Administrar

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 (XV) - Premonició de guerra civil

pobler | 10 Maig, 2020 20:36 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 (XV) - Premonició de guerra civil -


En Ros, el moix, instal·lat a un racó de la biblioteca, ens mira com qui veu fantasmes. Possiblement es demana a què ve tant d’enrenou a unes hores en què ell regna, senyor de les cambres i passadissos de la vicaria. Ni el ca, en Negre, s’atreveix a penetrar en els seus dominis i resta, amb mirada trista, allargassat sota les parres del jardí, esperant la benvolença d’en Ros perquè li permeti tornar al meu costat. En Ros mou la coa nerviós, tot observant amb cara de prunes agres l’espectacle que oferim. De tant en tant es gira nerviós en el racó dels prestatges i mira cap a una altra banda amb gest de menyspreu total. (Miquel López Crespí)


A la saleta on rep les visites s’ha fet un silenci espès.

En Ros, el moix, instal·lat a un racó de la biblioteca, ens mira com qui veu fantasmes. Possiblement es demana a què ve tant d’enrenou a unes hores en què ell regna, senyor de les cambres i passadissos de la vicaria. Ni el ca, en Negre, s’atreveix a penetrar en els seus dominis i resta, amb mirada trista, allargassat sota les parres del jardí, esperant la benvolença d’en Ros perquè li permeti tornar al meu costat. En Ros mou la coa nerviós, tot observant amb cara de prunes agres l’espectacle que oferim. De tant en tant es gira nerviós en el racó dels prestatges i mira cap a una altra banda amb gest de menyspreu total.

Fa molt d’anys que tenc en Ros a casa. Per a mi és un personatge imprescindible de la meva vida quotidiana. Encara record com si fos ara mateix el dia que, després de missa primera, el vaig trobar abandonat pel carrer, petitet, miolant com un desesperat. Mai no vaig saber qui el va abandonar, per quins motius el llevaren del costat de la mare i el volgueren matar de manera cruel. Em desespera la manca d’humanitat amb els animals. Molts pagesos només en tenen cura si els serveixen per alguna feina concreta: els cavalls per llaurar i portar la feina pesada del camp, el cans són útils per caçar, servar les propietats, els moixos per caçar ratolins... Són poques les persones que els estimen per si mateixos, com a animalons de companyia o bèsties que suporten el pes feixuc de les feines del camp. Hi ha res més trist que veure com un cavall, que ha estat la columna vertebral del pagès, en envellir és venut per quatre rals per a morir a la plaça de braus o esser enviat al carnisser per fer-ne carn per als més pobres?

I això que el patró d'Albopàs és sant Antoni, el protector dels animals! Quan per la festa del sant beneesc les someres, cavalls, porcs, cans, moixos i tota mena de bèsties que em porten davant l’església, pens en la hipocresia de tants albopassins. Per desgràcia, als homes encara els manquen molts d’anys per a arribar a ser cristians dignes, amants els uns dels altres i dels animalons que ens acompanyen mentre dura la nostra curta vida sobre la terra.

Na Catalina i jo suràrem en Ros com si fos un nin petit donant-li la llet a la boca fins que es va veure amb forces per a menjar. Li va costar mesos recuperar-se de l’abandó que havia patit. Però a poc a poc va anar engreixant, enfortint els músculs tan àgils, i, indubtablement, en poc temps es va fer l’amo i senyor de la casa. Quan tenia gana o volia que li canviàs l’aigua del plat compareixia al despatx i amb un parell de miulos i fregant-se a la sotana m’indicava el que volia. Si no feies la seva santa voluntat no et deixava en pau ni per un moment i gemegava fins aconseguir els seus propòsits. Després, satisfetes les seves necessitats, s’instal·lava en el lloc que trobava més còmode i em mirava fins que li entrava la son.

En d’altres moments, i encara és ben igual que quan era més petit, li entrava un curiós sentiment d’amistat i compareixia xalest al lloc on jo estava llegint, pegava un salt àgil fins damunt la taula i s’apropava al que feia indicant-me amb els seus gests que era hora d’acaronar-li l’esquena.

No hi havia més remei que deixar el que feia i estar amb ell una estona fent-li moixonies. Confiat, s’ajeia panxa enlaire perquè el gratàs arreu. Només em deixava en pau després d’una bona estona. Altra volta, satisfet, s’instal·lava en un indret de la sala des d’on, com de costum, pogués seguir cada un dels meus moviments.

Avui, en Ros no està gaire content amb la inesperada tropa de visitants que han comparegut per la vicaria. Ben segur que troba que envaeixen casa seva, l’indret on d’ençà fa tants d’anys regna com a senyor absolut.

Hem estat bona estona en silenci. Potser és efecte del debat acalorat o de les herbes dolces i l’anís que na Catalina ha anat servint mentre els presents, enllepolits, s’engolien la xocolata amb ensaïmades i pastissos.

Maria Antònia Salvà és la primera que es deixondeix i contínua la conversa, com si el temps no s’hagués aturat en una hora determinada del rellotge.

Lentament, el rellotge de paret desgrana les dotze campanades del migdia. Mossèn Antoni Maria Alcover es treu un petit llibre d’oracions i comença una pregària a la Verge Maria.

--No oblidem les obligacions –murmura, amb veu pausada i tranquil·la--. Resem el parenostre i tres avemaries. Que Déu nostre Senyor ens il·lumini i doni llum als nostres governants.

Resam en silenci. És el moment en què el so potent de les campanes de l’església coincideix amb les del rellotge de la sala gran, a l’entrada. “El temps passa inexorablement”, pens, alhora que faig el senyal de la creu com a signe visible que he acabat les oracions.

De la cuina estant se sent el soroll de na Catalina fregant plats i tasses. Not que fa un renou provocatiu, com si volgués dir que ja n’hi ha prou de xerrameca i és hora que la gent marxi. Intuesc que tantes hores de parlar ininterrompudament l’han cansada. Ella no està acostumada a veure tanta gent pasturant per casa. En determinats moments compareix per a emportar-se els cendrers, netejar la tauleta, servir novament tassons d’aigua fresca de la cisterna. Ho fa provocativament, indicant amb cada gest que seria hora de plegar, que ja hem parlat massa i tanmateix no hem solucionat res.

La primera a intervenir novament és la poetessa de Llucmajor. Com si retornàs d’un llarg viatge, d’un somni ple de randes i floretes de sa marjal, s’aixeca uns moments per escodrinyar en els prestatges de la meva biblioteca.

--Joan, tens llibres introbables –afirma, alhora que em mostra el Compendio de la historia general de la Iglesia, del dominic F. M. Amado--.

--Una edició de 1849! –continua, expressant la seva admiració--. Joan, no pot ser que no m’informis per carta de totes les troballes que fas per les llibreries de vell! Ja saps que vaig poc per Palma. M’hauries de tenir assabentada del que compres. A vegades acab els llibres que tenc a la tauleta de nit i estic dies sense poder llegir res del que m’interessa vertaderament.

Torna posar el llibre al seu lloc i s’asseu altra volta al sofà.

--Jo tenc esperances amb el canvi de situació.

Mira els presents i afegeix, convençuda:

--Pitjor del que hem patit fins ara no pot anar. Almanco els revoltosos veuran que no poden fer el que volen, que hi ha una autoritat, un poder que sap posar ordre enmig de l’anarquia regnant. Parlament, partits polítics, sindicats, cases del poble, assalts a les esglésies i convents, les tropes que no volien anar a l’Àfrica a defensar la pàtria, les peixateres sublevades, els jornalers cada vegada més propers als demagogs que els prometen el paradís damunt la terra! No podíem anar de cap de les maneres!

Na Catalina li serveix novament una copeta d’anís que Maria Antònia Salvà es beu com si fos aigua.

--A s’Allapassa s’ha notat el canvi provocat pel l’avenç dels temps moderns. S’hi respira un ambient diferent. Producte de les lectures prohibides a les païsses? No ho sé. Però els missatges et miren de forma com mai no ho havien fet. Tot ha mudat. Llauradors, el formiguer, l’oguer, els pastors del bestiar de llana, el garriguer, el moliner, fins i tot les criades!, ja no van tant a missa com era el costum d’ençà feia generacions. Jo no ho puc controlar tot, i sovint, quan deman informació als servents de més confiança, aquests m’enganen i em diuen que es fa com en el passat. Però no és així. He notat com a l’hora del rosari, a sol post, en lloc d’estat concentrats en l’oració, només mouen els llavis volent fer-me creure que resen de cor. Però els veig la mirada tèrbola, lluny del recolliment que era habitual en temps dels meus pares.

--Bé. El què vostè explica passa arreu --intervé l’amo Joan Siurell, el propietari de la ferreria més important d’Albopàs--. Darrerament he tengut greus problemes amb els empleats i n’he hagut de treure un parell al carrer. S’havien atrevit a demanar més sou sense apreciar el que significa tenir un jornal segur cada setmana! L’egoisme campa arreu! Una cosa mai vista abans.

--Què em direu que no conegui en la pròpia carn! –assenyala Maria Antònia Salvà--. Encara no puc entendre com hi ha tant de vici i egoisme particular entre gent que hauria de besar-nos els peus, la terra que trepitjam! Què farien jornalers i missatges sense els senyors de les possessions? M’ho voleu explicar? En lloc de pensar en la salvació eterna, només esperen l’arribada del diumenge per a marxar al poble. Nosaltres els pagam religiosament, per sant Miquel, el 29 de setembre. I si qualcú, durant l’any, necessita uns diners per alguna necessitat especial, sempre té un avançament que posteriorment els és descomptat del jornal. No cal dir que els millors missatges, els millors treballadors, són premiats amb un pa gran per portar a les famílies i jo mateixa m’encarreg de cercar roba de segona mà en bon estat perquè sempre vagin vestits com a persones dignes. Res d’espellissats, de missatges que, descalços i amb roba espanyada, fan mal als ulls, donen una impressió de pobresa i misèria als visitants!

Maria Antònia Salvà no diu cap mentida. Jo mateix ho vaig poder constatar a les passades festes de Nadal quan em convidà per dir-hi missa a s’Allapassa. Tota una cerimònia, el lliurament de regals als més feiners de la possessió. Amb les seves mans va lliurar a cada missatge un o dons pans de blat (segons la feina feta), un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades els va donar, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.

Tant de despreniment cap els treballadors no es veu a gaire possessions de les que conec!

El jove Miquel Crespí Pons de Can Verdera, que ha estat molt de temps escoltant amb atenció les intervencions dels tertulians, em fa senyes amb la mà, com si fos en una assemblea. Entenc que vol parlar i li faig un gest confirmant que por dir el que vulgui. Estam entre amics. I a més m’interessa molt saber la seva opinió sobre els esdeveniments que en aquests moments commouen Espanya. En Miquel és un home que promet. Tothom, quan es parla d’ell, ja el veu com a batle d’Albopàs. Des d’un conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels que ja som homes d’edat. Sentint-lo he comprès com a vegades cal canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de l’essencial. Mossèn Antoni Maria Alcover, Maria Antònia Salvà, són gent pastada amb elements d’una altra època, qui sap si ja periclitada per la història. Jo mateix em trob sovint ancorat en un passat llunyà, albirant una Espanya pretèrita que potser tan sols existeix en la nostra imaginació.

--No vull dir que no teniu part de raó en algunes de les afirmacions que heu fet avui --diu Miquel Verdera--. Sí, estic summament d’acord que era necessari un canvi radical en la nostra societat. L’acció valenta i decidida del general Miguel Primo de Rivera em fa intuir que anam per bon camí, no ho dubt. I som decidit a organitzar el suport al general a Albopàs, a crear una agrupació que defensi les idees que ha expressat en el comunicat que confirma la decisió de suprimir els partits i el Parlament. Ara bé, aquest gran moviment nacional de regeneració no s’ha de fer per tornar endarrere, per anar com els crancs cercant solament la consolidació de les velles estructures caciquils espanyoles. Que peresquin els partits si aquests, amb les seves constants lluites internes, no han sabut donar resposta als desafiaments que se’ns presenten. Però no oblidem que tenim un futur pel davant i que l’hem de saber aprofitar.

Els meus hostes escolten en silenci. Mossèn Antoni Maria Alcover es remou, inquiet, al seu seient, com si pensàs que les recomanacions van adreçades a la seva persona.

--És molt millor donar suport a uns anys de manca de llibertats que no enfrontar-nos amb una cruel guerra civil.

Els presents el miren amb posat de preocupació. Maria Antònia Salvà, com si hagués estat sacsejada per un llamp, exclama, atemorida: Ai, Senyor, una guerra civil no! Tantes morts! No em puc imaginar Mallorca com si fos l’actual Rússia bolxevic o tornàssim al temps atziacs de les Germanies!

--Hem de parlar amb claredat. Aquest moviment té un significat precís: acabar amb l’anarquia. I per finir amb la prepotència dels anarquistes potser serà necessari pactar una treva amb els socialistes de Largo Caballero.

--Pactar amb els socialistes? –exclama amb veu sonora mossèn Alcover--. Això mai! Primer la mort! El socialisme és l’antesala del comunisme. O no veieu el que està passant a Rússia?

--Precisament per això mateix ho dic. Rússia és l’exemple que cal evitar. O no heu pensat que possiblement és la manca de visió, voler aferrar-se a situacions sobrepassades per la història, el que ha portat al triomf de Lenin al vast imperi dels tsars? Els que pensen que una dictadura provisional com la del general és perniciosa van ben errats. És precisament el camí indispensable per, lluny de vagues i manifestacions, poder emprendre un camí de modernització de les velles estructures de l’estat espanyol, massa enfonsat en el fang de mil corrupcions i baralles sense sentit.

Sí, pens que té raó. És precisament l’actual manca de llibertat la que ens pot portar a un progrés inimaginable. Aquest jove prometedor sap el que es diu. Aprofitar uns anys de pau per aprofundir en unes lleis que, dins d’un ordre, afavoreixen els treballadors. Consolidar els sindicats catòlics, donar crèdits als empresaris, acabar amb l’atur que és la font de què es nodreix la demagògia dissolvent de les sectes satàniques que coneixem. Amb feina, un jornal segur, un mínim de seguretat per a la vellesa, les revolucions poden passar a la història, quedar com a un somni de quatre fantasiosos a qui ningú no fa cas.


El dia ha passat quasi sense adonar-nos-en.

A poc a poc tothom ha anat marxant. Llorenç Riber ha estat el primer a dir al seu cotxer que prepari la tartana per tornar a Campanet.

Tots sortim a dir-li adéu. Veure’l és com contemplar un paisatge poderós. Porta marcada en el rostre la força tel·lúrica del nostre poble, l’empremta gegantina de Ramon Llull. La bellesa que desprenen els seus versos té l’alè de la divinitat. Crea mons fantàstics amb la paraula. Domina la nostra llengua talment un pagès coneix els secrets de conrear la terra.

--No he parlat gaire perquè, ja ho sabeu, d’ençà la Setmana Tràgica em som escaldat en tot el fa que fa referència a la humanitat, en el futur dels homes. Però he sentit les vostres paraules tan assenyades amb summa atenció i podeu comptar amb el meu suport en tot el que sigui engrandir la pàtria, consolidar la nostra cultura i tradicions. A mí tan sols em resta la ploma i la paraula i, us ho promet, en aquest sentit mai no defalliré; estaré sempre al costat vostre.

Ens acomiadam igualment de la senyora de s’Allapassa, que, abans de marxar amb la galera que l’ha venguda a cercar, m’ofereix un plec amb amb els seus poemes més recents.

--Per a tu, Joan –em diu, amatent--. No solament has de llegir els teus vells llibrots. Un poc de poesia ajuda a sentir-te més bé. Per a mi, escriure és com prendre una metzina miraculosa. Em manté viva, en forma, lliure de preocupacions. No hi ha res com la bellesa sublim de la nostra terra: la flaire de les flors, les cançons de les pagesetes, una glosa ben dita. Fins i tot en un dia ennuvolat podem entreveure la presència del senyor que ens ha donat el millor regal que ens podria oferir: la pau del pla i les muntanyes, el murmuri de les abelles, el concert dels ocells de bon matí, quan vénen fins a la finestra per ajudar-te a despertar...

Reflexion per uns moments mentre em vaig acomiadant dels visitants. Sí, potser el general Miguel Primo de Rivera ens pot salvar d’una guerra fratricida. Són molts els núvols, els mals presagis que s’han anat acumulant durant tots aquests anys a Espanya.

És evident que ens manca una visió més encertada del món, de la crua realitat que ens envolta. En què devem haver errat predicant tan sols amor al proïsme i resignació? Només amb oracions es pot aturar la fam? Amb quatre almoines als pobres? El batle, les digníssimes autoritats que ens governen, fan caritat, ho sé. Cada temporada manen matar un porc o unes ovelles i reparteixen la carn entre els més necessitats. En altres ocasions, les Filles de Maria, els membres de la Congregació, es reuneixen, cerquen el pa sobrer de les cases riques i van a les cases dels més desgraciats a repartir-lo. Sovint pa dur, però que és extremament útil per a fer sopes amb unes fulles de col.

Però bastaran aquestes lloables accions per aturar el vendaval que s’endevina? Els poemes de Llorenç Riber i Maria Antònia Salvà, la recerca de rondalles i mots de la nostra llengua que fa incansablement mossèn Antoni Maria Alcover, els meus sermons des de la trona... són suficients per evitar que s’escampi la flama de l’odi i la venjança que, com un núvol sinistre, igual que a Rússia, amenaça d’acabar amb la civilització?

A vegades, no tenc gaire esperances.


De la novel·la inèdita de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


Novetats editorials: Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Miquel Cladera

pobler | 09 Maig, 2020 23:14 | facebook.com

Novetats editorials: Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Miquel Cladera


I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories. (Miquel López Crespí)


Començaré aquest informe amb la narració de la gran traïció que, a imitació dels luctuosos fets de 1789 a París -atac a la Bastilla dia 14 de Juliol; creació de la Guàrdia Nacional; repartició de més de trenta mil fusells entre el poble...-, tenien ordida Miquel Cladera i els seus còmplices. Hem comprovat que molts d'aquests -professors, mestres, opositors a càtedra i alguna gent d'oficis vils com poden esser sabaters, comerciants, impressors o llibreters- eren destacats membres de les lògies maçòniques o de sectes carbonàries. La intenció de Miquel Cladera i els altres conspiradors era, com he dit en el començament d'aquesta relació, trastornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa.

Entre els detinguts -provats agents d'Assemblea Nacional, primer, i de la Convenció, després- cal destacar el professor de la Universitat de Salamanca, Ramón de Salas, autor de l'anticristià pamflet clandestí Oració apologètica en defensa del benestar general d'Espanya. Aquesta terrible i diabòlica oració, manuscrita o difosa mitjançant la impremta, és l'escrit que més mal ha fet a la nostra cristianíssima Majestat i a la Santa Fe Catòlica en els darrers anys. I és un exemple que demostra clarament per quins errats camins pot marxar l'ensenyament si no controlam amb fermesa col.legis i universitats. Inquisidors generals, bisbes, ministres del rei hem arribat a la conclusió que molta d'aquesta mala literatura, l'endemesa contraria a la Fe que estam analitzant, anà covant a partir de la nefasta publicació El Censor, que, dirigida per l'advocat Lluís García, ajudà a enverinar la sana ment dels nostres estudiants entre 1781 i 1787 (data en què finalment la publicació fou suprimida). Hom ha trobat còpies d'aquesta nefasta Oració a diversos pobles de Mallorca -concretament a sa Pobla, Muro, Inca i Sineu-, a Madrid, Barcelona, València i ens han arribat informes que parlen de la seva circulació per col.legis i seminaris de L'Havana i Mèxic (sense mancar-hi tampoc algun convent). Particularment sóc de l'opinió que els jesuïtes han tengut part de culpa en la introducció dins del país d'algunes idees contràries a la nostra tradició. La propaganda dels desgraciats exemples dels experiments comunals amb els indis són un bon exemple del que estic explicant. Segons els nostres informes, també els jesuïtes són els introductors a l'Imperi espanyol de l'obra de l'abat Gabriel Bonnot de Mably, destacat seguidor de Rousseau que pretén demostrar que la propietat privada no és un dret natural. Entre d'altres errors, els llibres de Mably (que morí l'any 1785) expliquen que fou en temps d'aquesta societat primitiva -aquella en la qual no era coneguda la propietat- quan la humanitat va esser més feliç. Ramón de Salas ha estat detingut juntament amb el mallorquí Miquel Cladera. Aquest darrer era, evidentment, el cap principal de la conspiració, però li donaven suport i hi col.laboraven activament un tal Josep Lax, mestre d'humanitats; en Sebastià Andrés, opositor a una càtedra de matemàtiques; en Manuel Cortés, ajudant de l'escola d'enginyers; l'advocat Bernat Garasa -arribat recentment de París amb nombroses publicacions revolucionàries que es disposava a traduir al castellà i altres llengües de la nació-. Altres conspiradors que també, d'una manera inexplicable, anaven i venien a l'estranger eren en Joan Pons Izquierdo, que -sotmès a turment- acabà confessant que a França havia ajudat els descreguts que volien acabar amb aquella cristiana monarquia. Monarquia, cal no oblidar-ho, d'on prové la sàvia nissaga dels nostres reis -la casa de Borbó- d'ençà l'any mil set-cents.

Cal tenir en compte que la lluita contra el cristianisme, la "descristianització" de la societat, és una de les tasques essencials de les sectes dels nostres enemics. Hem de recordar que el combat dels jacobins contra la nostra Santa Fe Catòlica augmentà en intensitat a partir dels criminals esdeveniments del 10 d'agost de 1792, quan una massa ferotge d'homes i dones sens ànima, posseïts per l'esperit de l'infern, dominats pel Diabòlic, atacaren el Palau de les Tulleries; i l'Assemblea Nacional, a la força, impulsada per les circumstàncies i la pressió del carrer, decretà l'empresonament del rei i de la reina. Per a la gent d'ordre, per als cristians d'arreu del món, el 10 d'agost és una data trista. Allà hom pogué veure la criminalitat del poble revoltat. Alguns nobles i virtuoses princeses foren executats sense judici pels seus criats. Els caps d'aquests màrtirs del nostre temps foren passejats per la xurma xopa de sang. Un poc més endavant, en plena dictadura jacobina de Marat i Robespierre, fou ordenat el tancament de les esglésies, hom prohibí les misses. Molts capellans foren assassinats sense miraments. La Convenció decretà la llibertat de culte i, el que és encara pitjor, permeté la propaganda dels ateus en contra de qualsevol religió. La follia revolucionària continuà i s'aprofundí. S'inventà un nou calendari. Els noms dels mesos i dels dies fou mudat. La pobra gent s'hagué d'acostumar a dir "germinal" per a parlar dels mesos de març-juny. "Messidor" era juny-juliol, i "termidor" el juliol-agost. Les bogeries s'estenien per tots els aspectes de la vida quotidiana.

Els detinguts, a part de mantenir relacions amb diverses lògies i clubs revolucionaris francesos -especialment els jacobins que tenen el centre d'iradació en el club dels Cordeliers-, han confessat la importància que han tengut determinats diaris en la formació de les llurs equivocades idees. Són publicacions extremadament crítiques i que nosaltres havíem consentit per ignorància del perill que en representava la difusió. Parl especialment de El Observador, editat per l'abat Marchena. Igualment han tengut certes relaciones d'afinitat amb un tal Santibáñez, professor del seminari de Bergara, i amb el noble castellà Santiago Miguel Rubín de Celis. Vivint a França, Marchena i Rubín de Celis enviaven als conspiradors empresonats papers i tractats de notable significació revolucionària per a la seva posterior distribució pel regne. El contracte social de Rousseau ha estat un dels llibres que més mal han fet a la societat. Les acostumades ximpleries fent referència a la bondat congènita de l'home! Entre els nombrosos papers trobats a l'execrable Miquel Cladera cal destacar la proclama A la nación espanyola. Pamflet que serví a l'abat Marchena per a l'admissió al Club d'Amics de la Constitució, a Baiona. Malèfic escrit que comença dient:

"Senyors:

Vénc de la terra de l'esclavatge, de la terra del més arrelat Despotisme Religiós i Civil. Un país on tots el poders s'ajunten per a aixafar alhora els homes honrats. Un país on minut a minut l'home plany la desgràcia d'haver nascut en aquest indret...".

Llegit aquest fragment, ja ens podem imaginar tota la resta!

D'entre tots els papers, cartes i llibres que s'han pogut trobar als detinguts, destaquen per la seva maldat, per la seva insaciable set de sang, els del jacobí Jean-Paul Marat, agitador de professió i ànima de la revolució, maligne esperit que ha inspirat els pitjors crims de l'època del Terror que sacseja la desgraciada nació germana. Resta provat que els acusats es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l'informe- on discutien i traduïen les obres de Marat, Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d'història. Defensors d'una pretesa república romana, eren enemics del gran Cèsar conqueridor de les Gàlies i es declaraven partidaris de Brutus, l'assassí, que amb altres conjurats del Senat romà, finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d'Espàrtac, posant com a exemple d'honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors (Calígula, el gran Heliogàbal, Vespasià, Tiberi, etc), sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l'any 1668 en contra d'aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d'un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l'Emperador Carles Vè; la guerra de les Germanies a València i les Illes. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s'havia venut als austríacs posant en perill la unitat d'Espanya i de rebot la fortalesa del nostre Imperi arreu del món.

Sabem que s'inspiraven principalment en el llibre de Marat intitulat Les cadenes de l'esclavatge (un patracol indigest i mal escrit). Aquest metge ressentit -molta gent diu que només va arribar a tenir cura de porcs i animals de granja-, sense clients; aquest "científic" fracassat -l'any 1782 l'Acadèmia de Ciències negà validesa als seus experiments damunt l'electricitat-; aquest personatge tèrbol, castigat per Déu Nostre Senyor, malalt -havia de romandre tot el dia dins d'una banyera-, envejós dels fastos dels nobles i gent d'alta posició social, carregava a la monarquia, a la cort que saviament governava des de Versalles, la culpa de totes les desgràcies de la terra. Mai no s'ha vist escrit en un llibre, des que el món és món, tal quantitat de desbarats acaramullats! Marat escriu sense descans plagiant allò que li convé, modificant el pensament dels clàssics segons els seus interessos, utilitzant citacions de Tit Livi, Tàcit i Plutarc contra prínceps i reis. Falsifica i manipula tota mena de documentació que li arriba a les mans (les històries de les repúbliques italianes); santifica, com ja he informat abans, Cromwell, tots els regicides de qualsevol època o contrada. I... )a quines conclusions arriba aquest ferotge enemic del gènere humà? No cal pensar gaire per a imaginar on condueix el seu pensament. A Les cadenes de l'esclavatge explica fil per randa com és precisament la monarquia la pitjor institució que té la humanitat, el principal obstacle que cal enderrocar si l'home vol assolir la utòpica llibertat que predica. I, )qui serà, qui és, l'heroi, en tan al.lucinant interpretació de la història? Evidentment, l'heroi, el "salvador" del món és el poble inculte, la massa treballadora, els desheretats de la nació, la púrria sens cultura ni sentiments que, per a Marat, són la part més sana del gènere humà. Les constants aberracions del llibre -era a punt de ser traduït!- que hem confiscat a Miquel Cladera i als seus sequaços, no acaben aquí. Marat, inspirat igualment pels enciclopedistes, enemics permanents de la religió, afirma que són els grans financers, la noblesa, els especuladors, els latifundistes, qui causen tots els mals que pateix l'home sobre la terra. I, si encara faltava res per a aconseguir que tots els seus desencaminats lectors anassin a l'infern, el sanguinari botxí ens vol convèncer que és precisament el cristianisme -predicant la santa paciència i la resignació entre els pobres- allò que ajuda els rics a fruir eternament dels seus privilegis.

Aquest era un dels llibres que Miquel Cladera i Josep Lax estaven traduint al castellà i al català en el moment de la seva detenció. Qualsevol paper, qualsevol idea herètica i perniciosa servia als designis dels empresonats. Amb els papers que els arribaven de França confiaven en poder explicar "la bona nova" de la mudança de lleis i costums a totes les regions espanyoles. Amb promeses de repartiment de propietats i d'aconseguir la vertadera justícia a la terra, excitaven la malaltissa imaginació del poble. Confiaven anar arreplegant adeptes i seguidors entre les diverses classes socials -especialment entre la gent més mancada de cultura i més envejosa de la riquesa dels poderosos-. Amb promeses, discursos i alguns regals -sopars i vi gratuïts, festes de balls prohibits als boscos- esperaven anar ajuntant una munió de seguidors que, quan les tropes franceses travessassin les fronteres, s'alçassin en contra del nostre rei, proclamant, de no jurar aquest la Constitució que estaven redactant, una República a imitació de la francesa.

Cal dir que algunes guerres mantingudes pel nostre monarca en defensa de la Santa Fe Catòlica; les calumnies fent referència a les relacions entre la reina Maria Lluïsa i el Príncep de la Pau, Don Manuel Godoy, d'amagat del rei Carles IV; la pesta que assola diversions regions espanyoles; la fam -el blat no basta per a mantenir una població tan afamegada-; la inoperància, aquests darrers anys, del Sant Tribunal de la Inquisició; la disminució de les condemnes i desterraments a penals d'Amèrica (a indrets insalubres d'on poca gent tornava); tot això ha anat creant les condicions necessàries perquè hi hagi un munt d'errats, munió de desesperats, folls de tota mena útils per a anar creant un invisible, però cada vegada més poderós, exèrcit de possibles seguidors dels conspiradors.

Quan es mesclen el fanatisme amb la utopia, la fam amb l'ànsia de novetats, el resultat pot ser completament explosiu!

I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories.

Narrativa insular - Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada

pobler | 09 Maig, 2020 01:10 | facebook.com

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)


Cinema del Segle XX (El Tall Editorial), un llibre de Miquel López Crespí

pobler | 07 Maig, 2020 22:35 | facebook.com

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)


CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Per Mateu Morro, historiador


Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.



El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.


El segle del cinema


El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.


Evocació del cinema de poble


Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.


Una finestra al món en temps de tenebror


Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.


El cinema de la dictadura


Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.


El cinema crític


Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Josep Melià, Cristina Ros, Miquel López Crespí i el llibre Els Mallorquins

pobler | 06 Maig, 2020 15:23 | facebook.com

‘Els mallorquins’ de Josep Melià, 50 anys després - L’intel·lectual va fer el llibre per despertar la consciència de país i, tot i les repercussions, en lamentà el fracàs -


Per CRISTINA ROS


Ho solia dir sense empegueir-se’n. Josep Melià (Artà, 1939 - Alcúdia, 2000) confessava sovint que la principal motivació que hi havia darrere cadascun dels seus llibres era el desconeixement o la incomprensió. Que escriure un llibre, per ell, era la manera d’estudiar un tema i arribar a entendre’l. Tenia només 25 anys, la carrera de Dret acabada, treballava d’advocat a Madrid, impartia l’assignatura d’Hisenda Pública a la Facultat de Ciències Polítiques i publicava regularment articles en diaris i revistes quan va escriure Els mallorquins. Era el 1964, tot i que el llibre no es publicaria fins tres anys després, perquè va ser retingut per la censura franquista.

Enguany fa mig segle que, el mes de març del 1967, el va treure l’editorial Daedalus, formada pel geògraf Bartomeu Barceló i l’escriptor Guillem Frontera. Cinquanta anys després, les persones consultades per a l’elaboració d’aquesta informació qualifiquen Els mallorquins de Josep Melià com un llibre “necessari, que va fer un gran servei per despertar la consciència nacional mallorquina” (Isabel Peñarrubia); “molt oportú, atès que la publicació va representar una mena de cop de puny a la indiferència de la societat envers la seva pròpia personalitat” (Damià Pons); “ambiciós, en el sentit de proposar-se la conscienciació identitària de la nostra societat” (Josep Melià Ques, fill de l’autor), i “d’impacte, ja que Mallorca, amb la seva societat vegetalitzada, feia molts anys que no es demanava on som, quina posició tenim nosaltres respecte de la resta del món” (Guillem Frontera).

Prologat per Joan Fuster -“mon pare sempre se’n declarà molt satisfet, d’aquest pròleg”, afirma Melià Ques-, l’autor de Nosaltres, els valencians hi apunta que “on no s’equivoca -gens ni mica- Josep Melià és en el ‘problema”, apuntant directament a la identitat com a poble. Només unes línies més endavant, Fuster escriu: “el ‘problema’ de les Illes és també el ‘problema’ -el mateix- del Principat i del País Valencià... i del Rosselló! El mateix”. De fet, Melià va escriure Els mallorquins després de llegir i rellegir -com ell mateix afirmava- Notícia de Catalunya, que Jaume Vicens Vives havia publicat el 1954, i el Nosaltres, els valencians de Fuster (1962). De la mateixa manera que ho fa veure Joan Fuster en el pròleg, també Guillem Frontera afirma que “en certa mesura, Els mallorquins completava una trilogia en sumar-se als llibres de Vicens Vives i de Fuster. Fins i tot, hi podríem afegir, malgrat ser molt més humil, però ben interessant, el llibret Alacant a part de Josevicente Mateo”.

A la contraportada de l’edició de Daedalus, es defineix Els mallorquins com “un llibre de denúncia o de veritable testimoni”, “que està dominat per una clara voluntat de supervivència i per un amor desesperat a les Illes” . Des de la seva introducció, el mateix Melià apel·la reiteradament a la responsabilitat i confessa prendre partit davant “la indiferència” dels mallorquins per la pròpia identitat i amb el propòsit de “posar remei a la desfeta en què avui vivim com a poble”. “És un llibre escrit des de la desolació, però amb un afany transformador molt lloable”, afirma la historiadora Isabel Peñarrubia.

Josep Melià, des del començament del llibre, demana excuses per afrontar aquesta tasca sense ser historiador i, com afirmen tots els experts consultats, sense que en aquell moment hi hagués la bibliografia sobre la història, “sobretot del XIX i del XX”, que es publicaria després. Així i tot, l’autor d’Els mallorquins es remet a la història i va enfilant els fets que eren al seu abast per fer una tesi sobre la identitat pròpia. “El més important és que Melià va adoptar un punt de vista i va saber desenvolupar-lo. Feia falta molt de coratge per afrontar-ho, i no tant per una qüestió política, sinó intel·lectual. Els mallorquins marcà una fita, millor dit, es va establir com una fita, perquè ens explicava d’on veníem i en quin punt ens trobàvem. I, encara que el diagnòstic no fos del tot encertat, va construir un relat molt valuós com a conjunt”, afirma Guillem Frontera.

En un estudi sobre Els mallorquins que va publicar el 2005 a L’Avenç, el professor Damià Pons escrivia, referint-se tant al llibre de Joan Fuster com al de Josep Melià, que “la seva intenció era utilitzar els coneixements històrics per bastir una història per al futur dels seus països que estigués en sintonia amb la personalitat nacional secular que els caracteritzava. O sigui, dos llibres escrits amb la pretensió d’inculcar en els conciutadans que els llegissin, i per extensió a la majoria social, la voluntat de ser en el present i en el futur d’una determinada manera. Dos llibres, per tant, molt més programàtics que no historicistes”.

Per la seva banda, Isabel Peñarrubia reconeix que Els mallorquins va exercir una influència important en la seva decisió d’estudiar a fons certs períodes de la nostra història i temes com el que desenvolupà a Mallorca davant el centralisme (1868-1910). “Volia comprovar si aquest centralisme i traïdoria cap als interessos propis s’havia donat sempre. I no és així, o no del tot. Melià encerta en precedents com la marginació històrica de la pagesia i de la Part Forana respecte de Palma, que n’exerceix una explotació fins no fa gaire. L’encerta en descriure aquesta societat desunida i, sobretot, s’ha de destacar que apuntàs per primera vegada la xarxa caciquil que arrencà d’aquest fet. Melià és el primer que parla de caciquisme i ho enllaça amb la derrota pagesa dels agermanats, cosa que està molt ben trobada per part seva. Ara bé, no dona importància als moviments populars del segle XIX, ni a les revoltes contra els impostos, ni a l’existència de gloses populars reivindicant el ser com som, ni tampoc a l’existència dels partits republicans federals que rebutgen el centralisme. On té més dèficits Els mallorquins és en la història del XIX i el XX: Melià no dona importància a tot això perquè gairebé no hi havia estudis fets i, així, es basa massa en les tesis de Miquel dels Sants Oliver, que pateixen de les mateixes mancances”.

Tot i que Els mallorquins de Josep Melià va requerir d’una immediata reedició, que va ser el llibre més venut en el Sant Jordi de 1967 i que de l’edició en castellà se’n feren 5.000 exemplars amb notable repercussió, “el meu pare el va viure amb una certa sensació de fracàs, potser perquè ell tenia més ambicions posades a generar un canvi de consciència que no en el fet que no passàs desapercebut”, diu Josep Melià Ques.

D’aquesta manera, a les portes de presentar-se com a candidat per Unió Autonomista, vint-i-cinc anys després de la publicació d’ Els mallorquins, Josep Melià va consentir a realitzar-ne una nova edició, la quarta sense comptar la castellana. La introducció de l’autor té un to marcadament pessimista: “L’adoració del present condueix inevitablement a una política de terra cremada. No és gens exagerat dir que l’esforç -que aquest llibre, com també altres, tractava d’introduir com a manera d’entendre les arrels del present- ha estat en gran part inútil. No hi ha interès a saber d’on venim perquè això permet allunyar la preocupació de demanar-se cap on anam”, s’hi diu.

Així i tot, ara passats cinquanta anys de la publicació, el mes de març del 1967, d’ Els mallorquins, es valora de manera extraordinària l’aportació de Josep Melià i es coincideix que, més enllà de les llacunes o fins i tot desencerts amb el relat d’alguns punts de la història, encara avui és un llibre de capçalera. En aquest sentit, Damià Pons va escriure a L’Avenç : “Ben segur que sense el llibre de Melià tot allò que incloem en el contenidor del que anomenam qüestió nacional encara estaria més en precari i més minoritzat, en una situació de major desfeta. Els mallorquins certament va ser un llibre molt útil per al país. També, però, és veritat que dels llibres difícilment se’n poden esperar miracles”. (AraBalears)


Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. (Miquel López Crespí)


El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.



Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (PCE) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".

Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià". (Miquel López Crespí)


Josep Melià i Els Mallorquins (i II)



Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".

Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven en un altre artlce. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.

Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".

El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.

'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".

El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (PCE) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.

Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".

I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". És el que aleshores no saberen veure els seguidors illencs del tandem Santiago Carrillo-Nicolae Ceausescu. Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges, com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el PCE- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Enamorats

pobler | 05 Maig, 2020 13:25 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Enamorats


Després dels fets d’Astúries i de les detencions d’amics dels partits i sindicats, alguns companys començaren a pensar que mai no veuríem la societat futura que somniàvem. Un món en el qual els al·lots i les al·lotes poguessin anar a escola, acabar uns estudis, i si tenien capacitat, fer una carrera. Sovint els somnis dels membres de La Societat eren senzills: guanyar abastament per menjar i educar els fills, poder anar al metge, assolir uns dies de vacances per a poder gaudir de la companyia de la família amb tranquil·litat. (Miquel López Crespí)


Quan na Maria, una amiga de la infància, em digué que n’Andreu, el meu enamorat, havia marxat amb els carrabiners envers les pinedes d’Alcúdia, el cor em va fer un sotrac.

Què seria de nosaltres? Volíem casar-nos el mes de setembre. Els pares hi estaven d’acord. Aniríem a signar els papers al jutjat i començaríem una vida nova. Na Isabel, la meva germana, estava molt contenta ja que n’Andreu sempre havia estat un amic de la colla, el més divertit, el que sabia contar els acudits més inversemblants.

No sabia què fer.

Les paraules de na Maria ressonaven dins el meu cap com poderoses explosions.

Em vaig haver d’agafar a la porta. Les cames no em sostenien. Com hauríem pogut imaginar l’onada de foc que cauria, furient, damunt la nostra existència?

Em vaig enamorar de n’Andreu perquè era un home d’un optimisme fora mida. A vegades tenia moments de defallença en constatar la dificultat que trobàvem en l’avenç de les idees de justícia i progrés.

Poca gent s’adonava d’aquells instants d’íntima sofrença.

Animava tothom. Sabia trobar les paraules adients per encoratjar els que se sentien defallir. Anava a veure’ls. Parlava amb ells. Esbrinava si era un problema polític o personal. Oferia el seu suport incondicional. Trobava exemples per a fer veure que després de l’obscuritat pot arribar la claror. Convencia els amics i amigues que calia mirar el futur amb optimisme. Enraonava fins a altes hores de la nit amb els que desesperaven dels magres resultats obtinguts després de tanta feina editant proclames, fent diaris, anant als pobles a parlar contra el caciquisme i el clergat, en defensa de la llibertat dels empresonats pels fets d’octubre, a Astúries. No descansava fins que aconseguia fer somriure novament els que perdien l’esperança. Era capaç de lliurar la major part del sou que cobrava a la fàbrica d’electricitat a una família que ho necessitàs, a l’amic malalt, a la vídua que no podia donar de menjar als fills. Ho feia amb una rialla als llavis, amb una alegria contagiosa.

Després havia de fer el cap viu per aconseguir unes pessetes i arribar a final de mes! O em demanava un avançament per a poder comprar el llibre que li interessava. La meva mare, que el coneixia molt bé, estava una mica preocupada.

-Esper que en viure junts guardarà alguna cosa per a la casa! –em digué, seriosa-. En cas contrari, no sé què fareu.

La consolava amb una besada a la galta.

Després reia. La meva besada li llevava qualsevol preocupació. Tenia confiança en nosaltres. Ella sabia perfectament que n’Andreu m’estimava més que a la seva vida. Un gest, una paraula, l’entonació de la veu els basta per a treure conclusions. Poques vegades s’equivoquen!

-T’estima, no en tenc cap dubte –deia la mare-. Segueix cada gest teu, cada paraula que pronuncies.

M’abraçava i reia, feliç. Aleshores m’estrenyia contra el seu pit, emocionada.

-No l’has de fer patir! A vegades tanta estimació perjudica la parella. La dona està tan segura de l’espòs que no li fa el cas que pertoca! Esper que no sigui el teu cas!

Jo tenia una completa confiança en la manera de ser del meu company. Comparava la seva actitud desinteressada amb la suficiència i egoisme dels fills de casa bona, amb la falsa moral de les beates que ens vigilaven, envejoses de la nostra felicitat, rere les finestres tancades on consumien una existència inútil, de rendistes d’ànima eixuta. Un món ranci i pansit que em repel·lia. Quina misèria, tot plegat! La missa diària, organitzar les processons de les Filles de Maria, sempre rere el rector, resant el rosari, però, a l’hora de la veritat, quan una persona necessitada anava a tocar a casa seva, podia donar-se per satisfeta si li donaven cinc cèntims.

-No volem fomentar el vici –xericaven cíniques, mentre s’empassolaven els pastissos que els portaven les criades-. Vés a saber si després donen les monedes al marit i s’ho gasta bevent!

-Sí, amb la xurma mai no saps què fer –deien les altres-. Ens enganyen. Diuen que es moren de fam, però segurament tenen la plata amagada dins d’un mitjó, sota el matalàs. Ho he llegit sovint. A vegades mor una persona que tothom tenia per pobra i quan escorcollen el cau on vivia hi troben una fortuna amagada. Millor no donar res mai. Que facin el cap viu i trobin feina.

Quan passava davant casa seva les podia veure xafardejar rere les cortines. Damunt la taula, la xocolata, els pastissos, els missals de nacre, els rosaris de plata i or. Em miraven amb mal ull. Sabien que era la filla del president de La Societat, la promesa de n'Andreu, un activista d’esquerres molt destacat. I que mai no anava a missa, a les processons! Quin pecat! Joves que no volien anar a escoltar els sermons del rector! El diable reencarnat! L’espant se’ls notava al rostre quan, amb la colla de l’Ateneu, passejàvem pels carrers cantant cançons mallorquines, algun himne del moviment obrer. Ho fèiem aposta, a veure si els pegava un atac de ràbia. Sabíem que l’alegria que demostràvem era el verí més actiu que els podíem subministrar. Cantar i riure, ballar a la plaça els dies de festa major, marxar d’excursió agafats de les mans, feliços, en notar la sang corrent per les nostres venes!

Se senyaven en veure’ns passar.

Podia imaginar el que deien. Els rostres, la mirada àvida, de voltor afamegat, les delatava. Ben segur que acabaven la conversa dient: “El pitjor no és que s’ho gastin en begudes. El més terrible és que possiblement emprin els cèntims de l’almoina per pagar la quota del Partit Comunista o de la UGT. Per això jo ja m’he acostumat a no donar mai cap pesseta als que ajuden els nostres contraris. Si volen el pa que ha sobrat de la cuina dic a la criada que els ho emboliqui en un paper. En cas contrari, res de res. Donar diners per a sostenir l’enemic? Mai de la vida!

I l’altra respondria, segura, talment retornàs a l’època de la cremadissa de jueus conversos a Bellver:

-Comunistes i xuetes! Si no s’aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina. Tenen el negoci d’exportació, les botigues de roba, les joieries. Han estudiat de mestres. Són metges, enginyers, advocats. Na Josefina Valentí és la professora de música de la meva filla. Fa olor de xuetona però tothom diu que és una bona professora. Potser ensenyi com pertoca. A mi m’interessa que la nina pugui tocar un vals, un pasdoble. Quedes beníssim davant els possibles nuvis: basta que la filla pugui asseure’s una estona a tocar Para Elisa de Beethoven! Aquesta tropa llegeix molts de llibres. Ensenyen el que no és necessari als jornalers. Quines beneitures. De què serveix a un pobre saber història? Els fan creure que a altres països els treballadors viuen millor. Mentides de republicans i socialistes! Caterina Tarongí, la filla del president de La Societat, va estudiar de mestra per a poder anar amunt i avall ensenyant heretgies, predicant contra els manaments de la Santa Església Catòlica! Vés a saber què explica a l’Ateneu! Ella i el seu nuvi, n’Andreu Tonió, són un perill públic. Un dia, -la nostra criada ens ho va dir-, digueren als joves que hi van per aprendre de llegir i escriure que no importava casar-se per l’església. El jovent no havia d’estar sotmès a cap religió ni llei humana. L’Estat també sobrava. L’important era l’estimació entre les persones. Predicaven l’amor lliure sense cap mena de vergonya! Volen acabar amb la família cristiana, ben igual que han fet els comunistes russos! A Alemanya són més intel·ligents que a Espanya. Jueus i extremistes a la presó! Hitler ho té claríssim. Lleis d’excepció en defensa del país. Tothom a fer feina i a callar! Els llibres només serveixen per emboirar l’enteniment dels toixarruts.

I deien que eren cristianes! I anaven cada dia a missa!

Tan sols pensaven en les seves propietats, a pagar el manco possible als homes i dones que llogaven per segar el blat, treure les patates als horts del pla. Per un cèntim haurien mort mitja humanitat. Quan hi hagué la vaga de collidores d’olives trucaren al governador civil. Volien que la Guàrdia Civil actuàs de seguida. Anaren a la caserna del poble. Els senyorassos i les seves esposes assenyalaven a les autoritats les persones que havien de portar a la presó.

Tot ho solucionaven amb detencions i càstigs! Mai no pensaven en la necessitat de la gent, en la feina de sol a sol, en el mal menjar, l’analfabetisme que regnava per manca d’escoles, la fam dels infants. Res de tot això afectava la seva migdiada, les novenes organitzades per la rectoria.

De ben jove ja m’havia desenganyat de les mentides de la beateria. N’Andreu va ser un mestre amatent. Quan venia a casa per acompanyar-me a fer les classes, la meva mare ja li tenia preparat un entrepà de truita amb pernil. El cuidava com si fos un fill seu.

Després dels fets d’Astúries i de les detencions d’amics dels partits i sindicats, alguns companys començaren a pensar que mai no veuríem la societat futura que somniàvem. Un món en el qual els al·lots i les al·lotes poguessin anar a escola, acabar uns estudis, i si tenien capacitat, fer una carrera. Sovint els somnis dels membres de La Societat eren senzills: guanyar abastament per menjar i educar els fills, poder anar al metge, assolir uns dies de vacances per a poder gaudir de la companyia de la família amb tranquil·litat.

Ser persones! Per què no ho entenien el rector, els rics hereus que anaven a les cases de cites de Palma a gastar els diners que robaven a jornalers i jornaleres? Costava tant tenir una mica d’humanitat? D’on sorgia l’egoisme, la brutal indiferència davant els patiments dels desvalguts?

Era això el cristianisme, la germanor predicada des de la trona?

Per a defugir tanta maldat ens refugiàvem en la feina de l’Ateneu, en les classes. Volíem canviar el que no ens agradava. Somniàvem amb una societat igualitària, un món de treballadors i treballadores on no existeixen els privilegis aconseguits per l'herència. No desitjàvem cap mal a ningú. Tan sols que els diners no determinassin qui podia estudiar o no i que la importància d’una persona no fos per l'herència, sinó per mèrits propis. D’aquí venia el valor que donàvem a l’ensenyament. N’Andreu ens explicava que les escoles, instituts i universitats eren els temples de la saviesa. L’església era contemplada com l’abisme de les tenebres. No era estrany. A les classes d’història de La Societat, a les converses a casa nostra, el pare ens havia explicat sovint el nefast paper del clergat en la consolidació de la ignorància. Segles d’Inquisició. Les forques aixecades en els entreforcs dels camins. Els càstigs a jueus i heretges. L’esquarterament dels pagesos revoltats, les condemnes a galeres de per vida. Les dones més intel·ligents de la contrada, acusades de bruixeria, portades a la foguera a la plaça de Santa Eulàlia, al bosc de Bellver. Nosaltres procedíem d’una antiquíssima nissaga de perseguits pel Sant Ofici. Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, pels sicaris de la Casa Negra, no va voler reconciliar-se amb aquells que martiritzaven el poble jueu, els habitants del Call. S’estimà més morir cremada viva abans que renunciar a la fe heretada dels pares.

-Pare –li vaig dir un dia-. La padrina nom Margalida. Quin va ser el motiu de posar-me Caterina? D’on surt el meu nom? No deu ser en honor d’aquella dona tan valenta que desafià públicament els inquisidors?

-I tu que creus? –em preguntà, mirant-me de fit a fit.

No vaig haver de demanar res més. Ara ho entenia a la perfecció.

El pare m’explicava la nostra història de forma tan viva que era com si sentís els tambors de la Inquisició, els gemecs dels torturats, dins del meu cap. Si tancava els ulls podia veure corrues de xuetes portats a la foguera enmig dels insults del poble. No existia cap mena de perdó per qui havia gosat saber una mica més pel seu compte, pels que provaren de marxar d’una illa esdevenguda presó. Durant segles era prohibit als nostres avantpassats sortir de Mallorca, intentar cercar la felicitat en un altre indret, en un país on fos possible viure sense la vigilància contínua dels malfactors. Si els joves esdeveníem anticlericals no era per la “maldat innata de socialistes i comunistes”, com explicava la dreta. Era conèixer una història d’oprobi i persecucions el que ens feia mirar amb recel tot el que sortia de la rectoria. Algú dirà que en els dies de la República ja feia molt temps que els sambenets havien desaparegut de l’altar major, proclamant els noms dels darrers jueus cremats en el fogó de Bellver. Però el rancor feia córrer el nom dels esquerrans entre rendistes i grans propietaris. Els predicadors ens estigmatitzaven en els sermons. Una història antiga, ben semblant a la del passat.

Amb n’Andreu mai no férem befa dels pagesos que vivien sota el poder omnipotent de monges i sacerdots. Compreníem que alguns tenguessin por d’afiliar-se a La Societat, a les cooperatives de consum. Rebutjaven els avantatges que els significaria poder portar els fills gratuïtament a repàs, tenir metge més barat que si pertanyien a una mútua privada. Fins i tot La Societat s’encarregava de comprar el bagul per als socis que no tenien doblers per pagar la funerària. Endebades. La por al que dirien els senyors feia que els atemorís passar pel carrer on teníem el local. N’Andreu deia que era una por inculcada a la sang d’ençà de la guerra de les Germanies. Com si dins l’inconscient dels camperols restàs, més viu que mai, el record del que significava provar de demanar justícia, enfrontar-se amb els poderosos.

Un dia érem al bar on anava el jovent, La Isla Dorada, i n’Andreu m’agafà la mà. Després em digué que contemplàs l’espectacle que teníem al davant. Des del racó de la plaça on érem vaig mirar cap allà on m’indicava. Els pagesos i pageses anaven a missa. Era un diumenge de primavera esplendorós. Feia poc que havíem guanyat les eleccions. El triomf del Front Popular havia estat aclaparador. Molts dels joves de la colla estàvem contents. L’alegria regnava arreu. Pensàvem que la República podria avançar molt més del que havia fet fins aquell moment, hipotecada com estava als interessos de la dreta. Els anarquistes morts d’un tret a la panxa, cremats de viu en viu a Casas Viejas... no era una demostració d´una deriva perillosa? La Revolució d’Astúries no deixava de ser una provatura desesperada de barrar el pas a Gil Robles i la dreta espanyola més conservadora. Sortosament, el Front Popular, l’acció decidida del poble, aconseguí posar en llibertat els milers de presos polítics existents després de la repressió de Franco contra els miners. Vivíem enmig d’un optimisme contagiós. Imaginàvem que tan sols ens feia falta unitat per arribar a assolir el món de justícia i igualtat que somniàvem en les converses a l’Ateneu.

Va ser la primera vegada que vaig veure que n’Andreu no reia. El veia seriós, contemplant amb aire de preocupació el ramat de fidels que entraven a l’església.

-Mira –em digué-. Hi ha més gent que va a missa que la que nosaltres tenim afiliada a partits i sindicats. El Vaticà representa un poder quasi invencible. Encara haurem de ser més eficaços en la feina de formació cultural per a poder deslliurar els treballadors de l’obscurantisme. Fixa-t'hi. Observa com caminen. Pareixen esclaus del passat feudal. I alguns són petits propietaris! Entren a escoltar el sermó amb el cap baix, sense alçar la vista en cap moment. És un dia de primavera especial. Un matí perfecte per anar a fer un tomb amb els fills, gaudir de la felicitat que proporciona estar en contacte amb la natura. Però no. S’estimen més entrar a la foscúria, sentir dins els pulmons el fum de ciris i llànties d’oli, l’encens del sacerdot. Volen escoltar el rector que els parlarà contra les escoles que està bastint la República i de la maldat innata de l’esquerra. Ens presentarà com a dimonis que cal exterminar. Els farà agenollar damunt el fred trespol del temple. Dirà que Espanya és a punt de caure en mans del comunisme. Explicarà que els al·lots que vénen a La Societat amb desig de saber llegir i escriure només aprenen a dir flastomies, a odiar els rics, a manejar armes per col·lectivitzar els horts a la força, talment ho han fet els bolxevics a Rússia.

Em va estrènyer la mà ben fort. Sentíem les campanes de l’església parroquial, seques, ressonant en tot l’àmbit de la plaça. Les beates que passaven per davant el bar ens miraren amb mal ull. Sabien què pensàvem?

Escoltava el meu nuvi que continuava parlant, trist, immers dins el caramull d’impressions que li produïa aquell espectacle.

-És la por que cova dins l’ànima del poble d’ençà de la revolta de les Germanies. T’imagines els ferests espectacles que hi degué haver arreu de Mallorca després de la derrota de Pollença, Vialfàs, Son Fornari, Rafal Garcés? És com si ho portassin marcat amb ferro roent damunt el cos. La majoria són bones persones, ningú no ho nega. Voldrien estar al nostre costat. Possiblement a alguns els agradaria portar la bandera roja el Primer de Maig. El pànic al que puguin pensar els senyors els ha narcotitzat. Els posseeix la por amb què els sacerdots els han terroritzat generació rere generació. Quan passen davant La Societat, davant el local del Partit Socialista, no hi veuen el futur resplendent que nosaltres somniam. Ben al contrari. El temor que circula per dins la seva sang els ha paralitzat la capacitat de viure esperançats. Tan sols pensen en la repressió que pot caure damunt les seves espatlles el dia que els que manen diguin “Basta! S’ha acabat el joc!”. Aleshores s’imaginen emmanillats, portats a les forques dels camins, penjats, esquarterats de viu en viu. O cremats com els xuetes del segle desset, mentre ressonen els tambors, totes les campanes de l’església. Per això no entren als locals dels partits.

Únicament els més valents s’atreveixen a anar contra aquest poder inabastable que ve de lluny i circula per venes i nervis des del mateix dia del nostre naixement.

Em mirà als ulls amb tot l’amor del qual era capaç i em preguntà:

-Creus que els joves de l’Ateneu, de la Lliga Laica, dels sindicats, tots els que votam el Front Popular i marxam amb la bandera roja del proletariat universal a la manifestació del Primer de Maig... hem perdut la por definitivament?

No sabia què dir-li.

En aquells instants només m’importava la seva presència al costat. Obscures premonicions em passaven pel cap i jo les volia deixar de banda. Sí, ho havia de reconèixer. També em dominava la mateixa por que posseïa l’esperit dels pagesos que anaven a missa. Restava dominada per una estranya covardia i aleshores, enmig del temor i el soroll d’un exèrcit d’invisibles tambors que apagaven el so de les campanes, ho oblidava tot: la lluita, l’avenir lluminós pel qual lluitaven, el poder aclaparador del clergat que s’estenia, tenebrós, arreu de la comarca i no ens deixava veure la claror del sol.

N’Andreu em mirava esperant unes paraules que donassin resposta als dubtes que tenia.

Jo estava enamorada.

Únicament desitjava submergir-me en la marea dels seus ulls, viatjar envers l’infinit. Pensava que mentre m’agafàs la mà i estigués sempre al meu costat l’univers sencer ens podria pertànyer i cap poder del món no seria capaç de desfer aquell màgic i efímer instant de felicitat absoluta.


De la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


El Maig del 68 i les memòries de Miquel López Crespí

pobler | 05 Maig, 2020 11:04 | facebook.com

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)



En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.



El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem

pobler | 04 Maig, 2020 15:36 | facebook.com

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem -


Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)


A la presó no sentíem passar les hores.

Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.


A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.


De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle)


La generació literària dels 70 - Miquel López Crespí analitzat per Mateu Morro

pobler | 03 Maig, 2020 17:03 | facebook.com

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-. (Mateu Morro)


Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus... conformen alguns dels noms més importants de la generació literària dels 70. (Mateu Morro)


La generació literària dels 70


Per Mateu Morró i Marcé, historiador.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.


1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.


Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.


En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.



L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

En els anys 60 i 70 López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.



Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OICE) quan encara no havien canviat les sigles a OEC. D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Miquel López Crespí i Josep Capó. L'escriptor Miquel López Crespí, avantguarda en la literatura mallorquina pertanyia igualment a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme d'ençà començaments dels anys seixanta.

En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.


Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.


A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)> en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.



Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.


Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

L´Escola Graduada de sa Pobla i els meus mestres – Sa Pobla, anys 50

pobler | 02 Maig, 2020 16:57 | facebook.com

L´Escola Graduada de sa Pobla i els meus mestres – Sa Pobla, anys 50 -


Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle. (Miquel López Crespí)


De cop i volta, mentre ens llegia el dictat del dia, el senyor Jordi queia adormit amb el cap enmig del llibre. Just en aquell moment, finida la ferrenya vigilància del mestre, ens hi apropàvem de puntetes-puntetes, com aquell que s’acosta a un animal perillós i, en constatar la força del ronc, els ulls closos, el cos sense fer cap moviment, començàvem a jugar de forma incontrolada, llançant-nos el guix de la pissarra els uns als altres. Tampoc no es lliuraven de volar per damunt els pupitres les estimades plaguetes on hi havia les redaccions, comptes i dictats.

La nostra preocupació pel quadern, per si s’espenyaria el forro de paper blau comprat expressament per a impedir taques de tinta o de l´oli de l’entrepà, desapareixia de la consciència i tan sols ens importava el fet d’estavellar la plagueta contra el cap del company. El quadern o les bolles fetes amb el paper que hi havia a la paperera de la classe! Tot servia com a arma d´atac o defensa. Els més embogits, emportats per aquella febre destructora, eren capaços de llançar els llibres que hi havia damunt la taula del mestre, les gomes d’esborrar. Com si ja no els importàs que despertàs el mestre, disposats a acceptar qualsevol càstig quan el senyor Jordi obrís els ulls i s´adonàs del desgavell. Com era possible aquell canvi tan sobtat en l’actitud d´uns alumnes que, fins feia poc, mentre el mestre feia el dictat, semblaven xotets de cordeta, al·lotells incapaços de fer una destrossa com aquella?

Ningú no ignorava que el senyor Jordi s’adormia a classe perquè llegia a casa fins massa tard. La febre de la lectura el dominava i la seva era la darrera llum que s’apagava al poble.

Amb el renou fet per la tropa d’al·lots desfermats i a lloure per la cambra, el senyor Jordi es despertava i el primer que agafava per les orelles el feia posar a un racó amb un parell de llibres damunt cada mà. Ara veig que érem mals de portar i que el mestre que escarníem tenia una paciència infinita amb nosaltres. Érem dolents, com els infants de tot el món i de totes les èpoques.

Mai no li demanàrem perdó per les nostres malifetes.

Ben cert que ell ens hauria llevat el càstig si hagués vist el mínim senyal de penediment en la nostra actitud. Sabíem que ens fitava de coa d´ull, esperant un gest que li indicàs que podia perdonar-nos sense que quedàs en dubte la seva autoritat. Gest que, evidentment, mai no s’esdevengué per molt mal que ens fessin els genolls, malgrat sentíssim les punxades del dolor a les venes i nervis dels braços, maldament les llàgrimes ens rodolassin per les galtes: rierol salat que penetrava dins la boca tancada amb força a fi que, ni per casualitat, en sortís un gemec que pogués fer entendre com patíem.

Què volíem demostrar o demostrar-nos resistint, no demanant perdó? Quina estranya voluntat interior ens empenyia a refusar acotar el cap? Era la nostra infantil concepció de “ser homes”, de ser ja com “els grans”? Por que els companys ens tenguessin per dèbils i ens fessin l’abús? Com quan, exposant-nos a mil perills, jugàvem a botar per damunt un pou abandonat, enfilar-nos als arbres, entrar a una casa abandonada quan ja es feia fosc... Qui quedava el darrer seria la rialla dels amics que, sens dubte, farien córrer la notícia de la nostra covardia per tot el poble. Ah! si els pares s’haguessin assabentat que quan marxàvem al camp no era per a jugar a amagatois o amb les bolles de fang fetes a casa, cuites dins el forn, sinó per a demostrar als altres i a nosaltres mateixos que érem, indubtablement, els més valents, els al·lots més agosarats de la contrada.

Alguna vegada s’esdevenia l’inevitable accident. “Coses d´infants, no tenen coneixement”, mormolaven els més vells del poble, encenent la cigarreta moments abans d´entrar al funeral per a donar el condol als pares, que ploraven desesperats al primer banc de l´església. Com era possible que l’al·lot s’hagués atrevit a travessar el torrent que hi havia prop del pont?

Nosaltres sabíem que l’amic que s’havia emportat el corrent a més de cinc quilòmetres del poble havia estat el més valent de la colla. Quan ningú no s’hi atreví, olorant el perill, ell, per demostrar que no tenia por de res, deixà la cartera amb els llibres d’escola davall un arbre i, mirant-nos de dalt a baix, com aquell qui mira una tropa d’infantons atemorits, es llançà a nedar confiant en les seves forces. Era un bon nedador, ningú no ho dubta. Però els corrents, els fondals, les branques ocultes dins l’aigua, són elements traïdors a tenir en compte.

Encara ens mirava una mica sorneguer mentre nedava, com si no hagués de passar res, quan de sobte desaparegué per sempre sota les aigües.

Ja no el vérem més fins que, una vegada que el trobaren després de cercar-lo durant un parell de dies, el veiérem dins el bagul, davant l’altar major de l’església, el rostre blanquíssim, amb una cicatriu a la part dreta del rostre que, deien els entesos, li havien fet les pedres de la riba, allà on el van trobar.

En Joanet del forn no s’aturà a pensar en els perills amagats del torrent.

Moltes vegades havíem parlat plegats dels fantasmes de l´Albufera, dels genis malèfics que s´amagaven en la fondària de les aigües. En Joanet del forn sabia tant o més que tots nosaltres que no es podien provocar les ànimes d’aquells que no pogueren anar al cel. Els condemnats que, en companyia de bruixes i assassins, vaguen a l´espera que el dimoni els obri les portes de l´infern. Són els esperits que romanen ocults per les cases en runes, els pous abandonats, els fondals de la serralada, dins l´obscur reialme de l´aigua del torrent de sant Miquel.

Tanmateix ho oblidà, posseït per la voluntat de ser més valent que nosaltres. Qui als deu o onze anys s’atura a pensar en els perills que ens encerclen del moment de néixer fins al dia de la nostra mort?

Ningú mai no s’aturà a pensar si ens podríem rompre una cama caient del garrofer, o si, una vegada davallats al fons del pou amb una vella corda agafada al molí, tendríem prou forces per a sortir amb l’ajut dels que ens havien d’estirar des del brocal.

Jugàvem amb la mort sense anar a pensar que en qualsevol moment la bona sort podria desaparèixer i, en lloc de tornar a casa amb la roba bruta i unes esgarrinxades per les cames, hi podríem tornar com en Joanet des forn, en braços del pagès que ens hauria trobat entre l’herba i el canyís de la vorera del torrent, blancs com la calç.

“Era un angelet, pobret!”, exclamaven les veïnes del mort, i se senyaven una i deu vegades en una instintiva provatura de fer marxar els mals esperits que havien portat el dol al poble.

Quan el mestre queia adormit per uns instants i ens rebel·làvem, jugant, esvalotats, com les gallines del galliner quan la madona entra al corral per a donar-los el recapte... era per oblidar el fantasma de l’amic que planava damunt nostre, com una llosa pesant? Un homenatge postrer en recordança del darrer dia que llançava bolles de paper amb nosaltres? Una forma d'apaivagar el dolor instintiu que sentíem i que no sabíem com esmorteir?

Quan el senyor Jordi copsava el grau de bogeria que ens dominava, pegava un cop amb el regle damunt la taula i, sense pensar-ho dues vegades, castigava els primers que trobava al davant fent el gambirot.

Ningú no dubta que si haguéssim anat fins a la taula del mestre per a dir-li que no podíem sostenir els llibres, que els braços o els genolls ens feien mal, indubtablement ens hauria enviat a seure, feliç per haver tengut l’excusa adient per a deixar en suspens el càstig. Passat el moment, el dictat hauria continuat, com si res no s’hagués esdevengut i, tornant a mullar els plomins dins el tinter, continiaríem escrivint just per la frase on el senyor Jordi havia quedat adormit: ...la grandiosa Catedral de Palma, de arte gótico, con sus riquíssimas puertas y su torre cuadrada, que se estima como joya arquitéctonica de gran mérito, conserva el túmulo de Jaime II de Mallorca, el bello panteón del Marqués de la Romana y un coro con magnífica sillería...

No tothom podia anar a escola en aquell temps. Els que disposàvem d’un quadern i del llibre recomanat pel mestre érem uns privilegiats. Altres companys havien d’anar a feinejar amb cinc i sis anys, oferir-se pel que els propietaris els volien donar. Sovint la subsistència de la família depenia dels cèntims que pogués aportar de l’al·lot. Infants que eren tot el dia rere els segadors, a l’estiu, portant l’aigua per als grups d’homes i dones que segaven o ajudaven a fer els feixos per a portar a l’era. Altres, els més afortunats, els que no havien d’anar al camp, restaven al costat del pare sabater o espardenyer, forner o botiguer ajudant des que sortia el sol fins que era fosca nit.

Més d´una vegada el pagament consistia en el menjar i, així i tot, moltes famílies quedaven conformades en saber que l’infant no patia fam malgrat que s´alimentàs dels roïsos que queien de la taula dels senyors, les patates i la col que no volien els porcs.

Sabíem que érem uns privilegiats. I, per això mateix, volíem aprofitar el temps.

Tampoc no era segur que poguéssim romandre gaire anys anant a escola. Estudiar de metge o d’advocat, d’enginyer o veterinari eren fantasies exòtiques, somnis tan allunyats de la realitat que ningú gosava pensar-hi. Els pares havien envellit ràpidament. Quasi no podien portar endavant la feina als horts i, malgrat que ells no ens diguessin res, intuíem que ben prest també hauríem de deixar els bancs, els quaderns, els jocs a la plaça de davant l’ajuntament.

Per això anar a escola, fer els deures a casa, olorar, palpar els llibres nous de cada any era com anar a veure una d’aquelles pel·lícules que es projectaven a Can Guixa o Can Pelut. El pare i la mare sempre trobaven les tres pessetes necessàries per a anar a veure la pel·lícula. El pare no ho feia per a fer-se més que els altres, els que no hi podien anar, ni per a seure vora els rics del poble. Ens estimava. Ell i la mare gaudien de veure la nostra cara d’alegria amb les aventures de Buster Keaton o de Charles Chaplin. Jo veia com ens miraven de reüll, feliços.


Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle.

Instants màgics, el circ, el mico ensinistrat a què donaven uns cacauets quan obeïa les ordres del domador. Fins i tot hi havia una serp, deien que molt verinosa, que sortia d´un cove quan el jove vestit de patge reial feia sonar el flabiol.

Encisats, només teníem ulls per als sinuosos moviments d’aquella serp que, imaginàvem, podia atacar i matar el músic que l’entretenia amb la melodia que sortia del flabiol.

Quin silenci expectant fins que acabava el número i el domador acaronava tendrament l’animal que ens havia fet passar aquella penada. La mare, que no havia perdut detall, ansiosa no fos cosa que la bèstia deixàs el cove i anàs a amagar-se entre el públic, prop nostre, respirava alleugerida.

Segurament aquells anys foren els més feliços i despreocupats de la nostra existència. Bevíem tot el que ens explicava el senyor Jordi com aquell assedegat que travessa el desert i de sobte troba un oasi amb una font d’aigua clara. Crec que va ser en aquella infantesa perduda en la distància quan ens submergírem per sempre en l’encanteri de les paraules. Quin miracle, aprendre de llegir i escriure, començar a copsar el significat de les lletres que hi havia als llibres! Com descobrir un univers immens curull de possibilitats. Igual que la primera sensació que vaig sentir en entrar dins la mar de la mà del pare, o del dia que em vaig perdre, jo era molt petit, pels afores del poble i de sobte, atemorit, intuïa que els carrers s’allargassaven fins a l’infinit i no hi havia manera de trobar-hi la sortida. Les lletres dels llibres: com un laberint on et podies passar la vida resseguint mil enfonys inimaginables que et portaven a altres contrades i països. Una sensació d’infinitud que mai no em va abandonar i que, ja de gran, sentia cada vegada que agafava un llibre i obria les seves pàgines amb cura quasi religiosa, com aquell que obri la porta a tots els misteris.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (fragment modificat)


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra civil - L’enveja planant per places i carrers

pobler | 01 Maig, 2020 21:35 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra civil - L’enveja planant per places i carrers


Va ser quan sentírem més aldarulls pels carrers. Deixàrem la taula i sortírem al portal. Encara fórem a temps de veure un munt d’homes dalt la camiona de madò Assumpta, la vídua de Llorenç Puça. El vehicle anava ple de carrabiners que cridaven “Visca la República!”, “Visca la Llibertat!”. També hi era el president de l’agrupació socialista del poble, el secretari de l’UGT, el tinent de batle de l’Ajuntament i alguns dels joves que venien a les classes de l’Ateneu i les excursions a Santueri, Pollença i Bellver. (Miquel López Crespí)


El pessimisme planava com un voltor afamegat per damunt l’esperit del padrí Rafel. Ara, passats els anys, entenc molt bé que la història de les persecucions contra el nostre poble pesava com una llosa sobre la seva consciència. Com oblidar tants segles d’oprobi? Els oficis als quals no podíem accedir, la befa dels senyors, del simple pagès, dels infants que ens llançaven pedres en sortir d’escola? Com no havíem d’alletar dins el cor una ferma voluntat de resistència?

-Gabriel –digué al fill-. Segurament saps més que jo de política espanyola i internacional. No ho negaré. Sempre estàs enmig de llibres i revistes. Però jo conec perfectament els dretans que ens envolten, les beates agrupades en torn de les Filles de Maria, les senyores que a primera vista sembla que no matarien una mosca i congrien l’odi més sucós i ferm contra la llibertat dels pobles i les persones. Els veig com si tengués tot aquest diabòlic exèrcit al meu davant. M’arriba flaire de cera i encens, el fum dels antics foguerons del bosc de Bellver. Segles i segles de la seva presència vigilant talment aus carronyaires, bestiar afamegat de sang amb la destral en una mà i el rosari en l’altra. Ben igual que els fanàtics i inquisidors que Goya dibuixava en els Aiguaforts. Totes escoltant el rector que, des de fa anys, explica la maldat eterna dels jueus, la necessitat d’exterminar els republicans, la bonior de la condemna a mort per als que no segueixen els designis marcats pel rei i el Vaticà. O et penses que no et matarien per robar-te les joies del negoci? No ets conscient de la ràbia i l’enveja que cova en el cor de la gent que, cada matí, havia de marxar a llaurar la terra mentre tu restaves al despatx, assegut, tranquil, feinejant i guanyant-te el jornal lluny del sol i de la pluja?

Record que, nerviós, s’aturà davant el pare i l’escometé.

-Reflexiona. Tens una joieria coneguda arreu de Mallorca, una dona que t’estima, els fills que gaudeixen de bona salut... No veus que són motius més que suficients per a portar-te a l’escorxador? Gabriel... com és possible que siguis tan ximple?

El padrí Rafel mai no havia estat aquest home desesperat, preocupat per la família d’una manera tan obsessiva i intensa que teníem al davant. Sempre ens va fer costat quan comprovava l’ànsia de saber que ens dominava. Possiblement ressuscitava en el seu interior el record concentrat de sis segles de crims contra les nostres nissagues. Qui sap si s’adonava que tants d’anys de confiar en el progrés de la humanitat no havien servit de res i, novament, poderosa, cruel, s’alçava al davant l’infame escut de la Inquisició, tot el soroll eixordador dels tambors quan ens portaven a matar.

Però el pare no donava el braç a tòrcer.

Estava ben segur que la situació tornaria a la normalitat en uns dies, màxim en una setmana.

No és que no sabéssim com era el món. Sovint comentàvem les persecucions d’esquerrans a Itàlia, Alemanya i altres indrets. La mateixa repressió a Espanya i Mallorca, després dels fets d’Astúries del trenta-quatre. Però als vint anys, en plena joventut, quan vius enmig d’una família que t’estima, les desgràcies són males d’entendre. Després de la revolta dels miners tancaren a la presó molts socis de La Societat, membres de les organitzacions obreres... A Mallorca ningú mai no va passar pena per la seva vida. I això que sabíem que a Oviedo i altres indrets l’exèrcit i la Legión comandats per Franco havien assassinat milers de persones. Hi hagué més de vint mil detinguts. De seguida vàrem iniciar la lluita per l’amnistia, començàrem a recollir firmes per demanar la llibertat dels companys i companyes empresonats. Estàvem ben segurs que un dia o un altre sortirien al carrer. Per això la victòria del Front Popular el febrer del trenta-sis. La lluita per la llibertat dels que romanien a les presons, per donar suport als exiliats, a les famílies dels morts pels militars marcava totes les nostres activitats. Les conferències, la vinguda de destacats polítics de Palma i Barcelona, l’enfortiment del grup d’al·lots i al·lotes del Socors Roig... Pensava que potser la mare tenia raó i no calia amagar-se. Tenir paciència, conservar la calma, dir als amics que no fessin cap ximpleria, que esperassin a casa seva tranquils, sense fer aldarulls que poguessin servir d’excusa per anar-los a cercar i portar a la presó.

El padrí Rafel estava en desacord amb la meva mare.

Ens escoltava en silenci. L’intranquil·litzava constatar que encara no érem prou conscient del perill que s’apropava. Es va posar nerviós.

De cop i volta, vist que les recomanacions no servien de res, s’aixecà de la cadira i ens mira amorosament, talment aquell que contempla el que més estima. El coneixia prou bé. El veia fent esforços per aconseguir que ningú notàs que estava a punt de plorar. A mi no em podia enganyar. Jo era la néta estimada, la seva joguina més apreciada. Sempre em portava caramels i, el dia del sant, pels reis, alguna pepona, llibres de contes... qualsevol cosa que li demanàs. Això no volia dir que no estimàs na Isabel, en Josep, el germà gran que, sortosament, marxà amb l’Orfeó a l’Olimpíada Popular de Barcelona i no el pogueren venir a cercar. Però tothom sabia que allà on hi hagués na Caterina, el padrí sempre hi era per esbrinar què volia la nineta dels seus ulls.

No teníem ganes de menjar.

El dinar era fred, damunt la taula.

Record la mirada penetrant, intensa, plena de premonicions del padrí. Com si al davant no tengués una família asseguda a la cuina, sinó una tempesta a punt d’esclatar.

Pronunciava cada una de les paraules com si fos un ferrer martellejant el ferro roent. Volia que l’entenguéssim, que cada una de les idees que exposava ens quedàs enregistrada al cervell d’una manera perdurable i ens fes pensar.

-Imaginau que els falangistes no vendran a cercar-nos?

Es dirigí al meu pare, amb un to de veu server, summament preocupat.

-Gabriel, tu i na Martina anau ben errats. A hores d’ara, en sentir les primeres notícies de l’alçament militar ja hauríeu d’haver fugit de casa, fins que escampàs. Les nines podrien anar a casa d’en Joan, el meu germà. A Son Rapinya potser no us coneguin. En Joan mai no s’ha destacat en res, té l’adrogueria i el seu món és anar de casa al negoci. Caldria romandre amagats fins que vegem com acaba tota aquesta aventura. Tu, Biel, podries anar-te’n a la caseta de Son Tut. Molt poca gent la coneix. Dissimulada entre els pins de la muntanyeta alta... mai ningú no sospitaria que hi estaves amagat. Enmig de l’actual confusió, si algú demana per vosaltres diríem que marxàreu a Barcelona. Fa dies que no us han vist. Amb el teu constipat no obrires la joieria. Na Martina pot justificar la vostra absència amb l’excusa de l’Olimpíada Popular. Però esperar a casa, assegut, amb les mans plegades, em sembla la beneitura més gran que hagis pogut fer en la teva vida. No sents els trets enmig del carrer? No entens que ara serà a tot o res?

La mare s’ho escoltava cada vegada més preocupada.

-Vols dir que hi ha tant de perill? No exageres? Què em pot passar per haver estat el secretari de La Societat? La Societat s’encarregava de cobrar les assegurances pel metge i d’aconseguir queviures una mica més barats que els de les botigues del poble. Les excursions amb els militants dels partits d’esquerra? O és que ara serà un delicte anar al camp a cantar cançons, a fer una paella sota els pins? De veritat penses que pot ser pitjor que l’any trenta-quatre? Vés a saber si d’aquí uns dies, quan s’estabilitzi un poc la situació, la República no ofereix el govern de la nació a Franco, Mola i Sanjurjo. En qüestió de política mai no se sap què s’esdevendrà, quina mena de combinacions poden fer els uns i els altres. Quan el cop de Primo de Rivera... qui podia imaginar que els socialistes i Largo Caballero pactassin amb el general? Vet aquí com UGT i el PSOE aconseguien donar una certa credibilitat a la dictadura just en el moment en què els enemics de la llibertat perseguien anarquistes, exiliaven intel·lectuals, prohibien partits polítics i sindicats...

Ens mirà i s’acostà al padrí Rafel, com si el volgués consolar, fer-li veure que exagerava.

-Potser na Isabel, que va sortir retratada amb n’Aurora Picornell sí que hauria pogut anar a casa de l’oncle, a Palma.

Record que em passà la mà pels cabells amb el mateix moviment suau i calmós de quan acaronava la nostra moixa, na Nit.

Ens mirà als ulls amb una certa preocupació abans de dirigir-se a tots els de la taula:

-Quines acusacions podrien fer a na Caterina? Que ajudava al seu pare amb els papers de La Societat? Que cosia les banderes i pintava alguns dels cartells que portaven els socialistes quan anaven a les desfilades del Primer de Maig? És un pecat demanar la llibertat dels presos polítics d’Espanya, Alemanya i Itàlia? Som o no som cristians? Voleu dir que les beates i els capellans prediquen el que no creuen, volen veure la gent empresonada, patint? Són tan cruels, tan desprovists de sentiments, pot haver-hi tanta maldat en el món? Em costa creure que la humanitat s’hagi embrutit així, fins arribar a la bogeria més desenfrenada.

Va ser quan sentírem més aldarulls pels carrers. Deixàrem la taula i sortírem al portal. Encara fórem a temps de veure un munt d’homes dalt la camiona de madò Assumpta, la vídua de Llorenç Puça. El vehicle anava ple de carrabiners que cridaven “Visca la República!”, “Visca la Llibertat!”. També hi era el president de l’agrupació socialista del poble, el secretari de l’UGT, el tinent de batle de l’Ajuntament i alguns dels joves que venien a les classes de l’Ateneu i les excursions a Santueri, Pollença i Bellver.

La imatge que em quedà gravada per sempre en els replecs més profunds de la memòria va ser la de l’esposa del sergent Llodrà corrent rere la camiona i el seu home, amb un braç embenat i un fusell a la mà que tenia bona dient: “Tornarem aviat! La República guanyarà! Visca el Front Popular!”. Malgrat l’eufòria aparent i les exaltacions a la llibertat jo li vaig endevinar una mirada trista, com si s’acomiadàs per sempre de l’esposa.

En Sebastianet, el fill petit, anava descalç. Segurament havia deixat les sabates a casa i sortí, sense adonar-se’n, amb els peus nus al carrer.

Sé que vaig pensar que podria fer-se mal amb les pedres, tallar-se, si ensopegava amb algun vidre d’una botella espanyada.

N’Antònia cridava:

-Vicenç, torna, deixa les armes. Si t’agafen et mataran. Pensa en nosaltres, en els teus fills!

Els fugitius ja eren lluny. Ningú no escoltaria els seus crits. La camiona amb els homes que provaren de fer front a la sublevació es difuminava en la distància en direcció a les pinedes d’Alcúdia, envoltada per la pols del camí sense asfaltar. Encara vaig sentir l’himne de la República, com un eco molt llunyà, perdent-se enmig d’un tèrbol horitzó que queia, inclement, com la guillotina que talla el cap del condemnat.

Mai més no l’he tornat a sentir amb aquella força i convicció.

Arribaven notícies de la presència d’unitats de l’exèrcit vingudes des de Palma. Els carrabiners i socialistes decidiren marxar a fer-se forts a Pollença, d’on també es tenia constància certa que la rebel·lió no havia reeixit i el poble resistia l’endemesa de militars i falangistes.

Tornarem a casa trists, capbaixos. La mare i el pare estaven més preocupats que mai. La fugida dels carrabiners i els esquerrans significava, -no ens enganyàvem al respecte-, la derrota de la República i la victòria dels que ens volien mal.

Què fer en aquelles circumstàncies? Potser el padrí Rafel tenia raó i a hores d’ara ja hauríem d’haver marxat a Palma per amagar-nos a casa de l’oncle, a Son Rapinya.

En arribar a casa em semblà com si aterràs a un altre món. La pols que aixecà la camiona havia entrat per les finestres i cobria els mobles d’un tel blanquinós. Talment una boirina que no et deixava veure bé el perfil de les coses. La padrina Margalida, que quasi no podia caminar, s’havia aixecat de la cadira i, amb el rosari en la mà, mormolant parenostres i avemaries, es pegava cops damunt el pit i plorava.


De la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris

pobler | 01 Maig, 2020 19:32 | facebook.com

Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris


La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)


Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.

Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per l’escala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: “Amnistia total!”, “Llibertat per als presos polítics!”, “República i Socialisme!”... Em vaig emocionar. M’adonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.

Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.

Era el moment de la veritat.

Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.

Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.

La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i l’Última Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.

De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per l’amplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut m’ho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres d’alguns bancs; la pintura damunt l’arc d’entrada als jutjats...

També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.

Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.

Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: “Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!”.

Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.

Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.

Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.

Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.

Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.

Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.

Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.

-No et preocupis per res –li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts d’amics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a l’oncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i l’hora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar l’autobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.

Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits d’esquerra s’intensificaven. Alguns vianants s’anaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.

Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: “Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar”. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.

Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?

No ho acabava d’entendre.

Possiblement vigilava d’amagat des d’algun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques d’espionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el “fes l’amor, no la guerra” tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.

La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge.

No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a l’organització. Durant més d’un any romanien a les “pre-cèl·lules”, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.

De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs, Llibres del Segle


Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances

pobler | 29 Abril, 2020 18:53 | facebook.com

Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances -


A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems. (Miquel López Crespí)


Una tarda, uns dies abans de lliurar les claus del local al propietari, hi vaig anar a cercar les banderes que havíem passejat per nombroses manifestacions. La majoria eren meves, portades d´amagat en el forro de les maletes des de diversos viatges de l´estranger. Encara eren al local, presidint la més completa desolació, aquelles parets que ja no sentirien mai més les apassionades discussions dels anys finals de la dictadura, quan cada paraula i cada matitsació era d’una importància cabdal. Debats eterns sobre la necessitat o no de la proletarització de la militància, el trotsquisme i estalinisme, la qüestió nacional, l´internacionalisme, el paper dels consells obrers i la democràcia directa en la futura república socialista per la que lluitàvem.

Em preguntava d´on trèiem les hores per llegir els clàssics del marxisme. Els joves de la nostra edat descobrien el sexe anant a cercar estrangeres en els caus de moda, aprenent quatre frases en anglès per convèncer exòtiques nòrdiques de la bondat d´anar amb ells al llit. Una autèntica revolució sexual i de costums s´esdevenia a Mallorca alhora que nosaltres, als racons més inversemblants, a casetes de camp abandonades, anant d´excurssió per la serra de Tramuntana, en els soterranis dels hotels de Palma discutíem Reich, Alexandra Kol·lontai, la importància de l´organització revolucionària Mujeres Libres en temps de la Guerra Civil, quin hauria de ser el paper de la dona en una societat sense classes...

Una ferotge melangia em tenia agafat per la gargamella. Contemplava el local abandonat amb infinita recança. Un glacial i espès silenci planava, feréstec, pel pis. Taules, prestatges i cadires desaparegueren en un tancar i obrir d’ulls. Alguns companys comparegueren, una mica avergonyits, a cercar els mobles que en el seu temps aportaren a la causa, quan els posseïa la il·lusió dels vint anys.

Les cambres restaven buides, curulles de paperassa cobrint el trespol, llibres fets malbé, les revistes que ja no s´havien repartit, cartells a mig fer.

Pareixia que un volcà, una erupció inesperada hagués paralitzat la vida en un instant precís. Talment els habitants de Pompeia i Herculà, petrificats sota tones de cendra grisa. A les cuines i forns de les ciutats romanes engolides per un terrible diluvi de pedres i foc s´hi poden trobar les restes dels pans enfornats, les olles situades damunt el fogó, la taula parada, amb els ganivets que s´havien de fer servir per dinar. Els cossos es desintegraren per la calor abrusadora de les cendres volcàniques. Uns, provant de salvar-se, corrent pel carrer, sense poder arribar a part ni banda. Altres, amb un darrer gest protector sobre els fills. Alguns, en els llits dels prostíbuls, sota meravelloses pintures eròtiques que, dos mil anys desprès, encara serven les resplendents tonalitats del passat. Dels cossos esvanits en restà un buit que, amb el temps, els arqueòlegs omplirien de guix. Aleshores tornaries a veure, com si els habitants desapareguts retornassin d´un llarg viatge a través de l´espai, els gests finals d´una humanitat desapareguda: homes i dones convertits en eterna estàtua, ben igual que una escultura remotíssima creada per una civilització periclitada, una parella agafada de les mans per a tota l´eternitat, grups sencers sepultats per les tones de magma encès que queia, immisericorde, des del cel...

A l´horabaixa que rememor, la seu del partit era buida. L’havíem pogut inaugurar un dia llunyà de mitjans dels setanta, tots junts, riallers, cantant Els Segadors i La Internacional, les cançons de Raimon, els himnes més combatius de la guerra civil en veu baixeta. Una festa amagada sota el pretext de celebrar l´aniversari d´un dels nostres militants. El mot d´ordre era no fer gaire renou, procurar dissimular al màxim, no fos cosa que els veïns avisassin la policia, estranyats del soroll que sortia del pis acabat de llogar.

No seríem legals fins el setembre del setanta-set, quan ja tot estàs fermat i, consolidada la reforma, signats els pactes, la premsa i els mitjans de comunicació sabessin ben bé de qui podien parlar i a qui havien de demonitzar a partir d´aquell instant.

Vaig girar la clau del pany lentament, sabent que dins del local m’esperava la buidor i la desolació.

Ningú no havia tocat les banderes.

A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems.

Mirava la bandera roja amb la falç i el martell, l´estrella de cinc puntes, brodada per la padrina pocs abans de morir. Tal·larejava La Internacional mentre la cosia amorosament, atenta a cada puntada que donava. La padrina paterna era d´esquerres, una castellana que coneixia a la perfecció la vida de Mariana Pineda, les llegendes sobre els comuners Bravo, Padilla i Maldonado i que, quan executaren Fermín Galán i Ángel García Hernández sortí al carrer amb la tricolor sense gens ni mica de por a les crítiques dels cacics del poble i al que pogués fer la Guàrdia Civil.

La padrina Mònica tengué una sort extraordinària, única, amb els seus tres fills. Tots tornaren a casa sans i estalvis. El meu pare va restar un parell d´anys en els camps de concentració mallorquins; els altres germans perderen la feina, foren interrogats, però pogueren salvar-se del pitjor. Aquest fet li va inculcar una alegria permanent, un estat d´ànim optimista. Sempre la vaig veure somrient. Havia passat la guerra pensant que els fills podrien morir en combat o que, en acabar, els falangistes els vendrian a cercar. Tenir el major tancat a Mallorca li causà moltes preocupacions però no tantes com quan era al front.

Mentre brodava les banderes, em deia:

-Mai no hauria cregut que podria arribar a veure la mort del gran assassí, el general Franco! Una alegria immensa, haver viscut fins avui dia, saber que és sota tones de marbre!

Després mirava la bandera, em fitava directament als ulls i deia, somrient:

-Tornar cosir l´ensenya dels treballadors! Mai m´hauria imaginat que arribàs el moment! Ben igual que en temps de la Revolució, quan col·lectivitzàrem les terres i feia el mateix amb les insígnies que em demanà el Comitè. El roig es va escollir en honor dels obrers morts en defensa dels drets de la humanitat. Quan una bandera roja s´ha portat al capdavant d´una batalla o en una manifestació, el bocí de roba que, a la botiga, abans de ser enlairada no significa res, esdevé un símbol sagrat.

Em mirà altra volta, i afegí:

-Mai no l´abandonis. Recorda el que significa. El teu padrí va morir a les trinxeres de Madrid. No va retrocedir mai ni una passa. La va defensar fins a la mort!

Mai he oblidat les paraules de la padrina.

Calia recuperar l´estendard que va cosir, il·lusionada, un llunyà dia dels setanta.


De la novel·la de Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 - Jaume Cladera (d´una novel·la inèdita de Miquel López Crespí)

pobler | 27 Abril, 2020 21:17 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIII) - Jaume Cladera -


Jaume Cladera és un dels personatges més curiosos que habiten el terme d’Albopàs. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, va participar a la guerra de Cuba, on va passar més de tres anys. Dic que és un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que tornà de Cuba mai hi ha volgut viure.


Jaume Cladera és un dels personatges més curiosos que habiten el terme d’Albopàs. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, va participar a la guerra de Cuba, on va passar més de tres anys. Dic que és un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que tornà de Cuba mai hi ha volgut viure.

No és mala persona, malgrat que no véngui a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal. Hi compareix en morir algun amic íntim. Se situa respectuosament en}un banc proper a l’entrada de la capella del Rosari i segueix el ritus amb aparent devoció, respectuós.

Algunes de les beates que compareixen per la rectoria afirmen que anirà a l’infern per no anar a missa ni a confessar-se. Evidentment no neg que sant Pere li passarà comptes en arribar al cel. Però sé de bona font que mai no flastoma, i això ja és bon senyal, un indici que demostra que el seu tarannà és fet de bona pasta i té opció de salvació.

Albopàs és ple de falsos catòlics: jornalers i propietaris que no manquen mai als oficis, però que, una vegada a casa seva, reneguen i flastomen sense tenir esment que la blasfèmia porta directament a l’infern. Parlar malament és un vici estès pel nostre poble i les viles de Mallorca. Quants d’esforços no ha dedicat l’Església per combatre aquest mal i, per molts sermons que fem des de la trona, no hi ha forma de desterrar de la vida quotidiana d’Albopàs aquesta influència del Dimoni!

Sortosament el batle senyor Torrens és un cristià exemplar, i recentment ha manat pregonar un ban de la Sala on s’informa la població i, especialment, els malparlats, que l’Ajuntament castigarà amb deu pessetes de multa aquell que sigui descobert flastomant.

L’hereu de can Xiulet no ha flastomat mai. M’ho han dit els que el coneixen ferm. Més encara; quan té un problema a sa marjal, quan el carro ha quedat travat entre unes pedres o un clot, quan el cavall s’atura, rebel a continuar llaurant, mai se li sent dir una maledicció. Al contrari, i els veïns de l’hort que cultiva en son testimonis, s’atura, se senya, exclama un “Alabat sia Déu”! i, amb paciència, procura alliberar les rodes del carro o fer marxar de nou el cavall.

Enmig d’un poble que flastoma sense aturar, crec que sant Pere deu ser condescendent amb aquest home un poc descarrilat, però que serva al seu interior la majoria de bons costums ensenyats pels seus avantpassats.

Els que el conegueren de jove diuen que abans de la guerra era un escolanet que sempre anava rere el rector, el primer a acudir a l’església d’ençà la missa primera, expert en la quantitat d’encens que s’havia de posar perquè la flaire purificadora arribàs fins als bancs de les dones, vigilant que els altres escolanets no robassin les hòsties sense consagrar, es beguessin el vi de la consagració. Si els trobava fent aquestes malifetes els renyava, s’enfrontava amb altres al·lots més grans que ell, indiferent a les conseqüències que pogués patir. Sovint hi hagué bregues, autèntiques batalles entre aquest petit David i els Goliats que tenia al davant.

Hi hem parlat algunes vegades de la guerra de Cuba, del seu canvi de tarannà, dels motius pels quals no vol viure a Albopàs tenint-hi una casa al final del carrer Major, vora la plaça del Mercat. D’ençà que marxà amb les tropes de Weyler a alliberar l’illa germana de les malifetes dels mambises, els cubans renegats que s’havien alçat contra la corona, el seu món patí un daltabaix de què no s’ha recuperat. En tornar llogà la casa per pocs+ diners a les monges franciscanes i s’instal·là a la caseta del molí de Can Xiulet, fent una vida d’eremita, tranquil, tenint cura de l’hort i els animals que li feien companyia.

Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi.

Són casetes petites, la majoria aferrades al molí. Al costat, la figuera que dóna aixopluc als treballadors quan, a l’estiu, el sol cau inclement. Mai no trobareu cap casot sense la seva figuera o uns arbres fruiters que donin ombra als albopassins! Per això mateix conec la vida de Jaume Cladera de Can Eixut! Perquè, en les meves passejades per sa marjal, m’hi he aturat sovint a petar la conversa, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què s’ha sotmès de forma voluntària.

En aquests petits espais, llevat alguna excepció, no sol haver-hi cap llit per a descansar. Si de cas una rústica màrfega de palla per a pegar una becada mentre el pagès vigila que el safareig s’acabi d’omplir. Per la resta, ho he comprovat sovint amb els propis ulls, una simple foganya amb fogó de ferro o simplement amb tres pedres per a posar-hi l’olla a l’hora de dinar. A un prestatge de pedra del costat, en un petit rebost situat a un racó, un parell d’elements indispensables per a fer un arròs brut d’urgència o uns fideus: la capsa de mistos, un setrill amb oli, el saler, una petita saqueta amb arròs o fideus... poca cosa més. Damunt la rústica tauleta una espelma o un llum d’oli per si s’hi ha de romandre alguna nit o quan fa un aiguat i no pots tornar al poble.

Els propietaris i jornalers han començat la feina amb la sortida del sol. Cap a les dotze, la madona comença a preparar el dinar per a l’home i més d’una vegada per a la gent que han llogat. Altres madones, les que no poden deixar la casa del poble a causa dels vells de què+han de tenir cura, fills petits o alguna feina inajornable, opten per cuinar a la casa i, a peu, portar el menjar al marit. A migdia, diluviï a l’hivern o caigui un sol abrusador a l’estiu, podeu veure un enfilall d’albopassines amb la seva senalleta i l’olleta amb el dinar marxant cap als horts. Però el més normal és fer els dinars sota la figuera. Els que feinegen prop de l’albufera miren de pescar alguna anguila. Els fideus d’anguiles són a l’ordre del dia. Els pagesos cuinen amb qualsevol dels elements que tenen a mà: la trobada d’un eriçó, les rates d’albufera, els cargols que s’enfilen per les canaletes que porten l’aigua del safareig fins als solcs... tot serveix per fer alguns dels plats de la pagesia més saborosos que hom pot gaudir.

Les casetes dels horts eren fetes abans de pedra, la mateixa que recollien quan netejaven l’hort, però d’ençà fa dècades porten cantons de les pedreres de Muro; d’altres arriben amb els carros fins a Can Picafort i, ran de mar, tallen el material que necessiten. Amb un parell de carretades de marès és més que suficient per a bastir-ne una. Altres propietaris amplien un poc l’espai i alhora serveix per tenir-hi la païssa pels animals i un racó per a guardar-hi el carro. I, si de cas, s’hi instal·la un petit sostre per a la palla que consumeixen el cavall i la somera.

Jaume Cladera no ha modificat gaire el que va trobar fet pels seus pares i padrins. Simplement hi ha instal.lat un llit amb matalàs de llana, s’ha construït una cuina com pertoca, amb rentador de plats fet de pedra viva, ampliant la cisterna que li proporciona aigua fresca durant tot l’any. Amb el molí en marxa, mai hi manca l’aigua més pura que es pot beure a Mallorca. Però una bona part d’albopassins s’estimen molt més tenir una cisterna a l’abast, dins la caseta. Costums de la pagesia! No en volgueu saber-ne més!

Un refugi, un petit oasi enmig de la planura albopassina! Arreu de la façana, emblanquinada cada any, munió de cossiols palesen l’amor de l’antic soldat cap a les flors. L’emparrat, ben cuidat, proporciona una ombra amable que facilita l’estada al pedrís de l’entrada. No és estrany que tantes persones vagin a veure’l, petin la conversa. En Jaume s’ha convertit en una figura imprescindible de la contrada.

Quants d’anys fa que en Jaume viu a l’hort, lluny del poble? La gent n’ha perdut el compte! No existeix cap problema greu entre ell i els albopassins. Ningú no li retreu la seva forma estranya de viure. Tothom sap que és bona persona; el+ primer a ajudar els pagesos dels voltants quan hi ha alguna dificultat: anar a recollir el blat o les mongetes de l’era si cau un ruixat imprevist; fer un jornal gratuït a l’amo que té problemes per acabar de segar el blat i les faves. Mai no s’ha negat a res, tothom és ben conscient que alguna cosa molt greu degué passar-li a Cuba.

Jo mateix hi estava summament intrigat. La seva vida se’m presentava com un paratge a descobrir; un interrogant a què calia donar una resposta. Alguna nit, quan pujava al campanar per a contemplar les estrelles amb el meu telescopi, mirava cap a Crestatx, en direcció a Pollença. Tota sa marjal era en calma. Si era a l’estiu només senties el tup-tup dels nous motors dels pagesos. Vivim la revolució de la progressiva substitució de les veles de fusta dels molins pels motors d’explosió. Qui hauria dit només fa uns anys que tota la feina d’armar el molí cada dia seria canviada pel nou giny?

De dalt del campanar, contemplant un moment la planura, només distingia la foganya que algunes nits encenia Jaume Cladera. Una imatge espectral que dominava la nit. Com si la terra s’hagués obert de sobte i el foc de l’interior pugnàs per obrir-se pas fins al cel.

Jaume Cladera no romania sempre sol, al seu cau. Ni molt manco! Els més curiosos personatges d’Albopàs l’anaven a veure per petar conversa. En Tomeuet de can Julivert sempre que la feina li deixava temps hi anava i, també, na Margalida Cantallops, la Bruixa, una vella de més de seixanta anys que va néixer privada d’un braç i que, fadrina, es va especialitzar en el coneixement de les herbes medicinals. Hi compareixien també adolescents a punt de marxar a la guerra del Marroc per demanar-li consell, confiats en la seva experiència; i els vells àvids de notícies d’altres contrades, que aprofitaven per fer l’acostumada caminada diària anant a veure el solitari de Can Xiulet.

Un món curiós de gent una mica marginal, però ningú mai no ha protestat d’aquestes trobades. En d’altres pobles he sabut que persones semblants han estat blasmades, perseguides, obligades a emigrar.

El poble era summament sever amb qui mentia o robava. Ningú no perdonava rompre la paraula donada. Una estreta de mans tenia més força que una escriptura davant notari. Pobre d’aquell que no complís els seus compromisos! Aquesta persona restava marcada per sempre en la memòria col·lectiva dels albopassins. D’aquí sorgien els malnoms pels quals era coneguda una família durant generacions; Can Lladregot, Can Mentida, els Cul i Merda romanien in aeternum en el parlar dels pagesos i, malgrat que els descendents de l’antic malfactor ni recordassin els fets, havien de suportar l’escarni de portar per sempre el malnom que els recordava.

A Manacor, de petit, vaig ser testimoni de la detenció d’un lladre de dinou anys. El trobaren robant a casa d’un dels nostres veïns. Hi comparegué la Guàrdia Civil, l’emmanillaren i, entre dos civils, el portaren fins a la caserna, on, interrogat de males maneres, des del carrer sentíem els cops i els crits de dolor del pobre desgraciat. L’enviaren al jutjat i posteriorment a la presó de Palma. La tropa d’infants seguíem la gent. Per a nosaltres era un espectacle mai vist. Talment anar a veure una obra de teatre. Miràvem embadalits els llustrosos fusells dels guàrdies, el filferro amb què li havien lligat les mans, la cara avergonyida del jovenot que, cap baix, no gosava alçar la vista ni mirar ningú. Alguns dels presents li cridaren “Lladre!”, “A la presó!”. Però d’altres, sabedors de la desgràcia que la detenció significava per a una família, miraven els fets amb posat seriós, sense pronunciar paraula.

En Tonió de Can Primet, aquest era el seu nom, era un jovençà molt afeccionat als jocs de cartes. Pel carrer es comentava el vici del jove. Es deia que degué entrar a aquella casa per trobar-hi diners o joies. El fet va ser comentat durant setmanes. Els pares, avergonyits per la feta del fill, emmalaltiren. Romangueren setmanes tancats dins casa seva. Les obligacions amb el camp els feien sortir a conrear l’hort que tenien prop del cementiri. Però no visqueren gaire. Primer va morir la mare i al cap de pocs dies, el pare. Poca gent acudí al funeral. Quatre amics íntims i res més.

Del fill mai no es va tornar a saber res. Arribaren rumors que l’havien enviat a un penal de Melilla. Després, el silenci més absolut. Mai no tornà a Manacor. Un germà del pare es va fer càrrec de les terres i la història restà per sempre en la memòria dels manacorins.

Albopàs és ben igual. Res no s’oblida. Tot plegat parla d’un poble que sap qui és dolent i qui és mala persona. La qual cosa em reconforta i em fa tenir esperances en el futur de la humanitat, malgrat que sovint en venç el defalliment i la fatiga, Són fets que m’ajuden a sobreviure, a indicar-me que no tot està perdut, i que si perseveram el Mal pot ser vençut.

Una vida que m’intrigava, la d’en Jaume. Estava disposat a saber-ne més. Volia investigar què li va passar a Cuba per a reaccionar de tal manera, per a haver-se volgut bastir una vida quasi de monjo de clausura.


Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante

pobler | 26 Abril, 2020 21:52 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante


Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?


El padrí Rafel era ben conscient del que podria passar. No estava tranquil a la taula. S’aixecava, nerviós, i guaitava per la finestra. Encara se sentien els trets provinents de la caserna dels carrabiners. N’Antònia, la veïna, ja no plorava, però els gemecs d’en Sebastianet, un dels fills del sergent Llodrà, arribaven amb tota la seva càrrega de fatals premonicions.

El padrí no deixava de mormolar. Anava amunt i avall del menjador, pensatiu, sense poder restar quiet ni un moment. De cop i volta s’aturà. El rellotge de paret acabava de tocar les dues del migdia. Sense cap mena d’introducció, mirant primerament el pare i després a tots nosaltres, ens digué:

-Haurem d’amagar-nos el més aviat millor. La gent de dretes és dolenta. No us podeu imaginar fins on són capaços d’arribar. Aquesta vegada serà pitjor que en els anys de la dictadura de Primo de Rivera. En tenc la més completa seguretat.

Es returà uns segons. Anà fins als prestatges on el pare tenia els llibres i agafà un volum. Era una antiga edició de La Fe Triunfante, del pare Garau. Una història que vaig llegir quan era adolescent i que explicava fil per randa els patiments dels nostres avantpassats en mans de la Inquisició.

Ens mostrà el llibre.

Em sabia de memòria cada una de les imatges que portava: la creu diabòlica de la Inquisició, els gravats de les processons amb els sacerdots i soldats encerclant els reus, els dibuixos dels condemnats cremant a les fogueres del bosc de Bellver... Un calfred em recorregué el cos. Tornaríem a les persecucions, a l’assalt de cases i propietats?

-O ja no recordau els antics patiments? –digué, apropant-se a la taula-. No només ens perseguiran per haver donat suport a l’esquerra. La venjança serà igual o pitjor que en temps dels assalts al Call. Sacerdots i senyors de possessió atiaran l’odi del pagès en contra nostra. Des del fons d’una història que alguns, innocents!, pensaven oblidada, ressuscitaran els vells prejudicis. “No fan feina de sol a sol! Són els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist. Mestres, comerciants, argenters, professors de música. Tenen botigues de roba, joieries. Viuen sense vinclar l’esquena, a l’ombra dels seus negocis, mentre nosaltres patim la xafogor dels mesos d’estiu i el fred de l’hivern”, diran al cafè, en els rancis salons de l’aristocràcia.

El padrí tenia raó. Els xuetes sempre teníem la culpa de totes les desgràcies. El rector, des de la trona, ho recordava sovint: “Els israelites mataren Jesucrist. Roma no va ser culpable. Els romans ho deixaren a voluntat del poble jueu. Van ser les tribus d’Israel les que decidiren la tortura i mort del fill de Déu. Mai no ho hem d’oblidar!”.

Tothom se senyava quan, irat, recordava els dogmes de l’església catòlica. Per als pagesos, el Mal es personificava en nosaltres, els descendents dels jueus conversos a la força en el segle XIV.

Quina edat tenia quan em vaig fer conscient que els companys de classe em miraven malament? A casa ja m’havien advertit que si alguna vegada em passava res, m’insultaven sense motiu, no en fes cas. El pare em parlà de l’enveja, de la dolentia que campava arreu, ensenyorint-se del cor de les persones atiada pels obscurs poders que ens dominaven. Crec que em volia anar preparant pel moment en el qual algú de l’escola pronunciaria, amb menyspreu, com si escopís al terra, la fatídica paraula: “Xuetona!”.

I el dia arribà, inexorable.

Va ser la setmana en què vaig treure les millors notes de la classe, poc després que la directora del col·legi em felicitàs públicament.

L’alegria no em va durar gaire.

Just en davallar al carrer un grup d’al·lotes m’envoltà com un estol de corbs afamegats. Començaren a pegar-me amb els llibres. Alguna, més dolenta encara, tragué la regla que empràvem a matemàtiques cercant de fer-me més mal.

-Xueta beneita, xuetona creguda! –començaren a cantar, plantades al meu davant, barrant-me el pas, sense deixar-me marxar. -Ets una bamba creguda. Et donen bones notes perquè el teu pare fa regals al mestre! Comprau els aprovats! Pagau per fer creure que en sabeu més que els altres! –deien, esvalotades, talment diables just acabats de sortir de l’infern.

No sé com vaig aconseguir alliberar-me d’aquella cruel persecució.

En arribar a casa les llàgrimes en rodolaven per les galtes, talment un torrent desfermat. Malgrat les advertències familiars, la constatació de la crua realitat aconseguí foradar les meves dèbils defenses. Potser no creia que pogués existir tanta maldat en el cor del jovent que m’envoltava. Els pares sempre m’havien protegit de la inclemència exterior. Què podia saber dels odis que produeix la frustració de les persones?

El dia que havia aprovat les assignatures amb matrícula d’honor es convertí en un dels moments més trists de la meva existència.

No sé quant de temps vaig romandre tancada dins l’habitació aferrada a les pepones de la infantesa.

La paraula “xuetona” ressonava com una poderosa explosió dins del meu cervell.

A partir d’aquell moment mai no vaig deixar de pensar en les desgràcies que, des d’èpoques immemorials, havien caigut sobre el nostre poble.

Sis-cents anys de constants humiliacions.

Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?

Els plors dels fills del sergent Llodrà em feien patir. Una premonició de la tragèdia que s’apropava?

Les tenebres giravoltant en el buit. La història girava en espiral i ens feia retrocedir fins als segles de les conversions aconseguides pel terror, la tortura als soterranis de la Casa Negra? Altra volta plors i llàgrimes, soroll de tambors, homes armats que destrossaran els negocis bastits enmig de tantes dificultats, fent malbé els objectes que hem apreciat, causant un immens dolor a les persones que més estimam?

Ho puc imaginar a la perfecció. No cal llegir altra volta els antics llibres. Desfilades de presoners anant a les fogueres enmig dels crits i la gatzara de la gent. Una alegria, comprovar com els maleïts xuetes, els homes i dones de fines mans, els que no han anat a llogar-se mai a la plaça Major, són ara empresonats i escarnits per les noves autoritats.

L’enveja tornaria a caure, furient, implacable, damunt les nostres cases. Els esquerrans serien perseguits. Ja havíem vist com actuava l’exèrcit contra els rebels d’Astúries. Detencions indiscriminades. La Legión entrant a mata-degolla als pobles ocupats pels treballadors. Franco i López Ochoa manant afusellar els detinguts. Aquesta vegada la repressió seria més intensa, més planificada. Les instruccions serien les d’acabar amb qualsevol possible enemic. Ressuscitaria la brutalitat del passat.

El padrí ens volia fer entendre que, malgrat les aparences, l’església ens continuava marcant amb l’estigma de la mort de Jesús. Mirava la coberta de La Fe Triunfante.

Talment un gran mirall on poguessis veure reflectit tot el que s’esdevendria a partir del moment del pànic i els trets.

Potser el pare i la mare pensassin que la sublevació a Àfrica només duraria dos dies. I si fos una aventura com la del general Sanjurjo? Jo era més pessimista. Em dominava la sensació que, en poques hores, el món que coneixíem s’ensorraria totalment. El pare intentava trobar una escletxa d’esperança. Deia que malgrat que els militars triomfassin al Marroc, s’apoderassin de Ceuta i Melilla... com podrien travessar l’estret de Gibraltar? Amb quins vaixells?

Encara ignoràvem la complicitat del nazisme i el feixisme amb els sublevats. Itàlia era al darrere dels enemics de la República. Mussolini i el somni imperial del Mare Nostrum! Nosaltres no podíem imaginar que les potències que donaven suport a Franco anaven preparant el domini del món, les bases per a una futura guerra europea.

Ben aviat es va saber que els italians havien proporcionat els avions que serviren per situar una bona part de l’Exèrcit espanyol d’Àfrica a la Península. Joan March garantí, amb la seva fortuna, la compra d’armes i material bèl·lic per als colpistes. Com els avions que Ciano i el Govern italià enviaren a Mallorca per a fer front al desembarcament republicà del mes d’agost. Què podíem fer amb les mans buides, davant l’embranzida dels canons i les metralladores que ocupaven carrers i avingudes?

Posàrem la ràdio.

Tot indicava que Madrid i Barcelona resistien.

Podria ser que a Mallorca la revolta tan sols duràs uns dies? Qui eren els falangistes, d’on sortien? Quatre eixelebrats que anaven a fer pràctiques de tir a la garriga? Impossible que poguessin derrotar la força dels partits d’esquerra i els sindicats. Si els defensors de la llibertat ens uníem decretant la vaga general... què farien? Haurien de matar tothom!

Una vegada, després de la victòria del Front Popular, el febrer del trenta-sis, Alfonso Zayas i alguns dels seus vengueren a fer un míting antirepublicà. Només pogueren omplir dues fileres de butaques del cine. Els aldarulls foren sonats. Els joves socialistes, molts d’afiliats de l’Ateneu, anaren al teatre i començaren a xiular i a pegar cops al terra. Alguns companys portaren ous podrits, que llançaren a l’escenari. Hi hagué bufetades i insults i finalment els partidaris de Falange hagueren de marxar enmig d’un diluvi de pedrades.

Diuen que, sortint del poble, Zayas encara va dir, guaitant per una de les finestres del cotxe, que mai no oblidaria el rostre dels provocadors, aquell “indigne esdeveniment”. Qui era ell per parlar de “dignitat”! Quina vergonya! Un home que covava un odi inabastable contra la democràcia i els treballadors. Un personatge que ensinistrava els seus seguidors per a matar els opositors!

-Per ara heu guanyat –escopí, amenaçador-. Avui sou més i nosaltres anam sense armes. Ja veurem com acaba la batalla. Sabem qui ha vengut a interrompre l’acte. Hem vist qui sou. Tenim apuntats tots els vostres noms.

Sota les pedrades dels esquerrans de l’Ateneu, el vehicle de Zayas accelerà, però encara hi hagué temps per sentir alguna de les seves recomanacions.

-En tornar... i no trigarem gaire, no ens treureu del teatre com avui. En podeu tenir la més completa seguretat! –digué, des de la distància.

Els cotxes es perderen pels revolts dels camins. Alguns dels joves de l’Ateneu hi anaren al darrere fins que es cansaren i tornaren.

Eren feliços. Ho podies veure en els seus rostres.

Suats però alegres, segurs que el futur ens somreia, que tots plegats seríem capaços de vèncer qualsevol dificultat que se’ns presentàs pel davant.

-Aquests no tornaran a fer mítings –exclamaven, talment haguessin obtingut una gran victòria.

Andreu, el nuvi, no ho veia des d’un punt tan optimista.

-Cal estar previnguts –ens digué-. La propera vegada vendran armats i amb els militars.

Passaren els mesos i mai no férem res per a poder fer front a l’anunciada endemesa d’Alfonso Zayas.


De la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


Sa Pobla– Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 – El desembarcament del capità Bayo

pobler | 26 Abril, 2020 17:13 | facebook.com

Sa Pobla– Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 – El desembarcament del capità Bayo (XXI) -


Però avui ningú no mira el televisor. L´ambient és càlid i les històries mai no acaben. L´altra nit Josep Ferrer ens va explicar alguns detalls del desembarcament del capità Bayo al port de Manacor. Les germanes Gelabert escoltaven enfurismades. Es removien a les cadires i feien gests com si volguessin marxar. Per què no feren? Interès a saber com es veia des de l´altre costat el desembarcament? Les mirava amb deteniment imaginant com eren en aquella època: dues jovenetes fent costat a l´exèrcit i els esquadrons de Falange Española i el comte Rossi! Els Dragones de la Muerte! El nom del destacament d´assassins ja ho deia tot! Com si pogués retrocedir en el temps les veig cantant el Cara al sol amb les tropes que ocupen Portocristo després de la retirada republicana. Braç enlaire caminant pels carrers plens encara dels morts de la batalla. No era sospitós que sempre anassin al costat dels matons de Falange? Se sabia, pel que contava la padrina, de les inclinacions sàdiques que tenien envers les preses de Palma. Jo ja havia llegit Mallorca contra los rojos de Ferrari Billoch. Havia vist les fotos de les cinc infermeres que serien violades i assassinades a Son Coletes el setembre del 36. Era això el que els interessava? Restar a prop, participar en la tortura de les dones i els presoners republicans? La seva brutalitat arribava fins al grau d´haver de fer mal, veure sang per a sentir el plaer? (Miquel López Crespí)


Continua fent bon temps. El sol llueix i tan sols comença a refredar quan es posa rere les muntanyes. Aleshores ens refugiam al bar de l´amic Nofre Seguí i, amb la padrina, madó Juliana, na Margalida i l´excombatent republicà Josep Ferrer petam la conversa fins que ens guanya la son. A un costat, les germanes Gelabert ens miren de mal ull. Tan sols el fred nocturn les obliga a restar una estona al bar. Malgrat que el recepcionista del santuari ens porta braserets i quan arribam l´habitació ja s´ha encalentit una mica, és important acumular tota la calor possible a la foganya del bar.

Els moixos dormen davant el foc i es giren quasi alhora quan volen tenir calenta una altra part del cos. Avui també ha comparegut el ca, en Buscaret, que, sense demanar permís als moixos, es col·loca entre tots dos i els llepa la cara. Sembla que estan acostumats a dormir plegats i els tres s´adormen plàcidament. Tan sols obrin un ull quan les nostres veus augmenten d´intensitat. És com si ens volguessin dir que no respectam la gent que dorm. Evidentment, la gent són ells!

Malgrat que la televisió és una novetat i a alguns peregrins els agrada veure qualsevol programa, aquestes nits del novembre de 1963 ens estimam més de parlar. A vegades Nofre la deixa oberta i sense so. Tan sols veiem les imatges grises de la pantalla: els ministres del règim inaugurant escoles i fàbriques, el dictador amb els seus viatges triomfals arreu de l´estat, els balls de la Sección Femenina. A casa m´agrada veure els documentals històrics, el programa Primer Acto, amb representacions del teatre clàssic grec, del segle d´Or espanyol o muntatges de Shakespeare, Arthur Miller, Alejandro Casona, Miguel Mihura, Txékov... Els muntatges de Narciso Ibáñez Serrador amb guions de por m´entretenen.

Per uns moments torn enrere en el temps. Al passat de fa tan sols quatre o cinc anys, al dia en què vaig veure la televisió per primera vegada. Quina meravella d´invent; no ens en podíem avenir. Amb la colla d´amics del carrer de la Marina restàvem asseguts davant el mostrador de Can Mas, l´adrogueria del poble que també venia bicicletes i, a finals dels cinquanta, els primers aparells de televisió que arribaren al poble.

Aleshores jo vivia en aquest carrer (cantonada amb el carrer de l'Escola). Els pares hi tenien una botiga de queviures i, com és de suposar, la majoria dels companys de jocs eren veïns o d'indrets ben propers.

Fins que vaig complir deu anys, abans d'anar a viure a la casa dels repadrins, el carrer de Marina era el centre de les nostres "activitats": per anar a ca les Monges, les franciscanes del carrer Capità; per anar a missa; per anar a l'Escola Graduada; per anar a la plaça o a fer incursions vers indrets tan "llunyans" com l'estació, a veure arribar o sortir el tren; per anar a llegir a la biblioteca.... Tot aquell món dels carrers de Marina, Capità, Crestatx, Escola, Fadrins, Muntanya, etc., etc., el record com si es tractàs d'una gran ciutat, un planeta d'una extensió immensa. Amics dels propietaris de la botiga de Cas Povordo, ens donaven caramels (després anàvem a la de casa i també sortíem amb les butxaques ben plenes amb munió de tresors infantils: bolles de fang, galetes de coco i maria, regalèssia, bocins de xocolata...). Davant la botiga de Can Verdera (la nostra) hi vivien uns altres familiars (can Joan Marrón) on sembla que existí, en temps de la guerra, un refugi contra els bombardejos. Amb el cotxe de can Miquel Crespí (Pancuit), que vivia al costat, davant la de Can Pelí, anàvem a l'estiu a les casetes de sa Pobla ("Ses Casetes"), a fer la paella prop de la mar. Casetes de palla, no us penseu! El més consistent era la teulada d'uralita o taulons. I no eren totes les que disposaven d'aquell luxe: la seguretat de saber que no et xoparies si queia un ruixat d'estiu. Presidia, reialme on es podia trobar tot (o quasi tot), el Bar Figuera. Madò Maria Varela comanda tan màgic reialme, i mestre Jaume, el marit, amb el cotxe vell i atrotinat, va i ve amb els que no volen anar a Ses Casetes amb carro o bicicleta. Però en parlarem en un altre capítol, d'aquell món estimat que el temps --que tot ho engoleix-- ha esvaït. Estius que mai no tornaran passats a Alcanada, el Barcarès, a sa Marina, a Can Picafort...

Són els anys que descobrim el treball de la fusta (a Can Sopa fan uns mobles que poden competir amb els millors vinguts de fora); en Joan, el perruquer (de Can Boi) talla els cabells i parla, amb els vells, de bous, de toreros mítics (sentim explicar les curses portentoses de Manolete, del qual sabrem més endavant que era un ferotge franquista). També hi ha la competència: la barberia de Rafel "Fava" i, ben a la vora, la sabateria de cas Maonès (on ens arreglen les sabates que espanyam jugant a futbol, fent desastres per carrers, la majoria encara sense asfaltar). Sabem de l'existència de "senyors" (Cas Borreret), de famosos professionals de la medicina (el metge Siquier, alabat per tothom). Els pares ens fan anar a comprar carn a la carnisseria de Can Panxa i, abans de la difusió en massa dels productes forans com la Coca-Cola, les "pinyes" i "sifons" de can Vanrell (al costat dels cines de Can Guixa i Can Pelut) ens acompanyen en aquells dinars i sopars de quan érem infants. En anar al cine, compram les llaminadures, tota mena de caramels (o gelats, a l'estiu) que fan a Can Calent, s'Inquero, o que ven en Panero. No tothom es queda, entre pellícula i pellícula (la sessió dura més de tres hores!) a veure el No-Do franquista. Mentre a la pantalla el locutor pregona els "avenços" del règim, la gent menja cacauets o fuma en el passadís, lluny dels discursos oficials que escupen, per uns altaveus una mica esquerdats, els propagandistes del règim.

En un poble les coses i indrets són molt propers i el meu barri era un petit univers on hi era tot. L'escola particular de música de la professora Margarida Forteza, en el carrer del Rosari, número 10; l'església, amb els sermons inacabables dels sacerdots... Pens en les prèdiques de l'ecònom Jaume Vallès i del capellà "Toniet", és a dir, el sacerdot Antoni Aguiló. Com ens atemorien amb les calderes de l'infern, amb les olles d'oli bullent on cremaven els dolents, els que no creien els pares o no anaven a escola, els que s´estimaven més el cine o anar a mirar les parelles que es besaven en el jardí de l'Escola Graduada! Hi havia igualment l'adrogueria i papereria de Ca s'Alemany, davant la bodegueta de Can Nadal, negoci que encara existeix en el "carreró", la travessia que dóna a l'Ajuntament, i on anàvem cada dissabte a comprar les revistes i diaris que reservaven al meu pare i a l'oncle. Després, l'oncle s'aturava a petar la xerrada amb els amics, al Bar de Can Nadal. Si hi havia temps i no havia de fer els deures, amb en Sebastià de Can Pelí i la seva germana Paula arribàvem fins a la biblioteca i llegíem tebeos i llibres d´aventures.


Però avui ningú no mira el televisor. L´ambient és càlid i les històries mai no acaben. L´altra nit Josep Ferrer ens va explicar alguns detalls del desembarcament del capità Bayo al port de Manacor. Les germanes Gelabert escoltaven enfurismades. Es removien a les cadires i feien gests com si volguessin marxar. Per què no feren? Interès a saber com es veia des de l´altre costat el desembarcament? Les mirava amb deteniment imaginant com eren en aquella època: dues jovenetes fent costat a l´exèrcit i els esquadrons de Falange Española i el comte Rossi! Els Dragones de la Muerte! El nom del destacament d´assassins ja ho deia tot! Com si pogués retrocedir en el temps les veig cantant el Cara al sol amb les tropes que ocupen Portocristo després de la retirada republicana. Braç enlaire caminant pels carrers plens encara dels morts de la batalla. No era sospitós que sempre anassin al costat dels matons de Falange? Se sabia, pel que contava la padrina, de les inclinacions sàdiques que tenien envers les preses de Palma. Jo ja havia llegit Mallorca contra los rojos de Ferrari Billoch. Havia vist les fotos de les cinc infermeres que serien violades i assassinades a Son Coletes el setembre del 36. Era això el que els interessava? Restar a prop, participar en la tortura de les dones i els presoners republicans? La seva brutalitat arribava fins al grau d´haver de fer mal, veure sang per a sentir el plaer?

El rellotge de paret donava les hores lentament. Només sentíem el soroll de la llenya cremant, el vent xiulant per la plaça deserta, la veu de Josep Ferrer esforçant-se, enmig de la tossina que li produïa la malaltia, per explicar l´ambient d´aquells dies.

“Estaven segurs d´alliberar Mallorca en uns dies” –contava, mentre s´escalfava les mans a la foganya. “Jo havia fet els vint anys. Els somnis ens il·luminaven. Centenars de joves que havien anat a Barcelona a veure i participar a l´Olimpíada Popular s´apuntaren a l´expedició de Bayo. En el port de Barcelona, la nit de la partida, tot eren cançons, punys enlaire, crits celebrant per endavant la victòria damunt el feixisme.

‘Era punta de dia del diumenge setze d'agost quan veiérem, en la llunyania, la costa mallorquina. Primera claror. Feia xaloc i un cop de mar va rompre l'amarra que subjectava la barcassa on anàvem al remolcador. Estiguérem a punt d'estavellar-nos contra les roques i anàrem a la deriva una bona estona. Quan començàvem a desesperar, un guardacostes de l'expedició ens posà en bon camí i poguérem acomplir el pla marcat. La nostra missió consistia a desembarcar a Cala Anguila i distreure les forces feixistes que hi pogués haver a Portocristo (alguns ja li deien Portoroig!). La majoria de les columnes recalaran a Punta Amer, Cala Petita i el mateix Portocristo, si tot rutlla a la perfecció.

‘Eren dos quarts de cinc de la matinada quan, amb un nombrós grup de milicians, posàvem peu a terra. Boira lleugera. S'han desplegat les banderes de la CNT, del POUM, del PSUC i d'Estat Català. Avançam en silenci, encoratjats, feliços d'haver començat l'aventura. Venir fins a la cova del dragó, l'amagatall de la reacció. Si vencem haurem fet avançar dècades la roda de la història! Imaginam l´alegria dels presoners quan els arribi la notícia! `Els estendards de la Confederació ja onegen, victoriosos, a Manacor!´, diran, emocionats.

‘Mentre anam progressant per la carretera solitària --lladra algun gos en la llunyania-- fem encenalls amb palla i herba seca --o amb llenya si no hi ha palla—perquè l'Estat Major, des dels vaixells, sàpiga on som. Si hi hagués problemes greus, si rebéssim cap atac sobtat, podrien protegir-nos amb els seus canons. Així ho hem acordat.

‘Era un espectacle impressionant! L'exèrcit de la revolució avançant per aquestes contrades quasi deshabitades, en silenci, mentre els foguerons encesos illuminen les banderes que la brisa marina agita airosament. Joan Binimelis, un bon amic meu, no pot aturar el desig que té de deixar constància de la presència de les milícies populars antifeixistes. Amb carbó, a la llum dels primers raigs del dia setze, escriu sobre l'emblanquinat d'una caseta de camp, amb una lletra perfecta: `Uniu-vos, germans proletaris!´, la consigna que feren famosa els miners asturians l'any 34 i que ara, després de les jornades heroiques de juliol, s'ha tornat a imposar damunt qualsevol altra.

‘Els companys caminen despreocupats, com si anassin d'excursió. La majoria creu que l'alliberament de l'illa serà cosa de dies. Potser com a Eivissa i Formentera. Un passeig triomfal. Jo també m'ho pens de bon començament, en veure en la distància, desdibuixades, les siluetes impressionants de la flota que ens fa costat.

‘Al poc de caminar -- només havien passat quinze minuts-- ens trobam el primer ésser vivent: un pagès que, sota un porxo davant la seva caseta humil, esmorzava d'un tros de pa amb formatge. Els voluntaris de la centúria mallorquina que van amb nosaltres, l'han saludat sense poder contenir l'emoció. --Bon dia. Que hi ha molta feina, que vos aixecau tan prest?

La columna s'ha aturat un moment per a veure el primer mallorquí, que ens mira amb un posat seriós. No podem entreveure què pensa. L'home encén la pipa cerimoniosament amb un encenedor de metxa. Després de mirar les banderes agitades pel vent, com un gran senyor, es digna a contestar d'una manera pausada, lenta, com si valoràs cada una de les paraules que pronuncia.

‘--Per aquestes terres ningú no regala res. T'has d'aixecar d'hora. Mon pare sempre em deia que el sol t'havia d'agafar treballant si volies portar la casa endavant. I vosaltres, d'on sortiu... de Menorca?.

‘Els mallorquins ens animam de bon de veres en sentir novament la pronúncia del nostre accent.

‘--Som de València, de Barcelona, de Maó... N'hi ha que vénen fins i tot de París i d'Alemanya, per a alliberar Mallorca dels falangistes.

‘--Ja ho val -contesta el pagès, sense deixar de menjar amb especial voluptuositat--. Bon quefer. Aquí hi ha molt de senyor, carques i botifarres que viuen sense haver d'ajupir l'espinada... Serà feina grossa, això que vos proposau.

‘Més endavant, a mesura que ens hem anat apropant a Portocristo, hem trobat cases buides, amb les portes obertes i el bestiar a lloure. Com si haguessin partit corrents, només amb la roba posada. Fugen de nosaltres? És el primer dubte que m'ha assaltat.

‘Però entre els voluntaris --uns quatre-cents homes, unes desenes de companyes-- la moral és alta. Avançam a bon ritme. Els més optimistes diuen que d'aquí unes hores haurem conquerit Manacor i, a la tarda, Palma, la capital de l'illa.

‘Aleshores sentírem els primers trets. Tiraven de lluny, amagats rere els marges.

‘Les columnes acceleraren el pas. Vaig veure ferits arreu. Era com el dinou de juliol, a Barcelona. El mateix color de la sang. Idèntics rostres congestionats, desfigurats pel dolor. Responem el foc sense saber gaire d'on surten les mortals bales xiuladores.

‘Desperta el dia decisiu. Contestam, nerviosament, als trets. No crec que hàgim ferit cap de les ombres esmunyedisses que ens vigilen, implacables, pel davant i els costats.

‘A dos quarts de sis hem arribat al Port. En la llunyania, fort repicar de campanes. Entre núvols de pols sentim lladrucs de cans i, més que veure, intuïm carros, cotxes, bicicletes sortint a la desbandada”.

S´aturà un moment per agafar alè i continuà:

‘L´arribada a Menorca, abans de marxar cap a Mallorca, havia estat apoteòsica. Ens rebien com a germans, ens convidaven a menjar i dormir a les cases, les al·lotes volien ballar amb nosaltres. Mai no havia participat en unes festes semblants. Tota la vida he servat a la memòria la bulla d´aquells dies. Com es pot recuperar el temps de la joventut, l´alegria dels vint anys? Teníem tanta fe en la Revolució que hauríem anat a la fi del món per tal d´aconseguit la llibertat de la Humanitat!”.

Li deman per quins motius es retiraren al cap de poques setmanes del desembarcament.

Em mira a una certa tristor als ulls. Malgrat que té prohibit de fumar, agafa una cigarreta de la capsa que porta sempre a la butxaca i l´encén amb el caliu del foc. Una sobtada tossina no el deixa parlar. En Nofre li diu que no pot fumar. Que això és el pitjor que pot fer per a la seva salut. En Josep el mira amb una gran desesperança als ulls. “Salut?”, li diu. “Jo ja no tenc salut. No veus que ja estic mort? El metge m´ho digué ben clarament abans de venir a Lluc: `Ja no hi ha res a fer. Em sap greu, Pep´. He vengut a Lluc per acomiadar-me de la vida, estar tranquil amb els meus pensaments; recordar. Vull morir recordant els anys més feliços de la meva existència!”.

Sabem que és inútil insistir-hi. Beurà les seves copetes de conyac, fumarà les seves cigarretes fins al dia de la mort. No hi ha cap dubte al respecte.

“Em demanau per quins motius ens retirarem tan prest” –diu. “Tot va anar molt diferent de com ho havíem somniat. La costa estava ben artillada. Quan la República va enviar Franco a Mallorca aquest modernitzà l´artilleria. Era un militar meticulós, quan li comanaven una feina! La República l´envià a Astúries l´any 34 per acabar amb els soviets dels miners i, amb la Legión i les tropes mores, amb un riu de sang obrera, escapçalà la insurrecció. A Mallorca, tots els angles de la costa eren coberts pels canons! No ens poguérem apropar a Palma ni a d´altres indrets. La flota era a l´abast dels trets d´artilleria. Tan sols poguérem apropar-nos a terra per les cales properes a Portocristo, a la comarca de Manacor. I ens descobriren de seguida. La mateixa matinada que posàrem peus a terra, a Palma ja ho sabien i començaren els preparatius militars per fer front a la nostra endemesa”.

S´havia fet un gran silenci. Fins i tot madò Juliana, que era a la cuina endreçant i fent net, s´apropà a la vora del foc per escoltar els fets que narrava el malalt.

La padrina, que havia portat el seu bolic per fer randes, escoltava summament interessada. La veia moure els dits a una velocitat vertiginosa; en uns minuts podies veure com la randa havia crescut d´un parell de centímetres!

“L´exèrcit franquista va reaccionar ràpidament. De seguida ens envoltaren amb unitats ben armades de metralladores i canons. Els vaixells de la flota hagueren de marxar uns quilòmetres lluny de les nostres posicions. El desembarcament d´homes i material es va fer complicat. Els canons dels vaixells de guerra disparaven sense aturar, però des de la distància era difícil d´encertar els feixistes. I, per si hi mancaven encara més problemes, al cap de pocs dies arribaren d´Itàlia, pagats per Joan March, els millors avions de combat que tenia el Duce. Metrallaven hora rere hora les nostres posicions, bombardejaven la flota. No ens podíem moure de les trinxeres!”.

No puc estar-me de demanar-li si, a la guerra, havia mort a algú.

“Matar?”, respon ràpidament. “Sí. Va ser en els primers dies del desembarcament. Havíem avançat fins a un turonet, prop de Son Carrió. Des de la nostra posició vèiem el poble. Ens disparaven amb una metralladora des del campanar de l´església. Restàvem ajupits rere unes roques. Una bona talaia per a divisar la línia del front”.

Not que es perd en els records. Les mans li tremolen i quan beu el cafè amb llet li cauen gotes damunt els pantalons. Prova de netejar-se instintivament, però solament aconsegueix estendre les taques. A la gran sala del bar mig en penombra, il·luminada solament per unes bombetes de pocs vats i la claror de les flames, tothom roman atent, esperant la resposta.

“Matar?”, repeteix amb veu més baixa, com si penetràs en una cova perillosa. “Què sabíem aleshores de la mort? A Portocristo va ser la primera vegada en ma vida que li vaig veure el rostre sinistre. En el Parapeto de la Muerte els milicians queien l´un rere l´altre sense aturar. La posició, batuda per les metralladores enemigues, s´omplia de cadàvers i era dificultós anar a recuperar-los. Durant un cert temps vaig ser l´encarregat d´una petita unitat de voluntaris dedicats a recuperar ferits i morts”.

S´atura per uns moments i afegeix, amb un fil de veu cada vegada més prim: “A vegades trobaves companys morts en indrets inaccessibles, posicions lluny de les trinxeres. En passar uns dies, els cadàvers es descomponien, tornaven irreconeixibles. Les formigues niaven dins els ulls. A vegades reconeixia el company amb què havíem fet bromes en el vaixell, l´amic de cançons i jocs de cartes. Però m´havies demanat si havia mort algú. Sí. Just davant de Son Carrió. Ho record a la perfecció perquè era el dia que havia fet els vint-i-quatre anys. Restàvem atents a les figures vestides amb camisa blava que avançaven lentament cap a la nostra trinxera. Havia estat disparant tot el matí i em restaven tan sols un parell de carregadors. A vegades sentia els trets dels companys. Aleshores veies com una d´aquelles figures queia i no tornava a aixecar-se mai més. Avançaven. Sense ser creient em vaig senyar tres vegades. Pensava: “En uns minuts seran al davant”. Amb el mocador em vaig llevar la suada que en regalimava per les galtes i m´enterbolia la visió. Sentia el batec del cor. Era com un tambor retrunyint dins meu. De sobte, inesperadament, s´alçà un homenot vestit amb la camisa blava. Per un segon, que es va fer infinit, ens miràrem als ulls. Sabíem que en el proper instant un dels dos cauria mort als peus de l´altre. La Mort, sobrevolant la trinxera, reia, sorneguera, jugant a daus quin cauria en aquell moment. Record el soroll dels daus colpejant el marbre de la taula on es decidia el nostre destí.

‘Vaig ser el primer a prémer el gallet. L´home no portava casc. Li hauria pogut disparar al pit; hauria caigut igualment. Però vaig tenir prou sang freda per a apuntar al front. El cap se li obrí a conseqüència del tret i la sang saltà a borbollons i em colpejà al rostre, calenta encara, talment algú m´hagués llançat un tassó d´oli ardent”.

Just en aquest moment, les germanes Gelabert s´aixequen de les cadires fent soroll. Ho fan a posta? És una forma de mostrar el desacord amb la història que explica el malalt? Potser hauria estat interessant saber la seva versió. Que ens explicassin què feien amb els presoners que restaren a Portocristo després de la retirada del capità Bayo. Com va ser la nit que violaren les cinc infermeres llibertàries. Servien la beguda als assassins? Els hi prepararen el sopar? Eren amb ells a la cambra de les tortures?

El cert és que ja no podien suportar més el que contava Josep Ferrer. Les vaig veure abrigar-se fent gests que evidenciaven ràbia i indignació. Es dirigiren a la porta del bar i marxaren sense dir paraula. Tots respiràrem alleugerits. No ens agradava la seva presència. Rere seu deixaven sentor de sang.

Millor que haguessin marxat. Enterbolien la bona atmosfera existent al bar.

El vell combatent republicà semblava cansat, però volia continuar explicant com varen ser aquelles setmanes viscudes a Mallorca amb companys de Catalunya, el País Valencià, menorquins i mallorquins.

“Massa banderes i partits”, hi afegí. “No hi havia entre nosaltres cap comandament centralitzat. Cada grup volia anar pel seu compte. Al capità Bayo li costava mantenir la disciplina. Algunes unitats, en veure que el desembarcament no era una passejada victoriosa fins a Palma, demanaren marxar. Com podies negar-te a les exigències de dos-cents o tres-cents homes armats? Al cap de pocs dies del desembarcament alguns oficials ja volien tornar a la península. Arribaren ordres especials des de Madrid. El Govern central, amenaçat per l´exèrcit de Franco que avançava incontenible des de Sevilla, considerava una `aventura de catalans´ la provatura de conquerir les Illes. Les ordres eren tornar de seguida. Tanmateix, en no arribar reforços de canons, tancs ni avions, l´expedició estava condemnada al fracàs”.

Josep Ferrer va prémer amb força la llosca damunt el cendrer i dirigint-se a na Margalida li demanà una copa de conyac.

Somrigué en veure la cara d´estranyesa de la companya de Nofre Seguí.

“Sí, ja sé”, digué des d´una remota profunditat. Morir per morir... què importa una cigarreta més o una copa de licor? Tanmateix res no impedirà l´avanç implacable de les manetes del rellotge cap a l´hora final. El conyac i la cassalla em fan viatgar al passat. Enmig de la boira produïda per l´alcohol em puc retrobar amb els amics que moriren al costat, a la trinxera. En el fons és l´únic que em fa sentir bé: retrocedir en el temps, recuperar les converses d´abans de la batalla. Alguns dies ens donaven ordres d´avançar les posicions, conquerir un turó, una caseta de camp, arribar fins a la paret de l´enfront. Qui no ha sentit la solidaritat establerta a les trinxeres no sap el que és l´amistat. Sovint m´estim més viure en aquella època que en el present”.

Es beu lentament la copa que li ha servit Margalida. Resta pensatiu per uns moments. Tots restam pendents de les seves paraules

“On trobar avui aquella fe en un món més just?”, diu, exaltat, suant. “D´ençà la victòria franquista... quina moral s´establí? La del robatori, la de la hipocresia, el regnat del terror i dels diners! Hem viscut aquests anys xipollejant en el fang, sense esperança, treballant com a esclaus per un bocí de pa, ajupits sota la bota militar, el poder omnipotent del clergat. Per això sovint necessit beure, fugir d´aquestes concretes coordenades del temps i l´espai, retrobar-me amb el record evanescent dels que moriren al meu costat, amb una rialla als llavis, lluitant en defensa d´idees i principis alliberadors: no per millorar de posició; mai per aconseguir cap privilegi personal”.

La padrina s´ha cansat de fer randa. Amaga tot el que ha fet en el bolic, amb els rodets i les agulles. Em diu a cau d´orella que va un moment a la cuina a fer-se un tassó de llet calenta. L´acompanya madò Juliana. Els moixos i el ca ens miren novament amb ulls cansats. Avui han jugat molt per la plaça del santuari i estan extenuats. Voldrien dormir a la vora del caliu, sense la nostra presència, lluny de les veus que han de sentir forçosament. La seva mirada ho diu tot. És com si ens diguessin: “Quan acabareu? No veieu que volem dormir amb tanquil·litat?”.

En Josep Ferrer conclou aquesta pàgina dels seus records.

“Sortosament no ens descobriren la nit que reembarcàrem. L´operació es va fer en silenci. Imaginau què hauria pogut passar si ens descobreixen? Set mil homes i el seu armament anant cap als vaixells en les barquetes que teníem a l´abast! Set mil homes que haurien pogut ser massacrats a les platges, sense retirada possible! Embarcant, teníem la mar al darrere i un exèrcit enemic a pocs metres de nosaltres! Hauria bastat que a un milicià se li disparàs el fusell accidentalment i allò hauria estat una autèntica carnisseria! Solament uns centenars dels nostres restaren sense saber què passava. Eren els de les posicions més avançades. També restaren abandonades les cinc infermeres llibertàries, aquelles que acabarien violades i assasinades a Manacor. Va ser una gran desgràcia. Però militarment, malgrat el material de guerra abandonat a sa Coma i altres indrets, fou un èxit. Quan es va fer de dia els feixistes no hi trobaren ningú, excepció feta dels endarrerits. Tot un petit exèrcit havia abandonat Mallorca protegit per la fosca de la nit”.


De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


La Revolució dels Clavells i la cultura (I)

pobler | 25 Abril, 2020 17:00 | facebook.com

La Revolució dels Clavells i la cultura (I)


Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren). (Miquel López Crespí)


Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (I)



Portugal 1974. L'escriptor Miquel López Crespí era a Portugal en temps de la Revolució dels Clavells.

Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren).

Aleshores s'esdevenia en els escenaris portuguesos un fet molt remarcable: la conversió de la ridícula i esperpèntica revista portuguesa (plomes, simpleries, allotes en bikini, acudits de mal gust...) en un veritable instrument artístic i de revolta cultural i política. Record ara mateix Uma no cravo, outra na ditadura (que podríem traduir com "Una en el clavell, l'altra en la dictadura"). Una de les obres que més em va impressionar (i de les que serv més material) va ser Pides na Grelha (la PIDE era la terrible policia política de la burgesia feixista portuguesa; la traducció aproximada de Pides na Grelha seria "Pides dins la presó" o "Pides damunt la torradora". Era vertaderament instructiu constatar aquesta "revolució" dins la concepció de la revista clàssica (la revolució política portuguesa afectava, i d'una forma notable, els fonaments del teatre reaccionari de Lisboa). A l'Estat espanyol el grup "Tàbano", amb la famosa Castañuela 70 que tant influí en els nostres concepcions teatrals, havia provat de fer una cosa semblant com aquest 1974 ho feia el grup (cooperativa "Adóque") autor del muntatge que comentam, Pides...


Lisboa en temps de la Revolució dels Clavells (1974). Fotografia de Miquel López Crespí.

Just acabats d'arribar d'aquell Portugal combatiu i antifeixista, la revista Triunfo analitza aquest important fenomen tetral que agitava tots els escenaris europeus -i especialment els de l'Estat espanyol- amb aquestes paraules signades per Fernando Lara. Comparant Uma no cravo... amb Pides na Grelha, el crític escrivia: "...resulta indudable la mayor concreción política, el saber con exactitud hacia dónde se quiere ir, efectuada por el equipo de 'Adóque' respecto a 'Uma do cravo...'. Junto a la burla o la sátira en torno a la mitología del antiguo régimen, el ataque a la fuga de banqueros, como los Espíritu Santo, la ironía sobre las tradicionales 'relaciones fraternales' entre Portugal o Brasil (donde se hallan refugiados caetano y Thomas), el contraste entre los personajes populares y los pertenecientes a la burguesía cara al cambio de poder, la metamorfosis de un Hitler que ahora 'quiere' ser demócrata o la caricatura de Spínola, existe en 'Pides na grelha' un planteamiento teórico de fondo que -exteriorizado a través de la ligereza, el humor y el erotismo del género- revela un análisis previo muy detenido de la realidad portuguesa".

Aquestes experiències portugueses que comentam eren una mica lluny de les magnífiques -i magistrals!- concepcions de, per exemple, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany a Barcelona. Recordem que pel 1960 s'hi havia fundant l'Escola d'Art Dramàtic "Adrià Gual". Però, evidentment, seguidors del món escènic i les propostes de Maiakovski (el "teatre total"), ens interessava enormement la intelligent "suggerència" -pràctica diària!- dels escriptors i artistes antifeixistes. Subscriptors de la revista Serra d'Or, comprant cada setmana Triunfo, seguidors de Primer acto i -sempre segons les nostres possibilitats econòmiques que, com deia més amunt, no eren gaires-, anàvem a veure els espectacles -seriosos- que arribaven a Ciutat (poc i dolent). Com deia, aquests anys seixanta i començaments dels setanta, són els anys en els quals marquen època els gran muntatges de Ricard Salvat (que, per cert, l'any 1972 formaria part del jurat, juntament amb José Monleón, que a Alacant em donaria el premi "Carles Arniches" de teatre per l'obra Ara, a qui toca?). S'estrenen, com una fita històrica en el teatre dels Països Catalans, Adrià Gual i la seva època (Salvat); Ronda de mort a Sinera (Salvat-Espriu); L'auca del senyor Esteve (Rusiñol); La bona persona de Sezuan (Brecht); Aquesta nit improvisem (Pirandello); Primera història d'Esther (Espriu); Les mosques (Sartre); Insults al públic (Handke). Un poc més tard (1970) Ricard Salvat és nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona i ja cap a l'any 1973, a Roma, dirigeix Noche de guerra en el Museo del Prado (Alberti) i La nueva colonia, de Pirandello.

Però qui ens sedueix de veritat en aquell temps és Brecht (la seva concepció teatral, les obres, la poesia, la seva actitud de lluita militant contra el nazifeixisme i el capitalisme, i igualment contra la burocràcia). Mentrestant, llegim, assimilam intellectualment (en llibres que compram normalment o bé a les golfes de les llibreries) els experiments teatrals d'un "maleït" com Antonin Artaud, i també els de Peter Brook, Aimé Césaire (descobert en la revista cubana de literatura Casa de las Américas l'any 1967), Gombrowicz... A Barcelona ens impressionà -però no influí gaire en les nostres concepcions teatrals- els experiments provocadors del Living Theater. Tanmateix, malgrat ja aleshores intentaven situar com a "autèntic teatre revolucionari" la "provocació" (cridar al públic, llançar bocins de carn sangonosa, etc), això mai no ens impactà abastament. En el fons, ens interessa més la "provocació" summament pensada, lúcida, intelligent, de Brecht, que no pas el crit pel crit, l'insult pseudoprovocador. També teníem en compte les aportacions -en el camí de cercar un 'teatre total'- de Maiakovski. En el fons, el maig del 68, les propostes revolucionàries dels situacionistes francesos (Raoul Vaneigem, Guy Debord), el mateix estudi dels textos de Meyerhold (assassinat per la burgesia "roja" estalinista), ens semblaven més interessants que la buidor de certes "provocacions".

Miquel López Crespí

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil – Trets enmig del carrer

pobler | 24 Abril, 2020 21:07 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil – Trets enmig del carrer


Són els primers records que serv, nítids, del començament de la guerra. Els plors i gemecs de n'Antònia, el ressò dels trets en la distància, les cares de na Marieta i en Sebastianet amb les llàgrimes als ulls, el tremolor del ca davall la cadira... Com si de sobte hagués penetrat en la fondària d’un malson. El grifó de la cuina estava obert i l’aigua sortia de les piques inundant el trespol, sense que ningú s’adonàs del desastre.


Trets enmig del carrer


El primer dia del Moviment hi hagué trets al poble. No tothom estava al costat dels falangistes i els militars.

Ens adonàrem del que passava en sentir els plors de n'Antònia, la dona del sergent de carrabiners que era veïna nostra. Nosaltres estàvem asseguts a taula, a punt de començar a dinar. La mare ens digué que anàssim a comprovar què s’esdevenia, si necessitava alguna cosa. Hi vaig anar amb na Isabel, la meva germana. La casa del sergent Vicenç Llodrà, un bon amic del pare i fervent republicà, era a dues passes.

Quan hi entràrem contemplàrem un espectacle que ens corglaçà.

N’Antònia estava asseguda a una cadira del menjador. Descambuixada, no semblava la mateixa. Com si hagués envellit de sobte. S’estirava els cabells i pegava cops amb les mans damunt la taula. Els fills, na Marieta i en Sebastianet, romanien al seu costat, li agafaven la falda amb les mans, neguitosos. Només tenien quatre i cinc anys respectivament. Ens miraren atemorits. Els vaig acaronar el cap. No sabíem què fer en veure una desesperació tan profunda. El ca tremolava de cap a peus i ens contemplava amb ulls espantats.

Són els primers records que serv, nítids, del començament de la guerra. Els plors i gemecs de n'Antònia, el ressò dels trets en la distància, les cares de na Marieta i en Sebastianet amb les llàgrimes als ulls, el tremolor del ca davall la cadira... Com si de sobte hagués penetrat en la fondària d’un malson. El grifó de la cuina estava obert i l’aigua sortia de les piques inundant el trespol, sense que ningú s’adonàs del desastre.

Vàrem restar paralitzades sense saber com reaccionar. Veia l’aigua córrer sota els peus. Em penetrava dins les espardenyes. Els rierols que inundaven el trespol portaven, talment fóssim els vaixells de paper amb els quals jugàvem de nines, les estampetes de na Marieta i en Sebastianet. Instintivament, em vaig acotar per recollir els cromos d’animals salvatges. Elefants i lleons de selves llunyanes. Hipopòtams i cocodrils que nedaven en uns rius que el dibuixant havia pintat d’un verd massa escandalós. Els cromos estaven banyats. Posats al sol potser es podrien salvar. Inesperadament, els trets que se sentien en la distància feren tremolar els vidres de les finestres. Què succeïa al meu voltant? En quina estranya situació em trobava? Era com si avançàs a càmera lenta per un espai misteriós. Veia que n’Antònia plorava. Mirava el moviment dels llavis de la meva germana. Segurament em deia alguna cosa però jo no sentia res.

Tot d’absurdes premonicions avançaven a una velocitat vertiginosa per l’interior del meu cervell.

S’havia produït el cop d’Estat pronosticat per n’Aurora Picornell i n’Andreu, el meu promès? La Mort arribant, resplendent, amb les seves urpes ensangonades indicant les famílies que serien portades a l’escorxador?

No podíem consolar la vídua del sergent Llodrà. N’Antònia estava trasbalsada. Vaig notar que tenia senyals d'haver-se rapinyat el rostre.

-Hi ha trets a la caserna! S’estan matant! –deia, sanglotant-. Diuen que hi ha ferits entre els carrabiners que han sortit al carrer a defensar la República. No ens hi podem acostar. Els revoltats disparen des de les teulades dels voltants. Ningú no sap qui guanyarà. Si triomfen els sublevats, em mataran l’home. Tothom sap que és d’esquerres. No té salvació!

Els trets ressonaven amb força enmig del silenci d’aquella hora isarda. Se sentiren dos forts espetecs i els tassons de la cuina tremolaren. El so em va semblar conegut. Feia poc encara jugàvem a fer música amb les culleres i les ampolles de vidre. Per aconseguir uns sons diferents els omplíem d’aigua. La música mudava segons la quantitat de líquid que hi possàvem.

Avui tot era diferent. El soroll dels trets penetrava dins la penombra de les nostres cambres, furient, amenaçant els somnis de la joventut.

Com si visqués enmig d’un inesperat malson. Em veia al costat de n’Antònia pronunciant paraules rituals que ni jo mateixa sentia. Què estàvem dient? Com provàvem de consolar la nostra veïna? Qui ens havia portat enmig d’aquella terra de ningú? El que vèiem i sentíem... s’esdevenia en la realitat o en despertar comprovaríem que era una il·lusió?

Com ho podíem esbrinar?

Mirava per la finestra de la cuina i només divisava una boira obscura penetrant dins les cases, difuminant les façanes. L’Àngel de la Mort introduint-se per les retxilleres de les portes a la recerca de la jugular dels primogènits d’Egipte.

A poc a poc comparegueren altres veïnes. Provaven de consolar la dona i els fills que romanien, atemorits, al costat de la mare. De sobte em vengué al cap una premonició terrible. “Si guanyen els falangistes ens vendran a cercar”.

Després de comprovar que les veïnes ajudaven n’Antònia, vaig agafar la mà de la germana.

-Anem cap a casa, corr. Tenc un mal pressentiment.

Quasi no podia pronunciar cap paraula. Les estampetes de coloraines navegaven encara per damunt els rierols d’aigua que sortien de les piques. Amb els nervis, la gent que anava entrant ho trepitjava tot. Na Marieta tenia a la mà els cromos que anava recollint del terra. Em mirava plorant, parlant solament amb la mirada: “Si marxes tot desapareixerà. Res no podrem salvar”.

Estava summament preocupada per la família. Imaginava què ens podria passar si guanyaven els homes que Martí Cerol, el cap de Falange, portava a fer pràctiques de tir a la garriga. En uns segons comprenia la santa innocència que ens posseïa unes setmanes abans. Creure que els carrabiners, els soldats fidels a la República, podrien sufocar qualsevol revolta! Vivíem encara amb la idea del fracàs del general Sanjurjo!

De què serviren tantes hores de reunió, les lectures, els debats a la Casa del Poble i a l’Ateneu? Intuïa que res ja no seria igual al que s’esdevengué després de la Revolució d’Astúries del 34. La victòria del Front Popular feia uns mesos ens havia adormit. Tornàvem a somniar amb llibres i escoles, sense arribar a copsar la profunda tenebror de la dreta, que ens vigilava esmolant les armes.

-Llibres per fer front als canons? –deia n’Aurora Picornell. Anau alerta aquesta vegada. Ja hi ha gent que cerca llenya verda per començar a cremar els cossos dels que avui sou aquí, reunits per parlar de l'alliberament de la dona, de la societat justa per la qual lluitam.

El pare era el president de La Societat i mai no havia dissimulat les seves idees republicanes. A casa, d’ençà d’un temps immemorial estàvem implicats en la defensa del progrés i la justícia social. Qui era que no sabia que havíem anat a repartir diaris i revistes del Front Popular? Els socis i amics de l’Ateneu participàrem activament en la difusió de les candidatures socialistes. La família va perdre nombrosos clients. A poc a poc les beates i els senyors deixaren de venir a la joieria. Donar beneficis a un esquerrà? Mai de la vida! Preferien perdre un dia sencer per anar fins a Ciutat que no comparèixer pel nostre negoci. “Esquerrans i xuetons”, pensaven, escopint al terra. “Només faltaria que algú els anàs a comprar res”, sentenciaven, curulls d’odi, d’una ràbia visceral que ressuscitava des del fons dels segles.

Què fer en aquelles circumstàncies?

Tenia el cap embullat. En uns dies compliria els vint anys. Talment un sobtat terratrèmol, els trets ens feien copsar la possibilitat d’una guerra. Quina mena de futur ens esperava? I el meu enamorat? On era n’Andreu en aquells moments? Havia anat a donar suport als carrabiners que resistien l’endemesa dels malfactors? El podien matar o ferir greument! Als vint-i-dos anys era el republicà més conegut del poble, l’ànima de la vaga de jornalers i jornaleres que paralitzà la comarca durant el més de març. Qui no coneixia n’Andreu Tonió? Quina parella que fèiem! Na Caterina, la filla del president de La Societat, sortint amb un sindicalista capaç d’aturar la recollida de les patates i la sega del blat! Un dia trobà la paret de casa seva pintada amb unes paraules que deien: Pronto te llegará tu hora. Muerte al comunismo. ¡Arriba España!. N’Andreu la va esborrar rient, sense pensar que allò pogués tenir més conseqüències. El padrí Rafel ens va advertir: “Vigilau! La situació s’embruta. Com quan els espies de la Inquisició senyalaven les cases dels jueus conversos que continuaven practicant la fe secreta dels nostres avantpassats. Són les flames del Sant Ofici que retornen sense que hi puguem fer res”.

On era el meu estimat, ara que els llops eren a lloure? El cor em bategava talment un motor desfermat, ben igual que si hagués fet una llarga carrera. Com els dies que sortia amb les amigues amb la bicicleta i jugàvem a veure qui feia més voltes a la plaça.

Tornàrem a casa. Explicàrem el que passava, el motiu dels trets que sentíem des del menjador.

Tothom ja s’havia adonat de la gravetat de la situació.

La padrina Margalida, que era a la cuina ajudant la mare amb el menjar, se senyà tres vegades i després s’assegué a la seva cadireta, prop de la porta que donava al corral. Sense dir res es tragué el rosari de la butxaca i començà a resar.

Havia tengut una visió del que succeiria en poques hores? Tots, a taula, estàvem callats, sentint el terrabastall provinent de la caserna dels carrabiners. Els trets i el plor de nAntònia. Ningú no gosava dir res. Omplint l’espai del pànic, el tic-tac del rellotge de paret i la veu de la padrina amb les seves interminables avemaries.

Amb un gest imperiós, el pare ens va fer seure.

Ens detendrien un parell d’hores després, a l’horabaixa. Aleshores encara no sabíem quin seria el nostre destí, de quina manera inexorable la revolta de la dreta canviaria la vida que coneixíem.

Record aquells moments com si fos ara mateix. Mai no tornaríem a estar plegats, dinant feliços i alegres com en els vells temps.

El pare va insinuar que ens hauríem d’amagar, que la situació podria esdevenir perillosa. Però la mare no creia que ens pogués passar res.

-Em voleu dir que hem fet per fugir escapats com si fóssim lladres, gent que hagués comès un crim? O sou dirigents de cap partit d’esquerra, estau enmig del carrer disparant contra els sublevats? Cap de vosaltres –i es dirigí als homes de la casa, al pare i al padrí- mai no ha agafat cap arma. Per no tenir, no tenim ni una escopeta de caça! Ja em diràs quina excusa posarien per venir a cercar-vos! M’ho voleu explicar?

Ningú dels presents no tenia ganes de menjar. Record que jo mirava el plat, les volves de fum que pujaven, lentes cap al sostre.

La mare ens anava abocant l’arròs que havia fet per dinar. Encara no podia creure que el que ocorria al carrer pogués trasbalsar la normalitat de la nostra vida quotidiana.

S’apropà al pare i li digué:

-Ets el secretari de La Societat... ja ho sé. Però no sou un partit i manco un sindicat que fa vagues. Quin pecat podríeu haver comès? Que determinats socis no van a missa i a la festa de Carnaval de l’any passat, algú, vestit de sacerdot, va fer befa del rector? No crec que això sigui motiu suficient per portar ningú a la presó. De què et poden acusar? Que La Societat té treballadors afiliats al Partit Socialista, al PCE, a Esquerra Republicana Balear? No sé què dir-te. Possiblement el més problemàtic sigui que, en el seu moment, admetéreu molts membres del club vegetarià i naturista El Porvenir. Les beates mai no us ho perdonaran! Relacionar-vos amb persones que volen nedar nues a s’Arenal de Llucmajor! Quina culpa té el president d’una societat de consum si els socis volen fer excursions el Primer de Maig, muntar un Orfeó o un equip de futbol? La cooperativa... pot ser considerada un “perill” per als comerciants del poble?

El padrí escoltava amb summa atenció.

-Martina –li digué-. Quan les coses s’embruten qualsevol excusa basta per a crear-te dificultats. O et penses que a determinats botiguers els agrada veure que els pagesos s’estimen més comprar a la cooperativa que als seus negocis? Hi ha gent que per quatre pessetes mataria sense pensar-s’ho gaire. Per un duro i per no pagar una factura. Per enveja. Per ràbia si l’hort és millor i aconsegueixes una bona collita.

Després, dirigint-se a la meva germana gran, Isabel, continuà:

-Tu sortires retratada amb n’Aurora Picornell a l’excursió de l’any passat al bosc de Bellver. No ho recordes? Era una festa amb actuacions musicals per a recollir diners per al Socors Roig Internacional. Ets la que pots tenir més problemes, ho reconec. L’enveja regna arreu, poderosa. I és una mala herba que mai no pots llevar del solc. Qui sap, possiblement no t’hagin perdonat que poguessis acabar la carrera de mestra, que amb na Caterina ensenyeu de llegir i escriure les persones que no han pogut anar a escola i tenen set de cultura.

Per uns instants la mare deixà de servir-nos. El soroll d’un cotxe va fer que anàs fins a la finestra per fer una ullada al carrer.

-És el cotxe de Nofre Moliner –ens digué-. Va carregat de jovençans que canten cançons. No sé què del Cara al sol...

-És l’himne dels feixistes! –exclamà el padrí Rafel, amb veu ronca. Em dominava una por cada vegada més intensa, però encara no podíem imaginar el grau de dolor que cauria damunt la família, la desgràcia que ja volava, veloç, com la boira obscura que havia vist des de la finestra de la dona del sergent Llodrà i que anava fent niu en moltes cases.

La mare continuava amb les seves explicacions.

-M’ho digueren alguns amics. En Sebastià, el cuiner de la fonda Maravilla, el forner de Can Eixut: “Hem vist la teva filla retratada a Nostra Paraula, la revista dels comunistes. Anau vius, hi ha rumors de sublevació militar i els falangistes fan pràctiques de tir a Son Garrit. Cada diumenge n’hi van una dotzena, amb el cotxe d’en Toni Fideu i el camió d’en Jordi Costa”.

La mare aturà uns moments les seves reflexions en veu alta i s’abocà el menjar al plat. Sempre era la darrera a fer-ho. Fins que no havia servit tothom no descansava. Metòdica, ens volia ensenyar les “bones maneres” que ella aprengué en un col·legi privat de Palma on estudià uns anys de batxiller. Calia asseure’s com pertoca: l’esquena dreta, les mans netes. Ens vigilava amorosament. S’enfadava si deixàvem la roba a qualsevol lloc i si no ens netejàvem la boca amb el raspall. Quan sortíem al carrer ens passava revista de cap a peus, talment el capità d’una companyia vol que els seus soldats vagin perfectament uniformats.

El pare s’ho mirava tot amb posat de felicitat. A vegades, no podia resistir la temptació de dir-li quatre paraules amables i alhora iròniques.

-Martina... no veus que ja són unes dones. No estiguis sempre vigilant, com si fossin al·lotetes. Ja és ben hora de deixar-les una mica tranquil·les! Ja saben com han de seure i com han d’agafar la cullera i la forqueta! No et diuen res, no et contesten ni fan mala cara perquè t’estimen. Però segur que pensen que et podries estalviar tantes recomanacions!

En sentir el pare, la mare posava cara seriosa. Feia com si s’hagués enfadat. Endebades. Nosaltres sabíem que, en el fons, estava contenta. Era ben conscient del fet que el seu home tenia raó, però per molt que fóssim grans ella ens considerava les filles petites, les nines estimades que sempre necessitaven suport i consells.

Reia i, amb el gest acostumat, s’arreglava els cabells abans de dirigir-se al pare mirant-lo als ulls de fit a fit:

-Ara només falta que faceu pinya en contra meva! Bon altre! No sé què farien aquestes al·lotes sense jo! No en vull parlar! Amb l’Orfeó, les reunions a La Societat, les lectures de diaris i revistes i festejar, sembla que no tenen res més dins el cap.

Però aquell vint de juliol no hi havia rialles a casa nostra.

Na Marieta i en Sebastianet continuaven plorant desconsoladament. Algú devia haver aturat el grifó de la cuina, agafat els cromos que navegaven vers una mar ignota per la casa del sergent Llodrà?


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS

pobler | 24 Abril, 2020 16:53 | facebook.com

Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS -


Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de la plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”. (Miquel López Crespí)


Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!

Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de la plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.

Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.

Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.

Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.

La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.

Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.

De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.

Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.


De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Les “altres” Converses Literàries a Formento

pobler | 23 Abril, 2020 10:15 | facebook.com

(1 vídeo) Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. (Miquel López Crespí)


Les “altres” Converses Literàries a Formentor


Per Miquel López Crespí, escriptor




D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)


Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.



L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)


Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.

Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.



D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí


Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.

Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.

A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.



Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)


Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.

Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).



Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)


També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!

Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.

Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.

Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.

Sa Pobla i els seus escriptors - Novetats editorials: Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Miquel Clader

pobler | 22 Abril, 2020 17:32 | facebook.com

Novetats editorials: Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Miquel Cladera


I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories. (Miquel López Crespí)


Començaré aquest informe amb la narració de la gran traïció que, a imitació dels luctuosos fets de 1789 a París -atac a la Bastilla dia 14 de Juliol; creació de la Guàrdia Nacional; repartició de més de trenta mil fusells entre el poble...-, tenien ordida Miquel Cladera i els seus còmplices. Hem comprovat que molts d'aquests -professors, mestres, opositors a càtedra i alguna gent d'oficis vils com poden esser sabaters, comerciants, impressors o llibreters- eren destacats membres de les lògies maçòniques o de sectes carbonàries. La intenció de Miquel Cladera i els altres conspiradors era, com he dit en el començament d'aquesta relació, trastornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa.

Entre els detinguts -provats agents d'Assemblea Nacional, primer, i de la Convenció, després- cal destacar el professor de la Universitat de Salamanca, Ramón de Salas, autor de l'anticristià pamflet clandestí Oració apologètica en defensa del benestar general d'Espanya. Aquesta terrible i diabòlica oració, manuscrita o difosa mitjançant la impremta, és l'escrit que més mal ha fet a la nostra cristianíssima Majestat i a la Santa Fe Catòlica en els darrers anys. I és un exemple que demostra clarament per quins errats camins pot marxar l'ensenyament si no controlam amb fermesa col.legis i universitats. Inquisidors generals, bisbes, ministres del rei hem arribat a la conclusió que molta d'aquesta mala literatura, l'endemesa contraria a la Fe que estam analitzant, anà covant a partir de la nefasta publicació El Censor, que, dirigida per l'advocat Lluís García, ajudà a enverinar la sana ment dels nostres estudiants entre 1781 i 1787 (data en què finalment la publicació fou suprimida). Hom ha trobat còpies d'aquesta nefasta Oració a diversos pobles de Mallorca -concretament a sa Pobla, Muro, Inca i Sineu-, a Madrid, Barcelona, València i ens han arribat informes que parlen de la seva circulació per col.legis i seminaris de L'Havana i Mèxic (sense mancar-hi tampoc algun convent). Particularment sóc de l'opinió que els jesuïtes han tengut part de culpa en la introducció dins del país d'algunes idees contràries a la nostra tradició. La propaganda dels desgraciats exemples dels experiments comunals amb els indis són un bon exemple del que estic explicant. Segons els nostres informes, també els jesuïtes són els introductors a l'Imperi espanyol de l'obra de l'abat Gabriel Bonnot de Mably, destacat seguidor de Rousseau que pretén demostrar que la propietat privada no és un dret natural. Entre d'altres errors, els llibres de Mably (que morí l'any 1785) expliquen que fou en temps d'aquesta societat primitiva -aquella en la qual no era coneguda la propietat- quan la humanitat va esser més feliç. Ramón de Salas ha estat detingut juntament amb el mallorquí Miquel Cladera. Aquest darrer era, evidentment, el cap principal de la conspiració, però li donaven suport i hi col.laboraven activament un tal Josep Lax, mestre d'humanitats; en Sebastià Andrés, opositor a una càtedra de matemàtiques; en Manuel Cortés, ajudant de l'escola d'enginyers; l'advocat Bernat Garasa -arribat recentment de París amb nombroses publicacions revolucionàries que es disposava a traduir al castellà i altres llengües de la nació-. Altres conspiradors que també, d'una manera inexplicable, anaven i venien a l'estranger eren en Joan Pons Izquierdo, que -sotmès a turment- acabà confessant que a França havia ajudat els descreguts que volien acabar amb aquella cristiana monarquia. Monarquia, cal no oblidar-ho, d'on prové la sàvia nissaga dels nostres reis -la casa de Borbó- d'ençà l'any mil set-cents.

Cal tenir en compte que la lluita contra el cristianisme, la "descristianització" de la societat, és una de les tasques essencials de les sectes dels nostres enemics. Hem de recordar que el combat dels jacobins contra la nostra Santa Fe Catòlica augmentà en intensitat a partir dels criminals esdeveniments del 10 d'agost de 1792, quan una massa ferotge d'homes i dones sens ànima, posseïts per l'esperit de l'infern, dominats pel Diabòlic, atacaren el Palau de les Tulleries; i l'Assemblea Nacional, a la força, impulsada per les circumstàncies i la pressió del carrer, decretà l'empresonament del rei i de la reina. Per a la gent d'ordre, per als cristians d'arreu del món, el 10 d'agost és una data trista. Allà hom pogué veure la criminalitat del poble revoltat. Alguns nobles i virtuoses princeses foren executats sense judici pels seus criats. Els caps d'aquests màrtirs del nostre temps foren passejats per la xurma xopa de sang. Un poc més endavant, en plena dictadura jacobina de Marat i Robespierre, fou ordenat el tancament de les esglésies, hom prohibí les misses. Molts capellans foren assassinats sense miraments. La Convenció decretà la llibertat de culte i, el que és encara pitjor, permeté la propaganda dels ateus en contra de qualsevol religió. La follia revolucionària continuà i s'aprofundí. S'inventà un nou calendari. Els noms dels mesos i dels dies fou mudat. La pobra gent s'hagué d'acostumar a dir "germinal" per a parlar dels mesos de març-juny. "Messidor" era juny-juliol, i "termidor" el juliol-agost. Les bogeries s'estenien per tots els aspectes de la vida quotidiana.

Els detinguts, a part de mantenir relacions amb diverses lògies i clubs revolucionaris francesos -especialment els jacobins que tenen el centre d'iradació en el club dels Cordeliers-, han confessat la importància que han tengut determinats diaris en la formació de les llurs equivocades idees. Són publicacions extremadament crítiques i que nosaltres havíem consentit per ignorància del perill que en representava la difusió. Parl especialment de El Observador, editat per l'abat Marchena. Igualment han tengut certes relaciones d'afinitat amb un tal Santibáñez, professor del seminari de Bergara, i amb el noble castellà Santiago Miguel Rubín de Celis. Vivint a França, Marchena i Rubín de Celis enviaven als conspiradors empresonats papers i tractats de notable significació revolucionària per a la seva posterior distribució pel regne. El contracte social de Rousseau ha estat un dels llibres que més mal han fet a la societat. Les acostumades ximpleries fent referència a la bondat congènita de l'home! Entre els nombrosos papers trobats a l'execrable Miquel Cladera cal destacar la proclama A la nación espanyola. Pamflet que serví a l'abat Marchena per a l'admissió al Club d'Amics de la Constitució, a Baiona. Malèfic escrit que comença dient:

"Senyors:

Vénc de la terra de l'esclavatge, de la terra del més arrelat Despotisme Religiós i Civil. Un país on tots el poders s'ajunten per a aixafar alhora els homes honrats. Un país on minut a minut l'home plany la desgràcia d'haver nascut en aquest indret...".

Llegit aquest fragment, ja ens podem imaginar tota la resta!

D'entre tots els papers, cartes i llibres que s'han pogut trobar als detinguts, destaquen per la seva maldat, per la seva insaciable set de sang, els del jacobí Jean-Paul Marat, agitador de professió i ànima de la revolució, maligne esperit que ha inspirat els pitjors crims de l'època del Terror que sacseja la desgraciada nació germana. Resta provat que els acusats es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l'informe- on discutien i traduïen les obres de Marat, Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d'història. Defensors d'una pretesa república romana, eren enemics del gran Cèsar conqueridor de les Gàlies i es declaraven partidaris de Brutus, l'assassí, que amb altres conjurats del Senat romà, finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d'Espàrtac, posant com a exemple d'honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors (Calígula, el gran Heliogàbal, Vespasià, Tiberi, etc), sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l'any 1668 en contra d'aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d'un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l'Emperador Carles Vè; la guerra de les Germanies a València i les Illes. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s'havia venut als austríacs posant en perill la unitat d'Espanya i de rebot la fortalesa del nostre Imperi arreu del món.

Sabem que s'inspiraven principalment en el llibre de Marat intitulat Les cadenes de l'esclavatge (un patracol indigest i mal escrit). Aquest metge ressentit -molta gent diu que només va arribar a tenir cura de porcs i animals de granja-, sense clients; aquest "científic" fracassat -l'any 1782 l'Acadèmia de Ciències negà validesa als seus experiments damunt l'electricitat-; aquest personatge tèrbol, castigat per Déu Nostre Senyor, malalt -havia de romandre tot el dia dins d'una banyera-, envejós dels fastos dels nobles i gent d'alta posició social, carregava a la monarquia, a la cort que saviament governava des de Versalles, la culpa de totes les desgràcies de la terra. Mai no s'ha vist escrit en un llibre, des que el món és món, tal quantitat de desbarats acaramullats! Marat escriu sense descans plagiant allò que li convé, modificant el pensament dels clàssics segons els seus interessos, utilitzant citacions de Tit Livi, Tàcit i Plutarc contra prínceps i reis. Falsifica i manipula tota mena de documentació que li arriba a les mans (les històries de les repúbliques italianes); santifica, com ja he informat abans, Cromwell, tots els regicides de qualsevol època o contrada. I... )a quines conclusions arriba aquest ferotge enemic del gènere humà? No cal pensar gaire per a imaginar on condueix el seu pensament. A Les cadenes de l'esclavatge explica fil per randa com és precisament la monarquia la pitjor institució que té la humanitat, el principal obstacle que cal enderrocar si l'home vol assolir la utòpica llibertat que predica. I, )qui serà, qui és, l'heroi, en tan al.lucinant interpretació de la història? Evidentment, l'heroi, el "salvador" del món és el poble inculte, la massa treballadora, els desheretats de la nació, la púrria sens cultura ni sentiments que, per a Marat, són la part més sana del gènere humà. Les constants aberracions del llibre -era a punt de ser traduït!- que hem confiscat a Miquel Cladera i als seus sequaços, no acaben aquí. Marat, inspirat igualment pels enciclopedistes, enemics permanents de la religió, afirma que són els grans financers, la noblesa, els especuladors, els latifundistes, qui causen tots els mals que pateix l'home sobre la terra. I, si encara faltava res per a aconseguir que tots els seus desencaminats lectors anassin a l'infern, el sanguinari botxí ens vol convèncer que és precisament el cristianisme -predicant la santa paciència i la resignació entre els pobres- allò que ajuda els rics a fruir eternament dels seus privilegis.

Aquest era un dels llibres que Miquel Cladera i Josep Lax estaven traduint al castellà i al català en el moment de la seva detenció. Qualsevol paper, qualsevol idea herètica i perniciosa servia als designis dels empresonats. Amb els papers que els arribaven de França confiaven en poder explicar "la bona nova" de la mudança de lleis i costums a totes les regions espanyoles. Amb promeses de repartiment de propietats i d'aconseguir la vertadera justícia a la terra, excitaven la malaltissa imaginació del poble. Confiaven anar arreplegant adeptes i seguidors entre les diverses classes socials -especialment entre la gent més mancada de cultura i més envejosa de la riquesa dels poderosos-. Amb promeses, discursos i alguns regals -sopars i vi gratuïts, festes de balls prohibits als boscos- esperaven anar ajuntant una munió de seguidors que, quan les tropes franceses travessassin les fronteres, s'alçassin en contra del nostre rei, proclamant, de no jurar aquest la Constitució que estaven redactant, una República a imitació de la francesa.

Cal dir que algunes guerres mantingudes pel nostre monarca en defensa de la Santa Fe Catòlica; les calumnies fent referència a les relacions entre la reina Maria Lluïsa i el Príncep de la Pau, Don Manuel Godoy, d'amagat del rei Carles IV; la pesta que assola diversions regions espanyoles; la fam -el blat no basta per a mantenir una població tan afamegada-; la inoperància, aquests darrers anys, del Sant Tribunal de la Inquisició; la disminució de les condemnes i desterraments a penals d'Amèrica (a indrets insalubres d'on poca gent tornava); tot això ha anat creant les condicions necessàries perquè hi hagi un munt d'errats, munió de desesperats, folls de tota mena útils per a anar creant un invisible, però cada vegada més poderós, exèrcit de possibles seguidors dels conspiradors.

Quan es mesclen el fanatisme amb la utopia, la fam amb l'ànsia de novetats, el resultat pot ser completament explosiu!

I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories.

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 – Corresponsal de Ràdio Espanya Independent

pobler | 22 Abril, 2020 01:12 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Corresponsal de Ràdio Espanya Independent (XXIV)


Aquelles setmanes a Lluc, amb la padrina, em serviren per a conèixer molts d´aspectes desconeguts de la família. En les nostres caminades per la muntanya m´explicava detalls que mai ningú m´havia contat. De petit ja sabia de l´existència de l´oncle Miquel Crespí Pons, el batle Verdera. Quan anava a primària, a l´Escola Graduada, sempre havia vist el seu retrat presidint la sala principal del grandiós edifici bastit a finals dels anys vint. De sempre, com a membre dels Verdera, els professors m´havien tractat amb una certa deferència. I el dia que es complia el vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del centre, vaig ser l´escollit per a recitar Lo Pi de Formentor davant els alumnes. Va ser una festa solemne. El poble reconeixia en l´oncle Miquel Crespí el personatge que havia ajudat a bastir l´escola que els poblers necessitaven d´ençà feia anys. Record que vaig estar assajant molts dies. El primer que feia quan m´aixecava era recitar el poema. El dia de la festa me´l sabia perfectament. Quan el director em cridà per a pujar al cadafal em vaig aixecar decidit, sense gens de por, segur que no fallaria. (Miquel López Crespí)


Sortosament, abans d´anar a Lluc havia col·locat entre els llibres la petita radieta que acabava de comprar el pare. Era un dels primers aparells portàtils que es podien adquirir a Can Mas, prop de casa. L´aparell era una novetat al poble. Malgrat que pesava mig quilo el podies portar en una butxaca o a la mà i la gent obria els ulls com un plat en veure un giny tan meravellós. Eren ràdios que funcionaven amb transistors, sense necessitar de les grans bombetes que tenien les antigues. Vaig pensar que si la portava al santuari podria sentir les notícies d´arreu del món. La ràdio també disposava d´ona curta, que era l´opció necessària per sentir les emissores estrangeres que més m´agradaven: la BBC de Londres, Ràdio Moscou, Ràdio París, Ràdio Espanya Independent. Dies abans de preparar la roba i els llibres havia enviat a l´emissora del PCE un parell de reportatges i els volia sentir fos com fos. Vaig comprar igualment quatre piles petites per si no en trobava a Lluc.

La ràdio, malgrat el domini franquista de les ones, era per a nosaltres la porta oberta a l´univers, el camí per on burlàvem la manca d´informació de la dictadura i podíem saber exactament el que passava pel món.

A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca, creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única senyora de les ones fins que pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: "Radio Juventud de Felanitx" i "Radio Juventud de Inca". Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres emissores de la "Cadena Azul de Radiodifusión", la "CAR". A sa Pobla era molt escoltada "Radio Juventud", que emetia des d'Inca. La revista de sa Pobla Vialfàs publicava sovint els anuncis de "Radio Juventud”.

El món de la ràdio "oficial" era format per un "imperi" radiofònic de més de dues-centes emissores d'ona mitjana (la "normal") i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos grans eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades.

Vivíem immersos dins el que s'ha anomenat l'"època daurada de la ràdio espanyola". És una època "daurada" per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta "victòria" va significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galícia o Euskalherria. Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques del Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa Cabalgata fin de semana. Naixia igualment el famós Carrusel deportivo, i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus Teatro del Aire -a la SER- i Teatro Invisible -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses radionovel·les, que marcaran la consagració professional d'actors com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, María Asquerino, Luis Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d'Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso, marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.

La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo. Radionovel·les polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d'Henri Troyat. Llamas de redención és una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.

El serial que més escoltàvem era Ama Rosa, de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També eren importants, per l'èxit d'audiència, Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.

Aquesta era l'"España oficial", per tot el que fa referència a la ràdio. Però l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats.

Sempre em vaig demanar com era possible que la dictadura no prohibís la recepció de les emissores estrangeres. Per quins motius deixaven aquesta porta oberta al coneixement? Hauria bastat que decretassin la fabricació d´aparells sense aquesta possibilitat i la fosca s´hauria estès, poderosa, per tot l´Estat. Tampoc entenia com no controlaven el servei de correus. En tots els anys que vaig fer de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, mai hi vaig tenir cap problema. És evident que els articles anaven signats amb pseudònim i que el nom del remitent era fals; però haurien pogut aturar la carta, destruir-la, que no pogués arribar mai a l´adreça del Partit Comunista italià o francès, que eren els indrets indicats per l´emissora per a fer arribar el material a Bucarest.

Tenia ben controlat el temps que trigava a arribar l´article. Normalment en una setmana ja podies sentir el reportatge. El naixent turisme de masses, l´aeroport de Palma perfectament comunicat amb els de les capitals europees, facilitava aquesta velocitat? Possiblement. En els seixanta començava la ferotge embranzida turística que canviaria les illes de cap a peus. Un autèntic canvi social, un terratrèmol que faria trontollar les bases del règim quasi feudal que patíem.

Record que al final de l´article escrivia una postdata indicant el dia de la setmana en el qual m´interessaria sentir l´escrit. Mai no va fallar! Aleshores ens reuníem amb el grup del col·legi, els companys de Nova Mallorca, i sentíem amb deler aquella informació que imaginàvem útil per a escurçar el temps d´esclavatge sota el règim.

Quantes hores vaig perdre (o guanyar, vés a saber!) amb la història de la ràdio i els articles? Com podia fer com pertocava els deures que ens posaven els professors? En arribar a casa la meva obligació hauria estat restar un parell d´hores estudiant la lliçó de l´endemà, fent els problemes de matemàtiques, estudiant l´assignatura de Física i Química... No ho feia. Em tancava a la cambra i obria els llibres. Era una tàctica per dissimular davant la família. El que feia en realitat era mirar els diaris del dia. Trobar, en les informacions oficials a Diario de Mallorca, Última Hora o el Baleares (que era el diari del Movimento) els detalls que em permetessin escriure una nota per a Ràdio Espanya Independent. Analitzava, talment tengués una lupa en els ulls, les notícies sobre la manca d´il·luminació a un barri, el desnonament d´una família necessitada, l´augment del preu del pa o qualsevol queviure, els problemes derivats de l´aiguat que havia fet malbé la collita dels pagesos, la manca d´ajuts econòmics per als que havien patit la inundació dels horts pel desbordament d´un torrent... Qualsevol deficiència em servia per a blasmar contra el franquisme, per a provar de fer veure´n la manca de sensibilitat envers els més desfavorits. Una vegada fet l´article el signava amb el nom de Nova Mallorca i amb la falç i el martell fet amb una goma d´esborrar. Després tancava el sobre. Ens especialitzàrem a analitzar la realitat a través de la ràdio. Per primera vegada podíem sentir les veus autèntiques, reals, dels personatges històrics de què ens havien parlat el pare i l´oncle José a casa: els encesos discursos de la Pasionaria, les intervencions de Santiago Carrillo; també els discursos de Fidel Castro en aquell memorable viatge a Moscou l´octubre de 1962. Sentíem les cançons de Raimon, Chicho Sánchez Gordillo, poemes de Rafael Alberti, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Blas de Otero, Gabriel Celaya, Marcos Ana... L´emissora tenia igualment programes especials dedicats a Catalunya, Galícia i el País Basc i, un dels que més ens interessava, la veu dels presos polítics en un programa setmanal titulat “La Voz de Burgos”.

Per això mateix volia tenir al costat la ràdio de piles, l´aparell portàtil que ens permetia sentir música i les més variades informacions anant d´excursió, estant al racó més amagat del camp i la muntanya, a la platja. No necessitaven cap endoll elèctric! Una meravella, una joguina a les mans d´uns adolescents de començaments dels seixanta!

Molts dies anàvem a dinar al restaurant de la Font Coberta, que s´havia inaugurat feia poc. Era una petita caminada travessant la plaça i anat per un caminoi tranquil, envoltats de sembrats, ametlers i oliveres. Ens acompanyava l´antic combatent republicà Josep Ferrer, recolzat en un gaiato. La seva salut no millorava. Tan sols quan parlava dels anys de la República, de les esperances d´aquella època, els ulls se li il·luminaven i pareixia que rejovenia. En aquest aspecte era igual que el pare i l´oncle.

Al nostre voltant, tot restava tranquil. Els coloms bevien a la font i, si feia brusquina, s´amagaven sota els antics porxets. Els guàrdies civils de la caserna ens miraven indiferents, alhora que preparaven les bicicletes i els fusells per anar a fer la ronda. La padrina Martina es trobava prou bé. Era evident que l´estada a Lluc la distreia. La mort del fill li havia fet perdre l´alegria, però estar al santuari, lluny de les obligacions familiars, provant d´oblidar la pena que la tenia corpresa, li donava serenor. Sovint no sabia on era: marxava de bon matí abans que jo despertàs. Normalment era a missa primera o, tota sola, feia el camí del Rosari. Alguna vegada la vaig veure parlant amb ella mateixa. Mantenia estranyes converses amb els esperits. Com si estigués en una de les sessions d´espiritisme a què em portava de petit. Altres, desapareixia per anar a sentir els assaigs dels blauets de Lluc. A mi també m´agradava perdre´m pels passadissos del monestir, avançar enmig d´aquell silenci increïble. Només ensopegaves amb algun dels sacerdots que, apressat, et fregava el costat com una ombra fugissera. La recepció estava oberta a primeres hores del matí. Sempre em vaig demanar què hi feien tan prest a l´oficina. Durant les setmanes que romanguérem a les nostres habitacions mai no veiérem cap nou hostatge.

Comparava el silenci solemne amb el soroll dels estius, amb tot d´al·lots corrents arreu. Els crits i gatzara dels infants, les padrines i les mares anat amunt i avall, agafant les pilotes de la tropa per por que no espanyassin un vidre. Aleshores els estadants i visitants eren nombrosos. Cotxes i autocars arribaven sense aturar portant més gent. Però ara, a l´hivern, just érem mitja dotzena de persones. I, sortosament, un matí ens aixecàrem i ja no trobàrem les germanes Gelabert. En el bar, na Margalida ens digué que havien berenat molt prest i agafaren la camiona que tornava a Inca. Va sentir que comentaven que no tornarien mai més al santuari. “Això no és el que era” comentaven, alhora que, àvides, sucaven les ensaïmades en la xocolata que havien demanat. Margalida de can Tonió també estava feliç de perdre-les de vista. “Son brutes”, ens deia. “Regalims de xocolata els cauen al damunt del vestit i no se n´adonen. Hauries rigut en veureu-les empolsades amb el sucre de les ensaïmades! Deien que estaven fartes de sentir les converses del vell republicà. `Pesta de rojos!`, exclamaven. `No els matàrem a tots. Encara, després de la neteja que férem, en deixàrem llavor!´. Esvalotades, parlaven tot menjant i això els feia tossir tacant el marbre de la taula amb glopades de xocolata mesclada amb la seva saliva”.

“Sort que han marxat!”, sospirava Margalida. “Ara podrem parlar amb tota confiança sense tenir aquestes dues bruixes al davant”.

Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!

Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.

Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.

Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.

Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.

La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.

Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.

De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.

Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.

Aquelles setmanes a Lluc, amb la padrina, em serviren per a conèixer molts d´aspectes desconeguts de la família. En les nostres caminades per la muntanya m´explicava detalls que mai ningú m´havia contat. De petit ja sabia de l´existència de l´oncle Miquel Crespí Pons, el batle Verdera. Quan anava a primària, a l´Escola Graduada, sempre havia vist el seu retrat presidint la sala principal del grandiós edifici bastit a finals dels anys vint. De sempre, com a membre dels Verdera, els professors m´havien tractat amb una certa deferència. I el dia que es complia el vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del centre, vaig ser l´escollit per a recitar Lo Pi de Formentor davant els alumnes. Va ser una festa solemne. El poble reconeixia en l´oncle Miquel Crespí el personatge que havia ajudat a bastir l´escola que els poblers necessitaven d´ençà feia anys. Record que vaig estar assajant molts dies. El primer que feia quan m´aixecava era recitar el poema. El dia de la festa me´l sabia perfectament. Quan el director em cridà per a pujar al cadafal em vaig aixecar decidit, sense gens de por, segur que no fallaria.

Em sortí perfecte. Els aplaudiments rebuts en aquells moments perduren encara a les meves oïdes. I una conseqüència de tot allò va ser la meva afecció per la poesia. Va ser quan vaig trobar per casa aquell famós llibre de poesia espanyola: Las mil mejores poesías de la llengua castellana. Un llibre que sempre m´ha acompanyat.

Sovint pens si aquells aplaudiments no devien ser la causa de la meva dèria per escriure, per llegir. Potser un psicòleg m´explicaria que aquell fet és el que marcà per sempre la meva vida.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Pere Rossselló Bover i els poetes mallorquins: Miquel López Crespí

pobler | 20 Abril, 2020 00:23 | facebook.com

Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)


MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Les primeres detencions - L´interrogatori

pobler | 18 Abril, 2020 22:22 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (IV) - Records de la Mallorca dels anys 60 - Les primeres detencions - L´interrogatori -


A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres... (Miquel López Crespí)


Els interrogatoris per les pintades en defensa de Julián Grimau van acabar a altes hores de la nit. Amb els anys, molts detalls ja s´han esborrat de la memòria.

Però record que va ser llarg.

Volien que signàssim l´acta afirmant que formàvem part d´una cèl·lula de les Joventuts Comunistes. Els costava entendre que actuàvem pel nostre compte, sense que ningú ens manàs.

Ens miraven, dubtosos.

Els pares sempre havien estat sotmesos a vigilància policíaca. Sabien a la perfecció que no eren de cap partit polític clandestí. Aleshores... d´un sorgia un grupet d´estudiants antifranquista? Crec que al final s´adonaren que dèiem la veritat, que no calia insistir-hi més. Havien omplert de palla burocràtica les nostres declaracions i, per aquella temporada, la detenció els servia a la perfecció per quedar bé davant Madrid. Es veia amb claredat que tan sols els interessava bastir un expedient prou gruixut per enviar al TOP, el tribunal de repressió franquista.

Eren torturadors experimentats. Sabien qui tenien al davant. No res a veure amb les detencions de guerrillers a la península, amb les pallisses i assassinats per les muntanyes de Conca, València i Terol. Jo havia sentit el pare explicar com era la repressió per aquells indrets. Cops fins a la mort, ungles i dents arrancades amb tenalles, ferro roent als ulls, punyalades a dones embarassades, cases de pretesos col·laboradors cremades, electricitat en els testicles i un tret al cap en acabar els interrogatoris. Amb els anys vaig descobrir que la majoria dels nostres interrogadors de més joves havien participat en accions semblants en els temps sagnants de la lluita guerrillera, quan el combat era a vida o mort.

Per les confidències del pare, coneixia a fons alguns detalls de l´existència dels maquis. Quan sortí del camp de concentració, després del casament amb la mare, provà de reintegrar-se a la vida del seu poble. Hi tenien un molí a uns quilòmetres de la població, Santo Domingo, just als peus de la ciutat medieval de Moya, dalt d´una muntanyeta abans inexpugnable.

Viatjaren des de Mallorca amb la il·lusió de bastir una nova vida. Malgrat la informació de què disposaven no coneixen a fons els que els esperava. Se sabia de l´existència dels “bandolers”, en paraules dels sicaris del règim. Però la brutalitat que trobaren era superior a tot el que havien pensat.

La mare m´explicà que no li costà gaire copsar el que passava. Trists els rostres dels supervivents. Com tallats a pedra viva. Sense cap somriure. Dones endolades. Carrers buits. Ullades atemorides rere les cortines. Ningú no es fiava de ningú. Altives, les camises blaves dels falangistes a l´Ajuntament, al seu cau. Les banderes de la victòria onejant, poderoses, a la balconada del consistori. Parelles de la Guàrdia Civil anant amunt i avall, el fusell preparat, mirant a dreta i esquerra.

Allà, per aquells poblets ensenyorits per la pobresa i el fuet altiu dels senyors, semblava que la guerra no havia acabat. Els meus padrins, d´amagat, protegits per les amples parets de pedra del molí, els explicaven la inicial alegria de la derrota dels feixistes en tota la comarca. La cremada dels arxius de propietat, la confiscació de les possessions, la creació de les cooperatives, la repartició de la terra. No hi hagué els assassinats d´altres indrets. Sacerdots i rics propietaris foren respectats, però tenien el deure de fer feina com tothom. S´havien de guanyar la vida fent quelcom de profit per a la comunitat. Qui no sabia treballar la terra el posaven a guardar ovelles, a fer de barber, a tenir cura dels desvalguts. El sacerdot, amb granota proletària, tocava pasdobles i himnes revolucionaris amb acordió, a les festes del poble. Amb els llibres de quatre biblioteques particulars es bastí la del poble, oberta a totes hores, servida que dues monges que ensenyaven de llegir i escriure els infants.

Tothom trobà la col·locació adient a les seves capacitats.

Després, l´entrada de les tropes de Franco. Les citacions a la caserna de la Guàrdia Civil. Les tortures als membres del consistori republicà, els responsables de les cooperatives. Es demanà responsabilitats al sacerdot, als escolans que havien participat en festes revolucionàries, a les monges que havien acceptat de donar classes.

La repressió va ser cruel. La zona quedà quasi completament despoblada d´homes. Les presons eren a vessar. Cada dia sortien camions plens de gent en destinació a Conca, València o Madrid.

Alguna vegada arribava una carta amb remitent de Porlier, Las Ventas, la presó de València, el penal de Burgos.

Més tard: silenci i més silenci.

Quan arribaren a Santo Domingo, els pares no sabien encara que aquella zona, en un triangle que anava des de Conca fins a Terol i València, era l´indret d´operacions de l´Agrupació Guerrillera de Levante, una de les més potents de l´Estat. Arreu de les serralades hi havia amagatalls secrets, coves, subterranis per damunt dels quals la gent hi caminava sense saber res. Es produïen encontres amb abundor de metralletes, bombes de mà, cartutxos de dinamita. Comandos del maquis ocupaven de forma provisional alguns pobles i després de jutjar públicament els responsables de la repressió els mataven enmig de la plaça. L´Ajuntament era escorcollat de cap a peus, els mobles llançats per la finestra, els retrats de Franco i José Antonio trossejats i cremats. Es feia algun míting improvisat demanant a la població que s´incorporàs al “reconstruït exèrcit de la República”. Després, abans que arribasssin els civils, carregaven damunt quatre mules uns sacs de queviures i es perdien enmig dels boscos i passadissos secrets de la muntanya.

No tot eren victòries. Quan la Guàrdia Civil acabava amb un grup, portaven els cadàvers fins a la plaça dels pobles i els deixaven estesos, damunt lliteres improvisades amb quatre fustes. Tothom havia de veure el rostre colpejat per les culates dels fusells després de morts, desfigurats, irreconeixibles. Els familiars dels guerrillers eren obligats a beure oli de ricí. Sovint eren detinguts i torturats, acusats d´haver col·laborat amb la resistència. De nit, patrulles de la Guàrdia Civil, a vegades portant la mateixa indumentària que la guerrilla, s´aturaven a les possessions, als molins dels afores, i trucaven a la porta dient que eren dels maquis i volien un poc de menjar.

Era una trampa.

Empraven aquests sistemes per descobrir col·laboradors dels guerrillers. Si obries la porta per lliurar un pernil, unes gallines, uns quilos d´arròs o mongetes, eres home mort. Una execució immediata, sense detenció ni judici previ.

A l´endemà el cadàver apareixia dessagnat a la porta de casa seva amb un cartell que deia: “Por dar comida a los bandoleros”.

En actes suïcides, algunes vegades el pare i la mare donaren menjar a qui trucà la porta. Però aviat comprengueren que era una follia. Voler continuar fent feina al molí esdevenia una bogeria absoluta. Qualsevol dia toparien amb les patrulles de la Guàrdia Civil i ja no hi hauria solució.

Va ser quan decidiren tornar a Mallorca i provar de reorganitzar la vida lluny d´aquella guerra esfereïdora.

No res a veure amb una Mallorca que començava a despertar a una incipient societat de consum. Una illa que, amb els primers turistes, mudava de pell de forma espectacular fent tremolar els fonaments de l´antiga societat agrària.

A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 - El general Primo de Rivera

pobler | 17 Abril, 2020 21:31 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XV) - El general Primo de Rivera -


Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.


Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.

De fer-se càrrec de la direcció de la guerra hauran acabat les derrotes, misèria i llàgrimes per a les mares espanyoles. Qui no recorda les matances de Monte Arruit, el Barranco del Lobo... L’agonia dels fortins espanyols assetjats per aquelles tribus bàrbares, obligats a rendir-se en no tenir aigua ni queviures, massacrats els nostres soldats sense pietat per feres assedegades de sang cristiana.

Tots seguíem la guerra del Marroc amb el cor tremolant.

La derrota del general Silvestre, un heroi dels combats contra els mambises cubans, em colpejà fortament i pensàvem que la pàtria no podria salvar-se de l’endemesa enemiga. Deu mil soldats morts a Annual i Monte Arruit! Les notícies que ens arribaven dels corresponsals destacats a Ceuta i Melilla no donaven gaire esperances. Els espanyols eren encerclats. Malgrat el valor del general Silvestre, sovint, en sentir els trets de l’enemic, les tropes fugien en desbandada i eren exterminades un cop i un altre pels seguidors d’Abd-el-Krim.

El Senyor no escoltava les nostres pregàries. Malgrat les misses i novenes que es feien a tot Espanya, continuava la retirada espanyola enmig d’espantoses matances, i ningú no veia el moment en què podíem aconseguir una victòria. Déu volia castigar-nos pels nostres pecats? Era una maledicció divina per la cremada d’esglésies en temps de la Setmana Tràgica, a Barcelona? Què havíem fet malament?, ens demanàvem sense trobar mai resposta a les preguntes que ens fèiem diàriament.

Què fer enmig d’aquesta situació espaventosa?


Tenc pensat fer un número extraordinari de Sa Marjal per a parlar de les esperances que s’obrin als espanyols de bona voluntat. Precisament ahir comparegueren per casa un munt d’amics interessats en els fets, preocupats per a esbrinar per on capllevarien a partir d’ara els destins d’un país, Espanya, que fa uns segles tengué la força i la voluntat de dominar el món. Basta pensar en les heroïcitats dels conqueridors, en aquella fe que movia muntanyes, en l’esforç de Hernán Cortés, Pedro de Valdivia, Francisco Pizarro, Cristòfor Colom i tants d’altres defensors del catolicisme. Homes que a força de sacrificis portaren la llum del cristianisme a un món que patia l’obscurantisme de la idolatria i vivia sotmès a reis tirànics, ignorants, lladres, que s’aprofitaven de la bondat del poble. Monstres que practicaven el canibalisme i oferien a llurs déus sacrificis humans dalt de les altíssimes piràmides dels seus temples sempre coberts de sang. Hernán Cortés ho explica en el relat de la conquesta de Mèxic. L’horror que li produí ser testimoni dels bàrbars costums d’unes races que, sense el valor dels espanyols, haurien viscut sempre dins el més tenebrós esclavatge. Sempre m’ha emocionat la descripció que fa en els seus relats de com, el primer que feien en entrar a un poblat era cremar enmig de la plaça tots els ídols que trobaven als temples i cabanes de la població. Feien igualment amb els vells documents que relataven les rondalles dels seus déus. Menció especial, històries que et fan tremolar, és saber com eren de cruels les lleis i ordenaments d’uns cacics sense sentiments. Cortés narra la visió terrífica d’uns temples les parets dels quals portaven encara la sang de segles de sacrificis. A l’altar de les ofrenes hi havia els cors arrancats del pit del condemnat enmig dels xiscles més horrorosos que hom pot imaginar. El gran conqueridor ens explica com la pudor de la sang putrefacta i dels cors podrits a l’altar feia impossible d’estar-se, ni que fos per una estona, en aquells enfonys de tortures.

Encara avui dia em costa molt comprendre com resten tants seguidors de Fra Bartolomé de las Casas, entestat a fer unes descripcions del tot innexactes del paper heroic dels nostres conqueridors. Com és possible defensar civilitzacions endimoniades, “cultures” que no tenen res a veure amb l’autèntica civilització, amb el progrés existent a Itàlia, França o Anglaterra? La defensa dels indis que va fer Bartolomé de las Casas només ha servit per a engreixar els arguments dels enemics d’Espanya, per a menystenir tot el que va significar la labor positiva feta pels frares i sacerdots, per la Santa Inquisició, a terres d’Amèrica.

A la reunió d’ahir per parlar dels fets que vivim comparegueren Lloreç Riber, mossèn Antoni Maria Alcover, alguns dels comerciants i propietaris més rics d’Albopàs encapçalats pel nostre bon amic Martí Socies i, des de la seva possessió de s’Allapassa, a Llucmajor, hi vengué també la gran poetessa Maria Antònia Salvà. Record que la sala del meu despatx era plena de gom a gom. No hi mancà una bona representació de l’Ajuntament. Igualment el metge Nofre Busquets deixà totes les feines de l’apotecaria i hi comparegué summament interessat pel que poguéssim enraonar.

A na Catalina, la criada, no li agraden aquestes compareixences. Diu que a anar al meu darrere ja significa una feina mala de portar i que la presencia de convidats només li fa endarrerir les obligacions amb la casa.

--Vostè, senyor vicari –m’escomet--, només va a la seva i, perdut entre misses, sermons i lectures, no sap el que s’ha de fer per tenir-ho tot en ordre i ben net. Anar a comprar, fer el dinar i el sopar, netejar, fer el llit, tenir cura de l’hortet i el jardí, enllestir la bugada... Les visites dels seus amics signifiquen tenir preparada la xocolata, els cafès adients. Haver fet el dia abans els pastissos que agraden al senyor Llorenç Riber, a la senyora de s’Allapassa que, per cert, és una golafre primmirada que només vol coques bambes per mullar amb la xocolata.

L’escoltava amb el posat dels homes que senten l’acostumada renyina de l’esposa per qualsevol nimiesa. Què havia de dir-li? Tanmateix tenia raó en tot el que predicava.

--O no ha vist com queda el despatx i la sala les visites quan marxen? –continuava, alçant cada vegada un poc més la veu per fer-me coneixedor de les raons que l’emparaven--. Tots fumadors, el vici més dolent que pot tenir una persona juntament amb les cartes i la beguda. No basten els cendrers que abans de l’arribada situu aquí i allà. Sembla que tots tenen criats a casa seva. Deixen caure la cendra damunt les rajoles. Alguns escupen al terra, hi tiren les llosques. I això que, molt abans que truqui a la porta el primer, ja he situat escopidors als racons del despatx i de la casa! Molt de parlar de poesia i política, d’història i altres matèries rarísimes, però la veritat és que si no fos per la gent que hi va al darrere viurien com els porcs, dins una soll.

Catalina és la criada imprescindible que em soluciona multitud de problemes que jo no podria ni sabria resoldre. Nerviosa. Capficada en el seu món i responsabilitats, sempre ho ha tengut tot a punt, mai ha fallat en els quefers quotidians de tenir la casa del vicari preparada per a qualsevol eventualitat. És evident que res no l’atemoreix. No l’amoïna tenir cura de mi o de les persones que hi puguin comparèixer a fer una xerrada. Sempre diu que pitjor és la feina al camp, de sol a sol, segant blat o mongetes a quaranta graus de temperatura. De jove va anar de jornalera i m’ha explicat sovint el mal viure d’aquelles persones que, de bon matí, s’han d’aplegar? a la plaça Major esperant que algun propietari les vulgui llogar.

--Qui més nerviosa em posa és la senyora de s’Allapassa –afirma, convençuda--. Quan hi compareix, no diu ni bon dia ni bona tarda. No et mira mai de cara. No et veu. Ets invisible. Envoltada des del naixement de criades i randes, per a ella els jornalers, la gent que no és de la seva “categoria”, no existeix. A les seves converses he sentit a dir que escriu unes belles poesies, que descriu de forma adient la vida de la pagesia mallorquina. Sovint tenc ganes d’intervenir a les discussions. Senyor, que sap una rica propietària del patiment i les necessitats de la gent que fa feina per a ella d’ençà que va néixer! Em fan riure les poesies a les pagesetes! La voldria veure arromangada, cavant la terra, tenint cura dels ramats d’ovelles, recollint l’ametla, sembrant, munyint les vaques de la possessió.

La deix remugant.

En Ros, el moix, assegut enmig del rebedor, l’ha estat escoltant en silenci, bellugant la cua, com si digués “deixau de predicar i donau-me recapte, que ja és hora”. En Ros la segueix fins a la cuina i na Catalina continua enraonant amb l’animal talment parlàs amb una persona. Potser considera en Ros més persona que tots els que compareixen per la rectoria, vés a saber! S’entenen prou bé i, sovint, el moix s’estima molt més anar a dormir amb ella que no pas venir a la meva cambra a fer-me companyia.

El primer a comparèixer, suat, cansat, és mossèn Antoni Maria Alcover. Em fa una aferrada alhora que es treu la suor amb un mocador. Demana un tassó d’aigua fresca que na Catalina li serveix, diligent.

--Joan –em diu--. Estic molt preocupat. Creus que en sortirem d’aquesta? Bastarà la voluntat del rei i del general per aturar el negre futur que s’endevina per a Espanya? Sí, a Itàlia ho han fet bé. Sortosament els italians, amb el suport de Roma i del Papa, han pogut aconseguir aturar l’onada anarquista i socialista que envaeix el món. Però serem capaços de fer el mateix aquí? No ho sé, no ho sé. T’ho volia consultar.

Llorenç Riber arriba més descansat. El porta la vella tartana de dos cavalls que mena el conductor. Mai no té pressa. Aprofita el temps que triga per venir des de Campanet per a prendre notes per als seus escrits o per a llegir els clàssics: Plató, Suetoni, Marc Aureli, Juli Cèsar... Res no escapa al seu interès innat per a la cultura universal. M’admira la seva capacitat de feina. Sap combinar a la perfecció l’exercici del sacerdoci amb una ingent tasca literària. Té la mateixa força creativa que mossèn Antoni M. Alcover, però amb una perspectiva més àmplia. Com si volgués bastir les columnes d’un temple com el Partenó dedicat solament a la cultura, al conreu de la bellesa més perfecta. Davant la presència d’aquests dos grans homes em sent empetitit. Quan pens en la seva feina m’adon de la relativitat de la meva lluita, de la manca del geni que els posseeix i els fa superiors a qualsevol altre home.

Ens ha portat paners amb albercocs i figues. Una llebre que dóna a na Catalina. Na Catalina el mira amb suficiència. Sense agrair els obsequis. Possiblement pensa: “Aquest capellanet em porta més feina. O és que pensa que jo no sé anar a comprar el que necessit?”.

Mai no li han agradat els obsequis de menges. Creu que és una intromissió en els seus quefers. No aprecia els detalls. Només té en compte com afecta el control de la cuina i el rebost.

Riber s’apropa allà on som i, espolsant-se les sabates amb el raspall que porta sempre a la butxaca, ens mira interrogant.

--Com acabarà tot això? –ens diu, guardant el raspall--. Pensau que podrem avançar cap a un redreçament de la pàtria?

Els explic que, segons el meu punt de vista, la suspensió de la Constitució por ser un avanç per anar pacificant el país.

-No ho sé --contesta mossèn Antònia M. Alcover--. M’amoïna que els socialistes li donin un cert suport. Voleu dir que tot plegat no és simplement una maniobra per aturar el creixement de l’anarquisme i, de rebot, consolidar el poder del PSOE i UGT?

S’atura un moment i afegeix amb gest de preocupació:

--Veurem què fa el general en els propers mesos. Espanya necessita una autèntica commoció, un canvi en profunditat, acabar amb la influència perniciosa que, procedent de l’estranger, ha soscavat els fonaments dels nostres costums.

Potser mossèn Alcover té raó i es necessita mà de cirurgià.

Fa uns anys pensava que amb el nomenament per Dato de Martínez Anido com a governador militar de Barcelona hauríem pogut acabar amb l’hidra anarquista, amb el poder creixent i perillós de la CNT. Anido va organitzar prou bé la defensa de la patronal. Recordeu que s’establí la llei de fugues, tan criticada pels sectors dissolvents de la nostra societat però que tant bons resultats va donar per a acabar amb els grups terroristes de Catalunya. Que hi hagué alguna injustícia? Ningú no ho dubta. Però la preservació de l’orde, els resultats aconseguits, superen qualsevol crítica que se li pugui fer.

--D'ençà els ignominiosos fets de la Setmana Tràgica –diu Riber--, amb la persecució de religiosos i la cremada de convents havíem arribat a una situació insostenible. Encara no m’he recuperat del que vaig patir aquells dies. Com era possible que haguéssim arribat a tal punt de salvatgeria i anarquia? De què han servit tants segles de predicar pau, bondat, paciència i resignació als humils?

En Riber té tota la raó del món. Qui no resta traumatitzat en constatar la força del poder de Satanàs sobre els homes? Qui hauria pogut imaginar que un poble aparentment devot s’alçàs en armes contra la religió, contra els militars i els propietaris que donen feina als obrers?

L’amo Martí i Socies, que fins al moment no havia obert boca, aprofita una pausa per dar la seva opinió.

--Crec que cal tenir confiança en les decisions del rei i el general Primo de Rivera. Recordau que Martínez Anido, amb una experiència prou provada per aturar l’avenç de l’anarquia, hagi estat nomenat ministre de l’Interior és una bona garantia de la voluntat existent d’extirpar de rel les males herbes.

Na Catalina hi compareix de sobte amb la tauleta on porta la xocolata just acabada de fer i un munt d’ensaïmades que ha comprat de bon matí. No ha oblidat l’ampolla d’anís per a la copeta de Maria Antònia Salvà ni el conyac que tant agrada al senyor Martí Socies. Els altres ens conformam amb un tassó d’aigua fresca. Na Catalina n’ha tret un poal i el serveix amb la gerra de vidre que només empra per a ocasions especials com aquesta.

Per uns moments el silenci és absolut.

En Ros miula demanant recapte. Es frega a la sotana com dient “No m’oblidis. Sóc aquí. Dóna’m un poc d’ensaïmada!”. Sé ben cert que si li acostàs la tassa fumejant amb la xocolata la miraria amb deler, s’asseuria al davant remenant la cua i en refredar aniria llepant el contingut fins no deixar-ne ni una gota. Malgrat que després tengués mal de panxa! És un bon golafre, aquest Ros! Però tot s’ho mereix per la companyia que em fa! Com si fos un fill, l’hereu que mai no he tengut ni tendré. En Ros sempre està a l’aguait del que fa Catalina a la cuina per pispar el que pot: ara una arengada, un bocí de llom, les restes del pollastre o conill que troba a l’abast. I no en parlen quan hi ha peix! Per moltes granerades que li peguin sempre torna a la cuina, indiferent als crits i les malediccions que li puguin caure al damunt!

Maria Antònia Salvà és la primera a acabar-se la xocolata amb l’ensaïmada. Es neteja el sucre dels llavis amb un mocadoret de randes. Es treu el ventall i, com si fes una calorada, comença a ventar-se abans d’iniciar la conversa.

--Sí, crec que amb el general Primo de Rivera podrem avançar en la solució dels greus problemes que ens afecten.

S’acaba de netejar el sucre de la boca i afegeix, amoïnada:

--S’Allapassa sempre havia estat una bassa d’oli fins aquests darrers temps. Allà, per sort, ningú no sap de llegir ni escriure. Un avantatge, a l’època de desordre que patim!

Se senya, com si volgués protegir-se d’un perill imminent.

--Ningú no sap llegir –repeteix recalcant bé les paraules. Es torna senyar i diu:

--Però darrerament passen coses estranyes. Na Rosa i na Bel, les dues criades que tenc per al meu exclusiu servei, em conten el que s’esdevé a la possessió. Els darrers mesos hi ha hagut reunions estranyes a les païsses. Amb excusa de ser familiars dels pastors o els llauradors, hi han comparegut personatges curiosos que, d’amagat, lligen llibres als missatges i jornalers. És evident que de seguida que m’ho han contat he donat ordres a l’amo de prohibir l’entrada a ningú que no fos de la possessió. Fet un escorcoll al lloc secret de les reunions, hi hem pogut trobar novel·les de Zola i fulletons de sindicats obrers socialistes.

S’exalta i, nerviosa, expressa el que sent.

--Fins aquí podíem arribar! Una cosa és que els nostres jornalers resin el rosari en acabar la feina. Fins i tot podria permetre que algú de la rectoria els llegís vides de sants i màrtirs cristians. Però no vull sentir-ne parlar de literatura dissolvent, creadora de falses il·lusions i rebel·lia entre els pobres.


De la novel·la inèdita de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 282 283 284  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS