Administrar

Un viatge a la Revolució francesa - De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 - (El Tall Editorial)

pobler | 22 Desembre, 2019 21:55 | facebook.com

Un viatge a la Revolució francesa - De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 - (El Tall Editorial)


Em fa l'efecte que heu arribat a París en el moment oportú. Tot mudarà a partir d'ara. El rei no vol acceptar la voluntat de la Nació i ha enviat les tropes en contra nostra. Però res no ens podrà aturar. El poble ha perdut la por. França és ja un clam, i aquest clam, la necessitat de justícia que sent, no s'aturarà fins que els aristòcrates acceptin la determinació de la voluntat general. (Miquel López Crespí)


)

De cop i volta érem a París.

El viatge havia estat llarg. Alhora França cremava arreu. Els crits d'ira i d'indignació contra la injustícia se sentien des del més petit llogaret fins a la ciutat més gran. La fam feia que pagesos i menestrals s'agrupassin a les places, en el porxo de les esglésies. Les tavernes esdevenien indrets de reunió. Es comentaven els esdeveniments, es redactaven els memorials de greuges que els representants del Tercer Estat havien de portar a Versalles. Circulaven impresos, papers contra els nobles que eren llegits sense cap mena de por, sabent que els espies de l'aristocràcia vigilaven i anaven escrivint els noms de qui més destacava en la protesta. El poble exigia a viva veu la fi de greuges tan antics. Imposts per a l'anyada, imposts per a adobar la teulada, imposts per a portar el ramat a pasturar, imposts per anar al riu a pescar, imposts per tenir una cabra al corral, imposts per cada conill i gallina del galliner. Tot plegat sense comptar amb els dies de feina obligada a les propietats del senyor. I la fam, sempre la fam, per manca de diners per a comprar uns queviures a un preu sempre en augment, sense tenir en compte les necessitats de la població.

De Tolosa fins a Bordeus, de Nantes a Tours i Orléans, la pagesia era revoltada. De nit, avançant pels camins de França sense cap mena de protecció, impulsats tan sols pel valor que porta dins la sang la joventut i el desig d'arribar a París, contemplàvem l'espectacle dels castells i casalots en flames.

-És el naixement d'un món nou -deia Lluís García, extasiat davant l'espectacle d'una humanitat dempeus.

La pagesia es venjava com podia de segles de misèria i opressió. Aquella egoista noblesa que no havia tengut cap mirament amb les necessitats del poble i havia enfonsat barcasses carregats de blat al Loira per augmentar el preu del gra, ara es trobava en mans d'homes i dones en complet estat d'indignació.

Arreu per on avançava la diligència ens trobàvem amb el mateix espectacle. Els pagesos reunits a la plaça, armats amb forques i garrots, destrals i mosquetons antiquíssims, escoltant el que semblava el cap de cada indret o, el més sovint, marxant sota la pluja o la neu vers el proper castell d'un senyor. Dies d'ira, d'insults i malediccions. Masses sortides dels caus on pareixia que havien de romandre ajupides per a tota l'eternitat entraven als ajuntaments, als palaus i sagristies a la recerca de vells pergamins, els llibres de lleis amb les antigues obligacions escrites amb la sang de segles de patiment.

Tot anava a parar enmig del carrer. Es feien grans foguerons entre els crits d'alegria de la multitud. Amb cada pergamí que era llançat al foc, els homes i dones del voltant de la foguera cobraven vida. Era com si tornassin joves. Els més vells ballaven amb els joves i els infants. No hi havia begudes, cap mena de borratxera, en la festa que començà en el primer poble al qual entràrem i que s'allargassava vers l'infinit, fins a l'entrada de París.

On era el temor davant l'autoritat? S'arrabassaven les forques senyorials, els patíbuls aixecats a la plaça principal. Pobre de qui gosàs oposar-se a la voluntat popular! Corria perill de ser apallissat per aquella gernació d'homes, dones i infants que havien començat a caminar.

No hi havia cap mena de por del que poguessin fer els soldats o les tropes de guàrdies mercenàries que molts comtes si ducs tenien al seu servei. Als afores de Chartres poguérem contemplar com una massa d'uns tres-cents o quatre-cents pagesos assaltava el castell del marquès de Beziers. El marquès es pensava segur amb una guàrdia de cinquanta criats armats i amb els dos canons carregats de metralla que tenia a l'entrada del pati.

No li serví de res.

De nit, quan menys ho esperaven, petits grups de revoltats, protegits per les ombres, avançant subreptíciament rere els arbres del bosc que envoltava la mansió, pujaren pels murs sense fer renou i en uns instants degollaren la guàrdia mercenària. El castell, mobles i riqueses, cremà a l'instant. El senyor de Beziers es pogué salvar perquè es disfressà de pagès i fugí, a cavall, aprofitant que els pagesos s'entretenien amb el saqueig de les propietats.

El marquès tengué sort. La ràbia acumulada durant tants segles havia fet desaparèixer la pietat del cor dels revoltats. De cop i volta tothom era conscient dels segles d'opressió que havien patit, dels fills morts de fam, de les al·lotes violades pels senyors, de l'esclavatge a què havien estat sotmesos per part dels rics propietaris de la comarca.

Copsar amb els nostres ulls el resultat de la feina callada de les obres dels mestres, l'efecte lent i silenciós, però decisiu, de Les cadenes de l'esclavatge de Marat.

Els nobles s'erraren pensant que el poble vivia en la més completa ignorància. Feia d'dècades que aquells que sabien llegir explicaven el contingut de les obres de Rousseau o de Marat als seus conciutadans. Els beats anaven a missa, com de costum, com s'esdevé arreu. Però la influència dels enciclopedistes esdevenia ferrenya, anava formant una murada infranquejable entre el món de l'aristocràcia i els somnis del poble.

En el viatge hi érem tots: Bernat Garasa, Joan Pons, el professor Ramón Salas, l'advocat Lluís Garcia i el l'amic de l'ànima, Miguel Rubín de Celis, entestat a tocar el cel amb les mans.

Rubín de Celis ens digué quina mena de sensacions li bategaven en el cor. Era feliç, igual que tots nosaltres. Però no podia deixar de fer-nos conèixer el que el feia tremolar d'emoció de cap a peus.

-Em fa l'efecte que entram en un altre univers. Com si en lloc d'agafar la diligència, pujàssim damunt un estrany enginy que ens ha de portar cap a una altra dimensió del temps i de l'espai.

Ens férem passar per negociants de vins i, després d'establir els contactes adients amb altres germans de les lògies, ens instal·làrem a un hotelet barat, prop de la Bastilla. Un hotelet on solien romandre-hi molts comerciants espanyols i italians. També hi compareixien propietaris de vaixells, fabricants anglesos i holandesos que cercaven socis per a consolidar companyies especialitzades en el comerç d'esclaus. Un món que, exceptuant-nos a nosaltres, es movia indiferent als esdeveniments que es desenvolupaven davant els nostres ulls.

Josep Lax no creia en l'aparent indiferència dels comerciants.

-Molts són aquí perquè pensen que potser s'esdevendran canvis d'una importància insospitada. Amb la promulgació de noves lleis i, si hi ha mudances en la propietat dels negocis, en les formes d'exportar, comprar i vendre el que una nació produeix, també s'hi endevina la possibilitat d'augmentar els guanys, de prevenir les pèrdues.

-I si esclatàs la guerra? -em vaig atrevir a demanar. Lax era el nostre expert en qüestions d'economia i segurament podria respondre als meus interrogants.

-La guerra? Les potències estrangeres envaint França per a defensar l'ordre i la monarquia, en cas de ser amenaçada per les exigències del poble? La guerra sempre ha estat el més gran negoci per als comerciants i els fabricants d'armes. O un exèrcit no necessita proveïments constants? Els soldats s'han d'alimentar, vestir, han de portar botes, disposar de mantes, uniformes... Tot això representa guanys, beneficis per a les companyies que contracten els subministraments amb el govern. No en parlem de la quantitat de fusells, baionetes, bales, canons, carros per al transport, animals de càrrega, estris de tota mena que necessita un exèrcit en moviment. Quan esclata una guerra el país sencer treballa per als soldats. No heu sentit dir a alguns comerciants que si no hi hagués guerres s'haurien d'inventar?

La guerra com a sistema de ràpid enriquiment! Lax tenia raó. Per això hi ha tants comerciants a l'hotelet de prop de la Bastilla! El seu instint els indicava que els aldarulls que havien vist venint cap a París podien arribar a més. Una guerra civil si la monarquia és en perill? Una invasió estrangera per a restablir l'ordre?

Ramón Salas no creia que la situació, per al rei, pogués empitjorar tant.

-Pensau en la repressió. Què pot fer un poble desarmat davant les tropes de la monarquia? Sovint, els pobles, i ho hem estudiat en tots els llibres d'història, es revolten a conseqüència de la fam, una sèrie de males anyades o una pèssima administració dels governants. Finalment, malgrat les justes raons de la població, malgrat que en un primer moment els esdeveniments semblin rutllar a favor dels de baix, és la força de les baionetes, els trets del canó, els regiments de soldats i la cavalleria qui decideixen la batalla.

-I si aquesta vegada fos diferent? -li vaig dir-. Recorda la victoriosa rebel·lió de les colònies angleses contra la corona. Una guerra per la independència que pareixia que no podrien guanyar els patriotes i que finalment comportà el naixement d'una nació que, amb el seu exemple, il·lumina el món.

Els rumors que corrien per la ciutat eren que el rei no acceptava les condicions dels representants del poble de França que, d'una forma valenta i decidida, s'havien declarat en Assemblea General fent la solemne promesa de no separar-se fins que es redactàs una Constitució. A la voluntat popular, el rei i la cort contestaren ordenant moviments de tropes sospitosos. Apropant-nos a París ja havíem vist aquests regiments de forces mercenàries. Uns soldats manats per oficials suïssos i alemanys. Ni Lluís XVI ni la reina Maria Antonieta es refiaven dels comandaments ni dels soldats francesos.

París semblava una ciutat encerclada. Però la població no dormia. Voluntaris al servei de l'Assemblea vigilaven cada un dels moviments de les tropes. Davant la Casa de la Vila, una multitud immensa, entre la qual hi érem nosaltres mesclats entre jornalers, menestrals, estudiants i fins i tot gent de posició acomodada, enlairava pistoles i piques en actitud amenaçant.

Camille Desmoulins, dalt d'una improvisada tribuna, portant una pistola en cada mà, deia a la gent que s'havia d'estar més vigilants que mai, que era el moment d'armar-se amb tot el que es trobàs per a restar preparats davant una sobtada envestida de la tirania.

Aleshores ja era evident la desconfiança del poble davant les intencions del rei. Circulaven papers escrits per Marat que eren llegits enmig del carrer, a les tavernes, per les places, advertint d'una nit de sant Bartomeu contra els patriotes, contra el poble entestat a proclamar el regnat de la igualtat, la justícia i la fraternitat.

A mesura que arribaven armes, el consell municipal organitzava els primers regiments d'una guàrdia nacional que havia de fer front a qualsevol possible atac dels reialistes. Ningú no es refiava ni del rei ni de la reina i, molt manco, dels seus consellers.

Amb Bernat Garasa i Joan Pons vaig participar de forma entusiasta en l'assalt a les armeries. En un primer moment no hi havia altra forma d'aconseguir armes. Les casernes romanien en silenci, espectants. Què farien els soldats? No ho sabíem. De moment era com si no es volguessin comprometre. Érem amb les mans buides mentre els regiments reials, a la rodalia de París, voltaven, talment voltors afamegats esperant el moment per a llançar-se sobre la presa.

Hi hagué veïns que envaïren els comerços on es venien destrals i ganivets. Altres, des de les ferreries, amb l'ajut dels ferrers, bastien punxegudes llances, llargs ferros que servien com a estri de defensa i d'atac. Semblava una festa de carnaval. Els improvisats combatents per la llibertat sortien dels museus vestits amb antigues cuirasses de l'edat mitjana, armats amb piques i espases d'èpoques indefinibles, amb els cascs dels antics cavallers francesos. Tot era útil en aquell moment de pànic, quan tothom pensava que els mercenaris del rei podrien començar la matança d'un moment a l'altre.

Vam veure grups de ciutadans vigilant els carregaments que navegaven pel Sena. Amb alegria es descobrien barcasses carregats de pólvora que anaven a proveir les tropes reials, camí de Versalles. Els inapreciables carregaments eren incautats a l'instant, repartits entre els destacaments que s'anaven formant a mesura que s'aconseguien armes, qualsevol mena de proveïment militar.

Enmig del sobtat i aparent desordre, es comença a congriar una nova autoritat que desafiava les instruccions que es donaven des de la Cort. Soldats i veïns de París, agitant estendards tricolors, palesaven que la flor de lis i la bandera blanca ja no regnaven a la ciutat.

En previsió d'un avanç sobtat de les tropes del rei, ciutadans i ciutadanes havien aixecat les llambordes dels carrers i bastit barricades a cada xamfrà. Destacaments armats aturaven els carruatges i interrogaven els viatgers per a saber on anaven. S'apropava la nit i els improvisats vigilants, començaven a encendre fogueres, ferms en la decisió de no deixar passar els mercenaris si aquests s'atrevien a voler entrar a París.


Crits i gatzara. Cançons. Rebombori de tambors per places i carrers.

Camille Desmoulins anuncia a les delegacions dels barris reunides en sessió permanent a la Casa de la Vila que l'Assemblea, encara a Versalles, ha legalitzat la creació d'una Guàrdia Nacional. Milers d'homes armats prometen defensar la voluntat popular. També proclama la prohibició que les tropes, que se suposa favorables a la corona, entrin a París i declara els ministres responsables de qualsevol incident que pugui esdevenir-se.

L'Assemblea Nacional es declara en sessió permanent fins que s'estableixi la llibertat a França i, a petició dels ciutadans de París, es proclama disposada a traslladar-se a la ciutat per tal de viure amb el poble, al seu costat, pel que pugui esdevenir-se.

A partir d'aquells moments tothom ja sap que hi ha dos poders a França. Dues forces que s'observen de fit a fit. Les del rei, que defensen una societat en vies d'extinció, i els que estam disposats a canviar el món.

Al capdavant de les manifestacions es veuen, escrites en totes les banderes, les consignes que s'han fet més populars en aquests dies d'agitació continuada. Els "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" són els crits que més se senten arreu.

Els criats dels grans senyors surten de les mansions i, sense pensar-ho, s'afegeixen a la riuada humana que marxa cap a la Casa de la Vila. Ha corregut la veu que a l'esplanada del Consell Municipal ja ha començat el repartiment de les armes que s'agafen de les casernes o lliuren a la població els soldats francesos.

Per un moment, avançant amb la multitud, ens aturam a la cantonada on té el seu casal el duc de Damécort. Alçant els ulls cap a les finestres del primer pis, rere les cortines, podem veure l'esposa i les filles del duc, atemorides, sense entendre el que s'esdevé al carrer.

Un poc més endavant, just al davant d'un altre palau, uns exaltats dirigits per dones que marxen al davant amb cuirassa i les llargues piques preses d'un museu, obrin les portes a cops.

-És el casal del marquès de Saint-Priest. Diuen que ajuda els regiments s alemanys!

Poca cosa basta per a encendre l'esperit de la multitud.

Guait el cel. Voldria recordar tots els colors d'aquest instant. El sol rogent de l'horabaixa tiny l'espai d'un color especial.

Talment una tonalitat mai vista que es mescla amb el roig de les flames que comencen a brollar de les finestres del palau del marquès de Saint-Priest.

El grup de dones amb les llargues piques ha arribat a la nostra alçada i ens demanen d'on som.

-Comerciants i estudiants de Madrid i de Mallorca, d'Espanya.

-Al seu costat, un jove estudiant que hem vist com calava foc al palau ajudat per un estol d'infants i adolescents, s'eixuga la suor del front i ens indica amb un gest el casal que crema.

Els criats del marquès just han tengut temps de fer sortir els cavalls de les païsses de la planta baixa. Algunes persones, abans que el foc ho dominàs tot, han pogut treure al carrer uns pocs mobles, roba, plats de porcellana, estris de cuina, quadres que, sense oposició de ningú, se'n porten mentre es perden entre la gentada que marxa a la recerca d'armes.

Una al·loteta que encara no deu tenir deu anys ens mostra una pepona abillada amb roba de preu i un collar de perles autèntiques. L'ha trobada a la sala de jocs dels fills del marquès i l'ha feta seva abans que començàs el foc.

La mare, sense parar esment a les perles, la mira enternida.

-No li he pogut comprar mai cap pepona. Uns quants draps cosits era tot el que podia fer i, la pobra, s'hi havia de conformar. Al carrer on vivim ningú no ha tengut mai una pepa de veritat com aquesta.

I, sense dir res més, es perden enmig de la gentada.

El jove estudiant contempla l'incendi, sorneguer. Ens diu, enmig de l'eixordador renou dels tambors:

-Em fa l'efecte que heu arribat a París en el moment oportú. Tot mudarà a partir d'ara. El rei no vol acceptar la voluntat de la Nació i ha enviat les tropes en contra nostra. Però res no ens podrà aturar. El poble ha perdut la por. França és ja un clam, i aquest clam, la necessitat de justícia que sent, no s'aturarà fins que els aristòcrates acceptin la determinació de la voluntat general.

I, assenyalant el casal en flames, acaba la seva explicació amb aquestes paraules:

-Qui no accepti la voluntat de la Nació perirà enmig de les flames. Una vegada que el riu s'ha posat en marxa... qui el podrà aturar? Si restau un temps amb nosaltres veureu com, a poc a poc, però inexorablement, es van acomplint cada una de les afirmacions que us he fet.

El jove desaparegué entre la gentada d'igual manera com, sense quasi adornar-nos-en, s'havia situat vora nostre. Les dones de llargues piques que havien dirigit l'assalt al casalot, feia temps que havien marxat. De l'interior del palau ja no es podia salvar res. Ara era un immens fogueró que il·luminava, amb la seva resplendor, els rostres de la gent que avançava pel carrer sense aturall.

Els crits de "A la Bastilla!" ressonaven amb força, fent tremolar les parets de les cases.

De lluny estant es divisava, obscura, la fàbrica de la fortalesa.


De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)


Viatge a un camp de concentració (Mallorca, Anys 40)

pobler | 22 Desembre, 2019 15:31 | facebook.com

Viatge a un camp de concentració (Mallorca, Anys 40)


Durant els anys que vaig romandre al camp la meva feina principal va consistir en anar al poble a cercar el que em demanava el sergent d´intendència. El temps que em quedava lliure em deixaven fer alguns quadres religiosos, còpies d’El Greco i Zurbarán que eren encàrrecs d’esglésies i convents. Sovint el comandant em demanava marines, una natura morta, el retrat a l´oli de la seva esposa o fills. Cobrava un duro, cinc pessetes per cada obra. Era una forma de sobreviure, d’aconseguir alguns diners per a la família. (Miquel López Crespí)


Durant els anys que vaig romandre al camp la meva feina principal va consistir en anar al poble a cercar el que em demanava el sergent d´intendència. El temps que em quedava lliure em deixaven fer alguns quadres religiosos, còpies d’El Greco i Zurbarán que eren encàrrecs d’esglésies i convents. Sovint el comandant em demanava marines, una natura morta, el retrat a l´oli de la seva esposa o fills. Cobrava un duro, cinc pessetes per cada obra. Era una forma de sobreviure, d’aconseguir alguns diners per a la família.

Molta gent dels voltants i, especialment personal eclesiàstic, sacerdots, les superiores dels convents de la comarca, em demanaven sants i verges per a temples i oratoris. Era una manera com una altra de poder anar passant una època tèrbola, mancada de llibertat. No deixava de ser curiós i trist alhora, constatar les mudances de la vida, l´efecte de la derrota damunt les persones... Anys abans, era sol·licitat per dibuixar els cartells de la Revolució. Les consignes d´unir estretament la guerra antifeixista amb la col·lectivització de fàbriques i terres, amb la fi del militarisme i el poder de l´obscurantisme clerical eren indissolubles i les representava amb al·legòriques figures de valents milicians que travessaven amb les seves baionetes el cor de la bèstia feixista. Ara, vençut i a mans dels guanyadors, emprava l´après al llarg de la meva vida, els anys de pràctica com a dibuixant de les Milícies de la Cultura, per pintar les comandes de l´Església. Potser fos un càstig per tots quadres que havia cremat la Columna de Hierro en l’avanç cap a l´Aragó. Jo no els podia fer entendre que, al costat de molts quadres i imatges de guix que no tenien cap valor artístic, altres, eren autèntiques joies d’art, producte del treball de generacions i generacions d´artesans al llarg de la història. Fusters i pintors, escultors i picapedrers, brodadores i enrajoladors, vidriers, especialistes en el mosaic i en la construcció orgues, editors de llibres religiosos, mestres en la realització de les làmines que il·lustraven la Bíblia o els grans llibres de música i que eren cisellats amorosament a les planxes de fusta que servien per gravar els dibuixos.

Com fer-ho entendre a gent il·luminada pel desig de bastir un món nou damunt les runes del passat?

Més d´una vegada, els confederals actuaven talment uns infants dolents. Imaginaven que la societat futura amb la qual havien somniat a la presó havia de néixer de les cendres del passat. Durruti sempre deia que no havíem de tenir por a la destrucció ja que, nosaltres, els treballadors, tot ho havíem bastit amb les nostres mans. Afirmava que ho reconstruiríem de les cendres, després del foc purificador de la Revolució. En teníem una absoluta confiança: tornaríem a bastir una civilització superior i més excelsa on l´art, la cultura, tendrien un sentit especial, diferent a tot el que, durant segles, serví per mantenir-nos en la ignorància.

No calia pensar-hi massa. Ara pintava per sobreviure. Per poder enviar uns diners a la península. En les llargues hores dedicades a pintar sant Antoni i sant Sebastià, la Verge Maria o qualsevol Crist a la creu, reproducció mecànica de làmines de Velázquez o Murillo, pensava si, tanmateix, els companys de la Columna de Hierro no haurien tengut raó quan feien servir els quadres religiosos fets estelles per fer foc i coure el dinar i el sopar. Per cada obra d´art autèntica... quantes pintures com les meves no penjaven de les parets dels temples? Artesans obligats a pintar representacions religioses per a la pitança, emprant a amants i prostitutes dels barris prohibits com a models de les verges i màrtirs del cristianisme. Un món de falsos fonaments, el catolicisme, apte únicament per barrar el pas a la ciència i a la il·lustració. Quadres ennegrits per segles de fum d’encens i ciris. Representacions portades davant de les processons de la Inquisició, quan el sant Ofici portava a cremar bruixes, heretges i rebels. Si els descendents dels jueus conversos valencians i mallorquins llaçaren al foc els sambenets dels darrers ajusticiats pel Sant Ofici a València i a Ciutat de Mallorca, provant d'esborrar d´un cop els segles d´opressió que patiren... perquè no havien de cremar igualment els sants de guix, les làmines religioses, que, com les fogueres, les forques o els grillons dels condemnats, no eren, sinó, un altre tipus d´instrument de tortura?

Sense quasi adonar-me’n em vaig acostumar a una feina que també era útil per fer multitud de serveis als companys d´infortuni. Els que teníem un mínim de diners per anar subsistint compràvem paper, sobres, segells que repartíem als presoners amb menys possibilitats de guanyar unes pessetes. Aquest suport entre nosaltres ens ajudava a resistir, ens feia sentir persones enmig de la brutalitat d´un temps de dissort. Quina càrrega d´humanitat, en tants dels amics que patiren i moriren en els camps, a les presons! T´adonaves que el règim, malgrat la victòria militar, encara no havia pogut vèncer l´esperit de la majoria d´antics combatents que érem a les seves mans. Qui no recorda els condemnats a mort, a punt de ser executats, homes i dones que repartien el magre menjar entre els més necessitats i que, com vaig veure tantes vegades, donaven el plat esportellat, la cullera vella, la roba amb forats, el bocí de llapis als sobrevivents, sense que ningú pogués adonar-se de la pena que sentien en acomiadar-se, ja per sempre, de nosaltres, de la vida, en definitiva. Aleshores era jo qui plorava, qui fugia i s´amagava en el racó més allunyat d´on eren perquè no contemplassin la desesperació que em rosegava per dintre.

Els temps anava passant de forma ràpida, sense les angoixes dels primers anys de la derrota.

Aprofitant les anades i vengudes al poble, sovint anava fins a l´hort de l´al·lota que vaig conèixer a la platja, la noia que m’havia donat un bocí de pa des del carro just el mateix dia que arribàvem a l’Albufera. La jove somrient, sota les pinedes d’Alcúdia, ajudant el pare a recollir algues el día que el comandant volgué que li pintàs una marina. El quadre del veler que sortia del port! El paisatge que entusiasmà l’al·lota del rostre feliç i els ulls oberts a qualsevulla meravella!

Fou el moment precís què canvià la meva vida.

Quan el soldat em digué que ella era als filferros, dreta, nerviosa, demanant pel pintor, vaig deixar el que feia i després de demanar, com era obligatori, permís al comandant, em vaig dirigir cap a l’indret on la veia.

L’entrada a la vella fàbrica on estàvem internats era prohibida, exceptuant casos especialíssims de familiars venguts de molt enfora. Normalment la visita mensual autoritzada tenia lloc en un vell magatzem de bestiar, al poble per on anàvem a peu hores abans, fes sol o diluviàs, sempre amb la il·lusió de poder parlar una estona amb aquell familiar que hagués pogut deixar la feina i pagar-se el viatge. Viatjar a l´illa perduda enmig de la mar era una aventura. Una aventura i una dificultat afegida per a qui tengués el fill, el pare o l´espòs tancat en aquell indret. Si ja era dificultós anar amb tren a Sòria o Burgos... quin problema afegit no era travessar la mar per poder veure la persona estimada! No tothom es podia permetre luxes semblants. Pagar bitllets de tren, de vaixell, tenir un mínim de diners per a restar dies viatjant, abonar el preu d´una pensió. I a tot això, encara s´hi havia d´afegir l’estalvi d’alguna pesseta per al presoner. Per això coneixia detinguts que no rebien cap visita en tot el temps que romanien en els camps de treball. Eren els que més patien, els que sovint patien profundes depressions sense que poguéssim fer-hi res per treure’ls del fondal on queien, emportats per la tristesa i la desesperació.

Més d´una vegada trobàrem aquell amic mort. De nit, mentre dormíem, s´havia penjat de les branques d´un dels pins del pati o, perquè que ningú no el veiés, de les canyeries dels excusats, prop del dormitori general.

Altres emmalaltien. Era la nostàlgia que els corcava per dintre fins que la tuberculosi que creixia en els pulmons els desfeia a bocins i, en el dia i el moment menys esperat, queien al terra, vomitant sang, sense possible recuperació.

Ella no tenia por a res.

Els presoners deixaren el que feien per contemplar-la. No era cada dia que una al·lota de tan bon veure s aventuràs a arribar fins als filferros que tancaven el recinte.

De lluny estant la vaig veure dreta, saludant-me amb la mà, rient a l’ombra dels pins propers a l’entrada del camp.

Els internats ens miraven amb una mica d’enveja i, perquè no dir-ho, amb un cert grau de satisfacció. Ningú no desitjava cap mal a l’altre company d´infortuni. Que un presoner, un amic de lluites i patiments pogués tenir un moment d’esbarjo, uns minuts d’il·lusió parlant amb una al·lota de la contrada també era motiu d’orgull per a qualsevol dels membres del destacament de treballadors.

Quan m’hi aprop em dóna un paquet de queviures. Ho fa cada vegada que ve a veure’m.

En ullar el paquet, tots els que ens miren somriuen i agiten les mans, en senyal de salutació. Saben que hi haurà quelcom per a ells. És una norma no escrita, però que acomplim com si fos un ritus sagrat: repartir sempre el poc que tenim. Poder ajudar el proïsme ens conforta, ens ajuda a resistir, ens dóna força per arribar a l´endemà.

La veia al costat dels filferros. La seva presència em treia del fondal. Mai no hagués pogut imaginar que, a l´illa perduda enmig de la mar, trobaria un nou sentit per a la vida. S’acomplia la premonició que vaig tenir en trepitjar terra mallorquina, al port de Ciutat? Record cadascuna de les paraules que em deia, cada gest del seu rostre, cada moviment de les mans, la tonalitat de la llum que ens envoltava, el renou de les branques dels pins agitades per la suau brisa marina, l’eco de les tonades pageses que se sentien en la distància. Per sempre dins el cervell, gravat a foc dins cada cèl·lula de la memòria. Fins al dia de la mort, fins que duràs el palpitar del meu cor.

L´escoltava en silenci, fitant-li directament els ulls, talment contemplàs la mar infinita.

-He vengut un moment a veure't amb la bicicleta. El pare i la gent que treballa a l’hort fa la migdiada i he pensat que en mitja hora podia anar i venir. Dit i fet. Sense pensar-ho més m´he decidit. Li portaré una mica de menjar i, si té temps, li diré que em conti quins quadres pinta ara mateix. Encara no m´has dit cap a on va el vaixell que dibuixaves el dia que ens coneguérem. O és que provaves d´escapar del camp amb el vaixell de veles blanques?

Li don la mà a través dels filferros i ens miram per uns moments, indiferents als amics que ens puguin estar contemplant. Qui torna vermell per l’emoció? Ella o jo? O tan sols ens imaginam que hem envermellit?

Li dic que un dia posaran una tanca a l’entrada del camí i no la deixaran passar amb la bicicleta.

-Ni t’ho pensis que ho facin! Conec l´ofical i sé que no ho farà. O és que sou uns criminals, uns lladres, uns assassins que cal portar a la forca per tenir-vos incomunicats, sense poder rebre visites? No fa gaire que vaig parlar amb el comandant i li vaig dir. “Aquests homes no són dimonis. Ho sabeu? Són soldats, com vos. Ho enteneu? Lluitaven per unes idees molt més respectables que les dels guanyadors: per un món més just, per una repartició de la riquesa entre tots, perquè els pobres tenguessin hospitals, escoles, treball assegurat. Mentre, digau,

-l’interrogava-, per què lluitaven les beates del poble, els falangistes? Per aconseguir que tot seguís igual, per poder lluir sempre les joies i les cadenetes d´or a les misses i processons, per viure d’esquena dreta, donant una almoina al jornaler, indiferents a la fam, a la ignorància, a les malalties dels de baix...

Amb una mà li feia un senyal perquè parlàs més baixet, però ella continuava amb l’explicació, sense gens ni mica de por a parlar amb veu alta, segura de sí mateixa i del que deia.

-Por perquè em prenguin per comunista? Gens ni mica! O no diu l’Evangeli que per seguir a Nostre Senyor Jesucrist primer has de donar i repartir el que tens entre els teus germans? O Crist no va agafar el fuet per expulsar del Temple els canvistes i mercaders? No lluitàveu tots els que estau aquí tancats per foragitar els adoradors del vedell d´or, aquells als quals només els batega el cor quan veuen l´or i la plata?

La mirava sense pronunciar paraula. La veia respirar agitada, com si li mancàs l´aire. Sota la roba de la feina, el pit li pujava i davallava, talment hagués fet una carrera. Per uns moments semblava una de les milicianes de l’UGT o la CNT, del POUM o del PSOE dalt les improvisades tribunes del carrer, una taula, una escala de pintor, un munt de sacs, cridant a la lluita contínua contra el feixisme. Eren així les nostres dones en temps de la guerra? Amb el mateix ànim, idèntica formació cristiana que els feia confondre Marx o Bakunin amb nous crists reencarnats? Era curiós. Totes parlaven i s’expressaven igual, ja sigui l’obrera de la fàbrica tèxtil de Sabadell, l’empleada madrilenya o la pagesa mallorquina. Potser fos això, aquest sentiment, el famós internacionalisme proletari d’articles i discursos.

Quan vaig veure la fondària dels seus ulls, els paisatges infinits que prometien, vaig intuir que una part de la meva vida s’anava diluint ja per sempre en l’infinit d’aquells espills. El temps passat a la presó havia estat prou dur i complicat. Les hores eternes patint l’espera del que seria de nosaltres. Les mil discussions referents als motius de la derrota, les constants anàlisis sobre la política de les diverses organitzacions sindicals i d’esquerra, el recordatori dels amics que moriren en la batalla, la preocupació per les famílies, pels companys i companyes que desapareixien engolits en la foscor de presons i camps de treball...

Viure de records, aferrats als ideals que ens feren resistir tres anys la barbàrie. Pensar en els que encara eren a les muntanyes lluitant contra la Guàrdia Civil. Què podíem fer pels que encara romanien amagats a ciutats i serralades? Com donar-los suport si no teníem quasi res per oferir. Els companys que treballaven a la impremta se les arreglaven, jugant-se mesos de cel·les de càstig, per aconseguir paper i fer alguns exemplars de premsa clandestina. Els comunistes tornaren a editar, escrit a mà, Mundo Obrero i nosaltres Solidaridad Obrera i Tierra i Libertad. Les notícies que publicàvem ens eren donades pels familiars que, aprofitant els replecs de la roba, el taló d´una sabata, ens escrivien les darreres informacions: cops de la guerrilla a Terol, Conca o València, l’execució de companys a presons llunyanes, la reorganització de les nostres organitzacions a París, Praga, Londres i Moscou.

Les dones feien més que nosaltres per ajudar el maquis. Com podien, establien una amplíssima xarxa de complicitats, ajuntaven esforços amb els familiars. Les que treballaven en els tallers cosint roba per a l’exèrcit de Franco, aconseguien, d’amagat, robant hores a la son, destrossant-se la vista, fer pantalons i jerseis per a la guerrilla. Material que sortia a l’exterior amagat en els cubells de les escombraries o dins el camió que portava els queviures a la presó.

Donar suport als resistents era jugar-se anys suplementaris de condemna, pallisses de les guardianes, càstigs innumerables ordenats per les monges. I, el que era més terrible, ser desterrades a altres penals, a presons lluny de la colla d’amigues que ara tenies vora teu fent-te costat. Se sabia de companyes que havien estat descobertes preparant aquests paquets de roba i que, després de romandre mesos en cel·les d’aïllament eren enviades a Zamora, Burgos o Salamanca, a presons on el mal menjar, la humitat i les pallisses acabaven amb elles en poc temps.

L’essencial era no rendir-se, no vinclar-se davant la salvatge embranzida dels guanyadors. El problema ja no consistia en fer front, amb les armes a la mà, a la trinxera, els moros i legionaris, els estols de falangistes que ens queien al damunt. Ara es tractava de superar el desànim, d’enfrontar-se novament a l’enemic amb les armes que teníem a l'abast. I les armes eren pobres, ben senzilles, però poderoses si les sabíem emprar.

Resistir era no acceptar les almoines dels carcellers. Restar alerta, vigilants. Aïllar i castigar els espies que enviava la direcció. Descobrir-los, fer-los el buit. En alguna presó alguns apareixien morts, penjats a la sala de dutxes, en els infectes excusats. Resistir era participar en la redacció de la premsa clandestina, repartir el poc menjar que ens podien enviar des de l’exterior, donar consol, suport, els més dèbils. Impedir que s’enfonsassin en la melangia. Resistir era donar ànims els companys que eren ben desperts dins les cel·les quan els botxins els portaven a matar. Resistir era aconseguir que sortís dels tallers una peça de roba, unes sabates, un jersei, que havia d’arribar als que lluitaven a les muntanyes. Resistir era aconseguir que els que lluitaven a l´exterior no caiguessin a mans de la Brigada Social, els serveis d´informació de la Guàrdia Civil. Resistir era que quan afusellaven un amic, una mà amiga, una mà desconeguda, la veu oculta de les presons, la resistència sense nom, deixàs un sobre amb unes pessetes a la casa de la dona, l’esposa, els fills d’aquell que havien mort. Resistir era, com fèiem en el camp, procurar-se els estris necessaris per fer una ràdio de galena i poder escoltar, d’amagat, les notícies que parlaven de la primera derrota dels nazis davant Stalingrad, a la Unió Soviètica. Aquestes i mil actituds semblants eren els fonaments per no caure mai en els paranys de l´enemic. El ciment que servia per bastir la nostra ferma decisió de formar part del seu gris univers carcerari.

En el dormitori i gràcies als esforços dels presos republicans que ja feia anys eren al poble, teníem, ben amagada, la ràdio de galena que ens permetia estar al corrent del que s’esdevenia al món, gràcies al truc que m’havia ensenyat el germà, cap de transmissions de la XXII Brigada Mixta. S´havien de donar tres voltes de fil metàl·lic a la pedra receptora per, posteriorment, afegir-hi un condensador anglès d’alguna ràdio espenyada. No era tan complicat. Malgrat que de bon començament, fins que aconseguírem modernitzar l´aparell, necessitàvem la utilització d’auriculars, el cert era que teníem una potència de recepció semblant a la dels aparells que es podien comprar al poble.

Amb la ràdio poguérem seguir, dia a dia, amb el cor dins un puny, les ràpides victòries dels nazis ocupant França en un parell de setmanes. Ens demanàvem, què seria dels que eren als camps de concentració francesos. Els deportarien novament a l'Estat espanyol? Prevèiem una estreta col·laboració entre la Gestapo i la policia política de Franco. Més feina per als escamots d’execució. L´Espanya dels escorxadors, dels rius de sang i les processons religioses. Ens demanàvem com era, per quines causes no havia pogut fer-se fort l'exèrcit francès? Qui, partidari de la victòria dels nazis, hi havia amagat dins l´estat major?


Defallíem. Era mal d´entendre que, a part ni banda, Hitler no trobàs una decidida oposició.

La derrota anglesa a Dieppe, el bombardejament d’Anglaterra per l’aviació alemanya, la progressiva ocupació dels països europeus i del nord d’Àfrica, feien que no albiràssim cap situació esperançadora per a nosaltres.

-Res no ens podrà deslliurar de la fosca, pensàvem, abatuts, sense poder trobar la sortida del laberint.

El cop de gràcia a les nostres esperances de veure vençut el Tercer Reich va ser sentir les informacions de Ràdio París i la BBC de Londres, emissora que emetia sota les bombes de Goering, informant que les tropes de Hitler ja eren davant Moscou, Leningrad i Stalingrad.

Ningú no deia res.

Ens passàvem els auriculars l´un a l´altre i el silenci que regnava en el dormitori era paorós.

Se sentia una òliba en la distància, signe de desgràcies i malaveranys.


De la novel·la de Miquel López Crespí Gardènies en la nit (El Tall Editorial)


Un viatge al passat – Lisboa i el vint-i-cinc d´abril

pobler | 22 Desembre, 2019 14:17 | facebook.com

Un viatge al passat – Lisboa i el vint-i-cinc d´abril


Narrativa insular dels anys 80


No recordava que fos l'aniversari d'aquell llunyà 25 d'abril. Ha estat la ràdio, i un dels seus programes d'arqueologia sentimental, allò que m'ha portat novament el passat a la memòria. Aquest passat que conviu dia a dia amb nosaltres, poblat d'esperits amics, plèiade de desapareguts per les escletxes del temps, sempre a l'aguait, esperant que et distreguis per a caure, ferotges, damunt teu, sense compassió. (Miquel López Crespí)


-No recordava que fos l'aniversari d'aquell llunyà 25 d'abril. Ha estat la ràdio, i un dels seus programes d'arqueologia sentimental, allò que m'ha portat novament el passat a la memòria. Aquest passat que conviu dia a dia amb nosaltres, poblat d'esperits amics, plèiade de desapareguts per les escletxes del temps, sempre a l'aguait, esperant que et distreguis per a caure, ferotges, damunt teu, sense compassió.

-El passat? Aquell passat que fou vençut i enterrat, encara et preocupa?

-No m'he pogut alliberar de la memòria i el tenc al meu costat, com avui matí, amenaçant-me el coll amb el seu esmolat ganivet de trinxar.

-Ja no pens en res. Procur oblidar per a sobreviure. Poc m'importa el passat. Els morts estan ben morts. Cap record, cap oració, cap sacrifici als Déus no podrà ressuscitar la gernació que cridava il.lusionada pels carrers del món ara farà quinze anys. Val més que ho oblidis. El que realment em preocupa és l'esdevenir... si és que encara podem aspirar a gaudir d'un futur.

-De quin avenir estàs parlant? )Dels tancs que massacren als manifestants a Geòrgia, dels desapareguts del Perú, El Salvador, Guatemala? Al final s'ha fet present la premonició d'Orwell quan deia, a 1984: "el futur de la humanitat serà una bota militar damunt del cap".

-El futur pel qual lluitàvem s'ha fet present. És el que no vull pensar. Romàntic com sóc, encara em perd viatjant pels miralls entelats de casa meva i rememor noms, accions. Però ben mirat tens raó. Quan els manifestants de Lisboa se n'anaren a casa escanyats, cansats de cantar Grândola, Vila Morena ja havien perdut la batalla. Feliços dins la ignorància, no sabien que ja eren presoners de les múltiples trampes d'ells, dins del conegut laberint.

-Ara ja no parlam de conquerir el cel com els comuners parisencs. Perdem el temps fent números per a arribar a fi de mes.

-És l'únic "futur" que preocupa la gent.

-Pitjor seria fer cas dels falsos capellans que prediquen des de les tribunes paradisos, eternitats inexistents, amb la boca plena de sang, recitant consignes arnades per tranquil.litzar als esclaus.

-Els escolt cada dia a contracor. Llur buida xerrameca penetrant pels intersticis de les portes, dibuixant decorats de mentides.

-Oblida els amics. Són feliços en la distància, dins l'oblit. Val més servar-los dins la memòria talment com partiren, com els contemplàrem la darrera vegada: estimant, agafats de les mans al capdavant de la manifestació, joiosos, plens d'il.lusions invertebrades, curulls de somnis volàtils. Quin sentit tindria anar a cercar-los, remoure cendres apagades? )Trobar-los a casa seva, asseguts davant l'aparell de televisió, amagats a un racó comptant diners rovellats? )Trucar-los de nou, i que surtin al replà de l'escala amb la desesperança marcada al rostre malgrat l'augment continuat de triennis i quatriennis?

-Avui fa quinze anys de tot allò. Val més que deixem que els morts enterrin els morts. Fa un dia de primavera bellíssim. Res no pertorba aquesta quietud. Les eleccions encara no han estat convocades. Els ametllers en flor dibuixen un paisatge xinès desconegut. Falten segles perquè les riuades de turistes embrutin la història, la vida, els pensaments.

-Potser el millor sigui -si ens ho permeten- cercar la llum enmig d'aquesta esponerosa obscuritat que ho omple tot.

-Caminar per damunt una terra imaginària, sense límits, sense cap frontera.

-Vés amb compte amb els genis malèfics! No hi tornarà a haver mai més un vint-i-cinc d'abril!

-Anar amb compte amb la irrealitat convertida en realitat, diràs.

-)T'has aturat mai a pensar que potser nosaltres morírem després d'aquell vint-i-cinc d'abril, i que ambdós som morts, ombres que caminen, esperits que parlen i escriuen?

-Eterns caminants pels laberints d'una casa sense fronteres?

-Això mateix.

-La mania teva de navegar pels oceans inconeguts de la memòria et farà perdre el cap. T'has fixat que cada vegada escrius més enigmàticament? Creus, de veritat, que un llibre com aquest pot esdevenir best-seller, un producte d'ampli consum, venut a milers als hípers, promocionat per la TV?

-A vegades no toques amb els peus a terra. Saps que si volgués vendre milers d'exemplars d'aquest volum hagués escrit una historieta eròtica com les que cada setmana publica Interviu, o faria novel.la policíaca. Però, avui, a quinze anys de distància, hem vingut a passejar per les retxes de l'escrit només per a parlar del passat... o del futur.

-I del present... )quan en parlarem, del present, que és el més essencial?

-No hi ha inconvenient. Si vols, podem enraonar d'aquest present que tant et sedueix.

-Saps quina imatge em suggereixen els fets que ens enflocaren fa quinze anys els guanyadors?

-No ho sé. Però digues, t'escolt.

-El present a vegades em fa l'efecte d'un perfumat mocador de seda al capdamunt d'un arbre al qual ningú no pot pujar.

-O una núvia, de blanc, amb un ramell a les mans, dins la fondària d'un immens llac glaçat.

-O un cementiri sense làpides amagat a una llunyana serralada sense camins ni dreceres per arribar-hi.

-Quin optimisme que portam avui, aniversari d'una revolució avortada!

-És el passat que torna i torna a la memòria sense poder-hi fer res.

-Els estudiants xinesos ja no es manifesten per les mateixes coses que ho feien els guàrdies rojos de la Revolució Cultural.

-Mao va morir fa molts de segles.

-Qualsevol es pensaria que estem parlant d'un Faraó de la IX dinastia.

-El que més em sacseja és veure aquesta corrua de captius amb les mans fermades a l'esquena pujant els esglaons del temple on seran sacrificats.

-Innocent! O és que realment cregueres en tot allò que "la terra serà el somni de la humanitat"?

-No sé per què ets tan cruel en un dia tan significat com avui. O no recordes la lluna d'aquelles nits, l'aigua clara, les cançons a la plaça, l'Arc de Sant Martí... tantes coses meravelloses que està esborrant el vent!

-Però també hi havia profundes cremades interiors, les ferides a flor de pell, el clima dur, els anys de sequera, els crucificats a les places i entreforcs dels camins, els cucs de la carn.

-Ho record. Caminàvem damunt vidres trencats i la sang ens rajava dels peus, incontenible.

-Els cotxes, plens de companys i de propaganda electoral, s'estavellaven l'un rere l'altre en un revolt del camí i nosaltres no ens adonàvem de res, cecs rere la flama que marxava al davant.

-No podíem deixar la manifestació per un que morís en la travessia, per un que abandonava abans d'hora el vaixell. Havíem de continuar fins al final!

-D'ençà que et conec -ara farà quinze anys-, sempre em dius el mateix: continuar, prosseguir. Però mai no expliques en quina direcció. Digue'm d'una vegada, )cap on havíem de marxar, si les sortides estaven barrades, amb els soldats disposats a la batalla, i nosaltres només portàvem flors, clavells rojos a les mans?

-Demanes massa coses. No dispós del llibre del Bé i del Mal per a contestar les teves preguntes. Havíem quedat que avui feia quinze anys del vint-i-cinc d'abril. Per la ràdio, havia sorgit, resplendent, com una flama encesa, Grândola, Vila Morena i tothom sortia al carrer disposat a començar una nova època. Quan ens hem retrobat, si ho recordes, parlàvem d'una misteriosa realitat inexistent, dels perills del bosc, de les ombres fugisseres dels companys desapareguts, dels al.lots de la ciutat abandonada que llançaven estels que es perdien en la immensitat del cel blau.

-Ets evasiu, com de costum. Si vols, no tenc inconvenient en seguir per aquest camí. Vés a saber si alguna de les ombres del passat, ressuscitant, no recollirà el missatge. Potser algun company oblidat resisteixi, sol, oblidat, a una trinxera que encara no ha caigut en mans de l'enemic. Jalalabad es manté ferma, fent front a les guerrilles de l'Islam que esperen entrar-hi per a posseir les dones sense vel que disparen dia i nit cap a les muntanyes d'on surt el perill. Però vés amb compte a no enlairar massa la imaginació. Hi ha quimeres de cendra i després les parpelles cauen com a escames.

-Record el darrer dia. Era molt abans de l'avenir. Érem a segles de distància del present.

-Creus de veritat que sortírem del passat? Juraries que vivim al present, que existia el futur?

-Llavors, en aquella època, érem a segles de distància d'allò que més endavant passà. Acomodats a la mateixa taula, tots els camarades, sense faltar-ne cap, sota la porxada. Els raïms penjaven de les parres que ens donaven ombra. Sé que algú, amb lentíssim moviment de llavis, deia a un interlocutor quasi invisible: "els fruits de la terra i tots els peixos de la mar estan ja contaminats de la rosada sangonosa de la mort". Callàrem. Provàvem d'esbrinar qui havia pronunciat la frase.

-Si. Ho record com si fos ara mateix. Fou l'horabaixa en què discutíem el que havíem de fer per provar de salvar els cinc joves condemnats a mort. Sabíem amb certesa que a la matinada els afusellarien. Calia fer alguna cosa, amb urgència. Aquella mateixa nit moltes portes se'ns tancaren.

-Molts dels que ara estan asseguts al Parlament, vivint del nostre treball, no en volgueren saber res, dels germans que donaven la vida per nosaltres.

-Miserables!

Ho són encara, uns desgraciats. Quan prediquen, per la TV, els surten cucs per la boca. És un espectacle lamentable, veure com proven d'amagar llur obscur passat.

-Continua.

-No sé si val la pena prosseguir. Aquest aniversari és molt més trist del que em pensava, del que imaginava de bon començament.

-Sempre pot haver-hi algú de receptiu. No continuaries amb la crònica dels fets si no tenguessis la confiança que encara hi resta algú viu sota el runam. Algú que lluita per sobreviure i recull indicis, notícies del que va passar.

-Et deia que estàvem asseguts sota la porxada i algú havia dit alguna cosa sobre els fruits de la terra fets malbé per la rosada de la mort.

-Teníem la sensació que era la darrera acció que podíem dur a terme. La memòria en torna l'instant precís. Les manetes del rellotge avançaven implacablement consumint les hores l'una rere l'altra, rovellant el temps.

-L'espera es féu interminable. Els havien d'afusellar i ningú no hi compareixia.

-Lluny, en la distància, hi havia dones davant l'altar. Oraven. L'església estava en penombra.

-Mentre tu encara esperaves, m'hi vaig apropar sense fer renou i els vaig dir que les oracions no els salvarien de la mort. Sé que em miraren atemorides, com si haguessin vist una aparició de l'altre món.

-Com acabà tot allò? Te'n recordes? Crec que n'he perdut els rastres i si avui no n'hagués estat l'aniversari, no m'hauria immergit dins del passat. Cada vegada se'm fa tot més fonedís.

-Moriren. Això és cert. Però, després... )vingué realment l'hivern, la pluja que esperàvem?

-No t'ho sabria dir amb certesa. Ara escolt aquella cançó, veig miríades de gent omplint places i carrers. Però també albir més enllà cases ensorrades, bombardejos, homes i dones damunt camions anant cap a un final cert, crits, una humanitat desconeguda, tremolant de fred, provant d'encalentir-se fent estelles les portes i finestrelles de palaus que espenyen a destralades.

-Llargues, interminables processons amb ciris encesos i la cera que em cremava les mans. No comprenia per què els nins havíem d'anar a la processó i sofrir tant.

-Amb els anys els rastres son més tèrbols. Cada cop em costa més precisar els signes de la memòria. Molts de dies una boira grisa i espessa ho omple tot i vaig cec pels viaranys, talpejant, a la recerca dels darrers indicis.

-És el pànic.

-Pànic?

-Saps perfectament de què t'estic parlant. Quan entraren les tropes ens salvàrem refugiant-nos entre les tombes del cementiri. Dels arbres penjaven calaveres orfes de dents d'or.

-Iniciàvem el camí vers el futur.

-Després de la grandiosa demostració d'aquell vint-i-cinc d'abril, iniciàrem el camí de retirada vers la frontera. Tothom ja estava desarmat i els fusells jeien amuntegats a un revolt de la vereda vigilats per l'exèrcit francès. Dins de les maletes tan sols portàvem alguns retalls de diaris, poemes, les desvalgudes banderes descolorides per tantes batalles perdudes, una carta d'amor, el vell rellotge espanyat, un globus de cristall per a endevinar el camí...

-Menjàvem melmelada de roses.

-Era com patinar damunt la coberta de naus que no volien acabar d'enfonsar-se.

-Havíem d'esperar la fi del vendaval.

-Alguns estaven a l'aguait de la cançó per a sortir per primer cop al carrer.

-Lluny, abandonats, els cadàvers dels cinc camarades afusellats.

-Volíem acurçar el temps que ens separava del futur.

-No sabíem encara que allò que ens esperava era molt pitjor que el passat.

-Ningú no podia endevinar tot el que ha succeït.

-Tens raó. )A qui importava llavors, mentre els fusells es cobrien de clavells, la rufagada o la permanent obscuritat?

-Érem milions de veus unides per la mateixa cançó!

-Grândola, Vila Morena.

-Sorra damunt els ulls. Cendra grisa dels dies que han anat passant. L'exèrcit del Faraó es va perdre pel desert i cap arqueòleg no l'ha trobat.

-Hauríem d'haver mort amb ells, cridant les nostres justes raons.

-Ens haguéssim estalviat la mudesa que vingué després.

-Som una maleïda generació tatuada d'imatges.

-No ens han deixat res. Tan sols ens permeten jugar amb els pensaments.

-Ja és molt. Podria esser pitjor.

-Abans, no fa gaire, crucificaven i castraven els poetes, els treien els ulls de viu en viu i les filles dels militars i falangistes en donaven les despulles als cans afamegats que acaronaven amb llurs mans tan fines. Davant la Porta Pintada, al bosc de Bellver, hi havia cremadissa de jueus, càntics de frares i monges, encens d'orient per a dissimular l'olor de carn socarrada.

-Estem finint la passejada. Més enllà només hi ha la pluja eterna, fetitxes.

-Les portes de la percepció i els records, el paisatge de la memòria, es tanca ara amb ciment transparent.

-Vint-i-cinc d'abril!

-Les flors comencen a perdre els pètals que se'n porta la ventada.

-No parlem jamai de les revolucions traïdes. Deixem els morts tranquils a l'altra riba. Ciutat crema enllà.

-Tots els temples en runes. Els soldats se'n porten les campanes per fer-ne bales i canons.

-Temps de guerra novament?

-Diuen que els soldats han sortit de les casernes i han llegit un ban davant Cort.

-Malament. Hi ha aus carronyeres damunt les teulades. Prohibiran a les dones donar a llum. Les paraules s'enverinaran i esclataran enmig del menjador a l'hora exacta de la migdiada.

-Diuen que si guanyen ens vendran a cercar.

-De nou hi ha llistes, noms, vides a exterminar.

-Moltes jovenetes de palau cuiden la blancor de la seva pell amb sang humana.

-Cau la pluja.

-Així va finir el vint-i-cinc d'abril? Fins aquí em volies portar?

-No ho sé. Allà hi ha el bosc impenetrable, l'avenc sens fons. Aquesta màquina del temps de l'escriptura cada pic està més rovellada. Creient avançar cap a la claror, moltes vegades em porta vers l'incert.

-En la distància, un poc més enllà de les mines d'or abandonades, veig grans vaixells de pedra navegant per les clarianes amb totes les veles esteses.

-Mariners pirates pujant al pal més alt de la nau.

-Els cinc afusellats del setanta-cinc.

-Fan força en el buit milers de remers orbs.

-Són les naus que esperàvem al port d'Alacant per sortir de la terra inexistent!

-Naus de pedra per a fugir del passat, per a navegar vers el futur?

-Mira! Els esquelets dels pagesos s'han aixecat de les tombes i tornen a llaurar les terres!

-Bromallons de glopada transparents com el vidre!

-Arbres que no coneixem, neu roja enmig dels sembrats.

-No cercàvem una terra verge, sense morts, on servessin resplendent el record? Les naus i llurs orbs remers ens esperen amb les veles desplegades.

-Hi veig ermitans a les coves, reis conqueridors demanant almoina, els companys que ens imaginàvem morts recollint la mel d'incomptables eixams, els raïms de la porxada en una llunyana reunió.

-Digues als corsaris que s'aturin prop de l'illa envoltada de cignes, de camps sembrats de roselles, arbres amb llum a les fulles que il.luminen la nit.

-Vés amb compte. No caminis més enllà per aquest camí de la memòria. Allà hi ha el bosc.

-Sempre ens resta la possibilitat d'aturar el present. Continuar dins l'interior acollidor d'aquesta conversa adessada de vida. El record d'aquell vint-i-cinc d'abril.

-Torna a haver-hi vida a la plaça. És molt abans de la guerra i dels suplicis. Ressorgeixen rialles, els jocs d'infants. En una tribuna plena de garlandes de flors interpreta un vals la banda de música del poble. Els desapareguts els contemplen amb llurs conques buides.

-)Vols dir que algun dia arribarem a pujar dalt d'aquesta nau de pedra que navega pels camps encara curulls de roselles?

-No et càpiga cap dubte. La gent ens espera per a sortir al carrer. Però abans haurem de trobar la drecera.

-Mira! Una ombra fugissera pel riu! Anem per bon camí!

-L'albada neix rere els turons. Contempl els primers raigs de sol. Ens acostam al dia esperat.

-Albires res? Coneixes algú entre la corrua de forçats que es perd en la distància?

-Hi veig les rels dels arbres enderrocant les cases, serps que mosseguen els llavis de les dones. Escolt els tambors dels sacrificis, fets amb pell humana. Música insondable. Riuades d'homes anant cap a l'interior profund de les galeries subterrànies. No podré oblidar-la mai, aquesta música que sona dalt del temple, on els presoners, nus, són esquarterats de viu en viu.

-T'has perdut en el cercle. És cap a la nau i llurs orbs remers, on ens hem de dirigir si volem esser-hi a temps, si volem que les manetes del rellotge no ens tornin a portar al mateix indret sense sortida.

-Demà els afusellaran!

-Els nostres millors companys, els que necessitarem per a continuar el camí.

-Els sacerdots dipositaran llurs cors palpitants davant l'ídol enjoiat.

-Ocells carnívors beuran sang calenta de llurs ferides.

-De què se'n riu, aquesta multitud que els mira sense fer res?

-Què fan, drets, endiumenjats?

-Timbals enmig de la plaça de Cort. Brillen les baionetes. Ha esclatat la guerra.

-Quina rialla sorollosa, el futur.


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS