Administrar

Viatges - Venècia i el record de les Brigades Internacionals!

pobler | 15 Desembre, 2019 22:27 | facebook.com

Crònica sentimental dels Anys 70 - Venècia i el record de les Brigades Internacionals! -


Anys després, a Venècia, passejant amb Joana, recordava les històries narrades pel pare. Els espaguetis de na Rossanna Monti, a Murano! No teníem gaires diners. Subsistíem a força d´entrepans, de la fruita que adquiríem a les botiguetes dels barris populars. Aquell plat calent era la nostra salvació! Turistes pobres! Ens venia just comprar els bitllets de tren, pagar el lloguer del càmping, comprar l´ampolla de llet dels matins, l´entrepà del migdia. Però era l´única forma de viatjar per a joves mallorquins amb feines ocasionals i inestables. (Miquel López Crespí)


Amb Joana, a l´estiu, quan el partit ens permetia marxar una setmana de vacances després d´haver obtingut dificultosament el passaport, ho podíem comprovar amb els nostres propis ulls. A Itàlia, els berlinguerians havien pactat amb la Democràcia Cristiana i el Vaticà el famós “compromís històric”. Nombroses regions eren administrades pels funcionaris del PCI, deu milions de votants donaven suport a Berlinguer, però res canviava. Les rituals processions del Primer de Maig, les vagues controlades i dirigides pels sindicats oficials... Batlles, regidors i diputats del partit, amb la bandera italiana i la roja presidint les festes, convocant, per mantenir els fidels sota control, la manifestació contra la intervenció ianqui a Vietnam, el cop d´Estat de Pinochet a Xile. Antonio Gramsci era convertit en un simple reformista, lluny de la flama revolucionària de la democràcia directa i els Consells Obrers de Torí en els anys 20. La lluita per l´hegemonia de les idees socialistes esdevenia l´excusa ideal per a una completa adaptació a la societat burgesa.

A Venècia, a les festes de barri dels grups d´esquerra alternatius, amb els amics de Lotta Continua, Il Manifesto i Democràcia Proletària parlàvem durant hores interminables de la possibilitat de reconstruir el partit dels treballadors. S´havia de tornar a Lenin, estudiar La revolució traïda de Trotski, recuperar les arrels del marxisme, l´autèntic pensament revolucionari de Gramsci i Rosa Luxemburg.

A Mestre, a Murano, a qualsevol barri venecià, després de projectar La batalla d´Alger, sopàvem d´uns espaguetis molt barats que feia Rossanna Monti, una antiga guerrillera que ens explicava com els acords de Ialta entre els aliats obligà a desarmar els milers de partisans que havien lluitat contra Mussolini i els nazis.

Plorava, recordant els vells temps, quan Milà i les principals ciutats italianes eren en mans de la guerrilla.

La història de na Rossanna em recordava fil per randa el que em contava el pare dels dies finals de la guerra, quan els militars, socialistes i anarquistes de la Junta de Defensa, pactant amb els franquistes, obriren les portes de Madrid a requetès i falangistes.

L´oncle José, militant del PCE, responsable del servei de Transmissions del coronell Barceló, ho va viure intensament, amb les armes a la mà, lluitant alhora contra els feixistes i els militars colpistes. Finalment, després d´uns dies de combats amb prop de tres mil morts, el coronell, el seu Estat Major i els partidaris de la resistència fins al final, foren executats enmig del carrer, dies abans de l´entrada de les tropes de Franco.

Quina alegria a Burgos, comprovar com els republicans es mataven entre ells! Franco, de forma cínica, els havia promès que perdonarien qui no tengués les mans tacades de sang! Molts militars republicans s´ho cregueren. Pensaren que, lliurant els resistents als escamots d´execució, serien perdonats i conservarien la graduació obtinguda a la zona republicana.

Somnis de folls, il·lusions de desesperats!

L´oncle contava com Francisco Galán, el germà de Fermín Galán, l´oficial afusellat per la monarquia després de la sublevació de Jaca, dalt d´un camió, exhortava els soldats a no deixar les armes, a resistir.

-Cal no abandonar la lluita. Podem aguantar fins el començament de la propera guerra mundial, un fet que s´esdevendrà d´aquí a uns mesos. Si podem resistir, si els traïdors no obren les portes de Madrid als feixistes, França i Anglaterra ens donaran suport. Encara podríem sostenir els fronts, barrar el pas als botxins que esperen enllà de la Ciudad Universitaria, a l´altra banda del Pont dels Francesos. El poble disposa de milers de fusells i metralladores... És una oportunitat única. Passaran segles abans que els treballadors poguem tenir novament un fusell a les mans!

Però ningú feia cas als comissaris i oficials que no volien lliurar-se fermats de peus i mans als franquistes.

Els homes, cansats per tres anys de guerra, comprovaren com les famoses “democràcies occidentals" no havien fet res per la República: els trens carregats d´armes eren als Pirineus i el govern del Front Popular no feia res concret per acabar amb la reacció, la intervenció d´Alemanya i Itàlia. Es feia evident que Anglaterra s´estimava més una victòria de Franco. Per a Londres i París Espanya no era una República parlamentària, una autèntica democràcia. Ans al contrari. Les classes dominants d´ambdós països consideraven els republicans uns rojos, bolxevics al servei de la dictadura del proletariat.

Un mal exemple, la República espanyola! La xurma, els obrers de les fàbriques, els pagesos sense terra, la petita burgesia democràtica, s´havien atrevit a vèncer l´exèrcit a les principals capitals de la península i, a Aragó, a Catalunya, i nombroses comarques del País Valencià, proclamaren el “comunisme llibertari”.

Donar suport a un règim així? Consentir que amb la victòria republicana es consolidàs un nou tipus de societat igualitària? Els rics d´arreu del món contemplaven els documentals que arribaven dels fronts de guerra, de les ciutats que resistien a moros, legionaris i requetès, amb els mateixos ulls que l´aristocràcia francesa del segle XVIII devia veure la guillotina de Robespierre aixecada al bell mig de la plaça de la Revolució. Els corresponsals de la premsa oficial anglesa, francesa i nord-americana, llevat d´honrades excepcions, atiaven el foc contra nosaltres. Els governants democràticament elegits pel poble, el mateix Manuel Azaña, era presentat com una viva reencarnació del comunisme soviètic. Quin periodista explicava que el mateix President de la República maniobrava contra els revolucionaris i que, si hagués pogut, els hagués exterminat. Els agents de Hitler i Mussolini, ben pagats, feien córrer rumors esfereïdors del “terror roig” a Madrid, València i Barcelona. Cap agent d´Alemanya i Itàlia no explicava l´origen de la justa ràbia popular, dels segles de fam i opressió sota el poder dels terratinents i l´església catòlica. La política de No Intervenció patrocinada per França i Anglaterra, la retirada de les Brigades Internacionals sense que ho fessin els soldats del nazifeixisme marcà el nostre declivi.

Els voluntaris de les Brigades Internacionals ploraven el dia de la seva retirada, quan desfilaren per Barcelona, rebent un diluvi de flors per haver vengut a donar la vida per la Llibertat!

El pare i l´oncle m´explicaren com, els més conscients, els combatents que havien lluitat al costat dels brigadistes, sabien que amb aquell gest, la República restava condemnada a mort. A Barcelona, l´acomiadament va ser emocionant. Els carrers i amples avingudes de la ciutat que resistí les envestides borbòniques, els bombardejos d´Espartero, lluïen les banderes de tots els països dels voluntaris i resplendia, curulla d´amor i solidaritat. Les al·lotes catalanes, emocionades, travessaven l´avinguda i besaven els combatents que marxaven del país. Els infants els lliuraven ramells de flors i, des dels balcons, milions i milions de pètals queien, com un diluvi inabastable, damunt el cap dels homes que havien salvat Madrid, derrotat els italians a Guadalajara, lluitat fins al límit de la resistència humana a Belchite, Terol i l´Ebre.

Anys després, a Venècia, passejant amb Joana, recordava les històries narrades pel pare. Els espaguetis de na Rossanna Monti, a Murano! No teníem gaires diners. Subsistíem a força d´entrepans, de la fruita que adquiríem a les botiguetes dels barris populars. Aquell plat calent era la nostra salvació! Turistes pobres! Ens venia just comprar els bitllets de tren, pagar el lloguer del càmping, comprar l´ampolla de llet dels matins, l´entrepà del migdia. Però era l´única forma de viatjar per a joves mallorquins amb feines ocasionals i inestables.

Suportàvem qualsevol entrebanc per a poder restar uns dies amb els companys d´altres nacions, compartint idees i experiències. Amb quina il·lusió entràvem a una llibreria de l´estranger a la recerca de llibres prohibits per la dictadura! La joia de tenir a les mans els diaris dels companys italians, els primers números de Il Manifesto i Lotta Continua!


Un viatge a l´interior de la selva: Yaruro

pobler | 15 Desembre, 2019 15:31 | facebook.com

Un viatge a l´interior de la selva: Yaruro


Havia estat la terra dels indis baroa, provats de cristianitzar a la força a començaments de la conquesta. Més endavant es rebelaren contra els espanyols per a no anar a treballar a les mines d'or. Els baroa sempre havien considerat l'or com una pedra més, útil tan sols per a fer-se alguns penjarolls, les anelles que es posaven a les orelles i el nas, signe de gran distinció entre ells. Però apreciaven molt més les pedres amb què feien les destrals, els seus estris de guerra i de caça. Pels jaciments de pedra, per servar sota el seu domini les zones d'on extreien el material, eren capaços d'enfrontar-se amb qualsevol tribu enemiga, fer la guerra. Per l'or mai no haurien vessat sang. Qualsevol ocell de coloraines, de llargues plomes, els era més estimat que un munt de bocins d'or trobat a la vorera del riu o a l'interior fosc de les mines. (Miquel López Crespí)


D'ençà el desembarcament a Cumanà no havia deixat de ploure. Els soldats enviats pel governador de Yaruro ens esperaven al peu de la nau, aguantant estoicament el diluvi. El capità Felip Isern amb un ajudant de confiança, el mateix que durant la travessia ens vigilava dia i nit, ens obriren les gàbies de ferro on havíem fet el viatge. Sense dir res, en silenci, ens lliuraren a l'oficial del destacament que ens havia vengut a cercar. Venia amb nosaltres un dominic de Sevilla, Antonio Reina, que, en el temps que durà la travessia, havia estat tancat a la seva cabina, prop del capità, resant oracions per a aconseguir la nostra conversió i la dels indis. Feina inútil provar de convèncer uns fills de la Il·lustració de les hipotètiques bondats del paradís o dels sofriments que ens esperaven a l'infern si no ens penedíem dels pecats comesos.

El capità Isern lliurà als soldats que ens vengueren a cercar, juntament amb les claus dels grillons que ens mantenien fermats els uns als altres, un petit cofre amb les instruccions del tribunal del Sant Ofici i de l'Audiència de Madrid. En els pergamins segurament hi havia notícia de les nostres execrables maldats i tots els detalls de la conspiració que volia trasbalsar els fonaments del regne.

Quan ens deixà en mans dels soldats, vaig fer un alè. Com si m'hagués llevat un gran pes del damunt. La travessia quedava endarrere, més enllà dels núvols baixos que cobrien l'horitzó. Matinada fantasmal amb l´únic acompanyament dels trons que esclataven a les altures, la seca resplendor dels llamps i el ressò continu de la pluja colpejant la coberta de la nau.

Anàvem xops, mullats de cap a peus, i, el que era pitjor, sense saber on i quan podríem descansar un moment després de les penúries del llarg viatge. Els soldats, vigilants i amb fusell al braç, sense cerimònies ens feren pujar als carros que tenien aparellats i, sense aturar-nos a cap casa de Cumanà, partírem envers l'incert.

Ara hauríem d'avançar per la selva que hi ha entre aquesta població i Guarané. Un llarg pelegrinatge per indrets sense camins, travessant els rius per allà on fos possible fins arribar a l'interior de la ignota contrada on el rei d'Espanya mantenia la guarnició de Yaruro. Un llogaret tètric; segons contaven alguns dels mariners de la nau que ens dugué a Cumanà, era poblat únicament per soldats espanyols, algunes dones vengudes d'Espanya i que pogueren resistir el clima i les epidèmies, els dominics entestats a acabar amb la presència dels déus ancestrals adorats pels indis i dues monges carmelitanes sobrevivents de la darrera epidèmia que sacsejà el convent.

Els soldats ens digueren que al poblat hi havia també munió d'índies que s'han aparellat amb alguns presoners alliberats que no havien volgut regressar a la seva terra.

Quins eren els motius de mantenir una fortalesa tan allunyada de la capital, en un indret al qual era tan penós arribar-hi, sense camins, sense cap de les mínimes comoditats que es podien trobar en els altres pobles i ciutats de la comarca?

Un poble estrany, amb una dotzena de cases fetes amb canya penjant damunt el riu i, les altres, enfilades als arbres, com si la gent que hi romania no volgués tocar la terra amb els peus.

Havia estat la terra dels indis baroa, provats de cristianitzar a la força a començaments de la conquesta. Més endavant es rebelaren contra els espanyols per a no anar a treballar a les mines d'or. Els baroa sempre havien considerat l'or com una pedra més, útil tan sols per a fer-se alguns penjarolls, les anelles que es posaven a les orelles i el nas, signe de gran distinció entre ells. Però apreciaven molt més les pedres amb què feien les destrals, els seus estris de guerra i de caça. Pels jaciments de pedra, per servar sota el seu domini les zones d'on extreien el material, eren capaços d'enfrontar-se amb qualsevol tribu enemiga, fer la guerra. Per l'or mai no haurien vessat sang. Qualsevol ocell de coloraines, de llargues plomes, els era més estimat que un munt de bocins d'or trobat a la vorera del riu o a l'interior fosc de les mines.

Els espanyols no podien entendre els valors que donaven sentit a l'existència d'aquests homes i dones acostumats a la llibertat més absoluta. Era una tribu senzilla, preocupada solament per la caça, la pesca, el ball, la vida en família a les grans cabanes de palla que bastien a les clarianes de la selva. Tot mudà amb la colonització i l'arribada dels frares. Reaccionaren de seguida contra una civilització que els volia esclavitzar, que violava les dones i no tenia cap mirament pels indrets que ells consideraven sagrats. En el fons, llur conversió al cristianisme va ser falsa, produïda per la força de les armes. Els dominics, com de costum, establiren el poder de l'Església Catòlica i de la Inquisició cremant els seus ídols de fusta, esquarterant de viu en viu els bruixots de la tribu.

La història, ens contaren, acabà tràgicament per als espanyols. Tot indica que es reunien en secret per a maquinar una cruel venjança. Una nit, mentre dormien guarnició i frares, entraren silenciosament on descansaven els opressors. Descalços, quasi nus, només vestits amb la tela que bastien feta de l'escorça d'un arbre especial, i armats amb destrals de pedra i fletxes enverinades, mataren tothom. No serviren de res les guàrdies dels soldats.

Difícil, per a gent venguda d'Espanya, esbrinar el significat dels milers de sorolls de la selva. Els baroa sabien parlar amb el llenguatge dels ocells. Com endevinar el llenguatge de les branques quan són sacsejades pel vent? Homes invisibles, cap soldat podia saber on romanien amagats esperant el moment precís per a llançar les fletxes enverinades. De res no servien les cuirasses d'acer, les altes botes de cuiro que t'arribaven fins als genolls. La mort, endiumenjada amb els sofriments més terribles colpejava el coll del soldat o del frare que, de seguida que era ferit, queia al terra enmig d'espantosos patiments.

Quan exterminaren els vigilants de les mines, es refugiaren a les muntanyes amb dona i fills, en llocs inaccessibles per als soldats que envià el governador des de Maracaibo.

Han passat prop de dos-cents anys des d'aquesta rebel·lió i mai no ha estat possible reduir-los, obligar-los a treballar a les mines de nou. Ara ja fa dècades que, des la foscúria, aprofitant l'obscuritat, ataquen les canoes que s'atreveixen a apropar-se als seus dominis. No hi ha poblat de la comarca de Yaruro que no tengui por de les incursions dels baroa.

Sortint de Cumanà vaig veure que els habitants del portet se senyaven, en veure la nostra trista comitiva de presidiaris. La gent d'aquella ciutat sabia molt més bé que nosaltres on ens conduïa la força armada que cavalcava prop dels carros. Ens donava la impressió que havíem arribat a la fi del món i érem en camí de penetrar, lentament, a l'infern. Els soldats, a poc a poc ens anaren agafant confiança. Constataven que no érem els criminals que els havien dit. En el fons, i bastà un parell de dies d'anar al seu costat per a copsar el tipus de vida que portaven, ells eren igualment uns condemnats com nosaltres. Patien, bastava veure l'estat dels uniformes que portaven, una condemna semblant a la nostra. Potser algú es consolava pensant que era diferent ser soldat, membre de la guàrdia del governador, que viure engrillonat, fermat als murs de les cel·les de Yaruro. Un consol ben dèbil on aferrar-te. Tanmateix, vivien a la força dins la fortalesa, igual que els condemnats, sense poder sortir a l'exterior a no ser per a participar en incertes expedicions de càstig contra els indis i negres revoltats que, a vegades, acabaven en desaparicions i mort dels soldats. Els més conscients de la tropa no ignoraven la seva condemna.

Les dificultats compartides del camí, els treballs que comportava travessar rius i avançar pels caminois d'aquelles muntanyes tan inhòspites, ajudaren a establir un cert clima de confiança entre nosaltres i els guardians. Ens deien que el llogaret on anàvem sempre estava amenaçat per un atac per sorpresa dels indis o per la inesperada presència de les més diverses epidèmies. El penal on ens conduïen era situat dalt d'un turó que dominava una vall ampla travessada per nombroses torrenteres i un dels rius més cabdalosos que alimenten l'Orinoco.

Tots nosaltres, els condemnats que havíem participat en la conspiració, no deixàvem de demanar-nos si algun dia podríem sortir de l'indret on ens portaven.

Els soldats que, temps enrere, quan encara mantenien alguna esperança en llur interior, també s'havien fet aquestes preguntes, ens miraven com aquell qui contempla un grapat d'il·lusos sense cura. Callaven, sense gosar contestar les nostres preguntes, per no ferir-nos amb un contesta que traspuàs la realitat de la situació.

Vet aquí les voltes que fa el món. Ahir encara érem a París, asseguts a les tribunes de la Convenció, sentit les intervencions de Marat i Robespierre, avançant amb el poble a l'assalt a la Bastilla. Quants segles feia de tot el que havíem viscut de forma tan intensa? I, de l'emoció d'entrar a Puigcerdà el set de maig del noranta-tres... què en restava? Qui podia haver imaginat mai que els moments més feliços i intensos de la nostra existència es fondrien com es fon el sucre en un tassó d'aigua?

De cop i volta, poques setmanes després de la tornada a Madrid, érem detinguts, torturats, condemnats a mort. Indultats al darrer moment, ara ens demanàvem si no hauria estat preferible morir en els fossats de qualsevol castell de la península que no aquí, oblidats enmig de la selva, sense saber què seria de nosaltres o si sortiríem mai d'aquestes valls perdudes.

Difícil viatge dalt els carros enviats pel governador on ens mantenien engrillonats. Absurdes prèdiques de Antonio Reina, cobert per les mosques, agitant una creu de fusta en un ridícul intent de conjurar la por que l'anava envaint a poc a poc.

Em mirava els peus, les mans que altre temps, al casal, havien conegut les carícies de les meves amants, la flaire de tants perfums de preu portats de Venècia i Istanbul. Ara solament hi veia les marques de la tirania, les ferides causades pel ferro als turmells i als braços.

El diluvi continuava. Sortiria mai el sol? A diferència dels baroa, els indis guajibos s'havien acostumat força als usos dels europeus. Els que feien de guia al destacament semblaven fets d'un material diferent del nostre. Aguantaven els majors sacrificis, portaven els sacs que no hi cabien dalt dels carros, ajudaven els cavalls a l'hora de travessar els rius, estirant amb tota llur força els pesats carruatges on romanien, ben fermats, els presos. Sempre teníem pendent l'amenaça de ser emportats pel corrent dels rius. A vegades els carros no els podien travessar. Les pedres de les torrenteres ens dificultaven l'avanç. Aleshores uns quants soldats, ajudats pels indis, bastien ponts improvisats amb troncs tallats a la mateixa vorera. Exèrcits de mosques i mosquits ens queien al damunt i ens deixaven obertes ferides per on niaven misteriosos insectes de la selva. Sentir la mort al costat. Qui queia a l'aigua desapareixia de sobte, engolit pel corrent. Feia feredat contemplar els indrets per on passàvem. I més dificultós era encara per a nosaltres, que portàvem els grillons col·locats a Madrid, abans de sortir cap a Cadis. Infame travessia de la península a peu, fermats en cadena, com els reus que en el passat eren condemnats a galeres per sempre. Al nostre davant, Lluís Garcia era obligat a portar un gran cartell que deia: "Per traïdors al rei i enemics de la Santa Fe Catòlica".

Els al·lots dels pobles per on passàvem en el llarg camí que va de Madrid a Cadis, atiats per frares i inquisidors, ens esperaven a l'entrada de cada població per a insultar-nos i llançar-nos pedres, fruita podrida i rates mortes. Algun marquès o duquessa que devia ser a vigilar la collita de l'oliva o la sega del blat, ens escopia des de la balconada. Tan sols algunes dones, vestides miserablement, ens miraven amb pena, provant de fer tornar a casa l'estol d'infants que s'entretenien torturant-nos.

Algunes vegades, una dona sortia del portaló de casa seva i sense fer cas dels crits dels soldats que no deixaven apropar-s'hi ningú, se situava vora la filera de presoners i ens donava una mica d'aigua fresca. Gest de caritat cristiana que era recriminat pel sacerdot de la localitat, abocat al carrer, amb un estol de vells i velles esdentegades que, per una tassa de llet o una mica de formatge, ens pegaven bastonades en passar al costat.

Un glop d'aigua! Era el regal més gran que un home pot tenir damunt la terra. Talment assolir la felicitat del paradís dels creients. Qui no ha patit aquest turment no pot entendre com les marxes forçades per les planures de Castella i Andalusia ajuden a capolar el cos i l'esperit. El més terrible dels turments és caminar sens treva, anant cap a la presó, menjant-te la pols dels camins, bevent tan sols a migdia o a l'horabaixa un glop de l'aigua calenta que els soldats porten en bótes de pell d'ovella.

Recordar aleshores els estius al casal de la família, l'esvanida joventut a les possessions de sa Pobla i Santa Margalida, amb les criades portant-te els gelats d'avellana o ametlla fets amb la neu del Puig Major o de Lluc i que els pagesos havien servat des de l'hivern anterior. Francina, la germana menor, tocava el clavicordi a la gran sala-menjador, mentre jo m'entretenia llegint les lliçons de gramàtica que havia d'aprendre per aconseguir anar a estudiar a Madrid. Joana Maria era al costat, a la possessió familiar propera a la nostra. Alguna vegada compareixia a fer el gelat amb nosaltres acompanyada per na Catalina, la seva amiga íntima, coneixedora de tots els seus secrets. Es comentava que Catalina era la seva amant. Que Joana Maria s'estimava molt més la companyia de les al·lotes que no la dels joves de la seva edat. Qui sap, potser tenien raó els que pensaven així. Ambdues compareixien a beure el gelat agafades de les mans, rient sense aturar, com dos infants que fan una malifeta.

Les veia pujar l'escala agafades per la cintura, com dos nuvis, mirant-se intensament els ulls.

No sé si volien provocar-me. Quan a'asseien al meu davant, continuaven xiuxiuejant a cau d'orella, com si parlassin de mi, com si m'interessàs pels seus plans.

La mare, embogida amb les seves oracions i novenes a sant Antoni, al sant Crist de la Sang, imaginava que érem dos adolescents enamorats.

Com de costum, s'errava.

Què podia saber la meva mare dels tèrbols jocs amb el dolor i la sang, practicats per Joana Maria i la seva colla d'amics?

Les criades de la casa ens servien aquell gelat que Joana Maria es bevia com qui beu, amb delectació, una medecina màgica.

Han passat els anys i encara no sé per què em cercava tant, què pretenia exactament amb aquelles visites d'horabaixa, a l'hora del gelat, quan els pagesos de la possessió eren a l'era, sota el sol inclement, porgant el blat batut al matí.

Uns dies després del nostre forçat casament, se sincerà amb mi.

-Tu no m'has volgut entendre mai, però si haguéssim volgut hauríem pogut esser una parella ben avenguda. Creus que jo vaig per un camí molt diferent del teu i en això vas ben errat. M'hauries d'haver entès, però sovint els llibres no et deixen veure amb claredat el que tens al costat. Però ara ja no som a temps de començar de bell nou.

Només la vaig entendre després de conèixer Sade, a la Secció de Piques, al cap de pocs dies de la nostra arribada a París. Ja era massa tard. No hi havia res a fer. Ella s'havia tancat al seu món particular, provant de sobreviure aferrada a les seves dèries i manies, i jo tenia uns altres interessos. No havíem sabut o no havíem volgut establir els punts de contacte que ens haurien pogut unir.

Quin patiment, marxar pels camps erms de Castella tenint el record de Mallorca dins del cap! Com si el botxí del Sant Ofici ens tengués damunt la taula dels turments i, a poc a poc, anàs apropant el ferro roent damunt la nostra pell.

Els indis, que carregaven damunt les espatlles el pes dels queviures i els estris encarregats pel governador a Cumanà, reien de nosaltres en comprovar la nostra por i, decidits, travessaven en un moment els ponts més llargs i movedissos. No és estrany que amb aquesta agilitat puguin sobreviure a qualsevol indret i que quan una tribu s'alça contra el rei, sigui completament impossible trobar ningú enmig de la selva. Potser són ben al costat del destacament enviat a castigar-los però ningú no pot distingir llurs ombres esmunyedisses entre els arbres.

Pel que ens contaren altres presos, les epidèmies queien sovint, implacables, damunt el llogaret. A San Cristóbal, en territori dels tunebos, la malària se'n portà la guarnició i els presos. Tampoc no se'n salvà el governador de la fortalesa. La gent que sobrevisqué marxà per la selva, provant de trobar a la desesperada altres indrets on poder reorganitzar la vida. Va ser una fugida cap a la mort. Les tribus dels voltants, els baroa, precisament, perseguien els fugitius i en trobar els que anaven més endarrerits, els mataven amb les destrals de pedra o, senzillament, els ferien de mort amb fletxes enverinades.

Guillem Segura, un soldat mallorquí, un xueta del Call perseguit per la Inquisició palmesana, no trobà altre indret on refugiar-se que aquesta fortalesa perduda enmig d'una selva abandonada de la mà dels déus. Aquí el Sant Ofici no era tan meticulós com a les capitals del virregnat. Emprava tots els seus esforços en l'extermini de les creences dels indis, i per a aquesta tasca, per a mantenir sota control els fonedissos habitants de les selves, necessitava l'ajut dels soldats. Frares i sacerdots perdonaven que els espanyols visquessin amb dones sense estar casats per l'Església. Tampoc no posaven impediments als que tenien dues o tres índies al seu servei. Per als dominics els indis no eren persones. Tenir un parell de dones de les tribus dels voltants era com si tenguessin un parell de porcs, mitja dotzena de gallines. Dels indis només preocupava si eren dòcils a la cristianització, si acceptaven fer de criats dels espanyols, si resistien un parell d'anys a l'interior de les mines.

-"Els vostres crims us seran perdonats si treballau sense defallença en la defensa de la Fe", predicaven els religiosos.

Segura ens ho contava mentre avançàvem a poc a poc envers la presó on ens conduïen engrillonats.

-Persegueixen els bruixots. Cremen els seus déus de fusta, els animals protectors de la tribu. Amb els indis fan el mateix que amb els nostres germans, a Espanya. Aixequen la primera església de troncs damunt les cendres dels cadàvers. Quan arriben diners del virrei o de donacions dels beats i beates dels regnes d'enllà de la mar, comencen a bastir la gran fàbrica de pedra, amb les altes torres que coronen la construcció.

La creu a dalt, presidint com àguila sinistra dreceres que no havien conegut la imposició d'un sol déu, d'un ferreny dogma que es mantenia a força de presons i de sang.

Feina esclava, la dels indis, obligats a aixecar aquestes impressionants construccions damunt les runes de les seves ciutats.

Lax escoltava amb extremada cura.

-En quin món de tenebres i opressió hem vengut a caure? -es demanava, com si parlàs tan sols per a ell mateix.

Joan Pons no veia que aquell univers en què ens anàvem enfonsat a poc a poc, a mesura que avançàvem selva endins, fos tan diferent del nostre.

-No és tan diferent, llevat que aquestes ésser humans resten en un estat d'evolució molt endarrerit. Els pobles de la selva no són com els maies, de la península del Iucatan, ni com els asteques de Mèxic. Tampoc no tenen res a veure amb els inques, amb totes aquelles cultures que bastien piràmides com les d'Egipte i coneixien el calendari, l'art de la pintura i l'escultura. Som en un altre món. Des que desembarcàrem a Cumanà no hem trobat cap rastre d'aquelles grans civilitzacions estudiades en els llibres. Fixau-vos hi bé que encara fabriquen destrals de pedra, viuen en cases de palla, no coneixen la roda ni l'escriptura. Dit això, l'opressió que pateixen en mans del rei no és tan diferent de la patida pels nostres pagesos i menestrals. El poder de l'espasa damunt les persones, la picota regnant, igual que a Espanya, ben enmig de la plaça. On hi veis les diferències?

L'Església, per a portar a terme la seva curolla en la propagació del catolicisme, necessitava, sens dubte, l'ajut dels espanyols, malgrat que aquests fossin delinqüents, homes i dones cercats per la llei. Sovint, a la selva, l´única norma respectada era la de l'espasa. Un grup de soldats ben unit, disciplinat, podia fer i desfer a voluntat. Les cartes enviades als tribunals de Maracaibo s'estorbaven molt a arribar-hi o, com era més habitual, no arribaven mai.

Com esperar, doncs, ajuts de la llunyana distància, si la notícia del que s'esdevingués a la vall no travessaria mai la selva? I si hi havia cap possibilitat de fer arribar les noves a la capital del virregnat... ¿on trobar el valent que volgués travessar distàncies tan llargues poblades per tribus armades de fletxes enverinades, destrals de pedra, canyes que escopien infal·libles dards mortals?

Va ser Guillem Segura el que ens informà com era el lloc infernal on ens portaven els soldats de Yaruro.

Als inquisidors d'aquests llogarets abandonats els anava millor no enemistar-se amb la guarnició, i per això feien els ulls grossos davant el que feien o deixaven de fer els soldats.

Quan, uns anys després d'una epidèmia, d'un atac dels baroa, el virrei tornà enviar tropes per a repoblar la zona, trobaren les ossades d'aquells desgraciats habitants al mateix lloc on la mort els havia anat a cercar.

Aquí, quan la mà de l'home deixa d'actuar damunt la naturalesa, la selva torna ocupar tot. Els carrers desapareixen de seguida engolits per l'abundant vegetació de la vall. Les rels dels arbres desfan els fonaments de les poques cases d'obra existents. Les tempestes s'encarreguen de la resta. S'esbuquen les cabanes de fusta, i de seguida la podridura desfà portes, finestres, els mobles que pogués haver-hi a la casa.

En pocs anys no queda res del que en un passat recent va ser un llogaret animat, amb els soldats vigilant la contrada, les païsses amb els cavalls, l'església i el convent amb els religiosos que tenien el valor d'endinsar-se fins a les foscúries més ignotes d'aquest estrany univers allunyat dels homes.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí París 1793 (El Tall Editorial)


Un viatge a l´interior de totes les meves morts

pobler | 15 Desembre, 2019 00:15 | facebook.com

Un viatge a l´interior de totes les meves morts


Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. (Miquel López Crespí)


Possiblement, d'haver mort aquella vegada que vaig caure a l'interior de la sínia, quan als set anys, jugant, em semblava que era la cova dels fantasmes, el buc d'un vaixell pirata, una estranya nau espacial amagada sota terra, un ocult món per a descobrir, possiblement, repetesc, si aquell capvespre els padrins, quasi esvaïts pels entortolligats passadissos de la memòria, no haguessin sentit els meus crits, no haguessin vengut, espantats, a treure'm de l'avenc fatal que m'engolia, sens dubte, d'haver mort en aquella horabaixa arnada pel temps, m'hauria estalviat milers i milers d'hores d'inútil disciplina assegut als bancs de l'escola o al pupitre de l'institut, i, ben cert, no hagués assistit mai a tanta avorrida classe escoltant uns professors que repetien com a autòmats unes lliçons que ni a ells ni a nosaltres interessaven, la famosa croada contra els roigs, la història de la Falange, l'església, els noms dels papes, l'expulsió dels jueus l'any 1492, la conquesta d'Amèrica per uns soldats àvids de sang i de tresors.


Possiblement si en aquell juliol, l'estiu de quan tenia nou anys, hagués anat a nedar amb en Rafelet, en Rafelet que s'ofegà, pobret, perquè no havia cregut els pares, "Els remolins! No et fiquis massa endins que hi ha molts de remolins!", i aquell mateix matí, mitja hora abans d'anar a les roques, em digué "Vine a nedar que després anirem a agafar crancs per Son Bauló", i mai més no anàrem a cercar crancs de davall les roques de Son Bauló, perquè una estona més tard els seus pares cridaven desesperats "Rafelet, Rafelet!", i mumare, que es pensava que jo també hi havia anat deia "Toniet, Toniet!", però jo no hi havia anat, perquè m'estimava més restar amb na Margarida, n'estava ben enamorat i la seguia pertot arreu i aquell dia segurament em salvà la vida, perquè era evident que jo anava amb en Rafelet a nedar quan la vaig veure riallera, fent-me l'ullet i instintivament, sense pensar-ho gens, vaig girar en direcció cap a na Margarida i aquest fet, aquest simple moviment em salvà la vida perquè quan la mare, els pescadors, tota la gent que sortí de les cases, bars, comerços pogueren rescatar en Rafelet, ja era mort, ben mort, blanc, com la calç, i baldament el portaren amb un cotxe a sa Pobla el metge no hi pogué fer res, ho record com si fos ara mateix, les abraçades de ma mare que no s'ho podia creure i era de bon de veres que no havia anat a nedar com sempre, al mateix indret on s'ofegà en Rafelet, i la meva amiga em mirava rient, com dient-me "Em deus la vida, la teva existència em pertany perquè avui t'he salvat i sempre recordaràs que ha estat per mi" i és ben segur que d'haver mort ofegat no hagués passat aquells mesos de juliol i agost amb Na Margarida, l'estiu més estimat i més recordat de la meva llunyana infantesa, amb llangoroses, llargues, lentíssimes postes de sol, quan per primera vegada em vaig atrevir a agafar-li la mà, mentre les nostres mares ens deixaven fer, contentes per haver salvat els fills i res no els pareixia llavors dolent si els infants estaven vius, al seu costat, i era ben igual si preferien agafar-se de les mans en lloc d'anar a nedar, era millor que juguessin a nuvis, pitjor era la mar, els remolins, Son Bauló, el silenci que es va anar fent sobre el record del pobre Rafelet.


Possiblement, si un parell de mesos després hagués anat amb el meu oncle al seient del darrere de la moto, quan, un dia, insospitadament, s'estavellà contra un arbre de la carretera, si aquell dia, en lloc d'anar-me'n a jugar amb en Sebastià, l'hagués escoltat i hagués pujat, decidit, al seu darrere, al seient d'una Montesa dels anys cinquanta que era l'enveja dels meus amics quan passava volant -ocell metàl.lic de plomatge magnífic- portat pel meu oncle i els veia la cara d'enveja, fonedissos rostres sospirant per poder pujar, enlairar-se també i volar, com jo, vers una altra dimensió del temps i de l'espai, amb aquella au de ferro, amb el vent que em pegava, furient, a la cara i em feia sortir les llàgrimes i l'oncle que pitjava l'accelerador i em deia "Agafa't fort. Ara anirem més aviat que el vent de la tempesta". Possiblement si aquell infaust dia hagués anat amb ell damunt l'ocell metàl.lic també m'haurien portat mort al poble, embolicat amb un llençol blanc tacat de sang, les taques roges, els plors dels avis, de la mare en veure el germà mort, allargassat, portat amb urgència a cal metge. Sí, segurament d'haver mort a la carretera m'hagués estalviat les infinites, estúpides formacions paramilitars al pati del col.legi La Salle, tots drets, ferms, escoltant l'himne franquista mentre l'Hermano Antonio enlairava la bandera bicolor. Ben segur que no hauria d'haver anat a escoltar les avorrides xerrades damunt les missions ni hauria sofert els ferestos documentals de monges i missioners a l'Àfrica batejant negrets. És ben possible que d'haver marxat aquell capvespre amb l'oncle m'hagués estalviat tots els posteriors lliuraments de diplomes amb el Bisbe presidint dalt del cadafal la representació de la vida i mort de Jesús per Setmana Santa o haver de recórrer els carrers de Ciutat amb aquells caps de porcellana que representaven indis, xinesos, en un arnat dia del Domund que et feia acabar cansat, amb un terrible mal de peus que et durava una setmana impedint-te poder jugar a futbol, anar a passejar amb els amics.


Possiblement, si aquell dia, jugant amb els patins en la carretera per on passaven els camions carregats cap al port, si aquella horabaixa, en lloc de passar per un costat, sense que m'agafés, sense que em deixés xafat com un ca, segurament -i no crec errar en la meva apreciació-, si aquell dia el camió amb deu tones de càrrega m'agafa de ple i em mata, ben cert que a la tardor, en començar el nou curs, no ens haguéssim mudat a Ciutat i jo no hauria perdut tots els meus amics, les meves amigues -na Margarida inclosa-, perquè llavors, d'haver mort estripat pel camió que passava per davant de ca nostra, els meus pares ja no haguessin anat a viure a Palma per a portar els fills a un col.legi de debò, ni el pare hagués cregut necessari fer el canvi de feina per tal de de guanyar més doblers, pagar els estudis, el pis, els mobles nous que compràrem a l'hivern, en fer la mudança. Possiblement, d'haver desaparegut, engolit per l'oblit, en aquella horabaixa esborradissa, jo no hauria conegut mai aquella colla de babaus ciutadans que no sabien el que era una oreneta, una perdiu, un eriçó, una anguila, un niu de gorrions, ni s'havien embrutat mai les mans cercant cucs per a anar a pescar o cercant pitxellides per les roques d'Aucanada, Cala Sant Vicenç, Son Serra de Marina i, d'haver mort aquella tarda, xafat per les rodes del camió, no seria ara tampoc un perfecte ciutadà engarjolat a una finca de pisos, pagant anualment els impostos, fent declaració de renda, abonant les multes d'aparcament en la data que pertoca, davallant el so de la ràdio, de la televisió a les onze de la nit per no molestar els veïns, altres bons ciutadans, que ben idèntics a mi, també s'aixequen d'hora, no protesten mai, no llegeixen segons quin tipus de llibres, es muden els diumenges per anar a missa, i així una setmana rere una altra, un mes, tot l'any, la vida sencera.


Possiblement, de no haver pogut sortir de la sínia aquell capvespre llunyà, quan me'n vingueren a treure els avis atemorits, d'haver anat amb l'oncle al seient del darrere de la moto el dia que s'estavellà frontalment contra l'arbre de la carretera, possiblement de morir ofegat amb en Rafelet, d'haver-me agafat el camió que passava per davant canostra, tampoc, quatre anys després, fent el batxiller al col.legi Pius XII com a intern, per tal d'aprofitar més el temps, per tenir més bones notes, per ser allò que els pares en deien "un home de profit", doncs, no hi ha dubte, de no haver estat empresonat al col.legi Pius XII aquell hivern que se'm va fer tan llarg, sense els amics del poble, veient la pluja percudint els grans finestrals de la sala d'estudi, tremolant de fred, recordant els diumenges del poble passejant amb na Margarida, que ja no era la nina de Can Picafort i ja ens havíem besat al jardí de l'Escola Graduada, d'haver mort, dic, en un d'aquells múltiples i possibles accidents i, per tant, sense haver tengut la possibilitat de quedar intern a un col.legi dirigit per un capellà foll que ens espiava quan anàvem a pixar, quan ens desvestíem per als esports, que també ens ullava mirant per davall del plàstic de les dutxes, no m'hagués vengut al cap la idea lluminosa de llençar-me des del primer pis, des de la terrassa del primer pis al pati del col.legi per tal d'espanyar-me una cama i així poder tornar, maldament fos enguixat, al poble, a jugar amb els amics, a passejar, agafades les nostres mans, amb na Margarida.


Possiblement, si en lloc d'espanyar-me una cama m'hagués romput el cap -com per altra banda hagués estat molt possible-, no hauria sentit gravada a la pell la ràbia d'un capellà foll que, per atemorir-me, va treure d'un calaix de l'armari una corda de plàstic reforçat amb la qual em va fuetejar salvatgement i em deixà unes marques sangonoses que em duraren no sé quantes setmanes. Sí. Fou segurament arran de la pallissa del capellà quan vaig començar a dubtar de la religió, de tot el que predicava, l'exemple, les virtuts del bon cristià, els joves que cerquen Déu resant el rosari, fent bondat, creient els seus professors, els pares, mentre que ell continuava guaitant per les finestres dels excusats quan anàvem a pixar, mirava dins les dutxes quan, nus, ens rentàvem després dels esports o a la nit, a la cambra gran on dormíem i ens havíem de desvestir sota la seva mirada luxuriosa, aquella mirada de boig sortida de les profunditats de la pel.lícula de terror més esfereïdora.


Possiblement, si a l'estiu següent, amb els amics del poble, de vacances, no haguéssim vist a la sessió de l'horabaixa un film inspirat en la novel.la de J. Verne "Viatge al fons de la Terra" tampoc no haguéssim comprat una llanterna, una corda per a introduir-nos dins la cova de Crestatx on restàrem perduts un dia sencer. Possiblement, repeteixo, de no haver vist la pel.lícula no se'ns hagués acudit la idea brillant d'imitar els valents exploradors de la pantalla segurs d'anar fins al centre de la terra per trobar-hi or, diamants, monstres de faula, llacs ocults, una princesa embruixada mil vegades més bella que totes les nostres amigues del poble, i ens hauríem entretingut jugant a indis, al futbol, a qualsevol cosa menys perillosa que provar de descobrir els misteris d'un avenc que ni els més agosarats joves de la comarca no s'havien atrevit a explorar mai. Per sort, previsors, amb catorze anys a l'esquena, deixàrem dit a sa padrina on anàvem i quan, al cap d'un dia de no saber on érem, de cercar per tot el poble, sa padrina, que ja perdia, pobreta!, la memòria, se'n recordà, ho digué als pares, als municipals que ja ens cercaven pels pous, pels safareigs, pensant, imaginant que ens podíem haver ofegat. Ens trobaren dins la cova, atemorits, sense poder entrellucar la sortida, a un racó, arrufats, morts de fred i de gana, plorant, tremolosos, esperant que ens vinguessin a cercar si sa padrina se'n recordava d'on li havíem dit que anàvem. Segurament, d'haver mort engolit per les fondàries de l'avenc, a l'hivern, a Ciutat, no hauria conegut aquells estranys amics nous, uns companys de classe que, cosa rara, no eren fills dels guanyadors de la guerra com tots els altres, sinó que també parlaven malament dels capellans i dels rics i, com mon pare, com jo mateix, escoltaven en secret emissores estrangeres que parlaven d'uns països on els col.legis no costaven gens, la medicina era gratuïta, es llançaven naus siderals a l'espai i governaven uns homes i dones que tenien les mateixes idees que les nostres famílies.


Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. Sens dubte cada una de les nostres idees, cada un dels fets, opinions i principis vénen determinats pel caramull de casualitats que conformen l'existència diària d'un home o una dona i que començaren ja fa temps, precisament aquell vespre en què el pare i la mare ens engendraren, sí, aquella nit tan llunyana en què havien d'anar al cine a veure una pel.lícula americana molt famosa, en tecnicolor, "Lo que el viento se llevó". Inexplicablement, per una d'aquestes ruixades de començament d'hivern, els va fer mandra mudar-se per a sortir. Ara ho constat amb precisió. Fou llavors, en aquell minut exacte, quan s'inicià tota la sèrie d'esdeveniments fortuïts per a salvar-me d'unes morts prematures per tal que un dia, avui mateix, pogués esser aquí, davant la màquina d'escriure, relatant-vos la curiosa història dels meus successius naixements. Unes històries que de no haver estat davant la màquina ja no hagués pogut redactar mai, perquè, en aquest instant, per la ràdio sent que l'avió que havia d'agafar per a recollir el premi literari s'ha estavellat i tots els seus ocupants han mort cremats. El locutor informa que l'avió anava complet. Només hi havia una cadira buida, la meva!, el bitllet de la qual tenc aquí, al davant, mentre pos punt final a la narració.


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS