pobler | 26 Desembre, 2019 22:07 |
Jaume II de Mallorca (Montpeller, 1243-Mallorca, 1311) és un rei problemàtic, difícil de situar políticament si no ho fem dins de les coordenades del feudalisme de l'Edat Mitjana. Per a uns historiadors és un rei culte (estudià a París), preocupat en tot moment per a fer complir, davant les exagerades exigències del seu germà Pere el Gran, el testament del seu pare, Jaume I.
Per a uns altres, Jaume II, a causa de les seves aliances amb el rei de França, esdevé un traïdor a la corona catalano-aragonesa. La GEM (Gran Enciclopèdia de Mallorca) deixa constància de fets tan contradictoris quan diu: "La historiografia romàntica personalitza en el seu caràcter i en el del seu germà i rival, el monarca de la Corona d'Aragó Pere el Gran, els distints destins dels seus regnes. Segons això, Pere el Gran seria el rei enèrgic i resolutiu que la conjuntura política exigia, mentre que Jaume II de Mallorca era un monarca bondadós i, en determinades circumstàncies, traïdor al seu germà".
Les guerres internes entre les diverses terres de la Corona d'Aragó són atribuïdes per l'historiador Ferran Soldevilla a "un mal testament del rei Jaume I". En el llibre Resum d'història dels Països Catalans (pàg. 67) l'autor diu: "Amb tot, va cometre [el rei Jaume I] l'error de dividir els seus Estats entre els seus fills Pere i Jaume, donant al primer Catalunya, València i Aragó, i al segon Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller. Aquesta divisió va afeblir la seva obra i fou origen de lamentables lluites".
Però en aquest treball no ens interessen tant les guerres entre els dos germans (Pere el Gran i Jaume II) sinó el fet que, una vegada recuperat el domini de Mallorca per part de Jaume II (1298), aquest rei es va preocupar de fer tota una sèrie de
reformes que varen promoure el creixement econòmic i de població
de la part forana de l'illa (no hem d'oblidar que Jaume II ja tenia un coneixement profund dels problemes de les Illes ja que havia administrat l'arxipèlag en nom de Jaume I des de 1256 fins a 1276).
El papa Bonifaci VIII va ser qui impulsà l'entrevista entre representants dels reis de França, Nàpols i Catalunya-Aragó per tal d'aconseguir la pau a Europa. El tractat d'Anagni consagrava la devolució (per part de Jaume II d'Aragó) del regne de Mallorca a la monarquia mallorquina (malgrat que Catalunya-Aragó en retenia el feu).
L'historiador Pere Xamena Fiol (vegeu Història de Mallorca, pàgines 81-82) parla també de la bona disposició de la Corona mallorquina quant a la realització de determinades reformes que promogueren el desenvolupament de l'illa. Escriu l'historiador: "Quan Jaume II hagué recobrat altra volta el domini de Mallorca, tornà a l'illa i hi va viure bastants d'anys, dedicat a organitzar l'administració del regne i atent al benestar dels seus súbdits. Si son pare va merèixer el títol de conquistador, a Jaume II se li podria donar el d'organitzador del regne. Durant aquests darrers anys de la seva vida, Mallorca assolí un gran progrés".
I és dins aquest marc que hem de comprendre la transformació de l'antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, és a dir Fonts del Camp en traducció de Joan Coromines (vegeu l'Onomasticon Cataloniae), o Aigua del Prat (segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca) en aquell nou poblament (sa Pobla) cristià del rei Jaume II. Les "Ordinacions" són de l'any 1300. El rei volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. És tractava de "poblar" (d'aquí sa Pobla; d'aquí els "poblers" i "pobleres"). Segons l'historiador Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 91), aquestes noves viles són: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Huyalfàs (sa Pobla), Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva "i possiblement algunes altres".
També en la mateixa pàgina del llibre abans esmentat trobam com havien de ser aquests nous "pobles": "Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d'elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d'amplària (6,3 m)".
S'ha de tenir en compte que les disposicions que comentam, les "Ordinacions" de 1300, vénen a resoldre un problema provocat per la conquesta catalana de l'Illa. El 1229 Mallorca només tenia un nucli urbà densament poblat -la Madina Mayurqa dels àrabs- i una població dispersa en l'àmbit rural. És evident que, si seguim la imprescindible Història de Mallorca de Pere Xamena Fiol, l'illa dels segles XIII i XIV és encara un territori per estructurar (malgrat que la butlla del papa Innocenci IV de 14 d'abril de 1248 hagués posat trenta parròquies foranes sota la protecció de Roma), D'aquí les instruccions del rei Jaume II (de 1300) encarregant a l'inquer Desbrull i al solleric Sturç l'ordenació urbanística, econòmica i política de les noves viles.
Les "Ordinacions" fan una exempció d'impostos al nous pobladors: "A tots els qui s'instal·laran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se'ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin".
Amb els anys, emperò, s'anaren marcant greus diferències entre Ciutat (l'antiga Madina Mayurqa dels àrabs) i la repoblada part forana de l'illa de Mallorca. Ja pel mes d'abril del 1303 existien greus problemes per a pagar els deutes d'aquests nous pobladors de la part forana, els quals demanen al rei Jaume II de pagar a terminis.
D'aquesta nova problemàtica en parlà Josep Melià en el seu llibre Els mallorquins (capítol "Ciutat i part forana", pàgs. 47-66). Com deia igualment Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 94) : "A principis del segle XIV, ja comença l'oposició entre la ciutat i la part forana. La causa de les discòrdies solia esser la proporció amb què havien de contribuir, la ciutat i les viles, a les despeses del regne. A vegades la ciutat pretenia que les viles contribuïssin a dispendis que només eren en profit de la ciutat... Devers l'any 1325, al principi del regnat de Jaume III, succeïren unes 'commocions populars' relacionades probablement amb les diferències entre la ciutat i les viles".
pobler | 26 Desembre, 2019 15:14 |
La fotografia amb la màquina del tren deu ser de devers l'any 1924 i correspon al moment més àlgid de l'exportació de la patata (els vagons que hi ha rere la locomotora van curulls de sacs!). Es veu a la perfecció que els homes que hi fan feina només s'han aturat un moment per a fer-se una cigarreta, esperar que els 'senyors' (el batle, en Pere Antoni Aguiló 'Perentoni') s'hagin fet la foto". (Miquel López Crespí)
Sa Pobla: fotografies antigues
L'oncle Miquel Crespí Pons, que durant el seu temps de batle de sa Pobla havia estat el màxim impulsor de la construcció de l'Escola Graduada del poble, havia marxat a l'Argentina. La caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i l'arribada de la República capgiraren el seus plans. Passats molts d'anys, morts els meus redepadrins (el pares de l'oncle i del padrí Rafel Crespí Pons), que tenien per nom Isabel M. Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern ("Verdera"), ens mudàrem a la casa del carrer de la Muntanya, just al costat de l'Escola Graduada.
La meva primera relació amb el tren de sa Pobla, molt abans d'anar a jugar amb els amics per l'estació o de viatjar a Ciutat, al mercat del dijous bo a Inca, era una sèrie de fotografies antigues on es pot veure una d'aquelles impressionats i sorolloses locomotores que feien el trajecte (en prop de dues hores!) entre sa Pobla i Palma. Eren fotografies que havia deixat a les golfes de Can Verdera l'oncle Miquel Crespí, el batle Verdera.
Més endavant, estudiant documents tan valuosos d'història poblera, he pogut saber que la fotografia amb la màquina del tren deu ser de devers l'any 1924 i correspon al moment més àlgid de l'exportació de la patata (els vagons que hi ha rere la locomotora van curulls de sacs!). Es veu a la perfecció que els homes que hi fan feina només s'han aturat un moment per a fer-se una cigarreta, esperar que els "senyors" (el batle, en Pere Antoni Aguiló "Perentoni") s'hagin fet la foto.
Els personatges que hi ha al costat de l'antiga màquina de tren són (a part de l'oncle Miquel Crespí i l'amo "Perentoni") el Cap de l'Estació de sa Pobla, Miquel Mercadal, i alguns empleats. Un d'ells és mestre Pep de s'Escola (Josep Pastor Ballester).
Sens dubte aquesta és la primera imatge que tenc de l'estació del meu poble. Poc després ja la coneixeria de ben a prop i, per diverses circumstàncies, aniria amunt i avall sabent de bon de veres, a fons, el que era viatjar amb aquelles històriques locomotores (unes angleses, altres alemanyes i més endavant de Bilbo). Són molts records ben vius: jugar a les vies; anar a veure l'arribada i sortida del tren; contemplar la feinada dels poblers -la Cooperativa era just arran de l'estació- en moments d'exportació de la patata; sentir encara -dècades i dècades després!- l'efecte de la carbonissa que entrava per les finestres -i el fum!- fent-te plorar, obligant els passatgers a tancar els vidres... És evident que tots aquests records de la infantesa m'han vengut a la memòria just ara mateix, quan es dóna la feliç circumstància de la reobertura del servei de tren, interromput durant vint anys, entre Ciutat i el meu poble.
Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)
Sa Pobla: fotografies antigues
El tren arribà per primera vegada a sa Pobla el matí de dia vint-i-quatre d'octubre de mil vuit-cents setanta vuit.
El tren, els molins de vent per a treure aigua, i posteriorment la construcció de l'Escola Graduada (en el terreny familiar de la Tanca de Can Verdera), marquen algunes de les fites essencials del progrés -com dèiem una mica més amunt- econòmic i cultural de sa Pobla. Pensem, només a tall d'anècdota, el que significà l'embranzida produïda per l'arribada del tren". (Miquel López Crespí)
El tren arribà per primera vegada a sa Pobla el matí de dia vint-i-quatre d'octubre de mil vuit-cents setanta vuit. D'ençà aquella data històrica per al progrés del poble fins al dia atziac de la supressió del ramal (la línia fou suprimida amb excuses banals l'any 1981), gernació i gernació de poblers i pobleres véren augmentades les possibilitats de relacionar-se amb la resta de Mallorca i del món mitjançant la gran iniciativa del "Ferrocarril de Mallorca". El "Ferrocarril de Mallorca" va començar la seva tasca amb capital totalment mallorquí dia nou de juny de mil vuit-cents setanta-dos (la qual cosa demostra ben clarament l'empenta d'un poble). Hauríem de destacar igualment, per a ser justos amb la història, el paper decisiu que tengué per a impulsar l'arribada del tren aquell pobler illustre que va ser Miquel Socies Caimari que, amb el temps, va ser governador civil de Terol, de Pangasinan a les Filipines, de Segòvia Girona i Barcelona.
Sens dubte els anys vuitanta del segle XIX donen una embranzida definitiva al notable desenvolupament agrícola i cultural de sa Pobla. La construcció del primer molí de vent per a treure aigua (l'any 1885 a la finca de Can Culenrere de l'amo Bartomeu Pericàs "Borneta"), el qual seguirien desenes i desenes de molins fets en estreta col·laboració entre els diversos oficis (especialment fusters i ferrers), marca aquesta ruptura amb un passat que sempre fou de misèria i extrema necessitat. Entre els fusters més assenyalats en el muntatge del ramell, la càbria, la coa o el violí (peces essencials del molí de vent) destacaríem (entre molts d'altres) els homes de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muixella, Can Molondro o els famosos ferrers de Jaume Gelabert, Joan Grau "Eixut", Can Puça, Can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...
El tren, els molins de vent per a treure aigua, i posteriorment la construcció de l'Escola Graduada (en el terreny familiar de la Tanca de Can Vedera), marquen algunes de les fites essencials del progrés -com dèiem una mica més amunt- econòmic i cultural de sa Pobla. Pensem, només a tall d'anècdota, el que significà l'embranzida produïda per l'arribada del tren. Recordem el mal estat de les carreteres -o fins i tot la seva inexistència- en el segle XIX, la penosa feina dels traginers portant en carro les mercaderies fins a Ciutat (o els altres pobles), les distàncies, enormes si s'havien de fer amb mula o cavall... Qui no recorda que, abans de la construcció del tren de Sóller, per exemple, era quasi mès ràpida la comunicació amb Occitània (el port de Seta, Marsella...) que no pas amb Ciutat! Aleshores ja durant l'any mil vuit-cents vuitanta-set... 15.828 poblers i pobleres havien viatjat en el nou mitjà de transport i s'embarcaren a l'estació 2.934 tones mètriques de mercaderies.
Però els records més frescos que tenc del tren de sa Pobla fan referència als viatges de mitjans dels cinquanta (aleshores jo havia fet el deu anys i havia començat a estudiar a l'Institut de Can Garroví, a la plaça del Mercat, ben a prop de l'estació, per cert). Com és evident, més que jugar a la plaça del Mercat el que de veritat ens agradava era arribar fins a l'estació per veure arribar o sortir la poderosa i màgica màquina negra que nosaltres aleshores imaginàvem (i no ens erràvem gens ni mica!) viva, com un monstre de TBO o de les pel·lícules que vèiem a Can Guixa o Can Pelut (els cines del meu poble). Els problemes que deguérem causar, ara que ho pens, al cap d'estació, Gabriel Sudera, per por que no tenguéssim cap accident anant i venint per les vies de ferro!
En aquell temps per anar a Ciutat els poblers trigaven prop de dues hores. El pare i l'oncle, que vingueren de la península just acabada la guerra civil (el pare com a presoner de guerra republicà), deien que en aquells anys era mès ràpid caminar per les vies fent camí que no pas anant dins dels vagons. Jo també hi havia anat de menut, en els cinquanta, en vagons de fusta, amb seients durs com la pedra, amb el revisor avançant per l'exterior, aferrat no se sap on, i el qual, inesperadament, trobaves al davant, com una aparició, sortint del mig del fum i la carbonissa. Aleshores ens demanava els bitllets de cartró que, en ser foradats per l'estranya maquineta que portava, feien un renou sec, sonor.
El tren xiulava, fent tremolar tots els vagons mentre avançava envers l'estació de Muro enfilant, a poc a poc, cap a Inca camí de Ciutat. Viatges amb fum i carbonissa, amb llargues aturades allà on hi havia els necessaris dipòsits d'aigua per alimentar el vapor de les màquines. Tot un espectacle, l'anar amunt i avall, voltar en les plataformes giratòries enmig dels núvols de vapor que sortien de la locomotora, l'exèrcit d'espires procedents de la caldera. Homes amb la cara ben negra -com en les pel·lícules de l'"oeste" que vèiem en el cinema- feinejaven dins el monstre de ferro movent les palanques que feien anar cap endavant o cap endarrere aquelles potents màquines que, sovint enfebrits, amb la imaginació ocupada per les pel·lícules ianquis, imaginàvem sortides de la mateixa pantalla de cine.
En aquella època, el tren, a part de servir per a l'exportació de la patata i altres productes del camp pobler, també era el mitjà adient -no hi havia dos o tres cotxes per família com ara!- per a la distracció i l'esbarjo. Els poblers, la meva mateixa família, davallàvem a vegades a Ciutat -un parell de vegades a l'any- per anar a veure els "famosos" que des de la península compareixien pel Teatro Lirico o el Balear. Record que un dels meus primers viatges va ser per anar a veure, amb els pares i alguns amics de la família, l'actuació de Juanita Reina. També venguérem en tren a Palma a veure (en el Teatre Lirico) la "Compañía de Arte Español de Antonio Molina" que representava "la fantasía lírica en 24 cuadros" Hechizos. Serv en la memòria nebulosos viatges plens de fum i carbonissa per a anar a contemplar les actuacions de Pepe Blanco o en el Balear el "millón de carcajadas de Zori-Santos-Codeso" amb "la escultural Lolita Rivero y 30 bellísimas modelos 30". Tot un món que va anar finint amb la motorització accelerada dels mallorquins (primer arribaren les motos, després el 600 i més endavant la invasió massiva de luxosos cotxes de totes les marques i contrades del món), amb la televisió i amb l'arribada massiva del turisme.
A poc a poc, la nostra història, la història d'una Mallorca pagesa (i també industrial), la Mallorca que va ser capaç de bastir amb el seu esforç l'aventura del ferrocarril, quedava més i més arraconada sota l'atac de la "modernitat", amb tot el que això ha significat de pèrdua de senyes d'identitat, d'avanç de la banalització i un progrés envers el no-res, envers la mundialització de la beneitura generalitzada. La Mallorca obrera i pagesa que contribuí a bastir els trens de Mallorca, el ramal de Palma a sa Pobla i que, amb el seu esforç i imaginació, va fer un verger -amb els molins d'aigua- allà on només hi havia quatre sínies eternes des del temps dels àrabs; aquella Mallorca treballadora que començà el seu deslliurament amb l'arribada de la República l'any trenta-u, rebé un fort sotrac a conseqüència de la victòria del feixisme l'any trenta-sis. Voldria pensar que amb la posada novament en servei del tren Ciutat-sa Pobla, i amb la possible extensió de la via fins a Alcúdia, alguna cosa ens torna a unir, els mallorquins del present, amb els d'ahir, amb les esforçades generacions de finals del segle XIX i començaments del XX.
En el fons, si som cap cosa, si resta res d'una concreta identitat com a poble o com a classe, és per l'esforç d'avis i besavis, ja que sabem el que feren, el món més just que provaren de bastir, el món més humà que ajudaren a crear amb la seva suor. L'arribada del tren a sa Pobla potser servirà per a reprendre de nou el camí cap a una autèntica reconstrucció de les senyes d'identitat del nostre poble. És, per tant, una alegria immensa deixar constància d'aquest fet, de la mateixa significació història que tengué l'arribada del tren l'any 1878.
Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Desembre 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |