Administrar

Concentració per la devolució del patrimoni sindical (25-01-07)

pobler | 25 Gener, 2007 07:28

Allò que Franco va robar, la democràcia s’ho va quedar.

Vos convidem a assistir a la concentració que convoca la CNT pel proper dijous dia 25 de Febrer, a les 9.00 hores del matí, davant la Delegació del Govern, amb motiu de la reunió que tindrem amb el delegat del Govern a les Illes, Ramon Socies, en relació amb la qüestió de la devolució del patrimoni sindical acumulat que encara no ha rebut la CNT mallorquina. Vos adjuntem un text que resumeix aquesta problemàtica.


Salut!


CNT-AIT Palma



Allò que Franco va robar, la democràcia s’ho va quedar


Estem sentint parlar darrerament d’allò que s’ha batejat com «procés per a la recuperació de la Memòria Històrica». Els col•lectius i les persones que hi treballen, persegueixen recobrar la memòria i dignitat arravatada pel franquisme durant tots els anys de guerra i de dictadura. Els familiars dels morts o els testimonis vius d’aquells temps, prenen veu reclamant la justícia que mai no arribà a complir-se per mor de les barbaritats comeses pel règim oligàrquic de Franco.

Una vegada comença el període de Transició a l’Estat espanyol, s’alcen les veus callades durant dècades de repressió i s’inicia aquest procés de recuperació de la memòria. Per una banda tenim la devolució dels béns confiscats pel franquisme segons la llei promulgada en el seu dia sota el nom de «Llei de responsabilitat política», i per altra el reconeixement de totes aquelles persones que visqueren i moriren en lluita per un ideal. Són dues tasques en consonància, encara que la qüestió que es refereix al patrimoni es durà a terme d’una altra manera i molts cops des d’altres àmbits.

És a partir de l’any 1976 quan varen començar les primeres negociacions entre l’Estat i les organitzacions per a la devolució del patrimoni, ja fossin béns documentals, arxius o immobles. En aquestes taules de negociacions intervindrien tots aquells partits i sindicats històrics, els quals prenen aquesta categoria per ser part viva del passat. Totes aquestes organitzacions haurien de rebre les compensacions dels béns confiscats pel franquisme. Les dues grans centrals sindicals que aglutinaven l’obrerisme en aquest país en el primer terç del segle passat, la UGT i la mateixa CNT, venien avalades per la història i esperaven recuperar tot allò que per legítim dret pertanyia a la classe treballadora.

D’unes negociacions que es pressuposaven justes, tot i trobar-se en moments delicats i d’incertesa a causa del procés de transició històrica d’un règim de poder cap a un altre, en el qual es trobava immersa la societat, la CNT ja partia amb una sèrie de desavantatges respecte a les altres organitzacions. En una primera etapa ens acompanyava l’estigma del passat; les vagues salvatges i les lluites ferotges, també la tradició anàrquica que ens caracteritza i el suport per part de la classe treballadora que va tenir el sindicat en el moment del seu rellançament. Tots aquests factors feien preveure des d’un primer moment, que no es mostrarien justes les negociacions per aconseguir el patrimoni, ja que l’Estat no voldria contribuir al creixement d’un gegant que en el passat atemorí els poderosos.

Amb el temps vàrem anar posicionant-nos cadascun al seu lloc, i és que en el si de l’Estat espanyol, s’estava gestant un nou model de societat, on poques coses feien recordar la dels anys gloriosos de l’anarcosindicalisme.

La CNT en el seu nou renéixer va renunciar als pactes socials i al seguidisme del poder que molts altres practicaven, va rebutjar la participació en el joc democràtic del capitalisme, i va marcar una trajectòria ferma sota els principis que des de un primer moment ens van caracteritzar. Les conseqüències de postulats tant clars i conseqüents, a més d’altres factors externs al llarg dels anys, van ser l’aïllament i una marginalitat fortament marcada. Aquesta situació provocà el desencant dels treballadors i les conseqüències començaven a ser visibles. Descensos dels conflictes laborals, també de l’afiliació, pèrdua del referent social, etc.

Tot això barrejat amb els nous models socialdemòcrates que s’instauren a Occident, prenent la figura dels sindicats com a prolongacions del poder i no com a eines de classe per aconseguir canvis socials, converteix el sindicalisme en un complement de la col•laboració de classes, un sindicalisme de serveis. En aquest model s’erigeix la UGT com a primer exponent en funcions de sindicat d’Estat. Com a recompensa a la docilitat que mostrava i l’exemple que ofereix, foren privilegiats en la repartició dels béns històrics que pertanyien a les dues centrals sindicals històriques.

Tant el Patrimoni Històric, com el Patrimoni Sindical Acumulat —aquest darrer era l’aconseguit amb les cotitzacions imposades als treballadors per el Sindicat vertical en temps de la dictadura— van afavorir la UGT i els sindicats que complien les ordres del poder.

Les negociacions sempre es veren condicionades per un o altre factor, tant pel temor que la CNT tornès a ser el sindicat revolucionari que fou, o per la seguretat i prepotència amb la qual es comportà l’Estat en veure com es convertia en un sindicat marginal.

Hem estat desafavorits en el repartiment del patrimoni, se’ns ha exclòs per complet, i allò que se’ns ha retornat no té res a veure amb allò que per legítim dret ens pertany.

Així doncs, en el cas que ens afecta, l’edifici del carrer Font i Monteros de Ciutat, que antigament albergava els Jutjats Socials, va ser catalogat com a Patrimoni Sindical Acumulat i es va adjudicar íntegrament al sindicat UGT. Per què la CNT no ha pogut accedir al repartiment d’aquest patrimoni acumulat?

Enfront de la negativa de donar-nos allò que hauria de ser nostre, fa cinc anys vàrem prendre aquell espai, vàrem ocupar el primer pis de l’edifici per fer-hi la seu de nostre sindicat. La Delegació del Govern a Mallorca capitanejada per l’ara batlessa Catalina Cirer va ordenar a la Policia Nacional el desallotjament de l’immoble. Les conseqüències han estat diversos processos judicials oberts a companys i companyes els quals ara afronten dures penes.

Se’ns segueix excloent sistemàticament del repartiment dels béns patrimonials i encara ara se’ns segueixen negant. I és la prepotència i l’arrogància del poder la que fa que l’immoble continuï encara buit i en desús. Des de CNT encara seguim reclamant la devolució del Patrimoni Sindical Acumulat, a més de l’absolució dels companys encausats en aquest procés. No aturarem fins que se’ns torni tot allò que pertany a la classe treballadora i no a les burocràcies del poder.

Juan Ant. González

Secretari de Premsa i Propaganda

SOV CNT Palma

Ateneu Llibertari Estel Negre

Les ciutats imaginades: el món dels somnis i del desig

pobler | 24 Gener, 2007 18:42

”...els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: ‘Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.’.” (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig



En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".



L’autor de Les ciutats imaginades era a Venècia a començaments dels anys setanta.

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

El Pacte PSOE-UM de 2007 o quan tots estimaven a Maria Antònia Munar

pobler | 24 Gener, 2007 15:39

Munar sempre és la núvia desitjada per tots els que li fan la cort. I cal recordar -a vegades sembla que la gent té amnèsia històrica-, que, quan Munar va fer governar l’esquerra oficial no hi havia cap atac ni del PSM i d’EU contra ella. Ben al contrari; els màxims teòrics de l’experiència progressista de “centreesquerra”, enamorats dels càrrecs de què gaudien gràcies precisament a Maria Antònia Munar, escrigueren nombrosos articles i reports enlairant fins als núvols ”la nova experiència illenca”. “Experiència històrica” que era posada com a exemple a seguir a tot l’estat. Altres, més exagerats encara, la posaven com a exemple per a Europa i el món.

Vet aquí la diversitat de valoracions polítiques que es poden fer quan una persona és en nòmina oficial i trepitja moqueta o bé quan és llançada a les “tenebres exteriors”, la feina professional quotidiana, a què es dedica la majoria dels mortals. (Miquel López Crespí)


El Pacte PSOE-UM



Maria Antònia Munar, la núvia estimada per l'esquerra oficial entre els anys 1999-2003 quan governaren gràcies als tres diputats que tenia UM. Aleshores UM era la "peça bàsica" d´una experiència política de "centreesquerra", "exemple europeu i mundial" d'aliança progressista.

La hipotètica repetició d’un Pacte de Progrés no serà, pel que sembla, ni molt manco com el que hi hagué a les Illes entre els anys 1999 i 2003. Pel que s’ha filtrat de les converses entre Francesc Antich i Maria Antònia Munar, els acords quant al “poder a repartir” entre els socis més petits d’aquesta hipotètica coalició no tendrien res a veure amb un recent passat que, i tothom ho recorda a la perfecció, Esquerra Unida i el PSM disposaven de diverses conselleries (Treball i Benestar Social, EU; Agricultura i Educació, el PSM). Fins i tot, en el moment més àlgid de les negociacions entre els partits del Pacte, i quan UM no volia compartir el poder amb el PSM al Consell de Mallorca, Mateu Morro, en una hàbil negociació, fent valer la força dels vots i els diputats de l’esquerra nacionalista, obligà els Antich-Munar a cedir important àrees de poder als nacionalistes d’esquerra.

Tot això s’hauria acabat en una possible repetició del Pacte, si els vots que treguin el PSOE i UM en permeten la reedició. Tothom diu, i fins i tot s’ha escrit als diaris, que el paper de la coalició PSM-EU seria solament de suport exterior al pacte Munar-Antich i que tan sols hi hauria alguna direcció general a repartir, però res de conselleries com en el passat. Una simple “pedrea”, ha escrit un conegut columnista mallorquí.

La possible duresa de l’expresident Francesc Antich i de Maria Antònia Munar vendria donada per una anàlisi d’ambdues formacions en la qual valoren de forma quasi idèntica els problemes que hi hagué entre 1999 i el 2003. Errors que atribueixen a la manca de connexió entre les diferents àrees de govern i que, finalment, acabaren amb l’experiència progressista de centreesquerra, com li agrada definir el Pacte a Maria Antònia Munar, qui, com explica arreu sempre, “és en política per a moderar els extrems dreta-esquerra”. Quant als Verds, en crisi contínua d’ençà que Margalida Rosselló i Jordi López s’enfrontaren a la política d´unió de Llauger amb EU, són i han estat sempre el dimoni de Munar. Però ara ja no els té en compte; i si una persona roman atenta als debats del Consell de Mallorca comprovarà, basta veure-ho per televisió, com la presidenta del Consell ha perdut tota mena de control en les seves intervencions quan es tracta d’atacar Esquerra Unida-Verds. Ara fins i tot s’atreveix a ficar l’espasa fins al cor dels nostres amics del PSM. Recordeu el brutal atac a què va ser sotmès Antoni Alorda en el darrer debat televisat, en acusar-lo sense cap mirament de “col·laboracionista amb l’extrema dreta”. Crec que mai els electors mallorquins havien assistit a un atac tan ferotge a un polític experimentat com és Antoni Alorda. El grau de verí que descarregà Maria Antònia Munar damunt les pobres espatlles d’Alorda era semblant al que des de temps immemorial dedica a la residual Margalida Rosselló o als representants d’Esquerra Unida.

Potser és precisament aquesta extremada virulència de les intervencions de Maria Antònia Munar contra el que anomena despectivament “els petits” el que pot posar en perill una hipotètica repetició d´un pacte progressista a les Illes. Maria Antònia Munar oblida sovint que ella també és “petita” i que no solament poden perdre vots i diputats els membres de la coalició PSM-EU. UM també es podria veure afectada, i molt, per aquest avenç i consolidació del bipartidisme PP-PSOE que, amb el control de tots els mitjans de comunicació, amenaça amb desertitzar la vida política de les Illes i de l’estat.

Francesc Antich ha sabut ser sempre molt més comprensiu i dialogant amb tots aquells que Munar no respecta. Tothom sap molt bé com han estat i són de bones les relacions entre el PSOE i Eberhard Grosske, per posar un exemple de qui, com a Joan Saura al Principat, alguns sectors progressistes tenien, quan Grosske era conseller de Treball, com “el millor gestor dels socialistes”. Fins quan Francesc Antich mantendrà aquesta relació amb Esquerra Unida i la bossa de vots que representa un aliat tan fidel com Eberhard Grosske?

A Maria Antònia Munar sempre li ha agradat jugar fort caigui qui caigui; i, pel que diu la gent que sap de què van les converses PSOE-UM, ben cert que no cedirà un centímetre a cap mena d’exigència procedent de la coalició PSM-EU. Tanmateix no ignora que, si no es concretàs el pacte amb el PSOE com ho va fer en la legislatura 1999-2003, pot provar de repetir l’actual pacte amb el PP si aquest no treu majoria absoluta.

Munar sempre és la núvia desitjada per tots els que li fan la cort. I cal recordar -a vegades sembla que la gent té amnèsia històrica-, que, quan Munar va fer governar l’esquerra oficial no hi havia cap atac ni del PSM i d’EU contra ella. Ben al contrari; els màxims teòrics de l’experiència progressista de “centreesquerra”, enamorats dels càrrecs de què gaudien gràcies precisament a Maria Antònia Munar, escrigueren nombrosos articles i reports enlairant fins als núvols ”la nova experiència illenca”. “Experiència històrica” que era posada com a exemple a seguir a tot l’estat. Altres, més exagerats encara, la posaven com a exemple per a Europa i el món.

Vet aquí la diversitat de valoracions polítiques que es poden fer quan una persona és en nòmina oficial i trepitja moqueta o bé quan és llançada a les “tenebres exteriors”, la feina professional quotidiana, a què es dedica la majoria dels mortals.

De totes maneres, i en referència a la voluntat de PSOE i UM de concretar un pacte diferent del de 1999-2003, hi ha dos problemes essencials a tenir en compte perquè s’arribi a fer realitat. El primer problema serà comprovar si el PSOE fa la pujada que la direcció espera i si UM també augmenta abastament la seva minsa representació institucional. Així i tot, encara s’hauria d'aconseguir que la coalició PSM-EU mantengués un nombre adequat de representants. I també hauríem de veure si aquesta coalició es conformaria amb un paper secundari, de comparsa, en el pacte Antich-Munar. El simple repartiment d´un parell de càrrecs de segona o tercera categoria bastaria per a tenir callats “els petits”, com els anomena Munar?

No ho sabem ni ho podem endevinar. Seran els vots els qui, amb l’èxit d´uns partits i el fracàs d´uns altres, determinaran les passes que s’aniran fent després de les eleccions. Per ara l´únic que se sap cert de les negociacions entre el PSOE i UM és que el paper que reserven a la coalició PSM-EU és de simple subordinació.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (24-I-07)

Calvià: nou atac feixista contra el Bosc de la Memòria

pobler | 23 Gener, 2007 11:59

CONCENTRACIÓ DE CONDEMNA DELS ATACS EL PROPER DISSABTE 27 DE GENER A LES 12 H. AL BOSC DE LA MEMÒRIA.


Comunicat de Memòria de Mallorca davant el nou atac contra el Bosc de la Memòria



Jaume Serra Cardell, un socialista de sa Pobla assassinat pels falangistes i els militars mallorquins l'any 1937. Ara, els feixistes han tallat l'arbre que servava la seva memòria. Tots hem d'anar el proper dissabte a Calvià per a rebutjar aquesta nova acció dels feixistes.

Memòria de Mallorca expressa el seu enèrgic rebuig i la seva més profunda condemna dels atacs perpetrats durant el darrer cap de setmana contra una vintena d'arbres del Bosc de la Memòria a Bendinat, Illetes (Calvià). Aquest Bosc va ser creat l'any 2003 com a record als homes de Calvià que foren repressaliats durant la Guerra Civil i als homes detinguts i executats al Fortí d'Illetes. El Bosc està format per més de 200 arbres identificats amb plaques on s'han inscrit els noms de totes aquestes persones.

En el darrer any, famílies de tot Mallorca han continuat sembrant arbres i instal·lant plaques amb més noms de desapareguts, davant la impossibilitat de fer-ho a cap cementiri mentre no se'ls cerqui i siguin tornats a les seves famílies. El Bosc de la Memòria ha esdevingut així un autèntic cementiri on honrar els desapareguts i a on acudeixen regularment les seves famílies i hi dipositen rams de flors. Aquest atac, i ja és el cinquè, no és només contra uns arbres: es dirigeix contra el nom i la dignitat de totes les persones que no es pogueren defensar en el seu moment i que les seves famílies continuen cercant.

Memòria de Mallorca es va dirigir en el mes de juliol de 2006 al batle de Calvià, senyor Carlos Delgado, per sol·licitar-li un millor manteniment de la zona, la identificació del Bosc com a lloc d'homenatge als desapareguts i morts durant la Guerra Civil i una major vigilància davant els continus actes de vandalisme, alguns clarament de tipus feixista, que es perpetren contra aquest Bosc. Fins al moment, l'Ajuntament de Calvià no ha realitzat cap d'aquestes mesures. Memòria de Mallorca fa una crida, una vegada més, a l'Ajuntament de Calvià perquè protegeixi el Bosc de la Memòria com es mereix, un lloc de record per als morts i de recolliment per als seus familiars.

A petició de les famílies dels desapareguts honorats en aquest Bosc, Memòria de Mallorca convoca una

CONCENTRACIÓ DE CONDEMNA DELS ATACS EL PROPER DISSABTE 27 DE GENER A LES 12 H. AL BOSC DE LA MEMÒRIA


Us hi esperem!

Memòria de Mallorca

Ateneu Llibertari Estel Negre

Esquerra Unida: la reserva de vots del PSOE

pobler | 23 Gener, 2007 06:54

Com podem dir “comunista”, “radical” o “grup d’extrema esquerra” precisament a qui va ser encarregat per la burgesia espanyola, pels homes del “Movimento” (Suárez, Torcuato Fernández Miranda, etc.) de desactivar precisament el component republicà, autodeterminacionista i antisistema d’aquell moment històric [la Transició]? Qui va fer més aleshores per a atacar precisament, els fonaments del socialisme, demonitzar les avantguardes comunistes de la transició (LCR, OEC, MC, PTE, PORE, etc), ridiculitzar la Revolució Socialista, la unitat sindical, l’assemblearisme del moviment obrer i estudiantil? La Constitució que garanteix l’economia de mercat, la unitat de l’estat i la monarquia, el suport que el PCE (i també el PSOE) va donar a la maniobra de restauració monàrquica... pot ser considerada com una conseqüència de la política “d’extrema esquerra” carrillista? (Miquel López Crespí)


Les acusacions de grup “comunista” i “radical” no tenen sentit i no serveixen de res a l’hora de saber cap on va i què pretén aquesta organització amb les seves aliances i pactes electorals. Qui vulgui veure en els militants de Llamazares, com abans en els de Carrillo o Anguita, una “perillosa” organització disposada a portar endavant una autèntica política anticapitalista o independentista, s’equivoca de cap a peus i no entendrà mai quina és la seva funció real en aquests moments, tant a les Illes com a la resta de l’estat. (Miquel López Crespí)


Entesa per Mallorca i Esquerra Unida



Cartell del POUM en temps de la guerra civil. El POUM va ser una organització comunista crítica amb l'estalinisme i per això mateix va ser perseguida pel grup Carrillo-Pasionaria (PCE). El PCE-PSUC, en els Fets de Maig de 1937 esdevenguts a Barcelona va assassinar i fer desaparèixer molts dirigents del POUM i la CNT i igualment va matar centenars de militants revolucionaris.

Des d´una posició modesta, de simple memorialista de la nostra història recent, especialment en qüestions que fan referència a la transició o a la recent història del moviment obrer i dels grups d’esquerra i nacionalistes mallorquins, em permetreu unes paraules en referència als “comunistes oficials” de les Illes. He de confessar que em sent preocupat per segons quines afirmacions que es fan sense gaire fonament, des d´una visceralitat que no contribueix gens a aclarir les qüestions tractades, quan es diu alegrement que Esquerra Unida és una organització “comunista radical”.

Hauríem de ser seriosos en determinades qüestions, i més que res si les afirmacions i les desqualificacions surten de gent que dirigeix grups en actiu i en constant negociació de llistes electorals, blocs i coalicions de tota mena. En aquests moments, i solament a Mallorca hi ha en marxa unes travesses de, aproximadament, dotze tipus d’aliances diferents concretades a diversos pobles. Les excuses, justificacions i discursos públics per a anar amb uns o uns altres a les eleccions són, a vegades, un mostrari de curioses extravagàncies i tòpics increïbles. Un dels emprats com a estri d’atac i que més m’ha sorprès és el que a vegades prové d’Entesa per Mallorca i sectors propers a l’anomenat tercer espai quan acusen Esquerra Unida de grup proper a “l’extrema esquerra comunista”. Acusar Esquerra Unida de “grup radical d’extrema esquerra” no em pareix gens correcte perquè no correspon a la realitat. Tothom que hagi estudiat una mica la història del carrillisme espanyol (PCE) sap a la perfecció que el grup de Carrillo fa més de mig segle, des del congrés de mitjans dels anys cinquanta que aprovà la política de “reconcialiación nacional” (amb la burgesia i els sectors “moderats” del franquisme), que no practica ni ha practicat una política anticapitalista basada en els fonaments del marxisme.

Com podem dir “comunista”, “radical” o “grup d’extrema esquerra” precisament a qui va ser encarregat per la burgesia espanyola, pels homes del “Movimento” (Suárez, Torcuato Fernández Miranda, etc.) de desactivar precisament el component republicà, autodeterminacionista i antisistema d’aquell moment històric? Qui va fer més aleshores per a atacar precisament, els fonaments del socialisme, demonitzar les avantguardes comunistes de la transició (LCR, OEC, MC, PTE, PORE, etc), ridiculitzar la Revolució Socialista, la unitat sindical, l’assemblearisme del moviment obrer i estudiantil? La Constitució que garanteix l’economia de mercat, la unitat de l’estat i la monarquia, el suport que el PCE (i també el PSOE) va donar a la maniobra de restauració monàrquica... pot ser considerada com una conseqüència de la política “d’extrema esquerra” carrillista?

Cal dir que amb aquestes paraules no volem desqualificar molts heroics militants de base del PCE que, sens dubte, lluitaren activament contra el franquisme, patiren i moriren pensant en el socialisme, potser sense saber que eren emprats per unes direccions oportunistes.

Els amics d’Entesa, els homes i dones agrupats entorn del tercer espai, haurien d’anar molts vius en les seves definicions i no caure en els tòpics anticomunistes de sempre emprats per la dreta espanyola. El “fantasma del comunisme” ja no cavalca per Europa, com escrigué Marx en el seu famós Manifest de 1848. Ara hi cavalca el neoliberalisme que vol acabar amb certes conquestes populars arrencades a la socialdemocràcia, com l’anomenada “societat del benestar”: els atacs a la sanitat, l’ensenyament públic, la lluita conservadora contra les prestacions socials...

Si parlam d’Esquerra Unida hem de definir la seva funció actual sense caure mai en els esquemes típics de l’anticomunisme franquista. Un tòpic no serveix ni és útil per a entendre la realitat, fer plans per a l’esdevenidor, bastir les noves eines d´intervenció política que la societat mallorquina necessita.

Esquerra Unida no és un grup “comunista”, ni ho pretén, malgrat que pugui haver-hi antics dirigents del PCE i del prosoviètic PCB-PCPE en la seva direcció. Esquerra Unida, repetesc, és un grup entestat a ser la reserva de vots de la socialdemocràcia espanyola. Un grup que “matisa”, no combat, determinades mancances del PSOE. Esquerra Unida té una funció ben delimitada de suport a la socialdemocràcia. I res més. Les acusacions de grup “comunista” i “radical” no tenen sentit i no serveixen de res a l’hora de saber cap on va i què pretén aquesta organització amb les seves aliances i pactes electorals. Qui vulgui veure en els militants de Llamazares, com abans en els de Carrillo o Anguita, una “perillosa” organització disposada a portar endavant una autèntica política anticapitalista o independentista, s’equivoca de cap a peus i no entendrà mai quina és la seva funció real en aquests moments, tant a les Illes com a la resta de l’estat.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-I-07)

Joana M. Roque i Albert Herranz: La Segona República a l´illa

pobler | 22 Gener, 2007 18:52

El llibre recalca que, en contra d'una idea ben estesa segons la qual a Mallorca gairebé no hi va haver guerra, hi va haver com a mímim 2.000 afusellats o assassinats. La xifra encara està oberta: "Molta gent encara no sap què va passar amb els seus familiars", diu Roque. (Belén Ginart)

Un llibre de Joana Maria Roque i Albert Herranz revisa els fets i els protagonistes de la Segona República a l’illa



La Guerra Civil i els 40 anys de dictadura han estat com una ombra fosca que s'ha projectat sobre la memòria de la Segona República a Mallorca. Explicar-ne l'essència, els fets primordials, el context i, especialment, rescatar-ne els noms propis i posar-los rostre i biografia ha estat l'objectiu que ha marcat l'escriptu­ra, a quatre mans, del lli­bre La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, publicat per Miquel Font Editor. Els seus autors són la periodista Joana Maria Roque i l'escriptor Albert Herranz, inte­grants de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca, que han inten­tat oferir una síntesi divul­gativa de l'estret lustre que va des de la proclamació fins a l'aixe­cament militar, que va desbaratar qualsevol som­ni democràtic.

"Hi ha moltes mono­grafies sobre la República, i n'hi ha de molt bo­nes. Des de la Universitat de les Illes Balears se n'han fet bastants. Però havies de consultar molts llibres sobre qüestions parcials per entendre què va ser. Nosaltres hem in­tentat explicar-ho d'una manera senzilla. Jo diria que la nostra. feina ha consistit a treure'n el bessó", explica Roque. "És el que estem acostumats a fer els periodis­tes", continua l'autora, correspon­sal a Mallorca del diari La Vanguardia. "El plantejament del lli­bre és el de fer un treball arrevistat, on la part gràfica té molta importància. Ens interessava que la gent pugui veure com eren les persones i l'ambient de l'època". Roque precisa que "en cap moment hi ha hagut la més mínima motivació "de revenja" o de fer "teoria política".

Els autors, que han comptat amb la col·laboració de Catalina Caldentey en les tasques de coordinació i correcció, remar­quen que no han pretès fer investigació, sinó divulgació, en aquest treball on abunden les foto­grafies i té la voluntat de ser acces­sible a un públic ampli, sense deixar de banda elements inèdits, com la llista de les persones que varen respondre al bàndol del ge­neral Manuel Goded per contri­buir voluntàriament a l'aixeca­ment de Franco. Herranz assenya­la que la tasca de documentació els ha donat oportunitat d'apren­dre coses que constitueixen l'essèn­cia no només del llibre, sinó del que va significar la Segona República quan, més enllà de l'anàlisi política, se l'estudia des del punt de vista de la seva influència social. "Hem après que hi va haver una classe popular que va rebre amb molta alegria la proclamació de la República, perquè va inter­pretar que, de la seva mà, arribava el progrés a l'illa, un entusiasme no compartit per l'oligarquia que s'havia vist afavorida tant per la dictadura com per la democràcia. I hem après que a Mallorca, que sempre es presenta com a conservadora, hi ha una tradició progres­sista entesa en un doble sentit, el del liberalisme progressista i el progressisme des del punt de vista del moviment obrer".

La Segona República a Mallor­ca està estructurat en tres parts. La primera és una introducció, ge­neral i transversal, sobre el con­text social, econòmic, polític i cultural de l'època. La segona utilit­za les fotografies per donar una instantània dels principals esdeveniments que es van viure a Mallorca de la mà. de la República. La tercera ofereix una biografia dels principals protagonistes de l'època. És en la part central on la imatge té més importància. El recull de fotografies s'ha fet a partir de la recerca en el magne arxiu de l'editor, però també explorant els fons familiars de molts mallorquins que, explica Roque, "durant molts anys van tenir les fotografies ben amagades perquè eren perilloses. Per això era important el fet de treure les imatges i posar cara a aquesta gent".

Amb el temps; però, els fets han canviat. "Amb la nova educació democràtica, molta gent se sent orgullosa de tenir un familiar que defensàs la legalitat vi­gent. Però durant molt temps això es va amagar", continua' Roque. Aquest orgull renascut es va posar de manifest especialment al llarg de tot l'any passat, quan s'acom­plien 75 anys de la proclamació de la Segona República i 70 des de l'inici de la Guerra Civil. Molts municipis de l'illa van organitzar homenatges a la República i als seus partidaris i víctimes, tant els exiliats com els assassinats amb l'esclat del conflicte bèl·lic. El llibre recalca que, en contra d'una idea ben estesa segons la qual a Mallorca gairebé no hi va haver guerra, hi va haver com a mímim 2.000 afusellats o assassinats. La xifra encara està oberta: "Molta gent encara no sap què va passar amb els seus familiars", diu Roque.

Els autors han volgut focalit­zar la mirada en tres col·lectius que, com ells mateixos descriuen, són "els que més feren per impul­sar un nou comportament democràtic". Són "els mestres d'escola, els batlles i les dones". El llibre combat tòpics molt estesos sobre el que era la vida a Mallorca l'any 1931 i la creença que a l'illa s'ha passat, sense transició, del pa­gès al cambrer. "S'ha dit moltes vegades que era una població agrí­cola, i això no és cert. Es calcula que un 40% es dedicava al sector industrial, que un 36% ho feia a l'agricultura i la resta als serveis, especialment al turisme". En aquells anys, a Mallorca s'hi van instal·lar també estrangers (principalment intel·lectuals i artistes alemanys) que escapaven del convuls context internacional i es van sen­tir atrets per la just estrenada democràcia sense pensar que tin­dria una vida tan efímera.

Entre la població autòctona hi havia molt d'analfabetisme, espe­cialment entre les dones, entre les quals el desconeixement de la lle­tra arribava al 70%. Però hi va haver algunes dones pioneres. Com Maria Mayol, que va treballar de valent per la dignitat de la dona i va posar en marxa una xarxa d'escoletes; Aurora Picornell, activista comunista afuse­llada l'any 1937, o Rosa Roig, mestra de l'Escola Normal.

Per als autors és im­portant remarcar que, al marge dels impulsats di­rectament per les adminis­tracions, a l'illa es va es­tendre una rica tradició de centres culturals nascuts des de la mateixa societat, a partir de la ini­ciativa de cooperatives o de sindicats. Allí es feien tasques d'alfabetització, hi havia biblioteques, xerrades, cinema i altres ini­ciatives que, com indica Herranz, demostren "la conscienciació cultural" de la ciutadania. Al seu entendre, el motor popu­lar d'aquestes entitats suposa un gran contrast amb la realitat d'avui. "Per posar un exemple, l'any 1932 a la barriada palmesana La Soledat hi havia vàries associacions d'aquests tipus, i actualment és un desert". Una altra diferència signi­ficativa entre l'abans i l'ara de la vida a la major de les Balears ve donada per la manera d'entendre la política. "Llavors hi havia molts partits polítics, però també moltes coalicions entre ells. No com ara, que es pensa que només pot gover­nar qui té la majoria absoluta", diu Herranz.

Al llibre s'explica també l'intent polític per aprovar un Estatut de les Illes Balears. Va ser un intent fracassat perquè, segons Roque, les diferències entre illes no ho varen permetre. "Els menorquins tenien por de la preponderància de Mallorca", explica l'autora. Tant a ella com a Herranz els hauria agra­dat estendre l'abast del seu treball a tota la comunitat autònoma. La premura de temps i les evidents di­ficultats de mobilitat per raons geogràfiques els han impedit fer­-ho. Però ha quedat satisfet l'objectiu bàsic del llibre: "que qui el llegeixi es faci cinc cèntims del que va significar la Segona República a Mallorca".

Belén Ginart

(Quadern, 1.196 / 18-01-07)

Blog Estel Negre (21-I-07)

Miquel López Crespí guanya el Ciutat de València de poesia. També ha estat guardonat a Barcelona i Castelló (I Premi Internacional de Narrativa a Vinaròs)

pobler | 21 Gener, 2007 17:47

Col·laborador dels diaris de les Illes d’ençà l’any 1969, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.


Miquel López Crespí gana el primer premio de narrativa de Vinarós con 'La conspiració'

El escritor ha logrado también el premio Ciutat de València de poesía dotado con 6.000 euros



L'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí (tercer per l'esquerra) acaba de guanyar el Premi Ciutat de València. Fotografia amb els altres guanyadors moments després del lliurament dels guardons a l'ajuntament de València.

PALMA.- El escritor mallorquín Miquel López Crespí ha sido el ganador, con su obra La conspiració, del primer Premio Internacional de Narrativa Wenceslao Ayguals de Izco que organiza la Asociación Cultural Amics de Vinaròs dotado con 3.000 euros y una escultura original de José Córdoba.

Al concurso se presentaron 30 obras procedentes de media docena de países, de las que el jurado seleccionó nueve de las que salieron tres finalistas.

Este novelista, dramaturgo, poeta, historiador y ensayista cuenta con un importante bagaje de premios como el Premio Nacional de Literatura Camilo José Cela, el Joanot Martorrel de Narrativa de Valencia, el Pompeu Fabra y el Premio Ciutat de Valencia, que recogerá mañana. El galardón, dotado con 6.000 euros, recoge una recopilación de poemas escritos en los últimos 30 años.

El segundo premio del premio de Vinarós fue para Les dones del almirall, del catalán Miguel Sánchez González, y el tercero fue para El sabor salado de la sangre, de Jesús Carlos Riosalido, embajador de España en Kuwait.

El jurado estaba presidido por el Francisco Caudet, doctor en Filología Románica por la Universidad Complutense de Madrid y actualmente jefe del Departamento y Catedrático de Literatura Española.


Els salons de l'ajuntament de València eren plens de personalitats de la cultura i de la política arribats de tot el País Valencià. L'escriptor de sa Pobla ja havia guanyat el Premi Ciutat de València l'any 1988 amb la seva obra Necrològiques

El resto de integrantes eran la escritora Alicia Jiménez Barlett, creadora de la serie televisiva Petra Delicado; la profesora y poeta Encarna Fontanet, el escritor valenciano Francisco Asensí y Ester Forner, que actuó como secretaria del jurado.

Recientemente, el escritor presentó la traducción del Premio Nacional de Poesía Pompeu Fabra 1988, una obra con la que el autor ganó este importante galardón literario el año 1988 en Perpinyà. El poemario ha sido traducido por José Luis Reina y el poeta Pere Joan Gomila y lo ha editado la Editorial La Lucerna con el título de Densa marea de tristeza.

Miquel López Crespí nació en Sa Pobla en 1946 y ha colaborado con los diarios de las Islas Baleares: Diario de Mallorca, Ultima Hora, Diari de Balears, Cort, L'Estel, El Mundo-El Día de Baleares y El Mirall, entre otros. Ha escrito 40 obras de narrativa, poesía y teatro.

El Mundo-El Día de Baleares (17-XII-06)


------------------------------------------------------------------------------------



L'escriptor valencià Albert Hernández (a l'esquerra) va ser un dels nombrosos intel·lectuals dels País Valencià que anaren a l'ajuntament de València a felicitar Miquel López Crespí (a la dreta).

Miquel López Crespí gana el Premio Ciudad de Igualada de Narrativa 2006 (Barcelona)


IGUALADA.- El fotógrafo José Luis García, el escultor, Xoan Ramon Pena y el escritor mallorquín Miquel López fueron algunos de los galardonados ayer con los Premios Ciudad de Igualada, celebrados en el Teatro Municipal l'Ateneu.

En el Premio de Escultura ha ganado Xoan Ramón Pena Soto (Coruña), en el de Fotografía José Luis García (Málaga), en el de narrativa Miquel López (Palma), en el Premio Ciudad de Igualada de pintura, el ganador ha sido Carles Guitart (Barcelona), en el de recitación Ana Maria Morera (Lleida), en el de Arte digital Eduardo Christian Argañaras (Buenos Aires), en el de Composición musical Jordi Marcé (Igualada), y en el de poesía, Antonieta González (Sant Cugat del Vallès).

La entrega de los galardones estuvo por la actuación de la prestigiosa música catalana Big Mama, que ofreció diversas piezas de su repertorio entre premio y premio.

Los Premios Ciudad de Igualada de creación artística están divididos en ocho categorías que corresponden a ocho artes distintas.

El Mundo-El Día de Baleares (28-XII-06)

----------------------------------------------------------------------------------------


Miquel López Crespí


(Sa Pobla, Mallorca, 1946)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).

La guerra civil i els nostres: Robert Capa i Gerda Taro

pobler | 21 Gener, 2007 07:25

Vetllem a la petita heroïna francesa com a un soldat. Els milicians li van donar guàrdia d'honor i van anar desfilant comissions obreres, caps militars, amics, veïnes que anaven assabentant-se... i feien un gran esforç per a no santiguarse. Jo vaig dir a la dona del nostre porter: Santíguate, dona, qui sap si li hagués agradat a Gerda veure't. A l'endemà es van dur el pobre cuerpecito de Gerda Taro a París on va ser rebut com el d'un soldat que regressa amb el seu deure complert. (María Teresa Léon)



Un milicià cau mort en temps de la guerra civil. Fotografia de Robert Capa.

Gerda Taro, l'altra cara de Robert Capa: La fotògrafa vista per l'escriptora María Teresa León



Gerda Taro (a la dreta) en el front de Madrid lluitant contra els feixistes. Fotografia de Robert Capa.

La vida llarga i intensa de María Teresa León (1903-1988) es desvetlla en Memòria de la malenconia, última de les seves publicacions, en la qual l'escriptora teixeix per sobre de tot l'escenografia dels seus records (personals i col·lectius) de la guerra civil espanyola i l'elenc de personatges que compartien l'escena d'una ciutat assetjada. I és aquí on María Teresa, incansable lluitadora, narra la seva trobada amb altra forta i intensa dona, Gerda Taro. A través de les seves paraules compartim la memòria de dues dones a qui l'oblit històric va maltractar doblement pel fet, a més, de ser dones. "Gerda Taro duia penjats del seu muscle els aparells fotogràfics. Ella i Capa, també fotògraf entusiasta, van anar els hostes més volguts de l'Aliança d'Intel·lectuals, i això que va haver tants. Amb tota naturalitat, després de la inesperada rebuda de León Felipe, es van instal·lar al costat de nosaltres. (...)" La resta de la història, a llegir més. En la foto, la Taro en el front de Brunete. (Web Insurgente)


Gerda Taro i Robert capa.

Anaven constantment al capdavant i regressaven cansats i feliços. (...) Gerda i Capa eren dos éssers alegres i joves capaços de riure quan el plat estava buit, quan el fotògraf americà Harry deia que fumava "yerbos", quan Santiago Ontañón deia que les llentilles tenien cucs que ens miraven, o Darío Cramona parlava dels seus somnis interminables i famolencs, o Langston Hughes parlava amb diminutivos apresos a Mèxic. Entre nosaltres Gerda Taro es va convertir en la indispensable. A cap se li ocorria témer per aquesta noia decidida que amb la seva màquina fotogràfica en bandolera s'anava al capdavant com qualsevol soldat, i, no obstant això, un dia algú que va cridar precipitadamente a la nostra porta va cridar: María Teresa en el Front del Escorial han ferit a Gerda Taro.

La batalla de Brunete ha estat moltes vegades contada. Va ser la qual va lliurar a Madrid del cèrcol complet, deixant lliure una carretera que ens va unir fins a última hora amb Llevant. Sabíem que havia estat dura i violenta. A pesar de les dificultats de la Unión Soviètica per aprovisionar-nos d'armes i dels vaixells enfonsats, començàvem a tenir armament. Quan van arribar els primers tancs amb instructors soviètics em van convidar a ira a la base, situada ja no recordo on. Els nostres soldats acariciaven l'acer com si fos la pell d'un cavall. Em van convidar a fer una passejada, i com la negra honrilla mana sempre, vaig dir que si i em van posar un casc en el cap i em van hissar en el tanc.

(...)

Aquesta va ser la meva primera experiència; la segona cridava a la meva porta per a dir-me: En la retirada de Brunete, Gerda Taro anava pujada en l'estrep d'un camió, la va fregar un tanc i l'han dut al Escorial, ferida. Quan vam arribar al Escorial ja havia mort. Ens van dir: Era una valenta. Com no havia anestèsia per a operar-la ens va demanar un cigarret. Fumant rabiosamente la van operar, però no havia remei. Van obrir una porta i la vam veure tombada en una cambra buida, coberta per un llençol. Quin pequeñita s'havia quedat. Durant les guerres falten sempre caixes per a enterrar als valents. No trobem cap. Per fi ens van buscar un camió i allí, entre calaixos, van tendir a Gerda Taro. La guerra, amiga, no té miramientos, vam balbotejar, i quan va tirar a caminar el camió nosaltres ho seguim i travessem camps cremant i gairebé no ens vam adonar que els avions franquistes ens estaven bombardejant.

Dipositem a Gerda en el jardí d'hivern de l'Aliança d'Intel·lectuals. Vetllem a la petita heroïna francesa com a un soldat. Els milicians li van donar guàrdia d'honor i van anar desfilant comissions obreres, caps militars, amics, veïnes que anaven assabentant-se... i feien un gran esforç per a no santiguarse. Jo vaig dir a la dona del nostre porter: Santíguate, dona, qui sap si li hagués agradat a Gerda veure't. A l'endemà es van dur el pobre cuerpecito de Gerda Taro a París on va ser rebut com el d'un soldat que regressa amb el seu deure complert."

Memòries de la Malenconia, María Teresa León



Rafel Alberti i María Teresa León.

María Teresa León (Logronyo, 1903 - Madrid,1988), autora d'una de les proses més belles i cuidades de la generació espanyola del 27 va ser, a l'una de Rafael Alberti, amb qui va compartir la vida durant 50 anys, una incansable lluitadora per la llibertat en temps de gran convulsió social. Membre de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifascistas i organitzadora dels Escamots del Teatre, al finalitzar la guerra civil espanyola es va exiliar amb Alberti a París, Buenos Aires, i Roma, d'on ambdós van regressar a Espanya en 1977, després de gairebé quatre dècades d'absència. Aquesta gran novel·lista i narradora va ser a més autora teatral, conferencista, traductora, periodista cultural i guionista de ràdio i cinema. Entre les seves obres es destaquen col·leccions de contes, obres teatrals, quatre biografies noveladas —Don Rodrigo Díaz de Vivari, el Cid Campeador; Donya Jimena Díaz de Vivari, gran senyora de tots els deures; El gran amor de Bécquer i Cervantes, el soldat que ens va ensenyar a parlar—, i entre les seves novel·les, Joc net i Contra vent i marea, la primera part de la qual transcorre a Cuba durant el govern de Gerardo Machado. Diverses edicions s'han publicat —una cubana de la Casa Editora Abril, 2001— del seu llibre Memòria de la malenconia, relats de les seves experiències humanes, polítiques i literàries durant els anys de la República, la guerra civil i l'exili, obra que transcendeix el personal per a lliurar al lector l'inoblidable retrat d'una epopeia del segle XX.

Web Insurgente

Entesa per Mallorca, Esquerra Unida, el Tercer Espai: el debat nacionalista a Mallorca

pobler | 20 Gener, 2007 11:33

Si parlam d’Esquerra Unida hem de definir la seva funció actual sense caure mai en els esquemes típics de l’anticomunisme franquista. Un tòpic no serveix ni és útil per a entendre la realitat, fer plans per a l’esdevenidor, bastir les noves eines d´intervenció política que la societat mallorquina necessita. (Miquel López Crespí)


Esquerra Unida és un grup entestat a ser la reserva de vots de la socialdemocràcia espanyola. Un grup que “matisa”, no combat, determinades mancances del PSOE. Esquerra Unida té una funció ben delimitada de suport a la socialdemocràcia. I res més. Les acusacions de grup “comunista”, “radical” amb permanent vocació extraparlamentària, no tenen sentit i no serveixen de res a l’hora de saber cap on va i què pretén aquesta organització amb les seves aliances i pactes electorals. Qui vulgui veure en els militants de Llamazares, com abans en els de Carrillo o Anguita, una “perillosa” organització disposada a portar endavant una autèntica política anticapitalista o independentista, s’equivoca de cap a peus i no entendrà mai quina és la seva funció real en aquests moments, tant a les Illes com a la resta de l’estat. (Miquel López Crespí)


El debat nacionalista a Mallorca: Entesa per Mallorca, el Tercer Espai i Esquerra Unida



Llamazares, màxim dirigent dels militants d'Izquierda Unida.

Des d´una posició modesta, de simple memorialista de la nostra història recent, especialment en qüestions que fan referència a la transició o a la recent història del moviment obrer i dels grups d’esquerra i nacionalistes mallorquins, em permetreu unes paraules en referència als “comunistes oficials” de les Illes. He de confessar que em sent preocupat per segons quines afirmacions que es fan sense gaire fonament, des d´una visceralitat que no contribueix gens a aclarir les qüestions tractades, quan es diu alegrement que Esquerra Unida és una organització “comunista radical”.

Hauríem de ser seriosos en determinades qüestions, i més que res si les afirmacions i les desqualificacions surten de gent que dirigeix grups en actiu i en constant negociació de llistes electorals, blocs i coalicions de tota mena. En aquests moments, i solament a Mallorca hi ha en marxa unes travesses de, aproximadament, dotze tipus d’aliances diferents concretades a diversos pobles. Les excuses, justificacions i discursos públics per a anar amb uns o uns altres a les eleccions són, a vegades, un mostrari de curioses extravagàncies i tòpics increïbles. Un dels emprats com a estri d’atac i que més m’ha sorprès és el que a vegades prové d’Entesa per Mallorca i sectors propers a l’anomenat tercer espai quan acusen Esquerra Unida de grup proper a “l’extrema esquerra comunista”. Acusar Esquerra Unida de “grup radical d’extrema esquerra” no em pareix gens correcte perquè no correspon a la realitat. Tothom que hagi estudiat una mica la història del carrillisme espanyol (PCE) sap a la perfecció que el grup de Carrillo fa més de mig segle, des del congrés de mitjans dels anys cinquanta que aprovà la política de “reconcialiación nacional” (amb la burgesia i els sectors “moderats” del franquisme), que no practica ni ha practicat una política anticapitalista basada en els fonaments del marxisme i el leninisme. En temps de la Guerra Civil el grup Carrillo-Pasionaria ja va ser el que va exterminar les avantguardes comunistes (POUM) i anarquistes (CNT) en els famosos Fets de Maig de 1937 a Barcelona.



Militants i dirigents d'Entesa per Mallorca.

Però no anem tan lluny. Bastaria que paràssim esment als pactes de la transició entre el franquisme reciclat i el ranci carrillisme espanyol. Com podem dir “comunista”, “radical” o “grup d’extrema esquerra” precisament a qui va ser encarregat per la burgesia espanyola, pels homes del “Movimento” (Suárez, Torcuato Fernández Miranda, etc.) de desactivar precisament el component republicà, autodeterminacionista i antisistema d’aquell moment històric? Qui va fer més aleshores per a atacar precisament, els fonaments del socialisme, demonitzar les avantguardes comunistes de la transició (LCR, OEC, MC, PTE, PORE, etc), ridiculitzar la Revolució Socialista, la unitat sindical, l’assemblearisme del moviment obrer i estudiantil? La Constitució que garanteix l’economia de mercat, la unitat de l’estat i la monarquia, el suport que el PCE (i també el PSOE) va donar a la maniobra de restauració monàrquica... pot ser considerada com una conseqüència de la política “d’extrema esquerra” carrillista? Igualment podem parlar dels famosos i antipopulars Pactes de la Moncloa que feren recaure tot el pes de la crisi econòmica de la transició damunt l’esquena de les classes populars.

Cal dir que amb aquestes paraules no volem desqualificar molts heroics militants de base del PCE que, sens dubte, lluitaren activament contra el franquisme, patiren i moriren pensant en el socialisme, potser sense saber que eren emprats per unes direccions oportunistes que ja feia moltes dècades que s’havien allunyat d´una pràctica autènticament comunista.

Els amics d’Entesa, els homes i dones agrupats entorn del tercer espai, haurien d’anar molts vius en les seves definicions i no caure en els tòpics anticomunistes de sempre emprats per la dreta espanyola. El “fantasma del comunisme” ja no cavalca per Europa, com escrigué Marx en el seu famós Manifest de 1848. Ara hi cavalca el neoliberalisme que vol acabar amb certes conquestes populars arrencades a la socialdemocràcia, com l’anomenada “societat del benestar”: els atacs a la sanitat, l’ensenyament públic, la lluita conservadora contra les prestacions socials, els drets dels treballadors i treballadores conquerits al cap d´un segle i mig de lluites socials.

Si parlam d’Esquerra Unida hem de definir la seva funció actual sense caure mai en els esquemes típics de l’anticomunisme franquista. Un tòpic no serveix ni és útil per a entendre la realitat, fer plans per a l’esdevenidor, bastir les noves eines d´intervenció política que la societat mallorquina necessita.

Esquerra Unida no és un grup “comunista”, ni ho pretén, malgrat que pugui haver-hi antics dirigents del PCE i del prosoviètic PCB-PCPE en la seva direcció. Fa molt de temps que aquests dirigents no porten la bandera roja amb la falç i el martell a les manifestacions, i només recentment han provat de recuperar la tricolor republicana, després de perseguir-la activament durant la Transició. Esquerra Unida, en aquests moments, intenta recuperar una credibilitat esquerrana summament malmesa, i encara ho fa amb dificultats i greus contradiccions internes, la qual cosa li produeix constants escissions, la de Corriente Roja la darrera. Esquerra Unida, repetesc, és un grup entestat a ser la reserva de vots de la socialdemocràcia espanyola. Un grup que “matisa”, no combat, determinades mancances del PSOE. Esquerra Unida té una funció ben delimitada de suport a la socialdemocràcia. I res més. Les acusacions de grup “comunista”, “radical” amb permanent vocació extraparlamentària, no tenen sentit i no serveixen de res a l’hora de saber cap on va i què pretén aquesta organització amb les seves aliances i pactes electorals. Qui vulgui veure en els militants de Llamazares, com abans en els de Carrillo o Anguita, una “perillosa” organització disposada a portar endavant una autèntica política anticapitalista o independentista, s’equivoca de cap a peus i no entendrà mai quina és la seva funció real en aquests moments, tant a les Illes com a la resta de l’estat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (20-I-07)

Els vividors de la política: sous i poltrones

pobler | 19 Gener, 2007 17:53


Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República. No, ni molt manco. Ara, alguns militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. (Miquel López Crespí)


Sous i poltrones



L'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Lluís M. Xirinacs (a la dreta). Els dos intel·lectuals i destacats activistes culturals porten, d'ençà fa molts d´anys, una important tasca de recuperació de la memòria històrica de la transició i han escrit nombrosos llibres al respecte. Xirinacs va presentar el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició a Barcelona.

Tota la transició es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant el poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els tres llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria collectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites clandestines d'aquells anys (lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació).


Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura recomanaren, el dia de la presentació, el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils, plens d'esperances i de lluites, era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars de les víctimes del feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República. No, ni molt manco. Ara, alguns militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven d'ocupacions que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española.

Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per un cotxe oficial, per a poder trepitjar les catifes dels grans salons dels palaus oficials.

Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Tot ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya "moderna" provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic.

Dins el camp de la lluita per servar la memòria històrica de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de molts anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren aquell homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en els anys de la República. Una néta del batle afusellat s'encarregà de collocar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle de Bunyola en temps de la República, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del feixisme a tot el que era progrés i cultura.

El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins. En aquesta tasca estam encara vist el silenci glacial de tant oportunista i vividor de la política...

Miquel López Crespí

(31-VII-2000)

10 anys de Diari de Balears

pobler | 19 Gener, 2007 12:53

Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Ramon Socias i Miquel Ferrà Martorell presentaren Diari de Balears a Sóller.

Record ara mateix la meva participació activa en la promoció del primer diari escrit totalment en català. Parl de Diari de Balears, el qual vaig tenir la sort de poder promocionar en la seva presentació a Sóller juntament amb els escriptors Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera. Posteriorment vaig entrar a col·laborar-hi en una secció cultural que tenia per títol "Fets i personatges", i on també escrivien en Pere Fullana, n'Antoni Marimón, n'Antoni Nadal i en Miquel Ferrà Martorell, entre molts d'altres col·laboradors. Era dia vuit d'octubre de l'any 1996. En total vaig escriure-hi, comptant els articles que també sortien a la secció "Opinió", prop de dos-cents treballs. Foren anys d'intensa col·laboració amb l'aventura d'ajudar a consolidar el primer diari en la nostra llengua. La comprensió i l'ajut inestimable de l'amic Pere Fullana i del director, Miquel Serra Magraner, feien la feina amable i engrescadora. (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.


Record ara mateix la meva participació activa en la promoció del primer diari escrit totalment en català. Parl de Diari de Balears, el qual vaig tenir la sort de poder promocionar en la seva presentació a Sóller juntament amb els escriptors Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera. Posteriorment vaig entrar a col·laborar-hi en una secció cultural que tenia per títol "Fets i personatges", i on també escrivien en Pere Fullana, n'Antoni Marimón, n'Antoni Nadal i en Miquel Ferrà Martorell, entre molts d'altres col·laboradors. Era dia vuit d'octubre de l'any 1996. En total vaig escriure-hi, comptant els articles que també sortien a la secció "Opinió", prop de dos-cents treballs. Foren anys d'intensa col·laboració amb l'aventura d'ajudar a consolidar el primer diari en la nostra llengua. La comprensió i l'ajut inestimable de l'amic Pere Fullana i del director, Miquel Serra Magraner, feien la feina amable i engrescadora.


Però l'aventura d'ajudar a consolidar l´únic diari en la nostra llengua no consistia solament en la publicació diària de les nostres col·laboracions. Quan s'havia d'anar a pobles per a ajudar a la promoció de tan important eina de normalització lingüística i cultural, hi anàvem entusiasmats. Record ara mateix aquella presentació que, amb l'amic Miquel Ferrà Martorell, anàrem a fer a Sóller. El Diari de Balears de 4 de juny de 1997 deixava constància de l'esdeveniment i, en la pàgina 14 de la secció "Local" informava, en crònica de Ll. Garcia: "En el marc del pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller va tenir lloc dilluns a vespre la celebració del primer aniversari del Diari de Balears. L'acte va ser molt concorregut, destacant-ni la presència del batle Ramon Socias i dels regidors de l'equip de govern Aina de la Penya, Guillem Bernat i Joan Arbona, a més de moltes altres persones i representants d'entitats culturals i civiques de la Vall, col·laboradors literaris del diari, representació del centenari del setmanari Sóller, etc.
'L'acte va ser presidit pel batle Socias i presentat per l'escriptor Miquel López Crespi. Els membres del consell editorial de Diari de Balears, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera, feren els parlaments".


En els meus arxius conserv encara l'original de la presentació que vaig fer a Sóller. Aleshores, aquell tres de juny de 1997, al el pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller, vaig dir, entre d'altres coses: "Una de les ambicions més benvolgudes de tots aquells que un dia, fa molts d'anys, desitjàvem creure amb en país, la seva gent, la seva identitat com a poble i aquesta llengua catalana nostra que ve de Ramon Llull i que els nostres avantpassats ens llegaren com el més preciós dels llegats culturals, teníem la fe que un dia podríem gaudir de mitjans de comunicació en català de Mallorca. Aquesta esperança, moltes vegades per allò de les polítiques errònies i els interessos creats, es difuminava a cada passa, es marcia sota els embats inclements d'uns poders constituïts aliens als nostres somnis de redreçament nacional i cultural. Però a poc a poc el poble, que semblava immers en la indiferència, ha anat, primer, servant llengua i tradicions, i creant, després, nous, diversos canals de comunicació. Sí. Comunicació és la paraula. Una comunitat amb bons mitjans de comunicació (televisió, premsa, ràdio, etc) pot tenir la seguretat que podrà mantindrà la seva història, la consciència de si mateix, i podrà combatre l'onada desnacionalitzadora que patim d'ençà el Decret de Nova Planta, quan ens foren arrabassades les nostres institucions d'autogovern. Ara ja sabem que entre les principals aspiracions de tot poble que s'autoestimi n'hi ha una d'essencial i que té un interès indubtable: posseir, tenir cada dia a l'abast de tothom un diari (o diversos diaris) en la llengua pròpia. És importantíssim, per tant, aconseguir aquesta relació diària, permanent, d'una publicació amb el lector, portant-li dia rere dia tot allò que el preocupa, tot el que pugui contribuir eficaçment a la formació de la seva personalitat com a ciutadà. A mi particularment, com a lector habitual de Diari de Balears, aquesta important iniciativa esdevinguda ja una esplèndida realitat (tenir un diari en la nostra llengua cada dia al carrer), em suposa una fondíssima satisfacció compartida per tots aquells que desitgen saber el que passa en el món i en la seva terra en l'idioma matern. Però aquesta empresa no és ni serà fàcil, ja que, a manca de precedents, el Diari de Balears, s'ha de fer així mateix sense cap model, a cada hora, cada vespre, amb un esforç tècnic de primera magnitud, emprant els més diversos aspectes com és la lexicografia, la terminologia, el tractament de temes, estudiant segon a segon les prioritats informatives, el sentit pedagògic, el caràcter formatiu dels textos, les estratègies de competitivitat amb tota una ingent cobertura informàtica posada al dia amb una actitud exigent de cara a les tecnologies de la informació". [...]


La crònica de Diari de Balears, en fer el resum d'aquell acte cultural, explicava: "Per la seva banda, l'escriptor i col·laborador de Diari de Balears, Miquel López Crespí va destacar la singularitat d'aquest mitjà com a premsa especialitzada en la informació comarcal, una de les claus del seu èxit, sobretot a la Part Forana.

'Finalment, el batle Ramon Socias va expressar unes paraules d'elogi envers la tasca normalitzadora de Diari de Balears com a eina esperada per tothom i passa important per a la definitiva normalització lingüística a les Illes. Socias es va mostrar especialment orgullós que hagi estat una família sollerica la que hagi donat aquesta importantíssima passa per la nostra cultura i llengua.
'A continuació, Ramon Socias va fer entrega d'una placa commemorativa donada per l'Ajuntament al director de Diari de Balears, Miquel Serra, el qual va agrair al batle i al públic la bona acollida que ha tingut a Sóller Diari de Balears, des del seu inici".[...]

Una bona part dels dos-cents articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears (i alguns que sortien en la secció "Opinió") eren dins la línia de recordar i aportar elements, producte de la meva investigació i de les meves vivències personals, tant del passat més recent (la transició, per exemple), com d'algun aspecte de la història de les Illes que sempre m'havia interessat. [...]


La relació és podria allargar moltíssim, però no ens volem fer pesats al lector. Més que res es tractava de deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals i històrics en aquelles dades. Els altres centenars d'articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears tenien molt a veure amb la història política i cultural dels anys seixanta i setanta (Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, la revista Lluc, els escriptors mallorquins i el compromís polítics, el marxisme a les Illes, la qüestió nacional, el teatre, la plàstica, la novella i la generació dels anys setanta, l'abandonament de la lluita per la República, l'autodeterminaciò i el socialisme per part d'alguns partits de l'esquerra oficial i pro-monàrquica, la meva militància dins del PSM, el compromís de l'intel·lectual català amb la lluita per l'alliberament nacional i social del seu poble...).


Els anys d'il·lusió i intensa feina cultural a les planes de Diari de Balears al costat de col·laboradors com Pere Fullana, Joan Mayol, Nadal Batle, Blai Bonet, Bartomeu Fiol, J. Melià Ques, Joan Pla, Miquel Payeras, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Ferrà, Gregori Mir o Teodor Suau em serviren per a anar acumulant tota una sèrie de materials que varen ser imprescindibles per a anar enllestint algunes de les meves obres d'aquests darrers anys. Em referesc sobretot a l'edició de Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i No era això: memòria política de la transició(El Jonc, Lleida, 2001) que, ben segur, no haurien pogut ser escrites sense el material acumulat en la feina diària d'enllestir els articles per a Diari de Balears.


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (1-IV-03)


ETA en la vida politica espanyola (i II)

pobler | 18 Gener, 2007 19:05

L'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)

Mentre l'esquerra nacionalista i l'anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l'any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la "reconciliación nacional" amb capitalistes i feixistes. Amb l'ordre donada als seus militants obrers d'ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar "sindicalment" el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d'aqueixa crisi del sistema agreujada amb l'execució de Carrero Blanco. (Miquel López Crespí)

ETA i l'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)



El problema de la manca d'alternatives polítiques amb el qual s'enfrontava la burgesia espanyola després de l'execució de Carrero Blanco era analitzat molt encertadament per "Izquierda Comunista", la revista teòrica dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC, organització que mitjançant un procés d'unitat amb altres forces marxistes donaria lloc a l'OEC). Deia la nostra publicació: "La burguesía no fue capaz de construir partidos de masas, pero a cambio intentó construir hombres capaces de seguir ejerciendo ese papel de aglutinadores de voluntades y tareas represivas. Este hombre era, sin lugar a dudas, Carrero Blanco. Durante años el capitalismo procuró que Carrero fuera forjando su propia personalidad carismática, reflejo de la de Franco. Le mantuvo alejado de las disputas políticas entre las familias burguesas, le creó una aureola de 'hombre por encima de los grupos políticos'" ("Izquierda Comunista", número 4, febrer de 1974).

És el que havia dit l'almirall en el discurs de juliol de 1973: "Soy un hombre del Movimiento Nacional. Y si entre los hombres del Movimiento... se admite la posible existencia de matices, sectores, grupos o lo que se ha dado en llamar 'familias políticas', quede bien claro igualmente que estoy con todos en general y con ninguno en particular".

Però els plans de la burgesia s'ensorraven aquell dijous 20 de desembre de 1973. A les nou i vint-i-cinc minuts del matí, en el cèntric carrer de Claudio Coello de Madrid i després d'haver sortit de missa i de combregar, just davant de l'edifici amb el número 104, l'almirall i president del Govern espanyol acabava de forma violenta una sangonosa carrera d'enemic del poble i de la democràcia. ETA, potser sense anar-ho a pensar, obria les portes a la transició espanyola. A partir d'aquell moment tot varen ser corregudes per provar de bastir, en un espai de temps rècord, els partits i organitzacions que poguessin ajudar a mantenir el sistema capitalista i la "sagrada unidad de España". ¿Com bastir ara el que no s'havia fet en quaranta anys de dictadura? De cop i volta, mort Carrero Blanco, la burgesia es trobava desvalguda. Com deia el citat número 4 de "Izquierda Comunista": "El 'juancarlismo' [tutelat per Carrero Blanco i els sectors més ultres del feixisme] era la cobertura 'institucional' necesaria. Era una orientación política inteligente: institucionalizar un régimen político altamente represivo a base de darle el carácter legal y físico de monarquía, asegurando al mismo tiempo que esa monarquía no perdería ninguna de las posibilidades represivas de la 'era de Franco'.

'Dicha garantía la representava la presencia de un Canciller de Hierro [Carrero Blanco] junto al rey".

Una mica més avall la revista precisava com, a conseqüència de l'atemptat, els burgesos entenien que "no tienen asegurados los mecanismos políticos que garanticen su continuidad política de una forma satisfactoria".

Amb l'atemptat d'ETA tot el projecte de simple continuisme repressiu capitalista s'ensorrava. Calia trobar una resposta amb urgència, abans que l'organització dels sectors revolucionaris antifeixistes anassin avançant envers la República, l'autodeterminació o, vés a saber!, cap al socialisme i el poder dels treballadors.



Era difícil, la papereta que tenia al davant el sistema en aquell final de 1973. No existia cap partit de dretes que tingués un cert arrelament social. El PSOE, fantasmal en la seva existència vegetativa, tampoc havia aconseguit arrelar-se entre el poble treballador (mancaven encara un parell d'anys perquè el capitalisme espanyol i internacional entengués que era una "bona inversió" donar suport al grupet de Felipe González). Només els partits revolucionaris i el PCE eren actius entre la classe obrera i professionals antifranquistes. Mentre l'esquerra nacionalista i l'anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l'any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la "reconciliación nacional" amb capitalistes i feixistes. Amb l'ordre donada als seus militants obrers d'ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar "sindicalment" el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d'aqueixa crisi del sistema agreujada amb l'execució de Carrero Blanco. Com deia "Izquierda Comunista" (número 4, febrer de 1974, pàg. 2) tot analitzant els claudicants oferiments del PCE: "Los motivos de los reformistes... están en demostrar al conjunto de la burguesía 'opositora' que ellos [principalment el PCE] están en contra de esos métodos [l'atemptat contra Carrero Blanco] y de cualquier otro que implique violencia revolucionaria. Para los reformistas era fundamental que quedase muy claro que ellos jamás apoyarán sus proposiciones democráticas con metódos violentos, dado que la puesta en marcha de estos métodos podría desbordar los límites de la democracia burguesa y del pacto político con la supuesta burguesía democrática en la lucha contra el franquismo. El reformismo teme más que al propio diablo que la burguesía no crea sus profesiones de fe democrática y pacifista, y por ello, en estas ocasiones más que nunca, tiene que repetir por enésima vez que ellos no quieren hacer la revolución".

El 4 de gener de 1974 Franco formava un nou govern presidit pel carnisser de Màlaga, Carlos Arias Navarro. Un govern eminentment continuista en la línia de Carrero Blanco. Recordem que el dictador ja l'havia nomenat ministre de Governació (és a dir, el policia major del feixisme) pel juny de 1973 (jurava el càrrec el dotze del mateix mes). El capitalisme volia donar-se un respir (assegurant-se l'esquena amb la repressió) mentre trobava solucions urgents davant el futur que s'endevinava obscur (les lluites populars augmentaven arreu de l'estat malgrat els esforços de la Brigada Social, Guàrdia Civil, Policia Armada i grups incontrolats per aturar-les). Els esdeveniments es precipitaven. L'any 1975 va ser especialment combatiu i el govern Arias Navarro, malgrat la repressió i els assassinats; entre aquests destaquen els del 25 de setembre de 1975, amb cinc joves antifeixistes afusellats: tres del PCE(ml)-FRAP; dos d'ETA). Com explica el llibre FRAP: 27 de Septiembre de 1975 (Equip Adelve, Editorial Vanguardia Obrera, 1985): "El jefe del Gobierno fascista Arias Navarro, podía presentar el siguiente balance represivo entre octubre de 1974 y febrero del 75: seis antifascistas asesinados y muchos más heridos por los disparos de la policía; 3.500 detenidos (la mayoría de los cuales fueron salvajemente torturados); 300 condenados por el Tribunal de Orden Público (TOP); varias decenas de miles de trabajadores sancionados y despedidos; cierre general de las universidades; multitud de actos culturales prohibidos; 25 artistas detenidos... Pero todo ello se revelaba insuficiente para contener la lucha contra la dictadura fascista. El Gobierno de Arias Navarro había decretado el 25 de abril el estado de excepción en Guipúzcoa y Vizcaya por tres meses, durante los cuales el pueblo vasco fue sometido a un auténtico estado de guerra con más de 2.000 detenciones...".

Començava la transició espanyola.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

ETA en la vida política espanyola (I)

pobler | 18 Gener, 2007 16:05

L'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (I)


Carrero Blanco (i, al costat seu, els Arias Navarro, el general de la Guàrdia Civil Iñesta Cano, els Girón de Velasco, etc., etc.) serien els autèntics guardians de l'ortodòxia franquista fent creure a l'Europa burgesa i als EUA que unes raquítiques "associacions polítiques" (que respectessin l'esperit del 18 de Juliol) podien ser l'expressió evident d'una "nova democràcia espanyola". Almanco aquest era el pla del capitalisme espanyol per quan morís el dictador. La "successió" no anava més enllà de legalitzar algunes associacions polítiques que no discutien l'essència del franquisme ni els seus mètodes terroristes de dominació. (Miquel López Crespí)


ETA i l'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (I)



L'almirall Carrero Blanco.

La transició comença en un plujós dia d'hivern madrileny de l'any 1973. El 20 de desembre de 1973, un comando d'ETA format per José Miguel Beñarán, José Ignacio Abaitua, José Antonio Urriticoechea, Javier Maria Larreategui, Pedro Ignacio Pérez y Juan Bautista Eizaguirre feien botar, mitjançant uns poderosos explosius, l'almirall Carrero Blanco (vegeu El día en que mataron a Carrero Blanco, de Rafel Borràs Betriu, editat per Editorial Planeta l'any 1974). L'Almirall, que no perdia oportunitat de proclamar la seva absoluta fidelitat als "principios inmutables del Glorioso Movimiento Nacional" era aleshores president del Govern; i no pas un de qualsevol, sinó el primer de designat per Franco, que fins llavors havia ocupat aquest càrrec personalment. Com a factòtum del "Caudillo" i dels sectors més ultres de la burgesia i del Movimiento, la seva tasca era "tutelar" la monarquia reinstaurada pel mateix dictador. Recordem que Franco, davant la colla d'assassins del 18 de Juliol (procuradors en Corts, membres dels sindicats feixistes, militars, falangistes i tota mena d'immobilistes) va fer jurar al futur rei Joan Carles I (juliol de 1969) aquests famosos "Principios fundamentales del Movimiento". Carrero Blanco (i, al costat seu, els Arias Navarro, el general de la Guàrdia Civil Iñesta Cano, els Girón de Velasco, etc., etc.) serien els autèntics guardians de l'ortodòxia franquista fent creure a l'Europa burgesa i als EUA que unes raquítiques "associacions polítiques" (que respectessin l'esperit del 18 de Juliol) podien ser l'expressió evident d'una "nova democràcia espanyola". Almanco aquest era el pla del capitalisme espanyol per quan morís el dictador. La "successió" no anava més enllà de legalitzar algunes associacions polítiques que no discutien l'essència del franquisme ni els seus mètodes terroristes de dominació.



Pel juliol de 1973, poc mesos abans de ser executat, Carrero Blanco presentava davant les Corts del règim un projecte ben immobilista (malgrat que alguns diaris oficials el presentassin com el començament de la "liberalització" del sistema) Trenta-nou pàgines tenia el discurs de Carrero Blanco i, com explicàvem una mica més amunt, l'home fort del feixisme no feia més que reafirmar, altra volta, l'esperit de la croada contra la República i les nacions de l'Estat. L'acceptació del "pluralisme polític" (que ressaltaven els mitjans d'informació controlats per la dictadura) no deixava cap dubte quant a les intencions del continuador de la tasca del Caudillo: "legitimidad del pluralismo político dentro del Movimiento" (discurs de Carrero Blanco, juliol de 1973).

Eren dies especials per a l'"España eterna", enfervorida per l'arribada a Madrid del dictador i assassí bolivià Alfredo Stroessner. Alhora quaranta consellers franquistes ("consejeros nacionales del Movimiento") trobaven "subversiva" una llei franquista de Règim Local i aconseguien congelar el projecte. Tot rutllava com de costum: repressió, manca de llibertats, manifestants assassinats per les forces de seguretat, brutals tortures a les comissaries fetes pels agents de la Brigada Social. El règim sorgit de la victòria damunt el poble l'any 1939 semblava immutable en la seva dèria antidemocràtica. Arreu de l'Estat, ben al costat dels assassinats constants de la dictadura, els sectors més bestials de la reacció (Iñesta Cano, Blas Piñar, Girón... ), tota l'escòria del sindicalisme vertical, la burocràcia parasitària dels organismes oficials, l'exèrcit i la policia política celebraven els seus "èxits" en la lluita contra la "subversión rojo-separatista". Grans sopars brindant per l'apallissament de militants d'esquerra, de sindicalistes, la cremada de locals parroquials progressistes, de llibreries de tota mena. Accions salvatges amb benzina i cadenes de bicicleta (i pistoles!) per a atemorir els treballadors i joves que, sovint protegits per sacerdots seguidors del Vaticà II, es reunien per comentar els problemes del moviment obrer i popular. Era prohibit enlairar les banderes nacionals de Catalunya, Euskadi i Galicia. No en parlem de la tricolor republicana!

Però existia una qüestió que els buròcrates del règim no havien tengut gaire en compte. D'ençà les grans vagues d'Astúries dels anys 1962-63, l'organització, l'enfortiment de l'esperit combatiu de la classe obrera i els sectors antifeixistes no havien deixat de créixer, de guanyar amplària i profunditat dins el teixit social de les nacions de l'Estat. I, el que encara era més evident, la bestial política imperialista del feixisme contra les nacions oprimides (especialment contra Euskadi, Catalunya i Galícia) anava creant un poderós moviment nacionalista revolucionari del qual l'organització ETA només era una part, la punta de l'iceberg. La dictadura imaginà erròniament que podria controlar aquesta forta embranzida revolucionària sorgida arreu a conseqüència de les grans vagues de començaments dels seixanta. Potser no tengué en compte la força del nacionalisme basc. L'execució del comissari Melitón Manzanas (un policia feixista, conegut torturador) a l'estiu de 1968 representava una advertència del que podria esdevenir-se si el sistema continuava amb la seva política repressiva contra el poble.

Inexplicablement la burgesia espanyola ho confià tot a la repressió. Imaginà que amb la monarquia reinstaurada pel general Franco (i que havia promès servar per sempre més els principis del Movimiento) tulelada per Carrero Blanco, l'exèrcit i la policia, les coses podrien continuar com sempre. L'atemptat contra el president del Govern, l'almirall Carrero Blanco, en una matinada plujosa de desembre de 1973 va fer constatar a molts franquistes la fragilitat del seu somni de dominació eterna. Els burgesos espanyols, confiats d'ençà del final de la guerra civil exclussivament en les forces repressives s'adonaven (a cops de bomba!) que havien viscut durant dècades sense preparar una autèntica alternativa a la dictadura. Poques hores després que el cotxe del president del Govern arribàs a l'alçada de trenta metres, contemplant el gran clot deixat pels explosius d'ETA (vuit metres d'amplada per tres de profunditat) constataven, amb preocupació, que no hi havia partits polítics burgesos, un pla estratègic per a començar una nova època quan, inexorablement, per llei de vida, Franco deixàs d'existir.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

El PCE-PSUC i els crims contra el POUM i la CNT

pobler | 17 Gener, 2007 16:25

Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. (Miquel López Crespí)


Per a la recuperació de la memòria històrica: el PCE-PSUC i els crims contra el POUM i la CNT



Quan el 2 de juliol de 1976 els carrillistes illencs, amb permís especial del governador civil, el reformista Ramiro Pérez Maura, feren el seu primer míting oficial, la premsa celebrà l'acte com a "presentació pública dels 'comunistes'". En aquell acte en el Teatre Balear hi parlaren na Catalina Moragues, na Francesca Bosch i en Ramón Tamames. Cal dir, emperò, que per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, aquell acte no podia representar mai la sortida pública dels "comunistes", ja que per a l'OEC, per a l'esquerra revolucionària de les Illes, el partit de Santiago Carrillo era, a conseqüència dels seus abandonaments d'idees i principis, el grup més allunyat que hi pogués haver del comunisme (dins el camp de l'esquerra, és clar). No en parlem de quina era la nostra opinió quan, a mesura que s'anava consolidant la reforma i els pactes entre pretesa oposició i el franquisme reciclat, aquest grup anà abandonant la lluita per la república democràtica, el socialisme entès com a poder dels treballadors, el leninisme, l'autodeterminació, la consolidació de la unitat sindical... Tota una llarga història d'abandonaments que feia que els comunistes mai no el poguéssim considerar un grup proper a les posicions del marxisme revolucionari. Per això, per a les organitzacions que ens reclamàvem del socialisme i la república la primera aparició oficial dels comunistes va ser la nostra, la de l'OEC (malgrat que abans ja havíem fet moltes "sortides" públiques que sovint acabaven en detencions: venda de premsa, mítings ràpids enmig del carrer, intervenció en assemblees a hotels, barris i facultats, manifestacions...). Aquesta aparició pública semilegal (el patrit encara no havia estat legalitzat) va ser la que reflectia la premsa oficial el 21 de maig del 1977.


1976: Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Era una sortida pública a Son Cladera coincidint amb les primeres eleccions d'ençà de la guerra civil. Aleshores els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Santiago Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, PTE, ORT...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Tots els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que ja no volien la ruptura amb el franquisme.

Existien tants fets d'ençà la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la postguerra que ens separaven dels hereus de l'estalinisme! Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. Per als partits comunistes oficials l'estalinisme acabà amb la mort de Stalin i no calia fer més voltes a la qüestió. Però per a l'esquerra revolucionària que procedíem de l'Oposició Obrera a l'estalinisme, de l'herència dels bolxevics i revolucionaris soviètics, la cosa no era tan simple com pretenien els hereus de l'estalinisme. La manca de crítica envers aquest passat i sobretot l'actitud del PCE en temps de la transició provant de desactivar tota mena de mobilització revolucionària antisistema ens repellia. La pràctica de Santiago Carrillo en temps de la transició arriba a cotes d'irrealisme bestials (irrealisme per a qui pogués pensar encara que aquella organització, el PCE, volgués fer un canvi en l'estructura de l'estat capitalista espanyol). L'antipopular Pacte de la Moncloa (1977) tornà a confirmar la tenebrosa història d'unes direccions venudes en cos i ànima a l'oportunisme més ferotge. No cal dir que exceptuam d'aquesta anàlisi el provat valor dels seus militants de base, els anònims i esforçats lluitadors contra la dictadura franquista. Aleshores ja era evident que els pactes socials més importants de la transició varen ser els de la Moncloa, que van desactivar la lluita obrera molt radical i antisistema (lluita pel poder i coordinació de les assemblees, "soviets" a Vitòria i altres indrets de l'Estat, unitat obrera anticapitalista arreu, republicanisme...).

Miquel López Crespí

(21-VIII-00)

Mallorca i la història local: les revistes de sa Pobla

pobler | 16 Gener, 2007 07:06

El rector de sa Pobla era, com demostren tots els seus escrits, un home de provat tarannà reaccionari, un home que no tenia cap vergonya de signar articles felicitant les autoritats per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Així i tot, amb totes aquestes contradiccions, la revista no deixa de ser un fidel diari de la vida d'alguns sectors poblers, que analitza, evidentment, des del catolicisme més tridendí i més apropat als sectors latifundinstes de la societat mallorquina del moment. Sense oblidar tampoc que la revista dóna suport actiu a totes les guerres de rapinya i agressió ordides per les classes dominants de l'estat, enyorant sempre la "pèrdua" de Cuba i Filipines, atacant en tot moment l'herència cultural i política de la Revolució Francesa. (Miquel López Crespí)


Mallorca i la història local; les revistes de sa Pobla.



Torrent de Sant Miquel (Mallorca)

Les revistes de sa Pobla Sa Marjal, dirigida per mossèn Joan Parera i Sansó des del gener de 1909 al gener de 1928, i Vialfàs, publicada des de 1957 a 1963 ens forneix d'informacions imprescindibles per a aprofundir en la vida, en els problemes i alegries de la vida quotidiana dels poblers i pobleres. Pel que fa a les contínues inundacions produïdes pels torrents de Sant Miquel i de Muro, hi trobam nombrosa informació. I, també, com és evident, protestes per la manca de solució d'una problemàtica que tant de mal feia a l'economia de sa Pobla. Quant a les protestes per la manca de solució d'aquest greu problema per al poble, sorprèn, per la valentia, l'editorial de la revista Vialfás del 4 de maig de 1957. Pensem que som en plena dictadura franquista i que no es permet ni la més petita crítica al que fan o deixen de fer les autoritats falangistes.

L'editorial, sota el títol "Proyecto de encauzamiento del torrente de San Miguel", deia: "Para nadie es un secreto que el torrente de San Miguel constituye un peligro constante para las fincas situadas a ambos lados de su cauce. Sus crecidas y desbordamiento han inundado fajas de terreno en un radio aproximado de un kilómetro. Una 'plena' supone la pérdida de muchos cientos de miles de pesetas".

Ningú no va escoltar l'editorialista de la revista Vialfás. Un any i busques després, exactament pel mes d'octubre de 1958, el torrent de Sant Miquel, com havia fet sempre d'ençà de segles, es desbordava i portava la ruïna i la preocupació a la majoria de pagesos que tenien terres al seu costat.

Ho record a la perfecció, perquè aquesta plena de 1958 agafà de ple un hort del meu padrí que, com a la majoria dels horts del voltant, va quedar sense terra i tot ple de pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat fins a l'Albufera.

Com escrivia una mica més amunt, les revistes tipus Sa Marjal o Vialfás, sigui quines siguin les difícils condicions en les quals sortiren al carrer, esdevenen una eina de vital importància per a esbrinar la història quotidiana d'un poble, d'una col·lectivitat. En el cas que ens ocupa, sa Pobla. Sa Marjal, per exemple, va publicar majoritàriament articles, comentaris i notícies signades per director de la publicació, mossèn Parera i Sansó. El rector de sa Pobla era, com demostren tots els seus escrits, un home de provat tarannà reaccionari, un home que no tenia cap vergonya de signar articles felicitant les autoritats per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Així i tot, amb totes aquestes contradiccions, la revista no deixa de ser un fidel diari de la vida d'alguns sectors poblers, que analitza, evidentment, des del catolicisme més tridendí i més apropat als sectors latifundinstes de la societat mallorquina del moment. Sense oblidar tampoc que la revista dóna suport actiu a totes les guerres de rapinya i agressió ordides per les classes dominants de l'estat, enyorant sempre la "pèrdua" de Cuba i Filipines, atacant en tot moment l'herència cultural i política de la Revolució Francesa.

En la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a atacar de forma furibunda les concepcions liberals i, com hem dit més amunt, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert ", com escriuria el reaccionari rector de sa Pobla.

Però Sa Marjal s'ha de consultar per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers i pobleres, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa... i mil detalls més sobre arqueologia, actes culturals de tota mena, vinguda de personalitats, conferències realitzades a locals parroquials o a l'Ajuntament es poden trobar en les pàgines de Sa Marjal. I, també, evidentment, notícies de les plenes, tant del passat, com de l 'època en què la revista sortia al carrer. És famosa, i ha estat reproduïda en diverses publicacions, també en el llibre Sa Pobla. La gent, el medi, la història, la descripció de la plena d'en Gelat publicada en el número 23 de Sa Marjal (1-XI-1910).

Miquel López Crespí

(16-I-07)

Miquel Rosselló (EU) i Miquel López Crespí (esquerra nacionalista): debat per la unitat progressista i nacionalista

pobler | 14 Gener, 2007 07:57

MÉS SOBRE EL TERCER ESPAI.


Per MIQUEL ROSSELLÓ (EU).



A les pàgines d'aquest Diari i a molts altres fòrums fa un temps que es debat sobre allò que s'ha donat a anomenar el tercer espai. Es diu que el nacionalisme sense adjectius podria ocupar aquest tercer espai entre el PP i el PSOE, que es basi en l'eix nacional, deixant de banda l'eix dreta - esquerra. I els que defensen aquesta proposta posen noms als seus components. Serien Unió Mallorquina, Esquerra Republicana de Catalunya, el Partit Socialista de Mallorca i nacionalistes sense adscripció partidària.

Si estem parlant d'un foro de debat emb sembla una bona idea i sense cap dubte es podria sumar més col·lectius i persones. Ara si allò que es vol és crear una opció política nova, la pregunta que ens hauríem de fer seria si és possible conjugar un únic programa polític dels possibles components d'aquest espai.

En allò que fa referència a la lluita per conquerir les més altes quotes de sobirania pel nostre País, en autogovern, en capacitat de finançament propi i en defensa de la llengua catalana i la cultura pròpia, és evident que és possible un programa polític comú per a les distintes opcions nacionals de les Illes, incloent Alternativa EU-EV. Sempre que deixem de banda la territorialitat del subjecte nació (Països Catalans, Illes, Illa...).

Ara bé, quan passem a enfrontar altres aspectes de la proposta política i no tan sols en el terreny de les polítiques socials, les diferències programàtiques dintre l'hipotètic únic espai nacionalista són paleses.

La pròpia concepció que cada un té del procés de construcció europea ja n'és un exemple. Basta veure el sentit del vot en el referèndum sobre l'anomenada Constitució europea (UM, CiU, PNB, PAR... voten sí. ERC, PSM, BNG, Xunta Aragonessista... voten no).

Fins i tot resulta molt difícil configurar una única proposta d'Estat espanyol (independència dins el marc europeu, confederalitat, federalitat...).

Si parlem de model econòmic i territorial per a Mallorca, com es poden sintetitzar les polítiques d'UM i les del PSM? Però concretem més si cal. Què pensen els distints components de l'hipotètic tercer espai sobre: turisme hoteler o residencial, conversió d'hotels en habitatges, Pla Territorial de Mallorca, segon cinturó de Palma, protecció del sòl rústic, camps de golf, ports esportius i un llarg etcètera...

I si parlem del binomi privat - públic en l'educació o la sanitat i la concepció de les polítiques socials i laborals, algú pensa que un partit liberal com UM i un partit ecologista i d'esquerres com el PSM poden tenir la mateixa proposta política?

Podem concloure que un sol espai nacional o nacionalista és una quimera, que per cert solament té defensors a les nostres Illes. Ni a Catalunya ni al País Basc ni a Aragó a ningú no li passa pel cap que PNB i Aralar o ERC i CiU o PAR i Xunta puguin formar una sola opció política. I allà on solament hi ha una força nacionalista com a Galícia o al País Valencià és perquè no existeix una dreta nacionalista.

A casa nostra només a Mallorca hi ha una força política de dretes que s'autodenomina nacionalista, UM. I per considerar-lo un partit nacionalista homologable al PNB o CiU cal posar-hi molta imaginació. Queda per demostrar si UM és capaç d'aglutinar una possible dreta política i social de caire nacionalista (si és que aquesta existeix) i configurar un espai electoral propi i suficient.

La constitució del BLOC per Mallorca és la primera pedra de la construcció d'una opció nacional d'esquerres i ecologista. Una opció que compta amb un projecte de País pensat des de Mallorca i per Mallorca. El BLOC no teoritza sobre un futur tercer espai, l'està construint.

Per ara ho conformen el PSM, Alternativa EU -EV i un bon grapat de persones sense adscripció partidista que s'identifiquen amb el projecte. Però encara hi manca més gent, moltes més persones a títol individual i ERC. Som dels convençuts que tot arribarà.

Alguna gent pensa que Alternativa EU-EV no és un projecte nacional de les nostres Illes. Res més enfora de la realitat. Alternativa neix d'una Assemblea interinsular sobirana que la dota de proposta política, estructura organitzativa, òrgans de direcció propis i dos Portaveus. Es podrà dir que no és una opció consolidada, encara que surt de l'experiència de set anys de coalició EU-EV i que un dels seus components, Esquerra Unida, forma part d'una organització estatal, IU. Però per a qui encara no ho sàpiga, aquesta és una organització federal i no solament de paraula sinó de fets. És a dir, EUIB fa molts d'anys que elegeix la seva direcció, aprova els seus estatuts propis, decideix els seus programes electorals, la seva política d'aliances, els seus candidats, la seva política financera... I si a això afegim que les propostes polítiques d'Alternativa i del PSM són quasi coincidents, estan donades les condicions per impulsar el BLOC per Mallorca i convidar a sumar-s'hi tots els col·lectius i persones que ho desitgin.

La constitució del BLOC assegura que hi haurà un únic espai de l'esquerra nacional i ecologista. Des del BLOC hem fet els deures per simplificar els espais electorals del nostre País i facilitar la derrota de la dreta espanyolista representada pel PP. Són altres els que hauran de decidir si se sumen a aquest nou espai polític o assumeixen l'aventura de construir una opció nacional de dretes.

Diari de Balears (26-XII-06)


--------------------------------------------------------------------------------------------------------


Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. (Miquel López Crespí)

Esquerra Unida: rompre amb Madrid

Per Miquel López Crespí, escriptor


Ángeles Maestro, dirigent de Corriente Roja

Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, fa uns dies, mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.

Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral als dirigents socialistes.

En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de “Corriente Roja” Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.

Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions.

No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de “Corriente Roja” d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra.

Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.

Miquel López Crespí

El Tercer Espai: debat Joan Mir-Miquel López Crespí

pobler | 13 Gener, 2007 15:30

LA CASA COMUNA DEL NACIONALISME.


Per Joan Mir Obrador.


Mateu Morro va ser secretari general del PSM durant 18 anys.

La tesi del fòrum anomenat Tercer Espai (que compta amb la meva adhesió) és que els interessos identitaris haurien de ser prioritaris entre els partits i organitzacions socials que es consideren nacionalistes. Això establiria complicitats entre ells i diferències amb els que primen l'eix dreta-esquerra.

Si ho analitzam històricament, s'ha produït una paradoxa intrigant: quant a militants i votants, el PSM ha estat el partit més transversal de tots els que podem ubicar dins l'espai nacionalista, però el seu comportament ha estat, en els moments decisius, el d'un partit d'esquerres tout court. Es pot dir que en els seus millors moments electorals, gràcies exclusivament a l'habilitat dels seus líders, va arribar a ser gairebé la «casa comuna» del nacionalisme: només li mancà absorbir UM quan aquesta li ho proposà, i ERC en qualsevol moment. La coherència amb la qual defensà la llengua i la cultura feren oblidar a molts de militants i votants que es tractava fonamentalment d'un partit d'esquerres que per res del món (ni tan sols per patriotisme!) no s'entendria mai amb UM (les diferències amb ERC eren més qüestió de sectarisme). Malgrat la descol·locació de la cúpula dirigent, les bases del PSM convertiren aquest partit, per la via dels fets, en una cosa pròxima a la «casa comuna» del nacionalisme: allà on tot nacionalista autèntic havia de cercar aixopluc fos quina fos la seva tirada en temes econòmics i socials. Curiosament, però, la cohesió d'un partit tan divers era aconseguida amb una disciplinada identificació esquerrana: les excomunions no es produïren mai per excés o defecte de nacionalisme, sinó per dretanisme (jo mateix vaig ser expedientat, he sabut fa poc, per dretà). «És molt dretà» era l'acusació que garantia la unanimitat en els òrgans de govern si convenia expulsar o desacreditar algú. Érem ben pocs aquells que podíem soportar amb indiferència aquesta imputació. I resulta que això encara és vigent. Al PSM oficialista, el del Bloc, no li fa ni fred ni calor que els dissidents el titllin de poc nacionalistes pel fet d'unir-se a Esquerra Unida, però aquests, els de l'Entesa, no gosen fer res que els pugui fer passar per dretans. Curiosament, hi ha una dimensió moral en la traïció a l'esquerra, que desapareix quan «només» es tracta de laxitud nacionalista.

Sigui com sigui, la realitat és que ara hi ha quatre partits dins l'espai nacionalista (o tres, si el PSM en deserta amb Esquerra Unida). Massa opcions, si consideram les dimensions de l'agressió que patim i la precarietat dels nostres recursos. Aleshores hi ha un criteri (el dels nacionalistes pròxims al Bloc) que considera positiva l'existència de dos subespais: el nacionalisme de centre-dreta i el d'esquerra. I un altre criteri que desqualifica tota distracció de forces, que està per la unitat d'acció i que troba que no hi ha efectius més que per a una sola opció, necessàriament transversal. Naturalment, els militants (gairebé només els militants) de l'Entesa i d'ERC poden tenir opinions matisades al respecte, però l'adhesió sentimental a les pròpies sigles complica l'embolic.

Queda UM, el partit de més gruix de l'espai nacionalista, i ha reaccionat positivament davant la nova situació. Davant les desercions, el nacionalisme majoritari de Mallorca proposa la mateixa estratègia que el majoritari del Principat (CiU), que no és altra que la de la «casa comuna». No és cosa senzilla, especialment per a UM, que ha de fer molt de camí per arribar a ser la CiU d'aquí. I després encara haurà de fer els deures que CiU té pendents. Vegeu la magnífica reflexió que respecte a tot això publicava Marçal Sintes a l'Avui d'ahir. Està dedicada a CiU, però és evident que podríem traslladar-la perfectament a UM: «Si CiU opta al final per acollir-se a l'estratègia de la «casa comuna» que impulsa Artur Mas, la federació nacionalista ha de fer, al mateix temps i en paral·lel, una aposta decidida a favor de la pluralitat interna. La diversitat interna, el pluralisme, reclama un esforç sostingut per atraure i acollir sensibilitats diferents unides entorn d'una determinada concepció del catalanisme. Un catalanisme que no pot ser radical però que ha de tenir uns fonaments sòlids i creïbles. No es pot oblidar que la credibilitat és un dels actius més preciosos que algú pot posseir en política (...) Perquè el pluralisme que implica l'oferta de la «casa comuna» funcioni, la federació ha de ser capaç d'encarnar-lo ella mateixa. Això significa moltes coses, entre elles concertar i consolidar els plantejaments bàsics, fonamentals, així com donar poder i visibilitat a dirigents de la formació ara poc representats. Caldrà segurament canviar algunes mentalitats i corregir el rumb, una correcció no fàcil però ineludible si es pretén que l'estratègia de la «casa comuna» sigui més que un eslògan de manual de màrqueting». Amics d'UM: tant si ho dic jo com si ho diu un altre, són faves comptades.

Diari de Balears (13-I-07)


--------------------------------------------------------------------------------------------------------------


El futur del PSM


Per Miquel López Crespí



Gabriel Barceló

La recent escissió del PSM, la creada per les agrupacions que han format Entesa per Mallorca, el grup nacionalista que va celebrar el congrés fundacional el passat mes d’octubre, m’ha fet reflexionar en relació a la creació del famós bloc propugnat per Gabriel Barceló i Eberhard Grosske.

Molts partidaris de la creació d´una nova força política d’esquerra, i record ara mateix els escrits que en aquest sentit hem publicat Miquel Àngel Maria Ballester i qui signa aquest article, hem parlat sovint de l’experiència del Bloc Nacionalista Gallec. En el fons, la teoria que hi ha darrere la proposta de dissolució de tots els partits actuals que diuen estar a l’esquerra del PSOE seria la d’anar cap a un tipus d'organització que, una vegada superats els vicis del passat, pogués representar una vertadera esperança per a la renovació de la vida política illenca.

Es tracta de no oblidar, per a no repetir els mateixos errors, la traumàtica experiència de la derrota del Pacte de Progrés, la fi del cicle de la transició, la necessitat d’enviar a casa seva tots aquells polítics fracassats que de l’any 1999 al 2003 no saberen o no volgueren fer un autèntic Pla d’Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de les urpades d’especuladors i depredadors de recursos i territori.

La reflexió de la qual parlàvem una mica més amunt ve donada en relació a l’escissió del PSM i a la recent formació d’Entesa per Mallorca. Si la idea era agrupar totes les sensibilitats nacionalistes d’esquerra... per quins motius l'experiència, en lloc d´unir ha dividit? Una altra reflexió fa referència a la sospita, cada vegada més fonamentada, que ens fa pensar si l’autèntic “bloc nacionalista gallec a la mallorquina” no seria el PSM d’abans de l’escissió. Tot fa pensar que en el PSM del passat, com hem pogut comprovar després de la dura realitat de la divisió del partit, hi convivien els corrents més diverses del pensament, diguem-ne, més o menys mallorquinista i demòcrata: des de sectors purament regionalistes molt propers a UM fins a republicans independentistes que ben bé podien estar dins ERC. Crec que era una experiència única i molts amics, companys i companyes que sempre hem donat suport al nacionalisme progressista de les Illes ens anam reafermant en l’opinió que aquell PSM era un autèntic i vertader bloc nacionalista.

El bloc d’esquerra nacionalista que volen començar a bastir Grosske i Barceló... no serà el mateix que ara s’ha desfet i fet malbé? L´hipotètic bloc nacionalista a la mallorquina aprovat en el darrer congrés del PSM... no serà, en el fons, una provatura de reencarnar el que precisament va desaparèixer el dia que s’aprovà l’actual coalició electoral?

Si reflexionam una mica entendrem com, malgrat un cert aspecte unitari, malgrat la manca de dissidències públiques en els anys de màxim protagonisme del PSM, el cert era que l’organització que dirigia Mateu Morro arreplegava en el seu interior les més diverses sensibilitats polítiques. Des de gent que podia pactar amb UM fins a militants que s’haurien tallat el braç abans de donar una mà als seguidors de Gabriel Cañellas o Jaume Matas. Tan sols d’aquesta manera es poden explicar aquelles majories, segant l’herba davall els peus del PP i del PSOE i aconseguint resultats espectaculars a pobles com Santa Maria del Camí, Campanet, Santa Eugènia, Vilafranca o, en el seu moment, Manacor.

Si ho pensam amb deteniment, era aquesta organització contradictòria, el PSM, i sobretot, una intel·ligent direcció política que evitava enfrontaments i divisions, el que convertí l’organització de Sebastià Serra i Mateu Morro en la segona força municipalista de Mallorca amb tendència, en uns moments, a superar, com es demostrava palmàriament, el PSOE i el PP en molts d’indrets. Tots aquells que ara ploren per la consolidació del bipartidisme PP-PSOE i que no han tengut cap mirament a ajudar a desmembrar el PSM haurien de reflexionar una mica quant al que significa realment la divisió actual del nacionalisme d’esquerra. I la pregunta final que tots aquells que volem la creació d´un bloc d’esquerra nacionalista com cal, el problema que tenim en ment, és que no podem deixar de pensar si el bloc pel qual hem lluitat i lluitam no s’haurà fet fonedís el mateix dia que s’aprovà fer la coalició amb EU. No ho sabem encara. Els propers mesos, el resultat de les autonòmiques del 2007 diran, sense gaire possibilitat d’error, si realment la coalició ha servit per anar bastint el nou instrument polític que la nostra societat necessita per aturar les malifetes d’especuladors i encimentadors.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-XII-06)

Escriptors mallorquins guardonats a Barcelona

pobler | 11 Gener, 2007 12:28

Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

Miquel López Crespí gana el Premio Ciudad de Igualada (Barcelona)


IGUALADA.- El fotógrafo José Luis García, el escultor, Xoan Ramon Pena y el escritor mallorquín Miquel López fueron algunos de los galardonados ayer con los Premios Ciudad de Igualada, celebrados en el Teatro Municipal l'Ateneu.

En el Premio de Escultura ha ganado Xoan Ramón Pena Soto (Coruña), en el de Fotografía José Luis García (Málaga), en el de narrativa Miquel López (Palma), en el Premio Ciudad de Igualada de pintura, el ganador ha sido Carles Guitart (Barcelona), en el de recitación Ana Maria Morera (Lleida), en el de Arte digital Eduardo Christian Argañaras (Buenos Aires), en el de Composición musical Jordi Marcé (Igualada), y en el de poesía, Antonieta González (Sant Cugat del Vallès).

La entrega de los galardones estuvo por la actuación de la prestigiosa música catalana Big Mama, que ofreció diversas piezas de su repertorio entre premio y premio.

Los Premios Ciudad de Igualada de creación artística están divididos en ocho categorías que corresponden a ocho artes distintas.

El Mundo-El Día de Baleares (28-XII-06)


Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Llompart de la Peña (a la dreta), dos dels principals activistes culturals antifranquistes dels anys seixanta i setanta.

Miquel López Crespí


(Sa Pobla, Mallorca, 1946)


Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).

2007: l'any de la Revolució

pobler | 11 Gener, 2007 06:48

per Xavier Montanyà.


Personalment, i fidel a l'autèntica tradició catalana, la de celebrar derrotes, decideixo declarar aquest 2007 l’any de la revolució. Per què? Per matemàtiques. Perquè el mes de maig farà setanta anys dels fets de Maig del 1937, quan el consens polític republicà-comunista (el d’aleshores, és clar), va acabar la revolució anarcosindicalista. Santa Innocència! Potser sí. Però l'explosió revolucionària no va ser un caprici del moment, ni una excusa per a robar i matar capellans, sinó un procés polític, que venia del segle XIX, de lluita i reivindicació dels drets dels sectors obrers més precaris contra l’explotació, marginació i misèria a què els havia condemnats la burgesia, sempre abonada obscenament per l’església i pels poders fàctics. El període que va del 18 de juliol del 36 al maig del 37, i els seus antecedents, és encara molt desconegut, fora dels àmbits acadèmics i historiogràfics. A Catalunya i a l’Aragó es va viure una experiència revolucionària nova, imaginativa i plena d’errors, això sí, perquè es feia fent-se, sense planificació prèvia, ni seguint les premisses de cap partit. Fins i tot podríem dir que els fets van ultrapassar les estratègies d’alguns sectors de la cúpula de la CNT-FAI, que també van contribuir a ofegar l’energia revolucionària.


L’any de la revolució



El dirigent del POUM Andreu Nin assassinat pels sicaris estalinistes del PCE-PSUC en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona.

L’any 2007, la Generalitat destina 1,3 milions a commemorar la transició. Per què? Per matemàtiques. Perquè se celebra el trentè aniversari de les primeres eleccions democràtiques. I olé. L’esquerreta-i-els-verds dedicaran l’any a repartir calers per commemorar allò que cada any, des d'en fa trenta, es commemora apassionadament: la Santa Transició Intocable, la Reina Mare, la deessa dels límits de la realitat passada, present i futura, la bombolla vital que ens nodreix, el líquid amniòtic del fetus consensuat, el mur que ens aïlla de pecats i temptacions crítiques. La tanca del convent. El relat. Imagino que un equip de TV3 rebrà subvenció per 'investigar en profunditat' el Canet Roc, o elaborar un macrodocumental en 3-D sobre l’Onze de Setembre del 77 que es pugui vendre a tot el món, i situï, per fi, la indústria audiovisual catalana on li pertoca, a Hollywood, fita que no s’ha pogut assolir amb 'Salvador'.


Militants del POUM en temps de la guerra civil setmanes abans de ser assassinats pels botxins del PCE-PSUC, organitzacions dirigides per la Pasionaria i Pere Ardiaca. El PCE i el PSUC lluitaven activament contra els anarquistes de la CNT, els socialistes que volien la Revolució Socialista i els comunistes del POUM.

Personalment, i fidel a l'autèntica tradició catalana, la de celebrar derrotes, decideixo declarar aquest 2007 l’any de la revolució. Per què? Per matemàtiques. Perquè el mes de maig farà setanta anys dels fets de Maig del 1937, quan el consens polític republicà-comunista (el d’aleshores, és clar), va acabar la revolució anarcosindicalista. Santa Innocència! Potser sí. Però l'explosió revolucionària no va ser un caprici del moment, ni una excusa per a robar i matar capellans, sinó un procés polític, que venia del segle XIX, de lluita i reivindicació dels drets dels sectors obrers més precaris contra l’explotació, marginació i misèria a què els havia condemnats la burgesia, sempre abonada obscenament per l’església i pels poders fàctics. El període que va del 18 de juliol del 36 al maig del 37, i els seus antecedents, és encara molt desconegut, fora dels àmbits acadèmics i historiogràfics. A Catalunya i a l’Aragó es va viure una experiència revolucionària nova, imaginativa i plena d’errors, això sí, perquè es feia fent-se, sense planificació prèvia, ni seguint les premisses de cap partit. Fins i tot podríem dir que els fets van ultrapassar les estratègies d’alguns sectors de la cúpula de la CNT-FAI, que també van contribuir a ofegar l’energia revolucionària.


Cartell del POUM, l'organització marxista que, juntament amb la central anarquista CNT van ser perseguides pels sicaris del PCE-PSUC.

Ens cal conèixer la realitat social de la Barcelona i la Catalunya del primer terç del segle per entendre aquella revolució, en la base de la qual hi havia reivindicacions clau de lluita política que no han perdut ni mai perdran vigència. Si estem d’acord que algunes de les claus del present estan en el passat, és vital de conèixer a fons aquella revolució. Prou desconeguda i farcida de tòpics i desqualificacions hàbilment i rutinàriament elaborades, des de fa setanta anys, pel discurs historiogràfic majoritari. Un dels seus valors és que va atraure molts dels millors intel·lectuals d’esquerres i revolucionaris del moment: com George Orwell, Emma Goldman, Michael i Margaret Michaelis, Carl Einstein o Camilo Berneri, entre alguns altres. I que encara avui és objecte d’anàlisi i reivindicació per gent com Noam Chomsky. A més, conèixer aquell context és entendre la literatura, l’art, l’arquitectura i les experiències d’avantguarda artística i contracultural d’aquells anys, indestriables de l’aire de revolta que es respirava en la lluita contra la realitat imposada.

Vull recomanar tres llibres excel·lents per començar l’any de la revolució. 'La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937', de Chris Ealham, prologat per Paul Preston, publicat per Alianza Editorial. Un estudi rigorós i lluminós sobre aquells anys, vist amb intel·ligent perspectiva, que aporta punts de reflexió innovadors i dades poc valorades. Per l’autor, després del 18 de juliol es produeix 'el major festival revolucionari de la història contemporània europea'. Llegint el llibre i coneixent la misèria i les lluites socials des del 1898, i la immoralitat repressora burgesa, és un esclat lògic, necessari, desitjat, de justícia social. L’autor el compara, en tant que fenomen d’insurrecció urbana als barris de Barcelona amb la intifada dels palestins dels camps de refugiats. Ealham no dubta a subratllar el racisme i el menyspreu pels obrers murcians que destil·len els reportatges de Carles Sentís, el qual, en coincidència amb alguns sectors de l’ERC de l’època, tenia una visió de superioritat colonialista sobre els immigrants. Segons l’excels Carcanada Erecta, lloat mestre de periodistes, els murcians eren moralment inferiors i venien a 'robar el pa dels nostres nens catalans'. Us sóna la cantarella?

El segon és 'Barcelona, mayo 1937. Testimonios desde las barricadas' de C. Garcia, H. Piotrowski i Sergi Rosés, publicat per Alikornio ediciones, un recull de textos inèdits a Espanya de militants revolucionaris estrangers que van participar en els Fets de Maig. Imprescindible per a descobrir l’immens interès que el procés va generar a tot arreu del món, i per a saber els noms de molts estrangers que tan generosament van lluitar a les barricades catalanes. I 'L’objectivitat i el pensament liberal. Els intel·lectuals d’esquerres davant la guerra del Vietnam i la Guerra Civil espanyola' de Noam Chomsky, publicat per Empúries, en què es rescata un text de l’autor censurat pel franquisme, crític amb el relat de Gabriel Jackson, i molt útil per a posar en dubte uns quants aspectes del consens historiogràfic majoritari, consens sobre aquells fets i sobre determinats valors polítics i socials que són la base de la nostra Verge Immaculada Transició, que enguany, germans en Crist, commemorem. Poseu-vos dempeus!... 'Se sienten, coño!'

DIJOUS, 11/01/2007 - 01:22h

Vilaweb

Quaranta anys d'articles contra la dreta i en defensa del socialisme i la República. Defensa de la cultura catalana i de la nostra memòria històrica.

pobler | 10 Gener, 2007 15:43

L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel·lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col·legis, diaris, ràdio, televisions...). (Miquel López Crespí)


El periodisme d´opinió a les Illes i la lluita per la llibertat



Article de l'escriptor Miquel López Crespí publicat a Última Hora a mitjans dels anys seixanta. L'escriptor de sa Pobla porta, doncs, més de quaranta anys escrivint articles contra la dreta i en favor d'un món més just i solidari, en defensa de la cultura catalana i progressista. Milers d'articles al servei del nostre redreçament nacional i social.

Escriure articles d'actualitat política, criticar, malgrat sigui d'una forma moderada i ben mesurada les accions (o omissions) de qui té el poder, no és tasca gaire fàcil. Tothom que tengui un mínim d'experiència en el món periodístic sap el que li pot costar, personalment i professionalment, una opinió agosarada, una crítica suau i ponderada a qui té la paella pel mànec (és a dir, per a entendre'ns: qui disposa del poder polític i econòmic).

Si abans era el franquisme el que impedia el normal exercici de la llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra, des de la invisibilitat de determinats despatxos, els que vigilen, "democràticament", és clar!, perquè el que es diu i escriu estigui dins l'odre del consens amb els poders autèntics de la societat. Pobre d'aquell desgraciat periodista o publicista que, emportat per la creença que vivim en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò! Una trucada al director d'aquell mitjà informatiu per part de qui paga la publicitat institucional o comercial bastarà per fer desaparèixer per a sempre més aquell illús de les pàgines dels diaris d'aquella ciutat!


Un dels darrers articles de Miquel López Crespí publicats en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07) demanant la unitat de les forçes nacionalistes i progressistes per a fer front al PP i en defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans. En total Miquel López Crespí ha escrit més de cinc cents articles en defensa del català, el Pacte de Progrés, la República, el socialisme, la memòria històrica, el PSM, ERC, els Verds, l'OCB i els escriptors i intel·lectuals de les Illes nacionalistes i progressistes en aquest diari.

L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel·lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col·legis, diaris, ràdio, televisions...).


Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social. L'escriptor Miquel López Crespí no solament va escriure centenars i centenars d'articles contra la dictadura franquista en la prensa antifeixista, també va participar activament en la lluita organitzada contra el feixisme com a membre de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), patint nombroses detencions, tortures i interrogatoris.

Aquesta és la pura i dura realitat. Posteriorment, aquells esperits independents que, seguint l'exemple de Gabriel Alomar o Joan Fuster, volem opinar amb llibertat de criteri, ens trobam amb les acostumades campanyes de qui comanda per a fer-nos callar. És el pa nostre de cada dia. Vivim a una terra on les més diverses màfies (polítiques, econòmiques, culturals...) proven en tot moment de barrar el pas al dissident, al creador d'esperit independent, a tot aquell que no combrega amb rodes de molí. I, no us penseu: en un recent passat les coses no eren gaire diferents. Basta pensar en la marginació i nombroses campanyes de desprestigi per part de la dreta reaccionària que patí Gabriel Alomar, el pare del nacionalisme socialista català, fundador d'Unió Socialista de Catalunya... O en l'execució, en temps de la guerra, d'Emili Darder.

El darrer batle republicà de Palma, el metge Emili Darder, militant d'Esquerra Republicana i que tant havia fet per afavorir el benestar de les classes populars mallorquines, il·lustra a la perfecció el destí que determinats sectors reaccionaris desitgen a qui es dedica a la política, no per encalentir cadires o cobrar substanciosos sous, sinó com a acte de servei al seu poble. L'execució d'Emili Darder en el cementiri de Palma aquell fatídic 24 de febrer de 1937, malalt, sense poder aguantar-se dret, és un exemple paradigmàtic del destí que sovint s'ha ordit contra a aquell que, a la nostra terra, és progressista o d'idees avançades.


Algunes de les revistes antifeixistes i del moviment obrer on, en temps de la dictadura, Miquel López Crespí va escriure centenars d'articles d'actualitat política i de defensa de la nostra memòria històrica. Aleshores Miquel López Crespí combinava els articles en la premsa oficial burgesa amb la publicació dels seus materials a les revistes del moviment obrer clandestí, especialment a La voz de los trabajadores, Mallorca Obrera, El Comunista, L'Espira, Revolució, etc, etc.

Qui signa aquest article, ja ho sabeu, militant de l'esquerra antifranquista d'ençà començaments dels anys seixanta, amb més de quaranta detencions per part de la Brigada Social del règim feixista, ja fa molts d'anys que és ben conscient d'aquesta situació. La marginació que patiren grans artistes com Miquel Àngel Colomar, el pintor Antoni Gelabert, el poeta Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll per part de la societat sorgida del triomf del feixisme en la guerra civil, em va fer copsar, de ben jovenet, la realitat de determinada misèria cultural fomentada des del poder.

D'aquesta trista situació per a l'intel·lectual nostrat hem parlat des de fa molt temps els nostres primers escrits en la premsa escrita de les Illes, en aquelles col·laboracions inicials als anys seixanta i setanta en el Diario de Mallorca, Última Hora, la revista Cort... I en la revista del PSM, Mallorca Socialista, quan amb Damià Pons i el poeta Joan Perelló formava part del redacció! O en la posterior represa en els anys vuitanta portant la secció d'entrevistes amb escriptors i intel·lectuals dels Països Catalans a la revista de l'Obra Cultural Balear (El Mirall) o en la secció "Cultura" del diari Última Hora. Tot plegat una experiència periodística de més de quaranta anys que, amb totes les seves contradiccions, m'ensenyà una infinitat de coses que, d'una manera o una altra, han servit igualment per a ampliar la meva visió del món, per copsar a la perfecció el que s'amaga rere el món aparentment brillant del periodisme illenc.

Miquel López Crespí

Els nostres: Miquel Vanrell, cultura i resistència antifranquista

pobler | 09 Gener, 2007 18:53

Miquel Vanrell va ser un militant antifranquista molt proper al PCE. Però a començaments dels anys vuitanta no estigué d'acord amb certs aspectes polítics i burocràtics d'aquesta organització. En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. (Miquel López Crespí)


Menorca i Miquel Vanrell en el record.



Miquel Vanrell (esquerra) i Miquel López Crespí a Menorca. Aleshores les accions contra la guerra d'Iraq consistien, a part de les manifestacions, en situar llençols blancs a tots els canons que hi havia a l'abast. (Fotografia de Francesc Calvet feta a la plaça des Castell).

Miquel Vanrell va ser un militant antifranquista molt proper al PCE. Però a començaments dels anys vuitanta no estigué d'acord amb certs aspectes polítics i burocràtics d'aquesta organització. En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d'un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes.


A Miquel Vanrell el vaig cononèixer l'any 2001, quan l'Ateneu de Maó m'atorgà el Premi de Literatura per la meva obra Cercle clos. Posteriorment férem la presentació del poemari i ell, com de costum, comparegué vital i eixerit talment era el seu tarannà d'activista cultural de primera línia. El catorze de març del 2003 férem la presentació del poemari Cercle clos a la seu de l'Ateneu de Maó. Un mes abans la presentació, jo no hi vaig poder anar per motius familiars, se n'havia fet una a Ciutadella a càrrec de Joan F. López Casasnovas, Maite Salord i Miquel Àngel Limón. Sota un titular que deia "L'Ateneu presenta l'edició del poemari 'Cercle clos'", afegint: "Miquel López Crespí és l'autor de les trenta composicions guanyadores, les quals amb una tècnica directa i dura, fan referència a les vivències de l'autor". En una terra on sovint, si no ets amic de la camarilla de torn, ningú no informa del que fas, del llibre que has publicat o el premi literari que has guanyat, que a Menorca hi hagués gent que pel seu compte organitzàs presentacions d'obres teves, organitzàs l'acte, parlàs de forma elogiosa del teu llibre i que, encara més!, els diaris en parlassin, era un fet a tenir en compte i d'agrair. No sempre l'autor de les Illes rep aquestes mostres d'amistat desinteressada que tant ajuden l'autor, sobretot si aquest ha patit i pateix les campanyes de marginació i silenci del comissariat de torn.

La nota publicada el mes de febrer de 2003 al diari Menorca palesa aquest interès dels amics menorquins per la meva obra i la meva persona. Evidentment és una simple nota de premsa sense cap altra transcendència, tret de deixar constància que hi havia unes persones a Menorca que tenien per nom Joan F. López Casasnovas, Josefina i Maite Salord, Miquel Vanrell, Francesc Calvet, Damià Borràs, Elisa Fernández, Miquel Àngel Limón, Elisa Pons, Bartomeu Febrer, entre molts altres amics i amigues, que, lluny de l'autoodi tan conegut en el món de la ploma, es preocupaven de donar a conèixer la teva obra, uns guardonant els teus llibres, altres organitzant les presentacions i recitals i, per si mancava cap cosa, convidant-te a participar en els anuals Encontres de Poesia dels Països Catalans. Podíem demanar més?

Quan Miquel Vanrell em trucava per a avisar-me que m'havia enviat retalls de premsa del que havia sortit a Menorca, sempre em deia, sorneguer, coneixedor de les campanyes de silenciament que sovint patim els escriptors nacionalistes d'esquerra a les Illes: "Bé, ja has vist el que na Maite Salord, en Joan F. López Casasnovas i en Miquel Àngel Limón han fet a Ciutadella? Una excel·lent presentació del teu poemari, el llibre que edità l'Institut Menorquí d'Estudis". En efecte, no em podia queixar i tot el que han fet els menorquins i menorquines que conec ha estat per a mi una ajuda important, un suport per a portar endavant la meva obra que mai no els podré agrair com pertoca.

Un dels retalls que em va enviar Miquel Vanrell era, com he escrit més amunt, del diari Menorca. La nota de dia 11 de febrer de 2003, deia, fent-se ressò de l'acte que s'havia fet a Ciutadella: "La Casa de Cultura de Ciutadella acollí el passat dijous la presentació de l'Ateneu de Maó del poemari Cercle clos del poeta Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), obra guanyadora dels premis Ateneu de Maó, Premi Joan Ramis i Ramis 2001.

'L'acte de presentació va comptar amb la participació dels professors Joan López Casasnovas i Maite Salord Ripoll en representació de l'Institut Menorquí d'Estudis, i en representació de l'Ateneu, Miquel Àngel Limón.

'L'obra, editada per l'IME és el número 11 de la col·lecció quaderns 'Xibau' de poesia, i compta amb la introducció de Maite Salord, la qual formà part del jurat qualificador juntament amb Damià Borràs Barber, Elisa Fernández Serrano, Miquel Àngel Limón Pons, Elisa Pons Guasch i Catalina Seguí de Vidal com a secretària.

'La presentació de Salord és una aproximació al poemari i el seu autor. Per una banda destacar el fet que es tracta d'un cercle clos, on els poemes fan referència a un món concret, fin si tot vivencial de l'autor, que s'exposa des de la primera composició per continuar fent un seguit de reflexions sobre els individus, una guerra i la vida després del desastre.

'Són uns versos contundents, eixuts, durs i inapel·lables. Es tracta de trenta peces, trenta anys que avui es poden presentar com a 'somni', amb 'hereus', vencedors. Però també parla d'un escriptor d''ofici' per la capacitat d'escriure uns versos 'contundents, eixuts i tanmateix capaços de captivar i establir lligams amb el lector".

Posteriorment a aquest acte de Ciutadella, l'Institut Menorquí d'Estudis i l'Ateneu de Maó n'organitzaren una de nova en la qual, aquesta vegada sí que vaig poder anar-hi, la presentació va anar a càrrec de Maite Salord. Record com si fos ara mateix que Maite Salord en va fer una sentida intervenció en analitzar de forma prou rigorosa el poemari Cercle clos. Aquesta presentació resta inclosa com a pròleg del poemari. Com de costum quan ets entre amics, la presentació i lectura de poemes van anar de primera i per uns moments, amb Josefina Salord, amb Joan F. López Casasnovas, amb els amics Miquel Vanrell i Francesc Calvet i tots els altres coneguts que vengueren a sentir poesia, s'establí aquella mena de comunicació sense paraules que fa que una persona carregui piles per a molts mesos. En Miquel Vanrell havia escrit un article en al diari Menorca de 14 de març de 2003 titulat "Un escriptor compromès" reproduint un poema del llibre i convidant la gent a venir a aquella trobada poètica. Sortosament tot funcionà a la perfecció, i novament s'establia entre la gent que havia vengut al local de l'Ateneu aquella mena de comunicació que fa que encara tengui sentit escriure poesia, lluitar per la bellesa, per a contribuir a bastir un món més just i solidari mitjançant la paraula. Allò tan conegut però sempre vigent que escrigué Blas de Otero en la negra nit franquista: "La poesía es una arma cargada de futuro".

Miquel López Crespí

Creada la Plataforma per la unitat nacionalista i el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans

pobler | 09 Gener, 2007 08:51

L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)


La Plaforma per la unitat



Jaume Santandreu és un dels centenars d'intel·lectuals que han signat el Manifest de la Plataforma per la unitat de les forces nacionalistes i progressistes.

Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.

Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...

Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.

Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".

No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07)

El 2007 i la repetició del Pacte de Progrés

pobler | 08 Gener, 2007 17:22

El que l’esquerra autèntica i la societat de les Illes demana és un autèntic canvi de política social i mediambiental. És el que demanàvem a l’esquerra oficial de 1999 al 2003; una esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que sovint no va escoltar els seus propis votants, els sectors progressistes que li donàvem suport.

Record ara mateix la frustració que va significar que en tota la legislatura no es concretàs un Pla d’Ordenació Territorial que servís per a protegir els nostres minvats recursos naturals i de territori davant les urpades d’especuladors i encimentadors. Fins i tot l’aprovació de l’ecotaxa, un dèbil i tímid intent de recaptar un mínim de recursos per a portar endavant una política de desenvolupament sostenible a les Illes, compta amb enemics aferrissats dins del PSOE, UM i el PSM, per posar un exemple clar i llampant de la covardia de segons quins sectors a l’hora de ser conseqüents amb el programa de govern aprovat l’any 1999. (Miquel López Crespí)

La repetició del Pacte de Progrés l’any 2007


El miracle que l’esquerra oficial esperava s’està produït a ran dels esdeveniments de corrupció que la Fiscalia Anticorrupció ha descobert a Andratx. Per primera vegada en molts d’anys, i si hem de creure les enquestes que s’han publicat recentment, el PSOE farà una pujada espectacular – aconseguirà prop de vint-i-quatre escons- que, juntament amb els trets diputats que conservarà UM i els tres que podria obtenir la coalició PSM-EU, podrien garantir la repetició d’un Pacte de Progrés per a les Illes. És evident que tots els sectors progressistes, tots aquells que donàrem un suport crític a Francesc Antich en la passada legislatura, hem rebut la notícia de la possible repetició del Pacte l’any vinent amb una bona dosi d’alegria i optimisme. Tot fa pensar que les coses poden marxar en aquesta direcció; i no solament per la intervenció de la Fiscalia Anticorrupció a l’ajuntament d’Andratx, sinó per la política extremista i sense nord que ha portat el PP a nivell estatal. Entestar-se durant més de tres anys amb la història estrambòtica de l’onze de març –11M- fent tot aquest temps una política quasi extraparlamentària i antiinstitucional més propera a certs plantejaments de l’extrema dreta antisistema que als partits de dreta homologats per aquestes latituds, no crec que porti gaire rèdits electorals al partit de Rajoy i Jaume Matas.


Carta d'agraïment del President Francesc Antich a l'escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a la política de normalització lingüística realitzada per Govern del Pacte publicats en El Mundo-El Día de Baleares. Textualment, el president escrivia: "Estimat Miquel: T'escric aquestes breus línies per agrair-te tant els teus articles de suport a la política de normalització lingüística que du a terme el Govern, com el Llibre de pregàries, que confii poder llegir en profunditat ben prest". La carta acabava dient:"Et reiter el meu agraïment i et desitj que continuïs tant amb la teva prolífica tasca de creador, com d'intel·lectual compromès amb el teu temps i amb el teu país."

Com hem escrit en alguna ocasió, i com ja vàrem escriure quan donàvem suport crític al president Francesc Antich, l’esquerra de les Illes, quan es mobilitza contra la destrucció del territori, quan demana un Pla d’Ordenació Territorial, un estatut que defensi la nostra llengua i la nostra cultura, una televisió autonòmica digna o més dotacions per a l’ensenyament i la sanitat, el que vol, el que volem de veritat, no és un simple canvi de façana o de persones en la gestió quotidiana del règim, una nova repartició de cadiretes i sous. El que l’esquerra autèntica i la societat de les Illes demana és un autèntic canvi de política social i mediambiental. És el que demanàvem a l’esquerra oficial de 1999 al 2003; una esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que sovint no va escoltar els seus propis votants, els sectors progressistes que li donàvem suport.

Record ara mateix la frustració que va significar que en tota la legislatura no es concretàs un Pla d’Ordenació Territorial que servís per a protegir els nostres minvats recursos naturals i de territori davant les urpades d’especuladors i encimentadors. Fins i tot l’aprovació de l’ecotaxa, un dèbil i tímid intent de recaptar un mínim de recursos per a portar endavant una política de desenvolupament sostenible a les Illes, compta amb enemics aferrissats dins del PSOE, UM i el PSM, per posar un exemple clar i llampant de la covardia de segons quins sectors a l’hora de ser conseqüents amb el programa de govern aprovat l’any 1999.

Els partits i organitzacions que possiblement podran formar govern progressista l’any 2007 haurien de recordar, com ja vàrem provar de recordar sense èxit l’any de la victòria del Pacte i posteriors, que el govern del president Antich va ser possible per les grans mobilitzacions ecologistes i en defensa del territori dels anys anteriors a la signatura del Pacte. El nou Pacte, si s’arriba a concretar el proper mes de maig, no hauria de repetir els errors de l’anterior. S’ha d’anar molt vius amb la ja històrica supeditació del PSOE i PSM a UM. Qui no recorda els entrebancs de Munar a la moratòria d’Antich? En qüestions de defensa i preservació del medi ambient, el Pacte anterior no va poder fer gaire cosa precisament per aquesta supeditació vergonyosa a la dreta munarista. Lacy, conseller d’UM, volia impedir, i de fet, malgrat la seva dimissió ho va aconseguir, que s’aprovassin mesures de preservació de sòl rústic d’una manera més efectiva. El control d´UM sobre el Pacte es va anar fent evident a mesura que passaven els anys i per part ni banda no es concretava el Pla d´Ordenació Territorial que s’havia promès amb la signatura del programa a realitzar pels partits de l’esquerra oficial. Jordi López, un dels fundadors del moviment ecologista a les Illes, declarava en aquells anys: “Es evidente que si ahora nuestro electorado nos examinara, sacaríamos un suspenso porque no se ha conseguido casi nada de lo que se pretendía”. I continuava: “Els Verds serían la fuerza más castigada por esta falta de actuaciones pero todos los miembros del Pacto recibirían su merecido”.

“Su merecido” va significar que no hi hagué repetició del Pacte de Progrés l’any 2003. Ara més que mai són necessàries moltes de les mesures que no es varen aplicar en els anys de govern del Pacte de Progrés i que la societat civil, els sectors que érem al carrer, demanàvem i exigíem a la gent a la qual donàvem el vot i un suport crític: la necessitat d´una nova llei de protecció del sòl amb criteris clars damunt urbanitzacions i desclassificacions per tal d’evitar situacions com la d’Andratx i de tots els Andratx de les Illes; concreció d’autèntics parcs naturals i reactivació d’aquella necessària Llei de Contenció del Creixement proposada per Margalida Rosselló en la passada legislatura. El nou canvi que s’apropa, la repetició del Pacte de Progrés a les Illes, no ha de ser solament un simple canvi de cares a les institucions. El canvi, si s’arriba a donar, hauria de servir de bon de veres per a portar a la pràctica lleis mediambientals i de sanitat pública que serveixin per a preservar definitivament la nostra terra dels negocis dels encimentadors i destructors de recursos i territori.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (8-I-07)

La unitat nacionalista: Llorenç Buades contesta a Miquel Àngel Llauger

pobler | 06 Gener, 2007 22:37

Jo que vaig participar en l'acte de la Sala Capitular de la Real no vaig sentir cap declaració en referència al Bloc i en Llauger no hi era, així que menteix descaradament. Convendria que en Llauger no es deixés guiar pel que diuen els diaris i parlés més amb la gent. En qualsevol cas, i això no ho va dir la Crida per Mallorca, ho dic jo com independent de qualsevol partit, és d' una evidència elemental que el Bloc va fracturar el PSM. (Llorenç Buades)


Sobirania i Progrés, Tercer Espai

A mi també m'hauria agradat, que les forces del nacionalisme progressista anassin juntes a les eleccions del proper mes de maig. No només m'hauria agradat, sinó que ho crec necessari per al canvi polític que aquest país necessita de manera urgent. I no només ho crec necessari, sinó que vaig fer tot el possible perquè fos així. És a dir, vàrem fer tot el possible, la gent d'Alternativa Esquerra Unida-Els Verds. Ningú no ens ha de donar els arguments que hem repetit més que ningú: que hi ha massa coincidències com per mantenir opcions en competència electoral, que la ciutadania progressista espera de nosaltres un esforç d'unitat, que la fragmentació només afavoreix la dreta, etc.

Apareixen ara, quan Alternativa Esquerra Unida-Els Verds i el PSM-Entesa Naconalista han constituït el Bloc per Mallorca, tot un seguit d'iniciatives i manifests que criden a la unitat. Per part de la Plataforma Sobirania i Progrés, es llança un manifest que lamenta que les forces polítiques nacionalistes «no puguin anar juntes o ser el bessó d'aliances més àmplies per afrontar les properes convocatòries electorals». Jo mateix podria firmar el lament, inclosa la consideració de les forces nacionalistes com a «bessó» de l'aliança més àmplia. El problema és que la presentació pública del manifest va anar acompanyada de declaracions segons les quals el Bloc ha estat la causa de la fractura del nacionalisme. ¿Es pot tergiversar tant les coses fins a afirmar que un projecte d'unitat és culpable del fracccionament del que sigui? ¿Es pot oblidar que el Bloc va néixer com una iniciativa a tres bandes (PSM, Alternativa EU-EV, ERC) i que només ha quedat fora qui ha volgut quedar-hi, fins i tot després de rebutjar ofertes més que generoses? Més encara, ¿no resulta poc lleial presentar un manifest amb el qual poden estar d'acord moltíssimes persones i usar-lo després com a arma partidària, amb una tendenciositat inexistent al text que es dóna a firmar?

Després hi ha la gent del Tercer Espai, amb la seva insistència en eranking d'eixos: el primer article de la seva fe és que l'eix nacionalista-no nacionalista és absolutament prioritari sobre l'obsolet eix dreta-esquerra. Això els duu a rebutjar aliances amb forces que tinguin lligams amb partits d'àmbit estatal i que resultin d'un esquerranisme incompatible amb el seu somni d'un nacionalisme que connecti amb la centralitat sociològica, l'altre article de fe principal. Els plantejaments del Tercer Espai són més clars que els de la Plataforma Sobirana i Progrés: no amaguen que demanen una unitat que només és possible amb exclusions, especialment la d'Alternativa EU-EV. El seu menyspreu a l'eix dreta-esquerra els porta a incloure UM en la relació de forces polítiques que han de formar la desitjada unitat, un plantejament teòric que topa frontalment amb la realitat: per molt d'afany de centralitat sociològica que hi posem, ningú no es pot creure que es pot construir cap proposta política d'avanç en l'autogovern amb un partit que segueix donant suport, ara mateix, al govern de Jaume Matas i José María Rodríguez. I no parlaré de si la gent que estima el país aprecia les polítiques socials i territorials del govern PP-UM, perquè amb tanta prioritat de la qüestió nacional sobre l'eix dreta-esquerra podríem arribar a la conclusió que aquestes són minúcies irrellevants des del punt de vista nacional.

Tanta de dispersió d'iniciatives i de crides a la unitat no ens han de fer oblidar el principal: que el Bloc per Mallorca és l'intent més sòlid i seriós d'unitat del nacionalisme progressista, l'esquerra alternativa i l'ecologisme polític que aquest país ha conegut en dècades, i que la resta, agradi o no, és donar avantatges al rival.

Miquel A. Llauger. professor.

Diari de Balears (5-I-07)

Resposta de Llorenç Buades, històric dirigent de l’antifranquisme mallorquí i militant de la CGT a les mentides de Llauger


Jo que vaig participar en l'acte de la Sala Capitular de la Real no vaig sentir cap declaració en referència al Bloc i en Llauger no hi era, així que menteix descaradament. Convendria que en Llauger no es deixés guiar pel que diuen els diaris i parlés més amb la gent. En qualsevol cas, i això no ho va dir la Crida per Mallorca, ho dic jo com independent de qualsevol partit, és d' una evidència elemental que el Bloc va fracturar el PSM. (Llorenç Buades)


Llauger critica avui al Diari de Balears la crida de Sobirania i Progrés i la del Tercer Espai. Diu [Llauger]:

A mi també m'hauria agradat, que les forces del nacionalisme progressista anassin juntes a les eleccions del proper mes de maig. No només m'hauria agradat, sinó que ho crec necessari per al canvi polític que aquest país necessita de manera urgent. I no només ho crec necessari, sinó que vaig fer tot el possible perquè fos així. És a dir, vàrem fer tot el possible, la gent d'Alternativa Esquerra Unida-Els Verds.

A mí en canvi em sembla que no es va fer tot el possible perquè si bé és cert que una part del PSM, ara Entesa, no volia un acord amb Alternativa, també és cert que ERC si estava per la labor. Allò que volia Esquerra era participar en les mateixes condicions que les altres forces. Els referents electorals de fa quatre anys no són un indicador fiable de que es repeteixin els resultats, com bé saben els dirigents de PSM i Esquerra Unida-Verds, forces fracturades que durant la seva etapa de govern van generar el desencís de les seves bases i del seu electorat.

La unitat en el Bloc es fa per salvar els mobles dels seu desencert que ha generat trencaments de diferent significat a les tres formacions, sigui Esquerra Unida (Corrent Roig), sigui Els Verds (Joan Buades, Margalida Rosselló), sigui el PSM (fractura d'Entesa i transferència prèvia de militants cal a ERC).

Esquerra Republicana, una de les poques forces polítiques creixents que sumen militància , il·lusió, i que no ha patit el desgast de govern mereixia més.

Diu també Llauger en referència a la Crida per Mallorca (Sobirania i Progrés)

Jo mateix podria firmar el lament, inclosa la consideració de les forces nacionalistes com a «bessó» de l'aliança més àmplia. El problema és que la presentació pública del manifest va anar acompanyada de declaracions segons les quals el Bloc ha estat la causa de la fractura del nacionalisme.

Jo que vaig participar en l'acte de la Sala Capitular de la Real no vaig sentir cap declaració en referència al Bloc i en Llauger no hi era, així que menteix descaradament. Convendria que en Llauger no es deixés guiar pel que diuen els diaris i parlés més amb la gent. En qualsevol cas, i això no ho va dir la Crida per Mallorca, ho dic jo com independent de qualsevol partit, és d' una evidència elemental que el Bloc va fracturar el PSM.

Del Tercer Espai no en vull opinar perquè són ells els qui han de defensar les seves posicions, però allò que no puc consentir és que una iniciativa que sorgeix de la ciutadania d'esquerres i que vol fer feina per la sobirania i per l'exercicici del dret d'autodeterminació sigui malmenada per gent incapaç de valorar-la en positiu, per dirigents que en el cas de Llauger són directament responsables de la trencadissa del seu partit.

Un dirigent polític que es guia més pel que diuen els medis que per la gent que impulsa una causa no mereix cap consideració, ni és digne d'estar a cap institució.

Llorenç Buades, militant de la CGT i coordinador del Web Antifeixista i de recuperació de la nostra memòria hiustòrica Ixent (5-I-07)

Documents

Crida per Mallorca, la Plataforma unitària atacada per Miquel Àngel Llauger


Pilar Arnau, Tomeu Martí, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Bibiloni, Jaume Santandreu, Arnau Company, Antoni Artigues, Josep Suàrez, Antoni Roig, Joan Guasp, Pere Morey, Bernat Nadal, Llorenç Buades, Joan Lladonet, Cecili Buele, Antoni Abad, Magdalena González, Joan Lliteras, Pere Daniel Pol, Montserrat Alcaraz, Óscar Aguilera, Sebastià Frau, Fanny Marí, Jaume Rado, Marta Balcells, Miquel Carbonell, Pere Joan Martorell, Manel Martorell...


"També volem donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional, no puguin anar junts, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d'aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Crida per Mallorca)


Un grup de persones que ens movem dins l'àmbit de la societat civil mallorquina coincidim que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena dels Països Catalans. Sense integració, unitat i sobirania no podrem assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. Coincidim que hem d'impulsar aquest projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari, i que s'ha de fer, també, des de l'àmbit i perspectiva de la pròpia societat civil amb idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions polítiques, socials, econòmiques i culturals o per l'opinió pública en general.

Des de la perspectiva de la pròpia societat civil mallorquina, el primer que hem de fer és exigir respecte i procurar que la política dels fets consumats deixi d'imposar-se a Mallorca i que la legalitat i la democràcia funcionin d'una manera escrupolosa. No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d'una manera radical i irreversible, si és fa així estam davant d’una imposició en tota regla.

Tots nosaltres aspiram a un país més just, pròsper i sostenible i a un millor estat del benestar. El creixement econòmic, territorial i social equilibrats, la sanitat pública, l’educació, les infrastructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i un amb un finançament més just. Hem d’aconseguir transmetre que més sobirania és més progrés per a tots, i que prioritzar Mallorca és prioritzar el desenvolupament de totes les persones que hi viuen i hi treballen.

També volem donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional, no puguin anar junts, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d'aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt.

Ja és hora de tornar emprendre amb il·lusió, força i coratge tota la feina que encara estar per fer. Només des de la nostra unitat podem engrescar tots els mallorquins i totes les mallorquines a treballar sense fissures, conjuntament, amb determinació, empenta i bona disposició per a la consecució dels tan necessaris objectius en comú. Per tot això hem decidit sumar-nos a la iniciativa i manifest anomenat SOBIRANIA I PROGRÉS presentat en acte públic el passat 4 d'octubre del 2006 a Barcelona. Tothom és convidat a participar d'aquest projecte i a adherir-s'hi des de la nostra web:www.sobiraniaiprogrés.cat i a fer-nos arribar les seves idees, reflexions i projectes.

Els nostres: Carles Fontserè i els cartells de la resistència antifeixista

pobler | 05 Gener, 2007 07:38

...s’integrà al comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants, organitzà un taller col·lectiu de propaganda, pintà trens i pancartes monumentals, dissenyà escenaris per a meetings polítics i, sobretot, creà una sèrie de cartells que han fet història, pel seu llenguatge gràfic contundent i directe i que alhora respira l’esperit revolucionari dels corrents europeus d’avantguarda. Cartells com Treballa per als que lluiten! (UGT), Llibertat! (FAI), Unió! Disciplina! Pel socialisme! (POUM), Avant! (UGT), Al front! (CNT-FAI) o Aplastar al fascismo! (CNT-FAI-JJLL), són molt més que una creació artística reeixida, són la iconografia d’un moment històric que avui podem explicar gràcies a aquestes imatges.


Carles Fontserè, l’art de viure


He pujat a l’escena i he participat en la història del meu temps (Carles Fontserè)



Carles Fontserè és un dels personatges més atractius i interessants que he conegut mai, potser perquè ni la seva presència física, ni cap dels vessants de la seva obra poden passar desapercebuts. Fontserè irradia energia pels quatre costats. El seu rostre, els seus ulls, les seves mans, la seva barba exuberant, ens l’apropen a un profeta de l’antiguitat, a un mestre hindú, a un eremita, a una persona independent i coherent. Com també ho és la seva obra artística, en la que és fàcil apreciar que res ha estat fet d’ofici, de rutina o a desgrat. Des de la seva adolescència, tot el que diu i tot el que fa està directament lligat a la seva forma d’entendre la vida, a una visió lliure del pensament i l’existència que, com ell mateix afirma, és impulsada per la tafaneria. Fontserè té una memòria d’elefant, que reté fins i tot el detall més petit, i una voluntat irrefrenable de conservar fotografies, retalls de diari, fulls volants, anotacions... qualsevol document que en un moment concret l’hagi pogut atreure, i que ara ens fa adonar que la vida d’aquest artista nonagenari és una de les més intenses i denses que s’han donat a Catalunya en aquest darrer segle. Perquè si tot el que ha fet Fontserè és interessant, encara ho és més saber perquè ho ha fet i perquè ho ha fet d’una determinada manera, perquè ha respost com ho ha fet al llarg de la seva vida davant una revolta, una ocupació militar, un canvi de cultura, un fet polític, econòmic o religiós. Probablement aquest procedir és resultat del desig que sempre ha tingut de fugir de la unidimensionalitat, com es pot constatar en la quantitat de professions que ha exercit: dibuixant, il·lustrador, ninotaire, pintor, cartellista, escenògraf, publicitari, promotor d’espectacles, periodista, fotògraf i escriptor, però també venedor o taxista, oficis que aparentment no tenen cap lligam entre ells però que en el cas de Fontserè no es poden separar un de l’altre i ens remeten a la curiositat infatigable que ha estat el motor de la seva existència.

Nascut a la Barcelona del 1916 en una família conservadora de tradició carlina, el jove Fontserè, artista, bohemi, revolucionari va patir i va participar en tots els esdeveniments importants que es van produir a Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera, el període republicà i la guerra civil. Havia descobert molt aviat que les arts plàstiques serien el territori on podria manifestar el seu talent, per això va començar a treballar en un taller d’escenografia, il·lustrant revistes i diaris, fent algunes incursions en el camp publicitari o realitzant cartells per al cinema.

Amb tot, el que l’ha convertit en un clàssic de les arts visuals a Catalunya és la feina que va fer durant el període de la guerra civil, quan es mobilitzà políticament i artísticament, convertint el llapis i el pinzell en les seves armes, i s’integrà al comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants, organitzà un taller col·lectiu de propaganda, pintà trens i pancartes monumentals, dissenyà escenaris per a meetings polítics i, sobretot, creà una sèrie de cartells que han fet història, pel seu llenguatge gràfic contundent i directe i que alhora respira l’esperit revolucionari dels corrents europeus d’avantguarda. Cartells com Treballa per als que lluiten! (UGT), Llibertat! (FAI), Unió! Disciplina! Pel socialisme! (POUM), Avant! (UGT), Al front! (CNT-FAI) o Aplastar al fascismo! (CNT-FAI-JJLL), són molt més que una creació artística reeixida, són la iconografia d’un moment històric que avui podem explicar gràcies a aquestes imatges.

Fontserè, que defensà la causa republicana fins el darrer moment, creuà la frontera francesa amb Met Miravitlles, Comissari de Propaganda de la Generalitat, i el President Companys, començant així un llarg exili que el portaria primer a França, després a Mèxic i finalment als EUA, països en els que per sobreviure exercí les professions artístiques i paraartístiques més diverses. A França, i després d’aconseguir sortir del camp de concentració, es va guanyar la vida com a dibuixant, il·lustrador, pintor, muralista i decorador, però també com a venedor de gelats i veremador. En aquest país va viure amb intensitat l’ocupació dels alemanys, donà suport a la resistència catalana i col·laborà amb revistes, il·lustrà llibres de luxe, dissenyà decorats de teatre... i, fins i tot, el 1948, amb Mario Moreno Cantinflas com a productor, creà a París una revista, Bonjour México!, que després portà a Mèxic i que li va obrir noves vies de treball.

Els anys cinquanta, però, decidí donar un nou tomb a la seva vida, i s’instal·là a Nova York, on va romandre fins els anys setanta. Arribà a aquesta ciutat en un dels moments més fascinant de la seva història, quan apareixien i proliferaven el pop, els còmics, la publicitat, els gratacels, els grans espectacles musicals, el multiculturalisme... Tot això captivà Fontserè, que aguditzà encara més el seu ull clínic, fins a desvetllar l’interès per la fotografia, que li permetia contemplar el que l’envoltava i fer-ho d’una altra manera. Així, l’objectiu de les seves càmeres s’acabà convertint en un autèntic ull interior freudià. Amb la seva Rollei perpetuà uns instants irrepetibles, perquè no és proposà de fer reportatges fotogràfics, sinó el que ell denomina safaris fotogràfics, autèntiques expedicions exploratòries que van més enllà de la fotografia pura i on la dimensió humana i els comportaments socials són molt més importants que la qualitat tècnica, i en els que mai oblida l’aspecte artístic, perquè Fontserè sap mirar el món amb els cinc sentits i és conscient que el seu art no és res més que un mitjà per a explicar el que veu i dir el que pensa. En aquells anys, la seva curiositat fotogràfica el va portar a Roma, París, Londres, Ciutat de Mèxic, San Francisco... on va aplegar un material que posteriorment anà exhibint i que l’acredità com un dels fotògrafs de mirada més escorcolladora de la seva època. No endebades, en tornar a Catalunya el 1973 la seva obra va ser presentada en els centres més prestigiosos de Barcelona: a l’estudi Ramon Batlles, a la Sala Aixelà, a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, i reproduïda en diferents revistes i diaris.

Però Nova York l’havia atret íntimament, tant que havia volgut descobrir-ne l’entranya, conèixer les tipologies dels seus ciutadans i els nivells socials de cada barri, per això va decidir dedicar-se a estudiar la història de la ciutat, a buscar documents antics, a recuperar imatges que altres havien fet abans i a fotografiar-la de nou, intentant explicar els origens i l’evolució d’aquesta urbs que tant l’havia seduït, practicant una modalitat netament fontseretiana, que anava més enllà del dibuix, la pintura, la il·lustració, la fotografia o l’escriptura, per a fer una autèntica instal·lació multimèdia, malgrat disposar només de les possibilitats que li oferia la fotografia analògica, en l’època del blanc i negre, i encara que avui, estic segur, utilitzaria els recursos que empren els artistes catalans que ell va acollir en la Nova York dels anys setanta (Miralda, Antoni Muntadas, Francesc Torres, etc.). De la immersió novaiorquesa, un escriptor n’hauria fet un llibre, un director de cinema, una pel·lícula i, en canvi, Fontserè, conscient que domina la cultura de la imatge i la seva capacitat expressiva i comunicativa, en va fer un relat gràfic que es remunta al 1626 i que no va donar per acabat fins el 1990, i que afortunadament avui podem conèixer a través d’aquesta exposició.

El retorn a Catalunya, coincidint amb la fi de la dictadura de Franco, suposà també un nova etapa en la seva trajectòria creativa, ja que es dedicà d’una banda a mostrar l’obra que havia realitzat des que s’havia exiliat i de l’altra a abordar una nova faceta de la seva existència: la d’escriptor. Ell, que afirma que als vint anys no sabia escriure una carta, va aprendre l’ofici d’explicar històries, històries allunyades de tota fabulació perquè neixen d’una vivència profunda que l’ha colpit i necessita narrar, i que ha vessat en tres llibres imprescindibles: Memòries d’un cartellista català (1931-1939) del 1995, Un exiliat de tercera: a París durant la segona guerra mundial del 1999 i París, Mèxic, Nova York (1945-1951) del 2004. Tres volums que apleguen un conjunt d’experiències que donen la raó a André Malreaux quan afirmava que totes les arts són mitjans distints d’explicar una mateixa cosa, perquè per a Fontserè la vida és un gran espectacle, una aventura, i el seu art és el de saber-la viure per a després explicar-la en primera persona, amb imatges o amb paraules. Més d’una vegada ha manifestat que l’art per a ell no és una finalitat, com per a la majoria d’artistes, sinó que és simplement un mitjà que li permet conèixer, satisfer la seva curiositat, enriquir la seva vida i lluitar per la llibertat pròpia i la dels altres, cosa que ha fet sempre arreu del món i que encara ara fa a Porqueres, prop del llac de Banyoles.

Daniel Giralt-Miracle

(Aquest text forma part del catàleg de l'exposició "Mirades de Carles Fontserè a la ciutat dels gratacels", que es pot veure a l'Espai Caja Madrid de la plaça de Catalunya, a Barcelona. El catàleg es publicarà durant els propers dies).

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS