta tan desencertada.
Jaume Carbonero mai no escolta la veu d’organitzacions ecologistes com el GOB, d’assenyats lluitadors per la preservació dels nostres minvats recursos i territori com Macià Blázquez.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Salvem Mallorca!
Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real? (Miquel López Crespí)
Jaume Carbonero i Vicente Grande: la destrucció de sòl rústic a les Illes
Quan, cap a primer de maig d’enguany, la portaveu del GOB Margalida Ramis anunciava als mitjans de comunicació l’oposició del grup ecologista a la llei d’habitatge de Jaume Carbonero encara no sabíem la relació entre els projectes desenvolupistes del conseller i el promotor Vicenç Grande. Aleshores el GOB ja va posar el dit a la nafra amb el seu comunicat de 30 d'abril, un comunicat que podeu trobar al web dels ecologistes i que comença amb les frases: “El GOB demana que es resolgui l’accés a l’habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més! El GOB qüestiona el vertader objectiu de la llei Carbonero”. Tot ben clar i escrit amb lletres grosses. Però encara no relacionàvem la famosa construcció d´habitatge en sòl rústic (una llei ben absurda que va haver de ser aturada i reformada a iniciativa del Bloc, UM, Eivissa pel Canvi, el PP i finalment pel mateix PSOE) amb els negocis de construcció i promoció immobiliària de Grande.
En la roda de premsa de denúncia de la llei Carbonero, Margalida Ramis lamentava davant els mitjans de comunicació que la llei “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne hagi derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”.
El GOB, que en aquells moments no donava cap nom en concret, sí que ens obria els ulls quant a demagògia barata i les mentides del conseller d’habitatge. Margalida Ramis va ser prou clara en la seva compareixença davant la premsa de les Illes, i deia a qui la volgués escoltar que el rerefons de la llei Carbonero, l’objectiu final de la construcció en sòl rústic, no era facilitar habitatges a un preu digne als sectors menys afavorits de la societat, sinó l’excusa per aconseguir que els promotors continuassin creixent i desenvolupant al màxim el sector de la construcció en un moment de recessió econòmica. Vet aquí la mentida de Carbonero: provar d’enganyar la gent dient que fas una política pels més desvalguts quan, en realitat, treballes per afavorir els promotors.
Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual.
Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern.
Dels interessos especulatius de molts constructors illencs se n’havia parlat molt en temps de la lluita per salvar la Real, per aturar les maniobres especulatives de Son Espases. Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real?
La relació entre els plans de Jaume Carbonero quant a la destrucció de sòl rústic i els interessos de Grande, l’afavoriment dels interessos dels promotors que deia el GOB, ja són de domini públic i evidencien novament les acostumades mentides de professionals del romanço com el conseller d’habitatge, un personatge que ens volia fer creure que el preocupava la situació de les classes socials menys afavorides. Quin cinisme i quina mentida tot plegat!
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-VII-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 13 Agost, 2008 05:59 |
L'ex-gerent de Turisme Jove, és un dels detinguts per malversació
Detenen sis ex-alts càrrecs del consorci de l'executiu de Jaume Matas · El PP balear els expulsarà si es ratifiquen els càrrecs
La policia espanyola ha detingut avui sis ex-alts càrrecs de l'anterior executiu de Jaume Matas acusats per la fiscalia anticorrupció de malversació de cabals públics i de suborn. Els detinguts van exercir càrrecs de diferents responsabilitats al consorci Turisme Jove, que depèn de la conselleria de Presidència i Esports, dirigida llavors per Rosa Puig. Entre els acusats hi ha l'ex-gerent i el comptable del consorci, Damià Amengual i Jaume Cerdà respectivament.
Els altres detinguts són el cap de Serveis i Manteniment de l'entitat, Juan Francisco Gonsñalbez i la dona d'aquest, Maria Reyes Carbonell. A més, hi ha un constructor de les Illes Balears detingut de qui encara no se'n sap el nom, ni tampoc el de la sisena persona detinguda.
Ara , tots sis són als calabossos de la policia i demà passaran a disposició judicial. Si el jutge pren mesures cautelars contra ells, també ho farà el PP. La portaveu de la formació a les Illes Balears, Cati Soler, diu que esperarà a demà per decidir si n'expulsa els detinguts.
Les activitats delictives que els imputen són: tràfic de contractes milionaris sense concurs previ que beneficiaren a socis protegits; adjudicacions a familiars directes; auto-arrendaments de locals per part de dirigents de confiança; despeses desmesurades en partides de viatges i de representació; possibles suborns indirectes; pagaments en espècies, i cobraments de comissions.
La conselleria va detectar irregularitats en la gestió del consorci i va demanar als serveis jurídics del govern que ho investiguessin. Ho van corroborar i van posar l'estudi a disposició de la fiscalia anticorrupció, perquè també ho investigués.
El PSM exigirà responsabilitats polítiques
El PSM també hi ha dit la seva en el cas del consorci. Avui ha anunciat que demanaria responsabilitas polítiques als actuals càrrecs del PP que exercien de caps de tots els detinguts. Considera que el nou cas que ha sortit a la llum, és 'una mostra més de la gestió d'interessos particulars' feta per Jaume Matas 'amb o sense el consentiment dels seus responsables polítics'.
VilaWeb
Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugenio Hidalgo, el Pla Territorial de Mallorca, l’afer Rasputin, el “Cas Cavallistes”, les orgies sexuals, la cocaïna...
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros. (Miquel López Crespí)
La corrupció política del PP
D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.
A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?
Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.
Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra
Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori.
Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-IV-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés
El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés
Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.
Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.
'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.
'L'escriptor pobler també incidí que 'la continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants de la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. No hem d'oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de la postguerra, l'Obra del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular'.
'López Crespí també va fer un important repàs a la feina feta des de l'Editorial Moll per impulsar la literatura en català a Mallorca i per publicar llibres 'amb els quals ens alletàrem els escriptors de la generació dels 70'.
'Aquesta inauguració de la Fira del Llibre va estar més polititzada que mai, ja que des de la tribuna d'oradors tant el batle Joan Fageda, com el vicepresident del Govern, Pere Sampol, i la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, es varen adreçar al públic. [...]
'Sampol explicà que 'davant la disminució de l´ús social de la llengua només hi havia una actitud possible. No és l'hora de plorar sinó de fer pedagogia per aconseguir que l'ús social del català augmenti. Hem de fer una militància cultural, lingüística i fins i tot política per ajudar a estimar i conèixer la nostra llengua a tots els nouvinguts i residents a les Illes'.
'Munar va tancar l'acte i va donar per inaugurada la fira explicant que 'és un goig que els llibres surtin al carrer cada primavera i que la cultura s'apropi a tots els ciutadans'. Però assenyalà també que 'tot i que no hi ha més lector de cada vegada s'edita més. Ara per ara és necessari incentivar la lectura d'aquests llibres que s'han editat i més en aquesta era de noves tecnologies que no ho afavoreixen'".
Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".
Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 12 Agost, 2008 19:03 |
Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany, Francesc de B. Moll... en el record
Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes. (Miquel López Crespí)
Mallorca i la poesia
La publicació de l’ antologia de poemes Naufragis lents (El Tall Editorial), en la col·lecció “La Sínia del Tall”, que dirigeix Jaume Pomar, m’ha fet reflexionar novament en aquestes quatre dècades de conreu de la poesia, de demanar-me sobre l’origen de la majoria de treballs que surten en aquest llibre; m’ha duit a provar d’esbrinar, després de tants d’anys, algunes de les intencions dels poemes, situacions personals i col·lectives que feren possible els diversos llibres que he anat publicant en aquests quasi quaranta anys de conreu de la poesia.
Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destroça i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i, en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui en diu ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed.
Aquests dies, repassant les proves que m’ha fet arribar l’editor d’El Tall, l’amic Josep Juan Vidal, tornant a llegir molts dels poemes de Naufragis lents, m’adon del molt que devem a tots aquells poetes que ens alletaren a l’adolescència i a la joventut. Ho he dit en nombrosos articles: sempre he treballat la poesia dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina. Cal dir que, malgrat això, sí que admiràvem alguns poemes bàsics de Miquel Costa i Llobera però, i basta llegir el poemari que ha publicat El Tall, el que ens delia era submergir-nos en la fondària dels versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart.
És el moment de demanar quin són els trets essencials que omplen i donen contingut a les pàgines de Naufragis lents. Pens que la majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. Potser alguna vegada he dedicat algun poemari a aspectes concrets dels meus records, com el record del cinema. Així mateix, malgrat sigui un llibre “amb dedicació exclusiva” a una qüestió –el cinema-, el cert és que tots els fantasmes del poeta compareixen, talment uns intangibles fantasmes –la infantesa, el record del poble, la memòria de la guerra la derrota dels pares, la lluita antifeixista, l’amor, la influència dels llibres que hem llegit, la presència de la Mort- que no poden separar-se mai del component primigeni de la matèria amb la qual el poeta basteix la seva obra.
Com a la majoria del meu poemaris i, crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix dins l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la meva poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, els anys de la resistència antifranquista, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric fan que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes.
En el poemari Naufragis lents que acaba d’editar El Tall hi ha, en definitiva, el resum de moltes de les influències que han condicionat i condicionen la nostra forma d’escriure. Sovint, les influències literàries i polítiques de la joventut i l’adolescència són les que marquen el futur de l’escriptor. Quan a mitjans dels anys seixanta començam a escriure, ja havíem llegit El somni encetat (1943), de Miquel Dolç; La bona terra (1948), de Llorenç Moyà; Terra i somni (1948), de Marià Villangómez; Quatre poemes de Setmana Santa (1950), de Blai Bonet; L’hora verda (1952), de Jaume Vidal Alcover i Poemes de Mondragó (1961), de Josep M. Llompart, que el mateix Llompart em regalà en aquells anys que ara rememor. Cal dir que també va ser important per a nosaltres, per a “la generació literària dels 70”, els contactes directes i personals que ens influiran de forma decisiva. Ja no es tracta solament de llegir els llibres abans esmentats.
Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes.
Però malgrat les influències dels mestres era qüestió de trobar camins personals, nous, que servissin per reflectir el món personal i intransferible de l’escriptor. Els clàssics més llunyans, i ara pens en Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Roiç de Corella, Miquel Costa i Llobera, Guerau de Liost... o El Llibre dels Fets del rei En Jaume!, ens servien per saber d’on procedíem, quines eren les fondes arrels que sostenien i donaven sentit a la nostra cultura.
(12-VIII-08)
D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.
Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.
Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.
Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.
En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.
En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.
Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.
pobler | 12 Agost, 2008 10:05 |
"Una nació mai no serà lliure, si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa" (Xirinacs)
Un any després de la mort de Xirinacs
Avui fa exactament un any que ens assabentàvem de la mort de Lluís M. Xirinacs. El patriota català més ferm i lluitador que he conegut mai en ma vida de sis dècades ja fetes!
Xirinacs aquell antic company de somnis eclesiàstics, amb qui tenc la sort immensa de compartir dèries i cabòries durant la dècada dels anys 60-70, quan es fa present al col·legi Pius XII de Ciutat, convidat pel bon company de lluites ben diverses, el socialista septuagenari d'avui dia, l'incombustible Ramon Oró, amb qui fa pocs dies compartim trobada al monestir de la Real pel projecte de revitalització dels moviments socials a Mallorca...
Xirinacs, aquell antic company d'estudis teològics i lul·lians, amb qui tenc la immensa sort de conversar, via telefònica, quan em convida a escampar la llavor de la murtra assembleària catalana per terres mallorquines, en la dècada dels anys 80-90.
Xirinacs, aquell vell company de reclams polítics nacionals, amb qui tenc la sort immensa de participar en una de les més grans i multitudinàries manifestacions que mai no s'han fet als Països Catalans, la d'aquell 18 de febrer de 2006 a Barcelona, on centenars de milers de persones ens manifestam públicament expressant que "Som una nació i tenim el dret de decidir".
Hores d'ara, entre moltes d'altres, em venen al cap algunes de les reflexions i comentaris que, l'endemà mateix d'aquella mala notícia, malaurada, i durant uns quants dies seguits, vaig voler reflectir a la xarxa, amb titulars com Lluís M. Xirinacs, fins en la mort català independent, o també la glosa malgarbada a Xirinacs, d'un col·lega mallorquí.
El que no m'ha fugit del cap, i esper que hi romangui sempre ben viu i consistent, esperonejant-me sempre el cap, el cor, les mans i els peus, és el pensament profund que ens deixa el mestre al seu testament darrer i definitiu:
"Una nació mai no serà lliure, si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa"
(LL.M. Xirinacs)
Els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa! (Miquel López Crespí)
Acte de Sobirania
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
Des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007
Xirinacs amb el PSM
Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena del poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).
A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa!
Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l'esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l'u de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de fer "apologia del terrorisme", de voler bastir un "partit d'illuminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l'hivern de 1978? La mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era -i és!- uns dels nostres grans intellectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n'hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicana. L'any 1993 "Llibres del Segle" edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs traïdes.
Lluís M. Xirinacs presenta a Barcelona l´escriptor Miquel López Crespí: literatura catalana i compromís polític.
Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)
Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
Per Lluís M. Xirinacs.
En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".
No hi estic gens d'acord
La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya
Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.
Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.
Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.
Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 11 Agost, 2008 19:45 |
La policia espanyola ha detingut avui al matí sis ex-alts càrrecs de l'anterior executiu de Jaume Matas acusats per la fiscalia anticorrupció de malversació de cabals públics i de suborn. (VilaWeb)
Detenen sis ex-alts càrrecs del consorci Turisme Jove de l'executiu de Jaume Matas
La fiscalia anticorrupció els acusa de malversació de cabals públics i de suborn
La policia espanyola ha detingut avui al matí sis ex-alts càrrecs de l'anterior executiu de Jaume Matas acusats per la fiscalia anticorrupció de malversació de cabals públics i de suborn. Els detinguts van exercir càrrecs de diferents responsabilitats al consorci Turisme Jove, que depèn de la conselleria de Presidència i Esports, dirigida llavors per Rosa Puig. Ara són als calabossos de la policia i demà passaran a disposició judicial.
Les activitats delictives que els imputen serien: tràfic de contractes milionaris sense concurs previ que beneficiaren a socis protegits; adjudicacions a familiars directes; auto-arrendaments de locals per part de dirigents de confiança; despeses desmesurades en partides de viatges i de representació; possibles suborns indirectes; pagaments en espècies, i cobraments de comissions.
La conselleria va detectar irregularitats en la gestió del consorci i va demanar als serveis jurídics del govern que ho investiguessin. Ho van corroborar i van posar l'estudi a disposició de la fiscalia anticorrupció, perquè també ho investigués.
VilaWeb (11-VIII-08)
Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugenio Hidalgo, el Pla Territorial de Mallorca, l’afer Rasputin, el “Cas Cavallistes”, les orgies sexuals, la cocaïna...
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros. (Miquel López Crespí)
La corrupció política del PP
D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.
A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?
Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.
Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra
Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori.
Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-IV-08)
La lluita contra la corrupció del PP
Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)
Andratx i la corrupció urbanística
La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció “salvatge”, en definitiva, ha sensibilitzat generacions d’illencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.
Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni l’actual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, d’aconseguir que el govern de torn s’adoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans d’ordenació territorial.
Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació d’emergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies d’irregularitats. Com molt bé explica l’organització ecologista, el primer tipus d’irregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que s’acaben construint a base d’una llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap d’Urbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.
Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics d’Andratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web d’aquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals d’edificis d’apartaments dins sòl rústic atorgades per l’Ajuntament sota l’aparença de sòls urbans.
Les situacions irregulars, l’especulació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. L’expresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el d’Andratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.
Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina s’adoni que no podem continuar per més temps en mans d’especuladors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a l’avantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes d’ambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal d’aturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.
La detenció d’Eugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que s’ha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no l’estima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-06)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 11 Agost, 2008 14:48 |
En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”. (Miquel López Crespí)
Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)
El PCE contra Izquierda Unida (un article de setembre de 2006)
Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.
Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.
Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.
En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.
Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.
No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.
Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.
Ciutat de Mallorca (28-IX-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 11 Agost, 2008 10:46 |
Damià Pons, Jaume Pomar, Miquel López Crespí, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló
Deu poetes mallorquins dels anys setanta (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006) (I)
La Biblioteca d´Escriptors Mallorquins ha publicat recentment el llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006). El volum, amb pròleg i selecció de poemes a cura de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, reuneix unes mostres prou significatives de l´obra dels poetes Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló.
En el pròleg, Pere Rosselló Bover fa una acurada anàlisi de l´evolució de la poesia mallorquina des dels anys seixanta, “els anys del canvi”, en les seves paraules, fins a les noves incorporacions dels vuitanta. Pere Rosselló Bover situa el gruix d´aquests poetes de la generació dels setanta com a hereus, amb totes les seves contradiccions, del mestratge de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà. Hauríem de tenir en compte que, molts d´aquests poetes dels anys cinquanta, seixanta i setanta resten units pel fil que els ferma de forma indissoluble al mestratge sempre present de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Després de Rosselló-Pòrcel i entre els autors mallorquins, ens interessen i influeixen, almanco personalment, llibres com El dolor de cada dia (1957) de Jaume Vidal Alcover; Comèdia (1960), de Blai Bonet; El cop a la terra (1962), de Marià Villangómez; La Terra d´Argensa (1972) i Memòries d´un adolescent de casa bona (1974), de Josep M. Llompart. Hauríem de parlar igualment de Salvador Espriu, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart i tants d´altres poetes que condicionaren i condicionen la nostra forma de veure el fet poètic, però tot plegat faria allargar massa aquest article.
Parlar dels poetes dels anys seixanta i setanta és, com explica Pere Rosselló Bover en el llibre que comentam, descriure “els anys del canvi”. Com escriu l´escriptor i catedràtic: “Els anys 60 varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació i de creixement, després de la dura repressió a què havia estat sotmesa des de la Guerra Civil. En aquesta dècada la literatura catalana va recobrar la seva capacitat de forjar nous mites capaços de substituir els de les generacions modernista i noucentista”.
No cal dir que els autors de la generació dels anys setanta són fills igualment de les complicades circumstàncies polítiques i culturals del moment, hereus del desgavell produït per la sublevació feixista contra la república i, també, de les circumstàncies culturals i polítiques de la postguerra.. Com molt bé diu el prologista: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l´aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.
A començaments dels anys seixanta feia de corresponsal de Ràdio Espanya Independent. REI era l´emissora antifranquista més coneguda en els tenebrosos anys de la dictadura i emetia des de Bucarest seguint les consignes de Santiago Carrillo i Dolores Ibarruri. Aleshores l´aparició de poemaris com Una bella història (1962) de Miquel Bauçà i les inicials provatures literàries de Jaume Pomar, Guillem Frontera, Miquel Àngel Riera i Bartomeu Fiol coincideixen amb les nostres primeres detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social, la Gestapo del règim franquista. Per a alguns joves escriptors de mitjans dels seixanta, el “compromís” amb la renovació de la nostra cultura i la llibertat anava molt més enllà de la simple experimentació formal, de l'etèria protesta poètica plasmada en un llibret que poca gent llegiria. La renovació, inscrita en el corrent de renovació realista dels anys seixanta, que ajuden a ressaltar les obres de Miquel Àngel Riera (Poemes a Nai, 1965), Miquel Martí i Pol (El poble, 1966, A ritme de mitja mort, 1965) i El temps feixuc (1966) de Guillem Frontera; Tota la ira dels justos (1967) de Jaume Pomar, s´ha d´inscriure dins aquesta concreta situació històrica. El marxisme, l´existencialisme francès, el debat sobre l´obra de Lukács, Sartre, el surrealisme o el futurisme, són freqüents entre els joves autors que es donen a conèixer a mitjans dels seixanta.
Com explica en el pròleg l´autor de la selecció poètica 10 poetes mallorquins dels anys 70, no es tractava solament d´una ruptura formal amb la ideologia i l’estètica de l´Escola Mallorquina. Ara “la creació artística s´havia de fer ressò dels nous avanços tecnològics i dels canvis introduïts en terrenys com la publicitat o els mitjans de comunicació. Calia igualment recuperar la imaginació i la fantasia com a parts essencials del nostre llegat cultural, viu en les llegendes i en les rondalles populars. El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.
En l´apartat “La renovació realista”, després de parlar de Miquel Bauçà, Guillem Frontera, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Martí i Pol, Josep Melià i Francesc Barceló, Però Rosselló Bover situa Jaume Pomar i Miquel López Crespí entre alguns dels poetes més influïts pel realisme durant aquests anys. En parlar de la meva obra diu: “També cal incloure dins aquest corrent realista la poesia de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), un dels escriptors més polifacètics de les nostres lletres, que ha obtengut nombrosos guardons. Compromès amb els moviments polítics de l´esquerra progressista, va dur una intensa activitat política a la clandestinitat durant el franquisme i la transició democràtica. En poesia ha tret Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l´horabaixa (1994), Punt final (1995), L´obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003) i Lletra de batalla (2004). La seva poesia destaca per l´ús d´un llenguatge directe, en què tant apareixen temes biogràfics –com els viatges o el cinema--, com la denúncia social. Ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003). Fruit del seu compromís polític i social, l´obra narrativa de López Crespí s´inscriu en el realisme, al qual incorpora tècniques experimentals. També és autor d´un gran nombre de novel·les, obres teatrals i llibres d´assaig”.
pobler | 11 Agost, 2008 07:01 |
Avui fa un any que es va conèixer la mort de Lluís Maria Xirinacs, una notícia que causà gran commoció en la societat catalana. Xirinacs va deixar-se morir 'per contrapuntar la covardia dels nostres líders', i ho va voler fer enmig de la natura, 'en la soledat i el silenci', tal i com va deixar escrit en un text amb data del 6 d'agost del 2007. El cos va trobar-se l'11 d'agost al pla de Can Pegot, a Ogassa (el Ripollès) (VilaWeb)
Un any sense Xirinacs
El 13 d'octubre s'organitza l'acte 'Xirinacs al Palau'
Avui fa un any que es va conèixer la mort de Lluís Maria Xirinacs, una notícia que causà gran commoció en la societat catalana. Xirinacs va deixar-se morir 'per contrapuntar la covardia dels nostres líders', i ho va voler fer enmig de la natura, 'en la soledat i el silenci', tal i com va deixar escrit en un text amb data del 6 d'agost del 2007. El cos va trobar-se l'11 d'agost al pla de Can Pegot, a Ogassa (el Ripollès).
Just en aquell mateix indret avui hi ha un monòlit en la seva memòria, que es va inaugurar el 24 de juny amb la presència de mig miler de persones, en el marc del Memorial Xirinacs. Aquest no ha estat l'únic acte de record, ans al contrari, avui mateix la Fundació La Plana ha organitzat una xerrada a Santa Maria d'Oló (el Bages) sobre l'ex-senador català, conduïda per Lluís Planes i titulada 'Xirinacs: un far de la plenitud individual, social, nacional i universal'.
I és que en aquest darrer any han estat molts els homenatges a qui va dedicar la vida a lluitar per les llibertats practicant la resistència no violenta, com els que recull la Fundació Randa en aquest enllaç. Un dels gestos més comuns entre els municipis catalans ha estat el de dedicar-li un carrer o plaça (vegeu-ne aquí la llista).
Xirinacs al Palau
El proper 13 d'octubre el Palau de la Música Catalana acollirà un acte d'homenatge que durà per títol 'Xirinacs al Palau', dirigit per Joel Joan i en què hi intervindran diversos ponents i grups de música. Entre els ponents hi haurà Mossèn Dalmau, Lluís Planes, Arcadi Oliveres i Montserrat Carulla; i entre les formacions, Al Tall, At-versaris, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Feliu Ventura, Francesc Rivera Titot i Elèctrica Dharma.
Últim adéu multitudinari
Milers de persones es van aplegar a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona el 16 d'agost de l'any passat per donar l'últim adéu a Xirinacs. Tot i la pluja que va caure aquell dia, el Fossar de les Moreres es va omplir de gom a gom, i és que la desaparició sobtada de l'ex-senador i sacerdot va generar un profund trasbals. Aquest va ser un dels motius per crear la pàgina Xirinacs.cat, on qui volgués podia deixar-hi el condol o fer-hi comentaris. Actualment a la web també hi ha un recull de cançons dedicades a Xirinacs, el llistat dels municipis que li han dedicat un carrer i diversos escrits, poemes, imatges, etc. Els lectors de VilaWeb van escollir Lluís Maria Xirinacs com a personatge de l'Any 2007.
De l'amnistia a la independència
VilaWeb TV va oferir, el 29 de setembre, el documental, inèdit per al gran públic, '"Xirinacs: de l'amnistia a la independència', enregistrat l'any 2000 per Lala Gomà i Xavier Montanyà. Durant trenta minuts, Xirinacs hi parla de la no-violència de Gandhi, de la transició, de religió, de l'independentisme, etc. El mateix dia, Xavier Montanyà va dedicar el Mail Obert de VilaWeb a la figura de l'ex-capellà i ex-senador.
Textos de comiat
Al despatx de Xirinacs a la Fundació Randa s'hi van trobar dos textos, amb data del 6 d'agost. En el primer, l'ex-senador explicava que marxava en ple ús de les seves facultats perquè volia acabar els seus dies en soledat i silenci; i en el segon, 'Acte de sobirania', es considerava esclau d'uns Països Catalans ocupats i sentenciava que 'una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa'. Uns dies més tard de saber-se'n la mort, el diari Avui publicava en exclusiva un article escrit per Xirinacs, 'Cultura de mort', en què hi defensava el dret a morir lliurement 'per donar vida nova i abundant.'
Dietari final
L'editorial Ara Llibres va publicar, al desembre, el llibre de Lluís Maria Xirinacs 'Dietari final', que recull alguns dels seus textos en què reflexiona sobre la decisió de deixar-se morir en la soledat del seu paisatge estimat i on ja adverteix: 'em diran orat, boig, pertorbat mental'. I és que Xirinacs va preparar de manera minuciosa el seu final i feia temps que havia decidit que moriria quan complís els setanta-cinc anys. I així va ser. 'Suposo, diu al llibre, que no passaran gaires anys sense que es permeti planificar a voluntat la pròpia mort.'
VilaWeb
Acte de Sobirania.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
Des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007
En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)
Xirinacs amb el PSM.
Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena del poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).
A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa!
Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l'esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l'u de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de fer "apologia del terrorisme", de voler bastir un "partit d'illuminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l'hivern de 1978? La mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era -i és!- uns dels nostres grans intellectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n'hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicana. L'any 1993 "Llibres del Segle" edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs traïdes.
Lluís M. Xirinacs presenta a Barcelona l´escriptor Miquel López Crespí: literatura catalana i compromís polític.
Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)
Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
Per Lluís M. Xirinacs.
En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".
No hi estic gens d'acord
La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya
Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.
Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.
Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.
Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 10 Agost, 2008 15:35 |
Hi ha arguments des del punt de vista ambiental que fan completament inviable el projecte plantejat pel batle d'Alcúdia i que a més, consideram inacceptable que se'n doni suport des de la Conselleria de Medi Ambient tal i com ha transcendit públicament, que es suposa que és l'administració amb competències per a preservar les zones protegides i espècies amenaçades que es troben a S'Albufera, un lloc ja prou malmès (central tèrmica d'Es Murterar, depuradora, polígon industrial, projecte de camp de golf de Son Bosc... (GOB)
EL GOB ALERTA DE LA POSSIBLE AFECCIÓ D'ESPÈCIES AMENAÇADES SI EL TRAÇAT DEL TREN PASSA PER S'ALBUFERA
Un impacte que des del GOB consideram inadmissible, i més inacceptable és que vengui emparat per la Conselleria de Medi Ambient
Des del punt de vista del GOB, són molts els arguments pels quals és indiscutible que la proposta de traçat que s'està plantejant pel tren Sa Pobla-Alcúdia, per part de la Conselleria de Mobilitat és el més òptim: des del punt de vista territorial: perquè es planteja una nova infrastructura al costat d'una ja existent, la carretera MA-13; des del punt de vista de gestió del servei: consideram que el tren ha d'arribar al municipi d'Alcúdia, perquè és on es troba el major nombre de població resident tot l'any, és més aprop de Pollença - una altra població que es beneficiarà de l'arribada del tren - i perquè Alcúdia, està ja avui en dia, molt ben comunicat amb bus amb tot el port d'Alcúdia i també Ca'n Picafort i per tant no cal esperar la possible arribada d'un tramvia per a donar una alternativa de transport públic al major nombre de persones possible.
Però especialment, hi ha arguments des del punt de vista ambiental que fan completament inviable el projecte plantejat pel batle d'Alcúdia i que a més, consideram inacceptable que se'n doni suport des de la Conselleria de Medi Ambient tal i com ha transcendit públicament, que es suposa que és l'administració amb competències per a preservar les zones protegides i espècies amenaçades que es troben a S'Albufera, un lloc ja prou malmès (central tèrmica d'Es Murterar, depuradora, polígon industrial, projecte de camp de golf de Son Bosc...)
Des del punt de vista ambiental
La zona per on discorreria el traçat plantejat per l'Ajuntament d'Alcúdia afectaria, bé directament, bé per ubicar-se just a la vora, un espai inclòs en la Xarxa Natura 2000. Un lloc emparat per 5 figures de protecció
Dues són de rang Local:
• ANEI, per la Llei I/1991 del Parlament de les Illes Balears.
• Parc Natural, per Decret de la CAIB del 28.1.88, publicat el 14.2.88.
Dues són d'àmbit Comunitari:
• ZEPA • LIC
• Reserva Biogenètica del Consell d'Europa
Una d'àmbit Internacional:
• Zona Humida d'Importància Internacional (RAMSAR
Espècies amenaçades
La proposta de traçat que discorre per la zona de s’Albufera discorreria travessant o per la vora d’una zona de canyet que, tot i que en el seu moment es va deixar fora del Parc Natural, és important per a moltes espècies d’aus amenaçades (i per això està declarada Zona d’Especial Protecció per a les Aus, ZEPA, a l’empar de la Directiva 79/409/CEE de protecció de les aus). En concret, la instal•lació de la línia de tren per aquesta zona implicaria un important risc de mort per col•lisió amb la catenària i per atropellament per part de les màquines per a les següents espècies amenaçades:
Espècies considerades “En Perill crític” al Llibre Vermell dels Vertebrats de les Balears:
Bitó (Botaurus stellaris). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. Menys de 5 parelles.
Hortolà de canyar (Emberiza schoeniclus). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. 25-30 parelles.
Rosseta (Marmaronetta angustirostris). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. 3 parelles.
Espècies considerades “En perill” al Llibre Vermell dels Vertebrats de les Balears:
• Toret (Ardeola ralloides). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. 5 parelles.
• Boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. Unes 500 parelles, però en forta regressió. La població de s’Albufera constitueix més de la meitat de la població espanyola.
Espècies considerades “Vulnerables” al Llibre Vermell dels Vertebrats de les Balears:
• Arpella (Circus aeruginosus). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. 12 parelles.
• Gall faver (Porphyrio porphyrio). Espècie reintroduïda i en expansió. Actualment s’Albufera concentra el nucli més important de les Balears, amb unes 200 parelles.
Espècies considerades “Quasi amenaçades” al Llibre Vermell dels Vertebrats de les Balears:
• Agró roig (Ardea purpurea). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. 84 parelles.
És important destacar que bona part d’aquestes espècies s’alimenten habitualment a la perifèria de la zona humida, entrant i sortit cada dia de s’Albufera, pel que un traçat que discorri per fora de la zona humida però proper a ella podria ser igualment nefast per aquests animals amenaçats.
Per tot això, des del GOB consideram com a única opció viable, de les dues alternatives en discussió, la plantejada per la Conselleria de Mobilitat pel que fa al futur traçat del tren fins a Alcúdia.
Així mateix demanam al Conseller Grimalt que actui vertaderament con un "Conseller de Medi Ambient" i no com un polític a mercè del batles del seu partit (UM) i faci prevaler la preservació i conservació dels espais protegits i espècies amenaçades, que és la seva competència, per damunt d'interessos partidistes.
Web del GOB
El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res. (GOB)
Les Illes i la victòria dels especuladors
Moltes de les plataformes conservacionistes, organitzacions ecologistes i persones que durant els darrers anys s’han mobilitzat per preservar les Illes del constant saqueig de recursos i territori tornen estar preocupades. El ritme de destrucció continua i augmenta malgrat els intents de preservar algunes zones del naufragi. El cert és que el GOB i altres plataformes ecologistes i de defensa de la terra ja han aixecat la veu de protesta. Recentment, i en relació amb la destrucció de Son Bosc, membres del GOB han realitzat una acció simbòlica davant el Consolat per reclamar la protecció d’aquest territori amenaçat. En un comunicat fet públic aquests dies l’organització ecologista ha dit al govern: “Fa 5 anys, Son Bosc va ser declarat Parc Natural. Avui, Son Bosc es pot convertir en un altre cap de golf. Senyors president i consellers, pensen fer vostès alguna cosa”. I afegeix: “El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res”.
De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. Recentment el dirigent de la CGT Josep Juárez, en un magnífic article titulat “L’hospital més car del món” ha escrit: “Parlar de Son Espases, amb persones dels partits col·ligats dins l’actual govern de suposat ‘centre esquerra’, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors”.
I just ara mateix, acabades d’escriure les retxes de més amunt, m’arriben uns missatges provinents de SOS CAN VAIRET on informen de la destrucció de Port “Adriano” amb una ampliació salvatge i gegantina que ho farà tot malbé i del macroprojecte urbanístic que destruirà, si no ho impedim, una de les nostres barriades més emblemàtiques de Palma: es Jonquet. Tots sabem com es Jonquet és encara una de les poques barriades de la nostra ciutat que conserven el caràcter tradicional: carrerons, placetes, els molins... Ara, la macroconstructora Acciona hi vol construir tres grans blocs d’edificis de luxe, tres plantes de pàrquing i un gran centre comercial de més de 2.100 m2.
En el seu moment ja hem denunciat la destrucció de Palma, l’avenç continuat de l’especulació que amenaça a no deixar cap símbol d’identitat artística i cultural a les nostres barriades. Catalina Cirer va donar tota mena de facilitats als constructors (i destructors!). Ens demanam què fa l’actual consistori progressista al qual hem ajudat a assolir el poder per aturar l’herència destructora del PP. Què passa amb el Jonquet?
Els fets indiquen que la destrucció de les Illes avança i continua al mateix ritme de l’època de Jaume Matas i Rodrigo de Santos. El GOB ja va advertir que la famosa llei Carbonero només servia per afavorir els constructors amb l’excusa de construir habitatges socials. Quin sentit tenia bastir prop de 10.000 habitatges nous destruint el poc sòl rústic que ens resta, quan a les Illes hi ha prop de 100.000 habitatges buits? I què en direm de la follia destructora de Jaume Carbonero en relació a Campos, on el conseller vol construir 450 habitatges, tot colapsant escoles, centres sanitaris d’un poble que ja és completament desbordat? D’on surten els mentiders del tipus Jaume Carbonero que quan són a l'oposició diuen que volen preservar la terra i en gaudir del sou són iguals o pitjors que els depredadors que tots coneixem?
Ara també volen destruir el Port de Pollença, lliurar als especuladors una de les poques zones no saturades. L’excusa amb la qual el Poder vol vendre la malifeta als ciutadans és la de millorar el trànsit de la carretera Port de Pollença-Alcúdia. Es vol eliminar l’actual MA-2220 que uneix les dues poblacions abans esmentades i fer-ne una de nova aprofitant l’actual MA-2201. És una nova destrucció de recursos i territori per permetre més requalificacions de territori amb l’excusa de “millorar” els serveis a la població. Però el GOB i els més diversos experts i coneixedors de la zona ja han qüestionat el macroprojecte. Els veïns del Port de Pollença, els amics d’Urxella, l’esquerra alternativa de les Illes ja han expressat la seva disconformitat quan escriuen, criticant el projecte, que consideren enganyós: “No es parla de les conseqüències d’una carretera nova a través del sòl rústic amb un tràfic intens, i de com afectaria aquest canvi al Port de Pollença que evidentment restaria més aïllat”.
Hem de parlar de gasoducte submarí que proporcionarà 8.000 milions metres cúbics de gas i que permetrà disposar d’energia il·limitada per a continuar l’absurd model actual de creixement il·limitat, heretat de l’època franquista? O de l’ampliació gegantina del Port de Palma, amb unes obres que duraran prop de catorze anys i que poden destruir la imatge actual de la badia? Però, què importa la nostra terra als especuladors i destructores del territori? Res de res. Ja els coneixem prou. Ho hem vist amb els casos de corrupció d’Andratx i Son Oms. I Son Espases ens ha fet constatar com, en el fons, són els grans grups de pressió económica, la banca i el capitalisme estatal i internacional els que dirigeixen de veritat la política de les Illes.
pobler | 10 Agost, 2008 06:33 |
No és nou aquest debat, i possiblement sempre serà viu. Quan governa la dreta (gairebé sempre a les Balears) els periodistes del règim ens acusen -quan feim crítiques o mobilitzacions- de ser el braç armat de l’esquerra. Quan governa l’esquerra, aquesta ens acusa de fer el joc a la dreta. (Miquel Àngel March)
La independència del GOB
Blog de Miquel Àngel March
No és nou aquest debat, i possiblement sempre serà viu. Quan governa la dreta (gairebé sempre a les Balears) els periodistes del règim ens acusen -quan feim crítiques o mobilitzacions- de ser el braç armat de l’esquerra. Quan governa l’esquerra, aquesta ens acusa de fer el joc a la dreta.
Ni un ni altre acaben d’entendre el que és un moviment social i molt manco entenen que hi ha entitats independents de partits i de governs i que actuen amb criteris propis enfora del joc de poder. I no ho entenen, perquè els partits intenten tenir associacions a les ordres i que els facin la feina “bruta”. Hi ha exemples de sobres d’ençà que hi ha democràcia.
El mes passat, arran del primer any de govern, el GOB va fer una valoració negativa, o si més no, enfora del que havia promès o del model que nosaltres volem per a les Balears. L’allau de respostes a a aquesta opinió han estat nombroses: algunes a favor i d’altres en contra. Fins aquí tot normal. Emperò en comptes d’analitzar el contingut d’aquestes crítiques o llegir l’informe que l’estelona. s’acaba qüestionant la seva independència i desqualificant globalment l’entitat.
Supòs que el GOB s’equivoca moltes vegades i ho seguirà fent segurament. Emperò en tot cas dins d’aquests errors no s’hi trobarà el fet d’actuar a dictats de partits ni dels poders de torn. Ni fa el joc a la dreta ni el fa a l’esquerra. Té un paper i l’exerceix, agradi o no agradi.
Blog Miquel Àngel March
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)
Defensa del GOB
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.
L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.
Un conseller [Jaume Carbonero] que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre. (Miquel López Crespí)
Mallorca no és Sicília!
Els desastres de Jaume Carbonero, novament
La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment i, a part d’això, qui signa aquest article ho ha confirmat per mitjans personals i ben directes, el prepotent conseller d’Habitatge, el mateix que tants problemes ha causat i causa a les forces progressistes illenques amb els seus continuats errors, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.
La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.
La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?
Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.
Cal dir que a nosaltres, a l´esquerra que ha patit en carn pròpia, com Biel Barceló, les ofenses i mals modals de Jaume Carbonero no ens estranya gens ni mica tot el desgavell de desastres que envolten les decisions de Carbonero.
Aquests continuats desastres sempre han posat en situació difícil les forces progressistes illenques: l’autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitat contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, el MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 09 Agost, 2008 18:14 |
La liquidació orquestrada de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d'aquest pacte entre víctimes i botxins. S'ha d'oblidar la història republicana i anticapitalista, s'han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual es dediquen, amb deler i salvatgisme fora mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts "democràtes de tota la vida", i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. Els joves de les JEC s'enfrontaren quasi tots sols a tota aquesta bestial endemesa enemiga. (Miquel López Crespí)
Llibres sobre la transició: Edicions Roig i Montserrat publica Cultura i transició a Mallorca
Un primer resum dels meus treballs damunt la transició havia estat editat per Edicions El Jonc de Lleida el 2001. Parl de No era això: memòria política de la transició. Des de l'angle cultural, una aproximació a la batalla cultural contra el franquisme i damunt el paper de determinats intel·lectuals mallorquins (Llorenç Villalonga, Pere Capellà...), va ser publicada per Edicions de 1984 amb el títol Cultura i antifranquisme. Diversos resums dels meus dietaris d'aquell temps sortiren a Calima Edicions l'any 2002, Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie. I el ja famós, pels atacs que patí per part del carrillisme, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va ser editat per El Tall que dirigia Lleonard Muntaner el 1994. Tampoc no hauríem d'oblidar el llibre editat per Edicions Cort de Ciutat l'any 2003 Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Llibre que en el mes de setembre del 2003 va ser presentat en la seu del Consell Insular de Mallorca pel poeta i investigador Ferran Lupescu, l'aleshores president de l'OCB Antoni Mir, la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, i el professor i històric dirigent del PSM, Sebastià Serra.
Tots els llibres esmentats volen ser petites aportacions a la memòria històrica del nostre poble, esforços per deixar constància de fets i esdeveniments polítics i culturals sovint silenciats per la premsa oficial o, en el cas d'alguns dels nostres escriptors, menystinguts pel comissariat que malda per controlar la nostra cultura.
En No era això: memòria política de la transició el que primava era la història estrictament política de la lluita anticapitalista i antifeixista per part dels partits i organitzacions que no pactaren amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. És el record de l'herència del BOC i del POUM entre l'esquerra revolucionària. Una herència recollida en bona part per la LC i LCR, l'OIC (l'OEC als Països Catalans), AC, el POR... amb totes les insuficiències i mancances de rigor i de les quals pensam deixar igualment constància escrita. Un llibre on es recorda la història, les concepcions polítiques i algunes lluites de l'OEC, la LCR, el PSM, aquelles organitzacions que foren sistemàticament capolades, exceptuant el PSM que ha resistit fins el moment present, per la dreta i l'esquerra nominal en temps de la transició. També en Cultura i transició a Mallorca s'insisteix en el paper de determinats grups polítics, per exemple les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) que, silenciats pels epígons del règim, esborrats de qualsevol història de la transició quan no criminalitzats a fons, tengueren una importància decisiva en la dinamització de la vida política, cultural i associativa de mitjans dels anys setanta a les Illes.
Les JEC, dirigides en un determinat moment per l'expresident de l'OCB Antoni Mir, foren l'organització juvenil revolucionària de finals de la dictadura més important, amb un nombre més gran de militants i foren la punta de llança de la majoria de manifestacions i accions antifeixistes del moment. Rere aquesta organització hi anaven, quant al nombre de militants, les joventuts carrillistes, però en una línia completament diferent a la dels joves antisistema de les JEC. Mentre que els joves carrillistes pugnaven per fer present entre la joventut illenca les idees de col·laboració de classes i de consens amb els franquistes reciclats, UCD per exemple, i seguien les instruccions fent referència a no lluitar per la República, ni per l'Autodeterminació ni pel marxisme revolucionari, les JEC eren tot el contrari impulsant en tot moment el combat republicà i antisistema. No vol dir que dins les joventuts carrillistes o de la socialdemocràcia no hi hagués honrats militants republicans i joves de formació marxista. No ho dubtam. El que volem dir és que en les cúpules dirigents, controlades pels màxims dirigents del nefast carrillisme, el que primava era la política pactista i entreguista, a la dreta, del jovent i dels sectors del poble treballador controlats pel reformisme.
Recordem que són els anys del "matrimoni" entre els dirigents del "Movimento", Suárez i tot l'aparell franquista de l'estat esdevengut "aperturista" i els Carrillo-González. La liquidació orquestrada de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d'aquest pacte entre víctimes i botxins. S'ha d'oblidar la història republicana i anticapitalista, s'han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual es dediquen, amb deler i salvatgisme fora mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts "democràtes de tota la vida", i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. Els joves de les JEC s'enfrontaren quasi tots sols a tota aquesta bestial endemesa enemiga. Aquests joves i coratjosos militants de les JEC, amb suport de l'OEC i d'altres grups esquerrans, principalment del MCI, els trostquistes i alguns anarquistes i nacionalistes d'esquerra, foren els primers a organitzar els primers actes en record dels afusellats pel feixisme a les Illes. Actes que, posteriorment, provaven de capitalitzar algunes organitzacions de l'esquerra oficial, avergonyides, per uns instants, del trist paper que els pactes amb la dreta els obligava a fer. Les JEC foren també el grup que més treballà per organitzar l'acte en honor del retorn de les despulles de Gabriel Alomar a Ciutat.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 09 Agost, 2008 07:05 |
El Aeródromo de Pollensa es una instalación militar que
mantiene un alto interès para la Defensa Nacional. En él se desarrolla
una intensa actividad operativa y de adiestramiento. Constituye una
base de despliegue de los medios áereos del 43 grupo de Fuerzas Aéreas
y permite el adiestramiento de un gran número de tripulaciones aéreas
en actividades de supervivencia, salvamento, búsqueda y rescate.
También aprovechado por las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado
y Policías locales de la zona para su entrenamiento. (Nota del Govern del president Zapatero)
La base aèria de Pollença, en mans de l'estat espanyol!
La cessió gratuïta d'instal·lacions militars a ajuntaments mallorquins -una proposta que s'atrevia a fer el PP al Congrés dels Diputats l'any 1996-, rebutjada aleshores per la majoria de la cambra dominada pel PSOE, roman cada cop més lluny de convertir-se en realitat.
El mes de març de 2007, semblava que les instal·lacions de les bases militars del Port de Pollença i del Cap del Pinar podien passar a ser d'ús públic, després que la comissió de Defensa del Congrés dels Diputats havia aprovat una proposició presentada per Esquerra Republicana.
Aquella proposició no de llei havia estat aprovada, amb una esmena presentada pel PP, i instava el Govern espanyol a constituir, en el període de sis mesos, una comissió mixta composta pel mateix Govern espanyol, la Comunitat Autònoma i els ajuntaments de Pollença i d'Alcúdia, que estudiàs els possibles usos civils de les zones d'ambdues bases que no tenen actualment funcionalitat logística de suport a les activitats aèries militars ni qualsevol altra activitat relacionada amb Defensa.
Segons informa Miquel Àngel Sureda, portaveu d'Esquerra a la vila de Pollença, ja hi ha resposta ferma del Govern espanyol.
Amb data 22 de juliol de 2008, Manuel Alba Navarro, secretari general del Congrés dels Diputats, saluda l'Excm. Sr. Don Joan Ridao i Martín -del grup parlamentari d'Esquerra Republicana- i li tramet escrit de la Secretaria d'Estat d'Assumptes Constitucionals i Parlamentaris del Ministeri de la Presidència, que inclou la resposta del Govern a la pregunta formulada amb anterioritat:
"El Aeródromo de Pollensa es una instalación militar que mantiene un alto interès para la Defensa Nacional. En él se desarrolla una intensa actividad operativa y de adiestramiento. Constituye una base de despliegue de los medios áereos del 43 grupo de Fuerzas Aéreas y permite el adiestramiento de un gran número de tripulaciones aéreas en actividades de supervivencia, salvamento, búsqueda y rescate. También aprovechado por las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado y Policías locales de la zona para su entrenamiento. Además, el aeródromo alberga una zona residencial que sirve a los fines sociales previstos en el Plan de Acción Social del Ministerio de Defensa"
Això és un Estat! La resta, són històries!
Diu i manifesta el bon company d'Esquerra-Pollença, director general d'Emergències del Consell de Mallorca, Miquel Àngel Sureda, que hom roman a l'espera d'anar a Madrid i reunir-se amb la ministra, esperant que dins el setembre-octubre hi doni hora!
Blog Aframericanet http://aframericanet.cecili.cat/post/55385
La legió Còndor ha de ser història
All ple de dijous presentam una moció per què l'Ajuntament demani al Ministeri de Defensa la retirada del monòlit dedicat als pilots de la legió Còndor, que es troba a la base d'hidros del Port de Pollença, amb d'inscripció "Varen caure per la llibertat d'Espanya a la batalla contra els bolxevics els pilots d'hidroavions... segueixen els noms i llinatges de tretze pilots i la data de la seva mort."(adjuntam fotografia.
El Ministeri de Defensa ha de complir la coneguda com llei de Memòria Històrica ( llei 52/2007, per la qual es reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura)
Al segle XXI i després de 30 anys de democràcia ja és hora de terminar amb aquestes exaltacions de la Guerra Civil. Els monuments públics han de ser ocasió de trobada i no han de servir per legitimar la la violència que es va utilitzar per establir règims totalitaris contraris a la llibertat i dignitat dels ciutadans.
A l'igual que es va fer amb el monument que havia a l'entrada del Port de Pollença ( dedicats als que varen morir pel bàndol feixista) pensam que aquest monòlit ha de ser dipositat al museu militar del Castell de San Carles per convertir-se en un record històric contextualitzat i explicat, i això és el que demanam a nostra moció.
La Legió Còndor fou el nom que va rebre la força d’intervenció aèria que l’Alemanya nazi envià en ajuda del les tropes del general Franco. La guerra civil va ser un camp de proves del que després faria l’arma aèria alemanya a la II Guerra Mundial.
Des de la base del Port 6 aparells bimotors Heinkel 59 i un trimotor Junker Ju-52 W amb flotadors varen jugar un paper important a la guerra. El Junker servia d'enllaç amb la península (Cadis) i els Heinkel bombardejaven de dia i de nit tota la costa republicana de Cartagena a Port Bou, només al mes de gener de 1938 varen fer 65 sortides. El seus objectius eren els ports,estacions ferroviàries, pesquers, els vaixells mercants (per exemple varen enfonsar el mercant danès Edith que es dirigia a València amb un carragament de carn).
El monolit que demanam retirar va ser inaugurat el 25 d'octubre de1938 amb el nom de set caiguts, al desembre s'afegiren sis noms més.
Podeu trobar tota aquesta informació i més a l'excel·lent llibre La guerra civil a Pollença. La revolta contra la rebel·lió. de Jaume March, Andreu Cerdà i Pere Salas. Editorial: Documenta Balear, S.A.
Molt interessant l'article de Pep Corcoles ahir al Diario de Mallorca: "El último vestigio de la Legión Còndor", podeu trobar dades històriques de les actuacions de la Legió Còndor.
Fotografia del monòlit.
A continuació la moció.
Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4Proposta del regidor i portaveu del grup Alternativa Esquerra Unida- Els Verds, José Luis García Salvador, per sotmetre a la consideració del proper Ple Municipal relativa a la retirada del monòlit de la Legió Còndor.
Exposició de motius.
Atès que la llei 52/2007, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura, coneguda com Llei de Memòria Històrica, a la seva exposició de motius senyala: que ningú es pot sentir legitimat, com va ocórrer al passat, per utilitzar la violència amb la finalitat d’imposar les seves conviccions polítiques i establir règims totalitaris contraris a la llibertat i dignitat dels ciutadans, el que mereix la condemna i repulsa de nostra societat democràtica.
Atès que a la mateixa llei es diu que s’ha d’evitar tota exaltació de la Guerra Civil i que els ciutadans tenen dret a que els símbols públics siguin ocasió de trobada i no d’enfrontament, ofensa o greuge. Indicant al seu article quinze que les administracions públiques adoptaran les mesures oportunes per la retirada de plaques commemoratives d’exaltació de la Guerra Civil.
Atès que a la base militar situada al Port de Pollença hi ha un monòlit dedicat als pilots de la legió Condor amb l’inscripció “Varen caure per la llibertat d’Espanya a la batalla contra els bolxevics els pilots d’hidroavions... segueixen els noms i llinatges de tretze pilots i la data de la seva mort.”
Per tot això, aquest regidor presenta al ple de l'Ajuntament, amb la intenció de veure-la enriquida amb les aportacions de la resta de grups polítics i per a la seva aprovació si procedeix, la següent proposta
Proposta d'acord.
- Que l'Ajuntament demani al Ministeri de Defensa, en compliment de la citada llei, la retirada del citat monòlit i que a ser possible sigui dipositat al museu militar del Castell de San Carles per convertir-se en un record històric contextualitzat i explicat.
Pollença 13-06-08.
Blog Urxella (23-VI-08)
Vídeo dels assassinats de la Legió Còndor a Guernika
Els dirigents nazis amb la Legió Còndor
Nota: aquests dos vídeos han estat incorporats per l'escriptor Miquel López Crespí
pobler | 08 Agost, 2008 18:06 |
Però tornem a Formentera, a aquelles enyorades arribades al port de la Savina. En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa "oposició" i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l'amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme. (Miquel López Crespí)
Formentera fa quaranta anys
En llibre de Joan Cerdà i Rosa Rodríguez La repressió franquista del moviment hippy a Formentera. 1968-1970 (Res Publica Edicions) i en el capítol "Les Pitiüses, refugi de joves contestataris", els autors situen a la perfecció l'època, el Maig del 68!, l'ambient estatal i internacional que servia per a bastir tot tipus de contestacions al sistema: "A l'estiu de 1968, arreu del món occidental, la revolta dels joves nascuts després de la segona guerra mundial fa trontollar les estructures de benestar assolides, sorgeix una generació que s'afirmarà marginant-se del poder institucional. A França, la societat està paint els Fets de Maig; als Estats Units, la qüestió racial té múltiples manifestacions, entre les quals destaquen l'eclosió dels Panteres Negres i l'assassinat de Martin Luther King; el clam contra la guerra del Vietnam esdevé tot un signe d'identitat contestatària. A Mèxic, el govern metralla estudiants. A l'Estat espanyol, el franquisme, a través de Carrero Blanco, adverteix la societat que les Forces Armades s'encarregaran d'acabar amb qualsevol intent d'alteració del sistema nascut de la insurrecció de juliol de 1936".
És només un punt de la introducció però que marca molt bé alguns aspectes essencials de com era el món quan nosaltres, fugint per uns dies de les persecucions de la Brigada Político Social ens perdíem per Cala Tarida o Cala Vadella, per Cala d'Hort o per les casetes de Formentera, abans de l'allau turística del present. Ara bé, en desembarcar a la Savina, després de passar prop dels freus i de l'illa de l'Espalmador, el primer que anàvem a veure eren les restes del Camp de Concentració de Formentera.
Evidentment ens seduïa el moviment hippi, però no érem hippis. Coneixíem diversos aspectes de la cultura dels EUA. Des de sempre ens havien interessant els seus escriptors, conèixer l'obra i la trajectòria vital d'autors compromesos com James Dalwin, Bernard Malamud, Arthur Miller, Mary Mac Carthy, Malcolm X, Susan Sontag, Edward Albee, Carson Mc Cukllers, Morman Mailler... entre un gran exèrcit d'intellectuals admirats. Jack Kerouac i Allen Ginsberg (malgrat totes les seves contradiccions) eren especialment estimats. En l'adoració pel cànem (cannabis) per part dels hippis hi havia molta assumpció de les teories, no solament d'Artaud, sinó de moltes de Paul Bowles, per exemple, o del mateix Allen Ginsberg. I els viatges, els llargs viatges iniciàtics a indrets llunyans a la recerca de cultures "no contaminades" per la societat de consum, hi podíem trobar (a part d'aquestes antigues influències de la pràctica d'Artaud en el món de les drogues) les novelles de Kerouac (especialment En el camí). Era la moda de fumar kif, prendre peiot, fer-se addicte a la marihuana...
Són els anys en els quals, a part dels escriptors dels quals parlam, també anam a la recerca de l'obra de Pete Seggers, de Joan Baez, de Bob Dylan... La pellícula Easy Rider dirigida per Dennis Hopper i escrita, produïda i interpretada per Peter Fonda l'any 1969 descriu a la perfecció aquell temps. Easy Rider és ja un clàssic que encara avui esdevé una eficient arma intellectual per entendre aquella generació que produí, a part dels hippis, els lluitadors antisistema ianquis dels seixantes i començament dels setanta. Easy Rider és una seriosa crítica -ben pessimista, ben forta- al somni idealista del "flower-power", alhora que va veure el profund reaccionarisme d'uns EUA que no accepten cap mena de canvi.
Crec que cap a 1970 teníem prou bagatge cultural per entendre d'on, des de quines coordenades intellectuals sorgia el moviment hippi (rebuig a la guerra del Vietnam i a l'imperialisme ianqui; enyorança d'un món més humà diferent del brutal materialisme capitalista; recerca de la poesia, retrobament de l'amor i de certes possibilitat de viure d'acord amb la naturalesa...). En aquell temps escoltàvem també els Beatles i ens delíem també per veure El submarí groc. No tot eren pellícules d'Eisenstein i Tziga Vertov o teatre de Beltolt Brecht i poesia de Neruda i Maiakovski en temps de la clandestinitat!
Tot allò era -no ho negaré ara- seductor, i per això hi havia certa dosi d'admiració envers aquells joves que provaven de rebutjar una brutal societat de consum que vivia, com els paràsits, a costa de la fam i la brutal explotació del Tercer Món.
Però tornem a Formentera, a aquelles enyorades arribades al port de la Savina. En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa "oposició" i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l'amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme.
L'eco dels nostres morts, dels torturats i assassinats en el camp de concentració de Formentera, també és ben present en el poemari Rituals. És complicat analitzar els difícils viaranys de la poesia, esbrinar motius, la causa exacta d'un pensament, d'una metàfora. Però jo sé ben cert que moltes de les idees que hi ha reflectides en el poema "Era el final" es congriaren en aquestes visites (camps de concentració, murs d'execució, presons de la dictadura on patiren i foren assassinats els millors fills i filles de la nostra terra:
"Era el final. / Les tropes desfilaven per les avingudes. / Definitivament, / amb el cor com un braser apagat, / perdut, / solcava l'aire per damunt d'uns rails irreals. / Ulmàries humides de rosada / i foscos roures sota la lluna d'ombres. / Màgia en salts d'aigua saturant paratges nostàlgics. / Ressonen cordes distants. / Pertot arreu corrua de presoners. / Ix dansa de boirines / mentre els actes més senzills esdevenen enganys. / Qui se'n recorda dels morts? / El seu eco retruny a través de l'esperit / com una gran endemessa eixorca. / Ara ja sabíem que cada pregunta, àdhuc la més senzilla, / contenia una amenaça. /
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 08 Agost, 2008 11:49 |
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)
Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.
Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).
L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.
La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.
La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".
Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.
En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.
Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.
(28-X-02)
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana contemporània
pobler | 08 Agost, 2008 06:33 |
En la postransició, a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, la tasca essencial de lluita nacional i de preservació i defensa de la nostra cultura va ser encapçala per organitzacions com el PSM i l’OCB. En accions de defensa dels nostres migrats recursos naturals i del territori, el paper del GOB va ser fonamental, como ho és encara avui dia. Cal dir que, malgrat aquestes illes de ferma i ferrenya resistència, el cert és que molts dels activistes que donàvem suport actiu a totes aquestes organitzacions ens sentíem assetjats. (Miquel López Crespí)
Records del PSOE i defensa del PSM, GOB i l’OCB
En la postransició, a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, la tasca essencial de lluita nacional i de preservació i defensa de la nostra cultura va ser encapçala per organitzacions com el PSM i l’OCB. En accions de defensa dels nostres migrats recursos naturals i del territori, el paper del GOB va ser fonamental, como ho és encara avui dia. Cal dir que, malgrat aquestes illes de ferma i ferrenya resistència, el cert és que molts dels activistes que donàvem suport actiu a totes aquestes organitzacions ens sentíem assetjats. La batalla per guanyar el referèndum sobre l’OTAN va ser una de les grans mobilitzacions d’aquells anys contra les mentides dels polítics professionals, contra l’imperialisme ianqui i els seus sequaços. Després de la victòria felipista de 1982, el PSOE ens havia enganyat novament i, sense cap mena de vergonya, passava de dir “OTAN, d’entrada No”, a ser l’avantguarda d’aquest bloc militarista i agressiu. A aquelles alçades de les renúncies i traïdes de l’esquerra oficial encara érem lluny d’imaginar que un “socialista”, el senyor Luis Solana, dirigiria els bombardejaments massius i la trajectòria dels míssils que descarregarien la seva càrrega mortífera damunt les dones i infants serbis causant milers de víctimes innocents en la població civil de l’antiga Iugoslàvia. És evident que aquí no entram a tractar el problema del xovinisme imperial de la casta burocràtica sèrbia. Nosaltres som al costat de les nacions oprimides per qualsevol estat opressor, inclòs l’estat serbi. Aquí només volíem deixar constància de la contradicció que representava el fet que aquells que no volien entrar a l’OTAN fossin, poc temps després, el més ferms defensors de l’entrada de l’estat espanyol al bloc imperialista proianqui, i que un dels seus principals dirigents, Solana, acabàs dirigint les masacres contra la població civil sèrbia.
Però el referèndum va ser guanyar per les forces proimperialistes, en aquest cas pel PSOE. Tot l’ampli ventall d’organitzacions polítiques, sindicals i culturals que s’havien oposat amb fermesa a aquest fet patiren un nou daltabaix molt semblant al que s’havia esdevingut després del triomf dels polítics oportunistes en temps de la restauració borbònica. Vist amb la perspectiva històrica que donen els anys, ara podem afirmar que la derrota de les forces populars antiimperialistes en el referèndum sobre l’OTAN acabà d’esbucar el que s’havia pogut mantenir dempeus del temps de la transició.
I malgrat la foscor d’aquella època encara érem –i som, un quart de segle després! -- entestats a continuar la lluita per un món més just i solidari des de les poques plataformes que encara eren al nostre abast. El suport al nacionalisme d’esquerra que representava el PSM, a les mobilitzacions en defensa de la cultura i la llengua que promou l’OCB i també, no en mancaria d’altre, a les activitats que en defensa de recursos i territori portades endavant el GOB. A tot això hem d’afegir la fundació, juntament amb els amics i companys que acaben d’abandonar la militància en el PCE –Francesca Bosch, Lila Thomàs, Josep Valero, Manel Domènech... – de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”- organització político-cultural sorgida per a preservar la nostra memòria històrica, oblidada pels polítics de l’esquerra oficial del règim, i en defensa de les idees del marxisme. Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosselló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 07 Agost, 2008 19:06 |
Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble. (Miquel López Crespí)
M’atreviria a afirmar que ja som en un nou cicle històric, una nova època de la política espanyola i de les Illes. La transició, és a dir, la restauració borbònica de finals dels anys setanta, es consolidà mitjançant la destrucció i sobre les ruïnes del moviment obrer i popular de finals de la dictadura. Els pactes entre l’esquerra oficial i el franquisme reciclat portaren a la desaparició gairebé total de l’esperit republicà, dels partits marxistes revolucionaris, de les experiències de democràcia directa tipus Vitòria l’any 1976...
Els mitjans de comunicació es cansaren de riure’s de partits que, com el PTE i ORT plegats, “només” obtingueren cinc-cents mil vots, és a dir, quasi els mateixos que ha obtengut en les passades eleccions Izquierda Unida. A les Illes, el conjunt de vots dels diversos partits d’esquerra alternativa sumava, aproximadament, els vuit o nou mil que ara [eleccions europees] han tret Esquerra Unida, el PSM, els Verds i ERC. Els mil dos-cents o dos mil vots eren el “normal”, sense diners per a la campanya, sense mitjans de cap tipus, per a organitzacions com el POSI, l’OEC o les diverses tendències del trotsquisme. Grosske, Cámara i Miquel Rosselló han tret a Palma els mateixos vots que qualsevol grup de l’esquerra revolucionària d’aquells anys.
Ningú no es demana com ha estat possible aquesta davallada tan espectacular i com costa tant a les burocràcies dirigents diggerir la nova realitat. Per quins motius s’ha consolidat el bipartidisme PP-PSOE fins al grau que contemplam ara mateix? El sistema... ja no necessita “ajudants”? En el passat PCE i PSOE s’ocuparen de demobiltzar el poble, foren els encarregats de fer la feina bruta que, per manca de credibilitat, no podia fer la dreta. Es tractava d’acabar amb el protagonisme del moviment veïnal, de desprestigiar les idees marxistes, republicanes, antisistema que hi pogués haver en la societat. El gran moviment sociopolític existent fou dividit i manipulat; els corrents crítics i renovadors foren expulsats dels sindicats. Si abans el procés de liquidació dels aspectes rupturistes del moviment popular anà a càrrec principalment de PCE i PSOE, ara el règim es veu amb força per a iniciar la nova etapa exclusivamebnt amb la participació conjunta de PP i PSOE, sense necessitat, en aquesta conjuntura concreta, dels “minoritaris”, els extraparlamentaris del proper futur.
Pel que veiem, sembla ja no són necessaris els grupets del 3,25% del 2,35% dels vots. En aquests moments històrics, tots aquells grups que en els darrers temps superaven l’amoïnador 5% de la regla d’Hond, es troben en la difícil i perillosa situació de constatar que potser no hi arribin ja mai més. Els nervis vénen en veure que poden ser a punt de la desaparició històrica si es consolida l’actual bipartidisme regnant.
De cop i volta totes aquelles organitzacions que s’havien instal·lat còmodament en la gestió del sistema, els que durant un quart de segle anaren amollant les amarres dels seus principis fundacionals i la ideologia que els féu ser el que eren, es troben amb un peu a fora de les institucions que amb tanta valentia i honradesa han defensat. En un passat recent, les hemeroteques són plenes d’articles al respecte, hi hagué advertiments que ningú no va escoltar. Semblava que tots els dirigents, tant els de primera línia com els de segona, havien enfollit totalment i absolutament. Era un horrorós panorama postmodern on l’ únic que comptava era l’adaptació al règim sorgit de la reforma de finals dels setanta. Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble.
El somni s’ha acabat. De cop i volta el sistema ja no necessita els “petits”. El bipartidisme actual demostra que els poders fàctics han anat fent el seu camí mentre la pretesa esquerra gaudia, còmplice, d’uns privilegis que els semblaven eterns. Ara ja no hi ha sous ni llocs d’assessorament ben pagats. I les bregues, a l’interior dels partits, el penós espectacle que contemplam, comença precisament just en el moment que ja no queda res per a repartir... de no ser vendre al millor postor el patrimoni polític difícilment acumulat per centenars d’honrats militants.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-VI-04)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 07 Agost, 2008 16:42 |
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda. (Miquel López Crespí)
Defensa del GOB
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz...
No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 07 Agost, 2008 08:59 |
Advierten que el anteproyecto de presupuestos no es válido y que debe renegociarse "desde cero"
UM y Bloc acusan a Carles Manera de favorecer a las conselleries del PSOE
El conseller Carles Manera se ha convertido en el centro de las críticas de Bloc y UM.
F. GUIJARRO. PALMA.
El debate en el seno del Govern del Pacto en torno a los presupuestos para el próximo año volvió ayer a elevar su nivel de tensión después de que fuentes de Unió Mallorquina acusaran al conseller Carles Manera de haber elaborado un anteproyecto que beneficia claramente a algunos departamentos socialistas, como Sanidad, en detrimento de sus socios. Tanto desde esta formación nacionalista como desde el Bloc se insistió ayer en que el documento remitido por Manera al resto de conselleries "no sirve para nada" y que el reparto de las partidas presupuestarias para 2009 "va a tener que empezar a renegociarse desde cero" en un encuentro que se quiere convocar entre las direcciones de los partidos que conforman el Ejecutivo de Francesc Antich.
Tanto UM como el Bloc reiteraron ayer que sus consellers no van a remitir más información a Economía sobre su ejecución presupuestaria, tal y como adelantó ayer DIARIO de MALLORCA, al menos hasta que se produzca la reunión de las direcciones de los partidos para determinar "el dinero de que podemos disponer, qué política queremos desarrollar durante el próximo ejercicio y cuáles son las prioridades".
En opinión de ambas formaciones, los objetivos deberían centrarse en las inversiones y en otras medidas que ayuden a afrontar la crisis económica, como el respaldo a la actividad turística, y en el desarrollo de la Ley de Dependencia. Las críticas más duras van dirigidas contra el conseller Manera, al que se acusa de haber elaborado de forma unilateral el anteproyecto de presupuesto, sin haber consultado previamente a sus socios, y beneficiando además "de forma descarada" a algunas conselleries socialistas.
Reparto de fondos
Así, fuentes del Govern indicaron que el citado documento asigna a Sanidad un aumento presupuestario para 2009 de unos 60 millones de euros, un 5% más que el de este año; a Educación 25 millones más, con un aumento del 3%, y a Presidencia un alza de cuatro millones, es decir, del 3,9%. Todas ellas están en manos del PSOE. Por otro lado, a Deportes se le suman tres millones de euros, lo que equivale a un 11%; a Medio Ambiente un millón más, es decir, casi un 1%; y a Turismo se re quitan siete millones, con un recorte del 10%, por lo que a los departamentos de UM se refiere. En el caso de las áreas del Bloc, se congela el presupuesto de Asuntos Sociales, pese a tener que aplicar la Ley de Dependencia. También hay conselleries socialistas que se ven perjudicadas en el reparto previsto por Economía, como la de Trabajo, con una rebaja de unos 2,5 millones, es decir, del 5%. El hecho de que se reduzca el presupuesto destinado al principal motor de la economía balear, como el es turismo, y al primer departamento encargado de afrontar el paro, como es Trabajo, ha generado virulentas críticas, incluso desde sectores del PSOE. Por otro lado, se recuerda que el presupuesto que se fija para Deportes apenas le permite cubrir las deudas heredadas del anterior Ejecutivo del PP, especialmente en el caso del Palma Arena.
Los socios del PSOE en el Govern no ocultan que su malestar ante la actuación de Carles Manera viene de lejos. Así, se le acusa de haber bloqueado partidas presupuestarias asignadas a Bloc y UM sin consultarles previamente. Como ejemplo, se afirma que el conseller de Medio Ambiente, Miquel Angel Grimalt, se encontró en esa situación con el dinero que se había previsto para contratar una avioneta durante la campaña contraincendios, ya que esa partida se habían usado para crear un fondo de contingencia para afrontar cualquier posible crisis. Además, se recuerda que el titular de Turismo, Francesc Buils, se encontró con que una parte de su presupuesto había sido transferida a Deportes.
Diario de Mallorca (7-VIII-08)
L'any 1983 Carles Manera havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament -com ja deia en el text citat- en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina. (Miquel López Crespí)
...al costat de Francesca Bosch, Manel Domenech, Aina Salom, Miquel Planas, l'amic Sancho i diversos companys del PCPE i independents s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem en el local del PCPE en el local de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molt abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)
Carles Manera en els anys vuitanta
Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.
L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intel·lectual" comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua i actuà també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".
Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.
Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament -com ja deia en el text citat- en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.
Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domenech, Aina Salom, Miquel Planas, l'amic Sancho i diversos companys del PCPE i independents s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem en el local del PCPE en el local de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molt abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.
Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l'estalinisme (PCE) no podien dir-se "comunistes", ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme (recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista fetes el mes d'abril de 1978 per la plana major del PCE). Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació que provava de fer l'amic Carles Manera dels clàssics del pensament revolucionari mundial. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una prova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme.
No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants dels Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles, "pel reformisme i el pragmatisme".
Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (21-I-03)
pobler | 06 Agost, 2008 21:57 |
N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. (Miquel López Crespí)
Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.
A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.
Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).
Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.
En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.
Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.
El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.
El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".
Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 200). Pàgs. 261-264.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |