Administrar

Palma, Anys 70 – Normes de seguretat per a la lluita clandestina

pobler | 04 Juny, 2017 12:24 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Normes de seguretat per a la lluita clandestina – Crònica sentimental de la transició -


El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava. (Miquel López Crespí)


El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava.

Va ser ell qui establí les instruccions adients per a la reunió setmanal del Comitè de Direcció. Dúiem a terme les trobades en un dels nostres pisos secrets, prop de la barriada de Son Gotleu. De bon començament, quan l´organització s´implantà a Mallorca, acordàrem que l’arribada de responsables dels diversos fronts fos a hores concretes. El més important era no comparèixer mai en grup. Les arribades eren escalonades, coincidint, si era possible, amb el moment en què els residents a la finca tornaven de la feina. Es tractava de no despertar sospites amb un timbre que sonàs cada cinc minuts. S´establí, igualment la conveniència de quedar a dormir al pis per no fer soroll a les dues o les tres de la nit, tancant i obrint portes, emprant l´ascensor, davallant per l´escala. Es comentava la gran caiguda de Barcelona en el setanta-tres. Uns companys principatins, acabada la reunió, cansats d´estar asseguts més de vuit hores a la cambra planificant la feina del partit, tengueren la mala ocurrència, per a fer cames!, de davallar les escales de l´edifici corrent, fent un gran enrenou. Els veïns avisaren la Guàrdia Civil que, ràpida, comparegué en uns minuts i encara va tenir temps d´agafar-ne set. Una caiguda que portà molts d´entrebancs a l´organització ja que, alguns, feia poc temps que hi militaven i no tenien gaire experiència. A comissaria, atemorits per agents especialitzats en la repressió, parlaren massa i tenguérem més de trenta empresonats, condemnats pel Tribunal d´Ordre Públic.

Per això es decidí no sortir mai al carrer si era massa tard. Millor repartir-nos per les habitacions i, a primera hora, tornàvem a fer una sortida escalonada. L´opuscle portava per títol Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista. Una petita obra mestra que evità moltíssimes detencions i que serví d´eina imprescindible d´orientació.

Per a la redacció del llibret ens serviren moltíssim els suggeriments dels vells quadres de la clandestinitat. Antics anarquistes i comunistes que conegueren els anys més foscos del franquisme. Aquelles instruccions servien per a donar confiança als més joves i inexperts, els que mai no havien passat per Governació, en el carrer de la Soledat, o per alguna caserna de la Guàrdia Civil. Cal dir que el comportament dels militants davant la policia depenia sovint del tipus d’interrogatori al qual eren sotmesos, de l´existència de tortures i de la capacitat de resistència de cada persona. A poc a poc anàrem comprovant com més d’un company s´atemoria de seguida, perdia el control i, si l’interrogador era prou intel·ligent, podia treure informacions ben valuoses sobre l´activitat del partit. En casos semblants, no servia de res el nostre famós manual de seguretat.

La por era superior a qualsevol raonament lògic.

D´altres reaccionaven de forma ben distinta quan eren portats als caus de la Brigada Social. Malgrat els cops i les amenaces amb una pistola al cap, castigats a romandre drets durant dies sencers, mai no digueren una paraula. Els podies matar! Amb cada insult, el seu esperit de resistència s’enduria, es feia més fort! Sortosament, malgrat les amenaces dels torturadors, no vaig patir mai aquelles pallisses que deixaven una persona desfeta. Quantes vegades, empesos pel dolor insuportable –costelles trencades, fuetades, fam...- no provaren de suïcidar-se llançant-se per la finestra en un moment de distracció dels botxins! Els valents no cedien davant la tortura. D´on treien la força que els mantenia dempeus? Què m´hauria passat si jo hagués estat la víctima? Fins on hauria arribat la meva capacitat de resistència?

La resposta a les preguntes que em formulava només podien contestar-se una vegada viscuda aquella traumàtica experiència. Fins que no eres a les seves mans, era impossible saber quines serien les teves reaccions. Debatre la qüestió no servia per res.

Més d´una vegada vaig rebre insults i amenaces. Record les airades paraules dels interrogadors de la Social quan, d´adolescent, ens agafaren fent pintades en el Passeig Mallorca. El rostre tristíssim dels pares quan la policia els envià a demanar i els digueren que el meu cas passava al Tribunal de Menors. Em volien internar en un reformatori! Prepararen un extens informe per a convèncer el jutge de la meva “perillositat”.

A casa feia temps que m´havien advertit del perill de la política.

Un dia, abans de marxar a la feina, el pare em va trobar escoltant les notícies de Ràdio Moscou. Jo no havia dormit i tampoc no tenia fets els deures del col·legi.

Obrí la porta de l´habitació i, sense cridar, amb veu trista volgué aconsellar-me, pronunciant les paraules amb veu baixa:

-Vas malament. T´ho advertesc pel teu bé. Estudia o, en cas contrari, en ser gran, ploraràs. Tu no saps què és la política, no has vist –i esper no ho vegis mai- el que significa ser conscient que han mort els millors amics. Assassinats davant els murs dels cementiris per haver volgut la llibertat, un món sense injustícies.

Els ulls li brillaven. Veia l’esforç que feia per a dominar les emocions, per dissimular el que sentia. Era un home que mai no m´amenaçà ni m´aixecà la mà. Però el veia summament preocupat.

Ara, dècades després de la seva mort, ho entenc a la perfecció. Aquell home marxava a la feina dolgut, amb el cap baix i ple de preocupacions pel fill que perdia el temps escoltant les emissores de ràdio estrangeres.

Com has de fer entendre a un adolescent eixelebrat la brutalitat del món que l´envolta, els problemes amb els quals s’enfrontarà si no aprofita la joventut per a formar-se, estudiar, tenir un ofici com pertoca?

Les valoracions que jo feia de l´actitud del pare eren absurdes, però les sentia autèntiques, ben reals. Pensava que el pare envellia, s’havia acovardit i ja no era el jovenet de vint anys que lluitava contra el feixisme, acudint voluntari al front cantant A les barricades!, el juliol del 36. Em costaria molt aprendre el que volia dir-me amb aquell to de veu ple de melangia. Ara entenc que no em volia indiferent en relació als problemes socials, a la manca de llibertat. Simplement era un home preocupat pel futur del fill. Així de senzill.

Amb el temps vaig arribar a esbrinar munió de fets, esdeveniments que condicionaren la seva generació i, de rebot, la meva. A poc a poc em feia conscient del que significà la sublevació militar del general Franco, els milers i milers d´afusellats per haver somniat en un possible canvi social. Tota una generació que cregué en la força alliberadora de la cultura, esventrada en els camps de batalla de la península, a les fosses comunes de tants pobles i ciutats!

L´any de la primera detenció, tenguérem sort. La mare anà a veure el rector de La Vileta, les velles amistats de la família i, finalment, malgrat la insistència de les autoritats per enviar-me a un reformatori, el cas fou arxivat.

Hauria fet bé, seguint els consells familiars? No sé quin hauria estat el rumb de la meva vida si l´hagués escoltat. El cert és que vaig seguir amb les meves dèries i, després de la mort del dictador, em trob en aquest bar situat al costat del Diario de la Provincia, preparant una roda de premsa clandestina que no sé si servirà per rompre el cercle de silenci que envolta la feina del partit. És possible que els anys de lluita per la República i el Socialisme comencin a esvanir-se justament ara i, el mil nou-cents setanta-sis sigui el moment exacte de la desfeta? Hauríem d´haver fet el mateix que els oportunistes per no ser esborrats dels llibres d´història escrits pels vencedors? Pactar amb l´enemic, ballar damunt els ossos que surten de les immenses fosses comunes, els milers de secrets enterraments on jeuen, en mil estranyes postures, els amics i companys del pare, els antifeixistes dels anys trenta?


La poesia catalana de Mallorca: Calendaris de sal

pobler | 04 Juny, 2017 11:41 | facebook.com

Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

Sa Pobla i els presoners republicans (Anys 40)

pobler | 02 Juny, 2017 21:16 | facebook.com

Sa Pobla i els presoners republicans (Anys 40) – Records de la meva mare: beates i sacerdots, l´Acció Catòlica i els falangistes, els socialistes assassinats al nostre poble, les vacances al Mal Pas i els camps de concentració... -


El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi el món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentit les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar cents de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sàpigues? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini? (Miquel López Crespí)


Per a sentir-nos bé, bastava que ens miràssim als ulls. Ens era suficient per a saber tot el que volíem esbrinar l´un de l´altre. Tan sols podíem parlar uns instants perquè la feina als horts no deixava gaire temps per a una conversa llarga. Aprofitava aquells moments per donar-li, quasi d’amagat, --vés a saber què haguessin pensat si ens haguessin vist!--, els diaris endarrerits que havia pogut arreplegar dels bars de la plaça. Les amigues em donaven la paperassa que, tanmateix, havien de llançar als fems. Un munt de publicacions que, per als presoners, esdevenia un tresor d´incalculable riquesa. Jo sabia que, una vegada acabada la dura jornada quotidiana, s’asseien al terra o damunt les lliteres i, talment els qui creuen amb els contactes dels mèdiums amb les habitants del més enllà, entre línies, amb extremada cura, llegien les notícies de la premsa oficial. Els bastava ensopegar amb la informació, petita, quasi invisible, dues ratlles publicades en el racó més amagat del diari dient que: “La Guàrdia Civil ha dado muerte a tres bandoleros en la provincía de Cuenca”, per saber que la resistència romania ferma per aquells indrets. O, quan, en les pàgines dedicades a la guerra mundial, les agències deien que: “El victorioso ejército alemán que, para acumular más efectivos, ha realizado un pequeño retroceso estratégico en la zona del Don...”, per endevinar, sense cap mena de dubte, que els russos havien colpejat els nazis amb força.

Als meus pares no els agradava la nostra relació.

No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Ximbó sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

El rector, que a l’inici del Moviment denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I, si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

Eren uns mesos on jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i parfalans que lluïa a les festes de Sant Jaume, quan en Lluís, el xòfer de l´oncle ens portava a tots fins al poble, deixant-nos prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent a la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor.

El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi el món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentit les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar cents de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sàpigues? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir unes idees diferents a les seves, no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap al seu davant, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

-Tu ets massa jove i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat. Recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari, i una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Ximbó parla públicament amb un perillós anarquista.

Un perillós anarquista un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes?

Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que una filla de Can Ximbó no tenia por a cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

-Vostè sabrà que fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que mai no he conegut i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l.

El rector callà i no digué res més. Sabia ben bé, teníem una llunyana relació familiar, que els homes i dones de Can Ximbó no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

-No et puc obligar a què no parlis amb ell –em respongué. Però almanco hauries de pensar amb la teva família, amb el disgust que els estàs donant.

Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral.


Els botifarres mallorquins i el feixisme

pobler | 02 Juny, 2017 14:37 | facebook.com

Tal com érem - Palma, Anys 70 – Els botifarres mallorquins i el feixisme – Crònica sentimental de la transició -


Parlàvem dels Montaner, de la decadència d’una classe que mig segle abans encara disposava de vides i hisendes a voluntat. Amb els anys, la desesperació per una decadència que no entenien els va fer apropar, primer als carlins –pagaren els primers aldarulls contra els liberals a finals del segle XIX-. En els trenta, seduïts per periodistes com Llorenç Villalonga, recomanaven el llibret d’articles antirepublicans que el metge regalava, ja que mai no en va vendre gaires exemplars. La dictadura del general Miguel Primo de Rivera no ajudà a solucionar la lenta però inexorable agonia dels Montaner. Tenien massa deutes i hipoteques sense pagar. Les nits de jocs de cartes on desapareixien milers de duros en hores, els viatges a París, a la Roma feixista dels anys quaranta exhauria els darrers ingressos familiars. I Berlín! Margalida de Montaner i Vallespir conegué tota l´esplendor de la capital de l´Alemanya nazi abans dels bombardejos dels aliats. Quan tot somreia a Hitler i les nacions europees queien, vençudes l´una rere l´altra... La joia, l´esperança en la victòria dels hitlerians, durà fins a la derrota de Stalingrad. (Miquel López Crespí)


Parlàvem dels Montaner, de la decadència d’una classe que mig segle abans encara disposava de vides i hisendes a voluntat. Amb els anys, la desesperació per una decadència que no entenien els va fer apropar, primer als carlins –pagaren els primers aldarulls contra els liberals a finals del segle XIX-. En els trenta, seduïts per periodistes com Llorenç Villalonga, recomanaven el llibret d’articles antirepublicans que el metge regalava, ja que mai no en va vendre gaires exemplars. La dictadura del general Miguel Primo de Rivera no ajudà a solucionar la lenta però inexorable agonia dels Montaner. Tenien massa deutes i hipoteques sense pagar. Les nits de jocs de cartes on desapareixien milers de duros en hores, els viatges a París, a la Roma feixista dels anys quaranta exhauria els darrers ingressos familiars. I Berlín! Margalida de Montaner i Vallespir conegué tota l´esplendor de la capital de l´Alemanya nazi abans dels bombardejos dels aliats. Quan tot somreia a Hitler i les nacions europees queien, vençudes l´una rere l´altra... La joia, l´esperança en la victòria dels hitlerians, durà fins a la derrota de Stalingrad.

A partir d´aquell dia, les rialles desaparegueren del casalot. El fi instint de la senyora olorava com s´apropava, a velocitat vertiginosa, una nova època que seria nefasta per als seus interessos. Endevinava el triomf dels negociants de porcs i garroves, dels fills de porters i amitgers que començaven a bastir petits hotels i pensions als rafals de Palma, al Port de Pollença, a Alcúdia. Esdevendria Mallorca un gran Hotel Formentor, amb tot d´exòtiques meuques, turistes angleses vestides de coloraines i fumant cigarretes, mostrant les cuixes sense vergonya? Es perdria el respecte per les tradicions que agombolaren segles d´esplendor?

-Quan entraren a militar a Falange Española? –vaig preguntar a na Magdalena. En saps la data exacta?

-Sí, a un calaix d’un vell armari que hi ha a les golfes hi ha un munt de papers grogosos i els més diversos objectes de l´època. Els carnets de falangistes, un punyalet italià, obsequi del comte Rossi, els arnats uniformes del partit amb el jou i les fletxes brodats en vermell, fotografies amb el Marquès de Zayas, els Dragones de la Muerte i amb el cap de la policia, en Francisco Barrado. Exemplars quasi il·legibles de la revista Aquí estamos i del diari Baleares amb reportatges de la visita que feren a Portocristo després de la fugida dels republicans. No he tocat res. Sembla que els fills que m’han llogat la sala desconeixen l’existència d´aquest petit tresor històric. Qui sap! Si ho troben, potser ho portin a vendre a un antiquari! Vés a saber què els poden oferir per l’antiga pistola Astra dels anys vint i les capses de bales que hi ha al costat de polsosos missals de nacre, rosaris, cartes amb vells segells de Roma i Milà, guies de viatges a Venècia i Berlín, Hamburg... Els passaports palesen un fervent desig d´anar a veure amb els propis ulls les realitzacions del feixisme italià i el nazisme hitlerià.

Na Magdalena aturà un moment les explicacions i va encendre una nova cigarreta.

-Els carnets no menteixen. Els Montaner demanaren l’ingrés a Falange Española el quinze de novembre del trenta-sis. La documentació que se´n pot trobar al calaix demostra que pagaren les quotes fins a mitjans dels quaranta. Si estudiam amb cura aquestes dates veurem que, possiblement, la derrota de les potències de l´Eix davant Moscou, Kursk, Smolensk i Stalingrad van ser summament colpidores per anar decantant-se de la fanfàrria oficial del feixisme. No vol dir que no continuassin essent una família reaccionària. Però era arribada l´hora de la camisa blanca, de dissimular el passat falangista, de provar d’oblidar el suport al genocidi de l’esquerra, de les festes amb música, xampany, ensaïmades i xocolata després de l´execució d´Emili Darder i tantes persones innocents.

-M’han dit que alguns dels fills de la senyora Margalida Isabel Maria de Montaner militen en el partit de Santiago Carrillo –vaig comentar a na Magdalena.

En els anys en què pugnàvem per acabar amb la dictadura no em venia de nou anar comprovant com alguns dels hereus dels guanyadors que rebutjaven l’herència política dels seus progenitors s´apuntaven a l´antifranquisme. Amb el pas dels anys poguérem constatar que, en la majoria dels casos, aquest distanciament dels orígens familiars era ocasional, producte d’un temps marcat per l’herència del Maig del 68, les cançons de la Nova Cançó, els cines d’Art i Assaig, el freudomarxisme, el ressò de la guerra del Vietnam i l’experiència del socialisme en llibertat que Salvador Allende i la Unitat Popular volien bastir a Xile. Que els fills de destacats repressors falangistes militassin temporalment en el PCE i en organitzacions comunistes de tendència maoista i trotskista era, s´evidencià a mesura que s’anava consolidant la reforma, resultat del desig esbojarrat que tenien aquests jovenets per construir un petit univers diferent del que sempre els alletà: els col·legis de monges i els Hermanos de la Salle, la missa dominical amb els millors vestits, els cursets de cristiandat, els viatges a Fàtima i Lorda, les recomanacions de la mare d´asseure’s bé a la taula, menjar sense tacar-se, comportar-se com un hereu dels Montaner i Vallespir, essent conscient que et vigilen els ulls atents de desenes de generacions de militars, bisbes i inquisidors amagats rere la foscor dels quadres penjats per cambres i passadissos.


Els anys de la Nova Cançó

pobler | 02 Juny, 2017 12:05 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els anys de la Nova Cançó – Crònica sentimental de la transició -


Eren els anys de més efervescència de la Nova Cançó. Edigsa i Concèntric publicaven els discos de tots els nous cantants dels Països Catalans. S´enregistraren les melodies de moltíssims artistes. Record haver conegut Mercè Laffite, Raimon, Delfí Abellà, Ramon Muntaner, Enric Barbat... Sense possibilitat d´un funcionament legal de partits i sindicats –la dictadura detenia i afusellava els opositors -, aquelles petites escletxes de llibertat, els recitals, significaven per a nosaltres la porta que ens ajudaria a esbucar el mur de la dictadura. (Miquel López Crespí)


Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta genteta que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Bastien els aeroports damunt talaiots de tres mil anys. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular. (Miquel López Crespí)


Ens presentaríem com a “Servei de Premsa” per dissimular el paper real que desenvolupàvem dins el partit. El que era important era no confirmar mai el que poguessin haver descobert. Per tant, pel que fa a la informació pública i a les declaracions a comissaria, nosaltres només en sabíem el contingut de les notes que l’organització ens deixava a una bústia, però no teníem cap funció orgànica. Havíem de deixar ben aclarit que no érem membres de la direcció i que tampoc en sabíem res del seu funcionament intern. Com a militants, la nostra missió consistia únicament a fer arribar als mitjans de comunicació explicacions referents a la política dels comunistes de les Illes, les intencions que ens movien en la lluita contra el feixisme i, alhora, explicar els motius pels quals ens oposàvem frontalment als pactes, a la reforma del franquisme.

En acabar la reunió, Mateu Ferragut, el secretari general, em digué:

-Creus que podràs trobar un indret adient per fer la presentació? Un local que no estigui fitxat per la policia, algú que ens pugui ajudar i que mai no hagi participat en cap activitat política esquerrana.

Em mirà amb certa preocupació, interrogant, i afegí:

-Tens alguna idea concreta al respecte?

Sí. Ho tenia pensat d’ençà que havia fet la proposta al Comitè de Direcció. Feia anys que coneixia Magdalena Roig, una coneguda galerista que tenia la sala d’exposicions situada al carrer de Sant Feliu, a Palma. Era una dona valenta i decidida. L’home l’havia abandonada de molt joveneta, quan tenia vint-i-quatre anys. S’hagué de guanyar la vida com pogué per surar els dos fills que tengueren. Mai rebutjà cap mena de feina. Va estar uns anys venent productes de bellesa, anant casa per casa, explicant les bondats de la marca que representava. Contava mil anècdotes de la seva feina: els senyors que la feien passar a la sala principal de l´habitatge i, amatents, la convidaven a una copeta en un intent desesperat per lligar la jove venedora. Sempre se’n va saber sortir, de les trampes i suggeriments dels vidus i rendistes avorrits. Sovint aconseguia vendre als mateixos que l´assejaven inútilment una bona partida de productes per a la pell, per a mantenir “el vigor natural de los veinte años”, deia la propaganda comercial!

Ens havíem conegut temps enrere, en els anys de la Nova Cançó, quan compareixen per Ciutat Raimon, Maria del Mar Bonet, Marià Albero, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra... Quina època, aquella! Jo encara anava al taller del pare i era dels únics de la colla que podia disposar de cotxe. Feia servir el vehicle per a portar els cantants als pobles on actuaven i, en cas que la policia prohibís l’actuació, per anar fins a la casa on, d´amagat, cantaven per a reduïts grups de persones.

Na Magdalena Roig volia ser mestra d’escola però el matrimoni ho impedí. Es casà joveníssima amb un famós constructor, un personatge molt ric que mai no va deixar de sortir amb les seves amants després del matrimoni. El va trobar amb una de les secretàries i la seva reacció va ser ràpida i decidida: pegà dues galtades a l´home i llançà per la finestra l’anell d’or de casats.

Ens ho contà un dia que comparegué plorant a l’estudi del pintor Gerard Pons, un amic que també iniciava les seves provatures en el món de la cançó i al qual vaig acompanyar algunes vegades a la Cova del Drac. Eren els anys de més efervescència de la Nova Cançó. Edigsa i Concèntric publicaven els discos de tots els nous cantants dels Països Catalans. S´enregistraren les melodies de moltíssims artistes. Record haver conegut Mercè Laffite, Raimon, Delfí Abellà, Ramon Muntaner, Enric Barbat... Sense possibilitat d´un funcionament legal de partits i sindicats –la dictadura detenia i afusellava els opositors -, aquelles petites escletxes de llibertat, els recitals, significaven per a nosaltres la porta que ens ajudaria a esbucar el mur de la dictadura.

Aquell dia na Magdalena plorava.

Vengué sense res.

Ho havia deixat tot al pis de l’home.

Els vestits, les joies, el Simca 1.000 que li regalà el marit el dia en què ella va fer els vint-i-tres anys. Només agafà la roba dels nins. Dues maletes per als infants i sortí de l´habitatge familiar emportant-se únicament el vestit que duia.

Sé que anàrem a comprar xampany i en Gerard va improvisar un concert que li va dedicar, emocionat. Interpretà traduccions de Jacques Brel, Edith Piaf, George Brassens, Leó Ferré... I també les creacions pròpies que havia fet musicant poemes de Josep M. Llompart i Salvador Espriu. Trucàrem a la colla. Tots compareguérem per fer bulla i donar suport a na Magdalena. En Joan Isern contà tants d’acudits graciosos que em va marejar. Quina capacitat per explicar les històries més divertides i inversemblants! I això que al partit semblava summament seriós i, quan discutíem de política, no feia mai cap incursió en el món de les bromes.

Finalment l’acompanyàrem fins a casa dels pares, on ja havia portat els fills.

Durant una llarga temporada l’ajudàvem en el que podíem. A l’època en què va fer de representant, les amigues li tenien cura dels nins que, aleshores, eren encara molt jovenets. Posteriorment, anà millorant la seva situació. Fent feina com a empleada d’una coneguda galeria s’inicià en el món de l’art. Conegué pintors i escultors. Un especial instint comercial li feia intuir què volien tenir penjat al menjador dels xalets els nous rics que anaven sorgint com a bolets amb la consolidació del turisme. Na Magdalena sempre rebutjà la pastisseria barata i, malgrat que sabia vendre les obres d’art de pintors reconeguts, també va oferir, sovint de forma gratuïta, la sala als joves artistes rupturistes de començaments dels setanta. Miquel Barceló, els artistes de l’Art Pobre, els membres de la Nova Plàstica pogueren mostrar les seves primeres creacions al públic mallorquí.

Subsistí, s´anà recuperant i, a poc a poc, deixà endarrere els anys de patiment en el matrimoni. Pogué reconstruir la seva vida i mantenir els fills i donar-los sabent convèncer els nous rics de la necessitat d’invertir en art. Uns hotelers i constructors a qui no interessava ni la pintura, ni la literatura, ni res que tengués a veure amb la cultura. Però que, si els explicaves que aquella signatura es revaloritzaria amb el temps i, de valer cinc-centes mil pessetes, passaria a valer milions, feien la inversió talment haguessin adquirit uns solars per a especular.

Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta genteta que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Bastien els aeroports damunt talaiots de tres mil anys. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.


Palma, Anys 70 – La incultura dels empresaris enriquits amb el turisme i la destrucció de recursos i territori – Crònica sentimental de la transició

pobler | 01 Juny, 2017 14:28 | facebook.com

Tal com èrem – Palma, Anys 70 – La incultura dels empresaris enriquits amb el turisme i la destrucció de recursos i territori – Crònica sentimental de la transició -


La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal. (Miquel López Crespí)


La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal.

En veure’ls guaitar per la porta ja sabíem a què venien. Sempre el mateix, amb idèntiques paraules, assenyalant els volums de llom daurat, que eren els únics que els cridaven l’atenció.

Volien decorar el menjador i algú els havia insinuat que una casa sense llibres estava ben vista. Aficionats a les pel·lícules americanes més dolentes, sabien que era normal l´existència de prestatgeries amb llibres a les cases de metges i advocats, d´empresaris i sacerdots. Anaven al cine per a estudiar com ser iguals que els multimilionaris dels Estats Units. Es delien per les piscines, els cotxes que veien a la pantalla. Maldaven per convertir l´hort dels pares que havien encimentat en un xalet de tres pisos, en una pista de tennis i, si tenien el terreny adient, en un camp de golf on poder practicar els esports que veien en films que no requerien gaire esforç mental.

Amb el temps, amb el constant augment del nombre de turistes que cada estiu ocupaven fins el racó més amagat de Mallorca, la manca de cultura dels especuladors augmentà fins a límits inconcebibles. Quan obrien la porta del negoci ja sabies que, en realitat, no volien cap novetat, cap novel·la recomanada a les nostres pàgines literàries o de moda en aquell moment. No tenien ni la més remota idea del que era una obra apta per a la lectura, útil per a submergir-se en un món d´il·lusió i fantasia. Tampoc no els interessava la ciència-ficció, les novel·les de policies i gàngsters. Podien gastar qualsevol fortuna adquirint el maderam més car i exòtic, en marbres de Carrara, grifoneria especial, quadres dels pintors de moda, cuines importades d’Itàlia... tot els anava bé manco els llibres!

Compareixien cercant falsos volums, capsetes de cartró imitació d’un llibre. Ens exigien que el llom fos “decoratiu”, dels colors més diversos. Ens mostraven fotografies del terra, dels mobles del menjador, de la pintura de les parets. Volien que els volums d’imitació tenguessin idèntiques tonalitats que els mobles, les bigues de caoba, l´arrambador de l´escala, el sofà importat de París o Milà.

Era una feinada explicar-los que només teníem llibres de veritat, no imitacions de cartró amb els títols d´una fictícia novel·la i l’autor gravats amb lletres daurades a la coberta.

Marxaven amb un evident posat de frustració. No entenien el que passava. No disposar de llibres d’imitació per omplir els prestatges del xalet! Crec que tampoc podien comprendre com era possible que hi hagués mallorquins que es dedicassin a un negoci que imaginaven estrany i ruïnós. Un tipus de feina per a gent sospitosa, per a persones que, possiblement, haurien d’estar a un manicomi i no en un local del centre de Palma, a un indret que, dedicat a vendre sabates, joies, roba per als turistes i souvenirs seria més rendible.

Em preguntava de quin profund fondal de la història sorgia aquella brutal ignorància, el menysteniment vers la cultura que mostraven. Cínics i prepotents, els nous destructors de la terra. En parlàvem amb Mateu Ferragut, que estimava l’illa més que la nineta dels seus ulls. Inacabables debats amb el sector més endarrerit del partit, que sempre feia front comú amb els dirigents de l’organització que venien de Madrid. A la majoria de membres del Comitè Central els costava copsar aquesta problemàtica. Definien el naixent moviment ecologista com una qüestió de hippies i desenfeïnats. I, pel que feia a la defensa de la cultura catalana, en sortien amb les ximpleries de sempre: era una qüestió burgesa, superada feia dècades per les aportacions de Trotski, Stalin i Rosa Luxemburg al pensament socialista internacional. Era inútil que els parlassis de Lenin i els drets dels pobles a l´autodeterminació, de les tasques democràtiques del proletariat en lluita contra el centralisme imperialista dels estats opressors. Inútil provar de fer entendre els estudis d´Andreu Nin sobre aquesta mateixa problemàtica.


Els fills dels hotelers i el marxisme – Crònica sentimental de la transició

pobler | 31 Maig, 2017 20:45 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els fills dels hotelers i el marxisme – Crònica sentimental de la transició -


Recordava molts dels amics i amigues que provenien d’antigues nissagues palmesanes –com els Montaner- en decadència i, també, de nou rics enriquits amb la victòria del general Franco i l’estraperlo. Tenia vint anys quan vaig assistir a una curiosa reunió per a debatre El Manifest Comunista. Una trobada a casa de na Teresa Mateu a una gran sala del xalet que tenia a Son Armadans. Na Teresa Mateu tenia la meva edat. Ens coneguérem en un dels primers recitals que va fer Raimon a Palma, a la Sala Born. Ens havíem vist i parlat més d’una vegada en el CineClub del Salón Rialto i, sovint, en acabar el debat que solíem fer després de la projecció, anàvem a fer un vermut al Bar Bosch. Però jo encara no sabia que era filla d’un dels primers hotelers enriquits amb l’inici del turisme de masses, just quan començava el boom que transformaria radicalment la fesomia de Mallorca. (Miquel López Crespí)


Recordava molts dels amics i amigues que provenien d’antigues nissagues palmesanes –com els Montaner- en decadència i, també, de nou rics enriquits amb la victòria del general Franco i l’estraperlo. Tenia vint anys quan vaig assistir a una curiosa reunió per a debatre El Manifest Comunista. Una trobada a casa de na Teresa Mateu a una gran sala del xalet que tenia a Son Armadans. Na Teresa Mateu tenia la meva edat. Ens coneguérem en un dels primers recitals que va fer Raimon a Palma, a la Sala Born. Ens havíem vist i parlat més d’una vegada en el CineClub del Salón Rialto i, sovint, en acabar el debat que solíem fer després de la projecció, anàvem a fer un vermut al Bar Bosch. Però jo encara no sabia que era filla d’un dels primers hotelers enriquits amb l’inici del turisme de masses, just quan començava el boom que transformaria radicalment la fesomia de Mallorca.

No cal dir que em va sorprendre el tipus de gent que hi vaig trobar. Va ser el meu primer contacte amb els fills dels vencedors en la guerra civil, alguns dels quals ja dirigien els incipients partits antifranquistes del moment.

Sembla que na Teresa feia temps que seguia les meves intervencions en els col·loquis del CineClub, sabia quins eren els meus amics, s'informà sobre la meva persona i arribà a saber la història de les detencions, de quan, estudiants de quart de batxiller!, ens enxamparen en el Passeig Mallorca, just davant el Frontón Balear, pintant consignes a favor dels miners d´Astúries.

Quan vaig trucar al timbre de l’entrada em contestà la veu d’una criada. En dir la contrasenya convinguda, el portalam s’obrí automàticament. Quina sorpresa! Habitant de l’univers dels barris extraradials, em sorprenia, com un infant amb una nova joguina que, des de la distància, s’obrís la porta del gran xalet que es divisava al final dels pins i plantes exòtiques que poblaven aquell jardí impressionant.

En arribar a l’escala que donava a l’entrada, una criada amb còfia em va dir que l’acompanyàs, que em portaria al saló on m’esperaven la senyoreta i els altres convidats. Pertot marbres, els luxosos mobles, els grans cortinatges que cobrien els finestrals que donaven a la piscina, les catifes perses, la immensa biblioteca que omplia la sala on m’esperaven...

Els pares de na Teresa no tenien gaire gust per a la decoració. Tot el que podies veure era, evidentment, car, comprat possiblement a Itàlia i França, a les millors botigues de Jaume III, amb llits i armaris comanats als darrers fusters de Manacor, sense escatimar en el preu de la fusta, en la grandiositat de les butaques i sofàs folrats de sedes i pells importades. Qui hauria dissenyat aquell espaventós espectacle? Com si s´hi hagués de filmar una pel·lícula d´Alfredo Landa i José Luis López Vázquez! Una pel·lícula de reprimits sexuals a l´espera de poder lligar les sueques que han trobat en el bar i que ara, en veure les pretensions dels espanyols, esclafen en una riallada immensa.

En una rampellada, les preguntes de sempre colpejaren el meu cervell. El mateix que em preguntava cada vegada que sentia els fills dels falangistes fent juraments d’antifranquisme i de defensa del socialisme. Debatre El Manifest Comunista en aquell ambient? Tenia sentit, de debò continuar endavant, prendre’s seriosament la reunió? El marxisme de na Teresa, de l´amiga que comandava les criades, ordenant que ens servissin algun refresc, entrepans de pernil i paté, salmó i caviar d´imitació... podria anar més enllà, abandonar-ho tot per la Revolució, anar a viure amb nosaltres, a un barri extraradial de Palma, enfrontar-se a la vida amb les mans buides, nua, talment vengué al món?


La decadència de l´aristocràcia malloquina i el feixisme – El naixement de la Mallorca dels especuladors - Crònica sentimental de la transició

pobler | 30 Maig, 2017 14:07 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – La decadència de l´aristocràcia malloquina i el feixisme – El naixement de la Mallorca dels especuladors - Crònica sentimental de la transició -


Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma. (Miquel López Crespí)


Els hereus dels Montaner i Vallespir ja no disposen de les propietats del passat. Tan sols el casalot de la Concepció, un apartament al Passeig Mallorca i dues finques petites a Algaida. La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner va vendre la darrera possessió que li quedava de l´antiga època de bonança econòmica. La majoria de cases i d´horts desaparegueren en mans d’usurers i pseudoempresaris de curiosos negocis sense viabilitat: el motor que havia de funcionar amb aigua de mar; una fàbrica de formatge de cabra, el soci de la qual marxà amb tots els diners invertits pels Montaner; el negoci de l´exportació de l´anguila i la xufla de l´Albufera d´Alcúdia als valencians... En els anys trenta, el padrí dels actuals propietaris volgué muntar una cooperativa per fer un petit Hollywood a Mallorca. Els actors i directors que vendrien des dels Estats Units, França i Alemanya viurien a l’Hotel Formentor i a l´Hotel Mediterrani. El fantasmagòric pla anava unit a la construcció d´un casino, la creació de companyies d’aviació i marítimes que portassin més turistes a l´illa. Fantasies bastides en la suposició que els governs del general Miguel Primo de Rivera duraria molt! Corregudes per fer-se del partit del dictador, muntar Unión Patriótica a la majoria de pobles de l’illa, vendre algunes terres per comprar vots que afavorissin els partidaris del militar colpista. I, de cop i volta, quan menys ho esperaven, quan les compres de terrenys que s’havien de revaloritzar ja estaven fetes... arribà el terratrèmol. La victòria republicana acabà amb els plans bastits al voltant de la dictadura. De seguida, els batles i regidors que havien de garantir els negocis, les expropiacions forçoses de terres, són cessats l´abril del trenta-u i res del que tenien planificat va funcionar.

És la ruïna dels Montaner i la majoria de socis embarcats en multitud de negocis semblants: la prolongació del tren fins al Port d’Alcúdia; la construcció de nous edificis públics, mercats, ajuntaments, escorxadors; la restauració d´esglésies i ermites... una munió de projectes ininterromputs que donarien feina als contractistes amics i consolidar així la poderosa xarxa caciquil existent. Però l´anua·lació de l’ampliació del Port d’Alcúdia, l´aturada de les urbanitzacions i dels hotels que s’havien de bastir a les badies de Pollença i Alcúdia, marcaren la bancarrota absoluta dels somnis aixecats damunt la sorra movedissa de la política.

Als Montaner i Vallespir els restava una possessió a Escorca, el casal del carrer de la Concepció, l’antiga cereria del carrer de sant Magí, i les terres a Algaida on, se sabia ben bé, els administradors robaven el que volien.

Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma.

L´odi a la República, als socialistes, al moviment obrer els emboirava l´enteniment. Per això les vendes d´horts per ajudar els carlins, la CEDA, els eixerits jovenets de Falange Española que feien pràctiques de tir rere el cementiri de la Vileta i Establiments. Qualsevol cosa abans que haver de patir en pròpia carn l´ensorrament total i definitiu dels privilegis que gaudiren durant segles. Quina por veure i sentir Emili Darder i Alexandre Jaume a la balconada de l´Ajuntament! Les esfereïdores banderes tricolors, i la roja del comunisme!, onejant pels carrers de Palma. I les criades, amb l´uniforme dels partits obrers i grans cartells on es demanava la Revolució Social, enlairant estendards amb la falç i el martell, cantant la Internacional, amenaçant amb el puny les senyores que miraven, atemorides, rere les finestres dels casals de Palma.

Com aturar el terratrèmol que avançava, incontenible, talment un torrent desbordat i es consolidava, ferm i d´apariència invencible? Bastaria proclamar l´estat de guerra, exiliar un parell de polítics i intel·lectuals, com va fer l´enyorat general Miguel Primo de Rivera?

La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no creia que aquesta vegada bastàs amb un centenar de detinguts per provar d´aturar la desfeta. Tothom mirava amb esperança els fets que s´esdevenien a Alemanya i Itàlia.

Na Magdalena Roig em diu –i té tota la raó del món!- que segurament hem mitificat massa una aristocràcia quasi inexistent.

-No ens deixem enredar per les ràncies històries de quatre periodistes amb molta imaginació, les novel·les –Bearn, per exemple- que parlen d´uns senyors de possessió que mai no existiren. Grans propietaris lectors de Voltaire, a Mallorca? Els descendents de la repressió de les Germanies, del lliurament de la nostra terra a Felip V, la tropa de militars i clergat que fa quaranta anys donen suport a Franco, presentats com si fossin deixebles de d´Alembert i Diderot? On s´ha vist mai una ximpleria semblant! Que Llorenç Villalonga hagí volgut bastir un personatge com don Toni, el protagonista del llibre, amb una sèrie d´imaginàries virtuts és normal. Com a creador, pot escriure emprant com a matèria primera tot l´aparell dels seus somnis i els desitjos secrets que sempre l´han acompanyat. Qui ignora que la màxima aspiració que domina la vida d´aquest falangista de primera onada és aconseguir provar que té arrels aristocràtiques? Don Toni no és més que un Llorenç Villalonga mitificat, el que li hauria agradat ser a l´autor.

Na Magdalena encertava en la seva anàlisi. Aquestes ràncies nissagues mai assoliren la categoria que podrien tenir els senyors del Principat, de França, d´Anglaterra i Itàlia. George Sand va descriure a la perfecció les fosques cambres dels casalots mallorquins, amb mobles de mal gust, quadres religiosos sense valor artístic, ennegrits per segles de fum d´espelmes i pols aferrada als vernissos de mala qualitat. Possiblement la mateixa senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no deixava de ser una madona de possessió amb cultura de sagristia i llibre d´oracions.


La decadència de l´aristocràcia botifarra i el patiment i esclavatge del poble mallorqu

pobler | 29 Maig, 2017 19:03 | facebook.com

Tal com èrem – Palma, Anys 70 – La decadència de l´aristocràcia botifarra i el patiment i esclavatge del poble mallorquí – Crònica sentimental de la transició -


Quantes generacions de pagesos, amb el seu treball esclau, alimentaren aquestes vides ocioses? Es podria descriure mai el dolor causat pels segles de viure de les rendes provinents del camp? Com narrar la difícil supervivència del nostre poble, sotmès a calamitats naturals, la fam, la pesta, el poder omnímode de la Inquisició, les fogueres a les places, les forques a l´entrada de Palma i de qualsevol vila de l´Illa, la cendra dels xuetes escampada pel bosc de Bellver? Què dir de la por provocada pels tambors de les processons i la continuada i fastigosa flaire de la cera, el repic de les campanes, quan a la plaça de Santa Eulàlia, el Gran i General Consell decretava l’esquarterament de rebels i heretges, la col·locació dins una gàbia de la Porta Pintada, del cap de l’Instador general de les Germanies, Joan Odom Colom? De la mort en la batalla de Son Fornari, a sa Marjal de sa Pobla, dels cremats dins l'’església de Pollença -dones, vells i infants-, dels penjats en els entreforcs dels camins, dels torturats per sàdics i degenerats dominics al calabós de la Casa Negra? (Miquel López Crespí)


Quantes històries es podrien escriure parlant de la vida de les persones que poblaren les immenses cambres de mercaders enriquits amb l´explotació dels pagesos mallorquins, el corsarisme del segle XVII, la venda d’esclaus negres per a les plantacions de Cuba, el proveïment dels exèrcits espanyols derrotats a Santiago de Cuba i Cavite! Encara es poden trobar informacions sobre els Montaner i Vallespir en els diaris de finals del segle XIX, quan perderen les propietats de Cuba i Filipines. Amb l´arribada de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, els gasetillers al servei d´aquelles classes parasitàries parlen d´àpats i concerts, balls i sopars esplèndids amb participació de George Bernanos i Llorenç Villalonga. L´autor de Bearn havia publicat una recopilació d´articles que tenia per títol Centro i que va causar una gran sensació entre els descendents de la noblesa mallorquina, sectors del clergat i militars antirepublicans, tots els nombrosos enemics de la cultura catalana i de la revista La Nostra Terra.

Se sap que la senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir, marquesa de Bonaire d´ençà de la victòria borbònica de 1715, participà, juntament amb la munió de rics desenfeinats que pul·lulaven per casals i possessions, en les més diverses conspiracions contra les realitzacions de la República en matèria de sanitat pública i ensenyament. Activa en el suport als primers militants de Falange Española, oferí els grans salons endomassats del casalot de la Concepció als oficials que mataren el metge Emili Darder, el darrer batle de la Palma democràtica. Es digué que la festa per a celebrar l´indigne assassinat es va perllongar fins a la matinada. Hi participaren molts jovençans de bona família, aquells que solien emprar el ball anual del Círculo Mallorquín per a donar-se a conèixer en societat. L´escriptor Llorenç Villalonga llegí un poema dedicat als falangistes que aixecà forts aplaudiments entre la selecta concurrència a la festa.

Pensava en tota aquesta tenebrosa història mentre pujava lentament els gastats esglaons que portaven a la galeria. Na Magdalena m’ajudà a muntar l’habitació per a la trobada amb els periodistes. Alhora que col·locaven la mesa i les cadires, m’explicà el que havia esbrinat en referència a la nissaga dels Montaner i Vallespir. En el fons es tractava d´uns fets prou coneguts. La lenta decadència d’unes classes endarrerides i estantisses i que tengueren els seus moments de glòria a l’època que va des de la derrota de les Germanies fins al lliurament de les Illes als borbons, després de la caiguda de Barcelona. El benestar i les propietats d´aquells anys de poderosa supèrbia alimentaren les dècades posteriors de lenta i agònica decadència.

Avançava amb cert respecte i temor. El llegat pictòric dels senyors, aquelles fredes ullades de barons i marquesos, de generals i bisbes que ens contemplaven travessant l´obscur vernís dels anys, em causaven neguit i intranquil·litat. Quan ens podríem alliberar de llur eterna presència llefiscosa? Mirava les altes parets de les cambres: les bigues de nord que anaven de part a part dels amples salons, les infinites cambres del casal. Na Magdalena, malgrat els mesos que portava amb la galeria, reaccionava de la meva mateixa manera. Pujàvem per les treballades escales de marbre de Santanyí sense pronunciar paraula. Arreu, quadres, tapissos de colors destenyits, les aranyes de cristall venecià, els canteranos, molts dels quals, fets malbé per dècades d´abandó, encara romanien a les habitacions que na Magdalena emprava com a magatzem. Quantes generacions de pagesos, amb el seu treball esclau, alimentaren aquestes vides ocioses? Es podria descriure mai el dolor causat pels segles de viure de les rendes provinents del camp? Com narrar la difícil supervivència del nostre poble, sotmès a calamitats naturals, la fam, la pesta, el poder omnímode de la Inquisició, les fogueres a les places, les forques a l´entrada de Palma i de qualsevol vila de l´Illa, la cendra dels xuetes escampada pel bosc de Bellver? Què dir de la por provocada pels tambors de les processons i la continuada i fastigosa flaire de la cera, el repic de les campanes, quan a la plaça de Santa Eulàlia, el Gran i General Consell decretava l’esquarterament de rebels i heretges, la col·locació dins una gàbia de la Porta Pintada, del cap de l’Instador general de les Germanies, Joan Odom Colom? De la mort en la batalla de Son Fornari, a sa Marjal de sa Pobla, dels cremats dins l'’església de Pollença -dones, vells i infants-, dels penjats en els entreforcs dels camins, dels torturats per sàdics i degenerats dominics al calabós de la Casa Negra?

No existien gaire alternatives.

Pagar els censals malgrat la mala anyada i haver de menjar garroves i ordi. El blat fa temps que desaparegué de la taula dels pobres; els animals morien d’inanició però els soldats van de casa en casa a demanar les lliures que exigeixen els llunyans reis d´Espanya. Augmenten els tributs que cal pagar a esglésies i convents. Potser és preferible morir davant les murades d’Alcúdia que, amb suport de l’emperador, resisteixen l’envestida agermanada. Millor agafar la falç i les forques de ventar la palla i córrer, amb tota la teva desesperació, amb la força acumulada per generacions i generacions d´esclaus per lluitar fins a la mort contra els mercenaris que disparen canons carregats de metralla. Amb el pit al descobert davant arcs i ballestes, els arcabussos dels mercenaris reials. Mil pagesos esventrats a les batalles de Son Fornari. Quants en els enfrontaments a Rafal-Garcés i Palma, en la desfeta final?


Palma, Anys 70 – Els diaris mallorquins, els franquistes i els excombatens de la División Azul

pobler | 28 Maig, 2017 12:15 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els diaris mallorquins, els franquistes i els excombatens de la División Azul – Crònica sentimental de la transició -


Era un hitlerià convençut. Una relíquia antiquíssima que ja no feia por. Anava al descobert, sense amagar les follies que el posseïen. No enganyava. Sabíem qui era, què pensava, què feia. Els pitjors eren els feixistes amagats, els que dissimulaven la seva ideologia. Alguns es feien passar per seguidors del fill d´Alfonso XIII, don Juan i, el que encara era pitjor, per socialistes de nou encuny, matisant que sempre seguiren la línia i l´exemple de Julián Besteiro, mai de Largo Caballero! (Miquel López Crespí)


Vaig ser a temps de conèixer Onofre Arbona, que lluità aferrissadament contra l´Exèrcit Roig en el front de Leningrad. Perdé dos dits de la mà dreta a causa del fred. Era un antiamericà exaltat. Recordava la pèrdua de Cuba i Filipines, la destrucció de la flota espanyola per part dels moderns creuers ianquis a Cavite, Santiago de Cuba i Manila. Sempre deia que, sense el desembarcament de Normandia, els alemanys, italians i romanesos haurien pogut vèncer el comunisme. Criticava Hitler per no haver aprés les lliçons de la derrota de Napoleó quan volgué conquerir l´antiga Rússia tsarista: les immensitats de les planures d´aquell país inabastable, el fred, la ferma resistència dels russos que, igualment que els guerrillers espanyols del segle XIX, sabien emprar qualsevol tàctica militar per vèncer l´invasor: la guerra de guerrilles o la formació clàssica, que els oficials del Tsar havien après dels militars prussians.

-Als alemanys –deia Onofre Arbona-, els succeí el mateix que als francesos. Caigueren en les mateixes trampes. Els russos cremaven les ciutats, els recursos que podien servir per alimentar un exèrcit de més de cinc-cents mil homes, per a refugiar-se del fred. No es podia lluitar, com en la Primera Guerra Mundial, en dos fronts alhora. Els militars ho advertiren. Però Hitler no escoltava ningú. No li agradava sentir la veritat. Destituïa els alts comandaments que no li seguien el corrent, els que no acceptaven les ordres sense discussió. Així no es podia guanyar mai una guerra!

Era un hitlerià convençut. Una relíquia antiquíssima que ja no feia por. Anava al descobert, sense amagar les follies que el posseïen. No enganyava. Sabíem qui era, què pensava, què feia. Els pitjors eren els feixistes amagats, els que dissimulaven la seva ideologia. Alguns es feien passar per seguidors del fill d´Alfonso XIII, don Juan i, el que encara era pitjor, per socialistes de nou encuny, matisant que sempre seguiren la línia i l´exemple de Julián Besteiro, mai de Largo Caballero!

Les redaccions eren curulles d´aquesta mena de personal. Seien a les taules que tenien assignades en els racons més foscos del local. Els més antics explicaven que sempre els havien vist asseguts, petrificats rere les tauletes que ocuparen un llunyà estiu del trenta-sis. Talment fossin els mobles, les columnes que sostenien el sostre. Ningú no sabia quina feina feien, per quins estranys motius continuaven en nòmina. A vegades els veies escriure en aquelles atrotinades màquines dels anys vint, o a mà, emprant la tinta que contenien els vells tinters de porcellana blanca provinents d´èpoques ignotes. Què escrivien? Mai no es va saber amb certitud. Els més entesos en els misteris dels diaris suposaven que redactaven necrològiques, algun reportatge sobre curses de braus i boxa. Potser eren els autors de la secció d´efemèrides on, diàriament, els interessats per la història oficial, podien trobar un resum de la vida de don Pelayo, Guzmán el Bueno, Hernán Cortés, Isabel la Católica, els conqueridors espanyols d´Amèrica...

Tampoc no hi mancava, ben detallat, el relat de les batalles victorioses del general Franco, les biografies de Ramiro Ledesma Ramos, Ramiro de Maeztu, José Antonio Primo de Rivera, el general Moscardó... Altres, s´entretenien retallant grogosos diaris que col·locaven en unes velles carpetes guardades en uns misteriosos arxius.

En aquell temps les redaccions eren plenes de fum. Pertot cendrers curulls de llosques, papers pel terra, el renou sec de les linotípies funcionant sense aturar. Amb prou feines podies entrellucar més enllà del lloc on estaves situat. Quan anava al diari em submergia en aquell univers ple de ressons llunyans. Malgrat els fastos de la dictadura, la censura i la manca absoluta de llibertats, la Mallorca turística de finals dels seixanta ja no tenia res a veure amb la grisa postguerra. Ens visitaven milions de turistes. La música cridanera, els cotxes i autobusos plens d´alemanys, anglesos, suecs i francesos circulaven en direcció a platges i els llocs d´esbarjo: sales de festa, infinitat de discoteques, espectacles on actuaven els més renombrats cantants del món... Al·lotes amb minifaldilla i anglesos amb calçons curts circulaven pels carrers que conegueren les desfilades de militars i falangistes, els exaltats mítings del comte Rossi, les passejades de l´escriptor Llorenç Villalonga de bracet d´Alfonso Zayas i el policia Francisco Barrado. Els antics falangistes de la redacció només es relacionaven amb el director, un dels recomanats del règim que manà un regiment a les batalles de Belchite i l´Ebre però que, a causa del seu conservadorisme catòlic, anà derivant vers unes posicions properes a don Juan, l´etern aspirant a la corona d´Espanya vetat pel general Franco. Era l´únic que s´aturava uns moments a parlar amb les fantasmals ombres de la guerra. Enmig del fum i, si estaves atent al moviment dels llavis, podies endevinar que els preguntava sobre la seva salut o, qui sap, els animava a continuar amb aquelles tasques estranyíssimes que els ocupava.


Palma (Anys 70) – Els primers articles de l´escriptor Miquel López Crespí – Crònica sentimental de la transició

pobler | 27 Maig, 2017 13:27 | facebook.com

Tal com èrem – Palma (Anys 70) – Els primers articles de l´escriptor Miquel López Crespí – Crònica sentimental de la transició -


Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart. (Miquel López Crespí)


Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart.

Ens semblava que estàvem canviant el món! Les nostres preferències anaven enfocades a destacar les obres dels grans escriptors catalans i estrangers. Als vint anys imaginàvem que el món cultural de les Illes vivia pendent de les meves col·laboracions i les de Damià Huguet, Damià Ferrà-Ponç, Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà... Quina dèria, la passió per la literatura! Pensàvem que parlant de Miguel Hernández, Luis Cernuda, Bertold Brecht, Walt Whitman, Vladimir Maiakovski, Pablo Neruda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, enfortíem les posicions de l´esquerra i ajudàvem a debilitar la dictadura.

Els vells combatents de la División Azul, els antics oficials que llegiren el ban del general Goded davant Cort el juliol del trenta-sis, miraven el racó on escrivíem una mica espantats. De lluny estant, quan el fum de les cigarretes disminuïa un poc, els veies fullejant el diari acabat de sortir de màquines. Sorpresos, miraven la fotografia de Lenin, Gabriel Alomar i Rosa Luxemburg amb què Xim Amengual il·lustrava els nostres escrits. Ben segur que els dominaven reflexions amargues, pensant que, d´ençà de l´arribada massiva del turisme i la coneixença de les resolucions del Vaticà II, el règim havia entrat en decadència. Imagín que no podien entendre les nostres rialles, la confiança en un futur de llibertat que omplia i donava sentit a uns jovençans que acabaven de fer el servei militar.

Onofre Arbona era l´únic redactor procedent del passat que compareixia prop de les taules on feinejàvem. Per a nosaltres era una font preciosa d´informació de la Mallorca de la guerra i la postguerra. El convidàvem a un puret i petàvem la conversa en qualsevol moment i circumstància. El veies alegre, animat, quan recordava les aventures de la seva joventut, de la febre de la Revolució Nacional-Sindicalista, avortada pels oportunistes, els carlistes i l´església catòlica, com solia explicar. Es vanava de ser un falangista autèntic, un fidel seguidor de Manuel Hedilla, el successor de José Antonio Primo de Rivera, condemnant a mort per Franco. L´escoltàvem atentament quan ens parlava de la conspiració dels militars, Ramón Serrano Suñer i els monàrquics de totes les tendències contra el llegat del fundador de Falange Española. Quan commutaren la pena de mort a Hedilla, l´enviaren desterrat a les Illes i el pogué conèixer personalment. Subsistia de mala manera, mitjançant uns diners que els pocs amics que li restaven en el Moviment li enviaven cada mes. Sembla que va fer feina a les obres d´ampliació del port de Palma. Una vida complicada, sempre vigilat per la policia.

El redactor ens informà de les trobades amb Hedilla als bars de les Drassanes i el Born. Els espies de Franco vigilaven Hedilla dia i nit i segurament informaven a les autoritats de les reunions. Parlaven, en veu baixeta, de la Revolució traïda pels militars, de les persecucions a les quals estaven sotmesos els seguidors del pensament autèntic de José Antonio i de com, les il·lusions juvenils que els impulsaren a combatre el socialisme i l´anarquisme, la idea de bastir una Espanya nova, antimarxista sí, però també anticapitalista, acabaren en el femer, servint solament per a enlairar a les altures del poder una cort d´aprofitats i vividors.

Els altres membres de la seva generació el fitaven amb mirada reprovadora i més d´un es negava a saludar-lo en arribar al diari de bon matí. Trobaven que Onofre Arbona els traïa donant conversa i, el que era pitjor, una valuosa informació del passat, als rojos que, sense cap mena d´impediment, anaven ocupant les pàgines de Cultura.

-Per molt menys del que vosaltres escriviu hi hagué gent que morí d´un tret al cap per les carreteres i als murs dels cementiris mallorquins –explicava, seriosament, en veure com continuàvem sense variar la línia de les col·laboracions.

I afegia, aprofundint en els seus pensaments, com si retornàs des de la fondària d´un passat remotíssim:

-Podeu escriure tot això gràcies a la nova llei de premsa de Fraga Iribarne. Ara, la responsabilitat és vostra, del director de la publicació. I, talment com han autoritzat la publicació de certs llibres i la projecció de determinades pel·lícules als Cineclubs, us deixen publicar perquè ningú no llegeix els suplements culturals. A més... qui coneix, a Mallorca, Rosa Luxemburg, Gramsci, Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre? No us faceu il·lusions! No penseu que estau canviant el món i la societat illenca a través dels vostres articles! Ni el director sap qui són els autors que comentau! Crec que no coneix qui és en Jaume Vidal Alcover, en Blai Bonet o en Josep M. Llompart! Aquí mai ha interessat la cultura. Potser els únics que volien la formació del poble eren els antics republicans, homes com Emili Darder, preocupats fins al màxim pel benestar de les classes populars. Quan el mataren com un ca davant els murs del cementiri, assegut damunt una pedra perquè no s´aguantava dret, enmig de les riallades d´oficials i beates, ningú ignorava que era innocent. Érem covards, cal reconèixer-ho. Aquell ambient de follia ens tenia trastornats. Ens havia fet perdre la raó. Crèiem en la famosa conspiració comunista per fer d´Espanya una nova Rússia. Pensàvem que els republicans obrien la porta a la col·lectivització de les terres, a l´esclavatge de la humanitat. Abans del Moviment, Hitler i Mussolini esdevengueren l´única esperança ferma per fer front al comunisme soviètic. Vàrem creure a ulls clucs les mentides de la premsa oficial, tot el que escrivien intel·lectuals com Llorenç Villalonga en suport del feixisme i contra la cultura catalana. Ara, passats els anys i sense poder-hi fer res, puc constatar com ens deixàrem utilitzar i, en el fons, esdevenguérem actors voluntaris o involuntaris d´aquella folla orgia de sang.

Ens deixava una mica pensatius, sense arribar a creure que la realitat política i cultural era tan desesperançada com explicava Onofre Arbona. Haurien de passar alguns anys per a copsar la poca la poca importància que la societat donava a la cultura.


La Brigada Social i les tortures – Crònica sentimental de la transició

pobler | 26 Maig, 2017 19:52 | facebook.com

Tal com èrem (Palma, Anys 70) – La Brigada Social i les tortures – Crònica sentimental de la transició -


Coneixia prou bé els caus de la Brigada Social des que tenia catorze anys quan, amb els amics del col·legi, ens agafaren fent pintades a favor dels miners d’Astúries i per l´amnistia dels presos polítics. Aleshores érem molt jovenets. Escoltàvem Ràdio Espanya Independent i Ràdio París, on s’informava de les tortures als miners i les seves dones. Les emissores de l’exterior deien que la dictadura no solament torturava els treballadors. Les embarassades eren colpejades i vexades per la Social i les unitats de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí)


Era el moment de pensar on fer la presentació del partit. A un bar? Era massa exposat. Ens podrien sentir, sospitar, trucar als sicaris de la Brigada Social. En un dels nostres locals secrets? Impossible! I si els periodistes eren seguits per la policia política? Podrien descobrir els llocs de reunió, els indrets on teníem la propaganda del partit. No podíem exposar l’organització a un tancament generalitzat dels pisos on planificàvem les accions i debatíem la política que portàvem a la pràctica.

Hauríem d’estudiar qui donava la cara, qui seria la persona més adient per sortir a la llum pública. El que no podíem fer era descobrir a les forces repressives els qui no estaven fitxats. Era imprescindible salvaguardar la seguretat de l´organització. Feia anys que militàvem al costat de nombrosos companys dels quals no coneixíem els noms reals, excepte el d´alguns estudiants. A classe passaven llista i era impossible no saber que nomien! També era summament dificultós amagar la identitat en els pobles petits. Els companys havien crescut i jugat plegats, eren del mateix carrer i, sovint, familiars! A les grans ciutats era diferent. Es podia establir un anonimat perfecte. Palma era un exemple paradigmàtic. No existia cap problema a establir un cert grau de secretisme entre els militants de les diferents barriades. Així i tot, les feines, els contactes, les reunions es feien sempre emprant els “noms de guerra”. La norma era protegir al màxim la xarxa de cèl·lules existents, en cas de caigudes en mans de la Social i la Guàrdia Civil. Era un costum establert d´ençà de la fundació del grup: com menys sabéssim els uns dels altres, molt millor per a tots.

En la reunió que decidí fer la presentació també discutírem qui serien els encarregats de rompre amb la nostra històrica clandestinitat. Tothom es girà cap al meu lloc. Era evident que jo era el més conegut del partit. No només perquè ja estava fitxat, sinó perquè el meu nom feia temps que sortia en els diaris.

Per la meva part no hi havia cap problema.

Em semblava una decisió raonable.

Coneixia prou bé els caus de la Brigada Social des que tenia catorze anys quan, amb els amics del col·legi, ens agafaren fent pintades a favor dels miners d’Astúries i per l´amnistia dels presos polítics. Aleshores érem molt jovenets. Escoltàvem Ràdio Espanya Independent i Ràdio París, on s’informava de les tortures als miners i les seves dones. Les emissores de l’exterior deien que la dictadura no solament torturava els treballadors. Les embarassades eren colpejades i vexades per la Social i les unitats de la Guàrdia Civil.

Ens enxamparen pintant consignes subversives pel centre de Palma.

El jutge em deixà en mans del Tribunal de Menors i, pel que esbrinaren els pares, em volien condemnar a passar un any en un internat. Va ser la mare qui, anant amunt i avall, parlant amb el rector del poble, amb alguns advocats que coneixia, em salvà d’anar a romandre una bona temporada a aquell tètric indret on només hi anaven joves abandonats, lladres, al·lots que havien comès algun delicte important però que no podien anar encara a la presó d’adults.

Un any de reformatori!

No sé què hauria estat de la meva vida si m´haguessin obligat a complir una condemna com aquella! El cert és que el rector de La Vileta i altres personatges influents intervengueren davant les autoritats i em vaig salvar del reformatori.

De les primeres detencions record la tenebror dels passadissos que portaven al despatx de la Brigada Social. Una dèbil bombeta il·luminava aquell soterrani que havia estat testimoni de tantes històries de terror. Mentre els policies em portaven a la cambra dels interrogatoris, em preguntava si pegarien a un adolescent i fins on arribaria la meva capacitat de resistència. Si em torturaven... podria aguantar cops i fuetades? Seria capaç de no dir cap nom dels altres amics del col·legi que formaven part del grup i encara no eren coneguts per la Social?

No neg que tenia por.

La nit en què sortirem a pintar les consignes a favor de la vaga d’Astúries, enganyarem la família. Cursàvem quart de batxiller i diguérem als pares que havíem de preparar un examen i que aniríem a estudiar a la casa d’en Gabriel Roca, que vivia en el carrer de General Barceló, prop de l’indret on va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en la popular barriada de Sant Pere.

Una mentida més de la nostra enfebrada imaginació d´adolescents.

Els pares estaven contents pensant que havíem mudat de costums i, enlloc de sentir la ràdio fins a altes hores de la matinada, pensàvem en els estudis! Quina credulitat, pobres! No sols no havíem canviat de costums, sinó que ara estàvem més compromesos, disposats a anar a la presó, a patir tortures en defensa de la llibertat si era necessari!

La nit de l´acció també vengué amb nosaltres en Joan, que era qui portava de cap els professors i porters amb les seves pintades amb guixos de colors! Els “Mori Franco” i els “Amnistia!”, omplien les pissarres de les classes per molta vigilància que ordenàs la direcció.

Tan sols ens descobriren després de les detencions realitzades pintant a les parets de sa Riera, prop de Jaume III. Aleshores els professors i la direcció del centre escolar s´assabentaren de qui eren els responsables de les malifetes amb guixos de coloraines.

Per la meva part no existia cap problema a donar la cara públicament pel partit. I els altres companys? On trobar un parell de persones que poguéssim sortir sense posar en perill l’organització?

Era evident que la presentació no podia ser un suïcidi. Sabíem que el fet tendria unes determinades repercussions, unes conseqüències polítiques. S´havia d´actuar amb intel·ligència i no donar més informació a l´enemic. Únicament la que ens semblàs necessària per a portar endavant els nostres plans. Tota la resta s´havia d´estudiar amb summa atenció.

No podíem fer cap passa en fals.

En Jaume Calafell, el màxim responsable de les cèl·lules de barri, l’home que encapçalà les lluites per les guarderies, l’asfaltat dels carrers i havia exigit un ambulatori per a cada zona de Palma, també estava fitxat. La policia el coneixia prou bé i més d´una vegada hagué de patir els interrogatoris de la Social per les assemblees convocades sense el permís corresponent.

Ja érem dos! Potser aniria bé que ens acompanyàs algú més. Un membre del Comitè de Direcció que també fos conegut per la policia. Tothom girà els ulls vers la cadira que ocupava Guillem Salomó, detingut a Ciutadella feia uns anys per haver muntat un Cineclub.

A Menorca teníem una munió de militants provinents de les Joventuts Obreres Catòliques, una organització juvenil cristiana i anticapitalista que agafà prou força després de l’embranzida del Vaticà II. Guillem Salomó, que provenia del moviment escolta, era un dels màxims responsables d’aquells agosarats joves cristians. Als militants que procedíem de l’oposició obrera a l’estalinisme, de l’herència antiburocràtica del POUM, ens sorprenia la ferrenya militància revolucionària d´un jovent que, en la pràctica, se situava molt més a l’esquerra que la dels seguidors de Santiago Carrillo.


Tal com érem (Palma, Anys 70) – Crònica sentimental de la transició – Els diaris de les Illes no volien publicar res (a no ser negatiu) dels partits que no acceptaven els pactes amb el franquisme

pobler | 26 Maig, 2017 13:48 | facebook.com

Tal com érem (Palma, Anys 70) – Crònica sentimental de la transició – Els diaris de les Illes no volien publicar res (a no ser negatiu) dels partits que no acceptaven els pactes amb el franquisme -


Ens sorprenia la velocitat amb la qual els diversos organismes unitaris de l’oposició anaven acceptant els suggeriments que sortien dels misteriosos organismes que negociaven amb els representants del Moviment. El príncep Juan Carlos, designat pel dictador com a futur rei d’Espanya, movia les peces amb prou intel·ligència. Ràdio París informava de les reunions de militars espanyols amb Ceaucescu i Santiago Carrillo. S´anava ordint un pla maquiavèl·lic per enganyar el poble; fer creure que es lluitava per la llibertat quan en realitat el que es pretenia era aturar l´embranzida popular dels setanta. (Miquel López Crespí)


Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà. Els esdeveniments ens desbordaven. Copsàvem tota la problemàtica d´una situació que s´anava complicant irreversiblement. El règim havia entès que era el moment de la reforma, que no podia esperar més si volia aturar l’onada de vagues i manifestacions que sacsejaven pobles i ciutats. D’Europa i els Estats Units arribaven cada dia assenyats consells, promeses de suport econòmic i polític si s´avançava en la direcció que marcaven els poders fàctics. En els despatxos de Berlín, París i Whashington s’anava dissenyant el sistema que substituiria una dictadura en putrefacció. Les vagues generals, i Vitòria ho demostrà de forma decisiva, paralitzaven la indústria, el normal funcionament de la societat. Els calia organitzar urgentment uns sindicats i partits que poguessin controlar la classe obrera. La frase de moda era que ens “havíem d’homologar amb Europa”.

Ens sorprenia la velocitat amb la qual els diversos organismes unitaris de l’oposició anaven acceptant els suggeriments que sortien dels misteriosos organismes que negociaven amb els representants del Moviment. El príncep Juan Carlos, designat pel dictador com a futur rei d’Espanya, movia les peces amb prou intel·ligència. Ràdio París informava de les reunions de militars espanyols amb Ceaucescu i Santiago Carrillo. S´anava ordint un pla maquiavèl·lic per enganyar el poble; fer creure que es lluitava per la llibertat quan en realitat el que es pretenia era aturar l´embranzida popular dels setanta.

Mateu Ferragut, el nostre secretari general, es va mostrar fermament decidit a convocar la roda de premsa.

Encara quedaven companys que no ho acabaven d’entendre. Però era evident que la velocitat dels canvis ens obligava a fer la passa; en cas contrari, si no intentaven comprendre el paper fonamental dels mitjans de comunicació en la conformació de la consciència, ens podríem retirar de la política activa.

Amb en Mateu i alguns corresponsals de Democràcia Proletària, començàrem a organitzar el que faríem en cas de ser detinguts mentre parlàvem amb els periodistes. S’havia de preveure cada detall, cada possible incidència. Una vegada enviat el comunicat a les redaccions... qui ens podia garantir que algú del diari, els espietes de la Social, no anirien a informar sobre els nostres plans? En enviar una nota a la premsa, malgrat que sigui lliurada a una persona de confiança, sempre pot existir una indiscreció, un comentari en el bar on els redactors van a fer el cafè. A mitjans dels setanta encara feien feina als diaris de Ciutat alguns dels periodistes endollats pel règim. Qui no recorda la farsa de lliurar el carnet professional a gent que havia donat suport al Moviment? Els franquistes convertiren en oficials de l´exèrcit aquells qui tenien el batxiller elemental. En acabar la guerra els guanyadors anaren col·locant milers d´aquests personatges a oficines i llocs de comandament. En relació al periodisme, bastava demostrar que havies estat membre de Falange i ja tenies un lloc de responsabilitat a qualsevol publicació. Després, perfeccionaren el sistema. Feien uns ridículs cursets a Madrid. Unes trobades que et servien per a anar pujant esglaons i llocs de direcció. El Moviment anava creant els seus periodistes, els servils que lloaven la dictadura cada dia.

Els col·laboradors del règim més intel·ligents havien procurat anar canviant de camisa a mesura que la situació política estatal i internacional es va anar modificant. Després de la derrota de Hitler, les camises blaves anaren fent-se fonedisses. Amb el temps només eren permeses en determinats actes oficials. A l´hora dels pactes amb els Estats Units, molts ja no volien recordar el seu passat recent. Però restaren al servei del Caudillo nombrosos incondicionals, persones que ho devien tot a la seva fidelitat al falangisme. Ombres d´un passat recent aferrades a les velles consignes de la victòria del trenta-nou, als èxits inicials de les tropes hitlerianes que conqueriren Europa. En començar a escriure a les seccions de Cultura encara vaig conèixer munió d´exdivisionaris que havien sobreviscut al fred de Rússia en els quaranta, curiosos personatges implicats en la repressió contra l´esquerra illenca que sempre es feien els despistats quan els demanaves alguna informació d´aquella època tenebrosa. De cop i volta esdevenien amnèsics quan s´enfrontaven amb la curiositat dels joves. Com si realment mai no haguessin conegut el que va passar en els anys en els quals eren senyors indiscutibles de vides i hisendes. A les tertúlies que organitzaven els excombatents, només xerraven entre ells. Callaven, canviaven de conversa quan t´hi apropaves. Endebades tantes precaucions! Ningú ignorava que es passaven la vida parlant del món que haurien pogut bastir si els russos no haguessin derrotat els alemanys, italians, espanyols, tots els voluntaris nazis de l'Europa antibolxevic a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad. Semblava mentida que, amb les dècades que portaven a la redacció, no sabessin que, a conseqüència de la curvatura del sostre, el ressò de la seva veu arribava sovint nítida i clara fins a les taules on nosaltres preparàvem el suplement de Cultura. Com si durant més de quaranta anys no s´haguessin mogut del racó que ocuparen quan, el juliol del trenta-sis, entraren armats al local i n´expulsaren els antics redactors.


Els darrers presos republicans de la dictadura franquista

pobler | 25 Maig, 2017 19:15 | facebook.com

El diari Última Hora va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

“Yo fui preso político”


Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976


Texto: Gonzalo Nadal


“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)


Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)


Un míting per l’amnistia (1976)



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".


Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans


El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.



L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Hippies o comunistes?

pobler | 24 Maig, 2017 14:03 | facebook.com

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Crònica sentimental de la transició – Hippies o comunistes?


Com fer entendre als nou vinguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats per a tota l´eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobaven al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res! (Miquel López Crespí)


La majoria de companys que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que mai no tengueren a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, els ensenyaments del Che Guevara, les cançons de Raimon i Jacques Brel, George Brassens i Paco Ibáñez, Peter Seeger i Bob Dylan. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en el Dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alineant, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de Múrcia i Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts deixaren els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris...

Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nou vinguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats per a tota l´eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobaven al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un Sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir sempre resava les oracions acostumades.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les seves primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i els passadissos dels nostres pisos ocasionals...


Escriptors anticomunistes russos. Nina Berbérova

pobler | 24 Maig, 2017 13:12 | facebook.com

2 vídeos - El llibre de memòries de Nina Berbérova El subratllat és meu ens submergeix en un viatge a la recerca d´un univers esvanit: el de la burgesia russa d’abans de la Revolució Socialista, el dels exiliats que havien lluitat contra els rojos en temps de la Revolució i la guerra civil. (Miquel López Crespí)


Escriptors anticomunistes russos: Nina Berbérova


Per Miquel López Crespí, escriptor



El llibre de memòries de Nina Berbérova El subratllat és meu (Edicions 62, Barcelona, 1995) ens submergeix en un viatge a la recerca d´un univers esvanit: el de la burgesia russa d’abans de la Revolució Socialista, el dels exiliats que havien lluitat contra els rojos en temps de la Revolució i la guerra civil. Però a les memòries de Nina Berbérova no solament podem trobar una evocació, força acurada i nostàlgica, de l’exili rus a París (i precisament aquestes descripcions conformen algunes de les pàgines més reeixides del llibre El subratllat és meu). Hi ha molt més. Aquell que s’interessi per la literatura russa hi trobarà algunes opinions discutibles, però summament interessants sobre Gorki, Marina Tsvetàieva, Bunin, Nabókov, Bieli, Pasternak, Merejkovski... Però la nostàlgia de Nina Berbérova pel món enfonsat per la Revolució d’Octubre ens fa copsar com la seva posició contrària a la Revolució la porta a no voler veure la injustícia de l’antiga societat tsarista. Per a copsar com era d’injusta aquella monarquia, la dels Romànov, basta llegir les memòries de Kropotkin, aquell llibre editat per l’editorial ZYX l’any 1970 i que es titulava precisament Memorias de un revolucionario. Un imperi podrit, la repressió a l’ordre del dia, les presons de Sibèria funcionant com en temps de l’estalinisme... i les forques presidint aquell univers en mans d’una aristocràcia feudal arcaica i un clergat amb una mentalitat de l’edat mitjana. Sí, Nina Berbérova reconeix que aquell món en vies d’extinció, que l’ambient que ella va respirar entre els anys dotze i disset, era de “final de règim”. Però, a part d’aquesta afirmació, no fa cap esforç per a copsar res de la història dels revolucionaris russos d’ençà la rebel·lió de Pugatxov en el segle XVIII, el paper revolucionari dels “desembristes”, els revolucionaris constitucionalistes de començaments del segle XIX penjats pel tsar Alexandre I, els nihilistes del temps d’Alexandre II, els marxistes de totes les tendències que floreixen a finals del segle XIX i començaments del XX. Al final, els socialdemocràtes, l’ala esquerra del socialisme que dirigeix Lenin, no són res més que una síntesi i actualització del pensament revolucionari rus de totes les èpoques. Llegint les pàgines de Nina Berbérova ens adonam com cada persona veu la història del seu país segons la ideologia que la conforma. Ilià Eherenburg en el seu llibre de memòries Gente, años, vida. Primer libro de memorias (Editorial Joaquín Mortiz, Mèxic, 1962) descriu un exili rus a París ben especial on podem copsar a fons la vida dels intel·lectuals russos que lluitaven contra el tsarisme. Precisament quan Nina Berbérova tenia divuit anys, just en el començament de la Revolució, qui dirigia en bona part el procés revolucionari a Rússia eren els exiliats que d’ençà començament del segle XX malvivien a París i altres ciutats europees. La Rússia socialista que naixia amb la Revolució del disset no era solament producte rus; era també la conseqüència de l’assimilació de les idees de la Il·lustració i del socialisme internacional per part de l’elit d’intel·lectuals perseguits per la monarquia. La Rússia intel·lectual, les idees que podem trobar a les memòries d’Ilià Eherenburg, tenen molt poc a veure amb les de la Berbérova, lluny també de l'herència cultural d’un Tolstoi o un Andréiev, per no anomenar Maksim Gorki, Issaac Bàbel o Maiakovski.



Així i tot, el llibre de Nina Berbérova, bellament escrit, és summament útil per a conèixer l’univers dels blancs que malvivien a París i altres ciutats europees fent les feines que no volien fer els francesos. Curiosament, els blancs de París són persones summament “delicades”, posseïdes d’una extrema sensibilitat. Homes i dones que només somnien Rússia i són puntuals assistents a les esglésies ortodoxes de la capital de França. Cap paraula contra els exèrcits de les potències occidentals que fan la guerra civil al nou règim socialista causant la misèria i la fam al poble que diuen que estimen tant. És evident, i ningú no ho negarà després de la documentació sobre els camps de concentració estalinistes, que la dissidència era durament castigada a la Rússia estalinista. Però més que la nostàlgia de Nina Berbérova, si del que es tracta és de conèixer a fons la repressió estalinista, el que és summament interessant és aprofundir en els textos d’una gran escriptora de llibres de memòries, la professora Ievguénia Ginzburg, que, primer clandestinament a l’antiga Unió Soviètica, després legalment, publicà Vertigen i El cel de Sibèria. D’aquesta darrera obra hi ha una traducció al castellà, El cielo de Siberia (Arcos Vergara, Barcelona, 1980). La nostàlgia pels móns que han desaparegut sovint és bella. Ningú no negarà que Nina Berbérova és una gran escriptora. Però la bellesa de la nostàlgia també pot ser roja.


Palma, Anys 70 - Republicans silenciats pels feixistes i l´esquerra borbònica

pobler | 23 Maig, 2017 14:19 | facebook.com

Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 - Republicans silenciats pels feixistes i l´esquerra borbònica -


No era senzill aconseguir que els diaris parlassin dels hereus del POUM i Andreu Nin a les Illes! Quan decidírem convidar els periodistes a una roda de premsa clandestina no sabíem si hi compareixeria algú. Evidentment, no podien fer el que volien. Tenien ordres de la direcció per a magnificar qualsevol proposta que sortís dels qui, en poques setmanes, serien els únics interlocutors reconeguts pel règim. (Miquel López Crespí)


No era senzill aconseguir que els diaris parlassin dels hereus del POUM i Andreu Nin a les Illes! Quan decidírem convidar els periodistes a una roda de premsa clandestina no sabíem si hi compareixeria algú. Evidentment, no podien fer el que volien. Tenien ordres de la direcció per a magnificar qualsevol proposta que sortís dels qui, en poques setmanes, serien els únics interlocutors reconeguts pel règim. No obeir les instruccions que sortien del consell de redacció significava perdre la feina. Ningú podia actuar pel seu compte, al marge del que ordenàs el director. S’havia de treballar ulls clucs al servei dels que preparaven la restauració borbònica, per a conservar l’essencial del franquisme: la “sagrada unidad de España” i el sistema d’explotació amagat sota l’eufemisme de “defensa de l´economia de lliure mercat”! El rei que ens llegava el dictador serviria de ciment aglutinant de l´operació ordida per tots els poders mundials implicats en aquesta grandiosa i espectacular obra teatral.

Malgrat les dificultats, havíem de provar de sortir en els diaris. Fins aleshores, la tramesa de comunicats informatius de les propostes polítiques que fèiem en relació a la canviant situació en què vivíem no havien servit de res. Els caps de redacció ho vigilaven tot. Els amics que feien feina a les redaccions explicaven que la feina del nostre servei de premsa, les hores perdudes escrivint les notes informatives, anaven al cubell de les escombraries. I el que era encara pitjor: un company de l´organització que treballava en els teletips ens digué que potser seria millor no enviar res. Havia descobert que els infiltrats de la Brigada Política aprofitaven els torns nocturns, quan estaven sols a la redacció, per arreplegar el que hi havia a les papereres abans que arribassin les dones de la neteja. Ho ficaven dins unes grans bosses de plàstic gris i, amb una misteriosa camioneta, ho portaven fins a Govern Civil, a la porta que conduïa als despatxos de la Social. Sembla que els directors dels diaris hi estaven d´acord i que mai no posaren cap entrebanc a la feina dels agents de la policia. Les velles amistats de la guerra civil? Fills de militars i alts comandaments de la División Azul emparentats amb els batles i governadors de la dictadura? Les mateixes famílies del trenta-sis jugant diverses cartes? Els fills dels fiscals falangistes, ara membres d´alguns grups de l´oposició, defensant la fi de la lluita republicana, l´enlairament de la bandera bicolor, el perdó dels assassins, la reconciliació nacional amb els culpables de més de quaranta anys d´opressió!


Tal com èrem – Crònica sentimental de la transició - El periodisme d´esquerres (clandestí!) dels anys 70

pobler | 22 Maig, 2017 20:06 | facebook.com

Tal com èrem – Crònica sentimental de la transició - El periodisme d´esquerres (clandestí!) dels anys 70 -


Aleshores no existien els ordinadors. Funcionàvem amb unes antigues màquines d’escriure i era dificultós aconseguir que les columnes fossin rectilínies, sense que una paraula sobresortís més que les altres. Quantes hores es necessitaven, no solament per a redactar els articles, sinó per anar quadrant les columnes? Eternes nits de meticulós treball per a publicacions que després es venien per la voluntat als companys de les Facultats, hotels i fàbriques o es regalaven, quan els nostres simpatitzants que no tenien prou diners. Quan ens sobraven exemplars, fèiem sortides de matinada i deixàvem el que no havíem pogut vendre a la porta d’hospitals, instituts, davant les grans portalades de les naus dels polígons industrials... Em preguntava per quins motius recollia un material que ara roman, cobert de pols, a un racó del meu despatx. Quin sentit tenia provar de servar algun fet, les idees que agombolaren els anys més esperançats de la joventut? Simple follia? Intuïa que, potser demà, podria escriure sobre el que s’esdevingué? Però quan seria possible tornar a recuperar la força per a escriure després de l´esbatussada general? No tenia cap seguretat que pogués reiniciar la tasca començada a mitjans dels seixanta, quan guanyava els primers premis de teatre i narrativa. (Miquel López Crespí)


Caminava damunt els munts de revistes abandonades, els pòsters portats d´antics viatges a Roma i París... A un racó: pancartes sense acabar. Qui havia deixat el pot de pintura obert, el pinzell sense netejar damunt el paper? Vaig llegir: “Que la crisi la paguin els capita...”. El missatge era bo de copsar. Però no acabava d´entendre els motius pels quals la pancarta restava així, deixada de qualsevol manera i, al costat, el pot de pintura fet pedra, ben igual que els pinzells que empràvem. Com si haguessin avisat d´un incendi... Els nostres estudiants no sabien que no es pot deixar un pot de pintura obert, els estris de feina sense netejar! Es fan malbé de seguida!

Mirava el paper d´estrassa amb consignes sempre actuals. La crisi! Sí, la crisi dels més desvalguts. Sempre idèntica, sempre igual sota el capitalisme malgrat que ara la pobresa s´endiumengi amb mòbils, cotxes i televisors de plasma. El cartell de paper d´estrassa! Possiblement l´havia anat a comprar jo mateix. Sovint m´encarregava de determinades tasques de propaganda. Aleshores el partit era summament jove i no teníem gaires diners per a la premsa i l´agitació política. Tot ho pagàvem nosaltres: les pancartes per a les manifestacions, l´edició de les revistes, primer ciclostilades, després fetes amb prou cura i professionalitat a una impremta que ens feia un bon preu. Veia en el trespol els exemplars mig desfets de Mallorca Obrera, L’Espira, La Batalla, El Comunista, La Veu dels Treballadors, Revolució... Alguns portaven marcades el senyal de les sabates dels que havien vengut a cercar els mobles; a altres publicacions els mancaven plecs de fulls... Així i tot ho recollia amb una certa tremolor de les mans i ho situava dins la meva bossa talment el cercador d´or que ha trobat un bocí del preciat metall. Reconeixia els articles escrits en tantes hores d’enfebrada il·lusió. Uns anys que esdevenien una vida sencera. Aleshores no existien els ordinadors. Funcionàvem amb unes antigues màquines d’escriure i era dificultós aconseguir que les columnes fossin rectilínies, sense que una paraula sobresortís més que les altres. Quantes hores es necessitaven, no solament per a redactar els articles, sinó per anar quadrant les columnes? Eternes nits de meticulós treball per a publicacions que després es venien per la voluntat als companys de les Facultats, hotels i fàbriques o es regalaven, quan els nostres simpatitzants que no tenien prou diners. Quan ens sobraven exemplars, fèiem sortides de matinada i deixàvem el que no havíem pogut vendre a la porta d’hospitals, instituts, davant les grans portalades de les naus dels polígons industrials... Em preguntava per quins motius recollia un material que ara roman, cobert de pols, a un racó del meu despatx. Quin sentit tenia provar de servar algun fet, les idees que agombolaren els anys més esperançats de la joventut? Simple follia? Intuïa que, potser demà, podria escriure sobre el que s’esdevingué? Però quan seria possible tornar a recuperar la força per a escriure després de l´esbatussada general? No tenia cap seguretat que pogués reiniciar la tasca començada a mitjans dels seixanta, quan guanyava els primers premis de teatre i narrativa.

Fullejava les antigues publicacions de l´organització. En el fons, malgrat els calificatius d’utopistes i radicals, les nostres anàlisis no anaven tan errades. Els pactes amb els hereus del Movimient no havien servit per “obrir les portes a la democràcia”, com afirmaven els corifeus que ara es repartien el pastís. Era evident que s´uniren, defensant la reforma del règim per por a l’embranzida popular. La pujada a les altures de l’almirall Carrero Blanco obrí els ulls als sectors més intel·ligents del capital. Ara, sense cap mena de dubte, tothom ja sabia que el futur polític dels vencedors esdevendria incert de no haver-hi un canvi. La ferrenya dictadura del general ja no garantia el manteniment dels guanys. Els burgesos es trobaven sense alternatives. No existien ni partits ni sindicats semblants als existents a l’Europa occidental. Què fer davant les vagues contínues que sacsejaven l’Estat? Els treballadors omplien estadis per a decidir, a mà alçada, el que s’havia de fer. Qui pot controlar un fibló gegantí? Amb qui arribar a acords que garantissin l´establert encara que s´hagués de cedir un poc? Les assemblees de fàbrica i facultat, com a Vítòria l’any 76, no tenien cap dirigent permanent. No existia una burocràcia sindical amb la qual poguessis establir un pacte. Resorgia la democràcia directa de les primeres comissions obreres d´Astúries, quan encara els partits no les havien desvirtuades. Els representants de les assemblees, si no feien les coses com el poble volia i exigia, eren destituïts al moment. Ja no bastava entrar a les esglésies i metrallar els obrers, detenir els estudiants, apallissar els veïns que es reunien als convents i els descampats. Per això els contactes secrets de Santiago Carrillo a Bucarest. Nosaltres ho havíem analitzat a la perfecció: preparaven una reforma per a deixar intacte l’essencial de la dictadura. Talment pintassis la façana, provassis d´esborrar les taques de sang que feien malbé la vista i podien molestar els turistes que arribaven sense aturar als aeroports de l’Estat. Com en la novel·la 1984 de George Orwelll: crear un doble llenguatge, enganyar el poble, bastir una realitat fictícia a força de propaganda i mentides. En el fons, la famosa “lluita per la llibertat” era en realitat una efectiva “lluita contra la llibertat”. Una fabulosa faula amplificada per tots els mitjans de comunicació del poder.

No ens havíem errat.

Encertàvem en les anàlisis del que planificaven els homes més desperts del franquisme i els més oportunistes de l´esquerra. El dia de la inauguració de la primera legislatura després de les eleccions dites “democràtiques”, bastava veure la Pasionaria i Santiago Carrillo, Ignacio Gallego i Rafael Alberti, asseguts al costat de l’assassí dels treballadors de Vitòria, Fraga Iribarne.

El pare i l’oncle ho veien per la televisió i no s´ho podien creure! Com era possible? Fins a quin grau havia arribat la degeneració política dels qui aplaudiren la desaparició d’Andreu Nin, els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona? No era Santiago Carrillo el responsable de la criminalització dels seus mateixos companys de partit? Ningú no recordava els patiments de Joan Comorera, secretari general del PSUC, a Catalunya? No era aquesta mateixa direcció, experta en viratges oportunistes, la que anava per places i carrers de l’Estat predicant que ja no calia la lluita per la República, honorar els milers d’antifeixistes assassinats per Franco?

Sí, les anàlisis eren correctes però qui les llegiria, qui podria assabentar-se dels resultats de tantes reunions en mil nits interminables? Poca gent. Premsa, diaris i televisió ens estaven negats. Les primeres eleccions pactades eren el primer filtre per anar depurant la societat d’organitzacions molestes. De ser majoritaris en els centres d’estudi i treball, ara, després de la convocatòria electoral, comptats els vots, ens havíem esvanit. Esborrats del mapa en vint-i-quatre hores! Aquest era l´únic objectiu de la reforma: tenir l´excusa per silenciar els partits que no acceptaven els pactes amb els franquistes!

Les instruccions eren clares i precises: qui no hagués obtingut un nombre suficient de diputats no existiria, seria enviat a les tenebres exteriors, al més rigorós extraparlamentarisme, a terra de ningú.

La trampa s’havia tancat.


Tal com érem – Les pàgines de cultura dels diaris de Palma (Anys 60 i 70) – Una presentació clandestina

pobler | 22 Maig, 2017 14:01 | facebook.com

Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – Les pàgines de cultura dels diaris de Palma (Anys 60 i 70) – Una presentació clandestina –


Records de Guillem Colom, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Campmany, Llorenç Moyà, Rafel Jaume, Tòfol Serra, Alexandre Ballester, Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Octavio Paz, Juan Rulfo, Julio Cortázar, Lezama Lima, Pablo Neruda, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Alfonso Sastre, José Bergamín, Josep M. Llompart...


El partit m’encarregà organitzar una presentació clandestina dels comunistes no carrillistes. Ningú tenia contactes amb el món intel·lectual. Feia anys que col·laborava en els suplements de cultura dels diaris i revistes de Mallorca. Per a la majoria de membres de l´organització el món que envoltava l´edició, la premsa i la ràdio era un univers llunyà, inassolible. Alguns dels dirigents del front obrer imaginaven que solament destacats membres de la burgesia hi tenien accés. Quan els explicava la meva història no la podien creure! Era difícil entendre que algú provinent de les classes subalternes –com cantava Raimon- pogués signar articles al costat dels escriptors i periodistes més importants de Mallorca! La veritat és que seria complicat analitzar com, des dels barris extraradials, vaig entrar en contacte amb don Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Campmany i tants d´altres personatges que m´obriren els ulls vers les més insòlites descobertes intel·lectuals.

Potser tot va ser producte dels anys de feina a la llibreria L’Estel Blau. Per a mi va ser una salvació, trobar una ocupació que coincidia amb els meus interessos culturals. Fins aleshores, d’ençà del final del batxiller, havia estat sota la protecció del pare i l’oncle, al taller de pintura dels afores de Palma. No era una feina dura. La família em protegia i es pot dir que sempre m’encarregaven els treballs més descansats i manco complicats. També era l’encarregat de portar el material que es necessitava, cobrar factures, anar a tornar els vehicles a les companyies d´assegurances i particulars que així ho volien. M´hi hauria pogut acostumar. Esdevenir un petit empresari amb taller propi. Tenia tot el temps del món per aprendre un ofici que ja començava a dominar. No era gaire complicat. L´únic problema que existia de veritat, si volies arribar a ser un professional de la pintura, consistia a saber dominar l’art difícil de la mescla de colors. Pintar no consisteix solament a anar a comprar el verd, el groc, el vermell o el negre necessaris que vol el client. Aquesta era la part més senzilla. Però quan el cotxe havia rebut un cop el problema es complicava... Com aconseguir que, una vegada arreglat i pintat el cop, no es diferenciàs de la resta del vehicle? Les matitsacions d´un color poden esdevenir infinites. I només qui sap mesclar la pintura com pertoca, trobar la tonalitat adequada, es pot considerar professional de debò.

Començava a conèixer els principals trucs de l´ofici quan, de forma inesperada, vaig trobar la feina a la llibreria. En aquell temps, amb l’oncle José, antic cap de Transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, els dissabtes horabaixa anàvem de llibreries. Era el nostre entreteniment més estimat. Remoure entre els prestatges, veure les novetats que havien sortit aquella setmana. El propietari de l’Estel Blau coneixia a la perfecció el món de l´edició. Sabia quatre idiomes. Tenia contactes amb distribuïdores de tot Europa i d’Amèrica Llatina. De jove participà en el Festival Mundial de la Joventut que se celebrà a Helsinki, patrocinat per l’antiga Unió Soviètica. El Festival formava part d’aquelles trobades internacionals de joves que volien la Pau i un món més just per a la humanitat. Hi va anar mitjançant els seus contactes amb intel·lectuals propers al PSUC. El problema va ser que, com es descobrí posteriorment, hi hagué infiltrats de la Brigada Social i, en tornar, la policia política ja tenia tots els noms dels participants.

En arribar a Palma va ser detingut i interrogat. En Joan Cantallops, el propietari de la llibreria, va haver de passar sis mesos a la tètrica presó de Burgos. L’home s’atemorí. Va perdre la feina que tenia com a recepcionista a un hotel de Can Picafort i, preocupat per la família, deixà de banda les reunions secretes, qualsevol contacte amb els amics esquerrans del Principat. Aquests entrebancs, però, li serviren per a trobar la seva autèntica vocació: entrar en contacte amb el món dels llibres.

Va ser qui em proposà que anàs a ajudar-lo al seu local. El negoci començava a ser conegut i necessitava un persona que li donàs un cop de mà.

El meu pare no s’hi oposà. Degué imaginar que era una feina més descansada que la del taller. El cert és que en pocs dies em vaig trobar immers en el que sempre havia estat el meu somni. Conviure enmig de les obres dels meus autors favorits, participar en els més diversos actes culturals, preparar presentacions, debats amb artistes i escriptors de totes les tendències que compareixien a petar la conversa dia sí, dia no.

Eren clients habituals els responsables de cultura dels diaris de Ciutat. Les xerrades literàries portaven a l’amistat i, sense adonar-me´n, em vaig trobar escrivint sobre el boom de la novel·la i la poesia sud-americana (comentaris sobre l’obra de Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Octavio Paz, Juan Rulfo, Julio Cortázar, Lezama Lima, Pablo Neruda...). Era una feina que em permetia un contacte permanent amb els grans narradors catalans: Pere Calders, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel... Fent feina a l´Estel Blau vaig tenir la sort de poder conèixer i escoltar les opinions de Guillem Colom, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Campmany, Llorenç Moyà, Rafel Jaume, Tòfol Serra, Alexandre Ballester...

Poder parlar amb els escriptors que compareixien per Palma de bracet de Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que es feien al teatret de la Casa Catalana! Jo tenia vint anys i aquell va ser el meu primer contacte directe amb els autors que admirava. Sentir les conferències d’Alfonso Sastre, José Bergamín, Josep M. Llompart... i ara, a la llibreria, portar el premi Nobel de literatura Miguel Ángel Asturias a explicar la seva obra, em feia sentir en els núvols. Hauria trobat el meu camí? On podria haver descobert un cau on fos possible el debat sobre marxisme i surrealisme, els situacionistes francesos, els dels errors de la Revolució Cultural Proletària a la Xina, la diabòlica follia del nazifeixisme?


Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances

pobler | 20 Maig, 2017 21:17 | facebook.com

Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances -


A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems. (Miquel López Crespí)


Una tarda, uns dies abans de lliurar les claus del local al propietari, hi vaig anar a cercar les banderes que havíem passejat per nombroses manifestacions. La majoria eren meves, portades d´amagat en el forro de les maletes des de diversos viatges de l´estranger. Encara eren al local, presidint la més completa desolació, aquelles parets que ja no sentirien mai més les apassionades discussions dels anys finals de la dictadura, quan cada paraula i cada matitsació era d’una importància cabdal. Debats eterns sobre la necessitat o no de la proletarització de la militància, el trotsquisme i estalinisme, la qüestió nacional, l´internacionalisme, el paper dels consells obrers i la democràcia directa en la futura república socialista per la que lluitàvem.

Em preguntava d´on trèiem les hores per llegir els clàssics del marxisme. Els joves de la nostra edat descobrien el sexe anant a cercar estrangeres en els caus de moda, aprenent quatre frases en anglès per convèncer exòtiques nòrdiques de la bondat d´anar amb ells al llit. Una autèntica revolució sexual i de costums s´esdevenia a Mallorca alhora que nosaltres, als racons més inversemblants, a casetes de camp abandonades, anant d´excurssió per la serra de Tramuntana, en els soterranis dels hotels de Palma discutíem Reich, Alexandra Kol·lontai, la importància de l´organització revolucionària Mujeres Libres en temps de la Guerra Civil, quin hauria de ser el paper de la dona en una societat sense classes...

Una ferotge melangia em tenia agafat per la gargamella. Contemplava el local abandonat amb infinita recança. Un glacial i espès silenci planava, feréstec, pel pis. Taules, prestatges i cadires desaparegueren en un tancar i obrir d’ulls. Alguns companys comparegueren, una mica avergonyits, a cercar els mobles que en el seu temps aportaren a la causa, quan els posseïa la il·lusió dels vint anys.

Les cambres restaven buides, curulles de paperassa cobrint el trespol, llibres fets malbé, les revistes que ja no s´havien repartit, cartells a mig fer.

Pareixia que un volcà, una erupció inesperada hagués paralitzat la vida en un instant precís. Talment els habitants de Pompeia i Herculà, petrificats sota tones de cendra grisa. A les cuines i forns de les ciutats romanes engolides per un terrible diluvi de pedres i foc s´hi poden trobar les restes dels pans enfornats, les olles situades damunt el fogó, la taula parada, amb els ganivets que s´havien de fer servir per dinar. Els cossos es desintegraren per la calor abrusadora de les cendres volcàniques. Uns, provant de salvar-se, corrent pel carrer, sense poder arribar a part ni banda. Altres, amb un darrer gest protector sobre els fills. Alguns, en els llits dels prostíbuls, sota meravelloses pintures eròtiques que, dos mil anys desprès, encara serven les resplendents tonalitats del passat. Dels cossos esvanits en restà un buit que, amb el temps, els arqueòlegs omplirien de guix. Aleshores tornaries a veure, com si els habitants desapareguts retornassin d´un llarg viatge a través de l´espai, els gests finals d´una humanitat desapareguda: homes i dones convertits en eterna estàtua, ben igual que una escultura remotíssima creada per una civilització periclitada, una parella agafada de les mans per a tota l´eternitat, grups sencers sepultats per les tones de magma encès que queia, immisericorde, des del cel...

A l´horabaixa que rememor, la seu del partit era buida. L’havíem pogut inaugurar un dia llunyà de mitjans dels setanta, tots junts, riallers, cantant Els Segadors i La Internacional, les cançons de Raimon, els himnes més combatius de la guerra civil en veu baixeta. Una festa amagada sota el pretext de celebrar l´aniversari d´un dels nostres militants. El mot d´ordre era no fer gaire renou, procurar dissimular al màxim, no fos cosa que els veïns avisassin la policia, estranyats del soroll que sortia del pis acabat de llogar.

No seríem legals fins el setembre del setanta-set, quan ja tot estàs fermat i, consolidada la reforma, signats els pactes, la premsa i els mitjans de comunicació sabessin ben bé de qui podien parlar i a qui havien de demonitzar a partir d´aquell instant.

Vaig girar la clau del pany lentament, sabent que dins del local m’esperava la buidor i la desolació.

Ningú no havia tocat les banderes.

A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems.

Mirava la bandera roja amb la falç i el martell, l´estrella de cinc puntes, brodada per la padrina pocs abans de morir. Tal·larejava La Internacional mentre la cosia amorosament, atenta a cada puntada que donava. La padrina paterna era d´esquerres, una castellana que coneixia a la perfecció la vida de Mariana Pineda, les llegendes sobre els comuners Bravo, Padilla i Maldonado i que, quan executaren Fermín Galán i Ángel García Hernández sortí al carrer amb la tricolor sense gens ni mica de por a les crítiques dels cacics del poble i al que pogués fer la Guàrdia Civil.

La padrina Mònica tengué una sort extraordinària, única, amb els seus tres fills. Tots tornaren a casa sans i estalvis. El meu pare va restar un parell d´anys en els camps de concentració mallorquins; els altres germans perderen la feina, foren interrogats, però pogueren salvar-se del pitjor. Aquest fet li va inculcar una alegria permanent, un estat d´ànim optimista. Sempre la vaig veure somrient. Havia passat la guerra pensant que els fills podrien morir en combat o que, en acabar, els falangistes els vendrian a cercar. Tenir el major tancat a Mallorca li causà moltes preocupacions però no tantes com quan era al front.

Mentre brodava les banderes, em deia:

-Mai no hauria cregut que podria arribar a veure la mort del gran assassí, el general Franco! Una alegria immensa, haver viscut fins avui dia, saber que és sota tones de marbre!

Després mirava la bandera, em fitava directament als ulls i deia, somrient:

-Tornar cosir l´ensenya dels treballadors! Mai m´hauria imaginat que arribàs el moment! Ben igual que en temps de la Revolució, quan col·lectivitzàrem les terres i feia el mateix amb les insígnies que em demanà el Comitè. El roig es va escollir en honor dels obrers morts en defensa dels drets de la humanitat. Quan una bandera roja s´ha portat al capdavant d´una batalla o en una manifestació, el bocí de roba que, a la botiga, abans de ser enlairada no significa res, esdevé un símbol sagrat.

Em mirà altra volta, i afegí:

-Mai no l´abandonis. Recorda el que significa. El teu padrí va morir a les trinxeres de Madrid. No va retrocedir mai ni una passa. La va defensar fins a la mort!

Mai he oblidat les paraules de la padrina.

Calia recuperar l´estendard que va cosir, il·lusionada, un llunyà dia dels setanta.


Tal com érem - Crònica sentimental de la transició – La trampa s´havia tancat

pobler | 20 Maig, 2017 20:24 | facebook.com

Tal com érem - Crònica sentimental de la transició – La trampa s´havia tancat -


Al nostre voltant es bastia una jugada magistral. Només uns pocs s´adonaven que, participant en el seu joc, enfortíem la capacitat d’emboirar i confondre que tenien els homes del Moviment. Intel·ligents, després de quaranta anys de ferrenya dominació, des de les tribunes que tenien a l´abast, podrien explicar que, fins i tot, els sectors més radicals del socialisme estaven d’acord amb el que s´anava fent. L´eixelebrat optimisme d´uns joves de vint anys no ens deixava copsar a fons el significat d’una calculada permissivitat. (Miquel López Crespí)


Ens alletava una forta esperança que provenia de la constatació de la permanència de la rebel·lió a través de la història.

El que moria amb l´avanç dels reformistes del règim i els pactes amb l’esquerra eren precisament aquestes tantes il·lusions alimentades en dècades de sorda resistència, de presons i humiliacions constants. S´anaven desfent, com el sucre dins l’aigua, les fràgils organitzacions aixecades després d’anys i més anys de patiments.

Començava una època diferent.

Bastava veure per la televisió el rostre dels nous ocupants de les cadiretes institucionals. Els anys de presó, les llargues nits d´interrogatoris en els caus policials només havien servit per a consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins. Calia aturar l’embranzida popular. Es veia ben clarament la trampa que va significar presentar-nos, mancats de diners i sense estar legalitzats, a les eleccions del quinze de juny. Com havíem caigut en el parany? Mal d’endevinar. Potser el desig impetuós de sortir de les tenebres de la clandestinitat, donar la cara, dir el que pensàvem. Però així com uns tenien la tribuna televisiva al seu abast, la premsa oficial, el suport d´una administració ensinistrada en el servilisme més barroer, milers de funcionaris al seu servei, nosaltres ens havíem de conformar amb poder fer arribar el nostre missatge als companys que compareixien a la plaça o al teatret que teníem assignat. Ni una notícia com pertocava en els diaris, ni pressupost per a pagar luxosos cartells, anuncis en tots els mitjans de comunicació. En relació als comunistes, tan sols legalitzaren els carrillistes, els partits que jugaven amb les cartes marcades acceptant tot el que volgué una ferotge dictadura que s´autotransformava per a mantenir-se en el poder.

Ens haguérem de presentar sota la tapadora de les diverses agrupacions d’electors de les quals ningú no havia sentit parlar mai.

Quin sentit tenia participar en tan grotesca farsa electoral? Qui ho podia saber! Ara era summament difícil esbrinar l’origen de llunyanes decisions, desxifrar el significat de tants somnis esvanits en el temps. Segurament pensàvem que la desfeta no seria tan profunda i definitiva. La joventut? Qui pensava en la derrota? El poder que ens aclaparava era immens. Però si el règim no havia estat capaç d’acabar amb la dèria llibertària del poble... com ho podrien aconseguir els nous gestors del sistema?

Al nostre voltant es bastia una jugada magistral. Només uns pocs s´adonaven que, participant en el seu joc, enfortíem la capacitat d’emboirar i confondre que tenien els homes del Moviment. Intel·ligents, després de quaranta anys de ferrenya dominació, des de les tribunes que tenien a l´abast, podrien explicar que, fins i tot, els sectors més radicals del socialisme estaven d’acord amb el que s´anava fent. L´eixelebrat optimisme d´uns joves de vint anys no ens deixava copsar a fons el significat d’una calculada permissivitat.

Després de la mort en atemptat de l’almirall Carrero Blanco, es feia evident per als sectors més intel·ligents de la burgesia que era urgent transformar el règim sorgit de la victòria del 39.

Tot va anar a una velocitat vertiginosa.

En Felip, un company del ram del comerç i que al cap de poques setmanes se suïcidaria obrint el grifó del gas de la cuina, em digué, esverat:

-La situació és difícil però no sé per quins motius hem de canviar de tàctica i estratègia. Abandonar la lluita per la República i el Socialisme? Quin sentit té? O no hem après res dels llibres d’història? Després d’una època de repressió, malgrat que sembli que mai no podrem sortir de les catacumbes, arribarà un nou dia esplendorós per al poble. No cal apuntar-se a la taula dels vencedors, renunciar al que sempre hem defensat. Es tracta de resistir i esperar temps millors, ferms en les idees i principis que ens alletaren. La fira electoral amaga les contradiccions del sistema. Però, en passar el carnaval de mítings i caravanes, els treballadors s´hauran d´enfrontar novament amb els problemes de sempre i ressorgirà, potent, amb més força que mai del cau on l’han enfonsat els oportunistes. Cal resistir, malgrat que sigui des de la més absoluta marginalitat, sense esperar mai cap favor de qui comandi en cada conjuntura històrica.

Segurament hauríem d’haver seguit els seus consells. És el que va fer Lenin, a Rússia, després del desastre de 1905 i del fracàs de les expectatives per acabar amb el tsarisme.

En Felip volia continuar el combat sense renunciar a cap dels principis del partit. Refugiar-se en l’estricta feina personal, al sindicat, a l’associació de veïns? Se sentia comunista, fill de l’oposició obrera a l’estalinisme i pensava que el nostre deure era continuar la lluita fins que la situació milloràs per a les perspectives republicanes i socialistes. Deia que havíem perdut l´enteniment, emportats per les circumstàncies, volent participar en una inútil campanya electoral que, tanmateix, seria controlada pels poders fàctics de sempre. El deure dels esquerrans, en la seva opinió, no era asseure´s a les cadiretes institucionals, sinó restar enmig del carrer, defensant els interessos essencials dels treballadors. Tenia un sisè sentit, una esmolada intuïció que li va fer entendre el laberíntic camí que teníem pel davant.

Ho parlàvem en el bar de la cantonada, a la plaça d´Espanya, a uns metres d´on teníem el local del partit.

Nombrosos companys encara no copsaven la fondària de la desfeta. Sí, no ignoràvem que treuríem pocs vots i que, electoralment, seríem esborrats de la vida política quotidiana. Però havent conegut a fons la manca de llibertat, la repressió, volien creure que, amb una certa possibilitat d´actuar públicament, podríem anar ampliant el cercle de ferro on la dictadura ens mantenia presoners.

En Felip era més realista. Potser posseïa un coneixement de les persones que nosaltres no teníem. L´activisme diari, la necessitat d´estar sempre en moviment, la urgència de cobrir tots els fronts de lluita amb pocs militants ens tenia massa ocupats. Les manifestacions, les pintades nocturnes, la redacció i publicació dels més diversos materials polítics, les reunions, l´estudi de determinats llibres, ens mantenia en tensió constant.

-El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. Dominar, esdevenir senyors, comandar, serà el seu únic objectiu. Ho començ a veure en el rostre d´algun dels companys. Comencen a estar incòmodes entre nosaltres. Pensen que han perdut els millors anys de la seva vida participant en una hipotètica i fantasmal revolta social que mai no s´arriba a concretar. Oloren sous importants fent de diputat o director general de qualsevol organisme oficial. D´altres es conformaran a fer d´oficinista, esdevenir secretari del batle, dels diputats. Ben aviat, i en seràs testimoni, restaran en l´oblit les enceses cançons de les trobades secretes, els juraments de lluitar contra el feixisme fins a la mort. Renegaran de qualsevol idea d´autèntic canvi social només per sentir-se més que els altres, com els antics amos de possessió, repartint favors i diners entre els amics.

En una de les darreres assemblees de l´organització, una trista reunió a un local ja mig buit de mobles i llibres, exposà aquestes idees sense amagar cap de les preocupacions que el dominaven.

Mai més no el vaig tornar a veure.

La notícia del suïcidi aparegué destacada en els diaris de Palma. Havia estat un activista prou conegut i els periodistes es preguntaven pels motius d’aquella inesperada decisió justament quan, escrivien, començava la democràcia per la qual havia lluitat tant.


Les llibreries de Palma i la lluita antifranquista: Llibres Mallorca, l´Ull de vidre, Logos, llibreria Tous....

pobler | 19 Maig, 2017 21:40 | facebook.com

L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


Art i subversió a Mallorca en els anys 70



Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

Els escriptors de sa Pobla i la memòria de Llorenç Villalonga

pobler | 18 Maig, 2017 20:28 | facebook.com

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)


“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)


Per Maria de la Pau Janer, escriptora



-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.


-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.


-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.


-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.


-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.


-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)


Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)


Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.



Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Crònica sentimental dels anys 70 - Tal com érem

pobler | 17 Maig, 2017 19:46 | facebook.com

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem -


Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)


A la presó no sentíem passar les hores.

Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.


A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.


Palma (Mallorca), Anys 70 – Crònica sentimental - Una visita al cau dels torturadors de la Brigada Social

pobler | 16 Maig, 2017 11:26 | facebook.com

Palma (Mallorca), Anys 70 – Crònica sentimental - Una visita al cau dels torturadors de la Brigada Social


Pel terra, les mateixes llosques; idèntica, la brutor de dècades. Arreu, regnant, poderosa, la deixadesa de casernes i comissaries. Es notava que feia temps que no pintaven les parets. Sentia una estranya sensació per tot el cos. Talment un niu de formigues carnívores caminàs per sobre el meu pit i, a poc a poc, volgués penetrar per la boca. Anava pujant, passa a passa, en silenci, fins al despatx de l’inspector Ricardo Manzanas. Sentia el tecleig de les màquines d’escriure dels buròcrates que redactaven les notes oficials. Qui sap el que s’esdevendria en pocs moments! Segurament un policia començaria a escriure l’informe per portar al jutge adjuntant les revistes segrestades feia un mes. Em podia preparar! Serien un parell d’hores de teclejar amb dos dits. En totes les vegades que havia comparegut pel carrer de la Soledat, no havia trobat mai cap funcionari que sapigués escriure com pertoca. La redacció d’un expedient podia allargar-se hores infinites! (Miquel López Crespí)


Inútil cercar una lògica en la repressió. Tot funcionava segons la bogeria de cada secció policíaca. En un dels escorcolls de quan tenia dinou anys, trobaren un munt de revistes soviètiques i txeques en espanyol. Record que ho enviaren a Madrid i esperaren instruccions del Tribunal d’Ordre Públic per a saber què fer amb mi. La família, atemorida, no dormia esperant que, d’un moment a l’altre, em venguésin a cercar. Amb el pare i l’oncle portàrem a cremar tot el que em quedava a la meva cambra. Encara hi havia quedat un munt de publicacions que no veieren aquell dia.

Els tres traginàrem un parell de carretades de revistes a un solar que teníem a Son Serra. Les llançàrem dins un pou fondo. El pare havia començat a cavar per fer-hi una cisterna. El fum ens arribava al rostre i tossíem sense aturar. No podíem respirar. L’oncle havia portat una llauna de benzina per accelerar el procés. Aquell racó del solar es convertí en un infern. Suàvem. El pare em mirava amb preocupació. La seva figura m´arribava boirosa a través de les flamarades. Mai no l’havia vist amb un posat tan trist. Imagín que pensava, i no sense raó, que possiblement no acabaria mai els estudis. Que les llistes secretes que circulaven entre la patronal farien que no pogués trobar una bona feina.

No anava gaire errat! Els pares tenen una intuïció especial per a copsar cap on poden anar els fills! Mirat amb una perspectiva freda, es feia evident que escoltar les ràdios clandestines fins a la matinada i participar en pintades nocturnes a favor dels vaguistes d´Astúries i per l´Amnistia no era el mètode més adient per aprovar les assignatures.

No sé quantes hores romanguérem al solar cremant revistes dels països de l’Est! Com era possible haver acumulat tantes publicacions? Ni jo mateix ho entenia. Tot plegat, com una fugida a la desesperada cap a indrets prohibits. Una forma per a defugir el silenci de la dictadura sobre els avanços dels països que, en teoria, pugnaven per acabar amb les injustícies que ens indignaven.

Acabàrem la feina al final de l´horabaixa, a sol post. Sortosament, no va venir ningú a investigar què fèiem, els motius de la fumarada que pujava cap als núvols. Potser perquè, per aquella zona, hi havia nombroses parcel·les sense urbanitzar. No era estrany veure-hi columnes de fum. Els propietaris cremaven l´herbei, mobles vells, el que ja no servia. Fins i tot rodes inservibles de pneumàtics!

Al cap d’un mes vaig rebre una citació per anar a la seu de la Brigada Social. L´escrit oficial no era gaire llarg. Deia que em presentàs al carrer de la Soledat, a les onze del matí. Quan l´hi vaig dir a la mare, plorà una bona estona.

-I què hem de fer, si no has tornat a migdia?- em preguntava, angoixada en comprovar que el fill començava a rodar cap a un avenc imprevisible.

Alguna vegada havia funcionat a la perfecció anar a veure l’advocat de la padrina Martina. Don Eduardo Alemany va ser tinent de l’exèrcit franquista en temps de la guerra. Ascendit al grau de coronell, tenia molts coneguts a Governació. L´amistat amb la família Alemany venia de lluny, de l´època en la qual el meu padrí-oncle, el batle Miquel Crespí, bastí l´escola del poble i establí relacions amb altres simpatitzants del general Miguel Primo de Rivera. El batle Miquel Crespí mantenia relacions amb gent de les més diverses tendències. L´escriptor i sacerdot Miquel Costa i Llobera, l´arquitecte Guillem Forteza i militars com don Joan Alemany, el pare del coronell Eduardo.

El coronell em salvà una vegada d’anar al Tribunal de Menors, de complir una condemna d’un any de reformatori. Sortosament, la padrina anà a parlar-hi, al despatx que tenia en el barri de la Seu. La intervenció del militar va ser decisiva. Després de quatre paraules amb amics del Moviment tot restà solucionat.

Només se´m va ocórrer dir que, si trigava gaire, anassin a veure el misser de la padrina. Potser podríem solucionar el problema igual que la darrera vegada que em venguéren a cercar.

La mare plorava sense aturar. La padrina, que preparava el dinar a la cuina, s’eixugava les llàgrimes amb el mocador. Només va poder pronunciar quatre paraules.

-Sí, ara mateix deixaré el que faig i començaré a preparar-me per anar a veure don Eduardo.

Vertaderament preocupat, vaig agafar l’autobús per anar a comissaria. Imaginava que m’enviarien al jutge i, després, vés a saber què farien. Aleshores jo era menor d´edat. I si decretassin, en ferm, un ingrés immediat al reformatori de Palma? Em podrien salvar novament? Bastarien les influències de l´advocat?

Només ara, quan ha passat tant de temps, m´adon del patiment causat als pares i als padrins, a l´oncle Josep. La inconsciència del jovent! De res serviren les advertències familiars, els plors de la mare. D’on sorgia aquella decidida voluntat d´acabar amb la dictadura? De les històries de la guerra que havia escoltat durant tants d’anys? De saber amb exactitud matemàtica, que els rojos no eren els dimonis que mestres i sacerdots ens predicaven des de les aules i la trona?

Atemorit, vaig mostrar el paper amb la citació al policia que feia guàrdia a l’entrada dels llòbrecs passadissos de la Social. El cor em bategava a mil per hora. Era un camí que coneixia de feia temps, d’ençà de les primeres detencions quan, estudiant de quart de batxiller, sortíem de nit a pintar consignes contra Franco. Aleshores ens delíem en especial per les façanes d´escoles i instituts. Érem tan innocents que imaginàvem que una frase podia canviar el món!

No havia canviat res amb els anys.

Pel terra, les mateixes llosques; idèntica, la brutor de dècades. Arreu, regnant, poderosa, la deixadesa de casernes i comissaries. Es notava que feia temps que no pintaven les parets. Sentia una estranya sensació per tot el cos. Talment un niu de formigues carnívores caminàs per sobre el meu pit i, a poc a poc, volgués penetrar per la boca. Anava pujant, passa a passa, en silenci, fins al despatx de l’inspector Ricardo Manzanas. Sentia el tecleig de les màquines d’escriure dels buròcrates que redactaven les notes oficials. Qui sap el que s’esdevendria en pocs moments! Segurament un policia començaria a escriure l’informe per portar al jutge adjuntant les revistes segrestades feia un mes. Em podia preparar! Serien un parell d’hores de teclejar amb dos dits. En totes les vegades que havia comparegut pel carrer de la Soledat, no havia trobat mai cap funcionari que sapigués escriure com pertoca. La redacció d’un expedient podia allargar-se hores infinites!

Però no va anar com imaginava.

El comissari no hi era, al despatx.

La secretària arreglava papers. Quan li vaig mostrar la citació em mirà amb indiferència. Simplement es va fixar en el número que portava la citació. Mormolà: “Expedient número quaranta-tres”. Cercà entre els paquets que hi havia en uns prestatges, a l’esquerra de la taula buida de l’inspector i, sense mirar-me als ulls, em lliurà una capsa de grandària considerable.

-Aquí té el paquet. No hem pogut enviar l´avís abans. Les revistes arribaren de Madrid fa tres dies, però anàvem molt endarrerits en la feina.

No digué res més. Es girà d’esquena i deixà de prestar-me atenció, tornant als seus quefers habituals.

-No ho podia creure! Eren les revistes segrestades per la Social feia un mes! Finalment, no havia passat res! El Tribunal d’Ordre Públic trobava que la possessió d’aquelles publicacions no representava cap perill per al règim! No sabia què pensar. M´adonava de la inutilitat de tota la feina cremant les col·leccions de revistes obtingudes tan dificultosament. Què passava a la Brigada Social? Més endavant m’ho va explicar don Eduardo Alemany, l´advocat de la padrina.

-Els temps han canviat un poc. Possiblement són les lleis de Fraga Iribarne suprimint la censura prèvia, la mà oberta en referència al cine d’Art i Assaig i la publicació d’autors considerats prohibits: alguns llibres de Marx i Engels, escriptors afusellats o exiliats, Ramón J. Sénder, Federico García Lorca, Pere Calders, Joan Oliver... Ningú ho pot esbrinar amb certitud. No fa gaire aquestes publicacions haurien servit d’excusa per a la detenció i posterior condemna. Ara, no ha estat així. Pareix que han après a distingir entre simples papers culturals que no diuen res del que s’esdevé a Espanya i els materials editats pels grups comunistes i anarquistes.

Sí, els temps començaven a canviar, malgrat que encara se sentissin els trets dels escamots d´afusellament i partits i sindicats no poguessin actuar públicament. La censura perdurava, moltes pel·lícules –malgrat l’Art i Assaig!- romanien prohibides; els llibres de Ruedo Ibérico, Editorial Ebro i les Edicions Catalanes de París no es podien adquirir normalment.

Vaig tornar d’hora.

La mare i la padrina sospiraren alleugerides. Trucaren de seguida al taller on feien feina el pare i l’oncle i els explicaren que no m’havien fet res i que ja era a casa. La calma tornà per una temporada. A la nit, el pare em va fer les acostumades recomanacions: la necessitat d’acabar els estudis, abandonar les sortides nocturnes per l´enorme perill que comportaven... Insistí en la història repetida una i mil vegades dels amics de la guerra penjats als arbres en entrar els feixistes, crucificats, esventrats a cops de baioneta, escorxats de viu en viu a les rodes del carro, enmig de la carretera, les pallisses a presons i camps de concentració...

Potser dins seu se sentia orgullós de la dèria antifeixista del fill. Però no ho volia fer coneixedor. Tenia a la memòria, gravat a foc, el record massa proper dels patiments d’una generació que volgué canviar el món. Em sembla que mai no podré saber el dolor i les preocupacions que vaig causar a la família. Em sentia dominat per una dèria inabastable, esperitat. Com si hagués perdut qualsevol noció de la realitat. No entenia per quins motius no podíem ser lliures, defugir la pesada grisor que ens escanyava, la tenebror d’una dictadura cruel en la qual no era permesa la llibertat de somniar.

Què passaria ara, després de la presentació del partit i de l´escorcoll de casa nostra?

No calia fer-se gaires il·lusions. Ho havíem discutit prou a les darreres reunions del Comitè de Direcció. Aquesta vegada no ens escaparíem de la detenció i del posterior judici. Podíem haver optat per no sortir a la llum, per romandre dins la clandestinitat més absoluta i deixar que els grups que pactaven amb els franquistes ocupassin espais en els mitjans de comunicació. Però ens sublevava la injustícia de veure promocionar arreu els que no havien fet res pel deslliurament del poble. Assistíem a una farsa contínua. De les clavegueres més inversemblants, vestides com per anar a un carnaval, ben abillades i somrients, compareixien sigles noves, personatges als quals no havíem vist mai en la lluita per la Llibertat, oportunistes del sindicat vertical que s’apuntaven a les primeres manifestacions obreres, rendistes, advocats sense feina a la recerca d´un acta de diputat, aspirants a sous institucionals de totes les ideologies, milers de vividors que oloraven el repartiment de privilegis. Les tribunes de la premsa, la ràdio i la televisió començaven a estar obertes per a tots aquells que acceptaven la voluntat dels poders fàctics.

Canviar alguna cosa per a salvar l’essencial de la dictadura?


«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 237 238 239  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS