Administrar

Els viatges de George Sand - De la novel·la de Miquel López Crespí El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions)

pobler | 21 Desembre, 2019 22:02 | facebook.com

Els viatges de George Sand - De la novel·la de Miquel López Crespí El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions)


Impossible recuperar les antigues veus suspeses damunt l'abisme, la bellesa dels dies ja marcits amb tota la seva rutilant significació i grandesa (tants d'ecos desapareguts entre les cruels escletxes del temps). A Mallorca, la lluna illuminava una terra xopa d'enlluernadores pluges. Aquella nit fantasmagòrica, les torxes dels pagesos i pageses de Valldemossa donaven llum a Chopin, que es disposava a interpretar el seu darrer preludi. (Miquel López Crespí)


Impossible recuperar les antigues veus suspeses damunt l'abisme, la bellesa dels dies ja marcits amb tota la seva rutilant significació i grandesa (tants d'ecos desapareguts entre les cruels escletxes del temps). A Mallorca, la lluna illuminava una terra xopa d'enlluernadores pluges. Aquella nit fantasmagòrica, les torxes dels pagesos i pageses de Valldemossa donaven llum a Chopin, que es disposava a interpretar el seu darrer preludi.

Flaire de murta i romaní.

Aquest hivern a nevat a Nohant.

Continuu llegint el diari, però ja no m'interessen les declaracions dels polítics.

Atmosfera buida d'ideals.

Molta de la gent que vaig admirar en un passat ben recent i de la qual havia escrit favorablement ara camina enmig de la sang sense adonar-se'n. La Comuna ha estat vençuda i arreu regnen els escamots d'afusellament.

Què s'ha esdevingut amb els somnis de joventut? M'ho deman, rodolant per les runes dels meus santuaris dessolats. Per part ni banda no distinguesc senyal de la llum que ens havia de deslliurar del llim. Quan ja tens la meva edat es relativitzen la major part de les illusions per les quals has lluitat. Què tenen a veure les eternes discussions del carrer de Richeliu, abans de les revoltes del quaranta-vuit, amb la la guerra civil que sacseja França? No res. Què signifiquen els plans de voler trasbalsar el món al costat de la mort de Niní, la meva neta? No res.

Encara avui, després de tants d'anys de la seva mort, donaria tots els meus moments de plaer per a poder tornar a acaronar el seu rostre.

Hem viscut moltes revolucions i sempre era l'herència sangonosa del noranta-res retornant des de les fondàries d'un passat que ens imaginàvem s'havia diluït, com la boira desapareix en sortir els primers raigs del sol. Vés a saber si mai he arribat a copsar com pertoca la revolta dels pobres. En el fons, Nohant sempre ha estat el meu refugi contra qualsevol endemesa del món exterior.

Nadal.

Hem aixecat un gran abet enmig del menjador. Amb Lina, Maurici i les nétes, Gabrielle i Aurore, volem tornar muntar el teatret, com en temps del pobre Chopin. Encara em veig amb cor de cosir la roba, repintar l'escenari i jugar amb les nines a bastir móns de fantasia.

Flaubert m'ha escrit i diu que vendrà a mitjans desembre. M'aconsella que no m'amoïni per res del que s'esdevé a l'exterior. La política és un engany, una absurda religió que vol substituir, sense poder aconseguir-ho, l'autèntica, la dels nostres déus interiors i la de la nostra permanent reencarnació a la recerca de l'estat últim de l'esperit.

Els pins, les plantes del jardí, els alts xiprers dels marges... tot és blanc i sembla un paisatge d'un conte de fades. Com quan nevava a Valldemossa. Amb l´única diferència que a Mallorca la neu només agafava una alçada de dos dits i de seguida es fonia. Aleshores no sabies si ho havies somniat o era autèntica realitat vista amb els teus ulls feia uns instants: els carrers i les teulades blanques, el ca que lladrava de fred i anava a la recerca del seu refugi, el pagès, amb un sac damunt el cap anant a la muntanya per mirar de trobar llenya... Imatges que vénen i s'en van en aquesta tardor de la meva existència.

Viure com en temps del Terror. El pitjor de la Revolució! I, ara, amb la Comuna, es talment com si haguessin ressuscitat Marat i Robespierre, les afamegades masses de desvalguts que no entenen, com diu el fill de Dumas, la necessitat de servar, per al futur, una partitura de Chopin, els grans vitralls de Notre Dame, la poesia de Musset. O, vés a saber, alguna de les meves novelles!

He envellit tant amb el pas implacable dels anys! Ja no sóc aquella dona que tothom desitjava en un París de daguerreotip que es va difuminant en la memòria.

Sent el sorollós percudir de les quadernes del cos mentre es perden en la distància records d'oliveres, els turmentats paisatges esborrats de la infantesa. A poc a poc les coses que més estimàvem esdevenen ombres, estranys llindars que ens emmenen a tèrbols abismes i dies oblidats en distants eres geològiques. Not com el meu pols es marceix i comença el fred. Ben aviat esdevindré un simple record ondulant en el vent (restes d'un naufragi entre algues fosques i peixos embruixats navegant a la deriva damunt boiroses àmfores abandonades).

Delacroix no podria pintar ara aquell retrat ple de llum, on encara mirava envers l'infinit i el món era obert a qualsevol bella sorpresa.

Un dia em presentaren Chopin. El vaig estimar de seguida. Les meves amigues se'n reien d'aquell amor impossible.

- No en tens ni per començar -em digué Listz. El teu instint maternal et delata. En vols tenir cura. Anar pel món dient que ets la infermera d'un geni. Quin trofeu per a la baronessa Dudevant! Cerques un nou artista per a la teva collecció d'amants. Esper que no li facis mal.

Listz! Potser tenia raó. Com poder esbrinar-ho ara, quan el temps s'escurça de manera implacable?

Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. Sentir un preludi, una balada, colpejava el meu esperit, tot el meu cos, molt més que quan romania en braços de Pietro Pagello, aquell any trenta-quatre, a una Venècia emboirada, plena de fantasmes i estranys somnis de jovenesa.

La música de Chopin... Ben cert que em vaig enamorar de la màgia que sortia de les seves mans blanques, com d'alloteta tísica. Els metges digueren que no tenia la malaltia, que era una persona de constitució dèbil. S'havia educat entre l'aristocràcia. Jugava enmig de les sedes dels vestits de comtesses i duquesses. Un aviciat. Sempre havia patit del pit. La humitat de París li feia mal. Romania dies i dies tancat en la seva cambra sense poder sortir al carrer. Dissimulava els atacs de febre davant uns pares gelosos de la salut de les filles que, si haguessin sabut la seva malaltia, de seguida haurien acabat amb les classes que li ajudaven a sobreviure. Els pocs concerts que donava no bastaven per pagar l'estudi, la decoració del piset on vivia, les flors que cada dia havia de posar damunt el piano. Sovint es deprimia i no podia escriure una nota. Tenia el cor a Polònia, ferida de mort, sota la cruel ocupació tsarista. Quan pensava amb els seus amics empresonats, morts al camp de batalla, restava setmanes en silenci, plorant. Tenia la sensació d'haver-los traït, d'haver fugit quan més el necessitaven. La ràbia que sentia, les seves contradiccions més amagades, els records dels anys de joventut sortien potents en la música que escrivia, talment una flama inabastable inundant el món de gemecs i exigències de llibertat. Era d'aquesta màgia que em vaig enamorar. La força tellúrica d'un esperit gegantí reencarnat en un cos fràgil.

Vaig pensar que el sol de la Mediterrània li faria bé. Per això marxàrem a Mallorca, un imaginari paradís enmig de la mar on, illusions de l'esperit, pensàvem tot seria possible: l'amor, la creació més perfecta i absoluta, l'educació dels fills. Volíem trobar la natura verge. El bon salvatge del qual parlava Rousseau.


En aquell temps esvanit, juntament amb Frederic, Solange, Maurice i la nostra cambrera, decidirem deixar París. Marxar a l'aventura. Oblidar per uns mesos les conspiracions de cafè, els debats fins a altres hores de la nit, els concerts per a desenfeinats i allotes de bona posició que, amb les classes que els feia Chopin, entretenien el temps fins a casar-se amb un negociant de vins o formatges.

Com dedicar-se a fons a la creació enmig d'aquella vida fictícia de salons, de classes per a poder pagar el lloguer de l'apartament? Impossible crear anat amunt i avall pels casalots de París, tenint cura de les absurdes converses de negocis o de política amb els pares de les privilegiades allotes que tenien Chopin per mestre de piano. Però ell posseïa una inspiració divina. La seva creació era espontània, miraculosa. Necessitava unes condicions especials per a portar les troballes al paper pautat. Trobava aquesta inspiració sense cercar-la, sense preveure-la. Venia de sobre al seu piano, completa, sublim, o cantava al seu cap durant un passeig i s'apressurava a fer-se-la escoltar a ell mateix, bolcant-la sobre el teclat. Llavors tenia lloc la tasca més dolorosa que mai he vist. Era una successió d'esforços, d'irresolucions i d'impaciències amb l'objecte de plasmar certs detalls del tema de la seva audició. El que havia concebut en bloc, ho analitzava massa en el moment d'escriure-ho, i el seu disgust quan no ho trobava clar, el feia sumir-se a la desesperació, segons ell mateix deia. Passava dies sencers tancat a la seva cambra, plorant, rompent les plomes, repetint o canviant cent cops un compàs, escrivint-lo, esborrant-lo altres tants cops, per a tornar a començar l'endemà amb una perseverança minuciosa i desesperada... Es passava sis setmanes treballant una mateixa pàgina, per concloure escrivint-la tal i com l'havia traçada d'una primera tirada.

Jo també necessitava deixar endarrere amors antics, cendres de velles passions, l'absurda persecució de qui no entén que tot és ocasional i efímer. Ho sé per experiència pròpia. Quantes vegades no he pensat que aquell amor podia ser etern i, al cap de poques setmanes, s'ha desintegrat talment un bocí de sucre dins l'aigua. El que importava de debò eren els fills, fer-los estimar la natura, que coneguessin el nom dels arbres, les estrelles i la música per experiència pròpia. El contacte amb la naturalesa sempre havia estat el millor mestre de la humanitat.

Ens era imperiós trobar una mica de calma. Deixar de perdre el temps en aquelles inacabables converses que provaven de solucionar les injustícies del món.

Romania físicament i espiritualment cansada. Volia tallar amarres, provar d'oblidar fos com fos el meu recent passat, posar milles entre el meu esperit i els homes que em cercaven com a simple objecte de plaer. Havia triat Mallorca, guiada pels informes d'algunes persones que deien conèixer el clima i recursos del lloc. El nostre amic Mendizábal era a París. Ens digué que aniria a Madrid per acompanyar Chopin fins a la frontera si ell es decidia a realitzar el seu somni de viatge.

No ens portàrem gaire diners. Chopin demanà un avançament damunt algunes obres que volia acabar i Remisa, sempre atent amb nosaltres, em lliurà una carta de recomanació al banquer Canut que residia a Palma.

Estiguérem uns dies a Barcelona i, fins i tot, sense por a la guerrilla carlina, férem algunes excursions pels pobles i masies del voltat de la ciutat. Un oratge fresc temperava un sol brillant, agranava tots els niguls dels vats horitzons emmarcats al lluny de cims tantost negres i calbs, tantost blancs de neu.

Per tot arreu trobàrem indicis de la guerra civil que assolava aquella nació, Catalunya, tant diferent, per llengua i per cultura, d'allò que en diuen Espanya. Soldats a cavall. Presoners a peu, lligades les mans amb cordes, amb tota a desesperació marcada al rostre, segurs de la mort que els esperava en uns moments. Però quan s'havien franquejat les formidables i immenses fortificacions de Barcelona, no sé quantes portes, ponts llevadissos, poternes i defenses, no hi havia res que anunciàs que fóssim en una ciutat en guerra. Ben al contrari: dins la ciutat, la vida transcorria amb una normalitat absoluta, si exceptuam els misteriosos trets que se sentien de nit. Les noies festejaven per les Rambles, rialleres, indiferents a la guerra que encerclava la ciutat. Els teatres eren oberts i el comerç floria de forma inusitada. En el port, al final de la famosa Rambla, els vaixells provinents de França, Itàlia o Anglaterra, dels ports més importants d'Espanya, entraven i sortien protegits pels canons de la imponent ciutadella de Montjuïc, portant la seva càrrega de mercaderies i passatgers.

A l'hotelet on romanguérem uns dies, ens digueren que segurament eren execucions summarissímes de carlins. Sempre se sentien a la mateixa hora, devers les cinc o sis de la matinada. Alhora Chopin es despertava i no podia tornar a agafar la son fins que entrava a consolar-lo. Si qualsevol cosa el posava en tensió (una veu massa aguda, el miolar d'un moix abandonat en el carrer, una flor marcida, les gotes de la pluja caient damunt la teulada...) imaginau-vos l'efecte que li devien fer aquells trets anunciat la segura mort dels condemnats! Suat, assegut damunt el llit, amb la mirada perduda envers no sé sap quins mons de paüra, el trobava tremolant com un infant. L'havia de tapar amb una manta i consolar-lo, com si fos Maurice, de petit.

Vaig decidir embarcar ràpidament envers l'illa embruixada que ens esperava misteriosa i silent enllà de la mar. No volia que el pobre músic emmalaltís encara més. Era urgent trobar les palmeres, el paisatge africà que somniava. Fer-lo tocar amb les mans aquella terra de promissió on podria crear a plaer lluny dels entrebancs de la vida quotidiana.

Ens embarcàrem en l´únic vapor que feia la travessia Barcelona-Palma. Un vaixell comprat a Anglaterra feia uns anys i que s'emprava exclusivament per al transport de porcs des de l'illa fins a la capital de Catalunya. Els passatgers quasi estorbàvem; hi molestàvem, es podria dir! Potser que en un dia, no gaire llunyà, quan s'hagin perfeccionat els mitjans de transport i les Illes Balears no siguin un amagat indret enmig de la Mediterrània, el turisme, com avui a Suïssa, sigui una important font de recursos per als mallorquins. La bellesa esplendent d'aquella terra així ho fa imaginar.

Tenc encara els impressionants roquissars de la costa de Valldemossa i Deià gravats a foc dins dels meus ulls. Chopin restà enamorat de Mallorca des del primer dia i, de no haver estat per les seves precàries condicions de salut, pels inesperats problemes que tenguérem amb l'habitatge i amb un temps que empitjorà de sobte, segur que hagués volgut estar mesos i mesos entre tarongers, oliverars i llimoneres.

El Mallorquín s'anomenava el vaixell que ens portà a l'illa somniada. Férem el viatge en una nit esplendent on es podien comptar les estrelles una a una. Tot convidava a la calma. Ni una ona agitant la plana superfície de l'aigua. Només sentíem el soroll intermitent de les màquines feinejant en la nit. La llum de les estrelles era tan intensa que es podia distingir, com si fos de dia, els brodats en la brusa de Solange i els seus calçons verds, de drap, el capell de feltre, els cabells que li arribaven a la cintura...

Maurice, cansat per les llargues caminades per la Rambla de Barcelona, dormia a coberta, amb el cap recolzat damunt el davantal d'Amélie. Chopin era atent a les melodioses cançons del pilot.

Em digué, corprès per una intenssíssima emoció: "No sents aquestes músiques vingudes d'un altre món? No hi ha dubte... és Àfrica! Àfrica aquí, viatjant amb nosaltres, envers una terra de palmeres i blaus molt intensos! Ho endevín, la puc veure, tocar amb les mans enmig de la nit!".Àfrica? Vaig parar esment per uns instants. Potser sí que tenia raó Chopin. Deixàvem endarrere els temples aixecats a la nova religió universal: la cultura francesa -universitats, politècnics, parlaments, ciutadans que elegeixen els seus representants, revolucions que trasbalsen els fonaments del món i fan caure sistemes que semblaven inamovibles, eterns- i ens endinsaven envers contrades d'altres èpoques a la recerca de costums remots, músiques que encara no eren escrites, paisatges de fantasia que cap pintor no havia gosat reflectir en els seus quadres... Mallorca nit enllà, somni d'un moment de la nostra existència.


De la novel·la de Miquel López Crespí El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions)


Un viatge a la derrota: Madrid 1939

pobler | 21 Desembre, 2019 14:32 | facebook.com

Un viatge a la derrota: Madrid 1939


Ara ja sabíem que tot era inútil: enterrar els companys, esperar ordres, obtenir resposta als interrogants que ens sacsejaven. La derrota planava per places i carrers com una bandada de llops afamegada a la recerca de carn fresca. Les poques persones que et fitaven des del portal de les cases i veies guaitant per les finestres eren com estàtues de sal que et miraven sense fer cap moviment, provant d´endevinar el que passava, o hienes esperant llançar-se damunt teu per obrir-te el ventre a mossegades i menjar-te de viu en viu, la boca xopa de sang, fruint de desfer-te amb les dents el cor, el fetge, tota la carn i els ossos del cos. (Miquel López Crespí)


Margalida, la nostra secretària d´organització, havia rebut un tret al cap i jeia, mig cos damunt la taula, amb els ulls encara oberts mirant el sòtil. La sang rajava abundosa de la ferida i queia formant rierols en el terra. Li havien disparat just en el moment d´arribar al despatx. No havia tengut temps de deixar l´abric al penjador. Els altres companys també eren morts, uns als indrets on treballaven, altres metrallats en grups de tres o quatre, als passadissos del local, a la sala de juntes. Alguns havien provat d´escapar de la matança i els dispararen mentre fugien per les teulades dels edificis propers. Els havien mort sense pietat. Ens miràvem sorpresos, amb el cor batent sense descans. Els culpables de la carnisseria havien anat als locals dels partits i organitzacions que no volien lliurar les armes a l´enemic. Una guerra civil en la guerra civil? Llibertaris contra llibertaris? Les forces de Mena que havien embogit? Mataven de forma metòdica, maquinalment, sense judici previ, per vèncer qualsevol mena de resistència a la Junta de Casado, per aterrir els que encara pensàvem resistir.

Ens costà molt trobar un camió per a portar els cadàvers al cementiri. Ningú no volia jugar-se la vida circulant per una ciutat on es disparava contra tots els vehicles. No hi valien les banderes de la Creu Roja, indicar que portàvem combatents a enterrar. Ningú no demanava res. Primer eren els trets a matar, després les preguntes. La follia s´havia ensenyorit de la ciutat. I si els homes que mataves eren dels teus? L´absurd planava per damunt els edificis enrunats, els destacaments de soldats que començaven a abandonar les seves posicions.

Havíem aconseguit aturar el camió disparant a l´aire, un grup de soldats provava de fugir de la ciutat en flames. Els haguérem d´amenaçar amb els nostres fusells metralladors. Érem decidits a matar-los si no s´aturaven. Ho entengueren de seguida en copsar la voluntat expressada en el nostre esguard. Només a la força, en constatar que érem disposts a qualsevol acció, accediren al que els demanàvem. Malgrat que abans d´accedir, forçats per les armes, ens havien provat de convèncer que deixàssim els companys morts enmig del carrer i marxàssim amb ells, abans que les tropes de Franco entrassin a Madrid.

Ara ja sabíem que tot era inútil: enterrar els companys, esperar ordres, obtenir resposta als interrogants que ens sacsejaven. La derrota planava per places i carrers com una bandada de llops afamegada a la recerca de carn fresca. Les poques persones que et fitaven des del portal de les cases i veies guaitant per les finestres eren com estàtues de sal que et miraven sense fer cap moviment, provant d´endevinar el que passava, o hienes esperant llançar-se damunt teu per obrir-te el ventre a mossegades i menjar-te de viu en viu, la boca xopa de sang, fruint de desfer-te amb les dents el cor, el fetge, tota la carn i els ossos del cos.

Quina follia regnava arreu? Aleshores... era veritat el que havíem endevinat a les trinxeres, en constatar com es desenvolupaven els esdeveniments? El sospitós comportament de molts militars. El cop d´estat ja era aquí, avançant com l´àngel de l´extermini, amb el lluent punyal de la Mort a les mans, entrant a mata-degolla a les cases senyalades amb el signe de l´extermini. Ara ens matàvem entre nosaltres, sense pietat, facilitant la tasca a regulars i legionaris. Quina riallada devia fer la quinta columna que era a l´aguait, esmolant els sabres en els enfonys on romania amagada!

Talment com si m´haguessin pegat un fort cop de puny al ventre. Tots els companys i companyes morts al local, allargassats enmig del carrer, amb la sang encara fresca que ens tacava els uniformes, les botes. No podia contenir les llàgrimes que em davallaven per la barba de dies fins a penetrar en la boca, salades, amb tot el regust de la desesperança penetrant-me per la gargamella fins a ocupar cada una de les cèl·lules del cos. Mirava el rostre de Margalida. Pareixia que dormia. En Joan, que havia tancat els ulls a tots els companys, li havia posat (no sé per què: ja era inútil) un coixí sota el cap. Potser era un gest inconscient; talment pensàs que encara dormia i que, en el moment més inesperat, s´aixecaria del terra, tota estranyada de no trobar-se al despatx, teclejant la màquina d´escriure, enllestint l´article per al proper número de Tierra y Libertad.

Constatàvem que la guerra s´havia perdut i el que vèiem era la prova d´una derrota total, absoluta, definitiva. Ens devoràvem entre nosaltres, com els caníbals, retrocedint a la barbàrie quan havíem estat a punt de tocar les estrelles del cel amb les nostres mans. Unitats de la junta colpista executaven enmig del carrer tots aquells (soldats, administratius, periodistes, qui fos!) que no acceptassin les ordres de rendició donades per Casado. Pels carrers enrunats, enmig de les rates que sortien, famolenques, de les clavegueres, la gent que feia cua per a aconseguir unes poques llenties, mig quilo de cigrons, era testimoni impotent d’aquella nova guerra civil dins la guerra civil. Els més velles, treballadors que havien participat en més de mig segle de lluites populars, ploraven de ràbia, desconsolats, sense arribar a creure el que veien. Les dones provaven de protegir els fills amb el cos i, en sentir xiular les bales pel costat, corrien fins al portal més proper. L’artilleria franquista continuava capolant, sense descans, les avingudes desertes d´una ciutat que havia resistit durant prop de tres anys l’endemesa dels generals sublevats i les unitats d´elit i italianes, l’armament més modern que sortia de les fàbriques de Berlín i de Roma.

Amb Joan Busquets i altres companys havíem deixat per unes hores la trinxera per a assabentar-nos del que s’esdevenia realment a Madrid. Els nostres comandaments militars ja eren en contacte amb els oficials franquistes i nosaltres oloràvem la traïció arreu. Què faria Mena? Serien certs els rumors que també participava en el cop d´estat contra la República? En arribar prop de la Gran Via ja veiérem les primeres columnes de soldats que llançaven els fusells i les cartutxeres al terra. El soroll sec de les metralladores i les baionetes, les pistoles, els morters que eren tirats de qualsevol manera, abandonats davant el portal de les cases, ressonaven dins la meva oïda amb un soroll semblant al de les bombes de l´aviació caient damunt les trinxeres: talment un gran edifici que s´ensorra. Era la sensació que em dominava en aquells moments. Només tenia al cap un pensament obsessiu: amb la sang que ens havia costat armar-nos, tenir un fusell a les mans, i ara ho abandonàvem, ho llençaven com aquell que llença als fems qualsevol estri inútil! Plorava de ràbia. Per un moment vaig sentir uns desigs immensos de disparar contra els que abandonaven les armes. Però, quin sentit hauria tengut matar uns joves que només pensaven a tornar a casa seva? Sabia que allò significava la desfeta de tot allò perquè havia lluitat i donat la vida el millor del poble. Sense armes ja no seríem mai més res de res. Seríem esclafats sense pietat, a milers, durant generacions i més generacions.

Pel carrer se sentien càntics, veus que cridaven: La guerra s´ha acabat! La guerra s´ha acabat! Tots podem tornar a casa.

I continuava sentint-se el soroll sec i trist de les armes colpejant les llambordes quan eren llençades pels soldats.

No sé d´on ni a quin indret havien trobat una guitarra. Un dels joves militars que havia abandonat l´armament començà a tocar unes sevillanes. Algun altre va comparèixer amb unes ampolles de conyac trobades entre les runes d´un bar destrossat per la metralla. Les ampolles del bar anaven de boca en boca i, en aquella grisa matinada sense esperança, les sevillanes dels soldats borratxos es confonien amb els trets dels escamots d´execució casadistes.

Dels enfonys de les cases enrunades sortien algunes figures fantasmals que s´apropaven a nosaltres demanant-nos un bocí de pa, qualsevol cosa que es poguessin portar a la boca.

Fent estelles unes cadires que algun soldat havia trobat entre els enderrocs, la gent, soldats i veïns del barri, començaren a acaramullar-se encerclant el soldat de la guitarra. A falta de menjar, les ampolles passaven de mà en mà i en pocs minuts eren buides del seu màgic líquid enervant.

Qui se’n recordava ara dels ulls oberts cap al no-res de Margalida, dels companys que eren morts sense judici davant qualsevol mur dels carrers de Madrid, dins les trinxeres que havien defensat de l´enemic durant tres anys seguits, sense defallir?

Just en el moment que pensava en tots els estranys esdeveniments que es desenvolupaven al meu davant, l´esclafit de desenes de bales rebotant vora meu em fa fer llançar damunt les llambordes.

Joan Busquets era també al terra, palpant-se el cos. Tenia una ferida de bala al braç, però només era una resquillada. Res d´importància. El vaig tranquil·litzar alhora que provava de saber el què s´havia esdevengut.

Un soldat borratxo havia llençat al foc la cartutxera i tot el corretjam que portava sense pensar que allò era tot ple de bales. De sobte havien deixar de sonar les sevillanes. Arreu copsaves soldats morts i ferits. El vellet que havia sortit d´un enfony proper seia encara a la cadira de bova, la pipa a la boca, el pit foradat per les bales, rajant sang com una petita font que en lloc de treure aigua tragués la vida que ens circula per les venes.

Vaig mirar el cel. Al sol li costava sortir entre el caramull de núvols negres que cobrien la ciutat. Com si els raigs matiners no volguessin topar-se amb l´esfereïdor espectacle que sabien que trobarien quan allargassin els braços per a il·luminar la ciutat. Tenia ganes de vomitar. Sentor de sang mesclada amb flaire de conyac barat i la pólvora dels combats.

¿Què fer en aquell Madrid que s´esfondrava pels quatre costats, amb els falangistes guaitant d’amagat per les finestres, contemplant, amb immensa satisfacció, com ens matàvem entre nosaltres, com tot el nostre món es desfeia talment un castell de cartes davant una bufada de vent? Si hom hagués pogut veure els àpats de la quinta columna fets amb el menjar robat al poble, amb les ampolles de vi i les llaunes de procedència nord-americana i soviètica aconseguides mitjançant la complicitat dels venuts! Mentre el poble moria de fam, els col·laboracionistes, els que ja mantenien contactes amb Burgos, s’atipaven amb les menges exquisides dels seus magatzems clandestins. La consigna era robar tot el que es pogués dels indrets dels magatzems estatals a fi d’augmentar les necessitats i la fam de la població. Es tractava de doblegar Madrid, el que restava de l’Exèrcit Popular, fos com fos. I la fam, juntament amb els bombardeigs de l’aviació i el martelleig incessant de l’artilleria, era una arma que calia emprar al màxim.

El sabotatge s’havia fet més intens a cada dia que passava. Qualsevol cosa servia per a combatre l’esperit de resistència de les nostres unitats, per a anar desfent la moral de ferro que va impedir que les tropes de Yagüe i de Varela avançassin ni una passa de l’indret on quedaren aturades el novembre del trenta-sis. Tot era útil per a desorganitzar la rereguarda combatent: inundar el soterrani on es guardava material de guerra, el paper per a fer els diaris; calar foc a un magatzem; posar arena als motors dels cotxes i camions de l’exèrcit; propagar rumors, les mentides més absurdes, tot allò que servís per a desmoralitzar la gent; prometre als militars que si lliuraven els antifeixistes lligats de peus i mans els serien respectades les graduacions...


De la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester.


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS