Administrar

Quaranta cinc anys de fidelitat a l'esquerra i a la cultura catalana. Homenatge del Consell Insular de Mallorca

pobler | 19 Març, 2007 12:55

Quanta cinc anys de fidelitat a l'esquerra i a la cultura catalana. Homenatge del Consell de Mallorca a l' escriptor Miquel López Crespí


Caracteritzaria l'obra de Miquel López Crespí entorn de quatre punts bàsics: primer, la veu personal, fresca i intensa, tan característica, en què es conjuguen múltiples influències ben païdes i en què hi ha alguna cosa d'expressionisme líric amb rerefons d'avantguarda clàssica; segonament, l' òptica essencialment humanista i noblement cívica amb què s'acosta a la realitat, tan lluny de la palinòdia moralista com de l'alienació entotsolada; tercerament, la gran diversitat formal i temàtica, així com d'enfocaments, perspectives i tons, en què, dialècticament, es desplega aquesta veu i aquesta òptica que hem definit com a palesament unitàries. Per fi, la multiplicitat de gèneres que conrea el nostre autor: poesia, conte, novella, teatre i assaig. Sense oblidar la publicística, tot seguint una tradició venerable dels millors mestres de generacions anteriors. (Ferran Lupescu)


L'obra de Miquel López Crespí



El Diario de Mallorca del dia 11-IX-03 informava de l'acte-homenatge a l'escriptor Miquel López Crespí que s'havia fet al Palau del Consell de Mallorca en el marc dels actes de la Diada Nacional de Mallorca de l'any 2003. Presentaren i recomanaren l'obra de Miquel López Crespí, la presidenta del Consell Insular de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra, l'aleshores president de l´OCB Antoni Mir i el poeta i investigador Ferran Lupescu.

Per Ferran Lupescu, escriptor i investigador, premi de poesia Josep M. López Picó 1996


La funció del meu parlament, que vol ser breu, no és tant parlar-vos de l'obra concreta que presentem, com mirar de situar el conjunt de l'obra de Miquel López Crespí en el marc de la literatura catalana actual, amb algunes reflexions concomitants.

Caracteritzaria l'obra de Miquel López Crespí entorn de quatre punts bàsics: primer, la veu personal, fresca i intensa, tan característica, en què es conjuguen múltiples influències ben païdes i en què hi ha alguna cosa d'expressionisme líric amb rerefons d'avantguarda clàssica; segonament, l' òptica essencialment humanista i noblement cívica amb què s'acosta a la realitat, tan lluny de la palinòdia moralista com de l'alienació entotsolada; tercerament, la gran diversitat formal i temàtica, així com d'enfocaments, perspectives i tons, en què, dialècticament, es desplega aquesta veu i aquesta òptica que hem definit com a palesament unitàries. Per fi, la multiplicitat de gèneres que conrea el nostre autor: poesia, conte, novella, teatre i assaig. Sense oblidar la publicística, tot seguint una tradició venerable dels millors mestres de generacions anteriors. De fet -ja ho dic al pròleg de l'obra que ens reuneix aquí-, entre els intellectuals que collaboren avui a la premsa, en Miquel és tal vegada 'el més llegit de Mallorca, i el més influent; sorprèn que no se'l disputin diaris i revistes a cop de taló'.


Bloc nacionalista i progressista el dia de la presentació del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort). D'esquerra a dreta: Ferran Lupescu (sobiranista d'esquerra), Antoni Mir (aleshores president de l'OCB), Maria Antònia Munar (UM), Miquel López Crespí (sobiranista d'esquerra), Sebastià Serra (PSM) i Dolça Mulet (UM).

Tot plegat respon, per damunt de tot, a la necessitat vital d'escriure. O, per a expressar-ho dialècticament, tot plegat és al servei d'una necessitat vital: dir la realitat; dir-se a un mateix. Dir la realitat individual i collectiva. La vivència més íntima encabida en un món concret. La conflictiva experiència social que és el marc i la pre-condició de tota opció de llibertat. Una panoràmica multifacètica del nostre món vista específicament des d'aquest nostre país dissortat. Amb tota la rica gamma de matisos que això implica. Vet aquí l'aventura a què ens convida l'obra de Miquel López Crespí; una obra (ho he dit alguna volta) 'ja ingent i encara en ple curs d'elaboració'.

L'obra literària necessita vitalment de la crítica i de l'anàlisi, és clar; però, en darrera instància, ha de defensar-se tota sola davant el lector. Per exemple, com a font de gaudi estètic. En aquest sentit, vull reiterar (disculpeu-me la insistència a autocitar-me) que Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània'.

Inevitablement, tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra. nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'un pretesa "puresa" literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament "poc literària", per "política", si no per "pamfletària". El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén "natural". O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí.

Anys enrere ironitzava un autor estato-unidenc: "A la República Democràtica Alemanya es pot escriure qualsevol cosa, però no es pot publicar res; a la República Federal d'Alemanya es pot publicar tot, però no es pot escriure res". Bé. En aquesta era de despensament mundialitzat cal reivindicar, encara, un concepte tan elemental com la llibertat de creació; llibertat que no es limita a l'estricte moment creatiu, sinó que abasta la comunicació de l'obra feta. Cal bastir un espai de llibertat per a la literatura catalana en què es manifesti lliurament tota l'àmplia diversitat d'opcions i tendències realment existent. Cal sustentar aquesta llibertat en la crítica exigent i el debat honest, tan intensos com calgui, i, per això mateix, renunciant a dirigismes i exclusions. Cal posar les bases per a normalitzar la recepció social de la literatura catalana entre el nostre poble, de manera que hi recuperi el paper que li correspon com a literatura per antonomàsia. Deixem de perdre el temps en estèrils baralles internes per a controlar el gueto: les diverses energies s'hi neutralitzen mútuament, mentre l'espai públic i el consum popular resten ocupats molt preferentment per una altra literatura; l´única que té al seu servei un espai comunicatiu sobreprotegit; l´única no connotada, perquè 'los nacionalistas són los otros'. Lluny d'això, la catalanitat (la mallorquinitat, en el cas que ens ocupa) ha d'ésser una opció de futur per a tot el poble que viu en aquesta terra.

Permeteu-me acabar convidant-vos a llegir Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi teniu un recorregut crític per diversos aspectes de la cultura creativa catalana que es desenvolupa avui a Mallorca. Com és habitual en la seva assagística, Miquel López Crespí no us decebrà; ni per la informació factual, ni per l'agudesa del judici.

Palma (Mallorca) (10-IX-03). Palau del Consell de Mallorca. Parlament de l’escriptor i investigador Ferran Lupescu el dia de la presentació del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

El teatre català de Mallorca i Josep M. Llompart (i II)

pobler | 19 Març, 2007 10:19

"En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista". (Miquel López Crespí)



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga va ser un falangista de primera hora i va dornar un suport actiu al feixisme en temps de la guerra civil. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La literatura catalana experimental.


Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).

En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".

Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

ERC-Illes, el Bloc i la derrota d´UM

pobler | 19 Març, 2007 08:53

Tan sols fa unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes realitzats amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes. Un bloc que s’ampliaria amb alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i no hi havia ningú que no fos conscient que la consolidació de les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua molt mala d’arreglar en el vaixell del Bloc. (Miquel López Crespí)


ERC-Illes i la crisi del Tercer Espai



D’ençà la crisi del PSM, amb l’escissió d’Entesa per Mallorca i la decisió posterior d’ERC-Illes d’anar en solitari a les autonòmiques i municipals d’enguany, els principals teòrics del que s’ha vengut a denominar “Tercer Espai” havien encalentit motors i tot semblava que els rutllava a la perfecció... fins fa uns dies. Els nombrosos fòrums de debat polític, els articles publicats, principalment per Joan Mir, Josep Melià Ques, Josep Gomila i Bartomeu Vicens, clamaven contínuament per una via “nacionalista” que no tengués res a veure ni amb la dreta ni amb l’esquerra. Semblava que Unió Mallorquina vigilava de lluny estant l’operació de colpejar encara més fort l’enemic històric, és a dir, el PSM, aprofitant que aquest, com explicava Maria Antònia Munar, s´havia unit als “perillosos i radicals comunistes” de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske. UM concretava les seves relacions amb Convergència i Unió tot esperant poder controlar el que quedàs del PSM. Josep Gomila Benejam, en un llarg article titulat “Reflexions entorn al Tercer Espai” era de l´opinió que voler bastir un projecte a l’esquerra del PSOE no tenia sentit i aportava dades quant a les possibilitats electorals d´un projecte que no tengués res a veure amb el clàssic eix “dreta-esquerra” de l’actual panorama institucional. Tots els comentaristes propers a aquestes posicions afirmaven, i supós que continuen afirmant malgrat l´operació no hagi reeixit que, un PSM escorat cap a l’esquerra perdia “transversalitat i centralitat” i per tant desapareixia del panorama electoral mallorquí.



Josep Melià Ques

La “solució” per a tots els partidaris d’acabar amb l’eix “dreta-esquerra” era una confluència nacionalista entre UM, Entesa per Mallorca, ERC-Illes i sobiranistes independents en el camí d’anar bastint aquest espai alternatiu al PSOE i al PP.

La intenció gens dissimulada d’aquesta aliança nacionalista que no s’ha pogut concretar podia haver estat provar d’acabar amb l’històric “esquerranisme” del PSM alhora que UM, d´una manera sibil·lina i intel·ligent, aprofitant totes aquestes contradiccions, s’anava consolidant com a primera força nacionalista mallorquina.

Evidentment, l´organització més perjudicada per l´operació de la unitat nacionalista “transversal i centrista” seria, sens dubte, Esquerra Unida, que, sense el PSM i havent-se de presentar sola a les eleccions, restava fora de les institucions. Eberhard Grosske i Miquel Rosselló esdevenien extraparlamentaris i desapareixen de l’escena política illenca per una llarga temporada i, possiblement, per sempre més.

No cal dir que qui més conscient ha estat, i des de ja fa molt temps, a la possibilitat que es concretàs aquesta pinça de ferro en contra seva anomenada el Tercer Espai, ha estat la direcció d’EU, que amb l’experiment de “Progressistes” ja va veure la seva salvació. Amb una gran vivor i, comprenent molt bé i amb anticipació el perill que s'apropava, va moure a la perfecció les seves fitxes per a evitar, fos com fos, l’aïllament a què es veia condemnada. Cal dir que Esquerra Unida és prou experta en aquestes maniobres de sortir del llaç que li paren els contraris. Fa uns anys, amb la unitat amb els Verds de Margalida Rosselló i Joan Buades ja va aconseguir una pròrroga que ara, amb la constitució de l’aliança electoral amb PSM i ERC consolida, amplia i perfecciona.

Tan sols fa unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes realitzats amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes. Un bloc que s’ampliaria amb alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i tothom era conscient que la consolidació de les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua molt mala d’arreglar en el vaixell del Bloc.

En no concretar-se l’aliança estratègica Entesa-Esquerra i amb la retirada posterior d’Entesa per Mallorca de les autonòmiques, tot el que s’havia anat bastint amb tanta feina s’ha esvanit com la boira matinenca amb els primers raigs del sol. Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, i més que ningú Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (19-III-07)

El teatre català de Mallorca i Josep M. Llompart (I)

pobler | 18 Març, 2007 12:31

"Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)


La literatura catalana experimental.



Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional' és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Prou d'agressions feixistes a Palma! Manifestació dijous dia 22 a les 19.30 a la Plaça de Cort

pobler | 18 Març, 2007 07:15

Exigim de les institucions administratives i judicials la identificació dels autors d’aquestes agressions i la depuració de les seves responsabilitats. Exigim les mesures preventives per eliminar i suprimir l’activitat agressiva feixista a les nostres Illes. Exigim també les responsabilitats de determinats polítics que no tenen cap problema ètic ni moral en manifestar-se al costat d’elements feixistes, en un marc d’enfrontament social que alimenta discursos agressius i antidemocràtics, i que dóna ales al terrorisme ultra. I això passa tant a les Illes Balears com a nivell estatal. Potser no sigui casualitat que el llarg cap de setmana dels fets abans esmentats comencés per una concentració il·legal, el divendres 2 de març a les 8 del capvespre, convocada pel Partit Popular a la Plaça de Cort, on va haver una significativa presència d’elements d’ultradreta. Basta, dons, d’activitat feixista, i també de qui li dóna cobertura.


PER LA LLIBERTAT, PROU D’AGRESSIONS FEIXISTES !!



Diumenge 4 de març, de matinada, va esclatar un artefacte a les portes de la seu del sindicat CGT, del carrer Àngel Guimerà, de Palma. Aquest local ja havia estat agredit el dia anterior, dissabte, per un sabotatge, i tres setmanes abans per pintades amb símbols feixistes. L’anterior divendres dia 2, dos treballadors colombians varen ser brutalment agredits, en una acció de presumptes connotacions racistes. En els darrers temps, PSM, STEI-i, Consell de la Joventut, entre d’altres, han rebut a les seves seus atacs en forma de pintades i amenaces d’ultradreta, que també han proliferat, en versió xenòfoba, per determinats barris de Palma. Ciutadans indefensos, sobretot immigrants, han rebut agressions físiques, de vegades greus, algunes conegudes, altres no tant.

Però la revifada feixista de les darreres setmanes, i l’atemptat amb explosius, marca una fita que ens ha fet botar totes les llums d’alarma. L’artefacte de la seu d’un sindicat és una càrrega de profunditat en la consciència de tots i totes. Les entitats sotasignants, coincidint amb un bon sector de la ciutadania, entenem que és l’exercici de les llibertats el que realment està agredit per aquests atacs feixistes. És la convivència democràtica l’objectiu real d’aquests atacs, sigui qui sigui la víctima circumstancial. Ningú ens regala la llibertat i, per això, és la obligació de tothom defensar-la quan és atacada. Així dons, és avui imprescindible donar una resposta ciutadana, davant d’aquests fets.

Exigim de les institucions administratives i judicials la identificació dels autors d’aquestes agressions i la depuració de les seves responsabilitats. Exigim les mesures preventives per eliminar i suprimir l’activitat agressiva feixista a les nostres Illes. Exigim també les responsabilitats de determinats polítics que no tenen cap problema ètic ni moral en manifestar-se al costat d’elements feixistes, en un marc d’enfrontament social que alimenta discursos agressius i antidemocràtics, i que dóna ales al terrorisme ultra. I això passa tant a les Illes Balears com a nivell estatal. Potser no sigui casualitat que el llarg cap de setmana dels fets abans esmentats comencés per una concentració il·legal, el divendres 2 de març a les 8 del capvespre, convocada pel Partit Popular a la Plaça de Cort, on va haver una significativa presència d’elements d’ultradreta. Basta, dons, d’activitat feixista, i també de qui li dóna cobertura.

Perquè volem una democràcia real i no només formal, és voluntat de les entitats que subscrivim aquest Manifest el dotar-nos de mecanismes de mútua informació sobre l’activitat dels grups que atemptin contra la convivència, per millorar la nostra coordinació a l’hora de prevenir, denunciar i donar resposta unitària, amb l’objectiu de que fets com els que aquí denunciam no tornin mai a produir-se a les nostres Illes ni enlloc. Per tot això, volem convocar a tota la ciutadania, a totes les entitats polítiques, sindicals i ciutadanes, i a totes les persones que estimen la llibertat, a defensar-la, acudint a la

CONCENTRACIÓ

que tindrà lloc a la PLAÇA DE CORT,

el proper DIJOUS, DIA 22, A LES 19,30 HORES,

amb el lema:

PER LA LLIBERTAT, PROU D’AGRESSIONS FEIXISTES!!

Palma, 14 de març de 2007

Neus Santaner (STEI): les avantguardes culturals antifranquistes dels anys 70

pobler | 17 Març, 2007 20:02

...les trobades i discussions antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu l'actual secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (Stei): "En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne 18, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el què parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'en Raimon".

Les avantguardes culturals antifranquistes dels anys setanta: Neus Santaner i Miquel López Crespí

El primer premi literari


1972: Miquel López Crespí i Neus Santaner.

L'article que m'ha fet arribar la meva bona amiga Neus Santaner (per un llibre de memòries que estic preparant) m'ha portat nombrosos records a la memòria. Aquell premi que guanyàrem plegats a Campos l'any 1972, les trobades i discussions antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu l'actual secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (Stei): "En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne 18, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el què parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'en Raimon".


Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Té raó na Neus quan afirma que ja han passat molts d'anys. Exactament trenta! Tres dècades d'ençà que guanyàrem el primer premi. El meu era un guardó literari; el seu un premi per un treball d'investigació titulat, me'n record a la perfecció!, "El prat de Sant Jordi i la seva dessecació".

La nit del lliurament dels premis literaris jo no vaig poder anar a Campos. Però sí que hi eren na Neus i en Bernat Homar. Aleshores jo tenia una reunió digem-ne clandestina i en aquell temps encara prioritzava la lluita activa antifranquista per damunt el fer carrera personal, "avançar" (si es que es pot fer tal cosa!) dins del camp de la literatura. Quants llibres no s'haurien escrit si, en lloc d'anar a reunions antifeixistes ens haguéssim dedicat solament a la literatura! Però na Neus i en Bernat sí que hi eren a Campos i, en acabar l'acte de lliurament dels premis, vengueren a casa meva. En el paper que servia per anar seguint les votacions havien escrit: "Has guanyat! Hem guanyat!". I signaven "Neus i Bernat". Encara tenc el paper en el meu arxiu i ho serv com un document molt estimat.

Amb na Neus i en Bernat ens havien conegut a finals dels seixanta. En Bernat va dirigir diversos grups de teatre i, amb en Pere Noguera, petàvem la conserva cultural a qualsevol indret que ens trobàvem.

Amb els germans Noguera Vizcaíno, Pere i Biel, repartírem l'any 1967 un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Al pintor Biel Noguera i al seu germà, en Pere, els vaig conèixer en el collegi Lluís Vives de Ciutat, on estudiàvem tots tres. A part de compartir la mateixa dèria per l'art (en Biel dibuixava historietes a les classes, mentre jo m'entretenia escrivint estranyíssims contes de ciència ficció), allò que -d'una forma instintiva, solidària- ajudà a consolidar la nostra amistat (que perdura més de trenta anys després), potser fos que els nostres pares havien lluitat junts en temps de la guerra en defensa de la llibertat i per la República.

Amb el temps, malgrat en Biel marxà a la Universitat de Barcelona, continuàrem mantenint el contacte. Durant els anys 65, 66 i 67 -a l'estiu en Biel ajudava la família a portar una botiga de souvenirs prop de Portopí, al final del passeig Marítim- intercanviàvem revistes revolucionàries (algunes clandestines que ell em portava de Barcelona; altres, de la Xina, Cuba o el Vietnam, els hi portava jo fins a la botiga), el Serra d'Or, les edicions ultrasecretes -per por de la repressió- del just acabat de néixer Sindicat Democràtic d'Estudiants...

Sovint sopàvem a casa meva (carrer Antoni Marquès Marquès) i ens passàvem hores i hores, amb en Bernat Homar, amb l'amic Pere Noguera (o amb en Xim Rada, en Francesc Monge o en Frederic Suau si es tractava de comentar els articles per a la secció Letras del Diario de Mallorca) dissenyant en la ment imaginaris muntatges escènics, ordint obres de teatre o, en el darrer cas, estructurant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista.

Ha estat l'article de Neus Santaner el que m'ha fet recordar aquells anys d'illusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els primers llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra i Aina Montaner, les primeres obres de teatre...). Abans de conèixer en Xim Rada, n'Antoni Serra, en Frederic Suau, na Neus Santaner, en Bernat Homar, en Gerard Matas, en Joan Manresa, n'Antoni Catany, el mateix Pepín Tous, va ser en Josep M. Llompart qui m'encoratjà a emprendre l'aventura literària.

Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, cal dir que entre aquests destacaven aleshores el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia, Joan Ballester de narrativa de Campos (en formaven part del jurat l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc), i el Llorenç Riber de narrativa, de Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.

Miquel López Crespí

(29-VI-02)

Documents: Joan Saura i ICV contra els moviments socials. La repressió contra els anarquistes catalans

pobler | 17 Març, 2007 07:57

Núria Pòrtulas, és educadora social i viu en la casa ocupada 'El Rusc' de Sarrià de Ter. Fou membre del grup escolta Pare Claret de Girona durant més de deu anys i membre activa i compromesa dins del teixit social i associatiu de Sarrià i les comarques Gironines. La vinculació i posterior campanya de recolzament a un company Sarrianenc reclamat per la justícia Itàliana acusat d'una actuació anarquista en aquell país, ha estat motiu suficient per practicar-li la detenció. Donat el caràcter d'aïllament que suposa l'aplicació de la llei antiterrorista, la Núria només va poder ser visitada el pasat divendres durant mitja hora pel seu advocat. La privació absoluta de drets de la Núria ha provocat un gran trasbals a la família, amics i entorn associatiu gironí, per la seva incomprensió i manifesta mala fe.


Concentracions davant ICV per la llibertat de Núria Pòrtulas


per Laia Altarriba [1]



El líder d’ICV, Joan Saura, és des de les últimes eleccions catalanes el conseller d’Interior. I són els Mossos dÉsquadra els que van prendre la iniciativa de detenir el passat 7 de febrer a Núria Pòrtulas.

Dimecres passat es va complir un mes des de la detenció i ingrés a la presó de Núria Pòrtulas, educadora social vinculada al moviment llibertari de Girona. Va ser acusada de liderar un grup de suport a presos anarquistes italians que, sempre segons l’acusació policial, planejaria començar a cometre sabotatges i atemptats contra béns i persones. Per sostenir aquesta acusació, els mossos d’esquadra es van basar inicialment en unes anotacions que suposadament van trobar en una llibreta de la detinguda quan la van retenir setmanes abans en un control de carretera.

Per aconseguir que el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Santiago Pedraz firmés la interlocutòria de presó condicional per a Núria, la Policia va assegurar que al seu ordinador i el seu telèfon mòbil hi hauria proves de la culpabilitat de la jove. El jutge la va enviar a la presó en espera de rebre l’informe de la Policia catalana. El cas és ara a les mans d’un altre jutge de l’Audiència Nacional, Juan del Olmo, que encara no s’ha pronunciat perquè espera el que hi ha d’inculpatori a l’ordinador i el telèfon l’informe que relati. L’advocat de Núria Pòrtulas, Benet Salellas, assegura que Del Olmo ja ha reclamat, sense rebre resposta, dos o tres vegades l’informe als Mossos.

La plataforma que exigeix la llibertat de la presonera assegura que l’únic que hi ha de cert és que la noia participava en un grup de solidaritat que ha convocat alguna concentració i ha pegat cartells. El grup es va crear, especialment, per demanar la llibertat de Juan Surroche, un altre noi català que va ser detingut i extradit a Itàlia a mitjan gener sota l’acusació de participar en una acció de grups anarquistes contra la deportació de treballadors immigrants. Segons els mossos d’esquadra, Núria Pòrtulas aspirava a liderar un salt qualitatiu de les accions del grup.

Situació paradoxal

La patata calenta es troba a les mans dels Mossos. És per això que la campanya focalitza les seves mobilitzacions en ICV. Aquest partit es troba en una situació difícil, ja que anteriorment s’havia solidaritzat amb altres detinguts sota la legislació antiterrorista.

Benet Salellas explica que la Conselleria de Interior no ha acceptat parlar amb ell sobre el cas. Qui ho ha aconseguit és la familía de Núria, encara que estan molt molestos perquè en un primer moment des de la Conselleria els van dir que tenien proves concloents per empresonar-la, però després en l’atestat no hi havia res d’això.

Les entitats que demanen la seva llibertat inclouen un ventall molt ampli de la societat de les comarques de Girona, ja que s’inclouen des de col·lectius llibertaris i independentistes fins a associacions juvenils i ecologistes, passant pels ajuntaments gironins de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis i també l’agrupació de CDC de Girona.

Immigrants

La detinguda participava en un grup de solidaritat per exigir la llibertat de Juan Surroche, un anarquista català extradit recentment a Itàlia acusat d’una acció contra la deportació d’immigrants.

Solidaritat

En ciutats com Tarragona, Lleida, Manresa, Maó o Palma de Mallorca també s’han convocat mobilitzacions per exigir la llibertat de la detinguda, que porta ja més d’un mes a la presó.

Carta de Núria Pòrtulas des de la presó

Núria Pòrtulas, la noia de Sarrià de Ter empresonada per presumpta vinculació amb grups anarquistes, ha enviat una carta des de la presó madrilenya de Soto del Real per agrair el suport rebut per part d’amics, familiars i entitats que en demanen l’alliberament des del 7 de febrer, quan fou detinguda. Mitjançant la carta, Núria Pòrtulas també critica que el sistema judicial i policíac no respecti pas la llibertat d’expressió.

A més, lamenta que se l’hagi criminalitzada pel fet de defensar una ideologia determinada:


BON VESPRE GRAN FAMÍLIA!!!

Aquí unes paraules breus amb moltes ganes per a totes vosaltres. La veritat és que jo, la Núria, no sabia mai si definir-me com anarquista ja que des de sempre he dit que sóc la Núria i que actua i faig les coses d’una determinada manera perquè al llarg del meu procés vital he recollit i he deixat enrere tot allò que creia oportú en el seu moment.

Amb tot això us vull dir, cridar ben fort i reafirmar-me que no combrego amb cap de les seves lleis creades a la seva justa mesura, que aquí l’únic terrorista existent és l’Estat i tots els seus súbdits, esclaus de les classes dirigents, conformistes, obedients i mandats que fan el possible per destrossar famílies a canvi d’un sou fix.

Que de ben segur que cap d’ells ha gaudit i ha pasta els moments extraordinaris de la seva trista vida, com jo he fet amb totes vosaltres. També cal dir que mai atraparan la meva felicitat per molts augments de sou que tinguin, i que tot i estar entre reixes no arrencaran la meva llibertat.

Així com diu George Orwell en el seu llibre 1984: “hem de ser conscients de la nostra força la força d’estar al carrer i vosaltres ho esteu demostrant.”

No pas per portar una pistola i una porra a la cintura ens podreu arravatar les nostres ideologies, ara jo no són accions pel que ens criminalitzen sinó per pensar d’una determinada manera, la llibertat d’expressió no entra en els seu llistat de vocabulari habitual, és una paraula desconeguda per ells, de ben segur que mai s’han expressat amb llibertat.

Tot i això no se ni ho saben però la vostra força i la vostra energia està travessant aquests murs de formigó , aquí les noticies arriben lentes però mica en mica es van filtrant.

Més aviat o més tard estaré aquí entre vosaltres donant guerra, que la revolta no s’aturi tant a dins com a fora continuarem lluitant.

Gràcies per la vostra resposta incondicional.

Amb molt d’amor i molta ràbia des d’una de les gàbies de l’Estat. Solidaritat amb l’escamot Dixan i fins que tots i totes les presxs siguem lliures.

SALUT I FORÇA

NÚRIA

SOTO 22/02/07

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


Acte de suport a la Núria Pòrtulas a Ciutat de Mallorca


En un ambient pacífic es dugué a terme ahir a les 7 de la tarda davant de la sots-delegació del govern de Ciutat de Mallorca, una concentració en suport a Núria Pòrtulas, detinguda sota la llei antiterrorista a Sarrià de Ter el passat dimecres 7 de febrer. Núria Pòrtulas resta detinguda i acusada de pertinença a banda armada i està actualment en presó preventiva a Ciudad Real després de declarar el passat divendres davant el jutge de l'audència Nacional a Madrid.

A l'acte assistiren vuit persones amb una pancarta on es podia llegir el lema “Prou agressions, llibertat Nuri”. Es llegí un manifest on es demanà la llibertat de la Núria, l'abolició de la llei antiterrorista i es denuncià la fragilitat i vulnerabilitat dels drets elementals per a tota la ciutadanía als quals aboca la pròpia llei i la manera indiscriminada de com s'aplica. També es llegí el manifest de la família, de la qual es rebé suport explícit en forma d'una trucada telefònica en mig de l'acte. La concentració es finalitzà amb la cantada de la cançó “No és això, companys no és això” d'en Lluís Llach. Núria Pòrtulas, és educadora social i viu en la casa ocupada 'El Rusc' de Sarrià de Ter. Fou membre del grup escolta Pare Claret de Girona durant més de deu anys i membre activa i compromesa dins del teixit social i associatiu de Sarrià i les comarques Gironines. La vinculació i posterior campanya de recolzament a un company Sarrianenc reclamat per la justícia Itàliana acusat d'una actuació anarquista en aquell país, ha estat motiu suficient per practicar-li la detenció. Donat el caràcter d'aïllament que suposa l'aplicació de la llei antiterrorista, la Núria només va poder ser visitada el pasat divendres durant mitja hora pel seu advocat. La privació absoluta de drets de la Núria ha provocat un gran trasbals a la família, amics i entorn associatiu gironí, per la seva incomprensió i manifesta mala fe. Actualment, la detenció està allargada fins al proper dilluns dia 12 de febrer per a permetre als Mossos d'Esquadra allargar les diligències i la investigació. Aquest diumenge famliars s'han desplaçat fins a Ciudad Real, a l'espera que finalment els deixin veure la Núria i li puguin dur roba neta i estris personals.

Ciutat de Mallorca, Lluís Fita

Diumenge 11 de Febrer de 2007

Damià Huguet en el record

pobler | 16 Març, 2007 12:39

"El món del subconscient, els somnis, les al.lucinacions que sovint el posseïen i el feien viatjar envers dimensions inèdites de l'esperit. Una imatge d'un film, un esmunyedís record de la infància, la visió d'un rostre entre penombres, la sang d'un animal just acabat d'escorxar... tot pot esdevenir poesia pura, sentiment autèntic transformat en paraula..." (Miquel López Crespí)


Damià Huguet.



Ho record com si fos ara mateix. Una horabaixa amb pluja. Finals d'octubre de 1984. Havíem quedat citats al Bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia. Havíem de parlar de poesia, de la vida, del passat (els festivals de París i Venècia), de la col.lecció Guaret... Es tractava d'enllestir una entrevista per a la secció "Cultura" del diari Última Hora. Les meves primerenques relacions amb Damià Huguet eren de començaments dels anys setanta. L'època de Turmeda (el famós Poesia 72, amb poemaris dels mateix Huguet, de Josep Albertí i de Bernat Nadal). Després, col.laborant en el suplement cultural del Diario de Mallorca (pàgines que dirigia l'amic Xim Rada), petàvem la conserva poètico-cultural, i sovint política, en els barets la Rambla, o en els del carrer dels Oms, quan venia a cercar material prohibit a les golfes de la Llibreria Logos on jo aleshores treballava.

Però no ens deixem portar per la nostàlgia. Com en comentava recentment l'amic Mateu Morro, llavors podrien dir: "Novament les dèries d'en Miquel". Hem dit que avui parlaríem de la darrera entrevista que li vaig fer a Damià Huguet. Es tracta d' una llarga conversa que es perllongà fins molt tard i que, en un petit resum, sortí publicada diumenge dia 4 de novembre de 1984. Explicant el seu primigeni compromís amb la nostra cultura capolada segle rere segle per aquesta dreta apàtrida que ens domina, àvida de sang (recordeu 1936), del guany ràpid ("balearització" és la paraula que designa, a nivell mundial, la destrucció d'una terra), en Damià em parlava de les primeres conferències quasi clandestines que es feien a Campos a la meitat dels anys seixanta. Descobria la història amagada del nostre poble, els primers llibres de Blai Bonet, les inicials lectures de Joan Alcover, Brossa, Foix, Rosselló-Pòrcel, Estellés... Damià, no cal descobrir-ho a aquestes alçades de la nostra història, no entenia la cultura com a quelcom d'excloent. Lluny del seu tarannà la dèria xenofoba d'alguns ignorants neonazis que mostren menyspreu per Vallejo, Cervantes o Blas de Otero perquè escrivien en castellà. En Damià sempre em reconegué el mestratge que, damunt la seva obra, les seves concepcions literàries, exerciren César Vallejo, Blas de Otero, Dylan Thomas, el mateix Neruda.

Aquella horabaixa plujosa parlàrem, emperò, de la influència que en la seva obra tenia el cinema. És quan em confessà que sense haver vist Joan Vigo no hauria pogut escriure mai Els calls del manobre. Ofici de sords surt de la seva ànima després de les experiències de les biennals cinematogràfiques de París i Venècia. Llavors parlàrem de la influència que tengué en la nostra generació (els homes i dones que començàrem a escriure a finals dels seixanta i començaments del setanta) les pel.lícules de Jean-Luc Godard, Marco Ferreri, Louis Malle, el Truffaut senzill d'abans del cinema a escarada, Win Wenders...

El seu "mètode de treball" era molt especial, semblant a molts altres genis de la creació poètica. M'explicà la importància que tenia per a ell tot el món del subconscient, els somnis, les al.lucinacions que sovint el posseïen i el feien viatjar envers dimensions inèdites de l'esperit. Una imatge d'un film, un esmunyedís record de la infància, la visió d'un rostre entre penombres, la sang d'un animal just acabat d'escorxar... tot pot esdevenir poesia pura, sentiment autèntic transformat en paraula... D'altra banda, quan li entrava la depressió podia restar mesos i mesos sense poder lligar dos mots. En aquestes circumstàncies no s'atrevia a escriure res. Contemplava el paper en blanc durant hores i hores.

Miquel López Crespí

Antoni Mir i l´Obra Cultural Balear (OCB)

pobler | 16 Març, 2007 07:26

La transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats), no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! M'Antoni va ser un d'aquests personatges insustituïbles dels vuitanta. Quan l'esquerra oficial ja s'havia instal·lat en la comoditat covarda dels despatxos oficials, n'Antoni Mir es fermava amb cadenes davant el Bar Bosch, tallant la circulació a qualsevol indret si era necessari, encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra els crims d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. (Miquel López Crespí)


500 articles en defensa de la cultura catalana, l'esquerra alternativa, la República i la independència dels Països Catalans

Antoni Mir i l'Obra Cultural Balear


Fotografia d’un grup de militants de l´OEC. Era l’any 1977. Antoni Mir, amb el puny tancat, és el primer per l’esquerra. Mateu Morro, també amb el puny tancat, és el primer per la dreta. Ajupit, l´escriptor Miquel López Crespí és el segon per la dreta.

L'Obra Cultural Balear farà enguany (2001) els trenta-vuit anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terra i contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el deceni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.

Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 (que són els anys en els quals lluitàrem plegats contra la dictadura i en defensa de la nostra cultura), milità en l'OEC i en el MCI. Membre de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat president des de 1991.

Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestines pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?

Finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats), no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! M'Antoni va ser un d'aquests personatges insustituïbles dels vuitanta. Quan l'esquerra oficial ja s'havia installat en la comoditat covarda dels despatxos oficials, n'Antoni Mir es fermava amb cadenes davant el Bar Bosch, tallant la circulació a qualsevol indret si era necessari, encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra els crims d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué:

-"He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si algú assassina de forma violenta un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.

N'Antoni Mir havia protestat (pintant una pancarta) de forma vehement per l'assassinat de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) per trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava mig any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.

He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis (que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones), la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.

Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-vuit anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.

Miquel López Crespí

(16-I-01)

CGT: CONTRA EL FEIXISME, MANIFESTACIÓ DIJOUS DIA 22

pobler | 15 Març, 2007 13:30

CONTRA EL FEIXISME: ACCIÓN CIVIL, AS. INM. MAGREBÍES, ATTAC, CANDELA PROJECTES SOLIDARIS, CC.OO., CGT, CONSELL DE LA JOVENTUT, EL MILITANTE, ELS VERDS, ERC Illes, EU Illes, JOVES D'ESQUERRA NACIONALISTA, JOVES D'ESQUERRA REPUBLICANA, JOVENTUT COMUNISTA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA ANTIMILITARISTA, PSIB-PSOE, PSM-ENTESA, SINDICAT D'ESTUDIANTS, SINDICAT D'ESTUDIANTS DELS PP.CC., SOLIDARIS MAJORS ACTIUS, STEI-i, UGT, UOB, VEÏNS SENSE FRONTERES



Companyes i companys:

En la reunió de la Comissió de treball, celebrada ahir dia 14, per preparar la concentració en resposta pels atemptats feixistes a Mallorca, es varen acordar els següents punts:

La pancarta unitària anirà sense gràfics, amb el lema:


PER LA LLIBERTAT, PROU D'AGRESSIONS FEIXISTES!!


El Manifest unitari que, amb les modificacions, se vos adjunta (falta, en la part de baix, les sigles de totes les entitats convocants).

El cartell de convocatòria, en funció que varen haver diverses propostes, cada entitat farà ús (amb el lema i la convocatòria unitàries) del que més li agradi.

La pancarta de dia 22 anirà només amb el lema acordat, en lletres grosses, i dimensions 1X5 metres.

Les octavetes es faran, per un costat, amb el cartell de convocatòria i, per l'altre, amb el text del manifest. Demà divendres, a les 19,00 hores, tindrem, des de CGT, un parell de centenars fets, per si algú no pot reproduir l'octaveta. Estaran a disposició al local d'Àngel Guimerà.

En quan a la llista d'entitats convocants, han confirmat les següents (a banda d'error que, per favor, ens ho comuniqueu abans de les 11,00 hores de demà):

ACCIÓN CIVIL, AS. INM. MAGREBÍES, ATTAC, CANDELA PROJECTES SOLIDARIS, CC.OO., CGT, CONSELL DE LA JOVENTUT, EL MILITANTE, ELS VERDS, ERC Illes, EU Illes, JOVES D'ESQUERRA NACIONALISTA, JOVES D'ESQUERRA REPUBLICANA, JOVENTUT COMUNISTA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA ANTIMILITARISTA, PSIB-PSOE, PSM-ENTESA, SINDICAT D'ESTUDIANTS, SINDICAT D'ESTUDIANTS DELS PP.CC., SOLIDARIS MAJORS ACTIUS, STEI-i, UGT, UOB, VEÏNS SENSE FRONTERES. Tornem a dir que ens digueu coses, abans, si pot ser, de demà a les 11,00.

Hi haurà una Roda de Premsa dimecres dia 21, a les 11,00 hores, a la seu de CGT d'Àngel Guimerà. Les entitats o persones que vulguin ser presents, estan convidades. Hauríem de garantitzar, al manco, una persona per entitat.

Després de la Concentració, i concretament dimecres dia 28 de març, a les 19,00 hores, tornarem a reunir-nos per avaluar la mobilització de dia 22, i proposar els elements de coordinació, en aquesta matèria, de cara al futur.

Des de CGT-BALEARS volem agrair, una vegada més, totes les mostres de suport que estam rebent cada dia, i estam segurs que aquesta impressionant mostra de solidaritat és patrimoni de tots i totes, i peça bàsica pel reforçament de la llibertat i la democràcia (la de bon de veres, no la merament formal) a les nostres Illes.

Salut i llibertat per a tothom.

Secretariat Permanent de CGT-BALEARS

SOLIDARITAT DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ AMB ELS ACTES D’ACCIÓ I LLUITA ANTIFEIXISTA


Benvolguts companys de la CGT:

Rebeu l'expressió de la meva més completa solidaritat amb tots els actes antifeixistes que teniu preparats. Hi serem tots amb vosaltres i el poble treballador de les Illes lluitant contra el feixisme. Ja he enviat els vostres comunicats de protesta a més de cinc mil persones i continuaré treballant per fer el més àmplia possible aquesta convocatòria. Caldria establir reunions permanents de seguiment antifeixista per a barrar el pas a la bèstia nazifeixista que ens amenaça arreu.

Contra el feixisme, unitat de totes les forces revolucionàries i democràtiques de les Illes.

Miquel López Crespí, escriptor

Ciutat de Mallorca (15-III-07)


Resposta de Pep Juárez (CGT)


Gràcies, Miquel, per les teves paraulesde suport. La solidaritat que estam rebent aquests dies ens anima i, sobretot, ens indica que hi ha caliu per plantar cara a al feixisme i a l'explotació. Donarem resposta, tots plegats, el proper dia 22.

Una abraçada.

Pep Juárez

Ciutat de Mallorca (15-III-07)

CNT: Manifestació dissabte dia 17. Salvem Mallorca!

pobler | 15 Març, 2007 07:01

La gent afectada pels projectes viaris i urbanístics de l'actual Govern, ha pogut comprovar amb claredat les maneres del poder quan es tracta d'imposar la seva raó. Però, també s'ha assabentat de la força de l'organització i de l'acció directa. Les lluites de les plataformes contra les autopistes a Mallorca i Eivissa, contra la destrucció a la zona de La Real, contra els camps de golf i, en general contra el desenvolupament irracional, han estat un exemple de com afrontar l'ofensiva de l'asfalt i el ciment. Al poder no li dóna por el parlament, ni el color de les institucions. En canvi, el carrer i el poble organitzat els provoca pànic. (CNT)


EL SEU MÓN ENS DESTRUEIX, CONSTRUÏM EL NOSTRE.



El temps i els fets estan deixant al descobert el que amagava i amaga la febre constructora dels últims anys. Mentre una minoria (la classe empresarial i els polítics al seu servei) s'està enriquint d'una manera mai no vista, el poble es veu obligat a hipotecar-se de per vida o a pagar uns lloguers insultants per accedir a un habitatge. Una altra fatal evidència del creixement econòmic basat en l'asfalt i el formigó és la sagnant destrucció de la naturalesa: el nostre medi ambient.

Amb aquestes afirmacions està clar que no descobrim gens nou, tot el món que vulgui obrir els ulls sap el que hi ha darrere de tanta promotora, immobiliària, constructora o regidoria d'urbanisme de qualsevol ajuntament. Sabem dels casos de corrupció destapats, i dels que encara no s'han destapat o no es destaparan mai. Coneixem la nul·la honestedat de certs polítics i l'ambició sense escrúpols de gran part de l'empresariat.

La gent afectada pels projectes viaris i urbanístics de l'actual Govern, ha pogut comprovar amb claredat les maneres del poder quan es tracta d'imposar la seva raó. Però, també s'ha assabentat de la força de l'organització i de l'acció directa. Les lluites de les plataformes contra les autopistes a Mallorca i Eivissa, contra la destrucció a la zona de La Real, contra els camps de golf i, en general contra el desenvolupament irracional, han estat un exemple de com afrontar l'ofensiva de l'asfalt i el ciment. Al poder no li dóna por el parlament, ni el color de les institucions. En canvi, el carrer i el poble organitzat els provoca pànic.

Sabem que el Partit Popular i els seus socis d'Unió Mallorquina son els principals impulsors polítics de la construcció. Però també som conscients que un canvi de color en el Consolat del Mar només moderarà la tempesta de la urbanització i el desenvolupament sense sentit. La màquina no es pot aturar. El creixement zero o negatiu significa crisi, una paraula que espanta a molta gent. Renunciar al consumisme i a la propietat son accions que gairebé ningú no està disposat a fer. Però, la realitat actual i el previsible futur demanen un pronunciament clar. El nostre planeta s'està cansant dels efectes secundaris del nostre creixement econòmic, els pobres del sud de suportar tanta explotació; I que em de dir de l'illa de Mallorca i els seus habitants...?

Des de CNT apostem per un canvi radical de societat. No ens interessa el desenvolupament que només n'afavoreix uns quants i que ens pot portar a l'autodestrucció. El poder del canvi no és a les mans dels nostres polítics, sinó a les nostres. Necessitem trencar el nostre aïllament, la nostra individualitat insolidària. És hora d'organitzar-se. Comencem a nivell de barriada, d'empresa, de poble, de ciutat; per llavors federar-nos a nivell insular, estatal i mundial.

Començar a caminar significa construir el nostre món, les illes que volem. L'essència humana és complicada, contradictòria... Sabem que l'harmonia absoluta no és possible, però tenim clar que l'equilibri social i ecològic són ben compatibles. Només ens falta la voluntat, la decisió, la iniciativa i el coratge d'ajuntar-nos i emprendre el camí, la construcció, d'un edifici amb uns fonaments més dignis i reals que l'actual.

Mallorca, 15 de març de 2007

CNT

UN SINDICAT PER LLUITAR

Llorenç Buades: reflexions d´un militant de la CGT

pobler | 14 Març, 2007 15:39

Tots els vots es compren i es posen en venda. En el mercat moltes vegades és compra més per la vista que per la qualitat...

De la societat civil, moviments socials, teixit social i altres herbes


Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)



D'un temps cap aquí es parla molt de la societat civil, dels moviments socials, del teixit social, acompanyant-les sovint dels verbs potenciar, articular, escoltar, consultar, dinamitzar, bastir. També es parla d'esquerra política i esquerra social. L'esquerra política es defineix centralment per la seva participació institucional, i al seu cim es consolida una part de la "classe política", dels "polítics". Classe política i polítics tenen en comú, a dreta i esquerra, la captació de vots en el marc d'una economia de mercat que es guia per les lleis mercantils.

Tots els vots es compren i es posen en venda. En el mercat moltes vegades és compra més per la vista que per la qualitat. Hi ha hàbils venedors de fum, i també qui sap vendre pets en motlle: la publicitat es globalitza, i l'art està en vendre allò que és invendible. Qui disposa de més doblers, de majors recursos, disposa d'avantatges considerables. En aquest camp, l'esquerra només pot jugar a comprar recursos a canvi de deutes amb la dreta econòmica. És un tauler desigual que la "classe política" considera suficient per jugar-hi.

La dreta política, és l'expressió de la part més important de la societat civil, des del criteri de la riquesa, i es basteix també d'un teixit social consolidat al seu voltant, format no només per empresaris i per el clergat del negoci escolar, sinó per les relacions de dominació dins aquest teixit social desigual, i per relacions d'adhesió de bona part de la ciutadania. El teixit social, els moviments socials, la societat civil no són conceptes que defineixin l'esquerra, ni tampoc són llocs neutres. La societat civil, el teixit social, i els moviments socials no escapen de les relacions mercantils, de les relacions de poder. Els socis de clubs esportius per exemple, difícilment posaran un picapedrer al front del club, i difícilment veureu un picapedrer en el santoral de l'església, però difícilment el veureu també a l'executiva d'un partit d'esquerra, i fins i tot al capdavant d'un sindicat. L' esquerra política cada vegada està més verticalitzada, i també part de l'esquerra social.

Els clubs esportius, les penyes recreatives, les associacions culturals, els centres d'esplai, les associacions de malalts, de la tercera edat, de caçadors i moteros, etc..formen part d'una xarxa social que és "apolítica" en teoria i que és en realitat un cau on la dreta s'hi mou bastant bé. La dreta que conec va saber disgregar el moviment veïnal i posar locals i estructures al seu servei, i va saber associar al seu voltant a associacions de la tercera edat que també disposen de locals i punts de trobada.

A l'esquerra, i encara més a l'esquerra radical, allò que no és directament "polític" gaudeix de poc valor. No som en els temps de l'esquerra quan es fundaven clubs esportius, penyes culturals, orfeons populars, quan la vida diària i l'activitat política formaven un cos únic. No hi ha avui equivalents a la revista "Estudios" que, des de la perspectiva llibertària animava culturalment la vida qüotidiana , on la "política" ocupava molt poc espai. Sovint hem reduït el camp de l'activisme polític al de l'agitació. Quan acabam l'activisme som simplement o treballadors alienats o consumidors passius.

El teixit social, l'associacionisme, i també per què no, la realització personal, han de contemplar-se en un mateix projecte. L'activitat de l'esquerra s'ha de trobar en bastir el teixit social. La participació institucional de l'esquerra només té sentit si serveix per fortaleixer les iniciatives de l'esquerra social.

L'esquerra institucional que jo conec en canvi, demana qüotes de representativitat sindical per tal d'accedir a ajuts, no arriba a la tercera edat, ni tan sols a la primera, i a la ciutat de Palma per exemple no han gosat ni de posar un sol lloc de reunió a disposició dels moviments socials. La Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social es veu obligada a reunir-se a locals partidaris o sindicals, i moltes associacions de l'esquerra social no han disposat de locals de reunió. Accedir a ajuts no s'ha fet gaire fàcil per a la xarxa social d'esquerra davant la burocràcia. Unió Mallorquina, la dreta del pacte de progrés, en canvi ha arribat a ser la tercera força més votada mitjançant la creació d'una xarxa social al seu voltant que ha anat al darrer de la tercera edat, d'associacions culturals i d'esplai, dels caçadors..

El PSM-Entesa Nacionalista, ha adreçat el gros de la seva política als petits empresaris,i als comerços, intentant guanyar espais per la dreta, i vots que no han arribat. El seu projecte va cada vegada més en l'òrbita de Convergència i Unió, i per aquest camí només qüestions de protagonisme separen el seu espai del d'Unió Mallorquina.

El GOB (ecologia), l'Obra Cultural, o el sindicat STEI, que tradicionalment han nodrit de militància al PSM tenen molts de greuges amb la gestió del Pacte. Jugant-se el mateix espai amb UM, el PSM ha perdut la partida, i el vot d'esquerra ha anat al PSOE o a Esquerra Unida-Els Verds. Pel que fa a Palma, la pèrdua de regidor del PSM en favor d'Esquerra Unida ho diu tot. El creixement d'Esquerra Unida tampoc és per llançar coets, després de quatre anys de govern poc aprofitats, malentesos amb els Verds i generació de descontent en algunes àrees de la seva gestió. L'abstenció segueix essent d'esquerra: la dreta només ha perdut en un sol barri de Palma.

El PP ha sabut comprar allò que els treballadors cada vegada més precaritzats demanen en primer lloc: feina. El PP és qui més clots fa i qui més formigó posa, i això és feina, insostenible ambientalment, però és feina, i com més n'hi ha, més escarades es poden fer.

Treballant dissabtes i diumenges, un es pot comprar un bocinet de terra i plantar-hi un casetó de bloquets que mai no podrà gaudir, perquè el Pacte li ho posa difícil,i només les finques grans, dels que tenen doblers, poden construïr. Contra les segones residències hi estan sobre tot els qui ja en tenen. Però el Pacte també està a favor de la sostenibilitat en matèria turística i per la reducció de la planta hotelera, i això de bones a primeres sembla reduïr directament el nombre de cambreres.

El discurs patronal, és molt elemental, i arriba des de les empreses dels sectors fonamentals (hoteleria i construcció) a totes les orelles. Contra aquest missatge elemental no ha existit una bona pràctica alternativa ni ha arribat en aquestes mateixes orelles un discurs alternatiu a un sector important de població que, també cal dir-ho, és pel tipus d'activitat que realitza, poc qüalificat i format laboralment. A les Illes Balears és més fàcil trobar treball de peonatge que un treball amb estudis. El discurs de l'esquerra en altres temps que ja semblen molt llunyans oferia alternatives de feina directa mitjançant la potenciació del sector públic. Però aquest discurs ha desaparegut del mapa. Ara tothom fa polítiques neoliberals, i s'incentiven les empreses privades. Ni el Brasil de Lula amb alguns ministres anticapitalistes es capaç d'obrir camins alternatius.

El PP no és un partit obrer, i no obstant, és el partit més votat per la gent treballadora a les Illes Balears. Aquesta és la qüestió fonamental . La consciència de la necessitat de l'emancipació de la classe treballadora s'ha esvaït. Ja no es parla d'això als grans sindicats, pels quals el govern del PP no ho fa gaire malament (Fidalgo dixit). Així i tot personalment tots els treballadors aspiren a l'emancipació que, per això juguen a la primitiva, i aspiren a canviar de bàndol.

Encara hi ha prou vots a l'esquerra, segurament més dels que l'esquerra "política" es mereix i que dissortadament no expressaven més esperança que la d'aturar el PP. A la fi, la gent no ha entès què oferia l'esquerra. En canvi, ha entès que l'aposta per la sostenibilitat tenia en els treballadors les principals víctimes. No s'ha entès pel fet que ningú ho ha explicat, ni ha explicat les alternatives. No s'ha entès pel fet que no hi ha un intercanvi de diàleg social real, ni s'ha intentat en absolut apropar la política a la ciutadania.

No cal tampoc fer-se il·lusions, pensant que es tracta d'un accident i que a partir d'ara es pot reconduïr la situació. És probable que la conclusió vagi en sentit invers, i el poc que li queda a l'esquerra, d'esquerra, s'esvaeixi. Tal vegada la millor reacció seria el finiquit i la liquidació d'una esquerra que ha demostrat la seva inutilitat històrica, i tornar a començar de bell nou.

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

La història del teatre mallorquí: un llibre de Gabriel Janer Manila

pobler | 14 Març, 2007 09:53

”L'Editorial Moll ha reeditat una interessant aportació a la història del nostre teatre escrita per Gabriel Janer Manila. Es tracta del llibre Implicació social i humana del teatre: biografia apassionada de Cristina Valls”. (Miquel López Crespí)



Gabriel Janer Manila

Gabriel Janer Manila i el teatre


L'Editorial Moll ha reeditat una interessant aportació a la història del nostre teatre escrita per Gabriel Janer Manila. Es tracta del llibre Implicació social i humana del teatre: biografia apassionada de Cristina Valls. Aquest estudi ja havia estat publicat per "Dopesa" l'any 1975. Però en aquell temps no anava acompanyat de la important aportació documental (fotografies, cartells de l'època, nous estudis...) que conté l'edició actual. En l'edició de Dopesa no hi era el treball titulat "Pere Capellà, reivindicació" (conferència pronunciada per Gabriel Janer Manila a la Casa Consistorial de la vila d'Algaida, dia 15 de gener de 1995) ni tampoc "El teatre regional com a metàfora", un article publicat a la revista "Randa" (número 13). Gabriel Janer Manila (i Josep Melià en el pròleg de l'any 1975) surten en defensa "apassionada" del que s'anomenà "teatro regional". És una aportació summament interessant per a les noves generacions de mallorquins i mallorquines ja que històricament determinats intellectuals catalans (i organitzacions culturals de l'envergadura del Congrés de Cultura Catalana) han escrit i opinat de manera molt crítica sobre aquest tipus d'activitat teatral. Llompart de la Peña, Jaume Vidal Alcover, Antoni Serra, Gregori Mir, Alexandre Ballester o qui signa aquest article sovint vàrem escriure des d'una perspectiva ben diferent a la de Gabriel Janer Manila. I per això és bo tenir al nostre abast una versió alternativa.


D'esquerra a dreta. Rosa Maria Capllonch, Miquel López Crespí i Gabriel Janer Manila. Gabriel Janer Manila presentava la novel·la de Miquel López Crespí El darrer hivern de Chopin i George Sand editada per Proa Edicions.

L'any 1977, el Congrés de Cultura Catalana definia d'aquesta manera el teatre regional: "En definitiva, es tracta d'un teatre [el teatre regional] que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura". Joan Oliver (Pere Quart) solia repetir aquella famosa frase: "Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap". I Josep Maria Llompart en el seu llibre La literatura moderna a les Illes Balears (pàgs. 212-213) parla igualment d'aquest endarreriment, respecte a Europa i al Principat, del nostre teatre: "Fill modestíssim del realisme costumista, [el teatre] amb prou feines ha avançat una sola passa en l'espai de gairebé un segle... Recordem que poc abans de 1936 alguns autors s'esforçaven, amb més o menys fortuna, per sortir del marasme sainetesc. Amb la guerra, és clar, va produir-se el tall en rodó. Quan alguns anys després ressuscitava el teatre mallorquí, era batejat -en castellà- amb un nom que li ha pesat damunt com una llosa: 'Teatro regional'. Conscientment o inconscientment, aquesta denominació volia dir que el nostre teatre no era, ni podia ésser, un teatre com els altres. Havia d'ésser 'regional', adjectiu que, en el fons del fons, significa esquifit, casolà i poca cosa. De bell nou el caire més escadusser del costumisme s'entossudia a considerar-se vigent. Amb això s'abonava el malentès lingüístic tan corrent entre el nostre públic: el mallorquí només és bo per a fer riure; els temes seriosos solament poder ésser tractats en castellà". A La literatura moderna a les Illes Balears (pàg. 214) Josep M. Llompart en treu les conseqüències i escriu: "D'aquesta manera quedava lliure el camí, penosíssim, del vertader 'teatre regional': un infrateatre bastit sobre els esquemes tradicionals d'En Tous i Maroto i d'En Puigserver -escriptors dignes, al cap i a la fi-, per autors sense capacitat, i a vegades sense escrúpols estètics. La conseqüència fou la substitució de la rialla 'moralitzadora' del sainet vuitcentista per una rialla -sigui dit sense ànim d'ofendre- 'estupiditzadora'".

L'opinió de Llompart de la Peña (juntament amb la de Joan Fuster o la de Gregori Mir) ha estat la versió "oficial" que durant molts d'anys ha servit de guia als nostres estudiosos del fet teatral. Però Gabriel Janer Manila a través de la persona i de la biografia de Cristina Valls, actriu destacable i de gran renom dins els límits del teatre anomenat a Mallorca regional, intenta reflectir una mentalitat i unes formes de vida que, avui, ja són història. Per què, segons Janer Manila, el treball i els dies de Cristina Valls, dona del poble i actriu, va lligada a la història de la gent de l'illa. L'obra que comentam vol ésser -com explica Josep Melià en el pròleg, una "indagació a l'entorn de Cristina Valls i el seu temps". I la conseqüència que s'en treu de les opinions de Janer Manila, apunta a la frustració que el poble mallorquí ha patit, tant per no saber aprofitar l'èxit social del teatre vernacle com per perdre'l de manera definitiva -almenys momentàniament. És evident que aquestes darreres opinions deixen obertes les portes per a la controvèrsia i el debat.

Miquel López Crespí

Publicat (3-VI-02)

500 articles en defensa de l'esquerra nacionalista i la cultura catalana

pobler | 14 Març, 2007 06:51

La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions.(Miquel López Crespí)


500 articles en defensa de la cultura catalana i l’esquerra nacionalista

LA VII DIADA PER LA LLENGUA I L'AUTOGOVERN



Miquel López Crespí i Josep Maria Llompart, dos dels principals activistes culturals dels anys setanta. En aquesta fotografia de l'any 1987 Josep M. Llompart presentava l´obra de Miquel López Crespí Notícies d´enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions. És evident que en aquests darrers anys (sobretot després de la mort del dictador i de la fi de la dictadura feixista) les entitats culturals (especialment l'OCB) han fet molt per salvaguardar la nostra cultura. Però aquesta cultura lluita (com els països espoliats del Tercer Món) contra una feresta mudialització capitalista que posa en perill el 90% de les llengües minoritàries existents. En el fons, el problema de la immigració no pot deslligar-se de la brutal consolidació del model de desenvolupament capitalista (el turisme) iniciat amb virulència a mitjans dels seixanta. La "balearització" de l'economia (la dependència del turisme de masses), la destrucció del nostre medi ambient, l'extinció progressiva de l'agricultura de les Illes són, entre moltes d'altres causes, els autèntics culpables de l'arribada forçada de milers i milers d'immigrats de totes les contrades de l'estat i d'altres països. És ben cert que un percentatge ben alt d'aquests nouvinguts no coneix les profundes arrels d'una cultura millenària (la catalana). Però el problema no és criminalitzar, com fa la "nostra" extrema dreta, aquesta immigració (força de treball, per altra banda, que és el fonament de la riquesa de les Illes). El que necessitam no són camps de concentració ni forns crematoris per als ciutadans i ciutadanes d'altres nacions de l'estat. L'esforç per preservar la cultura pròpia no és una batalla de cognoms ni de lloc de naixença. El combat s'estableix entre els partidaris del nostre anihilament com a poble i els defensors de les nostres llibertats nacionals i drets socials. En criminalitzat el "forasterum" aquesta extrema dreta falsament nacionalista el que fa és agreujar el problema en desviar el centre d'atenció essencial. És el capitalisme, el model salvatge de depredació econòmica, el que crea els problemes socials, culturals i polítics a les nacions. Mai a l'inrevés. Aquí del que es traca és d'aconseguir la inserció social i ciutadana dels nouvinguts. Com molt bé deia l'amic Joan F. López Casasnovas en el parlament que va fer fa unes setmanes a Lluc en la III Trobada d'Amics i Socis de l'OCB: "Primer són els drets (civils, socials, polítics). Abans de demanar adhesions a essencialismes que ningú no sap prou bé com definir, cal fer dels immigrats, residents, ciutadans, perquè només des de la llibertat i la plenitud i la igualtat de drets és possible construir el futur d'un país en què els seus ciutadans se sentin actors de la història i maldin per conservar un patrimoni cultural fruit de la capacitat de diàleg i d'autogovern".

Aquest és el repte que ens té plantejat el segle que ara comença.I per això és important la participació de tots els ciutadans i ciutadans de les Illes en la VII Diada per la Llengua i el Ple Autogovern que convoca l'OCB i munió d'entitats culturals i cíviques de les Illes. La Diada d'enguany serà dissabte dia cinc de maig i començarà a les 18,30 a ses Voltes (Parc de la Mar). Com cada any hi haurà ballada popular, rock, passacarrers, "personatges de les Rondaies de Pere Pujol", tallers, tamborada... No cal dir que som nombrosos els ciutadans que fem nostres les crítiques de la Junta Directiva de l'OCB al Govern Balear quan reclama al Pacte de Progrés "que prengui mesures de xoc en favor de la llengua, com requereix el compliment del seu propi programa quan es compromet a 'la normalització lingüística en tota la seva extensió'; quan diu que 'la llengua catalana... serà objecte d'especial protecció i normalització en tots els àmbits de la vida política, social, econòmica i cultural del país'; quan diu que 'la normalització lingüística es farà respectant els drets de tots aquells que integren la nostra societat i que tenen com a pròpies altres llengües (especialment la castellana) i es possibilitarà a totes aquestes persones el coneixement de la llengua i la cultura pròpies de les Balears per facilitar-ne la integració i la cohesió social del país'".

Com diu molt bé l'OCB: "Al cap de dos anys, a mitjan legislatura, hem d'exigir al Govern que faci molt més del que ha fet fins ara, perquè amb un pla de xoc i el compliment d'aquest programa no sabem si la llengua se salvarà, però sense la seva adopció segur que no ho farà de cap de les maneres".

Per tant, i perquè és indefugible, cal també enguany assistir de totes totes a la Diada per la Llengua i demanar al Govern Balear que actuï de forma decidida en defensa de la nostra cultura amenaçada per la mundialització. Per això: Sí, a un pla de xoc; sí, al total compliment de la Llei de Normalització; sí, a fer pinya per la llengua; sí, a fer possible a tothom l´ús de la llengua!

Miquel López Crespí

(5-V-01)

Ampliació del Bloc per Mallorca

pobler | 13 Març, 2007 07:26

Miquel Àngel Maria planteja algunes qüestions essencials, sobretot en referència a les contradiccions internes d’ERC-Illes, que sí que s’haurien de tenir en compte si volem anar avançant cap a la concreció d’aquesta nova força política illenca: el bloc d’esquerra nacionalista. I un dels principals problemes de l’actual direcció dels sobiranistes és, sense dubte, el temps llarguíssim que han fet durar aquestes negociacions i que, Miquel Àngel ho diu, ja tothom comença a conèixer com “el joc de la cadira”. (Miquel López Crespí)


La lluita per la unitat de l’esquerra nacionalista

El joc de la cadira


D'esquerra a dreta, i formant un autèntic bloc d'esquerra nacionalista cultural, Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Bartomeu Carrió i una amiga el dia del recital poètic "30 anys de poesia mallorquina". Recital poètic que Miquel López Crespí va fer en el marc de les activitats culturals de l'OCB, els Vespres de Can Alcover.

L’amic Miquel Àngel Maria, un conegut dirigent del PSM amb qui hem mantengut aquests anys un enriquidor debat quant a la conveniència d’anar posant les bases per a la creació d´un nou espai d’esquerra alternativa, un bloc nacionalista i d’esquerres molt proper als plantejaments del Bloc Nacionalista Gallec, ha publicat un article prou dur amb la direcció d’ERC-Illes. Un article, dels més durs que he llegit, escrit just en el moment que tot sembla apuntar que ERC podria fer-se enrera de la seva decisió d´octubre de 2006, quan la militància rebutjà per una àmplia majoria del 82% integrar-se en la coalició formada per PSM i EU.

Miquel Àngel Maria diu que segurament ERC ha jugat amb Entesa per Mallorca per fer-se valer davant el Bloc i poder demanar així més cadiretes a les eleccions del proper mes de maig. Alguns amics que han llegit el duríssim article del dirigent del PSM consideren que no és prou oportú haver-lo publicat en aquests moments, precisament en els dies en què sembla que les aigües tornen a port i la coalició electoral podria concretar-se el dia menys pensat.

Sigui oportú o no, l’article de Miquel Àngel Maria planteja algunes qüestions essencials, sobretot en referència a les contradiccions internes d’ERC-Illes, que sí que s’haurien de tenir en compte si volem anar avançant cap a la concreció d’aquesta nova força política illenca: el bloc d’esquerra nacionalista. I un dels principals problemes de l’actual direcció dels sobiranistes és, sense dubte, el temps llarguíssim que han fet durar aquestes negociacions i que, Miquel Àngel ho diu, ja tothom comença a conèixer com “el joc de la cadira”. Quan fa prop de mig any l’assemblea de militants d’ERC, màxim òrgan de direcció del partit, decidí per amplíssima majoria, aquell 82% de que hem parlat, fer el camí en solitari, tothom va creure que la història, ens agradàs o no ens agradàs, havia acabat i que ERC-Illes volia seguir un camí propi. Podíem estar o no en desacord amb la majoria de militants d´un partit al qual hem donat suport, com n’hem donat al PSM. I si ningú mai no ha demanat explicacions al PSOE perquè no vol fer bloc amb l’esquerra nacionalista per vèncer el PP; si en trenta anys d’història ningú va trobar malament, llevat Maria Antònia Munar en el seu moment, que el PSM fes camí en solitari... per quins motius ara hauríem de donar les culpes de la possible pèrdua d´uns vots a ERC-Illes? Podíem compartir o no la decisió majoritària dels militants d’ERC, però el que era cert és que en aquells moments els sobiranistes apostaven per a la consolidació d´un espai nacionalista propi.

Fins aquí, res que oposar a la decisió d´un partit sobirà. El problema és quan, durant mesos i mesos, l´única cosa que surt als mitjans de comunicació és el que fa referència al “joc de la cadira”. Qui signa aquest article, com també la majoria de militants d’ERC, es pensava que aquesta qüestió, fer o no la coalició electoral amb PSM-EU, era ja una qüestió solucionada.

Aquesta era la situació quan, a Palma no hi ha secrets, ens tornam a assabentar d´un munt de reunions i contrareunions en el camí de trobar “un lloc de sortida” en la llista de la coalició PSM-EU.

Com a comentarista que sempre ha donat suport al sobiranisme de les Illes, jo demanaria si la direcció d’ERC, i especialment l’amic Joan Lladó, és conscient dels problemes futurs que tota aquesta llarga negociació pot portar a la seva organització. A l’octubre de 2006 ERC-Illes no volia formar part de la coalició perquè aquesta, deien, “havia deixat pel camí la meitat dels Verds, una part del PSM i Esquerra”. Era el moment en què asseguraven que no volien jugar a “un acord entre cúpules que no suma, atomitza el sobiranisme i només pretén evitar la desaparició d’EU i mantenir cadires”.

És evident que no tenim res en contra del canvi d´idees i opinions. Però s’esdevé, com molt bé apuntava Miquel Àngel Maria en el seu article crític amb ERC, que el que només s’ha visualitzat i l’electorat de les Illes visualitza en aquest moment, és el “joc de la cadira”, el mateix que ERC-Illes criticava a les “cúpules de PSM-EU”. Tantes contradiccions... són convenients per al futur del sobiranisme illenc? Joan Lladó és conscient que, amb tants canvis i indecisions, segurament perd aquelles simpaties que tenia quan tothom pensava que rere ERC-Illes hi havia un projecte de reconstrucció nacional autèntic?

M’agradaria que ERC-Illes no patís una greu crisi, tant interna com de possible consolidació futura, a conseqüència dels canvis i contraccions esdevenguts en aquests darrers mesos.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (13-III-07)

Catalina Cirer, el PP i la destrucció de Palma

pobler | 12 Març, 2007 20:04

Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història, sense consciència del valuós passat arquitectònic que desapareix amb cada dia que passa. (Miquel López Crespí)

El PP i la destrucció de Palma.



Catalina Cirer

En d’altres articles hem parlat d’Andratx i de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca. És el que hem vist durant tots aquests anys de frenètica activitat especulativa.

Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. Vaig deixar la feina per anar a veure la destrossa pensant que hauria d’escriure un article de denúncia. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte i que estimi el seu patrimoni.

Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història, sense consciència del valuós passat arquitectònic que desapareix amb cada dia que passa.

Al final, tots els malfactors treballen conjuntament per assolir el seu objectiu. Alguns polítics, fent costat als encimentadors i en no promulgar unes lleis adients que tenguin cura del nostre patrimoni i evitin les destruccions que hem vist en aquests darrers anys, donen suport a la mundialització especulativa i a l’amnèsia generalitzada. Amb cada bocí de paisatge destruït pels especuladors, amb cada casa singular ensorrada per aquells que només pensen en el preu del metro quadrat construït, desapareixen algunes de les nostres senyes d’identitat més importants. Senyes d´identitat que hauríem de provar de salvar si de veritat volem deixar un país humanament habitable als nostres fills.

Miquel López Crespí

Carles Manera i Che Guevara: records dels anys 80 (i III)

pobler | 12 Març, 2007 12:37

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema. (Miquel López Crespí)


Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (i III)



Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació dels clàssics del pensament revolucionari mundial que provava de fer l'amic Carles Manera. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una aprova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme i la restauració monàrquica.

En l'article titulat "Che Guevara, teoria i acció I" publicat a Última Hora el 13 d'abril de 1984, Carles Manera explicava el seu interès per recuperar el pensament del famós guerriller, escrivint: "Els texts del Che suposen una alenada d'aire fresc en uns instants completament marcats per la desesperança, concretada en les escandaloses xifres de l'atur (això sí és inseguretat ciutadana...), nulles perspectives de treball, o fortes despeses en armament quan les mínimes condicions per viure amb dignitat no es garantitzen ni amb una carta constitucional. A més hem d'afegir la realitat aigualida d'un socialisme irreal; i la manca d'una vertadera avantguarda que aglutini els interessos de les classes populars impulsant un procés de clarificació ideològica i, per tant, fonamentant un possible canvi: un canvi que no tan sols esdevengui 'slogan' de campanya electoral". I afegia, per arrodonir encara més el que pretenia amb la seva defensa de la ideologia i acció revolucionàries del Che: "... les idees del Che no són 'recuperables', no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l'acció. Partint d'un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l'autor: des del tractament de problemes tècnics de l'administració financera, fins a l'obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. Tot i així, la contribució original del Che es concentra en tres apartats que tractarem en successius treballs: la significació humana del comunisme, l'economia política dels règims de transició al socialisme i l'estratègia militar de la revolució al Tercer Món".

L'article de Carles Manera (el primer de la sèrie que es va publicar a Última Hora) reivindicava el pensament revolucionari i "marxista-leninista" del Che "en unes circumstàncies en què reformisme i pragmatisme esdevenen la pràctica política habitual".

No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, els Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles "pel reformisme i el pragmatisme" que, indubtablement, després de les traïdes del PCE i el PSOE en temps de la transició tenien noms concrets en dirigents com Santiago Carrillo o Felipe González, per posar noms a qui oblidà la lluita per la república i el socialisme.

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema.

Quina era la idea que Carles Manera tenia, l'any 1984, del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba just acabat de fundar? En l'entrevista abans esmentada i publicada sota el pseudònim de Joan Pere Bach, Carles Manera declarava: "El mes de setembre de 1983 vaig viatjar a Cuba, amb una brigada de treball. Jo, que ja coneixia els problemes del Tercer Món, em vaig assabentar de les diferències existents entre Cuba i els altres països de l' àrea del Carib... No hi ha fam, ni atur, ni misèria... La creació d'un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l'abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba. Tot això tenint en compte la necessària tasca del Casal quant a internacionalisme i ajut vers els pobles oprimits per l'imperialisme ianqui a tota Amèrica Central. A hores d'ara tenim més de quatre-cents socis i ja hem realitzat nombroses xerrades per tots els pobles de l'illa (recentment s'ha constituït el Casal a Menorca amb notable èxit)".

Totes aquestes coincidències culturals i polítiques amb l'amic Carles Manera s'anaren ampliant amb el temps. Prova del que dic és l'article que sota el títol "López Crespí: un llop solidari" Carles Manera publicava en el diari Última Hora. L'article deia així: "Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici 'lingüístic' en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intellectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes colleccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes colleccions. Els cacics comarcals controlen així una parcella significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de 'quedar bé'. Se'n podria escriure un llibre de la 'feina' de clans i camarilles per promocionar 'un nou valor', per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.

'En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogensmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Carles Manera i Che Guevara: records dels anys 80 (II)

pobler | 11 Març, 2007 16:05

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema. (Miquel López Crespí)


Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (II)



D'esquerra a dreta: Tomeu Sancho (PASOC), Josep Valero (PCPE), Mateu Morro (PSM), Miquel López Crespí (Ateneu Aurora Picornell), Marià Pere (PCC) i Txomin Zuloaga (HB). A mitjans dels anys vuitanta l'escriptor Miquel López Crespí era vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell, una de les principals organitzacions culturals mallorquines entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica

Era a mitjans dels anys vuitanta. Aleshores, amb l'amic Carles Manera i altres companys, principalment des de l'"Ateneu Popular Aurora Picornell", del qual jo era vice-president, intentàvem recuperar l'original esperit revolucionari del marxisme fet malbé per les burocràcies de la socialdemocràcia i l'estalinisme. Per aquí, des d'aquesta perspectiva, va ser on coincidírem amb Carles Manera. Segons Carles Manera, recuperar el pensament del Che Guevara era actualitzar l'ideari comunista. Molts dels militants de l'esquerra revolucionària dels anys setanta estàvem ben d'acord amb aquests plantejaments.

Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l'estalinisme (PCE) no podien dir-se "comunistes", ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme: recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista i fet en el mes d'abril de 1978 per la plana major del PCE.

El IX Congrés del PCE seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del carrillisme, ja que s'hi consagrà oficialment el rebuig de l'herència d'octubre, el leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Abans, el 22 de gener, el Comitè Central del PCE ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme (la consagració oficial de l'històric revisionisme pràctic de l'estalinisme espanyol).


L'escriptor Miquel López Crespí, el segon per l'esquerra portant la pancarta, sempre a l'avantguarda de totes les lluites i mobilitzacions contra el feixisme i en defensa de la llibertat dels pobles. Fotografia de mitjans dels anys vuitanta en plena lluita contra el bloc imperialista de l'OTAN

Si hom llig amb cura el Manifest del Partit Comunista de K. Marx i F. Engels constatarà que no és "comunista" qui diu de paraula ser-ho. Tan sols la pràctica en la lluita contra el sistema i la defensa d'uns determinats principis en aquest combat pot garantir l'"autenticitat" del "comunisme" que es diu tirar endavant de paraula. Els autèntics defensors del socialisme (a part del programa de reivindicacions transitòries que puguin defensar) són gent de principis. Els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (res d'interclassisme petitburgés: el partit ha de ser clarament dels treballadors), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen.

Tot això que hem dit... tenia res a veure amb la pràctica de ferotge oportunisme que els hereus de l'estalinisme han practicat aquest darrer quart de segle? Recordem una mica algunes coses essencials fetes pel PCE en temps de la transició: s'oblidà la lluita per reforçar els corrents d'esquerra dels sindicats (que foren extirpats com un càncer); es deixà de banda (i es combaté a mort pels Càmara-Vílchez i tots els seus ajudants!) la defensa del consellisme i la democràcia directa, l'anticapitalisme, el republicanisme històric dels treballadors.

A poc a poc, el gran moviment sociopolític de la transició, aquelles grandioses experiències de Coordinadores de Fàbrica que -per exemple, a Vitòria-Gasteiz el març del 76- posaren en perill la maniobra continuista del règim, foren enterrades davall tones de ciment armat i s'anà bastint un sindicalisme de serveis copiat del que feien els buròcrates reformistes de la CEE.

A mitjans dels anys setanta ja era clar que s'anava covant la idea d'un pacte social (això es concretaria amb els Pactes de la Moncloa) que farà recaure la crisi capitalista damunt l'esquena dels treballadors i, consolidada la divisió obrera, impedirà una forta contraofensiva popular contra aquests projectes conjunts de burgesos i reformistes (PCE i PSOE, especialment).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema.

Recordam l'assassinat de bolxevics (la vella guàrdia del 17 fou exterminada de rel) només per a "situar" el paper del PCE en la lluita (ja antiga) contra l'herència de la Revolució d´Octubre. El combat contra el marxisme revolucionari i les idees de l'Octubre Roig (poder dels treballadors, control obrer damunt la producció...), ja es fa fer evident en temps de la guerra civil (1936-1939) amb l'atac contra les conquestes revolucionàries dels treballadors en el primer any de la guerra. Els estalinistes espanyols del PCE-PSUC varen ser l'avantguarda en la lluita contra les collectivitzacions agràries a l'Aragó, País València i Catalunya, oposant-se a la mateixa idea de revolució socialista. Els homes de Carrillo i Líster s'encarregaren de la feina bruta de desarmar i militaritzar les milícies obreres antifeixistes, d'acabar amb el control obrer de les fàbriques autogestionades i amb tota mena d'experiència popular de democràcia obrera. La fase final (maig de 1937) va ser ja la de l'extermini físic de les avantguardes (principalment del POUM i de la CNT-FAT) que volien mantenir aquestes conquestes revolucionàries del començament de la guerra.

Vegeu (entre molts d'altres estudis): Las colectividades de Aragón, de Félix Carrasquer (Laia, 1986); La CNT en la Revolución Española, de José Peirats (Ruedo Ibérico, 1971, tres volums); Durruti: el proletariado en armas, d'Abel Pax (Editorial Bruguera, 1978); La Revolución Española, de Stanley G. Payne (Argos Vergara, 1977); Revolución y contrarrevolución en España, de Joaquim Maurín (Ruedo Ibérico, 1966); Revolució i contrarevolució a Catalunya (1936-1937), de Carlos Semprún-Maura (Dopesa, 1975); El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Enzensberger (Grijalbo, 1976); Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de mayo, de Frank Mintz i Miguel Peciña (Campo Abierto Ediciones, 1978); Mi guerra civil española (Destino, 1978) i Homenatge a Catalunya, ambdós de George Orwell...

Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L'Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L'imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intellectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Lletra de batalla: la poesia i la lluita antifeixista

pobler | 11 Març, 2007 09:25

...els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)


Lletra de batalla i la lluita contra el feixisme


Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta".


L'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí rebia un dels premis de poesia més prestigiosos dels Països Catalans: el Premi Ciutat de Xàtiva (València).

El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.

Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".

Miquel López Crespí

(28-XII-04)

Carles Manera i Che Guevara: records dels anys 80 (I)

pobler | 10 Març, 2007 16:32

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)

Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)



Carles Manera en els anys vuitanta

"Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t'he de dir que tenc una idea clara de la funció de l'intellectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l'atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n'hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l'alliberament de l'home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intellectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)


Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.

L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intellectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".

Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.

Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d'una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.

En l'entrevista de la qual parlàvem al començament d'aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l'origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l'interès per a conèixer els processos d'alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d'una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la illusió d'un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l'explotació. Vaig comprovar també que l'agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l'exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nulles; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Els nostres: Pere Capellà i Maria Fornés. La dignitat republicana

pobler | 09 Març, 2007 07:38

"Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època" (Miquel López Crespí)



Margalida Capellà, Maria Fornés i Llorenç Capellà.

La nostra Mallorca: homenatge a Maria Fornés.

Ha mort Maria Fornés Vich, esposa i companya de Pere Capellà (Mingo Revulgo). Amb ella mor una part essencial de la nostra història personal i col·lectiva. A poc a poc, aquella Mallorca que bastí a través dels segles les nostres senyes d'identitat desapareix engolida pel no-res d'aquesta postmodernitat sorgida de tantes i tantes renúncies culturals i polítiques.

Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època.

A començaments dels anys setanta Maria Fornés Vich confessava a Gabriel Janer Manila (vegeu Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls, pàgs. 148-154): «Un dia es presentà a Montuïri en Manuel Sanchis Guarner. Havia preguntat a algú de Ciutat com podia localitzar en Pere i li digueren que habitava devers Montuïri. Havien estat tancats plegats a Alcalà i s'estimaven molt. Nosaltres, feia alguns temps que havíem posat una fideureia i el va trobar amb les mans plenes de pasta. Li va dir: 'Què fas?' 'Faig fideus', li va respondre en Pere. 'Per què no escrius? -continuà dient en Sanchis Guarner-. A la meva entrada, hi viuen alguns elements d'una Companyia de comèdies i els en parlaré'». Per aquí, amb aquest diàleg entre dos expresidiaris dels camps de concentració feixistes (en Pere Capellà, amb les mans plenes de farina, i en Sanchis Guarner) comença la renovació del teatre mallorquí, malauradament truncada per la sobtada mort de Mingo Revulgo.

Pere Capellà i Maria Fornés són un exemple de parella enamorada, d'estreta compenetració intel·lectual. En la citada entrevista que li fa fer Gabriel Janer Manila hi ha munió de records que ho expliquen a la perfecció. Quan Mingo Revulgo escrivia una nova obra de teatre, el primer públic que tenia era Maria Fornés. La seva opinió era decisiva per a tirar endavant qualsevol projecte del gran autor algaidí. Maria Fornés recorda l'anada a Palma en bicicleta de Pere Capellà, l'alegria que tengueren quan una companyia teatral acceptà representar la primera obra de Mingo Revulgo: «Havíem quedat que, si li anava bé, quan tornaria, es posaria a pegar crits de baix de Sa Costa, i tocaria el timbre perquè jo el sentís. Només sé que va cridar molt, quan tornava, prop de les dues o les tres de la matinada, i estava satisfet perquè li havien assegurat que tendríem un èxit».

El 7 d'octubre de 1950 Catina Valls i el seu germà estrenaven Sa madona du es maneig de Pere Capellà. La crítica (Heredero Clar a La Almudaina del 8-IX-50) destaca la dignitat, el bon tacte, l'esperit de renovació que representa aquest nou teatre mallorquí.

Tothom coincideix a destacar que Pere Capellà sap tractar com pertoca els temes relacionats amb la pagesia: «de lo que antes era un tópico, un tópico nauseabundo, el autor de Sa madona du es maneig, con unas enormes dotes de observación y grandes disposiciones, ha sabido hacer algo vivo, humano, lleno de picardía, algo, en suma, que huele a verdad». La Almudaina li reconeix «sus dotes de observador, su facilidad para el diálogo, su ingenio e incluso su habilidad de hombre que conoce el oficio».

Però no tot eren flors i violes en aquella època. Martí Mayol Moragas, en la mateixa obra de Janer Manila, deixa veure a les clares el món d'enveges que envoltà, fins al dia de la seva mort, l'antic defensor de la República. Explica Martí Mayol: «En Cela també anava al Riskal, i arribà a sentir-ne parlar tant de teatre regional que un dia es va treure: 'El teatro regional es una mujer que está en cinta...' I tothom li reia les bromes. A en Pere Capellà, com el posaren, fins que va esser mort..! Llavors, ben aviat tot foren alabances».

Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): «El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada.

La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...». I Antoni Serra (Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després, Última Hora, 30-VI-1979): «Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia 'teatro regional', sinó senzillament teatre».

Encara avui hom té mal d'explicar aquest sobtat èxit teatral (i les consegüents enveges de què parla Martí Mayol) d'un home que ha perdut la guerra i tot el món d'il·lusions de la joventut. O potser per això mateix! Qui sap si aquesta força vital, aquesta autenticitat, li ve de saber-se derrotat i que l'única possibilitat que té al davant, si vol sobreviure, és aferrar-se al que sigui, i aquest «al que sigui» és, quan Sanchis Guarner toca a la porta de Pere Capellà i Maria Fornés Vich, escriure. Com explica Llorenç, el seu fill a Mallorca teatre (pàgs. 11-26), Mingo Revulgo sempre ha estat fidel a aquesta Mallorca esclafada, capolada per la dreta. Des del front de Madrid, aquest home, el combatent que posarà els primers maons de la renovació teatral mallorquina, escriu: (a Mallorca Nova): «Mallorca. Altre temps, lluny d'ella, el seu nom em sonava com una nota sentimental, però sempre alegre. Ella em guardava totes les rialles de ma joventut, els meus amors i els meus millors afectes; també el record d'alguna tragèdia íntima, que no aconseguia posar-me l'ànima trista. Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres».

La mort de Maria Fornés Vich, el record sempre present de Pere Capellà (Mingo Revulgo) en la nostra consciència, ens ha fet pensar en tot el que perdem amb la seva desaparició. Només desitjam per a les futures generacions de mallorquines i mallorquins un amor fins a l'eternitat com el que es tengueren Maria Fornés i Pere Capellà. I, per a la nostra cultura, un compromís tan ferm a les seves arrels nacionals i socials com el que practicà l'antic combatent per la República i la llibertat.

Miquel López Crespí

(7-IV-2002)

Informe: l'extrema dreta espanyola a Mallorca

pobler | 08 Març, 2007 12:52

Provinent de CEDADE, tot i que pretengui desvincular-se de les connotacions nazis i fer-se passar per un projecte similar al de Le Pen , despunta amb força Democrácia Nacional, que sí té presència a Mallorca. Els seus actius varen participar dins el projecte d’ASI, fins a l’enfrontament amb Rabasco i la seva expulsió. Tenen presència a Eivissa, i probablement es presentin a les eleccions de maig a les tres Illes. Connolly, Rodríguez Ferré, i Abraham Piña ja s’han presentat a altres eleccions en aquesta formació.

També hi ha una petita presència a Ciutat de militants o simpatitzants del Movimiento Social Republicano, formació que té els seus ascendents en les ideologies dels camises pardes, i de Ramiro Ledesma, i que juga a un discurs pretesament obrerista i revolucionari. Tot i que institucionalment es declararen adversaris de la xenofòbia, el racisme i la violencia, la seva lluita es centra contra la immigració. A Catalunya no rebutgen la bandera de les quatre barres i a vegades fan els cartells en català. (Llorenç Buades)



Feixistes: les dificultats del seu agrupament polític a l’Estat Espanyol i a Mallorca.


Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (l’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


L’Estat Espanyol no disposa d’una representació institucional del feixisme com la que tenen Italia, França o els Països Baixos. Es pot dir que tampoc la té la Cambra dels Comuns, però és sabut que el sistema electoral britànic no és precisament el més democràtic.

No cal confondre les institucions amb el desenvolupament de la democràcia. La democràcia és un fet que no es pot encasellar en les institucions, entre altres coses perquè aquestes sorgeixen o haurien de sorgir del fet precedent de l’exercici de la sobirania popular, causa primera i font originària de les mateixes.

Les institucions no reflexen de manera nítida l’existència de l’extrema dreta a l’Estat Espanyol. Tampoc reflejen l’existència de l’extrema esquerra, però aquest no és ara el tema a tractar.

L’extrema dreta és ben present en la nostra societat, però està molt condicionada pels diferents projectes. La seva atomització sorgeix en part de les seves diferències ideològiques i encara més de les diferències personals dels seus dirigents.

L’integrisme catòlic, representat per la Comunió Tradicionalista Carlina o pel Moviment Catòlic Espanyol, disposa d’altres expressions com Familia i Vida.

Aquest integrisme és present però més suavitzat en els franquistes d’Alternativa Espanyola , però difícilment poden conviure amb les dirigències d’un Roberto (España 2000) relacionat amb la patronal de la prostitució, o amb gent com Ynestrillas, detingut en relació a la droga i a l’agressió a estrangers. La frontera que separa l’integrisme, i fins i tot Falange de les JONS de les « noves dretes » és la qüestió racial. Ni els integristes, ni els antics falangistes es defineixen per la lluita « racial ». Juntar integristes i dirigents puteros no és posible més que en qüestions tàctiques, ara mateix.

Dins les Falanges però, hi ha un sector, representat per La Falange que ha incorporat en el seu bagatge ideològic la lluita contra la immigració. El problema d’aquest sector és que ha viscut enfrontaments entre els seus propis dirigents que han generat escissions. En qualsevol cas, a Mallorca la presència falangista es redueix a la tradicional FE JONS que vol presentar candidatures a Ciutat i Llucmajor en les pròximes eleccions municipals.

Falange Auténtica, l’amiga de Sánchez Dragó, la dels hedillistes, té un altre tarannà ideològic i de creixement autònom poc compatible amb les dretes tradicionals. Diriem que és l’esquerra del falangisme, i que no juga ara per ara el paper de ser un instrument del PP, ni dels vells franquistes.

De totes les organitzacions descrites fins ara, només l’AES, Alternativa Espanyola, hereva de Fuerza Nueva , té presència a Mallorca.

El PADE és un partit escindit per la dreta del PP que tampoc té presència a Mallorca, però que té bones relacions amb el Partido Balear de Francisco Fernández Ochoa, de manera que a vegades ha participat de les reunions del seu Consell Directiu.


Les ultradretes “racistes”

Les ultradretes racistes provenen en bona part dels fragments de l’antiga CEDADE. El Frente Democrático Español-Españoles bajo el Separatismo, i altres que no provenen directament d’aquest camp, com España 2000 de Roberto, o les Plataformes x Catalunya d’Anglada (ex de Fuerza Nueva) i la nova Plataforma x Madrid, tenen orígens diferents, i en alguns casos històries d’enfrontaments consolidats. Els militants feixistes provinents de l’antic Frente de la Juventud, arribaren a enfrontaments físics amb altres formacions de la ultradreta que han deixat pàgines encara ofertes i ferides no cicatritzades. Fins i tot la mort violenta d’un dels antics dirigents del Frente de la Juventud està sense resoldre.

D’aquestes organitzacions esmentades hi ha presència a Mallorca de gent vinculada a Españoles bajo el Separatismo, nom d’una formació política vinculada al Frente Democrático Español que, no va ser admesa a les eleccions a la Generalitat de Catalunya.

Provinent de CEDADE, tot i que pretengui desvincular-se de les connotacions nazis i fer-se passar per un projecte similar al de Le Pen , despunta amb força Democrácia Nacional, que sí té presència a Mallorca. Els seus actius varen participar dins el projecte d’ASI, fins a l’enfrontament amb Rabasco i la seva expulsió. Tenen presència a Eivissa, i probablement es presentin a les eleccions de maig a les tres Illes. Connolly, Rodríguez Ferré, i Abraham Piña ja s’han presentat a altres eleccions en aquesta formació.

També hi ha una petita presència a Ciutat de militants o simpatitzants del Movimiento Social Republicano, formació que té els seus ascendents en les ideologies dels camises pardes, i de Ramiro Ledesma, i que juga a un discurs pretesament obrerista i revolucionari. Tot i que institucionalment es declararen adversaris de la xenofòbia, el racisme i la violencia, la seva lluita es centra contra la immigració. A Catalunya no rebutgen la bandera de les quatre barres i a vegades fan els cartells en català.

Militants del seu entorn s’han relacionat amb les darreres agressions a militants d’ICV –EUiA a Terrassa, i per això mateix és una formació poc assimilable als projectes més directament vinculats a una voluntad institucional com puguin ser la dels hereus de Fuerza Nueva, AES, o fins i tot d’una Democrácia Nacional que pretenen desvincular-se d’una imatge de violencia. Les seves relacions preferents a Europa són les restes del MSI, Fiamma Tricolore, o el Vlaamse Belang flamenc.

Totes aquestes organitzacions del camp “nacional-revolucionari “ generen els seus propis sindicats, molt poc implantats. Són visibles en les lluites contra els EUA, en les manifestacions contra Israel, i a vegades en les lluites contra les dislocalitzacions i acomiadaments.

L’anticatalanisme és el rovell de l’expressió de les ultradretes de Mallorca.

Les ultradretes de Mallorca es generen més aviat en espais electorals propis, finançats moltes vegades per una part d’un sector de l’empresariat mallorquí que és bàsicament antidemocràtic , sociològicament franquista, i depredador del territori.

L’experiència d’ASI a Llucmajor s’ha volgut allargar amb altres projectes que no han progressat en altres pobles, i que volen obrir escletxes pera desenvolupar polítiques que permetin escorar el Partit Popular cap a la consecució dels seus objectius. S’han vist projectes com Sa Clau en anterior eleccions, i ara mateix el d’un Partido Balear i una Unió del Pobble Baleà, que es defineixen al voltant dels posicionaments de sector anticatalanistes, vinculats amb les velles oligarquies locals. La seva expansió va acompanyada del suport de Ràdio Balear, que ara mateix ha obert espais per a un Partido Balear que s’expressa totalment en espanyol. Les experiències dels gonelles, ja no es consideren massa útils i partits com Sa Clau han intentat o intenten marcar distàncies, i bastir fins i tot acords més imaginaris que possibles amb Entesa.

Aquest Partido Balear, proper al PADE és el que més s’apropa al discurs actual d’El Mundo a Balears, tot i que El Mundo tengui ara mateix la voluntad de sobreviure econòmicament de la mà del Partit Popular.

S’han fet intents també de bastir un projecte electoral en comú des del Partido Balear, la Unió del Pobble Baleà i Sa Clau, el Círculo Balear de Jorge Campos Asensi, però l’evolució actual de Sa Clau no ho permet, perquè allò que diferencia Sa Clau dels altres és l’aposta per les “formes dialectals mallorquines” dins el reconeixement del català normatiu, en tant que els parroquians del Partido Balear, Sa Fuya i la Unió del Pobble Baleà fan feina per l’espanyolització total de Mallorca,i la destrucció total de la llengua.

El Partido Balear ha decidit presentar els seus candidats. Ara bé, aquesta fragmentació de la dreta, té l’objectiu d’atraure vot socialista, en referència a l’espai generat per Ciudadanos a Catalunya.

Web Ixent (l’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Els Verds: defensa dels partits del Pacte

pobler | 08 Març, 2007 07:59

El que voldrien els corifeus del poder seria tenir un grup verd decoratiu: un partit que no molestàs gaire; un sector ecologista domesticat, dòcil a les indicacions de qui comanda. Penseu en la multitud d'articles lloant la intel·ligència i pragmatisme de Margalida Rosselló quan acceptà les dessaladores sense oferir altres alternatives i convertí la lluita pels Parcs Naturals (punts d'importància cabdal reconeguts en el Pacte de Progrés) com a quelcom de pedagògic (una "anècdota"), en el qual no s'havia d'insistir gaire. Aquest seria l'"ecologisme" que interessa al sistema. Uns partits verds d'opereta i que no creïn problemes amb reivindicacions de veritat: fer passes concretes en la defensa de la nostra terra. Uns ecologistes que votin unes moratòries moderades, que estiguin satisfets amb la planificació de plans energètics enfocats envers un desenvolupament incontrolat... Aleshores tot serien lloançes envers el "seny" demostrat, elogis a la seva "intel·ligència. (Miquel López Crespí)


Els verds i el futur del Pacte


Memòria històrica de la defensa del partits del Pacte de Progrés



Margalida Rosselló, la combativa diputada verda sempre ha estat demonitzada pels sectors més oportunistes de l'esquerra oficial, aquells que solament són en política per a gaudir dels bons sous que comporta la gestió del règim.

És evident que als partits més instal·las dins del sistema no els agrada gens ni mica que encara hi hagi col·lectius(en aquest cas els Verds) rebels, crítics. Sovint la defensa del "pragmatisme" més barroer el que amaga precisament és la manca de principis, una corrupció de les idees, el cinisme més vergonyós. La política no consisteix, per a molta gent (organitzacions solidàries no-governamentals, sindicalistes de totes les tendències, nacionalistes d'esquerra, ecologistes...), a enlairar-se per a fruir dels privilegis que comporta el poder. Ben al contrari, per a nombroses persones la política, la intervenció en eleccions, l'ocupació de càrrecs de responsabilitat, és una forma de lluitar per fer possible demà (creant les condicions legals i de consciència popular que així ho facin possible) el que ara sembla irrealitzable, utòpic. Per a aquests col·lectius, la participació en la política oficial només té sentit quan serveix a l'objectiu abans esmentat: fer possible més endavant el que avui sembla llunyà. Però no és aquesta l'opinió de molts dels grups i persones installats en la maquinària de l'Estat. Qui diu que els Verds (o qualsevol grup semblant) és contradictori, poc "pragmàtic", massa "verd", el que fa en definitiva és oblidar les pròpies renúncies i contradiccions. O ningú no vol recordar ja el recent passat del PSOE i del PCE amb les seves múltiples escissions i condemnes de militants? Les contradiccions que ara palesen els Verds són idèntiques a les que patiren els partits que ara formen el Pacte de Progés. El PSOE abandonà el marxisme i la lluita per la República Federal ja farà més de vint-i-un anys. Qui estripava les banderes de la República en les manifestacions del final de la transició? Tots aquests abandonaments d'idees i principis comportaren les seves respectives crisis, intensos debats, ruptures doloroses... Ho haurien de recordar els qui ara llancen a la cara la "crítica" que imaginen més insultant: "ramat d'utòpics", "fer el joc a la dreta" i tota l'artilleria de desqualificacions ja coneguda. Si fem un poc de memòria veurem que era el mateix que els partits que ara blasmen contra els Verds deien dels republicans dels anys setanta i vuitanta. Aquí, no ens enganem, el que servils i menfotistes castiguen és la coherència. I el més valorat és la manca de principis, l'oportunisme.

Crec que s'hauria de deixar en pau els Verds, aturar en sec l'actual campanya d'insults i amenaces (intencionades, dirigides, ben estudiades per provar de fer del partit ecologista una sigla servil, sense empenta reivindicativa). Una cosa és la crítica normal i democràtica a l'actuació d'un col·lectiu polític i una altra de ben diferent és assistir a l'orquestració d'una liquidació absoluta. Els Verds haurien de ser lliures de decidir si consideren que les seves idees es poden defensar millor des de dintre o des de fora del Pacte de Progrés. La minicrisi d'aquesta setmana (la roda de premsa en la qual intervingueren Joan Buades, Jordi López i Marta Roldán) va en la línia abans indicada. Un sector dels Verds considera que el Pacte no porta amb prou energia la lluita per un model de desenvolupament menys depredador. La jugada quant a la utilització política dels Verds es veu a mil quilòmetres. Aquí el que voldrien els corifeus del poder seria tenir un grup verd decoratiu: un partit que no molestàs gaire; un sector ecologista domesticat, dòcil a les indicacions de qui comanda. Penseu en la multitud d'articles lloant la intel·ligència i pragmatisme de Margalida Rosselló quan acceptà les dessaladores sense oferir altres alternatives i convertí la lluita pels Parcs Naturals (punts d'importància cabdal reconeguts en el Pacte de Progrés) com a quelcom de pedagògic (una "anècdota"), en el qual no s'havia d'insistir gaire. Aquest seria l'"ecologisme" que interessa al sistema. Uns partits verds d'opereta i que no creïn problemes amb reivindicacions de veritat: fer passes concretes en la defensa de la nostra terra. Uns ecologistes que votin unes moratòries moderades, que estiguin satisfets amb la planificació de plans energètics enfocats envers un desenvolupament incontrolat... Aleshores tot serien lloançes envers el "seny" demostrat, elogis a la seva "intelligència". Aquests (i no uns altres) serien els companys de viatge que agradarien de bon de veres. L'acusació que els Verds poden fer la pinça amb el PP contra el Pacte és la mateixa que sempre han fet els vividors contra qui té idees de vertadera renovació. En temps de la transició (i just ara mateix, hi ha proves!) l'esquerra oficial acusava de "fer el joc al feixisme" els partits que no havien acceptat les imposicions del franquisme. És sempre la mateixa calúmnia, idèntica desqualificació contra qui creu en alguna cosa que no sigui la seva butxaca.

En definitiva: a quatre passes del segle XXI, ¿haurem de tornar al conte de la gallina dels ous d'or?, ¿haurem de fer el cec i renunciar al futur de tots en nom d'una minoria que al capdavall també s'està cavant la fossa? Mallorca necessita com l'aigua un moviment ecologista fort, crític i combatiu, per tal de millorar la qualitat de vida avui mateix i per tal de llegar a les generacions futures una Mallorca on es pugui viure i respirar.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-00)

Impunitat de les bandes feixistes a Mallorca: l'herència de la transició

pobler | 07 Març, 2007 17:44

Consti que si els bàrbars del PP han agafat l'etiqueta de demòcrates és perquè bona part de l'esquerra que pactà amb el franquisme ho ha fet possible. En qualsevol cas, a Mallorca el feixisme es mou amb una total impunitat: així es produeixen agressions a immigrants, manquen actuacions contra els que atempten repetidament contra el bosc de la memòria, contra els símbols en memòria de les víctimes, contra els que reivindiquen els drets nacionals o socials, o contra les poques plaques dels carrers dedicades a l'esquerra (el Carrer Pablo Iglesias). (Llorenç Buades)

Escandalosa impunitat, la de les bandes feixistes.



Per Llorenç Buades Castell, coordinador del web de l’esquerra anticapitalista Ixent


Si l'atemptat contra el local de la CGT a Palma s'hagués fet contra un local del PP, avui tendriem una concentració il·legal a Cort com la manifestació feixista que es va fer en relació al cas De Juana Chaos.

Dic manifestació feixista perquè els del PP es manifestaven amb els feixistes i perquè molts d'ells com el regidor Veramendi provenen de les clavegueres del nacional-socialisme illenc. Però és clar que els deixebles d'Aznar que fomenten les matances d'Iraq, que han subvencionat des de l'exercici del poder al llarg de molts anys i segueixen subvencionant amb doblers públic organitzacions de caire feixista, no es consideren assassins sinó víctimes, i en aquest camp juguen amb l'ajut de la Conferència Episcopal, atiadora d'odis i digna successora dels bisbes que braç en alt saludaven la "creuada" del 1936. Per acabar-ho de rematar el senyor Rodrigo De Santos diu per la ràdio que l'atemptat contra la CGT pot ser obra de l'extrema esquerra. O d'ell mateix diria jo, posats a especular. I és que no tenen vergonya. Financien els grups que actuen contra la democràcia i que generen xenofòbia (perquè l'anticatalanisme no és més que xenofòbia, i perquè subvencionar franquistes és subvencionar colpistes), i pretenen anar de demòcrates.

Consti que si els bàrbars del PP han agafat l'etiqueta de demòcrates és perquè bona part de l'esquerra que pactà amb el franquisme ho ha fet possible. En qualsevol cas, a Mallorca el feixisme es mou amb una total impunitat: així es produeixen agressions a immigrants, manquen actuacions contra els que atempten repetidament contra el bosc de la memòria, contra els símbols en memòria de les víctimes, contra els que reivindiquen els drets nacionals o socials, o contra les poques plaques dels carrers dedicades a l'esquerra (el Carrer Pablo Iglesias).

Els gestors del poder, i en aquest cas també hi entra el delegat de govern, suposadament socialista, tenen en molt poca estima a les víctimes del terror quan no són les seves, quan no es poden instrumentalitzar amb objectius polítics o quan les víctimes són dissidents socials que amb les seves demandes causen problemes als que des de les institucions haurien d'actuar en benefici de la ciutadania .

Web Ixent (L’Esquerra Anticapitalista de les Illes)

L'extrema dreta espanyola i la debilitat del PSOE

pobler | 07 Març, 2007 06:58

Contra la impunitat dels nazis i els franquistes

No a una llei de punt final.


- La Coordinadora Antifascista de Madrid i la Federació Estatal de Fòrums per la Memòria, han convocat una Concentració per a dissabte que ve en la Plaça d'Orient: “El Projecte de Llei sobre “Memòria històrica” presentat pel govern del PSOE no contempla el dret a la Veritat, a la Justícia i a la Reparació vulnerant així la Legislació Internacional de Drets Humans i de Lluita contra la Impunitat; també vulnera les pròpies lleis penals vigents en l'Estat espanyol, que han permès l'inici del processament del dictador Pinochet i el judici i condemna per la justícia espanyola del torturador argentí Scilingo. A més, aquest projecte de Llei permet que es mantinguin els noms de carrers dedicats a assassins, violadors i torturadors de la dictadura, la qual cosa és una humiliació a les víctimes del terrorisme franquista. Aquesta llei del PSOE pretén garantir que els criminals de la dictadura no seran jutjats mai, complementant el pacte de silenci i impunitat de la transició (…). (Insurgente)



CONTRA LA IMPUNITAT DELS NAZIS I ELS FRANQUISTES NO A UNA LLEI DE PUNT FINAL

Els atacs ultraderechistas continuen succeint-se amb total impunitat. En els últims mesos, a Madrid, els neonazis han donat diverses pallisses a immigrants i joves d'esquerres: el 30 de desembre en Moncloa, el 10 de febrer en Canillejas i el 23 de febrer a dues noies immigrants en l'estació de metro de Bernabeu; quan les noies van anar a presentar una denúncia a la comissaria, la policia es va negar a acceptar-la. A aquestes agressions cal afegir un nou atac incendiari contra el Centre Social Octubre de Guadalajara i noves pintades amenaçadores contra la clínica Isadora per atrevir-se a realitzar avortaments.

El passat mes de febrer, el mateix dia que la policia permetia una concentració ultraderechista prop del teatre Alfil on es representa una obra que critica a la religió catòlica i que va ser atacat amb una bomba al febrer de 2006, la delegació de govern negava el permís per a realitzar una concentració "contra el racisme i per la convivència en Alcorcón", encara que finalment es va assolir desplegar una pancarta. Davant la passivitat policial i judicial (en el millor dels casos), vam constatar de nou que la policia és part del problema i no de la solució i reclamem el dret a l'autodefensa per a plantar cara a aquestes agressions.

La impunitat de la qual gaudeixen els neonazis no és un fenomen recent. És la prolongació de la impunitat que han tingut els feixistes per a cometre tot tipus de crims des de l'inici de la dictadura franquista fins a avui.

El règim franquista va planificar i va executar un genocidi contra les gents d'esquerra: durant la guerra van exterminar a prop de mig milió de persones i una vegada acabada la contesa van afusellar a dues-centes mil (moltes d'elles segueixen avui en fosses comunes o desparecidas), van empresonar a més d'un milió i van torturar a desenes de milers. El seu objectiu era aterrorizar als sectors més actius i solidaris de la societat perquè abandonessin tota idea de construir una alternativa al sistema capitalista.

A pesar de la magnitud del genocidi, ni un solament dels assassins, violadors i torturadors franquistes ha estat jutjat gràcies a la llei de punt final de 1977. Aquesta és la transició que partits institucionals, sindicats majoritaris i ONGs ens volen vendre com modèlica: impunitat per als genocides, silenci i humiliació per a les víctimes.

Per si la impunitat dels genocides franquistes no fos suficient, encara tenim en els nostres pobles i ciutats un bon nombre de carrers, places i parcs dedicades a aquests criminals. En el cas de Madrid, el Partit Popular s'obstina a mantenir carrers amb noms com General Yagüe (responsable de la matança de presoners de la plaça de Toros de Badajoz), parc d'Arias Navarro (responsable de matances a Màlaga una vegada acabada la guerra civil), plaça de Dalt Espanya (salutació falangista)... Aquestes plaques feixistes suposen una humiliació per a les víctimes del terrorisme franquista.

Animem als col·lectius i organitzacions de base a practicar l'acció directa (la resolució dels problemes pels propis afectats sense intermediaris ni representants) i retirar les plaques rondaires que fan apologia de crims contra la humanitat.

Forçat per la pressió generada pel moviment de recuperació de la memòria històrica, i per a diferenciar-se en una mica d'un Partit Popular cada vegada més ultraderechista, el Govern del PSOE ha presentat un Projecte de Llei sobre “Memòria històrica”. Però aquest projecte de llei no contempla el dret a la Veritat, a la Justícia i a la Reparació vulnerant així la Legislació Internacional de Drets Humans i de Lluita contra la Impunitat; també vulnera les pròpies lleis penals vigents en l'Estat espanyol, que han permès l'inici del processament del dictador Pinochet i el judici i condemna per la justícia espanyola del torturador argentí Scilingo.

A més, aquest projecte de Llei permet que es mantinguin els noms de carrers dedicats als criminals franquistes. Aquesta llei del PSOE pretén garantir que els criminals de la dictadura no seran jutjats mai, complementant el pacte de silenci i impunitat de la transició.

Aquesta llei de la" Memòria Històrica" és una nova cessió més al feixisme per part de les institucions de la monarquia parlamentària, el cap de la qual d'Estat (el sr. Juan Carlos Borbó) va ser designat rei per Franco. Perquè el feixisme no ho formen només els grups neonazis que donen pallisses a joves d'esquerres, immigrants, captaires i homosexuals, sinó també els franquistes que es mantenen en la judicatura, en les empreses, en la policia, en l'exèrcit.

La lluita antifascista no pot limitar-se a enfrontar-se als nazis i als feixistes que es mantenen en les institucions, perquè el feixisme no és més que un instrument del capitalisme per a contenir els projectes revolucionaris, per a mantenir l'opressió de les dones, per a atemorir a alguns sectors de la classe obrera (immigrants) i que acceptin condicions soci-laborals inferiors. Som antifascistas perquè som anticapitalistas. El antifascismo ha de confluir amb la resta d'organitzacions i col·lectius enfrontats al capitalisme global per a construir un moviment popular plural i unitari que es plantegi no només lluites sectorials (antifascismo, sindicalisme, ecologisme, feminisme, antimilitarismo, okupación...) sinó superar el capitalisme perquè és incompatible amb la llibertat, els drets humans i la justícia social. En aquest procés, la memòria històrica és imprescindible, ja que al mateix temps que es recuperen les restes dels centenars de milers de companys encara desapareguts o en fosses comunes, es desenterren també les seves idees i la seva forma de vida, que els van dur a ser exterminats. Sobre aquesta base construirem alternatives al capitalisme.

Dissabte 10 de març de 2007 a les 12:00 h

Plaza d'Orient

Convoca: Coordinadora Antifascista de Madrid i Federació Estatal de Fòrums per la Memòria

escrit per Coordinadora Antifascista de Madrid

dilluns, 26 de febrer de 2007.

Web Insurgente

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS