Administrar

Lila Thomàs, Miquel Rosselló, Carles Manera, Josep Valero i Francesca Bosch en el record

pobler | 25 Juliol, 2007 06:37 | facebook.com

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de la lluita contra el feixisme.



Ciutat de Mallorca (5-II-1985). Francesca Bosch i Miquel López Crespí el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà Francesca Bosch abandonà el carrillisme (PCE) s'establiren molt bones relacions de col·laboració entre l'antiga dirigent carrillista i l'escriptor Miquel López Crespí per a servar la memòria republicana del nostre poble.

Sovint l'oportunisme, especialment els d'aquells que usurparen el nom de l'esquerra en temps de la transició, la colla de cínics i menfotistes que s'han enriquit fent feina pel règim, demonitzant les idees de República i socialisme, han provat de denomizar-me dient que "Miquel López Crespí ha collaborat amb molts de partits". Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB (Organització Comunista Balear), quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).



Acte de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" a mitjans dels anys vuitanta. D'esquerra a dreta: Alexander Sissonenko, membre del PCUS, Lila Thomàs i Miquel López Crespí.

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.



Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Per a molta gent, tant d'amics i amigues que conec, la política no és ni serà mai un ofici, una "professió", un refugi que sovint serveix per amagar determinats problemes personals i per a guanyar diners. Nosaltres som ben lluny de tots aquells oportunistes i panxacontents que un dia signen amb un partit, demà amb aquell altre, solament per a seguir encalentint cadiretes i xuclar de les mamelles institucionals.


Potser sigui aquesta l'autèntica causa de l'odi dels cínics contra tots aquells que només tenim el compromís i el deure de seguir els dictats de la nostra consciència.


Miquel López Crespí


(18-V-04)


L´època contemporània a les Balears: memòria històrica de la transició

pobler | 24 Juliol, 2007 15:34 | facebook.com

Per a la recuperació de la nostra memòria històrica.

L’època contemporània a les Balears.

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

En el llibre Cultura i transició a Mallorca el lector pot trobar trenta reflexions sobre un ventall ben divers de temes referents a l'època contemporània a les Balears: el paper essencial de Francesc de B. Moll en la tasca de preservació de la nostra cultura i la influència de la seva obra en la generació d’escriptors mallorquins dels anys setanta; el paper del Concili Vaticà II en la lluita antifeixista a les Illes i arreu dels Països Catalans; la novel·la històrica mallorquina i la recuperació de la nostra memòria històrica; el cinema en la postguerra i la censura franquista; el paper de la ràdio del règim del general Franco en els anys cinquanta i seixanta; les revistes i llibres de cinema en temps de la dictadura; els escriptors catalans nacionalistes d’esquerra: Gonçal Castelló; les pel·lícules de la transició i la seva importància històrica en la conformació de la consciència dels joves antifeixistes dels anys setanta; Irlanda i la lluita per la independència: cultura i moviments d’alliberament nacional; Gramsci en el pensament i l’acció dels comunistes de les Illes (OEC): la influència dels clàssics del pensament socialista català i internacional en la formació dels partits antifranquistes i anticapitalistes dels setanta; els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República l’any 1976: l’abandó de la lluita republicana per part dels partits de l’esquerra oficial; el teatre modern a Mallorca; trenta anys de poesia mallorquina; el record de les Germanies i la novel·la juvenil de les Illes; el compromís polític dels escriptors mallorquins: Llorenç Capellà; la lluita per l’autodeterminació i la república en temps de la transició; una aproximació a la història de l’església mallorquina: Miquel Julià; el nacionalisme d’esquerra dels Països Catalans; el cinema i la poesia mallorquina; memòria històrica de la lluita cultural antifranquista; el marxisme en els Països Catalans; la novel·la històrica i la presència de George Sand i Frédéric Chopin en la història de Mallorca; Valerià Pujol: relacions amb els escriptors mallorquins i compromís polític; la influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina; la literatura mallorquina, el compromís polític i la marginació literària; la lluita antiimperialista a Mallorca en els anys vuitanta; el control de la cultura catalana en els anys vuitanta; camarilles i comissaris; sa Pobla i Miquel Costa i Llobera; història local, novel·la històrica i poesia mallorquina...

Podeu reservar un exemplar a la vostra llibreria habitual o fer-ne una comanda a: Edicions Roig i Montserrat (971650618, trucant de 9 a 15h.)

Per què vaig a Frankfurt

pobler | 23 Juliol, 2007 14:55 | facebook.com

Frankfurt, capital de la cultura catalana.


El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt. (Miquel López Crespí)


Per què vaig a Frankfurt



Edifici de la Literaturhaus de Frankfurt on seran presentats al públic alemany els escriptors Josep Lluís Aguiló, Josep Anton Baixeras, Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Melcior Comes, Maria de la Pau Janer, Jaume Pomar, Jean Serra, Miquel Àngel Vidal i Olga Xirinacs.

Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.



Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.

Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.

Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt.

Miquel López Crespí


Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.


Carles Manera: els consellers del nou Govern de les Illes. Records de la lluita antiimperialista (i III)

pobler | 23 Juliol, 2007 06:00 | facebook.com

Les idees del Che no són 'recuperables', no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l'acció. Partint d'un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l'autor: des del tractament de problemes tècnics de l'administració financera, fins a l'obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. (Carles Manera)


Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema. (Miquel López Crespí)


Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (i III)



Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació dels clàssics del pensament revolucionari mundial que provava de fer l'amic Carles Manera. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una aprova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme i la restauració monàrquica.



Trotski, cap de l´Exèrcit Roig en temps de la guerra civil contra els blancs.

En l'article titulat "Che Guevara, teoria i acció I" publicat a Última Hora el 13 d'abril de 1984, Carles Manera explicava el seu interès per recuperar el pensament del famós guerriller, escrivint: "Els texts del Che suposen una alenada d'aire fresc en uns instants completament marcats per la desesperança, concretada en les escandaloses xifres de l'atur (això sí és inseguretat ciutadana...), nulles perspectives de treball, o fortes despeses en armament quan les mínimes condicions per viure amb dignitat no es garantitzen ni amb una carta constitucional. A més hem d'afegir la realitat aigualida d'un socialisme irreal; i la manca d'una vertadera avantguarda que aglutini els interessos de les classes populars impulsant un procés de clarificació ideològica i, per tant, fonamentant un possible canvi: un canvi que no tan sols esdevengui 'slogan' de campanya electoral". I afegia, per arrodonir encara més el que pretenia amb la seva defensa de la ideologia i acció revolucionàries del Che: "... les idees del Che no són 'recuperables', no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l'acció. Partint d'un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l'autor: des del tractament de problemes tècnics de l'administració financera, fins a l'obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. Tot i així, la contribució original del Che es concentra en tres apartats que tractarem en successius treballs: la significació humana del comunisme, l'economia política dels règims de transició al socialisme i l'estratègia militar de la revolució al Tercer Món".

L'article de Carles Manera (el primer de la sèrie que es va publicar a Última Hora) reivindicava el pensament revolucionari i "marxista-leninista" del Che "en unes circumstàncies en què reformisme i pragmatisme esdevenen la pràctica política habitual".



No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, els Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles "pel reformisme i el pragmatisme" que, indubtablement, després de les traïdes del PCE i el PSOE en temps de la transició tenien noms concrets en dirigents com Santiago Carrillo o Felipe González, per posar noms a qui oblidà la lluita per la república i el socialisme.

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema.

Quina era la idea que Carles Manera tenia, l'any 1984, del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba just acabat de fundar? En l'entrevista abans esmentada i publicada sota el pseudònim de Joan Pere Bach, Carles Manera declarava: "El mes de setembre de 1983 vaig viatjar a Cuba, amb una brigada de treball. Jo, que ja coneixia els problemes del Tercer Món, em vaig assabentar de les diferències existents entre Cuba i els altres països de l' àrea del Carib... No hi ha fam, ni atur, ni misèria... La creació d'un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l'abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba. Tot això tenint en compte la necessària tasca del Casal quant a internacionalisme i ajut vers els pobles oprimits per l'imperialisme ianqui a tota Amèrica Central. A hores d'ara tenim més de quatre-cents socis i ja hem realitzat nombroses xerrades per tots els pobles de l'illa (recentment s'ha constituït el Casal a Menorca amb notable èxit)".

Totes aquestes coincidències culturals i polítiques amb l'amic Carles Manera s'anaren ampliant amb el temps. Prova del que dic és l'article que sota el títol "López Crespí: un llop solidari" Carles Manera publicava en el diari Última Hora. L'article deia així: "Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici 'lingüístic' en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intellectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes colleccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes colleccions. Els cacics comarcals controlen així una parcella significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de 'quedar bé'. Se'n podria escriure un llibre de la 'feina' de clans i camarilles per promocionar 'un nou valor', per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.

'En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogensmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Pere Sampol i IB3. Defensa del PSM. Quan el Pacte de Progrés no volia una televisió autonòmica

pobler | 22 Juliol, 2007 05:54 | facebook.com

Potser hauria estat un encert fer cas, quan era hora, de la proposta de creació del canal autonòmic defensada per Pere Sampol i el PSM, els únics que tengueren una visió clara del que s'esdevenia. Ni el PSOE ni els altres partits del Pacte no donaren cap mena de suport a una iniciativa que, passat el temps, es comprova com era bàsica per a la simple supervivència política i, també, per a conformar un determinat tarannà cultural dins la societat. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.


IB3 i Pere Sampol



Pere Sampol

La recent inauguració de la televisió autonòmica, IB3, l'espectacle que poguérem contemplar només fa uns dies, evidencia novament, per a aquells que tenen la memòria curta, un dels errors més grans del Pacte de Progrés. Que el Pacte, malgrat les advertències fetes quasi diàriament per aquells que li donàvem un suport crític, no tengués prou valor per portar endavant un projecte com el que està realitzant el PP, demostra una curtor de mires molt extremada.

Ara, tot són queixes, comunicats de protesta, nervis, potadetes en constatar el perill que s'acosta. És evident que el partit que governa les Illes, com el que governa a Madrid, provarà d'instrumentalitzar el medi, en aquest cas IB3, al seu favor. Imagín que per això mateix han portat endavant un projecte que, en la nostra opinió, hauria d'haver concretat el Pacte de Progrés.

Mai no m'he explicat els motius pels quals els dirigents del Pacte no escoltaven els seus votants, els sectors socials que els havíem donat suport actiu. A mesura que van passant els anys s'amplien i es fan més grossos els errors comesos per no haver tengut la sensibilitat d'escoltar la seva base social. Fa feredat recordar la indiferència que els polítics de l'esquerra acomodada que vivien dels sous institucionals, sentien per les suggerències fetes pels més diversos col·lectius de l'autèntica esquerra de les Illes. El cas de l'arraconament del Pla d'Ordenació Territorial és, juntament amb la renúncia a bastir una televisió autonòmica, un bon exemple dels greus errors que es cobraren el seu preu amb la derrota progressista del 2003. És difícil entendre per què els partits del Pacte oblidaren tan ràpidament, en referència a la protecció dels nostres minvats recursos i territori, les reivindicacions de les grans mobilitzacions ecologistes d'abans de 1999. Instal·lats a la cadireta ja no pensaven que varen ser precisament aquestes manifestacions les que crearen el clima per a la seva victòria electoral. Com era possible tenir tan poca memòria històrica? Reconec que no ho entenia en temps del Pacte i tampoc no ho entenc ara mateix. Qui signa aquest article en va escriure prop de quatre-cents, hi ha constància a les hemeroteques, fent nombrosos suggeriments quant a complir le spromeses del Pacte signant el 1999 i que, com és costum.

Les burocràcies fracassades el 2003, ploren en constatar que el PP controlarà IB3 i aquest control possibilitarà, no en mancaria d'altra, una possible victòria conservadora el 2007. Però si tot això se sabia, si l'esquerra oficial era advertida dia a dia... per quins motius acabaren la legislatura sense portar endavant cap dels projectes que eren tan necessaris per a la nostra societat i, també, no ho oblidem, per a la seva mateixa supervivència en el poder?

Aleshores regnava en tots els despatxos oficials la més absurda i brutal prepotència. Munió d'"amics" servils, d'aquells que només saben dir que sí als que comanen per a cobrar substancioses pagues, feien creure als dirigents del Pacte que tot funcionava com una seda. Els enganyaven, mentre continuaven xuclant de les mamelles del poder.

Ara tot són cops de pit i lamentacions en veure que el PP consolida les seves posicions fent, com en el cas de la televisió autonòmica, el que no va voler fer el Pacte.

Potser hauria estat un encert fer cas, quan era hora, de la proposta de creació del canal autonòmic defensada per Pere Sampol i el PSM, els únics que tengueren una visió clara del que s'esdevenia. Ni el PSOE ni els altres partits del Pacte no donaren cap mena de suport a una iniciativa que, passat el temps, es comprova com era bàsica per a la simple supervivència política i, també, per a conformar un determinat tarannà cultural dins la societat. Si el Pacte hagués acceptat la intel·ligent proposta de Pere Sampol, ara hauria estat molt difícil al PP provar de desmuntar el que ja estaria consolidat. Una televisió autonòmica fonamentada en una determinada línia progressista i de reconstrucció nacional i cultural no hauria pogut ser desmuntada per les bones. Però a la socialdemocràcia espanyola, en aquest cas al PSOE balear, no li interessava una proposta nacionalista i d'esquerres com la de Pere Sampol. Els partits d'àmbit estatal ja tenen els seus mitjans de comunicació i no necessiten de la consolidació d'un espai propi que, pensen, pot fins i tot perjudicar els grups mediàtics que els sostenen i promocionen a escala estatal.

Davant el naixement del canal promogut pel PP no calen les hipòcrites lamentacions que hem sentit aquests dies. Foren els mateixos polítics que ara lamenten l'aparició d'IB3 els mateixos que no tengueren el valor de portar endavant un projecte propi i que, a partir d'aquest moment en pagaran les conseqüències polítiques.

Miquel López Crespí


(29-III-05)

Carles Manera: els consellers del nou Govern de les Illes. Records de la lluita antiimperialista (II)

pobler | 21 Juliol, 2007 05:50 | facebook.com

Amb l'amic Carles Manera i altres companys, principalment des de l'"Ateneu Popular Aurora Picornell", del qual jo era vice-president, intentàvem recuperar l'original esperit revolucionari del marxisme fet malbé per les burocràcies de la socialdemocràcia i l'estalinisme. Per aquí, des d'aquesta perspectiva, va ser on coincidírem amb Carles Manera. Segons Carles Manera, recuperar el pensament del Che Guevara era actualitzar l'ideari comunista. Molts dels militants de l'esquerra revolucionària dels anys setanta estàvem ben d'acord amb aquests plantejaments. (Miquel López Crespí)


Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (II)



Che Guevara

Era a mitjans dels anys vuitanta. Aleshores, amb l'amic Carles Manera i altres companys, principalment des de l'"Ateneu Popular Aurora Picornell", del qual jo era vice-president, intentàvem recuperar l'original esperit revolucionari del marxisme fet malbé per les burocràcies de la socialdemocràcia i l'estalinisme. Per aquí, des d'aquesta perspectiva, va ser on coincidírem amb Carles Manera. Segons Carles Manera, recuperar el pensament del Che Guevara era actualitzar l'ideari comunista. Molts dels militants de l'esquerra revolucionària dels anys setanta estàvem ben d'acord amb aquests plantejaments.



D'esquerra a dreta: Tomeu Sancho (PASOC), Josep Valero (PCPE), Mateu Morro (PSM), Miquel López Crespí (Ateneu Aurora Picornell), Marià Pere (PCC) i Txomin Zuloaga (HB). A mitjans dels anys vuitanta l'escriptor Miquel López Crespí era vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell, una de les principals organitzacions culturals mallorquines entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica

Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l'estalinisme (PCE) no podien dir-se "comunistes", ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme: recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista i fet en el mes d'abril de 1978 per la plana major del PCE.

El IX Congrés del PCE seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del carrillisme, ja que s'hi consagrà oficialment el rebuig de l'herència d'octubre, el leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Abans, el 22 de gener, el Comitè Central del PCE ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme (la consagració oficial de l'històric revisionisme pràctic de l'estalinisme espanyol).



L'escriptor Miquel López Crespí, el segon per l'esquerra portant la pancarta, sempre a l'avantguarda de totes les lluites i mobilitzacions contra el feixisme i en defensa de la llibertat dels pobles. Fotografia de mitjans dels anys vuitanta en plena lluita contra el bloc imperialista de l'OTAN

Si hom llig amb cura el Manifest del Partit Comunista de K. Marx i F. Engels constatarà que no és "comunista" qui diu de paraula ser-ho. Tan sols la pràctica en la lluita contra el sistema i la defensa d'uns determinats principis en aquest combat pot garantir l'"autenticitat" del "comunisme" que es diu tirar endavant de paraula. Els autèntics defensors del socialisme (a part del programa de reivindicacions transitòries que puguin defensar) són gent de principis. Els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (res d'interclassisme petitburgés: el partit ha de ser clarament dels treballadors), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen.



Miquel López Crespí, Llorenç Capellà i Carles Manera el dia de la presentació del llibre de l´autor de sa Pobla L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries de la lluita antifeixista recomanant per Mateu Morro, Jaume Obrador, Ramon Molina, Carles Manera i molts d´altres activistes i investigadors de les Illes i la resta de Països Catalans.

Tot això que hem dit... tenia res a veure amb la pràctica de ferotge oportunisme que els hereus de l'estalinisme han practicat aquest darrer quart de segle? Recordem una mica algunes coses essencials fetes pel PCE en temps de la transició: s'oblidà la lluita per reforçar els corrents d'esquerra dels sindicats (que foren extirpats com un càncer); es deixà de banda (i es combaté a mort pels Càmara-Vílchez i tots els seus ajudants!) la defensa del consellisme i la democràcia directa, l'anticapitalisme, el republicanisme històric dels treballadors.

A poc a poc, el gran moviment sociopolític de la transició, aquelles grandioses experiències de Coordinadores de Fàbrica que -per exemple, a Vitòria-Gasteiz el març del 76- posaren en perill la maniobra continuista del règim, foren enterrades davall tones de ciment armat i s'anà bastint un sindicalisme de serveis copiat del que feien els buròcrates reformistes de la CEE.

A mitjans dels anys setanta ja era clar que s'anava covant la idea d'un pacte social (això es concretaria amb els Pactes de la Moncloa) que farà recaure la crisi capitalista damunt l'esquena dels treballadors i, consolidada la divisió obrera, impedirà una forta contraofensiva popular contra aquests projectes conjunts de burgesos i reformistes (PCE i PSOE, especialment).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema.

Recordam l'assassinat de bolxevics (la vella guàrdia del 17 fou exterminada de rel) només per a "situar" el paper del PCE en la lluita (ja antiga) contra l'herència de la Revolució d´Octubre. El combat contra el marxisme revolucionari i les idees de l'Octubre Roig (poder dels treballadors, control obrer damunt la producció...), ja es fa fer evident en temps de la guerra civil (1936-1939) amb l'atac contra les conquestes revolucionàries dels treballadors en el primer any de la guerra. Els estalinistes espanyols del PCE-PSUC varen ser l'avantguarda en la lluita contra les collectivitzacions agràries a l'Aragó, País València i Catalunya, oposant-se a la mateixa idea de revolució socialista. Els homes de Carrillo i Líster s'encarregaren de la feina bruta de desarmar i militaritzar les milícies obreres antifeixistes, d'acabar amb el control obrer de les fàbriques autogestionades i amb tota mena d'experiència popular de democràcia obrera. La fase final (maig de 1937) va ser ja la de l'extermini físic de les avantguardes (principalment del POUM i de la CNT-FAT) que volien mantenir aquestes conquestes revolucionàries del començament de la guerra.

Vegeu (entre molts d'altres estudis): Las colectividades de Aragón, de Félix Carrasquer (Laia, 1986); La CNT en la Revolución Española, de José Peirats (Ruedo Ibérico, 1971, tres volums); Durruti: el proletariado en armas, d'Abel Pax (Editorial Bruguera, 1978); La Revolución Española, de Stanley G. Payne (Argos Vergara, 1977); Revolución y contrarrevolución en España, de Joaquim Maurín (Ruedo Ibérico, 1966); Revolució i contrarevolució a Catalunya (1936-1937), de Carlos Semprún-Maura (Dopesa, 1975); El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Enzensberger (Grijalbo, 1976); Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de mayo, de Frank Mintz i Miguel Peciña (Campo Abierto Ediciones, 1978); Mi guerra civil española (Destino, 1978) i Homenatge a Catalunya, ambdós de George Orwell...

Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L'Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L'imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intellectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)


Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí


Literatura catalana contemporània

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes


Sebastià Serra en el record

pobler | 20 Juliol, 2007 15:43 | facebook.com

Els pactes de l'estiu de 1999 quant al repartiment de quotes de poder entre els diversos partits de l'actual Govern Balear deixaren en la cuneta un històric del nacionalisme mallorquí. Em referesc precisament a l'amic Sebastià Serra, el conegut historiador i polític, que sempre ha estat a l'avantguarda de les reivindicacions nacionals i socials del poble mallorquí. Vist amb perspectiva, ara que ja ha passat més d'un any, pens que no es va fer justícia amb un dels homes vàlids que ha tengut l'esquerra mallorquina. Haver aconseguit aparcar-lo, allunyar-lo definitivament de la possibilitat de representar les Illes en el Senat, va ser, ja ho he dit, una evident injustícia històrica. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés (1999-2003): la marginació de Sebastià Serra



Sebastià Serra i Jaume Obrador en la campanya electoral del PSM (1979) que va coordinar l´escriptor Miquel López Crespí. En temps de la dictadura franquista Sebastià Serra, Jaume Obrador i Miquel López Crespí eren alguns dels activistes culturals i polítics més actius en el combat per la llibertat del nostre poble.

D'ençà fa temps són abundosos els rumors que parlen d'una retirada de la política activa de Sebastià Serra. Jo mateix l'he sentit parlar d'aquesta qüestió en un recent programa televisiu on deia volia tenir més temps per a dedicar-se a la seva professió, a la família. Els pactes de l'estiu de 1999 quant al repartiment de quotes de poder entre els diversos partits de l'actual Govern Balear deixaren en la cuneta un històric del nacionalisme mallorquí. Em referesc precisament a l'amic Sebastià Serra, el conegut historiador i polític, que sempre ha estat a l'avantguarda de les reivindicacions nacionals i socials del poble mallorquí. Vist amb perspectiva, ara que ja ha passat més d'un any, pens que no es va fer justícia amb un dels homes vàlids que ha tengut l'esquerra mallorquina. Haver aconseguit aparcar-lo, allunyar-lo definitivament de la possibilitat de representar les Illes en el Senat, va ser, ja ho he dit, una evident injustícia històrica. Les males llengües varen dir en aquell moment que la marginació de Sebastià Serra era el pagament que l'esquerra oficial (la que ho abandonà tot en temps de la transició: república, autodeterminació, Països Catalans...) donava a l'actitud sempre honesta del polític nacionalista. Recordem que els darrers vint-i-cinc anys de la seva existència el PSM sempre havia estat combatut a mort pels partits "germans" (ens referim, evidentment, al PCE i al PSOE). Potser sí que tenen raó aquestes males llengües, ja que la decisió que prengueren en el seu moment els responsables del repartiment de càrrecs és almanco estranya. Per què castigar així un home com Sebastià Serra? Qui tenia -o té!- interès a anar fent passes en vistes a la seva retirada definitiva de la política illenca?

Vaig conèixer Sebastià Serra en els anys finals de la dictadura i puc donar fer de la seva implicació total en la causa de la llibertat. El final del règim s'acostava de forma irreversible. En Sebastià s'havia llicenciat en història a la Universitat de Navarra (1972); des del 1976 seria professor d'història contemporània a la universitat. Eren anys de clandestinitat, d'organitzar trobades culturals, conferències clandestines i semiclandestines que sovint acabaven en detencions per part de la policia política franquista. Aleshores en Sebastià Serra militava en el carrillisme illenc (PCE), mentre jo ho feia a les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants (una organització molt propera als plantejaments de l'OEC).

El primer de maig del 75 havia de ser sonat (quant a la lluita per la llibertat). A part de les pintades acostumades, aquell any s'ordí una acció especial al Monestir de Lluc. Va ser precisament la nit anterior en aquest primer de maig que vaig coincidir amb Sebastià Serra. Un dels contactes de seguretat -per a saber que no hi havia detencions- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar en Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina. Eren ben pocs aleshores (no hi havia nòmines estatals a repartir!) els intellectuals que es jugaven carrera i benestar personal per lluitar per la llibertat del nostre poble.

Embarcats en aquella frenètica activitat -quasi diària-, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la "Casa Regional Catalana".

Quan arribàrem al Monestir ja hi havia "sarau". Gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos; alguns membres de la Social que coneixíem molt bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, començaren amb força els crits demanant "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia!". La policia es començà a posar nerviosa. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia en Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant en Baltasar Darder. De cop i volta, en Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrent per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig provar de barrar el pas al policia que l'empaitava. El policia es girà i m'agafà. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça, on ja hi havia els altres detinguts amb prohibició expressa de xerrar. Però aquesta és ja una altra història. El motiu de l'article era la reflexió quant a la injusta marginació que ha sofert un dels homes més honrats de la transició política, del nacionalisme.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-XI-2000)

Carles Manera: els consellers del nou Govern de les Illes. Records de la lluita antiimperialista (I)

pobler | 20 Juliol, 2007 05:33 | facebook.com

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)


Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)



Carles Manera en els anys vuitanta

"Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t'he de dir que tenc una idea clara de la funció de l'intellectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l'atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n'hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l'alliberament de l'home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intellectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)



Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.

L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intellectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".

Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.

Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d'una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.



Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.

En l'entrevista de la qual parlàvem al començament d'aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l'origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l'interès per a conèixer els processos d'alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d'una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la illusió d'un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l'explotació. Vaig comprovar també que l'agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l'exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nulles; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)


Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Els Maulets de Ciutat contra els borbons

pobler | 19 Juliol, 2007 17:09 | facebook.com

Des de l'assemblea de Maulets de Ciutat, hem iniciat una campanya, aprofitant la presència de la família reial espanyola a la nostra ciutat, per tal de denunciar la injustícia que suposa el manteniment de la monarquia. (Maulets)


Els Maulets contra les sangoneres.



Des de l'assemblea de Maulets de Ciutat, hem iniciat una campanya, aprofitant la presència de la família reial espanyola a la nostra ciutat, per tal de denunciar la injustícia que suposa el manteniment de la monarquia.

Pensam que la seva figura no aporta res al conjunt de la societat de l'Estat espanyol ni concretament als mallorquins i mallorquines que hem de patir tot un seguit de molèsties amb la seva presència durant els mesos d'estiu.

A continuació, podeu trobar una sèrie de motius pels quals ens oposam a la presència de la família reial i del mateix rei a la nostra ciutat, així com també a la pròpia raó de ser de la institució monàrquica:

- El manteniment del monarca com a cap d'estat, suposa la perpetuar un sistema jurídico-polític anacrònic.

- L'existència d'aquest figura, és una desigualtat manifesta envers la resta de la societat de l'Estat. Aquesta desigualtat, es manifesta en aspectes concrets com la seva inviolabilitat davant dels tribunals de justícia.

- El manteniment de la seva figura, juntament amb el conjunt de la seva família, suposa una partida pressupostària desorbitada; més de 9.000.000 d'euros anuals. Des de Maulets, pensam que seria molt més profitós utilitzar aquests doblers per invertir-los en qüestions bàsiques com l'educació o la sanitat, que en mantenir els capritxos reials.

- La seva figura consagra un sistema plenament antidemocràtic. El seu càrrec no es regeix a unes lleis electorals; és el cap d'estat pel seu origen familiar.

- Sobre la figura reial i el seu entorn familiar, hi regna una llei del silenci. No es pot criticar la figura del rei. Ni en broma. Podem citar alguns exemples sense politització alguna: la condemna i detenció de tres turistes per criticar el rei durant el seu viatge a Madrid en bus l'any 1991; la també detenció d'un ciutadà ceutí per haver-lo injuriat en un altre viatge en bus el 1989; o la condemna a un cuiner, l'any 1988, per haver-lo insultat durant una desfilada.

- Pel seu benestar, es prohibeix als i les mallorquines accedir al seu patrimoni legítim com ho és Marivent i el palau de l'Almudaina.

- Amb les seves vacances a Palma, la presència d'efectius policials es veu disparada. Amb aquest desplegament, es veuen també incrementats els abusos d'autoritat i el control cap als moviments socials de l'illa. D'aquesta manera, les vexacions pel fet de parlar en català augmenten durant els mesos d'estiu.

- Com a cap d'estat, ha demostrat un nul respecte cap a la cultura catalana. La mostra més clara en són les seves declaracions negant la imposició del castellà, concretament digué que el castellà "nunca fue lengua de imposición". A més, els seus avantpassats directes foren els responsables de fets tan deplorables com la crema de Xàtiva (1707) o la prohibició de la llengua catalana amb el decret de nova planta (1715)

- És l'herència visible més directa del franquisme. La història ens mostra com la seva figura fou elegida pel dictador Franco per mantenir-ho tot "atado y bien atado". És la figura més notòria de la farsa de la transició.

Per aquests motius i molts d'altres, des de l'assemblea de Maulets de Ciutat volem deixar ben clar que per a nosaltres, és intolerable l'existència d'un sistema monàrquic. També volem denunciar l'atenció que li dedica la classe política illenca que, lluny d'arreglar els problemes quotidians de la gent, es dedica a facilitar al màxim el benestar de la família reial durant l'estiu. El moment més surrealista d'aquesta especial dedicació al rei, fou quan l'antiga batlessa de Palma i actual cap de l'oposició, Catalina Cirer, li demanà perdó per l'estat de la ciutat a causa de les obres.

Per la democràcia i la dignitat: FORA SANGONERES!

Maulets – Assemblea de Ciutat

Juliol 2007

[ www.maulets.org/mallorca ]

Web Ixent


Adhesió de Miquel López Crespí al manifest "Mallorca per la República" signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds.



Mentre escric aquestes retxes tenc damunt la taula la invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S.M. el Rey m'han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a les 21,30 hores. La festeta ha d'esdevenir-se al Palau de l'Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de S.M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.


No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta.


Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds. És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d'acatament a persones que estan per damunt dels altres ciutadans i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu el manifest de les forces antifeixistes i republicanes, perquè la defensa de la República comporta igualment la defensa d'un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justicia social.


Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut d'acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l'editorial de Diari de Balears de 9 de maig parlant del príncep d'Astúries: "...no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del retrocés de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes d'imatge causats pel desbordament del consum de territori, per l'estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d'encant i de qualitat de vida, d'atractiu, en definitiva; o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació".


Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu l'editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d'actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de tantes i tantes vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D'altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea que les coses potser s'arreglaran anant a parlar amb Nostre Senyor lo Rei?


Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el nostre desacord amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració franquista de la monarquia i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d'Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d'una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l'usdefruit de sous i poltrones institucionals.


La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d'esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d'acatament als borbons. I com diu l'editorial ja citat: "En el nostre estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d'aquesta comunitat, abocada, en un futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat insaciable". Per la independència, la república, i el socialisme!


Miquel López Crespí


Palma, 10 de maig del 2005


Publicat en la revista L'Estel. 1-VI-05. P.20.


El gasoducte i la destrucció de les Illes: aturar el saqueig de recursos i territori

pobler | 19 Juliol, 2007 06:22 | facebook.com

La construcció del gasoducte submarí ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... (Miquel López Crespí)


L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos. (Miquel López Crespí)


El nou govern i la destrucció de les Illes: aturar el saqueig de recursos i territori



Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió.

La formació del nou govern coincideix amb unes informacions que no han estat prou valorades pels partits i grups que s’oposen a la continuació del ferotge i desenfrenat desenvolupisme que patim. La notícia de què parl fa referència al començament de les obres de construcció del gasoducte submarí que ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... Amb la connexió de les Illes a la xarxa transnacional del gas, els problemes plantejats quant a la necessitat d´augmentar el subministrament elèctric per a aconseguir l´eliminació dels milions de tones de residus que produïm, i la manca d´aigua per a atendre una demanda insaciable i en constant augment, estan en vies de solució.



El panorama que tenim pel davant no és gens encoratjador, malgrat la important victòria de les forces de centreesquerra. Les autopistes actuals, la construcció de més i més polígons industrials per a colonitzar l´interior de les Illes, la inauguració de les primeres dessaladores, tan sols era el començament del que havia de venir i vendrà si no ho aturàvem. L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos.

Per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

Malgrat l´existència d´un govern de centreesquerra, els poders fàctics econòmics faran tot el possible per continuar amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí


Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí


Literatura catalana contemporània


Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes


L´Institut Ramon Llull i els escriptors catalans de Mallorca

pobler | 18 Juliol, 2007 17:30 | facebook.com

Durant la Fira s´oferirà una mostra de tots els aspectes de la cultura catalana, incidint especialment en la presentació de la literatura catalana i del sector editorial. Entenem aquesta presentació com una eina valuosíssima per fomentar la traducció de la literatura catalana a llarg termini i per potenciar la presència dels autors a l´escena literària internacional, objectius fonamentals de l´Institut i, concretament, de l´Àrea d´Humanitats i Ciència. (Carles Torner)


Institut Ramon Llull


Sr. Miquel López Crespí


Benvolgut senyor,

Com sabeu, la cultura catalana serà la convidada d´honor de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. La Fira és la trobada internacional més important del sector editorial i esdevé enguany una important plataforma de difusió per a la nostra cultura.

L'Institut Ramon Lull és el responsable de l´organització del programa literari i artístic que tindrà lloc a Frankfurt entre el 9 i el 14 d´octubre i que inclourà actes literaris i artístics, tant a la Fira com a la ciutat de Frankfurt, adreçats al públic alemany i als professionals de l´edició.

Durant la Fira s´oferirà una mostra de tots els aspectes de la cultura catalana, incidint especialment en la presentació de la literatura catalana i del sector editorial. Entenem aquesta presentació com una eina valuosíssima per fomentar la traducció de la literatura catalana a llarg termini i per potenciar la presència dels autors a l´escena literària internacional, objectius fonamentals de l´Institut i, concretament, de l´Àrea d´Humanitats i Ciència.



Miquel López Crespí, Bartomeu Fiol i Damià Pons són tres dels escriptors mallorquins que participaran en la Fira del Llibre de Frankfurt convidats per l´Institut Ramon Llull.

El programa literari els dies de la Fira es desenvoluparà en tres espais: el Fòrum, dins l´espai firal, dedicat a les presentacions genèriques sobre literatura i cultura catalanes, adreçat al públic de la fira i als professionals; l´Auditori de l´estand institucional, espai dedicat sobretot a les activitats per al sector editorial; i la Literaturhaus, la casa de literatura de Frankfurt, on es duran a terme les activitats literàries per al públic de la ciutat.

Em complau convidar-vos a participar en el programa literari de la Fira del Llibre de Frankfurt a l´acte següent:

Presentació de l´obra d´escriptors de les Illes Balears

Acte d´aproximadament 2 hores de durada

Divendres, 12 d´octubre

Literaturhaus, Frankfurt

Les despeses de viatge i els vostres honoraris seran a càrrec de l´Institut Ramon Llull i, per tal de començar a tramitar la vostra participació, us prego que confirmeu el vostre interès i disponibilitat.

Tot esperant que accepteu la nostra invitació, resto a la vostra disposició per a qualsevol consulta.

Aprofito l´avinentesa per saludar-vos cordialment,

Carles Torner

Cap de l´Àrea d´Humanitats i Ciència

Institut Ramon Llull


L'escriptor de Sa Pobla Miquel López Crespí, que recentment ha guanyat diversos guardons en els Països Catalans, també ha estat guardonat amb diversos premis internacionals de poesia. Aquests darrers anys Miquel López Crespí ha estat traduït al romanès, al francès, a l'anglès, al castellà i al suec. Concretament el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004 li ha estat concedit per una traducció al castellà de la seva obra catalana Signes.



Exponto, la principal revista cultural de Romania ha traduït nombroses obres de l'escriptor Miquel López Crespí.

L'escriptor de Sa Pobla Miquel López Crespí, que recentment ha guanyat diversos guardons en els Països Catalans, també ha estat guardonat amb diversos premis internacionals de poesia. Aquests darrers anys Miquel López Crespí ha estat traduït al romanès, al francès, a l'anglès, al castellà i al suec. Concretament el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004 li ha estat concedit per una traducció al castellà de la seva obra catalana Signes.


Cal destacar també que durant l'any 2003 Miquel López Crespí va veure editat el disc compacte núm. 9 en la col·lecció de poetes catalans "Veu de poeta". Aquest disc compacte amb la veu del poeta conté un recull de trenta-tres poemes seleccionats dels més de vint-i-cinc poemaris que ha escrit l'escriptor de sa Pobla.
La traducció al castellà de les obres que conté aquest disc compacte anaren a càrrec de Gabriel de la S. T. Sampol i Nicolau Dols que, amb un treball de traducció magistral, aconseguiren portar al castellà tota la vitalitat del català de l'autor pobler. La traducció a l'anglès dels poemes de Miquel López Crespí eren de la traductora Julie Anne Wark Bathgate.



Coberta del disc compacte número de 9 de "Veu de Poeta" editat pel Consell de Mallorca i la Fundació ACA.

Com ha deixat escrit el poeta Lluís Alpera en el pròleg al poemari de Mique López Crespí Perifèries 1: "Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
'Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novel·lista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: 'Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intel·lecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. [...] Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix'".



En el llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire, una selecció de la poesia de les Illes feta pel professor Pere Rosselló Bover, els poemes de Miquel López Crespí han estat traduïts al francès per Jean Marie Barberà de la Université de Provence. Un llibre molt interessant que ens permet rellegir poemes de Rafael Jaume, Guillem d'Efak, Miquel Àngel Riera, Tomeu Fiol, Pere Orpí, Rafel Bordoy, Jaume Santandreu, Miquel Bauçà, Margarida Ballester, Guillem Cabrer, Antoni Marí Muñoz, Antoni Roca Pineda, Biel Florit, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Damià Huguet, Rafel Socias, Biel Mesquida, Josep Marí, Isidor Marí, Gustau Juan, Josep Albertí, Bernat Nadal, Damià Pons, Jean Serra, Joan Francesc López Casasnovas, Pere Gomila, Joan Perelló, Àngel Terrón, Ponç Pons, Damià Borràs, Miquel Cardell, Antoni Nadal, Andreu Vidal, Francesc Florit, Arnau Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares, Antoni Xumet, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Manel Marí, entre molts d'altres.



En el llibre Poetry in the Balearic Islands at the end of the millennium, una nova selecció poètica d'autors de les Illes a cura de Pere Rosselló Bover, les traduccions a l'anglès dels poemes de Miquel López Crespí i dels altres autors inclosos en el llibre va anar a càrrec d'Estelle Henry-Bossonney. Destaquem igualment les traduccions al romanès que de diversos poemaris de Miquel López Crespí han estat fetes per la professora Lavinia Dumitrascu, destacada especialista romanesa en literatura catalana i espanyola. Lavinia Dumitrascu ha traduït al romanès una selecció dels poemaris El cicle dels insectes (Editorial Moll), Punt final (Editorial Moll), Planisferi de mars i distàncies (Columna), etc.



La traducció al castellà del poemari Signes obtingué el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004.

El Premi Internacional de Poesia Ciutat de Cáceres 2004 va ser lliurat a Miquel López Crespí per un jurat en el qual hi havia destacades personalitats de la cultura de l'estat espanyol. Les traduccions de Miquel López Crespí ja havien aconseguit importants èxits internacionals amb guardons a França (Premi de Poesia Antonio Machado), a Guadalajara (Premi Estatal de Narrativa "Camilo José Cela") i en molts d'altres indrets de l'estat. "Los espejos de la memoria", traducció del poemari Signes, serà presentat en la propera festa del llibre a Cáceres i també a l'Ateneu de Madrid. Amb la traducció de Signes i el premi que comporta, Miquel López Crespí es confirma com un dels poetes catalans més coneguts de l'actualitat.


A part dels premis internacionals de poesia obtinguts a l'estat espanyol i França, Miquel López Crespí ha guanyat recentment algunes de les convocatòries poètiques més importants dels Països Catalans. L'any 2001 guanyava el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó amb Cercle clos 2; el 2002 li era lliurat el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol" pel seu poemari Temps moderns 3, guardó atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicat en la col·lecció "Gabriel Ferrater"; el 2003 era guardonat amb el "Ciutat de Xàtiva" per la seva obra Lletra de batalla, que serà editada per l'Editorial Bromera del País Valencià. També l'any 2003, Miquel López Crespí va veure editada una antologia de la seva obra poètica titulada Antologia (1972-2002) 4, llibre que resumia més de trenta anys de fidelitat a la poesia.


Amb les traduccions a l'espanyol de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol ("Veu de poeta"); amb les traduccions al romanès de Lavinia Dumitrascu, al francès de Jean Marie Barberà, a l'anglès de Julie Anne Wark Bathgate i Estelle Henry-Bossonney i al suec per part l'Albert Herranz, la poesia de Miquel López Crespí comença a ser coneguda i apreciada més enllà dels Països Catalans. (Redacció)


1 Perifèries (Alacant, Editorial Aguaclara, 2001)
2 Cercle clos (Maó, Institut Menorquí d'Estudis, 2002)
3 Temps moderns - homenatge al cinema (Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003)
4 Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003)


Publicat en la revista L'Estel (15-III-04)


Escriptors de les Illes a la Fira del Llibre de Frankfurt: Damià Pons, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Marí, Margalida Pons, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.


Margarita Nájera i Francesc Antich: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí

pobler | 18 Juliol, 2007 05:28 | facebook.com

No és possible que el president Francesc Antich no preveiés que Margarita Nájera, com a portaveu, donaria veu al govern en castellà. En aquest punt no va tenir ni la sensibilitat de Jaume Matas, que sempre ha nomenat portaveus catalanoparlants, des de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. La situació creada per Antich és especialment enutjosa. Sortim d’un govern molt criticat per qüestions relacionades amb la llengua, i n’estrenam un que directament adopta el castellà per a relacionar-se amb els mitjans de comunicació. Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients com per gaudir d’un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa. (Guillem Frontera)


Diari de Balears: Govern amb veu externa


Per Guillem Frontera. Escriptor


No és possible que el president Francesc Antich no preveiés que Margarita Nájera, com a portaveu, donaria veu al govern en castellà. En aquest punt no va tenir ni la sensibilitat de Jaume Matas, que sempre ha nomenat portaveus catalanoparlants, des de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. La situació creada per Antich és especialment enutjosa. Sortim d’un govern molt criticat per qüestions relacionades amb la llengua, i n’estrenam un que directament adopta el castellà per a relacionar-se amb els mitjans de comunicació. Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients com per gaudir d’un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa. Si no ha entès que no hi ha veritable integració ni respecte sincer al país sense l’assumpció de la llengua i cultura pròpies de la terra en la qual t’estableixes, la veritat és que no ets un bon exemple per a ningú, digui el que digui qui va comentar el fet en aquest mateix diari, divendres, amb aire desimbolt i paternalista, amb un grau de comprensió que servidor som lluny d’assolir. Però no criticaria Margarita Nájera per la seva opció personal, cadascú que parli com vulgui. És el Govern el que ha de triar la llengua amb la qual es dirigeix a l’opinió pública mitjançant el seu portaveu. I el Govern ha triat, tenia més possibilitats de triar bé que de fer-ho com ho ha fet. No és aquesta l’actitud que esperàvem de Francesc Antich. Cert que ja havia pactat un estatut amb el PP en què es deixaven alguns flancs de la llengua desprotegits. Cert que l’havíem observat mentre renunciava a coses que, tot i essent independents de la llengua, viuen o moren en un territori sensible comú. Pensàrem que ara tenia l’oportunitat de pilotar la nau salvant els esculls que havia contribuït a posar en la ruta. Però en l’elecció de la llengua amb què es dóna veu al govern hi ha un punt de provocació impertinent a una part de la societat (a la qual pensàvem que pertanyia el propi president) i de manera molt particular a les forces polítiques que han col·laborat decisivament a aixecar el pacte. Ara són UM i els integrants del Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC, els que han de manifestar-se sobre una qüestió en la qual Antich no ha estat afinat. Aquesta seria la tònica del pacte, marcat per l’estricta vigilància d’uns partits als altres, en matèries que semblaven tan clares i tan fàcilment compartibles? Si és això el que pretenia Antich, inestabilitzar el pacte i crear tota casta de suspicàcies socials, se li ha de reconèixer que no ha perdut el temps. Encara seria pitjor que tot això li hagués succeït sense voler-ho.

Diari de Balears (15-VII-07)


Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals. (Miquel López Crespí)


La lluita en defensa del català i els errors del Pacte PSOE-UM-Bloc


Margarita Nájera



Francesc Antich

El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern i la seva manca de coneixença de la llengua catalana està creant les primeres friccions en el Pacte de centreesquerra que just acaba de constituir-se. Organitzacions culturals, partits polítics i intel·lectuals de totes les professions restam molt preocupats per l´estranya situació en què ens trobam després d´haver donat suport a unes forces que, l´endemà d´assolir el poder, sembla que resten insensibles a la lluita històrica en defensa de la nostra identitat cultural. Ja sabíem que el pacte per l´estatut PP-PSOE havia deixat alguns flancs de la llengua sense protegir. Però la gent i els col·lectius socials que havien criticat aquests fets el que no es podien imaginar era que el president Francesc Antich nomenàs per a un càrrec notori, precisament el de portaveu del Govern, una persona que porta trenta anys a les Illes exercint de polític professional i que en tot aquest temps no s´ha dignat a aprendre el català.

Les opcions personals quant a la llengua a emprar per una persona són una cosa. Si la dirigent del PSOE Margarita Nájera vol parlar sempre en castellà és una opció particular. El problema, com molt bé apuntaven l´Obra Cultural Balear i els Joves de Mallorca per la Llengua, és quan aquest polític esdevé portaveu d´un Govern i, per a més inri, incompleix, i activament el decret 100 de la Llei de Normalització Lingüística que obliga els càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana. L´exdirigent del PSM Pere Muñoz va ser un dels primers publicistes que va parlar de la qüestió en un excel·lent article titulat “Llengua i país”. Pere Muñoz parlava del problema que representen actituds com les de Margarita Nájera, Manolo Cámara o qualsevol altre portaveu institucional que no porti a la pràctica de la gestió quotidiana el decret 100. Pere Muñoz deia: “Si ells no són exemple, no acompleixen la normativa i no parlen en català a les seves intervencions als mitjans, difícilment la llengua avançarà. I no avançar significa retrocedir”.

Posteriorment a aquestes declaracions, han estat l´Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM, els que han demanat i demanen al nou Govern que faci complir la Llei de Normalització Lingüística. De la victòria militar del general Franco i el feixisme damunt les forces d´esquerra fins als darrers governs conservadors, la llengua i la cultura pròpia de les Illes ha retrocedit a marxes forçades. No és de rebut que un dels primers gests del Govern de centreesquerra sigui el de la indiferència i els menysteniment de la nostra cultura. Quines són les intencions del PSOE quan comet aquests greus errors? Com escrivia molt encertadament Guillem Frontera en l´article ”Govern amb veu externa”, fins i tot el PP sempre ha nomenat portaveus catalano parlants, de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. A què treu cap aquesta malifeta de voler fer menys que Jaume Matas? Com diu Guillem Frontera: “Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients per gaudir d´un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa”.

Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals.

No recorda el PSOE, el president Francesc Antich, tota la sèrie d´agressions que la llengua catalana ha patit a través dels anys, l´esforç fet per generacions d´illencs per a recuperar el nostre patrimoni cultural? Per això és molt encertada l´opinió dels Joves de Mallorca per la llengua quan demanen insistentment que els nous càrrecs vetllin per la llengua de la nostra terra i facin feina per una plena normalització.

Som moltíssimes les persones i col·lectius socials que pensam que si és aquesta la “normalitat” que desitja Francesc Antich, alguna cosa al respecte hauran de fer el Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC i tots els ciutadans que lluitam per la plena normalització de la cultura i llengua pròpies.

Miquel López Crespí

(17-VII-07)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes


Margarita Nájera: el primer error del president Francesc Antich

pobler | 16 Juliol, 2007 17:11 | facebook.com

L´Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM han demanat i demanen al nou Govern que faci complir la Llei de Normalització Lingüística. De la victòria militar del general Franco i el feixisme damunt les forces d´esquerra fins als darrers governs conservadors, la llengua i la cultura pròpia de les Illes ha retrocedit a marxes forçades. No és de rebut que un dels primers gests del Govern de centreesquerra sigui el de la indiferència i el menysteniment de la nostra cultura. (Miquel López Crespí)


Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals. (Miquel López Crespí)


El Pacte i el català



El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern i la seva manca de coneixença de la llengua catalana està creant les primeres friccions en el Pacte de centreesquerra que just acaba de constituir-se. Organitzacions culturals, partits polítics i intel·lectuals de totes les professions restam molt preocupats per l´estranya situació en què ens trobam després d´haver donat suport a unes forces que, l´endemà d´assolir el poder, sembla que resten insensibles a la lluita històrica en defensa de la nostra identitat cultural. Ja sabíem que el pacte per l´estatut PP-PSOE havia deixat alguns flancs de la llengua sense protegir. Però la gent i els col·lectius socials que havien criticat aquests fets el que no es podien imaginar era que el president Francesc Antich nomenàs per a un càrrec notori, precisament el de portaveu del Govern, una persona que porta trenta anys a les Illes exercint de polític professional i que en tot aquest temps no s´ha dignat a aprendre el català. El cas del diputat Diéguez és igualment preocupant. Com ho va ser, en el seu moment, la campanya de “Progressistes”, quan la coalició formada per PSM, ERC, els Verds i EU impulsava la candidatura de Manolo Cámara, un conegut dirigent carrillista que, en quaranta anys de viure entre nosaltres, tampoc és catalanoparlant.

Les opcions personals quant a la llengua a emprar per una persona són una cosa. Si la dirigent del PSOE Margarita Nájera vol parlar sempre en castellà és una opció particular. El problema, com molt bé apuntaven l´Obra Cultural Balear i els Joves de Mallorca per la Llengua, és quan aquest polític esdevé portaveu d´un Govern i, per a més inri, incompleix, i activament el decret 100 de la Llei de Normalització Lingüística que obliga els càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana. L´exdirigent del PSM Pere Muñoz va ser un dels primers publicistes que va parlar de la qüestió en un excel·lent article titulat “Llengua i país”. Pere Muñoz parlava del problema que representen actituds com les de Margarita Nájera, Manolo Cámara o qualsevol altre portaveu institucional que no porti a la pràctica de la gestió quotidiana el decret 100. Pere Muñoz deia: “Si ells no són exemple, no acompleixen la normativa i no parlen en català a les seves intervencions als mitjans, difícilment la llengua avançarà. I no avançar significa retrocedir”.

Posteriorment a aquestes declaracions, han estat l´Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM, els que han demanat i demanen al nou Govern que faci complir la Llei de Normalització Lingüística. De la victòria militar del general Franco i el feixisme damunt les forces d´esquerra fins als darrers governs conservadors, la llengua i la cultura pròpia de les Illes ha retrocedit a marxes forçades. No és de rebut que un dels primers gests del Govern de centreesquerra sigui el de la indiferència i el menysteniment de la nostra cultura. Quines són les intencions del PSOE quan comet aquests greus errors? Com escrivia molt encertadament Guillem Frontera en l´article ”Govern amb veu externa”, fins i tot el PP sempre ha nomenat portaveus catalano parlants, de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. A què treu cap aquesta malifeta de voler fer menys que Jaume Matas? Com diu Guillem Frontera: “Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients per gaudir d´un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa”.

Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals.

No recorda el PSOE, el president Francesc Antich, tota la sèrie d´agressions que la llengua catalana ha patit a través dels anys, l´esforç fet per generacions d´illencs per a recuperar el nostre patrimoni cultural? Per això és molt encertada l´opinió dels Joves de Mallorca per la llengua quan demanen insistentment que els nous càrrecs vetllin per la llengua de la nostra terra i facin feina per una plena normalització.

Tot plegat molt diferent del que demana el publicista Miquel Payeras en l´article “El ‘Don Pedro” del PSOE” quan, no sabem per quins estranys motius, afirma que el que vol el PSOE és demostrar que ha canviat en relació a anterior Pacte de Progrés. I aquest “canvi”, que evidentment no és que volem l´OCB, els Joves de Mallorca per la Llengua, el JEN, PSM, Pere Muñoz, Guillem Frontera o qui signa aquest article, es fa evident “amb la normalitat lingüística de la portaveu del Govern, Margarita Nájera, que dijous parlà en castellà a la roda de premsa posterior al Consell de Govern amb absoluta normalitat, com igual ho farà en català qualsevol altre dia; o de la batlessa de Palma, que fa el mateix, i tants d´ altres socialistes fan igualment; quelcom impossible en el quadrienni del Pacte de Progrés"”.

Ben al contrari del que opina aquest publicista, nosaltres pensam que si és aquesta la “normalitat” que desitja Francesc Antich, alguna cosa al respecte hauran de fer el Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC i tots els ciutadans que lluitam per la plena normalització de la cultura i llengua pròpies.

Miquel López Crespí


Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí


Literatura catalana contemporània

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Escriptors mallorquins a Alemanya. Fira del Llibre de Frankfurt: Carme Riera, Miquel López Crespí, Baltasar Porcel, Guillem Frontera, Damià Pons, Biel Mesquida...

pobler | 16 Juliol, 2007 11:01 | facebook.com

Damià Pons, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Marí, Margalida Pons, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.


Carme Riera encetarà dia 4 de juliol a Palma els actes de la Fira de Frankfurt


S’engloba dins GeoGraphia, el cicle en què es trobaran parelles d’escriptors alemanys i catalans


Carme Riera

M.T.F. Palma.


El cicle GeoGraphia, una de les primeres activitats relacionades amb la participació catalana en la Fira del Llibre de Frankfurt, desembarcarà el dia 4 de juliol a Palma per mitjà de Carme Riera i de l’escriptora en llengua germànica Keto von Waberer, autora entre altres obres de la novel·la Aguas azules para una batalla. La seu triada per a aquest itinerari per la literatura catalana i per l’alemanya, serà el CaixaFòrum de Palma. El dia abans, la parella d’autores haurà estat convidada, també, a l’Institut Goethe de Barcelona. El cicle, organitzat per l’Institut Ramon Llull, l’Institut Goethe i la Institució de les Lletres Catalanes, va començar dilluns a València, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, amb el tàndem format per Enric Sòria i per Katja Lange-Müller, que s’havien de tonar a trobar ahir, a l’Institut Goethe de la Ciutat Comtal.

L’altra parella que dissertarà sobre els camins d’aquestes dues literatures, serà la formada per Jordi Puntí i per Michael Ebmeyer, que avui exposaran la seva visió a l’Institut Goethe, i que també acudiran al Centre Cultural de la Mercè de Girona dimarts vinent, dia 26 de juny. Les quatre entitats que organitzen aquestes primeres activitats han ajuntat esforços per tirar endavant la proposta, que consisteix en la trobada d’aquestes tres parelles d’escriptors alemanys i catalans que conversen, en català i en alemany (amb traducció simultània) dels seus països respectius per mitjà de les fites literàries. L’objectiu és difondre el coneixement mutu de la literatura catalana i de l’alemanya, fomentar l’intercanvi entre escriptors d’una banda i de l’altra —com a contribució al seu treball creatiu individual— i assenyalar llaços existents entre la literatura dels dos països, fi de desenvolupar eines de comprensió mútues i d’evidenciar l’herència comuna de les cultures d’Europa.

Aquest pretén ser un viatge d’anada i de tornada. És clar que els autors catalans exerciran d’amfitrions a les terres de parla catalana, però quan viatgin a algunes ciutats d’Alemanya i també d’Àustria, els qui actuaran d’amfitrions seran els teutons i, aleshores, Enric Sòria, Jordi Puntí i Carme Riera seran els hostes. Ahir mateix, el president de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), Gabriel Janer Manila, confirmava aquest primer acte que tindrà lloc a Palma, tot i que després va remetre a la presentació dels actes que es durà a terme també a Palma, dia 28. Serà aleshores que se sabrà quina tria s’ha fet dels autors illencs i quin és l’estat de la qüestió. Són molts els interlocutors que parlen de Frankfurt i encara no se sap quin serà l’abast de la fira, que pretén ser una gran festa literària en la qual es projectin els autors en llengua catalana i es doni a conèixer la cultura dels Països Catalans, com a singular i universal, com afirma el logotip de Miquel Barceló.

Diari de Balears (20-VI-07)


Escriptors de les Illes a Frankfurt: Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Damià Pons, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Maria Rosa Planas, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Margalida Pons, Baltasar Porcel, Antònia Vicens i Pons Ponç.


Manila afegeix set escriptors illencs a la llista anunciada pel Llull a Frankfurt



Antònia Vicens i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra de Miquel López Crespí Vida d'artista a càrrec d'Antònia Vicens. Antònia Vicens i Miquel López Crespí són dos dels autors mallorquins que anrian a la Fira del Llibre de Frankfurt.

«Les llistes són obertes, estan encara en procés de construcció». Amb aquestes paraules, el president en funcions de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), Gabriel Janer Manila, va revelar ahir la seva intenció d’ampliar la llista d’escriptors illencs que assistiran com a convidats a la Fira del Llibre de Frankfurt. Segons pareix, Manila ja s’ha posat a fer feina i, dels desset autors que anuncià dimecres Josep Bargalló, n’hi han afegit set, i dos més «també hi han de ser». Després de l’enrenou per la no-presència balear a Frankfurt el dia de la presentació, Janer Manila explicà divendres que la seva intenció seria que a Frankfurt hi anàs el màxim de gent possible. «Estic en funcions i no sé què farà el meu successor. La meva intenció era i és que, a més dels autors convidats hi hagi una llista complementària que inclogui més de cinquanta escriptors, llibreters i editors. Anar a Frankfurt és com fer un curset accelerat del món de la literatura», sentencià.

La llista de 101 escriptors presentada dimecres n’incloïa desset d’illencs, les obres d’alguns dels quals ja s’han traduïdt a l’alemany. Tres dies després i d’acord amb una proposta de l’IEB, l’Institut Ramon Llull hi ha inclòs Miquel Àngel Vidal, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Miquel Ferrà i Martorell, Jaume Pomar i Miquel López Crespí. Així mateix, dues plomes més del món literari illenc també seran incorporades al llistat oficial ben aviat. «Antoni Serra i Jean Serra han de ser a la Fira de Frankfurt», sentencià el president en funcions.


L’absència poc absent


D’altra banda, Janer Manila confirmà a aquest diari que l’escriptora Maria de la Pau Janer també assistirà als actes literaris de la ciutat alemanya, encara que «el seu nom no aparegué en la primera llista anunciada per Bargalló per problemes de comunicació», segons explicà el seu pare. Tots els entrellats sobre la programació de la Fira del Llibre, es donaran a conèixer el dia 28, quan Janer Manila i Josep Bargalló en presentaran de manera oficial el programa a les Balears. Quant a la participació insular no literària, destaca la intervenció de Maria del Mar Bonet, Biel Majoral, Pep Tosar i Agustí Fernández en la gala inaugural el dia 10 d’octubre. Sobre la polèmica sorgida al Principat arran de la invitació o no d’escriptors en llengua castellana a l’esdeveniment, el president de l’IEB va assegurar que Mallorca no n’ha quedat al marge i que també hi ha hagut «certes pressions» d’escriptors mallorquins que hi volien acudir. Tot i això, Manila assegurà que «és la llengua catalana la convidada» i són els seus escriptors els qui hi han d’assistir.

F.MARÍ. Palma.

Diari de Balears (17-VI-07)

Miquel Mas Ferrà: escriptors mallorquins a la Fira de Frankfurt

pobler | 16 Juliol, 2007 05:52 | facebook.com

L'any 1976 no va ser, per a qui signa aquest escrit, gaire diferent als anteriors ni dels que haurien de venir. La lluita clandestina ocupava moltes de les nostres hores, però també teníem temps per a escriure articles, llibres de narracions i de poesia, per fer articles (tant a la premsa legal com a la clandestina), per a fer de jurat d'algun premi literari, per a viatjar, per a participar en moltes pintades nocturnes, en infinitat de repartides de fulls subversius, fer reunions eternes amb els companys, ser detingut, organitzar assemblees, pintar cartells en protesta pels crims de la dictadura, ser expedientat per els autoritats acadèmiques del moment, presentar llibres, estudiar els clàssics dels pensament revolucionari català i internacional, ser detingut, fer l'amor o anar a la presó. (Miquel López Crespí)


Veus literàries: Miquel Mas Ferrà


Joan Perelló, Miquel Mas Ferrà, Sebastià Roig, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí el dia del llibre de 1976. En aquells moments tots aquests autors (exceptuant Sebastià Roig que era el nostre editor) representaven una part molt important de la narrativa catalana experimental dels anys setanta.

L'any 1976 no va ser, per a qui signa aquest escrit, gaire diferent als anteriors ni dels que haurien de venir. La lluita clandestina ocupava moltes de les nostres hores, però també teníem temps per a escriure articles, llibres de narracions i de poesia, per fer articles (tant a la premsa legal com a la clandestina), per a fer de jurat d'algun premi literari, per a viatjar, per a participar en moltes pintades nocturnes, en infinitat de repartides de fulls subversius, fer reunions eternes amb els companys, ser detingut, organitzar assemblees, pintar cartells en protesta pels crims de la dictadura, ser expedientat per els autoritats acadèmiques del moment, presentar llibres, estudiar els clàssics dels pensament revolucionari català i internacional, ser detingut, fer l'amor o anar a la presó. Tot aquest recordatori ha sorgit així, de sobte, quan he ensopegat amb algunes de les nombroses carpetes dels meus arxius que fa referència a aquells anys tan conflictius. N'hi ha una que diu simplement "Miquel Mas i Joana Serra de Gayeta". L'he oberta i m'he trobat amb un caramull de retalls de premsa sobre aquests dos importants autors mallorquins.



Desembre de 1976: Miquel López Crespí, moments abans d'entrar a la presó, s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés. Carme Lacort i molts d'amics més també anaren a mostrar la seva solidaritat amb l'escriptor represaliat pel feixisme.

Miquel Mas Ferrà és avui dia un dels autors més importants de la nostra galàxia literària. Malgrat algunes provatures no reeixides de barrar el pas a la seva carrera com a escriptor, l'autor de L'àngel blau (1991), L'ocell de paradís (1992), Camí de palau (1996, Premi Andròmina) i La rosa d'hivern (1998) ja forma part indestriable del llistat dels autors més considerats arreu dels Països Catalans.

Maria de la Pau Janer en la presentació de Camí de Palau va dir (Última Hora, 24-01-96): "Tots els membres del jurat van estar d'acord que hi havia una obra que destacava per damunt de les altres. Camí de Palau és una obra sòlida, en la qual l'autor crea un món diversificat i complex, amb una gran varietat de personatges i elements que Miquel Mas aborda amb una gran habilitat narrativa. El lector queda atrapat des del principi de l'obra". Com ens explica el mateix autor en el web de promoció que té penjat l'AELC: "Essencialment, em consider un novellista. Crec que en la meva obra es pot entreveure que conceb la literatura sota una doble vessant: d'una banda aprofitant els recursos estilístics i formals que la literatura clàssica i contemporània ens ha llegat i d'altra -que situo en el mateix grau d'importància- incorporant-hi el testimoni personal d'una època, el passat més immediat i el present, amb els més valuosos encerts i amb totes les seves misèries. Crec que la literatura, en un estat d'evolució permanent, ha de ser suggeridora, apassionant, compromesa i divertida, tot alhora".

Miquel Mas Ferrà va començar la seva brillant carrera literària amb el llibre Massa temps amb els ulls tancats que, juntament amb l'obra Nosaltres esperàvem Míster Marshall de Joana Serra de Gayeta, guanyà el Premi Joan Ballester de Narrativa de Campos l'any 1976. Sempre he sentit una forta alegria interna en pensar que amb la meva modesta opinió en el jurat del Premi Joan Ballester, ajudava a encoratjar aquests dos bons escriptors. En Miquel Mas va estar molts d'anys escrivint i formant-se en un silenci, sense participar gaire en el que es diu "societat literària". Només va donar senyals de vida nou anys després de Massa temps amb els ulls tancats. L'any 1985 va publicar el poemari Mediterrània, un cel esquinçat. Posteriorment es decidí definitivament per la novella i els èxits assolits per aquest autor nascut el 24 de juny de 1950 han estat sempre presents en el nostre panorama literari.

Com s'esdevé per norma general quan algú destaca més del que els "mandarins" (o aprenents de "mandarins", que també n'hi ha a lloure) consideren apropiat, els menfotistes de tots coneguts, quatre betzols dedicats a la "crítica" destructiva perquè no saben escriure i l'enveja els enverina la sang, decidiren desanimar Miquel Mas, que acabava d'editar L'àngel blau i L'ocell de paradís. Sortosament en Miquel Mas és prou intelligent per a no caure en aquests paranys producte de la impotència i l'autoodi. Els importants premis literaris que ha guanyat, l'èxit de crítica i de vendes, han servit per a demostrar la mala fe d'aquella pseudocrítica especialitzada en la manipulació, la mentida i la intoxicació del lector.

Miquel Mas, en el web de l'AELC que acabam de consultar, situa els inicis de la seva vocació literària pels volts del maig del 68. El web ens ho explica amb aquestes paraules: "Quan l'autor comptava divuit anys, a París esclatava el Maig del 68, els acords de Sgt. Pepper's irradiaven consignes de rebellia i els bards de la nova cançó s'alçaven desafiant el poder, la intolerància, la brutalitat. Empès per un vent trompat que menava cap als bastions de defensa i solidaritat, s'aplegà a un grup de teatre format per gent escadussera -que no tenia altra curolla que representar obres de Weiss i Brecht".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (31-X-02)


Altres escriptors de les Illes que també aniran a la Fira de Frankfurt: Damià Pons, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Marí, Margalida Pons, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.


El pacte, la festa, les ampolles de cava i les vacances

pobler | 15 Juliol, 2007 15:40 | facebook.com

Diari de Balears. Un article de l´escriptor Llorenç Capellà.


Han passat més de quaranta-cinc dies des del 27-M i els guanyadors i les guanyadores no paren de fer-se besades i d’abraçar-se efusivament. Que tenen dret a estar contents? I tant! Però, en fi, una mica de contenció sempre s’agraeix, sobretot si tenim en compte que a la casa del costat hi ha un mort. D’altra banda, els ciutadans ja comencem a sentir-nos una mica embafats de tanta festa esquerrana. Si sembla que els ha tocat la grossa...! No hi ha dia sense celebració. Pum!, ampolla de cava que es destapa aquí. Pum...!, ampolla que s’enceta més enllà. (Llorenç Capellà)


La festa, les vacances



Els actes de presa de possessió dels càrrecs per part de la gent de centreesquerra són com les noces gitanes, mai no s’acaben. Han passat més de quaranta-cinc dies des del 27-M i els guanyadors i les guanyadores no paren de fer-se besades i d’abraçar-se efusivament. Que tenen dret a estar contents? I tant! Però, en fi, una mica de contenció sempre s’agraeix, sobretot si tenim en compte que a la casa del costat hi ha un mort. D’altra banda, els ciutadans ja comencem a sentir-nos una mica embafats de tanta festa esquerrana. Si sembla que els ha tocat la grossa...! No hi ha dia sense celebració. Pum!, ampolla de cava que es destapa aquí. Pum...!, ampolla que s’enceta més enllà. Les manifestacions d’alegria tenen el seu moment, allargar-les fa tafarra. I a Palma, el centreesquerra s’ha passat una mica. Només cal fullejar un diari qualsevol, perquè els lectors s’adonin que la bauxa continua i que cada dia n’hi ha més de contents.


L’organigrama institucional té molts de tentacles. La festa va encetar-se a Cort i al parlament; després va traslladar-se a la Llonja i a la seu del consell de Mallorca. A alguns la baldufa els balla bé, és cert. Ni Madame Rosa, que amb dos crits i quatre granerades seria capaç d’aconseguir que giressin cua els moros de Franco, no aconsegueix enterbolir ni un pèl la satisfacció de Dona Maria Antònia. En realitat, la derrota electoral del Partit Popular ha estat tan demolidora que Madame Rosa ja no fa por a ningú. Ni Miquel Ramis no en fa, tot i que ha amenaçat de menjar-se més capellans que en Pep dels Mostatxos. Ara per ara, el centreesquerra ha pres consciència que governa de manera sobirana. I és feliç. Tan feliç que ens embafa una mica, no puc negar-ho. Ja n’hi ha prou de petoneig, d’encaixades de mans, d’actes institucionals. I de sarau. S’han nomenat consellers, directors generals, secretaris tècnics, batlles, regidors, xofers, assessors i què sé jo. En conseqüència, s’han repartit despatxos, cotxes oficials i entrades per als toros. Que l’ocasió s’ho pagava? Naturalment, no ho discuteixo. Enhorabona, per tant, a aquells i aquelles que han estat tocats pel dit de la glòria i del poder. Això no obstant, ara que comencem a tenir a tothom ben situat, asserenem-nos. Vull dir que ha arribat el moment de posar el despertador a les sis i mitja per tal d’arribar a la feina a les vuit, clenxa feta i cara neta. Perquè de feina per fer, n’hi ha. A totes les institucions, a cada despatx.


D’altra banda, els de baix –el poble, les majories–, desitgem veure com funciona la maquinària, si fa no fa perquè hem percebut alguns detalls que ens provoquen una malfiança incipient. Em refereixo a coses petites, res que no tingui remei. Sembla que el Teatre Principal no obrirà les portes el mes de setembre, tal com estava previst. Si tenim en compte que el món es va fer en set dies, l’arranjament del Principal ja ha superat totes les previsions. I IB3 continua amb una programació infamant. Que Maria Umbert ja és al carrer? És cert. Però ens queda la seva llavor: Bertín Osborne i els altres. És ben hora, per tant, que a les institucions s’acabin els temps dels brindis corals com si visquessin una inacabable nit dels Óscar. Entre altres raons perquè entre socis de plomatge ben distint l’amistat es referma si des d’un primer moment, en lloc de fer-se la gara-gara els uns als altres, es posen les coses clares. I tocant a la llengua catalana, sembla que el nucli dur del PSIB no descansa i tira per la línia de Tete Maragall o de César Antonio Molina. És a dir, per l’embull, per la cosa embullada. Francesc Antich acaba d’afirmar a Catalunya Ràdio que la majoria dels programes d’IB3 es faran en català. Vius! La majoria...? Únicament la majoria...? Recordem que IB3 és un ens públic que té el deure de promoure l’ús de l’idioma propi. No és tota la programació, per tant, la que s’ha de fer en català? O ens saltem els manaments institucionals des del primer dia? Ganes no en falten. Heus ací que la portaveu del govern se’ls ha saltat amb una frivolitat preocupant. Si la senyora Nájera no sap català, que n’aprengui. A més a més, té la solució a casa: Montilla li pot passar els apunts. Li faig arribar el suggeriment, encara que no sé si tindrà temps de llegir-me. Perquè el govern agafa vacances, aquesta és una altra. Després de les besades, les abraçades i els brindis, els honorables i les honorables roden la clau del despatx i se’n van a prendre el sol. Un abús, descomptant el Molt Honorable que està més que justificat. Som a Sant Jaume i les festes d’Algaida tenen vuitena. En qualsevol cas, és hora que els uns i els altres vagin per feina. Encara que tan sols sigui per demostrar a l’opinió pública les ganes que tenen d’abraonar-s’hi.

Llorenç Capellà. Escriptor

Diari de Balears (15-VII-07)

L´esquerra alternativa i els sous dels polítics professionals: els privilegis que comporta la gestió del règim monàrquic

pobler | 15 Juliol, 2007 10:12 | facebook.com

Els polítics cobren molt bé. Jo diria que cobren massa bé per la mala gestió que en general fan dels doblers de la ciutadania. Allò que cobren en nòmina per una dedicació exclussiva a un poble petit (2.703 euros per 14 pagues) triplica els salaris mitjans d'un treballador o treballadora de l'hoteleria a Balears. Què no farà un polític d'un poble gran, o d'una institució com el Consell o el Parlament ? (Llorenç Buades)


Alguns polítics diuen que s'han de dignificar els seus sous i en canvi en parlen ben poc de pujar el salari mínim dels seus representats.


Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)



Els i les votants i també els i les abstencionistes mereixen dignificar els seus sous, però els polítics i les polítiques solen acostumar-nos a lluitar contra les tendències inflacionistes de l'economia que s'expressen gairebé sembre en els salaris del "cabrum". Els salaris dels polítics,o els dels empresaris, eés ben curiós que mai no tenen efectes inflacionistes. No sé massa bé com s'ho fan.

Els polítics cobren molt bé. Jo diria que cobren massa bé per la mala gestió que en general fan dels doblers de la ciutadania. Allò que cobren en nòmina per una dedicació exclussiva a un poble petit (2.703 euros per 14 pagues) triplica els salaris mitjans d'un treballador o treballadora de l'hoteleria a Balears. Què no farà un polític d'un poble gran, o d'una institució com el Consell o el Parlament ?

Aquesta situació explica les baralles per les cadiretes dins les formacions polítiques, perquè a més dels sous és sabut de tothom que a la política hi ha "bufandes", comissions, i moltíssims de regals per allò de quedar bé (n'hi ha que engreixen porcs a l'efecte i que per Sant Martí els dediquen als polítics de torn per tal que es recordin d'ells en les subvencions). És com un ciri a la Sang, però de xulla, sobrassada i carn magre, que sempré és més agraïda que el fum de l'espelma que es posa a la memòria del sant . I l'economia submergida, els doblers en negre, també formen part del patrimoni dels polítics. Però aquests no existeixen. No passen de la presumpció, i els jutges solen actuar a favor de la realitat social que com sabem s'expressa en les institucions i en els càrrecs (casos que prescriuen, fets no demostrables, etc..). I és que la justícia en aquest Estat no emergeix de la voluntat popular, perquè la democràcia s'atura davant la possibilitat d'elegir els jutges.

En hoteleria el cost salarial mitjà és de 7,98 euros, en transport i emmagatzematge de 13,01 euros, en immobiliàries i lloguer de 11,44 euros, en educació de 15,93 euros, en activitats sanitàries de 15,26 i en altres activitats socials de 10,57 euros, però un polític per assistir a un ple pot cobrar moltíssim, com a Inca on la Pujada de 650 a 1.000 euros per l'assistència al ple, que rebran els quatre portaveus municipals d'Inca.La resta de regidors cobraran 650 euros per assistència als plens, que es faran el darrer divendres de cada mes.Les dietes per assistir a un Ple a Campos es fixen en 700 euros nets l'alcalde i 400 la resta d'edils i la mateixa quantitat per assistència a cada comissió informativa, junta de govern i a sessions.Cada regidor de Manacor, ja sigui un de l’equip de govern sense dedicació parcial o tots els nou de l’oposició, percebran 1000 euros per assistència a cada ple.A Llucmajor els regidors sense dedicació, que pel concepte de plens i comissions cobraven 380 euros al mes, ara cobraran 600 euros per assistència al Ple i altres 200 per comissió informativa «fins a un import màxim mensual» de 1.000 euros.Els regidors de Maó cobraran 363,35 euros per a assistir als plens, 54,51 més per a les juntes de govern, i 54,51 més per a les comissions informatives.Miriam Muñoz Resta (PSOE), regidora a Cort i diputada, cobrarà 1.600 euros mensuals per anar a una sola sessió.

Parlem de sous. Aqui teni alguns exemples:

La nova batlessa de Ciutat , Aina Calvo, percebrà dotze pagues de 4.554'87 euros mensuals bruts i dues més «extres» de la mateixa quantitat. Onze regidors del PP a Ciutat percebran un total de catorze pagues per un valor de 2.927,98 euros bruts mensuals. Ells són els que, juntament amb la portaveu, Catalina Cirer, que cobrarà com a tal 3.904'33 euros, han sol·licitat la dedicació exclusiva.Els tres regidors de l'oposició a Ciutat sense dedicació exclussiva cobraran 14 pagues de 1.952,71 euros.

L'alcalde de Llucmajor Lluc Tomàs, mantindrà la dedicació exclusiva i el sou de l'anterior mandat (50.500 euros a l'any), més l'IPC.A Llucmajor els 5 regidors amb dedicació plena cobraran 41.000 euros anuals. Les dedicacions parcials oscil·len entre els 34.000 i els 18.000 euros a l'any en funció de les hores.

Dos regidors del PP d'Inca tindran dedicació exclusiva i cobraran un total de 2.650 euros al mes. Els afortunats seran Joan Rubert (Participació Ciutadana, Fires, Dijous i Comunicació) i la regidora Rosa Maria Tarragó (Serveis, Parcs i Jardins).

El ple de l'Ajuntament de Maó va aprovar les retribucions econòmiques de l'alcalde (3.887,83 euros bruts mensuals) i dels tinents d'alcalde (8) amb dedicacions exclusives (3.415,46).

Joan Thomàs, regidor del PP de Calvià, cobrarà 75.000 euros, 11.300 euros más que l'alcaldesa de Palma Aina Calvo.

El ple de l'Ajuntament de Santa Margalida ha aprovat per majoria que l'alcalde Martí Torres (PP) percebi 49.277 euros anuals per dedicació exclusiva.El tinent d'alcalde de Santa Margalida,Bernat Amengual (CPU) percebrà 41.886 euros anuals; el regidor Pedro Mas (CPU) 41.886 euros, igual que les regidors populars Ana Rodríguez (Tinent d'Alcalde) i Rocío Romero.María Rosa Pastor de Santa Margalida per una dedicació parcial del 60% percebrà 24. 597 euros l'any.

Álvaro Solana, que gestionarà Turisme i Platges a Santanyí, cobraràrá 42.000 euros anuals; i Miquel Contestí regidor d'Esports i altres serveis, 32.000 euros anuals. Llorenç Galmés, regidor d' Economía, Hisenda, Interior, Serveis Generals, Funció Pública i Urbanisme de Santanyí cobrarà 51.800 euros anuals.María Pons amb una dedicació parcial del 50% als Serveis Socials, Salut i Inmigració de Santanyí cobrarà 21.000 euros anuals. Isabel Febrer, Antoni Sureda i Maria Bover, els tres del Partit Popular percebran 2.625 euros bruts mensuals en 14 pagues a l’any i hauran de dedicar-se a les seves respectives àrees un mínim de 35 hores setmanals.

El batle d'Artà Rafel Gili cobrarà 2825 euros mensuals per dedicació exclussiva i la tinent de batle Maria Francesca Servera 2.284 euros per dedicació parcial.

Maria Orts (EU-EV) de Capdepera, primera tinent de batle i responsable de Medi Ambient i Joventut cobrarà entorn dels 1.920 euros bruts.

Aquestes són algunes de les mostres que fan que els polítics defensin aferrissadament els seus càrrecs , a no ser que el sector privat els compensi després de la "carrera" feta al seu favor com sol passar. La qüestió és que per aquestes mateixes raons a totes les organitzacions polítiques les executives partidàries i els càrrecs institucionals es repeteixen en els poders organitzatius. Amb tot, la democràcia hi perd.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

El Pacte no parlà català

pobler | 14 Juliol, 2007 20:32 | facebook.com

L’Obra Cultural Balear considera que el procés de normalització lingüística no s’ha de limitar a les polítiques adreçades a la ciutadania: també és molt important l’exemple que donen al conjunt de la societat els representants institucionals. És per això que l’entitat anima Margarita Nájera a fer servir el català a partir d’ara en les seves compareixences públiques. La seva actitud serà un exemple per al conjunt de ciutadans i ciutadanes de Mallorca que, hi hagin nascut o no, encara no parlen la nostra llengua, i que valoraran positivament el fet que el Govern faci servir amb normalitat l’idioma propi. Per la seva banda, Joves de Mallorca per la Llengua anima les institucions de la comunitat a complir la Llei de Normalització Lingüística a tots els àmbits. L’associació juvenil exigeix a la consellera que compleixi el Decret 100/1990, que obliga als càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. (Tribuna Mallorca)


Polèmica per l’actitud lingüística de Margarita Nájera



El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern serà problemàtic des del punt de vista lingüístic. La manca de coneixement de la llengua catalana que té la consellera posa en entredit la voluntat de l’executiu de rectificar les mesures contra la llengua impulsades pel Govern Matas. Dins els ambients polítics s’afirma que és una decisió del nucli dur del PSOE per recuperar el favor dels votants castellanoparlants marcant un perfil més espanyolista. Si el PP tenia, lingüísticament parlant, una Pastor i un José María Rodríguez, el PSOE ha de tenir un Diéguez i una Nájera. En qualsevol cas, és un mal símptoma per als sectors culturals i contrasta amb l’actitud lingüística del primer pacte de progrés, on el la presència de consellers castellanoparlants no va significar cap retrocés lingüístic. En qualsevol cas, el fet que ahir Nájera fes la seva primera compareixença íntegrament en castellà ha provocat les reaccions d’entitats com l’Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM. L’Obra Cultural Balear ha demanat al nou Govern de les Illes Balears que compleixi i faci complir la Llei de Normalització Lingüística i tota la normativa que se’n deriva. Per a l’entitat, la llengua ha patit nombrosos atacs per part de les institucions durant els darrers quatre anys, que s’han traduït en una pèrdua de prestigi social i en retrocessos en l’ús a la mateixa administració autonòmica. En aquest sentit, l’OCB considera positius els acords del nou pacte de govern en matèria de política lingüística i anima el nou executiu a dur-los a la pràctica. No obstant això, l’entitat manifesta la seva preocupació pels primers gests del nou Govern, que han expressat poc respecte cap a l’esperit d’aquests acords. En aquest sentit, l’Obra Cultural Balear considera inacceptable que la portaveu de l’executiu no parli la llengua catalana en les seves compareixences públiques. Per a l’entitat, el fet és greu, ja que incompleix directament el Decret 100, de 1990, que obliga els càrrecs públics governamentals a fer servir el català en el curs de la seva activitat institucional. L’entitat considera que un càrrec com el de portaveu, que parla en nom de tot el Govern, ha de fer servir l’idioma propi de les Illes Balears. En aquest sentit, l’Obra Cultural Balear considera que el procés de normalització lingüística no s’ha de limitar a les polítiques adreçades a la ciutadania: també és molt important l’exemple que donen al conjunt de la societat els representants institucionals. És per això que l’entitat anima Margarita Nájera a fer servir el català a partir d’ara en les seves compareixences públiques. La seva actitud serà un exemple per al conjunt de ciutadans i ciutadanes de Mallorca que, hi hagin nascut o no, encara no parlen la nostra llengua, i que valoraran positivament el fet que el Govern faci servir amb normalitat l’idioma propi. Per la seva banda, Joves de Mallorca per la Llengua anima les institucions de la comunitat a complir la Llei de Normalització Lingüística a tots els àmbits. L’associació juvenil exigeix a la consellera que compleixi el Decret 100/1990, que obliga als càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. Així mateix, l’entitat espera que també el compleixin la resta de càrrecs de les diverses institucions de les Balears. Segons l’entitat, la llengua catalana va patir importants agressions durant la passada legislatura, que varen provocar que la seva situació es degradàs greument. Per aquesta raó, Joves de Mallorca per la Llengua demana als nous càrrecs que vetllin per la llengua pròpia de la nostra comunitat autònoma i facin feina per la seva plena normalització. Per altra banda, l’entitat dóna l’enhorabona al nou Govern Balear per l’anunci del seu proper retorn a l’Institut Ramon Llull. Els JEN també han demanat a la portaveu del Govern que rectifiqui i que es dirigeixi en català. L’organització juvenil considera que aquestes formes no ajuden a la normalització del català a la nostra terra. Segons Antoni Noguera, secretari general del JEN “ no és convenient ni raonable que un Govern nacionalista i d’esquerra es dirigeixi en castellà a les compareixences públiques”, a més recorda que “el decret 100/1990 que regula l'ús de les llengües oficials de l'administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears diu textualment que "els càrrecs de l'administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears s'han d'expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec". Per tot això des del JEN es demana un esforç a la nova portaveu per parlar en català.


Tribuna Mallorca

Manifest de la Plataforma Progressistes pel Bloc

pobler | 13 Juliol, 2007 15:19 | facebook.com

Cal que els partits de l'esquerra nacional, transformadora i ecologista de les Illes Balears (PSM, EU, EV i Esquerra) es plantegin seriosament l'estructuració d'un Bloc per les Illes Balears, que no sigui una simple coalició electoral sinó una força estable amb vocació hegemònica, útil per a tots els ciutadans de les Illes. (Progressistes pel Bloc)


Progressistes pel Bloc, satisfets amb el canvi polític a Balears



Miquel López Crespí és un dels intel·lectuals signants del document der suport a la plataforma Progressistes pel Bloc que més articles ha escrit en defensa de la constitució d´un autèntic Bloc que vagi més enllà d´una simple coalició electoral.

La plataforma Progressistes pel Bloc, integrada per 200 professionals i intel·lectuals independents que a les passades eleccions autonòmiques va donar suport al Bloc per Mallorca, ha manifestat la seva satisfacció per l'acord que ha donat lloc a la conformació de governs de signe progressista a les principals institucions de les Illes Balears. D'aquesta manera ha quedat demostrat, segons el col·lectiu, que la formació del Bloc per Mallorca, d'Eivissa pel Canvi i de la coalició PSM-Els Verds de Menorca han estat opcions estratègiques encertades, que han resultat decisives per a la consecució del canvi polític a les Balears. Per als Progressistes, els set diputats assolits per aquests partits han estat la clau de la derrota del PP i asseguraran que el canvi polític que s'inicia impliqui un compromís real amb polítiques avançades en matèria social, d'autogovern i de creixement sostenible. Els independents consideren que, a partir d'ara, cal que els partits de l'esquerra nacional, transformadora i ecologista de les Illes Balears (PSM, EU, EV i Esquerra) es plantegin seriosament l'estructuració d'un Bloc per les Illes Balears, que no sigui una simple coalició electoral sinó una força estable amb vocació hegemònica, útil per a tots els ciutadans de les Illes.

Tribuna Mallorca


Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest de la Plataforma Ciutadana “Progressistes pel Bloc”.



Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

MANIFEST DE LA PLATAFORMA CIUTADANA "PROGRESSISTES PEL BLOC"

Com a persones identificades amb els valors del progressisme, el sobiranisme i l'ecologisme,

CONSIDERAM que l'actual legislatura de Govern del Partit Popular a les Illes Balears, amb el suport imprescindible d'UM, s'ha traduït en:

1) Una destrucció ambiental a una escala sense precedents, que amenaça greument el futur, el benestar i la personalitat d'aquest poble.

2) Un seguit d'atacs a la llengua catalana que han començat a invertir el que havien estat tímids avenços en el procés de normalització lingüística i cultural fent que la identitat del nostre país corri un molt seriós perill.

3) Un seguit de casos de corrupció que, en el seu conjunt, són un absolut menyspreu a la democràcia i a les institucions d'autogovern.

4) L'atac sistemàtic als serveis públics essencials, en particular l'ensenyament i la sanitat, juntament amb el més aferrissat clientelisme en la politiques d'atenció a les persones amb dependència i a la gent gran.

5) Un model de desenvolupament econòmic insostenible, des de una perspectiva econòmica i social, que s'ha traduït en el tancament d'empreses no vinculades a l'oligopoli de la construcció, la destrucció del teixit industrial, la precarització i la sinistralitat laboral.

6) Un procés d'involució democràtica, retallada de llibertat i manca de pluralitat en els mitjans de comunicació de titularitat pública.

Davant aquesta situació, que amenaça d'esdevenir irreversible, com a ciutadans i ciutadanes ens negam a acceptar la situació present, perquè

SABEM que és possible capgirar l'escenari polític. Les mobilitzacions d'Eivissa, la bona gestió del pacte d'esquerres i nacionalista en el Consell de Menorca, el ritme creixent de mobilitzacions i la revitalització de la societat civil a Mallorca fan pensar que la derrota del Partit Popular i la reedició dels pactes progressistes és possible perquè respon a la demanda de la part majoritària i més conscient de la societat. La fragmentació de l'espai electoral progressista i la tendència a la bipolarització havien amenaçat, fins a dia d'avui, seriosament que aquesta voluntat en favor de governs de progrés pogués tenir expressió victoriosa en la futura composició de les institucions autonòmiques.

CONSTATAM que les forces polítiques progressistes, nacionalistes i ecologistes, tot i que provenen de tradicions diferents i manifesten objectius finals diferenciats, coincideixen, en la pràctica i en les votacions parlamentàries, en la representació d'uns posicionaments i d'unes reivindicacions que bona part de la societat mallorquina percep com a comunes i pròpies.

OPINAM que l'experiència de la coalició "Progressistes per les Illes Balears" a les eleccions del 2004 demostrà l'existència d'una forta demanda social favorable a la confluència d'esforços entre les organitzacions polítiques procedents de les diverses tradicions del nacionalisme progressista i l'esquerra alternativa. La il·lusió que va generar el projecte unitari es va traduir en un important èxit electoral (més de 40.000 vots) .

DEFENSAM que la constitució d'un bloc progressista, sobiranista i alternatiu denominat "BLOC per Mallorca", així com aquelles candidatures municipals que s'hagin pogut conformar sota la denominació i l'esperit del "BLOC", són la opció electoral que pot assegurar un canvi polític a n'aquesta terra a partir de dia 27 de maig. El BLOC suposa un projecte il·lusionant en el qual hi participen partits, així com persones independents, sent per tot plegat una opció que enllaça amb una aspiració unitària àmpliament estesa entre la ciutadania. Consideram que el BLOC, a més d'assegurar la utilitat de tots els vots progressistes, necessita de la mobilització de centenars de persones que, sense militar en cap partit polític, ens sentim identificats amb les diverses opcions de l'esquerra sobiranista i alternativa.

És per això que

DONAM SUPORT, en nom de la causa que ens uneix, al projecte que suposa el BLOC per Mallorca com una alternativa electoral i parlamentària unificada que farà possible un canvi polític cap a una societat més justa, culta i sobirana, i un progrés més sostenible per a les nostres Illes.


El Bloc, Nanda Ramon i els Ciutat de Palma

pobler | 13 Juliol, 2007 05:52 | facebook.com

Nanda Ramon: els escriptors mallorquins donen suport a l´esquerra nacionalista.


Nanda Ramon proposarà els canvis de nom corresponents seguint els criteris de la toponímia tradicional, i per anar reconstruint els fonaments de la nostra memòria històrica, fonaments que foren deixats de banda per certs sectors amnèsics de l´esquerra oficial. Com diu la nova regidora de Cultura: “Els noms de carrers i places com la del Teniente Coronel Franco, s´han de canviar”. (Miquel López Crespí)


Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. (Miquel López Crespí)


Defensa de Nanda Ramon



Nanda Ramon

Nanda Ramon, la regidora de Cultura de l´Ajuntament de Palma, és un dels primers polítics del pacte progressista que ha començat bé la tasca. Començar a complir les promeses electorals el primer dia d´entrar en funcions no és un fet a què estiguem gaire acostumats. Normalment els programes, les promeses, que els professionals de la política fan en període electoral solen ser, per desgràcia, tan efímers i evanescents com el fum; simple demagògia per a guanyar uns vots. L´esquerra institucional ens té avorrits de promeses que, quan arriba a la gestió del poder, resten per a sempre en el calaix dels records. Cas, per exemple, de la lluita per l´ecotaxa.

Faig aquesta petita introducció per a ressaltar la importància dels polítics que, com Nanda Ramon, són coherents amb els programes presentats a l´electorat. Quan la companya Nanda Ramon afirma que els Premis Ciutat de Palma tornaran a ser en català, compleix el que ens digué a tots aquells que hem donat suport actiu al Bloc, als ciutadans i ciutadanes que volien acabar amb dècades de despersonalització i banalització cultural. El programa que va defensar Nanda Ramon a les passades eleccions parlava ben clar de la recuperació dels Premis Ciutat de Palma per a la nostra cultura. Igual que ens prometia impulsar a fons la normalització lingüística a Palma. Com ha declarat recentment: “En arribar a Cort, he tengut la sensació d´haver arribat a un Ajuntament de fa vint anys, on no es feia política lingüística, sols s´hi feia assessorament i correcció. [...] L´objectiu ara és posar en marxa un servei de política lingüística municipal que ha de desenvolupar un pla de normalització lingüística. Són necessaris centres d´autoaprenentatge, casals per a joves, colònies, agents lingüístics, promoure les retolacions, etc”.

Per a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica també és prou important, jo diria que decisiu, el fet que la normalització de la toponímia de les nostres barriades, la toponímia de Palma, s´inclogui ara dins l´àrea de Cultura. Els pactes i renúncies de la transició fan que encara tenguem en els nostres carrers els noms d´aquells que foren màxims responsables de la repressió contra les forces democràtiques i d´esquerra de les Illes i de l´estat espanyol. Ben igual que els Premis Ciutat de Palma seran recuperats per a la Ciutat; de la mateixa manera que la política de normalització lingüística deixarà de ser solament una tasca de simple assessorament i correcció, aviat podrem veure com l´àrea de Cultura gestionada per Nanda Ramon proposarà els canvis de nom corresponents seguint els criteris de la toponímia tradicional, i per anar reconstruint els fonaments de la nostra memòria històrica, fonaments que foren deixats de banda per certs sectors amnèsics de l´esquerra oficial. Com diu la nova regidora de Cultura: “Els noms de carrers i places com la del Teniente Coronel Franco, s´han de canviar”.

Per avís de navegats, cal advertir que Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. A finals dels noranta em sorprengueren els seus coneixements quant a la nostra cultura. D´aquella coneixença n´he deixat constància en nombrosos articles publicats en aquestes mateixes planes en moments en què fins i tot molts dels dirigents del PSM no eren prou conscients de les capacitats d´aquella, aleshores quasi desconeguda, militant de l´esquerra nacionalista.

Recuperació dels Ciutat de Palma en català, autèntica política de normalització lingüística a Palma i a l´Ajuntament, recuperació de la toponímia tradicional i de la nostra memòria històrica: tres grans àrees d´actuació de Nanda Ramon que ja són en marxa.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-VII-07)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes

Veus literàries de les Illes: Pere Rosselló Bover

pobler | 11 Juliol, 2007 19:54 | facebook.com

”Escriure de Pere Rosselló és parlar d'un dels investigadors més reconeguts del nostre fet literari i alhora situar, en els difícils viaranys del present, un escriptor de rel”. (Miquel López Crespí)



Pere Rosselló Bover

Pere Rosselló Bover i L'Infern de l'Illa

Escriure de Pere Rosselló és parlar d'un dels investigadors més reconeguts del nostre fet literari i alhora situar, en els difícils viaranys del present, un escriptor de rel. L'altre dia en parlàvem a Santanyí, en una trobada informal amb l'escriptor Antoni Vidal Ferrando i el poeta Lluís Alpera. Ambdós escriptors excellents coneixedors de l'obra poètica i narrativa de Pere Rosselló. Entre moltes altres coses discutírem de les nombroses aportacions de Pere Rosselló a l'estudi dels moviments literaris a les Illes i a deixar constància de l'existència dels nostres escriptors i de la seva feina. Ara mateix em ve a la memòria aquell històric treball damunt la vida i l'obra de Miquel Àngel Riera titulat L'escriptura de l'home i que, un dia d'octubre de mil nou-cents vuitanta-tres em regalà el mateix Riera a casa seva amb una d'aquestes dedicatòries que, de sincera i autèntica, t'anima a seguir escrivint. L'escriptura de l'home (que publicà l'any 1982 "Sa Nostra") era la tesi de llicenciatura de Pere Rosselló (1980). Posteriorment hem pogut llegir L'obra de Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951) (1981), Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga (1993), Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), La literatura a Mallorca durant el franquisme (1936-1975) (1999), Els camins de la cançó: Vida i obra del P. Rafel Ginard Bauçà (1999), Bartomeu Rosselló-Pòrcel: A la llum (amb X. Abraham, 1999) i Els paradisos perduts de Llorenç Villalonga (2001).

Pere Rosseló Bover es va donar a conèixer com a escriptor amb el premi Ciutat de Manacor de poesia (Antologia, 1977). Posteriorment obtingué també el Joan Alcover, dels Ciutat de Palma, amb Aplec de distàncies (Editorial Moll, 1978). Altres poemaris d'aquest excel·lent poeta, narrador i assagista són Llibre de la selva i altres poemes (1983) i L'hort de la lluna (1988). En narrativa infantil ha escrit Les aventures d'en Tres i Mig (1989) i El fantasma del País del Vent (1992). Com podeu comprovar, una obra prou valuosa i ja ben extensa en aquests moments. Ara bé, juntament amb Antoni Vidal Ferrando i Lluís Alpera arribàvem a la conclusió que Pere Rosselló, tot i haver enllestit una obra literària de primera magnitud, ha vist minvada la seva dedicació a la creació per la multitud d'entrebancs que ha significat la tasca de donar a conèixer l'obra dels nostres autors. Analitzant la brillant trajectòria de l'autor que ens ocupa es constatava que aquestes feines inajornables (enllestir aquella biografia, preparar les més diverses antologies de prosa i poesia, estudiar l'obra d'aquell autor, dirigir les colleccions "El Turó" i "Tià de Sa Real"...) han fet que la seva obra literària no fos tot l'extensa que podria haver estat.

Alhora que comentàvem aquests fets miràvem de seguir indicis de llibres que sabíem ja eren escrits i que encara no s'havien publicat. Com aquell qui parla d'un gran secret i amb por d'haver parlat massa, Vidal Ferrando ens comunicava que havia tengut la sort de llegir una novel·la inèdita del nostre bon amic.

Aquests dies el misteri referent a la darrera novel·la de Pere Rosselló s'ha esvanit i, sortosament, ja tenim en les mans L'Infern de l'Illa (Tià de sa Real, 2002) que acaba de sortir a la venda en la Fira del Llibre d'enguany. Amb cites de Santiago Rusiñol, Maria Antònia Salvà, Josep Pla, Salvador Espriu i Dant Alighieri, Pere Rosselló ens convida a seguir-lo en un pelegrinatge autènticament dantesc per aquest Infern d'una Mallorca en vies de perdició. El nostre protagonista serà Santiago Rusiñol, retornant en un estrany viatge a través del temps. De la seva mà ensopegarem amb nous capítols del famós llibre L'Illa de la calma. Com ens explica l'autor de la novel·la: "...els capítols inèdits de L'Illa de la Calma reproduïts aquí són apòcrifs. Varen arribar a les nostres mans procedents de l'arxiu d'un conegut bibliòfil mallorquí, que els guardava com si fossin un tresor i no els havia mostrat mai a ningú".

Alhora el lector podrà descobrir aspectes ben diversos d'aquesta Mallorca feta malbé per l'especulació i el saqueig de recursos de la mà de Llorenç Villalonga o de Gabriel Alomar. Els profunds coneixements que de la nostra literatura té l'autor de L'Infern de l'Illa fa que l'estil de la novel·la, certs fragments, ens recordin Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Maria Antònia Salvà, Joan Maragall, Miquel Àngel Riera, Gabriel Alomar, Joan Alcover, Miquel Costa i LLobera, Mn. Antoni M. Alcover, Víctor Català... La utilització de certs fragments dels autors abans esmentats ens obri els ulls pel que fa referència a les possibilitats del collage literari.

L'Infern de l'Illa que acaba de publicar la collecció "Tià de sa Real" hauria de ser l'inici d'una represa que tots volem que sigui intensa i de llarga durada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-VI-02)

La lluita contra la monarquia en la literatura catalana contemporània

pobler | 11 Juliol, 2007 12:16 | facebook.com

Les idees de la Revolució Francesa en la novel·la històrica de les Illes.


Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)


L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)


La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració



Presentació de la conspiració a Castelló. D´esquerra a dreta: Alícia Coscollano, directora de l´editorial Antinea, Josep Lluís Pascual, president de l´Associació Cultural “Amics de Vinaròs” i Miquel López Crespí, escriptor.

No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.



Gran èxit de les presentacions a Castelló de la novel·la La conspiració. Miquel López Crespí signà nombrosos exemplars de la seva obra, dedicats als amics de totes les contrades del País Valencià i Catalunya Principat.

Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.

La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.

L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.

És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.

Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?

Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.

Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.

Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.

Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic:

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Antoni Vidal Ferrando: escriptors mallorquins a la Fira de Frankfurt

pobler | 11 Juliol, 2007 09:00 | facebook.com

"Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries". (Antoni Vidal Ferrando)



Antoni Vidal Ferrando.

Noms propis: Antoni Vidal Ferrando


La recent edició del compact-disc número 8 de "Veu de Poeta", una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca, la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari i l'Aula Poètica m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el compact-disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando.

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un dels llibres fonamentals de la poesia catalana contemporània. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonàrem sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).

D'ençà que l'any 1963 obtingué el títol de mestre a l'Escola Universitària de Formació del Professorat d'Educació General Bàsica i posteriorment (1978) es llicencià en l'especialitat d'història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, destacà com a historiadors publicant diversos treballs didàctics, divulgatius i de recerca de la història de Mallorca apareguts a Estudis Baleàrics i Recerques. Un d'aquests llibres d'història és La població i la propietat de la terra en el municipi de Santanyí (1868-1920).

El primer llibre de poesia que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando ja em sobtà de forma positiva. Es tractava del poemari El brell dels jorns que va ser publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.

Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994 i El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995. També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994) i La mà del jardiner (1999).

En una entrevista que li vaig fer per la revista El Mirall de l'OCB l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífex de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".

La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor.

Pere Rosselló Bover en el seu estudi "Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando" publicat a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions i, parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-02)


Escriptors de les Illes que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: Damià Pons, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Marí, Margalida Pons, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.


Nou govern: articles de Llorenç Capellà, Miquel Payeras i Miquel López Crespí

pobler | 10 Juliol, 2007 15:09 | facebook.com

D’ençà que UM va deixar entreveure la possibilitat de donar suport a la formació d’un nou Pacte de Progrés, l’esquerra va començar a pegar-se cops pel pit públicament. Tan aviat com un periodista acosta la carxofa a la boca de qualsevol líder, el líder en qüestió aprofita l’avinentesa per a descarregar la consciència. Les esquerres arrosseguem la culpa històrica d’existir. Així diuen: no caurem en els errors de l’altra legislatura; a diferència de fa quatre anys procurarem sospesar totes les decisions; tocant a turisme no prendrem cap mesura sense consens previ amb el sector hoteler; hem après de la inexperiència, etcètera, etcètera. He escrit etcètera, etcètera? Doncs afegiu: etcètera, etcètera, etcètera. Si l’esquerra continua per aquest camí caracteritzat pel cop al pit i el mea culpa, no trigarem gaire a veure com Monsenyor Murgui baixa del colomer de la Seu, on va refugiar-se el 27-M (han arribat els rojos!), i ens proposa encetar la legislatura amb la convocatòria d’una Santa Missió per a redimir la gent tarada d’esquerres (i tanmateix filla de Déu) dels pecats d’obra i pensament que ha comès. Cas que la cosa tiri endavant, Monsenyor pot excloure ERC del mea culpa col·lectiu, perquè ERC ha demostrat no tenir res seu. De fet, els d’ERC poden ingressar en bloc a l’ordre d’Assís, on probablement els espera un futur més engrescador que en la política. No exagero, ni poc ni gens. ERC ha fet campanya per als altres i han celebrat l’èxit del BLOC amb una joia que sols s’entén a partir de la lectura del desè manament. Recordeu: no cobejaràs els béns d’altri. (Llorenç Capellà)


Sí, sí: ja ho sabem. El nou Pacte de Progrés ha de fer ús de la moderació, si tant voleu, perquè la moderació és saviesa. Però, vius!, ésser moderat no vol dir fer la farina blana. Hauria de tenir sempre present, l’esquerra, que els ciutadans que l’han votada no li exigeixen fer la gara-gara a la dreta més cavernícola, sinó que esperen que governi amb seny i rectitud, la qual cosa equival a dir de manera diametralment oposada a com ho va fer el govern de Jaume Matas. Tanmateix, entre proclames de penediment i cops pel pit dels seus líders, ja comencen a tenir dubtes. Jo els comparteixo. Els quatre anys darrers hem marcat el pas de l’oca. No voldríem que ens n’esperessin quatre marcant el pas de la lloca. Abans, cicuta. (Llorenç Capellà)


El pas de l’oca & el pas de la lloca


Per Llorenç Capellà, escriptor



És evident que el Partit Popular va perdre les eleccions, malgrat el suport incondicional de l’esquerra que feia tot el que sabia per veure’l presidint pòdium. Foren el ciutadans, amb el seu vot, els que decidiren cedir la batuta del país al centre-esquerra i enviar el Pepé a cotxeres. Però l’esquerra (UM és una altra cosa) no va fer gaires mèrits per guanyar-se l’aprovat. I ara, un mes després de la cita electoral, continua abonada a un missatge tebi, ni fred ni calent. Amb aquest llenguatge, que tan sols expressa dubtes, difícilment encaterinarà la ciutadania. D’ençà que UM va deixar entreveure la possibilitat de donar suport a la formació d’un nou Pacte de Progrés, l’esquerra va començar a pegar-se cops pel pit públicament. Tan aviat com un periodista acosta la carxofa a la boca de qualsevol líder, el líder en qüestió aprofita l’avinentesa per a descarregar la consciència. Les esquerres arrosseguem la culpa històrica d’existir. Així diuen: no caurem en els errors de l’altra legislatura; a diferència de fa quatre anys procurarem sospesar totes les decisions; tocant a turisme no prendrem cap mesura sense consens previ amb el sector hoteler; hem après de la inexperiència, etcètera, etcètera. He escrit etcètera, etcètera? Doncs afegiu: etcètera, etcètera, etcètera. Si l’esquerra continua per aquest camí caracteritzat pel cop al pit i el mea culpa, no trigarem gaire a veure com Monsenyor Murgui baixa del colomer de la Seu, on va refugiar-se el 27-M (han arribat els rojos!), i ens proposa encetar la legislatura amb la convocatòria d’una Santa Missió per a redimir la gent tarada d’esquerres (i tanmateix filla de Déu) dels pecats d’obra i pensament que ha comès. Cas que la cosa tiri endavant, Monsenyor pot excloure ERC del mea culpa col·lectiu, perquè ERC ha demostrat no tenir res seu. De fet, els d’ERC poden ingressar en bloc a l’ordre d’Assís, on probablement els espera un futur més engrescador que en la política. No exagero, ni poc ni gens. ERC ha fet campanya per als altres i han celebrat l’èxit del BLOC amb una joia que sols s’entén a partir de la lectura del desè manament. Recordeu: no cobejaràs els béns d’altri. ERC ha treballat per l’esquerra amb un cor net, angelical. A tot estirar aspira que li deixin gestionar l’IEB, i encara és per a lliurar-ne la presidència a un independent que, mireu per on, pobre al·lot, aplegarà en el cap més sol que una plaça de toros esperant i esperant (com espera) a la porta de casa el motorista amb el nomenament.



Bé, deia que aquests dies l’esquerra fa acte de contrició. I, realment, ho hem d’agrair. Tothom que expressa voluntat de millorar, és mereixedora d’un aplaudiment. Però, vés per on, no n’hi ha per tant. Primera, perquè a l’anterior legislatura progressista les Illes Balears no foren una rèplica de Cuba, ni prop fer-s’hi! Segona, perquè encara esperem (si tant voleu en amable resposta al cloqueig de l’esquerra) que gent com Pere Cañellas o Gabito Escarrer, de l’Hosteleria Korps, donin mostres de penediment del seu passat bel·licós. De manera que tantes promeses de bona conducta per part d’Antich i els seus, embafen més que dues cullerades de blanc d’ou pujat. Sí, sí: ja ho sabem. El nou Pacte de Progrés ha de fer ús de la moderació, si tant voleu, perquè la moderació és saviesa. Però, vius!, ésser moderat no vol dir fer la farina blana. Hauria de tenir sempre present, l’esquerra, que els ciutadans que l’han votada no li exigeixen fer la gara-gara a la dreta més cavernícola, sinó que esperen que governi amb seny i rectitud, la qual cosa equival a dir de manera diametralment oposada a com ho va fer el govern de Jaume Matas. Tanmateix, entre proclames de penediment i cops pel pit dels seus líders, ja comencen a tenir dubtes. Jo els comparteixo. Els quatre anys darrers hem marcat el pas de l’oca. No voldríem que ens n’esperessin quatre marcant el pas de la lloca. Abans, cicuta.

Diari de Balears (3-VII-07)


Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. (Miquel López Crespí)


Defensa de Biel Barceló.



Aquests dies el PSM ha tornat a rebre, i fort!, per part d´alguns publicistes que diuen ser progressistes. Els atacs contra el PSM formen part del “normal” paisatge quotidià, del conegut autoodi nostrat. És una història prou coneguda: d´ençà els anys de la transició, quan determinats sectors de l´esquerra institucional espanyola criminalitzaven el nacionalisme d´esquerra perquè aquest volia una constitució autènticament democràtica, el panorama no ha canviat gens ni mica.

Després vengueren les demonitzacions perquè el PSM lluitava per sortir de l´OTAN, quan el PSOE varià la seva postura i, de dir d´”entrada, no”, va acabar defensant allò tan conegut “d’entrada, sí”. Sempre són el mateix, tots aquests atacs, en teoria provinents de fileres “amigues”. Una de les darreres campanyes contra el PSM s´esdevengué en les setmanes de la signatura del primer Pacte de Progrés, quan Francesc Antich i Maria Antònia Munar, completament d´acord en la tasca de marginar els nacionalistes d´esquerra, volien excloure l´organització, que en aquell temps dirigia Mateu Morro i Pere Sampol, de la gestió del Consell Insular de Mallorca.

Ara, amb el segon Pacte de Progrés, s´ha esdevengut més del mateix. Idèntiques campanyes rebentistes i d´intoxicació per provar de fer veure al votant progressista que els nacionalistes d´esquerra continuen navegant per la follia, la immaduresa, l´infantilisme polític més forassenyat. Però Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles.

Crec sincerament que el paper de Biel Barceló ha estat summament important per a concretar el Bloc, la força que ha estat decisiva per a foragitar el PP de les principals institucions de les Illes. Biel Barceló es trobava en una situació prou complicada quan patí l´escisió del partit, amb la marxa dels militants que formaren Entesa per Mallorca. El PSM s´enfrontava en aquest complicat envit electoral sense el suport dels principals dirigents, amb la desaparició de la primera línia d´acció política d´homes i domes com Mateu Morro, Sebastià Serra, Bàrbara Bujosa, Pere Muñoz, Pere Sampol, Mateu Crespí, Jaume Samsó, Josep Gomila i tants d´altres. El camí que hi havia pel davant era tèrbol i obscur. Enmig de tots aquests problemes, la crisi més creu patida mai pel nacionalisme d´esquerra, Biel Barceló va saber anar unificant el que restava de partit, consolidant les agrupacions que restaven alhora que, en una tasca prou complicada per les reticències d´ERC, anava concretant el Bloc.

En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, determinats “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat!

Biel, no els facis cas. Deixa que prediquin. Els sectors progressistes que hem donat i donam suport al Bloc pensam que s´ha fet una bona feina.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-VII-07)


PSOE-UM hauran d’afinar molt per mantenir-se com un bloc homogeni i, alhora, intentar sostreure’s als moviments, d’altra banda comprensibles, que el Bloc haurà de fer de consum intern —com el del passat cap de setmana per part del PSM— per fer-se notar. La distribució de conselleries fa pensar que l’aliança entre socialistes i nacionalistes és molt forta ja que s’ha repartit totes les àrees estratègiques. Però així i tot no els serà fàcil. En qualsevol cas el que és segur és que l’èxit o fracàs del pacte, és a dir que pugui anar més enllà de 2011 o que s’hi encalli, dependrà de com se condueixi el seu nucli, PSOE-UM. (Miquel Payeras)


El nucli del pacte: PSOE-UM.


Per Miquel Payeras


Maria Antònia Munar

El PSOE i UM tenen la responsabilitat màxima del pacte. Ells són, en més del 90%, els responsables que l’acord funcioni i que, en conseqüència, els permeti a tots dos superar amb èxit l’objectiu partidista que mitjançant l’aliança esperen assolir. Els altres, el conglomerat de partits que formen el Bloc i els dos altres escons a PSOE-Eivissa pel Canvi, són elements necessaris però, a pesar que hores d’ara ningú no ho vulgui contemplar, també seran els damnificats de l’èxit del pacte, si és que així acaba, triomfant. No és una avaluació gratuïta. Els dos escons eivissencs existeixen perquè el PSOE va fer de la necessitat virtut, però és clar que les dues forces –EU i ERC— és impossible que els haguessin assolit per si soles, i fins i tot conjuntament en Eivissa pel Canvi l’objectiu —quan pareixia que no es faria la coalició amb el PSOE— màxim era un escó. Pel que fa al Bloc —comptant l’aportació menorquina— la feblesa és manifesta si s’observa que són més partits que no diputats. Cinc escons per a sis formacions: els dos PSM, EU, els dos Verds i ERC. Més nítida encara és la debilitat si es concentra l’atenció només a Mallorca: no es tracta sols de la pèrdua de vots del Bloc —considerable—, sinó que la formació majoritària, el PSM, és la principal damnificada a cada elecció d’ençà del primer pacte de progrés, al Consell de Mallorca el 1995: fa dotze anys tenia cinc escons; en fa vuit, quatre; en fa quatre, tres; i ara, dos. El procés serà el mateix amb el Bloc. No se tracta d’una valoració ideològica, sinó pura constatació política: l’esquerra del PSOE –i PSM, EU i Verds això són— és un vas comunicant amb els socialistes i per poc bé que els vagi a aquests, aquells baixen. I alhora aquesta constatació és també l’evidència per la qual el Bloc no pot deixar d’existir, perquè ara sí que està fora de dubte que els partits que el formen, tot i ser tan diferents com que ni tan sols han pogut negociar amb una sola veu, estan encadenats uns als altres per allargar el màxim possible la supervivència.



La debilitat del, en el fons, inexistent Bloc fa que el pacte estigui nucleat en PSOE-UM. Són els dos partits que poden assegurar la permanència de l’experiment més enllà d’un segon parèntesi. El pacte viurà moments durs. L’oposició que ha mostrat el PP que farà serà duríssima. Rosa Estaràs ha tengut aquesta setmana dues intervencions insòlites, en els usos parlamentaris: primer, dejectar Maria Antònia Munar per ser presidenta del Parlament, quan el que és habitual és mantenir una mínima cortesia institucional que no ha volgut tenir; i, segon, dir que ha anat «per imperatiu legal» a l’audiència amb la nova presidenta del Parlament, un menyspreu institucional mai no vist. Prova, a més de la tutela directe d’Ángel Acebes que pateix ja el PP balear, de com aniran les coses els pròxims mesos. I de com anirien si el PP guanyàs les eleccions generals. Aquesta ferotge oposició se traduirà en el fet que el PP aprofitarà qualsevol absència d’un diputat de la majoria per fer perdre votacions als progressistes. Fins ara, l’educació parlamentària feia que si el grup majoritari tenia una baixa, un de l’oposició s’absentàs del ple per mantenir així l’equilibri; un ús d’elegància parlamentària que no és gens segur –més aviat tot el contrari— que se mantengui aquesta legislatura.

Davant d’aquesta previsible oposició sense precedents a Balears, PSOE-UM hauran d’afinar molt per mantenir-se com un bloc homogeni i, alhora, intentar sostreure’s als moviments, d’altra banda comprensibles, que el Bloc haurà de fer de consum intern —com el del passat cap de setmana per part del PSM— per fer-se notar. La distribució de conselleries fa pensar que l’aliança entre socialistes i nacionalistes és molt forta ja que s’ha repartit totes les àrees estratègiques. Però així i tot no els serà fàcil. En qualsevol cas el que és segur és que l’èxit o fracàs del pacte, és a dir que pugui anar més enllà de 2011 o que s’hi encalli, dependrà de com se condueixi el seu nucli, PSOE-UM.

Diari de Balears (1-VII-07)

El Pacte: canvi de polítics o canvi de polítiques?

pobler | 09 Juliol, 2007 17:41 | facebook.com

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


El BLOC ha aconseguit accedir al Pacte en condicions de feblesa molt superiors al de l'anterior Pacte de Progrés, on per separat van poder negociar directament el domini de les taifes corresponents (educació, medi ambient, treball, benestar social…). És el BLOC qui més ha cedit en la composició dels nous governs, i la més petita tensió generada pel PSM en relació al repartiment de conselleries ha topat amb l'atac mediàtic de la premsa favorable al Pacte. Serà molt difícil que es puguin desenvolupar polítiques progressistes quan Antich ha volgut en tot moment tranquilitzar els poders fàctics i ha deixat ben clar que vol corregir els "excessos" de l'anterior Pacte de Progrés. (Llorenç Buades)


EL PACTE: CANVI DE POLÍTICS O CANVI DE POLÍTIQUES ?


El partit insular Unió Mallorquina, una formació liberal, gaudeix des de la seva fundació de la possibilitat de condicionar el futur de les institucions mallorquines,i també les del conjunt de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Es tracta d'un partit hàbil en la negociació que fa valer a preu d'or els seus minsos resultats electorals. Per posar-ne un exemple, la seva entrada a l'Ajuntament de Ciutat amb dos regidors, un resultat igual al del Bloc (PSM, Alternativa-EU-Verds, ERC) , permet assolir àrees de gestió pressupostades quatre vegades per damunt de les del Bloc.

El seu paper és determinant, les seves polítiques al costat del PP al llarg d'aquests quatre anys, han contribuït de manera decisiva a la destrucció del territori, com va denunciar el GOB i al retrocés de la llengua pròpia amb l'aprovació del decret a favor del trilingüisme en perjudici del català . D'altra banda ha mantingut una pràctica política que ha fet obrir diligències i ha conduït al titular del jutjat d'instrucció Juan Sobrino i al fiscal Carrau a investigar UM en relació a casos de corrupció relacionats amb la política de subvencions coneguts com la "pinyata". Els actuals socis institucionals dels nous pactes, van denunciar per corrupció en el seu moment la concessió per la meitat del seu valor de Can Domenge, i sobre aquest cas es mantenen en aquest moment les denuncies de l'antic diputat del PSOE Carlos Zayas, de la constructora Núñez y Navarro, i d'Esquerra Unida.

UM no es retracta de les polítiques del formigó i l'asfalt fetes al costat del PP. Així s'ha deixat sentir la seva veu en encetar-se el debat per a la formació del Consell Insular de Mallorca, i ha condicionat el pacte a l'acceptació del conjunt d'un Pla Territorial que permet la construcció de 183.000 habitatges, i que possibilita asfaltar dos milions més de metres quadrats si es mantenen els projectes del conveni de carreteres.

La patronal hotelera ha manifestat el seu entusiasme en el nomenament d'un conseller d'aquest partit (Buils) al front del Turisme i la patronal de la construcció disposa ara mateix de projectes visats per l'anterior govern del PP que garanteixen el manteniment de l'activitat constructora privada al mateix ritme durant un any. Els dos sectors més importants de l'economia balear no tenen cap temor al canvi de govern perquè saben perfectament que el Pacte no imposarà ni l'ecotaxa, ni pretendrà cap tipus de moratòria urbanística.

La dreta econòmica que al llarg dels anys ha neutralitzat la mobilització de les organitzacions sindicals UGT i CC.OO. mitjançant la compensació a la seva burocràcia, no ha aconseguit el mateix en el cas de les Balears en relació als seus projectes d'ordenació territorial que al llarg dels darrers quatre anys de govern del PP i UM ha sufert un grau de resposta i de mobilització social apreciables.

La participació de l'esquerra al govern (BLOC) no és una participació que es faci per la via d'un diàleg d'iguals de les forces que formen el Pacte.El Pacte es sosté sobre dues cames, la dreta que és UM i la social-liberal que és el PSOE i que al llarg de la negociació del Pacte ha representat els interessos de les forces que formen el BLOC. El BLOC no ha pactat amb UM. El BLOC ha pactat amb el PSOE que és la seva representació en la negociació amb UM. I dins el BLOC , ERC té la seva mediació en el PSM, i no en el conjunt del BLOC. A partir d'aquest esquema de relacions és fàcil veure quin paper juga l'esquerra en el Pacte, i com la dreta econòmica pot fer un bon negoci si aconsegueix d'aquesta manera desactivar la punta de llança de l'esquerra en moviment, la que es basteix en la lluita contra els projectes desenvolupistes. D'aquesta manera es poden realitzar els objectius de la dreta econòmica no aconseguits sense desgast per a la dreta política.

L'expressió política de la dreta econòmica de les Illes Balears és el PP, i els puntals de la dreta econòmica de les Balears (Barceló, Escarrer, Nigorra) que es projecta internacionalment "por el azul del mar i el caminar del sol", amb les seves multinacionals, han estirat al PP cap al trencament amb Unió Mallorquina. Aquesta aposta, molt arriscada, no ha funcionat per poc perquè el PP no ha perdut vot i la victòria dels signants del Pacte, és una victòria de mínims, que es pot capgirar en qualsevol moment en funció dels interessos d'UM, que naturalment és una formació de dreta, tot i que no sigui l'expressió política preferida per la dreta econòmica. Amb la dreta liberal (UM) que, reivindica les polítiques fetes amb el PP i que en cas de desfer-se d'algunes decisions preses, vol que es compensin als adjudicataris a cop de talonari, com és el cas de la no construcció de l'Hospital de Son Espases, no és d'esperar que es pugui anar molt lluny en les polítiques socials progressistes.

El BLOC ha aconseguit accedir al Pacte en condicions de feblesa molt superiors al de l'anterior Pacte de Progrés, on per separat van poder negociar directament el domini de les taifes corresponents (educació, medi ambient, treball, benestar social…). És el BLOC qui més ha cedit en la composició dels nous governs, i la més petita tensió generada pel PSM en relació al repartiment de conselleries ha topat amb l'atac mediàtic de la premsa favorable al Pacte. Serà molt difícil que es puguin desenvolupar polítiques progressistes quan Antich ha volgut en tot moment tranquilitzar els poders fàctics i ha deixat ben clar que vol corregir els "excessos" de l'anterior Pacte de Progrés.

El proper any 2008 serà un any clau per al nou Pacte si Zapatero obre el calaix de les inversions en matèria de transports i es posen en marxa els projectes promesos d'ampliació de les xarxes ferroviàries i del transport públic, i l'habitatge. Ara mateix al mes de juny ja s'ha deixat sentir la caiguda d'ocupació amb la finalització dels diferents projectes d'obra pública propis dels dies previs a les eleccions, però l'hoteleria creixerà en ocupació aquest estiu i jugarà un paper compensatori i més.

No és gens fàcil que el sector primari surti d'un estat de postració que arrel de l'estudi dels senyors Tamames i Lamo de Espinosa, pagats amb 600.000 euros dels fons de la Conselleria d'Agricultura regida pel PP, sabem que no arriba al 1% del PIB . Sabem també que el sector industrial ha reculat i que en el actual mapa europeu que ens han imposat , les paraules de Méndez i Bravo (UGT) cap al nou executiu autonòmic a favor de les inversions no passen de ser vendes de fum que no quadren en els projectes de l'Europa dels mercaders que ajudaren a configurar. I sabem també que el sector serveis creix especialment en persones autònomes vinculades a la precarietat del món dels immigrants.

Les perspectives per a la gent treballadora de les Illes Balears no milloraran amb el govern del pacte perquè qui marca les directrius de la negociació col·lectiva són les direccions dels aparells patronals i sindicals de Madrid per la via de la política de pactes. Es mantindrà l'exèrcit de reserva format per les persones desocupades registrades com és habitual i les desocupades que formen part de la "normalitat constitucional" imposades per la dreta i l'esquerra espanyola, però també per una part de la pròpia "classe" política i sindical de la nostra nació.

Él delegat de govern, senyor Socias (PSOE) s'ha significat sempre a favor de la patronal contra els drets de vaga com és ara en el conflicte dels remolcadors. Què podem esperar de la senyora Nàjera?.

Els pilars de l'activitat econòmica es fonamenten en els baixos salaris, els contractes precaris,l'excés d'hores treballades i l'explotació laboral, i així han de seguir si no emergeix amb força una esquerra nacional, política i sindical anticapitalista que capgiri la situació, i posi l'objectiu en la satisfacció dels drets de la gent treballadora.

Web Ixent (l´Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Aquest article s'ha escrit per a a la revista www.fabrica.cat

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS