Administrar

Defensa de la terra

pobler | 23 Novembre, 2005 07:32 | facebook.com


Formentor.

Miquel Costa i Llobera va ser un mestre en la tasca de cantar el nostre paisatge. La seva concepció clàssica de la poesia, els profunds coneixements que tenia de la cultura grega i romana, una concepció moderníssima de l'ús de la llengua catalana, l'han fet un autèntic pioner en el camp de la poesia mallorquina. I, indubtablement, en la manera d'expressar alguns dels sentiments més profunds del poble mallorquí. Fins aquell moment hi havia massa arcaisme, massa temes arnats, en les composicions dels jocfloralistes de la pàtria. Molts poetes de finals del segle XIX omplen pàgines i més pàgines amb ridícules buidors historicistes. Històries de ducs i comtes escrites en un català tan edulcorat i fals que no servia per a bastir els fonaments d'una cultura vigorosa, a l'alçada del poble que havia servat la llengua en temps d'oprobi i opressió. Uns dels mèrits principals de Miquel Costa i Llobera és precisament el d'haver sabut bastir un català literari d'una modernitat increïble, un català que encara avui dia mostra tot el seu accentuat vigor i potència. En les pàgines de la Poesia completa de Miquel Costa i Llobera que acaba d'editar El Gall (Pollença, 2004) podem trobar nombrosos exemples d’això que afirmam.


Vet aquí un món en perill. Un món que han cantat els nostres poetes i han pintat els artistes que han estimat Mallorca i que avui, com hem escrit ara i adés, ja corre perill. I si per un plat de llenties destruíem el que cantaren les nostres escriptors, els esperits sensibles que estimàvem la nostra terra... quina herència de ciment i hamburgueseries llegarem als nostres fills, a les generacions que vendran rere nostre? Mons misteriosos del barranc de Bianiaraix, del torrent de l'Ofre, de les valls ocultes de la serra de Tramuntana, dels raconets d'Escorca, Sóller, Pollença. Haurem de tornar als clàssics, llegir novament l'obra de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, per a destriar com era aquella illa que desapareix a pas de gegant.


Aigua i vegetació, reserva d'ocells i plantes i fauna de torrents i torrenteres. Màgia dels indrets sagrats dels mallorquins i mallorquines que ens han precedit des de la fondària de la història.


Sovint, en contemplar racons com aquest de l’aigua maragda dels voltants de sa Costera em deman què hauríem de fer els mallorquins i mallorquines per a servar paisatges dignes del pinzell d'Ankermann, Anglada Camarassa, Antoni Gelabert o Santiago Rusiñol. Bernat Vidal i Tomàs, en el pròleg de setembre de 1951 al poemari de Blai Bonet Entre el coral i l'espiga, ens explicava com en aquest poemari "Blai, febrós, guarda amb avarícia la menta de la correntia i de l'embat. Juga amb un ramell olorós de coral. I, amb el cap sobre el coixí, com Rupert Broock, sent la mar per dins ses venes".


Jo no sé, i no vull ser pessimista, si els sobrevivents del present o els que vendran després de nosaltres també tendran la mar de Mallorca dins les venes com la tenia Blai Bonet, Miquel Costa i Llobera, Cèlia Viñas, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Jaume Vidal Alcover o Antoni Vidal Ferrando, entre molts d'altres poetes nostres. A vegades, quan el pessimisme em venç, pens que ningú mai ja no podrà escriure poemes com "Cala Gentil" de Costa i Llobera, "La cala" de Blai Bonet, "Una barca" de Cèlia Viñas o "La terra que imagín" d'Antoni Vidal Ferrando. És una evidència que ningú no pot negar que, en dies de bonança, després del temporal que ens ha fet patir i sentir la por dins al moll dels ossos, naveguen per aquesta aigua maragda les dones d'aigua de Costa i Llobera. Les dones presoneres dels encanteris de bruixes i fades que, per un dia, han escapat de les fondàries de les coves on romanien tancades. També hi podem trobar, si miram amb atenció, si ens llevam la pedruscalla dels ulls, la nina que cull geranis i de la qual parla Vidal Ferrando en El brell dels jorns.


Recordem que l'escriptor Antoni Vidal Ferrando ha parlat dels paisatges de Mallorca a les seves novel·les. Hi apareixen quasi sempre com a teló de fons de la vida dels pobladors. La mar, especialment, i els contorns de les cales, es converteixen en presències constants d'una narrativa plantejada com a repte literari i com a crònica d'una època. Unes imatges que em porten novament als versos de "La Cala" de Blai Bonet. No endebades ambdós poetes són d'aquest poble lluminós que té per nom Santanyí. Recordi, aquell que tengui la memòria curta, que els dos poetes han donat tot el millor que tenien, la veu, la saviesa, la vida, totes les paraules dels seus secrets abecedaris, per a salvar, si és possible encara, la bellesa d'aquesta Mallorca a punt de desaparèixer sota les onades de l'especulació més desfermada.


Miquel López Crespí


> (23-XI-05)


Brutal campanya contra la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes

pobler | 17 Novembre, 2005 09:15 | facebook.com

En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intel·lectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar, de la sevícia més brutal. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant. (Miquel López Crespí)



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Frances Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres.

1994: brutal campanya contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes.


Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat" del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000).


En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors (i sectors afins) amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta). Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. [...]


La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intel·lectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar, de la sevícia més brutal. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.


A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.


Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.


Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra.


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (1-X-03). Pàg. 19.


El dia que va morir Franco

pobler | 16 Novembre, 2005 10:47 | facebook.com

Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki". De nou, les condemnes de la injustícia feixista, però molt especialment la de Txiki per la proximitat, convulsionaren el nostre esperit. Eren anys de terror i persecucions. Txiki, heroi de la resistència, fou enterrat a un nínxol del cementiri de Cerdanyola. Pel novembre, el gran criminal, el responsable de la més ferotge guerra civil que han patit els pobles de l'Estat espanyol, la repressió més salvatge mai coneguda, moria després d'una llarga agonia.


Al Principat no hi hagué manifestacions de cap signe al carrer. A les Illes tampoc. Però l'alegria covava per dintre. Les cròniques diuen que arreu dels Països Catalans i a molts d'indrets de l'Estat s'acabaren les ampolles de xampany. Els antifranquistes sintetitzàrem l'esperit del moment amb un rodolí que es repetí profusament: "Vint de novembre gloriós / s'ha acabat el Gran Merdós".


A Palma, per a amics i companys del combat antifeixista fou dia de bauxa sonada. Per tots els caus de la clandestinitat s'obriren les mateixes ampolles de xampany que quan l'ascensió al cel de l'Almirall Carrero Blanco l'any 1973. Cada partit, cada organització, muntà trobades i festes de diferent tipus. La nostra colla -hi havia militants del PCE, OEC, PTE, Bandera Roja i alguns professors i mestres independents que compareixien a alguna de les accions clandestines- quedà per a celebrar aquell joiós esdeveniment a la casa que l'amic Miquel Mas tenia llogada a Pòrtol. En Miquel era un empleat de banca molt amic de na Francisca Bosch. Ens oferí la casa per a fer-hi la festa. En Miquel Mas va néixer a Ciutat l'any 1950 i va ser un d'aquells companys inoblidables de la transició. Demòcrata de veritat, antifeixista convençut, sempre estigué disposat a actuar en defensa de la llibertat del nostre poble. Amb el temps publicaria Massa temps amb els ulls tancats (1976), el llibre de poemes Mediterrània, un cel esquinçat (1985) i les novel.les L'àngel blau (1991) i L'ocell del paradís (1992), entre d'altres. Però tornem al dia de la mort del Gran Merdós. A casa de Miquel Mas tothom hi vingué carregat d'ampolles de vi i xampany. En Jaume Bonnín (militant del PCE) i la seva esposa Amparo portaren un caramull de sobrassades i botifarrons. El rebombori i les rialles no aturaven. Qui més qui manco compareixia amb paquets de begudes i queviures: formatge maonès, vi de Binissalem... pareixien unes matances! I ho era, la celebració de les matances d'un porc!


A mitjanit, havent sopat, no sé qui d'entre la munió de gent va treure una antiga estàtua de guix del dictador (de les que hi solia haver a escoles i institucions) i, demanant un moment de silenci, la llançà al terra, fent-la mil bocins. Hi hagué aplaudiments generals i s'alçaren novament les copes plenes de xampany enmig d'una disbauxa feresta. Algú començà a cantar L'estaca de Lluís Llach i altres cançons de la resistència.


Miquel López Crespí


del llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).(Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994) Pàgs. 129-130.


Josep M. Llompart de la Peña: records

pobler | 12 Novembre, 2005 13:07 | facebook.com


1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".


El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.


Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".


Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.


Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.


També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).


En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.


Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972).


Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.


Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.


Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]


El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.


En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.


Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)


Joan F. López Casasnovas: memòria històrica

pobler | 11 Novembre, 2005 07:13 | facebook.com


Joan F. López Casasnovas i Miquel López Crespí.

Joan Buades, Nanda Caro, Mateu Morro, Joana Barceló, Margarita Nájera, Felipe González, Juan Guerra, Carrillo, Suárez, Roldán, Boyer...


Un dels aspectes més curiosos, però que demostren com som encara lluny d'una certa normalització democràtica, és el que s'esdevingué en la passada legislatura progressista quan algun partit, membre del govern o intel·lectual independent gosava insinuar algun possible error del Pacte. Aleshores un exèrcit de cínics i menfotistes es llançava damunt aquell que indicava l'error i era linxat públicament amb l'excusa que el que deia res "feia el joc a la dreta". Tots recordam com els Verds foren sistemàticament criminalitzats públicament i fins i tot s'aconseguí expulsar de la vida política eivissenca el diputat Joan Buades. La consellera Nanda Caro, en demanar el compliment dels acords del Pacte de Progrés de 1999, va ser obligada a callar pels seus mateixos "companys" d'Izquierda Unida sota l'amenaça de fer-la dimitir. El PSM patí envestides semblants quan Mateu Morro alçà la veu demanant el que en justícia corresponia als nacionalistes d'esquerra després del pacte secret PSOE-UM.


Qui signa aquest article, una persona que en tot moment donà un suport crític al president Antich i al Pacte i que quan fins i tot destacats membres del PSOE com Joana Barceló i Margarita Nájera eren contraris a l'aplicació de l'ecotaxa nosaltres la defensàvem públicament, qui signa aquest article, dic, era sistemàticament demonitzat per tota la sèrie de menfotistes que cobraven per callar i per atacar els intel·lectuals d'esquerra independents. Tot plegat un panorama desolador de manca de crítica i de visió de futur. Tan sols eren enlairats i promocionats pel poder tots aquells cínics que, per a continuar cobrant i fruint dels privilegis que el poder atorga als seus servils, feien de l'ofici de callar la tasca principal del seu pas pel Govern de les Illes. Pijoprogres que han fet malbé la nostra experiència progressista i que ara, per a no anar novament de fracàs en fracàs, haurien de ser depurats de tota possible tornada al poder.


Sortosament no tots els intel·lectuals i polítics de les Illes són mancats de memòria històrica. Darrerament he llegit alguns articles i reflexions que em fan pensar que no tot resta perdut per aquests indrets i que es pot donar un suport crític a l'esquerra oficial sense oblidar qui és aquesta esquerra, el que ha fet i on pot arribar. Un d'aquests intel·lectuals lúcids, polític d'esquerra i al qual ningú no podrà acusar de "fer el joc a la dreta" és el menorquí Joan F. López Casasnovas. Ningú no podrà dir que Joan F. López Casasnovas és "un submarí del PP", com diuen els servils quan algú defensa idees de vertader canvi social. En l'article "La natura d'anguila" que ha publicat recentment en un diari de Palma (6-VIII-04), ens adverteix de les possibles mancances del PSOE i recorda com, en un recent passat, Felipe González i els seus oblidaren moltes de les promeses que havien fet quan encara no governaven.


Joan F. López Casasnovas recorda que quan s'havia de signar l'antipopular Pacte de la Moncloa, el PSOE denuncià implacablement la venuda dels "comunistes" espanyols a la gran burgesia i acusarien Carrillo de fer el joc a la UCD del franquista Suárez... Posteriorment Felipe González signava també els famosos Pactes contra els interessos dels treballadors. López Casasnovas escriu, seguint el seu lloable exercici de memòria històrica: "El PSOE ('Cien años de honradez'), en fi, estava a favor del dret d'autodeterminació per a les nacionalitats d'Espanya (vegeu documents de 1976), i també, per suposat, per al poble saharià. I respecte a l'ingrés de l'Estat espanyol a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, qui ho recorda? ¡De entrada, no! No cal acudir a les hemeroteques; per poca memòria que hom tengui recordarà l'espectacle del 'cambio' una volta arribats al govern el 1982 i durant l'etapa del seu exercici (1982-1995): Juan Guerra, Boyer, Gal, Roldán... Desregulació del mercat laboral, contractes escombraries...".


Un advertiment clar es desprèn d'aquest article: l'esquerra alternativa de les Illes no ha de baixar la guàrdia mai davant les promeses, que poden esdevenir falses, de l'esquerra de la moqueta i el cotxe oficial. L'esquerra social ha de pressionar, com el GOB i les plataformes antiautopistes, per a fer complir les promeses electorals. I, davant la possible ampliació desmesurada de l'aeroport menorquí, l'esquerra alternativa menorquina no s'ha de fiar del que prediqui el PSOE. Contra la mentida i manipulació contínua d'aquells qui comanden el poble, el votant de les Illes,ha d'exercir una pressió forta i sense defallença. En cas contrari es tornarà a repetir la història de les renúncies i abandonaments. El brillant article de Joan F. López Casasnovas ens recorda que, en el fons, PSOE i PP són dos pilars fonamentals del règim sorgit de la reforma del franquisme a finals dels anys setanta. L'exercici continuat de la memòria històrica és una de les úniques armes que el poble té contra la mentida dels oportunistes i panxacontents.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(22-XII-04)


Literatura catalana: contra comissaris i camarilles

pobler | 10 Novembre, 2005 07:39 | facebook.com

Contra comissaris i camarilles.



Josep M. Llompart durant un acte del PSAN a Barcelona (1978). Fotografia de Montserrat Manent.

Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors...


De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.


La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.


Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?


Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".


I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.


En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".


Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.


Miquel López Crespí


(26-I-05)


Els nostres: Aina Montaner

pobler | 07 Novembre, 2005 18:56 | facebook.com

Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart...



Ciutat de Mallorca 1968. Davant el Bar Bosch de Ciutat i d'esquerra a dreta: Antoni Serra, Guillem Frontera i Aina Montaner.

[...] Amb Aina Montaner m'unien més de trenta anys d'amistat, el record dels primers llibres publicats i que ella, com a una de les responsables de l'Editorial Turmeda, s'encarregava de corregir abans de portar els originals a la impremta. Els reculls de narracions A preu fet i La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, foren corregits al mateix temps que n'Aina aconseguia llevar totes les faltes d'ortografia i sintaxi a La dama de l'harem, de Llorenç Villalonga, llibre que sortí amb el número tres de la col·lecció Gavilans de Turmeda. Són records ben precisos, ja que va ser precisament a una taula del bar Bosch on n'Aina em descobrí, mostrant-me'n els originals, com Llorenç Villalonga no sabia escriure correctament el català. A poc a poc, estudiant l'obra de Llorenç Villalonga arribaríem a descobrir per l'estil i el llenguatge emprat en cada novel·la la mà del corrector o correctora. En el fons, el professor Josep Antoni Grimalt, Aina Moll, Aina Montaner en el cas de La dama de l'harem o Jaume Vidal Alcover corregint i "creant" el mallorquí dels Desbarats esdevenien els fonaments, la columna vertebral de la creació de l'escriptor Llorenç Villalonga. Llorenç Villalonga, que durant dècades maldà per a ser reconegut com a escriptor espanyol, esdevenia per estranyes circumstàncies del destí un escriptor català sense saber quasi res de la cultura, ni dominar la gramàtica, de la llengua en la qual és considerat un autor bàsic.


Vaig conèixer Aina Montaner a començaments dels anys setanta. Degué ser l'any 1971. Jo ja feia uns anys que escrivia articles de crítica literària en el suplements de Cultura del diari Ultima Hora i posteriorment en les de Diario de Mallorca. Per aquells anys havia guanyat el Ciutat de Palma i el Carlos Arniches de teatre en català. Amb Adela Casellas i Frederic Suau havíem intentat l'aventura cultural de la llibreria L'Ull de Vidre, fent tota mena de presentacions, xerrades, exposicions de pintura, amb la utòpica intenció d'ajudar a canviar el món mitjançant la cultura... Anàvem a vendre llibres catalans pels pobles de Mallorca... Jo escrivia sobre els novel·listes d'America Llatina, tant de moda aleshores. I sobre Gabriel Alomar, Brecht, Maiakovski, Babel, la Revolució Cultural Xinesa, Gramsci, els situacionistes francesos, Lukács, el compromís de l'escriptor amb la seva societat. Aina Montaner, des d'una altra vertent, des de la Llibreria Tous, ajudant el seu company, provà igualment uns anys després, amb molt més èxit, continuar l'aventura de l'Ull de Vidre. Cal dir dir que reeixí en la prova i la seva tasca contribuí a animar el somort i gris panorama cultural de la Palma dels darrers anys de la dictadura. N'Aina s'havia llicenciat en Filosofia i Lletres el 1966, en la secció de Filologia Clàssica, per la Universitat de Barcelona.


De la lluita cultural i clandestina de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta n'he parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma de Mallorca, El Tall Editorial, 1994), Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000), No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001) i, molt més recentment, en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Els dos capítols de Cultura i antifranquisme dedicats a la història de les Aules de Poesia, Teatre i Novella, ens poden donar una idea aproximada de l'enrarit i repressiu ambient cultural de la Palma de finals dels seixanta, just quan n'Aina havia acabat els estudis a Barcelona i es decidia a retornar a Mallorca.


Els començaments dels setanta van estretament lligats a les activitats de les llibreries l'Ull de Vidre i Tous, a la creació dels primers embrions de partits revolucionaris antifeixistes, a la preparació del Congrés de Cultura Catalana, a la consolidació de l'OCB i a l'ampliació de la represa editorial catalana a les Illes amb editorials que com Daedalus, que dirigeix Tomeu Barceló, i Turmeda, en la qual és un personatge decisiu i imprescindible Aina Montaner.


D'aquests anys de represa i consolidació cultural catalana en podem trobar una excel·lent informació en el llibre de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003), que acaba d'editar Documenta Balear.

La Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc (vegeu el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc"), de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lul·lià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. Com he escrit una mica més amunt, el professor Pere Rosselló Bover sintetitza molt bé tot aquest procés en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003). [...]


Des de 1971 fins al 2004 la nostra amistat es va anar afermant i consolidant. A mitjans dels setanta, com a autor amb solament tres llibres publicats, solia anar a casa seva, en el piset que tenia amb el seu company en el carrer Joan Crespí i parlàvem de literatura, política, els esdeveniments internacionals que commocionaven el món. Recordem que era el temps de la guerra del Vietnam, l'experiència de Salvador Allende, la represa de la lluita popular contra la dictadura, el Congrés de Cultura Catalana, el naixement dels primers partits comunistes i antifeixistes a les Illes. Malgrat que ella en un temps hagués estat més propera al PSUC i jo militàs en una organització de tendència consellista i trotsquista, l'OEC, mai tenguérem cap diferència essencial en les valoracions del moment. Dona d'un tarannà democràtic per excellència, era ben lluny del dogmatisme i la vulgaritat del carrillisme illenc.


Posteriorment, amb el meu atrotinat Simca 1000 la vaig ajudar a fer les mudances des del piset de Joan Crespí fins a la nova casa que havia llogat a Son Rapinya. Podeu imaginar l'embalum de les mudances! Llibres i més llibres, cossiols amb flors multicolors, antics estris de cuina mallorquins, els prestatges de les llibreries desmuntades... Eren uns anys d'alegries i esperances, malgrat els cops sagnants de la dictadura, malgrat les detencions i interrogatoris que vaig patir, que uns i altres vam patir per part de la Brigada Social de la dictadura. Vivíem la nit franquista, però el cert és que tots, n'Aina la primera, teníem grans esperances en la possibilitat que la democràcia ens ajudàs en la consecució del nostre redreçament nacional i social. Encara no havíem vist ni patit les tones de cinisme i oportunisme que copsaríem poc després, amb l'abandó de la majoria d'ideals rupturistes, socialistes, nacionalistes i republicans per part d'aquells que feien dels pactes amb el franquisme reciclat i la consolidació de la monarquia borbònica la base de la seva economia particular. Servils de tota mena i condició que renunciaven a tota idea anticapitalista, d'independència o socialisme per tal de gaudir de bon sou institucional, cotxe i moqueta oficial.


Aquells eren uns anys de lluita antifeixista intensa. En els baixos de la llibreria Tous discutim els articles que sortiran en el suplement de cultura del diari UH on aleshores escrivíem al costat d'Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart i tants i tants d'amics del moment. Els diumenges, per distreure'ns una mica de tanta literatura i tanta política, anàvem d'excursió amb un grup d'amics entre els quals hi havia l'economista Pere Carles, la professora Cathy Sweeney, l'escriptor Antoni Serra i el que va ser conseller del Pacte de Progrés, Xisco Quetglas.


Posteriorment, amb la mudança d'Aina Montaner a la casa de Son Rapinya, encara ens trobàvem més sovint, ja que la meva mare vivia al costat, a Son Serra, i cada vegada que l'anava a veure m'aturava primer a casa d'Aina Montaner per a petar la conversa literàrio-política.

Trenta anys i busques després de la nostra coneixença, Aina Montaner servava el mateix esperit de lluita, la mateixa energia amb la qual la vaig conèixer quan vengué de Barcelona. Amb una curiositat intel·lectual inabastable, no hi havia tema cultural que no li interesàs. A Son Rapinya, si hi anaves a la l'horabaixa o en dissabte o diumenge sempre la trobaves corregint novel·les, estudiant, preparant les lliçons de català per al funcionariat de la de les Illes. No endebades Aina Montaner ha estat una de les màximes impulsores de la nostra normalització lingüística. [...]


Fa uns anys, quan es detectà la malaltia que la portaria a la mort, ja em digué, amb un deix de tristor als llavis, que "el meu camí s'ha acabat, Miquel". Després parlàrem de temes intrascendents, d'aquelles excursions pels pobles i muntanyes de Mallorca, de la lluita cultural en els darrers anys de la dictadura... Quan recentment la vaig felicitar per l'obtenció del Premi Ramon Llull 2004 no parlàrem de tot el que sabíem que s'esdevendria. Em digué que esperava la tarja de la propera presentació d'algun llibre meu. Però era parlar per parlar. No volíem dir res del que sabíem que era ja irreversible. Ens acomiadàrem normalment, com si la malaltia no existís i aquest diumenge ens haguéssim de trobar novament per anar d'excursió a la vall de Ternelles com fa trenta anys. Aina, no dubtis mai que el teu record serà sempre amb nosaltres.


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (15-VII-04)


Diari de Balears

pobler | 05 Novembre, 2005 06:44 | facebook.com

Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.

Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.


Record ara mateix la meva participació activa en la promoció del primer diari escrit totalment en català. Parl de Diari de Balears, el qual vaig tenir la sort de poder promocionar en la seva presentació a Sóller juntament amb els escriptors Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera. Posteriorment vaig entrar a col·laborar-hi en una secció cultural que tenia per títol "Fets i personatges", i on també escrivien en Pere Fullana, n'Antoni Marimón, n'Antoni Nadal i en Miquel Ferrà Martorell, entre molts d'altres col·laboradors. Era dia vuit d'octubre de l'any 1996. En total vaig escriure-hi, comptant els articles que també sortien a la secció "Opinió", prop de dos-cents treballs. Foren anys d'intensa col·laboració amb l'aventura d'ajudar a consolidar el primer diari en la nostra llengua. La comprensió i l'ajut inestimable de l'amic Pere Fullana i del director, Miquel Serra Magraner, feien la feina amable i engrescadora.


Però l'aventura d'ajudar a consolidar l´únic diari en la nostra llengua no consistia solament en la publicació diària de les nostres col·laboracions. Quan s'havia d'anar a pobles per a ajudar a la promoció de tan important eina de normalització lingüística i cultural, hi anàvem entusiasmats. Record ara mateix aquella presentació que, amb l'amic Miquel Ferrà Martorell, anàrem a fer a Sóller. El Diari de Balears de 4 de juny de 1997 deixava constància de l'esdeveniment i, en la pàgina 14 de la secció "Local" informava, en crònica de Ll. Garcia: "En el marc del pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller va tenir lloc dilluns a vespre la celebració del primer aniversari del Diari de Balears. L'acte va ser molt concorregut, destacant-ni la presència del batle Ramon Socias i dels regidors de l'equip de govern Aina de la Penya, Guillem Bernat i Joan Arbona, a més de moltes altres persones i representants d'entitats culturals i civiques de la Vall, col·laboradors literaris del diari, representació del centenari del setmanari Sóller, etc.
'L'acte va ser presidit pel batle Socias i presentat per l'escriptor Miquel López Crespi. Els membres del consell editorial de Diari de Balears, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera, feren els parlaments".


En els meus arxius conserv encara l'original de la presentació que vaig fer a Sóller. Aleshores, aquell tres de juny de 1997, al el pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller, vaig dir, entre d'altres coses: "Una de les ambicions més benvolgudes de tots aquells que un dia, fa molts d'anys, desitjàvem creure amb en país, la seva gent, la seva identitat com a poble i aquesta llengua catalana nostra que ve de Ramon Llull i que els nostres avantpassats ens llegaren com el més preciós dels llegats culturals, teníem la fe que un dia podríem gaudir de mitjans de comunicació en català de Mallorca. Aquesta esperança, moltes vegades per allò de les polítiques errònies i els interessos creats, es difuminava a cada passa, es marcia sota els embats inclements d'uns poders constituïts aliens als nostres somnis de redreçament nacional i cultural. Però a poc a poc el poble, que semblava immers en la indiferència, ha anat, primer, servant llengua i tradicions, i creant, després, nous, diversos canals de comunicació. Sí. Comunicació és la paraula. Una comunitat amb bons mitjans de comunicació (televisió, premsa, ràdio, etc) pot tenir la seguretat que podrà mantindrà la seva història, la consciència de si mateix, i podrà combatre l'onada desnacionalitzadora que patim d'ençà el Decret de Nova Planta, quan ens foren arrabassades les nostres institucions d'autogovern. Ara ja sabem que entre les principals aspiracions de tot poble que s'autoestimi n'hi ha una d'essencial i que té un interès indubtable: posseir, tenir cada dia a l'abast de tothom un diari (o diversos diaris) en la llengua pròpia. És importantíssim, per tant, aconseguir aquesta relació diària, permanent, d'una publicació amb el lector, portant-li dia rere dia tot allò que el preocupa, tot el que pugui contribuir eficaçment a la formació de la seva personalitat com a ciutadà. A mi particularment, com a lector habitual de Diari de Balears, aquesta important iniciativa esdevinguda ja una esplèndida realitat (tenir un diari en la nostra llengua cada dia al carrer), em suposa una fondíssima satisfacció compartida per tots aquells que desitgen saber el que passa en el món i en la seva terra en l'idioma matern. Però aquesta empresa no és ni serà fàcil, ja que, a manca de precedents, el Diari de Balears, s'ha de fer així mateix sense cap model, a cada hora, cada vespre, amb un esforç tècnic de primera magnitud, emprant els més diversos aspectes com és la lexicografia, la terminologia, el tractament de temes, estudiant segon a segon les prioritats informatives, el sentit pedagògic, el caràcter formatiu dels textos, les estratègies de competitivitat amb tota una ingent cobertura informàtica posada al dia amb una actitud exigent de cara a les tecnologies de la informació". [...]


La crònica de Diari de Balears, en fer el resum d'aquell acte cultural, explicava: "Per la seva banda, l'escriptor i col·laborador de Diari de Balears, Miquel López Crespí va destacar la singularitat d'aquest mitjà com a premsa especialitzada en la informació comarcal, una de les claus del seu èxit, sobretot a la Part Forana.

'Finalment, el batle Ramon Socias va expressar unes paraules d'elogi envers la tasca normalitzadora de Diari de Balears com a eina esperada per tothom i passa important per a la definitiva normalització lingüística a les Illes. Socias es va mostrar especialment orgullós que hagi estat una família sollerica la que hagi donat aquesta importantíssima passa per la nostra cultura i llengua.
'A continuació, Ramon Socias va fer entrega d'una placa commemorativa donada per l'Ajuntament al director de Diari de Balears, Miquel Serra, el qual va agrair al batle i al públic la bona acollida que ha tingut a Sóller Diari de Balears, des del seu inici".[...]

Una bona part dels dos-cents articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears (i alguns que sortien en la secció "Opinió") eren dins la línia de recordar i aportar elements, producte de la meva investigació i de les meves vivències personals, tant del passat més recent (la transició, per exemple), com d'algun aspecte de la història de les Illes que sempre m'havia interessat. [...]


La relació és podria allargar moltíssim, però no ens volem fer pesats al lector. Més que res es tractava de deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals i històrics en aquelles dades. Els altres centenars d'articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears tenien molt a veure amb la història política i cultural dels anys seixanta i setanta (Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, la revista Lluc, els escriptors mallorquins i el compromís polítics, el marxisme a les Illes, la qüestió nacional, el teatre, la plàstica, la novella i la generació dels anys setanta, l'abandonament de la lluita per la República, l'autodeterminaciò i el socialisme per part d'alguns partits de l'esquerra oficial i pro-monàrquica, la meva militància dins del PSM, el compromís de l'intel·lectual català amb la lluita per l'alliberament nacional i social del seu poble...).


Els anys d'il·lusió i intensa feina cultural a les planes de Diari de Balears al costat de col·laboradors com Pere Fullana, Joan Mayol, Nadal Batle, Blai Bonet, Bartomeu Fiol, J. Melià Ques, Joan Pla, Miquel Payeras, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Ferrà, Gregori Mir o Teodor Suau em serviren per a anar acumulant tota una sèrie de materials que varen ser imprescindibles per a anar enllestint algunes de les meves obres d'aquests darrers anys. Em referesc sobretot a l'edició de Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i No era això: memòria política de la transició> (El Jonc, Lleida, 2001) que, ben segur, no haurien pogut ser escrites sense el material acumulat en la feina diària d'enllestir els articles per a Diari de Balears.


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (1-IV-03)


Sindicalisme i transició

pobler | 03 Novembre, 2005 17:20 | facebook.com


Reunió clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). El primer de l'esquerra és l'escriptor Miquel López Crespí. Altres membres de la direcció eren Caterina Mir i Josep Capó.


Sindicalisme i transició a Mallorca.

Un error històric de incalculables conseqüències. Així podríem definir el resultat de la decisió dels esquerrans illencs de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista) d'entrar a militar dins CCOO. Anem a pams i expliquem al lector l'origen d'aquesta reflexió. Cap a l'estiu de 1977, al cap d'anys i més anys de lluita en favor de la coordinació dels consells de fàbrica i veïnals (els organismes assemblearis del tipus de les lluites de Vitòria) que en els darrers temps del franquisme s'havien anat estenent per tot l'Estat; després d'impulsar quasi en exclusiva el combat per la unitat de classe obrera enfront la patronal (en defensa de la Central Unitària de Treballadors i que nosaltres anomenàvem CUT); una part majoritària de l'OEC decideix entrar dins CC.OO. per a provar de reforçar-ne el caràcter assembleari i de moviment socio-polític que comença a perdre's sota la influència del carrillisme (PCE) al si del moviment obrer. Alhora es vol ajudar els sectors d'esquerra que feia temps lluitaven dintre de CC.OO., i reforçar així les tendències unitàries enfront els partidaris de la divisió sindical.


En aquelles alçades de la transició era evident la intenció de les direccions del PCE i PSOE d'utilitzar els seus militants dins CCOO i UGT per a consolidar la divisió dels treballadors. Era un dels punts del pacte amb els franquistes reciclats: debilitar les experiències més avançades del poble, crear simples sindicats reivindicatius (i a voltes ni això!) allunyats de qualsevol intenció unitària i de lluita activa; destruir les experiències consellistes, marginar i expulsar els diferents collectius que des de dintre de CC.OO. i d'UGT no acceptaven la reforma del franquisme i volien anar més enllà: uns fins a la República Federal, altres fins al socialisme.


Malgrat que a nivell general de l'Estat, i concretament a les Illes, els debats per a disoldre les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes que impulsàvem des de l''OEC) i entrar dins les CC.OO. teledirigides pel PCE va anar bé, hi hagué, emperò, alguns sectors que criticaren aquesta decisió i no hi estigueren d'acord. Aquests companys deien que, coneixent l'esperit sectari i manipulador del carrillisme, aquest acabaria consolidant la divisió de la classe obrera, marginant els corrents d'esquerra del sindicat. La destrucció de tot el que hi pogués haver-hi de mobilització antisistema dins CC.OO. aniria per etapes. Aconseguit el que hem dit anteriorment, més endavant s'expulsaria -i així succeí-, i marginaria els homes i dones més combatius dels sectors populars.


S'ha de reconèixer que els nostres "dissidents", els comunistes i simpatitzants de l'OEC que no volgueren treballar amb els carrillistes (PCE), han tengut raó, vista l'actual política neo-liberal dels dirigents sindicals. Els anys han demostar la magnitud de l'error històric que, per voler servar la unitat dels treballadors, caigué la direcció política de l'OEC de la qual qui signa aquest article formava part.


Hem de tenir en compte que en aquells moments decisius de la reforma -si exceptuam les experiències unitàries de les coordinadores de fàbrica o barri que es donaven arreu de l'Estat-, el cert és que cada partit, creient que feia el millor, anava treballant el seu propi espai sindical, fent proselitisme per a les seves sigles, sense oferir mai una proposta d'autèntica unitat obrera tipus CUT (Central Única de Treballadors) -que era la proposta del POUM, l'OEC, etc.


Cap a l'any l976, quan els sectors dominats encara romanien atemorits per la impressionant demostració d'unitat demostrada a Vitòria, l'ampli moviment dels treballadors començava a estar dividit entre un nombre bastant elevat d'organismes d'acció obrera. Si deixam a part l'eixam infinit de coordinadores de fàbrica que hi havia en aquell moment, hem de recordar que hi actuaven: les CC.OO. (Comissions Obreres), dins de les quals els carrillistes formaven la columna vertebral i esdevenien els agents dels pactes amb la patronal dins del moviment obrer; la CNT de tendència llibertària; els grups que encara romanien actius de les HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica); la JOC (Joventut Obrera Catòlica); el Moviment Obrer Autogestionari (MOA); l'Oposició Sindical Obrera (OSO), que era el front sindical del FRAP; les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes), juntament amb les Plataformes Anticapitalistes de Barris i de Centres d'Ensenyament que impulsàvem els comunistes de l'OEC; la Unió General de Treballadors (UGT), impulsada pel PSOE; i la Unión Sindical Obrera (USO).


Davant aquesta situació una mica caòtica de dispersió de forces obreres i populars, els militants de l'OEC decidírem (no sense problemes i contradiccions) entrar a reforçar els corrents més esquerrans i combatius de CC.OO. Ara, segurament ens ho pensaríem més de dues vegades, abans de prendre decisió tan arriscada i que, els anys han demostrat era una decisió ben equivocada.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(11-X-05)

Campanyes contra els nostres escriptors

pobler | 02 Novembre, 2005 07:12 | facebook.com

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.



Coberta del llibre de l'escriptor Miquel López Crespí que va ser segrestat pels sicaris del Trinunal de Orden Público franquista. Els feixistes sempre han perseguit, atacat i insultat els escriptors mallorquins d'esquerra.

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.


En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.


Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...


El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.


Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.


Miquel López Crespí


Defensa de l'OCB (Obra Cultural Balear)

pobler | 31 Octubre, 2005 12:48 | facebook.com

Gran èxit de la Diada per la Llengua i l'Autogovern.
La Flama del Correllengua va ser transportada per 50.000 persones.
7.000 participants en la Cadena Humana.


Tots els mitjans de comunicació de les Illes destaquen l'èxit de la IX Diada per la Llengua i L'Autogovern que, com cada any, coordinava l'OCB. Diaris, ràdio i TV informaven d'aquesta gran demostració cívica i cultural que, en el que fa referència a la Flama del Correllengua, ha mobilitzat més de 50.000 persones i en la manifestació i cadena humana de dia 10 de maig a prop de set mil ciutadans i ciutadanes de tots els pobles de Mallorca (i d'altres que vengueren del Principat i les Illes germanes).

Diari de Balears, parlant de la intervenció d'Antoni Mir, president de l'OCB, deia: "Antoni Mir es mostrà 'satisfet' perquè ahir quedà demostrat que 'la llengua és important per a la gent'. El president de l'OCB recordà que el missatge d'ahir 'va dirigit a tots els candidats', perquè tot i que 'el Pacte de Progrés ha fet coses positives, no n'hi ha prou, en volem més'. Mir també llançà un missatge molt concret al Partit Popular (PP) i li demanà que 'en comptes de posar emperons a allò aconseguit fins ara ajudi a impulsar la llengua. Qualsevol altre plantejament té trampa".


Davant la Llotja, Guillem López Casasnovas va llegir el manifest de la IX Diada que contenia catorze reivindicacions exigint més autogovern, més mesures de normalització lingüística, més garanties legals pels cataloparlants, més presència a la TV i als mitjans de comunicació... Tots les "No n'hi ha prou!" foren secundats pel públic.


Dies abans d'aquesta grandiosa demostració popular en defensa del català i per l'autogovern, l'escriptor Miquel López Crespí havia publicat un manifest [diari El Mundo-El Día de Baleares]per ajudar l'èxit de convocatòria, especificant alguns dels problemes fonamentals i reptes que té la nostra supervivència com a poble. El manifest, que tengué una amplia difusió i acceptació entre els més diversos sectors de la nostra societat, deia:
"Molta gent es demana si, un quart de segle després de finida la dictadura, encara s'ha de lluitar pel que és evident (que diria Bertolt Brecht), és a dir, per a preservació d'una cultura i unes senyes d'identitat sempre amenaçades per determinats poders i partits aliens a la nostra història, als sentiments més profunds del nostre poble. Per la meva part pens que totes aquestes campanyes de mobilització i conscienciació ciutadana són extremament útils per a dinamitzar la societat civil, per a no adormir-se en la famosa 'delegació de poders' que comporta l'actual democràcia sorgida dels pactes amb el franquisme reciclat. Tot el que sigui actuar, participar en activitats cíviques, crítiques amb el poder (qualsevol poder i de qualsevol partit) és una medecina que rejoveneix sempre el poble al qual molts polítics professionals voldrien sempre adormit, dòcil i amnèsic.


'Però la situació de la llengua catalana, malgrat els avenços aconseguits, és prou greu per haver d'estar sempre alerta i vigilants amb els polítics que ens governen (i sovint ens malgovernen!). L'escriptor Enric Larreula, autor del llibre Dolor de llengua (Edicions 3 i 4), diu que el català 'està en procés avançat de substitució pel castellà' i, molt preocupat, assegura que 'hem perdut el món econòmic, el de la joventut, que és el més terrible, i hem perdut la capacitat d'integrar la gent que ve de fora'.


'El comunicat que ens convoca a la magna manifestació de dia 10 de maig reconeix que, a les Illes, el Pacte de Progrés, dins el camp de la preservació de la nostra llengua, ha representat un canvi positiu. Abans, amb el PP, s'aprovaven normatives, com el decret 100 d´ús del català a la funció pública, o el Decret de Mínims d'ensenyament en català que no s'aplicaven com pertocava a conseqüència que els que els havien d'aplicar no hi creien. Tot això ha mudat. La gestió del conseller d'Educació Damià Pons i del director general de Política Lingüística, Joan Melià, ha estat remarcable i s'han de reconèixer les coses positives que han fet. Ben cert que sense la tasca eficient d'aquests dos homes i el seu equip de collaboradors la reculada de l´ús social de la llengua catalana encara hauria estat més terrible.


'La Diada per la Llengua i l'Autogovern que convoca l'OCB hauria de ser, a uns dies de les eleccions, un punt d'inflexió important i molt necessari. Es tracta de fer arribar un clar missatge als nostres polítics i dir-los que no n'hi ha prou amb el que fan per servar la llengua, que la lluita per preservar les nostres senyes d'identitat requereix encara més esforços i més compromís militant.


'Malauradament el PP, malgrat el tarannà constructiu i de normalització de dirigents com Jaume Font, batle de sa Pobla, posa traves en la tasca de conservació de la llengua catalana. Lluny de veure actitud clares i decidides com les de l'Ajuntament de sa Pobla en suport de la llengua, existeixen uns polítics de dreta que han apostat decididament per fer del castellà la nostra llengua exclusiva, malgrat l'Estatut reconegui l'oficialitat del català. I una de les vies que semblen assajar és la fragmentació a la blavera: voldrien reivindicar el 'mallorquí', el 'menorquí' i companyia contra el 'català', per tal que la gent no parli la nostra llengua en cap variant i acabi passant-se a l'espanyol.


A l'actitud, diguem-ne 'bellicista' del PP contra el que està fent el Govern del Pacte de Progrés, s'hauria d'afegir l'actitud sovint covarda de molts catalanoparlants que, en sentir una altra llengua, no saben defensar el català. El web de "Racó Català" explicava el 12 de desembre del 2002: 'Ens hem acostumat a canviar automàticament al castellà davant els estrangers i fins i tot els castellanoparlants del país. Ja n'hi ha prou de sentir-nos mal educats pel fet d'utilitzar la nostra llengua a casa nostra. Això és esquizofrènic.'


'L'OCB ens recomana ser molt exigents amb els candidats de partits del Bloc de Progrés i alhora que es denuncia l'actitud sectària del PP, estar vigilants amb qui només de boqueta diu defensar la llengua i l'autogovern. Posarem uns exemples. Ens trobam al final de la legislatura i no hi ha encara una televisió autonòmica malgrat tantes promeses electorals. Al Principat s'han presentat cinc projectes concrets de reforma de l'Estatut, aquí cap. No hi ha propostes de dedicar a la política lingüística almenys tres vegades més de pressupost que fins ara. No hi ha un pla integral que afronti la realitat del fenomen immigratori. No hi ha el compromís de cridar tota la societat a implicar-se a fons en el redreçament de l´ús de l'idioma propi. Per això dia 10 de maig hem de sortir al carrer, com demana l'OCB, a dir que no n'hi ha prou i ha exigir als candidats del Pacte que facin encara molt més per la llengua, la cultura, la millora de l'autogovern i per l'ètica en la gestió pública". (Redacció)


Publicat en la revista L'Estel (1-VI-03)


Pere Rosselló Bover. Cultura i transició a Mallorca (i II)

pobler | 29 Octubre, 2005 11:22 | facebook.com


Pere Rosselló Bover.

Stanley Kubrick, Orson Wells, Francesc de B. Moll, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí... Cinema, literatura i teatre en temps de la transició.


Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorcatenguin una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll, Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall , Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca també pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB


Pròleg a l'obra Cultura i transició a Mallorca.


Tardor, 2004


Primera crida contra el PP

pobler | 28 Octubre, 2005 16:20 | facebook.com

El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.



El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.


Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.

Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.


'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.
'L'escriptor pobler també incidí que 'la continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants de la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. No hem d'oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de la postguerra, l'Obra del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular'. 'López Crespí també va fer un important repàs a la feina feta des de l'Editorial Moll per impulsar la literatura en català a Mallorca i per publicar llibres 'amb els quals ens alletàrem els escriptors de la generació dels 70'.
'Aquesta inauguració de la Fira del Llibre va estar més polititzada que mai, ja que des de la tribuna d'oradors tant el batle Joan Fageda, com el vicepresident del Govern, Pere Sampol, i la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, es varen adreçar al públic. [...]
'Sampol explicà que 'davant la disminució de l´ús social de la llengua només hi havia una actitud possible. No és l'hora de plorar sinó de fer pedagogia per aconseguir que l'ús social del català augmenti. Hem de fer una militància cultural, lingüística i fins i tot política per ajudar a estimar i conèixer la nostra llengua a tots els nouvinguts i residents a les Illes'.
'Munar va tancar l'acte i va donar per inaugurada la fira explicant que 'és un goig que els llibres surtin al carrer cada primavera i que la cultura s'apropi a tots els ciutadans'. Però assenyalà també que 'tot i que no hi ha més lector de cada vegada s'edita més. Ara per ara és necessari incentivar la lectura d'aquests llibres que s'han editat i més en aquesta era de noves tecnologies que no ho afavoreixen'".


Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".


Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)


La conquesta de Mallorca i els Montcada

pobler | 27 Octubre, 2005 16:49 | facebook.com

La conquesta de Mallorca i els Montcada.


Tres estudiosos de la nostra història. D'esquerra a dreta: Miquel Ferrà Martorell, Miquel López Crespí i Pere Xamena Fiol.

El matí del 5 de setembre de 1229 l'esquadra cristiana del rei Jaume I salpava de Salou, Tarragona i Cambrils. En total: 155 naus que transportaven 1.500 cavallers i 15.OOO peons. Guillem de Montcada anava en el vaixell-ensenya; el seu cosí Ramon de Montcada seria un dels primers cavallers en desembarcar. Els barons decidiren fer-ho a Portopí. Quan la flotilla arribà, el bisbe de Barcelona parlà, tot ajudant a encendre l'esperit de la croada, que era portar les forces cristianes a la victòria. Guillem de Montcada s'uní a l'Eucaristia, oferta dalt del vaixell, "i de genollons rebé el seu Creador, plorant, amb les llàgrimes relliscant-li per la cara". Com a caps de la flotilla, Guillem i Ramon reberen tot el fragor de la resistència sarraïna en la batalla inicial i foren morts.


Els Montcada moriren en la "batalla de Sa Porrassa" el 12 de setembre de 1229.


Fins aquí els fets narrats per les cròniques. Però... ¿qui eren en realitat els Montcada, aquests descendents d'una de les més importants nissagues catalanes de l'Edat Mitjana? L'historiador John C. Shideler, professor de la Universitat de Spokane (Washington, EUA) ens en dóna abundosa informació en el seu llibre Els Montcada. John C. Shideler ha consultat l'Arxiu de la Corona d'Aragó, els arxius de la catedral i de les diòcesis de Barcelona, Vic, Tortosa, Girona i Urgell, la Biblioteca de Catalunya, l'arxiu municipal de Tortosa, l'Archivo Histórico Nacional de Catalunya i l'arxiu departamental de Perpinyà, entre d'altres.


És evident, com demostra l'estudi de Shideler, que el poder d'uns senyors feudals com els Montcada no hauria pogut existir sense els pagesos. Eren ells els que conreaven la terra, criaven ovelles, porcs i aviram, i mantenien els castells dels senyors. Els pagesos mantenien senyors i cavallers, alimentaven els seus cavalls i subministraven carn, pa i vi a les seves taules. Tota la superestructura jurídica, cultural, religiosa i administrativa d'aquella època estava basada en aquest domini feudal. Eren els pagesos qui pagaven rendes sobre les seves terres, tributs als senyors, delmes a l'Església; i eren ells els que sofrien tota mena de mals usos.


L'ingrés més bàsic i constant dels senyors feudals procedia de les rendes de la terra. Rendes que eren aportades en fraccions de gra, parells de gallines i pernils salats pagats pels llogaters. A més de les rendes de la terra, els senyors recaptaven molts d'altres impostos, entre ells serveis de mà d'obra; l'usatge de farga, l'usatge de forn i altres quotes i drets d'hospitalitat. Els "drets d'hospitalitat" era una de les maneres que tenien els senyors per imposar càrregues addicionals a les comunitats de pagesos que governaven. Una altra de les maneres era fer pagar impostos pels productes excedents amb què els camperols podien comerciar als mercats locals.


Un altre ingrés per als senyors de Montcada procedia dels delmes de l'Església. Encara que teòricament aquests eren recaptats per l'Església, havien arribat a ésser considerats feus del senyor del castell sota la protecció del qual exercia el rector de la parròquia. A més dels ingressos de les rendes, els "usatges", els delmes i les quotes, els senyors de Montcada es beneficiaven de l'administració de justícia. Aquest dret produïa un tant que era compartit pel senyor (dos terços) i el castlà (un terç).


Per si encara mancàs alguna cosa, hem de saber que tota la parafernàlia feudal s'aixecava damunt altres deures i imposicions. Es tracta de les "exaccions". Aquest terme cobreix els tributs forçats de la producció agrícola, els impostos de cap o de cor, els tributs de transferència de la propietat i la recaptació dels mals usos. Hi havia també les questes (pagaments obligatoris sobre la collita), les toltas i les forcies (més tipus de tributs). A part d'això, els Montcada recaptaven igualment l'acapte. A diferència de les questas, toltas i forcias, que gravaven les collites, l'acapte era un tribut pagat personalment pels individus d'un senyor.

Ens podríem allargar encara molt més parlant del poder i de l'explotació que exercien els senyors feudals sobre els pagesos de l'Edat Mitjana però el diari només ens ha concedit el petit espai que heu llegit (el llibre de John C. Shideler té 238 pàgines!).


Miquel López Crespí

Homenatge a Emili Darder

pobler | 26 Octubre, 2005 22:06 | facebook.com


Miquel López Crespí amb Maria del Carme Cano Darder, néta d'Emili Darder.

La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».


Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.


Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.


No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.


No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-99)


Defensa del català

pobler | 26 Octubre, 2005 06:10 | facebook.com

Josep Massot i Muntaner Miquel López Crespí, Cecili Buele Ramis, Pere Rosselló Bover, Miquel Serra Magraner, Josep Guia, JERC-Illes, Joves de Mallorca per la Llengua, STEI-Illes, la Plataforma d'Estudiants per la Llengua, Maulets, ERC-Illes...


MANIFEST


Per

Miquel López Crespí


José Maria Rodríguez, conseller d'Interior i Funció Pública del Govern i secretari general del Partit Popular de les Illes ha anunciat l'aprovació d'un decret que retallarà l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma (no sembla que vulguin retallar el nivell d'exigència de l'espanyol, en canvi). I, per a més inri, la premsa informa que l'espanyol tornarà als premis Ciutat de Palma per primer cop des del 1979. Tot un premeditat atacat contra el timidíssim procés de normalització lingüística que havia encetat el mateix PP. El que més ha sorprès d'aquests nous atemptats que es preparen contra la llengua catalana ha estat l'escassedat i tímidesa de la protesta d'alguns sectors que haurien de ser el capdavanters de la defensa de la nostra cultura.[...]


La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam. Sovint ens adormen amb flors i violes. L'actual defensa del bilingüisme per part del PP és un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Les declaracions de membres destacats del PSOE com Damià Cànoves, per exemple, dient a la premsa sense cap mena de vergonya que el PSOE "està contra tots els nacionalismes, el català i el d'aquí inclosos", demostren quin és el tipus de dirigents polítics que, en campanya electoral, tenen la barra de dir que lluiten pels nostres drets democràtics. L'actual posició de l'UGT a favor de les mesures discriminatòries contra el català decretades pel PP (en nom de la lluita contra la discriminació!) ja ens demostra per enèsima vegada el que podem esperar d'aquest personal.


Les declaracions de Lorenzo Bravo, secretari general d'UGT, palesen una indiferència envers la defensa del català (o una bel·ligerància a penes vetlada) vertaderament esgarrifosa. En declaracions fetes a Diari de Balears el vint-i-sis de juliol de 2003 empra els mateixos conceptes de la dreta cavernària és a dir parla d'"imposició del català", per tal de justificar les mesures del secretari general del PP contra el català. Bravo afirma, quan el periodista li demana si la postura d'UGT no és una defensa del bilingüisme: "És absurd parlar de bilingüisme o de normalització lingüística, hem de parlar de convivència. Hem de defensar el català amb normalitat, sense imposar-lo. Ara, totes les institucions han de fomentar-lo, i UGT, que n' és una, la primera. Del contrari, el català no té futur".


Ben al contrari que el senyor Bravo nosaltres pensam que són precisament actituds covardes i, en definitiva, contràries a la necessària normalització del català, el que posa en perill la nostra cultura. És absurd parlar de normalització lingüística! Cal tenir una mentalitat neoliberal dura per a deixar a la llei de la selva el futur de la nostra llengua mentre tot, de la legalitat vigent a la inèrcia social, de la iniciativa política als interessos macroeconòmics, imposa molt activament una llengua que no és pas la pròpia d'aquest país, sinó la pròpia de tots aqueixos poders foranis que tenen la paella pel mànec i encara es fan els màrtirs si els ve a tomb.


I, per dir-hi clar: ja que tant creuen en el "bilingüisme", ¿per què aquest només és aplicable als catalonòfons? ¿Com es pot parlar a aquestes alçades del "bilingüisme" com d'un fet natural en aquesta societat, quan tothom està en condicions de saber que és el resultat d'una imposició històrica? Qui pretenen enganar amb la desgastada retòrica bilingüista, quan malvivim un procés de substitució del català pel monolingüisme espanyol?


Ja que tant creuen en la "llibertat" de tothom, ¿com es pot "imposar" el català a un país de llengua catalana? ¿Com ha de ser "discriminatori" el fet de garantir a tothom l'accés a la llengua del país on hom viu? Es nega el català, en el seu domini lingüístic, allò que es garanteix a l'espanyol al seu territori... i al nostre.


I, ja que creuen tant en la "convivència", ¿qui és que trenta la convivència, sinó qui va imposant en terra d'altri? ¿Qui discrimina, sinó qui nega el dret a la integració en aquells qui han vengut en cerca de vida millor? ¿Qui agredeix, sinó aquell qui, en nom d'un nacionalisme imperialista, mira de manipular barroerament els no catalanòfons contra la nova pàtria que han triat?


Aquells qui estan confortablement instal·ats en sectors de poder no semblen haver sentit mai a parlar de la imposició de l'espanyol, tant històrica com actual. I és que el nacionalisme del poder és molt còmode, certament. Del poder de debò: aquell que no és "ni del Principat, ni d'aquí".


Com explica Diari de Balears (24-VII-03), els Joves de Mallorca per la Llengua han estat un dels primers collectius que han reaccionat contra aquestes agressions a la llengua catalana. Deia el diari: "Els Joves de Mallorca per la Llengua varen manifestar la seva preocupació per l'anunci del decret que redueix els requisits de coneixement del català per a l'accés a l'Administració pública de les Balears. Aquesta entitat considera que la reducció del nivell màxim de coneixement del català, des del C (mitjà) al B (bàsic), 'no garanteix un domini suficient del català escrit'. L'organització demana al Govern que 'recapaciti i faci enrere el projecte de decret; que prengui, en tot cas, mesures per er avançar dins l'Administració pública la llengua que es troba en situació d'inferirioritat social'".


Per això, perquè la situació és prou greu, tot el que sigui defensar, promocionar, impulsar la cultura catalana ens és necessari i no en podem prescindir sota amenaça d'extinció.


Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents; potenciar el bilingüisme fent retornar l'espanyol als premis Ciutat de Palma, acabant així amb vint-i-quatre anys d'història monolingüe catalana és posar fre al tímid procés de normalització cultural actual. Més encara: constitueix una regressió històrica inadmissible, perquè, en comptes de fer un esprint normalitzador, que és el que necessitam, s'hi força la marxa enrere, és a dir, se'ns obliga a renunciar a les escasses victòries ateses. Com si el pas dels anys hagués d'animar-nos, no ja a consolidar la nostra llengua, sinó a abandonar-la. Com si, en comptes d'anar avançant en l'aprofundiment social de la democràcia, haguéssim d'anar renunciant a les llibertats una a una.


Per això, perquè vivim en ple estat d'excepció contra la llengua catalana, és que trobam més necessari que mai impulsar novament i portar a tots els indrets de la nostra societat la "Proclama per l'ensenyament del català" que signaren, entre moltes altres persones i organitzacions culturals i polítiques, Josep Massot i Muntaner, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà Fornés, Miquel Serra Magraner, Lluís Arola Ferrer, Gabriel Oliver-Biel Majoral, Rosa Calafat Vila, Cecili Buele Ramis, Biel Florit, Pere Rosselló Bover, Josep Guia, JERC-Illes, Joves de Mallorca per la Llengua, STEI-Illes, la Plataforma d'Estudiants per la Llengua, Maulets, ERC-Illes, Esquerra Valenciana... Deia aquella "Proclama" que avui tornam a fer més nostra que mai:
"Sabem que vivim una situació delicada, però també que el redreçament de la llengua catalana és possible i que és ineludible prendre les mesures mínimes immediatament. Ara es dóna una situació favorable per emprendre aquestes mesures, amb el pacte de progrés al govern, ja que tots els grups que en formen part han manifestat la necessitat de normalitzar el català.
'És imprescindible normalitzar l'ensenyament de les Illes Balears amb vista a un futur pròxim i llunyà; i la normalització que sempre han reclamat les forces cíviques és un ensenyament plenament en català. Emparant-nos en la situació de l'ensenyament al Principat de Catalunya, constatam que és possible legalment i realment fer un ensenyament d'aquest tipus (fet bàsic, encara que no suficient per a la integració dels no-cataloparlants i per a la no desintegració de la comunitat lingüística catalana).
'Per tot això apel·lam a la voluntat de tots els individus i col·lectius i demanam un decret que asseguri que l'ensenyament a tots els nivells i a tots els centres de les Illes Balears es vehiculi íntegrament en català i que tingui en compte la realitat cultural -geogràfica, històrica, literària, etc. de totes les terres de parla catalana.
L'aplicació d'aquest decret s'hauria de fer progressivament, a fi d'evitar traumes, però sense dilacions".


Per això, mesures anticatalanes, mesures contra tot el poble de les Illes, com la de rebaixar el nivell d'exigència de la nostra llengua per a accedir a la funció pública o fer retornar l'espanyol als premis Ciutat de Palma, són, insistim-hi, autèntiques agressions contra el procés de normalització que no poden quedar sense resposta.


Publicat en la revista L'Estel(1-IX-03).P. 27.


La destrucció del territori

pobler | 25 Octubre, 2005 08:57 | facebook.com

La destrucció del territori.



Josep M. Llompart de la Peña (Fotografia de Francesc Amengual)

Josep M. Llompart en una conferència sobre Mossèn Antoni Maria Alcover donada a l'Estudi General Lul·lià a finals dels seixanta ens parlava de la influència del medi natural damunt el geni col·lectiu dels pobles. Aleshores érem molt joves, just obríem els ulls a la realitat de la nostra cultura, malmesa per dècades d'opressió dictatorial. Per a nosaltres era summament important la lectura i estudi de l'obra La literatura moderna a les Balears que Llompart havia publicat feia poc. En parlar de la complexa activitat intel·lectual de mossèn Alcover, Llompart ens feia copsar com rere el gran Aplec de rondaies mallorquines hi havia no solament la cultura transmesa per mallorquins i mallorquines; hi havia molt més. Llompart ens feia veure com la brillant imaginació del poble anava creant els gegants, fades, dimonis, princeses i herois de les rondalles. Els penya-segats, els castells dalt dels cims, les cales més amagades, les cases de l'humil pagès o el gran casal dels senyors servien per a bastir el gran edifici literari de les rondalles. Unes rondalles, això sí, prèviament depurades d'incrustacions eròtiques o liberals que per a mossèn Alcover eren la més genuïna expressió de la reencarnació del Diable, representaven també la concreció d'aspectes ben determinats de la nostra història.


Record que les paraules de Josep M. Llompart em colpejaren la imaginació amb el ferro roent de les seves imatges i exemples històrics i literaris. D'ençà d’aquella data, ara ja farà quaranta anys de la conferència a l'Estudi General Lul·lià, sempre he entès que les excavadores, l'especulació salvatge de la nostra terra quan es basteix una autopista, es fa un nou port esportiu o els avions aterren a l'indret on hi havia el poblat talaiòtic de Son Oms, no solament destrueixen els nostres minvats recursos naturals i paisatgístics. El constructor de ponts i carreteres, de rotondes i camps de golf, el negociant que planifica les mil i una urbanitzacions salvatges que regnen damunt cales, valls i turons, no solament fan mal al territori, la qual cosa en sí mateix ja fóra un dany irreparable, sinó que la destrucció programada afecta molt més del que hom pot imaginar el nostre present i futur: afecta la cultura, història i personalitat dels pobles.


La llegenda del Salt de la Bella Dona que va servar per a la posteritat el prevere Rafel Busquets en el Llibre de la invenció i miracles de la prodigiosa figura de Nostra Senyora de Lluc (1684) és un exemple dels centenars d'històries bastides per la imaginació popular dels mallorquins del passat, fortament arrelats a la terra i als nostres costums.


Si la destrucció de recursos i territori contínua amb el ritme actual... què quedarà de la terra que alletà l'esperit de Ramon Llull, Gabriel Alomar, mossèn Alcover, Miquel Costa i Llobera o Bartomeu Rosselló-Pòrcel? En les Jornades d'Ordenació del Territori en què vaig participar fa uns anys amb Carlos García Delgado, Manolo Cabellos. Ferran Porto. Pere Nicolau Bover, Rafel de Lacy Fortuny i altres arquitectes, polítics, periodistes i escriptors, Manolo Cabellos parlà d'aquest creixement incontrolat i aportà unes xifres vertaderament esfereidores que, si continuassin, segurament posaran en perill tot el que ha estat i ha significat Mallorca i els mallorquins. Manolo Cabellos deia concretament: "Si mantenim aquests creixements, els escenaris hipotètics ens diuen que podem augmentar la població actual en 460.000 persones, en 800.000 o, fins i tot, si continuen els ritmes dels darrers quatre anys, en 1.286.000. I tot això és possible, només cap que pensem en la reacció que es mantenia quan la xifra de passatgers de l'aeroport era de mig milió; aleshores ningú no hauria pensat que era possible arribar als 19 milions d'avui".


L'arquitecte Manolo Cabellos afirmava igualment: "L'urbanisme ens demostra que les situacions de col·lapse es produiran si no es preveuen [...] Però, d'aquí a deu anys, amb una població d'un milió de persones més, continuaran essent atractives aquestes Illes?".


La pregunta que es fa l'arquitecte em torna a la conferència de Josep M. Llompart a mitjans dels anys seixanta. El problema que ens feia copsar Llompart aleshores era el de l'estreta relació de terra, paisatge, natura amb la història i la cultura dels pobles. La qüestió, en aquests moments, ja no és si les Illes seran o no atractives d'aquí uns anys. El problema ben real i punyent és saber sí, en cas que continuï el ritme actual de destrucció de medis i recursos, la nostra cultura, cada vegada més amenaçada per l'onada despersonalitzadora que ens envaeix, podrà sobreviure i si nosaltres mateixos, com a col·lectivitat humana, com a poble diferenciat, existirem o no d'aquí unes dècades.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-X-05)


El periodisme d'opinió a les Illes

pobler | 24 Octubre, 2005 14:36 | facebook.com

L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar. (Mateu Morro)


El periodisme d'opinió a les Illes



Miquel López Crespí: trenta anys de periodisme d'opinió a les Illes des de la premsa clandestina antifranquista a les col·laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca, Diari de Balears, Cort, El Mundo-El Día de Baleares, Temps moderns, L'Estel, revista Sa Plaça, Llegir, Quatre illes, Eurosalmón, El Mirall... i les més diverses publicacions dels Països Catalans.

Per Mateu Morro i Marcé, historiador


En Miquel López Crespí és un professional de l'escriptura des de fa molts d'anys. Ha trescat pels camins de la narrativa, del teatre, de l'assaig i de la poesia amb constància i disciplina. L'article periodístic no ha restat tampoc al marge del seu interès. Record molt bé els escrits d'en Miquel dedicats a la crítica literària, al descobriment de la literatura moderna en un món de silencis obligats, tot just a principis dels anys setanta: noms que gairebé sols circulaven en els cercles d'iniciats, la tasca d'obrir portes i deixar entrar retxilleres de claror, l'entusiasme frenètic en llevar el polsim dels vells prestatges. Fa relativament poc que en Miquel López Crespí s'ha dedicat amb més freqüència al periodisme d'actualitat política. Com sempre que en Miquel envesteix una tasca ho ha fet amb passió i amb abundància. Ara, en aquest aplec [el recull d'articles publicats en El Mundo-El día de Baleares], els textos reflecteixen la seva manera de veure les forces polítiques insulars i els seus acords. Un tema sempre interessant, però alhora força difícil. Val dir que en Miquel López Crespí, en contra del que hom pugui pensar, no ha estat mai un polític. En Miquel ha estat, i és, un home d'idees i, sobretot, un home apassionat. Un home que ha llegit i escrit, que ha estimat i que ha viscut el seu temps des d'una posició personal inequívoca.


Per tot això, dins el panorama de la nostra literatura hi ocupa un lloc original: prolífic, universal i sempre crític. Tan sols un retret a fer-li: que a partir de mitjans dels anys setanta -sobretot des de finals- la definició política, el compromís social, a vegades hagi eclipsat una mica el seu món literari integrat per una rica cosmogonia feta de sensacions i intuïcions. En tot cas, treballador sense descans, ha fet de la literatura el seu ofici i ha construït el seu propi univers de complicitats amb la realitat i la seva gent.


En Miquel López Crespí no ha vist passar els temps agitats dels canvis dels anys setanta i vuitanta del segle passat des de la talaia, còmoda i neutral, del seu observatori intel·lectual. Tampoc no ha aspirat mai a esdevenir guia, pràctic o teòric, de qualque moviment d'alliberament. L'arrogància no ha estat mai el seu fort. Era enmig del carrer, quan tocava, assaborint llèpol cada un dels moments que ens acostaven a una ciutat més lliure i digna. Si la transició a la democràcia el va estimular i comprometre, tampoc no podia romandre insensible als fets novells d'aquest canvi de segle a les Illes Balears. En aquest aplec d'articles es van analitzant els aspectes més importants -als ulls d'en Miquel López Crespí- que han marcat el debat polític entorn de l'anomenat Pacte de Progrés. No és una anàlisi distant: en Miquel entén, des de la seva opció personal crítica però alhora de compromís, que el nou moment polític de les Illes Balears hauria d'haver fet néixer "una altra manera de fer política". Per a ell uns objectius senzills, gens utòpics, però alhora molt clars, haurien de definir el pacte dels progressistes i el seu govern. Això permetria evitar, si més no, el fracàs d'una experiència única que potser, diu ell, no es tornarà a repetir durant dècades, i fer possibles noves situacions, amb l'esperança d'un nou pacte, hereu i superador dels anterior.


La gran esperança d'un món lliure i en pau és la superació del fanatisme i la intransigència. Per desgràcia els temps que vivim estan molt marcats pels efectes de la devastació d'extenses regions del planeta impulsada per les multinacionals, pels rebrots fortíssims del fanatisme -i no sols l'eslamista- i per les tendències que empenyen cap a un pensament i a una societat repressiva. Malgrat tot, no crec que aquesta ona d'integrisme reaccionari pugui esvair amb facilitat les tradicions liberals, democràtiques i solidàries, d'una societat europea profundament pluralista. A mi m'ha cridat l'atenció la insistència d'en Miquel López Crespí en avisar-nos, en les seves anàlisis, dels perills de donar per bons o per innocents, amb ingenuïtat, elements característics de la ideologia racista i de l'extrema dreta.[...]


L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar.


Defensa del PSM

pobler | 24 Octubre, 2005 05:26 | facebook.com

Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.


Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.


Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.


Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".


Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.


Miquel López Crespí

Salvem Mallorca!

pobler | 23 Octubre, 2005 07:36 | facebook.com

La Mallorca que ens alletà és ja a punt de desaparèixer engolida pel poder omnipotent del ciment i l'especulació. Vivim en el reialme de les excavadores. Ara més que mai serà necessari salvar el que resta d'aquesta Mallorca que estimam mitjançant l'acció decidida d'un poble que estima el que li pertany. (Miquel López Crespí)

De la infantesa record el bram dels torrents quan havia plogut molt a la serra de Tramuntana. Torrent de Sant Jordi o de Sant Miquel, els passadors per travessar a l'altra riba, tan propera però que a nosaltres ens semblava tan llunyana, com si formàs part d'un indret que mai no podríem assolir si llenegàvem en provar de passar-hi. En la memòria aquell soroll de l'aigua, el color del canyar de la vorera quan hi queia, inclement, el sol del migdia. Quina mescla de tonalitats argentades, verd maragda i groc de sol ponent a l'hora de tornar al poble, quan els pagesos deixaven l'arada i plegaven les veles del molí, esgotats per una jornada de dura brega amb la terra! Record també els carrers acabats de regar, l'aroma del pa cuit, l'ombra de les figueres sota les quals ens arriba el ressò de la marxa de les aigües del torrent, tranquil·la i a vegades esvalotada. Hi havia aleshores naus adormides, cadències buides d'onades, paraules exactes esbrinant espais oberts i laberints, geranis vermells esclatant en la retina i princeses de cos tremolós damunt cavalls blancs senyorejant un temps sense hores.


De cop i volta ens adonam que la Mallorca que ens alletà és ja a punt de desaparèixer engolida pel poder omnipotent del ciment i l'especulació. Vivim en el reialme de les excavadores. Ara més que mai serà necessari salvar el que resta d'aquesta Mallorca que estimam mitjançant l'acció decidida d'un poble que estima el que li pertany.


Per a servar el que ens resta, i sortosament encara ens resta molt per salvar!, no bastarà emprar a fons una legislació adequada, les manifestacions, els articles, les intervencions parlamentàries, l'art i la poesia. Els mallorquins i els habitants de les altres illes germanes haurem d'aprofundir en l'estudi del nostre territori, en la seva història, aprenent a estimat els valors del paisatge, estudiant a fons fins on arriben les possibilitats dels nostres minvats recursos naturals. Si no aprofundim en l'estudi del medi i possibilitats de creixement sostingut, la invasió de milions de turistes, la continuació de la "balearització" de la nostra terra portarà aviat a un col·lapse d'aquest creixement tan lloat fins arribar, en un futur no gaire llunyà, a la pèrdua, no solament de la nostra riquesa paisatgística, sinó fins a tot a l'extermini de les nostres arrels culturals més fondes: llengua cultura. L'abandonament de la terra, el creixement incontrolat, el consum il·limitat de recursos i territori menarà a una lenta però inexorable decadència d'un poble i una civilització amb prop de mil anys d'història. Tenir el privilegi de guaitar la bellesa sublim de tants i tants indrets màgics de la nostra terra no significa solament contemplar la naturalesa mallorquina en tota la seva esplendor; és alguna cosa encara més pregona: significa guaitar la identitat col·lectiva d'un poble, significa anar des de l'origen de l'illa, des de la primitiva acumulació de materials paleozoics i mesozoics, fins a copsar el significat de milers d'anys d'història amb tot l'afegit que ens han deixat mercaders, visitants, conqueridors i pirates de totes les contrades. Provar de salvar l'univers de bellesa que encara tenim, els indrets que s'han preservat miraculosament de la destrucció, vol dir avançar també en la defensa de les nostres senyes d'identitat col·lectiva. Sense una intensa revolució cultural, sense que els mallorquins siguin senyors de la seva cultura, amb capacitat de salvar-la, amb poder per a fer-la avançar i desenvolupar al màxim, res no està garantit; tampoc aquesta natura en perill.


Natura, llengua i cultura formen part del mateix combat. No basta solament dictar lleis per a protegir la serra de Tramuntana, fer un Pla d'Ordenació Territorial que serveixi per a posar fi al saqueig continuat de recursos i territori. El problema amb el qual ens enfrontam és encara més vast que el de la simple redacció d'aquesta mena de plans, sovint inefectius i contaminats per l'electoralisme més barroer i mancat d'escrúpols. Com deien Boro Miralles i Paco Tortosa: "Hem treballat amb la idea que el concepte 'territori'' ha de ser entès com els espais on viuen, fan feina, desenvolupen el sentit lúdic, duen a terme les activitats de relació i s'eduquen les persones que l'habiten. Però, alhora, el territori ha de ser l'escenari on actuar de forma organitzada per tal de resoldre els problemes de relacions humanes intrínseques i amb l'entorn que inevitablement s'originen. És al territori on es desenvolupa la història anònima de cada dia i on emergeixen els seus autèntics protagonistes, germinant la memòria col·lectiva, la transmissió de coneixements en un aprenentatge comú i els sentiments de solidaritat, pertinença grupal i identitat cultural".


Per Miquel López Crespí


Palma (Mallorca) 23-X-05

Mateu Morro: la narrativa dels anys 70 (i II)

pobler | 21 Octubre, 2005 17:36 | facebook.com

Miquel López Crespí havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. (Mateu Morro, historiador)



Entre els escriptors més destacats de la generació dels 70 podem trobar els noms d'Alexandre Ballester, Carme Riera, Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Llorenç Capellà...

En els anys 60 i 70 López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.


En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.


Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.


A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)> en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.


Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.


Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.


Per Mateu Morro i Marcé, historiador.


Neus Santaner (Stei): records dels anys 70

pobler | 21 Octubre, 2005 05:49 | facebook.com


1972: Miquel López Crespí i Neus Santaner.

En Miquel López Crespí és l'amic escriptor més prolífic dels que tenc i, a més a més, un home que viu per l'escriptura, cosa un tant estranya en aquests temps que vivim i el converteix en una 'rara avis' a la nostra terra.
Miquel López Crespí és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. En Miquel començà l'any 1968 les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares...


Col·laborador dels suplements de cultura, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Miquel López Crespí escriu de cinema en la prestigiosa revista Temps Moderns, d'economia i política en el portaveu de la PIMEM Eurosalmón, d'història a Sa Plaça, de poesia a S'Esclop... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.


En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne divuit, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el que parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'En Raimon. Hi havia en Miquel, en Bernat, en Pep, en Tomeu, na Cati...


Quasi setmana sí i l'altra també ens topàvem. O bé en una conferència de la Casa Regional Catalana, o bé a la desapareguda llibreria de Can Tous o a la de l'Ull de Vidre, o al bar Bosch o a casa seva, prop del cine Rívoli. La seva casa era veïna de la d'un cirurgià que em va operar de petita i, quan anàvem a Can Miquel i l'ascensor estava espanyat, havíem de pujar-hi a peu i en passar per davant de cal metge, m'agafava un calfred de pensar com la infermera famosa (havia estat secretària, deien, d'en Perón) m'arrabassava l'esparadrap de la ferida. La casa d'en Miquel era una casa molt acollidora, amb molts, molts de llibres, i sempre es parlava del mateix: de política i de teatre. Allà de tan escoltar m'hagués pogut treure un màster en formació política i teatral, i no precisament d'aquella política que a la força em varen obligar a assistir a l'Institut Joan Alcover, la de la "Formación del Espíritu Nacional", quan estudiava el batxillerat.


Una vegada, l'any 1972, sí que ha plogut d'aquesta!, coincidírem en uns premis de l'Ajuntament de Campos; ell en guanyà un de literari i jo un altre d'història. El dia que ens pagaren els respectius premis estàvem més contents que unes pasqües. I ho anàrem a celebrar amb les nostres parelles. Record aquest dinar en un petit restaurant del poble de Campos com un dinar molt divertit i alegre.
Anava passant el temps i les nostres trobades s'anaren espaiant. Tenia notícies de la tasca que anava fent perquè cada dos per tres en Miquel tornava a aparèixer als mitjans de comunicació, un altre poemari, una obra de teatre, un altre premi, i jo en llegir-ho em posava ben contenta i em deia que ja ho sabia que en Miquel era bo.


El primer llibre que vaig llegir d'en Miquel el vaig devorar fent cua renovant-me el carnet d'identitat, allà pel carrer de la Protectora, en aquell edifici tan llòbrec. El llibre es titulava La guerra just acaba de començar, encara crec recordar-lo, era petit i vermell. Em va motivar a seguir llegint teatre i a veure'n. Quasi sempre ens trobàvem en aquelles representacions que es feren a la primera època de l'ajuntament Ciutat, quan En Jaume Adrover era assessor, o un càrrec per l'estil, de l'àrea de cultura. En vérem en aquella època de bon teatre a Palma! Comediants, Dario Fo, la Cuadra, Victtorio Gasman! Després de les representacions ens trobàvem al bar, prop de l'Autitòrium i tornem-hi a parlar de política, de la cultura, del què hauríem de fer...


Passaven els anys i de tant en quan, sense gaire interval entre una i altra, les notícies dels guardons: "Joan Fuster 1984", "Ciutat de Palma de Teatre 1974" i "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), Premis Ciutat de València (de narrativa i de poesia), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura "Camilo José Cela", etc, etc. I les publicacions a Barcelona, Lleida, Andorra, València, Alacant, Ciutat de Mallorca juntament amb traduccions a moltes comunitats autònomes de l'Estat espanyol (...) D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig.


M'arribaven notícies d'obres i més obres, de la posta en escena d'algunes, fins i tot alguna que altra obra seva musicada i cantada. Però un principi sempre es manté: una fidelitat, inqüestionable, sempre de part de les persones que han estat les perdedores, fidel amb el compromís social, des d'un posicionament marxista, obert i creatiu.


Han seguit passant els anys i a l'hivern passat ens tornàrem a trobar en la presentació d'un dels seus llibres, No era això: memòria política de la transició[El Jonc Edicions], i en vaig emocionar de recordar tants de fets viscuts als anys setanta i busques i vuitanta i la llagrimeta va rodar. Després l'Stei, la CGT i USO el várem cridar per a participar en la festa alternativa del Primer de Maig i de seguida ens digué que sí, participant de la mateixa manera que sempre ho ha fet d'ençà fa més de trenta anys.


En Miquel segueix amb la seva feina que és escriure, fidel al camí escollit, denunciant amb coratge tantes i tantes corrupcions, deslleialtats... segueix publicant llibres i articles. Per a molts d'anys, Miquel!.


Per Neus Santaner, secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de les Illes (Stei)


Publicat en la revista L'Estel (1-IV-04)


Contra el PP

pobler | 20 Octubre, 2005 06:08 | facebook.com

25 de Maig de 2003. La dreta ha tornat a recuperar el poder de gestió dels seus afers polítics (l'econòmic, el cultural, l'ideològic, mai no el va perdre) després d'una llarga travessia pel desert. L'agost de 1999 començàrem a escriure des d'aquestes mateixes pàgines els articles encoratjant les iniciatives avançades del Pacte (normalització lingüística, ecotaxa, millora de l'agricultura, recuperació del tren, parcs naturals...) i a senyalar els errors que podrien perjudicar l'avenç de l'esquerra dins de la nostra societat: la constant persecució i criminalització d'Els Verds, el fracàs territorial, el greu error de Jaume Carbonero amb l'oficina de l'Ibavi a Eivissa desmuntant l'eficient treball que allà s'havia fet, la mala gestió de la política sanitària portada a terme per Josep Carbonero que s'ha posat en contra la majoria de col·lectius de treballadors del sector sanitari i, per a més inri, el desgavell final d'aquest doctor -ajudat per Ignasi Ribas- portant a judici l'escriptor nacionalista i d'esquerres Jaume Santandreu, en els darrers dies de la campanya electoral... El llistat podria allargar-se molt més, però pensam que ja és prou indicatiu de per on poden haver marxat uns vots progressistes que, ben cert, haurien pogut ajudar moltíssim a mantenir i augmentar els resultats electorals de l'esquerra oficial. Des d'aquestes mateixes pàgines i, precisament, per evitar el retorn de la dreta al poder, ho hem advertit durant quatre anys per activa i per passiva.


Pel que sembla, no han servit de res les advertències que, des dels diversos col·ectius nacionalistes i d'esquerra que donam suport al Pacte, hem fent durant aquests anys. I allò tan temut, és a dir que l'experiència progressista esdevingués, com desitjava la dreta, "un parèntesi en la història de les Illes", s'ha consumat. Malauradament ens resta prou temps per endavant per anar analitzant responsabilitats, les causes profundes de la desfeta. Ara, el que més ens preocupa és la possible liquidació d´alguna de les línies polítiques que ja s'havien iniciat amb prou bons resultats. El més inquietant és la frenada que hi pot haver en tot el procés de normalització cultural i lingüística que tan encertadament portaven endavant Damià Pons, Joan Melià i el seu equip de col·laboradors. En el fons, i no ens enganyem al respecte, el famós "bilingüisme" que defensa Jaume Matas, en un context de ple predomini mediàtic del castellà, tan sols significà la lenta però segura substitució del català per l'espanyol. El poder omnímode de l'Estat, els mitjans de comunicació, les successives onades d'immigrants, l'arribada de molts treballadors i treballadores de cultura hispanòfona, tot plegat tan sols contribueix a consolidar la substitució del català pel castellà fins a fer-la irreversible.


Les altres possibles conseqüències de la victòria del PP ja s'han insinuat en la passada campanya electoral: concreció del pla d'autopistes sense tenir en compte el consum de recursos i territori; anul·lació del Parc de Llevant i conversió del de Tramuntana en una simple mesura decorativa en la línia del que volien Munar i els sectors més contraris a la política de la conselleria de Medi Ambient. Tampoc no crec que se salvin de la cremadissa generalitzada que s'apropa els plans, per altra banda ben raonables, de manteniment, preservació i ampliació del teixit agrícola de la nostra comunitat autònoma que portava encertadament Mateu Morro des de la Conselleria d'Agricultura. El possible pla territorial que sens falta s'hauria d'haver redactar en la passada legislatura, segurament quedarà per sempre més en el somni d'"allò que hauria estat possible i ja no ho és". En definitiva, la victòria del PP al poder representa l´oblit per un llarg període històric de totes les il·lusions que un dia foren la força que permeté a l'esquerra oficial l'usdefruit de la gestió de determinats ressorts essencials del poder.


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (15-VII-03).


Manifest contra els borbons

pobler | 18 Octubre, 2005 18:33 | facebook.com

Adhesió de Miquel López Crespí al manifest "Mallorca per la República" signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds.


Mentre escric aquestes retxes tenc damunt la taula la invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S.M. el Rey m'han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a les 21,30 hores. La festeta ha d'esdevenir-se al Palau de l'Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de S.M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.


No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta.


Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds. És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d'acatament a persones que estan per damunt dels altres ciutadans i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu el manifest de les forces antifeixistes i republicanes, perquè la defensa de la República comporta igualment la defensa d'un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justicia social.


Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut d'acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l'editorial de Diari de Balears de 9 de maig parlant del príncep d'Astúries: "...no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del retrocés de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes d'imatge causats pel desbordament del consum de territori, per l'estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d'encant i de qualitat de vida, d'atractiu, en definitiva; o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació".


Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu l'editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d'actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de tantes i tantes vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D'altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea que les coses potser s'arreglaran anant a parlar amb Nostre Senyor lo Rei?


Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el nostre desacord amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració franquista de la monarquia i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d'Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d'una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l'usdefruit de sous i poltrones institucionals.


La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d'esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d'acatament als borbons. I com diu l'editorial ja citat: "En el nostre estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d'aquesta comunitat, abocada, en un futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat insaciable". Per la independència, la república, i el socialisme!


Miquel López Crespí


Palma, 10 de maig del 2005


Publicat en la revista L'Estel. 1-VI-05. P.20.


Damià Pons i Miquel Costa i Llobera

pobler | 18 Octubre, 2005 05:59 | facebook.com

Miquel Costa i Llobera.



Damià Pons i Miquel López Crespí.

Per Damià Pons


[...] Miquel López Crespí va publicar l'any passat dos llibres que tenien com a protagonista l'escriptora George Sand. Una mena d'autobiografies novel·lades mitjançant els quals l'autora d'Un hivern a Mallorca contava els estats de la seva ànima i també les relacions que mantingué, sentimentals i ideològiques, amb personatges rellevants i amb fets històrics transcendents de la seva època. Amb Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera ens trobam amb una obra de característiques semblants. Amb posteritat a una fase prèvia de documentació exhaustiva sobre el poeta, López Crespí ha creat un narrador-protagonista que ens conta, en un moment vital ja del tot crepuscular, diferents episodis de la seva vida. La nostàlgia per la mare perduda en la infantesa, l'adolescència pels paratges idíl·lics de les propietats familiars, la primera coneixença dels clàssics de la mà de l'oncle Miquel Llobera, les estades per estudis a Barcelona i a Madrid, els contactes al llarg del temps amb els ambients literaris i culturals, el defalliment que li agitava el cor en l'època incerta de la joventut, la decisió de fer-se sacerdot i els anys de residència a Roma, els èxits com a escriptor, la seva condició de canonge de la Seu de Palma, l'impacte desmoralitzador dels fets de la Setmana Tràgica barcelonina, una inquietud espiritual permanentment angoixada, uns estats d'ànim oscil·lants entre una certa eufòria i la depressió més profunda, un neguit constant nascut de la creença que com "obrer de l'Evangeli" encara no dedica prou temps a la penitència i a l'oració, el sentiment de fracàs a l'hora de fer el balanç de la pròpia vida perquè ha perdut massa temps amb activitats que poden considerar-se supèrflues, la sensació que s'està aproximant una gran catàstrofe històrica perquè les creences religioses de la societat tradicional són frontalment contradites o negades... Una vida interior certament convulsa, de climatologia tempestuosa.



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions).

López Crespí ha escrit el llibre fent ús d'una matèria primera formada amb dades i fets certs, del tot documentats a la bibliografia existent sobre Costa. Ara bé, l'obra pretèn ser una novel·la sobre un personatge real i no la seva biografia. Per això, als fets documentats se n'hi afegeixen uns altres que són clarament ficcionals, encara que del tot versemblants i possibles. Sobretot fan referència a les intimitats i a les quotidianitats del poeta: el reuma del peu esquerre, el dol davant la decrepitud física del pare, les múltiples inseguretats personals que pateix, la cíclica evocació de la figura de la mare, la lluita contra la vanitat, les intrigues entre els membres del capítol de la Seu, l'anorreament produït per la vellesa... Podríem dir que el novel·lista d'alguna manera completa la realitat. [...]


Fragment de l'article "Quatre presències de Miquel Costa i Llobera" publicat en el diari Última Hora (8-X-05). Pàg. 67.


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS