pobler | 29 Desembre, 2019 21:25 |
Viatges – Espanya 1808 - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí La Conspiració (Editorial Antinea (Castelló, 2007) – Premi Internacional de Narrativa
GOYA
L'exèrcit francès ja no era format per aquella colla de voluntaris que volien instaurar arreu la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. En boca de Murat, Bonaparte o qualsevol dels nous generals i mariscals les antigues paraules que havien trasbalsat la humanitat sencera perdien qualsevol mena de significat. Eren com a meuques barates que es venien a qui pagava millor. Un disfrèç per a amagar el saqueig dels pobles; un romanço per portar a la matança els que encara confiaven amb aquells remeiers d'arenes i cendres. La guerra ja no seria mai, com volien Marat i Robespierre, Babeuf i Saint Just, un instrument per a alliberar els homes de la tirania i el despotisme. La guerra, en mans dels nous senyors del món, esdevenia des d'aquell instant l'habitual instrument de l'opressió; la manera d'obtenir més guanys i riqueses per als de sempre. (Miquel López Crespí)
L'exèrcit francès ja no era format per aquella colla de voluntaris que volien instaurar arreu la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. En boca de Murat, Bonaparte o qualsevol dels nous generals i mariscals les antigues paraules que havien trasbalsat la humanitat sencera perdien qualsevol mena de significat. Eren com a meuques barates que es venien a qui pagava millor. Un disfrèç per a amagar el saqueig dels pobles; un romanço per portar a la matança els que encara confiaven amb aquells remeiers d'arenes i cendres. La guerra ja no seria mai, com volien Marat i Robespierre, Babeuf i Saint Just, un instrument per a alliberar els homes de la tirania i el despotisme. La guerra, en mans dels nous senyors del món, esdevenia des d'aquell instant l'habitual instrument de l'opressió; la manera d'obtenir més guanys i riqueses per als de sempre.
Què havia passat amb el somni de la conspiració, amb la lluita per bastir la República Catalana, amb els esforços per alliberar de l'esclavatge els pobles que patien sota l'opressió de la monarquia espanyola?
Isidro Bayeu, com un implacable cirurgià que obrís la nostra carn i el nostre esperit amb un bisturí ben esmolat, ens anava narrant, nit rere nit, el final del somni de la llibertat.-Tots coneixíeu Goya. Malgrat que fos el pintor de la cort, un artista estimat per Godoy i els borbons, el cert és que, i tothom ho sabia, era un home que odiava profundament aquella Espanya endarrerida, fermada amb cadenes a la picota, en mans de la ignorància i les supersticions. Tètric reialme de l'Acte de Fe i les curses de brau vivint, sempre, dels robatoris dels pobles esclavitzats per la força de les armes.
Ben cert que no era membre actiu de les lògies, que mai no es va poder provar que formàs part de cap organització com la vostra: protegia la seva família i el seu art. Volia deixar testimoni del seu temps. Era conscient que la participació activa en les lluites polítiques minva les possibilitats de bastir una obra per a l'eternitat. Una vida dedicada a l'art, l´únic déu que tenia. Però a hores d'ara, si ho analitzam fredament, ens podríem demanar qui va actuar de forma més política... els demagogs de la mentida, tants d'oportunistes que només xerriquen per a veure què hi poden treure de profit personal apuntant-se a un bàndol o a un altre, o ell, amb els seus quadres i gravats?
Malgrat aquella aparent distanciació de la vida política activa del moment, no era cap secret que molts dels diners que guanyava pintant el borbons, els personatges que pul·lulaven per la cort, els enviava sovint a membres actius dels grups que lluitaven contra el clergat i la despòtica monarquia espanyola.
Segurament era l'home que més esperava de la bondat de la influència de la ciència i la cultura francesa per a aconseguir la fi de la ignorància en els regnes d'Espanya.
De cop i volta tot mudà.
Jo era a casa seva el dia de la sublevació del poble de Madrid contra les tropes de Murat. Jo havia anat a la capital per a estudiar i, mancat de recursos per a pagar una residència, Goya em deixà romandre a casa seva.
Em tractava talment fos un fill seu. El pintor tenia la casa prop de la Porta del Sol, en ple centre de la capital. Des d'aquell privilegiat observatori poguérem observar el dantesc espectacle que s'oferí als nostres ulls el dos de maig de 1808. Murat tenia seixanta mil homes en armes, un immens parc d'artilleria amb més de dues-centes peces de tots els calibres. Eren tropes experimentades en mil batalles victorioses, els regiments que havien vençut als prussians, als austríacs, als italians i que es disposaven a envair Rússia i Anglaterra. La repressió contra la sublevació va ser ràpida i sense contemplacions. Malgrat que algunes casernes de l'exèrcit espanyol obriren les portes al poble i es repartiren fusells i canons, el cert és que la població no va poder resistir l'envestida de la cavalleria ni el salvatgisme dels mamelucs egipcis. Fins i tot les dones, fills en braços, armades amb els ganivets de cuina es llançaven contra els mercenaris àrabs de les tropes napoleòniques. L'artilleria polonesa que ajudava els francesos va ser implacable en les seves descàrregues contra la població desarmada. Dos mil morts entre homes, dones i infants. Execucions contínues de tothom que es trobava pel carrer després del toc de queda. Afusellaments a qualsevol indret sense perdó per a ningú que hagués resultat sospitós d'haver participat en els avalots.
Ni perdó ni clemència per a cap dels detinguts.
Les tropes franceses, nervioses pels morts que havien tengut, agafaven tothom que trobaven pel carrer.
Des de la balconada de la casa de Goya, a primeres hores del matí, abans que els destacaments de Murat controlassin la situació, havíem vist com grups d'homes i dones armats solament amb forques, improvisades llances i ganivets atacaven les patrulles franceses. El que el poble de Madrid va fer amb els membres d'aquelles unitats militars eren de mal descriure. Els soldats de Napoleó eren escorxats de viu en viu enmig del carrer. Les dones, com a lleones afamegades, obrien la panxa d'aquells homes feia uns minuts orgullosos i que miraven el món con si en fossin els amos i senyors. Els tallaven braços i cames, les parts. Els arrossegaven pel carrer fent-los jutipiris. Escopien damunt els cadàvers fets bocins. Els penjaven dels arbres. Dantesc espectacle de mort i mutilacions que era observat pels infants com aquell qui contempla una fira del poble.
Poc temps després d'aquestes accions, quan les notícies arribaren a l'estat major que comandava Murat, s'impartiren ordres severíssimes per a aturar en sec la rebel·lió.
No solament eren executats els participants en els aldarulls del matí, els combatents actius, aquells que havien estat trobats amb les armes a la mà, rere les improvisades barricades fetes pels carrers de Madrid, o que havien estat copats a les casernes o esglésies en ruïnes on havien provat de resistir. Els destacaments de cavalleria, les tropes mercenàries, els botxins que acompanyaven l'exèrcit de Murat també havien agafat la dona que havia sortit a comprar pa per als fills, el vellet que cercava els netets entre la multitud, la monja que havia sortit a tenir cura dels ferits.
De la balconada del pis, amagats rere les cortines per tal que els soldats no ens veiessin i ens disparassin, observàvem l'esfereidor espectacle.
Goya plorava. Va estar tot el dia sanglotant. Sense aturar, amb mà ràpida i destra dibuixava el que vèiem.
El mirava sense pronunciar paraula.
Tot un món feréstec i alhora real com la vida i la mort que bategaven als carrers i places de Madrid naixia al calor de la seva frenètica activitat. De les seves mans nervioses anaven sorgint, l'una rere l'altra, amb precisió quasi matemàtica, les escenes que havíem vist feia unes hores. Les llàgrimes del pintor es mesclaven amb el negre del llapis. Mai la pintura havia estat tan humana. Parlava amb mi, mormolava munió de pensaments inconnexos, provava de fer-me conèixer el significat de la seva febre creativa. Però jo sabia que la meva presència era fantasmal per a ell, una excusa per a sincerar-se amb algú, amb les ombres del seu esperit. Qui sap d'on procedia la força del seu art. Qui pot esbrinar d'on neix exactament el poder creatiu dels genis, de quina fon beuen els immortals?
Amb qui parlava Goya el dia dos de maig de 1808? Amb mi o amb l'eternitat? Amb el jove estudiant sense recursos que vivia de caritat a casa seva o amb les forces tel·lúriques que la invasió francesa acabava d'aixecar? Potser entenia que, a partir d'aquells moments, tot es giraria en contra nostra.
No vaig gosar interrompre la seva feina. Era a la seva vora, atabalat pel que copsava. Mai de la vida havia vist com la pintura esdevenia crònica immortal d'uns fets recents. Quin historiador podria haver descrit millor el que s'esdevengué aquell dia terrible? On eren les paraules per a narrar el que veien els ulls, la sang roja brillant, abans d'enfosquir-se, sota el resplendent sol del migdia?
Més tard arribà el domini de les mosques i el concert de les descàrregues. Melodia de gemecs i de crits. Ningú no s'atrevia a retirar els cadàvers allargassats per carrers i places. I només feia unes hores, al mateix indret de la mort, hi havia hagut rialles d'infants, cançons de menestrals treballant en llurs tallers, la veu amable de les al·lotes que repartien l'aigua i la llet pels portals de la ciutat.
De nit, mentre se sentia encara el crepitar de les descàrregues, Goya va agafar l'abric i una carpeta plena de paper de dibuix. Em digué de cop, talment hagués enfollit:
-Acompanya'm, Isidro. Vull ser testimoni de tot el que s'esdevé en aquest dia del judici final. No sents trets en la distància? Malgrat el silenci que plana damunt la ciutat ocupada sent el plor de les vídues, de les mares que han perdut els fills.
No vaig tenir temps de contestar-li, d'explicar que la proposta que em feia era summament perillosa: sortir al carrer era exposar-te a una mort segura. Arreu se sentia el sant i senya de les patrulles, la remor de les botes clavetejades damunt les llambordes. En altres indrets tan sols se sentien les diverses parles dels soldats; aquí i allà crits guturals en francès, polonès o àrab. Una patrulla donava ordres d'aturar-se a la colla de presoners que portaven a l'extermini. Més a prop, els cops de les culates dels fusells contra les portes tancades de tantes cases atemorides per la sang que es vessava arreu.
Els plors dels infants quan veien entrar els soldats a casa seva omplien tota l'extensió dels moments que estàvem vivint. El regust de la pólvora que encara flotava en l'ambient em feia tossir. Per a tota la vida, dins el cervell, ja per sempre més, el plor dels infants mesclat amb la sentor de sang i la flaire de la pólvora que matava a altes hores de la nit. El vent portava crits des d'imprecises distàncies. On els estaven matant, a quin indret ocult continuaven la seva feina els carnissers de l'escorxador, qui continuava donant ordres per a la massacre?
No sé el temps que vàrem estar amagant-nos pels foscos portals de les cases, defugint com podíem les llanternes de les patrulles militars. Només sé que de cop i volta érem entre els oms dels afores. La lluna plena ens descobria enmig d'aquell panorama desolat. Sabia que érem en perill. Qualsevol persona ens podia veure, imaginar que anàvem a parar una emboscada als soldats francesos.
Des de l'indret per on avançàvem podíem distingir llunyanes llanternes, boirosos escamots d'execució, els destacaments ocupats en tan ferotge carnisseria.
Quasi sense adonar-nos del llarg camí trescat, érem al lloc exacte on afusellaven els detinguts. Podíem veure els darrers gests de les figures que queien l'una rere l'altra, talment contemplàssim un espectacle teatral. Alguns alçaven els braços, altres queien al terra ferits de mort, el cap xapat per les bales dels fusells. Guirigall de gemecs, imprecacions contra els francesos, insults dels botxins. El camp que trepitjàvem era un vertader escorxador. Goya dibuixava a la claror esplendent de la lluna que dominava l'escena que teníem al davant.
Em demanava com es podia treballar en condicions tan estranyes, exposats a ser descoberts en qualsevol moment; sens dubte, en cas de ser vists per les patrulles ens portarien al lloc exacte de les execucions sense demanar-nos res, sense que a ningú importàs qui érem, sense comprovar si el foll dibuixant de la nit era el famós pintor de la cort.
Tremolant, m'adonava que havíem estat caminant per damunt un munt de cadàvers encara calents. Les meves sabates eren plenes de sang! En la fosca no ens havíem adonat que érem en un dels indrets de la matança. Trepitjàvem deixalles humanes, cossos sense vida; qui sap si algun d'aquelles morts era un company d'estudis, el veí de l'escala, el llibreter a qui comprava els llibres de vell quan m'arribaven alguns diners de casa.De cop i volta, sense poder fer-hi res, vaig començar a vomitar. La febre em posseí sobtadament. Estava aferrat a un arbre contemplant aquell munt de morts que poques hores abans encara ens acompanyaven, eren al costat nostre poblant el món dels vius i amb els quals havíem intercanviat unes paraules al forn o a la taverna de davall casa. Ara eren cadàvers abandonats, ombres esteses damunt la terra, en les grotesques positures a què t'obliga la mort quan et pren el cos de forma violenta com era el cas.
Goya restà dibuixant fins ben prop de la matinada.
Jo em vaig passar el temps que vaig romandre al seu costat provant d'espantar els cans famolencs que s'havien llençat damunt els morts. Amb el meu garrot d'olivera els vaig fustigar sense aturar. Eren cans o llops del bosc venguts a posta per a fruir d'aquell festí improvisat? Ambdós tipus de fera alhora? Quins eren més salvatges... les feres olorant les deixalles humanes, o els botxins que havien causat la carnisseria? No us ho podria assegurar amb certitud.
Jo estava malalt i encara no entenia el que fèiem a tan poca distància dels afusellaments. Com era possible que no fóssim conscients del perill que corríem? Podíem caure en mans dels francesos en qualsevol moment i, ben segur, ens haurien acusat d'actuar contra les tropes d'ocupació. Goya i un estudiant morts la nit dels dos de maig de 1808. Algú hauria sabut mai on i qui ens havia portat a l'escorxador?
De cop i volta, Goya, talment una ànima que hagués comparegut procedent d'un altre món, s'adreçà a mi i em digué:
-Has vist la sang, Isidro? Has olorat la sang, Isidro? Has tocat la sang que tot ho ompl? Un diluvi de sang calenta ha caigut damunt Madrid, damunt tots els pobles que conformen aquesta presó de pobles que anomenen Espanya. La humanitat, en pots tenir la certitud, ja no serà mai com la coneguérem abans de la sang. I nosaltres tampoc, Isidro. Nosaltres tampoc ja no serem mai més com érem avui matí, Isidro. Avui hem assistit a la fi del somni de la Llibertat. Les banderes que ens havien de portar la Igualtat somniada, la Fraternitat entre els homes, han fet vessar rius de sang, un immens oceà de sang espessa i calenta. Talment com si haguéssim assistit a la feresta arribada dels quatre genets de l'Apocalipsi. Qui, a partir d'ara, podrà creure en la força alliberadora de la cultura francesa? Les baionetes de Murat i de Napoleó han servit per a destruir l'herència de l'Enciclopèdia, per a enterrar el missatge de Rousseau molt més que les fogueres de la Inquisició.
Em mirà amb els ulls banyats per les llàgrimes i afegí lentament, com si no pogués pronunciar les paraules:
-Les baionetes de Murat són les que, en lloc de portar-nos la Llibertat, faran tornar el Sant Ofici, els borbons novament. Què restarà d'aquí pocs anys dels debats tenguts a recer de les lògies, del combat dels catalans i espanyols que el noranta-tres volgueren proclamar la Llibertat de Catalunya? Quan el darrer soldat francès hagi abandonat el territori espanyol Ferran VII tancarà les universitats i obrirà més escoles de tauromàquia. I a tots els pobles i ciutats s'aixecaran els patíbuls d'on penjaran els cadàvers d'aquells que somniaren un món millor.
Bayeu tenia raó. El que s'anomenava Espanya no tenia salvació. L'hora final de l'imperi havia sonat feia molt de temps.
Bolívar, els indis, els negres revoltats a les colònies no necessitaven l'ajut de Bonaparte per a alliberar-se. També la futura república catalana, la que naixeria després de la desfeta imperial espanyola, seria obra dels catalans mateixos sense ajut de cap exèrcit estranger.-
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí La Conspiració (Editorial Antinea (Castelló, 2007) – Premi Internacional de Narrativa
pobler | 29 Desembre, 2019 15:25 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (IV) - Records de la Mallorca dels anys 60 -
Les primeres detencions - L´interrogatori -
A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres... (Miquel López Crespí)
Els interrogatoris per les pintades en defensa de Julián Grimau van acabar a altes hores de la nit. Amb els anys, molts detalls ja s´han esborrat de la memòria.
Però record que va ser llarg.
Volien que signàssim l´acta afirmant que formàvem part d´una cèl·lula de les Joventuts Comunistes. Els costava entendre que actuàvem pel nostre compte, sense que ningú ens manàs.
Ens miraven, dubtosos.
Els pares sempre havien estat sotmesos a vigilància policíaca. Sabien a la perfecció que no eren de cap partit polític clandestí. Aleshores... d´un sorgia un grupet d´estudiants antifranquista? Crec que al final s´adonaren que dèiem la veritat, que no calia insistir-hi més. Havien omplert de palla burocràtica les nostres declaracions i, per aquella temporada, la detenció els servia a la perfecció per quedar bé davant Madrid. Es veia amb claredat que tan sols els interessava bastir un expedient prou gruixut per enviar al TOP, el tribunal de repressió franquista.
Eren torturadors experimentats. Sabien qui tenien al davant. No res a veure amb les detencions de guerrillers a la península, amb les pallisses i assassinats per les muntanyes de Conca, València i Terol. Jo havia sentit el pare explicar com era la repressió per aquells indrets. Cops fins a la mort, ungles i dents arrancades amb tenalles, ferro roent als ulls, punyalades a dones embarassades, cases de pretesos col·laboradors cremades, electricitat en els testicles i un tret al cap en acabar els interrogatoris. Amb els anys vaig descobrir que la majoria dels nostres interrogadors de més joves havien participat en accions semblants en els temps sagnants de la lluita guerrillera, quan el combat era a vida o mort.
Per les confidències del pare, coneixia a fons alguns detalls de l´existència dels maquis. Quan sortí del camp de concentració, després del casament amb la mare, provà de reintegrar-se a la vida del seu poble. Hi tenien un molí a uns quilòmetres de la població, Santo Domingo, just als peus de la ciutat medieval de Moya, dalt d´una muntanyeta abans inexpugnable.
Viatjaren des de Mallorca amb la il·lusió de bastir una nova vida. Malgrat la informació de què disposaven no coneixen a fons els que els esperava. Se sabia de l´existència dels “bandolers”, en paraules dels sicaris del règim. Però la brutalitat que trobaren era superior a tot el que havien pensat.
La mare m´explicà que no li costà gaire copsar el que passava. Trists els rostres dels supervivents. Com tallats a pedra viva. Sense cap somriure. Dones endolades. Carrers buits. Ullades atemorides rere les cortines. Ningú no es fiava de ningú. Altives, les camises blaves dels falangistes a l´Ajuntament, al seu cau. Les banderes de la victòria onejant, poderoses, a la balconada del consistori. Parelles de la Guàrdia Civil anant amunt i avall, el fusell preparat, mirant a dreta i esquerra.
Allà, per aquells poblets ensenyorits per la pobresa i el fuet altiu dels senyors, semblava que la guerra no havia acabat. Els meus padrins, d´amagat, protegits per les amples parets de pedra del molí, els explicaven la inicial alegria de la derrota dels feixistes en tota la comarca. La cremada dels arxius de propietat, la confiscació de les possessions, la creació de les cooperatives, la repartició de la terra. No hi hagué els assassinats d´altres indrets. Sacerdots i rics propietaris foren respectats, però tenien el deure de fer feina com tothom. S´havien de guanyar la vida fent quelcom de profit per a la comunitat. Qui no sabia treballar la terra el posaven a guardar ovelles, a fer de barber, a tenir cura dels desvalguts. El sacerdot, amb granota proletària, tocava pasdobles i himnes revolucionaris amb acordió, a les festes del poble. Amb els llibres de quatre biblioteques particulars es bastí la del poble, oberta a totes hores, servida que dues monges que ensenyaven de llegir i escriure els infants.
Tothom trobà la col·locació adient a les seves capacitats.
Després, l´entrada de les tropes de Franco. Les citacions a la caserna de la Guàrdia Civil. Les tortures als membres del consistori republicà, els responsables de les cooperatives. Es demanà responsabilitats al sacerdot, als escolans que havien participat en festes revolucionàries, a les monges que havien acceptat de donar classes.
La repressió va ser cruel. La zona quedà quasi completament despoblada d´homes. Les presons eren a vessar. Cada dia sortien camions plens de gent en destinació a Conca, València o Madrid.
Alguna vegada arribava una carta amb remitent de Porlier, Las Ventas, la presó de València, el penal de Burgos.
Més tard: silenci i més silenci.
Quan arribaren a Santo Domingo, els pares no sabien encara que aquella zona, en un triangle que anava des de Conca fins a Terol i València, era l´indret d´operacions de l´Agrupació Guerrillera de Levante, una de les més potents de l´Estat. Arreu de les serralades hi havia amagatalls secrets, coves, subterranis per damunt dels quals la gent hi caminava sense saber res. Es produïen encontres amb abundor de metralletes, bombes de mà, cartutxos de dinamita. Comandos del maquis ocupaven de forma provisional alguns pobles i després de jutjar públicament els responsables de la repressió els mataven enmig de la plaça. L´Ajuntament era escorcollat de cap a peus, els mobles llançats per la finestra, els retrats de Franco i José Antonio trossejats i cremats. Es feia algun míting improvisat demanant a la població que s´incorporàs al “reconstruït exèrcit de la República”. Després, abans que arribasssin els civils, carregaven damunt quatre mules uns sacs de queviures i es perdien enmig dels boscos i passadissos secrets de la muntanya.
No tot eren victòries. Quan la Guàrdia Civil acabava amb un grup, portaven els cadàvers fins a la plaça dels pobles i els deixaven estesos, damunt lliteres improvisades amb quatre fustes. Tothom havia de veure el rostre colpejat per les culates dels fusells després de morts, desfigurats, irreconeixibles. Els familiars dels guerrillers eren obligats a beure oli de ricí. Sovint eren detinguts i torturats, acusats d´haver col·laborat amb la resistència. De nit, patrulles de la Guàrdia Civil, a vegades portant la mateixa indumentària que la guerrilla, s´aturaven a les possessions, als molins dels afores, i trucaven a la porta dient que eren dels maquis i volien un poc de menjar.
Era una trampa.
Empraven aquests sistemes per descobrir col·laboradors dels guerrillers. Si obries la porta per lliurar un pernil, unes gallines, uns quilos d´arròs o mongetes, eres home mort. Una execució immediata, sense detenció ni judici previ.
A l´endemà el cadàver apareixia dessagnat a la porta de casa seva amb un cartell que deia: “Por dar comida a los bandoleros”.
En actes suïcides, algunes vegades el pare i la mare donaren menjar a qui trucà la porta. Però aviat comprengueren que era una follia. Voler continuar fent feina al molí esdevenia una bogeria absoluta. Qualsevol dia toparien amb les patrulles de la Guàrdia Civil i ja no hi hauria solució.
Va ser quan decidiren tornar a Mallorca i provar de reorganitzar la vida lluny d´aquella guerra esfereïdora.
No res a veure amb una Mallorca que començava a despertar a una incipient societat de consum. Una illa que, amb els primers turistes, mudava de pell de forma espectacular fent tremolar els fonaments de l´antiga societat agrària.
A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...
La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.
Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.
A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.
A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.
Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.
No hi havia temps per res més.
Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.
No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.
« | Desembre 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |