pobler | 07 Abril, 2020 15:50 |
Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. (Miquel López Crespí)
Quants d'anys fa que estic aquí dintre, amagat, tancat dins del pis, aïllat del món exterior? Ja no ho puc recordar. Fa vint-i-cinc anys assassinaren al Che. Ningú no se'n recorda. Fa vint-i-cinc anys jo en tenia vint. Tots volíem lluitar -lluitàvem!- contra la injustícia. Llunyanament, a vegades, recordo l'accident, uns dies obscurs a la clínica. Avui tot és fosc dins de la meva memòria. Ella degué morir al meu costat. Ningú m'ha parlat mai més del què se'n féu. Quina situació més estranya! De cop i volta, als quaranta-cinc anys, quan la professió, el treball al diari semblaven anar immillorablement, sorgí d'improvís, envaint la carretera, aquell cotxe negre. El meu únic contacte amb l'exterior es n'Antònia. Em porta el menjar de la setmana, m'ajuda a arreglar una mica la casa. Sempre protesta. Troba que conservo massa llibres, posters, records d'un temps esvaït que mai més no tornarà. Aquest cartell del Che desgastat pels anys! Un home que volgué ajudar a la humanitat i morí, com Crist, penjat de la creu, metrallat. La mateixa mort. El mateix destí. Dos homes idèntics. El Che. Crist. Ambdós es confonen dins del meu cervell formant una imatge inseparable. Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. Exercits de captaires s'arreplegaven pels carrers. Homes i dones terriblement desfigurats per desconegudes plagues estan a l'aguait rere les cantonades. No són estranys els casos de canibalisme. Al començament de la meva malaltia, abans de la guerra, la situació no era tan dolenta. Cada matí, des dels finestrals podia veure els autobusos amb els infants anant als col.legis o a la gent apressada cap a la feina. Les dones encara podien anar a la botiga, al forn, als quefers quotidians. Per les nits ens reuníem. Parlàvem, organitzàvem el món millor que havia de venir sense imaginar que la guerra estava en marxa i que els militars es disposaven a la rebel.lió, a la venjança. Quant d'odi s'acumulà en poc temps dins el cor de les persones! En pocs anys la situació s'enterbolí. Les nostres organitzacions feren figa, nosaltres mateixos les deixàrem anar a la deriva. Despenjàrem els cartells del Che. L'assalt al Parlament fou la senyal per a la matança de forasters i gitanos. Escamots armats anaren a cercar els amics que s'havien destacat en la protesta. Cremaven les cases dels treballadors estrangers davant la còmplice indiferència de la policia. Un cercle de foc encerclà la Ciutat. Esclataven bombes a places i mercats. Els autobusos amb escolars eren incendiats, estripats per la metralla que arribava, silent, de les muntanyes. Multiplicació permanent de la violència. Mataven les empleades de les botigues per robar-hi la recaptació. Els carrers s'anaren despoblant. Tothom es refugià als soterranis de les finques. A cada cent metres s'hi veien les restes dels cotxes cremats, fems de mesos. Ni la televisió ni la ràdio no parlaven mai del que s'esdevenia al carrer. Si no hagués estat per la meva curiositat innata; si no m'hagués preocupat jo mateix d'estar informat pel meu compte, hom podia creure que vivíem al millor dels mons. Controlaven els mitjans de comunicació. El telenotícies només parlava de fets i esdeveniments llunyans: terratrèmols a Amèrica Llatina, ciclons als Estats Units, assassinats arreu del món. Es repetien setmana rere setmana els concursos televisius, els programes d'entreteniment: tertúlies on s'explicava fil per randa cada detall de la vida dels famosos. Però la guerra que ens sacsejava contínuament no existia, era una fal.làcia. Una mentida l'assassinat del Che o de Salvador Allende. Una rondalla les victòries permanents del poble vietnamita. Una faula que els homes i les dones poguessin, un dia, alliberar-se de l'esclavatge permanent, de la fam, de les guerres imposades pels de dalt. La ràdio era sovint l'únic mitjà de contacte amb la realitat. Per la BBC de Londres i per Ràdio París em vaig assabentar dels combats entre els pescadors i la Guàrdia Civil, de l'execució dels cincs joves antifeixistes el vint-i-set de setembre. Des de les retxilleres de les finestres clausurades contemplo, esfereït, l'increïble paisatge quotidià. Els camions carregats de presoners, els escamots d'afusellament, ebris, cantant cançons de guerra i extermini, enlairant banderes i estendards. Hi a finques que cremen. Incessant vol d'helicòpters damunt les barriades rebels. Sinistres avions de combat, provats en la guerra del Golf, deixen caure gas verinós damunt els pobles veïns, nàpalm, bombes de fragmentació. Una de les sofisticacions més terribles d'aquesta guerra són les trampes per a infants. Es tracta d'uns enginys especials en forma de flors de coloraines o de papallones pintades i que criden l'atenció dels al.lots. Quan aquests s'apropen i les toquen, de seguida esclaten i desfan en mil trossos el nin o la nina que s'hi ha acostat.
Abans d'aquest terrible nou ordre que ens han imposat, quan ella vivia i jo no estava immobilitzat, assegut en aquesta cadira de rodes, tot era distint. No ens imaginàvem que un dia pogués esclatar la guerra. Era impensable una revolta militar. Qui s'hagués pogut mai imaginar que el veí, armat, vingués a cercar-te?
Les nits, a l'estiu, eren lluminoses i clares. Escoltàvem música. Provàvem d'esbrinar el nostre destí estudiant les constel.lacions. La mar encara era blava, neta, sense les deixalles que llancen a la costa els centenars de petrolers enfonsats. Podies davallar a una cala, despullar-te i submergir-te en l'aigua clara que esclatava de reflexos daurats envoltant-te en un alè protector. Llegíem poemes al costat d'una improvisada foguera. Cantàvem cançons d'amor allunyats de l'odi i la rancúnia que covaven en secret al nostre voltant. La vida era feliç abans del fatal accident. Voldria, a vegades, saber realment com s'esdevingué tot allò, quins foren de veritat els fets que portaren a la situació actual. Si no recordo malament -ara la memòria em falla sovint- abans de l'accident el món semblava penetrar en una època esplendent: finida la guerra freda, els ianquis i els soviètics aprovaren la destrucció dels seus respectius arsenals nuclears. Pareixia que s'iniciaria un temps de permanent tranquil.litat per a la humanitat. La pau eterna somniada per tots els profetes de l'antiguitat. D'on ha sorgit, doncs, la guerra, l'odi entre germans? Des de la petita obertura de la finestra veig com cauen els projectils damunt Ciutat.
Hi ha dies, quan estic veient la televisió o escoltant Vivaldi, Albinoni, pel tocadisc, que toquen al timbre sobtadament. És gent estranya que ha pogut passar, no sé com, les defenses protectores que tenim a l'entrada de la casa; filferros electrificats, trampes ocultes que menen l'infeliç a fondals plens de llances punxegudes, enverinades. Es presenten davant la porta amb fals posat llastimós, demanant almoina, un bocí de pa, dient que no tenen feina, que estan en l'atur. Altres es fan passar per predicadors de misterioses religions esotèriques. Ofereixen la salvació eterna mitjançant una modesta contribució econòmica. La curació de qualsevol malaltia només resant unes estrambòtiques oracions. Altres, més folls, ofereixen assegurances contra la guerra, prometen una riquesa inabastable per a la teva família si un dia vinguessin a cercar-te els escamots de la mort. Estàs perdut si els fas cas! Tot són falsedats: després maten les famílies, violen les dones, se'n porten els fills presoners, roben el menjar, cremen els llibres.
Les nits són paoroses. Al.lots i al.lotes adolescents surten dels seus caus aprofitant que els helicòpters artillats són a la base. Van en cotxes cuirassats, armats de metralladores. Es veuen afamats, a la recerca desesperada de coca o heroïna. S'estableixen vertaders combats entre aquests grups i els narcotraficants. Ataquen els quarters de les forces d'ordre públic que encara existeixen. Jovençans esparracats, amb "mono" de dies, assalten a pit obert els filferros i trinxeres de davant les casernes. Saben que allà dintre hi ha sovint els paquets de droga confiscats als traficants. A vegades aconsegueixen vèncer les defenses i entren a degolla dins dels quarters. Després d'assassinar els guàrdies, es punxen allà mateix, entre els morts i ferits, les mans encara tacades de sang. Hi ha trets. Cremen pneumàtics enmig del carrer. Per la ciutat s'estén l'olor insuportable del cautxú encès. Continua estranyant-me la falsedat de les informacions que difonen. Parlen d'escoles inaugurades, autopistes, d'ampliació d'aeroports, de ports esportius. Després d'haver vist aquest hivern la retransmissió en directe de la fi del socialisme degenerat a l'Est, no acabo d'entendre com aquí, ningú no assalta els estudis de la ràdio i la televisió i retransmet, d'una vegada, els combats dels carrers, les imatges de mendicants estripant els cavalls morts, la tropa, rebel, penjant els seus oficials. Hi ha manifestants davant el Govern Civil demanant armes per defensar el poble. Trets entre els escamots de falangistes i esquerrans que resisteixen encara disparant dalt dels terrats de les cases. Crema la Delegació d'Hisenda. Potser saber la veritat fos un revulsiu. Arribo a pensar que les coses que passen són producte de la ignorància de la gent quant al que vertaderament s'esdevé. Molts poden pensar -si veuen diàriament la televisió-, que els fets que passen només s'esdevenen al seu carrer i a la resta de l'Estat tot funciona com pertoca. Si fossin conscients que la guerra és pertot arreu, que la misèria s'estén implacable, igual sortirien al carrer per acabar d'un cop amb aquesta vida impossible que estem condemnats a sofrir d'ençà la revolta militar. Però no. La gent es conforma amb l'establert. Amagats dins dels soterranis per protegir-se dels atacs de l'aviació, dels projectils que arriben, silents, provinents de les muntanyes. No hi ha indicis de revolta popular. La cavalleria, endomassada, cavalca folla per avingudes desertes. Se senten gemecs d'infants ferits. La ràdio, els diaris, la televisió, no es fan ressò de res. Continuen els mateixos programes embrutidors, el Rei felicita la població per any nou, la Reina saluda amb la mà presidint arnades desfilades de seguidors inexistents, la majoria dels quals ja fa anys que moriren violentament quan anaven a la feina o a portar els al.lots a col.legi. Fa mesos que no arriba menjar a la nostra ciutat encerclada. La població, aïllada, sense llum, sense aigua, presonera dins pisos de noranta metres quadrats o en improvisats refugis, es desespera, fa bogeries. Hi ha homes que maten la dona per qualsevol motiu banal: no trobar el menjar a punt, no haver planxat bé la camisa. Com si ara fos possible parar taula o sortir mudats al carrer! La dona, avorrida, farta de patir aquesta esclavitud dins la fosca dels soterranis, mata a destralades el marit mentre aquest dorm, l'enverina. Una veïna coneguda, exasperada de tants d'anys d'estar tancada amb el seu home, sense poder sortir mai al carrer, farta d'absurdes exigències sexuals, el fermà a una cadira i va estar torturant-lo amb un ganivet una setmana sencera. En no tenir encara les finestres clausurades, des d'una retxillera vaig esser espectador privilegiat d'aquell martiri continuat. Li clavava ganivetades allà on li podia fer més mal amb la cruel precaució de no matar-lo de seguida. Aquell desgraciat va romandre una setmana sencera demanant auxili, suplicant que el matés definitivament. Però la dona no es commogué amb les súpliques de l'espòs. La gent, enfollida per la fam i la guerra tendeix, cada vegada més, a solucionar llurs problemes personals mitjançant la violència més inhumana. Enmig d'aquesta ruïna permanent molts s'enriqueixen robant al veí. Els escamots d'afusellament són emprats per desfer-se de la competència professional. Els metges assassinen els metges amb excusa de les diferències polítiques. Empresaris sense escrúpols cremen fàbriques i donen la culpa als atacs de l'aviació. Maten per apropiar-se de la roba, per una polsera d'or, unes arracades. Mai la vida d'una persona havia valgut tan poc! Quan estic cansat d'escoltar els crits d'angoixa, de veure contínuament els helicòpters bombardejar els barris extrarradials, em refugio a la meva terrassa enfilferrada. Si hi ha sort i el vent no em porta el baf insuportable dels incendis, puc respirar uns minuts aire pur (malgrat que això sigui cada vegada més difícil). Allunyat del món i de les seves absurditats, em passo les hores cuidant les escasses plantes que he pogut salvar de la destrucció: uns testos de geranis, la meva antiga col.lecció de cactus, l'heura que cobreix la paret, les flors roges que esclaten, vitals, belles, indiferents a tot el que s'esdevé al món. És l'únic contacte que tenc amb la "naturalesa" d'ençà l'accident. Abans, quan ella vivia, solíem sortir cada cap de setmana d'excursió. Ens agradava caminar muntanya amunt, descobrir llogarets ocults, antics casals de possessió, contemplar els paisatges des de dalt dels cims; aquells increïbles horabaixes quan l'horitzó encara era net i no podíem imaginar la guerra. Les llàgrimes, en pensar en el passat, em regalimen per les galtes i haig de tornar a l'interior del meu refugi per entretenir-me amb qualsevol cosa -ni que sigui contemplant el programa més embrutidor-. La nostàlgia em posseeix i no sé què faria en moments així. Els llibres em serveixen per distreure-me quan estic cansat d'escoltar el permanent soroll d'explosions, els gemecs provinents de la foscor. També són útils per encendre foc -només crem els volums que ja em sé de memòria- a les nits d'hivern, quan es talla l'electricitat i he de posar llenya a la foganya per protegir-me del fred. Amb la guerra també arribà inesperadament un canvi sobtat de la temperatura. Els hiverns, que eren suaus, esdevingueren gèlids. El termòmetre marca sovint més de vint graus sota zero. La gent que no disposa d'unes reserves adients de llenya mor literalment de fred després d'haver consumit la fusta de les cases. A les presons i camps de concentració la mortaldat és enorme. S'ha gelat l'aigua dins les cisternes i un poal val més que tot l'or del món. Hi ha dones que s'ofereixen als soldats per tal de poder obtenir-ne una mica pels infants. De nit, l'espectacle que ofereix la ciutat és encara més dantesc. En la fosca impenetrable dels carrers, per aquí i per allà, s'encenen fogueres amb què els sobrevivents proven de combatre la gelor. És una forma de protegir-se també de les feres que poblen aquest paisatge desolat: els cans famolencs, embogits, folls per la guerra i els constants esclat de les bombes, els moixos salvatges, les rates poblant tot l'horitzó que pot contemplar la teva mirada. El més absurd de tot el que s'esdevé és la indiferència del poder central amb la situació que estem patint. Per a ells, els militars i polítics que presideixen a Madrid, és com si no passés res. Continuen parlant del benestar del poble, organitzant eleccions. Cada temporada hi ha noves convocatòries electorals. Destacaments protegits per tancs i forces especials col.loquen tanques metàl.liques amb cartells que conviden a la població a anar a votar. Durant mesos no es cansen de sortir per la televisió prometent un món millor; escoles gratuïtes per a uns infants que viuen terroritzats als soterranis; augments de pensió per a vells que fa temps que moriren de fam o de fred en llurs pisos o sota les runes de finques bombardejades per l'aviació. Què pretenen amb aquest carnaval? Enganyar-nos? Que oblidem el que realment estem vivint, la destrucció permanent dels nostres somnis, la guerra present que ens aclapara? Surten, als curts publicitaris, xerrant des de platges verges, sota palmeres inversemblants, amb fons d'una mar verda i un cel blau inexistents; i prometen, servils, una davallada dels impostos, una desgravació fiscal, millores en les carreteres, com si no sabessin que ja fa anys que l'exèrcit dinamità les poques que restaven, i com si els carrers de les ciutats no fossin intransitables, curulls com són de runes de finques ensorrades, restes de barricades, cotxes incendiats. Mentre, armat fins a les dents, tremolós, investigo per la retxillera l'origen d'incerts sorolls que s'apropen, no puc deixar de recordar la felicitat del passat, quan tot somreia al nostre entorn i no sabíem el que era provar de sobreviure en una ciutat en decadència.
L'emissora de ràdio-afeccionat m'ha servit a la perfecció per comunicar-me amb els amics que encara no han mort o han desaparegut, emportats pels escamots d'afusellament. Molts d'ells viuen aïllats rere filferros electrificats, armats, esperant que d'un moment a l'altre truquin a la casa. En Miquel sempre m'ho diu: "Què podíem esperar d'una humanitat que es va vendre per un munt de ferralla, per tenir més aparells inútils dins llurs cases?". El telèfon no sempre funciona. Sovint està interferit per les colles de captaires que cerquen aliments, armes, refugis curulls de llenya per passar l'hivern. El millor sistema de comunicació és la ràdio sense fils. L'aparell em permet localitzar n'Antònia i el seu marit quan comencen a faltar-me els queviures, saber què fan els companys. En Miquel s'ho ha agafat amb resignació. Cal dir que abans, quan treballàvem junts al diari, no li agradava gaire sortir, anar de bauxa. Amb els llibres ha trobat un bon entreteniment. M'ha dit que ja ha acabat la seva darrera novel.la: "Supervivència". No li importa gaire el que s'esdevé al nostre voltant d'ençà que tanta gent coneguda oblidà l'exemple lluminós del Che. "Tothom esdevindrà insecte, invertebrat, simples esclaus graduats en l'art de saber vinclar l'esquena davant qui comanda. Després arribarà la guerra". Encertà. Ara té instal.lades multitud d'alarmes, i quan sent algun soroll sospitós, llavors sí, deixa la màquina d'escriure i agafa les armes disposat a fer front a qualsevol agressió. No veu la televisió ni escolta les notícies. "Caramull de falsedats!", sentencia. Tampoc no el preocupa l'esclat de les bombes si no cauen prop del seu barri. Sobreviu amb el soterrani ple de queviures, ben armat. Es dedica tranquil.lament als seus quefers literaris, indiferent a la guerra permanent que ens sacseja. En Miquel! Qui pogués ésser com ell, que no enyora el passat. Ans al contrari, m'explica que just ara, anihilada l'antiga memòria, ha pogut dedicar-se al que veritablement li interessava: escriure, estudiar cada una de les antigues cultures periclitades a través de la història. Diu que abans perdíem massa el temps rere aventures sense sentit, anant a reunions inútils, treballant en estèrils ocupacions fins a la mort. Em posa trist pensar que potser jo sigui l'únic sobrevivent que recorda amb nostàlgia els temps passats. No sé d'on em surt aquesta melangia. Potser sigui la redorcança que em resta d'ella, els plans que havíem de portar a terme si no hagués sofert el desgraciat accident. Perquè el cert és que ja mai més no l'he tornada a veure. De l'hospital em dugueren al pis i vet-me aquí, d'ençà de fa anys, tot sol, mirant al carrer per les retxilleres de les finestres, defensant el meu redós com una fera defensa la seva cova d'altres animals. Això és el que realment s'ha esdevingut! A poc a poc ens han convertit en animals i no ens adonem. Estem cecs, engirgolats entre les quatre parets del pis, sense veure el que passa a l'exterior, només preocupats per la nostra supervivència diària, creient qualsevol faula que ens expliquen, oblidat qualsevol esperit de revolta, immòbils en un moment zero de la desfeta i la destrucció. Menteixen, se'n riuen de nosaltres mentre aquí, a les avingudes en flames, ens matem d'un en un, de deu en deu, posseïts per la ràbia, la desesperació, l'enveja i el rancor.En fa l'efecte que aquesta darrera nit serà densa i agitada. Els soldats comencen a sortir de les casernes. Se senten tambors llunyans. Per les retxilleres de les finestres veig, ben a prop, preparatius militars. Obscures cançons que parlen d'esclatants primaveres i d'imperis futurs retronen en l'espai. Fanàtics desfermats rompen a pedrades els vidres de les llibreries. Cremen cartells amb les imatges de Salvador Allende. S'en riuen dels volums de poesia en flames. Cendres que entelen la mirada. Els tancs passen per damunt els cotxes cremats. S'enderroquen les febles barricades de la resistència popular. Pel cel, núvols d'helicòpters artillats volen baixos disparant contra dones i infants que fugen, terroritzats per la carretera. Apago tots els llums del pis per dissimular, vers l'exterior, qualsevol signe de vida. Amb la cadira de rodes vaig amunt i avall, nerviós, preocupat. Hi ha dones que aplaudeixen, frenètiques, la desfilada dels seus herois que porten caps tallats penjant de la cintura. Per les finestres del darrere puc veure tota la plana, els fums que s'aixequen, ara un, ara l'altre, fins allà on es confonen cel i terra. Ningú no escolta avui la ràdio. La premonició s'ha fet cruel present. Corrues de presoners amb les mans fermades a l'esquena. Reconec amics i coneguts. Hi a insults. Una munió infinita de desenfeinats els acompanya fins a la paret del cementiri on esperen, tambor batent, escamots de sicaris del crim, oficials coberts de medalles. Hi ha aplaudiments. Venen gelat. Capellans i escolans ofereixen sacrificis humans al seu Déu. Des de tots els pisos a les fosques, els darrers habitants d'aquesta gran ciutat que en un temps fou rica i feliç ens disposem a passar una terrible nit vetlant. Se senten els primers trets. Passen cotxes i camions a tota velocitat vers direccions desconegudes. No hi ha lluna en el cel. Els núvols, baixos, degoten sang. M'agafo fort a les rodes de la cadira quan comencen a trucar als timbres de la meva finca. Cauen projectils de fragmentació. Es trenquen sis copes de xampany alhora i veig, a càmera lenta, com volen els trossos, talment ganivets esmolats, ocells de la mort. Hi ha tot de focs d'artifici il.luminant la negror de l'espai, llur indiscutible victòria. Flamarades roges, canvis sobtats del maragda al blanc il.luminen dantescament la ciutat en runes. Algú xiscla desesperat a una casa del costat. Les dones dels presoners demanen pietat als assassins. Se senten més crits. Com si algú novament morís torturat entre les quatre parets del menjador. La darrera nit. La nit més llarga de la nostra existència. Si almenys em pogués distreure com en Miquel. Escriure una història per passar el temps. Però no. Fa molts d'anys que el foc és el meu espectacle quotidià. No m'ho puc llevar dels ulls.
« | Abril 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |