pobler | 24 Maig, 2020 17:00 |
Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Diluvi de pedres
Quins eren els pensaments del pare els dies i setmanes abans del Moviment? Qui ho sap! Segurament pensava que una família sencera era mala d’amagar i que tard o d’hora ens trobarien si s’ho proposaven. Crec que no hi veia solució. “D’una illa mai no en pots sortir”, m’explicava, de nina, quan rememorava les persecucions dels jueus conversos. Teníem prohibit embarcar, marxar del Call. Els nostres avantpassats somniaven en un viatge cap a països on poguessin practicar lliurement la seva fe. Algun valent ho aconseguia al preu de perdre totes les seves propietats. (Miquel López Crespí)
De cop i volta el poble havia mudat. Els carrers, els rostres de la gent ja no eren els mateixos. Arreu podies veure els uniformes de Falange, banderes de la monarquia penjant dels balcons. Les campanes de l’església ressonaven amb força. Talment com si s’hagués declarat un paorós incendi en un indret indeterminat i tothom anàs a apagar el foc. D’on sortia aquella inesperada gernació d’homes i dones que bravejaven cantant el Cara al sol? Com era que no havíem volgut creure na Joanaina Marió quan, esverada, li digué a la meva mare:
-Anau amb compte. Vénc de can Tomeu Caragolí, i he vist quatre dones brodant el jou i les fletxes en un munt de camises blaves. Crec que en preparen una de grossa. Ja saps que som Filla de Maria i cosina llunyana del rector. Per això no s’amagaven de parlar al meu davant. Deien que els primers que anirien a cercar quan esclatàs el Moviment seria el president de La Societat i els afiliats als partits i sindicats d’esquerra.
Passats uns dies, la mare ens va recordar les paraules de na Joanaina. Dinàvem en silenci preocupats per les notícies que circulaven parlant d’un possible cop d’estat.
El pare no ho volia creure.
-Martina... i ara què dius? No veus que, si hi ha una sublevació, la República l’aturarà ben igual que va fer amb la del general Sanjurjo? Els militars han jurat fidelitat al nou règim. Vols dir que serien capaços de trair el seu compromís? No passarà res. Ja ho veuràs. Molts que estan disconformes han demanat la baixa aprofitant les lleis del president Manuel Azaña. S’estimen més cobrar sense haver de fer res.
La meva mare movia el cap en senyal de disconformitat.
-Gabriel, ets massa confiat. Na Joanaina em digué que cusen uniformes de Falange, fan llistes amb els noms dels que volen anar a cercar. Jo ho tendria en compte i pensaria què hem de fer.
-No passis ànsia –li contestava el pare-. És la moda d’Itàlia i Alemanya. A Alemanya, abans de la pujada de Hitler al poder també l’esquerra anava uniformada. Als joves els agrada desfilar com si fossin soldats. Fins i tot aquí, quan arriba el Primer de Maig, els amics de na Caterina i na Isabel volen anar com els companys de Madrid i Barcelona. Per això els anarquistes no es fien de socialistes i comunistes. Diuen que, si hi hagués un poder marxista com a Rússia, tornarien els oficials, les estrelles i medalles, els privilegis per damunt la tropa. Potser tenguin raó i la moda d’anar uniformats marcant el pas, talment els reclutes a la caserna, sigui una malaltia que es pot curar amb l’augment de la cultura, llegint. El dia de demà tot això que comentam, els rumors de cops d’estat, la necessitat de tenir líders, la dependència d’aquell que sap xerrar millor al míting, anirà desapareixent. En pots tenir la més completa seguretat. Aleshores serà el moment més feliç de la humanitat. Quan ja no hi hagi necessitat de burocràcies ni dirigents. Quan cada persona sigui responsable i pensi en el benestar general. No sé si la societat del futur serà comunista o socialista o semblant a la que prediquen els seguidors de Bakunin. El cert és que ja no serà mai més igual a la que hem conegut durant la nostra existència.
Mentre parlava, el pare m’acaronava els cabells.
Na Isabel també escoltava amb summa atenció. Sempre ens havien interessat les explicacions que ens contava sobre la societat futura. Com llegir una novel·la de Verne. Descrivia un univers fantàstic on regnava la justícia i la igualtat. Record que jo l’escoltava embadalida. La mare em donava un toquet a l’espatlla, recordant-me que es refredava el dinar.
Però ara parlàvem d’un possible cop d’estat, del fet que ens podrien venir a cercar a casa nostra.
-A més, si fos així com dius, si hi hagués tants falangistes com explicau, si de veritat ens venguéssin a detenir com en temps de les antigues persecucions... on ens podríem amagar? A la caseta de l'hort? Quants dies creus que hi estaríem sense que ens trobassin? Tres, quatre, una setmana? Qui ens podria portar el menjar si establien una estricta vigilància a l’entrada del poble? O creus que no anirien al camp a cercar els fugitius? No hi hauria cova, enfony, indret de la muntanya i la costa que no anassin a mirar! Ens agafarien en un parell de dies!
Va ser per això, perquè pensava que no hi havia amagatall possible que no donava importància als rumors de cop d’estat?
p> No ho sabria esbrinar amb certitud. Escric des d’una llunyana distància i, amb el pas dels anys, alguns records s’han fet fonedissos. Talment com si el llarg silenci de la postguerra hagués dissolt les vivències que podien causar més dolor, pouant dins la fosca, provant de treure aigua d’una cisterna quasi eixuta.Quins eren els pensaments del pare els dies i setmanes abans del Moviment? Qui ho sap! Segurament pensava que una família sencera era mala d’amagar i que tard o d’hora ens trobarien si s’ho proposaven. Crec que no hi veia solució. “D’una illa mai no en pots sortir”, m’explicava, de nina, quan rememorava les persecucions dels jueus conversos. Teníem prohibit embarcar, marxar del Call. Els nostres avantpassats somniaven en un viatge cap a països on poguessin practicar lliurement la seva fe. Algun valent ho aconseguia al preu de perdre totes les seves propietats.
El pare contava que mai no era segura la teva llibertat. Els inquisidors no descansaven. Es posaven en contacte amb les autoritats del llunyà país on s’havien amagat i, a vegades, els feien retornar per a cremar-los davant la Porta de Jesús.
Quanta por dins l’ànima! Com marxar si sabien que després perseguirien els familiars que restassin a Mallorca? La sortida hauria de ser de tota la família o ningú no s’atrevia a marxar imaginant els patiments i tortures a què serien sotmesos els que quedaven.
Alguna vegada succeïa el miracle. Un matrimoni amb els seus fills podia embarcar cap a València o Barcelona i aconseguir després pujar a un altre vaixell que els deixàs en un port estranger. Els capitans i mercaders d’altres indrets que arribaven a Palma portaven notícies dels fugitius. Les noves corrien en secret i la felicitat dels que pogueren escapar era celebrada amb alegria pels habitants del Call. “Han arribat a Alexandria!”, es comentava en veu baixa. “Han pogut mudar de nom i poden assistir lliurement a la Sinagoga”.
En aquells moments jo encara no tenia por. Patia per n’Andreu, pel pare i na Isabel, pel padrí Rafel. El temor s’apoderà de mi una mica més endavant, passats uns dies. Ara em posseïa la ràbia, la indignació, en constatar com, en poques hores, tants d’amics i coneguts mudaven d’idees. Ho vaig comprovar en sortir de casa. La primera imatge que em sobtà va ser veure na Catalina Coco, una vídua que devia nombrosos favors al pare i que ara donava de beure als que havien escorcollat i fet malbé casa nostra. La veies amb semblant feliç, com si estàs de festa, donant anís i casalla als falangistes que portaven fermats els meus familiars.
No ho podia creure! Aquesta Catalina que reia amb els botxins era la que tocava humilment a la nostra porta demanant un sac de blat per a poder passar l’hivern, oferint-se per anar a l’hort de prop del torrent per segar, sembrar mongetes o llevar-hi l’herba? El seu home morí gat, quan sortia de la taverna on es gastava els pocs diners que guanyava vigilant el magatzem de Can Vicenç. Passaven fam. Els dos fills que tenien sovint venien a casa suplicant per una mica de berenar. La meva mare sempre els va donar el mateix que ens preparava a nosaltres: pa amb una rajola de xocolata o formatge. Però no era suficient. Aleshores na Catalina compareixia i quasi plorant ens demanava un sac de blat per a poder tenir farina i s’oferia a pagar-ho amb jornals quan fos hora de treure les patates o batre a l’era.
Mai no vaig poder veure cap llambregada d’enveja en la seva mirada. Ho dissimulava bé? Qui ho sap! Jo no cercava maldat en els ulls de la gent. Per a mi era com si fos de la família. De petits ens tengué cura. Jugàvem al voltant de les seves faldes. El mal covava per dins. Ara era al meu davant amb un posat d’altiva superioritat. Llegia el seu rostre. Em mirava de forma descarada i l’alegria que traspuaven els seus ulls eren un missatge clar i llampant, com si digués: “I ara què fareu, com podreu tirar endavant sense el pare i la germana, amb el padrí amagat?”. Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres? Com eren possibles unes transformacions tan sobtades? Havia fingit una amistat que no sentia només per aprofitar-se’n, per a poder aconseguir uns jornals?
Em preguntava què feia enmig de tants fanàtics, l’alegria frenètica que dominava els exaltats amb camisa blava, enlairant les banderes de la monarquia i imatges de la Verge Maria i Sant Josep.
No perdia de vista el pare.
Caminava entristit, sense dir res. Podia sentir el seu cor com si fos el meu. Bategaven junts. El meu i el del pare. El cor de na Isabel i el meu. El cor de n'Andreu i el de tots els homes i dones de Mallorca que eren detinguts i escarnits. Coneixia a fons el pare. Ens estimava fora mida. Sabia ben cert que en aquells moments atziacs no passava pena per ell. Patia per la família. Jo anava al seu costat, sense importar-me els insults que ens queien al damunt. Els crits eren esfereïdors: “Matau-los a tots! Que no quedi cap roig al poble! Hem de segar la mala herba de rel!”.
Aquelles paraules pronunciades amb tanta ràbia em feien mal. En dominava el dolor. Com els dies que tenia mal de cap. No entenia el que passava. El món havia enfollit de cop i volta? Podia distingir les Filles de Maria, el seguici que sempre anava a missa primera, les beates que combregaven cada dia i, rere les cortines de casa seva, criticaven les que portàvem la falda una mica curta, els joves que venien a aprendre de llegir i escriure a l’Ateneu. Animaven els falangistes. Aplaudien, enlairant les imatges de José Antonio i Calvo Sotelo. Eren les que sempre parlaven malament de les al·lotes que participaven en les excursions organitzades per l’Ateneu, dels membres de l’Orfeó proletari.
Resaven el rosari alhora que confeccionaven les llistes dels que serien detinguts quan esclatàs l’Aixecament? El cert era que la rectoria esdevenia el centre principal de la conspiració antirepublicana. Una força efectiva. Talment un poderós exèrcit encarregat d’acabar amb nosaltres. Els bastava dir uns noms, sentenciar que aquell era un esquerrà i mai no tendria un jornal en els seus horts. “Que us doni de menjar la República”, afirmaven, sense cap mena de consideració per les famílies que no tenien feina.
Algunes feien costat al joier Eduard Sales, un personatge de dretes que no podia consentir que el meu pare fos millor argenter i tengués una clientela excepcional. Caminava exaltat al costat dels jovençans uniformats. En sentir el que deia em vaig esglaiar. Com si estigués esperitat, no deixava d’exclamar:
-Per què no tancau na Caterina Tarongí? Té les mateixes idees que la seva germana Isabel. També ensenyava el catecisme comunista als joves del poble, no ho oblideu!
El catecisme comunista? Vaja, quina forma de voler fer mal, de propagar infundis. Alguns dictats amb fragments d’obres d’Anselm Turmeda, Gabriel Alomar, Benito Pérez Galdós i Lleó Tolstoi! Era això predicar el socialisme? La cultura era “marxisme” per a aquesta tropa de toixarruts carregats de finques i diners?
En passar al seu davant, vaig escopir al terra. Els falangistes que portaven el pare detingut ho veiren, però ningú no em digué res. Potser pensaven que amb la detenció de bona part de la família ja m’havien castigat prou.
El més trist d’aquella caminada enmig de la gent va ser quan passàrem davant la joiera La Estrella, el negoci familiar. Quan el pare va veure que estava obert i que els feixistes se'n portaven capses plenes de rellotges, les arracades d’or, les polseres i collars, els anells... es va returar. Es va haver de sostenir en un dels homes que el portaven presoner. Impressionant espectacle de desolació. Ens ho llevaven tot a la llum del dia, sense cap mena de vergonya, a la vista de tothom! Els coneixia prou bé. Davant la porta de la joieria hi tenien el cotxe del batle Melcior Torrandell, d’Esquerra Republicana i bon un amic nostre. Col·locaven les capses plenes de joies al costat dels munts de roba agafats d’altres indrets. Què feien? Semblava que anaven traient el material dels comerços dels esquerrans que detenien i portaven a l’Ajuntament.
La gentada que ocupava el carrer em forçava a continuar caminant. Però en passar davant la joieria i guaitar a l’interior vaig veure com havien obert a culatades els armaris on el pare guardava les joies. Arreu vidres pel terra, calaixos oberts. Munió d’al·lots i veïns eren a l'aguait per a entrar igualment a robar. Es perdia el sentit antic de la convivència. Tothom semblava haver enfollit. Jo mateixa em sentia immersa dins una orgia diabòlica, envoltada de monstres sorgits de les fondàries dels somnis més obscurs.
En Martí Cerol, que era el cap de l’escamot que assaltava negocis i cases, en veure’ns passar manà aturar un moment la comitiva. Aleshores, sense cap mena de vergonya, malgrat que veia que el meu pare no s’aguantava dret, li plantà una capsa de polseres d’or al davant i la hi acostà a la cara.
-Gabriel, és l’or amb el qual volies comprar armes per fer la Repartidora. Ho sabem tot. Ben aviat hauràs d'aclarir comptes amb el Moviment. Explicar fil per randa quins són els teus amics, què volies fer amb tanta riquesa. S’ha acabat la conspiració. Ara l’or i la plata serviran per salvar Espanya del comunisme.
El pare, que gairebé no podia caminar, encara va tenir forces per dir en veu alta, perquè tothom el pogués sentir:
-Saps que dius mentides. Les joies són per vendre al poble. Ho saps prou bé. Per quin motius vols embullar la troca? Que no vengueres a comprar els anells de casament? No em donares les gràcies perquè t’havia fet un bon preu?
Es dirigí a la gent que ens envoltava:
-En Martí Cerol em donà les gràcies i em digué que si no hagués estat pel favor no hauria sabut què fer per comprar les tumbagues que necessitava per al dia de la boda.
No va poder continuar.
Va rebre un fort cop de pistola al rostre. Amb les mans fermades provà de llevar-se la sang que li regalimava del nas. Na Isabel volgué acostar-s’hi per ajudar-lo, però s’interposaren els falangistes.
En arribar prop de la cantonada de l’Ajuntament ja constatàrem que no érem els únics detinguts. Des del carrer Major i de la Muntanya compareixien nous grups d’exaltats amb més coneguts entre fusells. Eren amics de n’Andreu, els mateixos que feia uns mesos havien armat renou davant la porta de l’església perquè el rector no volia deixar entrar unes al·lotes amb màniga curta. Hi hagué crits i corregudes. El sacerdot cridà les beates que tenia al costat i les va encendre dient que els esquerrans volien profanar el temple. Els joves es defensaven dient que només feien costat a les al·lotes de Muro que volien veure l’interior de l’església. No va ser possible l’enteniment. La Guàrdia Civil hi intervengué i va prendre declaracions a un munt de joves. A partir d’aquell moment els amics del meu promès ja no trobaren feina en els negocis i horts dels senyorassos. Havien d’anar a cercar-ne a altres indrets. Jo els veia sovint, de bon matí, quan marxaven en bicicleta fins a Inca i Santa Margalida.
Per la banda del carrer Muntanya venien les germanes Fiol. Na Maria i n’Aina compareixien sovint per La Societat. Cercaven diaris i revistes que després llegien als veïns del carrer de la Font, sortint del poble. Na Maria i n’Aina, les filles de mestre Paraire, eren molt conegudes perquè una vegada, per riure’s una mica de les beates, brodaren uns dimonions i els cosiren a la solapa de la camisa. No crec que fos un acte irreverent envers l’església. Coneixent el seu tarannà, diria que era una forma més de jugar. Talment encara fossin unes nines de deu anys. Sabien que escandalitzarien les quatre Filles de Maria del seu carrer. Mai no degueren imaginar que el rector i els partits de dretes s’ho prenguessin tan seriosament.
Ben cert que ens erràrem. Na Maria i n’Aina, el pare, n’Andreu, tots els esquerrans del poble. Els seguidors de Gil Robles no jugaven. Es consideraven amenaçats per la República i l’enfortiment dels partits obrers. El clergat no perdonava res. Qualsevol pretext servia per atacar el que fèiem i pensàvem. Qui més seriosament s’ho va agafar va ser el rector Palou. Va emprar a fons la història dels dimoniets cosits a les camises per atemorir encara més la beateria. Des de la trona, a l’ofici de les onze, digué que l’esquerra era aliada de Satanàs i bastava veure com ara, les jovenetes, enlloc de portar la santa creu cristiana, passejaven sense cap mena de vergonya la imatge del dimoni penjada damunt el pit.
-Els nostres morts, els pares i els padrins, es remouen dins les tombes, indignats! És la nefasta influència de Francesc Ferrer Guàrdia, que torna novament a remoure les tranquil·les aigües de la vida cristiana –cridava, enfollit des de dalt la trona, talment hagués d’arribar la fi del món.
No volia entrar a l’església, però tenia curiositat per constatar personalment les bestieses que propagava. Em vaig posar prop de la porta per on entraven les dones. Unes amigues m’havien parlat de les proclames incendiàries del rector Palou. No ho podia creure. El que m’explicaven era veritat. Vaig quedar esglaiada escoltant absurds discursos sense cap ni peus. Pensava que els sacerdots i dominics del passat devien predicar així quan perseguien els jueus conversos. Des de feia un parell de diumenges, el rector tornava a fer sermons contra els perills de la llibertat, el pecat fomentat pels afiliats a La Societat. Blasmà contra l’Ateneu per ensenyar de llegir i escriure als que no sabien lletra emprant autors dissolvents com Tolstoi. Quina ignorància! Qualificar Lleó Tolstoi d’enemic dels Evangelis quan representava l’essència del cristianisme rus! Un cristianisme, emperò, que el gran escriptor volia sense les injustícies del clergat i l’aristocràcia. Atacà La Societat com a instrument principal de foment de la dissolució moral i espiritual. Mesclà les cooperatives de consum amb l’herència de les Germanies, els liberals que s’enfrontaren a Ferran VII i els apostòlics. Recordà la Setmana Tràgica de Barcelona, la cremada d’esglésies i convents a Madrid quan es va proclamar la República i tornà a repetir una i mil vegades que el socialisme volia acabar amb la família. Al·lucinat, pronosticava l’arribada de l’Apocalipsi. Els republicans prendrien els horts als pagesos i enviarien els fills a escoles laiques on no s’ensenyaria religió. Digué que el grup naturista que es reunia una vegada cada quinze dies a l’Ateneu practicava el nudisme a la platja de Son Caliu.
En sentir les recomanacions del rector, les beates se senyaven un parell de vegades. Alguna d’elles es girà, i en veure'm al costat de la porta, em mostrà la creu del rosari tres vegades seguides, espantada.
No podia resistir tanta mentida i falsedat.
Vaig optar per anar-me’n; no fos que la meva presència causàs un altre incident. Mentre davallava els graons de l’escala, encara sentia el sacerdot estigmatitzant els joves que, deia, practicaven el llibertinatge i fomentaven els mals costums. També parlava de les al·lotes que es penjaven dimonis a la camisa i que anaven al Salón Gardenia a ballar el tango i el fox-trot.
Na Maria i n’Aina anaven acompanyades per dos guàrdies civils. S’apropava un temps terrible. Em demanava d’on sorgien les amenaçadores tenebres que s’ensenyorien de la nostra existència. On havíem arribat? Quina follia dominava el món, quan bastava una broma, els dimonis damunt la solapa dels vestits, per tancar-te a la presó i fer-te desaparèixer sense que ningú no pogués demanar cap explicació?
Quan entràvem a la plaça encara hi fórem a temps per veure com dos dels fanàtics amb camisa blava llançaven al terra la bandera republicana i posaven en el seu lloc la bicolor i la roja i negra amb el jou i les fletxes de Falange. Els exaltats que eren davant l’entrada, en veure caure al terra la tricolor s’hi llançaren al damunt i, amb una ràbia fora mida, l’estriparen. Aleshores, algú va comparèixer amb una llauna de benzina i la va cremar. Tot foren aplaudiments i crits d’alegria. Arreu de la plaça se sentien, potents, els Arriba Espanya! i el Viva Franco! El Cara al sol ressonava amb força mentre entraven els detinguts a culatades dins la fosca de la sala principal de l‘Ajuntament.
Va ser la darrera vegada que vaig veure el pare. Es girà i m’envià un darrer missatge amb la mirada. Com si digués: “No et preocupis per mi. Mira què pots fer per na Isabel, per la teva mare, pels padrins”. Després, juntament amb la meva germana i els altres presoners, desaparegué del meu angle de visió.
Una nova època començava. Ningú encara no podia imaginar la quantitat de sang i patiments que anaven congriant aquelles manifestacions. Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?
Preguntes sense resposta em queien al damunt talment un diluvi de pedres.
De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)
pobler | 24 Maig, 2020 14:48 |
Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20 (IV)
El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent. (Miquel López Crespí)
És un hivern molt dur per a la pagesia. Trona i diluvia sense aturar. Ja fa setmanes que els pagesos no poden anar a feinejar. Podria pensar que estam a les portes d’un nou diluvi universal. L’aigua corr, violenta, pels carrers del poble, i d’un moment a l’altre hom tem el desbordament dels torrents que envolten Albopàs. No seria la primera vegada que l’aigua recupera la seva primitiva ubicació i converteix sa marjal, la terra tan difícilment conreada en l’antiga albufera que era tot el pla que ens envolta fins arribar als voltants de Búger, Muro i Campanet. Segles de feina esclava per a convertir el poble en un verger, de robar espai a l’aigua, desfets en uns dies.
El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent.
Des d'èpoques ignotes era impossible viure-hi amb els milions de moscards que propagaven –i encara propaguen, però manco que en el passat-- el paludisme entre els habitants de la comarca. Trist univers de les tercianes producte de les picadures del moscard anòfeles. Fins que els metges no tengueren a l’abast la quinina, la mort segava vides a centenars. Era el preu de conrear sa marjal, de xipollejar tot el dia dins l’aigua estancada i insalobre per tal de treure del fons de l’albufera el fang que serviria per assegurar un bocí de terra. Mai no s’havia vist miracle tan gran! Fer d’un espai insalubre un verger per sembra-hi moniatos, albergínies, melons, arròs i síndries. Era el preu per a no morir de fam. Inventar del no-res, des del fons de síquies i rierols, la terra que serviria per a alimentar la família.
He parlat amb molts vells del poble. M’han contat records dels padrins i repadrins. He arribat a la conclusió que la nostra dèria a fer foguerons a les cantonades podia ser una pervivència de costums ancestrals per a desfer-se del mortal enemic dels albopassins. L’amo Xesc Cantallops encara recorda com per sant Antoni, a l’hora d’encendre els foguerons, s’encarregava, manat per la Sala, d’anar fogueró per fogueró a deixar-hi unes grapades de sofre.
A l’hora de la cassalla i la simbomba molts albopassins ballaven jotes i boleros envoltats pel fum que, ensofrat, els semblava una metzina que allunyava el perill de les tercianes. Altres, els més rics, anaven fins a la rectoria a comprar uns grams d’encens, que aleshores era un producte de luxe, per a cremar a les cases dels senyors. Es cremava l’encens posat en un platet especial i es deixava que el fum regnés dins la cambra per l’espai d’unes hores. Els vells expliquen que era un sistema excel·lent per a acabar amb les febres que causaven tants morts.
El fum dels foguerons, del sofre i de l’encens, les oracions, les misses que els particulars feien dir per a salvar una persona, la fe cega en els comprovats miracles de la Verge de Lorda, de la Mare de Déu de Lluc, dels sants de més devoció de cada família, van ser durant segles, fins a l’aparició de la quinina, els remeis que s’empraven per a foragitar el Mal.
És bo d’imaginar el terror, l’angoixa, la misèria patida des de sempre pels albopassins. Nits tenebroses a mercè de la Mort. Gemecs a les cases. Talment l’àngel que Nostre Senyor va enviar per matar els primogènits dels egipcis que no volien deixar marxar els jueus, així l’existència dels nostres avantpassats. A la claror d’un llum d’oli, atemorits, esperar que el fosc núvol de la destrucció penetri per davall de la porta i s’apoderi dels habitants de la casa.
Malalties, la fam i la pesta, cavalcant, sinistres, per les planures, entrant vencedores a tots els enfonys habitats, demostrant que res no podia aturar el seu designi destructiu. No era estrany que en un recent passat Albopàs i molts pobles de Mallorca tenguessin una gran quantitat de bruixes i curanderes. Quan les oracions no bastaven per a gaudir la dissort, el pagès acudia a cases on per uns cèntims s’oferien fórmules, estranyes pregàries, escapularis dels sants més estranys, herbes medicinals, ungüents que, deien les bruixes, podien comportar una curació certa.
Quantes vegades no he parlat d’aquestes tristes històries des de les pàgines de Sa Marjal!
No era estranya aleshores la vigilància de l’església cap als venedors d’il·lusions. En cas contrari, mèdiums i curanderes s’haurien pogut apoderar de la ment dels pagesos. Els miracles de la Santa Església Catòlica són certs, provats per eminents doctors, per bisbes i tota la Cúria romana. Però com es pot creure en les promeses de quatre velles que no saben de llegir i escriure, que mai no han sortit del seu enfony?
Sense les disposicions del rei Jaume II res no hauria canviat en segles. Com fou possible transformar l’antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, en l’Alpobàs actual? Ens hauríem de remuntar a les Ordinacions que el rei va decretar l’any 1300. El monarca volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. Es creen noves viles: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Albopàs, Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva i possiblement algunes altres.
Com poblar aquests indrets insalubres, poc aptes per a l’agricultura? A les Ordinacions trobam l’explicació. Hi llegim: “Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d’elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d’amplària (6,3 m)”.
I, per si no bastaven aquestes condicions, el rei ofereix als nous pobladors una important exempció d’impostos: “A tots els que s’instal·laran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se’ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin”.
Amb aquests avantatges oferts per la corona, començaren a comparèixer pobladors des de tots els indrets de l’Illa. Havia nascut Albopàs!
Els albopassins sempre hauran de donar gràcies al Senyor per la venguda a Mallorca de l’enginyer anglès John Frederic Bateman, que, juntament amb l’altre enginyer, el senyor Green i Waring portaren endavant la colossal obra de la dessecació de l’Albufera. Abans dels anglesos ja havia provat de portar a terme tan magna empresa el senyor Juan María Villaverde sobre uns estudis d’Antonio López, però no va ser possible: era l’any 1853 i els albopassins mal aconsellats per determinats senyors es pensaren que la dessecació de la bufera (com diuen ells) podria suposar la ruïna del poble. Creien que es farien malbé les terres salvades de l’aigua i que les obres també llevarien l’aigua de les més de vuit-centes sínies que hi havia per aquells indrets. L’Ajuntament es mobilitzà contra el projecte; el poble insistia en les grans pèrdues que podrien patir; i, finalment, per ordre de Madrid, el projecte que ja aleshores hauria salvat tantes vides, quedà relegat en els caixons de l’oblit fins a l’arribada dels enginyers anglesos que, a força de raons i molts diners, van convèncer els albopassins i autoritats de la bondat del projecte.
Com sempre, maçons i anarquistes donen la culpa l’Església d’aquell endarreriment en les obres. Expliquen, sense cap mena de fonament, que era la por d’una congregació de més de mil treballadors venguts de totes les parts d'illa i de fora de Mallorca el que atemoria el clergat. Milers de treballadors junts podrien esdevenir el nucli d’un poderós sindicat no controlat per les autoritats i els sacerdots, la possibilitat d’una consolidació de les organitzacions dissolvents al servei dels tèrbols interessos d’ateus i gent de mal viure.
Ho entenc. Possiblement si hagués viscut en aquells temps també m’hauria atemorit veure els núvols de fum de les màquines de vapor emprades per a dessecar l’Albufera. Ben cert que el paisatge s’havia transformat en un infern aparent! Els pagesos, els homes que pasturaven les vaques pels aiguamolls, devien veure aquella invasió de ginys sorollosos com qui veu dimonis sorgits de la profunditat de les aigües. El progrés no respecta res ni ningú! Aparells capaços de transportar l’aigua a dos metres d’alçada per enviar-la pel canal que desembocada a mar oberta. No res a veure amb el lent feinejar de les sínies, la calmosa caminada dels ases que, tapats els ulls amb cucales, amb el seu esforç treuen l’aigua mitjançat els antiquíssims cadufos que, en dies de festa, serveixen igualment per a fer simbombes.
Es pot imaginar-se el trull, el moviment incessant d’homes i carros enmig del renouer eixordador de les màquines de vapor! S’obren canals per portar l’aigua de la gran llacuna fins a la platja, tranquil·la fins aquells moments; els grans aparells de trencar pedra no aturen la seva feina destructiva del rocam granític més fort i poderós i, amb carros, el porten enmig de les aigües estancades per fer-hi camins i murs de contenció. Poderoses grues transporten els maons fins a l’indret corresponent, servides per munió de jornalers que, ben pagats pels anglesos, suen de sol a sol en la realització de l’obra faraònica. Els millors picapedrers i mestres d’obra de l’illa aixequen cases per als treballadors. Del no-res sorgeix Gata-moix, es basteix una esgleieta per a tenir cura de les necessitats espirituals de la gentada que participa en esforç tan titànic.
Els vells encara conten com, a vegades, a causa de l’esforç continuat, algun d’aquells aparells sortits de l’avern esclatava causant ferits i morts. Les famílies eren compensades de forma immediata pels anglesos, cosa mai vista per aquestes contrades fins que va arribar Bateman! Passats els dies de dol establerts, la feina continuava, ferrenya, com si no s’hagués esdevingut res. Un exèrcit de treballadors pul·lulava arreu bastint, amb centenars de pins que enfonsaven dins el fang, els murs de contenció, els fonaments dels ponts que s’anaven construint. Ben igual de com es va alçar Venècia de sota les aigües. Troncs de pi verd que, mesclats amb el fang del fons, no es podrien mai, i que encara avui, tants d’anys després, resisteixen, igual que el primer dia, el fort embat de les riuades.
Tot ha mudat de forma rapidíssima. El progrés ha anat avançant a un ritme accelerat i res no l’ha pogut aturar malgrat que sempre s’han aixecat veus en relació al perill que representava o representa. Quantes veus no s’aixecaren en temps de la dessecació de l’Albufera per l’enginyer Bateman! Escrits i més escrits enviats per determinats propietaris a Madrid raonant que el projecte seria la ruïna de la pagesia. En llur ignorància, aquests sectors endarrerits imaginaven que la dessecació perjudicaria l’extracció d’aigua de les sínies. Només pensaven en els guanys materials, mai en la salut dels albopassins!
Estudiant els vells escrits de l’arxiu municipal he pogut copsar la rapidesa dels canvis esdevenguts en mig segle. Encara no havia començat la febre de construcció de molins d’aigua. L’economia es basava en les vuit-centes sínies existents cap a l’any 1859. El cens que he trobat a la casa de la vila així ho confirma. I una bona part d’aquestes famílies eren les que més enrenou feren quant a la dessecació. Una vella petició adreçada a les autoritats informa que: “Se calcula que las 800 Norias ó mas que hay existentes en este distrito Municipal, sufriran de perjuicio anual cada una por la mengua de las Aguas que actualment abundan la suma de 256.000 rerales”.
Curtor de mires! És com si diguessin que l’arribada del tren perjudicaria la construcció de carros, la venda de cavalls i someres. La gent, indubtablement, vivia aferrada a velles tradicions, a prejudicis heretats del passat. Alpobàs era contrari a les innovacions exceptuant el sector que, lúcid, comprenia que no es podia aturar el pas al progrés. L’oposició a la construcció del tren també va ser feresta, malgrat la visió moderna dels albopassins que la impulsaren. L’Església tampoc no va ser part neutral en aquest primigeni rebuig a la modernització del poble. Més d’un sacerdot afirmava des de la trona que amb el tren arribarien persones indesitjables. Qui sap si més gitanos dels que campaven a la plaça del Mercat i pels voltants del poble. Hi havia la possibilitat que, amb la facilitat que representava venir amb dues hores des de Palma, els comerciants de Ciutat enviassin venedors ambulants de roba o altres productes i arruïnessin així els comerços. Potser podrien comparèixer-hi prostitutes els dies de mercat. Dones de mal viure que, instal·lades en tavernes de baixa categoria, vendrien a guanyar-se el jornal augmentant els pecats dels albopassins. Xiuxiuejaven que seria molt més freqüent l’arribada de predicadors protestants, demagogs socialistes, gent que, amb la seva facilitat de paraula i manca d’escrúpols, podien pervertir els costums cristians servats de generació en generació.
Cap d’aquests mals es féu notar en excés. Els comerciants que enviaven els seus representants, els gitanos que compareixien a vendre llençols, adobar cossiols i olles espanyades, continuaren arribant com de costum sense que es notàs gaire la seva influència en els guanys dels botiguers.
Tanmateix poc poden fer els sermons contra la urgència de les necessitats econòmiques d’un poble; els sacerdots, la Santa Mare Església, ho hauríem de tenir sempre present. Qui hauria dit que aquesta terra sense aigua, com narraven els historiadors, esdevendria el verger que és ara? A poc a poc, Alpobàs va esdevenir un dels pobles més feiners i amb aigua més abundosa de Mallorca. Cap a l’any 1885 s’hi inicià la construcció de molins. El geni natural dels nostres pagesos havia copsat la importància del giny en veure’l en funcionament quan es començava la dessecació del pla de sant Jordi. He escrit aquesta història a Sa Marjal, la nostra revista. Va ser l’amo Tomeu Pericàs, Borneta, qui, pel mes de juliol d’aquest mateix any, ja tenia construït el primer molí de treure aigua. A partir d’aquest moment el molí va anat substituint la majoria de sínies existents. Ferrers, manobres i fusters tenien tanta feina que no donaven abastament. Hi vengué gent d’altres pobles. Arreu es foradava la terra per a trobar la vena adient. Just fet el pou es començava a bastir l’alta torre, bastida primer amb les pedres que es trobaven al mateix hort o s’anaven a cercar al torrent de sant Miquel. Després, un petit exèrcit de treballadors dels oficis abans esmentats tenien cura d’acabar aquest insubstituïble instrument de treure aigua. Es feren famosos per la qualitat del treball realitzat els ferrers Joan Trobat, que en poc temps en muntà quaranta-set, i mestre Juan Grau, de can Aixut, que en va fer uns cinquanta. Ara, ja són centenars i centenars els molins de veles de fusta, ferro o roba de cànyom que, amb una bomba de 35 centímetres de diàmetre, poden treure més de 122 metres cúbics del preciat element.
Ho veig cada dia amb els meus ulls: els horts sembrats d’ametlers i figueres són substituïts de forma accelerada per quartons on es poden sembrar tota mena de productes útils, no solament per al consum intern, sinó, i això és summament important, per a l’exportació.
En veure el progrés d’Albopàs, ben igual que amb la dessecació de l’Albufera i l’arribada del tren, es tornaren a alçar veus preocupades perquè la riquesa pogués influir en l’espiritualitat de la pagesia que, fins aquells moments, s’havia conformat amb el que podien conrear amb l’aigua de les sínies o amb el que produïen els terrenys de secà. Van ser molt comentats els fets de la construcció del tercer molí, el de l’amo Sebastià Crespí, de can Xino, bastit l’any 1890. L’Església no va poder impedir una folla processó que volia barrar el pas a l’explotació intensiva de l’aigua. Els promotors feien córrer per bars i tavernes i en dies de mercat que les noves venes d’aigua que s’anaven trobant eixugarien el cabdal de les sínies existents. Albopàs es trobava en la mateixa situació de quan vengué al poble l’enginyer Bateman i els equips de tècnics anglesos. Incomprensió, incultura, ignorància fomentada pels sectors més endarrerits de la població. La processó, digna d’una pintura de Goya, anava encapçalada per alguns estendards presos, sense permís, de la rectoria, de la Congregació i dels magatzems on es tenien guardats els passos de Setmana Santa.
Com de costum quan hi ha aldarulls, molta gent s’hi apuntà creient que era una romeria per a anar a Crestatx a retre honors a la nostra verge de Lorda. Però en arribar a l’hort de l’amo Sebastià Crespí un grup d’albopassins començà a llançar la terra que s’havia tret del pou dins l’enfony obert pels jornalers. Sortosament, alguns dels participats en acte tan vandàlic va córrer a avisar el rector. Aquest, enfurismat, hi comparegué de seguida i predicant dalt d’un carro va poder convèncer els eixelebrats de tornar al poble sense fer-hi més destrosses.
Va ser la primera i darrera manifestació contra la modernització de la vila de què tenc notícia segura.
De la novel·la inèdita El vicari d´Albopàs
« | Maig 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |