pobler | 24 Desembre, 2019 13:09 |
Un viatge a l´interior de la follia (les narracions dels anys 70 i 80)
Encara no conec l'origen, els motius pels quals la família m'ha internat al manicomi. Alguns dels desgraciats companys, després dels electro-xocs, quan s'han recuperat un poc i els treuen al pati, em diuen que deu ser cosa dels germans, per a quedar-se amb l'herència familiar. No ho sé, malgrat que he de reconèixer que sempre he tengut problemes amb els meus i amb la gent que m'envolta. Diuen que parlava tot sol, de coses inexistents: ciutats abandonades, immolacions dalt piràmides, guerres pretèrites. Com si no fos veritat que cremen les parets dels nínxols on vivim! )Qui pot negar aquesta evidència? Almenys, ací, al manicomi, tothom està d'acord amb mi. La majoria dels meus companys han vist aquest fenomen, i molts d'altres fets més inexplicables. (Miquel López Crespí)
Encara no conec l'origen, els motius pels quals la família m'ha internat al manicomi. Alguns dels desgraciats companys, després dels electro-xocs, quan s'han recuperat un poc i els treuen al pati, em diuen que deu ser cosa dels germans, per a quedar-se amb l'herència familiar. No ho sé, malgrat que he de reconèixer que sempre he tengut problemes amb els meus i amb la gent que m'envolta. Diuen que parlava tot sol, de coses inexistents: ciutats abandonades, immolacions dalt piràmides, guerres pretèrites. Com si no fos veritat que cremen les parets dels nínxols on vivim! )Qui pot negar aquesta evidència? Almenys, ací, al manicomi, tothom està d'acord amb mi. La majoria dels meus companys han vist aquest fenomen, i molts d'altres fets més inexplicables.
Tot començà fa molts d'anys, aquell dia que vaig veure la mort, vestida de núvia, al meu costat, damunt el sofà, amb el posat de qui no ha fet mai mal a ningú, mostrant el seu somriure pervers, la boca esdentegada. No sé com, malgrat que no volia parlar-hi, iniciàrem, davant la sorpresa de pares i germans, una conversa a mitjanit, que es perllongà fins acabada la programació televisiva.
Record la mirada trista de la meva germana, quan em digué bona nit i em deixà tot sol -es pensava- parlant amb les parets.
Quan no hi hagué ningú, la mort i jo ens miràrem fit a fit, com mesurant les nostres forces, i iniciàrem el següent diàleg a les fosques:
Jo: L'escala que construeixes cada dia per a anar al futur és feta de milers de cadàvers. No tens pietat. Ni els infants de pit no respectes, i molt manco els vells! )Creus que així es pot construir el futur?
Ella: Darrere les flames, per damunt el runam de ciutats, esglésies i palaus, creix la vida de nou. La humanitat no té remei. Ja ho veus, treballen cada dia com si haguessin de viure eternament, com si haguessin de portar a la fosa tots els tresors acumulats.
Jo: Vius de xuclar la vida als homes. El teu llit és una mar de sang i sofriments. No respectes ni els amants! Quants n'has mort en el mateix instant de fer l'amor, de lliurar-se l'un a l'altre?
Ella: La carn és un breu moment de l'existència. Després sorgeix la flama.
Jo: Quina metafísica de butxaca! A qui vols enganar? La teva única veritat és la de la bèstia que tot ho trosseja. )Com vols que em deixi seduir pel teu destí occidor, pel teu món fet de negrors i de trampes, de mentides disfressades? Per allà on passes no hi ha res que no resti calcigat! Terra erma arreu!
Ella: La majoria moren abans que truqui a la seva porta. Les gernacions que tu tant estimes no són sinó llops les unes per a les altres. L'únic que faig és llevar feres salvatges del teu davant. I com més joves són, millor, car així aconseguesc que no facin mal en ser grans!
Jo: No tens sentiments!
Ella: Mai n'he tengut. I a tu et seria més útil llançar la teva falsa esperança a la mar, la teva fe al vent. T'assegur que no viuràs ni un dia més per molta esperança i fe que tenguis! Et vendré a cercar igualment.
No sé quantes hores estiguérem parlant. A la matinada, fugia per la finestra cavalcant, folla, per damunt els arbres. I amb la claror del sol es fonien dins el meu cervell les imatges més íntimes. El cert és que no recordava res del que havíem parlat. Els germans em trobaven, al matí, en la mateixa posició en què m'havien deixat la nit anterior, acomodat al sofà, mirant les retxes grises d'una televisió sense programació. Fou quan, en secret, i sense que els pogués escoltar, començaren a rumiar la idea de portar-me al manicomi. Els diaris portaven cada dia notícies de violacions i assassinats: un picapedrer havia mort quinze velles, algun foll cremava casa seva amb la dona i els fills dintre. Ara veig que tenien por que no fes quelcom de semblant. No m'entenien quan els tractava d'explicar, que, tanmateix, la casa ja cremava. I si no ho volien veure és que eren folls.
Ara ja deu fer un any que estic tancat aquí dins. Deuen dormir tranquils, allà, en la casa en flames sense que hi pugui fer res, per salvar-los. Si no fos pels electro-xocs i les dutxes d'aigua freda, no s'hi estaria malament. Almenys tots els companys són de la mateixa corda i ens entenem perfectament. Ací, al cap d'uns mesos de soledat i incomunicació, he conegut la gent més fabulosa del món. Tenc tantes coses a aprendre abans que ELLA torni venir a veure'm!
L'altre dia, sense anar més lluny, hi havia interns al pati que caminaven suspesos en l'aire. Això és quelcom que ningú del carrer, la munió de cretins amb títol penjat al despatx, no poden fer. D'altres teixien cistells amb les onades de la mar. Ací hi ha tancats homes i dones que saben convertir en realitat qualsevulla idea inimaginable i que, sens dubte, sabrien dirigir el món molt més bé que no els que hi ha fora. Si no, digau-me, )qui, de la gent encorbatada, sap fer sortir foc de les canonades d'aigua? Li han ensenyat a algú, a l'escola, a fer això? Tants de mestres, tants de professors... i què expliquen? Quatre fórmules escrites als llibres però que no serveixen ni per a caminar pel vent, ni per a fer cistells amb les ones de la mar ni per treure foc per les canonades d'aigua! I això és un ensenyament correcte?
Dins del manicomi, quan ens deixen tranquils, quan els metges no hi són i els vigilants estan distrets veient el partit de futbol per la televisió, ens entretenim ensenyant a volar a les serps o, si no tenim altra feina més entretinguda, construïm rellotges sense hores per a la venda a d'altres manicomis. De la música no ens podem queixar. Hi tenim l'home-violí, la dona-piano, el vell-trompeta, el jovençà-saxofon. Tothom sap música i en la vida del carrer mai no havia vist ni escoltat uns concerts com els que interpreten aquests genis meravellosos. Al cap i a la fi, nosaltres no ens sentim presoners. Tan sols quan ens fermen al llit i electrifiquen el somier metàl.lic. Llavors sí que es fa dolorós, inhumà el temps. Però llevat d'aquests moments, no veiem mai paret, murada, cap dels filferros que ens envolten. Quantes vegades, al matí, després de berenar, hem trobat damunt l'arena del pati el cadàver de la gitaneta assassinada! Molts de dies les ones ens porten el seu cadàver i no podem entendre, de veritat no podem entendre quin mal havia fet aquesta gitaneta violada al carrer. Hi ha tantes morts inexplicables! Un dia hauré de parlar seriosament amb la Mort i demanar-li explicacions per les coses sense sentit que fa. Sí, ja en conec prou bé les excuses. Em dirà que les ones són com una falç que no perdona. Però per aquí sí que no hi passaré! No la creuré i li ho diré ben clarament. La conec de fa molt temps. La conec, vaja si la conec!
Sí, ja sé que la meva germana petita no en té la culpa. Són les grans i els cunyats que m'han tancat aquí. El perquè, ja ho sabeu. Aquí no hi ha portes. La mar i el zèfir sempre hi són presents. Nosaltres, tots sense excepció, som àgils nedadors i voladors consumats! Qui ens podria detenir si de veritat volguéssim partir? O, més exactament, )és que ens han pogut tancar mai? Els que estan internats són les meves germanes, la meva família, que no saben veure les estrelles, sempre capbaixos, pensant on l'han de pegar per a arreplegar quatre pessetes, comprar cases, pisos. Com si s'ho haguessin d'emportar tot a la tomba! Quan me'n cansi parlaré amb La Mort i ja veuran! No la coneixen, però jo sempre he viscut amb ELLA. Ja dic, la meva germaneta no en té la culpa. No en sap res, dels electro-xocs, dels filferros, dels somiers electritzats, de les pallisses, les dutxes a pressió amb les mànegues, quan hem estat massa temps volant, no hem arribat a temps al dinar perquè teníem concert o no ens acabava de sortir com volíem el rellotge sense hores.
Avui mateix en parlava amb un nou company, un veí del meu poble, al qual els fills volien heretar abans de morir i l'han donat per boig. L'home estava preocupat, perquè tot li era nou. Era un home d'espais interiors, i estar així, tan obert als vents, a les ones de la mar, a qualsevol tempesta imprevisible, li venia gran.
Ell: I creus que em podré acostumar a viure en una casa oberta als vents?
Jo: Crec que sí, ens hi anam acostumant. Ja veuràs, no és tan difícil com sembla.
Ell: Però amb l'airàs no em puc sentir la veu, no puc sentir ni les meves cançons.
Jo: És un efecte passatger. T'ho puc ben assegurar. També al començament em pensava que la ventada apagaria el foc que surt de les canonades, i ja veus. Basta que obris l'aixeta; per molt mal temps que faci, maldement caigui un ruixat, sempre et trobes el foc sortint, resplendent, il.luminant les tenebres quan fa dia de sol negre. Ell: Però -no ho diguis!- jo he portat al manicomi tots els arbres del meu poble i tenc por que el vent no els despulli de fulles abans de l'hivern.
Jo: No passis ànsia. El vent no s'hi fica, amb les fulles dels arbres. Només, a vegades, es baralla amb els núvols, i amb el fum que surt de les xemeneies.
Ell: )N'estàs segur que podré salvar les fulles dels meus arbres?
Jo: I tant! T'ho assegur. Només que has d'anar amb compte quan es converteix en navalla i et cerca el coll. És quan fa l'amor amb la Mort. Llavors no hi ha qui els entengui. S'agita lluitant per posseir-la i, ferests, devoren la pols dels camins. Amb la seva fúria remouen les campanes i sents, vibrant, la música dels campanaris. Moltes vegades t'has de tapar les orelles, de tant de soroll. No sé com la gent folla del carrer pot dormir amb renouer tan infernal! Mai no ho he pogut entendre.
Ell: I si el celistre ens consumeix massa de pressa el cos, l'ànima? )I si ens desgasta els somnis, els records, tots els nostres pensaments?
Jo: No em preocuparia tant. Quan acaben d'estimar-se s'asserenen i són com un llibre que es pot llegir.
Ell: No m'hi acostaré gaire. Com la mort, el vent no té cor. Un dia enderrocà el poble i només em vaig salvar jo. Per això encara li tenc por.
El vaig tranquil.litzar tant com vaig poder. Es veia a les clares que el meu compare s'estimava més la companyia de les ombres que no la del ventijol, i s'hi entretén molt, amb elles. Amb els arbres que va portar del poble, té tanta feina que quasi no té temps per a fer res més. I és que en el meu poble ho som, de feiners!
L'altre dia em vingué a visitar la germaneta petita i em portà la notícia que, amb la meva part de l'herència, les germanes grans i els cunyats s'havien fet amb un parell d'hotels a s'Arenal i que els anava molt bé amb el turisme. Quin manicomi, s'Arenal! No sé com hi poden viure! Si coneguessin els plaers d'aquesta quietud! No els tenc gens d'enveja! Tanmateix els morts són ells i no s'adonen que caminen nus pels carrers.
És una de les altres coses que he après aquí, al manicomi, perquè, com us deia, a escola no vaig instruir-me mai en res. Tan sols a copiar els exàmens per a treure'n un aprovat. Però, de la vida, ho vaig d'assimilar tot pel meu compte, sense professors, en milers de nits sense dormir, parlant amb la Mort, amb la gernació invisible que camina al nostre costat i que si no és per mitjà d'un poderós esforç de concentració, no ens hi fixam mai.
La gent del carrer va ben errada. Es pensen que viuen quan, realment -i ELLA m'ho ha dit moltes de vegades!-, són ben morts. I molts ja han nascut morts i es tornen a morir, aquesta vegada oficialment, sense saber que no han viscut mai.
Ha nevat i m'he posat nostàlgic: recordava el meu amor. La vaig conèixer aquí, un dia que havia estat molt de temps conversant amb la Mort; i ella em mirava intrigada, menjant-se un ramell de flors. Em digué que les flors eren llum i que necessitava claror per a sobreviure. L'havia tancada al manicomi l'home, perquè era una rica hereva. Tot per una possessió als afores de Ciutat que el marit, desvergonyit, va parcel.lar per fer-hi xalets de luxe. Per sort, també tenim entre nosaltres confrares que saben cultivar flors de llum. Pobreta!, mai no li va agradar el menjar que ens donen. Un dia, els metges volgueren fer un experiment amb algú -un d'ells havia d'acabar el doctorat- i l'elegida per a l'extremada prova fou ella. No en sortí. No sé quants de dies la varen tenir tancada, i en no poder eixir del laboratori, allà quedà per sempre.
Al pati, acostumàvem de mirar-nos a través d'un mirall. El nostre entreteniment predilecte era intentar impedir que la neu es fongués quan tocava terra. Per això, avui que ha nevat he sentit encara més intensa la seva absència. Ara ja no m'atrevesc a mirar-me als espills perquè en tot moment em retornen la seva imatge i crec tornar-la a veure al meu costat, amatent, amb la seva rialla clara.
Ella: Tenc por del mirall malgrat que l'estimi. Saps què em preocupa? Que quan no hi sigui estigui per sempre presonera de la lluna, allà dintre, perduda, sense poder dir-te res, sense poder parlar amb tu, silenciosa dins les aigües.
Jo: Dins les aigües del mirall?
Ella: Exacte. El meu turment etern seria esguardar-te des de dintre i que tu no em poguessis veure.
Jo: Et puc assegurar que això no succeirà mai. Et veuré pertot arreu. Dins del mirall, en les flames del foc, en cada plec de la memòria, tot el temps que em resti de vida!
Ella: I si el que estem dient fos ja record? T'ho imagines? I si realment fóssim captius del mirall, parlant des de dintre, sense que ningú sapigués de la nostra existència?
Jo: No diguis beneitures. No veus els núvols, allà dalt? Nosaltres som a fora. Ella: No ho sé. Hi creus massa, en la veritat. Aquí he après que la veritat més ferma es tan fràgil com una gota de rosada.
Jo: Amb compte! El metge! El pobret es pensa que encara viu, i, mira, els cucs se l'estan menjant!
Ella: Ja ho veig. Em digué que era impossible que parlàs amb les estàtues del jardí. Deia que eren de marbre i que no podien davallar mai del pedestal. I ara, fixa-t'hi, tan ple de vida que pareixia, se'l mengen els cucs!
Jo: És normal. Sempre ha viscut presoner de les parets de foc. Mai no ha menjat flors de claror ni ha sabut construir rellotges sense hores. Un home així era ja un mort en vida.
Ella: Guaita! Les ones! Novament el cadàver de la gitaneta. Com és possible que al carrer hi hagi tanta gent perversa?
Jo: Els inhumans d'allà fora no tenen sentiments. ELLA m'ho ha dit i no s'equivoca mai.
I ens perdíem pel caminoi que portava a la mar.
Avui, sense ella, sóc com un pensament tancat dins una roca. Sent les seves vibracions. Podria dibuixar el seu rostre de memòria. La recordança és com un rierol d'aigua que surt constantment de les entranyes de la terra i forma un estany, un llac, una indescriptible mar des d'on em crida, amb veu imperiosa.
La meva germaneta m'ha vingut a veure i diu que no es troba bé amb les germanes grans i els cunyats. Pareix que també li volen prendre la seva part. Diu que l'altre vespre va veure les parets de foc i un exèrcit de cavalls corrent per dins la seva cambra. La família pensa que s'ha tornat tan folla com jo i que, per desgràcia, l'hauran d'internar. Li dic que s'ho pensi, que vagi amb compte, que aquí dintre hi ha lèmurs que pugnen per enfollir-nos: els metges, els vigilants... Hi ha també les dutxes a pressió, els electro-xocs; però, malgrat tot això, l'herba del prat és sempre verda, i el pati és com una planura enorme, vorejada de muntanyes altíssimes on molts de dies hi plouen estrelles, peixos voladors, vaixells curulls de pirates a la recerca de continents ignots.
Li explic que hi ha hores de tempesta, quan el vent vol fer l'amor amb la mort i s'agita, salvatge, intentant posseir-la, mentre ELLA corre, per fer-lo sofrir, i se'n va i el deixa sense tastar el plaer, desesperat. És quan fa volar els teulats, sacseja els arbres que portà del poble el meu company, lluita perquè no pugui sortir el foc de les aixetes.
-I els cavalls blancs del somni de l'altra nit? Els podré trobar al pati? em demana la germaneta, ansiosa.
-Sí que els trobaràs. Els cavalls blancs i les nits sense principi ni final, i les rodes dels carros que ja ningú no porta al camp, i els fantasmes de la infància quan encara no sabíem el preu de les coses i la pols de diamants per on caminam, i la veu poderosa dels trons, i el concert que mai no s'acaba de l'home-violí, de l'home-trompeta, la dona-arpa. Si véns, en mirar els teus anys passats fora d'aquí et veuràs talment com si durant una llarga època t'haguessin fet portar, sempre, un tros de roba dins la boca. Però, ja et dic, aquí no hi ha portes rere les quals puguis amagar-te de la por. El vent hi arriba com un ganivet que et cerca el coll i sempre hi ha la possibilitat que et perdis dins els replecs infidels dels espills.
« | Desembre 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |