pobler | 19 Desembre, 2019 23:14 |
Un viatge al futur
En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu! (Miquel López Crespí)
Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos!
Volia desaparèixer per unes hores, perdre'm pels viaranys dels records. Potser retrobar-me, ara que em sentia habitant d´un terreny de ningú. El temple, la soledat en aquelles hores matinenques, era el meu refugi més estimat. Un indret on podia estar temps sense que ningú interrompés les meves meditacions. M´entretenia contemplant el retaule de Jaume Blanquer, amb la imatge de santa Maria situada en el centre d´un giny giratori. Em seduïa l´esponerosa decoració barroca que es va fer seguint les instruccions d´Antoni Gaudí. La decoració encegadora et preparava per a iniciar qualsevol viatge a través d´un temps que ens encerclava talment una presó. Com si els arquitectes del segle XVII i els reformadors del XX haguessin volgut fer un món a part, un temple obert a tots els misteris de l´existència. Devia ser per això que el culte a la Verge s´havia estès tant arreu de Mallorca? Què era el que seduïa la munió de pagesos i gent procedent de les més diverses classes socials per acudir de forma constant a la basílica? Existia, potent, un poder ocult que desconeixíem? Era per aquestes raons que, instintivament, cercava recer a l´ombra de la història?
Penetrava silenciosament en el cambril. El director dels blauets ens havia explicat que la imatge que s´hi adorava era feta de marès policromat. Possiblement, segons els experts, es tractava d´una talla feta en els segles XIII o XIV. En uns quadres pintats per Salvador Torres podies veure, il·lustrada, la llegenda de la trobada de l´escultura i, més enllà, a les altures, els dibuixos dels escuts dels pobles de Mallorca. Tan sols unes dèbils bombetes il·luminaven aquella sala de rere l´altar major. Pels estius, quan arribaven autocars amb turistes espanyols, la visita obligatòria era anar a resar un parenostre i unes avemaries al cambril. O, simplement, fer la processó per veure la imatge i tocar l´escultura amb les mans. Els catòlics es senyaven amb mostres d´autèntica devoció. A mi, les imatges fetes amb fusta i guix sempre m´havien semblat ídols d´un cultura remota que havia sobreviscut a través del temps mitjançant guerres d´extermini, cambres de tortura i fogueres aixecades arreu les places de l´Europa cristiana.
Però aquell hivern, a Lluc, no hi havia turistes ni estiuejants. Els pocs habitants del gran edifici del santuari només érem suficients per omplir una taula del bar de la cantonada. I, una vegada acabada la missa, el temple era buit, a no ser que arribassin visitants inesperats.
Quan volia restar sol m´amagava en el cambril, reclòs en els meus pensaments. Amb la padrina sempre hi havia tema de conversa. I, al bar, els entreteniments eren abundosos: les notícies i les cançons de la ràdio que en Nofre sempre tenia en marxa, la plàtica constant de la padrina amb madò Juliana i Margalida de can Toniet, les històries de la guerra de Josep Ferrer... Restar a l´habitació tampoc no era cap solució. L´abundor de llibres que havia portat de Palma, la dèria que em dominava per provar d´escriure en el bloc encara sense una retxa... Tot plegat em dificultava la concentració.
En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu!
No resava a la imatge que tenia al davant! Havia engegat els motors de la nau i començava a enlairar-me. Cap on viatjaria aquell matí? Ningú ho podia saber. Ni jo mateix podia endevinar per on anirien els meus pensaments! També era possible que la pressió dels records m´anul·làs el pensament i romangués mig adormit a la solitària sala.
Sortosament la visita no va durar gaire i, al cap d´una estona, estava sol novament. El cap em feia voltes, impulsant-me cap al futur. Era com si m´hagués posseït una força que no podia dominar. De sobte em trobava llançat a una velocitat vertiginosa. Els fulls dels calendaris anaven caient un rere altre. El sol sortia i es ponia de forma ininterrompuda, com les manetes que marquen els segons en els rellotges. Notava que el cos canviava. S´endurien i allargaven els membres. Per uns moments vaig pensar en la metamorfosi de Kafka. Esdevendria un immens insecte, un monstre contemplant el món des d´unes coordenades inexistents, situat a l´aire, volant, sense poder aterrar mai a la terra, recuperar l´antiga forma humana? En el fantasmagòric viatge mirava les mans, els peus. Volia comprovar si el malson era real, si em convertia en el terrífic insecte.
De cop i volta notava com el sol sortia i desapareixia amb més lentitud; com un cotxe que va frenant lentament. Per sort el meu cos no s´havia transformant en l´insecte que descriu l´escriptor de Praga. Em deman on sóc. On he aterrat després de la llarga travessia. En el trespol hi ha un calendari obert per una pàgina que diu “Abril de 1975”.
Abril de 1975? Aleshores he avançat dotze anys? Em mir les mans. La sang hi batega! Vol dir que dotze anys endavant encara no hauré mort? Seré viu, trepitjant les mateixes rajoles, mirant idèntiques parets del santuari?
Encara no ho puc creure! Ha passat més d´una dècada d´ençà que vaig entrar al cambril de la Verge? Intent recordar què feia l´any 1963, assegut a l´interior de l´església, provant de reflexionar, imaginar què seria de la meva vida. Un miracle de la figura màgica que em contempla, hieràtica, muda, des de la trona on està instal·lada? Hauré de tornar a creure en sants, déus i dimonis com quan era petit? Assolir el coneixement del futur sempre m´havia intrigat. Em demanava si, amb el pas inexorable del temps, tot es transformaria en el meu interior. Arribaria als trenta completament canviat, sense que restàs dins meu cap de les passions que m´alletaren de jove? Seria capaç de creure encara en un món més just i solidari? En el viatge a través dels anys que just acabava de fer veia com companys amb idees fermes, amics amb els quals sortíem a fer pintades contra la dictadura, mudaven de pell com les serps i esdevenien fidels guardians de l´ordre establert, màquines aptes solament per a complir instruccions, botxins al servei de l´explotació i la mort programada des de les altures.
El cambril de la Verge continuava en silenci. Tan sols una polsina daurada s´anava difuminant, resplendent, creant estranyes tonalitats dins l´espai tancat que m´envoltava. Era l´única prova del miracle que havia tengut lloc en aquell indret silenciós. Els meus pensaments anaven prenent forma. Començava a recordar a la perfecció què feia, què pensava, quines eren les meves idees en els anys finals de la dictadura. Sé que havíem de planificar un Primer de Maig que fos sonat. A la fi, després de nombroses reunions, els diferents grups de les Illes arribàrem a l´acord de sortir, junts, al carrer. La festa que el Santuari organitzava per motius religiosos, amb gent venguda de tots els pobles de Mallorca seria l´indret adequat per a fer sentir la nostra veu, repartir entre els assistents els fulls volanders que portaríem impresos. La Casa Regional Catalana havia organitzat una trobada sardanística, la qual cosa faria augmentar encara més l´assistència a la muntanya sagrada.
El record dels actes de Primer de Maig acut a la ment com si haguessin esdevingut ahir. El final de la dictadura s'anava acostant d'una forma irreversible. Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el "carnisser de Màlaga", Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa, en temps de la guerra (dirigí l'afusellament de milers de treballadors). El 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal “espíritu del 12 de febrero”. Fou una provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes "asociaciones políticas" --tot respectant els principios fundamentales del Movimiento-- que, en opinió dels feixistes, haurien de contribuir a aturar l'onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l'estat. La nit del 12 de febrer fou força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del "carnisser" a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil sense dir paraula, mirant la pantalla del televisor que reflectia --en blanc i negre-- el rostre sense ànima del botxí.
Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus.
Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res --talment com suposàvem- del règim franquista--. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien. Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries, en contra el règim.
Anar a Lluc a fer una manifestació antifeixista? Com ho podia haver imaginat en el 63, quan hi anàrem amb la padrina a causa de la meva malaltia fictícia? Qui hauria pogut pensar que, anys més endavant d´aquella estranya estada al Santuari, hi tornaria, però aquesta vegada acompanyat pels companys del partit. Ara ja no era l´incipient grup del col·legi, els amics de Nova Mallorca. En els deu anys que havien passat ja militava en un partit d´esquerres, compromès en la lluita final contra el franquisme. Aleshores... no havia traït les idees de quan era un jovenet? Tenia els mateixos ideals?
Record que el Primer de Maig del 75 havia de ser sonat. En Jaume Pinya, un bon amic del PCE --i que no podia consentir que jo treballás per a l'esquerra revolucionària--, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un "comando" d'"independents" (és a dir, no sotmesos a la disciplina dels seguidors de Santiago Carrillo) a fer les pintades rituals que fèiem els primers de maig. Vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar. Vaig sortir, doncs, amb el grup de Jaume Pinya i alguns anònims militants del PCE, i, amb esprai, ens passàrem un munt d'hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros, i arribàrem prop de Son Serra-la Vileta. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren exactament les del PCE (només tenien ordres de pintar "Visca el primer de maig!"). Jo hi afegia "Visca el Primer de Maig... Roig!" o diferents "Visca la República!" i "La llibertat serà comunista!", frases que eren considerades molt extremistes. Un dels contactes de seguretat --per a saber que no hi havia detencions-- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.
Les pintades rutllaren a la perfecció. Com succeïa la majoria de vegades, no hi hagué entrebancs seriosos i tothom tornà a casa després d'haver deixat ben clara l'evidència palpable de la revolta.
Embarcats en aquella frenètica activitat --quasi diària--, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la Casa Regional Catalana.
Quan arribàrem al Santuari ja hi havia càntics i moviment de gent amunt i avall. Senties cançons folk catalanes: "No serem moguts" i altres. Una gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos, guàrdies civils sense uniforme i alguns membres de la Social que coneixíem prou bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, amb força, començaren els crits demanant "Llibertat, Amnistia, estatut d'Autonomia!", a part d'altres de més radicals. La policia es començà a posar nerviosa. En un determinat moment, des de la teulada del Santuari, els companys començaren a llançar fulls volanders damunt la gentada. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. El poble, sense por, aixecava el puny, i vaig sentir com alguns començaven a cantar la Internacional. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant, Baltasar Darder. De cop i volta, Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrents per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig pegar una potada ben forta al policia que l'empaitava. Ben segur que aquell home degué veure les estrelles. De seguida es girà i em detingué. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça. El social cridava ¡Comunistas, os vamos a hostiar!. Al pis ja hi havia els altres detinguts, drets, amb un guàrdia civil que els apuntava amb una metralleta i amb la prohibició de xerrar --com vaig poder comprovar a l'instant--. Hi vaig veure Joan Antoni Alomar, Biel Bassa, Miquel Bueno, Sebastià Serra, Maria Mairata, Aurora Vidal, Jaume Serra, Baltasar Darder, Cathy Sweeney i alguns altres. Al final érem tretze els detinguts. La gent començà a dispersar-se; els uns a casa seva; els altres, els més compromesos, a muntar accions de solidaritat per si l'arrest s'allargava massa.
Allò, una detenció massiva d'antifeixistes, representava un problema per a la Guàrdia Civil. Hagueren d'avisar al Govern Civil per a demanar un autocar. No tenien cotxes abastament per portar-nos a la caserna d'Inca!
Finalment, emmanillats de dos en dos, ens dugueren a Inca. A Palma, els companys ja s'havien mobilitzat i avisat premsa i ràdio. El primer que hi comparegué preocupat per la nostra sort fou en Xim Rada, del Diario de Mallorca. Després hi aparegueren altres mitjans de comunicació, i els advocats progressistes començaren a fer passes. El vicari general de la diòcesi, en representació del bisbe, també va fer acte de presència demanant pels detinguts; es tractava d'impressionar els responsables de la repressió a fi que no ens apallissassin més: alguns rebérem fort! El servei d'informació de la Guàrdia Civil ens interrogà a fons, però no tragueren res en clar. A l'endemà ens posaren en mans del jutge i aquest decretà la nostra llibertat provisional. Potser rebé instruccions des d'amunt de no complicar més el problema. Hi havia massa mestres, professors, intel·lectuals coneguts, i no era qüestió de fer el joc a l'oposició muntant un procés monstre que es podria girar en contra del règim. De totes maneres l'enrenou va ser sonat. Mallorca i la resta de l'estat s'assabentaren de l'acte antifranquista de Lluc!
Va ser just en aquell moment que vaig sentir la veu de la padrina, insistent, imperiosa: “Què fas aquí, tot sol, a les fosques?”, deia, preocupada. “T´he cercat arreu i no et trobava. Portes més de tres hores desaparegut, sense dir res. Pensava que havies tengut algun accident. Per què no has dit on anaves? Almanco hauria estat tranquil·la, sense passar aquesta penada”.
Anava despertant del somni o del viatge a altres coordenades del temps. Mentre tornava a la realitat, la veu de la padrina ressonava, potent, dins el meu cervell, obligant-me a tornar a la realitat. “I si haguessis caigut dins un pou, dins un avenc de la muntanya, i ningú pogués sentir els teus crits demanant auxili?” afegia, agafant-me del braç per fer-me aixecar del banc. “No recordes quan, de petit, caigueres dins la sínia de Son Amer? Aquella vegada et salvares perquè feinejàvem ben prop del pou. T´hauries pogut ofegar. La sort va ser que aquella horabaixa havíem regat i el pou estava buit. Els homes que davallaren al fons per a salvar-te et trobaren tremolant de fred, assegut damunt les cadenes del cadufos, amb els peus dins l´aigua que, sortosament, no et tapava. No et sentíem fins que, acabat de regar l´hort, el motor s´aturà i poguérem sentir els crits demanant auxili”.
Es deturà un moment per agafar aire. Suava. Estava summament agitada. Jo ja m´havia despert i veia el seu rostre a dos pams del meu. Encara no sabia si havia viatjat al futur o tot era un somni produït per l´ambient misteriós del cambril. Feia dies que no menjava bé. Era l´estat de debilitat el que em portava a veure visions, perdre'm pels viaranys ocults de la imaginació?
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
pobler | 19 Desembre, 2019 21:12 |
Viatges - A la recerca de la Ciutat del Sol
Ben cert que la crònica recentment trobada -els pocs fragments salvats miraculosament de la destrucció- ens confirma que fou redactada per un home valerós, que tornà de l'expedició -com descriu als darrers fragments- pobre i sense les riqueses que havia anat a cercar. Potser, a punt de morir, va voler deixar escrites les experiències que havia viscut pensant que seria l'única riquesa que podria deixar als seus descendents. Tampoc no ens caben dubtes que fou un esperit inquiet, un rebel del seu temps, un home que, coneixedor de les idees de la secta dels Igualitaris, volgué cercar enllà de la mar la justícia i la felicitat que no trobà mai a la seva terra. (Miquel López Crespí)
Els importants fragments que publiquem aquí foren trobats fa uns anys per l'historiador Enric Siquier als Arxius Generals de la Conquesta, a Madrid. Ningú no sap qui els va escriure, però és evident que es tracta d'un mariner mallorquí de finals del segle XVI. Tampoc no hi ha dades concretes de l'any en què aquesta valuosa memòria fou escrita. Els especialistes Miquel Massuti i Gabriel Amorós, analitzant amb cura els pocs fragments trobats, situen la misteriosa expedició mallorquina vers el 1597, molts d'anys després de finida la Germania mallorquina. En les pàgines salvades de la destrucció, hom pot endevinar com la Germania era un preciós record de lluita i resistència servat de generació en generació. Els pares contaven als fills els fets més importants, les esperances que la pagesia i el menestralat dipositaren en el moviment alliberador.
També hi ha indicis certs que els mariners que s'embarcaren en l'expedició vers el desconegut coneixien l'existència de la secta jueva dels Igualitaris del Call, estudiada recentment per l'especialista anglès en la història dels jueus conversos, Kevin Edouard (cal llegir "La Utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris"). Hi trobem, en aquest preciós document descobert als Arxius Generals de la Conquesta, una relació de personatges que ens permet situar molt bé l'origen de la majoria dels expedicionaris. Tots són fills o descendents d'antics agermanats, jueus perseguits per la Inquisició, frares rebels, endevins acusats de bruixeria, condemnats a galeres, bandejats.
L'aventura empresa per les quatre naus mallorquines a la recerca d'una hipotètica Ciutat del Sol, on existia la font de l'eterna joventut i innumerables riqueses -mines d'or i argent, diu la crònica-, degué ser molt problemàtica, i els patrocinadors no esperaven que tornessin tan agosarats mariners, en enviar-hi gent tan marginal i perseguida. No hi trobem tampoc el nom de cap oficial reial conegut per altres cròniques i arxius. L'Almirall Nofre Crespí, que comanda l'expedició, no consta als pergamins del Consolat de Mar ni hi ha relació de la seva existència al Cronicon Maioricense.
L'únic cert que podem intuir per les pàgines que s'han salvat és que l'anònim autor era un mariner mallorquí d'una trentena d'anys, habitant del Call, emparentat amb els practicants secrets de la Llei de Moisès turmentats per la Inquisició. Els seus avis i pares han lluitat a la Germania i ell coneix igualment l'existència de la secta dels Igualitaris, el grup il.luminat de jueus conversos estudiat per Kevin Edouard, i que fou exterminat en secret a les presons inquisitorials a les acaballes del segle XVI.
Enric Siquier, a un treball publicat a Randa (número 47), suposa que les memòries foren escrites en la vellesa del protagonista (llegiu la darrera part dels documents trobats), quan l'agosarat mariner del Call tenia uns vuitanta anys. L'americanista Carles Pereira, a "Misterios de las expediciones españolas" (Editorial Austral, número 2563, Madrid 1920) és el primer a emprar alguns detalls de l'anònim cronista. Estableix també la primera relació entre el rebel Lope de Aguirre i un desconegut Felip Rabassa, que anava amb les naus mallorquines. Foren ambdues revoltes contra l'Emperador, un pla secret establert, part d'una conspiració general? Quines ocultes relacions aconseguiren ordir? Els misteris augmenten a mesura que aprofundim en la qüestió de la sangonosa conquesta d'Amèrica pels espanyols. )En alguna selva ignota, aconseguiren, els rebels mallorquins, mantenir un poder contrari al Rei d'Espanya, o finiren llurs provatures com la de Lope de Aguirre? No ho sabem, perquè els pocs documents localitzats a l'Arxiu General de la Conquesta no ens aporten més dades.
Però, com afirma Enric Siquier al seu treball "L'aventura desconeguda dels mariners mallorquins", el cert és que l'expedició comandada per l'Almirall Nofre Crespí marca una fita important en l'exploració europea d'Amèrica. I es fa evident la mala intenció, la parcialitat de l'historiografia oficial espanyola, en silenciar aquestes importants aportacions de la Corona d'Aragó i de Catalunya en el "descobriment". Com han demostrat Douglas Evans i Michael Burton, de la Universitat d'Oxford, la "Ciutat dels Gegants" descrita a la crònica inacabada que ens ocupa, forma part de la civilització maia del Yucatán (dins l'actual Hondures). La descripció d'algunes peculiaritats que només foren descobertes a mitjans del segle XX, ens confirma les asseveracions dels professors anglesos.
Ben cert que la crònica recentment trobada -els pocs fragments salvats miraculosament de la destrucció- ens confirma que fou redactada per un home valerós, que tornà de l'expedició -com descriu als darrers fragments- pobre i sense les riqueses que havia anat a cercar. Potser, a punt de morir, va voler deixar escrites les experiències que havia viscut pensant que seria l'única riquesa que podria deixar als seus descendents. Tampoc no ens caben dubtes que fou un esperit inquiet, un rebel del seu temps, un home que, coneixedor de les idees de la secta dels Igualitaris, volgué cercar enllà de la mar la justícia i la felicitat que no trobà mai a la seva terra.
En l'època incerta que ens ha tocat viure, quan el desencís i el materialisme més barroer planen damunt la nostra joventut, quan la moral de l'èxit fàcil i el més vulgar consumisme s'ensenyoreixen de la nostra terra, ensorrant somnis o esperances de bastir un món millor per a l'home; en el moment en què el racisme i la plaga del cinisme més llampant són les principals conquestes de la modernitat preconitzades pel Poder, hem pensat que fóra útil i interessant donar a la llum pública aquests fragments d'història del passat, el testimoni d'un mallorquí del qual no coneixem el nom; però que porta, en la seva experiència vital, ben enlairada l'esperança, i una set insadollable de coneixença i curiositat en cada una de les seves paraules recuperades avui per al lector encuriosit. Iniciem, doncs, la lectura d'aquests pergamins redactats fa quatre-cents anys.
A LA RECERCA DE LA CIUTAT DEL SOL; LOS ANTICS PAPIRS D'EGIPTE; L'ERUDICIÓ DELS JUEUS DEL CALL; L'AVENTURA VERS LO PARADÍS SOMNIAT I LA TERRA DE LA PAU PERPÈTUA; PRIMERES NOVES DE LA MISTERIOSA EXPEDICIÓ COMANDADA PER L'ALMIRALL NOFRE CRESPí.
"En aquella època érem molt joves i sovint somniàvem en trobar un altre món enllà de la mar, en una direcció on fins llavors no hi havia anat ningú o qui hi arribà no regressà jamai. Sabíem l'existència de la Ciutat del Sol per velles cròniques, pels fets que ens relataven els xuetes del Call. Eren aquests jueus els que ens parlaven de les inscripcions fetes en temps del Faraó Meneptah al temple de Karnak, de les escultures vistes al temple de Ramsès III a Madinat Habú on hi havia gravats en la pedra de les façanes munió de pobladors de l'Inconegut fets presoners pels faraons, papirs del savi escriba Ipuwer parlaven de la gran flota enviada a l'oceà, de la fortuna que portaren a la tornada. Altres papirs desxifrats pels jueus encara eren més precisos. Deien que les poblacions de Pithom i Nadir, prop del Nil, construïdes per ordre de Ramsès II, foren pagades amb l'or i l'argent portat de la Ciutat Ignota. L'erudició dels vells del Call ens entusiasmava i ens omplia la imaginació de fantasies. Existien també altres annals que ens contaven a la nit els mariners, al port. Relats que parlaven d'unes terres esplendoroses on no existia l'hivern, la misèria, la injustícia, i on fins les pedres del carrer i de les cases eren d'or. En aquell món de ficció, els homes eren germans els uns dels altres i s'ajudaven en les feines de cada dia sense demanar res a canvi. Dins la nostra ignorància juvenil, ens imaginàvem uns habitants feliços, que vivien sense restar sotmesos a les plagues de la fam, la pesta, la guerra, les persecucions que aquí sofríem a causa de la nostra pobresa i l'extremat rigor dels poderosos. Tancant els ulls hi vèiem cases blanques i netes, ben poblades d'arbres fruiters, palmeres amb dolços dàtils i milers d'altres fruites inimaginables on bastava alçar la mà i agafar-ho per a estar satisfet. Les terres del somniat paradís eren tan esponeroses i fèrtils que era suficient plantar-hi qualsevol llavor perquè hi creixés gran i abundosa la planta. No existien tampoc ni capellans ni senyors que s'aprofitessin del treball dels pobres. Tothom anava vestit amb la mateixa roba de cotó, ricament brodada, neta, com si fossin grans ducs o prínceps de la comarca. Hi vèiem, fantasiejant, places amb terra de marbre envoltades d'alts edificis de pedra ben tallada, amb escultures d'or, plata i metalls preciosos, treballades amb amor per a alegrar la vida d'aquells homes i dones privilegiats. I a les places, banyades sempre pel sol, per aiguats impalpables que no molestaven, multitud d'animals i objectes: curiosos rèptils de tres caps que sabien cantar i ballar al so de les músiques; ocells que canviaven de color a voluntat; sabates brodades amb fils d'or; vaixelles d'una argila que no s'espanyava, bellíssimament dibuixada; al.lotes vestides de seda i plomes, quasi nues, ballant dalt escenaris posats enmig de les places. La flaire de milers de perfums mai olorats et podia transportar al cel. Altra gent estava dedicada a entreteniments que semblaven esser la feina més apreciada d'aquell reialme de l'abundor i la felicitat: fer teatre per a divertir tothom, dibuixar, o compondre música. I el que més impressionava la nostra jovenívola imaginació era veure, com si fos ben present i real, que en aquell món res no es venia ni comprava, sinó que les coses eren canviades l'una per l'altra. I així, un home que necessitàs unes sabates d'or, les bescanviava per un parell d'ocells amb plomes de coloraines. També hi havia a l'abast de tothom molts de llibres acuradament dibuixats, sense creus i sense l'escut de la Santa Inquisició; i tots -sense saber llegir- podien entendre'ls amb la mirada, conèixer amb punts i senyals la seva història, els annals explicant d'on venien, on anaven, el que havien de fer per a servar eternament aquella felicitat. No cal dir que en els nostres enfebrats somnis de joventut no vèiem per part ni banda temples aixecats a obscures forces, altars d'immolacions, presoners i esclaus amb el cor arrancat xisclant dalt de les piràmides. Que poc podíem imaginar el que de veritat ens esperava enllà de la mar, lluny dels contes dels vells del Call i els mariners del port! Molt més endavant, quan, cansats de navegar per aigües desconegudes, ens aturàrem a descansar o a cercar menjar en ports ocults vora vastes platges de sorra, hi poguérem ser a temps per a descobrir, dins temples, cambres curulles de restes humanes dels milers i milers de captius que els senyors i cacics oferien a llur ídol assedegat de sang. Ara mateix, mentre escric i pos als papers els meus records, tot i que hagin passat anys i més anys, encara la tinc dins del cervell, aquella forta olor de podridura que tot ho omplia. Caminant, amb les armes sempre llestes per al combat, per ciutats molt de temps abandonades, encara ens trobàvem, entre els enderrocs, les ossades d'infants, homes i dones sacrificats. Però continuar narrant aquests detalls seria passar endavant dels capítols del relat; si hem de seguir amb els annals de l'Ignot, els hem de fer talment com ho fan els estudiosos de les Universitats Reials: passa a passa, contant els fets tal com anaren succeint, car si no ho féssim així dirien de nosaltres que no som uns cronistes de debò, dignes de crèdit. Per això dic que anar a la recerca de l'Inconegut, arribar al país de les mines d'or, era anar a cercar el cel sobre la terra, el paradís de les Sagrades Escriptures; tan farts n'estàvem del que vèiem diàriament a la nostra terra. I ningú en aquells moments no ens podia llevar de la imaginació la visió de les somniades ciutats amb els carrers fets amb pedres d'or i argent i opulentes cases on el poble vivia una vida regalada sense necessitat d'anar a treballar. La terra els donava tot el que calia sense haver-la de conrear. En no haver-hi ningú que tengués més propietats o poder que l'altre, sempre hi havia pau. No tenien necessitat de fer guerres per a anihilar i dominar el contrari. A la nostra edat, ja sabíem perfectament que al país deixat enrere les guerres les feien els poderosos per a tenir els pobres dominats. Record els nostres pares: asseguts vora el foc, quan n'eren ben segurs que ningú d'estrany els podia escoltar, denunciar al Sant Ofici; ens parlaven de quan vingueren les tropes de l'Emperador, de quan els pagesos s'insurgiren a causa dels impostos i de la fam. Llavors, un gran exèrcit de mercenaris, beneït per l'església, desembarcà provinent de la Itàlia al Port d'Alcúdia i anà poble per poble, del pla i la muntanya, penjant i esquarterant qualsevol que hagués gosat participar en la Germania. Deien els pares que tots els homes i dones que lluitaren contra els nobles s'anomenaren "agermanats" perquè es consideraven iguals, germans en Jesucrist. Volíem fugir fos com fos d'aquell present d'oprobi i opressió! Partir a la recerca de l'Ignot! Qualsevol cosa era molt millor que sofrir la desgràcia que ens havia tocat en dissort. Les converses amb els vells jueus del Call, amb els mariners del Port, ens alletaven, ens mantenien dempeus, ens feien sospirar per un nou món que trobaríem enllà de la mar! Cal dir, emperò, que alguns mariners ens explicaven també que malgrat que fos possible l'existència d'aquell univers -hi havia proves, els papirs egipcis, algun vell manuscrit amagat a la més oculta biblioteca dels convents-, les terres de promissió mai ningú no les havia vistes; i les poques coses entrellucades enmig de l'oceà, quan una tempesta feia sortir navilis de ruta, no eren gaire esperançoses. Qualsevol rondalla que ens contessin per a atemorir-nos no servia de res. Ans al contrari, tan sols confirmava palesament l'existència de l'Inconegut molt més enllà d'on arribaren, a les Índies, els primers conqueridors espanyols. El continent que cercàvem existia. Tan sols calia armar-se del valor necessari per a anar-ne a la conquesta. I pel que fa a les balenes gegants com una muntanya, als grans animals voladors de tres caps, als taurons que es podien menjar una nau amb la tripulació, a les pluges de foc i pedres, als volcans que sorgien de sobte enmig de la mar, a les ones vastíssimes, els temporals terribles que feien perdre de vista la ruta als vaixells, les estrelles que desapareixien del cel en el moment més inesperat; pensàvem si no serien producte de les borratxeres dels mariners, que, sense fer res en tot el dia, instal.lats davall de les palmeres del port, mataven les hores així, imaginant contarelles i buidant ampolles de vi l'una rere l'altra. Un bon nombre dels que participàrem en l'expedició ens cercava la justícia o estàvem cansats de treballar de sol a sol per a morir, de vells, abandonats al carrer com els cans. Aquesta era la paga que comtes i marquesos donaven a llurs criats després d'haver-nos tret el suc mitjançant treballs i sofriments. Per dir tota la veritat, entre els nostres, més d'un havia mort algú en bregues de joc o de faldilles, deshonrat dones de possessió, entrat de nit als convents de clausura o robat a les esglésies. En realitat érem gent marcada pel destí. Jueus conversos, rebels de foravila, bandejats, esclaus que havien comès crims, frares de mal viure. Tots amb possibilitats de caure en mans del Tribunal de la Santa Inquisició i anar a galeres tota la vida. Més d'un portava ben marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort. En Miquel Capó matà el rector del poble davant l'altar en dia de festa major. Havia trobat al capellà, en tornar del camp, ben aferrat a la seva dona. En Gaspar Nadal, capellà, doctor en dret i beneficiat a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, de 27 anys d'edat, predicava sovint contra els nobles i principals dalt de la trona. Condemnat pel Sant Tribunal, acabà per les serralades d'Escorca com a bandejat. En Toni Campins, natural de Santa Margarida i veí de Ciutat, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, era expert en filtres màgics i encanteris amorosos. També remà a galeres. Havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Martí Isern, agermanats, fills d'agermanats que havien ajudat a bastir la nau que sortí de Pollença per a demanar ajut a l'estranger. Fills de Llucifer, segons els capellans. Batejats amb aigua sangonosa, segons els cruels cavallers. Tots damnats, tocats al front per un destí atziac. Teníem poques sortides: o embarcar-nos o acabar qualsevol dia dalt dels cadafals inquisitorials servint de distracció als senyors de Ciutat".
pobler | 19 Desembre, 2019 14:04 |
Un viatge al terror (1939)
El comandant Agustín Martínez Sánchez ens va fer formar al davant de la gran nau de la fàbrica d’electricitat abandonada. Els presoners del camp ens miraven amb certa curiositat. Nosaltres érem “sang nova”, qui sap si un possible relleu als seus anys de patiment. Eren mirades d’amics, de gent que havia lluitat, des de distintes posicions polítiques, pels mateixos ideals. Potser ens contemplaven amb una mica de compassió en veure l’estat lamentable en què arribàvem, cansats, amb les espardenyes fetes malbé, la roba caient a bocins... (Miquel López Crespí)
Arribàrem al camp just en el moment en què ja no podíem donar una passa més. Dos valencians, que ja venien ferits a causa de les tortures patides a la presó, caminaven perquè els companys els sostenien com podien.
En vint-i-quatre hores tan sols havíem tastat un bocí de pa negre i dues sardinetes. Feia dies que no provàvem res de calent. Ni el dinar que ens donaven a Porlier, el brou sense substància, amb els bocins de col que no volien als mercats. Em demanava fins quan podríem resistir si no menjàvem algun aliment sòlid, malgrat fossin un parell de cigrons amb aigua bruta.
Sortosament ja érem al camp de treball i podíem descansar a l’ombra dels pins. A primera vista, les instal·lacions, si podíem anomenar d’aquesta manera els quatre edificis que ens envoltaven, consistien en un vell edifici de dues plantes que, pel que de seguida sabérem, en el passat va ser una antiga fàbrica d’electricitat, mig enrunada ja en temps de la República. L´arreglaren posant-hi una teulada nova i les finestres que hi mancaven i, en temps de la guerra serví, primer de caserna i, a començaments del 38, de lloc d’internament dels presoners que anaven arribant a l´illa.
La nau era immensa i tenia cabuda per a més de tres-centes persones. La lluminositat que entrava per les àmplies finestres que encerclaven la nau, ens feia aclucar els ulls. Res a veure amb la tenebror dels penals de Sòria o Madrid. El fred que et penetrava fins al moll dels ossos, la humitat que t´entrava, silent, com un esmolat bisturí desprovist de pietat, matava més que la fam.
Aparentment semblava que deixàvem endarrere aquella grisor. La neu al pati sacsejat pel vent gelat de la serra del Guadarrama. Els homes, esparracats, anant amunt i avall pel pati, sota la vigilància de les metralletes de la Guàrdia Civil. En el moment menys inesperat, mentre pegàvem bots provant d'encalentir el cos que tremolava, com una fulla agitada pel vent, un company amollava una gran glopada de sang que tenyia de roig intens la nevada de la nit anterior. La tuberculosi com a efecte ben real de les pallisses i la mala alimentació. La tisi, cavalcant, sinistra, cercant els homes i dones, que queien, sense misericòrdia damunt els que havien estat tocats per la desesperació i ja no podien resistir més. La sang feia estranys dibuixos en el llençol blanc del terra. Com aquells quadres de la pintura moderna que mostraven les revistes editades per les Milícies de la Cultura. L´abstracció aplicada a la vida quotidiana. Amb la diferència que, el pintor, en aquest cas el company, pintava amb la seva sang i no cobrava un cèntim per haver fet aquella obra.
A Mallorca no s’endevinava la neu. Vistes des del tren, les muntanyes de la serra eren verdes, cobertes de pinedes i oliverars. Una visió fugaç, inicial, de la terra. Potser, a l´hivern, podríem divisar una fina capa blanca en els cims més alts. A l´hivern, segurament.
Guaitava el cel blavíssim a través de les finestres de l´antiga fàbrica. Estols de núvols blancs circulaven per les altures. Les màrfegues, sense llençols, no eren al terra, com a tants d´indrets, sinó a llits de ferro arrenglerats en quatre fileres de part a part de la sala. Al davant i envoltant l’ample dormitori col·lectiu podies veure un parell de casetes baixes, amb un porxo cobert per unes parres. El recinte era envoltat de filferros, amb soldats de vigilància a les dues entrades principals. Una, la que donava al caminoi per on havíem vengut i l’altra, al darrere, per on sortíem a treballar per les carreteres de la badia o a construir búnquers, el més dissimulats que es podia, al costat de cada platja per on els enginyers imaginaven podien desembarcar els rojos, primer, i els aliats, posteriorment.
Amb el temps descobrirem que els primers presoners que ocuparen les improvisades instal·lacions, foren asturians i bascos venguts a Mallorca després de rodolar per tota la zona controlada pels franquistes. Ben igual que nosaltres, però amb uns anys d’avançada.
Els que tengueren la sort de rebre de seguida documents de les autoritats dels seus pobles certificant que no tenien judicis pendents o causes obertes, pogueren retornar a casa seva. Altres encara hauríem de romandre molts d’anys entre els filferros que ens encerclaven. Em demanava si era per la meva participació en la direcció de l’Ateneu Llibertari, per alguna denúncia referent al meu comportament en el front. Com poder esbrinar-ho? Els cartells de la guerra? Algun infiltrat, un quintacolumnista, que va informar fil per randa de les activitats que fèiem als tallers artístics de la CNT? Si descobrien que era autor de molts dels articles que sortien amb pseudònim a Tierra y Libertad, el diari de la Columna de Hierro no sortiria de la presó. La majoria dels nostres comandaments, començant per Josep Pellicer ja havien estat afusellats després de patir tortures i tota mena de vexacions. En els primers anys de la postguerra, els serveis de depuració del règim enviaven contínuament informes als tribunals militars. Qualsevol article publicat en una revista dels rojos podia equivaler a una pena de mort. Què passaria quan descobrissin la meva activa participació en nombrosos recitals poètics de contingut revolucionari? Ser membre de les Milícies de la Cultura era equivalent a ser un malfactor, com deia la propaganda franquista? Demostrar valentia en la defensa dels teus ideals es paga amb la vida, amb dècades de presó i treballs forçats? Potser romania en el Batallón de Trabajadores per haver participat en els cursets de formació d‘oficials de la República. Mai no ho vaig poder esbrinar. No era possible saber, amb certitud, la causa exacta per la qual podies morir, de matinada, davant els murs d´afusellament. Els camins de la burocràcia eren inescrutables.
Inútil donar-hi voltes, imaginar causes, motius. Sovint tot era un absurd. La bogeria elevada a la màxima potència.
Tampoc no sabíem res del que ens passaria. Érem a les seves mans, en poder dels vencedors. I era aquesta brutal certitud el que sentíem en la pell, en el pensament, omplint cadascuna de les hores i els dies de trista i desesperançada reclusió.
El tinent Alfredo Giménez Codina ens lliurà al responsable del camp, el comandant Agustín Martínez Sánchez. Sempre recordaré el seu nom perquè va ser un dels pocs oficials que ens tractà amb humanitat i mai, en el temps que hi vaig romandre, no ens sotmeté a cap tipus d’humiliació com les patides en altres indrets d´internament.
Finia la feina de vigilància del tinent Alfredo Giménez Codina i l’escolta que manava. Ell, el sergent i el destacament de soldats descansaren uns dies i després partiren. Mai més no tornaren a formar part de la nostra vida de presoners. Havien acomplert la seva tasca: acompanyar-nos a Mallorca, vigilar-nos durant el trajecte i tornaven, uns a València, altres, com el tinent, a Madrid.
Tanmateix, ara que reflexionava en els esdeveniments del viatge, el tinent no va ser, ni molt manco, un oficial especialment cruel amb nosaltres. No record que ens insultàs o fuetejàs com feien sovint altres comandaments. A parer dels presoners, el defecte principal que tenia era la seva fredor, un cert grau indiferència vers nosaltres. Però què podíem esperar d´un oficial que havia lluitat a les ordres de Queipo de Llano i Varela? La preocupació que sentia pels presos era l’estrictament necessària perquè arribàssim amb normalitat als indrets on estàvem destinats. Aigua a l´abast, el menjar reglamentari, les hores de marxa establertes i cap paraula amable o esperançadora. Aquest era el seu tarannà. Potser fos una forma de ser causada per l’afusellament, a mans dels republicans del germà major el dia que el poble assaltà la caserna de la Muntanya.
Reconegut per un dels assaltants, uns joves d’UGT li oferiren la possibilitat, si es llevava la guerrera d’oficial, de salvar la vida. No ho volgué fer. Morí sostenint amb les seves mans els comandaments que no podien romandre dempeus. Els militars alçats eren afusellats allà mateix, al pati, a la sala d’armes, en els indrets on eren trobats pel poble revoltat.
Un altre fet que, juntament amb la mort del germà, degué contribuir a enverinar-li el caràcter va ser el fet de ser abandonat per la núvia, una dona de la més estantissa aristocràcia mesetària que, a Madrid, i al costat d´un jove capità de la República, descobrí la injustícia social i es va fer comunista. Durant la guerra sortí retratada a diaris i revistes al costat de Maria Teresa León i Rafael Albertí, essent una dona destacada en el front de la cultura. Maria Antonia Carvajal de los Hidalgos i Cisneros, era el seu nom. Un personatge prou conegut en els ambients propers al Govern de Largo Caballero i posteriorment en el de Negrín. Sovint sortia retratada en la premsa valenciana, com a una de les responsables espanyoles del Congrés d´Intel·lectuals Antifeixistes. Aleshores no hi vaig posar gaire esment. Per a nosaltres era una dirigent comunista més. I s´havia d´anar amb compte amb els estalinistes que volien fer marxar enrere les rodes de la història aturant la Revolució en marxa. Senzillament, aquella dona no era de les nostres.
Qui m´hauria dit que, amb el pas dels anys, el pes de la ruptura de la coneguda aristòcrata amb el tinent Alfredo Giménez Codina condicionaria la nostra vida de presoners? En la trinxera, abans de la derrota, com hauria pogut establir la relació que en el futur hi hauria entre un revolucionari anarquista, una militant estalinista i un dels oficials franquistes que ens atacaven? Era un trencaclosques difícil d´ajuntar. Tan sols la desfeta d´un exèrcit, l´enfosament del món de tota una generació i la simple casualitat varen crear les condicions per lligar fils.
Maria Antonia Carvajal de los Hidalgos i Cisneros, pel que sabérem posteriorment a la presó, explicat per alguns dels comunistes condemnats i que l´havien coneguda de ben a prop, era una peça clau en l’espionatge i control que el Partit Comunista exercia dins el govern republicà. Una dona moderna, desimbolta, que sortia amb oficials de l´estat major i que, al costat de Miaja, Tagüeña i Enrique Castro Delgado pugnava per aconseguir que el partit de José Díaz i la Passionària obtengués el control absolut de l’exèrcit. Es tractava de tenir a les mans el nomenament d´oficials i comissaris, situar en els llocs estratègics els homes designats pel PCE. Una militant estalinista que anava i venia de Madrid a París, de París a Moscou. Al costat d´Álvarez del Vayo havia participat en la delegació del govern de la República que pugnava per donar a conèixer la causa republicana en els debats de la Societat de Nacions. Era realment una agent del NKVD soviètic, la policia política de Stalin? El que era cert, ens deien els militants del PCE que la conegueren, és que des del més alts comandaments de les Brigades Internacionals fins als ministres republicans, tots, inclosa Frederica Montseny, li tenien un respecte mesclat amb certa dosi de temor. Una simple indicació seva era suficient per fer-te desaparèixer del món dels vius. Degué arribar a interrogar Andreu Nin i els companys de la CNT detinguts a Barcelona en els Fets de Maig del 37? Potser era veritat el que deien els faistes que la conegueren: “És la Mort endiumenjada, la Parca amb un posat encisador que només serveix per enganyar-te, alhora que, sense cap mena de pietat, rient sorneguera, et clava el ganivet fins al fons del cor”.
Els anarquistes mai no havíem tengut cap mena de respecte pels estalinistes i, molt manco, després dels Fets de Maig, a Barcelona, quan tants companys i companyes desaparegueren per sempre a les presons secretes que tenien el PCE i el PSUC.
L’abandonament de la núvia, treballar pels rojos, degué ser el fet decisiu que marcà de forma indeleble el tinent Alfredo Giménez Codina. Per soldats del destacament que serviren a les seves ordres sabíem que durant la guerra romangué sempre en primera línia, desafiant la mort. Moltes vegades es posava dret, sense protecció de cap classe, damunt les trinxeres, sense por a les bales que xiulaven, mortíferes, passant prop seu. Justificava la boja temeritat dient que era per donar ànims als soldats, als homes que comandava. Altres, els que el coneixien ben de prop, pensaven que era una provatura continuada, mai no reeixida, de suïcidi. Sigui com sigui, aquesta manera d’actuar l’havia convertit en una espècia de mite i entre les tropes mores havia estat elevat a la categoria de sant. Els regulars procedents del Marroc li besaven les botes, la gel·laba àrab que portava, pensant que bastava tocar alguna part d’aquell uniforme per esdevenir igualment immunes a les bales i a la metralla de l’artilleria republicana.
Altres, en idèntiques circumstàncies, especialment els militars que tenien familiars assassinats per ordre dels tribunals republicans o pels incontrolats, eren força cruels amb els vençuts. Descarregar la rancúnia damunt els soldats derrotats esdevenia una forma ben barata de venjança a causa de la impossibilitat de contestar a les provocacions constants dels guanyadors.
Fuetejar-te, escopir-te a la cara, obligar-te a treballar en les pitjors condicions imaginables era el més normal. Quants comandaments, enfollits per qualsevol circumstància, no havien pegat un tret al cap d´un presoner? Qui podia demanar cap responsabilitat a un "heroi" de l’Alcázar o de l’Ebre per haver actuat en “legítima defensa” davant l’intent d’agressió d´un roig perillós?
El comandant Agustín Martínez Sánchez ens va fer formar al davant de la gran nau de la fàbrica d’electricitat abandonada. Els presoners del camp ens miraven amb certa curiositat. Nosaltres érem “sang nova”, qui sap si un possible relleu als seus anys de patiment. Eren mirades d’amics, de gent que havia lluitat, des de distintes posicions polítiques, pels mateixos ideals. Potser ens contemplaven amb una mica de compassió en veure l’estat lamentable en què arribàvem, cansats, amb les espardenyes fetes malbé, la roba caient a bocins...
El comandant revisà els presoners fent capadetes, en constatar aquell lamentable estat i ens digué, amb veu tranquil·la:
-Ben cert, i segurament ho sabeu millor que jo, ja que heu estat en els més diversos camps de treball, que la vostra situació no és gaire envejable, sotmesos com estau a una disciplina obligada i a una evident manca de llibertat. Per la meva banda us puc dir que, almanco dins les meves possibilitats, no passareu la fam que sé es pateix a tants d´altres indrets. No és què tenguem més pressupost, ni molt manco! Però m´han comanat la tasca d’acabar la carretera al far i de reforçar les fortificacions del nord de l´illa. Els enginyers diuen que tenim pel davant un parell d´anys de feina intensa.
L’escoltàvem, atents.
-Us puc prometre que mentre jo estigui al capdavant del camp, el menjar, amb les limitacions que sabeu, serà bo i abastament. Ja veurem com ens arreglam. Però, fins ara, i mirau com es troben els vostres companys, no hem tengut mai cap baixa per mala alimentació. I, per començar, no vull veure gent amb parracs. Ara mateix us donaran roba i espardenyes noves. Ni quan era al Marroc, en els pitjors anys de la guerra contra els cabiles revoltades, quan no ens arribava quasi res de la península mai no havia vist soldats, malgrat sigueu presoners, tan mal vestits i amb posat tan lamentable.
Era la primera vegada que ens tractaven com a persones.
Qui era, d’on procedia l’home que ens parlava d’aquella manera?
Drets, enmig del pati, protegits del sol pels pins, ens miràvem sense arribar a creure el que sentíem.
El comandant Agustín Martínez Sánchez no mentia. A l´instant, mentre anava parlant, un grup de presoners preparaven el dinar i les taules sota les palmeres de davant l’entrada del dormitori. Els fogons eren a un costat, rere les casetes que feien d’oficines. El comandant era, doncs, un home de paraula.
Ens donaren un plat d’alumini i al cap d´una estona de fer cua davant les olles, poguérem seure a les taules, a l’aire lliure. Eren cigrons amb carn! Brou de porc! No era l’aigua bruta amb la col podrida que no volien als mercats!
Mai no sabérem com se les arreglava per tenir sempre el patató sobrer dels pagesos dels voltants, pa de farina autèntica, en una època en què tota la collida era per a l’Estat i perseguien els camperols que amagaven blat per al consum particular. Tampoc no mancava la fruita del temps. Figues, taronges quan era el moment.
No sé d’on treia els subministraments. Sembla que a vegades desapareixia alguna de les vedelles o bous que pasturaven pels prats de l´Albufera. Els propietaris mai no denunciaven els fets perquè, sovint, els presoners també els solucionàvem alguns problemes que sense nosaltres haurien estat irresolubles. Bastir tanques per al bestiar, ajudar a netejar els canals, arreglat el motor del molí quan s’espenyava...
El nostre camp de treball era com un món especial que ja formava part de la vida quotidiana de la comarca. Nosaltres teníem per missió bastir les carreteres, prolongar la via del tren, bastir les fortificacions dissenyades pels enginyers i, mentre el camp pogués anar complint els compromisos adquirits, els quilòmetres que determinava el pla, tota la resta, a parer del comandant Agustín Martínez Sánchez, tenia una importància relativa. Si sobrepassàvem els metres de carretera estipulats per a cada jornada, teníem més hores per fer el que volguéssim. Un temps preciós que podíem emprar escrivint a la família, rentar la roba i a vegades, llegir o pintar.
Un miracle, tot plegat!
Podíem començar a alenar una mica.
De la novel·la Gardènies en la nit (El Tall Editorial)
« | Desembre 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |