Administrar

L'independentisme marxista català: els comunistes del POUM i la lluita contra el feixisme i l'estalinisme

pobler | 04 Febrer, 2007 09:21

Wilebaldo recorda en els seus llibres com es va salvar de la detenció organitzada per la policia estalinista a Barcelona, com va sortir al carrer per a denunciar el segrest de Nin, com en plena República va haver de tornar a la clandestinitat, i com durant desenes d'anys va haver de lluitar per a defensar l'honor de Nin i el del POUM. La història va permetre restablir la veritat, tant sobre el càncer de l’estalinisme com restaurar l'honor revolucionari de Nin i el POUM. L'hi devem a gent com Wilebaldo.

A més de la continuïtat d'aquesta lluita, Wilebaldo i els homes i dones del POUM van haver de lliurar altra particular, de vegades molt més difícil que combatre als capitalistes i feixistes, que va ésser la lluita contra les calúmnies i acusacions de l’estalinisme. Des dels anys 30, la burocràcia instal•lada a Moscou i dirigida per Stalin es va dedicar a perseguir, i de vegades a assassinar, com a Trotsky i Nin, als revolucionaris que no estaven disposats a acceptar una política d'arranjaments i concessions amb els capitalistes.


Homenatge a Wilebaldo Solano (POUM)



Andreu Nin (a l'esquerra, màxim dirigent del POUM) i Wilebaldo Solano (a la dreta) en temps de la guerra civil. Andreu Nin va ser assassinat, juntament amb centenars de militans del POUM i de la CNT, pels botxins del PCE-PSUC en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona. Els hereus de l'estalinisme, el PCE a l'estat espanyol i a les Illes, han continuant demonitzant l'esquerra revolucionària i els intel·lectuals que volen recuperar la memòria històrica de l'esquerra anticapitalista durant dècades. La persecució i campanyes rebentistes de mentides i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí per haver defensat la memòria dels comunistes de tendència trotsquista (OEC, LCR, POR) o els anarquistes, persecució que ha arribat a l'agressió física, és un exemple ben evident del brutal dogmatisme i sectarisme d'aquests sectors.

Un revolucionari


Per Miguel Salas, dirigent del POR (Partit Obrer Revolucionari)

Wilebaldo, que ja té 90 anys, representa a una generació que va viure en una època extraordinària de lluites i revolucions, encara que també de dures derrotes; una generació de militants que va dedicar la seva vida a la lluita per la revolució obrera, amb la convicció que la millora de la humanitat exigiria una transformació radical de la societat, acabar amb l'explotació de l'home per l'home per a iniciar la construcció d'una societat socialista.

A més, com molts altres homes i dones de la seva generació, va comprendre que aquesta lluita exigia també construir, organitzar, reunir a la gent, formar-la i preparar-la, i per això participa en organitzacions àmplies de joves estudiants, després en una organització política de joves (les joventuts del POUM) i finalment en un partit, el POUM. La transformació de la societat no podia deixar-se a l'espontaneïtat, exigia de l'esforç conscient i d'organització per a assolir-lo.

En pocs anys la seva vida va passar de la Monarquia d'Alfonso XIII a la República i d'aquesta a l'inici de la revolució de 1936 després del cop feixista de Franco. La derrota de la República li obliga fugir a França, on continua la lluita contra els nazis. No es va rendir durant la llarga nit del franquisme perquè va continuar la lluita per reorganitzar el POUM i per a acabar amb la dictadura.



A més de la continuïtat d'aquesta lluita, Wilebaldo i els homes i dones del POUM van haver de lliurar altra particular, de vegades molt més difícil que combatre als capitalistes i feixistes, que va ésser la lluita contra les calúmnies i acusacions de l’estalinisme. Des dels anys 30, la burocràcia instal•lada a Moscou i dirigida per Stalin es va dedicar a perseguir, i de vegades a assassinar, com a Trotsky i Nin, als revolucionaris que no estaven disposats a acceptar una política d'arranjaments i concessions amb els capitalistes.

Wilebaldo recorda en els seus llibres com es va salvar de la detenció organitzada per la policia estalinista a Barcelona, com va sortir al carrer per a denunciar el segrest de Nin, com en plena República va haver de tornar a la clandestinitat, i com durant desenes d'anys va haver de lluitar per a defensar l'honor de Nin i el del POUM. La història va permetre restablir la veritat, tant sobre el càncer de l’estalinisme com restaurar l'honor revolucionari de Nin i el POUM. L'hi devem a gent com Wilebaldo.

Com revolucionari actiu mai ha deixat de participar i seguir actiu, particularment atent als canvis i als nous esdeveniments. Com marxista revolucionari sap que el socialisme no ha fracassat, i que arribarà un nou impuls i per això escrivia en el 2003: “Sí, hem entrat en un moment que la reflexió (sobre el marxisme) fonamental es va a manifestar en diversos mitjans: en els cercles intel•lectuals de la burgesia, en el moviment obrer paralitzat pels aparells stalinistes i socialdemòcrates i en la premsa dels intel•lectuals desconcertats per les conseqüències de l'enfonsament del “socialisme realment existent”, que era una gran mistificació. I els primers que han d'impulsar el moviment són els marxistes revolucionaris, és a dir, els que van mantenir el sentit profund del socialisme combatent l’estalinisme i tractant d'obrir nous horitzons de crítica i de renovació basats en les llibertats fonamentals i els valors democràtics autèntics.” Tants anys de lluita conseqüent mereixen aquest homenatge.

Una vida de lluita

Va néixer a Burgos en 1916. Va acabar els estudis secundaris en l'Institut Balmes de Barcelona. A la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera va ser un dels organitzadors de la primera agrupació d'estudiantes de Batxillerat i, més tard, de la Federació Nacional d'estudiantes de Catalunya. Va estudiar medicina. En 1932 s'incorpora a les Joventuts del BOC (Bloc Obrer i Camperol) Va participar en els fets d'Octubre de 1934 com membre del Comitè de l'Aliança Juvenil de Catalunya.

A principis de setembre de 1935, va ser secretari general de la Joventut Comunista Ibèrica. Durant la Revolució i la guerra civil va representar a la JCI en el Comitè Executiu del POUM i va dirigir el setmanari Joventut Comunista. Va escapar al cop policíac estalinista del 16 de juny de 1937 contra el POUM. Va ser detingut a l'abril de 1938 i empresonat en la Presó de l'Estat de Barcelona (ex-convent de Deu i Mata) amb els altres dirigents del POUM. Va passar a França al febrer de 1939. Detingut en Montauban al febrer de 1941, va ser jutjat i condemnat a 20 anys de treballs forçats per un tribunal francès al servei dels nazis. Va ser alliberat el 19 de juliol de 1944 després de l'assalt al presidi de Eysses efectuat per un grup de guerrillers de la Resistència francesa. Va romandre en el maquis que li va alliberar fins que va poder organitzar, amb militants de la CNT i del POUM, una unitat de guerrillers espanyols, el Batalló Llibertat.

En 1947, després d'un viatge clandestí a Madrid i Catalunya, va ser escollit secretari general del POUM. Va dirigir La Batalla, considerada com una de les millors publicacions espanyoles de l'emigració. En 1975-76, quan es va produir la crisi del POUM, es va oposar a la dissolució del partit i es va pronunciar pel reagrupament dels grups que s'inspiraven en el marxisme revolucionari. En els anys 80, va ser un dels fundadors i animadors de la Fundació Andreu Nin, que es va fixar com objectivo la rehabilitació total de l'eminent revolucionari i l'aclariment de l'enigma de la seva mort. És autor d'una biografia de Nin, d'una història de la JCI i de nombrossos assajos sobre el POUM, l'exili espanyol a França i els problemes que planteja el naufragi de la URSS, col•laborant intensament en la preparació i la realització de pel•lícules com Terra i Llibertat de Ken Loach, Operació Nikolai (investigació a Moscou sobre l'assassinat de Nin) i L'Esperança com memòria de Jorge Amat.

Memòria de les relacions PSM-ERC-EU-Verds

pobler | 03 Febrer, 2007 16:19

Qui signa aquest article va ser l´únic que defensà Nanda Ramon quan aquesta va ser marginada de determinades activitats polítiques. Quan Nanda Ramon exercia de coordinadora del Departament de Cultura del Consell de Mallorca, ja férem valoracions molt positives de la seva gran tasca. Sorprèn enormement que els responsables de la formació a la qual pertany no se n'hagin adonat fins ara. Llàstima d'haver perdut quatre anys i, sens dubte, qualque cosa més, per a arribar a copsar la vàlua de Nanda Ramon.

De cop i volta, sense que ningú ho esperàs, quatre formacions polítiques illenques que des de fa mesos proclamen que volen concórrer plegades a les properes eleccions generals, assumien com a pròpia la proposta de mínims republicana, catalanista i d'esquerres que ERC els havia presentat.

Ara fa falta saber si es concretarà de veritat tot el que aquestes quatre formacions diuen que defensaran i si, com demanen les persones i col·lectius de l'autèntia esquerra social de les Illes, aquest inici de coalició s'ampliarà a nous col·lectius socials, culturals, nacionalistes i ecologistes. És a dir, si la unitat contra la dreta agruparà moltes més forces que les que representen les burocràcies fracassades dia vint-i-cinc de maig.


L’independentisme a les Illes: ERC juga fort



Nanda Ramon, a l'esquerra de la fotografia i Cecili Buele, a la dreta, formaven part del nombrós públic que era present en la presentació de la traducció del Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra que havia guanyat Miquel López Crespí. La presentació del poemari de l’escriptor de sa Pobla conformava un autèntic Bloc Nacionalista Cultural amb gent de totes les tendències del nacionalisme progressista i de l’esquerra alternativa de Mallorca. En la fotografia podem veure un petit sector dels assistents a l'acte.

Vol dir que les coses han començat a canviar dins el món de l'esquerra oficial, tan plàcid fins dia vint-i-cinc de maig? Totes aquelles burocràcies que portaren al fracàs la nostra experiència progressista, que no saberen defensar les indicacions que els arribaven des de la base del Pacte de Progrés, han mudat radicalment de línia política? Es deixa de banda aquella forassenyada malaltia infantil, la "gestionitis", i s'avança ferm en la recuperació d'una ideologia i uns principis que no haurien d'haver deixat mai de banda?

Anem a pams. El cert és que la gent que volem seguir una mica de prop allò que fan i diuen els polítics que ens governen o que ens volen governar, no guanyam per a ensurts ni per a sorpreses. Just acabam de sortir-ne, d'una, quan tornam a entrar dins una altra, encara molt més grossa. Vint-i-quatre hores abans del Dia dels Innocents, apareixia publicada una notícia periodística molt mala de pair per segons qui.

De cop i volta, sense que ningú ho esperàs, quatre formacions polítiques illenques que des de fa mesos proclamen que volen concórrer plegades a les properes eleccions generals, assumien com a pròpia la proposta de mínims republicana, catalanista i d'esquerres que ERC els havia presentat. Totes aquelles persones i collectius nacionalistes i d'esquerra que d'ençà fa un quart de segle, enmig de la indiferència general i dels atacs rebentistes de tota mena d'oportunistes i panxacontents, hem defensat els principis democràtics republicans i de defensa dels drets dels pobles, no ens podíem avenir del que llegíem. Entre altres assumptes es pactava, entre els crits i l'esglai dels més covards, un referèndum vers la independència i la federació de les Illes amb el Principat. Per a més sorpresa nostra, els mateixos que enlairaren la bandera de Franco en totes les seus del PCE el dia de la seva legalització, ara propugnaven anul·lar els privilegis d'inviolabilitat de la corona. Es defensava el concert econòmic perquè les Illes gestionin els seus impostos i s'exigeix que l'exèrcit renunciï a defensar la unitat territorial de l'Estat espanyol.

Una de les quatre formacions polítiques considerava perfectament assumible aquesta proposta de mínims que hi feia Esquerra Republicana, i la valorava com a sensata i de sentit comú en democràcia.

Els sectors progressistes voldríem saber alguna cosa més al respecte. Que ens informassin on i quan s'han reunit per a prendre decisions tan importants. On s'han celebrat aquestes reunions, quins documents s'han lliurat, com han anat els debats, quins dirigents han aprovat aquests punts?

En aquest sentit, hem pogut constatar enormes diferències amb els polítics que representen i governen el Principat: aquests sí, es reuneixen, s'asseuen a la taula, proposen, conversen, mostren els acords públicament i els signen a la vista de tothom. És tota una altra manera de fer les coses.

Més coses curioses. Aquesta vegada entorn de la candidata a encapçalar la llista al Congrés dels Diputats, en representació dels Progressistes de les Illes.

Ningú podrà negar ja que hi ha constància escrita a les hemeroteques que qui signa aquest article va ser l´únic que defensà Nanda Ramon quan aquesta va ser marginada de determinades activitats polítiques. Quan Nanda Ramon exercia de coordinadora del Departament de Cultura del Consell de Mallorca, ja férem valoracions molt positives de la seva gran tasca. Sorprèn enormement que els responsables de la formació a la qual pertany no se n'hagin adonat fins ara. Llàstima d'haver perdut quatre anys i, sens dubte, qualque cosa més, per a arribar a copsar la vàlua de Nanda Ramon.

Tercera sorpresa. El nom de qui va ser conseller de cultura, Cecili Buele, apareixia juntament amb el president d'ERC, Joan Lladó, com a possible candidat a encapçalar la llista al Senat. Tot plegat, l'assumpció per part d'EU-Verds i PSM de les propostes d'ERC ens fa veure que Esquerra Republicana està jugant molt fort, també a les Illes. Amb gent jove que hi posa la cara i la veu, i gent major i més experta que hi dóna la mà i el suport, ERC s'està convertint en un referent de primera importància, del qual ningú no pot prescindir.

Ara fa falta saber si es concretarà de veritat tot el que aquestes quatre formacions diuen que defensaran i si, com demanen les persones i col·lectius de l'autèntia esquerra social de les Illes, aquest inici de coalició s'ampliarà a nous col·lectius socials, culturals, nacionalistes i ecologistes. És a dir, si la unitat contra la dreta agruparà moltes més forces que les que representen les burocràcies fracassades dia vint-i-cinc de maig.

Fa falta saber si serà realment cert que totes quatre formacions polítiques s'arribaran a posar definitivament d'acord en l'imprescindible, per tal de dur endavant el mínim irrenunciable.

Miquel López Crespí

(13-I-04)

Els comunistes mallorquins (LCR)

pobler | 01 Febrer, 2007 19:00

A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)



Alguns militants comunistes (LCR) de tendència trotsquista en temps de la transició. Llorenç Buades és el segon per l'esquerra. Altres partits comunistes de les Illes de tendència trotsquista eren l'OEC, que dirigia Mateu Morro, l'exconseller d'Agricultura del Govern Balear i exsecretati general del PSM i el PORE.

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.



Dia del llibre a Palma, a començaments dels anys setanta. Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos (a l'esquerra) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) portaren endavant nombroses activitats culturals que reforçarem els grups antifranquistes de les Illes, com explica el dirigent de la LCR Llorenç Buades.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

El protagonisme d'ERC en l´àmbit de la política de les Illes

pobler | 01 Febrer, 2007 07:03

Per la independència dels Països Catalans.


Recordem que la restauració borbònica, tot allò que s'ha vengut a dir "la transició", es va bastir precisament damunt l'oblit de tot el que havia estat el nostre passat nacionalista, esquerrà i republicà. Són prou coneguts els pactes secrets per a bastir la Constitució entre els franquistes reciclats i la pseudoesquerra aspirant a les nòmines institucionals i les cadiretes. En aquells pactes de fa un quart de segle s'enterraren més de segle i mig de lluites populars socialistes i republicanes. A partir d'aleshores, el silenci, l'amnèsia història i la criminalització de l'intel·lectual dissident foren la norma general. (Miquel López Crespí)


Sense el sobtat protagonisme d'ERC en l'àmbit de la política de les Illes, els ciutadans no hauríem pogut participar en un debat tan interessant i creatiu. Tot s'ha d'agrair a uns joves valents que, sense por d'incordiar els satisfets, han aixecat altra vegada determinades banderes democràtiques enterrades per l'esquerra acomodada fa un quart segle. (Miquel López Crespí)


ERC i el retorn de l'esquerra



L'escriptor Miquel López Crespí (a l'esquerra) i el dirigent d'ERC Cecili Buele (a la dreta) sempre a l'avantguarda de la lluita per la independència dels Països Catalans. Els dos activistes culturals i polítics representen conjuntament més de vuitanta anys de combat continuat en defensa d´un món més just i solidari.

El que s'ha esdevingut aquests dies amb la proposta de mínims d'ERC per a formar coalició electoral, és una història increïble. El debat sobiranista, en defensa de l'autodeterminació i en favor de la República que han organitzat un grup de joves decidits i sense por a no ser "políticament correctes" està dinamitzant els somorts debats illencs, sempre tèbiament reformistes, porucs i covards d'ençà fa un quart de segle.

Parlam d'un grup, ERC, que només va obtenir prop de mil dos-cents vots en les passades eleccions. Ells tot solets, impulsats només per la sana rebelió que plana sempre en el cor dels esperits joves, no contaminats per les lacres de l'oportunisme i el cinisme, podien aconseguir quelcom de tan miraculós. Aquests quatre joves han obligat a definicions que ningú volia fer a EU, Verds i PSM, els possibles socis d'una coalició electoral que ha de portar el nom de "Progressistes de Balears". I, no solament estan obligant EU, PSM i Verds a unes preses de posició inesperades, sinó que, d'ençà fa mesos, quan es comença a parlar de la possible unitat electoral de l'esquerra oficial (excepció feta del PSOE), ocupen totes les planes dels diaris, els articles d'opinió de la majoria de comentaristes polítics, alhora que reben els atacs indiscriminats, com era d'esperar, de les forces d'ordre del país.



L'eurodiputat i també dirigent d'Esquerra, Bernat Joan.

Recordem que la restauració borbònica, tot allò que s'ha vengut a dir "la transició", es va bastir precisament damunt l'oblit de tot el que havia estat el nostre passat nacionalista, esquerrà i republicà. Són prou coneguts els pactes secrets per a bastir la Constitució entre els franquistes reciclats i la pseudoesquerra aspirant a les nòmines institucionals i les cadiretes. En aquells pactes de fa un quart de segle s'enterraren més de segle i mig de lluites populars socialistes i republicanes. A partir d'aleshores, el silenci, l'amnèsia història i la criminalització de l'intellectual dissident foren la norma general.

De cop i volta, aquests joves encenen novament la flama dels principis i les idees que, feia dècades, havien deixat a les golfes, tancades amb set panys i claus, els polítics del règim. Es constaten nervis arreu. Miquel Rosselló, d'EU, declara que malgrat que a nivell federal la seva coalició sigui partidària del dret a l'autodeterminació, opina que no és partidari de defensar-lo per a les Illes en la propera legislatura.

Ben diferent del que opina Miquel Rosselló, Mateu Morro, secretari general del PSM, considera la proposta de mínims d'ERC com a encertada i de sentit comú en democràcia (declaracions a El Mundo dia 27-XII-03). Per a Mateu Morro la reforma de la Constitució és quelcom consubstancial a la mateixa Constitució. Per tant no s'ha de voler criminalitzar postures polítiques ben normals i legítimes. "La d'autodeterminació -afirma Mateu Morro- és una proposta ja clàssica inscrita dins els programes dels PSM, ERC, EU i Els Verds".

Margalida Rosselló, la diputa verda, afirma que és partidària de la reforma constitucional i està en contra de la reforma del Codi penal que ha impulsat el PP i que permet portar a la presó els presidents de les comunitats autònomes que organitzin un referèndum. Pensa que no hi haurà problemes per a anar consensuant el programa electoral conjunt, malgrat que encara no han estudiat la possibilitat de reclamar l'autodeterminació de les Illes.

Pere Sampol, sense estar en desacord amb la proposta de mínims plantejada per ERC, fa unes interessants matisacions. Cal dir que, a aquestes alçades de l'oblit de la lluita per la República i el socialisme, ningú no esperava la sortida dels joves dirigents d'Esquerra Republicana. De no ser ningú dins la política mallorquina, de cop i volta, com dèiem una mica més amunt, obliguen l'esquerra acomodada a definir-se. De les dues pàgines de l'entrevista que aquest diari ha fet a Pere Sampol, el noranta per cent del seu contingut és dedicat, precisament, a comentar la iniciativa de Joan Lladó i ERC. Pere Sampol, igual que Miquel Rosselló, hi veu més d'un inconvenient. Per exemple: considera que plantejar un referèndum en favor de la independència avui dia seria quelcom d'utòpic. Però malgrat aquest utopisme, el PSM no vol renunciar a l'exercici d'aquest dret democràtic.

Pel que fa referència a aquella consulta que mai es fa poder fer en temps de la transició, per oposició frontal amb la pseudoesquerra referent a si s'havia de fer un referèndum per a demanar si el poble volia una monarquia o una República, Pere Sampol considera que actualment la majoria de la població accepta la corona i, per tant, una batalla activa en defensa de la instauració de la República podria portar la coalició al fracàs. El portaveu parlamentari del PSM en el Parlament de les Illes pensa que la unitat electoral no pot fer-se basant-se en un tipus de plantejaments que podrien fer inviable la coalició.

Tot plegat molt interessant. Sense el sobtat protagonisme d'ERC en l'àmbit de la política de les Illes, els ciutadans no hauríem pogut participar en un debat tan interessant i creatiu. Tot s'ha d'agrair a uns joves valents que, sense por d'incordiar els satisfets, han aixecat altra vegada determinades banderes democràtiques enterrades per l'esquerra acomodada fa un quart segle.

Miquel López Crespí

(6-I-04)

Andratx: tots els corruptes a la presó!

pobler | 31 Gener, 2007 13:38

Més recursos per a la Fiscalia Anticorrupció! Els corruptes i destructors de les Illes a la presó!


Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)


Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques. (Miquel López Crespí)


Les lliçons d’Andratx.


Els successos d’Andratx, les detencions d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.

Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.

Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món.

El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.

Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-XII-06)

Carles Manera i els escriptors de les Illes

pobler | 31 Gener, 2007 06:28

El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes col·leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel·la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de "quedar bé". Se'n podria escriure un llibre de la "feina" de clans i camarilles per promocionar "un nou valor", per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment. (Carles Manera)


López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (Carles Manera)


Veus literàries: Miquel López Crespí


Per Carles Manera, historiador i doctor en història per la Universitat de les Illes Balears (UIB)



Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici "lingüístic" en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intel·lectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes col·leccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes col·leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel·la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de "quedar bé". Se'n podria escriure un llibre de la "feina" de clans i camarilles per promocionar "un nou valor", per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.


Miquel López Crespí a mitjants dels anys vuitanta encapçalant una manifestació per la pau i contra l'OTAN. Era l´època quan Carles Manera va escriure aquest article referent a l'escriptor de sa Pobla. Aleshores els dos intel·lectuals mallorquins representaven l'avantguarda illenca de la lluita pel socialisme i l'antifeixisme i antiimperialisme militant, tasca que han continuat des de les diverses plataformes d´intervenció pública on han actuat sempre en el sentit de fer avançar les forces progressistes i d'esquerra de les Illes.

En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogesmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (1)

(1) Article publicat l'any 1984 en el suplement Cultura del diari Última Hora

Per la unitat del nacionalisme progressista per fer front a la dreta

pobler | 30 Gener, 2007 11:51

Demanam seny abans d'aixecar la destral de guerra contra els companys del mateix exèrcit. L'enemic és al davant, en les trinxeres de la dreta; no és qüestió de practicar el canibalisme i l'antropofàgia entre nosaltres mateixos i que aquestes virulentes bregues serveixin únicament per a fer riure l'enemic que engreixa veient com ens rebolcam enmig de l'autoodi i la incapacitat per a cercar les solucions més adients per al nostre poble i per a la nostra societat. (Miquel López Crespí)


Els amics del PSM han de ser prou madurs per a entendre el missatge llançat per bona part dels seus electors i actuar en conseqüència, amb el cap fred i sense infantilisme forassenyat. El rival principalissim del PSM no és ERC, ni a l'inrevés. Barallar-se per uns mateixos vots és suicida, i implica renunciar a obtenir tots els altres vots, que queden en mans alienes. La realitat és com és i és deure de les organitzacions d'esquerra i nacionalistes trobar el sistema més adient per a modificar les situacions adverses. (Miquel López Crespí)


PSM I ERC

(PER LA UNITAT DEL NACIONALISME PROGRESSISTA A LES ILLES)



Gabriel Barceló té una tasca immensa pel davant en la lluita per servar la unitat del nacionalisme progressista.

Sovint em deman qui treu profit de les bregues entre PSM, ERC i UM. D'on surten les gelosies, les ferotges batalles entre tots tres, el combat que enfronta autodeterministes (PSM), regionalistes (UM) i independentistes (ERC). És evident que entre PSM i ERC hi ha problemes que vénen d'antic. En un passat recent, molt abans de la "normalització" portada a terme per Bernat Joan i el seu equip, els elements d'extrema dreta que hi havia dins ERC (i que en el seu moment foren expulsats per racistes i antipartit) s'entestaren a criminalitzar Mateu Morro, Sebastià Serra i Pere Sampol per "comunistes". En les més diverses publicacions on escrivien els portaveus d'aquesta demencial extrema dreta, la mateixa que enlairava i enlaira el corrupte Gabriel Cañellas com a "nacionalista", retreien als tres dirigents del nacionalisme mallorquí el fet que en un passat llunyà havien militat en partits antifeixistes i marxistes.

Sortosament l'ERC d'ara mateix ja no té res a veure amb aquest reaccionarisme del passat. Però no sé encara per quines estranyes circumstàncies les bregues, d'un altre tipus evidentment, encara hi són presents, i la necessària col·laboració entre forces que es reclamen del nacionalisme no acaba de funcionar. Aquests darrers temps he llegit molts d'articles contra ERC procedents de l'àrea propera al PSM. A primera vista les asseveracions d'un Pere Sampol, de David Miró, Antoni Llompart o del meu bon amic Miquel Àngel Ballester, poden semblar reals i assenyades. Ningú no dubta dels problemes realment existents per a negociar possibles candidatures conjuntes. Les ferides obertes durant els darrers anys potser encara són vives entre molts dirigents i militants d'ambdues formacions. A més a més hi ha les gelosies normals produïdes per la lluita per un espai electoral quasi idèntic. Però que en el passat hi hagués aquestes ferides obertes, aquella manca de sintonia i que en el present hi hagi encara determinats problemes d'ajust... ¿vol dir que les bregues entre nacionalistes han de durar eternament, fins que el PSOE i el PP acabin de consolidar per sempre més el domini polític damunt la nostra societat? Crec, i ho puc dir des de la col·laboració activa que des de fa molts d'anys he mantengut i mantenc amb el PSM, que al PSM li passa una mica el que li succeïa amb les seves relacions amb els Verds, l'ecologisme illenc.

Hi hagué una època, que segurament acabà amb la inauguració de la incineradora de Son Reus, que ningú no dubtava de l'ecologisme dels pessamers. De cop i volta tot mudà quan, per continuar en el poder, Maria Antònia Munar els exigí dir sí a la incineradora. I el PSM acceptà els dictats de PSOE i d'UM (que aleshores, molt abans del Pacte de Progrés, ja eren en estreta col·laboració). El resultat el coneix tothom; prop de dos mils vots perduts en el 1999 i un diputat menys per al PSM. En el 2003, els vots perduts foren més de deu mil, més del vint per cent de l'electorat del nacionalisme d'esquerres.

Els resultats de les passades eleccions europees demostren clarament un espectacular augment dels vots d'ERC. ERC a Mallorca, amb 5.844 vots aconseguits supera a les totes Izquierda Unida, que només n'ha aconseguit 4.722. ERC, doncs, superant Izquierda Unida queda com a tercera força política de les Illes. Cal recordar igualment que ERC ha obtengut més vots que UM i PSM a quatre municipis mallorquins (Sineu, Sóller, Felanitx i Manacor). Ha superat un dels dos partits nacionalistes en altres 14 municipis de l'illa mallorquina. Solament han faltat 83 vots a Palma per a aconseguir superar els vots d'UM o PSM (PSM: 2.398; UM: 2.377; ERC: 2.316). ERC també ha passat per davant del PSM i d'UM en una vintena de les 56 barriades palmesanes.

Davant aquest fet caldria posar seny i analitzar amb calma els motius de la pujada d'uns i de la davallada dels altres. Seny abans d'aixecar la destral de guerra contra els companys del mateix exèrcit. L'enemic és al davant, en les trinxeres de la dreta; no és qüestió de practicar el canibalisme i l'antropofàgia entre nosaltres mateixos i que aquestes virulentes bregues serveixin únicament per a fer riure l'enemic que engreixa veient com ens rebolcam enmig de l'autoodi i la incapacitat per a cercar les solucions més adients per al nostre poble i per a la nostra societat.

Els amics del PSM han de ser prou madurs per a entendre el missatge llançat per bona part dels seus electors i actuar en conseqüència, amb el cap fred i sense infantilisme forassenyat. El rival principalissim del PSM no és ERC, ni a l'inrevés. Barallar-se per uns mateixos vots és suicida, i implica renunciar a obtenir tots els altres vots, que queden en mans alienes. La realitat és com és i és deure de les organitzacions d'esquerra i nacionalistes trobar el sistema més adient per a modificar les situacions adverses.

Miquel López Crespí

(10-VIII-04)

2007: per un Pacte de Progrés com cal

pobler | 30 Gener, 2007 06:55

El que l’esquerra autèntica i la societat de les Illes demana és un autèntic canvi de política social i mediambiental. És el que demanàvem a l’esquerra oficial de 1999 al 2003; una esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que sovint no va escoltar els seus propis votants, els sectors progressistes que li donàvem suport.

Record ara mateix la frustració que va significar que en tota la legislatura no es concretàs un Pla d’Ordenació Territorial que servís per a protegir els nostres minvats recursos naturals i de territori davant les urpades d’especuladors i encimentadors. Fins i tot l’aprovació de l’ecotaxa, un dèbil i tímid intent de recaptar un mínim de recursos per a portar endavant una política de desenvolupament sostenible a les Illes, compta amb enemics aferrissats dins del PSOE, UM i el PSM, per posar un exemple clar i llampant de la covardia de segons quins sectors a l’hora de ser conseqüents amb el programa de govern aprovat l’any 1999. (Miquel López Crespí)


El nou Pacte de Progrés



Maria Antònia Munar i UM condicionaren completament l'antic Pacte de Progrés i supeditaren l'esquerra oficial a fer la voluntat d´UM. Maria Antònia Munar va ser l'autèntica protagonista i dirigent de l'anterior Pacte de Progrés, protagonisme acceptat per Francesc Antich i el PSOE.

Per primera vegada en molts d’anys, i si hem de creure les enquestes que s’han publicat recentment, el PSOE farà una pujada espectacular – aconseguirà prop de vint-i-quatre escons- que, juntament amb els trets diputats que conservarà UM i els tres que podria obtenir la coalició PSM-EU, podrien garantir la repetició d’un Pacte de Progrés per a les Illes. És evident que tots els sectors progressistes, tots aquells que donàrem un suport crític a Francesc Antich en la passada legislatura, hem rebut la notícia de la possible repetició del Pacte l’any vinent amb una bona dosi d’alegria i optimisme. Tot fa pensar que les coses poden marxar en aquesta direcció; i no solament per la intervenció de la Fiscalia Anticorrupció a l’ajuntament d’Andratx, sinó per la política extremista i sense nord que ha portat el PP a nivell estatal. Entestar-se durant més de tres anys amb la història estrambòtica de l’onze de març –11M- fent tot aquest temps una política quasi extraparlamentària i antiinstitucional més propera a certs plantejaments de l’extrema dreta antisistema que als partits de dreta homologats per aquestes latituds, no crec que porti gaire rèdits electorals al partit de Rajoy i Jaume Matas.

Com hem escrit en alguna ocasió, i com ja vàrem escriure quan donàvem suport crític al president Francesc Antich, l’esquerra de les Illes, quan es mobilitza contra la destrucció del territori, quan demana un Pla d’Ordenació Territorial, un estatut que defensi la nostra llengua i la nostra cultura, una televisió autonòmica digna o més dotacions per a l’ensenyament i la sanitat, el que vol, el que volem de veritat, no és un simple canvi de façana o de persones en la gestió quotidiana del règim, una nova repartició de cadiretes i sous. El que l’esquerra autèntica i la societat de les Illes demana és un autèntic canvi de política social i mediambiental. És el que demanàvem a l’esquerra oficial de 1999 al 2003; una esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que sovint no va escoltar els seus propis votants, els sectors progressistes que li donàvem suport.

Record ara mateix la frustració que va significar que en tota la legislatura no es concretàs un Pla d’Ordenació Territorial que servís per a protegir els nostres minvats recursos naturals i de territori davant les urpades d’especuladors i encimentadors. Fins i tot l’aprovació de l’ecotaxa, un dèbil i tímid intent de recaptar un mínim de recursos per a portar endavant una política de desenvolupament sostenible a les Illes, compta amb enemics aferrissats dins del PSOE, UM i el PSM, per posar un exemple clar i llampant de la covardia de segons quins sectors a l’hora de ser conseqüents amb el programa de govern aprovat l’any 1999.

Els partits i organitzacions que possiblement podran formar govern progressista l’any 2007 haurien de recordar, com ja vàrem provar de recordar sense èxit l’any de la victòria del Pacte i posteriors, que el govern del president Antich va ser possible per les grans mobilitzacions ecologistes i en defensa del territori dels anys anteriors a la signatura del Pacte. El nou Pacte, si s’arriba a concretar el proper mes de maig, no hauria de repetir els errors de l’anterior. S’ha d’anar molt vius amb la ja històrica supeditació del PSOE i PSM a UM. Qui no recorda els entrebancs de Munar a la moratòria d’Antich? En qüestions de defensa i preservació del medi ambient, el Pacte anterior no va poder fer gaire cosa precisament per aquesta supeditació vergonyosa a la dreta munarista. Lacy, conseller d’UM, volia impedir, i de fet, malgrat la seva dimissió ho va aconseguir, que s’aprovassin mesures de preservació de sòl rústic d’una manera més efectiva. El control d´UM sobre el Pacte es va anar fent evident a mesura que passaven els anys i per part ni banda no es concretava el Pla d´Ordenació Territorial que s’havia promès amb la signatura del programa a realitzar pels partits de l’esquerra oficial. Jordi López, un dels fundadors del moviment ecologista a les Illes, declarava en aquells anys: “Es evidente que si ahora nuestro electorado nos examinara, sacaríamos un suspenso porque no se ha conseguido casi nada de lo que se pretendía”. I continuava: “Els Verds serían la fuerza más castigada por esta falta de actuaciones pero todos los miembros del Pacto recibirían su merecido”.

“Su merecido” va significar que no hi hagué repetició del Pacte de Progrés l’any 2003. El nou canvi que s’apropa, la repetició del Pacte de Progrés a les Illes, no ha de ser solament un simple canvi de cares a les institucions.

Miquel López Crespí

(30-I-07)

Les agressions contra els escriptors mallorquins. Campanyes de mentides i calumnies dels excarrillistes (PCE) i afins contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària (i II)

pobler | 29 Gener, 2007 15:58

Campanya de mentides i calumnies dels excarrillistes (PCE) i afins contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària. (i II)


(El compromís polític republicà dels escriptors de les Illes i el preu de la lluita per servar la nostra memòria històrica i la dignitat republicana)



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".



Cartell del PORE (Partit Obrer Revolucionari d'Espanya, de tendència trotsquista) penjat a Palma a mitjans dels anys setanta que denunciava les agressions i provocacions del carrillisme (PCE) contra els militants de l'esquerra revolucionària. El cartell va ser penjat a la Facultat de Filosofia i Lletres. De sempre, des de la guerra civil fins al present, els carrillistes s'han dedicat a demonitzar i criminalitzar els partits i les persones de l'esquerra revolucionària.

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.



La premsa de l'esquerra revolucionària, en aquest cas La Aurora, va informar de la campanya d'agressions i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí, antic dirigent comunista de l'OEC, demonitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris del carrillisme (PCE) i afins.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Miquel López Crespí

Les agressions contra els escriptors mallorquins. Campanyes de mentides i calumnies dels excarrillistes i afins (PCE) contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària (I)

pobler | 29 Gener, 2007 06:52

Campanyes de mentides i calumnies dels excarrillistes i afins (PCE) contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària. (I)


El compromís polític republicà dels escriptors de les Illes i el preu de la lluita per servar la nostra memòria històrica i la dignitat republicana. (I)


"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".


"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)



Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquil·lament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí

Els primers 40 anys de lluita contra la dreta i per un món més just i solidari

pobler | 28 Gener, 2007 15:54

Es feia necessari parlar de la influència de la postguerra, del franquisme, del resultat de la guerra civil en la nostra formació com a escriptors catalans de les Illes. I en parlar d'aquelles influències i condicionaments que determinaren, en alguns casos, la nostra actitud militant antifeixista en temps de la dictadura i la transició, també havíem de provar d'incloure alguns apunts damunt aspectes clau de la cultura catalana, espanyola i internacional en la nostra consciència i, possiblement, en la consciència de tota aquella voluntariosa generació d'homes i dones que des de finals dels anys seixanta fins a mitjans del setanta provaren de canviar el destí aparentment immutable de la nostra societat. (Miquel López Crespí)


Culltura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Ara ja farà prop de dos anys que l'amic i editor Sebastià Roig decidí portar endavant la publicació de Cultura transició a Mallorca. Curiosament, Sebastià Roig va ser un dels meus primers editors, el segon concretament, ja que els meus reculls de contes inicials sortiren publicats a l'Editorial Turmeda. Em referesc als llibres A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974), obra que havia guanyat el Ciutat de Manacor 1973 de narrativa. Posteriorment, l'any 1974, amb Autòpsia a la matinada, guanyava el Ciutat de Palma de Teatre 1974.

En aquells moments, érem a començaments dels setanta, Sebastià Roig iniciava el seu camí com a editor publicant els llibres d'alguns narradors i poetes que, amb els anys, tendrien una significació destacada en el món literari mallorquí. L'any 1976 sortí al carrer l'edició que va fer Sebastià Roig de l'obra guanyadora del Ciutat de Palma de Teatre, Autòpsia a la matinada, obra que sortí quan s'apropava la festa del llibre d'aquell any al mateix temps que el poemari de Joan Perelló Baf de llavis. Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta publicaven alhora Massa temps amb els ulls tancats i Nosaltres esperàvem Mister Marshall. El dia del llibre presentàrem totes aquestes obres en un baret d'anomenada progressista, el "Pou Bo", a la barriada de Gènova. Sebastià Roig ens acompanyà en aquells moments tan importants per a uns joves que començaven a escriure i, com us podeu imaginar, necessitaven del suport dels amics. De totes les il·lusions que despertaven en nosaltres aquells premis literaris i les primeres edicions dels nostres llibres n'he parlat en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart que edità l'any 2003 Edicions Cort de Palma (Mallorca), especialment en el capítol "Mallorca 1976: Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta".



El diari Última Hora informava sovint de les nombroses detencions que patí l'escriptor Miquel López Crespí per part de la Brigada Política de la dictadura franquista i per la Guàrdia Civil. Miquel López Crespí va ser detingut més de quaranta vegades d'ençà l'any 1963 per estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble. Igualment va ser torturat pels sicaris del règim feixista.

I és ara, quan han passat trenta anys d'ençà de l'edició d'aquell Premi Ciutat de Palma de teatre, i quan ja he publicat prop de cinquanta obres, que, novament, entram en contacte amb Sebastià Roig, una de les persones que aleshores m'animà a continuar amb les meves dèries literàries. El projecte que aquesta vegada havíem de provar de portar endavant tenia relació amb la cultura a Mallorca i amb la nostra literatura i, també, amb les diverses situacions polítiques que hem viscut el que s'ha anomenat "la generació literària mallorquina dels setanta". Dels centenars d'articles referents a la transició a Mallorca i als escriptors i personatges de la cultura mallorquina s'havien d'escollir uns quants, que fossin representatius d'aquesta època i situacions, per a enllestir un volum que donàs notícia d'aquells anys esperançats i conflictius. És evident que, per a situar l'ambient dels anys de la transició i els fonaments que feren possible aquella situació político-cultural, havíem de fer una mica d'història. Es feia necessari parlar de la influència de la postguerra, del franquisme, del resultat de la guerra civil en la nostra formació com a escriptors catalans de les Illes. I en parlar d'aquelles influències i condicionaments que determinaren, en alguns casos, la nostra actitud militant antifeixista en temps de la dictadura i la transició, també havíem de provar d'incloure alguns apunts damunt aspectes clau de la cultura catalana, espanyola i internacional en la nostra consciència i, possiblement, en la consciència de tota aquella voluntariosa generació d'homes i dones que des de finals dels anys seixanta fins a mitjans del setanta provaren de canviar el destí aparentment immutable de la nostra societat.



Era necessari que començàs parlant dels antics resistents culturals i antifeixistes, de la dignitat servada en el temps obscurs, de la represa cultural catalana i antifranquista, del paper de la ràdio oficial i les clandestines, de les emissores estrangeres, del cinema dels anys cinquanta i seixanta, dels llibres catalans i espanyols que ens anaren conformant, d'homes com Francesc de B. Moll i de la importància cabdal de la seva feina inabastable, del paper del Concili Vaticà II en l'inici del canvi d'actitud en segons quins sectors de l'Església Catòlica, dels primers llibres, primer clandestins, després legals, de Marx, Engels, Rosa Luxemburg, Gramsci, Luckás o Sartre que arribaven a Mallorca, de Kubrick, Eisenstein, Buñuel o Orson Welles, per situar tan sols uns noms universals que, cada qual a la seva manera, formaren la nostra universitat d'estil i ens alletarem en el combat per un món més just i solidari... En el fons, i ja ho anirem explicant, Cultura i transició a Mallorca és, en certa mesura, una ampliació i aprofundiment de molts dels temes que havia anat tractant en No era això: memòria política de la transició i en Cultura i antifranquisme. La introducció escrita quan es va publicar aquest darrer llibre a Edicions de 1984 l'any 2000, podria servir molt bé de resum del que significava i signifiquen aquests condicionaments en la nostra vida personal i col·lectiva, en la gestació de l'obra que hem anat bastint d'ençà finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Miquel López Crespí

(28-I-07)

Gina Garcías i la premsa comunista de les Illes en la transició

pobler | 27 Gener, 2007 06:51

Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina. (Miquel López Crespí)


Gina Garcías i la premsa comunista a les Illes



Gina Garcías

El nomenament de Gina Garcías com a directora i màxima responsable del centre de TVE a les Illes m’ha fet recordar l’inexorable pas del temps. Els anys de la transició i, encara més enrere, els anys seixanta, quan la Brigada Social em detingué tantes vegades per estar lluitant per la llibertat. Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina.


Democràcia Proletària, portaveu dels comunistes de les Illes (OEC), va ser la publicació marxista més important de les Illes en temps de la transició. La revista dels comunistes va ser fundada en el domicili de l'escriptor Miquel López Crespí i ell era un dels màxims responsables de la redacció i de l'edició.

Deia que el seu nomenament m’ha recordat el passat, perquè qui signa aquest article va conèixer Gina Garcías un dia de setembre de 1976. Aleshores era una joveníssima periodista que, procedent de Barcelona, ja era propera als plantejaments de l’esquerra revolucionària del Principat i de l’estat. Em refresc a l’OEC, a les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes on aleshores militaven en Mateu Morro, n’Antoni Mir, en Jaume Obrador, en Francesc Mengod...

Aquell dia de setembre de 1976, Gina Garcías, juntament amb alguns dels personatges que acab de citar , tocava el timbre de casa meva en el carrer d’Antoni Marquès de Palma de Mallorca. Aleshores els comunistes de l’OEC treballàvem en plena clandestinitat, perseguitis per les forces repressives, i el motiu d’aquella reunió secreta era mirar d’enllestir una publicació antifranquista que lluitàs a favor de la República i el socialisme. Fa vint-i-vuit anys, que és quan vaig establir els primers contactes amb Gina Garcías, no eren gaires els professionals de la premsa mallorquina i molt manco els intel·lectuals d’altres professions que demostrassin una clara actitud de lluita antifranquista. Els periodistes, escriptors o professionals compromesos en organitzacions d’esquerra es podien comptar amb els dits de les mans. Per això em va sorprendre agradablement que aquella dona jove, valenta i decidida començàs la carrera periodística amb un ferm compromís personal amb la lluita per la llibertat.

Pel setembre de 1976 jo ja era un “vell lluitador antifranquista” si em comparava amb els joves, Mateu Morro, Antoni Mir, Joan Ensenyat, Gina Garcías, Margalida Chicano que, en aquells moments, iniciaven la militància. Jo portava uns deu o dotze anys de lluita més que ells, ja que havia nascut el 1946. Ells començaven quan jo ja estava ben fitxat pels elements de la reacció illenca. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l’any 1962, quan les vagues d’Astúries, recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas n’ha parlat en el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimento Nacional. En la pàgina 142 d’aquests llibre editat per Documenta Balear, Joan Mas: “La Guàrdia Civil va sorprende tres al·lots que sobre una carretera i les parets del torrent de la Riera pintaven consignes de solidaritat envers els vaguistes de la mineria asturiana. Un d’ells era Miquel López Crespí. L’assumpte va arribar fins al Tribunal de Menors. Els amenaçaren de passar un any al reformatori. Mesos més tard, la Guàrdia Civil va detenir Miquel López Crespí novament. Escorcollaren casa seva i hi trobaren publicacions socialistes, literatura russa i un calendari xinès. L’interrogatori va durar nou hores, i a causa dels antecedents policíacs que això va generar, el Govern Civil li va posar traves a l’hora de sortir a l’estranger”.

Ara s’han complit exactament quaranta-dos anys de defensa continuada i sense defallença dels idees de justícia i canvi social pels quals em detingueren per primera vegada un dia de 1962.

Però parlam del dia que vaig conèixer Gina Garcías. En el capítol "L'Organització d'Esquerra Comunista, OEC", pàgina 95 del meu llibre L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, 1994) vaig escriure que, per a l'OEC, per als revolucionaris que no acceptàvem la política de consens amb el franquisme reciclat que practicaven PSOE i PCE, ens era necessari una publicació, perquè la premsa oficial no deia quasi res -i a vegades ho tergiversava tot- de les nostres activitats. Aquesta publicació va ser Democràcia Proletària. La primera reunió de la comissió encarregada de muntar-la va tenir lloc, com ja he dit, en el mes de setembre de 1976. La periodista Gina Garcías, en Mateu Morro, en Josep Capó, n'Antoni Mir i alguns altres companys -seguint les directrius del nostre Comitè de Direcció- enllestírem i encarregàrem els primers articles.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-VIII-04)

Els Verds donen per acabat el projecte "Alternativa-Esquerra Unida-Els Verds"

pobler | 26 Gener, 2007 15:59

Els Verds que després d'escindir-se han compartit taula i estovalles amb Esquerra Unida-Alternativa han decidit en l'assemblea de 9 de gener de 2007 la desvinculació del projecte que provocà la seva escissió. (Web Ixent)


Els Verds es separen del projecte d'Esquerra Unida -Alternativa i opten per integrar-se i negociar directament amb el Bloc



Miquel Àngel Llauger i Miquel Rosselló.

Els Verds que després d'escindir-se han compartit taula i estovalles amb Esquerra Unida-Alternativa han decidit en l'assemblea de 9 de gener de 2007 la desvinculació del projecte que provocà la seva escissió.

Aquest fet no significa en absolut que Els Verds es separin del Bloc. Significa que es separen d'Esquerra Unida i Alternativa i cerquen millorar la seva relació de forces per separat dins el Bloc.

Conclouen amb aquest fet que la seva unitat amb Esquerra Unida i Alternativa no és gaire positiva, tot i que no ho diuen. Aquesta nova situació és la conseqüència de divergències en relació al pes de cada grup dins les polítiques municipals.

Amb poques paraules, no hi ha tantes cadires a guanyar com culs a seure, i allò que volen Els Verds és recuperar el protagonisme perdut que els aboca a tenir una presència institucional minvant.

Aquest fet s'ha d'interpretar també per un reforçament de les posicions obtingudes fins ara i que podrien ser qüestionades amb una eventual incorporació d'Esquerra, desitjada per alguns sectors del Bloc. Si el Bloc cedís davant les pretencions d'Esquerra, els Verds perdrien opcions per les cadires.

Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes, Antifeixista i Anticapitalista)

Ciutat de Mallorca (26-I-07)

Documents de la Comissió d’Enllaç (Els Verds de Mallorca) (15-I-07)


Des dels Verds de Mallorca vos volem transmetre els acords que vam prendre a la Trobada celebrada el passat 9 de gener de 2007:


Donar per finalitzat el projecte de “Alternativa Esquerra Unida-Els Verds”, per integrar-nos dins de la plataforma unitària “Bloc per Mallorca”, formada per PSM, EU i Els Verds.


A partir d’aquest moment, totes les negociacions i converses dins del “Bloc per Mallorca” seran a tres partits, i en tot moment, la imatge de campanya es representarà amb el logotip de cada partit, a més del logotip del Bloc.


Ixent: l'Esquerra Alternativa de les Illes

pobler | 26 Gener, 2007 07:51

Amb articles de Cecili Buele, Miquel López Crespí, Llorenç Buades, Josep Juárez, Eduard Baldú...


La revista digital Ixent compleix quatre anys.


PER UNA ESQUERRA ANTICAPITALISTA , NACIONAL I ALTERNATIVA


Algunes seccions de la revista digital Ixent:

Ciutat i ciutadania

Actualitat política de les Illes

Moviments socials

Moviment obrer

Europa comunitària

Memòria històrica

Independentisme

Cultura i lluita de classes

Història de la transició


El passat mes de desembre de 2006 va complir-se el quart aniversari d’ Ixent, la revista d’estudis i comunicacions socials que va tenir des del principi la voluntat de posar a l’abast de la ciutadania una informació crítica en relació a una societat on el capitalisme neoliberal ha intentat i gairebé aconseguit bastir un model social únic, amb un pensament únic.

Ixent va néixer per a situar-se en un espai antagonista, anticapitalista, i alternatiu al sistema que no estava, ni està encara de moda. Va néixer en un moment social que es caracteritzava i encara es caracteritza per la submissió de les dirigències de les esquerres polítiques i socials al capital i a l’imperialisme.

L’expressió d’aquesta esquerra derrotada per les seves pròpies direccions és el social-liberalisme que practiquen. La trajectòria d’aquesta esquerra liquidadora dels seus principis ha evolucionat cap al possibilisme . Només es belluga en el camp electoral i el seu objectiu es limita a la gestió del poder en benefici de la dreta econòmica i política.

Vèncer l’actual esquerra submissa, molt útil a unes classes dominants que es fan cada vegada més riques, al preu de l’holocaust diari de moltes regions del món, i de la pauperització d’una bona part de les persones que viuen a la nostra nació, és un objectiu cabdal de la revista Ixent. L’emergència d’una nova esquerra nacional, verda, anticapitalista, republicana, antifeixista i alternativa és imprescindible com un objecte de primera necessitat.

Més que mai les direccions polítiques, sindicals i socials de l’esquerra es situen en la transmissió dels valors i la ideología de les classes dominants . La labor d’Ixent i dels seus col·laboradors i col·laboradores és situar a la gent treballadora de la nostra nació en una perspectiva de classe, única manera de vèncer la crisi ecològica, la crisi social, i la minorització nacional que patim.

Els quatre anys d’existència d’Ixent són saludables i necessaris per a canviar el pas de l’esquerra, i pel seu redreçament. Només hi ha dos camins per a la humanitat : el del socialisme o el de la barbàrie. Nosaltres treballam pel primer.

Web Ixent

Carles Manera, Francesca Bosch, Marx, Engels, Che Guevara, Lenin...

pobler | 25 Gener, 2007 18:58

...al costat de Francesca Bosch, Manel Domenech, Aina Salom, Miquel Planas, l'amic Sancho i diversos companys del PCPE i independents s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem en el local del PCPE en el local de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molt abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)


Carles Manera, Francesca Bosch, Marx, Engels, Che Guevara...



Miquel López Crespí i Francesca Bosch l'any 1985. Era el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", una de les organitzacions culturals per a la recuperació de la memòria històrica republicana i marxista de les Illes més important d'aleshores.

Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.



L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intel·lectual" comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua i actuà també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".



Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.

Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament -com ja deia en el text citat- en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domenech, Aina Salom, Miquel Planas, l'amic Sancho i diversos companys del PCPE i independents s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem en el local del PCPE en el local de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molt abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.

Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l'estalinisme (PCE) no podien dir-se "comunistes", ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme (recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista fetes el mes d'abril de 1978 per la plana major del PCE). Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació que provava de fer l'amic Carles Manera dels clàssics del pensament revolucionari mundial. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una prova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme.

No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants dels Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles, "pel reformisme i el pragmatisme".

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer.

Miquel López Crespí

(21-I-03)

Concentració per la devolució del patrimoni sindical (25-01-07)

pobler | 25 Gener, 2007 07:28

Allò que Franco va robar, la democràcia s’ho va quedar.

Vos convidem a assistir a la concentració que convoca la CNT pel proper dijous dia 25 de Febrer, a les 9.00 hores del matí, davant la Delegació del Govern, amb motiu de la reunió que tindrem amb el delegat del Govern a les Illes, Ramon Socies, en relació amb la qüestió de la devolució del patrimoni sindical acumulat que encara no ha rebut la CNT mallorquina. Vos adjuntem un text que resumeix aquesta problemàtica.


Salut!


CNT-AIT Palma



Allò que Franco va robar, la democràcia s’ho va quedar


Estem sentint parlar darrerament d’allò que s’ha batejat com «procés per a la recuperació de la Memòria Històrica». Els col•lectius i les persones que hi treballen, persegueixen recobrar la memòria i dignitat arravatada pel franquisme durant tots els anys de guerra i de dictadura. Els familiars dels morts o els testimonis vius d’aquells temps, prenen veu reclamant la justícia que mai no arribà a complir-se per mor de les barbaritats comeses pel règim oligàrquic de Franco.

Una vegada comença el període de Transició a l’Estat espanyol, s’alcen les veus callades durant dècades de repressió i s’inicia aquest procés de recuperació de la memòria. Per una banda tenim la devolució dels béns confiscats pel franquisme segons la llei promulgada en el seu dia sota el nom de «Llei de responsabilitat política», i per altra el reconeixement de totes aquelles persones que visqueren i moriren en lluita per un ideal. Són dues tasques en consonància, encara que la qüestió que es refereix al patrimoni es durà a terme d’una altra manera i molts cops des d’altres àmbits.

És a partir de l’any 1976 quan varen començar les primeres negociacions entre l’Estat i les organitzacions per a la devolució del patrimoni, ja fossin béns documentals, arxius o immobles. En aquestes taules de negociacions intervindrien tots aquells partits i sindicats històrics, els quals prenen aquesta categoria per ser part viva del passat. Totes aquestes organitzacions haurien de rebre les compensacions dels béns confiscats pel franquisme. Les dues grans centrals sindicals que aglutinaven l’obrerisme en aquest país en el primer terç del segle passat, la UGT i la mateixa CNT, venien avalades per la història i esperaven recuperar tot allò que per legítim dret pertanyia a la classe treballadora.

D’unes negociacions que es pressuposaven justes, tot i trobar-se en moments delicats i d’incertesa a causa del procés de transició històrica d’un règim de poder cap a un altre, en el qual es trobava immersa la societat, la CNT ja partia amb una sèrie de desavantatges respecte a les altres organitzacions. En una primera etapa ens acompanyava l’estigma del passat; les vagues salvatges i les lluites ferotges, també la tradició anàrquica que ens caracteritza i el suport per part de la classe treballadora que va tenir el sindicat en el moment del seu rellançament. Tots aquests factors feien preveure des d’un primer moment, que no es mostrarien justes les negociacions per aconseguir el patrimoni, ja que l’Estat no voldria contribuir al creixement d’un gegant que en el passat atemorí els poderosos.

Amb el temps vàrem anar posicionant-nos cadascun al seu lloc, i és que en el si de l’Estat espanyol, s’estava gestant un nou model de societat, on poques coses feien recordar la dels anys gloriosos de l’anarcosindicalisme.

La CNT en el seu nou renéixer va renunciar als pactes socials i al seguidisme del poder que molts altres practicaven, va rebutjar la participació en el joc democràtic del capitalisme, i va marcar una trajectòria ferma sota els principis que des de un primer moment ens van caracteritzar. Les conseqüències de postulats tant clars i conseqüents, a més d’altres factors externs al llarg dels anys, van ser l’aïllament i una marginalitat fortament marcada. Aquesta situació provocà el desencant dels treballadors i les conseqüències començaven a ser visibles. Descensos dels conflictes laborals, també de l’afiliació, pèrdua del referent social, etc.

Tot això barrejat amb els nous models socialdemòcrates que s’instauren a Occident, prenent la figura dels sindicats com a prolongacions del poder i no com a eines de classe per aconseguir canvis socials, converteix el sindicalisme en un complement de la col•laboració de classes, un sindicalisme de serveis. En aquest model s’erigeix la UGT com a primer exponent en funcions de sindicat d’Estat. Com a recompensa a la docilitat que mostrava i l’exemple que ofereix, foren privilegiats en la repartició dels béns històrics que pertanyien a les dues centrals sindicals històriques.

Tant el Patrimoni Històric, com el Patrimoni Sindical Acumulat —aquest darrer era l’aconseguit amb les cotitzacions imposades als treballadors per el Sindicat vertical en temps de la dictadura— van afavorir la UGT i els sindicats que complien les ordres del poder.

Les negociacions sempre es veren condicionades per un o altre factor, tant pel temor que la CNT tornès a ser el sindicat revolucionari que fou, o per la seguretat i prepotència amb la qual es comportà l’Estat en veure com es convertia en un sindicat marginal.

Hem estat desafavorits en el repartiment del patrimoni, se’ns ha exclòs per complet, i allò que se’ns ha retornat no té res a veure amb allò que per legítim dret ens pertany.

Així doncs, en el cas que ens afecta, l’edifici del carrer Font i Monteros de Ciutat, que antigament albergava els Jutjats Socials, va ser catalogat com a Patrimoni Sindical Acumulat i es va adjudicar íntegrament al sindicat UGT. Per què la CNT no ha pogut accedir al repartiment d’aquest patrimoni acumulat?

Enfront de la negativa de donar-nos allò que hauria de ser nostre, fa cinc anys vàrem prendre aquell espai, vàrem ocupar el primer pis de l’edifici per fer-hi la seu de nostre sindicat. La Delegació del Govern a Mallorca capitanejada per l’ara batlessa Catalina Cirer va ordenar a la Policia Nacional el desallotjament de l’immoble. Les conseqüències han estat diversos processos judicials oberts a companys i companyes els quals ara afronten dures penes.

Se’ns segueix excloent sistemàticament del repartiment dels béns patrimonials i encara ara se’ns segueixen negant. I és la prepotència i l’arrogància del poder la que fa que l’immoble continuï encara buit i en desús. Des de CNT encara seguim reclamant la devolució del Patrimoni Sindical Acumulat, a més de l’absolució dels companys encausats en aquest procés. No aturarem fins que se’ns torni tot allò que pertany a la classe treballadora i no a les burocràcies del poder.

Juan Ant. González

Secretari de Premsa i Propaganda

SOV CNT Palma

Ateneu Llibertari Estel Negre

Les ciutats imaginades: el món dels somnis i del desig

pobler | 24 Gener, 2007 18:42

”...els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: ‘Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.’.” (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig



En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".



L’autor de Les ciutats imaginades era a Venècia a començaments dels anys setanta.

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

El Pacte PSOE-UM de 2007 o quan tots estimaven a Maria Antònia Munar

pobler | 24 Gener, 2007 15:39

Munar sempre és la núvia desitjada per tots els que li fan la cort. I cal recordar -a vegades sembla que la gent té amnèsia històrica-, que, quan Munar va fer governar l’esquerra oficial no hi havia cap atac ni del PSM i d’EU contra ella. Ben al contrari; els màxims teòrics de l’experiència progressista de “centreesquerra”, enamorats dels càrrecs de què gaudien gràcies precisament a Maria Antònia Munar, escrigueren nombrosos articles i reports enlairant fins als núvols ”la nova experiència illenca”. “Experiència històrica” que era posada com a exemple a seguir a tot l’estat. Altres, més exagerats encara, la posaven com a exemple per a Europa i el món.

Vet aquí la diversitat de valoracions polítiques que es poden fer quan una persona és en nòmina oficial i trepitja moqueta o bé quan és llançada a les “tenebres exteriors”, la feina professional quotidiana, a què es dedica la majoria dels mortals. (Miquel López Crespí)


El Pacte PSOE-UM



Maria Antònia Munar, la núvia estimada per l'esquerra oficial entre els anys 1999-2003 quan governaren gràcies als tres diputats que tenia UM. Aleshores UM era la "peça bàsica" d´una experiència política de "centreesquerra", "exemple europeu i mundial" d'aliança progressista.

La hipotètica repetició d’un Pacte de Progrés no serà, pel que sembla, ni molt manco com el que hi hagué a les Illes entre els anys 1999 i 2003. Pel que s’ha filtrat de les converses entre Francesc Antich i Maria Antònia Munar, els acords quant al “poder a repartir” entre els socis més petits d’aquesta hipotètica coalició no tendrien res a veure amb un recent passat que, i tothom ho recorda a la perfecció, Esquerra Unida i el PSM disposaven de diverses conselleries (Treball i Benestar Social, EU; Agricultura i Educació, el PSM). Fins i tot, en el moment més àlgid de les negociacions entre els partits del Pacte, i quan UM no volia compartir el poder amb el PSM al Consell de Mallorca, Mateu Morro, en una hàbil negociació, fent valer la força dels vots i els diputats de l’esquerra nacionalista, obligà els Antich-Munar a cedir important àrees de poder als nacionalistes d’esquerra.

Tot això s’hauria acabat en una possible repetició del Pacte, si els vots que treguin el PSOE i UM en permeten la reedició. Tothom diu, i fins i tot s’ha escrit als diaris, que el paper de la coalició PSM-EU seria solament de suport exterior al pacte Munar-Antich i que tan sols hi hauria alguna direcció general a repartir, però res de conselleries com en el passat. Una simple “pedrea”, ha escrit un conegut columnista mallorquí.

La possible duresa de l’expresident Francesc Antich i de Maria Antònia Munar vendria donada per una anàlisi d’ambdues formacions en la qual valoren de forma quasi idèntica els problemes que hi hagué entre 1999 i el 2003. Errors que atribueixen a la manca de connexió entre les diferents àrees de govern i que, finalment, acabaren amb l’experiència progressista de centreesquerra, com li agrada definir el Pacte a Maria Antònia Munar, qui, com explica arreu sempre, “és en política per a moderar els extrems dreta-esquerra”. Quant als Verds, en crisi contínua d’ençà que Margalida Rosselló i Jordi López s’enfrontaren a la política d´unió de Llauger amb EU, són i han estat sempre el dimoni de Munar. Però ara ja no els té en compte; i si una persona roman atenta als debats del Consell de Mallorca comprovarà, basta veure-ho per televisió, com la presidenta del Consell ha perdut tota mena de control en les seves intervencions quan es tracta d’atacar Esquerra Unida-Verds. Ara fins i tot s’atreveix a ficar l’espasa fins al cor dels nostres amics del PSM. Recordeu el brutal atac a què va ser sotmès Antoni Alorda en el darrer debat televisat, en acusar-lo sense cap mirament de “col·laboracionista amb l’extrema dreta”. Crec que mai els electors mallorquins havien assistit a un atac tan ferotge a un polític experimentat com és Antoni Alorda. El grau de verí que descarregà Maria Antònia Munar damunt les pobres espatlles d’Alorda era semblant al que des de temps immemorial dedica a la residual Margalida Rosselló o als representants d’Esquerra Unida.

Potser és precisament aquesta extremada virulència de les intervencions de Maria Antònia Munar contra el que anomena despectivament “els petits” el que pot posar en perill una hipotètica repetició d´un pacte progressista a les Illes. Maria Antònia Munar oblida sovint que ella també és “petita” i que no solament poden perdre vots i diputats els membres de la coalició PSM-EU. UM també es podria veure afectada, i molt, per aquest avenç i consolidació del bipartidisme PP-PSOE que, amb el control de tots els mitjans de comunicació, amenaça amb desertitzar la vida política de les Illes i de l’estat.

Francesc Antich ha sabut ser sempre molt més comprensiu i dialogant amb tots aquells que Munar no respecta. Tothom sap molt bé com han estat i són de bones les relacions entre el PSOE i Eberhard Grosske, per posar un exemple de qui, com a Joan Saura al Principat, alguns sectors progressistes tenien, quan Grosske era conseller de Treball, com “el millor gestor dels socialistes”. Fins quan Francesc Antich mantendrà aquesta relació amb Esquerra Unida i la bossa de vots que representa un aliat tan fidel com Eberhard Grosske?

A Maria Antònia Munar sempre li ha agradat jugar fort caigui qui caigui; i, pel que diu la gent que sap de què van les converses PSOE-UM, ben cert que no cedirà un centímetre a cap mena d’exigència procedent de la coalició PSM-EU. Tanmateix no ignora que, si no es concretàs el pacte amb el PSOE com ho va fer en la legislatura 1999-2003, pot provar de repetir l’actual pacte amb el PP si aquest no treu majoria absoluta.

Munar sempre és la núvia desitjada per tots els que li fan la cort. I cal recordar -a vegades sembla que la gent té amnèsia històrica-, que, quan Munar va fer governar l’esquerra oficial no hi havia cap atac ni del PSM i d’EU contra ella. Ben al contrari; els màxims teòrics de l’experiència progressista de “centreesquerra”, enamorats dels càrrecs de què gaudien gràcies precisament a Maria Antònia Munar, escrigueren nombrosos articles i reports enlairant fins als núvols ”la nova experiència illenca”. “Experiència històrica” que era posada com a exemple a seguir a tot l’estat. Altres, més exagerats encara, la posaven com a exemple per a Europa i el món.

Vet aquí la diversitat de valoracions polítiques que es poden fer quan una persona és en nòmina oficial i trepitja moqueta o bé quan és llançada a les “tenebres exteriors”, la feina professional quotidiana, a què es dedica la majoria dels mortals.

De totes maneres, i en referència a la voluntat de PSOE i UM de concretar un pacte diferent del de 1999-2003, hi ha dos problemes essencials a tenir en compte perquè s’arribi a fer realitat. El primer problema serà comprovar si el PSOE fa la pujada que la direcció espera i si UM també augmenta abastament la seva minsa representació institucional. Així i tot, encara s’hauria d'aconseguir que la coalició PSM-EU mantengués un nombre adequat de representants. I també hauríem de veure si aquesta coalició es conformaria amb un paper secundari, de comparsa, en el pacte Antich-Munar. El simple repartiment d´un parell de càrrecs de segona o tercera categoria bastaria per a tenir callats “els petits”, com els anomena Munar?

No ho sabem ni ho podem endevinar. Seran els vots els qui, amb l’èxit d´uns partits i el fracàs d´uns altres, determinaran les passes que s’aniran fent després de les eleccions. Per ara l´únic que se sap cert de les negociacions entre el PSOE i UM és que el paper que reserven a la coalició PSM-EU és de simple subordinació.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (24-I-07)

Calvià: nou atac feixista contra el Bosc de la Memòria

pobler | 23 Gener, 2007 11:59

CONCENTRACIÓ DE CONDEMNA DELS ATACS EL PROPER DISSABTE 27 DE GENER A LES 12 H. AL BOSC DE LA MEMÒRIA.


Comunicat de Memòria de Mallorca davant el nou atac contra el Bosc de la Memòria



Jaume Serra Cardell, un socialista de sa Pobla assassinat pels falangistes i els militars mallorquins l'any 1937. Ara, els feixistes han tallat l'arbre que servava la seva memòria. Tots hem d'anar el proper dissabte a Calvià per a rebutjar aquesta nova acció dels feixistes.

Memòria de Mallorca expressa el seu enèrgic rebuig i la seva més profunda condemna dels atacs perpetrats durant el darrer cap de setmana contra una vintena d'arbres del Bosc de la Memòria a Bendinat, Illetes (Calvià). Aquest Bosc va ser creat l'any 2003 com a record als homes de Calvià que foren repressaliats durant la Guerra Civil i als homes detinguts i executats al Fortí d'Illetes. El Bosc està format per més de 200 arbres identificats amb plaques on s'han inscrit els noms de totes aquestes persones.

En el darrer any, famílies de tot Mallorca han continuat sembrant arbres i instal·lant plaques amb més noms de desapareguts, davant la impossibilitat de fer-ho a cap cementiri mentre no se'ls cerqui i siguin tornats a les seves famílies. El Bosc de la Memòria ha esdevingut així un autèntic cementiri on honrar els desapareguts i a on acudeixen regularment les seves famílies i hi dipositen rams de flors. Aquest atac, i ja és el cinquè, no és només contra uns arbres: es dirigeix contra el nom i la dignitat de totes les persones que no es pogueren defensar en el seu moment i que les seves famílies continuen cercant.

Memòria de Mallorca es va dirigir en el mes de juliol de 2006 al batle de Calvià, senyor Carlos Delgado, per sol·licitar-li un millor manteniment de la zona, la identificació del Bosc com a lloc d'homenatge als desapareguts i morts durant la Guerra Civil i una major vigilància davant els continus actes de vandalisme, alguns clarament de tipus feixista, que es perpetren contra aquest Bosc. Fins al moment, l'Ajuntament de Calvià no ha realitzat cap d'aquestes mesures. Memòria de Mallorca fa una crida, una vegada més, a l'Ajuntament de Calvià perquè protegeixi el Bosc de la Memòria com es mereix, un lloc de record per als morts i de recolliment per als seus familiars.

A petició de les famílies dels desapareguts honorats en aquest Bosc, Memòria de Mallorca convoca una

CONCENTRACIÓ DE CONDEMNA DELS ATACS EL PROPER DISSABTE 27 DE GENER A LES 12 H. AL BOSC DE LA MEMÒRIA


Us hi esperem!

Memòria de Mallorca

Ateneu Llibertari Estel Negre

Esquerra Unida: la reserva de vots del PSOE

pobler | 23 Gener, 2007 06:54

Com podem dir “comunista”, “radical” o “grup d’extrema esquerra” precisament a qui va ser encarregat per la burgesia espanyola, pels homes del “Movimento” (Suárez, Torcuato Fernández Miranda, etc.) de desactivar precisament el component republicà, autodeterminacionista i antisistema d’aquell moment històric [la Transició]? Qui va fer més aleshores per a atacar precisament, els fonaments del socialisme, demonitzar les avantguardes comunistes de la transició (LCR, OEC, MC, PTE, PORE, etc), ridiculitzar la Revolució Socialista, la unitat sindical, l’assemblearisme del moviment obrer i estudiantil? La Constitució que garanteix l’economia de mercat, la unitat de l’estat i la monarquia, el suport que el PCE (i també el PSOE) va donar a la maniobra de restauració monàrquica... pot ser considerada com una conseqüència de la política “d’extrema esquerra” carrillista? (Miquel López Crespí)


Les acusacions de grup “comunista” i “radical” no tenen sentit i no serveixen de res a l’hora de saber cap on va i què pretén aquesta organització amb les seves aliances i pactes electorals. Qui vulgui veure en els militants de Llamazares, com abans en els de Carrillo o Anguita, una “perillosa” organització disposada a portar endavant una autèntica política anticapitalista o independentista, s’equivoca de cap a peus i no entendrà mai quina és la seva funció real en aquests moments, tant a les Illes com a la resta de l’estat. (Miquel López Crespí)


Entesa per Mallorca i Esquerra Unida



Cartell del POUM en temps de la guerra civil. El POUM va ser una organització comunista crítica amb l'estalinisme i per això mateix va ser perseguida pel grup Carrillo-Pasionaria (PCE). El PCE-PSUC, en els Fets de Maig de 1937 esdevenguts a Barcelona va assassinar i fer desaparèixer molts dirigents del POUM i la CNT i igualment va matar centenars de militants revolucionaris.

Des d´una posició modesta, de simple memorialista de la nostra història recent, especialment en qüestions que fan referència a la transició o a la recent història del moviment obrer i dels grups d’esquerra i nacionalistes mallorquins, em permetreu unes paraules en referència als “comunistes oficials” de les Illes. He de confessar que em sent preocupat per segons quines afirmacions que es fan sense gaire fonament, des d´una visceralitat que no contribueix gens a aclarir les qüestions tractades, quan es diu alegrement que Esquerra Unida és una organització “comunista radical”.

Hauríem de ser seriosos en determinades qüestions, i més que res si les afirmacions i les desqualificacions surten de gent que dirigeix grups en actiu i en constant negociació de llistes electorals, blocs i coalicions de tota mena. En aquests moments, i solament a Mallorca hi ha en marxa unes travesses de, aproximadament, dotze tipus d’aliances diferents concretades a diversos pobles. Les excuses, justificacions i discursos públics per a anar amb uns o uns altres a les eleccions són, a vegades, un mostrari de curioses extravagàncies i tòpics increïbles. Un dels emprats com a estri d’atac i que més m’ha sorprès és el que a vegades prové d’Entesa per Mallorca i sectors propers a l’anomenat tercer espai quan acusen Esquerra Unida de grup proper a “l’extrema esquerra comunista”. Acusar Esquerra Unida de “grup radical d’extrema esquerra” no em pareix gens correcte perquè no correspon a la realitat. Tothom que hagi estudiat una mica la història del carrillisme espanyol (PCE) sap a la perfecció que el grup de Carrillo fa més de mig segle, des del congrés de mitjans dels anys cinquanta que aprovà la política de “reconcialiación nacional” (amb la burgesia i els sectors “moderats” del franquisme), que no practica ni ha practicat una política anticapitalista basada en els fonaments del marxisme.

Com podem dir “comunista”, “radical” o “grup d’extrema esquerra” precisament a qui va ser encarregat per la burgesia espanyola, pels homes del “Movimento” (Suárez, Torcuato Fernández Miranda, etc.) de desactivar precisament el component republicà, autodeterminacionista i antisistema d’aquell moment històric? Qui va fer més aleshores per a atacar precisament, els fonaments del socialisme, demonitzar les avantguardes comunistes de la transició (LCR, OEC, MC, PTE, PORE, etc), ridiculitzar la Revolució Socialista, la unitat sindical, l’assemblearisme del moviment obrer i estudiantil? La Constitució que garanteix l’economia de mercat, la unitat de l’estat i la monarquia, el suport que el PCE (i també el PSOE) va donar a la maniobra de restauració monàrquica... pot ser considerada com una conseqüència de la política “d’extrema esquerra” carrillista?

Cal dir que amb aquestes paraules no volem desqualificar molts heroics militants de base del PCE que, sens dubte, lluitaren activament contra el franquisme, patiren i moriren pensant en el socialisme, potser sense saber que eren emprats per unes direccions oportunistes.

Els amics d’Entesa, els homes i dones agrupats entorn del tercer espai, haurien d’anar molts vius en les seves definicions i no caure en els tòpics anticomunistes de sempre emprats per la dreta espanyola. El “fantasma del comunisme” ja no cavalca per Europa, com escrigué Marx en el seu famós Manifest de 1848. Ara hi cavalca el neoliberalisme que vol acabar amb certes conquestes populars arrencades a la socialdemocràcia, com l’anomenada “societat del benestar”: els atacs a la sanitat, l’ensenyament públic, la lluita conservadora contra les prestacions socials...

Si parlam d’Esquerra Unida hem de definir la seva funció actual sense caure mai en els esquemes típics de l’anticomunisme franquista. Un tòpic no serveix ni és útil per a entendre la realitat, fer plans per a l’esdevenidor, bastir les noves eines d´intervenció política que la societat mallorquina necessita.

Esquerra Unida no és un grup “comunista”, ni ho pretén, malgrat que pugui haver-hi antics dirigents del PCE i del prosoviètic PCB-PCPE en la seva direcció. Esquerra Unida, repetesc, és un grup entestat a ser la reserva de vots de la socialdemocràcia espanyola. Un grup que “matisa”, no combat, determinades mancances del PSOE. Esquerra Unida té una funció ben delimitada de suport a la socialdemocràcia. I res més. Les acusacions de grup “comunista” i “radical” no tenen sentit i no serveixen de res a l’hora de saber cap on va i què pretén aquesta organització amb les seves aliances i pactes electorals. Qui vulgui veure en els militants de Llamazares, com abans en els de Carrillo o Anguita, una “perillosa” organització disposada a portar endavant una autèntica política anticapitalista o independentista, s’equivoca de cap a peus i no entendrà mai quina és la seva funció real en aquests moments, tant a les Illes com a la resta de l’estat.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-I-07)

Joana M. Roque i Albert Herranz: La Segona República a l´illa

pobler | 22 Gener, 2007 18:52

El llibre recalca que, en contra d'una idea ben estesa segons la qual a Mallorca gairebé no hi va haver guerra, hi va haver com a mímim 2.000 afusellats o assassinats. La xifra encara està oberta: "Molta gent encara no sap què va passar amb els seus familiars", diu Roque. (Belén Ginart)

Un llibre de Joana Maria Roque i Albert Herranz revisa els fets i els protagonistes de la Segona República a l’illa



La Guerra Civil i els 40 anys de dictadura han estat com una ombra fosca que s'ha projectat sobre la memòria de la Segona República a Mallorca. Explicar-ne l'essència, els fets primordials, el context i, especialment, rescatar-ne els noms propis i posar-los rostre i biografia ha estat l'objectiu que ha marcat l'escriptu­ra, a quatre mans, del lli­bre La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, publicat per Miquel Font Editor. Els seus autors són la periodista Joana Maria Roque i l'escriptor Albert Herranz, inte­grants de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca, que han inten­tat oferir una síntesi divul­gativa de l'estret lustre que va des de la proclamació fins a l'aixe­cament militar, que va desbaratar qualsevol som­ni democràtic.

"Hi ha moltes mono­grafies sobre la República, i n'hi ha de molt bo­nes. Des de la Universitat de les Illes Balears se n'han fet bastants. Però havies de consultar molts llibres sobre qüestions parcials per entendre què va ser. Nosaltres hem in­tentat explicar-ho d'una manera senzilla. Jo diria que la nostra. feina ha consistit a treure'n el bessó", explica Roque. "És el que estem acostumats a fer els periodis­tes", continua l'autora, correspon­sal a Mallorca del diari La Vanguardia. "El plantejament del lli­bre és el de fer un treball arrevistat, on la part gràfica té molta importància. Ens interessava que la gent pugui veure com eren les persones i l'ambient de l'època". Roque precisa que "en cap moment hi ha hagut la més mínima motivació "de revenja" o de fer "teoria política".

Els autors, que han comptat amb la col·laboració de Catalina Caldentey en les tasques de coordinació i correcció, remar­quen que no han pretès fer investigació, sinó divulgació, en aquest treball on abunden les foto­grafies i té la voluntat de ser acces­sible a un públic ampli, sense deixar de banda elements inèdits, com la llista de les persones que varen respondre al bàndol del ge­neral Manuel Goded per contri­buir voluntàriament a l'aixeca­ment de Franco. Herranz assenya­la que la tasca de documentació els ha donat oportunitat d'apren­dre coses que constitueixen l'essèn­cia no només del llibre, sinó del que va significar la Segona República quan, més enllà de l'anàlisi política, se l'estudia des del punt de vista de la seva influència social. "Hem après que hi va haver una classe popular que va rebre amb molta alegria la proclamació de la República, perquè va inter­pretar que, de la seva mà, arribava el progrés a l'illa, un entusiasme no compartit per l'oligarquia que s'havia vist afavorida tant per la dictadura com per la democràcia. I hem après que a Mallorca, que sempre es presenta com a conservadora, hi ha una tradició progres­sista entesa en un doble sentit, el del liberalisme progressista i el progressisme des del punt de vista del moviment obrer".

La Segona República a Mallor­ca està estructurat en tres parts. La primera és una introducció, ge­neral i transversal, sobre el con­text social, econòmic, polític i cultural de l'època. La segona utilit­za les fotografies per donar una instantània dels principals esdeveniments que es van viure a Mallorca de la mà. de la República. La tercera ofereix una biografia dels principals protagonistes de l'època. És en la part central on la imatge té més importància. El recull de fotografies s'ha fet a partir de la recerca en el magne arxiu de l'editor, però també explorant els fons familiars de molts mallorquins que, explica Roque, "durant molts anys van tenir les fotografies ben amagades perquè eren perilloses. Per això era important el fet de treure les imatges i posar cara a aquesta gent".

Amb el temps; però, els fets han canviat. "Amb la nova educació democràtica, molta gent se sent orgullosa de tenir un familiar que defensàs la legalitat vi­gent. Però durant molt temps això es va amagar", continua' Roque. Aquest orgull renascut es va posar de manifest especialment al llarg de tot l'any passat, quan s'acom­plien 75 anys de la proclamació de la Segona República i 70 des de l'inici de la Guerra Civil. Molts municipis de l'illa van organitzar homenatges a la República i als seus partidaris i víctimes, tant els exiliats com els assassinats amb l'esclat del conflicte bèl·lic. El llibre recalca que, en contra d'una idea ben estesa segons la qual a Mallorca gairebé no hi va haver guerra, hi va haver com a mímim 2.000 afusellats o assassinats. La xifra encara està oberta: "Molta gent encara no sap què va passar amb els seus familiars", diu Roque.

Els autors han volgut focalit­zar la mirada en tres col·lectius que, com ells mateixos descriuen, són "els que més feren per impul­sar un nou comportament democràtic". Són "els mestres d'escola, els batlles i les dones". El llibre combat tòpics molt estesos sobre el que era la vida a Mallorca l'any 1931 i la creença que a l'illa s'ha passat, sense transició, del pa­gès al cambrer. "S'ha dit moltes vegades que era una població agrí­cola, i això no és cert. Es calcula que un 40% es dedicava al sector industrial, que un 36% ho feia a l'agricultura i la resta als serveis, especialment al turisme". En aquells anys, a Mallorca s'hi van instal·lar també estrangers (principalment intel·lectuals i artistes alemanys) que escapaven del convuls context internacional i es van sen­tir atrets per la just estrenada democràcia sense pensar que tin­dria una vida tan efímera.

Entre la població autòctona hi havia molt d'analfabetisme, espe­cialment entre les dones, entre les quals el desconeixement de la lle­tra arribava al 70%. Però hi va haver algunes dones pioneres. Com Maria Mayol, que va treballar de valent per la dignitat de la dona i va posar en marxa una xarxa d'escoletes; Aurora Picornell, activista comunista afuse­llada l'any 1937, o Rosa Roig, mestra de l'Escola Normal.

Per als autors és im­portant remarcar que, al marge dels impulsats di­rectament per les adminis­tracions, a l'illa es va es­tendre una rica tradició de centres culturals nascuts des de la mateixa societat, a partir de la ini­ciativa de cooperatives o de sindicats. Allí es feien tasques d'alfabetització, hi havia biblioteques, xerrades, cinema i altres ini­ciatives que, com indica Herranz, demostren "la conscienciació cultural" de la ciutadania. Al seu entendre, el motor popu­lar d'aquestes entitats suposa un gran contrast amb la realitat d'avui. "Per posar un exemple, l'any 1932 a la barriada palmesana La Soledat hi havia vàries associacions d'aquests tipus, i actualment és un desert". Una altra diferència signi­ficativa entre l'abans i l'ara de la vida a la major de les Balears ve donada per la manera d'entendre la política. "Llavors hi havia molts partits polítics, però també moltes coalicions entre ells. No com ara, que es pensa que només pot gover­nar qui té la majoria absoluta", diu Herranz.

Al llibre s'explica també l'intent polític per aprovar un Estatut de les Illes Balears. Va ser un intent fracassat perquè, segons Roque, les diferències entre illes no ho varen permetre. "Els menorquins tenien por de la preponderància de Mallorca", explica l'autora. Tant a ella com a Herranz els hauria agra­dat estendre l'abast del seu treball a tota la comunitat autònoma. La premura de temps i les evidents di­ficultats de mobilitat per raons geogràfiques els han impedit fer­-ho. Però ha quedat satisfet l'objectiu bàsic del llibre: "que qui el llegeixi es faci cinc cèntims del que va significar la Segona República a Mallorca".

Belén Ginart

(Quadern, 1.196 / 18-01-07)

Blog Estel Negre (21-I-07)

Miquel López Crespí guanya el Ciutat de València de poesia. També ha estat guardonat a Barcelona i Castelló (I Premi Internacional de Narrativa a Vinaròs)

pobler | 21 Gener, 2007 17:47

Col·laborador dels diaris de les Illes d’ençà l’any 1969, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.


Miquel López Crespí gana el primer premio de narrativa de Vinarós con 'La conspiració'

El escritor ha logrado también el premio Ciutat de València de poesía dotado con 6.000 euros



L'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí (tercer per l'esquerra) acaba de guanyar el Premi Ciutat de València. Fotografia amb els altres guanyadors moments després del lliurament dels guardons a l'ajuntament de València.

PALMA.- El escritor mallorquín Miquel López Crespí ha sido el ganador, con su obra La conspiració, del primer Premio Internacional de Narrativa Wenceslao Ayguals de Izco que organiza la Asociación Cultural Amics de Vinaròs dotado con 3.000 euros y una escultura original de José Córdoba.

Al concurso se presentaron 30 obras procedentes de media docena de países, de las que el jurado seleccionó nueve de las que salieron tres finalistas.

Este novelista, dramaturgo, poeta, historiador y ensayista cuenta con un importante bagaje de premios como el Premio Nacional de Literatura Camilo José Cela, el Joanot Martorrel de Narrativa de Valencia, el Pompeu Fabra y el Premio Ciutat de Valencia, que recogerá mañana. El galardón, dotado con 6.000 euros, recoge una recopilación de poemas escritos en los últimos 30 años.

El segundo premio del premio de Vinarós fue para Les dones del almirall, del catalán Miguel Sánchez González, y el tercero fue para El sabor salado de la sangre, de Jesús Carlos Riosalido, embajador de España en Kuwait.

El jurado estaba presidido por el Francisco Caudet, doctor en Filología Románica por la Universidad Complutense de Madrid y actualmente jefe del Departamento y Catedrático de Literatura Española.


Els salons de l'ajuntament de València eren plens de personalitats de la cultura i de la política arribats de tot el País Valencià. L'escriptor de sa Pobla ja havia guanyat el Premi Ciutat de València l'any 1988 amb la seva obra Necrològiques

El resto de integrantes eran la escritora Alicia Jiménez Barlett, creadora de la serie televisiva Petra Delicado; la profesora y poeta Encarna Fontanet, el escritor valenciano Francisco Asensí y Ester Forner, que actuó como secretaria del jurado.

Recientemente, el escritor presentó la traducción del Premio Nacional de Poesía Pompeu Fabra 1988, una obra con la que el autor ganó este importante galardón literario el año 1988 en Perpinyà. El poemario ha sido traducido por José Luis Reina y el poeta Pere Joan Gomila y lo ha editado la Editorial La Lucerna con el título de Densa marea de tristeza.

Miquel López Crespí nació en Sa Pobla en 1946 y ha colaborado con los diarios de las Islas Baleares: Diario de Mallorca, Ultima Hora, Diari de Balears, Cort, L'Estel, El Mundo-El Día de Baleares y El Mirall, entre otros. Ha escrito 40 obras de narrativa, poesía y teatro.

El Mundo-El Día de Baleares (17-XII-06)


------------------------------------------------------------------------------------



L'escriptor valencià Albert Hernández (a l'esquerra) va ser un dels nombrosos intel·lectuals dels País Valencià que anaren a l'ajuntament de València a felicitar Miquel López Crespí (a la dreta).

Miquel López Crespí gana el Premio Ciudad de Igualada de Narrativa 2006 (Barcelona)


IGUALADA.- El fotógrafo José Luis García, el escultor, Xoan Ramon Pena y el escritor mallorquín Miquel López fueron algunos de los galardonados ayer con los Premios Ciudad de Igualada, celebrados en el Teatro Municipal l'Ateneu.

En el Premio de Escultura ha ganado Xoan Ramón Pena Soto (Coruña), en el de Fotografía José Luis García (Málaga), en el de narrativa Miquel López (Palma), en el Premio Ciudad de Igualada de pintura, el ganador ha sido Carles Guitart (Barcelona), en el de recitación Ana Maria Morera (Lleida), en el de Arte digital Eduardo Christian Argañaras (Buenos Aires), en el de Composición musical Jordi Marcé (Igualada), y en el de poesía, Antonieta González (Sant Cugat del Vallès).

La entrega de los galardones estuvo por la actuación de la prestigiosa música catalana Big Mama, que ofreció diversas piezas de su repertorio entre premio y premio.

Los Premios Ciudad de Igualada de creación artística están divididos en ocho categorías que corresponden a ocho artes distintas.

El Mundo-El Día de Baleares (28-XII-06)

----------------------------------------------------------------------------------------


Miquel López Crespí


(Sa Pobla, Mallorca, 1946)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).

La guerra civil i els nostres: Robert Capa i Gerda Taro

pobler | 21 Gener, 2007 07:25

Vetllem a la petita heroïna francesa com a un soldat. Els milicians li van donar guàrdia d'honor i van anar desfilant comissions obreres, caps militars, amics, veïnes que anaven assabentant-se... i feien un gran esforç per a no santiguarse. Jo vaig dir a la dona del nostre porter: Santíguate, dona, qui sap si li hagués agradat a Gerda veure't. A l'endemà es van dur el pobre cuerpecito de Gerda Taro a París on va ser rebut com el d'un soldat que regressa amb el seu deure complert. (María Teresa Léon)



Un milicià cau mort en temps de la guerra civil. Fotografia de Robert Capa.

Gerda Taro, l'altra cara de Robert Capa: La fotògrafa vista per l'escriptora María Teresa León



Gerda Taro (a la dreta) en el front de Madrid lluitant contra els feixistes. Fotografia de Robert Capa.

La vida llarga i intensa de María Teresa León (1903-1988) es desvetlla en Memòria de la malenconia, última de les seves publicacions, en la qual l'escriptora teixeix per sobre de tot l'escenografia dels seus records (personals i col·lectius) de la guerra civil espanyola i l'elenc de personatges que compartien l'escena d'una ciutat assetjada. I és aquí on María Teresa, incansable lluitadora, narra la seva trobada amb altra forta i intensa dona, Gerda Taro. A través de les seves paraules compartim la memòria de dues dones a qui l'oblit històric va maltractar doblement pel fet, a més, de ser dones. "Gerda Taro duia penjats del seu muscle els aparells fotogràfics. Ella i Capa, també fotògraf entusiasta, van anar els hostes més volguts de l'Aliança d'Intel·lectuals, i això que va haver tants. Amb tota naturalitat, després de la inesperada rebuda de León Felipe, es van instal·lar al costat de nosaltres. (...)" La resta de la història, a llegir més. En la foto, la Taro en el front de Brunete. (Web Insurgente)


Gerda Taro i Robert capa.

Anaven constantment al capdavant i regressaven cansats i feliços. (...) Gerda i Capa eren dos éssers alegres i joves capaços de riure quan el plat estava buit, quan el fotògraf americà Harry deia que fumava "yerbos", quan Santiago Ontañón deia que les llentilles tenien cucs que ens miraven, o Darío Cramona parlava dels seus somnis interminables i famolencs, o Langston Hughes parlava amb diminutivos apresos a Mèxic. Entre nosaltres Gerda Taro es va convertir en la indispensable. A cap se li ocorria témer per aquesta noia decidida que amb la seva màquina fotogràfica en bandolera s'anava al capdavant com qualsevol soldat, i, no obstant això, un dia algú que va cridar precipitadamente a la nostra porta va cridar: María Teresa en el Front del Escorial han ferit a Gerda Taro.

La batalla de Brunete ha estat moltes vegades contada. Va ser la qual va lliurar a Madrid del cèrcol complet, deixant lliure una carretera que ens va unir fins a última hora amb Llevant. Sabíem que havia estat dura i violenta. A pesar de les dificultats de la Unión Soviètica per aprovisionar-nos d'armes i dels vaixells enfonsats, començàvem a tenir armament. Quan van arribar els primers tancs amb instructors soviètics em van convidar a ira a la base, situada ja no recordo on. Els nostres soldats acariciaven l'acer com si fos la pell d'un cavall. Em van convidar a fer una passejada, i com la negra honrilla mana sempre, vaig dir que si i em van posar un casc en el cap i em van hissar en el tanc.

(...)

Aquesta va ser la meva primera experiència; la segona cridava a la meva porta per a dir-me: En la retirada de Brunete, Gerda Taro anava pujada en l'estrep d'un camió, la va fregar un tanc i l'han dut al Escorial, ferida. Quan vam arribar al Escorial ja havia mort. Ens van dir: Era una valenta. Com no havia anestèsia per a operar-la ens va demanar un cigarret. Fumant rabiosamente la van operar, però no havia remei. Van obrir una porta i la vam veure tombada en una cambra buida, coberta per un llençol. Quin pequeñita s'havia quedat. Durant les guerres falten sempre caixes per a enterrar als valents. No trobem cap. Per fi ens van buscar un camió i allí, entre calaixos, van tendir a Gerda Taro. La guerra, amiga, no té miramientos, vam balbotejar, i quan va tirar a caminar el camió nosaltres ho seguim i travessem camps cremant i gairebé no ens vam adonar que els avions franquistes ens estaven bombardejant.

Dipositem a Gerda en el jardí d'hivern de l'Aliança d'Intel·lectuals. Vetllem a la petita heroïna francesa com a un soldat. Els milicians li van donar guàrdia d'honor i van anar desfilant comissions obreres, caps militars, amics, veïnes que anaven assabentant-se... i feien un gran esforç per a no santiguarse. Jo vaig dir a la dona del nostre porter: Santíguate, dona, qui sap si li hagués agradat a Gerda veure't. A l'endemà es van dur el pobre cuerpecito de Gerda Taro a París on va ser rebut com el d'un soldat que regressa amb el seu deure complert."

Memòries de la Malenconia, María Teresa León



Rafel Alberti i María Teresa León.

María Teresa León (Logronyo, 1903 - Madrid,1988), autora d'una de les proses més belles i cuidades de la generació espanyola del 27 va ser, a l'una de Rafael Alberti, amb qui va compartir la vida durant 50 anys, una incansable lluitadora per la llibertat en temps de gran convulsió social. Membre de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifascistas i organitzadora dels Escamots del Teatre, al finalitzar la guerra civil espanyola es va exiliar amb Alberti a París, Buenos Aires, i Roma, d'on ambdós van regressar a Espanya en 1977, després de gairebé quatre dècades d'absència. Aquesta gran novel·lista i narradora va ser a més autora teatral, conferencista, traductora, periodista cultural i guionista de ràdio i cinema. Entre les seves obres es destaquen col·leccions de contes, obres teatrals, quatre biografies noveladas —Don Rodrigo Díaz de Vivari, el Cid Campeador; Donya Jimena Díaz de Vivari, gran senyora de tots els deures; El gran amor de Bécquer i Cervantes, el soldat que ens va ensenyar a parlar—, i entre les seves novel·les, Joc net i Contra vent i marea, la primera part de la qual transcorre a Cuba durant el govern de Gerardo Machado. Diverses edicions s'han publicat —una cubana de la Casa Editora Abril, 2001— del seu llibre Memòria de la malenconia, relats de les seves experiències humanes, polítiques i literàries durant els anys de la República, la guerra civil i l'exili, obra que transcendeix el personal per a lliurar al lector l'inoblidable retrat d'una epopeia del segle XX.

Web Insurgente

Entesa per Mallorca, Esquerra Unida, el Tercer Espai: el debat nacionalista a Mallorca

pobler | 20 Gener, 2007 11:33

Si parlam d’Esquerra Unida hem de definir la seva funció actual sense caure mai en els esquemes típics de l’anticomunisme franquista. Un tòpic no serveix ni és útil per a entendre la realitat, fer plans per a l’esdevenidor, bastir les noves eines d´intervenció política que la societat mallorquina necessita. (Miquel López Crespí)


Esquerra Unida és un grup entestat a ser la reserva de vots de la socialdemocràcia espanyola. Un grup que “matisa”, no combat, determinades mancances del PSOE. Esquerra Unida té una funció ben delimitada de suport a la socialdemocràcia. I res més. Les acusacions de grup “comunista”, “radical” amb permanent vocació extraparlamentària, no tenen sentit i no serveixen de res a l’hora de saber cap on va i què pretén aquesta organització amb les seves aliances i pactes electorals. Qui vulgui veure en els militants de Llamazares, com abans en els de Carrillo o Anguita, una “perillosa” organització disposada a portar endavant una autèntica política anticapitalista o independentista, s’equivoca de cap a peus i no entendrà mai quina és la seva funció real en aquests moments, tant a les Illes com a la resta de l’estat. (Miquel López Crespí)


El debat nacionalista a Mallorca: Entesa per Mallorca, el Tercer Espai i Esquerra Unida



Llamazares, màxim dirigent dels militants d'Izquierda Unida.

Des d´una posició modesta, de simple memorialista de la nostra història recent, especialment en qüestions que fan referència a la transició o a la recent història del moviment obrer i dels grups d’esquerra i nacionalistes mallorquins, em permetreu unes paraules en referència als “comunistes oficials” de les Illes. He de confessar que em sent preocupat per segons quines afirmacions que es fan sense gaire fonament, des d´una visceralitat que no contribueix gens a aclarir les qüestions tractades, quan es diu alegrement que Esquerra Unida és una organització “comunista radical”.

Hauríem de ser seriosos en determinades qüestions, i més que res si les afirmacions i les desqualificacions surten de gent que dirigeix grups en actiu i en constant negociació de llistes electorals, blocs i coalicions de tota mena. En aquests moments, i solament a Mallorca hi ha en marxa unes travesses de, aproximadament, dotze tipus d’aliances diferents concretades a diversos pobles. Les excuses, justificacions i discursos públics per a anar amb uns o uns altres a les eleccions són, a vegades, un mostrari de curioses extravagàncies i tòpics increïbles. Un dels emprats com a estri d’atac i que més m’ha sorprès és el que a vegades prové d’Entesa per Mallorca i sectors propers a l’anomenat tercer espai quan acusen Esquerra Unida de grup proper a “l’extrema esquerra comunista”. Acusar Esquerra Unida de “grup radical d’extrema esquerra” no em pareix gens correcte perquè no correspon a la realitat. Tothom que hagi estudiat una mica la història del carrillisme espanyol (PCE) sap a la perfecció que el grup de Carrillo fa més de mig segle, des del congrés de mitjans dels anys cinquanta que aprovà la política de “reconcialiación nacional” (amb la burgesia i els sectors “moderats” del franquisme), que no practica ni ha practicat una política anticapitalista basada en els fonaments del marxisme i el leninisme. En temps de la Guerra Civil el grup Carrillo-Pasionaria ja va ser el que va exterminar les avantguardes comunistes (POUM) i anarquistes (CNT) en els famosos Fets de Maig de 1937 a Barcelona.



Militants i dirigents d'Entesa per Mallorca.

Però no anem tan lluny. Bastaria que paràssim esment als pactes de la transició entre el franquisme reciclat i el ranci carrillisme espanyol. Com podem dir “comunista”, “radical” o “grup d’extrema esquerra” precisament a qui va ser encarregat per la burgesia espanyola, pels homes del “Movimento” (Suárez, Torcuato Fernández Miranda, etc.) de desactivar precisament el component republicà, autodeterminacionista i antisistema d’aquell moment històric? Qui va fer més aleshores per a atacar precisament, els fonaments del socialisme, demonitzar les avantguardes comunistes de la transició (LCR, OEC, MC, PTE, PORE, etc), ridiculitzar la Revolució Socialista, la unitat sindical, l’assemblearisme del moviment obrer i estudiantil? La Constitució que garanteix l’economia de mercat, la unitat de l’estat i la monarquia, el suport que el PCE (i també el PSOE) va donar a la maniobra de restauració monàrquica... pot ser considerada com una conseqüència de la política “d’extrema esquerra” carrillista? Igualment podem parlar dels famosos i antipopulars Pactes de la Moncloa que feren recaure tot el pes de la crisi econòmica de la transició damunt l’esquena de les classes populars.

Cal dir que amb aquestes paraules no volem desqualificar molts heroics militants de base del PCE que, sens dubte, lluitaren activament contra el franquisme, patiren i moriren pensant en el socialisme, potser sense saber que eren emprats per unes direccions oportunistes que ja feia moltes dècades que s’havien allunyat d´una pràctica autènticament comunista.

Els amics d’Entesa, els homes i dones agrupats entorn del tercer espai, haurien d’anar molts vius en les seves definicions i no caure en els tòpics anticomunistes de sempre emprats per la dreta espanyola. El “fantasma del comunisme” ja no cavalca per Europa, com escrigué Marx en el seu famós Manifest de 1848. Ara hi cavalca el neoliberalisme que vol acabar amb certes conquestes populars arrencades a la socialdemocràcia, com l’anomenada “societat del benestar”: els atacs a la sanitat, l’ensenyament públic, la lluita conservadora contra les prestacions socials, els drets dels treballadors i treballadores conquerits al cap d´un segle i mig de lluites socials.

Si parlam d’Esquerra Unida hem de definir la seva funció actual sense caure mai en els esquemes típics de l’anticomunisme franquista. Un tòpic no serveix ni és útil per a entendre la realitat, fer plans per a l’esdevenidor, bastir les noves eines d´intervenció política que la societat mallorquina necessita.

Esquerra Unida no és un grup “comunista”, ni ho pretén, malgrat que pugui haver-hi antics dirigents del PCE i del prosoviètic PCB-PCPE en la seva direcció. Fa molt de temps que aquests dirigents no porten la bandera roja amb la falç i el martell a les manifestacions, i només recentment han provat de recuperar la tricolor republicana, després de perseguir-la activament durant la Transició. Esquerra Unida, en aquests moments, intenta recuperar una credibilitat esquerrana summament malmesa, i encara ho fa amb dificultats i greus contradiccions internes, la qual cosa li produeix constants escissions, la de Corriente Roja la darrera. Esquerra Unida, repetesc, és un grup entestat a ser la reserva de vots de la socialdemocràcia espanyola. Un grup que “matisa”, no combat, determinades mancances del PSOE. Esquerra Unida té una funció ben delimitada de suport a la socialdemocràcia. I res més. Les acusacions de grup “comunista”, “radical” amb permanent vocació extraparlamentària, no tenen sentit i no serveixen de res a l’hora de saber cap on va i què pretén aquesta organització amb les seves aliances i pactes electorals. Qui vulgui veure en els militants de Llamazares, com abans en els de Carrillo o Anguita, una “perillosa” organització disposada a portar endavant una autèntica política anticapitalista o independentista, s’equivoca de cap a peus i no entendrà mai quina és la seva funció real en aquests moments, tant a les Illes com a la resta de l’estat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (20-I-07)

Els vividors de la política: sous i poltrones

pobler | 19 Gener, 2007 17:53


Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República. No, ni molt manco. Ara, alguns militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. (Miquel López Crespí)


Sous i poltrones



L'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Lluís M. Xirinacs (a la dreta). Els dos intel·lectuals i destacats activistes culturals porten, d'ençà fa molts d´anys, una important tasca de recuperació de la memòria històrica de la transició i han escrit nombrosos llibres al respecte. Xirinacs va presentar el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició a Barcelona.

Tota la transició es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant el poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els tres llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria collectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites clandestines d'aquells anys (lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació).


Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura recomanaren, el dia de la presentació, el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils, plens d'esperances i de lluites, era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars de les víctimes del feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República. No, ni molt manco. Ara, alguns militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven d'ocupacions que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española.

Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per un cotxe oficial, per a poder trepitjar les catifes dels grans salons dels palaus oficials.

Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Tot ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya "moderna" provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic.

Dins el camp de la lluita per servar la memòria històrica de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de molts anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren aquell homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en els anys de la República. Una néta del batle afusellat s'encarregà de collocar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle de Bunyola en temps de la República, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del feixisme a tot el que era progrés i cultura.

El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins. En aquesta tasca estam encara vist el silenci glacial de tant oportunista i vividor de la política...

Miquel López Crespí

(31-VII-2000)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS