Administrar

Els atemptats feixistes a Mallorca contra la cultura catalana

pobler | 17 Octubre, 2007 19:46 | facebook.com

En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant. (Miquel López Crespí)


L'atemptat contra l'Editorial Moll i la lluita contra el nazifeixisme a Mallorca



Si ara us hagués de concretar exactament el dia, el mes i l'any que vaig començar a coincidir en la lluita pels nostres drets nacionals i en defensa de la cultura catalana amb l'amic Miquel Julià, no us ho sabria dir amb certitud. Són ja tants d'anys! Ben cert que deu fer més d'una dècada quan vaig començar a llegir les seves interessants collaboracions en el diari Última Hora, de Ciutat. Posteriorment, en la batalla en defensa de la llibertat d'expressió i dels mitjans de comunicació catalans, el combat per L'Estel (que aleshores s'anomenava S'Arenal de Mallorca), que determinats espanyolistes de totes les tendències! s'entestaven a silenciar, coincidírem igualment. He parlat de tot això en el capítol "En defensa del català. El 'Comité de defensa de s'Arenal de Mallorca" del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Posteriorment ens trobàrem en totes les Diades en defensa de la llengua catalana i l'autogovern que convocava l'OCB, en les manifestacions per la Independència de cada final d'any, a la redacció de L'Estel, quan Miquel Julià portava a l'amic Mateu Joan Florit les seves collaboracions i, qui signa aquest article, les meves.

En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant.

Més encara. Tots sabem com resulta de difícil a la nostra terra aconseguir dels nostres intellectuals (escriptors, metges, arquitectes...) un compromís actiu amb el poble i la lluita pel nostre deslliurament nacional i social. En temps de la dictadura franquista, si exceptuam els exemples de Josep M. Llompart, Jaume Adrover i uns quants més, sobraven els dits d'una mà per a comptar qui era de veritat actiu en el combat antifeixista. Més tard arribà la democràcia pactada entre el franquisme reciclat i els nous aspirants a l'exercici del poder. Aleshores, si exceptuam els intellectuals que continuaren la seva tasca en l'OCB, algunes organitzacions d'esquerra, sindicats i ONG, el silenci i la manca de compromís actiu continuà. Per això, quan hi hagué l'atemptat contra l'Editorial Moll -era l'any 1997-, el silenci semblava que seria la norma general novament.

Però tornem a l'atemptat contra l'Editorial Moll. Aquesta bestial provocació de la ultradreta era una agressió contra un dels fonaments essencials de la cultura catalana a les Illes. Hem escrit sovint sobre la importància històrica de l'obra de Francesc de B. Moll (la represa del Diccionari, les rondalles, les gramàtiques normatives, les colleccions literàries d'Editorial Moll, la Fundació de l'OCB i centenars d'activitats semblants de valor inabastable), i per això mateix no podíem romandre indiferents al salvatgisme neonazi desfermat, en forma de foc, contra l'Editorial Moll. De tota la gent a la qual vaig trucar, el més receptiu, qui no oposà cap mena d'entrebanc per a signar públicament un comunicat de repulsa, va ser l'amic Miquel Julià i Prohens. La carta, de la qual serv l'original que signàrem en el bar de davall de casa meva, va sortir publicada al Diari de Balears dia tres de maig de 1997 i, posteriorment, en altres diaris i revistes de les Illes. El manifest de condemna contra la brutal agressió feixista signat per Miquel Julià i per l'autor d'aquest article dia primer de maig de 1997, deia, sota el titular "Editorial Moll: les rels d'un atemptat": "'Llastimosa manera d'entendre la intervenció cultural i demostració d'una gran càrrega d'autoodi', declarava el President de la Comissió de Cultura i Patrimoni, Damià Pons; 'Encara hi ha intolerància dins la nostra societat', afirmava la Presidenta del CIM; accions d'un grup marginal i covard', deia Eberhard Grosske, després de conèixer l'atemptat contra l'Editorial Moll i contra la nostra pròpia llengua i cultura mallorquina.

'Per molt que sembli mentida, els hereus dels vencedors en la guerra civil contra el poble (1936-39), la nissaga dels violents que el vint-i-quatre de febrer proppassat va fer seixanta anys que afusellà un metge modèlic i ciutadà exemplar, Emili Darder, i altres, com Pere Reus, jutge de pau i home d'enorme prestigi moral, pel sol fet d'esser polítics d'esquerres i intellectuals mallorquinistes, aquella nissaga avui encara perviu i també s'alimenta de la mateixa carronya de llavors, de l'odi contra les realitats mallorquines i les arrels catalanes d'aquest poble.

'Volem denunciar i rebutjar l'atemptat contra l'Editorial Moll, recentment perpretat, i la violència de tots aquests grupets antimallorquins (ells s'autoanomenen 'anticatalans') i de tots els enemics de la justícia i la pau. Al mateix temps demanam a la Delegada del Govern, Catalina Cirer, que posi remei a uns brots de violència de conseqüències imprevisibles".

A hores d'ara, encara esperam que altres intellectuals, en teoria "dels nostres", es mobilitzin contra la violència feixista en contra de la nostra cultura.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


La cultura catalana i les traduccions: Víctor Gayà

pobler | 17 Octubre, 2007 09:44 | facebook.com

Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per l’embranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc d’alba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha publicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004). (Miquel López Crespí)


Víctor Gayà i les traduccions de la literatura catalana



Víctor Gayà

Víctor Gayà va néixer a Palma l’any 1952. És psicòleg de professió i col·labora d’ençà fa molts d’anys en la premsa de les Illes, principalment en el diari Última Hora i en la revista S’Esclop. Particularment el coneixia d´ençà els seus primers escrits, aquell Gent entorn a Calvià que, editat per l’Ajuntament de Calvià, va sortir l’any 1990. Des del 1990 hem participat en nombrosos actes culturals plegats, jo he continuat gaudint de la seva literatura i de la poesia que, molt a poc a poc, va publicant. Com a novel·lista i poeta era i és, des de temps enrere, un autor admirat que ha conreat igualment l’assaig i la biografia. En el camp de l’assaig recordam aquell Manual per protegir-se de mestres i educadors (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1995) i quant al gènere biogràfic, destacam un treball molt famós, ja que és la millor aproximació que s’ha escrit a les Illes damunt la vida i l´obra del conegut escriptor i destacat activista social Jaume Santandreu. El llibre era Jaume Santandreu. El sexe del profeta, editat per Lleonard Muntaner el 1997.

Ara bé, més que biògraf o assagista, Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per l’embranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc d’alba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha oublicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004).

La meva confiança en Víctor Gayà ve, com ja he dit abans, a part d´una amistat i uns interessos literaris compartits que s´han concretat en molts debats i alguna presentació de les meves obres que ha fet en Víctor, ve donada sobretot per la solidesa de la seva obra. Record ara mateix actes culturals en què hem participat plegats com va ser aquella presentació de dia 21 de juny de 2002 de La novel·la, obra presentada per Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Rosa Maria Colom, Miquel Julià i l’editor Joan Cerdà en l’històric marc de la Casa Catalana de Ciutat. Una obra, La novel·la, que va merèixer un article de Víctor Gayà: una aproximació al llibre publicat per Res Publica Edicions d’Eivissa que, sota el títol “Els problemes de l’escriptor català: amb motiu de la presentació de La novel·la”, va sortir publicat en el capítol “Els problemes de l’escriptor català” del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

No ha d’estranyar, doncs, aquesta confiança en la vàlua de Víctor Gayà, confiança que, ara que la traducció de l'antologia El mecanisme del temps [El mecanismo del tiempo (Calambur Editorial)] ja és al carrer, puc afirmar que no s’ha vist defraudada en cap moment. A ell personalment, aprofitant la publicació d’aquestes retxes, li vull expressar l’agraïment més, les setmanes de paciència i dedicació absoluta que ha tengut amb la meva obra, el respecte especial quant a l´original que li vaig lliurar, defugint en tot moment la possible “traïda” a la forma i al contingut que li havia donat l’autor. I també vull dir-li que m’han agradat i sorprès moltes de les seves troballes lingüístiques, aquest mestratge en la troballa de l’adjectiu, el sinònim adequat per a no trair mai, com he apuntat, la forma i el contingut del poema. Un respecte que molts poques vegades trobam en la majoria de les traduccions, ja que, sol ser quasi una norma, el traductor sovint, portat per la seva imaginació, més que traduir l’original com pertoca el que fa és “recrear”, “interpretar”, “modificar substancialment” els poemes o novel·la originals, creant així una nova obra que, a vegades, no coincideix amb el que va escriure o volia dir l’autor. Gràcies, doncs, Víctor per la teva feina i pel respecte i ofici demostrat en aquesta traducció que ens ocupa.

Miquel López Crespí


La campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt.

pobler | 17 Octubre, 2007 06:29 | facebook.com

La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. (Miquel López Crespí)


En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. (Miquel López Crespí)


La Fira de Frankfurt i la campanya espanyola contra la cultura catalana



El director de l´Institut Ramon Llull (IRL) ha qualificat d´”èxit indiscutible” la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Un èxit que ha destacat bona part de la premsa del Principat i de molts estats europeus i que podem confirmar tots i cada un dels escriptors que hem participat en les diverses activitats que s´han organitzat al recinte firal. N´hem parlat a la Literaturhaus i en els altres indrets on hi ha hagut una presència brillant i alhora aclaparadora dels representants de la nostra mil·lenària cultura. Però ha estat un èxit aconseguit en lluita contra les forces de l´espanyolisme i alguns quintacolumnistes que teníem i tenim a les pròpies fileres.

Anem a pams. Comencem a reflexionar damunt tot el que s´ha esdevengut aquests dies a Alemanya i l´estat espanyol en relació a la Fira. De bon principi, quan fa mesos es començà a perfilar, en tota la seva amplària, la presència d´intel·lectuals catalans a la fira del llibre més important del món, la potència mediàtica espanyola, amb tentacles arreu, des del poder polític i econòmic, amb la força manipuladora que permet el control de la majoria de mitjans de comunicació de l´estat, inicià la tasca de dinamitar i boicotejar la presència de la cultura catalana a Alemanya. Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no “escriptors catalans” aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el “sectarisme” dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. Determinats sectors de la premsa principatina i estatal magnificaren fins a extrems increïbles la polèmica encetada pels nostres enemics i s´escrigueren centenars d´articles contra la llarga llista d´autors catalans participants en la fira que eren d´igual o de major qualitat literària que els espanyols esmentats però que, precisament per ser fidels a la seva llengua i a la seva cultura, mai no han tengut el suport econòmic i mediàtic de l´estat espanyol.



La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. Com a un dels principals capdavanters de la lluita contra la nostra presència a la Fira de Frankfurt, Juan Marsé havia dit que “cedia el seu lloc a Frankfurt a qualsevol escriptor o escriptora catalans que no siguin Isabel-Clara Simó o Salvador Sostres”. Les declaracions de Juan Marsé contra Isabel-Clara Simó i Salvador Sostres no significaven res en especial, res que no coneguéssim o que no haguéssim patit en carn pròpia: era un esglaó més per a ampliar i magnificar la lluita contra la participació de la cultura catalana a Frankfurt. Qualsevol pretext servia i serveix per a embrutar la cultura catalana o la pràctica artística de la intel·lectualitat de la nació. La qüestió essencial de la campanya rebentista era mantenir viva la flama del combat que defineix els catalans i els seus representants culturals com a sectaris i dogmàtics, com a gent endarrerida i curta de mires que no veu més enllà del seu llombrígol. Segons això, no considerar Marsé, Goytisolo, Mendoza, Vila-Matas o Ruiz-Zafón com a escriptors catalans situava els organitzadors de la presència catalana a la fira com a un grup sectari proper a la follia. L´objectiu dels nostres enemics --que sortosament no s´ha aconseguit!-- era presentar la cultura catalana, en plena Alemanya, davant el món sencer, com a un no-res provincià enfront la presumpta excel·lència de la cultura espanyola i els (no menys presumptes) quinientos millones, etc., etc. Se cercava, sobretot, mostrar la cultura catalana com a branca regional de la cultura espanyola, és a dir, negar l´existència d´una cultura catalana independent. I a més, és clar, se cercava fragmentar-la territorialment (català = ‘principatí i prou’ = ‘no valencià, etc.). Ja se sap: els catalans no podem eixir a l´exterior; si ho fem, hem de ser espanyols (o francesos, etc.). I només poden ser catalans aquells que diguin les autoritats espanyoles: el bloc que va de Salses a Guadamar és massa potent per a empassar-se’l.

Isabel-Clara Simó contestava a un amargat i verinós Juan Marsé amb aquestes senzilles i planeres paraules: “Em sobta que la meva presència li molesti. L´he insultat mai? Li he fet algun mal? Em pot dir un sol article meu que sigui ofensiu, agressiu o malvat? Si els meus articles li molesten, per què em llegeix?”. L´escriptora continuava la seva contesta afegint: “No tinc al meu costat cap grup de pressió, ni cap mena, directa ni indirecta, de poder. Què l´ofèn, doncs, de mi? La meva ideologia? No creu que fer ús de la meva llibertat és un dret meu i un dret seu? “.

Tanmateix és inútil provar de convèncer els nostres enemics declarats. La funció de la polèmica provant d´embrutar la participació de Catalunya a Frankfurt era precisament aquesta i no cap altra: escampar brutor arreu per aconseguir barrar el pas al nostre avenç nacional i cultural. No ho han aconseguit, evidentment, però ho han provat i ho continuen intentant amb totes les armes que tenen a l’abast.

En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català. Tots sabem que molts dels que no hi han pogut anar són igual de bons o, fins i tot, millors que els que hi ha anat. Sabem a la perfecció que sovint el protagonisme mediàtic d´alguna “star” és això solament, més protagonisme mediàtic que no pas qualitat literària. Però tot aquell qui estima de veritat l´art, la literatura, sap valorar la qualitat literària existent a Catalunya molt més enllà de modes ocasionals. En aquest cas, i més que res a conseqüència de la campanya espanyola contra la presència de la cultura catalana a Frankfurt, del que es tractava era de fer pinya entre tots nosaltres per a poder mostrar a Europa i al món la vitalitat de l´inabastable món català, la riquesa d´un univers que, com explicava l´eurodiputat d´ERC Bernat Joan, “representa la manifestació col·lectiva d´una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l´Alguer)”.

Podem comprendre que determinats companys s´hagin sentit una mica oblidats, abandonats. I qui no se sent oblidat o marginat en una societat capitalista plena d´injustícies, com a habitants d´un país, el nostre, esclafat des de fa tres-cents anys per l´ocupació espanyola i francesa? Nosaltres mateixos hem escrit nombrosos articles sobre les deficiències existents en la promoció cultural dels nostres escriptors, criticant l´excessiu barcelonisme en la presència literària catalana, l´oblit en aquesta promoció de les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord o l´Alguer. Però, com la hem apuntat, en aquesta ocasió es tractava de tancar files davant la ferotge embranzida de l´enemic, i no ajudar-lo a obrir escletxes en les nostres defenses, fent pinça amb ell.

Per a tot escriptor català hauria d´haver estat motiu d´orgull saber que dins la Fira del Llibre més important del món, la presència catalana ha estat aclaparadora. I, també, com molt bé explicava Bernat Joan, que “durant els darrers dos anys s´hagin publicat [a Alemanya] més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany” representava i representa un èxit indiscutible de la nostra promoció europea, estri de primeríssim ordre si volem sortir algun dia de l´encerclament cultural ordit per l´estat espanyol.

Pens que molts d´aquests companys, els que han fet el joc a l´espanyolisme més tronat, s´han errat de bon de veres. I ho lament sincerament. Mai la frustració, les ganes, compresibles per altra banda, de gaudir d´un cert protagonisme personal, haurien de ser més importants que els interessos generals de la nació.

Miquel López Crespí


Escriptors mallorquins marginats: Damià Huguet

pobler | 16 Octubre, 2007 16:38 | facebook.com

Aquesta “recuperació” pòstuma de Damià Huguet tampoc és cosa segura, ni molt manco. I faria molt bé el poeta que se sent marginat en el present pel mandarinat controlador de la nostra cultura si no basàs les esperances en un possible reconeixement post mortem. (Miquel López Crespí)


Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. (Miquel López Crespí)


Darrerament hem estat silenciats, marginats de certes exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms. (Miquel López Crespí)


Damià Huguet: un escriptor marginat



Damià Huguet

A vegades em sembla que un poeta mallorquí no aconseguirà donar a conèixer mai la seva obra fins a no ser de mort. Vegeu el cas recent de recuperació de l’obra del poeta de Campos Damià Huguet. Obra, de vàlua considerable, que just ara, tants anys després del seu traspàs comença a ser valorada més enllà de l’acostumat cercle iniciàtic.

De totes maneres aquesta “recuperació” pòstuma tampoc és cosa segura, ni molt manco. I faria molt bé el poeta que se sent marginat en el present pel mandarinat controlador de la nostra cultura si no basàs les esperances en un possible reconeixement post mortem.

El cas de Damià Huguet és especial perquè ha tengut sort després de mort, però, repetesc, el cas tampoc no és tan freqüent com hom podria imaginar. Sovint, el neoparanoucentisme aprofita la mort de l’escriptor que no és de la seva colla per a accentuar encara molt més l’aïllament del poeta que no interessa. Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. La desvergonya del comissariat que malda per desertitzar la nostra cultura a cops de mentida i de campanyes per a situar-se ells sols, arriba fins al punt d’emprar la premsa i els llibres de memòries per a insultar de forma barroera alguns dels autors esmentats. Darrerament hem estat silenciats, marginats de certes exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms.

Però tornem a la poesia, a la provatura, potser mai reeixida, de rompre aquest nefast cercle de silenci damunt l’obra de bona part dels poetes catalans contemporanis. Sovint ens hem demanat d´on surten, a part del control neoparanoucentista, les dificultats per tal que el potencial públic català pugui conèixer amb certa normalitat la producció dels seus autors.

A totes les dificultats que ja coneixem quant a la difusió popular de la poesia mallorquina hauríem d’afegir, com he escrit en molts d’articles, la indiferència de determinades revistes culturals i suplements de cultura quant a la promoció d’obres i autors, excepció feta dels endollats de sempre, aquells que els clans i màfies consideren oportú promocionar. Ja hem parlat de Damià Huguet, un home marginat també pels clans culturals del moment. Damià Huguet em va contar moltes anècdotes al respecte. Anècdotes de silencis i premis que es mereixia i que no li donaren per simple enveja d’alguns membres de jurats que no podien suportar la seva capacitat creativa. Damià Huguet, amb les seves primeres obres, els poemaris escrits a partir de 1972, parlam d'Home de primera mà (1972), Cinc minuts amb tu (1973), Carn de vas (1976), Esquena de ganivet (1976), Com un peix dins el rostoll (1978), Traus badats (1979), L’encant dels pentenills (1981), Terra de reganyols (1981) i Els calls del manobre (1984) ja havia demostrat abastament la seva vàlua com a poeta. Vàlua que els controladors del moment no li perdonaren. El cercle de silenci a què va ser sotmès, la impossibilitat a vegades de publicar amb normalitat les seves obres, i també, la seva dèria poètica, les ganes de donar a conèixer la poesia que li agradava i li interessava, el varen portar a crear, l’any 1972, l’editorial Guaret, una verdadera fita de cultura i de poesia al marge dels cànons aprovats en aquell moment. Guaret era en el fons una provatura increïble, per la seva qualitat, però també un intent desesperat de sortir de certa marginalitat literària creada pels controladors de sempre, que no perdonaven a Damià Huguet la novetat i valentia de la seva obra poètica.

Un dia de l’any 1985 el vaig entrevistar per al suplement de cultura del diari Última Hora. Ens veiérem al Bar Modern de Ciutat i parlàrem de totes aquestes dificultats i entrebancs. Aquell dia el vaig trobar segur de si mateix i de la seva obra, però desil·lusionat pel poc ressò que havia obtengut en la nostra societat, pel rebuig que havia patit, pels problemes que continuava tenint quant a la possibilitat d'anar publicant la se va obra amb certa regularitat i en editorials d’això que diuen “de prestigi”.

Miquel López Crespí


Antoni Roig, Al-Mayurqa, Son Espases i els oportunistes: memòria d´un lluitador exemplar

pobler | 16 Octubre, 2007 07:03 | facebook.com

Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)


El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)


Son Espases: Toni Roig en el record



Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.



Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí


(16-X-07)

Mallorca contra els borbons: la novel·la històrica a les Illes

pobler | 15 Octubre, 2007 18:26 | facebook.com

Els protagonistes de La conspiració, evidentment, són fills de la Revolució Francesa, i propaguen les idees de Marat i Robespierre, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat. (Miquel López Crespí)


La novel·la històrica en la literatura catalana contemporània


La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)



Miquel de Sureda de Montaner, el Joan Baptista Marià Picornell Gomila de la història real, la vida del qual i la dels seus amics, els conspiradors contra el rei Carles IV, hem novel·lat al llibre La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) són exemples cabdals d´intel·lectuals i homes del poble il·lustrats.


Si volia aprofundir en el pensament dels il·lustrats catalans i espanyols del segle XVIII havia de viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, més enllà dels llibres i discursos de Marat, Robespierre i Babeuf, llibres i opuscles, cartes i discursos que solament representaven l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat vaticanista i el poder de la Inquisició comença no solament amb la introducció i traducció de certs tractats luterans del segle XVI: aquest aspecte només seria el començament de la provatura de minar les bases del reaccionarisme cultural fomentat pel Vaticà.


Pens que fóra absurd fer una relació exhaustiva dels llibres d´història o de les obres de poesia, novel·la o teatre que hem llegit per a atrevir-nos a bastir La conspiració o qualsevol altra novel·la històrica. Escriptors admirables com William Faulkner, Maria Aurèlia Capmany, Günter Grass. Issaak Bàbel, Alejo Carpentier, Thomas Mann, Alberto Moravia, Jaume Vidal Alcover, Lev Tolstoi, Maksim Gorki o el mateix Gabriel García Márquez, entre molts d’altres, ham parlat de la necessitat de la informació i la formació per a provar d´enllestir una novel·la història.


En el cas que ens ocupa, comentar els orígens de La conspiració, aquesta tasca inicial de formació i informació no va ser excessivament complicada perquè el tema, la Il·lustració, la Revolució Francesa, l’obra de Jean-Jacques Rousseau, Marat, Robespierre, la França de finals del segle XVIII i començaments del XIX, el coneixement de l’obra de Jean-Jacques Rousseau, ens són prou coneguts des de l’adolescència. Les lectures que dels socialistes utòpics anam fent d’ençà mitjans dels anys seixanta, aquella recerca d´obres de Babeuf, Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Robert Owen, Étienne Cabet o la mateixa George Sand, filla predilecta de tots els utopistes esmentats, ja ens anaven fornint les dades que més endavant necessitàrem per a plantejar moltes de les novel·les històriques que hem escrit en aquests darrers anys.


L’herència cultural i política de què provenen Miquel Sureda i Montaner i els seus companys maçons, protagonistes de La conspiració, és el Renaixement. Homes i dones que en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable era l´observació directa de la Naturalesa. La Il·lustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara l’adveniment de la República i la Constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la Llei de la gravetat. No cal repetir el que ja hem indicat més amunt. Però són generacions i generacions d’investigadors de tots els aspectes de la ciència els que van preparant, tant l’adveniment del Segle de les Llums, com l’aparició de persones com els protagonistes de La conspiració. Recordem, per acabar, alguns dels trets essencials d’aquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de l’Edat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes, enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot l’entramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava l’Antic Règim.

Els protagonistes de La conspiració, evidentment, són fills de la Revolució Francesa, i propaguen les idees de Marat i Robespierre, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat.


Miquel López Crespí


Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com

Son Espases i els 100 primers dies de govern del Pacte

pobler | 15 Octubre, 2007 06:43 | facebook.com

Els primers cent dies de govern han servit per a posar de manifest la incapacitat de l'esquerra institucional de Mallorca per a gestionar el seu programa electoral. El desencís de la gent que tenia alguna esperança de canvi és manifest, però els aparells partidaris tenen també raons per a mantenir-se en el govern: els càrrecs i les col·locacions que es deriven dels mateixos permeten que cada aparell partidari tanqui files en defensa dels seus llocs de privilegi. No és cap secret que hi ha partits que arrosseguen deutes considerables, i el pas a l'oposició faria perdre moltes col·locacions. (Llorenç Buades)


D'altra banda la gent col·locada es comporta de manera menys crítica amb l'aparell que fa possible el seu lloc de feina. Aquest fet real no acostuma a formar part de l'anàlisi polític de la situació, però en molts casos és determinant. (Llorenç Buades)


Els moviments socials combatius es trobaran, com passa a altres indrets d'Europa, amb una esquerra institucional cada vegada més allunyada dels seus objectius programàtics. La reflexió que s'ha de fer des dels mateixos és com obrir-se pas en l'escenari institucional mitjançant la construcció d'un subjecte polític que sigui expressió dels moviments, i on aquests no puguin ser manipulats. (Llorenç Buades)


Els 100 primers dies del govern del Pacte



Maria Antònia Munar

Per Llorenç Buades Castell, Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes>


El pacte actual de la dreta insular i l'esquerra política a Balears es va bastir a partir de la impossibilitat electoral del PP de guanyar la majoria per si mateix. El PP volia imposar-se a Unió Mallorquina, i aquesta formació de dreta insular que tenia els seus orígens en les crisi del partit d'Adolfo Suárez, per raons de supervivència ha optat per fer front a la maquinària d'un PP cada vegada més abocat a posicions d'extrema dreta espanyola.

Unió Mallorquina, antiga aliada dels blavers valencians, ha decidit d'aliar-se de nou i a molt bon preu, al Partit Socialista Obrer Espanyol i als seus satèl·lits (Esquerra Unida-Verds, ERC i PSM-EN). Són satèl·lits, per raons molt clares: el Bloc electoral que formen no va ser considerat digne de negociar directament amb UM, i va ser el PSIB-PSOE qui va negociar en nom del Bloc amb UM el repartiment d'espais dins el govern. Aquesta posició subalterna admesa de bon principi ha servit al president Antich per a situar-se en condicions de maniobra immillorables. Antich, després d'estafar a l'electorat i als moviments socials quan ha optat per son Espases ha dit de manera ben clara que si el Bloc abandonés el govern, no per això milloraria la seva capacitat de maniobra. Tot i que el president Antich és un mentider, allò que ha manifestat és la realitat del seu govern. Només UM pot complicar l'acció de govern al PSIB-PSOE, i de moment no hi ha cap raó per a complicar les coses: la quota de poder d'UM és molt important, i a més es fan polítiques pròpies del PP.



Francesc Antich

S'han acceptat les urbanitzacions de Ses Fontanelles, han començat les obres de Son Quint-Son Muntaner aprovades pel Pacte de Progrés després de la derrota en aquells anys del moviment veïnal, es farà el port esportiu d'El Toro (Port Adriano), el projecte de camp de golf dels amics d'UM serà realitat, Muro s'urbanitza ja a un indret diferent del volgut pel PP i a benefici dels socis actuals, el projecte d'hospital de Son Espases serà realitat.

Els constructors no passen pena perquè tenen 11.000 concessions d'obres signades per l'anterior govern, bona part d'elles destinades a l'especulació, i el sector turístic veu amb bon ulls al nou govern que ha deixat de banda les polítiques de l'ecotaxa. Com que l'avidesa de la patronal no té límits, ara demana al govern que elimini l'impost sobre el patrimoni, que com sabeu només paguen els que disposen de més de 182.182,18 euros, descomptat el xalet o vivenda on viuen.

Com que l'hospital de Son Espases necessitarà d'accessos, es farà el Segon Cinturó amb un canvi de nomenclatura per tal que el Bloc el pugui digerir millor i amb quatre concessions que minimitzin l'impacte. Tot un gran progrés!

El PP va perdre l'aliança. No va perdre les eleccions en el cas de Mallorca i ha aconseguit una gran victòria amb l'acceptació per part del govern de consolidar la seva opció de fer l'hospital a Son Espases. Una de les excuses que s'han posat en contra del moviment Salvem La Real, vinculat durant anys a la lluita contra el projecte hospitalari al costat del monestir del Císter, és que, una vegada feta la concessió per part del Partit Popular de les obres, les indemnitzacions a pagar serien molt fortes. No han volgut ni entrar en consideracions respecte al sistema emprat en la concessió, ni en el fet que el permís d'obra es va fer prèvia eliminació del planell d'una torrentera que es contempla al lloc en el pla Ribas Piera, ni en les possibilitats de no pagar cap indemnització perquè l'empresa constructora ha fet malbé un jaciment bizantí i altres bens declarats d'interès cultural. En reactivar-se les obres altres dipòsits arqueològics patiran les conseqüències de l'opció feta abans pel PP i ara pel Pacte.

La plataforma Salvem la Real, considera traïdors tots els partits polítics institucionals a Mallorca (des del PP al Bloc). Manté el criteri de lluitar fins al final a partir de les consideracions jurídiques i no ha renunciat tampoc a cap mena d'iniciatives mobilitzadores contra la decisió del govern. Les plataformes com Salvem la Real, Sos Can Veiret, la de les Vies, contra el Segon Cinturó i moltes altres han lluitat al llarg dels darrers anys contra les polítiques territorials del PP i han fet possible l'accés al govern dels partits de l'actual Pacte. Els líders polítics del PSOE i del Bloc volien sortir a totes les fotos en les mobilitzacions per tal de salvar el monestir. El PSOE ha fet el que acostuma a fer: incomplir les promeses electorals. El Bloc ha volgut en canvi distanciar-se de la decisió del govern, però els seus dirigents sense cap mena de consulta a les bases ja han decidit que de cap manera deixarien un govern on no governen i on els que decideixen les polítiques fonamentals són el PSOE i UM. Mantenir la credibilitat exigiria sortir del govern i fer polítiques pròpies de suport o rebuig als seus projectes, i també permetria fer valer iniciatives pròpies diferenciades a partir de cada cas concret. Permetria recuperar la credibilitat perduda davant els moviments socials que, de cap manera es poden fiar ara del Bloc com a soci. Fora del govern podrien participar de les mobilitzacions de les plataformes i enfortir els seus projectes polítics. Dins el govern no animaran cap oposició a si mateixos. Altra cosa és que vulguin tenir rèdits electorals del seu cinisme.

Biel Barceló (PSM) va dir que el govern és més que Son Espases, i té tota la raó. És Son Espases, és Ses Fontanelles, és el port esportiu d'El Toro, és el manteniment de portaveus i càrrecs del govern que no parlen el català. També formen part del govern les polítiques sanitàries de privatització del sector que s'obren amb la construcció de Son Espases enlloc de la reforma de Son Dureta. Formen part del govern les decisions de permetre escoles que practiquen la segregació social i per raons de sexe dels alumnes, o les decisions de posar en marxa el batxillerat d'arts a un institut privat concertat quan només n'hi ha dos a Palma.

Formen part del govern les promeses que no es compleixen en relació a la solució dels problemes dels treballadors i treballadores de Salom IB 3 que lluitaren contra el PP i que es mantenen en la mateixa precarietat contractual. Formen part del govern les polítiques antisindicals aplicades a la vaga de Remolcanosa, i formaran part del govern les properes polítiques que ja s'endevinen contra la immigració i que el PSOE, al qual s'han subordinat en l'àmbit de l'Estat farà aplicar en breu.

Els primers cent dies de govern han servit per a posar de manifest la incapacitat de l'esquerra institucional de Mallorca per a gestionar el seu programa electoral. El desencís de la gent que tenia alguna esperança de canvi és manifest, però els aparells partidaris tenen també raons per a mantenir-se en el govern: els càrrecs i les col·locacions que es deriven dels mateixos permeten que cada aparell partidari tanqui files en defensa dels seus llocs de privilegi. No és cap secret que hi ha partits que arrosseguen deutes considerables, i el pas a l'oposició faria perdre moltes col·locacions.

D'altra banda la gent col·locada es comporta de manera menys crítica amb l'aparell que fa possible el seu lloc de feina. Aquest fet real no acostuma a formar part de l'anàlisi polític de la situació, però en molts casos és determinant.

Els moviments socials combatius es trobaran, com passa a altres indrets d'Europa, amb una esquerra institucional cada vegada més allunyada dels seus objectius programàtics. La reflexió que s'ha de fer des dels mateixos és com obrir-se pas en l'escenari institucional mitjançant la construcció d'un subjecte polític que sigui expressió dels moviments, i on aquests no puguin ser manipulats.

Web La Fàbrica


No vàrem lluitar per això, no vàrem celebrar el nou govern per això.


Alternativa | 15 Octubre, 2007 07:50


Aquí teniu aquesta interessant carta de Lluís Enric Apesteguia Ripoll, de Deià, sortida al Diario de Mallorca. Valia la pena reproduïrla.



Son Espases i els votants

El punt 2 de l´article 2n de la Constitució Espanyola diu textualment "la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l´Estat". És a dir, la legitimitat de legislar, executar o judicar de les institucions públiques només existeix perquè entre tots la hi hem delegada; oblidar-ho és, sota el meu punt de vista, una de les causes de la crisi democràtica que s´evidencia en una major abstenció cada eleccions.

Fins ara s´ha estat discutint sobre la idoneïtat de construir un nou hospital a Son Espases o reformar completament el de Son Dureta. No vull -ni tenc coneixements abastaments- per dir quina és la millor solució, però sí per quina és l´única democràtica. El nou Govern ha de saber que va ser elegit perquè una mica més de la meitat dels balears vàrem votar els partits que l´integren. Però aquest vot no era un xec en blanc, sinó la rúbrica a un contracte els punts del qual eren el programa electoral del partit elegit. Que el Bloc per Mallorca apostava (i aposta, per sort) per reformar Son Dureta està clar, però el PSIB-PSOE pareix que ha oblidat el que prometia (cit de la pàgina 45 del seu programa): "construir un nou hospital, en el solar de Son Dureta i dur a terme un pla d´obres per mantenir l´actual Hospital Son Dureta, mentre no es disposi de les noves instal·lacions".

Quan un polític promet una cosa per a què el votem després l´ha de complir, ja que som els que votam qui tenim la sobirania per decidir, no els partits; sovint molts fan com si ignorar-ho i intenten substituir la democràcia per una partitocràcia ben disfressadeta. Que ara el president Antich hagi decidit construir nou hospital a Son Espases és un insult als votants: és com si dir "home, vos ho vàreu creure perquè sou com nins petits, ara ens toca als que tenim seny decidir!". Ja basta de tractar-nos com a menors d´edat polítics! Per a les pròximes generals el senyors Zapatero i Rajoy ens poden prometre un milió d´euros a cada mallorquí, després basta que addueixin raons "pressupostàries" o "d´interès general" per a fer-se enrere; l´important és aconseguir el nostre vot, no representar-nos.

No vàrem lluitar per això, no vàrem celebrar el nou govern per això.

Lluís Enric Apesteguia Ripoll
Blog Urxella

Vivència de la Fira de Frankfurt. A Maria Joana Canyelles i Margalida Vidal

pobler | 14 Octubre, 2007 15:52 | facebook.com

A Maria Joana Canyelles i Margalida Vidal, coordinadores dels actes, i que han estat unes incansables treballadores a les quals hem d´agrair bona part de l´èxit de la participació de les Illes a la Fira de Frankfurt. (Miquel López Crespí)


Vivència de Frankfurt



Fira del Llibre de Frankfurt. Maria Joana Canyelles, coordinadora juntament amb Margalida Vidal dels actes de la delegació de les Illes és la primera per l´esquerra. En la fotografia també podeu veure alguns dels membres de la delegació d´escriptors, editors i polítics de les Illes participants a la Fira de Frankfurt: Pere Morey, Miquel Rayó, Maite Salord, Jaume Pomar, Miquel López Crespí, Pere Joan Martorell, Àlex Volney, Gabriel de la ST Sampol, Vicent Ferrer, Joan Pons, Josep Juan Vidal, Melcior Comes, Antoni Xumet, Miquel Àngel Vidal, Pep Lluís Aguiló, Francesc Moll, Joan Pons, Gabriel Janer Manila...

Potser encara tenim les emocions massa a flor de pell per a parlar amb certa objectivitat de la impressió que ens ha causat la recent participació en la Fira de Frankfurt, la fira de llibre més important del món, sense cap mena de dubte. Crec que encara és massa prest per a calibrar tot el que s´ha fet a iniciativa de l´Institut Ramon Llull i de l´Institut d´Estudis Baleàrics, tant en l´etapa que va ser dirigit per Gabriel Janer Manila com ara, més recentment, sota la direcció de Sebastià Serra. No cal dir que han estat uns dies fructuosos, plens de contactes i noves coneixences, d´intensa relació amb els companys i companyes del gremi, de retrobada de velles amistats, de planificació de futures activitats literàries.



Fira del Llibre de Frankfurt. D´esquerra a dreta: Jaume Pomar, Gabriel Janer Manila i Miquel López Crespí.

Jaume Pomar, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Àngel Vidal, Maite Salord, Joan Pons, Vicent Ferrer, Miquel López Crespí, Àlex Volney i Gabriel Janer Manila analitzaren fons la problemàtica de la cultura catalana de les Illes. L´acte central de dia 12 d´octubre amb autors illencs, com explica la premsa que seguí tots els esdeveniments de la Fira de Frankfurt, tengué lloc a la Literaturhaus de Frankfurt amb els escriptors esmentats i sota el títol “Les Balears: territori i cultura”. El debat va ser moderat per Sebastià Moranta. L’acte que comptà amb la presència del secretari general del PSM Gabriel Barceló, el portaveu d´UM al Parlament, Tomeu Vicens, el director insular de Cultura Maties Garcies i, també, amb la compareixença posterior de la presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar.

Sebastià Moranta ens demanà amb insistència, portat pel seu amor apassionat per la cultura catalana quina literatura fèiem, quins gèneres conreàvem, com analitzàvem les relacions culturals entre les Illes i Catalunya Principat. Altres preguntes es referien a la relació entre literatura i turisme. Es tractava de saber com s´havien reflectit els canvis socioeconòmics de la segona meitat del segle XX en l´obra dels autors mallorquins. Qüestió d´especial importància era també la promoció i difusió dels autors de les Illes a la resta dels Països Catalans.

Talment com comentava en un moment de l´acte a la Literaturhaus, el qüestionari plantejat pels organitzadors exigia, més que una reunió de treball, la concreció d´un seminari de deu dies de durada amb jornades de vuit hores diàries. Però la passió dels escriptors i escriptores de la delegació de les Illes a la Fira de Frankfurt no donà cap símptoma de fatiga i, a part de les taules rodones, dels contactes amb els editors, de preparar les xerrades, conferències i presentacions, encara tengué temps per a gaudir de moltíssimes de les activitats culturals programades. Alguns pogueren assistir a les exposicions de pintura i fotografia, als concerts on han actuat els nostres millors artistes, la representació més genuïna del que és la música catalana a través de la història fins al present.

Però de concerts, presentacions, signatura de contractes, establiment de relacions amb totes les cultures del món, ja n´han parlar molt extensament els companys de la premsa de les Illes, Catalunya Principat i País Valencià que hi eren presents. I també, no en mancaria d´altra!, la premsa alemanya i internacional.

Més que fer una crònica periodística del que ha fet a la Fira de Frankfurt el grup d´escriptors i escriptores de les Illes del qual formava part, el que m´interessava avui era que quedàs constància damunt el paper de l´apassionat sentiment de germanor amb el qual ens hem sentit identificats la majoria de participants en les activitats de la Fira. Un record, doncs, per les paraules i emocions compartides amb tots aquells que han estat prop nostre en aquest viatge cultural. Em ve ara el nom d´aquells i aquelles amb els quals hem parlat, malgrat sigui uns instants, els que han intervengut amb nosaltres en les activitats de la Fira i el d´altres, com Maria Joana Canyelles i Margalida Vidal, coordinadores dels actes, que han estat unes incansables treballadores a les quals hem d´agrair l´èxit de la participació de les Illes a la Fira de Frankfurt. Són tantes i tantes les persones amb les quals hem compartit aquests moments! Sebastià Serra, Antoni Vidal Ferrando, Maite Salord, Melcior Comes, Jaume Pomar, Josep Lluís Aguiló, Vicent Ferrer, Maria Antònia Munar, Gabriel Janer Manila, Joan Pons, Joan Castanyer, Miquel Àngel Vidal, Josep Sitjar, Rosa Maria Colom, Sebastià Moranta, Guillem Rosselló, Àlex Volney, Francesc Moll, Josep Juan Vidal, Miquel Desclot, Miquel Rayó, Gabriel Barceló, Miquel Serra Magraner, Pere Serra, Maties Garcies, Guillem Frontera, Joana Maria Canyelles, Antoni Xumet, Margalida Vidal, Miquel Bezares, Gabriel de la ST. Sampol, Xavier Bru de Sala, Josep Maria Castellet, Pau Faner, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Pere Morey Servera... I, sempre, al costat dels escriptors de les Illes la presència lluminosa de Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Ramon Llull, Joanot Martorell, Mercè Rodoreda, Joan Salvat-Papasseit, Andreu Nin, Anselm Turmeda, Víctor Català, Jaume Vidal Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Montserrat Roig i tots els noms dels nostres escriptors que hi vulgueu afegir.

Miquel López Crespí


Escriptors de les Illes a la Fira del Llibre de Frankfurt: Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Sebastià Bennàssar, Miquel Bezares, Rosa Maria Colom, Melcior Comes, Pau Faner, Miquel Ferrà, Vicent Ferrer, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Pere Morey, Felip Munar, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Baltasar Porcel, Josep Maria Quintana, Miquel Rayó, Carme Riera, Guillem Rosselló, Maite Salord, Jaume Santandreu, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal Pons, Àlex Volney.


Escriptors de les Illes i traduccions a la Fira de Frankfurt

pobler | 14 Octubre, 2007 07:19 | facebook.com

Damià Pons, Miquel López Crespí, Carme Riera, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Josep Lluís Aguiló, Sebastià Bennàssar, Miquel Bezares, Rosa Maria Colom, Melcior Comes, Pau Faner, Miquel Ferrà, Vicent Ferrer, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Antoni Marí, Biel Mesquida, Pere Morey, Felip Munar, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Josep Maria Quintana, Miquel Rayó, Guillem Rosselló, Maite Salord, Jaume Santandreu, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal Pons, Àlex Volney.


La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)



Miquel López Crespí, Maria Antònia Oliver i Pep Lluís Aguiló moments abans d´embarcar camí de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)



Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.



Fira de Frankfurt. D´esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Jaume Pomar i l´editor Josep Juan Vidal.

A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.

Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorial, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares, amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Miquel López Crespí


Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes


Escriptors de les Illes a la Fira del Llibre de Frankfurt: Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Sebastià Bennàssar, Miquel Bezares, Rosa Maria Colom, Melcior Comes, Pau Faner, Miquel Ferrà, Vicent Ferrer, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Pere Morey, Felip Munar, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Baltasar Porcel, Josep Maria Quintana, Miquel Rayó, Carme Riera, Guillem Rosselló, Maite Salord, Jaume Santandreu, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal Pons, Àlex Volney.


Bernat Joan (ERC) i la Fira de Frankfurt. Fotografies d´escriptors i polítics mallorquins participants a la Fira del Llibre de Frankfurt

pobler | 13 Octubre, 2007 17:33 | facebook.com

El lema sota el qual la cultura catalana és presenta a la Fira del Llibre de Frankfurt és «singular i universal». Singular perquè representa la manifestació col·lectiva d’una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l’Alguer), i universal perquè no té vocació regional ni provinciana, sinó vocació de ser present al món amb tota normalitat i sense intermediaris. Com som en aquesta magnífica Fira editorial. (Bernat Joan)


Que pertot arreu, al palau de fires i congressos de Frankfurt, dins la Fira del Llibre més important del món, hi hagi rètols fent referència a la literatura catalana, plafons anunciant actes al voltant de la nostra llengua i de la nostra cultura, pantalles indicant taules rodones i conferències sobre les lletres catalanes, ens dóna una dimensió nova, d’un abast que ara mateix difícilment podem sospitar. També ens dóna aquest abast, almenys dins Alemanya, el fet que durant els darrers dos anys s’hagin publicat més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany. Jo mateix, si se’m permet la immodèstia, hi he contribuït amb un d’aquests assaigs, i amb la participació en diversos actes organitzats pels amics editors i universitaris tant del land de Hesse com del conjunt d’Alemanya. (Bernat Joan)


Cultura catalana: singular i universal


Per Bernat Joan i Marí. Eurodiputat d'ERC



Fira del Llibre de Frankfurt. Alguns membres de la delegació d´escriptors, editors i polítics de les Illes participants a la Fira de Frankfurt: Pere Morey, Miquel Rayó, Maite Salord, Jaume Pomar, Miquel López Crespí, Pere Joan Martorell, Àlex Volney, Gabriel de la ST Sampol, Vicent Ferrer, Joan Pons, Josep Juan Vidal, Melcior Comes, Antoni Xumet, Miquel Àngel Vidal, Pep Lluís Aguiló, Francesc Moll, Joan Pons, Gabriel Janer Manila...

La Fira del Llibre de Frankfurt —la Fira més important del món dedicada a la indústria editorial— presenta, en la seua edició d’enguany, com a convidada d’honor, la cultura catalana. L’Institut Ramon Llull, per a la promoció exterior de la llengua i la cultura catalanes, ha tengut una tasca considerable al seu davant: la d’organitzar una presència digna de la literatura catalana, com a convidada d’honor, en aquesta Fira del Llibre. L’any passat la convidada d’honor va ser l’Índia. L’any que ve serà Turquia. Els Països Catalans no hi són convidats com a nació, perquè encara no tenim estat propi, i, per tant, hi hem estat convidats en els termes de «cultura» (és a dir, de manifestació pròpia, diferenciada, a través de la llengua catalana).

El lema sota el qual la cultura catalana és presenta a la Fira del Llibre de Frankfurt és «singular i universal». Singular perquè representa la manifestació col·lectiva d’una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l’Alguer), i universal perquè no té vocació regional ni provinciana, sinó vocació de ser present al món amb tota normalitat i sense intermediaris. Com som en aquesta magnífica Fira editorial.



Fira de Frankfurt 2007. D´esquerra a dreta: Jaume Pomar, Guillem Rosselló, Miquel Rayó, Rosa Maria Colom, Miquel López Crespí, Josep Sitjar, Sebastià Moranta i Miquel Àngel Vidal.

Que pertot arreu, al palau de fires i congressos de Frankfurt, dins la Fira del Llibre més important del món, hi hagi rètols fent referència a la literatura catalana, plafons anunciant actes al voltant de la nostra llengua i de la nostra cultura, pantalles indicant taules rodones i conferències sobre les lletres catalanes, ens dóna una dimensió nova, d’un abast que ara mateix difícilment podem sospitar. També ens dóna aquest abast, almenys dins Alemanya, el fet que durant els darrers dos anys s’hagin publicat més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany. Jo mateix, si se’m permet la immodèstia, hi he contribuït amb un d’aquests assaigs, i amb la participació en diversos actes organitzats pels amics editors i universitaris tant del land de Hesse com del conjunt d’Alemanya. Aquí ens podem explicar sense censura, sense pressió mediàtica adversa, sense l’espasa de Damocles de la immediatesa política. Personalment, m’hi sent especialment bé, i crec que la nostra tasca amb vista a l’exterior resulta especialment important.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt.

D’aquesta Fira, n’hauríem d’aconseguir, a més d’un coneixement molt més ampli de la realitat cultural, lingüística i nacional dels Països Catalans a Europa i al món, una bona pila de traduccions de llibres catalans a d’altres llengües. Em va agradar molt veure la primera edició de la traducció de La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda a l’alemany, de la mateixa manera que trob bàsic que autors com Quim Monzó, Jaume Cabré, Isabel Clara Simó, Maria-Mercè Marsal, Josep Piera, Miquel Àngel Riera, i tants i tants d’altres surtin en anglès, en francès, en alemany, en italià, a Europa i al món. A partir de Frankfurt, la literatura catalana ha de gaudir d’una embranzida nova en l’edició mundial, i ha de fer el pas decisiu perquè els nostres autors siguin traduïts amb tota normalitat, amb tota habitualitat, a les diferents llengües de comunicació internacional. Així, contribuirem a fer que, efectivament, la cultura catalana sigui, a més de singular, universal. En tenim vocació, ja ho he dit abans. Volem ser al món directament, sense intermediaris. La nostra participació en aquesta Fira de Frankfurt n’és una bona mostra. Feim bons productes culturals, tenim autors destacats, publicam bones obres… i just ens falta el punt de ser arreu amb normalitat. Si tenguéssim un estat propi tot això ens vendria donat. Com vendria donat el fet que hauríem tengut algun Nobel de literatura (ho hauria estat Guimerà, si la diplomàcia espanyola no ho hagués impedit; probablement ho hauria estat algun autor com Jesús Moncada, o ho podria ser Porcel o el mateix Monzó, si no tenguéssim «adversaris interiors» que s’estimarien més que el Nobel de literatura quedàs desert que no que se l’emportàs un ciutadà espanyol que escrivís en català).

Interactivament, ens ho hem de treballar tot plegat. I, mentrestant, podem anar recollint els fruits d’una cultura que és aproximadament normal, que es vol normal i que es veu com a normal. Comparable, en qualsevol cas, a cultures d’unes dimensions similars a la nostra.

Diari de Balears (13-X-07)


Escriptors de les Illes a la Fira del Llibre de Frankfurt: Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Sebastià Bennàssar, Miquel Bezares, Rosa Maria Colom, Melcior Comes, Pau Faner, Miquel Ferrà, Vicent Ferrer, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Pere Morey, Felip Munar, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Baltasar Porcel, Josep Maria Quintana, Miquel Rayó, Carme Riera, Guillem Rosselló, Maite Salord, Jaume Santandreu, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal Pons, Àlex Volney.


Després de Son Espases

pobler | 13 Octubre, 2007 09:05 | facebook.com

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)


Després de Son Espases. Ara el Segon Cinturó



Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura: dubtoses infraestructures per a engreixar els especuladors, més autopistes, hotels, plantes de formigó, polígons industrials per a colonitzar l´interior de l´illa...



Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.

Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquesta munió d´oportunistes que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat. És una visió miserable de la política, un tipus d´instrumentalització partidista que no ha d´envejar res a les acostumades manipulacions de la dreta.

Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM. En un article titulat “Per coherència i dignitat, aneu-vos a ca vostra”, Josep Juárez, secretari d´Acció Sindical de CGT-Illes, ha escrit, mostrant el seu desencís i el de tants i tants sindicalistes davant el fet consumant de la continuació de les obres a Son Espases: “El defensar la Real era i és la lluita emblemàtica per una Mallorca sense corrupció, mirall d´altres lluites en defensa de la democràcia, en el sentit més autèntic del termini, i no en la caricatura que l´haveu convertit”.

Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada. La credibilitat que ara té entre molts dels sectors que l´ajudaren a pujar al poder és prou baixa. No sabem quin conill es podrà treure del capell per a tornar il·lusionar la gent que avui se sent completament decebuda.

Miquel López Crespí



A TOTES LES ENTITATS SOCIALS, SINDICALS I CIUTADANES DE MALLORCA


Ahir dia 10 d'octubre, es varen reunir, al Casal d'Entitats Ciutadanes i convocats per la Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social, representants de les següents entitats: ATTAC, CGT, EU, Federació d'AAVV de Palma, Plataforma Salvem la Real i STEI-i. Com ja s'havia anunciat en la convocatòria, el motiu era l'anàlisi de la greu situació creada per l'anunci del Govern de les Illes Balears de continuar el projecte de l'hospital de referència als terrenys de Son Espases.

La representant d'Esquerra Unida va explicar com es veuen les coses des del seu partit.

L'anàlisi de les entitats socials coincidí en que aquesta decisió ha estat la més fàcil (cedir davant els poders fàctics) i gravíssima per als interessos generals. En primer lloc, pel desastre madiambiental, cultural, ecològic i social que suposa donar-li continuïtat el projecte del PP sobre l'hospital. Es dóna com a segur, que una de les conseqüències directes de l'hospital a Son Espases serà la construcció del segon cinturó, per atendre la enorme demanda viària que hi haurà. També suposa un mal precedent que durà més dificultats objectives per aturar els altres projectes especulatius i agressius que hi ha en marxa (Ses Fontanelles, Port Adriano, Façana Marítima, etc). A més, els assistents coincideixen en que aquesta decisió suposa un trencament en la confiança cap a un govern (amb tots els que hi formen part) triat justament per fer el contrari del que ara fan.

Davant d'aquesta situació, els representants de les entitats assistents coincideixen en la necessitat d'aixecar la veu de protesta ciutadana, en demanda de rectificació d'una decisió que perjudica als ciutadans i al futur de Mallorca, i veuen la conveniència de juntar forces per fer palesa la indignació per aquests fets. EN AQUEST SENTIT, ES FA UNA CRIDA A LA CONSCIÈNCIA CIUTADANA PER A QUE, DONADA LA IMPORTÀNCIA DELS MOMENTS QUE VIVIM, ES FACI UN ESFORÇ UNITARI PER DEFENSAR MALLORCA I A LES FUTURES GENERACIONS DAVANT, L'ESPECULACIÓ I LA DESTRUCCIÓ.

És per això que s'acorda convocar a totes les entitats que puguin compartir aquesta necessitat, per a una reunió, EL PROPER DIMARTS, DIA 16 D'OCTUBRE, A LES 20,00 HORES, AL CASAL D'ENTITATS CIUTADANES DE PALMA (Carrer Montenegro, 8), per a PREPARAR UNA CONVOCATÒRIA DE MOBILITZACIÓ CIUTADANA, EN PROTESTA PER LA DECISIÓ DEL GOVERN SOBRE SON ESPASES, I EN DEMANDA DE RECTIFICACIÓ.

Els representants de les entitats assistents

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

La tortura a Mallorca en temps del franquisme. La resistència antifranquista a Mallorca

pobler | 11 Octubre, 2007 06:52 | facebook.com

Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)



Desembre de 1976: Miquel López Crespí, moments abans d'entrar a la presó, s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés. Carme Lacort i molts d'amics més també anaren a mostrar la seva solidaritat amb l'escriptor represaliat pel feixisme.

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.



L´escriptor Miquel López Crespí en una acció de propaganda antifeixista a les avingudes de Palma (Mallorca), l´any 1976. Moments després Miquel López Crespí seria detingut, interrogat i torturat pels feixistes en els soterranis del Govern Civil, en el carrer de la Soledat número 8.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.


Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".


Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".


Miquel López Crespí

Frankfurt, finalment. Escriptors de les Illes a la Fira de Frankfurt

pobler | 10 Octubre, 2007 11:16 | facebook.com

Fira de Frankurf. Dia 12 d´octubre hi haurà intervencions de Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Miquel Bezares, Maite Salord, Àlex Volney, Melcior Comes, Jaume Pomar, Jean Serra, Vicent Ferrer, Joan Pons i Miquel Àngel Vidal.


Escriptors de les Illes a la Fira del Llibre de Frankfurt: Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Sebastià Bennàssar, Miquel Bezares, Rosa Maria Colom, Melcior Comes, Pau Faner, Miquel Ferrà, Vicent Ferrer, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Pere Morey, Felip Munar, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Baltasar Porcel, Josep Maria Quintana, Miquel Rayó, Carme Riera, Guillem Rosselló, Maite Salord, Jaume Santandreu, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal Pons, Àlex Volney.



Fira de Frankurf. Dia 12 d´octubre hi haurà intervencions de Josep Lluís Aguiló, Miquel Bezares, Maite Salord, Àlex Volney, Melcior Comes, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Jean Serra, Vicent Ferrer, Gabriel Janer Manila, Joan Pons i Miquel Àngel Vidal.

Avui s'inaugura, per fi, la Fira de Frankfurt. I la cultura catalana, convidada d'honor de la mateixa, s'hi presenta com el que és. Però avui cal recordar que no ha estat fàcil aconseguir-ho i per això és un dia en el qual cal agrair el treball dels qui ho han fet possible: la tenacitat dels escriptors en català, la comprensió de molts escriptors catalans en espanyol, l'entusiasme de les editorials i el treball ben fet de les institucions, començant per l'Institut Llull. Enmig de tant desencís com patim els darrers mesos aquest és un fet remarcable a favor, que per tant cal que gaudim. (Vicent Partal)


Frankfurt, finalment


per Vicent Partal , director de VilaWeb


Avui s'inaugura, per fi, la Fira de Frankfurt. I la cultura catalana, convidada d'honor de la mateixa, s'hi presenta com el que és. Però avui cal recordar que no ha estat fàcil aconseguir-ho i per això és un dia en el qual cal agrair el treball dels qui ho han fet possible: la tenacitat dels escriptors en català, la comprensió de molts escriptors catalans en espanyol, l'entusiasme de les editorials i el treball ben fet de les institucions, començant per l'Institut Llull. Enmig de tant desencís com patim els darrers mesos aquest és un fet remarcable a favor, que per tant cal que gaudim.

S'ha parlat de Frankfurt durant tants anys i ha estat tot tan complicat que sembla impossible que haja arribat el dia d'avui i haja arribat bé. Podem esperar encara algunes canonades, és clar. I la incomprensió aquesta pesada i rancuniosa del qui han fet un conflicte d'allà on no l'hauria d'haver hagut mai. Però ara, avui, tot això tant hi fa ja. Avui és l'hora triada per a mostrar-nos al món editorial i cultural com el que som, és el moment, com ja s'ha vist, de començar a replegar fruits en forma de contractes i traduccions dels nostres escriptors i evidentment també és el dia per a sentir-nos orgullosos de la capacitat, modernitat i ambició demostrada en aquest esdeveniment.

Som, i com el que som ens presentem, una cultura fràgil però ben forta, com ensenya el bell disseny de Miquel Barceló, una cultura europea sense concessions, moderna però arrelada, plural i per això mateix rica. Som un món d'idees, sensacions i propostes que oferim a la resta del món sense falsa modèstia però tampoc amb l'orgull inflat.Tots els qui parlem català avui podem somriure una mica satisfets per haver-ho aconseguit.

Tota la indústria mundial del llibre sap avui i alhora té una oportunitat única per a saber-ho a partir d'avui, que en aquest racó de la Mediterrània uns centenars d'escriptors han escrit i escriuen llibres tan bells i profunds com ho han fet escriptors d'arreu del món però que ho han fet en una llengua que ens fa únics. Ni Àusias March, ni Joanot Martorell, ni Ramon Llull, ni cap dels noms que els ha seguit són segurament el millor escriptor de la història. Però són tant bons com els bons escriptors de qualsevol altra cultura del món i a que es conega això i es reconega és al que aspirem.

Avui a Frankfurt tots els catalanolectors, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer ens sentim per primer vegada uns entre tants i això no hauria de tenir mai més marxa enrere. Tant de bo cada vegada hajam d'explicar menys els perquès i el coms. Només volem compartir amb els altres aquests llibres que tant hem gaudit i estimat, aquests llibres que ens han ajudat a créixer i que ens han fet riure o plorar. Aquests llibres que esperem que siguen assaborits arreu del món perquè ens agraden i són bons, deslliurats dels peatges polítics que hem hagut de pagar i encara paguem en aquest país. Ser més normals, ser tant normals com ho poden ser qualssevol altres, és una aspiració permanent del nostre país des dels inicis del catalanisme. I avui a Frankfurt fem un pas més en aquesta direcció, un pas que ha costat però que ha valgut la pena.

VilaWeb (9-X-7)

L´Esquerra Alternativa i Son Espases: CGT, Urxella (Alternativa-EU-Verds de Pollença), Ixent

pobler | 10 Octubre, 2007 06:27 | facebook.com

Diari de Balears: Per coherència i dignitat, aneu-vos a ca vostra . (Pep Juárez, secretari d’Acció Sindical de CGT-Balears.Palma).



Senyor Antich, senyores i senyors del Govern de les Illes Balears: La vostra decisió de continuar amb la pilotada especulativa del nou hospital a Son Espases no és una decisió qualsevol. Aquesta era la prova de la vostra coherència política i, arribat el moment decisiu, l’heu cagada (perdonau l’expressió). I no hi valen llàgrimes de cocodril, ni mostrar electrocardiogrames de mala consciència.

Defensar la Real era i és la lluita emblemàtica per una Mallorca sense corrupció, mirall d’altres lluites en defensa de la democràcia, en el sentit més autèntic del termini, i no en la caricatura en què l’heu convertit. Salvar la Real, més enllà de la seva enorme importància, és el símbol d’aquesta altra Mallorca possible i necessària, com així ho hem dit milers de ciutadans (no fa gaire, vostès també) al carrer. Fa sis mesos sabíeu el que ara sabeu, sobre Son Espases.

I si ignoràveu el que tothom sabia, encara és més inquietant: vos ho podríeu haver imaginat, mirant com se les gasten les màfies d’aquesta terra, amb antecedents com el de l’any 1999, amb la incineradora de Son Reus, i tants d’altres exemples.

Llavors, per què vàreu prometre en campanya electoral el que sabíeu que no éreu capaços de complir? Per ventura serà perquè no pensàveu (ni potser volíeu, atesa la «qualitat» del vostre treball com a oposició) arribar al Govern? En aquesta hipòtesi, vos vàreu permetre el luxe de fer una mena de carta als reis màgics, com a programa electoral, tan enfora de l’abast de la vostra capacitat política?



Govern de les Illes

Ara voleu adornar la vostra decisió prometent «protecció boscosa» i altres «proteccions» per al monestir de la Real. Per favor, deixau d’insultar la intel·ligència de la gent! Heu ignorat (amb la complicitat i el silenci dels mitjans de comunicació, com en temps del PP) les raons exposades per la Plataforma Salvem la Real, que van alertant sobre el fet que el macronyarro hospitalari el fareu en una torrentera humida i un jaciment arqueològic que ja ha estat arrasat, en part, amb total impunitat, fets pels quals no sereu capaços de demanar responsabilitats. Apel·lar a raons de necessitats sanitàries també sona a buit, atenent a la renúncia d’aprofitament dels recursos actuals, que menyspreau, independentment dels arguments (aquests sí, progressistes) que posen en qüestió que l’atenció sanitària de la població hagi de passar per la construcció de macrohospitals gestionats pel negoci privat. El frau que ara protagonitzau està nu, no ja de política d’esquerres, sinó fins i tot dels mínims criteris de gestió racional de recursos. Senzillament heu cedit al xantatge, obrint una autopista als especuladors i oportunistes, més perniciosa que les d’asfalt.

Senyores i senyors dirigents del Bloc: també tot això val per a vosaltres. D’alguna manera, especialment per a vosaltres. El que forma part d’un pacte de govern, dient que és d’esquerres i nacionalista, i no se’n va tot d’una davant d’aquest atemptat a Mallorca i a la democràcia, és còmplice. Ja heu dit que no partiríeu, amb l’argument que, si ho feis, «vindrà la dreta».

Perdoneu que vos digui que, vist el que hem vist, la dreta no se n’ha anada, del Consolat de la Mar. És més: allò que realment du la dreta política al poder és l’actuació de governs com el d’Antich, del qual formau part. No és la primera vegada: recordau el pacte «de progrés» (amb la dreta d’UM, com ara, que ningú no se n’oblidi). També el felipisme dugué de la mà l’aznarisme, i pot ser que Zapatero vagi pel mateix camí. La vostra situació i les vostres decisions tenen molt a veure amb el model vertical de construcció del Bloc, on la base militant pinta ben poc i ara se sent marginada i traïda. Però tot això, per raons d’espai, ho comentarem un altre dia.

Uns i altres heu perdut la credibilitat, per no defensar els valors de l’esquerra i per incomplir les vostres promeses. Vos creis que teniu el poder polític quan, en realitat, sou com el majordom (primus inter pares) que, això sí, per demostrar la seva vàlua, posa més interès a mantenir l’ordre de la casa, que el propi fill de l’amo. Rectificau aquesta decisió, si en sou capaços. Si no, heu de saber que ja no representau els qui vos varen votar. I perduda la legitimitat, si almanco vos queda coherència i dignitat, vos n’heu d’anar a ca vostra.

Pep Juárez, secretari d’Acció Sindical deCGT-Balears.Palma.

Diari de Balears (10-X-07)


Valentia i coherència això és el que els demanam ni menys ni manco. (Blog Urxella- Alternativa – Esquerra Unida- Els Verds de Pollença)


Manifestar-se contra un mateix.



Alternativa | 01 Octubre, 2007 07:47


Abans de seguir comentant el ple no he pogut evitar fer un article sobre la manifestació del dissabte convocada per la Plataforma 'Salvem La Real', que reuní 400 persones a la plaça de Cort de Palma. A la mateixa varen asistir membres de la cúpula del Bloc - Biel Barceló, Eberhard Grosske i Miquel Àngel Llauger... en teoria per deixar clar el seu rebuig a Son Espases .

La meva opinió és que formar part del govern i anar a aquesta concentració és un fet absurd i il·lògic, ja que significa manifestar-se contra un mateix. Un gest de cara a la galeria sense cap utilitat pràctica, ni moral, ni ètica.

Si realment es volia deixar clar el rebuig contra Son Espases no l'haurien d'haver deixat tan obert al pacte de govern on només es parlava de:"Paralitzar les obres de Son Espases i analitzar la situació econòmica, jurídica i patrimonial per tal de comprovar la factibilitat de construir un nou hospital al solar de Son Dureta" Però clar entrar a formar part del govern era massa temptador. I continuar en ell també ja que el portaveu del BLOC, Biel Barceló va afirmar a la concentració que el Bloc no es planteja trencar el Pacte si s'opta per Son Espases perquè això només agradaria al PP. Jo he parlat amb un grup de gent d'esquerres dels més diversos i o bé ens hem fet del PP o Biel no ha demanat que opinen les bases del BLOC.

Els membres del BLOC que són al govern haurien de ser coherents i tenen dos camins

1.- En cas de que finalment l'hospital es faci a Son Espases, es pot assumir que no havia altra opció factible i que s'ha complit el pacte de govern. Un pacte en el que el tema de Son Espases no es va saber o bé negociar o situar com punt primordial.

2.- Si realment es pensa que havia altra opció factible el que s'ha de fer es sortir del govern per un incompliment del pacte sense excuses.

El que mai s'ha de fer és jugar a estar en el govern i a l'oposició, i aquesta és la impressió que m'han donat les paraules de Biel Barceló a la concentració dient que el Bloc no es planteja trencar el Pacte si s'opta per Son Espases però si que si això passés, la decisió no s'hauria pres de manera consensuada i la «lleialtat» al pacte quedaria danyada.

A la concentració es cantava «No enterrem les esquerres a Son Espases», però podem canviar esquerres per BLOC, ja que el gran perjudicat d'aquesta decisió serà el BLOC i no el PSOE. I si en març no n'hi ha un diputat del BLOC ... Quin futur ens espera?

Valentia i coherència això és el que els demanam ni menys ni manco.

Blog Urxella (1-X-07)


L'esquerra institucional juga ara al paper del bon policia, com a les comissaries del franquisme, i com va passar arreu d'Europa en el cas de la guerra de Bòsnia, o en les vagues generals, o en el cas de la base militar dels EUA a Itàlia que ha provocat la crisi del govern Prodi, té la poca vergonya de situar-se en el camp dels manifestants. Ara Jekyll, ara Hide. Allò que no farà es dimitir del govern perquè avui en dia el més important de la política són els càrrecs, i allò que fa la política és donar llocs de feina més agradables que a l'empresa privada, i amb més possibilitats de remenar algunes cireres. (Llorenç Buades)



El Pacte governa per a la dreta


Per Llorenç Buades Castell


No es nou. Tot és vell i mal de coure. Els que al llarg dels anys n'hem après de la conducta dels polítics d'esquerra ja no tenim lloc per a les sorpreses. Esment els d'esquerra perquè és sabut que els de dreta no solen mentir i acostumen a fer el que el seu electorat reclama: ports esportius, camps de golf, escoles privades, autopistes, privatitzacions, segregació social.

En canvi els d'esquerra diuen lluitar per la cosa pública i accepten privatitzacions (com ara l'ampliació del batxillerat d'art al CIDE en comptes de fer-ho al sistema públic), finançament del transport privat (com ara els autocars escolars). Diuen lluitar per la cosa pública i privatitzen la costa en el cas d'El Toro. Diuen lluitar per la sostenibilitat i permeten la destrucció de Ses Fontanelles. I a Son Espases, juguen al igual que va fer Felipe González amb el Otan de entrada, no.

Construeixen a Muro, i no han aturat la construcció a Son Quint que ells mateixos proposaren en l'aterior pacte. Autoritzen un camp de golf a benefici dels amics d'UM.

Diuen que ofereixen els llibres gratis, però només arriben a 100 euros i aquests no arriben a l'ESO, i com que els llibres s'han de tornar, possiblement els llibres tornats superin el cost de la subvenció en alguns cursos. La xocolata del lloro: el PP també en posava de llibres gratis en alguns indrets.

S'enriuen de l'electorat. Això és el que fan. Saben que l'electorat els donarà l'esquena una vegada, però que tanmateix, hi tornarà per allò del mal menor.

La política s'ha convertit així en l'art de fotre a l'electorat d'esquerra, perquè el de dreta més aviat està content amb els seus, i quan es preocupa per la cosa pública exigeix polítiques més antisocials en benefici de pocs.

A grans passes l'esquerra institucional cedeix, i lamentablement, els moviments socials, cada vegada més raquítics tornen a situar l'esquerra a les institucions.

Com que mantenir-se al govern és l'objectiu principal de les esquerres subsidiàries del PSOE i de la dreta regional, han après la lliçó del que fan els seus símils europeus: el joc del bon policia i del mal policia.

L'esquerra institucional juga ara al paper del bon policia, com a les comissaries del franquisme, i com va passar arreu d'Europa en el cas de la guerra de Bòsnia, o en les vagues generals, o en el cas de la base militar dels EUA a Itàlia que ha provocat la crisi del govern Prodi, té la poca vergonya de situar-se en el camp dels manifestants. Ara Jekyll, ara Hide. Allò que no farà es dimitir del govern perquè avui en dia el més important de la política són els càrrecs, i allò que fa la política és donar llocs de feina més agradables que a l'empresa privada, i amb més possibilitats de remenar algunes cireres.

I per això mateix, les esquerres abans socialdemòcrates, i les abans filocomunistes, reculen a Europa i avancen els feixismes.

La militància d'esquerra ha davallat en picat, i té moltes raons per fer-ho, perquè mentre no es refaci de la crisi de les direccions de l'esquerra política, qüestió aquesta anunciada per Trotsky en el seu dia, l'esquerra no té més futur que el nominal.

En aquests efectes, el cas del PRI mexicà (Partido Revolucionario Institucional) és un bon exemple de com es tergiversen les paraules.

Allò que ha de fer l'esquerra en el parlament és condicionar les polítiques des de l'oposició parlamentària i social al govern i no implicar-se en sostenir un govern que a la fi només fa polítiques de dreta.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


Nanda Ramon, López Crespí, Guillem Frontera: Son Espases a debat

pobler | 09 Octubre, 2007 17:11 | facebook.com

Pens que si amb unes eleccions autonòmiques tan recents, i amb unes eleccions generals tan properes no s'ha complit les promesa més llampant i més explícita, què es pot esperar dels altres compromisos electorals? (Nanda Ramon)


Una sèrie de posts em demanen la meva opinió sobre tota la qüestió de Son Espases. Vet aquí què en pens:



Nanda Ramon

Pens que és una decisió incomprensible i una pèrdua de credibilitat innecessària.

Pens que Son Espases era una bandera i una promesa i que encara ara no hi ha cap argument tècnic que impedesqui complir-la.

Pens que la de la Real ha estat una de les lluites més coratjoses que ha donat la nostra terra i que estic orgullosa d'haver-hi donat una mica de suport i de consol.

Pens que hi he fet amics i coneixences. Pens que n'he après moltes coses.

Pens que Palma no es pot permetre destrossar el seu entorn rural, patrimonial i natural.

Pens que si amb unes eleccions autonòmiques tan recents, i amb unes eleccions generals tan properes no s'ha complit les promesa més llampant i més explícita, què es pot esperar dels altres compromisos electorals?

Pens que dia 27 de maig molta de gent va votar PSOE perquè realment pensaren que era l'opció més "útil" per aturar la destrucció de Mallorca.

Pens que les darreres setmanes s'ha dedicat més temps a entretenir-mos i a preparar l'ambient per a la "mala notícia" que cercar alternatives reals i efectives.

Pens que és normal que la gent passi de la política i que no vagi a votar. Però també pens que és una llàstima.

Pens que si les forces realment nacionalistes, progressistes i ecologistes del nostre país tenguessin un pes més decisiu això no passaria.

Pens que sempre quanyen els mateixos: els que destrueixen, els que enganen, el que guanyen els doblers a palades...

Pens que protegir és sempre difícil, parcial i provisional. I en canvi, la destrucció sempre és fàcil, exhaustiva i irreversible.

Pens que a Son Espases hem lluitat pel paisatge, pel patrimoni, per la història, pel futur de la nostra ciutat... però també per la dignitat i la honestedat. Com es pot continuar amb una obra pública construïda directament sobre la corrupció?

Pens que el BLOC ha fet el que havia de fer: lluitar fins al darrers moment i de la manera més contundent i explícita possible.

Pens que és curiós que avui els opinadors diguin que Antich és valent i el BLOC, covard.

Pens que crida l'atenció que en derterminats àmbits (suposadament a favor de la Real) siguin més crítics amb el BLOC, que s'ha mantingut fidel a la seva promesa, que amb qui ha canviat de parer, o amb qui mai n'ha fet gaire bandera. Deu ser una nova manifestació d'autoodi, dic jo.

Pens que ha estat una mala setmana i que no sabem encara com refer-mos.

Pens que no agrairem mai prou als qui lluiten, la seva lluita; ni als que hi creuen, la seva fe.

Pens que això no té remei. Vull dir la vida. Vull dir jo mateixa.

Blog Nanda Ramon (7-X-07)


Els que hi entenen, troben que ara cal mirar al futur i no fer qüestió de l’engany. Troben que hem de confiar —perquè sí— en aquells que han començat el seu govern mentint-nos en l’assumpte del que havien fet bandera. I la memòria històrica? Els que hi entenen, en política, són propensos a clausurar la història en els primers anys de la transició. Quines presses, per girar fulla. La gran paradoxa: en el fons, se’ns demana que ens fiem del molt honorable Francesc Antich quan ens diu que no hi havia altra solució, etc. Per què ens n’hauríem de fiar? Persones fins i tot del seu mateix partit, amb tanta o més informació, alguns amb més formació, amb tant o més criteri que ell, el desmenteixen (en privat, és clar). Qui ens assegura que no ens enganya una vegada més? (Guillem Frontera)



Els que hi entenen


El molt honorable —per honor que no quedi; a Mallorca valoram més l’honra— senyor Francesc Antich no sembla disposat a pagar la factura, creu que se’n pot sortir donant una propina: li ha fet mal el cor, diu. Francina Armengol, més creïble, diu que el té destrossat. Francina Armengol té principis, té dignitat política, té sensibilitat social, la cultura és part de la seva manera de viure: s’entén que els esdeveniments de Son Espases li hagin destrossat el cor —com a tanta de gent honrada, d’altra banda. Però ara tot es mou en la mateixa direcció: passar pàgina com més aviat millor: i d’aquesta tàctica en són promotors més o menys les mateixes persones que es tirarien a la piscina per reivindicar la memòria històrica. No serien massa creïbles els arguments a favor de desenterrar la memòria històrica posats en boca dels mateixos que ara volen enterrar una ignomínia adduint arguments de política real. Per començar, no s’acaba d’entendre perquè ningú no ha posat el molt honorable Antich en situació d’haver de respondre a una pregunta elemental: per què durant la campanya, i abans, Son Espases va ser utilitzat com a bomba tòxica contra el PP i se varen nodrir les esperances de la gent més sensibilitzada en la defensa del territori i del patrimoni cultural del país? Ja sabia aleshores que no hi havia cap altra solució?, suposant que no se’ns hagi enganyat novament: qui et diu una mentida és un mentider. No ho sabia? Qui dels seus, en aquest cas, li havia escatimat informació? O tot havia anat altrament? Passat el fibló, ara els mitjans de comunició tenen espai per tornar una mica enrere —la memòria— i mirar de saber perquè se’ns ha enganyat. A favor de passar pàgina com més aviat millor es manifesten mecànicament els que entenen de política. Els que hi entenen, troben que ara cal mirar al futur i no fer qüestió de l’engany. Troben que hem de confiar —perquè sí— en aquells que han començat el seu govern mentint-nos en l’assumpte del que havien fet bandera. I la memòria històrica? Els que hi entenen, en política, són propensos a clausurar la història en els primers anys de la transició. Quines presses, per girar fulla. La gran paradoxa: en el fons, se’ns demana que ens fiem del molt honorable Francesc Antich quan ens diu que no hi havia altra solució, etc. Per què ens n’hauríem de fiar? Persones fins i tot del seu mateix partit, amb tanta o més informació, alguns amb més formació, amb tant o més criteri que ell, el desmenteixen (en privat, és clar). Qui ens assegura que no ens enganya una vegada més? Els que hi entenen, en política, són molt bons de conformar: només els és menester una versió oficial. Abans sabien que l’hospital no es podia fer a Son Espases. Ara saben que no hi ha altra via. Una pentecosta invisible els ha il·luminat, els ha convertit de sobte en experts en tantes ciències que els ignorants ens sentim aclaparats. Què en saben de molt! En saben tant que coincideixen a propugnar allò que interessa als més honorables de tots: un pacte de silenci.

Guillem Frontera. Escriptor.

Diari de Balears (9-X-07)


És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació. (Miquel López Crespí)


L´hospital de Jaume Matas



Palma (14-IX-07): manifestació en defensa de Son Espases. L´escriptor Miquel López Crespí i Cecili Buele, sempre a l´avantguarda de la lluita contra la corrupció i per l´alliberament nacional i social dels Països Catalans.

La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.

És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.

Però les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.

Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Capellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.

Miquel López Crespí


(9-X-07)


Costa i Llobera: "soldat de Crist"

pobler | 09 Octubre, 2007 15:10 | facebook.com

Costa decideix esdevenir sacerdot, fer-se "soldat de Crist", combatre a la seva manera el "desordre" que regna en el món d'ençà, pensa, que es consolidaren les idees de la Revolució Francesa. El pare, Miquel Costa, no hi posa entrebancs i, malgrat que s'hauria estimat molt més que el seu fill hagués fet la carrera de dret a Madrid i hagués esdevengut el seu hereu i continuador al capdavant de les propietats familiars, es resigna amb la decisió del fill. (Miquel López Crespí)


Costa i Llobera: el poeta il·luminat



Després de la publicació de la novel·la Defalliment (El Gall Editor) és feia evident que, per la importància del personatge Miquel Costa i Llobera, per com aquella figura havia aconseguit que la seva història em continuàs interessant malgrat el material ja escrit, sorgís una continuació i ampliació de Defalliment. Parlam de la novel·la que ara acaba d'editar Pagès editors de Lleida. En Damunt l'altura he ampliat els capítols que fan referència als seus anys d'infantesa i adolescència a Pollença. Anys que, sota la influència del seu oncle Miquel Llobera i de la mare de Costa, Joana Aina-Maria Llobera, van conformant el seu tarannà literari i cristià. En aquest sentit, el pare, Miquel Costa, no deixa de ser un ric propietari conservador però que, en els aspectes culturals, no tendrà la importància del seu cunyat, Miquel Llobera, en la conformació de la consciència del futur autor de Poesies i tantes obres cabdals de la literatura mallorquina.



Era necessari, doncs, ampliar els capítols que havia dedicat en la novel·la Defalliment a aquesta decisiva infantesa pollencina. I per això Damunt l'altura s'inicia amb aquesta Pollença de finals del segle XIX que tanta influència tengué en el nostre personatge. Els capítols "Les dones d'aigua", "L'agre de la terra", "Pobres i rics", "Torrent de Pareis", "Els amics" i "Damunt l'altura" són una bona prova del que explic.

L'estada de Costa a Madrid quan era universitari, amb poca fortuna evidentment, i que a Defalliment comptava amb dos capítols, a Damunt l'altura s'amplia amb un de nou, "La bruixa" que novel·la l'herència de la Revolució Francesa, les Corts de Cadis, el pensament de Pi i Margall i el krausisme dins la consciència dels estudiants que són a la vora de Miquel Costa i Llobera en aquells anys de disbauxa juvenil a la capital de l'estat. El retorn a Pollença, el retrobament amb les arrels pollencines, amb el record de la mare, les primeres contradiccions literàries, són novel·lats en els capítols "El retorn" i "L'Oda a Horaci". Aquests anys a Pollença, abans de marxar a Roma, són decisius quant al retrobament de Costa i Llobera amb ell mateix i amb les arrels catòliques inculcades per la seva mare. No oblidem que una de les primeres "joguines" del Costa i Llobera infant és un vestit de sacerdot adequat a la seva edat que li cusen la mare i les cosidores de Can Costa. Els primers jocs d'aquell al·lotet són precisament uns jocs ben especials: jugar a dir missa. L'infant Miquel Costa i Llobera entretén els nins de les cases benestants pollencines amb llargs oficis dins la seva cambra, resos d'avemaries i parenostres, processons religioses per dins el gran casal que la família té a Pollença.

Quan Costa retorna dels seus estudis a Madrid, podríem dir que "fracassat", el poeta s'ha de plantejar novament el sentit de la seva vida. Costa es troba que té al davant tot el temps del món. Recordem que és fill d'un gran terratinent mallorquí amb munió de gent que treballa per a ell i la seva família. Ara, sense cap obligació concreta, ja que el pare s'encarrega de la direcció dels negocis agraris familiars, el futur sacerdot disposa de dies, setmanes i mesos sencers per a aprofundir novament en els fonaments de la cultura grecollatina de la qual seria un mestre avantatjat. Una cultura que li servirà, mitjançant aquesta sòlida coneixença, per a transformar el llenguatge poètic català i de rebot tota la poesia catalana de la seva època. Miquel Costa i Llobera, s'ho volgués proposar o no, acaba amb la majoria d'aspectes estantissos del jocfloralisme del XIX i inicia el que es pot considerar la poesia catalana contemporània. I la seva obra significa també l'inici d'aquest nou món poètic i literari no solament per la força del seu llenguatge renovat i creatiu, sinó sobretot per la temàtica, sovint vitalista, que impregna la majoria de les seves composicions.

Pollença, el retrobament amb els orígens familiars i culturals, els contactes cada vegada més intensos amb els amics i intel·lectuals del moment, Ramón Pico i Campanar, Joan Rosselló, Josep M. Quadrado, Antoni Rubió, Joan Lluís Estelrich, decideixen quin ha de ser el destí del personatge central de la nostra novel·la.

I Costa decideix esdevenir sacerdot, fer-se "soldat de Crist", combatre a la seva manera el "desordre" que regna en el món d'ençà, pensa, que es consolidaren les idees de la Revolució Francesa. El pare, Miquel Costa, no hi posa entrebancs i, malgrat que s'hauria estimat molt més que el seu fill hagués fet la carrera de dret a Madrid i hagués esdevengut el seu hereu i continuador al capdavant de les propietats familiars, es resigna amb la decisió del fill.

Els anys passats a Roma estudiant la carrera sacerdotal a la Gregoriana conformen el desenvolupament dels capítols "Temporal", "Soldats de Crist", Ruïnes", "Els tresors del Vaticà", "Sant Jeroni" i "Darrera caminada per Via Appia Antiga" de la novel·la Damunt l'altura.

Miquel López Crespí

Son Espases i els enterradors d´esperances

pobler | 09 Octubre, 2007 06:51 | facebook.com

Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. (Miquel López Crespí)


Son Espases i els enterradors d´esperances



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant, per l´imperialisme desfermat de les nacions opressores), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca. Pensam que els partits del Pacte haurien de ser més exigents amb aquells que, com la portaveu, quan intervenen públicament en castellà també ho fan en representació del PSM, d´Unió Mallorquina, d´Esquerra Unida i d´Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Convendria prendre bona nota i evitar aquests nyarros que fan riure Joan Flaquer, l´antic portaveu del PP, que sempre ha intervengué en català. Què potser el PSOE, per ser-ho, no té l´obligació d´emprar públicament el català?



Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior i, almanco, serviria per a canviar la nefasta política del PP.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí


La plataforma Salvem la Real també mostrà la seva «decepció» per la decisió i, al contrari que l’associació de veïns, advertí que els seus integrants se senten «utilitzats i traïts».

«Utilitzats perquè aprofitaren la nostra protesta per guanyar les eleccions», assegurà la portaveu Aina Calafat. «I traïts perquè han fet el mateix que els altres però amb l’agreujament que aquests estaven en contra i ara continuen les obres».

L’activista afirmà que les «excuses» que empra el Govern per justificar l’elecció de Son Espases «no valen per a res» perquè, segons ella, l’hospital no podrà estar acabat en tres anys i provocarà un «col·lapse de trànsit» a la zona de la Real.


La plataforma Salvem la Real es considera «traïda» i «utilitzada» pel Pacte per guanyar les eleccions


Els veïnats i la congregació se senten «decebuts» però continuaran lluitant


Q.T./LL.P. Palma.


Els veïnats del Secar de la Real i la Congregació dels Missioners del Sagrat Cor no amagaren ahir la seva «decepció» per la decisió del president del Govern, Francesc Antich, de mantenir la ubicació de l’hospital de referència a Son Espases, devora el monestir de la Real. Però, amb tot, advertiren que no es quedaran de braços plegats i continuaran lluitant perquè el centre es traslladi a una altra banda.«Estem decepcionats perquè varem ajudar a què aquest govern guanyés les eleccions, però no ens sentim utilitzats», afirmà ahir la portaveu de l’Associació de Veïns del Secar de la Real. «Avui —per ahir— és un gran dia per al Partit Popular i trist per a la participació ciutadana», sentencià.

L’associació que representa, juntament amb la Congregació dels Sagrats Cors, du quatre anys lluitant per evitar que es consumi la ubicació del centre sanitari a Son Espases, per l’impacte que suposarà sobre el patrimoni de la Real i perquè és vist com una excusa per acabar d’urbanitzar la zona. «No són anys perduts», afirmà el prior del monestir de la Real, Antoni Vallespir, perquè s’ha guanyat en «coherència, dignitat i honradesa».

No deixaran de lluitar. «Treballarem des d’altres àmbits» però amb el mateix objectiu «per a què la ciutadania tengui veu en l’ordenació urbanística», recalcà la portaveu veïnal. «Avui —per ahir— s’ha perdut una oportunitat històrica», assegurà Re-nom, qui també criticà que les modificacions que es preveuen efectuar sobre el projecte d’hospital «només són mesures correctores que volen maquillar la situació».Per altra banda, la plataforma Salvem la Real també mostrà la seva «decepció» per la decisió i, al contrari que l’associació de veïns, advertí que els seus integrants se senten «utilitzats i traïts».

«Utilitzats perquè aprofitaren la nostra protesta per guanyar les eleccions», assegurà la portaveu Aina Calafat. «I traïts perquè han fet el mateix que els altres però amb l’agreujament que aquests estaven en contra i ara continuen les obres».

L’activista afirmà que les «excuses» que empra el Govern per justificar l’elecció de Son Espases «no valen per a res» perquè, segons ella, l’hospital no podrà estar acabat en tres anys i provocarà un «col·lapse de trànsit» a la zona de la Real.

Calafat advertí que la plataforma Salvem la Real «no té color polític» i continuarà lluitant perquè l’hospital no es faci a Son Espases i, si cal, ho farà duent als tribunals els actuals responsables de les institucions competents. Precisament la via judicial és una de les «esperances» que queden a l’entitat per aturar les obres, després que hagi presentat més d’una desena de denúncies per actuacions relacionades amb el polèmic projecte hospitalari.

Diari de Balears (6-X-07)


Sa Pobla republicana: Concentració de suport als joves encausats per cremar fotos

pobler | 08 Octubre, 2007 15:38 | facebook.com

Concentració de suport als joves encausats per cremar fotos

Divendres 12 d´octubre a les 18h.

Plaça Príncep d´Asturies

Maulets – El Jovent Independentista Revolucionari



Memòria històrica d´alguns actes republicans fets a sa Pobla


Gran èxit de l'acte en homenatge a la República.



Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

"Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calumnies contra l'esquerra republicana de les Illes (ens referim especialment als dirigents carrillistes). Molts d'ells, repetesc, eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien a la lluita republicana malgrat sigui amb tres dècades de retard. Però seria convenient que els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altre!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana". (Miquel López Crespí)


Jaume Serra Cardell, socialista i republicà pobler assassinat pel feixisme l'any 1937.


L'acte de sa Pobla en honor a la República ha estat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell, organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà a sa Pobla, ha aconseguit una fita difícil de superar. Reunir a centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República i als republicans assassinats pel feixisme és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I una recuperació de la memòria històrica no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà i antiborbònic que no pugui ser manipular per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es van enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan van magre de vots i de suport, compareixen a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre. Quin servei no feren tots aquests servils al rei i al capitalisme espanyols!

En aquest gran homenatge pobler a la República hi han participat activament en l'organització de l'acte i en la preparació del cicle de conferències "Temps de República", la presidenta de l'Associació, Catalina Cristina Socias, el tresorer Jaume Serra i el secretari, Llorenç Crespí. Com hem escrit una mica més amunt, després de les traïdes de la transició, després dels pactes de PSOE i PCE amb el franquisme reciclat per fer oblidar la lluita republicana i la nostra memòria històrica, és encoratjador veure i comprovar com els joves mallorquins han trobat el camí envers la República. Camí republicà fet malbé en temps de la restauració borbònica per molts dels dirigents de l'esquerra nominal i que ara, per a aconseguir alguns vots en les properes eleccions s'apunten a la nostra lluita republicana.

Nosaltres, els que per defensar la República patirem els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calumnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien a la lluita republicana malgrat sigui amb tres dècades de retard. Però seria convenient que els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altre!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana.

Recordin igualment que nosaltres, els nacionalistes d'esquerra de les Illes, a part de defensar la memòria històrica de la II República espanyola pugnam per anar bastint la futura República Catalana, una República que, unificant les terres del País Valencià, les Illes, el Principat i la Catalunya Nord aspira per a fer realitat el somni de Macià i de tants i tants patriotes catalans de tenir un estat propi, lliure de la dominació estrangera, principalment espanyola i francesa.

L'acte de sa Pobla organitzat per l'Associació de Joves Pinyol Vermell ha estat emocionant perquè ens ha demostrat com la joventut mallorquina, amb la seva decidida combativitat republicana pot començar a vèncer i fer mudar els resultats de la transició i dels pactes entre el franquisme reciclat amb la socialdemocràcia el carrillisme (PCE). En aquest emotiu acte republicà hi ha participat els poetes poblers Antoni Gost, Josep Vallespir, Alícia Alomar i Miquel López Crespí.

La plaça de la Concòrdia era plena de joves de totes les contrades del pla. Abans de començar la lectura dels meus poemes dedicats a la República vaig creure convenient situar, malgrat fos breument, la importància de la II República Espanyola en els seu marc històric. Malgrat els problemes posteriors, la proclamació de la República significà una alenada d'aire nou per a les classes populars de l'estat espanyol. Després vaig parlar dels problemes que tengué per a la supervivència la democràcia espanyola dels anys trenta. La construcció de milers d'escoles, l'obtenció del vot per la dona, l'inici, tímid evidentment, de resolució del problema de les nacions oprimides de l'estat amb els primers estatuts d'autonomia significaren avanços significatius. Però la República fou tímida en la resolució del problema agrari, desencisant a les masses de jornalers sense terra; fou tímida en la resolució del problema nacional ja que els estatuts aprovats no anaven més enllà d'una descentralització administrativa i, finalment, i això va marcar totalment el futur de la República espanyola, va ser dèbil amb els militars colpistes que s'havien sublevat contra el règim republicà o que continuaven conspirant a favor del feixisme. Permetre i pagar!, que tots aquests futurs militars colpistes continuassin tenint comandament de tropes va ser un error que portà, indubtablement, al cop feixista del general Franco de l'any 1936.

Després, per a no allargar la meva intervenció a la plaça de la Concòrdia, vaig recordar el valent paper de la resistència poblera a la sublevació feixista del divuit de juliol de 1936. En homenatge als resistents poblers a la sublevació feixista vaig llegir alguns poemes de l'Antologia (1972-2002) dedicant alguns dels poemes a la República i als antifeixistes Jaume Serra Cardell i Pere Serra Seguí assassinats en temps de la guerra civil.

Amb aquest emotiu acte republicà, amb tots els altres que l'Associació de Joves Pinyol Vermell ha programat per aquest més abril, els joves de sa Pobla es situen, amb mèrit propi, a l'avantguarda de la lluita per servar la nostra memòria històrica lluny dels silencis decretats en temps de la transició pels franquistes reciclats i la pseudoesquerra que ara s'apropa, cap baix i avergonyida per les seves traïdes a la lluita popular, a les nostres banderes Republicanes i socialistes.

L'homenatge pobler fet aquest històric catorze d'abril a la República, la participació activa i militant de tots els joves que han intervengut en la seva preparació, el cicle d'activitats republicanes programades per aquest mes d'abril, els plans que estan en marxa per al proper futur ens demostra novament que la memòria històrica dels pobles mai no mor malgrat les malifetes de venuts i oportunistes.

Un gran èxit, en definitiva, dels joves lluitadors republicans poblers i mallorquins que inicien el camí envers el futur lliure i socialista amb el qual somniaven Jaume Serra Cardell i Pere Serra Seguí, els republicans assassinats pels escamots d'assassins del feixisme.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (14-IV-06)

El PP i sequaços contra la cultura catalana que va a Frankfurt

pobler | 08 Octubre, 2007 06:44 | facebook.com

El president del PP, Daniel Sirera, ha anunciat que el seu grup parlamentari "no acompanyarà la delegació oficial de la Generalitat ni del Parlament" a la Fira de Frankfurt perquè considera que "és una altra mostra de sectarisme". El líder dels populars catalans ha assegurat que "l'espectacle que hem viscut amb el tema de la fira de Frankfurt ha estat especialment lamentable", ja que "el principals autors catalans en vendes com Ruiz Zafón o Falcones no hi seran perquè escriuen en castellà".


"ÉS UNA MOSTRA DE SECTARISME"



Mariano Rajoy (en la fotografia) i tots els seus sequaços han fet i fan tot el possible per barrar el pas a la presencia de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt alhora que manen els corifeus al seu servei que escriguin articles per embrutar i fer malbé la participació dels escriptors catalans. Tota una campanya rebentista contra la nostra cultura que ha fracasat de forma evident.

Sirera anuncia el boicot del PP a la Fira de Frankfurt.


El president del PP, Daniel Sirera, ha anunciat que el seu grup parlamentari "no acompanyarà la delegació oficial de la Generalitat ni del Parlament" a la Fira de Frankfurt perquè considera que "és una altra mostra de sectarisme". El líder dels populars catalans ha assegurat que "l'espectacle que hem viscut amb el tema de la fira de Frankfurt ha estat especialment lamentable", ja que "el principals autors catalans en vendes com Ruiz Zafón o Falcones no hi seran perquè escriuen en castellà". En aquest sentit, ha dit que aquesta fira "no serà un fidel mirall de la realitat cultural catalana" perquè "si no hi és la cultura catalana escrita en castellà estarem enganyant a tots els visitants".

Web E-Notícies


Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. (Miquel López Crespí)


Frankfurt, capital de la cultura catalana


Escriptors a Frankfurt



Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.

Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.

Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.

Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-VII-07)


Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB): Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver...


Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt


A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...



Antoni Vidal Ferrando

Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.



Castellà


Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.


Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.


Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.


Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.


Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Son Espases: "Els embruteix l´ànima, la cadira”. (Llorenç Capellà)

pobler | 07 Octubre, 2007 08:45 | facebook.com

“Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”. (Llorenç Capellà)


Son Espases i la cadira



La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.



Maria Antònia Munar i Francesc Antich

Els manifestants que demanaven i demanen els compliments de les promeses electorals demanen diàriament COHERÈNCIA i DIGNITAT. Però tothom, els sectors més avançats del nostre poble que es mobilitzaren per a preservar recursos i territori, se sent traït. Els editorials dels diaris que donaren suport a les mobilitzacions que serviren per a acabar amb l´hegemonia del PP a les Illes parlen igualment de greuges fets al poble i de traïdes. Un d´aquests periòdics ha escrit: “A hores d´ara, les persones que ajudaren a canviar el Govern, amb els seus president i vicepresident al capdavant, ja ha previst obertament la possibilitat de trair la voluntat d´aquestes persones. El greuge tan sols es pot atenuar recuperant la sintonia amb la voluntat popular, manifestada sobretot, és menester repetir-ho, mitjançant els moviments ciutadans, i fent autocrítica per aquesta desgraciada espera d´una resolució”.

És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.

Com diu la gent que abans de les eleccions era al carrer de bracet de Francesc Antich, Aina Calvo i Francina Armengol, l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial ens ha tornat a defraudar. Les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.

Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Capellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.

Miquel López Crespí


Salvem la Real es considera traïda i utilitzada pel Pacte per guanyar les eleccions

pobler | 06 Octubre, 2007 11:03 | facebook.com

La plataforma Salvem la Real també mostrà la seva «decepció» per la decisió i, al contrari que l’associació de veïns, advertí que els seus integrants se senten «utilitzats i traïts».

«Utilitzats perquè aprofitaren la nostra protesta per guanyar les eleccions», assegurà la portaveu Aina Calafat. «I traïts perquè han fet el mateix que els altres però amb l’agreujament que aquests estaven en contra i ara continuen les obres».

L’activista afirmà que les «excuses» que empra el Govern per justificar l’elecció de Son Espases «no valen per a res» perquè, segons ella, l’hospital no podrà estar acabat en tres anys i provocarà un «col·lapse de trànsit» a la zona de la Real.


La plataforma Salvem la Real es considera «traïda» i «utilitzada» pel Pacte per guanyar les eleccions


Els veïnats i la congregació se senten «decebuts» però continuaran lluitant


Q.T./LL.P. Palma.


Els veïnats del Secar de la Real i la Congregació dels Missioners del Sagrat Cor no amagaren ahir la seva «decepció» per la decisió del president del Govern, Francesc Antich, de mantenir la ubicació de l’hospital de referència a Son Espases, devora el monestir de la Real. Però, amb tot, advertiren que no es quedaran de braços plegats i continuaran lluitant perquè el centre es traslladi a una altra banda.«Estem decepcionats perquè varem ajudar a què aquest govern guanyés les eleccions, però no ens sentim utilitzats», afirmà ahir la portaveu de l’Associació de Veïns del Secar de la Real. «Avui —per ahir— és un gran dia per al Partit Popular i trist per a la participació ciutadana», sentencià.

L’associació que representa, juntament amb la Congregació dels Sagrats Cors, du quatre anys lluitant per evitar que es consumi la ubicació del centre sanitari a Son Espases, per l’impacte que suposarà sobre el patrimoni de la Real i perquè és vist com una excusa per acabar d’urbanitzar la zona. «No són anys perduts», afirmà el prior del monestir de la Real, Antoni Vallespir, perquè s’ha guanyat en «coherència, dignitat i honradesa».

No deixaran de lluitar. «Treballarem des d’altres àmbits» però amb el mateix objectiu «per a què la ciutadania tengui veu en l’ordenació urbanística», recalcà la portaveu veïnal. «Avui —per ahir— s’ha perdut una oportunitat històrica», assegurà Re-nom, qui també criticà que les modificacions que es preveuen efectuar sobre el projecte d’hospital «només són mesures correctores que volen maquillar la situació».Per altra banda, la plataforma Salvem la Real també mostrà la seva «decepció» per la decisió i, al contrari que l’associació de veïns, advertí que els seus integrants se senten «utilitzats i traïts».

«Utilitzats perquè aprofitaren la nostra protesta per guanyar les eleccions», assegurà la portaveu Aina Calafat. «I traïts perquè han fet el mateix que els altres però amb l’agreujament que aquests estaven en contra i ara continuen les obres».

L’activista afirmà que les «excuses» que empra el Govern per justificar l’elecció de Son Espases «no valen per a res» perquè, segons ella, l’hospital no podrà estar acabat en tres anys i provocarà un «col·lapse de trànsit» a la zona de la Real.

Calafat advertí que la plataforma Salvem la Real «no té color polític» i continuarà lluitant perquè l’hospital no es faci a Son Espases i, si cal, ho farà duent als tribunals els actuals responsables de les institucions competents. Precisament la via judicial és una de les «esperances» que queden a l’entitat per aturar les obres, després que hagi presentat més d’una desena de denúncies per actuacions relacionades amb el polèmic projecte hospitalari.

Diari de Balears (6-X-07)


El Pacte farà l´hospital del PP

pobler | 05 Octubre, 2007 15:26 | facebook.com

El PSOE, pel que hem comprovat, l´únic que va fer va ser agafar la pancarta de forma oportunista per fer creure que lluitaria per salvar la Real. Innocents, alguns ens ho creguérem. Però només volien els nostres vots; ja tenien pensat seguir amb el projecte de Jaume Matas, és a dir, amb el famós Hospital de Referència a Son Espases. Ara ho hem pogut comprovar. (Miquel López Crespí)


El PSOE va ben errat si creu que els milers de votants progressistes que li donaren suport per a acabar amb l´especulació i la destrucció de recursos i territori oblidaran tan fàcilment aquesta traïda a les promeses de la passada campanya electoral. Va ben errat si es pensa que en el futur li donaran el vot per a continuar amb l´especulació i amb la destrucció de recursos i territori només perquè l´encapçali el PSOE i no el PP. La legislatura comença molt malament. (Miquel López Crespí)


El Pacte farà l´hospital del PP



Jaume Matas i Francesc Antich.

D´ençà l´inici del nou curs polític, acabades les vacances, molts activistes de les plataformes que han portat a coll la lluita en defensa dels nostres escassos recursos naturals i que s´han mobilitzat en defensa del territori, anaven constatant les mentides i subterfugis dels polítics professionals per tal de romandre en nòmina. Molts ja oloraven les traïdes en referència a Son Espases, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. En el fons, com molt bé escrivia Xisco Sastre, de Salvem la Real, qui en aquests quatre anys de destrucció de la terra ha portat la lluita contra el PP per a preservar Mallorca de la salvatge especulació que patim han estat les plataformes ciutadanes. Té raó. El PSOE, pel que hem comprovat, l´únic que va fer va ser agafar la pancarta de forma oportunista per fer creure que lluitaria per salvar la Real. Innocents, alguns ens ho creguérem. Però només volien els nostres vots; ja tenien pensat seguir amb el projecte de Jaume Matas, és a dir, amb el famós Hospital de Referència a Son Espases. Ara ho hem pogut comprovar. Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. Unes quotes de poder institucional com mai no s´havia vist.



Manifestació per salvar la Real de l´especulació promoguda per Jaume Matas. El Pacte ha decidit continuar endavant amb el projecte estrella del PP: fer l´hospital de referència a Son Espases.

Antich comença malament cedint davant els poders fàctics de les Illes, davant la banca i els especuladors, davant els grans constructors que no pensen en el futur de Mallorca, en la manca de recursos i territori que patim. En el programa electoral del PSOE per a les autonòmiques de 2007, el votant progressista va poder llegir: “Un hospital de primer nivel, el Hospital Son Dureta, que cuente con toda la tecnología moderna que nuestra población precisa. Un hospital moderno, confortable, líder entre los grandes hospitales españoles, con una mayoría de habitaciones individuales y con un acceso confortable en todas las áreas: urgencias, consultas externas y áreas de información y ubicabo en la finca de Son Dureta”.

Els mallorquins i mallorquines que hem sortit al carrer per a defensar el nostre restam profundament decebuts per la decisió final del PSOE de tirar endavant el projecte estel·lar del PP i l´hospital que es bastirà a la Real. Abans de decidir-se per Son Espases ja sentíem alguns dirigents socialistes dient que “si perdem el vot de tres o quatre mil ‘radicals’ en guanyarem vint mil dels antics votants del PP”. Tot plegat, a part de ser unes afirmacions plenes de cinisme, és l´expressió d´una coneguda i reaccionaria forma de fer política que no ens agrada i que voldríem veure foragitada de la nostra terra. O d´altres afirmacions, igualment cíniques i barroeres, afirmant que “d´aquí a quatre anys ningú no se’n recordarà d´aquesta pol·lèmica i, com en el cas de la incineradora de Son Reus, els mateixos dirigents que es manifesten en contra aniran a inaugurar l´hospital”.

Tots aquells i aquelles que durant quatre anys (i tots els anys anteriors!) han sortit al carrer per a preservar recursos i territori, en lluita contra les maniobres especulatives i la corrupció que tot ho encercla, pensam que més d´una vegada la història no es repeteix. Si el PSM començà a perdre vots i representació institucional amb la seva claudicació davant les maniobres de PSOE-UM, no vol dir que ara ho faci. La direcció política dels nacionalistes d´esquerra no és la mateixa d´aquells temps, i molts dirigents actuals del PSM saben a la perfecció que no poden iniciar aquesta legislatura caminant damunt les cendres de l´esperança popular.

El PSOE va ben errat si creu que els milers de votants progressistes que li donaren suport per a acabar amb l´especulació i la destrucció de recursos i territori oblidaran tan fàcilment aquesta traïda a les promeses de la passada campanya electoral. Va ben errat si es pensa que en el futur li donaran el vot per a continuar amb l´especulació i amb la destrucció de recursos i territori només perquè l´encapçali el PSOE i no el PP. La legislatura comença molt malament.

Miquel López Crespí


Son Espases: El Bloc es mantindrà al Pacte

pobler | 05 Octubre, 2007 06:18 | facebook.com

Les Joventuts del PSM carreguen contra Antich i li demanen que no sigui covard i tengui dignitat


El Bloc es mantindrà al Pacte, però no es farà partícip de l’opció de Son Espases

Les joventuts del PSM tornaren a llançar durs retrets al president Antich que, segons ells, «no ha tingut fins ara cap mostra de valentia ni contundència per redreçar les polítiques reaccionàries i destructores del territori del PP». Els Joves d’Esquerra Nacionalista-PSM (JEN) advertiren a Antich que «encara és a temps de conservar la dignitat i de no ser un covard».


Q. TORRES./LL. PLANAS. Palma.

El Bloc no trencarà el Pacte si avui es fa públic que el Govern opta per mantenir l’hospital de referència a Son Espases, però deixarà clar que la decisió no s’haurà pres de manera consensuada sinó amb ells en contra. Aquesta és, ara per ara, la intenció que té la coalició progressista, que forma part del Govern balear i dels equips de govern del Consell i de Cort.

De fet, alguns dels partits que integren la coalició —PSM, EU-EV i Esquerra— ja havien analitzat els possibles escenaris que s’acostaven i l’opció de Son Espases era la pitjor per ells, sobretot després del compromís assolit amb la ciutadania abans d’accedir al Govern. Malgrat que en totes les formacions del Bloc hi ha partidaris de deixar els càrrecs de govern, el sentiment majorirari de les direccions és fer tot el contrari. I en el cas que finalment s’opti per Son Espases, es mantendrien als executius, farien evident que no estan d’acord amb la decisió presa i recalcarien que el trencament del Pacte només beneficia el PP.

Pels dirigents del Bloc, en aquest escenari l’opció de sortir del Govern és pitjor que la de quedar-hi. D’un costat, la partida de la coalició deixaria un Govern en minoria que hauria de negociar amb ells cada votació. Sense acord, hi guanyaria el PP. Altres escenaris, com la possibilitat d’una convocatòria electoral anticipada, serien encara pitjors per als interessos progressistes.Líders del Bloc, com Biel Barceló, han reiterat que la lleialtat al Pacte queda danyada per aquesta decisió. El cert, però, és que la desconfiança que impregnà els socis del primer Pacte de Progrés ha tornat a aflorar amb la crisi de Son Espases.

Ahir mateix, les joventuts del PSM tornaren a llançar durs retrets al president Antich que, segons ells, «no ha tingut fins ara cap mostra de valentia ni contundència per redreçar les polítiques reaccionàries i destructores del territori del PP». Els Joves d’Esquerra Nacionalista-PSM (JEN) advertiren a Antich que «encara és a temps de conservar la dignitat i de no ser un covard».

En aquest context, els dirigents de la coalició treballaren fins a darrera hora d’ahir per fer canviar d’opinió els partidaris de Son Espases, majoritaris al Consolat i a les conselleries de Presidència i de Salut, totes controlades pels socialistes.

Però no tots els socialistes estan del costat de Son Espases. La secretària general de la Federació Socialista de Mallorca i presidenta del Consell, Francina Armengol, també hi cercà alternatives fins al final. Si finalment s’opta per Son Espases, Armengol no ho defensarà, però tampoc no qüestionarà la decisió que prengui el Govern del també socialista Francesc Antich.

Diari de Balears (5-X-07)


Quan volíem salvar el primer Pacte de Progrés. Carta al president Antich


No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)


Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar. (Miquel López Crespí)


Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.

El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.


Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.


Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.


Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.


I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.


Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.


Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.


El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-IV-02)


Quan volíem salvar el segon Pacte de Progrés. Carta a Francesc Antich, Francina Armengol, Aina Calvo i Vicens Tomàs


Sr. Francesc Antich, President del Govern de les Illes Balears.

Sra. Francina Armengol, Presidenta del Consell Insular de Mallorca.

Sra. Aina Calvo, Batlessa de Palma.

Sr. Vicens Tomàs, Conseller de Salut.



Distingit/da Senyor/a:

Vull manifestar la meva oposició a que segueixin les obres de construcció de l'hospital als terrenys Son Espases, devora el Monestir de la Real (Palma). Des del meu punt de vista s'ha de descartar son Espases com a futura ubicació de l'hospital de referència de Mallorca, en considerar que la zona gaudeix d'un elevat valor patrimonial, com ho demostren les reiterades troballes arqueològiques. La seva situació a l'entorn d'un Bé d'Interès Cultural (el Monestir de la Real) el descarta per a la gran construcció d'un complex hospitalari. Son Espases segueix essent una zona classificada com a sòl rústic i una àrea rural de gran valor paisatgístic.

D'altra banda i des d'un punt de vista polític no s'entendria que després de defensar durant anys la protecció de Son Espases, ara se fes just el contrari i se permetès la seva destrossa.

Consider que Son Espases s'ha de descartar per a la ubicació del nou hospital de Palma i s'ha d’optar per altres opcions, prioritzant per això la reforma de l'actual hospital de Son Dureta.

Rebi una cordial salutació


Miquel López Crespí


Son Espases i els comediants. Basta de comèdia! Debat Joan Riera, López Crespí i F. Guijarro

pobler | 04 Octubre, 2007 11:09 | facebook.com

Son Espases


També Biel Barceló, Grosske i companyia tenen ben clar que no hi ha més remei que Son Espases. Però ja els va bé la rondalla de Son Pons. Han de donar brou de peix a la gent de la Real fins al darrer minut. Són autèntics mestres a l’hora de fer jocs de mans absurds. Qualcú pot creure que és possible Son Pons? Qualcú imagina un macrohospital aferrat a un macropolígon saturat? Qualcú pensa que construiran els accessos al voltant de la combativa Son Sardina? No.Fan comèdia, pur Tony Leblanc. Donen sopeta de sobre a la gent de la Real. Demà ho veurem. (Joan Riera)


Diari de Balears: Comèdia!



Toni Roig i Al-Mayurqa, a l´avantguarda de la lluita per salvar la Real

Ara que estic segur que Antich fa comèdia amb la qüestió del nou hospital i que està més que presa la decisió d’aixercar-lo a Son Espases, començ a veure que els autèntics comediants són els del Bloc amb la rondalla que s’han tret de la butxaca al voltant de Son Pons.

També Biel Barceló, Grosske i companyia tenen ben clar que no hi ha més remei que Son Espases. Però ja els va bé la rondalla de Son Pons. Han de donar brou de peix a la gent de la Real fins al darrer minut. Són autèntics mestres a l’hora de fer jocs de mans absurds. Qualcú pot creure que és possible Son Pons? Qualcú imagina un macrohospital aferrat a un macropolígon saturat? Qualcú pensa que construiran els accessos al voltant de la combativa Son Sardina? No.Fan comèdia, pur Tony Leblanc. Donen sopeta de sobre a la gent de la Real. Demà ho veurem. Sortirà Antich amb cara de lloca ponedora i dirà que no queda més nassos que Son_Espases. Això sí, pegarà una bona repassada al PP perquè els va deixar un fet consumat.

També presentarà un nou Son Espases, parcialment soterrat i amb una gran àrea de protecció entre el monestir i l’equipament sanitari.Però a la Real monjos i veïns menjaran Avecrem xup-xup, els agradi o no. Les cúpules del PSIB i del Bloc, reis de la comèdia, ja en mengen. Ara toca a les bases. Bon profit i bona sort.

Joan Riera. Periodista.


Diari de Balears (4-X-07)


Diario de Mallorca: Sectores del Bloc reclaman la salida del Govern si se contruye Son Espases


Sus líderes defienden seguir en el Ejecutivo pero admiten que la confianza quedará dañada


El futuro hospital. las discrepancias internas alcanzan al propio PSOE balear


Los líderes del Bloc defienden la continuidad pero hay voces que reclaman la ruptura.


F. GUIJARRO. PALMA.


El debate abierto sobre la ubicación del futuro hospital de referencia de Balears está abriendo una profunda crisis en el seno del Pacto de Progreso, apenas tres meses después de que se constituyera el nuevo Govern. En el Bloc ya se han alzado voces a favor de abandonar el Ejecutivo autonómico si finalmente se opta por mantener las obras en Son Espases e incluso en el seno del propio PSOE balear surgen discrepancias ante la dura oposición que desde el ámbito más próximo a Francina Armengol se mantiene en contra de la citada alternativa. El secretario general del PSM, Gabriel Barceló, asegura que él está defendiendo la continuidad en el Gabinete de Francesc Antich, pero reconoce que si los trabajos junto a La Real siguen adelante "la confianza entre socios va a quedar en entredicho". El presidente de Esquerra en Balears, Joan Lladó, es igualmente tajante, y aseguró ayer en IB3-Radio que "el pacto de gobierno será papel mojado si no se protege Son Espases". Aunque también expresó su deseo de que no se produzca la ruptura, sí coincidió con Barceló en que la confianza existente entre las formaciones políticas que forman parte del Govern va a quedar deteriorada.

No romper el Bloc


El coordinador de Esquerra Unida en las islas, Miquel Rosselló, asegura que desde su formación se está haciendo todo lo posible para evitar la construcción en Son Espases, aunque en su opinión la mayoría de los responsables de EU son contrarios a la salida del Govern. Sin embargo, advirtió que la decisión que se tome será conjunta con PSM y Esquerra, porque "lo que no vamos a permitir es que por una metedura de pata del president Antich el Bloc se pueda romper". Rosselló dejó claro que una vez se conozca la decisión definitiva, los partidos que constituyen esta coalición se van a reunir para acordar una postura conjunta y coincidió con Barceló y con Lladó en que la elección de Son Espases abrirá una crisis de confianza en el Pacto y que las relaciones no volverán a ser las mismas. El malestar existente no se limita al Bloc, sino que incluso en el seno del PSOE balear hay voces que insisten en la necesidad de buscar una alternativa a Son Espases, en un intento desesperado de evitar que ésta sea la opción que finalmente se anuncie mañana como la elegida por el Ejecutivo autonómico. "En el PSOE nadie quiere Son Espases -asegura uno de sus dirigentes- pero luego hay que tomarse la dosis de realismo". Aunque el sector más próximo a la presidenta del Consell de Mallorca, Francina Armengol, es el que más ha presionado en contra de esa opción, también se reconoce que los retrasos que conllevaría la elección de otros emplazamientos es determinante.

Diario de Mallorca (4-X-07)


Possiblement Fina Santiago encerta en la seva valoració ètica del paper dels professionals de la política. Deu ser una de les poques gestores i dirigents que pensa que la qüestió essencial de la democràcia, malgrat que sigui d´una democràcia imperfecta com la present, no és tant canviar aquells que són en nòmina en un determinat moment sinó, i això és el veritablement important, CANVIAR DE POLÍTICA. L´actitud honesta de Fina Santiago exigint als companys de partit i de coalició el compliment de les promeses fetes a l´electorat ens fa recobrar les esperances. Veient el que fa i el que diu, potser haurem de pensar que, a diferència del que creu una bona part de la població, escalivada de les traïdes dels professionals del romanço, “NO tots els polítics són iguals”. (Miquel López Crespí)


Son Espases, Fina Santiago i el Pacte



Miquel López Crespí i el músic Miquel Carbonell (del grup Al-Mayurqa) dia 29 de setembre, a la plaça de Cort, participant en la demostració per salvar la Real de l´especulació. (Fotografia de Pep Torro)

Des de les primeres declaracions i comunicats referents a Son Espases, Esquerra Unida-Verds ha mantengut una actitud idèntica i sense gaire variacions en relació a la construcció de l´hospital de referència de Mallorca. Record ara mateix les importants al·legacions contra la construcció de l´hospital a Son Espases que Antoni Esteva Mestre i Magdalena Tugores adreçaren en el seu moment a l´antiga consellera de Salut del PP Aina Castillo. Alguns d´aquests importants arguments per a la preservació de la zona de la Real es repeteixen amb igual contundència en el comunicat de la Presidència d´Esquerra Unida de Mallorca de dia 18 de setembre. Esquerra Unida recorda als ciutadans i ciutadanes de les Illes que “el projecte d´Hospital de Son Espases és fruit d´una operació d´especulació urbanística, per molt que ara el PP centri els seus arguments en pro de la seva construcció en l´interès general i l´assistència sanitària”.

Antoni Esteva i Magdalena Tugores ja havien parlat de la profunda alteració de la configuració urbana de Palma que significa el projecte del PP, projecte estel·lar del govern de Jaume Matas que comportarà a Palma la pèrdua de 217.000 m2 de sòl rústic en una zona prou saturada d´habitatges i serveis. Un indret que ja té greus problemes de trànsit i d´accessos.

El projecte del PP, que no tenia resolt el problema d´accessos a l´hospital, amb l´augment de prop de 4.500 vehicles diaris, col·lapsaria una via natural d´accés, el Camí dels Reis, tan sols per a afavorir els interessos especulatius d´un lloc revaloritzat artificialment i sense previsions de cap classe. Un projecte, el Son Espases del PP, que es presentà sense fer referència als elements d´interès cultural i patrimonial que es poden veure afectats: el Monestir de la Real, la síquia de la Font de la Vila, les cases de Son Espases, els jaciments arqueològics de l´indret afectat. A tota aquesta problemàtica tan greu, el comunicat de la Presidència d´EU afegeix que el projecte de construcció de l´Hospital de Referència incompleix alguns punts del Pla Hidrològic, ja que la construcció es realitza a una zona d´alt risc d´inundacions.

No és estrany que l´actual consellera de Benestar Social, Fina de Santiago, s´hagi mostrat convençuda, com ha dit als membres del Bloc, de la necessitat d´abandonar els càrrecs públics del Pacte de Governabilitat si el govern progressista decideix continuar amb les obres decidides per Jaume Matas: l´hospital de Son Espases.

Sembla ser que la consellera demanaria coherència als membres de la coalició esquerrana i nacionalista. Imaginam que és prou fort haver de compartir la gestió amb uns partits, PSOE i UM que, si continuassin amb els plans del PP de fer l´hospital a la Real, no tendrien en compte els interessos de molts dels votants progressistes que donaren suport al President Antich i al Bloc precisament per haver promès que no continuarien amb aquestes obres.

Possiblement Fina Santiago encerta en la seva valoració ètica del paper dels professionals de la política. Deu ser una de les poques gestores i dirigents que pensa que la qüestió essencial de la democràcia, malgrat que sigui d´una democràcia imperfecta com la present, no és tant canviar aquells que són en nòmina en un determinat moment sinó, i això és el veritablement important, CANVIAR DE POLÍTICA. L´actitud honesta de Fina Santiago exigint als companys de partit i de coalició el compliment de les promeses fetes a l´electorat ens fa recobrar les esperances. Veient el que fa i el que diu, potser haurem de pensar que, a diferència del que creu una bona part de la població, escalivada de les traïdes dels professionals del romanço, “NO tots els polítics són iguals”.

Els amics del Bloc, als quals hem donat suport tant a les eleccions com ara mateix, hauran de reflexionar quant al paper que els correspon en el Pacte si finalment el president Antich comunica que la decisió de l´executiu és continuar amb el projecte estrella del PP.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (2-X-07)


La guerra civil a les Illes: memòria històrica de la lluita antifeixista

pobler | 03 Octubre, 2007 20:13 | facebook.com

"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos" (Josep Massot i Muntaner)


El 18 de Juliol de 1936, la guerra civil i el moviment llibertari en la memòria històrica dels escriptors mallorquins



Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.


(1)

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.



Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)


Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)


Josep Massot i Muntaner

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)/p>.

(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.

(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).

(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.

(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.


La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.



Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.


Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.


La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.


Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.


l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.


Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!


Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS