Administrar

Un viatge al passat – El primer dia de la guerra civil a sa Pobla (Mallorca) -Trets enmig del carrer - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 01 Gener, 2020 15:45 | facebook.com

Un viatge al passat – El primer dia de la guerra civil a sa Pobla (Mallorca) -Trets enmig del carrer - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) -


N’Antònia estava asseguda a una cadira del menjador. Descambuixada, no semblava la mateixa. Com si hagués envellit de sobte. S’estirava els cabells i pegava cops amb les mans damunt la taula. Els fills, na Marieta i en Sebastianet, romanien al seu costat, li agafaven la falda amb les mans, neguitosos. Només tenien quatre i cinc anys respectivament. Ens miraren atemorits. Els vaig acaronar el cap. No sabíem què fer en veure una desesperació tan profunda. El ca tremolava de cap a peus i ens contemplava amb ulls espantats. (Miquel López Crespí)


El primer dia del Moviment hi hagué trets al poble. No tothom estava al costat dels falangistes i els militars.

Ens adonàrem del que passava en sentir els plors de n'Antònia, la dona del sergent de carrabiners que era veïna nostra. Nosaltres estàvem asseguts a taula, a punt de començar a dinar. La mare ens digué que anàssim a comprovar què s’esdevenia, si necessitava alguna cosa. Hi vaig anar amb na Isabel, la meva germana. La casa del sergent Vicenç Llodrà, un bon amic del pare i fervent republicà, era a dues passes.

Quan hi entràrem contemplàrem un espectacle que ens corglaçà.

N’Antònia estava asseguda a una cadira del menjador. Descambuixada, no semblava la mateixa. Com si hagués envellit de sobte. S’estirava els cabells i pegava cops amb les mans damunt la taula. Els fills, na Marieta i en Sebastianet, romanien al seu costat, li agafaven la falda amb les mans, neguitosos. Només tenien quatre i cinc anys respectivament. Ens miraren atemorits. Els vaig acaronar el cap. No sabíem què fer en veure una desesperació tan profunda. El ca tremolava de cap a peus i ens contemplava amb ulls espantats.

Són els primers records que serv, nítids, del començament de la guerra. Els plors i gemecs de n'Antònia, el ressò dels trets en la distància, les cares de na Marieta i en Sebastianet amb les llàgrimes als ulls, el tremolor del ca davall la cadira... Com si de sobte hagués penetrat en la fondària d’un malson. El grifó de la cuina estava obert i l’aigua sortia de les piques inundant el trespol, sense que ningú s’adonàs del desastre.

Vàrem restar paralitzades sense saber com reaccionar. Veia l’aigua córrer sota els peus. Em penetrava dins les espardenyes. Els rierols que inundaven el trespol portaven, talment fóssim els vaixells de paper amb els quals jugàvem de nines, les estampetes de na Marieta i en Sebastianet. Instintivament, em vaig acotar per recollir els cromos d’animals salvatges. Elefants i lleons de selves llunyanes. Hipopòtams i cocodrils que nedaven en uns rius que el dibuixant havia pintat d’un verd massa escandalós. Els cromos estaven banyats. Posats al sol potser es podrien salvar. Inesperadament, els trets que se sentien en la distància feren tremolar els vidres de les finestres. Què succeïa al meu voltant? En quina estranya situació em trobava? Era com si avançàs a càmera lenta per un espai misteriós. Veia que n’Antònia plorava. Mirava el moviment dels llavis de la meva germana. Segurament em deia alguna cosa però jo no sentia res.

Tot d’absurdes premonicions avançaven a una velocitat vertiginosa per l’interior del meu cervell.

S’havia produït el cop d’Estat pronosticat per n’Aurora Picornell i n’Andreu, el meu promès? La Mort arribant, resplendent, amb les seves urpes ensangonades indicant les famílies que serien portades a l’escorxador?

No podíem consolar la vídua del sergent Llodrà. N’Antònia estava trasbalsada. Vaig notar que tenia senyals d'haver-se rapinyat el rostre.

-Hi ha trets a la caserna! S’estan matant! –deia, sanglotant-. Diuen que hi ha ferits entre els carrabiners que han sortit al carrer a defensar la República. No ens hi podem acostar. Els revoltats disparen des de les teulades dels voltants. Ningú no sap qui guanyarà. Si triomfen els sublevats, em mataran l’home. Tothom sap que és d’esquerres. No té salvació!

Els trets ressonaven amb força enmig del silenci d’aquella hora isarda. Se sentiren dos forts espetecs i els tassons de la cuina tremolaren. El so em va semblar conegut. Feia poc encara jugàvem a fer música amb les culleres i les ampolles de vidre. Per aconseguir uns sons diferents els omplíem d’aigua. La música mudava segons la quantitat de líquid que hi possàvem.

Avui tot era diferent. El soroll dels trets penetrava dins la penombra de les nostres cambres, furient, amenaçant els somnis de la joventut.

Com si visqués enmig d’un inesperat malson. Em veia al costat de n’Antònia pronunciant paraules rituals que ni jo mateixa sentia. Què estàvem dient? Com provàvem de consolar la nostra veïna? Qui ens havia portat enmig d’aquella terra de ningú? El que vèiem i sentíem... s’esdevenia en la realitat o en despertar comprovaríem que era una il·lusió?

Com ho podíem esbrinar?

Mirava per la finestra de la cuina i només divisava una boira obscura penetrant dins les cases, difuminant les façanes. L’Àngel de la Mort introduint-se per les retxilleres de les portes a la recerca de la jugular dels primogènits d’Egipte.

A poc a poc comparegueren altres veïnes. Provaven de consolar la dona i els fills que romanien, atemorits, al costat de la mare. De sobte em vengué al cap una premonició terrible. “Si guanyen els falangistes ens vendran a cercar”.

Després de comprovar que les veïnes ajudaven n’Antònia, vaig agafar la mà de la germana.

-Anem cap a casa, corr. Tenc un mal pressentiment.

Quasi no podia pronunciar cap paraula. Les estampetes de coloraines navegaven encara per damunt els rierols d’aigua que sortien de les piques. Amb els nervis, la gent que anava entrant ho trepitjava tot. Na Marieta tenia a la mà els cromos que anava recollint del terra. Em mirava plorant, parlant solament amb la mirada: “Si marxes tot desapareixerà. Res no podrem salvar”.

Estava summament preocupada per la família. Imaginava què ens podria passar si guanyaven els homes que Martí Cerol, el cap de Falange, portava a fer pràctiques de tir a la garriga. En uns segons comprenia la santa innocència que ens posseïa unes setmanes abans. Creure que els carrabiners, els soldats fidels a la República, podrien sufocar qualsevol revolta! Vivíem encara amb la idea del fracàs del general Sanjurjo!

De què serviren tantes hores de reunió, les lectures, els debats a la Casa del Poble i a l’Ateneu? Intuïa que res ja no seria igual al que s’esdevengué després de la Revolució d’Astúries del 34. La victòria del Front Popular feia uns mesos ens havia adormit. Tornàvem a somniar amb llibres i escoles, sense arribar a copsar la profunda tenebror de la dreta, que ens vigilava esmolant les armes.

-Llibres per fer front als canons? –deia n’Aurora Picornell. Anau alerta aquesta vegada. Ja hi ha gent que cerca llenya verda per començar a cremar els cossos dels que avui sou aquí, reunits per parlar de l'alliberament de la dona, de la societat justa per la qual lluitam.

El pare era el president de La Societat i mai no havia dissimulat les seves idees republicanes. A casa, d’ençà d’un temps immemorial estàvem implicats en la defensa del progrés i la justícia social. Qui era que no sabia que havíem anat a repartir diaris i revistes del Front Popular? Els socis i amics de l’Ateneu participàrem activament en la difusió de les candidatures socialistes. La família va perdre nombrosos clients. A poc a poc les beates i els senyors deixaren de venir a la joieria. Donar beneficis a un esquerrà? Mai de la vida! Preferien perdre un dia sencer per anar fins a Ciutat que no comparèixer pel nostre negoci. “Esquerrans i xuetons”, pensaven, escopint al terra. “Només faltaria que algú els anàs a comprar res”, sentenciaven, curulls d’odi, d’una ràbia visceral que ressuscitava des del fons dels segles.

Què fer en aquelles circumstàncies?

Tenia el cap embullat. En uns dies compliria els vint anys. Talment un sobtat terratrèmol, els trets ens feien copsar la possibilitat d’una guerra. Quina mena de futur ens esperava? I el meu enamorat? On era n’Andreu en aquells moments? Havia anat a donar suport als carrabiners que resistien l’endemesa dels malfactors? El podien matar o ferir greument! Als vint-i-dos anys era el republicà més conegut del poble, l’ànima de la vaga de jornalers i jornaleres que paralitzà la comarca durant el més de març. Qui no coneixia n’Andreu Tonió? Quina parella que fèiem! Na Caterina, la filla del president de La Societat, sortint amb un sindicalista capaç d’aturar la recollida de les patates i la sega del blat! Un dia trobà la paret de casa seva pintada amb unes paraules que deien: Pronto te llegará tu hora. Muerte al comunismo. ¡Arriba España!. N’Andreu la va esborrar rient, sense pensar que allò pogués tenir més conseqüències. El padrí Rafel ens va advertir: “Vigilau! La situació s’embruta. Com quan els espies de la Inquisició senyalaven les cases dels jueus conversos que continuaven practicant la fe secreta dels nostres avantpassats. Són les flames del Sant Ofici que retornen sense que hi puguem fer res”.

On era el meu estimat, ara que els llops eren a lloure? El cor em bategava talment un motor desfermat, ben igual que si hagués fet una llarga carrera. Com els dies que sortia amb les amigues amb la bicicleta i jugàvem a veure qui feia més voltes a la plaça.

Tornàrem a casa. Explicàrem el que passava, el motiu dels trets que sentíem des del menjador.

Tothom ja s’havia adonat de la gravetat de la situació.

La padrina Margalida, que era a la cuina ajudant la mare amb el menjar, se senyà tres vegades i després s’assegué a la seva cadireta, prop de la porta que donava al corral. Sense dir res es tragué el rosari de la butxaca i començà a resar.

Havia tengut una visió del que succeiria en poques hores? Tots, a taula, estàvem callats, sentint el terrabastall provinent de la caserna dels carrabiners. Els trets i el plor de nAntònia. Ningú no gosava dir res. Omplint l’espai del pànic, el tic-tac del rellotge de paret i la veu de la padrina amb les seves interminables avemaries.

Amb un gest imperiós, el pare ens va fer seure.

Ens detendrien un parell d’hores després, a l’horabaixa. Aleshores encara no sabíem quin seria el nostre destí, de quina manera inexorable la revolta de la dreta canviaria la vida que coneixíem.

Record aquells moments com si fos ara mateix. Mai no tornaríem a estar plegats, dinant feliços i alegres com en els vells temps.

El pare va insinuar que ens hauríem d’amagar, que la situació podria esdevenir perillosa. Però la mare no creia que ens pogués passar res.

-Em voleu dir que hem fet per fugir escapats com si fóssim lladres, gent que hagués comès un crim? O sou dirigents de cap partit d’esquerra, estau enmig del carrer disparant contra els sublevats? Cap de vosaltres –i es dirigí als homes de la casa, al pare i al padrí- mai no ha agafat cap arma. Per no tenir, no tenim ni una escopeta de caça! Ja em diràs quina excusa posarien per venir a cercar-vos! M’ho voleu explicar?

Ningú dels presents no tenia ganes de menjar. Record que jo mirava el plat, les volves de fum que pujaven, lentes cap al sostre.

La mare ens anava abocant l’arròs que havia fet per dinar. Encara no podia creure que el que ocorria al carrer pogués trasbalsar la normalitat de la nostra vida quotidiana.

S’apropà al pare i li digué:

-Ets el secretari de La Societat... ja ho sé. Però no sou un partit i manco un sindicat que fa vagues. Quin pecat podríeu haver comès? Que determinats socis no van a missa i a la festa de Carnaval de l’any passat, algú, vestit de sacerdot, va fer befa del rector? No crec que això sigui motiu suficient per portar ningú a la presó. De què et poden acusar? Que La Societat té treballadors afiliats al Partit Socialista, al PCE, a Esquerra Republicana Balear? No sé què dir-te. Possiblement el més problemàtic sigui que, en el seu moment, admetéreu molts membres del club vegetarià i naturista El Porvenir. Les beates mai no us ho perdonaran! Relacionar-vos amb persones que volen nedar nues a s’Arenal de Llucmajor! Quina culpa té el president d’una societat de consum si els socis volen fer excursions el Primer de Maig, muntar un Orfeó o un equip de futbol? La cooperativa... pot ser considerada un “perill” per als comerciants del poble?

El padrí escoltava amb summa atenció.

-Martina –li digué-. Quan les coses s’embruten qualsevol excusa basta per a crear-te dificultats. O et penses que a determinats botiguers els agrada veure que els pagesos s’estimen més comprar a la cooperativa que als seus negocis? Hi ha gent que per quatre pessetes mataria sense pensar-s’ho gaire. Per un duro i per no pagar una factura. Per enveja. Per ràbia si l’hort és millor i aconsegueixes una bona collita.

Després, dirigint-se a la meva germana gran, Isabel, continuà:

-Tu sortires retratada amb n’Aurora Picornell a l’excursió de l’any passat al bosc de Bellver. No ho recordes? Era una festa amb actuacions musicals per a recollir diners per al Socors Roig Internacional. Ets la que pots tenir més problemes, ho reconec. L’enveja regna arreu, poderosa. I és una mala herba que mai no pots llevar del solc. Qui sap, possiblement no t’hagin perdonat que poguessis acabar la carrera de mestra, que amb na Caterina ensenyeu de llegir i escriure les persones que no han pogut anar a escola i tenen set de cultura.

Per uns instants la mare deixà de servir-nos. El soroll d’un cotxe va fer que anàs fins a la finestra per fer una ullada al carrer.

-És el cotxe de Nofre Moliner –ens digué-. Va carregat de jovençans que canten cançons. No sé què del Cara al sol...

-És l’himne dels feixistes! –exclamà el padrí Rafel, amb veu ronca.

Em dominava una por cada vegada més intensa, però encara no podíem imaginar el grau de dolor que cauria damunt la família, la desgràcia que ja volava, veloç, com la boira obscura que havia vist des de la finestra de la dona del sergent Llodrà i que anava fent niu en moltes cases.

La mare continuava amb les seves explicacions.

-M’ho digueren alguns amics. En Sebastià, el cuiner de la fonda Maravilla, el forner de Can Eixut: “Hem vist la teva filla retratada a Nostra Paraula, la revista dels comunistes. Anau vius, hi ha rumors de sublevació militar i els falangistes fan pràctiques de tir a Son Garrit. Cada diumenge n’hi van una dotzena, amb el cotxe d’en Toni Fideu i el camió d’en Jordi Costa”.

La mare aturà uns moments les seves reflexions en veu alta i s’abocà el menjar al plat. Sempre era la darrera a fer-ho. Fins que no havia servit tothom no descansava. Metòdica, ens volia ensenyar les “bones maneres” que ella aprengué en un col·legi privat de Palma on estudià uns anys de batxiller. Calia asseure’s com pertoca: l’esquena dreta, les mans netes. Ens vigilava amorosament. S’enfadava si deixàvem la roba a qualsevol lloc i si no ens netejàvem la boca amb el raspall. Quan sortíem al carrer ens passava revista de cap a peus, talment el capità d’una companyia vol que els seus soldats vagin perfectament uniformats.

El pare s’ho mirava tot amb posat de felicitat. A vegades, no podia resistir la temptació de dir-li quatre paraules amables i alhora iròniques.

-Martina... no veus que ja són unes dones. No estiguis sempre vigilant, com si fossin al·lotetes. Ja és ben hora de deixar-les una mica tranquil·les! Ja saben com han de seure i com han d’agafar la cullera i la forqueta! No et diuen res, no et contesten ni fan mala cara perquè t’estimen. Però segur que pensen que et podries estalviar tantes recomanacions!

En sentir el pare, la mare posava cara seriosa. Feia com si s’hagués enfadat. Endebades. Nosaltres sabíem que, en el fons, estava contenta. Era ben conscient del fet que el seu home tenia raó, però per molt que fóssim grans ella ens considerava les filles petites, les nines estimades que sempre necessitaven suport i consells.

Reia i, amb el gest acostumat, s’arreglava els cabells abans de dirigir-se al pare mirant-lo als ulls de fit a fit:

-Ara només falta que faceu pinya en contra meva! Bon altre! No sé què farien aquestes al·lotes sense jo! No en vull parlar! Amb l’Orfeó, les reunions a La Societat, les lectures de diaris i revistes i festejar, sembla que no tenen res més dins el cap.

Però aquell vint de juliol no hi havia rialles a casa nostra.

Na Marieta i en Sebastianet continuaven plorant desconsoladament.

Algú devia haver aturat el grifó de la cuina, agafat els cromos que navegaven vers una mar ignota per la casa del sergent Llodrà?


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Viatges – El 18 de Juliol de 1936 a Palma (Mallorca)

pobler | 01 Gener, 2020 14:25 | facebook.com

Viatges – El 18 de Juliol de 1936 a Palma (Mallorca)


Antonio Espina, l'escriptor i governador civil de la República, no ens ha volgut lliurar armes. Cap fusell. Nosaltres feia temps esperàvem l'insurrecció de la dreta. Abans del triomf dels colpistes, a Ciutat només hi havia seixanta o setanta falangistes. Amb tres-cents o quatre-cents treballadors armats -de la UGT, la CNT, ciutadans partidaris de la legalitat republicana- ningú no hagués piulat. Ni una mosca. Amb els quarters envoltats de milicians, cap militar no s'hauria atrevit a moure un dit. I de moure'l hagués estat la seva fi, igual que a Madrid, València, Barcelona. El poble armat és a vegades invencible. Petrograd l'any `17 n'era un exemple. Anàrem a veure n'Antonio Espina. Alguns companys cantaven la Marsellesa amb lletra de Marian Aguiló. (Miquel López Crespí)


Antonio Espina, l'escriptor i governador civil de la República, no ens ha volgut lliurar armes. Cap fusell. Nosaltres feia temps esperàvem l'insurrecció de la dreta. Abans del triomf dels colpistes, a Ciutat només hi havia seixanta o setanta falangistes. Amb tres-cents o quatre-cents treballadors armats -de la UGT, la CNT, ciutadans partidaris de la legalitat republicana- ningú no hagués piulat. Ni una mosca. Amb els quarters envoltats de milicians, cap militar no s'hauria atrevit a moure un dit. I de moure'l hagués estat la seva fi, igual que a Madrid, València, Barcelona. El poble armat és a vegades invencible. Petrograd l'any `17 n'era un exemple. Anàrem a veure n'Antonio Espina. Alguns companys cantaven la Marsellesa amb lletra de Marian Aguiló:

"Dels nostres avis l'obra bella

volem de nou fer reverdir

i al potent crit d'alarma s'aixeca

el fantasma imponent d'En Crespí..!

el fantasma imponent d'En Crespí..!

Del gran Colom la bella història

en la memòria tots tenim

venim al conjur de sa glòria

a refer l'obra del gran cabdill..!

Avant (oh mallorquins!

Lluitem per l'ideal..!

Anem, anem a fer bocins

la tasca del tirans".


Nosaltres feia dies que vetllàvem. No ens refiàvem de militars i dretans. Rebre Goded! Quina ximpleria! A les deu de dia devuit de juliol, n'Espina, acompanyant per altres dirigents del Front Popular (els senyors García, Darder, Ferretjans, Sureda, etc) reben el colpista que nega qualsevol implicació en una hipotètica rebel.lió dels militars en contra de la legalitat. Mentides i més mentides mentre soldats, oficials i milícies falangistes estan preparades per a començar la cacera d'esquerrans. Els rebels acaben d'enllestir els seus plans i carreguen les armes. Els nostres donen ordres desmobilitzadores: "No provocar", "No lliurar armes als sindicats que podrien servir per a iniciar una carnisseria entre germans". Com si els militars i falangistes, el sector més reaccionari del clergat, no preparassin precisament la més sangonosa endemesa de la nostra història! En Goded promet al governador civil, n'Antonio Espina, que romandrà fidel al govern. Però els oficials compromesos han rebut les ordres precises per a declarar l'estat de guerra i iniciar les detencions. Els dirigents del Front Popular fan esforços desesperats per desviar i calmar la justa ira del poble que ja sap que Franco s'ha aixecat a Àfrica. La ciutat és petita. Tots ens coneixem. Hi hagué fa uns mesos una bomba a la Casa del Poble. La dona del meu amic Rigo quasi hi mor de l'esclafit. Tothom sap que membres de la CEDA, d'alguns sindicats catòlics, la plana major de Falange, preparen llistats d'homes i dones que han d'executar sumàriament, sense judici. Una gran onada de sang s'apropa i els nostres responsables no ho volen veure. No caure en provocacions! No saben dir res més. Unitats mixtes de soldats i falangistes surten de les casernes armades de metralladores i canons. N'Antonio Espina tan sols sap repetir "No passarà res. Cal mantenir la calma. En Goded m'ha donat la seva paraula de cavaller que no s'aixecarà contra el govern". A les quatre de la nit de dia 18 mentre nosaltres vetllam davant les casernes, davant un dels caus de reunió de falangistes (el Círculo Mallorquín), el president de la Diputació, en García, amb un cotxe matricula PM-5908 s'aturà davant un grup que, ocupant la plaça de Cort, vigilava el Círculo. "Tots a casa", ens escometé. "A Mallorca no hi haurà rebel.lió militar. Avui matí, al govern civil, n'Antonio Espina ha parlat amb Goded i aquest ha jurat fidelitat a la República". N'Aurora Picornell exclama: "Estam venuts. Ens vendran a cercar un per un. Aquesta gent només creu en les eleccions i en la paraula que donen els assassins. Tenen por dels treballadors armats, els únics que podem defensar la llibertat tal com pertoca". Ben intencionats, excel.lents professionals, els nostres dirigents no han après les lliçons de l'avenç del feixisme a Itàlia i Alemanya. Molts de republicans lliberals tenen més por dels sindicats que dels escamots de Falange Española y de las JONS. Hi ha companys que ploren quan comproven que el governador no es decideix a lliurar armes per a defensar la democràcia. Una obscura premonició em sacseja l'esperit. Pens en la dona i la filla. Potser sigui aquesta la meva darrera nit. Ens lliuren desarmats als piquets d'extermini. Restar al carrer, amb la bandera roja del proletariat universal, amb la quadribarrada de la pàtria, és talment com demanar a viva veu una sentència de mort. Al matí, mentre cantàvem, il.lusionats, creient que les autoritats repartirien fusells, sentíem, de rere les finestres tancades, la mirada penetrant, aïrada, de la beateria palmesana afusellant-nos amb els ulls.


Ja és diumenge, dia 19 de juliol. Ens arriben noves que en Goded ha donat les ordres per a prendre el poder. No tornaré a veure la dona i la filla. Aquesta idea m'obsessiona. Encara és de nit. Hem vist els primers grups de falangistes armats. Anaven amb la camisa blava i brodat al pit duien, orgullosos, el jou i les fletxes. No ens han dit res perquè parlaven entre ells, una mica nerviosos. Deuen haver pensat que érem treballadors d'Acció Catòlica anant a missa primera. O no ens han vist. Espina ens lliura fermats de mans i peus als escamots de la reacció. Un company que viu a Puig de Sant Pere ens conta com ha vist entrar i sortir del quarter els falangistes i militars compromesos en el cop. Diu quan han arribat alguns camions de pobles. Pel raval de Santa Caterina la gent resta atemorida. Els feixistes campen a lloure i canten el Cara al sol ben alt. Van ben armats i ja han cremat els locals de la UGT i la CNT. Matinada cendrosa del denou de juliol. Quan surti el sol la sang inundarà, sense fre, places i carrers. Una torrentada mai vista acabarà amb tot el que fins avui mateix havia estat la nostra vida. No quedarà res dels nostres somnis ni de les nostres esbojarrades esperances en un món millor. Volíem justícia, llibertat, igualtat. Massa segles d'opressió, eternes jornades d'esclau, ajupits en el taller, damunt el terra. No poder donar estudis als fills. Sempre a les ordres de senyor i cacics. No hi ha feina per als esquerrans. Anar a combregar i confessar-se si volies un jornal. Emigrar a Buenos Aires, a l'Havana, a França per no morir de fam. Les nostres il.lusions...! Qui s'en recordarà d'aquesta generació que, en els anys vint i trenta, volgué ajudar a bastir una engruna de felicitat damunt la terra. Ben lluny queda aquella proclamació de la República un joiós catorze d'abril... En Ferretjans i en Rentería parlant al poble des de la balconada de l'Ajuntament. En Gabriel Alomar, entre el públic, donant tres visques a la República, els aplaudiments, la bandera roja de Pablo Iglesias enlairada per sindicalistes de la UGT... Dels despatxos de totes les institucions eren retirats els retrats del rei i la reina. Una nova època començava. O almenys això ens pensàvem. I pel febrer del trenta-sis (feia tan poc, d'això!), amb la victòria del Front Popular, aconseguírem l'amnistia per a més de quinze mil presos polítics. Sí, ben cert que no tornaré a veure la dona i la filla. Però tenc el cònsol que no seran vexades pels falangistes. En previsió del que ha succeït -qui no volia veure la realitat?, qui era que volia semblar un estruç amagant el cap dins la terra?- les vaig enviar a casa l'oncle, a Barcelona. Sortiren amb el darrer vaixell que deixà el port, amb tota la gernació feliç i riallera que anava a participar en l'Olimpíada Popular. Prop de les set del matí hi ha trets a la plaça d'Abastos. Militars i falangistes creuen foc de fusell. Els uns i els altres pensen que tenen al davant homes armats de l'esquerra -creuen que som nosaltres!- i es maten entre ells. Mor el falangista Joan Barberà. Uns altres fereixen el capità Josep Puch. Amb en Miquel, company d'il.lusions i lluites, decidim arribar fins a la Casa del Poble. Algú ha de protegir el local. Potser sigui un suïcidi pensar a salvaguardar els nostres llibres, els arxius amb els afiliats. Qui sap que poden fer amb els arxius, aquests llops que han sortit al carrer! Però no hi ha ningú a la Casa del Poble. On han desaparegut els companys? Tothom a casa seva seguint les instruccions de n'Espina i en Ferretjans? )Pensen que se salvaran, que ningú no anirà a casa seva? El cert és que no hi ha cap company al costat quan sent la frenada del camió. Ara tot són crits, insults. Obrin la porta de la Casa del Poble a culatades. Pugen les escales sense alenar, corren, espenyen els cartells que hi ha penjats a les parets, els quadres amb les imatges de Pablo Iglesias i Karl Marx. Són molts joves. Amb una navalla, agitats, estripen les banderes que portam el Primer de Maig. Duen el jou i les fletxes cosit al braçalet. Tots porten fusells i pistoles. Un comandant els dirigeix. En Miquel em mira atemorit. D'una ullada capt el seu missatge: "Això és el final. No podem fer res contra aquestes feres". Amb els ulls, retrocedint passa a passa, li dic: "Serà com a Alemanya. No deixaran llavors". Entren a la biblioteca on romaníem mig amagats. Rompen cadires a potades, els prestatges. Comencen a llançar llibres per les finestres. "Atadlos, las manos en la espalda, con hilo de alambre", exclama el comandant que els dirigeix. Ens han vist. No ens podem amagar. "Mirad dónde tienen escondidas las armas", crida, amb una pistola a la mà. És evident que a la Casa del Poble no hi ha armes. És més cert encara que nosaltres no amagam cap fusell. I més veritat encara que cap partit d'esquerres, cap sindicat, cap revolucionari no té armament per a defensar-se aquest denou de juliol. Haguessin bastat cinquanta fusells, una metralladora, per a barrar el pas a la rebel.lió militar. Si el governador hagués repartit armes no hi hauria hagut sang a la nostra terra. Ni plors a les nits. Ni dones ni infants desesperats aferrats als pares suplicant per la vida de l'espòs, del pare. Mentre em lliguen les mans a l'esquena, veig com aquests jovençans de casa bona trepitgen els estimats volums, els cremen enmig del carrer. Sent les riallotes dels senyorets. Tants llibres comprats dificultosament per a la Biblioteca! Que poc coneixen els rics l'amor profund per la cultura dels que no han pogut anar a escola! És la fúria dels posseïdors, dels qui tot ho tenen, contra els pobres que han pogut aprendre, saber llegir, saber d'història, de geografia. Volíem conèixer la nostra vertadera història, la del món treballador, des de la gran revolta d'Espàrtac fins a la revolució russa. Aprendre de llegir i escriure quan acabes la feina, amb el cos cansat, llevant hores de son. Els falangistes actuen amb la convicció que això és una guerra de veritat i no cal anar amb contemplacions. No té temps per a gaire més reflexions. D'una culatada l'han tirat de cara al trespol. Li peguen potades. "Rojos de mierda". Li escupen. No pot endevinar d'on li cauen al damunt tant de cops. El comandant, mentre destripa els volums de revistes enquadernades (El obrero balear, Antorxa, Nostra Paraula, El Comunista, Foch i fum...) crida a la llopada: "Sin contemplaciones. No tiene que quedar ni uno". Les senyores i senyoretes de la CEDA s'entretenien, abans de l'aixecament, a fer fitxes amb els noms dels veïns o empleats que no anaven a missa o eren vistos a les manifestacions obreres del Primer de maig. "Cabrón comunista. Te vamos a arrancar los cojones". Una sessió intensa de colps furiosos, rabents, salvatges, li fan escopir sang per la boca.

El pugen a potades dalt del camió. En Miquel resta acubat, talment un mort. Davant la Casa del Poble cremen centenars de llibres. Els llancen, enmig de fortes riallades, des del primer pis. El camió resta ple de companys del sindicat. Tots junts. Anarquistes, socialistes, republicans, obrers sense partit. El camió deixa gent en el castell de Bellver, a Sant Carles, als vaixells convertits en presó. A ell el deixen a can Mir, el magatzem de fustes convertit en presó. Tant d'anar amunt i avall per a tornar quasi al mateix indret, prop de la Casa del Poble! Un grup d'oficials contempla sorneguer l'escena. Els davallen de mala manera. Un diu, burleta: "Se acabó el marxismo y la masonería en España". Comença a rebre per totes les parts del cos. Milers de dolors s'ajunten, avancen pels nirvis, es multipliquen. Se n'adona que ja ha perdut dues dents. La sang continua rajant per la boca, empastifant la llengua d'una agror salada desconeguda. Mai no l'havien apallissat d'aquesta manera. Sent els impactes d'un instrument metàl.lic damunt l'esquena, a les cames, als genolls, a les mans insensibles pel dolor que augmenta progressivament fins a límits indescriptibles. Tots els porus del seu cos exhalen suor i sang. Ara cada centímetre de la seva pell sofreix la força immensa d'un pes que l'aixafa sense deixar-lo respirar. Les culatades al rostre l'atordeixen. Pensa en la dona, la filla. Sort que ja deuen haver arribat a Barcelona. Voldria insultar-los, dir alguna cosa, però no pot obrir la boca. No pot dir res, malgrat intueix que els insults prossegueixen. Algú diu que han de matar les dones dels rojos. Que mai més els bolxevics puguin engendrar ateus i vaguistes, ganduls que només pensen en "la repartidora". Se senten trets. Un crit. )Els mataran d'un tir al clotell, sense una ficció de judici? )Potser l'home hagi davallat tan baix? La força que dóna a uns al.lotots tenir un fusell a les mans! Senyorets, estudiants de casa bona, admiradors de Hitler i Mussolini, fidels seguidors de Ramiro de Maeztu i José Antonio, esdevenguts escorxadors experimentats, disposats a esser els herois de la pitjor carnisseria de la història.


Resta ajagut damunt el fred trespol del magatzem. En Miquel encara no ha recuperat el coneixement. No sap quant de temps deu haver passat. Ja fa segles que va perdre qualsevol noció d'espai-temps. )Qui podia imaginar que totes les esperances de la seva joventut acabassin així, enmig de la sang i els crits sens misericòrdia dels assassins? Quantes inútils discussions a la seu del partit i del sindicat, amb els companys de la feina, damunt la possibilitat d'arribar o no a la societat sense classes per la qual lluitàvem mitjançant les eleccions, sense necessitat de vessar sang! Les nostres revistes portaven les posicions de Largo Caballero contra Prieto i Besteiro. Informacions del que succeïa a l'URSS. L'escissió dels comunistes i llur aliança amb els anarquistes ens va fer molt de mal. La venda de El Comunista i de Nostra Paraula quasi acabà amb la distribució de El Obrero Balear. Mestre Gaspar, el més vell revolucionari del Molinar, ja ens ho explicava i no el volíem creure: "Mai s'ha vist, d'ençà que existeix l'home a la terra, que els rics donassin als pobres part de les seves propietats a les bones". Haguérem de veure el que feien els militars amb els miners d'Astúries l'any trenta-quatre per a saber com era de veritat la dreta espanyola. Els legionaris a les ordres dels africanistes (Franco i tota la colla) mataven sense miraments. A partir de la revolució del `34 ja sabíem el que podia ser el feixisme. )Per què no ens volgueren donar armes els dirigents del Front Popular? )Estaven venuts? Ben cert que ningú no s'hagués mogut a Ciutat amb una cinquantena de fusells a les nostres mans. Ni hi hagués hagut detencions, trets en la nit, tortures a casernes i camps de concentració. Se n'adona que té un parell de costelles espanyades. No es pot aixecar. No es pot moure. No pot parlar ni cridar. L'estómac li crema com si hagués begut alcohol pur. Té braços i mans paralitzats per la pallissa. Una set immensa li crema la gargamella com si fos un bisturí clavat al coll. Pel juliol, el calor es torna insuportable. De sobte, quan menys ho esperava, una riallada obscena i una potada a les parts: "(Levanta, rojo de mierda!". Proven d'aixecar-lo. Pesa com un sac de patates. Cau novament damunt el trespol. Nota com si davallàs vers una fondària infinita. Les cames, el cos, ja no li responen. Ignora quants d'ossos li han trencat. Sap que l'han maçolat a consciència. El cos li pesa una tona. Ara se'l llancen l'un a l'altre. No pot distingir els rostres, el color dels uniformes. Pensa: els hauran de fer desaparèixer, car estaran tacats de sang. De sobte se n'adona que va errat: a partir de dia denou de juliol serà un honor lluir a la pitrera taques de sang republicana. Les al.lotes de l'esquifida burgesia, les nines dels botifarres, s'emocionaran escoltant les "heroïcitats" del jove batxiller, de l'advocat de missa i comunió setmanal, fidel votant de la CEDA, afiliat d'amagat a Falange Española. No pot pensar gaire perquè a cada moment que passa augmenten els insults. Sensació d'asfíxia. Una angoixa creixent en notar que l'aire no li arriba als pulmons. Pluja de cops als ronyons. S'ha tornat insensible al dolor. Quantes vegades ha perdut el coneixement? No ho sap. No ho pot destriar. Recorda, com una cosa molt llunyana, l'acomiadament en el moll. La dona i la filla pujant al vaixell. Barcelona. L'Olimpíada Popular. Amb l'oncle estaran bé. Calia esperar temps millors, que passassin els rumors fent referència a una possible revolta militar contra la República. El consola saber que la família no l'ha vist d'aquesta manera. La mare li va dir un dia: "No et fiquis en política. Voler canviar el món no és cosa de pobres. Nosaltres sempre perdem governi qui governi. Deixa els partits per als qui tenguin l'esquena ben coberta". Quants de dies dura aquest interrogatori brutal? Obscuritat. Negra nit. No ho sap. Intueix que contínuament arriben més camions. Crits, més ofenses als detinguts. Cops i bastonades. Algú, torturat salvatgement, plora ben a prop. Aquest estiu no anirem amb l'esposa i la filla a nedar a s'Arenal. Morir als trenta-dos anys. Pel mes de febrer, amb la victòria del Front Popular, quasi ens imaginàrem que podíem deturar l'avenç del feixisme. Dimitrov parlava de la necessària unitat entre burgesos i proletaris, de deixar de banda la revolució socialista, expulsar dels sindicats els elements esquerranistes que no confiaven en la bondat de la democràcia formal. Havíem d'aïllar anarquistes i poumistes. El POUM, Andreu Nin -que pogué sortir en darrer moment de l'URSS-, era un aliat del feixisme. Dimitrov tenia raó. No podíem repetir els errors d'Astúries, voler implantar un estat obrer i camperol. Però en Largo Caballero parlava de revolució proletària, deia que no ens fiàssim dels capitalistes. Finalment, ho havia de reconèixer ara que ja no hi havia res a fer, anarquistes i poumistes tenien raó. Per confiar massa en les paperetes electorals ens han trobat desarmats, ovelletes portades a la bocassa afamegada dels llops.


Una nit eterna, sense final. Nota que l'han deixat tot sol. Resta tirat dins una cel.la. El va posseint, inabastable, una asfíxia que no fineix, que es va fent més intensa, més real. El dolor li recorre la geografia desfeta del cos. Quantes hores mesurables han trascorregut d'ençà la brutal detenció? És conscient que no pot contestar ni a les seves mateixes preguntes. La soledat no li porta cap disminució sensible dels sofriments. Roman allargassat en terra, atent només a l'aire que cada vegada li és més esquiu, que cada vegada li costa més respirar. Les punxades que li obren la carn, que li penetren en totes les direccions, ja no vénen d'un lloc determinat: boca, estómac, orella, coll, braços, mans. És tota la seva existència que s'ha convertit en una immensa massa palpitant, posseïda pel més espès dolor. Nirvis i venes bateguen a una velocitat inusitada i desconeguda i el volen obligar a cridar, però fa temps que ha emmudit, ja no li surten gemecs. Comprèn definitivament que la seva situació s'acosta al final. Sap que el mataran. A ell i a tots els companys del sindicat. Els aniquilaran. No els torturarien d'aquesta manera si els haguessin de portar davant el jutge per a declarar. Una vegada vaig José Antonio a Aquí estamos José Antonio. Parlava de la dialèctica dels punys i les pistoles, d'un imperi, de llei i ordre. Els mataran com es maten els cans. No existeix cap legalitat. Fins i tot els jutges s'han militaritzat i dicten "justícia" amb la pistola. Després d'aquesta carnisseria els rics podran fruit de cinquanta anys de pau i tranquil.litat. Mai més vagues, manifestacions del Primer de Maig, la Marsellesa, la Internacional pels carrers. Mai més la necessitat d'organitzar eleccions cada quatre anys per a vèncer els pobres electoralment. La pau perpètua. La pau dels cementiris.


Ara ja sap que només tendrà el dolor per companyia. No els volgueren donar armes. Covardia. Pels passadissos del magatzem se senten veus: "Hay que fusilarlos en las tapias del cementerio". Tenen una ràdio engegada. En Zayas, cap dels falangistes, parla de "reconstruir un imperio", "hermanarse con Italia y Alemania en la lucha contra el bolchevismo". Ara ja sap, és ben conscient, que el poden triturar, desfer, aixafar cada part, cada centímetre quadrat del cos; però no ignora tampoc que ningú no podrà arribar mai al racó més amagat on vibra potent l'esperit de resistència del poble. N'Antònia, a Barcelona, ja deu imaginar que l'han anat a cercar o que ha mort al carrer, defensant la República i la llibertat. "De la meva boca no sortirà cap nom. Ni el nom de la meva dona, sabran. Nosaltres i ells som d'uns móns diferents, sense possible comunicació". Agudització de l'asfíxia. Què fer? Cridar? Plorar de desesperació? Demanar ajut inútilment? I, tanmateix... )a qui podria demanar ajut? Se senten trets en el pati. Els volen atemorir encara més? )Maten de dia, amb tota la gent anant a la feina, sense que els importi el que pugui pensar el poble? Morir per morir, val més resistir, callar, no cridar. No suplicar. El més important: no humiliar-se al seu davant. Mossegar-se la llengua fins a fer-se sang. Els seus botxins fruirien de plaer si veiessin que ha cedit, que suplica, que demana perdó. )Perdó per no creure en tirans ni en déus de fusta? No. Un home a vegades es pot comportar com un home. Pel seu cervell passen, ràpids, els records d'aquests darrers dies. La besada a la dona i a la filla al peu de l'escala del vaixell. L'Orfeó Proletari que dirigia el mestre Dalmau contava L'Emigrant. "Ben segur que donàrem una lliçó a les democràcies que fan el joc al feixisme. L'Olimpíada Popular de Barcelona eclipsarà els fastos de Berlín. En pots tenir la seguretat". M'estim més morir enfront el mur, amb el puny alçat, cridant Visca la República!

Ara ja sap que falta poc per al final. El dolor l'acompanyarà fins als afores -cementiri, camí dels Reis- on d'ençà fa llargues hores han començat les execucions. Novament dalt del camió. Altre vegada els crits i els insults. El filferro amb el qual li han lligat les mans continua penetrant en la carn com si fos un esmolat ganivet. I en Miquel? )Què fan amb els cadàvers dels que moren durant la tortura? Dins del camió pot distingir amb dificultat rostres d'amics i companys. Trista matinada de juliol. Són els cossos torturats d'una generació que volgué canviar el món. Silencioses mirades. El motor es posa en marxa. Ens segueix un cotxe ple d'oficials i un capellà. Partim. Camí del cementiri. Darrer viatge. Encara falta molt perquè surti el sol. Ningú pels carrers deserts. El cor: una màquina atrotinada que ha arribat al final del camí. Pulmons inundats de sang. Quasi no pot respirar. Malson. Ombres amb fusells i el capellà que s'arromanga la sotana per no tacar-se de sang. Un oficial ens col.loca davant el mur amb gestos bruscos i violents. Ningú parla. Els fanals del cotxe, com una sobtada explosió lumínica, ens encega. Pensa en n'Antònia, en la filla. Després una descàrrega, el no-res. Inesperat silenci glaçat, fred que avança inexorable i victoriós fins a la darrera prolongació de tots els nirvis.


Sa Pobla i els presoners republicans

pobler | 01 Gener, 2020 00:30 | facebook.com


Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...


Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.


Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...


L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!


Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).


En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".


Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!


Miquel López Crespí


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS