pobler | 29 Abril, 2020 18:53 |
Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances -
A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems. (Miquel López Crespí)
Una tarda, uns dies abans de lliurar les claus del local al propietari, hi vaig anar a cercar les banderes que havíem passejat per nombroses manifestacions. La majoria eren meves, portades d´amagat en el forro de les maletes des de diversos viatges de l´estranger. Encara eren al local, presidint la més completa desolació, aquelles parets que ja no sentirien mai més les apassionades discussions dels anys finals de la dictadura, quan cada paraula i cada matitsació era d’una importància cabdal. Debats eterns sobre la necessitat o no de la proletarització de la militància, el trotsquisme i estalinisme, la qüestió nacional, l´internacionalisme, el paper dels consells obrers i la democràcia directa en la futura república socialista per la que lluitàvem.
Em preguntava d´on trèiem les hores per llegir els clàssics del marxisme. Els joves de la nostra edat descobrien el sexe anant a cercar estrangeres en els caus de moda, aprenent quatre frases en anglès per convèncer exòtiques nòrdiques de la bondat d´anar amb ells al llit. Una autèntica revolució sexual i de costums s´esdevenia a Mallorca alhora que nosaltres, als racons més inversemblants, a casetes de camp abandonades, anant d´excurssió per la serra de Tramuntana, en els soterranis dels hotels de Palma discutíem Reich, Alexandra Kol·lontai, la importància de l´organització revolucionària Mujeres Libres en temps de la Guerra Civil, quin hauria de ser el paper de la dona en una societat sense classes...
Una ferotge melangia em tenia agafat per la gargamella. Contemplava el local abandonat amb infinita recança. Un glacial i espès silenci planava, feréstec, pel pis. Taules, prestatges i cadires desaparegueren en un tancar i obrir d’ulls. Alguns companys comparegueren, una mica avergonyits, a cercar els mobles que en el seu temps aportaren a la causa, quan els posseïa la il·lusió dels vint anys.
Les cambres restaven buides, curulles de paperassa cobrint el trespol, llibres fets malbé, les revistes que ja no s´havien repartit, cartells a mig fer.
Pareixia que un volcà, una erupció inesperada hagués paralitzat la vida en un instant precís. Talment els habitants de Pompeia i Herculà, petrificats sota tones de cendra grisa. A les cuines i forns de les ciutats romanes engolides per un terrible diluvi de pedres i foc s´hi poden trobar les restes dels pans enfornats, les olles situades damunt el fogó, la taula parada, amb els ganivets que s´havien de fer servir per dinar. Els cossos es desintegraren per la calor abrusadora de les cendres volcàniques. Uns, provant de salvar-se, corrent pel carrer, sense poder arribar a part ni banda. Altres, amb un darrer gest protector sobre els fills. Alguns, en els llits dels prostíbuls, sota meravelloses pintures eròtiques que, dos mil anys desprès, encara serven les resplendents tonalitats del passat. Dels cossos esvanits en restà un buit que, amb el temps, els arqueòlegs omplirien de guix. Aleshores tornaries a veure, com si els habitants desapareguts retornassin d´un llarg viatge a través de l´espai, els gests finals d´una humanitat desapareguda: homes i dones convertits en eterna estàtua, ben igual que una escultura remotíssima creada per una civilització periclitada, una parella agafada de les mans per a tota l´eternitat, grups sencers sepultats per les tones de magma encès que queia, immisericorde, des del cel...
A l´horabaixa que rememor, la seu del partit era buida. L’havíem pogut inaugurar un dia llunyà de mitjans dels setanta, tots junts, riallers, cantant Els Segadors i La Internacional, les cançons de Raimon, els himnes més combatius de la guerra civil en veu baixeta. Una festa amagada sota el pretext de celebrar l´aniversari d´un dels nostres militants. El mot d´ordre era no fer gaire renou, procurar dissimular al màxim, no fos cosa que els veïns avisassin la policia, estranyats del soroll que sortia del pis acabat de llogar.
No seríem legals fins el setembre del setanta-set, quan ja tot estàs fermat i, consolidada la reforma, signats els pactes, la premsa i els mitjans de comunicació sabessin ben bé de qui podien parlar i a qui havien de demonitzar a partir d´aquell instant.
Vaig girar la clau del pany lentament, sabent que dins del local m’esperava la buidor i la desolació.
Ningú no havia tocat les banderes.
A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems.
Mirava la bandera roja amb la falç i el martell, l´estrella de cinc puntes, brodada per la padrina pocs abans de morir. Tal·larejava La Internacional mentre la cosia amorosament, atenta a cada puntada que donava. La padrina paterna era d´esquerres, una castellana que coneixia a la perfecció la vida de Mariana Pineda, les llegendes sobre els comuners Bravo, Padilla i Maldonado i que, quan executaren Fermín Galán i Ángel García Hernández sortí al carrer amb la tricolor sense gens ni mica de por a les crítiques dels cacics del poble i al que pogués fer la Guàrdia Civil.
La padrina Mònica tengué una sort extraordinària, única, amb els seus tres fills. Tots tornaren a casa sans i estalvis. El meu pare va restar un parell d´anys en els camps de concentració mallorquins; els altres germans perderen la feina, foren interrogats, però pogueren salvar-se del pitjor. Aquest fet li va inculcar una alegria permanent, un estat d´ànim optimista. Sempre la vaig veure somrient. Havia passat la guerra pensant que els fills podrien morir en combat o que, en acabar, els falangistes els vendrian a cercar. Tenir el major tancat a Mallorca li causà moltes preocupacions però no tantes com quan era al front.
Mentre brodava les banderes, em deia:
-Mai no hauria cregut que podria arribar a veure la mort del gran assassí, el general Franco! Una alegria immensa, haver viscut fins avui dia, saber que és sota tones de marbre!
Després mirava la bandera, em fitava directament als ulls i deia, somrient:
-Tornar cosir l´ensenya dels treballadors! Mai m´hauria imaginat que arribàs el moment! Ben igual que en temps de la Revolució, quan col·lectivitzàrem les terres i feia el mateix amb les insígnies que em demanà el Comitè. El roig es va escollir en honor dels obrers morts en defensa dels drets de la humanitat. Quan una bandera roja s´ha portat al capdavant d´una batalla o en una manifestació, el bocí de roba que, a la botiga, abans de ser enlairada no significa res, esdevé un símbol sagrat.
Em mirà altra volta, i afegí:
-Mai no l´abandonis. Recorda el que significa. El teu padrí va morir a les trinxeres de Madrid. No va retrocedir mai ni una passa. La va defensar fins a la mort!
Mai he oblidat les paraules de la padrina.
Calia recuperar l´estendard que va cosir, il·lusionada, un llunyà dia dels setanta.De la novel·la de Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)
pobler | 27 Abril, 2020 21:17 |
Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIII) - Jaume Cladera -
Jaume Cladera és un dels personatges més curiosos que habiten el terme d’Albopàs. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, va participar a la guerra de Cuba, on va passar més de tres anys. Dic que és un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que tornà de Cuba mai hi ha volgut viure.
Jaume Cladera és un dels personatges més curiosos que habiten el terme d’Albopàs. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, va participar a la guerra de Cuba, on va passar més de tres anys. Dic que és un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que tornà de Cuba mai hi ha volgut viure.
No és mala persona, malgrat que no véngui a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal. Hi compareix en morir algun amic íntim. Se situa respectuosament en}un banc proper a l’entrada de la capella del Rosari i segueix el ritus amb aparent devoció, respectuós.
Algunes de les beates que compareixen per la rectoria afirmen que anirà a l’infern per no anar a missa ni a confessar-se. Evidentment no neg que sant Pere li passarà comptes en arribar al cel. Però sé de bona font que mai no flastoma, i això ja és bon senyal, un indici que demostra que el seu tarannà és fet de bona pasta i té opció de salvació.
Albopàs és ple de falsos catòlics: jornalers i propietaris que no manquen mai als oficis, però que, una vegada a casa seva, reneguen i flastomen sense tenir esment que la blasfèmia porta directament a l’infern. Parlar malament és un vici estès pel nostre poble i les viles de Mallorca. Quants d’esforços no ha dedicat l’Església per combatre aquest mal i, per molts sermons que fem des de la trona, no hi ha forma de desterrar de la vida quotidiana d’Albopàs aquesta influència del Dimoni!
Sortosament el batle senyor Torrens és un cristià exemplar, i recentment ha manat pregonar un ban de la Sala on s’informa la població i, especialment, els malparlats, que l’Ajuntament castigarà amb deu pessetes de multa aquell que sigui descobert flastomant.
L’hereu de can Xiulet no ha flastomat mai. M’ho han dit els que el coneixen ferm. Més encara; quan té un problema a sa marjal, quan el carro ha quedat travat entre unes pedres o un clot, quan el cavall s’atura, rebel a continuar llaurant, mai se li sent dir una maledicció. Al contrari, i els veïns de l’hort que cultiva en son testimonis, s’atura, se senya, exclama un “Alabat sia Déu”! i, amb paciència, procura alliberar les rodes del carro o fer marxar de nou el cavall.
Enmig d’un poble que flastoma sense aturar, crec que sant Pere deu ser condescendent amb aquest home un poc descarrilat, però que serva al seu interior la majoria de bons costums ensenyats pels seus avantpassats.
Els que el conegueren de jove diuen que abans de la guerra era un escolanet que sempre anava rere el rector, el primer a acudir a l’església d’ençà la missa primera, expert en la quantitat d’encens que s’havia de posar perquè la flaire purificadora arribàs fins als bancs de les dones, vigilant que els altres escolanets no robassin les hòsties sense consagrar, es beguessin el vi de la consagració. Si els trobava fent aquestes malifetes els renyava, s’enfrontava amb altres al·lots més grans que ell, indiferent a les conseqüències que pogués patir. Sovint hi hagué bregues, autèntiques batalles entre aquest petit David i els Goliats que tenia al davant.
Hi hem parlat algunes vegades de la guerra de Cuba, del seu canvi de tarannà, dels motius pels quals no vol viure a Albopàs tenint-hi una casa al final del carrer Major, vora la plaça del Mercat. D’ençà que marxà amb les tropes de Weyler a alliberar l’illa germana de les malifetes dels mambises, els cubans renegats que s’havien alçat contra la corona, el seu món patí un daltabaix de què no s’ha recuperat. En tornar llogà la casa per pocs+ diners a les monges franciscanes i s’instal·là a la caseta del molí de Can Xiulet, fent una vida d’eremita, tranquil, tenint cura de l’hort i els animals que li feien companyia.
Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi.
Són casetes petites, la majoria aferrades al molí. Al costat, la figuera que dóna aixopluc als treballadors quan, a l’estiu, el sol cau inclement. Mai no trobareu cap casot sense la seva figuera o uns arbres fruiters que donin ombra als albopassins! Per això mateix conec la vida de Jaume Cladera de Can Eixut! Perquè, en les meves passejades per sa marjal, m’hi he aturat sovint a petar la conversa, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què s’ha sotmès de forma voluntària.
En aquests petits espais, llevat alguna excepció, no sol haver-hi cap llit per a descansar. Si de cas una rústica màrfega de palla per a pegar una becada mentre el pagès vigila que el safareig s’acabi d’omplir. Per la resta, ho he comprovat sovint amb els propis ulls, una simple foganya amb fogó de ferro o simplement amb tres pedres per a posar-hi l’olla a l’hora de dinar. A un prestatge de pedra del costat, en un petit rebost situat a un racó, un parell d’elements indispensables per a fer un arròs brut d’urgència o uns fideus: la capsa de mistos, un setrill amb oli, el saler, una petita saqueta amb arròs o fideus... poca cosa més. Damunt la rústica tauleta una espelma o un llum d’oli per si s’hi ha de romandre alguna nit o quan fa un aiguat i no pots tornar al poble.
Els propietaris i jornalers han començat la feina amb la sortida del sol. Cap a les dotze, la madona comença a preparar el dinar per a l’home i més d’una vegada per a la gent que han llogat. Altres madones, les que no poden deixar la casa del poble a causa dels vells de què+han de tenir cura, fills petits o alguna feina inajornable, opten per cuinar a la casa i, a peu, portar el menjar al marit. A migdia, diluviï a l’hivern o caigui un sol abrusador a l’estiu, podeu veure un enfilall d’albopassines amb la seva senalleta i l’olleta amb el dinar marxant cap als horts. Però el més normal és fer els dinars sota la figuera. Els que feinegen prop de l’albufera miren de pescar alguna anguila. Els fideus d’anguiles són a l’ordre del dia. Els pagesos cuinen amb qualsevol dels elements que tenen a mà: la trobada d’un eriçó, les rates d’albufera, els cargols que s’enfilen per les canaletes que porten l’aigua del safareig fins als solcs... tot serveix per fer alguns dels plats de la pagesia més saborosos que hom pot gaudir.
Les casetes dels horts eren fetes abans de pedra, la mateixa que recollien quan netejaven l’hort, però d’ençà fa dècades porten cantons de les pedreres de Muro; d’altres arriben amb els carros fins a Can Picafort i, ran de mar, tallen el material que necessiten. Amb un parell de carretades de marès és més que suficient per a bastir-ne una. Altres propietaris amplien un poc l’espai i alhora serveix per tenir-hi la païssa pels animals i un racó per a guardar-hi el carro. I, si de cas, s’hi instal·la un petit sostre per a la palla que consumeixen el cavall i la somera.
Jaume Cladera no ha modificat gaire el que va trobar fet pels seus pares i padrins. Simplement hi ha instal.lat un llit amb matalàs de llana, s’ha construït una cuina com pertoca, amb rentador de plats fet de pedra viva, ampliant la cisterna que li proporciona aigua fresca durant tot l’any. Amb el molí en marxa, mai hi manca l’aigua més pura que es pot beure a Mallorca. Però una bona part d’albopassins s’estimen molt més tenir una cisterna a l’abast, dins la caseta. Costums de la pagesia! No en volgueu saber-ne més!
Un refugi, un petit oasi enmig de la planura albopassina! Arreu de la façana, emblanquinada cada any, munió de cossiols palesen l’amor de l’antic soldat cap a les flors. L’emparrat, ben cuidat, proporciona una ombra amable que facilita l’estada al pedrís de l’entrada. No és estrany que tantes persones vagin a veure’l, petin la conversa. En Jaume s’ha convertit en una figura imprescindible de la contrada.
Quants d’anys fa que en Jaume viu a l’hort, lluny del poble? La gent n’ha perdut el compte! No existeix cap problema greu entre ell i els albopassins. Ningú no li retreu la seva forma estranya de viure. Tothom sap que és bona persona; el+ primer a ajudar els pagesos dels voltants quan hi ha alguna dificultat: anar a recollir el blat o les mongetes de l’era si cau un ruixat imprevist; fer un jornal gratuït a l’amo que té problemes per acabar de segar el blat i les faves. Mai no s’ha negat a res, tothom és ben conscient que alguna cosa molt greu degué passar-li a Cuba.
Jo mateix hi estava summament intrigat. La seva vida se’m presentava com un paratge a descobrir; un interrogant a què calia donar una resposta. Alguna nit, quan pujava al campanar per a contemplar les estrelles amb el meu telescopi, mirava cap a Crestatx, en direcció a Pollença. Tota sa marjal era en calma. Si era a l’estiu només senties el tup-tup dels nous motors dels pagesos. Vivim la revolució de la progressiva substitució de les veles de fusta dels molins pels motors d’explosió. Qui hauria dit només fa uns anys que tota la feina d’armar el molí cada dia seria canviada pel nou giny?
De dalt del campanar, contemplant un moment la planura, només distingia la foganya que algunes nits encenia Jaume Cladera. Una imatge espectral que dominava la nit. Com si la terra s’hagués obert de sobte i el foc de l’interior pugnàs per obrir-se pas fins al cel.
Jaume Cladera no romania sempre sol, al seu cau. Ni molt manco! Els més curiosos personatges d’Albopàs l’anaven a veure per petar conversa. En Tomeuet de can Julivert sempre que la feina li deixava temps hi anava i, també, na Margalida Cantallops, la Bruixa, una vella de més de seixanta anys que va néixer privada d’un braç i que, fadrina, es va especialitzar en el coneixement de les herbes medicinals. Hi compareixien també adolescents a punt de marxar a la guerra del Marroc per demanar-li consell, confiats en la seva experiència; i els vells àvids de notícies d’altres contrades, que aprofitaven per fer l’acostumada caminada diària anant a veure el solitari de Can Xiulet.
Un món curiós de gent una mica marginal, però ningú mai no ha protestat d’aquestes trobades. En d’altres pobles he sabut que persones semblants han estat blasmades, perseguides, obligades a emigrar.
El poble era summament sever amb qui mentia o robava. Ningú no perdonava rompre la paraula donada. Una estreta de mans tenia més força que una escriptura davant notari. Pobre d’aquell que no complís els seus compromisos! Aquesta persona restava marcada per sempre en la memòria col·lectiva dels albopassins. D’aquí sorgien els malnoms pels quals era coneguda una família durant generacions; Can Lladregot, Can Mentida, els Cul i Merda romanien in aeternum en el parlar dels pagesos i, malgrat que els descendents de l’antic malfactor ni recordassin els fets, havien de suportar l’escarni de portar per sempre el malnom que els recordava.
A Manacor, de petit, vaig ser testimoni de la detenció d’un lladre de dinou anys. El trobaren robant a casa d’un dels nostres veïns. Hi comparegué la Guàrdia Civil, l’emmanillaren i, entre dos civils, el portaren fins a la caserna, on, interrogat de males maneres, des del carrer sentíem els cops i els crits de dolor del pobre desgraciat. L’enviaren al jutjat i posteriorment a la presó de Palma. La tropa d’infants seguíem la gent. Per a nosaltres era un espectacle mai vist. Talment anar a veure una obra de teatre. Miràvem embadalits els llustrosos fusells dels guàrdies, el filferro amb què li havien lligat les mans, la cara avergonyida del jovenot que, cap baix, no gosava alçar la vista ni mirar ningú. Alguns dels presents li cridaren “Lladre!”, “A la presó!”. Però d’altres, sabedors de la desgràcia que la detenció significava per a una família, miraven els fets amb posat seriós, sense pronunciar paraula.
En Tonió de Can Primet, aquest era el seu nom, era un jovençà molt afeccionat als jocs de cartes. Pel carrer es comentava el vici del jove. Es deia que degué entrar a aquella casa per trobar-hi diners o joies. El fet va ser comentat durant setmanes. Els pares, avergonyits per la feta del fill, emmalaltiren. Romangueren setmanes tancats dins casa seva. Les obligacions amb el camp els feien sortir a conrear l’hort que tenien prop del cementiri. Però no visqueren gaire. Primer va morir la mare i al cap de pocs dies, el pare. Poca gent acudí al funeral. Quatre amics íntims i res més.
Del fill mai no es va tornar a saber res. Arribaren rumors que l’havien enviat a un penal de Melilla. Després, el silenci més absolut. Mai no tornà a Manacor. Un germà del pare es va fer càrrec de les terres i la història restà per sempre en la memòria dels manacorins.
Albopàs és ben igual. Res no s’oblida. Tot plegat parla d’un poble que sap qui és dolent i qui és mala persona. La qual cosa em reconforta i em fa tenir esperances en el futur de la humanitat, malgrat que sovint en venç el defalliment i la fatiga, Són fets que m’ajuden a sobreviure, a indicar-me que no tot està perdut, i que si perseveram el Mal pot ser vençut.
Una vida que m’intrigava, la d’en Jaume. Estava disposat a saber-ne més. Volia investigar què li va passar a Cuba per a reaccionar de tal manera, per a haver-se volgut bastir una vida quasi de monjo de clausura.
pobler | 26 Abril, 2020 21:52 |
Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante
Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?
El padrí Rafel era ben conscient del que podria passar. No estava tranquil a la taula. S’aixecava, nerviós, i guaitava per la finestra. Encara se sentien els trets provinents de la caserna dels carrabiners. N’Antònia, la veïna, ja no plorava, però els gemecs d’en Sebastianet, un dels fills del sergent Llodrà, arribaven amb tota la seva càrrega de fatals premonicions.
El padrí no deixava de mormolar. Anava amunt i avall del menjador, pensatiu, sense poder restar quiet ni un moment. De cop i volta s’aturà. El rellotge de paret acabava de tocar les dues del migdia. Sense cap mena d’introducció, mirant primerament el pare i després a tots nosaltres, ens digué:
-Haurem d’amagar-nos el més aviat millor. La gent de dretes és dolenta. No us podeu imaginar fins on són capaços d’arribar. Aquesta vegada serà pitjor que en els anys de la dictadura de Primo de Rivera. En tenc la més completa seguretat.
Es returà uns segons. Anà fins als prestatges on el pare tenia els llibres i agafà un volum. Era una antiga edició de La Fe Triunfante, del pare Garau. Una història que vaig llegir quan era adolescent i que explicava fil per randa els patiments dels nostres avantpassats en mans de la Inquisició.
Ens mostrà el llibre.
Em sabia de memòria cada una de les imatges que portava: la creu diabòlica de la Inquisició, els gravats de les processons amb els sacerdots i soldats encerclant els reus, els dibuixos dels condemnats cremant a les fogueres del bosc de Bellver... Un calfred em recorregué el cos. Tornaríem a les persecucions, a l’assalt de cases i propietats?
-O ja no recordau els antics patiments? –digué, apropant-se a la taula-. No només ens perseguiran per haver donat suport a l’esquerra. La venjança serà igual o pitjor que en temps dels assalts al Call. Sacerdots i senyors de possessió atiaran l’odi del pagès en contra nostra. Des del fons d’una història que alguns, innocents!, pensaven oblidada, ressuscitaran els vells prejudicis. “No fan feina de sol a sol! Són els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist. Mestres, comerciants, argenters, professors de música. Tenen botigues de roba, joieries. Viuen sense vinclar l’esquena, a l’ombra dels seus negocis, mentre nosaltres patim la xafogor dels mesos d’estiu i el fred de l’hivern”, diran al cafè, en els rancis salons de l’aristocràcia.
El padrí tenia raó. Els xuetes sempre teníem la culpa de totes les desgràcies. El rector, des de la trona, ho recordava sovint: “Els israelites mataren Jesucrist. Roma no va ser culpable. Els romans ho deixaren a voluntat del poble jueu. Van ser les tribus d’Israel les que decidiren la tortura i mort del fill de Déu. Mai no ho hem d’oblidar!”.
Tothom se senyava quan, irat, recordava els dogmes de l’església catòlica. Per als pagesos, el Mal es personificava en nosaltres, els descendents dels jueus conversos a la força en el segle XIV.
Quina edat tenia quan em vaig fer conscient que els companys de classe em miraven malament? A casa ja m’havien advertit que si alguna vegada em passava res, m’insultaven sense motiu, no en fes cas. El pare em parlà de l’enveja, de la dolentia que campava arreu, ensenyorint-se del cor de les persones atiada pels obscurs poders que ens dominaven. Crec que em volia anar preparant pel moment en el qual algú de l’escola pronunciaria, amb menyspreu, com si escopís al terra, la fatídica paraula: “Xuetona!”.
I el dia arribà, inexorable.
Va ser la setmana en què vaig treure les millors notes de la classe, poc després que la directora del col·legi em felicitàs públicament.
L’alegria no em va durar gaire.
Just en davallar al carrer un grup d’al·lotes m’envoltà com un estol de corbs afamegats. Començaren a pegar-me amb els llibres. Alguna, més dolenta encara, tragué la regla que empràvem a matemàtiques cercant de fer-me més mal.
-Xueta beneita, xuetona creguda! –començaren a cantar, plantades al meu davant, barrant-me el pas, sense deixar-me marxar. -Ets una bamba creguda. Et donen bones notes perquè el teu pare fa regals al mestre! Comprau els aprovats! Pagau per fer creure que en sabeu més que els altres! –deien, esvalotades, talment diables just acabats de sortir de l’infern.
No sé com vaig aconseguir alliberar-me d’aquella cruel persecució.
En arribar a casa les llàgrimes en rodolaven per les galtes, talment un torrent desfermat. Malgrat les advertències familiars, la constatació de la crua realitat aconseguí foradar les meves dèbils defenses. Potser no creia que pogués existir tanta maldat en el cor del jovent que m’envoltava. Els pares sempre m’havien protegit de la inclemència exterior. Què podia saber dels odis que produeix la frustració de les persones?
El dia que havia aprovat les assignatures amb matrícula d’honor es convertí en un dels moments més trists de la meva existència.
No sé quant de temps vaig romandre tancada dins l’habitació aferrada a les pepones de la infantesa.
La paraula “xuetona” ressonava com una poderosa explosió dins del meu cervell.
A partir d’aquell moment mai no vaig deixar de pensar en les desgràcies que, des d’èpoques immemorials, havien caigut sobre el nostre poble.
Sis-cents anys de constants humiliacions.
Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?
Els plors dels fills del sergent Llodrà em feien patir. Una premonició de la tragèdia que s’apropava?
Les tenebres giravoltant en el buit. La història girava en espiral i ens feia retrocedir fins als segles de les conversions aconseguides pel terror, la tortura als soterranis de la Casa Negra? Altra volta plors i llàgrimes, soroll de tambors, homes armats que destrossaran els negocis bastits enmig de tantes dificultats, fent malbé els objectes que hem apreciat, causant un immens dolor a les persones que més estimam?
Ho puc imaginar a la perfecció. No cal llegir altra volta els antics llibres. Desfilades de presoners anant a les fogueres enmig dels crits i la gatzara de la gent. Una alegria, comprovar com els maleïts xuetes, els homes i dones de fines mans, els que no han anat a llogar-se mai a la plaça Major, són ara empresonats i escarnits per les noves autoritats.
L’enveja tornaria a caure, furient, implacable, damunt les nostres cases. Els esquerrans serien perseguits. Ja havíem vist com actuava l’exèrcit contra els rebels d’Astúries. Detencions indiscriminades. La Legión entrant a mata-degolla als pobles ocupats pels treballadors. Franco i López Ochoa manant afusellar els detinguts. Aquesta vegada la repressió seria més intensa, més planificada. Les instruccions serien les d’acabar amb qualsevol possible enemic. Ressuscitaria la brutalitat del passat.
El padrí ens volia fer entendre que, malgrat les aparences, l’església ens continuava marcant amb l’estigma de la mort de Jesús. Mirava la coberta de La Fe Triunfante.
Talment un gran mirall on poguessis veure reflectit tot el que s’esdevendria a partir del moment del pànic i els trets.
Potser el pare i la mare pensassin que la sublevació a Àfrica només duraria dos dies. I si fos una aventura com la del general Sanjurjo? Jo era més pessimista. Em dominava la sensació que, en poques hores, el món que coneixíem s’ensorraria totalment. El pare intentava trobar una escletxa d’esperança. Deia que malgrat que els militars triomfassin al Marroc, s’apoderassin de Ceuta i Melilla... com podrien travessar l’estret de Gibraltar? Amb quins vaixells?
Encara ignoràvem la complicitat del nazisme i el feixisme amb els sublevats. Itàlia era al darrere dels enemics de la República. Mussolini i el somni imperial del Mare Nostrum! Nosaltres no podíem imaginar que les potències que donaven suport a Franco anaven preparant el domini del món, les bases per a una futura guerra europea.
Ben aviat es va saber que els italians havien proporcionat els avions que serviren per situar una bona part de l’Exèrcit espanyol d’Àfrica a la Península. Joan March garantí, amb la seva fortuna, la compra d’armes i material bèl·lic per als colpistes. Com els avions que Ciano i el Govern italià enviaren a Mallorca per a fer front al desembarcament republicà del mes d’agost. Què podíem fer amb les mans buides, davant l’embranzida dels canons i les metralladores que ocupaven carrers i avingudes?
Posàrem la ràdio.
Tot indicava que Madrid i Barcelona resistien.
Podria ser que a Mallorca la revolta tan sols duràs uns dies? Qui eren els falangistes, d’on sortien? Quatre eixelebrats que anaven a fer pràctiques de tir a la garriga? Impossible que poguessin derrotar la força dels partits d’esquerra i els sindicats. Si els defensors de la llibertat ens uníem decretant la vaga general... què farien? Haurien de matar tothom!
Una vegada, després de la victòria del Front Popular, el febrer del trenta-sis, Alfonso Zayas i alguns dels seus vengueren a fer un míting antirepublicà. Només pogueren omplir dues fileres de butaques del cine. Els aldarulls foren sonats. Els joves socialistes, molts d’afiliats de l’Ateneu, anaren al teatre i començaren a xiular i a pegar cops al terra. Alguns companys portaren ous podrits, que llançaren a l’escenari. Hi hagué bufetades i insults i finalment els partidaris de Falange hagueren de marxar enmig d’un diluvi de pedrades.
Diuen que, sortint del poble, Zayas encara va dir, guaitant per una de les finestres del cotxe, que mai no oblidaria el rostre dels provocadors, aquell “indigne esdeveniment”. Qui era ell per parlar de “dignitat”! Quina vergonya! Un home que covava un odi inabastable contra la democràcia i els treballadors. Un personatge que ensinistrava els seus seguidors per a matar els opositors!-Per ara heu guanyat –escopí, amenaçador-. Avui sou més i nosaltres anam sense armes. Ja veurem com acaba la batalla. Sabem qui ha vengut a interrompre l’acte. Hem vist qui sou. Tenim apuntats tots els vostres noms.
Sota les pedrades dels esquerrans de l’Ateneu, el vehicle de Zayas accelerà, però encara hi hagué temps per sentir alguna de les seves recomanacions.
-En tornar... i no trigarem gaire, no ens treureu del teatre com avui. En podeu tenir la més completa seguretat! –digué, des de la distància.
Els cotxes es perderen pels revolts dels camins. Alguns dels joves de l’Ateneu hi anaren al darrere fins que es cansaren i tornaren.
Eren feliços. Ho podies veure en els seus rostres.
Suats però alegres, segurs que el futur ens somreia, que tots plegats seríem capaços de vèncer qualsevol dificultat que se’ns presentàs pel davant.
-Aquests no tornaran a fer mítings –exclamaven, talment haguessin obtingut una gran victòria.
Andreu, el nuvi, no ho veia des d’un punt tan optimista.
-Cal estar previnguts –ens digué-. La propera vegada vendran armats i amb els militars.
Passaren els mesos i mai no férem res per a poder fer front a l’anunciada endemesa d’Alfonso Zayas.
De la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)
pobler | 26 Abril, 2020 17:13 |
Sa Pobla– Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 –
El desembarcament del capità Bayo (XXI) -
Però avui ningú no mira el televisor. L´ambient és càlid i les històries mai no acaben. L´altra nit Josep Ferrer ens va explicar alguns detalls del desembarcament del capità Bayo al port de Manacor. Les germanes Gelabert escoltaven enfurismades. Es removien a les cadires i feien gests com si volguessin marxar. Per què no feren? Interès a saber com es veia des de l´altre costat el desembarcament? Les mirava amb deteniment imaginant com eren en aquella època: dues jovenetes fent costat a l´exèrcit i els esquadrons de Falange Española i el comte Rossi! Els Dragones de la Muerte! El nom del destacament d´assassins ja ho deia tot! Com si pogués retrocedir en el temps les veig cantant el Cara al sol amb les tropes que ocupen Portocristo després de la retirada republicana. Braç enlaire caminant pels carrers plens encara dels morts de la batalla. No era sospitós que sempre anassin al costat dels matons de Falange? Se sabia, pel que contava la padrina, de les inclinacions sàdiques que tenien envers les preses de Palma. Jo ja havia llegit Mallorca contra los rojos de Ferrari Billoch. Havia vist les fotos de les cinc infermeres que serien violades i assassinades a Son Coletes el setembre del 36. Era això el que els interessava? Restar a prop, participar en la tortura de les dones i els presoners republicans? La seva brutalitat arribava fins al grau d´haver de fer mal, veure sang per a sentir el plaer? (Miquel López Crespí)
Continua fent bon temps. El sol llueix i tan sols comença a refredar quan es posa rere les muntanyes. Aleshores ens refugiam al bar de l´amic Nofre Seguí i, amb la padrina, madó Juliana, na Margalida i l´excombatent republicà Josep Ferrer petam la conversa fins que ens guanya la son. A un costat, les germanes Gelabert ens miren de mal ull. Tan sols el fred nocturn les obliga a restar una estona al bar. Malgrat que el recepcionista del santuari ens porta braserets i quan arribam l´habitació ja s´ha encalentit una mica, és important acumular tota la calor possible a la foganya del bar.
Els moixos dormen davant el foc i es giren quasi alhora quan volen tenir calenta una altra part del cos. Avui també ha comparegut el ca, en Buscaret, que, sense demanar permís als moixos, es col·loca entre tots dos i els llepa la cara. Sembla que estan acostumats a dormir plegats i els tres s´adormen plàcidament. Tan sols obrin un ull quan les nostres veus augmenten d´intensitat. És com si ens volguessin dir que no respectam la gent que dorm. Evidentment, la gent són ells!
Malgrat que la televisió és una novetat i a alguns peregrins els agrada veure qualsevol programa, aquestes nits del novembre de 1963 ens estimam més de parlar. A vegades Nofre la deixa oberta i sense so. Tan sols veiem les imatges grises de la pantalla: els ministres del règim inaugurant escoles i fàbriques, el dictador amb els seus viatges triomfals arreu de l´estat, els balls de la Sección Femenina. A casa m´agrada veure els documentals històrics, el programa Primer Acto, amb representacions del teatre clàssic grec, del segle d´Or espanyol o muntatges de Shakespeare, Arthur Miller, Alejandro Casona, Miguel Mihura, Txékov... Els muntatges de Narciso Ibáñez Serrador amb guions de por m´entretenen.
Per uns moments torn enrere en el temps. Al passat de fa tan sols quatre o cinc anys, al dia en què vaig veure la televisió per primera vegada. Quina meravella d´invent; no ens en podíem avenir. Amb la colla d´amics del carrer de la Marina restàvem asseguts davant el mostrador de Can Mas, l´adrogueria del poble que també venia bicicletes i, a finals dels cinquanta, els primers aparells de televisió que arribaren al poble.
Aleshores jo vivia en aquest carrer (cantonada amb el carrer de l'Escola). Els pares hi tenien una botiga de queviures i, com és de suposar, la majoria dels companys de jocs eren veïns o d'indrets ben propers.
Fins que vaig complir deu anys, abans d'anar a viure a la casa dels repadrins, el carrer de Marina era el centre de les nostres "activitats": per anar a ca les Monges, les franciscanes del carrer Capità; per anar a missa; per anar a l'Escola Graduada; per anar a la plaça o a fer incursions vers indrets tan "llunyans" com l'estació, a veure arribar o sortir el tren; per anar a llegir a la biblioteca.... Tot aquell món dels carrers de Marina, Capità, Crestatx, Escola, Fadrins, Muntanya, etc., etc., el record com si es tractàs d'una gran ciutat, un planeta d'una extensió immensa. Amics dels propietaris de la botiga de Cas Povordo, ens donaven caramels (després anàvem a la de casa i també sortíem amb les butxaques ben plenes amb munió de tresors infantils: bolles de fang, galetes de coco i maria, regalèssia, bocins de xocolata...). Davant la botiga de Can Verdera (la nostra) hi vivien uns altres familiars (can Joan Marrón) on sembla que existí, en temps de la guerra, un refugi contra els bombardejos. Amb el cotxe de can Miquel Crespí (Pancuit), que vivia al costat, davant la de Can Pelí, anàvem a l'estiu a les casetes de sa Pobla ("Ses Casetes"), a fer la paella prop de la mar. Casetes de palla, no us penseu! El més consistent era la teulada d'uralita o taulons. I no eren totes les que disposaven d'aquell luxe: la seguretat de saber que no et xoparies si queia un ruixat d'estiu. Presidia, reialme on es podia trobar tot (o quasi tot), el Bar Figuera. Madò Maria Varela comanda tan màgic reialme, i mestre Jaume, el marit, amb el cotxe vell i atrotinat, va i ve amb els que no volen anar a Ses Casetes amb carro o bicicleta. Però en parlarem en un altre capítol, d'aquell món estimat que el temps --que tot ho engoleix-- ha esvaït. Estius que mai no tornaran passats a Alcanada, el Barcarès, a sa Marina, a Can Picafort...
Són els anys que descobrim el treball de la fusta (a Can Sopa fan uns mobles que poden competir amb els millors vinguts de fora); en Joan, el perruquer (de Can Boi) talla els cabells i parla, amb els vells, de bous, de toreros mítics (sentim explicar les curses portentoses de Manolete, del qual sabrem més endavant que era un ferotge franquista). També hi ha la competència: la barberia de Rafel "Fava" i, ben a la vora, la sabateria de cas Maonès (on ens arreglen les sabates que espanyam jugant a futbol, fent desastres per carrers, la majoria encara sense asfaltar). Sabem de l'existència de "senyors" (Cas Borreret), de famosos professionals de la medicina (el metge Siquier, alabat per tothom). Els pares ens fan anar a comprar carn a la carnisseria de Can Panxa i, abans de la difusió en massa dels productes forans com la Coca-Cola, les "pinyes" i "sifons" de can Vanrell (al costat dels cines de Can Guixa i Can Pelut) ens acompanyen en aquells dinars i sopars de quan érem infants. En anar al cine, compram les llaminadures, tota mena de caramels (o gelats, a l'estiu) que fan a Can Calent, s'Inquero, o que ven en Panero. No tothom es queda, entre pellícula i pellícula (la sessió dura més de tres hores!) a veure el No-Do franquista. Mentre a la pantalla el locutor pregona els "avenços" del règim, la gent menja cacauets o fuma en el passadís, lluny dels discursos oficials que escupen, per uns altaveus una mica esquerdats, els propagandistes del règim.
En un poble les coses i indrets són molt propers i el meu barri era un petit univers on hi era tot. L'escola particular de música de la professora Margarida Forteza, en el carrer del Rosari, número 10; l'església, amb els sermons inacabables dels sacerdots... Pens en les prèdiques de l'ecònom Jaume Vallès i del capellà "Toniet", és a dir, el sacerdot Antoni Aguiló. Com ens atemorien amb les calderes de l'infern, amb les olles d'oli bullent on cremaven els dolents, els que no creien els pares o no anaven a escola, els que s´estimaven més el cine o anar a mirar les parelles que es besaven en el jardí de l'Escola Graduada! Hi havia igualment l'adrogueria i papereria de Ca s'Alemany, davant la bodegueta de Can Nadal, negoci que encara existeix en el "carreró", la travessia que dóna a l'Ajuntament, i on anàvem cada dissabte a comprar les revistes i diaris que reservaven al meu pare i a l'oncle. Després, l'oncle s'aturava a petar la xerrada amb els amics, al Bar de Can Nadal. Si hi havia temps i no havia de fer els deures, amb en Sebastià de Can Pelí i la seva germana Paula arribàvem fins a la biblioteca i llegíem tebeos i llibres d´aventures.
Però avui ningú no mira el televisor. L´ambient és càlid i les històries mai no acaben. L´altra nit Josep Ferrer ens va explicar alguns detalls del desembarcament del capità Bayo al port de Manacor. Les germanes Gelabert escoltaven enfurismades. Es removien a les cadires i feien gests com si volguessin marxar. Per què no feren? Interès a saber com es veia des de l´altre costat el desembarcament? Les mirava amb deteniment imaginant com eren en aquella època: dues jovenetes fent costat a l´exèrcit i els esquadrons de Falange Española i el comte Rossi! Els Dragones de la Muerte! El nom del destacament d´assassins ja ho deia tot! Com si pogués retrocedir en el temps les veig cantant el Cara al sol amb les tropes que ocupen Portocristo després de la retirada republicana. Braç enlaire caminant pels carrers plens encara dels morts de la batalla. No era sospitós que sempre anassin al costat dels matons de Falange? Se sabia, pel que contava la padrina, de les inclinacions sàdiques que tenien envers les preses de Palma. Jo ja havia llegit Mallorca contra los rojos de Ferrari Billoch. Havia vist les fotos de les cinc infermeres que serien violades i assassinades a Son Coletes el setembre del 36. Era això el que els interessava? Restar a prop, participar en la tortura de les dones i els presoners republicans? La seva brutalitat arribava fins al grau d´haver de fer mal, veure sang per a sentir el plaer?
El rellotge de paret donava les hores lentament. Només sentíem el soroll de la llenya cremant, el vent xiulant per la plaça deserta, la veu de Josep Ferrer esforçant-se, enmig de la tossina que li produïa la malaltia, per explicar l´ambient d´aquells dies.
“Estaven segurs d´alliberar Mallorca en uns dies” –contava, mentre s´escalfava les mans a la foganya. “Jo havia fet els vint anys. Els somnis ens il·luminaven. Centenars de joves que havien anat a Barcelona a veure i participar a l´Olimpíada Popular s´apuntaren a l´expedició de Bayo. En el port de Barcelona, la nit de la partida, tot eren cançons, punys enlaire, crits celebrant per endavant la victòria damunt el feixisme.
‘Era punta de dia del diumenge setze d'agost quan veiérem, en la llunyania, la costa mallorquina. Primera claror. Feia xaloc i un cop de mar va rompre l'amarra que subjectava la barcassa on anàvem al remolcador. Estiguérem a punt d'estavellar-nos contra les roques i anàrem a la deriva una bona estona. Quan començàvem a desesperar, un guardacostes de l'expedició ens posà en bon camí i poguérem acomplir el pla marcat. La nostra missió consistia a desembarcar a Cala Anguila i distreure les forces feixistes que hi pogués haver a Portocristo (alguns ja li deien Portoroig!). La majoria de les columnes recalaran a Punta Amer, Cala Petita i el mateix Portocristo, si tot rutlla a la perfecció.
‘Eren dos quarts de cinc de la matinada quan, amb un nombrós grup de milicians, posàvem peu a terra. Boira lleugera. S'han desplegat les banderes de la CNT, del POUM, del PSUC i d'Estat Català. Avançam en silenci, encoratjats, feliços d'haver començat l'aventura. Venir fins a la cova del dragó, l'amagatall de la reacció. Si vencem haurem fet avançar dècades la roda de la història! Imaginam l´alegria dels presoners quan els arribi la notícia! `Els estendards de la Confederació ja onegen, victoriosos, a Manacor!´, diran, emocionats.
‘Mentre anam progressant per la carretera solitària --lladra algun gos en la llunyania-- fem encenalls amb palla i herba seca --o amb llenya si no hi ha palla—perquè l'Estat Major, des dels vaixells, sàpiga on som. Si hi hagués problemes greus, si rebéssim cap atac sobtat, podrien protegir-nos amb els seus canons. Així ho hem acordat.
‘Era un espectacle impressionant! L'exèrcit de la revolució avançant per aquestes contrades quasi deshabitades, en silenci, mentre els foguerons encesos illuminen les banderes que la brisa marina agita airosament. Joan Binimelis, un bon amic meu, no pot aturar el desig que té de deixar constància de la presència de les milícies populars antifeixistes. Amb carbó, a la llum dels primers raigs del dia setze, escriu sobre l'emblanquinat d'una caseta de camp, amb una lletra perfecta: `Uniu-vos, germans proletaris!´, la consigna que feren famosa els miners asturians l'any 34 i que ara, després de les jornades heroiques de juliol, s'ha tornat a imposar damunt qualsevol altra.
‘Els companys caminen despreocupats, com si anassin d'excursió. La majoria creu que l'alliberament de l'illa serà cosa de dies. Potser com a Eivissa i Formentera. Un passeig triomfal. Jo també m'ho pens de bon començament, en veure en la distància, desdibuixades, les siluetes impressionants de la flota que ens fa costat.
‘Al poc de caminar -- només havien passat quinze minuts-- ens trobam el primer ésser vivent: un pagès que, sota un porxo davant la seva caseta humil, esmorzava d'un tros de pa amb formatge. Els voluntaris de la centúria mallorquina que van amb nosaltres, l'han saludat sense poder contenir l'emoció. --Bon dia. Que hi ha molta feina, que vos aixecau tan prest?
La columna s'ha aturat un moment per a veure el primer mallorquí, que ens mira amb un posat seriós. No podem entreveure què pensa. L'home encén la pipa cerimoniosament amb un encenedor de metxa. Després de mirar les banderes agitades pel vent, com un gran senyor, es digna a contestar d'una manera pausada, lenta, com si valoràs cada una de les paraules que pronuncia.
‘--Per aquestes terres ningú no regala res. T'has d'aixecar d'hora. Mon pare sempre em deia que el sol t'havia d'agafar treballant si volies portar la casa endavant. I vosaltres, d'on sortiu... de Menorca?.
‘Els mallorquins ens animam de bon de veres en sentir novament la pronúncia del nostre accent.
‘--Som de València, de Barcelona, de Maó... N'hi ha que vénen fins i tot de París i d'Alemanya, per a alliberar Mallorca dels falangistes.
‘--Ja ho val -contesta el pagès, sense deixar de menjar amb especial voluptuositat--. Bon quefer. Aquí hi ha molt de senyor, carques i botifarres que viuen sense haver d'ajupir l'espinada... Serà feina grossa, això que vos proposau.
‘Més endavant, a mesura que ens hem anat apropant a Portocristo, hem trobat cases buides, amb les portes obertes i el bestiar a lloure. Com si haguessin partit corrents, només amb la roba posada. Fugen de nosaltres? És el primer dubte que m'ha assaltat.
‘Però entre els voluntaris --uns quatre-cents homes, unes desenes de companyes-- la moral és alta. Avançam a bon ritme. Els més optimistes diuen que d'aquí unes hores haurem conquerit Manacor i, a la tarda, Palma, la capital de l'illa.
‘Aleshores sentírem els primers trets. Tiraven de lluny, amagats rere els marges.
‘Les columnes acceleraren el pas. Vaig veure ferits arreu. Era com el dinou de juliol, a Barcelona. El mateix color de la sang. Idèntics rostres congestionats, desfigurats pel dolor. Responem el foc sense saber gaire d'on surten les mortals bales xiuladores.
‘Desperta el dia decisiu. Contestam, nerviosament, als trets. No crec que hàgim ferit cap de les ombres esmunyedisses que ens vigilen, implacables, pel davant i els costats.
‘A dos quarts de sis hem arribat al Port. En la llunyania, fort repicar de campanes. Entre núvols de pols sentim lladrucs de cans i, més que veure, intuïm carros, cotxes, bicicletes sortint a la desbandada”.
S´aturà un moment per agafar alè i continuà:
‘L´arribada a Menorca, abans de marxar cap a Mallorca, havia estat apoteòsica. Ens rebien com a germans, ens convidaven a menjar i dormir a les cases, les al·lotes volien ballar amb nosaltres. Mai no havia participat en unes festes semblants. Tota la vida he servat a la memòria la bulla d´aquells dies. Com es pot recuperar el temps de la joventut, l´alegria dels vint anys? Teníem tanta fe en la Revolució que hauríem anat a la fi del món per tal d´aconseguit la llibertat de la Humanitat!”.
Li deman per quins motius es retiraren al cap de poques setmanes del desembarcament.
Em mira a una certa tristor als ulls. Malgrat que té prohibit de fumar, agafa una cigarreta de la capsa que porta sempre a la butxaca i l´encén amb el caliu del foc. Una sobtada tossina no el deixa parlar. En Nofre li diu que no pot fumar. Que això és el pitjor que pot fer per a la seva salut. En Josep el mira amb una gran desesperança als ulls. “Salut?”, li diu. “Jo ja no tenc salut. No veus que ja estic mort? El metge m´ho digué ben clarament abans de venir a Lluc: `Ja no hi ha res a fer. Em sap greu, Pep´. He vengut a Lluc per acomiadar-me de la vida, estar tranquil amb els meus pensaments; recordar. Vull morir recordant els anys més feliços de la meva existència!”.
Sabem que és inútil insistir-hi. Beurà les seves copetes de conyac, fumarà les seves cigarretes fins al dia de la mort. No hi ha cap dubte al respecte.
“Em demanau per quins motius ens retirarem tan prest” –diu. “Tot va anar molt diferent de com ho havíem somniat. La costa estava ben artillada. Quan la República va enviar Franco a Mallorca aquest modernitzà l´artilleria. Era un militar meticulós, quan li comanaven una feina! La República l´envià a Astúries l´any 34 per acabar amb els soviets dels miners i, amb la Legión i les tropes mores, amb un riu de sang obrera, escapçalà la insurrecció. A Mallorca, tots els angles de la costa eren coberts pels canons! No ens poguérem apropar a Palma ni a d´altres indrets. La flota era a l´abast dels trets d´artilleria. Tan sols poguérem apropar-nos a terra per les cales properes a Portocristo, a la comarca de Manacor. I ens descobriren de seguida. La mateixa matinada que posàrem peus a terra, a Palma ja ho sabien i començaren els preparatius militars per fer front a la nostra endemesa”.
S´havia fet un gran silenci. Fins i tot madò Juliana, que era a la cuina endreçant i fent net, s´apropà a la vora del foc per escoltar els fets que narrava el malalt.
La padrina, que havia portat el seu bolic per fer randes, escoltava summament interessada. La veia moure els dits a una velocitat vertiginosa; en uns minuts podies veure com la randa havia crescut d´un parell de centímetres!
“L´exèrcit franquista va reaccionar ràpidament. De seguida ens envoltaren amb unitats ben armades de metralladores i canons. Els vaixells de la flota hagueren de marxar uns quilòmetres lluny de les nostres posicions. El desembarcament d´homes i material es va fer complicat. Els canons dels vaixells de guerra disparaven sense aturar, però des de la distància era difícil d´encertar els feixistes. I, per si hi mancaven encara més problemes, al cap de pocs dies arribaren d´Itàlia, pagats per Joan March, els millors avions de combat que tenia el Duce. Metrallaven hora rere hora les nostres posicions, bombardejaven la flota. No ens podíem moure de les trinxeres!”.
No puc estar-me de demanar-li si, a la guerra, havia mort a algú.
“Matar?”, respon ràpidament. “Sí. Va ser en els primers dies del desembarcament. Havíem avançat fins a un turonet, prop de Son Carrió. Des de la nostra posició vèiem el poble. Ens disparaven amb una metralladora des del campanar de l´església. Restàvem ajupits rere unes roques. Una bona talaia per a divisar la línia del front”.
Not que es perd en els records. Les mans li tremolen i quan beu el cafè amb llet li cauen gotes damunt els pantalons. Prova de netejar-se instintivament, però solament aconsegueix estendre les taques. A la gran sala del bar mig en penombra, il·luminada solament per unes bombetes de pocs vats i la claror de les flames, tothom roman atent, esperant la resposta.
“Matar?”, repeteix amb veu més baixa, com si penetràs en una cova perillosa. “Què sabíem aleshores de la mort? A Portocristo va ser la primera vegada en ma vida que li vaig veure el rostre sinistre. En el Parapeto de la Muerte els milicians queien l´un rere l´altre sense aturar. La posició, batuda per les metralladores enemigues, s´omplia de cadàvers i era dificultós anar a recuperar-los. Durant un cert temps vaig ser l´encarregat d´una petita unitat de voluntaris dedicats a recuperar ferits i morts”.
S´atura per uns moments i afegeix, amb un fil de veu cada vegada més prim: “A vegades trobaves companys morts en indrets inaccessibles, posicions lluny de les trinxeres. En passar uns dies, els cadàvers es descomponien, tornaven irreconeixibles. Les formigues niaven dins els ulls. A vegades reconeixia el company amb què havíem fet bromes en el vaixell, l´amic de cançons i jocs de cartes. Però m´havies demanat si havia mort algú. Sí. Just davant de Son Carrió. Ho record a la perfecció perquè era el dia que havia fet els vint-i-quatre anys. Restàvem atents a les figures vestides amb camisa blava que avançaven lentament cap a la nostra trinxera. Havia estat disparant tot el matí i em restaven tan sols un parell de carregadors. A vegades sentia els trets dels companys. Aleshores veies com una d´aquelles figures queia i no tornava a aixecar-se mai més. Avançaven. Sense ser creient em vaig senyar tres vegades. Pensava: “En uns minuts seran al davant”. Amb el mocador em vaig llevar la suada que en regalimava per les galtes i m´enterbolia la visió. Sentia el batec del cor. Era com un tambor retrunyint dins meu. De sobte, inesperadament, s´alçà un homenot vestit amb la camisa blava. Per un segon, que es va fer infinit, ens miràrem als ulls. Sabíem que en el proper instant un dels dos cauria mort als peus de l´altre. La Mort, sobrevolant la trinxera, reia, sorneguera, jugant a daus quin cauria en aquell moment. Record el soroll dels daus colpejant el marbre de la taula on es decidia el nostre destí.
‘Vaig ser el primer a prémer el gallet. L´home no portava casc. Li hauria pogut disparar al pit; hauria caigut igualment. Però vaig tenir prou sang freda per a apuntar al front. El cap se li obrí a conseqüència del tret i la sang saltà a borbollons i em colpejà al rostre, calenta encara, talment algú m´hagués llançat un tassó d´oli ardent”.
Just en aquest moment, les germanes Gelabert s´aixequen de les cadires fent soroll. Ho fan a posta? És una forma de mostrar el desacord amb la història que explica el malalt? Potser hauria estat interessant saber la seva versió. Que ens explicassin què feien amb els presoners que restaren a Portocristo després de la retirada del capità Bayo. Com va ser la nit que violaren les cinc infermeres llibertàries. Servien la beguda als assassins? Els hi prepararen el sopar? Eren amb ells a la cambra de les tortures?
El cert és que ja no podien suportar més el que contava Josep Ferrer. Les vaig veure abrigar-se fent gests que evidenciaven ràbia i indignació. Es dirigiren a la porta del bar i marxaren sense dir paraula. Tots respiràrem alleugerits. No ens agradava la seva presència. Rere seu deixaven sentor de sang.
Millor que haguessin marxat. Enterbolien la bona atmosfera existent al bar.
El vell combatent republicà semblava cansat, però volia continuar explicant com varen ser aquelles setmanes viscudes a Mallorca amb companys de Catalunya, el País Valencià, menorquins i mallorquins.
“Massa banderes i partits”, hi afegí. “No hi havia entre nosaltres cap comandament centralitzat. Cada grup volia anar pel seu compte. Al capità Bayo li costava mantenir la disciplina. Algunes unitats, en veure que el desembarcament no era una passejada victoriosa fins a Palma, demanaren marxar. Com podies negar-te a les exigències de dos-cents o tres-cents homes armats? Al cap de pocs dies del desembarcament alguns oficials ja volien tornar a la península. Arribaren ordres especials des de Madrid. El Govern central, amenaçat per l´exèrcit de Franco que avançava incontenible des de Sevilla, considerava una `aventura de catalans´ la provatura de conquerir les Illes. Les ordres eren tornar de seguida. Tanmateix, en no arribar reforços de canons, tancs ni avions, l´expedició estava condemnada al fracàs”.
Josep Ferrer va prémer amb força la llosca damunt el cendrer i dirigint-se a na Margalida li demanà una copa de conyac.
Somrigué en veure la cara d´estranyesa de la companya de Nofre Seguí.
“Sí, ja sé”, digué des d´una remota profunditat. Morir per morir... què importa una cigarreta més o una copa de licor? Tanmateix res no impedirà l´avanç implacable de les manetes del rellotge cap a l´hora final. El conyac i la cassalla em fan viatgar al passat. Enmig de la boira produïda per l´alcohol em puc retrobar amb els amics que moriren al costat, a la trinxera. En el fons és l´únic que em fa sentir bé: retrocedir en el temps, recuperar les converses d´abans de la batalla. Alguns dies ens donaven ordres d´avançar les posicions, conquerir un turó, una caseta de camp, arribar fins a la paret de l´enfront. Qui no ha sentit la solidaritat establerta a les trinxeres no sap el que és l´amistat. Sovint m´estim més viure en aquella època que en el present”.
Es beu lentament la copa que li ha servit Margalida. Resta pensatiu per uns moments. Tots restam pendents de les seves paraules
“On trobar avui aquella fe en un món més just?”, diu, exaltat, suant. “D´ençà la victòria franquista... quina moral s´establí? La del robatori, la de la hipocresia, el regnat del terror i dels diners! Hem viscut aquests anys xipollejant en el fang, sense esperança, treballant com a esclaus per un bocí de pa, ajupits sota la bota militar, el poder omnipotent del clergat. Per això sovint necessit beure, fugir d´aquestes concretes coordenades del temps i l´espai, retrobar-me amb el record evanescent dels que moriren al meu costat, amb una rialla als llavis, lluitant en defensa d´idees i principis alliberadors: no per millorar de posició; mai per aconseguir cap privilegi personal”.
La padrina s´ha cansat de fer randa. Amaga tot el que ha fet en el bolic, amb els rodets i les agulles. Em diu a cau d´orella que va un moment a la cuina a fer-se un tassó de llet calenta. L´acompanya madò Juliana. Els moixos i el ca ens miren novament amb ulls cansats. Avui han jugat molt per la plaça del santuari i estan extenuats. Voldrien dormir a la vora del caliu, sense la nostra presència, lluny de les veus que han de sentir forçosament. La seva mirada ho diu tot. És com si ens diguessin: “Quan acabareu? No veieu que volem dormir amb tanquil·litat?”.
En Josep Ferrer conclou aquesta pàgina dels seus records.
“Sortosament no ens descobriren la nit que reembarcàrem. L´operació es va fer en silenci. Imaginau què hauria pogut passar si ens descobreixen? Set mil homes i el seu armament anant cap als vaixells en les barquetes que teníem a l´abast! Set mil homes que haurien pogut ser massacrats a les platges, sense retirada possible! Embarcant, teníem la mar al darrere i un exèrcit enemic a pocs metres de nosaltres! Hauria bastat que a un milicià se li disparàs el fusell accidentalment i allò hauria estat una autèntica carnisseria! Solament uns centenars dels nostres restaren sense saber què passava. Eren els de les posicions més avançades. També restaren abandonades les cinc infermeres llibertàries, aquelles que acabarien violades i assasinades a Manacor. Va ser una gran desgràcia. Però militarment, malgrat el material de guerra abandonat a sa Coma i altres indrets, fou un èxit. Quan es va fer de dia els feixistes no hi trobaren ningú, excepció feta dels endarrerits. Tot un petit exèrcit havia abandonat Mallorca protegit per la fosca de la nit”.
De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
pobler | 25 Abril, 2020 17:00 |
La Revolució dels Clavells i la cultura (I)
Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren). (Miquel López Crespí)
Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (I)
Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren).
Aleshores s'esdevenia en els escenaris portuguesos un fet molt remarcable: la conversió de la ridícula i esperpèntica revista portuguesa (plomes, simpleries, allotes en bikini, acudits de mal gust...) en un veritable instrument artístic i de revolta cultural i política. Record ara mateix Uma no cravo, outra na ditadura (que podríem traduir com "Una en el clavell, l'altra en la dictadura"). Una de les obres que més em va impressionar (i de les que serv més material) va ser Pides na Grelha (la PIDE era la terrible policia política de la burgesia feixista portuguesa; la traducció aproximada de Pides na Grelha seria "Pides dins la presó" o "Pides damunt la torradora". Era vertaderament instructiu constatar aquesta "revolució" dins la concepció de la revista clàssica (la revolució política portuguesa afectava, i d'una forma notable, els fonaments del teatre reaccionari de Lisboa). A l'Estat espanyol el grup "Tàbano", amb la famosa Castañuela 70 que tant influí en els nostres concepcions teatrals, havia provat de fer una cosa semblant com aquest 1974 ho feia el grup (cooperativa "Adóque") autor del muntatge que comentam, Pides...
Just acabats d'arribar d'aquell Portugal combatiu i antifeixista, la revista Triunfo analitza aquest important fenomen tetral que agitava tots els escenaris europeus -i especialment els de l'Estat espanyol- amb aquestes paraules signades per Fernando Lara. Comparant Uma no cravo... amb Pides na Grelha, el crític escrivia: "...resulta indudable la mayor concreción política, el saber con exactitud hacia dónde se quiere ir, efectuada por el equipo de 'Adóque' respecto a 'Uma do cravo...'. Junto a la burla o la sátira en torno a la mitología del antiguo régimen, el ataque a la fuga de banqueros, como los Espíritu Santo, la ironía sobre las tradicionales 'relaciones fraternales' entre Portugal o Brasil (donde se hallan refugiados caetano y Thomas), el contraste entre los personajes populares y los pertenecientes a la burguesía cara al cambio de poder, la metamorfosis de un Hitler que ahora 'quiere' ser demócrata o la caricatura de Spínola, existe en 'Pides na grelha' un planteamiento teórico de fondo que -exteriorizado a través de la ligereza, el humor y el erotismo del género- revela un análisis previo muy detenido de la realidad portuguesa".
Aquestes experiències portugueses que comentam eren una mica lluny de les magnífiques -i magistrals!- concepcions de, per exemple, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany a Barcelona. Recordem que pel 1960 s'hi havia fundant l'Escola d'Art Dramàtic "Adrià Gual". Però, evidentment, seguidors del món escènic i les propostes de Maiakovski (el "teatre total"), ens interessava enormement la intelligent "suggerència" -pràctica diària!- dels escriptors i artistes antifeixistes. Subscriptors de la revista Serra d'Or, comprant cada setmana Triunfo, seguidors de Primer acto i -sempre segons les nostres possibilitats econòmiques que, com deia més amunt, no eren gaires-, anàvem a veure els espectacles -seriosos- que arribaven a Ciutat (poc i dolent). Com deia, aquests anys seixanta i començaments dels setanta, són els anys en els quals marquen època els gran muntatges de Ricard Salvat (que, per cert, l'any 1972 formaria part del jurat, juntament amb José Monleón, que a Alacant em donaria el premi "Carles Arniches" de teatre per l'obra Ara, a qui toca?). S'estrenen, com una fita històrica en el teatre dels Països Catalans, Adrià Gual i la seva època (Salvat); Ronda de mort a Sinera (Salvat-Espriu); L'auca del senyor Esteve (Rusiñol); La bona persona de Sezuan (Brecht); Aquesta nit improvisem (Pirandello); Primera història d'Esther (Espriu); Les mosques (Sartre); Insults al públic (Handke). Un poc més tard (1970) Ricard Salvat és nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona i ja cap a l'any 1973, a Roma, dirigeix Noche de guerra en el Museo del Prado (Alberti) i La nueva colonia, de Pirandello.
Però qui ens sedueix de veritat en aquell temps és Brecht (la seva concepció teatral, les obres, la poesia, la seva actitud de lluita militant contra el nazifeixisme i el capitalisme, i igualment contra la burocràcia). Mentrestant, llegim, assimilam intellectualment (en llibres que compram normalment o bé a les golfes de les llibreries) els experiments teatrals d'un "maleït" com Antonin Artaud, i també els de Peter Brook, Aimé Césaire (descobert en la revista cubana de literatura Casa de las Américas l'any 1967), Gombrowicz... A Barcelona ens impressionà -però no influí gaire en les nostres concepcions teatrals- els experiments provocadors del Living Theater. Tanmateix, malgrat ja aleshores intentaven situar com a "autèntic teatre revolucionari" la "provocació" (cridar al públic, llançar bocins de carn sangonosa, etc), això mai no ens impactà abastament. En el fons, ens interessa més la "provocació" summament pensada, lúcida, intelligent, de Brecht, que no pas el crit pel crit, l'insult pseudoprovocador. També teníem en compte les aportacions -en el camí de cercar un 'teatre total'- de Maiakovski. En el fons, el maig del 68, les propostes revolucionàries dels situacionistes francesos (Raoul Vaneigem, Guy Debord), el mateix estudi dels textos de Meyerhold (assassinat per la burgesia "roja" estalinista), ens semblaven més interessants que la buidor de certes "provocacions".
pobler | 24 Abril, 2020 21:07 |
Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil – Trets enmig del carrer
Són els primers records que serv, nítids, del començament de la guerra. Els plors i gemecs de n'Antònia, el ressò dels trets en la distància, les cares de na Marieta i en Sebastianet amb les llàgrimes als ulls, el tremolor del ca davall la cadira... Com si de sobte hagués penetrat en la fondària d’un malson. El grifó de la cuina estava obert i l’aigua sortia de les piques inundant el trespol, sense que ningú s’adonàs del desastre.
Trets enmig del carrer
El primer dia del Moviment hi hagué trets al poble. No tothom estava al costat dels falangistes i els militars.
Ens adonàrem del que passava en sentir els plors de n'Antònia, la dona del sergent de carrabiners que era veïna nostra. Nosaltres estàvem asseguts a taula, a punt de començar a dinar. La mare ens digué que anàssim a comprovar què s’esdevenia, si necessitava alguna cosa. Hi vaig anar amb na Isabel, la meva germana. La casa del sergent Vicenç Llodrà, un bon amic del pare i fervent republicà, era a dues passes.
Quan hi entràrem contemplàrem un espectacle que ens corglaçà.
N’Antònia estava asseguda a una cadira del menjador. Descambuixada, no semblava la mateixa. Com si hagués envellit de sobte. S’estirava els cabells i pegava cops amb les mans damunt la taula. Els fills, na Marieta i en Sebastianet, romanien al seu costat, li agafaven la falda amb les mans, neguitosos. Només tenien quatre i cinc anys respectivament. Ens miraren atemorits. Els vaig acaronar el cap. No sabíem què fer en veure una desesperació tan profunda. El ca tremolava de cap a peus i ens contemplava amb ulls espantats.
Són els primers records que serv, nítids, del començament de la guerra. Els plors i gemecs de n'Antònia, el ressò dels trets en la distància, les cares de na Marieta i en Sebastianet amb les llàgrimes als ulls, el tremolor del ca davall la cadira... Com si de sobte hagués penetrat en la fondària d’un malson. El grifó de la cuina estava obert i l’aigua sortia de les piques inundant el trespol, sense que ningú s’adonàs del desastre.
Vàrem restar paralitzades sense saber com reaccionar. Veia l’aigua córrer sota els peus. Em penetrava dins les espardenyes. Els rierols que inundaven el trespol portaven, talment fóssim els vaixells de paper amb els quals jugàvem de nines, les estampetes de na Marieta i en Sebastianet. Instintivament, em vaig acotar per recollir els cromos d’animals salvatges. Elefants i lleons de selves llunyanes. Hipopòtams i cocodrils que nedaven en uns rius que el dibuixant havia pintat d’un verd massa escandalós. Els cromos estaven banyats. Posats al sol potser es podrien salvar. Inesperadament, els trets que se sentien en la distància feren tremolar els vidres de les finestres. Què succeïa al meu voltant? En quina estranya situació em trobava? Era com si avançàs a càmera lenta per un espai misteriós. Veia que n’Antònia plorava. Mirava el moviment dels llavis de la meva germana. Segurament em deia alguna cosa però jo no sentia res.
Tot d’absurdes premonicions avançaven a una velocitat vertiginosa per l’interior del meu cervell.
S’havia produït el cop d’Estat pronosticat per n’Aurora Picornell i n’Andreu, el meu promès? La Mort arribant, resplendent, amb les seves urpes ensangonades indicant les famílies que serien portades a l’escorxador?
No podíem consolar la vídua del sergent Llodrà. N’Antònia estava trasbalsada. Vaig notar que tenia senyals d'haver-se rapinyat el rostre.
-Hi ha trets a la caserna! S’estan matant! –deia, sanglotant-. Diuen que hi ha ferits entre els carrabiners que han sortit al carrer a defensar la República. No ens hi podem acostar. Els revoltats disparen des de les teulades dels voltants. Ningú no sap qui guanyarà. Si triomfen els sublevats, em mataran l’home. Tothom sap que és d’esquerres. No té salvació!
Els trets ressonaven amb força enmig del silenci d’aquella hora isarda. Se sentiren dos forts espetecs i els tassons de la cuina tremolaren. El so em va semblar conegut. Feia poc encara jugàvem a fer música amb les culleres i les ampolles de vidre. Per aconseguir uns sons diferents els omplíem d’aigua. La música mudava segons la quantitat de líquid que hi possàvem.
Avui tot era diferent. El soroll dels trets penetrava dins la penombra de les nostres cambres, furient, amenaçant els somnis de la joventut.
Com si visqués enmig d’un inesperat malson. Em veia al costat de n’Antònia pronunciant paraules rituals que ni jo mateixa sentia. Què estàvem dient? Com provàvem de consolar la nostra veïna? Qui ens havia portat enmig d’aquella terra de ningú? El que vèiem i sentíem... s’esdevenia en la realitat o en despertar comprovaríem que era una il·lusió?
Com ho podíem esbrinar?
Mirava per la finestra de la cuina i només divisava una boira obscura penetrant dins les cases, difuminant les façanes. L’Àngel de la Mort introduint-se per les retxilleres de les portes a la recerca de la jugular dels primogènits d’Egipte.
A poc a poc comparegueren altres veïnes. Provaven de consolar la dona i els fills que romanien, atemorits, al costat de la mare. De sobte em vengué al cap una premonició terrible. “Si guanyen els falangistes ens vendran a cercar”.
Després de comprovar que les veïnes ajudaven n’Antònia, vaig agafar la mà de la germana.
-Anem cap a casa, corr. Tenc un mal pressentiment.
Quasi no podia pronunciar cap paraula. Les estampetes de coloraines navegaven encara per damunt els rierols d’aigua que sortien de les piques. Amb els nervis, la gent que anava entrant ho trepitjava tot. Na Marieta tenia a la mà els cromos que anava recollint del terra. Em mirava plorant, parlant solament amb la mirada: “Si marxes tot desapareixerà. Res no podrem salvar”.
Estava summament preocupada per la família. Imaginava què ens podria passar si guanyaven els homes que Martí Cerol, el cap de Falange, portava a fer pràctiques de tir a la garriga. En uns segons comprenia la santa innocència que ens posseïa unes setmanes abans. Creure que els carrabiners, els soldats fidels a la República, podrien sufocar qualsevol revolta! Vivíem encara amb la idea del fracàs del general Sanjurjo!
De què serviren tantes hores de reunió, les lectures, els debats a la Casa del Poble i a l’Ateneu? Intuïa que res ja no seria igual al que s’esdevengué després de la Revolució d’Astúries del 34. La victòria del Front Popular feia uns mesos ens havia adormit. Tornàvem a somniar amb llibres i escoles, sense arribar a copsar la profunda tenebror de la dreta, que ens vigilava esmolant les armes.
-Llibres per fer front als canons? –deia n’Aurora Picornell. Anau alerta aquesta vegada. Ja hi ha gent que cerca llenya verda per començar a cremar els cossos dels que avui sou aquí, reunits per parlar de l'alliberament de la dona, de la societat justa per la qual lluitam.
El pare era el president de La Societat i mai no havia dissimulat les seves idees republicanes. A casa, d’ençà d’un temps immemorial estàvem implicats en la defensa del progrés i la justícia social. Qui era que no sabia que havíem anat a repartir diaris i revistes del Front Popular? Els socis i amics de l’Ateneu participàrem activament en la difusió de les candidatures socialistes. La família va perdre nombrosos clients. A poc a poc les beates i els senyors deixaren de venir a la joieria. Donar beneficis a un esquerrà? Mai de la vida! Preferien perdre un dia sencer per anar fins a Ciutat que no comparèixer pel nostre negoci. “Esquerrans i xuetons”, pensaven, escopint al terra. “Només faltaria que algú els anàs a comprar res”, sentenciaven, curulls d’odi, d’una ràbia visceral que ressuscitava des del fons dels segles.
Què fer en aquelles circumstàncies?
Tenia el cap embullat. En uns dies compliria els vint anys. Talment un sobtat terratrèmol, els trets ens feien copsar la possibilitat d’una guerra. Quina mena de futur ens esperava? I el meu enamorat? On era n’Andreu en aquells moments? Havia anat a donar suport als carrabiners que resistien l’endemesa dels malfactors? El podien matar o ferir greument! Als vint-i-dos anys era el republicà més conegut del poble, l’ànima de la vaga de jornalers i jornaleres que paralitzà la comarca durant el més de març. Qui no coneixia n’Andreu Tonió? Quina parella que fèiem! Na Caterina, la filla del president de La Societat, sortint amb un sindicalista capaç d’aturar la recollida de les patates i la sega del blat! Un dia trobà la paret de casa seva pintada amb unes paraules que deien: Pronto te llegará tu hora. Muerte al comunismo. ¡Arriba España!. N’Andreu la va esborrar rient, sense pensar que allò pogués tenir més conseqüències. El padrí Rafel ens va advertir: “Vigilau! La situació s’embruta. Com quan els espies de la Inquisició senyalaven les cases dels jueus conversos que continuaven practicant la fe secreta dels nostres avantpassats. Són les flames del Sant Ofici que retornen sense que hi puguem fer res”.
On era el meu estimat, ara que els llops eren a lloure? El cor em bategava talment un motor desfermat, ben igual que si hagués fet una llarga carrera. Com els dies que sortia amb les amigues amb la bicicleta i jugàvem a veure qui feia més voltes a la plaça.
Tornàrem a casa. Explicàrem el que passava, el motiu dels trets que sentíem des del menjador.
Tothom ja s’havia adonat de la gravetat de la situació.
La padrina Margalida, que era a la cuina ajudant la mare amb el menjar, se senyà tres vegades i després s’assegué a la seva cadireta, prop de la porta que donava al corral. Sense dir res es tragué el rosari de la butxaca i començà a resar.
Havia tengut una visió del que succeiria en poques hores? Tots, a taula, estàvem callats, sentint el terrabastall provinent de la caserna dels carrabiners. Els trets i el plor de nAntònia. Ningú no gosava dir res. Omplint l’espai del pànic, el tic-tac del rellotge de paret i la veu de la padrina amb les seves interminables avemaries.
Amb un gest imperiós, el pare ens va fer seure.
Ens detendrien un parell d’hores després, a l’horabaixa. Aleshores encara no sabíem quin seria el nostre destí, de quina manera inexorable la revolta de la dreta canviaria la vida que coneixíem.
Record aquells moments com si fos ara mateix. Mai no tornaríem a estar plegats, dinant feliços i alegres com en els vells temps.
El pare va insinuar que ens hauríem d’amagar, que la situació podria esdevenir perillosa. Però la mare no creia que ens pogués passar res.
-Em voleu dir que hem fet per fugir escapats com si fóssim lladres, gent que hagués comès un crim? O sou dirigents de cap partit d’esquerra, estau enmig del carrer disparant contra els sublevats? Cap de vosaltres –i es dirigí als homes de la casa, al pare i al padrí- mai no ha agafat cap arma. Per no tenir, no tenim ni una escopeta de caça! Ja em diràs quina excusa posarien per venir a cercar-vos! M’ho voleu explicar?
Ningú dels presents no tenia ganes de menjar. Record que jo mirava el plat, les volves de fum que pujaven, lentes cap al sostre.
La mare ens anava abocant l’arròs que havia fet per dinar. Encara no podia creure que el que ocorria al carrer pogués trasbalsar la normalitat de la nostra vida quotidiana.
S’apropà al pare i li digué:
-Ets el secretari de La Societat... ja ho sé. Però no sou un partit i manco un sindicat que fa vagues. Quin pecat podríeu haver comès? Que determinats socis no van a missa i a la festa de Carnaval de l’any passat, algú, vestit de sacerdot, va fer befa del rector? No crec que això sigui motiu suficient per portar ningú a la presó. De què et poden acusar? Que La Societat té treballadors afiliats al Partit Socialista, al PCE, a Esquerra Republicana Balear? No sé què dir-te. Possiblement el més problemàtic sigui que, en el seu moment, admetéreu molts membres del club vegetarià i naturista El Porvenir. Les beates mai no us ho perdonaran! Relacionar-vos amb persones que volen nedar nues a s’Arenal de Llucmajor! Quina culpa té el president d’una societat de consum si els socis volen fer excursions el Primer de Maig, muntar un Orfeó o un equip de futbol? La cooperativa... pot ser considerada un “perill” per als comerciants del poble?
El padrí escoltava amb summa atenció.
-Martina –li digué-. Quan les coses s’embruten qualsevol excusa basta per a crear-te dificultats. O et penses que a determinats botiguers els agrada veure que els pagesos s’estimen més comprar a la cooperativa que als seus negocis? Hi ha gent que per quatre pessetes mataria sense pensar-s’ho gaire. Per un duro i per no pagar una factura. Per enveja. Per ràbia si l’hort és millor i aconsegueixes una bona collita.
Després, dirigint-se a la meva germana gran, Isabel, continuà:
-Tu sortires retratada amb n’Aurora Picornell a l’excursió de l’any passat al bosc de Bellver. No ho recordes? Era una festa amb actuacions musicals per a recollir diners per al Socors Roig Internacional. Ets la que pots tenir més problemes, ho reconec. L’enveja regna arreu, poderosa. I és una mala herba que mai no pots llevar del solc. Qui sap, possiblement no t’hagin perdonat que poguessis acabar la carrera de mestra, que amb na Caterina ensenyeu de llegir i escriure les persones que no han pogut anar a escola i tenen set de cultura.
Per uns instants la mare deixà de servir-nos. El soroll d’un cotxe va fer que anàs fins a la finestra per fer una ullada al carrer.
-És el cotxe de Nofre Moliner –ens digué-. Va carregat de jovençans que canten cançons. No sé què del Cara al sol...
-És l’himne dels feixistes! –exclamà el padrí Rafel, amb veu ronca. Em dominava una por cada vegada més intensa, però encara no podíem imaginar el grau de dolor que cauria damunt la família, la desgràcia que ja volava, veloç, com la boira obscura que havia vist des de la finestra de la dona del sergent Llodrà i que anava fent niu en moltes cases.
La mare continuava amb les seves explicacions.
-M’ho digueren alguns amics. En Sebastià, el cuiner de la fonda Maravilla, el forner de Can Eixut: “Hem vist la teva filla retratada a Nostra Paraula, la revista dels comunistes. Anau vius, hi ha rumors de sublevació militar i els falangistes fan pràctiques de tir a Son Garrit. Cada diumenge n’hi van una dotzena, amb el cotxe d’en Toni Fideu i el camió d’en Jordi Costa”.
La mare aturà uns moments les seves reflexions en veu alta i s’abocà el menjar al plat. Sempre era la darrera a fer-ho. Fins que no havia servit tothom no descansava. Metòdica, ens volia ensenyar les “bones maneres” que ella aprengué en un col·legi privat de Palma on estudià uns anys de batxiller. Calia asseure’s com pertoca: l’esquena dreta, les mans netes. Ens vigilava amorosament. S’enfadava si deixàvem la roba a qualsevol lloc i si no ens netejàvem la boca amb el raspall. Quan sortíem al carrer ens passava revista de cap a peus, talment el capità d’una companyia vol que els seus soldats vagin perfectament uniformats.
El pare s’ho mirava tot amb posat de felicitat. A vegades, no podia resistir la temptació de dir-li quatre paraules amables i alhora iròniques.
-Martina... no veus que ja són unes dones. No estiguis sempre vigilant, com si fossin al·lotetes. Ja és ben hora de deixar-les una mica tranquil·les! Ja saben com han de seure i com han d’agafar la cullera i la forqueta! No et diuen res, no et contesten ni fan mala cara perquè t’estimen. Però segur que pensen que et podries estalviar tantes recomanacions!
En sentir el pare, la mare posava cara seriosa. Feia com si s’hagués enfadat. Endebades. Nosaltres sabíem que, en el fons, estava contenta. Era ben conscient del fet que el seu home tenia raó, però per molt que fóssim grans ella ens considerava les filles petites, les nines estimades que sempre necessitaven suport i consells.
Reia i, amb el gest acostumat, s’arreglava els cabells abans de dirigir-se al pare mirant-lo als ulls de fit a fit:
-Ara només falta que faceu pinya en contra meva! Bon altre! No sé què farien aquestes al·lotes sense jo! No en vull parlar! Amb l’Orfeó, les reunions a La Societat, les lectures de diaris i revistes i festejar, sembla que no tenen res més dins el cap.
Però aquell vint de juliol no hi havia rialles a casa nostra.
Na Marieta i en Sebastianet continuaven plorant desconsoladament. Algú devia haver aturat el grifó de la cuina, agafat els cromos que navegaven vers una mar ignota per la casa del sergent Llodrà?
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)
pobler | 24 Abril, 2020 16:53 |
Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS -
Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de la plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”. (Miquel López Crespí)
Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!
Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de la plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.
Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.
Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.
Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.
La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.
Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.
De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.
Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.
De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
pobler | 23 Abril, 2020 10:15 |
Les “altres” Converses Literàries a Formentor
Per Miquel López Crespí, escriptor
D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)
Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.
L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)
Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.
Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.
D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí
Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.
Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.
A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.
Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)
Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.
Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).
Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)
També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!
Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.
Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.
Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.
pobler | 22 Abril, 2020 17:32 |
Novetats editorials: Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí -
Vet aquí un tast de la narració Miquel Cladera
I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories. (Miquel López Crespí)
Començaré aquest informe amb la narració de la gran traïció que, a imitació dels luctuosos fets de 1789 a París -atac a la Bastilla dia 14 de Juliol; creació de la Guàrdia Nacional; repartició de més de trenta mil fusells entre el poble...-, tenien ordida Miquel Cladera i els seus còmplices. Hem comprovat que molts d'aquests -professors, mestres, opositors a càtedra i alguna gent d'oficis vils com poden esser sabaters, comerciants, impressors o llibreters- eren destacats membres de les lògies maçòniques o de sectes carbonàries. La intenció de Miquel Cladera i els altres conspiradors era, com he dit en el començament d'aquesta relació, trastornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa.
Entre els detinguts -provats agents d'Assemblea Nacional, primer, i de la Convenció, després- cal destacar el professor de la Universitat de Salamanca, Ramón de Salas, autor de l'anticristià pamflet clandestí Oració apologètica en defensa del benestar general d'Espanya. Aquesta terrible i diabòlica oració, manuscrita o difosa mitjançant la impremta, és l'escrit que més mal ha fet a la nostra cristianíssima Majestat i a la Santa Fe Catòlica en els darrers anys. I és un exemple que demostra clarament per quins errats camins pot marxar l'ensenyament si no controlam amb fermesa col.legis i universitats. Inquisidors generals, bisbes, ministres del rei hem arribat a la conclusió que molta d'aquesta mala literatura, l'endemesa contraria a la Fe que estam analitzant, anà covant a partir de la nefasta publicació El Censor, que, dirigida per l'advocat Lluís García, ajudà a enverinar la sana ment dels nostres estudiants entre 1781 i 1787 (data en què finalment la publicació fou suprimida). Hom ha trobat còpies d'aquesta nefasta Oració a diversos pobles de Mallorca -concretament a sa Pobla, Muro, Inca i Sineu-, a Madrid, Barcelona, València i ens han arribat informes que parlen de la seva circulació per col.legis i seminaris de L'Havana i Mèxic (sense mancar-hi tampoc algun convent). Particularment sóc de l'opinió que els jesuïtes han tengut part de culpa en la introducció dins del país d'algunes idees contràries a la nostra tradició. La propaganda dels desgraciats exemples dels experiments comunals amb els indis són un bon exemple del que estic explicant. Segons els nostres informes, també els jesuïtes són els introductors a l'Imperi espanyol de l'obra de l'abat Gabriel Bonnot de Mably, destacat seguidor de Rousseau que pretén demostrar que la propietat privada no és un dret natural. Entre d'altres errors, els llibres de Mably (que morí l'any 1785) expliquen que fou en temps d'aquesta societat primitiva -aquella en la qual no era coneguda la propietat- quan la humanitat va esser més feliç. Ramón de Salas ha estat detingut juntament amb el mallorquí Miquel Cladera. Aquest darrer era, evidentment, el cap principal de la conspiració, però li donaven suport i hi col.laboraven activament un tal Josep Lax, mestre d'humanitats; en Sebastià Andrés, opositor a una càtedra de matemàtiques; en Manuel Cortés, ajudant de l'escola d'enginyers; l'advocat Bernat Garasa -arribat recentment de París amb nombroses publicacions revolucionàries que es disposava a traduir al castellà i altres llengües de la nació-. Altres conspiradors que també, d'una manera inexplicable, anaven i venien a l'estranger eren en Joan Pons Izquierdo, que -sotmès a turment- acabà confessant que a França havia ajudat els descreguts que volien acabar amb aquella cristiana monarquia. Monarquia, cal no oblidar-ho, d'on prové la sàvia nissaga dels nostres reis -la casa de Borbó- d'ençà l'any mil set-cents.
Cal tenir en compte que la lluita contra el cristianisme, la "descristianització" de la societat, és una de les tasques essencials de les sectes dels nostres enemics. Hem de recordar que el combat dels jacobins contra la nostra Santa Fe Catòlica augmentà en intensitat a partir dels criminals esdeveniments del 10 d'agost de 1792, quan una massa ferotge d'homes i dones sens ànima, posseïts per l'esperit de l'infern, dominats pel Diabòlic, atacaren el Palau de les Tulleries; i l'Assemblea Nacional, a la força, impulsada per les circumstàncies i la pressió del carrer, decretà l'empresonament del rei i de la reina. Per a la gent d'ordre, per als cristians d'arreu del món, el 10 d'agost és una data trista. Allà hom pogué veure la criminalitat del poble revoltat. Alguns nobles i virtuoses princeses foren executats sense judici pels seus criats. Els caps d'aquests màrtirs del nostre temps foren passejats per la xurma xopa de sang. Un poc més endavant, en plena dictadura jacobina de Marat i Robespierre, fou ordenat el tancament de les esglésies, hom prohibí les misses. Molts capellans foren assassinats sense miraments. La Convenció decretà la llibertat de culte i, el que és encara pitjor, permeté la propaganda dels ateus en contra de qualsevol religió. La follia revolucionària continuà i s'aprofundí. S'inventà un nou calendari. Els noms dels mesos i dels dies fou mudat. La pobra gent s'hagué d'acostumar a dir "germinal" per a parlar dels mesos de març-juny. "Messidor" era juny-juliol, i "termidor" el juliol-agost. Les bogeries s'estenien per tots els aspectes de la vida quotidiana.
Els detinguts, a part de mantenir relacions amb diverses lògies i clubs revolucionaris francesos -especialment els jacobins que tenen el centre d'iradació en el club dels Cordeliers-, han confessat la importància que han tengut determinats diaris en la formació de les llurs equivocades idees. Són publicacions extremadament crítiques i que nosaltres havíem consentit per ignorància del perill que en representava la difusió. Parl especialment de El Observador, editat per l'abat Marchena. Igualment han tengut certes relaciones d'afinitat amb un tal Santibáñez, professor del seminari de Bergara, i amb el noble castellà Santiago Miguel Rubín de Celis. Vivint a França, Marchena i Rubín de Celis enviaven als conspiradors empresonats papers i tractats de notable significació revolucionària per a la seva posterior distribució pel regne. El contracte social de Rousseau ha estat un dels llibres que més mal han fet a la societat. Les acostumades ximpleries fent referència a la bondat congènita de l'home! Entre els nombrosos papers trobats a l'execrable Miquel Cladera cal destacar la proclama A la nación espanyola. Pamflet que serví a l'abat Marchena per a l'admissió al Club d'Amics de la Constitució, a Baiona. Malèfic escrit que comença dient:
"Senyors:
Vénc de la terra de l'esclavatge, de la terra del més arrelat Despotisme Religiós i Civil. Un país on tots el poders s'ajunten per a aixafar alhora els homes honrats. Un país on minut a minut l'home plany la desgràcia d'haver nascut en aquest indret...".
Llegit aquest fragment, ja ens podem imaginar tota la resta!
D'entre tots els papers, cartes i llibres que s'han pogut trobar als detinguts, destaquen per la seva maldat, per la seva insaciable set de sang, els del jacobí Jean-Paul Marat, agitador de professió i ànima de la revolució, maligne esperit que ha inspirat els pitjors crims de l'època del Terror que sacseja la desgraciada nació germana. Resta provat que els acusats es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l'informe- on discutien i traduïen les obres de Marat, Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d'història. Defensors d'una pretesa república romana, eren enemics del gran Cèsar conqueridor de les Gàlies i es declaraven partidaris de Brutus, l'assassí, que amb altres conjurats del Senat romà, finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d'Espàrtac, posant com a exemple d'honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors (Calígula, el gran Heliogàbal, Vespasià, Tiberi, etc), sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l'any 1668 en contra d'aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d'un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l'Emperador Carles Vè; la guerra de les Germanies a València i les Illes. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s'havia venut als austríacs posant en perill la unitat d'Espanya i de rebot la fortalesa del nostre Imperi arreu del món.
Sabem que s'inspiraven principalment en el llibre de Marat intitulat Les cadenes de l'esclavatge (un patracol indigest i mal escrit). Aquest metge ressentit -molta gent diu que només va arribar a tenir cura de porcs i animals de granja-, sense clients; aquest "científic" fracassat -l'any 1782 l'Acadèmia de Ciències negà validesa als seus experiments damunt l'electricitat-; aquest personatge tèrbol, castigat per Déu Nostre Senyor, malalt -havia de romandre tot el dia dins d'una banyera-, envejós dels fastos dels nobles i gent d'alta posició social, carregava a la monarquia, a la cort que saviament governava des de Versalles, la culpa de totes les desgràcies de la terra. Mai no s'ha vist escrit en un llibre, des que el món és món, tal quantitat de desbarats acaramullats! Marat escriu sense descans plagiant allò que li convé, modificant el pensament dels clàssics segons els seus interessos, utilitzant citacions de Tit Livi, Tàcit i Plutarc contra prínceps i reis. Falsifica i manipula tota mena de documentació que li arriba a les mans (les històries de les repúbliques italianes); santifica, com ja he informat abans, Cromwell, tots els regicides de qualsevol època o contrada. I... )a quines conclusions arriba aquest ferotge enemic del gènere humà? No cal pensar gaire per a imaginar on condueix el seu pensament. A Les cadenes de l'esclavatge explica fil per randa com és precisament la monarquia la pitjor institució que té la humanitat, el principal obstacle que cal enderrocar si l'home vol assolir la utòpica llibertat que predica. I, )qui serà, qui és, l'heroi, en tan al.lucinant interpretació de la història? Evidentment, l'heroi, el "salvador" del món és el poble inculte, la massa treballadora, els desheretats de la nació, la púrria sens cultura ni sentiments que, per a Marat, són la part més sana del gènere humà. Les constants aberracions del llibre -era a punt de ser traduït!- que hem confiscat a Miquel Cladera i als seus sequaços, no acaben aquí. Marat, inspirat igualment pels enciclopedistes, enemics permanents de la religió, afirma que són els grans financers, la noblesa, els especuladors, els latifundistes, qui causen tots els mals que pateix l'home sobre la terra. I, si encara faltava res per a aconseguir que tots els seus desencaminats lectors anassin a l'infern, el sanguinari botxí ens vol convèncer que és precisament el cristianisme -predicant la santa paciència i la resignació entre els pobres- allò que ajuda els rics a fruir eternament dels seus privilegis.
Aquest era un dels llibres que Miquel Cladera i Josep Lax estaven traduint al castellà i al català en el moment de la seva detenció. Qualsevol paper, qualsevol idea herètica i perniciosa servia als designis dels empresonats. Amb els papers que els arribaven de França confiaven en poder explicar "la bona nova" de la mudança de lleis i costums a totes les regions espanyoles. Amb promeses de repartiment de propietats i d'aconseguir la vertadera justícia a la terra, excitaven la malaltissa imaginació del poble. Confiaven anar arreplegant adeptes i seguidors entre les diverses classes socials -especialment entre la gent més mancada de cultura i més envejosa de la riquesa dels poderosos-. Amb promeses, discursos i alguns regals -sopars i vi gratuïts, festes de balls prohibits als boscos- esperaven anar ajuntant una munió de seguidors que, quan les tropes franceses travessassin les fronteres, s'alçassin en contra del nostre rei, proclamant, de no jurar aquest la Constitució que estaven redactant, una República a imitació de la francesa.
Cal dir que algunes guerres mantingudes pel nostre monarca en defensa de la Santa Fe Catòlica; les calumnies fent referència a les relacions entre la reina Maria Lluïsa i el Príncep de la Pau, Don Manuel Godoy, d'amagat del rei Carles IV; la pesta que assola diversions regions espanyoles; la fam -el blat no basta per a mantenir una població tan afamegada-; la inoperància, aquests darrers anys, del Sant Tribunal de la Inquisició; la disminució de les condemnes i desterraments a penals d'Amèrica (a indrets insalubres d'on poca gent tornava); tot això ha anat creant les condicions necessàries perquè hi hagi un munt d'errats, munió de desesperats, folls de tota mena útils per a anar creant un invisible, però cada vegada més poderós, exèrcit de possibles seguidors dels conspiradors.
Quan es mesclen el fanatisme amb la utopia, la fam amb l'ànsia de novetats, el resultat pot ser completament explosiu!
I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories.
pobler | 22 Abril, 2020 01:12 |
Aquelles setmanes a Lluc, amb la padrina, em serviren per a conèixer molts d´aspectes desconeguts de la família. En les nostres caminades per la muntanya m´explicava detalls que mai ningú m´havia contat. De petit ja sabia de l´existència de l´oncle Miquel Crespí Pons, el batle Verdera. Quan anava a primària, a l´Escola Graduada, sempre havia vist el seu retrat presidint la sala principal del grandiós edifici bastit a finals dels anys vint. De sempre, com a membre dels Verdera, els professors m´havien tractat amb una certa deferència. I el dia que es complia el vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del centre, vaig ser l´escollit per a recitar Lo Pi de Formentor davant els alumnes. Va ser una festa solemne. El poble reconeixia en l´oncle Miquel Crespí el personatge que havia ajudat a bastir l´escola que els poblers necessitaven d´ençà feia anys. Record que vaig estar assajant molts dies. El primer que feia quan m´aixecava era recitar el poema. El dia de la festa me´l sabia perfectament. Quan el director em cridà per a pujar al cadafal em vaig aixecar decidit, sense gens de por, segur que no fallaria. (Miquel López Crespí)
Sortosament, abans d´anar a Lluc havia col·locat entre els llibres la petita radieta que acabava de comprar el pare. Era un dels primers aparells portàtils que es podien adquirir a Can Mas, prop de casa. L´aparell era una novetat al poble. Malgrat que pesava mig quilo el podies portar en una butxaca o a la mà i la gent obria els ulls com un plat en veure un giny tan meravellós. Eren ràdios que funcionaven amb transistors, sense necessitar de les grans bombetes que tenien les antigues. Vaig pensar que si la portava al santuari podria sentir les notícies d´arreu del món. La ràdio també disposava d´ona curta, que era l´opció necessària per sentir les emissores estrangeres que més m´agradaven: la BBC de Londres, Ràdio Moscou, Ràdio París, Ràdio Espanya Independent. Dies abans de preparar la roba i els llibres havia enviat a l´emissora del PCE un parell de reportatges i els volia sentir fos com fos. Vaig comprar igualment quatre piles petites per si no en trobava a Lluc.
La ràdio, malgrat el domini franquista de les ones, era per a nosaltres la porta oberta a l´univers, el camí per on burlàvem la manca d´informació de la dictadura i podíem saber exactament el que passava pel món.
A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca, creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única senyora de les ones fins que pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: "Radio Juventud de Felanitx" i "Radio Juventud de Inca". Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres emissores de la "Cadena Azul de Radiodifusión", la "CAR". A sa Pobla era molt escoltada "Radio Juventud", que emetia des d'Inca. La revista de sa Pobla Vialfàs publicava sovint els anuncis de "Radio Juventud”.
El món de la ràdio "oficial" era format per un "imperi" radiofònic de més de dues-centes emissores d'ona mitjana (la "normal") i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos grans eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades.
Vivíem immersos dins el que s'ha anomenat l'"època daurada de la ràdio espanyola". És una època "daurada" per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta "victòria" va significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galícia o Euskalherria. Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques del Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa Cabalgata fin de semana. Naixia igualment el famós Carrusel deportivo, i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus Teatro del Aire -a la SER- i Teatro Invisible -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses radionovel·les, que marcaran la consagració professional d'actors com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, María Asquerino, Luis Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d'Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso, marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.
La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo. Radionovel·les polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d'Henri Troyat. Llamas de redención és una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.
El serial que més escoltàvem era Ama Rosa, de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També eren importants, per l'èxit d'audiència, Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.
Aquesta era l'"España oficial", per tot el que fa referència a la ràdio. Però l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats.
Sempre em vaig demanar com era possible que la dictadura no prohibís la recepció de les emissores estrangeres. Per quins motius deixaven aquesta porta oberta al coneixement? Hauria bastat que decretassin la fabricació d´aparells sense aquesta possibilitat i la fosca s´hauria estès, poderosa, per tot l´Estat. Tampoc entenia com no controlaven el servei de correus. En tots els anys que vaig fer de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, mai hi vaig tenir cap problema. És evident que els articles anaven signats amb pseudònim i que el nom del remitent era fals; però haurien pogut aturar la carta, destruir-la, que no pogués arribar mai a l´adreça del Partit Comunista italià o francès, que eren els indrets indicats per l´emissora per a fer arribar el material a Bucarest.
Tenia ben controlat el temps que trigava a arribar l´article. Normalment en una setmana ja podies sentir el reportatge. El naixent turisme de masses, l´aeroport de Palma perfectament comunicat amb els de les capitals europees, facilitava aquesta velocitat? Possiblement. En els seixanta començava la ferotge embranzida turística que canviaria les illes de cap a peus. Un autèntic canvi social, un terratrèmol que faria trontollar les bases del règim quasi feudal que patíem.
Record que al final de l´article escrivia una postdata indicant el dia de la setmana en el qual m´interessaria sentir l´escrit. Mai no va fallar! Aleshores ens reuníem amb el grup del col·legi, els companys de Nova Mallorca, i sentíem amb deler aquella informació que imaginàvem útil per a escurçar el temps d´esclavatge sota el règim.
Quantes hores vaig perdre (o guanyar, vés a saber!) amb la història de la ràdio i els articles? Com podia fer com pertocava els deures que ens posaven els professors? En arribar a casa la meva obligació hauria estat restar un parell d´hores estudiant la lliçó de l´endemà, fent els problemes de matemàtiques, estudiant l´assignatura de Física i Química... No ho feia. Em tancava a la cambra i obria els llibres. Era una tàctica per dissimular davant la família. El que feia en realitat era mirar els diaris del dia. Trobar, en les informacions oficials a Diario de Mallorca, Última Hora o el Baleares (que era el diari del Movimento) els detalls que em permetessin escriure una nota per a Ràdio Espanya Independent. Analitzava, talment tengués una lupa en els ulls, les notícies sobre la manca d´il·luminació a un barri, el desnonament d´una família necessitada, l´augment del preu del pa o qualsevol queviure, els problemes derivats de l´aiguat que havia fet malbé la collita dels pagesos, la manca d´ajuts econòmics per als que havien patit la inundació dels horts pel desbordament d´un torrent... Qualsevol deficiència em servia per a blasmar contra el franquisme, per a provar de fer veure´n la manca de sensibilitat envers els més desfavorits. Una vegada fet l´article el signava amb el nom de Nova Mallorca i amb la falç i el martell fet amb una goma d´esborrar. Després tancava el sobre. Ens especialitzàrem a analitzar la realitat a través de la ràdio. Per primera vegada podíem sentir les veus autèntiques, reals, dels personatges històrics de què ens havien parlat el pare i l´oncle José a casa: els encesos discursos de la Pasionaria, les intervencions de Santiago Carrillo; també els discursos de Fidel Castro en aquell memorable viatge a Moscou l´octubre de 1962. Sentíem les cançons de Raimon, Chicho Sánchez Gordillo, poemes de Rafael Alberti, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Blas de Otero, Gabriel Celaya, Marcos Ana... L´emissora tenia igualment programes especials dedicats a Catalunya, Galícia i el País Basc i, un dels que més ens interessava, la veu dels presos polítics en un programa setmanal titulat “La Voz de Burgos”.
Per això mateix volia tenir al costat la ràdio de piles, l´aparell portàtil que ens permetia sentir música i les més variades informacions anant d´excursió, estant al racó més amagat del camp i la muntanya, a la platja. No necessitaven cap endoll elèctric! Una meravella, una joguina a les mans d´uns adolescents de començaments dels seixanta!
Molts dies anàvem a dinar al restaurant de la Font Coberta, que s´havia inaugurat feia poc. Era una petita caminada travessant la plaça i anat per un caminoi tranquil, envoltats de sembrats, ametlers i oliveres. Ens acompanyava l´antic combatent republicà Josep Ferrer, recolzat en un gaiato. La seva salut no millorava. Tan sols quan parlava dels anys de la República, de les esperances d´aquella època, els ulls se li il·luminaven i pareixia que rejovenia. En aquest aspecte era igual que el pare i l´oncle.
Al nostre voltant, tot restava tranquil. Els coloms bevien a la font i, si feia brusquina, s´amagaven sota els antics porxets. Els guàrdies civils de la caserna ens miraven indiferents, alhora que preparaven les bicicletes i els fusells per anar a fer la ronda. La padrina Martina es trobava prou bé. Era evident que l´estada a Lluc la distreia. La mort del fill li havia fet perdre l´alegria, però estar al santuari, lluny de les obligacions familiars, provant d´oblidar la pena que la tenia corpresa, li donava serenor. Sovint no sabia on era: marxava de bon matí abans que jo despertàs. Normalment era a missa primera o, tota sola, feia el camí del Rosari. Alguna vegada la vaig veure parlant amb ella mateixa. Mantenia estranyes converses amb els esperits. Com si estigués en una de les sessions d´espiritisme a què em portava de petit. Altres, desapareixia per anar a sentir els assaigs dels blauets de Lluc. A mi també m´agradava perdre´m pels passadissos del monestir, avançar enmig d´aquell silenci increïble. Només ensopegaves amb algun dels sacerdots que, apressat, et fregava el costat com una ombra fugissera. La recepció estava oberta a primeres hores del matí. Sempre em vaig demanar què hi feien tan prest a l´oficina. Durant les setmanes que romanguérem a les nostres habitacions mai no veiérem cap nou hostatge.
Comparava el silenci solemne amb el soroll dels estius, amb tot d´al·lots corrents arreu. Els crits i gatzara dels infants, les padrines i les mares anat amunt i avall, agafant les pilotes de la tropa per por que no espanyassin un vidre. Aleshores els estadants i visitants eren nombrosos. Cotxes i autocars arribaven sense aturar portant més gent. Però ara, a l´hivern, just érem mitja dotzena de persones. I, sortosament, un matí ens aixecàrem i ja no trobàrem les germanes Gelabert. En el bar, na Margalida ens digué que havien berenat molt prest i agafaren la camiona que tornava a Inca. Va sentir que comentaven que no tornarien mai més al santuari. “Això no és el que era” comentaven, alhora que, àvides, sucaven les ensaïmades en la xocolata que havien demanat. Margalida de can Tonió també estava feliç de perdre-les de vista. “Son brutes”, ens deia. “Regalims de xocolata els cauen al damunt del vestit i no se n´adonen. Hauries rigut en veureu-les empolsades amb el sucre de les ensaïmades! Deien que estaven fartes de sentir les converses del vell republicà. `Pesta de rojos!`, exclamaven. `No els matàrem a tots. Encara, després de la neteja que férem, en deixàrem llavor!´. Esvalotades, parlaven tot menjant i això els feia tossir tacant el marbre de la taula amb glopades de xocolata mesclada amb la seva saliva”.
“Sort que han marxat!”, sospirava Margalida. “Ara podrem parlar amb tota confiança sense tenir aquestes dues bruixes al davant”.
Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!
Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.
Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.
Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.
Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.
La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.
Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.
De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.
Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.
Aquelles setmanes a Lluc, amb la padrina, em serviren per a conèixer molts d´aspectes desconeguts de la família. En les nostres caminades per la muntanya m´explicava detalls que mai ningú m´havia contat. De petit ja sabia de l´existència de l´oncle Miquel Crespí Pons, el batle Verdera. Quan anava a primària, a l´Escola Graduada, sempre havia vist el seu retrat presidint la sala principal del grandiós edifici bastit a finals dels anys vint. De sempre, com a membre dels Verdera, els professors m´havien tractat amb una certa deferència. I el dia que es complia el vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del centre, vaig ser l´escollit per a recitar Lo Pi de Formentor davant els alumnes. Va ser una festa solemne. El poble reconeixia en l´oncle Miquel Crespí el personatge que havia ajudat a bastir l´escola que els poblers necessitaven d´ençà feia anys. Record que vaig estar assajant molts dies. El primer que feia quan m´aixecava era recitar el poema. El dia de la festa me´l sabia perfectament. Quan el director em cridà per a pujar al cadafal em vaig aixecar decidit, sense gens de por, segur que no fallaria.
Em sortí perfecte. Els aplaudiments rebuts en aquells moments perduren encara a les meves oïdes. I una conseqüència de tot allò va ser la meva afecció per la poesia. Va ser quan vaig trobar per casa aquell famós llibre de poesia espanyola: Las mil mejores poesías de la llengua castellana. Un llibre que sempre m´ha acompanyat.
Sovint pens si aquells aplaudiments no devien ser la causa de la meva dèria per escriure, per llegir. Potser un psicòleg m´explicaria que aquell fet és el que marcà per sempre la meva vida.
De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
pobler | 20 Abril, 2020 00:23 |
Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.
Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.
L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.
La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.
A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.
Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.
En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.
1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.
2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.
3 Ibidem, p. 8.
pobler | 18 Abril, 2020 22:22 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (IV) - Records de la Mallorca dels anys 60 -
Les primeres detencions - L´interrogatori -
A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres... (Miquel López Crespí)
Els interrogatoris per les pintades en defensa de Julián Grimau van acabar a altes hores de la nit. Amb els anys, molts detalls ja s´han esborrat de la memòria.
Però record que va ser llarg.
Volien que signàssim l´acta afirmant que formàvem part d´una cèl·lula de les Joventuts Comunistes. Els costava entendre que actuàvem pel nostre compte, sense que ningú ens manàs.
Ens miraven, dubtosos.
Els pares sempre havien estat sotmesos a vigilància policíaca. Sabien a la perfecció que no eren de cap partit polític clandestí. Aleshores... d´un sorgia un grupet d´estudiants antifranquista? Crec que al final s´adonaren que dèiem la veritat, que no calia insistir-hi més. Havien omplert de palla burocràtica les nostres declaracions i, per aquella temporada, la detenció els servia a la perfecció per quedar bé davant Madrid. Es veia amb claredat que tan sols els interessava bastir un expedient prou gruixut per enviar al TOP, el tribunal de repressió franquista.
Eren torturadors experimentats. Sabien qui tenien al davant. No res a veure amb les detencions de guerrillers a la península, amb les pallisses i assassinats per les muntanyes de Conca, València i Terol. Jo havia sentit el pare explicar com era la repressió per aquells indrets. Cops fins a la mort, ungles i dents arrancades amb tenalles, ferro roent als ulls, punyalades a dones embarassades, cases de pretesos col·laboradors cremades, electricitat en els testicles i un tret al cap en acabar els interrogatoris. Amb els anys vaig descobrir que la majoria dels nostres interrogadors de més joves havien participat en accions semblants en els temps sagnants de la lluita guerrillera, quan el combat era a vida o mort.
Per les confidències del pare, coneixia a fons alguns detalls de l´existència dels maquis. Quan sortí del camp de concentració, després del casament amb la mare, provà de reintegrar-se a la vida del seu poble. Hi tenien un molí a uns quilòmetres de la població, Santo Domingo, just als peus de la ciutat medieval de Moya, dalt d´una muntanyeta abans inexpugnable.
Viatjaren des de Mallorca amb la il·lusió de bastir una nova vida. Malgrat la informació de què disposaven no coneixen a fons els que els esperava. Se sabia de l´existència dels “bandolers”, en paraules dels sicaris del règim. Però la brutalitat que trobaren era superior a tot el que havien pensat.
La mare m´explicà que no li costà gaire copsar el que passava. Trists els rostres dels supervivents. Com tallats a pedra viva. Sense cap somriure. Dones endolades. Carrers buits. Ullades atemorides rere les cortines. Ningú no es fiava de ningú. Altives, les camises blaves dels falangistes a l´Ajuntament, al seu cau. Les banderes de la victòria onejant, poderoses, a la balconada del consistori. Parelles de la Guàrdia Civil anant amunt i avall, el fusell preparat, mirant a dreta i esquerra.
Allà, per aquells poblets ensenyorits per la pobresa i el fuet altiu dels senyors, semblava que la guerra no havia acabat. Els meus padrins, d´amagat, protegits per les amples parets de pedra del molí, els explicaven la inicial alegria de la derrota dels feixistes en tota la comarca. La cremada dels arxius de propietat, la confiscació de les possessions, la creació de les cooperatives, la repartició de la terra. No hi hagué els assassinats d´altres indrets. Sacerdots i rics propietaris foren respectats, però tenien el deure de fer feina com tothom. S´havien de guanyar la vida fent quelcom de profit per a la comunitat. Qui no sabia treballar la terra el posaven a guardar ovelles, a fer de barber, a tenir cura dels desvalguts. El sacerdot, amb granota proletària, tocava pasdobles i himnes revolucionaris amb acordió, a les festes del poble. Amb els llibres de quatre biblioteques particulars es bastí la del poble, oberta a totes hores, servida que dues monges que ensenyaven de llegir i escriure els infants.
Tothom trobà la col·locació adient a les seves capacitats.
Després, l´entrada de les tropes de Franco. Les citacions a la caserna de la Guàrdia Civil. Les tortures als membres del consistori republicà, els responsables de les cooperatives. Es demanà responsabilitats al sacerdot, als escolans que havien participat en festes revolucionàries, a les monges que havien acceptat de donar classes.
La repressió va ser cruel. La zona quedà quasi completament despoblada d´homes. Les presons eren a vessar. Cada dia sortien camions plens de gent en destinació a Conca, València o Madrid.
Alguna vegada arribava una carta amb remitent de Porlier, Las Ventas, la presó de València, el penal de Burgos.
Més tard: silenci i més silenci.
Quan arribaren a Santo Domingo, els pares no sabien encara que aquella zona, en un triangle que anava des de Conca fins a Terol i València, era l´indret d´operacions de l´Agrupació Guerrillera de Levante, una de les més potents de l´Estat. Arreu de les serralades hi havia amagatalls secrets, coves, subterranis per damunt dels quals la gent hi caminava sense saber res. Es produïen encontres amb abundor de metralletes, bombes de mà, cartutxos de dinamita. Comandos del maquis ocupaven de forma provisional alguns pobles i després de jutjar públicament els responsables de la repressió els mataven enmig de la plaça. L´Ajuntament era escorcollat de cap a peus, els mobles llançats per la finestra, els retrats de Franco i José Antonio trossejats i cremats. Es feia algun míting improvisat demanant a la població que s´incorporàs al “reconstruït exèrcit de la República”. Després, abans que arribasssin els civils, carregaven damunt quatre mules uns sacs de queviures i es perdien enmig dels boscos i passadissos secrets de la muntanya.
No tot eren victòries. Quan la Guàrdia Civil acabava amb un grup, portaven els cadàvers fins a la plaça dels pobles i els deixaven estesos, damunt lliteres improvisades amb quatre fustes. Tothom havia de veure el rostre colpejat per les culates dels fusells després de morts, desfigurats, irreconeixibles. Els familiars dels guerrillers eren obligats a beure oli de ricí. Sovint eren detinguts i torturats, acusats d´haver col·laborat amb la resistència. De nit, patrulles de la Guàrdia Civil, a vegades portant la mateixa indumentària que la guerrilla, s´aturaven a les possessions, als molins dels afores, i trucaven a la porta dient que eren dels maquis i volien un poc de menjar.
Era una trampa.
Empraven aquests sistemes per descobrir col·laboradors dels guerrillers. Si obries la porta per lliurar un pernil, unes gallines, uns quilos d´arròs o mongetes, eres home mort. Una execució immediata, sense detenció ni judici previ.
A l´endemà el cadàver apareixia dessagnat a la porta de casa seva amb un cartell que deia: “Por dar comida a los bandoleros”.
En actes suïcides, algunes vegades el pare i la mare donaren menjar a qui trucà la porta. Però aviat comprengueren que era una follia. Voler continuar fent feina al molí esdevenia una bogeria absoluta. Qualsevol dia toparien amb les patrulles de la Guàrdia Civil i ja no hi hauria solució.
Va ser quan decidiren tornar a Mallorca i provar de reorganitzar la vida lluny d´aquella guerra esfereïdora.
No res a veure amb una Mallorca que començava a despertar a una incipient societat de consum. Una illa que, amb els primers turistes, mudava de pell de forma espectacular fent tremolar els fonaments de l´antiga societat agrària.
A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...
La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.
Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.
A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.
A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.
Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.
No hi havia temps per res més.
Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.
No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.
De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
pobler | 17 Abril, 2020 21:31 |
Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XV) - El general Primo de Rivera -
Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.
Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.
De fer-se càrrec de la direcció de la guerra hauran acabat les derrotes, misèria i llàgrimes per a les mares espanyoles. Qui no recorda les matances de Monte Arruit, el Barranco del Lobo... L’agonia dels fortins espanyols assetjats per aquelles tribus bàrbares, obligats a rendir-se en no tenir aigua ni queviures, massacrats els nostres soldats sense pietat per feres assedegades de sang cristiana.
Tots seguíem la guerra del Marroc amb el cor tremolant.
La derrota del general Silvestre, un heroi dels combats contra els mambises cubans, em colpejà fortament i pensàvem que la pàtria no podria salvar-se de l’endemesa enemiga. Deu mil soldats morts a Annual i Monte Arruit! Les notícies que ens arribaven dels corresponsals destacats a Ceuta i Melilla no donaven gaire esperances. Els espanyols eren encerclats. Malgrat el valor del general Silvestre, sovint, en sentir els trets de l’enemic, les tropes fugien en desbandada i eren exterminades un cop i un altre pels seguidors d’Abd-el-Krim.
El Senyor no escoltava les nostres pregàries. Malgrat les misses i novenes que es feien a tot Espanya, continuava la retirada espanyola enmig d’espantoses matances, i ningú no veia el moment en què podíem aconseguir una victòria. Déu volia castigar-nos pels nostres pecats? Era una maledicció divina per la cremada d’esglésies en temps de la Setmana Tràgica, a Barcelona? Què havíem fet malament?, ens demanàvem sense trobar mai resposta a les preguntes que ens fèiem diàriament.
Què fer enmig d’aquesta situació espaventosa?
Tenc pensat fer un número extraordinari de Sa Marjal per a parlar de les esperances que s’obrin als espanyols de bona voluntat. Precisament ahir comparegueren per casa un munt d’amics interessats en els fets, preocupats per a esbrinar per on capllevarien a partir d’ara els destins d’un país, Espanya, que fa uns segles tengué la força i la voluntat de dominar el món. Basta pensar en les heroïcitats dels conqueridors, en aquella fe que movia muntanyes, en l’esforç de Hernán Cortés, Pedro de Valdivia, Francisco Pizarro, Cristòfor Colom i tants d’altres defensors del catolicisme. Homes que a força de sacrificis portaren la llum del cristianisme a un món que patia l’obscurantisme de la idolatria i vivia sotmès a reis tirànics, ignorants, lladres, que s’aprofitaven de la bondat del poble. Monstres que practicaven el canibalisme i oferien a llurs déus sacrificis humans dalt de les altíssimes piràmides dels seus temples sempre coberts de sang. Hernán Cortés ho explica en el relat de la conquesta de Mèxic. L’horror que li produí ser testimoni dels bàrbars costums d’unes races que, sense el valor dels espanyols, haurien viscut sempre dins el més tenebrós esclavatge. Sempre m’ha emocionat la descripció que fa en els seus relats de com, el primer que feien en entrar a un poblat era cremar enmig de la plaça tots els ídols que trobaven als temples i cabanes de la població. Feien igualment amb els vells documents que relataven les rondalles dels seus déus. Menció especial, històries que et fan tremolar, és saber com eren de cruels les lleis i ordenaments d’uns cacics sense sentiments. Cortés narra la visió terrífica d’uns temples les parets dels quals portaven encara la sang de segles de sacrificis. A l’altar de les ofrenes hi havia els cors arrancats del pit del condemnat enmig dels xiscles més horrorosos que hom pot imaginar. El gran conqueridor ens explica com la pudor de la sang putrefacta i dels cors podrits a l’altar feia impossible d’estar-se, ni que fos per una estona, en aquells enfonys de tortures.
Encara avui dia em costa molt comprendre com resten tants seguidors de Fra Bartolomé de las Casas, entestat a fer unes descripcions del tot innexactes del paper heroic dels nostres conqueridors. Com és possible defensar civilitzacions endimoniades, “cultures” que no tenen res a veure amb l’autèntica civilització, amb el progrés existent a Itàlia, França o Anglaterra? La defensa dels indis que va fer Bartolomé de las Casas només ha servit per a engreixar els arguments dels enemics d’Espanya, per a menystenir tot el que va significar la labor positiva feta pels frares i sacerdots, per la Santa Inquisició, a terres d’Amèrica.
A la reunió d’ahir per parlar dels fets que vivim comparegueren Lloreç Riber, mossèn Antoni Maria Alcover, alguns dels comerciants i propietaris més rics d’Albopàs encapçalats pel nostre bon amic Martí Socies i, des de la seva possessió de s’Allapassa, a Llucmajor, hi vengué també la gran poetessa Maria Antònia Salvà. Record que la sala del meu despatx era plena de gom a gom. No hi mancà una bona representació de l’Ajuntament. Igualment el metge Nofre Busquets deixà totes les feines de l’apotecaria i hi comparegué summament interessat pel que poguéssim enraonar.
A na Catalina, la criada, no li agraden aquestes compareixences. Diu que a anar al meu darrere ja significa una feina mala de portar i que la presencia de convidats només li fa endarrerir les obligacions amb la casa.
--Vostè, senyor vicari –m’escomet--, només va a la seva i, perdut entre misses, sermons i lectures, no sap el que s’ha de fer per tenir-ho tot en ordre i ben net. Anar a comprar, fer el dinar i el sopar, netejar, fer el llit, tenir cura de l’hortet i el jardí, enllestir la bugada... Les visites dels seus amics signifiquen tenir preparada la xocolata, els cafès adients. Haver fet el dia abans els pastissos que agraden al senyor Llorenç Riber, a la senyora de s’Allapassa que, per cert, és una golafre primmirada que només vol coques bambes per mullar amb la xocolata.
L’escoltava amb el posat dels homes que senten l’acostumada renyina de l’esposa per qualsevol nimiesa. Què havia de dir-li? Tanmateix tenia raó en tot el que predicava.
--O no ha vist com queda el despatx i la sala les visites quan marxen? –continuava, alçant cada vegada un poc més la veu per fer-me coneixedor de les raons que l’emparaven--. Tots fumadors, el vici més dolent que pot tenir una persona juntament amb les cartes i la beguda. No basten els cendrers que abans de l’arribada situu aquí i allà. Sembla que tots tenen criats a casa seva. Deixen caure la cendra damunt les rajoles. Alguns escupen al terra, hi tiren les llosques. I això que, molt abans que truqui a la porta el primer, ja he situat escopidors als racons del despatx i de la casa! Molt de parlar de poesia i política, d’història i altres matèries rarísimes, però la veritat és que si no fos per la gent que hi va al darrere viurien com els porcs, dins una soll.
Catalina és la criada imprescindible que em soluciona multitud de problemes que jo no podria ni sabria resoldre. Nerviosa. Capficada en el seu món i responsabilitats, sempre ho ha tengut tot a punt, mai ha fallat en els quefers quotidians de tenir la casa del vicari preparada per a qualsevol eventualitat. És evident que res no l’atemoreix. No l’amoïna tenir cura de mi o de les persones que hi puguin comparèixer a fer una xerrada. Sempre diu que pitjor és la feina al camp, de sol a sol, segant blat o mongetes a quaranta graus de temperatura. De jove va anar de jornalera i m’ha explicat sovint el mal viure d’aquelles persones que, de bon matí, s’han d’aplegar? a la plaça Major esperant que algun propietari les vulgui llogar.
--Qui més nerviosa em posa és la senyora de s’Allapassa –afirma, convençuda--. Quan hi compareix, no diu ni bon dia ni bona tarda. No et mira mai de cara. No et veu. Ets invisible. Envoltada des del naixement de criades i randes, per a ella els jornalers, la gent que no és de la seva “categoria”, no existeix. A les seves converses he sentit a dir que escriu unes belles poesies, que descriu de forma adient la vida de la pagesia mallorquina. Sovint tenc ganes d’intervenir a les discussions. Senyor, que sap una rica propietària del patiment i les necessitats de la gent que fa feina per a ella d’ençà que va néixer! Em fan riure les poesies a les pagesetes! La voldria veure arromangada, cavant la terra, tenint cura dels ramats d’ovelles, recollint l’ametla, sembrant, munyint les vaques de la possessió.
La deix remugant.
En Ros, el moix, assegut enmig del rebedor, l’ha estat escoltant en silenci, bellugant la cua, com si digués “deixau de predicar i donau-me recapte, que ja és hora”. En Ros la segueix fins a la cuina i na Catalina continua enraonant amb l’animal talment parlàs amb una persona. Potser considera en Ros més persona que tots els que compareixen per la rectoria, vés a saber! S’entenen prou bé i, sovint, el moix s’estima molt més anar a dormir amb ella que no pas venir a la meva cambra a fer-me companyia.
El primer a comparèixer, suat, cansat, és mossèn Antoni Maria Alcover. Em fa una aferrada alhora que es treu la suor amb un mocador. Demana un tassó d’aigua fresca que na Catalina li serveix, diligent.
--Joan –em diu--. Estic molt preocupat. Creus que en sortirem d’aquesta? Bastarà la voluntat del rei i del general per aturar el negre futur que s’endevina per a Espanya? Sí, a Itàlia ho han fet bé. Sortosament els italians, amb el suport de Roma i del Papa, han pogut aconseguir aturar l’onada anarquista i socialista que envaeix el món. Però serem capaços de fer el mateix aquí? No ho sé, no ho sé. T’ho volia consultar.
Llorenç Riber arriba més descansat. El porta la vella tartana de dos cavalls que mena el conductor. Mai no té pressa. Aprofita el temps que triga per venir des de Campanet per a prendre notes per als seus escrits o per a llegir els clàssics: Plató, Suetoni, Marc Aureli, Juli Cèsar... Res no escapa al seu interès innat per a la cultura universal. M’admira la seva capacitat de feina. Sap combinar a la perfecció l’exercici del sacerdoci amb una ingent tasca literària. Té la mateixa força creativa que mossèn Antoni M. Alcover, però amb una perspectiva més àmplia. Com si volgués bastir les columnes d’un temple com el Partenó dedicat solament a la cultura, al conreu de la bellesa més perfecta. Davant la presència d’aquests dos grans homes em sent empetitit. Quan pens en la seva feina m’adon de la relativitat de la meva lluita, de la manca del geni que els posseeix i els fa superiors a qualsevol altre home.
Ens ha portat paners amb albercocs i figues. Una llebre que dóna a na Catalina. Na Catalina el mira amb suficiència. Sense agrair els obsequis. Possiblement pensa: “Aquest capellanet em porta més feina. O és que pensa que jo no sé anar a comprar el que necessit?”.
Mai no li han agradat els obsequis de menges. Creu que és una intromissió en els seus quefers. No aprecia els detalls. Només té en compte com afecta el control de la cuina i el rebost.
Riber s’apropa allà on som i, espolsant-se les sabates amb el raspall que porta sempre a la butxaca, ens mira interrogant.
--Com acabarà tot això? –ens diu, guardant el raspall--. Pensau que podrem avançar cap a un redreçament de la pàtria?
Els explic que, segons el meu punt de vista, la suspensió de la Constitució por ser un avanç per anar pacificant el país.
-No ho sé --contesta mossèn Antònia M. Alcover--. M’amoïna que els socialistes li donin un cert suport. Voleu dir que tot plegat no és simplement una maniobra per aturar el creixement de l’anarquisme i, de rebot, consolidar el poder del PSOE i UGT?
S’atura un moment i afegeix amb gest de preocupació:
--Veurem què fa el general en els propers mesos. Espanya necessita una autèntica commoció, un canvi en profunditat, acabar amb la influència perniciosa que, procedent de l’estranger, ha soscavat els fonaments dels nostres costums.
Potser mossèn Alcover té raó i es necessita mà de cirurgià.
Fa uns anys pensava que amb el nomenament per Dato de Martínez Anido com a governador militar de Barcelona hauríem pogut acabar amb l’hidra anarquista, amb el poder creixent i perillós de la CNT. Anido va organitzar prou bé la defensa de la patronal. Recordeu que s’establí la llei de fugues, tan criticada pels sectors dissolvents de la nostra societat però que tant bons resultats va donar per a acabar amb els grups terroristes de Catalunya. Que hi hagué alguna injustícia? Ningú no ho dubta. Però la preservació de l’orde, els resultats aconseguits, superen qualsevol crítica que se li pugui fer.
--D'ençà els ignominiosos fets de la Setmana Tràgica –diu Riber--, amb la persecució de religiosos i la cremada de convents havíem arribat a una situació insostenible. Encara no m’he recuperat del que vaig patir aquells dies. Com era possible que haguéssim arribat a tal punt de salvatgeria i anarquia? De què han servit tants segles de predicar pau, bondat, paciència i resignació als humils?
En Riber té tota la raó del món. Qui no resta traumatitzat en constatar la força del poder de Satanàs sobre els homes? Qui hauria pogut imaginar que un poble aparentment devot s’alçàs en armes contra la religió, contra els militars i els propietaris que donen feina als obrers?
L’amo Martí i Socies, que fins al moment no havia obert boca, aprofita una pausa per dar la seva opinió.
--Crec que cal tenir confiança en les decisions del rei i el general Primo de Rivera. Recordau que Martínez Anido, amb una experiència prou provada per aturar l’avenç de l’anarquia, hagi estat nomenat ministre de l’Interior és una bona garantia de la voluntat existent d’extirpar de rel les males herbes.
Na Catalina hi compareix de sobte amb la tauleta on porta la xocolata just acabada de fer i un munt d’ensaïmades que ha comprat de bon matí. No ha oblidat l’ampolla d’anís per a la copeta de Maria Antònia Salvà ni el conyac que tant agrada al senyor Martí Socies. Els altres ens conformam amb un tassó d’aigua fresca. Na Catalina n’ha tret un poal i el serveix amb la gerra de vidre que només empra per a ocasions especials com aquesta.
Per uns moments el silenci és absolut.
En Ros miula demanant recapte. Es frega a la sotana com dient “No m’oblidis. Sóc aquí. Dóna’m un poc d’ensaïmada!”. Sé ben cert que si li acostàs la tassa fumejant amb la xocolata la miraria amb deler, s’asseuria al davant remenant la cua i en refredar aniria llepant el contingut fins no deixar-ne ni una gota. Malgrat que després tengués mal de panxa! És un bon golafre, aquest Ros! Però tot s’ho mereix per la companyia que em fa! Com si fos un fill, l’hereu que mai no he tengut ni tendré. En Ros sempre està a l’aguait del que fa Catalina a la cuina per pispar el que pot: ara una arengada, un bocí de llom, les restes del pollastre o conill que troba a l’abast. I no en parlen quan hi ha peix! Per moltes granerades que li peguin sempre torna a la cuina, indiferent als crits i les malediccions que li puguin caure al damunt!
Maria Antònia Salvà és la primera a acabar-se la xocolata amb l’ensaïmada. Es neteja el sucre dels llavis amb un mocadoret de randes. Es treu el ventall i, com si fes una calorada, comença a ventar-se abans d’iniciar la conversa.
--Sí, crec que amb el general Primo de Rivera podrem avançar en la solució dels greus problemes que ens afecten.
S’acaba de netejar el sucre de la boca i afegeix, amoïnada:
--S’Allapassa sempre havia estat una bassa d’oli fins aquests darrers temps. Allà, per sort, ningú no sap de llegir ni escriure. Un avantatge, a l’època de desordre que patim!
Se senya, com si volgués protegir-se d’un perill imminent.
--Ningú no sap llegir –repeteix recalcant bé les paraules. Es torna senyar i diu:
--Però darrerament passen coses estranyes. Na Rosa i na Bel, les dues criades que tenc per al meu exclusiu servei, em conten el que s’esdevé a la possessió. Els darrers mesos hi ha hagut reunions estranyes a les païsses. Amb excusa de ser familiars dels pastors o els llauradors, hi han comparegut personatges curiosos que, d’amagat, lligen llibres als missatges i jornalers. És evident que de seguida que m’ho han contat he donat ordres a l’amo de prohibir l’entrada a ningú que no fos de la possessió. Fet un escorcoll al lloc secret de les reunions, hi hem pogut trobar novel·les de Zola i fulletons de sindicats obrers socialistes.
S’exalta i, nerviosa, expressa el que sent.
--Fins aquí podíem arribar! Una cosa és que els nostres jornalers resin el rosari en acabar la feina. Fins i tot podria permetre que algú de la rectoria els llegís vides de sants i màrtirs cristians. Però no vull sentir-ne parlar de literatura dissolvent, creadora de falses il·lusions i rebel·lia entre els pobres.
De la novel·la inèdita de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs
pobler | 16 Abril, 2020 16:03 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60-
Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)
El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)
El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.
Quin era el secret que la feia coneguda arreu?
La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.
El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.
El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.
El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.
“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.
Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.
Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.
Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.
Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.
Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.
La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.
Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.
En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.
En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.
Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.
Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.
Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.
Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.
Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.
És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.
Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.
Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.
L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.
Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.
Em saludà novament.
--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.
--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.
Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.
Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.
De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.
Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.
Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.
El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.
--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!
Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.
Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?
Eren els meus mateixos interrogants.
Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.
Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.
--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.
El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
pobler | 15 Abril, 2020 13:24 |
“Villalonga estava orgullós de ser l’avantguarda anticatalanista a Mallorca”
Per Sebastià BENNASAR
-Continuau amb Villalonga com a subjecte de la vostra narració, però, com és que no hi ha hagut continuïtat editorial?
-Quan a una editorial els hi vas amb un manuscrit de vuit-centes pàgines és gairebé impossible que te’l vulguin publicar, a no ser que siguis el nou García Márquez, per això he hagut de fer-ho així, en tres parts.
-Però això és una cosa que deu passar en català, perquè en el món anglosaxó la novel·la llarga, fins i tot d’autors desconeguts, és una constant...
-Idò aquí tenim molts de problemes d’editorials i de vendes i fins i tot trobem pocs concursos literaris on es puguin presentar obres que vagin més enllà de les tres-centes pàgines. Per això he hagut de dividir la història en tres parts i jo crec que no ha quedat malament, però la concepció original era la d’una sola novel·la.
-On explicau què?
-Com m’imagin jo en Llorenç Villalonga en un dels anys més complicats de la seva vida i també en l’any més complicat de la guerra a Mallorca, el moment que va del juliol del 26 fins a mitjans de 1937. El que he intentat era mostrar-lo com era psicològicament en una època del seu màxim compromís amb Falange.
-I què en fareu amb la tercera part?
-Jo per mi la publicaria ara mateix, però els escriptors catalans mos hem de consagrar cada dia i a les editorials no els importa si un autor du una trajectòria de més de setanta llibres, sempre és com si començassis de zero, amb les excepcions de rigor de quatre o cinc o sis escriptors d’elit que són les estrelles literàries...
-Estam al davant d’un sistema pervers?
-Del sistema literari millor en podem parlar un altre dia, però quan mos arribi la mort serà quan mos faran els homenatges, o no, basta veure com està el tema de les obres completes de Blai Bonet, o la desaparició de les llibreries de Jaume Vidal Alcover, per exemple.
-Com i per què feis de Villalonga el vostre protagonista?
-Ha estat un entreteniment. Jo havia fet dues novel·les sobre la vida de presoners republicans i sobre la Guerra Civil i havia rellegit les novel·les de Villalonga i entre elles Les falses memòries de Salvador Orlan, on ell ho novel·la a la seva manera i em vaig plantejar com devia ser l’altra gent, la que no es va mantenir fidel a la República, els intel·lectuals de dretes i com era aquella Palma dels anys vint on va viure la gent sublevada, i així va néixer la idea.
-Presentau un Villalonga que va tenir una relació amb falange gens circumstancial...
-En Pere Rosselló Bover me va deixar un llibre, Centro, que havia editat Villalonga el 1934 i on es recullen tots els atacs contra Catalunya i l’Esquerra. Jo havia llegit alguns articles que havia publicat a Randa en Toni Nadal, i aquest llibre serveix per obrir els ulls sobre el personatge. Evidentment va ser un gran escriptor, però de vegades ens hem quedat massa enlluernat per la història oficial que diu o apunta que el seu falangisme és ocasional i de circumstàncies i que no ens hi hem de fixar gaire, però quan veus i llegeixes tot aquest material veus que l’experiència és llarga i que té tota una trajectòria cultural d’enfrontament amb l’escola mallorquina i amb La Nostra Terra com a nucli del catalanisme mallorquí. Una trajectòria que el va arribar a afirmar que estava orgullós de ser l’avantguarda anticatalanista de Mallorca.
-Un Villalonga que després mantendrà una postura contrària...
-El que fascina i sedueix és el fet que és un personatge absolutament camaleònica que s’adapta a tot. Jo crec que no el tract gens malament a la novel·la, simplement he volgut aprofundir psicològicament en la ment d’un home que vol ser escriptor per damunt de tot i que en el moment previ a la Guerra Civil sap que els catalanistes de la Nostra Terra li feien ombra i ell se veu totalment perdut. Molt després arribarà l’operació del catalanisme a través del matrimoni Sales i de Jaume Vidal Alcover i se va ordint un altre Villalonga, se va transformant i conta les seva història les falses memòries de Salvador Orlan. Jo ara explico les vertaderes.
-Un home que vol ser escriptor per damunt de tot, ha estat també el vostre objectiu sempre...
-El meu i el de tots els meus companys de generació... reflexiona sobre una dada, Alexandre Ballester, el dramaturg més important dels Països Catalans, publica els seus llibres a Sa Pobla, Damià Huguet ha de crear-se la pròpia editorial... i així tots els exemples que vulguis, però cap d’ells no va desistir. Jo tampoc, malgrat que ja estigui de retirada.
L’Espira (suplement cultural de Diari de Balears) (6-V-2012)
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. (Miquel López Crespí)
“Desmitificar un personaje es difícil, sea el Rey o Villalonga”
López Crespí continúa su trilogía sobre el autor de Bearn
Por Laura Jurado, periodista
En 1967 Llorenç Villalonga publicava Les falses memòries de Salvador Orlan. Era lo que reconocía como una autobiografía ‘apócrifa’ que no renunciaba a la ficción. Un subterfugio con el que maquillar, según Miquel López Crespí, su adhesión a la Falange y su actitud durante los primeros años de la Guerra Civil. Disfraz que el escritor pobler continúa desmontando con la segunda parte de una trilogía: Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
A López Crespí no le quedó más remedio que convertir su gran obra sobre Llorenç Villalonga en una trilogía. ‘No hay editorial que publique un libro de 700 páginas’, puntualiza. Factor al que se suma su intención de desmontar la visión idílica de uno de los escritores mallorquines más reconocidos. ‘Desmitificar un personaje nunca es sencillo, sea el Rey o Villalonga’, apunta.
Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions) es ahora el segundo volumen en el que el autor explora su vida en los primeros años de la Guerra Civil. ‘La primera parte fue más un experimento literario en el que los personajes de sus obras se colaban en su vida. Ahora me ciño más a la persona’, explica el autor. Una novela en la que Villalonga aparece como un ‘activista destacado’ y en su etapa más activa como miembro de la Falange. ‘Los años en los que escribía contra la República y el catalanismo y criticaba a los autores de la Escola Mallorquina’, detalla el autor.
Sin la pretensión de convertirse en un ajuste de cuentas con la Historia, Miquel López Crespí desmaquilla la autobiografía que el autor de Bearn escribió y bautizó como Les falses memòries de Salvador Orlan. ‘Sepa el lector que Salvador Orlan sólo es Llorenç Villalonga en el sentido que Flaubert era Madame Bovary’, afirmaba él mismo.
‘En estas memorias disimula y maquilla muchos aspectos vinculados con la guerra y con su relación con la Falange’, asegura el autor pobler. Una faceta que diseccionan Les vertaderes memòries de Salvador Orlan con los meses más sangrientos del conflicto bélico como telón de fondo. Según López Crespí, Villalonga nunca se arrepintió de su adhesión al falangismo ‘ni de haber apoyado el genocidio’.
‘A los intelectuales se les supone cierta sensibilidad con el sufrimiento y los valores humanos, algo que él no tenía’, continúa el escritor. Mientras última la tercera i última parte de la trilogía, reconoce que quizá la ‘deformación profesional’ le ha llevado a humanizar mucho más a su protagonista de lo que era en realidad. ‘Siempre me han dicho que era alguien sin sentimientos, un cínico’”.
El Mundo-El Día de Baleares (19-IV-2012)
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i la guerra civil en la literatura catalana contemporània
Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (IV)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.
L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
pobler | 14 Abril, 2020 20:19 |
La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)
Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició
Per Llorenç Buades Castell
Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)
Exdirigent de la LCR
La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.
En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.
En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?
De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.
El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.
L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.
Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.
Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.
La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)
Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)
Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).
Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
pobler | 13 Abril, 2020 15:14 |
La novel·la històrica a les Illes -
Articles de Pere Antoni Pons, Jaume Vicens, Mateu Morro, Pere Rosselló Bover, Jaume Obrador, Eduard Riudavets Florit... -
Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí -
El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) -
Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-
Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.
Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)
Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.
Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.
Recuperació
Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.
“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.
Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.
Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.
Vinculació
Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.
Palma 30/06/2018
Joc d´escacs (Girona, Llibres del Segle, 2018) – La darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí analitzada per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes (UIB) -
Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina. (Pere Rosselló Bover)
L’obra novel·lística de Miquel López Crespí s’ha caracteritzat, entre molts d’altres trets, per partir d’un suport memorialístic o històric. Lluitar contra l’oblit és l’única manera amb què l’ésser humà pot impedir que la injustícia s’instal·li definitivament. D’aquí que escriure, per al nostre autor, sigui un deure moral al qual ha lliurat la vida. Aquest propòsit memorialístic és també un intent de fer sortir a la llum la veritat amagada pels poderosos, pels vencedors de tantes opressions. A més, la recreació del passat en els últims llibres de l’escriptor de Sa Pobla ha pres un caràcter clarament autobiogràfic. Però, a diferència de tants d’autors que han conreat la denominada literatura del “jo”, López Crespí no pretén autojustificar-se, sinó que més bé vol reviure un temps passat perquè els que no el varen viure (i els que en desconeixen encara molts d’esdeveniments) el puguin comprendre correctament amb totes les conseqüències.
Joc d’escacs és una novel·la autobiogràfica. López Crespí podria haver escrit una autobiografia de la seva època de joventut, però ha decidit amagar parcialment el nom (i/o els llinatges) de molts de personatges, tot i que sovint sigui fàcil saber qui és qui. En tot cas, però, els noms reals no tenen cap importància, ja que el que el novel·lista ens vol fer entendre és el xoc entre l’idealisme d’uns joves compromesos en els convulsos anys de la transició i la traïció d’alguns dels partits esquerrans (PSOE i PCE) que pactaren amb el franquisme, tot deixant fora altres alternatives i impedint que s’instauràs un règim realment democràtic. Aquesta tesi, que avui molta gent ha començat a veure clara arran de la repressió que l’estat ha engegat contra artistes i contra polítics independentistes, encaixa perfectament amb els fets relatats a Joc d’escacs.
A partir d’un narrador protagonista, en primera persona, Miquel López Crespí ens va oferint un retrat del que foren els anys immediatament següents a la mort del dictador Francisco Franco. Un moment convuls, en què l’estat encara practicava una repressió molt dura contra els sectors més combatius, però en què ja s’endevinava el final de la dictadura. L’escriptor, que també ens revela els seus dubtes d’aleshores com a jove escriptor autodidacte que s’inicia en el món cultural, ens presenta un seguit de personatges i de fets que ens retornen a la memòria aquells temps, sovint oblidats per molta gent. López Crespí, però, no en fa un retrat nostàlgic ni idealitzat, sinó que fotografia amb duresa i amb valentia tant els botxins del règim com els traïdors que, d’entre les files progressistes i intel·lectuals, varen contribuir a fer que la transició fos una estafa, un canvi només aparent. Dit amb uns altres mots: que es fes creure que es canviava tot perquè tot seguís igual. Això ens porta a constatar dos tipus de personatges a la novel·la: els que romanen fidels als seus ideals i que lluiten per ells, fins al punt d’estar disposats a anar a la presó; i els vividors que porten una doble vida i una doble moral i, mentre fan creure que lluiten per la llibertat i pel poble, pacten amb els sicaris del franquisme la seva incorporació al poder a canvi de la marginació de la resta dels grups opositors al règim.
Comentar els fets polítics que apareixen a la novel·la no és la nostra tasca. Són els trets literaris del llibre el que volem subratllar aquí. En aquest aspecte podem dir que Miquel López Crespí aconsegueix bastir un relat que ens atreu des de les primeres pàgines, a partir d’una intriga mínima, però que ens atrapa sobretot pel retrat de tota una sèrie de personatges que són molt representatius de l’època. És el cas d’Antònia, la militant d’esquerres que manifesta un odi visceral envers la cultura. O de Jordi, l’advocat compromès que acaba convertint-se al budisme i que, en nom d’un cosmopolitisme superficial i ridícul, adjura de totes les seves antigues conviccions. Jordi arriba a assolir un caràcter esperpèntic, grotesc, com una caricatura dels hippies de l’època. Sens dubte, però, un dels personatges més interessants és Tomeu Ferret, que representa l’intel·lectual progressista i vividor, però que realment sols és capaç de lluitar per satisfer el seu hedonisme i que, en el fons, tot i la seva falsa fama de progressista, és un admirador de la cultura menys compromesa i més alienadora. Per contrast, hi trobam el personatge de Dora, una veïna, esposa d’un aviador feixista italià, que ha fet un gir cap al compromís amb els més necessitats i ha esdevingut una “monja moderna”. Quant als botxins, tant el comissari de policia, el Rosset, com el director de la presó representen els antics sicaris del règim, que ara es troben davant una situació de canvi que els obliga a haver de renunciar a les antigues tàctiques violentes i àdhuc sàdiques. Però, sens dubte, el personatge que més excel·leix és el Pare Rafel, el sacerdot de la presó, que ens fa veure la paranoia a què el règim franquista va conduir els seus mateixos col·laboradors. A l’altre costat, entre els lluitadors per la llibertat, hi ha també dues figures especialment rellevants per la seva honestedat humana i política: Mateu Ferragut, el secretari general del partit i professor d’Història, i Jaume Calafell, l’excapellà i militant del partit, que destaca per la seva valentia i intel·ligència. No revelaré cap secret si dic que rere aquests personatges hi ha els noms de Mateu Morro i de Jaume Obrador, a qui l’autor ha volgut retre un merescut homenatge. I encara hauríem de parlar dels personatges que formen part de l’ambient familiar del protagonista. Aquests són un exemple de la situació de transformació de la societat mallorquina d’aquests anys, amb el pas del món agrari al món turístic. Tanmateix, és aquí on Miquel López Crespí basteix uns retrats més humans, profunds i elegíacs.
Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina.
Pere Rosselló Bover (Juny 2018)
Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -
La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -
L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)
Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.
Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.
Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.
Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.
En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.
Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.
De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.
A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.
El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.
L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.
Per Mateu Morro
(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).
Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) -
Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -
Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)
Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.
Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!
És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.
En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.
El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.
Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.
El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.
Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.
La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”
Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.
La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.
Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.
Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.
Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.
A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.
Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.
Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.
JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.
Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”
A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.
Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.
Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.
En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.
I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.
No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.
Palma, 28/05/2018
El diari dBalears, Jaume Vicens i les dues darreres novel·les de Miquel López Crespí: Joc d´escacs (Llibres del Segle) i Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)
Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí -
L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -
Oportuna narració de López Crespí –
“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)
No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.
És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.
Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.
Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.
Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.
Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)
La novel·la històrica i la restauració borbònica (la “transició”) -
El franquisme més espavilat i la novel·la-testimoni a Mallorca: Joc d´escacs (Llibres del Segle) -
Jaume Vicens (dBalears)
En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica. (Jaume Vicens)
Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «… un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada». (Jaume Vicens)
«Només en situació de gran dificultat i risc podem mesurar la capacitat de resistència que tenim» Aquesta opinió la trobam al llibre Joc d’escacs que acaba de publicar Miquel López Crespí i que és la continuació de l’obra Allò que el vent no s’endugué. Aquest volum complementari acaba d’una manera una mica brusca, la qual cosa fa pensar que, potser, el serial tendrà continuïtat. Segons la nostra impressió, Joc d’escacs és un poc diferent, el redactat, del primer lliurament. Verbigràcia, aquesta segona part és menys literària perquè la marca distintiva té més caràcter d’assaig, aquest pic és més memorialista o de mena realista.
En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica.
Efectivament, Joc d’escacs se centra més a clarificar les causes que varen impedir que, després de la mort del dictador Franco, la denominada ruptura democràtica no fos possible; els mecanismes de control de la burgesia del règim, la mera voluntat reformista que va permetre l’homologació democràtica d’Espanya, supeditada a la restauració monàrquica que desitjava el dictador, a l’entrada a la CEE i al seu braç armat, l’Organització del Tractat Atlàntic. La dictadura acabava, sí, però els representants del franquisme intel·ligent, el més perillós, el que va saber reciclar Fraga, Fenández Miranda, Gutiérrez Mellado o Suárez, filaren prim. López Crespí ho diu sense manies: «... les regles que s’han fet seves Felipe González i Alfonso Guerra són una fantasmada». Una fantasmada que va rebre molt de suport d’una Internacional Socialista que ja havia abraçat definitivament el model del sistema capitalista.
L’estigmatització d’una esquerra, la de López Crespí, etiquetada com a extremista, va ser part d’una operació perfectament orquestrada, amb el paper de cadascú molt ben repartit. A l’altre costat, una esquerra dòcil i pactista, la de Santiago Carrillo, que, segons López Crespí, havia de donar legitimitat a la transició política —controlada pel potentats del règim dictatorial—, renunciant a l’autodeterminació de Catalunya i Euskal-Herria i renunciant a modificar el capitalisme —consolidat durant la dècada dels anys cinquanta, que va ser quan Franco va pactar l’estabilitat del règim amb les administracions USA—, model definitivament consagrat en el redactat de la Constitució de 1978. Impressiona un poc la duresa amb què l’escriptor López Crespí descriu el paper que va tenir llavors el PCE.
És cert que avui en dia els defectes que va arrossegar la denominada transició espanyola ja s’han divulgat molt, mai a bastament, però el mèrit de López Crespí és que s’endinsa en els detalls que ens incumbeixen a nosaltres, la gent de Mallorca. Després de llegir els llibres Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs s’entén millor el motiu pel qual l’Estat espanyol encara es nega a jutjar els responsables dels crims franquistes. S’entén que les sentències dels judicis fets durant el franquisme, encara siguin vigents o que la legislació internacional no empari la llei d’amnistia de l’Estat com una llei vàlida de punt i final. S’entenen les canòcies que encara ara han de passar els descendents dels republicans assassinats i desapareguts. El defecte és en origen, de fabricació defectuosa, antidemocràtica.
Les obres de López Crespí, no sols les darreres publicades, també ens permeten entendre millor l’actualitat, el motiu pel qual Podemos o Izquierda Unida han renunciat a plantejar al Congreso de diputados el dret a decidir que tenen els espanyols, si volen una monarquia o una república, i permeten entendre millor que els partits del bloc monàrquic hagin activat l’article 155 de la Constitució. En fi, comprendre millor que hi hagi presos polítics catalans que estan tancats perquè, pacíficament, han volgut donar al poble el dret que té a decidir si vol una república i la independència.
Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «... un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada».
dBalears (1-V-2018)
La literatura catalana de Mallorca - JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)
Per Eduard Riudavets Florit, mestre i polític menorquí, diputat al Parlament de les Illes (VI i VII lesgislatures)
Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge? (Eduard Riudavets Florit)
Fa temps vaig llegir, no sé on, que una bona novel·la ens explica la societat i l’època en que transcorre millor que un tractat d’història. Llavors posava l’exemple d’Stendhal i els anys de l’imperi napoleònic.
Estic convençut que és així. La història no té sentiments, ens calen les històries, la novel·la, per entendre la vida de la gent, els seus patiments i esperances, els dolors i les il·lusions.
Tot llegint Joc d’escacs de Miquel López Crespí m’he reafirmat en aquesta convicció. A l’igual que en Allò que el vent no s’endugué, de la que també he parlat en aquesta secció, l’autor ens immergeix en els darrers anys del franquisme quan ja es preparava allò que s’ha anomenat –mal anomenat al meu parer- transició democràtica.
Hi ha molt de López Crespí en aquesta novel·la. Moltes vivències autobiogràfiques que aporten autenticitat a una obra que des d’un bon principi ens atrapa, ens manté en tensió, ens engresca amb el desig de saber-ne la conclusió. Talment com una veritable partida d’escacs les peces van fent els seus moviments, omplen el tauler, i malgrat conèixer la indefugible jugada final no perdem en cap moment l’esperança que l’escac i mat no sigui definitiu. Que encara sigui possible, malgrat les traïcions, redreçar els nostres somnis.
Així a Joc d’escacs podem viure, de la mà del protagonista, la veritable lluita antifeixista, la persecució política, el treball esgotador dels militants fidels a les seves idees...mentre a despatxos ocults s’anava teixint la que seria la gran mentida: un aparent estat democràtic bastit sobre la impunitat dels criminals.
Però, si més no, cal esmentar que a la novel·la no tan sols hi trobem la narració dels atzucacs polítics. L’amor, les relacions familiars, l’amistat també hi tenen el seu lloc. Un lloc que, sens dubtes, es veu però sacsejat en tot moment per la situació d’un país sota un règim dictatorial. Aquí rau, al meu humil entendre, un dels grans mèrits d’aquesta novel·la: ens trasllada de cap i peus a aquells anys, ens els fa viure, ens força a obrir els ulls a fi d’esguardar allò que va ser i allò que no van permetre que fos.
He de confessar que Joc d’escacs m’ha fet pensar en tots aquells que deixaren la vida en la lluita contra la dictadura i que han estat silenciats. Encara ara és llarga la llista dels que romanen a l’oblit sense cap mena de reconeixement, sense que la pretesa democràcia els atorgui el lloc que mereixen en la història.
Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge?
“A vint anys no es podia estar conforme en la podridura del passat, reencarnada en el present, avançant, com una serp verinosa, per fer niar més misèria a l’interior del cor de les noves generacions”.
Malauradament la serp no es va aturar, va seguir avançant i avui en paguem les conseqüències.
Hi ha novel·les que s’han de llegir perquè, com deia Ernesto Sábato, “el primer deber de la literatura es contar la verdad”...i el primer deure dels ciutadans és, afegiria jo, fer el possible per conèixer-la. Aleshores, Joc d’escacs.
Revista Iris (Menorca, Març 2018)
pobler | 12 Abril, 2020 21:30 |
Una maleta plena de llibres – Sa Pobla i els presoners republicans (records del pare)
Algunes revistes i diaris en què havies escrit, exemplars esgrogueïts de Solidaridad Obrera, Tierra y libertad, Estudios, Tiempos Nuevos... Opuscles de Frederica Montseny, Guiseppe Fanelli, Paul Lafargue, Bakunin, Barbusse, Romain Rolland, Remarque... Una petita història dels debats de la Primera Internacional entre els defensors de Marx i de Bakunin, d’autor anònim. Llibres francesos referents a la Comuna de París, tres volums enquadernats en pell escrits pel professor A. Sánchez Pérez, titulats Glorias republicanas de España y América, editats per La Enciclopedia Democratica a Barcelona, l’any 1893; treballs de Max Nettlau i de Rudolf Rocker sobre la història del socialisme... Hi havia també algunes de les poques fotografies de la guerra, salvades de la catàstrofe precisament per aquella decisió previsora de posar-les dins un sobre a costat dels llibres, opuscles i revistes: la primera fotografia que vaig veure, jo encara era un infant, quan un dia obrires la maleta que havies portat del poble, era la del dia de la inauguració de l’Ateneu Llibertari; i la segona que mostrares a la mare era la que es feren els socis de l’Ateneu amb Federico García Lorca, quan el grup La Barraca actuà al poble. (Miquel López Crespí)
El temps ha passat inexorablement i ben cert que no et podries imaginar que el teu fill s´entestàs a servar el record de la teva vida. Qui sap si pensaves que els esforços fets en el combat pel redreçament de la humanitat, restarien, com la lluita de tants companys de la teva generació, oblidats per sempre. Ara que les manetes dels rellotges han marxat a velocitat increïble cap a l'ocàs definitiu que ens espera a tots, i ja no podem parlar directament, mirant-te els ulls, de front, dient les coses amb sinceritat, reconec que no vaig saber estar prou al teu costat com pertocava. Com a dèbil justificació podria dir-te que, sovint, els joves som així d’egoistes. Eres a prop nostre i no sabíem què fer per fer-te arribar el caramull d’amor que mereixies. Ara ho entenc, quan ja no hi puc fer res. Diuen que sempre s’esdevé el mateix: quan ens adonam dels errors ja no hi som a temps de rectificar.
És el que pens aquest matí, quan he obert les carpetes per a veure les poques fotografies i papers que pogueres salvar de la guerra i els camps de treball. De llibres, pocs. Era un perill immens que en els escorcolls que feien els falangistes trobassin alguna obra de Tolstoi, Remarque o Blasco Ibáñez. No em parlem si les obres eren d’algun clàssic del socialisme o l’anarquisme! Podien detenir o matar la família allà mateix, sense cap mena de contemplació. ¡Rojos de mierda! i pegar-te un tret al cap. Cap justificació. Un pelagatos republicano. La vida d´un vençut no valia dos rals. Per això la padrina en va fer una foguera al corral de la casa, no fos cosa que la teva biblioteca de responsable de l’Ateneu Llibertari pogués tenir greus conseqüències en qualsevol dels judicis que es poguessin ordir en contra teva.
A la postguerra, una vegada sortit del camp de treball, pogueres recuperar alguns exemplars dels fonaments que conformaren els teus somnis de joventut. La mare em digué que sovint anaves als encants, que els fematers t'avisaven si trobaven algun llibre que imaginaven et podia interessar. Per això encara serv als prestatges antigues edicions de El 93 de Víctor Hugo, Resurrecció, de Tolstoi, Els deus dies que commogueren el món, de John Reed, La conquesta del pa, de Kropotkin. Aquesta fe immensa en la capacitat de la lletra impresa per a remoure les consciències, per a canviar el món. Més endavant, quan jo tenia set o vuit anys, era a mitjans dels anys cinquanta, anàvem plegats a les fires del llibre vell que arribaven a Ciutat. Amb quin deler cercaves les obres editades abans de 1939! Un llibre de geografia o d´història editat en temps de la República, qualsevol novel·la, ho notava per l´alegria que traspuava el teu rostre, et feia sentir immensament feliç. M´ho mostraves com aquell arqueòleg que ha fet una importantíssima troballa. L´obries, el palpaves com si tenguessis a les mans una joia única, d´un valor incalculable. Va ser en aquells moments màgics que vaig aprendre a valorar la importància dels llibres, els secrets que podien amagar, els mons que ocultaven. A vegades pens si aquesta dedicació meva a la literatura ve donada per la teva devoció i la dels oncles, als llibres i la història. Amb el temps vaig saber que alguns dels volums que ara tenc als meus prestatges els salvares miraculosament en el darrer permís. Un permís que va durar solament uns dies i que el comandament de la teva unitat us va donar el mes de desembre del trenta-vuit.
Va ser el darrer cap d’any que pogueres passar amb els pares.
Després hauria de passar temps, fins veure acabada la guerra mundial, en el quaranta-cinc, per a poder tornar al poble. Aquell cap d’any, imaginant el que podria esdevenir-se, coneixent la mare que sempre vetllava pels fills i que, sense dubte, talment com va fer, cremaria tots els llibres i papers si comprovava que guanyaven els franquistes, decidires salvar alguns materials abans no fos massa tard.
En una vella maleta, que després t’encarregares de protegir amb lona enquitranada i d’enterrar a mig metre de fondària, a l’estable abandonat de rere la casa, amagares alguns dels teus “tresors”. En el fons, el contingut de la maleta, d´un valor incalculable per a la conformació de la meva vida, juntament amb la memòria del teu exemple de dignitat, ha estat l’herència més valuosa que mai no he rebut. ¿Què era el que salvares de forma apressada, hores abans de tornar a marxar cap al front, sense saber si mai retornaries i imaginant que si mories ningú no sabria mai el que hi havia soterrat a mig metre de fondària al terra de l’estable? Algunes revistes i diaris en què havies escrit, exemplars esgrogueïts de Solidaridad Obrera, Tierra y libertad, Estudios, Tiempos Nuevos... Opuscles de Frederica Montseny, Guiseppe Fanelli, Paul Lafargue, Bakunin, Barbusse, Romain Rolland, Remarque... Una petita història dels debats de la Primera Internacional entre els defensors de Marx i de Bakunin, d’autor anònim. Llibres francesos referents a la Comuna de París, tres volums enquadernats en pell escrits pel professor A. Sánchez Pérez, titulats Glorias republicanas de España y América, editats per La Enciclopedia Democratica a Barcelona, l’any 1893; treballs de Max Nettlau i de Rudolf Rocker sobre la història del socialisme... Hi havia també algunes de les poques fotografies de la guerra, salvades de la catàstrofe precisament per aquella decisió previsora de posar-les dins un sobre a costat dels llibres, opuscles i revistes: la primera fotografia que vaig veure, jo encara era un infant, quan un dia obrires la maleta que havies portat del poble, era la del dia de la inauguració de l’Ateneu Llibertari; i la segona que mostrares a la mare era la que es feren els socis de l’Ateneu amb Federico García Lorca, quan el grup La Barraca actuà al poble. Jo encara no sabia ben bé de què parlàveu amb la mare i els oncles, quan miràveu amb tanta atenció aquelles imatges del passat. Amb els anys he anat entenent el significat de cada una d’aquelles fotografies, que ara són per a mi, juntament amb el teu record, el lligam que m´uneix a l´enyorat món que els vencedors esmicolaren sense pietat.
Avui les tenc aquí novament, vora la màquina d’escriure, provant que Nit, la moixa, que camina damunt la taula, no les faci malbé. Algunes, amb els companys de la Columna de Hierro, el mateix dia que marxàveu al front per a alliberar Terol. Mir els noms que hi ha escrits al darrere. Alguns ja no es podran llegir mai més: unes gotes d´aigua de qualsevol pluja pretèrita convertiren aquell nom en una taca negra, indesxifrable. L´aigua caient damunt la fotografia moments abans que el pare s´amagàs en un portal provant de protegir el record, el retrat que havia d´immortalitzar un efímer instant de la seva joventut. L´aigua esborrant la història! Mai no hi havia pensat. La pluja, talment les bales, al front, quan en un instant segaven dotzenes de vides humanes, les cançons als llavis, l´esperança en un esdevenidor millor. Les bales i les gotes de la pluja, unides per a fondre la història, per a desfer els records. Una gota amb la mateixa potència destructora que una ràfega de metralladora! Resten rostres, el gest d´un instant: aixecar el puny, enlairar la bandera de la Columna de Hierro, somriure a la indicació del company que fa el retrat. I també les fotografies fetes a Madrid, amb les milicianes de les agrupacions culturals, i una, on et veig rialler, segur encara de la victòria contra el feixisme, amb Joan Busquets, l’amic de l’ànima, el mallorquí que t’obrí les portes a la comprensió d´un món nou, el de les Illes, abans indefinit i evanescent. I alguns quaderns de quan aprengueres de llegir i escriure: les primeres plaguetes de redaccions, els comptes de sumar, restar, dividir i multiplicar, els dibuixos fets a la infantesa i un parell de llapis a mitges, salvats de la inundació dels anys.
A tota la munió d’objectes que serv com l’herència més valuosa que em podies deixar, hi he afegit alguns documents del Batallón de Trabajadores número 151 signats pel comandant d’infanteria Agustín Martínez Sánchez, les fotografies que he pogut recuperar dels oncles i el llibre que portares en exiliar-te, després de la caiguda de la Barcelona, i que llegies a Argelers, Los credos libertadores, de Juan B. Bergua.
Per què escollires aquests materials i no uns altres, entre tot el que tenies? Imagín que va ser un impuls instintiu, sense anar-ho a pensar gaire; segur que era impossible acaramullar en aquell petit enfony ni la més mínima part de tot el que havies anat arreplegant en la teva joventut. Hom pot reconstruir el moment: la teva mare prepara el dinar. El pare feineja al molí, com de costum, omplint els sacs de farina. No ha volgut que l’ajudassis: “ja ho faràs en tornar”, t’ha dit, quan t’has apropat on treballa. Vint-i-un anys al seu costat. Vet aquí el teu univers. El magatzem on els pagesos deixen els sacs de blat i on després vénen a cercar la farina. El pati on has jugat d´infant. Les piques de pedra on has vist la teva mare rentant la roba, abeurant el cavall. La maquinària per a aixecar les pesades rodes quan s’havien de netejar. Les cadires de bova on, a vegades, us heu assegut, vigilant el sorollós rodar de les grans pedres encerclades d’anells de ferro. L´emparrat, quatre parres que s'enfilen per les columnes del pati i que permeten gaudir d´una ombra perfecta a l’estiu. Quantes vegades has berenat de pa blanc, just acabat de coure al forn de casa teva amb el raïm que agafes amb les pròpies mans? Avançant per la fosca que prova de fer oblidar el passat, esborrar-lo de la nostra memòria, veig que puges l´escala de la casa a la recerca de la teva cambra, neta, amb el llit acabat de fer, amb els prestatges amb els llibres i la tauleta des d´on, amb els amics, organitzares tants d’actes culturals i polítics a l’Ateneu. Et veig obrint i agafant uns llibres a l’atzar. Com aquell qui juga. “I si no torn mai a casa?”, has pensat per un moment, guaitant el món que ha estat el teu i el dels teus germans. El ca encara et coneix. Mou la cua, no et deixa ni un moment d’ençà fa uns dies has trucat a la porta de la casa. De cop i volta t’has adonat que estaves soterrant un caramull de records sense saber ben bé per què ho feies, malgrat que penses que ho fas per a evitar que la mare no ho cremi tot si perdem la guerra. Però hi ha llibres molt més importants dels que has escollit, i no els has tocat. El teu cervell ha funcionat de forma inconscient, sense racionalitzar els gests, els moviments de la mà. Saps que el que fas no té gaire sentit. Tanmateix si mors, si perdeu la guerra, no podràs anar a cercar els opuscles de Los credos liberadores, El dret a la peresa de Paul Lafargue, La revolució traïda de Trotski, el número de Solidaridad Obrera informant de l’estranya mort de Durruti. Què en serà de la teva col·lecció de segells, i de les petxines que portares d’aquella anada a Dénia, amb els joves i al·lotes de les Joventuts Llibertàries? Per un moment acarones el llom del ca pensant com se'n va la vida. “Un petit espai de llum entre dues eternitats de tenebra”, escrigué aquell poeta anònim. La vida, talment com les imatges de la pel·lícula de Buñuel, Un perro andaluz, que alguns companys de la trinxera, acostumats a veure Txapàiev o Octubre, no acabaven d’entendre.
En el fons, recapacites altra volta, la vida és un caramull d’imatges que et colpegen la retina talment com les que enregistra el director surrealista. Penses: molts pobles que hem conegut plens de gent riallera, ballant el dia del patró o feinejant en les ocupacions habituals, ara són caramull de runes on nien les rates. Homes i dones que fa uns moments cantaven a la trinxera o escrivien a les famílies comentant com s’allarga la guerra sense finir mai, ara gemeguen ferits entre les dues línies. Ens mossegam els llavis mentre disparam als cans afamegats que volen llepar les ferides que els fa agonitzar. Trets disparats amb ràbia contra els cans aperduats, mirant d’encertar tot esperant que es faci de nit per anar a recuperar els companys malmesos. N´hi ha que no poden resistir tantes hores i moren dessagnats davant els nostres ulls. Ploram de ràbia i d´impotència. Algun company ens demana, suplicant, que el matem nosaltres per no haver de patir tant. He vist amics meus que, davant la nostra indecisió, es pegaven un tret al cap ells mateixos no sense dir-nos abans que pensàssim a enviar la carta que portaven a la butxaca a la núvia, la mare. La mort és com quan la pel·lícula es crema i de sobte la imatge desapareix de la pantalla. La història d´aquell home o dona que era al costat nostre, contant històries a la trinxera, s’esvaneix en un segon i tan sols veus el bastiment blanc que donava suport als somnis.
Però la mare et crida per a anar a dinar i només tens el temps just per a tapar el clot on has amagat la maleta.
Ja era a mitjans dels cinquanta quan anares a cercar els tresors de la joventut. La mare sempre servà uns records inoblidables d’aquells anys al poble. La situació del maquis, la repressió de la Guàrdia Civil, la possibilitat que et tornassin tancar a la presó com a responsable de l’Ateneu Llibertari, va fer que haguéssiu de tornar a Mallorca on semblava més fàcil mirar de resistir les onades de la repressió.
La mare m’ho digué quan jo ja tenia edat abastament per a entendre el que m’explicava:
--Plorava aquell any de mil nou-cents cinquanta, quan va anar a desenterrar la maleta. Tremolava, ho notava a la mà, en el moviment inconscient dels llavis. Jo era al costat i li premia fort el braç. De cop i volta copsava la importància del moment. Dins aquella maleta vella hi havia les restes de la seva infantesa i adolescència. Els bastiments del que l’havia impulsat, juntament amb els germans i els joves del poble, a marxar voluntaris a València per a fer front els militars sublevats.
Abans que obrís aquell pany rovellat que havia estat tancat prop de dotze anys, li vaig notar una estranya brillantor en la mirada. Em besà, just en el mateix moment que em deia: “Fixa’t el que els vençuts podrem deixar en herència als nostres fills. Poca cosa més que una xarxa d’idees que, la majoria de vegades, perseguides pels poderosos, han de romandre amagades fins que arribin temps millors. Els records del que volguérem bastir i no va ser possible. Les ombres dels que caigueren en la batalla, les cançons que se’n portà el vent, el soroll de les bombes fent-nos esclatar l’oïda dins les trinxeres plenes de fang, el fred quan nevava i cercàvem llenya per a encalentir-nos una mica les mans abans d’entrar en batalla...”.
Un perill, portar de tornada a Mallorca aquells papers comprometedors. Fer-ho era quasi un acte suïcida. Per sort no s’esdevengué res de delicat. La Guàrdia Civil no mirà ni els paquets ni les maletes de roba que portàveu, els quatre mobles que, primer amb carro, després amb un vell camió d’abans de la guerra, transportàreu fins al port de València.
Tot plegat era el final d´una història familiar que havia començat vins anys enrere. La sort d’haver conegut la mare! Primer al camp de treball, ara d’insubstituïble companya en una postguerra que s’allargaria fins a l´infinit i que nosaltres encara patim. La mare no solament era capaç d’enfrontar-se amb els comandaments del camp, amb tota la Guàrdia Civil, si era necessari! Tenia forces abastament per a reconstruir, sense que ni ell mateix s’adonàs, el món esmicolat del pare. Talment com aquell que, a força d´amor i comprensió, junta les peces del trencaclosques que algú ha llançat al terra.
Imagín que ningú no podia sospitar res en copsar el seu posat rialler, feliç sempre per haver-te conegut un dia de començaments dels quaranta, quan pintava quadres per a l'oficialitat del camp, sota les pinedes de la badia d’Alcúdia.
La mare, filla d´una família benestant del poble, no havia conegut mai la por i mirava directament als ulls, segura d’ella mateixa, a tots aquells que li volien posar entrebancs.
Els llibres i revistes anaven segurs, amagats dins els paquets de roba. Ben cert que si hi hagués hagut cap dificultat, ella de seguida hauria intervengut, dient amablement però fermament a la Guàrdia Civil:
--Mirau, sóc filla de tal família. Trucau en aquest número. El batle del poble pot donar informació sobre nosaltres, i el rector de la parròquia i totes les autoritats. El meu oncle Miquel Pons Isern, va ser el cap de la Unión Patriótica, el partit del pare de José Antonio Primo de Rivera, el general Miguel Primo de Rivera.
Sortosament mai no va ser necessari posar a prova les amistats i relacions de la mare. Ningú no es va fixar en una jove parella, carregada de paquets, amb una maleta plena de llibres a la mà, que agafava el vaixell al port de València per a tornar a Mallorca.
De la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)
pobler | 12 Abril, 2020 00:19 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 -
Jugar a metges i malalts (XXIX)
Què havia fet durant aquelles setmanes d´esbarjo? Unes excursions per la muntanya, les lectures a l´aire lliure quan feia sol i el cel era una immensa taca blava. Les visites al Jardí Botànic, el Museu, amb tants d´objectes que servien per a imaginar la vida a Mallorca segles enrere. Les hores passades a l´escalfor del braser, a la cambra, quan nevava i era impossible arribar a la Font Coberta. Les converses al bar de Nofre Crespí, amb na Margalida de can Toniet, madò Juliana, el vell republicà, morint lentament per la tisi que el consumia. La presència malèfica de les germanes Gelabert i el record dels assassinats de la guerra. Els meus somnis d´escriure, de trobar una raó per sobreviure i continuar lluitant per un món diferent, més just, semblant a aquell pel qual lluitaren el pare, l´oncle, els excombatents de la República que venien a petar la conversa al taller de Can Ripoll, a sa Pobla... (Miquel López Crespí)
El pare ens trucà un dimarts a migdia. Va parlar amb la recepció i ens vengueren a cercar. Volia que, abans de Nadal, fóssim a casa. Trobava que ja portàvem prou setmanes a Lluc i pensava que era necessària una nova revisió per part del senyor Sió, el metge.
El temps havia anat passant sense adonar-me'n. Què havia fet durant aquelles setmanes d´esbarjo? Unes excursions per la muntanya, les lectures a l´aire lliure quan feia sol i el cel era una immensa taca blava. Les visites al Jardí Botànic, el Museu, amb tants d´objectes que servien per a imaginar la vida a Mallorca segles enrere. Les hores passades a l´escalfor del braser, a la cambra, quan nevava i era impossible arribar a la Font Coberta. Les converses al bar de Nofre Crespí, amb na Margalida de can Toniet, madò Juliana, el vell republicà, morint lentament per la tisi que el consumia. La presència malèfica de les germanes Gelabert i el record dels assassinats de la guerra. Els meus somnis d´escriure, de trobar una raó per sobreviure i continuar lluitant per un món diferent, més just, semblant a aquell pel qual lluitaren el pare, l´oncle, els excombatents de la República que venien a petar la conversa al taller de Can Ripoll, a sa Pobla...
Dins la bossa on guardava el quadern de notes --encara intacte!--, hi servava el paquetet d´herbes que m´havia deixat en herència Josep Ferrer. Me´l donà setmanes abans de la partida de la qual mai més no va tornar. Romaníem al bar, al costat de la foganya. Feia pocs dies que havien marxat les germanes Gelabert i la padrina s´entretenia a la cuina, parlant amb madò Juliana i na Margalida. El malalt s´apropà a la meva taula i em digué, lliurant-me un paquetet estrany, una bossa de tela de sac on hi havia brodades les inicials del seu nom: “Com pots imaginar, i per tot el que hem parlat aquestes setmanes, jo no crec en bruixes ni curanderes. Però aquestes herbes portades de l´interior de la selva veneçolana són útils per a saber quin serà el teu futur. Jo només les he provades en una ocasió i t´assegur que em serviren per a endevinar què seria de la meva vida. Sé a la perfecció que la malaltia no té remei, que moriré aviat. En somnis he vist com queia a terra, com veniu a l´habitació, cridau el taxi que em portarà a Inca”. Es deturà per uns segons i, mirant-me fixament als ulls, afegí: “Sé que et preocupa el teu futur i voldries saber el que faràs a partir d´ara. És el que no et deixa un minut de calma, el motiu pel qual no et pots concentrar en l´escriptura. Crec que les herbes et poden fer un bon servei, ajudar-te a resoldre el problema que et manté en tensió”.
Just en aquell moment demanà un altre cafè a Nofre Crespí i apropant-se a la meva oïda, xiuxiuejà: “Quan vulguis comprovar el poder extraordinari d´aquestes fulles seques has d´encalentir aigua. Quan vegis que bull, en poses una bona grapada i la deixes estar cinc minuts. La beus just que s´hagi refredat un poc i, de seguida, et trobaràs per una munió d´ocults viaranys. Veuràs la teva vida talment estiguessis assegut al Cine Montecarlo gaudint d´una pel·lícula. T´advertesc: si tens por no ho provis. Vés a saber el que podries descobrir! La curandera que em va vendre les herbes em digué que alguns, en albirar el demà, s´havien suïcidat; d´altres, mai no recuperaren l´enteniment. Només alguns, pocs, pogueren seguir vivint, assumir les revelacions acabades de descobrir”.
Tanmateix estava decidit a deixar de banda l´escenificació de la malaltia fictícia. Si continuava amb l´engany, el pare em portaria a una clínica especialitzada i s´adonarien de l´engany. Ara era el moment ideal per fer creure que m´havia curat. Ben segur que, amb la fama miraculosa que tenia la Mare de Déu, tothom pensaria que havia estat un nou miracle. El pare, malgrat el seu agnosticisme arrelat des de dècades, des que era un jovenet afiliat a l´Ateneu Acracia y Libertad, potser també ho creuria. Per a mi no era cap problema continuar mentint en el camí de trobar una sortida a la meva situació. Podria explicar que, en un moment determinat, anant al cambril de la Verge, havia vist com de la figura sortia una resplendor que m´il·luminà de cap a peus, i, de seguida, em vaig sentir alleugerit; com si un alè diví, travessant-me carn i ossos, m´hagués alliberat de tot patiment i sanat la tisi. La padrina Martina en seria testimoni. I ella, creient en les mil reencarnacions de l´esser humà, habitant de l´esotèric reialme de bruixes, dimonis i fantasmes, asseguraria que havia vist el miracle amb els propis ulls. Les veïnes especialitzades en herbes medicinals explicarien que la curació havia estat una combinació dels poders de la Mare de Déu i de les herbes que em donaren. Les herbes de madò Buils, quasi em mataren! Què hi ficava dins aquella olla plena de fulles misterioses? Quan treia el recipient del fogó em feia abocar el rostre a mig pam d´aquell instrument de tortura i, amb el cap tapat amb una manta, em tenia immobilitzat, respirant un vapor embafós que m´ofegava i em feia tossir.
La curandera, madò Antònia, no creia en els miracles de sants i santes. Contaria que, en una nit de lluna plena, havia intercedit a Llucifer oferint-li uns milers de pessetes (que la padrina li lliurà religiosament) per intervenir amb els dimonis que s´havien apoderat del meu cos. Però insistiria que la ràpida curació s´havia produït gràcies al descans, el bon menjar que ens donaren a can Nofre i, més que res, a la sobtada il·luminació sentida al cambril de la Verge.
La coartada restava servida. Però el problema que havia portat a inventar-la, no. Em trobava en la mateixa situació de sempre. Perdut en un mar de dubtes. Tenia decidit no tornar al col·legi. Què fer aleshores? Els pares voldrien que recuperàs el temps perdut, que estudiàs. Pensaven que un curs es podria recuperar, que la meva decisió no era tan dràstica. Però si tenc alguna decisió inamovible és la de no tornar a patir en mans de professors que no entenc, en sentir unes lliçons que són falses de cap a peus. Què podria ensenyar-me un professor d´història que ha estat exvoluntari de la División Azul i, que, a Palma, el primer dia del Movimento, anà a capitania general a demanar un fusell?
No ignor que la situació és difícil. Quin valor poden tener les opinions d´un al·lot de catorze anys? Vivim enmig d´una problemàtica complicada. Ni som uns infants ni ens consideren “homes” en tota l´accepció de la paraula. Zona intermitja on abunden els temporals, on les naus poden naufragar d´un moment a l´altre impulsades contra les roques pel fort vent de tramuntana. Visc a una època en la qual els problemes de l´adolescència són solucionats a força de càstigs. Sovint he vist arribar a classe companys amb les cames blaves per les moradures produïdes per la corretja dels progenitors. És un temps de doblegar la voluntat, l´esperit dels més joves, a força de repressió: amics internats al col·legi, sense veure la família en un mes, aixecant-se a les set del matí per anar a dormir a les deu del vespre; misses de genollons, amb la fredor de les rajoles pujant per les cames fins a convertir la carn en un manyoc insensible, com si t´haguessin tallat les cames; alumnes castigats a no parlar amb els companys durant setmanes; d´altres, situats a un racó de la classe amb dos llibres a cada mà, braços en creu mirant la paret per haver dit dues paraules; sessions de mà estesa, els dits junts i en punta per no haver sabut la resposta adient a la pregunta del professor; córrer pel pati mitja hora seguida, fent voltes interminables sota la vigilància obsessiva del vigilant de torn. Talment els presoners d´Alcatraz, als Estats Units, segons havia vist en una pel·lícula projectada a Can Guixa.
No, no em veia capaç de suportat altra volta tals patiments. Em seduïa més el món perdut que podia endevinar en algunes revistes del pare i l´oncle salvades miraculosament de la guerra. Em delia llegir els articles i veure fotografies a Estudios, una publicació naturista dels anys trenta amb tot d´imatges de dones i homes nus, gaudint de la bellesa de la natura, ran de mar, a la muntanya, alegres i somrients mostrant, sense cap mena de vergonya, la resplendor exultant d´uns cossos joves. Els articles parlaven de comunes autosuficients, gent que treballa per a la col·lectivitat, repartint-se els beneficis que poguessin obtenir amb la seva feina. Desfilaven davant els meus ulls tot de cooperatives de consum, horts a València dedicats a les hortalisses, a fer joguines. Homes i dones que muntaven una associació de botigues per a oferir als treballadors queviures més barats, sabates, senalles, llibres de text d´ideologia llibertària, roba feta a mà a preu mòdic. Una societat lliure basada en l´autogestió i la solidaritat entre les persones.
Va ser el meu primer contacte amb la ideologia llibertària. Després, anant amb la família a les parades de llibres de vell, vaig poder ensopegar amb raríssimes restes d´edicions sud-americanes amb obres de Lev Tolstoi i Kropotkin. Encara m´era difícil copsar les diferències entre les concepcions anarquistes i marxistes. Però la revista Estudios em permetia entreveure un tipus de societat que no tenia res a veure amb el que vivia. Cossos lliures, nus, enfront el negre i el gris que vestien les dones del poble. Sol, platja i natura contrastant amb les angoixoses processons de Setmana Santa, amb la flaire malaltissa de la cera, el soroll tètric dels tambors, les figures dels sants i el Crist torturats, regalimant sang. Un univers inconcebible de verges amb el cors travessats per fletxes amb el déu que adoraven condemnat a portar una creu sota els insults dels soldats romans i les fuetades dels botxins.
La padrina no em deia res en referència als estudis. Vivia obsessionada per la meva salut. Mort el fill en el desgraciat accident de moto, jo era el nét aviciat, la persona que substituïa l´hereu. Just acabàvem de deixar enrere els anys més foscos de la postguerra. El turisme de masses començava a fer-se present, anunciant els futurs desgavells. La padrina s´havia format a començaments de segle. Es casà als vint anys, el 1917, i, sens dubte, la seva formació humana i cultural era el d´una pagesa de finals del segle XIX. Misses i devocionaris, música d´orgue i el cant de les franciscanes a l´església. Tot plegat mesclat amb l´esoterisme de mèdiums i curanderes. Els estudis, per a aquella gernació de pagesos, eren un fet sobrer i ocasional. Sí; es parlava d´un metge a la família, el metge Miquel Verdera; però la seva influència degué ser poc duradora. Per les golfes de la casa dels padrins encara hi havia alguns llibres de medicina, blocs de notes de la Universitat de Barcelona i, el que més m´entretenia d´al·lotell: el maletí amb els ormejos de visita als pacients. Quin tresor, el maletí! Als deu anys, en els xafogosos dies d´estiu, quan no anàvem a Can Picafort o a les casetes de sa Pobla, arran de mar, els al·lots i al·lotes del carrer de la Muntanya ens perdíem per les sales immenses plenes de sacs de blat i tabac penjat dels claus de les bigues. Flaire de patates i mongetes mesclada amb els efluvis de les fulles de tabac que penjaven a l´espera d´estar preparades per anar al magatzem. Aleshores, amb l´amic de més confiança, en Sebastianet de can Cirereta, ens convertíem en metges. A poc a poc despullàvem les al·lotes que, tímides, es deixaven fer talment com quan anaven al metge de veritat. A algunes encara no els havien crescut els pits; d´altres just els començaven a créixer, lentament, molt a poc a poc. Cap portava encara sostenidors.
Teníem un llit vell que només empraven els moixos per a dormir, tranquils, lluny del brogit de la planta baixa del casalot. Esteses al llit, nues, els palpàvem les cames a la recerca d´una imaginària fractura i, amb l´estetoscopi, aprofitàvem per a resseguir tots els racons de la seva pell. Pedrona, la meva "malalta" i, també, el meu primer amor infantil!, es deixava fer provant de cobrir-se tímidament amb la roba que havia deixat al costat. Intentava cobrir-se novament però li ho impedia amb gests amables que, alhora, em deixaven electritzat. M´apropava a la seva oïda i, amb veu tendra, per a tranquil·litzar-la, li deia que el que fèiem no era cap pecat. “Els metges han de veure nues les persones que examinen”, li xiuxiuejava. “Si no seria impossible saber quina malaltia tens. Fins i tot les monges s´han de despullar a l´hospital!“.
Alguns dels moixos, foragitats del llit, ens miraven bocabadats des d´un racó del matalàs on havien tornat a pujar. Anaven amunt i avall vigilant, inquiets, els nostres moviments. Els havíem molestat en la seva eterna migdiada. Senyors de la casa, en haver-se cruspit el recapte, tornaven als caus de les golfes on es trobaven feliços, sense que ningú els anàs a molestar. I, ara, inesperadament, un petit exèrcit d´animalons de dues cames, nosaltres!, penetraven sense demanar permís en el seu reialme.
Molestaven. Amb el coixí que tenia a mà els foragitava i marxaven, miolant, com si s´hagués fet una gran injustícia. “Ens treuen de casa”, devien remugar. “No són persones com pertoca! Molestar els propietaris de l´indret no té perdó!”, continuaven dient, cercant un lloc més adient per a vigilar els intrusos.
Pedrona em mirava, ingènua. Notava la inseguretat del seu cos, els petits moviments que feia quan el metall de l´estetoscopi anava amunt i avall, a la recerca de no se sap quina misteriosa malaltia.
Ens contemplava tothom, atents, en silenci. En aquell moment ja no érem a les golfes del casal. Tots, els amics i les amigues, érem els protagonistes d´una àrdua operació clínica. Vivíem intensament aquelles dèries com si de veritat fóssim metges, infermers i infermeres, pacients que esperen salvar la vida en una operació tan delicada.
Després tancàvem les finestres i enceníem espelmes pels quatre racons de la sala. L´ambient canviava de sobte. L´ esclatant lluminositat de l´horabaixa esdevenia fosca densa, impenetrable. Amb mantes velles cobríem la més mínima escletxa de claror que pogués penetrar des de l´exterior. Dels antics canteranos abandonats sorgien vestits d'antiquíssims repadrins i repadrines. Ara ja no sabíem si jugàvem a metges o a descobrir inèdites sensacions, misteris de pel·lícula. Veure na Pedrona, n´Antònieta i na Maria nues, tan sols cobertes per un vell vestit de pagesa, ens feia oblidar les pràctiques exploratòries per la superfície de les pells. A tots ens sorprenia el canvi sobtat d´atmosfera. En Sebastianet, que era escolà, sempre portava encens i en tenia una capseta plena. Encenia un bon bocí i la situació prenia un caire summament especial. Les tres vestals, instal·lades damunt el llit, imitaven a la seva manera els balls àrabs i tothom, assegut al terra, contemplava els màgics moviments talment l´espectador que va al cine o al teatre. En Sebastià havia engegat una vella ràdio dels anys trenta abandonada a les golfes i l´efecte esdevenia indescriptible.
Fins i tot els moixos paraven els ulls com un plat sense acabar de creure aquella transformació del tranquil món on habitaven, el refugi que sempre havien tengut per a defugir la nostra presència, les contínues persecucions a les quals els sotmetíem. Miraven sense arribar a creure el que veien. Els ulls atents dels felins resseguien els estranys moviments de les balladores. Algun dels moixos, el més valent, s´apropava fins al lloc i, tímidament, provava de tocar les antigues sedes agafades de les caixes que havíem obert. Ens delia la fosca de la gran sala tan sols il·luminada per les espelmes, la coneguda flaire de l´encens eclesial, la música procedent del nord d´Àfrica...
Al cap d´una estona les nostres amigues queien, cansades per l´esforç, damunt el matalàs i esclafaven en rialles. Ens feien jutipiris alhora que, una mica atemorides pel que havien fet, anaven a cercar la roba per vestir-se i que, nosaltres, espavilats, havíem amagat a un racó.
Però no ens podíem entretenir. L´horabaixa donava pas al vespre i ja feia estona que sentíem com els carros tornaven de marjal. Era hora d´endreçar el desgavell que havíem armat. Tornar a portar els vells vestits dels avantpassats a lloc, cercar els ormejos de metge i situar-los novament dins el maletí, apagar espelmes, obrir finestres per tal que anàs desapareixent la flaire espessa de l´encens. Vestir-nos altra volta. Posar rostre de seriositat. Acomiadar-nos dels amics. I, just quan sentíssim el grinyolar de la porta, situar-nos davant els llibres de l´escola i fer com qui estudia.
De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
pobler | 10 Abril, 2020 13:35 |
El primer llibre (records dels anys 60 i 70)
Fa molts d´anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori?
A la fi ha sortit el llibre! Al cap de més d'un any rodolant per l'editorial ja començava a pensar que no el veuria mai al carrer. Quina tragicomèdia, l'edició d'un llibret! Amb la boja colla d'editors, llibreters i distribuïdors, mai no et pots fiar. Et prometen qualsevol cosa, t'entabanen amb quatre ximpleries per tenir-te enredat, i si els surt la darrera novel.leta guardonada -amb edició pagada per l'Ajuntament o el Consell- ja pots plegar. Avui dia el fet literari esdevé un negoci en el qual no importa -ni molt manco!- la qualitat. El nouvingut serà el primer a veure editades les seves cabòries. No en diguem res, si l'autora és filla de militar franquista, amiga de l'honorable Jordi Pujol o ex-seminarista a sou de la Universitat. Malgrat que hagin escrit un tractat indigerible damunt el ca de raça mallorquí -per altra banda un tema ben interessant-, el teu original continuarà acumulant pols al racó més amagat d'una oblidada oficina.
A l'adolescència, quan em pegà la curolla de voler ser escriptor no sabia el que m'esperava. Sentia dir que escriure a la nostra terra era plorar. Mai ningú al meu voltant s'interessà per l'art o la literatura. Un escriptor era un gandul que no volia treballar. Un pintor, un desgraciat al qual donaven un plat de sopes per una obra. Ara, passats els anys, i malgrat certa riquesa que es malgasta en cotxes esportius i xalets hol.livudencs, crec que la situació és pitjor. La pintura ha esdevingut simple producte d'especulació i la literatura un objecte d'adorn que els bancs regalen als clients. No hi ha manera de publicar un llibre per molt bo que sigui si abans no guanyes un d'aquests premis milionaris en els quals, mesos abans del lliurament, ja se sap qui és el sortat. Misèries d'una cultura mai normalitzada? Potser. Em trob avui posseït per l'eufòria, en certa mesura falsa, de tenir a les mans, editat, el producte d'anys d'esforços i sacrificis. Un llibre que surt imprès sense premis, sense recomanacions del comissariat de guerra, sense anar rere l'editor mesos i mesos. Un miracle! Cal deixar constància escrita de l'esdeveniment mai vist! Però que ningú cregui que amb l'edició de la seva obra l'escriptor nostrat passarà a la història. Pots haver publicat un munt de novel.les, fins i tot -per sort i carambola- pots haver tingut unes bones crítiques dels estantissos patums que controlen les xirimandangues culturals; però indubtablement, sens falta, al cap d'unes setmanes d'haver-lo publicat, d'estar al carrer, ja ningú, ni editors, ni llibreters, ni hipotètic públic comprador, se'n recorda d'aquella obra tan elogiada. L'escriptor comença, amb cada nou treball, la tasca per obrir-se pas enmig de la selva quotidiana d'indiferència generalitzada que l'encercla.
Aquests fets que assenyalam només passen al ram de la ploma. En cap altre ofici, en cap professió reconeguda -concretem: les que donen diners, prestigi, categoria social-, s'esdevé quelcom de semblant. Metges o arquitectes, alguns dels quals han obtingut el títol copiant als exàmens, no han de patir aquest martiri. En acabar la carrera, emmarquen el diploma, el pengen al despatx i ja està. Ningú mai de la vida no posa en qüestió els seus estudis. La còpia i el plagi en el món professional resten considerats com a símbols d'intel.ligència i de vivor. Amb la literatura succeeix ben al contrari: el ximple, el beneitó que es dedica -boig!- a escriure ha de revalidar el títol cada vegada que acaba una nova obra teatral, un volum de poemes. I conec molts d'autors que, una vegada editades treballosament les seves obres, i en no haver donat a guanyar prou diners als editors, són aparcats al cementiri de lletraferits per sempre més. No em parlem, si els creadors, en la joventut, es distingiren defensant posicions esquerranes! Llavors ja podem assegurar que el silenci serà etern, inamovible. No hi val dins d'aquest ram cap llicenciatura d'anys de treball, cap doctorat de novel.la exemplar, cap tesi en forma de meravellós llibre de poemes. Suspès i al carrer si no dóna prou pessetes! I val més no insistir gaire en el tema. De més agosarats que qui signa l'escrit ho han volgut arreglar, s'han reunit, han editat manifestos, i no han aconseguit res. Hi han deixat la pell en l'intent. Qui se'n recorda avui dels seus noms?
Em dominava encara aquest estúpid estat eufòric de l'escriptor que ha pogut veure publicat el seu llibre abans de morir i, mirant-lo per davant i pel darrere, palpant la coberta, olorant la tinta fresca de les pàgines, creu que és un bell producte cultural. Imagina, en la seva palesa ignorància, que té a la mans una obra d'art quasi perfecta. Pensa -i n'està ben convençut- que el que ell diu no ho ha escrit mai ningú. És una festa que dura poc. Una espècie de drogaddicció de què no se salven ni els més prestigiosos lletraferits. Il.lusions òptiques! Simple efecte de la follia. Alhora succeeix que el pobre company que ha treballat dos, tres anys en la novel.la, que n'ha esperat altres dos per a veure-la materialitzada en lletra impresa, no acaba de creure que l'objecte, el producte, sigui real, existesqui de veritat, estigui als mostradors de les llibreries, es vengui, es compri, en parlin a les pàgines de cultura un parell de dies.
Els més folls, quan veuen el volum dins les seves mans arriben a pensar que ja tenen la categoria reconeguda i que aviat seran tan famosos com la Sarita Montiel o el Buitrageño. Quina profunda equivocació! Mai no han anat tan errats de comptes! Ben aviat aquesta falsa il.lusió els esclatarà enmig del cervell, talment una bombolla de sabó.
No és aquest el meu cas. O almenys no vull pensar que sóc de la colla dels il.luminats. Sé que el que he fet no és encara perfecte. Ignor igualment si vull assolir cap mena de perfecció. Potser només desitgi deixar constància del que m'encercla. Cadascú coneix les seves insuficiències! Abans que hagin passat un parell de dies em farà gràcia la meva trista, ridícula autosuficiència, pensant que amb la meva faula aportava quelcom de nou al mercat literari que no haguessin aportat Joanot Martorell, Cervantes o Dostoievski. Quina ximpleria, creure, imaginar que el que tu escrius és igual de bo o molt superior al que ja havien experimentat James Joyce, Durrell, Pere Calders. I què en direm de tota aquesta pretesa experimentació excelsa editada per tanta editorial, feta ja fa més de dos mil anys per novel.listes romans i bizantins, Ramon Llull o Julio Cortázar. Tant de realisme màgic plagiat de García Márquez! Rovellada experimentació copiada dels Charles Bukowski d'arreu del món pensant que és la innovació literària més aconseguida, quan tothom sap o hauria de saber que no passa de ser una pobra imitació mitjanament realitzada. I el mateix podríem dir de la moda pseudoeròtica, de la novel.la policíaca, llordes còpies de Miller, Hammet o Chandler.
Per això sé ben cert que demà mateix, abans que el llibre perdi la calentor de les màquines d'imprimir, ja em repugnarà qualsevol indici de falsa autosuficiència. Aquesta beneitura, herència indiscutible del col.legi de jesuites on m'engirgolaren i que ara surt a les totes amb mescladissa d'elitisme nietzschià. Un llibre al carrer? Potser la millor imatge damunt l'escriptor, aquella que li hauria de servir per a tocar de peus a terra, seria la de comparar-se a un llangardaix que ha perdut la cua i ha d'esperar que li torni a sortir. Veure's com aquest llangardaix, tot sol, sense ningú enmig d'una explanada rocosa batuta implacablement pels vents i la pluja. Sí. Podria ser un bon exemple. Perquè, de no comparar-te amb el llangardaix, si realment hom s'ho creu, si de veritat penses que el que escrius pot interessar algú, emocionar, ferir, explicar, denunciar, reflectir no se sap quina dura realitat, llavors, ineludiblement, vindrà, implacable, el desencís, la tempesta que ho ensorrarà tot en uns segons. Bastarà que qualsevol comissari a sou d'una editorial de la competència o d'una institució contrària a la que edita el llibre s'aixequi amb mal de panxa per a iniciar una cacera de bruixes. No ho dubtis. Et treuran el passat, si estàs casat o divorciat, si tens estudis, si en la transició et distingires pel teu compromís polític, si imites l'estil de tal escriptor o de tal altre, si ets homosexual, si et dutxes cada dia o només un pic a la setmana, si tens fills o no en pots tenir. Qualsevol indici els serà útil per a atacar la teva obra. No cal enfadar-se ni covar mala sang. És el que cerquen! Tanmateix, això s'ha de saber, ací ningú no atorga a l'autor el dret a errar-se, el dret de dir el que vulgui, de provar sort amb una determinada forma d'escriure. A la nostra terra un home dedicat a l'art és i serà sempre un zero a l'esquerra a qui se li ha de perdonar la vida cada dia. )A qui pot importar que hagis estat vint anys covant la teva dèria creativa, el tipus de faules que vols narrar? Plagiari! Et dediques a l'escriptura perquè no has sabut fer diners amb les necessitats dels altres -metge, advocat, arquitecte-. Ni per a urbanitzar les zones encara verges de les Illes, no serveixes! Hi ha prova més total d'inutilitat o de fracàs? Fa anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori? Als gasetillers? Ca barret! Als qui signen les ressenyes de solapa només els importen algunes dades personals de l'escriptor, mai la seva obra. Ensumen, com si fossin cans assenyats, per a saber qui era la teva família, si en la guerra civil havia ajudat a l'esquerra o als franquistes. Pobre de tu, si ets esquerrà! Ja estàs contaminat per sempre de no se sap quina estranya malaltia que desvirtua in aeternum, la teva obra. Analitzen després la teva professió a part de la d'escriure -desgraciat si no tens una bona carrera!-, si guanyes poc o molt, si estàs ben situat o a recer del Poder, quins són els teus padrins literaris, el nom dels patums que et protegeixen, què els pots oferir si parlen elogiosament de la teva novel.la. Només després d'estudiar i restar ben informats de tots aquests detalls es decideixen a parlar del teu llibre. Si arriben a la conclusió que ets dels seus o els pots oferir quelcom, llavors no importa gaire la teva qualitat literària. Indiscutiblement, ets un membre de la seva colla, un bon escriptor digne de figurar a les pàgines d'honor del Serra d'Or o l'Avui.
Però si de veritat vols escriure, dedicar-te en cos i ànima a la literatura, val més no fer-ne cas. Es preferible oblidar que hi ha comissaris, lacais doctorats en saber vinclar l'esquena davant qui comanda, paràsits i vividors que portes sempre aferrats al cos, xuclant-te la sang. Val més contemplar cada nou llibre com si fos un miracle que no s'ha de repetir. Una fràgil, delicada que flor de primavera nascuda en ple hivern, enmig de la tempesta i la neu.
pobler | 09 Abril, 2020 22:02 |
La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)
Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)
La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).
El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".
Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.
La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.
El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.
Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.
Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.
Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.
En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.
Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).
Miquel López CrespíPublicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 07 Abril, 2020 15:50 |
Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. (Miquel López Crespí)
Quants d'anys fa que estic aquí dintre, amagat, tancat dins del pis, aïllat del món exterior? Ja no ho puc recordar. Fa vint-i-cinc anys assassinaren al Che. Ningú no se'n recorda. Fa vint-i-cinc anys jo en tenia vint. Tots volíem lluitar -lluitàvem!- contra la injustícia. Llunyanament, a vegades, recordo l'accident, uns dies obscurs a la clínica. Avui tot és fosc dins de la meva memòria. Ella degué morir al meu costat. Ningú m'ha parlat mai més del què se'n féu. Quina situació més estranya! De cop i volta, als quaranta-cinc anys, quan la professió, el treball al diari semblaven anar immillorablement, sorgí d'improvís, envaint la carretera, aquell cotxe negre. El meu únic contacte amb l'exterior es n'Antònia. Em porta el menjar de la setmana, m'ajuda a arreglar una mica la casa. Sempre protesta. Troba que conservo massa llibres, posters, records d'un temps esvaït que mai més no tornarà. Aquest cartell del Che desgastat pels anys! Un home que volgué ajudar a la humanitat i morí, com Crist, penjat de la creu, metrallat. La mateixa mort. El mateix destí. Dos homes idèntics. El Che. Crist. Ambdós es confonen dins del meu cervell formant una imatge inseparable. Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. Exercits de captaires s'arreplegaven pels carrers. Homes i dones terriblement desfigurats per desconegudes plagues estan a l'aguait rere les cantonades. No són estranys els casos de canibalisme. Al començament de la meva malaltia, abans de la guerra, la situació no era tan dolenta. Cada matí, des dels finestrals podia veure els autobusos amb els infants anant als col.legis o a la gent apressada cap a la feina. Les dones encara podien anar a la botiga, al forn, als quefers quotidians. Per les nits ens reuníem. Parlàvem, organitzàvem el món millor que havia de venir sense imaginar que la guerra estava en marxa i que els militars es disposaven a la rebel.lió, a la venjança. Quant d'odi s'acumulà en poc temps dins el cor de les persones! En pocs anys la situació s'enterbolí. Les nostres organitzacions feren figa, nosaltres mateixos les deixàrem anar a la deriva. Despenjàrem els cartells del Che. L'assalt al Parlament fou la senyal per a la matança de forasters i gitanos. Escamots armats anaren a cercar els amics que s'havien destacat en la protesta. Cremaven les cases dels treballadors estrangers davant la còmplice indiferència de la policia. Un cercle de foc encerclà la Ciutat. Esclataven bombes a places i mercats. Els autobusos amb escolars eren incendiats, estripats per la metralla que arribava, silent, de les muntanyes. Multiplicació permanent de la violència. Mataven les empleades de les botigues per robar-hi la recaptació. Els carrers s'anaren despoblant. Tothom es refugià als soterranis de les finques. A cada cent metres s'hi veien les restes dels cotxes cremats, fems de mesos. Ni la televisió ni la ràdio no parlaven mai del que s'esdevenia al carrer. Si no hagués estat per la meva curiositat innata; si no m'hagués preocupat jo mateix d'estar informat pel meu compte, hom podia creure que vivíem al millor dels mons. Controlaven els mitjans de comunicació. El telenotícies només parlava de fets i esdeveniments llunyans: terratrèmols a Amèrica Llatina, ciclons als Estats Units, assassinats arreu del món. Es repetien setmana rere setmana els concursos televisius, els programes d'entreteniment: tertúlies on s'explicava fil per randa cada detall de la vida dels famosos. Però la guerra que ens sacsejava contínuament no existia, era una fal.làcia. Una mentida l'assassinat del Che o de Salvador Allende. Una rondalla les victòries permanents del poble vietnamita. Una faula que els homes i les dones poguessin, un dia, alliberar-se de l'esclavatge permanent, de la fam, de les guerres imposades pels de dalt. La ràdio era sovint l'únic mitjà de contacte amb la realitat. Per la BBC de Londres i per Ràdio París em vaig assabentar dels combats entre els pescadors i la Guàrdia Civil, de l'execució dels cincs joves antifeixistes el vint-i-set de setembre. Des de les retxilleres de les finestres clausurades contemplo, esfereït, l'increïble paisatge quotidià. Els camions carregats de presoners, els escamots d'afusellament, ebris, cantant cançons de guerra i extermini, enlairant banderes i estendards. Hi a finques que cremen. Incessant vol d'helicòpters damunt les barriades rebels. Sinistres avions de combat, provats en la guerra del Golf, deixen caure gas verinós damunt els pobles veïns, nàpalm, bombes de fragmentació. Una de les sofisticacions més terribles d'aquesta guerra són les trampes per a infants. Es tracta d'uns enginys especials en forma de flors de coloraines o de papallones pintades i que criden l'atenció dels al.lots. Quan aquests s'apropen i les toquen, de seguida esclaten i desfan en mil trossos el nin o la nina que s'hi ha acostat.
Abans d'aquest terrible nou ordre que ens han imposat, quan ella vivia i jo no estava immobilitzat, assegut en aquesta cadira de rodes, tot era distint. No ens imaginàvem que un dia pogués esclatar la guerra. Era impensable una revolta militar. Qui s'hagués pogut mai imaginar que el veí, armat, vingués a cercar-te?
Les nits, a l'estiu, eren lluminoses i clares. Escoltàvem música. Provàvem d'esbrinar el nostre destí estudiant les constel.lacions. La mar encara era blava, neta, sense les deixalles que llancen a la costa els centenars de petrolers enfonsats. Podies davallar a una cala, despullar-te i submergir-te en l'aigua clara que esclatava de reflexos daurats envoltant-te en un alè protector. Llegíem poemes al costat d'una improvisada foguera. Cantàvem cançons d'amor allunyats de l'odi i la rancúnia que covaven en secret al nostre voltant. La vida era feliç abans del fatal accident. Voldria, a vegades, saber realment com s'esdevingué tot allò, quins foren de veritat els fets que portaren a la situació actual. Si no recordo malament -ara la memòria em falla sovint- abans de l'accident el món semblava penetrar en una època esplendent: finida la guerra freda, els ianquis i els soviètics aprovaren la destrucció dels seus respectius arsenals nuclears. Pareixia que s'iniciaria un temps de permanent tranquil.litat per a la humanitat. La pau eterna somniada per tots els profetes de l'antiguitat. D'on ha sorgit, doncs, la guerra, l'odi entre germans? Des de la petita obertura de la finestra veig com cauen els projectils damunt Ciutat.
Hi ha dies, quan estic veient la televisió o escoltant Vivaldi, Albinoni, pel tocadisc, que toquen al timbre sobtadament. És gent estranya que ha pogut passar, no sé com, les defenses protectores que tenim a l'entrada de la casa; filferros electrificats, trampes ocultes que menen l'infeliç a fondals plens de llances punxegudes, enverinades. Es presenten davant la porta amb fals posat llastimós, demanant almoina, un bocí de pa, dient que no tenen feina, que estan en l'atur. Altres es fan passar per predicadors de misterioses religions esotèriques. Ofereixen la salvació eterna mitjançant una modesta contribució econòmica. La curació de qualsevol malaltia només resant unes estrambòtiques oracions. Altres, més folls, ofereixen assegurances contra la guerra, prometen una riquesa inabastable per a la teva família si un dia vinguessin a cercar-te els escamots de la mort. Estàs perdut si els fas cas! Tot són falsedats: després maten les famílies, violen les dones, se'n porten els fills presoners, roben el menjar, cremen els llibres.
Les nits són paoroses. Al.lots i al.lotes adolescents surten dels seus caus aprofitant que els helicòpters artillats són a la base. Van en cotxes cuirassats, armats de metralladores. Es veuen afamats, a la recerca desesperada de coca o heroïna. S'estableixen vertaders combats entre aquests grups i els narcotraficants. Ataquen els quarters de les forces d'ordre públic que encara existeixen. Jovençans esparracats, amb "mono" de dies, assalten a pit obert els filferros i trinxeres de davant les casernes. Saben que allà dintre hi ha sovint els paquets de droga confiscats als traficants. A vegades aconsegueixen vèncer les defenses i entren a degolla dins dels quarters. Després d'assassinar els guàrdies, es punxen allà mateix, entre els morts i ferits, les mans encara tacades de sang. Hi ha trets. Cremen pneumàtics enmig del carrer. Per la ciutat s'estén l'olor insuportable del cautxú encès. Continua estranyant-me la falsedat de les informacions que difonen. Parlen d'escoles inaugurades, autopistes, d'ampliació d'aeroports, de ports esportius. Després d'haver vist aquest hivern la retransmissió en directe de la fi del socialisme degenerat a l'Est, no acabo d'entendre com aquí, ningú no assalta els estudis de la ràdio i la televisió i retransmet, d'una vegada, els combats dels carrers, les imatges de mendicants estripant els cavalls morts, la tropa, rebel, penjant els seus oficials. Hi ha manifestants davant el Govern Civil demanant armes per defensar el poble. Trets entre els escamots de falangistes i esquerrans que resisteixen encara disparant dalt dels terrats de les cases. Crema la Delegació d'Hisenda. Potser saber la veritat fos un revulsiu. Arribo a pensar que les coses que passen són producte de la ignorància de la gent quant al que vertaderament s'esdevé. Molts poden pensar -si veuen diàriament la televisió-, que els fets que passen només s'esdevenen al seu carrer i a la resta de l'Estat tot funciona com pertoca. Si fossin conscients que la guerra és pertot arreu, que la misèria s'estén implacable, igual sortirien al carrer per acabar d'un cop amb aquesta vida impossible que estem condemnats a sofrir d'ençà la revolta militar. Però no. La gent es conforma amb l'establert. Amagats dins dels soterranis per protegir-se dels atacs de l'aviació, dels projectils que arriben, silents, provinents de les muntanyes. No hi ha indicis de revolta popular. La cavalleria, endomassada, cavalca folla per avingudes desertes. Se senten gemecs d'infants ferits. La ràdio, els diaris, la televisió, no es fan ressò de res. Continuen els mateixos programes embrutidors, el Rei felicita la població per any nou, la Reina saluda amb la mà presidint arnades desfilades de seguidors inexistents, la majoria dels quals ja fa anys que moriren violentament quan anaven a la feina o a portar els al.lots a col.legi. Fa mesos que no arriba menjar a la nostra ciutat encerclada. La població, aïllada, sense llum, sense aigua, presonera dins pisos de noranta metres quadrats o en improvisats refugis, es desespera, fa bogeries. Hi ha homes que maten la dona per qualsevol motiu banal: no trobar el menjar a punt, no haver planxat bé la camisa. Com si ara fos possible parar taula o sortir mudats al carrer! La dona, avorrida, farta de patir aquesta esclavitud dins la fosca dels soterranis, mata a destralades el marit mentre aquest dorm, l'enverina. Una veïna coneguda, exasperada de tants d'anys d'estar tancada amb el seu home, sense poder sortir mai al carrer, farta d'absurdes exigències sexuals, el fermà a una cadira i va estar torturant-lo amb un ganivet una setmana sencera. En no tenir encara les finestres clausurades, des d'una retxillera vaig esser espectador privilegiat d'aquell martiri continuat. Li clavava ganivetades allà on li podia fer més mal amb la cruel precaució de no matar-lo de seguida. Aquell desgraciat va romandre una setmana sencera demanant auxili, suplicant que el matés definitivament. Però la dona no es commogué amb les súpliques de l'espòs. La gent, enfollida per la fam i la guerra tendeix, cada vegada més, a solucionar llurs problemes personals mitjançant la violència més inhumana. Enmig d'aquesta ruïna permanent molts s'enriqueixen robant al veí. Els escamots d'afusellament són emprats per desfer-se de la competència professional. Els metges assassinen els metges amb excusa de les diferències polítiques. Empresaris sense escrúpols cremen fàbriques i donen la culpa als atacs de l'aviació. Maten per apropiar-se de la roba, per una polsera d'or, unes arracades. Mai la vida d'una persona havia valgut tan poc! Quan estic cansat d'escoltar els crits d'angoixa, de veure contínuament els helicòpters bombardejar els barris extrarradials, em refugio a la meva terrassa enfilferrada. Si hi ha sort i el vent no em porta el baf insuportable dels incendis, puc respirar uns minuts aire pur (malgrat que això sigui cada vegada més difícil). Allunyat del món i de les seves absurditats, em passo les hores cuidant les escasses plantes que he pogut salvar de la destrucció: uns testos de geranis, la meva antiga col.lecció de cactus, l'heura que cobreix la paret, les flors roges que esclaten, vitals, belles, indiferents a tot el que s'esdevé al món. És l'únic contacte que tenc amb la "naturalesa" d'ençà l'accident. Abans, quan ella vivia, solíem sortir cada cap de setmana d'excursió. Ens agradava caminar muntanya amunt, descobrir llogarets ocults, antics casals de possessió, contemplar els paisatges des de dalt dels cims; aquells increïbles horabaixes quan l'horitzó encara era net i no podíem imaginar la guerra. Les llàgrimes, en pensar en el passat, em regalimen per les galtes i haig de tornar a l'interior del meu refugi per entretenir-me amb qualsevol cosa -ni que sigui contemplant el programa més embrutidor-. La nostàlgia em posseeix i no sé què faria en moments així. Els llibres em serveixen per distreure-me quan estic cansat d'escoltar el permanent soroll d'explosions, els gemecs provinents de la foscor. També són útils per encendre foc -només crem els volums que ja em sé de memòria- a les nits d'hivern, quan es talla l'electricitat i he de posar llenya a la foganya per protegir-me del fred. Amb la guerra també arribà inesperadament un canvi sobtat de la temperatura. Els hiverns, que eren suaus, esdevingueren gèlids. El termòmetre marca sovint més de vint graus sota zero. La gent que no disposa d'unes reserves adients de llenya mor literalment de fred després d'haver consumit la fusta de les cases. A les presons i camps de concentració la mortaldat és enorme. S'ha gelat l'aigua dins les cisternes i un poal val més que tot l'or del món. Hi ha dones que s'ofereixen als soldats per tal de poder obtenir-ne una mica pels infants. De nit, l'espectacle que ofereix la ciutat és encara més dantesc. En la fosca impenetrable dels carrers, per aquí i per allà, s'encenen fogueres amb què els sobrevivents proven de combatre la gelor. És una forma de protegir-se també de les feres que poblen aquest paisatge desolat: els cans famolencs, embogits, folls per la guerra i els constants esclat de les bombes, els moixos salvatges, les rates poblant tot l'horitzó que pot contemplar la teva mirada. El més absurd de tot el que s'esdevé és la indiferència del poder central amb la situació que estem patint. Per a ells, els militars i polítics que presideixen a Madrid, és com si no passés res. Continuen parlant del benestar del poble, organitzant eleccions. Cada temporada hi ha noves convocatòries electorals. Destacaments protegits per tancs i forces especials col.loquen tanques metàl.liques amb cartells que conviden a la població a anar a votar. Durant mesos no es cansen de sortir per la televisió prometent un món millor; escoles gratuïtes per a uns infants que viuen terroritzats als soterranis; augments de pensió per a vells que fa temps que moriren de fam o de fred en llurs pisos o sota les runes de finques bombardejades per l'aviació. Què pretenen amb aquest carnaval? Enganyar-nos? Que oblidem el que realment estem vivint, la destrucció permanent dels nostres somnis, la guerra present que ens aclapara? Surten, als curts publicitaris, xerrant des de platges verges, sota palmeres inversemblants, amb fons d'una mar verda i un cel blau inexistents; i prometen, servils, una davallada dels impostos, una desgravació fiscal, millores en les carreteres, com si no sabessin que ja fa anys que l'exèrcit dinamità les poques que restaven, i com si els carrers de les ciutats no fossin intransitables, curulls com són de runes de finques ensorrades, restes de barricades, cotxes incendiats. Mentre, armat fins a les dents, tremolós, investigo per la retxillera l'origen d'incerts sorolls que s'apropen, no puc deixar de recordar la felicitat del passat, quan tot somreia al nostre entorn i no sabíem el que era provar de sobreviure en una ciutat en decadència.
L'emissora de ràdio-afeccionat m'ha servit a la perfecció per comunicar-me amb els amics que encara no han mort o han desaparegut, emportats pels escamots d'afusellament. Molts d'ells viuen aïllats rere filferros electrificats, armats, esperant que d'un moment a l'altre truquin a la casa. En Miquel sempre m'ho diu: "Què podíem esperar d'una humanitat que es va vendre per un munt de ferralla, per tenir més aparells inútils dins llurs cases?". El telèfon no sempre funciona. Sovint està interferit per les colles de captaires que cerquen aliments, armes, refugis curulls de llenya per passar l'hivern. El millor sistema de comunicació és la ràdio sense fils. L'aparell em permet localitzar n'Antònia i el seu marit quan comencen a faltar-me els queviures, saber què fan els companys. En Miquel s'ho ha agafat amb resignació. Cal dir que abans, quan treballàvem junts al diari, no li agradava gaire sortir, anar de bauxa. Amb els llibres ha trobat un bon entreteniment. M'ha dit que ja ha acabat la seva darrera novel.la: "Supervivència". No li importa gaire el que s'esdevé al nostre voltant d'ençà que tanta gent coneguda oblidà l'exemple lluminós del Che. "Tothom esdevindrà insecte, invertebrat, simples esclaus graduats en l'art de saber vinclar l'esquena davant qui comanda. Després arribarà la guerra". Encertà. Ara té instal.lades multitud d'alarmes, i quan sent algun soroll sospitós, llavors sí, deixa la màquina d'escriure i agafa les armes disposat a fer front a qualsevol agressió. No veu la televisió ni escolta les notícies. "Caramull de falsedats!", sentencia. Tampoc no el preocupa l'esclat de les bombes si no cauen prop del seu barri. Sobreviu amb el soterrani ple de queviures, ben armat. Es dedica tranquil.lament als seus quefers literaris, indiferent a la guerra permanent que ens sacseja. En Miquel! Qui pogués ésser com ell, que no enyora el passat. Ans al contrari, m'explica que just ara, anihilada l'antiga memòria, ha pogut dedicar-se al que veritablement li interessava: escriure, estudiar cada una de les antigues cultures periclitades a través de la història. Diu que abans perdíem massa el temps rere aventures sense sentit, anant a reunions inútils, treballant en estèrils ocupacions fins a la mort. Em posa trist pensar que potser jo sigui l'únic sobrevivent que recorda amb nostàlgia els temps passats. No sé d'on em surt aquesta melangia. Potser sigui la redorcança que em resta d'ella, els plans que havíem de portar a terme si no hagués sofert el desgraciat accident. Perquè el cert és que ja mai més no l'he tornada a veure. De l'hospital em dugueren al pis i vet-me aquí, d'ençà de fa anys, tot sol, mirant al carrer per les retxilleres de les finestres, defensant el meu redós com una fera defensa la seva cova d'altres animals. Això és el que realment s'ha esdevingut! A poc a poc ens han convertit en animals i no ens adonem. Estem cecs, engirgolats entre les quatre parets del pis, sense veure el que passa a l'exterior, només preocupats per la nostra supervivència diària, creient qualsevol faula que ens expliquen, oblidat qualsevol esperit de revolta, immòbils en un moment zero de la desfeta i la destrucció. Menteixen, se'n riuen de nosaltres mentre aquí, a les avingudes en flames, ens matem d'un en un, de deu en deu, posseïts per la ràbia, la desesperació, l'enveja i el rancor.En fa l'efecte que aquesta darrera nit serà densa i agitada. Els soldats comencen a sortir de les casernes. Se senten tambors llunyans. Per les retxilleres de les finestres veig, ben a prop, preparatius militars. Obscures cançons que parlen d'esclatants primaveres i d'imperis futurs retronen en l'espai. Fanàtics desfermats rompen a pedrades els vidres de les llibreries. Cremen cartells amb les imatges de Salvador Allende. S'en riuen dels volums de poesia en flames. Cendres que entelen la mirada. Els tancs passen per damunt els cotxes cremats. S'enderroquen les febles barricades de la resistència popular. Pel cel, núvols d'helicòpters artillats volen baixos disparant contra dones i infants que fugen, terroritzats per la carretera. Apago tots els llums del pis per dissimular, vers l'exterior, qualsevol signe de vida. Amb la cadira de rodes vaig amunt i avall, nerviós, preocupat. Hi ha dones que aplaudeixen, frenètiques, la desfilada dels seus herois que porten caps tallats penjant de la cintura. Per les finestres del darrere puc veure tota la plana, els fums que s'aixequen, ara un, ara l'altre, fins allà on es confonen cel i terra. Ningú no escolta avui la ràdio. La premonició s'ha fet cruel present. Corrues de presoners amb les mans fermades a l'esquena. Reconec amics i coneguts. Hi a insults. Una munió infinita de desenfeinats els acompanya fins a la paret del cementiri on esperen, tambor batent, escamots de sicaris del crim, oficials coberts de medalles. Hi ha aplaudiments. Venen gelat. Capellans i escolans ofereixen sacrificis humans al seu Déu. Des de tots els pisos a les fosques, els darrers habitants d'aquesta gran ciutat que en un temps fou rica i feliç ens disposem a passar una terrible nit vetlant. Se senten els primers trets. Passen cotxes i camions a tota velocitat vers direccions desconegudes. No hi ha lluna en el cel. Els núvols, baixos, degoten sang. M'agafo fort a les rodes de la cadira quan comencen a trucar als timbres de la meva finca. Cauen projectils de fragmentació. Es trenquen sis copes de xampany alhora i veig, a càmera lenta, com volen els trossos, talment ganivets esmolats, ocells de la mort. Hi ha tot de focs d'artifici il.luminant la negror de l'espai, llur indiscutible victòria. Flamarades roges, canvis sobtats del maragda al blanc il.luminen dantescament la ciutat en runes. Algú xiscla desesperat a una casa del costat. Les dones dels presoners demanen pietat als assassins. Se senten més crits. Com si algú novament morís torturat entre les quatre parets del menjador. La darrera nit. La nit més llarga de la nostra existència. Si almenys em pogués distreure com en Miquel. Escriure una història per passar el temps. Però no. Fa molts d'anys que el foc és el meu espectacle quotidià. No m'ho puc llevar dels ulls.
pobler | 06 Abril, 2020 23:12 |
Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme -
El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)
El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.
Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...
L´hora del ball havia acabat.
La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.
Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.
Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.
Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.
Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?
Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.
La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.
Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.
Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.
De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.
Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.
De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
pobler | 05 Abril, 2020 17:11 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 –
Lluc en el record (XXVII)
He engegat la radieta i sentim música clàssica. La locutora anuncia que en la pròxima mitja hora sentirem composicions de Chopin. Maneig les rodetes del so a un nivell que m´acompanyi sense molestar. Faig com si llegís un dels llibres que he portat de Palma. Es preocuparia si em veiés amb els ulls com un plat contemplant les parets. Ella continua amb el jersei, taral·lejant alguna antiga tonada del camp. Obr una de les novel·les de Jules Verne que he portat i, assegut a la vora de la tauleta, m´endins en els meus pensaments provant de trobar algun indici que em permeti trobar la sortida del laberint. (Miquel López Crespí)
La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre.
Quan vull estirar les cames puj fins el museu i m´entretenc en la contemplació dels milers de peces i documents que hi ha. Cada objecte: una història que em puc inventar. És com tenir una enciclopèdia incommensurable a les mans! Somnio escriure una novel·la a partir de les idees que em porten les àmfores, els collarets púnics i romans, les monedes gregues, els plats àrabs, els anells trobats a Pollentia, les arracades de les tombes de Son Bauló. Comprenc que no podré escriure mai res de debò, amb força, sense aprofundir en la història dels pobles que han sacsejat l´illa, que han conformat el nostre caràcter. No pots escriure des del no-res. I una novel·la històrica imagín que requereix, a part d´imaginació, una acurada formació sobre l´època de la qual vols parlar.
Però per viure eternament d´aquesta manera la meva família hauria de ser milionària, i no és aquest el cas. Romandre una temporada a Lluc de cara a guarir-me la fictícia malaltia és una cosa: els pares poden fer el sacrifici econòmic que comporta. Restar unes setmanes al santuari tampoc és una despesa que no poguem assumir: la família vendria tot el que tenim si fos necessari per guarir la salut d´algun dels nostres! No sé fins quan podré mantenir la mentida que ens ha portat aquí. L´altre dia la padrina, mirant amb atenció com menjava, em va dir: “Sembla que t´has recuperat prou bé en només quinze dies. Ja no escups gens de sang, com a Palma. Menges a la perfecció. Fem llargues excursions i camines hores sense tossir. Haurem d´anar fent un pensament. Potser convendria pensar a tornar”.
Tornar a casa, enfrontar-me novament amb el dilema de trobar un col·legi on continuar els estudis o plantar cara i dir als pares que no vols estudiar, que t´estimes molt més anar al taller. Sé que aviat arribarà el dia en què podré mantenir aquesta ficció, la provatura de romandre en un espai de ningú, sense responsabilitats, portat per la inèrcia dels dies. No deu ser una covardia de part meva voler fugir del món, apartar-me d´una societat que no m´agrada? Hauria emprat el grup Nova Mallorca, l´activisme dels catorze anys, per a oblidar les meves responsabilitats? El pare sempre m´ho deia. Record a la perfecció les seves recomanacions en sortir dels jutjats, quan em demanaren uns anys d´internament a un reformatori: “Jo no vull que abandonis les teves idees Però has de comprendre que tens una edat en la qual tothom comença a bastir els fonaments del seu futur. Els que tenen algunes possibilitats econòmiques, estudiant per assolir una carrera, una qualificació que els permeti guanyar-se la vida. D´altres, i per ara no és el teu cas, anant a Formació Professional, entrant a un taller per aprendre un ofici. La política, vivint en una dictadura, només et pot portar problemes”.
Avançàvem per la Rambla per arribar a la parada d´autobus que ens portaria a Son Serra. La mare escoltava en silenci, fent capadetes afirmatives amb el cap. “Els anys passaran a una velocitat vertiginosa. Ara, amb catorze anys, et penses que mai no arribaràs als quaranta, als cinquanta. És una percepció que tots, a la teva edat, hem tengut. Pensa que nosaltres no som eterns. Un dia, no se sap mai quan, desapareixerem. Una malaltia inesperada, un infart, el càncer que sempre és a l´aguait pot trucar a casa nostra, demanant l´entrada sense pietat. Què faràs en el món sense un ofici que et pugui donar de menjar? Fins on pots arribar a caure? Vols ser esclau d´empresaris sense escrúpols, gent que t´explotarà en treballs mal pagats, sense cap mena de consideració?”.
Tenia raó. Però un jove eixelebrat com jo no està prou format per a reconèixer la veritat que pugui haver-hi en els consells dels pares. Encara pens que me´n podré sortir. No puc creure que tots els familiars que m´envolten desapareixeran en un temps marcat en els rellotges. Els padrins encara feinegen. La mare em sembla una joveneta malgrat les arrugues que li comencen a dibuixar caminois pel rostre. Qui pensa en la mort als catorze anys? No puc imaginar que un dia restaré sol en el món i que, en aixecar-me, no em trobaré amb els membres de la família al costat fent-me la vida fàcil i amable.
He engegat la radieta i sentim música clàssica. La locutora anuncia que en la pròxima mitja hora sentirem composicions de Chopin. Maneig les rodetes del so a un nivell que m´acompanyi sense molestar. Faig com si llegís un dels llibres que he portat de Palma. Es preocuparia si em veiés amb els ulls com un plat contemplant les parets. Ella continua amb el jersei, taral·lejant alguna antiga tonada del camp. Obr una de les novel·les de Jules Verne que he portat i, assegut a la vora de la tauleta, m´endins en els meus pensaments provant de trobar algun indici que em permeti trobar la sortida del laberint.
És just quan el soroll de la gent em distreu de les meves reflexions i em fa sortir a guaitar pels passadissos. Hi veig en Nofre del bar de la cantonada, el recepcionista del santuari, un home que no conec i que resultarà ser un taxista d´Inca. També hi han comparegut una parella de la Guàrdia Civil. És l´habitació de Josep Ferrer, l´excombatent republicà amb el qual hem fet tantes conserves aquest hivern de 1963.
En dues passes sóc al davant de la porta de la seva habitació. La padrina, atreta pel rebombori, ha deixat de fer randa i m´acompanya amb el rosari a la mà i greu posat de preocupació.
Mirant des de la porta veig en Nofre provant de reanimar el cos de Josep Ferrer, que em sembla blanquíssim. El nostre amic és al terra, just a uns pams de l´entrada de la cambra. Va en pijama. La primera impressió que tenc en veure´l és que s´ha trobat malament i ha intentat sortir per demanar auxili.
Antoni, el recepcionista, m´informa del que passa: “Anava a portar el braseret i en apropar-me a la porta he sentit uns gemecs. Just en obrir l´he trobat damunt el trespol. Li he netejat la sang de la boca: una glopada immensa. Em mirava amb els ulls oberts, blanc com una patena, sense poder pronunciar paraula. En vistes de la gravetat he trucat de seguida un taxista conegut. L´hem de portar amb urgència a un metge, a Inca, ara que encara alena. El veig molt malament”.
Hi compareixen alguns dels sacerdots del santuari.
L´amic Nofre i el taxista han tornat a col·locar el malalt damunt el matalàs que fa d´improvisada llitera. Els ajuden els sacerdots. M´oferesc a portar el matalàs, però amb un gest m´indiquen que no és necessari, que sobra gent per a fer la feina.
Què ha passat? Un sobtat agreujament de la tisi que el consumia? En el fons sabia a la perfecció que el grau d´avançament de la seva malaltia no permetia cap esperança. Ho notava quan sortíem a fer una volta pel camí del Rosari o quan m´explicava fets de la guerra civil al bar, els dies que no podíem sortir a fer la caminada.
Fa poc es va confessar amb tota sinceritat. Érem sols, a la Font Coberta. Li havia anat just arribar-hi. Suava i, a vegades, es portava el mocador a la boca. Sempre hi havia taques de sang.
Sorneguer, encara tenia humor per dir-me:
--Mires el mocador? No et preocupis! N´he portat una maleteta plena! A aquestes alçades del final de la vida no estarem per un mocador més o manco!
Després, més seriosament, em digué:
--Aquí, sol amb els meus pensaments, em sent bé. El pitjor era ser a casa, amb els fills aprofitant-se de la malaltia, donant-me creu per heretar abans d´hora. No és que hagi pogut estalviar gaire: el pis, l´hort d´arbres fruiters que vaig comprar a Algaida. Però a ells ja els anirien bé aquestes pessetes per ampliar el negoci o, vés a saber!, per anar a fer uns viatges amb les dones. Els puc imaginar a París, al Moulin Rouge, veient el ball del Can-can, el xampany damunt la tauleta i donant propines esplèndides a costa de la meva suor. Ara, si morís a Lluc, estaran feliços. Una nosa menys de què tenir cura, rebre els diners que han estat esperant aquests darrers anys. Una loteria, la mort del pare!
La tos el feia deturar. Li costava pronunciar les frases, suava.
La seva dona havia desaparegut amb les primeres dificultats econòmiques del matrimoni. M´explicà que tot anava bé mentre hi hagué diners i festetes per als amics. Havien fet una petita fortuna convertint una casa a s´Arenal en un petit hotel a començament de l´allau turística. Després, no sabé adaptar-se a la competència. No trobà préstecs per ampliar el negoci i altres negociants més vius acabaren amb els somnis de grandesa de l´esposa.
--Ara, ja ho veus –afegia, amb un posat trist. Aquí, a Lluc, tot sol, sense ningú al costat, amb els fills esperant la meva mort.
Malgrat que tenia prohibit el tabac, obria la capsa de cigarretes i fumava sense aturar, aspirant el fum que era metzina verinosa per als seus pulmons.
--La mort no m´espanta. Fins i tot pot arribar a ser un alliberament o, qui sap, un camí cap a un altre món. Mai no he cregut en l´església i la seva colla de professionals de la mentida. Però quan arribes a una situació com la meva, quan sents com el cos es desfà dia a dia, sense esperança de millorament, i els pulmons esdevenen un xerrac que treballa sense misericòrdia, la fi dels patiments pot ser un camí millor que una penosa supervivència enmig del dolor.
Arribats aquí, la tos no el deixava continuar. Aleshores es tancava en un profund silenci i amb les mans palpava l´aigua freda que sortia de la font en un intent de sentir la fredor del líquid que sortia de l´interior de la terra.
Quan novament es recuperà em digué, amb un prim fil de veu i tota la passió del món en els ulls:
--Un dia em demanares pels republicans dels anys trenta; com eren les manifestacions del Primer de maig, l´ambient en aquella Mallorca dominada pel clergat i els cacics. Encara tenc ben present el darrer Primer de Maig en què vaig participar. Era a Inca, poques setmanes abans del cop d´Estat. Ho record com si fos ara mateix, com si el temps s´hagués detingut en el moment exacte en el qual començava la manifestació.
--A Inca, amb un gran contingent de població obrera dedicada a la indústria de la sabata, era on s´esdevenien les manifestacions del Primer de Maig amb la participació més nombrosa de Mallorca. A Manacor també eren força importants, no ho discutiré. Era un dia de festa gran. La nostra festa. Hi compareixien republicans i sindicalistes dels pobles dels voltants. Jo vaig participar a la darrera manifestació que poguérem fer. La del Primer de Maig del 36, pocs mesos abans de començar la guerra. Érem més de dues mil persones. Jornalers i jornaleres, obreres de les fàbriques, joves, empleades, més d´un petit comerciant. Una gentada mai vista! Uns companys de la UGT em demanaren si tenia inconvenient a portar la bandera roja al capdavant. Rient, els vaig mirar com si m’haguessin insultat. La vaig prémer amb força, amb tota la il·lusió del món. La nostra bandera! L'heroic emblema de la Comuna! L’estendard del proletariat universal. Hi podia haver honor més gran que enlairar l’ensenya dels damnats de la terra? La gent cantava cançons de lluita i de treball. Altres ballaven davant les grans pancartes on les brodadores havien deixat escrites una munió de consignes alliberadores. Llegia els escrits brodats damunt la tela roja: “Salvem el camarada Thälmann de les urpes del feixisme!”, “Reforma agrària immediata. La terra per al qui la treballa!”. Hi havia grups del Partit Comunista i del Partit Socialista uniformats, marxant en perfecta formació militar. Els anarquistes no volien portar uniformes; deien que aquella parafernàlia era una prefiguració de l’autoritarisme. Arreu, onejaven una munió de banderes roges i negres de la CNT. La germanor se sentia, ferma, potent. Tot plegat era un repte als propietaris de terres i fàbriques; una demostració de força davant l’egoisme de la patronal que, en haver-hi vaga, privaven els treballadors del jornal, sense anar a pensar mai què menjarien els treballadors i llurs famílies.
A poc a poc continuà, seguint el fil dels seus records:
--Quan la manifestació enfilà els carrers del centre i passàvem pel davant els casals dels rics comerciants i senyorassos, de la beateria inquera, vaig veure com les portes i finestres es tancaven amb soroll amenaçador. En un determinat moment, els càntics cessaren i el renou que sortia d’aquells edificis es va fer més i més desafiant. El grinyolar de portes que es tancaven semblava idèntic a l’espetec sord d´un tret o, quan eren unes quantes alhora, ben igual a les ràfegues de metralladora. Una premonició de la guerra? Potser sí. Jo anava al capdavant, portant la bandera, i sentia, punyents, com punyals que em penetraven dins la carn, cercant les venes, el cor, les mirades plenes d´odi sucós i tens dels senyors i senyores de missa diària i comunió. Ens vigilaven rere les cortines dels grans salons endomassats. Eren a l´aguait, ordint la tràgica cacera d´esquerrans que començaria ben prest. Esmolaven les urpes, fitant, des de la penombra dels negocis i casals, els rostres d´aquells que anirien a detenir dos mesos després. De cop i volta, per primera vegada en ma vida, vaig ser conscient que ens volien matar. Assassinar-nos i, si fos possible, escorxar-nos de viu en viu. Com al metge de Campanet, que els falangistes el torturaren la nit sencera abans de pegar-li un tret al cap. Li obriren la panxa, li tragueren els budells, li tallaren les parts... Els pagesos que vivien pels voltants el sentiren gemegar fins a la matinada. El pobre home demanava que el matassin, que no el fessin patir més. Però no hi hagué pietat. Aquesta mena de morts eren les que es congriaven en el Primer de Maig del 36. No, no eren solament mirades d´odi ferotge, llambregades verinoses adreçades als manifestants que desfilàvem pels carrers d´Inca. Era, ho notava a cadascun dels porus de la pell, unes ganes esbojarrades de prémer el gallet contra nosaltres, homes i dones, joves i infants. Volien cremar banderes i persones. Com els nobles i inquisidors de feia segles que portaven els descendents dels jueus conversos als foguerons. Els dominics, a les seves cròniques, descrivien com s’obria el ventre de la noia xueta embarassada i el foc consumia mare i fill enmig de les rialles de la gentada que havia anat a veure la cremadissa al bosc de Bellver.
Va encendre una nova cigarreta abans de continuar el relat.
A casa havia sentit moltes històries semblants. El Primer de Maig a València, quan el pare era jove i amb la gent de l´Ateneu anaven fins a la capital del País Valencià a juntar-se amb els seus amics de la CNT i la UGT.
La meva imaginació s´enfosa en aquell univers desaparegut feia segles, cobert per les dunes dels deserts, il·localitzable.
--Passen els segles i la humanitat no canvia. Ben igual que la munió de falangistes que hi havia al cementiri de Ciutat el dia que afusellaren el batle Emili Darder. Centenars de persones per veure, palpar amb la mirada i si és possible amb les mans, la sang que raja del cos desfet per les bales. Talment quan les senyores de la noblesa mallorquina s’enervaven en olorar la flaire de la carn cremada, en sentir els crits dels homes i dones que gemegaven, desesperats, rosegats pel dolor, sota el foc abrusador que els consumia. Gatzara i aplaudiments quan sonà la descàrrega que acabà amb la vida d’Emili Darder. Les al·lotes de la Sección Femenina de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de bracet dels oficials de l’exèrcit i dels voluntaris italians i alemanys que han vengut a “salvar” Mallorca del comunisme, anant a menjar xocolata amb ensaïmades després dels afusellaments. Com llegir un llibre obert, descrivint el que s´esdevendria aviat. Això era el que em deia el llenguatge de les portes quan es tancaven, violentes, al pas de la manifestació del Primer de Maig. Un esbufec semblant als trets que sonarien pels camps de Mallorca a partir del mes de juliol. Una premonició de la Mort planant per muntanyes i valls, pobles i llogarets. Cap indret es salvaria de l’endemesa enemiga. Els senyors tenien ganes de sortir de cacera. Amb l´única diferència que ara no sortirien a caçar llebres o tords. El temps havia mudat de forma irremeiable. Ara la caça seria més cruel i sangonosa: es tractaria d’anar a cercar homes i dones, els que desfilàvem pels amenaçadors carrers senyorials d´Inca.
De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
pobler | 04 Abril, 2020 18:59 |
Tal com érem – Sa Pobla, Anys 60 – Els meus entreteniments d´adolescent: contemplar les fotografies de la guerra que havia pogut salvar el pare -
El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies. (Miquel López Crespí)
El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies.
Són imatges on podem veure uns joves soldats republicans, confiats en l´avenir. Rostres somrients. Ningú no ha perdut l’esperança. Com si tenguessin diamants o robins dins els ulls. Basta veure’ls la cara: creuen en la victòria. Creuen poder bastir un món nou. Ells i elles. Les noies que els fan costat. Les dones que, armades com els homes, desfilen en les columnes de milicians que marxen de Barcelona per alliberar Saragossa, per a conquerir Terol. La mateixa determinació que els milicians que surten de Madrid per aturar les columnes de Mola que ja són al Guadarrama.
Les fotografies de la guerra! Ningú no pot imaginar encara la tragèdia que caurà sobre la vida de cadascun dels combatents. Entre les que estic mirant n’hi ha també algunes amb el rastre quasi esvanit dels viatges a València, de quan, des del front de Terol, els comandaments donaven uns dies de permís als soldats. La fotografia que més em sobtava és una en la qual pots veure el pare abans de fer els vint anys, marxant al front... en tramvia! Mirant al darrere, va escriure, amb llapis: “Amb els companys d´Arts gràfiques de la CNT”. Pels rostres riallers que encara podem distingir per damunt la pols del temps, podem arribar a pensar, malgrat que els fusells i les pistoles ho desmenteixin de seguida, que aquella gent que saluda des de les finestres i plataforma del tramvia, són joves del barri que marxen a una excursió de diumenge.
De sempre em sorprenien aquelles imatges salvades de la desfeta per pur miracle. Cotxes amb grans sigles pintades a les portes, “UHP, uniu-vos, germans proletaris”, “CNT-FAI”, “UGT”, “POUM”. Desfilades d´improvissats soldats amb espardenyes i roba de feina marxant, decidits, a la mort, talment anassin a una festa. Tothom imaginant que la revolta militar durarà uns dies i que, els feixistes, en veure les banderes de la CNT-FAI fugiran a la desbandada. Camions protegits amb planxes de ferro, amb retxilleres per on col·locar el canó del fusell o la metralladora, improvisats tancs populars que tengueren una importància cabdal els primers dies de combats. Llargues desfilades de vehicles de totes les marques cap els fronts. Els Fiats i Renaults esportius de rendistes i senyorets que mai no havien fet feina, endiumenjats de símbols proletaris, curulls d´al·lotes rialleres que mostren, orgulloses, les pistoles agafades als oficials franquistes morts a la caserna de la Muntanya o plaça de Catalunya. Camionetes del repartiment del pa i la llet, amb canons que apunten el cel i treballadors que mostren el fusell en una mà i el pernil en l’altra. La banda de música de Sants que interpreta Els Segadors, La Internacional i La Varsoniana. I, les veïnes de Coll Blanc que ofereixen el poc que tenen a les ardents tripulacions dels estranys ginys i artefactes de guerra que surten envers el front: pastissos fets a casa, ampolles d´aigua per als milicians, mantes velles per dormir sota els arbres, llençols per a fer benes als ferits. Els infants corren, rere els camions i els cotxes incautats. S´acomiaden, jugant, del germà, el pare i fins i tot del padrí que, amb la vella escopeta de caça, vol marxar amb els joves i la padrina el persegueix, perquè troba que ha trabucat i considera que ha de restar a casa, per tenir cura dels néts. Autobusos de transport amb les banderes dels partits i sindicats d’esquerres onejant al vent. Antics cotxes de luxe, ara amb la Creu Roja i amb infermeres que porten les còfies blanques dels hospitals saludant, puny enlaire, quan passen davant les màquines de retratar que les immortalitzaran per a l’eternitat. Són algunes de les que marxen a les Illes, amb l’expedició del capità Bayo? Les mateixes que, quan la retirada de les tropes republicanes, en no ser a temps per reembarcar, són capturades pels falangistes, passejades pels carrers de Manacor, escarnides, violades i posteriorment afusellades a Son Coletes? Qui pot imaginar ara, quan el sol de la llibertat resplendeix en els cors dels combatents, que demà hi haurà llàgrimes, humiliacions, la tortura quotidiana regnant per places i carrers?
« | Abril 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |