Administrar

Salvador Puig Antich. Accions antifeixistes a Mallorca (1974)

pobler | 19 Setembre, 2006 13:04

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)

Mallorca 1974: salvar Puig Antich!


Salvador Puih Antich

Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".

Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

Per la recuperació de la memòria històrica

pobler | 14 Setembre, 2006 18:27

Mallorca per la República.

”...els vergonyosos pactes de la transició entre franquistes reciclats i forces reformistes per tal de silenciar la lluita republicana i la memòria dels nostres morts, ajudant així a la maniobra de reinstauració de la monarquia borbònica”. (Miquel López Crespí)


14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la premsa de les Illes ha informat [era l’any 2002], de forma destacada, dels actes republicans que s'han organitzat en diversos pobles. Diari de Balears publicava dia 15-IV-02 cròniques de Santa Maria del Camí i de Manacor. La publicació felanitxera Felanitx també s'ha fet ressò de l'important acte antifeixista i republicà organitzat pel "Collectiu Felanitx per la República". En el Diari de Balears, signat per Caterina Veny i sota el titular "Crit unànime per la República a l'acte d'homenatge pels morts a Son Coletes: centenars de persones dipositaren un clavell a la fossa comuna dels afusellats del 36" podíem llegir: "Un crit unànime va ressonar ahir entre les centenars de tombes del cementeri de Son Coletes a Manacor: un crit per a la República i un plor per a tots els republicans que morien afusellats en mans dels seus propis germans, però del bàndol franquista. Un passat negre que no deixà indiferents la multitud de persones que ahir migdia s'aplegaren davant la fossa comuna dels 900 republicans assassinats en el cementeri de Son Coletes durant la Guerra Civil".


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A Santa Maria de Camí va ser el grup "Ales" qui s'encarregà -com ja fa molts d'anys- de l'organització. Sota un titular que deia "Santa Maria recorda les víctimes afusellades pel règim franquista" C. Moreno deia: "Una cinquantena de persones es reuniren al cementeri del poble per recordar els santamariers Miquel Cabot, Josep Santandreu, Joan Tramulles, Bartomeu Canyelles i Antoni Oliver. També es recordà la figura de Joan Alemany que fou batle de Búger durant la República i fou torturat i assassinat a Santa Maria".

A Felanitx va ser el "Collectiu Felanitx per la República" que que organitzà un important acte d'afirmació republicana i antifeixista. Després de casi un quart de segle de desmobilització popular a conseqüència dels pactes de la transició amb el franquisme reciclat (pactes de PCE, PSOE, CIU i PNB abandonant la lluita per la República, el socialisme i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat centralista espanyol), el poble comença a recuperar la seva memòria històrica i demana responsabilitats polítiques als partits que s'oferiren al poder pel plat de llenties d'una poltrona institucional i un bon sou a final de mes.

Un dels moments més emotius de la nit consistí en la intervenció de diversos presos antifeixistes i de familiars de represaliats per la dictadura franquista. Els combatents de la lluita per la llibertat i contra el feixisme recordaren els sofriments del nostre poble en mans dels botxins de la dreta.


Coberta del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). El llibre és una important aportació a la recuperació de la memòria històrica de la transició.

En aquest acte d'afirmació republicana poguérem veure nombrosos càrrecs i militants de diverses organitzacions d'esquerres. Com ja hem dit hi havia el diputat Cecili Buele i la seva companya Bel Rosselló. Però també hi eren presents la regidora de cultura de Felanitx Miquela Vidal, Magdalena Nebot, Antoni Llompart i membres de les agrupacions de Campos, Felanitx, Palma i Porreres. També hi havia militants i dirigents d'Esquerra Unida, PSOE i ERC. Josep Serra d'ERC, l'escriptor Albert Herranz, el conegut militant independentista Macia Manera, el director de la revista nacionalista L'Estel Mateu Joan Florit...

Després de l'emotiu parlament dels presoners republicans intervinguérem en l'acte per la República el diputat del PSM Cecili Buele i qui signa aquest article. Ambdós diguérem unes paraules recordant els vergonyosos pactes de la transició entre franquistes reciclats i forces reformistes per tal de silenciar la lluita republicana i la memòria dels nostres morts, ajudant així a la maniobra de reinstauració de la monarquia borbònica.

Vaig dir, davant les persones que ens escoltaven amb emoció continguda que, en temps de la transició, mentre el reformisme (i especialment les direccions del PCE i del PSOE) enlairava la bandera monàrquica en tots els seus locals i abandonaven el combat per una República democràtica, deien, cínics (alhora que criminalitzaven qualsevol persona o partit decididament republicà) "que era per evitar una nova guerra civil".

A sa Pobla, la República proclamada el 14 d'abril de l'any 1931 va ser saludada amb alegria per les classes populars. Hi hagué moltes esperances amb les possibilitats democràtiques que s'obrien aquell 14 d'abril de 1931. Per això quan s'esdevingué el cop militar feixista contra la llibertat en el meu poble hi hagué una forta resistència a la sublevació. Un bon grup de poblers defensaren -fins a donar la seva vida- aquelles esperances consolidades a partir del 14 d'abril.

En les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol- pel Front Popular, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3%) dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) -vegeu Enciclopèdia de Mallorca (volum núm. XIII, pàg. 194)-. Per un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE).

Jaume Serra i Cardell va ser detingut pels feixistes i afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera.

L'èxit de les convocatòries republicanes i antifeixistes a Felanitx, Manacor i Santa Maria del Camí ha estat evident. Esperam que l'any vinent més i més pobles participin en aquestes celebracions. Com ha escrit el "Collectiu Felanitx per la República: "La veritat i la memòria són germanes de la llibertat".

Miquel López Crespí

Per la independència. Escriptors mallorquins a Irlanda (III)

pobler | 12 Setembre, 2006 17:03

”L'obra i l'exemple de James Connolly esdevenen un punt essencial en la formació dels nous quadres que van sorgint de la lluita. Per als joves amics de Gerry Adams o Bernadette Devlin, amb totes les normals i evidents diferències culturals, històriques i polítiques que se suposen, el redescobriment del paper de James Connolly en la història de la lluita per la independència i el socialisme d'Irlanda és un equivalent del nostre descobriment d'Andreu Nin i dels clàssics del marxisme català”. (Miquel López Crespí)

Per la independència. Escriptors mallorquins a Irlanda (III)


A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, en plena lluita del poble irlandès contra l'imperialisme britànic, l'escriptor Miquel López Crespí va anar a Belfast, Derry i altres ciutats d'Irlanda. En aquesta fotografia el podem veure a Belfast a finals dels anys seixanta.

Sense poder ser propietari d'una casa; sense tenir una feina qualificada, una majoria d'irlandesos no tenia dret al vot. La "democràcia" unionista era la més perfecta forma de dictadura de la burgesia, que diria Lenin.

A tots aquests sistemes de control polític s'ha d'afegir que, per arrodonir el poder dels colons probritànics, el parlament unionista de Stormont, amb la completa aprovació dels seus amos de Londres, tenia a l'abast un ample ventall de lleis i mesures estrictament repressives entre les quals destacava la Llei d'Autoritats Civils, una llei de poders especials que concedia a la RUC llibertat absoluta per a detenir sense manament judicial; tancar a la presó sense cap tipus de judici; entrar dins les cases dels "sospitosos" i escorcollar qualsevol indret sense manament; declarar el toc de queda; prohibir mítings, assemblees, fires, festes populars, mercats i processons religioses; autoritzar el fuet a les comissaries com a sistema per a fer parlar els detinguts; denegar la petició de judici amb jurat; empresonar les persones que es volia fer intervenir en un judici com a testimonis i obligar-les a contestar malgrat la contesta pogués servir per a implicar-les contra la seva voluntat; realitzar qualsevol acte que violàs la propietat privada si amb això es "garantia la seguretat de l'estat"; incomunicar els presos barrant el pas a la visita de familiars i advocats dels detinguts; prohibir la investigació dels fets que tenien relació amb la mort dels detinguts; empresonar qualsevol persona per "delicte oral", és a dir, per haver parlat de forma considerada "inconvenient" per les autoritats i forces repressives unionistes; prohibir la circulació i difusió de qualsevol diari, pel·lícula o disc; prohibir la construcció de qualsevol mena de monument en record dels lluitadors irlandesos; revisar els llibres de comptabilitat d'empreses i negocis, examinar l'estat dels comptes corrents, controlar qualsevol operació bancària; arrestar qualsevol persona acusada d'uns fets que no s'hagin previst en la llei de poders especials.


James Connolly, el gran dirigent marxista irlandés, fundador del primer exèrcit de la classe obrera en el món i heroi de la lluita contra la dominació britànica d'Irlanda. Morí l'any 1916 afusellat pels anglesos.

Recordem que aquestes lleis contra el moviment nacional irlandés s'aprovaren ja l'any 1922 i a partir de 1928 es renovaven cada cinc anys. La llei de poders especials restà operativa fins el 1933 i a partir de 1973 es convertí en la famosa Acta de Poders Especials d'Irlanda del Nord aprovada també per Londres. El toc de queda era "normal" en les zones catòliques d'ençà 1922 i l'empresonament sense judici en camps de concentració s'aplicà activament en els anys 1920-21, 1922-24, 1938-45, 1956-61, 1969 i 1971-75.

Aquesta era, breument, la situació a la qual s'enfrontaven els patriotes i l'esquerra revolucionària d'Irlanda del Nord a partir de les grans lluites de finals dels seixanta i començaments del setanta.

Per això les avantguardes que sorgeixen i es consoliden a partir de 1968, les dues branques de l'IRA, l'IRA "autèntic" i els "provisionals", els "provos" d'aquella època, més que seguir el camí d'unes impossibles reformes de Stormont, el que fan, alhora que es reforcen amb més i més militants, és aprofundir en la història del moviment independentista i socialista revolucionari irlandès, especialment en la història i la pràctica política de James Connolly, però també van recuperant la memòria dels aspectes més combatius i l'exemple de Michael Collins, Ashe Thomas, Eamon De Valera, Hyde Douglas, el primer President de la Lliga Gaèlica de 1893, James Larkin, el líder dels obrers de Dublín en els grans vagues de 1913 i fundador del Irish Transport and General Workers Union (ITGWU), de Thomas MacDonagh, membre del Consell Militar de la sublevació de Pasqua de 1916 executat pels anglesos el 3 de maig de 1916, Liam Mellows, cap dels Volunters de Galway en la insurrecció de 1916, Ernie O'Malley, escriptor i també participant en la rebelió de 1916...


Che Guevara

A tot això, les avantguardes irlandeses, igual que l'esquerra revolucionària catalana i de l'estat espanyol, segueixen, com ja hem dit, ben de prop els esdeveniments que, en l'esfera internacional, qüestionaven la dominació imperialista i capitalista mundial: el procés de descolonització sorgit a finals de la Segona Guerra Mundial; el Maig del 68; la guerra d'alliberament nacional i social del poble de Vietnam; la unitat antiimperialista que els cubans propugnaven amb la creació de la Conferència Tricontinental...

Per a aquestes avantguardes nacionalistes i d'esquerra revolucionària, l'obra i l'exemple de James Connolly esdevenen un punt essencial en la formació dels nous quadres que van sorgint de la lluita. Per als joves amics de Gerry Adams o Bernadette Devlin, amb totes les normals i evidents diferències culturals, històriques i polítiques que se suposen, el redescobriment del paper de James Connolly en la història de la lluita per la independència i el socialisme d'Irlanda és un equivalent del nostre descobriment d'Andreu Nin i dels clàssics del marxisme català.

És curiós constatar com, just en el moment en el qual les avantguardes nacionalistes i d'esquerra revolucionària d'Irlanda del Nord reorienten la seva formació tornant als orígens del moviment, retornant a James Connolly, aprofundint en Marx i Engels, en Lenin, en Trotski, els escrits de la guerra de guerrilles antiimperialista de Mao, Che Guevara, Giap o Ho Chi Minh, nosaltres, els militants d'esquerra dels Països Catalans i de l'estat espanyol que ens reclamam de l'herència consellista i antiburocràtica del moviment obrer, del socialisme revolucionari d'abans de la contrarevolució estaliniana, aprofundim en l'obra i pràctica d'homes cabdals del marxisme català com poden ser Andreu Nin, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Jaume Compte o Hilari Arlandis entre d'altres.

Dins d'aquest apartat és d'obligada consulta el resum de materials referents al nacionalisme marxista català publicats en els imprescindibles volums Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936) (París, Edicions Catalanes de París, 1974), consulta que ens pot informar del tipus de formació existent dins alguns sectors com l'OEC, AC, el POUM o la LCR.

Malgrat les diferències concretes existents entre l'esquerra revolucionària dels Països Catalans i de l'estat espanyol i els militants independentistes i marxistes d'Irlanda del Nord, es pot dir que el fil de rebuig a la burocratització socialdemòcrata i neoestalinsita, la necessitat de trobar nous camins, de recuperar les millors tradicions revolucionàries d'Irlanda o dels Països Catalans, eren punts que, malgrat situacions a vegades diverses (però no tant si tenim en ment l'opressió nacional del nostre poble), ens unien amb els irlandesos. I ens unien no solament amb els irlandesos. També amb tota aquella valenta generació de militants antisistema dels anys seixanta i setanta que, allunyats de tota mena de col·laboracionisme com el que practicaven la socialdemocràcia i el neoestalinisme amb els estats burgesos i proimperialistes, pugnaven, com els revolucionaris del Maig del 68, per bastir una esquerra digna de portar aquest nom i que fes seves les millors tradicions del moviment revolucionari mundial.

Miquel López Crespí

Per la independència. Escriptors mallorquins a Irlanda (II)

pobler | 11 Setembre, 2006 06:33 | facebook.com

”...l'incendi dels barris catòlics, les desaparicions d'activistes pels drets civils i de militants propers a l'IRA o acusats de tenir simpaties pel moviment republicà, l'afusellament per les forces britàniques dels pacífics manifestants de Derry en aquell Diumenge de Sang on moriren tretze persones... tot plegat indicava que els unionistes, com molt bé explica Gerry Adams, no volien fer cap mena de reforma democràtica en el ‘seu’ estat dictatorial. (Miquel López Crespí)

Per la independència. Escriptors mallorquins a Irlanda (II)


Una porta de les velles murades de Derry a finals dels anys seixanta. Les tropes britàniques ja havien ocupat la ciutat. Fotografia feta per l'escriptor Miquel López Crespí.

La radicalització de la lluita per la independència i el socialisme a Irlanda porta l'organització armada del moviment, l'IRA, a accentuar el tarannà socialista i parlar "d'instaurar el socialisme i d'una guerra de classes en la qual cal anihilar els explotadors (protestants) i l'imperialisme britànic".

Com explica el professor d'Història Contemporània de la Universitat de Granada Mario López Martínez en l'article titulat "Ulster: guerra paz y derechos humanos", publicat en La Crónica l'any 1995: "La marcha de derechos civiles entre Belfast y Derry (31 diciembre a 4 de enero de 1969) acabó en batalla campal en el barrio católico de Bogside, la brutalidad policial y la intervención de paramilitares unionistas acabaron, a la corta, requebrajando el movimiento NICRA y otorgando la primacía de la resistencia al IRA (Ejército Republicano Irlandés) que, en pocos meses, pasó a tener más de 3.000 voluntarios. Éste organizó un poder paralelo dentro de los barrios 'apaches' y ghettos católicos... (...) ejerciendo labores de policía, orientando el reclutamiento y las acciones. Al calor de los acontecimientos, un sector minoritario del IRA, los provisionales de Sean Mc Stiofain, decidió la escisión del IRA oficial haciendo suya la lucha nacional mediante métodos armados y violentos y, proponiendo como programa básico para cualquier negociación: el derecho a la autodeterminación, la retirada del ejército británico y la amnistía total".


Els nins de Derry juguen enmig dels enderrocs i les cases abandonades després dels combats. Fotografia feta a Derrry per l'escriptor Miquel López Crespí a començaments dels anys setanta.

Gerry Adams, en el llibre que hem citat, analitza també les contradiccions de l'esquerra oficial, aquells "socialistes" o "comunistes" que, malgrat les lluites populars, malgrat l'evidència que els unionistes i el seu parlament eren irreformables, pugnaven per un tipus d'intervenció política que llevàs radicalitat al combat per la llibertat i pel socialisme. Per als reformistes, per a alguns dirigents del moviment republicà que venien de Dublín, es tractava de cercar "punts de trobada" entre els treballadors protestants i catòlics, especialment dins dels sindicats, i d'aquesta manera, a poc a poc, s'aconseguiria democratitzar els aspectes dictatorials i feixistes del poder a Stormont. Stormont, va ser sempre, per als nacionalistes, una simple delegació del Govern de Westminster.

Possibilisme reformista, "socialisme per etapes", demagògia propagandista prou coneguda arreu del món on actuen els "pragmàtics", aquells que en tot indret i situació viuen d'esquena dreta fent el joc a l'ocupant i a l'enemic de classe. Tot ben lluny del nivell de consciència i de lluita que ja havien assolit les avantguardes revolucionàries de finals dels seixanta, la majoria irlandesa implicada en el combat per la reunificació i el socialisme.

Però la manca d'eficàcia del possibilisme reformista era evident. Tothom constatava els atacs de la policia contra les mobilitzacions populars de Derry el 5 d'octubre de 1968 i la brutalitat i els crims constants de les forces repressives. Per altra banda, es veia ben clar la immobilitat política dels orangistes de Stormont, l'incendi dels barris catòlics, les desaparicions d'activistes pels drets civils i de militants propers a l'IRA o acusats de tenir simpaties pel moviment republicà, l'afusellament per les forces britàniques dels pacífics manifestants de Derry en aquell Diumenge de Sang on moriren tretze persones... tot plegat indicava que els unionistes, com molt bé explica Gerry Adams, no volien fer cap mena de reforma democràtica en el "seu" estat dictatorial.


El fanatisme dels unionistes probritànics segava l'herba sota els peus dels reformistes irlandesos. Per a la població de les zones de majoria irlandesa, era evident que, en aquells anys, només la lluita, i una lluita radical i fins i tot armada, podia sacsejar els fonaments d'aquell govern titella de Londres i de l'imperialisme.

Com diu Gerry Adams, parlant d'aquells anys de lluita intensa per la reunificació, la independència i el socialisme: "El paper del Govern de Stormont era el de mantenir el status quo. (...). Es va constituir un govern de partit únic garantitzat per un sistema de circumscripcions electorals adulterades i vots controlats i qualificats; la representació proporcional va ser abolida; s'establí un sistema de vots només per a determinats professionals i el dret a votar només era limitat als contribuents i a les seves esposes. Els unionistes tenien controlat tot el sistema polític. Com a sistema per a controlar els vots, els catòlics eren privats de l'accés amb igualtat de condicions a l'habitatge i al treball".

Miquel López Crespí

Per la independència : escriptors mallorquins a Irlanda (I)

pobler | 08 Setembre, 2006 10:40

”D'ençà el Maig del 68; després de l'exemple de la Revolució Cubana i de la lluita del poble del Vietnam contra l'imperialisme ianqui; després de les grans vagues dels miners d'Astúries i la ‘tornada’ del consellisme i de la democràcia directa en la pràctica quotidiana d'amplis sectors del moviment obrer i estudiantil, sorgeixen noves avantguardes culturals i polítiques sense cap mena d'unió ni cap herència que els tengui fermats a la socialdemocràcia (PS) o al neoestalinisme (els PC lligats a Moscou)”. (Miquel López Crespí)


L'escriptor Miquel López Crespí era a Irlanda pel març de 1968. Fotografia de l'escriptor pobler feta a Dublin l'any 1968.

Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos (I)

Per a conèixer i aprofundir dins l'atmosfera intel·lectual i de lluita a Irlanda del Nord des de mitjans dels anys seixanta fins al present és molt recomanable la lectura del llibre de Gerry Adams Hacia la libertad de Irlanda (Tafalla, Editorial Txalaparta, 1991). Com tothom sap, Gerry Adams és un històric militant del Sinn Féin, un ferreny activista dels drets civils del poble d'Irlanda del Nord que, al costat de la famosa Bernadette Devlin i les avantguardes nacionalistes de finals dels anys seixanta, encapçalà la resistència dels irlandesos sotmesos a les brutalitats dictatorials dels unionistes de l'"Ulster".


Una fotografia actual de l'entrada al barri catòlic de Bogside, a Derry (Irlanda del Nord).

Actualment Gerry Adams és conegut com un dels polítics que, amb altres dirigents del Sinn Féin, porten endavant el procés de pau a Irlanda del Nord. Gerry Adams, que ha negociat i negocia amb Londres el desarmament de l'IRA i de les forces paramilitars partidàries de la unió amb Anglaterra, explica de forma coherent i amb abundor d'informació el llarg procés de consolidació de l'Exèrcit Republicà Irlandès a partir dels esdeveniments de 1968-69; les heroiques vagues de fam a les presons britàniques dels anys 1980-81, en les quals el diputat i combatent per la llibertat d'Irlanda Bobby Sands era al capdavant de la lluita. Vagues de fam que demanaven, entre altres reivindicacions, que els presos de l'Exèrcit Republicà Irlandès i tots els detinguts del moviment nacionalista gaudissin d'un estatut especial de pres polític. Tothom recordarà encara que aquells anys era al capdavant de l'executiu imperialista la reaccionària primer ministre Margaret Thatcher. Però malgrat les vagues fins a la mort, el Govern de Londres es negà a concedir als vaguistes la condició de presos polítics. Les diverses vagues de fam que trasbalsaren l'opinió pública irlandesa i mundial acabaren amb la mort de deu presos, entre els quals hi havia Bobby Sands. Bobby Sands havia estat elegit membre del Parlament de Westminster en representació del districte de Fermanagh/South Tyrone. Però ni la condició de diputat del valent revolucionari, ni les mobilitzacions populars arreu del món per aconseguir salvar la vida d'aquells valents lluitadors aconseguiren modificar l'actitud del govern imperialista britànic: els continuadors de les idees de James Connolly, els hereus de vuit-cents anys de lluita contra la colonització, havien de morir sense ser escoltats.

Són aquestes impressionants vagues de fam fins a la mort, l'heroisme demostrat en tot moment, els que van obligant a l'IRA a una profunda reflexió quant als límits de la lluita armada i la necessitat, en determinats moments històrics, de provar d'avançar envers l'alliberament del poble treballador i la reunificació d'Irlanda mitjançant la possible utilització revolucionària de les institucions i la lluita política.

Com explica Gerry Adams en Hacia la libertad de Irlanda, les lluites radicals dels anys 1968-1972 havien romput la columna vertebral del Govern unionista de Stormont i forçat la intervenció directa de l'exèrcit britànic.

En un article publicat en un web i titulat "La cultura és el que la cultura fa", Gerry Adams recordava els anys de què parlam i deia: "L'any 1969 l'estat va morir [l''Ulster']. Va ser ressuscitat per Govern britànic i ha estat mantingut en vida mercès a les forces d'ocupació. Durant tots aquests vint-i-cinc anys d'intervenció, totes les institucions de la vida d'Irlanda s'han vist afectades; cap no ha restat al marge. Malgrat que hagi estat el Nord d'Irlanda la zona que ha patit amb major intensitat el conflicte, l'impacte s'ha deixat sentir en tot el país".

Segons la versió de Gerry Adams, va ser l'anàlisi dels resultats de vint anys de lluita armada a Irlanda del Nord, la mort dels presos en vaga de fam i la constatació de la situació real d'un cert cansament entre els sectors combatius que històricament havien donat i donaven un suport actiu a l'IRA, el que anà obligat a la direcció a una reflexió sobre la necessitat d'emprar altres camins per a assolir els objectius del moviment d'alliberament nacional i social.


Funerals a Derry en honor del gran patriota de l'IRA Bobby Sands mort després de mesos de vaga de fam en protesta per l'ocupació britànica.

Recordem que a partir dels anys vuitanta i, més concretament, a partir de les eleccions de 1982, després de l'assassinat "legal" de Bobby Sands i altres nou vaguistes de fam, el Sinn Féin obté normalment entre el 35 i el 42,6% del vot nacionalista. Uns percentatges que, com explica Gerry Adams, confirmen que hi ha una part dels sectors irlandesos que donen un suport actiu a l'IRA que volen emprar sistemes de lluita política diferenciats de la lluita armada (o en combinació amb aquesta forma de resistència a la guerra imposada per l'imperialisme).

Gerry Adams comença el seu llibre narrant a la perfecció l'ambient des d'on es va formant i consolidant la revifalla del nacionalisme. Un ambient que, amb totes les seves importants i evidents diferències culturals i polítiques, és molt semblant al que en aquell període històric es respira en la majoria de països d'Europa i del món. Ambients de lluita i de combat molt allunyats del col·laboracionisme socialdemòcrata i neoestalinista dels PC i PS d'aquella època, ben instal·lats, com ara mateix ho continuen estant en la gestió del sistema, com a enemics mortals de tot aprofundiment en la lluita per la independència de les nacions oprimides i de l'avenç envers el socialisme.

Per a conèixer les lluites dels anys cinquanta, normalment oblidades i silenciades, ja que no tengueren el ressò dels combats d'unes dècades posteriors, és molt important consultar el llibre de J. MacGarrity Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos (Barcelona, Mediterrània Edicions, 1966). Com deia J. McGarrity en el prefaci al seu llibre parlant dels objectius del moviment republicà irlandès: "Els republicans irlandesos reclamen una Irlanda que hagi foragitat l'ombra de l'imperialisme per sempre més. Demanen una Irlanda on la independència econòmica sigui una realitat tan certa com la independència política. Volen una Irlanda on catòlics, presbiterians, metodistes, baptistes, puguin viure en pau i harmonia com a ciutadans irlandesos".

Gerry Adams parla d'uns anys seixanta condicionats, com els nostres, per la lluita contra el feixisme dominant a l'estat espanyol o el dictatorial unionisme a Irlanda del Nord; per la descolonització africana i el neocolonialisme; per la guerra del Vietnam; per la lluita dels negres estato-unidencs contra la discriminació racial. Ben cert que molts activistes irlandesos, en iniciar la campanya en defensa dels drets civils, s'inspiraven en les marxes de la població negra estato-unidenca i en la pràctica i el discurs polític de Martin Luther King contra la discriminació racial. Els joves irlandesos de finals dels seixanta, ben igual que els joves de molts d'in drets del món en els quals es lluitava contra el capitalisme i l'imperialisme feien seva la cançó We shall overcome! Gerry Adams parla igualment de les cançons de Bob Dylan, del paper dels estudiants en l'enfortiment dels nous clubs republicans a Belfast. La història narrada pel dirigent nacionalista ens fa constatar com l'ambient dels joves esquerrans de Belfast, els revolucionaris de l'esquerra nacionalista i del socialisme no reformista irlandès es mouen en les coordenades en què ens movíem els joves antiimperialistes dels finals dels anys seixanta als Països Catalans: Raimon i la Nova Cançó a Catalunya; la cançó de protesta castellana, basca o gallega a altres països de l'estat imperialista espanyol.


L'escriptor Miquel López Crespí era a la Queen's University de Belfast pel març de 1968.

D'ençà el Maig del 68; després de l'exemple de la Revolució Cubana i de la lluita del poble del Vietnam contra l'imperialisme ianqui; després de les grans vagues dels miners d'Astúries i la "tornada" del consellisme i de la democràcia directa en la pràctica quotidiana d'amplis sectors del moviment obrer i estudiantil, sorgeixen noves avantguardes culturals i polítiques sense cap mena d'unió ni cap herència que els tengui fermats a la socialdemocràcia (PS) o al neoestalinisme (els PC lligats a Moscou).

Son aquests joves irlandesos, molts dels quals estudiants de la Queen's University de Belfast, els treballadors i treballadores dels barris proletaris de majoria "catòlica" (irlandesa) de Belfast i Derry, l'ànima d'aquests nous clubs republicans que, amb una relació més o manco intensa amb el Sinn Féin i un IRA que es revitalitza gràcies a la seva unitat orgànica amb el moviment de lluita que es dóna ens els barris catòlics d'Irlanda del Nord, ajuden a dinamitzar el naixent moviment dels drets civils i, més endavant, alhora que la lluita contra els colons i la seva policia augmenta d'intensitat, dóna cohesió a la resistència contra els brutals atacs de la policia de Stormont i les organitzacions secretes (i armades!) que comencen els seus assassinats de patriotes i activistes irlandesos.

Miquel López Crespí

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

pobler | 05 Setembre, 2006 17:17

Fotografies antigues.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme


Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.


En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.


Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".


Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Memòria històrica del PSM (1976-2006)

pobler | 04 Setembre, 2006 17:24

”En el PSM del passat hi convivien els corrents més diverses del pensament, diguem-ne, més o menys mallorquinista i demòcrata: des de sectors purament regionalistes molt propers a UM fins a republicans independentistes que ben bé podien estar dins ERC o en qualsevol grup d’esquerra autèntica i antisistema. L’anàlisi del passat recent, constatar d´on han sorgit les majories electorals en determinats pobles de Mallorca, l’augment progressiu en el nombre de vots per al PSM fins a la crisi del 2003, quan es va perdre el vint-i-dos per cent de l’electorat, ens reafirma en la idea de l’ampli ventall de sensibilitats que arreplegava el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro”. (Miquel López Crespí)


Quan el PSM era un bloc

La recent escissió del PSM, la creada per les agrupacions que han format Entesa per Mallorca, el grup nacionalista que celebrarà el congrés fundacional al proper mes d’octubre, com declararen a la premsa l’excandidat del PSM a les autonòmiques Mateu Crespí i el dirigent Felip Esteva, m’ha fet reflexionar en relació a la creació del famós bloc propugnat per Gabriel Barceló i Eberhard Grosske.

Molts partidaris de la creació d´una nova força política d’esquerra, i record ara mateix els escrits que en aquest sentit hem publicat Miquel Àngel Maria Ballester i qui signa aquest article, hem parlat sovint de l’experiència del Bloc Nacionalista Gallec. En el fons, la teoria que hi ha darrere la proposta de dissolució de tots els partits actuals que diuen estar a l’esquerra del PSOE seria la d’anar cap a un tipus d'organització que, una vegada superats els vicis del passat, pogués representar una vertadera esperança per a la renovació de la vida política illenca.

Es tracta de no oblidar, per a no repetir els mateixos errors, la traumàtica experiència de la derrota del Pacte de Progrés, la fi del cicle de la transició, la necessitat d’enviar a casa seva tots aquells polítics fracassats que de l’any 1999 al 2003 no saberen o no volgueren fer un autèntic Pla d’Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de les urpades d’especuladors i depredadors de recursos i territori. Tot plegat ens ha de fer estar alertes quant a les vertaderes intencions dels polítics professionals que han fet tan de mal a l’esquerra. Si parlam d’un bloc d’esquerra nacionalista i de la necessària construcció d´una nova força política ho fem perquè volem canviar no solament de polítics sinó també, i això és el vertaderament essencial, de política. No parlam d´un canvi estètic, d´un simple canvi de gestors del règim. Aquesta vegada s’ha d’aprendre de la derrota del 2003 i no caure en aquells errors, especialment, en aquella malaltia infantil dels governants d’aleshores, la famosa “gestionitis” que no serví -es va comprovar amb la derrota progressista- per a consolidar l’esquerra de les Illes ni el teixit associatiu de la societat civil.


Eberhard Grosske (recolzat en el 2CV) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) davant l'Ajuntament de Ciutat el dia que sortí elegit Jaume Obrador, primer regidor nacionalista del PSM i exdirigent de barris de l'OEC. Els militants del PSM sortiren al carrer a celebrar la victòria de l'esquerra.

Per això hem escrit i parlat sobre la creació d´una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Fins aquí res que el lector atent d’aquesta secció no conegui. La reflexió de la qual parlàvem una mica més amunt ve donada en relació a l’escissió del PSM i a la recent formació d’Entesa per Mallorca. Si la idea era agrupar totes les sensibilitats nacionalistes d’esquerra... per quins motius l'experiència, en lloc d´unir ha dividit? Una altra reflexió fa referència a la sospita, cada vegada més fonamentada, que ens fa pensar si l’autèntic “bloc nacionalista gallec a la mallorquina” no seria el PSM d’abans de l’escissió. Tot fa pensar que en el PSM del passat, com hem pogut comprovar després de la dura realitat de la divisió del partit, hi convivien els corrents més diverses del pensament, diguem-ne, més o menys mallorquinista i demòcrata: des de sectors purament regionalistes molt propers a UM fins a republicans independentistes que ben bé podien estar dins ERC o en qualsevol grup d’esquerra autèntica i antisistema. L’anàlisi del passat recent, constatar d´on han sorgit les majories electorals en determinats pobles de Mallorca, l’augment progressiu en el nombre de vots per al PSM fins a la crisi del 2003, quan es va perdre el vint-i-dos per cent de l’electorat, ens reafirma en la idea de l’ampli ventall de sensibilitats que arreplegava el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro.

El bloc d’esquerra nacionalista que volen començar a bastir Grosske i Barceló... no serà el mateix que ara s’ha desfet i fet malbé? L´hipotètic bloc nacionalista a la mallorquina aprovat en el darrer congrés del PSM... no serà, en el fons, una provatura de reencarnar el que precisament va morir el dia que s’aprovà el bloc?

Els polítics professionals o aquells aspirants als sous i les cadiretes del règim haurien d’aprendre a valorar amb molt de seny el que porten entre mans, no fos cosa que els remeis que es cerquen per a guarir una malaltia siguin pitjors que la malaltia mateixa.

Si reflexionam una mica entendrem com, malgrat un cert aspecte unitari, malgrat la manca de dissidències públiques en els anys de màxim protagonisme del PSM, el cert era que l’organització que dirigia Mateu Morro arreplegava en el seu interior les més diverses sensibilitats polítiques. Des de gent que podia pactar amb UM fins a militants que s’haurien tallat el braç abans de donar una mà als seguidors de Gabriel Cañellas o Jaume Matas. Tan sols d’aquesta manera es poden explicar aquelles majories, segant l’herba davall els peus del PP i del PSOE i aconseguint resultats espectaculars a pobles com Santa Maria del Camí, Campanet, Santa Eugènia, Vilafranca o, en el seu moment, Manacor. Recordem els cinc regidors que el PSM tenia a la segona ciutat de Mallorca.

Si ho pensam amb deteniment, era aquesta organització contradictòria, el PSM, i sobretot, una intel·ligent direcció política que evitava enfrontaments i divisions, el que convertí l’organització de Sebastià Serra i Mateu Morro en la segona força municipalista de Mallorca amb tendència, en uns moments, a superar, com es demostrava palmàriament, el PSOE i el PP en molts d’indrets. Tots aquells que ara ploren per la consolidació del bipartidisme PP-PSOE i que no han tengut cap mirament a ajudar a desmembrar el PSM haurien de reflexionar una mica quant al que significa realment la divisió actual del nacionalisme d’esquerra. I la pregunta final que tots aquells que volem la creació d´un bloc d’esquerra nacionalista com cal, el problema que tenim en ment, és que no podem deixar de pensar si el bloc pel qual hem lluitat i lluitam no haurà mort precisament el mateix dia que s’aprovà fer la coalició amb Esquerra Unida. No ho sabem encara. Els propers mesos, el resultat de les autonòmiques del 2007 diran, sense gaire possibilitat d’error, si realment la coalició ha servit de res o simplement ha certificat la mort de l´únic bloc nacionalista existent en la recent història de Mallorca: el PSM.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (31-VIII-06)

Per la independència. Memòria històrica ( i II)

pobler | 01 Setembre, 2006 11:36

”'Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes”.

La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)


Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".

Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".

Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.

Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.

'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.

'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.

'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...

'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".

Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Per la independència: memòria històrica (I)

pobler | 31 Agost, 2006 08:33

"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)

La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca


Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.

'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".


Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).

L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.

'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.

'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".

També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".

Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.

Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!

Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

.

La transició i el teatre mallorquí del segle XX

pobler | 27 Agost, 2006 14:45

”Els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible”. (Miquel López Crespí)

El teatre modern a Mallorca


Coberta de l'obra de Miquel López Crespí Carrer de Blanquerna.

Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.


L’escriptor Miquel López Crespí en una acció de vendre premsa antifeixista a Palma (Mallorca). Era l’any 1976, a les darreries de la dictadura. Moments després Miquel López Crespí seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social del règim. Pel desembre de 1976 l’escriptor de sa Pobla aniria a la presó per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa, Premi de Poesia Principat d'Andorra -Grandalla- 1993.

En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

Miquel López Crespí

Sa Pobla i la postguerra. Les pel·lícules dels anys 50

pobler | 24 Agost, 2006 17:27

Fellini a sa Pobla (1958)

”...d'aquesta pretensió d'adoctrinament catòlicofalangista sorgiren engendres del tipus Cerca de la ciudad, La guerra de Dios o Molokay. Malgrat tots aquests experiments, l'’èxit’ autèntic del cinema de propaganda catòlica esdevingué amb El beso de Judas”. (Miquel López Crespí)

Felllini

El meu primer "contacte" amb Fellini s'esdevé en el mes d'octubre del cinquanta-vuit quan s'estrena en el "Cine Montecarlo" de sa Pobla La noches de Cabiria (rodada el 1957). En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel·lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant. De cop i volta, sense anar-ho a cercar, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida i a conseqüència de les escletxes que misteriosament s'obrien en plena dictadura franquista, ensopegàvem amb un altra classe de cinema.

Abans d'aquesta estrena ja havíem anat a veure amb el meu oncle i el pare (que havien fet guerra amb els republicans) Surcos (1951) de José Antonio Nieves Conde; Esa pareja feliz (1951) i !Bienvenido, Mr. Marshall! (1953) pellicules que neixen de l'estreta collaboració entre Juan Antonio Barden i Luis Berlanga (que s'havien conegut en el Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas -IIEC- creat el 1947). També record les estrenes a Can Guixa i Can Pelut de Muerte de un ciclista (1955) i Calle Mayor. Però aleshores jo era massa jove per a poder copsar els avenços, les ruptures que, dins del context de la dictadura i de la cinematografia oficial espanyola significaven els films abans esmentats.


El Salón Montaña de sa Pobla a començaments dels anys seixanta.

Cal dir que, en aquell temps, a sa Pobla, malgrat es projectessin aquestes pel·lícules, ningú, excepció feta de la revista Vialfàs i dels comentaris d'Alexandre Ballester, es feia ressò dels fets que comentam, els quals, més o manco, passaven sens pena ni glòria per als representats oficials de la dictadura. En aquella època que ara ens sembla tan llunyana, les estrenes que tenien vertadera repercussió social i eren fortament recolzades per tot el poder de l'església i el feixisme triomfant eren "espanyolades" del tipus Marcelino, pan i vino (1954); Cerca del cielo (on es veia com els "rojos" mataven sacerdots i bisbes)... Tot servia per la propaganda política i d'aquesta pretensió d'adoctrinament catòlicofalangista sorgiren engendres del tipus Cerca de la ciudad, La guerra de Dios o Molokay. Malgrat tots aquests experiments, l'"èxit" autèntic del cinema de propaganda catòlica esdevingué amb El beso de Judas i, sobretot, amb el film que dirigí Ladislao Vajda damunt un un guió de Sánchez Silva, la famosa Marcelino, pan y vino protagonitzada per aquell inefable Pablito Calvo i que quan l'anàrem a veure al "Salón Montaña" va ser un èxit apoteòsic.

Posteriorment aquesta monstruositat, producte clàssic del "cine de niño" franquista, esdevingué visita obligada per als infants de les escoles pobleres i per als que ja anàvem a l'institut de la plaça del Mercat (Can Garroví). Els diaris de la Falange (i aleshores la premsa diari que no era falangista era de l'església) romangueren mesos i mesos lloant la "suprema dirección de Ladislao Vajda" i la "insuperable actuación del niñito Pablito Calvo". El "niñito" per cert, acabà posteriorment en la "Legión Española", fent de mercenari per a obscures forces reaccionàries a l'Àfrica i, més endavant va ser trobat venent droga per a diversos indrets del País Valencià. Misèria personal d'un pobre desgraciat que, quan va poder ser explotat per la indústria cinematogràfica franquista, ens era mostrat com a "exemple" a seguir per les generacions de la postguerra.

A Europa les pel·lícules d'alt valor religiós i humà eren productes que han passat a la història del cinema i algunes d'elles varen ser dirigides per genis de la categoria de Bergman, Dreyer o de Bresson. Sortosament per a la nostra autèntica "formació", a començaments dels anys seixanta ja poguérem anar veient a Ciutat diverses produccions d'Ingmar Bergman. I aquí hauríem de ressenyar dues obres bàsiques del cine nòrdic i mundial i que significaren un sotrac perdurable en les nostres concepcions damunt el fet cinematogràfic. En referesc a El septimo sello (1956) i a El manantial de la doncella (1959).


Fresas salvajes de Bergman.

Posteriorment pogueren fruir d'obres mestres del tipus Fresas salvajes (1957) amb aquella superba interpretació del vell professor feta per Victor Sjöström. Més tard Bergman ens continuà emocionant amb pel·lícules d'una maduresa especial com El rostre (1958), Como en un espejo (1961), Los comulgantes (1962), El silencio (1963), Persona (1966), La hora del lobo (1967), La vergüenza (1968) o Una pasión (1969). Tambñe caldria ressenyar, en aquesta mínima aproximació al cine de Bergman, el descobriment que significà per a nosaltres poder fruir del coneixement i de les interpretacions d'actors i actrius de la categoria d'Anita Björk, Max von Sydow, Gunnar Björnstrand, Harriet Anderson, Eva Dahlbeck, Ingrid Thulin i Bibi Andersson.

Miquel López Crespí

Chopin i George Sand: dos viatgers romàntics a Mallorca

pobler | 22 Agost, 2006 06:43

"Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871". (Miquel López Crespí)

Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, publicat per Edicions Can Sifre.

A començaments de l'any 2004 hi hagué a Mallorca una forta campanya contra George Sand i el que aquesta gran escriptora francesa representava i representa en el món de la literatura i de les idees. La campanya s'inicià quan el Consell de Mallorca proclamà George Sand filla adoptiva de Mallorca. En adonar-me de la ràbia que sentien els sectors conservadors illencs contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social i republicanisme vaig decidir escriure un parell d'article en defensa de George Sand. Dins aquesta línia, i a mesura que la campanya rebentista s'anava accentuant, vaig anar publicant diversos treballs, entre els quals destacaria els següents: "George Sand i Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (14-IX-04); "Sand: Un hivern a Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-04); "La professionalització de l'escriptor", El Mundo-El Día de Baleares (10-VIII-05), "Amor i cultura: George Sand", El Mundo-El Día de Baleares (13-XI-05). Tots aquests articles, que havien estat embastats mentre escrivia les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, serviren posteriorment, una vegada ampliats i després de les pertinents consultes i estudi de molta de la bibliografia publicada referent als nostres autors, per a anar enllestint els capítols que avui conformen el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre).


Coberta de la novel·la El darrer hivern de Chopin i George Sand.

El primer article, el titulat "Aproximació a George Sand", podria ser útil, pens, com a primera presa de contacte amb el personatge i el món que l'envolta. En aquesta "Aproximació a George Sand" ens trobam davant les primeres indicacions bibliogràfiques que permeten situar en la història Armandine-Aurore-Luce Dupin, la George Sand que coneixem. Sense copsar la importància històrica i cultural de la generació literària i política francesa dels anys trenta i posteriors del segle XIX no podem entendre res dels nostres personatges ni, segurament, gaire cosa del món actual, ja que en bona part tots som fills de les idees emanades de la gran Revolució Francesa i del clima revolucionari que es viu a França durant tot el segle XIX. El paper de la literatura, dels escriptors i els artistes dins la societat, la lluita per la professionalització dels autors, el naixement del romanticisme, els primers embrions d'organitzacions socialistes i anarquistes, tot es va congriant en aquests anys de formació de la baronessa republicana, conformant la seva manera de veure el món, les concepcions que conformaran el seu tarannà alhora revolucionari i contradictori.


Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé. El dietari de George Sand publicada per Pagès Editors.

Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.

Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.

Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca

Poesia mallorquina del segle XX i compromís polític

pobler | 18 Agost, 2006 20:38

"Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa". (Pere Rosselló Bover)

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.

Sa Pobla 1946: la memòria dels vençuts

pobler | 16 Agost, 2006 17:24

"La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional". (Miquel López Crespí)

Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.


Qui signa aquest article va nèixer sota la influència, per una part, de la derrota de la República i també, sortosament, de la victòria aliada sobre el nazifeixisme. Ambdues influències condicionaran de manera molt importat tant la meva vida com la meva obra literària.

Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.


De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.


Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.


Cines de sa Pobla: Ca'n Pelut (el "Coliseum").

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Miquel López Crespí

Sa Pobla en els anys 50. La revista Vialfás

pobler | 15 Agost, 2006 18:33

Sa Pobla i la revista Vialfàs.

"En les pàgines de Vialfàs hi ha història de sis anys de vida poblera. Una bona part de les famílies de sa Pobla tenim gent que hi surt ressenyada sigui per un naixement, un casament, un viatge, una activitat cultural o professional o una defunció. Igualment que Sa Marjal de mossèn Joan Parera Sansó o El Terruño servaven el record de les activitats dels nostres pares i padrins, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta era Vialfàs qui acomplia a la perfecció aquesta important funció". (Miquel López Crespí)


Vialfàs va ser una de les revistes que més influència va tenir en la meva joventut. Va aparèixer a sa Pobla de la mà d'Alexandre Ballester i el primer número sortí al carrer dia vint-i-dos de març de 1957. Escrita en castellà, per obligació de l'època -en ple reialme del nacional-catolicisme i del franquisme més virulent-, la revista, malgrat les normals limitacions de la censura, va ser un interessant experiment cultural i humà que ens permet reconstruir com era el nostre poble (i Mallorca!) en aquells anys de tenebror, repressió contra la nostra cultura i manca absoluta de llibertat.

Vialfàs era una publicació que continuava una llarga tradició poblera de revistes entre les quals podríem destacar les imprescindibles Sa Marjal, El Terruño o Horizontes Nuevos. Potser la que més recordi sigui Sa Marjal, ja que, per les golfes de can Verdera on jugava amb els amics del carrers de la Muntanya, Fadrins, Rosari, Marina o Escola, hi vaig trobar números endarrerits d'aquella important publicació que dirigí mossèm Parera i Sansó d'ençà el gener de 1909 fins al gener de 1929. Jo tenia vuit o nou anys i, per l'edat, no podia valorar el significat cultural dels papers que ens servien, d'amagat de la família, per a fer vaixells i avions que des del terrat dels padrins de can Verdera llançàvem al carrer quan passava un carro o un amic.


1956. Sa Pobla i l'any de la neu. Escola Graduada de sa Pobla.

A les golfes de can Verdera hi havia alguns munts de llibres i de revistes del temps del meu oncle-avi Miquel Crespí i Pons, el famós batle Verdera que havia contribuït a bastir l'Escola Graduada de sa Pobla. Història -la de la construcció de l'Escola Graduada que ha estat estudiada per Maria Antònia Roig en un llibre que va publicar recentment l'Ajuntament. Record números de la revista Unión Patriotica que defensava les "realitzacions" de la dictadura del general Miquel Primo de Rivera; sobretot un que la família guardava com si fos una joia i en l'elaboració del qual havien intervingut uns periodistes i fotògrafs vinguts expressament des de Madrid el dia de la inauguració de l'escola. Aqueixa inauguració tengué lloc el 10 de setembre de 1929, segons consta en el llibre d'Actes de la Comissió Municipal Permanent, del qual ens transcriu Maria Antònia Roig: "Seguidamente el Sr. Alcalde [Miquel Crespí i Pons] expuso: que para el día de mañana diez de los corrientes a las quince y media, está anunciada la visita a esta villa de S.A.R. el Infante Dn. Jaime de Borbón y de Battemberg hijo segundo de nuestro augusto mobarca Dn. Alfonso XII (q.D.g.) al cual acompañará el Exmo. Sr. Presidente del Consejo de Ministros Dn. Miguel Primo de Rivera y Orbanija y primeras autoridades de esta província con objeto de inaugurar la Escuela Graduada que este Ayuntamiento ha construido".

Notícies d'importància cabdal per a la vida d'un poble que, revistes com Sa Marjal o El Terruño i més endavant Vialfàs, ajudaven a fer passar a la història.

Vialfàs, com dèiem una mica més amunt, va néixer de l'esperit emprenedor d'Alexandre Ballester i comptà, des del primer moment, amb el suport entusiasta d'una extensa colla de collaboradors. Alexandre Cuéllar, que aleshores exercia de secretari de l'Ajuntament de sa Pobla, va ser una d'aquestes ànimes entestades en la dèria del periodisme i la literatura (guanyà en el seu moment un premi Ciutat de Palma). Cuéllar signava els seus escrits com "A.C" i com "Aries". També, des del primer número de Vialfàs podem constatar la participaciò d'Eugeni Triay Anglada (que era "A.TA", "A. Triay", "TA" o "Merlin"; de Jaume Gelabert Martorell, de Ramón Beltran ("Olímpico" i "Tanusio"); de Guillem Torres Siquier ("Guiem")... Si fullejam el números de la collecció de Vialfàs podem llegir igualment articles de Miquel Castanyer, Bartomeu Siquier, Miquel Pomar ("P.C."); Bartomeu Torres Gost, Lluís Ripoll, Bernardí Cladera, Jaume Sánchez... Més endavant hi entraren a collaborar Guillem Llinàs, Jaume Obrador, Rafel Franch, Jordi Soler, Melsion Tugores, Sebastià Gallardo, Joan Torres Gost, Joan Payeras... Posteriorment hi varen escriure uns jovençans avui prou coneguts en el món cultural i literari; ens referim a Pere Bonnín, Miquel Segura i Rafel Socias... Sense oblidar tampoc l'ajut inestimable del fotògraf Emili Cervera.

En les pàgines de Vialfàs hi ha història de sis anys de vida poblera. Una bona part de les famílies de sa Pobla tenim gent que hi surt ressenyada sigui per un naixement, un casament, un viatge, una activitat cultural o professional o una defunció. Igualment que Sa Marjal de mossèn Joan Parera Sansó o El Terruño servaven el record de les activitats dels nostres pares i padrins, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta era Vialfàs qui acomplia a la perfecció aquesta important funció. A Vialfàs hi ha la notícia de la mort a mitjans de juliols de mil nou-cents cinquanta-nou del meu oncle Miquel Crespí Caldés. Morí en un desgraciat accident en un revolt de Son Tut, prop del cementiri del poble, a l'edat de trenta anys. També hi trobam, al costat de la inauguració i activitats de l'Escola de Música de sa Pobla que dirigia el professor Gaspar Aguiló, les informacions referents als primers èxits acadèmics de la meva germana Francesca López Crespí.

Però al costat d'aquestes anècdotes personals i que afecten a cada una de les famílies de sa Pobla, el més destacable de la revista Vialfàs és que, ara que han passat tants d'anys, ens permet realitzar un viatge a través del temps i de l'espai: aprofundir en la cultura i la política de la nostra societat, saber com érem nosaltres mateixos fa mig segle. Vialfàs ens permet aprofundir en qui som i d'on provenim.

Miquel López Crespí

El teatre mallorquí i els assassinats del franquisme (i II)

pobler | 12 Agost, 2006 11:29

"La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials". (Miquel López Crespí)

La literatura catalana experimental.


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Teatre català experimental. (i II)

Palau Vivot. La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials.

En arribar a casa, abans d'anar a veure en Vidal Folch en el lloc on ens havíem de reunir -amb altres companys i soldats, militants del PSUC i altres grups antifranquistes- vaig passar per casa. Hi havia una nota de la direcció del diari feixista Baleares (encara portava en primera plana el jou i les fletxes!) demanant que em posàs en contacte amb ells. Com podeu imaginar, era tanta la nostra ràbia contra el feixisme, la dreta terrorista que havia assassinat tants patriotes i marxistes (i anarquistes i republicans i... tants i tants homes i dones valuosos) que vaig rompre a l'instant la convidada per a anar a fer l'entrevista.


L'escriptor Miquel López Crespí l'any que va guanyar el Premi Ciutat de Palma de teatre (1974).

A l'endemà, amb la informació i entrevistes fetes a tots els guanyadors, sota un titular que deia "Premio de teatro: Miguel López Crespí, difícil de localitzar", un text de la direcció deia, justificant no haver pogut trobar l'autor guardonat: "Lo aparentemente fácil a veces se convierte en lo más dificil. El ganador del premio de Teatro, vive en Palma, hasta se puede decir que cerca de la Redacción. Miguel López Crespí, autor de la obra premiada, Autòpsia a la matinada, tiene su domicilio en la calle Antonio Marqués núm. 38, 3º de nuestra ciudad.

'Pero aún así, ayer, una vez conocido el fallo del jurado, fue imposible localizar al Sr. López Crespí, quien, para complicar todavía más el trabajo del periodista, no tiene teléfono en su domicilio. Todas las visitas a su piso de la calle Antonio Marqués resultaron infructuosas. Tampoco dió resultado un recado que le dejamos escrito, rogándole se pusiese en contacto con nosotros" (Baleares, 18-I-75, pàg. 4).


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

En aquell mateix moment de la concessió del Premi de Teatre Ciutat de Palma (gener de 1975), quan nosaltres, fervents i il.lusionats lluitadors per la llibertat, ens negàvem a establir el més mínim contacte amb la premsa del feixisme, altres, els "exquisits", els que "mai no s'embrutaren contagiant amb la realitat els seus escrits", ja feia dècades que s'havien anant enriquint col.laborant -i ben activament- amb els assassins i opressors del nostre poble. Em referesc a aquells (una minoria, per sort) que, fent d'advocats dels sindicats feixistes, essent regidors dels ajuntaments franquistes (ajuntaments, ben cert, no elegits democràticament pel poble), anaren creant les bases d'una riquesa material que, amb els anys, els permetria fer una obra "no contaminada" pels esquitxos de la lluita del nostre poble per la seva llibertat. Allà ells, amb la seva consciència... si és que en tenien! Nosaltres estiguérem -i estam!- allà on en cada circumstància ens han portat les nostres idees d'igualtat, lluita per la independència del nostre poble i per una societat més justa, on no existesqui l'explotació de l'home per l'home.

Més endavant, malgrat la victòria obtinguda, malgrat els reconeixements i felicitacions d'amics i membres del gremi de la ploma, el cert és que per algun indret s'havia filtrat que l'autor guardonat (qui signa aquest article) era un escriptor "difícil", "conflictiu". Jo crec, ara passats els anys, que s'escampà arreu -i això era perillós en una societat somorta i conservadora com la nostra- que el guanyador era un destacat militant revolucionari. Cal tenir en compte que, avui dia, vint anys i escaig després dels fets que narram, ser d'esquerres, no haver-se embrutat les mans amb la politiqueria barata, encara fa aflorar la ira i la ràbia de la pesta dretana i feixista que ens envolta.

A l'any 1975 (i potser ara mateix, a l'any 1996, quan escric aquesta tercera part de L'Antifranquisme a Mallorca [1950-1970]) no era gaire presentable anar pel món amb l'etiqueta de lluitador antifeixista. El cert és que Autòpsia a la matinada tengué molts problemes (pagant l'edició l'Ajuntament de Ciutat!) per a editar-se. Per l'Editorial Moll tenien molts compromisos; en Luis Ripoll (no sé qui em recomanà que anàs a parlar-hi) em mirà com a esperitat, sense entendre res de res. Finalment, mitjançant les gestions de l'amic Joan Perelló -l'excel.lent poeta de Campos-, que coneixia un jovenot anomenat Sebastià Roig (el fill de la Impremta Roig), el llibre pogué sortir a la llum pública.

El Teatre de la Revolta mallorquí continuava amb els seus acostumats entrebancs, no sols per a ser estrenat, sinó per a ser publicat. Era el "normal" dins de la nostra llastimosa situació teatral. ¿Cal dir al lector que, a hores d'ara, vint-i-sis anys després de ser guardonada amb el Premi Ciutat de Palma de teatre, aquella Autòpsia a la matinada, homenatge a tots els estudiants de l'Estat morts en la lluita per la llibertat, continua sense estrenar?

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

El teatre mallorquí i els assassinats del franquisme (I)

pobler | 10 Agost, 2006 11:47

La literatura catalana experimental.

"Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)

Teatre experimental català(I)


Enrique Ruano, un dels nombrosos estudiants antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco.

Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".


Lliurament dels Premis Ciutat de Palma 1974. Miquel López Crespí, guanyador del Premi de Teatre per la seva obra Autòpsia a la matinada és el primer per la dreta.


El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.

El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.


Jaume Vidal Alcover va ser un dels escriptors mallorquins que guardonaren Miquel López Crespí amb el Premi de Teatre Ciutat de Palma.

El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.

En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.

Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...

D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).

Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.

Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.

En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.

L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.

Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Damià Huguet: homenatge

pobler | 09 Agost, 2006 15:27

Darrera conversa amb Damià Huguet.

"El món del subconscient, els somnis, les al.lucinacions que sovint el posseïen i el feien viatjar envers dimensions inèdites de l'esperit. Una imatge d'un film, un esmunyedís record de la infància, la visió d'un rostre entre penombres, la sang d'un animal just acabat d'escorxar... tot pot esdevenir poesia pura, sentiment autèntic transformat en paraula..." (Miquel López Crespí)


Ho record com si fos ara mateix. Una horabaixa amb pluja. Finals d'octubre de 1984. Havíem quedat citats al Bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia. Havíem de parlar de poesia, de la vida, del passat (els festivals de París i Venècia), de la col.lecció Guaret... Es tractava d'enllestir una entrevista per a la secció "Cultura" del diari Última Hora. Les meves primerenques relacions amb Damià Huguet eren de començaments dels anys setanta. L'època de Turmeda (el famós Poesia 72, amb poemaris dels mateix Huguet, de Josep Albertí i de Bernat Nadal). Després, col.laborant en el suplement cultural del Diario de Mallorca (pàgines que dirigia l'amic Xim Rada), petàvem la conserva poètico-cultural, i sovint política, en els barets la Rambla, o en els del carrer dels Oms, quan venia a cercar material prohibit a les golfes de la Llibreria Logos on jo aleshores treballava.

Però no ens deixem portar per la nostàlgia. Com en comentava recentment l'amic Mateu Morro, llavors podrien dir: "Novament les dèries d'en Miquel". Hem dit que avui parlaríem de la darrera entrevista que li vaig fer a Damià Huguet. Es tracta d' una llarga conversa que es perllongà fins molt tard i que, en un petit resum, sortí publicada diumenge dia 4 de novembre de 1984. Explicant el seu primigeni compromís amb la nostra cultura capolada segle rere segle per aquesta dreta apàtrida que ens domina, àvida de sang (recordeu 1936), del guany ràpid ("balearització" és la paraula que designa, a nivell mundial, la destrucció d'una terra), en Damià em parlava de les primeres conferències quasi clandestines que es feien a Campos a la meitat dels anys seixanta. Descobria la història amagada del nostre poble, els primers llibres de Blai Bonet, les inicials lectures de Joan Alcover, Brossa, Foix, Rosselló-Pòrcel, Estellés... Damià, no cal descobrir-ho a aquestes alçades de la nostra història, no entenia la cultura com a quelcom d'excloent. Lluny del seu tarannà la dèria xenofoba d'alguns ignorants neonazis que mostren menyspreu per Vallejo, Cervantes o Blas de Otero perquè escrivien en castellà. En Damià sempre em reconegué el mestratge que, damunt la seva obra, les seves concepcions literàries, exerciren César Vallejo, Blas de Otero, Dylan Thomas, el mateix Neruda.

Aquella horabaixa plujosa parlàrem, emperò, de la influència que en la seva obra tenia el cinema. És quan em confessà que sense haver vist Joan Vigo no hauria pogut escriure mai Els calls del manobre. Ofici de sords surt de la seva ànima després de les experiències de les biennals cinematogràfiques de París i Venècia. Llavors parlàrem de la influència que tengué en la nostra generació (els homes i dones que començàrem a escriure a finals dels seixanta i començaments del setanta) les pel.lícules de Jean-Luc Godard, Marco Ferreri, Louis Malle, el Truffaut senzill d'abans del cinema a escarada, Win Wenders...

El seu "mètode de treball" era molt especial, semblant a molts altres genis de la creació poètica. M'explicà la importància que tenia per a ell tot el món del subconscient, els somnis, les al.lucinacions que sovint el posseïen i el feien viatjar envers dimensions inèdites de l'esperit. Una imatge d'un film, un esmunyedís record de la infància, la visió d'un rostre entre penombres, la sang d'un animal just acabat d'escorxar... tot pot esdevenir poesia pura, sentiment autèntic transformat en paraula... D'altra banda, quan li entrava la depressió podia restar mesos i mesos sense poder lligar dos mots. En aquestes circumstàncies no s'atrevia a escriure res. Contemplava el paper en blanc durant hores i hores.

Miquel López Crespí

Sa Pobla i la recuperació de la memòria històrica

pobler | 08 Agost, 2006 15:39

"Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres)".(Miquel López Crespí)

Sa Pobla: tres herois de la lluita per la llibertat


Les columnes confederals de les quals formava part el pare de l'escriptor Miquel López Crespí en el moment de marxar vers el front d'Aragó.

El pare [Paulino López Sánchez] havia lluitat al costat de Durruti en la famosa Columna de Hierro. Aquesta heroica unitat de combatents contra Franco es negà durant molt de temps a la forçada militarització que preconitzaven els comissaris del P"C"E. En diverses ocasions la Columna de Hierro, es va haver d'enfrontar tant amb els feixistes revoltats com amb les directrius dels estalinistes. ¿Qui no recorda els fets de Maig del trenta-set, a Barcelona? En el maig de 1937, coincidint amb els infamants judicis de Moscou -on Stalin i els seus sequaços liquidaren tota la vella guàrdia bolxevic que havia portat a terme la Revolució d'Octubre (els deixebles de Lenin i Trotski, els dirigents de molts soviets que no es conformaven amb assistir a la degeneració de la revolució soviètica en mans d'una nova capa de buròcrates privilegiats)-, a Barcelona el P"C"E-PSUC, comandats per Pere Ardiaca, Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres).


Combatents antifeixistes del POUM a Barcelona el juliol de 1936, abans de l'extermini decretat pel PCE-PSUC.

La repressió en contra de l'esquerra revolucionària i la CNT, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, fou ferotge. Es parla d'entre uns cinc-cents i uns mil revolucionaris exterminats pels escamots policíacs del P"C"E-PSUC. Els amics de Durruti fou una organització anarquista clandestina molt combativa, partidària de la unitat amb els marxistes revolucionaris del POUM, que denuncià valentament, mitjançant fulls volants i diaris, l'assassinat dels lluitadors poumistes i anarquistes.

El pare -que fou enviat a Mallorca, presoner de guerra, amb el Batallón de Trabajadores 151-, parlava sovint, una vegada alliberat del camp de concentració, amb el meu oncle José, de la massacre que significà la sublevació de militars a les ordres d'un sector de la burgesia i els terratinents en contra de la República.

A sa Pobla, quan jo era petit, al costat de la foganya sentia parlar de la repressió contra la classe obrera i el poble. És evident que -jo era un infantó- no entenia gaire cosa. Supòs que d'una forma inconscient aquell sentir parlar en veu baixa, tremolosa, dels amics i companys desapareguts, de tantes persones afusellades sense judici previ, dels trets al clatell, m'impressionà.


Guzmán Rodríguez Fernández també és, juntament amb el pare i el meu oncle, un dels meus herois de la infantesa. Guzmán contava, a Can Ripoll o quan es trobaven a casa nostra, en el carrer de la Muntanya número 9, nombroses anècdotes dels camps de treballs forçats a Mallorca, de la vida en el "Batalló de Treballadors". Ara, molt d'anys després, llegint la revista Sa Plaça de sa Pobla (vegeu número 74, de febrer de 1999), hi trob algunes d'aquelles històries recollides por Joan Company. Record especialment la que es refereix a la pallissa que un alferes de la base del Port de Pollença donà a un grup de presoners republicans. Contestant a la pregunta si el tracte que els donaven, per part dels vencedors, era correcta, deia Guzmán Rodríguez Fernández: "Era un tracte correcte, pensa que els que ens guardaven eren soldats que eren bons al·lots. Tan sols recordo alguna anècdota desagradable com la d'un dia que havia acompanyat a un oficial a la Base del Port de Pollença i allà vaig saber que l'alferes estava pegant amb els corretjams a un grup de treballadors perquè els havia sentit cantar l'himne basc. Ho vaig dir al meu alferes, que era un asturià, i aquest es va enfrontar amb l'alferes del Port i li va recriminar davant tots la seva actitud".

Dels deu als catorze anys, en vaig sentir moltes, d'anècdotes d'aquest tipus. Era impossible que, de petit, m'empassolàs les històries que contava la ràdio o el capellà des de la trona, maldant contra els "dolents", els rojos. Aleshores jo ja sabia que els "rojos", és a dir, el meu pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, aquell gran amic de la família, en Pau Canyelles Socies (més conegut per "Pau Comas", i que havia estat regidor a l'Ajuntament del poble), eren en realitat unes bellíssimes persones, la gent més bona que mai havia conegut. Com no havia de ser bon al·lot el pare o l'oncle! Era inimaginable que em passàs pel cap -ni per un moment!- la idea que els republicans havien volgut destruir Espanya, com predicaven -i prediquen encara!- els criats intel·lectuals dels franquistes.

Com explica Guzmán a l'entrevista abans esmentada, la majoria de republicans del "Batalló de Treballadors" (dividits en diferents companyies, unes amb base a la Victòria, altres a Albercutx), treballaren en la construcció del Túnel de Cap des Pinar, en la carretera de sa Talaia. Altres companyies de presoners -les d'Aucanada i la de Son Amoixa, prop de Manacor- també feien carreteres.

En el fons, la història de Guzmán, les peripècies que passà -els diferents llocs d'internament, els camps on treballà forçat a les ordres dels franquistes- eren molt semblants a la del meu pare, Paulino López. L'un -Guzmán- venia del nord de l'Estat -front de Villaviciosa, Xixon, Briáñez, a Astúries-; l'altra, el pare i l'oncle José, procedien dels fronts del País Valencià i l'Aragó: l'avanç vers Saragossa amb les columnes de Durruti i Ortiz, la batalla de Terol, l'Ebre, l'intent desesperat d'impedir la ruptura en dos del front republicà a Vinaròs, Castelló... Guzmán explicava el final de la guerra en el nord i com va ser agafat presoners pels feixistes el 23 d'octubre de 1937 a La Felguera (Astúries). Després, el calvari de tots els presoners republicans: "Vàrem estar tancats un any a La Felguera, després ens dugueren a Rivadeo (Lugo) on hi estiguérem sis mesos, i d'aquí ens dugueren al camp de concentració del Seminari de Corbán a Cantabria on vam passar-hi un any. D'aquí, ja formant part d'un regiment de treballadors, ens dugueren a treballar a Tremp, a la Pobla de Segur, la Torre de Capdella, Viella i a Cardona on, finalment, em varen llicenciar". L'any 1942 li donaren la llibertat definitivament i instal·lat a sa Pobla, tengué un fill i, com el meu pare i l'oncle, s'integrà en la vida, treballs i costums dels poblers.

Miquel López Crespí

El grup "Nova Mallorca" i l'antifeixisme de les Illes

pobler | 04 Agost, 2006 15:01

"Vaig sentir parlar del PCE i la CNT en la meva infància, a sa Pobla, a començaments dels anys cinquanta. El meu pare havia fet la guerra amb els milicians de Durruti ('La Columna de Hierro'), i el meu oncle amb el 'Quinto Regimiento'. Si ha una discussió, un tema que conegui a fons, és el de 'si primer guanyar la guerra als feixistes o fer la revolució social'. El pare i l'oncle, deu, vint anys després d'acabada la guerra, encara discutien -amigablement, és evident- de qui tenia la culpa d'haver-la perduda". (Miquel López Crespí)

L'antifeixisme a Mallorca en els anys seixanta: les joventuts comunistes de les Illes


Durruti, el gran revolucionari de la CNT va ser uns dels gran exemples de lluita anticapitalista de l'escriptor Miquel López Crespí en la seva joventut.

Vaig sentir parlar del PCE i la CNT en la meva infància, a sa Pobla, a començaments dels anys cinquanta. El meu pare havia fet la guerra amb els milicians de Durruti ("La Columna de Hierro"), i el meu oncle amb el "Quinto Regimiento". Si ha una discussió, un tema que conegui a fons, és el de "si primer guanyar la guerra als feixistes o fer la revolució social". El pare i l'oncle, deu, vint anys després d'acabada la guerra, encara discutien -amigablement, és evident- de qui tenia la culpa d'haver-la perduda. En la concepció del meu progenitor foren els comunistes de Líster i Santiago Carrillo, de la Pasionaria i José Díaz, els qui, amb la dèria de no voler aprofundir en la revolució social començada pels treballadors el juliol del trenta sis, enfonsaren les esperances revolucionàries del proletariat. Per a l'oncle, que combaté Franco en totes les batalles importants del conflicte -Belchite, Guadalajara, Guadarrama, l'Ebre-, fou la indisciplina dels anarquistes en no acceptar les ordres i indicacions de l'Estat Major, els militars professionals, allò que més dificultà la lluita contra el feixisme. Era una discussió sense acabar que omplia els horabaixes dels diumenges de la meva infància poblera.


Més endavant, quan per motius de feina i estudis anàrem a viure a Ciutat (era a començaments dels anys seixanta), el meu primer contacte conscient amb el PCE va ser a través de Ràdio Espanya Independent que emetia des de Bucarest. Jo ja tenia tretze o catorze anys, i m'interessava la política. Ben cert que els debats familiars degueren tenir el seu pes en aquella primerenca decantació vers afecció tan estranya en un jove de poble. Per la ràdio del partit llegien, a bocins, les obres de la Pasionaria ("El único camino") i del general de l'aviació republicana Ignacio Hidalgo de Cisneros. A poc a poc, de molt jove, vaig anar coneixent els posicionaments del PCE en totes les qüestions d'actualitat. Lluita per la democràcia, reconciliació nacional, pacte per la llibertat, aliança de les forces del treball i de la cultura...

Sense quasi adonar-me del que feia, de cop i volta, vaig escriure anònimament -no era qüestió de facilitar la tasca a la Brigada Social- a l'emissora, i així vaig començar les meves col.laboracions signades amb el pseudònim "Nova Mallorca". Aleshores jo estudiava el quart de batxillerat al col.legi Lluís Vives de Ciutat. Record que, amb la goma que emprava a la classe i amb una fulla d'afaitar, vaig fer un primitiu segell que duia la falç i el martell i que posava, meticulós, al costat del pseudònim.

La vaga d'Astúries, narrada fil per randa per l'emissora, les tortures als miners asturians per part de la policia política i el posterior assassinat de Julián Grimau, enfortiren encara més la meva vocació militant. Els contactes, evidentment, eren anònims. Enviava les cartes a la direcció de "L'Humanité" (Boulevard Poissonièrie, nº 9, de París), a un apartat de correus de Suècia o, també, a l'adreça de "L'Unità", òrgan central del PCI.

Al col.legi Lluís Vives, sense anar-ho a cercar, d'una manera natural i inconscient, vaig muntar una cèl.lula juvenil. No en sabia res, d'organitzar la gent. Simplement ens trobàvem a l'hora de jugar i parlàvem. A les nits, a més de REI, escoltàvem Ràdio Moscou, la BBC de Londres o Ràdio París, i a l'endemà, abans d'entrar a les classes, xerrant a un racó del patí, comentàvem les notícies. El que més ens seduïa, emperò, eren els comentaris i divagacions damunt els recents èxits en la conquesta de l'espai per part dels soviètics. A una butxaca o dintre dels llibres dúiem, amagada, la foto de Iuri Gagarin, el primer cosmonauta de la història.

Miquel López Crespí

Llorenç Capellà i la solidaritat antifeixista

pobler | 02 Agost, 2006 14:54

"Recordem que en aquells anys (mitjans dels setanta), excepció feta del carrillisme i neoestalinisme espanyols (PCE) i d'algun grup de l'esquerra revolucionària (per exemple, els Cercles d'Obrers Comunistes que posteriorment esdevindria l'OICE i OEC dels anys de la transició, el MCE o el PCE-i), poca cosa existia en el combat organitzat contra el feixisme. El PSOE era inexistent". (Miquel López Crespí)

Llorenç Capellà: un amic de veritat.


Miquel López Crespí i Llorenç Capellà: més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita republicana del nostre poble i al capdavant sempre de l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Com a publicista, Llorenç Capellà ha publicat els llibres Quinze empresaris mallorquins (1975), Les ideologies polítiques a Mallorca (1975), i Mallorca i el món obrer (1976). Obres summament interessants, escrites poc abans de la restauració monàrquica i que, en aquells moments de manca d'informació de llibertat, significaren una important aportació en el coneixement de la nostra realitat immediata.

Recordem que en aquells anys (mitjans dels setanta), excepció feta del carrillisme i neoestalinisme espanyols (PCE) i d'algun grup de l'esquerra revolucionària (per exemple, els Cercles d'Obrers Comunistes que posteriorment esdevindria l'OICE i OEC dels anys de la transició, el MCE o el PCE-i), poca cosa existia en el combat organitzat contra el feixisme. El PSOE era inexistent. En aquestes circumstàncies que un intel·lectual com Llorenç Capellà, mitjançant els llibres abans esmentats publicats per l'Editorial Moll, posàs a l'abast de tothom un material d'investigació i anàlisi tan acurat era com posar una arma d'intensa eficiència en les nostres mans. Recordem que en aquell temps les "armes" intel·lectuals que els embrionaris partits antifeixistes posaven a disposició dels militants i simpatitzants eren d'una pobresa fora mida. Si exceptuam les respectives publicacions de les organitzacions (Mundo Obrero, per part del PCE; Revolución per part d'OICE o Mundo Obrero Rojo per part del PCE-i), o alguns opuscles amb els indigeribles pamflets de Santiago Carrillo i CIA, poca cosa es podria trobar per a la formació dels antifranquistes. Sortosament el final del règim coincidia amb una certa apertura de la censura, i editorials com Nova Terra, Alianza Editorial, Akal, Edicions 62, Turmeda, Daedalus, Moll i, sobretot, les publicacions antifeixistes Ebro i Ruedo Ibérico proveïen l'arsenal autèntic de la resistència cultural en aquells anys difícils i complicats.


Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

Els reculls d'entrevistes periodístiques de Llorenç Capellà esdevenien quelcom de bàsic fins i tot per a la intervenció quotidiana dels revolucionaris del moment. La trilogia formada per Quinze empresaris mallorquins, Les ideologies polítiques a Mallorca i Mallorca i el món obrer era, doncs, font indispensable de consulta per a conèixer i aprofundir dins la nostra realitat com ho havia estat, anys abans, en un altre aspecte, Els mallorquins de Josep Melià.

El Diccionari vermell de Llorenç Capellà és, sens dubte, un dels llibres (podeu parlar de poesia, assaig, novel·la i no us equivocareu) més importants publicats a Mallorca. Una pàgina d'aquest impressionant Diccionari val més que les obres completes de tant d'autor per a rendistes i desenfeinats promocionades pels amics dels "exquisits".

L'amic Llorenç Capellà em dedicà el seu Diccionari vermell amb aquestes sentides paraules: "Aquest llibre no serveix: Miquel López el tenia a la memòria molt abans que jo el pogués escriure. Força i salut. Llorenç Capellà". Reconec que la dedicatòria m'emocionà. Mai ningú m'ha dedicat un llibre amb una prova d'amistat tan forta com aquesta.

Que Llorenç Capellà, company durant més de trenta anys en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social, hagi defensat públicament, de paraula i per escrit, la meva obra i la meva persona, és quelcom que no sé com agrair. No sempre es troben amics així de valents. El darrer article que m'ha lliurat (concretament el 23-IV-99), un article titulat "Una manera de fer literatura", diu: "Si algú em demana per quin motiu Miquel López Crespí no és un escriptor famós, oi diré que per la mateixa raó que les bicicletes no volen. La resposta, aparentment esbojarrada, és d'allò més lògic. Les bicicletes són un mitjà de transport molt útil, però no han estat dissenyades per a volar. De la mateixa manera hem d'afirmar que López ja disposa d'una obra considerable i sòlida, encara que sempre serà un escriptor marginal. El motiu és obvi. López és un intel·lectual crític amb el Poder en majúscula, sigui qui sigui el color ideològic d'aquest poder. I, per tant, molesta les majories. Aquesta mena d'escriptors difícilment gaudiran qualque dia del reconeixement públic del qual, sens dubte, s'han fet mereixedors per la seva obra. En canvi, la mateixa societat que els arracona sap que són necessaris. Un poble es reconeix en el seu passat a través del testimoni d'aquells escriptors que mantingueren una actitud independent. No cal dir que Miquel López és d'aquests, d'ací el meu respecte i estimació. Això no obstant, seria ben injust si únicament fes referència, en aquesta nota breu, a l'intel·lectual de combat i deixàs de banda la valoració que em mereix l'escriptor. López és inclassificable. Els seus primers llibres em despertaren l'interès pel seu llenguatge directe, entre la realitat i la ficció, i per l'absència de influències. D'una primera lectura ja es desprenia que aquell home no havia estat deixeble de Josep Maria Llompart, ni havia fet coa a la porta de Llorenç Villalonga ni havia visitat amb assiduïtat Blai Bonet. D'altra banda, era evident que tampoc no havia passat la infantessa en el seminari ni amb els blauets de Lluc. Procedia del carrer. És a dir, la seva escola vital i literària eren el carrer i les converses amb el seu pare i el seu oncle -germà del pare-, que l'ensinistraren en la defensa dels ideals republicans i d'esquerra. López va aprendre escriure en els manifests clandestins que tant es prodigaven els anys setanta, per això la seva literatura economitzava i encara economitza paraules, perquè allò que el preocupava aleshores era dir allò que volia dir de la manera més contundent possible. Per a ell literatura era igual a informació, que és característica pròpia de les literatures segregades a societats en revolució com són la cubana o la nicaragüenca. Fet i fet, amb el temps, no ha canviat gaire el seu plantejament primigeni. Ha guanyat en destresa, potser. Continua, però, fidel a la seva manera de fer. López és del parer que la paraula sempre serà un vehicle del pensament, no un fi en ella mateixa. Per a ell l'estètica, en literatura, rau en la idea: en una idea nua, exempta d'embolcalls que disfressin el seu significat".

Miquel López Crespí

Josep M. Llompart i Encarna Viñas: els nostres

pobler | 01 Agost, 2006 10:05

"Andreu Ferret, Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Francisco Monge, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera..."


Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Llompart de la Peña: "La Columna de foc".

Aquest article té el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas, la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".

El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles illustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.

Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".

Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc de B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.

Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·lectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.

Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, els encarregats de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita contra la dictadura. "La Columna de foc" de Llompart de la Peña esdevenia, doncs, una eina essencial i única en la lluita per la llibertat.

Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s'havien consumat a fons i, amb certa il·lusió, podíem imaginar que amb la lluita i l'esforç popular podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven a consolidar els plans del franquisme reciclat.

Miquel López Crespí

(14-IV-02)

Irlanda i la lluita per la independència (III)

pobler | 30 Juliol, 2006 10:07

La 'dictadura democràtica' dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria". (Miquel López Crespí)

Irlanda: març de 1968.


A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta Miquel López Crespí era a Irlanda del Nord (Derry, Belfast...) on va poder conèixer de primera mà la lluita alguns dels esdeveniments de la lluita per l'alliberament nacional i social del poble irlandès. Aquesta fotografia és de març de 1968 i està feta a Belfat (Irlanda del Nord).

Però parlàvem d'Irlanda en aquell mes de març de 1968. Els carrers comercials de Derry lluïen amb tota la seva esplendor. Encara no havia començat la campanya de bombes contra els interessos britànics i dels colons protestants, i podíem guaitar en els mostradors de les botigues i magatzems de Ferryquay street, de Bishop street, de London street o de la plaça de Waterloo. Uns anys endavant no ens restaria res de tant de luxe i brillantor. Aleshores, a començaments dels setanta, els comerços que no havien estat destruïts, els que s'havien salvat de la campanya de bombes, eren rere plafons de fusta o metàl·lics i no podies veure res des de l'exterior. Tenc fets un parell de reportatges fotogràfics d'aquell Derry de principis del setanta tan diferent de la ciutat que vaig conèixer en la meva primera visita.


Befast a finals dels anys setanta. Infants jugant sota un cartell de l'IRA.

Des de les murades es podien veure els nous edificis de Rossville street, el cementiri existent més enllà de Lone Moor road fent frontera amb el barri que hi havia rere Iniscarn Road i que arribava des d' aproximadament Lislance Drive fins a Brooke Park. En el cementiri de la ciutat, just darrera Lone Moor road, hi eren enterrats nombrosos soldats i oficials de l'IRA i combatents per la llibertat irlandesos. De rere les tombes, protegits per les creus dels caiguts, els patriotes de finals del seixanta i començaments dels setanta disparaven a les tropes britàniques i a la policia. Alguns dels habitants del carrer de Lone Moor road ens explicaven que, sovint, sentien les bales dels patriotes i de les forces repressives xiular per damunt dels seus caps. Si volíem anar a fer una volta per aquell barri relativament modern de Derry partint de la zona baixa, passejàvem per Foyle road. Després, pujant per Lone Moor road, ens indinsàvem per un carrer amb no gaire cases, el carrer de Bligh Lane, i aleshores podíem anar fins al cementiri o, més enllà, fins a Melmore, Malin, Leenan o Dunree Gardens.

En el record encara aquella botigueta de Derry on anàvem a comprar els discos amb cançons de la resistència, l'himne nacional d'Irlanda amb la lletra que cantaven els patriotes irlandesos a les presons dels protestants d'Irlanda del Nord, als camps de concentració britànics. La botigueta de discos de Derry era bona de trobar si sorties per la Butcher's Gate de les antigues muralles del segle XVII. Just una mica més enllà, entrant ja en el Bogside, t'esperava, com una esperança radiant, el famós cartell anunciant que hom s'endinsava en un indret habitat pels més aferrissats lluitadors per la llibertat d'Irlanda. En serv diverses fotografies. El cartell deia, i diu encara: "You are entering in free Derry" que, en traducció catalana, significa simplement: "Ara entrau en el Derry lliure".

La botigueta de discos de la cantonada de Waterloo street era extremament petita. Només hi cabien dues o tres persones alhora, però així en els prestatges podies trobar tot el folklore irlandès, ara en diuen "música ètnica", i, també, com és evident, les cançons de la resistència. La qual cosa no em deixava d'estranyar havent arribat d'un estat amb la manca de llibertats de tots coneguda on, per trobar discos amb les cançons de la guerra civil, per exemple, havies d'anar a París, Londres, Roma o Milà i els havies de portar d'amagat, exposant-te als acostumats problemes amb la Guàrdia Civil o amb la Brigada Social.

A Irlanda, malgrat la falta de llibertats ocasionada pel poder dictatorial, podies trobar aquests discos de la resistència, la majoria himnes i balades explicant l'heroica lluita del poble irlandès, enlairant els militants de l'IRA morts en el passat o en les lluites del present.

Va ser precisament en aquest començament de març de 1968 i en aquesta botigueta, cantonada de Butcher's Gate amb Waterloo street, on vaig sentir per primera vegada l'himne i la lletra de La cançó del soldat, l'himne nacional d'Irlanda. Un dèbil sol hivernenc penetrava amb dificultats per la finestra. A l'exterior es divisaven, en primer terme, els grisos blocs d'habitatges socials que et rebien en entrar al Bogside i on, uns anys després, s'esdevendria la matança que ja ha quedat en la història amb el nom de la massacre del Diumenge de Sang. Les xemeneies de les cases proletàries del barri catòlic fumejaven sense aturar. Caminant per Foyle road fins a Lone Moor road podies veure encara algunes de les improvisades cases d'uralita fetes en temps de la Segona Guerra Mundial i que, amb tota la seva càrrega de mancances i misèria, encara eren emprades com a habitatges per algunes de les famílies catòliques més pobres. Era en aquelles circumstàncies, comprovant amb els teus propis ulls, veient cara a cara les injustícies en la distribució dels habitatges socials, quan comprenies a la perfecció el sentit de la lluita per la igualtat d'oportunitats entre catòlics i protestants que es desenvolupava en les entranyes de Derry o Belfast. La "dictadura democràtica" dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria.

Fins a les lluites pels drets civils de finals dels anys seixanta aquestes injustícies semblaven eternes, inamovibles.

Miquel López Crespí

Irlanda i la lluita per la independència (II)

pobler | 28 Juliol, 2006 17:51

"L'IRA augmenta els seus efectius precisament com a resposta als atacs unionistes contra la població catòlica, a les 'desaparicions' de patriotes en mans dels paramilitars protestants. Sense aquesta història podríem dir 'secreta' del nord d'Irlanda no es poden entendre coherentment els esdeveniments que es desenvoluparan sobretot a partir de la gran manifestació del 5 d'octubre de 1968 a Derry". (Miquel López Crespí)

Irlanda: març de 1968.


A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta Miquel López Crespí era a Irlanda del Nord (Derry, Belfast...) on va poder conèixer de primera mà la lluita alguns dels esdeveniments de la lluita per l'alliberament nacional i social del poble irlandès. En aquest fotografia feta a Belfast en aquella època poden veure l'escriptor de sa Pobla al davant d´un dels murs que separaven els barris catòlics i protestants.

Pel març de 1968, si hom no entrava en contacte amb les zones pobres de les barriades catòliques, si només es passejava per indrets de domini protestant; si el visitant era portat solament a veure el modern Tecnhical College o el Magge University College; si aquell que venia de fora es fixava solament en les nombroses indústries dels barris suburbials, en el magnífic i modern Altnagelvin Hospital, hom podia imaginar que Derry era una ciutat moderna, sense gaire problemes.

Falsa aparença. Irlanda del Nord, malgrat aquest aparent benestar, benestar que es concretava en els privilegis de què gaudien els unionistes, registrava una de les taxes d'atur més grans d'Europa. Atur que, evidentment, colpejava sobretot els barris catòlics.


Bernadette Devlin.

Aleshores encara no havia començat amb la força que agafaria més endavant el moviment dels drets civils, aquella lluita decisiva en el desvetllament del poble que encapçalava la Northern Ireland Civil Rights Association (NICRA) amb la famosa Bernanette Devlin anant primera línia de les manifestacions. Recordem que la primera manifestació pública, amb brutal repressió de la RUC, és a dir, la Royal Ulster Constabulary la policia unionista, va tenir lloc el 5 d'octubre d'aquest 1968 a Derry. És a dir, poc mesos després de la meva primera visita a Derry i Belfast. Les policies de la RUC eren ferotges sempre en els atacs contra els manifestants irlandesos.

Fent costat a les policies de la RUC existien aleshores tota una sèrie de d'organitzacions paramilitars que, amb el vist i plau de la RUC, es dedicaven a la "feina bruta" quant a la repressió contra el moviment nacionalista irlandès i els activistes dels drets civils. Entre aquesta "feina bruta" es poden incloure, a més de les tortures als patriotes que queien en les seves mans, determinades "desaparicions" que, malauradament, acabaven en assassinats sectaris. El renaixement de l'IRA a mitjans dels seixanta no es pot entendre sense tenir sempre en compte que el nivell d'organització i lluita del moviment independentista i revolucionari irlandès anava sempre lligat al nivell de repressió dels colons i de les forces repressives al seu servei.


Cartell de l'IRA

L'IRA de començaments dels seixanta augmenta la seva organització i presència dins la població a conseqüència de les activitats criminals dels "'B' Specials" contra els patriotes. El fanàtic clergue presbiterià Ian Paisley havia creat l'any 1951 una "Església Lliure Presbiteriana" els membres de la qual, conjuntament amb les diverses branques de la policia dels colons, eren els encarregats, entre altres provocacions, de l'organització de les manifestacions a l'interior dels barris catòlics i d'altres "feines" autènticament "especials"...

L'IRA augmenta els seus efectius precisament com a resposta als atacs unionistes contra la població catòlica, a les "desaparicions" de patriotes en mans dels paramilitars protestants. Sense aquesta història podríem dir "secreta" del nord d'Irlanda no es poden entendre coherentment els esdeveniments que es desenvoluparan sobretot a partir de la gran manifestació del 5 d'octubre de 1968 a Derry.

Els irlandesos, els sectors patriotes i d'esquerra d'Irlanda del Nord, eren constantment perseguits pels cossos repressius dels colons. La UDA, per exemple, era la força paramilitar protestant per excel·lència. Aquestes sigles volien dir Ulster Defence Association. Com a forces policíaques eren temibles igualment els membres de l'Ulster Defence Regiment, una força de reservistes protestant que actuaven a "temps parcial". Els membres de l'UDR provenien d'un altre cos de tètrica memòria: els "'B' Specials", dels quals ja hem parlat més amunt. Els "'B' Specials" varen ser suprimits per Londres a conseqüència de la brutalitat indiscriminada amb la qual atacaven els membres i simpatitzats de la Northern Ireland Civil Rigthts Association (NICRA) i el poble irlandès en general.

Per als "orangistes", els membres de l'Orange Ordre, l'organització més extremista dels colons i que va néixer l'any 1795 per a "protegir" els interessos dels usurpadors de les terres dels irlandesos, qualsevol membre de l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord era un perillós separatista catòlic, un diabòlic fenià, un agent del comunisme i l'anarquisme, del maoisme i del trostquisme, subjectes als quals calia, no solament vigilar, sinó exterminar de rel. No cal dir que la majoria de membres de l'Orange Ordre eren els que fornien els quadres dels "'B' Specials". També eren membres del Unionist Party, partit polític dels colons amb estreta relació amb el Partit Conservador britànic.

Com ja hem dit, per a qualsevol orangista els seguidors de l'activista pels drets civils Bernadette Devlin o de l'aleshores jove Gerry Adams, eren el dimoni en persona, "rojos i papistes" dignes únicament de la presó i de la forca.

Miquel López Crespí

Irlanda i la lluita per la independència (I)

pobler | 27 Juliol, 2006 11:53

"Una història de resistència contínua que va des de les lluites del rei Brian Ború contra els invasors víkings fins a la guerra de resistència que el poble irlandès manté contra els colons protestants comandants per Oliver Cromwell i tots els altres combats per l'alliberament nacional i social dels irlandesos". (Miquel López Crespí)

Irlanda: març de 1968


L'escriptor Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, era a Irlanda a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, just en el moment del rebrot de la lluita del poble irlandès en defensa dels seus drets nacionals i civils. La fotografia està feta a Derry, dalt de les murades de la ciutat que dominen el barri catòlit del Bogside, un dels meus combatius de la coneguda ciutat irlandesa.

Irlanda, per molts motius culturals, polítics i també, perquè no dir-ho, personals, passà a formar part de la nostra vida ja fa dècades. Primer foren les influències dels seus escriptors. ¿Qui no ha llegit Jonathan Swift, Oscar Wilde, Bernard Shaw, Brendan Behan, William Butler Yeats, Sean O'Casey, James Joyce, Samuel Beckett, Liam O'Flaherthy o Terence MacSwiney, per citar tan sols un parell de noms? ¿Qui no ha llegit o estudiat la seva heroica i conflictiva història? Una història que ens porta des dels celtes del 500 abans de la nostra era fins a la insurrecció de Pasqua, quan els patriotes de Pearse i els socialistes revolucionaris de James Connolly s'aixecaren en armes contra la dominació britànica. Una història de resistència contínua que va des de les lluites del rei Brian Ború contra els invasors víkings fins a la guerra de resistència que el poble irlandès manté contra els colons protestants comandants per Oliver Cromwell i tots els altres combats per l'alliberament nacional i social dels irlandesos.


Entrada al barri catòlic de Derry, el Bogside, a finals dels anys seixanta. Fotografia feta per l'escriptor Miquel López Crespí.

Una tràgica i alhora exemplar història de constància en la lluita per la llibertat, la del valent poble irlandès que inicia el conflicte i les guerres amb els anglesos l'any 1171 quan el rei Enric II inicia la conquesta d'Irlanda i estableix la seva capital a Dublín. En els anys que van de 1537 a 1546 Enric VIII consolida la dominació britànica, es proclama senyor d'Irlanda i inicia la persecució del catolicisme i dels naixents moviments de resistència popular a la colonització.

Una resistència que comença a organitzar-se com a inaturable moviment d'alliberament nacional i social amb la fundació de la Germandat Republicana Irlandesa l'any 1858 i es consolida posteriorment amb el naixement de la Lliga Irlandesa per la Terra l'any 1879 fins arribar al Sinn Féin de 1905-08.

Aquesta Germandat Republicana Irlandesa, la Irish Republican Broterhood (IRB) era una organització patriòtica entestada a aconseguir la independència per la via armada. Abans d'organitzar-se en la Germandat Republicana Irlandesa, moviment que es concreta l'any 1873, aquests patriotes eren coneguts amb el nom de fenians. Aquests fenians són els principals organitzadors i herois de la famosa sublevació contra la colonització britànica de l'any 1867. D'ençà aquella època, els colons protestants, les forces probritàniques d'Irlanda del Nord, sempre han emprat la paraula fenià com el pitjor insult que hom pot adreçar a una persona. Fenià és per als colons, per a la púrria reaccionària que volia i vol mantenir l'opressió colonial damunt el poble d'Irlanda del Nord, pitjor que "papista" o "comunista".


Monument a les víctimes de Derry assassinades per l'exèrcit britànic dia 30-I-1972. Fotografia feta a Derry per l'escriptor Miquel López Crespí a començaments dels anys setanta.

L'esclafit revolucionari de finals dels anys seixanta, el paper de l'IRA i altres forces socialistes revolucionàries, comunistes i nacionalistes en el desenvolupament del gran moviment pels drets civils, ja és més conegut per la gent de la meva generació o per aquelles persones interessades en la història i pràctica política de les nacions que lluiten activament contra tota mena d'imperialismes. Els meus contactes directes amb Irlanda s'inicien a finals dels anys seixanta. Entre 1968 i començaments dels setanta hi vaig anar en diverses ocasions. Viatges a Belfast i Derry especialment, però també sortides a Dublín i a diverses comarques d 'Irlanda del Nord.

Quina emoció en aquella anada a Dublín! Caminar per l'avinguda O'Connell fins arribar a l'edifici de correus on resistiren, fins a la mort, els valents irlandesos que s'enfrontaven a l'exèrcit d'ocupació britànic. Aquell dia de Pasqua, el 24 d'abril de 1916, havien de comparèixer tres mil voluntaris a donar la vida per Irlanda. Els escollits pel destí només foren vuit-cents. Vuit-cents herois que donaren la vida per la llibertat d'Irlanda, els uns lluitant amb les armes a la mà, els altres assassinats pels escamots d'afusellament anglesos, morts per les tortures a les presons... Memòria de Arthur Griffith, el dirigent del Sinn Féin, del dirigent socialista més estimat per Lenin, el sindicalista revolucionari James Connolly, fundador del primer exèrcit de la classe obrera irlandesa, l'Exèrcit dels Ciutadans; memòria del cristià i gran patriota Pádraic Pearse... Matinada històrica d'abril de 1916 amb les banderes d'Irlanda i la roja del proletariat onejant per Sackville street, anant cap a la central de correus mentre els destacaments que comanden Eamon de Valera i Michael Collins s'enfronten amb les forces britàniques... Alguns historiadors afirmen que va ser el famós Winston Churchill, l'"heroi de la Segona Guerra Mundial" l'autèntica ànima de la repressió contra el poble irlandès. Cap a 1913, Churchill era un dels ministres del Partit Liberal. 1913 marca també el naixement del temible Ulster Volunteer Force, cent mil homes armats, l'exèrcit dels unionistes protestants que no volen una Irlanda lliure i reunificada. La força militar i repressiva que serà la columna vertebral que mantendrà els sis comtats del nord, el que els colons anomenen l'"Ulster", fóra del control de Dublín quan més endavant s'aconsegueix la independència del sud.

Els records s'acaramullen un rere l'altre, sense que pugui fer res per aturar l'avenç per tots els racons de la memòria d'aquells anys que, en una obra de teatre de propera publicació, he rememorat com Els anys del desig més ardent. Feia moltíssim temps que no obria les capses amb els reportatges fotogràfics que serv d'aquella llunyana època, les carpetes amb cartes, plànols, documents, revistes... contactes. De cop i volta, mirant les fotografies en blanc i negre i en color, tot torna a la memòria: les passejades dalt les murades de Derry, acabades de bastir l'any 1618 i que tenen sis metres d'amplària; murades que l'any 1689 protegiren els ocupants protestants de les forces catòliques del rei Jaume II que els encerclà i va estar a punt de vèncer els ocupants; el port de Derry, amb tots els seus vaixells de càrrega atracats en els molls del riu Foyle; la plaça The Diamond abans de les bombes i de les destruccions de l'any 1969; la St. Columbs Cathedral; la torre acabada en punta afiladíssima de St. Eugene Cathedral. Passeigs per Brooke Park... Aleshores encara l'IRA no havia dinamitat l'alta columna aixecada pels colons en honor de George Walker, el governador protestant que resistí al setge irlandès dels anys 1668-69. La impressionant columna era dalt les murades i, amb l'orgullosa prepotència dels vencedors, dominava, implacable, tot el Bogside. Una autèntica i vertadera provocació que, com les desfilades protestants pels barris catòlics, servia per a demostrar a la majoria catòlica qui eren els dominadors a Irlanda del Nord. I, evidentment, d'ençà la brutal colonització dels soldats i aventurers portats per Guillem d'Orange, els amos i senyors de la terra irlandesa eren els vinguts de fora.

Miquel López Crespí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS