Administrar

Un viatge al cor de les tenebres - (Una narració dels anys 80)

pobler | 14 Desembre, 2019 22:10 | facebook.com

Un viatge al cor de les tenebres - (Una narració dels anys 80)


Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. (Miquel López Crespí)


Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. Vaig veure un milió de Guàrdies Rojos amb el llibre Roig de Mao Zedong a la mà rebent emocionats el Papa en el Camp Nou del Barça; hi havia també, com una bella desfilada d'àngels, els milicians i milicianes morts a la Revolució del 36 pujant al cel entre el Rèquiem de Verdi i la música de Sergeant Pepper's dels Beatles. Vaig veure els assassinats per l'oli enverinat barallat-se per tal de portar a les espatlles la Verge de Montserrat; i la meva dona, els meus pares, els fills, petrificats, rient com a babaus, immòbils per sempre a l'interior d'un blanc iceberg a la deriva fins a estavellar-se irremeiablement contra el Titànic en festes; i tots els debats infinits, absurds, inútils de la Conferència Mundial per la Pau i el Desarmament amb els seus delegats destrossats, cremats pel nàpalm i les bombes de fòsfor, torturats per totes les policies polítiques del món, sense ulls, amb les dents arrencades a tenallada forta, entre la sang dels desapareguts a Xile, Argentina, El Salvador, votant a mà alçada la milionèsima resolució del dia.

Vaig veure el Papa Clemente, del Palmar de Troya, convertit a la religió hinduista, nu, amb el membre erecte, recitant en hebreu l'Apocalipsi de Sant Joan, cavalcant l'estàtua de Jaume I El Conqueridor; i jo mateix, perdut, ple de pols, suat, amb baionetes militars a l'esquena, enmig dels crits dels fanàtics de sempre, dret, davant els murs d'afusellament a totes les guerres civils; i aquella riallada eixorca i radioactiva del neutró i el protó a l'interior del ventre de quatre-centes mil mares japoneses de Hiroshima i Nagasaki; vaig veure també la impressionant representació escènica de El llac dels Cignes explotant, com mil sols alhora, dins el cervell dels presoners d'Auschwitz; i amics i coneguts tallant-se les mans, d'una manera neta i eficaç, quan se saludaven pels carrers; i els malalts dels hospitals morint mentre els metges se'n reien, tot veient les jugades de Maradona; vaig veure com es llançaven les infermeres, xisclant de terror, daltabaix de les finestres de les clíniques incendiades; i els bombers, gats de cervesa barata, anar a apagar definitivament les fogueres enceses per tots els inquisidors on encara cremen els xuetes.

I la lenta, silenciosa, angoixosa solitud dels cucs rosegant, segle rere segle, llibres i llibres que ningú no llegia; i exèrcits democràtics fent colps d'estat, prenent el poder amb l'espasa de foc; vaig veure novament el gran i magnífic Canelobre de Set Braços dels nostres avantpassats llençat per terra, trossejat, entre les runes del Gran Temple de Salomó, mentre les legions de Roma desfeien civilitzacions cultes i mil.lenàries; vaig veure els rèptils i els cucs famolencs de la carn avançant cap al meu indret il.luminats per l'esplendor clandestina del sol, per les torxes de les manifestacions per la pau; vaig veure ministres i ex-ministres, secretaris i sots-secretaris demanant, per fi!, almoina pels carrers; i aquell home dels gelats i les pomes ensucrades, que sempre ens esperava a la sortida de les classes quan érem infants, fugir, desesperat, perseguit pels innumerables Fords, Fures i "la garantía del más fuerte"; vaig veure les prostitutes calant foc a les esglésies de Ciutat, convertint la Seu en un temple pagà mentre coronaven de llorer Robespierre, Déu Suprem de la Deessa Raó; vaig veure com Aurora Picornell, amb els ulls esglaiats, mirava espantada les ridícules contorsions d'en Miguelito Bosé al mateix temps que el President dels Estats Units, condemnat a mort a una presó d'Arizona, moria d'una injecció de benzina a les venes mentre cantava una dolça cançó de Frank Sinatra.

Em vaig veure a mi mateix, caminant amb el meu pare per damunt dels milers i milers de morts de les nostres batalles derrotades; vaig veure, sense arribar a creure-ho, com els meus amics abandonaven les seves magnífiques feines, els seus impressionants sous amb triennis i quadriennis i pagues dobles i vacances organitzades, i morien un a un defensant la Comuna de París, Catalunya, Euskadi; vaig veure els estimats i inefables peoners de la Gran Pàtria Soviètica en descomposició formar la Guàrdia d'Honor dels nostres monarques; vaig veure els caps de llista dels partits enderrocar a cops de picassó els murs insultants dels hospicis i asils per a vells; vaig participar en una revolució sobtada que estremí els teletips, i aixecar, amb excavadores, entre crits i aplaudiments, tot l'asfalt dels carrers per sembrar-hi flors, mentre els presoners tancats dins els pisos pagats a terminis reien emocionats de dalt de la seva tomba ciutadana.

Vaig veure com els gossos assenyats de la policia es convertien en amics de gitanos, lladres i drogaaddictes i al final eren condecorats amb l'ordre "Felipe González" pel Ministre de l'Interior a una patriòtica cerimònia presidida pel Govern en calçotets; vaig veure, sense poder creure-ho, com aquest any donaven el Premi Nobel a madó Ximbona de sa Pobla per les seves gloses directes, incisives, verdes, que sempre han agradat tant a la gent del meu poble; vaig veure com els homes de les cavernes pujaven damunt naus de l'espai i aprenien a disparar els míssils i el làser contra la Terra; vaig veure com la Guàrdia Civil obria les caixes fortes dels bancs, metralleta en mà, per tal que els aturats poguessin anar-hi a treure els doblers que necessitaven; vaig veure complicades manifestacions de dones comandades per Lidia Falcón demanar ésser esterilitzades davant del perill de parir un fill baró; i els esclaus del Faraó, sublevats negant-se a construir les Piràmides, les tombes dels Reis; vaig veure com eren clausurades les portes dels grans magatzems de les multinacionals per a no tornar-se a obrir mai més; i totes les merdetes dels cans matiners per les avingudes de luxe dels nou-rics i un exèrcit de tancs de joguina sublevar-se i fer un colp d'estat en contra dels al.lots que jugaven a indis pels carrers.

Vaig veure com els pensionistes segrestaven avions per anar voluntaris a la guerra del Khomeini; i els deu mil oficials polonesos assassinats a Katin, agafats de les mans, com si anassin a escola a comprar gelats de xocolata a la Plaça Major; vaig veure els sindicalistes que viuen de les cotitzacions de tots els obrers del món arreglar-se les ungles, depilar-se les celles enmig dels cubells d'escombraries de les ciutats; vaig veure Jane Fonda repartint octavetes entre els malalts de la sida per tal de promocionar la seva darrera pel.lícula, guanyadora de l'òscar hol.livudenc mentre Jonathan Swift, gat de uisqui irlandès, escrivia Das Kapital a Dean Street.

Ara arribava, sense poder-hi fer res, aterrant a les cèl.lules del cervell, el capdamunt d'un segon amb tots els seus significats i horribles malsons; i la sublevació sempre desmentida de les formigues i els incendis dels oceans i la glaciació del tròpic i els castellans derrotats pels asteques sense poder conquerir mai Amèrica.

Vaig veure com Anselm Turmeda i Ramon Llull construïen ponts amb núvols i imposants avingudes de boira entre Mallorca i Alger, entre les Illes i Tunísia; vaig veure les ballarines nues del Temple de Karnak, amb els seus vuitanta-mil servidors, dansar, al.lucinades pel LSD, al temps que naixia la vida en el desert i creixia i s'aixecava erecta per a tornar a perdre's entre la pols de reis i dictadors morts.

Veure ara com els avions carregats de turistes aterren a la cambra des d'on escric i com ploren les pedres del carrer trepitjades per milers i milers de persones invisibles, pels habitants d'un món cec, sense la més mínima protesta, senyal de vida, consciència o comprensió de les coses; veure ara l'interior amagat dels dormitoris de les cases on la humanitat vomita, sola i en secret, la repressió quotidiana, mentre els sacerdots de totes les religions oficien sacrificis humans en els altars de tots els temples; veure ara la processó del Sant Crist de la Cambra de Gas, de la Santíssima Verge dels Marginats avançant entre fumerals de cendres, enmig del cant de la Sibil.la emmanillada pels Geos; veure ara l'ídol de la selva inventar la màquina del no-nèixer, no-viure, no-morir, no-existir; veure com els míssils portadors de deu bombes nuclears serveixen per a transportar les pedres dels talaiots, navetes i taules; recordar que cal anar a ajudar aquell home que de fa mil.lennis dibuixa dins les coves, perdut d'ençà aquell temps, sense poder recordar la fórmula meravellosa d'encendre el foc.

Somniava tensat, les mans sota el cap, el cervell enrampat veient el naixement absurd de les creences més inútils, aquesta orgia permanent de les litúrgies, animals monstruosos ocupant el poder, moixos-déus, cocodrils-déus, lleons-déus, falcons i serps-déus, ídols aconduïts entre càntics de glòria i damunt carros d'or a les espatlles de milers d'esquelets humans, d'ossos calcigats pels segles; veure, sense poder-hi fer res, l'orgasme dels botxins mentre torturen infants, joves, al.lotes embarassades; rates rabiosament famolenques introduïdes pel cul dels detinguts, plom fus dins el cervell quan el captiu no vol parlar, estelles entre les ungles i cigarretes per a apagar sobre els pits de joves violades a comissaries i casernes; sempre els mateixos homes matant els mateixos homes, torturadors que llegeixen el Mein Kampf escoltant Wagner abans de violar la presonera soviètica, l'al.lota basca.


..............................................................

L'únic que sé de cert i que us puc contar sense dir mentides és que la vaig trobar a un carrer de putes entre un caramull de mariners de la Navy. No me'n record de gaire més. En aquella hora exacta i concreta de la nit ja havia begut tot el que podia beure en un dia de disbauxa; i a la meva cara, com si fos un pergamí antic, es podia llegir, sense necessitat d'experimentat traductor, la meva vida i molt més enllà de la meva vida -si algú sabés desxifrar el missatge d'uns ulls llançats a l'interior d'una ampolla. En un dèbil, temorenc, misteriós xiuxiueig, començàrem a parlar, com si no anàssim gats, del vudú, els ritus iniciàtics de les sectes orientals, ara tant de moda entre ex-comunistes de tota mena. Si us de ser sincer, ignor on havia après tanta cosa damunt aquells temes transcendents i importants. Sé, això sí, que ens bastà una ullada, una sola mirada, per a perdre'ns irremissiblement entre les tavernes i bars del barri xinès, entre les bagasses pansides a mil pessetes (llit a part), i les cambres descloscades i humides amb olor ranci de treballat xuiam de cuixes i esperma d'un milió de nits.

Al meu voltant tot era tan desconegut com el significat d'una vella pel.lícula japonesa sense subtitular. Tot menys els seus ulls d'animal ferit a un racó d'una presó sense sortides. Al replà d'una escala em vaig posar a parlar per mitjà de senyes i ressons guturals amb un marine d'Oklahoma sobre les causes econòmiques de la caiguda del mur de Berlín i de la molt possible guerra a l'Orient.

Passaren segles. Caminàvem junts entre velles columnes de fusta daurada i corcada d'un antic Palau Hindú que sabia havia visitat molts d'anys enrere, pel mig d'harems abandonats, antigues sensualitats perdudes en el temps i alguna pixarada de cambrer murcià exiliat contra la seva voluntat per les fondàries de les xarxes d'aquesta selva inhòspita. Agafats ben fort de les mans pujàrem per silencis de segles entre escales de ferro rovellat penjades en el buit i que no menaven enlloc. Li continuava explicant la història de l'evolució política de les diverses sectes religioses africanes implantades a Mallorca. M'agafava -com un nàufrag- a la seva mirada clara i infinita, estepa desolada de milers i milers de quilòmetres. Arribàrem al pis, vast i glacial. Unes portes invisibles s'obrien i tancaven amb cridòria que no podia aturar. Continuàrem avançant trepitjant aquells milers de condons emprats, entre estols de velles ajupides que resaven el rosari. Paisatge de faldes negres arnades pel pas inexorable dels anys. Bosc misteriós amb quadres del Sagrat Cor, la Mare de Déu de Lluc, Sant Miquel Arcàngel, abisme esglaiador, totes les arrugues de les proletàries de l'amor assistint al meu funeral, aquell perfum barat, el fum de la cera cremant, l'encens dels capellans. Ella em deia: "Camina, camina, ara hi arribam". I jo cridant, creient parlar amb el marine ianqui mort a Vietnam. "Anem, anem, me'n vull anar d'aquí. Porta'm al teu portaavions". I de sobte allò m'atemorí. Paüra de restar sol, abandonat enmig del llit, entre els llençols bruts de temps, i aquelles parets inamovibles plenes de dibuixos obscens, amb tot de noms de pirates i fotos de vaixells fantasmes perduts en la mar obscura dels qui no tornaran mai més al port enyorat de la seva infantesa submergida.

-"Només et puc dir que patesc".

I en un moment comprendre que el viatge era una enorme cabronada per part meva. Era massa evident que no l'estimava. Que m'havia agafat a la seva mirada talment un nàufrag s'agafa a un salvavides. Que m'hagués agradat trobar-la en unes altres circumstàncies, qualsevol dia de qualsevol època menys ara, avui i aquí.

Trobar-la serè, clar, encendre-li la cigarreta després d'anar a veure Mort a Venècia, La Nit d'Antonioni, és igual, sé que li agradarien, qualsevol de les pel.lícules que complauen tant als progres de tots els països. Trobar-la així, neta de la merda quotidiana que ens puja fins a la gargamella i ens ofega diàriament. Que la conversa hagués començat parlant de la seva tasca d'investigació sobre els esclaus àrabs a la Mallorca feudal d'en Jaume I, descobrint plegats aspectes desconeguts en el text d'un profeta de la Bíblia. "Tot això és una gran cabronada", vaig pensar novament. Coincidir amb la seva mirada clara, però sense llàgrimes, lluny, ben lluny d'aquest rímel de meuca de carrer, i besar-la suaument als llavis, a la boca que tendria el gust especial que dóna haver begut abans una copa de xampany francès de bona qualitat. "Allons enfants de la patrie", junts, a la recerca del tresor ocult dels templers o de la casa d'en Marx en el Soho londinenc. Ens podríem agafar de les mans d'una forma exquisidament decadent en els bancs de marbre bizantí de Santa Sofia o Sant Marc. Asseguts en el pont del Rialto mirant cap al Casal del Dux venecià, encegador palau de marbre malvarosa mentre el sol es pon damunt la badia com un enorme, solitari lladruc de ca.

Per fer-ho encara més clàssic hi podria haver música de Corelli o l'ària tercera de la Cantata de Pergolesi. Després ens despullaríem a poc a poc, sense cap gest copiat de falsa literatura eròtica, incerta llum d'espelmes i canelobres de vidre de Murano quan ens penetra lentament cap a l'interior de la sang aquest haxix sense adulterar i sona al clavicordi Il mio dolce amore de Monteverdi. Besar-la barrocament, com si fos una escultura de la façana de la Mansió Grimaldi, amb els gestos lents d'un film que encara no ha estat fet, i cada carícia, una exacta pinzellada de quadre xinès o pintor florentí desconegut. Suada color perla després d'haver fet l'amor, penetrant-nos mútuament, talment gòndoles que obrin caminals pel mig del Gran Canal, entre el silenci etern dels palaus sense habitants i les finestres sense duquesses perdudes a un segle pretèrit. Així, de vellut els gemecs de plaer, ombra esmunyedissa entre miralls del XVIII, reiniciant sempre la mateixa conversa que un dia s'acabà de sobte.

-"Patesc", em repetí.

I en el mateix moment, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i vaig veure...


Diari de la darrera resistència. Tavernes (València). Fundació Cultural, 1987.


Viatges –La Ciutat del Sol i la recerca de l'Inconegut

pobler | 14 Desembre, 2019 12:23 | facebook.com

Viatges –La Ciutat del Sol i la recerca de l'Inconegut


Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d'un món millor enllà de la mar? )La Terra Promesa del poble d'Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d'esclaus jueus abans de poder sortir de l'esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d'Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d'arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l'Evangeli, com a eina intellectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d'inspiració. (Miquel López Crespí)


És evident que el títol que he posat a la novella, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l'origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebellades contra Roma (la Gàllia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d'enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espitituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, d'amagat de nobles i inquisidors, parlant a cau d'orella, han sentit, en el Call, explicar l'existència de països i contrades on no regna l'espasa, l'oprobi, les fogueres i les tortures de la Inquisició. Per això volen marxar de l'illa. Els rebels i bandejats de La Ciutat del Sol, descendents sense saber-ho d'Espàrtac i els illuminats de totes les sectes cristianes que s'han oposat a Roma són, en el fons, els precursors dels patriotes catalans que s'oposen a Felip V i donen la vida per la llibertat en defensa de la pàtria; són els precursors de Villa, Zapata, Makhnó, Marx, els obrers de Xangai, qualsevol patriota del Vietnam en lluita contra l'imperialisme, els zapatistes mexicans ara mateix o els guerrillers de Txetxènia fent front a la brutal agressió del capitalisme i imperialisme rus.

No hi ha cap dubte que la meva Ciutat de Sol, servint-se de l'anècdota d'un grup de bandejats mallorquins del segle XVI, vol anar explicant la permanent recerca de la humanitat -feta a través de totes les èpoques i de tots els segles- en el camí abans indicat: germanor, justícia, fraternitat entre poble i homes. Evidentment els protagonistes que surten un dia del port de Ciutat a l'aventura, fugint de la repressió política i religiosa, són també heterodoxos, gent que ha lluitat igualment contra les classes dominants illenques (especialment en temps de les Germanies); intellectuals jueus represaliats pel clergat, esclaus àrabs, descendents dels antics senyors de l'illa abans de ser conquerida pels catalans o, molts d'altres, esclaus del nord d'Àfrica, fets presoners en els nombrosos combats entre naus cristianes i sarraïnes que s'esdevenen en el Mediterrani; frares, sacerdots que, vista la misèria moral de l'església del moment (lliurada totalment a la defensa d'una injusta, ferotge societat de classes) decideixen prendre part en la lluita per un món millor fent costat a rebels i bandejats. Com diu un dels protagonistes: "En realitat érem gent marcada pel destí. Jueus conversos, rebels de fora vila, bandejats, esclaus que havien comès crims, frares de mal viure. Tots amb possibilitats de caure en mans del Tribunal de la Santa Inquisició i anar a galeres tota la vida. Més d'un portava ben marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort". Personatges ben curiosos i alhora marcats ja per sempre, davant les classes dominants, pel seu provat esperit de rebellia. Vet aquí una petita relació d'algun d'aquests personatges de llegenda que formen part de la imaginària expedició que forma el gruix de l'anècdota de La Ciutat del Sol: "Gaspar Nadal, capellà, doctor en dret i beneficiat a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, de vint-i-set anys d'edat, predicava sovint contra els nobles i principals dalt de la trona. Condemnat pel Sant Tribunal, acabà per les serralades d'Escorca com a bandejat. En Toni Campins, natural de Santa Margarida i veí de Ciutat, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, era expert en filtres màgics i encanteris amorosos. També remà a galeres. Havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Martí Isern, agermanats, fills d'agermanats...".

Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d'un món millor enllà de la mar? )La Terra Promesa del poble d'Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d'esclaus jueus abans de poder sortir de l'esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d'Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d'arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l'Evangeli, com a eina intellectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d'inspiració. L'"Era Nova" anunciada pels profetes de l'Antic Testament, el "reialme dels justos" que es troba arreu de les predicacions religioses, és la força teòrica que servirà a una humanitat que ja no creu en els déus imperials ni en la societat esclavista. El primitiu cristianisme mina a poc a poc l'estructura de la societat esclavista romana. Tampoc els esclaus que comanda Espàrtac no havien cregut en els déus de l'estat esclavista imperial. D'ençà l'Evangeli, d'ençà la progressiva cristianització d'Europa (amb totes les seves contradiccions), la idea de la necessària justícia sobre la terra, de la fraternitat entre els homes, del menyspreu a la riquesa aconseguida injustament, la idea de bastir un món solidari fet per l'home i a la mida de l'home, on no existeixin ni senyors ni esclaus, ni pobres ni rics, va fent-se part (fins els nostres dies) de tots els moviments revolucionaris, de totes les revoltes antisistema que s'han esdevingut durant aquests dos darrers millennis. Des dels agermanats mallorquins i valencians o els comuners de Castella fins als guerrillers antiimperialistes dels anys seixanta i setanta que procedeixen de la Teologia de l'Alliberament o del marxisme (o d'ambdós moviments alhora), la recerca d'aquesta Ciutat del Sol, de la Icària (compendi transformat per la imagineria popular de la Terra Promesa de la Bíblia) és l'eix que mou qualsevol de les lluites que hi ha contra els poderosos. Vegeu la interessant aportació a aquest debat feta per Dominique Desant en l'obra Los socialistas utópicos (Anagrama, 1973) o la Historia de la utopía de Jean Servier (Monte Ávila Editores, 1969), sense -ni molt manco!- deixar de banda l'imprescindible "bíblia" de Raoul Vaneigen, el famós Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones (Anagrama, 1977), instrument bàsic de combat per als joves revolucionaris francesos del maig del 68 (i de rebot de tot el món).

Recordem, ni que sigui de passada, l'odi que els filòsofs precursors del nazisme (especialment Nietzsche) tenien al cristianisme i al marxisme ("religions d'esclaus" en opinió de Nietzsche i Hitler). Hitler sabia molt bé (i tota la seva colla de professors universitaris que li feien de corifeus) que el bolxevisme (la darrera encarnació marxista) era fill directe de l'Evangeli, de tots els gran moviments herètics, de l'anomenat "socialisme utòpic". Per això el hitlerisme pugna per acabar amb marxistes i cristians i, sobretot, amb el poble jueu, que, per als nazis, és el poble que engendrà la "maleïda idea" de la recerca de la "Terra Promesa", la igualtat entre els homes de tots els estaments socials i de totes les races. Igualitarisme dels pobles davant la salvació divina, igualitarisme social. Vet aquí la bèstia negra dels reaccionaris de qualsevol època i contrada!

Vegeu la imprescindible obra de Lukács El asalto a la razón. La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler (Grijalbo, 1968).

Ho diu ben clarament un altre dels protagonistes de La Ciutat del Sol, la meva novella homenatge a Tommaso Campanella i tots els utopistes: "Per això dic que anar a la recerca de l'Inconegut era anar a cercar el cel sobre la terra, el paradís de les Sagrades Escriptures...". Hi ha, en aquestes pàgines (i està fet ben expressament), un eco concret de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet: de ben jove vaig estudiar els clàssics universals del socialisme utòpic, i encara avui els repàs sovint. Els nostres protagonistes, sense ser-ne gaire conscients (no són intellectuals ni molt manco filòsofs professionals; si de cas revolucionaris instintius, rebels contra les injustícies de la societat del seu temps), duen dins la sang, en el subconscient, aquella idea de l'Apocalipsi de Sant Joan (l'arribada de la fi dels segles, el foc caigut del cel, l'extermini mitjançant el foc de la corrupció -Roma-) que, juntament amb la imatge d'un Crist que, a fuetades, treu els mercaders del Temple, illustra, per als nostres protagonistes, el que hauria de ser aquesta utòpica Terra Promesa.

Quan un dels protagonistes de La Ciutat del Sol explica: "Deien els pares que tots els homes i dones que lluitaren contra els nobles s'anomenaren 'agermanats' perquè es consideraven iguals, germans en Jesucrist". Com no hem de trobar, en aquests pensaments, un eco de Rousseau, de Gracchus Babeuf? En el Manifest dels Iguals (un virulent atac dels republicans comunisto-revolucionaris francesos contra els servils que han destruït el millor de la Revolució francesa, que no volen anar més enllà, fins arribar a la justícia social, a la fi de tots els privilegis econòmics) hi torna a haver el ressò de les lluites que, sota el signe de l'evangeli, s'han portat a tot Europa durant divuit segles. Més tard arribaran Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weidig, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Malgrat els atacs de Marx i Engels contra aquest "socialisme utòpic" que prové, en bona mesura, del cristianisme... )es pot entendre el marxisme sense les aportacions de tots els revolucionaris abans esmentats? )D'on hauria sorgit l'arsenal ideològic que porten tots els corrents revolucionaris del segle XIX i XX (i segurament del XXI!) sense aquest fil permanent que serva la memòria de lluites, comunes i falansteris? Sortosament ha anat finint el maleït reialme del pseudomarxisme estalinista, la ideologia de la burgesia "roja" que, en nom del socialisme, havia expropiat la revolució al poble treballador. Ara, sense crosses burgeses (malgrat que portassin la falç i el martell), el pensament rebel del segle XXI pot avançar fins a retrobar les aportacions revolucionàries de tots els moviments del passat. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, sense saber-ho ni molt manco teoritzar-ho, van a la recerca d'un Marx o un Freud deslliurats de les seves cotilles, la disfressa amb què els vestiren poders ben concrets, atemorits davant els seus brillants pensaments ardents (la revolta permanent, la fi de la mentida conscient, de la ideologia dels opressors). Victor Hugo deia: "La utopia és la veritat del demà"; i Marta Harnecker afirma (vegeu La izquierda en el umbral del siglo XXI): "La política no és l'art del que és possible, sinó l'art de bastir la força social i política que faci possible el canvi de la realitat fent possible un esdevenir que avui ens sembla impossible".

En La Ciutat del Sol també he emprat, de manera sibillina -o no tan sibillina, vés a saber!- l'anècdota de l'expedició de mallorquins del segle XVI vers l'Inconegut per tal de fer unes reflexions (mig ocultes, no acabades d'explicitar) referents a la recerca feta igualment per la meva generació (la generació antifranquista i anticapitalista dels anys seixanta): "I és per això que m'he posat a escriure les meves experiències de joventut. El portentós viatge que em portà a la selva inconeguda, el dèdal de països, continents i situacions que ens encerclaren durant anys i més anys?". Vet aquí uns evidents paranys que hi pos, un laberint nou, un dèdal de suposicions i d'hipòtesis on es pretén que es perdi el lector. En el fons... )quina mena de viatge a l'Inconegut propós en La Ciutat del Sol? )Realment partim, amb els bandejats del segle XVI, a la recerca de la Ciutat del Sol, de la qual parlen, d'amagat de la Inquisició, els vells jueus del Call? )O, en el fons, no sortim mai de Ciutat, del barri del Call, de l'eterna situació d'opressió i oprobi de la qual encara, malgrat segles i lluites millenàries, encara no hem sortit? Fantasia literària la nau de l'expedició? )No serà aquest "viatge", la particular trajectòria, a la recerca de la llibertat i la igualtat, de molts dels companys nostres, la generació dels anys seixanta i setanta que lluità contra el feixisme, la societat de classes que ens oprimia i ens oprimeix encara? La novella... una simple trampa per a fer reflexionar el jovent d'ara mateix? Ja des del primer capítol de la novella, potser hom pretén despistar el lector: "Ara. al final de ma vida i ans sigui massa tard i les meves minvades forces m'abandonin, crec que és arribada l'hora de deixar constància escrita dels meus viatges, de les peripècies, desgràcies, perills i fets extraordinaris que vaig viure en la remota expedició que, amb tres-cents valents, férem a la recerca de la ciutat abandonada...". Una trampa o una veritat? "Ara al final de ma vida i ans sigui massa tard..." )No és evident la intenció de fer reflexionar, fer avançar pels corrents sempre encrespats de la història el lector d'aquest segle XXI que és a punt de començar? )No poden ser aquests "tres-cents valents" els components de les primeres columnes confederals que, derrotat l'exèrcit espanyol i capitalista a Barcelona, surten, amb Durruti, a alliberar l'Aragó, a bastir el comunisme llibertari per terres de l'Ebre? O -un altre joc funambulístic-, )no seran (els "valents" aquí anomenats) militants de l'organització on hom va lluitar en temps de la transició? Aquells heroics i voluntariosos rebels de l'esquerra revolucionària illenca que, avançant cap a la "Terra Promesa" (la societat sense explotats no explotadors), provaven de servar les idees de Tomàs Moro, Tommaso Campanella, Fourier, el Che o Karl Marx? Diu un dels participats en l'expedició del segle XVI: "És molta la gent que avui parla d'aquells fets sense coneixement de causa. Llibres, capellans i mestres d'escola ensenyen fastos ben diferents del que de veritat succeí".

Ben cert que d'ençà la derrota dels agermanats a Son Fornari i davant el torrent Rafal Garcès, ningú no explicà la vertadera història del poble mallorquí. Cap agermanat pogué escriure la història que visqué. Els notaris que en deixaren constància treballaven per als botxins. De dia, juntament amb els mercenaris de Gurrea, aixecaven les forques, esquarteraven de viu en viu el millor que havien donat en segles la pagesia i els gremis mallorquins mentre a la nit redactaven la seva història. Dic la "seva": no la dels pagesos; mai la nostra. Igual passà després de les matances en temps d ela guerra civil. Quaranta anys de falsificacions i mentides. )Com es podia recuperar la memòria d'Emili Darder, Gabriel Alomar i Aurora Picornell si, en dècades, visquérem enmig d'immenses columnes de fum, les mentides propagades pels servents del botxins del poble mallorquí, germans Villalonga inclosos? Diu el protagonista de La Ciutat del Sol: "Basta que un principal, duc, secretari del rei, doni diners a algun escrivent perquè aquest conti l'aventura de la manera que més bé pugui afavorir el seu senyor". )No hem vist tota aquesta misèria intellectual ara mateix, amb les preteses "històries de la transició" que van sortint al mercat? Constatam, en tot moment, com qualsevol servil (per una subvenció, una petita quantitat de diners o, simplement, per quedar bé amb qui pot concedir favors) enlaira, mentint, qualsevol personatge que no va fer res en la transició per escurçar el temps del nostre oprobi. Alhora se silencia o es criminalitza qui realment lluità per la llibertat, per la república, per l'autodeterminació. Sentim vergonya aliena en comprovar tant de servilisme, tanta martingala i brutor intellectuals, el verinós i falsari exèrcit de criats dels dominadors que tot ho emmerda amb la seva presència. Per això potser -com a fills dels agermanats- val més demanar plaça en l'expedició que organitza mestre Nofre Crespí i, "amb excusa de conquerir nous països per a l'Emperador" marxar, fugir d'una vegada per totes a la recerca de La Ciutat del Sol ja que "ens estimàvem molt més restar en mans de l'atzar que no morir dins la misèria i la grisor de la nostra terra". Els protagonistes de la novella ho sabien prou: "Si no salpàvem vers l'aventura, hauríem de romandre la vida sencera ajupits sota el poder dels grans senyors". Per això, per continuar així era preferible "partir vers l'imprevist, embarcar amb les naus, a les ordres del Capità Nofre Crespí, llevar àncores...".


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí La Ciutat del Sol (Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural)


Cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 14 Desembre, 2019 10:25 | facebook.com

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)


Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


Cultura i política en el canvi social


El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


Les formes de l’art i el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


La perspectiva de la història


A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS