Administrar

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIII) - Jaume Cladera - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 15 Juliol, 2020 23:16 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIII) - Jaume Cladera - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Jaume Cladera és un dels personatges més curiosos que habiten el terme d’Albopàs. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, va participar a la guerra de Cuba, on va passar més de tres anys. Dic que és un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que tornà de Cuba mai hi ha volgut viure.


Jaume Cladera és un dels personatges més curiosos que habiten el terme d’Albopàs. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, va participar a la guerra de Cuba, on va passar més de tres anys. Dic que és un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que tornà de Cuba mai hi ha volgut viure.

No és mala persona, malgrat que no véngui a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal. Hi compareix en morir algun amic íntim. Se situa respectuosament en}un banc proper a l’entrada de la capella del Rosari i segueix el ritus amb aparent devoció, respectuós.

Algunes de les beates que compareixen per la rectoria afirmen que anirà a l’infern per no anar a missa ni a confessar-se. Evidentment no neg que sant Pere li passarà comptes en arribar al cel. Però sé de bona font que mai no flastoma, i això ja és bon senyal, un indici que demostra que el seu tarannà és fet de bona pasta i té opció de salvació.

Albopàs és ple de falsos catòlics: jornalers i propietaris que no manquen mai als oficis, però que, una vegada a casa seva, reneguen i flastomen sense tenir esment que la blasfèmia porta directament a l’infern. Parlar malament és un vici estès pel nostre poble i les viles de Mallorca. Quants d’esforços no ha dedicat l’Església per combatre aquest mal i, per molts sermons que fem des de la trona, no hi ha forma de desterrar de la vida quotidiana d’Albopàs aquesta influència del Dimoni!

Sortosament el batle senyor Torrens és un cristià exemplar, i recentment ha manat pregonar un ban de la Sala on s’informa la població i, especialment, els malparlats, que l’Ajuntament castigarà amb deu pessetes de multa aquell que sigui descobert flastomant.

L’hereu de can Xiulet no ha flastomat mai. M’ho han dit els que el coneixen ferm. Més encara; quan té un problema a sa marjal, quan el carro ha quedat travat entre unes pedres o un clot, quan el cavall s’atura, rebel a continuar llaurant, mai se li sent dir una maledicció. Al contrari, i els veïns de l’hort que cultiva en son testimonis, s’atura, se senya, exclama un “Alabat sia Déu”! i, amb paciència, procura alliberar les rodes del carro o fer marxar de nou el cavall.

Enmig d’un poble que flastoma sense aturar, crec que sant Pere deu ser condescendent amb aquest home un poc descarrilat, però que serva al seu interior la majoria de bons costums ensenyats pels seus avantpassats.

Els que el conegueren de jove diuen que abans de la guerra era un escolanet que sempre anava rere el rector, el primer a acudir a l’església d’ençà la missa primera, expert en la quantitat d’encens que s’havia de posar perquè la flaire purificadora arribàs fins als bancs de les dones, vigilant que els altres escolanets no robassin les hòsties sense consagrar, es beguessin el vi de la consagració. Si els trobava fent aquestes malifetes els renyava, s’enfrontava amb altres al·lots més grans que ell, indiferent a les conseqüències que pogués patir. Sovint hi hagué bregues, autèntiques batalles entre aquest petit David i els Goliats que tenia al davant.

Hi hem parlat algunes vegades de la guerra de Cuba, del seu canvi de tarannà, dels motius pels quals no vol viure a Albopàs tenint-hi una casa al final del carrer Major, vora la plaça del Mercat. D’ençà que marxà amb les tropes de Weyler a alliberar l’illa germana de les malifetes dels mambises, els cubans renegats que s’havien alçat contra la corona, el seu món patí un daltabaix de què no s’ha recuperat. En tornar llogà la casa per pocs+ diners a les monges franciscanes i s’instal·là a la caseta del molí de Can Xiulet, fent una vida d’eremita, tranquil, tenint cura de l’hort i els animals que li feien companyia.

Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi.

Són casetes petites, la majoria aferrades al molí. Al costat, la figuera que dóna aixopluc als treballadors quan, a l’estiu, el sol cau inclement. Mai no trobareu cap casot sense la seva figuera o uns arbres fruiters que donin ombra als albopassins! Per això mateix conec la vida de Jaume Cladera de Can Eixut! Perquè, en les meves passejades per sa marjal, m’hi he aturat sovint a petar la conversa, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què s’ha sotmès de forma voluntària.

En aquests petits espais, llevat alguna excepció, no sol haver-hi cap llit per a descansar. Si de cas una rústica màrfega de palla per a pegar una becada mentre el pagès vigila que el safareig s’acabi d’omplir. Per la resta, ho he comprovat sovint amb els propis ulls, una simple foganya amb fogó de ferro o simplement amb tres pedres per a posar-hi l’olla a l’hora de dinar. A un prestatge de pedra del costat, en un petit rebost situat a un racó, un parell d’elements indispensables per a fer un arròs brut d’urgència o uns fideus: la capsa de mistos, un setrill amb oli, el saler, una petita saqueta amb arròs o fideus... poca cosa més. Damunt la rústica tauleta una espelma o un llum d’oli per si s’hi ha de romandre alguna nit o quan fa un aiguat i no pots tornar al poble.

Els propietaris i jornalers han començat la feina amb la sortida del sol. Cap a les dotze, la madona comença a preparar el dinar per a l’home i més d’una vegada per a la gent que han llogat. Altres madones, les que no poden deixar la casa del poble a causa dels vells de què+han de tenir cura, fills petits o alguna feina inajornable, opten per cuinar a la casa i, a peu, portar el menjar al marit. A migdia, diluviï a l’hivern o caigui un sol abrusador a l’estiu, podeu veure un enfilall d’albopassines amb la seva senalleta i l’olleta amb el dinar marxant cap als horts. Però el més normal és fer els dinars sota la figuera. Els que feinegen prop de l’albufera miren de pescar alguna anguila. Els fideus d’anguiles són a l’ordre del dia. Els pagesos cuinen amb qualsevol dels elements que tenen a mà: la trobada d’un eriçó, les rates d’albufera, els cargols que s’enfilen per les canaletes que porten l’aigua del safareig fins als solcs... tot serveix per fer alguns dels plats de la pagesia més saborosos que hom pot gaudir.

Les casetes dels horts eren fetes abans de pedra, la mateixa que recollien quan netejaven l’hort, però d’ençà fa dècades porten cantons de les pedreres de Muro; d’altres arriben amb els carros fins a Can Picafort i, ran de mar, tallen el material que necessiten. Amb un parell de carretades de marès és més que suficient per a bastir-ne una. Altres propietaris amplien un poc l’espai i alhora serveix per tenir-hi la païssa pels animals i un racó per a guardar-hi el carro. I, si de cas, s’hi instal·la un petit sostre per a la palla que consumeixen el cavall i la somera.

Jaume Cladera no ha modificat gaire el que va trobar fet pels seus pares i padrins. Simplement hi ha instal.lat un llit amb matalàs de llana, s’ha construït una cuina com pertoca, amb rentador de plats fet de pedra viva, ampliant la cisterna que li proporciona aigua fresca durant tot l’any. Amb el molí en marxa, mai hi manca l’aigua més pura que es pot beure a Mallorca. Però una bona part d’albopassins s’estimen molt més tenir una cisterna a l’abast, dins la caseta. Costums de la pagesia! No en volgueu saber-ne més!

Un refugi, un petit oasi enmig de la planura albopassina! Arreu de la façana, emblanquinada cada any, munió de cossiols palesen l’amor de l’antic soldat cap a les flors. L’emparrat, ben cuidat, proporciona una ombra amable que facilita l’estada al pedrís de l’entrada. No és estrany que tantes persones vagin a veure’l, petin la conversa. En Jaume s’ha convertit en una figura imprescindible de la contrada.

Quants d’anys fa que en Jaume viu a l’hort, lluny del poble? La gent n’ha perdut el compte! No existeix cap problema greu entre ell i els albopassins. Ningú no li retreu la seva forma estranya de viure. Tothom sap que és bona persona; el+ primer a ajudar els pagesos dels voltants quan hi ha alguna dificultat: anar a recollir el blat o les mongetes de l’era si cau un ruixat imprevist; fer un jornal gratuït a l’amo que té problemes per acabar de segar el blat i les faves. Mai no s’ha negat a res, tothom és ben conscient que alguna cosa molt greu degué passar-li a Cuba.

Jo mateix hi estava summament intrigat. La seva vida se’m presentava com un paratge a descobrir; un interrogant a què calia donar una resposta. Alguna nit, quan pujava al campanar per a contemplar les estrelles amb el meu telescopi, mirava cap a Crestatx, en direcció a Pollença. Tota sa marjal era en calma. Si era a l’estiu només senties el tup-tup dels nous motors dels pagesos. Vivim la revolució de la progressiva substitució de les veles de fusta dels molins pels motors d’explosió. Qui hauria dit només fa uns anys que tota la feina d’armar el molí cada dia seria canviada pel nou giny?

De dalt del campanar, contemplant un moment la planura, només distingia la foganya que algunes nits encenia Jaume Cladera. Una imatge espectral que dominava la nit. Com si la terra s’hagués obert de sobte i el foc de l’interior pugnàs per obrir-se pas fins al cel.

Jaume Cladera no romania sempre sol, al seu cau. Ni molt manco! Els més curiosos personatges d’Albopàs l’anaven a veure per petar conversa. En Tomeuet de can Julivert sempre que la feina li deixava temps hi anava i, també, na Margalida Cantallops, la Bruixa, una vella de més de seixanta anys que va néixer privada d’un braç i que, fadrina, es va especialitzar en el coneixement de les herbes medicinals. Hi compareixien també adolescents a punt de marxar a la guerra del Marroc per demanar-li consell, confiats en la seva experiència; i els vells àvids de notícies d’altres contrades, que aprofitaven per fer l’acostumada caminada diària anant a veure el solitari de Can Xiulet.

Un món curiós de gent una mica marginal, però ningú mai no ha protestat d’aquestes trobades. En d’altres pobles he sabut que persones semblants han estat blasmades, perseguides, obligades a emigrar.

El poble era summament sever amb qui mentia o robava. Ningú no perdonava rompre la paraula donada. Una estreta de mans tenia més força que una escriptura davant notari. Pobre d’aquell que no complís els seus compromisos! Aquesta persona restava marcada per sempre en la memòria col·lectiva dels albopassins. D’aquí sorgien els malnoms pels quals era coneguda una família durant generacions; Can Lladregot, Can Mentida, els Cul i Merda romanien in aeternum en el parlar dels pagesos i, malgrat que els descendents de l’antic malfactor ni recordassin els fets, havien de suportar l’escarni de portar per sempre el malnom que els recordava.

A Manacor, de petit, vaig ser testimoni de la detenció d’un lladre de dinou anys. El trobaren robant a casa d’un dels nostres veïns. Hi comparegué la Guàrdia Civil, l’emmanillaren i, entre dos civils, el portaren fins a la caserna, on, interrogat de males maneres, des del carrer sentíem els cops i els crits de dolor del pobre desgraciat. L’enviaren al jutjat i posteriorment a la presó de Palma. La tropa d’infants seguíem la gent. Per a nosaltres era un espectacle mai vist. Talment anar a veure una obra de teatre. Miràvem embadalits els llustrosos fusells dels guàrdies, el filferro amb què li havien lligat les mans, la cara avergonyida del jovenot que, cap baix, no gosava alçar la vista ni mirar ningú. Alguns dels presents li cridaren “Lladre!”, “A la presó!”. Però d’altres, sabedors de la desgràcia que la detenció significava per a una família, miraven els fets amb posat seriós, sense pronunciar paraula.

En Tonió de Can Primet, aquest era el seu nom, era un jovençà molt afeccionat als jocs de cartes. Pel carrer es comentava el vici del jove. Es deia que degué entrar a aquella casa per trobar-hi diners o joies. El fet va ser comentat durant setmanes. Els pares, avergonyits per la feta del fill, emmalaltiren. Romangueren setmanes tancats dins casa seva. Les obligacions amb el camp els feien sortir a conrear l’hort que tenien prop del cementiri. Però no visqueren gaire. Primer va morir la mare i al cap de pocs dies, el pare. Poca gent acudí al funeral. Quatre amics íntims i res més.

Del fill mai no es va tornar a saber res. Arribaren rumors que l’havien enviat a un penal de Melilla. Després, el silenci més absolut. Mai no tornà a Manacor. Un germà del pare es va fer càrrec de les terres i la història restà per sempre en la memòria dels manacorins.

Albopàs és ben igual. Res no s’oblida. Tot plegat parla d’un poble que sap qui és dolent i qui és mala persona. La qual cosa em reconforta i em fa tenir esperances en el futur de la humanitat, malgrat que sovint en venç el defalliment i la fatiga, Són fets que m’ajuden a sobreviure, a indicar-me que no tot està perdut, i que si perseveram el Mal pot ser vençut.

Una vida que m’intrigava, la d’en Jaume. Estava disposat a saber-ne més. Volia investigar què li va passar a Cuba per a reaccionar de tal manera, per a haver-se volgut bastir una vida quasi de monjo de clausura.


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 15 Juliol, 2020 13:46 | facebook.com


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor) -


N’Andreu i els altres detinguts a les pinedes d’Alcúdia no quedaren gaire estona a l’Ajuntament. Quan vaig arribar a la plaça, el cotxe amb els presoners ja marxava en direcció cap a Palma. Encara no sabia que els feren pujar a l’Opel robat a la família! Aquesta vegada no hi hagué el rebombori que s’armà quan portaren el pare i na Isabel emmanillats fins a l’estació. Què pretenien en Martí Cerol i els seus? Trobaven que ja havien atemorit abastament la gent? Ja no eren necessaris els escarnis enmig del carrer, a la plaça, com feia unes setmanes? Per què no continuaven els turments amb oli de ricí i les tallades de cabells ran? Potser aquell era un dia especial i no volien entretenir-se. Aconseguir trobar els homes amagats a l’inici del Moviment era un gran èxit pels facciosos. Calia enviar ràpidament els detinguts al local de Falange, mostrar-los a Barrado, el cap de la policia. Segurament en Martí Cerol rebria les felicitacions dels superiors. Per això no tengueren temps per a fer sortir els veïns a aplaudir les seves malifetes.

Aital silenci.

Res a veure amb tot el que s’esdevengué quan sacsejaren casa nostra.

El dia de l’esclat del Moviment, quan llançaren la bandera republicana que penjava a la façana de la Casa de la Vila, el rector considerà oportú fer repicar les campanes.

Ara no senties el concert del campanar. Les beates resaven el rosari. El rector degué insinuar que aquesta vegada no era necessari sortir a insultar els rojos.

No vaig ser a temps de poder veure com s’emportaven el meu nuvi. Na Ratil no em va deixar ni un instant. M’acompanyà fins a l’Ajuntament parlant sense aturar.

Portava novament la pistola a la cartutxera, però no parava de dir ximpleries. Provava de ferir-me amb les seves paraules. Tenia la intenció de fer mal. Però jo ja estava immunitzada davant determinades provocacions. La deixava desvariejar. Podia insultar el que volgués. No em feia efecte res del que pogués maquinar. L’únic que m’importava era saber com es trobaven n’Andreu, el pare, na Isabel...

-Vos pensàveu que la República duraria sempre? –deia aquella mala ànima, enfurismada-. Idò ja ho veus. El desgavell no ha durat gaire perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia. De res no han servit les conspiracions a La Societat i l’Ateneu...

Sabem els vostres plans al detall. O et penses que no teníem camarades que anaven als cursos de saber llegir i escriure per a tenir-nos informats? Preparàveu la Revolució, ens volíeu prendre les terres! A les teves classes ensenyaves qui eren Gabriel Alomar, Lleó Tostoi, Ferrer i Guàrdia, Vicente Blasco Ibáñez... Ho sabem tot. Na Marina Collet, que vos feia creure que era dels vostres, no era republicana. Aquesta al·lota sempre ajudà la rectoria i feia qualsevol cosa que li demanàvem. L’enviàrem a l’Ateneu per a saber què rondinàveu d’amagat, sota els quadres amb les imatges de Fermín Galán. Després ens ho contava tot! I pobra d’ella si no ho hagués fet! Cap senyor no li hauria donat feina! Ni a ella ni a la família.

Na Marina Collet al servei dels falangistes? Mai no m’ho hauria pogut imaginar. Semblava una joveneta boníssima, que no podia fer mal a ningú. Una estudiant excel·lent a qui agradava la història universal. Es delia per conèixer els fonaments del socialisme. El dia que vengué a l’escola per demanar que l’acompanyàs al local dels socialistes, enrogí. Volia fer-se de les Joventuts del partit de Pablo Iglesias! Em va intrigar tanta timidesa. Ara ho entenc! Potser s’avergonyia d’haver de fer d’espia.

Finalment em vaig poder desfer de la llefiscosa presència de n’Alberta Ratil. La veia cansada d’anar amunt i avall amb les incondicionals que la seguien cantant el “Cara al sol”, aturant-se davant les cases dels detinguts, fent sortir els familiars per obligar-los a cantar aquell himne odiós. La seva feina estava feta: dir a la gent que havien agafat n’Andreu i els carrabiners amagats a l’Albufera, comparèixer per casa nostra per a insultar-nos. La veies feliç en constatar la meva tristor per no poder acomiadar-me de n’Andreu.

Dolenta, abans de marxar, encara volgué aprofundir en la ferida.

-No et pensis que el tornaràs a veure viu –digué, pronunciant lentament cada una de les paraules-. N’Andreu va marxat amb els carrabiners. I els carrabiners, recorda-ho, oferiren resistència al Moviment. Disposam de testimonis. Nombrosos veïns que sentiren els trets i pogueren veure la lluita contra els nostres. Hi hagué un oficial mort, i això es paga molt car. Cap dels seis detinguts no se salvarà. I sort tendran si arriben vius al dia del judici.

S’aturà al meu davant. La seva boca salivosa estava a un pam del meu rostre. Borratxa, la pudor de l’anisat omplia l’ambient. Instintivament, vaig fer una passa enrere. Estava a punt de vomitar. M’aguantava per no donar-li una alegria, per no evidenciar la meva ràbia, la repulsió que sentia interiorment. Com hauria gaudit de veure’m atordida per les seves maquinacions, malalta, recolzada al cantó del carrer, indecisa, sense saber què fer, cap on anar!

El seu triomf consistia precisament a aconseguir batre les teves dèbils defenses. Fer que el teu món trontollàs i no sabessis on aferrar-te, a qui demanar auxili. Hi ha moltes formes de matar. La més brutal és el tret al cap, l’escamot d’afusellament, els tirs en la nit davant les parets del cementiri, a l’enfony on et troben els perseguidors. Però també hi ha diverses maneres d’ensorrar la resistència de les persones: donar-te oli de ricí, fer que vagis pel carrer concagat, fent pudor de merda, sentit les escopinades dels veïns al rostre. Els pagesos comentaven xiuxiuejant que alguns cadàvers portaven, dibuixat amb ganivet damunt el rostre, la falç i el martell; a d’altres, nus, els havien fet el dibuix damunt el pit.

No sé per quins motius jo mirava la pols del carrer, abstreta. Les amenaces de na Ratil no em produïen ni fred ni calor. Endevinava el que em pogués dir abans de pronunciar cap paraula. Mirava el terra perquè no tenia forces per donar una passa. Estava clavada davant la porta de l’Ajuntament. Plorava per n’Andreu, pel futur incert que s’albirava, per la desgràcia que queia damunt la família i els altres detinguts. Pensava en el padrí, amagat a la soll, dèbilment protegit per quatre feixos de llenya.

Al meu costat hi havia les dones i filles dels carrabiners. Em miraven com si els pogués retornar el pare, els germans. Qui no sentí el que digué n’Alberta Ratil? Les al·lotetes dels carrabiners deien “Volem veure el pare!”, “Per què l’han tancat?, volem que torni!”. Amb qui xerraven? Amb les pedres? Ningú no responia les seves preguntes. Mirava els ulls dels infants plorosos, les dones desesperades. M’estremia davant la manca de compassió. Ningú no tenia pietat de ningú? Els homes que fins fa poc feinejaven, anaven als camps, jugaven a cartes al bar, et saludaven pel carrer... s’havien convertit en monstres? Ja no tenien sentiments? De quina geològica fondària sorgia canvi tan brutal? D’on la verinosa metzina que feia enfollir gent que feia uns dies semblava simpàtica i amable? Què era el que convertia les persones en feres? La por a la Revolució? Però de quina Revolució parlaven? Qui, al poble, a La Societat, havia pretès mai bastir a Mallorca un tipus de col·lectivisme soviètic? La il·lusió dels treballadors era aconseguir que els fills poguessin estudiar a l’Institut, sentir l’Orfeó, organitzar alguna excursió... El més important per als membres de La Societat era la consolidació de les cooperatives, disposar de queviures a bon preu i poder, mitjançant la mútua, anar al metge en tenir un patiment.

Amb n’Andreu i els més joves havíem parlat del món futur, del paradís promès a la lletra de la Internacional. En cap ocasió vaig sentir parlar d’armes per aconseguir-ho. Érem tan ingenus que ens semblava que bastava un poc més de cultura per a poder fer realitat els nostres somnis!

La plaça era quasi buida. Poca gent era al carrer fent befa dels que havien portat a Palma.

No sabia què pensar d’aquell silenci inesperat. Restaven cansats d’acarnissar-se amb els dèbils? Quin era el motiu pel qual solament els falangistes i quatre desenfeinats continuaven fent befa i escarni?

-Els han dut a Can Mir amb el vostre Opel –em digué a cau d’orella mestre Jaume, el llanterner.

Amb el cap li vaig indicar que l’havia entès. Marxà de seguida, sense dir-me res més. Passà al meu costat sense aturar-se. No podíem delatar-nos davant els contraris. Ens enteníem amb un moviment dels llavis, amb una mirada. Eren d’agrair unes paraules dites quasi d’amagat. Llevat de casos excepcionals, ningú no s’apropava als familiars dels detinguts. Era com si de cop i volta tenguéssim la pesta. Talment un poder maligne hagués decretat la nostra exclusió de la societat. Ja no érem res! Robats, humiliats, la por feia que quasi ningú s’atrevís a dirigir-nos la paraula.

Caminava lentament, com les dones dels carrabiners que, sense poder contenir-se, ploraven desconsolades. L’Opel del pare, el cotxe que serví tantes vegades per portar malalts a Palma, el vehicle que empràvem per anar a estiuejar al Mal Pas, ara servia d’instrument als assassins que sembraven de dol la comarca! Em pessigava la carn per a comprovar si estava desperta, si encara era viva. Volia despertar del malson. Em feia sang al braç. Endebades els esforços. No somniava. Les dones i els infants dels carrabiners continuaven gemegant. En la llunyania se sentien les veus escardades dels malfactors cantant els seus himnes de guerra. No, no somniava. El que s’esdevenia era ben real. Com sol d’agost que queia, inclement damunt les nostres espatlles.

Avançava pel carrer de l’Escola molt a poc a poc, com si les cames em pesassin un parell de tones. Veia que les finestres es tancaven al meu pas. Ho feien amb força, per fer coneixedor el rebuig a un familiar dels detinguts. Clap-clap. Una porta tancada. Una bufetada. Un cop de puny a la cara. Les façanes de les cases em queien al damunt. El carrer donava voltes i amenaçava amb engolir-me. Em marejava. Els insults i amenaces de n’Alberta Ratil es mesclaven amb els gemecs de les dones i els infants dels carrabiners. Caminava com si la terra s’hagués d’obrir a causa d’un terratrèmol i s’ensorrassin tots els edificis. Ben igual que avançar per un terreny curull de trampes i arenes movedisses.

Havia pres una decisió que volia comunicar a la mare i al padrí. Instintivament, vaig accelerar el pas. Com si el que pensava m’hagués donat forces. No podíem continuar sense saber el que passava amb el pare i la germana. I ara, amb la detenció de n’Andreu, amb el perill que corria... què podíem esperar? Volia anar a viure a Palma, amb l’oncle. Mai no es va destacar en cap qüestió política. Li interessava el futbol, la dona, la família. Quan enviudà es dedicà intensament al negoci. La seva adrogueria era la més coneguda de les barriades de Son Serra, Son Rapinya i la Vileta... Hi podies trobar qualsevol cosa! Era un maremàgnum de productes necessaris i alhora exòtics. Amb na Isabel ni anàvem a passar alguns estius. Na Dora, l’esposa de l’oncle, sempre va ser una mare per a nosaltres. Record que el pare ens hi portava amb l’Opel negre. Feia poques setmanes que el teníem i quan arribàvem a Son Rapinya, aquell fet era un autèntic esdeveniment. Aleshores, al començament de la República, només disposaven de vehicle el metge i un comandant de l’exèrcit retirat. Fins i tot les al·lotes de casa bona, les filles d’alguns senyors de Palma que venien a estiuejar, arribaven en tramvia o en una antiga galera!

Eren uns estius meravellosos! Jugàvem per les amples sales de la casa, un preciós xalet d’estil modernista ple de racons inversemblants, amples cambres, passadissos llarguíssims, habitacions per als mobles inservibles on romaníem hores i més hores llegint o jugant amb les pepes que bastíem amb la roba de pretèrits familiars. Després, cansades de la penombra que ens ocultava de la vista dels oncles, de les al·lotes del servei, ens perdíem pel jardí amb les amigues de la barriada. L’adrogueria era un univers inabastable. Pots de pintura, xarxes per als pescadors, estris de cuina, instruments de feina, bicicletes... L’oncle ens regalà dues bicicletes. Una per a la meva germana i l’altra per a mi.

Els estius de quan érem adolescents! Quants records! Mai no em vaig cansar de contemplar els centenars d’objectes acaramullats al magatzem! L’oncle ens deixava fer. L’adrogueria era com un atles immens, una enciclopèdia que ens obria els ulls al món. Per què serviria aquella pintura? Per fer més bells els vaixells, els llaüts de pescadores, les naus que solcarien la Mediterrània portant viatgers a altres indrets? Na Isabel i jo semblàvem les al·lotes més riques de la barriada! Cada juliol arribàvem en cotxe, les famílies tenien negoci, nosaltres anàvem netíssimes, amb roba de primera i unes sabates lluentes que eren l’enveja dels infants que compareixien pel xalet.

Era una època on no tothom podia lluir sabates noves per a jugar i córrer pels carrers polsosos de la barriada. Alguns dels nostres amics anaven amb espardenyes; d’altres, descalços. Va ser quan vaig començar a adonar-me de les diferències de classe. De ben petita ja intuïa el patiment dels jornalers, dels que no tenien res més que les seves mans per a subsistir. El pare ens havia explicat sovint la injustícia existent. Les dificultats dels pobres. Per això les cooperatives de consum, la creació de La Societat. Un joier benestant i amb una clientela assegurada no hauria necessitat ajudar els més desvalguts, dedicar tantes hores a l’enfortiment del cooperativisme. En veure els peus descalços dels meus amics entenia la situació de privilegi en la qual vivia. Com podia ajudar a acabar amb la misèria? El paper de l’església no em seduïa. El trobava fals. Bastava veure com vivien el rector, les riques beates del poble. En què consistia la caritat cristiana? En casos molt desesperats, uns cèntims a la vídua que no podia mantenir els fills, un cavallet de cartró pels reis als al·lotets de les famílies més necessitades. Poca cosa més. Abundor de sermons des de la trona, novenes i rosaris, processons i misses concelebrades. Res que servís de veritat per alleugerir la desesperació, per donar una mica d’esperança als que no tenien feina, a les famílies sense metge, els que volien que els seus fills estudiassin i no podien portar-los a escola. Aleshores els pares enviaven al·lotets de nou i deu anys a fer feina als camps dels rics només per un bocí de pa, per uns cèntims al dia. Alguns senyors els donaven el patató i les restes de col que no volien els porcs. Els més generosos autoritzaven les jornaleres que feien més feina a portar-se un paneret de figues, de les que servien per alimentar els animals de la possessió, mai de les que s’empraven per a confitar amb sucre, fonoll i unes llavors d’anís.

Indubtablement, foren els anys més feliços de la meva existència. Parl dels estius al Mal Pas amb el pare i la mare i a Son Rapinya, amb l’oncle. Els diumenges ens portava a nedar. Agafàvem el tramvia fins a Palma i després pujàvem al que ens portava fins al Molinar. Quina felicitat jugar el dia sencer dins l’aigua, amb les pilotes i el salvavides de carabasses que l’oncle ens feia posar abans d’entrar a la mar! Hi anàvem amb na Tonina, criada que ajudava l’oncle d’ençà que morí la seva dona. Record el mal geni de na Tonina! Però ens estimava força. No pogué tenir fills i crec que nosaltres érem per a ella la família que sempre desitjà. En la memòria la veig sempre atenta, vigilant. Controlava matemàticament el temps que estàvem al sol i, passada una estona prudencial, ens feia anar a refugiars al bar Antonio, proper als molins.

Va ser quan coneguérem n’Aurora Picornell. Era una adolescent eixerida i inquieta. No tenia quinze anys, però ja la veies summament curiosa i desperta. Un diumenge que na Tonina ens havia fet refugiar sota l’envelat del bar, n’Aurora s’apropà i ens digué:

-Hola! Vosaltres sou noves a la meva barriada? Senyoretes de Palma? –digué somrient, amb un deix gens amagat d’ironia.

Vaig notar que ens mirava amb simpatia. Cap complex d’inferioritat davant unes al·lotes com nosaltres, que anàvem a la platja acompanyades del servei. Seguint la seva mirada, copsaves com, de forma imperceptible, analitzava la vestimenta que portàvem, les pilotes de goma que ens regalaren en acabar el curs. Segur que valorava el possible preu del banyador! Ella anava vestida molt senzillament. Portava un llibre sota el braç.

De primer no sabíem què dir a una al·lota que es presentava de forma tan desimbolta. Havíem de rebutjar-la perquè ens definia com a “senyoretes”?

Na Isabel va ser la primera que trencà el gel.

-Es pot saber què llegeixes? -li demanà, tranquil·la, amb ganes de fer amistat.

-Una novel·la. Cañas y barro. És una obra d’un gran escriptor republicà –digué n’Aurora Picornell.

-Quina casualitat –exclamà la meva germana-. Precisament l’he acabat de llegir fa uns dies. És una gran obra. Un relat impressionant sobre els costums i formes de vida dels pagesos valencians, els pobladors de l’Albufera. Una història única que explica a la perfecció les alegries i els patiments dels treballadors, les seves il·lusions, les injustícies que han de patir...

El rostre de n’Aurora Picornell s’il·luminà, feliç.

-No me’n puc avenir –digué-. Ho contaré als amics i amigues del barri. Unes senyoretes com vosaltres llegint Blasco Ibáñez. Com és possible? Jo em pensava que éreu ninetes de convent de monges. En vénen moltes per aquí. Si no ens agraden crid als al·lots i al·lotes de la colla i les foragitam. No volem anar a nedar amb els fills i les filles dels que exploten els pares! Per això us he vengut a veure. Volia saber si també era necessari fer-vos fora del bar Antonio. Ara he comprovat que sou diferents i estic contenta. M’havíeu agradat al primer cop d’ull!

Possiblement va ser en aquell precís instant quan començà la intensa amistat de na Isabel amb n’Aurora Picornell. Les tres ens férem molt amigues, però qui coneixia millor Blasco Ibáñez era la meva germana. Potser per això mateix de seguida es compenetraren i establiren una ferma relació que augmentà i es consolidà amb els anys.

Na Isabel li va parlar de la tasca del pare amb La Societat.

La record emocionada. Ens agafà de les mans i repetia, emocionada:

-Cooperatives de consum, societats obreres, Ateneus Populars, Orfeons, més col·legis i escoles per aconseguir que la gent pugui viure millor, pugui obrir la ment a la cultura universal! Ens hem de juramentar per a vèncer l’obscurantisme religiós, les tenebres propagades per casernes, temples i palaus!

Els estius a Son Rapinya i es Molinar foren bàsics en la nostra formació juvenil. Amb el temps l’amistat amb n’Aurora Picornell es consolidà i desenvolupà al màxim. Talment fos una germana més. Ens deixàvem llibres, comentàvem les notícies més interessants dels diaris. No sé qui va influir més a qui en aquella època. Si n’Aurora amb els llibres que ens recomanava, amb les converses al Molinar o nosaltres a ella, amb les explicacions sobre el funcionament del cooperativisme, la necessitat d’anar bastint un món nou des del present, una societat que servís per a fonamentar el paradís somniat d’una forma sòlida i perdurable.


Avançaments editorials: propera publicació del llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)

pobler | 14 Juliol, 2020 14:55 | facebook.com

Avançaments editorials: propera publicació del llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)


La propera publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present.

Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80



És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al·lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al·lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.


Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."


Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)

pobler | 14 Juliol, 2020 12:12 | facebook.com

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)-


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats. (Jaume Vicens)


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats.

Efectivament, l’estudi, presentat fa poques setmanes, continua aquesta línia d’investigació, però amb noves aportacions. López Crespí comença el llibre amb una anàlisi molt lúcida de les condicions socials, econòmiques i polítiques que abocaren Mallorca al desordre —també hi ha referències d’eivissencs i menorquins— i Espanya a la revolució proletària d’Astúries, any 1934, i a la posterior guerra civil de 1936. Ho lliga a la crisi general dels anys vint i trenta, anys que «... un gran sector del capitalisme internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política convenient per augmentar els beneficis de la gran propietat i poder entrar, d’aquesta manera, en una nova fase d’acumulació de capital.» El bloc dominant necessitava garantir, per mor de la progressiva revolta popular, un grau de repressió altíssim.

Assentada aquesta base, l’escriptor pobler fa un repàs al paper que representaren, durant la guerra civil i la immediata postguerra, els germans Villalonga, en Miquel i en Llorenç; l’escriptora llucmajorera Maria Antònia Salvà, el canonge Llorenç Riber i Joan Estelrich. Però López Crespí ben aviat pren cap als anys seixanta i setanta del segle passat. Ve un poc de nou la gran quantitat de persones, vinculades a la cultura, que varen haver de sofrir l’opressió franquista, segons divulga el llibre Repressió i cultura durant el franquisme, una bona part de les quals ignorades o, ben segur, oblidades. És per això que insistim a dir que aquesta feina de recuperació li hem d’agrair.

Ha fet bé a recordar-nos la immensa feinada que va desplegar Francesc de Borja Moll, primer intel·lectual de referència en el món de les lletres balears. Sense la seva aportació infatigable, la feinada que anteriorment també va fer mossèn Alcover segurament no hagués estat tan útil. Repressió i cultura durant el franquisme també és la història dels homes i les dones que durant l’època dels anys seixanta i setanta, varen organitzar, així com pogueren, l’oposició al règim, Borja Moll un dels principals.

Les aules de poesia, de teatre i de novel·la que s’organitzaren durant els anys 1966, 1967 i 1968, i que dirigien Jaume Adrover i Bienvenido Àlvarez. També Gabriel Cortès, Antoni Comes o els crítics literaris Jordi Carbonell o J. L. Marfany. Hem posat esment als homes potser més poc coneguts, perquè en aquestes aules també hi participaren Llompart, Vidal Alcover o Guillem Frontera i coneguts escriptors del Principat. Naturalment que tots aquests afanys destinats a divulgar la cultura, comportaven el risc d’haver de fer front a la censura i a la repressió franquista. El llibre detalla els fets.

Durant els anys 60 i 70 destaquen dos germans, Biel Noguera Vizcaíno, pintor, i el seu germà, Pere Noguera, per ventura més conegut perquè va ser un home dedicat a les arts escèniques i director del teatre Principal. El llibre de López Crespí destina un bon apartat a la pintura de Biel Noguera. Una altra part del llibre la titula L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el cineclub universitari que va néixer l’any 1964 i els principals impulsors del qual varen ser Antoni Figuera i Francesc Llinàs. Escriu López Crespí: «En Vicenç Mates, home cabdal, juntament amb en Jaume Vidal, en la història del cine a Mallorca.» Són els anys que la policia política franquista va assassinar l’estudiant Ruano i el dirigent comunista, Julián Grimau.

Un altre capítol, La revolta de l’art a Mallorca: El grup Tago, Bes, la Mostra d’art pobre, Ensenya 1 i el grup Criada. La lluita cultural antifeixista i anticapitalista que també arribava al camp de la plàstica. Ara és impossible reproduir tots els noms que tenen algun protagonisme al llibre. Escriu, en aquell moment, Damià Ferrà-Pons: «La cultura ha pres consciència de la seva responsabilitat.» En aquest capítol es dedica un bon espai a la història de la revista Triunfo, una publicació de referència per a l’esquerra en aquell moment, i editada a València per primer pic l’any 1962. Altres capítols del llibre estan dedicats a les editorials catalanes dels anys 60 i 70 i a la lluita contra la censura; els afanys per a poder burlar-la. També al teatre mallorquí que es va sobreposar al teatre denominat, despectivament, rekional, expressió representativa de l’autoodi. Els precedents del teatre de qualitat, el de Llorenç Moyà i Llorenç Capellà, en Mingo Revulgo. Les aportacions posteriors d’Alexandre Ballester i el mateix López Crespí, entre altres autors.

El llibre acaba, o gairebé, amb un recordatori dels escriptors Miquel Mas, Joan Perelló i Serra de Gayeta, i amb l’arribada de les despulles de Gabriel Alomar, a l’aeroport de Son Sant Joan, l’any 1977, provinents del cementiri jueu d’El Caire. Crec que aquest apartat final, dedicat a la figura d’Alomar, té un caràcter simbòlic perquè López Crespí, d’aquesta manera, ha volgut fixar l’origen modern de la lluita que va protagonitzar la gent de la cultura a Mallorca. I res pus, sols afegir que hem hagut de resumir molt el comentari del contingut d’aquest llibre que també inclou un magnífic pròleg de Mateu Morro i una molt bona presentació de l’escriptor Llorenç Capellà.

(19-II-2019)


La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)

pobler | 13 Juliol, 2020 23:38 | facebook.com

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-


Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)


Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.


Recuperació


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.


Vinculació


Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 12 Juliol, 2020 15:20 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.


Defalliment és una paraula que empra sovint Miquel Costa i Llobera. És la que millor defineix la sensació que em domina quan arriba l’hora de la tristor. Potser és un sentiment produït per l’edat. Ja he fet els seixanta-dos anys i en fa trenta-dos que visc a Albopàs. Sovint pens que he nascut en aquest poble. Que form part de la seva vida, de la sang pagesa que hi circula, atrafegada, per places i carrers. Com desfer-me d’aquesta punyent sensació d’angoixa? Què fer per continuar resistint? Aparentar que som forts, que res no ens fa defallir, que el seminari ens va fer de pedra viva, de marbre sense fissures?

Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.

Són somnis o conviu, invisible, entre els prestatges dels llibres, amagada entre els vells cortinatges de la cambra on em trob sol amb els meus pensaments?

Més d’una vegada, quan aixec els ulls del llibre, la trob davant meu, viva, bategant. Em somriu sense amagar l’alegria frenètica que la domina en saber que d’aquí poc, em tendrà, presoner, lligat de mans, als seus peus. Xiscla, com si fos folla. Però ningú no sent la seva veu, que ressona, potent, enmig de la fosca de la nit.

Posa la falç damunt la taula vessant la tassa de valeriana que fa poc m’ha portat na Catalina. Li es indiferent el meu posat de ràbia. És feliç constatant la por que em domina, els dubtes que m’aclaparen, la meva desesperació sabedor que no puc fer res contra la seva decisió cruel. No perdona, no té sentiments. Va néixer sense cor. Engendrada per l’incest dels dimonis més salvatges, beneïda per Satanàs i tots els reis i emperadors que li fan companyia, es clava un ganivet i em mostra com el seu cos transparent no té sang. De la fantasmal ferida només raja un líquid groc, corrosiu, que desfà, en segons, tot el que toca.

Miquel Costa i Llobera prova de superar l’angoixa que el domina mitjançant l’oració i els cilicis que li mortifiquen la carn. Li tenc enveja. Sóc massa dèbil per atrevir-me a mortificar-me amb filferros i corretges al voltant de cames i braços. Prov de submergir-me en la lectura, en els articles que escric. Alguna vegada m’atur per a resar un rosari. Però tanmateix la meva ment no em deixa concentrar en l’oració com pertoca. El meu cap es distreu amb qualsevol anècdota de la lectura. El meu sistema preferit de defugir pensaments autodestructius és volar cap a indrets llunyans, els portentosos descobriments que ens mostren els llibres d’història. Fins i tot la Bíblia em fa viatjar en direccions ignotes i em trob capficat en les narracions dels profetes talment el que llegesc no fos la paraula de Déu sinó un llibre insòlit creat per novel·listes d’un passat remot. La creació de l’Univers, demostrant el poder inabastable del Senyor, la construcció de la nau de Noè portant tots els animals de la terra; l’esclavatge dels jueus a Egipte, les Set Plagues, la sortida cap a la llibertat del poble que, amb la seva suor, va bastir l’esplendor d’una civilització superior... Les lamentacions d’Isaïes i Jeremies, blasmant contra els pecats d’Israel, els càstigs que Iahvè enviaria contra tots aquells que el deixin d’adorar i tornin a les velles creences, alçant temples a monstruosos animals, tenint cura solament de l’or, vivint constantment enmig de la luxúria, lliurant monedes i queviures a les prostitutes que ballen nues davant Baal.

Em deman si hem avançat gaire d’ençà aquella dura època de combat contra la maldat dels homes. Malgrat els dos mil anys de poder de la Roma catòlica... no estam igual que en el passat, vivint enmig de seguidors de falsos déus i predicadors?

Tanmateix, per molt que prov de defugir els tèrbols pensaments que em dominen, Ella torna, sorneguera, rient, al meu costat. Per fer-me més mal, per riure's del que més estimam, es disfressa de Verge Maria i, sense abandonar la falç que agita, amenaçadora, per damunt el meu cap, em mostra els pits i m’escomet, talment els dimonis de l’Apocalipsi:

--Inútil la teva vida, dedicada a l’oració, Joan! Moriràs ben aviat, et vendré a cercar més prest del que imagines. Pensa en el gran fracàs de la teva existència! Ho pots copsar, no? Mai has gaudit de la bellesa d’una dona en els teus braços, del significat de les carícies femenines. Mira els meus pits, contempla aquesta pell suau, com els pètals d’una flor que s’ha acabat d’obrir a la vida. Et convertiràs en cendra sense haver sabut mai què significa l’amor autèntic, el plaer que et poden donar els cossos nus de les filles d’Eva! No ho dubtis: és el patiment més gran que pot tenir un home sobre la terra! Misèria de tota una vida dedicada a l’estudi i l’oració! I ja no ets a temps de rectificar! El rellotge marca, inexorablement, el teu final!

Catalina no pot consentir que romangui tantes hores sense anar al llit, perdut enmig de llibres, tractats, mapes, pergamins menjats per les rates. La pols dels vells papers em fa tossir i sovint la despert. Em troba suat, parlant amb sons inintel·ligibles davant una cadira buida. O almanco, ella s’ho pensa. No sap que parl amb la Mort. No entén que port a terme un combat amb totes les provocacions que he de patir quan em compareix davant, assedegada de sang. Com explicar-li la presència d’aquest malèfic esperit en el despatx? Catalina és una bona dona, exemplar quant a tenir cura d’un sacerdot que no sap fer res de la casa. Sí, té raó quan diu que al seminari no ens han acabat de fer, que només han cultivat una part de la nostra personalitat.

Em porta una tovallola banyada amb aigua fresca, just acabada de treure de la cisterna. Em renta la cara a poc a poc, murmurant antigues malediccions de poble que no són pecat. Mou el cap amb desesperança, com si, en efecte, em mancàs l’enteniment. No descansa fins que apaga els llums i, com si fos un somnàmbul, em porta fins a la cambra, a descansar.

Na Catalina ha marxat, satisfeta d’haver-me fet marxar del despatx. Creu que m’he adormit. Va ben errada! Amb els llums apagats, sense poder distreure’m amb els llibres, la nit, el que manca per a sortir el sol, esdevé més terrífica que mai. És com si la Mort hagués deixat obertes totes les aixetes de la desesperació més crua i refinada. Com si el cor s’hagués aturat. Sent com si l’ànima sortís del cos i comtemplàs les meves despulles, refredant-se a cada segon que passa. Qui hauria dit que l’esperit funciona ben igual que una persona viva!

Ja no recordava que avui era la revetlla de sant Antoni. Arreu ressò de ximbombes, la remor de glosses gruixudes que fan enrogir les fadrines. Els més borratxos llancen cassalla als foguerons. Les flames amenacen d’engolir les cases més properes. La gent fuig del costat del fogueró per por de morir cremats, envoltats per les flames que campen sense control, fent la gran riallota dels albopassins que envoltaven la llenya que crema, esponerosa, invicta.

El dia de la meva mort havia fet missa major amb assistència dels rectors de les parròquies d’Alcúdia i Muro. Semblava un dia normal. Res el diferenciava dels que havia viscut fins aquell moment. Una llarga malaltia et va preparant per a deixar aquest món. Però quan la Gran Bruixa compareix, aturant de sobte el bategar del cor, no hi ha temps per a cap mena de reflexió. Qui m’hauria dit aquell matí que no arribaria al vespre? Just em va donar temps a sentir, des de la distància, la remor de tavernes i cellers plens, ocupades totes les taules, celebrant la festa del nostre sant.

D’aquí poques hores, quan els galls comencin l’acostumat concert matinal, na Catalina, que compareixerà per dir-me que és el moment d’aixecar-me per a la missa primera, trobarà, esglaiada, cadàver inert del vicari d’Albopàs. O tot és un somni i encara no m’ha arribar el moment de la definitiva solitud? Qui ho pot endevinar en aquesta alçada de la història? El cert és que el De Profundis ressona amb força enmig d’un temple ple de gom a gom. Tothom hi ha vengut a fer la darrera ullada, a acomiadar-se del vicari que ha sabut dels seus pecats, dels pensaments profunds que només es diuen a recer del confessionari. Si no ens hagués estat prohibit, hauria fet un llarg dietari de les pors i misèries dels albopassins! Tant de dolor mussitat en veu baixa! Les contradiccions de la dona que ja no estima l’home, el pecat de luxúria a les casetes de camp, les infidelitats, els crims secrets, aquelles malalties mal guarides, accelerades per tenir accés ràpid a l’herència del difunt... I també les debilitats en la fe, els dubtes quant a la vida eterna, la resistència a acceptar amb resignació els sofriments que Déu nostre Senyor ens envia dia a dia.

Catalina resta aturada davant el meu cadàver. Nerviosa, sense saber el que ha de fer, m’agafa de la mà, freda ja com un bocí de gel, i prova inútilment de trobar el pols. M’apropa un mirall als llavis. Cap signe de vida. No acaba d’entendre el que ha passat. Ahir a la nit tot semblava normal. La meva mateixa dèria de llegir fins a altes hores de la nit. La preocupació, com de costum, per la meva salut. Saber que a les sis he de dir missa primera i són més de les tres de la matinada i encara estic a la tauleta del despatx, desvariejant, parlant sol (ella no sap que discutia amb la Mort). Corr per la casa sense saber a qui comunicar primer l’infausta nova. Ha d’anar de seguida a parlar amb el rector. Ansiosa per comunicar la mala notícia, obre les finestres de la cambra i crida als primers albopassins que marxen cap a marjal:

--El vicari és mort, el vicari és mort!

I tanmateix... res no podrà fer ningú per retonar-me a la vida. Ja no resta ni un bri de calor en el meu cos. L’ànima fa hores que ha sortit de la presó de carn i sang que la mantenia captiva, i navega, esmaperduda, pels racons del que ha estat la casa meva. Una mort sobtada que no m’ha donat temps per a deixar cap mena d’indicació del que s’ha de fer amb els llibres, els papers, les col·leccions amb les restes d’objectes domèstics trobats als talaiots (ceràmica, collarets, estris de feina). I la meva col·lecció de monedes? Qui tendrà cura de la col·lecció amb les monedes que em portaven els pagesos, trobades quan llauraven els camps? El rostre dels emperadors romans que tant vaig cuidar de netejar i que em servien per aprofundir en la memòria d’un dels imperis més grans de la història de la Humanitat. Coure, plata i or de Bizanzi, del Califat de Còrdova, de Dénia... I les llànties trobades a Pol·lentia, l’anell d'or d’una patrícia romana, les làpides amb els noms dels senyors més poderosos escombrats pel pas dels segles!

A què treu cap acaramullar tants d’objectes si tanmateix tot s’ho emportarà el vent?

Hauria d’haver deixat escrit un testament sentimental i indicatiu. “Vull que això i això vagin aquí i allà”. No ho vaig fer.

Pensar que la Dama de Negre et donarà temps a fer les coses de la teva manera és un greu error. Tanmateix Ella colpeja quan menys ho esperes. Seixanta-dos anys no és una edat gaire avançada. He vist morir un exèrcit de gent jove, evidentment. Però també conec centenars d’albopassins de més de vuitanta i noranta anys. He donat l´extremunció a pagesos i menestrals que havien fet els cent anys!

Faig la darrera ullada al món que m’agombolà. L’arxiu amb els centenars d’articles que he escrit per a la revista Sa Marjal. Els originals dels concursos de glosses contra la blasfèmia, el munt de revistes catòliques arribades de tots els punts d’Espanya i l’estranger... Aniran als fems? Qui vol servar a casa seva un munt de papers grogosos plens de pols? Qui podrà desxifrar la meva lletra, les còpies de les cartes escrites als amics durant aquests anys de lluita esbojarrada contra el pecat?

Obr els calaixos de la tauleta del despatx. Darrera ullada als records que m’agombolaren. Les petxines de la platja el dia de l’excursió amb Miquel Costa i Llobera, a cala Murta! Record el que em digué mentre em veia atrafegat recollint aquells petits tresors:

--Joan, no perdis el temps amb les coses d’aquest món. No ens en portarem res al cel quan ens sigui arribada l’hora! Atresora pensaments, aprèn noves oracions, llig... però deixa els objectes allà on són, en el lloc exacte on la mà de la Divina Providència els ha deixat!

I en veure que no li feia cas i continuava amb la meva dèria, afegí, compassiu:

--En tots els funerals que has oficiat, en fer la darrera ullada al mort que acompanyaràs a la fossa... has vist mai que dins el bagul hi portàs res del que ha atresorat en aquest món? Joies, or? He conegut molts senyors de possessió que, abans de la mort, després de l’extremunció, han plorat fent la darrera ullada als vasts camps que els envoltaven, obrint les capsetes amb les monedes d’or i plata acumulades, les polseres, anells, arracades i botonades de la família.

Miquel Costa i Llobera té raó a vessar. N’he estat testimoni en els darrers trenta anys de sacerdoci. Quantes llàgrimes producte de l’egoisme no he vist desfilar davant els meus ulls. L’avarícia que no pot consentir haver de deixar-ho tot! Si de cas, se’n porten el darrer vestit, inservible per als hereus que esperen ansiosos remenant nerviosament els armaris on hi ha les escriptures, el testament que els ha de consagrar com a únics propietaris de tot el que era l’univers del mort. Alguns, els més desgraciats, s’aferren als llençols com si no volguessin marxar, deixar tot el que era seu i ara desapareixerà per sempre més de la seva mirada. Tanta feina per acumular terres, per fer més rendible l’anyada! Llogar els jornalers i missatges que cobraven menys i feien el doble de feina! Cap compassió amb els que queien malalts o tornaven inútils per un accident. I en arribar a una certa edat, quan ja no podien rendir com abans, al carrer sense ni una paraula de gràcies, sense el regal d’una camisa vella, les sabates que ara seran per al nou pastor, l’amo que tendrà cura de tot l’exèrcit de servents que l’han envoltat.

Però les petxines foren part de la meva supervivència. Són el substitut de les joies que mai no he tengut ni m’han interessat. Tancades per a l’eternitat dins una ampolla de vidre, seran el recordatori d’una conversa amistosa amb un dels més grans poetes de la nostra terra.

En uns dies vendrà gent nova i ocuparà els meus racons. Deixaran na Catalina al servei del nou vicari? La faran marxar a casa seva, sense cap mena de premi pels anys que ha dedicat a tenir cura de les meves necessitats? No ho sé ni ho puc saber. No sé cap on marxaré. No hi ha cap llibre que ho expliqui. Sí, aniré a retre comptes davant sant Pere i els àngels a l’espera que em deixin gaudir, durant tota l’eternitat, de la presència lluminosa del Senyor. Tenc la consciència neta. Sé que puc enfrontar-me amb el tribunal celestial més rigorós.

Imagín que em ficaran dins la caixa, amb la creu de plata que em regalà la mare quan m’ordenaren sacerdot enmig de les mans, amb el rosari. Hi haurà també una camisa de lli blanc amb randes, el cíngol de cordó de seda vermella i la casulla morada. La meva ànima, surant sobre l’espai ple de gent del temple, mirarà l’espectacle, bocabadada en contemplar les capelles ben adornades de flors portades per les monges franciscanes. Com si fos un ofici solemne ressonen notes del Rèquiem de Mozart, aquell descregut músic vienès tan de moda en aquestes circumstàncies tràgiques. No m’han fet cas! Vaig donar instruccions al rector que, en cas de mort, no volia música de descreguts en el meu funeral. El rector deu trobar que és una música adient, més solemne que la partitura de Palestrina que li vaig deixar preparada. Les campanes no deixen de sonar cridant els darrers feligresos a l’acomiadament del vicari.

La Mort s’ha vestit de gala. Porta un llarg vestit de seda negra i, en el pit, desafiant, l’espasa d’una Sibil·la indicant-me el camí.

--Et vull acompanyar fins a les portes del cel, ara que aniràs a veure sant Pere –exclama, riallera--. No diràs que no t’estim, Joan! A poca gent li és concedit aquest alt honor. T’acompanyaria fins a la Sala del Judici, però no puc entrar-hi. Els teus m’ho tenen prohibit. Tanmateix, malgrat el meu poder, em menystenen. Em tenen per una criada de poca vàlua. Una jornalera enviada a fer una feina. Res més. El botxí de l’infern, m’anomena sant Miquel. Després de tota una eternitat complint fidelment el que m’encomanen, vet aquí el pagament que em donen: un botxí, una criada. Quina manca de consideració!

No puc fer-hi res per desempallagar-me de la seva llefiscosa presència. És aquí, com de costum, com a totes les nits que no podia dormir pensant en el final de la meva vida terrenal.

Sent el final, Ite, missa est. És el moment que desenes de mans m’alcen i comencen el camí cap a l’exterior del temple. Els portadors del taüt no poden avançar, tal és la gentada que ha omplert l’església. Amb dificultats arribam a la porta principal. La placeta de davant la rectoria és plena de gom a gom. Tot el poble hi és present. Sent el bategar ansiós de tants cors que volen dir-me el darrer adéu. Uns s’han abillat amb els seus millors vestits; d’altres, just havent acabada la feina han vengut de pressa, amb una simple camisa nova o el jec de les festes. Moltes dones resen el rosari. Veig les Filles de Maria agenollades mentre el bagul fa el seu camí portat per tantes mans de cristians fervents.

--A vegades val morir per constatar que hi havia molt gent que t’apreciava –continua dient la Senyora dels Avencs, amb veu suau. Allarga el braç nu i em mostra els carrers atapeïts, les balconades plenes, els domassos que adornen les cases.

El saig i els municipals obrin pas a la processó que em portarà fins al cementiri. Sent el plor de les dones. Passam davant la casa que vaig habitar. Encara hi ha el banc de fusta duit per l’església.


De la novel·la de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)

pobler | 11 Juliol, 2020 23:30 | facebook.com

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)


Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals

pobler | 11 Juliol, 2020 14:25 | facebook.com

Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals –


A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès. (Miquel López Crespí)


La recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del poemari El cant de la sibil·la, l'obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004, m'ha fet fer algunes reflexions quant als mecanismes conscients i inconscients que poden guiar la feina de l'escriptor. Analitzar des de quina situació, des de quina concepció del món i del fet literari un autor enfoca la seva creació pot servir per a conèixer millor les claus internes d'aquelles obres. Potser és un exercici necessari i aquestes senzilles explicacions ajudaran algun lector a entendre millor la gènesi del meu darrer poemari, El cant de la sibil·la, i també, possiblement, la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Per desgràcia no anam gaire sobrats de dietaris ni d'estudis escrits pels mateixos escriptors explicant les interioritats dels seus processos creatius. Un excés de modèstia? Por de despullar-se massa davant la societat? Qui sap! Potser és tot plegat i el temor de lliurar algun secret personal o creatiu a gent que, imaginam, podrà emprar les nostres confidències culturals i literàries en contra nostra.

Avui voldria parlar precisament d'aquestes interioritats que no solen detallar-se i que la majoria de vegades queden per sempre dins els plecs més ocults de l'ànima d'un escritor. Em referesc als plans que sol tenir un autor quan comença a redactar els primers esborranys de la seva obra, a les motivacions més o manco amagades del fet d'escriure. Qui signa aquestes retxes ja fa molts d'anys que conrea la literatura; més de trenta. En aquest llarg període de temps, acostumat a certa mena d'anàlisi interna, pouant endins d'un mateix, hom ja ha arribat a copsar ben bé alguns dels impulsos que fan funcionar o no la màquina interna de l'escriptor. Amb la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera que enguany, el 2005, edita El Gall Editor, són ja més de quaranta les obres publicades en català i més de vint les traduccions a altres llengües, concretament a l'espanyol, el romanès i l'anglès. Més d'una vegada, i ara mateix!, he treballat en diversos projectes combinant la redacció de treballs per a la premsa amb la preparació de poemaris, teatre i novel·les. En referència a les concepcions literàries d'un autor, a la "cuina" que hi ha rere cada llibre, una de les preguntes que els periodistes fan sovint als escriptors que conream diversos gèneres literaris és aquella tan coneguda de... "I vostè que s'estima més fer... novel·la, poesia o teatre?". És una pregunta ben intencionada però que sovint palesa la ignorància d'aquell redactor del diari envers el que és i representa l'ofici d'escriptor. Per als que hem escollit, o la societat ens ha fet escollir, aquesta difícil tasca d'enfrontar-nos amb el món de la paraula i la imaginació, per a aquells que no són autors de cap de setmana o de vacances, el problema no es planteja mai entorn "el gènere on ens trobam més còmodes". En literatura no hi ha "gèneres còmodes". Hi ha treball intens, dedicació vital, obres ben fetes o mal fetes, però la "comoditat" no és el motiu essencial per a escollir de treballar en un "gènere" determinat en un moment precís. Ernst Robert Curtius, en el llibre Ensayos críticos sobre la literatura europea (Barcelona, Seix Barral, S.A., 1972) ja parlava extensament dels complexos móns creatius de Virgili, Goethe, Herman Hesse, Calderón, Unamuno, James Joyce, T. S. Eliot, Jorge Guillén i Balzac. Arnold Hauser en els tres volums, imprescindibles!, de la seva famosa Historia social de literatura y el arte (Madrid, Guadarrama, 1969) havia desenvolupat aproximacions auténticament lluminoses quant al fet creatiu. Record igualment les primeres lectures de Walter Benjamin, l'obra Sobre el programa de la filosofía futura y otros ensayos (Caracas, Monte Ávila Editores, 1970) que tantes "il·luminacions" ens proporcionà sobre el món de la cultura; l'estudi de la Teoría de la novela (Barcelona, Edhasa, 1970) de György Lukács, les nombroses obres d'Ernst Fischer, Roger Garaudy o Jean Paul Sartre sobre el món de la literatura i l'art que ens servien, amb molt d'altre material espanyol i català, per a la nostra incipient formació literària. Sovint, quan mir endarrere, pens en les lectures de quan feia el servei militar, a Cartagena. D'amagat dels oficials de la dictadura, en aquelles interminables nits de guàrdia sense sentit, omplia les hores llegint les darreres novel·les llatinoamericanes de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Lezama Lima, Alejo Carpentier, Julio Cortázar... i, també, en el camp de la teoria literària, els darrers treballs de Roland Barthes, Henri Lefebvre i Lucien Goldmann. Aquell famós Literatura y sociedad editat per Ediciones Martínez Roca de Barcelona l'any 1969!

A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès.

De tota aquesta problemàtica, la transformació dels conceptes i les finalitats de l'art i la literatura, de la política i de la vida quotidiana de les ciutadanes i ciutadans de la societat de l'espectacle ja n'havia parlat en el pròleg a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000, p. 9-10).

M'he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d'una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d'alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l'art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l'art, la cultura i la política no s'hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l'obra d'Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l'intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l'aprofundiment en les qüestions de l'hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l'intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d'una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa "independència" de l'intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l'espanyola d'aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d'una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l'il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d'un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d'aprendre.

En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació marxista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. Quan els situacionistes, Raoul Vaneigem, Guy Debord, entre molts d'altres, disseccionen la societat capitalista en un clàssic de l'assaig, La societat de l'espectacle, ja sabem que el mateix concepte de "gènere" literari és en crisi a l'interior de la nostra consciència. Per això, com he escrit una mica més amunt, el nostre forçat somriure als llavis quan el redactor de la secció de cultura ens demana en el conreu de quin "gènere" ens trobam més còmodes. Com explicar-li la història de les avantguardes, de totes les revolucions que han sacsejat el món, en cinc minuts? És impossible. Hem de fer aproximacions, sempre incompletes, sempre mal interpretades per aquests informadors que, quan ens fan unes preguntes, ja saben el reduït espai que el director atorgarà a les informacions literàries en el seu diari (a no ser que l'escriptor hagi guanyat el Nobel o ajudi a fer els discursos a Sa Majestat el Rei Juan Carlos! Aleshores tot són pàgines de promoció, interessats" aprofundiments" i si ve de cas, nomenament de doctor honoris causa a tan important personatge).

Parlar de les influències mútues i similituds temàtiques que es poden trobar entre el poemari El cant de la sibil·la, la novel·la Defalliment i el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla és tornar a parlar de la nostra concepció del fet literari i artístic. El que eren inicials provatures en obres de teatre com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre l'any 1974, o en els reculls de narracions La guerra just acaba de començar i A preu fet, són ara, després del llarg parèntesi de dedicació a la lluita política clandestina antifranquista, el cos d'una pràctica literària.

Feta aquesta petita introducció, crec que ja podem començar a parlar de la unió existent entre les diverses obres creades a partir de finals del noranta i, més concretament, entre aquestes tres de les quals parlava en començar.

L'edició de El cant de la sibil·la coincideix, amb uns mesos de diferència, amb l'edició per part de El Gall Editor de Pollença de la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, novel·la que sortí editada pel mes de febrer del 2005.

Per quins motius El cant de la sibil·la m'evoca altres treballs? El cert és que quan escrius, quan restes lliurat a la tasca creativa o de recerca no penses que amb el temps puguin establir-se aquesta mena de relacions. L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort".

A tot aquest caramull de veritats caldria afegir-hi que, per a poder bastir determinat tipus d'obra, molts escriptors consideren que l'autor ha d'haver complit una determinada edat. Ben cert que trobaríem nombrosos exemples en la literatura universal d'autors joves amb una obra immortal. El tòpic seria parlar de Rimbaud, Rosselló-Pòrcel o Lord Byron, per posar els primers exemples que m'han vengut a la memòria. Però haver tengut determinades experiències humanes, haver vist com acabaven moltes de les històries, determinats fets viscuts en la joventut, crec que pot donar una bona perspectiva literària, molt de material a l'autor de vena. Ho he escrit en un altre article dedicat especialment als poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal (inèdit). En apropar-me als seixanta anys la memòria agafa el comandament de la nau i el passat, la història personal i col·lectiva de l'escriptor, fa ressaltar amb lluïssor els records que t'han agombolat fins ara mateix. Molts dels articles que sortien publicats en la revista Sa Plaça de sa Pobla a començaments dels anys noranta i els que seguiren en la seva nova etapa inquera foren inclosos en el llibre Temps i gent de sa Pobla. El poeta, d'ençà el seu primer poemari editat, aquell llunyà Foc i fum que publicà Oikos-Tau (1984), sempre ha sentit el pes de la fugidesa del temps damunt la seva vida. Quan hom comença a redactar els articles recollits a Temps i gent de sa Pobla és per a deixar constància d'amics i familiars, d'indrets molts d'ells ja desapareguts o transformats irremeiablement pel pas implacable de les manetes del rellotge, fets locals que saps que desapareixeran amb la teva mort física. I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... Des de Can Picafort a Formentor, de sa Pobla fins a Lluc, aquelles matines amb el cant de la sibil·la!, les al·lotes de Muro, Búger o Campanet que venien a treballar al camp de sa Pobla, els foguerons de sant Antoni... tot torna i torna a la memòria sense que puguem fer-hi res.

En aquestes alçades de la vida, apropant-nos a la seixantena, arribam a pensar que els mallorquins nascuts a mitjans dels quaranta del segle passat hem estat els darrers habitants d'aquesta terra que, malgrat l'avenç del turisme i una certa industrialització, l'hem coneguda quan encara podia dir-se que era una terra de pagesos, mariners i menestrals. Per cert, la mateixa que, amb els canvis del temps, segurament conegué Miquel Costa i Llobera. En el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla hi ha notícia dels vells oficis dels nostres padrins i redepadrins, de les festes populars, d'aspectes destacats de la vida quotidiana d'una població en puixança constant com és sa Pobla. Tampoc no hi poden mancar els records personals de l'autor del llibre: l'escola del passat, les vacances a les cabanes de palla fetes a la platja d'Alcúdia...

És aquest pas furient dels anys, la punyent constatació que després dels teus padrins i pares, després de la mort d'amics i familiars, hi aniràs al darrere per matemàtica llei de vida, el que, com una força incontrolada que neix del fons del teu subconscient, et fa que comencis a perfilar molts poemes dels teus llibres i, concretament, aquest poemari, El cant de la sibil·la, que acaba d'editar Brosquil Edicions.

Si un especialista analitzàs a fons la temàtica dels treballs sobre història local aplegats en el llibre Temps i gent de sa Pobla podria trobar algunes de les idees que després m'han servit per a escriure molts dels llibres que he anat publicat aquests darrers anys. O les converses amb els vells republicans de sa Pobla, amb el pare Paulino, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, no són el bessó de novel·les com L'Amagatall, Estiu de Foc o Núria i la glòria dels vençuts? El cinema de la postguerra, el record de les sessions cinematogràfiques en el "Montecarlo", el "Salón Gardenia", "Can Guixa", "Can Pelut" o el "Salón Montaña" de les quals hi ha informació periodística recollida a Temps i gent de sa Pobla... no són l'embrió del poemari "Temps moderns: homenatge al cinema, el llibre que guanya el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002" de la Universitat Autònoma de Barcelona?


Els records de sa Pobla, de les cales de Mallorca, de les festes populars, de s'Albufera, de Lluc, de Formentor i la talaia d'Albercutx, de les ruïnes de Bóquer, Pollentia i el teatre romà d'Alcúdia, de cala Sant Vicenç o Aucanada, de Cala Murta o la badia de Pollença, excursions i visites fetes des de la infantesa fins al present, sentiments que el lector trobarà poetitzats en El cant de la sibil·la, són, com ja hem explicat, l'origen de molts dels capítols de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Més d'un especialista en qüestions literàries ha explicat com, la majoria de vegades, les novel·les de molts autors, fins i tot aquelles que puguin semblar més allunyades de la situació concreta de l'escriptor, són, en realitat, la transmutació literària de les experiències viscudes per l'autor. Si hom analitza cada un dels capítols que conformen Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera podrà trobar, transformat, l'esperit dels poemaris El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, el desenvolupament literari d'algunes idees que hi són presents a Temps i gens de sa Pobla i del recull d'articles encara inèdit Sa Pobla en la història.

Tot plegat no és tampoc cap gran descobriment; tot lector intel·ligent ho sap a la perfecció. És evident que el món religiós, la classe social de l'autor de Lo Pi de Formentor, l'època en la qual transcorren els fets narrats a Defalliment, no tenen, en aparença, cap relació amb la vida de l'autor de la novel·la. Però els lectors que hagin llegit l'obra saben que la temàtica del llibre fa referència a les contradiccions d'un escriptor, en aquest cas Miquel Costa i Llobera, que, ja prop dels seixanta anys, reflexiona sobre la seva vida, la funció de l'art i de la poesia, el seu paper en una hipotètica transformació del món i de les persones mitjançant l'obra literària. Ben cert que, en part, podrien ser unes reflexions, amb les normals diferències, molt semblants a les que pot tenir un autor d'esquerres, que també creu en la paraula i que també, vaja quina casualitat!, s'apropa a la seixantena d'anys.

Si a tot això afegim que la història, els llocs on viu, escriu i treballa l'autor de Pollença són els de la infantesa de qui signa aquestes retxes, ja ens podem fer una idea de com l'escriptor empra a fons tot el material vital de la seva existència per a donar sang i vida als personatges de les seves novel·les. A no ser per la destrucció de paisatge i recursos naturals que hem patit en aquest darrer segle, el cert és que l'estructura bàsica de la Pollença de finals de segle XIX i començaments dels anys vint, el Formentor de ses Cases Velles, el monestir de Lluc, les badies de Pollença i d'Alcúdia, l'Albufera i s'Albufereta, les pinedes que encara resten aquí i allà delmades per l'especulació i l'avenç incontenible d'urbanitzacions i hotels, l'arena, l'aire salobrós del vent, la imponent Serra de Tramuntana, tot el nostre inabastable horitzó marí, els núvols i el sol ponent, són també, no solament els mateixos eixos naturals que encerclen i condicionen el protagonista de Defalliment. També són els paisatges, el món concret de la meva infantesa, alguns dels records que he provat de servat en el poemari El cant de la sibil·la, tan coincidents amb determinats ambient i atmosferes de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que, la història de la literatura així ens ho confirma, les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d'un autor, les motivacions conscients i subconscients que l'impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d'una vegada, l'escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per a dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l'obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s'ha aproximat al coneixement de les coartades d'uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l'obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l'obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l'hora de relacionar l'obra escrita de l'autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l'existència de l'autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d'una escriptora.

Però totes aquestes reflexions, i més que en podríem fer, quant a l'origen de l'escriptura d'un autor surten a rotllo en constatar algunes similituds entre Temps i gent de sa Pobla (història local), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la) i El cant de la sibil·la (poesia).


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Concert de campanes – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 11 Juliol, 2020 00:14 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Concert de campanes – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


De sobte ens despertà un estrany concert de campanes. Talment com si s’hagués calat foc en alguna casa. Tothom era al carrer demanant què passava. Si paraves esment constataves que no semblava l’acostumat repic avisant d’un incendi. Era un nou tipus de crida. Amb els mesos es faria molt conegut, ja que anunciaria la conquesta d’alguna ciutat de la Península per part de Franco i els generals sublevats. (Miquel López Crespí)


p>De sobte ens despertà un estrany concert de campanes. Talment com si s’hagués calat foc en alguna casa. Tothom era al carrer demanant què passava. Si paraves esment constataves que no semblava l’acostumat repic avisant d’un incendi. Era un nou tipus de crida. Amb els mesos es faria molt conegut, ja que anunciaria la conquesta d’alguna ciutat de la Península per part de Franco i els generals sublevats.

Però aquell dia d’agost no sabia encara què significava.

Va ser una falangista, n’Alberta Ratil, qui, pistola en mà, m’ho escopí a la cara:

-Què et pensaves? Ja hem agafat el teu promès i tots els seus, la tropa de descreguts que estava amagada a les pinedes d’Alcúdia.

Ara entenia els darrers moviments de tropes pels carrers. Soldats arreu, els oficials que ocupaven els cafès, les dues pensions situades prop de la plaça Major. Ens preguntàvem quin sentit tenia aquella ocupació militar quan la majoria de republicans ja romanien detinguts i altres eren a la muntanya o dins algun enfony de la casa, com nosaltres mateixos. Preparaven una recerca més exhaustiva? Possiblement havien arribat a la conclusió que, sense la intervenció de l’exèrcit, no podrien trobar els fugitius. La pregunta era saber qui podia restar encara per les coves de la serra. Fins quan podrien resistir sense menjar.

El cercle es tancava lentament.

Patrulles de milicians vigilaven l’entrada i les sortides del poble. Els familiars d’alguns dels que fugiren amb els primers trets del Moviment eren vigilats amb insistència. No els deixaven sortir, ni en cas de malaltia greu. Si podien aconseguir que el metge els visitàs, tenien sort. Escorcollaven les senalles cercant menjar. Anaven caient els que s’amagaren en alguna caseta de camp. Els grups de matons que patrullaven per fora vila anaven trobant els fugitius. La majoria dels que eren descoberts acabaven morts a les cunetes. El padrí era dins la soll, ocult i en silenci, fent llatra. De nit, si no hi havia falangistes pels voltants de casa, el fèiem sortir i dormia en el banc de la cuina, damunt un matalàs que li havíem preparat especialment. Si algú feia soroll pel carrer o tocava a la porta d’entrada, d’un bot podia marxar ràpidament al seu racó. Tancàvem la padrina a la seva cambra. Jo la vigilava de nit, no fos cosa que volgués davallar al corral o a la cuina.

La padrina empitjorava sense que poguéssim fer-hi res. Em feia pena. Una dona que de jove portava tres hortets i que als deu anys ja regava vuit o nou quartons en un matí, ara romania hores i hores asseguda davant la fonyava, perduda en la fondària dels seus somnis misteriosos.

Una nit li vaig haver d’obrir. Dreta davant la porta de la cambra, copejava de forma insistent, talment hagués perdut el seny.

-Caterina, apropa’t, tenc por! –mormolava, nerviosa.

En entrar a l’habitació s’aferrà al meu cos. Tremolava de fred i era en ple mes d’agost.

-Caterina... no has sentit res? –em digué, mirant-me fixament als ulls-. Posa-hi atenció. Són per aquí. En Rafel ja ha tornat. Hi ha veus a la cuina. M’he despert perquè sentia el teu pare i na Isabel que parlaven. Crec que hauríem d’anar a veure qui hi ha a les cambres de la planta baixa.

La vaig conformar així com vaig poder.

No tothom gaudia de les condicions especials del padrí: un bon amagatall, una família que li tenia esment. Fins quan ho podríem fer? Vivíem sota amenaça constant. Sortosament, mai no li va mancar un plat de calent, la companyia de ma mare i jo mateixa que, sempre que podia, anava a parlar amb ell a través del llenyam que l’ocultava. Sentíem els lladrucs dels cans de caça, el caçadors d’homes que s’ensenyorien dels carrers. S’havien especialitzat en la recerca de les persones. Ensumaven la gent fins i tot si estava en el fons de les cisternes, a un racó de les golfes. Qui podia resistir dies i dies dins un pou, penjat de la corda del poal? Sabíem d’alguns que no pogueren suportar-ho i es lliuraren a les noves autoritats.

El rebombori em féu sortir a guaitar. Volia saber què s’esdevenia.

Els camions amb els soldats passaren davant casa nostra omplint l’entrada i les cambres de pols. Els vaig mirar passar al meu costat. Els soldadets no anaven tan alegres com els seus oficials. Qui sap quants d’aquells homes enviats per a reprimir els republicans no eren uns bons esquerrans i ara, a la força, es veien obligats a estar amb els colpistes. Bastava veure'ls la cara! Ni punt de comparació amb els rostres esperitats dels seguidors de José Antonio, enlairant fusells i banderes de Falange, cantant cançons de guerra.

Ara ho entenia. Havien muntat una expedició especial per trobar n’Andreu i els socialistes amagats a les pinedes d’Alcúdia, anant a l’ermita de la Victòria.

En totes les setmanes que romangueren ocults només vaig tenir noves del meu nuvi una vegada. En Miquel Beia feia carbó a la garriga. Era bon amic del pare. Un dia, amb l’excusa de vendre’ns un sac, trucà a casa. En entrar va demanar a la meva mare per veure’m. Portava noves de n’Andreu!

El férem passar a la cuina i la mare li serví un tassó d’aigua fresca acabada de treure de la cisterna. No podíem oferir-li res més. Els falangistes havien agafat les quatre ampolles de suc que teníem per a les festes. Enfollien quan ullaven una ampolla de conyac o d’herbes!

Tancàrem les vidrieres per tal que ningú no ens pogués sentir.

-Eren al costat de la sitja –ens explicà-. Els vaig donar tot el que tenia: el pa, les sobrassades, el formatge que m’havia de durar un munt de dies. Anaven afamegats. Es pensaven que la sublevació seria cosa de poc temps i ja durava setmanes. No sabien què fer. El teu enamorat em va fer prometre que et diria que es trobava bé, que t'enyorava, que només pensava en tu.

Les llàgrimes em venguéren als ulls.

Per les paraules d’en Miquel Beia comprenia que no existien gaires possibilitats de salvació. Durant uns dies vaig pensar que haurien pogut marxar a Menorca on, pel que sabérem, els sublevats foren derrotats. Però ara, amb el cor encongit, copsava que eren a Mallorca, sense menjar, sense esperances en una ràpida victòria del Front Popular.

En Miquel Beia continuà amb les seves explicacions:

-Sembla que volen lliurar-se a les autoritats. Pensen que no han fet res de dolent. Defensar el govern legalment constituït. Potser els caiguin un parell d’anys de presó, però pitjor seria que els trobassin les patrulles de milicians i els matassin allà mateix. El somni era marxar amb un llaüt a Menorca. Va ser impossible. L’altre dia s’assabentaren que el patró, un conegut socialista d’Alcúdia, havia estat detingut i mort. Ja no restava cap esperança. Un al·lot, en Gori Colomí, el més jove del grup, s’atreví a anar caminant fins a Pollença. Va haver de tornar de seguida. Abans d’entrar a la població ja va veure els camions de soldats i falangistes. De lluny estant, amagat rere unes figueres properes a la creu, pogué divisar com portaven una corrua de presoners i els feien pujar a cops. En Gori en va contar més de cinquanta! Pels crits, per les culatades que rebien, pels insults que va sentir pogué endevinar que els esquerrans provaren de resistir l’endemesa.

L’amic ens mirava amb un posat trist. Li feia pena haver de portar-nos males notícies.

-N’Andreu i els carrabiners arribaren a la conclusió que, comprovada la victòria dels sublevats i davant la impossibilitat de fugir a Menorca, no els restava cap altra solució que rendir-se als guanyadors, amb tots els perills que comportava la decisió.

Derrotats, lliurats als militars! Per això la frenètica alegria de na Ratil. Era el dia de la seva venjança. A la fi podria castigar qui no volgué festejar-la. El rancor de la gent! Mai no m’havia adonat de la ràbia que covava dins d’aquella ànima malalta. I pensar que abans em saludava, somreia quan ens veia passejar pel poble agafats de les mans! Quina manera de dissimular els enverinats sentiments que la dominaven!

Per què li posaren Ratil de malnom? Sembla que de petita la mare li manà que possàs verí pels indrets del corral on corrien les rates. En va posar tanta quantitat que matà tots els animals del galliner. No restà cap gallina ni conill! La feta va ser molt comentada perquè tothom sentí els crits de la mare, renyant la filla.

-No tens coneixement! Què has fet, desgraciada? No veus que ens has deixat sense animals per tot l’any? Vine cap aquí, beneita. No serveixes per a res.

Algunes veïnes entraren a la casa, preocupades, no fos cosa que la mare o el pare li pegassin quatre cops mal donats.

El fet del ratil, el poc coneixement d’una al·lota que ja tenia tretze anys va ser comentat entre rialles durant setmanes i mesos.

Mai més no pogué llevar-se del damunt el malnom. I n’Alberta va ser coneguda per Ratil a partir d’aquell dia atziac.

Era un malnom que l’enrabiava. No podia suportar que li diguessin. El seu caràcter s’agrià definitivament. Mai més no va ser la mateixa. Va tornar baralladissa. Pegava les nines de l’escola que, rient, li feien befa. Les mestres no sabien què fer per calmar-la.

Diuen que tornà boja. En els anys de la República no ens estranyà gaire veure-la fent costat als joves més extremistes d’Acció Catòlica, la colla que més tard es faria de Falange i anirien a practicar amb pistoles per la garriga, a l’ombra del castell. Qui sap, segurament les pràctiques de tir li servien per apaivagar la ràbia continguda que la dominava.

Com desfer-me de la seva llefiscosa presència? Era aquí, agressiva, histèrica, com de costum. M’amenaçava amb la pistola alhora que un caramull de gent s’apropava per veure el que passava.

Na Ratil anava desfermada. Feia uns anys havia estat mig enamorada de n’Andreu, però ell ja m’estimava. Amb molt bones paraules li digué que ho deixàs anar, que sortia amb mi.

Mai no ens ho va perdonar.

Sempre vaig pensar que es va fer del Moviment a causa del desengany que patí. Ella no ignorava que el meu nuvi era l’ànima del jovent esquerrà. La majoria de joves, fos quina fos la seva tendència política, el respectaven i l’estimaven. Aquell rebuig la marcà profundament, li va fer accentuar les seves tendències dretanes. Abans, a l’adolescència, no passava de ser una més de la colla d’aspirants a les Filles de Maria. Era l’encarregada de portar les ensaïmades i la xocolata a les senyores que conspiraven a la rectoria.

Ara la tenia al davant, amenaçant-me amb la pistola.

La notaves exultant, posseïda per una alegria que no podia dissimular.

Obrí el carregador i em mostrà les bales. El tornà a situar i m’apuntà directament al cor.

-On és el teu enamorat, xuetona? Ja no el tens! L'hem agafat –xerricava, embogida-. Per què no cantes “La Internacional” com quan anàveu d’excursió? O ja no en recordes la lletra? En unes setmanes heu perdut la memòria? Ara cantareu el “Cara al sol”. Ja veuré si aprendreu la cançó de Falange. Vos jur que ben aviat la coneixereu de memòria! No vaig pronunciar paraula.

Mirava la pistola. Em demanava si seria capaç de disparar. El dolor produït per la inesperada noticia de la detenció de n’Andreu em mantenia paralitzada. Sentia el cor bategant a una velocitat desfermada. Per uns instants el soroll del carrer desaparegué del meu cervell. La realitat exterior s’esmorteïa, es feia fonedissa. No sentia els crits de na Ratil. Només veia el seu rostre excitat, la saliva que li sortia de la boca, els gests irats amenaçant amb l’arma. Intuïa que cridava, que feia palesa la felicitat immensa que la dominava mitjançat aquella cridòria.

Però jo no sentia res. Vaig trigar una bona estona a tornar sentir el rebombori del carrer. Em recuperava lentament, de forma imperceptible. Pensava que ningú no havia de conèixer els moments de defallença que s’apoderaven del meu esperit, la debilitat que s’ensenyoria del cos i em feia trontollar com si m’haguessin apallissat. Vacil·lant, em vaig recolzar a la porta de la casa. No volia que s’adonàs que les seves paraules, la notícia de la detenció de n’Andreu m’havia paralitzat. Talment portàs clavat un ganivet enmig del cor i la sang rajàs, abundosa, tacant de roig la camisa que portava. Podia sentir el líquid vital davallar des de l’alçada dels pits fins a les cames. Per uns moments em vaig sentir a punt de morir, sense alè. Pensava que cauria estesa al seu davant, atordida, sense possibilitat de recuperar-me.

Quina alegria si hagués pogut saber que aquelles paraules havien fet diana!

Em vaig mossegar la llengua fins a sentir el gust salat de la sang dins la boca.

Tornava a sentir les recomanacions de na Ratil.

Es dirigia a la gent que ens envoltava. La veies feliç, convertida en una autèntica fúria, lluint l’uniforme nou de Falange, la pistola, els correatges que li travessaven el pit, la funda de cuiro on portava l’arma, les bales.

-Es pensaven que el Moviment només duraria un parell de dies i que després tornarien a guanyar els republicans. No sabien que aquesta vegada anava de bon de veres. No, ara no serà com en temps del general Primo de Rivera. Quatre detencions, alguns exiliats a Canàries i París, pactes amb els socialistes... S’han acabat les contemplacions amb les esquerres. Segarem la mala herba per un parell de gernacions!

Després, sense deixar d’amenaçar-me amb la pistola, la col·locà damunt el meu front. Volia atemorir-me.

No sé què va impulsar-me a parlar. Possiblement era un error. Millor callar, restar silenciosa com em recomanà la mare, preocupada pel pare i la germana. I pel padrí, pobret!, que vivia rere la llenya de la soll, a uns centímetres de la mort si es decidien a escorcollar a fons cada racó de la casa. Hauria bastat ben poc per a trobar-lo! Així com miraven a l’interior de les cisternes, dins els forns de les cases, als pallers, a les golfes, també hauria estat possible fer una neteja a fons de l’enfony on romania ocult i treure la llenya enmig del corral. No ho feren. Dins la desgràcia, la sort ens acompanyava un poc. Una sort que ara posaria en perill en pronunciar les paraules que, implacables, em sortiren de la boca, talment una daga amb vida pròpia, una arma que volia ferir la falangista de la pistola.

La fitava als ulls fixament. Va ser quan vaig pronunciar aquelles paraules que sabia que li farien mal. Li volia recordar l’origen del malnom que li enverinà l’existència, juntament amb el rebuig amorós de n'Andreu.

-Ratil -li vaig dir-. Ja no et basta matar conills i gallines com quan eres més jove? Ara també vols assassinar persones com els teus amics?

Per uns moments vaig pensar que premia el gatell. Algú dels que ens envoltaven no va poder contenir les rialles.

Na Ratil es va girar enfurismada, rabiosa com un sergent.

Va deixar d’apuntar-me i, desesperada, movia la pistola en cercle, cercant el culpable de la riallada. Sortosament, no endevinà qui l’havia feta. Crec que hagués disparat sense cap mirament. Aleshores els falangistes mataven enmig del carrer. No li hauria passat res. “Era un roig o una roja provocadora”, podria haver declarat tranquil·lament. “Va parlar malament del Moviment, de Falange. Encoratjà els socialistes del poble”. La causa en contra seva, suposant que s’hagués obert cap expedient, es tancaria sense cap conseqüència personal. Vés a saber si els superiors la condecorarien o li proporcionarien una bona feina a les oficines del partit, a Palma!

Possiblement aquella riallada em salvà la vida.


Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot

pobler | 10 Juliol, 2020 21:45 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la col·lectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)


Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

El primer llibre (records dels anys 60 i 70)

pobler | 09 Juliol, 2020 22:52 | facebook.com

El primer llibre (records dels anys 60 i 70)


Fa molts d´anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori?


A la fi ha sortit el llibre! Al cap de més d'un any rodolant per l'editorial ja començava a pensar que no el veuria mai al carrer. Quina tragicomèdia, l'edició d'un llibret! Amb la boja colla d'editors, llibreters i distribuïdors, mai no et pots fiar. Et prometen qualsevol cosa, t'entabanen amb quatre ximpleries per tenir-te enredat, i si els surt la darrera novel.leta guardonada -amb edició pagada per l'Ajuntament o el Consell- ja pots plegar. Avui dia el fet literari esdevé un negoci en el qual no importa -ni molt manco!- la qualitat. El nouvingut serà el primer a veure editades les seves cabòries. No en diguem res, si l'autora és filla de militar franquista, amiga de l'honorable Jordi Pujol o ex-seminarista a sou de la Universitat. Malgrat que hagin escrit un tractat indigerible damunt el ca de raça mallorquí -per altra banda un tema ben interessant-, el teu original continuarà acumulant pols al racó més amagat d'una oblidada oficina.

A l'adolescència, quan em pegà la curolla de voler ser escriptor no sabia el que m'esperava. Sentia dir que escriure a la nostra terra era plorar. Mai ningú al meu voltant s'interessà per l'art o la literatura. Un escriptor era un gandul que no volia treballar. Un pintor, un desgraciat al qual donaven un plat de sopes per una obra. Ara, passats els anys, i malgrat certa riquesa que es malgasta en cotxes esportius i xalets hol.livudencs, crec que la situació és pitjor. La pintura ha esdevingut simple producte d'especulació i la literatura un objecte d'adorn que els bancs regalen als clients. No hi ha manera de publicar un llibre per molt bo que sigui si abans no guanyes un d'aquests premis milionaris en els quals, mesos abans del lliurament, ja se sap qui és el sortat. Misèries d'una cultura mai normalitzada? Potser. Em trob avui posseït per l'eufòria, en certa mesura falsa, de tenir a les mans, editat, el producte d'anys d'esforços i sacrificis. Un llibre que surt imprès sense premis, sense recomanacions del comissariat de guerra, sense anar rere l'editor mesos i mesos. Un miracle! Cal deixar constància escrita de l'esdeveniment mai vist! Però que ningú cregui que amb l'edició de la seva obra l'escriptor nostrat passarà a la història. Pots haver publicat un munt de novel.les, fins i tot -per sort i carambola- pots haver tingut unes bones crítiques dels estantissos patums que controlen les xirimandangues culturals; però indubtablement, sens falta, al cap d'unes setmanes d'haver-lo publicat, d'estar al carrer, ja ningú, ni editors, ni llibreters, ni hipotètic públic comprador, se'n recorda d'aquella obra tan elogiada. L'escriptor comença, amb cada nou treball, la tasca per obrir-se pas enmig de la selva quotidiana d'indiferència generalitzada que l'encercla.

Aquests fets que assenyalam només passen al ram de la ploma. En cap altre ofici, en cap professió reconeguda -concretem: les que donen diners, prestigi, categoria social-, s'esdevé quelcom de semblant. Metges o arquitectes, alguns dels quals han obtingut el títol copiant als exàmens, no han de patir aquest martiri. En acabar la carrera, emmarquen el diploma, el pengen al despatx i ja està. Ningú mai de la vida no posa en qüestió els seus estudis. La còpia i el plagi en el món professional resten considerats com a símbols d'intel.ligència i de vivor. Amb la literatura succeeix ben al contrari: el ximple, el beneitó que es dedica -boig!- a escriure ha de revalidar el títol cada vegada que acaba una nova obra teatral, un volum de poemes. I conec molts d'autors que, una vegada editades treballosament les seves obres, i en no haver donat a guanyar prou diners als editors, són aparcats al cementiri de lletraferits per sempre més. No em parlem, si els creadors, en la joventut, es distingiren defensant posicions esquerranes! Llavors ja podem assegurar que el silenci serà etern, inamovible. No hi val dins d'aquest ram cap llicenciatura d'anys de treball, cap doctorat de novel.la exemplar, cap tesi en forma de meravellós llibre de poemes. Suspès i al carrer si no dóna prou pessetes! I val més no insistir gaire en el tema. De més agosarats que qui signa l'escrit ho han volgut arreglar, s'han reunit, han editat manifestos, i no han aconseguit res. Hi han deixat la pell en l'intent. Qui se'n recorda avui dels seus noms?


Em dominava encara aquest estúpid estat eufòric de l'escriptor que ha pogut veure publicat el seu llibre abans de morir i, mirant-lo per davant i pel darrere, palpant la coberta, olorant la tinta fresca de les pàgines, creu que és un bell producte cultural. Imagina, en la seva palesa ignorància, que té a la mans una obra d'art quasi perfecta. Pensa -i n'està ben convençut- que el que ell diu no ho ha escrit mai ningú. És una festa que dura poc. Una espècie de drogaddicció de què no se salven ni els més prestigiosos lletraferits. Il.lusions òptiques! Simple efecte de la follia. Alhora succeeix que el pobre company que ha treballat dos, tres anys en la novel.la, que n'ha esperat altres dos per a veure-la materialitzada en lletra impresa, no acaba de creure que l'objecte, el producte, sigui real, existesqui de veritat, estigui als mostradors de les llibreries, es vengui, es compri, en parlin a les pàgines de cultura un parell de dies.

Els més folls, quan veuen el volum dins les seves mans arriben a pensar que ja tenen la categoria reconeguda i que aviat seran tan famosos com la Sarita Montiel o el Buitrageño. Quina profunda equivocació! Mai no han anat tan errats de comptes! Ben aviat aquesta falsa il.lusió els esclatarà enmig del cervell, talment una bombolla de sabó.

No és aquest el meu cas. O almenys no vull pensar que sóc de la colla dels il.luminats. Sé que el que he fet no és encara perfecte. Ignor igualment si vull assolir cap mena de perfecció. Potser només desitgi deixar constància del que m'encercla. Cadascú coneix les seves insuficiències! Abans que hagin passat un parell de dies em farà gràcia la meva trista, ridícula autosuficiència, pensant que amb la meva faula aportava quelcom de nou al mercat literari que no haguessin aportat Joanot Martorell, Cervantes o Dostoievski. Quina ximpleria, creure, imaginar que el que tu escrius és igual de bo o molt superior al que ja havien experimentat James Joyce, Durrell, Pere Calders. I què en direm de tota aquesta pretesa experimentació excelsa editada per tanta editorial, feta ja fa més de dos mil anys per novel.listes romans i bizantins, Ramon Llull o Julio Cortázar. Tant de realisme màgic plagiat de García Márquez! Rovellada experimentació copiada dels Charles Bukowski d'arreu del món pensant que és la innovació literària més aconseguida, quan tothom sap o hauria de saber que no passa de ser una pobra imitació mitjanament realitzada. I el mateix podríem dir de la moda pseudoeròtica, de la novel.la policíaca, llordes còpies de Miller, Hammet o Chandler.

Per això sé ben cert que demà mateix, abans que el llibre perdi la calentor de les màquines d'imprimir, ja em repugnarà qualsevol indici de falsa autosuficiència. Aquesta beneitura, herència indiscutible del col.legi de jesuites on m'engirgolaren i que ara surt a les totes amb mescladissa d'elitisme nietzschià. Un llibre al carrer? Potser la millor imatge damunt l'escriptor, aquella que li hauria de servir per a tocar de peus a terra, seria la de comparar-se a un llangardaix que ha perdut la cua i ha d'esperar que li torni a sortir. Veure's com aquest llangardaix, tot sol, sense ningú enmig d'una explanada rocosa batuta implacablement pels vents i la pluja. Sí. Podria ser un bon exemple. Perquè, de no comparar-te amb el llangardaix, si realment hom s'ho creu, si de veritat penses que el que escrius pot interessar algú, emocionar, ferir, explicar, denunciar, reflectir no se sap quina dura realitat, llavors, ineludiblement, vindrà, implacable, el desencís, la tempesta que ho ensorrarà tot en uns segons. Bastarà que qualsevol comissari a sou d'una editorial de la competència o d'una institució contrària a la que edita el llibre s'aixequi amb mal de panxa per a iniciar una cacera de bruixes. No ho dubtis. Et treuran el passat, si estàs casat o divorciat, si tens estudis, si en la transició et distingires pel teu compromís polític, si imites l'estil de tal escriptor o de tal altre, si ets homosexual, si et dutxes cada dia o només un pic a la setmana, si tens fills o no en pots tenir. Qualsevol indici els serà útil per a atacar la teva obra. No cal enfadar-se ni covar mala sang. És el que cerquen! Tanmateix, això s'ha de saber, ací ningú no atorga a l'autor el dret a errar-se, el dret de dir el que vulgui, de provar sort amb una determinada forma d'escriure. A la nostra terra un home dedicat a l'art és i serà sempre un zero a l'esquerra a qui se li ha de perdonar la vida cada dia. )A qui pot importar que hagis estat vint anys covant la teva dèria creativa, el tipus de faules que vols narrar? Plagiari! Et dediques a l'escriptura perquè no has sabut fer diners amb les necessitats dels altres -metge, advocat, arquitecte-. Ni per a urbanitzar les zones encara verges de les Illes, no serveixes! Hi ha prova més total d'inutilitat o de fracàs? Fa anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori? Als gasetillers? Ca barret! Als qui signen les ressenyes de solapa només els importen algunes dades personals de l'escriptor, mai la seva obra. Ensumen, com si fossin cans assenyats, per a saber qui era la teva família, si en la guerra civil havia ajudat a l'esquerra o als franquistes. Pobre de tu, si ets esquerrà! Ja estàs contaminat per sempre de no se sap quina estranya malaltia que desvirtua in aeternum, la teva obra. Analitzen després la teva professió a part de la d'escriure -desgraciat si no tens una bona carrera!-, si guanyes poc o molt, si estàs ben situat o a recer del Poder, quins són els teus padrins literaris, el nom dels patums que et protegeixen, què els pots oferir si parlen elogiosament de la teva novel.la. Només després d'estudiar i restar ben informats de tots aquests detalls es decideixen a parlar del teu llibre. Si arriben a la conclusió que ets dels seus o els pots oferir quelcom, llavors no importa gaire la teva qualitat literària. Indiscutiblement, ets un membre de la seva colla, un bon escriptor digne de figurar a les pàgines d'honor del Serra d'Or o l'Avui.

Però si de veritat vols escriure, dedicar-te en cos i ànima a la literatura, val més no fer-ne cas. Es preferible oblidar que hi ha comissaris, lacais doctorats en saber vinclar l'esquena davant qui comanda, paràsits i vividors que portes sempre aferrats al cos, xuclant-te la sang. Val més contemplar cada nou llibre com si fos un miracle que no s'ha de repetir. Una fràgil, delicada que flor de primavera nascuda en ple hivern, enmig de la tempesta i la neu.


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Soledat – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 09 Juliol, 2020 00:20 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Soledat – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Després de la detenció del pare i la germana, la vida ja no va ser mai la mateixa. El poble, tret d’algunes excepcions, ens girà l’esquena. De cop i volta, de ser una de les famílies més ben considerades, ens convertírem en unes persones rebutjades. Talment patir una malaltia contagiosa, incurable. Com si fóssim gitanos. Pitjor: érem rojos. Rojos! Una paraula maleïda a partir del dia de la sublevació militar. D’ençà d’aquell moment ens podien fer el que volguessin. Ara només gaudíem d’una efímera llibertat, sempre a mercè dels matons. Quan hi havia processons religioses o desfilades d’afiliats a Falange Española, s’aturaven davant l’entrada principal, pegaven cops a les portes i a les finestres. Entraven com feres dins la casa cridant “!Viva Franco¡ ¡Arriba España¡. Les beates del carrer aplaudien satisfetes. (Miquel López Crespí)


Després de la detenció del pare i la germana, la vida ja no va ser mai la mateixa. El poble, tret d’algunes excepcions, ens girà l’esquena. De cop i volta, de ser una de les famílies més ben considerades, ens convertírem en unes persones rebutjades. Talment patir una malaltia contagiosa, incurable. Com si fóssim gitanos. Pitjor: érem rojos. Rojos! Una paraula maleïda a partir del dia de la sublevació militar. D’ençà d’aquell moment ens podien fer el que volguessin. Ara només gaudíem d’una efímera llibertat, sempre a mercè dels matons. Quan hi havia processons religioses o desfilades d’afiliats a Falange Española, s’aturaven davant l’entrada principal, pegaven cops a les portes i a les finestres. Entraven com feres dins la casa cridant “!Viva Franco¡ ¡Arriba España¡. Les beates del carrer aplaudien satisfetes. Grups d’exaltats anaven fins a la cuina, miraven dins el rebost, agafaven el que volien, obrien els calaixos, feien befa de les antigues fotografies, dels retrats dels padrins i repadrins, dels records de la infantesa. Na Catalina, una veïna amb qui jugava de petita, aprofità el desgavell per endur-se les pepes de quan tenia cinc anys. No ho podia creure! De cop i volta, com una inesperada torrentada, sortien a la superfície els més baixos instints. Ens robaren la ràdio, la màquina d’escriure, els pocs llibres que quedaven després de la crema de la biblioteca. Una vegada, sense tenir compassió per la padrina Margalida, que era davant el foc, a la cuina, la feren aixecar apuntant-la amb els fusells.

-On teniu el roig del vostre home? Si no ho dieu de seguida us farem beure una grapada de tassons d’oli de ricí!

La padrina els mirava sense entendre el que li deien. No els podia contestar. Els gests irats, les actituds amenaçadores empitjoraven encara més el seu estat de salut. Sempre patí del cor i ara, en veure tot allò, la detenció del fill, de la néta, l’angoixa la feia trontollar. Cada vegada li costava més caminar. Per fer dues passes s’agafava a les cadires, s’aguantava a les parets. Sovint desvariejava. Parlava sola. De nit s’aixecava i anava fins al llit de na Isabel i es passava una bona estona endreçant aquella cambra buida d’ençà que detingueren la meva germana. La trobàvem caminant pel jardí o donant recapte als animals del corral a altes hores de la matinada.

Sortosament, ignorava la presència del padrí a la soll! No sé que hauria pogut fer si hagués arribat a saber que tenia l’espòs just al costat!

La casa destrossada, la mare plorant. Era un espectacle dantesc. Després, els exaltats marxaven de sobte, posseïts per la mateixa follia amb la qual entraven arreu. Ho deixaven tot fet malbé. Les cadires pel terra. Els calaixos dels armaris oberts. Deien que cercaven escopetes. Armes a casa nostra? Les úniques “armes” que havíem tengut eren les de la intel·ligència: els llibres. I ara els volums de la biblioteca eren enmig del carrer, cremats amb benzina. I els més valuosos, els exemplars més mals de trobar, els que aconseguírem dificultosament als encants de Barcelona, les joies autèntiques de la col·lecció, robats per vendre per quatre rals a les llibreries de vell de Palma.

Tan sols na Joana i algunes amigues molt valentes s’atrevien a comparèixer per a demanar-nos si necessitàvem res. Ens trobàvem en una situació summament complicada. La joieria del pare restava destrossada. Les polseres, els rellotges, els anells, les arracades i botonades, tot va ser repartit entre els falangistes els primers dies del Moviment. No deixaren res. Na Joana ens ho comentava:

-Al bar fan ostentació dels rellotges que han agafat dels mostradors. Deixen els fusells i les pistoles damunt les taules on juguen a cartes i mostren el que robaren a la botiga. No s’amaguen de res. Tots aquestes pocavergonyes les porten ben visibles, sense avergonyir-se del que han fet. I les seves dones i filles llueixen els anells i les arracades els dies de festa, quan van a missa o hi ha processó.

Na Joana tampoc no podia entendre el que s’esdevenia. Abans de la guerra ningú no hauria agafat una poma d’un hort que no fos seu. La gent era pobra però tenia com a símbol de màxima dignitat no tocar res del veí. El producte de la suor dels altres era sagrat i la paraula “lladre” equivalia a un estigma permanent. La marginació més absoluta podia caure damunt qui hagués robat alguna cosa, per petita que fos! Ja mai més no seria considerat un igual pels veïns. Podies anar mal vestit, no tenir sabates, portar sempre unes espardenyes velles. Era igual. Una persona que complia amb el pacte signat amb una estreta de mans era respectada. Tothom sabia quines eren les necessitats dels treballadors i ningú no demanava que portassin camisa nova si no disposaven de diners per a comprar-ne. L’únic important era l’honradesa, la feina ben feta. El vestit, les aparences passaven a un segon terme. N’Andreu deia sempre que fixar-se solament en l’exterior era un vici de la petita burgesia desenfeinada. I que aquells que només paren esment en les sabates noves, les joies d’una persona, tenen el cap ben buit.

-Un home pot anar amb espardenyes –deia sovint-. Però si sap llegir i escriure, és capaç d’entendre un llibre d’història, les informacions dels diaris, pot arribar a posseir molt més que el més ric de la contrada: la saviesa, el saber, una riquesa que manca sovint a tants senyors de possessió la cultura dels quals no va més enllà del que ha dit el rector des de la trona.

Na Joana ens explicava el que deien de nosaltres. Comentaven que ja no aixecaríem el cap. Afirmaven que possiblement el pare i la germana serien condemnats a mort i que era l’hora de fer callar els rojos. Em demanava si el cop militar només serviria per a això, per humiliar el vençut, per robar el que havia costat generacions de feina i sacrificis. Parlaven de defensar la propietat privada, justificaven les detencions amb excusa de barrar el pas al marxisme encarnat pel Front Popular. Buida xerrameca. Els conservadors eren els primers a atiar el robatori generalitzat a partir del dinou de juliol. Els mateixos que deien que els rojos entrarien a degolla a sagristies i possessions ara es feien amb totes les existències de botigues i magatzems. Els queviures de La Societat foren subhastats enmig de la Plaça Major. El cafè de Colòmbia, les garrafes d’oli, les bótes de vi, els sacs d’arròs, les capses amb llaunes de conserva, la llet condensada... Els pobres no pogueren comprar res perquè va ser venut a l’engròs. Només tenien diners abastament els senyors del Círculo Mercantil. Els altres tan sols podien mirar, veure com la feina de tants d’anys anava a engreixar els de sempre.

Convertiren la joieria en seu de la Secció Femenina i confiscaren la casa del padrí Rafel. Sovintejaven les visites de la Guàrdia Civil a casa nostra.

Ens sentíem amenaçats.

-Ens podeu dir on el teniu amagat o serà pitjor –deia el sergent que enviava en Martí Cerol. Ens costa poc portar-vos a l’Ajuntament o a la presó de dones de Palma. Si es lliura a les autoritats no li passarà res. Tan sols volem que contesti unes preguntes. Després, si no ha fet res contra el Moviment, l’amollarem.

Ma mare no s’escoltava cap d’aquestes recomanacions. Com els havia de creure? El pare i na Isabel romanien detinguts i cada nit se sentien trets per la garriga. Ningú no ignorava que als matins es trobaven cadàvers a la sortida del poble. Els deixaven a la cuneta. Volien que tothom ho veiés. Atemorir mitjançant la mort i la tortura. Quan els pagesos marxaven a la feina podien contemplar el trist espectacle. Cap a mitjans d’agost eren més de vint les persones trobades allargassades davant el mur del cementiri, a qualsevol entreforc dels camins.

El padrí Rafel romania en el seu enfony, silenciós, atent al que podia passar. Els falangistes compareixien d’improvís a escorcollar. Hi entraren sovint i mai no trobaren res. Fins i tot fitoraren amb les baionetes la llenya acaramullada a la soll. No podien endevinar que rere els feixos de branques i troncs existís un racó ocult on podia amagar-se un home. La finestreta de ventilació era invisible des de l’exterior. Una paret mestra impedia que els cops amb les culates fessin ressò de buit. Era l’amagatall perfecte. L’enfony era petit però permetia que el padrí fes llatra. Així podia entretenir-se hores i més hores. Feia senalles que la mare lliurava a un santamarier que feia anys vivia al poble. Mestre Vidal s’havia casat amb una coneguda de la meva mare, n’Antònia, sa Confitera. Morí d’una pulmonia abans d’entrar la República. El pare acompanyà sovint mestre Vidal a Palma, a veure la dona ingressada a l’hospital. Mai no li cobrà res pels viatges. El cert és que, després de la detenció del pare, va ser una de les persones que ens ajudaren. Ens va fer nombrosos favors. Abans del moviment ja havia ajudat el padrí en el conreu de l’hort de prop del torrent. A la família tothom sabia que hi podíem comptar amb ell. Era de summa confiança. Mai no es destacà en qüestions polítiques. Per això no l’anaren a molestar. Va ser un dels pocs amics del passat que de seguida comparegueren per donar-nos suport. Ell i les misterioses persones que, de nit, quan no es divisaven vigilants rondant pels carrers, ens deixaven un sac de patates o de blat a la porta del darrere, a l’entrada del jardí, que era el lloc més resguardat de la casa. Mai no vàrem saber de qui eren les mans amigues que ens ajudaren a passar els mesos més terribles de la nostra existència.

Mestre Vidal anava a vendre les senalles que feia el padrí als mercats de Sineu, sa Pobla, Felanitx... També agafava el tren i arribava fins a Palma. A la capital coneixia moltes botigues que li compraven tot el que hi portava. L’home no volia cobrar quasi res per aquella feinada. Però la mare sempre li donà una bona part del que treíem venent els productes de llatra. Com ens hauríem pogut mantenir sense el suport de mestre Vidal? No ho sé. Alguna de les vídues dels primers assassinats se suïcidaren. A na Maria Lluïsa Bestard, una al·lota joveníssima que sempre assistia a les reunions de l’Ateneu, la trobaren penjada d’un ametller. S’havia casat a començaments de juny amb un jove socialista, en Felip Amer, company de n’Andreu, el meu nuvi. Li mataren l’espòs en els primers dies del Moviment i no ho pogué suportar. Altres vídues s’hagueren de llogar a qualsevol preu. Els senyors de les possessions pagaven als familiars dels assassinats una mica menys que als altres. Se n’aprofitaven talment fossin aus carronyaires. No tenien pietat del pobre, de qui patia fam. Xerricaven, plens d’inflor, més segurs que mai del seu poder, que els miserables que donaren suport al Front Popular haurien de donar gràcies a Déu per conservar la vida. Es vanaven de la “generositat” que demostraven lliurant un bocí de pa als seus jornalers i jornaleres.

El rector Palou ho digué un diumenge, des de la trona:

-Les dones i familiars dels rojos haurien d’agrair el cor generós dels cristians que, sense tenir en compte els pecats i les males intencions de pares, fills i esposos encara els donen feina. He sentit dir que es queixen dient que estan explotades, que els paguen menys que a les altres. Quin atreviment! Protestar quan segurament haurien de romandre tancades amb els seus marits, amb els seus pares i la tropa d’anticlericals que en Martí Cerol ha portat a Palma! Quina manca de comprensió de la realitat que ens envolta! Quina curtor de mires! A molts d’altres pobles el rector no és tan benvolent com qui vos parla. A Esporles, a Manacor, a tants i tants indrets dels voltants, el sermó no és el mateix d’aquí, sempre amarat de caritat cristiana. Arreu es demana l’exclusió social dels que han estat contaminats pel republicanisme, un públic escarment que arribi fins a la quarta generació.

Alguna de les dones que assistia al sermó no suportà tanta mentida i s’aixecà del banc, abandonat l’església. Actes d’aquest tipus eren summament perillosos. Compareixien a cercar-te. Donar-te a beure un parell de tassons d’oli de ricí era el càstig més suau que podies patir. No sé per què no vingueren a detenir-nos, per quins motius no ens obligaren a anar a missa a la força. D’ençà que tancaren el pare i la meva germana, la mare no va posar mai més els peus dins el temple. Deia que de la sagristia havien sortit les armes que servien per a matar tanta gent. Jo acompanyava la padrina Margalida a l’ofici de diumenge. Ens feien el buit. Ningú no volia asseure’s al nostre costat. Jo no era creient, però ella sempre resà al bon Jesús, a la Verge Maria i els àngels. L’acompanyava perquè sabia que li feia bé. L’encens, la música de l’orgue, la rutina d’aixecar-se i asseure’s, sentir el llatí del capellà actuaven com un sedant dins el seu esperit. No sé si resava pel fill i la néta empresonats, per l’home que havia desaparegut. El cert era que després de la missa restava uns dies més calmada. Per això hi anava, malgrat el fàstic que em feien les beates, les mateixes que gaudien amb les desgràcies que planaven damunt nosaltres.

Un diumenge, el rector Palou estava fent l’acostumat sermó des de la trona i ens veié a un racó, prop de la capella de Sant Sebastià, a la part de les dones. Va ser quan digué que no entenia què feien a l’església els familiars dels detinguts, els que des dels partits del desordre atiaven l’odi contra la religió i, amb excusa d’ensenyar de llegir i escriure, educaven el jovent en les idees que propagaven l’acràcia i el bolxevisme.

Li vaig aguantar la mirada.

Podien detenir-me, tancar-me en voler, però mai m’humiliaren ni em farien sentir culpable amb les seves paraules. Eren ells els contradictoris, els que feien mal amb tota intenció. I a més eren cínics, mancats de qualsevol espurna de moral. No era el rector el que obligava les dones republicanes a anar a missa i batiar els fills? Rere els càstigs sempre es podia endevinar la mà del rector. O no era ell, a la sagristia, envoltat de les més exaltades Filles de Maria, qui feia la llista de les condemnades a l’escarni públic, tallar els cabells a ran, portar la gent a la presó? Al començament del Moviment els falangistes feren formar totes les esposes i filles dels esquerrans a la plaça Major. La meva mare i jo hi haguérem d’anar forçades per fusells i pistoles. Ens feren cantar el Cara al Sol i ens amenaçaren amb anys de presó en cas de no anar a missa. I ara, mentider, cínic, deia que no sabia per què hi anàvem? Estava borratxo de sang. Gaudir amb tants patiments li emboirava l’enteniment.

Ens defensàvem com podíem. Ens salvaren els invisibles ajuts, la venda de les senalles que feia el padrí, amagat a la soll. Les quatre gallines, els conills, els coloms, ens serviren per anar subsistint.

Quan sabíem ben cert que la vigilància afluixava fèiem sortir el padrí del petit enfony on estava tancat. Entrava a la cuina per la part del jardí, amagat entre les plantes i arbres que ell mateix sembrà en una llunyana època de la seva joventut. Respirava la fragància de la nit. Acaronava les flors dels cossiols, olorava els geranis. Però abans de dir-li que sortís portàvem la padrina a dormir. A poc a poc havia anat perdent l’enteniment. No ens en podíem refiar. Si el veiés podria trastornar-se, enfollir encara més. I si els feixistes l’amenaçaven fort? Què podríem fer si la portaven a tancar? No sabíem què s’esdevindria. El perill ens encerclava, talment una llopada furient. Era necessari ser prudents. Vigilar i controlar cada un dels nostres moviments. No fèiem sortir el forçat presoner fins que no comprovàvem que tot era en silenci. Aleshores el padrí Rafel podia moure una mica les cames, respirar l’aire lliure, menjar calent, parlar una estona en veu molt baixa i sempre alerta per si de cas hagués de córrer per amagar-se novament.

Mai no sabíem quan tornarien a escorcollar la casa, a amenaçar-nos novament. El temps ja no tenia la durada d’abans. Ara, les hores podien allargassar-se fins a l'infinit. El padrí Rafel deia que si no hagués estat per la feina de les senalles no hauria pogut resistir aquella immobilitat forçada.

A vegades sentia els falangistes que feien guàrdia al carrer, sota la finestreta invisible de la soll. Mentre encenien la cigarreta parlaven dels que havien mort, de les darreres paraules que pronuncià, del que li pogueren robar, si portava diners, un rellotge, una bona ploma d’escriure. Les cases eren escorcollades a consciència. Alguns assassinats només es cometeren per a poder agafar el que sempre havien envejat: joies, quadres de valor, una vaixella, un gramòfon, la bicicleta, el cotxe, la ràdio del detingut.

-No es conformen amb pegar quatre trets –deia el padrí-. Passen hores explicant els patiments dels homes i dones torturats. A en Francesc Carrió, el fuster, el tiraren viu dins el pou de Can Tianet. Deien que es va agafar al coll d’un dels assassins i per poc el va fer davallar amb ell. Només amb un cop de culata el pogueren fer caure a l’aigua, alliberar el criminal que ja es veia perdut. A en Martí Coll, el mestre d’obres que feia l’escola pública, l’apallissaren salvatgement, li tragueren els ulls amb un ganivet i l’esbudellaren de viu en viu. En Miquel Mas, el falangista que el va matar, explicava que el pobre home demanava que acabassin el martiri d’una vegada, que no podia suportar el dolor. Cruels, no li feren cas. El volien veure patir fins al final. Els delia la desesperació del pobre picapedrer. L’agonia durà fins a primeres hores del matí. Finalment acabaren amb ell i, salvatges, li tallaren el nas i les orelles. Li posaren un cartell damunt el pit amb aquestes paraules: “Por comunista”.

Un dia decidírem que no podíem continuar sense saber notícies del pare i la germana. Què podíem fer? Quan anàvem a demanar noves a l’Ajuntament només rebíem insults i amenaces com a resposta. Volien que els diguéssim on s’hauria pogut amagar el padrí.

Finalment ens deixaren una mica tranquil·les. Va ser després de comparèixer per casa desenes de vegades. Semblava que quedaren més o manco convençuts. Havien pegat culatades a les parets, al terra, al llenyam de la soll. Res no feia sospitar en l’existència d’un enfony. També miraren a l’interior de la cisterna, al sostre, remogueren tota la palla, ansiosos. Possiblement pensaren que el padrí pogué fugir en un llaüt fins a Menorca o el nord d’Àfrica. Se sabia de gent que pogué arribar a Barcelona i l’Alger. A cala Encruix, prop del poble, una nit desaparegueren misteriosament un parell de barquetes i els falangistes sospitaven que el robatori era fet per alguns dels que cercaven. La fugida era prou difícil. Cada dia posaven més guàrdies vigilant la cala. En Martí Cerol es preguntava com haurien pogut burlar el seu control. L’única possibilitat existent era aprofitar la foscor d’una nit sense lluna. Es tractava de tenir la sort de poder remar silenciosament fins a alta mar. Després, sense fer gens de soroll, protegits per la fosca, gaudir d’una mica de vent. Alçant la vela llatina els perseguits podrien arribar en unes hores a Menorca o, en uns dies, a la costa valenciana i algeriana.

La creença que el padrí ja era a Menorca ens salvà de més visites i interrogatoris. Altres conegudes no tengueren tanta sort i ja eren a Can Salas. Em preguntava els motius pels quals en Martí Cerol no va ser encara més cruel amb la família. Es conformava amb l’empresonament del pare i la germana? Considerà que la destrucció del negoci familiar i el robatori de les joies ja era un càstig suficient? No ho sabria dir amb certitud. Era difícil aprofundir en la ment folla d’un assassí.


Lluís M. Xirinacs, Joan Buades, Miquel López Crespí i la memòria històrica

pobler | 08 Juliol, 2020 13:30 | facebook.com

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament? (Joan Buades)

No era això, no és això: altres futurs són possibles

Jaume Santandreu, Joan Buades, Lluís M. Xirinacs, Cecili Buele, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades... recomanen No era això: memòria política de la transició.


Lluís M. Xiricans (a la dreta de la fotografia)i un dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant, (a la dreta) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa

Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat.

En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga.


Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular.


D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau.

Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària.

La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després.

És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica.

No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra.

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?

Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?


Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)


Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Per Lluís M. Xirinacs.


"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


'No hi estic gens d'acord.


'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Republicans i oportunistes en temps de la restauració borbònica (la "transició")

pobler | 07 Juliol, 2020 22:13 | facebook.com

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)


Per a la recuperació de la memòria històrica


Falsos republicans



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme i el leninisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III).


Republicans i oportunistes en temps de la transició (I)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.


Republicans i oportunistes en temps de la transició (i II)


En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis.



Dia 4 de maig de 1978 un nombrós grup de ciutadans eren al davant del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i de Maribel Montesinos. A l'avantguarda de la lluita per la llibertat dels republicans detinguts hi havia l'escriptor Miquel López Crespí (primer per l'esquerra), Antoni Mir (el quart per l'esquerra)i molts d'altres companys i companyes de les organitzacions revolucionàries de les Illes.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l' OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".


En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.


Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.


En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.


Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.


Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).


Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.


Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".


A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...


La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.


Miquel López Crespí


Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Republicans i oportunistes en temps de la restauració borbònica (la "transició")

pobler | 07 Juliol, 2020 22:13 | facebook.com

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)


Per a la recuperació de la memòria històrica


Falsos republicans



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme i el leninisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III).


Republicans i oportunistes en temps de la transició (I)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.


Republicans i oportunistes en temps de la transició (i II)


En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis.



Dia 4 de maig de 1978 un nombrós grup de ciutadans eren al davant del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i de Maribel Montesinos. A l'avantguarda de la lluita per la llibertat dels republicans detinguts hi havia l'escriptor Miquel López Crespí (primer per l'esquerra), Antoni Mir (el quart per l'esquerra)i molts d'altres companys i companyes de les organitzacions revolucionàries de les Illes.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l' OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".


En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.


Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.


En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.


Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.


Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).


Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.


Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".


A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...


La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.


Miquel López Crespí


Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Un tren carregat de presoners – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner, Editor)

pobler | 07 Juliol, 2020 00:11 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Un tren carregat de presoners – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner, Editor) -


Estava exaltada. Les injustícies que veia al meu davant em sublevaven. Si no hagués estat per na Joana que m’aguantava n’hauria fet alguna de grossa. Als vint anys la sang que corria per les meves venes era en plena ebullició. En adonar-me de la maldat que ens envoltava, de la follia que ens volia destruir, res no m’importava, com si s’hagués esvanit l’instint de conservació. Com suportar la visió del pare i na Isabel escarnits pel carrer? Si havia arribat l’hora de morir, moriria sense claudicar, sense acotar el cap, amb orgull, com ho varen fer els meus avantpassats del segle XVII, la pretèrita Caterina Tarongí cremada en els foguerons del castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Quan arribàrem a l’estació vaig provar d’apropar-me a l’indret on hi havia els presoners. El pare i na Isabel em miraven des de la distància, però els falangistes no deixaven que ens hi apropéssim.

En Martí Cerol era al costat de la porta, vigilant. Estava una mica nerviós. Segurament tenia ordres de portar els detinguts a les presons de Palma, i no estaria tranquil fins a fer el que li comanessin els mandos de Falange.

Em va veure enmig de la gent i féu un gest de contrarietat. Ja no recordava els favors fets per la nostra família. Havia oblidat el dia en què vengué apressat, a casa, demanant humilment que el pare el portàs a Ciutat amb la filla malalta? El metge li havia dit que era urgent ingressar-la a l’hospital, que no resistiria un viatge en tren. La vida de l’al·lota perillava. El pare no es va fer pregar. Com feia en tantes ocasions, sense pensar-ho ni un segon, deixà tot el que feia, els encàrrecs dels clients i, agafant l’americana del penjador i les claus del cotxe, digué al seu ajudant:

-Marxam a portar la nina d’en Martí a l’hospital. Li dius a la meva esposa que no sé quan tornaré. Que no m’esperi fins a la nit. Si de cas, ja li trucaré i li diré com van les coses.

En Martí Cerol estava desesperat. Seguia el pare com un ca assenyat. Els vaig veure marxar amb presses. Havien d’anar a cercar l’al·loteta malalta. Qui podia imaginar aleshores que aquell home nerviós per salvar la filla pogués convertir-se en el nostre botxí?

Més endavant vengué a pidolar alguns sacs de patates, blat per a poder passar l’hivern. Un dia el vaig sentir quan parlava en el porxo. La seva veu era suplicant. Explicava que no tenia diners per arribar a final d’any. Hauria d’haver cobrat alguns jornals endarrerits però els ingressos no arribaven i es trobava sense poder donar de menjar a la família. En Martí Cerol prometia fer els jornals necessaris quan arribàs l’hora de recollir l’anyada de mongetes i patates. Aquella veu disminuïda d’intensitat, com si estigués empegueïda de continuar contant misèries. Li era imprescindible disposar d’un parell de sacs de blat. Amb una mica de farina podrien coure el pa al forn de la casa i amb els conills i gallines del corral no seria difícil subsistir fins l’època de la feina.

El pare no es feia pregar. Al cap d’unes hores va comparèixer en Martí amb el carro i, de seguida, va carregar el que necessitava.

I aquest era el pagament que ens feia, després d’ajudar-lo tant? Emmanillar-lo, pegar-li quatre culatades, fer-li sang amb un cop de pistola al rostre, detenir la filla, destrossar la casa, sacsejar la joieria, amenaçar amb matar el padrí Rafel?

No li tenia por.

Estava exaltada. Les injustícies que veia al meu davant em sublevaven. Si no hagués estat per na Joana que m’aguantava n’hauria fet alguna de grossa. Als vint anys la sang que corria per les meves venes era en plena ebullició. En adonar-me de la maldat que ens envoltava, de la follia que ens volia destruir, res no m’importava, com si s’hagués esvanit l’instint de conservació. Com suportar la visió del pare i na Isabel escarnits pel carrer? Si havia arribat l’hora de morir, moriria sense claudicar, sense acotar el cap, amb orgull, com ho varen fer els meus avantpassats del segle XVII, la pretèrita Caterina Tarongí cremada en els foguerons del castell de Bellver.

Però na Joana romania al meu costat, vigilant. Em tenia ben agafada pel braç, atenta a controlar qualsevol gest irat que pogués fer.

-Vigila els teus impulsos, Caterina. No facis cap desbarat. No veus que és el que cerquen? Tenir una excusa per pegar-te un tret al cap. “Una roja menys”, dirien, satisfets. Ningú no els en demanaria cap responsabilitat. Ho fan “per la Pàtria”, per salvaguardar la “Santa Fe Catòlica”, per a mantenir la “sagrada unitat d’Espanya”. Assassinar ja no és considerat un pecat. Ans al contrari: barrar el pas al Front Popular significa haver-ho fet tot per Crist Nostre Senyor i la Puríssima Verge Maria. Els empresonats ja no són persones. D’ençà de la proclamació del ban militar, heu perdut el més mínim dret. Sou considerats animals, feres perilloses a exterminar.

Tenia raó. No podia cometre un desbarat. La mare, la padrina, els dos detinguts em necessitaven. Ja era un miracle que no m’haguessin empresonat amb na Isabel. Potser estaven massa enfeinats amb el que feien i els mancava gent per detenir els sospitosos. Massa pocs falangistes per a poder seguir com pertocava les instruccions de Palma: cercar els fugitius, mantenir la vigilància sobre la població, organitzar els escamots d’execució, portar els esquerrans a Can Mir i al Castell de Bellver?

Era això el que em salvà en un primer moment?

Malgrat les assenyades recomanacions de la meva amiga no em vaig poder contenir i, en un atac de temerària imprudència, plantada al davant del nostre perseguidor, li vaig dir, sense cap mena de por:

-Vull veure el pare. He de parlar amb na Isabel.

Em mirà com qui estudia un insecte.

L’home que tenia al meu davant ja no era el mateix que compareixia per casa nostra, cap baix i humil, pidolant un sac de blat per a poder passar l’hivern.

Bastava veure'l per a notar el canvi. L’uniforme, el fusell, la pistola. Era un altre. El veia completament transformat. Et mirava des d’una alçada inassolible, talment fos el propietari d’una gran possessió. Em vaig haver de mossegar la llengua per no esclafir en una immensa riallada. Es devia sentir com el senyor de Son Fornari, amo de vides i hisendes, amb poder de matar i robar a qui volgués. De cop i volta, pel sol fet de portar la camisa blava tenia el foll privilegi de comandar els habitants del poble. Amb el suport dels militars arribats de Palma podia detenir fins i tot el rector Palou.

Em contemplava d’una estranya manera, talment un boig acabat de sortir del manicomi. Els seus ulls semblaven els d’un monstre provinent d’un espantós malson. Com si no fossin humans. S’hauria convertit en un dimoni sense sentiments capaç de fer mal a tothom que tengués al davant?

Em fità amb aquella mirada d’infernal d’escurçó i m’escopí les mateixes paraules que ja m’havia dit davant la porta de l’Ajuntament.

-Encara ets per aquí? No t’he dit que vagis a casa teva abans que sigui massa tard? No veus que amb una simple indicació meva pots ser detinguda, pelada, obligada a beure oli de ricí? No t’adones que els temps han canviat? Et podem posar al costat de la teva germana i portar-te a la presó de dones de Palma.

Si hagués seguit el meu instint, constatant les morts i patiments dels quals era culpable, hauria estat de justícia clavar-li un ganivet enmig del cor. En aquell moment en Martí Cerol representava el Mal en lletres majúscules. Era el màxim responsable de la destrucció de la nostra família, del negoci del pare, del saqueig de La Societat i de la crema de llibres enmig de la plaça. Era responsable igualment dels plors de la mare, de la desesperació de la padrina Margalida, de la incerta fugida de n’Andreu vers les pinedes d’Alcúdia. Com respondre a l’atac d’aquella bèstia carronyaire, dels obscurs poders de la història que retornaven, amb sentor de sang i el ressò dels crits dels condemnats per la Inquisició des de la fondària dels segles?

Na Joana em va estrènyer la mà amb força, com si digués: “Vigila el que dius, encara no t’ha detingut. Encara pots ajudar els que resten en llibertat! Alerta amb les paraules! Cuida cada un dels teus gests!”.

Vaig provar de moderar el to de la meva veu.

-Ja t’he dit que només vull parlar un moment amb el pare i na Isabel. Saps perfectament que no han fet res de dolent. No té sentit el que feis. Mai no han robat a ningú. No matarien ni a una mosca. Nosaltres no mentim com vosaltres. Tu mateix vares venir per casa a demanar ajut i mai no sortires amb les mans buides, sense un suport concret. O no recordes el dia en què la vida de la teva filla perillava? Aleshores encara semblaves una persona. Tenies els ulls plorosos. Paties per aquella al·lota que moria en les teves mans. Com hauries pogut arribar d’hora a l’hospital si no hagués estat per l'Opel del pare? El vehicle que ara us serveix per a anar a cercar les persones honrades del poble, els teus veïns?

Hieràtic al meu davant, semblava de pedra. S’envià la saliva abans de dir res. Per un instant vaig pensar que em pegaria una galtada o manaria que em detinguessin. Qui sap del que era capaç de fer ara que se sentia tan poderós.

-No sé què fas per aquí –digué, exaltat-. Tens molta sort que no t’hagi posat amb les altres detingudes. Però tot arribarà, no et preocupis. Deixa que acabi la feina amb els que ja hem agafat. No en tenguis cap dubte: després serà l’hora de parlar amb tu i la teva mare.

Arribava el tren de Palma que havia de conduir els republicans fora del poble. En Martí Cerol començà a caminar vers la corrua de presoners que esperaven a l’andana de l’estació. Un tinent li feia senyals amb la mà indicant que no s’estorbàs. La màquina de vapor no deixava que sentíssim les paraules dels que teníem més a prop. En Martí Cerol marxava en direcció al militar que el reclamava. Copsava que em dirigia algunes paraules. Però no el sentia. Tan sols veia que movia els llavis. Vés a saber si eren noves amenaces, més insults. El vapor que sorgia, furient, d’entre rodes i bieles del tren, ens ho feia veure tot boirós, com si una grisa nuvolada hagués caigut damunt nosaltres, tapant l’encegadora claror del cel. Des de la distància podia distingir els falangistes pujant els detinguts a culatades. Els transportaven en els mateixos vagons que servien per portar les patates i els porcs. L’escena em recordava la infantesa, amb la diferència que els productes del camp i els animals eren substituïts per persones. A l’horabaixa, en sortir d’escola veníem a l’estació a veure com carregaven els sacs en direcció al port. Era un entreteniment contemplar com partien els pocs passatgers que aleshores podien permetre’s el luxe de viatjar en dies de feina. Assegudes a un racó de la sala d’espera miràvem les gitanes que havien vengut a vendre llençols, el representant de Barcelona que anava a botigues i adrogueries per col·locar els productes de les cases catalanes: pintura, eines de feina pels tallers i pagesos, bicicletes, ràdios... També podies ensopegar amb el senyor Antoni Julià, un rendista que tenia nombrosos horts llogats i que cada setmana, en arribar el dissabte, marxava, impecablement vestit i perfumat, a Ciutat. Sentíem els comentaris a casa de les amigues. On anava el senyor Julià tan mudat i clenxinat? Ningú no ho sabia. Però d’ençà que enviudà i els fills havien anat a estudiar a Saragossa i Madrid, ell comprava el bitllet cada dissabte i no tornava fins diumenge a la nit.

La sala d’espera de l’estació era un univers inabastable, un espai immens per a fer créixer la nostra desbordant imaginació d’infants. A vegades hi havia mares que coneixíem amb la filla. Possiblement la portaven al metge. Només es feien viatges fora del poble per causes excepcionals Aleshores si l’al·lota era veïna, companya de classe, amiga de jocs, li fèiem companyia i ens entreteníem parlant dels nostres somnis infantils.

El que més ens seduïa era veure com els pagesos i els encarregats del tren feien pujar els animals. Els porcs xisclaven com si fossin conscients que els portaven a l’escorxador. Ben segur que intuïen el seu destí final. La diferència essencial era que els presoners d’en Martí Cerol no xisclaven, patien en silenci sabent que res no podia commoure el cor eixut dels botxins.


Mallorca i els darrers presos polítics del franquisme (diari AraBalears)

pobler | 06 Juliol, 2020 21:34 | facebook.com

Mallorca i els darrers presos polítics del franquisme (diari AraBalears) -


El 1976, un any després de la mort del dictador, a Mallorca foren empresonats nombrosos representants de l’esquerra revolucionària –


Per ANTONI JANER TORRENS (diari AraBalears)


El 20 de novembre de 1975 moria Francisco Franco en un llit de l’hospital La Paz de Madrid. Tenia 83 anys. Després de quaranta anys dirigint el país amb mà de ferro, el dictador ho havia deixat tot “atado y bien atado”. Confiava plenament en el seu successor, el rei Joan Carles. El juliol del 1976 el president espanyol Carlos Arias Navarro va presentar la seva dimissió. Aleshores el jove monarca encarregà a Adolfo Suárez, ministre secretari general del Moviment, la formació d’un nou govern. Per sorpresa de molts, l’objectiu era preparar el camí per al restabliment de la democràcia.

Mentrestant, al carrer, les forces obreres no aturaven de fer sentir la seva veu. El 12 de novembre de 1976, la COS (Coordinadora d’Organitzacions Sindicals) convocà una gran vaga general a tot Espanya. Palma va ser un dels territoris on va tenir més èxit. La jornada acabà amb aldarulls al Bar Cristal i al Bar Bosch i amb nombrosos ferits i detencions. Qui va veure arribar els primers detinguts als calabossos va ser Manolo Cámara, un eminent sindicalista comunista de les incipients Comissions Obreres. “Per davant meu -diu- desfilà gent com Juan López i Pep Vílchez. Feia dos dies que m’havien detingut acusat de ser el presumpte organitzador de la vaga. Em multaren amb la major sanció mai imposada a un sindicalista a Espanya: mig milió de pessetes. Al cap dels tres dies preceptius, però, em varen amollar i finalment no vaig pagar la multa”.

Per a Cámara, que aleshores tenia 28 anys, aquella era la cinquena detenció de la seva vida. “Jo vaig arribar -continua- a final del 1972, procedent de Madrid. M’havien condemnat a vuit anys de presó. De seguida, però, vaig escapar de la policia, que dictà una ordre de crida i cerca. A Palma, vaig aconseguir una feina gràcies als meus contactes amb el Partit Comunista. Després, el 1974 em vaig haver d’exiliar a París. Vaig tornar a Mallorca al cap d’any i mig amb un passaport fals. La detenció del novembre del 1975 va ser la més suau de totes. No em varen pegar. Als calabossos, però, sí que em vaig enfrontar a la policia perquè m’insultaven”.


Cantant ‘La Internacional’

Dies després d’aquella històrica vaga, qui també va ser detingut va ser l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. Tenia trenta anys. Ja estava fitxat quan, d’adolescent, el varen detenir per escriure la paraula ‘llibertat’ en una paret del carrer del General Riera de Palma. “El novembre de 1976 -rememora-, amb dos companys més, Josep Capó i Jaume Obrador, férem una roda de premsa per presentar el nostre partit, l’Organització Esquerra Comunista (OEC). No tenia res a veure amb el Partit Comunista Espanyol, de tradició estalinista. La Brigada Social ens vingué a detenir i, després dels pertinents interrogatoris, ens posaren en mans del jutge. L’acusació era haver presentat un partit il·legal. Ens caigué una multa de setanta mil pessetes, que no volguérem pagar. Pocs dies després, ens presentàrem a la porta de la presó acompanyats per centenars d’amics. Hi entràrem amb el puny en alt i cantant La Internacional ”.

López Crespí encara té molt present el seu pas per la presó, que ha novel·lat en dues obres seves, Allò que el vent no s’endugué i Jocs d’escacs : “No ens varen torturar. Ja basta la tortura d’estar allà dins. Cada dues hores tocaven el xiulet i, fessis el que fessis, t’havies de posar dret i en filera perquè et comptassin per saber si algú s’havia escapat. A més, era ple hivern i ens dutxàvem amb aigua freda”. L’escriptor pobler arribà a passar pena per la seva integritat física: “Vàrem demanar a la direcció que ens apartassin de la resta de reclusos. Hi havia assassins i gent una mica psicòtica. Temíem que ens fotessin una punyalada. Finalment, tots els detinguts de la vaga del 12 de novembre i la resta de presos polítics acabàrem compartint una mateixa galeria”. Entre els detinguts de la vaga hi havia Pere Ortega, Antoni López i Manuel Carrillo; i, entre els presos polítics, es trobaven Isidre Forteza, del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de caire maoista; i Ramon Molina, avui professor d’Història Econòmica de la UIB.

El 1976 Molina tenia 21 anys i militava al Partit Obrer Revolucionari d’Espanya (PORE): “Érem trotskistes, un partit petit que a Mallorca s’havia fundat el 1971. Formàvem part de l’esquerra més extrema. Consideràvem que la caiguda del franquisme, que era imminent, s’havia de convertir en una revolució social per transformar el país en una república socialista. En realitat, érem una mica ingenus. Pensàvem que pel simple fet de dir el que pensàvem que era correcte la gent ho arribaria a assimilar. No comptàvem, però, amb la força de la inèrcia històrica dels grans aparells de propaganda, no només del govern, sinó també dels grans partits (el socialista i el comunista). El Partit Comunista tenia més força que el Partit Socialista i proposava la reconciliació nacional i nosaltres no hi estàvem d’acord”.

A finals de novembre, Molina va ser detingut durant la vaga de drassanes a Palma: “Jo era prop de la fàbrica repartint octavetes. Ja feia temps, però, que la policia ens tenia localitzats a un parell del nostre partit. A mi i a dos companys més, Xavier Serra i Maria Dolors Montero, ens acusaren “de asociación ilícita y propaganda ilegal”. Després dels tres dies preceptius, el jutge va decretar la nostra llibertat provisional i va derivar la causa al Tribunal d’Ordre Públic de Madrid, el TOP, l’antecedent del que ara és l’Audiència Nacional. Al cap de quinze dies, el TOP va emetre una nova ordre de detenció amb presó incondicional sense fiança. Em varen venir a cercar a les dues de la matinada a ca meva per dur-me a la presó”. La companya de partit de Molina, Maria Dolors Montero, va ser conduïda a la presó de dones, on coincidí amb M. del Carmen Giménez, detinguda a la vaga del 12 de novembre.

L’avui professor universitari es mostra coherent amb les seves conviccions: “Entrar a presó formava part dels riscos assumits. Sempre t’acollona un poc, però nosaltres ja sabíem a què jugaven i no ens va sorprendre. Confiàvem que la situació política no permetria mantenir aquella repressió durant molt de temps. No puc dir que em torturassin. Cinc anys enrere hauria estat diferent. En aquell moment, però, la policia era conscient que tot podia canviar en poc temps i anava alerta perquè en un determinat moment dels interrogatoris et deien: “Pero si nosotros somos profesionales, si un día mandas tú nosotros estaremos a tus órdenes”.

Cada diumenge, davant la presó, es concentrava una munió de companys dels diferents partits antifranquistes. Un del seus organitzadors era un jove Mateu Morro, militant del partit de López Crespí i que, amb la democràcia, seria un dels ideòlegs del PSM. Al crit d’“Amnistia”, feien pintades de “Llibertat, presos polítics”. El descampat on ara hi ha el parc del polígon de Llevant (al final del carrer de Ricardo Ortega) fou l’escenari de mítings amb un gran poder de convocatòria. S’alternaven les intervencions de Jesús Vives (MCI), Aina Gomila (OEC), Miquel Tugores, del PTE (Partit del Treball d’Espanya), i Tomeu Fiol, del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).


‘Per Nadal, tots a casa’

Al final de desembre, després de gairebé un mes, tots els presos polítics aconseguiren la llibertat gràcies a la campanya ‘Per Nadal, tots a casa’. Era una iniciativa orquestrada a escala estatal per totes les forces d’esquerra, menys el Partit Comunista i l’Assemblea Democràtica de Mallorca. En ser alliberats, els presos polítics foren molt crítics amb aquestes formacions. Així ho manifestaren en un comunicat que lliuraren a la premsa: “Insistimos en la deplorable acción de los partidos revisionistas, quienes han tratado de discriminar entre los detenidos del día 12 y los componentes de determinados grupos políticos [MCI, OICE-OEC, PORE…], ya que han insinuado que los miembros de dichos partidos políticos utilizan la cárcel como medio de propaganda de sus propios partidos. Este falso comentario ha hecho que muchas personas se abstuvieran de efectuar donaciones para nuestra puesta en libertad, a fin de no comprometerse con un partido determinado”.

Una de les personalitats que es varen involucrar en aquella campanya va ser el pintor Joan Miró. Per poder recollir doblers per pagar les fiances pendents, va donar un quadre on escrigué “Amnistia als meus amics de Mallorca”. Allà on s’aconseguren més donatius fou el concert que el 29 de desembre feu Lluís Llach a l’Auditòrium de Palma. “Josep Capó i jo -rememora López Crespí-, vàrem demanar a Llach que ens ajudàs. En acabar la seva actuació, feu un recordatori molt emotiu dels fets de Vitòria, on el 3 de març de 1976, en una jornada de vaga, la policia matà cinc treballadors i en ferí 150. La seva cançó Campanades a mort ressonà amb força en tot l’Auditòrium. A continuació, ell mateix s’encarregà d’explicar al multitudinari públic les qüestions que li havíem plantejat. Aleshores en Josep i jo desplegàrem una gran pancarta que deia “Llibertat per a tots els presos polítics. Legalització partits obrers sense exclusions”. El públic ens aplaudí entusiàsticament al crit de “Llibertat presos polítics. Dissolució de cossos repressius”. La Brigada Social, nerviosa, no aturava d’anar amunt i avall, no gosà intervenir-hi”.

Aquella nit s’arribaren a recaptar 11.400 pessetes. La xifra se sumà a altres aportacions recollides a fàbriques, hotels i centres d’ensenyament. “Amb una companya del Comitè de Solidaritat amb els presos polítics -recorda López Crespí- vàrem anar fins al domicili particular dels treballadors detinguts. Els lliuràrem els doblers perquè poguessin pagar les seves fiances”.


Decepció

L’octubre del 1977 el govern de Suárez aprovava la llei d’amnistia. Tots els judicis pendents se suspenien. Els presos polítics ja no havien de passar més pena. El juny se celebraven les primeres eleccions democràtiques d’ençà de la Segona República. Tot i que la repressió policial s’havia acabat, hi hagué molt decepció entre les forces antifranquistes. “El desencís -lamenta López Crespí- fou majúscul en veure que, tal com va dir Franco, tot estava “atado y bien atado”. No s’aconseguí la República ni la independència de les nacions oprimides com Catalunya o Euskadi. L’esquerra espanyola (PSOE i PCE) acordà amb les elits del franquisme la restauració borbònica en la qual encara vivim”.

Ramon Molina, en canvi, no s’endugué cap decepció: “Només es decep qui s’il·lusiona i jo no tenia cap il·lusió en la Transició. El meu partit va ser el darrer que es va legalitzar. No ens presentàrem, però, a les eleccions del 77. Consideràvem que aquells comicis eren un frau perquè consagraven una constitució monàrquica que continuava mantenint allò essencial del franquisme. És clar que la Transició va ser un pacte d’esquena a la gent. Si s’hagués fet una transició com tocava, s’haurien duit a votació tots els aspectes principals de la forma d’estat (monarquia o república) i altres qüestions”.

Les històries dels darrers presos polítics del franquisme a Mallorca foren recollides el 2011 en el documental Del silenci, paraules, de Gonzalo Nadal i David Mataró. L’antiga presó de Palma, situada a la barriada de Cas Capiscol, va ser tancada el 1999. La intenció és que avui les seves parets, on se silenciaren tantes veus, acullin un centre de creació contemporània.

Als anys setanta, els grups opositors al franquisme eren molt heterogenis. Hi havia el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), d’orientació maoista. Els luxemburguistes (partidaris de Rosa Luxemburg) prenien part de l’Organització de l’Esquerra Comunista (OIC). El grup més organitzat de tots era el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per la carismàtica Francesca Bosch. El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren dirigents que després tingueren un protagonisme destacat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. Entre ells hi havia Celestí Alomar; Antoni Tarabini, sociòleg president de la Fundació Gadeso, i el capellà Francesc Obrador, que posteriorment fou secretari general de la UGT i batle de Calvià.

Tarabini i Obrador ajudaren els treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. El 1975 Tarabini va ser detingut a Palma. “El governador civil Carlos de Mee -recorda- es pensava que darrere meu hi havia una espècie d’estructura muntada. Amb Antoni Serra i Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar la gent a llegir el diari. També férem una sèrie de cursets als mestres. Això va molestar moltíssim. Em varen acusar de marxista, separatista i de tot el que et puguis imaginar. M’imposaren una multa de 150.000 pessetes, que vaig poder pagar gràcies als donatius de companys seus”.

El gener del 1976, un mes després de la mort del dictador, va tenir lloc, a la plaça d’Espanya de Palma, una de les protestes antifranquistes més nombroses. Va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. De fet, els locals del clergat eren un dels principals punts de trobada dels opositors del franquisme. A Palma, però, n’hi hagué d’altres: la llibreria Tous al carrer de la Unió, de l’escriptor Antoni Serra, i la Moll, de l’editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion.


Els altres partits de la clandestinitat

Als anys setanta, els grups opositors al franquisme eren molt heterogenis. Hi havia el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), d’orientació maoista. Els luxemburguistes (partidaris de Rosa Luxemburg) prenien part de l’Organització de l’Esquerra Comunista (OIC). El grup més organitzat de tots era el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per la carismàtica Francesca Bosch. El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren dirigents que després tingueren un protagonisme destacat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. Entre ells hi havia Celestí Alomar; Antoni Tarabini, sociòleg president de la Fundació Gadeso, i el capellà Francesc Obrador, que posteriorment fou secretari general de la UGT i batle de Calvià.

Tarabini i Obrador ajudaren els treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. El 1975 Tarabini va ser detingut a Palma. “El governador civil Carlos de Meer –recorda– es pensava que darrere meu hi havia una espècie d’estructura muntada. Amb Antoni Serra i Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar la gent a llegir el diari. També férem una sèrie de cursets als mestres. Això va molestar moltíssim. Em varen acusar de marxista, separatista i de tot el que et puguis imaginar. M’imposaren una multa de 150.000 pessetes, que vaig poder pagar gràcies als donatius de companys seus”.

El gener del 1976, un mes després de la mort del dictador, va tenir lloc, a la plaça d’Espanya de Palma, una de les protestes antifranquistes més nombroses. Va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. De fet, els locals del clergat eren un dels principals punts de trobada dels opositors del franquisme. A Palma, però, n’hi hagué d’altres: la llibreria Tous al carrer de la Unió, de l’escriptor Antoni Serra, i la Moll, de l’editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion.

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)

pobler | 05 Juliol, 2020 22:33 | facebook.com

No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)


En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Montalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.

Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?


La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El desig de fer mal – (Un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 05 Juliol, 2020 01:56 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El desig de fer mal – (Un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Mecànicament, atordida pels esdeveniments, seguia la gent que feia bulla rere els detinguts. El grup d’homes i dones on anaven el pare i la germana travessà els carrers del poble sota el sol abrusador que queia, inclement, damunt persones i edificis. La xafogor del migdia no et deixava respirar. La pols i les llàgrimes m’entelaven la vista. Veia ombres boiroses, irades aparicions, dimonis provinents d’un malson espantós. Em mossegava els llavis fins a fer-m’hi sang per a comprovar si allò que veia era realitat o no. Mai no m’havia sentit tan desvalguda. Talment romangués abandonada en el desert i, en la distància, veiés com martiritzaven la família sense poder-hi fer res. (Miquel López Crespí)


Mecànicament, atordida pels esdeveniments, seguia la gent que feia bulla rere els detinguts. El grup d’homes i dones on anaven el pare i la germana travessà els carrers del poble sota el sol abrusador que queia, inclement, damunt persones i edificis. La xafogor del migdia no et deixava respirar. La pols i les llàgrimes m’entelaven la vista. Veia ombres boiroses, irades aparicions, dimonis provinents d’un malson espantós. Em mossegava els llavis fins a fer-m’hi sang per a comprovar si allò que veia era realitat o no. Mai no m’havia sentit tan desvalguda. Talment romangués abandonada en el desert i, en la distància, veiés com martiritzaven la família sense poder-hi fer res.

Arreu se sentien crits demanant tortures i extermini.

-No heu de deixar cap roig viu! Els heu de matar, que no en quedi ni la rel! –deien, animant els falangistes que portaven els presoners.

Em trobava aïllada enmig d’aquell eixordador soroll de veus repelenques. La maldat de tants d’homes! L’insà desig de fer mal al proïsme, de gaudir amb l’angoixa dels detinguts.... Les dones enfurismades que eren al meu costat... eren les mateixes que cada dia anaven a missa primera per a guanyar el cel? Quina hipocresia, la pretesa pietat i caritat dels catòlics! Les mirava i no em semblaven persones. Tenien el cor eixut, urpes en lloc de mans. Treien foc per la boca. Inesperadament s’havien convertit en hienes afamegades de sang. I les mans, acostumades a portar missals de nacre blanc, ara esdevenien esmolats ganivets amb voluntat d’obrir de viu en viu la carn dels presoners. Els seus rostres eren semblants als de les burgeses de les pel·lícules d’Eisenstein que vèiem a l’Ateneu. En un viatge que va fer a posta a Barcelona, n’Andreu ens portà La vaga, El cuirassat Potemkim i Octubre. Va ser quan estrenàrem la màquina de projecció que tants d’esforços ens constà.

A un racó de La Societat hi teníem el magatzem. Era l’indret on ens reuníem per fer senalles i espardenyes que, posteriorment, anàvem a vendre al mercat. Ningú mai no protestava si era feina per a millorar la nostra escola, la biblioteca. Els pagesos hi compareixien després de la dura jornada. En acabar de segar o regar es rentaven, donaven recapte als animals i, sense passar pel bar a prendre una copa, venien a l’Ateneu a fer el que corresponia aquell dia. Els mobles, les cadires del teatret i els llibres es compraren d’aquesta manera. Homes i dones feinejant fins a les onze i les dotze de la nit. Sempre teníem un munt de coves fets amb canya de l’albufera. Les senalles i les espardenyes eren la nostra especialitat i els més joves ens encarregàvem de vendre’ls als mercats de la comarca. Hi participaven membres de les cooperatives, les joventuts socialistes, comunistes i anarquistes. I molts al·lots i al·lotes sense partit però que comprenien el significat d’enfortir les societats culturals obreres.

Tot el que es recollia anava a la caixa de l’Ateneu i La Societat.

Una tasca imprescindible si volíem fer front a les pel·lícules embrutidores que projectaven en el cine de la dreta, El Dorado, on tot eren films de vides de sants i miracles, ximpleries que no servien per a la nostra formació cultural. L’odi que traspuaven els rostres de les fures que insultaven el pare i la germana eren idèntiques al de les burgeses d’Octubre, les senyores que perseguien els bolxevics i mataven els ferits de les manifestacions del juliol del disset. Idèntica agressivitat, el mateix salvatgisme contra qui pogués qüestionar els seus privilegis. I els al·lots petits amb pedres a les mans? D’on sortia aquella gernació d’infants disposats a seguir les indicacions dels grans, capaços de llançar els macs als pobres homes que anaven emmanillats vers un destí incert? Quin mal havíem comès per ser tractats talment fóssim lladres i assassins? Era la por a la unitat del poble? No podien consentir que els jornalers s’organitzassin per a provar de millorar la seva existència? I per això tantes misses i novenes, les cadenes als turmells en les processons de Setmana Santa? Deien que resaven per salvar la humanitat però no acceptaven que la República anàs més enllà de les oracions i les bones paraules dels sacerdots. Deu cèntims d’almoina, un jornal de tant en tant si la persona anava a l’església i votava la dreta. En això consistia la justícia social dels seguidors de Gil Robles i el papa de Roma! Almanco el govern republicà bastia col·legis i dispensaris... Una diferència essencial! Ho digué n’Aurora Picornell en els mítings electorals del mes de febrer: “La sanitat i l’ensenyament són un dret inalienable de la societat. Si els burgesos no volen construir escoles nosaltres convertirem les catedrals en universitats!”.

Ho parlàvem sovint amb n’Andreu. Venia a cercar-me a l’Ateneu. No acabàvem la conversa fins a mitjanit. Mai no em cansava de sentir les seves explicacions. N’Andreu vivia el present però alhora tenia la capacitat de saber veure el futur. Allà on els companys tan sols podien entrellucar una simple cooperativa per aconseguir queviures ell endevinava una societat culta, lliure, on el poble, per primera vegada en la història, posava els fonaments del seu destí.

-Les nostres cooperatives, La Societat, La Vida Nueva, La Hormiga, El Porvenir són la llavor del socialisme autogestionari. T’imagines la força, les possibilitats d’una humanitat que ha aconseguit, fent hores després de la feina, bastir un teatre, comprar mobles i cadires, organitzar la distribució dels aliments, aixecar la Casa del Poble?

N’Andreu em mirava als ulls, emocionat. La Casa del Poble era un miracle de la unitat popular. Com l’església per als catòlics! Un lloc de reunió, de formació i esbarjo. El temple de la Saviesa! Per a nosaltres, per al jovent alletat amb les idees de la Revolució Francesa, els centres d’ensenyament i les biblioteques eren les escales que ens portaven al futur. Res no ens inspirava tanta devoció com les aules dels instituts, els prestatges de les llibreries, els bocins de pedres antigues, les joies del passat exposades als museus de Palma. Vet aquí l’autèntica força que impulsava els membres de la Societat, els joves que donaven suport a l’Ateneu! Qui hauria pogut imaginar mai que els jornalers i jornaleres, els treballadors de les fàbriques de sabates, el jovent de la comarca tenguessin aquella capacitat de portar endavant un projecte, posseir una il·lusió que feia moure muntanyes?

-Tot és possible, Caterina –deia, alhora que m’estrenyia les mans fortament-. El que s’ha aconseguit és una passa important en el deslliurament dels sectors populars. Els padrins no haurien pogut imaginar que tendríem una Casa del Poble, l’Orfeó Proletari, la mútua per a l’assistència sanitària, la quantitat de societats existents. La possibilitat de disposar de llibres, saber que s’està bastint la primera escola pública! Qui ho podia concebre fa uns anys? La vida era trista, dura, sense cap mena d’esperança. Viure sense suport de ningú, sempre en mans del clergat, dels poderosos. Venir al món per a treballar de sol a sol i, de jove, marxar a les llunyanes guerres dels borbons al Marroc, Cuba i Filipines. Tan sols en la guerra de Cuba moriren més de set-cents mallorquins. Una mortaldat per a un poble que no tenia els habitants dels anys trenta. Si el desaparegut en combat era un oficial potser hi havia un solemne funeral oficiat pel rector. En cas contrari, en morir el fill de pagès, tan sols la carta oficial que anunciava el trist final d’aquell al·lot. Els rics, pagant una quota, aconseguien que els seus fills no anassin a perdre’s per les selves properes a Manila; els pobres acabaven esventrats, fets bocins per la metralla dels seguidors de Maceo i Martí a les províncies de Matanzas i L’Havana, a les ermes planures i muntanyes del Rif. Les restes del famós imperi colonial espanyol es desfeia com el sucre dins un tassó d’aigua sota la implacable artilleria de la flota dels Estats Units! Milers de mariners enfonsats en la profunda negror de les aigües de Luzón i Cavite. Decimonònics vaixells de fusta i ferro rovellat provant de fer front als moderns vaixells ianquis!

La Societat, les cooperatives, la feina del teu pare i la de tants socis ha aconseguit que molts treballadors poguessin mirar vers el dia de demà amb una certa tranquil·litat. Ara és possible anar a consultar el metge de la mútua, portar els infants a escola. Sabem que el consistori republicà està bastint un edifici que serà l’enveja de tothom, un autèntic palau de la cultura. I nosaltres, al cine de l’Ateneu, continuarem amb les funcions de teatre, projectant les pel·lícules i documentals que ens porten de Palma i de la Península. Tenim discos, un gramòfon per sentir música en voler. I la ràdio, quin invent! Ens reunim per sentir les notícies de Barcelona i París, de Londres i Berlín! De Moscou, retransmetent en espanyol, la veu autèntica de la Revolució Socialista! Els més vells de l’Ateneu no creien el que estaven escoltant! La veu de Lenin i Trotski, de Bujarin i Alexandra Kollontai... Vivim una època de canvis gegantins. La Rússia soviètica assolint el nivell industrial de França i Anglaterra en tan sols uns anys! Un progrés que als anglesos, francesos i alemanys havia costat dos segles, els bolxevics ho aconseguien ràpidament mitjançant la planificació econòmica, col·lectivitzant les terres i les fàbriques!

N’Andreu tenia raó.

Estàvem enlluernats per un avenç tècnic i polític que pareixia que ningú no podia aturar. Consideràvem la pujava de Hitler i Mussolini al poder com un fet circumstancial. Quan els obrers volguessin es llevarien del damunt les opressives dictadures que els privaven de llibertat i continuarien avançant, sense descans, vers el futur lluminós que somniàvem. En sentir-lo parlar imaginava la societat futura: ciutats amb casetes que tenien jardí, universitats per als treballadors, residències per a les persones d’edat, grans hospitals amb cambres amples i ventilades on metges i infermeres tenien cura dels pacients... Un dia vaig anar a Palma a veure un conegut al qual la família havia portat a la Misericòrdia. Vaig tornar malalta. Com era possible que el destí final de tanta gent que no tenia fills o era rebutjada pels seus, fos aquell llòbrec edifici? No em podia llevar del cap els passadissos sinistres, els vells abandonats a un racó, la presència omnipresent de les monges, talment capataços d’una fàbrica, dirigint els darrers dies de la vida dels pobres abandonats. A la cuina, a un racó prop dels fogons, s’acaramullaven les deixalles dels cavalls que algunes carnisseries donaven per compassió. Era tot el que podien menjar els que hi romanien tancats. Brou amb els ossos rebutjats pels cans; sopes de pa dur amb la col que no volien els porcs.

Aquest era el final de tants pagesos i treballadors. Quan les religioses no vigilaven, els podies veure guaitant rere l’enreixat que els mantenia presoners demanant una cigarreta, una almoina als vianants.

Sempre m’havia preguntat què fer des de l’esquerra per acabar amb aquella injustícia, per aconseguir que el final d’una persona fos digne, tengués un autèntic suport, metges, infermeres, menjar de qualitat.

Vaig tornar al poble plorant.

A vegades era necessari ensopegar amb la crueltat de la vida per a refermar-se en les idees de justícia i llibertat.

La hipocresia del catolicisme militant! Bastava restar unes hores entre els vellets desvalguts per a copsar la brutalitat del món que ens tenia engrillonats. Com era possible que el pretès “esperit cristià” de tants veïns i coneguts no es sublevàs davant la tenebrosa misèria beneïda i gestionada per sacerdots i monges?

I ara, per voler ajudar a millorar el destí de les persones ens volien matar, portaven el pare i la germana a tancar. Què era el que odiaven les beates, el rector que les afuava contra nosaltres? Quin pecat havíem comès? Que el fill del jornaler pogués saber llegir i escriure? Moltes de les senyores i senyoretes que pertanyien a les Filles de Maria consideraven La Societat un l’embrió del comunisme. El treballador no tenia dret a res. Metges, escoles per als més necessitats? Per a la dreta local, per als rendistes, era inútil que un jornaler tengués una mica de cultura. El pobre venia al món per a estar a les ordres dels senyors. I els propietaris no necessitaven gent que sapigués llegir un llibre. De què servia saber qui eren Tolstoi, Pablo Iglesias, Kropotkin , Bakunin? Per emboirar el cap, per aconseguir que els més desvalguts es pensassin que tenien els mateixos drets que els rics?

Conversant amb na Joana, l’amiga que tenia bones relacions amb les Filles de Maria, sabia que, a les converses de la rectoria i del Casino es comentava amb molta por la força que anaven agafant les societats obreres. La consolidació de La Societat, que haguéssim estat capaços de bastir l’impressionant edifici de la Casa del Poble els preocupava. Comentaven que l’indret, si guanyaven els socialistes i comunistes, seria una presó per als propietaris. Com el que feien Lenin i Stalin a Rússia. El rector els explicava una història falsejada sobre la Setmana Tràgica de Barcelona. La insurrecció dels catalans contra la guerra del Marroc, les vagues per aconseguir pa, eren presentades com un moviment revolucionari encaminat a instaurar un règim de tipus bolxevic. La crema d’esglésies esdevenia el futur immediat, el que es faria a Mallorca en cas de consolidar-se el poder dels republicans. Els sacerdots no explicaven que els treballadors odiaven l’església pel seu suport a les aventures militars de la monarquia. La guerra era sagrada, un deure, com també morir en els deserts i muntanyes del Marroc sense la més mínima protesta. Al clergat no li importava que la revolta hagués començat per la indignació i la ràbia de les mares que no volien veure com els seus fills morien en combats absurds per a defensar els interessos de la Companyia del Rif. Les mines de ferro valien la mort dels nostres fills? Ja havíem vist les fotografies dels cadàvers a Monte Arruit. Homes de vint anys esventrats enmig de planures interminables. Munió de voltors menjant-se les despulles de la joventut dels pobles d’Espanya. I, per molt que parassis atenció, des de les trones dels temples de Mallorca mai no se sentia cap veu alçant-se contra la carnisseria que dessagnava les classes populars. Gens de pietat pels fills dels obrers i pagesos. Cada dia podíem constatar la indiferència eclesiàstica als plors i al dolor de les mares.

En la Setmana Tràgica cremaren alguns temples. Però qui n’explicava els motius? L’Església deia que era a causa de la llibertat, per l’existència de les societats obreres. Acusaren el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou executat. La llibertat de pensament i l’Escola Moderna eren els culpables dels avalots contra la guerra!

I ara la sublevació contra la República. Novament l’odi a la intel·ligència. Enfollien. Bastava veure la cara que posaven quan veien el camió de La Societat repartint l’oli, les llaunes de conserva, l’arròs, el cafè. Talment repartíssim armes, bombes, petroli per a cremar les cases dels rics.


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)

pobler | 05 Juliol, 2020 00:19 | facebook.com

És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)



Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!



La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)

pobler | 03 Juliol, 2020 20:16 | facebook.com

Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)


És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.



De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al·lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al·lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)

pobler | 02 Juliol, 2020 22:53 | facebook.com

Blasmades i demonitzades les idees de república, socialisme i autodeterminació, una impressionant colla d’oportunistes al servei de la reforma, ben pagats i promocionats pel poder, començarien una munió de brutals campanyes contra el socialisme revolucionari, les idees independentistes i llibertàries, de menysteniment d’aquelles persones i aquells col·lectius que encara gosaven servar les idees de l’Octubre Roig o, sense anar més lluny, de les idees de cultura nacional-popular defensades en el Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)



La publicació de Notícies d’enlloc, el Premi de Lletres 1987, un guardó convocat a iniciativa de Pau Taura i el Gremi de Llibreters, significà molt per a qui escriu aquestes retxes. I més si teníem en compte la composició del jurat. Un jurat que era format per persones tan estimades com Josep M. Llompart de la Peña, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover.

Cap a mitjans dels anys vuitanta, la situació personal i col·lectiva per a aquells i aquelles que ens entestàvem a lluitar per les idees republicanes, socialistes i d’autodeterminació no ens era gaire favorable. Malgrat que en aquella època el control de clans i camarilles, d’empreses editorials damunt els premis literaris i pàgines de cultura de diaris i revistes no era tan ferotge ni vergonyós com en l’actualitat. L’escriptor català que escrivís obres de qualitat encara podia concursar amb certes possibilitats de guanyar. Aleshores encara estàvem convençuts que la majoria de jurats llegien les obres presentades i després del debat pertinent es lliuraven els guardons sense gaire pressions extraliteràries. Ens referim a pressions editorials o de clans i camarilles. Era evident que alguns premis dels considerats que “consagren” ja començaven a ser manipulats pel comissariat neoparanoucentista, per alguns intel·lectuals que, a recer del poder institucional, ja s’havien situat a la vora de qui pagava, de qui comandava, dels partits que governaven conselleries de cultura i mitjans de comunicació. Així i tot, les coses en el camp literari eren més “normals”, o almanco nosaltres ho volíem creure i, a poc a poc, amb els problemes acostumats –però mai tan accentuats com en el present-- podíem anar publicant moltes de les obres de teatre, poesia i narrativa bastides en temps de la transició i començaments dels anys vuitanta.

Però parlem de l’època en la qual varen ser escrites les vint-i-vuit narracions que conformen el recull Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987).

A les Illes i la resta de l’Estat, la restauració borbònica havia reeixit amb un èxit complet. Havien desaparegut les organitzacions revolucionàries sorgides al llarg de la llarga lluita contra el feixisme i el capitalisme, sotmeses a la criminalització constant per part de la dreta sorgida de les entranyes del franquisme reformat i l’esquerra oficial. Desfetes la majoria de les organitzacions de l’esquerra revolucionària, molts militants passaren a reforçar els sindicats, organitzacions ecologistes i feministes, els moviments culturals i veinals del moment. N’he parlat prou extensament en els llibres L’antifranquisme a Mallorca 1950-70 (Palma, El Tall Editorial, 1994), Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000), No era això. Memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Palma, Edicions Roig i Montserrat, 2006).

A la nostra terra, la majoria de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC), que era el partit on jo militava al costat de Mateu Morro, Jaume Obrador, Antoni Mir, Josep Capó, Guillem Ramis, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Maria Duran, Guillem Coll, Pere Trias i tants i tants d’excel·lents companys i companyes, iniciàrem un procés d´unitat amb el PSM. Altres militants, com per exemple Antoni Mir, es decantaren per unir-se al Moviment Comunista de les Illes (MCI). Però el congrés d´unitat d´OEC amb el PSM tirà endavant i les sessions de debat, intenses i enriquidores, es feren al local d'OEC d'Inca en el mes de desembre de 1978. Va ser el IV Congrés del PSM. Altres militants, tant de la nostra organització com del PTE, l’ORT, la mateixa OEC, la LCR, el PORE, cremats per les traïdes de la transició, marxaren a casa i així contribuïren a desertitzar encara més el trist panorama que sorgia de la reforma del règim.

Blasmades i demonitzades les idees de república, socialisme i autodeterminació, una impressionant colla d’oportunistes al servei de la reforma, ben pagats i promocionats pel poder, començarien una munió de brutals campanyes contra el socialisme revolucionari, les idees independentistes i llibertàries, de menysteniment d’aquelles persones i aquells col·lectius que encara gosaven servar les idees de l’Octubre Roig o, sense anar més lluny, de les idees de cultura nacional-popular defensades en el Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. Però la majoria dels militants romangueren actius en grups culturals i ecologistes, del tipus OCB i GOB. Molts d’altres reprenguérem les tasques literàries deixades de banda per la militància antifeixista, i un bon grup passà a reforçar les associacions de veïns, els sindicats i partits com el PSM, que era dels pocs que resistien a les onades de cinisme i menfotisme que envaïa tots els àmbits de la vida ciutadana.

En el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític (Palma, Edicions Cort, 2003), el poeta i investigador Ferran Lupescu definia a la perfecció la situació cultural i política de la postransició: “Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de mormalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar”.

Aquesta era, resumint molt, la situació en la qual varen ser escrites la majoria de les narracions que conformen el recull Notícies d’enlloc que publicà Documenta Balear l’any 1987.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)

pobler | 02 Juliol, 2020 16:26 | facebook.com

No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)


En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Montalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.

Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?


La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal

pobler | 30 Juny, 2020 15:10 | facebook.com

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 29 Juny, 2020 22:42 | facebook.com

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 286 287 288  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS