Administrar

Manifestació per salvar la Real: ALTERNATIVA POLLENÇA, ASSOCIACIONS DE VEÏNS SES VELES, CGT, DRETS HUMANS DE MALLORCA, FÒRUM CIUTADÀ, GADMA, INICIATIVA CIUTADANA PER POLLENÇA, JOVENTUT COMUNISTA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA CALVIÀ PER LA LLENGUA, PLATAFORMA CAMINS PÚBLICS I OBERTS, PLATAFORMA SALVEM CA'N TÀPERA, PLATAFORMA SALVEM LA FAÇANA, UNIÓ OBRERA BALEAR...

pobler | 14 Novembre, 2007 19:16 | facebook.com

Entre les entitats presents a la reunió garantiran la difusió de la convocatòria, entre d'altres, als següents pobles de Mallorca i zones de Palma: Inca, Santa Maria, Consell, Binissalem, Lloseta, Sencelles, Santa Eugènia, Selva, Pollença, Alcúdia, Sa Pobla, Campanet, Búger, Bunyola, Sa Torre, Pórtol, Sa Cabaneta, Pont d'Inca, Pla de Na Tesa, Son Ferriol, Alaró, Esporles, Manacor, Felanitx, Artà, Son Sardina, Son Espanyol, Secar de la Real, Establiments, Ca's Capistol, Son Rapinya, La Vileta, Son Roca, Camí dels Reis, UIB, Instituts de Palma, Polígons Industrials de Son Castelló i Can Valero, així com també el centre de Ciutat.


ALTERNATIVA POLLENÇA, ASSOCIACIONS DE VEÏNS SES VELES, CGT, DRETS HUMANS DE MALLORCA, FÒRUM CIUTADÀ, GADMA, INICIATIVA CIUTADANA PER POLLENÇA, JOVENTUT COMUNISTA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA CALVIÀ PER LA LLENGUA, PLATAFORMA CAMINS PÚBLICS I OBERTS, PLATAFORMA SALVEM CA'N TÀPERA, PLATAFORMA SALVEM LA FAÇANA, UNIÓ OBRERA BALEAR...


Companyes i companys:



En la reunió d'ahir, dia 13, al Casal d'entitats Ciutadanes del carrer Montenegro, de Palma, per preparar la Manifestació del proper dissabte, dia 24 de novembre contra la construcció de l'hospital de referència de Mallorca a Son Espases, es varen prendre els següents acords:

1. Fer una altra tirada, per esgotament de l'anterior, d'octavetes i cartells, que estaran a disposició a partir d'avui en la seu de l'Obra Cultural Balear, del carrer Bartomeu Pou, nº 31, baixos, de Palma, tel. 971723299.

2. Garantir la difusió de la informació, i l'arribada dels cartells, octavetes i manifest, repartint geogràficament els pobles de Mallorca i els barris de Palma. D'aquesta manera, entre les entitats presents a la reunió garantiran la difusió de la convocatòria, entre d'altres, als següents pobles de Mallorca i zones de Palma: Inca, Santa Maria, Consell, Binissalem, Lloseta, Sencelles, Santa Eugènia, Selva, Pollença, Alcúdia, Sa Pobla, Campanet, Búger, Bunyola, Sa Torre, Pórtol, Sa Cabaneta, Pont d'Inca, Pla de Na Tesa, Son Ferriol, Alaró, Esporles, Manacor, Felanitx, Artà, Son Sardina, Son Espanyol, Secar de la Real, Establiments, Ca's Capistol, Son Rapinya, La Vileta, Son Roca, Camí dels Reis, UIB, Instituts de Palma, Polígons Industrials de Son Castelló i Can Valero, així com també el centre de Ciutat. Si qualcú coneix gent i por arribar a pobles i zones no anomenades aquí, que ens ho faci sabre. També hi han companys que, per la seva part, estan difonent la convocatòria entre els seus contactes, la qual cosa és també molt positiva.

3. La Manifestació de dia 24 ja està comunicada a Delegació del Govern i, per tant, legalitzada.

4. S'acorda tornar a reunir-nos, per fer seguiment i reforçar la campanya, el proper dimarts, dia 20 de novembre, a les 20,00 hores, al mateix Casal d'entitats Ciutadanes del carrer Montenegro, nº 8, de Palma.

5. També s'acorda celebrar una nova Roda de Premsa el proper dia 22, dijous, a les 11,30 hores, al mateix Casal. La convocatòria es farà des de diverses entitats, alhora, el dia anterior 21-11. Adjuntament enviam proposta de convocatòria.

6. Deixam oberta fins al mateix dia de la Manifestació la possibilitat d'adhesions d'entitats i col·lectius. Qui ho vulgui, ho pot fer contestant a aquesta mateixa adreça de correu, o be telefonant a n'AINA CALAFAT (616257639).

Les entitats que fins ara s'han adherit són: ALTERNATIVA POLLENÇA, ASSOCIACIONS DE VEÏNS SES VELES, CGT, DRETS HUMANS DE MALLORCA, FÒRUM CIUTADÀ, GADMA, INICIATIVA CIUTADANA PER POLLENÇA, JOVENTUT COMUNISTA, LOBBY PER LA INDEPENDÈNCIA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA CALVIÀ PER LA LLENGUA, PLATAFORMA CAMINS PÚBLICS I OBERTS, PLATAFORMA SALVEM CA'N TÀPERA, PLATAFORMA SALVEM LA FAÇANA, UNIÓ OBRERA BALEAR.

Salut per a tothom.


Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(6-XI-07)


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)


Plataforma Salvem la Real



La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:

Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».

Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.

Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.

La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.

Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.

Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.

Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.

Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.

Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

Salvem la Real!

Plataforma Salvem la Real

Diari de Balears (4-XI-07)


Tribuna Mallorca: el nou govern i el descontent de les entitats ciutadanes

pobler | 14 Novembre, 2007 07:45 | facebook.com

Els actuals governants estan pagant la joventut dels nous càrrecs, la majoria sense gaire experiència, i el gir dretà i espanyolista impulsat pel PSOE a nivell estatal. Si no hi ha canvis substancials en la direcció empresa, el conflicte entre les institucions i les entitats ciutadanes estarà servit. (Tribuna Mallorca)


Descontent entre les entitats ciutadanes davant la passivitat del nou Govern



L'arribada de governs progressistes i nacionalistes va aixecar expectació entre les entitats de la societat civil. Després de quatre anys de retrocessos mediambientals, culturals, socials i democràtics, l'entrada de pactes de progrés al Govern, al Consell i a l'Ajuntament de Palma obria la via a una rectificació de la política feta pel PP. Malauradament, les primeres actuacions dels nous executius deixen entendre una certa passivitat dels governants. I les poques decisions preses, com Son Espases, han estat clarament rebutjades pels sectors socials que varen impulsar el canvi polític.

L'arribada de governs progressistes i nacionalistes va aixecar expectació entre les entitats de la societat civil. Després de quatre anys de retrocessos mediambientals, culturals, socials i democràtics, l'entrada de pactes de progrés al Govern, al Consell i a l'Ajuntament de Palma obria la via a una rectificació de la política feta pel PP. Malauradament, les primeres actuacions dels nous executius deixen entendre una certa passivitat dels governants. I les poques decisions preses, com Son Espases, han estat clarament rebutjades pels sectors socials que varen impulsar el canvi polític.

Des d'entitats com l'Obra Cultural Balear hi ha decepció per la manca de voluntat mostrada fins al moment en política lingüística i cultural, que s'ha demostrat en els insuficients recursos que s'hi destinaran durant l'any 2008. Encara més, l'entitat està decebuda per la lentitud dels nous responsables d'Educació i Cultura, per les poques ganes de rectificar les disposicions regressives del PP i per una sèrie de gestos, com l'existència de càrrecs públics que desconeixen l'idioma propi de les Balears, entre ells, destacadament, la portaveu del Govern. El malestar també ha arribat al Consell de Joventut, que ha vist com els pressuposts destinats a aquesta matèria no pujaven malgrat les constants reivindicacions de la passada legislatura. Dins l'àmbit ecologista també hi ha descontent i s'insinua una legislatura calenta, amb nombroses mobilitzacions contra les institucions. L'aprovació de l'hospital a Son Espases se suma a la continuació del port esportiu de Port Adriano, i la possible urbanització de Ses Fontanelles i Son Bosc. A més, amb alguns anuncis inquietants, com la construcció d'edificis en sòl rústic per solucionar el problema de l'accés a l'habitatge. Mentrestant, segueix la negociació tortuosa de la Llei de Mesures Urbanístiques Urgents, sense que fins ara s'hagin vist els fruits del canvi polític.

Altres entitats també han manifestat un cert malestar davant la manca d'activitat del Govern durant els darrers mesos. Els sindicats consideren que la presa de decisions és massa lenta i que, passats més de 100 dies, no hi ha canvis apreciables en política laboral. Dins el camp agrari ja hi ha hagut posicionaments en contra de la passivitat de la consellera provinents de la patronal agrària ASAJA (previsibles), però també de la Unió de Pagesos, en principi favorable al nou Govern.

En definitiva, el descontent de la societat civil encara és superable. N'hi ha prou amb una rectificació de la línia iniciada durant els primers mesos. Els actuals governants estan pagant la joventut dels nous càrrecs, la majoria sense gaire experiència, i el gir dretà i espanyolista impulsat pel PSOE a nivell estatal. Si no hi ha canvis substancials en la direcció empresa, el conflicte entre les institucions i les entitats ciutadanes estarà servit

Tribuna Mallorca (13-XI-07)


La Plataforma Salvem la Real no es resigna a la derrota malgrat les campanyes de demonització i aïllament decretades per aquells que gaudeixen de l´usdefruit del poder precisament per les lluites de la Real i altres de semblants. La nota que comentam anuncia que continuaran les presentacions als jutjats de Palma i a la Fiscalia Anticorrupció de totes les malifetes produïdes al patrimoni dels mallorquins: l´espoliació dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d´en Baster i de la font de la Vila... La Plataforma Salvem la Real vol fer saber als milers de persones que han cregut en les promeses dels actuals governants i que, paraules textuals, “s´han ‘doblegat” davant els grups de pressió, que la lluita continuarà fins a preservar Mallorca de la corrupció que abans denunciaven –per pujar al poder- els que ara callen. (Miquel López Crespí)


120 dies del president Antich



Aina Calafat, important activista cívica en lluita contínua en defensa de la nostra terra

Han passat més de cent dies d´ençà la constitució del nou govern de les Illes i la preocupació, entre molts dels sectors que l´ajudaren a atènyer el poder, continuen, augmenten i s´accentuen. Ja no és solament la Plataforma Salvem la Real i els col·lectius, partits i organitzacions que li donen suport, la que torna a estar en peu de guerra per a fer complir les promeses electorals de l´esquerra oficial i en defensa del territori, sinó organitzacions com el GOB, l´OCB, els JEN-PSM, la Plataforma de ses Fontanelles, la CGT –la llista pot allargar-se més i més- que demanen explicacions a punts no acomplits o que requereixen d´una atenció preferent.

Cap de tots aquests col·lectius vol, evidentment, la tornada del PP al poder, però exigeixen d´aquells que són a dalt a conseqüència de les mobilitzacions populars que no facin el mateix que els anteriors governants. El canvi exigit per la majoria de col·lectius que expressen la seva preocupació neix de la convicció que el canvi autèntic que vol l´electorat progressista no és de PERSONES, de la gent que és en nòmina en un moment determinat. No és aquesta la qüestió. El que vol –i ho expressa amb els seus comunicats— és un canvi de POLÍTICA. Es tan mal d´entendre una cosa tan senzilla?

En la línia de la contínua preocupació que senten -i sentim!- els sectors que hem demanat el vot per a l´esquerra oficial, aquells que hem estat amb ells en les manifestacions de defensa de la Real i altres mobilitzacions igualment importants –ses Fontanelles, el mal anomenat port “Adriano”— la Plataforma Salvem la Real acaba de fer un comunicat prou indicatiu del que s´esdevé entre els votants progressistes. Hi expressen la decepció i la indignació per la decisió del govern de continuar amb el projecte del PP i de Jaume Matas de fer l´hospital de referència a Son Espases oblidant Son Dureta –com s´havia promés- o la base militar general Asensio, un indret on seria possible la construcció de l´hospital que Mallorca necessita (i més ara que governen els socialistes en l´àmbit estatal).

La Plataforma Salvem la Real no es resigna a la derrota malgrat les campanyes de demonització i aïllament decretades per aquells que gaudeixen de l´usdefruit del poder precisament per les lluites de la Real i altres de semblants. La nota que comentam anuncia que continuaran les presentacions als jutjats de Palma i a la Fiscalia Anticorrupció de totes les malifetes produïdes al patrimoni dels mallorquins: l´espoliació dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d´en Baster i de la font de la Vila... La Plataforma Salvem la Real vol fer saber als milers de persones que han cregut en les promeses dels actuals governants i que, paraules textuals, “s´han ‘doblegat” davant els grups de pressió, que la lluita continuarà fins a preservar Mallorca de la corrupció que abans denunciaven –per pujar al poder- els que ara callen.

Els sectors que encara lluiten per salvar la Real tenen una manifestació convocada per dia 24 de novembre a les 18,00 hores a la plaça d´Espanya.

Unió de Pagesos, mitjançant un comunicat explicatiu de la difícil situació que travessa la pagesia, fa saber igualment que “Unió de pagesos de Mallorca, en cas de no trobar respostes del Govern Balear, es plantejarà la convocatòria de mobilitzacions per a demanar l´adopció de mesures urgents”.

En un article molt important sobre la crisi del camp titulat “Descontent i preocupació a la pagesia”, Mateu Morro, l´antic secretari general del PSM, analitza, en la línia del comunicat d´Unió de Pagesos, la crisi actual produïda –entre molts d´altres factors— per l’augment desmesurat dels aliments per al bestiar, pel poder omnímode dels grans trusts comercials –les grans superfícies- a l´hora de la distribució, i pel sobrecost causat per la insularitat, que en alguns sectors pot arribar a més del 15% en comparació amb la producció a la resta de l´estat. Les subvencions a activitats essencials dels ramaders com Pro-Porc i Pro-Boví no arriben ni se’n sap res, i si els ramaders no cobren el que se’ls va prometre, i cobren aviat, la ruïna del sector en serà la conseqüència. Per això mateix, perquè la situació del camp comença a ser insostenible, és que l´articulista demana del govern menys indiferència burocràtica i més comprensió dels problemes de la pagesia.

Els joves també es queixen de manca de suport i comprensió. En un comunicat fet públic pels Joves d´Esquerra Nacionalista-PSM, aquests expliquen que consideren “totalment insuficient” la partida pressupostària de Joventut per a l´exercici 2008. Per als Joves d´Esquerra Nacionalista, “després de nou anys d´increments moderats en les partides destinades a Joventut en els Pressuposts del Govern, és inadmissible que els actuals responsables de la Conselleria d´Esports i Joventut hagin decidit, per primera vegada, no apujar aquesta partida ni tan sols el percentatge equivalent a l´IPC”.



L´OCB denuncia que l´actual executiu de les Illes actua contra l´esperit de la Llei de normalització lingüística en convocar una plaça de secretari/ària per al Servei d´Ocupació de les Illes Balears sense demanar coneixements de català, alhora que manifesta la seva inquietud davant els comptes de la Comunitat Autònoma de 2008. L´OCB diu que el pressupost destinat a política lingüística és pràcticament idèntic al del govern anterior. L´OCB explica que els 4,5 milions d´euros pressupostats demostren una manca de voluntat de l´actual executiu d´impulsar com pertoca el procés de recuperació lingüística de les Illes. Com diu el comunicat que hem llegit en el blog Artà Jove: “L´OCB considera que destinar a la política lingüística els mateixos recursos que hi destinava el PP implica mantenir la mateixa línia d´actuació de l´anterior govern, que es va caracteritzar per la inactivitat i el menfotisme”. Per això es demana rectificar a l´alça la quantitat esmentada fins arribar als 12 milions d´euros per a l´exercici 2008.

Hem resumit una mica alguns dels nombrosos tocs d´atenció al nou govern fets pels mateixos col·lectius que lluitaren per enlairar l´actual executiu a l´usdefruit del poder: Unió de Pagesos, la Plataforma Salvem la Real, els Joves d´Esquerra Nacionalista-PSM i l´OCB. Pensam que són uns punts de vista prou raonables, en la línia de les lluites dels quatre anys de batalla contra el PP, que ara l´actual executiu no pot deixar de banda, fent el sord a les peticions d´aquells que són columna fonamental de la seva mateixa existència.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-XI-07)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

La victòria de Maria Antònia Munar (UM)

pobler | 13 Novembre, 2007 20:29 | facebook.com

UM esdevenia, als ulls dels teòrics i polítics del Pacte de Progrés i de l´esquerra oficial, l´element imprescindible d´un govern de “centre-esquerra” que era exemple per a totes les forces progressistes de l´Estat i quasi del món. Era la famosa “quarta via”, teoritzada i defensada arreu en aquells anys. Les crítiques a UM vengueren quan, amb el pacte de 2003 amb el PP, Maria Antònia Munar ja no garantia l´usdefruit del poder a l´esquerra oficial. (Miquel López Crespí)


La victòria de Maria Antònia Munar (un article dels mes de maig de 2007)



Gabriel Cañellas va voler acabar amb Maria Antònia Munar i Unió Mallorquina i no ho va aconseguir. Era quan va fer aprovar aquella famosa llei electoral que obligava els partits que es presentaven a les eleccions a superar el llistó del 5% per a obtenir presentació parlamentària. Una llei que, com tothom sap, no serví per a convertir en grup extraparlamentari el nacionalisme “centrista” d´UM. Ans al contrari, enrabiada per la malifeta de Gabriel Cañellas, Maria Antònia Munar, com a conseqüència dels nombrosos errors comesos per aquell dirigent del PP, va surar i consolidà el partit, mentre que Cañellas desapareixia per sempre de la vida política de les Illes.

A partir d´aquell moment, Munar ja no s´ha fiat mai més de ningú; i quan l´any 1995 UM pactà amb el PSM i el PSOE per foragitar el PP del Consell Insular de Mallorca, es concretava la seva estudiada revenja contra aquells que l´havien volguda enviar a casa seva, a tenir cura dels cossiols. La tremenda i històrica humiliació que patí Jaume Matas quan l´any 1999, en no tenir el PP majoria absoluta, anava a la seu d´UM a pidolar un pacte amb UM significà la culminació de la venjança pels greuges patits. Tothom recorda a la perfecció com, sense gens ni mica de pietat pel pidolaire, Maria Antònia Munar va jugar amb ell un munt de dies, talment els moixos s´entretenen fent mal a la bestiola que acaben de caçar. La punyalada final al PP va ser la concreció del Pacte de Progrés amb el PSOE i les altres forces nacionalistes i d´esquerra. Malgrat que UM sempre ha parlat malament d’EU i Verds, el cert és que totes aquestes organitzacions, inclòs el PSM, que aleshores era dirigit per Mateu Morro, aconseguiren importantíssimes àrees de poder i de gestió en el govern de les Iles mercès als acords amb la presidenta del Consell Insular de Mallorca.

Lluny de la demonització actual, UM esdevenia, als ulls dels teòrics i polítics del Pacte de Progrés i de l´esquerra oficial, l´element imprescindible d´un govern de “centre-esquerra” que era exemple per a totes les forces progressistes de l´Estat i quasi del món. Era la famosa “quarta via”, teoritzada i defensada arreu en aquells anys. Les crítiques a UM vengueren quan, amb el pacte de 2003 amb el PP, Maria Antònia Munar ja no garantia l´usdefruit del poder a l´esquerra oficial.

Aleshores el cantet mudà de seguida. De cop i volta, com és ben normal i no ens estranya gens ni mica, ja que la política institucional és així, el “nucli essencial del govern progressista de centre-dreta”, és a dir, Unió Mallorquina i Maria Antònia Munar esdevenien el dimoni que calia exterminar.

Amb aquestes eleccions ha passat el mateix. El PP, amb nervis imaginant que podia haver de tomar cedir a les exigències d´UM en cas de no obtenir la majoria absoluta, ha promès per activa i per passiva que no lliurarà cap institució a Maria Antònia Munar. Francesc Antich, el gran aliat de la presidenta, tant en el primer Pacte de Progrés al Consell de Mallorca l´any 1995, com en el segon a les Illes i a Mallorca l´any 1999, també ha dit que res no serà igual i que no hi haurà regals especials a forces minoritàries. I per si encara mancàs algun polític afirmant que no volen regalar res a Maria Antònia Munar, Gabriel Barceló, el cap de llista del Bloc per Mallorca, en unes declaracions a la revista El Temps, després d´afirmar que era possible un pacte amb UM per a reeditar el Pacte de Progrés, declara: “Del Bloc, que ningú no n´esperi el regal del Consell o d´una altra institució a una força que tingui només tres diputats, com passà abans”.

Tothom esperava el miracle de no haver de necessitar UM.

Maria Antònia Munar somriu sorneguera davant tot aquest allau de declaracions. I ara, amb la pèrdua de la majoria del PP a totes les institucions, molt més que mai. Basta constatar com somriu a les fotos que surten als diaris. Ella, que ha ajudat a gaudir del poder polític i de la gestió del règim tant als grups de l´esquerra com al partit de Jaume Matas, sap que una cosa són les declaracions que els dirigents llancen per a tranquil·litzar els respectius electorals i altra, molt diferent, la realitat política. Tanmateix, mentre siguin en vigència les actuals lleis electorats, qui forma govern és qui té majoria absoluta o, si no n´hi ha, qui té el suport de prou diputats –en siguin un, deu o vint- per a formar majoria suficient. Tota la resta són romanços per a entretenir el personal.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-V-07)


...aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista. (Maria Antònia Munar)


Literatura mallorquina i compromís polític


Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)


Per Maria Antònia Munar, presidenta del Consell Insular de Mallorca (1)


Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge. (Maria Antònia Munar)


Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país. (Maria Antònia Munar)


Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. (Maria Antònia Munar)



Miquel López Crespí i Maria Antònia Munar

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig (L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha collaborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).

Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.



Antoni Mir, Maria Antònia Munar, Miquel López Crespí i Dolça Mulet

Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novella, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.

Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.

Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.

Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.

El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novella, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intellectuals contemporanis.

Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intellectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.

Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.

Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novellistes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.

Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país.

(1) Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart dia deu de setembre de 2003 en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Concentració antifeixista a Palma (14-XI-07). Contra l´assassinat de companys antifeixistes a Madrid el passat diumente: ni oblit, ni perdó

pobler | 13 Novembre, 2007 10:50 | facebook.com

CONCENTRACIÓ ANTIFEIXISTA A CIUTAT



Dimecres dia 14 de novembre, Plç de cort. 20h.


Ni permissivitat de l'estat, ni agressions sense resposta.


Contra l'assasinat i agressió de companys antifeixistes a Madrid el passat diumenge.


Ni oblit, ni perdó.


Convoquen diferents persones antifeixistes.


Memòria de les lluites antifeixistes a Palma: la manifestació contra el feixisme del 22-III-07


Durant una hora se sentiren clams de l'estil «Vosaltres feixistes, sou els terroristes» o «Fora feixisme, viure amb democràcia». Totes les consignes anaven dirigides a qualsevol ideologia contrària a la llibertat d'expressió. Per això les veus a l'uníson també tingueren cabuda per dirigir les seves exclamacions cap a alguns mitjans públics de les Illes amb paraules com «IB3, apunta, feixistes posen bombes». (Diari de Balears)



Manifestació antifeixista a Ciutat de Mallorca (22-III-07)

«Fora feixisme, viure amb democràcia»


Unes 200 persones exigiren a «certs polítics» responsabilitats dels atacs de la ultradreta cap a la CGT


Prop de 200 persones de més de 35 entitats de Mallorca es concentraren ahir davant la plaça de Cort per dir «prou» a les agressions feixistes. Aquesta mobilització, a la qual també s'afegiren tots els partits d'esquerres, s'organitzà arran que el passat 4 de març esclatà un artefacte a les portes de la seu del sindicat CGT, ubicada al carrer Àngel Guimerà, de mans de suposats grups de persones pertanyents a l'extrema dreta mallorquina. Amb un to reivindicatiu però pacífic, els protestants conduïren una pancarta fins al mig de la plaça amb el lema «Per la llibertat, prou d'agressions feixistes». Durant una hora se sentiren clams de l'estil «Vosaltres feixistes, sou els terroristes» o «Fora feixisme, viure amb democràcia». Totes les consignes anaven dirigides a qualsevol ideologia contrària a la llibertat d'expressió. Per això les veus a l'uníson també tingueren cabuda per dirigir les seves exclamacions cap a alguns mitjans públics de les Illes amb paraules com «IB3, apunta, feixistes posen bombes».

La lectura del manifest, a càrrec del mateix secretari general de la CGT i d'una de les integrants d'aquesta plataforma d'entitats i partits d'esquerres, Margalida Seguí, exigí la identificació dels autors d'aquestes agressions i la responsabilitat de «determinats polítics» que no tenen cap problema ètic ni moral per manifestar-se al costat «d'elements feixistes» i propiciar un marc d'enfrontaments socials, discursos «agressius» i «antidemocràtics» i que «dóna ales al terrorisme ultra». Els manifestants feren al·lusió també que dos dies abans dels actes vandàlics, el passat 2 de març, es va fer una «concentració il·legal» convocada pel PP a la qual assistiren individus provinents de «la ultradreta» i que afavoria la cobertura d'aquest marc d'enfrontaments. A banda de Mallorca, la CNT francesa se solidaritzà amb la causa i donà suport a la concentració de Palma. Com a mostra, convocà un acte simultani de protesta i de solidaritat «antifeixista». En aquest sentit, tant a París com a Tolosa s'han organitzat manifestacions contra els mítings del Front Nacional francès liderat per Jean Marie Le Pen.

LAURA MORRAL. Palma. Diari de Balears (23-III-07)



Margalida Seguí i l'escriptor Miquel López Crespí en la manifestació antifeixista de Ciutat de dia 22-III-07. Margalida Seguí va ser l'encarregada de llegir el comunicat de les entitats convocants. Miquel López Crespí fa més de quaranta cinc anys que és a l'avantguarda de la lluita antifeixista de les Illes d'ençà les primeres detencions i tortures pels franquistes a començaments dels anys seixanta.

El diumenge 4 de Març, sobre les set del matí, esclatava un artefacte explosiu davant la seu de la CGT del carrer Àngel Guimerà, 48, de Palma. Tenia la suficient potència com per a danyar seriosament un automòbil aparcat davant del local, i trencar una vidriera de l’entrada d’habitatges contigua. Per sort, no va ocasionar danys personals físics, però sí morals, per la gran commoció que va causar entre els veïns, molts dels quals van despertar espantats per la potent deflagració. (Pep Juárez)


ÀNGEL GUIMERÀ, 48


El diumenge 4 de Març, sobre les set del matí, esclatava un artefacte explosiu davant la seu de la CGT del carrer Àngel Guimerà, 48, de Palma. Tenia la suficient potència com per a danyar seriosament un automòbil aparcat davant del local, i trencar una vidriera de l’entrada d’habitatges contigua. Per sort, no va ocasionar danys personals físics, però sí morals, per la gran commoció que va causar entre els veïns, molts dels quals van despertar espantats per la potent deflagració.

Feia quinze dies que a la porta metàl·lica del local havia aparegut una pintada amenaçadora contra el col·lectiu juvenil Maulets, signada amb un símbol feixista. Però els successos del primer cap de setmana de març van començar el divendres dia 2, amb l’aparició d’elements ultres en la manifestació il·legal del PP, en la Plaça de Cort. Aquella mateixa nit van ser brutalment agredits dos companys colombians, afiliats a la CGT, en una acció de clar signe racista, a la zona palmesana de Gomila. El dissabte dia 3, els panys de la seu de CGT del carrer Àngel Guimerà varen aparèixer inutilitzats. A l’horabaixa s’anava a realitzar la presentació d’un llibre sobre Euskadi, a càrrec de la Fundació Federico Engels. Per això, quan l’endemà va esclatar l’explosiu, pocs dubtes quedaven sobre l’autoria feixista de l’atemptat.

Fa deu anys que el nostre sindicat va comprar aquest local, el primer que adquiríem en propietat, amb els seus escassos 80 metres quadrats que abans albergaven una perruqueria. El rigor en l’administració de les finances va permetre adquirir-lo amb fons propis, sense haver d’acudir a préstecs. El local es va poder condicionar amb l’emissió d’una quota extraordinària, que tots els afiliats i afiliades vàrem pagar voluntàriament. Exclosos oficialment de l’accés al patrimoni sindical, el disposar d’un local en propietat, petit però decentment condicionat, ens feia sentir com al·lots amb sabates noves.

D’aquesta manera, el local sindical del carrer Àngel Guimerà va néixer lliure d’hipoteques, ni bancàries ni de cap altre tipus. I així ha continuat al llarg de tot aquest temps: un espai al servei de la gent treballadora, de reunió, d’assessorament, de formació, de promoció de la cultura obrera. Un espai que, per cèntric, ha estat punt de trobada d’entitats i de persones, d’afiliats i d’afiliades, d’amics i de simpatitzants. També un lloc d’acollida per a les entitats socials, de joves, d’immigrants, etc, que no disposen de local propi i que, en horaris compatibles amb l’activitat sindical, sempre han fet un bon ús de la seu. En definitiva, un local dels treballadors i per als treballadors: un espai de llibertat i de convivència, al marge del que el sistema entengui com a políticament correcte.

Amb seguretat, és aquesta llibertat el que molesta als agressors. Els que són incapaços d’utilitzar la força de la raó, prefereixen imposar la raó de la força, arribant, com és el cas, al sabotatge i a l’atemptat terrorista. Però s’han equivocat amb nosaltres perquè, ni cedirem al xantatge, ni renunciarem a la nostra activitat com organització. A més, un ampli ventall social, tant de Mallorca com de fora de l’illa, està interpretant l’atac contra la CGT, com una agressió a la llibertat de tots. L’onada de simpatia i solidaritat cap al nostre sindicat, i la resposta unitària del 22 de Març, indiquen que els covards autors dels atacs es troben amb l’efecte contrari al que buscaven. Perquè la llibertat no la regala ningú: es defensa i es gaudeix. Per això, és tasca i responsabilitat de totes les persones que volen ser lliures, el plantar cara al feixisme, i denunciar als qui, de manera objectiva, ho emparen, ho encoratgen, ho legitimen o ho justifiquen.

Pep Juárez,

Secretari general de CGT-BALEARS

Març de 2007

Els Premis Ciutat de Palma i Nanda Ramon

pobler | 13 Novembre, 2007 07:58 | facebook.com

Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... (Miquel López Crespí)


Els Premis Ciutat de Palma i Nanda Ramon



Nanda Ramon

Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.

Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.

Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.



Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974

Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.

Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.

La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.

Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó...

Miquel López Crespí

(13-XI-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

La premsa informa aquestes dies de la deseparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


Miquel López Crespí

Marilyn Monroe i sa Pobla (1950)

pobler | 12 Novembre, 2007 18:44 | facebook.com

El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de 'doctrina cristiana', a la Casa de la Congregació". (Miquel López Crespí)


Gerard Matas (que aleshores combinava els seus treballs artístics en pintura i escultura amb la feina de musicar els nostres poetes i les seves composicions mateixes), Guillem d'Efak (amb un inoblidable himne: la Cançó de Son Coletes!). Hi havia també en Joan Ramon Bonet amb les cançons marineres, na Miquelina Lladó... Aquells al·lotets, "Queta i Teo", que també, a la seva manera, col·laboraren en la normalització de la llengua catalana perseguida pel franquisme, feta malbé per tants "intel·lectuals" profeixistes que havien engreixat adormint la seva consciència -si és que en tenien!-, fent com qui no sap res davant cada nou crim de la dictadura. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla 1950: el Teatre "Principal" -Can Guixa-, el "Coliseum" -Can Pelut-, el "Gardenia" i el "Salón Montaña"



El debat referent al necessari compromís de l'intel·lectual -sigui aquest director de cinema o simple mestre d'escola- amb el seu poble és un tema que comença a preocupar-me ja a mitjans dels seixanta (lectures de Triunfo, Nuestro Cine, els comentaris culturals de les ràdios estrangeres, l'enviament de diverses publicacions culturals soviètiques, cubanes, vietnamites o xineses...). Les meves inicials col·laboracions en el diari Última Hora (1969) de mans de Pepín Tous i Frederic Suau, fan referència a aquesta qüestió i, el primer article que sign en la premsa de Ciutat porta el significatiu encapçalament: "El compromiso politico del escritor". Cal recordar -com he explicat al petit resum de les meves memòries L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)- que són els temps inicials de la nova cançó a les Illes, els anys dels festivals organitzats per les Joventuts Musicals, el del recital de Raimon en el cine Born, les vingudes quasi clandestines d'Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Joan Manel Serrat, Guillermina Mota, Quico Pi de la Serra... Encara surava dins l'ambient (clandestí, evidentment!) l'eco de les grans vagues d'Astúries, de la brutal repressió contra els miners (brutalment torturats per la Brigada Social del règim i determinats elements de la Guàrdia Civil).


Ca'n Pelut (el "Coliseum") l'any 1960.

A Mallorca, anant i venint de la Cova del Drac a l'indret més inversemblant dels nostres pobles o actuant en qualsevol cau de Ciutat, feinejaven (fent-ho tot sense cobrar ni una pesseta) autèntics herois de la normalització cultural i... sentimental! Em referesc a Gerard Matas (que aleshores combinava els seus treballs artístics en pintura i escultura amb la feina de musicar els nostres poetes i les seves composicions mateixes), Guillem d'Efak (amb un inoblidable himne: la Cançó de Son Coletes!). Hi havia també en Joan Ramon Bonet amb les cançons marineres, na Miquelina Lladó... Aquells al·lotets, "Queta i Teo", que també, a la seva manera, col·laboraren en la normalització de la llengua catalana perseguida pel franquisme, feta malbé per tants "intel·lectuals" profeixistes que havien engreixat adormint la seva consciència -si és que en tenien!-, fent com qui no sap res davant cada nou crim de la dictadura.

La meva família vengué a Ciutat -procedent de sa Pobla, el meu poble de naixement- per l'octubre de mil nou-cents seixanta. Sempre he pensant que fou el sotrac produït per aquest canvi inesperat (haver de deixar els meus amics poblers, el paisatge conegut, fins i tot els olors i sabors, l'accent de la llengua, el color de les cases, aquelles mil sensacions indestriables, quasi indescriptibles, que conformen ànima, la més fonda sensibilitat d'una persona) el que degué alletar, a poc a poc, el cuc que em portà vers la literatura. Si hagués d'analitzar el motius, l'origen de la meva inicial vocació literària i, per què no dir-ho?, del meu accentuat interès per la política, la lluita per la llibertat, la necessitat d'acabar amb l'oprobi, amb la vergonya de la dictadura franquista, hauria d'arribar -amb estris freudians- fins aquells antiquíssims estius amb la mare i la meva germana Francesca (na Pilar, la petita, encara trigaria uns anys a néixer) en algun xalet de coneguts de la família o -el que era més sovint- en les cases que el pare (l'exmilitar de la República exiliat forçós a sa Pobla) i el meu oncle José López (l'amic de Miguel Hernández, Francisco Galán, Modesto...) anaven a pintar pel port de Pollença, Alcúdia, Can Picafort...



El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de "doctrina cristiana", a la Casa de la Congregació. En aquells estius -parl de mitjans dels cinquanta-, quan només teníem deu o dotze anys, faltava encara una eternitat per a arribar a l'infaust dia d'agost de 1962 en el qual els diaris, a primera pàgina, ens informaven de la mort -suïcidi, assassinat?- de Marilyn Monroe. En els cines de sa Pobla (el Treatre "Principal" -Can Guixa-, en el "Coliseum" -Can Pelut-, en el "Gardenia", en el "Salón Montaña" de davant la casa del músic i compositor Gaspar Aguiló o en els que s'obrien ocasionalment cada estiu, a l'aire lliure, a Alcúdia, Can Picafort o el Port de Pollença) ja havíem vist, potser sense entendre gaire coses encara, però seduïts per la bellesa i la màgia d'aquella dona fascinant, Amor en conserva, Niágara, Los caballeros las prefieren rubias, Cómo casarse con un millonario, Río sin retorno, Luces de candilejas, i aquella impressionant pel·lícula dirigida per Wilder -una de les seves comèdies més importants-, La tentación vive arriba, que encara ens delectarà i seduirà quan, ja més granats, la tornarem veure en diverses ocasions en els anys setanta i vuitanta.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Son Espases: un gran hospital al costat d´un gran torrent?

pobler | 12 Novembre, 2007 07:12 | facebook.com

De Madrid estant, se'ns ha volgut encolomar la macroconstrucció d'un hospital. Se li ha assignat un lloc que a qualsevol racó peninsular hauria estat considerat increïblement perillós. Aquí a Mallorca, emperò, se'l considera el més adient.


Un gran hospital al costat d'un gran torrent?!


S'encomana la construcció i la realització del gran projecte de la seva construcció a un grapat d'empreses d'àmbit estatal, empreses forasteres que mantenen la seva seu central -i, sobretot la seva seu fiscal- a la “meseta” castellana.

No dubten gens ni mica a deixar en un racó, ben oblidades, les observances tècniques més elementals, tant pel que fa al subsòl d'aquestes terres, com pel que té a veure amb l'entorn i el medi ambient que envolta el gran solar des de fa segles.


Les cases de Son Pons de la Terra

Saben ben cert i romanen ben segures que, amb uns estols tan grans de gent ben ordenada que hi viu ja ben submisa i a les ordres, la ciutadania illenca hi oferirà molt poca resistència, la més mínima que s'hagi patit mai en cap altre indret d'aquest planeta.

Tot ha quedat fermat i ben fermat a la "meseta" castellana!

A qualsevol altre racó del món i de la bolla, seria vist com una capbuidada horripilant de primer ordre. Aquí, en canvi, ben bé es pot vendre com una històrica millora per al conjunt de la ciutadania, realitat hospitalària tan avançada que encara no se n'ha vist cap altra d'igual enlloc del món.

I els haurem de fer creure que ens ho creim!...

Tiren endavant amb un projecte que, de bon començament comporta milions i milions d'euros a balquena: quantitats que, ben segur, amb el pas del temps, en veuran incrementat considerablement l'embalum, fort i no et moguis...

Coses aquestes, que saben bé i que coneixen a la perfecció els nostres governants. I s'hi avenen, mirant de passar-hi per damunt, com de puntetes... No fos cosa que s'enfonsàs aquest negoci ben muntat!

En canvi, els qui hem tengut l'oportunitat de viure un temps pels voltants de Son Espases, encara que només hagi estat durant uns anys de la segona meitat del passat segle, sabem prou bé que no és un dels indrets més adequats per construir-hi un hospital de referència,

Sobretot amb la voluminosa magnitud que manté el projecte ideat pel Govern del PP presidit per Jaume Matas, i que roman ratificat pel Govern actual que presideix el socialista Francesc Antich.

Per moltíssims de motius, i un bon munt de causes pràctiques.

Gent que s'hi oposa n'esmenta una vuitena, d'arguments contraris a la construcció d'aquest macrohospital en aquest lloc. Entre d'altres, se n'assenyala un que apareix marcat amb el núm. 4 en una llarga llista:

”El lloc on es construeix l'hospital és una zona d'alt risc d'inundacions i el projecte actual no pren les mesures correctores per evitar-ho. El centre sanitari incompleix clarament el Pla Hidrològic Nacional i el Pla Hidrològic de les Balears. Això pot tenir desastroses conseqüències en cas de gota freda”.

Els qui ja hem passat la seixantena d'anys de vida no tenim cap dret ni un a romandre, així, callats. Ens pertoca dir-ho amb veu ben alta. Si més no, perquè un mal dia no se'ns venguin a encolomar responsabilitats alienes, pel simple fet d'haver romàs amb la boca tan closa quan pertocava mantenir-la-hi ben oberta, en un assumpte greu com és aquest.

Tots sabem cert que, qualsevol dia, pot tornar a passar en aquest indret de la ciutat de Palma allò que ja hi va succeir, en una d'aquelles nits ferestes de la malaurada dècada dels anys cinquanta: el torrent de na Bàrbara sortí de mare!

I totes aquelles terres de les finques de ses Rotes, Son Espases Nou, Son Espases Vell, Son Pons de la Terra, sa Casa Llarga, Son Tugores, Son Cabrer o Can Granada quedaren totalment anegades durant setmanes.


Les cases de Can Tonet

Les plantes baixes de les cases veïnes, habitades aleshores per gent modesta dels voltants de Can Tonet, o de ca ses Bielones, quedaren totalment inundades per unes aigües roges que, baixant amb fúria de les muntanyes i fent un renou ensordidor, arrossegaren durant hores seguides, -que semblaven eternes-, tot allò que anaven trobant en el seu pas: pedres, i branques, i herbes, i fustes, i ferros, i animals morts, i parets esbucades... Dins la més fosca nocturnitat i amb la més malèvola de les torrentades!

Allò va ser un vertader desastre! El torrent de na Bàrbara va fer matx en aquell any d'inicis dels cinquanta.

I això que encara no s'hi havien construït al seu entorn cap de les gran carreteres que hi ha ara, i que, com es pot detectar via satèl·lit esdevenen com autèntics murs de contenció força capaços de transformar en torrent i mar el que no l'és ni l'ha estat mai encara!

En aquest enclavament, precisament, hom pretén de construir-hi l'hospital de Son Espases!

Déu mos guard d'un ja està fet!

Ens ho advertien sàviament els nostres avantpassats amb ment i veu ben clara: Val més sa que guarda que sa que cura!

Blog Picalsud


Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)


El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)


Son Espases: Toni Roig en el record



Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.



Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

El Pacte UM-PSOE-Bloc: Rectificar és de savis. Només l'estúpid s'encaparrota a romandre dins l'error

pobler | 11 Novembre, 2007 20:52 | facebook.com

En aquestes alçades del segle XXI, ”Salvem la ... Real” esdevé qualque cosa més que un crit de defensa a favor d'un lloc concret de l'illa de Mallorca.

També vol dir que cal salvar la dignitat real, la democràcia real, l'autonomia real, la independència real, l'honestedat real, la congruència real, la paraula donada real, la credibilitat política real... I tantes d'altres connotacions “reals” que poden arribar a quedar totalment malmeses i esbucades per a sempre més, de forma irreversible, si no s'arriba a tenir la capacitat de rectificar a temps i d'hora.

En un titular força significatiu (Diari de Balears, 9-9-07), s'informa que “Els contraris a Son Espases demanen al govern que “rectifiqui” la decisió” de construir a la finca de Son Espases el mateix macrohospital projectat per l'anterior Govern del PP.

Semblen carregats de sentit comú!


S'hi diu també que les entitats han convocat una manifestació el dissabte 24 de novembre, -festa de Sant Sadurní, dins el calendari catòlic i romà-.

”Hem de donar una lliçó -diu Aina Calafat- que el poble mallorquí no es queda mut. Té un cor, i aquest se sent ferit . Aleshores l'única manera de mostrar la nostra decepció és sortir al carrer. Vos deman a tots, i encara més als que viviu en els pobles, que vos centreu i ajunteu les forces per coordinar la vostra gent, com per exemple quedar a un lloc i baixar junts. Mirar horaris d'autobús o tren (segons d'on vengueu). No sé com agrair-vos el vostre suport , l'únic, és seguir fent feina i lluitar . No hem de defallir, tenim moltes coses que haver de fer. Una abraçada a tots.”

Així de senzillament i clara!


Pel que es veu i es diu no són poques les entitats que, de bon començament, s'han apressat a adherir-se a la mobilització esmentada:

Ben segur que poden arribar a ser moltíssimes més, no solament de la Ciutat de Palma, sinó també de la resta de l'illa de Mallorca.

Així i tot, ja és una petita mostra del gran suport que es mereix tota aquesta gent que no ha parat de treballar i lluitar, durant aquests darrers temps, en la defensa d'un territori que mai per mai no ens hauríem de permetre que arribàs a ser ser malmès de cap de les maneres.

Aina Calafat n'és una, d'aquestes grans persones que, un cop descoberta la transcendència i implicació de tantíssims d'elements en un redol tan esquifit de l'illa, s'aboca plenament a fer-ne veure l'equivocació que comporta continuar mantenint l'indret de Son Espases com el lloc més adient per a la construcció d'un macrohospital a Palma.

No té pèls ni rues a la llengua, ni li tremolen les cames a l'hora de denunciar els interessos crematístics que s'hi amaguen, rere un projecte gegantí d'aquestes característiques, esmentant noms i llinatges d'empreses i particulars que s'han afuat damunt la presa, per aprofitar-se dels beneficis suculents que calculen que en poden arribar a extraure.

No es cansa d'estudiar, analitzar, informar-se detalladament i informar la resta de la ciutadania sobre aquelles descobertes que va fent a mida que s'hi endinsa més i més.

”Hem de donar una lliçó -diu aquesta valenta dona- que el poble mallorquí no es queda mut. Té un cor, i aquest se sent ferit . Aleshores l'única manera de mostrar la nostra decepció és sortir al carrer. Vos deman a tots, i encara més als que viviu en els pobles, que vos centreu i ajunteu les forces per coordinar la vostra gent, com per exemple quedar a un lloc i baixar junts. Mirar horaris d'autobús o tren (segons d'on vengueu). No sé com agrair-vos el vostre suport , l'únic, és seguir fent feina i lluitar . No hem de defallir, tenim moltes coses que haver de fer. Una abraçada a tots.”

Així de senzillament i clara!

http://nubulaya.cecili.cat/post/42108

Sat, 10 Nov 2007 19:33:36 +0100


Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(6-XI-07)


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


40 anys de lluita antifeixista a Mallorca: les avantguardes culturals dels anys setanta

pobler | 11 Novembre, 2007 07:50 | facebook.com

Francesc de B. Moll, Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, Xim Rada, Carlos Meneses, Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Marx, Lenin, Trotsqui, Reich...


L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

La premsa informa aquestes dies de la deseparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L´Any de Jovellanos: Palma 2008.

pobler | 10 Novembre, 2007 16:34 | facebook.com

Dia 19 de març d'enguany el Ple de l'Ajuntament de Palma va declarar per unanimitat el 2008 Any Jovellanos, en commemoració del segon centenari de l'alliberament de tan il·lustre hoste.

Gaspar Melchor de Jovellanos va ser empresonat a Bellver (i a la Cartoixa de Valldemossa) durant set anys i va saber convertir la seva presó en una font inesgotable de coneixement i estimació per Mallorca, la seva gent i la seva cultura.

És molt engrescador posar en marxa des de la Regidoria de Cultura un projecte de reconeixement i homenatge a un dels personatges més interessants i brillnats de la il·lustració espanyola, que ens deixà memorables pàgines referides al paisatge, l'art, el patrimoni històric, l'educació pública i la cultura pròpia. No perdeu l'oportunitat d'aprofundir en la seva biografia. Especialment el capítol d'exilis, conspiracions, enverinaments, presons i naufragis, que fan d'ell, a part d'un savi i un gran polític, un insigne aventurer. (Blog de Nanda Ramon, regidora de Cultura de l´Ajuntament de Palma)


Palma 2008: l´Any de Jovellanos

Jovellanos contra el feudalisme



Segell de la república espanyola dedicat a Jovellanos


Estudiant l´imprescindible obra de Richard Herr España y la revolución del siglo XVIII ens assabentam que, malgrat el control de la Inquisició i la censura, a partir de 1731 hi ha traduccions a l´espanyol de les obres científiques més avançades del moment. Durant els regnants de Felip V i Ferran VI ja trobam esperits crítics com Benito Jerónimo Feijó, un erudit de casa pobra que és el primer intel·lectual que, de forma prou intel·ligent, denuncia l´endarreriment cultural i econòmic de l´estat espanyol sota la monarquia oprobiosa dels borbons. Pot publicar amb certes dificultats i sota l’acostumada censura els seus famosos assaigs, sota el títol general de Teatro crítico universal (1739) , obra en nou volums a la qual hem d´afegir altres cinc nous volums titulats Cartas eruditas. Per la vastedat dels seus coneixements, per la lluita que porta contra la superstició i l´endarreriment espanyol, podem considerar Feijó com uns dels primers precursors de Jovellanos, ja que l´interès que ambdós tenen per donar a conèixer els avanços literaris, filosòfics, matemàtics, botànics i històrics és molt semblant.

Hem parlat una mica de Feijó perquè, ja des del regnant de Carles II, amb totes les dificultats que hom pot imaginar, sorgeixen les individualitats, poques, però hi són, que, com aquest autor, empren els mètodes experimentals de Francis Bacon per a fer front a l´escolàstica vaticanista espanyola que barra el pas a la ciència experimental, als avanços en tots els camps del coneixement.



Jovellanos lluità activament contra l´”Espanya” feudal i contra la barbàrie inquisitorial

Així, a partir dels anys trenta del segle XVIII comencen a circular pels cercles antiinquisitorials els llibres de Noël Antoine Puche l’Espectacle de la nature i Essai sur l´électricité des corps. També es llegeix la Histoire naturelle de Buffon i tenen molt d’èxit els treballs de Linné sobre la classificació de les plantes. Entre 1760 i 1770 circulen per tots els cercles il·lustrats traduccions i opuscles defensant una visió científica de la natura i de la societat. I són precisament aquestes obres i moltes altres les que conformen els fonaments del pensament il·lustrat de Jovellanos i tota l´elit d´enemics de l´Antic Règim de la seva generació. L’atac contra l’escolàstica i la metafísica inquisitorial és directe en les avantguardes culturals més avançades, i malgrat que sota els regnats de Ferran VI i Carles III s’afavoreixen alguns aspectes de la recerca (es varen poder construir tres observatoris astronòmics i amb Carles III foren abundoses les construccions de jardins botànics), la llibertat intel·lectual no avançava abastament. Recordem que l’Encyclopédie va ser prohibida. El ministre Campomanes autoritzà la traducció d´alguns articles relacionats amb les arts i els oficis, però el clergat al servei de la Inquisició s’hi oposava a mort. Cap a 1787, l´il·lustrat de sa Pobla (Mallorca) Cristòfol Cladera Company fundà a Madrid el periòdic més avançant del moment, Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa. El periòdic surt aprofitant les contradiccions internes i les lluites pel poder de les camarilles de la Cort espanyola. És un diari que acompleix una tasca importat en la consolidació de l’esperit de la Il·lustració.

Alguns historiadors i investigadors situen Gaspar Melchor de Jovellanos entre el sector d´il·lustrats “moderats” d´opositors a les rèmores del règim feudal que atenalla Espanya i les nacions oprimides per l´estat centralista. És una opinió prou discutible, ja que avui dia ningú no discuteix la importància cabdal, l´atac frontal a la línia de flotació del règim clerical-aristòcratic de la monarquia borbònica, que representa l´estudi de Jovellanos Informe sobre la ley agraria que començà a redactar el 1784 i que envià a la Sociedad Económica Matritense l´any 1795. El famós Informe... va ser publicat pel Consejo de Castilla el 1795. Potser mai en la història de l´estat espanyol s´ha fet un atac als fonaments del règim de propietat feudal com va fer en aquesta ocasió Gaspar Melchor de Jovellanos. A part d´una acurada anàlisi de la situació desastrosa de l´agricultura –Jovellanos descriu la manca d'escoles de formació per a propietaris i pagesos, la quasi inexistència de canals, terres de regiu i ports moderns--, l ´erudit asturià va directe al nus de la qüestió fent unes propostes radicals que són, com hem escrit més amunt, un atac directe a les rèmores feudals que atenallaven la població treballadora i les classes artesanals de les nacions de l´estat.

Per anar eliminant totes aquestes rèmores del feudalisme, Jovellanos analitza a fons el problema de les manos muertas, proposant la repartició de les terres improductives que són en determinats sectors de l´església i terratinents; terres improductives heretades d´ençà l´època de la “reconquesta”. Jovellanos apunta igualment que amb la implantació d´uns lloguers més justos de la terra, la vida de l´agricultor pobre seria molt més fàcil. Es tracta d´alliberar de les servituds feudals un pagès que de temps immemorial resta sotmès als designis del clergat –les immenses propietats en mans de l´església i les congregacions religioses-- o del noble que només pensa en les curses de braus. Unes classes dominants que mai no han pensat a modernitzar les seves explotacions agràries i, molt manco, augmentar el nivell cultural de la població fent inversions en escoles de formació o creant instituts. Per a les classes parasitàries de l´Antic Règim, la “cultura” que ha de tenir el poble no vas més enllà del rosari i la missa dominical. La resta, sobra, i a més pot esdevenir –com la Revolució Francesa ha demostrat-- extremament perillós. Els sermons de munió de sacerdots reaccionaris és tot el “saber” que, durant segles, el poble s´ha hagut d´empassolar sota amenaça de galeres, presó, desterrament o mort, en el cas dels intel·lectuals més avançats.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Aina Calafat (Plataforma Salvem la Real): «S'aprofitaren de nosaltres durant la campanya i ara ens han defraudat. Ens han traït perquè no han complert res del que digueren». Partits, sindicats i organitzacions culturals han convocat una manifestació el dissabte 24 de novembre

pobler | 10 Novembre, 2007 08:03 | facebook.com

Aina Calafat, que els darrers anys exercí de portaveu de la plataforma Salvem la Real, carregà contra els partits que donen suport a l'Executiu i qualificà de «frau electoral» la decisió de continuar les obres, anunciada el passat 4 d'octubre per Francesc Antich. «S'aprofitaren de nosaltres durant la campanya i ara ens han defraudat. Ens han traït perquè no han complert res del que digueren», digué Calafat. (Diari de Balears)


Els contraris a Son Espases demanen al Govern que «rectifiqui» la decisió


Les entitats han convocat una manifestació el dissabte 24 de novembre


A.P.FERRANDO. Palma.


Les organitzacions contràries a la construcció de l'hospital a Son Espases es mostraren ahir molt dures amb el Govern, presidit per Francesc Antich, durant la presentació de la manifestació de protesta que han convocat per al dissabte 24 de novembre. La marxa, que tindrà per lema «Rectificau!», sortirà de la plaça d'Espanya de Palma a les 18.00 hores. Els portaveus assenyalaren que el seu objectiu era «manifestar el rebuig ciutadà a l'aval de l'actual Govern a la decisió del PP de construir l'hospital». Aina Calafat, que els darrers anys exercí de portaveu de la plataforma Salvem la Real, carregà contra els partits que donen suport a l'Executiu i qualificà de «frau electoral» la decisió de continuar les obres, anunciada el passat 4 d'octubre per Francesc Antich. «S'aprofitaren de nosaltres durant la campanya i ara ens han defraudat. Ens han traït perquè no han complert res del que digueren», digué Calafat.

«No volíem un canvi de cares ni de persones, sinó d'actituds, i aquestes no han canviat. Els que han vingut darrere, si segueixen la mateixa línia, també són uns corruptes, els agradi o no», envestí Calafat als partits del Govern. Calafat denuncià també que la construccio de l'hospital s'està fent sobre el llit d'un torrent, la qual cosa suposaria l'incompliment del Pla hidrològic nacional i podria suposar un greu perill en cas que es repetissin aiguats com els de les darreres setmanes. Fins al moment, s'han adherit a la mobilització l'Assemblea per Pollença, l'Associació de Veïns de Ses Veles, CGT, Drets Humans, Lobby per la Independència, Maulets, OCB, Plataforma Salvem Can Tàpera, Salvem la Façana, Unió Obrera Balear i la Plataforma Camins Públics i Oberts. El Gob té previst debatre la seva adhesió a principis de la pròxima setmana i la plataforma Salvem la Real podria fer el mateix en els pròxims dies.

Diari de Balears (9-XI-07)


La Plataforma Salvem la Real no es resigna a la derrota malgrat les campanyes de demonització i aïllament decretades per aquells que gaudeixen de l´usdefruit del poder precisament per les lluites de la Real i altres de semblants. La nota que comentam anuncia que continuaran les presentacions als jutjats de Palma i a la Fiscalia Anticorrupció de totes les malifetes produïdes al patrimoni dels mallorquins: l´espoliació dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d´en Baster i de la font de la Vila... La Plataforma Salvem la Real vol fer saber als milers de persones que han cregut en les promeses dels actuals governants i que, paraules textuals, “s´han ‘doblegat” davant els grups de pressió, que la lluita continuarà fins a preservar Mallorca de la corrupció que abans denunciaven –per pujar al poder- els que ara callen. (Miquel López Crespí)


120 dies del president Antich



Aina Calafat, important activista cívica en lluita contínua en defensa de la nostra terra

Han passat més de cent dies d´ençà la constitució del nou govern de les Illes i la preocupació, entre molts dels sectors que l´ajudaren a atènyer el poder, continuen, augmenten i s´accentuen. Ja no és solament la Plataforma Salvem la Real i els col·lectius, partits i organitzacions que li donen suport, la que torna a estar en peu de guerra per a fer complir les promeses electorals de l´esquerra oficial i en defensa del territori, sinó organitzacions com el GOB, l´OCB, els JEN-PSM, la Plataforma de ses Fontanelles, la CGT –la llista pot allargar-se més i més- que demanen explicacions a punts no acomplits o que requereixen d´una atenció preferent.

Cap de tots aquests col·lectius vol, evidentment, la tornada del PP al poder, però exigeixen d´aquells que són a dalt a conseqüència de les mobilitzacions populars que no facin el mateix que els anteriors governants. El canvi exigit per la majoria de col·lectius que expressen la seva preocupació neix de la convicció que el canvi autèntic que vol l´electorat progressista no és de PERSONES, de la gent que és en nòmina en un moment determinat. No és aquesta la qüestió. El que vol –i ho expressa amb els seus comunicats— és un canvi de POLÍTICA. Es tan mal d´entendre una cosa tan senzilla?

En la línia de la contínua preocupació que senten -i sentim!- els sectors que hem demanat el vot per a l´esquerra oficial, aquells que hem estat amb ells en les manifestacions de defensa de la Real i altres mobilitzacions igualment importants –ses Fontanelles, el mal anomenat port “Adriano”— la Plataforma Salvem la Real acaba de fer un comunicat prou indicatiu del que s´esdevé entre els votants progressistes. Hi expressen la decepció i la indignació per la decisió del govern de continuar amb el projecte del PP i de Jaume Matas de fer l´hospital de referència a Son Espases oblidant Son Dureta –com s´havia promés- o la base militar general Asensio, un indret on seria possible la construcció de l´hospital que Mallorca necessita (i més ara que governen els socialistes en l´àmbit estatal).

La Plataforma Salvem la Real no es resigna a la derrota malgrat les campanyes de demonització i aïllament decretades per aquells que gaudeixen de l´usdefruit del poder precisament per les lluites de la Real i altres de semblants. La nota que comentam anuncia que continuaran les presentacions als jutjats de Palma i a la Fiscalia Anticorrupció de totes les malifetes produïdes al patrimoni dels mallorquins: l´espoliació dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d´en Baster i de la font de la Vila... La Plataforma Salvem la Real vol fer saber als milers de persones que han cregut en les promeses dels actuals governants i que, paraules textuals, “s´han ‘doblegat” davant els grups de pressió, que la lluita continuarà fins a preservar Mallorca de la corrupció que abans denunciaven –per pujar al poder- els que ara callen.

Els sectors que encara lluiten per salvar la Real tenen una manifestació convocada per dia 24 de novembre a les 18,00 hores a la plaça d´Espanya.

Unió de Pagesos, mitjançant un comunicat explicatiu de la difícil situació que travessa la pagesia, fa saber igualment que “Unió de pagesos de Mallorca, en cas de no trobar respostes del Govern Balear, es plantejarà la convocatòria de mobilitzacions per a demanar l´adopció de mesures urgents”.

En un article molt important sobre la crisi del camp titulat “Descontent i preocupació a la pagesia”, Mateu Morro, l´antic secretari general del PSM, analitza, en la línia del comunicat d´Unió de Pagesos, la crisi actual produïda –entre molts d´altres factors— per l’augment desmesurat dels aliments per al bestiar, pel poder omnímode dels grans trusts comercials –les grans superfícies- a l´hora de la distribució, i pel sobrecost causat per la insularitat, que en alguns sectors pot arribar a més del 15% en comparació amb la producció a la resta de l´estat. Les subvencions a activitats essencials dels ramaders com Pro-Porc i Pro-Boví no arriben ni se’n sap res, i si els ramaders no cobren el que se’ls va prometre, i cobren aviat, la ruïna del sector en serà la conseqüència. Per això mateix, perquè la situació del camp comença a ser insostenible, és que l´articulista demana del govern menys indiferència burocràtica i més comprensió dels problemes de la pagesia.

Els joves també es queixen de manca de suport i comprensió. En un comunicat fet públic pels Joves d´Esquerra Nacionalista-PSM, aquests expliquen que consideren “totalment insuficient” la partida pressupostària de Joventut per a l´exercici 2008. Per als Joves d´Esquerra Nacionalista, “després de nou anys d´increments moderats en les partides destinades a Joventut en els Pressuposts del Govern, és inadmissible que els actuals responsables de la Conselleria d´Esports i Joventut hagin decidit, per primera vegada, no apujar aquesta partida ni tan sols el percentatge equivalent a l´IPC”.



L´OCB denuncia que l´actual executiu de les Illes actua contra l´esperit de la Llei de normalització lingüística en convocar una plaça de secretari/ària per al Servei d´Ocupació de les Illes Balears sense demanar coneixements de català, alhora que manifesta la seva inquietud davant els comptes de la Comunitat Autònoma de 2008. L´OCB diu que el pressupost destinat a política lingüística és pràcticament idèntic al del govern anterior. L´OCB explica que els 4,5 milions d´euros pressupostats demostren una manca de voluntat de l´actual executiu d´impulsar com pertoca el procés de recuperació lingüística de les Illes. Com diu el comunicat que hem llegit en el blog Artà Jove: “L´OCB considera que destinar a la política lingüística els mateixos recursos que hi destinava el PP implica mantenir la mateixa línia d´actuació de l´anterior govern, que es va caracteritzar per la inactivitat i el menfotisme”. Per això es demana rectificar a l´alça la quantitat esmentada fins arribar als 12 milions d´euros per a l´exercici 2008.

Hem resumit una mica alguns dels nombrosos tocs d´atenció al nou govern fets pels mateixos col·lectius que lluitaren per enlairar l´actual executiu a l´usdefruit del poder: Unió de Pagesos, la Plataforma Salvem la Real, els Joves d´Esquerra Nacionalista-PSM i l´OCB. Pensam que són uns punts de vista prou raonables, en la línia de les lluites dels quatre anys de batalla contra el PP, que ara l´actual executiu no pot deixar de banda, fent el sord a les peticions d´aquells que són columna fonamental de la seva mateixa existència.

(7-XI-07)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

45 anys de periodisme d´esquerres a les Illes

pobler | 09 Novembre, 2007 20:44 | facebook.com

Miquel López Crespí reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora; n'exigeix una major atenció a la marginació social, a la protecció del territori, al foment de la llengua i la cultura catalana, a l'impuls de l'ensenyament”. (Cecili Buele)


El periodisme d’opinió a les Illes i la lluita contra la dreta: els articles de Miquel López Crespí.


Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca i dirigent d’ERC.



Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

Reivindicar la dignitat de l'esquerra

L'escriptor Miquel López Crespí ha de publicar un recull dels articles que han anat sortint en El Mundo-El Día de Baleares durant aquests darrers tres anys (El saber dir les coses. Una visió crítica del Pacte de Progrés: Els nostres reptes). Tots els partits polítics que conformen el Pacte de Progrés, els seus representants més significatius i les seves actuacions públiques més cridaneres, són al punt de mira preferent de l'autor d'aquest llibre.

La visió crítica del Pacte de Progrés que traspua l'obra de Miquel López Crespí, el fa un d'aquells ciutadans que endevinen i encerten, avui, allò que succeeix demà. Amb això, s'avança sovint als esdeveniments, preveint-los i enfrontant-si amb acurada precisió.

Analitzant en profunditat etapes i circumstàncies de temps enrera, observa les realitats polítiques actuals i intenta projectar-les en una perspectiva de futur que, lluny d'albirar-s'hi clar i diàfan, ofereix més tost aquelles ombres ennigulades que solen precedir les tempestes a les nostres illes.

Més que acontentar-se veient amb complaença la tan desitjada arribada al poder d'un govern progressista i nacionalista, per primer cop en la història illenca del nostre país, deleja veure'n perllongada l'actuació durant dècades continuades.



Carta d'agraïment del President Francesc Antich a l'escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a la política de normalització lingüística realitzada per Govern del Pacte publicats en El Mundo-El Día de Baleares. Textualment, el president escrivia: "Estimat Miquel: T'escric aquestes breus línies per agrair-te tant els teus articles de suport a la política de normalització lingüística que du a terme el Govern, com el Llibre de pregàries, que confii poder llegir en profunditat ben prest". La carta acabava dient:"Et reiter el meu agraïment i et desitj que continuïs tant amb la teva prolífica tasca de creador, com d'intel·lectual compromès amb el teu temps i amb el teu país."

En els articles de Miquel López Crespí es reclama amb molta més força fer país de bon de veres

Per això mateix, no dubta a mostrar-se molt crític davant tot allò que considera mancança greu. En reclama més grans dosis de gosadia i atreviment. Hi recomana un nivell més alt de fermesa en les propostes. Hi rebutja durament les actituds que van prenent uns governants, massa sovint semblants a gent encastellada en dèries característiques del món conservador. Per això es mostra molt exigent. No vol veure'ls enlluernats davant les poltrones del poder, ni davant els sous sucosos que perceben puntualment cada mesada. Més que alimentar-se l'afany d'acumular càrrecs públics a balquena, els reclama amb molta més força fer país de bon de veres. En fa sempre una crítica amistosa, no per això manco punyent.

Els reclama "siau qui sou", nacionalistes i d'esquerres, no cansant-se mai de repetir-ho. Cadascú des del seu lloc, però sempre en bé del poble maltractat i arraconat secularment.

Tant li és fixar-ne l'atenció en les formacions polítiques que integren el Pacte de Progrés, com en les persones que hi governen, com en les actuacions duites a efecte mitjançant la tasca de govern que han desplegat en aquests anys.

Els articles de Miquel López Crespí demanen enfortir un Pacte de Progrés que ens faci avançar en autogovern i independència, en solidaritat i lluita oberta

En fa una repassada general pel conjunt de les Illes Balears i Pitiüses. Hi destria les dones i els homes que han rebut l'encàrrec popular d'enfortir-hi un Pacte de Progrés que les faci avançar en autogovern i independència, en solidaritat i lluita oberta, en autoreconeixença i autoafirmació.

Els reclama noves formes d'exercir la tasca de govern, com a via única per sortir del desencís i la decepció cada cop més escampats a les quatre illes.

No dissimula gens ni mica les seves preferències personals pel cabdill de l'esquerra nacionalista de Mallorca, amb qui ha compartit temps enrera moltes lluites: Mateu Morro. El veu molt ben dotat d'aquella intuïció política que esdevé més encertada. Creu que, amb el pas del temps, els fets li donen sempre la raó.

Alhora que veu el nacionalisme que representa el PSM com una de les opcions polítiques manco embrutides pel poder, s'adona d'operacions molt ben muntades per desmuntar-lo d'allà on ha aconseguit situar-se a hores d'ara.

Percep en l'actuació política institucional d'Els Verds de les Illes la gran esperança de futur per a aquests pobles, amb la pràctica lluitadora més aferrissada contra la degradació dels territoris i els entorns de les Illes.

Repassant un per un tots els partits del Pacte, en constatar l'aferrissat enfrontament que produeixen les polítiques divergents de dues formacions diametralment oposades, com són Esquerra Unida i Unió Mallorquina, no dubta a traure a llum algunes de les contradiccions internes més ferotges que, al seu entendre, té i manté la formació esquerrana.

Als problemes d'ordre intern que pateix Esquerra Unida, n'afegeix molt dures crítiques al fet de veure'l com un partit que mai no escolta, que persegueix immoralment la dissidència i que s'uneix al PSOE en actuacions poc comprensibles.

Es reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora

En relació amb el Pacte de Progrés, en general, Miquel López Crespí, reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora; n'exigeix una major atenció a la marginació social, a la protecció del territori, al foment de la llengua i la cultura catalana, a l'impuls de l'ensenyament.

Alhora que apunta cap a la lluita necessària contra el racisme, el sectarisme, l'acumulació de càrrecs, o l'encimentació del territori, en una crítica que, per amistosa, deixa de ser també punyent.

Amb aquesta visió crítica del Pacte de Progrés, amb tots els articles que en defensa d'una política nacionalista i d'esquerra ha publicat aquests darrers tres anys en El Mundo-El Día de Baleares, Miquel López Crespí ha sabut dir molt bé les coses pel seu nom, esmolant les arestes dels grans errors comesos i posant fites punteres als reptes del futur.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


Vaig sentir parlar del PCE i la CNT en la meva infància, a sa Pobla, a començaments dels anys cinquanta. El meu pare havia fet la guerra amb els milicians de Durruti ('La Columna de Hierro'), i el meu oncle amb el 'Quinto Regimiento'. Si ha una discussió, un tema que conegui a fons, és el de 'si primer guanyar la guerra als feixistes o fer la revolució social'. El pare i l'oncle, deu, vint anys després d'acabada la guerra, encara discutien -amigablement, és evident- de qui tenia la culpa d'haver-la perduda. (Miquel López Crespí)


L'antifeixisme a Mallorca en els anys seixanta: les joventuts comunistes de les Illes


Vaig sentir parlar del PCE i la CNT en la meva infància, a sa Pobla, a començaments dels anys cinquanta. El meu pare havia fet la guerra amb els milicians de Durruti ("La Columna de Hierro"), i el meu oncle amb el "Quinto Regimiento". Si ha una discussió, un tema que conegui a fons, és el de "si primer guanyar la guerra als feixistes o fer la revolució social". El pare i l'oncle, deu, vint anys després d'acabada la guerra, encara discutien -amigablement, és evident- de qui tenia la culpa d'haver-la perduda. En la concepció del meu progenitor foren els comunistes de Líster i Santiago Carrillo, de la Pasionaria i José Díaz, els qui, amb la dèria de no voler aprofundir en la revolució social començada pels treballadors el juliol del trenta sis, enfonsaren les esperances revolucionàries del proletariat. Per a l'oncle, que combaté Franco en totes les batalles importants del conflicte -Belchite, Guadalajara, Guadarrama, l'Ebre-, fou la indisciplina dels anarquistes en no acceptar les ordres i indicacions de l'Estat Major, els militars professionals, allò que més dificultà la lluita contra el feixisme. Era una discussió sense acabar que omplia els horabaixes dels diumenges de la meva infància poblera.


Més endavant, quan per motius de feina i estudis anàrem a viure a Ciutat (era a començaments dels anys seixanta), el meu primer contacte conscient amb el PCE va ser a través de Ràdio Espanya Independent que emetia des de Bucarest. Jo ja tenia tretze o catorze anys, i m'interessava la política. Ben cert que els debats familiars degueren tenir el seu pes en aquella primerenca decantació vers afecció tan estranya en un jove de poble. Per la ràdio del partit llegien, a bocins, les obres de la Pasionaria ("El único camino") i del general de l'aviació republicana Ignacio Hidalgo de Cisneros. A poc a poc, de molt jove, vaig anar coneixent els posicionaments del PCE en totes les qüestions d'actualitat. Lluita per la democràcia, reconciliació nacional, pacte per la llibertat, aliança de les forces del treball i de la cultura...

Sense quasi adonar-me del que feia, de cop i volta, vaig escriure anònimament -no era qüestió de facilitar la tasca a la Brigada Social- a l'emissora, i així vaig començar les meves col.laboracions signades amb el pseudònim "Nova Mallorca". Aleshores jo estudiava el quart de batxillerat al col.legi Lluís Vives de Ciutat. Record que, amb la goma que emprava a la classe i amb una fulla d'afaitar, vaig fer un primitiu segell que duia la falç i el martell i que posava, meticulós, al costat del pseudònim.

La vaga d'Astúries, narrada fil per randa per l'emissora, les tortures als miners asturians per part de la policia política i el posterior assassinat de Julián Grimau, enfortiren encara més la meva vocació militant. Els contactes, evidentment, eren anònims. Enviava les cartes a la direcció de "L'Humanité" (Boulevard Poissonièrie, nº 9, de París), a un apartat de correus de Suècia o, també, a l'adreça de "L'Unità", òrgan central del PCI.

Al col.legi Lluís Vives, sense anar-ho a cercar, d'una manera natural i inconscient, vaig muntar una cèl.lula juvenil. No en sabia res, d'organitzar la gent. Simplement ens trobàvem a l'hora de jugar i parlàvem. A les nits, a més de REI, escoltàvem Ràdio Moscou, la BBC de Londres o Ràdio París, i a l'endemà, abans d'entrar a les classes, xerrant a un racó del patí, comentàvem les notícies. El que més ens seduïa, emperò, eren els comentaris i divagacions damunt els recents èxits en la conquesta de l'espai per part dels soviètics. A una butxaca o dintre dels llibres dúiem, amagada, la foto de Iuri Gagarin, el primer cosmonauta de la història.

Miquel López Crespí

Nanda Ramon i els Premis Ciutat de Palma

pobler | 09 Novembre, 2007 16:57 | facebook.com

La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt. (Miquel López Crespí)


Nanda Ramon i els Premis Ciutat de Palma


Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.

Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.



Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.

Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.



Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.

La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.

Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta, una època en la qual ja portava algun temps fent de corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó i el mateix Gerard Matas que, en aquell temps, també musicava els poetes catalans. Cap a finals dels seixanta vaig començar les meves col·laboracions literàries a les pàgines de cultura del diari Última Hora. Tot plegat, la col·laboració a la premsa, el fet de treballar a diverses llibreries, l´herència familiar, amb un oncle que havia conegut Miquel Costa i Llobera, les amistats juvenils, els contactes amb Josep M. Llompart i altres escriptors mallorquins, m´anaren decantant cada vegada més envers el conreu, primer, del teatre i, posteriorment, de la poesia, la narració curta i la novel·la. A sa Pobla, l´exemple diari d´un escriptor de la vàlua d´Alexandre Ballester també fou decisiva per a anar consolidant les meves primeres inquietuds culturals. L´Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll a començaments dels anys seixanta; les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que coordinava el meu bon amic Jaume Adrover; la militància en organitzacions clandestines antifranquistes, van condicionant aquells primers escrits. Són els anys que aprofundim en l´obra dels clàssics catalans, espanyols i estrangers, i en bona mesura ens consideram hereus del mestratge de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Gabriel Alomar. Ens sentim prou identificats amb l´obra de Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet i el mateix Josep M. Llompart. Record que anava a mostrar els meus primers escrits a Josep M. Llompart, al despatx que tenia a l´Editorial Moll, en el carrer Torre de l´Amor. Va ser ell que encoratjà molts dels autors de la generació literària dels setanta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

90 Aniversari de la Revolució russa

pobler | 08 Novembre, 2007 23:54 | facebook.com

Els treballadors russos van fer tremolar el món capitalista el 7 de novembre de 1917. Organitzats en Consells (soviets) van dur a a terme una de les majors fites de la Història. Una revolució que va lliurar el poder als seus veritables amos: els obrers, camperols i soldats. L'inici de l’onada revolucionària a la Rússia de 1917 venia donat, en gran part, per la primera guerra imperialista mundial, iniciada en 1914.


90 Aniversari de la Revolució russa



L´Exèrcit Roig el dia de la conquesta de Berlín a les tropes hitlerianes. Les derrotes de Hitler i l´imperialisme alemany a Moscou, Stalingrad, Leningrad i Krusk –entre moltes altres- significaren l´enfonsament de l´imperialisme alemany i la fi de la barbàrie nazi-feixista a Europa. L´herència de la revolució soviètica fou molt important per a vèncer el nazisme.

Els treballadors russos van fer tremolar el món capitalista el 7 de novembre de 1917. Organitzats en Consells (soviets) van dur a a terme una de les majors fites de la Història. Una revolució que va lliurar el poder als seus veritables amos: els obrers, camperols i soldats. L'inici de l’onada revolucionària a la Rússia de 1917 venia donat, en gran part, per la primera guerra imperialista mundial, iniciada en 1914.

La participació russa en aquesta guerra de conquesta, bandidatge i robatori imperialista va aguditzar les penúries del poble i va evidenciar el veritable caràcter de classe dels imperialistes i la naturalesa de la monarquia tsarista. És precisament a partir del fet que l'exèrcit tsarista va ser derrotat a Polònia el 1915 (on van morir milers d'homes i dones, amb la pèrdua de territori consegüent) que va augmentar el descontentament de les masses russes, situació que va detonar en la Revolució de Febrer de 1917.

El 23 de Febrer de 1917, mentre es festejava el Dia Internacional de la Dona, el poble rus, cansat de l'opressió del govern tsarista, va iniciar la vaga general, llançant-se a la lluita revolucionària i arriscant-se en l’enfrontament amb els soldats del Tsar. Milions d'obrers, obreres, camperols i estudiants van ser els principals protagonistes d'aquesta revolució, que es va estendre fins al 27 de Febrer.



Lenin i Trotsqui, en el centre de la fotografia. És una fotografia de començaments dels anys vint, poc després de la victòria de les forces socialistes de l´Exèrcit Roig que aleshores derrotava l´exèrcit blanc --l´exèrcit de la monaqruia i els capitalistes-- i els destacamens militars enviats per l´imperialisme mundial.

No obstant això, després de la insurrecció de Febrer els menxevics i els socialistes revolucionaris (que eren la direcció majoritària de les masses i per tant en els soviets recentment ressorgits), van lliurar el poder als liberals, que van organitzar el govern provisional i van intentar frenar la lluita de les masses per llibertat de premsa, la jornada de 8 hores, el control i racionament causats per la guerra, etc.

En aquesta situació, les masses obreres, camperoles i els soldats de tropa només responien als Consells (soviets). Així, al costat del govern provisional (el govern de la burgesia liberal), apareixen i es mantenen els soviets i el seu propi poder, produint-se una situació de dualitat de poders.

Aquesta revolució, malgrat que va derrocar el Tsar (gràcies a l'acció de milers d'obrers conscients i temperats formats en el partit per Lenin) no va assolir l’objectiu de posar la direcció del moviment en mans de l'avantguarda revolucionària.



Lenin

És a partir de llavors que el partit bolxevic (que al febrer va patir la dispersió dels seus quadres, una important debilitació i la il•legalització), va haver d'afrontar la lluita per la direcció dels soviets, combatent políticament els menxevics i els socialrevolucionaris. Aquests defensaven una etapa de caràcter burgès (l’anomenada "democràtica" o "popular") en la revolució, justificant així el seu suport al govern de la burgesia. En el cas de menxevics, el socialisme era un objectiu per a un futur indefinit.

El govern provisional, lluny de lluitar contra la guerra, va impulsar noves ofensives en el front de batalla i les masses encara veien més llunyana la possibilitat de pau. Això, sumat al fet que la terra seguia en mans dels terratinents i el boicot dels patrons que sabotejava la producció, va fer inevitable l'esclat de la indignació de les masses, que es va expressar en diferents mobilitzacions d'Abril a Juny: ocupació de la terra i expropiació de bestiar i de collites per part dels camperols. A les ciutats els comitès de fàbrica, els sindicats i els comitès de soldats van anar prenent amb les seves mans els principals problemes, des del control obrer de les fabriques i la producció fins a l'aprovisionament de la capital, així com la formació de milícies i guàrdies roges. Al capdavant d’això es trobava el partit bolxevic que va anar guanyant la majoria dels organismes de base revolucionària.

El règim de doble poder es va fer més inestable, a causa del fet que els interessos de cada classe eren irreconciliables. Els sectors d'avantguarda tenien a trencar amb els oportunistes com ara Kerensky (cap del govern provisional), els socialistes revolucionaris i els menxevics.

Van ser els bolxevics qui llavors organitzaren la manifestació del 10 de Juny al crit de: A baix els deu ministres capitalistes! i: Tot el poder als Soviets! Van ser els únics que mostraren que la solució a les demandes més sentides com eren pau, pa i terra tan sols podien ser resoltes quan els treballadors prenguessin el poder. Eren els moments decisius, que marcaven la consolidació del caràcter de la revolució envers la dictadura del proletariat recolzada per la pagesia i els sectors oprimits del camp i la ciutat.

Però al mateix temps, les grans masses encara no acompanyaven els sectors més conscients, a la qual cosa s’hi va sumar un moviment camperol que no estava en plenitud de donar tot el seu suport als soviets obrers. Situació que porta Lenin a exposar que Encara no és el moment.

Intentant aprofitar la impaciència de l'avantguarda, els liberals van buscar la finalitat de decapitar la revolució, amb una brutal repressió durant les manifestacions del 16 al 18 de juliol.

La posició dels bolxevics va ocasionar tot l'odi de la burgesia, que va impulsar campanyes de desprestigi i la cacera de bruixes contra els bolxevics acusant-los d'agents alemanys, empresonant dirigents i decretant il•legal el partit, fet que els va portar a la clandestinitat.

Encara en aquestes circumstàncies els bolxevics no deixaven d'organitzar-se per posar-se al capdavant dels obrers, soldats i mariners amb l’objectiu de reforçar la propaganda i reactivar les milícies revolucionàries, assolint el suport de totes les guarnicions i regiments, fins i tot vencent la batalla que lliuraven amb els cosacs que havien donat suport a Kornilov. Pertot sorgiren iniciatives d'organismes de base per a posar fi a la contrarevolució.

Després de l’intent de cop de Kornilov i del seu lamentable fracàs, les masses van atorgar la seva confiança als bolxevics, i aquesta vegada definitivament. La Revolució d'Octubre va tirant-se damunt per la força de la necessitat física. A diferència de la revolució de Febrer, qualificada d'incruenta, encara que a Petrograd va suposar moltes víctimes, la revolució d'octubre triomfava realment i veritablement sense vessament de sang... En els dies de Febrer es va posar de manifest tota la tasca realitzada anteriorment pels bolxevics durant molts anys, tot i que la direcció del partit encara no estava articulada del tot.

En els esdeveniments d'Abril, les consignes del partit van posar de manifest la seva força dinàmica, però el moviment es va desenvolupar espontàniament. Al juny s'exterioritzava la immediata influència del partit, però les masses entraven encara en acció dintre del marc d'una manifestació organitzada oficialment pels adversaris.

Fins al Juliol, el partit bolxevic, impulsat per la força de la pressió de les masses, no es llança al carrer contra tots els altres partits i defineix per fi el caràcter fonamental del moviment, no solament amb les seves consignes, sinó també amb la seva direcció organitzada. La importància d'una avantguarda compacta apareix per primera vegada amb tota la seva força durant les jornades de Juliol, quan el partit evita, a un preu molt elevat, la derrota del proletariat i garanteix l'avenir de la revolució.

Com a prova tècnica Miliukov (dirigent liberal) declarava referint-se a la importància de les jornades de Juliol, per als bolxevics l'experiència va ser sense cap dubte extraordinàriament útil per a ells... Era evident que quan es presentés l'ocasió de repetir l'experiment, el realitzarien d'una manera més sistemàtica i conscient ....

Quan es va reunir el segon congrés de tots els soviets el 25 d'Octubre, els bolxevics ja hi són majoria i lliuren el poder que ja es troba a les seves les seves mans.

Sota el tronar dels canons contra el Palau d'Hivern, es vota el programa del Congrés: El govern obrer i camperol creat per la revolució ... i recolzat en els soviets de diputats obrers, soldats i camperols proposa a tots els pobles bel•ligerants i als seus governs entaular negociacions per a una pau justa i democràtica ... resol abolir la diplomàcia secreta i ... la publicació dels tractats secrets signats fins al 25 d'Octubre de 1917. Queda abolida sense cap classe d'indemnització, la propietat territorial de la noblesa ... el dret d'utilitzar la terra pertany a tots els ciutadans ... que desitgin treballar-la amb les seves pròpies mans....

Per primera vegada a la història del moviment obrer, en aliança amb els camperols, les classes explotades instauraven el seu règim: un estat del proletariat, dels treballadors.

La classe obrera encara havia d'enfrontar-se a la guerra civil contra la contrarevolució burgesa que comptava amb el suport de 14 exèrcits imperialistes, abans de poder afermar el nou règim socialista i demostrar així a la resta del món la fortalesa de la revolució dels treballadors.

Independentment dels errors i desviacions posteriors, que van desvirtuar l'objectiu de la Revolució d'Octubre, l'exemple i els ensenyaments de la revolució russa encara estan vius.

Font: www.magec.info

Per saber-ne més:

www.1917.org

Revolució Russa (Wiquipèdia)

www.marxists.org

Web Llibertat.cat

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Son Espases: manifestació per salvar la Real. Dissabte 24 de novembre a les 18,00 hores (Plaça d´Espanya)

pobler | 08 Novembre, 2007 17:42 | facebook.com

GOB, ASSEMBLEA PER POLLENÇA, ASSOCIACIONS DE VEÏNS SES VELES, CGT, DRETS HUMANS, JOVENTUT COMUNISTA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA CAMINS PÚBLICS I OBERTS, PLATAFORMA SALVEM CA'N TÀPERA, PLATAFORMA SALVEM LA FAÇANA, UNIÓ OBRERA BALEAR.


En la reunió d'ahir dia 6, al Casal d'Entitats Ciutadanes del carrer Montenegro, de Palma, per preparar la Manifestació del proper dia 24 de novembre contra la construcció de l'hospital de referència de Mallorca a Son Espases, es varen prendre els següents acords:

 Editar el cartell de convocatòria en DIN A3, i també octavetes que en una cara duguin el cartell i per l'altra el manifest resumit. Es faran, en principi, 500 cartells i 5000 octavetes, que a partir de dijous dia 8 estaran a disposició al local de l'OCB, del carrer Bartomeu Pou, nº 31, baixos, de Palma, tel. 971723299. Quan tinguem el cartell i l'octaveta en format digital, ho passarem per correu electrònic, per a la seva difusió.

 Elaborar una pancarta, de 1X4 metres, amb la paraula RECTIFICAU!.

 Com a fórmula de finançament, es pressuposta un mínim de 600 euros que, en principi, estaran coberts per aportacions de 100, 50 i 20 Euros, segons les possibilitats de cada una de les entitats.

 Es convoca una RODA DE PREMSA, AL CASAL D'ENTITATS CIUTADANES DE PALMA (Carrer Montenegro, 8) per demà dijous, dia 8, a les 11,30 del matí, per donar el sus a la campanya de sensibilització, i per presentar públicament el cartell, el manifest i la resta d'activitats. ES CONVOCA A UN/UNA REPRESENTANT DE CADA ENTITAT ADHERIDA A SER PRESENT A LA RODA DE PREMSA, mitja hora abans, és a dir, a les 11,00 hores.

Tornar a reunir-nos dimarts que ve, dia 13, a les 20,00 hores, al mateix Casal d'entitats Ciutadanes del carrer Montenegro, amb una proposta de repartiment geogràfic de tots els pobles de Mallorca i dels barris de Palma, per distribució de cartell i octavetes.

 Deixar oberta fins al mateix dia de la Manifestació la possibilitat d'adhesions d'entitats i col·lectius. Qui ho vulgui, ho pot fer contestant a aquesta mateixa adreça de correu, o be telefonant a n'AINA CALAFAT (616 257 639)


Les entitats que fins ara s'han adherit són: ASSEMBLEA PER POLLENÇA, ASSOCIACIONS DE VEÏNS SES VELES, CGT, DRETS HUMANS, GOB, JOVENTUT COMUNISTA, LOBBY PER LA INDEPENDÈNCIA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA CAMINS PÚBLICS I OBERTS, PLATAFORMA SALVEM CA'N TÀPERA, PLATAFORMA SALVEM LA FAÇANA, UNIÓ OBRERA BALEAR.

Salut per a tothom.

Sa Pobla en la història: fotografies antigues. Dietari de l´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 07 Novembre, 2007 06:05 | facebook.com

L´historiador Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! (Miquel López Crespí)


Sa Pobla en el record.

Simó Andreu, Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...


L'escriptor Miquel López Crespí en els anys cinquanta.

No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t'adonis del que s'esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels "Personatges destacats" de la teva terra, no t'ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l'Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l'escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l'arquitecte Guillem Forteza.... Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l'Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d'aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d'aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.


Sa Pobla, 10-IX-1929. Inauguració de s'Escola Graduada. Hi són presents el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera, l'Infant don Jaume de Borbó, fill d'Alfons XII i el padrí-oncle de l'escriptor Miquel López Crespí, el batle de sa Pobla Miquel Crespí Pons, el batle "Verdera", juntament amb altres autoritats i gent del poble.

El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d'una quarantena d'obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...

Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D'ençà 1969 centenars d'articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d'esquerra.

A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t'adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l'historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d'anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s'hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d'articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.

Les brutors en contra meva de determinats sectors de l'extrema dreta falsament nacionalista i l'excarrillisme coincidien amb l'edició del llibre Sa Pobla (2001), en el qual els autors, en la secció "Personatges destacats" del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): "Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir "Madò Buades", el polític Jaume Cladera i Cladera, i l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d'altres".

Abans, els autors del llibre i el mateix apartat "Personatges destacats" havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s'Albufera; de l'epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 - Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 - Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el "Capità Pere", el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El "Capità Pere", personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l'any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l'eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 - sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 - Palma 1904), de l'investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 - 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).

També en la veu "Sa Pobla", en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: "Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l'epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera...".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Feixina: Llorenç Capellà i López Crespí demanen la demolició de tots els monuments feixistes

pobler | 06 Novembre, 2007 18:38 | facebook.com

S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem? (Llorenç Capellà, Diari de Balears)


Cort i sa Feixina



Miquel López Crespí i Llorenç Capellà: més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita republicana del nostre poble i al capdavant sempre de l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Elena de Souchère va visitar Madrid i Barcelona, l'any 1938, enviada per l'Éviel des Peuples, un diari francès de tendència democristiana. Ara, els seus articles (traduïts al castellà) s'han recopilat en un llibre titulat Lo que han visto mis ojos (Galaxia Gutenberg, 2007). Naturalment, en recomano la lectura, perquè tot allò que veuen els ulls d'una persona de divuit anys li arriba a l'ànima sense passar per cap filtre ideològic o d'interessos partidistes. Bé, anem per feina. Una de les coses que va veure la periodista francesa té un interès remarcable per a nosaltres, els mallorquins, des del moment que Cort fa la farina blana en el tema de la demolició del monòlit de sa Feixina. Hem d'anar a la pàgina 103. Diu textualment: La mañana del 6 de marzo de 1938 en la plaza Cataluña se formaron pequeños grupos. Todo el mundo llevaba el ejemplar de La Vanguardia que informaba del naufragio del Baleares. Tot seguit fa algunes referències a la història del creuer i afegeix: El Baleares era el barco que vigilaba para que los convoyes de víveres no pudieran llegar a Barcelona... Y no hay peor enemigo que el ladrón de víveres cuando las despensas y los almacenes están vacíos. Barcelona pasaba hambre. De manera que la gent que s'arremolinava a la plaça de Catalunya va respirar alleugerida en saber que el Baleares s'havia enfonsat. Perquè la fam que patia, i a la qual la condemnava el vaixell que Palma homenatja des de fa cinquanta anys, era una fam canina. Continuo transcrivint Elena de Souchère: Y de pronto, al llegar a la plaza Cataluña, un grupo de niños con el vientre inflado, la cabeza rapada y los ojos enrojecidos te miraban fijamente... Comprabas un helado de vainilla y los niños te acosaban a gritos. El helado pasaba de mano en mano, se les derretía entre los dedos, y en la acera quedaba sólo una mancha amarillenta por la que pasaban los dedos mugrientos y se los chupaban ávidamente. En fi...! Si a aquest testimoni sobre les activitats bèl·liques del Baleares, no gaire glorioses, hi afegim el bombardeig de la població de Màlaga que abandonava la ciutat per la carretera de la costa fugint dels moros, comprendrem que el monòlit de sa Feixina no té espai a la iconografia monumentalista de la Palma democràtica. Ho record, una vegada més, perquè una enquesta del diari Última Hora, entre diverses personalitats de la política i de la cultura, encén totes les alarmes dels que, confiant en les promeses de l'esquerra, n'esperaven un dia o l'altre la demolició. Gairebé tots els entrevistats advoquen per la continuïtat adduint raons artístiques o de reconciliació. Artístiques? Arno Breker va ésser un escultor infinitament més valorat que Ortells, i digueu-me quantes de les obres que va esculpir en honor del feixisme poden veure's a les places de Berlín. Que en prengui nota la batllessa, la senyora Calvo, a qui veig força preocupada davant la possibilitat que un escalfament ideològic repercuteixi en l'empobriment monumental de la ciutat. Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem?

Llorenç Capellà. Escriptor.

Diari de Balears (6-XI-07)


En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)


La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)


Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma


En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Defensa d´Aina Calafat i de la Plataforma Salvem la Real

pobler | 06 Novembre, 2007 11:58 | facebook.com

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

(6-XI-07)


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)


Plataforma Salvem la Real



La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:

Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».

Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.

Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.

La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.

Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.

Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.

Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.

Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.

Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

Salvem la Real!

Plataforma Salvem la Real

Diari de Balears (4-XI-07)


El Pacte PSOE-UM-BLOC i la societat civil: GOB, OCB, Unió de Pagesos, JEN-PSM, Plataforma Salvem la Real...

pobler | 06 Novembre, 2007 06:33 | facebook.com

La Plataforma Salvem la Real no es resigna a la derrota malgrat les campanyes de demonització i aïllament decretades per aquells que gaudeixen de l´usdefruit del poder precisament per les lluites de la Real i altres de semblants. La nota que comentam anuncia que continuaran les presentacions als jutjats de Palma i a la Fiscalia Anticorrupció de totes les malifetes produïdes al patrimoni dels mallorquins: l´espoliació dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d´en Baster i de la font de la Vila... La Plataforma Salvem la Real vol fer saber als milers de persones que han cregut en les promeses dels actuals governants i que, paraules textuals, “s´han ‘doblegat” davant els grups de pressió, que la lluita continuarà fins a preservar Mallorca de la corrupció que abans denunciaven –per pujar al poder- els que ara callen. (Miquel López Crespí)


El nou govern: propostes i perspectives



Han passat més de cent dies d´ençà la constitució del nou govern de les Illes i la preocupació, entre molts dels sectors que l´ajudaren a atènyer el poder, continuen, augmenten i s´accentuen. Ja no és solament la Plataforma Salvem la Real i els col·lectius, partits i organitzacions que li donen suport, la que torna a estar en peu de guerra per a fer complir les promeses electorals de l´esquerra oficial i en defensa del territori, sinó organitzacions com el GOB, l´OCB, els JEN-PSM, la Plataforma de ses Fontanelles, la CGT –la llista pot allargar-se més i més- que demanen explicacions a punts no acomplits o que requereixen d´una atenció preferent.

Cap de tots aquests col·lectius vol, evidentment, la tornada del PP al poder, però exigeixen d´aquells que són a dalt a conseqüència de les mobilitzacions populars que no facin el mateix que els anteriors governants. El canvi exigit per la majoria de col·lectius que expressen la seva preocupació neix de la convicció que el canvi autèntic que vol l´electorat progressista no és de PERSONES, de la gent que és en nòmina en un moment determinat. No és aquesta la qüestió. El que vol –i ho expressa amb els seus comunicats— és un canvi de POLÍTICA. Es tan mal d´entendre una cosa tan senzilla?



Monestir de la Real

En la línia de la contínua preocupació que senten -i sentim!- els sectors que hem demanat el vot per a l´esquerra oficial, aquells que hem estat amb ells en les manifestacions de defensa de la Real i altres mobilitzacions igualment importants –ses Fontanelles, el mal anomenat port “Adriano”— la Plataforma Salvem la Real acaba de fer un comunicat prou indicatiu del que s´esdevé entre els votants progressistes. Hi expressen la decepció i la indignació per la decisió del govern de continuar amb el projecte del PP i de Jaume Matas de fer l´hospital de referència a Son Espases oblidant Son Dureta –com s´havia promés- o la base militar general Asensio, un indret on seria possible la construcció de l´hospital que Mallorca necessita (i més ara que governen els socialistes en l´àmbit estatal).

La Plataforma Salvem la Real no es resigna a la derrota malgrat les campanyes de demonització i aïllament decretades per aquells que gaudeixen de l´usdefruit del poder precisament per les lluites de la Real i altres de semblants. La nota que comentam anuncia que continuaran les presentacions als jutjats de Palma i a la Fiscalia Anticorrupció de totes les malifetes produïdes al patrimoni dels mallorquins: l´espoliació dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d´en Baster i de la font de la Vila... La Plataforma Salvem la Real vol fer saber als milers de persones que han cregut en les promeses dels actuals governants i que, paraules textuals, “s´han ‘doblegat” davant els grups de pressió, que la lluita continuarà fins a preservar Mallorca de la corrupció que abans denunciaven –per pujar al poder- els que ara callen.

Els sectors que encara lluiten per salvar la Real tenen una manifestació convocada per dia 24 de novembre a les 18,00 hores a la plaça d´Espanya.

Unió de Pagesos, mitjançant un comunicat explicatiu de la difícil situació que travessa la pagesia, fa saber igualment que “Unió de pagesos de Mallorca, en cas de no trobar respostes del Govern Balear, es plantejarà la convocatòria de mobilitzacions per a demanar l´adopció de mesures urgents”.

En un article molt important sobre la crisi del camp titulat “Descontent i preocupació a la pagesia”, Mateu Morro, l´antic secretari general del PSM, analitza, en la línia del comunicat d´Unió de Pagesos, la crisi actual produïda –entre molts d´altres factors— per l’augment desmesurat dels aliments per al bestiar, pel poder omnímode dels grans trusts comercials –les grans superfícies- a l´hora de la distribució, i pel sobrecost causat per la insularitat, que en alguns sectors pot arribar a més del 15% en comparació amb la producció a la resta de l´estat. Les subvencions a activitats essencials dels ramaders com Pro-Porc i Pro-Boví no arriben ni se’n sap res, i si els ramaders no cobren el que se’ls va prometre, i cobren aviat, la ruïna del sector en serà la conseqüència. Per això mateix, perquè la situació del camp comença a ser insostenible, és que l´articulista demana del govern menys indiferència burocràtica i més comprensió dels problemes de la pagesia.

Els joves també es queixen de manca de suport i comprensió. En un comunicat fet públic pels Joves d´Esquerra Nacionalista-PSM, aquests expliquen que consideren “totalment insuficient” la partida pressupostària de Joventut per a l´exercici 2008. Per als Joves d´Esquerra Nacionalista, “després de nou anys d´increments moderats en les partides destinades a Joventut en els Pressuposts del Govern, és inadmissible que els actuals responsables de la Conselleria d´Esports i Joventut hagin decidit, per primera vegada, no apujar aquesta partida ni tan sols el percentatge equivalent a l´IPC”.

L´OCB denuncia que l´actual executiu de les Illes actua contra l´esperit de la Llei de normalització lingüística en convocar una plaça de secretari/ària per al Servei d´Ocupació de les Illes Balears sense demanar coneixements de català, alhora que manifesta la seva inquietud davant els comptes de la Comunitat Autònoma de 2008. L´OCB diu que el pressupost destinat a política lingüística és pràcticament idèntic al del govern anterior. L´OCB explica que els 4,5 milions d´euros pressupostats demostren una manca de voluntat de l´actual executiu d´impulsar com pertoca el procés de recuperació lingüística de les Illes. Com diu el comunicat que hem llegit en el blog Artà Jove: “L´OCB considera que destinar a la política lingüística els mateixos recursos que hi destinava el PP implica mantenir la mateixa línia d´actuació de l´anterior govern, que es va caracteritzar per la inactivitat i el menfotisme”. Per això es demana rectificar a l´alça la quantitat esmentada fins arribar als 12 milions d´euros per a l´exercici 2008.

Hem resumit una mica alguns dels nombrosos tocs d´atenció al nou govern fets pels mateixos col·lectius que lluitaren per enlairar l´actual executiu a l´usdefruit del poder: Unió de Pagesos, la Plataforma Salvem la Real, els Joves d´Esquerra Nacionalista-PSM i l´OCB. Pensam que són uns punts de vista prou raonables, en la línia de les lluites dels quatre anys de batalla contra el PP, que ara l´actual executiu no pot deixar de banda, fent el sord a les peticions d´aquells que són columna fonamental de la seva mateixa existència.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Llorenç Villalonga i els assassins del poble mallorquí: intel·lectuals al servei del feixisme

pobler | 05 Novembre, 2007 06:28 | facebook.com

És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i els assassins del poble mallorquí: intel·lectuals al servei del feixisme


Cultura catalana i postmodernitat (i II)



És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. Malgrat que els hagiògrafs de Villalonga vulguin justificar el seu reaccionarisme polític i cultural dient, cofois, que la l´adhesió al feixisme de Llorenç Villalonga només va durar fins al 37, dissimulant el paper fonamental de suport a la reacció anticatalana i antiesquerrana de l´hivern dels 36-37, el cert és que mai va amagar les seves concepcions reaccionàries; primer com a enemic de Catalunya i del catalanisme, amb les seves actuacions, juntament amb el seu germà Miquel, contra els intel·lectuals mallorquins de l´època i, posteriorment, ja en els anys seixanta, amb els atacs a les resolucions progressistes del Concili Vaticà II, per posar solament un exemple. L´any 1966, trenta anys després de la seva adhesió a Falange, encara afirmava que continuava estant om havia estat l´any trenta-sis i mantenia en vigència el carnet de falangista.

L´enlairament d´intel·lectuals del tipus de Llorenç Villalonga i Joan Estelrich, en detriment de la intel·lectualitat compromesa amb l´esquerra i la nació, són prova evident de les mancances existents. La brutalitat de la postmodernitat, el que hem viscut en aquests darrers vint anys, per no anar més enllà, ens ha fet veure ben clarament la intensitat de les campanyes de silenciament dels intel·lectuals més compromesos en la tasca de reconstrucció nacional i de lluita antifeixista. Pedrolo, Fuster, Estellés, Llompart, Alomar o Montserrat Roig, fins i tot Miquel Martí i Pol o, cas que conec prou bé perquè en parlàvem sovint, tant quan vengué a Mallorca com quan li trucava a casa seva, a Premià de Mar, el malaguanyat Valerià Pujol, eren noms per anar oblidant. A les Illes va ser i és encara menystinguda l´obra, d´una vàlua i una dignitat indiscutibles, d’Antoni Mus López, Josep M. Palau i Camps, Pere Capellà i l´exemple més sagnant que ja hem comentat, el cas de Gabriel Alomar.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La postmodernitat, l´atac a la línia de flotació de la cultura catalana que representaven i representen Espriu, Calders, Pere Quart, Estellés, Llompart, Fontseré, Renau, Oliver Domenge, Rahola, Nin o Montserrat Roig, es combinava amb la lenta però inflexible marginació del moviment de la Nova Cançó, el teatre experimental català, les aportacions de Ricard Salvat, Feliu Formosa o Xavier Fàbregas a la modernització de la nostra escena teatral. En el marc illenc i dins el camp teatral, la consolidació del règim sorgit de la reforma del franquisme significà la marginació de l´obra d´Alexandre Ballester que, de ser el capdavanter de la modernització del teatre català de Mallorca, representat arreu, passà, com ell mateix em deia a una entrevista publicada a Última Hora l´any 1984, a viure en un profund exili interior.

El que s´havia fet amb la generació anterior, amb Josep Trueta, Aurora Bertrana, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Miquel Llor, Manuel Cruells, Màrius Torres o Ricard Blasco, ara, en plena restauració borbònica, es fa amb molts d´autors de la generació dels anys 60 i 70. Alexandre Ballester és un exemple prou evident, però també hi són altres casos, com ara el de Joan Soler Antich.

Soler i Antich, un gran renovador del teatre mallorquí, autor d´ideologia marxista, compromès activament en la lluita contra la dictadura, ha estat exclòs del panorama cultural illenc i de tot l´àmbit dels Països Catalans. Joan Soler Antich no solament era silenciat, sinó que fins a la seva mort, si exceptuam les obres publicades per Documenta Balear, era completament desconegut a les Illes. L´obra teatral de Josep M. Palau i Camps va ser igualment escarnida i deixada de banda. Guillem Cabrer, una vegada traspassat, deixà d´interessar els poders fàctics culturals. Què n´hem de dir de les aportacions contemporànies a l´escena mallorquina? Per què no s´han representat com pertocava les obres de Llorenç Capellà, de Miquel Àngel Vidal, de tants i tants autors contemporanis d´una vàlua indiscutible?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Comunicat de la Plataforma Salvem la Real: defensa de la terra i de la dignitat

pobler | 04 Novembre, 2007 18:24 | facebook.com

N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)


Plataforma Salvem la Real



La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:

Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».

Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.

Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.

La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.

Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.

Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.

Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.

Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.

Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

Salvem la Real!

Plataforma Salvem la Real

Diari de Balears (4-XI-07)


Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó



Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.

Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.

Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.

Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-07)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Gabriel Alomar, Pau Vila, Joan Santamaria, Joan Puig i Ferreter, Alexandre Jaume, Emili Darder, Andreu Crespí, Jordi Arquer, Avel·lí Artís-Gener, Josep Renau, Gonçal Castelló, Miquel Àngel Colomar... Cultura catalana i postmodernitat (I)

pobler | 04 Novembre, 2007 08:48 | facebook.com

Les maniobres per a anar marginant l´obra i l´exemple cívic de Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Gabriel Alomar, Pau Vila, Joan Santamaria, Joan Puig i Ferreter, Alexandre Jaume, Emili Darder, Andreu Crespí, Jordi Arquer, Avel·lí Artís-Gener, Josep Renau, Gonçal Castelló, Miquel Àngel Colomar –per dir solament uns noms--, alhora que s´enlaira fins a límits increïbles l´obra de botiflers profeixistes com Josep Pla, Llorenç Villalonga, Ferran Valls i Taberner, Joan Estelrich, són un bon exemple del que anam dient. La consolidació de la postmodernitat havia d´acabar amb el que significaven, tant per a la literatura catalana com per a la nació, l´exemple d´homes com Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart o Gabriel Alomar.(Miquel López Crespí)


La cultura catalana i la postmodernitat (I)



Joan Fuster

No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— pasi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! Per aquestes contrades és un lloc comú, i molt ho hem patit en la nostra pròpia carn, que quan el silenci i els menysteniment no basten per a desanimar la “competència”, l´intel·lectual que no és a les ordres de qui mana, els detentors dels poders fàctics culturals passen a la “segona fase” de l´anhilament. I aquesta segona fase, ningú no ho ignora, és l´atac rebentista. En voleu algun exemple concret? El que ha patit recentment l´escriptor Ponç Pons, un home de provada vàlua literària que ha despertat la ràbia i l´histerisme de tots aquells que saben que mai no podran bastir una obra literària com ell ha bastit des de Menorca. I, com el de Ponç Pons, hi ha molts de casos semblants. La llista es podria fer interminable! Bastaria que cada autor o autora repassàs la pròpia experiència personal per a entendre a la perfecció el que deia. En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003) em vaig fer ressò d´alguns articles de Llorenç Capellà, Joan Guasp. Miquel Ferrà Martorell i Olga Xirinacs que denunciaven aquesta situació. L´investigador Pol Sureda –en parlarem més avall- ho ha estudiat a la perfecció i les seves anàlisis es poden trobar en el web El Talp (feu clic en l´estudi: Actituds de la intel·lectualitat catalana davant la guerra i la postguerra hispanofeixistes ).



Manuel de Pedrolo

El comissariat neoparanoucentista que malda per controlar la nostra cultura sap molt bé quin autor o autora ha de promocionar. Si us fixau amb cura sobre qui hi ha rere algun o alguna de les “stars” més aviciades pels poders fàctics de la cultura, sempre trobareu que ben al costat d´aquell “famós” o “famosa” hi ha determinats partits polítics –aquells que controlen els pressupostos, evidentment! -- , i uns ben concrets poders acadèmics i econòmics. La lluita cultural establerta a la nació d´ençà la transició, amb la marginació i ridiculització de la mal anomenada “literatura resistencialista”, de les agosarades i combatives resolucions del Congrés de Literatura Catalana dels anys 76-77, lluita dirigida per sectors propers a CiU i a tots aquells partits que ja els anava bé la restauració borbònica, era enfocada a substituir i anihilar tot el que pogués haver-hi de construcció d´una cultura nacional-popular en la línia que marcava el Congrés de Cultura Catalana. Cal estudiar, com ja hem indicat, l´imprescindible treball de l´investigador Pol Sureda titulat Actituds de la intel·lectualitat catalana davant la guerra i la postguerra hispanofeixistes per a copsar la brutalitat de la situació, l´oblit dels patriotes antifeixistes, l´enlairament dels intel·lectuals al servei del franquisme i la reacció.

Les maniobres per a anar marginant l´obra i l´exemple cívic de Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Gabriel Alomar, Pau Vila, Joan Santamaria, Joan Puig i Ferreter, Alexandre Jaume, Emili Darder, Andreu Crespí, Jordi Arquer, Avel·lí Artís-Gener, Josep Renau, Gonçal Castelló, Miquel Àngel Colomar –per dir solament uns noms--, alhora que s´enlaira fins a límits increïbles l´obra de botiflers profeixistes com Josep Pla, Llorenç Villalonga, Ferran Valls i Taberner, Joan Estelrich, són un bon exemple del que anam dient. La consolidació de la postmodernitat havia d´acabar amb el que significaven, tant per a la literatura catalana com per a la nació, l´exemple d´homes com Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart o Gabriel Alomar. Pensau uns moments en la llarga llista de grans intel·lectuals catalans afusellats, empresonats o exiliats pel feixisme. Recordau que poc hi han pensat els partits i governs del règim –de totes les tendències!—i constatareu el que us anam dient. Pensant en la llarga llista de represaliats pel franquisme i la postmodernitat que cita Pol Sureda en l´estudi abans esmentat... no seria hora que els responsables culturals, tant del Principat com de les Illes, valorassin com pertoca, com és deure de tota nació culta, aquest nombrós exèrcit d´escriptors, polítics, publicistes, oblidats sistemàticament en el postfranquisme?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els llefiscosos comissaris de les pàgines de Cultura (i III)

pobler | 03 Novembre, 2007 16:45 | facebook.com

A mitjans dels vuitanta ja començava a ser prou evident la marginació a què eren sotmesos intel·lectuals com Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Gonçal Castelló, Josep M. Palau i Camps, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tots aquells o aquelles que fessin olor de "resistencialisme". Ho veiem, sí, ho anàvem constatant, però encara no havíem copsat a fons la brutalitat del control reaccionari en nòmina de Convergència, AP (l'actual PP) o el PSOE. (Miquel López Crespí)


Pàgines del meu dietari: els llefiscosos comissaris de les pàgines de Cultura



Manuel de Pedrolo

Com hem escrit en un article anterior, a mitjans dels vuitanta ja començava a ser prou evident la marginació a què eren sotmesos intel·lectuals com Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Gonçal Castelló, Josep M. Palau i Camps, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tots aquells o aquelles que fessin olor de "resistencialisme". Ho veiem, sí, ho anàvem constatant, però encara no havíem copsat a fons la brutalitat del control reaccionari en nòmina de Convergència, AP (l'actual PP) o el PSOE.

Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts).



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.


En alguna ocasió s'esdevé que no tot surt rodó als controladors del fet cultural. Per alguna estranya i curiosa circumstància es dóna el cas de un jurat en el qual participen membres de dues camarilles enfrontades. Aleshores sol haver-hi baralles a l'hora de guardonar l'endollat de torn. No es posen d'acord i el premi pot ser declarat desert. Normalment la justificació oficial qual un premi es deixa desert sol ser "per manca de qualitat de les obres presentades". Una gran mentida, tot plegat. El que vol cada camarilla enfrontada és que guanyi l'autor que cada una duu sota el braç. Però vet aquí que aquests freqüents enfrontaments entre camarilles fan que ambdues s'anul·lin mútuament. És quan s'han de justificar amb la història tan coneguda de la "manca de qualitat de les obres presentades al premi". Aquesta excusa de mal pagador els permet passar davant de l'opinió pública com a amants fidels i tan aferrissats de la literatura que no volen guardonar obres dolentes i mediocres.


Un indret on es fa una mica més de justícia als escriptors és en els premis que encara no són controlats per editorials o camarilles. D'aquests ja en queden molt pocs, ja que els tentacles de les editorials i grups d epressió s'han infiltrat arreu.

Però avui dia ja hi ha poca gent que es deixi enganyar. La gent ja sap l'origen de totes aquests xirimandangues. En no poder guardonar l'endollat de torn, el que no volen tampoc és donar uns diners i un prestigi a un company del gremi. La majoria aclaparadora dels jurats sol estar formada també per escriptors, molts dels quals especialitzats en la "vigilància" de la "competència". Aquests escriptors són prou intel·ligents per a saber el que significa per a un altre autor que al compte corrent de l'escriptor arribin de cop i volta un parell de milers d'euros. L'enveja, la ràbia desfermada, els encega fins al súmmum del súmmum: encegats, s'estimen més que els diners del premi no ajudin un altre autor que, evidentment, el podria deixar en evidència amb la qualitat de la seva obra. I, tothom ho sap, uns milers d'euros signifiquen la possibilitat de "comprar temps lliure", és a dir, hores per anar bastint amb tranquil·litat noves obres literàries.

Un indret on es fa una mica més de justícia als escriptors és en els premis que encara no són controlats per editorials o camarilles. D'aquests ja en queden molt pocs, ja que els tentacles de les editorials i grups d epressió s'han infiltrat arreu. En aquells premis considerats de "segona" pot haver-hi encara certes restes de vertader interès per la literatura. En no haver-hi grans quantitats de diners a repartir, en no haver-hi grans poders editorials i mediàtics envoltant la parafernàlia dels guardons, és quan uns escriptors no controlats per les editorials, aquells professors d'institut, l'amant autèntic de la nostra poesia, el teatre o la novel·la, opinen sense pressions externes al fet literari. És evident que a les camarilles neoparanoucentistes els interessa desprestigiar aquesta mena de premis no controlats i consolidar, en diners i "prestigi", aquells que ells manipulen. Controlant els que "consagren", menystenint els altres, silenciant els autors que no guanyen els premis manipulats pels neoparanoucentistes, imaginen que ho tenen tot sota control.

Però tornem a l'època que comentàvem. Mitjans dels vuitanta, els anys de les pàgines culturals del diari Última Hora. En aquell temps, que és quan, després d'anys de militància en defensa de la República, l'autodeterminació i el socialisme, tornam a conrear la prosa, la poesia i el teatre, encara imaginam que hi pot haver certa honradesa en el món de la promoció dels nostres autors. Hom, acostumat al mestratge d'homes del tarannà de Josep M. Llompart, pensàvem que l'obra, en ser bona, aniria fent camí per ella mateixa sense necessitat del suport de comissaris i mitjans de comunicació controlats. Aquesta innocent confiança en la capacitat de l'obra de l'autor per anar fent camí ella sola em portà, segurament de forma equivocada, a romandre una mica al marge del que solem anomenar "la societat literària". Record no haver fet cap presentació no solament d'Històries per a no anar mai a l'escola que edità Laia. Altres llibres, molts d'ells guardonats arreu dels Països Catalans, que no vaig presentar foren Paisatges de sorra que havia guanyat el Premi Joanot Martorell de narrativa al País Valencià; Necrològiques, que guanyà el Ciutat de València de narrativa l'any 1988, els poemaris Tatuatges, guardonat a Castelló i Les Plèiades, que obtingué el Premi de poesia "Grandalla 1990" lliurat en el Principat d'Andorra.

En aquells moments pensàvem, i crec que bastant encertadament, que la promoció d'una obra devia ser cosa quasi exclusiva de l'editorial i que el deure de l'escriptor era escriure tan bé com sabia, compromès amb el seu poble i cultura. Crec que érem -i som encara!- molt innocents. Aquesta teoria, que a primera vista pot semblar prou correcta, amaga en el fons una arma de doble tall. Ben cert que en una societat normalitzada i amb una crítica literària assenyada i prou seriosa l'escriptor segurament tendria prou feina a preocupar-se solament de la gestació de la seva obra. Però per desgràcia, i ho hem anat descobrint a poc a poc deixant sang en el camí, som en una societat on l'enveja i l'autoodi són la realitat quotidiana.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Jaume Carbonero i el Bloc. Els errors de Jaume Carbonero enfonsen els governs progressistes: el Bloc avisa

pobler | 03 Novembre, 2007 08:19 | facebook.com

El Bloc avisa que la llei per fer pisos en rústic s'ha de negociar amb ells


Els socis del Pacte mantenen que aquest ha de ser el «darrer recurs»



Q.TORRES. Palma.


El Bloc posa emperons al projecte del conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, per poder construir pisos per sota del preu de mercat en terrenys que ara són considerats rústics. La coalició, que forma part del Pacte, entén que aquesta proposta no s'ha negociat amb ells i, per tant, just seria un «esborrany» que necessita el seu suport per convertir-se en realitat.Segons el portaveu adjunt del Bloc, Miquel Àngel Llauger, la creació de reserves de sòl per habitatge en rústic ha de ser el «darrer recurs» per afavorir la construcció de cases a preus econòmics. I manté que la «prioritat» ha de passar per potenciar la rehabilitació d'habitatges ja construïts o per afavorir la sortida al mercat de pisos que estan buits.

En aquest sentit, el Bloc ja va proposar en el passat la implantació de mesures fiscals que penalitzin els propietaris amb habitatges sense ocupar, però també es conscient que aquesta política no seria acceptada per cap dels seus socis: ni UM ni el PSIB. Per això, plantejarà la creació de línies d'ajuts per incentivar els propietaris a posar pisos buits al mercat i proposarà la intermediació pública per afavorir-ho. També reivindicarà l'increment dels ajuts que ja es donen per a lloguer. Totes aquestes mesures es plantejaran quan s'obrin les negociacions entre els socis de Govern per concretar aquest pla d'habitatge en què ja treballa el departament del conseller Jaume Carbonero.

Un pla que preveuria la possibilitat de permetre la construcció en àrees, ara considerades sòl rústic, a canvi que els promotors es comprometin que una part significativa dels pisos siguin de protecció oficial i, per tant, tinguin preus inferiors als de mercat. L'altra gran novetat d'aquest projecte passaria perquè es permetés un increment de les alçades dels blocs en determinades zones per alleugerir la repercussió del preu del sòl i abaratir els pisos.

Diari de Balears (3-XI-07)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista

Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí) (Miquel López Crespí)


Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària [Margalida Lliteras], va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder. (Miquel López Crespí)



Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Unió de Pagesos contra els errors del Pacte PSOE-UM-BLOC

pobler | 02 Novembre, 2007 19:43 | facebook.com

Unió de Pagesos de Mallorca, en cas de no trobar respostes des del Govern Balear, es plantejarà la convocatòria de mobilitzacions per a demanar l’adopció de mesures urgents. (Unió de Pagesos de Mallorca)


PARÀLISI A LA CONSELLERIA D’AGRICULTURA DAVANT LA FORTA CRISI DEL SECTOR AGRARI I RAMADER


UNIÓ DE PAGESOS DEMANA QUE ES PRENGUIN MESURES URGENT PER EVITAR L’ABANDONAMENT DE DOTZENES D’EXPLOTACIONS



Maria Antònia Munar i Francesc Antich

Una situació greu

La situació que s’està vivint els darrers mesos a la pagesia mallorquina és molt dolenta per una sèrie de raons:

- Baixos preus de l’ametla, la garrova i els cítrics.

- Augment desbocat dels preus dels aliments pel bestiar que en alguns casos arriben al 40 %. Això fa que les explotacions ramaderes ja duen mesos venent per davall dels costos de producció.

- Preus de la llet pagats als productors molt per davall la mitja peninsular (més de 20 pessetes manco).

- Dificultats de comercialització definides per la concentració de la distribució (grans superfícies i supermercats) i els elevats marges comercials d’aquesta.

- Augments del preus del gasoil que s’afegeixen a uns costos d’insularitat mai compensats fins ara.

- Baixada dels preus pagats als pagesos pels mens i porcelles. Els ramaders del sector oví, per exemple, arrosseguen una pèrdua de renda del 32 % des de l’any 2002.

- Problemes meteorològics puntuals com la tempesta del 4 d’octubre passat.

A tot això hi hem d’afegir una sèrie de problemes heretats de la passada legislatura que segueixen sense solució:

- Manca de suport als productes locals i a les marques de qualitat.

- Discriminació de diverses associacions professionals.

- Inexplicable retard en l’aplicació del Pla de Desenvolupament Rural.


Una administració absent

En aquests moments encara no coneixem cap iniciativa de l’administració autonòmica dirigida a pal·liar els greus efectes d’aquests problemes. No hi ha ni mesures ni propostes de treball mínimament elaborades sobre la taula. A pesar de les contínues demandes del sector duim mesos d’inactivitat que ja no es poden justificar per les conseqüències lògiques del canvi de govern.

No s’ha actuat davant la crisi de preus i de comercialització; no s’han pres iniciatives per ajudar els ramaders a suportar l’augment descontrolat dels costos de producció; no s’ha vist una voluntat de prendre mesures àgils i efectives a favor dels damnificats del temporal del 4 d’octubre. No s’ha actuat davant les greus situacions de crisi que afecten el porcí, el vacú, l’oví i l’avicultura.

I les poques decisions que s’han pres han ignorat per complet les associacions agràries. Totes les peticions i propostes que hem fet han estat desateses.

Davant una de les situacions més greus que ha viscut la nostra pagesia no s’ha fet res. I el que és més greu: no sembla haver-hi intenció de fer res. És per això que ara en el camp hi ha desànim i desil·lusió.


La proposta d’Unió de Pagesos

Unió de Pagesos demana un canvi d’actitud a la Conselleria d’Agricultura, ja és hora de començar a fer feina a favor del manteniment de l’activitat agrària a les Balears. Els nostres governant estan per prendre decisions i per actuar d’acord amb mesures positives.

És per això que demanam:


Mesures de suport al sector ramader.

- Ajuda econòmica directa per a poder suportar els increments desorbitats dels costos de l’alimentació animal, agreujats pel cost de la insularitat.

- Replantejar PLANDISA com una eina de dinamització agrària del Pla de Sant Jordi i de posada en marxa d’un pla urgent de suport a l’alimentació del bestiar.

- Suport a la comercialització dels productes ramaders, en especial a les marques de qualitat com el “Porc Mallorquí Selecte” i realització d’una campanya de promoció dels productes càrnics de les illes.

- Ràpid abonament dels ajuts per al condicionament de les granges a les normatives mediambientals (Proporc i Provacú).

- Mesures extraordinàries de suport al sector cooperatiu i a les associacions de ramaders (Lleters de Mallorca, Associació de Porcí, Granja de Son Arnau, Associació de Criadors de Porc Negre...).

- Suport a la millora genètica en el sector porcí, a les races autòctones i les seves associacions, així com a la reactivació de la granja de Son Arnau.


Mesures pels danys del temporal del 4 d’octubre

- Adopció de criteris àgils i senzills en l’aplicació de les mesures per tal d’assegurar que arribin a tots els damnificats de la manera més ràpida possible.

- Eliminació de les traves i requisits nous innecessaris introduïts en relació a mesures anteriors (inclusió a determinats registres o condicionament a l’existència de pòlisses d’assegurança).


Ràpida tramitació dels ajuts contemplats al Pla de Desenvolupament Rural

- Que es treguin d’immediat les línies d’ajut per a la incorporació de joves agricultors i per a la realització d’inversions en el sector agrari.


Mesures generals

- Foment de les marques de qualitat i denominacions d’origen: Ametla de Mallorca i Porc Mallorquí Selecte, ja creades, i posada en marxa de noves iniciatives en carn de porcí i oví.

- Desenvolupament de la producció integrada, respectuosa amb el medi ambient, i del seu Consell Regulador.

- Pla de suport a l’agricultura ecològica, tant a la producció com a la comercialització..

- Convocatòria immediata del Consell Agrari Insular i Interinsular.


Unió de Pagesos davant aquesta situació alarmant farà una reunió extraordinària de la seva Comissió Permanent la setmana que ve la qual convocarà l’Assemblea General. Dins aquest marc s’estudiaran les possibles actuacions a emprendre.

Atès que COAG i altres entitats pageses han convocat una manifestació a Madrid pel dia 14 de novembre feim públic el nostre suport a la convocatòria estatal.

Unió de Pagesos de Mallorca, en cas de no trobar respostes des del Govern Balear, es plantejarà la convocatòria de mobilitzacions per a demanar l’adopció de mesures urgents.

La nostra responsabilitat és fer pública la situació en la que s’ha col·locat el sector i treballar per tal que s’eviti l’abandonament massiu dels ramaders que queden a les Illes Balears.


Palma de Mallorca, 31 d’octubre de 2007

UNIÓ DE PAGESOS DE MALLORCA

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS