Administrar

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’endemà de l’Alçament era dilluns - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor

pobler | 10 Maig, 2020 22:38 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’endemà de l’Alçament era dilluns - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


N’Antònia passà al meu costat i em mirà des d’una llarga distància. El seu esguard m’ho digué tot. En uns segons vaig poder guaitar dins la fondària de la seva ànima. Plorava. En unes hores havia envellit molts d’anys. Quina transformació! Els fills, atemorits, l’agafaven de la falda. Era la viva imatge del patiment. D’una rampellada vaig veure que li regalimava sang de les mans. Alguns dels rostres que contemplaven l’escena de les detencions semblaven de pedra. Com si hagués desaparegut la humanitat que pogués haver-hi en el seu cor. (Miquel López Crespí)


L’endemà de l’Alçament era dilluns. Al poble, la vida mai més no va tornar a ser igual. A casa encara estàvem preocupats pels trets a la caserna dels carrabiners, per la marxa apressada de n'Andreu i els amics que provaren de defensar la legalitat republicana. Tot va ocórrer a una velocitat vertiginosa. Com en les pel·lícules que veia a la infantesa, quan per uns cèntims, esvalotats, pujàvem al galliner del cine Metropol, a dues passes de la plaça Major. Ara s’esdevenia el mateix. Pareixia que els rellotges haguessin enfollit i les manetes girassin sense aturar i ningú no pogués aturar-les.

La mare havia canviat d’idea i ara volia que marxàsssim a Son Rapinya, a casa de l’oncle. Passava una penada pel que podia ocórrer. Ara s’adonava del perill que significava per a la supervivència de la família el possible triomf de l’exèrcit i la dreta més extremista. La preocupava aquella fotografia de na Isabel amb n’Aurora Picornell. Les dues filles havíem fet classes a l’Ateneu. Ens coneixien per tots els pobles dels voltants. Ens destàcarem moltíssim en la feina per la victòria del Front Popular aferrant cartells, repartint propaganda electoral, donant suport als candidats d’esquerra que vengueren per la nostra comarca.

Dins meu sentia un terratrèmol immens. Quan el trenta-quatre declararen l’estat de guerra no ens molestaren gaire. Feren anar el pare a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil. Li recomanaren que no sortís de casa fins que el govern donàs per acabada la situació excepcional en què vivíem.

Ara tot semblava diferent.

El tarannà de la gent havia mudat de forma radical.

Què fer en aquelles circumstàncies? Començàvem a pensar seriosament a marxar a Palma. Al poble podríem quedar-hi la mare, la padrina Margalida i jo mateixa. Els altres havien de desaparèixer, fer-se fonedissos, restar a l’espera de temps millors amagats en un indret segur.

Encara estàvem pensant el que havíem de fer quan sentírem novament trets i cançons pel carrer. Els homes de Martí Cerol anaven amunt i avall amb fusells i pistoles, exultants d’alegria per la victòria. Els Viva España! ens arribaven fortíssims, talment els trons dels dies de tempesta. Va ser la primera vegada que em vaig topar de front amb els que ens portaven la desgràcia.

Arreu, els fanàtics admiradors de Hitler i Mussolini es dirigien a la sortida del poble per anar a rebre els militars que venien a sufocar la resistència republicana. Coneixia els exaltats. Alguns participaren a les excursions de l’Ateneu, en els balls de Carnaval. Semblaven trastornats. En Felip, un jovençà que volgué festejar-me, en veure que sortia de casa se m’acostà i em digué irat:

-Sabem que el teu nuvi ha marxat a Alcúdia, amb els enemics d’Espanya. Els trobarem ben aviat. Ningú no se salvarà de la justícia. Els càstigs dels que s’han oposat al gloriós Moviment salvador de la pàtria serà exemplar. Un escarment que perdurarà generacions i generacions.

M’examinà de dalt a baix amb accentuat gest de menysteniment, com qui contempla un inferior, algú insignificant al qual poden fer mal.

De seguida vaig pensar: “em mira com a xueta i roja”.

Era una situació prou coneguda al llarg de la meva vida. Al poble sempre ens havien mirat igual. A vegades la gent dissimulava. Nosaltres érem una família amb terres i negocis. Potser ens necessitarien un dia. L’enveja i la hipocresia ens encerclaven des de eia segles. Amb el poder de les armes ja no era necessari dissimular els sentiments. Les pistoles i els fusells els feien sentir-se déus. Em contemplava talment estàs situat a una alçada inassolible per a la resta dels humans. Vaig estar a punt de riure’m d’un posat que em semblava ridícul de no haver estat tan tràgic. Reprimia les meves emocions, el desig d’escopir-li a la cara per l’oi que em produïa el seu comportament. Pensava en la família, en el patiment de la mare si s’agreujava encara més la nostra situació.

Em vaig mossegar la llengua fins a fer-m’hi sang.

Va ser quan, pronunciant lentament cada una de les seves paraules, em digué a dos dits de la meva cara:

-T’equivocares escollint un revolucionari. T’hauria convengut més triar-me a mi. Ara no et veuries en perill.

Es returà un moment i afegí, sec com un tret al cor:

-Els xuetes sempre anau errats. Per què preferires n’Andreu? O no sabies que els que fem costat als rics sempre guanyam les guerres? Preferir un defensor dels jornalers? Quin poc coneixement! Si haguéssim sortit plegats, en casar-nos hauríem pogut ajuntar els horts. No recordes que la sínia dels meus pares és al costat del vostre molí?

Què podia dir-li? Tanmateix no podria entendre res. Sempre la mateixa història: diners, poder, terres, ajuntar les finques!

Em feia fàstic aquella manera d’entendre les relacions personals. Res de bell on el sentiment i l’amor de les persones cobràs vida. Acumular propietats, quatre pessetes a la cartilla d’estalvis, constatar com el temps que ens ha estat concedit anava fonent-se en la buidor més absoluta. Coneixia prou bé el que significava l’univers miserable que em proposava.

Jo també el vaig mirar amb menyspreu. No teníem res a dir-nos. En Felip ja era un botxí i, a més, bastava veure’l, en feia ostentació.

De sobte em donà l’esquena i sense dir-me res més continuà amb aquell grup d’exaltats, proferint crits contra la República i a favor dels militars.

Els fets que ara rememor després de tants d’anys tengueren lloc a migdia. Ningú de la família s’atreví a sortir al carrer. Tan sols el padrí havia anat a l’Ajuntament a primera hora. Marxà cap al seu despatx talment ho feia cada dia d’ençà el nomenarem encarregat de vies i obres. Trobà l’edifici ocupat pels sublevats. Tornà de seguida i ens contà que l’havien encanyonat amb els fusells dient-li que el detendrien si el tornaven a veure. Tots anaven amb camisa blava, amb el jou i les fletxes brodats damunt el pit. Un conegut nostre, en Toniet Molondro, va ser el primer que entrà a l’Ajuntament disparant a l’aire, amenaçant els guàrdies municipals.

-On són els famosos revolucionaris que xerraven tant? O és que, covards, han fugit amb els carrabiners i socialistes? Que surtin i ens veurem les cares! –deia, com si hagués enfollit, disparant un tret al quadre amb la imatge de la República que presidia l’entrada de la Casa de la Vila-.

Després, amb el suport d’un parell de joves uniformats, començà a fer un munt amb els llibres que contenia la biblioteca i els quadres amb les fotografies dels afusellats per la sublevació de Jaca. Fermín Galán i Ángel García Hernández morien dues vegades: per les bales de l’escamot d’execució i per la folla violència dels que no podien veure’ls retratats.

El padrí Rafel tornà de l’Ajuntament esverat. Trobà el despatx remogut, els llibres de comptabilitat destrossats, llançades al terra les fotos que tenia penjades a la paret. Semblava que tothom hagués perdut l’enteniment. Pegaven cops de culata als mobles, rompien els armaris, les cadires, s’asseien posant les sabates brutes damunt la taula del batle.

Escoltàrem el relat sense pronunciar paraula. L’ambient començava a estar carregat. Era un dia d’estiu xafogós. A primera hora del matí el sol ja cremava la pell com si algú et llançàs oli bullint damunt la pell.

Veure un grup de falangistes emmanillant n’Antònia, l’esposa del sergent Llodrà, ens va fer copsar de seguida el perill en què ens trobàvem. Per quins motius detenien una dona que no havia fet res, que només tenia cura dels dos fills i que no havia participat mai en cap activitat política?

N’Antònia passà al meu costat i em mirà des d’una llarga distància. El seu esguard m’ho digué tot. En uns segons vaig poder guaitar dins la fondària de la seva ànima. Plorava. En unes hores havia envellit molts d’anys. Quina transformació! Els fills, atemorits, l’agafaven de la falda. Era la viva imatge del patiment. D’una rampellada vaig veure que li regalimava sang de les mans. Alguns dels rostres que contemplaven l’escena de les detencions semblaven de pedra. Com si hagués desaparegut la humanitat que pogués haver-hi en el seu cor.

Vaig sentir que deia:

-Quin mal he fet? A qui he perjudicat? Per què em portau a tancar? Mai no m’he ficat en política, ho sabeu ben bé. Teniu pietat! No veieu que m’he d’ocupar d’aquests infants?

La gent que envoltava la comitiva començà escopir n’Antònia sense tenir esment dels al·lotets que, tremolosos, caminaven al costat de la mare.

-Matau-los! No deixeu cap comunista! No volem que deixeu en llibertat els que volien cremar les esglésies!

Un calfred em va recórrer l’espinada.

Alguna de les dones que insultaven n’Antònia em senyalaven amb la mà. El cor em bategava fort, com si m’hagués d’explotar enmig del pit. D’on sorgia aquella gernació de feres rabioses? Com s’havia congriat l’odi que vessava pels seus ulls? Uns al·lots del meu carrer s’aproparen als infants de n’Antònia i els pegaren una coça. Els fills del sergent Llodrà començaren a plorar, sense entendre el que passava.

Quan vaig provar d’impedir tanta injustícia, la indecència dels pares i mares que no feien res per a impedir la brutalitat contra els nins de n’Antonia, na Paula Bugadera i na Lluïsa Corró es plantarem al meu davant, amenaçadores:

-I ara què? –digueren, irades-. Els xuetes voleu defensar els comunistes? Ja sabem que la vostra família també ho és, marxista. Comunistes i socialistes sou el mateix! Teniu idèntica bandera, alçau el puny en els mítings, en les manifestacions del Primer de Maig. A les desfilades obreres portau els retrats de Marx i Engels. Hem vist la teva germana Isabel retratada amb n’Aurora Picornell i la gentussa del Molinar, aquell niu de rojos que cal exterminar de rel si volem que la pau torni a Espanya.

La Bugadera s’atreví a agafar-me el braç i, com si de sobte hagués enfollit, continuava parlant, encesa, talment estàs endimoniada.

Al nostre voltant s’havia acaramullat la gentada que anava rere els falangistes. Cap possibilitat d'error: em miraven com si fos un animal que calia exterminar.

-També t’haurien de tancar, ben igual que a n’Antònia. Ningú no ignora que els rojos es reunien a La Societat. El teu pare i n’Andreu, eren els encarregats de repartir les armes per fer igual que a Astúries. Ens volíeu prendre les terres i, com a Rússia, fer la Repartidora. El teu padrí Rafel estava en contacte amb esquerrans dels altres pobles per a començar a cremar esglésies i tancar els sacerdots a la presó. Ho sabem ben cert. Ens ho ha dit el rector.

Les tenia a dues passes, com si fossin cans a punt de mossegar-me. Vaig fer una passa cap enrere. La saliva que escopien m’arribava al rostre. Devien tractar els xuetes que en el passat portaven a la foguera d’igual manera? El padrí Rafel contava que, malgrat els segles, la situació era ben idèntica. Sense cap mena de variació aparent. Els descendents dels jueus conversos enmig de la pols del carrer, sotmesos a l’escarni públic, sense possibilitat de defensa, condemnats pel costum, per la necessitat fomentada pels poderosos que sempre hi hagués en qualsevol circumstància un grapat de persones innocents fent de cap de turc.

Impossible contenir-se davant la mentida i la injustícia.

Mirant els veïns que ens envoltaven vaig exclamar, desafiant:

-Menteixes i ho saps prou bé. Nosaltres mai no hem tengut armes a casa nostra i molt manco a La Societat. Ni una escopeta de perdigons. El pare i el padrí mai no han estat caçadors. Tothom sap que la cooperativa es va constituir per aconseguir queviures més barats i de bona qualitat, per recollir els diners per a la mútua dels metges i ensenyar de llegir i escriure. És un crim voler el benestar de la gent? Heu de matar i torturar pel simple fet de venir a cantar a l’Orfeó, anar d’excursió amb els al·lots i al·lotes de l’Ateneu? Fins a quin punt la rectoria us ha fet perdre l’enteniment?

Miraven en silenci, nervioses, agitades. Sabia que tanmateix no escoltaven els meus raonaments. Romanien enmig del carrer, envoltant-me, histèriques, a punt de mossegar.

No m’atemorien. Les coneixia prou bé. Feia uns dies, abans d’esclatar el Moviment, si haguessin necessitat un favor haurien comparegut per casa nostra suplicants, amb els ulls baixos i el posat humil.

La hipocresia personificada! Aleshores, en voler un sac de blat per arribar a final de mes, un anell pel casament de la filla, uns jornals de feina a la cooperativa del padrí, no deien que érem xuetes i perillosos socialistes.

Pensaven que amb quatre crits podrien fer callar na Caterina Tarongí? No em coneixien prou bé!

Plantada al seu davant, fent front a aquella tropa enfurismada i apropant-me a na Paula Bugadera, li vaig dir:

-Tanmateix no em feu por. O no recordes que el teu pare va ser un dels fundadors de La Societat? Aniràs fins a la tomba que teniu al cementiri, i l’obriràs per veure si també té armes per repartir entre els pobres? El teu germà Joan és un bon caçador. Potser tengui un parell d’escopetes. Si vols, les podem anar a cercar. O ha marxat amb els fanàtics que cerquen esquerrans per les pinedes d’Alcúdia?

El grup que m’encerclava restava silent, atent a cada una de les paraules que pronunciava.

-Tots heu tengut fills, germans, amics que han vengut a una excursió i a aprendre lletra. Mai no us hem cobrat un cèntim.

Alguns dels que venien per la cooperativa a aprendre de llegir, a cercar llibres i revistes, acotaren el cap, avergonyits.

Però em sentia com davant un tribunal que em volgués portar a matar. En segons, mentre intentava defensar el pare, el padrí, a mi mateixa, començava a comprendre el poder paorós de l’enveja i com la gent no podia consentir que algú destacàs una mica, fos feliç. Quin pecat fer evident una engruna de felicitat! Per a odiar-te amb summa intensitat bastava que et veiessin somriure quan passejaves agafada de la mà del nuvi o que s’evidenciàs que la joieria del pare anava bé. Un crim, tenir clients, constatar que el negoci funciona a la perfecció! Ara comprenia les mirades serioses d’algunes veïnes en saber que havíem acabat la carrera de magisteri. Era suficient per a fer néixer el corc de l’enveja en el cor de la gent. Com si odiassin el progrés de la humanitat. No podien consentir el benestar de les persones! D’on sortien tantes ànimes enverinades? Era producte dels sermons dels sacerdots o hi havia alguna cosa més profunda, més difícil de destriar?

No ho sabia.

Possiblement la pobresa, les mancances, els embrutiren de tal manera que ja no eren capaços d’alletar cap noble sentiment. Cadàvers vivents? Persones que només poden sobreviure xuclant la sang dels altres? Com era possible que els que es pegaven tocs al pit quan passava el Bon Jesús ara consentissin que els seus infants fessin mal a uns nins de quatre i cinc anys? Que ningú sortís a defensar n’Antònia, una dona que sempre els havia fet els favors que necessitaven? Quantes vegades no vaig veure l’esposa del sergent Llodrà anar a tenir cura d’un vellet malalt, preparar-li el menjar i rentar-lo?

Ningú no recordava el que n’Antònia havia fet pels coneguts que ara l’insultaven.

De cop i volta vaig pensar que el pare i la mare m’esperaven.

Ens podríem salvar de l’endemesa que s’apropava furient?


De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 (XV) - Premonició de guerra civil

pobler | 10 Maig, 2020 20:36 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 (XV) - Premonició de guerra civil -


En Ros, el moix, instal·lat a un racó de la biblioteca, ens mira com qui veu fantasmes. Possiblement es demana a què ve tant d’enrenou a unes hores en què ell regna, senyor de les cambres i passadissos de la vicaria. Ni el ca, en Negre, s’atreveix a penetrar en els seus dominis i resta, amb mirada trista, allargassat sota les parres del jardí, esperant la benvolença d’en Ros perquè li permeti tornar al meu costat. En Ros mou la coa nerviós, tot observant amb cara de prunes agres l’espectacle que oferim. De tant en tant es gira nerviós en el racó dels prestatges i mira cap a una altra banda amb gest de menyspreu total. (Miquel López Crespí)


A la saleta on rep les visites s’ha fet un silenci espès.

En Ros, el moix, instal·lat a un racó de la biblioteca, ens mira com qui veu fantasmes. Possiblement es demana a què ve tant d’enrenou a unes hores en què ell regna, senyor de les cambres i passadissos de la vicaria. Ni el ca, en Negre, s’atreveix a penetrar en els seus dominis i resta, amb mirada trista, allargassat sota les parres del jardí, esperant la benvolença d’en Ros perquè li permeti tornar al meu costat. En Ros mou la coa nerviós, tot observant amb cara de prunes agres l’espectacle que oferim. De tant en tant es gira nerviós en el racó dels prestatges i mira cap a una altra banda amb gest de menyspreu total.

Fa molt d’anys que tenc en Ros a casa. Per a mi és un personatge imprescindible de la meva vida quotidiana. Encara record com si fos ara mateix el dia que, després de missa primera, el vaig trobar abandonat pel carrer, petitet, miolant com un desesperat. Mai no vaig saber qui el va abandonar, per quins motius el llevaren del costat de la mare i el volgueren matar de manera cruel. Em desespera la manca d’humanitat amb els animals. Molts pagesos només en tenen cura si els serveixen per alguna feina concreta: els cavalls per llaurar i portar la feina pesada del camp, el cans són útils per caçar, servar les propietats, els moixos per caçar ratolins... Són poques les persones que els estimen per si mateixos, com a animalons de companyia o bèsties que suporten el pes feixuc de les feines del camp. Hi ha res més trist que veure com un cavall, que ha estat la columna vertebral del pagès, en envellir és venut per quatre rals per a morir a la plaça de braus o esser enviat al carnisser per fer-ne carn per als més pobres?

I això que el patró d'Albopàs és sant Antoni, el protector dels animals! Quan per la festa del sant beneesc les someres, cavalls, porcs, cans, moixos i tota mena de bèsties que em porten davant l’església, pens en la hipocresia de tants albopassins. Per desgràcia, als homes encara els manquen molts d’anys per a arribar a ser cristians dignes, amants els uns dels altres i dels animalons que ens acompanyen mentre dura la nostra curta vida sobre la terra.

Na Catalina i jo suràrem en Ros com si fos un nin petit donant-li la llet a la boca fins que es va veure amb forces per a menjar. Li va costar mesos recuperar-se de l’abandó que havia patit. Però a poc a poc va anar engreixant, enfortint els músculs tan àgils, i, indubtablement, en poc temps es va fer l’amo i senyor de la casa. Quan tenia gana o volia que li canviàs l’aigua del plat compareixia al despatx i amb un parell de miulos i fregant-se a la sotana m’indicava el que volia. Si no feies la seva santa voluntat no et deixava en pau ni per un moment i gemegava fins aconseguir els seus propòsits. Després, satisfetes les seves necessitats, s’instal·lava en el lloc que trobava més còmode i em mirava fins que li entrava la son.

En d’altres moments, i encara és ben igual que quan era més petit, li entrava un curiós sentiment d’amistat i compareixia xalest al lloc on jo estava llegint, pegava un salt àgil fins damunt la taula i s’apropava al que feia indicant-me amb els seus gests que era hora d’acaronar-li l’esquena.

No hi havia més remei que deixar el que feia i estar amb ell una estona fent-li moixonies. Confiat, s’ajeia panxa enlaire perquè el gratàs arreu. Només em deixava en pau després d’una bona estona. Altra volta, satisfet, s’instal·lava en un indret de la sala des d’on, com de costum, pogués seguir cada un dels meus moviments.

Avui, en Ros no està gaire content amb la inesperada tropa de visitants que han comparegut per la vicaria. Ben segur que troba que envaeixen casa seva, l’indret on d’ençà fa tants d’anys regna com a senyor absolut.

Hem estat bona estona en silenci. Potser és efecte del debat acalorat o de les herbes dolces i l’anís que na Catalina ha anat servint mentre els presents, enllepolits, s’engolien la xocolata amb ensaïmades i pastissos.

Maria Antònia Salvà és la primera que es deixondeix i contínua la conversa, com si el temps no s’hagués aturat en una hora determinada del rellotge.

Lentament, el rellotge de paret desgrana les dotze campanades del migdia. Mossèn Antoni Maria Alcover es treu un petit llibre d’oracions i comença una pregària a la Verge Maria.

--No oblidem les obligacions –murmura, amb veu pausada i tranquil·la--. Resem el parenostre i tres avemaries. Que Déu nostre Senyor ens il·lumini i doni llum als nostres governants.

Resam en silenci. És el moment en què el so potent de les campanes de l’església coincideix amb les del rellotge de la sala gran, a l’entrada. “El temps passa inexorablement”, pens, alhora que faig el senyal de la creu com a signe visible que he acabat les oracions.

De la cuina estant se sent el soroll de na Catalina fregant plats i tasses. Not que fa un renou provocatiu, com si volgués dir que ja n’hi ha prou de xerrameca i és hora que la gent marxi. Intuesc que tantes hores de parlar ininterrompudament l’han cansada. Ella no està acostumada a veure tanta gent pasturant per casa. En determinats moments compareix per a emportar-se els cendrers, netejar la tauleta, servir novament tassons d’aigua fresca de la cisterna. Ho fa provocativament, indicant amb cada gest que seria hora de plegar, que ja hem parlat massa i tanmateix no hem solucionat res.

La primera a intervenir novament és la poetessa de Llucmajor. Com si retornàs d’un llarg viatge, d’un somni ple de randes i floretes de sa marjal, s’aixeca uns moments per escodrinyar en els prestatges de la meva biblioteca.

--Joan, tens llibres introbables –afirma, alhora que em mostra el Compendio de la historia general de la Iglesia, del dominic F. M. Amado--.

--Una edició de 1849! –continua, expressant la seva admiració--. Joan, no pot ser que no m’informis per carta de totes les troballes que fas per les llibreries de vell! Ja saps que vaig poc per Palma. M’hauries de tenir assabentada del que compres. A vegades acab els llibres que tenc a la tauleta de nit i estic dies sense poder llegir res del que m’interessa vertaderament.

Torna posar el llibre al seu lloc i s’asseu altra volta al sofà.

--Jo tenc esperances amb el canvi de situació.

Mira els presents i afegeix, convençuda:

--Pitjor del que hem patit fins ara no pot anar. Almanco els revoltosos veuran que no poden fer el que volen, que hi ha una autoritat, un poder que sap posar ordre enmig de l’anarquia regnant. Parlament, partits polítics, sindicats, cases del poble, assalts a les esglésies i convents, les tropes que no volien anar a l’Àfrica a defensar la pàtria, les peixateres sublevades, els jornalers cada vegada més propers als demagogs que els prometen el paradís damunt la terra! No podíem anar de cap de les maneres!

Na Catalina li serveix novament una copeta d’anís que Maria Antònia Salvà es beu com si fos aigua.

--A s’Allapassa s’ha notat el canvi provocat pel l’avenç dels temps moderns. S’hi respira un ambient diferent. Producte de les lectures prohibides a les païsses? No ho sé. Però els missatges et miren de forma com mai no ho havien fet. Tot ha mudat. Llauradors, el formiguer, l’oguer, els pastors del bestiar de llana, el garriguer, el moliner, fins i tot les criades!, ja no van tant a missa com era el costum d’ençà feia generacions. Jo no ho puc controlar tot, i sovint, quan deman informació als servents de més confiança, aquests m’enganen i em diuen que es fa com en el passat. Però no és així. He notat com a l’hora del rosari, a sol post, en lloc d’estat concentrats en l’oració, només mouen els llavis volent fer-me creure que resen de cor. Però els veig la mirada tèrbola, lluny del recolliment que era habitual en temps dels meus pares.

--Bé. El què vostè explica passa arreu --intervé l’amo Joan Siurell, el propietari de la ferreria més important d’Albopàs--. Darrerament he tengut greus problemes amb els empleats i n’he hagut de treure un parell al carrer. S’havien atrevit a demanar més sou sense apreciar el que significa tenir un jornal segur cada setmana! L’egoisme campa arreu! Una cosa mai vista abans.

--Què em direu que no conegui en la pròpia carn! –assenyala Maria Antònia Salvà--. Encara no puc entendre com hi ha tant de vici i egoisme particular entre gent que hauria de besar-nos els peus, la terra que trepitjam! Què farien jornalers i missatges sense els senyors de les possessions? M’ho voleu explicar? En lloc de pensar en la salvació eterna, només esperen l’arribada del diumenge per a marxar al poble. Nosaltres els pagam religiosament, per sant Miquel, el 29 de setembre. I si qualcú, durant l’any, necessita uns diners per alguna necessitat especial, sempre té un avançament que posteriorment els és descomptat del jornal. No cal dir que els millors missatges, els millors treballadors, són premiats amb un pa gran per portar a les famílies i jo mateixa m’encarreg de cercar roba de segona mà en bon estat perquè sempre vagin vestits com a persones dignes. Res d’espellissats, de missatges que, descalços i amb roba espanyada, fan mal als ulls, donen una impressió de pobresa i misèria als visitants!

Maria Antònia Salvà no diu cap mentida. Jo mateix ho vaig poder constatar a les passades festes de Nadal quan em convidà per dir-hi missa a s’Allapassa. Tota una cerimònia, el lliurament de regals als més feiners de la possessió. Amb les seves mans va lliurar a cada missatge un o dons pans de blat (segons la feina feta), un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades els va donar, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.

Tant de despreniment cap els treballadors no es veu a gaire possessions de les que conec!

El jove Miquel Crespí Pons de Can Verdera, que ha estat molt de temps escoltant amb atenció les intervencions dels tertulians, em fa senyes amb la mà, com si fos en una assemblea. Entenc que vol parlar i li faig un gest confirmant que por dir el que vulgui. Estam entre amics. I a més m’interessa molt saber la seva opinió sobre els esdeveniments que en aquests moments commouen Espanya. En Miquel és un home que promet. Tothom, quan es parla d’ell, ja el veu com a batle d’Albopàs. Des d’un conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels que ja som homes d’edat. Sentint-lo he comprès com a vegades cal canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de l’essencial. Mossèn Antoni Maria Alcover, Maria Antònia Salvà, són gent pastada amb elements d’una altra època, qui sap si ja periclitada per la història. Jo mateix em trob sovint ancorat en un passat llunyà, albirant una Espanya pretèrita que potser tan sols existeix en la nostra imaginació.

--No vull dir que no teniu part de raó en algunes de les afirmacions que heu fet avui --diu Miquel Verdera--. Sí, estic summament d’acord que era necessari un canvi radical en la nostra societat. L’acció valenta i decidida del general Miguel Primo de Rivera em fa intuir que anam per bon camí, no ho dubt. I som decidit a organitzar el suport al general a Albopàs, a crear una agrupació que defensi les idees que ha expressat en el comunicat que confirma la decisió de suprimir els partits i el Parlament. Ara bé, aquest gran moviment nacional de regeneració no s’ha de fer per tornar endarrere, per anar com els crancs cercant solament la consolidació de les velles estructures caciquils espanyoles. Que peresquin els partits si aquests, amb les seves constants lluites internes, no han sabut donar resposta als desafiaments que se’ns presenten. Però no oblidem que tenim un futur pel davant i que l’hem de saber aprofitar.

Els meus hostes escolten en silenci. Mossèn Antoni Maria Alcover es remou, inquiet, al seu seient, com si pensàs que les recomanacions van adreçades a la seva persona.

--És molt millor donar suport a uns anys de manca de llibertats que no enfrontar-nos amb una cruel guerra civil.

Els presents el miren amb posat de preocupació. Maria Antònia Salvà, com si hagués estat sacsejada per un llamp, exclama, atemorida: Ai, Senyor, una guerra civil no! Tantes morts! No em puc imaginar Mallorca com si fos l’actual Rússia bolxevic o tornàssim al temps atziacs de les Germanies!

--Hem de parlar amb claredat. Aquest moviment té un significat precís: acabar amb l’anarquia. I per finir amb la prepotència dels anarquistes potser serà necessari pactar una treva amb els socialistes de Largo Caballero.

--Pactar amb els socialistes? –exclama amb veu sonora mossèn Alcover--. Això mai! Primer la mort! El socialisme és l’antesala del comunisme. O no veieu el que està passant a Rússia?

--Precisament per això mateix ho dic. Rússia és l’exemple que cal evitar. O no heu pensat que possiblement és la manca de visió, voler aferrar-se a situacions sobrepassades per la història, el que ha portat al triomf de Lenin al vast imperi dels tsars? Els que pensen que una dictadura provisional com la del general és perniciosa van ben errats. És precisament el camí indispensable per, lluny de vagues i manifestacions, poder emprendre un camí de modernització de les velles estructures de l’estat espanyol, massa enfonsat en el fang de mil corrupcions i baralles sense sentit.

Sí, pens que té raó. És precisament l’actual manca de llibertat la que ens pot portar a un progrés inimaginable. Aquest jove prometedor sap el que es diu. Aprofitar uns anys de pau per aprofundir en unes lleis que, dins d’un ordre, afavoreixen els treballadors. Consolidar els sindicats catòlics, donar crèdits als empresaris, acabar amb l’atur que és la font de què es nodreix la demagògia dissolvent de les sectes satàniques que coneixem. Amb feina, un jornal segur, un mínim de seguretat per a la vellesa, les revolucions poden passar a la història, quedar com a un somni de quatre fantasiosos a qui ningú no fa cas.


El dia ha passat quasi sense adonar-nos-en.

A poc a poc tothom ha anat marxant. Llorenç Riber ha estat el primer a dir al seu cotxer que prepari la tartana per tornar a Campanet.

Tots sortim a dir-li adéu. Veure’l és com contemplar un paisatge poderós. Porta marcada en el rostre la força tel·lúrica del nostre poble, l’empremta gegantina de Ramon Llull. La bellesa que desprenen els seus versos té l’alè de la divinitat. Crea mons fantàstics amb la paraula. Domina la nostra llengua talment un pagès coneix els secrets de conrear la terra.

--No he parlat gaire perquè, ja ho sabeu, d’ençà la Setmana Tràgica em som escaldat en tot el fa que fa referència a la humanitat, en el futur dels homes. Però he sentit les vostres paraules tan assenyades amb summa atenció i podeu comptar amb el meu suport en tot el que sigui engrandir la pàtria, consolidar la nostra cultura i tradicions. A mí tan sols em resta la ploma i la paraula i, us ho promet, en aquest sentit mai no defalliré; estaré sempre al costat vostre.

Ens acomiadam igualment de la senyora de s’Allapassa, que, abans de marxar amb la galera que l’ha venguda a cercar, m’ofereix un plec amb amb els seus poemes més recents.

--Per a tu, Joan –em diu, amatent--. No solament has de llegir els teus vells llibrots. Un poc de poesia ajuda a sentir-te més bé. Per a mi, escriure és com prendre una metzina miraculosa. Em manté viva, en forma, lliure de preocupacions. No hi ha res com la bellesa sublim de la nostra terra: la flaire de les flors, les cançons de les pagesetes, una glosa ben dita. Fins i tot en un dia ennuvolat podem entreveure la presència del senyor que ens ha donat el millor regal que ens podria oferir: la pau del pla i les muntanyes, el murmuri de les abelles, el concert dels ocells de bon matí, quan vénen fins a la finestra per ajudar-te a despertar...

Reflexion per uns moments mentre em vaig acomiadant dels visitants. Sí, potser el general Miguel Primo de Rivera ens pot salvar d’una guerra fratricida. Són molts els núvols, els mals presagis que s’han anat acumulant durant tots aquests anys a Espanya.

És evident que ens manca una visió més encertada del món, de la crua realitat que ens envolta. En què devem haver errat predicant tan sols amor al proïsme i resignació? Només amb oracions es pot aturar la fam? Amb quatre almoines als pobres? El batle, les digníssimes autoritats que ens governen, fan caritat, ho sé. Cada temporada manen matar un porc o unes ovelles i reparteixen la carn entre els més necessitats. En altres ocasions, les Filles de Maria, els membres de la Congregació, es reuneixen, cerquen el pa sobrer de les cases riques i van a les cases dels més desgraciats a repartir-lo. Sovint pa dur, però que és extremament útil per a fer sopes amb unes fulles de col.

Però bastaran aquestes lloables accions per aturar el vendaval que s’endevina? Els poemes de Llorenç Riber i Maria Antònia Salvà, la recerca de rondalles i mots de la nostra llengua que fa incansablement mossèn Antoni Maria Alcover, els meus sermons des de la trona... són suficients per evitar que s’escampi la flama de l’odi i la venjança que, com un núvol sinistre, igual que a Rússia, amenaça d’acabar amb la civilització?

A vegades, no tenc gaire esperances.


De la novel·la inèdita de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS