Administrar

Defensa de Gabriel Barceló, Pere Muñoz i Aina Gelabert. Més de cent articles en defensa del PSM

pobler | 06 Abril, 2007 18:26

Les paraules d'Aina Gelabert s'han de tenir ben presents. Digué aquesta dona d'empenta, mirant de fit a fit els ulls de delegades i delegats del PSM: "És necessari fer una política basada en la sinceritat front a la política basada en les colzades; una política basada en l'honestedat front a la política basada en les negociacions, les promeses, les travetes, els pactes, les conveniències; una política basada en la transparència front a una política basada en la manipulació dels mitjans mediàtics; una política basada en el treball en equip front a l'individualisme; una política basada en la participació, front a la imposició. En una paraula, és necessària la responsabilitat política front a la professionalització dels polítics i, sobre tot, front a la mala professionalització dels polítics". (Miquel López Crespí)

Gabriel Barceló va saber estar a l'alçada de la situació que s'havia plantejat. La seva renúncia a la lluita, el seu tacte en el moment de copsar els problemes que podria comportar una batalla entre ell i en Pere Muñoz, la manera senzilla que va tenir per explicar la seva posició davant els delegats, facilitaren moltíssim la tasca al guanyador. Si Biel Barceló (o el grup de delegats que li eren fidels) hagués insistit en el combat per a ser designat candidat, la situació interna del PSM s'hauria agreujat de mala manera. Aquest abandonament de la cursa per a l'elecció va ser el que serví per a consolidar la victòria de Pere Muñoz evitant així uns enfrontaments que en res haguessin afavorit el nacionalisme d'esquerres. (Miquel López Crespí)


Més de cent articles en defensa del nacionalisme d’esquerra: PSM.

La victòria de Pere Muñoz



Pere Muñoz

La situació dins l'agrupació de Ciutat del PSM després de l'elecció de Pere Muñoz com a candidat a la batlia de Palma i secretari general de l'Agrupació de Ciutat, sembla marxa envers una desitjable normalització. Recordem que abans de sortir elegit hi hagué alguns petits enfrontaments amb Gabriel Barceló. Pensem que Barceló sortia com a candidat "oficial" a la batlia (candidat posteriorment rebutjat per a Comissió Electoral per vuit vots a quatre).



Gabriel Barceló

L'entrada en el joc del "lobby" de dones del PSM donant suport a Aina Gelabert i la possibilitat que el Congrés pogués ser obert a la presentació de tota mena de candidats pareixia podia complicar la situació interna dels nacionalistes d'esquerra. Varen ser unes setmanes intenses de trucades, enviaments de correus electrònics entre militants i simpatitzants, reunions fins altres hores de la nit, sopars menys o manco oficials... La premsa, exagerant la situació interna del PSM, arribà a parlar d'una possible escissió. Mateu Morro va haver de sortir a desmentir tot aquest caramull d'informacions equivocades.

Sortosament no s'esdevingué res del que s'havia pronosticat. L'Agrupació de Ciutat del PSM damunt la qual recau la gran responsabilitat d'aportar al partit 13.045 vots (més del 30% de l'electorat dels nacionalistes d'esquerra), va saber estar a l'alçada de les circumstàncies i la sang no va arribar al riu.

Pere Muñoz rebé el suport majoritari del Congrés i, amb el 66% dels vots, trencà amb dues setmanes de comentaris intencionats i incerteses.

Ara bé, malgrat el seny que hi hagué durant tot el desenvolupament del Congrés, caldria parar esment amb aquest 20% de vots en contra i en el 13,4% d'abstencions. Aquest prop del 44% dels vots que resten una mica en la foscor són, en el meu modest paper, els primers suports que Pere Muñoz ha de guanyar per a consolidar la seva posició i per aconseguir bastir els equips que han de fer avançar el nacionalisme d'esquerres a Ciutat i a Mallorca.

I arribats en aquest punt voldria dedicar unes paraules al candidat derrotat. Per a ningú serà una sorpresa si dic que Barceló va saber estar a l'alçada de la situació que s'havia plantejat. La seva renúncia a la lluita, el seu tacte en el moment de copsar els problemes que podria comportar una batalla entre ell i en Pere Muñoz, la manera senzilla que va tenir per explicar la seva posició davant els delegats, facilitaren moltíssim la tasca al guanyador. Si Biel Barceló (o el grup de delegats que li eren fidels) hagués insistit en el combat per a ser designat candidat, la situació interna del PSM s'hauria agreujat de mala manera. Aquest abandonament de la cursa per a l'elecció va ser el que serví per a consolidar la victòria de Pere Muñoz evitant així uns enfrontaments que en res haguessin afavorit el nacionalisme d'esquerres.

No tots els polítics saben actuar d'aquesta manera i l'ensorrament d'onze anys de feina a l'ajuntament de Palma haurien pogut alimentar un rancor humanament comprensible. Biel Barceló no va voler jugar aquesta carta i això situa ben a les clares l'alta qualitat personal del candidat derrotat. Pere Muñoz hauria de treure profit a tot aquest capital humà i, com va fer des del primer moment, ha d'oferir la mà al vençut per aconseguir la més estreta collaboració entre tots els sectors del partit.

Amb la dimissió dia de Biel Barceló com a secretari general de Palma i la de Magí Moranta, com a secretari d'organització del PSM, s'obria el camí envers el Congrés extraordinari de principis de juliol. Pensam que els ferides que hi va poder haver fa unes setmanes ja s'han tancat. Pere Muñoz ha de saber aprofitar la conjuntura de la seva victòria per començar a bastir els equips de collaboradors que l'han d'ajudar a superar el nombre de vots aconseguits a Ciutat l'any 1999. Aquesta serà la seva oportunitat històrica.

Una de les candidates "derrotades" (en nombre de vots, no moralment!) va ser Aina Gelabert. Però... atenció! En el discurs que n'Aina va fer hi havia molt de futur i de l'estat exacte de la consciència del militant de base del PSM. Vaig veure molta gent sincerament emocionada, escoltant amb molta cura les paraules d'aquella dona que havia estat rebutjada per la Comissió Electoral just a l'inici del debat per a elegir candidats a la batlia. Hi havia un caramull d'esperits atents a les seves recomanacions. Em fa l'efecte que Pere Muñoz haurà d'integrar la presència atenta i vigilant del sector que representa Aina Gelabert dins del PSM.

S'esdevengui el que s'esdevengui l'any 2003 (consolidació o augment dels percentatges electorals, retrocés en les quotes assolides fins ara mateix) les paraules d'Aina Gelabert s'han de tenir ben presents. Digué aquesta dona d'empenta, mirant de fit a fit els ulls de delegades i delegats del PSM: "És necessari fer una política basada en la sinceritat front a la política basada en les colzades; una política basada en l'honestedat front a la política basada en les negociacions, les promeses, les travetes, els pactes, les conveniències; una política basada en la transparència front a una política basada en la manipulació dels mitjans mediàtics; una política basada en el treball en equip front a l'individualisme; una política basada en la participació, front a la imposició. En una paraula, és necessària la responsabilitat política front a la professionalització dels polítics i, sobre tot, front a la mala professionalització dels polítics".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-VIII-02)

Les infermeres llibertàries violades i assassinades pels feixistes l'any 1936: l'anarquisme en la novel·la històrica de les Illes (I)

pobler | 06 Abril, 2007 05:42

La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme).(Miquel López Crespí)


Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània


Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (I)



Si haguéssim de fer una història exhaustiva de l'origen i gènesi de les novel·les que he publicat referents a la guerra civil (Estiu de foc, Columna Edicions 1997; L'Amagatall, Col.lecció Tià de Sa real 1999; Núria i la gloria dels vençuts, Pagès Editors 2000...), a més de les que encara resten inèdites (Un tango de Gardel en el gramòfon, L'al.lota de la bandera roja; Nissaga de sang, etc., etc.,) ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.



Cursaven el quart de batxiller en el Llúis Vives alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del col·legi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!



D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia del vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sol·licitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del col·legi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.

D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novel·les Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.

Hauré d'agrair a un enemic de l'esquerra i el catalanisme, Ferrari Billoc, aquestes novel·les de la guerra? El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund plamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch col·laborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

La història de Mallorca i la novel·la catalana contemporània

pobler | 05 Abril, 2007 11:49

Una obra d'art, en aquest cas la novel·la, per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols, en els versos, la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida. Les obres fetes per encàrrec, les històries escrites des d'una perspectiva solament tècnica, poden donar com a resultat un producte "consumible", un "objecte" que, sota l'aparença de la "perfecció tècnica" en el fons amaga una autèntica buidor de continguts. Imagín que alguns autors se senten a gust i que, fins i tot, poden gaudir de treballar enmig d'aquestes coordenades. N'he conegut més d'un. És una espècie abundosa dins les nostres lletres. (Miquel López Crespí)


Defalliment: una novel·la històrica



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Defalliment.

Potser seria oportú, ara que El Gall Editor, l'editorial que dirigeix amb tant d'encert Gracià Sánchez, acaba de publicar la meva novel·la Defalliment, recordar alguns fets en relació als llibres sobre Miquel Costa i Llobera que hi han influït. Una novel·la històrica, malgrat tot el contingut d'imaginació creadora que l'autor empra en la seva redacció, no surt de l'aire del cel. El treball d'investigació, d'estudi de l'època a novel·lar, d'aprofundiment en la biografia i fets protagonitzats pels personatges centrals de la novel·la, tot plegat, deia, és bàsic per a poder enllestir la feina amb un mínim de garanties. Ara que l'obra ja és al carrer i el lector es troba amb la novel·la acabada, potser és el moment d'oferir a aquest lector algunes indicacions que permetin aprofundir en la qüestió.

Crec que és una tasca imprescindible el coneixement i estudi de la situació històrica en tots els seus aspectes, siguin aquests culturals, polítics, econòmics, etcètera, si l'autor vol encertar en la realització del seu pla. Normalment els escriptors escrivim històries relacionades amb el nostre món, amb les idees i esdeveniments que més ens han impressionat. M'atreviria a dir que les novel·les, qualsevol creació literària mínimament seriosa i de qualitat, tan sols poden bastir-se des d'aquesta perspectiva. No basta solament l'acurada preparació anterior a l'inici de la redacció. Hi ha d'haver una forta relació, podríem dir-ne quasi existencial, entre el món de l'escriptor i el món descrit en la novel·la, l'obra de teatre o poemari. Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments. Una obra d'art, en aquest cas la novel·la, per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols, en els versos, la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida. Les obres fetes per encàrrec, les històries escrites des d'una perspectiva solament tècnica, poden donar com a resultat un producte "consumible", un "objecte" que, sota l'aparença de la "perfecció tècnica" en el fons amaga una autèntica buidor de continguts. Imagín que alguns autors se senten a gust i que, fins i tot, poden gaudir de treballar enmig d'aquestes coordenades. N'he conegut més d'un. És una espècie abundosa dins les nostres lletres.

He de reconèixer que no és el meu cas. Una breu anàlisi de les meves darreres novel·les ho podria demostrar. Els especialistes en el fet literari que han estudiat la meva obra ho poden confirmar. Bastaria pensar en el cicle de novel·les damunt la guerra civil: L'Amagatall, Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts. Aquestes obres no haurien estat possibles sense anys d'investigació de la història de la guerra civil. Però tampoc haurien pogut ser escrites, els mancaria alè, força vital, sinceritat creativa, sense els anys de lluita antifranquista de l'autor. La història de la família, amb el pare i l'oncle defensant les idees de República i justícia social, la meva militància en temps del franquisme, el mestratge i exemple de comportament cívic de tants antics antifeixistes que he conegut. Com escriure sense aquesta fonaments bàsics, primigenis? Tot plegat, és evident, conforma aquest meu món de novel·lista.

Defalliment, l'obra que acaba de publicar El Gall Editor, també forma part dels meus interessos creatius. Com en el cas de les novel·les que publicaren recentment Proa i Pagès Editors, El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, ens trobam, igual que a Defalliment, amb unes històries que fan referència als problemes de l'escriptor. Problemes de l'escriptor romàntic de mitjans segle XX, en el cas de George Sand; problemes de l'escriptor de començaments del segle XX, en el cas de Miquel Costa i Llobera. Una problemàtica, en molts d'aspectes, no gaire diferent a la que enfronta l'autor de finals del XX i començaments del XXI. Parlam, evidentment, de les relacions de l'escriptor amb la seva societat, amb els grups que hegemonitzen el poder o amb aquells sectors marginats, els que pateixen l'opressió nacional i social per part dels poderosos. La cruïlla històrica amb la qual sempre ensopega l'autor autèntic, l'home o dona sincers. El dilema que se plantejà a Sand, a Costa, a Flaubert... George Sand i Miquel Costa i Llobera saberen escollir una opció, no sense greus contradiccions internes. La primera decidí fer una literatura estretament lligada als problemes socials que sacsejaven la societat francesa de mitjans del segle XIX i reeixí en l'intent. El segon, Miquel Costa i Llobera , fill d'una terra sotmesa a poders aliens, dominada per l'imperi espanyol, decidí defensar una llengua maltractada i humiliada, el català. La lluita de Miquel Costa i Llobera, la història que he novel·lat a Defalliment, anà sempre enfocada dins aquesta línia de combat per a preservar la nostra cultura i senyes d'identitat nacional. Compromís autèntic, doncs, tant en George Sand com en el cas de Miquel Costa i Llobera.

No cal dir que ha estat aquest compromís amb el seu temps i circumstàncies històriques, la manca absoluta de passotisme o cinisme en tots dos escriptors, una de les coses que, possiblement, ha fet augmentar el meu interès vers la seva obra i les seves persones. L'origen, també, i sense cap mena de discussió, de les novel·les que comentam.

Miquel López Crespí

(26-XII-05)

12 d'abril. Homenatge a la República a sa Pobla

pobler | 04 Abril, 2007 19:45

TEMPS DE REPÚBLICA.


DIJOUS 12 D’ABRIL. HOMENATGE A LA REPÚBLICA.

RECITAL POÈTIC A CÀRREC DE

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ.

“REPÚBLICA I POESIA”

20.30 H.


LLOC : ESPAI JOVE SA CONGREGACIÓ


ORGANITZA: ASSOCIACIÓ DE JOVES PINYOL VERMELL.



…REGANT AMB LA SEVA SANG

LES VORERES DELS CAMINS,

QUE GUARDEN EN LLURS CUNETES

EL TESTIMONI DEL CRIM

“FRANCESC DE SALES AGUILÓ”


DISSABTE 14 D’ABRIL

A LA PLAÇA DE LA CONCORDIA

LECTURA DE MANIFEST

OFRENA FLORAL

HIMNE DE RIEGO

18:00 H.

DIJOUS 19 D’ABRIL

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:

LA SEGONA REPÚBLICA A MALLORCA (EL TEMPS, ELS FETS I ELS PROTAGONISTES)

ALBERT HERRANZ

JOANA MARIA ROQUE

20.30 H.

DIJOUS 26 D’ABRIL

“RECORDS DE LA REPÚBLICA”

COL.LOQUI AMB FAMILIARS DE REPRESALIATS POLÍTICS

20.30H.


LLOC : ESPAI JOVE SA CONGREGACIÓ


La lluita per la República i els nous conversos


"Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)



Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República (abril 2006). Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.


Repressió del PSOE contra els republicans a l'any 1990. Diari Última Hora (5-V-1990). Pàg. 8.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.


Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006

ICV i Joan Saura contra els moviments socials: el cas Núria Pòrtules

pobler | 04 Abril, 2007 08:50

Mentre els feixistes a Mallorca fan el que volen, l'esquerra (del cotxe oficial) reprimeix l'esquerra alternativa i anticapitalista.


ICV contra els moviments socials


Em pregunto quants dies més hauran de passar perquè aquesta educadora social de Sarrià de Ter torni a casa i ICV li demani perdó públicament per haver violat els seus drets fonamentals. És realment escandalós el que ha fet aquest partit, un partit que vuit anys enrere cridava «Fora la Llei Antiterrorista!» i que ara es dedica a aplicar-la en qualitat d'inspirador i executor de la franquista Audiència Nacional espanyola. Sembla mentida la vergonyosa davallada moral que pot experimentar una força política quan aconsegueix una mica de poder i els seus dirigents es veuen afavorits per uns sous dignes d'extrema dreta. (Víctor Alexandre)



Cas Pòrtulas, una reflexió


Per Víctor Alexandre


Em pregunto què esperaven demostrar Joan Saura i Joan Boada, aquest darrer com a responsable de l'Àrea Central dels Mossos d'Esquadra, detenint Núria Pòrtulas després d'elaborar contra ella una falsa imputació de «pertinença a banda armada», de «tinença d'explosius» i de «connexió amb grups violents».

Em pregunto quants dies més hauran de passar perquè aquesta educadora social de Sarrià de Ter torni a casa i ICV li demani perdó públicament per haver violat els seus drets fonamentals. És realment escandalós el que ha fet aquest partit, un partit que vuit anys enrere cridava «Fora la Llei Antiterrorista!» i que ara es dedica a aplicar-la en qualitat d'inspirador i executor de la franquista Audiència Nacional espanyola. Sembla mentida la vergonyosa davallada moral que pot experimentar una força política quan aconsegueix una mica de poder i els seus dirigents es veuen afavorits per uns sous dignes d'extrema dreta. El muntatge ordit per Boada, a més, és escandalós, perquè quan el jutge Santiago Pedraz, davant l'evidència, es va veure obligat a retirar els càrrecs contra la Núria, els Mossos el van convèncer que continuarien investigant i que ja trobarien proves que justifiquessin el seu empresonament. És a dir, que primer s'empresona i després es busquen o es fabriquen les proves. Però ja ha transcorregut un mes i mig i les proves no apareixen. On és la banda armada de la Núria?, on és la seva violència? on són els explosius? La preocupació d'Iniciativa, però, no és la Núria Pòrtulas, sinó les eleccions municipals. Per això el seu neguit creix en paral·lel a la repercussió social que està adquirint el cas, ja que el temps passa i les proves no apareixen per enlloc. Joan Boada, fins i tot, en una exhibició de cinisme, ha demanat que la gent deixi de manifestar-se cada dimecres a Girona «per no perjudicar la Núria». Doncs bé, Núria Pòrtulas, la noia de 26 anys que es troba segrestada a Soto del Real, és pacifista, no terrorista. Els Mossos la van fitxar a Besalú quan venia de manifestar-se contra els abusos policíacs, exactament els mateixos abusos contra els quals es manifestava Iniciativa-Verds abans d'arribar al poder.

Blog Estel Negre


La Generalitat nega que Núria Pòrtulas estigui empresonada per un "muntatge" dels Mossos d'Esquadra


BARCELONA, 26 (EUROPA PRESS)


El secretari general de la Conselleria d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Boada, ha desmentit avui "categòricament" que la jove d'ideologia anarquista Núria Pòrtulas estigui empresonada en Soto del Real (Madrid) en aplicació de la llei antiterrorista com a conseqüència d'un "muntatge" dels Mossos d'Esquadra.

Boada ha assegurat que la policia catalana "s'ha limitat a aplicar la legalitat", ja que "si els mossos troben documentació que demostra que una persona és susceptible de col·laboració amb banda armada, la seva obligació és elevar aquest informe a l'Audiència Nacional".

En aquest cas, "són ells, no els mossos, qui ordenen la detenció, l'escorcoll i l'empresonament" de Pòrtulas, ha explicat Boada, qui ha recordat que el jutge Juan del Olmo "continua dient, malgrat els requeriments de la defensa, que ha de seguir a la presó i manté l'acusació de col·laboració amb banda armada".

Boada ha assegurat que en la Conselleria "es té la sensació que alguns no entenen que l'obligació de la policia és investigar i ens exigeixen que davant d'indicis claríssims mirem cap a un altre costat"."No podem acceptar que diguin que una policia democràtica està al servei d'uns interessos", ha afegit.

En aquest mateix sentit, Boada ha recordat que Pòrtulas, de 26 anys, "per molt que la seva família digui que és molt bona, que segur que ho és, té característiques especials", per la seva relació amb el jove Joan Surroche, reclamat per Itàlia per la seva implicació amb grups anarquistes "i que sí havia col·locat artefactes explosius".

Núria Pòrtulas va ser detinguda el passat 7 de febrer a Sarrià de Ter, a la casa ocupada en què residia i que va ser escorcollada, de la mateixa manera que la casa dels seus pares. Va estar tres dies incomunicada en la comissaria de Sants-Montjuïc de Barcelona i després va ser traslladada a la presó de Soto del Real, a Madrid.

Des d'aleshores, la seva família i el moviment ocupa ha organitzat diverses activitats per reivindicar la seva innocència, ja que asseguren que la seva detenció i processament es deu només a una agenda que els Mossos d'Esquadra van trobar i en què apareixien apuntats els noms de diversos organismes oficials que es van prendre per objectius terroristes.

Sa Pobla i les Trobades d'Escriptors Mallorquins

pobler | 04 Abril, 2007 06:00

”En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls”. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla i els Encontres d'Escriptors Mallorquins



Alguns dels escriptors participants a les Trobades de sa Pobla. D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Francesc Gost, Rosa Planas i Alexandre Ballester.

Per a començar a escriure aquest article he obert una de les meves carpetes de retalls de diaris, cartes, fotografies, cartells... És tot el que fa referència a la història dels Encontres d'Escriptors Poblers. Una trobada anual de tots els escriptors de sa Pobla (i els "adoptats", perquè han guanyat el Premi de Narrativa Alexandre Ballester o n'han format part del jurat, l'editor dels llibres guardonats, etc.) que cada any ens reuneix ineluctablement d'ençà el 1997.

En aquesta carpeta encara tenc, com un petit tresor, el primer paper, escrit a mà!, que em va fer arribar l'Ajuntament de sa Pobla. Són les primeres notes, els primers esbossos del que amb els anys serà una brillant realitat cultural mallorquina. El paper, són les primeres "instruccions" per als escriptors de sa Pobla, diu: "Dia 23. Sant Jordi. Festa del Llibre. I Encontre d'Escriptors Poblers". Posteriorment, detallant l'horari de feina per a aquell dia de 1997, especifica les nostres "tasques" : "A les deu, a la Casa Consistorial el batle don Jaume Font rebrà els escriptors. De les onze a les dotze hores del matí els escriptors, prèvia distribució, aniran als centres escolars. De dotze a tretze hores: entrevistes als mitjans de comunicació. De tretze a catorze hores; signatura de llibres a les paradetes de la Plaça Major". Després del dinar, a les disset hores, "a la Biblioteca Municipal, els escriptors es trobaran amb alumnes i participaran en un colloqui".

La idea de reunir en un Encontre anual tots els nostres autors es va anar congriant en una sèrie de reunions entre el batle Jaume Font, aquell que aleshores era el regidor de Cultura, el metge Antoni Serra i Mir, l'escriptor Alexandre Ballester, el director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla Ramon Molina i el també escriptor Francesc Gost.

Per poc que reflexioneu una mica en aquesta idea podreu copsar la importància que, primer per a donar a conèixer l'obra dels autors mallorquins entre els poblers, ha tengut i té; i, segon, el servei cultural que fan els Encontres per a ampliar igualment entre els alumnes d'escoles i instituts el coneixement dels nostres clàssics. Normalment, a part de la signatura de llibres dels autors convidats a les tauletes de la plaça Major de sa Pobla, l'Encontre serveix també per a parlar a les escoles i instituts de Ramon Llull, Francesc de Borja Moll, Miquel Costa i Llobera, del rei Jaume II i la fundació de sa Pobla... Evidentment, aquests Encontres anuals no reporten cap benefici econòmic a l'autor. És una feina desinteressada en pro de la cultura catalana, tant per part dels organitzadors com per part dels autors convidats. En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls. Però ja diuen que en aquest món hi ha classes i classes. Deu ser això mateix: uns, que aprofiten el que poden de les institucions; altres, que estimen el català per damunt de tot.

L'Ajuntament de sa Pobla, en efecte, no paga en diners l'esforç dels seus autors (un dia donant conferències gratuïtes a escoles i instituts), però sí que treballa activament en la promoció de la cultura i els escriptors. L'Ajuntament, no solament coordina amb els mestres i professors la preparació de cada Dia del Llibre i l'estudi d'un dels nostres clàssics o un aspecte destacat de la nostra història. Fa més encara: edita un magnífic cartell que informa tot el poble de les activitats concretes de cada Encontre. Avisa i coordina la presència dels mitjans de comunicació -premsa, ràdio, televisió- que, aquell dia, demanen i informen damunt la vida i l'obra dels autors presents en la diada cultural.

Cada Encontre serveix, emperò, no solament per a donar a conèixer els autors entre les noves generacions de poblers; també és summament útil per a tractar determinades qüestions històriques o donar relleu a persones que, des de la seva professió, també han lluitat per la cultura i per la nostra història.

Per això també s'ha portat a escoles i instituts l'activitat cultural i periodística de determinats poblers. Record a la perfecció aquell any -1998- que dedicàrem a la tasca dels corresponsals de premsa i ràdio. Aleshores s'explicà als estudiants com era el periodisme en temps del franquisme, la tasca que es feia per a donar a conèixer els esdeveniments poblers a la resta de les Illes, tant fossin notícies de cultura, com esportives, econòmiques o de succeïts, que de tot n'hi havia.

En aquests primers Encontres, érem molt pocs els autors assistents. Si llegim el Butlletí Municipal de sa Pobla, concretament el número 19, 4) de maig de 1997, trobarem un article titulat "Per l'abril... llibres i roses" (pàg. 4), on l'autor (o autora!) anònim escriu: "Enguany aquesta diada [la Festa del Llibre] ha assolit un alt nivell, tant organitzatiu com de participació ciutadana. L'Ajuntament ha promogut el I Encontre d'Escriptors Poblers, no hi eren tots, però per començar no ha estat malament, es va comptar amb la presència d'Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Miquel López Crespí, Miquel Segura i Rafel Socias.

'La recepció, l'entranyable encontre amb els escriptors locals, es va fer al vestíbul de l'Ajuntament, el batle dirigí unes paraules de salutació als convidats els quals foren obsequiats amb una escultura en bronze, reproducció d'una peça de l'escultor poblers, Rafel Caldés, per expressar la gratitud per la seva presència a sa Pobla".

Tots els Encontres han estat sempre importants per a renovar aquest contacte anual dels escriptors poblers amb els seus conciutadans. Ara, a mesura que passen els anys, ja anam per la setena trobada!, els records es van acaramullant en un tot indestriable. Pens ara mateix en l'Encontre de l'any 2000 dedicat als set-cents anys de sa Pobla, els dedicats a l'obra i vida de Ramon Llull, de Miquel Costa i Llobera amb motiu del vuitantè aniversari de la seva mort...

Miquel López Crespí

(27-VIII-03)

El Bloc: una nova força política mallorquina

pobler | 03 Abril, 2007 10:06

Amb la confluència dels petits en el Bloc tots asseguren una acceptable quota institucional, foragiten el terrible fantasma de l’extraparlamentarisme i la desaparició de la vida política institucional mallorquina i, possiblement, juguen amb els números adients per a pactar amb el PSOE i UM una repartició d’àrees de poder en aquest possible nou Pacte de Progrés que és a pocs mesos vista. Més guanys, impossible. (Miquel López Crespí)


La supervivència política



Després de l’entrada d’ERC-Illes a la coalició electoral que havien format EU i PSM podem afirmar que el panorama electoral s’ha clarificat prou i hom pot començar a analitzar, evidentment amb peus de plom, ja que no som endevins, el futur d’aquestes formacions. És possible que la concreció de la coalició PSM-EU-ERC marqui l´inici d´una nova època en la política mallorquina. La tendència accentuada al ferotge bipartidisme PP-PSOE, el control dels mitjans de comunicació i dels recursos de la banca per aquestes dues grans formacions estatals, feien cada vegada més difícil i complicada la supervivència dels grups petits i amb pocs recursos econòmics. En comunitats autonòmiques com la nostra, sense un tipus de burgesia semblant a la catalana o la basca, sense partits nacionalistes burgesos forts tipus PNV o CIU, esdevenia una tasca de titans provar de sobreviure en la jungla institucional. El cas de supervivència i de resistència fora mida d´una organització com el PSM era i és encara d’admirar. Però, per posar un altre exemple paradigmàtic, el progressiu declivi i quasi desaparició d’IU, i això que compta amb un fort suport del PSOE, ja feia preveure que els petits podien estar a les portes de la desaparició. La gran derrota electoral de Llamazares a les darreres eleccions; la pèrdua, a Mallorca, de més del 22% de l’electorat del PSM; els acostumats mil cinc-cents vots d’ERC-Illes (exceptuant la puja a les europees), feien copsar aquesta lenta, però inexorable arribada del bipartidisme al nostre Parlament a no ser que es trobàs una fórmula que permetés recuperar forces als petits.

El problema de la supervivència només el tenen aquells que no disposen de la maquinària econòmica i electoral necessària per a fer front als reptes del sistema. Potser que, en una època pretèrita, el PCE fos necessari per a fer empassolar als treballadors la monarquia, el sistema d’economia de mercat i la “sagrada unidad de España” que Santiago Carrillo i tots els seus defensaren de forma tan reeixida. Ara, acomplida aquella missió, el PCE com a organització, i en aquest cas el seus hereus d’Izquierda Unida, només són necessaris com a reserva de vots del PSOE. Una espècie de reserva per a tots aquells que no volen votar la socialdemocràcia espanyola però que tampoc volen passar a engreixar les fileres de l’abstenció.

Els canvis en la composició de la població illenca, el flux constant d’immigrants, també han anat demostrat com els partits nacionalistes podien arribar a tocar sostre. Les mínimes pujades d’UM, i això que disposa de tot el poder que li atorga el Consell Insular de Mallorca; el retrocés espectacular del PSM; tot plegat i una mica més ha anat portant, d´una manera lenta però segura, les organitzacions amenaçades amb la desaparició a una unitat d´acció electoral que ara hem vist concretada en la constitució del Bloc format per PSM-EU-ERC Illes.

Cal dir, al Cèsar el que és del Cèsar, que qui més aviat va ser sensible i receptiu a la nova època que s’apropava va ser la direcció d’EU que, en estar sempre a punt de l’extraparlamentarisme, va ser obligada a repensar la seva funcionalitat política i a espavilar-se per a garantir-se la supervivència. La unió amb els Verds, malgrat que ha significat la liquidació del projecte original dels fundadors, i record ara mateix converses amb Margalida Rosselló, Jordi López o Joan Buades, entre molts d’altres, la unió electoral amb els Verds, repetesc, només serví de forma conjuntural. Eren maniobres que tan sols ajornaven el moment de la decisió definitiva. I aquesta decisió definitiva anava en el camí d’aconseguir articular un nou tipus de coalició que els permetés resistir l’envestida del bipartidisme PSOE-PP. I, si a més de salvar la major part possible dels càrrecs institucionals, la coalició dels petits servia per a repetir l’experiència del Pacte de Progrés amb ajut del PSOE, tot eren guanys.

Amb la confluència dels petits en el Bloc tots asseguren una acceptable quota institucional, foragiten el terrible fantasma de l’extraparlamentarisme i la desaparició de la vida política institucional mallorquina i, possiblement, juguen amb els números adients per a pactar amb el PSOE i UM una repartició d’àrees de poder en aquest possible nou Pacte de Progrés que és a pocs mesos vista. Més guanys, impossible.

Ara haurem de veure si el Bloc, per ara una simple coalició electoral, pot esdevenir l’embrió d´una nova força política mallorquina. Una força política que voldríem veure entestada a aconseguir més quotes d’autogovern, una organització republicana de bon de veres que no tengui res a veure amb les renúncies del passat.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-IV-07)

El socialisme utòpic: George Sand a Mallorca

pobler | 02 Abril, 2007 22:18

La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand. (Miquel López Crespí)


George Sand i el socialisme utòpic



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí "Corambé, el dietari de George Sand" editada per Pagès Editors de Lleida.

L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.

Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".

Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.

En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.

'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!

'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".

Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.

Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".

És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.

La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.

El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.

Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.

Miquel López Crespí

La lluita per salvar el Pacte de Progrés: un suport crític

pobler | 02 Abril, 2007 10:56

Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del Pacte de Progrés: la defensa del Pacte.

Acumular càrrecs o fer país?



Francesc Antich

Un article de Llorenç Capellà publicat recentment ("Governar o fer país") enceta un debat que crec de gran importància. L'escriptor i amic analitza la situació política actual, especialment el paper d'Els Verds i del PSM en el Pacte, i es demana si la gran qüestió de la política autonòmica es redueix tan sols a gestionar, sense fer gaire soroll "afegint oli als engranatges que grinyolaven del Consolat de Mar" (la qual cosa hauria fet el PSM en opinió de Llorenç Capellà) o ser exigent i avançar, com Els Verds, el l'execució d' un programa (en aquest cas la preservació dels nostres recursos i territori) caigui qui caigui, malgrat que sovint "no bastin una dotzena de cabassos per a recollir els renecs dels seus agreujats".

Vet aquí com Llorenç Capellà situa de nou el problema de certa esquerra oficial, les seves mancances i debilitats just en el moment en el qual, aquesta esquerra ha assolit el grau més alt de poder institucional de la seva història. Sovint, ho comprovam cada dia, els aparells en el poder aparells imaginen que gestionar l'existent és fer política d'esquerres. Com si no fos tasca normal dels nostres funcionaris l'aconseguir que l'ensenyament, la sanitat, la cultura, el medi ambient, benestar social, treball o obres públiques marxin a la perfecció. Moltes vegades confonen la feina de provar de resoldre els problemes dels ciutadans amb un "canvi de societat" de connotacions històriques.

Llorenç Capellà, en el començament del seu article, en posava un exemple clar i llampant quan deia, parlant del rebuig de Jordi Pujol a la proposta del PP d'entrar en el govern espanyol: "L'objectiu de CIU no era acumular càrrecs, sinó fer país". Afirmacions que serveixen per a mesurar la distància infinita que hi ha entre els polítics de la burgesia del Principat i els nostres aprenents de bruixots. Aquí, a diferència de Pujol, el que és considerat "políticament correcte" és precisament el contrari del que afirma el dirigent del Principat. Com més càrrecs aconsegueixes en les negociacions, com més sous pots repartir entre els teus, més encertes en la línia política i més t'allunyes de l'"utopisme esquerranós i nacional". "Fer país" a les Illes encara és considerat una forma de perillosa utopia que no porta enlloc. Una recent història del PSM que circula entre nosaltres en fa bandera, de tot aquest pragmatisme d'anar per casa, i situa les idees de reconstrucció nacional, socialisme, república o autodeterminació en el camp de l'"ultraesquerranisme social i nacional". Per mi ha estat molt curiós llegir aquesta obra on, fent directa referència a qui signa el present article, l'estudiós considera "verbalisme extremista" el que Gabriel Alomar, Emili Darder, Josep M. Llompart o Joan Fuster ens ensenyaren amb el seu exemple personal. Ens demanam si es pot "fer país" atacant d'aquesta manera els qui, com el mateix Llorenç Capellà, Antoni Serra, Jaume Santandreu, Isabel Clara-Simó, Gabriel Janer Manila, Jaume Fuster i els centenars d'intellectuals catalans -per no dir milers!-, participaren al Congrés de Cultura Catalana dels anys de la transició lluitant precisament per portar endavant les idees ara considerades "extremistes". La lluita per una constitució que reconegui el dret a l'autodeterminació i la possibilitat de la federació entre els diferents Països Catalans és el més "normal" que hom pugui defensar en una societat democràtica i no té res a veure amb cap mena de "retòrica extremista".

Demonitzant l'esquerra progressista no podem "fer país". En confondre de forma permanent la lluita pels més essencials principis democràtics amb "integrisme ideològic" no anam a part ni banda. Jordi Pujol deu ser, per aquests sectors enemics de la coherència en els principis, un element perillossíssim.

Aleshores, si entenem com un "gran avenç" en la història d'un collectiu la plasmació concreta (en forma de càrrecs i de sous) de l'abandonament de tota idea de lluita conseqüent per uns objectius nacionals i socials, poca cosa haurem entès del que significa "fer país".

Josep Portella, el conseller de cultura del Consell Insular de Menorca escrivia al respecte en el llibre El repte del 2003: reflexions i propostes: "Un partit polític, un govern que respon -com el nostre- a una suma de diferents partits polítics, no ha de pretendre, únicament, realitzar la millor gestió possible, promoure iniciatives per respondre a la multitud de qüestions que una societat com la nostra planteja, sinó que també ha de saber projectar futur. Projectar futur, que per a mi significa anar més enllà de la simple planificació, és avui una actitud revolucionària. És així perquè una de les bases de la política conservadora és, precisament, la de situar-se únicament en el moment present, en la gestió... no existeixen ideologies, per tant, només es jutjaran els resultats econòmics".

Josep Portella té tota la raó del món. L'esquerra ha de tenir una ideologia, unes senyes d'identitat pròpies. Per això cal recuperar moltes de les reivindicacions del temps de la transició que no s'aconseguiren, ofegades per tones del més barroer pragmatisme. L'esquerra hauria d'aprendre a reinterpretar la realitat per a copsar-la de forma nova, lluny d'aquesta criminalització constant de la utopia i de les idees d'avenç nacional i social. S'ha d'ampliar i renovar la nostra democràcia (pensar en la millora democràtica no és caure en cap "extremisme verbalista", en cap "fonamentalisme forasenyat"). S'ha de recuperar la política per als ciutadans. Regenerar l'ambient que envolta els que gestionen el poder. Evitar que els electors hagin de pensar allò tan conegut de "tots són iguals; només els importa el sou". Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. Tot és útil per a consolidar, fer avançar i ampliar la democràcia. I el nacionalisme d'esquerres hauria de ser el més obert a totes aquestes propostes de renovació de la societat. Restar aturats en el recompte dels càrrecs, marginar la lluita per "fer país" de debò, demonitzar com a "fonamentalista" qui manté l'esperança en la transformació de la societat, en les idees i l'exemple que várem heretat de Gabriel Alomar i Joan Fuster no ens és útil per bastir el futur. En les passades eleccions el PSM va perdre un diputat. En les properes en podria perdre un altre de no situar l'eix de la feina en la transformació de la societat. El camí del "pragmatisme"... és sempre el més adient per a triomfar? Tan sols era una pregunta.

Miquel López Crespí

(4-III-02)

Acte per la República avui a sa Pobla

pobler | 02 Abril, 2007 06:02

Sa Pobla. Acte per la República a les 20,30. Miquel López Crespí presentarà la pel·lícula de Ken Loach Tierra y Libertad a les 20,30. Local de Sa Congregació. Organitza: Associació de Joves Pinyol Vermell



Ken Loach

Ken Loach va néixer el 17 de juny de 1936 a Nuneaton, Warwickshire, Anglaterra. Militant troskista. Als 25 anys, mentre estudiava Dret a Oxford, va entrar per primera vegada en contacte amb les arts escèniques, actuant en el grup de teatre de la universitat. Després de graduar-se, va treballar com assistent de direcció en el Northampton Repertory Theatre. Però estava més interessat en el món audiovisual que en el teatral, així després d'obtenir en 1963 una beca en la cadena de televisió BBC, s'inicia en la direcció.



L'ambient que es respirava en aquells anys, afavoria la realització de programes que criticaven les injustícies socials, allí va trobar Loach la visió i la veu que caracteritzaria el seu cinema. A partir de 1964 comença a dirigir una sèrie de documentals, el més famós d'ells és "Cathy Menja Home" (1966) sobre la pobresa, amb el qual va obtenir gran èxit.

Des de llavors i fins a principi dels anys 80, va dividir el seu temps entre el cinema i la televisió, va filmar quatre llargmetratges, nombrosos documentals i pel·lícules per a la TV com "The Big Flame" (1969) sobre els treballadors portuaris de Liverpool i la sèrie "Days of Hope" (1975), sobre els fets que van dur a la vaga de 1926, i la derrota del Moviment Laborista Britànic.

Amb Margaret Thatcher en el poder, creix l'atur i les retallades de pressupost per a la cultura. La Dama de Ferro es guanya molts enemics entre els artistes, Loach és un dels més radicalitzats. El Channel Four va prohibir els seus documentals "A Question of Leadership", amb els quals combat al thatcherisme, per la qual cosa al llarg de tota aquesta dècada només pot filmar dues pel·lícules. Als anys 90, amb els canvis polítics, la seva carrera es revitalitza. Ha filmat fins ara nou pel·lícules més, amb la majoria de les quals ha obtingut nombrosos premis, consolidant la seva carrera internacional, però mantenint-se sempre fidel a l'estil que va fou una constant en la seva vida: la defensa dels oprimits i oprimides.


Estil propi. Cinema social, free cinema, cinema veritè


Loach, en les pel·lícules del qual molts creuen veure una mica així com un "grau zero de l'escriptura cinematogràfica", és amo d'un estil tan polit i sofisticat com inconfundible i, sens dubte, únic. Per ventura algun altre pot filmar una assemblea política amb la sensació d'immediatesa i la intensitat que transmet aquell famós i llarg debat entre camperols de "Tierra y Libertad"? O la batalla campal de la protagonista de "Ladybird, Ladybird" per a evitar que li llevin als seus fills, la invasió d'estatge d'uns matons a "Como caídos del cielo", la xafogor pública d'una cantant desafinada a "Riff-Raff", i fins i tot la defensa que fa d'una passatgera sense bitllet en l'escena inicial de "La canción de Carla".

Una vegada que Loach, els actors i actrius tenen incorporades les línies bàsiques del guió, ho fa a un costat i comença a treballar les escenes amb una tècnica molt específica, consistent que cada actor/actriu mai sàpiga del tot la part de l'altre (si la sap massa, Loach s'ocupa de canviar-la sobre la marxa). Per exemple a "Tierra y Libertad" les escenes es gravaven en sentit cronològic, és a dir, com s'anaven a mostrar (normalment no es fa així es pot gravar primer les últimes escenes), els actors i actrius no sabien el que anava a succeir en l'escena següent. Contava un actor que en l'escena en la qual un comunista assassina a un llibertari, fins a poc abans de gravar l'escena no sabia que això anava a succeir i relatava que era emocionant treballar així ja que en aquesta escena en concret havia de mostrar sorpresa per ser assassinat per un camarada i la veritat és que la sorpresa ja la duia damunt perquè fins a cinc minuts abans no sabia que anava a morir.

Aquesta manera de treball, sumat a la freqüent recurrència a actors no professionals i al fet que aquests no treballin per a la càmera, com succeeix en el cinema "normal", sinó exactament al contrari, dóna a cada escena una qualitat inimitable.

Obtingut de "http://ca.wikipedia.org/wiki/Ken_Loach"

La República i la guerra civil a Mallorca: Josep Massot i Muntaner

pobler | 31 Març, 2007 16:27

”En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí”. (Miquel López Crespí)


Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil



Josep Massot i Muntaner

Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí.



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts editada per Pagès Editors

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).

Altres autors que han escrit novel·les referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel·les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel·es mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel·les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al·lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novel·les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

Miquel López Crespí

(23-X-02)

Cent articles en defensa del PSM i del nacionalisme d'esquerra

pobler | 31 Març, 2007 12:46

La socialdemocràcia [PSOE] també és analitzada d'una manera molt crítica. Explica Mateu Morro (vegeu pàgs. 58-59 del llibre Per Mallorca: "La dinàmica legislativa i política de la socialdemocràcia governant a l'Estat espanyol [el llibre va ser escrit quan el PSOE era al poder] denota una extraordinària identificació amb un projecte d'Estat-nació espanyol, i van dirigides a construir-lo pràcticament, a justificar-lo teòricament i ideològicament i a dotar-lo d'una cohesió cultural i social. La tasca de modernització de les velles estructures estatals espanyoles heretades directament del franquisme, ha obligat els gestors del PSOE a presentar com a nous els elements ideologicopolítics que els nacionalistes espanyoles han sustentat des de sempre". (Miquel López Crespí)


Cent articles de l’escriptor Miquel López Crespí en defensa del PSM: Mateu Morro i el nacionalisme d’esquerra.

MATEU MORRO: 30 ANYS AL SERVEI DEL POBLE DE LES ILLES



Mateu Morro, més de trenta anys al servei de les classes populars de les Illes

En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" i, més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu Morro, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després hem militant junts tant a l'OEC com al PSM. Com explica la GEM: "A les eleccions municipals de 1991, fou elegit batle de Santa Maria per majoria absoluta... Com a historiador, ha estudiat les organitzacions polítiques mallorquines durant la II República". És autor de nombroses llibres entre els quals podem destacar: Guia bibliogràfica de Santa Maria (1983); L'Esquerra Nacionalista a Mallorca (1900-1936) (1985), amb Sebastià Serra, i Llegendes i rondalles santamarieres (q988), amb Josep Capó.



D’esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Mateu Morro i el president de la Casa Catalana de Mallorca, Josep Planas i Montanyà, tres històrics membres de l’avantguarda nacionalista i progressista de les Illes.

Aquella visita de l'any 1973 fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu; i significà, amb el temps, molts d'anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat i llibertats nacionals per al nostre poble.

Han anat passant els anys, però l'amic de la clandestinitat, l'antic secretari general dels comunistes de les Illes, no amolla en la seva lluita per anar consolidant el nacionalisme d'esquerres a Mallorca. Edicions Documenta Balear ha publicat Per Mallorca, important aportació del nostre bon amic i company de lluita al debat nacionalista. La dedicatòria del llibre m'ha fet recordar fets compartits conjuntament, munió de lluites en defensa del nostre redreçament cultural. Aquesta sentida dedicatòria diu: "Per a Miquel López i Crespí, amb qui he compartit idees, sentiments i lluites. Al qual he d'agrair, part damunt de tot, la seva amistat, capaç de superar desencisos i, sobretot el pas del temps. Una abraçada. Mateu Morro i Marcé". El llibre de Mateu Morro és una recopilació d'articles i parlaments escrits entre 1985 i 1996. Igualment, el recull de Mateu Morro és una de les més serioses aportacions al debat nacionalista que s'ha fet a Mallorca d'ençà de l'aparició, fa prop de trenta anys, de la famosa obra de Josep Melià, Els mallorquins. Estructurat en tres parts ("El nacionalisme a Mallorca", "Per una Mallorca lliure" i "Construir el futur"), el llibre suposa un acurat esforç d'actualització i síntesi dels temes més actuals del mallorquinisme polític. El llibre que comentam és una aposta decidida envers la vertebració d'una societat civil mallorquina forta i estructurada. Cap poble pot aspirar a la sobirania si no ha estat dotat de l'esquelet, de la consistència interna (expressada per mitjà d'un dens teixit associatiu) que li permeti manifestar les seves aspiracions i lluitar per elles. I en Mateu -que coneix a fons la nostra història- sap a la perfecció que aquesta consistència no vendrà mai de part de la dreta o de l'empresariat (que, a diferència del Principat, a les Illes no té ni ha tengut mai cap projecte afavoridor dels interessos nacionalistes). Diu Mateu Morro (vegeu pàg. 67): "La dreta mallorquina no posseeix cap projecte de futur que no sigui la potenciació d'un model economicosocial depredador, destructor del territori i empobridor a la llarga...". I concreta: "UCD, AP, UM, Centre Democràtic i Social, Partit Demòcrata Popular, Partit Liberal, són cares diferents d'una mateixa política: la que duu a la destrucció de la llengua i cultura, de l'entorn, al desequilibri econòmic i territorial, i al manteniment de zones de pobresa i de marginació social. Certament, la tasca de construir una nació sobirana, des del reforçament de la societat civil i l'impuls del seu protagonisme, avui a Mallorca és sobretot una tasca de l'esquerra". I quan es demana quines classes socials han d'hegemonitzar el projecte nacionalista (perquè, com escriu el secretari general del PSM: "Mentre hi hagi classes diferents, hi haurà projectes nacionals diferents"), afirma que no ens ha d'enganar el pretès "nacionalisme" de la burgesia que, sota una aparença interclassista, amaga la preeminència de la defensa dels seus interessos egoistes. Mateu Morro se situa en la defensa d'un nacionalisme lligat a les classes populars mallorquines. Del grup Unió Mallorquina diu que "és un matís de la dreta local, una dreta de sempre lligada a l'Estat i als grups de pressió econòmica espanyols més importants".

La socialdemocràcia també és analitzada d'una manera molt crítica. Explica Mateu Morro (vegeu pàgs. 58-59 del llibre Per Mallorca: "La dinàmica legislativa i política de la socialdemocràcia governant a l'Estat espanyol [el llibre va ser escrit quan el PSOE era al poder] denota una extraordinària identificació amb un projecte d'Estat-nació espanyol, i van dirigides a construir-lo pràcticament, a justificar-lo teòricament i ideològicament i a dotar-lo d'una cohesió cultural i social. La tasca de modernització de les velles estructures estatals espanyoles heretades directament del franquisme, ha obligat els gestors del PSOE a presentar com a nous els elements ideologicopolítics que els nacionalistes espanyoles han sustentat des de sempre".

Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles.

Com diu més endavant l'historiador i polític (vegeu pàg. 104): "No ens traurà del fang la promesa buida dels hereus dels botxins". Per Mallorca és una aposta ferma per un mallorquinisme polític de caire popular, lluny de la xerrameca buida dels servils.

Miquel López Crespí

(27-V-00)

Sa Pobla 2007: un abril republicà

pobler | 30 Març, 2007 16:29

Activitats republicanes a sa Pobla (abril 2007).


L’escriptor Miquel López Crespí presentarà la pel·lícula de Ken Loach Tierra y Libertad


DILLUNS 2 D’ABRIL

PROJECCIÓ DE LA PEL.LÍCULA

"TIERRA Y LIBERTAD"

20.30 H.

Local: Sa Congregació

Organitza: Associació de Joves Pinyol Vermell



Tierra y libertad

(El triunfo de Ken Loach)


Per Wilebaldo Solano


Texto publicado en el número 37 de Iniciativa Socialista, diciembre 1995, que destaca el gran éxito de la película Tierra y Libertad, convertida en un símbolo del reencuentro de muchos jóvenes con el pasado revolucionario y antiestalinista que representó el POUM.


El triunfo de Ken Loach, primero en España y ahora en Europa, es un acontecimiento sin precedentes; los filmes políticos no abundan en nuestros días. Hay que remontarse a la época de Lenin y Trotsky, cuando la revolución rusa deslumbraba al mundo, para encontrar algo equivalente a Tierra y libertad, la película de ficción, basada en hechos históricos reales, sobre "un episodio de la revolución española", según reza el subtítulo que Ken Loach ha dado a su obra maestra.


El llamado realismo socialista se hundió en el descrédito más absoluto hace ya mucho tiempo. Los que intentaron prolongarlo o repetirlo después del XX Congreso del Partido Comunista de la Unión Soviética y del informe secreto de Jruschov, no ofrecieron nunca nada digno de interés. No creo que valga la pena citar títulos ni nombres.

Ken Loach es otra cosa. Es un crítico social y un artista revolucionario. Toda su obra lo demuestra. Pero quizás lo pone de relieve mejor que ningún otro film Tierra y Libertad. Porque en la película no hay en absoluto héroes positivos clásicos. Los personajes principales tienen dudas, se plantean problemas, se interrogan: buscan soluciones en una situación complicada y difícil. Por eso mismo, hablar de maniqueísmo, como lo han hecho algunos poscomunistas, o ciertos profesores dominados por un estalinismo subyacente y anacrónico, resulta completamente ridículo.

El problema del tono es muy sencillo. Ken Loach no ha hecho una película para explicar toda la revolución o toda la guerra civil. La tarea hubiera reclamado un esfuerzo enorme y medios que no tenía. Ha tratado un episodio que le había impresionado especialmente y que, según él, no ha merecido la atención debida por la mayor parte de los historiadores: la disolución de una División de 11.000 hombres en plena guerra civil, como consecuencia de una acción represiva contra una fuerza política revolucionaria calumniada y perseguida de un modo implacable: el POUM. Este episodio permite destacar que en el período comprendido entre el 19 de julio de 1936 (sublevación militar franquista) y el 3-20 de mayo de 1937 (rebelión del proletariado de Barcelona y caída de Largo Caballero) hubo en España un proceso revolucionario profundo y radical que se proponía la transformación del país y de la sociedad en la perspectiva socialista. Como se ha tratado de esconder o de olvidar ese proceso (lo cual deja en muy mal lugar el pretendido rigor histórico del que alardean muchos historiadores), Ken Loach ha querido presentarlo en la gran pantalla, en España y en el mundo. Y lo ha logrado plenamente, digan lo que digan los que hablan de "cromo" o de "panfleto", o los que sotto voce dicen que hay que dejar que "pase la tempestad" que supone para ellos el éxito indiscutible de Tierra y Libertad.


En fin, Ken Loach ha querido destacar también el movimiento de solidaridad internacional que provocó la revolución española y mostrar que antes de la formación de las Brigadas Internacionales, organizadas por la Internacional Comunista cuando Stalin ceso de sostener la política de no intervención de Francia e Inglaterra, fueron muchos los que llegaron a España para luchar contra Franco y que la mayor parte de ellos se alistaron en las milicias del POUM y de la CNT. La primera columna internacional fue creada por el POUM en julio de 1936 y en ella combatieron incluso militantes comunistas, como el gran poeta inglés John Cornford, y varios miembros del PC francés de Marsella y de El Havre. La historia de David, el personaje principal del film, se inspira en un hecho real, la llegada a Barcelona del joven comunista inglés Staffor Cottnan, que terminó por solidarizarse completamente con el POUM. El caso de Cottnan fue parecido al de Antoine Trave, militante de las Juventudes Comunistas de Marsella, que se unió a las milicias del POUM y fue luego uno de los colaboradores más audaces y eficientes del comité ejecutivo de la Juventud Comunista Ibérica, organización juvenil poumista. Trave falleció en Marsella hace unos meses.

Yo he tenido la suerte de aportar mi grano de arena a la creación y a la difusión de Tierra y Libertad, cosa natural, como lo han hecho otros militantes del POUM. Pero las circunstancias me han permitido vivir momentos de intensa emoción, en Barcelona, en Madrid y en París, sólo comparables a las mejores horas de la revolución de 1936. Porque hay que decirlo claramente: tampoco hay precedentes cercanos en la difusión del film. En España Tierra y Libertad ha atraído durante más de seis meses a un público numeroso, formado en su mayor parte por esos jóvenes a quienes tanto denigran hoy ciertos viejos. Y ese fenómeno que se ha dado en ciudades como madrid y Barcelona, Valencia o Bilbao, se ha producido también, a partir del 4 de octubre de 1995, en París, Toulousse y otras ciudades de Francia; en Londres, en Roma, en Atenas, en Ginebra,etc.

Quizás ha llegado el momento de decir que en la carrera internacional de Tierra y Libertad se ha comprobado una coincidencia decisiva entre la crítica y el público, cosa rara en un film político. La prensa francesa, diarios y semanarios, ha sido particularmente generosa con la película de Ken Loach. Le Monde y Liberation le consagraron una atención especial. Y los grandes semanarios como Le Nouvel Observateur, Le Point y L´Evénement de Jeudi publicaron críticas excelentes y espacios considerables con fotos del film.

Con todo, lo más importante ha sido que tanto en España como en Francia, Inglaterra y Grecia, Tierra y Libertad ha sido objeto de importantes presentaciones con debate. En Valencia, Madrid, París, Atenas o Londres, centenares de personas han asistido a debates apasionados en presencia de artistas como Iciar Bollaín o Rosana Pastor, Sergi Calleja o Miguel Angel Aladrén, y, a veces, de militantes del POUM o de excombatientes del frente de Aragón y de las Brigadas Internacionales. Y eso en el momento en que la película se presentaba en varios cines de Barcelona y de Madrid, en nueve salas de París y en siete de Londres.

La presentación de Barcelona fue un verdadero acontecimiento y prolongó durante varias horas un debate generalizado de Ken Loach y sus artistas con el público. En Madrid, el acto organizado por la Fundación Andreu Nin en el Círculo de Bellas Artes el día 22 de junio quedará en la memoria del numeroso público que abarrotó el local y se mantuvo impertérrito hasta el final tardío como un hecho inolvidable. Después de un diálogo apasionado y desbordante en el que no faltaron ni los elogios ni las críticas -y hasta una tentativa burdamente estalinista de calumniar a Maurín, a la que respondí como se imponía- pedimos al público que nos explicara por qué habían acudido en masa al film y qué significación le daban. Un torrente de respuestas y explicaciones inteligentes y perspicaces nos dejó casi atónitos.

El acto del 22 de octubre en el cine Max Linder de París, patrocinado por la revista Rouge, fue en realidad tan importante como el de Madrid. Lleno hasta los topes, curiosidad, interés, entusiasmo, presencia destacada de hijos de viejos refugiados políticos españoles que, aunque viven y ejercen sus profesiones en Francia, están ligados al país de sus padres o abuelos por lazos indefinibles. Presencia de esa militancia francesa que ha estado siempre en primera línea en la lucha antifranquista. Y, en el fondo, recuerdo y homenaje a los españoles que participaron en la resistencia contra Hitler y Pétain y mantuvieron sus organizaciones y su prensa en los largos años de un exilio interminable. El mismo sentido tuvo el debate en la segunda cadena de la televisión francesa, con Ken Loach, Guy Hermet, Octavi Martí y yo mismo.

Madrid-París al unísono. No se podía pedir más. Lástima que en esos actos no pudo estar Ken Loach, tan sensible a todo lo simbólico y a todo cuanto pueda conmover y emocionar. Le reemplazaron muy bien Iciar Bollaín, Frederic Pierror y Jordi Dauder, explicando la comunidad fraternal que ha sabido crear entre los actores. Miguel Romero, Alberto Masó y yo, animamos el debate político. El interés y la solidaridad con el POUM se manifestaron a raudales. Fue algo que no olvidaremos nunca.

Sostuve en un artículo publicado en El Periódico de Cataluña en el mes de mayo que Tierra y Libertad tendría seguramente mucho más éxito en países como Francia e Italia que en España. Los hechos lo han confirmado plenamente. Y las razones de ello me parecen evidentes. En esos países, al igual que en Grecia, había partidos comunistas potentes e influyentes en la vida social. Tales partidos se han sentido desarbolados por el naufragio de la URSS y el desmoronamiento del estalinismo. Todos ellos están en plena crisis, se han dividido en fracciones y tendencias y debaten, cada uno a su manera, según sus tradiciones o su estilo, sobre la trágica experiencia del totalitarismo estalinista. Eso explica que periódicos como L´Humanité de París [del PCF] hayan consagrado tanto espacio al film de Ken Loach y que, por vez primera, hayan entrevistado a éste y publicado fotos del POUM. Como asimismo que una organización como Refundación Comunista de Italia nos haya invitado a un debate sobre la película en la Universidad de Roma. Y estamos sólo en el comienzo de un proceso que va a depararnos muchas sorpresas.

En una interesante entrevista publicada en Rouge, Salvador Jové, eurodiputado comunista español y miembro de la presidencia de Izquierda Unida, declara que pese a que Tierra y Libertades "una denuncia muy dura de la política de los comunistas de la época", tiene que reconocer que "el film de Ken Loach es admirable" y que, cuando lo vio en Madrid, "los jóvenes se pusieron a aplaudir. Para mí, no aplaudían un film histórico, sino los valores revolucionarios eternos que transmite. Es formidable". La tesis de Salvador Jové deja en la cuneta las pequeñas perfidias de Solé Sabaté y de Arcadi Espada, que son todavía prisioneros de los tópicos difundidos por el estalinismo. Lo más sorprendente es que Manuel Vázquez Montalbán, que participó en Madrid hace años en un gran acto de homenaje a Trotsky y que luego insistió en varias ocasiones en la necesidad de aclarar el enigma de Andreu Nin, haya recurrido a L´Humanité para hablar de maniqueísmo y atenuar las responsabilidades aplastantes de los dirigentes estalinistas españoles. Esperábamos de él que comentara Operación Nikolai y no lo hizo en su momento. Esperábamos también que hablará de Tierra y Libertad con otro espíritu, no con el de los tiempos de la guerra fría. Ken Loach no tiene nada que ver con el "frente ideológico liberal", en el que por cierto figuran ya multitud de ex-dirigentes estalinistas de Europa y América. El triunfo de Ken Loach en Europa es evidente y ha sido certificado por la Academia del Cine Europeo. Al concederle el premio a la mejor película europea del año, la Academia en cuestión no ha hecho más que reconocer lo que estaba sucediendo en esos momentos en los cines de París, Londres, Roma, Atenas, Ginebra y otras muchas ciudades de nuestro continente. Ken Loach ha ganado la partida.

Web Fundación Andreu Nin

El Bloc: debat Llorenç Capellà-Llorenç Buades-Miquel López Crespí

pobler | 29 Març, 2007 10:30

L'un i l'altre -el PSOE i el Pepé-, es mostren tal com son. Per quin motiu no ho ha de fer ERC? En qualsevol cas, aquesta qüestió és secundària. Crida molt més l'atenció la manera com s'ha incorporat a les candidatures al Parlament i a l'Ajuntament de Palma. I diguem-ho clar: aixeca totes les suspicàcies del món. És cert que Joan Lladó va situat molt enrere a la llista al Consell de Mallorca, però sempre es pot produir alguna avinença postelectoral que li permeti disposar d'un escó. Allò que no s'entén de cap manera, és l'exclusió de Bernat Joan de la candidatura al Parlament. Joan encapçalava la llista d'ERC, i era lògic que ocupés un lloc preeminent en la del Bloc. Quines raons o circumstàncies han aconsellat deixar-lo fora? Però si l'exclusió de Joan resulta inexplicable, més ho és l'encaix, del tot forçat, d'ERC a la candidatura de Palma. (Llorenç Capellà)


La tàctica del colomer

Per Llorenç Capellà, escriptor



Llorenç Capellà

A Mallorca hi ha hagut, des de sempre, una gran afició a les amollades de coloms missatgers. De manera que no deixa d'ésser lògic que entre la gent del PSM, tan arrelada als nostres costums i tradicions, n'hi hagi grans experts. L'enfortiment que en fan, del partit, a través del Bloc, sols pot explicar-se des del profund coneixement que en tenen, d'aquest esport. A partir de la desfeta electoral de fa quatre anys, patiren una pèrdua alarmant de militants que s'accentuà amb la retirada de Pere Sampol dels càrrecs de responsabilitat i amb la decisió posterior, de l'executiva, de formar part del Bloc. En aquells moments, els Barceló, Alorda, Maria Lluïsa Mascaró, etcètera, feren gala d'una sang freda digna d'elogi. En comptes de plegar, com feren tants d'altres, obriren la porta del colomer des del convenciment que, si no pegava el falcó, els coloms tornarien a redós. El falcó és Dona Maria Antònia i ha aconseguit peces irrepetibles, com és ara el batlle de Vilafranca. Però la majoria de coloms han tornats a casa, sans i estalvis. N'han arribats alguns que havien aixecat el vol fa temps, procedents dels països anomenats antigament de l'Est, i d'altres de Barcelona. Fins i tot, mesclat amb l'esbart, hi ha més d'un tord que segurament acabarà a la cassola. La tàctica del colomer, per tant, ha estat un èxit. Allò que no m'atreveixo a vaticinar és si la convivència del Bloc serà possible. Més aviat en tinc dubtes. Cal dir que els temes determinants -protecció de llengua i territori i defensa de polítiques socials-, són assumibles per tots els components. Ara bé, entre ells hi ha òptiques i sensibilitats molt diferents. No podem ignorar-ho. El soci natural del PSM fora de l'àmbit de les Illes Balears, és CIU. I les relacions de CIU amb ERC i EU-Els Verds no són, precisament, de germanor. Em direu que les polítiques varien segons els objectius, i que el pacte que no és possible a Santa Maria ho és a Binissalem. I és cert. Tanmateix, la incorporació tardana d'ERC (en el document d'adhesió, Esquerra Republicana a seques) al Bloc, aixeca molts d'interrogants. No tant pel fet d'haver-s'hi incorporat, atès que la pressió social sobre l'executiva republicana apuntava en aquesta direcció, sinó per les condicions en què s'ha fet. Fa la sensació que ERC (Illes Balears) ha entrat en el Bloc a contracor. Naturalment, és, la meva, una impressió discutible, basada en l'anàlisi de les condicions del pacte. La primera cosa que sobta, de tot plegat, és que ERC pateix la síndrome dels xuetes, dissimula el seu nom. Però així com l'actitud desconfiada dels xuetes d'altre temps era més que comprensible a causa del rebuig social de què havien estat objecte, la d'ERC no té gaire sentit. ERC no ha d'anar a cercar vots entre els electors que sostenen que Bayo va desembarcar a Portocristo per buidar els galliners de la contrada. D'aquests vots, n'és usufructuari el Molt Honorable. El passat d'ERC no són els galliners buits, sinó Emili Darder, Oliver Domenge, Pere Reus, Maria Mayol i altres persones i personatges que protagonitzaren part de la història més digna del segle XX. Que militaren a ERB (Esquerra Republicana Balear) i no a ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)? I tant! Però mai no deixaren d'enarborar el catalanisme com a bandera de la modernització social. Aleshores, a què hem d'atribuir els escrúpols d'Esquerra a presentar-se públicament amb el seu nom? El PSOE (amb E majúscula d'espanyol) porta l'espanyolitat més visible que la Tabacalera. I de l'espanyolitat del Partit Popular no en parlem! Si algú desconeix o no en recorda els orígens, en tindrà prou mirant les banderes i les pancartes que exhibeixen a les manifestacions. L'un i l'altre -el PSOE i el Pepé-, es mostren tal com son. Per quin motiu no ho ha de fer ERC? En qualsevol cas, aquesta qüestió és secundària. Crida molt més l'atenció la manera com s'ha incorporat a les candidatures al Parlament i a l'Ajuntament de Palma. I diguem-ho clar: aixeca totes les suspicàcies del món. És cert que Joan Lladó va situat molt enrere a la llista al Consell de Mallorca, però sempre es pot produir alguna avinença postelectoral que li permeti disposar d'un escó. Allò que no s'entén de cap manera, és l'exclusió de Bernat Joan de la candidatura al Parlament. Joan encapçalava la llista d'ERC, i era lògic que ocupés un lloc preeminent en la del Bloc. Quines raons o circumstàncies han aconsellat deixar-lo fora? Però si l'exclusió de Joan resulta inexplicable, més ho és l'encaix, del tot forçat, d'ERC a la candidatura de Palma. Temps enrere s'especulava amb la possibilitat que l'encapçalessin Cecili Buele, atesa la seva influència en els moviments veïnals, o l'arqueòleg Ferran Tarongí, que és una cara relativament nova (la qual cosa sempre s'agraeix en política). Doncs bé, finalment no hi anirà, a la candidatura, ni l'un ni l'altre, sinó Cathy Sweeney, una independent. Sense entrar en decisions que únicament ha de prendre la militància d'ERC, ni molt menys posar en dubte els mèrits de Caty Sweeney per a exercir de regidora o, si escau, de batllessa, és inevitable demanar-se què ha passat aquí. Les cartes no lliguen ni amb ou batut. Tanmateix, el Bloc sembla cohesionat i el PSM ha tancat la porta del colomer amb una satisfacció innegable. Gairebé tothom que n'havia sortit torna a ser-hi. Ara cal pensar en les eleccions. Són a tocar, i la gent del Bloc encara ha de fer camí si en vol treure profit. I convé que en tregui. La realitat és que, junts o separats -PSM, EU, Els Verds i ERC-, les Illes Balears no poden prescindir de l'esquerra de l'esquerra. De manera que...? De manera que ja he dit massa.

Sols em resta desitjar-los sort. Bon vent i barca nova!

Diari de Balears (25-III-07)


Els canvis en la composició de la població illenca, el flux constant d’immigrants, també han anat demostrat com els partits nacionalistes podien arribar a tocar sostre. Les mínimes pujades d’UM, i això que disposa de tot el poder que li atorga el Consell Insular de Mallorca; el retrocés espectacular del PSM; tot plegat i una mica més ha anat portant, d´una manera lenta però segura, les organitzacions amenaçades amb la desaparició a una unitat d´acció electoral que ara hem vist concretada en la constitució del Bloc format per PSM-EU-ERC Illes. (Miquel López Crespí)


Amb la confluència dels petits en el Bloc tots asseguren una acceptable quota institucional, foragiten el terrible fantasma de l’extraparlamentarisme i la desaparició de la vida política institucional mallorquina i, possiblement, juguen amb els números adients per a pactar amb el PSOE i UM una repartició d’àrees de poder en aquest possible nou Pacte de Progrés que és a pocs mesos vista. Més guanys, impossible. (Miquel López Crespí)


El Bloc i la supervivència política



D'esquerra a dreta: Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Tomeu Carrió

Després de l’entrada d’ERC-Illes a la coalició electoral que havien format EU i PSM podem afirmar que el panorama electoral s’ha clarificat prou i hom pot començar a analitzar, evidentment amb peus de plom, ja que no som endevins, el futur d’aquestes formacions. És possible que la concreció de la coalició PSM-EU-ERC marqui l´inici d´una nova època en la política mallorquina. El temps ho anirà dient. Una època ben diferent d’aquella en què tots els partits petits lluitaven en solitari per a fer-se un espai a les institucions del règim. No hi ha dubte que la coalició, i hem escrit molts articles en aquest sentit, servirà per a provar de salvar la majoria dels representats que tenien per separat les organitzacions abans esmentades. La tendència accentuada al ferotge bipartidisme PP-PSOE, el control dels mitjans de comunicació i dels recursos de la banca per aquestes dues grans formacions estatals, feien cada vegada més difícil i complicada la supervivència dels grups petits i amb pocs recursos econòmics. En comunitats autonòmiques com la nostra, sense un tipus de burgesia semblant a la catalana o la basca, sense partits nacionalistes burgesos forts tipus PNV o CIU, esdevenia una tasca de titans provar de sobreviure en la jungla institucional. El cas de supervivència i de resistència fora mida d´una organització com el PSM era i és encara d’admirar. Però, per posar un altre exemple paradigmàtic, el progressiu declivi i quasi desaparició d’IU, i això que compta amb un fort suport del PSOE, ja feia preveure que els petits podien estar a les portes de la desaparició. La gran derrota electoral de Llamazares a les darreres eleccions; la pèrdua, a Mallorca, de més del 22% de l’electorat del PSM; els acostumats mil cinc-cents vots d’ERC-Illes (exceptuant la puja a les europees), feien copsar aquesta lenta, però inexorable arribada del bipartidisme al nostre Parlament a no ser que es trobàs una fórmula que permetés recuperar forces als petits.

El paper del PSOE en el camp institucional no el qüestionam perquè, com a peça bàsica, juntament amb el PP, de l’edifici de la monarquia, és una organització que sempre té, uns diputats més o menys, les quotes establertes per les lleis electorals per a sobreviure i reproduir-se. Al capdavant del PSOE o del PP, que són els grups que fonamenten l’actual règim i que disposen de tots els suports estatals i internacionals, pot haver-hi qualsevol persona. Els resultats variaran molt poc perquè la maquinària funciona per ella mateixa.

El problema de la supervivència només el tenen aquells que no disposen de la maquinària econòmica i electoral necessària per a fer front als reptes del sistema. Potser que, en una època pretèrita, el PCE fos necessari per a fer empassolar als treballadors la monarquia, el sistema d’economia de mercat i la “sagrada unidad de España” que Santiago Carrillo i tots els seus defensaren de forma tan reeixida. Ara, acomplida aquella missió, el PCE com a organització, i en aquest cas el seus hereus d’Izquierda Unida, només són necessaris com a reserva de vots del PSOE. Una espècie de reserva per a tots aquells que no volen votar la socialdemocràcia espanyola però que tampoc volen passar a engreixar les fileres de l’abstenció.

Els canvis en la composició de la població illenca, el flux constant d’immigrants, també han anat demostrat com els partits nacionalistes podien arribar a tocar sostre. Les mínimes pujades d’UM, i això que disposa de tot el poder que li atorga el Consell Insular de Mallorca; el retrocés espectacular del PSM; tot plegat i una mica més ha anat portant, d´una manera lenta però segura, les organitzacions amenaçades amb la desaparició a una unitat d´acció electoral que ara hem vist concretada en la constitució del Bloc format per PSM-EU-ERC Illes.

Cal dir, al Cèsar el que és del Cèsar, que qui més aviat va ser sensible i receptiu a la nova època que s’apropava va ser la direcció d’EU que, en estar sempre a punt de l’extraparlamentarisme, va ser obligada a repensar la seva funcionalitat política i a espavilar-se per a garantir-se la supervivència. La unió amb els Verds, malgrat que ha significat la liquidació del projecte original dels fundadors, i record ara mateix converses amb Margalida Rosselló, Jordi López o Joan Buades, entre molts d’altres, la unió electoral amb els Verds, repetesc, només serví de forma conjuntural. Eren maniobres que tan sols ajornaven el moment de la decisió definitiva. I aquesta decisió definitiva anava en el camí d’aconseguir articular un nou tipus de coalició que els permetés resistir l’envestida del bipartidisme PSOE-PP. I, si a més de salvar la major part possible dels càrrecs institucionals, la coalició dels petits servia per a repetir l’experiència del Pacte de Progrés amb ajut del PSOE, tot eren guanys. La proposta d’EU va ser en principi rebutjada per les assemblees de militants, tant del PSM com d’ERC. Però, finalment, i a costa de greus crisis i escissions, tots han hagut de tornar enrere i acceptar la fórmula salvadora de la supervivència.

Amb la confluència dels petits en el Bloc tots asseguren una acceptable quota institucional, foragiten el terrible fantasma de l’extraparlamentarisme i la desaparició de la vida política institucional mallorquina i, possiblement, juguen amb els números adients per a pactar amb el PSOE i UM una repartició d’àrees de poder en aquest possible nou Pacte de Progrés que és a pocs mesos vista. Més guanys, impossible.

Ara haurem de veure si el Bloc, per ara una simple coalició electoral, pot esdevenir l’embrió d´una nova força política mallorquina. Una força política que voldríem veure entestada a aconseguir més quotes d’autogovern en el camí d’obtenir el dret a l’autodeterminació, una organització republicana de bon de veres que no tengui res a veure amb les renúncies del passat i, també és un desig important de molts sectors de l’esquerra alternativa, una organització que no fos subsidiària del PSOE, una simple reserva de vots de la socialdemocràcia espanyola que s’ofereixen al partit majoritari a canvi de determinats privilegis.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (29-III-07)


Fins ara tot el debat al voltant del Bloc s’ha centrat en el repartiment de regidors i d’escons que possibilitin la supervivència dels partits que els basteixen. Es tracta d’una unitat de circumstàncies on tots es conformen en perdre part de l’espai guanyat en anteriors comicis, perquè saben que no han generat al llarg dels quatre anys en l’oposició al PP les circumstàncies que afavoreixin el seu creixement. Aspiren aleshores a trobar-se en una situació que els permeti respirar i a partir dels mínims que s’obtenguin veure de sortir del forat. (Llorenç Buades)

Ara que tenim Bloc i ja no parlem de cadires, parlem de política.


Per Llorenç Buades, coordinador del web de l’Esquerra Alternativa i Anticapitalista Ixent


Fins ara tot el debat al voltant del Bloc s’ha centrat en el repartiment de regidors i d’escons que possibilitin la supervivència dels partits que els basteixen. Es tracta d’una unitat de circumstàncies on tots es conformen en perdre part de l’espai guanyat en anteriors comicis, perquè saben que no han generat al llarg dels quatre anys en l’oposició al PP les circumstàncies que afavoreixin el seu creixement. Aspiren aleshores a trobar-se en una situació que els permeti respirar i a partir dels mínims que s’obtenguin veure de sortir del forat.

Aquesta lluita per la supervivència, ha generat estelles i els dirigents de tots els partits saben que per més que sumin mai no assoliran allò que sumaven entre tots per separat. Començant pels propis militants, llevat d’una avantguarda, manca convicció unitària. Es tracta d’un front de carácter oportunista que serveix pel que serveix, per salvar els mobles i mantenir una presència institucional encara que sigui de mínims. Si a més, aquesta presència institucional pot posibilitar una alternança al PP – i dic alternança perquè la política alternativa no s’inclou en cap proposta--, molt millor, perquè aquest fet possibilitarà guanyar espais de gestió que ara no tenen, i això pot ser tot el que es desitja en uns partits molt condicionats per un tipus de militància que no és l’abnegada militància de l’antifranquisme. La militància d’avui a tots els partits ,a dreta i esquerra, en part cerca viure al recer de la gestió de l’administració pública, de les polítiques de subvencions, o de les xarxes de projectes clientelars. D’aquest fet em parlava en temps del Pacte un membre de la direcció d’Esquerra Unida. Em deia que cada vegada era més difícil trobar militants que exercissin de cambrers o de picapedrers, i que molts cercaven col·locar-se, o accedir a les polítiques clientelars .. Però en polítiques clientelars, s’ha de valorar que la dreta guanya l’esquerra de molt, i que la seva xarxa social té més motius per tancar files que no pas una esquerra que en aquesta matèria va generar desencontres. Rodríguez e aquest aspecta guanya l'esquerra política de carrer i per això mateix l’esquerra ha perdut bona part del moviment veïnal.

El desig de fer fora al PP, té molts motius, però cada vegada costa més dins l’esquerra parlar o proposar polítiques alternatives, perquè les esquerres d'avui són totes molt pragmàtiques, és a dir, tirades cap a la dreta. Les polítiques alternatives passen totes per generar espais de domini públic, sigui empresarial, sigui territorial, sigui en els serveis. Però aquesta és una política molt llunyana a l’esquerra “caviar” que tenim.

Es parla de situacions insostenibles, d’emergència nacional , com si les coses haguessin canviat un 100% en quatre anys, com si l’asfalt no vingués també de la mà dels desdoblaments, com si la balearització no s'hagués incrementat en temps del Pacte. Les polítiques d’Andratx, de Calvià , de Marratxí o tants altres indrets són promogudes per la dreta econòmica, però també aquesta domina la situació quan en teoria governa l’esquerra.

Jo pens que de fet l’esquerra mai no governa, i que en tot cas gestiona, i no gestiona massa diferent del que ho fa la dreta, perquè qui mana quan l’esquerra governa és la dreta econòmica. No vull donar amb això raons a la construcció de la política més enllà del poder institucional com poden proposar Toni Negri, Zibechi o els zapatistes, però si ens referim al cas de l'esquerra europea no els manca raó.


Dels programes.


Hi ha programes en el Bloc? O, arribat a les institucions cadascú es cercarà la vida ?. De moment el "modus operandi" de la repartidora de càrrecs fa pensar que una vegada assolida la representació institucional es repetiran els esquemes de repartiment de capelletes que es bastiren amb el Pacte de Progrés, si és que l'electorat opta per llevar-se el PP del mig.

En qualsevol cas, si es dona la situació es farà amb una subsidiarietat encara major en relació al PSIB-PSOE o d'Unió Mallorquina, perquè en aquestes eleccions, els partits esmentats obtindran millors resultats, amb vots provinents de l'electorat de les formacions que basteixen el Bloc, perquè una part del vot obrer del Bloc,no nacionalista, no votarà el Bloc pel seu contingut nacionalista, i en part perquè una part del vot nacionalista fonamentat en els bastions municipalistes del PSM aniran cap a UM i cap al PSIB-PSOE. On anirà l'antic vot PSM de Santa Eugènia, Sóller,Vilafranca, Bunyola,Muro, o Santa Maria ? Qui farà la campanya del Bloc en aquests pobles?

En qualsevol cas, si manca un programa aquí n'hi ha un de l'any 1986, i que correspon a l'opció política d'algun dels dirigents del Bloc, el PCB, que lamentablement no va ser massa seguit en l'experiència del Pacte.

Direu que es un programa que no toca de peus a terra, però el problema és que els que toquen de peus a terra acaben rossegats com els cucs i res no canvia. Canvien els noms , però no canvia el món. N'hi ha que es conformen en guanyar cadira, rapinyar una feina al recer del partit, i no puc comprendre perquè no s'apunten al PP per tenir més èxit. Jo per si de cas m'estim més no ser d'aquest món.

"Nosaltres no som d'aquest món" cantava algú, i és que per canviar les coses s'ha de combinar el seny amb la rauxa. Les polítiques pragmàtiques esdevenen sempre canvis impossibles. I no ho paga lluitar perquè tot segueixi igual.

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


El Bloc i la supervivència política

pobler | 29 Març, 2007 06:58

Els canvis en la composició de la població illenca, el flux constant d’immigrants, també han anat demostrat com els partits nacionalistes podien arribar a tocar sostre. Les mínimes pujades d’UM, i això que disposa de tot el poder que li atorga el Consell Insular de Mallorca; el retrocés espectacular del PSM; tot plegat i una mica més ha anat portant, d´una manera lenta però segura, les organitzacions amenaçades amb la desaparició a una unitat d´acció electoral que ara hem vist concretada en la constitució del Bloc format per PSM-EU-ERC Illes. (Miquel López Crespí)


Amb la confluència dels petits en el Bloc tots asseguren una acceptable quota institucional, foragiten el terrible fantasma de l’extraparlamentarisme i la desaparició de la vida política institucional mallorquina i, possiblement, juguen amb els números adients per a pactar amb el PSOE i UM una repartició d’àrees de poder en aquest possible nou Pacte de Progrés que és a pocs mesos vista. Més guanys, impossible. (Miquel López Crespí)


El Bloc i la supervivència política



Després de l’entrada d’ERC-Illes a la coalició electoral que havien format EU i PSM podem afirmar que el panorama electoral s’ha clarificat prou i hom pot començar a analitzar, evidentment amb peus de plom, ja que no som endevins, el futur d’aquestes formacions. És possible que la concreció de la coalició PSM-EU-ERC marqui l´inici d´una nova època en la política mallorquina. El temps ho anirà dient. Una època ben diferent d’aquella en què tots els partits petits lluitaven en solitari per a fer-se un espai a les institucions del règim. No hi ha dubte que la coalició, i hem escrit molts articles en aquest sentit, servirà per a provar de salvar la majoria dels representats que tenien per separat les organitzacions abans esmentades. La tendència accentuada al ferotge bipartidisme PP-PSOE, el control dels mitjans de comunicació i dels recursos de la banca per aquestes dues grans formacions estatals, feien cada vegada més difícil i complicada la supervivència dels grups petits i amb pocs recursos econòmics. En comunitats autonòmiques com la nostra, sense un tipus de burgesia semblant a la catalana o la basca, sense partits nacionalistes burgesos forts tipus PNV o CIU, esdevenia una tasca de titans provar de sobreviure en la jungla institucional. El cas de supervivència i de resistència fora mida d´una organització com el PSM era i és encara d’admirar. Però, per posar un altre exemple paradigmàtic, el progressiu declivi i quasi desaparició d’IU, i això que compta amb un fort suport del PSOE, ja feia preveure que els petits podien estar a les portes de la desaparició. La gran derrota electoral de Llamazares a les darreres eleccions; la pèrdua, a Mallorca, de més del 22% de l’electorat del PSM; els acostumats mil cinc-cents vots d’ERC-Illes (exceptuant la puja a les europees), feien copsar aquesta lenta, però inexorable arribada del bipartidisme al nostre Parlament a no ser que es trobàs una fórmula que permetés recuperar forces als petits.

El paper del PSOE en el camp institucional no el qüestionam perquè, com a peça bàsica, juntament amb el PP, de l’edifici de la monarquia, és una organització que sempre té, uns diputats més o menys, les quotes establertes per les lleis electorals per a sobreviure i reproduir-se. Al capdavant del PSOE o del PP, que són els grups que fonamenten l’actual règim i que disposen de tots els suports estatals i internacionals, pot haver-hi qualsevol persona. Els resultats variaran molt poc perquè la maquinària funciona per ella mateixa.

El problema de la supervivència només el tenen aquells que no disposen de la maquinària econòmica i electoral necessària per a fer front als reptes del sistema. Potser que, en una època pretèrita, el PCE fos necessari per a fer empassolar als treballadors la monarquia, el sistema d’economia de mercat i la “sagrada unidad de España” que Santiago Carrillo i tots els seus defensaren de forma tan reeixida. Ara, acomplida aquella missió, el PCE com a organització, i en aquest cas el seus hereus d’Izquierda Unida, només són necessaris com a reserva de vots del PSOE. Una espècie de reserva per a tots aquells que no volen votar la socialdemocràcia espanyola però que tampoc volen passar a engreixar les fileres de l’abstenció.

Els canvis en la composició de la població illenca, el flux constant d’immigrants, també han anat demostrat com els partits nacionalistes podien arribar a tocar sostre. Les mínimes pujades d’UM, i això que disposa de tot el poder que li atorga el Consell Insular de Mallorca; el retrocés espectacular del PSM; tot plegat i una mica més ha anat portant, d´una manera lenta però segura, les organitzacions amenaçades amb la desaparició a una unitat d´acció electoral que ara hem vist concretada en la constitució del Bloc format per PSM-EU-ERC Illes.

Cal dir, al Cèsar el que és del Cèsar, que qui més aviat va ser sensible i receptiu a la nova època que s’apropava va ser la direcció d’EU que, en estar sempre a punt de l’extraparlamentarisme, va ser obligada a repensar la seva funcionalitat política i a espavilar-se per a garantir-se la supervivència. La unió amb els Verds, malgrat que ha significat la liquidació del projecte original dels fundadors, i record ara mateix converses amb Margalida Rosselló, Jordi López o Joan Buades, entre molts d’altres, la unió electoral amb els Verds, repetesc, només serví de forma conjuntural. Eren maniobres que tan sols ajornaven el moment de la decisió definitiva. I aquesta decisió definitiva anava en el camí d’aconseguir articular un nou tipus de coalició que els permetés resistir l’envestida del bipartidisme PSOE-PP. I, si a més de salvar la major part possible dels càrrecs institucionals, la coalició dels petits servia per a repetir l’experiència del Pacte de Progrés amb ajut del PSOE, tot eren guanys. La proposta d’EU va ser en principi rebutjada per les assemblees de militants, tant del PSM com d’ERC. Però, finalment, i a costa de greus crisis i escissions, tots han hagut de tornar enrere i acceptar la fórmula salvadora de la supervivència.

Amb la confluència dels petits en el Bloc tots asseguren una acceptable quota institucional, foragiten el terrible fantasma de l’extraparlamentarisme i la desaparició de la vida política institucional mallorquina i, possiblement, juguen amb els números adients per a pactar amb el PSOE i UM una repartició d’àrees de poder en aquest possible nou Pacte de Progrés que és a pocs mesos vista. Més guanys, impossible.

Ara haurem de veure si el Bloc, per ara una simple coalició electoral, pot esdevenir l’embrió d´una nova força política mallorquina. Una força política que voldríem veure entestada a aconseguir més quotes d’autogovern en el camí d’obtenir el dret a l’autodeterminació, una organització republicana de bon de veres que no tengui res a veure amb les renúncies del passat i, també és un desig important de molts sectors de l’esquerra alternativa, una organització que no fos subsidiària del PSOE, una simple reserva de vots de la socialdemocràcia espanyola que s’ofereixen al partit majoritari a canvi de determinats privilegis.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (29-III-07)

Abril 2007. Actes republicans a sa Pobla: Joana M. Roque, Miquel López Crespí, Albert Herranz, Associació de Joves Pinyol Vermell...

pobler | 28 Març, 2007 16:15

TEMPS DE REPÚBLICA.


ABRIL 2007 SA POBLA.


ASSOCIACIÓ DE JOVES PINYOL VERMELL.



…REGANT AMB LA SEVA SANG

LES VORERES DELS CAMINS,

QUE GUARDEN EN LLURS CUNETES

EL TESTIMONI DEL CRIM

“FRANCESC DE SALES AGUILÓ”



DILLUNS 2 D’ABRIL

PROJECCIÓ DE LA PEL.LÍCULA

“TIERRA Y LIBERTAD”

20.30 H.


DIJOUS 12 D’ABRIL

RECITAL POÈTIC A CÀRREC DE

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

“REPÚBLICA I POESIA”

20.30 H.


DISSABTE 14 D’ABRIL

A LA PLAÇA DE LA CONCORDIA

LECTURA DE MANIFEST

OFRENA FLORAL

HIMNE DE RIEGO

18:00 H.

DIJOUS 19 D’ABRIL

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:

LA SEGONA REPÚBLICA A MALLORCA (EL TEMPS, ELS FETS I ELS PROTAGONISTES)

ALBERT HERRANZ

JOANA MARIA ROQUE

20.30 H.

DIJOUS 26 D’ABRIL

“RECORDS DE LA REPÚBLICA”

COL.LOQUI AMB FAMILIARS DE REPRESALIATS POLÍTICS

20.30H.


LLOC : ESPAI JOVE SA CONGREGACIÓ

Defensa d'ERC-Illes

pobler | 27 Març, 2007 16:18

En nombrosos articles nosaltres ja advertíem de la manca de credibilitat política que podia tenir una coalició que es presentava com a nacionalista però que no incorporava ERC i altres sensibilitats sobiranistes. Com tampoc incorporava elements decisius dels moviments de l’esquerra alternativa de les Illes. És a dir, tots aquells que des de les més diverses plataformes de lluita contra el PP i contra el feixisme, no se senten identificats amb el paper de subordinació al PSOE de molts dirigents de l’esquerra acomodada. Així i tot, en els nostres articles hem explicat per activa i per passiva que sense la presència d’ERC en la coalició les possibilitats electorals de PSM-EU minvaven molt. Hi havia igualment el problema econòmic que, amb l’adequada participació d’Esquerra a la campanya, donaria un suport prou considerable a les candidatures d’Eberhard Grosske i de Biel Barceló. (Miquel López Crespí)


La coalició PSM-EU-ERC-Illes


Amb la incorporació d’ERC-Illes a la coalició PSM-EU i amb la decisió d’Entesa per Mallorca de no presentar candidatures a les properes eleccions autonòmiques queda desactivat un dels principals perills que tenia el Bloc per a la supervivència. Ens referim a la possibilitat, que va ser real durant uns mesos, de presentar una candidatura sobiranista formada per Entesa i Esquerra amb incorporació de nombrosos independents que no volien donar suport a Grosske i Izquierda Unida. Tothom era conscient, i els dirigents de PSM i EU els primers, de l’enorme perill que hauria pogut significar per al Bloc aquesta via d’aigua. ERC aleshores tenia diferents opcions al seu davant i, a l’interior de l´organització que dirigeix Joan Lladó hi havia posicions fent costat a totes les possibles alternatives malgrat que, com es va comprovar en l’assemblea del passat mes d´octubre, l´opinió majoritària, votada per més del 82% de la militància, va ser anar sols a les eleccions per a consolidar un espai sobiranista propi a les Illes.

En nombrosos articles nosaltres ja advertíem de la manca de credibilitat política que podia tenir una coalició que es presentava com a nacionalista però que no incorporava ERC i altres sensibilitats sobiranistes. Com tampoc incorporava elements decisius dels moviments de l’esquerra alternativa de les Illes. És a dir, tots aquells que des de les més diverses plataformes de lluita contra el PP i contra el feixisme, no se senten identificats amb el paper de subordinació al PSOE de molts dirigents de l’esquerra acomodada. Així i tot, en els nostres articles hem explicat per activa i per passiva que sense la presència d’ERC en la coalició les possibilitats electorals de PSM-EU minvaven molt. Hi havia igualment el problema econòmic que, amb l’adequada participació d’Esquerra a la campanya, donaria un suport prou considerable a les candidatures d’Eberhard Grosske i de Biel Barceló.

Si no anava amb Esquerra Unida-PSM, ERC tenia, com al País Valencià, l’opció de provar d’ajuntar totes les forces sobiranistes per a mirar de reconstruir l’espai nacionalista a les Illes. Era una opció egoista, “partidista” si voleu, però era i és encara l'opció del PSOE a Mallorca, que no vol anar amb ningú per a fer front al PP: per al PSOE, “tots contra el PP” significa, essencialment, “tots a les ordres del PSOE”. És igualment l´opció d´UM, que lluita aferrissadament per anar consolidant i ampliant el seu espai polític. I era el del PSM fins aquestes eleccions. És curiós comprovar com molts partidaris d´una “unitat absoluta de l’esquerra” no ataquen mai el PSIB per no voler fer front comú amb el Bloc alhora que dirigeixen totes les invectives i insults més granats i saborosos contra aquells que, fins ara, no tenien cap responsabilitat en la pèrdua de vots de l’esquerra oficial que comportà la tornada al poder del PP.

En el fons hi ha molta gent que pensa que si es tracta de llevar el PP de les institucions, si la política institucional consisteix a llevar uns partits i posar-ne uns altres, el més efectiu, en la línia de jugar dins les regles establertes pel règim, seria, com s’ha fet a Eivissa, concretar un ampli pacte antiPP amb tots els partits minoritaris i el mateix PSOE.

Imagín que amb la incorporació d’ERC a la coalició PSM-EU aquella formació ja no haurà d’aguantar la campanya rebentista i de desprestigi que ha patit d’ençà que la seva militància decidí fer com PSOE i UM, és a dir, fer el camí electoral en solitari per a provar, en el cas d’ERC, de consolidar un espai independentista a les Illes. Vull pensar igualment que a partir d’aquesta incorporació cessarà tota mena de demonització i criminalització dels “dissidents”. L’espectacle d’aquests darrers mesos feia avergonyir. Mai no s’havien sentit tantes histèriques recriminacions i insults procedents de gent, que es deia nacionalista i d’esquerra, llançades contra l’organització de Joan Lladó. “Agents del PP”, “Gent sense sentit del país”, ““Destructors de l’esquerra”, “Pagats pel PP”, “Culpables de la possible repetició de Jaume Matas al front del Govern de les Illes”. Aquests eren els més suaus dels insults i desqualificacions.

Tots aquells que hem lluitat i lluitam per la unitat de les forces d’esquerra per a fer front a la dreta depredadora que ens malgoverna esperam i confiam que totes aquestes brutors siguin ja cosa del passat i que, a partir d’ara, amb la incorporació d’ERC a la coalició PSM-EU, tota aquesta campanya cessarà i es podrà establir l’adequada col·laboració entre tots els que estam per un canvi autèntic en la nostra terra, un canvi que sigui de veritat un pas endavant en la lluita contra els encimentadors i depredadors de recursos territori.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-III-07)

El Bloc i els prosoviètics (PCB-PCPE): memòria històrica

pobler | 27 Març, 2007 06:35

Per Llorenç Buades.


La passada del PCB per les urnes l’any 1989 només li va aportar 1041 vots, i els dirigents del PCB, trencat i vençut a les urnes va decidir fer un gir polític d’aproximació al PCIB, de manera que l’any 1993 ja va donar suport electoral a Esquerra Unida, tot i que el seu projecte anava més enllà de la mateixa Esquerra Unida.

El mes de gener de 1993 la publicació “Nuevo Rumbo” del PCPE, publicava un article de Miquel Rosselló titulat “Avances en la unidad de la izquierda en Baleares” on analitzava que el procés d’atomització de l’esquerra transformadora feia inviable la seva incidència en la vida política i social de les Illes, i que el IV Congrés del seu partit havia optat per la construcció d’una alternativa fonamentada en tres pilars: l’esquerra tradicional, l’esquerra nacionalista i l’ecologisme d’esquerra. (Llorenç Buades)


Amb el Bloc es fa realitat el projecte polític del Partit dels Comunistes de les Balears (PCB-PCPE) de l’any 1993.


Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)



Al final de 1983 es celebrà la VIª Conferència del PCIB on s’imposà la majoria oficialista que gaudia del control de l’aparell del partit i que era contrària a les propostes suposadament “renovadores” del secretari general del PCE, Gerardo Iglesias. Aquest fet provocà el trencament de la majoria del PCIB amb el PCE i el mes de juny de 1984 la majoria (Francisca Bosch, Miquel Rosselló, Pep Valero, Lila Thomàs eren els seus dirigents) optà per sumar-se al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, dirigit per Ignacio Gallego que tenia un nucli a Mallorca dirigit per Enrique Acosta Olmos, antic sindicalista a les CC.OO.



Aleshores el poder en el Kremlin estava en mans de Kostantin Chernenko, un home de l’equip de Breznev, i el PCPE es caracteritzava per la seva sintonia amb els mandataris del Kremlin, en tant que al PCIB hi quedava preferentment la gent que es movia en el món sindical de les CC.OO. dirigit per Manolo Cámara, els més “eurocomunistas”. La major part de l’aparell sindical de les CC.OO., vinculada al PCIB decidí sostenir el PCE de Gerardo Iglesias.

L’existència de dos blocs dins el PCE a les Illes, denominació del partit l’any 1976, era una realitat que anava més enllà dels criteris polítics, pel control de l’aparell. Aleshores hi havia ja el que es coneixia com el “bunquer”, significat per la gent que optaria més tard pel PCB, i els “renovadors” (Manolo Cámara, Ignasi Ribas, Vílchez, Victorí Planells i altres).

L’enfrontament entre les dues faccions va ser dur i s’arribà a les denúncies judicials per la titularitat de la seu del Triquet. Al final el PCB va aconseguir un gran local al carrer de Lluís Martí, perquè el seu gir suposadament esquerrà i crític amb els Pactes de la Moncloa , havia encisat a una bona part de les bases molt pro-soviètica.

Cada Primer de Maig, el PCB desfilava amb els pioners (infants vinculats al partit) en una expressió d’autodesenvolupament militant. El PCB havia recuperat una bona part de la militància perduda en els anys del desencís provocats pel pacte amb el franquisme.

L’any 1988 el PCB va tenir un trencament que va generar l’Organització Comunista de Balears que, mancada d’una connexió arreu l’estat acabaria en part dins el PCE-marxista-leninista que sostenia les propostes de Ramiz Alia, dirigent albanès després de la mort d’Enver Hoxha l’any 1985. De l’OCB va ser Isidre Forteza, actual membre d’Alternativa, i antic militant del Moviment Comunista ,tot i que no va militar al PCE-ml.

La passada del PCB per les urnes l’any 1989 només li va aportar 1041 vots, i els dirigents del PCB, trencat i vençut a les urnes va decidir fer un gir polític d’aproximació al PCIB, de manera que l’any 1993 ja va donar suport electoral a Esquerra Unida, tot i que el seu projecte anava més enllà de la mateixa Esquerra Unida.

El mes de gener de 1993 la publicació “Nuevo Rumbo” del PCPE, publicava un article de Miquel Rosselló titulat “Avances en la unidad de la izquierda en Baleares” on analitzava que el procés d’atomització de l’esquerra transformadora feia inviable la seva incidència en la vida política i social de les Illes, i que el IV Congrés del seu partit havia optat per la construcció d’una alternativa fonamentada en tres pilars: l’esquerra tradicional, l’esquerra nacionalista i l’ecologisme d’esquerra.

En el mateix article, Miquel Rosselló deia que aquest bloc alternatiu havia de fer una política d’aliances amb l’esquerra reformista per tal d’enfrontar-se al les polítiques conservadores.

Miquel Rosselló deia en l’article que en aquest procés hi havien de participar col·lectius polítics i persones sense partit, a partir d’un funcionament escrupolosament democràtic i plural, sense hegemonismes. Optava per un projecte arrelat al carrer i a la societat civil sense oblidar el treball institucional.

Aquest projecte havia de tenir relació amb les forces transformadores arreu l’Estat i especialment amb IU.

El mes d’abril de 1993 en un nou article a Nuevo Rumbo, Miquel Rosselló expressava de nou les mateixes idees i feia constar que el fet nacional havia de tenir un pes decisiu en el projecte, i afegia un quart pilar, els moviments socials.

Han passat gairebé 14 anys perquè el projecte del Partit dels Comunistes de Balears s'expressés tal com és ara.

En qualsevol cas no hi ha pilar dins el projecte per aquells i aquelles que es defineixen per l'esquerra revolucionària, un espai que resta buit a les Illes Balears i a bona part de l'Estat Espanyol . Aquest espai no és sostenible dins un bloc que és molt similar al projecte ICV-EUiA, i on els espais de l'esquerra realment transformadora i revolucionària només juguen un paper marginal al servei del conseller de l'Interior, repressor d'anarquistes i okupes.

Obrir un espai propi per a l'esquerra alternativa de veritat no pot passar per conjuntar les forces dels qui opten per les polítiques de pactes socials i sosteniment de les privatitzacions amb les que representen l' esquerra sindical i social. No hi ha lloc per les dues forces al mateix temps, fet que opera en benefici de forces sindicals com la CGT i la CNT que amb un missatge anarco-sindicalista expressen de veritat el lloc abandonat per una esquerra revolucionària de caire marxista que mancada d'un projecte propi viu de la pràctica parasitària en altres organitzacions.

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

La lluita per aconseguir incorporar ERC al Bloc

pobler | 26 Març, 2007 17:36

Que ERC no participi en la coalició dificultarà enormement aconseguir aquesta representació. No sé encara, si no es concretàs aquesta unió, per quins motius PSM i EU no han anat més vius i, vist i comprovat el que es pot perdre, no han fet tot el possible per anar concretant aquesta unitat electoral. Malgrat que molts analistes afirmin que el resultat de les eleccions europees no és prou representatiu, sí que convé recordar que en aqueixes eleccions ERC arribà prop dels vuit mil vots superant de molt Esquerra Unida. (Miquel López Crespí)

¿És tan mal d’entendre que quatre o cinc mil vots poden ser decisius, que sense ERC es debilita la credibilitat política de la coalició i, una cosa summament important, sense els diners que poguessin aportar els independentistes també disminueixen les possibilitats electorals? Pensam que no cal ser cap mena de geni per poder arribar a entendre-ho. (Miquel López Crespí)


La lluita per incorporar ERC a la coalició PSM-EU

Sense ERC la coalició PSM-EU no funciona



Després de les declaracions d’ERC de començaments d’octubre, tot sembla indicar la dificultat de concretar una simple unitat electoral PSM-EU-ERC. Si finalment no s’arribàs a concretar la unitat electoral amb ERC, l’experiment iniciat per PSM-EU i que, no ho oblidem, ha costat als nacionalistes de Gabriel Barceló l’escissió del partit tan treballosament consolidat al cap de més de trenta anys de feina incansable, els resultats electorals podrien ser més esquifits del que estima la premsa. Recordem que la famosa i antidemocràtica Llei d’Hondt, en primar els partits majoritaris, deixa sempre els minoritaris a punt de l’extraparlamentarisme o quasi sense diputats. Seria molt possible que en el 2007 no bastàs aconseguir ser votat pel cinc per cent de l’electorat per a entrar a les institucions i gaudir dels privilegis econòmics i de prestigi que comporta participar en la gestió del règim. Especialistes en l’estudi de les possibilitats electorals dels partits que es presentaran properament a les eleccions afirmen que, per a les organitzacions “petites”, tipus EU, ERC o PSM, comença el calvari de fer tot el possible per a no caure dins l’abisme de la marginalitat política.

Que ERC no participi en la coalició dificultarà enormement aconseguir aquesta representació. No sé encara, si no es concretàs aquesta unió, per quins motius PSM i EU no han anat més vius i, vist i comprovat el que es pot perdre, no han fet tot el possible per anar concretant aquesta unitat electoral. Malgrat que molts analistes afirmin que el resultat de les eleccions europees no és prou representatiu, sí que convé recordar que en aqueixes eleccions ERC arribà prop dels vuit mil vots superant de molt Esquerra Unida..

Alguns diran que aquesta vegada ERC no obtindrà aquests vots i que anant en solitari potser el seu electoral quedarà situat en uns quatre o cinc mil vots. Així i tot, malgrat que ens moguéssim en una forquilla que vagi dels tres mil als cinc mil vots, podem comprovar que és una força prou considerable per a no menystenir els sobiranistes i fer tot el possible per a tenir-los ben al costat. No es pot jugar amb aquests vots; i tothom ha de saber, i les direccions d’EU i PSM els primers, que són precisament aquests vots els que poden decidir l’èxit o el fracàs de la coalició que aquests dies ha començat a funcionar.

Un altre problema prou important, cas de no fer la coalició amb ERC, fa referència a com queda, per al futur, l’espai del nacionalisme i el sobiranisme a les Illes. ERC dins la coalició hauria fornit la coartada perfecta per a poder dir a l’electorat nacionalista que es feia per a bastir un projecte independent de forces alienes a la nostra nació, forces d’obediència estatal, i que, en la coalició, la força unida dels nacionalistes era superior als estatistes.. Però si EU no romp públicament amb Llamazares i proclama la seva independència política i organitzativa... de quin futur bloc nacionalista parlam? D’aquell que, com a “Progressistes” serví per a consolidar el grup parlamentari espanyol d’Izquierda Unida per a, posteriorment, esdevenir un instrument emprat activament contra els drets nacionals del poble basc?

L’altre aspecte, i també tan important com els dos que hem esmentat, fa referència a les reserves econòmiques de la coalició. Es dóna la circumstància que, en aquests moments, pel nombre de diputats que ERC, tant al parlament de l’estat com en el Parlament de Catalunya, el partit de Carod Rovira i Joan Lladó està en molt més bona situació financera que PSM i EU.

Voldria que els polítics professionals que han estat organitzant aquesta coalició que, pel que hem pogut comprovar, neix coixa, no han tengut en compte els factors abans esmentats i que qualsevol persona mínimament interessada per la situació política de la nostra societat coneix a la perfecció. He de reconèixer sincerament que no ho entenc. I si, com tot sembla indicar, finalment no es consolida la coalició PSM-EU-ERC, aquests mateixos polítics professionals, sovint molt afeccionats a la lluita a mort per servar o conquerir sous i cadiretes, haurien de dir-nos per què no han fet també una guerra a mort per aconseguir la incorporació d’ERC a la campanya electoral. ¿És tan mal d’entendre que quatre o cinc mil vots poden ser decisius, que sense ERC es debilita la credibilitat política de la coalició i, una cosa summament important, sense els diners que poguessin aportar els independentistes també disminueixen les possibilitats electorals? Pensam que no cal ser cap mena de geni per poder arribar a entendre-ho.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-XI-06)

Veus literàries de Mallorca: Antoni Serra i Miquel López Crespí

pobler | 26 Març, 2007 11:36

Antoni Serra: memòries periodístiques.

"Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure". (Miquel López Crespí)


Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

La publicació del llibre de l'amic Antoni Serra No hi ha quart poder m'ha fet recordar tot un munt de vivències i de records personals que van estretament lligats al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig, concretament en L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. Però ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps que els antifeixistes mallorquins seguíem les seves col·laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article i en Bartomeu Homar no ens deixa escriure massa.


Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

No hi ha quart poder m'ha portat a la memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula escrita i la militància organitzada, ens semblava possible acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la dictadura franquista. N'Antoni Serra ha escrit un llibre útil per a servar aspectes essencials de la nostra història cultural. Trenta-vuit capítols sempre irònics i divertits conformen la columna vertebral de No hi ha quart poder.

És intenció de l'autor oferir una narració de la seva experiència periodística, de les seves aventures per Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits són els capítols dedicats a Gregori Mir, Josep Pla, Gabriel Alomar o les tertúlies villalonguianes en el "Riskal".


Palma (Mallorca) 1993. Centre de Cultura de "Sa Nostra" en el carrer Concepció. Davant més de cent persones Antoni Serra presentava i recomanava l'obra de Miquel López Crespí Crònica de la pesta que havia editat Llibres del Segle. Antoni Serra ha escrit diversos pròlegs a les obres de Miquel López Crespí i formà part del jurat que otorgà a l'escriptor de sa Pobla el Premi Ciutat de Manacor de l'any 1973.

Tot plegat m'ha fet recordar trobades clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava per dins els nostres cenacles culturals.

La primera reunió la férem a la casa que l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.

N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.

No hi ha quart poder és un llibre gens ortodox i per això mateix m'ha interessat enormement. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar el pis del carrer Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son Rapinya i jo li ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols... I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous. La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet. Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de contes i de la novella La gloriosa mort de Joan Boira (que havia acabat d'escriure Antoni Serra). Podríem parlar també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de desenes de discussions sobre el compromís de l'escriptor, del paper de la literatura en la societat contemporània...

Les trobades i discussions amb l'amic Antoni Serra serviren per anar constatant com no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ja n'ha parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors, L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El (meu) testament literari.

Però avui només volíem deixar constància del nou llibre de l'escriptor solleric i de les vivències compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi ha quart poder, una història imprescindible per a conèixer alguns aspectes fonamentals del nostre passat més recent.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-V-02)

Documents fotogràfics de la manifestació Salvem Mallorca!

pobler | 26 Març, 2007 06:01

Algunes fotografies de la manifestació Salvem Mallorca! del passat dia disset de març en la qual participaren més de seixanta mil persones fartes de la destrucció de la nostra terra. La manifestació va ser un gran èxit, un gran clamam cívic contra especuladors, encimentadors i polítics corruptes. I, també, una demostració contra el PP i UM que no han fet res per aturar el saqueix continuat de recursos i territori.


Una vista de la manifestació del passat disset de març contra l'especulació, la corrupció i els encimentadors. El combatiu grup dels Maulets en primera línia, com de costum. Uns joves sempre actius en la lluita contra l'especulació capitalista.


Josep Juárez, secretari general de la CGT i l'escriptor Miquel López Crespí, a l'avantguarda sempre de totes les manifestacions per un món més just i solidari. Aquí els podem veure moments abans de començar la manifestació.


Els escriptors Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí, en primera línia sempre en la lluita contra els destructors de Mallorca.


Bartomeu Mulet, destacat militant de la CGT, sempre lluitant contra l'especulació capitalista i en defensa dels drets nacionals i socials dels treballadors de les Illes.

Més recursos per a la Fiscalia Anticorrupció! Els corruptes i destructors de les Illes a la presó!


Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)


Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques. (Miquel López Crespí)


Les lliçons d’Andratx.


Els successos d’Andratx, les detencions d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.

Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.

Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món.

El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.

Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-XII-06)

La lluita en defensa del Bloc: la Plataforma per la unitat de l'esquerra nacionalista

pobler | 25 Març, 2007 18:16

L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)


La Plaforma per la unitat



D'esquerra a dreta: Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.

Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...

Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.

Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".

No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07)

La literatura dels setanta i els escriptors d'avantguarda

pobler | 24 Març, 2007 19:03

La narrativa mallorquina experimental.

A preu fet: un pròleg que no és pròleg.

Per Antoni Serra, escriptor

"Segur que A preu fet no necessita pròleg ni López Crespí -pobler, cabells rulls, ulleres fosques, crític a uns moments de transició a l'Illa- precisa de presentació que el justifiqui (i arribats a aquest punt, a les conferències comencen els badalls) davant del confús, caòtic, nebulós, revistaire i vedetista món dels escriptors. Tant l'obra com l'autor valen per si mateixos, i ell, Miquel López Crespí sap -qui no ho sàpiga que llegesqui els seus treballs de crítica- que entre les "puestas de largo" al Círculo Mallorquín amb tota la càrrega de "fiesta social" o de carnaval que ha anat a menys i les presentacions clàssiques d'ordre literari hi va poca cosa. Per tant, amic lector, no hi ha presentació ni prop fer-hi". (Antoni Serra)


Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

Vivim els anys setanta a una terra on sembla que els conceptes han trabucat (és més aparença que altra cosa, pensa qui escriu aquestes línies): de la Mallorca idil·líca i florejada ens hem passat a la Mallorca turística, del how do you do? i adlàters; a una terra, on també els taverners han arribat a les quatres regles de la matemàtica moderna: el whisky dóna més rendiment que les herbes i on, de tant en tant, un "nadiu" es casa amb una sueca o danesa. Així és la vida, sempre cap a endavant, carreres i més carreres... I En Miquel López Crespí, de sobte, em demana un pròleg o el que sia -això és important, "el que sia" per a A preu fet.


La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.

Segur que A preu fet no necessita pròleg ni López Crespí -pobler, cabells rulls, ulleres fosques, crític a uns moments de transició a l'Illa- precisa de presentació que el justifiqui (i arribats a aquest punt, a les conferències comencen els badalls) davant del confús, caòtic, nebulós, revistaire i vedetista món dels escriptors. Tant l'obra com l'autor valen per si mateixos, i ell, Miquel López Crespí sap -qui no ho sàpiga que llegesqui els seus treballs de crítica- que entre les "puestas de largo" al Círculo Mallorquín amb tota la càrrega de "fiesta social" o de carnaval que ha anat a menys i les presentacions clàssiques d'ordre literari hi va poca cosa. Per tant, amic lector, no hi ha presentació ni prop fer-hi.

Essent així, què pretenen, doncs, aquestes paraules preliminars? Quina és l'ambició d'aquest pròleg que voldria ser l'antítesi dels pròlegs tradicionals? En tot cas, una mena de reflexió. Ho repetiré: una r-e-f-l-e-x-i-ó. I prou.

"Els arrendataris, gent bona i modes-
ta, no podien pagar-nos, però ens
mantenien..." (Llorenç Villalonga)

Bé doncs, toquem de peus a terra: ens trobam a Mallorca. He parlat abans d'uns canvis -quan hom parlarà de classes?- i d'uns conceptes que han trabucat o que trabuquen. Mallorca, ho sap tothom, ha estat illa de poetes (si la poesia donava doblers, hisenda tindria fitxers a posta), illa d'homes preocupats per la cultura local (la cultureta que en diem) i més recentment illa de narradors i novel·listes.Tot això és la més absoluta realitat, res més que realitat, o per dir-ho amb paraules de Gabriel Ferrater, a Mallorca hi ha una cultura literària, però no pas una vertadera cultura. D'aquesta cultura literària n'han fet pàtria, regionalisme, mallorquinisme o catalanisme -això darrer ja és més discutible, si exceptuam el cas de Gabriel Alomar- a l'illa. Així als anys deu:

"Els anticlericals són com Judes
només se recorden des pobres quant
qualque persona de bé dona qualque
cantitat p'es culte diví, per qual-
que santuari, esglesia o imatge de
gran veneració..." (1)

Però la cosa no va parar aquí, als anys deu. El rellotge, que ja no era de sorra, perquè Pollentia és altra cosa, seguia fent tic-tac, tic-tac, tic-tac, com ha de ser, i tot seguit, a cada nou dia que neix i que mor, amb núvols o sense. La nostra cultura literària, ai las!, té continuïtat als anys quaranta:

"Trets d'enveja i corns de guerra
ell postrarà amb son encís:
renovarà amb un sonrís
tota la faç de la terra" (2)

¿i hi olorau un cert triomfalisme decadent, o, per dir-ho d'altra manera, un romanticisme xaruc? ¿Un somrís -atenció a la paraula- tindrà la virtut, tal volta la força de renovar tota la faç de la terra? Han passat quatre anys de la guerra civil (set respecte a Mallorca), i la vida segueix, passen els dies, tic-tac, tic-tac, tic-tac el rellotge implacable que ens mena a temps nous, ja no hi ha bloqueig, ni Plan Marshall, comencen els moviments (no d'alliberament, o de no-alliberament? turístics, i llegim:

"Allà poguérem agafar el darrer correu
que féu la travessia de Mallorca. El
nostre aïllament havia de durar tres
anys. Trobàrem ja, dia 19, el compte
corrent bloquejat, com unes obliga-
cions de la Transmediterrània que no
poguérem pignorar. Als pocs dies cai-
gueren bombes damunt ciutat, i deci-
dírem refugiar-nos a Bearn, on, a
part de la tranquilitat d'aquelles
muntanyes incomparables, realitzà-
rem el prodigi de viure sense doblers.
Els arrendataris, gent bona i modes-
ta, no podien pagar-nos, però ens
mantenien..." (3).

Cap a on ens duia la cultura literària? Què aportava de positiu, per a una comprensió crítica de la realitat -desenvolupament, estabilització o explotació d'unes classes- a Mallorca? El fet és que ara hom parla d'una nova narrativa mallorquina i que Miquel López Crespí, almenys per edat, hi pertany. Però, realment existeix una nova narrativa? Em sembla que com a conjunt és una mica dubtós. En tot cas, diria que hi ha narradors i novel·listes; però una anàlisi individual d'aquests narradors i novellistes ens faria veure que entre ells no hi ha una forma comuna d'entendre la literatura, de valorar l'obra de creació i de definir el concepte de cultura.

Els narradors d'ara, agradi o no, cremam etapes cap a l'esdevenidor. Això ens condiciona i ens limita força. Portam a l'esquena un bagatge deficitiari que ens deixaren els homes de generacions anteriors i, a més, ens hem vist obligats a descobrir autodidàcticament les cultures modernes sense punts de suport en la nostra pròpia cultura. En el millor dels casos, això ens haurà servit per entrar en crisi, la qual cosa tal volta ens faci plantejar la nostra contradicció davant el passat pròxim de l'Illa. Però cal afegir, com deia abans utilitzant conceptes de Gabriel Ferrater, que som fruit d'una cultura coixa, on la ciència i la investigació han restat a un segon terme, circumstància que representa per als narradors, per exemple, nivells d'informació deficients quan no de deformació i de confusió. No hi ha dubte que és greu crear els nostres motlles narratius a la meitat del segle XX sense conèixer, per exemple, Joyce, Faulkner, Kafka o Onetti, però és més greu encara que aquesta manca d'informació literària vagi acompanyada d'un quasi total desconeixement de la nostra pròpia història literària, de la no-lectura dels clàssics i, sobretot, de l'absència d'una visió coherent del nostre passat com a país. ¿Què pot aportar, doncs, la nostra cultura literària condicionada per totes aquestes limitacions i de moltes altres més?

La participació de l'intel·lectual -i el narrador no és un cas a part- s'ha de fonamentar, segons Noam Chomsky, en el fet decisiu de "dir la veritat i denunciar la mentida", ja que les responsabilitats que l'intel·lectual técontretes "són molt més profundes que allò que Macdonald va jutjar com a 'responsabilitat dels pobles ', donats els privilegis únics de què disfruten els intel·lectuals" (4). Si és així -i jo ho crec- cal reconsiderar, ara que e´s hora, el nostre treball de narradors; cal enfrentar-se críticament a les pròpies contradiccions... I hem de partir amb una visió de futur de l'exacte, real, precís món en què vivim immersos dins la cultura catalana, que és el món d'una cultura literària. Aquest món, per les limitacions que hem assenyalat, és encara esquifit i migrat. Acceptam triomfalismes o realitats? Ens dedicam als panegírics o ens decidim per la crítica? Pens que a la nostra literatura -i jo no em consider aliè al fet- li manca, avui, el "sentit de la mesura" com deia Lleó Trotski (5).

Ara bé, què en sortirà de tot aquest bollit? Segurament, novel·les, contes o narracions curtes. I així surt Miquel López Crespí amb aquest primer llibre A preu fet; i ho fa ara, a uns moments que jo dic de transició, de recerca, d'urgències, de presses folles, on els conceptes van canviant de signe i les paraules -ah, els mots, obsessió sartriana!- necessiten aclarir. Però ens bombardegen amb paraules des de tots els costats: dreta, esquerra, centre... Per això parl de transició, ¿o es tracta de la revolta -idealista amb excés, autodidacta, intuitiva- fruit de la decadència de la cultura literària a Mallorca?

Segur que Miquel López Crespí recordarà aquell paràgraf de l'escriptor xilè Fernando Alegria, amb qui vull acabar aquest pròleg que no és pròleg per A preu fet: "La coincidència ideològica d'una actitud vital i una creació estètica serà sempre objecte d'admiració, tal volta per les dramàtiques circumstàncies amb què això és aconseguit" (6).

Antoni Serra, Ciutat. Febrer de 1973.

(1) Fragment de l'article Ventim, signat per Jordi des Recó (mossèn Antoni Maria Alcover), La Aurora, Manacor, 28 de febrer de 1914.

2) El somni encetat, de Miquel Dolç. Col·lecció "Les Illes d'Or", nº 23. Editorial Moll. Ciutat de Mallorca, 1943.

(3) La novel·la de Palmira, de Dhey (Llorenç Villalonga). Collecció "Les Illes d'Or", nº 49. Editorial Moll. Ciutat de Mallorca, 1952.

(4) American Power amd the New Mandarins, de Noam Chomsky. Hi ha edició en castellà amb el títol de La responsabilidad de los intelectuales, Col·lecció "Ariel Quincenal", Barcelona, desembre de 1969.

5) Es interessant la lectura de l'article de Trotski "Sobre arte y cultura", inclós al llibre traduït al castellà amb el títol Literatura y revolución, Alianza Editorial, Madrid, 1971.

(6) Literatura y revolución, de Fernando Alegría. Publicat a la "Colección Popular" de Fondo de Cultura Económica, Mèxic, 6 de febrer de 1971.

Eleccions 2007: debat Joan Mir-Miquel López Crespí

pobler | 24 Març, 2007 12:39

A Mallorca molta gent em diu que votarà UM de mala gana, i al Principat deu passar una cosa semblant amb CiU. És un conhort. Especialment per a UM i CiU. Però per al país és una desgràcia la desmoralització dels nostres. Pels nacionalistes, les eleccions ja no són una festa. (Joan Mir, Diari de Balears)



La desbandada


Per Joan Mir, professor de la UIB


La retirada de Jordi Pujol i la decisió d'ERC de relegar CiU a l'oposició han provocat reestructuracions de l'espai nacionalista arreu dels Països Catalans. De fet, més que de reestructuracions, es pot parlar de claudicacions (o de «realisme», si us apuntau a la resignació). De cop i volta, el Bloc valencià, el PSM i ERC han decidit que la resistència era inútil i que allò que calia era salvar els mobles (la democràcia, l'esquerra). Naturalment, la precarietat de les conviccions sobiranistes d'aquests partits és anterior a la desaparició del pujolisme, però, mentre CiU tingué la capacitat de formar governs, no podia afirmar ningú que el nacionalisme fos una marca sense possibilitats. I si el primer tripartit pogué semblar una maniobra circumstancial d'ERC, el segon ratificà que es tractava d'una desbandada en tota regla. El Principat, com correspon, ha liderat l'estratègia: la deserció d'ERC de l'espai nacionalista (definitiva, amb la liquidació de l'equidistància) per a integrar-se estrictament dins l'espai de l'esquerra ha estat una lliçó que han après immediatament al País Valencià i a les Illes. Bandrés i Euskadiko Ezquerra feren aquest mateix exercici de realisme fa una quinzena d'anys. Però, amb més coherència, s'integraren directament al PSOE: pagar per pagar, sabates grosses. Naturalment, que els resultats siguin semblants no significa que poguem jutjar amb la mateixa severitat els tres comportaments. Les circumstàncies són diferents: al País Valencià, el nacionalisme s'acosta al 5%, a les Illes supera el 20% i al Principat tenia majoria absoluta al Parlament. L'actuació del Bloc valencià és la que té més justificacions: en primer lloc, allà, un PP impresentable desaconsella molt especialment el vot testimonial, en segon lloc, la llei electoral dificulta la sortida de l'extraparlamentarisme, i, en tercer lloc, l'Esquerra Unida del País Valencià és una opció que, donades les circumstàncies, no repugna. El Bloc negocià durament i tancà l'acord amb dignitat. Tot el contrari del PSM, que no volgué reforçar les posicions nacionalistes amb una aliança prèvia amb ERC i pactà massa fàcilment amb uns comunistes i uns verds que a les nostres illes són jacobins en estat pur. La incorporació a darrera hora d'ERC és irrellevant i no introdueix cap matís nacionalista en una coalició estrictament esquerrana. A Eivissa, on la feblesa del nacionalisme deixa poques opcions, han optat, probablement amb encert, per intentar un «tots contra el PP», justificat pel desastre urbanístic. Que al Principat l'opció d'ERC no tingui la forma de coalició preelectoral no minva gens la gravetat d'una elecció que ideològicament és més compromesa que les del PSM o el Bloc valencià perquè ha estat decidida sense cap constrenyiment. Hi havia un enorme ventall de possibilitats i ERC ha triat fer un paper idèntic al d'Iniciativa (indicau-me, si en sabeu, una sola diferència, que no sigui retòrica, entre aquests dos partits). I els fets demostren que l'articulació dels membres del tripartit és més sòlida que la de moltes coalicions estables: Duran té més marge de maniobra dins CiU que Puigcercós dins el tripartit. No es tracta d'una entesa circunstancial, sinó del propòsit d'implantar un règim perdurable (si els Ciutadans no desgracien la jugada).

Com a estratègia general, la deserció de l'espai nacionalista que han protagonitzat les esquerres sobiranistes dels Països Catalans ha estat un immens error.

Al País Valencià, la situació actual no pot empitjorar i l'actuació del Bloc pot ser apreciada com una operació de realisme necessari, que pot tenir el premi de l'accés al Parlament i la derrota d'un PP notòriament reaccionari. Però, tant a Mallorca com al Principat, el resultat és el desemparament i la desorientació de molts d'electors. I crear nous partits nacionalistes i d'esquerres no és una solució perquè, probablement, no tota la culpa ha de caure damunt les impostures dels dirigents, sinó que la peculiar estructura de partits també n'és responsable. Quan hi ha un nacionalisme de dretes i un d'esquerres, la competència aboca a magnificar les diferències dreta-esquerra, cosa que afavoreix pactes amb aquells que coincideixen en allò que és venut com a important (la política social) i no en allò que és secundari (la identitat). Gran part dels països que tenen problemes nacionals tenen partits nacionalistes que només es distingeixen entre si pel grau de radicalitat. Les derives esquerranoses (si és que es tracta d'això) del PSM a Mallorca i d'ERC al Principat han allunyat aquests partits de l'espai nacionalista i hi han deixat soles UM i CiU. Un espai massa gran, probablement, per a formacions poc obertes (interiorment són tancades, i això condiciona qualsevol obertura exterior) que prediquen la intenció de convertir-se en «casa comuna» del nacionalisme des de l'avidesa dels vots, però sense mostrar cap voluntat d'incorporar sectors que perceben com a cossos estranys. Ni cap disposició a compartir amb ells el disseny de nous missatges, estratègies i objectius. A Mallorca molta gent em diu que votarà UM de mala gana, i al Principat deu passar una cosa semblant amb CiU. És un conhort. Especialment per a UM i CiU. Però per al país és una desgràcia la desmoralització dels nostres. Pels nacionalistes, les eleccions ja no són una festa.

Diari de Balears (17-III-07)


Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, sobretot Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític. (Miquel López Crespí)


La derrota d´Unió Mallorquina i la desactivació del Tercer Espai


Per Miquel López Crespí, escriptor



Maria Antònia Munar

D’ençà la crisi del PSM, amb l’escissió d’Entesa per Mallorca i la decisió posterior d’ERC-Illes d’anar en solitari a les autonòmiques i municipals d’enguany, els principals teòrics del que s’ha vengut a denominar “Tercer Espai” havien encalentit motors i tot semblava que els rutllava a la perfecció... fins fa uns dies. Els nombrosos fòrums de debat polític, els articles publicats, principalment per Joan Mir, Josep Melià Ques, Josep Gomila i Bartomeu Vicens, clamaven contínuament per una via “nacionalista” que no tengués res a veure ni amb la dreta ni l’esquerra. Pareixia, no vull dir que sigui així, que Unió Mallorquina vigilava de lluny estant l’operació de colpejar encara més fort l’enemic històric, és a dir, el PSM, aprofitant que aquest, com explicava Maria Antònia Munar, s´havia unit als “perillosos i radicals comunistes” de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske. UM concretava les seves relacions amb Convergència i Unió tot i esperar poder controlar el que quedàs del PSM. Josep Gomila Benejam, en un llarg article titulat “Reflexions entorn al Tercer Espai” afirmava que voler bastir un projecte a l’esquerra del PSOE no tenia sentit i aportava dades quant a les possibilitats electorals d´un projecte que no tengués res a veure amb el clàssic eix “dreta-esquerra” de l’actual panorama institucional. Ningú no analitzava, emperò, si realment Esquerra Unida era un “grup a l’esquerra del PSOE”, estudiant, per exemple, la seva pràctica política en el passat Pacte de Progrés. Tots els comentaristes propers a aquestes posicions afirmaven, i supós que continuen afirmant malgrat que l´operació no hagi reeixit,, que el PSM, escorant-se cap a l’esquerra perdia “transversalitat i centralitat” i per tant desapareixia del panorama electoral mallorquí.

La “solució” per a tots els partidaris de provar d’acabar amb l’eix “dreta-esquerra” era una confluència nacionalista entre UM, Entesa per Mallorca, ERC-Illes i sobiranistes independents en el camí d’anar bastint aquest espai alternatiu al PSOE i al PP.

Tot plegat anava molt bé, tant al PSOE com a UM i Maria Antònia Munar, perquè ambdós partits acabaven de neutralitzar el PSM i igualment podien aprofitar la hipotètica nova força nacionalista unificada per a establir aliances conjunturals lluny de les “exigències” (voler governar en el Consell e Mallorca en temps del Pacte, per exemple) d’aquell PSM de Mateu Morro i Pere Sampol.

La intenció gens dissimulada d’aquesta aliança nacionalista que no s’ha pogut concretar podia haver estat provar d’acabar amb l’històric “esquerranisme” del PSM alhora que UM, d´una manera sibil·lina i intel·ligent, aprofitant totes aquestes contradiccions, s’anava consolidant com a primera força nacionalista mallorquina. El PSOE tampoc no s’oposava a l´operació perquè ja li anava bé acabar amb el tap que el PSM significa per al seu desenvolupament als pobles.

Evidentment, l´organització més perjudicada per l´operació de la unitat nacionalista “transversal i centrista” seria, sens dubte, Esquerra Unida, que, sense el PSM i havent-se de presentar sola a les eleccions, restava fora de les institucions. Eberhard Grosske, Miquel Rosselló restaven extraparlamentaris i desapareixen de l’escena política illenca per una llarga temporada i, possiblement, per sempre més.

No cal dir que qui més conscient ha estat, i des de ja fa molt temps, a la possibilitat que es concretàs aquesta pinça de ferro en contra seva anomenada Tercer Espai, ha estat la direcció d’EU, que amb l’experiment de “Progressistes” ja va veure la seva salvació i, comprenent molt bé i amb anticipació el perill que s'apropava, ha mogut a la perfecció les seves fitxes per a evitar, fos com fos, l’aïllament a què es veia condemnada. Cal dir que Esquerra Unida és prou experta en aquestes maniobres de sortir del llaç que li paren els seus contraris. Fa uns anys, amb la unitat amb els Verds de Margalida Rosselló i Joan Buades ja va aconseguir una prorroga que ara, amb la constitució de l’aliança electoral amb PSM i ERC, consolida, amplia i perfecciona.

Fa tan sols unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes, més alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i tothom era conscient que les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua en el vaixell del Bloc molt mala d’arreglar. Els sectors més dretans del nacionalisme nostrat esmolaven els punyals per trossejar amb força el que pogués restar del PSM. Tots aquells que històricament havien atacat Sebastià Serra, Mateu Morro i Pere Sampol per “comunistes” ara veien la confirmació de les seves tesis. Si a través dels anys aquests sectors havien pontificat que el PSM no podia funcionar perquè tenia a la direcció antics membres del PCE, l’OEC i el PSAN, ara, amb l’aliança amb els partidaris de Llamazares, confirmaven les tesis de la “deriva esquerranista” del partit que ara dirigeix Gabriel Barceló.

En no concretar-se l’aliança estratègica Entesa-Esquerra, amb la retirada posterior d’Entesa per Mallorca de les autonòmiques, tot el que s’havia anat bastint amb tanta feina s’ha esvanit com la boira matinenca amb els primers raigs del sol. Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, sobretot Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític.

Malgrat la derrota evident de la proposta de construir aquest Tercer Espai no identificat ni amb la dreta ni amb l'esquerra, una concepció completament utòpica en la nostra opinió, imaginam que UM, la gran derrotada en aquesta operació, es conformarà pensant que pot treure profit de tots aquells que no segueixen el Bloc. El PSOE tampoc no veu problemes als seus voltants. Amb el suport estatal i tots els diners que vol per a les campanyes electorals, els seus candidats no han de fer gaire esforç per a treure el nombre de diputats assignats sempre per defecte. Tota la gent de la direcció del PSOE sap a la perfecció que ni Esquerra Unida i ni el PSM, i molt manco ERC que ha fet president Montilla al Principat, posaran cap impediment a un possible govern PSOE-UM amb suport exterior del Bloc.

Miquel López Crespí

Èxit de la manifestació antifeixista de Palma (Mallorca)

pobler | 23 Març, 2007 07:07

Durant una hora se sentiren clams de l'estil «Vosaltres feixistes, sou els terroristes» o «Fora feixisme, viure amb democràcia». Totes les consignes anaven dirigides a qualsevol ideologia contrària a la llibertat d'expressió. Per això les veus a l'uníson també tingueren cabuda per dirigir les seves exclamacions cap a alguns mitjans públics de les Illes amb paraules com «IB3, apunta, feixistes posen bombes». (Diari de Balears)



Manifestació antifeixista a Ciutat de Mallorca (22-III-07)

«Fora feixisme, viure amb democràcia»


Unes 200 persones exigiren a «certs polítics» responsabilitats dels atacs de la ultradreta cap a la CGT


Prop de 200 persones de més de 35 entitats de Mallorca es concentraren ahir davant la plaça de Cort per dir «prou» a les agressions feixistes. Aquesta mobilització, a la qual també s'afegiren tots els partits d'esquerres, s'organitzà arran que el passat 4 de març esclatà un artefacte a les portes de la seu del sindicat CGT, ubicada al carrer Àngel Guimerà, de mans de suposats grups de persones pertanyents a l'extrema dreta mallorquina. Amb un to reivindicatiu però pacífic, els protestants conduïren una pancarta fins al mig de la plaça amb el lema «Per la llibertat, prou d'agressions feixistes». Durant una hora se sentiren clams de l'estil «Vosaltres feixistes, sou els terroristes» o «Fora feixisme, viure amb democràcia». Totes les consignes anaven dirigides a qualsevol ideologia contrària a la llibertat d'expressió. Per això les veus a l'uníson també tingueren cabuda per dirigir les seves exclamacions cap a alguns mitjans públics de les Illes amb paraules com «IB3, apunta, feixistes posen bombes».

La lectura del manifest, a càrrec del mateix secretari general de la CGT i d'una de les integrants d'aquesta plataforma d'entitats i partits d'esquerres, Margalida Seguí, exigí la identificació dels autors d'aquestes agressions i la responsabilitat de «determinats polítics» que no tenen cap problema ètic ni moral per manifestar-se al costat «d'elements feixistes» i propiciar un marc d'enfrontaments socials, discursos «agressius» i «antidemocràtics» i que «dóna ales al terrorisme ultra». Els manifestants feren al·lusió també que dos dies abans dels actes vandàlics, el passat 2 de març, es va fer una «concentració il·legal» convocada pel PP a la qual assistiren individus provinents de «la ultradreta» i que afavoria la cobertura d'aquest marc d'enfrontaments. A banda de Mallorca, la CNT francesa se solidaritzà amb la causa i donà suport a la concentració de Palma. Com a mostra, convocà un acte simultani de protesta i de solidaritat «antifeixista». En aquest sentit, tant a París com a Tolosa s'han organitzat manifestacions contra els mítings del Front Nacional francès liderat per Jean Marie Le Pen.

LAURA MORRAL. Palma. Diari de Balears (23-III-07)



Margalida Seguí i l'escriptor Miquel López Crespí en la manifestació antifeixista de Ciutat de dia 22-III-07. Margalida Seguí va ser l'encarregada de llegir el comunicat de les entitats convocants. Miquel López Crespí fa més de quaranta cinc anys que és a l'avantguarda de la lluita antifeixista de les Illes d'ençà les primeres detencions i tortures pels franquistes a començaments dels anys seixanta.

El diumenge 4 de Març, sobre les set del matí, esclatava un artefacte explosiu davant la seu de la CGT del carrer Àngel Guimerà, 48, de Palma. Tenia la suficient potència com per a danyar seriosament un automòbil aparcat davant del local, i trencar una vidriera de l’entrada d’habitatges contigua. Per sort, no va ocasionar danys personals físics, però sí morals, per la gran commoció que va causar entre els veïns, molts dels quals van despertar espantats per la potent deflagració. (Pep Juárez)


ÀNGEL GUIMERÀ, 48


El diumenge 4 de Març, sobre les set del matí, esclatava un artefacte explosiu davant la seu de la CGT del carrer Àngel Guimerà, 48, de Palma. Tenia la suficient potència com per a danyar seriosament un automòbil aparcat davant del local, i trencar una vidriera de l’entrada d’habitatges contigua. Per sort, no va ocasionar danys personals físics, però sí morals, per la gran commoció que va causar entre els veïns, molts dels quals van despertar espantats per la potent deflagració.

Feia quinze dies que a la porta metàl·lica del local havia aparegut una pintada amenaçadora contra el col·lectiu juvenil Maulets, signada amb un símbol feixista. Però els successos del primer cap de setmana de març van començar el divendres dia 2, amb l’aparició d’elements ultres en la manifestació il·legal del PP, en la Plaça de Cort. Aquella mateixa nit van ser brutalment agredits dos companys colombians, afiliats a la CGT, en una acció de clar signe racista, a la zona palmesana de Gomila. El dissabte dia 3, els panys de la seu de CGT del carrer Àngel Guimerà varen aparèixer inutilitzats. A l’horabaixa s’anava a realitzar la presentació d’un llibre sobre Euskadi, a càrrec de la Fundació Federico Engels. Per això, quan l’endemà va esclatar l’explosiu, pocs dubtes quedaven sobre l’autoria feixista de l’atemptat.

Fa deu anys que el nostre sindicat va comprar aquest local, el primer que adquiríem en propietat, amb els seus escassos 80 metres quadrats que abans albergaven una perruqueria. El rigor en l’administració de les finances va permetre adquirir-lo amb fons propis, sense haver d’acudir a préstecs. El local es va poder condicionar amb l’emissió d’una quota extraordinària, que tots els afiliats i afiliades vàrem pagar voluntàriament. Exclosos oficialment de l’accés al patrimoni sindical, el disposar d’un local en propietat, petit però decentment condicionat, ens feia sentir com al·lots amb sabates noves.

D’aquesta manera, el local sindical del carrer Àngel Guimerà va néixer lliure d’hipoteques, ni bancàries ni de cap altre tipus. I així ha continuat al llarg de tot aquest temps: un espai al servei de la gent treballadora, de reunió, d’assessorament, de formació, de promoció de la cultura obrera. Un espai que, per cèntric, ha estat punt de trobada d’entitats i de persones, d’afiliats i d’afiliades, d’amics i de simpatitzants. També un lloc d’acollida per a les entitats socials, de joves, d’immigrants, etc, que no disposen de local propi i que, en horaris compatibles amb l’activitat sindical, sempre han fet un bon ús de la seu. En definitiva, un local dels treballadors i per als treballadors: un espai de llibertat i de convivència, al marge del que el sistema entengui com a políticament correcte.

Amb seguretat, és aquesta llibertat el que molesta als agressors. Els que són incapaços d’utilitzar la força de la raó, prefereixen imposar la raó de la força, arribant, com és el cas, al sabotatge i a l’atemptat terrorista. Però s’han equivocat amb nosaltres perquè, ni cedirem al xantatge, ni renunciarem a la nostra activitat com organització. A més, un ampli ventall social, tant de Mallorca com de fora de l’illa, està interpretant l’atac contra la CGT, com una agressió a la llibertat de tots. L’onada de simpatia i solidaritat cap al nostre sindicat, i la resposta unitària del 22 de Març, indiquen que els covards autors dels atacs es troben amb l’efecte contrari al que buscaven. Perquè la llibertat no la regala ningú: es defensa i es gaudeix. Per això, és tasca i responsabilitat de totes les persones que volen ser lliures, el plantar cara al feixisme, i denunciar als qui, de manera objectiva, ho emparen, ho encoratgen, ho legitimen o ho justifiquen.

Pep Juárez,

Secretari general de CGT-BALEARS

Març de 2007

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS