pobler | 17 Juny, 2009 15:03 |
L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven. (Miquel López Crespí)
El teatre modern a Mallorca i la memòria històrica.
La publicació de l'obra Els anys del desig més ardent coincideix, amb un parell de mesos de diferència, amb l'aparició d'una eina de treball imprescindible per a la història i investigació teatral: el Diccionari del Teatre a les Illes Balears (volum I A-O). Una obra de consulta obligatòria que s'ha realitzat sota direcció de Joan Mas i Vives, coordinada per Francesc Perelló Felani amb l'ajut d'un Consell Assessor format per Ramon Díaz, Josefina Salord i Marià Torres. En l'elaboració de l'obra hi han participat igualment, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.
Ha estat una coincidència curiosa que aquest llibre es publicàs en el mateix any que s'ha editat Els anys del desig més ardent. Tot plegat m'ha fet reflexionar en aquests més de trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins. Bastaria recordar els problemes històrics que homes de la vàlua d'Alexandre Ballester, Joan Soler Antich, Llorenç Capellà, Josep M. Palau i Camps o Jaume Cabrer han tengut per a veure les seves obres representades o, almanco, valorades al seu país.
Fins fa poc, ja que les coses sembla que comencen a canviar molt lentament, la situació teatral mallorquina era molt semblant a la descrita per Grerori Mir en Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1970) quan escrivia: "L'evolució històrica de la nostra comunitat, la seva concreció en un tipus humà sui generis, les adverses condicions objectives quan tants d'anys hem arrossegat, només possibilitaven un teatre costumista". Joan Fuster definia a la perfecció aquest tipus de teatre de "fer riure", preponderant durant molts d'anys tant a València com al Principat i a les Illes, en la seva Literatura catalana contemporània (vegeu pàgs. 395-405): "Tancats en cercle restrictiu, els teatres regionals hagueren de viure de la pròpia tradició impermeable. Han mantingut fins a la fi les notes característiques del seu origen vuitcentista: obres curtes, sovint d'un sol acte, d'estructura senzilla; preponderància de l'humor gruixut, o de la sàtira, però generalment de la pura i simple voluntat de fer riure a tota costa; abús del color local, del pintoresquisme folklòric, fins i tot quan ja no té base en la realitat".
De les nostres inquietuds teatrals i influències culturals ja n'hem parlat en dos llibres memorialístics. D'una banda, a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000); vegeu concretament els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo): l'autor més popular", "Anys setanta: els premis de teatre en la lluita per la normalització del català", "Les germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista"... També en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) es pot trobar un capítol al respecte: "El teatre modern a Mallorca", on s'inclou un interessant article de l'escriptor Miquel Mas Ferrà estudiant l'obra Acte únic, que s'edità en la collecció de textos teatrals "Tespis" de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Referències directes al fet d'escriure a Mallorca es poden trobar en el meu Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Ciutat de Mallorca, Calima Edicions, 2002) i en La novella (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).
Però en aquests treballs no inform amb detall de l'origen concret d'aquestes tres obres, diríem "de la postransició": Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna.
Lluny de l'etiqueta de "teatre brechtià" o teatre inscrit dins del "realisme social" amb el quals s'ha volgut definir la meva obra, les tres peces abans esmentades tenen, pens, molt poc a veure amb les conegudes posicions teatrals del gran i admirat dramaturg alemany.
No negaré ara que a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, l'estudi i assimilació de les concepcions de Bertolt Brecht eren quasi obligatòries per a tot aquell que es volia dedicar al teatre. Anàvem a veure qualsevol estrena de Brecht, evidentment, i, a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells, poguérem veure diverses "aplicacions" de la tècnica brechtiana a realitats diverses.
Alguns "manuals" de fa trenta anys, a part de La revolución y la crítica de la cultura, d'Alfonso Sastre (Barcelona-México, Grijalbo, 1970) eren el famós Breviario de estética teatral (Buenos Aires, La Rosa Blindada, 1963) de Bertolt Brecht, La técnica teatral de Bertolt Brecht de Jacques Desuché (Barcelona, Oikos-Tau, 1968), Bertolt Brecht de Paolo Chiarini (Barcelona, Ediciones Península, 1969), Brecht y el realismo dialectico de Weigel, Liubimov, Weiss, Hormigón i diversos autors més (Madrid, Alberto Corazón Editor, 1975) o El compromiso en literatura y arte del mateix Bertolt Brecht (Barcelona, Ediciones Península, 1973), auténtica biblia de tot autor compromés a començaments del setanta...
L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven.
pobler | 16 Juny, 2009 21:00 |
Son Espases no es concep sense el segon cinturó (que l'esquerra ni ha començat) i el palau de congressos no es pot entendre sense el soterrament parcial de l'autopista (que l'esquerra ni es planteja). Però Antich i Calvo s'embarcaren en aquestes aventures per poder inaugurar macroedifics el 2011. Si no ho aconsegueixen, faran un ridícul enorme. Han arribat a aquesta situació que ja sembla un carreró sense sortida per no tenir un projecte propi ni alternatiu al del PP. Agafaren el que tenien davant els ulls, no calibraren bé la situació i ara estan fermats a una herència farcida d'hipoteques. (dBalears)
L’hospital i el palau
Antich i Calvo assumiren com a seus l’hospital de Son Espases i el palau de congressos, dura herència de Matas
Editorial | 16/06/2009 |
Antich des del Govern i Calvo des de Cort decidiren tirar endavant dos projectes impulsats a l'era Matas que ja es preveien farcits de problemes. Antich es responsabilitzà del relliscós Son Espases i Calvo, del quimèric palau de congressos aferrat a una autopista. Ara ambdues iniciatives, ja en plena construcció, semblen bombes de rellotgeria política. I Antich i Calvo les han d'assumir fins a les darreres conseqüències, convertint-se en valedors de dues macroedificacions que, en origen, anaven destinades a la transformació de Palma conforme a les visions gigantistes de Matas.
Son Espases no es concep sense el segon cinturó (que l'esquerra ni ha començat) i el palau de congressos no es pot entendre sense el soterrament parcial de l'autopista (que l'esquerra ni es planteja). Però Antich i Calvo s'embarcaren en aquestes aventures per poder inaugurar macroedifics el 2011. Si no ho aconsegueixen, faran un ridícul enorme. Han arribat a aquesta situació que ja sembla un carreró sense sortida per no tenir un projecte propi ni alternatiu al del PP. Agafaren el que tenien davant els ulls, no calibraren bé la situació i ara estan fermats a una herència farcida d'hipoteques.
dBalears
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó (un article d’octubre de 2007)
Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.
Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.
Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.
Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 16 Juny, 2009 10:58 |
L'escriptura contra la destrucció.
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB).
Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. (Pere Rosselló Bover)
"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura".
La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».
Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).
En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.
Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.
Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.
Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»
La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.
Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.
Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 16 Juny, 2009 05:17 |
El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... (Miquel López Crespí)
El Tall Editorial publica
El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota l’”advocació” del Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències.
Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguardaquan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.
Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” i “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta”. La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 15 Juny, 2009 18:34 |
Sa Pobla i els presoners republicans.
"És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon..." (Miquel López Crespí)
Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
Ja fa seixanta-tres anys. El terror va a lloure pels camins de Mallorca. Munió de botxins, àvids de sang, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. En el seu llibre, Josep Muntaner i Cerdà explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors d'homes. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". Ara ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures, matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Cerdà, veiem els perseguits, esgotats, amb fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".
Els homes i dones que surten a No eren blaves ni verdes les muntanyes són els herois populars que, indubtablement, m'han inspirat -entre moltes d'altres històries- per escriure L'Amagatall, la novel·la que guanyà recentment el Premi "Miquel Àngel Riera". Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèllula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".
És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon...
Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Consell de Mallorca, 2002) Pàgs.127-130.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 15 Juny, 2009 11:39 |
La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica
Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)
Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.
La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.
Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.
'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 15 Juny, 2009 05:37 |
El panorama irracional de grues, formigó, nous polígons industrials, més i més urbanitzacions, aparcaments incontrolats, cales fetes malbé, noves avingudes ran de mar, camps de golf, hotels incontrolats, apartaments fora de la llei, avança i es consolida. Entram en la recta final de la legislatura del Pacte de Progrés i el que havia de ser l'"estrella" progressista, allò pel qual durant dècades sortirem al carrer (la defensa i protecció de recursos i territori) és deixat de banda, oblidat per qui té l'obligació de portar endavant lleis i programes signats davant aquest notari que és el nostre poble. O els ocupants provisionals de les poltrones imaginen que els votants d'esquerra, el poble de les Illes no té memòria? (Miquel López Crespí)
Història del primer Pacte de Progrés
Més ciment que mai (un article d’abril de 2002)
Tornen a sonar les alarmes, les veus d'alerta en tot el que fa referència al combat contra el desmesurat creixement (anti)urbanístic que patim. Si fa uns mesos, amb la brega de moratòries (la de Maria Antònia Munar i la del Govern de les Illes) semblava que la qüestió entrava en vies de solució, de cop i volta ens hem adonat que pecàvem novament d'ingenus i s'ha vist que els polítics ens tenen entretinguts amb quatre romanços. Tot continua igual o pitjor. Joan Buades, el diputat dels Verds per Eivissa i Formentera ha dit que: "nunca se había puesto tanto cemento en las Baleares". El panorama irracional de grues, formigó, nous polígons industrials, més i més urbanitzacions, aparcaments incontrolats, cales fetes malbé, noves avingudes ran de mar, camps de golf, hotels incontrolats, apartaments fora de la llei, avança i es consolida. Entram en la recta final de la legislatura del Pacte de Progrés i el que havia de ser l'"estrella" progressista, allò pel qual durant dècades sortirem al carrer (la defensa i protecció de recursos i territori) és deixat de banda, oblidat per qui té l'obligació de portar endavant lleis i programes signats davant aquest notari que és el nostre poble. O els ocupants provisionals de les poltrones imaginen que els votants d'esquerra, el poble de les Illes no té memòria?
L'aprovació del Consell del Polígon Industrial de s'Albufera d'Alcúdia per part de la Comissió Insular d'Urbanisme demostra ben clar tot el que partits ecologistes i d'esquerra, les més diverses organitzacions professionals, estan cansats d'afirmar: el creixement sense control continua com sempre o molt pitjor. La dèria especulativa i de consum de territori avança i es consolida sense que el debat damunt les moratòries signifiqui gaire cosa. La percepció diària del ciutadà de les Illes es que mai s'havia construït tant com ara. Què significa bastir un gegantesc polígon industrial de 246.OOO metros quadrats al costat de la zona humida més important de Mallorca? On és -si és que la tenen- la sensibilitat dels nostres polítics? Sortosament el PSM i EU-Els Verds s'oposaren a aquest nou atemptat ecològic. Però han bastat els vots d'UM, PSOE i PP per portar endavant el projecte que comentam.
El passat estiu UM ens volia fer creure que era a l'avantguarda de la preservació de recursos i territori, i molts ho creguérem. Però Miquel Nadal, el representant d'UM, en ha ajudat a entendre millor les coses. Per a UM sembla que tots aquells que pensàvem que l'aturada de la destrucció de recursos i territori podia ser una decissió seriosa érem "un grupo de iluminados de defensores del territorio" (paraules textuals). Antoni Alorda situà a la perfecció el problema quan afirmà: "Juridícament hay una interpretación perversa de las DOT que permite desproteger la primera línea del mar. Esto puede ser peligroso y afectar a muchos sectores de Mallorca".
El GOB recordava que la creació d'aquest polígon de 246.000 metres quadrats no s'ha exposat davant la Junta Rectora del Parc. El GOB afirma que l'indret és el pitjor que es podria haver trobat per les repercusions ambientals que tendrà.
És bo saber el que pensa cada grup d'aquest lamentable afer. Les eleccions s'apropen i ja veurem quin serà el resultat dels partits que no fan el que prometen.
Mallorca esclata en centenars d'urbanitzacions en plena època de les moratòries. Per a què ha servit ant de debat proteccionista? Cada dia més i més collectius socials donen la senyal d'alerta sense que ningú en faci cas. Recentment el "Grup d'Opinió d'Arquitectes" ens informava damunt de les greus repercusions que tendrà l'ampliació de l'urbanització de Son Vida. Deien els arquitectes: "Per què serveixen tants d'estudis d'impacte ambiental, normes territorials, cautelars, o el famós i esperat Pla Territorial de l'Illa?". Tota la zona que va de Son Cotoner a Son Serra, passat per Son Moix, La Vileta, Son Rapinya, Son Peretó, Son Flor, Son Vida i altres indrets ha patit la dèria constructora més salvatge que hom pugui imaginar. I aquest no és un cas aïllat. La Junta de Govern del Collegi d'Arquitectes de Balears també feia sentir la seva veu en tot el que fa referència al projecte per al front marítim de Palma qüestionant alguns aspectes del pla de l'Ajuntament de Ciutat. Especial rellevància tenen els apartats dedicats a la futura ampliació del Moll Vell i a la proposta de convertir l'històric Moll en lloc d'atracament de grans transatlàntics.
Aquest ritme vertiginós en la construcció ha significat l'arribada de 200.000 nous immigrants en els darrers vint anys. A tot això s'ha d'afegir els residents europeus en situació d'illegals i els que vénen des dels Països del Tercer Món. De seguir amb el ritme salvatge de desenvolupament que comentam en els propers anys necessitarem 300.000 treballadors més (amb els seus familiars). On es vol arribar amb aquest model de creixement illimitat?
Paraules, discursos i moratòries s'obliden. Joan Buades ha declarat a la premsa: "Sin ecotaxa y sin cambio territorial. Francesc Antich corre el riesgo de alcanzar el 2003 sin demostrar que el medio ambiente es la prioridad política del gobierno progresista".
En una nova demostració de surrealisme sublim, Celestí Alomar, conseller de Turisme del Govern que ens va prometre controlar el desgavell actual, defensa la "necessitat" que les Illes comptin amb més camps de golf.
Sortosament no tot són silencis còmplices en el nostre Parlament i Els Verds ja han protestat demanant en el Ple de la nostra principal institució explicacions damunt tants d'incompliments. Els Verds, "que formen part del Govern de les Illes" -diu Joan Buades-, estan especialment interessats a saber si el Conseller [Celestí Alomar], en fer rodes de premsa amb portaveus de la CAEB a favor del creixement del nombre de camps de golf, ho fa en nom del Govern de les Illes Balears o les seves paraules eren només a títol individual de Conseller sectorial.
Els Verds afirmen, en comunicat oficial de la seva organització signat a Eivissa el 25-II-02, que: "consideren un error que alguns Consellers progressistes comencin a fer declaracions procamps de golf quan s'acosten les eleccions. Això no fa més que confirmar la idea que la majoria de polítics i partits són intercanviables: si el PSOE es presenta a les eleccions amb el mateix objectiu procamps de golf del PP... què podem esperar com a canvi territorial la ciutadania i l'ecologisme?".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 14 Juny, 2009 19:22 |
Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria-NKVD (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica
Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (I)
Quan el 2 de juliol de 1976 els carrillistes illencs, amb permís especial del governador civil, el reformista Ramiro Pérez Maura, feren el seu primer míting oficial, la premsa celebrà l'esdeveniment com a "presentació pública dels 'comunistes'". En el Teatre Balear hi parlaren na Catalina Moragues, na Francesca Bosch i en Ramón Tamames. Cal dir, emperò, que per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, aquell acte no podia representar mai la sortida pública dels "comunistes", ja que per a l'OEC, per a l'esquerra revolucionària (i hi podríem incloure dins aquesta valoració el MCI, la LCR, el PORE...), el partit de Carrillo era, a conseqüència dels seus abandonaments d'idees i principis, el grup més allunyat que hi pogués haver del comunisme (dins el camp de l'esquerra, és clar). No en parlem de quina era la nostra opinió quan, a mesura que s'anava consolidant la reforma, Carrillo anà abandonant la lluita per la república democràtica, el socialisme entès com a poder dels treballadors, el leninisme (democràcia directa, consells obrers [soviets]...), l'autodeterminació, la consolidació de la unitat sindical... Tota una llarga història d'abandonaments que feia que els comunistes mai no el poguéssim considerar un grup proper a les posicions del marxisme revolucionari. Per això, per a les organitzacions que ens reclamàvem del socialisme i la república la primera aparició oficial dels comunistes va ser la nostra, la de l'OEC (malgrat que abans ja havíem fet moltes "sortides" públiques que sovint acabaven en detencions: venda de premsa, mítings ràpids enmig del carrer, intervenció en assemblees a hotels, barris i facultats, manifestacions...). Aquesta presentació semilegal (el patrit encara no havia estat legalitzat) va ser la que reflectia la periodista Elena Checa en el diari Baleares el 21 de maig del 1977. Era una sortida pública a Son Cladera coincidint amb les primeres eleccions d'ençà de la guerra civil. Aleshores els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, LCR...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que acceptaven la reforma del règim i l'esquerra que acceptava la monarquia.
Existien tants fets d'ençà la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la postguerra que ens separaven dels hereus de l'estalinisme! Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment.
Per als partits comunistes oficials l'estalinisme acabà amb la mort de Stalin i no calia fer més voltes a la qüestió. Però per a l'esquerra revolucionària que procedíem de l'Oposició Obrera a l'estalinisme, de l'herència dels bolxevics i revolucionaris soviètics, la cosa no era tan simple com pretenien els hereus del dictador de Moscou (Stalin). La manca de crítica envers aquest passat i sobretot l'actitud del PCE en temps de la transició provant de desactivar tota mena de mobilització antisistema ens repellia. La pràctica carrillista i socialdemòcrata en aquells anys arribà a cotes d'irrealisme bestials (irrealisme per a qui pogués pensar encara que PCE i PSOE volien un canvi en l'estructura de l'estat espanyol). L'antipopular Pacte de la Moncloa (1977) tornà a confirmar la tenebrosa història d'unes direccions venudes en cos i ànima a l'oportunisme més ferotge. No cal dir que exceptuam d'aquesta anàlisi el provat valor dels seus militants de base, els anònims i esforçats lluitadors contra la dictadura franquista. Aleshores ja era evident que els pactes socials més importants de la transició varen ser els de la Moncloa, que van desactivar la lluita obrera (democràcia directa i coordinació de les assemblees, "soviets" a Vitòria i altres indrets de l'Estat, unitat popular anticapitalista arreu, republicanisme i independentisme...). Posteriorment, en la mateixa línia de claudicacions davant els sectors més reaccionaris de la societat i de la patronal, tant PSOE com PCE continuaren amb la seva línia desmobilitzadora. Recordem l'Acord Nacional d'Ocupació (ANE) de l'any 1981, signat després del cop d'estat de Tejero, i l'Acord Econòmic i Social (AES) del 1984, amb Felipe González en el poder; ambdós comportaren una pèrdua decisiva de poder adquisitiu dels salaris a canvi de la promesa mai complerta de reduir l'atur. A. Van den Eyden en el seu imprescindible Petit vocabulari polític de marxisme (publicat per Edicions de 1984) explica (pàg. 110): "Fou tan desastrosa l'experiència d'aquests pactes socials, que en els tretze anys següents semblà impossible repetir-la. I quan, l'any 1997, sota Aznar, Comissions Obreres i la UGT van acordar amb la patronal una segona 'reforma laboral' que abaratàs i liberatitzàs l'acomiadament, el govern no la va firmar, per dissimular el caràcter de pacte social inspirat des del poder capitalista".
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 14 Juny, 2009 09:34 |
Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosselló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat. (Miquel López Crespí)
L’Ateneu Popular “Aurora Picornell” i Francesca Bosch (memòria històrica dels anys 80) (I)
En la postransició, a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, la tasca essencial de lluita nacional i de preservació i defensa de la nostra cultura va ser encapçala per organitzacions com el PSM i l’OCB. En accions de defensa dels nostres migrats recursos naturals i del territori, el paper del GOB va ser fonamental, como ho és encara avui dia. Cal dir que, malgrat aquestes illes de ferma i ferrenya resistència, el cert és que molts dels activistes que donàvem suport actiu a totes aquestes organitzacions ens sentíem assetjats. La batalla per guanyar el referèndum sobre l’OTAN va ser una de les grans mobilitzacions d’aquells anys contra les mentides dels polítics professionals, contra l’imperialisme ianqui i els seus sequaços. Després de la victòria felipista de 1982, el PSOE ens havia enganyat novament i, sense cap mena de vergonya, passava de dir “OTAN, d’entrada No”, a ser l’avantguarda d’aquest bloc militarista i agressiu. A aquelles alçades de les renúncies i traïdes de l’esquerra oficial encara érem lluny d’imaginar que un “socialista”, el senyor Luis Solana, dirigiria els bombardejaments massius i la trajectòria dels míssils que descarregarien la seva càrrega mortífera damunt les dones i infants serbis causant milers de víctimes innocents en la població civil de l’antiga Iugoslàvia. És evident que aquí no entram a tractar el problema del xovinisme imperial de la casta burocràtica sèrbia. Nosaltres som al costat de les nacions oprimides per qualsevol estat opressor, inclòs l’estat serbi. Aquí només volíem deixar constància de la contradicció que representava el fet que aquells que no volien entrar a l’OTAN fossin, poc temps després, el més ferms defensors de l’entrada de l’estat espanyol al bloc imperialista proianqui, i que un dels seus principals dirigents, Solana, acabàs dirigint les masacres contra la població civil sèrbia.
Però el referèndum va ser guanyar per les forces proimperialistes, en aquest cas pel PSOE. Tot l’ampli ventall d’organitzacions polítiques, sindicals i culturals que s’havien oposat amb fermesa a aquest fet patiren un nou daltabaix molt semblant al que s’havia esdevingut després del triomf dels polítics oportunistes en temps de la restauració borbònica. Vist amb la perspectiva històrica que donen els anys, ara podem afirmar que la derrota de les forces populars antiimperialistes en el referèndum sobre l’OTAN acabà d’esbucar el que s’havia pogut mantenir dempeus del temps de la transició.
Era evident que el poder s’entestava a colpejar amb força tot el que encara romania conscient i combatiu després de la sotragada de finals dels anys setanta. Per això, per a qui escriu aquestes retxes i per a molts de companys de l’esquerra alternativa i per a l’avantguarda dels moviments socials d’aquella època, el començament dels vuitanta és força tenebrós.
I malgrat la foscor d’aquella època encara érem –i som, un quart de segle després! -- entestats a continuar la lluita per un món més just i solidari des de les poques plataformes que encara eren al nostre abast. El suport al nacionalisme d’esquerra que representava el PSM, a les mobilitzacions en defensa de la cultura i la llengua que promou l’OCB i també, no en mancaria d’altre, a les activitats que en defensa de recursos i territori portades endavant el GOB. A tot això hem d’afegir la fundació, juntament amb els amics i companys que acaben d’abandonar la militància en el PCE –Francesca Bosch, Lila Thomàs, Josep Valero, Manel Domènech... – de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”- organització político-cultural sorgida per a preservar la nostra memòria històrica, oblidada pels polítics de l’esquerra oficial del règim, i en defensa de les idees del marxisme. Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosselló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.
A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que li significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al·lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven --ataquen encara!-- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.
Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu, actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col·locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).
Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat continu contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer del Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.
En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 13 Juny, 2009 09:50 |
La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. Res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
Vist amb perspectiva històrica, aquestes narracions –les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc, La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac... - a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobar un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que ens interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. Res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.
Una lectura apressada de Notícies d’enlloc, d’Autòpsia a la matinada podria donar la sensació de l’existència d’un cert caos en la meva narrativa, d’una juxtaposició excessiva de materials que no acabem de casar. Però aquesta sensació és producte de la voluntat que tenia en aquells moments. Vivint immersos en moltes de les idees que sacsejaren les societats europees i mundial a ran dels esdeveniments del Maig del 68, era evident que, per a nosaltres, el “caos revolucionari”, la possibilitat de la revolta, la participació de les masses en el control del seu destí, significaven els fonaments de la societat lliure del futur. Subvertir l 'ordre establert començava per transgredir la cultura dels dominadors, la seva estètica, determinats cànons literaris, els dogmes d’una injusta societat de classes, una societat enemiga de les nacions oprimides per un estat –imperialista, capitalista- que volíem anorrear fos com fos.
Era evident que a finals dels anys seixanta, amb l’inici de l’embranzida turística a les Illes, amb la creació de les primeres organitzacions comunistes, molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70” ja no podíem escriure com els autors del passat. Què teníem a veure els fills dels republicans dels anys trenta i quaranta, dels represaliats pel feixisme, els homes i dones provinents de famílies pageses i menestrals pobres, amb rendistes i terratinents del tipus Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera? La literatura de la generació literària dels 70 havia de ser molt diferent de la que provenia del mestratge de l’Escola Mallorquina, i ho va ser. L’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover ho ha analitzat en molts dels seus llibres, i concretament en els estudis que he rellegit aquests dies: Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004).
El recull de narracions Notícies d’enlloc reprèn, doncs, bona part de la dèria experimental i subversiva començada amb La guerra just acaba de començar; que, en teatre, es concretà en l’obra Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974; i que més endavant es desenvoluparia més intensament en el vessant d’experimentació teatral en obres com Homenatge Rosselló-Pòrcel (Alacant, Diputació d’Alacant, 1984). Aleshores res que no fos experimental, rupturista dels cànons establerts, és a dir, de cert ruralisme elevat a excelsitud literària, del pseudoaristocratisme arcaizant de certs autors que havien col·laborat amb el feixisme, del pansit paisatgisme de certs poetes de l’Escola Mallorquina... En poesia, és Bartomeu Rosselló-Pòrcel qui ens indica el camí. Un camí de ruptura que es consolida amb les noves aportacions de Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Marià Villangómez i Blai Bonet, entre molts d’altres.
En els meus primers llibres, especialment en La guerra just acaba de començar, empr el collage de la mateixa manera que en l’experimentació pictòrica l’empren el Grup Crònica del País Valencià i el col·lectiu Criada a Palma (una herència antiga que segurament procedeix de Josep Renau, el gran cartellista de la guerra civil). També són abundoses les experimentacions que faig amb l’escriptura automàtica, seguint les indicacions de Breton i els primers surrealistes. El monòleg interior, la imitació de Robbé-Grillet en algunes narracions, l’efecte, crec que circumstancial, de certes teories provinents del nouveau-roman em fan anar trobant un vell camí que havia deixat una mica de banda a conseqüència de les urgències de la lluita política clandestina contra el franquisme.
Ho he escrit més amunt i en molts d’altres articles. A començaments dels vuitanta, quan enllestec Notícies d’enlloc i Necrològiques (Premi Ciutat de València de Narrativa), intuïa, més ben dit constatava dia a dia, com avançava, cínica, poderosa, aquella època tèrbola sorgida de les traïdes de la transició. S’oblidava el mestratge de Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Andreu Nin... Els homenatges a les víctimes del feixisme, la recuperació de la memòria històrica, era en mans de col·lectius i persones demonitzades contínuament per part dels polítics en nòmina institucional. En el marc de l’estat espanyol hi hagué una iniciativa encomiable per part del PCE(ml), un partit de tendència marxista-leninista i que no tenia res a veure amb els carrillistes del PCE, per organitzar nombrosos actes d’homenatge a les víctimes del feixisme i de lluita en defensa de la República Espanyola. A les Illes, la flama de la resistència era portada pel PSM i determinats grups culturals i esquerrans del tipus de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Aleshores jo mantenia contactes amb Lucila Aragó, una de les promotores dels actes en homenatge a les víctimes del feixisme. Record alguns viatges meus a València coincidint amb l’època que vaig guanyar el Premi Ciutat d’Alcoi de Teatre amb l´obra Homenatge a Rosselló-Pòrcel. Posteriorment Lucila vengué a les Illes per veure si podíem engegar algun a mena d’acte d´homenatge semblant. Però Mallorca era un desert. Més tard es pogueren fer algunes activitats en aquesta línia. Va ser quan els carrillistes del PCE s’escindiren i el grup format per Miquel Rosselló, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Pep Valero organitzà el prosoviètic PCPE. A mitjans dels anys vuitanta sí que el PCPE participà activament en molts d’actes republicans. Però en aquella època en què venia a Mallorca Lucila Aragó, els defensors de la memòria històrica de les víctimes del feixisme érem ben poquets. Record que amb Lucila Aragó i un grup d’excombatents republicans, sobretot amb el dinàmic tinent de la República Lidón, sortíem cada 14 d’abril a penjar cartells republicans amb la mateixa sensació que ho fèiem en temps de la dictadura, quan sortíem a pintar consignes antifeixistes. De Mallorca estant encara no havíem clarificat l’opció independentista, cal dir-ho.
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 12 Juny, 2009 17:42 |
Especialistes en l’estudi de les possibilitats electorals dels partits que es presentaran properament a les eleccions afirmen que, per a les organitzacions “petites”, tipus EU, ERC o PSM, comença el calvari de fer tot el possible per a no caure dins l’abisme de la marginalitat política. (Miquel López Crespí)
Derrotar el PP: la lluita per la unitat a les Illes
Sense ERC la coalició PSM-EU no funciona; per uns vots el PP podria tornar guanyar les eleccions el 2007 (un article de setembre de 2006)
Després de les declaracions d’ERC de començaments d’octubre, tot sembla indicar la dificultat de concretar una simple unitat electoral PSM-EU-ERC. Si finalment no s’arribàs a concretar la unitat electoral amb ERC, l’experiment iniciat per PSM-EU i que, no ho oblidem, ha costat als nacionalistes de Gabriel Barceló l’escissió del partit tan treballosament consolidat al cap de més de trenta anys de feina incansable, els resultats electorals podrien ser més esquifits del que estima la premsa. Recordem que la famosa i antidemocràtica Llei d’Hondt, en primar els partits majoritaris, deixa sempre els minoritaris a punt de l’extraparlamentarisme o quasi sense diputats. Seria molt possible que en el 2007 no bastàs aconseguir ser votat pel cinc per cent de l’electorat per a entrar a les institucions i gaudir dels privilegis econòmics i de prestigi que comporta participar en la gestió del règim. Especialistes en l’estudi de les possibilitats electorals dels partits que es presentaran properament a les eleccions afirmen que, per a les organitzacions “petites”, tipus EU, ERC o PSM, comença el calvari de fer tot el possible per a no caure dins l’abisme de la marginalitat política.
Que ERC no participi en la coalició dificultarà enormement aconseguir aquesta representació. No sé encara, si no es concretàs aquesta unió, per quins motius PSM i EU no han anat més vius i, vist i comprovat el que es pot perdre, no han fet tot el possible per anar concretant aquesta unitat electoral. Malgrat que molts analistes afirmin que el resultat de les eleccions europees no és prou representatiu, sí que convé recordar que en aqueixes eleccions ERC arribà prop dels vuit mil vots superant de molt Esquerra Unida..
Alguns diran que aquesta vegada ERC no obtindrà aquests vots i que anant en solitari potser el seu electoral quedarà situat en uns quatre o cinc mil vots. Així i tot, malgrat que ens moguéssim en una forquilla que vagi dels tres mil als cinc mil vots, podem comprovar que és una força prou considerable per a no menystenir els sobiranistes i fer tot el possible per a tenir-los ben al costat. No es pot jugar amb aquests vots; i tothom ha de saber, i les direccions d’EU i PSM els primers, que són precisament aquests vots els que poden decidir l’èxit o el fracàs de la coalició que aquests dies ha començat a funcionar.
Un altre problema prou important, cas de no fer la coalició amb ERC, fa referència a com queda, per al futur, l’espai del nacionalisme i el sobiranisme a les Illes. ERC dins la coalició hauria fornit la coartada perfecta per a poder dir a l’electorat nacionalista que es feia per a bastir un projecte independent de forces alienes a la nostra nació, forces d’obediència estatal, i que, en la coalició, la força unida dels nacionalistes era superior als estatistes.. Però si EU no romp públicament amb Llamazares i proclama la seva independència política i organitzativa... de quin futur bloc nacionalista parlam? D’aquell que, com a “Progressistes” serví per a consolidar el grup parlamentari espanyol d’Izquierda Unida per a, posteriorment, esdevenir un instrument emprat activament contra els drets nacionals del poble basc?
L’altre aspecte, i també tan important com els dos que hem esmentat, fa referència a les reserves econòmiques de la coalició. Es dóna la circumstància que, en aquests moments, pel nombre de diputats que ERC, tant al parlament de l’estat com en el Parlament de Catalunya, el partit de Carod Rovira i Joan Lladó està en molt més bona situació financera que PSM i EU.
Voldria que els polítics professionals que han estat organitzant aquesta coalició que, pel que hem pogut comprovar, neix coixa, no han tengut en compte els factors abans esmentats i que qualsevol persona mínimament interessada per la situació política de la nostra societat coneix a la perfecció. He de reconèixer sincerament que no ho entenc. I si, com tot sembla indicar, finalment no es consolida la coalició PSM-EU-ERC, aquests mateixos polítics professionals, sovint molt afeccionats a la lluita a mort per servar o conquerir sous i cadiretes, haurien de dir-nos per què no han fet també una guerra a mort per aconseguir la incorporació d’ERC a la campanya electoral. ¿És tan mal d’entendre que quatre o cinc mil vots poden ser decisius, que sense ERC es debilita la credibilitat política de la coalició i, una cosa summament important, sense els diners que poguessin aportar els independentistes també disminueixen les possibilitats electorals? Pensam que no cal ser cap mena de geni per poder arribar a entendre-ho.
<pobler | 12 Juny, 2009 12:52 |
"Sa Pobla 1955: records de Superman, El Capitán Trueno, El Jabato, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín, el TBO, 'Carpanta', 'Doña Úrsula', 'La familia Ulises', 'Zipi y Zape', 'Melitón Pérez', 'Los grandes inventos del TBO'...". (Miquel López Crespí)
Gaspar Aguiló i Maria Sureda: l'Escola de Música de sa Pobla i la Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros.
De tots els amics de la família serv memòria. De tothom vaig aprendre coses. En podríem fer un llibre de les influències de la infantesa! En Gaspar Aguiló Forteza va ser un d'aquells personatges claus en la vida d'un infant. Qui, a hores d'ara, podria imaginar que en un poble (sa Pobla) de mitjans dels anys cinquanta hi hagués un miracle que s'anomenàs "Escola de Música"? No tot eren patates, camions amunt i avall per a l'exportació, mongetes i cacauets, a sa Pobla. Més de cent alumnes (al·lots i al·lotes) anaven a classes de solfeig i de piano i, encara més miracle... amb el temps organitzà també... una escola de ballet clàssic! Gràcies al seu amor per la música, els al·lots i al·lotes d'aquella època (a través dels nombrosos concerts que organitzà en l'Escola Municipal de Música que ell dirigia) poguérem començar a estimar Litz, Mozart, Chopin, Bach, Albéniz, Txaikovski... L'Escola Municipal de Música de sa Pobla començà a funcionar a ple rendiment d'ençà el mateix moment de la seva obertura, a començaments de gener de 1957. Un any després, en el primer festival que s'organitzà com a fi de curs, els alumnes ja pogueren interpretar algunes peces de Verdi, Bizet, Borodín, Mendelssohn, Sorozábal, Schumann, Serrano i Gounod, entre d'altres compositors famosos. I l'ànima d'aquest miracle era, sens dubte, el meu mestre de solfeig, el recordat compositor Gaspar Aguiló!
Juntament amb la influència cultural de Gaspar Aguiló a sa Pobla hauríem de destacar la importància que tengué per a nosaltres l'existència de la Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros en el carrer de l'Assalt, davant l'església; hi anàvem una bona colla d'al·lots i al·lotes. Vigilava amablement la nostra estada a la Biblioteca na Maria Sureda, que sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de doña Jimena l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polonia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de Santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de Santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que ("cual nuevo Guzmán el Bueno") preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a "las hordas marxistas que querían esclavizar España". Eren els llibres que, en plena dictadura franquista, les autoritats imaginaven útils per a la "formación del patriota español, del católico practicante". Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incompresibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamagat "Carpanta", "Doña Úrsula", "La familia Ulises", "Zipi y Zape", "Melitón Pérez", "Los grandes inventos del TBO", "Las aventuras de Eustaquio Morcilón", "El Reyecito" i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa.
La Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones ja era una institució a mitjans dels cinquanta. Va ser inaugurada per les festes de Sant Antoni de 1952 i, malgrat que als seus inicis no eren gaires els poblers que la visitaven, amb el temps va esdevenir un instrument de formació bàsic per a sa Pobla. Les al·lotes ja més granades, de quinze i setze anys, per posar-ne un exemple, hi anaven a cercar revistes de "corte y confección", obres d'educació social, biografies de personatges famosos... Record, malgrat que jo era massa jove per a sentir-me interessat per tan elevades matèries, que na Maria Sureda, sempre dins les seves possibilitats, procurava tenir al dia les seccions de filosofia, religió, ciències socials, belles arts, literatura, història, la Secció Infantil... que era la nostra, indubtablement. Consultant la paperassa del meu arxiu comproves que cap a l'any 1958 la Biblioteca ja tenia unes existències de més de dos mil exemplars (uns propietat de la Caja de Pensiones, altres de l'Ajuntament). I el més impressionant era constatar que l'any 1957 la Biblioteca havia tengut prop de quinze mil lectors amb un total de divuit mil llibres consultats! I encara n'hi ha que ens diuen "pataters"! Voldria saber, amb paper en la mà, quants pobles de Mallorca -o de l'Estat- consultaven, devers 1957, un total de divuit mil llibres anuals de ciències socials, filosofia, geografia, biografies, història i filologia. I encara més, en la "España Imperial" de l'emigració forçada a Amèrica, França o Alemanya, quants pobles podien permetre's el luxe de gaudir d'una Escola Municipal de Música, amb professors i professores, vinguts especialment de Ciutat, que donaven classes de ball a les al·lotes de sa Pobla?
Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 12 Juny, 2009 05:25 |
El PSM actuarà per eliminar l’obelisc feixista
El secretari general de Palma, Biel Riera, considera que els informes constaten que fou erigit als Jinetes de Alcalá
Borja Català | 12/06/2009
El secretari general de la Federació de Palma del PSM-EN, Biel Riera, afirmà ahir que l'obelisc de la plaça de la Porta de Santa Catalina, erigit en homenatge als Jinetes de Alcalá, s'ha de retirar de l'espai públic de la ciutat aprofitant el procés de remodelació d'aquesta plaça. El dirigent nacionalista fonamentà la posició de la seva formació en el fet que els darrers informes municipals constaten que el monument va ser erigit durant la postguerra en homenatge a aquest grup colpista.
No debades, els Jinetes de Alcalá varen ser un grup de militars que col·laboraren amb els feixistes en el cop d'Estat contra la II República, durant la Guerra Civil espanyola. A més, en la darrera reunió duita a terme entre l'Ajuntament i els representants dels veïnats de la zona i d'entitats com ARCA i Memòria Històrica de Mallorca, tant els representants veïnals com de les entitats varen manifestar la seva opinió favorable a la supressió de l'obelisc. Per tot això, Riera assegurà que "el PSM de Palma
, a través de l'Ajuntament, actuarà per tal que l'equip de govern retiri aquest monument". El dirigent nacionalista considerà que, "a la llum de la informació que tenim, és evident que l'actuació correcta de les institucions seria eliminar aquest símbol feixista de l'espai públic de Ciutat, que ha de ser un espai de convivència i de punt de trobada de totes les sensibilitats democràtiques".I Cort canvia de parer
De la seva banda, l'Ajuntament de Palma ja anuncià aquesta setmana que estudiarà la petició realitzada per Memòria Històrica de Mallorca d'eliminar l'obelisc. Després de setmanes de negar-ne l'origen feixista i de mantenir la posició de conservar-lo, Cort ha fet saber que podria encarregar un estudi per determinar de quina manera la Llei de memòria històrica afecta l'obelisc. En aquest sentit, la batlessa de Palma, Aina Calvo, assenyalà dimecres que la supressió d'aquest monument no entrava dins els plans del Consistori en el moment en què es va dissenyar el projecte de reforma d'aquesta plaça.
Tanmateix, després de la reunió de dimarts entre el Consistori, ARCA i els veïns de la zona de la porta de Santa Catalina, es formalitzà directament la demanda de llevar de la plaça aquest monument. En aquest sentit, Calvo afegí que "l'Administració haurà de determinar com aplica la llei basant-se en una investigació prèvia. Les decisions no es poden prendre només pel fet de ser reivindicacions".
dBalears
SIMBOLOGIA FRANQUISTA A PALMA
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)
Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.
Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.
Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.
El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.
El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.
Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.
La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 11 Juny, 2009 19:17 |
La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.
Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.
La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.
Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.
Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.
l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.
Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!
Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 11 Juny, 2009 12:13 |
Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984. (Miquel López Crespí)
L’origen del bipartidisme (pàgines del meu dietari)
Imagín que a les noves generacions, acostumades al tipus de campanyes electorals del present, els és molt difícil imaginar com provàvem de denunciar les injustícies del capitalisme els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys del nou règim, de quins mitjans disposàvem per a fer front al feixisme i la restauració borbònica. O, simplement, per a fer arribar a la població alguna de les problemàtiques oblidades pels partits del règim. Actualment vivim en una societat molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació, saber com ens les arreglàvem mínimament les organitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franquisme reciclat per a restaurar la monarquia que ens llegava el dictador.
Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984.
Evidentment, d´ençà els anys en què el feixisme i el nazisme dels anys vint i trenta del segle passat dominaven bona part d´Europa, el sistema de control de les consciències ha mudat. A les opulentes –en aparença!-- societats de consum del Primer Món, sembla que ja no són necessàries les dictadures sagnants com en el passat. Ara la dominació s´exerceix més subtilment, mitjançant la manipulació de la informació i el rentat de cervell continuat que permet la televisió. Malgrat que, com hem vist a l´Estat espanyol, tant amb Aznar com amb el PSOE, quan és necessari s´empra tot el poder de les lleis i els cossos repressius per a provar d´acabar amb els moviments independentistes i l´esquerra antisistema.
Però... com hem arribat a aquesta situació? Com i de quina manera els antifeixistes de fa trenta i quaranta anys provàrem d´enfrontar-nos amb el monstre del control de les consciències? Què férem en aquells anys? Qui barrà el pas a la ruptura amb el passat? Quins partits i organitzacions s´han aferrat a l´existent per a viure dels beneficis i els privilegis que comporta la gestió del sistema?
I encara més preguntes: com provàrem de fer-nos presents aquells partits que no teníem els poders fàctics rere nostre, la banca, les organitzacions internacionals que donen suport als quadres governants siguin aquests de dreta o de la pretesa esquerra?
No sempre ha estat com el present. La gent que visqué els anys anteriors a la transició encara ho recorda. Les ciutats no eren aquesta mena d´hospital desinfectat orwel·lià d’ara. Fins i tot en els anys més negres de la dictadura hom podia sortir al carrer al matí i trobar la ciutat plena de pintades subversives demanant la llibertat, protestant pels crims del feixisme, exigint l´amnistia per als presos polítics. En els anys anteriors a la mort del dictador i en els dos o tres posteriors a les primeres eleccions dites “democràtiques”, encara hi havia cartells aferrats a les parets, pintades de tot tipus. Va ser aleshores quan els poders fàctics, els partits polítics instal·lats en la gestió del règim, començaren unes fortes campanyes de propaganda per a fer veure a la població els “avantatges” de netejar les ciutats de proclames reivindicatives. En lloc de veure els aspectes creatius i de consolidació de la societat civil que significava tenir les parets de les obres pintades amb murals, cartells informatius, es prioritzaren i s´intensificaren les campanyes perquè cap partit ni grup alternatiu, que ja eren privats de sortir en els mitjans oficials controlats, pogués fer sentir la seva veu. Potser que la darrera vegada que hi hagué una ocupació pacifica d´espais públics, vencent les consignes dels instal·lats quant a “neteja” de la ciutat, va ser en els mesos de la lluita per la sortida de l´OTAN, a mitjans dels anys vuitanta. Després vengué el que tots coneixem: la desertització, la demonització dels moviments de base i alternatius. Tan sols els joves, sortosament!, grups i organitzacions com Maulets, la CGT, els sindicats d´estudiants dels Països Catalans, la CNT i algun altre col·lectiu s´han atrevit a lluitar contra els decrets del “Gran Germà” orwel·lià, tornant a donar dinamisme i creativitat a les nostres ciutats desertitzades pels polítics a sou dels borbons i de la “sagrada” economia de mercat.
En una data tant recent com l´any 1990, era evident la repressió “socialista” contra aquells que encara volíem emprar les parets abandonades o en obres per a servar la memòria dels republicans assassinats pel feixisme. Qui signa aquest article va ser reprimits i multat per PSOE per haver volgut retre un homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder. Sortí publicat a tots els diaris de Palma en el mes de maig de 1990. I, per a “immortalitzar” tan gran barbaritat, ho vaig deixar escrit al llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003), concretament en el capítol titulat “Breviari contra els servils: transició i repressió ‘democràtica’” (pàgs. 220-232).
Ara, tan sols a estones, Palma torna a ser la ciutat del passat, amb l´energia i la creativitat revolucionàries de la gent que, cap a mitjans dels anys setanta, no podia imaginar les traïdes i el cinisme dels polítics professionals, els vividors del romanço i oportunistes que tots coneixem.
Anem a pams. A començaments dels setanta, després d´haver estat durant molts d´anys en diverses organitzacions i col·lectius que no tenien res a veure amb el carrillisme espanyol, vaig entrar a militar a les Plataformes Anticapitalistes d´Estudiants, concretament amb els companys de l´Escola de Magisteri de Palma i també en l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que impulsava aquesta organització estudiantil revolucionària. Com ja he explicat en diferents llibres i, especialment, en Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), l´OEC era una formació marxista de tendència consellista i que tenia molts punts en comú amb el trotsquisme. Els punts que tenia en comú amb organitzacions estrictament trotsquistes i, especialment, amb la LCR que formava part de la IV Internacional d´Ernest Mandel, era la defensa de la democràcia directa, del consellisme, de l´oposició obrera a l´estalinisme. En l´àmbit català ens sentíem hereus d´Andreu Nin, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista) del temps de la guerra civil, malgrat moltes de les contradiccions d´ambdues organitzacions.
Però tornem a l´inici de l´article, a les minvades possibilitats que els grups revolucionaris tenien per a sortir en la premsa oficial a no ser per esdevenir objecte de constant criminalització.
S´apropava el final de la dictadura. Santiago Carrillo i el PCE, abandonant qualsevol idea de ruptura amb els hereus del feixisme, amb el suport del dictador romanès Ceausescu, ja havia establert contactes amb diversos sectors del Movimiento, l´exèrcit i representants del que seria el futur rei, el príncep Juan Carlos. Per rompre la columna del moviment obrer i popular, per aturar la munió de vagues generals revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes com les de Vitòria de 1976; per vèncer el creixent moviment independentista del País Basc, Catalunya i Galícia; per combatre la unitat sindical, els naixents consells obrers, l´activa coordinació de fàbriques, de sectors professionals, dels estudiants, la premsa oficial anava obrint petites escletxes de llibertat on els socialdemòcrates i els carrillistes podien fer sentir la seva veu. Tots els poders mediàtics eren al servei de la reforma i dels pactes per tal d´aturar la presència de tots aquells partits i organitzacions que no combregaven amb aquell abandonament de les idees i principis –república, socialisme, autodeterminació--, que havien alletat generacions de lluitadors i lluitadores.
Els partits nacionalistes i marxistes revolucionaris que havíem portat a coll la majoria de lluites de finals de la dictadura érem silenciats, demonitzats i marginats. El PSOE, inexistent en les lluites quasi fins l´any 1976, començava a ser inflat amb el suport de tota la socialdemocràcia mundial i els poders fàctics estato-unidencs una vegada que renuncià a la ruptura; Suárez, el darrer secretari general del Movimiento, s'entrevistava en secret amb Carrillo per a pactar la conservació de l’essencial de la victòria militar feixista de 1939: la “sagrada” unitat d´”Espanya” i la defensa de l´economia de mercat capitalista.
Mentre per a uns s´obrien escletxes de llibertat, alhora que el poder promocionava els partits que havien pactat la conservació dels aparells repressius de la dictadura, tots els aspectes polítics que hem ressenyat més amunt, la policia política ens perseguia i detenia i, com també he escrit, els mitjans de comunicació “aperturistes”, lliurats en cos i ànima a la promoció del PSOE, UCD, AP i el carrillisme, silenciaven les nostres lluites i accions. A mesura que s´apropaven les primeres eleccions dites “democràtiques”, en les quals no serien legals ni l´OEC, ni la LCR, ni cap altre grup considerat revolucionari, el silenci i les persecucions es feien més patents.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 11 Juny, 2009 04:58 |
És la continuació de l’absurda política desenvolupista que denuncia el GOB en el seu comunicat “Mallorca, un toc d’alerta”. És la continuació de la política de carreteres del Govern Matas (el Segon Cinturó, per exemple), el creixement urbanístic (Llei Carbonero), la consolidació de la línia d’ampliació d'infraestructures, com el cas de l’ampliació del Port de Palma... L’absurda política actual, de la qual Carbonero és una peça clau, és sempre al servei de promotors i constructors i ens allunya cada vegada més de la imprescindible racionalització de la gestió dels recursos naturals. (Miquel López Crespí)
La política del totxo i el formigó
En el document del GOB “Mallorca, un toc d’alerta”, la prestigiosa organització ecologista denunciava la continuació d’una determinada política desenvolupista heretada del Govern del PP. El GOB exigia a l’actual Govern de les Illes una reflexió i una acció decidida per a desmarcar-se d´un model contrapoduent i que, a més, ja s’ha demostrat obsolet, un model absurd basat en el totxo i el ciment, en infraestructures dures, en l’energia bruta, etc. I és precisament aquest model basat en la destrucció de recursos i territori el que continua l’actual conseller d’Habitatge Jaume Carbonero, que, per a escàndol de totes les forces progressistes que donam suport crític al govern del president Antich, volia construir en sòl rústic. Una vergonya, aquella “Llei Carbonero” que va ser retirada pel mateix PSOE i que comptava amb una forta oposició dels partits de les Illes –de dreta, centre i esquerra-- i de les principals organitzacions conservacionistes de la nostra terra. Un desbarat, el de Jaume Carbonero, que en els seus anys de pèssima gestió ja ens té acostumats a iniciatives que posen sempre en perill la credibilitat dels governs progressistes i que només serveixen perquè perdem suport popular i vots. Recordem el desgraciat cas de l'IBAVI, quan un Carbonero autoritari cessà l’eficient funcionària del Pacte Margalida Lliteras, la qual cosa comportà, com no podia ser d’altra manera, la pèrdua de centenars de vots progressistes a Eivissa i Formentera i, com a lògica conseqüència, va fer perdre les eleccions a l’esquerra.
Però Jaume Carbonero sap acomplir la seva tasca a la perfecció. Amb la història de bastir habitatges protegits el que fa és donar un baló d’oxigen a la industria del totxo i el formigó, a desenes de promotors i negociants immobiliaris, els mateixos que són la columna vertebral de l’irracional model desenvolupista heretat de l’època franquista. Sota l’excusa d’oferir cases a baix preu per als sectors menys afavorits, el que fa Carbonero és ajudar als patrons del totxo comprant els seus habitatges invendibles alhora que el Govern deixa que prescriguin els impagaments de certes empreses constructores. Cal recordar que el secretari general del Col·lectiu de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA), José María Mollinedo, va alertar que prescrivien 300,54 milions d’euros en impostos procedents d’operacions opaques efectuades per empreses constructores de Balears l’any 2003. És una política, evidentment, per ajudar els més rics a combatre la crisi actual. Recordem que, amb la falsa excusa d’ajudar els més pobres, l’IBAVI ha comprat per 5.348.235 euros a les Promotores Pla de Santa S. L. i Cafeteries Insulares de Ponent S. L. de Santa Margalida dos edificis amb trenta-quatre habitatges que es vendran entre 140.982 i 172.140 euros.
Com informa igualment el web Ixent de l’Esquerra Alternativa de les Illes, l’IBAVI ha adquirit per quatre milions d’euros a Nous Habitatges de sa Pobla S. L. vint-i-sis pisos que es destinaran a la venda. El preu aproximat, segons la superficie del pis, serà d’entre 137.693 i 167.023 euros. A Inca, seguint amb la política d’afavorir els constructors i promotors, el Govern ha comprat cinquanta-vuit pisos de VPO per 7.802.745 euros en l’edifici que es troba en l’avinguda d’Alcúdia, adquirit a Explotacions Turístiques Illes S. L. a preus que aniran entre els 98.000 i els 158.000 euros.
En pocs dies, davant les facilitats que ofereix Jaume Carbonero a promotors i constructors, la conselleria que és en mans del nostre personatge ja ha rebut unes cinquanta ofertes de sòl públic per a construir. És la continuació de l’absurda política desenvolupista que denuncia el GOB en el seu comunicat “Mallorca, un toc d’alerta”. És la continuació de la política de carreteres del Govern Matas (el Segon Cinturó, per exemple), el creixement urbanístic (Llei Carbonero), la consolidació de la línia d’ampliació d'infraestructures, com el cas de l’ampliació del Port de Palma... L’absurda política actual, de la qual Carbonero és una peça clau, és sempre al servei de promotors i constructors i ens allunya cada vegada més de la imprescindible racionalització de la gestió dels recursos naturals.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 10 Juny, 2009 18:04 |
(1 vídeo) És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)
Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!
La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Blai Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 10 Juny, 2009 16:05 |
...polítics amb distints càrrecs i de distint color polític se sumaren a les reivindicacions de la Plataforma, de forma clara i contundent. Un any després, però, alguns han perdut la contundència i altres s'han dedicat a posar traves. (GOB)
Un any després de la 7ena marxa pel Tren, els polítics no han complert la seva paraula
La Plataforma en Defensa del Tren demana al Govern de les Illes Balears més valentia i rapidesa i a l'Ajuntament de Manacor que no posi traves a l'extensió del tren fins a Cala Rajada.
Avui es compleix un any de la Marxa pel Tren que dia 8 de juny de 2008 recorregué les vies del tren des de Manacor i des de Cala Rajada fins a l'estació de Sant Llorenç per reclamar, i ja feia 10 anys, el retorn del tren de Llevant.
A la marxa de fa un any, i també durant tota la campanya de preparació de la caminada reivindicativa, polítics amb distints càrrecs i de distint color polític se sumaren a les reivindicacions de la Plataforma, de forma clara i contundent. Un any després, però, alguns han perdut la contundència i altres s'han dedicat a posar traves. Des de la Plataforma els volem recordar les seves paraules i animar-los a fer realitat, d'una vegada per totes, l'arribada del tren a Cala Rajada.
· PP, en paraules del batle de Manacor, Antoni Pastor.
Dia 13 d'abril de 2008, a la presentació de la Marxa, declarà “Som aquí perquè hem de ser solidaris amb tots els municipis gràcies als quals el tren va tornar a Manacor. Serem aquí sempre per reivindicar aquest mitjà de transport que ha tengut tanta acceptació i que ha estat tan bon per als ciutadans”
Els seus actes han anat en una direcció contrària a les paraules: d'ençà de la presentació del tren tram en superfície al seu pas per Manacor, el batle s'ha fet la víctima i s'ha negat a parlar amb la Conselleria, negant-se a estudiar una proposta que des de la plataforma creim bona per als manacorins i, sobretot, imprescindible per garantir la connexió real de Cala Rajada amb Manacor i Palma amb tren.
· Bloc, en paraules del Conseller de Mobilitat i Ordenació del Territori, Gabriel Vicens.
Dia 8 de juny, a l'estació de Sant Llorenç, afirmà que aquella seria la darrera marxa perquè “ estam convençuts que durem el tren a Artà i...les obres, a l'estiu de l'any que ve (2009) ja podrien iniciar-se”
Però les obres no s'han iniciat. Demanam que la Conselleria tregui a concurs l'adjudicació del projecte de tren Artà - Manacor sense més dilació, i que també presenti el projecte d'extensió fins a Cala Rajada.
· PSOE, en paraules de la Consellera d'Agricultura i Pesca, Mercè Amer.
“Ara sí, aquest Govern vol el tren”.
I és que el pacte de governabilitat que signà Francesc Antich amb la resta de partits, recull “Donar prioritat al transport públic amb el desplegament del ferrocarril fins a Alcúdia i Artà-Cala Rajada, a la viabilitat d'una línia pel migjorn de Mallorca, als tramvies a l'aeroport, Badia de Palma i les Badies del Nord de Mallorca, i a les iniciatives intermodals que també inclouen el bus.”, però aquesta declaració ha quedat, de moment, només en paraules.
· UM, en paraules del Conseller de Medi Ambient Miquel Àngel Grimalt.
“Molt bona aquesta iniciativa de fer arribar el tren fins a Artà i Capdepera”.
Però UM no ha tengut cap mirament en emprar el tren com a moneda de canvi en les seves disputes internes i amb la resta de partits del pacte, anteposant les seves postures de demostració de força a l'interès general de la comarca de Llevant i de la mobilitat a Mallorca.
Un any després de la Marxa, és hora de fer balanç. Com demostren les declaracions prèvies a la reivindicació, tots els partits consideren el retorn del tren al Llevant una cosa bona i necessària. És hora de complir amb la paraula i passar als fets.
Web GOB
pobler | 10 Juny, 2009 08:40 |
pobler | 09 Juny, 2009 20:21 |
(2 vídeos) Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. (Miquel López Crespí)
Després dels Fets de Maig del 68: la postransició i el teatre modern a Mallorca (i III)
Carrer de Blanquerna (i III)
Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.
En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.
El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.
Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.
L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 09 Juny, 2009 16:04 |
En els sectors més podrits del ventall polític que encapçalà els pactes amb el franquisme reciclat, a part de la lluita pels diners, a part de l'egoisme particular, hi havia -i hi ha encara!- aquesta brutalitat, aquesta lluita desfermada pels llocs de control i comandament dins la societat sorgida de la reforma de 1976-1978. És el que hem vist durant aquest darrer quart de segle de traïdes i girades de casaca. En escriure la trilogia que comentam, és a dir, Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna, ens adonam a la perfecció, com si haguéssim nascut amb un aparell de raigs X dins el cervell, que, amb la consolidació de la monarquia i la consagració constitucional de la "sagrada unidad de España" i l'economia de mercat capitalista, morien oficialment, per a molt de temps, la majoria d'idees que havien alletat quaranta anys de lluita contra el feixisme. (Miquel López Crespí)
Després dels Fets de Maig del 68: la postransició i el teatre modern a Mallorca (II)
Carrer de Blanquerna (II)
Les altres obres de teatre, com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Homenatge Rosselló-Pòrcel que obtengué el Ciutat d'Alcoi 1984 o El cadàver, editat per Pagès Editors de Lleida el 1998, corresponen a situacions completament diferents de les que hem indicat parlant d'Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna. Una història a part seria també l'estudi de les circumstàncies que contribuïren a anar bastint les obres Ara a qui toca, Premi de Teatre en català Carles Arniches 1972, Les germanies, Premi Especial Born de teatre 1975 o Atzucac, Premi de Teatre Ciutat de Granollers 1990. L'obra El cadàver, que va ser editada per Pagès Editors l'any 1997, és un cas molt especial. Escrita en uns moments de col·laboració amb la companyia Teatral "Taula Rodona" de Ciutat, que dirigien Bernat Pujol i Adolfo Díaz, l'obra va ser estrenada en el Teatre Principal de Ciutat l'any 1996 i, posteriorment, de mans de la directora Teresa Gelpí, va ser representada a Barcelona i altres indrets del Principat.
Però l'objectiu d'aquest article era situar, de forma breu i sintètica, Carrer de Blanquerna en l'època i circumstàncies en la qual va ser escrita.
Els protagonistes de l'obra, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat, exceptuant na Caterina que mai no ha cregut en res que no sigui el profit personal, a través d'un dens diàleg fet sense xarxa de salvament, proven d'analitzar el resultat final de la transició tant en el camp personal com en el polític. Record que, quan vaig començar la redacció de Carrer de Blanquerna, el que més m'interessava no era fer una història del tipus Peter Weiss, una mena de teatre-document que servís per a bastir una història "objectiva", documental, d'aquella època. No era aquesta la meva intenció. Es tractava de provar de reflectir, sense fer cap incursió en l'herència de Weiss, la crisi personal que sacsejà molts dels militants antifeixistes de les darreries del franquisme una vegada comprovada la derrota i ensorrament, amb la pertinent criminalització dels principis que s'havien defensat fins aleshores.
De tots els personatges que actuen damunt l'escenari a Carrer de Blanquerna potser l´únic que no ha cregut mai en els principis de lluita per la llibertat i transformació del món és Caterina, la conflictiva companya de Nereu. Un personatge típic en la línia de l'egoisme, el més barroer materialisme i l'odi envers qualsevol activitat que no vagi enfocada a guanyar més diners, a situar-se en una bona posició econòmica. El vulgar pragmatisme de Caterina, la seva ràbia continguda contra l'idealisme de Nereu i els altres protagonistes de l'obra, la fa ser un personatge antipàtic per la seva brutalitat i alhora molt representatiu d'un determinat tarannà social.
En el fons, i era el que m'interessava ressaltar quan anava escrivint els diàlegs de la primera escena, posant en acció l'amargor de Caterina, el sec ressentiment contra els homes i dones que es movien per uns ideals culturals i polítics de millora del món, situava una determinada forma del comportament de la nostra societat; ironitzava, de forma esperpèntica, sobre els "valors" d'una classe mitjana, d'alguns sectors d'una incipient burgesia que, sense cap mena de dubte, tornarien treure els militars a carrer i armarien nous escamots de falangistes si copsassin que les idees de Nereu podien triomfar. En els diàlegs on intervé Caterina, i principalment en la primera escena, és quan podem constatar més aquesta accentuació de caràcters. Els personatges de l'obra són sempre, no ens hauríem d'enganyar al respecte, personatges-tipus, representatius de formes generals i col·lectives de comportament, més que persones individualitzades, malgrat que també ho puguin ser.
Caterina, el personatge més fred de 'obra, no és tan aliè a la realitat que ens envolta com han volgut pensar alguns dels amics que han llegit Carrer de Blanquerna abans de la seva publicació. Bastaria pensar com era la gent de dretes a Mallorca en temps de la guerra civil (i abans, si recordam la repressió que patim des de les Germanies passant pel Decret de Nova Planta!). Els anys de la guerra foren terribles i encara en portam les ferides al cos. Un parell de milers d'assassinats a sang freda, anant a cercar la gent a la nit, a casa seva, simplement per haver militat en una organització d'esquerres, per ser membre d'un sindicat, per no haver anat a missa. Milers d'assassinats, tortures, violacions de dones, misèria damunt els pobres. No ens hauríem d'errar quant al grau de brutalitat dels sectors reaccionaris del país. Caterina no és un personatge d'un altre món. La seva virulència contra les idees que considera "utòpiques" és la mateixa virulència que hem vist històricament entre els sectors que volen aturar el progrés de la història. La brutalitat de la guerra civil, sense disfressa, amb sang i morts i torturats a totes les carreteres mallorquines. I també, cal no oblidar-ho, la brutalitat de la dreta i certs sectors de l'esquerra nominal quan, juntes, criminalitzaven les idees de república, socialisme i llibertat de les nacions oprimides per l'estat.
Recordem que la restauració borbònica es va bastir precisament damunt tones del més barroer pragmatisme i el més descarnat cinisme. I què expressa Caterina quan ataca Nereu pel seu idealisme?
El barroer cinisme i menfotisme del quan vàrem ser testimonis en temps de la transició es bastí damunt tones de mentides, de contes de fades quant a la "consecució de la llibertat" i de mil increïbles teoritzacions sobre la "intel·ligència" dels polítics que pactaren amb els franquistes reciclats i que, xerricaven, "havien aconseguit el que era possible". Quin fàstic, les idees i els principis per aquesta gentussa!
No ens hauria d'estranyar, doncs, la ràbia profunda que Caterina sent envers la utopia dels altres protagonistes de Carrer de Blanquerna. És la mateixa ràbia que els que militàrem en les organitzacions antifeixistes del temps de la dictadura franquista poguérem captar, com hem dit una mica més amunt, no solament en les fileres de la dreta sinó també en l'actuació dels dirigents de la pseudoesquerra. La ràbia de Santiago Carrillo, Felipe González i de tots els partits de dreta que els feien companyia, contra les idees nacionalistes d'esquerra, republicanes, marxistes, revolucionàries, feia feredat. Que el feixisme atacàs els principis marxistes, republicans o independentistes era comprensible, per alguna cosa eren reaccionaris alletats en el vessament de la sang del poble. Però que aquestes mateixes idees d'odi a la lluita republicana, o anticapitalistes, es convertissin en la pràctica política diària de l'esquerra oficial que sostenia el règim, era vertaderament demencial. Per això la visceralitat reaccionària, el brutal pragmatisme de Caterina quan s'enfronta amb Nereu pel seu idealisme, pens que reflecteix, amb tota la seva ferotgia, aquells anys de la transició.
Les primeres paraules de Caterina en entrar en escena són expressió brutal d'aquest desig instintiu, bestial, pels diners. Caterina, com molta gent que ens envolta, vol disposar d'un determinat poder adquisitiu per a accedir a la possessió dels símbols, els objectes que ofereix la societat de consum i que palesen davant la societat el teu estatus social.
En els sectors més podrits del ventall polític que encapçalà els pactes amb el franquisme reciclat, a part de la lluita pels diners, a part de l'egoisme particular, hi havia -i hi ha encara!- aquesta brutalitat, aquesta lluita desfermada pels llocs de control i comandament dins la societat sorgida de la reforma de 1976-1978. És el que hem vist durant aquest darrer quart de segle de traïdes i girades de casaca. En escriure la trilogia que comentam, és a dir, Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna, ens adonam a la perfecció, com si haguéssim nascut amb un aparell de raigs X dins el cervell, que, amb la consolidació de la monarquia i la consagració constitucional de la "sagrada unidad de España" i l'economia de mercat capitalista, morien oficialment, per a molt de temps, la majoria d'idees que havien alletat quaranta anys de lluita contra el feixisme.
Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, ho constata al començament de l'escena tercera. Amb uns versos manllevats del poemari Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 09 Juny, 2009 11:56 |
És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)
Narrativa contemporània i compromís polític (II)
És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.
De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.
‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.
‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.
A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.
‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.
‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.
‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.
‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.
És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).
En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al·lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al·lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!
‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.
pobler | 09 Juny, 2009 08:20 |
Així qualifiquen GOB, Sineuers Independents i GADMA el Pla de carreteres. Denuncien que les millores viàries i les noves rondes amaguen interessos i urbanitzacions
Agressiu i corrupte
De fet, els portaveus dels tres grups estan d'acord que la majoria de projectes prevists en el pla director sectorial de carreteres "mantenen un model agressiu i corrupte hereu del pla aprovat pel PP i per UM".
Joan Sitges | 09/06/2009 |
El GOB, el col·lectiu Grup d'Amics en Defensa del Medi Ambient (GADMA) i el partit Sineuers Independents estan decidits a sumar esforços per "donar a conèixer que les noves rondes de circumval·lació i les millores viàries de la xarxa de carreteres secundàries no responen a necessitats del trànsit, sinó que afavoreixen l'expansió urbanística i el creixement de molts municipis", explicà ahir la portaveu del GOB, Margalida Ramis.
Corrupció política
De fet, els portaveus dels tres grups estan d'acord que la majoria de projectes prevists en el pla director sectorial de carreteres "mantenen un model agressiu i corrupte hereu del pla aprovat pel PP i per UM". En aquest sentit, la representant del GOB recordà que "Francina Armengol va assumir un compromís en el seu discurs d'investidura que no compleix, perquè els doblers del conveni de carreteres hi són i els sospitosos de corrupció que dirigeixen els projectes viaris tenen ganes de gastar-los". A més, els tres col·lectius han denunciat que "l'acurçament de distàncies entre els pobles de la Part Forana i Palma té per objectiu la consolidació de tot Mallorca com una àrea metropolitana de Palma".
És a dir, una xarxa de carreteres que "facilita el creixement dels pobles fins ara preservats de l'abús urbanístic i els converteix en autèntiques ciutats dormitori". Per la seva banda el portaveu de GADMA, Bernat Fiol, ha recordat que "molts dels polítics que governen actualment es manifestaren en contra d'aquest pla i del desgavell urbanístic que imperava en els temps del PP, un desgavell que malauradament continua". En aquest sentit Joan Munar, representant de Sineuers Independents, destaca que "el pla de carreteres es pega coces amb el Pla Territorial de Mallorca (PTM) perquè aquest no preveu un creixement de població tan gran com perquè s'hagin d'obrir noves carreteres i crear nous eixos viaris".
dBalears (9-VI-09)
Enagás está a punto de acabar el tendido del gasoducto entre Palma y Eivissa
Se han empleado 22.000 tubos de hierro forjado.
Tras la finalización de estos trabajos se empezarán a colocar las tuberías entre la pitiusa y Dénia
EFE. DÉNIA. La empresa Enagás culminará en los próximos días el tendido de tubos del futuro gasoducto entre Palma y Eivissa, y a continuación se centrará en la conexión entre esta última y la península, a través de Dénia (Alicante). Una portavoz de la compañía gasista ha informado de que actualmente una embarcación especializada en este tipo de tareas, el "Castoro Sei", se halla a unos 35 kilómetros de Palma a punto de terminar el tendido entre las dos islas, que discurre a una profundidad media de 720 metros a lo largo de 146,5 kilómetros. Si no surgen contratiempos, estas labores concluirán en varios días y permitirán que a finales de la próxima semana comiencen a colocarse las tuberías entre la Punta de Cala Gració de Eivissa y la playa de Devesas de Dénia. Esta última conexión tiene 122,4 kilómetros de longitud y discurrirá 997 metros bajo el nivel del mar, en unas labores que se prolongarán hasta principios de febrero, cuando finalizarán frente a la costa alicantina.
Según Enagás, se han empleado 56 toneladas de acero y otras tantas de hormigón para la elaboración de los 21.881 tubos, de 12,2 metros cada uno, necesarios para integrar a las Balears en el sistema gasista español. Junto al "Castoro Sei", que actúa con una flota auxiliar, trabajan en el gasoducto el buque "Crawler", para realizar las soldaduras de conexión de los distintos tramos, y el "Far Sovereign", que ejecuta la zanja post-tendido en los aterrajes de Mallorca y Alicante. Además, se emplean el "Tertnes", para el pedraplenado y rectificación de vanos, el "Nordic Giant", que hace las zanjas cerca de la costa, y un submarino de control.
Cinco años de trabajos
El Consejo de Ministros dio el visto bueno a la actuación el 5 de diciembre de 2003 y está previsto que el gasoducto sea una realidad y entre en servicio en julio de este año. En 2004 se adjudicó la construcción de la infraestructura a Enagás y el 10 de diciembre de 2007 se iniciaron los trabajos previos de movimiento de tierras para los aterrajes en Sant Antoni de Portmany (Ibiza), así como las explanaciones y montajes de las máquinas tuneladoras.
Diario de Mallorca (12-I-09)
La construcció del gasoducte submarí ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... (Miquel López Crespí)
L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos. (Miquel López Crespí)
El nou govern i la destrucció de les Illes: aturar el saqueig de recursos i territori (un article de juliol de 2007)
Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió.
La formació del nou govern coincideix amb unes informacions que no han estat prou valorades pels partits i grups que s’oposen a la continuació del ferotge i desenfrenat desenvolupisme que patim. La notícia de què parl fa referència al començament de les obres de construcció del gasoducte submarí que ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... Amb la connexió de les Illes a la xarxa transnacional del gas, els problemes plantejats quant a la necessitat d´augmentar el subministrament elèctric per a aconseguir l´eliminació dels milions de tones de residus que produïm, i la manca d´aigua per a atendre una demanda insaciable i en constant augment, estan en vies de solució.
El panorama que tenim pel davant no és gens encoratjador, malgrat la important victòria de les forces de centreesquerra. Les autopistes actuals, la construcció de més i més polígons industrials per a colonitzar l´interior de les Illes, la inauguració de les primeres dessaladores, tan sols era el començament del que havia de venir i vendrà si no ho aturàvem. L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos.
Per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.
Malgrat l´existència d´un govern de centreesquerra, els poders fàctics econòmics faran tot el possible per continuar amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.
La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans.
Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.
La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27.
Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.
El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana contemporània
Literatura catalana moderna – Illes
pobler | 08 Juny, 2009 21:06 |
...als responsables d'aquesta Llei de (des)Memòria Històrica semblen no molestar-los la presència pública del franquisme en els nostres carrers, places i parcs. També amb voluntat de mitges tintes, la Llei permet la no-desaparició de determinats símbols feixistes. Fins i tot des d'administracions governades per aquesta suposada esquerra es conserven monuments que constitueixen autèntics insults a la democràcia. Sembla clar que aquest succedani legal no serveix ni com rentat de cara. Com exemples pròxims basti citar la decisió de l'Ajuntament de Palma (centre-esquerra, batlessa del PSOE) de conservar el monument de la Feixina (dedicat als “caídos” del creuer Baleares, vaixell des del qual es va massacrar a la població civil indefensa que fugia al febrer de 1937 de la Màlaga assetjada pels feixistes, i enfonsat per l'Armada republicana al març de 1938) o el monòlit de la Plaça de la Porta de Santa Catalina, en memòria de “los Jinetes de Alcalá” (29 oficials de cavalleria colpistes, que es trobaven arrestats en Illetes al juliol del 36, i que van col·laborar en el triomf del cop i en la repressió a Mallorca).
MÉS TERRA SOBRE LES FOSSES
L'admissió a tràmit, per part del Tribunal Suprem, de la querella contra el jutge Garzón presentada pel grup feixista Manos Limpias (“digues-me del que presumeixes...”), suposa un altre alarmant símptoma de la feble salut democràtica que patim. Com he escoltat dir, és tremend que el primer imputat judicialment en aquesta matèria sigui algú que, més enllà dels seus desvaris estel·lars, i dubtoses i contradictòries actuacions, va intentar obrir unes fosses amb milers de cossos de demòcrates assassinats, mentre que encara no s'ha dut davant els tribunals a cap dels qui van omplir aquestes fosses de cadàvers.
Tot aquest assumpte no solament deixa a les clares que l'ombra del “atado y bien atado” del dictador és molt allargada, fins al punt que, després de més de trenta anys de la teòrica “transició democràtica”, encara hagi jutges, com els del Tribunal Suprem, que desenvolupin la seva tasca en sintonia amb la dictadura assassina. També, i és necessari assenyalar-lo, deixa en una patètica nuesa a l’anomenada “Llei de la Memòria Històrica”, votada en el parlament, entre d’altres, per partits d'esquerra (també teòrica) com PSOE i IU a l'octubre de 2007, i ratificada en el Senat al desembre d'aquell any.
Per intentar acontentar a tiris i troians, els redactors, i els diputats i senadors que van votar aquella Llei, es van oblidar (se suposa que a consciència) entre d’altres coses, de temes tan cabdals com l'anul·lació de les sentències franquistes, permetent d'aquesta manera que encara avui siguin considerats legalment com a delinqüents tots els demòcrates jutjats, condemnats i moltes vegades assassinats, a través de processos ignominiosos. Per aquest motiu, avui dia, moltes persones com Francisco Granado, Joaquín Delgado, Joan Peiró o Salvador Puig Antich segueixin sent “culpables”, als ulls d'aquest anomenat ”Estado de Derecho”.
D'igual manera, als responsables d'aquesta Llei de (des)Memòria Històrica semblen no molestar-los la presència pública del franquisme en els nostres carrers, places i parcs. També amb voluntat de mitges tintes, la Llei permet la no-desaparició de determinats símbols feixistes. Fins i tot des d'administracions governades per aquesta suposada esquerra es conserven monuments que constitueixen autèntics insults a la democràcia. Sembla clar que aquest succedani legal no serveix ni com rentat de cara. Com exemples pròxims basti citar la decisió de l'Ajuntament de Palma (centre-esquerra, batlessa del PSOE) de conservar el monument de la Feixina (dedicat als “caídos” del creuer Baleares, vaixell des del qual es va massacrar a la població civil indefensa que fugia al febrer de 1937 de la Màlaga assetjada pels feixistes, i enfonsat per l'Armada republicana al març de 1938) o el monòlit de la Plaça de la Porta de Santa Catalina, en memòria de “los Jinetes de Alcalá” (29 oficials de cavalleria colpistes, que es trobaven arrestats en Illetes al juliol del 36, i que van col·laborar en el triomf del cop i en la repressió a Mallorca).
Per si tot això fora poc, l'esmentada Llei “de la Memòria” deixa un enorme buit respecte a les fosses comunes d'assassinats per la dictadura, en la mesura que no responsabilitza a les administracions públiques de la localització, identificació i rehabilitació de les víctimes enterrades en elles. I d'aquells pols, aquests llots. Deixar abandonats en aquesta tasca als familiars i a les Associacions de Recuperació de la Memòria Històrica, a part de ser un acte de covardia política, permet a alguns jutges feixistes, des de privilegiats tribunals, seguir tirant palades de terra sobre les fosses de les víctimes del franquisme.
Pep Juárez, juny de 2009 .
pobler | 08 Juny, 2009 14:41 |
Recordem que els eixos bàsics del pacte de 1978 van ser garantir "la sagrada unidad de España", l'economia de mercat capitalista, és a dir, la propietat privada sobre els mitjans de producció, i la monarquia borbònica. L'acceptació, per part de la burgesia espanyola, a la qual havia anat tan bé amb el franquisme, de la legalització dels partits que acceptaven aquests punts, una vegada criminalitzada l'esquerra revolucionària, eren imprescindibles per aturar l'autoorganització popular de finals dels seixanta. Es tractava d'aturar el procés d'empenta republicana, independentista i d'enfortiment de les experiències unitàries, consellistes i de democràcia directa, de les quals s'havia dotat el moviment obrer i popular. Era imprescindible per al capitalisme espanyol, primer neutralitzar i després destruir aquest tipus de lluites i d'organització per a poder iniciar una nova etapa política que li garantís la supervivència i perpetuació. La restauració borbònica, amb el suport total de l'esquerra nominal, només tenia aquest objectiu. (Miquel López Crespí)
El Maig del 68 i la postransició a les Illes: el teatre modern a Mallorca (I)
Carrer de Blanquerna (I)
Amb la recent publicació de l'obra de teatre Carrer de Blanquerna es tanca, crec que definitivament, el cicle iniciat a mitjans dels vuitanta, quan vaig començar a escriure la trilogia conformada per aquest llibre i per Acte únic (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2000) i Els anys del desig més ardent (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2004). Les tres obres fan referència a la mal anomenada transició, en realitat una nova restauració, la restauració borbònica feta seguint els plans ordits a iniciativa del general Franco. El pacte entre l'esquerra nominal i els franquistes reciclats va significar una convalidació "democràtica" de certs aspectes essencials del franquisme. Aquesta vegada la dreta, esgotat el model feixista de dominació, tornava a garantir el seu domini, amb l'ajut de l'esquerra nominal, emprant la llei, és a dir, emprant la Constitució. N'he parlat extensament en el llibre No era això: memòria política de la transició, editat per Edicions El Jonc l'any 2001.
Recordem que els eixos bàsics del pacte de 1978 van ser garantir "la sagrada unidad de España", l'economia de mercat capitalista, és a dir, la propietat privada sobre els mitjans de producció, i la monarquia borbònica. L'acceptació, per part de la burgesia espanyola, a la qual havia anat tan bé amb el franquisme, de la legalització dels partits que acceptaven aquests punts, una vegada criminalitzada l'esquerra revolucionària, eren imprescindibles per aturar l'autoorganització popular de finals dels seixanta. Es tractava d'aturar el procés d'empenta republicana, independentista i d'enfortiment de les experiències unitàries, consellistes i de democràcia directa, de les quals s'havia dotat el moviment obrer i popular. Era imprescindible per al capitalisme espanyol, primer neutralitzar i després destruir aquest tipus de lluites i d'organització per a poder iniciar una nova etapa política que li garantís la supervivència i perpetuació. La restauració borbònica, amb el suport total de l'esquerra nominal, només tenia aquest objectiu.
Per tal d'acabar amb el protagonisme del consellisme i les experiències d'unitat obrera i popular semblants a les de Gasteiz l'any 1976, per posar un exemple, era imprescindible la legalització i enlairament dels partits que acceptaven les regles del joc dels franquistes reciclats. Enfortir un tipus de sindicalisme homologable a l'existent a l'Europa capitalista era un altre punt essencial del pacte. L'unitarisme assembleari, les coordinadores de fàbrica que practicaven una ferrenya unitat tant a fàbriques com a barris, impossibilitaven el sorgiment del tipus de sindicalisme de gestió que volien la dreta i els sectors reformistes del moviment obrer. Només unes burocràcies sindicals legalitzades i amb tot el suport del règim, amb fortes subvencions econòmiques, podien portar endavant la tasca de depurar dels sindicats tots aquells elements d'esquerra que pugnaven per la defensa dels interessos del poble. Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i independentistes, acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades per la burgesia a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa.
Una història prou sabuda, la traïda de la transició, i que ha estat tractada per nombrosos polítics i historiadors allunyats del poder. Una realitat històrica que, per cert, tan sols en els darrers anys ha començat a treure el nas. Pensem que els partits que traïen les idees d'autodeterminació de les nacions oprimides, les idees de socialisme, els principis republicans, en disposar de fortes subvencions institucionals i de totes les palanques que han permès l'enriquiment i promoció dels servils, han pogut anar bastint una falsa història justificativa de les seves traïdes.
Record que entre els primers que denunciaren tantes renúncies i abandonaments, a part dels partits revolucionaris que encara eren perseguits, criminalitzats de forma constant, hi hagué Gregorio Morán. En el llibre El precio de la transición (Barcelona, Editorial Planeta, 1991) es va atrevir a denunciar la mentida, els pactes secrets entre la pseudoesquerra i els hereus del "Movimiento". Gregorio Morán va tenir el valor d'escriure sense concessions, amb el bisturí de la seva esmolada memòria, explicant les misèries d'uns dirigents polítics que, com Felipe González o Santiago Carrillo, eren capaços de qualsevol cosa per a instal·lar-se a les institucions.
Aquest és el tèrbol panorama polític que condicionà la joventut militant dels protagonistes de l'obra Carrer de Blanquerna. Per cert, i ja que parlam d'aquesta obra, podríem explicar l'origen del títol al lector curiós. En temps del franquisme, com a moltes cases d'altres militants antifeixistes, hi hagué a casa meva, com podeu imaginar, moltes reunions polítiques. Vivia a un pis que feia cantonada entre el carrer d'Antoni Marquès Marquès de Ciutat de Mallorca i el carrer de Blanquerna. En un moment determinat, i per parlar solament d'un fet mínimament rellevant, tenguérem una reunió que decidí la fundació de la revista dels comunistes de les Illes (OEC). La revista dels consellistes illencs portà per títol Democràcia Proletària i, com he dit, es fundà en una reunió d'aquest pis que feia cantonada amb el carrer de Blanquerna. Doncs bé, en record de tots aquells anys de reunió i d'enfebrades esperances revolucionàries vaig posar el nom del carrer a l'obra de teatre. Passats els anys, són les mateixes persones que lluitaren per un món més just i solidari les que ara, esdevenguts personatges teatrals, es tornen a reunir en una casa del carrer de Blanquerna per a rememorar aquella època.
Han passat més de vint anys. Cap dels objectius perquè lluitaren els protagonistes de Carrer de Blanquerna s'ha pogut aconseguir. Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es retroben després d'haver anat a l'enterrament d'una històrica lluitadora antifeixista de les Illes. La convidada per a retrobar-se i xerrar d'aquells temps que els fa Nereu posa en marxa el mecanisme del record i de la nostàlgia. Mentre desfilen les històries dels protagonistes i es va desenvolupant l'acció de Carrer de Blanquerna es van adonant com, fins i tot passats tants d'anys, encara no han pogut endevinar molts dels motius de l'ensorrada general de tantes idees i esperances.
Gregorio Morán, i també Lluís Maria Xirinacs en la seva trilogia La traïció dels líders, o Arturo Van den Eynde en els llibres Ensayo general i Anti-Carrillo, sí que han deixat ben especificada la història de les renúncies de la transició. Però els protagonistes de Carrer de Blanquerna no són historiadors. Simplement fan recompte d'aquells esdeveniments i, intuïtivament, cerquen causes, expressen una humana estranyesa per tot el que s'ha esdevengut. És precisament ara, amb tot el material que s'ha anat publicat referent en aquests anys decisius, quan podem començar a donar una resposta adient als interrogants que es plantegen els protagonistes de Carrer de Blanquerna.
Com explica Gregorio Morán en El precio de la transición, en aquells anys evocats pels nostres protagonistes poguérem contemplar els canvis de camisa més indecents, munió d'actituds polítiques de la més dura pornografia. Ho hem anat explicant al llarg d'aquest article. Tot va ser venut pel plat de llenties del sou, el cotxe oficial, el poder trepitjar moqueta, els privilegis que comportava estar en primera línia en servei del nou règim. Foren els anys del Pacte de Moncloa amb la patronal, de la subordinació del PSOE a la política proimperialista de l'OTAN i l'imperialisme ianqui. Els Felipe González i CIA traïren els seus i tot el poble, ja que, en lloc de lluitar per fer sortir l'estat espanyol de l'OTAN com havien jurat que farien, una vegada instal·lats al poder oblidaren les promeses i esdevengueren l'avantguarda de la lluita en pro del bloc imperialista.
És una època d'immensa joia i felicitat per als 'oportunistes de tots els colors que es van instal·lant a recer del sistema. També és el moment de la desfeta de la majoria d'organitzacions revolucionàries sorgides a mitjans dels anys seixanta. Molts d'aquests grups no saberen resistir les onades del temporal i, criminalitzats per tots els mitjans de comunicació, silenciades brutalment totes les seves activitats, patiren les conseqüències de la nova situació. Sovint les pròpies contradiccions d'aquestes organitzacions, una certa debilitat política producte d'haver oblidat, per un accentuat l'activisme diari, la necessària tasca de formació dels militants en els principis socialistes, anarquistes o independentistes, facilitaren la campanya d'extermini decretada pels hereus del franquisme i la pseudoesquerra. Però fer ara la història de la crisi de les diverses organitzacions revolucionàries dels Països Catalans i de l'estat espanyol, la crònica, per exemple, de la LCR, l'OEC, el MC, el PTE, la ORT o el PCE(ml), o ens portaria a haver d'escriure un caramull de llibres. Cada una d'aquestes crisis requeriria una història especial i avui, evidentment, el que volíem era assenyalar solament el marc històric, polític i cultural en el qual es van congriant la trilogia que, amb la publicació de l'obra Carrer de Blanquerna, es clou de forma pensam que definitiva.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |