Administrar

Rosa Vich i el PSM

pobler | 26 Setembre, 2005 06:44 | facebook.com

Rosa Vich i el PSM.



2001: alguns dels participants en l'homenatge als republicans assassinats pels falangistes a Santa Maria del Camí en temps de la guerra civil. Hi eren presents (entre moltes altres persones): Jaume Santandreu, Carlos Zayas, Miquel López Crespí, Gori Negre, Rosa Vich i Francesc Mengod.

Fa temps que volia felicitar Rosa Vich, històrica lluitadora per la llibertat en els anys més tenebrosos del franquisme. Na Rosa Vich és de Santa Maria del Camí i també és, ja ho sabeu, la primera batlessa en tota la història de Santa Maria i la primera dona del PSM que assoleix una batlia. El feminisme està d'enhorabona i hauríem d'esperar que l'exemple s'eixampli arreu i penetri en la consciència (i les llistes!) de tots els partits. I que hi hagi batlesses com na Rosa per tots els pobles de les Illes. M'agradaria recordar els orígens combatius de Rosa Vich, fer un exercici de memòria històrica just ara mateix, quan constatam que hi ha tants de polítics que no saben res del nostre passat més recent.


Record Rosa Vich com una militant antifeixista valenta i agosarada. Cap a 1978 les provatures de criminalitzar el PSM eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC) on militava Rosa Vich, amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme.


La histèria antiesquerrana s'anà accentuant en les setmanes anteriors al referèndum constitucional, quan es veiè clarament que el PSM faria campanya per l'abstenció i continuaria lluitant per una Constitució autènticament democràtica. Les assemblees i actes on intervenia Xirinacs foren considerats "apología del terrorismo". Aleshores, qualsevol crítica als pactes secrets entre UCD, AP, PCE, PSOE, PNB i CiU eren considerades com a absurdes lluites antisistema de partits amb vocació marginal. El que no era "marginal" per als oportunistes, era acceptar les limitacions antidemocràtiques dels hereus del franquisme i els qui els anaven al darrere. Un esperit d'esclau no podia entendre la ferma posició de principis en defensa de la llibertat dels pobles, la república i el socialisme autogestionari expressat pel PSM.


En aquella difícil conjuntura per a l'esquerra, Rosa Vich sempre es va mantenir fidel als principis de lluita per la República i el socialisme. Exemples com els de Rosa Vich són essencials per a consolidar un teixit social progressista a Mallorca, per anar enfortint la nostra societat civil, l'esquerra mallorquina.


Rosa Vich ha estat sempre a l'avantguarda del combat per la llibertat. Ja en temps de la transició, lluitant amb els homes i dones de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC), demostrà el seu compromís actiu amb l'antifranquisme. Aleshores na Rosa ajudava a crear les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i de Pobles. Rosa Vich lluità al costat d'històrics de l'esquerra mallorquina com Jaume Obrador, Maria Sastre, Francesca Velasco, Maribel Picó, Paco Mengod, Margalida Chicano, Gaspar Jaume, Maria Vilches (aquests dos darrers, membres en l'actualitat del combatiu grup de música popular Al-Mayurqa). Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. Antònia Pons, a s'Arenal i Can Pastilla, muntava (amb molts d'altres companys i companyes) les Comissions Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamà, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres companys de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel·lent organitzador obrer (avui esdevingut important advocat progressista) donava suport a qualsevol front d'intervenció contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...) na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich a Santa Maria de Camí, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. El llistat d'aquells amics i amigues del passat podria allargar-se fins a l'infinit!


En un temps en què pertot arreu campa l'oportunisme més barroer, la manca de principis més insultant, que el PSM hagi optat per aquesta històrica lluitadora antifeixista per a substituir Mateu Morro al capdavant de la batlia de Santa Maria (onze anys d'honrat exercici del poder municipal) remarca davant de l'opinió pública que no tots els polítics són iguals i que la defensa d'idees i principis en la lluita per un món més just i solidari encara és possible.


Miquel López Crespí


(Publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 2-IX-05)

Sa Pobla i les Germanies

pobler | 24 Setembre, 2005 15:14 | facebook.com

La GEM ens forneix nombroses informacions referents a la participació poblera en la guerra de les Germanies. L'historiador Josep Juan Vidal explica en el seu imprescindible llibre Els agermanats (Biografies de Mallorquins, Ajuntament de Palma, 1985) com la majoria de promotors de l'alçament popular foren menestrals i pagesos. Unes justes reivindicacions econòmiques portaren els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries de la societat mallorquina (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil.
El gruix d'agermanats poblers foren petits i mitjans propietaris agraris. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta contra els privilegis de la noblesa feudal fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, una vegada consumada la derrota popular, els poblers foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Entre els partidaris de pagesos i menestrals s'hi trobaven alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). Altres participants en la Germania foren condemnats a mort. Concretament Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana.
No hem d'oblidar tampoc (si parlam dels esdeveniments de les Germanies en el nostre poble) dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal. Es tracta de la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces populars. A Crestax, el 23 d'abril de 1522, en el pujol de Son Sabater els reialistes tallaren les comunicacions entre Pollença i sa Pobla. A la batalla des Pujol hi participaren (entre forces populars i partidaris de la noblesa feudal) més de tres mil combatents. Els agermanats, vençuts, tengueren més de tres-cents morts. Aquesta derrota del poble permeté a les forces reialistes ocupar sa Pobla i preparar-se per al combat definitiu de Son Fornari. Abans, els partidaris de restablir els privilegis de les classes parasitàries feudals ja havien obtingut la victòria de Pollença (febrer de 1522), on cremaren vius més de dos-cents infants i dones dins de l'església (els homes -joves i vells- foren esquarterats i penjats a les forques del camins).
Per ampliar la repressió contra el poble mallorquí, forces reialistes comandades pel governador Miguel de Gurrea desembarcaven a Alcúdia i començaven la sistemàtica execució de pagesos i menestrals simpatitzants de la causa popular. Joanot Colom i el nucli principal de l'exèrcit agermanat prova de resistir l'avanç incontenible de l'exèrcit de l'Emperador aconseguint reunir una tropa de més de tres mil homes. Una de les batalles definitives tengué lloc el 3 de novembre de 1522, a Son Fornari (sa Pobla). Combat a vida o mort on perd la vida, lluitant per la llibertat del nostre poble, el millor de les classes populars mallorquines. Més de mil agermanats cauen aquest dia, mentre les tropes reialistes entren a Muro, victorioses.
No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intellectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico".
De tots aquests esdeveniments n'havia fet teatre de combat en els anys setanta.
Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel·lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial especial Born a Ciutadella. Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.
En una entrevista publicada per aquell temps (1976) explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).
En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.
Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans".

Miquel López Crespí


Fotografies antigues: sa Pobla i el cinema franquista

pobler | 24 Setembre, 2005 06:33 | facebook.com


Ca'n Pelut (el "Coliseum") l'any 1960.

Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor.

Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem les pel·lícules estrangeres molt millors!), el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pel·lícula de gàngsters o policies, una d'espases o de romans... També -i eren les que més ens agradaven- les del "oeste" o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla -la del carrer Muntanya- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat que després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de de la nostra habitació! "Verdes", no n'hi havia (per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava). Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si hi havia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà -ulls ben oberts- si copsàvem, al costat del nom del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que, amb sort, podríem olorar alguna cosa. Veure, no. No ens deixaven entrar. En això sí que eren inflexibles els porters de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser poguéssim observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.

Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla; les mentides de pel·lícules com Raza (1941), un film de José Luis Sáenz de Heredia que portà ala pantalla un text històric: el de "Jaime de Andrade", pseudònim sota el qual s'amagava el "geni" de Franco.
Film, aquest, que, com diu Emilio Sanz de Soto en Cine español (Ed. Ministerio de Cultura, 1988), seria important per a arribar la tortuosa psicologia d'un frustrat com el general Franco. Escriu Sanz de Soto: "Lo que entonces ignoraba el general Franco era que esta película, con el tiempo. iría adquiriendo una importancia decisiva para la más honda comprensión de todas sus frustraciones. Más que una película es una radiografia: desde la familia que le hubiese gustado tener hasta el personaje -incluso físico- que le hubiese gustado ser, el José Churruca que interpreta Alfredo Mayo. En este sentido, la película sobrepasa, con mucho, los valores cinematográficos -los tiene por momentos- para convertirse en una obra de incalculable valor psicoanalítico. Y lo significativo de ella no es tanto lo que el general Franco quiso ocultar, pues no oculta nada, sino lo que muy a pesar suyo deja transparentar". Però tot això, aquesta lectura intel·lectual, nosaltres, infants d'onze i dotze anys, no la fèiem en veure Alfredo Mayo, valent, oferint el seu pit d'heroi feixista a les bales dels "dolents" (és a dir els republicans, els marxistes, els anarquistes: resumint, el pare i els oncle.

Altres films d'aquest tipus (exacerbada exaltació feixista) són: Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939); Sin novedad en el Alcázar (Augusto Genina); El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo); Los últimos de Filipinas (Antonio Roman); Escuadrilla (delmateix Roman) i A mí la Legión (Juan de Orduña). A tota aquesta parafernàlia de mentides franquistes hi cal afegir les preteses comèdies d'humor -còpia dolenta del cine dels EUA- parlant d'inexistents paradisos imaginaris. Recordem que a nivell de l'Estat són els anys de la més salvatge repressió contra els vençuts en la guerra civil (els partits obrers; els defensors de la República). Lustres de fam i d'estraperlo, de misèries inenarrables per als pobles de totes les nacions de l'Estat i especialment per als sectors populars. Un dels màxims exponents d'aquesta comedieta intranscendent -simple còpia mal feta de la ianqui, com dèiem més amunt- era, sens dubte, Rafael Gil. Em vénen a la memòria títols com El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita... Tota una sèrie de films que pretenien allunyar la població dels problemes de cada dia: la manca de llibertat, el racionament, les humiliacions quotidianes a què es veia sotmès el poble per part dels vencedors. Però si en alguna de les pel·lícules de Gil podem trobar encara alguna espurna de primigènia espontaneïtat serà -cap als anys cinquanta- amb la "comedia Dibildos" (recordem la intranscendència barroera de pel·lícules com Ana dice sí, Luna de miel, Muchachas de uniforme, Las chicas de la cruz roja...).

Però no avancem esdeveniments. Parlàvem de les pel·lícules de propaganda franquista que vèiem a sa Pobla a començaments dels anys cinquanta i fins ben entrants els seixantes: Raza, El Alcázar no se rinde, Frente de Madrid, A mí la Legión, Escuadrilla... Evidentment, eren films que no ens afectaren gaire, perquè, fill d'un exmilitar republicà -represaliat pel franquisme-, jo sabia, de molt jove, que tot allò que s'esdevenia a la pantalla era una gran mentida i m'ho mirava com qui veu ploure ben protegit davall el porxo. Anys endavant (a mitjans dels anys seixanta, com a membre del Cine Club Universitari que dirigia, entre d'altres, Paco Llinàs) vaig poder anar aprofundint en la història i gènesi de tota aquella gran farsa "històrica" (els bons eren sempre els defensors de l'ordre constituït; els dolents eren els maçons, republicans i comunistes).

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.


Més endavant torna a encapçalar les campanyes de promoció del règim feixista i a mitjans dels seixanta dirigeix el documental Franco, ese hombre dins el marc del 25è aniversari de l'exaltació de la victòria damunt el poble.
Parlant de Raza (protagonitzada per un antic oficial feixista: Alfredo Mayo) em ve a la memòria l'agradable sorpresa que tenguérem en veure com els directors progressistes de finals dels seixantes (Saura, especialment) "recuperaven" aquest excel·lent actor i li oferien oportunitats que l'home sabé aprofitar. Per exemple, aquella magistral La caza (1965), o la no menys important Peppermint frappé (1967).

Però els nostres primers anys de cine són els de les pel·lícules que vèiem a Ca'n Guixa, a Ca'n Pelut, en el cinema a l'aire lliure Gardenia (en la carretera de Muro) i, a mitjans dels cinquanta, en el Salón Montaña (inaugurat el set de juny de mil nou-cents cinquanta-cinc). Un poc més tard els poblers gaudiríem d'un luxuriós cine, el Montecarlo; el dia de la inauguració patí un incendi -sense víctimes-; s'havia de projectar la famosa La túnica sagrada. Però fou un problema solucionat de seguida.

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta líniea d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. Els nostres pares, una bona part de la nostra família -la de procedència peninsular- havia lluitat en primera línia per a defensar els drets i llibertats dels treballadors, el règim republicà. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Jo, malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim d'opressió que patíem.

Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyola" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats espanyols comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen i resisteixen sense voler saber de cap mena de rendició. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment (jo tenia onze anys la primera vegada que la vaig veure). Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.


Quan Basilio Martín Patino, en les darreries del franquisme, realitzà una obra mestra, Canciones para después de una guerra, va incloure un fragment de Los últimos de Filipinas i, concretament, la cançó de Nani Fernández. De cop i volta, tota la infància i adolescència passada a sa Pobla em vengué de nou. I, ara -any 1998- per a escriure aquest article no he anat a cercar cap enciclopèdia del cinema. M'ha bastant, novament, posar el CD amb les cançons de la pel·lícula de Patino. I, com en un somni, misteriosament, provinent d'aquella llunyana postguerra que alletà la nostra infància, han tornat -sentint Yo te diré- noms d'actors, músiques, el sabor dels caramels que feien a Can Calent i que es venien -a vegades dins una senalla de vímet, altres damunt una petita tauleta- a l'entrada de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut. I amb el record del sabor dels caramels de Can Calent, el record dels grans plafons amb els quadres -pintats a mà- dels films que es projectaven aquell dia.


Però no hem de mitificar el treball dels intel·lectuals del règim franquista. Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

"Espanyolades". Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis del Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona..

Miquel López Crespí

Salvar Mallorca - Serra de Tramuntana

pobler | 23 Setembre, 2005 05:53 | facebook.com


L'Arxiduc Lluís Salvador.

Aquest darrer temps he repassat diversos materials en relació amb la presència de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, tant a Mallorca en general com a la serra de Tramuntana en particular. Entre els llibres referents a l'Arxiduc he llegit amb molt d'interès el que va escriure Leo Woerl titulat El Archiduque Luis Salvador de la casa imperial de Austria como investigador del Mediterráneo en traducció de Gottfried i José Macías Molina i introducció i notes de Sebastià Trias Mercant. Dins la mateixa línia d'especial interès informatiu per a tots aquells que volen aprofundir en la vida i l'obra del famós personatge, he estudiat igualment l'imprescindible opuscle de Pedro Bonet de los Herreros El Archiduque de Austria Luis Salvador, publicat l'any 2000 mercès a la col·laboració de l'Associació d'Amics de l'Arxiduc amb el Consell de Mallorca; i l'obra de Horst Joseph Kleinmann Archiduque Luis Salvador. Rey de Mallorca sin corona. M'interessa repassar tot aquest material (i molt d'altre) per a trobar tots els indicis possibles referents a les compres de les diverses possessions que l'Arxiduc va fer a Mallorca i que, segons tots els coneixedors de la vida del nostre personatge, van condicionar ja per sempre la seva relació amb Mallorca i els mallorquins.


Segurament les adquisicions, iniciades l'any 1872 amb la possessió de Miramar, de sa Font de Sant Ramon, Can Caló, Cas Papàs, Ca na Matgina, Son Galceran, s'Estaca, Son Moragues, Son Ferrandell, Son Marroig de la Foradada, Son Gual, Son Gallard, sa Pedrissa i altres indrets ha servit perquè poguem gaudir d'una part de Mallorca que, altrament, s'hauria pogut fer malbé per sempre, talment com s'ha fet malbé bona part de l'illa.


El GOB, al seu web, parla de tots els perills que amenacen la nostra Serra, l'indret que fins ara havia estat servat per munió de generacions de pagesos mallorquins, per algunes de les compres de possessions fetes per l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.
La Serra, i la desaparició de la font de la Costera així ho demostra, és un espai amenaçat. Al web del GOB podem llegir: "El ' boom' turístic i de la construcció dels anys 60 i 70 tengué relativament poca incidència en la Serra; l'orografia dificultava l'accessibilitat i la falta de platges en fou un problema per a un turisme clàssic. Sens dubte aquests fets han contribuït decididament a mantenir la serra en bones condicions ecològiques i paisatgístiques. Aquestes darreres dècades, però, la Serra està suportant una gran pressió immobiliària àvida d'espais oberts i de zones no saturades". Els espais de la serra amenaçats són molts. L'impacte ambiental creat per les reformes de la carretera d'Esporles a Banyalbufar o el túnel de Corrals Fals (entre Estellencs i Andratx) són trists exemples de l’impacte de les obres públiques sobre un espai natural.


Altres amenaces són els transvassaments. L'augment incontrolat del turisme ha agreujat encara més la crítica situació dels recursos hidràulics a Mallorca.
Nosaltres pensam que el problema de la manca d'aigua que patim no se solucionarà amb aquesta mena de costosos transvassaments que maten ja per sempre espais naturals d'una riquesa mediambiental irrecuperable, amb ecosistemes que moren i que desapareixeran mentre continuï la incontrolada construcció de places turístiques i residencials. Les grans infraestructures del tipus dels transvassaments de sa Marineta, sa Costera, les plantes dessaladores, són actuacions molt costoses econòmicament i de repercussions ambientals negatives. Aquests projectes no resolen, a més, el problema de fons de l'aigua a Mallorca, representat per un excés de consum i una gestió deficient dels recursos.


Si la Serra, un dels nostres indrets més emblemàtics, comença a patir agressions contínues, si s'amplien projectes de més i més urbanitzacions i complexos hotelers... què serà de la meravella descrita per l'arxiduc Lluís Salvador o per Miquel Costa i Llobera?


Mentre tirin endavant projectes de nous camps de golf, ports esportius i més instal·lacions nàutiques, la nostra natura és en perill. En l'àmbit de la serra de Tramuntana ja funcionen tres camps de golf (Son Vida, Can Porquer i Bendinat). Però hi ha projectes per a fer-ne igualment a Son Ferrandell (Valldemossa), Biniorella (Andratx), Son Térmens (Bunyola) i Son Muntaner (Palma). Quant a ports esportius i ampliació o creació d'instal·lacions nàutiques en trobam davant els plans relacionats amb el Port d'Andratx (ampliació), Sant Elm (nova construcció), Port des Canonge (port de refugi de nova construcció), Port de Sóller (ampliació) i Cala Castell (port de refugi de nova construcció).


Si a tot aquest lamentable panorama hi afegim els problemes derivats de l'activitat extractiva de les pedreres existents a la serra, de l'obertura de nous vials i pistes per a l'explotació forestal, els incendis forestals i l'abocament constant d'aigües residuals ens podrem fer una idea aproximada dels perills que ja són aquí.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-IX-05)


Memòria històrica: la transició

pobler | 22 Setembre, 2005 07:28 | facebook.com


Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Memòria històrica: la transició.


Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.


En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!


Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.


Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.


Miquel López Crespí


ERC i Cecili Buele

pobler | 21 Setembre, 2005 17:36 | facebook.com

ERC i Cecili Buele.



Intervenció de Cecili Buele en el Congrés dels Diputats.

Alguns polítics, considerats en certa manera atípics, fan la impressió que no interessen gaire als partits polítics considerats convencionals. Tot i la seva vàlua indubtable, mai no arriben a ser reconeguts satisfactòriament per les cúpules dirigents dels grups als quals pertanyen. Encara que no se'n puguin traure gaire, d'aquesta casta de polítics, és evident que en queda alguna mostra aquí, entre nosaltres. Pràcticament a gairebé totes les formacions polítiques que coneixem s'hi troba qualcú que tothom reconeix que val molt en el camp de la política però que, malgrat l'acceptació popular, mai no arriba a satisfer les aspiracions dels dirigents del partit en el qual milita i que, per això mateix, hi queda aparcat, a un racó, com si no servís per a res.


I, a mi, aquesta gent honrada enmig de la coneguda colla de vividors del romanço i oportunistes de tota mena i condició, sempre m'ha cridat poderosament l'atenció. Un d'aquests casos que resulta vertaderament paradigmàtic és el del conegut militant d'ERC Cecili Buele. Hom pensa que qualsevol partit polític que aspira a governar ha d'avesar-se a col·locar, al front de les institucions públiques, la militància més activa i més coneguda que hi té adscrita. Però en el cas de Cecili Buele ni el PSM va saber aprofitar els valors d'un dels nostres polítics més atents i acostat a la ciutadania ni ara, pel que sembla, tampoc no en sap treure profit ERC. Sovint el PSM no ha sabut valorar militants tan actius i coneguts com Sebastià Serra, Joan Mayol, Gabriel Barceló o Nanda Ramon. S'hi fa tanta tudadissa, a l'interior dels partits polítics! S'hi fan els roïssos massa grossos!


Sempre em deman per quins motius les burocràcies dirigents tenen aquesta funesta tendència a tudar tanta gent valuosa. El cas de Cecili Buele és semblant als dels altres militants que hem anomenat una mica més amunt.


No veig per enlloc que es tengui en compte el seu gran bagatge cultural, fruit d'una formació acadèmica tan sòlida com la que comporten els estudis eclesiàstics realitzats i finalitzats l'any 1968; ni la seva experiència i treball posterior durant anys com a cooperant a Àfrica o a Àmerica Llatina; ni la seva dedicació als àmbits juvenils, des de moviments com l'escoltisme o el Guiatge de Mallorca; ni al fet d'haver estat creador a Mallorca de grups de pressió a favor i en defensa dels drets humans, o d'haver treballat com a funcionari de carrera i d'haver-s'hi exercit com a delegat sindical, o d'haver-se desfet com a dirigent veïnal, o d'haver-se ocupat en les tasques pròpies de regidor a l'Ajuntament de Palma, o de conseller al Consell de Mallorca, o de diputat al Parlament de les Illes...


Políticament, Cecili Buele duu i porta la marca d'ERC. Apareix en públic com a secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques d'ERC-Illes, o com a secretari d'Organització d'ERC-Palma. De fet, emperò, -i és una opinió molt personal- tenc la impressió que li ha servit de ben poqueta cosa tot el seu passat personal, professional, social i polític, a l'hora d'obtenir un mínim reconeixement per part d'aquest partit en el qual milita actualment.


I em sap greu, per ell i pel seu partit. Sorprèn enormement que a hores d'ara no hagi arribat a ocupar cap lloc des d'on desplegar les seves capacitats a l'interior d'alguna institució pública on és present ERC.


Al parer de molta gent, que veu amb molts bons ulls l'arrelament d'Esquerra Republicana a les Illes, es comenta que no s'ha sabut -o no s'ha volgut- aprofitar la presència i militància illenca d'homes tan actius i dinàmics com Cecili Buele.


En aquest sentit, es pensa que se n'han desaprofitat massa ocasions de presentar-lo davant la consideració i la confiança dels votants. Hom pensa que, amb Cecili Buele, diputat al Congrés o al Parlament Europeu, ERC-Illes s'hagués pogut enfortir moltíssim més del que ho ha fet fins ara. Amb un Cecili Buele arraconat, ERC-Illes perd l'oportunitat de consolidar-se i d'escampar-se arreu de les Illes Balears i Pitiüses com a partit amb opcions de governar.


El jove i dinàmic manacorí Joan Lladó hauria de reflexionar al respecte. Ell sap perfectament que l'apreciam i estimam de veritat. Però per això mateix li hem de dir que m'ha sorprès del tot el comportament d'ERC amb un destacat lluitador popular com Cecili Buele. Ni el gran nombre de vots que, sense dubte, arrossega un personatge com Buele, no sembla suficient perquè se li presti l'atenció que es mereix i que reclama una trajectòria personal, professional, política i social tan singular.


Miquel López Crespí


«Anterior   1 2 3 ... 267 268 269
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS