Administrar

Abril 2007. Actes republicans a sa Pobla: Joana M. Roque, Miquel López Crespí, Albert Herranz, Associació de Joves Pinyol Vermell...

pobler | 28 Març, 2007 16:15

TEMPS DE REPÚBLICA.


ABRIL 2007 SA POBLA.


ASSOCIACIÓ DE JOVES PINYOL VERMELL.



…REGANT AMB LA SEVA SANG

LES VORERES DELS CAMINS,

QUE GUARDEN EN LLURS CUNETES

EL TESTIMONI DEL CRIM

“FRANCESC DE SALES AGUILÓ”



DILLUNS 2 D’ABRIL

PROJECCIÓ DE LA PEL.LÍCULA

“TIERRA Y LIBERTAD”

20.30 H.


DIJOUS 12 D’ABRIL

RECITAL POÈTIC A CÀRREC DE

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

“REPÚBLICA I POESIA”

20.30 H.


DISSABTE 14 D’ABRIL

A LA PLAÇA DE LA CONCORDIA

LECTURA DE MANIFEST

OFRENA FLORAL

HIMNE DE RIEGO

18:00 H.

DIJOUS 19 D’ABRIL

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:

LA SEGONA REPÚBLICA A MALLORCA (EL TEMPS, ELS FETS I ELS PROTAGONISTES)

ALBERT HERRANZ

JOANA MARIA ROQUE

20.30 H.

DIJOUS 26 D’ABRIL

“RECORDS DE LA REPÚBLICA”

COL.LOQUI AMB FAMILIARS DE REPRESALIATS POLÍTICS

20.30H.


LLOC : ESPAI JOVE SA CONGREGACIÓ

Defensa d'ERC-Illes

pobler | 27 Març, 2007 16:18

En nombrosos articles nosaltres ja advertíem de la manca de credibilitat política que podia tenir una coalició que es presentava com a nacionalista però que no incorporava ERC i altres sensibilitats sobiranistes. Com tampoc incorporava elements decisius dels moviments de l’esquerra alternativa de les Illes. És a dir, tots aquells que des de les més diverses plataformes de lluita contra el PP i contra el feixisme, no se senten identificats amb el paper de subordinació al PSOE de molts dirigents de l’esquerra acomodada. Així i tot, en els nostres articles hem explicat per activa i per passiva que sense la presència d’ERC en la coalició les possibilitats electorals de PSM-EU minvaven molt. Hi havia igualment el problema econòmic que, amb l’adequada participació d’Esquerra a la campanya, donaria un suport prou considerable a les candidatures d’Eberhard Grosske i de Biel Barceló. (Miquel López Crespí)


La coalició PSM-EU-ERC-Illes


Amb la incorporació d’ERC-Illes a la coalició PSM-EU i amb la decisió d’Entesa per Mallorca de no presentar candidatures a les properes eleccions autonòmiques queda desactivat un dels principals perills que tenia el Bloc per a la supervivència. Ens referim a la possibilitat, que va ser real durant uns mesos, de presentar una candidatura sobiranista formada per Entesa i Esquerra amb incorporació de nombrosos independents que no volien donar suport a Grosske i Izquierda Unida. Tothom era conscient, i els dirigents de PSM i EU els primers, de l’enorme perill que hauria pogut significar per al Bloc aquesta via d’aigua. ERC aleshores tenia diferents opcions al seu davant i, a l’interior de l´organització que dirigeix Joan Lladó hi havia posicions fent costat a totes les possibles alternatives malgrat que, com es va comprovar en l’assemblea del passat mes d´octubre, l´opinió majoritària, votada per més del 82% de la militància, va ser anar sols a les eleccions per a consolidar un espai sobiranista propi a les Illes.

En nombrosos articles nosaltres ja advertíem de la manca de credibilitat política que podia tenir una coalició que es presentava com a nacionalista però que no incorporava ERC i altres sensibilitats sobiranistes. Com tampoc incorporava elements decisius dels moviments de l’esquerra alternativa de les Illes. És a dir, tots aquells que des de les més diverses plataformes de lluita contra el PP i contra el feixisme, no se senten identificats amb el paper de subordinació al PSOE de molts dirigents de l’esquerra acomodada. Així i tot, en els nostres articles hem explicat per activa i per passiva que sense la presència d’ERC en la coalició les possibilitats electorals de PSM-EU minvaven molt. Hi havia igualment el problema econòmic que, amb l’adequada participació d’Esquerra a la campanya, donaria un suport prou considerable a les candidatures d’Eberhard Grosske i de Biel Barceló.

Si no anava amb Esquerra Unida-PSM, ERC tenia, com al País Valencià, l’opció de provar d’ajuntar totes les forces sobiranistes per a mirar de reconstruir l’espai nacionalista a les Illes. Era una opció egoista, “partidista” si voleu, però era i és encara l'opció del PSOE a Mallorca, que no vol anar amb ningú per a fer front al PP: per al PSOE, “tots contra el PP” significa, essencialment, “tots a les ordres del PSOE”. És igualment l´opció d´UM, que lluita aferrissadament per anar consolidant i ampliant el seu espai polític. I era el del PSM fins aquestes eleccions. És curiós comprovar com molts partidaris d´una “unitat absoluta de l’esquerra” no ataquen mai el PSIB per no voler fer front comú amb el Bloc alhora que dirigeixen totes les invectives i insults més granats i saborosos contra aquells que, fins ara, no tenien cap responsabilitat en la pèrdua de vots de l’esquerra oficial que comportà la tornada al poder del PP.

En el fons hi ha molta gent que pensa que si es tracta de llevar el PP de les institucions, si la política institucional consisteix a llevar uns partits i posar-ne uns altres, el més efectiu, en la línia de jugar dins les regles establertes pel règim, seria, com s’ha fet a Eivissa, concretar un ampli pacte antiPP amb tots els partits minoritaris i el mateix PSOE.

Imagín que amb la incorporació d’ERC a la coalició PSM-EU aquella formació ja no haurà d’aguantar la campanya rebentista i de desprestigi que ha patit d’ençà que la seva militància decidí fer com PSOE i UM, és a dir, fer el camí electoral en solitari per a provar, en el cas d’ERC, de consolidar un espai independentista a les Illes. Vull pensar igualment que a partir d’aquesta incorporació cessarà tota mena de demonització i criminalització dels “dissidents”. L’espectacle d’aquests darrers mesos feia avergonyir. Mai no s’havien sentit tantes histèriques recriminacions i insults procedents de gent, que es deia nacionalista i d’esquerra, llançades contra l’organització de Joan Lladó. “Agents del PP”, “Gent sense sentit del país”, ““Destructors de l’esquerra”, “Pagats pel PP”, “Culpables de la possible repetició de Jaume Matas al front del Govern de les Illes”. Aquests eren els més suaus dels insults i desqualificacions.

Tots aquells que hem lluitat i lluitam per la unitat de les forces d’esquerra per a fer front a la dreta depredadora que ens malgoverna esperam i confiam que totes aquestes brutors siguin ja cosa del passat i que, a partir d’ara, amb la incorporació d’ERC a la coalició PSM-EU, tota aquesta campanya cessarà i es podrà establir l’adequada col·laboració entre tots els que estam per un canvi autèntic en la nostra terra, un canvi que sigui de veritat un pas endavant en la lluita contra els encimentadors i depredadors de recursos territori.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-III-07)

El Bloc i els prosoviètics (PCB-PCPE): memòria històrica

pobler | 27 Març, 2007 06:35

Per Llorenç Buades.


La passada del PCB per les urnes l’any 1989 només li va aportar 1041 vots, i els dirigents del PCB, trencat i vençut a les urnes va decidir fer un gir polític d’aproximació al PCIB, de manera que l’any 1993 ja va donar suport electoral a Esquerra Unida, tot i que el seu projecte anava més enllà de la mateixa Esquerra Unida.

El mes de gener de 1993 la publicació “Nuevo Rumbo” del PCPE, publicava un article de Miquel Rosselló titulat “Avances en la unidad de la izquierda en Baleares” on analitzava que el procés d’atomització de l’esquerra transformadora feia inviable la seva incidència en la vida política i social de les Illes, i que el IV Congrés del seu partit havia optat per la construcció d’una alternativa fonamentada en tres pilars: l’esquerra tradicional, l’esquerra nacionalista i l’ecologisme d’esquerra. (Llorenç Buades)


Amb el Bloc es fa realitat el projecte polític del Partit dels Comunistes de les Balears (PCB-PCPE) de l’any 1993.


Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)



Al final de 1983 es celebrà la VIª Conferència del PCIB on s’imposà la majoria oficialista que gaudia del control de l’aparell del partit i que era contrària a les propostes suposadament “renovadores” del secretari general del PCE, Gerardo Iglesias. Aquest fet provocà el trencament de la majoria del PCIB amb el PCE i el mes de juny de 1984 la majoria (Francisca Bosch, Miquel Rosselló, Pep Valero, Lila Thomàs eren els seus dirigents) optà per sumar-se al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, dirigit per Ignacio Gallego que tenia un nucli a Mallorca dirigit per Enrique Acosta Olmos, antic sindicalista a les CC.OO.



Aleshores el poder en el Kremlin estava en mans de Kostantin Chernenko, un home de l’equip de Breznev, i el PCPE es caracteritzava per la seva sintonia amb els mandataris del Kremlin, en tant que al PCIB hi quedava preferentment la gent que es movia en el món sindical de les CC.OO. dirigit per Manolo Cámara, els més “eurocomunistas”. La major part de l’aparell sindical de les CC.OO., vinculada al PCIB decidí sostenir el PCE de Gerardo Iglesias.

L’existència de dos blocs dins el PCE a les Illes, denominació del partit l’any 1976, era una realitat que anava més enllà dels criteris polítics, pel control de l’aparell. Aleshores hi havia ja el que es coneixia com el “bunquer”, significat per la gent que optaria més tard pel PCB, i els “renovadors” (Manolo Cámara, Ignasi Ribas, Vílchez, Victorí Planells i altres).

L’enfrontament entre les dues faccions va ser dur i s’arribà a les denúncies judicials per la titularitat de la seu del Triquet. Al final el PCB va aconseguir un gran local al carrer de Lluís Martí, perquè el seu gir suposadament esquerrà i crític amb els Pactes de la Moncloa , havia encisat a una bona part de les bases molt pro-soviètica.

Cada Primer de Maig, el PCB desfilava amb els pioners (infants vinculats al partit) en una expressió d’autodesenvolupament militant. El PCB havia recuperat una bona part de la militància perduda en els anys del desencís provocats pel pacte amb el franquisme.

L’any 1988 el PCB va tenir un trencament que va generar l’Organització Comunista de Balears que, mancada d’una connexió arreu l’estat acabaria en part dins el PCE-marxista-leninista que sostenia les propostes de Ramiz Alia, dirigent albanès després de la mort d’Enver Hoxha l’any 1985. De l’OCB va ser Isidre Forteza, actual membre d’Alternativa, i antic militant del Moviment Comunista ,tot i que no va militar al PCE-ml.

La passada del PCB per les urnes l’any 1989 només li va aportar 1041 vots, i els dirigents del PCB, trencat i vençut a les urnes va decidir fer un gir polític d’aproximació al PCIB, de manera que l’any 1993 ja va donar suport electoral a Esquerra Unida, tot i que el seu projecte anava més enllà de la mateixa Esquerra Unida.

El mes de gener de 1993 la publicació “Nuevo Rumbo” del PCPE, publicava un article de Miquel Rosselló titulat “Avances en la unidad de la izquierda en Baleares” on analitzava que el procés d’atomització de l’esquerra transformadora feia inviable la seva incidència en la vida política i social de les Illes, i que el IV Congrés del seu partit havia optat per la construcció d’una alternativa fonamentada en tres pilars: l’esquerra tradicional, l’esquerra nacionalista i l’ecologisme d’esquerra.

En el mateix article, Miquel Rosselló deia que aquest bloc alternatiu havia de fer una política d’aliances amb l’esquerra reformista per tal d’enfrontar-se al les polítiques conservadores.

Miquel Rosselló deia en l’article que en aquest procés hi havien de participar col·lectius polítics i persones sense partit, a partir d’un funcionament escrupolosament democràtic i plural, sense hegemonismes. Optava per un projecte arrelat al carrer i a la societat civil sense oblidar el treball institucional.

Aquest projecte havia de tenir relació amb les forces transformadores arreu l’Estat i especialment amb IU.

El mes d’abril de 1993 en un nou article a Nuevo Rumbo, Miquel Rosselló expressava de nou les mateixes idees i feia constar que el fet nacional havia de tenir un pes decisiu en el projecte, i afegia un quart pilar, els moviments socials.

Han passat gairebé 14 anys perquè el projecte del Partit dels Comunistes de Balears s'expressés tal com és ara.

En qualsevol cas no hi ha pilar dins el projecte per aquells i aquelles que es defineixen per l'esquerra revolucionària, un espai que resta buit a les Illes Balears i a bona part de l'Estat Espanyol . Aquest espai no és sostenible dins un bloc que és molt similar al projecte ICV-EUiA, i on els espais de l'esquerra realment transformadora i revolucionària només juguen un paper marginal al servei del conseller de l'Interior, repressor d'anarquistes i okupes.

Obrir un espai propi per a l'esquerra alternativa de veritat no pot passar per conjuntar les forces dels qui opten per les polítiques de pactes socials i sosteniment de les privatitzacions amb les que representen l' esquerra sindical i social. No hi ha lloc per les dues forces al mateix temps, fet que opera en benefici de forces sindicals com la CGT i la CNT que amb un missatge anarco-sindicalista expressen de veritat el lloc abandonat per una esquerra revolucionària de caire marxista que mancada d'un projecte propi viu de la pràctica parasitària en altres organitzacions.

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

La lluita per aconseguir incorporar ERC al Bloc

pobler | 26 Març, 2007 17:36

Que ERC no participi en la coalició dificultarà enormement aconseguir aquesta representació. No sé encara, si no es concretàs aquesta unió, per quins motius PSM i EU no han anat més vius i, vist i comprovat el que es pot perdre, no han fet tot el possible per anar concretant aquesta unitat electoral. Malgrat que molts analistes afirmin que el resultat de les eleccions europees no és prou representatiu, sí que convé recordar que en aqueixes eleccions ERC arribà prop dels vuit mil vots superant de molt Esquerra Unida. (Miquel López Crespí)

¿És tan mal d’entendre que quatre o cinc mil vots poden ser decisius, que sense ERC es debilita la credibilitat política de la coalició i, una cosa summament important, sense els diners que poguessin aportar els independentistes també disminueixen les possibilitats electorals? Pensam que no cal ser cap mena de geni per poder arribar a entendre-ho. (Miquel López Crespí)


La lluita per incorporar ERC a la coalició PSM-EU

Sense ERC la coalició PSM-EU no funciona



Després de les declaracions d’ERC de començaments d’octubre, tot sembla indicar la dificultat de concretar una simple unitat electoral PSM-EU-ERC. Si finalment no s’arribàs a concretar la unitat electoral amb ERC, l’experiment iniciat per PSM-EU i que, no ho oblidem, ha costat als nacionalistes de Gabriel Barceló l’escissió del partit tan treballosament consolidat al cap de més de trenta anys de feina incansable, els resultats electorals podrien ser més esquifits del que estima la premsa. Recordem que la famosa i antidemocràtica Llei d’Hondt, en primar els partits majoritaris, deixa sempre els minoritaris a punt de l’extraparlamentarisme o quasi sense diputats. Seria molt possible que en el 2007 no bastàs aconseguir ser votat pel cinc per cent de l’electorat per a entrar a les institucions i gaudir dels privilegis econòmics i de prestigi que comporta participar en la gestió del règim. Especialistes en l’estudi de les possibilitats electorals dels partits que es presentaran properament a les eleccions afirmen que, per a les organitzacions “petites”, tipus EU, ERC o PSM, comença el calvari de fer tot el possible per a no caure dins l’abisme de la marginalitat política.

Que ERC no participi en la coalició dificultarà enormement aconseguir aquesta representació. No sé encara, si no es concretàs aquesta unió, per quins motius PSM i EU no han anat més vius i, vist i comprovat el que es pot perdre, no han fet tot el possible per anar concretant aquesta unitat electoral. Malgrat que molts analistes afirmin que el resultat de les eleccions europees no és prou representatiu, sí que convé recordar que en aqueixes eleccions ERC arribà prop dels vuit mil vots superant de molt Esquerra Unida..

Alguns diran que aquesta vegada ERC no obtindrà aquests vots i que anant en solitari potser el seu electoral quedarà situat en uns quatre o cinc mil vots. Així i tot, malgrat que ens moguéssim en una forquilla que vagi dels tres mil als cinc mil vots, podem comprovar que és una força prou considerable per a no menystenir els sobiranistes i fer tot el possible per a tenir-los ben al costat. No es pot jugar amb aquests vots; i tothom ha de saber, i les direccions d’EU i PSM els primers, que són precisament aquests vots els que poden decidir l’èxit o el fracàs de la coalició que aquests dies ha començat a funcionar.

Un altre problema prou important, cas de no fer la coalició amb ERC, fa referència a com queda, per al futur, l’espai del nacionalisme i el sobiranisme a les Illes. ERC dins la coalició hauria fornit la coartada perfecta per a poder dir a l’electorat nacionalista que es feia per a bastir un projecte independent de forces alienes a la nostra nació, forces d’obediència estatal, i que, en la coalició, la força unida dels nacionalistes era superior als estatistes.. Però si EU no romp públicament amb Llamazares i proclama la seva independència política i organitzativa... de quin futur bloc nacionalista parlam? D’aquell que, com a “Progressistes” serví per a consolidar el grup parlamentari espanyol d’Izquierda Unida per a, posteriorment, esdevenir un instrument emprat activament contra els drets nacionals del poble basc?

L’altre aspecte, i també tan important com els dos que hem esmentat, fa referència a les reserves econòmiques de la coalició. Es dóna la circumstància que, en aquests moments, pel nombre de diputats que ERC, tant al parlament de l’estat com en el Parlament de Catalunya, el partit de Carod Rovira i Joan Lladó està en molt més bona situació financera que PSM i EU.

Voldria que els polítics professionals que han estat organitzant aquesta coalició que, pel que hem pogut comprovar, neix coixa, no han tengut en compte els factors abans esmentats i que qualsevol persona mínimament interessada per la situació política de la nostra societat coneix a la perfecció. He de reconèixer sincerament que no ho entenc. I si, com tot sembla indicar, finalment no es consolida la coalició PSM-EU-ERC, aquests mateixos polítics professionals, sovint molt afeccionats a la lluita a mort per servar o conquerir sous i cadiretes, haurien de dir-nos per què no han fet també una guerra a mort per aconseguir la incorporació d’ERC a la campanya electoral. ¿És tan mal d’entendre que quatre o cinc mil vots poden ser decisius, que sense ERC es debilita la credibilitat política de la coalició i, una cosa summament important, sense els diners que poguessin aportar els independentistes també disminueixen les possibilitats electorals? Pensam que no cal ser cap mena de geni per poder arribar a entendre-ho.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-XI-06)

Veus literàries de Mallorca: Antoni Serra i Miquel López Crespí

pobler | 26 Març, 2007 11:36

Antoni Serra: memòries periodístiques.

"Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure". (Miquel López Crespí)


Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

La publicació del llibre de l'amic Antoni Serra No hi ha quart poder m'ha fet recordar tot un munt de vivències i de records personals que van estretament lligats al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig, concretament en L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. Però ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps que els antifeixistes mallorquins seguíem les seves col·laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article i en Bartomeu Homar no ens deixa escriure massa.


Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

No hi ha quart poder m'ha portat a la memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula escrita i la militància organitzada, ens semblava possible acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la dictadura franquista. N'Antoni Serra ha escrit un llibre útil per a servar aspectes essencials de la nostra història cultural. Trenta-vuit capítols sempre irònics i divertits conformen la columna vertebral de No hi ha quart poder.

És intenció de l'autor oferir una narració de la seva experiència periodística, de les seves aventures per Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits són els capítols dedicats a Gregori Mir, Josep Pla, Gabriel Alomar o les tertúlies villalonguianes en el "Riskal".


Palma (Mallorca) 1993. Centre de Cultura de "Sa Nostra" en el carrer Concepció. Davant més de cent persones Antoni Serra presentava i recomanava l'obra de Miquel López Crespí Crònica de la pesta que havia editat Llibres del Segle. Antoni Serra ha escrit diversos pròlegs a les obres de Miquel López Crespí i formà part del jurat que otorgà a l'escriptor de sa Pobla el Premi Ciutat de Manacor de l'any 1973.

Tot plegat m'ha fet recordar trobades clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava per dins els nostres cenacles culturals.

La primera reunió la férem a la casa que l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.

N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.

No hi ha quart poder és un llibre gens ortodox i per això mateix m'ha interessat enormement. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar el pis del carrer Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son Rapinya i jo li ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols... I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous. La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet. Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de contes i de la novella La gloriosa mort de Joan Boira (que havia acabat d'escriure Antoni Serra). Podríem parlar també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de desenes de discussions sobre el compromís de l'escriptor, del paper de la literatura en la societat contemporània...

Les trobades i discussions amb l'amic Antoni Serra serviren per anar constatant com no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ja n'ha parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors, L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El (meu) testament literari.

Però avui només volíem deixar constància del nou llibre de l'escriptor solleric i de les vivències compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi ha quart poder, una història imprescindible per a conèixer alguns aspectes fonamentals del nostre passat més recent.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-V-02)

Documents fotogràfics de la manifestació Salvem Mallorca!

pobler | 26 Març, 2007 06:01

Algunes fotografies de la manifestació Salvem Mallorca! del passat dia disset de març en la qual participaren més de seixanta mil persones fartes de la destrucció de la nostra terra. La manifestació va ser un gran èxit, un gran clamam cívic contra especuladors, encimentadors i polítics corruptes. I, també, una demostració contra el PP i UM que no han fet res per aturar el saqueix continuat de recursos i territori.


Una vista de la manifestació del passat disset de març contra l'especulació, la corrupció i els encimentadors. El combatiu grup dels Maulets en primera línia, com de costum. Uns joves sempre actius en la lluita contra l'especulació capitalista.


Josep Juárez, secretari general de la CGT i l'escriptor Miquel López Crespí, a l'avantguarda sempre de totes les manifestacions per un món més just i solidari. Aquí els podem veure moments abans de començar la manifestació.


Els escriptors Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí, en primera línia sempre en la lluita contra els destructors de Mallorca.


Bartomeu Mulet, destacat militant de la CGT, sempre lluitant contra l'especulació capitalista i en defensa dels drets nacionals i socials dels treballadors de les Illes.

Més recursos per a la Fiscalia Anticorrupció! Els corruptes i destructors de les Illes a la presó!


Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)


Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques. (Miquel López Crespí)


Les lliçons d’Andratx.


Els successos d’Andratx, les detencions d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.

Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.

Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món.

El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.

Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-XII-06)

La lluita en defensa del Bloc: la Plataforma per la unitat de l'esquerra nacionalista

pobler | 25 Març, 2007 18:16

L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)


La Plaforma per la unitat



D'esquerra a dreta: Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.

Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...

Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.

Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".

No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07)

La literatura dels setanta i els escriptors d'avantguarda

pobler | 24 Març, 2007 19:03

La narrativa mallorquina experimental.

A preu fet: un pròleg que no és pròleg.

Per Antoni Serra, escriptor

"Segur que A preu fet no necessita pròleg ni López Crespí -pobler, cabells rulls, ulleres fosques, crític a uns moments de transició a l'Illa- precisa de presentació que el justifiqui (i arribats a aquest punt, a les conferències comencen els badalls) davant del confús, caòtic, nebulós, revistaire i vedetista món dels escriptors. Tant l'obra com l'autor valen per si mateixos, i ell, Miquel López Crespí sap -qui no ho sàpiga que llegesqui els seus treballs de crítica- que entre les "puestas de largo" al Círculo Mallorquín amb tota la càrrega de "fiesta social" o de carnaval que ha anat a menys i les presentacions clàssiques d'ordre literari hi va poca cosa. Per tant, amic lector, no hi ha presentació ni prop fer-hi". (Antoni Serra)


Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

Vivim els anys setanta a una terra on sembla que els conceptes han trabucat (és més aparença que altra cosa, pensa qui escriu aquestes línies): de la Mallorca idil·líca i florejada ens hem passat a la Mallorca turística, del how do you do? i adlàters; a una terra, on també els taverners han arribat a les quatres regles de la matemàtica moderna: el whisky dóna més rendiment que les herbes i on, de tant en tant, un "nadiu" es casa amb una sueca o danesa. Així és la vida, sempre cap a endavant, carreres i més carreres... I En Miquel López Crespí, de sobte, em demana un pròleg o el que sia -això és important, "el que sia" per a A preu fet.


La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.

Segur que A preu fet no necessita pròleg ni López Crespí -pobler, cabells rulls, ulleres fosques, crític a uns moments de transició a l'Illa- precisa de presentació que el justifiqui (i arribats a aquest punt, a les conferències comencen els badalls) davant del confús, caòtic, nebulós, revistaire i vedetista món dels escriptors. Tant l'obra com l'autor valen per si mateixos, i ell, Miquel López Crespí sap -qui no ho sàpiga que llegesqui els seus treballs de crítica- que entre les "puestas de largo" al Círculo Mallorquín amb tota la càrrega de "fiesta social" o de carnaval que ha anat a menys i les presentacions clàssiques d'ordre literari hi va poca cosa. Per tant, amic lector, no hi ha presentació ni prop fer-hi.

Essent així, què pretenen, doncs, aquestes paraules preliminars? Quina és l'ambició d'aquest pròleg que voldria ser l'antítesi dels pròlegs tradicionals? En tot cas, una mena de reflexió. Ho repetiré: una r-e-f-l-e-x-i-ó. I prou.

"Els arrendataris, gent bona i modes-
ta, no podien pagar-nos, però ens
mantenien..." (Llorenç Villalonga)

Bé doncs, toquem de peus a terra: ens trobam a Mallorca. He parlat abans d'uns canvis -quan hom parlarà de classes?- i d'uns conceptes que han trabucat o que trabuquen. Mallorca, ho sap tothom, ha estat illa de poetes (si la poesia donava doblers, hisenda tindria fitxers a posta), illa d'homes preocupats per la cultura local (la cultureta que en diem) i més recentment illa de narradors i novel·listes.Tot això és la més absoluta realitat, res més que realitat, o per dir-ho amb paraules de Gabriel Ferrater, a Mallorca hi ha una cultura literària, però no pas una vertadera cultura. D'aquesta cultura literària n'han fet pàtria, regionalisme, mallorquinisme o catalanisme -això darrer ja és més discutible, si exceptuam el cas de Gabriel Alomar- a l'illa. Així als anys deu:

"Els anticlericals són com Judes
només se recorden des pobres quant
qualque persona de bé dona qualque
cantitat p'es culte diví, per qual-
que santuari, esglesia o imatge de
gran veneració..." (1)

Però la cosa no va parar aquí, als anys deu. El rellotge, que ja no era de sorra, perquè Pollentia és altra cosa, seguia fent tic-tac, tic-tac, tic-tac, com ha de ser, i tot seguit, a cada nou dia que neix i que mor, amb núvols o sense. La nostra cultura literària, ai las!, té continuïtat als anys quaranta:

"Trets d'enveja i corns de guerra
ell postrarà amb son encís:
renovarà amb un sonrís
tota la faç de la terra" (2)

¿i hi olorau un cert triomfalisme decadent, o, per dir-ho d'altra manera, un romanticisme xaruc? ¿Un somrís -atenció a la paraula- tindrà la virtut, tal volta la força de renovar tota la faç de la terra? Han passat quatre anys de la guerra civil (set respecte a Mallorca), i la vida segueix, passen els dies, tic-tac, tic-tac, tic-tac el rellotge implacable que ens mena a temps nous, ja no hi ha bloqueig, ni Plan Marshall, comencen els moviments (no d'alliberament, o de no-alliberament? turístics, i llegim:

"Allà poguérem agafar el darrer correu
que féu la travessia de Mallorca. El
nostre aïllament havia de durar tres
anys. Trobàrem ja, dia 19, el compte
corrent bloquejat, com unes obliga-
cions de la Transmediterrània que no
poguérem pignorar. Als pocs dies cai-
gueren bombes damunt ciutat, i deci-
dírem refugiar-nos a Bearn, on, a
part de la tranquilitat d'aquelles
muntanyes incomparables, realitzà-
rem el prodigi de viure sense doblers.
Els arrendataris, gent bona i modes-
ta, no podien pagar-nos, però ens
mantenien..." (3).

Cap a on ens duia la cultura literària? Què aportava de positiu, per a una comprensió crítica de la realitat -desenvolupament, estabilització o explotació d'unes classes- a Mallorca? El fet és que ara hom parla d'una nova narrativa mallorquina i que Miquel López Crespí, almenys per edat, hi pertany. Però, realment existeix una nova narrativa? Em sembla que com a conjunt és una mica dubtós. En tot cas, diria que hi ha narradors i novel·listes; però una anàlisi individual d'aquests narradors i novellistes ens faria veure que entre ells no hi ha una forma comuna d'entendre la literatura, de valorar l'obra de creació i de definir el concepte de cultura.

Els narradors d'ara, agradi o no, cremam etapes cap a l'esdevenidor. Això ens condiciona i ens limita força. Portam a l'esquena un bagatge deficitiari que ens deixaren els homes de generacions anteriors i, a més, ens hem vist obligats a descobrir autodidàcticament les cultures modernes sense punts de suport en la nostra pròpia cultura. En el millor dels casos, això ens haurà servit per entrar en crisi, la qual cosa tal volta ens faci plantejar la nostra contradicció davant el passat pròxim de l'Illa. Però cal afegir, com deia abans utilitzant conceptes de Gabriel Ferrater, que som fruit d'una cultura coixa, on la ciència i la investigació han restat a un segon terme, circumstància que representa per als narradors, per exemple, nivells d'informació deficients quan no de deformació i de confusió. No hi ha dubte que és greu crear els nostres motlles narratius a la meitat del segle XX sense conèixer, per exemple, Joyce, Faulkner, Kafka o Onetti, però és més greu encara que aquesta manca d'informació literària vagi acompanyada d'un quasi total desconeixement de la nostra pròpia història literària, de la no-lectura dels clàssics i, sobretot, de l'absència d'una visió coherent del nostre passat com a país. ¿Què pot aportar, doncs, la nostra cultura literària condicionada per totes aquestes limitacions i de moltes altres més?

La participació de l'intel·lectual -i el narrador no és un cas a part- s'ha de fonamentar, segons Noam Chomsky, en el fet decisiu de "dir la veritat i denunciar la mentida", ja que les responsabilitats que l'intel·lectual técontretes "són molt més profundes que allò que Macdonald va jutjar com a 'responsabilitat dels pobles ', donats els privilegis únics de què disfruten els intel·lectuals" (4). Si és així -i jo ho crec- cal reconsiderar, ara que e´s hora, el nostre treball de narradors; cal enfrentar-se críticament a les pròpies contradiccions... I hem de partir amb una visió de futur de l'exacte, real, precís món en què vivim immersos dins la cultura catalana, que és el món d'una cultura literària. Aquest món, per les limitacions que hem assenyalat, és encara esquifit i migrat. Acceptam triomfalismes o realitats? Ens dedicam als panegírics o ens decidim per la crítica? Pens que a la nostra literatura -i jo no em consider aliè al fet- li manca, avui, el "sentit de la mesura" com deia Lleó Trotski (5).

Ara bé, què en sortirà de tot aquest bollit? Segurament, novel·les, contes o narracions curtes. I així surt Miquel López Crespí amb aquest primer llibre A preu fet; i ho fa ara, a uns moments que jo dic de transició, de recerca, d'urgències, de presses folles, on els conceptes van canviant de signe i les paraules -ah, els mots, obsessió sartriana!- necessiten aclarir. Però ens bombardegen amb paraules des de tots els costats: dreta, esquerra, centre... Per això parl de transició, ¿o es tracta de la revolta -idealista amb excés, autodidacta, intuitiva- fruit de la decadència de la cultura literària a Mallorca?

Segur que Miquel López Crespí recordarà aquell paràgraf de l'escriptor xilè Fernando Alegria, amb qui vull acabar aquest pròleg que no és pròleg per A preu fet: "La coincidència ideològica d'una actitud vital i una creació estètica serà sempre objecte d'admiració, tal volta per les dramàtiques circumstàncies amb què això és aconseguit" (6).

Antoni Serra, Ciutat. Febrer de 1973.

(1) Fragment de l'article Ventim, signat per Jordi des Recó (mossèn Antoni Maria Alcover), La Aurora, Manacor, 28 de febrer de 1914.

2) El somni encetat, de Miquel Dolç. Col·lecció "Les Illes d'Or", nº 23. Editorial Moll. Ciutat de Mallorca, 1943.

(3) La novel·la de Palmira, de Dhey (Llorenç Villalonga). Collecció "Les Illes d'Or", nº 49. Editorial Moll. Ciutat de Mallorca, 1952.

(4) American Power amd the New Mandarins, de Noam Chomsky. Hi ha edició en castellà amb el títol de La responsabilidad de los intelectuales, Col·lecció "Ariel Quincenal", Barcelona, desembre de 1969.

5) Es interessant la lectura de l'article de Trotski "Sobre arte y cultura", inclós al llibre traduït al castellà amb el títol Literatura y revolución, Alianza Editorial, Madrid, 1971.

(6) Literatura y revolución, de Fernando Alegría. Publicat a la "Colección Popular" de Fondo de Cultura Económica, Mèxic, 6 de febrer de 1971.

Eleccions 2007: debat Joan Mir-Miquel López Crespí

pobler | 24 Març, 2007 12:39

A Mallorca molta gent em diu que votarà UM de mala gana, i al Principat deu passar una cosa semblant amb CiU. És un conhort. Especialment per a UM i CiU. Però per al país és una desgràcia la desmoralització dels nostres. Pels nacionalistes, les eleccions ja no són una festa. (Joan Mir, Diari de Balears)



La desbandada


Per Joan Mir, professor de la UIB


La retirada de Jordi Pujol i la decisió d'ERC de relegar CiU a l'oposició han provocat reestructuracions de l'espai nacionalista arreu dels Països Catalans. De fet, més que de reestructuracions, es pot parlar de claudicacions (o de «realisme», si us apuntau a la resignació). De cop i volta, el Bloc valencià, el PSM i ERC han decidit que la resistència era inútil i que allò que calia era salvar els mobles (la democràcia, l'esquerra). Naturalment, la precarietat de les conviccions sobiranistes d'aquests partits és anterior a la desaparició del pujolisme, però, mentre CiU tingué la capacitat de formar governs, no podia afirmar ningú que el nacionalisme fos una marca sense possibilitats. I si el primer tripartit pogué semblar una maniobra circumstancial d'ERC, el segon ratificà que es tractava d'una desbandada en tota regla. El Principat, com correspon, ha liderat l'estratègia: la deserció d'ERC de l'espai nacionalista (definitiva, amb la liquidació de l'equidistància) per a integrar-se estrictament dins l'espai de l'esquerra ha estat una lliçó que han après immediatament al País Valencià i a les Illes. Bandrés i Euskadiko Ezquerra feren aquest mateix exercici de realisme fa una quinzena d'anys. Però, amb més coherència, s'integraren directament al PSOE: pagar per pagar, sabates grosses. Naturalment, que els resultats siguin semblants no significa que poguem jutjar amb la mateixa severitat els tres comportaments. Les circumstàncies són diferents: al País Valencià, el nacionalisme s'acosta al 5%, a les Illes supera el 20% i al Principat tenia majoria absoluta al Parlament. L'actuació del Bloc valencià és la que té més justificacions: en primer lloc, allà, un PP impresentable desaconsella molt especialment el vot testimonial, en segon lloc, la llei electoral dificulta la sortida de l'extraparlamentarisme, i, en tercer lloc, l'Esquerra Unida del País Valencià és una opció que, donades les circumstàncies, no repugna. El Bloc negocià durament i tancà l'acord amb dignitat. Tot el contrari del PSM, que no volgué reforçar les posicions nacionalistes amb una aliança prèvia amb ERC i pactà massa fàcilment amb uns comunistes i uns verds que a les nostres illes són jacobins en estat pur. La incorporació a darrera hora d'ERC és irrellevant i no introdueix cap matís nacionalista en una coalició estrictament esquerrana. A Eivissa, on la feblesa del nacionalisme deixa poques opcions, han optat, probablement amb encert, per intentar un «tots contra el PP», justificat pel desastre urbanístic. Que al Principat l'opció d'ERC no tingui la forma de coalició preelectoral no minva gens la gravetat d'una elecció que ideològicament és més compromesa que les del PSM o el Bloc valencià perquè ha estat decidida sense cap constrenyiment. Hi havia un enorme ventall de possibilitats i ERC ha triat fer un paper idèntic al d'Iniciativa (indicau-me, si en sabeu, una sola diferència, que no sigui retòrica, entre aquests dos partits). I els fets demostren que l'articulació dels membres del tripartit és més sòlida que la de moltes coalicions estables: Duran té més marge de maniobra dins CiU que Puigcercós dins el tripartit. No es tracta d'una entesa circunstancial, sinó del propòsit d'implantar un règim perdurable (si els Ciutadans no desgracien la jugada).

Com a estratègia general, la deserció de l'espai nacionalista que han protagonitzat les esquerres sobiranistes dels Països Catalans ha estat un immens error.

Al País Valencià, la situació actual no pot empitjorar i l'actuació del Bloc pot ser apreciada com una operació de realisme necessari, que pot tenir el premi de l'accés al Parlament i la derrota d'un PP notòriament reaccionari. Però, tant a Mallorca com al Principat, el resultat és el desemparament i la desorientació de molts d'electors. I crear nous partits nacionalistes i d'esquerres no és una solució perquè, probablement, no tota la culpa ha de caure damunt les impostures dels dirigents, sinó que la peculiar estructura de partits també n'és responsable. Quan hi ha un nacionalisme de dretes i un d'esquerres, la competència aboca a magnificar les diferències dreta-esquerra, cosa que afavoreix pactes amb aquells que coincideixen en allò que és venut com a important (la política social) i no en allò que és secundari (la identitat). Gran part dels països que tenen problemes nacionals tenen partits nacionalistes que només es distingeixen entre si pel grau de radicalitat. Les derives esquerranoses (si és que es tracta d'això) del PSM a Mallorca i d'ERC al Principat han allunyat aquests partits de l'espai nacionalista i hi han deixat soles UM i CiU. Un espai massa gran, probablement, per a formacions poc obertes (interiorment són tancades, i això condiciona qualsevol obertura exterior) que prediquen la intenció de convertir-se en «casa comuna» del nacionalisme des de l'avidesa dels vots, però sense mostrar cap voluntat d'incorporar sectors que perceben com a cossos estranys. Ni cap disposició a compartir amb ells el disseny de nous missatges, estratègies i objectius. A Mallorca molta gent em diu que votarà UM de mala gana, i al Principat deu passar una cosa semblant amb CiU. És un conhort. Especialment per a UM i CiU. Però per al país és una desgràcia la desmoralització dels nostres. Pels nacionalistes, les eleccions ja no són una festa.

Diari de Balears (17-III-07)


Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, sobretot Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític. (Miquel López Crespí)


La derrota d´Unió Mallorquina i la desactivació del Tercer Espai


Per Miquel López Crespí, escriptor



Maria Antònia Munar

D’ençà la crisi del PSM, amb l’escissió d’Entesa per Mallorca i la decisió posterior d’ERC-Illes d’anar en solitari a les autonòmiques i municipals d’enguany, els principals teòrics del que s’ha vengut a denominar “Tercer Espai” havien encalentit motors i tot semblava que els rutllava a la perfecció... fins fa uns dies. Els nombrosos fòrums de debat polític, els articles publicats, principalment per Joan Mir, Josep Melià Ques, Josep Gomila i Bartomeu Vicens, clamaven contínuament per una via “nacionalista” que no tengués res a veure ni amb la dreta ni l’esquerra. Pareixia, no vull dir que sigui així, que Unió Mallorquina vigilava de lluny estant l’operació de colpejar encara més fort l’enemic històric, és a dir, el PSM, aprofitant que aquest, com explicava Maria Antònia Munar, s´havia unit als “perillosos i radicals comunistes” de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske. UM concretava les seves relacions amb Convergència i Unió tot i esperar poder controlar el que quedàs del PSM. Josep Gomila Benejam, en un llarg article titulat “Reflexions entorn al Tercer Espai” afirmava que voler bastir un projecte a l’esquerra del PSOE no tenia sentit i aportava dades quant a les possibilitats electorals d´un projecte que no tengués res a veure amb el clàssic eix “dreta-esquerra” de l’actual panorama institucional. Ningú no analitzava, emperò, si realment Esquerra Unida era un “grup a l’esquerra del PSOE”, estudiant, per exemple, la seva pràctica política en el passat Pacte de Progrés. Tots els comentaristes propers a aquestes posicions afirmaven, i supós que continuen afirmant malgrat que l´operació no hagi reeixit,, que el PSM, escorant-se cap a l’esquerra perdia “transversalitat i centralitat” i per tant desapareixia del panorama electoral mallorquí.

La “solució” per a tots els partidaris de provar d’acabar amb l’eix “dreta-esquerra” era una confluència nacionalista entre UM, Entesa per Mallorca, ERC-Illes i sobiranistes independents en el camí d’anar bastint aquest espai alternatiu al PSOE i al PP.

Tot plegat anava molt bé, tant al PSOE com a UM i Maria Antònia Munar, perquè ambdós partits acabaven de neutralitzar el PSM i igualment podien aprofitar la hipotètica nova força nacionalista unificada per a establir aliances conjunturals lluny de les “exigències” (voler governar en el Consell e Mallorca en temps del Pacte, per exemple) d’aquell PSM de Mateu Morro i Pere Sampol.

La intenció gens dissimulada d’aquesta aliança nacionalista que no s’ha pogut concretar podia haver estat provar d’acabar amb l’històric “esquerranisme” del PSM alhora que UM, d´una manera sibil·lina i intel·ligent, aprofitant totes aquestes contradiccions, s’anava consolidant com a primera força nacionalista mallorquina. El PSOE tampoc no s’oposava a l´operació perquè ja li anava bé acabar amb el tap que el PSM significa per al seu desenvolupament als pobles.

Evidentment, l´organització més perjudicada per l´operació de la unitat nacionalista “transversal i centrista” seria, sens dubte, Esquerra Unida, que, sense el PSM i havent-se de presentar sola a les eleccions, restava fora de les institucions. Eberhard Grosske, Miquel Rosselló restaven extraparlamentaris i desapareixen de l’escena política illenca per una llarga temporada i, possiblement, per sempre més.

No cal dir que qui més conscient ha estat, i des de ja fa molt temps, a la possibilitat que es concretàs aquesta pinça de ferro en contra seva anomenada Tercer Espai, ha estat la direcció d’EU, que amb l’experiment de “Progressistes” ja va veure la seva salvació i, comprenent molt bé i amb anticipació el perill que s'apropava, ha mogut a la perfecció les seves fitxes per a evitar, fos com fos, l’aïllament a què es veia condemnada. Cal dir que Esquerra Unida és prou experta en aquestes maniobres de sortir del llaç que li paren els seus contraris. Fa uns anys, amb la unitat amb els Verds de Margalida Rosselló i Joan Buades ja va aconseguir una prorroga que ara, amb la constitució de l’aliança electoral amb PSM i ERC, consolida, amplia i perfecciona.

Fa tan sols unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes, més alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i tothom era conscient que les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua en el vaixell del Bloc molt mala d’arreglar. Els sectors més dretans del nacionalisme nostrat esmolaven els punyals per trossejar amb força el que pogués restar del PSM. Tots aquells que històricament havien atacat Sebastià Serra, Mateu Morro i Pere Sampol per “comunistes” ara veien la confirmació de les seves tesis. Si a través dels anys aquests sectors havien pontificat que el PSM no podia funcionar perquè tenia a la direcció antics membres del PCE, l’OEC i el PSAN, ara, amb l’aliança amb els partidaris de Llamazares, confirmaven les tesis de la “deriva esquerranista” del partit que ara dirigeix Gabriel Barceló.

En no concretar-se l’aliança estratègica Entesa-Esquerra, amb la retirada posterior d’Entesa per Mallorca de les autonòmiques, tot el que s’havia anat bastint amb tanta feina s’ha esvanit com la boira matinenca amb els primers raigs del sol. Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, sobretot Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític.

Malgrat la derrota evident de la proposta de construir aquest Tercer Espai no identificat ni amb la dreta ni amb l'esquerra, una concepció completament utòpica en la nostra opinió, imaginam que UM, la gran derrotada en aquesta operació, es conformarà pensant que pot treure profit de tots aquells que no segueixen el Bloc. El PSOE tampoc no veu problemes als seus voltants. Amb el suport estatal i tots els diners que vol per a les campanyes electorals, els seus candidats no han de fer gaire esforç per a treure el nombre de diputats assignats sempre per defecte. Tota la gent de la direcció del PSOE sap a la perfecció que ni Esquerra Unida i ni el PSM, i molt manco ERC que ha fet president Montilla al Principat, posaran cap impediment a un possible govern PSOE-UM amb suport exterior del Bloc.

Miquel López Crespí

Èxit de la manifestació antifeixista de Palma (Mallorca)

pobler | 23 Març, 2007 07:07

Durant una hora se sentiren clams de l'estil «Vosaltres feixistes, sou els terroristes» o «Fora feixisme, viure amb democràcia». Totes les consignes anaven dirigides a qualsevol ideologia contrària a la llibertat d'expressió. Per això les veus a l'uníson també tingueren cabuda per dirigir les seves exclamacions cap a alguns mitjans públics de les Illes amb paraules com «IB3, apunta, feixistes posen bombes». (Diari de Balears)



Manifestació antifeixista a Ciutat de Mallorca (22-III-07)

«Fora feixisme, viure amb democràcia»


Unes 200 persones exigiren a «certs polítics» responsabilitats dels atacs de la ultradreta cap a la CGT


Prop de 200 persones de més de 35 entitats de Mallorca es concentraren ahir davant la plaça de Cort per dir «prou» a les agressions feixistes. Aquesta mobilització, a la qual també s'afegiren tots els partits d'esquerres, s'organitzà arran que el passat 4 de març esclatà un artefacte a les portes de la seu del sindicat CGT, ubicada al carrer Àngel Guimerà, de mans de suposats grups de persones pertanyents a l'extrema dreta mallorquina. Amb un to reivindicatiu però pacífic, els protestants conduïren una pancarta fins al mig de la plaça amb el lema «Per la llibertat, prou d'agressions feixistes». Durant una hora se sentiren clams de l'estil «Vosaltres feixistes, sou els terroristes» o «Fora feixisme, viure amb democràcia». Totes les consignes anaven dirigides a qualsevol ideologia contrària a la llibertat d'expressió. Per això les veus a l'uníson també tingueren cabuda per dirigir les seves exclamacions cap a alguns mitjans públics de les Illes amb paraules com «IB3, apunta, feixistes posen bombes».

La lectura del manifest, a càrrec del mateix secretari general de la CGT i d'una de les integrants d'aquesta plataforma d'entitats i partits d'esquerres, Margalida Seguí, exigí la identificació dels autors d'aquestes agressions i la responsabilitat de «determinats polítics» que no tenen cap problema ètic ni moral per manifestar-se al costat «d'elements feixistes» i propiciar un marc d'enfrontaments socials, discursos «agressius» i «antidemocràtics» i que «dóna ales al terrorisme ultra». Els manifestants feren al·lusió també que dos dies abans dels actes vandàlics, el passat 2 de març, es va fer una «concentració il·legal» convocada pel PP a la qual assistiren individus provinents de «la ultradreta» i que afavoria la cobertura d'aquest marc d'enfrontaments. A banda de Mallorca, la CNT francesa se solidaritzà amb la causa i donà suport a la concentració de Palma. Com a mostra, convocà un acte simultani de protesta i de solidaritat «antifeixista». En aquest sentit, tant a París com a Tolosa s'han organitzat manifestacions contra els mítings del Front Nacional francès liderat per Jean Marie Le Pen.

LAURA MORRAL. Palma. Diari de Balears (23-III-07)



Margalida Seguí i l'escriptor Miquel López Crespí en la manifestació antifeixista de Ciutat de dia 22-III-07. Margalida Seguí va ser l'encarregada de llegir el comunicat de les entitats convocants. Miquel López Crespí fa més de quaranta cinc anys que és a l'avantguarda de la lluita antifeixista de les Illes d'ençà les primeres detencions i tortures pels franquistes a començaments dels anys seixanta.

El diumenge 4 de Març, sobre les set del matí, esclatava un artefacte explosiu davant la seu de la CGT del carrer Àngel Guimerà, 48, de Palma. Tenia la suficient potència com per a danyar seriosament un automòbil aparcat davant del local, i trencar una vidriera de l’entrada d’habitatges contigua. Per sort, no va ocasionar danys personals físics, però sí morals, per la gran commoció que va causar entre els veïns, molts dels quals van despertar espantats per la potent deflagració. (Pep Juárez)


ÀNGEL GUIMERÀ, 48


El diumenge 4 de Març, sobre les set del matí, esclatava un artefacte explosiu davant la seu de la CGT del carrer Àngel Guimerà, 48, de Palma. Tenia la suficient potència com per a danyar seriosament un automòbil aparcat davant del local, i trencar una vidriera de l’entrada d’habitatges contigua. Per sort, no va ocasionar danys personals físics, però sí morals, per la gran commoció que va causar entre els veïns, molts dels quals van despertar espantats per la potent deflagració.

Feia quinze dies que a la porta metàl·lica del local havia aparegut una pintada amenaçadora contra el col·lectiu juvenil Maulets, signada amb un símbol feixista. Però els successos del primer cap de setmana de març van començar el divendres dia 2, amb l’aparició d’elements ultres en la manifestació il·legal del PP, en la Plaça de Cort. Aquella mateixa nit van ser brutalment agredits dos companys colombians, afiliats a la CGT, en una acció de clar signe racista, a la zona palmesana de Gomila. El dissabte dia 3, els panys de la seu de CGT del carrer Àngel Guimerà varen aparèixer inutilitzats. A l’horabaixa s’anava a realitzar la presentació d’un llibre sobre Euskadi, a càrrec de la Fundació Federico Engels. Per això, quan l’endemà va esclatar l’explosiu, pocs dubtes quedaven sobre l’autoria feixista de l’atemptat.

Fa deu anys que el nostre sindicat va comprar aquest local, el primer que adquiríem en propietat, amb els seus escassos 80 metres quadrats que abans albergaven una perruqueria. El rigor en l’administració de les finances va permetre adquirir-lo amb fons propis, sense haver d’acudir a préstecs. El local es va poder condicionar amb l’emissió d’una quota extraordinària, que tots els afiliats i afiliades vàrem pagar voluntàriament. Exclosos oficialment de l’accés al patrimoni sindical, el disposar d’un local en propietat, petit però decentment condicionat, ens feia sentir com al·lots amb sabates noves.

D’aquesta manera, el local sindical del carrer Àngel Guimerà va néixer lliure d’hipoteques, ni bancàries ni de cap altre tipus. I així ha continuat al llarg de tot aquest temps: un espai al servei de la gent treballadora, de reunió, d’assessorament, de formació, de promoció de la cultura obrera. Un espai que, per cèntric, ha estat punt de trobada d’entitats i de persones, d’afiliats i d’afiliades, d’amics i de simpatitzants. També un lloc d’acollida per a les entitats socials, de joves, d’immigrants, etc, que no disposen de local propi i que, en horaris compatibles amb l’activitat sindical, sempre han fet un bon ús de la seu. En definitiva, un local dels treballadors i per als treballadors: un espai de llibertat i de convivència, al marge del que el sistema entengui com a políticament correcte.

Amb seguretat, és aquesta llibertat el que molesta als agressors. Els que són incapaços d’utilitzar la força de la raó, prefereixen imposar la raó de la força, arribant, com és el cas, al sabotatge i a l’atemptat terrorista. Però s’han equivocat amb nosaltres perquè, ni cedirem al xantatge, ni renunciarem a la nostra activitat com organització. A més, un ampli ventall social, tant de Mallorca com de fora de l’illa, està interpretant l’atac contra la CGT, com una agressió a la llibertat de tots. L’onada de simpatia i solidaritat cap al nostre sindicat, i la resposta unitària del 22 de Març, indiquen que els covards autors dels atacs es troben amb l’efecte contrari al que buscaven. Perquè la llibertat no la regala ningú: es defensa i es gaudeix. Per això, és tasca i responsabilitat de totes les persones que volen ser lliures, el plantar cara al feixisme, i denunciar als qui, de manera objectiva, ho emparen, ho encoratgen, ho legitimen o ho justifiquen.

Pep Juárez,

Secretari general de CGT-BALEARS

Març de 2007

ERC ja és al Bloc

pobler | 22 Març, 2007 08:28

En nombrosos articles nosaltres ja advertíem de la manca de credibilitat política que podia tenir una coalició que es presentava com a nacionalista però que no incorporava ERC i altres sensibilitats sobiranistes. Com tampoc incorporava elements decisius dels moviments de l’esquerra alternativa de les Illes. És a dir, tots aquells que des de les més diverses plataformes de lluita contra el PP i contra el feixisme, no se senten identificats amb el paper de subordinació al PSOE de molts dirigents de l’esquerra acomodada. Així i tot, en els nostres articles hem explicat per activa i per passiva que sense la presència d’ERC en la coalició les possibilitats electorals de PSM-EU minvaven molt. Hi havia igualment el problema econòmic que, amb l’adequada participació d’Esquerra a la campanya, donaria un suport prou considerable a les candidatures d’Eberhard Grosske i de Biel Barceló. (Miquel López Crespí)


ERC ja és al Bloc



Amb la incorporació d’ERC-Illes a la coalició PSM-EU i amb la decisió d’Entesa per Mallorca de no presentar candidatures a les properes eleccions autonòmiques queda desactivat un dels principals perills que tenia el Bloc per a la supervivència. Ens referim a la possibilitat, que va ser real durant uns mesos, de presentar una candidatura sobiranista formada per Entesa i Esquerra amb incorporació de nombrosos independents que no volien donar suport a Grosske i Izquierda Unida. Tothom era conscient, i els dirigents de PSM i EU els primers, de l’enorme perill que hauria pogut significar per al Bloc aquesta via d’aigua. ERC aleshores tenia diferents opcions al seu davant i, a l’interior de l´organització que dirigeix Joan Lladó hi havia posicions fent costat a totes les possibles alternatives malgrat que, com es va comprovar en l’assemblea del passat mes d´octubre, l´opinió majoritària, votada per més del 82% de la militància, va ser anar sols a les eleccions per a consolidar un espai sobiranista propi a les Illes.

En nombrosos articles nosaltres ja advertíem de la manca de credibilitat política que podia tenir una coalició que es presentava com a nacionalista però que no incorporava ERC i altres sensibilitats sobiranistes. Com tampoc incorporava elements decisius dels moviments de l’esquerra alternativa de les Illes. És a dir, tots aquells que des de les més diverses plataformes de lluita contra el PP i contra el feixisme, no se senten identificats amb el paper de subordinació al PSOE de molts dirigents de l’esquerra acomodada. Així i tot, en els nostres articles hem explicat per activa i per passiva que sense la presència d’ERC en la coalició les possibilitats electorals de PSM-EU minvaven molt. Hi havia igualment el problema econòmic que, amb l’adequada participació d’Esquerra a la campanya, donaria un suport prou considerable a les candidatures d’Eberhard Grosske i de Biel Barceló.

Si no anava amb Esquerra Unida-PSM, ERC tenia, com al País Valencià, l’opció de provar d’ajuntar totes les forces sobiranistes per a mirar de reconstruir l’espai nacionalista a les Illes. Era una opció egoista, “partidista” si voleu, però era i és encara l'opció del PSOE a Mallorca, que no vol anar amb ningú per a fer front al PP: per al PSOE, “tots contra el PP” significa, essencialment, “tots a les ordres del PSOE”. És igualment l´opció d´UM, que lluita aferrissadament per anar consolidant i ampliant el seu espai polític. I era el del PSM fins aquestes eleccions. És curiós comprovar com molts partidaris d´una “unitat absoluta de l’esquerra” no ataquen mai el PSIB per no voler fer front comú amb el Bloc alhora que dirigeixen totes les invectives i insults més granats i saborosos contra aquells que, fins ara, no tenien cap responsabilitat en la pèrdua de vots de l’esquerra oficial que comportà la tornada al poder del PP. Com era possible, em demanava, aquest sectarisme, els atacs brutals contra ERC, quan tothom callava i calla davant la manca d’esperit unitari del PSOE?

En el fons hi ha molta gent que pensa que si es tracta de llevar el PP de les institucions, si la política institucional consisteix a llevar uns partits i posar-ne uns altres, el més efectiu, en la línia de jugar dins les regles establertes pel règim, seria, com s’ha fet a Eivissa, concretar un ampli pacte antiPP amb tots els partits minoritaris i el mateix PSOE.

Cal dir que no puc donar la culpa als altres comentaristes quan, i tothom que ha llegit aquesta sèrie d’articles ho sap a la perfecció, jo mateix he estat el primer que sempre ha carregat les tintes demanant la fi del joc de la cadireta a ERC, exigint una clarificació quant a la política d’aliances d’Esquerra. I he de reconèixer que, exceptuant els comentaris a favor de la unitat de totes les forces progressistes eivissenques, mai, a Mallorca, he escrit cap article on demanàs responsabilitats a Francesc Antich i Aina Calvo per no voler fer front comú amb l’esquerra nacionalista.

Imagín que amb la incorporació d’ERC a la coalició PSM-EU aquella formació ja no haurà d’aguantar la campanya rebentista i de desprestigi que ha patit d’ençà que la seva militància decidí fer com PSOE i UM, és a dir, fer el camí electoral en solitari per a provar, en el cas d’ERC, de consolidar un espai independentista a les Illes. Vull pensar igualment que a partir d’aquesta incorporació cessarà tota mena de demonització i criminalització dels “dissidents”. L’espectacle d’aquests darrers mesos feia avergonyir. Mai no s’havien sentit tantes histèriques recriminacions i insults procedents de gent, que es deia nacionalista i d’esquerra, llançades contra l’organització de Joan Lladó. “Agents del PP”, “Gent sense sentit del país”, ““Destructors de l’esquerra”, “Pagats pel PP”, “Culpables de la possible repetició de Jaume Matas al front del Govern de les Illes”. Aquests eren els més suaus dels insults i desqualificacions.

Tots aquells que hem lluitat i lluitam per la unitat de les forces d’esquerra per a fer front a la dreta depredadora que ens malgoverna esperam i confiam que totes aquestes brutors siguin ja cosa del passat i que, a partir d’ara, amb la incorporació d’ERC a la coalició PSM-EU, tota aquesta campanya cessarà i es podrà establir l’adequada col·laboració entre tots els que estam per un canvi autèntic en la nostra terra, un canvi que sigui de veritat un pas endavant en la lluita contra els encimentadors i depredadors de recursos territori.

Miquel López Crespí

Per un habitatge digne. Manifestació dissabte 24 de març a les 17 hores a la plaça Major de Ciutat

pobler | 21 Març, 2007 20:54

El proper dissabte 24 de març a les 17 hores, la plataforma per un habitatge digne, formada per diferents entitats i col·lectius, vos convocam a una manifestació a Palma per un habitatge en condicions, que sortirà de la Plaça Major.


Dissabte 24 de març: Manifestació per un habitatge digne.

17 hores.

Plaça Major.

Palma



L'habitatge ja no és un dret, és un luxe!!

La manca de vivendes en condicions, a l'actualitat, és un dels principals problemes en què ens trobam el jovent i la població en general. Les dades són alarmants. A la ciutat de Palma, per exemple, hi ha un total de 35.080 habitatges buits, el preu del metre quadrat de les quals arriba fins als 2.127 euros. Les immobiliàries en fan el seu particular agost. Les persones joves, amb salaris de 1.000 euros, ens veiem endeutades de per vida.

A hores d'ara, aquesta dinàmica sembla no tenir aturada. Ens trobam com els preus segueixen pujant encara vegada més, mentre que els nostres salaris es van retallant de mica en mica.

D'aquesta situació, les úniques beneficiades en són les banques, les immobiliàries i les especuladores. Mentrestant, la població es veu abocada a un endeutament permanent.

Davant d'això, cal que la ciutadania ens plantem. És hora de dir prou i de sortir al carrer per exigir solucions a l'administració pública. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.

El proper dissabte 24 de març a les 17 hores, la plataforma per un habitatge digne, formada per diferents entitats i col·lectius, vos convocam a una manifestació a Palma per un habitatge en condicions, que sortirà de la Plaça Major.

Vos hi esperam a totes i tots!


Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


En el fons, les ocupacions de pisos buits expressen, agradi o no, el radical antagonisme entre el valor social dels habitatges i el seu ús com a mitjà d'enriquiment privat, i posen en qüestió directament la "sacrosanta" propietat privada. Les ocupacions són la denúncia més evident del model actual de ciutat que només sap créixer amb criteris mercantils, mentre els centres històrics es despoblen i desenes de milers d'habitatges estan buits. (Miquel López Crespí)


El problema de l'habitatge i la lluita contra l’especulació capitalista



Acab de llegir algunes dades sobre el problema de l'habitatge a l'estat espanyol, a les Illes i al Principat, vertaderament preocupants. He consultat diversos webs alternatius, el material proporcionat per l'Institut Nacional d'Estadística, la revista L'Aurora, que en fa una acurada anàlisi i, també, el butlletí u>Realitat. Les conclusions a les quals arriben els estudiosos més diversos demostren que, governi qui governi, el problema no fa més que agreujar-se dia a dia i, malgrat les declaracions dels nostres polítics, les classes populars, i sobretot els joves, tenen cada vegada més difícil l'accés a una habitatge digne.

Com diu l'Institut d'Estadística, recordem que, dels 21 milions de pisos existents a l'estat, 3 milions es consideren buits. El 55,2% dels pisos buits és de particulars (1,71 milions); el 43,6%, de companyies immobiliàries (1,35 milions). També ens assabentam que si l'any 1986 es van construir 122.572 habitatges de protecció oficial i 92.231 habitatges lliures, en el 2002 només se'n van construir 38.957 de protecció i 499.046 de promoció privada. ¿Com es pot atendre d'una manera racional la demanda existent per part dels joves i dels sectors més desfavorits de la societat?

El 54,8% de joves menors de 29 anys viuen amb els seus pares. En la franja de 25 a 29 anys, quatre de cada deu (el 38,5%) no han pogut abandonar la llar paterna. ¿Com es pot emancipar un jove en les circumstàncies actuals, si al problema de l'habitatge hi afegim el de la precarietat laboral? Actualment només un 46,6% de joves en la franja de 25 a 29 anys té feina estable. A Barcelona, el lloguer mitjà és de 623,77 euros mensuals. Pensem que el 91,24% dels 12.242.759 contractes laborals formalitzats són de caràcter temporal.

No és estrany que davant aquesta caòtica i injusta situació les publicacions alternatives maldin per trobar solucions raonables. Els diversos governs no semblen saber o voler encarar el problema que ens ocupa. Arreu ens trobam amb lloguers astronòmics, immobiliàries a cada cantonada, desnonaments, indefensió davant tota mena d'abusos, una política d'habitatge que sempre beneficia als promotors privats.

Si des d'una perspectiva progressista consideram que l'habitatge és un bé de primera necessitat, que un habitatge es fa perquè algú l'empri com a llar, que aquesta és la seva finalitat social i que és un bé imprescindible per a desenvolupar amb autonomia un projecte de vida, alhora que és un dret dels ciutadans reconegut per l'actual Constitució i altres marcs normatius, arribarem a la conclusió, vista i comprovada la terrible situació actual, que l'habitatge és un dels drets més vulnerats.

A Barcelona hi ha més de 40.000 pisos buits. Així i tot durant l'any 2003 es varen fer més de 4.683 desnonaments. A les Illes la situació és anàloga.

Davant aquesta punyent realitat encara hi ha gent que s'estranya que, sobretot a les grans ciutats, augmentin cada dia les ocupacions de pisos buits. En el fons, les ocupacions de pisos buits expressen, agradi o no, el radical antagonisme entre el valor social dels habitatges i el seu ús com a mitjà d'enriquiment privat, i posen en qüestió directament la "sacrosanta" propietat privada. Les ocupacions són la denúncia més evident del model actual de ciutat que només sap créixer amb criteris mercantils, mentre els centres històrics es despoblen i desenes de milers d'habitatges estan buits.

Mentre el problema de l'habitatge no trobi una solució adient serà un escarni afirmar que vivim en un "estat del benestar". I, pel que sembla, les mesures estrictament repressives contra l'augment de les ocupacions de pisos buits no solucionen ni podran solucionar el problema. Malgrat cert discursos electoralistes, els governs, siguin de dretes o de l'esquerra oficial, pareix que no volen contribuir a solucionar aquest autèntic càncer social. A la majoria d'institucions polítiques, judicials o policials, només sembla importar-los la restitució de la propietat als seus amos legals, fins i tot per mitjans violents i brutals, sense considerar mai que és precisament l'abús de béns d'interès social i el seu ús especulatiu, el que hauria de ser social i legalment rebutjat.

Els governs progressistes haurien d'adequar una sèrie de mesures urgents per a anar avançant el la solució d'aquest greu problema social. Organitzar, per exemple, un cens d'habitatges buits i un impost progressiu que penalitzi la insolidaritat de mantenir un habitatge tancat mentre hi ha desenes de milers de persones esperant-ne un. Ara més que mai es fa necessari un pla de xoc per retornar l'esperança entre les classes més desvalgudes de la societat i els sectors de joves que no poden independitzar-se de la família. Crear un fons d'ajuda a la joventut, llistes controlades d'accés als habitatges de protecció oficial, una borsa pública dels habitatges propietat de les diverses institucions.

Els governs en teoria reformistes del Principat i de l'estat tenen la paraula. La situació actual s'ha fet autènticament insostenible.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-II-05)

La derrota d´Unió Mallorquina i la desactivació del Tercer Espai

pobler | 20 Març, 2007 17:07

Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, sobretot Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític. (Miquel López Crespí)


La derrota d´Unió Mallorquina i la desactivació del Tercer Espai



Maria Antònia Munar

D’ençà la crisi del PSM, amb l’escissió d’Entesa per Mallorca i la decisió posterior d’ERC-Illes d’anar en solitari a les autonòmiques i municipals d’enguany, els principals teòrics del que s’ha vengut a denominar “Tercer Espai” havien encalentit motors i tot semblava que els rutllava a la perfecció... fins fa uns dies. Els nombrosos fòrums de debat polític, els articles publicats, principalment per Joan Mir, Josep Melià Ques, Josep Gomila i Bartomeu Vicens, clamaven contínuament per una via “nacionalista” que no tengués res a veure ni amb la dreta ni l’esquerra. Pareixia, no vull dir que sigui així, que Unió Mallorquina vigilava de lluny estant l’operació de colpejar encara més fort l’enemic històric, és a dir, el PSM, aprofitant que aquest, com explicava Maria Antònia Munar, s´havia unit als “perillosos i radicals comunistes” de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske. UM concretava les seves relacions amb Convergència i Unió tot i esperar poder controlar el que quedàs del PSM. Josep Gomila Benejam, en un llarg article titulat “Reflexions entorn al Tercer Espai” afirmava que voler bastir un projecte a l’esquerra del PSOE no tenia sentit i aportava dades quant a les possibilitats electorals d´un projecte que no tengués res a veure amb el clàssic eix “dreta-esquerra” de l’actual panorama institucional. Ningú no analitzava, emperò, si realment Esquerra Unida era un “grup a l’esquerra del PSOE”, estudiant, per exemple, la seva pràctica política en el passat Pacte de Progrés. Tots els comentaristes propers a aquestes posicions afirmaven, i supós que continuen afirmant malgrat que l´operació no hagi reeixit,, que el PSM, escorant-se cap a l’esquerra perdia “transversalitat i centralitat” i per tant desapareixia del panorama electoral mallorquí.

La “solució” per a tots els partidaris de provar d’acabar amb l’eix “dreta-esquerra” era una confluència nacionalista entre UM, Entesa per Mallorca, ERC-Illes i sobiranistes independents en el camí d’anar bastint aquest espai alternatiu al PSOE i al PP.

Tot plegat anava molt bé, tant al PSOE com a UM i Maria Antònia Munar, perquè ambdós partits acabaven de neutralitzar el PSM i igualment podien aprofitar la hipotètica nova força nacionalista unificada per a establir aliances conjunturals lluny de les “exigències” (voler governar en el Consell e Mallorca en temps del Pacte, per exemple) d’aquell PSM de Mateu Morro i Pere Sampol.

La intenció gens dissimulada d’aquesta aliança nacionalista que no s’ha pogut concretar podia haver estat provar d’acabar amb l’històric “esquerranisme” del PSM alhora que UM, d´una manera sibil·lina i intel·ligent, aprofitant totes aquestes contradiccions, s’anava consolidant com a primera força nacionalista mallorquina. El PSOE tampoc no s’oposava a l´operació perquè ja li anava bé acabar amb el tap que el PSM significa per al seu desenvolupament als pobles.

Evidentment, l´organització més perjudicada per l´operació de la unitat nacionalista “transversal i centrista” seria, sens dubte, Esquerra Unida, que, sense el PSM i havent-se de presentar sola a les eleccions, restava fora de les institucions. Eberhard Grosske, Miquel Rosselló restaven extraparlamentaris i desapareixen de l’escena política illenca per una llarga temporada i, possiblement, per sempre més.

No cal dir que qui més conscient ha estat, i des de ja fa molt temps, a la possibilitat que es concretàs aquesta pinça de ferro en contra seva anomenada Tercer Espai, ha estat la direcció d’EU, que amb l’experiment de “Progressistes” ja va veure la seva salvació i, comprenent molt bé i amb anticipació el perill que s'apropava, ha mogut a la perfecció les seves fitxes per a evitar, fos com fos, l’aïllament a què es veia condemnada. Cal dir que Esquerra Unida és prou experta en aquestes maniobres de sortir del llaç que li paren els seus contraris. Fa uns anys, amb la unitat amb els Verds de Margalida Rosselló i Joan Buades ja va aconseguir una prorroga que ara, amb la constitució de l’aliança electoral amb PSM i ERC, consolida, amplia i perfecciona.

Fa tan sols unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes, més alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i tothom era conscient que les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua en el vaixell del Bloc molt mala d’arreglar. Els sectors més dretans del nacionalisme nostrat esmolaven els punyals per trossejar amb força el que pogués restar del PSM. Tots aquells que històricament havien atacat Sebastià Serra, Mateu Morro i Pere Sampol per “comunistes” ara veien la confirmació de les seves tesis. Si a través dels anys aquests sectors havien pontificat que el PSM no podia funcionar perquè tenia a la direcció antics membres del PCE, l’OEC i el PSAN, ara, amb l’aliança amb els partidaris de Llamazares, confirmaven les tesis de la “deriva esquerranista” del partit que ara dirigeix Gabriel Barceló.

En no concretar-se l’aliança estratègica Entesa-Esquerra, amb la retirada posterior d’Entesa per Mallorca de les autonòmiques, tot el que s’havia anat bastint amb tanta feina s’ha esvanit com la boira matinenca amb els primers raigs del sol. Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, sobretot Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític.

Malgrat la derrota evident de la proposta de construir aquest Tercer Espai no identificat ni amb la dreta ni amb l'esquerra, una concepció completament utòpica en la nostra opinió, imaginam que UM, la gran derrotada en aquesta operació, es conformarà pensant que pot treure profit de tots aquells que no segueixen el Bloc. El PSOE tampoc no veu problemes als seus voltants. Amb el suport estatal i tots els diners que vol per a les campanyes electorals, els seus candidats no han de fer gaire esforç per a treure el nombre de diputats assignats sempre per defecte. Tota la gent de la direcció del PSOE sap a la perfecció que ni Esquerra Unida i ni el PSM, i molt manco ERC que ha fet president Montilla al Principat, posaran cap impediment a un possible govern PSOE-UM amb suport exterior del Bloc.

Miquel López Crespí

EL PSM i el Pacte Antich-Munar

pobler | 19 Març, 2007 17:27

El Pacte secret Antich-Munar ja havia estat denunciat en el seu moment mitjançant una carta pública pel secretari general del PSM, Mateu Morro. Hi hagué gent que no ho volia creure. Ara, ja surt en els llibres i és evidència certa. Però el vertaderament sorprenent en l'estudi del professor Joaquín Valdivielso és la denúncia de les "imposicions" de certs poders fàctics als membres del Pacte i, pel que sembla i hem comprovat, aquests acceptaren sense gaire problemes. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del Pacte de Progrés

Els secrets del Pacte de Progrés



Joanquín Valdivielso, professor de Filosofia Moral i Política de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i collaborador del Gabinet Tècnic i de la Secretaria de Medi Ambient de CC.OO. de les Illes és un d'aquells intellectuals, cosa rara, que no s'han lliurat a les privilegiades incitacions del Poder. D'ençà de la transició pactada entre els franquistes reciclats i els nous aspirants a sous i poltrones (un quart de segle d'abandonaments continuats de totes les idees, principis i reivindicacions històriques del moviment obrer), són pocs els intellectuals no absorbits per les diverses burocràcies dominants (polítiques, sindicals, acadèmiques...). En aquests vint-i-cinc anys de domini aclaparador de l'amnèsia i de la manipulació permanent de la nostra història, trobar aquestes "rares avis" d'esperit crític i independent com Joaquín Valdivieso és cosa digna de ser ressenyada i comentada.

En el capítol "Poder y hegemonía en la batalla de la ecotaxa" del llibre ¿A qué llamamos ecotasa? (Monograma Editores, Palma 2001) trobam una confirmació prou clara del que acabam de dir. La seva anàlisi de l'ecotxa és seriosa i segurament una de les aportacions científiques més importants a la qüestió de totes les que hem estudiat fins ara mateix. Però el que ens sorprèn més de la important anàlisi del professor Joanquín Valdivielso no és solament el material de debat que aporta al problema (que ja és prou valuós) sinó la valentia amb la qual afronta la gènesi d'alguns dels problemes del Pacte de Progrés.

Normalment els "intel·lectuals orgànics" a sou del sistema solen teoritzar la gènesi i postgerior desenvolupament de les repartides d'àrees de poder de 1999 en termes d'experiència personal místico-religiosa que esdevé, convenientment vestida amb les oportunes cites i els quatre noms de rigor, un fet històric d'"abast universal". En els laberíntics escrits d'algun sacerdot de la cúria al servei del zapaterisme hem cregut intuir com, una història que va néixer a Formentera, passava a les Illes per, després de "conquerir" el Principat (via Maragall i els seus "Ciutadans per al canvi"), serviria per acabar amb l'hegemonia del PP a Madrid i l'Estat Espanyol. Aquesta "experiència única" mitjançant el "socialisme llibertari zapaterista" (??) seria el mirall en el qual s'haurien de contemplar Europa, Amèrica, la Lluna i el planeta Mart. És la "quarta via al socialisme" (?) preconitzada pels hereus dels responsables de la nostra entrada a l'OTAN, dels casos Filesa, Gal, Roldán, de tants recursos d'inconstitucionalitat contra la nostra llengua i mil històries semblants més.

Bé, no tenim res a dir quant a creences místico-religioses. Tothom és lliure de pensar que la secta amb la qual combrega és la única dipositaria de la veritat divina. Però nosaltres, incrèduls des del temps de Demòcrit, seguidors de determinades escoles materialistes allunyades del fum de l'encens que surt des temples on els Suprems Pontífexs atorguen almoines als seus fidels servidors, som lluny d'aquesta barroera mitificació ideològica segregada pel poder per a justificar ben concrets estatus socials i polítics.

Anem a pams. El que ens ha agradat de l'estudi del professor Joaquín Valdivielso a estat (a part de la seva encertada anàlisi damunt l'ecotaxa) aquesta intenció materialista d'anar llevant vels i boirona damunt el famós Pacte de Progrés que, en el seu estudi, esdevé un simple repartiment de substanciosos sous i privilegis entre els diferents partits signants dels acords de 1999. Diu el professor Valdivielso: "El resto de instituciones, de mayor y menor peso, en el Govern se repartieron entre los partidos como estancos cerrados, tras un regateo de meses en que las cartas a repartir incluían no sólo conselelries sino senadores, consejos de administración en cajas de ahorros, etc. Del reparto, Els Verds se hicieron con la Conselleria de Medi Ambient; EU con Trabajo y Bienestar Social; PSM, entre otras, con Educación; y, PSOE con el grueso, del que destaca Turismo. El acuerdo, por lo que podemos suponer dificilísimo, conjugaba en parte las aspiraciones de cada uno y el peso que los electores le habían dado en el Parlament, con el elemento distorsionante de que fue pactado prácticamente a solas por Antich y Munar, que, por ejemplo, se negaba a negociar 'con verdes y rojos'".

Tot plegat prou conegut pel ciutadà de les Illes. Però Joaquín Valdivielso també resaltà en el seu estudi una evidència nova, poc estudiada, resultant dels acords de 1999: el paper preponderant que es donà a UM i Maria Antònia Munar. La qual cosa, evidentement, deixà en situació subordinada al PSOE, Els Verds, EU i COP envers la dreta representada per Munar.

El Pacte Antich-Munar funcionà a la perfecció: "...merced a contrapartidas desmesuradas (el control casi absoluto de un Consell de Mallorca con conpetencias multiplicadas y sin una cámara de control al gobierno) en relación al peso electoral del partido [UM], Munar aceptó a regañadientes dar un apoyo al Pacte que cuestiona y condiciona regularmente".

El Pacte secret Antich-Munar ja havia estat denunciat en el seu moment mitjançant una carta pública pel secretari general del PSM, Mateu Morro. Hi hagué gent que no ho volia creure. Ara, ja surt en els llibres i és evidència certa. Però el vertaderament sorprenent en l'estudi del professor Joaquín Valdivielso és la denúncia de les "imposicions" de certs poders fàctics als membres del Pacte i, pel que sembla i hem comprovat, aquests acceptaren sense gaire problemes.

Valdivielso explica aquests "misteris" tan poc coneguts en les pàgines 13-14 del llibre que comentam: "Podemos suponer que las negociaciones y el reparto posterior de cargos se hicieron bajo presiones adicionales, como las de sindicatos, asociaciones ecologistas, grupos mediáticos y, no menos, grupos empresariales. Por ejemplo, como han desvelado posteriormente protagonistas destacados, GESA (Endesa) vetó que Industria fuese a 'manos comunistas'. Más aún, y para volver a lo nuestro, las patronales hoteleras hicieron fuerza para que se hiciera con turismo Celestí Alomar, que ya había colaborado en la misma en el equipo de Cladera, en época del PP. Los propios hoteleros han señalado que 'teníamos toda la confianza en él', que 'era es nostro homo'. A nadie se le pasó por la cabeza que pudiera haber una confrontación entre Alomar, representante a la vez del PSOE y del Govern, y los hoteleros".

Que nosaltres sapiguem encara ningú no ha sortit a desmentir les afirmacions del professor Joaquín Valdivielso. Però els democrates de les llles, la gent que des de fa dècades hem donat suport al progressisme i a l'esquerra autèntica de la nostra terra ens agradaria saber què s'esdevingué de veritat el 1999. I, a part, del Pacte ja comprovat i denunciat pel PSM entre n'Antich i na Munar per a beneficiar-se de la majoria de privilegis polítics i econòmics que comporta la "sagrada unió" d'interessos, voldríem saber el significat de pactar consellers al gust de la patronal d'hostaleria i altres poders fàctics de les Illes. És d'agrair la valentia intellectual del professor Joaquín Valdiviesso denunciant públicament fets que, fins ara mateix, només eren rumors del carrer i que ara són confirmacions en tota regla.

Miquel López Crespí

ublicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-I-02)

Quaranta cinc anys de fidelitat a l'esquerra i a la cultura catalana. Homenatge del Consell Insular de Mallorca

pobler | 19 Març, 2007 12:55

Quanta cinc anys de fidelitat a l'esquerra i a la cultura catalana. Homenatge del Consell de Mallorca a l' escriptor Miquel López Crespí


Caracteritzaria l'obra de Miquel López Crespí entorn de quatre punts bàsics: primer, la veu personal, fresca i intensa, tan característica, en què es conjuguen múltiples influències ben païdes i en què hi ha alguna cosa d'expressionisme líric amb rerefons d'avantguarda clàssica; segonament, l' òptica essencialment humanista i noblement cívica amb què s'acosta a la realitat, tan lluny de la palinòdia moralista com de l'alienació entotsolada; tercerament, la gran diversitat formal i temàtica, així com d'enfocaments, perspectives i tons, en què, dialècticament, es desplega aquesta veu i aquesta òptica que hem definit com a palesament unitàries. Per fi, la multiplicitat de gèneres que conrea el nostre autor: poesia, conte, novella, teatre i assaig. Sense oblidar la publicística, tot seguint una tradició venerable dels millors mestres de generacions anteriors. (Ferran Lupescu)


L'obra de Miquel López Crespí



El Diario de Mallorca del dia 11-IX-03 informava de l'acte-homenatge a l'escriptor Miquel López Crespí que s'havia fet al Palau del Consell de Mallorca en el marc dels actes de la Diada Nacional de Mallorca de l'any 2003. Presentaren i recomanaren l'obra de Miquel López Crespí, la presidenta del Consell Insular de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra, l'aleshores president de l´OCB Antoni Mir i el poeta i investigador Ferran Lupescu.

Per Ferran Lupescu, escriptor i investigador, premi de poesia Josep M. López Picó 1996


La funció del meu parlament, que vol ser breu, no és tant parlar-vos de l'obra concreta que presentem, com mirar de situar el conjunt de l'obra de Miquel López Crespí en el marc de la literatura catalana actual, amb algunes reflexions concomitants.

Caracteritzaria l'obra de Miquel López Crespí entorn de quatre punts bàsics: primer, la veu personal, fresca i intensa, tan característica, en què es conjuguen múltiples influències ben païdes i en què hi ha alguna cosa d'expressionisme líric amb rerefons d'avantguarda clàssica; segonament, l' òptica essencialment humanista i noblement cívica amb què s'acosta a la realitat, tan lluny de la palinòdia moralista com de l'alienació entotsolada; tercerament, la gran diversitat formal i temàtica, així com d'enfocaments, perspectives i tons, en què, dialècticament, es desplega aquesta veu i aquesta òptica que hem definit com a palesament unitàries. Per fi, la multiplicitat de gèneres que conrea el nostre autor: poesia, conte, novella, teatre i assaig. Sense oblidar la publicística, tot seguint una tradició venerable dels millors mestres de generacions anteriors. De fet -ja ho dic al pròleg de l'obra que ens reuneix aquí-, entre els intellectuals que collaboren avui a la premsa, en Miquel és tal vegada 'el més llegit de Mallorca, i el més influent; sorprèn que no se'l disputin diaris i revistes a cop de taló'.


Bloc nacionalista i progressista el dia de la presentació del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort). D'esquerra a dreta: Ferran Lupescu (sobiranista d'esquerra), Antoni Mir (aleshores president de l'OCB), Maria Antònia Munar (UM), Miquel López Crespí (sobiranista d'esquerra), Sebastià Serra (PSM) i Dolça Mulet (UM).

Tot plegat respon, per damunt de tot, a la necessitat vital d'escriure. O, per a expressar-ho dialècticament, tot plegat és al servei d'una necessitat vital: dir la realitat; dir-se a un mateix. Dir la realitat individual i collectiva. La vivència més íntima encabida en un món concret. La conflictiva experiència social que és el marc i la pre-condició de tota opció de llibertat. Una panoràmica multifacètica del nostre món vista específicament des d'aquest nostre país dissortat. Amb tota la rica gamma de matisos que això implica. Vet aquí l'aventura a què ens convida l'obra de Miquel López Crespí; una obra (ho he dit alguna volta) 'ja ingent i encara en ple curs d'elaboració'.

L'obra literària necessita vitalment de la crítica i de l'anàlisi, és clar; però, en darrera instància, ha de defensar-se tota sola davant el lector. Per exemple, com a font de gaudi estètic. En aquest sentit, vull reiterar (disculpeu-me la insistència a autocitar-me) que Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània'.

Inevitablement, tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra. nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'un pretesa "puresa" literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament "poc literària", per "política", si no per "pamfletària". El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén "natural". O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí.

Anys enrere ironitzava un autor estato-unidenc: "A la República Democràtica Alemanya es pot escriure qualsevol cosa, però no es pot publicar res; a la República Federal d'Alemanya es pot publicar tot, però no es pot escriure res". Bé. En aquesta era de despensament mundialitzat cal reivindicar, encara, un concepte tan elemental com la llibertat de creació; llibertat que no es limita a l'estricte moment creatiu, sinó que abasta la comunicació de l'obra feta. Cal bastir un espai de llibertat per a la literatura catalana en què es manifesti lliurament tota l'àmplia diversitat d'opcions i tendències realment existent. Cal sustentar aquesta llibertat en la crítica exigent i el debat honest, tan intensos com calgui, i, per això mateix, renunciant a dirigismes i exclusions. Cal posar les bases per a normalitzar la recepció social de la literatura catalana entre el nostre poble, de manera que hi recuperi el paper que li correspon com a literatura per antonomàsia. Deixem de perdre el temps en estèrils baralles internes per a controlar el gueto: les diverses energies s'hi neutralitzen mútuament, mentre l'espai públic i el consum popular resten ocupats molt preferentment per una altra literatura; l´única que té al seu servei un espai comunicatiu sobreprotegit; l´única no connotada, perquè 'los nacionalistas són los otros'. Lluny d'això, la catalanitat (la mallorquinitat, en el cas que ens ocupa) ha d'ésser una opció de futur per a tot el poble que viu en aquesta terra.

Permeteu-me acabar convidant-vos a llegir Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi teniu un recorregut crític per diversos aspectes de la cultura creativa catalana que es desenvolupa avui a Mallorca. Com és habitual en la seva assagística, Miquel López Crespí no us decebrà; ni per la informació factual, ni per l'agudesa del judici.

Palma (Mallorca) (10-IX-03). Palau del Consell de Mallorca. Parlament de l’escriptor i investigador Ferran Lupescu el dia de la presentació del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

El teatre català de Mallorca i Josep M. Llompart (i II)

pobler | 19 Març, 2007 10:19

"En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista". (Miquel López Crespí)



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga va ser un falangista de primera hora i va dornar un suport actiu al feixisme en temps de la guerra civil. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La literatura catalana experimental.


Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).

En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".

Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

ERC-Illes, el Bloc i la derrota d´UM

pobler | 19 Març, 2007 08:53

Tan sols fa unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes realitzats amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes. Un bloc que s’ampliaria amb alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i no hi havia ningú que no fos conscient que la consolidació de les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua molt mala d’arreglar en el vaixell del Bloc. (Miquel López Crespí)


ERC-Illes i la crisi del Tercer Espai



D’ençà la crisi del PSM, amb l’escissió d’Entesa per Mallorca i la decisió posterior d’ERC-Illes d’anar en solitari a les autonòmiques i municipals d’enguany, els principals teòrics del que s’ha vengut a denominar “Tercer Espai” havien encalentit motors i tot semblava que els rutllava a la perfecció... fins fa uns dies. Els nombrosos fòrums de debat polític, els articles publicats, principalment per Joan Mir, Josep Melià Ques, Josep Gomila i Bartomeu Vicens, clamaven contínuament per una via “nacionalista” que no tengués res a veure ni amb la dreta ni amb l’esquerra. Semblava que Unió Mallorquina vigilava de lluny estant l’operació de colpejar encara més fort l’enemic històric, és a dir, el PSM, aprofitant que aquest, com explicava Maria Antònia Munar, s´havia unit als “perillosos i radicals comunistes” de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske. UM concretava les seves relacions amb Convergència i Unió tot esperant poder controlar el que quedàs del PSM. Josep Gomila Benejam, en un llarg article titulat “Reflexions entorn al Tercer Espai” era de l´opinió que voler bastir un projecte a l’esquerra del PSOE no tenia sentit i aportava dades quant a les possibilitats electorals d´un projecte que no tengués res a veure amb el clàssic eix “dreta-esquerra” de l’actual panorama institucional. Tots els comentaristes propers a aquestes posicions afirmaven, i supós que continuen afirmant malgrat l´operació no hagi reeixit que, un PSM escorat cap a l’esquerra perdia “transversalitat i centralitat” i per tant desapareixia del panorama electoral mallorquí.



Josep Melià Ques

La “solució” per a tots els partidaris d’acabar amb l’eix “dreta-esquerra” era una confluència nacionalista entre UM, Entesa per Mallorca, ERC-Illes i sobiranistes independents en el camí d’anar bastint aquest espai alternatiu al PSOE i al PP.

La intenció gens dissimulada d’aquesta aliança nacionalista que no s’ha pogut concretar podia haver estat provar d’acabar amb l’històric “esquerranisme” del PSM alhora que UM, d´una manera sibil·lina i intel·ligent, aprofitant totes aquestes contradiccions, s’anava consolidant com a primera força nacionalista mallorquina.

Evidentment, l´organització més perjudicada per l´operació de la unitat nacionalista “transversal i centrista” seria, sens dubte, Esquerra Unida, que, sense el PSM i havent-se de presentar sola a les eleccions, restava fora de les institucions. Eberhard Grosske i Miquel Rosselló esdevenien extraparlamentaris i desapareixen de l’escena política illenca per una llarga temporada i, possiblement, per sempre més.

No cal dir que qui més conscient ha estat, i des de ja fa molt temps, a la possibilitat que es concretàs aquesta pinça de ferro en contra seva anomenada el Tercer Espai, ha estat la direcció d’EU, que amb l’experiment de “Progressistes” ja va veure la seva salvació. Amb una gran vivor i, comprenent molt bé i amb anticipació el perill que s'apropava, va moure a la perfecció les seves fitxes per a evitar, fos com fos, l’aïllament a què es veia condemnada. Cal dir que Esquerra Unida és prou experta en aquestes maniobres de sortir del llaç que li paren els contraris. Fa uns anys, amb la unitat amb els Verds de Margalida Rosselló i Joan Buades ja va aconseguir una pròrroga que ara, amb la constitució de l’aliança electoral amb PSM i ERC consolida, amplia i perfecciona.

Tan sols fa unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes realitzats amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes. Un bloc que s’ampliaria amb alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i tothom era conscient que la consolidació de les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua molt mala d’arreglar en el vaixell del Bloc.

En no concretar-se l’aliança estratègica Entesa-Esquerra i amb la retirada posterior d’Entesa per Mallorca de les autonòmiques, tot el que s’havia anat bastint amb tanta feina s’ha esvanit com la boira matinenca amb els primers raigs del sol. Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, i més que ningú Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (19-III-07)

El teatre català de Mallorca i Josep M. Llompart (I)

pobler | 18 Març, 2007 12:31

"Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)


La literatura catalana experimental.



Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional' és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Prou d'agressions feixistes a Palma! Manifestació dijous dia 22 a les 19.30 a la Plaça de Cort

pobler | 18 Març, 2007 07:15

Exigim de les institucions administratives i judicials la identificació dels autors d’aquestes agressions i la depuració de les seves responsabilitats. Exigim les mesures preventives per eliminar i suprimir l’activitat agressiva feixista a les nostres Illes. Exigim també les responsabilitats de determinats polítics que no tenen cap problema ètic ni moral en manifestar-se al costat d’elements feixistes, en un marc d’enfrontament social que alimenta discursos agressius i antidemocràtics, i que dóna ales al terrorisme ultra. I això passa tant a les Illes Balears com a nivell estatal. Potser no sigui casualitat que el llarg cap de setmana dels fets abans esmentats comencés per una concentració il·legal, el divendres 2 de març a les 8 del capvespre, convocada pel Partit Popular a la Plaça de Cort, on va haver una significativa presència d’elements d’ultradreta. Basta, dons, d’activitat feixista, i també de qui li dóna cobertura.


PER LA LLIBERTAT, PROU D’AGRESSIONS FEIXISTES !!



Diumenge 4 de març, de matinada, va esclatar un artefacte a les portes de la seu del sindicat CGT, del carrer Àngel Guimerà, de Palma. Aquest local ja havia estat agredit el dia anterior, dissabte, per un sabotatge, i tres setmanes abans per pintades amb símbols feixistes. L’anterior divendres dia 2, dos treballadors colombians varen ser brutalment agredits, en una acció de presumptes connotacions racistes. En els darrers temps, PSM, STEI-i, Consell de la Joventut, entre d’altres, han rebut a les seves seus atacs en forma de pintades i amenaces d’ultradreta, que també han proliferat, en versió xenòfoba, per determinats barris de Palma. Ciutadans indefensos, sobretot immigrants, han rebut agressions físiques, de vegades greus, algunes conegudes, altres no tant.

Però la revifada feixista de les darreres setmanes, i l’atemptat amb explosius, marca una fita que ens ha fet botar totes les llums d’alarma. L’artefacte de la seu d’un sindicat és una càrrega de profunditat en la consciència de tots i totes. Les entitats sotasignants, coincidint amb un bon sector de la ciutadania, entenem que és l’exercici de les llibertats el que realment està agredit per aquests atacs feixistes. És la convivència democràtica l’objectiu real d’aquests atacs, sigui qui sigui la víctima circumstancial. Ningú ens regala la llibertat i, per això, és la obligació de tothom defensar-la quan és atacada. Així dons, és avui imprescindible donar una resposta ciutadana, davant d’aquests fets.

Exigim de les institucions administratives i judicials la identificació dels autors d’aquestes agressions i la depuració de les seves responsabilitats. Exigim les mesures preventives per eliminar i suprimir l’activitat agressiva feixista a les nostres Illes. Exigim també les responsabilitats de determinats polítics que no tenen cap problema ètic ni moral en manifestar-se al costat d’elements feixistes, en un marc d’enfrontament social que alimenta discursos agressius i antidemocràtics, i que dóna ales al terrorisme ultra. I això passa tant a les Illes Balears com a nivell estatal. Potser no sigui casualitat que el llarg cap de setmana dels fets abans esmentats comencés per una concentració il·legal, el divendres 2 de març a les 8 del capvespre, convocada pel Partit Popular a la Plaça de Cort, on va haver una significativa presència d’elements d’ultradreta. Basta, dons, d’activitat feixista, i també de qui li dóna cobertura.

Perquè volem una democràcia real i no només formal, és voluntat de les entitats que subscrivim aquest Manifest el dotar-nos de mecanismes de mútua informació sobre l’activitat dels grups que atemptin contra la convivència, per millorar la nostra coordinació a l’hora de prevenir, denunciar i donar resposta unitària, amb l’objectiu de que fets com els que aquí denunciam no tornin mai a produir-se a les nostres Illes ni enlloc. Per tot això, volem convocar a tota la ciutadania, a totes les entitats polítiques, sindicals i ciutadanes, i a totes les persones que estimen la llibertat, a defensar-la, acudint a la

CONCENTRACIÓ

que tindrà lloc a la PLAÇA DE CORT,

el proper DIJOUS, DIA 22, A LES 19,30 HORES,

amb el lema:

PER LA LLIBERTAT, PROU D’AGRESSIONS FEIXISTES!!

Palma, 14 de març de 2007

Neus Santaner (STEI): les avantguardes culturals antifranquistes dels anys 70

pobler | 17 Març, 2007 20:02

...les trobades i discussions antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu l'actual secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (Stei): "En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne 18, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el què parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'en Raimon".

Les avantguardes culturals antifranquistes dels anys setanta: Neus Santaner i Miquel López Crespí

El primer premi literari


1972: Miquel López Crespí i Neus Santaner.

L'article que m'ha fet arribar la meva bona amiga Neus Santaner (per un llibre de memòries que estic preparant) m'ha portat nombrosos records a la memòria. Aquell premi que guanyàrem plegats a Campos l'any 1972, les trobades i discussions antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu l'actual secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (Stei): "En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne 18, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el què parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'en Raimon".


Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Té raó na Neus quan afirma que ja han passat molts d'anys. Exactament trenta! Tres dècades d'ençà que guanyàrem el primer premi. El meu era un guardó literari; el seu un premi per un treball d'investigació titulat, me'n record a la perfecció!, "El prat de Sant Jordi i la seva dessecació".

La nit del lliurament dels premis literaris jo no vaig poder anar a Campos. Però sí que hi eren na Neus i en Bernat Homar. Aleshores jo tenia una reunió digem-ne clandestina i en aquell temps encara prioritzava la lluita activa antifranquista per damunt el fer carrera personal, "avançar" (si es que es pot fer tal cosa!) dins del camp de la literatura. Quants llibres no s'haurien escrit si, en lloc d'anar a reunions antifeixistes ens haguéssim dedicat solament a la literatura! Però na Neus i en Bernat sí que hi eren a Campos i, en acabar l'acte de lliurament dels premis, vengueren a casa meva. En el paper que servia per anar seguint les votacions havien escrit: "Has guanyat! Hem guanyat!". I signaven "Neus i Bernat". Encara tenc el paper en el meu arxiu i ho serv com un document molt estimat.

Amb na Neus i en Bernat ens havien conegut a finals dels seixanta. En Bernat va dirigir diversos grups de teatre i, amb en Pere Noguera, petàvem la conserva cultural a qualsevol indret que ens trobàvem.

Amb els germans Noguera Vizcaíno, Pere i Biel, repartírem l'any 1967 un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Al pintor Biel Noguera i al seu germà, en Pere, els vaig conèixer en el collegi Lluís Vives de Ciutat, on estudiàvem tots tres. A part de compartir la mateixa dèria per l'art (en Biel dibuixava historietes a les classes, mentre jo m'entretenia escrivint estranyíssims contes de ciència ficció), allò que -d'una forma instintiva, solidària- ajudà a consolidar la nostra amistat (que perdura més de trenta anys després), potser fos que els nostres pares havien lluitat junts en temps de la guerra en defensa de la llibertat i per la República.

Amb el temps, malgrat en Biel marxà a la Universitat de Barcelona, continuàrem mantenint el contacte. Durant els anys 65, 66 i 67 -a l'estiu en Biel ajudava la família a portar una botiga de souvenirs prop de Portopí, al final del passeig Marítim- intercanviàvem revistes revolucionàries (algunes clandestines que ell em portava de Barcelona; altres, de la Xina, Cuba o el Vietnam, els hi portava jo fins a la botiga), el Serra d'Or, les edicions ultrasecretes -per por de la repressió- del just acabat de néixer Sindicat Democràtic d'Estudiants...

Sovint sopàvem a casa meva (carrer Antoni Marquès Marquès) i ens passàvem hores i hores, amb en Bernat Homar, amb l'amic Pere Noguera (o amb en Xim Rada, en Francesc Monge o en Frederic Suau si es tractava de comentar els articles per a la secció Letras del Diario de Mallorca) dissenyant en la ment imaginaris muntatges escènics, ordint obres de teatre o, en el darrer cas, estructurant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista.

Ha estat l'article de Neus Santaner el que m'ha fet recordar aquells anys d'illusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els primers llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra i Aina Montaner, les primeres obres de teatre...). Abans de conèixer en Xim Rada, n'Antoni Serra, en Frederic Suau, na Neus Santaner, en Bernat Homar, en Gerard Matas, en Joan Manresa, n'Antoni Catany, el mateix Pepín Tous, va ser en Josep M. Llompart qui m'encoratjà a emprendre l'aventura literària.

Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, cal dir que entre aquests destacaven aleshores el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia, Joan Ballester de narrativa de Campos (en formaven part del jurat l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc), i el Llorenç Riber de narrativa, de Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.

Miquel López Crespí

(29-VI-02)

Documents: Joan Saura i ICV contra els moviments socials. La repressió contra els anarquistes catalans

pobler | 17 Març, 2007 07:57

Núria Pòrtulas, és educadora social i viu en la casa ocupada 'El Rusc' de Sarrià de Ter. Fou membre del grup escolta Pare Claret de Girona durant més de deu anys i membre activa i compromesa dins del teixit social i associatiu de Sarrià i les comarques Gironines. La vinculació i posterior campanya de recolzament a un company Sarrianenc reclamat per la justícia Itàliana acusat d'una actuació anarquista en aquell país, ha estat motiu suficient per practicar-li la detenció. Donat el caràcter d'aïllament que suposa l'aplicació de la llei antiterrorista, la Núria només va poder ser visitada el pasat divendres durant mitja hora pel seu advocat. La privació absoluta de drets de la Núria ha provocat un gran trasbals a la família, amics i entorn associatiu gironí, per la seva incomprensió i manifesta mala fe.


Concentracions davant ICV per la llibertat de Núria Pòrtulas


per Laia Altarriba [1]



El líder d’ICV, Joan Saura, és des de les últimes eleccions catalanes el conseller d’Interior. I són els Mossos dÉsquadra els que van prendre la iniciativa de detenir el passat 7 de febrer a Núria Pòrtulas.

Dimecres passat es va complir un mes des de la detenció i ingrés a la presó de Núria Pòrtulas, educadora social vinculada al moviment llibertari de Girona. Va ser acusada de liderar un grup de suport a presos anarquistes italians que, sempre segons l’acusació policial, planejaria començar a cometre sabotatges i atemptats contra béns i persones. Per sostenir aquesta acusació, els mossos d’esquadra es van basar inicialment en unes anotacions que suposadament van trobar en una llibreta de la detinguda quan la van retenir setmanes abans en un control de carretera.

Per aconseguir que el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Santiago Pedraz firmés la interlocutòria de presó condicional per a Núria, la Policia va assegurar que al seu ordinador i el seu telèfon mòbil hi hauria proves de la culpabilitat de la jove. El jutge la va enviar a la presó en espera de rebre l’informe de la Policia catalana. El cas és ara a les mans d’un altre jutge de l’Audiència Nacional, Juan del Olmo, que encara no s’ha pronunciat perquè espera el que hi ha d’inculpatori a l’ordinador i el telèfon l’informe que relati. L’advocat de Núria Pòrtulas, Benet Salellas, assegura que Del Olmo ja ha reclamat, sense rebre resposta, dos o tres vegades l’informe als Mossos.

La plataforma que exigeix la llibertat de la presonera assegura que l’únic que hi ha de cert és que la noia participava en un grup de solidaritat que ha convocat alguna concentració i ha pegat cartells. El grup es va crear, especialment, per demanar la llibertat de Juan Surroche, un altre noi català que va ser detingut i extradit a Itàlia a mitjan gener sota l’acusació de participar en una acció de grups anarquistes contra la deportació de treballadors immigrants. Segons els mossos d’esquadra, Núria Pòrtulas aspirava a liderar un salt qualitatiu de les accions del grup.

Situació paradoxal

La patata calenta es troba a les mans dels Mossos. És per això que la campanya focalitza les seves mobilitzacions en ICV. Aquest partit es troba en una situació difícil, ja que anteriorment s’havia solidaritzat amb altres detinguts sota la legislació antiterrorista.

Benet Salellas explica que la Conselleria de Interior no ha acceptat parlar amb ell sobre el cas. Qui ho ha aconseguit és la familía de Núria, encara que estan molt molestos perquè en un primer moment des de la Conselleria els van dir que tenien proves concloents per empresonar-la, però després en l’atestat no hi havia res d’això.

Les entitats que demanen la seva llibertat inclouen un ventall molt ampli de la societat de les comarques de Girona, ja que s’inclouen des de col·lectius llibertaris i independentistes fins a associacions juvenils i ecologistes, passant pels ajuntaments gironins de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis i també l’agrupació de CDC de Girona.

Immigrants

La detinguda participava en un grup de solidaritat per exigir la llibertat de Juan Surroche, un anarquista català extradit recentment a Itàlia acusat d’una acció contra la deportació d’immigrants.

Solidaritat

En ciutats com Tarragona, Lleida, Manresa, Maó o Palma de Mallorca també s’han convocat mobilitzacions per exigir la llibertat de la detinguda, que porta ja més d’un mes a la presó.

Carta de Núria Pòrtulas des de la presó

Núria Pòrtulas, la noia de Sarrià de Ter empresonada per presumpta vinculació amb grups anarquistes, ha enviat una carta des de la presó madrilenya de Soto del Real per agrair el suport rebut per part d’amics, familiars i entitats que en demanen l’alliberament des del 7 de febrer, quan fou detinguda. Mitjançant la carta, Núria Pòrtulas també critica que el sistema judicial i policíac no respecti pas la llibertat d’expressió.

A més, lamenta que se l’hagi criminalitzada pel fet de defensar una ideologia determinada:


BON VESPRE GRAN FAMÍLIA!!!

Aquí unes paraules breus amb moltes ganes per a totes vosaltres. La veritat és que jo, la Núria, no sabia mai si definir-me com anarquista ja que des de sempre he dit que sóc la Núria i que actua i faig les coses d’una determinada manera perquè al llarg del meu procés vital he recollit i he deixat enrere tot allò que creia oportú en el seu moment.

Amb tot això us vull dir, cridar ben fort i reafirmar-me que no combrego amb cap de les seves lleis creades a la seva justa mesura, que aquí l’únic terrorista existent és l’Estat i tots els seus súbdits, esclaus de les classes dirigents, conformistes, obedients i mandats que fan el possible per destrossar famílies a canvi d’un sou fix.

Que de ben segur que cap d’ells ha gaudit i ha pasta els moments extraordinaris de la seva trista vida, com jo he fet amb totes vosaltres. També cal dir que mai atraparan la meva felicitat per molts augments de sou que tinguin, i que tot i estar entre reixes no arrencaran la meva llibertat.

Així com diu George Orwell en el seu llibre 1984: “hem de ser conscients de la nostra força la força d’estar al carrer i vosaltres ho esteu demostrant.”

No pas per portar una pistola i una porra a la cintura ens podreu arravatar les nostres ideologies, ara jo no són accions pel que ens criminalitzen sinó per pensar d’una determinada manera, la llibertat d’expressió no entra en els seu llistat de vocabulari habitual, és una paraula desconeguda per ells, de ben segur que mai s’han expressat amb llibertat.

Tot i això no se ni ho saben però la vostra força i la vostra energia està travessant aquests murs de formigó , aquí les noticies arriben lentes però mica en mica es van filtrant.

Més aviat o més tard estaré aquí entre vosaltres donant guerra, que la revolta no s’aturi tant a dins com a fora continuarem lluitant.

Gràcies per la vostra resposta incondicional.

Amb molt d’amor i molta ràbia des d’una de les gàbies de l’Estat. Solidaritat amb l’escamot Dixan i fins que tots i totes les presxs siguem lliures.

SALUT I FORÇA

NÚRIA

SOTO 22/02/07

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


Acte de suport a la Núria Pòrtulas a Ciutat de Mallorca


En un ambient pacífic es dugué a terme ahir a les 7 de la tarda davant de la sots-delegació del govern de Ciutat de Mallorca, una concentració en suport a Núria Pòrtulas, detinguda sota la llei antiterrorista a Sarrià de Ter el passat dimecres 7 de febrer. Núria Pòrtulas resta detinguda i acusada de pertinença a banda armada i està actualment en presó preventiva a Ciudad Real després de declarar el passat divendres davant el jutge de l'audència Nacional a Madrid.

A l'acte assistiren vuit persones amb una pancarta on es podia llegir el lema “Prou agressions, llibertat Nuri”. Es llegí un manifest on es demanà la llibertat de la Núria, l'abolició de la llei antiterrorista i es denuncià la fragilitat i vulnerabilitat dels drets elementals per a tota la ciutadanía als quals aboca la pròpia llei i la manera indiscriminada de com s'aplica. També es llegí el manifest de la família, de la qual es rebé suport explícit en forma d'una trucada telefònica en mig de l'acte. La concentració es finalitzà amb la cantada de la cançó “No és això, companys no és això” d'en Lluís Llach. Núria Pòrtulas, és educadora social i viu en la casa ocupada 'El Rusc' de Sarrià de Ter. Fou membre del grup escolta Pare Claret de Girona durant més de deu anys i membre activa i compromesa dins del teixit social i associatiu de Sarrià i les comarques Gironines. La vinculació i posterior campanya de recolzament a un company Sarrianenc reclamat per la justícia Itàliana acusat d'una actuació anarquista en aquell país, ha estat motiu suficient per practicar-li la detenció. Donat el caràcter d'aïllament que suposa l'aplicació de la llei antiterrorista, la Núria només va poder ser visitada el pasat divendres durant mitja hora pel seu advocat. La privació absoluta de drets de la Núria ha provocat un gran trasbals a la família, amics i entorn associatiu gironí, per la seva incomprensió i manifesta mala fe. Actualment, la detenció està allargada fins al proper dilluns dia 12 de febrer per a permetre als Mossos d'Esquadra allargar les diligències i la investigació. Aquest diumenge famliars s'han desplaçat fins a Ciudad Real, a l'espera que finalment els deixin veure la Núria i li puguin dur roba neta i estris personals.

Ciutat de Mallorca, Lluís Fita

Diumenge 11 de Febrer de 2007

Damià Huguet en el record

pobler | 16 Març, 2007 12:39

"El món del subconscient, els somnis, les al.lucinacions que sovint el posseïen i el feien viatjar envers dimensions inèdites de l'esperit. Una imatge d'un film, un esmunyedís record de la infància, la visió d'un rostre entre penombres, la sang d'un animal just acabat d'escorxar... tot pot esdevenir poesia pura, sentiment autèntic transformat en paraula..." (Miquel López Crespí)


Damià Huguet.



Ho record com si fos ara mateix. Una horabaixa amb pluja. Finals d'octubre de 1984. Havíem quedat citats al Bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia. Havíem de parlar de poesia, de la vida, del passat (els festivals de París i Venècia), de la col.lecció Guaret... Es tractava d'enllestir una entrevista per a la secció "Cultura" del diari Última Hora. Les meves primerenques relacions amb Damià Huguet eren de començaments dels anys setanta. L'època de Turmeda (el famós Poesia 72, amb poemaris dels mateix Huguet, de Josep Albertí i de Bernat Nadal). Després, col.laborant en el suplement cultural del Diario de Mallorca (pàgines que dirigia l'amic Xim Rada), petàvem la conserva poètico-cultural, i sovint política, en els barets la Rambla, o en els del carrer dels Oms, quan venia a cercar material prohibit a les golfes de la Llibreria Logos on jo aleshores treballava.

Però no ens deixem portar per la nostàlgia. Com en comentava recentment l'amic Mateu Morro, llavors podrien dir: "Novament les dèries d'en Miquel". Hem dit que avui parlaríem de la darrera entrevista que li vaig fer a Damià Huguet. Es tracta d' una llarga conversa que es perllongà fins molt tard i que, en un petit resum, sortí publicada diumenge dia 4 de novembre de 1984. Explicant el seu primigeni compromís amb la nostra cultura capolada segle rere segle per aquesta dreta apàtrida que ens domina, àvida de sang (recordeu 1936), del guany ràpid ("balearització" és la paraula que designa, a nivell mundial, la destrucció d'una terra), en Damià em parlava de les primeres conferències quasi clandestines que es feien a Campos a la meitat dels anys seixanta. Descobria la història amagada del nostre poble, els primers llibres de Blai Bonet, les inicials lectures de Joan Alcover, Brossa, Foix, Rosselló-Pòrcel, Estellés... Damià, no cal descobrir-ho a aquestes alçades de la nostra història, no entenia la cultura com a quelcom d'excloent. Lluny del seu tarannà la dèria xenofoba d'alguns ignorants neonazis que mostren menyspreu per Vallejo, Cervantes o Blas de Otero perquè escrivien en castellà. En Damià sempre em reconegué el mestratge que, damunt la seva obra, les seves concepcions literàries, exerciren César Vallejo, Blas de Otero, Dylan Thomas, el mateix Neruda.

Aquella horabaixa plujosa parlàrem, emperò, de la influència que en la seva obra tenia el cinema. És quan em confessà que sense haver vist Joan Vigo no hauria pogut escriure mai Els calls del manobre. Ofici de sords surt de la seva ànima després de les experiències de les biennals cinematogràfiques de París i Venècia. Llavors parlàrem de la influència que tengué en la nostra generació (els homes i dones que començàrem a escriure a finals dels seixanta i començaments del setanta) les pel.lícules de Jean-Luc Godard, Marco Ferreri, Louis Malle, el Truffaut senzill d'abans del cinema a escarada, Win Wenders...

El seu "mètode de treball" era molt especial, semblant a molts altres genis de la creació poètica. M'explicà la importància que tenia per a ell tot el món del subconscient, els somnis, les al.lucinacions que sovint el posseïen i el feien viatjar envers dimensions inèdites de l'esperit. Una imatge d'un film, un esmunyedís record de la infància, la visió d'un rostre entre penombres, la sang d'un animal just acabat d'escorxar... tot pot esdevenir poesia pura, sentiment autèntic transformat en paraula... D'altra banda, quan li entrava la depressió podia restar mesos i mesos sense poder lligar dos mots. En aquestes circumstàncies no s'atrevia a escriure res. Contemplava el paper en blanc durant hores i hores.

Miquel López Crespí

Antoni Mir i l´Obra Cultural Balear (OCB)

pobler | 16 Març, 2007 07:26

La transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats), no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! M'Antoni va ser un d'aquests personatges insustituïbles dels vuitanta. Quan l'esquerra oficial ja s'havia instal·lat en la comoditat covarda dels despatxos oficials, n'Antoni Mir es fermava amb cadenes davant el Bar Bosch, tallant la circulació a qualsevol indret si era necessari, encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra els crims d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. (Miquel López Crespí)


500 articles en defensa de la cultura catalana, l'esquerra alternativa, la República i la independència dels Països Catalans

Antoni Mir i l'Obra Cultural Balear


Fotografia d’un grup de militants de l´OEC. Era l’any 1977. Antoni Mir, amb el puny tancat, és el primer per l’esquerra. Mateu Morro, també amb el puny tancat, és el primer per la dreta. Ajupit, l´escriptor Miquel López Crespí és el segon per la dreta.

L'Obra Cultural Balear farà enguany (2001) els trenta-vuit anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terra i contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el deceni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.

Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 (que són els anys en els quals lluitàrem plegats contra la dictadura i en defensa de la nostra cultura), milità en l'OEC i en el MCI. Membre de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat president des de 1991.

Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestines pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?

Finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats), no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! M'Antoni va ser un d'aquests personatges insustituïbles dels vuitanta. Quan l'esquerra oficial ja s'havia installat en la comoditat covarda dels despatxos oficials, n'Antoni Mir es fermava amb cadenes davant el Bar Bosch, tallant la circulació a qualsevol indret si era necessari, encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra els crims d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué:

-"He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si algú assassina de forma violenta un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.

N'Antoni Mir havia protestat (pintant una pancarta) de forma vehement per l'assassinat de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) per trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava mig any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.

He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis (que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones), la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.

Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-vuit anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.

Miquel López Crespí

(16-I-01)

CGT: CONTRA EL FEIXISME, MANIFESTACIÓ DIJOUS DIA 22

pobler | 15 Març, 2007 13:30

CONTRA EL FEIXISME: ACCIÓN CIVIL, AS. INM. MAGREBÍES, ATTAC, CANDELA PROJECTES SOLIDARIS, CC.OO., CGT, CONSELL DE LA JOVENTUT, EL MILITANTE, ELS VERDS, ERC Illes, EU Illes, JOVES D'ESQUERRA NACIONALISTA, JOVES D'ESQUERRA REPUBLICANA, JOVENTUT COMUNISTA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA ANTIMILITARISTA, PSIB-PSOE, PSM-ENTESA, SINDICAT D'ESTUDIANTS, SINDICAT D'ESTUDIANTS DELS PP.CC., SOLIDARIS MAJORS ACTIUS, STEI-i, UGT, UOB, VEÏNS SENSE FRONTERES



Companyes i companys:

En la reunió de la Comissió de treball, celebrada ahir dia 14, per preparar la concentració en resposta pels atemptats feixistes a Mallorca, es varen acordar els següents punts:

La pancarta unitària anirà sense gràfics, amb el lema:


PER LA LLIBERTAT, PROU D'AGRESSIONS FEIXISTES!!


El Manifest unitari que, amb les modificacions, se vos adjunta (falta, en la part de baix, les sigles de totes les entitats convocants).

El cartell de convocatòria, en funció que varen haver diverses propostes, cada entitat farà ús (amb el lema i la convocatòria unitàries) del que més li agradi.

La pancarta de dia 22 anirà només amb el lema acordat, en lletres grosses, i dimensions 1X5 metres.

Les octavetes es faran, per un costat, amb el cartell de convocatòria i, per l'altre, amb el text del manifest. Demà divendres, a les 19,00 hores, tindrem, des de CGT, un parell de centenars fets, per si algú no pot reproduir l'octaveta. Estaran a disposició al local d'Àngel Guimerà.

En quan a la llista d'entitats convocants, han confirmat les següents (a banda d'error que, per favor, ens ho comuniqueu abans de les 11,00 hores de demà):

ACCIÓN CIVIL, AS. INM. MAGREBÍES, ATTAC, CANDELA PROJECTES SOLIDARIS, CC.OO., CGT, CONSELL DE LA JOVENTUT, EL MILITANTE, ELS VERDS, ERC Illes, EU Illes, JOVES D'ESQUERRA NACIONALISTA, JOVES D'ESQUERRA REPUBLICANA, JOVENTUT COMUNISTA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA ANTIMILITARISTA, PSIB-PSOE, PSM-ENTESA, SINDICAT D'ESTUDIANTS, SINDICAT D'ESTUDIANTS DELS PP.CC., SOLIDARIS MAJORS ACTIUS, STEI-i, UGT, UOB, VEÏNS SENSE FRONTERES. Tornem a dir que ens digueu coses, abans, si pot ser, de demà a les 11,00.

Hi haurà una Roda de Premsa dimecres dia 21, a les 11,00 hores, a la seu de CGT d'Àngel Guimerà. Les entitats o persones que vulguin ser presents, estan convidades. Hauríem de garantitzar, al manco, una persona per entitat.

Després de la Concentració, i concretament dimecres dia 28 de març, a les 19,00 hores, tornarem a reunir-nos per avaluar la mobilització de dia 22, i proposar els elements de coordinació, en aquesta matèria, de cara al futur.

Des de CGT-BALEARS volem agrair, una vegada més, totes les mostres de suport que estam rebent cada dia, i estam segurs que aquesta impressionant mostra de solidaritat és patrimoni de tots i totes, i peça bàsica pel reforçament de la llibertat i la democràcia (la de bon de veres, no la merament formal) a les nostres Illes.

Salut i llibertat per a tothom.

Secretariat Permanent de CGT-BALEARS

SOLIDARITAT DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ AMB ELS ACTES D’ACCIÓ I LLUITA ANTIFEIXISTA


Benvolguts companys de la CGT:

Rebeu l'expressió de la meva més completa solidaritat amb tots els actes antifeixistes que teniu preparats. Hi serem tots amb vosaltres i el poble treballador de les Illes lluitant contra el feixisme. Ja he enviat els vostres comunicats de protesta a més de cinc mil persones i continuaré treballant per fer el més àmplia possible aquesta convocatòria. Caldria establir reunions permanents de seguiment antifeixista per a barrar el pas a la bèstia nazifeixista que ens amenaça arreu.

Contra el feixisme, unitat de totes les forces revolucionàries i democràtiques de les Illes.

Miquel López Crespí, escriptor

Ciutat de Mallorca (15-III-07)


Resposta de Pep Juárez (CGT)


Gràcies, Miquel, per les teves paraulesde suport. La solidaritat que estam rebent aquests dies ens anima i, sobretot, ens indica que hi ha caliu per plantar cara a al feixisme i a l'explotació. Donarem resposta, tots plegats, el proper dia 22.

Una abraçada.

Pep Juárez

Ciutat de Mallorca (15-III-07)

CNT: Manifestació dissabte dia 17. Salvem Mallorca!

pobler | 15 Març, 2007 07:01

La gent afectada pels projectes viaris i urbanístics de l'actual Govern, ha pogut comprovar amb claredat les maneres del poder quan es tracta d'imposar la seva raó. Però, també s'ha assabentat de la força de l'organització i de l'acció directa. Les lluites de les plataformes contra les autopistes a Mallorca i Eivissa, contra la destrucció a la zona de La Real, contra els camps de golf i, en general contra el desenvolupament irracional, han estat un exemple de com afrontar l'ofensiva de l'asfalt i el ciment. Al poder no li dóna por el parlament, ni el color de les institucions. En canvi, el carrer i el poble organitzat els provoca pànic. (CNT)


EL SEU MÓN ENS DESTRUEIX, CONSTRUÏM EL NOSTRE.



El temps i els fets estan deixant al descobert el que amagava i amaga la febre constructora dels últims anys. Mentre una minoria (la classe empresarial i els polítics al seu servei) s'està enriquint d'una manera mai no vista, el poble es veu obligat a hipotecar-se de per vida o a pagar uns lloguers insultants per accedir a un habitatge. Una altra fatal evidència del creixement econòmic basat en l'asfalt i el formigó és la sagnant destrucció de la naturalesa: el nostre medi ambient.

Amb aquestes afirmacions està clar que no descobrim gens nou, tot el món que vulgui obrir els ulls sap el que hi ha darrere de tanta promotora, immobiliària, constructora o regidoria d'urbanisme de qualsevol ajuntament. Sabem dels casos de corrupció destapats, i dels que encara no s'han destapat o no es destaparan mai. Coneixem la nul·la honestedat de certs polítics i l'ambició sense escrúpols de gran part de l'empresariat.

La gent afectada pels projectes viaris i urbanístics de l'actual Govern, ha pogut comprovar amb claredat les maneres del poder quan es tracta d'imposar la seva raó. Però, també s'ha assabentat de la força de l'organització i de l'acció directa. Les lluites de les plataformes contra les autopistes a Mallorca i Eivissa, contra la destrucció a la zona de La Real, contra els camps de golf i, en general contra el desenvolupament irracional, han estat un exemple de com afrontar l'ofensiva de l'asfalt i el ciment. Al poder no li dóna por el parlament, ni el color de les institucions. En canvi, el carrer i el poble organitzat els provoca pànic.

Sabem que el Partit Popular i els seus socis d'Unió Mallorquina son els principals impulsors polítics de la construcció. Però també som conscients que un canvi de color en el Consolat del Mar només moderarà la tempesta de la urbanització i el desenvolupament sense sentit. La màquina no es pot aturar. El creixement zero o negatiu significa crisi, una paraula que espanta a molta gent. Renunciar al consumisme i a la propietat son accions que gairebé ningú no està disposat a fer. Però, la realitat actual i el previsible futur demanen un pronunciament clar. El nostre planeta s'està cansant dels efectes secundaris del nostre creixement econòmic, els pobres del sud de suportar tanta explotació; I que em de dir de l'illa de Mallorca i els seus habitants...?

Des de CNT apostem per un canvi radical de societat. No ens interessa el desenvolupament que només n'afavoreix uns quants i que ens pot portar a l'autodestrucció. El poder del canvi no és a les mans dels nostres polítics, sinó a les nostres. Necessitem trencar el nostre aïllament, la nostra individualitat insolidària. És hora d'organitzar-se. Comencem a nivell de barriada, d'empresa, de poble, de ciutat; per llavors federar-nos a nivell insular, estatal i mundial.

Començar a caminar significa construir el nostre món, les illes que volem. L'essència humana és complicada, contradictòria... Sabem que l'harmonia absoluta no és possible, però tenim clar que l'equilibri social i ecològic són ben compatibles. Només ens falta la voluntat, la decisió, la iniciativa i el coratge d'ajuntar-nos i emprendre el camí, la construcció, d'un edifici amb uns fonaments més dignis i reals que l'actual.

Mallorca, 15 de març de 2007

CNT

UN SINDICAT PER LLUITAR

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS