Administrar

Pere Rosselló Bover i els poetes mallorquins: Miquel López Crespí

pobler | 31 Agost, 2020 15:12 | facebook.com

Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)


MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 30 Agost, 2020 20:52 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


En davallar del tramvia vaig veure el conegut panorama quotidià. Al bar de la cantonada, falangistes i militars feien guàrdia amb un canó dirigit a les portes de Can Mir. Temien una fugida massiva dels internats? Quines beneitures! Els detinguts eren envoltats de metralladores. Fins i tot dins del magatzem existia una passarel•la per on circulaven els soldats amb els fusells preparats per a disparar! (Miquel López Crespí)


L’oncle Joan m’aconsellà anar a cercar ajuda on fos. En Jaume Adrover, l’advocat que tant va fer pels detinguts del trenta-quatre i en defensa de les propostes d’Emili Darder... podria donar-nos suport?

Ho havíem de provar tot. No teníem on anar. Talment viure enmig del desert amenaçats per serps i escorpins.

Em sentia perduda, sense saber on aferrar-me. I el meu deure era semblar forta, que ningú veiés que defallia. La mare, la padrina, l’oncle, els detinguts... la família sencera depenia de la meva actitud.

Aniria fins a la fi del món per trobar una mà amiga. Portava a la butxaca el paper amb l’adreça que em donà l’oncle. El palpava per estar segura que no l’havia perdut. Caminava apressada en direcció a la casa del misser.

El tramvia em deixà davant l’estació de Sóller. El fred em gelava les orelles. Tremolava, malgrat que duia l’abric posat. Em dominaven els nervis. Talment avançar nua enmig d’un gran camp de batalla divisant la primera línia de l’enemic.

En el tramvia hi anàvem pocs passatgers. Immisericordes corrents d’aire batien els seients on romaníem arrufats i em travessaven l’abric i el jersei. Com fer un viatge a un univers desconegut. Tothom amb por en els ulls, sense parlar, anant a la feina o, qui sap, a provar de veure els familiars tancats a les presons. Era l’hora de fer cua davant el magatzem de Can Mir. Quantes vegades havia davallat al mateix indret, amb la senalla que portava la roba neta, el menjar que acabava de fer? Impossible dur-ne el compte! Ni els calendaris ni els rellotges servien per a mesurar els minuts i les hores de la tristor. Vivíem submergits en la pena més fonda. La vida dels sobrevivents, dels que encara podíem anar pel carrer, no tenia res a veure amb la de la gent que no coneixia la fuetada de la repressió. Ho notava en les mirades, en la forma que tenien de parlar. Caminaven, movien els braços, gesticulaven de forma diferent. Com si poguessin abraçar sense entrebancs les hores, l’alegria, la vida.

Era com si tenguéssim un sisè sentit. El dolor ens feia més sensibles, més receptius al que ens envoltava. Bastava una simple ullada a qui tenies al costat per a saber què pensava, quins problemes l’agitaven, les preocupacions que sentia. El posat de la persona, el seu esguard, ho deien tot. En el rostre: els signes del dolor més profund i la desesperació més refinada. Molts no podien dissimular els seus sentiments i ploraven plens de desconsol. Ploraven en el carrer, dins el tramvia, esperant a la cua de la presó. Com la mare, al poble. La mare era forta. No volia que jo copsàs la desesperança que la posseïa. Feia l’impossible per aconseguir que no em preocupàs. Però jo li notava els ulls vermells, la brillantor que indica la presència de les llàgrimes. Quan em veia intentava somriure per animar-me. La coneixia massa. No podia enganyar-me. M’abraçava al seu cos perquè sentís el meu cor ben al seu costat. Ens consolava aquesta calor dels cossos. Estàvem juntes una bona estona, sense dir res, sense moure’ns de l’entrada de la casa, gaudint d’uns moments de perfecta compenetració. Era una llarga conversació en silenci, sense pronunciar cap paraula. Bastava aquella aferrada per a comunicar-nos tot el que ens havíem de dir. El llenguatge dels gests, del cor, de la respiració! Jo sabia que després de l’abraçada no importava dir res. Només amb una lleu carícia sobre la meva pell, veient-me venir de lluny ja sabia com es trobaven el pare, na Isabel, n’Andreu.

Endevinar els sentiments! Com si m’hagués especialitzat en un nou ofici. Va ser un aprenentatge ràpid. De seguida, pel rostre de les persones, per la manera de caminar, vaig arribar a saber si la dona amb la senalleta que em trobava enmig del carrer anava a comprar al mercat o portava el menjar a un detingut de Can Mir. Imagín que elles també copsaven el meu patiment. La germanor del silenci! Un llenguatge sense paraules! Els falangistes no solament ens robaren la llibertat, l’alegria, els familiars que estimàvem. Ens volien muts. Talment ens haguéssim tallat la llengua. Però nosaltres havíem aconseguit rompre les seves barreres i establíem mil converses amb la mirada.

No anava errada. Algunes de les passatgeres anaven a fer cua davant l’antic magatzem de fustes. Eren dones que no coneixia. Possiblement en els darrers mesos hi havia hagut més detencions. Els que anàvem a portar roba i menjar no sempre érem els mateixos. Els contemplaves arraulits l’un al costat de l’altre, agermanats en una idèntica confraria del dolor mentre teníem els nostres a la presó. Però tot variava d’un dia a l’altre. Els presos podien ser enviats a un altre indret o, el que era pitjor, els podien posar en “llibertat”, la qual cosa volia dir que ja no restava cap bri d’esperança.

Si els escamots d’execució havien assassinat familiars tancats a Can Mir, al Fortí d’Illetes, al vaixell Jaume I, ja no tornàvem a veure l’esposa, la filla, la mare que feia cua enmig de carrer. Altres dones les substituïen. Eren les noves fornades d’esposes i mares dels detinguts. De bon començament et feien munió de preguntes: els horaris de portar el menjar, les possibilitats per a poder veure els presoners. Moltes encara no sabien res del que s’esdevenia allà dins i encara pensaven que el malson s’esvaniria i la vida tornaria a la normalitat.

L’esperança era sempre la mateixa. Les escoltava sense dir paraula. Entristir-les més informant del que de veritat passava rere les portes de la presó?

No m’hi veia amb forces.

Ja tendrien temps de conèixer la veritat.

Parlaven sense aturar, ansioses per veure confirmades les il•lusions a les quals s’aferraven amb totes les forces.

-El meu home no ha fet res –deien, esperant que poguessis confirmar la seva esperança-. Mai no va estar afiliat a cap partit d’esquerres ni sindicat. No ha participat en vagues ni manifestacions. Encara no sabem per quins motius l’han detingut. Possiblement és un error que se solucionarà ben aviat.

Les miraves en silenci, sense voler dir res. Per a consolar-les feies gests afirmatius amb el cap. Aleshores, amb aquell simple signe d’assentiment veies que es tranquil•litzaven i que el seu pit respirava més a poc a poc. El teu silenci proporcionava uns minuts d’incerta il•lusió, uns segons de fictícia tranquil•litat.

Tanmateix... què dir en circumstàncies tan adverses? Que de matinada els falangistes venien a cercar els homes acaramullats a Can Mir? Que quan els donaven la “llibertat” volia dir que anaven als murs dels cementiris, a les cunetes dels camins? Que el sacerdot que els esperava els volia fer besar la creu abans de portar-los a l’escorxador i si s’hi resistien els refregava el Crist pels llavis fins a destrossar la boca dels pobres desgraciats? Els obligaven a confessar-se a la força i pobre de qui no acceptàs aquelles humiliants condicions! Ningú no ignorava que els homes de Zayas gaudien torturant qui no era dòcil a les insinuacions del clergat. Aleshores, portats els reus davant els murs d’execució, no disparaven a matar. Malferien els presoners, els deixaven que es dessagnassin enmig de grans dolors. Escopien al rostre els ferits, que pregaven el tret de gràcia per deixar de patir.

Ningú no en feia cas. Els militars actuaven d’idèntica forma. No existia cap diferència entre els botxins que comandava Barrado i els soldats i oficials enviat des de Comandància.

No volia desenganyar ningú. Millor que visquessin dins la il•lusió. Qui sap! Sempre era possible el miracle. No tots eren portats a matar. Se sabia que algun dels habitants del tenebrós univers de les presons no havia estat assassinat. Els que eren portats davant els militars tenien alguna possibilitat de fugir de les bales. Els tribunals condemnaven a mort, però, a vegades, alguna de les sentències era commutada per la de vint o trenta anys de presó. Quina festa entre els familiars que podien assistir al judici! Dues dècades d’empresonament significaven salvar la vida! La gent s’aferrava a aquelles resolucions dels consells de guerra somniant en canvis sobtats, pensant que, vés a saber les voltes que dóna la història!, Franco podia ser derrotat. Si guanyava la República, els presoners sortirien de seguida dels seus indrets d’internament sense haver de complir la condemna.

Però aquell matí jo no anava a portar el menjar al pare i n’Andreu. Ho havia fet el dia anterior. Davallava a la parada de les estacions perquè volia anar a veure l’advocat Jaume Adrover. Era urgent trobar un ajut, algú que ens pogués orientar. Els dubtes i les incerteses no em deixaven viure. A qui podíem acudir a demanar una orientació?

En davallar del tramvia vaig veure el conegut panorama quotidià. Al bar de la cantonada, falangistes i militars feien guàrdia amb un canó dirigit a les portes de Can Mir. Temien una fugida massiva dels internats? Quines beneitures! Els detinguts eren envoltats de metralladores. Fins i tot dins del magatzem existia una passarel•la per on circulaven els soldats amb els fusells preparats per a disparar!

De manera instintiva vaig mirar la cua de dones que esperaven davant les portes del magatzem. Feien el mateix que jo quan hi anava. Cap diferència entre nosaltres. Totes preocupades pel destí de les persones que estimàvem.

Quantes converses esperant que els vigilants ens revisassin el menjar!

Nosaltres vivíem en unes altres coordenades del temps, en estranys llocs on provàvem de sobreviure a les endemeses dels malfactors. Les empleades passaven al nostre costat i ens feien una ullada, indiferents. Segur que fèiem llàstima. Alguna pagesa que anava a vendre fruita o verdures a la plaça Major s’apropava a la cua i ens donava un poc del que portava. Senyores molt estufades que sortien de missa giraven ostensiblement el cap, fent com si no ens haguessin vist. Lo més normal era la fredor més absoluta. Talment fóssim invisibles.

Tanmateix, ningú no podia fer res per alleujar el dolor que sentíem, profund, potent.

Queia una pluja fina que mullava la roba i ens deixava xops. Algunes de les dones que esperaven que s’obrissin les portes de la presó portaven paraigües; d’altres provaven de protegir-se amb sacs damunt el cap. Les que no tenien cap mena de protecció, romanien sota l’aigua, tremolant de fred. Res a l’abast on poder guarir-te del silenciós plugim que et penetrava fins al moll dels ossos. Moltes compareixien amb l’infant de pit, amb els nins que no podien deixar amb ningú. De rampellada vaig veure els rostres d’aquells al•lots morts de fam.

Com ho feien, per a poder alimentar els presos, si els senyors no volien donar feina als familiars dels rojos? Tanta gent a la qual robaren l’hort, la casa, el negoci! La misèria planant arreu, implacable. La necessitat matava igual que les bales dels botxins. Si un dia s’arribàs a poder escriure l’autèntica història dels nostres patiments i es publicassin els noms dels morts, hauríem d’anar més enllà de la recerca dels que caigueren davant els murs dels cementiris. La llista més llarga seria la dels que desaparegueren engolits per la tristor i la fam. Les malalties més inesperades arribaven com una plaga de llagostes sobre nombroses llars dels repressaliats. Ressonaven les campanes a l’horabaixa anunciant l’ofici de difunts. Ningú no ho comentava al bar o al mercat. Morien de tuberculosi, d’un sobtat atac al cor. Es deia en veu baixa, entre amics de confiança. Miraven a dreta i esquerra, desconfiats, quan parlaven de tantes desaparicions de gent que, fins abans del Moviment, romania sana, feliç, sense cap símptoma de malestar i debilitat. Ningú no ignorava que la madona de Son Caliu deixà de menjar el dia que li mataren l’espòs. També se sabia que madò Joana Cerverina anà al llit i no s’aixecà mai més quan li tancaren el fill. Els veïns hagueren d’anar a fer-se càrrec dels pobres animals que tenia al corral.

A nosaltres ens havien llevat la joieria, però encara podíem disposar de la casa on vivíem, de l’hort del torrent. Fins quan podia durar la situació? Ho incautarien tot? En Martí Cerol ens amenaçava sovint.

-Si no ens deies on s’ha amagat en Rafel tancarem la vostra padrina a la Misericòrdia i vosaltres anireu a la presó. La casa i l’hort aniran a parar al Moviment, a la llista de propietats que es queda l’Estat. O pensàveu que vos sortiria barat ensinistrar obrers i pagesos per implantar el comunisme a Mallorca? –deia, irat.

N’Apol•lònia em contava com aconseguia alguns queviures per portar al seu home.

-M’he pogut defensar un poc perquè no demanava diners per la feina –explicava-. He trobat algunes senyores que m’admeten de serventa pagant-me solament amb les restes dels dinars i sopars que llançaven als fems. El seu marit és un alt comandament de l’exèrcit. Roba el que vol a la caserna. Els seus cans mengen millor que qualsevol treballador. Hi ha dies que faig quinze hores, però em dóna tot el que els resta. Alguna vegada deixa els millors bocins de carn per als cans, però sempre hi ha restes de truites de patates, de pollastre, peix, pastissos, pa que no es mengen.

Sanglotava, nerviosa, recordant els anys de la República.

-Érem feliços. Just feia sis mesos que ens havíem casat. Teníem una ferreria i no ens podíem queixar de la clientela. No podia complir amb tots els encàrrecs! Crec que el denuncià l’apotecari de la barriada. El meu home li havia fet les barreres del xalet que manà construir a La Vileta. No em llevaran del cap que el denuncià per a no pagar les factures que ens devia!

Provava de consolar-la però era inútil. Totes sabíem el que succeïa de matinada, quan el director de la presó els manava formar i llegia la llista dels que, explicava, “sortien en llibertat”.

Amb el menjar, n’Apol•lònia tengué sort. No sempre donaven feina als familiars dels esquerrans. La majoria de senyores s’estimaven més veure patir la gent. Beates de missa diària, semblaven bèsties sense sentiments, talment un monstre malèfic els hagués arrabassat el cor. Vivien posseïdes per una ràbia contínua. Compensaven la por que sentiren en temps de la República fent patir els dèbils. Els trets que encara sentíem a les nits enervava la seva ànima miserable. Amb cada descàrrega, sospiraven, gaudint del plaer que els proporcionava la mort de tants innocents.


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Consell de guerra – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 29 Agost, 2020 15:58 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Consell de guerra – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Ara no érem res. Volien convertir-nos en deixalles humanes. Ningú no era fora de perill. L’oncle Joan romania en llibertat per pura casualitat. Com la mare i la padrina. Ben igual que jo mateixa. Amics de tota la vida deixaren de saludar-nos. Sabíem que alguns cosins llunyans, per quedar bé amb els falangistes, feien declaracions en contra nostra. Ens acusaven de crims inimaginables: participació en mítings, aferrades de cartells, repartició de revistes esquerranes... Què fer enmig del terror? Obscur reialme del punyal i la bala. Mataven el pare i el fill perquè eren del sindicat. Tampoc no tenien cap mirament a portar als murs del cementiri la dona, els germans. Si hi havia fills petits els portaven a la inclusa. Mitjançant notaris i advocats del Moviment, els donaven a senyorassos amb diners que no en podien tenir. (Miquel López Crespí)


A qui demanar ajuda per salvar el pare i n’Andreu, el meu company?

Ara no érem res. Volien convertir-nos en deixalles humanes. Ningú no era fora de perill. L’oncle Joan romania en llibertat per pura casualitat. Com la mare i la padrina. Ben igual que jo mateixa. Amics de tota la vida deixaren de saludar-nos. Sabíem que alguns cosins llunyans, per quedar bé amb els falangistes, feien declaracions en contra nostra. Ens acusaven de crims inimaginables: participació en mítings, aferrades de cartells, repartició de revistes esquerranes... Què fer enmig del terror? Obscur reialme del punyal i la bala. Mataven el pare i el fill perquè eren del sindicat. Tampoc no tenien cap mirament a portar als murs del cementiri la dona, els germans. Si hi havia fills petits els portaven a la inclusa. Mitjançant notaris i advocats del Moviment, els donaven a senyorassos amb diners que no en podien tenir.

Als pobres els ho prenien tot: la vida, la llibertat, l’esperança.

Les noves autoritats, els aprofitats amb aquella situació tèrbola, gaudien de les cases i vehicles que incautaven. No sempre eren per convertir-los en locals de Falange. Fer-se amb l’hort, el negoci d’un afusellat, era el més normal. Ningú no gosava dir res. Quants dels sicaris d’en Marí Cerol no lluïen, orgullosos i prepotents, els rellotges i els anells de la joieria del pare?

Ara, les falangistes, després de les classes sobre la vida de José Antonio i los mártires de la Cruzada, sortien al carrer, davant el negoci familiar convertit en cau de serps i, assegudes a les nostres cadires, posaven els peus damunt els coixins brodats per la padrina.

La vida era talment un cercle de ferro, implacable, pugnant per escanyar-nos.

Què faria el tribunal militar amb aquell caramull de declaracions falses? L’acusació oficial era que el pare i n’Andreu eren participants actius d’un alçament armat contra el Moviment.

Tot era mentida.

Els trets que hi hagué al poble foren a conseqüència de l’intent dels carrabiners de defensar la legalitat. Uns homes valents que s’oposaren a les instruccions de lliurar les armes als autèntics rebels. El món a l’inrevés! Els defensors del govern eren acusats de conspiració! Ho afirmaven els provocadors, els que s’havien aixecat violentament contra la voluntat popular expressada lliurement a les eleccions de febrer.

Per a nosaltres, els carrabiners eren els herois que resistiren l’endemesa del dinou de juliol. Però el pare no va participar en la lluita que es desenvolupà a la caserna. Era a la joieria, feinejant amb els encàrrecs que tenia pendents. En sentir els aldarulls, n’Andreu partí cap a l’Ajuntament amb altres joves militants socialistes i comunistes. No dubtaren ni un moment: sabien que el seu deure era donar suport a la República. A la Casa de la Vila mai no existí cap magatzem d’armes, com afirmaren posteriorment els militars. Tan sols els llibres i els cartells de l’exposició sobre la història de Mallorca que s’havia d’inaugurar el mateix dinou de juliol! Res més. Un material que, pocs dies després, cremaren a la plaça Major enmig de l’alegria d’en Martí Cerol i els assidus del Círculo Mercantil.

Per quins motius el pare estava inclòs en el procés dels carrabiners? El meu nuvi tampoc no participà en la lluita pel control de la caserna. Quin pecat cometé n’Andreu per a ser acusat d’instar a la “rebel•lió roja”? Podien condemnar a mort un home pel simple fet de marxar uns dies a amagar-se al bosc? Els homes que fugiren cap a les muntanyes tenien por. Els falangistes mataren dos amics nostres al carrer, davant de casa seva, sense que els importàs gaire sentir els crits desesperats de la mare i els infants.

Què esperaven que fes n’Andreu? Asseure’s fins que venguéssin a matar-lo? Fugir uns dies amb la camiona era una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Crec que no va pensar res més.

Però en el sumari redactat pels militars tot es mesclava i confonia. Es bastia novament, com en tants casos semblants, la teoria de la conspiració bolxevic. Les escoles de la República, els centres de salut eren, en l’enfebrada imaginació dels seguidors de José Antonio, trampes parades pel Front Popular per agrupar la gent i propagar les pernicioses idees del col•lectivisme.

Els senyors de les possessions, els rendistes perdien l’alè, el rostre els tornava blanc en imaginar que podrien acabar anant al camp o la fàbrica com els pagesos i jornalers. El Círculo Mercantil era un indret prou conegut de conspiració antirepublicana. Els desenfeinats, els rics, els que vivien envoltats per un nombrós exèrcit de criats i criades, es passaven el dia criticant cada una de les lleis a favor dels treballadors que aprovava el Front Popular. Les eleccions, la llibertat política i sindical, el dret de vaga i manifestació esdevenien les eines que la xurma empraria per a implantar el comunisme a Mallorca. Pensaven que l’esquerra senyalava les cases dels més dretans amb un signe que indicava que eren perillosos. Trobaves beates i senyorassos mirant el portal, les parets. Tenien por a esdevenir obrers amb l’obligació de guanyar-se la vida fent feina. Va ser quan començaren a fer les llistes. Hi hagué nombroses reunions a la rectoria, al bar del Círculo, a les possessions dels voltants. Venien emissaris de Palma, cotxes misteriosos a altes hores de la nit. Enyoraven el dictador Miguel Primo de Rivera, malgrat que el consideraven massa tebi, un home amb bones intencions però que no va saber reprimir com pertocava la subversió. Maldaven contra el separatisme. Consideraven els defensors de la cultura catalana iguals o pitjors que els socialistes. Bastava llegir el que deia l’escriptor Llorenç Villalonga en el recull d’articles Centro! Es recomanaven el llibre malgrat que no l’entenguessin gaire, acostumats a veure solament les fotografies de Brisas i altres revistes semblants. Pel cambrer del Círculo sabíem les discussions que tenien. La majoria de socis no sabien que els treballadors, i fins i tot el barber que els afaitava i tallava els cabells, eren dels nostres.

Ens feia gràcia aquella por malaltissa al treball. Malgrat els luxes i les rendes, vivien enmig d’una excitació contínua. L’arribada d’un company o companya per dictar una conferència els exaltava. Un recital poètic a l’Ateneu, un concert de cançons populars de l’Orfeu era com obrir les portes a l’ignot. Una poesia podria convertir-se en una bandera roja, un decret de la Reforma Agrària! Imaginaven les terres repartides, els jornalers menjant a la taula senyorial. I les dones? Què passaria amb les filles que anaven a estudiar a Palma? Es parlava de l’amor lliure, del divorci com una eina de la maçoneria per a acabar amb el matrimoni, amb la família catòlica i el cristianisme.

En Carles, un cambrer de divuit anys que era soci de l’Ateneu en secret, ens vengué a explicar que alguns clients del Círculo anaven a fer pràctiques amb pistoles i escopetes a la garriga.

D’on sorgia tanta por a la llibertat, a les noves possibilitats que l’ensenyament públic oferia a les classes populars?

Per què el pànic als llibres, a la possibilitat de pensar la vida des d’una nova perspectiva?

N’Andreu deia que el verí que poblava l’ambient era creat pel clergat.

Tot el que discutien al Círculo era el que sempre predicaren des de la trona. Recordava les explicacions del pare i el padrí Rafel sobre les guerres carlistes del segle XIX. Els atacs dels apostòlics contra els governs liberals... no eren semblants al que deien ara sacerdots i periodistes de dretes com els germans Villalonga? D’ençà del triomf de les idees igualitàries i laiques de la Revolució francesa... el clergat no havia fet sempre el mateix? Combatre la Il•lustració, portar a matar en Ferrer i Guàrdia, el fundador de l’Escola Moderna de Barcelona, fer costat als poderosos?

Aprofundint en la història ensopegaves amb la mateixa lluita a través dels segles. Vet aquí renaixent, poderoses, quan pensaves que el seu poder ja no era tan fort, les forces retardatàries, obscurantisme de les sotanes i els trabucs. De quantes maneres podia disfressar-se la Inquisició per a barrar el pas a la ciència, al progrés de la humanitat? El ¡Vivan las caenas! de la xurma borratxa amb els diners dels borbons ressonant, sinistre, per les places de tots els pobles i ciutats d’Espanya. Les forques, novament, com en temps de la repressió de les Germanies i els Comuners de Castella, alçant-se, tètriques, guanyadores sempre en el combat per fer retrocedir la història. Altra volta l’assalt al Call, les falses acusacions, les fogueres cremant els innocents?

Em preguntava si mai no podríem fer mudar el sentit de les nostres vides. La Caterina Tarongí del segle XX... perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u? Els fulls dels calendaris, les hores dels rellotges romanien sempre aturats?

N’Andreu m’ho deia sovint, quan comentàvem El 93, de Víctor Hugo o Sin novedad en el frente, d’Enric M. Remarque.

-Mai no hem trobat la fórmula de desfer-nos dels fantasmes del passat! –explicava, amb un suau tremolor en la veu-. Ho hauríem d’aconseguir fos com fos! Qui sap! Potser els llibres, els mestres republicans... Si poguéssim formar una generació de mallorquins i mallorquines cultes seria possible foragitar la ignorància que plana des de fa segles sobre aquesta terra.

Em mirava als ulls, somrient.

-A vegades somnio i veig escoles noves i instituts plens d’alumnes! –deia, sense poder controlar l’emoció que el dominava.

Les paraules se li acumulaven, torrencials.

-Saps? –exclamà de sobte. Una nit vaig somniar que el govern de la República havia bastit una Universitat a Ciutat.

-T’imagines? –continuava, sense poder contenir els sentiments que li omplien el cor. Una universitat, amb al•lots i al•lotes estudiant medicina, filosofia, biologia, arquitectura... totes les carreres que ara es fan a Madrid i Barcelona!

L’estimava.

Cada dia m’encaptivava més la seva manera d’entendre els fets històrics, la forma que tenia d’explicar-nos la lluita dels pobles per la llibertat.

Érem a Can Picafort. Hi anàvem amb bicicleta. N’Andreu ajudava el seu pare, que estava acabant la construcció d’una casa d’estiueig per a un comerciant de Muro. Aquell horabaixa havia acabat prest la feina.

Vaig parlar amb les al•lotes que venien per l’Ateneu. Feia un dia preciós. Miràvem el sol resplendent, la bonior del dia. Pensàvem en la mar, en l’espetec de les ones llepant la sorra de les platges, la suau brisa marina...

Record que jo estava dreta davant el portal de la classe. M’escoltaven atentes. Les frases em sortien rodones: “No trobau que el millor professor és la natura, l’autèntica realitat que ens envolta? No passarà res si per un dia deixam els llibres damunt els pupitres! I si anam d’excursió a Can Picafort? Algú ha vist mai les runes de Son Bauló? Hi podríem anar!”.

El que no vaig dir és que enyorava el meu nuvi. Feia una setmana que era amb el pare i ja no podia estar una hora més sense veure’l. Em consumia per dins. No podia dormir.

Les amigues ho sabien. Se’n reien del que els estava dient, com si pensassin: “Són excuses per anar a veure n’Andreu!”. I era veritat. El meu interès no era tant les runes de Son Bauló, sinó estar una estona al costat del meu enamorat.

I, de sobte, el ruixat del cop militar. Els crits i rierols de sang enmig del carrer. La fumassa negra i espessa de les biblioteques cremant. El pare, na Isabel, els amics, amb les mans fermades, detinguts a l’Ajuntament, portats a les presons de Palma, desapareguts.

El primer mort és el que et deixa un senyal imborrable. Mataren el veterinari del poble a dues cantonades de casa nostra. El senyor Felip Bestreta era l’home que més estimava els animals. Es delia per tenir cura de les bèsties. Podies anar a cercar-lo a qualsevol hora del dia i de la nit. Sempre tenia l’ungüent, les herbes necessàries per guarir de malalties del cavall, la somera, la vaca dels veïns. I els nostres cans i moixos! De petita li havia portat a curar la cussa, na Perleta. Mai no ens va voler cobrar res.

Jeia estès damunt la pols del carrer. Ho recordaré mentre em resti un alè de vida. No li podia mirar el rostre. Un estol de mosques voltaven na Salvadora, la seva esposa, eren esglaiadors.

És una de les imatges que tenc enregistrades a la retina i que mai no em fuig del cap. La sang d’aquell juliol i les mosques damunt el cadàver del veterinari.

Els trets a la nit i els tribunals militars funcionant sense aturar.

Talment viure en tenebres. Però no ho vull fer coneixedor. La mare, na Isabel, el pare, n’Andreu no s’han d’adonar dels meus instants de debilitat. He de ser forta. Com fer-los creure que encara hi ha una possibilitat per a l’esperança?

Mir els papers que han arribat de Comandància.

La famosa “conspiració” de maçons i marxistes! Quines ximpleries de desenfeinats! A Alemanya, els nazis donaven la culpa de la subversió, de la derrota del país en temps de la Gran Guerra, a jueus i esquerrans. L’incendi del Reichtag serví molt bé als propòsits hitlerians. S’organitzà un procés monstruós contra els “bolxevics”. El Partit Comunista va ser prohibit, perseguits els seus membres. Els camps de concentració començaren a omplir-se de dissidents. A Mallorca passava el mateix. Amb la diferència que no parlaven tant de jueus i sí que implicaven a fons la maçoneria en la consolidació d’una hipotètica Espanya roja.

Anava llegint els deliris escrits contra el pare. Màxim responsable de La Societat, era un dels caps dels marxistes del poble, afirmaven. L’acusació implicava La Societat amb la construcció de l’escola pública. La documentació deia que el pare va deixar el camió de la cooperativa als picapedrers que bastien l’edifici. Hi estaven especificats els viatges fins a les pedreres de Santanyí. El xofer tampoc no se salvava d’haver “col•laborat amb els marxistes”. El jutge instructor considerava aquest fet com a decisiu per a la consolidación de la alianza entre los sectores izquierdistas del pueblo que querían implantar el colectivismo libertario en Mallorca. També implicaren el mestre d’obres que s’havia encarregat de la construcció del centre escolar. N’Andreu, pel simple fet d’haver marxat vers les pinedes d’Alcúdia, esdevenia el principal elemento agitador de los jóvenes de la comarca y cabecilla de las huelgas en el sector de la industria del mueble y del calzado de la zona de Inca.

Plorava de ràbia en llegir tantes mentides! A quin món vivien els nostres perseguidors? No ho podia entendre de cap de les maneres. Aleshores comprenia que, sense adonar-nos-en, els veïns d’un mateix carrer havíem viscut en dos universos oposats. Nosaltres, imaginant que un dia podrien entendre el que significava en progrés i benestar la millora en l’ensenyament i la salut, i ells, la dreta, atemorits, pensant que, en ser grans, els joves que anaven a escola, el jovent que marxava d’excursió, amb els socis de l’Ateneu, podrien decretar, des de l’ajuntament i les institucions democràtiques, l’expropiació forçosa de les grans propietats, la fi del poder de l’Església sobre les consciències.

Ara entenia aquelles mirades d’odi quan ens veien partir alegres i riallers amb les banderes desplegades, cantant cançons, fent bromes, saludant amb el puny tancat!

Alguns dels advocats propers a l’esquerra que coneixíem desaparegueren els primers dies del Moviment. L’oncle em recomanà anar a veure el misser Jaume Adrover, un conegut de la família de qui no sabíem noves des de feia mesos. Malgrat que el trobàssim no volia dir que pogués intervenir a favor nostre. Els processos eren en mans dels militars i no autoritzaven cap actuació en defensa dels acusats que no fos controlada pels jutges instructors i fiscals. Es tractava de confiar en algú que ens pogués assessorar, indicar-nos com fer-ho per a presentar testimonis que ens permetessin albirar alguna esperança. Potser somniàvem. Tantes persones feien com si no ens coneguessin! Però ens aferràvem amb força a la més petita possibilitat de salvar els detinguts. Il•lusió de folls? Amb el transcórrer dels mesos comprenguérem que la sang era més espessa del que mai no hauríem pogut imaginar.

Aquell matí em vaig aixecar prest. No sabia si trobaria Jaume Adrover a casa seva, al pis que tenia prop del Born. Un negre pressentiment em rondinava pel cap. L’advocat s’havia destacat moltíssim en la defensa de la República. Va fer feina a l’Ajuntament de Palma durant una llarga temporada. Es va convertir en la mà dreta del batle Emili Darder. Per les informacions que ens proporcionava el pare, que el coneixia des de l’Institut, sabíem que el seu coneixement de les lleis, del món obscur dels despatxos de la burocràcia provincial, serví molt a n’Emili Darder per a vèncer resistències i incomprensions. Sovint, les mesures avançades que volia portar endavant trobaven nombrosos entrebancs. La inèrcia institucional maldava per a paralitzar qualsevol mesura progressista. Ningú no sabia què passava ni d’on sorgien les travetes, però a vegades era quasi impossible poder començar la construcció d’una escola en aquella barriada, un ambulatori més enllà. Com si un misteriós fantasma rondàs per Cort i es dedicàs a emboirar la troca cada vegada que el batle volia portar endavant un projecte de millora per a la ciutat. Fins i tot la construcció de guarderies i biblioteques trobava problemes! Mans invisibles perdien papers essencials, plànols d’edificis; lleis absurdes de l’any de la pols deixaven en un calaix la resolució per a facilitar beques als més necessitats.

Rere els entrebancs que trobaven els plans de n’Emili Darder sempre existia una mà ben concreta, un responsable identificable si hi furgaves un poc. Un rector que imaginava que l’escola i els mestres enviats per la República posarien en qüestió l’ensenyament religiós, les escoles de monges i religiosos que, fins a l’any trenta-u havien monopolitzat l’ensenyament. El clergat movia cel i terra per aconseguir barrar el pas a qualsevol iniciativa que sortís dels consistoris republicans.

És aquí on intervenia la professionalitat d’en Jaume Adrover. Armat de paciència, investigant a fons el problema que impedia la construcció d’una guarderia o un ambulatori, sabia trobar l’oblidada llei que precisament anul•lava l’emprada per la dreta, pels funcionaris que provaven de ralentitzar el funcionament de l’Ajuntament. El nostre amic es va fer conegut pel seu suport actiu a les avançades propostes de n’Emili Darder. I, l’any trenta-quatre, després de la Revolució d’Astúries, esdevengué l’advocat que més feina va fer per treure de la presó els presos polítics. Signà nombrosos escrits demanant l’amnistia per als represaliats. Destacà com a brillant articulista desmuntant les ximpleries que en Llorenç Villalonga escrivia contra la cultura catalana. Durant un cert temps, la vivenda del misser era un indret tan visitat com la Casa del Poble: tot de mares i familiars dels esquerrans processats que anaven a demanar-li un consell, que volgués fer-se càrrec de la defensa dels fills, pares, germans i esposos tancats a la presó.

-En Jaume Adrover és un sant laic! –comentava el meu pare, ple d’admiració.

Després de la victòria del Front Popular patí un atemptat per part dels falangistes. En Zayas era partidari de l’acció directa, d’emprar les armes contra els republicans. Era hora foscant. Sembla que els agressors, els provocadors que el volien matar, coneixien els seus costums, l’indret on vivia. Aquell dia esperaren que sortís de l’Ajuntament. N’Emili Darder no tenia un horari fix. No era un batle de nou a dues del migdia. Vivia intensament els problemes de la ciutat i dedicava tot el seu temps a solucionar les necessitats dels ciutadans. En Jaume Adrover era del mateix tarannà. Homes que, com el pare i el padrí, estaven entestats a acabar amb segles d’ignorància, amb la misèria heretada de tantes dècades d’inferència vers els problemes que sacsejaven les classes més desvalgudes de la societat.

Els agressors esperaren que sortís de l’Ajuntament. Ja era molt tard. Els comerços del centre de Palma feia estona que havien tancat. En Jaume caminava tranquil•lament per la voravia del carrer Colom quan, inesperadament, una moto pilotada per dos homes amb la cara coberta per unes ulleres protectores li disparen dos trets a l’esquena. Sortosament les bales no impactaren en cap part vital del cos. Si li haguessin disparat al cap, hauria estat un home mort. Amb la velocitat i, segurament, amb els nervis, els assassins no pogueren afinar la punteria i només rebé un dels quatre projectils que li dispararen. Una bala que li va fer una ferida a la cuixa.

Alguns dels vianants que foren testimonis de l’atemptat el portaren de seguida a la Casa de Socors. La ferida cicatritzà en un parell de setmanes. Així i tot, la bala va tocar un dels nervis principals de la cama dreta i, malgrat que recuperà la capacitat de caminar, li restà una coixera prou accentuada.

Si abans de l’agressió era un misser prou conegut i estimat en els cercles esquerrans, ara esdevingué un mite entre els sectors socialistes i republicans.

El matí d’hivern del trenta-sis en què vaig anar a cercar en Jaume Adrover, gelava. L’oncle Joan em deixà els seus guants i una bufanda verda feta en una època pretèrita per la seva esposa. Caminava pensativa pels carrers, sense alçar la vista de l’empedrat. Em demanava si trobaria l’advocat a casa seva. Una vegada, quan era molt petita, vengué a una festa d’aniversari de La Societat. Crec que era l’any que vaig conèixer n’Aurora. El pare i na Isabel m’explicaren que en Jaume Adrover era un intel•lectual al servei del poble. Jo era tan jove que no sabia el significat de la paraula “intel•lectual” i, molt manco, el que volia dir “al servei del poble”.


El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

pobler | 29 Agost, 2020 15:09 | facebook.com

El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --


Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -


En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània! (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no s’endugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li l’amistat que fa tants d’anys que ens uneix.

Estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada “Contracultura i subversió en els anys 70”. Com diu Miquel López Crespi: “Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional.

´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.

`La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973)”.

He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l’estat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat d’organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls...”.

Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.

Com ell mateix explica a “Contracultura i subversió”: “En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).

`Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina”.

En Miquel diu en un capítol de la novel·la: “Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà”.

Record les corregudes per canviar el lloc de la presentació perquè un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenció, l’indret on es faria la conferència de premsa. Miquel compta en tot detall què va passar i la decepció que tinguérem quan vàrem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si volíem que posàs els noms de les tres persones que havíem participat a la conferència de premsa. Un dels presents digué que sí, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsió i maniobra política.

L’endemà els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es presentà la brigada social a les nou del matí. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, atès que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon matí, va dir que no em veia fins al vespre, perquè aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.

Allò que el vent no s´endugué em va recordar fil per randa com va començar la història de què en Miquel m´hagués volgut fer un protagonista destacat.

Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya m’advertí que la policia havia vengut al matí i que tornaria a presentar-s´hi ben aviat. No existien encara els mòbils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. Allà em tanquen dins una cel·la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sentíem tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el “Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista”.

Passàrem tota la nit a l’espera que ens cridassin. Això augmentava la pressió i l’angoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. L’interrogatori durà unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que l’intentaven fer cantar. Havíem inventat una persona que ens havia connectat: Cristòfol. Nosaltres ens havíem de mantenir en la coartada: no sabíem res de l’organització. El que fèiem era només passar comunicats, atès que figuràvem com a servei de premsa.

Quan Miquel tornà de l’interrogatori vaig constatar que anava d’un costat a l’altre, com si tengués dificultats per caminar. La por de la tortura em penetrà fins al moll dels ossos. D’immediat vaig pensar que l’havien apallissat fortament. Per això, quan la policia hagué tancat la porta de les cel·les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sentís, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel·la, com li havia anat, atès que pensava que l’havien malmenat. I ell, ben tranquil, em contestà que no hi havia hagut cap problema i que l’únic que havíem de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Cristòfol. Jo no m’ho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Però unes paraules seves em varen convèncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia bé i, per això, caminava fent el gambirot.

Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!

En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l´estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel·les de la presó de Palma. Amb la novel·la al davant, tot se´m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d´ara mateix.

Record que em feren davallar per unes escales i vaig començar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.

La presa de les empremtes només era l’inici. L’interrogatori va començar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posició, mentre em feien l’interrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagués esdevengut comunista. Els canvis de posició dels policies m’ajudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situació. El problema esdevengué espinós quan començaren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, m’acusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I així durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.

Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acció en algun altre indret de l’estat que posàs en perill el règim, tot d’una ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada vàrem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens servís de coixí. Però les altres vegades, que foren bastantes, ja anàvem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coixí.

Quan no ens ho esperàvem, després de la manifestació contra la carestia de vida, que es féu el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre havíem d’ingressar a la presó i que abans havíem de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingressàssim a la presó. Ens feren una autèntica festa i només es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.

El vehicle que ens portava a poc a poc s’anava apropant a la presó de Palma, on seríem reclosos. Tres dies quedàvem tancats dins les anomenades cel·les de càstig. Dintre hi havia un matalàs estret, prim i brut, sense cap llençol ni manta. També s’hi trobava un wàter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higiènic i l’havies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades diàriament, un funcionari de la presó obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel·la de càstig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la presó, quan s’havia ja decidit que seríem alliberats el 24 de desembre, m’amenaçà dient que, si m’atrevia a treure algun escrit quan sortís de la presó, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la l’amenaça i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel·la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se m’oblidassin els detalls d’aquella situació tan angoixant.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

El llibre m´ha fet recordar la manifestació que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la presó, amenaçats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de només quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, s’atreví a escriure sobre les totxanes de la façana de la presó una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS.

Un altre moment que mai podré oblidar és quan els companys polítics empresonats m’encarregaren llegir un llarg memoràndum en presència de la direcció de la presó. L’havíem preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcció de la presó: director, sots-director, capellà, infermer...Vaig llegir fil per randa el memoràndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents s’atreví a increpar-me, dient: “Has oblidat que ets un delinqüent”. Només em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lleó. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? “Vostè sap que estam a un moment de transició i que es preparen canvis polítics importants? Podria ser que els que avui estam a la presó per motius polítics, aviat siguem els responsables d’administrar la justícia”. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir d’aquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.

Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint...”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

Jaume Obrador (22-​​​08-2017)


Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem - (un petit tast de la novel·la Joc d´escacs, Llibres del Segle)

pobler | 27 Agost, 2020 15:00 | facebook.com

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem - (un petit tast de la novel·la Joc d´escacs, Llibres del Segle)


Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)


A la presó no sentíem passar les hores.

Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.


A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.


De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle)


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 26 Agost, 2020 13:57 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)


Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La nit més llarga – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 25 Agost, 2020 15:50 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La nit més llarga – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Feia temps que l’Església preparava el poble per a la masacre. L’esquerra, i no diguem els socialistes!, eren vists com el Mal que calia exterminar de rel. Quan la revista Sa Marjal enlairava la participació espanyola en la guerra del Marroc no contava que els joves eren enviats a la matança per a defensar els interessos de la companyia del Rif. Tampoc no explicava res dels grans beneficis que obtenia el rei Alfons XIII amb l’explotació del mineral del protectorat espanyol. Per què no deien des de la trona que la Setmana Tràgica no era producte d’una conspiració del pedagog Ferrer i Guàrdia? Per quins motius mai no estaven a favor de les manifestacions de mares en el port de Barcelona, les pobres dones que demanaven que els fills no anassin a morir a les planures i muntanyes del Marroc? Les revistes mostraven les fotografies dels soldats passats a degolla per les tribus àrabs que defensaven la seva independència. Els homes de les cabiles eren durs amb els ocupants que volien conquerir el seu territori. (Miquel López Crespí)


Un dia vaig trobar l’oncle Joan plorant. Tenia uns papers a les mans. En entrar a casa em mirà, esglaiat.

-Caterina –em digué, amb un fil de veu-. Processen al teu pare i n’Andreu. Els acusen de fer costat als carrabiners. Els impliquen en la resistència contra el Moviment.

No sabia què dir-li, què fer en aquelles circumstàncies.

El pare no havia participat en els fets de dia dinou de juliol. Va veure la camiona que marxava amb els socialistes i carrabiners i els saludà des de la distància. Coneixia la majoria dels que fugien cap a les pinedes d’Alcúdia. Mestres, dirigents sindicals, treballadors que havien fet front a l’Alçament. Era possible que el condemnassin pel simple fet de ser amic dels que s’amagaven de la repressió?

-Els poden demanar pena de mort –afegí, consirós-. En els papers hi ha els noms de quinze coneguts nostres. Tots els que marxaren cap a Alcúdia i els que consideren, com és el cas del teu pare i n’Andreu, que dieron su apoyo a la rebelión comunista. La “rebel•lió comunista”! Quines ximpleries! I amb aquestes acusacions sense fonament envien els homes a la mort!

Preocupada, vaig agafar els papers. Les lletres de l’escrit oficial, el segell militar, em copejaren el rostre talment una brutal fuetada. Aquest era el llenguatge que empraven per condemnar la gent? Ho llegia i no ho podia creure. Acusaven el pare d’haver estat el fundador i el promotor de les cooperatives de consum de la comarca. La Societat, la feinada de tants d’amics i amigues esdevenia el centro de conspiración anarquista y comunista des del cual quería instaurarse la dictadura proletaria tal como se hizo en Astúrias en el treinta y cuatro y en la Rusia soviética en el diecisiete.

Com era possible el que deien? El pare treballava desinteressadament en la direcció de La Societat. Considerava important fomentar l’associacionisme, l’esperit d’ajuda mútua, el suport solidari entre els treballadors. Que tenia a veure poder comprar oli i cafè barats, però de bona qualitat, amb la dictadura proletaria?

Res del que deia l’escrit no tenia sentit. Així i tot, munió de persones s’ho creien. Quant temps feia que l’Església predicava contra les idees de justícia i llibertat? Una vegada el pare em va donar un exemplar de la revista Sa Marjal, una publicació de començaments de segle feta a sa Pobla pel rector Parera i Sansó. Ho llegia i no ho podia creure. El representant del Vaticà es felicitava per l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia! El govern havia considerat el fundador de l’Escola Moderna com el principal instigador dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona i, després d’una farsa judicial, l’executaren malgrat les protestes que hi hagué arreu del món.

Feia temps que l’Església preparava el poble per a la masacre. L’esquerra, i no diguem els socialistes!, eren vists com el Mal que calia exterminar de rel. Quan la revista Sa Marjal enlairava la participació espanyola en la guerra del Marroc no contava que els joves eren enviats a la matança per a defensar els interessos de la companyia del Rif. Tampoc no explicava res dels grans beneficis que obtenia el rei Alfons XIII amb l’explotació del mineral del protectorat espanyol. Per què no deien des de la trona que la Setmana Tràgica no era producte d’una conspiració del pedagog Ferrer i Guàrdia? Per quins motius mai no estaven a favor de les manifestacions de mares en el port de Barcelona, les pobres dones que demanaven que els fills no anassin a morir a les planures i muntanyes del Marroc? Les revistes mostraven les fotografies dels soldats passats a degolla per les tribus àrabs que defensaven la seva independència. Els homes de les cabiles eren durs amb els ocupants que volien conquerir el seu territori.

Mai no es va sentir la més mínima protesta des de les rectories. Cap sacerdot no alçà la veu des de la trona demanat la pau, el retorn dels soldats. Els treballadors, els fills de la pagesia sempre havien de donar la vida en defensa dels interessos dels poderosos? Els fills de famílies riques es lliuraven de la guerra, de morir esventrats a qualsevol encontre amb els moros que encerclaven els fortins espanyols. El patiment era per als pobres. I els representants de Crist damunt la terra callaven. El bisbe beneïa les tropes que, talment com les ovelles portades a l’escorxador, sortien des del port de Palma, València o Alacant vers una mort segura. Sempre em vaig preguntar per què el clergat era tan insensible al dolor de la humanitat, per quins motius no feia res en concret contra la misèria que sacsejava les classes més desfavorides de la societat. Quina era l’explicació de tanta insensibilitat? Què els feia ser hieràtics, completament aliens al dolor? Com era possible que no tenguessin una paraula per a condemnar l’egoisme de les classes benestants i mai no trobassin un moment per criticar l’analfabetisme, la mort a les fàbriques i mines d’al•lots i al•lotes de deu i onze anys?

Quanta hipocresia!

Des de les trones de Mallorca s’incitava a fer fogueres amb els llibres de les biblioteques populars, a cremar els diaris i les publicacions que poguessin servir per obrir els ulls a la població. Ben igual que en temps de la Inquisició!

De joveneta el padrí Rafel em deia que qui crema llibres després cremarà homes.

Tornaven els hereus del Pare Garau?

M’adonava de la profunda putrefacció d’una dreta que no dubtava a emprar botxins contra els obrers i les persones de pensament obert. Com era possible que haguéssim oblidat el Sindicat del Crim organitzat per Severiano Martínez Anido a Barcelona, amb suport del clergat i la Corona? Que el rector Parera i Sansó saludàs l’execució d’un innocent i no s’immutàs per la mort a les planures del Marroc de milers i milers de joves de vint anys ens hauria d’haver fet reflexionar. N’Aurora Picornell tenia raó! I els amics de la Federació Comunista Catalano-Balear també!

Quan els companys el POUM venguéren a fer el míting al local de l’Ateneu, ens ho recordaren.

-Nosaltres som els primers defensors de la cultura, de la creació d’escoles i instituts. Sense ensenyament públic i gratuït, sense una formació integral, no hi ha socialisme, cap canvi és possible –ens explicaven, al local de La Societat-. Si no som cultes, qualsevol demagog ens pot enganyar. Ja no es tracta de confiar en déus ni tribuns, per molt bé que parlin des de les pàgines dels diaris i les cadires del Parlament. Ara es tracta de fer un poble conscient. Els avenços en el camp cultural s’han de combinar amb l’aprofundiment de l’organització. Només uns forts partits obrers i sindicats podran fer front als reaccionaris.

N’Aurora Picornell estava convençuda que la República no duraria gaire. Els rumors sobre reunions militars i conspiracions eren constants. Els nazis d’Alemanya i els feixistes italians encoratjaven els grups que volien acabar amb la llibertat.

Record unes paraules de n’Aurora que em quedaren enregistrades per sempre dins del cervell. Havíem acabat el míting en suport dels antifeixistes empresonats a Alemanya quan, asseguts a la sala de lectura de l’Ateneu, ens feia saber el seu pensament. La veig com si fos ara mateix. Tenia un posat cansat i trist.

-Per desgràcia, si avancen els plans dels colpistes ja no hi serem a temps de veure les generacions que haurien de sortir de les escoles i instituts bastits per la República. Alguns dels nous edificis s’han inaugurat fa poc i molts altres encara són en fase de construcció.

Escoltàvem en silenci. El sol s’havia post rere les muntanyes i la nit queia damunt nosaltres talment un estol d’aus de mal averany.

-El que no volen és la consolidació d’una joventut que s’hagi educat en la llibertat. Homes i dones lluny de sagristies i convents, que sàpiguen llegir i escriure, que gaudeixin de possibilitats d’estudiar el batxiller, de fer una carrera... –comentava, emocionada-. Tenen por a la saviesa, a la intel•ligència innata de les persones.

Na Isabel, la meva germana, no pogué deixar d’intervenir.

-Tens raó, Aurora –digué, situant-se al seu costat-. Saben que si podem aconseguir la consolidació d’aquesta generació culta, lliure de dogmes i supersticions, Mallorca i això que anomenen “Espanya”, mai no serà el mateix. La terra pot tremolar sota els peus dels que han estat senyors de vides i hisendes. La injustícia s’ha mantingut durant segles no solament per les fogueres de la Inquisició, sinó també, i molt especialment, a conseqüència de l’analfabetisme fomentat pels poderosos.

Quants d’anys fa d’ençà d’aquelles converses amb els amics de l’Ateneu? Només han passat uns mesos i sembla que pertanyen a una època pretèrita, llunyaníssima.

La memòria del passat, els records d’una existència anterior a l’angoixa actual esdevenen el meu tresor més preuat, el que em manté fermada a la vida. L’època de l’esperança. Els anys més feliços de la meva vida malgrat les contradiccions, les amenaces de tempesta que pronosticava n’Aurora Picornell.

L’oncle Joan em lliurà els papers enviats pel Tribunal Militar.


Encara era sota l’efecte de la notícia.

És evident que esperàvem qualsevol cosa. Qui podia estar segur de res en aquelles circumstàncies? Sabíem que érem al carrer per simple casualitat. Ningú no donava explicacions. Compareixia un grup de falangistes i, simplement, t’obligaven a deixar els teus i pujar al camió. De res no importaven els plors de les dones i els infants. Quan anaren a cercar el ferrer del nostre carrer, mestre Salvador Corriola, no el deixaren vestir. Dinava sense camisa. Era en ple estiu. No corria gens d’aire. Només portava una camiseta vella. Quan els sicaris d’en Martí Cerol entraren a la ferreria demanà si podia vestir-se.

-Allà on et portam no necessitaràs cap mena de roba –li contestaren, amb estudiada crueltat.

La dona, madò Antònia Molinera, es va acubar. Li digueren que no tornaria a veure mai més el seu home! Pocs dies després trobaren els pantalons i la camiseta de mestre Salvador en el cementiri de Palma.

Madò Antònia no es recuperà mai més de l’endemesa. Al cap d’un temps la trobaren penjada en un taronger del seu jardí.

Va ser una mort sonada. Fins al dia de la detenció de l’espòs havia estat una catòlica practicant. Mestre Salvador no anava mai a missa però ella era puntual. Cada diumenge compareixia amb els dos fills a l’ofici de les onze. Quan es va penjar de l’arbre, el rector no li volgué donar cristiana sepultura. L’enterraren a una fossa comuna existent a deu metres de la terra beneïda, un indret on una vegada enterraren una família protestant que morí de grip i una gitaneta vinguda amb un circ feia dècades. Heretges i suïcides anaven al mateix forat. Un bocí de terra que es mantenia brut, ple d’herba i sense emblanquinar. El fosser tenia ordres del batle i de la rectoria de no fer res en aquell racó maleït. A vegades, els més fanàtics, per fer-ne befa, hi llençaven moixos i cans morts.

Ningú no sap què s’esdevengué la nit abans d’enterrar madò Antònia. El cert és que l’endemà, quan hi portaren les despulles, no hi trobaren gens d’herba. Algú, de nit, degué segar i cremar les plantes salvatges. Les beates no ho podien creure. Hi hagué una gentada per acomiadar una dona que només havia fet favors als veïns.

-Els han posat un defensor militar. En Guillem Villalonga, el germà de l’escriptor Llorenç Villalonga –continuava l’oncle, nerviós-. La família més conservadora de Palma! En Llorenç Villalonga ha estat sempre l’ànima de la lluita contra l’esquerra. No recordes Centro, aquell recull d’articles on atacava la lluita en defensa de la cultura catalana i la República?

-Qui és en Guillem Villalonga? –li vaig demanar-. N’he sentit parlar a l’Ateneu. Però ara mateix no el podria situar amb precisió. També és falangista, com el seu germà Llorenç?

L’oncle feia memòria. Plegava lentament els papers enviats pel Tribunal Militar i, pensant en cada una de les paraules que em deia, provà de contestar les meves preguntes.

-Fa feina pels militars revoltats. Va ser un dels primers oficials, juntament amb el seu germà Miquel, que anà a la Comandància Militar de Palma a demanar un fusell per estar al costat de Franco i Mola.

L’oncle Joan s’aturà un moment de parlar i em mirà de fit a fit, summament preocupat.

-Què podem fer en aquestes circumstàncies? –mormolà amb un fil de veu.

No sabia què dir-li. D’ençà del dinou de juliol ens anaven engrunant lentament. A poc a poc ens barraven totes les sortides. Subsistíem per miracle. Els sacs que mans anònimes ens deixaven a la porta del jardí, les senalles que feia el padrí Rafel en el seu amagatall, les verdures de l’hort del torrent... I, el més important: el suport absolut de l’oncle, que es desvivia per ajudar-me. Ell no tengué fills. Viudo, tan sols pensava en nosaltres. Jo sempre havia dit que tenia dos pares: l’oncle Joan i el meu pare. No era capaç de fer-ne cap distinció. Els dos ens estimaven més que a la seva vida. I ara ho podia constatar novament. Quantes vegades no m’ho digué quan em veia trista, després de tornar de les presons.

-No pateixis, Caterina. Ja saps que tot el que tenc és vostre –em deia, procurant tranquil•litzar-me. Si he de vendre la casa, la vendré. Mirarem de cercar un bon advocat. Els diners que pugui tenir, tots els meus estalvis serviran per provar de sortir d’aquesta situació. Pots dir-li al meu germà que no faci més senalles. A partir d’ara t’aniré donant el que consideris necessari.

Sabia, sense necessitat que m’ho digués, que tot el que tenia l’oncle era per a la família. Mai no ho havia dubtat. Però el padrí s’entretenia allà dins fent les senalles que portàvem a vendre. No podia estar dia rere dia, setmana rere setmana, tancat, amagat en el seu petit enfony sense cap mena d’entreteniment. Què fer en aquell forat, sense saber mai quan podria sortir? La desesperança l’hauria pogut fer enfollir. Amb les senalles se sentia útil. Era una feina que li servia per acursar aquelles hores eternes de captiveri.

La notícia del procés no em venia de nou. Molt abans que arribàs la notificació del Tribunal Militar ja havia sentit rumors al respecte. Ho comentàrem amb la mare i l’oncle. Quan et detenien la perspectiva era clara: la mort o el processament. No podies imaginar res més.

Quines serien les acusacions?

Quina mena de falsedats emprarien per a condemnar dos innocents?

Dirien que n’Andreu pujà a la camiona que portà els carrabiners i els socialistes a les pinedes d’Alcúdia. Marxaren perquè en els primers moments de l’Alçament, tothom pensava que els revoltats serien derrotats en dos dies. Els amics que fugiren pensaven que, com va passar amb el cop d’estat del general Sanjurjo, en una setmana la República restabliria l’ordre. Ningú no era capaç d’imaginar una guerra de llarga durada! Els més pessimistes podien pensar en un judici contra els carrabiners que feren front a la revolta contra les autoritats legítimament constituïdes.

Quan n’Andreu va veure que els socialistes sortien del poble cantant “La Internacional” pujà al vehicle. Agitaven fusells i banderes. Com anar a una festa. Ell no visqué els fets de la caserna dels carrabiners. Marxava alegre, inconscient, pensant solament en la tornada. El retorn dels defensors de la República! El coneixia a fons. Feia uns anys que sortíem plegats. Cap jove de la meva edat no era conscient de la gravetat extrema de la situació malgrat les advertències de n’Aurora Picornell i els companys del POUM i la CNT. Qui podia creure que quatre eixelebrats es farien amb el poder i que una bona part de l’exèrcit espanyol s’afegiria a la rebel•lió? La nit del divuit de juliol hi hagué gent del poble a Palma. Companys del Partit Socialista, del PCE i de la CNT arribaren fins a la Casa del Poble per a saber què s’esdevenia amb les notícies que parlaven d’un possible aixecament militar. En Joan Patena i en Miquel Guixa anaren amunt i avall pels carrers de Palma amb els homes i dones dels sindicats que demanaven armes. N’Ignasi Ferretjans, n’Aurora Picornell i n’Emili Darder anaren a veure el governador Antonio Espina. Tot foren bones paraules per a tranquil•litzar la gent que amb quatre garrots volien defensar la legalitat.

El governador s’entrevistà amb els responsables de l’esquerra mallorquina i prometé que els militars no s’aixecarien contra el govern.

-Podeu anar a dormir tranquils. Avui he parlat amb Goded i m’ha promès de forma solemne, pel seu honor, que romandrà fidel a la República –digué als congregats davant l’edifici de governació.

La majoria d’antifeixistes que sortiren al carrer no confiaven tant en els militars com n’Espina. N’Aurora Picornell, que era dalt d’una de les lleones del Born, volia que les autoritats repartissin armes entre el poble. Però... on anar a cercar-les? Les quatre escopetes de caça dels mostradors de les armeries? Si l’exèrcit decidia sortir al carrer, de res servirien els garrots i les armes d’anar a caçar conills! Com fer front a les modernes metralladores de repetició, als canons que sortirien al carrer, apuntant els locals sindicals, les seus dels partits d’esquerra, la Casa del Poble? Record que en Joan Patena i en Miquel Guixa arribaren al poble a altes hores de la matinada. Ja érem a dormir, cansats d’esperar noves. Na Isabel llegí fins tard, però finalment la son guanyà la batalla. Jo romania desperta, amb el llum apagat. El pare i el padrí eren a la cuina, al costat del foc. Digueren a la mare i la padrina que anassin a dormir, que ells volien esperar els amics que eren a Palma a la recerca de notícies. El padrí pensava que aquesta vegada la sublevació podia ser més seriosa que la de Sanjurjo.

El pare volia que anàs a descansar.

-Demà ja et contaré el que ha passat –em digué-. Ara és molt tard. No té sentit que tots vetllem a la cuina com si estàssim en un velatori.

-El velatori de la mort de la llibertat –mormola el padrí, amb un somriure tristíssim.

Aquella nit del divuit de juliol va ser llarguíssima. No podia aclucar els ulls. Donava voltes i més voltes en el llit. Què dirien els amics que havien anat a Palma? Alguns joves de l’Ateneu, els més revolucionaris, pensaven que si hi havia una revolta militar, la resposta popular podria convertir-la en Revolució, l’espira que propiciàs un autèntic canvi social.

N’Andreu pensava el mateix. Vivíem enmig d’un bell somni utòpic. El poble, com en temps de la Revolució Francesa o Russa, fent front, amb el pit obert, als fusells de la reacció. Com en aquella pel•lícula d’Abel Gance que havíem vist a la Casa del Poble de Palma, Napoleó, un film on s’explicava la victòria dels jacobins i la instauració de la República. Ben igual que en l’obra mestra d’Eisenstein, Octubre, que uns amics del BOC ens portaren de Barcelona. El cine ens fornia d’un espectacular univers d’imatges on les revolucions funcionaven meticulosament, talment la maquinària d’un rellotge.

N’estàvem ben convençuts: la classe obrera esdevendria l’onada imparable que no deixaria res del passat. El futur ens pertanyia. Així ho explicaven els clàssics del pensament socialista i anarquista d’arreu del món.

Què sabíem del poder dels fusells i les metralladores?

Just ara, en el transcurs d’aquesta llarga nit del divuit de juliol, constatàvem l’evident fragilitat dels nostres somnis.

Em vaig aixecar de puntetes-puntetes. Escoltava amb l’orella aferrada a la porta de la cuina. Sentia la veu del pare, baixeta per a no despertar ningú de la família.

-No he volgut dir res a les nines –deia al padrí-. Coneguts nostres que han anat a escoltar alguns mítings d’Alfonso Zayas, el cap de Falange, m’han dit que aquesta vegada pot haver-hi molta sang.


Les pel·licules de la nostra vida (I)

pobler | 25 Agost, 2020 14:50 | facebook.com

Escric aquestes reflexions en referència a algunes pellícules que he tornat a veure recentment. Són films de les èpoques més diverses. Per exemple, he tornat veure la famosa pellícula Z de Costa-Gavras, El cuirassat Potemkim d'Eisenstein i Rojos de Warren Beatty, entre molts d'altres films. L'abundor actual d'ofertes de pellícules en DVD a dos euros, per exemple, fa que qualsevol persona amb un cert interès pel setè art tengui a abast i en propietat obres que abans, fa unes dècades, no tenia ni el més avançat dels cineclubs. Ara, quan ja ens apropam als seixanta anys, és un autèntic plaer (i a vegades una inesperada desillusió, per què no dir-ho?) poder analitzar, des de casa teva, i les vegades que vulguis, les obres clàssiques que conformaren la nostra joventut. Parl de pellícules com Ciutadà Kane (Wells), L'evangeli segons Mateu (Pasolini), La dolce vida (Fellini), L'aventura (Antonioni)... i un llarg etcètera. (Miquel López Crespí)


Les pel·lícules de la nostra vida (I)


A vegades el cinema comercial es vol convertir de forma voluntarista, amb jocs de màgia i prestidigitació, al cinema autènticament revolucionari, però no ho sol aconseguir. Dins aquesta història, per cada pellícula que aporta alguna cosa important a la cinematografia en podem trobar centenars que no passen de les bones intencions. En el cinema comercial són moltes les provatures fallides, els engendres, les mistificacions històriques, els projectes mai no portats a la pantalla per manca de finançament o, si s'arriben a realitzar, transformats, modificats i esdevinguts quelcom irreconeixeble a conseqüència de les pressions polítiques i econòmiques dels poders fàctics dels més diversos països. Hem parlat en diversos article dels seriosos entrebancs, tan seriosos que acabaren amb l'exili, que hagueren de patir directors com Charles Chaplin, així com hi hem parlat d'aquells pressionats de la forma més brutal que hom pot imaginar, cas d'Orson Welles i tants d'altres creadors. És evident que una cosa és veure cinema autènticament transformador del mateix mitjà cinematogràfic, pellícules que queden per a sempre més en la història del setè art, i d'altra molt diferent alguns dels subgèneres que passen per "revolucionaris". No es dóna cada dia el cas de la realització de films que de veritat ajudin a transformar la cinematografia i, de rebot, les consciències dels espectadors.

Parlant de la situació cinematogràfica, de les provatures de bastir un cinema independent europeu i nord-americà, Manuel Pérez Estremera en el pròleg a Problemas del nuevo cine (Alianza Editorial, Madrid, 1971), escrivia: "El poder del sistema burgués (aunque sólo sea a nivel de esquemas morales, vitales y culturales y sin entrar en el sentido mismo de su capacidad represiva directa) tampoco permite nada más allá de la existencia del autor en su lucha con ese sistema y con su propia capacidad (o incapacidad) creadora".

Escric aquestes reflexions en referència a algunes pellícules que he tornat a veure recentment. Són films de les èpoques més diverses. Per exemple, he tornat veure la famosa pellícula Z de Costa-Gavras, El cuirassat Potemkim d'Eisenstein i Rojos de Warren Beatty, entre molts d'altres films. L'abundor actual d'ofertes de pellícules en DVD a dos euros, per exemple, fa que qualsevol persona amb un cert interès pel setè art tengui a abast i en propietat obres que abans, fa unes dècades, no tenia ni el més avançat dels cineclubs. Ara, quan ja ens apropam als seixanta anys, és un autèntic plaer (i a vegades una inesperada desillusió, per què no dir-ho?) poder analitzar, des de casa teva, i les vegades que vulguis, les obres clàssiques que conformaren la nostra joventut. Parl de pellícules com Ciutadà Kane (Wells), L'evangeli segons Mateu (Pasolini), La dolce vida (Fellini), L'aventura (Antonioni)... i un llarg etcètera. Poder tornar a gaudir de tantes i tantes pellícules que, fa dècades, ajudaren a bastir la nostra sensibilitat m'ha recordat els debats que teníem a mitjans dels seixanta en el Cine Club Universitari de Palma i les lectures que, en aquell temps, ens serviren (i serveixen encara!) per a aprofundir en aquesta qüestió. Em referesc a un llibre, un autèntic "clàssic", que, amb el títol de Problemas del nuevo cine (Alianza Editorial, Madrid, 1971) recollia una selecció d'articles de Pio Baldelli, Galvano Della Volpe, Umberco Eco, José García Espinosa, Emilio Garroni, Christian Metz, Pier Paolo Pasolini, Glauber Rocha i Gianni Toti. Tenen especial relació amb el que comentam els articles de Giani Toti, "La obra y el sentido", de Pio Baldelli "El 'cine político' y el mito de las supersesctructuras", el de Julio García Espinosa "Cine y Revolución", i de Glauber Rocha "El 'Cinema Nôvo' y la aventura de la creación".


Ens demanàvem si era possible la creació d'un cinema revolucionari en el marc de la societat actual. ¿Quin significat tenien les provatures del cinema independent que es provava de bastir en els més diversos països? Oposats als festivals de Canes, Berlín o Venècia i fins i tot de Karlovy-Vary o Moscou... ¿es podria avançar en la consolidació de festivals d'"esquerra"? Enfront el cinema "oficial"... ¿on situar les experiències revolucionàries del nou cinema hongarès, polonès, brasiler, cubà o txec? Al costat de les primeres produccions de Glauber Rocha constatàvem el naixement d'un munt de films i documentals que, potser d'una forma voluntarista i utòpica, volíem considerar com a continuació de les avantguardes futuristes dels anys vint a l'URSS. El cinema d'Amèrica Llatina, concretament el del bolivià Sanjines, el brasiler Jabor, el mexicà Ripstein, els cubans Santiago Álvarez i Humberto Solas o el nord-americà Robert Kramer, semblaven anar per aquesta línia.

Julio García Espinosa, un dels puntals de la cinematografia cubana d'aleshores, era un documentalista experimentat; recordem La vivienda i Sexto Aniversario, i els posteriors, tots dels anys seixanta, Un año de libertad, Patria o Muerte y Cuba baila . García Espinosa escrivia, partint de la seva pràctica artistíca: "Un cineasta moderno, en el mismo momento en que se descubra sus grandes posibilidades como artista, también se descubre como militante, a todos los niveles de la vida. Se puede decir: no les basta liberar su arte; también tiene necesidad de liberar su vida. Rechaza totalmente toda anacrónica y cristalizada división del trabajo. Es en la práctica revolucionaria más directa donde se encuentra el punto central de toda su coherencia expresiva".

Avui dia, moltes d'aquestes qüestions semblen propostes de marcians i són fóra del debat (existeix cap mena de debat?) cinematogràfic. Però hem de recordar que estam en plena revolta del Maig del 68, de la guerra antiimperialista del poble de Vietnam; i la Gran Revolució Cultural Proletària de la Xina encara no ha mostrat els seus angles foscos. La revolució cubana i la creació de nombrosos organismes internacionals de lluita contra l'imperialisme feien pensar en la possibilitat d'un capgirament global del sistema de dominació mundial burgès. Els debats referents a la possible funció revolucionària de l'art i del cinema són, doncs, a l'ordre del dia i a ningú no estranyen. Ans al contrari, són el "debat" del moment. El més important, el que ompl els colloquis en els cineclubs de tot el món i les pàgines de les principals revistes de cinema, com poden ser a França Cahiers de cinéma, a l'estat espanyol Nuestro cine, a Itàlia Ombre rosse...

Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. "Crítics" que enlairaven Siete días de enero de Bardem però que no acabaven de veuere les aportacions autènticament rupturistes, en la forma i en el contingut, d'obres com La dolce vita (Fellini), Rocco y sus hermanos (Visconti), El séptimo sello (Bergman), El proceso (Wells) o Fresas salvajes (Bergman) o, no em parlem, d'aquell esclat de creativitat i revolta en tots els camps que significà, a mitjans dels anys seixanta, la irrupció del "nôvo cinema" brasiler sorgit al volant de dos històrics de la talla d'Álex Viany o Pereira dos Santos. Em referesc a dos "monstres" del moment, els autors de Deus e o diabo na terra do sol de Glauber Rocha i Vidas secas de Nelson Pereira. Avui, amb les sales d'exhibició totalment dominades per munió de subproductes reaccionaris ianquis, es fa difícil copsar el que significava, en plena dictadura feixista, poder contemplar, en una sala d'estrenes comercials "normal" de Palma o de Barcelona, pellícules com António das Mortes, de Rocha. Només si s'han viscut moments com aquests, tan diferents de les estrenes actuals de La pasión o Gladiador, per dir només els títols d'uns films, es pot entendre la vivor d'aquells debats damunt la funció dels cinema i de l'intellectual.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla (Albopàs) – Les casetes de sa Marjal – Records dels anys 10 i 20 (I) (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 24 Agost, 2020 11:45 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Les casetes de sa Marjal – Records dels anys 10 i 20 (I) (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi. (Miquel López Crespí)


Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi.

Són casetes petites, la majoria aferrades al molí. Al costat, la figuera que dóna aixopluc als treballadors quan, a l’estiu, el sol cau inclement. Mai no trobareu cap casot sense la seva figuera o uns arbres fruiters que donin ombra als albopassins! Per això mateix conec la vida de Jaume Cladera de Can Eixut! Perquè, en les meves passejades per sa marjal, m’hi he aturat sovint a petar la conversa, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què s’ha sotmès de forma voluntària.

En aquests petits espais, llevat alguna excepció, no sol haver-hi cap llit per a descansar. Si de cas una rústica màrfega de palla per a pegar una becada mentre el pagès vigila que el safareig s’acabi d’omplir. Per la resta, ho he comprovat sovint amb els propis ulls, una simple foganya amb fogó de ferro o simplement amb tres pedres per a posar-hi l’olla a l’hora de dinar. A un prestatge de pedra del costat, en un petit rebost situat a un racó, un parell d’elements indispensables per a fer un arròs brut d’urgència o uns fideus: la capsa de mistos, un setrill amb oli, el saler, una petita saqueta amb arròs o fideus... poca cosa més. Damunt la rústica tauleta una espelma o un llum d’oli per si s’hi ha de romandre alguna nit o quan fa un aiguat i no pots tornar al poble.

Els propietaris i jornalers han començat la feina amb la sortida del sol. Cap a les dotze, la madona comença a preparar el dinar per a l’home i més d’una vegada per a la gent que han llogat. Altres madones, les que no poden deixar la casa del poble a causa dels vells de què+han de tenir cura, fills petits o alguna feina inajornable, opten per cuinar a la casa i, a peu, portar el menjar al marit. A migdia, diluviï a l’hivern o caigui un sol abrusador a l’estiu, podeu veure un enfilall d’albopassines amb la seva senalleta i l’olleta amb el dinar marxant cap als horts. Però el més normal és fer els dinars sota la figuera. Els que feinegen prop de l’albufera miren de pescar alguna anguila. Els fideus d’anguiles són a l’ordre del dia. Els pagesos cuinen amb qualsevol dels elements que tenen a mà: la trobada d’un eriçó, les rates d’albufera, els cargols que s’enfilen per les canaletes que porten l’aigua del safareig fins als solcs... tot serveix per fer alguns dels plats de la pagesia més saborosos que hom pot gaudir.

Les casetes dels horts eren fetes abans de pedra, la mateixa que recollien quan netejaven l’hort, però d’ençà fa dècades porten cantons de les pedreres de Muro; d’altres arriben amb els carros fins a Can Picafort i, ran de mar, tallen el material que necessiten. Amb un parell de carretades de marès és més que suficient per a bastir-ne una. Altres propietaris amplien un poc l’espai i alhora serveix per tenir-hi la païssa pels animals i un racó per a guardar-hi el carro. I, si de cas, s’hi instal·la un petit sostre per a la palla que consumeixen el cavall i la somera.

Jaume Cladera no ha modificat gaire el que va trobar fet pels seus pares i padrins. Simplement hi ha instal.lat un llit amb matalàs de llana, s’ha construït una cuina com pertoca, amb rentador de plats fet de pedra viva, ampliant la cisterna que li proporciona aigua fresca durant tot l’any. Amb el molí en marxa, mai hi manca l’aigua més pura que es pot beure a Mallorca. Però una bona part d’albopassins s’estimen molt més tenir una cisterna a l’abast, dins la caseta. Costums de la pagesia! No en volgueu saber-ne més!


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Robar una pipa de fang – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 23 Agost, 2020 21:55 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Robar una pipa de fang – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


La mare deixava per uns moments la vigilància de la finestra i ens feia una tassa de til•la. Feia temps que ja no podíem beure cafè. No ens queixaven. Ens conformàvem amb el que teníem. Podíem subsistir, lliurar el que ens era sobrer a les famílies més necessitades. No havíem perdut l’esperança en un nou desembarcament republicà, en la vinguda de tropes més ben preparades, amb tancs i artilleria, amb suport de l’aviació. Somniàvem en batalles definitives, en alguna inesperada sublevació popular. Érem com els nàufrags que s’aferren al primer que troben al costat. Surar damunt la tempesta. Aguantar les onades. Arribar amb l’esperit ferm fins al dia següent era el miracle que ens sorprenia constantment. (Miquel López Crespí)


-Com estan? Creus que aguantaran? –va ser el primer que em demanà el padrí. Volia saber noves del pare, de na Isabel i de n’Andreu.

Li vaig explicar que la situació era gairebé igual des de feia mesos. Moltes matinades anava davant Can Mir per veure el que passava. Sabíem que era el moment en què arribaven els camions que portaven a matar els detinguts. Amb algunes de les dones de Son Serra i Son Rapinya que tenien els homes i els fills tancats, caminàvem amunt i avall provant de saber el que feien amb els presoners. No ens podíem aturar a part ni banda. Havíem de fer com si anàssim a la feina. Tanmateix no enganyàvem ningú. No ignoraven que érem familiars i per això mateix ens insultaven des dels camions.

-No importa que vigileu amb tanta atenció –cridaven, en veure’ns-. No és cap secret el que fem. Avui portarem a fer el darrer viatge un munt de rojos d’allà dins –i assenyalaven el magatzem-. No en deixarem cap ni un de viu! És inútil que doneu voltes i més voltes per aquí. Podeu anar al cementiri d’aquí unes hores.

Era una forma eficaç de torturar-nos. D’aprofundir la ferida, de fer més intens el dolor. No totes les dones podien resistir la visió dels bolics de roba, prop de la fossa comuna. Jo hi anava sovint acompanyant amigues que no sabien res dels seus. Mai no he sentit tanta tristor en ma vida! Veure la roba tacada de sang, les pobres pertinences de jornalers i jornaleres mesclades sense cap mena de mirament. Mirant amb atenció podies distingir, sense temor a equivocar-te per la qualitat dels vestits, els pantalons i la jaqueta d’algun funcionari, de mestres i botiguers. Però el que més abundava eren les camises suades dels pagesos que havien anat a cercar a l’hort. Els apuntaven amb els fusells mentre llauraven i segaven el blat. Ningú no trobava mai res de valor que pogués portar el mort. Els falangistes ho robaven tot. La roba de tants innocents! Les persones d’una bona posició social podien portar una ploma, un rellotge, l’anell del casament. Mai ningú no trobava aquests objectes que, recuperats per la família, servirien com a record de l’ésser estimat. Els botxins agafaven qualsevol possible record de valor. Res no escapava a la seva voracitat! Un matí vaig trobar una dona de Porerres plorant davant el bolic del seu home.

-No han deixat ni la pipa de fang que va fer-se a començament de l’estiu -sanglotava la doneta.

No els bastava robar la vida. No era suficient. Rompien les ulleres dels detinguts per humiliar-los, per fer sentir el seu poder. Els agradava veure com caminaven a les palpentes, ensopegant a cada moment, caient al terra. Sentien un plaer immens en constatar l’extrema fragilitat dels desvalguts que portaven a les cunetes. A vegades, si el rellotge del presoner era barat, el trobaven fet miques dins les butxaques dels pantalons de la persona afusellada.

Robar una pipa de fang, feta amb canya del torrent!

Continuava demanant-me com era possible tanta maldat.

Qui era l’autèntic responsable de la matança, el redactor de les llistes, el cervell que ordenava el bestial diluvi de sang? La majoria dels sicaris eren extremadament joves. Alguns no havien fet els vint anys. Els podies veure al costat d’un responsable de més edat. Era el que sabia on anar a cercar la gent, quants en moririen a la matinada. Qui va congriar l’escenari del crim i ajudà a enervar els ànims? Tan sols els sermons des de la trona, la por dels grans propietaris i rendistes? Les proclames contra l’esquerra que escrivia en Llorenç Villalonga, el metge que portava orgullós l’uniforme de Falange i passejava amb en Zayas, en Mateu Palmer i en Francesc Barrado pel passeig del Born?

L’oncle Joan també cercava una explicació a la ràbia desfermada per tots els pobles i llogarets de l’illa.

-Qui té més culpa del que s’esdevé? –em deia-. Els joves que disparen contra els presoners indefensos o els que fan els sermons, és a dir, sacerdots i escriptors com els germans Villalonga? N’Alfonso Zayas, el cap dels falangistes, potser no vagi de matinada a prémer el gallet, però ningú no pot negar que és ell, el policia Francesc Barrado i els militars qui han organitzat aquesta dansa brutal on estam immersos.

El padrí Rafel escoltava en silenci. Potser pensava que no hauria de romandre amagat, que fóra preferible lliurar-se als homes d’en Martí Cerol per compartir la sort del pare i na Isabel.

El coneixia.

Podia endevinar cada una de les seves preocupacions.

Una forma d’alleugerir la pressió sobre la família seria la d’acabar els patiments de forma dràstica. Anar a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil i dir: “No cerqueu més. Som aquí. Deixau en pau la meva esposa, els fills, les nétes. Acabau d’una vegada amb els registres, trucar a qualsevol hora de la nit.”

Provava de llevar-li aquestes idees del cap.

Nosaltres preferíem suportar qualsevol endemesa abans de consentir que es lliuràs als salvatges que sembraven el pànic arreu.

-Padrí, vàreu fer el que pertocava –li explicava-. Qui podia preveure el desenvolupament dels esdeveniments? Tothom pensà a amagar-se imaginant que la sublevació duraria dos dies, com la del general Sanjurjo. Els carrabiners, els socialistes de l’Ajuntament, n’Andreu, els amics de l’Ateneu marxaren vers les pinedes de la badia d’Alcúdia, cap a Alcanada, pensant que la flota de la República arribaria ben aviat a Mallorca. Qui podia imaginar que els militars es farien forts, que resistirien fins i tot a les forces del capità Bayo que desembarcaren a Portocristo?

Les meves paraules actuaven com un bàlsam miraculós sobre l’esperit del padrí Rafel. Em donava la mà per a confirmar, amb ajut del tacte, la meva presència, la realitat d’aquell instant. Talment volgués constatar el miracle de tenir la neteta a la vora, parlant en silenci davant la foganya.

La mare deixava per uns moments la vigilància de la finestra i ens feia una tassa de til•la. Feia temps que ja no podíem beure cafè. No ens queixaven. Ens conformàvem amb el que teníem. Podíem subsistir, lliurar el que ens era sobrer a les famílies més necessitades. No havíem perdut l’esperança en un nou desembarcament republicà, en la vinguda de tropes més ben preparades, amb tancs i artilleria, amb suport de l’aviació. Somniàvem en batalles definitives, en alguna inesperada sublevació popular. Érem com els nàufrags que s’aferren al primer que troben al costat. Surar damunt la tempesta. Aguantar les onades. Arribar amb l’esperit ferm fins al dia següent era el miracle que ens sorprenia constantment.

El padrí em mirava amb tot l’amor del món. Li veia els ulls brillants. No volia plorar al meu davant. Sempre havia estat un home fort, però els esdeveniments superaven les seves previsions. El que pareixia un de tants cops d’estat fracassats es convertia en una guerra que semblava allargar-se fins a l’infinit. Ens trobàvem en un laberint sense sortida, caminant cap a no se sap quina direcció.

-Has vist en Gabriel? Com està na Isabel? –demanava, ansiós.

-És difícil. L’únic que permeten es portar un petit matalàs als presoners, la roba neta, una mica de menjar. Si accepten que deixis a l’entrada alguns queviures, la camisa i el pantaló nets, és bon senyal. Significa que encara són vius, que no els han donat la “llibertat”. A Can Mir, a Can Sales, a Illetes, al castell de Bellver, donar la “llibertat” vol dir enviar-los a la mort. Cap dels “alliberats” no ha tornat mai a casa seva.

La cuina era en silenci. El foc de llenya de pi que cremava a la foganya bastia curioses figures sobre les parets. Talment les ombres que m’atemorien de petita, quan la padrina em contava rondalles, màgiques històries de bruixes i gegants.

-Un dia, quan els camions ja havien partit amb l’acostumada càrrega d’homes que serien executats en unes hores, un soldat de guàrdia em reconegué. Era en Miquel Tonió, un company de jocs infantils a la plaça del Mercat.

Mentre parlàvem, la mare romania al nostre costat, sempre vigilant, en tensió, preparada per si sentia el més mínim soroll pel carrer.

-En Miquel Tonió em va fer un senyal amb la mà –vaig continuar en veu baixa-. No sé d’on va treure un capot de soldat i, de cop i volta, jo ja no era una dona! S’exposà moltíssim amb aquella acció. Si els seus superiors ens haguessin descobert l’haurien tacant a la presó. Una acusació de col•laboració amb esquerrans podia portar-lo als fossats d’Illetes o a llargs anys de presidi. L’oferiment era temptador. No m’ho vaig pensar dues vegades. Volia veure el pare, saber com estava n’Andreu! Na Caterina Tarongí amb capot de l’exèrcit de Franco! Xino-xano, entràrem a l’interior de l’antic magatzem de fustes.

-Vine al meu costat. Com si fossis un altre soldat. Amb aquesta gorra damunt el cap els despistarem. Mai no podrien sospitar que ets una dona –em digué l’amic de la infantesa.

La sort ens acompanyà. Amb summa precaució avançàrem vers l’interior del tenebrós reialme del terror. Tot era en silenci. Només senties dèbils rumors. Una vegada llegits els noms dels que portaven a matar, les veus emmudien, els moviments dels cossos cessaven. Com si els detinguts volguessin fer-se fonedissos. Els sobrevivents, els que no havien estats cridats a pujar al camió provaven de dormir una hora més, fins que sonàs la campana de la sala gran. Dormien? No crec que ningú pogués tancar els ulls després de veure com amics i familiars eren enviats a l’escorxador. Ningú no ignorava que els noms que l’oficial de guàrdia pronunciava no eren per anar a casa, com deien, per enganyar els presos.

-Els pogueres veure? Com es troben? –demanava el padrí Rafel.

En Miquel em porta fins a un racó des del qual es divisava l’interior de la cuina. Des de la distància, vaig poder ullar el pare i n’Andreu que encenien el foc, preparant el beuratge del matí.

-Els donen un tassó d’aigua bruta amb un bocí de pa –em digué en Miquel Tonió. Però a aquestes hores sempre és d’agrair tenir un poc d’aigua calenta dins la panxa! No et creguis que als soldats ens donin res millor! Els oficials sí que tenen cafè i ensaïmades, tot el sucre que volen! Nosaltres, la tropa, ben igual que els presos. I és encara pitjor si no ho prenem. Com podríem resistir fins al migdia? Impossible!

Moments després, en comprovar que no hi havia cap superior a la vista, ens situàrem a un indret protegit de qualsevol mirada indiscreta. La fosca i l’amplada d’una columna em feien quasi invisible. Si hagués albirat qualsevol perill hauria pogut llançar el capot al terra i sortir per una porteta al carrer.

Estava emocionada. El cor em bategava, com un motor desfermat. Des de la distància vaig veure com en Miquel Tonió indicava al pare l’indret om em trobava. N’Andreu també em va veure. Per uns instants restaren com petrificats. Al pare li caigueren al terra els bocins de llenya que portava. N’Andreu es va fregar els ulls, talment veiés visions. Deixaren el que feien i varen fer unes passes per apropar-se al racó on romania amagada. Però en Miquel els va haver d’aturar. Els digué unes paraules a cau d’orella. Vaig veure que feien signes afirmatius amb el cap. No feren cap altra passa. Es quedaren mirant per la finestra de la cuina, sense creure que jo era a uns metres del seu costat. La situació era summament perillosa. El nostre bon amic es jugava anys de presó. No podia fer res més. No podíem prologar ni un minut més la trobada. Ens acomiadàrem amb una intensa mirada i gests de salutació tremolosos. Tots pensàvem el mateix. I si aquella era la darrera vegada que ens podíem veure?

No podia contenir les llàgrimes. El rostre seriós del pare m’indicava que no era hora de plorar. El seus ulls em deien que havia de ser forta, ajudar la mare i el padrí a resistir.

Havíem tengut sort. Els oficials dormien. Mancava encara una hora per a despertar els presoners. Els soldats de guàrdia miraven cap a un altre indret. No ens veieren quan em vaig llevar el capot i sortia per la porta del darrera de Can Mir.

El pare i n’Andreu eren vius! Sense poder aguantar la meva emoció vaig donar una abraçada al meu amic.

El padrí escoltava la història sense dir res, emocionat.

La mare plorava silenciosament.


La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor)

pobler | 23 Agost, 2020 12:32 | facebook.com

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Viure en perill – (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 21 Agost, 2020 22:16 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Viure en perill – (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


Les canonades dels vaixells de guerra republicans se sentien fins a Muro i sa Pobla. Mitja Mallorca podia seguir des de la distància el desenvolupament dels combats parant esment en l’espetec de l’artilleria de la flota. Els vidres de les cases de Sineu i Santa Margalida tremolaven. A Manacor s’olorava la pólvora. Ningú no estava segur de res. Es perdé la noció del temps. Talment les manetes dels rellotges s’haguessin aturat el dia que les milícies del capità Bayo desembarcaren a Son Amer. Falangistes i militars volien llevar-se el temor que els dominava, la incertesa del futur accelerant les execucions sumaríssimes. (Miquel López Crespí)


A mitjanit, després de comprovar que ningú no ens vigilava, el padrí sortí de l’amagatall. Extremàrem les precaucions. Vaig estar hores provant de veure-hi entre les ombres, atenta a qualsevol moviment que pogués distingir pels carrers. Deixàrem la porta de la cuina oberta per si sentíem sorolls sospitosos. Si venguéssin a escorcollar la casa, el padrí Rafel tendria temps de tornar a l’enfony i desaparèixer novament entre els feixos de llenya.

Quants mesos portava ocult? Quasi no ho recordava. Amb tantes preocupacions, anant i venint, de presó en presó, el temps es feia fonedís a una velocitat vertiginosa. Si m’aturava a pensar amb calma, de seguida em venien a la memòria els fets de juliol, la sublevació militar que trastocà la nostra existència. Em costava reconstruir la vida d’abans, l’alegria que regnava a casa abans dels tocs de corneta i les culatades dels fusells a la porta. Al juny el pare ens deia que tancaria la rellotgeria un mes i vendria amb nosaltres a estiuejar unes setmanes a Alcanada, a la caseta que, feia dècades, construí el padrí amb les seves pròpies mans.

La mare començava els preparatius de cada estiu. Comprovava si els vestits de bany i les faldes encara ens venien bé. En cas contrari, hauríem d’anar fins a les botigues de roba de la plaça Major per a comprar-ne de nova. Volia que les seves filles anassin ben mudades. No podia consentir que el vestit de bany hagués quedat petit i que algun dels amics hi trobàs forats, conseqüència de jugar entre les roques d’Alcanada, per la platja des Molinar.

Pensar com era la vida tan sols feia uns mesos era retrocedir a una llunyana època geològica. El sol s’havia amagat rere les muntanyes i amenaçava a no tornar a sortir mai més. Per què ara tot em semblava obscur, profundament tenebrós? Eren els plors de la mare, veure com empitjorava la padrina, saber que el pare, la germana i el nuvi patien dins la presó? O era tot plegat el que m’ofegava?

Feia fred.

L’estiu desaparegué com una exhalació. Des de la terrassa de casa nostra podíem distingir la serralada de Tramuntana amb els cims de les muntanyes coberts de neu.

La mare havia encès el foc a la cuina i en comparèixer el padrí anà a mirar per les retxilleres de la finestra del primer pis. Des d’aquella posició podria vigilar el carrer, estar atenta a qualsevol moviment que ens amenaçàs.

Els escamots d’en Martí Cerol podien comparèixer inesperadament. A vegades podies endevinar la seva presència pel soroll dels cotxes, els camions on portaven la gent a matar. Altres, arribaven silenciosos, provant de trobar-te desprevingut. Els veies sempre a l’aguait, ansiosos de tastar carn humana. Quantes vegades no comparegueren a l’hora més inesperada, amenaçant la mare, dient-li que ens tancarien a la presó si no deia on era el padrí? Fins quan podríem suportar el malestar constant, no saber què ens passaria? D’on trèiem la força necessària per a resistir un dia més aquell martiri?

Viure en perill constant sense saber mai què seria de la teva vida, què ens reservava el destí en les properes hores. Callar, mossegar-te la llengua davant les provocacions. Acostumar-se a suportar la maldat. Sentir, talment un animal ferit, com els cans són al teu davant a punt de llançar-se a la gargamella.

-Així podreu parlar amb més tranquil·litat –em digué la mare, alhora que apagava la dèbil bombeta elèctrica que ens il·luminava.

Encengué un llum d’oli. La cuina es poblà d’ombres, d’un exèrcit de fantasmes provinents d’un món estrany. Vaig parar esment en els lladrucs dels cans. El rellotge de l’església tocà les dues. Una hora tèrbola. Els falangistes ja havien begut conyac abastament i tenien, amb les mans fermades a l’esquena, els homes i dones que volien fer desaparèixer aquella nit. Carregant les cartutxeres, bevien les darreres copes. Esperaven a les cinc de la matinada per començar les descàrregues, els trets de gràcia al cap. Però no hi havia una hora exacta per a la mort. Tot depenia de l’humor de qui comandàs els sicaris. Uns escamots mataven de seguida; altres esperaven fins a primeres hores del matí. Els delia veure sortir el sol després de la matança. El botxí que manava l’escamot que afusellà n’Aurora Picornell i les roges del Molinar es vanava d’haver estat l’autor dels trets de gràcia. L’endemà de l’assassinat, quan obrien els cafès, es passejava orgullós amb els sostenidors plens de sang de n’Aurora com si fossin un preuat trofeu de caça.

-Ho veis? Són els sostenidors de la comunista Aurora Picornell –deia, agitant la peça de roba talment fos una bandera.

-Amb el llum d’oli i les finestres de la cuina tancades, ningú no pot saber que hi ha gent desperta a aquestes hores de la nit –digué la mare-. Totes les precaucions són poques. Se sap d’algunes persones que han estat denunciades pels veïns. Mai no saps d’on pot venir el perill. Hi ha mil ulls a l’aguait. En veure la més petita finestreta amb llum sospiten, vigilen el que s’esdevé i van a dir-ho a en Martí Cerol.

Quan el padrí em va veure em donà una forta abraçada. Estiguérem una bona estona sense dir res. Notava que el cor li bategava amb força malgrat que provàs de dissimular l’emoció. Feia setmanes que no ens vèiem. La darrera vegada que havia tornat a casa no pogué sortir de l’amagatall. Tota la nit hi hagué patrulles pel carrer i no era qüestió de cometre cap imprudència. Ens haguérem de conformar a dir-nos algunes paraules amb veu molt baixa.

Ara era diferent. Feia una bona estona que els falangistes eren de cacera. Anar a cercar els republicans amagats a la muntanya esdevenia un costum. Ja en quedaven pocs a les coves de la garriga i les casetes de camp. Tots els fugitius anaren caient l’un rere l’altre. En sentir tirs tothom sabia que algú havia caigut en mans dels botxins.

Terribles moments d’angoixa agitaven els cors dels que tenien familiars amagats. Qui podia ser el destinatari dels trets? L’havien mort de seguida o el feren patir hores i més hores, sotmès a tortures inimaginables? Com endevinar si era el fill o l’espòs, el pare o el padrí? On anar, a qui demanar per a confirmar sospites i pressentiments? Sortir a recórrer els camins dels voltants, sempre sota la pressió de la riallada i els jutipiris d’aquells esperits malignes? Començar la trista peregrinació pels cementiris de la comarca, cercar enmig dels munts de roba dels cossos llançats a la fossa comuna, els pantalons, la camisa que permeti confirmar que han assassinat els teus?

Escapar de la tortura i la mort era l’esperança dels que s’amagaren els primers dies del Moviment. Era mal de saber què era pitjor: si morir d’un tret o romandre mesos al bosc, perseguit dia i nit sense poder menjar com pertoca, impossibilitat de dormir amb una certa tranquil·litat. Alguns no podien resistir i es lliuraven als perseguidors. Altres davallaven al poble i anaven directament a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil amb la il·lusòria esperança que no els fessin res. Amb la nostra família s’havien conformat provisionalment amb la detenció del pare i na Isabel. Durant un temps estaven segurs de trobar el padrí. L’agost del trenta-sis va ser un mes dur. El desembarcament de les tropes del capità Bayo al port de Manacor els enfurismà. Reberen ordres de Burgos. Tenien instruccions de no deixar viu cap esquerrà que s’hagués destacat un poc en temps de la República. Foren setmanes de por. Ara eren ells els posseïts pel pànic. Imaginaven que, si guanyaven els rojos, els podria passar el mateix que feien als detinguts. Per això les ganes esbojarrades de matar sense treva.

Les canonades dels vaixells de guerra republicans se sentien fins a Muro i sa Pobla. Mitja Mallorca podia seguir des de la distància el desenvolupament dels combats parant esment en l’espetec de l’artilleria de la flota. Els vidres de les cases de Sineu i Santa Margalida tremolaven. A Manacor s’olorava la pólvora. Ningú no estava segur de res. Es perdé la noció del temps. Talment les manetes dels rellotges s’haguessin aturat el dia que les milícies del capità Bayo desembarcaren a Son Amer. Falangistes i militars volien llevar-se el temor que els dominava, la incertesa del futur accelerant les execucions sumaríssimes.

Quan ens venien a cercar per anar a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil mai no podíem preveure si tornaríem a casa. Anaven encegats. Quantes vegades no ens amenaçaren amb tallar-nos els cabells ran, amb portar-nos a Can Sales? Jo crec que finalment es degueren convèncer del que la mare els contava. Les dues sempre dèiem el mateix: ignoràvem on era el padrí. I afegíem que, possiblement, havia marxat a Menorca o a Alger, on hi teníem familiars.

Es mossegaven la llengua i callaven. Sabien ben cert que alguns dels que perseguien escaparen de la mort fugint en llaüt. Vigilaven els ports, les cales més petites. Però era impossible tenir-ho tot controlat. No tenien prou voluntaris per vigilar cada barqueta de Mallorca! Posaven uns quants guàrdies a la bocana del port i les cales. Endebades l’extremada vigilància. Els dies sense lluna o quan els núvols tapaven la dèbil claror de les estrelles, sorgien fantasmes des de les ombres que, desfermant la barca, remant en silenci, aconseguien sortir a la mar ampla. Menorca era al costat. Els perseguits s’arriscaven a fer el viatge vers el desconegut. El nord Àfrica o poder arribar a València i Barcelona eren l’esperança que movia muntanyes.

Sí, crec que al final, després de tants interrogatoris, acabaren per convèncer-se que el padrí ja no era a Mallorca. Però fins i tot pensant que era fóra de l’illa mai no deixaren de comparèixer d’improvís. Arribaven de sobte, sense avisar. Pujaven a les cambres del primer pis, copejaven les parets amb intenció de trobar-hi enfonys secrets, el ressò buit d’una cambra amagada. Tornaven al jardí, il·luminaven amb piles o amb llums de petroli el fons obscur del pou. No es fiaven de res. Una vegada feren davallar al pou un falangista fermat a la cadena del poal. Escodrinyaven on podia amagar-se un home. Palpaven les parets a la recerca de qualsevol possible obertura en les parets. Pujaven cansats, amb forta ràbia reflectida al rostre per no haver trobat ningú. Ens feien obrir la soll, enfonsaven la baioneta entre els feixos de llenya que protegien el racó on romania, silent, el padrí, quasi sense respirar.

Tenguérem sort. Fitoraven amb desgana les branques de pi. Els dominava la desesperança. Ho havien fet sovint i mai no hi trobaren res. Finalment marxaven pegant una portada, amenaçant com sempre.

-Tornarem. Això no acabarà així –deien, apuntant amb els fusells-. Si arribam a descobrir que ens heu enganyat, acabareu al cementiri de Porreres. Fa poc férem un escarment amb n’Aurora Picornell. Mallorca quedarà neta de marxistes i anarquistes, en podeu tenir la més completa seguretat! No ens costaria res fer-vos pujar al camió. Encara n’hi ha d’amagats.

Marxaven cantant el “Cara al sol” fent vives a Franco i José Antonio.

Nosaltres fèiem un alè. Ens agafàvem les mans i procuràvem recuperar la calma.

Per ara ens havíem salvat.

Miraculosament, cap detenció.

No havien trobat el padrí.

La padrina continuava resant a un racó del menjador.


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 21 Agost, 2020 15:47 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.


Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.

Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.

Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.


Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.

Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.

Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.

Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.

Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.

Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.

Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.

Arreu patíbuls alçats.

Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.

El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.

Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?

Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.

Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.

Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.

Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.

Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.

Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.

M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.

Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.

M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.

` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?

Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:

--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.

Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:

--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.

Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.

Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.

No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.


De la novel·la El vicari d´Albopàs


Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer

pobler | 20 Agost, 2020 14:45 | facebook.com

Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer


López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”


En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)


Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.

“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.

“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.

Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).

Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’Anticrist - (vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 19 Agost, 2020 14:47 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’Anticrist - (vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Les sessions d’espiritisme sovintejaven malgrat es fessin d’amagat. L’Església condemnava aquelles trobades secretes, però, malgrat els anatemes, nombroses persones continuaven creient en fantasmes, en la presència dels morts, que vigilaven contínuament des del cel. El pare deia bruixes a les mèdiums. Ho deia sense acritud. Era un home de vasta formació, coneixedor dels pensadors grecs i llatins. El seu materialisme humanista procedia de Demòcrit i Epicuri, els primers pensadors que s’enfrontaren, amb les eines de la raó, a la ficció d’uns déus creats per la fabulosa imaginació dels homes. No menystenia el poble. Podia entendre a la perfecció el patiment d’una mare que havia perdut un fill, la necessitat d’una al·lota de tornar a parlar amb algú molt estimat de la seva família. Va ser ell qui em recomanà llegir les traduccions dels filòsofs grecs de l’antiguitat. Aferrissat lector de Voltaire i els enciclopedistes francesos, mai no el vaig sentir que fes un atac frontal contra les dones que venien a consolar la gent amb les estranyes i fantasioses converses amb els esperits. Era extremadament permissiu en tot el que feia referència a les creences religioses de la humanitat. (Miquel López Crespí)


Una nit, abans de tornar a Palma, vaig poder parlar amb el padrí Rafel. Esperàrem que la padrina fos a dormir i, en previsió que es pogués despertar d’improvís, tancàrem la porta de la cuina. Si compareixia, el padrí tendria temps per amagar-se novament rere els feixos de llenya de la soll.

Havíem d’anar amb compte. Les mesures de precaució eren summament importants. Els falangistes romanien amb els ulls ben oberts, atents a qualsevol indici que els pogués ajudar en la recerca dels republicans. Se sabia que aturaven pel carrer els fills petits dels fugitius i, amb quatre moixonies, oferint-los llepolies, els demanaven on eren els seus familiars. Molt sovint, els pobres al·lotets queien dins el sinistre parany i, sense saber ben bé el que feien, descobrien als botxins els amagatalls secrets.

Era qüestió de romandre vigilants. La padrina començava a perdre el sentit de la realitat, enfollia dia rere dia. Parlava amb els morts. Mentre cosia dialogava amb els seus pares, els repadrins que jo no havia conegut, desapareguts en una llunyana època geològica dels calendaris.

Feia anys que desvariava. Quan jo era una nina ja anava a parlar amb les mèdiums que compareixien pel poble a fer reunions d’espiritisme. Algunes veïnes la venien a cercar. Anaven a casa de madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Coloma era una dona que no creia que els silenciosos pobladors dels cementiris poguessin comunicar-se amb els vius a través de la veu de la mèdium però, curiosa, va assistir a més d’una trobada per aconseguir recuperar els objectes que perdia. Estava convençuda que Sant Antoni i Sant Miquel podien ajudar-la a trobar el bitllet de cent pessetes extraviat feia mesos, l’anell que li va caure en el jardí i desaparegué per sempre, misteriosament engolit per la terra i l’herbei. Madò Coloma creia en l’or i un bon compte corrent al banc, no en la vida perdurable en un altre món.

-Mai no he vist que tornàs cap de les amigues que han desaparegut –afirmava, sense deixar de trossejar la carn amb el tallant.

Així i tot, deixava que les bruixes palmesanes reunissin la parròquia a les golfes del seu negoci. Les sessions d’espiritisme sovintejaven malgrat es fessin d’amagat. L’Església condemnava aquelles trobades secretes, però, malgrat els anatemes, nombroses persones continuaven creient en fantasmes, en la presència dels morts, que vigilaven contínuament des del cel. El pare deia bruixes a les mèdiums. Ho deia sense acritud. Era un home de vasta formació, coneixedor dels pensadors grecs i llatins. El seu materialisme humanista procedia de Demòcrit i Epicuri, els primers pensadors que s’enfrontaren, amb les eines de la raó, a la ficció d’uns déus creats per la fabulosa imaginació dels homes. No menystenia el poble. Podia entendre a la perfecció el patiment d’una mare que havia perdut un fill, la necessitat d’una al·lota de tornar a parlar amb algú molt estimat de la seva família. Va ser ell qui em recomanà llegir les traduccions dels filòsofs grecs de l’antiguitat. Aferrissat lector de Voltaire i els enciclopedistes francesos, mai no el vaig sentir que fes un atac frontal contra les dones que venien a consolar la gent amb les estranyes i fantasioses converses amb els esperits. Era extremadament permissiu en tot el que feia referència a les creences religioses de la humanitat.

-Molts dels joves que ara critiquen les bruixes ho fan perquè no saben què és el patiment. Sovint, la bogeria arriba a través del dolor –em deia, sense deixar de feinejar amb els rellotges.

Jo li portava la contrària. Als setze anys no acceptava compromisos amb les supersticions. Per a la nostra colla, per als amics que ens reuníem a l’Ateneu, tan condemnables eren les mentides i la ignorància propagades des de la trona com les històries d’un altre món que fomentaven els espiritistes.

El pare m’escoltava, comprensiu.

-Hi ha una diferència essencial entre les fantasies que explica el clergat, els bruixots oficials que estudien a Roma, als seminaris de totes les ciutats del món, i les que sostenen les mèdiums que parlen amb els morts. No sabia què volia dir. Amb la mirada li demanava que m’ho explicàs amb deteniment. Quina diferència podia haver-hi entre les distintes formes de mantenir la gent sota la influència d’unes falses creences? Creure en els sants del calendari religiós, en la transmutació del vi en sang i el pa en la carn de Crist, sostenir que existeix una vida perdurable després de la mort no era gaire diferent a propagar la idea que els esperits poden tornar a la terra, comunicar-se amb els humans a través de la veu d’aquelles dones.

-Si t’hi fitxes bé, els que van a casa de madò Coloma posseeixen un grau més elevat de desesperació que els que van a missa i a les processons. És gent més fràgil, persones que no poden viure sense sentir a prop seu la presència dels que estimaven. No troben res on poder aferrar-se. Podrien arribar a enfollir totalment sense el consol de les bruixes. Saber que poden comunicar-se amb el fill mort, amb l’espòs, amb el familiar que desaparegué de sobte a causa d’una inesperada malaltia, per un accident, és el que dóna sentit a la seva existència. El mèdium és el cordó umbilical que els uneix amb el que més estimaven en aquest món. No poden resistir els embats de la dura realitat que ens encercla, sense la presència dels que desaparegueren. Aquest contacte fictici amb els seus ajuda a calmar un poc el dolor i la desesperació, la buidor d’una vida que per a ells ja no té sentit.

-És el mateix que fa l’Església catòlica amb la creença d’una vida eterna després de la mort! –m’atrevia a dir-li, pensant que el meu pare deixava massa de banda les idees volterianes que sempre el caracteritzaren. Somreia, en sentir les meves recomanacions.

-Deixes de banda un aspecte essencial del problema. Les espiritistes no tenen el poder del Vaticà –em comentava sorneguer. Només exerceixen la seva influència sobre quatre pobres persones necessitades d’amor, d’un suport emocional. Mai no tendran una sòlida burocràcia establerta com el catolicisme militant, ni milers de temples i seminaris escampats arreu per a consolidar la seva dominació sobre la terra. Ni tampoc governs, exèrcits, policies, universitats, milers de periodistes que els donin suport.

No m’acabava de convèncer. Però jo no volia insistir-hi més. El debat podria allargar-se fins a l’infinit.

N’Andreu m’ensenyà a trobar la punta a qualsevol afirmació. A l’Ateneu esmolàvem les idees al màxim. Ens passàvem hores i més hores parlant d’història, de filosofia, de política. Ens acostumàrem a no donar res per etern i indiscutible. Pugnàvem per trobar el que pogués haver-hi rere les afirmacions que semblaven immutables.

Estimava el pare, respectava les idees que tenia. Potser no estava d’acord amb tot el que deia, però sempre m’ajudà a avançar en el camí del coneixement. Jo sabia ben bé que no creia en els ritus i la parafernàlia del Vaticà. Però si havia d’anar a un funeral, a un bateig, mai no deixava de tenir una actitud respectuosa amb els creients que sí que estaven convençuts de l'existència d’àngels i dimonis, de dones que engendren déus mitjançant l’aparició d’un colom. Record que un dia em digué que els protestants eren més intel·ligents que els catòlics. “A les esglésies d’Alemanya no hi trobes déus de fusta corcats, sants de fang, dimonis amb banyes, àngels voladors ni altres fantasmes productes de la desfermada imaginació dels homes. La reforma luterana serví per apropar més els cristians a l’essència de la Bíblia. En un primer moment, els sectors més impulsius del protestantisme rebutjaren la presència de qualsevol mena de burocràcia religiosa. Il·lusos, pensaren que foragitant el corrupte clergat al servei del Papa, podrien aprofundir en la llibertat. Ningú no tendria poder per a interpretar la paraula de Déu. La relació amb el món de fantasia que proclamaven les Sagrades Escriptures seria lliure, personal. Evidentment, va ser un somni que durà poc. De seguida, sorgiren clergues de nou encuny, sectes, interpretacions que també feien servir la tortura i les fogueres per imposar un forma determinada de pensar i creure”.

Sense insistir gaire en el tema, parlava des d’una llunyana distància, fredament, sense cap mena de passió antireligiosa.

-A vegades la humanitat camina en cercle, sense poder sortir mai del racó on roman engrillonada. Talment fos una somera fermada eternament a la sínia, amb les cucales ben posades damunt els ulls. Alguna vegada, en una de les interminables voltes al pou, el pobre animal ha pogut albirar la claror. Un dia fins i tot arriba a copsar l’existència del sol. Durant uns breus moments, uns segons que a vegades poden semblar definitius, aquella bèstia esclava, colpejada per un propietari sense sentiments, pot constatar que existeix un univers enllà de la tenebror que sempre ha conegut. Ha estat un miratge. De seguida arriba novament la nit, la fosca més densa. És com si no haguéssim avançat gaire d’ençà dels egipcis, que adoraven escarabats, serps, vaques i cocodrils, els hipopòtams del Nil –deia, pensatiu.

A La Societat mai no el vaig sentir enraonar com ho feien els joves de la Lliga Laica.

-Anau ben errats si pensau que cremant els temples i prohibint l’ensenyament de la religió acabareu amb el poder del clergat, amb la necessitat que té la humanitat de creure en déus, salvadors i fantasmes – explicava de forma meticulosa i pacient.

Na Isabel i jo escoltàvem silenci. Ens seduïa la seva forma de narrar els fets més complicats, les idees que semblaven més males d’entendre.

-Marx té raó –continuava-. I vosaltres ho hauríeu de saber. Les religions no es poden suprimir per decret. Mentre la humanitat no sigui lliure i l’home es vegi dominat per poders econòmics i polítics que no pot controlar, per fenòmens inexplicables de la naturalesa, per la malaltia, per la por, existirà la necessitat d’aferrar-se a les creences més esotèriques, a estranys i curiosos valors, mites que imaginen reals i esdevenen el fonament damunt el qual basen la vida.


Era necessari vigilar amb summa atenció la padrina. No ens podíem permetre cap error, ja que podia fer el més imprevist.

Un matí, a primera hora, la mare no la trobà a casa. Preocupada, anà amunt i avall: no hi era per part ni banda. Es preguntava que devia haver succeït. Sortí al carrer sense saber què fer ni on anar. Solament pensava que havia d’evitar que en fes una de grossa, quelcom d’irreparable.

Sortosament, madò Miquela Feliu, una bona amiga de la família, li digué que era per davant la casa del rector, amb un rosari a la mà.

-Margalida, pots trobar la teva sogra agenollada davant l’entrada principal de l’església. Resa en veu alta i diu a tothom que està pregant per la salvació del rector. Explica que les armes que empren els falangistes han sortit de la sagristia. Si la senten els homes d’en Martí Cerol la poden tancar. Vés a saber el que pot passar! Les aigües del torrent baixen tèrboles i qualsevol motiu serveix per portar qui vulguin a la presó. Ho saps millor que jo perquè ho pateixes en pròpia carn.

Eren les cinc del matí. Els carros començaven a sortir cap a marjal. La mare pogué anar fins a la placeta de l’església i portar la padrina a casa abans que a l’Ajuntament i a la caserna de la Guàrdia Civil s’adonassin del que s’esdevenia. La padrina era caparruda. No volia marxar. Estava convençuda que els dimonis niaven dins el temple i que el rector substituïa els sants i les verges dels altars per representacions de Llucifer i altres monstres de l’infern.

La mare no sabia què fer. I si entrava dins la rectoria i feia algun desbarat irremeiable? Aleshores sí que la tancarien. No hi hauria ningú de la família que no estigués en perill. La nostra vida era en mans de les noves autoritats. Qualsevol excusa serviria per completar la inicial onada de detencions.

Feina complicada. La padrina, completament esperitada, cridava enmig de la placeta talment volgués despertar tot el poble.

-Ha arribat l’Anticrist predicat a l’Apocalipsi! És la fi del món –deia a la mare, provant de convèncer-la perquè se sumàs a les seves admonicions.

-No puc marxar a casa. He d’advertir els cristians que el Dimoni ha tornat a la terra i habita entre nosaltres. Els àngels del Mal són ara els sacerdots. Com és que ningú no ho vol veure? O és que han tornat cecs, muts i sords? He viscut enganyada durant la vida sencera! Sempre he cregut en el que deien des de la trona! Els sacerdots eren la veu de Crist, els propagadors de la Fe autèntica, de la bondat de l’Evangeli. Qui havia d’imaginar mai que el Mal covava per dins, que el Diable Major s’havia apoderat del Vaticà i el Papa i els bisbes eren dimonis amagats, els enviats de l’Anticrist.

La padrina s’aferrava a la mare, sanglotava, nerviosa i la mirava als ulls, interrogant.

-Margalida –deia, provant d’explicar el seu comportament-. Margalida, escolta, no creguis que he perdut l’enteniment. Em mires com si hagués enfollit i no és així Mai com ara he vist les coses tan clares. D’ençà que agafaren en Gabriel i la teva filla ho he entès a la perfecció. Perquè no ho voleu entendre? Teniu una bena als ulls! Tothom sap que les armes per matar els nostres fills han sortit de la rectoria... Per quins motius ningú no diu res? Quina metzina han repartit per tenir el poble conformat? No entenc el que passa! En el meu temps, quan jo era jove, si els homes i les dones haguessin sabut que els diabòlics habitants de l’Infern dominaven el temple de Jesús s’hauria organitzat un terrabastall. Els pagesos haurien alçat forques i ganivets!

Callava, mirava al seu voltant amb la mirada perduda vers qui sap quin ignot indret de la seva memòria. Després prosseguia, sense pensar que els vianants de primera hora del matí podien sentir les seves recomanacions.

-Ho sé sense cap mena de possibilitat d’equivocació –exclamava-. Són les monges franciscanes les que han pactat el que s’esdevé amb Llucifer. Vés a saber què han cobrat per a obrir les portes dels temples als exèrcits infernals. Viviu sense veure la realitat que ens envolta. L’altre dia em digueres que eren italians els avions que volaven per damunt nosaltres en direcció a Manacor. Però el Senyor m’ha fet veure que no són avions el que veiem. El que capten els nostres ulls és la disfressa de l’Àngel Caigut. Els poders de les tenebres dissimulen la seva presència convertint-se en qualsevol persona o objecte. Es transformen per a matar amb més eficàcia. I vosaltres, cecs, no ho veieu!

Sortosament, les quatre beates que anaven a missa primera no eren de les més fanàtiques, no pertanyien al grupet que cada dia compareixia a covar el seu odi i rancor contra l’esquerra al costat del rector. Na Catalina Gamundí, la cosidora que m’ensenyà a brodar quan jo era una nina de dotze anys, ajudà la meva mare a portar la padrina a casa.

Va ser una feina dificultosa. S’aferrava a les palmeres de la placeta de l’església, a les reixes dels jardins. Volia fugir. Amenaçava la mare amb el puny. Esdevenia esmunyedissa com una anguila de l’albufera.

Finalment pogueren agafar-la ben fort dels braços. Na Catalina era una pagesa capaç d’aixecar sacs de blat de cent quilos.

La portàrem a casa i li donaren un parell de tasses de valeriana. A poc a poc s’anà calmant i, cansada per l’esforç que havia fet, s’adormí al balancí de l’entrada.

Viure sempre en tensió.

Cada dia ens arribaven notícies sobre el descobriment de persones ocultes en els indrets més insospitats de la comarca. Els homes d’en Martí Cerol no deixaven racó sense escodrinyar. Anaren a totes les coves de la muntanya. Sortien cada dia a caçar homes i dones amb cans especialment ensinistrats. Els donaven a olorar la roba dels fugitius que prèviament havien anat a cercar a les cases dels republicans perseguits. Premiaven els cans amb llepolies. I no sempre portaven els detinguts a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil. La mare em deia que continuaven sentint els trets a qualsevol hora del dia i la nit. Tot depenia de l’humor dels sicaris. A vegades mataven la gent en el mateix lloc on la trobaven, davant els fills, la dona, els pares. No els importaven les llàgrimes, la desesperació dels familiars. La vida d’un persona no valia un ral i mai ningú no sabia el que podria esdevenir-se. Algun dels detinguts pogué salvar-se per simple casualitat. Se sabia que dos guàrdies civils anaren a cercar en Josep Punset. Ja era dins el cotxe en direcció al cementiri quan un dels que comandava l’escamot el conegué. Eren amics de la penya de futbol. El va fer treure del vehicle i ningú no s’hi oposà.

-No vull que mateu aquest –digué als botxins. D’immediat, obeint aquelles ordres, li obriren la porta, el feren davallar i mai més no l’anaren a molestar.

La Mort, navegant victoriosa, rient del tètric joc d’atzar en el qual era la protagonista principal.

Talment una negra nuvolada s’hagués estès pel cel i no desaparegués. Qui hauria dit que era per a l’estiu, amb dies de sol llargs i de perpètua claror quan la matera navegava més a lloure? Per a nosaltres els dies eren foscos. Com si el dinou de juliol un eclipsi de lluna hagués fet desaparèixer per sempre l’astre rei, senyor del firmament. Vivíem amb les portes tancades, cap endins, sense gosar guaitar el carrer. De l’exterior només podien venir insults i persecucions. Els nostres ulls s’hagueren d’acostumar a veure-hi enmig de les tenebres. Ja érem unes altres persones. Sí, abans del cop militar la nostra vida era oberta i participàvem en munió d’activitats provant de canviar el món. Ara, sotmesos al silenci per la força dels fusells, sentint els trets en la distància, passàvem pena pels que patien a Can Mir, al vaixell Jaume I, al castell de Bellver.

Era així com se sentien els jueus del Call en temps de les cremadisses? L’univers que alletà Caterina Tarongí en el passat... era idèntic al que vivíem els Tarongí del present? Quina diferència essencial podia existir entre les persecucions de la Inquisició i el que patíem sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS? Què és el canviava a través de les èpoques? La roba, les armes, els edificis on érem empresonats, l’indret de les execucions? Tampoc no hi havia tanta distància entre el bosc de Bellver i el cementiri de Ciutat! La gent acudia a contemplar com mataven amb idèntic esperit de festa. Cremar de viu en viu na Caterina i els altres torturats per la follia catòlica? Quina diferència es podia establir amb la mort de n’Emili Darder i els centenars de republicans torturats en aquell estiu sagnant? Els fanàtics de l’extermini... no aplaudien en el trenta-sis ben igual que en el segle XVII?

Quan vérem que la padrina dormia, vigilant que no hi hagués cap falangista pel carrer ni fent guàrdia a la cantonada, anàrem fins a la soll. El padrí ja s’havia adonat que jo era a la casa. Teníem un senyal convingut. Si la mare anava al pou del jardí i deixava caure el poal dues vegades dins la fondària de la cisterna, volia dir que era na Caterina. Si tancava amb força la porta de la cuina, s’entenia que l’enemic era a l’aguait. Aleshores el padrí deixava de feinejar amb les senalles, aguantava la respiració i restava a l’espera dels esdeveniments. Si era qualcú de la família, en no existir perill, anava separant a poc a poc els feixos de llenya que cobrien l’amagatall i em donava la mà.

-Quan sigui de nit i ningú dels veïns em pugui veure, sortiré per donar-te una aferrada –deia emocionat. Quatre o cinc feixos de llenya servien per protegir la vida del padrí! Altres amics no tengueren tanta sort. Quanta gent no descobriren els cans de caça a les coves de la muntanya! I els que s’havien amagat a les cisternes de les cases? Eren bons de trobar! No podien resistir massa temps dins un enfony ple d’humitat. Els feien sortir del fons del pou i els apallissaven sense cap mena de pietat.

-Rojos de merda! –exclamaven, sense pensar que potser hi havia infants petits al davant.

Em demanava si la padrina tendria raó, quan deia que era el Diable el que s’havia reencarnat en el rector, en el cor de la munió de fanàtics que aplaudien, satisfets, la desfilada de presoners vers Ciutat i les cunetes dels camins.


Sa Pobla en els anys 40 – Quan el rector no volia casar la meva mare amb un republicà - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 18 Agost, 2020 14:01 | facebook.com

Sa Pobla en els anys 40 – Quan el rector no volia casar la meva mare amb un republicà - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)


“El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?” (Miquel López Crespí)


Record les paraules de la mare com si fos ara mateix:

“Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.

´No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

´El rector, que a l’inici del Movimiento denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

´En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

‘Eren uns mesos en què jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i farbalans que lluïa a les festes de sant Jaume, quan en Lluís, el xofer de l´oncle, ens portava a tots fins al poble i ens deixava prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent de la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor. ‘El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

‘No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap davant seu, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

‘-Tu ets massa jove –em digué el rector-- i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat; recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari. I una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.

‘Un perillós anarquista, un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes? Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

‘En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por de cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

‘-Vostè sabrà què fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que he conegut mai i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l. ‘El rector callà i no digué res més. Sabia bé --teníem una llunyana relació familiar-- que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

‘-No et puc impedir que parlis amb ell –-em respongué--; però almanco hauries de pensar en la teva família, en el disgust que els dónes.

‘Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

‘Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral”.


Tres poemaris de l´escriptor Miquel López Crespí analitzats per Jaume Vicens a dBalears: Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent, 2005) , El cant de la Sibil·la (Premi de Poesia Bru i Vidal al País Valencià) i Temps Moderns (homenatge al cinema) Premi de Poesia Miquel Martí Pol 2002.

pobler | 17 Agost, 2020 15:23 | facebook.com

Tres poemaris de l´escriptor Miquel López Crespí analitzats per Jaume Vicens a dBalears: Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent, 2005) , El cant de la Sibil·la (Premi de Poesia Bru i Vidal al País Valencià) i Temps Moderns (homenatge al cinema) Premi de Poesia Miquel Martí Pol 2002. –


Temps Moderns, per Jaume Vicens (dBalears)


Aquest mes de gener hem tengut l’ocasió de llegir tres dels darrers poemaris que ha escrit Miquel López Crespí, els de la primera dècada del nou segle. Els dos darrers, per ordre cronològic de publicació, són els titulats Calendaris de sal, llibre que va guanyar el premi de poesia Marià Manent del 2005, i el segon, titulat El cant de la Sibil·la, premi Bru i Vidal, ciutat de Sagunt, també l’any 2005. Quant a l’estil, al poemari Calendaris de sal, López fa una declaració de principis en el text titulat Deixar constància del resultat de la batalla. Hi escriu: «Ben cert que avui la poesia és massa hermètica / i es preocupa excessivament de la rima i molt poc / per l’apujada d’impostos, el preu dels queviures.» (Jaume Vicens)


Aquest mes de gener hem tengut l’ocasió de llegir tres dels darrers poemaris que ha escrit Miquel López Crespí, els de la primera dècada del nou segle. Els dos darrers, per ordre cronològic de publicació, són els titulats Calendaris de sal, llibre que va guanyar el premi de poesia Marià Manent del 2005, i el segon, titulat El cant de la Sibil·la, premi Bru i Vidal, ciutat de Sagunt, també l’any 2005. Quant a l’estil, al poemari Calendaris de sal, López fa una declaració de principis en el text titulat Deixar constància del resultat de la batalla. Hi escriu: «Ben cert que avui la poesia és massa hermètica / i es preocupa excessivament de la rima i molt poc / per l’apujada d’impostos, el preu dels queviures.»

Els versos que ara hem reproduït són representatius del sistema d’escriure poesia que té López, si més no el dels tres llibres que comentarem avui. Calendaris de sal és un poemari de caràcter intimista, per ventura amb més ambició temàtica d’abast general que El cant de la Sibil·la, però tots dos poemaris, efectivament, tenen aquesta inclinació intimista, de revisió nostàlgica, que també ens comunica la consciència de fracàs social i polític; emparat, però, per l’amor i la cura que tengueren els pares, una atenció que entrà en competència amb l’entorn social mediocre i un paisatge natural, el de Mallorca, que també conhortà el poeta: «...la veritat. Tan a prop sempre de la desesperança i el dubte.» Ens indiquen també això que deim, els títols de molts de poemes del llibre; Els nostres herois no han tengut monuments, Dissort, Calendaris de sal, poema que dóna títol al llibre, Carrerons sense sortida, Totes les absències o Ara ja sé que demà no hi haurà despertar.

Si un dia Miquel López publica la seva obra completa, crec que Calendaris de sal i El cant de la Sibil·la podrien formar part d’un sol relat. El cant de la Sibil·la és també un poemari intimista, però d’un caràcter més ortodox, reservat; la vida quotidiana de la família, la del veïnat, els episodis de la infància, el poeta els descriu d’una manera més ajustada a la nostàlgia. En aquest darrer poemari, una característica de la poesia de López també és fa més explícita; ens referim a la propensió que té a l’expressió hiperbòlica, sempre escrita amb bon gust perquè aconsegueix que no embafi; és com si el poeta hagués sabut agafar el to precís que ha de tenir l’exageració. Ho aconsegueix perquè l’encerta en la tria dels adjectius adequats, posats en el moment que toca, de tal manera que el to hiperbòlic li serveix per a guanyar èmfasi, gairebé sempre el subratllat d’una emoció íntima. Vocabulari a l’engròs. Una altra característica d’aquest llibre és el recurs del poeta a utilitzar els diferents matisos dels colors amb la intenció, naturalment, que els poemes guanyin plasticitat. Un exemple: «Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums encesos en els dits.» Versos d’un magnífic poema del llibre que comentam.

L’estil d’escriure de Miquel López sempre és fidel; vers de llarg recorregut, obert i adequat als temes que són de la seva predilecció; realisme social, poesia de l’experiència, en el seu cas política i de reivindicació del valor que ha de tenir la cultura, sempre al servei de la classe obrera. Ho posa ben de manifest en el seu poemari titulat Temps moderns (homenatge al cinema), premi de poesia Miquel Martí Pol de l’any 2002. És impossible separar el caràcter líric que té la poesia de López de la seva trajectòria personal. Podríem dir que els seus versos són l’únic complement literari possible a allò que ha estat la seva aportació assagística. La seva literatura ens ofereix un cert to arrogant, lligat al talant sempre crític de l’autor. Poesia incisiva, conceptista, allunyada de la musicalitat i de l’estètica excessivament harmoniosa; la que cerca, sobretot, la bella aportació artística. Poesia plena de caràcters objectivables amb una mirada immisericordiosa, cada vegada que ho paga. Poesia intel·ligible, naturalment, que té la virtut de saber aclimatar el llenguatge a les circumstàncies. López mai no força el llenguatge fins als límits imprecisos i ho hem de valorar perquè ho sap fer bé.

En el cas del poemari Temps moderns, el vocabulari l’adapta a les circumstàncies de l’art cinematogràfic, del qual el poeta n’és un apassionat seguidor. Art complementari que l’autor tampoc no deslliga de la significació realista. Res de trencadissa lingüística i, per tant, no hi trobam cap economia de paraules, en haver de descriure amb detall el cinema que per al poeta ha estat representatiu, essencial i permanent. Mitologia personal i paraules que no van a lloure; poesia també útil per a fer una original crítica cinematogràfica. López, en general, fuig del cripticisme; poesia antisofisticada, directa, que va per feina; basada en l’observació, poc imaginativa, sempre conscient, però, de les possibilitats que té la seva alternativa poètica: una ajustada proporció entre la finalitat i els mitjans. Realisme sòlid, per tant, pràctic si hom vol aconseguir plasmar la significació que va representar el cinema d’una època, principalment la dels anys 50 i 60 del segle XX; d’una època i dels artistes que la varen fer possible perquè gairebé tots són protagonistes del poemari.

Temps moderns és un llibre que prova que el cinema va ser la millor alternativa per fer front a la terrible mediocritat que representava el franquisme en aquells moments. Els viatges que va fer el poeta per veure pel·lícules prohibides i també ens regala una meravellosa descripció de les sales cinematogràfiques ja desaparegudes, el Teatre Líric, el Balear, el Born, el Salón Rialto, la Protectora i l’Actualidades. Només hi manca posar un poc d’esment al cine Progrés, al Modern i al cine Victòria, que eren les sales dels barris de Son Espanyolet i de Santa Catalina que un servidor visitava en temps del NODO. (Febrer del 2017)


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La cambra dels miracles - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 16 Agost, 2020 15:11 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La cambra dels miracles - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga... (Miquel López Crespí)


No deix de pensar en la detenció del mes d´abril i com pot haver canviat la meva vida i la del grup. Podrà ressuscitar mai Nova Mallorca, les converses abans d´entrar a classe, les llargues discussions en el pati i la biblioteca? Possiblement, si un dia ens tornam a trobar, res no serà semblant. Només ha passat mig any d´ençà la detenció i ja pareix que els fets passaren fa segles. En tornar a Palma hauré de provar de reprendre novament contactes amb Pep Balaguer, Salvador Trias i Sebastià Terrades. La història del grup Nou Mallorca no hauria d´acabar així, dispersos arreu, lluny l´un de l´altre.

Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga...

Encara ara no puc entendre com podies trobar totes aquestes pel·lícules en els cines de Palma! I, a l´hora del cinema estrictament comercial, ens delia anar a veure més d´una vegada obres com Espàrtac o Cromwell, autèntiques escoles de formació revolucionària per a uns adolescents de catorze anys! La rebel·lió dels esclaus de Roma en la pel·lícula de Kubrick, les victòries dels esclaus sobre les legions imperials, l´aspiració a bastir un món nou, sense l´opresió i esclavatge decretat pels senyors!

Per a nosaltres, l´exèrcit dels esclaus, les seves gestes, eren com rememorar les batalles en les quals participaren els pares en la guerra civil. Quantes vegades anàrem a veure Espàrtac? Ja no ho record. Però sempre era com contemplar-lo per primera vegada. La dignitat d´un home, de tots els seus companys, fent front a la injustícia d´una societat deshumanitzada.

Com podíem traduir La Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar sense pensar en el que havíem vist a la sala Augusta, el local on s´estrenà Espàrtac? El professor de llatí no es podia imaginar el que ens passava pel cap quan provàvem de trobar les paraules adients per enllestir la traducció. En el text de Juli Cèsar no vèiem, com ens explicava ell, la perfecció de l´estil, la bellesa de la llengua llatina, la descripció perfecta d´una batalla. Ben al contrari, nosaltres imaginàvem pobles en ruïnes, arrasats per les legions, homes penjats dels arbres, infants esventrats, ciutats calcigades fins als fonaments, dones violades. La bellesa literària de què feia elogis el professor era per a nosaltres buida xerrameca de botxins. No hi havia altres textos per a traduir? Podíem haver fet feina amb Ovidi, per exemple. Ens interessava l´Art d´amar, que trobàvem a les paradetes de la Rambla quan arribava el Ram. Velles edicions publicades a l´Argentina que, per a nosaltres, eren una ventada de bona literatura, de creativitat que ens ensenyava a conèixer a fons l´ànima de les persones, com era la vida en el passat, quines forces movien de debò la Humanitat.

Avui, mentre escric aquestes retxes, revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència a aquella dèria pel cine: el carnet de soci del Cineclub Universitari de Ciutat, els primers números que vaig comprar de la revista Nuestro Cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, Francesc Llinàs, Vicenç Santandreu, Emili Garcia i Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes. Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pel·lícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.

Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el col·loqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit --o gran, vés a saber!-- acte de resistència. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. Què tenien a veure, per exemple, Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Nemec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb Antoni Figuera o Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.

Record igualment que mentre Antoni Figuera i Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que es feien per les mateixes dates, primer a Gifré i Escoda, posteriorment en el teatret de la Casa Catalana i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut, juntament amb els companys de Nova Mallorca, per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).

Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub.

Sense el grup Nova Mallorca, sense les trobades per anar al cine, potser no hauria conegut mai tan a fons el que era el màgic món de la pantalla, el plaer de veure com s´apaga lentament la il·luminació de la sala i, oh miracle!, veus Charles Chaplin a la Quimera de l´Or, Anthony Perkins en El Procés, Marylin Monroe en Bus Stop...


Però ara són els meus primers dies de llibertat absoluta. En determinats moments del dia, la padrina em posa la mà damunt el front i es sorprèn de comprovar que no tenc gens ni mica de febre. La dona no ho pot creure. Em mira intrigada i, parlant per a ella mateix, exclama: “No ho entenc. Fa uns dies tenies trenta-nou graus i ara mateix no tens res”.

S´atura uns moments a reflexionar i afegeix: “No pot ser que en vint-i-quatre hores la Mare de Déu de Lluc hagi fet el miracle. Si et guareixes de veritat haurem d´anar pensant en fer una ofrena a la verge. Uns pulmons de plata emmarcats, per poder situar a la cambra de les relíquies”.

La cambra de les relíquies!

Sempre m´interessà contemplar aquesta mostra esbojarrada de fe popular. Li dic a la padrina que anem a veure-la. De petit no entenia gaire els motius de tan impressionant exposició d´exvots. Promeses que s´havien de complir si el cel responia les peticions de curació fetes a la Mare de Déu.

Travessam lentament el curt espai existent entre el bar i el portal d´entrada al santuari. Li don la mà per ajudar-la a pujar els escalons. Al davant nostre, les germanes Gelabert acceleren el pas en direcció a l´església; com si tenguessin por de contagiar-se de la tisi. Ens és ben igual! Nosaltres tampoc tenim cap desig d´establir conversa amb les restes d´un recent passat ple de sang.

Al poble, els botxins del trenta-sis, vius encara, són asseguts al casino mirant com els marjalers marxen cap al camp. Somriuen satisfets. La majoria han viscut endollats a les institucions, sense haver de vinclar l´espinada davant el solc. D´ençà la victòria, són els amos absoluts de la població. Rics, només parlen amb el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil, el rector, el batle, quatre senyorots ben folrats.

Però, i la consciència? Tenen consciència del patiment que causaren? No parl solament dels morts. Em referesc als familiars que, a partir del moment de l´assassinat del pare, de l´home, del fill, hagueren de patir la burla i la marginació de falangistes i reaccionaris. Algú ha pensat mai en els morts per la fam, la malaltia, la pena? Potser arribaríem a una xifra igual o més alta que la dels afusellats davant els murs, a les cunetes dels pobles de Mallorca!

“Anem cap a la cambra de les ofrenes” –diu la padrina, accelerant el pas en direcció inversa de les germanes Gelabert. Cada vegada que les veig el cor em fa un sotrac! Record les jornaleres de Campanet que venien a treure patates a l´hort. Mentre feinejàvem m´explicaven les malifetes dels falangistes del poble. El grup de la Secció Femenina que elles comandaven, les més actives en la denúncia i repressió dels republicans, sempre sabia a quin indret de Mallorca hi hauria sang. El marqués de Zayas o el comissari Barrado els passava la informació? Mai no ho sabrem! Però les jornaleres m´explicaren que el dia que torturaren el metge republicà de Campanet elles hi eren a l´horabaixa, pasturant pel poble, desfilant amb el seu grupet de miserables. Se sentien les trompetes i els tambors, retronaven les parets de les cases i elles, al capdavant, ben eixerides, amb el braç fent la salutació romana, sense defallir, fins a l´església on s´havia de dir missa en honor de Franco, el Salvador d´Espanya.

Havíem perdut de vista les germanes Gelabert i ens apropàvem a la sala de les ofrenes. La padrina es deturà un moment i, agafant alè, afegí, senyant-se tres vegades: “Les al·lotes de Campanet sentiren tota la nit els gemecs i crits de misericòrdia del metge. Els falangistes no es conformaren amb matar-lo, pegar-li quatre tirs. Ben al contrari. El volien fer patir. S´estigueren fins a la matinada clavant-li punyalades, li tallaren les parts. El pobre cridava inútilment demanant auxili, suplicant que el matassin d´un vegada. No li feren cas. S´extingí lentament, torturat, enmig de les riallades dels botxins. Era inútil que cridàs demanant auxili! Qui podia fer res? La por dominava l´ànima dels que sentien els gemecs de dolor des de les cases veïnes, a la sortida del poble. Algú que hagués volgut fer alguna cosa hauria mort d´immediat, allà mateix, sense cap mena de consideració.

Érem davant la cambra dels exvots.

Les parets eren plenes de quadres mostrant els miracles realitzats per la Mare de Déu: vaixells que s´enfonsaven i, en el darrer moment, es salvaven els tripulants; cases cremant en les quals no va morir ningú mercès a la intervenció miraculosa de la Verge; centenars de peus de plata i or emmarcats en petits quadrets de totes les grandàries imaginàries; mans, ulls, orelles... Quantes curacions per dia? Incomptables! Si haguéssim de creure en tots els miracles fets per les verges d´esglésies i ermites de Mallorca no importaria l´existència d’apotecaries i metges a l´Illa! Bastarien unes oracions, uns rosaris, pagar unes misses al rector i qualsevol malaltia mortal solucionada.

El que m´intrigava era comprovar com les nostres verges eren molt més efectives que les de Fàtima o Lorda. Per no se sap quines estranyes circumstàncies, els malalts que anaven a França i Portugal mai tornaven guarits. Veia marxar contínues expedicions. Els al·lots acompanyàvem la processó que organitzava la parròquia. Alguna vegada l´escolania anava al costat, cantant salms fins l´estació. Quan al cap d´una o dues setmanes tornaven del viatge sempre els vèiem a les mateixes cadires de rodes amb què havien marxat, idèntiques lliteres. Els pares que havien acompanyat els impedits tornaven trists, sense veure mai realitzats els somnis de curació dels fills, de les persones estimades.

Aleshores... per quins motius la Verge de Lluc era capaç de guarir tanta gent? Per mi era un misteri sense cap mena d´explicació. Però la gent hi continuava portant cames de plata, un ull d´or ofert pel cec que havia recuperat la vista, el vestidet del baptisme per l´infant que ja donaven per mort i que, de sobte, plorava amb una força vital inesperada. Es parlava igualment de miracles encara més portentosos: el jove que ja jeia damunt el marbre del cementiri esperant que el portassin a la tomba i que ressuscitava en plena nit, tornant a peu a casa seva, completament sà. Abundaven els testimonis de sords que recuperaven l´oïda, de folls que recobraven l´enteniment, de tísics que es guarien en un no-res.

Al cap de poc de romandre al monestir hom s´adona de la màgia que s´hi respira. És la relativa soledat de l´indret el que crea unes condicions especials? Per quins motius els antics, els pobladors de la serra, molt abans dels romans, ja adoraven els seus déus per aquestes muntanyes? Quin misteri aferra les creences d´una societat a un indret determinat i no un altre? Què fa que sovint canviïn els déus, les estàtues de fusta i pedra que adoren, però no el lloc on hi ha situat el temple?

Els matins, després de berenar, partim de bon matí amb la padrina i fem el camí del Rosari. La padrina se´n porta el llibre d´oracions i la Muerte del buen cristiano. Dos llibres que mai no deixa de rellegir. A vegades porta el llibre d´exercicis espirituals d´Ignaci de Loiola. Diu que els jesuïtes són els qui realment porten el control de l´església. “Sempre han estat els més intel·ligents –comenta, mentre iniciam el camí que va dissenyar Gaudí. D´ençà la fundació de l´orde han tengut a l´abast tots els llibres del món. Han perseguit els heretges igualment que els dominics. Però a diferència d´altres ordes, han servat en lloc secret volums que han cremat públicament.

Gaudí! Què hi feia per Mallorca l´any 1913? La guia que estic llegint explica que el va fer demanar el bisbe Campins, l´eclesiàstic que, de petit, m´atemoria amb la seva impressionant presència de bronze.

Amb el bisbe Campins, l´escultor Gabriel Moragues, sota indicació de Gaudí, planificaren no solament el camí dels misteris del Rosari. També és obra seva la decoració de l´església que esdevé una explosió d´or i brillantor excepcional. Amb la decoració de Gaudí, el místic de la pedra, l´arquitecte que volia convertir Barcelona en la capital de la nova cristiandat, Lluc esdevé un miracle de llum i color enmig de les pedres de la serra de Tramuntana.


Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70

pobler | 15 Agost, 2020 22:13 | facebook.com

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


Oportuna narració de López Crespí –


“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (Un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 14 Agost, 2020 21:04 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (Un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.


Defalliment és una paraula que empra sovint Miquel Costa i Llobera. És la que millor defineix la sensació que em domina quan arriba l’hora de la tristor. Potser és un sentiment produït per l’edat. Ja he fet els seixanta-dos anys i en fa trenta-dos que visc a Albopàs. Sovint pens que he nascut en aquest poble. Que form part de la seva vida, de la sang pagesa que hi circula, atrafegada, per places i carrers. Com desfer-me d’aquesta punyent sensació d’angoixa? Què fer per continuar resistint? Aparentar que som forts, que res no ens fa defallir, que el seminari ens va fer de pedra viva, de marbre sense fissures?

Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.

Són somnis o conviu, invisible, entre els prestatges dels llibres, amagada entre els vells cortinatges de la cambra on em trob sol amb els meus pensaments?

Més d’una vegada, quan aixec els ulls del llibre, la trob davant meu, viva, bategant. Em somriu sense amagar l’alegria frenètica que la domina en saber que d’aquí poc, em tendrà, presoner, lligat de mans, als seus peus. Xiscla, com si fos folla. Però ningú no sent la seva veu, que ressona, potent, enmig de la fosca de la nit.

Posa la falç damunt la taula vessant la tassa de valeriana que fa poc m’ha portat na Catalina. Li es indiferent el meu posat de ràbia. És feliç constatant la por que em domina, els dubtes que m’aclaparen, la meva desesperació sabedor que no puc fer res contra la seva decisió cruel. No perdona, no té sentiments. Va néixer sense cor. Engendrada per l’incest dels dimonis més salvatges, beneïda per Satanàs i tots els reis i emperadors que li fan companyia, es clava un ganivet i em mostra com el seu cos transparent no té sang. De la fantasmal ferida només raja un líquid groc, corrosiu, que desfà, en segons, tot el que toca.

Miquel Costa i Llobera prova de superar l’angoixa que el domina mitjançant l’oració i els cilicis que li mortifiquen la carn. Li tenc enveja. Sóc massa dèbil per atrevir-me a mortificar-me amb filferros i corretges al voltant de cames i braços. Prov de submergir-me en la lectura, en els articles que escric. Alguna vegada m’atur per a resar un rosari. Però tanmateix la meva ment no em deixa concentrar en l’oració com pertoca. El meu cap es distreu amb qualsevol anècdota de la lectura. El meu sistema preferit de defugir pensaments autodestructius és volar cap a indrets llunyans, els portentosos descobriments que ens mostren els llibres d’història. Fins i tot la Bíblia em fa viatjar en direccions ignotes i em trob capficat en les narracions dels profetes talment el que llegesc no fos la paraula de Déu sinó un llibre insòlit creat per novel·listes d’un passat remot. La creació de l’Univers, demostrant el poder inabastable del Senyor, la construcció de la nau de Noè portant tots els animals de la terra; l’esclavatge dels jueus a Egipte, les Set Plagues, la sortida cap a la llibertat del poble que, amb la seva suor, va bastir l’esplendor d’una civilització superior... Les lamentacions d’Isaïes i Jeremies, blasmant contra els pecats d’Israel, els càstigs que Iahvè enviaria contra tots aquells que el deixin d’adorar i tornin a les velles creences, alçant temples a monstruosos animals, tenint cura solament de l’or, vivint constantment enmig de la luxúria, lliurant monedes i queviures a les prostitutes que ballen nues davant Baal.

Em deman si hem avançat gaire d’ençà aquella dura època de combat contra la maldat dels homes. Malgrat els dos mil anys de poder de la Roma catòlica... no estam igual que en el passat, vivint enmig de seguidors de falsos déus i predicadors?

Tanmateix, per molt que prov de defugir els tèrbols pensaments que em dominen, Ella torna, sorneguera, rient, al meu costat. Per fer-me més mal, per riure's del que més estimam, es disfressa de Verge Maria i, sense abandonar la falç que agita, amenaçadora, per damunt el meu cap, em mostra els pits i m’escomet, talment els dimonis de l’Apocalipsi:

--Inútil la teva vida, dedicada a l’oració, Joan! Moriràs ben aviat, et vendré a cercar més prest del que imagines. Pensa en el gran fracàs de la teva existència! Ho pots copsar, no? Mai has gaudit de la bellesa d’una dona en els teus braços, del significat de les carícies femenines. Mira els meus pits, contempla aquesta pell suau, com els pètals d’una flor que s’ha acabat d’obrir a la vida. Et convertiràs en cendra sense haver sabut mai què significa l’amor autèntic, el plaer que et poden donar els cossos nus de les filles d’Eva! No ho dubtis: és el patiment més gran que pot tenir un home sobre la terra! Misèria de tota una vida dedicada a l’estudi i l’oració! I ja no ets a temps de rectificar! El rellotge marca, inexorablement, el teu final!

Catalina no pot consentir que romangui tantes hores sense anar al llit, perdut enmig de llibres, tractats, mapes, pergamins menjats per les rates. La pols dels vells papers em fa tossir i sovint la despert. Em troba suat, parlant amb sons inintel·ligibles davant una cadira buida. O almanco, ella s’ho pensa. No sap que parl amb la Mort. No entén que port a terme un combat amb totes les provocacions que he de patir quan em compareix davant, assedegada de sang. Com explicar-li la presència d’aquest malèfic esperit en el despatx? Catalina és una bona dona, exemplar quant a tenir cura d’un sacerdot que no sap fer res de la casa. Sí, té raó quan diu que al seminari no ens han acabat de fer, que només han cultivat una part de la nostra personalitat.

Em porta una tovallola banyada amb aigua fresca, just acabada de treure de la cisterna. Em renta la cara a poc a poc, murmurant antigues malediccions de poble que no són pecat. Mou el cap amb desesperança, com si, en efecte, em mancàs l’enteniment. No descansa fins que apaga els llums i, com si fos un somnàmbul, em porta fins a la cambra, a descansar.

Na Catalina ha marxat, satisfeta d’haver-me fet marxar del despatx. Creu que m’he adormit. Va ben errada! Amb els llums apagats, sense poder distreure’m amb els llibres, la nit, el que manca per a sortir el sol, esdevé més terrífica que mai. És com si la Mort hagués deixat obertes totes les aixetes de la desesperació més crua i refinada. Com si el cor s’hagués aturat. Sent com si l’ànima sortís del cos i comtemplàs les meves despulles, refredant-se a cada segon que passa. Qui hauria dit que l’esperit funciona ben igual que una persona viva!

Ja no recordava que avui era la revetlla de sant Antoni. Arreu ressò de ximbombes, la remor de glosses gruixudes que fan enrogir les fadrines. Els més borratxos llancen cassalla als foguerons. Les flames amenacen d’engolir les cases més properes. La gent fuig del costat del fogueró per por de morir cremats, envoltats per les flames que campen sense control, fent la gran riallota dels albopassins que envoltaven la llenya que crema, esponerosa, invicta.

El dia de la meva mort havia fet missa major amb assistència dels rectors de les parròquies d’Alcúdia i Muro. Semblava un dia normal. Res el diferenciava dels que havia viscut fins aquell moment. Una llarga malaltia et va preparant per a deixar aquest món. Però quan la Gran Bruixa compareix, aturant de sobte el bategar del cor, no hi ha temps per a cap mena de reflexió. Qui m’hauria dit aquell matí que no arribaria al vespre? Just em va donar temps a sentir, des de la distància, la remor de tavernes i cellers plens, ocupades totes les taules, celebrant la festa del nostre sant.

D’aquí poques hores, quan els galls comencin l’acostumat concert matinal, na Catalina, que compareixerà per dir-me que és el moment d’aixecar-me per a la missa primera, trobarà, esglaiada, cadàver inert del vicari d’Albopàs. O tot és un somni i encara no m’ha arribar el moment de la definitiva solitud? Qui ho pot endevinar en aquesta alçada de la història? El cert és que el De Profundis ressona amb força enmig d’un temple ple de gom a gom. Tothom hi ha vengut a fer la darrera ullada, a acomiadar-se del vicari que ha sabut dels seus pecats, dels pensaments profunds que només es diuen a recer del confessionari. Si no ens hagués estat prohibit, hauria fet un llarg dietari de les pors i misèries dels albopassins! Tant de dolor mussitat en veu baixa! Les contradiccions de la dona que ja no estima l’home, el pecat de luxúria a les casetes de camp, les infidelitats, els crims secrets, aquelles malalties mal guarides, accelerades per tenir accés ràpid a l’herència del difunt... I també les debilitats en la fe, els dubtes quant a la vida eterna, la resistència a acceptar amb resignació els sofriments que Déu nostre Senyor ens envia dia a dia.

Catalina resta aturada davant el meu cadàver. Nerviosa, sense saber el que ha de fer, m’agafa de la mà, freda ja com un bocí de gel, i prova inútilment de trobar el pols. M’apropa un mirall als llavis. Cap signe de vida. No acaba d’entendre el que ha passat. Ahir a la nit tot semblava normal. La meva mateixa dèria de llegir fins a altes hores de la nit. La preocupació, com de costum, per la meva salut. Saber que a les sis he de dir missa primera i són més de les tres de la matinada i encara estic a la tauleta del despatx, desvariejant, parlant sol (ella no sap que discutia amb la Mort). Corr per la casa sense saber a qui comunicar primer l’infausta nova. Ha d’anar de seguida a parlar amb el rector. Ansiosa per comunicar la mala notícia, obre les finestres de la cambra i crida als primers albopassins que marxen cap a marjal:

--El vicari és mort, el vicari és mort!

I tanmateix... res no podrà fer ningú per retonar-me a la vida. Ja no resta ni un bri de calor en el meu cos. L’ànima fa hores que ha sortit de la presó de carn i sang que la mantenia captiva, i navega, esmaperduda, pels racons del que ha estat la casa meva. Una mort sobtada que no m’ha donat temps per a deixar cap mena d’indicació del que s’ha de fer amb els llibres, els papers, les col·leccions amb les restes d’objectes domèstics trobats als talaiots (ceràmica, collarets, estris de feina). I la meva col·lecció de monedes? Qui tendrà cura de la col·lecció amb les monedes que em portaven els pagesos, trobades quan llauraven els camps? El rostre dels emperadors romans que tant vaig cuidar de netejar i que em servien per aprofundir en la memòria d’un dels imperis més grans de la història de la Humanitat. Coure, plata i or de Bizanzi, del Califat de Còrdova, de Dénia... I les llànties trobades a Pol·lentia, l’anell d'or d’una patrícia romana, les làpides amb els noms dels senyors més poderosos escombrats pel pas dels segles!

A què treu cap acaramullar tants d’objectes si tanmateix tot s’ho emportarà el vent?

Hauria d’haver deixat escrit un testament sentimental i indicatiu. “Vull que això i això vagin aquí i allà”. No ho vaig fer.

Pensar que la Dama de Negre et donarà temps a fer les coses de la teva manera és un greu error. Tanmateix Ella colpeja quan menys ho esperes. Seixanta-dos anys no és una edat gaire avançada. He vist morir un exèrcit de gent jove, evidentment. Però també conec centenars d’albopassins de més de vuitanta i noranta anys. He donat l´extremunció a pagesos i menestrals que havien fet els cent anys!

Faig la darrera ullada al món que m’agombolà. L’arxiu amb els centenars d’articles que he escrit per a la revista Sa Marjal. Els originals dels concursos de glosses contra la blasfèmia, el munt de revistes catòliques arribades de tots els punts d’Espanya i l’estranger... Aniran als fems? Qui vol servar a casa seva un munt de papers grogosos plens de pols? Qui podrà desxifrar la meva lletra, les còpies de les cartes escrites als amics durant aquests anys de lluita esbojarrada contra el pecat?

Obr els calaixos de la tauleta del despatx. Darrera ullada als records que m’agombolaren. Les petxines de la platja el dia de l’excursió amb Miquel Costa i Llobera, a cala Murta! Record el que em digué mentre em veia atrafegat recollint aquells petits tresors:

--Joan, no perdis el temps amb les coses d’aquest món. No ens en portarem res al cel quan ens sigui arribada l’hora! Atresora pensaments, aprèn noves oracions, llig... però deixa els objectes allà on són, en el lloc exacte on la mà de la Divina Providència els ha deixat!

I en veure que no li feia cas i continuava amb la meva dèria, afegí, compassiu:

--En tots els funerals que has oficiat, en fer la darrera ullada al mort que acompanyaràs a la fossa... has vist mai que dins el bagul hi portàs res del que ha atresorat en aquest món? Joies, or? He conegut molts senyors de possessió que, abans de la mort, després de l’extremunció, han plorat fent la darrera ullada als vasts camps que els envoltaven, obrint les capsetes amb les monedes d’or i plata acumulades, les polseres, anells, arracades i botonades de la família.

Miquel Costa i Llobera té raó a vessar. N’he estat testimoni en els darrers trenta anys de sacerdoci. Quantes llàgrimes producte de l’egoisme no he vist desfilar davant els meus ulls. L’avarícia que no pot consentir haver de deixar-ho tot! Si de cas, se’n porten el darrer vestit, inservible per als hereus que esperen ansiosos remenant nerviosament els armaris on hi ha les escriptures, el testament que els ha de consagrar com a únics propietaris de tot el que era l’univers del mort. Alguns, els més desgraciats, s’aferren als llençols com si no volguessin marxar, deixar tot el que era seu i ara desapareixerà per sempre més de la seva mirada. Tanta feina per acumular terres, per fer més rendible l’anyada! Llogar els jornalers i missatges que cobraven menys i feien el doble de feina! Cap compassió amb els que queien malalts o tornaven inútils per un accident. I en arribar a una certa edat, quan ja no podien rendir com abans, al carrer sense ni una paraula de gràcies, sense el regal d’una camisa vella, les sabates que ara seran per al nou pastor, l’amo que tendrà cura de tot l’exèrcit de servents que l’han envoltat.

Però les petxines foren part de la meva supervivència. Són el substitut de les joies que mai no he tengut ni m’han interessat. Tancades per a l’eternitat dins una ampolla de vidre, seran el recordatori d’una conversa amistosa amb un dels més grans poetes de la nostra terra.

En uns dies vendrà gent nova i ocuparà els meus racons. Deixaran na Catalina al servei del nou vicari? La faran marxar a casa seva, sense cap mena de premi pels anys que ha dedicat a tenir cura de les meves necessitats? No ho sé ni ho puc saber. No sé cap on marxaré. No hi ha cap llibre que ho expliqui. Sí, aniré a retre comptes davant sant Pere i els àngels a l’espera que em deixin gaudir, durant tota l’eternitat, de la presència lluminosa del Senyor. Tenc la consciència neta. Sé que puc enfrontar-me amb el tribunal celestial més rigorós.

Imagín que em ficaran dins la caixa, amb la creu de plata que em regalà la mare quan m’ordenaren sacerdot enmig de les mans, amb el rosari. Hi haurà també una camisa de lli blanc amb randes, el cíngol de cordó de seda vermella i la casulla morada. La meva ànima, surant sobre l’espai ple de gent del temple, mirarà l’espectacle, bocabadada en contemplar les capelles ben adornades de flors portades per les monges franciscanes. Com si fos un ofici solemne ressonen notes del Rèquiem de Mozart, aquell descregut músic vienès tan de moda en aquestes circumstàncies tràgiques. No m’han fet cas! Vaig donar instruccions al rector que, en cas de mort, no volia música de descreguts en el meu funeral. El rector deu trobar que és una música adient, més solemne que la partitura de Palestrina que li vaig deixar preparada. Les campanes no deixen de sonar cridant els darrers feligresos a l’acomiadament del vicari.

La Mort s’ha vestit de gala. Porta un llarg vestit de seda negra i, en el pit, desafiant, l’espasa d’una Sibil·la indicant-me el camí.

--Et vull acompanyar fins a les portes del cel, ara que aniràs a veure sant Pere –exclama, riallera--. No diràs que no t’estim, Joan! A poca gent li és concedit aquest alt honor. T’acompanyaria fins a la Sala del Judici, però no puc entrar-hi. Els teus m’ho tenen prohibit. Tanmateix, malgrat el meu poder, em menystenen. Em tenen per una criada de poca vàlua. Una jornalera enviada a fer una feina. Res més. El botxí de l’infern, m’anomena sant Miquel. Després de tota una eternitat complint fidelment el que m’encomanen, vet aquí el pagament que em donen: un botxí, una criada. Quina manca de consideració!

No puc fer-hi res per desempallagar-me de la seva llefiscosa presència. És aquí, com de costum, com a totes les nits que no podia dormir pensant en el final de la meva vida terrenal.

Sent el final, Ite, missa est. És el moment que desenes de mans m’alcen i comencen el camí cap a l’exterior del temple. Els portadors del taüt no poden avançar, tal és la gentada que ha omplert l’església. Amb dificultats arribam a la porta principal. La placeta de davant la rectoria és plena de gom a gom. Tot el poble hi és present. Sent el bategar ansiós de tants cors que volen dir-me el darrer adéu. Uns s’han abillat amb els seus millors vestits; d’altres, just havent acabada la feina han vengut de pressa, amb una simple camisa nova o el jec de les festes. Moltes dones resen el rosari. Veig les Filles de Maria agenollades mentre el bagul fa el seu camí portat per tantes mans de cristians fervents.

--A vegades val morir per constatar que hi havia molt gent que t’apreciava –continua dient la Senyora dels Avencs, amb veu suau. Allarga el braç nu i em mostra els carrers atapeïts, les balconades plenes, els domassos que adornen les cases.

El saig i els municipals obrin pas a la processó que em portarà fins al cementiri. Sent el plor de les dones. Passam davant la casa que vaig habitar. Encara hi ha el banc de fusta duit per l’església.


De la novel·la de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent – La dèria d´escriure - Records de la Mallorca dels anys 60 - (vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 14 Agost, 2020 11:56 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent – La dèria d´escriure - Records de la Mallorca dels anys 60 - (vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Seria l´escriptura la meva oculta follia, l´origen dels meus problemes? La batalla era trobar temps per llegir i escriure? Evidentment, a l´època de la meva estada a Lluc no podia racionalitzar el món interior que em sacsejava. Em sentia com un bocí de fusta enmig de la mar, impulsat per ones i marees, pel vent de l´existència. Trigaria encara molts d´anys a descobrir que, efectivament, la majoria dels problemes venien donats per aquesta misteriosa força interior que m´impel·lia cap al quadern, encara en blanc, esperant que l´obrís i començàs la tasca que em rosegava per dintre. (Miquel López Crespí)


Un sol esclatant ens despertà cap a les nou del matí. La padrina havia matinat i era a missa. Sembla que s´havia aixecat amb molt de compte per no fer renou i, agafant el vel i el missal, feia companyia als seus sants. Era un dia magnífic. No hi restava res de la tempesta del dia anterior. El cel blau lluïa amb tota la intensitat. El sol ja havia pujat per damunt els porxets i il·luminava mitja plaça.

Arreu es respirava una sensació de punyent serenor.

Obrint de bat a bat les finestres vaig alenar amb força. Els arbres encara eren banyats per la pluja, i la molsa de les soques reverdia creant un impressionant concert de verds. Es confirmava la meva victòria! Era a Lluc, lluny del col·legi, provant d´oblidar la detenció del mes d´abril, les avorrides lliçons dels professors, les mentides de l´exfalangista de la División Azul.

Mai vaig creure el caramull de mentides que ens explicaven sobre la guerra civil. Com podien fer-me combregar amb la idea que el pare i els oncles, les persones més bones que havia conegut, eren criminals assedegats de sang? Era una tasca impossible! El grup Nova Mallorca va néixer precisament d´aquesta constatació. La mentida oficial només havia servit per unir els fills dels vençuts de la classe. Les mirades entre nosaltres, els primers comentaris en el pati, l´aprofundiment de la nostra amistat serví per consolidar la unió que ens portaria a les pintades nocturnes en favor de l´amnistia i la vaga dels miners asturians. I, també, evidentment, a la detenció.

Amb sol aixecant-se per damunt les muntanyes, imaginava els companys formats a l´esplanada del col·legi. Tots amb uniforme de retxes, com si fossin presoners, la cartera amb els llibres, soldats preparats per entrar a la caserna. Com si res no hagués canviat. Al poble, en els anys quaranta i cinquanta, a l´escola primària, ens feien formar igualment, però no entràvem a classe fins no haver cantat els himnes de rigor. Després, el toc de campana i, com a xotets, a les aules.

A començaments dels seixanta tot continuava igual: els uniformes, la formació quasi militar, els tocs de campana, l´obligatori silenci mentre pujàvem les escales cap a classe. Només de recordar-ho, un calfred de pànic em puja per l´espinada. El soroll de les cadires i els bancs. Els maquinals moviments per obrir les carteres i treure els llibres i els quaderns. Algú tus. Un altre es baralla amb el company de banc. Els més sàdics proven de pessigar el més dèbil que, atemorit, calla per por del que li pugui passar a l´hora dels jocs.

Tot això fins que, emmurriat, arriba el professor i amb un gest ordena que cessin els comentaris.

Just eren les nou del matí i em demanava com podria arribar viu a les set de l´horabaixa. Mirava a dreta i esquerra, talment un ocell engabiat. Res a fer. Engrillonat. No podia marxar. Condemnat, talment els remers de les naus romanes i cartagineses que s´enfrontaven en cruel batalla enmig de la Mediterrània. Mirava el pla d´estudis del dia. Si teníem història podria entretenir-me un poc imaginant com era la vida a les èpoques antigues, les guerres del passat, fets històrics que jo interpretava a la meva manera.

Però avui no era a classe. Contemplava la lluminositat del blau, aspirava amb força l´aire pur d´aquell matí a la muntanya. A la dreta, l´Ajuntament d´Escorca, el bar, la botigueta; al fons, la caserna de la Guàrdia Civil; a l´esquerra, els porxets que havien agombolat tants milers de peregrins a través dels segles. No es sentia cap renou. El lladruc d´un ca en la distància era l´únic signe de vida que podia constatar. En els bassiots de la plaça, una dotzena de coloms bevien, tranquils, aprofitant l´aigua del ruixat que havia caigut durant la nit. Les pedres de les cases encara eren banyades pel plugim i els raigs del sol hi dibuixaven minúsculs esclats de llum que brillaven com a petits diamants.

Em vaig mudar lentament, assaborint aquells moments de calma. Res a veure amb les presses de quan anava al col·legi. El maleït soroll del despertador sonant a les set i mitja del matí. Vestir-se a tota velocitat. Mirar de fer una ullada als llibres per si et fan alguna pregunta a classe. Marxar apressat fins a la parada de l´autobús que et deixarà just davant de l´institut. Viatjar amb els empleats i empleades que cada dia baixen a Palma, endormiscats, amb el rostre seriós del modern esclavatge. Aferrar-te fort als tubs de ferro interiors del vehicle que et permeten romandre dret, no trontollar en una de les seques arrancades i frenades del conductor. Sortosament, els amics de Nova Mallorca, el grup clandestí que teníem format al col·legi, m´alliberaven de la rutina dels estudis. Si no hagués estat pels debats d´abans d´entrar a classe, per les converses al pati, no hauria pogut resistir tot el curs tancat entre aquelles quatre parets. Només més tard, anys endavant, quan vaig fer el servei militar, vaig tornar ensopegar amb un tedi semblant. Les hores a la caserna, idèntiques a les hores de l´aula.

Vaig mirar el prestatge amb els llibres. Tot era en ordre. Les novel·les, els llibres d´història agafats de la biblioteca del pare i de l´oncle, el quadern de notes. Volia començar a escriure. No sé per quines estranyes circumstàncies, potser a conseqüència de llegir tantes novel·les, sempre havia pensat a deixar constància de les meves emocions. Provar de bastir una història. I si un dia pogués imitar els autors que estimava? I si el futur que tant preocupava a la família anàs lligat precisament a la lectura i l´escriptura?

A casa no tenia temps d´escriure. L´horari del col·legi ho impedia. I, també, els sorolls cridaners de deu persones vivint sota la mateixa teulada: germanes, pares, oncle, padrins... Per escriure, pensava, es necessita una especial tranquil·litat, res que et faci distreure de la tasca creativa. El soroll, les visites, les obligacions de la vida quotidiana són els principals enemics d´un autor. Em demanava si la història de la falsa malaltia no era causada precisament, malgrat fos de forma instintiva, per voler trobar la calma desitjada, el moment en el qual descobrir si podria fer un conte, deixar constància dels pensaments més íntims, de les preocupacions que sacsejaven una ànima juvenil.

No era la primera vegada que provava d´escriure. Algun estiu havia començat una novel·la d´indis i vaquers. No me´n vaig sortir. Comparat amb les obres de Zane Grey, no em feia el pes.

Em va anar millor quan, comprant un quadern, vaig començar a deixar constància de la impressió que m´havien fet les excursions que feia, les pel·lícules que anava a veure sol o acompanyat pel grup d´amics de Nova Mallorca. D´aquestes dèries en tenia bona part de culpa la lectura del dietari d´Anna Frank. Un dietari resumit i censurat, evidentment, però que em marcà profundament. Record que mentre anava llegint em quedava una bona estona mirant la fotografia d´Anna Frank que hi havia a la coberta posterior. Ben cert que no entenia gaire coses del contingut del llibre. Els meus coneixements sobre la persecució nazi dels jueus eren superficials: just el que havia sentit dir al pare, les lectures de la revista Mundo, amb tantes i tantes fotografies de la guerra, les informacions de Ràdio Moscou i Ràdio Espanya Independent. Poca cosa més.

Però Anna Frank em feia sentir el que ella havia patit i somniat dins els seu habitacle, envoltada pels llops afamegats de les SS! La fitava directament als ulls. Hi parlava. Li demanava si pensava que podria arribar a escriure algun dia d´una forma semblant. Crec que va ser el meu primer amor juvenil. M´adormia amb la seva imatge penetrant lentament dins el meu esperit.

Ara tendria més temps, res no podria interrompre les meves provatures.

Vaig mirar el quadern i la ploma estilogràfica que em regalaren quan vaig aprovar ingrés per entrar a l´institut. El quadern i la ploma eren allà, damunt la llitera, il·luminats pel sol, convidant a iniciar l´aventura d´escriure.

Seria l´escriptura la meva oculta follia, l´origen dels meus problemes? La batalla era trobar temps per llegir i escriure? Evidentment, a l´època de la meva estada a Lluc no podia racionalitzar el món interior que em sacsejava. Em sentia com un bocí de fusta enmig de la mar, impulsat per ones i marees, pel vent de l´existència. Trigaria encara molts d´anys a descobrir que, efectivament, la majoria dels problemes venien donats per aquesta misteriosa força interior que m´impel·lia cap al quadern, encara en blanc, esperant que l´obrís i començàs la tasca que em rosegava per dintre.

De sempre, les assignatures que m´anaven millor eren les d´història i literatura. A l´hora de la redacció, ningú no em guanyava a classe. Va ser aleshores que vaig acabar escrivint en la revista del col·legi, Germans. Malgrat que la publicació era especialitzada en la propaganda religiosa, també permetia la inclusió de contes, relats de les nostres excursions. Va ser aquí, escrivint per a Germans, que vaig fer les primeres pràctiques amb l´escriptura? No ho sabria precisar amb exactitud. Possiblement el sotrac de veure escrites les meves paraules en lletra d´impremta tengué un efecte perdurable. Tan sols record que submergir-me en una història, provar de trobar les idees, les paraules adequades per descriure un pensament o una acció concreta, em portava a una situació on res no importava. Mentre duràs la bogeria creativa era fora de la realitat concreta que m´envoltava. La fam, la son, podien esperar. No m´adonava ni del fred ni dels ruixats que poguessin caure damunt la teulada. La mare s´enfadava. Venia a la cambra, preocupada. “Fa mitja hora que tens plat parat damunt la taula!”, deia, sense poder entendre els motius que em fermaven al petit escriptori d´estudiant. “Ara venc”, contestava, molest per la ruptura de la meva inspiració creativa.

Quan compareixia la família a dir-me res, a demanar-me que fes allò o allò altre, sabia que no podria continuar relatant la meva història. La imaginació desapareixia talment com fineix la claror d´una bombeta quan l´apagues.

No res a fer.

Havia d´esperar un altre moment, retrobar la calma necessària, la concentració adient per a reiniciar el relat en el punt exacte on tot s´havia esvanit de forma irremeiable.

La padrina, just acabada la missa, em donà presses per davallar al bar de la cantonada: “Apa, encara estàs sense mudar? Venga, home que és molt tard. Hem d´anar a berenar i saludar l´amo Nofre Segui i la seva dona, na Margalida de can Toniet”.

Sí, la padrina tenia tota la raó del món. Potser hi hauríem d´haver anar ahir mateix, però amb el diluvi i compondre roba i llibres no hi havíem parat esment.

Coneixíem l´amo en Nofre pels nostres estiueigs, dels anys en què hi veníem a passar el juliol o l´agost. Educat, amatent, els pares sabien que ens podien deixar sota la seva vigilància si havien de tornar al poble per qualsevol feina urgent. Quant a la companya, na Margalida, era poblera i la coneixíem d´ençà que era petita. Vivia justament en el carrer de l´Escola, al costat de l´església, paret per paret de la casa de la repadrina Francesca Torrens Comas.

Margalida era una al·lota eixerida, alegre, sempre amb una rialla al rostre. Era coneguda per ser una de les jornaleres més feineres del poble. De matí, quan acudia a la plaça per veure si algun propietari la volia llogar, era la més sol·licitada. Sovint, el padrí Rafel anava fins a casa seva i li demanava que a l´endemà no anàs a la plaça, que ell la llogava per tot el temps que duràs la collida de la patata, la sembra de les mongetes, la sega del blat i les faves. Per a mi era com una germana gran, qualcú de la família.

Es casà als vint anys amb un bon xicot, un ferrer de prop de l´estació. Un jove apreciat i respectat, en Tomeu de Can Serrall. Jo era molt petit. No sé el que degué passar. A vegades ho comentaven a casa. Deien que, al cap de poc temps de casats, s´havien separat sense que ningú en pogués entendre els motius. Semblava que la parella de bon començament s´estimava, però en un moment determinat s´esdevengué la ruptura.

I aquí és quan intervé la presència de l´amo Nofre Seguí. En Tomeu, l´espòs, de Margalida, pertanyia a una famosa penya poblera de caçadors, la Llebre. La penya, que solia caçar a l´Albufera, sa Bufera en boca dels poblers, era tan famosa que tenia com a socis molta gent de Mallorca, entre els quals, l´amo Nofre Seguí. Com de costum, un any s´organitzà una de les caceres més importants de l´illa. Tot va anar a càrrec de la Llebre. La nit abans, els caçadors ja eren a les casetes, vetllant i preparant els cans i les armes per sortir a l´endemà. Algunes dones s´encarregaven de fer el menjar. Margalida hi anava a ajudar, fent companyia al seu home. Alguns caçadors hi havien anat un parell de dies abans i tenien un munt d´anguiles i fotges per sopar la primera nit. Les dones les servien farcides de carn de porc capolada, ous, panses i pinyons posats al forn.

Era un començament magnífic. Els cans es removien inquiets, desitjosos d´anar a cercar els ànecs d´aigua i les fotges als indrets acordats per la tirada. Eren les darreres hores abans de sortir dels amagatalls situats a la vorera dels canals, prop de les veles on encara hi havia pagesos que hi sembraven arròs.

Els caçadors untaven les armes amb una mescladissa d´herba de la mare de déu bullida en suc de llebre o de conill.

Però no tots els caçadors anaven als amagatalls previstos, amb els cans i les escopetes preparades. Altres, com mestre Nofre, cercaven altres peces per portar al morral. Amb excusa d´ajudar les dones, restava a les cabanes preparant els ormejos per quan arribassin els altres. Hi havia abundor de feina per tallar la llenya adient, netejar olles, preparar tassons i culleres. A darrer moment, comptant el nombre d´assistents, hom trobava que no s´havien portat les ampolles de vi adient i era precís anar al poble a cercar-ne més. Més endavant es descobria que no havien pensat en el conyac, les herbes o la cassalla: més viatges amb bicicleta o en moto fins a les tavernes acostumades.

Segons m´explicava la padrina, l´amo Nofre Seguí tenia les dones encaptivades. Era un bergant d’uns trenta anys i busques, alt, ben plantat, educat, sempre ben vestit. Les feia riure amb desenes d´acudits. Mai no parava de contar històries. Es delien per romandre al seu costat. No solament era un home feiner, amb do de comandament, actiu: també entretenia el personal amb el relat de rondalles que mai ningú no havia sentit.

Així va ser com Margalida va caure encisada per la presència del jovençà vengut d´Escorca. El ferrer ja no hi va ser a temps de fer res: anar a les famoses caceres de l´Albufera li costà la dona. Un dia s´aixecà i ja no trobà l´esposa al costat. I sort que no tenien fills! En cas contrari aquesta sobtada separació encara hauria estat més dolorosa i problemàtica.

No li va deixar ni una nota damunt la taula.

Marxà a la sortida del sol i agafà el primer tren cap a Inca. Després, el camí de sempre: la camiona que anava fins a Lluc on els pares de l´encisador i enganyós caçador tenien el bar.

A sa Pobla ningú va saber què havia passat en moltes setmanes. Posteriorment, pels peregrins i visitants del santuari es va saber que na Margalida ajudava en el bar de la plaça. Tot indicava que era feliç. Feinejava amb en Nofre i no havia perdut la rialla que la caracteritzava.

El problema era que no es pogueren casar perquè en Nofre estava separat de la seva dona i en aquell temps no existia el divorci. No es podia casar legalment amb na Margalida.

A partir del dia de la separació, el ferrer va perdre les rialles. Mai més tornà a caçar a l´Albufera. Deixà de freqüentar el Bar Rapinya, la seu principal dels caçadors, i no el veieren mai més al cine o per sa Fortalesa, el camp de futbol. Tothom sabia que l´estimava i no la podia oblidar. Per això mateix ningú mai no demanà per ella, cap amic en pronuncià el nom.

En Tomeu es dedicà al seu ofici convertint-se i amb els anys es convertí en un dels ferrers més apreciats del poble. Sempre a disposició de qualsevol persona que el necessitàs. Jo l´he conegut i he anat sovint a veure com feinejava amb el ferro roent. Silenciós, convertia el metall que manejava en una reixa per a un balcó, fogons, la clau de les cases, les ferradures dels cavalls i someres. Especialista en bombes per extreure l´aigua dels pous, era a disposició dels pagesos a qualsevol hora del dia, fos feiner o una senyalada festa oficial.

La padrina em donava presses.

Feia un sol radiant i era hora de trescar pels voltants.

Començava el meu primer dia de llibertat.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La mare m’esperava a la porta - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 13 Agost, 2020 12:59 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La mare m’esperava a la porta - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


Els propietaris només fullejaven La Esfera i Brisas. El Círculo Mercantil, el selecte club dels senyors del poble, rebia únicament aquestes dues publicacions. I això perquè eren revistes que no deien res. Tan sols hi podies veure fotografies de ducs i prínceps, milionaris amb les seves esposes i amants a les carreres de cavalls, als àpats que donaven els aristòcrates, els reis i dictadors d’Europa. Els delia veure les imatges de París, de Londres, dels països on anaven a gastar els diners que guanyaven per a ells els jornalers de les seves terres. Les notícies polítiques les sabien de viva veu, escoltant el que deia el rector o el capità de la Guàrdia Civil. Però... llegir? Mai! Quina ximpleria. Pensaven que perdre el temps amb novel·les era cosa de dones. Perdonaven la lectura en l’esposa i les filles. Del primogènit només acceptaven que obrís un llibre per fer una carrera. La resta sobrava. Quin benefici obtendria un home d’omplir-se el cap de fantasies? (Miquel López Crespí)


La mare m’esperava a la porta. Em va donar una abraçada. Estava emocionada. Feia tot el possible per a dissimular les llàgrimes. Sempre havia estat una dona forta però ara, amb les detencions, el seu esperit esdevenia una roca de pedra viva. M’adonava de la influència exercida sobre la meva personalitat. Ella i el pare m’ensenyaren a no acceptar mai la injustícia, a plantar cara a l’adversitat. Per això poguérem anar resistint l’endemesa dels malfactors. Tanmateix... per què hauríem d’anar capbaixos, sentir-nos humiliats com pretenien els guanyadors? Nosaltres no havíem robat res. Eren ells que els que violaven les lleis, feien malbé les propietats, detenien i mataven innocents.

La mare resistí els interrogatoris d’en Martí Cerol i la Guàrdia Civil. La portaren tres vegades a la caserna per demanar-li on era el padrí i mai no digué res.

-No sé on és en Rafel. Segurament ha embarcat cap a Menorca. Qualsevol cosa és millor que no restar assegut a la cadira, esperant la mort –els deia cada vegada.

La tengueren tancada un dia sencer. No li donaren res per menjar en vint-i-quatre hores. Va demanar aigua. Era l’estiu i no podia resistir la set.

No li feren cas. Li deien que ja sabia què havia de fer si volia sortir en llibertat.

La cel·la era plena de taques de sang i ningú no tenia esment a netejar aquella cova immunda.

La Guàrdia Civil li digué que la tornarien a enviar a demanar.

-Pots donar gràcies que no t’enviam a Can Sales, amb la teva filla.

Després de tot el que ens havien fet encara volien fer-se passar per persones amb sentiments. Nosaltres estàvem convençudes que si no ens tancaven era per a treure’ns informació respecte al padrí Rafel. Segur que ens espiaven dia i nit. Les veïnes, gent que compareixia per casa amb qualsevol excusa només per a veure si trobaven indicis, alguna prova que era amagat en qualque enfony difícil de localitzar.

Com podien pensar que ens convencerien d’una hipotètica bondat? Mai no els perdonaria la destrucció dels somnis, el mal fet a la família, a n’Andreu, a tots els amics i coneguts.

Aferrada a la mare, em demanava d’on treia les forces, com podia aguantar les impertinències dels botxins. Ella no militava a cap partit d’esquerres. A vegades, acabades les feines de la casa, compareixia per La Societat a veure alguna obra de teatre i sentir l’Orfeó. Mai no la vaig veure a cap reunió política.

Sorneguera, solia dir que l’esquerra sempre perd perquè es manté enfrontada i dividida.

-Mai no he entès els motius de tantes baralles –ens va dir, un dia que n’Andreu va venir a cercar-me i aprofità per convidar-lo a berenar-. O no veis que la dreta sempre va unida? Els grans propietaris, els negociants que s’enriqueixen amb la feina dels pagesos, les beates que maneja el rector, sempre fan un cos, sense consentir la més mínima divisió. Ben al contrari de la vostra pràctica quotidiana. Sovint em fa l’efecte que jugau a la política talment els infants s’entretenen amb el cavallet de cartró, el tren, l’avió de llauna i les baldufes. Per què tantes bregues? Els uns volen la República, els altres el socialisme, els de més enllà l’estatut i la separació d’Espanya. Altres somnien amb Rússia, els anarquistes són enemics dels marxistes, els naturistes pensen fer la Revolució anant a nedar a la platja despullats. A les manifestacions del Primer de Maig formau en grups separats i teniu prohibit als membres de les diverses organitzacions sindicals i polítiques que vagin junts. Enlloc de crear un ample moviment cívic contra qui oprimeix el poble, vos entestau a bastir sectes, petites esglésies que lluiten aferrissadament entre elles mostrant-se les dents i els petits catecismes salvadors que han de portar la claror a la humanitat. Mai no pensau que la dreta deu riure en veure com perdeu el temps amb tantes ximpleries? Tanmateix tots sentiu el mateix: voleu un món més just, la fi de les desigualtats entre els homes. No sabeu unificar esforços? Que és el que us fa tan intransigents?

Després, mentre servia el berenar al meu company, m’agafava les mans, amatent.

-Em feis passar una penada –enraonava mentre ens mirava-. No enteneu que si un dia els militars organitzen un cop d’Estat com el de Primo de Rivera vos vendran a cercar a tots plegats. No faran diferències. No en mancarà cap de vosaltres a les llistes. Anarquistes i marxistes, socialistes i republicans de qualsevol tendència. He vist les fotografies de les detencions de comunistes a Berlín i Viena. Els pugen als camions a culatades, sense miraments. Els vianants aplaudeixen, els escupen a la cara. Si a Mallorca hi hagués un terrabastall semblant, no ho dubteu: la reacció de determinades persones seria idèntica. La gent vol romandre sempre al costat dels guanyadors. Ben aviat veuríem com molts de pretesos amics ens giren l’esquena, fan com si no ens coneguessin. Potser fins i tot ens denunciaran per fer mèrits davant les noves autoritats. Els assassins del dia de demà no faran distincions. Quan apuntin els noms dels que han de matar només pensaran en l’esquerra sense tenir en compte cap sigla de partit, cap bandera. Només recordaran els que eren de La Societat, de l’Ateneu. Al Círculo Mercantil ja els hauran dit qui participà en la vaga, qui cercava vots per als partits del Front Popular.

Callà per uns instants i afegí, preocupada:

-Esper que els meus ulls no ho hagin de veure mai. Voldria morir abans. Però intuesc que, si s’esdevé el mateix que ha passat a Alemanya i Itàlia, anireu tots en el mateix camió. El que va fer el general Primo de Rivera no serà res en comparació amb el que faran els seguidors de Gil Robles i José Antonio.

N’Andreu l’escoltava amb atenció. Quan la mare va deixar de parlar, de seguida li donà la raó.

-Vostè encertà, senyora Martina. Sembla que hagi participat en els seminaris de formació amb els companys del Bloc Obrer i Camperol! O deu ser que ha llegit Lenin d’amagat? La dreta ja sap molt bé que aquesta vegada serà a tot o res. La Revolució d’Astúries els ha obert els ulls. Tenen la certitud que el poble vol anar més enllà d’unes simples reformes, del dret formal de poder anar a votar cada quatre anys. Els treballadors volen la fi de la fam i la ignorància, el repartiment de la terra...

N’Andreu era enmig del menjador amb posat de gran preocupació. Evidentment, els nostres enemics no volien saber res de cultura ni de l’Orfeó, de les excursions per arribar a conèixer millor Mallorca. Els nostres somnis eren per a ells una endimoniada bogeria, una follia que portaria a la perdició els jornalers i jornaleres. Els llibres i el teatre eren per als rics, per a qui no s’havia d’aixecar a les cinc del matí per anar a llogar-se a la plaça. De què li serviria saber la història d’Espanya i del món a un al·lot que dorm amb els cavalls i les someres, a la païssa? Les quatre lliçons que donava el rector a l’escola parroquial eren més que suficients. O és que el porqueret necessitava saber quants sacs de blat es recollien a la possessió? Si de cas bastava que aprengués a comptar el nombre de porcs que tenia al seu càrrec i amb quatre números bastava, pensaven, des de la llotja del primer pis, mentre veien arribar, suorosos, els homes i les dones que feinejaven de sol a sol.

Els propietaris només fullejaven La Esfera i Brisas. El Círculo Mercantil, el selecte club dels senyors del poble, rebia únicament aquestes dues publicacions. I això perquè eren revistes que no deien res. Tan sols hi podies veure fotografies de ducs i prínceps, milionaris amb les seves esposes i amants a les carreres de cavalls, als àpats que donaven els aristòcrates, els reis i dictadors d’Europa. Els delia veure les imatges de París, de Londres, dels països on anaven a gastar els diners que guanyaven per a ells els jornalers de les seves terres. Les notícies polítiques les sabien de viva veu, escoltant el que deia el rector o el capità de la Guàrdia Civil. Però... llegir? Mai! Quina ximpleria. Pensaven que perdre el temps amb novel·les era cosa de dones. Perdonaven la lectura en l’esposa i les filles. Del primogènit només acceptaven que obrís un llibre per fer una carrera. La resta sobrava. Quin benefici obtendria un home d’omplir-se el cap de fantasies? Com era possible sentir tant d’odi vers la cultura? Bastava veure la cara dels senyors quan veien que els joves compareixien per l’Ateneu. No entenien que el jovent sentís ànsies de saber, que al·lots i al·lotes volguessin entendre el que passava en el món. Els meus amics i amigues gaudien amb la lectura, assistint a una representació teatral, anant a un concert. Rèiem amb les pel·lícules de Charlot i Buster Keaton! El problema era sempre el mateix: massa hores de feina. Era una vida esclava. N’Andreu deia sempre que els jornalers de Mallorca vivien com en temps de l’esclavatge, a l’època de l’imperi romà. Tan sols unes hores per a descansar i, novament, la feina, fins a la mort. On trobar el temps per a l’esbarjo? El rector volia que les hores lliures d’un diumenge o un dia de festa fossin per anar a missa, per assistir a les classes de doctrina cristiana. Tot el que no fos romandre al costat de l’església no tenia lògica i era perniciós. He tengut alumnes de vint anys, de quaranta anys que ploraven perquè no sabien escriure el seu nom. Volien saber el que deien els diaris. Sentien una necessitat imperiosa de poder comunicar-se amb els amics i familiars que vivien lluny sense haver d’anar al mestre, al veí, suplicant el favor de redactar unes paraules.

Recordava aquelles converses d’abans del Moviment. Com si haguessin passat segles!

Ara tot era en penombra.

Encara podia veure els rastres de la brutalitat dels falangistes. Algunes portes mostraven el signe evident de les culatades dels fusells. A la biblioteca no quedava cap llibre. Cremaren la majoria de volums davant la casa. Altres els havien robat. Tenc ben present en la memòria el dia del fogueró enmig del carrer. No hi poguérem fer res. Com enfrontar-te a un grup de folls armats, desesperats per l’ànsia esbojarrada de fer mal? I, tanmateix... de què els servia robar els llibres si eren incultes? Per encendre el foc amb les novel·les de Sthendal, Dostoievski, Tolstoi i Víctor Hugo? Què sabien dels autors i les obres que comentàvem a l’Ateneu? Eren ignorants. Era per això mateix que portaven fusells i entraven a les cases a cops de culata? Cremaven el Roig i Negre pensant que era un llibre de propaganda anarquista! A la desesperada cercaven les possibles revistes socialistes i comunistes que tal o qual persona pogués tenir, les publicacions de divulgació científica i naturista. Inimaginable la fúria amb què llançaren al foc els exemplars de Cultura y Vida que trobaren a la cambra de na Isabel. Identificaven l’esperant amb el bolxevisme, les explicacions sobre higiene i prevenció de les malalties venèries amb la pornografia! Ensinistrats pel rector, els tractats d’anatomia humana, els dibuixos que servien per a explicar la circulació de la sang i l’embaràs eren destruïts ben igual que les obres de Margarita Nelken, Francesc Ferrer i Guàrdia i Bakunin.

De seguida vaig entendre el que s’esdevendria ben aviat a Mallorca. La mare tenia raó. Ho havíem vist a Itàlia, amb les camises negres; a Berlín, amb la pesta nazi que comandaven Hitler, Himmler i Goebels. Els nazis començaren la seva tasca anihiladora perseguint els llibres de Marx, Engels i Heine. Poc després començaren les detencions en massa, a portar els jueus i comunistes, els gitanos i els homosexuals als camps de concentració. Aquí passaria el mateix, no en tenia cap dubte. Primer vendrien els robatoris, els assalts als locals d’esquerra, a les cooperatives de consum. Després les detencions, els assassinats a les voravies dels camins, a les parets dels cementiris...

Ens deixàrem portar per la il·lusió del canvi de la humanitat mitjançant l’ensenyament, la construcció d’escoles i instituts, la promulgació de lleis favorables al poble!

La casa era en silenci.

-Com estau? Passava una penada per vosaltres. L’oncle Joan també està molt preocupat. -vaig dir a la mare que, de seguida, tancà la porta.

-No parlis tan fort! La padrina és a la cuina i no sap res de l’amagatall de la soll. Si ho endevinàs! No sabem què podria passar! A vegades vol sortir al carrer per anar a l’Ajuntament, a la rectoria. Fa pocs dies la vaig trobar de bon matí vestida i pentinada. A les mans portava la branca d’olivera que el padrí emprava a l’hora de batre el blat, quan el cavall no volia seguir amb la feina.

-On anau en aquestes hores? –li vaig demanar, procurant que tornàs entrar a la seva cambra.

-No puc consentir que el rector traeixi l’ensenyament de Nostre Senyor Jesucrist! A què treu cap fer repicar les campanes quan els soldats de Franco conquereixen un poble? Crist no volia la guerra entre germans i ara l’Església atia l’odi entre les persones.

-Si pegau el rector, ens detendran a tots. O no pensau amb mi, en Caterina? Ens poden matar. Portar-nos a la presó com han fet amb na Isabel i el meu home.

Endebades. No hi havia forma de fer-la entrar a casa. Estava entestada a fer-ne una de ben sonada.

-No callaré i no em fareu anar a la meva habitació. Explicaré a tothom que ho vulgui sentir les malifetes d’aquests pocavergonyes. Han destrossat la joieria. Ens han robat els rellotges, les polseres, les arracades d’or. Ara hi ha quatre desgraciades que es passen el dia cantant el “Cara al sol”, boges que no saben fer res més que xafardejar, perdre el temps desfilant pels carrers sense ser dia de festa. Van disfressades de blau. Una excusa per a no haver d’anar a marjal. El rector beneeix els desbarats que fan. No les vull a casa meva! Si tornen les trauré a bufetades, què s’han pensat!

La padrina empitjorava dia a dia. No sabia com la mare podia controlar-la, evitar que fes un desbarat que ens comprometés encara molt més. I si pegava al rector, a en Martí Cerol, a qualsevol dels sicaris que passaven davant el portal?

Després, abaixant la veu, afegí:

-El padrí resisteix força bé. Em pensava que no podria aguantar tant rere els feixos de llenya de la soll. Té una voluntat immensa. Diu que hem de sobreviure sigui com sigui. Fa una setmana tenguérem el darrer registre. Vengueren d’improvís, a les set en punt del matí. Anaven gats. Alguns portaven l’uniforme tacat de sang. Encara sentim trets per la garriga. A la una de la nit, quan el poble resta en silenci, comença el rebombori en el cafè d’en Joan Ordines. Recordes que abans del Moviment defensava La Societat, les cooperatives que havia organitzat el padrí Rafel? Ara s’ha fet de Falange. S’ajunten al bar, beuen el conyac i la cassalla que volen i després, amb els camions que han incautat i el nostre cotxe surten a matar. Tenen matera. Tornen de matinada, enfollits. A vegades els pagesos els troben als entreforcs dels camins quan, després d’haver mort els republicans que portaven, aturen els carros. Els amenacen amb els fusells, obliguen els homes i les dones a aixecar el braç. Tothom ho fa. Qui es pot negar? A la congregació, el rector ensenya a cantar els himnes falangistes. Pots anar a la presó o morir a qualsevol carretera si no els saps de memòria!

La mare em va agafar les senalles amb els queviures que em donà l’oncle.

No vaig poder contenir un somriure.

-Mare –li vaig dir-. Amb aquests formatges i sobrassades podreu resistir un munt de setmanes!

-No ens podem queixar –em contestà mentre m’ajudava a situar el menjar al rebost-. Podré fer-ne arribar una part als amics. Nosaltres hem tengut una mica de sort. He après a conrear les hortalisses. Mai no ens manquen tomàtigues, cebes i alls. Un luxe, en les circumstàncies actuals. El padrí continua fent les senalles que portam a vendre al mercat de sa Pobla i Sineu. Altres persones no són tan sortades. Si no tens un bocí de terra, un corralet amb quatre gallines, has d’anar a llogar-te a la plaça. I no hi ha res que agradi més als senyorots que passar al teu costat sense mirar-te de cara, sense voler donar-te feina. Ben igual que en temps de la República. No ho recordes? Quan els jornalers anaven a les possessions els escopien a la cara:

-No volíeu República? Idò que el Govern de Madrid, els vostres socialistes, vos donin feina! Aquí no hi ha cap jornal per als que no van a missa i combregar! Menjau Front Popular!

Érem a la cuina. La padrina feia una estona que s’havia aixecat. Vengué a veure’m i desprès de donar-me una forta abraçada, se senyà tres vegades.

-Un dia aniré a veure el rector i totes les beates que l’envolten –em digué, alhora que m’acaronava els cabells-. L’Església m’ha enganyat. Pensava que els sacerdots podrien aturar aquesta matança d’innocents. Però veig que són ells els que atien l’odi contra el proïsme. Si Crist tornàs a la terra el primer que faria seria treure’ls del temple a fuetades com va fer amb els comerciants de Jerusalem! Quina vergonya! Cristians amb la creu al pit, que van a missa i combregar i porten a matar els que no han fet res dolent.

Se senyà novament i em digué, silent:

-No diguis res a ta mare. Jo sé que els falangistes no trobaran el teu padrí. En Rafel és amagat a un racó del cel on no el poden veure els enviats del Dimoni. El protegeixen cent àngels i dotze arcàngels. He promès a Sant Miquel que si torna viu, acompanyat del teu pare i na Isabel, vendré l’hort de prop del torrent i els diners seran per treure ànimes d’innocents de l’infern i el purgatori. Els diables no tenen ànima, els domina la crueltat més ferotge. Quan Sant Miquel dorm envien al purgatori homes i dones que no han fet cap maldat. Alguns no batejats; altres que d’infants agafaren unes pomes d’unes terres que no eren seves. Res d’importància, però és suficient per enganyar els àngels que són a la porta d’entrada del cel, els que envien els bons a un indret i els dolents amb Llucifer.

Em costava molt endevinar el que m’estava dient. La mare contemplava l’escena rere la cortina del menjador. No hi volia intervenir. Amb senyes m’indicà que li seguís el corrent i que no li portàs la contrària.


Llorenç Villalonga: l´avantguarda anticatalanista a Mallorca

pobler | 12 Agost, 2020 22:26 | facebook.com

“Villalonga estava orgullós de ser l’avantguarda anticatalanista a Mallorca”


Miquel López Crespí ha publicat “Les vertaderes memòries de Salvador Orlan”. (Onada Edicions)


Per Sebastià BENNASAR


-Continuau amb Villalonga com a subjecte de la vostra narració, però, com és que no hi ha hagut continuïtat editorial?

-Quan a una editorial els hi vas amb un manuscrit de vuit-centes pàgines és gairebé impossible que te’l vulguin publicar, a no ser que siguis el nou García Márquez, per això he hagut de fer-ho així, en tres parts.


-Però això és una cosa que deu passar en català, perquè en el món anglosaxó la novel·la llarga, fins i tot d’autors desconeguts, és una constant...

-Idò aquí tenim molts de problemes d’editorials i de vendes i fins i tot trobem pocs concursos literaris on es puguin presentar obres que vagin més enllà de les tres-centes pàgines. Per això he hagut de dividir la història en tres parts i jo crec que no ha quedat malament, però la concepció original era la d’una sola novel·la.


-On explicau què?

-Com m’imagin jo en Llorenç Villalonga en un dels anys més complicats de la seva vida i també en l’any més complicat de la guerra a Mallorca, el moment que va del juliol del 26 fins a mitjans de 1937. El que he intentat era mostrar-lo com era psicològicament en una època del seu màxim compromís amb Falange.


-I què en fareu amb la tercera part?

-Jo per mi la publicaria ara mateix, però els escriptors catalans mos hem de consagrar cada dia i a les editorials no els importa si un autor du una trajectòria de més de setanta llibres, sempre és com si començassis de zero, amb les excepcions de rigor de quatre o cinc o sis escriptors d’elit que són les estrelles literàries...


-Estam al davant d’un sistema pervers?

-Del sistema literari millor en podem parlar un altre dia, però quan mos arribi la mort serà quan mos faran els homenatges, o no, basta veure com està el tema de les obres completes de Blai Bonet, o la desaparició de les llibreries de Jaume Vidal Alcover, per exemple.


-Com i per què feis de Villalonga el vostre protagonista?

-Ha estat un entreteniment. Jo havia fet dues novel·les sobre la vida de presoners republicans i sobre la Guerra Civil i havia rellegit les novel·les de Villalonga i entre elles Les falses memòries de Salvador Orlan, on ell ho novel·la a la seva manera i em vaig plantejar com devia ser l’altra gent, la que no es va mantenir fidel a la República, els intel·lectuals de dretes i com era aquella Palma dels anys vint on va viure la gent sublevada, i així va néixer la idea.


-Presentau un Villalonga que va tenir una relació amb falange gens circumstancial...

-En Pere Rosselló Bover me va deixar un llibre, Centro, que havia editat Villalonga el 1934 i on es recullen tots els atacs contra Catalunya i l’Esquerra. Jo havia llegit alguns articles que havia publicat a Randa en Toni Nadal, i aquest llibre serveix per obrir els ulls sobre el personatge. Evidentment va ser un gran escriptor, però de vegades ens hem quedat massa enlluernat per la història oficial que diu o apunta que el seu falangisme és ocasional i de circumstàncies i que no ens hi hem de fixar gaire, però quan veus i llegeixes tot aquest material veus que l’experiència és llarga i que té tota una trajectòria cultural d’enfrontament amb l’escola mallorquina i amb La Nostra Terra com a nucli del catalanisme mallorquí. Una trajectòria que el va arribar a afirmar que estava orgullós de ser l’avantguarda anticatalanista de Mallorca.


-Un Villalonga que després mantendrà una postura contrària...

-El que fascina i sedueix és el fet que és un personatge absolutament camaleònica que s’adapta a tot. Jo crec que no el tract gens malament a la novel·la, simplement he volgut aprofundir psicològicament en la ment d’un home que vol ser escriptor per damunt de tot i que en el moment previ a la Guerra Civil sap que els catalanistes de la Nostra Terra li feien ombra i ell se veu totalment perdut. Molt després arribarà l’operació del catalanisme a través del matrimoni Sales i de Jaume Vidal Alcover i se va ordint un altre Villalonga, se va transformant i conta les seva història les falses memòries de Salvador Orlan. Jo ara explico les vertaderes.


-Un home que vol ser escriptor per damunt de tot, ha estat també el vostre objectiu sempre...

-El meu i el de tots els meus companys de generació... reflexiona sobre una dada, Alexandre Ballester, el dramaturg més important dels Països Catalans, publica els seus llibres a Sa Pobla, Damià Huguet ha de crear-se la pròpia editorial... i així tots els exemples que vulguis, però cap d’ells no va desistir. Jo tampoc, malgrat que ja estigui de retirada.


L’Espira (suplement cultural de Diari de Balears) (6-V-2012)


Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. (Miquel López Crespí)


“Desmitificar un personaje es difícil, sea el Rey o Villalonga”


López Crespí continúa su trilogía sobre el autor de Bearn


Por Laura Jurado, periodista


En 1967 Llorenç Villalonga publicava Les falses memòries de Salvador Orlan. Era lo que reconocía como una autobiografía ‘apócrifa’ que no renunciaba a la ficción. Un subterfugio con el que maquillar, según Miquel López Crespí, su adhesión a la Falange y su actitud durante los primeros años de la Guerra Civil. Disfraz que el escritor pobler continúa desmontando con la segunda parte de una trilogía: Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

A López Crespí no le quedó más remedio que convertir su gran obra sobre Llorenç Villalonga en una trilogía. ‘No hay editorial que publique un libro de 700 páginas’, puntualiza. Factor al que se suma su intención de desmontar la visión idílica de uno de los escritores mallorquines más reconocidos. ‘Desmitificar un personaje nunca es sencillo, sea el Rey o Villalonga’, apunta.

Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions) es ahora el segundo volumen en el que el autor explora su vida en los primeros años de la Guerra Civil. ‘La primera parte fue más un experimento literario en el que los personajes de sus obras se colaban en su vida. Ahora me ciño más a la persona’, explica el autor. Una novela en la que Villalonga aparece como un ‘activista destacado’ y en su etapa más activa como miembro de la Falange. ‘Los años en los que escribía contra la República y el catalanismo y criticaba a los autores de la Escola Mallorquina’, detalla el autor.

Sin la pretensión de convertirse en un ajuste de cuentas con la Historia, Miquel López Crespí desmaquilla la autobiografía que el autor de Bearn escribió y bautizó como Les falses memòries de Salvador Orlan. ‘Sepa el lector que Salvador Orlan sólo es Llorenç Villalonga en el sentido que Flaubert era Madame Bovary’, afirmaba él mismo.

‘En estas memorias disimula y maquilla muchos aspectos vinculados con la guerra y con su relación con la Falange’, asegura el autor pobler. Una faceta que diseccionan Les vertaderes memòries de Salvador Orlan con los meses más sangrientos del conflicto bélico como telón de fondo. Según López Crespí, Villalonga nunca se arrepintió de su adhesión al falangismo ‘ni de haber apoyado el genocidio’.

‘A los intelectuales se les supone cierta sensibilidad con el sufrimiento y los valores humanos, algo que él no tenía’, continúa el escritor. Mientras última la tercera i última parte de la trilogía, reconoce que quizá la ‘deformación profesional’ le ha llevado a humanizar mucho más a su protagonista de lo que era en realidad. ‘Siempre me han dicho que era alguien sin sentimientos, un cínico’”.

El Mundo-El Día de Baleares (19-IV-2012)


Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i la guerra civil en la literatura catalana contemporània


Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (IV)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.



Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla i la literatura catalana contemporània

pobler | 11 Agost, 2020 22:02 | facebook.com

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla, memòria històrica i guerra civil.


Sa Pobla, 1954. Rosa Vallespir Serra és la segona per la dreta.

Rosa Vallespir Serra, l'esposa de Pau Canyelles, hi és present en una fotografia que serv com si fos una joia de la meva primera comunió. Rosa Vallespir, Pau Canyelles, la mateixa filla Salvadora Canyelles, eren excel·lents amics de la mare, Francesca Crespí (de Can Verdera), i del meu pare. Tanta amistat tenien -i tenim encara!- que, de la casa del carrer Gran número 101, sortí el pare per anar a l'església a casar-se amb ma mare; aquesta anècdota ja ho explica tot. Recentment, na Salvadora em deia que a casa seva, en el carrer del Rosari, tenia la fotografia del casament pobler de Francesca Crespí Caldés -neboda del cap de la dictadura de Primo de Rivera, el batle Miquel Crespí i Pons- amb l'amic i company de Durruti, membre de la CNT, militant actiu de "La Columna de Hierro", l'exalferes de Sanitat republicà Paulino López Sánchez, presoner de la reacció franquista a les Illes.


Coberta de la novel·la L'Amagatall.

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. És la forma de copsar el món que m'ensenyaren els meus, i a la qual per res del món no renunciaria.

L'Amagatall no és solament la història -transformada, modificada- de Pau Canyelles ("Pau Comas"), Joan Matas o Jaume Tries i tants i tants d'altres homes honrats assassinats o perseguits per la salvatge reacció de la dreta feixista mallorquina i espanyola. Vol ser també recordatori -ara que a part de robar-nos la terra, també ens roben la nostra història- de la generació de mallorquins i mallorquines que volgueren ajudar a bastir una Mallorca diferent, més lliure i solidària. La il·lusió que significà l'adveniment de la República, l'alegria per la victòria del Front Popular en el febrer de 1936, era, sens dubte, l'expressió autèntica de la resurrecció d'un poble -el mallorquí, el de totes les Illes- que no havia pogut aixecar cap d'ençà la bestial repressió de les Germanies a començaments del segle XVI. I, com en aquella època, amb el mateix instint de bèstia sanguinària, les classes dominants illenques, els hereus dels repressors de les Germanies, les més importants cases pairals mallorquines, una bona part d'un egoista classe mitjana tan atemorida pel triomf de la revolució proletària a l'URSS, s'estimà més regar amb sang els sementers de les seves propietats abans que consentir que el fill del jornaler aprengués de llegir i escriure, abans que augmentar un cèntims el jornal del treballador.

Aquesta raó i no una altra, aquest drama més fort, més sublim que la més corprenedora de les tragèdies gregues o xeikspirianes (o almanco comparable), era el que em bullia dins del cap en el moment de posar-me a escriure L'Amagatall. Era la meva peculiar manera de retre l'homenatge que es mereixen Pau Canyelles, Paulino i José López Sánchez, Guzmán Rodríguez, Jaume Serra Cardell, Jaume Serra Obrador, els carrabiners de sa Pobla (Crisanto Valcárcel, Juan Orozco Trulla...) que provaren de resistir el sagnant cop militar del general Franco... Es tractava d'allunyar-me -com més lluny molt millor- de l'ensucrat i fals món dels germans Villalonga i els seus hereus, d'aquella hipòcrita Mallorca bastida damunt la sang, la suor, les llàgrimes dels millors fills i filles de la nostra terra, exterminats amb l'ajuda de Miguel i Lorenzo Villalonga -que, des dels diaris i les ràdios falangistes, donaven suport als escamots d'extermini que sembraven de dol cada racó de les Illes.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)


... l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme... (Pere Rosselló Bover)


Núria i la glòria dels vençuts forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. (Pere Rosselló Bover)


La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.



Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.


Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.


La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.


Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.


l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.


Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!


Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).


Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)


La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil



La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.

En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.

Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.

Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.

Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.

Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.

Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).

Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.



Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.



En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.


Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - (vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 10 Agost, 2020 14:19 | facebook.com

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - (vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Un univers kafkià


Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats. (Miquel López Crespí)


El relat de les presons patides després de la derrota republicana era molt semblant al que ens explicava Salvador Trias: els dies d´angoixa en el port d´Alacant, esperant uns vaixells que mai no arribarien, la prepotència dels italians que els havien fet presoners; les rialles, a l´entrada del port, dels falangistes fent el gest de tallar els cap als internats en aquella presó sense parets; la marxa, amb les baionetes dels soldats a l´esquena, cap el camp de concentració de Los Almendros; l´enviament, amb un grup de més de cent presoners a fer carreteres a Mallorca... i, oh miracle!, les inesperades relacions amb la meva mare, una filla de Can Verdera, neboda del batle de sa Pobla i cap d´Unión Patriótica, el partit del general Miguel Primo de Rivera, cosa que li salvà la vida.

Ho sabia pel pare i per l´oncle. Els dies tancats al port d´Alacant foren d´un pànic especial. Envoltats per les tropes franquistes, sense menjar, sense saber quina sort vendria. Alguns, desesperats, es suïcidaven d´un tret al cap, i els que no tenien armes, pujant a un fanal i llançant-se daltabaix. No era tant la por a la mort, a acabar davant una paret, com a les tortures dels falangistes. Se sabia que els vencedors anaven cercant antics dirigents polítics i sindicals, comandaments de l´exèrcit republicà, gent destacada en el sosteniment de les cooperatives i fàbriques col·lectivitzades, comissaris, periodistes... Era difícil escapar a la meticulosa triadella de feixistes i militars. Se sabia exactament el que havia passat a la zona franquista, quin havia estat el destí de persones semblants... per això mateix els trets al cap en el port, els que s´obrien les venes amb les navalles d´afaitar, aquells que es llançaven al mar sense saber nedar... Tot era preferible abans que caure en mans d´aquella colla d´assedegats de sang.

Sovint ho pensava a classe, just en l´instant que el professor de llatí escrivia amb guix a la pissarra un fragment de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar.

Què hauria estat d´un presoner republicà a la Mallorca dels anys quaranta sense el suport d´una de les hereves de Can Verdera? Alguns sobrevisqueren a la tràgica maror dels camps de concentració. D´altres no pogueren resistir el pes de la derrota, la prepotència dels militars, els treballs forçats de sol a sol, el mal menjar.

Un dia vaig demanar a la mare com havia conegut el pare. Em contestà amatent:

--Havia anat amb el teu padrí a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.

Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, dibuixant sota la pineda. Pintava vigilat pel comandant del camp d´internament. Li havien comanat una marina. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant, per deixar constància de les impressions que li produïa la mar, l´horabaixa, els mil matisos que el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau li produïa a la retina. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.

--Li vaig confessar que no ho recordava.

--Sí que havia ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa cap al camp de treball. Era una imatge acostumada; ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient, que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.

--Tenc ben presents les paraules que em digué:

--Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Encara no sabia que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment l´hivern anterior, arraulits a les pobres cabanes de palla, provant d’encalentir-nos una mica les mans abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?

--Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració econòmica de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Verdera. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills de què cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.

--Ho sabia d’ençà la infantesa.

--La teva posició, saber qui ets, si et tenen respecte o no, s’aprèn de forma instintiva, com el simple fet de respirar.

--De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por de la misèria, de la marginació, de no tenir feina. Por de l´emigració, d´haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por de tot, de quedar malament, de dir cap paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem, que un jornaler tengués mala anomenada era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?

De la història familiar em restà per sempre a la memòria un fet remarcable: saber que la llista dels milers i milers d´assassinats era provisional i que, un dia, s´hauria d´ampliar fins a l´infinit amb la relació dels que moriren de tristor per la derrota, dels morts de fam, per la feina esclava de la postguerra, per mil malalties que segaven vides amb més eficàcia que les metralladores dels botxins.

Però aquest ja és un altre capítol.


El cervell organitzatiu del grup Nova Mallorca era Sebastià Terrades, un cataliner nét d´un pescador que va arriscar la vida en nombroses ocasions portant perseguits fins a Menorca.

El descobriren quan tornava d´un viatge i, jutjat per un tribunal militar, fou condemnat a mort. Posteriorment la pena li fou commutada per trenta anys de presó. En va fer nou. Però mai pogueren vèncer el seu esperit alegre i divertit. El vaig arribar a conèixer, vell i rabassut, encenent la seva pipa de fang a la caseta de Santa Catalina, i mai ningú no hauria pogut imaginar els sofriments que havia patit en el passat.

D´on tragué la força per resistir? Imagín que com el meu pare, com els familiars dels altres membres de la colla, era la consciència d´haver lluitat per una causa justa els que els mantenia dempeus en les més ferotges circumstàncies.

Ho sabia per l´oncle. Havien vist tant de dolor pels pobles i ciutats d´aquella Espanya en guerra! Els supervivents, els condemnats a anys de presó i treballs forçats, vivien en la convicció que, sense cap mena de dubte, tornarien fer el que havien fet. Eren homes i dones formats en els ateneus populars dels anys trenta, en la lectura dels clàssics del pensament socialista i anarquista, amb fermes conviccions, decidits a lliurar la vida a la causa si era necessari.

Sebastià Terrades era un organitzador especial. Coneixia a fons els horaris, les parades de tots els autobusos de ciutat. Era el primer a assabentar-se d´una obra nova, d´on es trobava una paret extraradial per anar-hi a fer pintades. I l´únic també que, malgrat la dèria que ens dominava, trobava temps per a estudiar i treure bones notes.

Com ho feia? Mai no sabérem d´on treia aquella capacitat innata per a concentrar-se en tantes coses alhora. Un do especial? Li teníem enveja. Una enveja sana, però enveja al cap i a la fi.

Era un assenyat especialista a escodrinyar la cartellera dels cines de ciutat. Sabia a la perfecció la pel·lícula que ens convenia anar a veure, el film que podia significar una aportació a la nostra formació humana. Va ser el que ens va descobrir les estrenes de les pel·lícules de Bergman, Berlanga, Fellini i Orson Wells a la Sala Augusta, el Líric, l´Astoria o el Born.

Una tarda ens obligà quasi per la força a anar a veure Espàrtac, de Kubrick. Després, en el pati, o en alguna trobada de dissabte a casa d´algun de nosaltres, ens feia analitzar punt per punt les troballes revolucionàries que hi havia en el film. L´efecte d´aquells descobriments ha estat perdurable a través d´aquestes dècades. Com un cec que, inesperadament, després d´una miraculosa operació, veu la claror, un nou univers.

Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats.

Què tenien a veure les ensucrades pel·lícules pagades per la dictadura amb els films que ens feia veure Sebastià Terrades? Com comparar les insuportables espanyolades plenes de Joselitos, Marisols i Saras Montiels amb la creativitat gegantina d´una pel·lícula de Bergman i Fellini. No res a veure entre el missatge falangista de Raza i La font de la donzella.

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares), ens anam empassolant --sense creure en el que ens mostren-- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei d´interessos tan tèrbols: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai la mena d´estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el pare i els oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.

Menció a part mereixeria un film --igualment de propaganda-- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes filipines dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i Espanya fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits discursos gens amagats dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...

L´any 1962 s´estrenava en el Teatre Balear de Palma El Procés, d´Orson Welles, basada en la novel·la de Kafka del mateix títol. En Sebastià ens ho havia advertit de bon matí, al pati. “Demà dissabte, toca anar al Balear. Ja ho sabeu. Hi fan El Procés. És una pel·lícula bàsica, no hi podeu faltar!”.

A la primera sessió, cap a les tres de l´horabaixa, el cine era quasi buit. Nosaltres quatre, Nova Mallorca en ple, al bell mig de la sala, esperant l´inici de la projecció. Al nostre darrere, unes quantes parelles que només havien pagat l´entrada per a poder besar-se a les fosques, sense que els importàs el film que s´havia de projectar. Al davant una parella de vells, possiblement estrangers pel tipus de vestimenta que portaven. Ningú més. Al fons, rere les cortines, l´acomodador parlant amb la venedora de cacauets, protestant segurament per la manca de públic i de propines que tot plegat comportava.

El film ens obria l´esperit a noves experiències i percepcions. De seguida ens submergírem en la fondària kafkiana de les imatges que ens oferia Welles. Les magistrals interpretacions d´Anthony Perkins, el mateix Orson Welles, una nova Rommy Schneider que no tenia res a veure amb l´ensucrada Sissí, emperadriu que havíem vist a la infantesa, ens tenien corpresos. La injustícia de les persecucions contra el protagonista, l´absurd univers que Anthony Perkins havia de travessar per tal de trobar una espurna de justícia i veritat, ens evocava les respectives odissees familiars.

Era l´inicial descobriment d´un autor, Franz Kafka, magistralment portat al cine per Welles. A partir d´aquell dia anàvem a cercar llibres de Kafka per totes les llibreries de Palma. I era difícil trobar-ne cap! Encara no s´havia posat de moda La Metamorfosi, que anys després editaria Alianza Editorial i seria recomanada per tots els professors de literatura de l´Estat espanyol. Però ara els havíem de comanar als llibreters coneguts de ciutat. Ens seduïa l´univers barroc de l´escriptor germanotxec. Tots ens sentíem com el personatge del film, el protagonista de la novel·la: persones perdudes, perseguides per l´engranatge ferotge de la dictadura. Ens sabíem abandonats, sense poder fer res per assolir la nostra llibertat. Per això ens identificàvem amb el món angoixós del senyor K, els laberints de la Llei, l´aparició inesperada de la policia en qualsevol moment, els indrets que no tenien cap sortida. Encara no sabíem emprar la paraula “kafkià”, però sentíem en la pell que aquell món que ens descrivia era el nostre, sense cap mena de dubte.

A la fi ensopegàvem amb un tipus de pel·lícules que no tenien res a veure amb el que ens oferia el cine oficial. Amb Welles, Buñuel, Fellini i Bergman (era el temps de les estrenes de Maduixes silvestres, L´estiu amb Monika, El setè segell, La font de la donzella...) començàvem a conèixer el que era el cine autèntic, el camí cap al coneixement i la bellesa.

Aquell dia en sortir del Balear diluviava. Restàvem a l´aguait que cessàs la ruixada. Vèiem passar la gent talment visquéssim enmig d´un somni. Fosquejava. La gent anava apressada, amb temor de xopar-se. Mirava els fars dels cotxes. La llum dels vehicles permetia copsar la força de l´aigua que queia inclement damunt la ciutat.

Ens costà una bona estona recuperar-nos, tornar a la realitat. Malgrat la meva manca de formació cinematogràfica, em vaig adonar que el film marcaria per sempre el que em restàs de vida. En aquelles imatges sentia, com un punyal que em penetràs dins la carn, tota l´absurditat de la vida. Em servia, de forma inconscient, per racionalitzar la bogeria que havia fet malbé l´existència dels pares.

Ens acomiadàrem en silenci, sense dir ni una paraula. La processó covava per dins i, més de mig segle després del que record, la força del film resplendeix dins el meu esperit amb la mateixa lluminositat d´aquell dia.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS