pobler | 28 Octubre, 2008 05:56 |
Unió Mallorquina suspèn de militància el diputat Bartomeu Vicens
Vicens s'ha negat unes quantes vegades a dimitir · UM perd un dels tres diputats i, per tant, el grup parlamentari · El govern es queda en minoria
L'executiva d'Unió Mallorquina ha decidit de suspendre de militància el diputat Bartomeu Vicens, imputat en el cas So n'Oms, mentre no hi hagi una resolució ferma sobre la seva situació processal. Fonts d'UM han explicat a VilaWeb que el partit ha decidit d'actuar així davant la negativa reiterada de Vicens de no voler renunciar a la seva acta. Vicens ha d'abandonar el grup parlamentari d'UM i passar a formar part del grup mixt.
D'aquesta manera, UM perd un dels tres diputats que tenia i es queda sense grup parlamentari, i de retruc, a més a més, el govern balear perd la majoria, pendent d'un sol escó.
UM ha convocat els òrgans de direcció del partit dijous que ve per a valorar la situació política i per escoltar l'opinió de qui representa les bases del partit.
La notícia arriba el mateix dia que el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) s'ha declarat competent per jutjar el cas So n'Oms, de presumpta corrupció urbanística a les Illes. El jutjat d'instrucció número 2 de Palma va demanar al TSJIB que se'n fes càrrec, atesa la condició d'aforat de bartomeu Vicens i la petició de presó que ha fet la fiscalia.
El jutge va decretar presó sota fiança de 40.000 euros per a la muller de Vicens, Antònia Martorell.
VilaWeb
Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. (Miquel López Crespí)
Bartomeu Vicens, Rodrigo de Santos, Maximilià Morales, Eugenio Hidalgo... la corrupció política a Mallorca
La situació de corrupció política a les Illes mai no havia arribat al grau del present. No volem dir que abans no existís. El que afirmam és que uns anys abans era secreta, amagada, no hi intervenia, potser per manca de proves, la Fiscalia Anticorrupció. Ara sortim a un cas de corrupció per setmana, amb implicats que formen part del més “selecte” de la classe política del règim. Qui no recorda els afers de la mà dreta de Catalina Cirer, Rodrigo de Santos, i els setanta mil euros gastats a cases de mal viure i drogues? Però també hem estat testimonis del judici a l’exbatle d’Andratx, Eugenio Higalgo, i els seus assessors i col·laboradors en les malifetes. Ben present en la memòria tenim encara el cas Rasputín, la història dels falsos certificats dels cavallistes, els 700.000 euros estafats per Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel. I per si hi mancava cap cosa, no hi ha dia que en els mitjans de comunicació no surtin casos d’endolls de familiars i amics descoberts a qualsevol àrea de govern, les “assessories” i pagaments per treballs que mai no es lliuren al públic als més diversos aprofitats de tota mena i tot color.
Fins ara la majoria de casos de corrupteles tenien relació amb el govern i gestors del PP. És ara que la Fiscalia Anticorrupció afirma que els dirigents d´UM Bartomeu Vicens i Maximilià Morales empraren la seva influència política per a guanyar milers d’euros de forma il·legítima, exigint comissions en tèrboles operacions de requalifiació de terrenys. Com informa la premsa d’aquests dies, Bartomeu Vicens i Maximilià Morales utilitzaren el seu poder a Unió Mallorquina “per pactar amb els propietaris de les parcel·les que els cedissin el 15% de cada una de les finques a canvi d’obtenir la requalificació a terrenys urbanitzables. El Ministeri Públic també sosté que l’advocat Jaume Montis ‘ocultà’ (als propietaris de les parcel·les) la identitat d’ambdós dirigents d’UM, i alhora ‘es va fer figurar una sèrie de compravendes quan en realitat no va existir cap preu’”.
Bartomeu Vicens i Maximilià Morales són acusats per la Fiscalia Anticorrupció de la presumpta comissió de sis delictes: suborn, blanqueig de capitals, falsedat documental contra la Hisenda Pública, estafa i tràfic d’influències per la pilotada al polígon de Son Oms. Uns terrenys, com diuen els mitjans d’informació, “que patiren un increment espectacular del seu valor quan pasaren de no urbanitzables a urbanitzables”.
Mai no s’havien vist tants de casos de corrupció plegats a Mallorca. Molts ciutadans i ciutadanes sabien d’alguna malifeta de personatges sense principis i sense escrúpols, però que el grau d’aprofitament del poder polític sigui tan escandalós era mal d’imaginar.
Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. Com diu la declaració d’aquest grup, cal “apartar de la vida pública, preventivament i sense que això signifiqui presumpció de culpabilitat, aquelles persones que estiguin implicades en casos de corrupció política per tal de mantenir el debat polític i el funcionament institucional lluny del debat sobre els casos de corrupció (que és el cas del portaveu d’UM)”.
Com deia el senador autonòmic Pere Sampol en referència al cas de presumpta corrupció que envolta Bartomeu Vicens: “És ben necessari que dimiteixi i començar a fer net en la vida política”. La premsa també ens informa que Sampol mostrà la seva satisfacció per l’actuació de la Fiscalia, que ha presentat querella criminal contra el diputat d’UM per suposat cobrament de comissions en la requalificació del polígon de Son Oms. També hem llegit que “el senador advertí que casos com aquest ‘eren de domini públic’ i responen a ‘la pràctica política dels partits conservadors’. ‘Hi ha fortunes que han nascut de la nit al dia’, digué Sampol, qui espera que Fiscalia ‘acabi amb aquesta xacra’”.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-VI-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 27 Octubre, 2008 16:09 |
El sistema polític dominant, sorgit del franquisme s’aguanta damunt una xarxa de complicitats que ha desenvolupat en la seva evolució. La manca de ruptura democràtica va comportar la continuació i la propagació d’unes denses xarxes clientelars que, lluny de ser excepcionals, han esdevinguts elements essencials de la vida política. Els sistemes amb tendència oligàrquica com ho són les monarquies parlamentàries a l’estil espanyol nascudes de dictadures, són veritables planters de clientelisme, males herbes que creixen a recer de les xarxes d’influències del sistema social i econòmic oligàrquic. (Carles Castellanos)
La República Independent: la doble via cap a la Ruptura
Per Carles Castellanos
[Article publicat a la revista Ordint la Trama núm. 67]
En Xirinacs és encara avui incòmode sobretot perquè havia dit sempre el que pensava, amb una claredat esclatant. Ell va encunyar la frase que ha esdevingut famosa, “la traïció dels líders”, títol d’una de les seves obres més emblemàtiques. No parlaré ara del que ha estat dit i escrit per ell mateix, perquè entenc que cal respectar la seva paraula tal com va ser expressada. El que faré és intentar aprofundir en la reflexió que ell va desvetllar, i estudiant un període d’uns quants anys d’experiències fins avui, exposar l’abast real de diferents formes de manipulació política a què s’ha arribat en la nostra societat actual.
La denúncia i l’estudi dels comportaments de la casta política (els “líders”) que ens ha tocat patir, és un exercici molt necessari si aspirem a modificar de manera sensible les condicions polítiques nefastes del moment present.
Un sistema que traeix: oligarquisme i clientelisme
És cert que es pot parlar d’uns líders polítics que han traït, que traeixen i que trairan. Però crec que aquests comportaments individuals es poden entendre d’una manera més plena si partim del fet que és el sistema polític mateix el que “traeix” pel tal com falseja els fonaments “democràtics” que vanament proclama. D’entrada, sabem que des de diversos punts de vista l’Estat espanyol no és un sistema polític veritablement democràtic. Per a començar, el marc polític mateix d’aquest Estat sorgit del franquisme sense ruptura té molts de tics que poden ser considerats realment de tipus “tirànic”. El sistema polític espanyol està fonamentat en tres columnes bàsiques que estableixen formes de poder de caràcter orligàrquic, amb lleus maquillatges pel que fa a la dominació que exerceixen: la monarquia constitucional, l’estat de les autonomies i l’aconfessionalitat. Aquests elements disfressen i reforcen el que és realment un poder, en molts aspectes, absolut, centralitzador-espanyolitzador i contemporitzador amb la religió catòlica. Neguen així frontalment la democràcia, l’autodeterminació dels pobles i la laïcitat
Podem observar també que el sistema polític dominant, sorgit del franquisme s’aguanta damunt una xarxa de complicitats que ha desenvolupat en la seva evolució. La manca de ruptura democràtica va comportar la continuació i la propagació d’unes denses xarxes clientelars que, lluny de ser excepcionals, han esdevinguts elements essencials de la vida política. Els sistemes amb tendència oligàrquica com ho són les monarquies parlamentàries a l’estil espanyol nascudes de dictadures, són veritables planters de clientelisme, males herbes que creixen a recer de les xarxes d’influències del sistema social i econòmic oligàrquic. Segons els estudiosos de les implicacions socioeconòmiques del sistema polític vigent, les grans forces parlamentàries (CiU, PSOE, PP – i en un grau important també ERC, IC-Verds ...) estan entrant, en les diferents àrees de poder, començant pels municipis, en una veritable conxorxa per tolerar i tapar la corrupció com una mena de llei del silenci que estén veritables pactes a l’estil de les famílies mafioses: “Jo no et denuncio a tu perquè tu no xerris res de mi”. La força del PP a les Illes i al País Valencià es pot interpretar, justament, com una mostra més de l’encastellament en el poder d’un sistema econòmico-polític que s’ha mantingut per mitjà de la promoció febril de formes de clientelisme especulatiu. El “pacte clientelar” és un sistema de poder polític i mediàtic que en el fons interessa avui dia el conjunt de la casta política, tant si són “guanyadors” com “perdedors” de les eleccions, perquè tant els un com els altres saben bé que només poden guanyar el poder actualment d'aquesta manera perquè només dins la “gran família” de les conxorxes clientelars és possible de reduir la política al joc de publicitat i de teatralització d’actituds, actual. Tot queda, finalment, simplificat al fet de “ser o no ser de l’olla”. Semblantment, per a poder tenir “quota mediàtica” cal estar bé amb els “capos”. Aquest fet és determinant.
L’alienació i la despolitització del poble
L’alienació del poble també preocupava en Xirinacs i és un aspecte de la nostra societat en què cal aprofundir. La despolitització de la majoria de la població és un fet que arrosseguem de l’època franquista i que la monarquia parlamentària espanyola i els seus nombrosos programes mediàtics adreçats a l’estupidització col•lectiva no han ajudat pas a superar, al contrari. La consciència política, entenent aquesta consciència com el compromís ciutadà i, en el cas del sistema parlamentari, com la capacitat d’emetre un vot en funció d’un programa polític concret, és només pròpia d’una minoria. La despolitització és, doncs, una realitat i és important analitzar-ne les causes i valorar-ne els efectes.
El fet és que ni els polítics ni els mitjans de comunicació tenen interès a permetre una politització seriosa de la població. Podem dir, doncs, que el clientelisme socioeconòmic genera una actuació sempre defensiva de part de l’anomenada “casta política” (que cal que anomenem així “casta política” més que no pas “classe política”, pel fet que es tracta d’un estament que es regeix més per criteris d’admissió social, que no pas per criteris de productivitat o de compromís en una activitat econòmica). Per exemple, davant l’augment de l’abstenció en les eleccions, la casta política del règim monàrquic actual reacciona de manera robotitzada: es limita en general a arronsar les espatlles tot argumentant que cal “la pau social” i que és imprescindible treure el màxim de vots d’on sigui i de la manera que sigui. Tot s’adreça a la recaptació de vots, és l’imperi de la demoscòpia, la democràcia emmordassada i buidada de sentit pel culte a la irracionalitat. La política resulta així reduïda a un afer de publicitat: cap proposta per a millorar el sistema de votació o cap mesura per a promoure la politització de la població. L’immobilisme és l’única resposta. En la pràctica quotidiana tot es limita a practicar diferents expressions de la fal•làcia política, com exposem tot seguit.
L’engany com a discurs central
A Catalunya i als Països Catalans, la despolitització és el fonament més sòlid de l’engany, de la política reduïda a la simple teatralització. Passejar una ministra “catalana” embarassada davant l’exèrcit espanyol com a mostra d’una suposada “democratització” dels militars, fer dir al President de la Comunitat Autònoma que estima més Catalunya que el president del govern espanyol ... mentre l’exèrcit continua mantenint les prerrogatives antidemocràtiques a la Constitució espanyola i en Montilla és el mateix que va córrer a impugnar l’Estatut votat pel Parlament de Catalunya i beneeix des del PSC-PSOE totes les operacions d’espanyolització, provincianització i “neteja ètnica” dels mitjans de comunicació catalans, ... són fal·làcies tan grans que cauen en el sarcasme.
Per a obtenir el vot no cal portar a terme cap política significativa en el terreny de la realitat. Tot s’aguanta en llocs comuns sense continguts polítics ben definits. Tenim, per exemple, la gran fal•làcia de l’adjectiu “ca-ta-la-nis-ta” que s’aplica d’una manera ben lleugera a tota persona que faci veure que és catalana de boca enfora, independentment de la política que tingui. Una simple aparença no hauria de permetre anomenar catalanista algú que treballa conscientment (com ho fa la direcció del PSC-PSOE) contra la identitat nacional catalana i contra l’hegemonia social de la nostra llengua. En aquesta mateixa òrbita de caire surrealista cal situar la gran fal•làcia del “fe-de-ra-lis-me”, paraula invocada de tant en tant pel PSC-PSOE amb funcions de tipus esotèric i amb clares intencions publicitàries, sense que això representi cap política seriosa ni creïble en el terreny dels fets reals.
Semblantment, podríem parlar de la gran fal·làcia de “l’es-quer-ra”. Tant si es presenta com a més “de debò” o menys “de debò”, podem observar que qualsevol partit o persona per a merèixer el qualificatiu d’esquerrà no cal que promogui polítiques coherents favorables a la classe treballadora i les classes populars. N’hi ha prou amb omplir-se, de tant en tant, la boca amb algun tema social d’un cert abast propagandístic. La degeneració del discurs s’ha fet la pràctica habitual i costarà molt restituir a les paraules un contingut seriós. A Catalunya, i al conjunt dels Països Catalans d’una manera semblant, la política es decideix per idees vagues elaborades en partits convertits en veritables “laboratoris de publicitat”. La gravetat d’aquest fenomen, de la política exempta de veritables criteris polítics, és que finalment es donen xecs en blanc a opcions que no representen políticament cap sector real de la societat ni fan, a la pràctica, res del que aparentment proclamen.
La “incompetència” dels líders
De tot plegat en resulta que, en aquest sistema polític, s’acaba promovent, en els suposats líders, la incompetència i les “virtuts” asocials com l’egoisme, l’interès pecuniari, el servilisme,.... etc. de tal manera que poden resultar finalment “premiades” diferents característiques nefastes com la limitació de l’esperit crític i, fins i tot, en pot resultar afavorida, en un bon nombre de casos, la frivolitat i la manca dels recursos intel•lectuals que són necessaris en els agents polítics i mediàtics.
Podem veure, doncs, que aquesta mena de degeneració de la política va més enllà d’una simple traïció individual, per molt difosa que sigui, perquè per tal que hi hagi traïció caldria que hi hagués hagut prèviament alguna mena de consciència o adhesió social a alguna causa justa, cosa que en un gran nombre de casos costaria força de detectar. Si trobem, doncs, una gran quantitat de persones ben poc dotades per a servir la comunitat, ocupant càrrecs públics, això vol dir sobretot que és realment el sistema, tal com està establert, el que falla de cap a peus.
I això no es pot arreglar si no hi ha una bona sacsejada que permeti construir la cosa pública sobre unes noves bases. En definitiva: ens trobem, encara, amb una herència de la dictadura franquista, amb la seva ideologia fonamental (espanyolisme, oligarquisme, clientelisme, conservadorisme etc.) campant al seu aire i empudegant tota la dinàmica política i social. A aquest sistema li ha arribat ja l’hora; és un sistema que ja no es pot perpetuar amb simples maquillatges o reformes parcials. El “vici” que ens abassega es troba així instal·lat en el cor mateix del sistema polític, i cal “fer cau i net”, cal treballar activament per una organització totalment nova de la nostra societat. És en aquest sentit que pren avui tota la seva vigència la necessitat de la instauració de la República independent de la nació catalana, com a objectiu que, entre d’altres virtuts polítiques, ha de representar una forma de renovació democràtica en profunditat de la nostra vida pública.
Web del Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
pobler | 27 Octubre, 2008 11:54 |
Un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...". (Antoni Vidal Ferrando)
Els poemes de l'horabaixa: la poesia de Miquel López Crespí
Per Antoni Vidal Ferrando, escriptor.
De poesia, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre perquè n'hi ha d'haver. Paraula coneixement i bellesa són tres essències que l'home no deixarà de conjugar fins que algun déu gelós no el desterri de les pletes on, dia a dia, perd el corbam en un intent patètic d'assolir els fruiterars de l'amor, de la llibertat i de l'heterodòxia.
No hi ha més alquímia que aquesta. L'espai de l'art, on s'arrecera el de la paraula, ens obre camí cap al cor més intrínsec del misteri. Feim versos o en llegim perquè hi ha l'aventura de conèixer i de discrepar. Com hi ha l'aventura del capvespre, la de sembrar geranis o la d'un petit port d'aigües amb congres on hem estat feliços. L'art és coneixement. I qui coneix estima i vol transgredir. "Puja ton entendre e pujaràs ton amor", deia Ramon Llull amb "lo pus vell catalanesc del món". Després haurien de passar set segles perquè Gramsci en fes una altra lectura: "Res no hi ha tan subversiu com la veritat".
Per això, no s'ha escrit mai cap vers que no comprometi. Si l'art és art, subverteix. És clar que des de la prehistòria uns artistes han estat identificats amb la guerrilla i uns altres amb la burocràcia. Fins aquí arriba el maquiavelisme dels poders. Suposat que la subversió és inevitable, convé fer una retxa per separar tots aquells que el sistema es veu capaç de digerir dels més intrèpits. Però cap tàctica ni cap estratègia pot evitar que la natura es manifesti tal com és. Des que el món és món ha estat així i per això la vida no té aturall i existeix la línia de la història.
Tanmateix ja s'ha fet l'hora de dir que aquest preàmbul, en el fons, no és més que una reflexió motivada per la lectura de Els poemes de l'horabaixa, un llibre amb el qual Miquel López Crespí guanyà l'últim Premi Grandalla de poesia al principat d'Andorra i que jo tenc l'honor de presentar-vos anit.
Ja ens ho advertia l'enyorat Valerià Pujol, ara fa deu anys, en el pròleg de Foc i fum, un dels reculls més intel.ligents i més pertorbadors de la trajectòria poètica de López Crespí: és impossible endinsar-se per l'inferno dels versos d'aquest autor sense restar-hi implicat de qualque forma. Antiesteta, antimodernista, escèptic, rupturista, en Miquel sol adreçar-se al rostre de cada un dels lectors per llançar-hi incivilitzadament tota la metralla del seu univers poètic. A partir d'aquí, pot passar qualsevol cosa.
Particularment -i ja que he parlat d'inferno- vos he de confessar que Els poemes de l'horabaixa m'han fet pensar en aquella llança que Aquil.les havia heretat del seu pare Peleu, la qual tenia la virtut de curar, en un segon llançament, les ferides que havia produït abans, segons s'esmenta a la Divina Comèdia.
Vull dir que fins i tot a algú que pensa que l'art són les formes, com és el meu cas, no li és difícil deixar-se fascinar per l'atmosfera d'un llibre com aquest, a pesar de la seva musicalitat desconcertant, dels ecos llompartians que emergeixen així com ens anam endinsant en la lectura, o de no acabar de compartir les idees de l'autor respecte a la sintaxi i a la utilització dels adjectius. Ben mirat, això que ara acab d'esmentar no vénen a ser més que recursos, maneres que té en Miquel López Crespí d'expressar les seves conviccions irreverents i subversives, maneres de fer palès un tarannà indòmit, que es planteja una escriptura resistent com, des de sempre, s'ha plantejat una vida resistent, que li impedeix doblegar-se a les escomeses de les modes literàries o de la preceptiva, i el duu a no lliurar-se a més poder que al de la seva passió existencial. Ruben Darío ho expressava d'una manera més sintètica: Ni teólogos ni filólogos. I a pesar de la trampa de la diferència de contextos, les paraules del gurú del modernisme demostren fins a quin punt els camins de la poesia són incontables i fins a quin punt se'n pot fer una mateixa lectura des de posicions extremes pendulars.
Perquè ja he apuntat quina opinió de l'art per l'art té Miquel López Crespí, un home que no cerca amb els seus versos sinó la nostra rèplica, implicar-nos en l'aventura portentosa d'interrogar la vida i de dir no als mediocres i a l'arbitrarietat.
És ver que és fàcil veure Els poemes de l'horabaixa com el llarg peregrinar d'una veu turmentada per un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...
Quan tot el món en què creieren els més utòpics i contestataris de la seva generació s'ha ensorrat (...el passat moria enmig de l'asfalt/ barca a la deriva.), López Crespí vendria a fer l'inventari de la derrota, un inventari de vuitanta-un poemes, que ens hauríem d'imaginar com un interminable viacrucis si, a més a més, li haguéssim de fer cas quan afirma que La poesia era aleshores excels disseny aerodinàmic/ fràgil xerrameca engolada voleiant damunt les tombes. O quan més endavant es mostra encara més categòric: reconec la mentida del vers; o no cal amagar que les paraules s'han rovellat/ i cada adjectiu amaga anomalies polsoses/ grotesques efusions de l'esperit en les quals ningú ja no creu.
Però, de la mateixa manera que estic segur que Els poemes de l'horabaixa no són el simple inventari d'una derrota, també estic segur que l'aparent desconfiança en la poesia del seu autor no és més que la manifestació palesa d'un hàbit de qüestionar-s'ho tot adquirit al llarg de tota una vida d'inconformisme i d'autoexigència. No, en Miquel no fa poemes malgré lui. Precisament ell més que ningú sap que la paraula és un dels primers poders que intenten anorrear els dictadors.
I per això mateix li sentireu dir que Retirar-se seria caure en la trampa, que Conèixer el final de l'argument/ no és excusa vàlida per a justificar la retirada, que cal marxar/ amb el cap ben alt/ per l'avinguda esclatant de la tempesta. O el sentireu evocar la mel tastada a l'infantesa, aquella llum que naixia de les pedres en presència de l'àvia, dues llengües extenuades fugint de la desventura, uns ulls de dona com illes colpides per la pluja. O també, convençut com René Char que resistència és esperança, el sentireu que somnia en una nova primavera en què Aurora Picornell prendrà el sol tota nua i la seva boca tendrà gust de mel i taronges, que els humiliats, els vençuts, els perdedors de sempre retornen des de l'indret on la mar i el blau del cel s'ajunten, per després imaginar'ls salpant severament amb la marea.
La flama de la rebel.lia, els horitzons de la memòria, les melasses de l'amor, el paradís perdut de la infantesa, els palmerals de l'esperança són alguns dels estímuls que converteixen Els poemes de l'horabaixa en un llibre que transita per les essències més universals i més frondoses del cor de l'home, un llibre davant el qual no ens queda més alternativa que exercir de ciutadans d'un regne i d'un foc que en deim intel.ligència, si no volem restar perduts davant la vitalitat i la provocació que hi batega.
De propostes culturals com les que Miquel López Crespí llança des dels seus territoris del maquis, o se'n surt una mica més lliure o convençuts que no hi ha antídot per la rèmora dels nostres ulls cansats.
Vidal Ferrando, Antoni. Presentació del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa. Publicat en el Diario de Mallorca (23-XII-1994).
pobler | 27 Octubre, 2008 06:56 |
Desfeta de la convivència i la ciutadania al Camp Rodó...
Curt i ras! Clar i català!
Una cosa és promoure la convivència i la ciutadania en un racó d'Europa que fa part dels Països Catalans: l'illa de Mallorca. Cosa molt plausible, mereixedora de tota casta de suport cívic.
Una altra molt distinta és entossudir-se a impulsar la pervivència del catalanisme en aquest mateix racó de les Illes Balears i Pitiüses. Cosa que també consider plausible, mereixedora d'algun suport cívic (si més no del meu, com és el cas).
I una altra molt distinta (que no hi ha per què hagi de tenir res a veure ni amb l'una ni amb l'altra) és afanyar-se a desplegar un gran muntatge que serveixi per dissimular-hi i amagar-hi el darrer alè de la supervivència d'una formació política que fa aigua pels quatre costats, des de fa un bon grapat d'anys: Esquerra Unida.
Vet ací tres elements o tres perspectives que m'interessa remarcar, pel que fa a aquesta molt mal anomenada “Festa de la convivència i la ciutadania” organitzada a bombo i platerets (i moltíssims més renous i sons de tota casta) a s'Escorxador de Palma els dies 23, 24, 25 i 26 d'octubre (de manera ininterrompuda).
Més que festa per la convivència i la ciutadania ha provocat una gran “desfeta”, sobretot pel que fa a la ciutadania més propera que s'ha hagut de resignar a haver de conviure amb els renous, les músiques, els crits, les pregàries, les ballades, els concerts, els concursos, les desfilades, les torrades, les concentracions, etc, que converteixen aquesta barriada propera a s'Escorxador com a lloc cada cop més molest i renouer.
Aquesta mal anomenada Festa de la convivència i la ciutadania, que més que una festa ha comportat una “desfeta”, s'ha traduït en quatre dies seguits que han resultat insuportables, per a la gent veïna d'aquesta zona de Palma, que s'ha hagut d'empassar, des de primeres hores del dia fins ben passada la mitjanit, els renous escandalosos, cridaners, inaguantables de tota una sèrie llarga de grups musicals d'arreu del Planeta Terra (que ben segur s'hauran enamorat d'un indret de Palma com aquest, per a posteriors actuacions a l'aire públic!)
Gràcies, Esquerra Unida!
Gairebé tothom veu amb bons ulls que en una plaça pública, de tant en tant, s'hi organitzin actes culturals. Malgrat comportin certes molèsties a la gent veïna. Allò que ja no resulta tan acceptable és haver de permetre passivament que la plaça pública es vagi convertint de mica en mica en aquell lloc públic on tothom que vulgui hi pugui realitzar les activitats renoueres de tota casta que en tengui ganes.
Més encara, quan a poques passes d'aquest mateix indret, s'aixeca majestuós, buid i sense utilitzar un dels recintes més ben tancats, que reuneix condicions immillorables, i que ha costat un bon grapat de milions de doblers públics, com és el cas de Palma Arena, per exemple.
Qualcú ha volgut definir aquesta festa de quatre dies seguits a s'Escorxador de Palma com quatre dies de molt de trull per amagar el gran fracàs d'Esquerra Unida a l'estat espanyol (coincidint amb la declaració final del seu coordinador general Gaspar Llamazares que diu que se'n va, però que no se n'acaba d'anar...), i fer-se valer a Madrid des de les Illes Balears i Pitiüses...
No sé fins a quin punt això deu ser així. Qualcú en deu tenir les dades.
Sí sé allò que figura a la publicitat que n'ha estat difosa amb molta profusió i molts mitjans: es tracta una gran festa organitzada per la Direcció General d'Immigració (Manuel Cámara Fernández), de la Conselleria d'Afers Socials, Promoció i Immigració (Fina Santiago Rodríguez), l'àrea de Participació Ciutadana (Joan Font Darder) de l'Ajuntament de Palma, i per la Secretaría de Estado de Inmigración y Emigración del Ministerio de Trabajo e Immigración (?)
No estaria gens malament que demà mateix sortís qualcú -que ho sàpiga, que pugui i que vulgui- a dir públicament quant ha costat l'organització i realització d'un esdeveniment d'aquestes característiques -en euros de les arques públiques de totes les institucions implicades-.
Així pentura arribaríem a comprendre millor per quines cinc-centes no es disposa de cap casta de pressupost per a altres destinacions que, segons s'afirma pels despatxos oficials, no es consideren tan prioritàries...
http://aframericanet.cecili.cat/post/59319 Blog Aframericanet
pobler | 26 Octubre, 2008 18:30 |
Llamazares avança la seva dimissió per pacificar IU
JOSE RICO
Després de vuit anys, Gaspar Llamazares posarà punt final al seu lideratge a IU el pròxim 25 d'octubre. Com va anunciar la mateixa nit de les eleccions generals després del daltabaix del seu partit --que va agafar amb nou diputats i el deixa amb només un--, dimitirà abans de l'assemblea federal verd-i-roja, prevista per al 15 i 16 de novembre, però no abandonarà el seu escó al Congrés.
Dissabte passat, en la festa a Barcelona del 10è aniversari d'EUiA, Llamazares va comentar al seu entorn que el seu propòsit és "pacificar els ànims" entre els tres sectors en pugna dins de IU: els seus afins, el PCE i la tercera via, formada per les federacions de Catalunya, Aragó i Madrid. Francisco Frutos, secretari general del PCE --el soci més crític amb Llamazares--, va dir que la dimissió hauria d'haver-se produït "molt abans perquè li hauria anat molt millor a IU". En canvi, el líder d'IU a Astúries --federació que va proposar Llamazares com a coordinador--, Jesús Iglesias, va afirmar que la decisió evidencia "l'assetjament personal" que ha patit per part del PCE.
FUTUR
El Periódico (26-X-08)
Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda. (Miquel López Crespí)
Llamazares i la crisi d’Izquierda Unida (un article de gener de 2006)
El paper de Llamazares i d'Izquierda Unida en les passades eleccions, donada la manca d'explicacions convincents del retrocés de la coalició en tots els indrets de l'estat espanyol (exceptuant el Principat), no deixa de ser "tràgic" com ell mateix declarava després de la desfeta al diari El País (16-III-04) "Tenemos un destino trágico. Ayudamos a derrotar el franquismo y ahora a la derecha". Llamazares es queixa que l'esforç del carrillisme (PCE) en la transició no tengué el resultats electorals esperats. L'any 1982 el vot considerat d'esquerra va anar a parar al PSOE que, amb prop de deu milions de vots, aconseguia una impressionant majoria absoluta mentre que el PCE davallava a un mínim de quatre diputats. Ben igual que ara mateix que ha passat a la quota mínima de cinc diputats. Izquierda Unida tampoc no ha capitalitzat cap dels moviments de protesta contra el PP. Malgrat només ha perdut 112.828 vots, per que fa a nivell d'escons, la davallada ha estat impressionant. Desapareixen els diputats de Còrdova, de Sevilla, de Màlaga, un de Madrid i l'històric d'Astúries, un escó que sempre havien aconseguit conservar. Ara, si IU vol tenir grup parlamentari propi haurà de ser amb l'ajut del PSOE. I si vol cobrar els ajuts electorals que li podrien correspondre haurà de comptar amb l'ajut dels vots del PSM, ERC i Verds que anaven en la coalició Progressistes per les Illes.
Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia. Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda.
Llamazares, abans de parlar del "destí tràgic" de la seva formació política, aquesta impossibilitat de capitalitzar les lluites dels pobles de l'estat per un món més just i solidari, hauria de fer una mica d'autocrítica del que ha estat la seva pràctica quotidiana aquest darrer quart de segle. Han estat massa abandonaments d'idees i principis. I si els hereus del carrilllisme no tenen o no volen tenir memòria històrica, el poble, els sectors de l'esquerra alternativa de la nostra societat, sí que en tenen. L'any 1982 passaren dels vint-i-tres diputats el 1979 a quatre. El desastre portà a l'abandonament de Santiago Carrillo i, posteriorment, a l'entrada d'aquest dins l'òrbita del PSOE. Lògic final amb absoluta coherència amb el que havia estat el paper del secretari general del PCE en temps de la restauració monàrquica.
És evident, emperò, que en els eleccions del passat 14 de març, la tendència envers el vot útil, la urgència de fer fora del Govern el PP, ha pesat moltíssim. El criminal atemptat de Madrid, les conseqüència de la intervenció al costat dels ianquis en la guerra d'Iraq, tot plegat, ha condicionat decisivament l'electorat progressista de l'estat espanyol. Emperò, la tendència al vot útil rere la qual Llamazares prova d'amagar el seu fracàs no ha operat, per exemple, en un partit també "minoritari": ERC. La pressió del vot útil no ha impedit a una organització tan ferotgement demonitzada com ERC d'experimentar un espectacular creixement en vots i en escons. Una acurada anàlisi d'aquest fet tan especial el podem trobar en el magnífic estudi de Félix Islandson que m'ha fet arribar la revista Ixent. Recordem que l'any 2000, ERC obtenia a escala estatal el 0,84% dels sufragis, mentre IU se situava en un 5,96%. Com diu el comentarista abans citat, en aquestes últimes eleccions ERC arriba al 2,54% (1,7 punts per sobre el 2000) i IU baixa al 4,96% (1 punt per sota del 2000). Al Principat ICV-EUiA aconsegueix un increment 'infinitesimal' de 0,08 punts, al mateix temps que ERC puja 10,31 punts! fins a situar-se en un percentatge de vots del 15,95%. Al País Valencià, lloc no gaire 'favorable' al dit partit i on, en el míting de València, els assistents van haver de patir la fustigació dels feixistes davant la passivitat policial, ERC multiplica per quatre els seus vots passant de 3.083 a 13.189. Durant el poc temps que ha format part del nou govern del Principat, ERC s'ha vist embolicada en el "cas Carod" i ha estat tirotejada amb tot tipus d'artilleria del més gruixut calibre. Espanta pensar el que podria haver passat en IU si hagués estat sotmesa a una pressió semblant. No obstant això ERC en surt més reforçada que mai.
L’”experiència” Izquierda Unida o la versió Esquerra Unida ha fet aigua arreu. En les eleccions europees (juny de 2004), amb només dos mil vots i busques a Palma i sis mil a totes les Illes, la formació que el carrillisme (PCE) es va inventar en un intent de dissimular els successius fracassos electorals acaba de ser rebutjada pel seu propi electorat. En el conjunt estatal, els hereus del carrillisme, d’aquells que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, l’autodeterminació i el socialisme acaben d’assolir els seus mínims històrics. Izquierda Unida perd més de sis-cents mil vots, més del 50% del seu electorat i dos dels quatre diputats que tenia.
Llamazares, les direccions regionals d’aquesta formació, verbalment reconeixen el “fracàs polític” del seu projecte, però, evidentment, cap dels responsables no dimiteix. No hi ha cap mena d’anàlisi dels successius desastres i tot s’encomana a un hipotètic “debat obert” que s’ha de fer d’aquí un parell de mesos. Tot menys analitzar les causes dels successius fracassos fins arribar al moment a què han arribat, a quotes electorals de grupuscle extraparlamentari. El 2,95 % obtingut a les Illes situa la formació de Miquel Rosselló, Manolo Càmara i Eberhard Grosske en un punt en el qual ja no hi confien ni aquests mateixos dirigents. Primer han estat els electors els que han abandonat en massa el projecte; ara són els mateixos responsables els que demanen “una refundació” d’Esquerra Unida en alguna cosa “diferent”.
Publicat en la revista L’Estel (1-I-06)
El PCE contra Izquierda Unida.
Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)
Esquerra Unida: rompre amb Madrid (un article d'octubre de 2006)
Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE Josep Valero teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, avui mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.
Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.
Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.
Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.
En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.
Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.
No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.
Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.
Ciutat de Mallorca (28-IX-06)
pobler | 26 Octubre, 2008 11:08 |
1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE) ( i II)
1978 és l'any d'aprovació de la Constitució consensuada entre franquistes i reformistes d'esquena del poble. La Constitució té moltes mancances democràtiques. Entre abstencions i paperetes amb el "NO" hi ha deu milions de ciutadans que no la volen enfront els quinze milions que l'aproven després d'una campanya bestial de propaganda on són silenciades les veus que volen explicar determinats caràcters antidemocràtics d'aqueixa llei. Els comunistes (OEC en aquest cas) sabem de la importància fins i tot de les llibertats burgeses per a organitzar el poble, per a assolir noves cotes més elevades de drets per als treballadors; però precisament perquè ens consta aquest valor (que Carrillo no ens havia d'ensenyar, cínic) és per això mateix que volíem una Constitució burgesa àmpliament democràtica, que reconegués alguns trets essencials de les lluites històriques de l'antifeixisme, el republicanisme i els pobles nacionalment oprimits. Ni això no volia el PCE, amb la seva acceptació de la monarquia, l'estat imperialista, l'economia de mercat i la tutela de l'exèrcit sorgit de la victòria feixista en 1939! En aquests moments capitalisme i reformisme volen acabar ja definitivament amb els culpables somnis revolucionàries de les dècades anteriors.
El fantasma de Gasteiz (les coordinadores de fàbriques en lluita, el poder dels consells obrers, la unitat per la base mitjançant la democràcia directa...) encara és present en la majoria de lluites obreres de la dècada 1970-1980; vegeu els imprescindibles Luchas autónomas en la transición democrática, escrit pel "Colectivo de Estudios por la Autonomía Obrera", editat per Zero el 1977, i Franquismo y lucha de clases: una aproximación histórica (1939-1975), de Juanjo Cruz, Josep Maria Pou, Joan Puig i Pep Subirós, publicat per CEDOS l'any 1977). Ja no basta que les naixents burocràcies sindicals de CC.OO. i UGT accelerin el desmuntatge dels organismes de democràcia directa en acció: manca de suport a les vagues i mobilitzacions "no aprovades" pels nous dirigents sindicals; contínues expulsions de membres díscols, de delegats provinents dels diversos grups revolucionaris encara existents (OEC, PORE, MC...) o dels diferents corrents estalinistes no carrillistes (PTE, ORT, PCE-ml)... La publicació del pamflet de Santiago Carrillo Eurocomunismo y Estado, l'any 1978, pretenia consumar, en el camp de la teoria, el que en la pràctica del moviment obrer aconseguien els seguidors del carrillisme. Si a la fàbrica, l'hotel, la universitat, el barri o l'institut s'estava provant de liquidar la unitat obrera i popular, l'exercici de la democràcia directa i la coordinació de sectors en lluita, ara el PCE (amb una direcció provada en dècades de traïdes) havia d'acabar amb les últimes restes de la història del moviment obrer de l'Estat: la memòria de la Comuna d'Astúries i de les Aliances Obreres dels anys trenta, per exemple. Contribuint a anihilar el contingut revolucionari del leninisme, proclamant el "fracàs" d'Octubre sense explicar el procés d'extermini de l'avantguarda bolxevic i anarquista del disset, ajudaven el capitalisme a desorganitzar la classe obrera, a liquidar la resistència als plans de la reforma. Haver consagrat una constitució amb greus mancances democràtiques que revalidava la monarquia imposada pel general Franco; que no reconeixia el dret dels pobles a l'autodeterminació; que barrava el pas al socialisme (en oficialitzar el capitalisme, tot lligant de peus i mans un hipotètic govern d'esquerres)... encara no era prou per al sistema. Ara, el capitalisme, l'imperialisme, demanava al PCE el "darrer esforç": calia soterrar per sempre les idees marxistes, la possibilitat mateixa de situacions com les de la transició (possibilitat factible mentre subsistís el marxisme, el leninisme). El futur havia de ser burgès. Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L'Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L'imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intellectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE. L'anticomunisme visceral del IX Congrés del PCE (el de la campanya contra Lenin per l'abril de 1978)) és una d'aquestes darreres batalles de la transició contra tot el que, tant en la pràctica com teòricament, havia aconseguit la classe obrera (vegeu Anti-eurocumunismo de Carlos Llorens Castillo, València, 1981).
Eurocomunismo y Estado consagra la democràcia formal com a el "màxim" possible en el món alhora que ataca rabiosament l'experiència d'Octubre i emmascara l'essència sempre violenta de l'Estat. Com explica A. Van den Eynde en el seu Petit vocabulari polític del marxisme (Edicions de 1984, pàgs. 55-55): "L'estat és una força organitzada dins el país, dins la societat. És un conjunt d'institucions organitzades per les classes privilegiades de cada societat per mantenir estable, en ordre, en pau, la seva dominació de classe. Aquestes institucions són les lleis, els parlaments, els ajuntaments, els exèrcits, les policies, els tribunals, les presons, els ministeris, oficines de tota mena, bancs, també empreses i servicis, amb els respectius locals, fons, mobiliari, jerarques i empleats. Però l'essència d'aquesta estructura, l'essència de l'estat, està en la força que amb el garrot a la mà manté 'en ordre' la societat dividida en classes, esquinçada per l'explotació i l'opressió. L'estat, en essència, és l'organització de la violència de la classe dominant sobre el conjunt social per tenir-lo a ratlla".
És ben "curiosa" la mitificació de l'Estat burgès que fa el PCE (entès com a entitat abstracta protectora de l'interès "general" dels ciutadans), dels pactes que, a "España", serveixen per a assumir alegrament les herències més pesants del franquisme i del capitalisme justament quan la burgesia, tant en el marc de l'Estat com al món sencer, perfecciona els seus instruments de dominació político-militar. Hi ha lleis d'"excepció" arreu per anar finint amb les victòries populars ateses en el món després del maig del 68 (recordeu el triomf del poble de Vietnam sobre l'imperialisme ianqui). Tot l'enrenou de la campanya carrillista contra el leninisme i els principis socialistes d'Octubre anava estretament lligat a atènyer la consolidació del nou règim sorgit de la reforma del franquisme. Els atacs concrets contra les llibertats –les lleis d'excepció– s'ajuntaven estretament als pamflets de Carrillo (i resolucions de congressos del PCE) contra les idees revolucionàries. Cada acte de la campanya antileninista de 1978 s'ha de relacionar amb els esdeveniments del moment quant a la tasca de consolidar el règim nascut a conseqüència dels pactes entre el franquisme i l'oposició. Ho explica perfectament el citat Aníbal Ramos en El proletariado contra la 'Unión Sagrada' (Crítica Comunista, 1980).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 25 Octubre, 2008 10:20 |
L'actual Govern balear s'enfronta a una de les situacions més difícils des què començà la legislatura. El motiu de l'actual crisi és la implicació en un cas de corrupció del que fins ahir era el portaveu d'Unió Mallorquina, un dels partits que formen part del Govern, al Parlament balear.
Bartomeu Vicens, portaveu d'UM al Parlament, està imputat pel cas de corrupció de Son Oms, un cas que investiga la presumpta requalificació d'uns terrenys rústics (anomenats Son Oms) en industrials.
El Govern de les illes trontolla
L'actual Govern balear s'enfronta a una de les situacions més difícils des què començà la legislatura. El motiu de l'actual crisi és la implicació en un cas de corrupció del que fins ahir era el portaveu d'Unió Mallorquina, un dels partits que formen part del Govern, al Parlament balear. Bartomeu Vicens, portaveu d'UM al Parlament, està imputat pel cas de corrupció de Son Oms, un cas que investiga la presumpta requalificació d'uns terrenys rústics (anomenats Son Oms) en industrials.
El fet que fa que l'actual govern de les illes trontolli és que Bartomeu Vicens, malgrat haver renunciat a la condició de portaveu d'UM al Parlament, no vol renunciar a la seva acta de diputat, ja que si ho fes també perdria la seva condició d'aforat i, segurament, aniria a parar a la presó immediatament. Tots els partits polítics presents al Parlament exigeixen a UM que faci fora a Bartomeu Vicens, però si ho fan sense que renunciï a l'escó passaria al grup mixt, quedant així l'actual govern en minoria. L'imputat, Vicens, afirmà ahir que només renunciaria al seu escó si el Tribunal Superior de Justícia de les Balears (TSJB) emet una resolució demostrant la seva culpabilitat.
La situació és complexa i difícil de solucionar, ja que després de mesos d'escandalosos casos de corrupció per part del PP, ara qui rep és l'actual Govern. Ni la societat, ni els partits governants poden admetre que un polític imputat estigui exercint en el Govern.
No és d'estranyar que ja es comencin a sentir campanes d'eleccions anticipades. Tot i això, ahir la protaveu del Govern, na Joana Barceló, manifestà que malgrat la crisi parlamentària "el Govern està treballant amb normalitat i coherència i per tant no hi haurà eleccions anticipades". La realitat, però, és que els partits ja comencen a fer comptes per veure com podria quedar la seva situació a les institucions si es convocassin eleccions anticipades.
Web Llibertat.cat
Los investigadores de la fiscalía anticorrupción, la Policía Nacional y la Agencia Tributaria llevan, desde hace casi un año, investigando el caso Son Oms. La fiscalía abrió una investigación preliminar el 22 de octubre del 2007 y desde entonces ha tomado declaración a varios imputados y a otros muchos testigos. Las pesquisas permitieron llegar hasta la empresa Metalumba, una carpintería metálica que presuntamente emplearon Bartomeu Vicens y su esposa Antònia Martorell, para blanquear dinero negro producto de posibles sobornos. (Felipe Armendáriz – Diario de Mallorca)
GOLPE POLICIAL A LA PRESUNTA TRAMA ´FACTURERA´ USADA POR EL DIRIGENTE DE UM
Detienen al contable de Vicens y a un empresario por emitir facturas falsas
La fiscalía anticorrupción ordena el arresto de un contable y un constructor acusados de facilitar el impago de impuestos societarios
FELIPE ARMENDÁRIZ/J.F.MESTRE. PALMA.
La fiscalía anticorrupción dirigió ayer una operación contra una supuesta trama de empresas emisoras de facturas falsas, lo que en el argot jurídico se conoce como factureras y que habrían servido de soporte a la presunta trama de corrupción vertebrada en torno a la gestación y explotación del polígono industrial palmesano de Son Oms. La Policía arrestó a un constructor de origen belga y a un presunto intermediario, un contable mallorquín, que podrían haber auxiliado a Bartomeu Vicens, el diputado en el Parlament por Unió Mallorquina (UM) y uno de los principales imputados en el caso, a eludir impuestos o a invertir dinero de origen dudoso. Los detalles sobre la segunda operación en torno al caso Son Oms -los primeros registros y la interposición de la querella por la fiscalía anticorrupción tuvieron lugar a finales del pasado mayo- no trascendieron ayer debido al secreto sumarial.
Conexión Metalumba
Los investigadores de la fiscalía anticorrupción, la Policía Nacional y la Agencia Tributaria llevan, desde hace casi un año, investigando el caso Son Oms. La fiscalía abrió una investigación preliminar el 22 de octubre del 2007 y desde entonces ha tomado declaración a varios imputados y a otros muchos testigos. Las pesquisas permitieron llegar hasta la empresa Metalumba, una carpintería metálica que presuntamente emplearon Bartomeu Vicens y su esposa Antònia Martorell, para blanquear dinero negro producto de posibles sobornos. Metalumba estaba administrada por Elisabet Diéguez, una funcionaria de la Tesorería de la Seguridad Social que ha admitido haber hecho de testaferro para el dirigente de UM por su vieja amistad con él. La empresa había estado inactiva durante años, hasta que fue revivida. Las detenciones de ayer se practicaron tras analizar las operaciones realizadas por Metalumba con otras sociedades. Así se descubrieron una serie de facturas emitidas por terceras empresas y que podrían ser falsas, al no obedecer a ningún tipo de transacción o prestación de servicio. Se sospecha que Vicens pudo emplear estas facturas para justificar algún tipo de actividad de Metalumba y reducir el pago del impuesto de sociedades. Ayer se barajaba la cifra de unos doscientos mil euros como la cuantía que podría haberse "movido" con las facturas sospechosas.
Uno de los sospechosos arrestados por la mañana está vinculado a una serie de empresas, que fueron registradas en el Port d´Andratx. El segundo encausado aparece como el asesor contrable de Vicens que le buscó la empresa facturera. El caso se abrió tras una primera denuncia del empresario Ángel Ochando, que asegura haber sido estafado y presionado por la trama.
Diario de Mallorca (18-IX-08)
Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. (Miquel López Crespí)
Bartomeu Vicens, Rodrigo de Santos, Maximilià Morales, Eugenio Hidalgo... la corrupció política a Mallorca
La situació de corrupció política a les Illes mai no havia arribat al grau del present. No volem dir que abans no existís. El que afirmam és que uns anys abans era secreta, amagada, no hi intervenia, potser per manca de proves, la Fiscalia Anticorrupció. Ara sortim a un cas de corrupció per setmana, amb implicats que formen part del més “selecte” de la classe política del règim. Qui no recorda els afers de la mà dreta de Catalina Cirer, Rodrigo de Santos, i els setanta mil euros gastats a cases de mal viure i drogues? Però també hem estat testimonis del judici a l’exbatle d’Andratx, Eugenio Higalgo, i els seus assessors i col·laboradors en les malifetes. Ben present en la memòria tenim encara el cas Rasputín, la història dels falsos certificats dels cavallistes, els 700.000 euros estafats per Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel. I per si hi mancava cap cosa, no hi ha dia que en els mitjans de comunicació no surtin casos d’endolls de familiars i amics descoberts a qualsevol àrea de govern, les “assessories” i pagaments per treballs que mai no es lliuren al públic als més diversos aprofitats de tota mena i tot color.
Fins ara la majoria de casos de corrupteles tenien relació amb el govern i gestors del PP. És ara que la Fiscalia Anticorrupció afirma que els dirigents d´UM Bartomeu Vicens i Maximilià Morales empraren la seva influència política per a guanyar milers d’euros de forma il·legítima, exigint comissions en tèrboles operacions de requalifiació de terrenys. Com informa la premsa d’aquests dies, Bartomeu Vicens i Maximilià Morales utilitzaren el seu poder a Unió Mallorquina “per pactar amb els propietaris de les parcel·les que els cedissin el 15% de cada una de les finques a canvi d’obtenir la requalificació a terrenys urbanitzables. El Ministeri Públic també sosté que l’advocat Jaume Montis ‘ocultà’ (als propietaris de les parcel·les) la identitat d’ambdós dirigents d’UM, i alhora ‘es va fer figurar una sèrie de compravendes quan en realitat no va existir cap preu’”.
Bartomeu Vicens i Maximilià Morales són acusats per la Fiscalia Anticorrupció de la presumpta comissió de sis delictes: suborn, blanqueig de capitals, falsedat documental contra la Hisenda Pública, estafa i tràfic d’influències per la pilotada al polígon de Son Oms. Uns terrenys, com diuen els mitjans d’informació, “que patiren un increment espectacular del seu valor quan pasaren de no urbanitzables a urbanitzables”.
Mai no s’havien vist tants de casos de corrupció plegats a Mallorca. Molts ciutadans i ciutadanes sabien d’alguna malifeta de personatges sense principis i sense escrúpols, però que el grau d’aprofitament del poder polític sigui tan escandalós era mal d’imaginar.
Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. Com diu la declaració d’aquest grup, cal “apartar de la vida pública, preventivament i sense que això signifiqui presumpció de culpabilitat, aquelles persones que estiguin implicades en casos de corrupció política per tal de mantenir el debat polític i el funcionament institucional lluny del debat sobre els casos de corrupció (que és el cas del portaveu d’UM)”.
Com deia el senador autonòmic Pere Sampol en referència al cas de presumpta corrupció que envolta Bartomeu Vicens: “És ben necessari que dimiteixi i començar a fer net en la vida política”. La premsa també ens informa que Sampol mostrà la seva satisfacció per l’actuació de la Fiscalia, que ha presentat querella criminal contra el diputat d’UM per suposat cobrament de comissions en la requalificació del polígon de Son Oms. També hem llegit que “el senador advertí que casos com aquest ‘eren de domini públic’ i responen a ‘la pràctica política dels partits conservadors’. ‘Hi ha fortunes que han nascut de la nit al dia’, digué Sampol, qui espera que Fiscalia ‘acabi amb aquesta xacra’”.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-VI-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 25 Octubre, 2008 08:08 |
No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)
Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich.
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.
Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.
El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.
Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.
Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.
Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.
I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.
Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.
Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-IV-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 24 Octubre, 2008 19:21 |
Corrupció política, no! Exposició de quadres, sí!
Som anat, com deien els nostres avantpassats d'un temps, a la inauguració d'una exposició de pintura que roman oberta a la Galeria d'Art Vanrell (C/ Tous i Maroto, 1) de Ciutat.
Anava endarrer de veure de prop l'obra pictòrica d'un artista català, nascut al Vendrell l'any 1946 i que resideix a Mallorca des de fa una quinzena d'anys. Ni més ni pus que d'en Just Nicolàs.
M'han agradat i impactat ben molt tots els quadres que s'hi exposen. Sobretot un que porta per títol “Africana” o “Mulata”. El trob força expressiu...
Un cop acabat l'acte, quan som arribat just a l'altura del carrer dels Oms, em top amb una colla d'amics que em deixen de pedra.
Els dic: “Ara venc de veure una exposició de quadres excel·lent, situada molt a prop del recinte més corrupte de Palma...” No m'han deixat acabar: “Ben a prop del Parlament!” m'han escomès. I l'han encertada...
M'ha sorprès la clarividència d'aquests amics, veterans i experts en la coneixença de Palma, Mallorca, les Illes Balears i Pitiüses, i els Països catalans.
Arribat a ca nostra, m'he capficat en la recerca d'informació més detallada sobre cadascun dels casos de corrupció política que, malauradament, amaren en excés el nostre panorama polític illenc.
Més astorat que sorprès, m'he topat tot d'una amb una pàgina que jo desconeixia i que m'ha ajudat ben molt a endinsar-me en aquesta tasca.
Es tracta d'una pàgina informativa, molt il·lustrativa, que recull una llista de casos i presumptes casos de corrupció a les Illes Balears, des de les primeres eleccions autonòmiques (1983); és a dir, durant aquest darrer quart de segle de vida del Parlament de les Illes Balears...
Tot i que s'hi reconeix que la llista és incompleta, hores d'ara ja hi figuren vint-i-dos casos: amb els principals implicats, els polítics implicats, la data dels fets, la data de sortida a la llum pública, la data de la sentència en ferm, el resultat de la sentència i el tribunal que l'ha dictada.
Les informacions van molt ben enllaçades a altres pàgines que contribueixen a fer entendre millor els assumptes que s'hi tracten, les persones que hi apareixen, els organismes afectats, etc.
De polítics, n'hi apareixen esmentats vint-i-set: 4 dones i 23 homes.
De partits polítics, se n'hi esmenten quatre: PP (19), UM (3), PSOE (2) i ASI (1)
La corrupció té un remarcat color polític
L'ordre alfabètic, l'onomàstic, col·loca la gent d'aquesta manera:
Antònia Ordinas, cas CEDEIB
Bartomeu Vicens, UM, casos Can Domenge, Pla territorial de Mallorca, Son Oms
Catalina Soler, PPIB, cas cavallistes
Damià Amengual, PPIB, cas Turisme Jove
Damià Vidal, PPIB, cas Bitel 2
Eduard Vellibre, PPIB, cas Calvià
Eugenio Hidalgo, PPIB, cas Andratx (Voramar)
Francesc Gilet, PPIB, cas Calvià
Gabriel Cañellas, PPIB, casos Zeus Torcal, Brokerval, Calvià, Agricultura, túnel de Sóller
Jaume Font, PPIB, cas Pla territorial de Mallorca
Jaume Matas, PPIP, cas Formentera (Mapau)
Jeroni Sàiz, PPIB, cas tunel de Sóller
Joan Fageda, PPIB, cas Bon Sosec
Joaquín Rabasco, ASI, cas Llucmajor
José Antonio Berastain, PPIB, cas túnel de Sóller
Josep Marí Ribas, PSOE, cas Eivissa Centre
Juan Francisco Gálvez, PPIB, cas Turisme Jove
Juan Francisco Gozálbez, PPIB, cas Turisme Jove
Kurt Viaene, cas CEDEIB
Lluc Tomàs, PPIB, cas Llucmajor
Maximilià Morales, UM, cas Son Oms
Miquel Àngel Flaquer, UM, cas Can Domenge
Pere J. Morey, PPIB, cas Agricultura
Rodrigo de Santos, PPIB, cas De Santos
Rosa Estaràs, PPIB, cas Formentera (Mapau)
Sandra Mayans, PSOE, cas Eivissa Centre
Sebastià Vidal, PPIB, cas cavallistes
Ara, als nostres dies, pot ser que els mitjans de comunicació se'n facin molt, de ressò, i hi aparegui cada dia un embalum més gros d'informació relacionada amb el desvetllament de casos de corrupció política portada als tribunals de Justícia.
La llista esmentada, emperò, ajuda a fer veure que això no és d'ara, només. Sinó que, pràcticament des dels mateixos inicis del període democràtic, s'han anat detectant casos, més o manco escandalosos, de corrupció a les més altes esferes del poder.
Amb alguna matisació: a diferència del president Matas, el president Cañellas no se n'anà cap als Estats Units: s'assegué al banquet dels acusats...
Més que per qüestions cosmètiques o estètiques, es veu cada cop més clarament la necessitat ineludible d'adoptar i emprendre mesures ètiques, aplicables amb caràcter d'urgència.
Molta de gent no acaba d'entendre ni pair això d'haver de veure i presenciar les imatges de polítics que van i venen del Parlament als Jutjats i dels Jutjats al Parlament..., sense que ningú no sigui capaç d'aturar-los els peus...
N'hi ha que, sense ser diputats, ho han tengut molt més bo de fer, això d'anar a parar a la presó de Palma...
Blog Picalsud
pobler | 24 Octubre, 2008 11:48 |
La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)
Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)
Defensa del GOB
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.
L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero
Els desastres de Jaume Carbonero
La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.
La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.
La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?
Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.
Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.
Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
pobler | 24 Octubre, 2008 06:14 |
Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). (Miquel López Crespí)
Corrupció política i despolitització a les Illes
Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de tot l’Estat espanyol entengueren –sovint a costa de la seva sang, de la dura repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni autodeterminació dels pobles.
I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals s’estén el rebuig envers la política, Castellanos diu: “Aquest sentiment [de rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament”.
A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem d’afegir la tasca dels poders fàctics –mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida política a la Castella profunda, que s’ha consolidat al País Valencià i a les Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de progrés, ajudà a bastir els fonaments de l’actual despolitització de les masses. Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a l’estupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari, l'herència franquista. I el PSOE de l’època felipista té la mateixa responsabilitat que el PP d’Aznar en aquesta tasca d’estupiditització generalitzada.
Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix?
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)
Corrupció
Per Llorenç Buades Castell.
El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.
La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.
La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.
El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.
Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.
A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.
És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.
Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.
La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.
Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.
Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.
Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)
Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugenio Hidalgo, el Pla Territorial de Mallorca, l’afer Rasputin, el “Cas Cavallistes”, les orgies sexuals, la cocaïna...
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros. (Miquel López Crespí)
La corrupció política del PP
D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.
A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?
Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.
Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra
Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori.
Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-IV-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 23 Octubre, 2008 15:03 |
Les renuncies de la transició, la ‘postmodernitat’, el reialme cultural i polític dels reaccionaris, dels cínics i els menfotistes que hem patit aquests darrers vint-i-cinc anys, afectà igualment a autors com Alexandre Ballester que, roman en silenci, tots aquests anys de la transició i de pactes entre la pseudoesquerra i el franquisme reciclat”. (Miquel López Crespí)
El teatre a Mallorca: transició i postmodernitat
Les renuncies de la transició, la "postmodernitat", el reialme cultural i polític dels reaccionaris, dels cínics i els menfotistes que hem patit aquests darrers vint-i-cinc anys, afectà igualment a autors com Alexandre Ballester que, roman en silenci, tots aquests anys de la transició i de pactes entre la pseudoesquerra i el franquisme reciclat. Com explica molt bé la seva veu en el Diccionari del teatre a les Illes Balears (pàgs. 75-77): "A partir de 1973, Ballester i molts dels autors teatrals de la seva generació emmudiren. Inicialment no encaixaren en una nova manera de fer teatre, que negligia el compromís polític i el teatre de text, i apostava pels espectacles de creació collectiva, basats en la improvisació, la imaginació d'actors i sobretot de directors i en la dramatúrgia visual".
Una situació que es reflecteix en les meves obres teatrals Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna. Aquestes obres consoliden un camí que ja s'havia iniciat amb Homenatge a Rosselló-Pòrcel (Alacant, Diputació d'Alacant, 1985). En Els anys del desig més ardent hi trobàrem molt poques concessions als convencionalismes teatrals dels autors més adotzenats. Seguidors com som de les teoritzacions i propostes dels situacionistes, ens interessen un textos oberts a la improvisació, a la música, a tota mena d'experimentació formal en una línia de revolta contínua.
Com ja hem escrit una mica més amunt, aquest camí de reflexió teatral s'inicia amb el premi "Ciutat d'Alcoi 1984", aquell Homenatge a Rosselló-Pòrcel que, en temps del socialisme felipista no volgué portar als escenaris el PSOE palmesà. L'obra era precisament això: una obra poètica, una proposta d'investigació en camí de recuperar totes les possibilitats de la veu humana, la música i, en certa mesura, la mímica. Més que la influència a Piscator i Brecht, en aquestes obres que comentam hi ha molta més influència del teatre de l'absurd, de Beckett, Ionesco i Adamov que a qualsevol altra proposta teatral.
De totes maneres, com escriu Xavier Fàbregas en la seva introducció a Teatre català d'agitació política (pàgs. 5-12), mai no hem d'oblidar que "en un sentit lat podem afirmar que tot teatre és polític en tant que manifesta un interès per la circumstància de l'home, pel lloc on aquest es realitza i desenvolupa, o sigui, per la polis; fins i tot quan el teatre pretén de defugir aquesta circumstància no fa més que prendre una posició, i una posició ben significativa, davant la realitat de la qual sorgeix i a la qual s'adreça".
És per això que pens que, malgrat que Els anys del desig més ardent (o abans Acte únic) són experiències de la més pura investigació escènica, mai han estat escrites deslligades d'una preocupació ben concreta envers, com diria Fàbregas "la realitat immediata que el lliga [al teatre] molt estretament amb els batecs de la història". I, que pot haver-hi de més "polític" que una crònica poètica de la mal anomenada "transició", la restauració borbònica espanyola?
Llorenç Capellà escriurà igualment un teatre molt diferent al meu però potser bastit des de les mateixes coordenades personals de desencís de com ha anat la transició. Em referesc a Pasdoble, l'obra que obtingué el premi Ignasi Iglesias i que va ser publicada el 1985. Estrenada a l'Institut del Teatre de Barcelona per Turmeda teatre el 1988 i al Teatre Principal de Palma el 1989 és, conjuntament amb Un bou ha mort Manolete una de les obres més significatives del teatre mallorquí contemporani.
En el cas de Llorenç Capellà, els comentaristes sí que reconeixen aquesta influència de l'absurd quan escriuen, en el Diccionari del teatre a les Illes Balears: "La seva producció dramàtica [de Llorenç Capellà], amb ressons expressionistes i influïda pel teatre de l'absurd, enllaça amb el segon cicle narratiu i incideix en els temes de la incomunicació i la mort". No sé sap encara per quines estranyes circumstàncies, aquests mateixos estudiosos no saben aprofundir com pertoca en obres bastides des d'unes mateixos coordenades generacionals, culturals i polítiques. Però són les contradiccions a les quals, des de fa molts d'anys ja estam acostumats.
Les modes són canviants. Ahir la influència podia ser "brechtiana"; avui, pot tornar l'intimisme o a l'espectacle que prova de navegar descontextualitzat políticament, però... quina feinada més inútil provar de portar als escenaris quelcom "descontextualitzat políticament"!
L'home, l'autor teatral, s'amagui rere la coartada que vulgui, tanmateix no deixarà de ser un ésser condicionat i determinat per la història i, indiscutiblement, en el cas de l'autor català, per la història de la nostra nació.
(26-VII-04)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 23 Octubre, 2008 09:53 |
La voz poética y definitiva de Damià Huguet
La editorial Perifèrics presentó ayer en Can Salas la reedición en dos tomos de la ´Poesia completa´. El segundo reúne la lírica inédita
M. ELENA VALLÉS. PALMA.
El escritor Damià Huguet hablaba en sus versos de presente poemático, de aquel instante absoluto que sólo es posible si queda fijado a través de la poesía. Los cabecillas que ayer orquestaron en Can Salas la presentación de sus obras completas bien podrían haber suscrito este principio, pues todos aclamaron en intervenciones de largo aliento la importancia del día ayer, del instante absoluto en que se dieron a conocer los dos volúmenes de Poesía completa del fallecido literato de Campos.
Carles Cabrera, crítico literario de este diario, fue el escanciador de los discursos, que arrancaron con las palabras de los implicados en los textos de la edición. Lluis Maicas, director literario de Perifèrics y coordinador del proyecto, agradeció a la familia de Huguet el haber puesto a su disposición todo el material literario para las obras completas, repartidas en dos volúmenes. El primero de ellos contiene los 17 libros de poesía del escritor ya publicados entre 1972 y 1996. El segundo tomo, dedicado a los textos inéditos, transcritos por Sebastià Alzamora, recoge siete poemarios. Los cuatro primeros, tal y como señala Alzamora, estaban mecanografiados y custodiados en una carpeta, "por lo que el trabajo con ellos fue prácticamente de picaje". Los tres últimos libros, en estado de esbozo, ofrecían un panorama bien distinto, de texto sin fijar, "pues en cada poema te encontrabas con una auténtica explosión de variantes, recogidas todas ellas en un amplio aparato de anotaciones", señala el escritor de Llucmajor, quien aventura una posible razón por la que el poeta se decidió a mantener guardados en un cajón estos libros: "En el caso de Huguet quizás podríamos hablar de un exceso de contención. Yo hablaría, sin embargo, de exceso a secas, porque son poemas excelentes". El hijo del vate, Biel Huguet, resaltó lo importante del día para la familia. La viuda del poeta, Magdalena Ballester, se encontraba entre los asistentes, entre quienes se podía distinguir al presidente balear de la Associació d´Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Miquel Bezares; el profesor de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Joan Mas i Vives; el editor Francesc Moll; el ex conseller de Cultura del Govern, Damià Pons; el pintor Pep Coll, ilustrador de las cubiertas del libro, y la profesora de la UIB Margalida Pons. Huguet señaló que en estos 12 años de ausencia de su padre se le estaban haciendo reconocimientos, pero que en vida no fueron suficientes. Los discursos institucionales atracaron cuando lo literario había sido desmigajado. Las autoridades intervinieron, pues la edición ha contado con el patrocinio del Consell y el Govern, y la colaboración del Ayuntamiento de Campos y la Mancomunitat de Migjorn. En general, tanto el director insular de Cultura, Maties Garcias (que recordó la figura de Huguet como activista cultural), como su homólogo en el Govern, Pere Joan Martorell, el alcalde de Campos, Guillem Ginard, y el presidente de la Mancomunitat, Joan Juan i Pons, destacaron la importancia de pagar una deuda con los grandes autores de la isla y la de mejorar los canales de información de la cultura catalana para que empresas tan importantes como ésta no caigan en saco roto.
Diario de Mallorca (23-X-08)
El món del subconscient, els somnis, les al.lucinacions que sovint el posseïen i el feien viatjar envers dimensions inèdites de l'esperit. Una imatge d'un film, un esmunyedís record de la infància, la visió d'un rostre entre penombres, la sang d'un animal just acabat d'escorxar... tot pot esdevenir poesia pura, sentiment autèntic transformat en paraula... (Miquel López Crespí)
Damià Huguet.
Ho record com si fos ara mateix. Una horabaixa amb pluja. Finals d'octubre de 1984. Havíem quedat citats al Bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia. Havíem de parlar de poesia, de la vida, del passat (els festivals de París i Venècia), de la col.lecció Guaret... Es tractava d'enllestir una entrevista per a la secció "Cultura" del diari Última Hora. Les meves primerenques relacions amb Damià Huguet eren de començaments dels anys setanta. L'època de Turmeda (el famós Poesia 72, amb poemaris dels mateix Huguet, de Josep Albertí i de Bernat Nadal). Després, col.laborant en el suplement cultural del Diario de Mallorca (pàgines que dirigia l'amic Xim Rada), petàvem la conserva poètico-cultural, i sovint política, en els barets la Rambla, o en els del carrer dels Oms, quan venia a cercar material prohibit a les golfes de la Llibreria Logos on jo aleshores treballava.
Però no ens deixem portar per la nostàlgia. Com en comentava recentment l'amic Mateu Morro, llavors podrien dir: "Novament les dèries d'en Miquel". Hem dit que avui parlaríem de la darrera entrevista que li vaig fer a Damià Huguet. Es tracta d' una llarga conversa que es perllongà fins molt tard i que, en un petit resum, sortí publicada diumenge dia 4 de novembre de 1984. Explicant el seu primigeni compromís amb la nostra cultura capolada segle rere segle per aquesta dreta apàtrida que ens domina, àvida de sang (recordeu 1936), del guany ràpid ("balearització" és la paraula que designa, a nivell mundial, la destrucció d'una terra), en Damià em parlava de les primeres conferències quasi clandestines que es feien a Campos a la meitat dels anys seixanta. Descobria la història amagada del nostre poble, els primers llibres de Blai Bonet, les inicials lectures de Joan Alcover, Brossa, Foix, Rosselló-Pòrcel, Estellés... Damià, no cal descobrir-ho a aquestes alçades de la nostra història, no entenia la cultura com a quelcom d'excloent. Lluny del seu tarannà la dèria xenofoba d'alguns ignorants neonazis que mostren menyspreu per Vallejo, Cervantes o Blas de Otero perquè escrivien en castellà. En Damià sempre em reconegué el mestratge que, damunt la seva obra, les seves concepcions literàries, exerciren César Vallejo, Blas de Otero, Dylan Thomas, el mateix Neruda.
Aquella horabaixa plujosa parlàrem, emperò, de la influència que en la seva obra tenia el cinema. És quan em confessà que sense haver vist Joan Vigo no hauria pogut escriure mai Els calls del manobre. Ofici de sords surt de la seva ànima després de les experiències de les biennals cinematogràfiques de París i Venècia. Llavors parlàrem de la influència que tengué en la nostra generació (els homes i dones que començàrem a escriure a finals dels seixanta i començaments del setanta) les pel.lícules de Jean-Luc Godard, Marco Ferreri, Louis Malle, el Truffaut senzill d'abans del cinema a escarada, Win Wenders...
El seu "mètode de treball" era molt especial, semblant a molts altres genis de la creació poètica. M'explicà la importància que tenia per a ell tot el món del subconscient, els somnis, les al.lucinacions que sovint el posseïen i el feien viatjar envers dimensions inèdites de l'esperit. Una imatge d'un film, un esmunyedís record de la infància, la visió d'un rostre entre penombres, la sang d'un animal just acabat d'escorxar... tot pot esdevenir poesia pura, sentiment autèntic transformat en paraula... D'altra banda, quan li entrava la depressió podia restar mesos i mesos sense poder lligar dos mots. En aquestes circumstàncies no s'atrevia a escriure res. Contemplava el paper en blanc durant hores i hores.
pobler | 23 Octubre, 2008 05:43 |
Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants. (Miquel López Crespí)
L’esquerra del règim i l’esquerra alternativa
Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.
Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.
Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.
Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.
Però aquesta mateixa esquerra alternativa, la que dinamitza i posa en moviment la societat civil, la que fa progressar el nivell de consciència i organització del poble, també té, com acabam de dir, greus mancances i deficiències. I una de les principals mancances que hi trobam és que no sap o no vol pressionar com pertocaria els polítics professionals de l´esquerra institucional. En el local, en el carrer, en les mobilitzacions, tothom valora i parla de les greus mancances i dels entrebancs que ens posen sovint aquests professionals de romanço que, en períodes electorals prometen solucionar la majoria dels nostres problemes i que en haver obtengut la cadireta tan estimada obliden de seguida el que ens han promès.
En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil. Una feina que, posteriorment, sol ser vampiritzada pels partits de la moqueta i el cotxe oficial. I ens preocupa, i molt!, que aquesta esquerra autèntica, la que lluita per principis i no per cadires, deixi sovint el camp lliure per a les claudicacions de determinats representants institucionals. Uns fem la feina necessària per a provar de canviar la societat, i els altres, demanen el vot per a ells i s´apoltronen a les institucions.
Sigui com sigui, hauríem d’aconseguir rompre amb aquesta dinàmica malaltissa. Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
pobler | 22 Octubre, 2008 19:08 |
Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)
Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)
Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.
El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.
A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.
Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.
Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).
Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels "comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.
Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.
Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).
Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).
Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.
Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.
Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".
Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.
Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.
Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 22 Octubre, 2008 12:50 |
Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme
Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.
Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes
Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí
Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.
Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.
Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).
Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.
Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.
pobler | 22 Octubre, 2008 06:23 |
Sabíem que l'estalinisme feia les aportacions a la teoria marxista amb les bales dels seus assassins (recordem tots els revolucionaris bolxevics, anarquistes o treballadors d'esquerra sense partit executats d'un tret al cap a la Lubianka de Moscou, morts a qualsevol camp de concentració simplement per haver volgut servar les idees de l'octubre roig). (Miquel López Crespí)
1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE) (I)
El dinou d'abril de 1978 s'inaugurava a Madrid el IX Congrés del PCE (el primer en la legalitat d'ençà el final de la guerra civil). Aquest congrés seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del PCE, ja que s'hi consagrà oficialment el rebuig de l'herència d'octubre, el leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Alhora les burocràcies provincials del carrillisme també varen fer els seus congressos "regionals" (el PCE, amb l'acceptació de la "sagrada unidad de España", no podia -ni pot!- parlar de congressos "nacionals"). A Madrid la camarilla que decidí abandonar públicament tota vinculació amb el marxisme revolucionari (la lluita de classes com a motor de la història) era el grup històric procedent de la guerra civil i de l'extermini de l'esquerra revolucionària (recordeu els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona). La direcció era formada per Santiago Carrillo, Pasionaria i la vella guàrdia dels Simón Sánchez Montero, Ignacio Gallego, Marcelino Camacho... I els més joves: Nicolás Sartorius, Pilar Bravo, Zaldívar, Jordi Solé Tura... Abans, el 22 de gener, el Comité Central ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme i del comunisme (la consagració oficial de l'històric revisionisme pràctic de l'estalinisme espanyol).
És el mateix any de la publicació del famós pamflet de Santiago Carrillo Eurocomunismo y Estado, llibret que pretén teoritzar la conversió a l'antileninisme dels partits que ja en el 1935, en el V Congrés d'una Internacional depurada d'elements revolucionaris, donà carta d'existència al combat contra la ideologia marxista i leninista. Eurocomunismo y Estado vol ser una "aportació al debat de les idees" quan no deixa de ser un refrit mal fet, sense cap ni peus, de les més endarrerides concepcions revisionistes de la història del moviment obrer (Berstein i Kautsky passats per aigua): la defensa total i absoluta de l'Estat capitalista contra els moviments antisistema, la mitificació cínica de la democràcia burgesa (amb totes les seves mancances) com el màxim a què pot aspirar la classe obrera i les nacions oprimides per l'imperialisme.
El "debat" dels Santiago Carrillo i tota la plana major del revisionisme europeu (amb Berlinguer i Marchais a l'avantguarda) ens feia copsar la putrefacció absoluta dels hereus de Stalin. Recordava la famosa frase de Trotski abans de ser assassinat a Mèxic (precisament per un membre del PCE-PSUC, Ramon Mercader!): "Stalin no revisa Marx i Lenin amb la ploma, sinó amb les botes de la GPU [la policia política estalinista]". Aquestes preteses "modernitzacions" del pensament socialista feien riure (si no feien plorera). Sabíem que l'estalinisme feia les aportacions a la teoria marxista amb les bales dels seus assassins (recordem tots els revolucionaris bolxevics, anarquistes o treballadors d'esquerra sense partit executats d'un tret al cap a la Lubianka de Moscou, morts a qualsevol camp de concentració simplement per haver volgut servar les idees de l'octubre roig). La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol), en el Trotsky del citat Deutscher (Era, 1968-1970, tres volums), i en tot d'altres fonts valuoses (especialment en la història encara inèdita de Ferran Lupescu Els dies d'un nou planeta: crònologia d'història soviètica (novembre 1917-març 1939). Una obra que també convé citar és Lenin y las naciones, de Javier Villanueva, publicada a Madrid per Revolución el 1987.
Les "aportacions" del grup Carrillo-Pasionaria resten molt ben resumides en el llibre d'Aníbal Ramos (Arturo Van den Eynde) El proletariado contra la 'Unión Sagrada': anti-Carrillo, quan explica (pàgs. 21-22): "En un pasado reciente y de ningún modo enterrado, el asesinato político, la prisión, la calumnia, la tortura han sido los 'argumentos' favoritos de Stalin, de sus camaradas y de sus sucesores... Cuando, por ejemplo, el Mundo Obrero de los años 36 y 37 'argumentaba' contra el trotsquismo en España, apenas daba a la lucha literaria otra función que la de preparar a la opinión obrera para la entrada en acción de la GPU estalinista con sus argumentos de peso: provocación, secuestro, asesinato... Ese es el aspecto de las cosas que Carrillo elude siempre que vierte sus lágrimas de cocodrilo por los viles asesinatos de Andreu Nin, de Kurt Landau, de los trotsquistas Moulin y Wolf. Y, desde luego, el mal que ha hecho al marxismo, la huella sangrienta que ha dejado sobre el marxismo esta bota de la policía estalinista, ha sido infinitamente más perniciosa, más profunda y más duradera que la de las teorías revisionistas de los Berstein y de los Kautsky".
Recordam l'assassinat de bolxevics (la vella guàrdia del 17 fou exterminada de rel) només per a "situar" el paper del PCE en la lluita (ja antiga) contra l'herència de la Revolució d´Octubre. El combat contra el marxisme revolucionari i les idees de l'Octubre Roig (poder dels treballadors, control obrer damunt la producció...), ja es fa fer evident en temps de la guerra civil (1936-1939) amb l'atac contra les conquestes revolucionàries dels treballadors en el primer any de la guerra. Els estalinistes espanyols del PCE-PSUC varen ser l'avantguarda en la lluita contra les collectivitzacions agràries a l'Aragó, País València i Catalunya, oposant-se a la mateixa idea de revolució socialista. Els homes de Carrillo i Líster s'encarregaren de la feina bruta de desarmar i militaritzar les milícies obreres antifeixistes, d'acabar amb el control obrer de les fàbriques autogestionades i amb tota mena d'experiència popular de democràcia obrera. La fase final (maig de 1937) va ser ja la de l'extermini físic de les avantguardes (principalment del POUM i de la CNT-FAT) que volien mantenir aquestes conquestes revolucionàries del començament de la guerra. Vegeu (entre molts d'altres estudis): Las colectividades de Aragón, de Félix Carrasquer (Laia, 1986); La CNT en la Revolución Española, de José Peirats (Reudo Ibérico, 1971, tres volums); Durruti: el proletariado en armas, d'Abel Pax (Editorial Bruguera, 1978); La Revolución Española, de Stanley G. Payne (Argos Vergara, 1977); Revolución y contrarrevolución en España, de Joaquín Maurín (Ruedo Ibérico, 1966); Revolució i contrarevolució a Catalunya (1936-1937), de Carlos Semprún-Maura (Dopesa, 1975); El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Ensensberger (Grijalbo, 1976); Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de mayo, de Frank Mintz i Miguel Peciña (Campo Abierto Ediciones, 1978); Mi guerra civil española (Destino, 1978) i Homenatge a Catalunya, ambdos de George Orwell...
A nosaltres, el militants de l'OEC, ja no ens venia de nou l'abandonament de les idees socialistes d'Octubre, l'atac als continguts teòrics del marxisme, la criminalització de les ensenyances de Lenin quant a la destrucció de l'Estat burgès i la seva substitució per la classe obrera armada, pels consells de diputats obrers i pagesos. Tampoc al POUM, al PORE o la mateixa Acció Comunista, a la CNT, a cap organització anticapitaliusta no els venia gens de nou quan, després de totes les renúncies de la transició, el PCE es decidia a fer públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes. Als atacs contra les posicions revolucionàries en temps de la guerra civil (atacs que arribaven, com hem explicat una mica més amunt, fins al segrest, tortura i assassinat del dissident) hem d'afegir les brutors del grup de Carrillo en la postguerra: l'abandonament de la lluita guerrillera (sovint amb lliurament dels caps de la resistència a la policia); el reforçament dels sindicats verticals feixistes (CNS) en moments en què estaven amenaçats per les lluites obreres (sobretot d'ençà les grans vagues del 62-63 fins a la transició)... L'any 1956 ja havia representat la consolidació de la política del PCE de "reconciliación nacional" (amb la burgesia i el franquisme). Si coneixem a la perfecció aquest abandonament per part de l'estalinisme español de qualsevol defensa (tant teòrica com pràctica de la lluita pel socialisme... ¿per què s'aguditzà precisament el 1978 l'atac contra el leninisme i les idees anticapitalistes i antiimperialistes d'Octubre?
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 21 Octubre, 2008 18:05 |
Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. (Miquel López Crespí)
El mallorquinisme polític: Gregori Mir en el record (i II)
És al voltant d’aquestes llibreries [Llibres Mallorca, Tous, Logos...], de les quals Gregori Mir és client assidu, que puc parlar i veure de més a prop l’investigador de Campos. Ambdós col·laboràrem plegats a les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Pàgines que, dirigides pel periodista Xim Rada, arreplegaven bona part de la intel·lectualitat del moment, és a dir, de començaments dels anys setanta. Recordem que en el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Román Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...
Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. Aquest llibre, juntament amb el de Josep Benet (publicat sota el pseudònim de Roger Arnau) Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), publicat l’any 1974 a Edicions Catalanes de París, ens proporciona una visió prou extensa del món dels nostres pensadors nacionalistes. Un ventall que recull des del regionalisme al marxisme revolucionari dels anys trenta. Aquests llibres, juntament amb el de Josep Melià Els mallorquins, el de Joan Fuster Nosaltres els valencians i els clàssics del pensament socialista internacional, són alguns dels que basteixen els fonaments de bona part de la formació cultural que sustenta la nostra militància antifeixista en els començaments dels anys setanta.
L’obra de Gregori Mir El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme ens permetia endinsar-nos en el sorgiment de les idees d’enfrontament amb el poder central, l´inicial retrobament de les nostres senyes d’identitat cultural i nacional. Com explicaven Jordi Bonafont i Gabriel Montcada en el pròleg de El mallorquinisme polític: “Estem segurs, per tant, que aquesta obra interessarà tots els mallorquins estudiosos del passat de llur poble i, d´una manera particular, aquells que es preocupen del present i del futur polític de l’Illa, especialment els pertanyents a les noves generacions, respecte a les quals el règim franquista ha fet tot el que ha estat al seu abast perquè desconeguin la història de llur comunitat i, per tant, perquè ignorin que, abans del juliol del 1936, va existir un mallorquinisme polític que ha deixat una gran quantitat de literatura política, el coneixement de la qual encara, en molts d’aspectes, pot il·luminar els mallorquins compromesos en la reforma i canvi al seu poble”.
Els articles de la revista La Palma, els materials de Josep Tarongí i Cortés, J. L. Pons i Gallarza, en són un exemple. Mitjançant la feina de recerca de materials feta per Gregori Mir poguérem aprofundir en la situació històrica que permeté el sorgiment d´un incipient pensament polític regionalista. Importants, en aquest camp, els articles de Miquel dels Sants Oliver i de Lluís Martí que surten en el llibre. Cabdal igualment poder copsar l’aportació teòrica mallorquina al procés nacionalista català. Gori Mir reprodueix dos articles, un de Gabriel Alomar titulat Harmonización de la corriente nacionalista con la socialista i un altre de Miquel dels Sants Oliver, el que porta per títol “Extensió i evolució del catalanisme”, que ens permeten veure amb claredat els nexes d´unió existents entre la intel·lectualitat de la nació. El primer volum de El mallorquinisme polític acaba amb articles de Joan Estelrich, Pere Oliver Domenge, Guillem Forteza i Gabriel Alomar, entre molts d’altres. En resum: un ample ventall de materials que a mitjans dels anys setanta ens permeten saber d´un venim com a poble i, seguint i fent nostra aquesta valuosa tradició cultural, esmolar les eines que ens serveixin per avançar envers una total recuperació cultural, bastir la nacionalitat futura.
En el volum II de El mallorquinisme polític, el material que aconsegueix aplegar Gregori Mir ens permet avançar en la visió i comprensió dels orígens del nacionalisme mallorquí. Material summament interessant del Centre Regionalista de Mallorca, sobre el paper del Partit Liberal amb interessants articles de Rafel Ramis i Togores, la fundació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, aquell primer intent d’aglutinació de les tendències polítiques dins una plataforma cultural. També hi podem trobar alguns articles de Gabriel Alomar i de Miquel Ferrà escrits sota la dictadura de Primo de Rivera. En aquella època, quan després d’un d’aquells viatges a l’estranger de mitjans dels anys setanta portàrem a casa el llibre de Gregori Mir que comentam, record que m’interessaren molt especialment els articles de la revista La Nostra Terra, aprofundir en el paper de Joan March en la política mallorquina i, sobretot, eren ben profitosos els capítols que feien referència al paper de la República en el nostre redreçament nacional. Curiós constatar com, igual que en la Constitució de 1978, la de la República també prohibeix la federació de regions autònomes. Sembla que el poder central sempre ha tengut ben clar que, en qualsevol època i circumstància, l’essencial és barrar el pas a una possible i hipotètica unitat dels Països Catalans. El més trist és constatar com, així com la burgesia central espanyola té ben aclarit quin ha de ser el seu paper i la seva política per barrar el pas a l’avenç de les nacions oprimides per l’estat, l’esquerra oficial, determinades forces “nacionalistes” dretanes mai no ho han aclarit i han acceptat sempre i en tot moment les imposicions espanyoles. Un silenci, una manca de política ben pagats, pels successius règims espanyols, evidentment!
Però parlàvem d’aquest segon volum de El mallorquinisme polític. Record com era d’interessant, un autèntic descobriment!, poder llegir en la fosca de finals del franquisme els lluminosos articles de Gabriel Alomar en referència al paper de Mallorca en la història i en la cultura mediterrània. I també les aportacions a la formació de l’Esquerra Republicana Balear, al treball teòric i pràctic d’Alexandre Jaume quant als problemes d’aconseguir la unió de les idees socialistes i nacionalistes i les dificultats per anar bastint els estatuts d’autonomia de Catalunya i Balears. És evident que la sublevació militar feixista de 1936 estroncà aquest camí de recuperació dels nostres drets nacionals. El llibre en parla extensament en el capítol XXII, el que porta per títol “La unitat: un camí que l’alçament militar-feixista interrompé”.
Ens podríem allargar molt més quant a la importància del llibre de Gregori Mir en aquella època concreta que ara evocam, com ara mateix, trenta-tres anys després de la seva edició. La importància del llibre, del valor dels textos que s’hi inclouen, queda ben ressaltada en el pròleg de Jordi Bonafont i Gabriel Montcada quan escriuen: “D’altra banda, aquesta obra ens dóna a conèixer l’esforç d’alguns mallorquins d’hair per alliberar-se del llast del caciquisme, del provincialisme, del subdesenvolupament cultural, del sucursalisme, d’aquell sucursalisme que Joan Fuster, amb tant d’encert, ha descrit en el seu importantíssim llibre Nosaltres els valencians. Un esforç que quan semblava que anava a donar fruit fou interromput brutalment per l’alçament del juliol del 1936 que, en triomfar a Mallorca, com després a la resta dels Països Catalans dependents de l’Estat espanyol, perseguí tota mena d’expressió democràtica i autòctona, imposant un règim totalitari, anticatalà i colonial”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 21 Octubre, 2008 15:45 |
Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)
Contra comissaris i camarilles
De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.
La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.
Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?
Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".
I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.
En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".
Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-I-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 21 Octubre, 2008 10:21 |
Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.
Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.
L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.
La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.
A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.
Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.
En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.
1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.
2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.
3 Ibidem, p. 8.
pobler | 21 Octubre, 2008 06:02 |
Anticorrupción atribuye a Montis, Morales y Vicens el lucrarse con el pelotazo de Son Oms, bien mediante una comisión en especie pagada por los pequeños propietarios de las fincas en forma del 15 por ciento de los solares recalificados, mediante parcelas urbanizables en el polígono para ellos mismos, y otros presuntos cohechos o sobornos.
De Vicens y su esposa, así como de la empresa tapadera de ambos: Metalumba, se han descubierto compras e inversiones por más de 732.000 euros en la pasada legislatura. El matrimonio adquirió un coche de lujo, por el que pagó 37.000 euros, un segundo vehículo de 17.700 euros; una vivienda con aparcamiento de 158.000 euros; un local, con aparcamiento y trastero de 139.000 euros; dos parkings y otro trastero por 21.000 euros, y una nave industrial por 360.000 euros. Todas estas operaciones se están rastreando. (Felipe Armendáriz)
ACOSO A LA CORRUPCIÓN. El principal imputado en son Oms invirtió 54.000 euros en un paraíso fiscal
Los investigadores descubren una cuenta de Vicens en las islas Caimán
El diputado y portavoz de UM compró bienes por 732.000 euros mientras era conseller de Territorio del Consell
FELIPE ARMENDÁRIZ/J. F. MESTRE. PALMA.
Los investigadores del caso Son Oms, la presunta trama de corrupción político-empresarial en torno a la génesis y explotación del polígono industrial del mismo nombre, han detectado una cuenta corriente en las islas Caimán a nombre de Bartomeu Vicens, el portavoz de Unió Mallorquina (UM) en el Parlament y principal imputado, y su esposa, Antònia Martorell. Los esposos Vicens invirtieron 54.000 euros en dicho paraíso fiscal y también compraron bienes por 732.000 euros, mientras el marido era conseller de Territorio del Consell de Mallorca en la pasada legislatura.
La Agencia Tributaria, la fiscalía anticorrupción y el grupo de Delincuencia Económica de la Policía, llevan meses rastreando el patrimonio, las operaciones financieras e inversiones de los Vicens y del resto de imputados, entre los que destacan el ex president del Parlament por UM, Maximilià Morales, el abogado y empresario Jaime Montis, y los también promotores Bernat Febrer y Miquel Munar Munar.
La posibilidad de que la cúpula del supuesto entramado tuviera cuentas en paraísos fiscales ya fue adelantada por DIARIO de MALLORCA y ahora se ha visto confirmada. Vicens y su esposa hicieron una serie de operaciones de tráfico de divisas para camuflar las inversiones de cartera por residentes en las islas Caimán. Estos movimientos de fondos se hicieron a finales del 2001 mediante una cuenta corriente abierta a nombre de los dos cónyuges.
Conseller e inversor
Los investigadores están tratando de esclarecer el origen de ese dinero y si el principal encausado pudo hacer otro tipo de operaciones en las Caimán u otros paraísos fiscales. Una de las principales tesis acusatorias de los fiscales anticorrupción, Juan Carrau y Pedro Horrach, en el caso Son Oms es que Vicens y Morales se prevalieron de su alta posición política como líderes de UM, de sus contactos con el Ayuntamiento de Palma y, en el caso del hoy diputado, de su cargo como conseller de Territorio del Consell de Mallorca para conseguir la recalificación de las fincas rústicas de Son Oms y aledaños en suelo urbanizable industrial.
Casa y nave industrial
Anticorrupción atribuye a Montis, Morales y Vicens el lucrarse con el pelotazo de Son Oms, bien mediante una comisión en especie pagada por los pequeños propietarios de las fincas en forma del 15 por ciento de los solares recalificados, mediante parcelas urbanizables en el polígono para ellos mismos, y otros presuntos cohechos o sobornos. De Vicens y su esposa, así como de la empresa tapadera de ambos: Metalumba, se han descubierto compras e inversiones por más de 732.000 euros en la pasada legislatura. El matrimonio adquirió un coche de lujo, por el que pagó 37.000 euros, un segundo vehículo de 17.700 euros; una vivienda con aparcamiento de 158.000 euros; un local, con aparcamiento y trastero de 139.000 euros; dos parkings y otro trastero por 21.000 euros, y una nave industrial por 360.000 euros. Todas estas operaciones se están rastreando.
Diario de Mallorca (21-X-08)
La situació de corrupció política a les Illes mai no havia arribat al grau del present. No volem dir que abans no existís. El que afirmam és que uns anys abans era secreta, amagada, no hi intervenia, potser per manca de proves, la Fiscalia Anticorrupció. Ara sortim a un cas de corrupció per setmana, amb implicats que formen part del més “selecte” de la classe política del règim. Qui no recorda els afers de la mà dreta de Catalina Cirer, Rodrigo de Santos, i els setanta mil euros gastats a cases de mal viure i drogues? Però també hem estat testimonis del judici a l’exbatle d’Andratx, Eugenio Higalgo, i els seus assessors i col·laboradors en les malifetes. (Miquel López Crespí)
Son Oms i la corrupció política a Mallorca
La situació de corrupció política a les Illes mai no havia arribat al grau del present. No volem dir que abans no existís. El que afirmam és que uns anys abans era secreta, amagada, no hi intervenia, potser per manca de proves, la Fiscalia Anticorrupció. Ara sortim a un cas de corrupció per setmana, amb implicats que formen part del més “selecte” de la classe política del règim. Qui no recorda els afers de la mà dreta de Catalina Cirer, Rodrigo de Santos, i els setanta mil euros gastats a cases de mal viure i drogues? Però també hem estat testimonis del judici a l’exbatle d’Andratx, Eugenio Higalgo, i els seus assessors i col·laboradors en les malifetes. Ben present en la memòria tenim encara el cas Rasputín, la història dels falsos certificats dels cavallistes, els 700.000 euros estafats per Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel. I per si hi mancava cap cosa, no hi ha dia que en els mitjans de comunicació no surtin casos d’endolls de familiars i amics descoberts a qualsevol àrea de govern, les “assessories” i pagaments per treballs que mai no es lliuren al públic als més diversos aprofitats de tota mena i tot color.
Fins ara la majoria de casos de corrupteles tenien relació amb el govern i gestors del PP. És ara que la Fiscalia Anticorrupció afirma que els dirigents d´UM Bartomeu Vicens i Maximilià Morales empraren la seva influència política per a guanyar milers d’euros de forma il·legítima, exigint comissions en tèrboles operacions de requalifiació de terrenys. Com informa la premsa d’aquests dies, Bartomeu Vicens i Maximilià Morales utilitzaren el seu poder a Unió Mallorquina “per pactar amb els propietaris de les parcel·les que els cedissin el 15% de cada una de les finques a canvi d’obtenir la requalificació a terrenys urbanitzables. El Ministeri Públic també sosté que l’advocat Jaume Montis ‘ocultà’ (als propietaris de les parcel·les) la identitat d’ambdós dirigents d’UM, i alhora ‘es va fer figurar una sèrie de compravendes quan en realitat no va existir cap preu’”.
Bartomeu Vicens i Maximilià Morales són acusats per la Fiscalia Anticorrupció de la presumpta comissió de sis delictes: suborn, blanqueig de capitals, falsedat documental contra la Hisenda Pública, estafa i tràfic d’influències per la pilotada al polígon de Son Oms. Uns terrenys, com diuen els mitjans d’informació, “que patiren un increment espectacular del seu valor quan pasaren de no urbanitzables a urbanitzables”.
Mai no s’havien vist tants de casos de corrupció plegats a Mallorca. Molts ciutadans i ciutadanes sabien d’alguna malifeta de personatges sense principis i sense escrúpols, però que el grau d’aprofitament del poder polític sigui tan escandalós era mal d’imaginar. Tots aquests fets no ajuden gens ni mica a prestigiar la classe política sorgida en els anys de la restauració monàrquica, els professionals del romanço que han aconseguit bons sous i privilegis a partir dels pactes amb el franquisme reciclat en els anys de la transició. Qui podia imaginar que hi hagués tants pocavergonyes entre els postulants al vot ciutadà, aquells que diuen defensar i protegir els nostres interessos?
Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. Com diu la declaració d’aquest grup, cal “apartar de la vida pública, preventivament i sense que això signifiqui presumpció de culpabilitat, aquelles persones que estiguin implicades en casos de corrupció política per tal de mantenir el debat polític i el funcionament institucional lluny del debat sobre els casos de corrupció (que és el cas del portaveu d’UM)”.
Com deia el senador autonòmic Pere Sampol en referència al cas de presumpta corrupció que envolta Bartomeu Vicens: “És ben necessari que dimiteixi i començar a fer net en la vida política”. La premsa també ens informa que Sampol mostrà la seva satisfacció per l’actuació de la Fiscalia, que ha presentat querella criminal contra el diputat d’UM per suposat cobrament de comissions en la requalificació del polígon de Son Oms. També hem llegit que “el senador advertí que casos com aquest ‘eren de domini públic’ i responen a ‘la pràctica política dels partits conservadors’. ‘Hi ha fortunes que han nascut de la nit al dia’, digué Sampol, qui espera que Fiscalia ‘acabi amb aquesta xacra’”.
Els JEN-PSM insten Unió Mallorquina a exigir la dimissió de Bartomeu Vicens com a diputat. El secretari general dels Joves d’Esquerra Nacionalista (JEN), Antoni Noguera, explica en el comunicat fet públic per la seva organització que “els ciutadans deuen estar perplexos davant el trist espectacle de presumptes corrupteles que afecten els seus representants polítics, i que minven la confiança en l’exercici de la política. És hora que els partits facin passes decidides per renovar el compromís amb la transparència en la gestió pública”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 20 Octubre, 2008 16:24 |
Segons Lladó, “el fet que ni les associacions de víctimes del franquisme ni Amnistia Internacional hagin homologat la Llei és prou exemple de que aquesta no supera la llei de punt i final del 15 d’octubre de 1977 ja que ambdues van contra la legislació internacional en la que els crims contra la humanitat no prescriuen”. “No es pot permetre que els crims caiguin en l’oblit en una transició democràtica que ja s’ha perllongat massa temps”, apuntà el president d’Esquerra a les Illes. (Blog Palma Republicana)
Esquerra presentarà una proposició no de llei pel retorn de la casa d’Emili Darder
Esquerra presentarà una proposició no de llei pel retorn de la casa d’Emili Darder La declaració de Garzón obre la porta a l’anulació del judici fet a Emili Darder i a la restitució del seu patrimoni El president d’Esquerra-Illes Joan Lladó ha celebrat la iniciativa presa pel jutge Baltasar Garzon afirmant que “ja és hora que es faci justícia” i ha apuntat que “en el moment que un jutge es declara competent per investigar els crims del franquisme obre la porta a reconèixer la condició de víctima dels represaliats, anular les sentències sumaríssimes i conseqüentment a restituir el seu honor i tot el seu patrimoni”.
Així mateix sent conscients que allò que impedeix la restitució del patrimoni dels represaliats és la recentment aprovada llei de la memòria històrica, Esquerra agafarà simbòlicament el cas de la propietat d’Emili Darder per a preparar una proposició no de llei per la devolució d’aquest immoble del qui fou Batle de Palma d’Esquerra. “L’actuació de Garzón justifica plenament la proposta de modificació de la llei de la memòria històrica que presentà Esquerra el segon dia hàbil de la legislatura i que es debatrà aproximadament en uns tres mesos”, apuntà Lladó. El líder independentista ha anunciat també que “Esquerra promourà la reforma de llei de la memòria històrica ja que aquesta ha de ser l’eina per a restablir l’honor i el patrimoni dels represaliats pel franquisme”. Segons Lladó, “el fet que ni les associacions de víctimes del franquisme ni Amnistia Internacional hagin homologat la Llei és prou exemple de que aquesta no supera la llei de punt i final del 15 d’octubre de 1977 ja que ambdues van contra la legislació internacional en la que els crims contra la humanitat no prescriuen”. “No es pot permetre que els crims caiguin en l’oblit en una transició democràtica que ja s’ha perllongat massa temps”, apuntà el president d’Esquerra a les Illes.
Blog Palma Republicana (VilaWeb)
La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)
La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».
Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.
Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.
No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.
No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-99)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 20 Octubre, 2008 09:18 |
La Fundació Rotger Villalonga, creada el 1979, és hereva de l’esperit d’Ignasi Rotger Villalonga. La família Costa fou la propietària de la finca de Formentor fins que, en els anys 20, en vengueren els terrenys a Adan Dielch, promotor de l’hotel Formentor. Amb el pas del temps, els creditors de l’hotel aconseguiren la propietat de cala Murta, que quedà dividida en dues parts fins que, en els anys 30, Ignasi Llorenç Villalonga la comprà sencera. Hi havia conegut Costa, un enamorat, com ell, de Formentor i del seu paisatge. Fou llavors que decidí, el 1934, organitzar-hi per primera vegada aquest acte literari que avui, 75 anys després, encara perdura. (E. Ballesteros)
L’esperit de Costa perviu a cala Murta
Prop de 300 persones assistiren ahir a l’homenatge que organitza la Fundació Rotger Villalonga
E.Ballesteros
Han passat 75 anys des que Ignasi Rotger Villalonga inicià el seu sentit homenatge anual al poeta Miquel Costa i Llobera, de qui era un conegut admirador. L’emblemàtic entorn d’aquesta trobada literària, llavors coneguda com a festa de cala Murta, afavorí que poetes de tota classe participassin en un esdeveniment que encara avui, al cap de 75 anys, es manté fidel al seu esperit originari, organitzada escrupolosament per la Fundació Llorenç Villalonga. Així, es respecta el format original de la que, des dels anys 50, s’ha convingut d’anomenar "Diada de cala Murta".
Així, en aquesta finca del terme municipal de Pollença es reuniren ahir més de tres-centes persones que, entorn del bust de l’escriptor pollencí, presenciaren un emotiu recital que serví d’homenatge no tan sols a Costa i Llobera, sinó també a Maria Antonia Salvà i a Llorenç Riber, poetes de l’escola mallorquina dels quals es compleix el cinquantenari de la seva mort.
Revista literària
Com ja és habitual, l’acte serví també per presentar el nou número de la revista literària i cultural de la Fundació Rotger Villalonga que, amb la capçalera de Cala Murta, ha arribat ja la seva vint-i-novena edició. Entre les darreres iniciatives materialitzades per aquesta entitat, el seu president, Josep Fèlix Ferrer, destacà la publicació del tercer tom de l’edició crítica de l’obra de Costa i Llobera, Líriques, l’únic volum en llengua castellana del poeta pollencí. A més, anuncià l’aparició imminent del quart volum d’aquesta obra —de 10 toms en total—, i que sortirà a llum previsiblement abans del mes de març, amb el títol de Tradicions i fantasies.
La Fundació Rotger Villalonga, creada el 1979, és hereva de l’esperit d’Ignasi Rotger Villalonga. La família Costa fou la propietària de la finca de Formentor fins que, en els anys 20, en vengueren els terrenys a Adan Dielch, promotor de l’hotel Formentor. Amb el pas del temps, els creditors de l’hotel aconseguiren la propietat de cala Murta, que quedà dividida en dues parts fins que, en els anys 30, Ignasi Llorenç Villalonga la comprà sencera. Hi havia conegut Costa, un enamorat, com ell, de Formentor i del seu paisatge. Fou llavors que decidí, el 1934, organitzar-hi per primera vegada aquest acte literari que avui, 75 anys després, encara perdura.
dBalears (20-X-08)
Novel·lar la vida d'un personatge tan vast i alhora tan complex com Miquel Costa i Llobera comporta innombrables dificultats. És evident que, si no posaves uns límits al pla inicial d´una obra determinada, en aquest cas una novel·la històrica sobre l'escriptor de Pollença, el projecte podria allargar-se i perfeccionar-se fins a l'infinit. Si no controlàssim cada detall del projecte, al final podríem estar parlant d'una obra oberta amb dificultats per a posar el punt i final. He de reconèixer que, en un moment concret de la redacció de la novel·la, la personalitat del poeta, la seva època històrica, em van aclaparar de tal manera que era difícil sortir del parany en el qual em tenia presoner l'autor de "Lo Pi de Formentor". Un exemple de tot això que explic seria el posterior desenvolupament de Defalliment (El Gall Editor) fins a esdevenir, amb Damunt l'altura (Pagès editors), una novel·la històrica de prop de cinc-centes pàgines. Potser a un altre escriptor li hauria anat bé acabar la història de Miquel Costa i Llobera amb els dinou capítols i les dues-centes trenta quatre pàgines inicials. Amb una introducció com ho és el capítol "Memento homo" i el pla inicial, que consistia en el desenvolupament de l'obra en set apartats decisius, els que conformen els trets essencials de la vida del poeta, ens podríem haver conformat amb aquell començament d'història novel·lada que va ser Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera. (Miquel López Crespí)
Presència de Miquel Costa i Llobera en la literatura mallorquina.
Damunt l'altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors) (I)
Novel·lar la vida d'un personatge tan vast i alhora tan complex com Miquel Costa i Llobera comporta innombrables dificultats. És evident que, si no posaves uns límits al pla inicial d´una obra determinada, en aquest cas una novel·la històrica sobre l'escriptor de Pollença, el projecte podria allargar-se i perfeccionar-se fins a l'infinit. Si no controlàssim cada detall del projecte, al final podríem estar parlant d'una obra oberta amb dificultats per a posar el punt i final. He de reconèixer que, en un moment concret de la redacció de la novel·la, la personalitat del poeta, la seva època històrica, em van aclaparar de tal manera que era difícil sortir del parany en el qual em tenia presoner l'autor de "Lo Pi de Formentor". Un exemple de tot això que explic seria el posterior desenvolupament de Defalliment (El Gall Editor) fins a esdevenir, amb Damunt l'altura (Pagès editors), una novel·la històrica de prop de cinc-centes pàgines. Potser a un altre escriptor li hauria anat bé acabar la història de Miquel Costa i Llobera amb els dinou capítols i les dues-centes trenta quatre pàgines inicials. Amb una introducció com ho és el capítol "Memento homo" i el pla inicial, que consistia en el desenvolupament de l'obra en set apartats decisius, els que conformen els trets essencials de la vida del poeta, ens podríem haver conformat amb aquell començament d'història novel·lada que va ser Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.
De bon principi, abans de desenvolupar la història novel·lada de Miquel Costa i Llobera, el pla indicatiu dels capítols que havien de conformar l'obra consistia a desenvolupar la infantesa del poeta a la Pollença de finals del segle XIX en tres capítols: "Jocs d' infantesa", "Ego sum lux mundi" i "El claper", que són efectivament els capítols inicials de Defalliment amb la introducció ja esmentada de "Memento homo". Capítol, aquest primer, que situa les contradiccions personals, literàries i religioses de l'escriptor en arribar a la seixantena d'anys i que obrin la porta dels records. Aquest primer capítol és, en el fons, l'excusa per a començar la narració, per a poder bastir les dues novel·les que comentam i que, com es podrà comprovar, conformen una sola obra.
La infructuosa estada del poeta a Madrid, la impossibilitat d'acabar amb els estudis, els seus inicials contactes amb el krausisme, que tants de problemes de consciència li comportarien en el futur, es desenvolupen en els capítols "Madrid" i "Defalliment".
Precisament el títol d'aquest darrer capítol seria el que també es convertiria en el títol final de la primera novel·la. Els anys d'incertesa, de crisi existencial i espiritual. Els moments, després de la tornada a Pollença, en què, fracassat en els estudis, sense saber què fer ni a què ha de dedicar la seva vida, s'adona que ha de prendre una decisió definitiva. Hi ha igualment històries referents a la vida rural mallorquina de finals del segle XIX i començaments del XX. Les contradiccions d'un fill de casa bona enfrontat a la realitat de la misèria dels jornalers que treballen per a la família Costa, una de les més riques del poble, es van congriant en els capítols "La trompa de cantar", "Poesies" i "L'envit".
Cal dir que no sempre una novel·la històrica segueix un ritme lineal ni la història es desenvolupa des del naixement del personatge fins a la seva mort. El pla inicial, l'estudi previ, els anys de recerca, la documentació acumulada damunt l'època que ens toca conèixer a fons i els detalls de la vida del personatge ens permeten anar amunt i avall de la història sense haver de seguir un camí rectilini en el desenvolupament de l'acció. De Defalliment i també de Damunt l'altura record perfectament que els primers capítols escrits varen ser precisament els del final de la seva vida, quan el poeta, ple de neguit per la mort dels seus, el pare, la neboda, els amics, reflexiona damunt el sentit de la seva vida i la seva obra i mira enrere, demanant-se el sentit final de tot el que ha fet fins aquell moment.
La decisió de fer-se sacerdot, els anys d'intensa formació catòlica a Roma, el seu decisiu aprofundiment en la cultura grecoromana, són novel·lats en els capítols "Roma", "Catacumbes", "Gaudete in domino semper iterum dico gaudete" i "La missa nova".
Alhora que tots aquests capítols s'anaven concretant, altres, que eren un desenvolupament d'aquests mateixos, anaven quedant dins les meves carpetes per a un posterior estudi. Seran els que, amb un treball d'elaboració literària molt intensa, esdevendran el nucli essencial de la novel·la Damunt l'altura.
Però en arribar a les cent setanta pàgines en la redacció de Defalliment ja sabem que els anys d'estudi i documentació sobre Miquel Costa i Llobera i la seva època no han estat inútils. L'instint del novel·lista et fa adonar que la columna vertebral de la novel·la ja és redactada i es comença a veure el final de tants esforços i sacrificis, el resultat de desenes d'esborranys. Van quedant endarrere els dubtes inicials davant la redacció de cada capítol, sobre l'eficàcia literària de les anècdotes novel·lades que hem seleccionat. Mai no sabrem si hem encertat o no en els aspectes de la vida real del personatge que hem volgut novel·lar. Si haguéssim escollit uns altres aspectes de la vida del poeta... la novel·la no hauria agafat un altre camí, potser més mengívol, més autèntic, més d'acord amb el que varen ser els afanys i preocupacions del sacerdot militant i del contradictori poeta?
El cert és que tot això, aquestes preguntes constants, les vacil·lacions, conformen el món dels dubtes normals de l'escriptor i mai no sabrem quin hauria estat el resultat de l'obra si hagués seguit un altre pla, si hagués consultat una altra documentació o si haguéssim escollit una forma narrativa diferent de l'emprada en aquesta novel·la. El cert era que, al cap d'uns anys de redacció, Defalliment començava a estar enllestida i, quasi sense adonar-me'n, els apunts i esborranys que havia anat redactant en tot aquest temps havien bastit igualment els fonaments del que ara és Damunt l'altura.
Després de redactar "La missa nova", havia de "fer tornar" Costa a Pollença, parlar dels seus anys d'alegries, quan es veu coronat escriptor per la societat literària principatina. Són igualment els anys del seu viatge a Grècia, Istanbul, Palestina...
En referència a les constants contradiccions literàries de Miquel Costa i Llobera, convenia i era summament important per a copsar les preocupacions, els greus problemes existencials del poeta, situar els esdeveniments de la Setmana Tràgica. Dins aquesta línia anaren sorgint els capítols "Monti-sión", "Les Horacianes de Gaudí", "Visions de Palestina", "La Setmana Tràgica" i "De matinada". Aquest darrer capítol, les reflexions finals de poc abans de morir el poeta, clou la novel·la. "De matinada", el capítol final de Defalliment, encaixa a la perfecció amb el primer de la novel·la, el titulat "Memento homo", potser els dos capítols més angoixants, els que proven de resumir tota una vida dedicada a la defensa i promoció del catolicisme i una concepció conservadora de la vida mitjançant la literatura.
pobler | 19 Octubre, 2008 21:08 |
Quilapayun, nit revolucionària màgica a Palma!
La nit de dissabte, 18 d'octubre, certa gent que fa 30 anys ens afanyàvem a defensar els drets humans a Mallorca, des de plataformes molt rudimentàries -amb tan pocs recursos disponibles, com disposava aleshores l'anomenat Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina-, hem tengut la satisfacció immensa i l'oportunitat única de viure de prop la màgia d'una nit revolucionària a l'interior de l'Auditòrium de Palma.
Ho ha fet possible la presència i l'actuació musical del mític i vetust grup xilè Quilapayun.
Acompanyat a l'escenari pel grup jove i encisador mallorquí Cap-Pela.
Encara mantenc ben viu el record dels nostres desitjos, compartits amb gent xilena com Iván, Merche, Juanita o Gonzalo; argentina, com Elías, Marta, Eduardo, Roberto; nicaragüenca-salvadorenca, com Claribel i Flakoll; uruaguaiana, com Mario; mallorquina, com Carles, Mateu, Isidre etc. i jo mateix... Uns desitjos compartits, mai no satisfets en aquell temps (per manca evident de peles disponibles!) de fer venir a Mallorca el ja aleshores mític grup xilè Quilapayun...
Trenta anys després, això s'ha produït! Gràcies a les gestions efectuades per una de les entitats més emblemàtiques de les Illes, l'Obra Cultural Balear (amb molts més recursos econòmics disponibles, i molts més suports institucionals, sortosament!)
N'he estat molt content: hem pogut comptar amb una de les icones xilenes més característiques en la lluita política i pacífica contra la dictadura militar feixista, a favor de la implantació i arrelament de la democràcia popular a Amèrica Llatina, durant més de quatre dècades seguides. Amb la presentació a l'Auditori de Palma del MallorcaMón Festival 2008, l'Obra Cultural Balear ha fet que l'illa de Mallorca, un espai català de comunicació, a través del llenguatge universal de la música, hagi contribuït activament a dinamitzar la revolució cultural que hi cal, a hores d'ara: fusionar, en actes enriquidors, les diferents cultures que hi conviuen amb la cultura catalana pròpia.
Amb la presència i l'actuació, a l'Auditòrium de Palma, del mític grup musical xilè Quilapayun i del grup vocal mallorquí Cap-Pela en aquest MallorcaMón Festival, l'any 2008 l'Obra Cultural Balear ha fet una crida encoratjadora a integrar-se a Mallorca tota aquesta gent d'origen llatinoamericà que s'hi atansa per viure-hi.
Un acte com aquest s'ha pogut fer a l'Auditori de Palma gràcies a l'organització de l'Obra Cultural Balear i Joves de Mallorca per la Llengua, que ha rebut la col·laboració del Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca, l'Ajuntament de Palma i la Generalitat de Catalunya.
M'alegra ben molt haver pogut comprovar aquesta col·laboració institucional tan intensa i diversa. Sobretot, constatar que, d'uns anys cap aquí, s'ha aconseguit molt més suport de la Generalitat de Catalunya per a entitats culturals illenques.
Em sent particularment satisfet, entre d'altres iniciatives, pel conveni de col·laboració plurianual signat l'any passat entre representants de la Generalitat de Catalunya i l'Obra Cultural Balear.
Això ens permet veure més clarament que, amb recursos públics disponibles, les entitats culturals d'arreu del territori poden anar fent passes positives en la construcció d'uns Països Catalans més visibles -a la vista de més gent-, més estimats per molta més gent, i cada cop més amables per a la gent que encara se'ls mira una mica de reüll...
Entre d'altres evidències, tothom pot apreciar i valorar, amb un acte com aquest, que no és precisament des de l'àmbit de qui parla la llengua catalana que es rebutgen altres llengües. Ans al contrari, s'hi col·labora estretament en el manteniment de totes elles, considerant-les una contribució positiva a la riquesa cultural de la humanitat.
També s'hi fa ben evident que, en molt poc temps de permanència en un redol dels Països Catalans, en molt poques hores si es vol, hom pot parlar i cantar en públic, en català, com ho fa qualsevol persona catalanoparlant de naixement...
Tots els membres del grup xilè Quilapayun, recent arribats a Mallorca, a més de cantar juntament amb Cap-Pela la cançó popular catalana “La dama d'Aragó”, volen concloure l'acte entonant, interpretant i cantant amb fervor patriòtic l'himne de Mallorca, el cant de la Balanguera... íntegrament.
(Cosa que molts encara no han fet mai, tot i haver-hi romàs durant dècades...!)
Aquesta màgia de la nit revolucionària a l'Auditori de Palma, que segueix amb la “Cantata de Santa María de Iquique”, conclou, com era d'esperar, amb la interpretació que fa Quilapayun de la seva cançó més emblemàtica, “El pueblo unido jamás será vencido!”.
La cançó que componen ells mateixos el mes de juny de 1973, durant l'època més intensa del govern de la Unitat Popular, dirigit per Salvador Allende, primer president d'ideologia marxista elegit democràticament arreu del món... assassinat tres mesos després...
http://promocat.cecili.cat/post/58932 Blog Promocat
Finalment s'aconseguí muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): 'El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes' I, en lletres més grosses: 'Concentración ante el Consulado de Chile' on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: 'Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...'. (Miquel López Crespí)
Mallorca i la solidaritat amb Xile (1977)
Record a la perfecció com les JEC, pel setembre de 1977 foren l'avantguarda de la lluita en record de Xile. S'apropava el quart aniversari del cop d'Estat de la burgesia xilena contra l'esquerra a aquell país d'Amèrica Llatina que havia volgut enfrontar-se amb les multinacionals i els nordamericans. El Govern de la Unitat Popular volgué nacionalitzar la indústria del coure (en mans del capitalisme internacional). Allò va significar la sentència de mort de la democràcia xilena. Aquest mínim intent per a provar de disposar d'alguna de les riqueses naturals del país, de bastir una independència econòmica lluny de la formalitat d'himnes i banderes (en teoria, tots els països ho són d'independents, mentre no vulguin modificar l'estatus socioeconòmic dictac per l'imperialisme). El sagnant cop d'estat costà la vida, no sols al president constitucional, el socialista Salvador Allende (que morí, metralleta en mà defensant la llibertat) sinó a més de trenta mil antifeixistes xilens. A ciutat, en aquest quart aniversari, hi havia poques ganes de muntar res. Vista aquesta indiferència solidària davant la lluita del poble xilè, uns quants militants de l'OEC, juntament amb na Caterina Mir, en Macià Abraham, en Sergio López, en Francesc Gutíerrez, en Salvadro Arias, na Conxa Nadal (entre d'altres), tots de les JEC, decidirem muntar un grup de solidaritat. De part de l'OEC, un dels més actius participants en el grup ("Grup de solidaritat amb el poble xilé) va ser l'historiador Mateu Ensenyat (aleshores un estudiant que entrà a militar a l'OEC provinent de Bandera Roja). Mentre en Mateu Ensenyat i jo mateix, anaven i veníem de Copystant -on Teresa Nieto feinejava imprimint el material que demanàvem a la seva impremta-, les JEC, a mesura que s'apropava l'aniversari del cop ,començaren a repartir per barriades i instituts diversos comunicats i fulls volants (alguns dels quals encara conserv entre la immensa paperassa del meu arxiu).
Finalment aconseguiren muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): "El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes" I, en lletres més grosses: "Concentración ante el Consulado de Chile" on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: "Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...". I, més endant, José Jaume precisava: "Fernando Cosmelli cónsul de la República de Chile en Baleares, recibiò en su despacho a una comisión -parecía presidirla Miguel López Crespí, del denominado 'Grupo de Solidaridad con el Pueblo Chileno'-, quien le hizo entrega de un comunicado en el que se solicita 'plenas libertades de reunión, expresión y manifestación para el pueblo chileno; inmediata puesta en libertad de todos los luchadores antifascistas que en estos momentos abarrotan las cárceles de Chile; una explicación comprobable de la situación de los miles de luchadores desaparecidos y la no intervención USA en Chile".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 19 Octubre, 2008 16:47 |
Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. (Miquel López Crespí)
Gregori Mir, homenatge (I)
Els meus primers records referents a Gori Mir van estretament lligats a la represa cultural de la postguerra, als anys de la recuperació de la cultura catalana després dels desastres produïts pel feixisme i la reacció anticatalana a la nostra terra. Uns anys que han estat estudiats molt encertadament per l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004). Parlam dels anys del naixement de l’Obra Cultural Balear (OCB), constituïda el desembre de 1963, de l’organització dels primers cursos de llengua catalana (a l’Estudi General Lul·lià ja s’impartien el 1954); del funcionament de les aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, impulsades per Jaume Adrover, significaren la primera alenada d’aire fresc, de contacte amb la nostra cultura i amb les concepcions culturals antifeixistes del moment enmig d’aquella grisor heretada de la postguerra i que tot ho envaïa amb el seu alè sinistre. Va ser precisament a les Aules on vaig sentir per primera volta Gregori Mir parlant de literatura i societat. Tot això s’esdevenia en els anys 1965-66. Gregori Mir intervengué a les Aules al costat d’altres grans intel·lectuals del moment com eren Josep Pla, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedas, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Llompart, Francesc Candel, Joaquim Molas...
Nascut a Campos el 1938, el polític i escriptor Gregori Mir es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1964) i es doctorà l’any 1992 amb la tesi Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora. La GEM ens informa que cap al 1976 col·laborà en la formació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i de la coalició Unió Autonomista (1977).
La darrera vegada que vaig parlar amb l’amic Gori Mir va ser fa uns anys, en la tertúlia que amb un grup d’amics escriptors, pintors, periodistes i activistes culturals fèiem setmanalment en el Bar Modern de Ciutat. Record que, aprofitant que la meva filla petita, na Núria, acabava de complir un any, vaig portar una ensaïmada a la tertúlia que, juntament amb Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la dels anys seixanta, Gori Mir i els altres amics ens menjàrem amb deler tot recordant els vells temps, els anys inicials de les nostres lluites juvenils.
Aquell matí de febrer havia de fer unes feines inajornables. Vaig sortir amb la nina, procurant que anàs ben tapada, no fos cosa es que constipàs amb el canvi de temperatura de la casa al carrer. Vaig passar un moment pel Bar Modern per a saludar els amics d ela tertúlia. Feia un fred espantós i ens refugiàrem tots a l’interior del bar per petar la conversa. En Gori Mir, preocupat per na Núria, una mica esverat em digué si no hi havia perill que es constipàs. Jo li vaig dir que no passàs ànsia, que anava ben tapada i que de seguida que ens empassòlassim l’l'ensaïmada la portaria novament a casa. Sembla que es tranquil·litzà una mica, i amb els altres tertulians entràrem al bar. Cal dir que tot el temps que parlàrem de les Aules em vaig fixar que Gori Mir no deixava de mirar la meva filla d’un any amb posat de fonda preocupació. Crec que, al final de la tertúlia, quan ens acomiadàrem fins a la propera trobada, féu un alè de satisfacció. Finalment m’emportava la filla a casa!
Parl d´una època, mitjans dels noranta, en què Gregori Mir ja feia anys que havia publicat Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975) i Els mallorquins i la modernitat (1981). Militant del PSOE, fou senador per Mallorca (1979-82) i diputat per Mallorca (1982-86). Posteriorment participà en la fracassada aventura d’Unió Balear, de què fou un dels fundadors, fins que amb el pas del temps decidí dedicar molt més temps a la recerca històrica, camp en què havia excel·lit de forma destacada.
Tot rememorant aquella darrera trobada, un dels darrers debats mantinguts amb l’amic Gori Mir, pens com era d’important dins el nostre subconscient el pes del recent passat, la història de la lluita per la llibertat, el record de les primeres activitats culturals contra la dictadura, per servar la nostra memòria història. No degué ser per casualitat que amb Jaume Adrover recordàssim el significat polític i cultural d’aquella petita i valenta renaixença que varen ser les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mitjans dels anys seixanta.
Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior.
Posteriorment al conflictiu desenvolupament de les Aules (i escric “conflictiu” perquè hi hagué persecucions, prohibicions i detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social de règim), a iniciativa de Josep M. Llompart, Gori Mir publicaria les conferències fetes a les Aules en un llibret cabdal en la nostra formació: Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, publicat per l’Editorial Moll el 1970. En paraules de Josep M. Llompart, el llibre de Gori Mir assenyala “la primera passa ferma cap a una interpretació sociològica de la literatura mallorquina”. Vist amb perspectiva històrica hom pot constatar la importància de llibres com aquest de Gori Mir o el que havia escrit uns anys abans Josep M. Llompart, el famós i imprescindible La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Ambdós autors, Josep M. Llompart i Gregori Mir, coneixedors dels moderns corrents d’anàlisi de la realitat social, el materialisme històric, la sociologia contemporània, ens fornien eines summament importants per al coneixement de la nostra cultura. Josep M. Llompart ens ho fa notar en el pròleg al llibre de Gori Mir quan diu que el sistema d’anàlisi de la cultura emprat per l’investigador de Campos ens permet tenir una visió prou correcta dels fonaments reals que sostenen la literatura mallorquina. Com deia l’autor de Poemes de Mondragó: “L’aplicació dels mètodes sociològics permet a l’autor [Gori Mir] arribar a una explicació definitiva, almenys en el plantejament general, d’allò que ningú no havia sabut explicar-se, i que, en diferents ocasions, havia donat lloc a saboroses esbatussades de província: el teatre ‘regional’. La síntesi que fa Gregori Mir de l’evolució històrica del gènere dramàtic a Mallorca, com a literatura i com a espectacle, i l’estudi dels condicionaments que l’han afaiçonada em semblen d’una lucidesa perfecta. D’altra banda, la conclusió és tallant i arracona per sempre tota possible discussió sobre el problema: a Mallorca hem tingut l´únic teatre que la nostra estructura social possibilitava”. Llompart conclou: “Gregori Mir no sospesa valors (com ha fet de manera exclusiva una crítica desconeixedora de la realitat insular), sinó que exposa les raons que donen coherència als fets”.
El llibre de Gregori Mir Literatura i societat de la Mallorca de postguerra, juntament amb el de Llompart La literatura moderna a les Balears, els de Josep Melià Els mallorquins i La Renaixença a Mallorca, el de Guillem Rosselló Bordoy L’Islam a les Illes Balears, i els que d’ençà la postguerra ha editat Francesc de Borja Moll, condicionen la nostra percepció de la realitat, ens forneixen instruments prou útils per defugir la putrefacció cultural feixista alhora que, en alguns casos, van bastint els fonaments d´una futura dedicació a la literatura en els lletraferits d’aquells anys. Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll, amb llibres dels autors que hem citat més amunt. Una formació basada no solament de la Gramàtica normativa o en el Vocabulari mallorquí-castellà, les Rondaies, les xerrades radiofòniques, o en el paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens dotava d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Sense oblidar Raixa, aquell número u, El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Com diu Josep M. Llompart en el pròleg del llibre de Gori Mir Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, l’investigador de Campos porta uns anys d’avantatge als autors de la generació literària dels setanta quant a la intervenció en el món cultural mallorquí. Llompart escriu: “Si no ho record malament, Gregori Mir va aparèixer per primera vegada dins la petita però espessa jungla dels lletraferits mallorquins cap a la segona meitat de la dècada dels cinquanta”. Per tant, quan participà a les Aules ja és un conegut llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, un poeta conegut per les seves col·laboracions a Ponent, la revista literària que dirigeix Llorenç Vidal, que a poc a poc pren consciència de la manca de llibertat que pateix la nostra terra i es va implicant en multitud d’activitats culturals, les que el règim permet i sempre vigilades i controlades, i que són uns instruments valuosíssim per anar desvetllant la joventut mallorquina. Les Aules que dirigeix Jaume Adrover, els famosos cicles anuals de conferències que es fan a Campos, esdevenen “vertaders cursos universitaris d’estiu” i compten amb la col·laboració activa i desinteressada d´un jove activista, Gregori Mir, que a poc a poc, des de la poesia, es va decantant envers el camp de la recerca històrica i la política activa.
Gregori Mir i molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta” són producte d’aquella renaixença cultural dels anys seixanta. En aquest aspecte cal parlar, no solament de la tasca essencial de l’Editorial Moll, sinó també de la importància de Daedalus, que al costat de la feina feta per l’OCB, per Llibres Mallorca, per la tasca de divulgació cultural i activisme catalanista que es desenvolupa a les llibreries l´Ull de Vidre, Tous i Logos, conformen un ben concret panorama de redreçament nacional i cultural del qual l’obra i les activitats de Gregori Mir formen part consubstancial.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. (Miquel López Crespí)
El mallorquinisme polític: Gregori Mir en el record (i II)
És al voltant d’aquestes llibreries [Llibres Mallorca, Tous, Logos...], de les quals Gregori Mir és client assidu, que puc parlar i veure de més a prop l’investigador de Campos. Ambdós col·laboràrem plegats a les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Pàgines que, dirigides pel periodista Xim Rada, arreplegaven bona part de la intel·lectualitat del moment, és a dir, de començaments dels anys setanta. Recordem que en el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Román Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...
Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. Aquest llibre, juntament amb el de Josep Benet (publicat sota el pseudònim de Roger Arnau) Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), publicat l’any 1974 a Edicions Catalanes de París, ens proporciona una visió prou extensa del món dels nostres pensadors nacionalistes. Un ventall que recull des del regionalisme al marxisme revolucionari dels anys trenta. Aquests llibres, juntament amb el de Josep Melià Els mallorquins, el de Joan Fuster Nosaltres els valencians i els clàssics del pensament socialista internacional, són alguns dels que basteixen els fonaments de bona part de la formació cultural que sustenta la nostra militància antifeixista en els començaments dels anys setanta.
L’obra de Gregori Mir El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme ens permetia endinsar-nos en el sorgiment de les idees d’enfrontament amb el poder central, l´inicial retrobament de les nostres senyes d’identitat cultural i nacional. Com explicaven Jordi Bonafont i Gabriel Montcada en el pròleg de El mallorquinisme polític: “Estem segurs, per tant, que aquesta obra interessarà tots els mallorquins estudiosos del passat de llur poble i, d´una manera particular, aquells que es preocupen del present i del futur polític de l’Illa, especialment els pertanyents a les noves generacions, respecte a les quals el règim franquista ha fet tot el que ha estat al seu abast perquè desconeguin la història de llur comunitat i, per tant, perquè ignorin que, abans del juliol del 1936, va existir un mallorquinisme polític que ha deixat una gran quantitat de literatura política, el coneixement de la qual encara, en molts d’aspectes, pot il·luminar els mallorquins compromesos en la reforma i canvi al seu poble”.
Els articles de la revista La Palma, els materials de Josep Tarongí i Cortés, J. L. Pons i Gallarza, en són un exemple. Mitjançant la feina de recerca de materials feta per Gregori Mir poguérem aprofundir en la situació històrica que permeté el sorgiment d´un incipient pensament polític regionalista. Importants, en aquest camp, els articles de Miquel dels Sants Oliver i de Lluís Martí que surten en el llibre. Cabdal igualment poder copsar l’aportació teòrica mallorquina al procés nacionalista català. Gori Mir reprodueix dos articles, un de Gabriel Alomar titulat Harmonización de la corriente nacionalista con la socialista i un altre de Miquel dels Sants Oliver, el que porta per títol “Extensió i evolució del catalanisme”, que ens permeten veure amb claredat els nexes d´unió existents entre la intel·lectualitat de la nació. El primer volum de El mallorquinisme polític acaba amb articles de Joan Estelrich, Pere Oliver Domenge, Guillem Forteza i Gabriel Alomar, entre molts d’altres. En resum: un ample ventall de materials que a mitjans dels anys setanta ens permeten saber d´un venim com a poble i, seguint i fent nostra aquesta valuosa tradició cultural, esmolar les eines que ens serveixin per avançar envers una total recuperació cultural, bastir la nacionalitat futura.
En el volum II de El mallorquinisme polític, el material que aconsegueix aplegar Gregori Mir ens permet avançar en la visió i comprensió dels orígens del nacionalisme mallorquí. Material summament interessant del Centre Regionalista de Mallorca, sobre el paper del Partit Liberal amb interessants articles de Rafel Ramis i Togores, la fundació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, aquell primer intent d’aglutinació de les tendències polítiques dins una plataforma cultural. També hi podem trobar alguns articles de Gabriel Alomar i de Miquel Ferrà escrits sota la dictadura de Primo de Rivera. En aquella època, quan després d’un d’aquells viatges a l’estranger de mitjans dels anys setanta portàrem a casa el llibre de Gregori Mir que comentam, record que m’interessaren molt especialment els articles de la revista La Nostra Terra, aprofundir en el paper de Joan March en la política mallorquina i, sobretot, eren ben profitosos els capítols que feien referència al paper de la República en el nostre redreçament nacional. Curiós constatar com, igual que en la Constitució de 1978, la de la República també prohibeix la federació de regions autònomes. Sembla que el poder central sempre ha tengut ben clar que, en qualsevol època i circumstància, l’essencial és barrar el pas a una possible i hipotètica unitat dels Països Catalans. El més trist és constatar com, així com la burgesia central espanyola té ben aclarit quin ha de ser el seu paper i la seva política per barrar el pas a l’avenç de les nacions oprimides per l’estat, l’esquerra oficial, determinades forces “nacionalistes” dretanes mai no ho han aclarit i han acceptat sempre i en tot moment les imposicions espanyoles. Un silenci, una manca de política ben pagats, pels successius règims espanyols, evidentment!
Però parlàvem d’aquest segon volum de El mallorquinisme polític. Record com era d’interessant, un autèntic descobriment!, poder llegir en la fosca de finals del franquisme els lluminosos articles de Gabriel Alomar en referència al paper de Mallorca en la història i en la cultura mediterrània. I també les aportacions a la formació de l’Esquerra Republicana Balear, al treball teòric i pràctic d’Alexandre Jaume quant als problemes d’aconseguir la unió de les idees socialistes i nacionalistes i les dificultats per anar bastint els estatuts d’autonomia de Catalunya i Balears. És evident que la sublevació militar feixista de 1936 estroncà aquest camí de recuperació dels nostres drets nacionals. El llibre en parla extensament en el capítol XXII, el que porta per títol “La unitat: un camí que l’alçament militar-feixista interrompé”.
Ens podríem allargar molt més quant a la importància del llibre de Gregori Mir en aquella època concreta que ara evocam, com ara mateix, trenta-tres anys després de la seva edició. La importància del llibre, del valor dels textos que s’hi inclouen, queda ben ressaltada en el pròleg de Jordi Bonafont i Gabriel Montcada quan escriuen: “D’altra banda, aquesta obra ens dóna a conèixer l’esforç d’alguns mallorquins d’hair per alliberar-se del llast del caciquisme, del provincialisme, del subdesenvolupament cultural, del sucursalisme, d’aquell sucursalisme que Joan Fuster, amb tant d’encert, ha descrit en el seu importantíssim llibre Nosaltres els valencians. Un esforç que quan semblava que anava a donar fruit fou interromput brutalment per l’alçament del juliol del 1936 que, en triomfar a Mallorca, com després a la resta dels Països Catalans dependents de l’Estat espanyol, perseguí tota mena d’expressió democràtica i autòctona, imposant un règim totalitari, anticatalà i colonial”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |