pobler | 16 Maig, 2020 18:02 |
Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Caterina Tarongí enmig de les flames
Els “pecats” del nostre poble! Quantes injustícies hem patit! Voler servar la llei de Moisès, practicar els dejunis de la reina Ester, anar a resar, obligats per les persecucions, als horts dels afores de Palma, no voler menjar carn de porc? O somniar en Liorna, en els països on podies practicat lliurement qualsevol religió. Crims suficients per a perdre vides i propietats? Aquestes eren les acusacions contra els habitants del Call. (Miquel López Crespí)
De lluny estant, anant cap a casa nostra, ja vaig veure dos falangistes que eren davant el portal. Anaven amb camisa blava, pistola a la cintura i portaven els fusells amb la baioneta calada.
L’ànima em va caure als peus.
En arribar a la porta m’apuntaren amb les seves armes, amenaçadors.
Els coneixia des que érem infants. Com era possible aquella sobtada transformació? O el mal covava des de sempre i no ho havíem sabut veure?
-No hem trobat el teu padrí. Segurament ha fugit per la finestra de la cuina. Però no anirà gaire lluny. Ja caurà, en pots estar ben segura. Ningú no escapa a la justícia de Franco!
La justícia de Franco! De quina justícia parlaven els que anaven a detenir innocents? La justícia de Franco consistia a empresonar, matar, insultar els homes i les dones pel fet de tenir unes idees? Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?
Quina ximpleria haver cregut en l’avenç inexorable del progrés humà! Com si enderrocar el convent i l’església dels dominics bastàs per esborrar segles d’ignomínia contra els habitants del Call! Talment fos suficient llevar els monuments als reis, no deixar ni els ciments de la Casa Negra per aconseguir ser lliures!
Ara m’adonava de la força de la ignorància que covava dins el cor de les persones. Tot esdevenia fosc. Eterns presagis de tempesta. Com quan els soldats de l’emperador Carles I anaven casa per casa per cercar els pagesos i menestrals compromesos amb la Germania! Què era el que ens feia diferents als pobles que havien aconseguit la llibertat? Els segles d’infàmia i ignomínia, la flaire de la carn cremada que s’enlairava dels foguerons encesos a les places de Palma? Les forques aixecades pels camins de Mallorca, les despulles dels agermanats penjades a una gàbia de ferro damunt la Porta Pintada? La justícia dels senyors sempre present –els ossos dels rebels executats i escorxats de viu en viu- a les entrades de pobles i ciutats per atemorir els camperols durant generacions i generacions? La por per tantes morts havia arribat a fer-se part consubstancial de la nostra sang? Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al fogó dels jueus instal·lat al bosc de Bellver. Disbauxa popular alimentada per l’aristocràcia palmesana i els dominics. Marqueses i comtes ben abillats i empolsats presideixen les tribunes de fusta cobertes de murta. Algunes cases principals es fan portar neu des de la serra per gaudir de gelats amb gust de canyella i llimona quan els reus comencin a cridar. Na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafael Valls no han volgut claudicar davant el poder de l’església catòlica. La immensa gentada arreplegada a la vista del Castell de Bellver pensa que l’espectacle serà inoblidable. Avui cremaran xuetes i es podran sentir els gemecs que sortiran de les seves gargamelles ben a la vora! Quina sensació més estranya veure el rostre del reu mentre es consumeix i crida, desesperat, emportat pel dolor. Algunes dones de la noblesa consideren enervant veure a uns metres de distància el patiment dels condemnats. Un espectacle grandiós! És la millor obra de teatre que poden presenciar! Autenticitat en els sermons dels inquisidors, els càntics dels sacerdots que acompanyen la processó fins a Bellver, les oracions dels reconciliats, els juraments contra els torturadors pronunciats pels que veuen com les flames els mengen la carn, el repicar de totes les campanes de les esglésies de Palma, el renou dels tambors acompanyant condemnats i autoritats. A vegades se sent el renill dels cavalls, atemorits davant tant de soroll estrany. Algunes de les xuetes que seran escanyades en arribar a Bellver s’agenollen davant cada una de les esglésies per on passa la processó i demanen al poble que contempla el seguici una oració, un parenostre. Tothom a veure la crema dels jueus, falsos cristians que, fent creure que s’havien convertit de veritat, continuaven practicant els seus pèrfids costums. Són els israelites, els maleïts que crucificaren Crist. Sis segles de persecució i calúmnies. Centúries d’assalts als calls, de conversions a punta d’espasa, de pacífics comerciants passats a degolla per aconseguir l’or que tenen, la plata, els mobles, els horts, la casa. Infinites dècades provant d’escapar de la mort, dels salvatges que, atiats pels bisbes i sacerdots violen les dones, cremen els llibres amb les lleis de Moisès. Els habitants de Palma i dels pobles de Mallorca que s’han arreplegat davant els fogons on patiran els reus semblen contents. Avui hi haurà jueus que cridaran de dolor, els faran patir de veritat. Quin sentit tenia assistir, com en altres ocasions, a una cremadissa de cadàvers? La llei era la llei. La Inquisició tenia pietat dels condemnats a la foguera i, en cas de fer públic penediment dels errors, el botxí els escanyava abans de prendre foc a la llenya. Les confessions eren summament avorrides. Els desgraciats que sortien de les cel·les de la Casa Negra, després d’anys d’obscuritat i tortures no tenien forces per portar la contrària als confessors que, cridant enmig del temple, els demanaven la retractació dels seus errors si volien salvar l’ànima i assolir el Regne de Déu, el paradís poblat d’àngels i arcàngels.
Els “pecats” del nostre poble! Quantes injustícies hem patit! Voler servar la llei de Moisès, practicar els dejunis de la reina Ester, anar a resar, obligats per les persecucions, als horts dels afores de Palma, no voler menjar carn de porc? O somniar en Liorna, en els països on podies practicat lliurement qualsevol religió. Crims suficients per a perdre vides i propietats? Aquestes eren les acusacions contra els habitants del Call.
El pare m’explicava que tot eren excuses per a robar els jueus conversos. Els judicis de la Inquisició com a sistema d’acumulació de capital, deia n’Andreu. Era evident que existien xuetes rics. Feien préstecs a nobles i pagesos. Sovint els assalts al Call servien per a fer desaparèixer els documents que obligaven a la devolució dels diners deixats pels prestamistes. Una forma de desviar la ràbia dels camperols, esgotats sempre per injustes imposicions aristocràtiques, farts de veure els fills morts de fam, la malaltia ensenyorint-se dels seus pobles. Quan arribaven a Palma, desesperats per dècades de feina esclava, disposats a fer justícia, calar foc als palaus de la noblesa, penjar els comtes i marquesos que robaven el blat, l’oli, els queviures aconseguits a força de suor, sempre hi havia mercenaris que dirigien la ràbia contra nosaltres. Bastava poc per a desviar l’odi envers els nobles cap a les cases dels argenters i els propietaris dels negocis de roba i espècies. Els nobles i el clergat repartien vi, pa, alguns rals entre els més exaltats i la riuada humana que semblava que acabaria amb els senyors desviava el seu camí i penetrava furient, salvatge, a les cases dels atemorits xuetes.
Na Caterina Tarongí, en Rafael Benet i en Rafel Valls miren amb indiferència la multitud arreplegada a l’explanada de Bellver. No han volgut cedir a les insinuacions dels sicaris del pare Garau. Però tenen por. Els altres jueus conversos seran escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Fins quan podran resistir sense cridar, sense pugnar per desfer-se de les cadenes de ferro que els tenen fermats al tronc que hi ha enmig del fogueró? Quant de temps s’estorba un cos a ser consumit pel foc? Quan el fum comença a emboirar la vista de na Caterina Tarongí encara pot distingir com les senyores deixen de parlar per restar més atentes al patiment dels condemnats. Es pregunta com és possible que tanta gent pugui gaudir amb els crits d’angoixa i dolor que comencen a sortir d’uns llavis llepats per les flames. S’hauria d’haver tallat la llengua amb les dents per no donar-los aquest plaer? D’on ha tret fins ara la força per resistir, sense claudicar, anys de tortures a les cel·les governades pel carceller Antoni Mas? De petita la mare li ensenyà que només existia la llei de Moisès i que els cristians havien canviat el sentit de les Sagrades Escriptures. Ara veu com els botxins acosten la flama a la llenya verda que l’envolta. Encara té temps per divisar com els pares situen els infants en un indret proper a on hi ha instal·lats els foguerons. Volen que contemplin l’espectacle. Segurament els pegaran una bufetada a la galta a fi que no oblidin mai l’esdeveniment. Els cristians? La mare li parlava amb menyspreu dels idòlatres, adoradors de figures de fusta i guix. Com poden els homes i les dones agenollar-se davant déus que es corquen, que porten cucs al seu interior? Quina ignorància!
Ara el foc obri escletxes dins la carn.
Na Caterina Tarongí sap que en segons arribarà l’instant del pànic inabastable, del cos esdevengut flama. El foc, fent de carnisser, obrint les venes i els nervis que un dia foren acaronats per la suau brisa marina, pel vent de les tempestes quan encara hi havia amor sobre la terra i el seu promès la feia somniar amb països llunyans sense persecucions ni tortures.
Era abans del triomf del Front Popular. No record amb exactitud l’any. Encara vivíem l’alegria de la caiguda de la monarquia, de l’exili del rei Alfonso XIII. L’esperança en el canvi republicà, en les il·limitades possibilitats que s’obrien davant nostre. Ningú no ens havia obert els ulls en referència a les dificultats que aniríem trobant.
Els anarquistes tenien una visió més precisa de la història de la humanitat. No eren tan il·lusos com els republicans, com alguns dels socialistes que jo coneixia.
Una vegada anàrem a Inca, a sentir un míting de na Frederica Montseny. Ens ajuntàrem totes les colles d’esquerra de la comarca. Anarquistes i socialistes, comunistes i republicans. També hi vengueren joves dels grups naturistes, els estudiants d’esperanto, que es pensaven que amb una llengua universal s’acabarien les guerres. Era el jovent amb alguna preocupació política i cultural. Una felicitat absoluta! Cantàvem cançons mallorquines, els himnes dels treballadors. Intercanviàvem revistes de les organitzacions. El tren era una festa. Alguns havien portat guitarres, altres, les banderes de cada partit i sindicat. No hi mancaven tampoc membres dels grups musicals dels ateneus populars. Ens repartíem el menjar. Com anar de romeria. Ben igual que els viatges que, quan érem infants, fèiem a Lluc, amb els pares i els veïns del nostre carrer. Na Frederica Montseny vengué de Barcelona per parlar de la necessitat de fomentar el cooperativisme si un dia volíem una societat on la riquesa no estigués en mans d’uns pocs privilegiats. Un món on el producte de la feina del treballador no anàs a parar a quatre propietaris ociosos i servís per a bastir escoles i hospitals, llars de la infància, residències per als vells.
Les propostes de na Frederica Montseny ens seduïen. Unes explicacions ben diferents a les dels vells socialistes que coneixíem, els nostres mestres del passat, els doctes savis de la teoria de la lluita de classes explicant que de res no servia provar d’accelerar la història com els bolxevics, a Rússia. Deien que era necessari esperar que la classe obrera, la pagesia, madurassin culturalment i políticament.
Els joves no ho teníem tan clar. Érem vitals, impacients, amb unes ànsies infinites d’acabar amb les injustícies que cada dia ens copejaven els ulls.
Aquells doctes especialistes en la història del moviment obrer volien que entenguéssim que els sistemes econòmics canvien imperceptiblement. Deien que provar de suprimir etapes en el desenvolupament econòmic de la humanitat com va fer Lenin podia ser contraproduent. Sabíem la lliçó: del comunisme primitiu a la societat de classes, de l’esclavisme al feudalisme; de la societat feudal al capitalisme i, finalment, de forma inexorable, amb el naixement de la classe obrera a conseqüència de la Revolució Industrial: el socialisme, la nova era, l’home i la dona nous que somniàvem.
Els vells dirigents del Partit Socialista eren de l’opinió que no podíem acabar de forma voluntarista, per decret, amb els sistemes de producció.
-La vida d’una persona no significa res en comparació amb la durada d’un determinat sistema de producció. El canvi és inexorable i portarà la maduració de la societat. No cal forçar els esdeveniments. Establir el poder dels treballadors com s’ha fet a Rússia pot allunyar-nos de la meta que volíem assolir. La dictadura d’un partit polític pot esdevenir la dictadura del secretari general. Un secretari general omnipotent que priva de llibertat els treballadors que enderrocaren per la força el vell sistema... què hauríem aconseguit si substituïm un poder omnímode per un altre?
En parlàvem a l’Ateneu, després de les classes o dels assaigs de l’Orfeó. Aleshores, si el final del capitalisme estava determinat per la història... quin sentit tenia la lluita popular, les organitzacions polítiques en les quals militàvem? No ho acabàvem d’entendre. La maquinària inexorable del temps substituïa l’acció conscient de les masses? Els companys del POUM que vengueren a parlar de marxisme explicaven que sense la voluntat dels homes no hi ha canvi possible.
Per què marxistes de tendències diferents mai no es posaven d’acord?
N’Andreu deia que si a França no haguessin existit els jacobins, l’aristocràcia hauria acabat amb la provatura revolucionària de 1789. Igualment, a Rússia, malgrat la derrota en la Gran Guerra, els milions de morts i els segles de fam i esclavatge, mai no s’hauria instaurat el socialisme sense de la voluntat decidida dels bolxevics.
Els assenyats seguidors de Pablo Iglesias no ens acabaven de convèncer. Jo no era comunista però l’experiència de Lenin i Trotski volent capgirar el sentit de la història em seduïa. Mai no hagués existit la revolució dels consells obrers sense l’acció decidida d’un partit amb ferrenya voluntat de canviar el món! Els marxistes clàssics, els partidaris de Plejanov, eren com els nostres professors. Consideraven la Revolució un moviment profund de la terra, inexorable, que arribaria a poc a poc, impulsant un canvi lent però imparable de l’economia.
Els joves érem exigents. Desitjàvem veure les somniades transformacions socials amb els propis ulls. Confiar en el temps per a constatar el final del capitalisme? I si no ho arribàvem a veure mai? L’existència era tan curta! Ens semblava una covardia, una traïció a la memòria dels milers de morts que donaren la vida per acabar amb la manca de llibertat de la humanitat. Volíem participar en els esdeveniments nosaltres mateixos, sense haver d’esperar asseguts davant el portal de casa el pas dels segles!
Pensàvem que anar al míting de na Frederica Montseny ens podria servir per il·luminar els nostres dubtes, per trobar resposta a preguntes i interrogants.
Va ser una visita que remogué l’ambient de la comarca. Mai no sabérem qui va enderrocar la creu d’entrada a Inca. Qui podia ser? Quan vaig provar d’esbrinar-ho només trobava evasives, rialletes de complicitat. Tot plegat em feia copsar que molts joves no solament sabien el que havia passat sinó que -no en tenia cap dubte en veure el seu rostre resplendent de felicitat-, participaren activament en el fet.
L’església féu córrer que era un atemptat organitzat pels comunistes i anarquistes per acabar amb el cristianisme. Hi hagué novenes per provar d’apaivagar la ira divina i sermons des de les trones anunciant l’apocalipsi final, la fi del món pronosticada a les Sagrades Escriptures.
Què ens importava aleshores el que pogués pensar la beateria? El jovent que anàvem en el tren per sentir el míting cantàvem “La Jove Guàrdia” i “Els Segadors” sense cap mena de preocupació o remordiment.
N’Andreu s’apropà al meu seient i em digué a cau d’orella:
-No es podia consentir que el símbol de dos mil anys d’ignorància i opressió rebés una representant tan destacada de la lluita contra l’esclavatge material i espiritual de la humanitat!
Va riure i em besà als llavis.
Havia estat l’organitzador, el cap de la colla que de nit sortí a esbucar la creu d’entrada al poble?
Quan li ho demanava no em volia contestar. Era un dels seus secrets.
N’Andreu aprofitava per vendre les obres socials d’en Juan B. Bergúa. Tenia una comissió de l’editorial que després lliurava a l’Orfeó Proletari. Les obres més venudes eren Los Credos Liberadores i La Salvación Roja. Na Frederica Montseny ens parlà de la victòria dels nazis a Alemanya, de com havíem d’estar alerta davant l’avenç continuat del feixisme i el nazisme arreu del món. Explicà els crims dels hitlerians, les persecucions contra l’esquerra, la manca de llibertat existent a Itàlia i Alemanya. I, en acabar, ens advertí del perill que significaria, per a l’avenç de les idees col·lectivistes el triomf d’un règim semblant al que propugnava José Antonio Primo de Rivera per a Espanya.
Era la primera vegada que sentíem dir que Falange podia esdevenir un problema greu per als treballadors. Record que les paraules de na Frederica Montseny no ens atemoriren gaire. Abans de la guerra érem summament inconscients. Els esquerrans estaven segurs de la nostra força. Sabíem que Falange Española era formada per un grupet d’exaltats que anaven a la garriga i feien pràctiques amb fusells i pistoles. Potser va ser un error no estar alerta. El cert era que menysteníem els feixistes. Els teníem per tan poca cosa que mai no pensàrem que poguessin representar un autèntic perill per a nosaltres.
Però ara eren a casa, enmig del carrer, disparant, matant a la llum del dia, anant a cercar les persones que s’havien distingit en la defensa del Front Popular.
Inexorablement, el temps canviava de forma irreversible.
Què ens havia de passar a nosaltres?
De la novel·la Caterina Tarongí (El Tall Editorial)
pobler | 16 Maig, 2020 15:20 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60-
Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)
El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)
El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.
Quin era el secret que la feia coneguda arreu?
La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.
El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.
El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.
El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.
“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.
Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.
Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.
Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.
Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.
Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.
La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.
Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.
En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.
En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.
Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.
Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.
Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.
Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.
Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.
És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.
Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.
Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.
L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.
Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.
Em saludà novament.
--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.
--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.
Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.
Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.
De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.
Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.
Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.
El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.
--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!
Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.
Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?
Eren els meus mateixos interrogants.
Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.
Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.
--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.
El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
« | Maig 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |