pobler | 09 Juliol, 2020 22:52 |
El primer llibre (records dels anys 60 i 70)
Fa molts d´anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori?
A la fi ha sortit el llibre! Al cap de més d'un any rodolant per l'editorial ja començava a pensar que no el veuria mai al carrer. Quina tragicomèdia, l'edició d'un llibret! Amb la boja colla d'editors, llibreters i distribuïdors, mai no et pots fiar. Et prometen qualsevol cosa, t'entabanen amb quatre ximpleries per tenir-te enredat, i si els surt la darrera novel.leta guardonada -amb edició pagada per l'Ajuntament o el Consell- ja pots plegar. Avui dia el fet literari esdevé un negoci en el qual no importa -ni molt manco!- la qualitat. El nouvingut serà el primer a veure editades les seves cabòries. No en diguem res, si l'autora és filla de militar franquista, amiga de l'honorable Jordi Pujol o ex-seminarista a sou de la Universitat. Malgrat que hagin escrit un tractat indigerible damunt el ca de raça mallorquí -per altra banda un tema ben interessant-, el teu original continuarà acumulant pols al racó més amagat d'una oblidada oficina.
A l'adolescència, quan em pegà la curolla de voler ser escriptor no sabia el que m'esperava. Sentia dir que escriure a la nostra terra era plorar. Mai ningú al meu voltant s'interessà per l'art o la literatura. Un escriptor era un gandul que no volia treballar. Un pintor, un desgraciat al qual donaven un plat de sopes per una obra. Ara, passats els anys, i malgrat certa riquesa que es malgasta en cotxes esportius i xalets hol.livudencs, crec que la situació és pitjor. La pintura ha esdevingut simple producte d'especulació i la literatura un objecte d'adorn que els bancs regalen als clients. No hi ha manera de publicar un llibre per molt bo que sigui si abans no guanyes un d'aquests premis milionaris en els quals, mesos abans del lliurament, ja se sap qui és el sortat. Misèries d'una cultura mai normalitzada? Potser. Em trob avui posseït per l'eufòria, en certa mesura falsa, de tenir a les mans, editat, el producte d'anys d'esforços i sacrificis. Un llibre que surt imprès sense premis, sense recomanacions del comissariat de guerra, sense anar rere l'editor mesos i mesos. Un miracle! Cal deixar constància escrita de l'esdeveniment mai vist! Però que ningú cregui que amb l'edició de la seva obra l'escriptor nostrat passarà a la història. Pots haver publicat un munt de novel.les, fins i tot -per sort i carambola- pots haver tingut unes bones crítiques dels estantissos patums que controlen les xirimandangues culturals; però indubtablement, sens falta, al cap d'unes setmanes d'haver-lo publicat, d'estar al carrer, ja ningú, ni editors, ni llibreters, ni hipotètic públic comprador, se'n recorda d'aquella obra tan elogiada. L'escriptor comença, amb cada nou treball, la tasca per obrir-se pas enmig de la selva quotidiana d'indiferència generalitzada que l'encercla.
Aquests fets que assenyalam només passen al ram de la ploma. En cap altre ofici, en cap professió reconeguda -concretem: les que donen diners, prestigi, categoria social-, s'esdevé quelcom de semblant. Metges o arquitectes, alguns dels quals han obtingut el títol copiant als exàmens, no han de patir aquest martiri. En acabar la carrera, emmarquen el diploma, el pengen al despatx i ja està. Ningú mai de la vida no posa en qüestió els seus estudis. La còpia i el plagi en el món professional resten considerats com a símbols d'intel.ligència i de vivor. Amb la literatura succeeix ben al contrari: el ximple, el beneitó que es dedica -boig!- a escriure ha de revalidar el títol cada vegada que acaba una nova obra teatral, un volum de poemes. I conec molts d'autors que, una vegada editades treballosament les seves obres, i en no haver donat a guanyar prou diners als editors, són aparcats al cementiri de lletraferits per sempre més. No em parlem, si els creadors, en la joventut, es distingiren defensant posicions esquerranes! Llavors ja podem assegurar que el silenci serà etern, inamovible. No hi val dins d'aquest ram cap llicenciatura d'anys de treball, cap doctorat de novel.la exemplar, cap tesi en forma de meravellós llibre de poemes. Suspès i al carrer si no dóna prou pessetes! I val més no insistir gaire en el tema. De més agosarats que qui signa l'escrit ho han volgut arreglar, s'han reunit, han editat manifestos, i no han aconseguit res. Hi han deixat la pell en l'intent. Qui se'n recorda avui dels seus noms?
Em dominava encara aquest estúpid estat eufòric de l'escriptor que ha pogut veure publicat el seu llibre abans de morir i, mirant-lo per davant i pel darrere, palpant la coberta, olorant la tinta fresca de les pàgines, creu que és un bell producte cultural. Imagina, en la seva palesa ignorància, que té a la mans una obra d'art quasi perfecta. Pensa -i n'està ben convençut- que el que ell diu no ho ha escrit mai ningú. És una festa que dura poc. Una espècie de drogaddicció de què no se salven ni els més prestigiosos lletraferits. Il.lusions òptiques! Simple efecte de la follia. Alhora succeeix que el pobre company que ha treballat dos, tres anys en la novel.la, que n'ha esperat altres dos per a veure-la materialitzada en lletra impresa, no acaba de creure que l'objecte, el producte, sigui real, existesqui de veritat, estigui als mostradors de les llibreries, es vengui, es compri, en parlin a les pàgines de cultura un parell de dies.
Els més folls, quan veuen el volum dins les seves mans arriben a pensar que ja tenen la categoria reconeguda i que aviat seran tan famosos com la Sarita Montiel o el Buitrageño. Quina profunda equivocació! Mai no han anat tan errats de comptes! Ben aviat aquesta falsa il.lusió els esclatarà enmig del cervell, talment una bombolla de sabó.
No és aquest el meu cas. O almenys no vull pensar que sóc de la colla dels il.luminats. Sé que el que he fet no és encara perfecte. Ignor igualment si vull assolir cap mena de perfecció. Potser només desitgi deixar constància del que m'encercla. Cadascú coneix les seves insuficiències! Abans que hagin passat un parell de dies em farà gràcia la meva trista, ridícula autosuficiència, pensant que amb la meva faula aportava quelcom de nou al mercat literari que no haguessin aportat Joanot Martorell, Cervantes o Dostoievski. Quina ximpleria, creure, imaginar que el que tu escrius és igual de bo o molt superior al que ja havien experimentat James Joyce, Durrell, Pere Calders. I què en direm de tota aquesta pretesa experimentació excelsa editada per tanta editorial, feta ja fa més de dos mil anys per novel.listes romans i bizantins, Ramon Llull o Julio Cortázar. Tant de realisme màgic plagiat de García Márquez! Rovellada experimentació copiada dels Charles Bukowski d'arreu del món pensant que és la innovació literària més aconseguida, quan tothom sap o hauria de saber que no passa de ser una pobra imitació mitjanament realitzada. I el mateix podríem dir de la moda pseudoeròtica, de la novel.la policíaca, llordes còpies de Miller, Hammet o Chandler.
Per això sé ben cert que demà mateix, abans que el llibre perdi la calentor de les màquines d'imprimir, ja em repugnarà qualsevol indici de falsa autosuficiència. Aquesta beneitura, herència indiscutible del col.legi de jesuites on m'engirgolaren i que ara surt a les totes amb mescladissa d'elitisme nietzschià. Un llibre al carrer? Potser la millor imatge damunt l'escriptor, aquella que li hauria de servir per a tocar de peus a terra, seria la de comparar-se a un llangardaix que ha perdut la cua i ha d'esperar que li torni a sortir. Veure's com aquest llangardaix, tot sol, sense ningú enmig d'una explanada rocosa batuta implacablement pels vents i la pluja. Sí. Podria ser un bon exemple. Perquè, de no comparar-te amb el llangardaix, si realment hom s'ho creu, si de veritat penses que el que escrius pot interessar algú, emocionar, ferir, explicar, denunciar, reflectir no se sap quina dura realitat, llavors, ineludiblement, vindrà, implacable, el desencís, la tempesta que ho ensorrarà tot en uns segons. Bastarà que qualsevol comissari a sou d'una editorial de la competència o d'una institució contrària a la que edita el llibre s'aixequi amb mal de panxa per a iniciar una cacera de bruixes. No ho dubtis. Et treuran el passat, si estàs casat o divorciat, si tens estudis, si en la transició et distingires pel teu compromís polític, si imites l'estil de tal escriptor o de tal altre, si ets homosexual, si et dutxes cada dia o només un pic a la setmana, si tens fills o no en pots tenir. Qualsevol indici els serà útil per a atacar la teva obra. No cal enfadar-se ni covar mala sang. És el que cerquen! Tanmateix, això s'ha de saber, ací ningú no atorga a l'autor el dret a errar-se, el dret de dir el que vulgui, de provar sort amb una determinada forma d'escriure. A la nostra terra un home dedicat a l'art és i serà sempre un zero a l'esquerra a qui se li ha de perdonar la vida cada dia. )A qui pot importar que hagis estat vint anys covant la teva dèria creativa, el tipus de faules que vols narrar? Plagiari! Et dediques a l'escriptura perquè no has sabut fer diners amb les necessitats dels altres -metge, advocat, arquitecte-. Ni per a urbanitzar les zones encara verges de les Illes, no serveixes! Hi ha prova més total d'inutilitat o de fracàs? Fa anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori? Als gasetillers? Ca barret! Als qui signen les ressenyes de solapa només els importen algunes dades personals de l'escriptor, mai la seva obra. Ensumen, com si fossin cans assenyats, per a saber qui era la teva família, si en la guerra civil havia ajudat a l'esquerra o als franquistes. Pobre de tu, si ets esquerrà! Ja estàs contaminat per sempre de no se sap quina estranya malaltia que desvirtua in aeternum, la teva obra. Analitzen després la teva professió a part de la d'escriure -desgraciat si no tens una bona carrera!-, si guanyes poc o molt, si estàs ben situat o a recer del Poder, quins són els teus padrins literaris, el nom dels patums que et protegeixen, què els pots oferir si parlen elogiosament de la teva novel.la. Només després d'estudiar i restar ben informats de tots aquests detalls es decideixen a parlar del teu llibre. Si arriben a la conclusió que ets dels seus o els pots oferir quelcom, llavors no importa gaire la teva qualitat literària. Indiscutiblement, ets un membre de la seva colla, un bon escriptor digne de figurar a les pàgines d'honor del Serra d'Or o l'Avui.
Però si de veritat vols escriure, dedicar-te en cos i ànima a la literatura, val més no fer-ne cas. Es preferible oblidar que hi ha comissaris, lacais doctorats en saber vinclar l'esquena davant qui comanda, paràsits i vividors que portes sempre aferrats al cos, xuclant-te la sang. Val més contemplar cada nou llibre com si fos un miracle que no s'ha de repetir. Una fràgil, delicada que flor de primavera nascuda en ple hivern, enmig de la tempesta i la neu.
pobler | 09 Juliol, 2020 00:20 |
Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Soledat –
(Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)
Després de la detenció del pare i la germana, la vida ja no va ser mai la mateixa. El poble, tret d’algunes excepcions, ens girà l’esquena. De cop i volta, de ser una de les famílies més ben considerades, ens convertírem en unes persones rebutjades. Talment patir una malaltia contagiosa, incurable. Com si fóssim gitanos. Pitjor: érem rojos. Rojos! Una paraula maleïda a partir del dia de la sublevació militar. D’ençà d’aquell moment ens podien fer el que volguessin. Ara només gaudíem d’una efímera llibertat, sempre a mercè dels matons. Quan hi havia processons religioses o desfilades d’afiliats a Falange Española, s’aturaven davant l’entrada principal, pegaven cops a les portes i a les finestres. Entraven com feres dins la casa cridant “!Viva Franco¡ ¡Arriba España¡. Les beates del carrer aplaudien satisfetes. (Miquel López Crespí)
Després de la detenció del pare i la germana, la vida ja no va ser mai la mateixa. El poble, tret d’algunes excepcions, ens girà l’esquena. De cop i volta, de ser una de les famílies més ben considerades, ens convertírem en unes persones rebutjades. Talment patir una malaltia contagiosa, incurable. Com si fóssim gitanos. Pitjor: érem rojos. Rojos! Una paraula maleïda a partir del dia de la sublevació militar. D’ençà d’aquell moment ens podien fer el que volguessin. Ara només gaudíem d’una efímera llibertat, sempre a mercè dels matons. Quan hi havia processons religioses o desfilades d’afiliats a Falange Española, s’aturaven davant l’entrada principal, pegaven cops a les portes i a les finestres. Entraven com feres dins la casa cridant “!Viva Franco¡ ¡Arriba España¡. Les beates del carrer aplaudien satisfetes. Grups d’exaltats anaven fins a la cuina, miraven dins el rebost, agafaven el que volien, obrien els calaixos, feien befa de les antigues fotografies, dels retrats dels padrins i repadrins, dels records de la infantesa. Na Catalina, una veïna amb qui jugava de petita, aprofità el desgavell per endur-se les pepes de quan tenia cinc anys. No ho podia creure! De cop i volta, com una inesperada torrentada, sortien a la superfície els més baixos instints. Ens robaren la ràdio, la màquina d’escriure, els pocs llibres que quedaven després de la crema de la biblioteca. Una vegada, sense tenir compassió per la padrina Margalida, que era davant el foc, a la cuina, la feren aixecar apuntant-la amb els fusells.
-On teniu el roig del vostre home? Si no ho dieu de seguida us farem beure una grapada de tassons d’oli de ricí!
La padrina els mirava sense entendre el que li deien. No els podia contestar. Els gests irats, les actituds amenaçadores empitjoraven encara més el seu estat de salut. Sempre patí del cor i ara, en veure tot allò, la detenció del fill, de la néta, l’angoixa la feia trontollar. Cada vegada li costava més caminar. Per fer dues passes s’agafava a les cadires, s’aguantava a les parets. Sovint desvariejava. Parlava sola. De nit s’aixecava i anava fins al llit de na Isabel i es passava una bona estona endreçant aquella cambra buida d’ençà que detingueren la meva germana. La trobàvem caminant pel jardí o donant recapte als animals del corral a altes hores de la matinada.
Sortosament, ignorava la presència del padrí a la soll! No sé que hauria pogut fer si hagués arribat a saber que tenia l’espòs just al costat!
La casa destrossada, la mare plorant. Era un espectacle dantesc. Després, els exaltats marxaven de sobte, posseïts per la mateixa follia amb la qual entraven arreu. Ho deixaven tot fet malbé. Les cadires pel terra. Els calaixos dels armaris oberts. Deien que cercaven escopetes. Armes a casa nostra? Les úniques “armes” que havíem tengut eren les de la intel·ligència: els llibres. I ara els volums de la biblioteca eren enmig del carrer, cremats amb benzina. I els més valuosos, els exemplars més mals de trobar, els que aconseguírem dificultosament als encants de Barcelona, les joies autèntiques de la col·lecció, robats per vendre per quatre rals a les llibreries de vell de Palma.
Tan sols na Joana i algunes amigues molt valentes s’atrevien a comparèixer per a demanar-nos si necessitàvem res. Ens trobàvem en una situació summament complicada. La joieria del pare restava destrossada. Les polseres, els rellotges, els anells, les arracades i botonades, tot va ser repartit entre els falangistes els primers dies del Moviment. No deixaren res. Na Joana ens ho comentava:
-Al bar fan ostentació dels rellotges que han agafat dels mostradors. Deixen els fusells i les pistoles damunt les taules on juguen a cartes i mostren el que robaren a la botiga. No s’amaguen de res. Tots aquestes pocavergonyes les porten ben visibles, sense avergonyir-se del que han fet. I les seves dones i filles llueixen els anells i les arracades els dies de festa, quan van a missa o hi ha processó.
Na Joana tampoc no podia entendre el que s’esdevenia. Abans de la guerra ningú no hauria agafat una poma d’un hort que no fos seu. La gent era pobra però tenia com a símbol de màxima dignitat no tocar res del veí. El producte de la suor dels altres era sagrat i la paraula “lladre” equivalia a un estigma permanent. La marginació més absoluta podia caure damunt qui hagués robat alguna cosa, per petita que fos! Ja mai més no seria considerat un igual pels veïns. Podies anar mal vestit, no tenir sabates, portar sempre unes espardenyes velles. Era igual. Una persona que complia amb el pacte signat amb una estreta de mans era respectada. Tothom sabia quines eren les necessitats dels treballadors i ningú no demanava que portassin camisa nova si no disposaven de diners per a comprar-ne. L’únic important era l’honradesa, la feina ben feta. El vestit, les aparences passaven a un segon terme. N’Andreu deia sempre que fixar-se solament en l’exterior era un vici de la petita burgesia desenfeinada. I que aquells que només paren esment en les sabates noves, les joies d’una persona, tenen el cap ben buit.
-Un home pot anar amb espardenyes –deia sovint-. Però si sap llegir i escriure, és capaç d’entendre un llibre d’història, les informacions dels diaris, pot arribar a posseir molt més que el més ric de la contrada: la saviesa, el saber, una riquesa que manca sovint a tants senyors de possessió la cultura dels quals no va més enllà del que ha dit el rector des de la trona.
Na Joana ens explicava el que deien de nosaltres. Comentaven que ja no aixecaríem el cap. Afirmaven que possiblement el pare i la germana serien condemnats a mort i que era l’hora de fer callar els rojos. Em demanava si el cop militar només serviria per a això, per humiliar el vençut, per robar el que havia costat generacions de feina i sacrificis. Parlaven de defensar la propietat privada, justificaven les detencions amb excusa de barrar el pas al marxisme encarnat pel Front Popular. Buida xerrameca. Els conservadors eren els primers a atiar el robatori generalitzat a partir del dinou de juliol. Els mateixos que deien que els rojos entrarien a degolla a sagristies i possessions ara es feien amb totes les existències de botigues i magatzems. Els queviures de La Societat foren subhastats enmig de la Plaça Major. El cafè de Colòmbia, les garrafes d’oli, les bótes de vi, els sacs d’arròs, les capses amb llaunes de conserva, la llet condensada... Els pobres no pogueren comprar res perquè va ser venut a l’engròs. Només tenien diners abastament els senyors del Círculo Mercantil. Els altres tan sols podien mirar, veure com la feina de tants d’anys anava a engreixar els de sempre.
Convertiren la joieria en seu de la Secció Femenina i confiscaren la casa del padrí Rafel. Sovintejaven les visites de la Guàrdia Civil a casa nostra.
Ens sentíem amenaçats.
-Ens podeu dir on el teniu amagat o serà pitjor –deia el sergent que enviava en Martí Cerol. Ens costa poc portar-vos a l’Ajuntament o a la presó de dones de Palma. Si es lliura a les autoritats no li passarà res. Tan sols volem que contesti unes preguntes. Després, si no ha fet res contra el Moviment, l’amollarem.
Ma mare no s’escoltava cap d’aquestes recomanacions. Com els havia de creure? El pare i na Isabel romanien detinguts i cada nit se sentien trets per la garriga. Ningú no ignorava que als matins es trobaven cadàvers a la sortida del poble. Els deixaven a la cuneta. Volien que tothom ho veiés. Atemorir mitjançant la mort i la tortura. Quan els pagesos marxaven a la feina podien contemplar el trist espectacle. Cap a mitjans d’agost eren més de vint les persones trobades allargassades davant el mur del cementiri, a qualsevol entreforc dels camins.
El padrí Rafel romania en el seu enfony, silenciós, atent al que podia passar. Els falangistes compareixien d’improvís a escorcollar. Hi entraren sovint i mai no trobaren res. Fins i tot fitoraren amb les baionetes la llenya acaramullada a la soll. No podien endevinar que rere els feixos de branques i troncs existís un racó ocult on podia amagar-se un home. La finestreta de ventilació era invisible des de l’exterior. Una paret mestra impedia que els cops amb les culates fessin ressò de buit. Era l’amagatall perfecte. L’enfony era petit però permetia que el padrí fes llatra. Així podia entretenir-se hores i més hores. Feia senalles que la mare lliurava a un santamarier que feia anys vivia al poble. Mestre Vidal s’havia casat amb una coneguda de la meva mare, n’Antònia, sa Confitera. Morí d’una pulmonia abans d’entrar la República. El pare acompanyà sovint mestre Vidal a Palma, a veure la dona ingressada a l’hospital. Mai no li cobrà res pels viatges. El cert és que, després de la detenció del pare, va ser una de les persones que ens ajudaren. Ens va fer nombrosos favors. Abans del moviment ja havia ajudat el padrí en el conreu de l’hort de prop del torrent. A la família tothom sabia que hi podíem comptar amb ell. Era de summa confiança. Mai no es destacà en qüestions polítiques. Per això no l’anaren a molestar. Va ser un dels pocs amics del passat que de seguida comparegueren per donar-nos suport. Ell i les misterioses persones que, de nit, quan no es divisaven vigilants rondant pels carrers, ens deixaven un sac de patates o de blat a la porta del darrere, a l’entrada del jardí, que era el lloc més resguardat de la casa. Mai no vàrem saber de qui eren les mans amigues que ens ajudaren a passar els mesos més terribles de la nostra existència.
Mestre Vidal anava a vendre les senalles que feia el padrí als mercats de Sineu, sa Pobla, Felanitx... També agafava el tren i arribava fins a Palma. A la capital coneixia moltes botigues que li compraven tot el que hi portava. L’home no volia cobrar quasi res per aquella feinada. Però la mare sempre li donà una bona part del que treíem venent els productes de llatra. Com ens hauríem pogut mantenir sense el suport de mestre Vidal? No ho sé. Alguna de les vídues dels primers assassinats se suïcidaren. A na Maria Lluïsa Bestard, una al·lota joveníssima que sempre assistia a les reunions de l’Ateneu, la trobaren penjada d’un ametller. S’havia casat a començaments de juny amb un jove socialista, en Felip Amer, company de n’Andreu, el meu nuvi. Li mataren l’espòs en els primers dies del Moviment i no ho pogué suportar. Altres vídues s’hagueren de llogar a qualsevol preu. Els senyors de les possessions pagaven als familiars dels assassinats una mica menys que als altres. Se n’aprofitaven talment fossin aus carronyaires. No tenien pietat del pobre, de qui patia fam. Xerricaven, plens d’inflor, més segurs que mai del seu poder, que els miserables que donaren suport al Front Popular haurien de donar gràcies a Déu per conservar la vida. Es vanaven de la “generositat” que demostraven lliurant un bocí de pa als seus jornalers i jornaleres.
El rector Palou ho digué un diumenge, des de la trona:
-Les dones i familiars dels rojos haurien d’agrair el cor generós dels cristians que, sense tenir en compte els pecats i les males intencions de pares, fills i esposos encara els donen feina. He sentit dir que es queixen dient que estan explotades, que els paguen menys que a les altres. Quin atreviment! Protestar quan segurament haurien de romandre tancades amb els seus marits, amb els seus pares i la tropa d’anticlericals que en Martí Cerol ha portat a Palma! Quina manca de comprensió de la realitat que ens envolta! Quina curtor de mires! A molts d’altres pobles el rector no és tan benvolent com qui vos parla. A Esporles, a Manacor, a tants i tants indrets dels voltants, el sermó no és el mateix d’aquí, sempre amarat de caritat cristiana. Arreu es demana l’exclusió social dels que han estat contaminats pel republicanisme, un públic escarment que arribi fins a la quarta generació.
Alguna de les dones que assistia al sermó no suportà tanta mentida i s’aixecà del banc, abandonat l’església. Actes d’aquest tipus eren summament perillosos. Compareixien a cercar-te. Donar-te a beure un parell de tassons d’oli de ricí era el càstig més suau que podies patir. No sé per què no vingueren a detenir-nos, per quins motius no ens obligaren a anar a missa a la força. D’ençà que tancaren el pare i la meva germana, la mare no va posar mai més els peus dins el temple. Deia que de la sagristia havien sortit les armes que servien per a matar tanta gent. Jo acompanyava la padrina Margalida a l’ofici de diumenge. Ens feien el buit. Ningú no volia asseure’s al nostre costat. Jo no era creient, però ella sempre resà al bon Jesús, a la Verge Maria i els àngels. L’acompanyava perquè sabia que li feia bé. L’encens, la música de l’orgue, la rutina d’aixecar-se i asseure’s, sentir el llatí del capellà actuaven com un sedant dins el seu esperit. No sé si resava pel fill i la néta empresonats, per l’home que havia desaparegut. El cert era que després de la missa restava uns dies més calmada. Per això hi anava, malgrat el fàstic que em feien les beates, les mateixes que gaudien amb les desgràcies que planaven damunt nosaltres.
Un diumenge, el rector Palou estava fent l’acostumat sermó des de la trona i ens veié a un racó, prop de la capella de Sant Sebastià, a la part de les dones. Va ser quan digué que no entenia què feien a l’església els familiars dels detinguts, els que des dels partits del desordre atiaven l’odi contra la religió i, amb excusa d’ensenyar de llegir i escriure, educaven el jovent en les idees que propagaven l’acràcia i el bolxevisme.
Li vaig aguantar la mirada.
Podien detenir-me, tancar-me en voler, però mai m’humiliaren ni em farien sentir culpable amb les seves paraules. Eren ells els contradictoris, els que feien mal amb tota intenció. I a més eren cínics, mancats de qualsevol espurna de moral. No era el rector el que obligava les dones republicanes a anar a missa i batiar els fills? Rere els càstigs sempre es podia endevinar la mà del rector. O no era ell, a la sagristia, envoltat de les més exaltades Filles de Maria, qui feia la llista de les condemnades a l’escarni públic, tallar els cabells a ran, portar la gent a la presó? Al començament del Moviment els falangistes feren formar totes les esposes i filles dels esquerrans a la plaça Major. La meva mare i jo hi haguérem d’anar forçades per fusells i pistoles. Ens feren cantar el Cara al Sol i ens amenaçaren amb anys de presó en cas de no anar a missa. I ara, mentider, cínic, deia que no sabia per què hi anàvem? Estava borratxo de sang. Gaudir amb tants patiments li emboirava l’enteniment.
Ens defensàvem com podíem. Ens salvaren els invisibles ajuts, la venda de les senalles que feia el padrí, amagat a la soll. Les quatre gallines, els conills, els coloms, ens serviren per anar subsistint.
Quan sabíem ben cert que la vigilància afluixava fèiem sortir el padrí del petit enfony on estava tancat. Entrava a la cuina per la part del jardí, amagat entre les plantes i arbres que ell mateix sembrà en una llunyana època de la seva joventut. Respirava la fragància de la nit. Acaronava les flors dels cossiols, olorava els geranis. Però abans de dir-li que sortís portàvem la padrina a dormir. A poc a poc havia anat perdent l’enteniment. No ens en podíem refiar. Si el veiés podria trastornar-se, enfollir encara més. I si els feixistes l’amenaçaven fort? Què podríem fer si la portaven a tancar? No sabíem què s’esdevindria. El perill ens encerclava, talment una llopada furient. Era necessari ser prudents. Vigilar i controlar cada un dels nostres moviments. No fèiem sortir el forçat presoner fins que no comprovàvem que tot era en silenci. Aleshores el padrí Rafel podia moure una mica les cames, respirar l’aire lliure, menjar calent, parlar una estona en veu molt baixa i sempre alerta per si de cas hagués de córrer per amagar-se novament.
Mai no sabíem quan tornarien a escorcollar la casa, a amenaçar-nos novament. El temps ja no tenia la durada d’abans. Ara, les hores podien allargassar-se fins a l'infinit. El padrí Rafel deia que si no hagués estat per la feina de les senalles no hauria pogut resistir aquella immobilitat forçada.
A vegades sentia els falangistes que feien guàrdia al carrer, sota la finestreta invisible de la soll. Mentre encenien la cigarreta parlaven dels que havien mort, de les darreres paraules que pronuncià, del que li pogueren robar, si portava diners, un rellotge, una bona ploma d’escriure. Les cases eren escorcollades a consciència. Alguns assassinats només es cometeren per a poder agafar el que sempre havien envejat: joies, quadres de valor, una vaixella, un gramòfon, la bicicleta, el cotxe, la ràdio del detingut.
-No es conformen amb pegar quatre trets –deia el padrí-. Passen hores explicant els patiments dels homes i dones torturats. A en Francesc Carrió, el fuster, el tiraren viu dins el pou de Can Tianet. Deien que es va agafar al coll d’un dels assassins i per poc el va fer davallar amb ell. Només amb un cop de culata el pogueren fer caure a l’aigua, alliberar el criminal que ja es veia perdut. A en Martí Coll, el mestre d’obres que feia l’escola pública, l’apallissaren salvatgement, li tragueren els ulls amb un ganivet i l’esbudellaren de viu en viu. En Miquel Mas, el falangista que el va matar, explicava que el pobre home demanava que acabassin el martiri d’una vegada, que no podia suportar el dolor. Cruels, no li feren cas. El volien veure patir fins al final. Els delia la desesperació del pobre picapedrer. L’agonia durà fins a primeres hores del matí. Finalment acabaren amb ell i, salvatges, li tallaren el nas i les orelles. Li posaren un cartell damunt el pit amb aquestes paraules: “Por comunista”.
Un dia decidírem que no podíem continuar sense saber notícies del pare i la germana. Què podíem fer? Quan anàvem a demanar noves a l’Ajuntament només rebíem insults i amenaces com a resposta. Volien que els diguéssim on s’hauria pogut amagar el padrí.
Finalment ens deixaren una mica tranquil·les. Va ser després de comparèixer per casa desenes de vegades. Semblava que quedaren més o manco convençuts. Havien pegat culatades a les parets, al terra, al llenyam de la soll. Res no feia sospitar en l’existència d’un enfony. També miraren a l’interior de la cisterna, al sostre, remogueren tota la palla, ansiosos. Possiblement pensaren que el padrí pogué fugir en un llaüt fins a Menorca o el nord d’Àfrica. Se sabia de gent que pogué arribar a Barcelona i l’Alger. A cala Encruix, prop del poble, una nit desaparegueren misteriosament un parell de barquetes i els falangistes sospitaven que el robatori era fet per alguns dels que cercaven. La fugida era prou difícil. Cada dia posaven més guàrdies vigilant la cala. En Martí Cerol es preguntava com haurien pogut burlar el seu control. L’única possibilitat existent era aprofitar la foscor d’una nit sense lluna. Es tractava de tenir la sort de poder remar silenciosament fins a alta mar. Després, sense fer gens de soroll, protegits per la fosca, gaudir d’una mica de vent. Alçant la vela llatina els perseguits podrien arribar en unes hores a Menorca o, en uns dies, a la costa valenciana i algeriana.
La creença que el padrí ja era a Menorca ens salvà de més visites i interrogatoris. Altres conegudes no tengueren tanta sort i ja eren a Can Salas. Em preguntava els motius pels quals en Martí Cerol no va ser encara més cruel amb la família. Es conformava amb l’empresonament del pare i la germana? Considerà que la destrucció del negoci familiar i el robatori de les joies ja era un càstig suficient? No ho sabria dir amb certitud. Era difícil aprofundir en la ment folla d’un assassí.
« | Juliol 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |