Administrar

El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (III)

pobler | 15 Octubre, 2006 17:08

En Mateu Morro (màxim dirigent del comunisme illenc (OEC) en temps de la transició) i jo no pensàvem el mateix. Discutíem que era bàsic per a un partit comprendre a fons la importància de la lluita cultural antifeixista i anticapitalista. D'aquestes discussions sorgí una profunda amistat que encara perdura; malgrat divergències polítiques conjunturals. (Miquel López Crespí)

El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (III)


Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Llompart de la Peña (a la dreta), dos dels principals activistes culturals antifranquistes dels anys seixanta i setanta.

La incomprensió dels partits vers la feina concreta -i sobretot de lluita cultural antifranquista- era evident, i ben cert que els venia massa gran. Per altra banda, a Mallorca els partits burgesos eren inexistents (no tenien la força que podien tenir, per exemple, al Principat). Només sortien a la premsa, promocionats pel poder. El PSOE era una fantasmagoria política, -igual que els organismes unitàries de l'oposició que s'anaven muntant i que només servien per a discutir sense portar a la pràctica res en concret contra la dictadura, i molt manco en contra del capitalisme. Tot això també ho explica perfectament n'Antoni Serra al capítol 38 de Gràcies, no volem flors (pàg. 168), quan entre altres coses diu, parlant d'aquells organismes que només servien per a complaure el narcicisme d'alguns dels seus components: "Però tornem a l'Assemblea. En aquella reunió no es va constituir, ni de bon tros, la instància unitària de Mallorca. Va ésser només el preludi, jo diria que lamentable per les experiències que se'n derivaren, de llargues, llarguíssimes discussions que duraren quasi nou mesos. Avorriment, obcecació, reiteracions, ignorància, malentesos premeditats, foren les característiques d'aquell part polític". I la mateixa revista Cort (que dirigia aleshores 'escriptor Carlos Meneses), també era molt crítica amb la inutilitat de l'Assemblea Democràtica. En el núm. 782 [pàg. 4], la revista deia: "Durante los siete largos meses de negociaciones que precedieron al nacimiento de la Asamblea de Mallorca la cuestión de fondo de todas las discusiones, dejando de lado los matices y criterios particulares, fue la disputa entre la voluntad soberana de servir a un pueblo y el interés táctico de coordinar simplemente unos esfuerzos. A los nueve meses de su existencia podemos afirmar que en aquel difícil equilibrio ha prevalecido el segundo criterio. Y que por ello, la Asamblea está poco menos que muerta".


Miquel López Crespí i Mateu Morro formaven part de la direcció del comunisme de les Illes (OEC) que no havia pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i cadiretes.

El PCE carrillista s'estimava més anar de bracet de carlins o franquistes reciclats, pretesos burgesos demòcrates que no volien lluitar per una autèntica cultura antifeixista. No en parlem, si els haguéssim proposat ajudar a bastir una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques Independents i Sobiranes, el socialisme entès com a poder del poble, la fi de la monarquia borbònica que tant estimaven i estimen encara...

N'Antoni Serra m'explica (conversació enregistrada dia 26 de maig de 1995) que: "malgrat que finalment el secretariat del Congrés de Cultura Catalana arribà a comptar amb una xarxa de més de dos-cents vuitanta col.laboradors i col.laboradores, molt actius, els partits no feren quasi res. Ni PCE ni PSOE ajudaren a enfortir la presència del Congrés a les Illes. Només els homes i dones del PSAN com en Tomeu Fiol, Biel Majoral, Pere Sampol, Tomeu Quetgles, n'Andreu Oliver, n'Aina Montaner... I a pobles, a part dels militants del PSAN, l'únic partit que ajudà va ser el PSI".

I, a Gràcies, no volem flors -vegeu pàg. 161-, n'Antoni Serra matisa encara aquest problema de burda incomprensió o mala fe política en dir: "El fet és que un parell de persones treballaren amb entusiasme a la Secretaria del Congrés -Xavier Garcia Cassanyes, Antoni Mateu, en Biel Majoral- i de setmana en setmana s'hi afegia més gent, des de mestres fins a escoltes i plàstics, per aconseguir aquella presentació sonada a la plaça Major, pel juny del 76, que va comptar amb la presència de més de sis mil persones. Va esser un acte important i multitudinari. I n'havien de venir altres més: a Pollença, Campos, Montuïri, etc. O aquella famosa trobada d'ensenyants a Gràcia -més de tres-cents mestres i professors s'hi varen congregar- o els actes de cloenda el 1977, que causaren un vertader impacte, si hem de fer cas dels diaris de l'època".

L'OEC, malgrat que en els papers lluitava per una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques Independents, el cert és que, posseïda per un obrerisme molt mal entès, igual que molts d'altres partits comunistes, prioritzava per damunt de tot la feina de simple reivindicació econòmica pensant, equivocadament, que la lluita per un augment de sou era superior a la lluita de classes cultural i ideològica que sovint la direcció qualificava de "superstructural".


Algunes de les publicacions antifeixistes clandestines on escrivia Miquel López Crespí en els anys del Congrés de Cultura Catalana. L'escriptor de sa Pobla va ser detingut i torturat moltes vegades per haver estat sempre a l'avantguarda de l'alliberament nacional social del nostre poble.

En Mateu Morro (màxim dirigent del comunisme illenc (OEC) en temps de la transició) i jo no pensàvem el mateix. Discutíem que era bàsic per a un partit comprendre a fons la importància de la lluita cultural antifeixista i anticapitalista. D'aquestes discussions sorgí una profunda amistat que encara perdura; malgrat divergències polítiques conjunturals.

De la meva banda, a part de les activitats concretes que m'encarregava el partit (treball a Magisteri amb les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, al front de premsa i propaganda de l'OEC com a principal responsable polític de Democràcia Proletària i com a corresponsal de l'òrgan central de l'organització La Voz de los Trabajadores), escrivia i col.laborava a Diario de Mallorca i la revista Cort. En certa manera aquestes col.laboracions m'ajudaven a arribar a final de mes, però també em servien per a portar endavant la meva dèria de combat cultural contra el sistema. Per això, malgrat l'OEC estigués ocupada en les seves acostumades lluites en defensa dels interessos concrets dels treballadors (plataformes reivindicatives de la fusta, construcció, sabata, hostaleria, o dels barris, amb en Jaume Obrador i en Francesc Mengod fent de capdavanters del naixent moviment veïnal), per la meva part vaig decidir donar suport amb totes les meves forces a la crida que feia temps havia fet n'Antoni Serra i que jo coneixia per boca seva molt abans que sortís publicada a revistes i diaris.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

L'avantguarda cultural mallorquina dels anys 70

pobler | 14 Octubre, 2006 14:53

Aleshores Gerard Matas tenia un petit estudi al carrer de Bosch de Palma, que, a poc a poc, esdevengué cau de cantants de la Nova Cançó, poetes, escriptors, lletraferits de tota mena. En aquell cau hi compareixien pintor com Gabriel Noguera, afeccionats al teatre com Pere Noguera, poetes com Joan Manresa... Sovint petàvem la discussió sobre la funció de l'art. Quan anàvem fins al port de Valldemossa, Banyalbufar o Estellencs, per posar un exemple, Gerard Matas ens ensinistrava en les meravelles artístiques, els colors, les formes, produïdes per la mateixa naturalesa mallorquina. Es tractava de saber obrir els ulls a noves percepcions, saber "llegir" el que Mallorca ens oferia i que era davant nostre d'ençà feia segles. (Miquel López Crespí)

L’avantguarda cultural mallorquina dels anys 70: literatura i art


L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor Gerard Matas a mitjans dels anys seixanta. (Fotografia d'Antoni Catany)

L'aproximació a la terra fins al mil·limetre que efectua la càmera de Bartomeu Payeras, aproximació al rocam mallorquí, a l'arena de la platja, a l'aigua que raja abundosa de la font, ens permet apropar-nos a miratges i qualitats desconegudes de l'illa i, també, aprofundir en els misteris de la pintura i escultura contemporànies. Ha estat la contemplació d'aquestes valuoses aproximacions el que m'ha fet recordar algunes de les discussions sobre l'art modern que he tengut amb diversos pintors i escultors al llarg dels darrers anys. En veure aquests ocres, grisos, negres, el roig vermellós de les fotografies de l'amic Payeras, pens en les excursions per Mallorca fetes amb el pintor i escultor Gerard Matas a finals dels anys seixanta. Aleshores Gerard Matas tenia un petit estudi al carrer de Bosch de Palma, que, a poc a poc, esdevengué cau de cantants de la Nova Cançó, poetes, escriptors, lletraferits de tota mena. En aquell cau hi compareixien pintor com Gabriel Noguera, afeccionats al teatre com Pere Noguera, poetes com Joan Manresa... Sovint petàvem la discussió sobre la funció de l'art. Quan anàvem fins al port de Valldemossa, Banyalbufar o Estellencs, per posar un exemple, Gerard Matas ens ensinistrava en les meravelles artístiques, els colors, les formes, produïdes per la mateixa naturalesa mallorquina. Es tractava de saber obrir els ulls a noves percepcions, saber "llegir" el que Mallorca ens oferia i que era davant nostre d'ençà feia segles.


El fotògraf Antoni Catany i l'escriptor Miquel López Crespí a mitjans dels anys seixanta.

Va ser a mitjans anys seixanta, després de les lectures dels situacionistes francesos i les xerrades damunt art amb gent con Gerard Matas, Gabriel Noguera, Horacio Sapere, Paez Cervi, Miquel Morell, Miquel Àngel Femenias, Manuel Picó, Gaspar Riera i tants i tants d'artistes mallorquins que aprengueren a copsar la pintura i l'escultura amb ulls ben diferents. Si les roques de Mallorca, els sediments aixecats del fons de la mar de Tetis fa milions d'anys proporcionaven a la nostra mirada i a la nostra sensibilitat tots els colors possibles, la majoria de textures que un artista podia imaginar... aleshores el pintor que volgués ser valorat per nosaltres havia de ser vertaderament autèntic, havia d'aportar alguna cosa més que la còpia i el plagi del que tenim al davant.

De cop i volta, en aquelles caminades per Mallorca, palpant la terra, les pedres, anant a la recerca de les deixalles que la mar lliurava damunt els còdols ardents de la platja, enteníem el que podia haver-hi de fals en segons quines promocions artístiques. Miquel Morell ens narrava fil per randa la lluita heroica del Grup Tago contra la pastisseria mallorquina de paisatgisme barat, mala imitació de Joaquim Mir o Anglada Camarasa. Les exposicions i declaracions del Grup Criada 74, format per Catalina Bonnín, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Valentí Castanyer, Miquel Àngel Femenias, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicenç Torres i Miquel Trias confirmava la validesa de les nostres conclusions. Quan els membres d'aquest grup repartiren el manifest "A un art oficial" interrompent el lliurament dels Premis Ciutat de Palma, ja sabíem que moltes de les nostres intuïcions s'havien encarnat en aquest combatiu grup d'artistes. L'art no era a les galeries, com deien els situacionistes i Criada 74; l'art era enmig del carrer, en les accions del poble contra la mentida oficial, en la sublevació dels artistes contra la pastisseria per a menjador dels nou-rics mallorquins.

Katy Bonnín, que havia participat en la primera Mostra d'Art Pobre feta a la llibreria Tous de Ciutat, ens ensenyava a descobrir els milers de quadres ocults en les velles façanes de ciutat, en els dibuixos que els al·lots feien amb guixos pels carrers de Palma. Gerard Matas, fent escultures amb les deixalles que trobava a la platja, restes de fustes de vaixells enfonsats, ferros rovellats, algun bocí de pedra amb textures i qualitats inimaginables, ens feia copsar la diferència exacta entre la promoció de l'art per a l'especulació, els trucs de certs galeristes, i el que hi havia de vertader en els pintors i escultors de vena. És el que hom troba en aquestes fotografies en primer pla de Bartomeu Payeras. Per a mi són una demostració de la validesa de les idees artístiques de tots aquells grans pintors coneguts a finals dels anys seixanta, uns amics que m'ensenyaren, juntament amb els situacionistes, a veure més enllà de les aparences i la propaganda. Bartomeu Payeras ens descobreix també l'art autèntic que, des de sempre, l'home ha pogut llegir en cada una de les nostres pedres, en el racó més amagat de la nostra natura. Bartomeu Payeras vol salvar Mallorca de la destrucció. Però nosaltres sabem que el poeta, el fotògraf, aquest amant aferrissat de l'illa, vol encara més: el que desitja és salvar l'art, el més valuós art contemporani que existeix encara, a la vista de tothom, en els indrets que ell ens mostra sense defalliment.

Miquel López Crespí

(24-V-06)

El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (II)

pobler | 14 Octubre, 2006 06:17

Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana... (Miquel López Crespí)

El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (II)


1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) en temps del Congrés de Cultura Catalana. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Pel febrer de 1976 el PSAN publicava una Anàlisi de la situació [a les Illes] i objectius polítics que venia a remoure una mica la somorta vida de la transició illenca. El PSAN aleshores lluitava contra l'opressió colonial, pel control popular dels mitjans de producció i per l'exercici del dret a l'autodeterminació dins la realitat del Països Catalans. De tendència marxista-leninista, el PSAN a les Illes tenia nombrosos militants procedents especialment del camp professional i de la pagesia. Entre els seus militants més destacats podríem destacar l'escriptor Antoni Serra (exmilitant del PSUC i del PCE) i Bartomeu Fiol [no el poeta, creador del mite de Cavorques], que va ser el representant del PSAN a l'Assemblea Democràtica fins que sorgiren els problemes a ran de l'atemptat per part d'ETA contra el president de la Diputació de Guipúscoa. Aquest atemptat (s'havia de signar un comunicat de protesta al qual no volgué donar suport el PSAN) serví per a començar una cacera de bruixes i una campanya de criminalització contra el nacionalisme conseqüent per part dels partits procentralistes. Evidentment es tractava de situar en l'extrema esquerra, dins l'àrea d'allò que posteriorment hom anomenaria "els violents", els partits que no volien pactar amb els hereus del feixisme unes eleccions controlades. Partits, els d'ordre, que, per damunt tot, coincidien amb els franquistes reciclats (tipus UCD) en el manteniment de l'eterna Espanya opressora de pobles.

Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana general si bé (vegeu L'oposició antifranquista a les Illes de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal, pàg. 64): "Mentre no hi hagi una concretització real dels Països Catalans, i durant les etapes prèvies, lluitaran [el PSAN] per l'autonomia de cadascun d'aquests i la implantació d'autogovern a Catalunya (Generalitat), en el País Valencià (Generalitat) i a les Illes, a on creuen que seria perfectament aprofitable el Gran i General Consell". A nivell estratègic propugnaven un tipus de socialisme no burocràtic (no tenia res a veure amb el "socialisme" degenerat implantat per la nova burgesia "roja" als països del Pacte de Varsòvia) basat en òrgans de poder obrer i popular (a les fàbriques, al camp, als barris, als pobles, a la universitat, etc). Aquest tipus de poder dels treballadors era mot semblant al socialisme consellista d'organitzacions com l'OEC, MCI, POUM, etc. Els militants del PSAN a les Illes lluitaven, per tant, per un Estat Socialista dels Països Catalans que realitzàs plenament els interessos de les classes populars catalanes. Es tractava d'amar creant la consciència i el tipus d'organitzacions de democràcia directa per acabar un dia amb l'herència i el poder de l'imperialisme espanyol.

A conseqüència de la campanya de criminalització a què va ser sotmès aquest partit nacionalista i marxista per part dels partits promonàrquics i centralistes, es veien obligats a publicar els seus escrits en diverses publicacions principatines. A la revista Avui (número 37 de març de 1976) deien: "L'ofegament a què han estat sotmeses les Illes al llarg d'una història farcida de claudicacions i de traïdes, resultat d'uns partits que han preferit l'abstracció i la consigna a l'anàlisi correcta i científica, ens fa veure que no és possible ajornar per més temps l'acció que entronqui l'aspiració popular com a aspiració nacionalitària i com a alliberament de classe".

Lluís M. Xirinacs remarca en tot moment la traïda dels partits d'ordre a les lluites en favor de la ruptura contra el feixisme que hi havia aleshores enmig del carrer i, en el primer volum de la seva obra La traïció dels líders (pàg. 319-320) explica: "Ara bé, l'oposició estava entretinguda en la inútil baralla del repartiment d'un botí esperat, caigut del cel, que només obtindria al preu de la traïció dels propis ideals. Tot el que s'aconseguiria seria concedit graciosament des de dalt per voluntat dels 'franquistes il.lustrats'. Prometrien escons a l'oposició com pastanagues. I l'oposició començaria la batalla interna per a obtenir-los.

'El resultat seria la pèrdua de la força unitària. Es tractaria de fer la democratització des de dalt, com volia Carrillo, però sense ell. Així, un Carrillo aquiescent contemplaria la funció. Segons el bruixot Tato Fernández Miranda, calia il.lusionar l'oposició i enganyar el franquisme. Tot es faria des de les institucions franquistes més ràncies: Consejo Nacional del Movimiento amb els seus '40 de Ayete' nomenats directament per Franco, Consejo del Reino, Secretaría General del Movimiento i Corts Espanyoles. I ho farien persones amb l'uniforme del Movimiento: Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez González, Eduardo Navarro Álvarez. El rei trairia el seu jurament. Fernández Miranda, amb una estratègia molt subtil, trairia el Consejo Nacional del Movimiento, el Consejo del Reino -del qual era president-, i les Corts Espanyoles que també presidia".

Molts partits eren inexistents (els de dreta) i els d'esquerra (el PSOE, especialment) començaven a muntar-se a tota velocitat per no perdre el tren de la reforma. Per tant, el protagonisme, l'engrescador programa de reivindicació nacional del CCC, no deixava de ser quelcom no previst i que calia vigilar (des de lluny, és clar). Vés a saber el que podien ordir els independentistes del PSAN! Per als homes d'ordre, per als polítics com Fèlix Pons que acceptaven les disposicions legals del franquisme que s'autotransformava (la reforma Suárez), el PSAN... "no era un partit democràtic, sinó totalitari, reaccionari i no sé quantes coses més". (Del llibre Gràcies, no volem flors. Antoni Serra. Editorial La Magrana, pàgs. 167-168).

En el mateix llibre (pàg. 161), Antoni Serra explicava alguna d'aquestes incomprensions i dificultats: "He de dir d'entrada que a Mallorca no trobàrem (per muntar el Congrés) gaires facilitats. Després dels primers tempteigs i comptant amb la col.laboració desinteressada de Carme Mulet, Mercè Garau i Joana Serra de Gayeta, vaig mantenir una reunió a la cafeteria 'Almudaina' amb el president de l'Obra Cultural Balear Balear, en Climent Garau, que es va mostrar molt fred i molt distant. Això em va sorprendre bastant. Temps després vaig saber que Climent Garau no estava en contra del Congrés, sinó que considerava que havia d'haver estat l'Obra l'administradora de recursos econòmics i la que els invertís en els actes de reactivació cultural que ells considerassin més escaients".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (I)

pobler | 13 Octubre, 2006 16:54

Josep M. Palau, Josep M. Llompart, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Josep Albertí, Miquel López Crespí, Damià Huguet, Miquel Ponç, Damià Pons i Pons, Joan Bonet, Gabriel Fuster Mayans, Isidor Marí, Josep A. Grimalt, Miquel Ferrà i Martorell, Joan Perelló, Llorenç Moyà, Antoni Mus, Joan F. March, Lleonard Muntaner i Jaume Pomar.

El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (I)



Recentment l'amic Miquel Ferrà i Martorell m'ha fet arribar una carpeta amb nombrosos documents (actes, resolucions, etc) referits al Congrés de Cultura Catalana (1976.1977) que, a les Illes, coordinà l'escriptor Antoni Serra. Crec que seria important anar centralitzant tota aquesta informació per a poder oferir al poble mallorquí estudis cada vegada més consistents sobre aquests fets. Constatam que la memòria històrica es perd, és manipulada cada vegada més pels sectors del poder i per certs intel.lectuals al seu servei. En munió de llibres, articles, conferències, exposicions, etc, no hi cap referència a esdeveniments molt importants dels anys de la reforma del sistema (1976-77); i tan sols han passat vint anys dels fets que contam!

Un d'aquests documents que he consultat parla de les primeres reunions de l'Àmbit de Producció Artística del Congrés (subàmbit de Literatura). La reunió es va fer dia 25 de maig de 1976 en el local de l'OCB. Signaven la convocatòria els escriptors Josep Albertí i Llorenç Capellà. L'ordre del dia establert en aquella reunió fou el següent: 1) estructuració definitiva del subàmbit de literatura; 2) discussió d'un document dels escriptors illencs sobre la participació en l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans; i 3) trobada d'escriptors a Gandia els dies 5, 6 i 7 de juny.

Els assistents a aquella reunió històrica eren: Josep M. Palau, Josep M. Llompart, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Josep Albertí, Miquel López Crespí, Damià Huguet, Miquel Ponç, Damià Pons i Pons, Joan Bonet, Gabriel Fuster Mayans, Isidor Marí, Josep A. Grimalt, Miquel Ferrà i Martorell, Joan Perelló, Llorenç Moyà, Antoni Mus, Joan F. March, Lleonard Muntaner i Jaume Pomar.

Aleshores, i pel que feia al primer punt de l'ordre del dia, es crearen diverses comissions de treball que quedaren constituïdes així: Primer subàmbit, format per Damià Pons i Pons, Lleonard Muntaner i Joan Perelló; un altre, estava format per Gabriel Janer Manila i Josep M. Palau i Camps; un altre, per Miquel López Crespí, Joan F. March i Antoni Serra; i un darrer en què participàvem Jaume Corbera i qui signa aquest article.

S'acordà sense gaire problemes que les reunions d'aquest subàmbit fossin mensuals i que fos confeccionat un resum per escrit de les activitats de les trobades dels escriptors. També s'arribà a acords per a anar aprofundint dins la problemàtica de l'escriptor català: tècnica, qüestió lingüística, realitat política i problemàtica econòmica. A continuació, tot seguint l'ordre del dia, es va llegir el document de constitució de l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans a les Illes i es va decidir que seria lliurat a la premsa d'arreu els Països Catalans. Publicaren íntegrament el document aprovat Baleares (en dues ocasions), Avui i Tele-Express. El Diario de Mallorca en va fer al.lusió.

També va esser igualment discutida la publicació d'un document (signat per l'Assemblea d'Intel.lectuals) que representàs la presa de posició davant la recuperació de les despulles de Gabriel Alomar i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Finalment s'acordà assistir a l'encontre d'escriptors dels Països Catalans que tengué lloc els dies 5,6 i 7 de juny a Gandia. En representació de les Illes hi assistí Josep Albertí.

En el núm. 750 de la revista Cort, l'escriptor Antoni Serra (aleshores dirigent del PSAN, un partit que lluitava per la independència dels Països Catalans i que s'orientava per l'ideologia marxista-leninista) en una entrevista -que no anava signada- donava les primeres notícies damunt el començament d'activitats del Congrés de Cultura Catalana, la "moguda" cultural i política més important dels darrers mesos de la dictadura franquista. L'article es titulava Tenim un Congrés: qui vol participar i començava dient: "Des del 1 d'abril (1976) a la Delegació del Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears, Antoni Serra, responsable del secretariat a les Illes del Congrés de Cultura Catalana, ha iniciat un vastíssim i ambiciós programa de treball que inclou diverses i nombroses activitats encaminades a cobrir tots els camps de la nostra realitat".

I més endavant informava de quina era la concepció -gens elitista, per cert- de la feina que ell pensava hauria de realitzar el Congrés a les Illes. Explicava: "El Congrés de Cultura Catalana és un congrés democràtic i popular en el seu doble vessant: d'un costat, estudiar i donar a conèixer la problemàtica dels Països Catalans; de l'altre, el de les seves perspectives de futur. És a dir, que partint del coneixement de la nostra situació actual, obrir retxilleres i potenciar a través del re-descobriment de la nostra identitat, una participació popular en la transformació d'aquesta realitat. En una paraula, es tracta d'ultrapassar aquest concepte estret i elitista que normalment és malentès com a 'cultura'. Quan em refereixo a ell, ho faig en el seu sentit autèntic, antropològic... S'han creat comissions de treball pels vint àmbits que configuren el programa del Congrés: Llengua, Fet Religiós, Indústria, Producció Artística, Estructura Sanitària, Recerca Científica, Turisme, Institucions, etc, etc.".

La crida pública estava feta, però no hi va haver gaire ajuda per part dels partits de la clandestinitat. Feia pocs mesos que havia mort el dictador (novembre de 1975) i els partits prioritzaven el muntatge de les seves infrastructures. Ja somiaven en futures poltrones institucionals i no estaven per ajudar a promocionar activitats culturals que, malgrat tenguessin un clar contingut popular de defensa de la nostra llengua i nacionalitat, eren en essència antifranquisme pur (potser per això mateix!). La frenètica activitat dels organitzadors del Congrés no deixava de pertorbar el minso i sovint esquifit protagonisme d'aquells partits, morts de por per a no fer res que pertorbàs les maniobres que els franquistes reciclats feien per a consolidar la monàrquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

ERC, Bernat Joan i la coalició que no va ser possible

pobler | 12 Octubre, 2006 09:41

Supòs que ningú pot tenir dubtes sobre el fet que qui signa aquest paper i el partit en el qual milita són pactistes: vàrem fer el primer pacte ampli progressista, nacionalista i ecologista a Eivissa l'any 96 i portàrem na Pilar Costa al senat; vàrem contribuir a articular el Pacte Progressista que va guanyar les eleccions del 99; vàrem repetir pacte per a la legislatura següent i ens va guanyar el PP; vàrem entendre'ns amb PSM-ENE, EU i Els Verds i ens batérem -sense èxit- per entrar a les Corts espanyoles; arribàrem a un acord amb Eusko Alkartasuna i amb la resta de forces sobiranistes progressistes d'arreu de l'Estat i vàrem encapçalar la llista al Parlament europeu (i aconseguírem l'escó); estam col.laborant activament amb tothom -de partit o no- que treballa per articular el projecte d'Eivissa pel Canvi... No crec que ningú ens pugui criticar per tancats, contraris als pactes o enrocats en les nostres pròpies posicions. (Bernat Joan – ERC )

Per Bernat Joan i Marí - Diputat d’Esquerra al Parlament europeu

Pactes per sumar


Carod Rovira i Bernat Joan.

És molt important evitar que, a Mallorca, les pròximes eleccions esdevenguin cosa de dos partits, precisament dels dos partits espanyols amb més representació. El fet que els partits més votats a les Balears coincideixin amb els més votats a Espanya demostra que les Illes encara no som una comunitat autònoma. De fet només Catalunya i Euskadi presenten el perfil d'autèntiques comunitats autònomes, i Galícia i Canàries s'hi assemblen lleugerament. Tota la resta, pel que fa a l'estructura de partits polítics, són (som, per desgràcia) Espanya pura.

A Mallorca, se surt d'aquest perfil Unió Mallorquina, que tot apunta que es pot mantenir en una posició similar a l'actual després de les eleccions del 2007. I podria formar-se quelcom amb perfil propi a l'esquerra de l'espectre polític. Però, perquè això efectivament es produeixi cal voluntat, generositat i amplitud de mires. Supòs que ningú pot tenir dubtes sobre el fet que qui signa aquest paper i el partit en el qual milita són pactistes: vàrem fer el primer pacte ampli progressista, nacionalista i ecologista a Eivissa l'any 96 i portàrem na Pilar Costa al senat; vàrem contribuir a articular el Pacte Progressista que va guanyar les eleccions del 99; vàrem repetir pacte per a la legislatura següent i ens va guanyar el PP; vàrem entendre'ns amb PSM-ENE, EU i Els Verds i ens batérem -sense èxit- per entrar a les Corts espanyoles; arribàrem a un acord amb Eusko Alkartasuna i amb la resta de forces sobiranistes progressistes d'arreu de l'Estat i vàrem encapçalar la llista al Parlament europeu (i aconseguírem l'escó); estam col.laborant activament amb tothom -de partit o no- que treballa per articular el projecte d'Eivissa pel Canvi... No crec que ningú ens pugui criticar per tancats, contraris als pactes o enrocats en les nostres pròpies posicions.

Un pacte a Mallorca, des del meu punt de vista, s'ha de bastir sobre diversos eixos fonamentals: el sobiranisme polític, les polítiques socials progressistes i la defensa del medi ambient. Si un d'aquests eixos queda coix, el pacte també queda coix.

Tenint en compte la composició de les forces nacionalistes, progressistes i ecologistes de Mallorca, enteníem, des de bon principi, que hi havia d'haver un acord tàctic previ entre les dues forces sobiranistes: PSM i Esquerra Republicana. Una vegada trellat aquest acord bàsic, s'havia d'establir la negociació amb Esquerra Unida. Per fer aquest plantejament, partíem del supòsit que tenim més coses en comú el PSM i Esquerra Republicana que no cap d'aquestes dues forces i Esquerra Unida. Però ens vàrem equivocar: es va fer primer una aliança tàctica entre PSM i EU i, tot seguit, ens vengueren a oferir algunes engrunes a Esquerra Republicana. Pel camí, el PSM hi va perdre els primers llençols, entre aquells sectors que preferien un pacte amb accent nacional més que no un pacte situat al cantó més esquerrà de l'espectre polític. Abans, havien perdut mig aixovar Els Verds, avui dia engolits per EU i liquidats com a projecte polític autònom. Tot plegat ens reafirma en la convicció que el camí més coherent i productiu hauria estat el que nosaltres proposàvem.

Ara tenim un PSM afeblit, una escissió -l'Entesa- que ha aparegut a l'espectre polític mallorquí, un partit polític desaparegut i un que mira de surar com pot aferrant-se al bloc i, encara, un altre que mira d'articular nous acords. Tot plegat és massa complicat, per poder concórrer a les eleccions amb la força necessària.

Els pactes, evidentment, s'han de fer per sumar. En el seu moment, el Bloque Nacionalista Galego (al qual ens hem referit moltes vegades des d'aquest mateix mitjà, sempre mostrant-lo com a exemple positiu) va sumar més del que hauria sumat el conjunt dels partits que el varen integrar. Una experiència com la del Bloque, emperò, aquí és impensable. Beiras, militant del partit més petit del bloc, en va ser el líder capdavanter. A Mallorca, les coses van per suposades quotes, que pretenen ajustar-se a una realitat pretèrita, ja prou canviada. Un altre exemple reeixit, dins unes coordenades polítiques diferents, és el de Coalició Canària. També s'hi integren diferents forces polítiques insularistes que han constituït una formació potent i amb incidència suficient com per governar aquell arxipèlag. Han sumat tot el que hi podien sumar.

I ara, sense dolentia, només una qüestió per a bons observadors: què tenen en comú el Bloque Nacionalista Galego i Coalició Canària? Què tenen en comú que els diferenciï del Bloc de Mallorca? Afegim-hi, encara, una segona pregunta: el BNG i CC haurien estat possibles, amb IU a dins? Té sentit, el suïcidi del PSM només per fer surar Esquerra Unida?

Esquerra- Illes Balears i Pitiüses (11-X-06)

Polítics professionals que no saben fer coalicions

pobler | 11 Octubre, 2006 09:12

¿És tan mal d’entendre que quatre o cinc mil vots poden ser decisius, que sense ERC es debilita la credibilitat política de la coalició i, una cosa summament important, sense els diners que poguessin aportar els independentistes també disminueixen fins a límits molt perillosos aquestes mateixes possibilitats electorals? Pensam que no cal ser cap mena de geni per poder arribar a entendre-ho. (Miquel López Crespí)

Sense ERC la coalició no funcionarà com pertocaria


L'escriptor Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia) i el dirigent d'ERC Cecili Buele (a la dreta), sempre a l'avatguarda de lluita pels drets nacionals i socials del nostre poble d'ençà fa més de quaranta anys de lluita contínua.

Quan vaig començar a escriure aquest article ERC encara no s’havia sumat a la coalició PSM-EU, ja que sense tenir garantits uns indrets adients a les llistes electorals no volien “fer de comparsa”, de “convidat de pedra” com ho ha fet tantes vegades l'ecologista Margalida Rosselló, sempre supeditada a les iniciatives polítiques d’EU i sotmesa a constants humiliacions pels seus aliats. Joan Lladó i Bernat Joan, tota l’executiva d’ERC, sempre han declarat que, malgrat que no tenen intenció de suicidar-se propiciant la dissolució del seu partit en un bloc, sí que volien participar en la coalició electoral per a les autonòmiques de 2007. Tot depenia del tracte igualitari que els poguessin oferir els futurs socis electorals.

Alguna cosa no ha funcionat com pertocava perquè finalment, només fa uns dies, ERC hagi anunciat que no participarà en la coalició electoral amb PSM-EU. Abans, emperò, ja s’havien reunit les primeres comissions de treball de la coalició i per part ni banda no es va veure una participació d’activa dels independentistes.

Si finalment no s’arribàs a concretar la unitat electoral amb ERC, l’experiment iniciat per PSM-EU i que, no ho oblidem, ha costat als nacionalistes de Gabriel Barceló l’escissió del partit tan treballosament consolidat al cap de més de trenta anys de feina incansable, els resultats electorals podrien ser més esquifits del que estima la premsa. Recordem que la famosa i antidemocràtica Llei d’Hondt, en primar els partits majoritaris, deixa sempre els minoritaris a punt de l’extraparlamentarisme o quasi sense diputats. Seria molt possible que en el 2007 no bastàs aconseguir ser votat pel cinc per cent de l’electorat per a entrar a les institucions i gaudir dels privilegis econòmics i de prestigi que comporta participar en la gestió del règim. Especialistes en l’estudi de les possibilitats electorals dels partits que es presentaran properament a les eleccions afirmen que, per a les organitzacions “petites”, tipus EU, ERC o PSM, comença el calvari de fer tot el possible per a no caure dins l’abisme de la marginalitat política. Diuen que en aquesta ocasió potser sigui necessari més del set per cent dels vots per a entrar a les institucions i unes poques dècimes podran decidir si la coalició pot treure dos diputats o queda sense representació. Així de greu és la situació electoral dels “petits”.

Fins aquí el que expliquen els experts. Per això mateix pensam que és summament important, per a obtenir aquesta representació institucional, aglutinar el màxim de vots possibles. Que ERC no participi en la coalició dificultarà enormement aconseguir aquesta representació. No sé encara, si no es concretàs aquesta unió, per quins motius PSM i EU no han anat més vius i, vist i comprovat el que es pot perdre, no són o no han estat més generosos amb els militants d’ERC. Malgrat que molts analistes afirmin que el resultat de les eleccions europees no és prou representatiu, sí que convé recordar que en aqueixes eleccions ERC arribà prop dels vuit mil vots i superà de molt Esquerra Unida i també, i això és demostratiu d´una certa tendència, el PSM en alguns pobles i districtes de Ciutat.

Alguns diran que aquesta vegada ERC no obtindrà aquests vots i que anant en solitari potser el seu electoral quedarà situat en uns quatre o cinc mil vots, la qual cosa també voldria dir que duplica i quasi triplica el nombre de votants que tenia abans de les europees. Així i tot, malgrat que ens moguéssim en una forquilla que vagi dels tres mil als cinc mil vots, podem comprovar que és una força prou considerable per a no menystenir els sobiranistes i fer tot el possible per a tenir-los ben al costat. No es pot jugar amb aquests vots; i tothom ha de saber, i les direccions d’EU i PSM els primers, que són precisament aquests vots els que poden decidir l’èxit o el fracàs de la coalició que aquests dies ha començat a funcionar.

Un altre problema prou important, cas de no fer la coalició amb ERC, fa referència a com queda, per al futur, l’espai del nacionalisme i el sobiranisme a les Illes. ERC dins la coalició hauria fornit la coartada perfecta per a poder dir a l’electorat nacionalista que es feia per a bastir un projecte independent de forces alienes a la nostra nació, forces d’obediència estatal, i que, en la coalició, la força unida dels nacionalistes era superior als estatistes. Però si EU no romp públicament amb Llamazares i proclama la seva independència política i organitzativa... de quin futur bloc nacionalista parlam? D’aquell que, com a “Progressistes” serví per a consolidar el grup parlamentari espanyol d’Izquierda Unida per a, posteriorment, esdevenir un instrument emprat activament contra els drets nacionals del poble basc?

L’altre aspecte, i també tan important com els dos que hem esmentat, fa referència a les reserves econòmiques de la coalició. Es dóna la circumstància que, en aquests moments, pel nombre de diputats que té ERC, tant al parlament de l’estat com al Parlament de Catalunya, el partit de Carod Rovira i Joan Lladó està en molt més bona situació financera que PSM i EU.

Voldria saber els motius pels quals els polítics professionals que han estat organitzant aquesta coalició que, pel que hem pogut comprovar, no han sabut o no han volgut concretar, no han tengut en compte els factors abans esmentats i que qualsevol persona mínimament interessada per la situació política de la nostra societat coneix a la perfecció. He de reconèixer sincerament que no entenc el que s’ha esdevengut. I si, com tot sembla indicar, finalment no es consolida la coalició PSM-EU-ERC, aquests mateixos polítics professionals, sovint molt afeccionats a la lluita a mort per servar o conquerir sous i cadiretes, haurien de dir-nos per què no han fet també una guerra a mort per aconseguir la incorporació d’ERC a la campanya electoral. ¿És tan mal d’entendre que quatre o cinc mil vots poden ser decisius, que sense ERC es debilita la credibilitat política de la coalició i, una cosa summament important, sense els diners que poguessin aportar els independentistes també disminueixen fins a límits molt perillosos aquestes mateixes possibilitats electorals? Pensam que no cal ser cap mena de geni per poder arribar a entendre-ho.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (11-X-06)

Els sous i privilegis dels polítics del règim

pobler | 10 Octubre, 2006 18:28

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. (Miquel López Crespí)

Els sous dels nostres polítics


Santiago Carrilo (PCE) i Adolfo Suárez, el darrer cap del "glorioso Movimiento Nacional". Els pactes del franquisme reciclat amb els oportunistes han sigficat que durant trenta anys els vividors s'han enriquit amb les renuncies i traïdes del temps de la transició.

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà el proper any 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall quan deixi la presidència de la Generalitat: el president percebrà un sou de 125.000 euros anuals durant la propera legislatura i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.

Com deia al començament de l’article, hom procedeix d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins o fulls volanders que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República per part dels PCE-PSOE, l’oblit del combat per la unitat sindical per part dels dirigents de CC.OO i UGT, la renúncia al dret d’autodeterminació per als pobles de l’estat espanyol significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim sorgit de la reforma. Trenta anys d’ençà les primeres eleccions democràtiques que, amb l’ajut de tots aquells que foren prou espavilats per a veure les possibilitats de profit personal que se’ls obrien al davant, saberen adequar ràpidament el seu al que el capitalisme victoriós l’any 1977 necessitava per a consolidar el seu sistema de dominació política. No és estranys que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo. Com no han de fer doctor honoris causa o pagar bons a aquells que porten prop de setanta anys dedicats a apagar l’esperit de revolta dels pobles de l’estat! No en mancaria d’altra!

Diari de Girona ens informa de les grans pagues que cobren els polítics professionals de l’Estat espanyol. Diu que els vicepresidents del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega i Pedro Solbes, veuran augmentat el salari en 1.645,92 euros, fet pel qual percebran 83.936,16 euros. Els ministres tendran un sou de 78.791,28 euros, circumstància que representa un increment de 1.545 euros respecte a l’actual exercici. Capítol a part són els alts càrrecs com el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) serà, un any més, el càrrec més ben pagat, amb 142.080,06 euros.

A continuació, com continua informant Diari de Girona “se situen els vicepresidents del Constitucional, amb un sou de 134.091,30 euros; els seus presidents de secció, amb 127.971,54 euros, i els magistrats, amb 121.851,90 euros. Tant el president del Tribunal de Comptes com els seus consellers guanyaran l'any que ve 121.443,56 euros, mentre els vocals del CGPJ en percebran 121.088,94. El Fiscal General de l'Estat tindrà un sou similar, amb 121.125,48 euros, una mica més que el president de l'Audiència Nacional i els presidents de Sala del Suprem, que cobraran 118.271,1 euros. Finalment, el salari del president del Consell d'Estat serà de 83,936,16 euros, el mateix que els vicepresidents del Govern. Tots els alts càrrecs de les institucions de l'Estat veuran incrementat el seu sou en un dos per cent, si bé en el cas del president del Consell Econòmic i Social (CES) serà d'un 1,98 per cent, fet que suposarà un salari de 91.698,12 euros Dotació per als expresidents Quant a la dotació prevista per als expresidents del Govern (Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González i José María Aznar), la quantia global pressupostada en el projecte per a l´any 2007 s'ha fixat en 360.620 euros, el mateix que enguany”.

No és estrany, amb aquests sous i privilegis, que hi hagi tantes batalles per a encapçalar les llistes electorals o situar-se a recer dels partits del règim! En aquests darrers trenta anys n’hem vistes de verdes i de morades, però el reialme dels cínics i menfotistes s’ha mantingut ferm, com una murada, en defensa de sous i privilegis. No és estranys que tots aquells grups o persones que volíem servar la lluita republicana i un autèntic programa d’esquerra alternativa patíssim –i patim encara!- les campanyes rebentistes de tots els oportunistes i vividors. Tampoc no ens estranya gaire. Han de defensar els privilegis obtinguts amb totes les seves forces! Ah! Si un dia el poble descobrís la seva mentida! I per a la seva desgràcia, malgrat que ja hagin fet fortuna amb la mentida i la traïció, aquest dia ja és aquí.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (10-X-06)

El PSOE, les víctimes del feixisme i la memòria històrica

pobler | 10 Octubre, 2006 06:34

Per Josep Juárez, CGT-Balears.


SEÑOR PRESIDENTE DEL GOBIERNO:
SEÑORA VICEPRESIDENTA PRIMERA DEL GOBIERNO Y PRESIDENTA DE LA COMISIÓN INTERMINISTERIAL PARA EL ESTUDIO DE LA SITUACIÓN DE LAS VÍCTIMAS DE LA GUERRA CIVIL Y DEL FRANQUISMO:


Josep Juárez

Acabo de leer, con una gran indignación que en la futura ley de la Memoria histórica no se anularían los juicios (u otro tipo de condenas) franquistas (ni los de la guerra civil ni los de los 40 años de dictadura).

Señor Presidente, esto es lo mismo que si en Alemania se hubiese decidido no anular los juicios del nazismo. Esto es lo mismo que si en el resto de Europa se dijese hoy que los juicios y/o condenas de la Wehrmacht o de la Gestapo eran legales ......... puesto que habían sido establecidos por el Gobierno alemán (invasor) del momento.

Señor Presidente, no anulando los juicios del franquismo (guerra civil y dictadura) Usted y su Gobierno, lo que están haciendo, de hecho (que es lo que cuenta), es "legitimar" el golpe de estado y la dictadura franquistas. Usted y su Gobierno, están legitimando la "invasión" a la democracia y al estado de derecho que supuso el golpe de estado de 1936 y la dictadura que le siguió.

Señor Presidente, le recuerdo que en España había un gobierno democráticamente elegido, en las urnas, por los ciudadanos, al cual le dieron un golpe de estado una "panda" de individuos y de militares de ideología conservadora y/o de extrema derecha, apoyados por una iglesia católica troglodita y fundamentalista, y con la ayuda directa de los ejércitos nazi (alemán) y fascista (italiano) además de con la ayuda indirecta que supuso la no-intervención ......... También le recuerdo que este golpe de estado provocó una guerra civil terriblemente "cruenta" además de una dictadura feroz que duró 40 años.


Señor Presidente, le recuerdo también que en la gran mayoría de los casos, la represión (paseos, asesinatos, trabajos forzados, cárceles, campos de concentración, exilio, expedientes, expulsiones, etc.) de los ciudadanos leales a la República no fue el fruto, en su mayoría, de actos indisciplinados e incontrolados (como ocurrió del lado republicano), sino que hoy en día es sabido que todo ello obedeció a un plan anteriormente concebido y llevado a cabo con rigor y exactitud de exterminio (por toda forma y modo posible) de toda la ciudadanía leal a la República.

Es decir, que igual que en Alemania se practicó un exterminio sistemático por razones políticas (entre otras) de la ciudadanía, aquí en España también se practicó un exterminio sistemático de la ciudadanía leal a la República por razones políticas. Todos estamos informados, hoy, sobre la "limpieza" que el régimen de Franco practicó a medida que iba ganando la guerra, como preámbulo a la limpieza masiva que llevó a cabo, luego, sobretodo en la primera década de la dictadura.

Nadie niega que del lado republicano se cometieron excesos, asesinatos e injusticias. Negarlo sería absurdo. Pero, Señor Presidente, poner a pie de igualdad los excesos del lado republicano con los del lado fascista (atacante) sería lo mismo que poner a pie de igualdad los excesos, por ejemplo, de la resistencia francesa con los del ejército alemán o la Gestapo en Francia (atacantes), o también, poner a pie de igualdad los excesos de los ejércitos aliados (americano o inglés o ruso) y los del ejército alemán (atacante). Es por ello que el argumento de que hubo excesos en los dos lados no vale. En España hubo un golpe de estado "contra" un gobierno democráticamente y pacíficamente elegido por las urnas. Pero es que, además, la represión ejercida por la derecha fue inmensamente brutal y genocida y numerosa.

España es el único ejemplo de país dónde se siguen conservando estatuas y loas a un régimen fascista. España es el único ejemplo de país dónde un partido conservador (el PP, "plagado" de hijos físicos e ideológicos de los golpistas y de los activos colaboradores de los asesinatos y/o de las represiones de la dictadura franquista, empezando por su Presidente-Fundador) se permite "la chulería" de pretender que no se pueda condenar al fascismo. España es el único país dónde la Iglesia Católica se permite la prepotencia de pretender que su colaboración con el golpe de estado fascista y con la represión franquista no ha de ser computada. Naturalmente tanto el PP (y sus votantes), como la extrema derecha (y sus votantes), como la Iglesia Católica Española (en su conjunto) "ignoran" el contenido de la resolución 39(I) de la Asamblea General de Naciones Unidas sobre las "Relaciones de los Miembros de las Naciones Unidas con España" con fecha de 12 de diciembre de 1946

Deseo informarle, Señor Presidente, que considero que la no anulación de los juicios (además de saltarse alegremente la Convención sobre la imprescriptibilidad de los crímenes de guerra y de los crímenes de lesa humanidad de Naciones Unidas, es :

--- una traición a la II República

--- una traición a los principios básicos de la democracia

--- una traición a la Declaración Universal de Derechos Humanos

--- y una traición a los ciudadanos de distinta ideología, leales a la república (incluyendo a los socialistas, militantes de su partido), que dieron su vida en combate o asesinados (por paseo o por juicios injustos e ilegales) por la libertad.

Permítale expresarle que constato con pesar que este tipo de "traiciones" no es la primera vez, Señor Presidente, que su Gobierno las practica. Le doy dos ejemplos :

Ejemplo no.1

:

Usted ha anunciado "con bombo y platillo" que concedía una pensión a los llamados "niños de la guerra". Falso. Usted lo único que ha concedido es, a unos pocos que cobran en los países dónde han residido unas pensiones menores que la pensión "mínima" española ......... la "diferencia" entre la pensión que cobran y la pensión mínima que se cobra en España. La consecuencia concreta y práctica de ésta decisión "amarreta" es que la gran mayoría de los niños de la guerra "no" están recibiendo ninguna pensión., eso para empezar. La segunda consecuencia es que Usted anuncia que hace algo que en realidad no hace puesto que la gran mayoría no recibe nada. La tercera consecuencia es que Usted "traiciona" de hecho a estos niños al no ofrecer ninguna compensación a la gran mayoría de ellos. La mayoría de estos niños, Señor Presidente, sigue esperando todavía que un Gobierno del Estado Español les otorgue una compensación por los sufrimientos pasados debidos a la iniquidad propia a la España conservadora.

Señor Presidente, una ley de compensación justa a estos niños hubiese sido el concederles a "todos", repito, a todos, por ejemplo, la pensión mínima española, independientemente de lo que ganen con su trabajo o con su jubilación en los países dónde residen. Le recuerdo, Señor Presidente, que los niños del lado "fascista-franquista", esos ......... sí que han tenido a lo largo de estos 70 años todo tipo de pensiones, ayudas, becas, trabajos, etc., además de todo tipo de prebendas.

Tampoco me cuente que en España no hay dinero, Señor Presidente, después del ejemplo de república "bananera" y "prebendatoria" que nos acaban de dar nuestros diputados y senadores

Ejemplo no.2 :

Le recuerdo "la afrenta" que ha sido para los republicanos el que Usted haya permitido al Sr. Bono, hijo de falangista, que insultase a los demócratas haciendo desfilar a un luchador por la libertad (ex-miembro de la División Leclerc, liberadora de París), junto con un luchador por el nazismo (ex-miembro de la División Azul, División de la Wehrmacht).

Volviendo al tema de la anulación de los juicios, deseo también expresar que todos sabemos que, debido a la política deseada y llevada a cabo de sistemática aniquilación (muertos o exiliados (exilio exterior e interior) o represaliados) de todo ciudadano de cualquier ideología leal a la República, llevada a cabo por los fascisto-franquistas, hoy en día en España los hijos de republicanos somos pocos, muy pocos .........

Con ello quiero decir, para ser más preciso, que, en mi opinión, es evidente que, en España, hoy, la gran mayoría de los españoles (al menos de los que de un modo u otro siguen "mandando" en cualquier nivel, lugar o partido) son hijos-nietos de los golpistas (por activa o por pasiva), lo que incluye también a los actuales militantes del PSOE y a los miembros de su Gobierno.

Evidentemente los hijos-nietos "no" son responsables de los actos de sus antepasados, pero también es evidente que hay mucho "Freud" en esta cuestión de seguir no queriendo ni admitiendo que se sepa, se reconozca y se publique hasta qué punto, como mínimo la actitud (por activa y/o por pasiva, incluidas sus consecuencias) o la acción de estos antepasados fue deleznable.

Y mientras tanto ......... los republicanos ......... es decir, las víctimas ......... a seguir siendo traicionados, a seguir siendo condenados y a seguir siendo víctimas denegadas. Todo ello para "no molestar" ......... a los hijos de los verdugos, ya que, pobrecitos, su sensibilidad podría verse molestada si se dice y se reconoce públicamente los crímenes y/o felonías que sus antepasados cometieron. Consecuentemente, Usted, Señor Presidente, y su Gobierno, se "inventan" que los juicios ilegales, felones y fascistas de los golpistas y de los colaboradores (por activa y/o por pasiva) de una dictadura fascista son legales y que por lo tanto no los piensan anular

Para terminar, Señor Presidente, deseo expresarle de que en caso de que efectivamente la cuestión de la anulación de los juicios (y de todas las condenas, incluidas las administrativas, por razones políticas, claro) no figure en el proyecto de ley, dicha ausencia no sería "de facto" más que un acto concreto de colaboración con el golpe de estado fascista de 1936 y con los 40 años de dictadura franquista, por su parte y la de su Gobierno, además de representar también "de facto" una "legitimización" y una aprobación tanto del golpe de estado como de la dictadura.

Antes de terminar deseo también expresar la petición de una gran base de datos que contenga y detalle, con nombres y apellidos y una por una, las circunstancias (asesinado, paseado, torturado, exiliado, encarcelado, expedientado, depurado, etc., y cuándo, cómo, dónde, etc.) de todos los represaliados republicanos (guerra civil) y de todos los represaliados del franquismo de todo el Estado Español. Esto costará dinero, pero creo que tanto los ciudadanos leales a la República como los demócratas represaliados por el franquismo es lo mínimo que se merecen : que se sepa lo que pasó, lo que les pasó, cómo les pasó, dónde les pasó, cuánto les pasó y cuándo les pasó.

Saludos con gran indignación.

Nombre y Apellidos: JOSÉ JUÁREZ ÁLVAREZ

DNI o Pasaporte: 19.871.411-D

e-mail: jjuarez@cgt-balears.org

(27-VII-06)

El paper dels intel·lectuals en la societat capitalista

pobler | 09 Octubre, 2006 17:47

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. (Miquel López Crespí)

El paper dels intel·lectuals en la societat capitalista



Gramsci, el gran pensador italià que analitzà a fons el paper dels intel·lectuals en la societat capitalista, els "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", com va escriure.

En una recent entrevista m'han demanat quin és el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s'ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l'aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d'explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l'intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns "agents de l'hegemonia" d'aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n'adonassin, el paper de "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d'uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l'intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen... I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l'ensenyament, del periodisme i la literatura...

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. Quan Gramsci escriu La qüestió meridional ja té ben definides les seves concepcions respecte al paper dels intel·lectuals. Era una qüestió en la qual el marxisme no havia aprofundit. Gramsci, des de la presó, escriu amb una clarividència extraordinària: "No existeix una classe d'intel·lectuals independents. Ans al contrari, cada grup social té la seva pròpia capa d'intel·lectuals o pugna per formar-la". Les anàlisis de Gramsci permeten copsar a la perfecció el paper de l'intel·lectual en la història.

Sovint, en determinades conjuntures, són les classes ascendents, la burgesia en el cas de la França del segle XVIII, les que exerxceixen un poder d'atracció sobre filòsofs, tècnics, escriptors, publicistes, investigadors... També podríem parlar del paper dels intel·lectuals en la Revolució Soviètica, en l'estat espanyol dels anys vint i trenta o, sense haver d'anar més lluny, a casa nostra es podria analitzar el paper de a intel·lectualitat catalana des de la Renaixença fins al bastiment de les organitzacions polítiques i culturals de la Catalunya de començaments del segle XX. Sempre i en tot moment, els intel·lectuals es defineixen, sigui amb la seva obra, amb el seu silenci o amb el seu ajut militant, en relació a les tasques que les classes en el poder o les que lluiten per aquest poder volen portar a la pràctica.

Jo crec, i no he variat d'idees en tots aquests anys de ferotge postmodernitat, que l'escriptor potser no canvia el món, però és evident que les seves idees, la ideologia que reflecteixen les seves obres, la seva actitud de silenci o d'intervenció en cada conjuntura històrica, són essencials, juntament amb els treballs d'altres intel·lectuals, en la conformació de l'hegemonia d'unes determinades classes socials. El mestre, el sacerdot, el filòsof, l'escriptor, el tècnic, l'historiador, són peces claus en la tasca de lligar el poble al programa d'aquell que govern un país o dels que aspiren a governar-lo. Gramsci pensava que l'escola, l'església, la literatura, són el ciment que cohesiona la societat civil. Sovint no basta, com opinaven els marxistes vulgars, la força física -exèrcit, policia, presons... - per a mantenir unida la societat de classes, l'explotació feudal o capitalista. Per a mantenir la cohesió social o per rompre aquesta cohesió es necessita sempre l'intel·lectual. Per a tots aquells que encara dubtin de la dependència dels intel·lectuals envers els interessos de tal o qual classe social, els recomanaria, a tall d'exemple, l'estudi del paper dels enciclopedistes en les dècades anteriors a la Revolució Francesa o, per a no anar tan lluny, a tots aquells que diuen que "una cosa és l'obra i l'altra l'actitud cívica de l'intel·lectual", que repassin el llibre de Julio Rodríguez Puertolas Literatura fascista española: 1 Història (Madrid, Editorial Akal, 1986).

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-III-05)

ERC ha decidit el seu propi camí (Llorenç Buades)

pobler | 08 Octubre, 2006 19:57

ERC ha optat, correctament i amb coherència, no aceptar ser el darrer esglaó d’un Bloc que es genera en vertical i des de posicions prefixades per dues direccions polítiques, però no es veu cap valor afegit en juntar-se a gent que ha pactat amb el PP en el cas d’Alaró, i que mantenen una posició ben clara contra una “Esquerra alternativa” com han manifestat els seus dirigents. En qualsevol cas, per fer-ne una millor valoració haurem de veure com conclouen les llistes electorals, perquè ERC disposa de militants socials prou valiosos, i moltes vegades allò que decanta el vot és la personalitat i la feina dels capadavanters en les llistes. (Llorenç Buades)

ERC HA DECIDIT EL SEU PROPI CAMÍ.

LA SOBREDOSI DE CENTRISME FA POR.



Mateu Morro (esquerra de la fotografia) i Llorenç Buades (a la dreta), sota la bandera de la Comuna de París el dia de la presentació de la història alternativa de la transició, l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

La gent que es diu d’esquerra a Mallorca no vol el PP al govern. Els insularistes d’UM si el volen. Els insularistes d’UM són liberals, és a dir de dreta, i es lògic que pactin amb el PP o neutralitzin el poc que pot fer de progressista l’esquerra. Però això tampoc és del tot cert perquè les dirigències de l’esquerra han perdut la major part dels seus referents d’esquerra, en funció de la seva actualització al segle XXI, és a dir a l’ideologia dominant neoliberal que els afecta i molt. L’esquerra des de la transició no ha après res més fácil que el fet de neutralitzar-se a si mateixa.

El PSIB-PSOE és un partit institucional. No és un partit de carrer ni de poble, ni urbà a Mallorca, perquè la major part dels seus afiliats i afiliades no tenen cap militància social ni política. El PP és en aquest sentit un partit amb més base social militant que el PSIB-PSOE. I si un partit que es diu “socialista” no gaudeix d’una base social activa i només ho és en la marca i no en els seus continguts, es constitueix de fet en un element de recanvi i d’alternança quan les coses van malament. Recanvi i alternança no són cap alternativa política ni socials destacables.

Està molt clar que el PSIB-PSOE no vol governar, i només ho farà si es troba amb la patata a la mà, derivada del cansanci de l’electorat amb l’actual partit al poder. Sembla que el PSIB és fidel als pactes d’Estat que entre bastidors mou el bipartidisme a l’Estat Espanyol. No fan absolutament res per trencar aquesta situació estàtica, i el record més present que en tenim ara mateix, és la campanya de la “socialista” Rosa Díez a Ciutat a favor del PP, o les d’antics representants institucionals del PSOE que es dediquen a engreixar l’opció de dreta des de les seves columnas d’opinió. EL PSIB només pot confiar en l’efecte Zapatero.

La preocupació del PSIB-PSOE i també d’altres personatges amb poder que no opten únicament pel PP, perquè s’han beneficiat més de les polítiques de frontissa, és que el PP pugui obtenir la majoria absoluta. Aquest és el motiu de la venda mediàtica que es fa de l’imatge del senyor Nadal i de la dona Maria Antònia Munar. En els informatius de TVE a Balears surt més en Nadal que n’Antich ara mateix. L’alcaldia de Ciutat és el que el PSOE pot tenir més a mà després dels desastres de la senyora Cirer.

Quan en el PSIB-PSOE es manifesta que no es vol governar en solitari, i que no vol repetir aliances amb el PSM i els d’EU-Els Verds, l’opció per mantenir-se a l’oposició és clara. Quan en qüestions com l’Estatut el PSIB-PSOE fa la pinça amb el PP és perquè la dirigència d’aquest partit es troba bé amb els “pepers”. Alguns socialistes amb càrrec institucional només aspiren a mantenir-lo per tal de cobrar el que cobren i per a jubilar-se amb una pensió més alta que la que obtendrien tornant als seus treballs d’orígen. I si han de governar, ho voldran fer des de l’alternança amb el partit insularista.

Més enllà, el PSIB-PSOE es veurà afavorit per la polarització del vot, i per la crisi d’identitat dels altres partits, els dirigents dels quals a vegades manifesten que no volen estar a l’esquerra del PSIB-PSOE. És el cas d’Entesa, però també ho és d’ERC que en els seus darrers discursos pretèn guanyar des del centre cap a l’esquerra. Probablement les bases d’ERC, que ho tenen més clar que les seves dirigències, puguin determinar millor que la seva direcció el seu futur i no es deixin guiar en el desplaçament cap al centre que s’esdevina per a pactar amb CIU. Els excessos verbals de Carod respecte de l’esquerra hippy flowers van en aquest sentit.

En el cas d’ERC a Mallorca sembla que la necessitat d’estirar de la gent d’Entesa, els escindits del PSM, reprodueixi la voluntat de decantament cap al centre. Però aquesta maniobra toparà amb altres realitats com l’acord PSM- Entesa a les municipals de Vilafranca, on la necessitat d’acord en el partit escindit és imprescindible si volen mantenir el govern municipal. No és massa imaginable un acord global d’Entesa amb ERC, tot i que es puguin arribar a acords puntuals en alguns municipis on la presència dels escindits del PSM i d’ERC no és massa important.

L’opció d’ERC per anar de la mà d’Entesa no millora els seus referents d’esquerra, i potser que no hi hagi prou electorat davant una situació de sobredosi de centresquerra.

ERC ha optat, correctament i amb coherència, no aceptar ser el darrer esglaó d’un Bloc que es genera en vertical i des de posicions prefixades per dues direccions polítiques, però no es veu cap valor afegit en juntar-se a gent que ha pactat amb el PP en el cas d’Alaró, i que mantenen una posició ben clara contra una “Esquerra alternativa” com han manifestat els seus dirigents. En qualsevol cas, per fer-ne una millor valoració haurem de veure com conclouen les llistes electorals, perquè ERC disposa de militants socials prou valiosos, i moltes vegades allò que decanta el vot és la personalitat i la feina dels capadavanters en les llistes.

El Bloc que s’esbrina a partir de la negativa d’ERC a formar part de l’entesa electoral, neix molt tocat, i el seu referent sembla molt proper al model partidari ICV (Iniciativa Verds), amb la mancança en el nostre cas d’una EUiA que és més nominal que real. No oblidem que EUiA forma part del pacte de govern català que ha atorgat la Creu de Sant Jordi a l’home que va provocar l’Expedient de Regulació d’Ocupació a la SEAT, o del mateix pacte que a l’Ajuntament de Barcelona privatitza Parcs i Jardins, i ha mantingut una llarga baralla amb els treballadors i treballadores.

La sobredosi centresquerrana està servida, i les gents d’esquerra alternativa, radical, participativa i transformadora que encara és present a Mallorca no tenim gaires esperances de millora a partir dels actuals subjectes institucionals.

Sembla que ens resta PP per estona, i que haurem de continuar on som, en les lluites de cada dia, en les resistències, fins que es generin des de la base i la mobilització social, les eines polítiques, sindicals i socials necessàries per al canvi.

Ciutat, 8 d’octubre de 2006

Llorenç Buades Castell

Web Ixent, l’esquerra anticapitalista de les Illes

PSM-EU-ERC: coalicions electorals amb problemes

pobler | 08 Octubre, 2006 16:32

A mig any de les eleccions, i per a desgràcia de l’electoral d’esquerra, els partits que tudaren la nostra experiència progressista, les burocràcies partidistes que feren malbé anys de lluites populars i mobilitzacions en defensa de la terra, la pau i la cultura semblen enfangats en l’avorrida i desmobilitzadora discussió de qui va primer en la llista electoral. No solament no s’ha concretat com pertocava el bloc d’esquerra nacionalista que sempre hem defensat, sinó que ni tan sols una simple coalició electoral tampoc no acaba de marxar. (Miquel López Crespí)

Coalicions electorals amb problemes

A mig any de les eleccions, i per a desgràcia de l’electoral d’esquerra, els partits que tudaren la nostra experiència progressista, les burocràcies partidistes que feren malbé anys de lluites populars i mobilitzacions en defensa de la terra, la pau i la cultura semblen enfangats en l’avorrida i desmobilitzadora discussió de qui va primer en la llista electoral. No solament no s’ha concretat com pertocava el bloc d’esquerra nacionalista que sempre hem defensat, sinó que ni tan sols una simple coalició electoral tampoc no acaba de marxar.

L’elector progressista ho té cada vegada més complicat amb tanta brega per aconseguir algunes de les poques cadiretes que encara queden sota el paraigua protector de la socialdemocràcia espanyola. El nostre país no pot esperar gaire més per provar de canviar el desastrós efecte destructor d’aquests anys de control del PP. No solament es necessari canviar de polítics, es tracta de canviar definitivament de política i aconseguir que l’esquerra oficial, si arriba novament a gestionar una mica el règim, sigui molt més valenta que en el passat. Per bé que això sembla cada vegada més un miracle, ja que recentment molts dirigents del PSOE illenc demanaven perdó als empresaris per l’”aventura” que va significar l’ecotaxa. Però voldríem creure que aquesta vegada, de guanyar les eleccions, sí que, almanco, portaran a terme el Pla d’Ordenació Territorial que no saberen o no volgueren enllestir en els quatre anys de govern progressista.

El cert és que quan manca prop de mig any per a les properes eleccions el problema de la unitat, ni que sigui simplement electoral, resta molt enlaire. Molts votants progressistes, sotmesos encara al xoc traumàtic que va significar la derrota del Pacte de Progrés a les Illes, també han vist com el PSOE liquidava a Catalunya Principat una experiència que, en principi, semblava engrescadora: el tripartit barceloní. L’expulsió ERC del govern de la Generalitat, el fracàs sense discussió d’aquella prometedora experiència, deixà molts votants esquerrans orfes d’esperança. Ningú no ha analitzat encara amb profunditat el significat del fracàs del tripartit català, i ja seria hora d’estudiar les conseqüències que, per al poble del Principat, té l’enfeudament de CiU i de PSC als polítics madrilenys.

A Eivissa les aliances electorals tampoc no acaben de marxar. Recentment, el PSOE, en una maniobra que al nostre paper és completament suïcida, ha decidit matar el Pacte Progressista i enviar a les tenebres exteriors ERC, ENE, EU i Verds. Confiant en l’efecte televisiu “ZP”, la direcció socialista de les Pitiüses, aconsellada evidentment per Madrid, pensa que sense “nacionalistes radicals” pot treure més vots i derrotar el PP. Pensam, i ho hem deixat escrit en aquestes mateixes pàgines d’opinió, que aquesta maniobra no té cap ni peus i regala el poder al PP no solament a Eivissa-Formentera sinó, de rebot, al conjunt de les Illes. La liquidació de la unitat de l’esquerra feta per la direcció del PSOE eivissenc liquida alhora l’esperança de canvi que les grans lluites antiautopistes havien consolidat en una àmplia franja de l’electoral progressista.

A nivell general de les Illes, tot és encara molt problemàtic, i muntar una simple coalició electoral contra la dreta no solament resulta dificultós sinó que, sovint, com hem vist en el cas recent del PSM, pot comportar la divisió d´un partit i la creació de noves organitzacions polítiques. ¿Quina sòlida unitat electoral es pot fer contra especuladors i depredadors sí quan comencen a concretar-se les primeses passes unitàries la gent surt escapada i organitza més partits que encara divideixen i subdivideixen l’esquerra fins a límits increïbles?

Aquesta vegada, parlam de les eleccions de l’any 2007, pot haver-hi més partits i agrupacions independents que mai en la història recent de Mallorca. A tot això, el PSOE, el PP i Maria Antònia Munar miren l’espectacle de divisió i enfrontament feliços i sorneguers. I sense que poguem fer-hi gairebé res, donat el poc seny de molts dels nostres aspirants a polítics professionals, constatam com anam avançant implacablement envers el bipartidisme més galopant. No serà l’any 2007, em dirà el votant esperançat. És evident que, en les circumstàncies actuals els “petits” encara podran arreplegar algunes miques institucionals, però la pressió política de PP-PSOE, els mateixos errors de l’esquerra subsidiària de la socialdemocràcia, fan preveure, per a desgràcia de l’electorat progressista, que l’any 2011 serà el de la consagració definitiva del protagonisme de la dreta especuladora i de la socialdemocràcia espanyola. Si això es confirmava, el cicle de derrotes populars iniciat amb les traïdes i renúncies de la transició s’haurà tancat definitivament.

Miquel López Crespí

Fotografies antigues de Mallorca: sa Pobla i la mort

pobler | 07 Octubre, 2006 14:47

A Ciutat la mort s’ha despersonalitzat fins a límits increïbles. Si no fos pel cotxe dels morts que a vegades pots divisar, fugaç, pel camí de Jesús, es podria dir que la mort no existeix i la humanitat ha tornat immortal. (Miquel López Crespí)

La mort i el canvi de costums


El "Talbot" amb matrícula PM-7276 que va ser transformat en cotxe funerari de sa Pobla l'any 1945. Era el cotxe del darrer viatge.

A Ciutat, en la societat moderna hi ha una certa tendència a amagar la presència omnipotent de la mort. En el meu poble, si record ara les tradicions mortuòries de fa quaranta anys, tot era ben diferent. Devia tenir deu o dotze anys quan vaig començar a adonar-me de la presència de la mort. Sense arribar a entendre encara aquell misteri que escapava a la meva comprensió copsava com, de cop i volta, homes i dones forts com el roure, aparentment sense cap malaltia i que havien anat al camp o al negoci a treballar fins feia poc, desapareixien en la fosca engolits per un atac de cor inesperat, fets una deixalla per un càncer sobtat. De petit, al poble, no n’era conscient del vendaval furient de la mort. La gent, en morir un veí o una veïna, posaven un banc de fusta davant del portal de la casa i els veïnats portaven les cadires de bova per a l'entrada on, com d’ençà de temps immemorial, les beates de poble resaven parsimoniosament el rosari enmig de mecànics sanglots que produïen uns ressons misteriosos i trists. A la cuina, prop de la porta del corral on s’havia de fer tot el possible per evitar que les gallines entrassin a la casa, la madona més vella tenia cura de la cassalla i el conyac per als homes que, en tornar de la feina, educadament, venien a veure el mort o la morta exposada a la cambra més bona de la casa. En el fons era una excusa educada, un acte protocolari que, llevat l’excepció de la tristor d’aquell que sincerament sentia la desaparició d’aquella persona, tenia com a motivació, com s’havia fet anys rere any, beure una copa, demanar l’hora del funeral i partir apressat a rentar-se per a poder anar a l’església. Al funeral sí que no hi mancava ningú, era un deure sagrat acompanyar el difunt en aquell darrer moment; i per pobre que fos el pagès que havia mort, a l’església hi quedaven molt pocs bancs de fusta buits.


El cementiri nou de sa Pobla en una fotografia possiblement dels anys vint.

Aquest era els ritus de la mort en aquell temps immemorial. Record sempre molta gent a les cases, l’església plena de gom a gom, llargues processons de veïns acompanyant el cotxe dels morts fins a la sortida del poble on, després de llegir un parenostre i unes avemaries, el capellà s’acomiadava de la processó i, igualment, la majoria de gent tornava a casa seca després d’haver acomplit amb els ritus de donar el condol a la casa, anar al funeral i seguir el seguici fins a la sortida del poble. Els al·lots que no teníem una relació estreta amb la família del mort solíem anar a la cua del seguici, indiferents a l’autèntic dolor, a la desesperació que embargava amics i familiars del difunt. Als dotze-tretze anys, en el començament de la vida i plens de salut com estàvem... què en podíem saber del dolor i del significat de la mort? Res de res, evidentment. Per a nosaltres tota aquella parafernàlia d’encens i espelmes enceses, de xiuxiuejos i avemaries, de parenostres i plors continguts, d’olor de tabac de pota i cassalla, de xiscles de la filla que havia perdut el pare, d’esposa que quedava vídua, era quelcom molt semblant a les pel·lícules que veiem cada diumenge si el pare ens donava uns rals.

Fa molts d’anys que ja res no és igual. A Ciutat la mort s’ha despersonalitzat fins a límits increïbles. Si no fos pel cotxe dels morts que a vegades pots divisar, fugaç, pel camí de Jesús, es podria dir que la mort no existeix i la humanitat ha tornat immortal. Ciutat és únicament el món dels vius, dels joves. Els vells i velles que abans, en la meva infància, s’asseien a les portes de la casa a l’estiu o, malgrat que no es poguessin moure, feinejaven amb les mongetes o el blat de moro dins les portasses, ara romanen tancats als seus pisos, com si aquests fossin una presó de filferros electrificats, mentre que uns d’altres són internats sense gens ni mica de compassió a les residències oficials o en pobres pisos particulars, en el cas d’aquells que no tenen prou diners per a anar a un establiment de certa categoria. Que són de difícils i desgraciats els darrers anys d´una persona si aquesta no té prou diners per a pagar-se uns serveis, un indret on poder romandre més o manco tranquil aquest temps que ens arribarà, inexorable, a tots, si no desapareixem abans engolits del món dels vius a conseqüència d´una malaltia sobtada!

Ja no hi ha bancs en el portal de les cases, i a Ciutat la presència de la mort és dissimulada com si es tractàs d´un gran crim.

La majoria de gent ja no mor a casa seva, envoltada pels seus, en el llit on va dormir tota la vida, en el mateix indret on segurament va ser portat al món i que serva el rastre de generacions i generacions de familiars esvanits en la fondària dels calendaris. Ara morim a l’hospital i ja no tornam mai més a casa nostra. Morim en llits de ferro i llençols de l’assegurança social o la clínica privada. La teva darrera mirada no serà ja per a acomiadar-te de tot allò que ha envoltat la teva existència: el canterano de la padrina, les cadires de finals del segle XIX, els llibres que t’han acompanyat en tots aquests anys de lluites i esperances mai no acomplides, els quadres pintats pel pare...

Sovint, si vius en una finca de molts pisos, poden morir els teus veïnats i assabentar-te’n tan sols al cap d´un parell de setmanes o mesos. Si ets un veí amatent, d’aquells que encara tenen en compte els que viuen al teu costat, pots demanar, en notar aquella absència: “I què sabeu de mestre Joan?”, per exemple. O què sabeu res de la senyora Antònia?”. No és gens estrany que et contestin que l’amo en Joan o la senyora Antònia fa mesos que moriren a l’hospital. I ningú no s’havia assabentat del fet a la finca!

A Ciutat la mort ha esdevengut quasi invisible, com si no existís. Un funeral anònim a l’església del costat i poca cosa més. Si la persona que ha mort ha estat algú destacat dins la societat, ja se sap, militar amb moltes medalles, propietari de molts d’hotels, un professor universitari amb molta anomenada, potser hi haurà una bona esquela als diaris. Això és tot. Una esquela i el silenci per a tota l’eternitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (7-X-06)

Les emissores prohibides per la dictadura franquista

pobler | 05 Octubre, 2006 16:12

Escoltar les emissores prohibides, principalment Ràdio Espanya Independent, controlada pel PCE i que emetia des de Bucarest, era tot un ritual en aquells anys de fosca tenebror dictatorial. Les emissores de l'estranger només es sentien quan hi havia tan sols els de la casa; mai es sintonitzaven en presència de gent estranya o veïns. La cosa era massa seriosa per jugar-hi. Et jugaves interrogatoris i tortures de la Brigada Social si s'hagués sabut que empraves la ràdio de forma "incorrecta". (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i la ràdio en els anys 50



Cap a mitjans dels anys cinquanta hi havia poques cases a sa Pobla que no tenguessin ràdio. Alguns ciutadans poc il·lustrats imaginen que els pagesos o menestrals de poble no estaven interessats a fer despeses en aquesta mena d'"electrodomèstics". Mai no s'han equivocat tant. La ràdio, mercès a les informacions i programes que emetia aquest mitjà de comunicació tan important -malgrat la ferrenya censura franquista- era un dels aparells més sol·licitats d'aquell moment històric. El "Pilot" (sèrie 90), la "Philipps", "Marconi", "Telefunken" o "Iberia", entre moltes altres marques, eren les més sol·licitades. Una "Iberia" de la sèrie "Record" valia 2.997 pessetes i es podia comprar a la "Casa Vda. de Miguel Mas" del carrer de Crestatx, números 14 i 16 de sa Pobla. El preu era elevat si pensam que, en bona anyada, un quilo de patates per a l'exportació es podia pagar a quatre pessetes. Però així i tot la gent feia el sacrifici i sovint es compraven a terminis. A Can Mas donaven dos anys per a pagar la ràdio, i a més el comprador també tenia dos anys de garantia.


Aquestes eren les ràdios "modernes". Jo encara he estat a temps de veure aparells dignes d'estar dins d'un museu. Eren les primeres ràdios arribades a sa Pobla en els anys vint i trenta. Algunes de marques indestriables, possiblement fetes a Mallorca amb material vengut expressament de Madrid, València o Barcelona. Altres eren els famosos models de l'antiga "Unión Radio" d'abans de la victòria franquista, o de la marca "Casa Castella", molt famoses també pels anys vint.

La ràdio sempre va ser -malgrat el preu a vegades prohibitiu dels aparells- una de les aspiracions de les classes populars de l'estat espanyol, i la pagesia i menestralia illenques no era cap excepció a la regla. Recordem, a tall d'anècdota informativa, que en temps de la República, concretament a l'any 1933, ja hi havia a l'estat espanyol seixanta-vuit emissores, cent-quaranta sis mil receptors i trenta revistes que posaven el món de la radiodifusió a l'abast del públic del moment.

Evidentment, amb la victòria franquista la censura i el control falangista i nacional-catòlic s'havia apoderat de les emissores. Moltes companyies de radiodifusió varen ser saquejades pels guanyadors i a partir de 1936 (a la "zona franquista") i 1939 (a tot l'estat) res no va escapar a la vigilància inquisitorial dels que havien acabat amb la llibertat i la democràcia.

El prestigi de la ràdio com a sistema d'informació venia ja dels temps de la guerra, quan la gent sentia els "partes" dels dos governs en pugna. En temps de la Segona Guerra Mundial les ràdios d'ona curta servien a la perfecció per rompre el blocatge falangista en tot el que feia referència a la informació sobre el conflicte.

La meva família, a sa Pobla, tenia una preciosa "Telefunken" que havien comprat a terminis a mitjans dels anys quaranta. Aquesta joia -que tenc aquí, funcionant al costat de l'ordinador amb el qual escric aquest article- disposava d'ona mitjana, curta i extracurta. Tot plegat una meravella que ens permetia burlar la censura franquista i, mitjançant Ràdio París, Londres o Moscou, estar assabentats de tot el que políticament i culturalment s'esdevenia en el món.

Escoltar les emissores prohibides, principalment Ràdio Espanya Independent, controlada pel PCE i que emetia des de Bucarest, era tot un ritual en aquells anys de fosca tenebror dictatorial. Les emissores de l'estranger només es sentien quan hi havia tan sols els de la casa; mai es sintonitzaven en presència de gent estranya o veïns. La cosa era massa seriosa per jugar-hi. Et jugaves interrogatoris i tortures de la Brigada Social si s'hagués sabut que empraves la ràdio de forma "incorrecta".

Però la ràdio en aquells anys de privacions de tota mena (encara hi havia les targes de racionament!) era la porta oberta a tots els misteris, la Internet del moment. Ràdio París se sentia fins i tot en l'ona mitjana. No en parlem si anaves a l'ona curta. Aleshores el món sencer podia ser de l'oient amb la mateixa força que avui, amb Internet, pots llegir un diari de Veneçuela, Canadà o Roma. En el fons, l'ona curta tirava pel terra tot l'impresionant muntatge inquisitorial de la dictadura franquista. I, malgrat la censura, aquella família que disposàs d'un aparell com el nostre tenia, en l'aspecte informatiu o de formació cultural, tot el que volgués al seu abast. Ara, el món de la ràdio dels anys quaranta i cinquanta pot semblar un no-res davant els avanços de la televisió i Internet. Però, malgrat que ara podem trobar multitud de notícies si ens connectam a l'ordinador i, mitjançant qualsevol servidor, anam a cercar informació vers qualsevol indret del món, hauríem de reflexionar en el que significava tenir al teu abast el poder d'una ràdio. Sintonitzant Paris, Londres o Praga, seguint segons quins programes, l'habitant del tancat univers de la dictadura, podia escoltar la veu de molts dels escriptors i polítics exiliats per la dictadura. Per posar uns exemple senzill, bastaria dir que la primera vegada que vaig sentir la veu de Dolores Ibarruri, "La Pasionaria", de Santiago Carrillo o de Winston Churchill va ser precisament a mitjans dels cinquanta per la nostra "Telefunken". L'oncle i el pare, que havien lluitat a favor de la República, al vespre, després de sopar, es tancaven a l'habitació i, com qui oficia un misteriós ritu d'una religió incògnita, movien el dial per a cercar notícies, les informacions que el feixisme ens negava. Ho record com si fos ara mateix: en la fosca de la cambra, assegut en unes cadires de bova que teníem al costat de la ràdio, l'oncle José cercava la sintonia de Ràdio París o qualsevol de les emissores estrangeres que emetien per a l'estat espanyol. El llumet que il·luminava dèbilment el quadre d'emissores que es podien trobar, l'"ull màgic", de color verd, que s'eixamplava i tancava misteriosament sempre que trobava una emissora, poblaven aquelles nits d'un misteri especial.

Miquel López Crespí

Defensa del PSM

pobler | 04 Octubre, 2006 15:11

Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos. (Miquel López Crespí)

Defensa del PSM


El IV Congrés del PSM (Inca, 1978) va elegir una direcció formada per Eberhard Grosske, Miquel López Crespí, Joan Perelló, Jaume Obrador, Margalida Bujosa, Joan Mesquida, Jaume Montcades, Rafel Oliver, J. A. Adrover i Francesc Mengod. En la fotografia podem veure el moment de la votació.

Ningú no dubta de la greu crisi que està patint el PSM, l’organització que durant aquests darrers trenta anys ha estat la capdavantera del nacionalisme progressista i alhora de la lluita contra les injustícies de la societat capitalista, provant de bastir sempre un món més just i solidari. Potser per això mateix, perquè durant dècades el PSM ha representat una de les avantguardes més combatives en la defensa de la nostra cultura i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals que ens preocupa, i molt!, el seu futur. A més, com a persones que sempre li hem donat suport públic és normal que expressem la nostra preocupació. I aquest sentiment no és tan sols producte romàntic del record d’aquells anys de militància, quan el PSM era un grup encara extraparlamentari, marginat i atacat per la dreta, aleshores representada per UCD i AP, i per certa esquerra ansiosa de trepitjar moqueta i anar amb cotxe oficial. Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos.


Eberhard Grosske (recolzat en el 2CV) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) davant l'Ajuntament de Ciutat el dia que sortí elegit Jaume Obrador, primer regidor nacionalista del PSM i exdirigent de barris de l'OEC. Els militants del PSM sortiren al carrer a celebrar la victòria de l'esquerra.

No es tracta, com deia, del romanticisme nostàlgic que una persona pot sentir en recordar els anys de la joventut. El PSM va significar i significa molt en la històrica recent de Mallorca. En els anys posteriors de la transició, després de les traïdes del PCE i del PSOE a les idees de República, autodeterminació i socialisme, molts militants de l’esquerra alternativa mallorquina ens refugiàvem sota les sigles del PSM per a provar de servar, per al futur, les idees i principis que els aspirants a sous i poltrones abandonaven de seguida que oloraven els privilegis que s’aconseguien seguint les instruccions del franquisme reciclat, la socialdemocràcia espanyola o el carrillisme.

Hi ha molt més que tot això en la nostra preocupació pel futur del nacionalisme progressista a les Illes. No cal dir que, com tants d’amics i militants, hem estat testimonis de les maniobres més recents per a neutralitzar el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro i Pere Sampol, entre molts d’altres companys. Directament o indirectament, mostrant la cara o d’amagat, conspirant, pegant ganivetades sempre que podien, tant la dreta com l’esquerra oficial han fet tot el possible per dinamitar el normal funcionament del PSM. Hem de recordar les campanyes de premsa orquestrades des de les oficines dels autèntics poders fàctics de les nostres Illes? Qualsevol persona preocupada per l’ampliació i consolidació del nacionalisme progressista sap a la perfecció, i segurament recorda molt bé, les desenes d’articles escrits per a augmentar les dificultats internes del PSM i, si era possible, per a dividir-lo i neutralitzar-lo. Les hemeroteques en són plenes de tots aquests pamflets per a barrar el pas a una força política que representava el mur que impedia el total control de Mallorca per part del caciquisme nostrat o de les forces econòmiques i polítiques alienes a la nostra terra.

Però aquesta introducció fent referència a la nostra preocupació pel futur del PSM té relació amb un pensament que vull expressar d´una manera clara i llampant. Em referesc al silenci que, davant la crisi actual, serven molts dels antics dirigents del partit. Silenci que, ho he de dir sincerament, encara no sé a quins motius o raons de força major obeeix. Crec que en situacions històriques com aquestes, quan, ho hem vist ara mateix, diverses agrupacions abandonen el PSM per estar en desacord amb la idea de dissoldre’s com a partit juntament amb Esquerra Unida, en moments tan greus i preocupants com aquests, repetesc, és quan s’hauria de sentir la veu d’aquells que fundaren el partit, d’aquells que durant més de vint anys han dirigit l’organització. Ara em vénen a la memòria els noms de dos bons amics com han estat sempre Sebastià Serra i Mateu Morro. Però podríem parlar també de Pere Sampol, Joan Mayol, Maria Antònia Vadell, Antoni Alorda o tots aquells dirigents i càrrecs públics que han tengut, i molts d’ells tenen encara, una representació institucional prou significativa.

Pens que aquests excel·lents amics i companys haurien de deixar la por, si és que en tenen, i sortir a la palestra a dir la seva, a opinar sobre el possible futur del nacionalisme progressista a les Illes, a analitzar els fets que s’esdevenen, tant en relació amb la coalició electoral del 2007 com en relació a la creació d´un bloc com a nova força política mallorquina.

Mateu Morro, Sebastià Serra i tants i tants intel·lectuals i professionals, la veu dels quals és necessària en aquests moments... ¿tenen por d’interferir en els debats de l’actual direcció amb les seves reflexions? Que algú els pogués acusar d’ingerència? Qui sap si esperen a opinar per a després de les eleccions i així ningú els podria fer responsables del que s’esdevengui el maig de 2007. És una opció que puc entendre però que no compartesc: la situació del nacionalisme progressista a la nostra terra és prou greu per a anar amb certs miraments i determinats prejudicis. La dreta, els poders fàctics que volen acabar amb el PSM, els partits per als quals el nacionalisme progressista sempre ha significat un entrebanc, no en tenen cap, de mirament, per a fer-lo desaparèixer definitivament del mapa polític.

Crec, i molts de companys i companyes així m’ho han dit, que hi ha un cert deure de la direcció històrica del PSM amb aquests militants que, durant prop de trenta anys, els han seguit i votat segurs que l’organització que dirigien era una eina eficaç per a la tasca de deslliurament nacional i social del nostre poble. Som moltes les persones que voldríem, doncs, llegir una explicació dels fets que s’esdevenen en els darrers temps. Una explicació sincera, constructiva, oberta al futur, que serveixi per a consolidar i desenvolupar tot el que ha donat de positiu en aquests darrers trenta anys el PSM a Mallorca i a les Illes en general.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (4-X-06)

El PSOE romp el Pacte Progressista

pobler | 03 Octubre, 2006 06:16

”La decisió dels dirigents del PSOE eivissenc és el millor regal que es podia fer a la dreta de les Illes i ens confirma la tesi que, a poc a poc, el que volen el PSOE i el PP és arribar a una situació el més apropada possible al bipartidisme d’estil britànic o estatounidenc”. (Miquel López Crespí)

El PSOE romp el Pacte Progressista

Hi ha coses molt males d’entendre i, pel que anam constatant a través dels anys, el poder de la burocràcia partidista és un càncer només al servei d´interessos aliens als pobles i les persones. Aquestes primeres reflexions en referència a la mort del Pacte Progressista a les Pitiüses em vénen al cap en llegir les excuses que la direcció del PSOE eivissenc empra per a justificar aquesta gran errada política que, potser, només servirà per a perpetuar el poder del PP i d’Abel Matutes a Eivissa. No cal dir que la divisió de l’esquerra oficial facilitarà, i molt!, la possibilitat que hi hagi una nova victòria del PP a les Illes. La decisió dels dirigents del PSOE eivissenc és el millor regal que es podia fer a la dreta de les Illes i ens confirma la tesi que, a poc a poc, el que volen el PSOE i el PP és arribar a una situació el més apropada possible al bipartidisme d’estil britànic o estatounidenc.

El que més ens preocupa d’aquesta ruptura de la unitat de l’esquerra decretada pel PSOE és que ve “justificada” per un seguit de consideracions que no tenen agafadora. Els dirigents socialistes eivissencs no han fet el més mínim intent de negociar un nou acord progressista amb ENE, ERC i EU. Tampoc, si és que tenien por de la dissolució de les seves sigles, no han volgut optar per la proposta d’anar a les eleccions de 2007 sota el rètol de PSOE-Progressistes. Res de res: s’han tancat en banda i han explicat a la premsa que han oficialitzat la ruptura de la unitat antiPP a conseqüència d´una sèrie d’anàlisis procedents de Madrid que afirmen que anant sols a les eleccions podran obtenir la majoria absoluta. Altres membres de la direcció socialista eivissenca han afirmat que anar amb “nacionalistes radicals”, és a dir, amb ERC i ENE, posa en perill el vot moderat de centre, que és el sector que volen disputar al PP per a guanyar les eleccions. Sembla que la direcció del PSOE confia, més que en els votants de les Pitiüses, més que en l’efecte de les grans mobilitzacions antiautopistes, en ”l’efecte ZP”, és a dir, en el poder de la televisió espanyola condicionant, com de costum, l’electorat en direcció al bipartidisme.

Oficialitzant la ruptura del Pacte Progressista el PSOE eivissenc, a més de fer el favor més gran de la història al PP, també ens demostra una manca d’interès per reforçar la societat civil de les Illes. El PSOE no vol o no sap aprofitar el moment polític actual per a donar suport a totes les plataformes sorgides a l’illa germana en contra de la salvatge destrucció de recursos i territori. Confiar en “l’efecte ZP” per vèncer la dreta, rebutjar la possibilitat de consolidar la societat civil de l´illa germana, separar-se de les avantguardes nacionalistes, republicanes i ecologistes que han portat a coll la lluita per la nostra supervivència com a poble, només demostra els aspectes burocràtics d´un aparell de partit massa poc arrelat a l’autèntica realitat de la nostra terra. És la pura i simple burocratització de la vida partidista elevada a l'enèsima potència.

A part de tot això, que ja és prou greu, aquesta mateixa direcció política, la que ofereix la ruptura de l’esquerra oficial a la dreta, té encara la barra de recomanar “unitat” als “petits”, com anomena, de forma menyspreativa, els òrgans de direcció del PSOE a ERC, EU i ENE. I, sense cap mena de diplomàcia, “recomanen” a ENE, EU i ERC que formin el més ràpidament possible el grup “Eivissa pel canvi” que, diu el PSOE, podria servir per a aconseguir el diputat que els mancaria per a treure el PP del poder.

Pensam que fer aquesta mena de declaracions representa un nou error polític del PSOE ja que, als ulls de l’opinió pública, converteix l’esquerra alternativa eivissenca en un simple apèndix del PSOE, útil tan sols com a bossa de vots que conserva dins la tanca totes aquelles persones i col·lectius que no confien gaire en “l’efecte ZP” i el PSOE. Pensam que no és de rebut oficialitzar la ruptura de la unitat antiPP i després, des de no se sap quina estranya suficiència, “recomanar” la unitat als altres per, posteriorment, aprofitar-se’n del possible o possibles diputats que puguin treure els que abans han estat rebutjats per “radicals”. Amb visionaris de tan poc seny i tan allunyats del sentir de la terra, el PP ho té molt fàcil per a revalidar una victòria aclaparadora.

Miquel López Crespí

(3-X-06)

Història de Mallorca: un alquimista mallorquí del segle XV

pobler | 02 Octubre, 2006 16:02

Fra Diego Garcia: un alquimista mallorquí del segle XV

"E atrobats aquí tres frares heremitans so es Frare Antoni de Xeya, frare Gili Lombarde e frare Joan Coll e En Martí de Leya de Biscaya, foren requets e a aquells manat per lo dit honorable lochtinent que mostrassen lo loch an lomestre Adoart e frare Diego (qui eren en ciutat de Mallorques) fehien una aygua quis deya que era bona a fer alquimia amb foch que continuament cremava dia e nit entorn dos anys havia... dins una casa baxa... en una fornal o fornell sobre la qual havia dues ampolletes de vidre amb lurs alambins".


L'any 1946 Bartomeu Guasp publicava un interessant llibret titulat La vida ermitana a Mallorca des del segle XIII a l'actualitat. A l'apartat dedicat a Alcúdia i parlant de l'origen del santuari de Ntra. Senyora de la Victòria ens assabentam que aquest famós alberg marià data del 1252, o sia 23 anys després de la Conquesta. Els manuscrits primitius l'anomenen "Santa Maria de la Torre". L'estudiós P. Ventayol en l'opuscle Oratorio de Ntra. Senyora de Victòria de l'Alcúdia ens informa que, des del començament de la conquesta catalana l'oratori ja era conegut. Escriu P. Ventayol: "Molts d'ermitans degueren viure santificant-se en el santuari de la Victòria, sens altre ideal que glorificar a la Regina dels cels; però molt pocs són els noms que nos han llegat els documents".

A nivell de curiositat històrica és interessant resaltar l'existència, a principis del segle XV, d'un sacerdot anomenat fra Diego que segons informa -com veurem més endavant- el cavaller Palay Unis, treballava i investigava "en una fornal o fornell sobra la qual havia dues ampolletes de vidre amb lurs alambins" (Arx. hist. de Mallorca: Cedules Reals, t. 54). El bisbe D. Lluís de Prades autoritzava a fra Diego per celebrar el sacrifici de la missa en el santuari abans esmentat. En el Llibre de Col.lacions (arxiu de la Cúria) podem, amb data 2 de novembre de l'any 1403, llegir l'autorització. "En Lluís per la gràcia de Deu bisbe de Mallorches. Alamat nostro en Jesucrist frare Diego harmità en la talaya de Alcudia. Saluts en nostro Senyor. Per tenor de les presents vos otorgam que en vostra presència puscats fer dir o celebrar missa baxa en lo oratori de la cella la qual tenits en dita montanya e aquella missa vos e tots e sengles altres hermitans e persones seglars qui axi per la via de visitació com en altra manera aquí vendran... Dat en Mallorca, secunda die novembris anno a nat. domini Mccc tercio".

El document que ens fa pensar que aquest fra Diego feia d'alquimista (¿volia trobar or feinejant amb la transmutació dels metalls o, simplement, investigava en la recerca de l'elixir de l'eterna joventut?) duu data del dissabte 24 d'abril de 1417 i diu: "lo honorable mossen Palay Unis cavaller, lochtinent del noble mossen Olfo de Próxida governador del Regne de Mallorques, stant personalment en lo loch de la torra en la qual te heremitatge frare Diego Garcia heremita, lo qual torra es scituada en la muntanya comuna de la parroquia de Alcudia... E atrobats aquí tres frares heremitans so es Frare Antoni de Xeya, frare Gili Lombarde e frare Joan Coll e En Martí de Leya de Biscaya, foren requets e a aquells manat per lo dit honorable lochtinent que mostrassen lo loch an lomestre Adoart e frare Diego (qui eren en ciutat de Mallorques) fehien una aygua quis deya que era bona a fer alquimia amb foch que continuament cremava dia e nit entorn dos anys havia... dins una casa baxa... en una fornal o fornell sobre la qual havia dues ampolletes de vidre amb lurs alambins".

La tradició ha servat la memòria del famós alquimista fra Diego. Sabem pels documents consultats que, l'ermità es lliurà als rigors de la penitència i l'oració per espai de més de vint anys. El seu record romangué gravat dins el cor del poble que, llarg temps després de la seva mort, encara anomenava el rústec palau de María la "cel.la de fra Diego".

Joan Reinés i Ferrer en el seu llibret La Perla de Alcudia (Imp. Guasp, 1854, p. 277) també parla del misteriós alquimista: "Divulgado por toda la isla este precioso hallazgo (la imatge de Maria Santísima), pasaron muchos aquí para visitarla, conociéndola bajo la advocación de la Virgen de Alcudia. Algún tiempo después edificáronle una humilde capillita... Vivió en ella un ermitaño llamado fray Diego... No se sabe en que tiempo murió el ermitaño; pero la Virgen fué desde entonces conocida bajo la advocación de la santa Dona de fray Diego".

Miquel López Crespí

Els darrers presos de la dictadura: Mallorca 1976

pobler | 01 Octubre, 2006 17:28

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)

Un míting per l’amnistia (1976)


Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".


Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

El PSM i la divisió del nacionalisme progressista

pobler | 30 Setembre, 2006 09:31

Molts d’aquests intel·lectuals penedits d’haver servit, malgrat que fos de forma inconscient, per a dividir el nacionalisme progressista mallorquí, ara em diuen que mai més signaran un document sense valorar a fons totes les possibles implicacions que tengui. (Miquel López Crespí)

La divisió del nacionalisme progressista

Miquel Payeras, un conegut periodista mallorquí, encertava l’altre dia quant a la possibilitat de trencament de la plataforma d´independents pro coalició PSM-ERC-EU. Deia el periodista: “També pel sector d’indepedents que donaven suport a la creació de la coalició hi podia haver moviments de tensió. Com se sap, aquests independents pressionaren fort ferm el PSM perquè es fes la coalició, donant sempre per fet que ERC s’hi incorporaria. Ara, amb ERC i, sobretot, si aquest partit amb els exrenovadors fessin una candidatura nacionalista, sobiranista i progressista a Palma, amb directa competència amb la del bloc, situaria l´inicial grup d´independents procoalicionistes front a un probable trencament...”.

Crec que Miquel Payeras no s’equivoca gens ni mica en les seves apreciacions. I ho puc dir amb coneixement de causa perquè tenc molts d’amics escriptors i professors que han signat la plataforma d’independents i que ara, vist i comprovat que, més que per a unir, ha servit per a dividir el nacionalisme progressista i crear una greu escissió al PSM, partit al qual sempre havien votat, ara, repetesc, es penedeixen d’haver signat sense pensar en les possibles conseqüències del seu acte.

És evident, com diu Payeras, que la majoria de gent que signà el manifest volia i vol la unitat electoral del nacionalisme progressista. I molts van més enllà de la simple unitat electoral de circumstancies: un sector prou important de signants el que voldria, fins i tot, és anar bastint els fonaments d´una nova força política que no tengués res a veure amb les renúncies i traïdes dels darrers trenta anys, amb la gent i dirigents que feren malbé el nostre Pacte Progressista que, malgrat totes les seves mancances, sí que va ser una esperança desaprofitada pels sectors de l’esquerra oficial que gestionaren el poder que els vàrem concedir.

El problema, per als sectors del nacionalisme progressista que signaren el document, i m’ho ha dit molta gent, és que mai haurien pogut imaginar que aquella pressió ferotge feta als militants del PSM pocs dies abans del congrés que decidí anar amb EU, servís per a dinamitar el partit que sempre havien defensat i que, en lloc d´unir, dividir per sempre el nacionalisme progressista. L’escissió que va representar la constitució d’Entesa per Mallorca així els ho ha fet veure amargament.

Molts d’aquests intel·lectuals penedits d’haver servit, malgrat que fos de forma inconscient, per a dividir el nacionalisme progressista mallorquí, ara em diuen que mai més signaran un document sense valorar a fons totes les possibles implicacions que tengui.

Sincerament jo crec que aquests amics meus pecaven d’ingenuïtat en no valorar les circumstàncies polítiques que hi eren presents en l’orquestrada pressió bastida al voltant del congrés del PSM que havia de decidir anar o no de bracet d’Eberhard Grosske i Miquel Rosselló. Tot i que la gran majoria de signants, ningú no ho dubta, l´únic que volia era aconseguir la unitat de l’esquerra oficial per a fer front a la nefasta política d’especuladors i encimentadors de Mallorca, amb una mica de vivor haurien d’haver analitzat el que hi havia rere la ferotge pressió, quasi un xantatge, feta en uns moments prou delicats per al PSM quan, ho hem vist posteriorment, es decidia el seu futur. Amb la voluntat de ser unitaris, aquests amics no valoraren o no s’adonaren de les forces que hi havia rere aquesta pressió. Per a un petit sector, molt reduït evidentment, proper als plantejaments d’EU, el que s’amagava pura i simplement rere la propaganda oficial de la unitat, era l’aconseguir la supervivència d’EU com a grup, el mantenir la seva representació institucional. Parlam d’un sector que mai no ha estat nacionalista, un sector, el proper al carrillisme espanyol, que sempre ha combatut a mort el nacionalisme mallorquí per “petitburgès sense connexió amb la classe obrera”. Per a aquest grup, que potser formava el nucli més actiu i dinàmic dels impulsors de la recollida de signatures, el PSM sempre havia estat un problema, un entrebanc a neutralitzar o eliminar, un “mal exemple” a anorrear, ja que, des de la transició, el PSM, amb la seva actitud ferma de conseqüència amb els principis de lluita pels drets nacionals i defensa de la nostra memòria històrica, palesa la vergonya i la traïció continuada dels oportunistes i vividors del romanço. Els membres d’aquest petit sector proper als excarrillistes eren –i són!- ben insensibles a la mort o al debilitament del nacionalisme progressista de les Illes, ja que sempre n’han estat enemics aferrissats.

El problema de la divisió del nacionalisme només es planteja per a aquells que el que volien, signant el document de la plataforma, era unir, mai contribuir a dividir el nacionalisme progressista de les Illes. Ara, una vegada consumada la divisió del PSM... qui anirà als pobles a cercar els vots que s’han perdut? Quins intel·lectuals o artistes dels que signaren el manifest aniran a Alaró, Vilafranca, Santa Eugènia, Sóller, Muro, Santa Margalida o Can Picafort, per dir solament uns noms, a recollir els vots per a les autonòmiques que ja s’han perdut definitivament?

Els meus amics penedits saben que ja no poden fer res per a contribuir a solucionar el problema que, sense anar-ho a cercar, han ajudat a crear. Es justifiquen al·legant ignorància quant a les maniobres secretes i a les intencions d’alguns dels sectors de la recollida de signatures. M’expliquen que mai s’haurien imaginat el que s’ha esdevingut, i molt manco que, pensant ajudar a bastir la unitat del nacionalisme progressista, el que han fet en la pràctica ha estat contribuir a aquest gran desastre per a Mallorca i per a les Illes que ha significat la ruptura del PSM.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (30-IX-06)

La divisió nacionalista: dues conselleres del PSM no volen anar amb EU

pobler | 29 Setembre, 2006 11:39

"És completament incomprensible aquesta guerra entre nacionalistes quan, i és evident per a tot aquell que té dos dits de seny, tot juga en contra de la nostra supervivència com a poble, com a comunitat amb unes senyes d’identitat pròpies. No es tracta solament de tots els diners de la banca i de tot el poder dels mitjans de comunicació posats al servei d’aquest ferotge bipartidisme PP-PSOE. Aquest només és un dels nombrosos problemes que afecten la continuïtat cultural del nostre poble. Sense poders econòmics al seu darrere, sense el control dels mitjans de comunicació, el problema del saqueig dels nostres minvats recursos naturals, la destrucció del territori, la ‘balearització’ constant de les Illes, la despersonalització de la nostra societat sotmesa a tots els envits de qualsevol imperialisme, augmenta dia a dia sense aturar”. (Miquel López Crespí)

Manifest per la unitat del nacionalisme progressista.


Bàrbara Bujosa, fins ara consellera del PSM en el Consell Insular de Mallorca no creu en el projecte d'aliança amb Izquierda Unida i ha dimitit del seu càrrec. Tot plegat significa un agrejament de la crisi i divisió nacionalista que s'inicià després dels acords de formar bloc amb IU.

No corren temps gaire favorables per al desenvolupament i consolidació del nacionalisme progressista a les Illes. Mentre els partits d’àmbit estatal, especialment el PP i el PSOE impulsen un ferreny bipartidisme que imaginam pactat i ben pactat, i Izquierda Unida, a recer de la socialdemocràcia, també aguanta xuclant tot el que pot per a sobreviure, els partits nacionalistes s’enfronten entre si i es divideixen i subdivideixen contínuament.

És completament incomprensible aquesta guerra entre nacionalistes quan, i és evident per a tot aquell que té dos dits de seny, tot juga en contra de la nostra supervivència com a poble, com a comunitat amb unes senyes d’identitat pròpies. No es tracta solament de tots els diners de la banca i de tot el poder dels mitjans de comunicació posats al servei d’aquest ferotge bipartidisme PP-PSOE. Aquest només és un dels nombrosos problemes que afecten la continuïtat cultural del nostre poble. Sense poders econòmics al seu darrere, sense el control dels mitjans de comunicació, el problema del saqueig dels nostres minvats recursos naturals, la destrucció del territori, la “balearització” constant de les Illes, la despersonalització de la nostra societat sotmesa a tots els envits de qualsevol imperialisme, augmenta dia a dia sense aturar.


Caterina Canyelles, fins ara consellera del PSM en el Consell Insular de Mallorca també dimitirà del seu càrrec per no estar d'acord amb el pacte amb Izquierda Unida.

A hores d’ara, els polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, aquells que tampoc no saberen bastir un Pla d’Ordenació Territorial que aturàs la salvatge depredació de recursos i territoris, tampoc no saben trobar fórmules engrescadores per a la unitat contra la dreta i, tothom ho pot veure, es maten entre si sense trobar solucions esperançadores. L’interessant experiment unitari d’Eivissa-Formentera, el Pacte Progressista que, durant uns anys pogué mitigar mínimament el poder de la dreta, s’ha trencat a causa de la prepotència i s ectarisme del PSOE. Els seguidors de Zapatero a les Pitiüses, en un acte suïcida i sense gens ni mica de seny, confien d’obtenir la majoria absoluta sense empelts de “nacionalistes radicals” confiant solament en “l’efecte ZP”, el poder econòmic de la socialdemocràcia i la propaganda estatal televisiva. Bona manera de bastir la societat civil, fent malbé el poc d ‘unitari que hi havia a les Pitiüses!

A Mallorca les coses tampoc no funcionen gaire bé per a l’esquerra teòricament a l’esquerra del PSOE. La divisió nacionalista és un fet, mentre que els nacionalistes d’obediència espanyola, és a dir, PP i PSOE, cada vegada van més units a les eleccions.

A Mallorca la divisió del nacionalisme progressista s’ha consolidat arran del darrer congrés del PSM quan, per rebuig de fusionar-se amb Izquierda Unida, una bona part del partit que ara dirigeix Gabriel Barceló s’escindí per a formar una nova organització nacionalista: Entesa per Mallorca. Si finalment ERC no accepta les condicions de PSM-EU per a bastir una coalició per al proper any 2007, el vot regionalista i sobiranista mallorquí podria trobar-se molt fraccionat per a alegria de PP-PSOE. L’elector mallorquí amb sensibilitat nacional haurà d’escollir aleshores entre els seguidors de Maria Antònia Munar, Grosske-Barceló, Mateu Crespí o Joan Lladó. Però el problema, tot i ser gravíssim, no ve donat solament per aquesta fragmentació de les diverses sensibilitats nacionalistes existents en la nostra societat. Un problema afegit és l’ambient de crispació, el ferotge autoodi que tothom pot notar en els comunicats i declaracions de les diverses organitzacions nacionalistes existents. Aquestes bregues internes l´únic que fan es dificultar els possibles acords entre organitzacions afins i, en lloc de dedicar tots els esforços a combatre els partits que són la punta de llança de la nostra despersonalització, els destructors i encimentadors de Mallorca, es maten entre ells mateixos. Mai no s’havia vist res de tan absurd i mancat de sentit. ¿Com és possible, ens demanam tots aquells que durant dècades hem fet feina per al desenvolupament de les idees de progrés i justícia social a la nostra terra, que els polítics professionals que porten endavant les converses entre partits no s’adonin de la situació en què ens trobam? I el que és encara pitjor, quan alguna vegada sembla que els progresssime s’uneix, cas d’aquella coalició anomenada “Progressistes”, llavors els vots aconseguits només serveixen per a acabar d’enfonsar el nacionalisme; o ningú ja no recorda com els quaranta-mil vots de “Progressistes”, la feina de trenta anys de nacionalisme d’esquerra a Mallorca, aquella majoria de vots que arreplegà per a la coalició el PSM, solament serviren per a consolidar un partit, el de Llamazares, que votà contra els drets nacionals del poble basc representats pel Pla Ibarretxe?

El nacionalisme progressista de les Illes no pot badar en la greu situació en què ens trobam com a poble. Les possibles aliances per a la supervivència de Mallorca i de la nostra cultura s’han de fer amb molt de seny, ja que, a vegades, el remei pot ser pitjor que la malaltia mateixa. Pens que sempre s’haurien de prioritzar les aliances entre forces afins i mai lliurar la feina de dècades a mans d’aquells que, des de la transició, i com demostrà la votació contra els drets nacionals del poble basc, mai no han fet res en defensa dels drets nacionals de les nacions oprimides per l’estat, ans al contrari, n’han estat els seus enemics decidits.

És completament absurd, en la nostra difícil situació, dedicar-nos a matar-nos entre nosaltres, cas de la brega recent entre PSM i Entesa per Mallorca, mentre els partits espanyols majoritaris veuen la batalla des de la barrera rient-se de les nostres lluites internes, batalles que només afavoreix els seus interessos.

Si tot això no es va solucionant a poc a poc, i la cosa s’enverina més i més a cada dia que passa, haurem d’arribar a pensar que els nostres polítics, els polítics professionals del nacionalisme mallorquí, tots sense excepció, no són a l’alçada del nostre poble, no saben quins són els problemes autèntics que cal solucionar per a garantir la nostra supervivència i, indiscutiblement davant inutilitat tan provada, una inutilitat que tan sols porta a la divisió i a l’enfrontament intern, a la mort de les nostres pròpies forces, haurem de pensar a enviar-los com abans millor a casa seva abans no sigui massa tard.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (29-IX-06)

Memòria històrica de les renuncies de la transició

pobler | 29 Setembre, 2006 06:03

”El reialme cultural i polític dels reaccionaris, dels cínics i els menfotistes que hem patit aquests darrers vint-i-cinc anys, afectà igualment a autors com Alexandre Ballester que, roman en silenci, tots aquests anys de la transició i de pactes entre la pseudoesquerra i el franquisme reciclat”. (Miquel López Crespí)

El teatre a Mallorca: la transició i la postmodernitat


Les renuncies de la transició, la "postmodernitat", el reialme cultural i polític dels reaccionaris, dels cínics i els menfotistes que hem patit aquests darrers vint-i-cinc anys, afectà igualment a autors com Alexandre Ballester que, roman en silenci, tots aquests anys de la transició i de pactes entre la pseudoesquerra i el franquisme reciclat. Com explica molt bé la seva veu en el Diccionari del teatre a les Illes Balears (pàgs. 75-77): "A partir de 1973, Ballester i molts dels autors teatrals de la seva generació emmudiren. Inicialment no encaixaren en una nova manera de fer teatre, que negligia el compromís polític i el teatre de text, i apostava pels espectacles de creació collectiva, basats en la improvisació, la imaginació d'actors i sobretot de directors i en la dramatúrgia visual".

Una situació que es reflecteix en les meves obres teatrals Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna. Aquestes obres consoliden un camí que ja s'havia iniciat amb Homenatge a Rosselló-Pòrcel (Alacant, Diputació d'Alacant, 1985). En Els anys del desig més ardent hi trobàrem molt poques concessions als convencionalismes teatrals dels autors més adotzenats. Seguidors com som de les teoritzacions i propostes dels situacionistes, ens interessen un textos oberts a la improvisació, a la música, a tota mena d'experimentació formal en una línia de revolta contínua.

Com ja hem escrit una mica més amunt, aquest camí de reflexió teatral s'inicia amb el premi "Ciutat d'Alcoi 1984", aquell Homenatge a Rosselló-Pòrcel que, en temps del socialisme felipista no volgué portar als escenaris el PSOE palmesà. L'obra era precisament això: una obra poètica, una proposta d'investigació en camí de recuperar totes les possibilitats de la veu humana, la música i, en certa mesura, la mímica. Més que la influència a Piscator i Brecht, en aquestes obres que comentam hi ha molta més influència del teatre de l'absurd, de Beckett, Ionesco i Adamov que a qualsevol altra proposta teatral.


De totes maneres, com escriu Xavier Fàbregas en la seva introducció a Teatre català d'agitació política (pàgs. 5-12), mai no hem d'oblidar que "en un sentit lat podem afirmar que tot teatre és polític en tant que manifesta un interès per la circumstància de l'home, pel lloc on aquest es realitza i desenvolupa, o sigui, per la polis; fins i tot quan el teatre pretén de defugir aquesta circumstància no fa més que prendre una posició, i una posició ben significativa, davant la realitat de la qual sorgeix i a la qual s'adreça".

És per això que pens que, malgrat que Els anys del desig més ardent (o abans Acte únic) són experiències de la més pura investigació escènica, mai han estat escrites deslligades d'una preocupació ben concreta envers, com diria Fàbregas "la realitat immediata que el lliga [al teatre] molt estretament amb els batecs de la història". I, que pot haver-hi de més "polític" que una crònica poètica de la mal anomenada "transició", la restauració borbònica espanyola?

Llorenç Capellà escriurà igualment un teatre molt diferent al meu però potser bastit des de les mateixes coordenades personals de desencís de com ha anat la transició. Em referesc a Pasdoble, l'obra que obtingué el premi Ignasi Iglesias i que va ser publicada el 1985. Estrenada a l'Institut del Teatre de Barcelona per Turmeda teatre el 1988 i al Teatre Principal de Palma el 1989 és, conjuntament amb Un bou ha mort Manolete una de les obres més significatives del teatre mallorquí contemporani.


En el cas de Llorenç Capellà, els comentaristes sí que reconeixen aquesta influència de l'absurd quan escriuen, en el Diccionari del teatre a les Illes Balears: "La seva producció dramàtica [de Llorenç Capellà], amb ressons expressionistes i influïda pel teatre de l'absurd, enllaça amb el segon cicle narratiu i incideix en els temes de la incomunicació i la mort". No sé sap encara per quines estranyes circumstàncies, aquests mateixos estudiosos no saben aprofundir com pertoca en obres bastides des d'unes mateixos coordenades generacionals, culturals i polítiques. Però són les contradiccions a les quals, des de fa molts d'anys ja estam acostumats.

Les modes són canviants. Ahir la influència podia ser "brechtiana"; avui, pot tornar l'intimisme o a l'espectacle que prova de navegar descontextualitzat políticament, però... quina feinada més inútil provar de portar als escenaris quelcom "descontextualitzat políticament"!

L'home, l'autor teatral, s'amagui rere la coartada que vulgui, tanmateix no deixarà de ser un ésser condicionat i determinat per la història i, indiscutiblement, en el cas de l'autor català, per la història de la nostra nació.

Miquel López Crespí

(26-VII-04)

La crisi final d'Esquerra Unida

pobler | 28 Setembre, 2006 06:57

El PCE contra Izquierda Unida.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)

Esquerra Unida: rompre amb Madrid

Ángeles Maestro és una antiga dirigent d’IU que ara encapçala el grup “Corriente Roja”. Ángeles Maestro acusa l’actual direcció d’IU haver liquidat el que restava de l’herencia política del PCE d’ençà les traïdes de Santiago Carrillo, pactant amb el franquisme reciclat, en temps de la transició.

Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE Josep Valero teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, avui mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.

Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.


El secretari general del Partido Comunista de España Francesc Frutos acusa l’actual direcció d’IU d’haver portar a la clandestinitat el PCE i, en la festa del partit a Madrid explicà als militans que vol tornar recuperar la memòria històrica d’aquest partit.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.

Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.

En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.

Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.

No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.

Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (28-IX-06)

Plataforma de debat nacionalista - Nacionalistes ara

pobler | 27 Setembre, 2006 08:45

(Nou espai de debat nacionalista amb articles de Josep Melià Ques, Miquel López Crespí, Miquel Payeras, Joan Mir, Ignasi Serra, Francesc Garcies, Joan David Martínez... El futur del nacionalisme a les Illes i totes les qüestions que afectin al nostre país. Un espai, en definitiva, per tractar qüestions polítiques, socials, econòmiques i culturals des d´una perspectiva nacionalista i progressista).

Nacionalistes ara


Josep Melià Ques

Aquest és el naixement d’un espai d’opinió per a tractar des del punt de vista del nacionalisme qualsevol tema que afecti al nostre país. Un espai per tractar qüestions polítiques, socials, econòmiques i culturals des d’una perspectiva nacionalista i analitzar totes les qüestions que fan referència al passat, al present i, sobretot al futur, d’aquest país.

Pretenem aportar un punt de vista propi al debat sobre el model que volem per les Illes Balears, fent-ho des de la modernitat d’un nacionalisme obert i integrador, el del segle XXI.


Miquel López Crespí

Nacionalistes ara ha de ser un punt de trobada per totes aquelles opinions que tenguin qualque cosa a dir pel que fa al sobiranisme i al benestar dels nostres ciutadans. Volem enriquir el debat i obrir-lo a totes les persones que vulguin aportar els seus punts de vista i entre tots sumar en benefici del país.

Bloc Nacionalistes ara

Homenatge a Francesc Quetglas. Fotografies inèdites

pobler | 26 Setembre, 2006 06:32

Fotografies inèdites de Francesc Quetglas. Homenatge a l’amic i company de lluites antifranquistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta.

Aquest escrit vol ser un petit homenatge a l’amic i company Francesc Quetglas, mort recentment i amb el qual vaig mantenir una bona amistat. En el seu honor vull publicar en aquest bloc algunes de les fotografies fetes a començaments dels anys setanta i on hom pot veure un Xisco rialler i molt jove, com tots els que anàvem amb ell a trescar per Mallorca, a la recerca dels indrets més bells i més amagats de la Serra de Tramuntana. He agafat uns capítols del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1970-70) per tal el lector es pugui fer una idea més o manco aproximada del tètric ambient polític de la dictadura. Vagin, doncs, aquestes líníes en homenatge al bon amic, el company de tantes xerrades i debats per a canviar el món, Francesc Quetglas.


Per la Serra de Tramuntana a començaments dels anys setanta. Xisco Quetglas amb una amiga. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el "carnisser de Màlaga", Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa. El dia 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal "espíritu del 12 de febrero". Fou una famosa provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes "asociaciones políticas" -tot respectant els "pincipios fundamentales del Movimiento"- que, en opinió dels feixistes, haurien d'ajudar a aturar l'onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l'estat.


Xisco Quetglas (a l’esquerra de la fotografia) i Miquel López Crespí (a la dreta), amb unes amigues en el moment de començar a trescar pels viaranys de la Serra de Tramuntana.

El 12 de Febrer del 74 fou una nit força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del "carnisser" a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil en silenci, mirant la pantalla del televisor que reflectia -en blanc i negre- el rostre sense ànima del botxí. Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants de companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus i continuadors. Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res -talment com suposàvem- del règim franquista. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien.


Xisco Quetglas fotografiat per Miquel López Crespí. Preparant la sortida del dia pels racons més amagats de la nostra terra. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura feixista moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries en contra el règim. Les organitzacions anti-règim estàvem en plena febre revolucionària. La llista dels partits -uns lluitant per la reforma del franquisme, altres pel socialisme- que editàvem octavetes, publicàvem revistes i muntàvem accions era quasi infinita (AC, MCE, OCE(br), OEC, PCE, PCI(l-p), PCE(m-l), PORE, POUM, PSAN, PSAN-P, PSOE, PSP, PTE...).


Amb tota la colla d’excusionistes fent pujada per les nostres munyanyes. El primer a la dreta és l’escriptor Miquel López Crespí. En el grup hi anava Xisco Quetglas.

El primer de maig del `75 havia de ser sonat. En Jaume Bonnín, un bon amic que militava en el PCE i que no podia consentir que jo treballás per a l'esquerra revolucionària, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un "comando" d'"independents" (es a dir, no sotmesos a la disciplina del PCE) a fer les pintades rituals que fèiem tots els primers de maig. En qüestió d'activitats contra la dictadura mai no he mirat prim i, sense ser sectari, m'apuntava allà on hi havia més acció. Aquesta vegada vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar.


Xisco Quetglas, d’esquena a l’autor d’aquestes notes, acarona un ca amb gest amable. Era moments abans de començar l’excursió. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Vaig sortir, doncs amb el grup d'en Jaume Bonnín i, amb esprai, ens passàrem un munt d'hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren les del PCE (ells només tenien ordres de pintar "Visca el primer de maig!"). Jo hi afegia "Visca el Primer de Maig...Roig!" o diferents "Visca la República!", frases que eren considerades molt extremistes pels carrillistes. Un dels contactes de seguretat era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa. Allà vaig trobar en Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.


L’escriptor Miquel López Crespí a començaments dels anys setanta fotografiat per Xisco Quetglas.

Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".


Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

Sa Pobla en els anys 50: cinema i memòria històrica (i II)

pobler | 23 Setembre, 2006 19:30

Damià Huguet recorda fins i tot el color de les parets d'aquells cines de Campos, quan encara es respirava l'obscura i tèrbola densitat de la trista postguerra mallorquina. Diu Damià Huguet: "Però la veritat és que això de la blavor del cinema em commou, i molt més encara la subtilesa del blavet de les parets antigues, aquest encant subjugant que té tant a veure amb la infància, amb el perfum del color de la innocència, el to suau -i celestial- de tot un món ple de mites, allucinant, i decorat amb les més estrambòtiques imatges d'una fascinació tota tacada d'elements encisadors que, evidentment, no tenen el cor en aquesta pantalla blanca. Pura ficció cinematogràfica oberta a tots els somnis que pam a pam han creat el seu món".

Sa Pobla en els anys 50: cinema i memòria històrica (i II)


A Les fites netes de l'enyorat Damià Huguet hi ha alguns capítols dedicats al cinema. M'han interessat especialment els titulats "Cinema blau" (pàg. 66) i "Tornen les sessions de cinema?" (pàg. 168). "Cinema blau" expressa una nostàlgia tan fonda per aquells horabaixes de cinema de quan érem infants com pocs escriptors crec que podem aconseguir. L'amor que tenia Damià Huguet pel cinema es troba aquí a flor de pell i cada línia del capítol traspua aquest amor infinit envers les màgiques ombres de la pantalla. Damià Huguet recorda fins i tot el color de les parets d'aquells cines de Campos, quan encara es respirava l'obscura i tèrbola densitat de la trista postguerra mallorquina. Diu Damià Huguet: "Però la veritat és que això de la blavor del cinema em commou, i molt més encara la subtilesa del blavet de les parets antigues, aquest encant subjugant que té tant a veure amb la infància, amb el perfum del color de la innocència, el to suau -i celestial- de tot un món ple de mites, allucinant, i decorat amb les més estrambòtiques imatges d'una fascinació tota tacada d'elements encisadors que, evidentment, no tenen el cor en aquesta pantalla blanca. Pura ficció cinematogràfica oberta a tots els somnis que pam a pam han creat el seu món".


El "Salón Montaña" de sa Pobla a començaments dels anys seixanta.

Aquesta màgia referent als cines de poble que tan a la perfecció ens descriu Damià Huguet a Les fites netes és ben idèntica a l'amor que traspua Téntol de Josep Cortès. En un bellíssim capítol titulat "El cine d'Allà Abaix" (pàg. 93) l'escriptor de Sant Llorenç des Cardassar diu, ple de nostàlgia per aquella època que ens marca tan profundament: "Un dels llocs que considerava més màgics era la cabina de les màquines, hàbilment manejades per Toni Parrino, que a vegades em deixava estar-m´hi una estona per veure la sessió a través d'un dels finestrons. La complicada trajectòria de la pellícula, que serpentejava des d'un rodet fins a l'altre passant per innombrables rodes dentades i per enginyosos prismes que recollien la llum vivíssima produïda pels carbons, em provocava una fascinació que no vaig trobar a cap altre indret".

En els records cinematogràfics de Damià Huguet surten també, no en mancaria d'altra!, fins i tot "els cacauets mal torrats, les castanyes amb corcs o les xufles estantisses" que compràvem a l'entrada del cine. L'escrit del poeta de Campos recorda els quadrets de cartró, amb imatges acolorides, que informaven els futurs espectadors de les properes estrenes. Damià servà per a la història i la nostàlgia el nom del "Cine Albor", la "nebulositat maquiàvelica" del "Cine Moderno", l'"encant del cruixit dels bancs" del "Cine Recreativo", l'"esplèndida disponibilitat" del "París Cinema"... I el "trespol de ciment, les cadires de fusta, les llotges on tant hi pecaren els adolescents, el No-Do, l'esclafit de les clovelles de cacauet, els xiulets quan la pellícula es rompia, la sala a les fosques, el fred de peus"...

Tenc quasi els mateixos records dels cines de sa Pobla: les cadires de vellut (les més senyorials!) de Can Guixa, aquelles altres folrades de plàstic barat de Can Pelut, les de fusta (una autèntica tortura!) del "Salón Montaña" o les de bova del "Gardenia Club", que era situat a la sortida del poble, en la carretera de Muro. Record també les més modernes de totes, les de vellut verd d'aquell impressionant "Cine Montecarlo" inaugurat" el novembre de mil nou-cents cinquanta-set. De tot això n'he parlat extensament en el llibre Temps i gent de sa Pobla que s'acaba de publicar a la collecció d'assaig "Uialfàs" que patrocina el Consell Insular de Mallorca i l'Ajuntament de sa Pobla.

Cal dir que en la meva infància vaig sentir parlar d'altres cines de sa Pobla (alguns simples locals habilitats a l'efecte), però la meva experiència "directa" tan sols es refereix a Can Guixa, Can Pelut, el "Gardenia", el "Salón Montaña" i el "Cine Montecarlo". Del cine de "N'Espatleta de sa Travessa", "Es Matadero" (a l'actual caserna de la Guàrdia Civil), del cine de "Ca na Trempó" (Can Ravell") o del "Salón Parroquial" (sa Congregació) n'he sentit parlar però ja no eren del meu temps.

Els meus records de la infància poblera, no gaire diferents dels que narra Josep Cortès a Tèntol o Damià Huguet en Les fites netes els podeu trobar en els capítols "Can Guixa i Can Pelut" (pàg. 145), "El teatre 'Principal', el 'Coliseum', el 'Gardenia' i el 'Salón Montaña' (pàg. 167), "Sa Pobla i les pellícules de la postguerra" (179), i "La inauguració del cine 'Montecarlo' (pàg. 227). Altres aspectes servats en la memòria i que fan referència a aquells anys de descobriments màgics, convenientment transformats en poesia, apareixen en el llibre Temps Moderns. Homenatge al cinema, que aquests dies ha de publicar la Universitat Autònoma de Barcelona i que obtingué el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002".


L'emoció per aquells cines, per les primeres pellícules que ens emocionaren, per la màgia de les projeccions, per l'efecte de la censura, dels talls de la tisora clerical-franquista, surt també en cada una de les retxes que ha escrit al respecte l'amic Alexandre Ballester. En el llibre de memòries Àlbum del temps i en el capítol "Ni un sols trailer" podeu llegir: "Sovint en parlar de teatre, jo dic que vaig néixer dins un cine i que el cine m'ensenyà fusteria teatral. All'a, al cine de Can Guixa, més que somnis, vaig descobrir mites i tècniques, vaig aprendre a fabular i a dialogar. El cine va ésser, per a mi, una escola eclèctica i fecunda, d'estètiques fotogràfiques, d'estils narratius i de continguts argumentals. Divertiment i pedagoga. Fantasies i realitats. Aromes i amors".

En el poema "Sessió contínua" de Temps Moderns he fet la provatura de deixar constància d'aquest ambient de la infància. Diu el poema: "La sessió contínua: per a nosaltres / universitat dels pobres, / curs permanent de poesia, / els misteris més fascinants a l'abast de la retina. / Dins l'ambient flaire de perfums molt barats / i cruixir de cacauets intermitent. / El cap de setmana ens havíem posat la millor roba / i mumare ens donava tres pessetes. / Quina fortuna, tres pessetes dins la mà! / I en entrar al cine una estrident transformació / interior, / posseïts d'alguna cosa puixant i desconeguda. / Quan Franco apareixia en el NO-DO / els més petits ploraven desconsoladament / i els pares els treien de la sala, / educats, / amb por de no molestar al públic. / Per a nosaltres, / habitants de l'extraradi / o dels pobles amb carrers sense asfaltar, / la sessió contínua era el fastuós món de les aventures / esperat durant la setmana. / Enfosquida la sala, / els ulls fets a la penombra, / oblidàvem tot d'una classes feixugues / i consignes odioses: "Por el Imperio hacia Dios", / "España es una unidad de destino en lo Universal". / I de sobte: / gladiadors i romans, / regiments de cavalleria i indis, / caritatius conqueridors espanyols, / Agustina d'Aragó fent front a la cruel invasió napoleònica. / ¿Quin d'aquells allots no es va perdre amb les caravanes / o lluità contra els pell-roges sense saber encara que els enemics eren els soldats, / i el poble arrasat, / el nostre poble?".

També en el poema "El salari de la por" hom prova de deixar constància sentimental d'aquell ambient franquista i del més ranci nacionalcatolicisme. Hi escric: "Era l'època de màxim esplendor del Teatre Líric / i el Balear, del cine Born i la Protectora, / del Salón Rialto i l'Avenidas, / de la Sala Astòria i l'Actualidades. / Són els primers minuts abans de començar la projecció. / Algun estossec, / gent remena els cacauets a la bossa. / Ningú té encara desig d'anar a fumar / (uns minuts entre pellícula i pellícula: / sortida obligatòria per no veure el NO-DO, / les inauguracions del General, / el Congrés Eucarístic, / les eternes maldats del comunisme internacional)./ Nosaltres tenim quinze anys i ja no anam a classe. / Berlanga i Plácido ens capten molt més / que les mentides de qualsevol "germà" de La Salle. / El salari de la por (George Clouzot en la memòria!): / copsar d'un cop el poder suggestiu del realisme. / Els exdivisionaris, / els franquistes de tota la vida / sortien gesticulant, indignats: / "On hem arribat! / Haurien de prohibir aquestes pellícules!".

Miquel López Crespí

Sa Pobla en els anys 50: cinema i memòria històrica (I)

pobler | 20 Setembre, 2006 18:37

"Una de les tasques de l'Església era la de vetlar per a salut moral dels feligresos, que en aquells temps se sobreentenia que érem tots els del poble, i és evident que una de les retxilleres per on es podia aficar la temptació era a través del cinema. Per això cada dissabte el rector posava un petit cartell dins el batiport de l'església indicant la categoria de les pellícules que s'havien de projectar el cap de setmana, cartell que també figurava a l'entrada del cinema". (Josep Cortès)

Sa Pobla en els anys 50: cinema i memòria històrica (I)

Aquest estiu he llegit i repasat un caramull de llibres de memòries (i també alguns poemaris) plens de referències al cinema. De cop i volta m'he adonat novament com moltes de les experiències cinematogràfiques dels anys cinquanta i seixanta que he narrat en Temps i gent de sa Pobla o en el poemari Temps Moderns són patrimoni comú de la generació d'escriptors dels anys setanta.


Tot s'esdevingué amb la lectura de Els ulls del falcó maltès, de David Jou. David Jou comença el seu llibre amb un càntic al cinema, per a mi autènticament impresionant, que descriu amb exactitud la importància que tengué en la nostra formació (o deformació) la pantalla màgica, els jocs de llums i ombres en la foscúria d'aquelles antigues sales de projecció. El poema de David Jou diu així: "La teva llum ha estat per als meus somnis, / cinema, / el que la llum del sol és per als arbres: / creixement, estímul, energia. / De vegades, / ja no sé què he viscut, què he llegit, què he contemplat a les pantalles; / ja no sé ben bé on acabo jo / i on comencen les vides que he rebut en préstec / dels llibres i de tu. / Algunes d'elles han crescut esponerosament dintre de mi, / m'han fet més gran, m'han esculpit, m'han obert a més realitat. / Algunes escenes han estat -per a mi i per als meus contemporanis- / com icones del desig, com cànons de bellesa, / com models del que podíem ser o desitjar, / i n'hem calcat els gestos o cobejat els cossos. / Alguns personatges ens han acompanyat, / s'han indroduït com éssers vius a les converses, / ens han representat en proeses enllà del nostre abast / i en patiments que no hauríem resistit. / Avui parlo de tu com qui parla d'ell mateix, / cinema, / com qui recorre i assenyala alguns racons d'una pàtria on ha viscut / -un territori immens per on podria vagar anys, / retrobant a cada pas la intensitat d'una presència".


Després, no sé per quines estranyes circumstàncies de la ment (potser perquè havia d'enllestir la presentació de Temps i gent de sa Pobla), vaig començar a repassar Les fites netes de Damià Huguet, Àlbum del temps. Memòries pobleres, de l'amic Alexandre Ballester i aquesta joia de la nostra literatura, Tèntol: records d'un allot de d'abans del turisme, llibre de memòries de Josep Cortès i Servera en que l'històric director de la revista Flor de Card, de Sant Llorenç des Cardassar, ens descobreix aspectes de la vida mallorquina dels anys cinquanta i seixanta que, sense l'ajut de la seva ploma i la seva memòria, s'haurien perdut de forma irremeiable.

Pere Orpí, autor del pròleg de Téntol, defineix molt encertadament els escrits de Josep Cortès com a una "prosa mengívola i transparent, plena d'agudesa i sensibilitat, i no exempta de qualque gota de fina i bonhomiosa ironia". Jo afegiria a tot això que els vint-i-cinc capítols que formen aquesta obreta mestra són una aportació molt important a la nostra història més recent en el vessant de la història local. El llibre m'ha agradat moltíssim i he gaudit de la riquesa d'un lèxic que feia estona que no llegia.

L'empobriment del llenguatge en la societat de consum és una realitat prou coneguda. Josep Cortès ho explica en la seva "Presentació" (pàg. 5) quan diu: "el repertori de paraules que solem emprar habitualment no suposa més que un percentatge ínfim de la totalitat [del llenguatge], perdent, d'aquesta manera, una riquesa de matisos que possibilitarien una major expresivitat i comunicació". I afegeix: "A més, hem arribat a un punt tan illògic que si un pretén parlar amb una mínima correcció, fins i tot sense emprar cultismes, pareix com si n'hagués d'estar un poc empegueït i exposar-se a esser tractat de 'lletraferit' per aquells que no miren gaire prim a l'hora d'importar paraules foranes".


Una de les primeres referències al cinema en els anys cinquanta i setanta la trobam en el capítol "L'església" (pàg. 17). Parlant de la censura del feixisme i del nacionacatolicisme damunt les pel·lícules que arribaven a Sant Llorenç des Cardassar, Josep Cortès ens explica: "Una de les tasques de l'Església era la de vetlar per a salut moral dels feligresos, que en aquells temps se sobreentenia que érem tots els del poble, i és evident que una de les retxilleres per on es podia aficar la temptació era a través del cinema. Per això cada dissabte el rector posava un petit cartell dins el batiport de l'església indicant la categoria de les pel·lícules que s'havien de projectar el cap de setmana, cartell que també figurava a l'entrada del cinema".

Pel que ens conta l'amic Josep Cortès, les valoracions referents als "perills" de les pel·lícules eren semblants a tots els pobles de Mallorca. A sa Pobla el rector també feia la mateixa "anàlisi" (censura) del que es podia veure i no es podia veure a Can Guixa o Can Pelut, al "Salón Montaña" o al "Gardenia Club". Els nivells de permisibilitat de la censura anaven des del número 1, ("Para todos los públicos"); al 2, ("Para menores") i al 3, ("Para mayores"). Aquest "mayores" significava que el clergat vaticanista i franquista "insinuava" que tan sols podien comprar l'entrada els que ja tenien vint-i un anys.

Altres "valoracions" eren encara més serioses. Anar a veure un film qualificat 3R et podria portar directament a l'infern. Les d'"anar a l'infern" eren precisament aquestes: les assenyades amb un 3R ("Para mayores con reparos") i les "especials", aquelles que la valoració clerical situava com a film "Gravemente peligroso".

En el llibre Clasificación 3R. El cinema a Mallorca de Margalida Pujals i Manel Santana (Documenta Balear) i en les pàgines 89-91 podem trobar la primera circular del governador civil feixista Mateu Torres prohibint projectar pel·lícules que no haguessin estat censurades. L'ordre va sortir publicada en el Boletín Oficial i deia: " Siendo necesario ejercer la debida vigilancia sobre las películas que se exhiben en los cinematógrafos paa evitar los estragos que en el público producen, especialmente en la juventud, de acordado ordenar a los Srs. Alcaldes no autoricen la exhibición de ninguna película que no haya sido censurada por su autoridad con la advertencia de que no se autorizarán ninguna película que por su fondo o forma se atente a la moral y a las buenas costumbres o se haga apología de robos, crímenes, forma de realizarlos, etc...".

Cal dir que per a al·lotells de dotze o tretze anys totes aquestes valoracions sorgides de la sagristia eren summament sugrerents. Tot plegat ens ensenyava a considerar tot el que era prohibit com a obres millors que les "espanyolades" permeses i autoritzades. Una pel·lícula espanyola "para todos los públicos" era això mateix: una espanyolada sense gaire cosa d'interès. Però que no arrribàvem a imaginar davant un 3, un 3R o un "Gravemente peligrosa"!

Pel que diu en Josep Cortés en el seu llibre veig que a Sant Llorenç des Cardassar els encarregats dels cines del poble eren tan vius com els poblers i situaven de seguida a la porta del local la classificació de la pel·lícula "i no per evitar-se el tancament del local si compareixia una inspecció, sinó per fer propaganda de la pel·lícula! Que Déu els hagi perdonat".

Un altre llibre d'obligada consulta per a aquells que vulguin rememorar la història del cinema a Mallorca seria la utilíssima obra de Pujals i Santana que ja he citat. Com explica la nota de promoció de l'editorial: "Els autors d'aquest llibre analitzen a fons el cinema a Mallorca des del punt de vista social, descriuen la influència que va exercir sobre la mentalitat col·lectiva, retraten els seus consumidors, tant el simple espectador, sovint renouer, com el cinèfil més exigent, i presten una atenció especial a la funció acomplida per la fèrria censura franquista".

Miquel López Crespí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS