Administrar

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes) - Les rates - (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial)

pobler | 12 Octubre, 2020 16:31 | facebook.com

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes) - Les rates - (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial) -


Flaire d’ametlles i taronges.

La remor de les ones colpejant el vaixell just acabat d’atracar al moll. Ja érem a Mallorca! No sabíem encara què seria de nosaltres, com ens tractarien al camp de treball on anàvem destinats.

Pensar en el futur era un absurd. Ja era molt que haguéssim arribat vius al dia d’avui i no fóssim, com milers i milers de companys a les grans fosses comunes existents a tot el país.

Quan, a crits, ens feren sortir de l’immund habitacle on romaníem els cinquanta presoners de l’expedició, vaig olorar amb totes les meves forces aquelles aromes que em portaven els records de la infantesa, cada vegada més llunyana, perduda entre rius de sang i munió d´esperances marcides.

Guaitava al meu voltant. A través del laberint invisible dels corrents d’aire, m’arribaven altres olors procedents d´un món en aparença tranquil i en calma: el del pa cuit procedent d’un forn que no era lluny del port. I, de sobte, potent, duita pel ventet suau del matí, tota la salabror de la mar fent-se present, la flaire penetrant de les algues que la marea havia llançat vers una petita platja de davall la catedral i que podíem divisar des del vaixell. El pa, signe de vida, i la mar, poderosa, d’on tots procedíem, vora nostre insinuant la promesa que potser hi havia encara alguna esperança per a nosaltres.

Una mica d’esperança, poder sobreviure un poc més en aquelles condicions inhumanes, s’aconseguia amb detalls molt senzills: una carta de la família informant-nos que no hi havia res de nou, que la vida a casa transcorria sense daltabaixos; que els jutges, si revisaven la condemna a mort de molts dels companys, dictassin noves mesures mudant la pena màxima per la de trenta anys de presó... Aleshores, salvar la vida, que tan sols rebessin una condemna de vint o trenta anys de reclusió, era considerat per tothom com “una sort” immensa. En cas contrari, si no hi havia revisió, hom s’enfrontava amb els llargs mesos, i a vegades anys!, de romandre aïllats a les cel•les dels condemnats a mort. Llarga, eterna agonia, esperant, cada nit, que et venguessin a cercar per al viatge final.

Altres vegades la simple supervivència venia donada pel tarannà del comandant del camp de treball. Si era un oficial amargat, amb odi vers els presoners republicans o que no preocupava per res, ni del menjar ni del ritme de treball a què érem sotmesos, la vida podia convertir-se en un infern. De seguida augmentaven les baixes, els morts per malaltia i per inanició. Tot plegat no tenia cap importància: la vida d´una persona era una simple creu en una llista de l´oficina. Si mories, si et suïcidaves, l’escrivent posava una creu a la columna que deia muertos, i no hi havia res més a dir. El buròcrata tenia un parell de fórmules senzilles per a deixar constància de la mort del condemnat. Si en temps de la guerra les execucions eren registrades com a hemorràgia interna, ara, en la pau dels cementiris, tampoc no s’especificava a la llista “muerto a golpes en los calabozos de Dirección General de Seguridad”, “muerto de hambre en la celda de castigo, suicidado al saber que la Guardia Civil había matado a su familia”, “muerto de pulmonía a consecuencia de la humedad y el frío del penal de Ocaña”... I així fins a l´infinit. No. Ningú no deixava constància de les causes reals de la desaparició física de bona part de l’avantguarda esquerrana dels anys trenta. Tanmateix, les baixes en aquesta guerra, ja que l’enemic continuava la lluita en contra nostra, eren substituïdes per nous contingents de presoners, i la carretera, el túnel, la via de tren, continuaven al mateix ritme decretat pels enginyers. La vida quotidiana esdevenia un engolidor on desapareixien els herois de les batalles de l’Ebre, el Jarama, Belchite, Brunete...

Bastava que un oficial tengués un mínim d´humanitat, que vigilàs l’horari de feina perquè no sobrepassàs els nostres límits de resistència, que no robàs el que ens estava destinat per a comprar queviures, perquè de forma immediata es constatàs un millora en l’estat físic dels vençuts, dels homes que, vigilats per destacaments de soldats i cans ensinistrats, bastien, des de l’anonimat, l’Espanya imperial dels vencedors.

Com serien aquí, els que tendrien en llurs mans el destí de la nostra vida?

El cel blau, lluminós, d’aquell primer matí a Palma, no donava resposta als meus interrogants.

Una mica més tard, mentre ens feien situar vora l´escaleta per a desembarcar, m’arribaven els crits i recomanacions dels pescadors davallant el seu preuat tresor al moll, on les seves dones i les peixateres, qui sap si d´un mercat proper, començaven a discutir, amb grans crits i significatius gests amb les mans, el preu del peix que havien pescat a la nit.

La vida, tanmateix, era al carrer, bategant, ansiosa, més forta que totes les desgràcies de la terra. A Madrid, quan, després dels mesos passats al camp d’Albatera, ens portaren a la presó, malgrat que no podíem veure el carrer sí que ens arribaven les remors dels homes i dones que provaven de resistir la catàstrofe. De matinada, després de les execucions i els trets de gràcia que comptàvem un a un, ens arribaven a la cel•la en penombra on ens agombolàvem una vintena de presos, els plors d´un infant o, més entrat el dia, el renou dels tramvies portant la gent a les inexcusables feines per a la supervivència quotidiana. Alguna vegada una dona, llunyana, cantava un tango de Gardel en la distància. Tota la resta era foscor i misèria; la lluita per una closca de plàtan, la pell de les patates, un bocí de pa negre.

La joventut esdevenguda cendra, el fum dels cadàvers dels defensors republicans de Badajoz, Madrid, València, les terres del Principat de Catalunya... I el més trist de les presons i camps de treball no era la constatació diària de la derrota, de la prepotència dels vencedors. Molts amics enfollien, vençuts per la tensió constant d’esperar la mort o, simplement, per la preocupació per la família que et rosegava per dins, implacable com el càncer: la mare vella, sense possibilitats de subsistir, els fills als orfenats de Falange Española, la dona, si no havia estat empresonada, condemnada a feines marginals, a fregar escales, a fer de criada o jornalera pel que li volguessin donar.

El cop més fort s’esdevenia quan algun company, per indiscrecions d´un conegut en una visita, per comentaris al pati o, també passava, per carta directa als presoners, s’assabentava que la dona l’havia deixat i havia marxat amb algun capitost de Falange o un militar franquista. No era estrany que aquell home, que havia estat capaç de suportar els tres anys de guerra, que resistí diluvis de bombes i els atacs dels tancs, de la cavalleria de Franco, un valent que mai no tengué por dels atacs a la baioneta dels regulars marroquins o els legionaris, de cop i volta s’enfonsàs com un arbre abatut per la tempesta.

Què fer en aquelles circumstàncies, com ajudar l’amic, el company?

Als que els passava això deixaven de parlar de cop i es refugiaven en un mutisme sospitós que, per desgràcia --havíem vist nombrosos casos semblants--, ja sabíem com podia acabar. Una possibilitat, en vérem molts de casos semblants, era que l’home enfollís, deixàs de menjar i tenir cura de la seva persona. Durant setmanes romania perdut, anant amunt i avall, o es deixava caure a un racó del pati de la presó, indiferent a les atencions que li podíem tenir: mirar de netejar-lo, donar-li alguna cosa de què ens privàvem... Era inútil. Començava a colpejar-se el cap contra la paret, es feia sang. Altres ploraven sense aturar, menjant-se les ungles, esperitats. Havien embogit de forma irremeiable. Era el moment en què els vigilants, per ordre de la direcció, els agafaven i se’ls portaven al manicomi, del qual normalment ja no sortien mai més.

Altres, els que callaven i no mostraven cap símptoma especial, eren els que més ens preocupaven. No duraven gaire. Normalment els trobaves morts a l’indret infecte on ens dutxàvem, penjats d´una biga amb el cinturó, o amb les venes tallades, a un racó, talment un pobre animal degollat pel carnisser.

Quanta sang vaig fregar en aquelles gèlides matinades de l’hivern del trenta-nou i del quaranta?

El fred ens feia llagues a les mans.

L’aigua de la neteja era a punt de congelació. Tenc encara dins el cap el soroll de les portes de les cel•les obrint-se, el fregadís de les passes dels presos anant cap al menjador per a beure l’aigua bruta que ens servia de desdejuni A nosaltres, els que aquella setmana ens encarregàvem de la neteja, ens havien cridat una hora abans per a fer net l’indret on s’havia suïcidat el company.

Agafàvem el carretó dels morts i posant-hi al damunt les fustes un vell llençol, un bocí de roba que ja no servia per a res. La feina consistia, a més de netejar i deixar en condicions l’indret on s’havia esdevengut el suïcidi, a portar el cadàver fins a la petita portassa que menava al carrer i que solament s'obria quan arribava el camió del cementiri. Quantes matinades hem acomiadat companys de camí de la fossa comuna? Encara em veig pegant botets a la gelada cambra de la presó, amb el cadàver del suïcidat a terra, tapat amb un llençol foradat.

Ningú al comiat.

Procuràvem que les rates no li desfigurassin la cara. Famolenques, sortien dels seus caus i, rabioses en olorar el mort, es llançaven, ferotges, mossegant la part del cos que no era protegida per la roba.

No podia haver-hi cap familiar. Els oficinistes no tenien ordres d’avisar ningú. Potser que, un parell de dies després, s’enviàs alguna carta oficial avisant els pares, els padrins si en tenia. Sovint el mort desapareixia engolit en l´anonimat més espès.

Per això Llibert no volia rendir-se, lliurar les armes. Tots intuíem el que s’esdevendria si vencia Franco. Hauríem d’haver lluitat fins a la darrera bala, morir anant al combat, pit obert, contra les posicions ocupades per regulats i legionaris? Qui pot entendre el nivell d’abatiment que caigué damunt les unitats de combatents republicans quan, després de la derrota de l’Ebre, haguérem de marxar a corre cuita, perseguits pels tancs alemanys i italians? I malgrat la derrota de l’Ebre, malgrat la fam dels camps de concentració francesos, encara tenguérem forces per a retornar a València i defensar les darreres posicions de la República.

Morir a la trinxera.

No retrocedir mai.

Com en els combats de novembre del trenta-sis a l´Hospital Clínic, a la Ciutat Universitària, als jardins del Retiro de Madrid.

Que els feixistes ens trobassin a peu de canó, amb les armes a la mà, la baioneta en posició, la ferma determinació de no rendir-se, no esdevenir mai esclau dels enemics del poble.

El cop d’estat de Casado i Besteiro ho capgirà tot.

Qui hauria pogut imaginar que ara serien els nostres antics companys els que ens perseguirien per a portar-nos al mur d’execució? En la primera setmana de març del trenta-nou Madrid era fuetejat des de fora i des de dins. La ciutat feia olor de mort, de misèria absoluta, i la desesperança es palpava en l’ambient.

Bastava entrar a una taverna, prop del front, o a un bar de la Gran Vía i comprovaves com els rostres dels parroquians que mig any enrere encara palesaven altiva determinació, ara fitaven de reüll, com si ja fossin animals perseguits per un caçador assedegat de sang. Tothom sabia el que s’esdevendria el dia que les tropes de Franco entrassin victorioses per la Gran Via. La quinta columna començava a parlar fort, a sortir dels enfonys on havia estat esperant durant tres anys l’enfonsament de la República. Els descobries de seguida, en copsar aquell aire de menyspreu i suficiència en què et miraven quan tornaves per unes hores del front, esparracat, amb el fusell encara brut pel fang de les trinxeres, ansiós de parlar uns moments amb la família, amb els companys. Saber que encara ens esperaven, que hi havia gent que depenia del nostre esforç, de la determinació de vèncer o morir, ens donava forces per a continuar la lluita. I era just en aquell moment que trobaves els traïdors que no havien pegat un tret mai, còmodament instal•lats a les oficines, grassonets, legals saquejadors dels dipòsits de queviures per als hospitals o les llars d’infants. Els mateixos que et clavaven aquella mirada d´odi que volia dir, per molt que ho volguessin dissimular: aviat entraran els nostres i ja veuràs el que t’espera. I el que ens esperava seria, sense dubte, la presó o la mort al mur d’afusellament.


Sa Pobla, Mallorca i els camps de concentració franquistes

pobler | 12 Octubre, 2020 15:24 | facebook.com

El franquismo concentró entre 1941 y 1943 a centenares de republicanos para construir una carretera aún hoy inacabada


Artà dignifica el campamento de 750 presos


Per TOMEU OBRADOR. ARTÀ


En medio de las montañas protegidas de Artà se halla un testimonio único, legado de la dictadura franquista. Se trata del Campament dels Soldats. Según los expertos, "un elemento prácticamente único en todo el Estado español de sus características y cabe preservarlo para estudiar y difundir unos hechos principales de la historia reciente de nuestro país". Está situado a unos nueve kilómetros de la localidad, concretamente entre el Puig des Corb y es Porrassar, cerca de las casas de s´Alqueria Vella, en el actual Parc Natural de Llevant. Como infraestructura militar fue ocupada los primeros años (1941-1943) de la dictadura franquista, justo en la época de más penurias económicas y aislamiento internacional. Aquí habitaron al menos 750 presos republicanos desplazados de Punta Paloma, Cádiz. Obligados a trabajos forzosos y en muy malas condiciones. A fin de redimir condena participaron en la construcción de la carretera de Son Morei a sa Talaia Moreia (Camí dels Presos). Un cartel junto a los restos señala: "Aunque muchos perdieron aquí todas sus fuerzas, la carretera sigue hoy inacabada". Tampoco se llegó a montar la batería de defensa antiaérea prevista. En estos momentos, el Govern lleva a cabo la adecuación y potenciación del campamento: cierre para que el rebaño no lo degrade más (se dejarán barreras para que los visitantes puedan continuar accediendo al área), retirada de un depósito, ´musealización´, mayor promoción, confección de actividades didácticas, etc. El Consell tramita la declaración de Lugar Histórico. El arqueólogo Antoni Puig y el historiador y documentalista Tomàs Suau han anunciado que está en fase de constitución oficial la Associació d´Amics del Campament dels Soldats. Se quiere, con todo ello, hacer memoria histórica.

El complejo constaba de caseta de los oficiales, establo y corral para los animales, cantina, enfermería, barracones de soldados y presos, cocinas, aljibe, fuente, almacenes y área de reclusión de los presos. Hasta 1948 fue destacamento de soldados. Aún quedan supervivientes de los dos bandos. En Artà vive Lluís Gil Cruz, de 91 años, pero sus facultades mentales mermadas por su avanzada edad impiden que rememore al detalle su función de soldado. De los llamados ´rojos´, el catalán Paulí Pallàs (Girona, 1920) ha publicado el libro Vides truncades donde relata sus experiencias en Artà.

Aurelio Conesa, fallecido hace unos años, fue un preso que al abandonar el campamento decidió residir en Artà. En la revista local Bellpuig se publicó en los años 90 una entrevista en la que recordaba que durante el tiempo de trabajo "hubo castigos corporales escalofriantes, que, vistos desde la distancia de medio siglo, permanecen intactos dentro de mí". Unas 300 personas fueron víctimas de la represión en el municipio de Artà, entre ejecuciones, desapariciones, persecuciones, encarcelamientos, apertura de expedientes, seguimientos, etcétera. Es lo que calcula Jaume Morey Sureda, ex alcalde, profesor e investigador, que próximamente publicará un libro sobre la guerra civil y la represión a nivel del municipio de Artà.

El episodio bélico vivido en este punto del Llevant constata que la represión fue similar a la de otros pueblos. Existieron listas detalladas de los leales a la República, instrucciones claras y mucha premeditación.

No obstante, llama la atención un hecho dramático como la caída de dos bombas el 31 de agosto de 1936 lanzadas por aviones italianos, teórico ´fuego amigo´, que causó la muerte de doce personas. En la localidad se oían las explosiones de bombas procedentes de la zona del desembarco de Bayo en Porto Cristo y sa Coma, si bien las soltadas sobre Artà fueron objeto de posteriores disculpas. Una excusa fue que se había confundido Artà con Son Carrió (pequeño núcleo entre Sant Llorenç des Cardassar y Porto Cristo).

Diario de Mallorca (20-III-2011)


La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)



Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40.


Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.



El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).



Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí


(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)


La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)


Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).

Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?

Els crepuscles més pàl·lids és un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.

El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.

Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lids és, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS