pobler | 09 Desembre, 2019 20:52 |
Però el blocatge contra els autors considerats "dissolvents" no solament es concreta en la lluita per controlar els premis literaris, l'edició dels llibres. Aquest solament és un dels aspectes del control de la nostra cultura. Alguns escriptors reaccionaris, al servei de partits de dreta o molt conservadors, han esdevingut igualment el màxims consellers de les nostres institucions culturals, quan no són ells mateixos els encarregats de la "vigilància" d'edicions i promocions institucionals. (Miquel López Crespí)
quests dies he estat a Barcelona. Sempre és una alegria viatjar i, sobretot, quan viatges per a recollir premis i preparar l'edició de noves obres per a editorials del Principat. Aquesta vegada es tractava d'anar a recollir el Premi de Novella "Roc Boronat" que editarà properament Edicions Proa. L'acte del lliurament dels premis de novella, poesia i conte va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu de Barcelona i, com de costum, ha servit per establir contactes amb intellectuals admirats com ho són l'investigador, poeta, historiador i ferm activista cultural en defensa dels nostres drets nacionals i socials Lupescu. Hi vaig poder conèixer Carles Duarte i Isidor Cònsol, membres del jurat que havia guardonat la meva novella El darrer hivern (George Sand i Frederic Chopin). Tot plegat, com podeu imaginar, uns dies d'esbarjo a Barcelona en què he anat a veure la meva filla gran, na Mònica, que estudia història a la Universitat Autònoma de Barcelona, i altres familiars als quals no havia vist de feia temps.
Ho he deixat escrit en diversos articles: sempre va bé sortir uns dies del cau estantís de l'autoodi illenc. Marxar i veure amb certa perspectiva la misèria del món de la ploma illenc curull, llevant honroses excepcions, de petites conspiracions de cafè, de provatures rebentistes per fer malbé l'obra dels sectors progressistes... Marxar per uns dies i tornar amb les piles carregades per a mesos per tal de continuar bastint la nostra obra, per continuar el combat sense descans contra la reacció, es vesteixi del color que es vesteixi! Màfies reaccionàries, "lobbys" d'extrema dreta falsament nacionalistes que ordeixen malaltissos complots contra els nostres escriptors d'esquerra i, encegats per la més podrida follia neofeixista, escriuen pamflets plens de calúmnies, mentides, les mistificacions més barroeres i irracionals contra els escriptors que ens consideram hereus ideològics de Gabriel Alomar, Emili Darder, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep M. Llompart.
Aquests darrers temps he hagut de viatjar sovint a Barcelona i Lleida, a diversos indrets de la nostra nació per a pronunciar conferències, anar a recollir determiats premis literaris o fer presentacions de llibres. Record ara mateix la presentació a Barcelona de No era això: memòria polítia de la transició, que férem conjuntament amb Lluís M. Xirinacs, Edicions El Jonc (l'editora del llibre) i els companys d'Endavant i Arran, dos ferms collectius de joves revolucionaris completament immersos en la lluita pel nostre alliberament nacional i social. També record ara mateix el cicle de conferències a la Universitat de Lleida dedicades a l'anàlisi de la transició espanyola, cicle en el qual vaig participar al costat d'historiadors, polítics i destacats activistes culturals com ara Josep Fontana, Josep Guia i Lluís M. Xirinacs.
Totes aquestes sortides serveixen per a posar una mica de més d'oli al meu engranatge de resistent permanent i, des de la relativa distància que dóna estar a un altre indret, veure, amb certa ironia, la inutilitat i mesquinesa de les campanyes rebentistes en contra nostra portades a terme pels llefiscosos sectors reaccionaris que tot ho embruten amb la seca bestialitat reaccionària.
Reflexionem una mica, ja que hi parlam, en el que ha significat i significa encara, per a la creació d'una cultura nacional avançada, el silenci decretat sobre la vida i l'obra dels escriptors d'esquerra. Els problemes patits durant prop de seixanta anys per Gonçal Castelló, per posar un exemple paradigmàtic, n'és una prova evident i irrefutable. Però també podríem parlar d'Enric Valor, Pere Calders, Gonçal Castelló... La reacció i els neonoucentistes proven de barrar el pas a tots els que no combreguen amb el seu ideari estètic i/o polític. Es controlen els premis que es consideren "importants", es menysté aquells que no són controlats per aquests comissaris o, cas encara pitjor, es blasma contínuament contra l'"excessiva proliferació de guardons literaris" (sempre en la línia de controlar els "nous valors" que puguin anar sorgint). La manipulació sectària damunt la nostra literatura no s'exerceix solament mitjançant el control dels premis considerats "importants" pel comissariat: aquells que es consideren que "consagren" l'autor són donats, o almanco són aparaulats, anys abans de la seva concessió oficial. El control també es fa extensiu als suplements de cultura del diaris de màxima circulació, on, com tots sabem, cada camarilla s'encarrega d'enlairar els seus silenciant o atacant aquells que no són de la seva corda.
Però el blocatge contra els autors considerats "dissolvents" no solament es concreta en la lluita per controlar els premis literaris, l'edició dels llibres. Aquest solament és un dels aspectes del control de la nostra cultura. Alguns escriptors reaccionaris, al servei de partits de dreta o molt conservadors, han esdevingut igualment el màxims consellers de les nostres institucions culturals, quan no són ells mateixos els encarregats de la "vigilància" d'edicions i promocions institucionals. Ara ja no som en temps de la dictadura. En el sistema reformat amb la transició i mitjançant la "España plural de las autonomías", que diria Pasqual Maragall, les comunitats autonòmes disposen de determinats pressupostos culturals per a promocionar la cultura. Aleshores s'esdevé que, mitjançant el control i "assessorament" de determinats elements retardataris, els diners se'n van sempre envers una direcció político-cultural i no envers una de diferent. Milers de milions es gasten a finançar determinades obres de teatre i musicals, en edicions de llibres i traduccions, en viatges a l'estranger promocionant uns i altres... Tothom que segueixi amb una mica d'atenció el paorós panorama cultural que ens encercla podrà constatar com sempre són els quatre mateixos els que són traduïts a l'alemany, al rus o a l'anglès; els mateixos que, amb hotel i viatge pagat per les institucions, són a Londres, Berlín o Bucarest parlant de la seva obra. Mentrestant Gabriel Alomar és un dels grans oblidats i es menysté i deslegitima el mestratge de Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Gonçal Castelló o Salvador Espriu. Tampoc no ens hauria d'estranyar gaire, ja que la nova època "democràtica" ha coincidit amb l'enlairament a les més altes alçades de la nostra cultura de dos botiflers declarats, de dos destacats agents de la dictadura franquista com foren Llorenç Villalonga i Josep Pla. No en parlem de les provatures de reivindicar el paper d'un Joan Estelrich i altres intellectuals semblants.
Premis del tipus "Roc Boronat" ajuden, emperò, a rompre els blocatge neonoucentista de la nostra cultura. Per això la importància dels premis independents i no controlats dins del panorama cultural del nostre país.
L'acte de lliurament dels Premis Literaris "Roc Boronat 2003" va tenir lloc en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 14 de maig a les 20.00 hores. Aquest esdeveniment cultural comptà amb l'assistència d'altes autoritats culturals de la Generalitat de Catalunya i d'importants representants de la cultura i la política catalanes. Podem destacar la presència d'Isidor Cònsul Giribert, membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i director literari d'Edicions Proa; Carles Duarte i Montserrat, membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya: Teresa Palahí, representant de l'ONCE a Catalunya; el director de la COPE, Jordi Jordà; l'escriptor Josep M. Espinàs; el director general de Cultura de l'ONCE Ignasi Escanero... Recordem que el jurat del V Concurs Literari en Llengua Catalana "Roc Boronat" era format per Isidor Cònsul Giribert, Carles Duarte Montserrat, Francesc González Ledesma, periodista i escriptor Alvar Masllorens i Escudós, escriptor guanyador del IV Premi Literari "Roc Boronat". Teresa Palahí Juan, delegada territorial de l'ONCE a Catalunya, actuà de president del jurat.
Com informa el web de l'AELC dedicat a Carles Duarte: "Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva poesia, en què es fan presents d'una manera constants el paisatge i les referències culturals del Mediterrani, té com a temes centrals la tendresa, el somni i l'oblit. La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües i ha merescut els premis Rosa Leveroni i Vila de Martorell. Ha collaborat amb els escultors Guido Dettoni i Manuel Cusachs i amb els cantants Dounia Hédreville i Franca Masu. Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d'especialitat".
Entre els membres del jurat hi havia igualment Isidor Cònsul, escriptor que ha estat cap de redacció de la publicació Catalan Writing. Autor també d'Antologia de Jacint Verdaguer, 1986. Curador de l'edició crítica de Sant Francesc, de Jacint Verdaguer. Ha escrit també l'important assaig literari Panorama de la literatura catalana (amb Alexandre Broch i Huesa, Vicenç Llorca Nerrocat) i dels estudis literaris: Jacint Verdaguer: història, crítica i poesia (El Mall, 1986); Tirant lo Blanc (Labor, 1992) i Llegir i escriure: papers de crítica literària (La Magrona, 1995). També és autor del dietari Cinc estacions: un dietari (La Magrana, 1998) i de l'antologia Jacint Verdaguer / Joan Maragall. Joc de miralls.
Reconegut arran dels Països Catalans per la seva feina com a crític, poeta i escriptor, Carles Duarte és autor del llibre de narrativa Somnis (Columna, 1994) i dels poemaris Vida endins (Moll, 1984); Paisatges efímers (Columna, 1989); La pluja del temps (Columna, 1990); La pell del somni (Columna, 1991); Llavis de terra (Columna, 1993); Terra (Columna, 1994); Cohèlet: tríptic hebreu I (Columna, 1996); Ben Sira: tríptic hebreu II (Columna, 1996); Qumram: tríptic hebreu III (Columna, 1997); D'una terra blava (Moll, 1997); Khepri (Columna, 1998); Ha-Cohen (Seuba, 1999); El somni (La Magrana, 2000); La terra del somni = La tierra del sueño (Sial, 2000); El silenci (La Magrana, 2001); La llum (Perspetiva, 2001); Tríptic hebreu (La Magrana, 2002) i El centre del temps (Ed. 62, 2003).
El premi em va ser atorgat per la meva obra El darrer hivern (George Sand i Frederic Chopin). La novella, com ja he dit, serà editada properament per Edicions Proa de Barcelona. En la categoria de conte obtingué el premi l'escriptor Joaquim Dalmau i Mata per la seva obra La cadira ranca. El premi de poesia va recaure en el poemari A peu eixut, sobre les aigües del temps, de Carme Colomer Planas.
El darrer hivern, la novella que acaba de guanyar el "Roc Boronat 2003" és una obra ambientada en el París de mitjans del segle XIX, en plena època del romanticisme i en la Mallorca agrària i conservadora que conegueren George Sand i Frederic Chopin en la seva estada a Valldemossa. Una obra que em serveix per a indagar en el món de la controvertida autora francesa, arquetip del romanticisme del segle XIX i en el del músic Frederic Chopin. El socialisme de George Sand, la lluita de l'artista compromès amb la seva societat i el seu temps, el combat per unir el treball creador amb l'activitat política, ocupen els capítols d'aquesta nova novella i els de la seva continuació, El dietari de George Sand. Són els anys en els quals Flaubert escriu Madame Bovary i Karl Marx El Manifest Comunista. Stendhal i Balzac esdevenen els mestres de la generació d'escriptors romàntics de la qual forma part George Sand. Al costat de Sand i Chopin, Balzac i Flaubert, Dickens, Tolstoi i Dostoievski marquen una època que coneix la consolidació del socialisme.
El premi de novella que he anat a recollir a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, de mans de Carles Duarte, el "Roc Boronat 2003", porta el nom de l'insigne lluitador per les llibertats nacionals de Catalunya Roc Boronat i Font. La qual cosa, indubtablement, és una altra de les alegries per haver guanyat aquest guardó. Recordem, com explica el fulletó Homenatge a en Roc Boronat, que ha editat l'ONCE de Catalunya, que Roc Boronat i Font va néixer el 5 de desembre de 1897 a Barcelona. Escriptor i polític, va cursar estudis primaris i musicals a la seva ciutat natal. Casat i amb tres fills. Afiliat a Estat Català, s'exilià a França durant la Dictadura de Primo de Rivera i dirigí, amb Josep Rovira, l'oficina de Francesc Macià a Tolosa de Llenguadoc. Va participar l'any 1926 als fets de Prats de Molló, que van consistir em una invasió frustrada de la Garrotxa des del territori de l'estat francès per part d'un grup de militants de l'"Estat Català", preparada i dirigida per Francesc Macià. Els soldats van ser expulsats de França i foren processats i jutjats a París.
L'any 1930, Roc Boronat va retornar a Barcelona des de Bèlgica, amnistiat pel govern Berenguer, i va ingressar a Esquerra Republicana, per la qual fou regidor de l'ajuntament de Barcelona, després de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, concretament, comissari del departament de beneficència municipal. En aquella època, molts cecs demanaven caritat pels carrers, i més d'una vegada els guàrdies urbans els detenien i els conduïen a comissaria. Fins que Roc Boronat va tenir tres idees: crear el cupó del cec; l´ús del bastó blanc que els identifiqués i concedir-los una pensió diària.
És així com va promoure la fundació del Sindicat de Cecs de Catalunya, resultat de la fusió entre la Unió de Cecs de Catalunya i la Federació Catalana de Cecs. Una organització que creà, el juny de 1934, i que ell mateix va dirigir. L'objecte del sindicat era ser l'òrgan nacional representatiu de tots els cecs de Catalunya i aconseguir el seu millorament moral, físic i econòmic, així com treballar per a la prevenció de la ceguesa.
Aquell mateix any, va ser empresonat pels fets de l'Octubre de 1934 i, acabada la Guerra Civil Espanyola, després de passar per camps de concentració a l'Estat francès i al nord d'Àfrica, es va exiliar a Mèxic. Allà va treballar al restaurant Ambassadors de Dalmau Costa, i va passar tota la seva vida vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic, de la qual va ser president l'any 1955.
Boronat va collaborar en diverses publicacions catalanes de l'exili, i a la seva bibliografia trobem obres teatrals basades en la problemàtica dels invidents: La vera llum, Nit d'Otello i L'obstacle, per la qual li fou atorgat, el 1956, el premi Àngel Guimerà.
Roc Boronat va morir el 28 d'octubre de 1965, a Mèxic D.F.
pobler | 09 Desembre, 2019 13:11 |
Viatges - Cartagena (1968-70) -
Dos anys presoner de l´exèrcit franquista
L'Estat d'excepció de gener de 1969 em va agafar fent el servei militar a Cartagena. Infanteria de Marina. L'Arsenal. Allà, fent la instrucció militar vaig conèixer el periodista i escriptor Agustí Pons. Més tard comparegué, carregada amb llibres, roba i discs, na Maricarme Farreres, la seva dona. No el volia deixar "abandonat", fent el servei, lluny de Barcelona! Aleshores l'home era un exaltat anarquista, defensor de la CNT, lector de Jack Kerouac, coneixedor profund de Kropotkin, convençut que, en una futura revolta social, l'essencial per a no caure en un règim de tipus burocràtic com en els països anomenats "socialistes", era bastir una revolució cultural. Tot això fou molt abans de les seves responsabilitats actuals en l'AVUI i les simpaties vers Convergència i el molt Honorable Jordi Pujol. (Miquel López Crespí)
L'Estat d'excepció de gener de 1969 em va agafar fent el servei militar a Cartagena. Infanteria de Marina. L'Arsenal. Allà, fent la instrucció militar vaig conèixer el periodista i escriptor Agustí Pons. Més tard comparegué, carregada amb llibres, roba i discs, na Maricarme Farreres, la seva dona. No el volia deixar "abandonat", fent el servei, lluny de Barcelona! Aleshores l'home era un exaltat anarquista, defensor de la CNT, lector de Jack Kerouac, coneixedor profund de Kropotkin, convençut que, en una futura revolta social, l'essencial per a no caure en un règim de tipus burocràtic com en els països anomenats "socialistes", era bastir una revolució cultural. Tot això fou molt abans de les seves responsabilitats actuals en l'AVUI i les simpaties vers Convergència i el molt Honorable Jordi Pujol.
Amb l'Agustí Pons i altres principatins llogàrem un pis en el centre de Cartagena. Dues mil pessetes mensuals eren una fortuna, però dividides entre quatre o cinc reclutes les podíem pagar mercès als diners que ens enviaven les famílies. Alquilar un apartament era l'única solució per a no restar tot el dia sotmesos a la brutal onada embrutidora que respirava el món de l'Arsenal. Militars que robaven a intendència el que podien per a arrodonir el sou; menjar que al meu poble no haguessin acceptat els porcs; vaixells de guerra que no servien per a res; submarins alemanys de la segona guerra mundial que eren un perill per a les tripulacions en temps de maniobres. Sovint podien submergir-se un parell de metres, però ningú no sabia si podrien tornar a sortir a la llum del dia. La peça més valuosa de la flota era aleshores un submarí nord-americà que havia fet la guerra del Pacífic contra els japonesos. Amb bon temps i sense davallar a gaire profunditat, podia ser, si hi havia sort, que arribàs a Mallorca. Era la distància màxima que podia fer!
El pis era, evidentment, un cau de subversió marxista i catalanista. Quan acabàvem els nostres deures -neteja, guàrdies eternes- anàvem cap a aquella casa de circumstàncies i, en silenci, escoltàvem la ràdio per a saber com anava el món. D'aquesta manera ens assabentarem de l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano en mans de la Brigada Social. El fet m'impactà de tal manera que, dies després, vaig començar a escriure la primera versió de la meva obra teatral "Autòpsia a la matinada". Obra que, anys endavant, una mica modificada guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre, concedit per un jurat on hi havia en Jaume Vidal Alcover i en Jaume Adrover, entre d'altres.
Ràdio París informava d'un Primer de Maig molt combatiu amb manifestacions, per primera vegada massives, a Barcelona, Sevilla, Bilbao, Valladolid, el Ferrol, etc. Hi hagué més de dues-centes detencions i tortures denunciades pel periodistes estrangers que seguien els esdeveniments. Els de dins no podien dir res. De fer-ho haguessin anat a la presó juntament amb el director de la publicació.
Pel juliol, a la televisió del bar de baix, contemplàrem la "coronació" del príncep Joan Carles per part del dictador, amb aplaudiment de tota la púrria feixista que l'acompanyava. El sentírem acceptar els "principios fundamentales del Movimiento". Republicans convençuts, tanta comèdia ens va fer pensar que la futura monarquia no seria gaire diferent al franquisme. Allò era una continuació pura i simple de la dictadura!
Ens adonàvem que res no canviava. A Erandio, la policia disparava contra una manifestació i morien assassinats els obrers Fernando Elorriaga i Jesús Murueta.
En el menjador de la casa, sense res a fer en tota l'horabaixa, ens passàvem el temps ordint utòpiques accions que sabíem ben cert no podríem portar a la pràctica. Actes aventurats que en el fons només servien per a calmar una mica l'odi visceral que professàvem al règim que ens privava de llibertat. Planificàvem l'ocupació de l'Arsenal de Cartagena, la detenció d'oficials i almiralls, la posta a disposició d'un Govern Republicà Constituent de la inútil flota de guerra. El moment més romàntic de l'acció seria quan poguéssim llevar la bandera franquista de dalt del pavelló d'entrada a la base i, de seguida, col.locar la tricolor. Imagín que estàvem molt influïts per la lectura de "Els deu dies que commogueren el món", de John Reed, el periodista nord-americà que escrigué un dels millors llibres que mai s'han publicat sobre la Revolució d'Octubre. No desconeixíem tampoc el paper destacat de la sots-oficialitat i de la marineria quan la insurrecció feixista del juliol del `36. Fou precisament la vigilància revolucionària de les cèl.lules comunistes a la flota el que impedí que aquesta fes costat a Franco, en el començament del conflicte. Manteníem discussions aferrissades sobre si els oficials havien de ser afusellats o els hauríem de condemnar a treballs forçats, com va fer el franquisme amb els pares. La majoria dels soldats del pis, a Cartagena, érem comunistes, si exceptuem n'Agustí Pons amb la seva dèria cenetista. Però el nostre "comunisme" no tenia ja res a veure amb el PCE. Les notícies que ens havien arribat del maig del `68, el trist paper del PCF en no voler donar suport a les posicions més agosarades dels estudiants i dels sectors d'esquerra del moviment obrer, ens feien dubtar de la voluntat revolucionària del comunisme oficial. L'exemple de Cuba, el Che i Fidel Castro; la lluita heroica que portava endavant el poble del Vietnam; o la mateixa guerra d'independència algeriana -començàvem a conèixer Frantz Fanon-, ens demostraven que per un camí anava el moviment internacional dels partits comandats per Moscou, i, per un altre, la lluita autèntica dels pobles que combatien de veritat per llur alliberament social i nacional. Raoul Vaneigem, en el seu "Tractat del saber viure...", ens havia obert els ulls sobre tot el que feia referència a una lluita popular simplement economicista. La feina purament sindical, per una mica més de diners o un dia extra de vacances, no era la revolució per la qual nosaltres volíem lluitar. I, per si faltava alguna cosa, n'Agustí Pons ens retreia, als marxistes, els fets de la guerra civil. Pareixia el meu pare, ex-lluitador de la "Columna de Hierro", quan discutia amb l'oncle -del "Quinto Regimiento"- sobre quins foren els motius de la derrota popular del `39. N'Agustí blasmava contra els comunistes de Líster que havien acabat amb l'experiència de les col.lectivitats agràries de l'Aragó i amb el control obrer de les fàbriques a Barcelona i València. Arran dels nostres constants debats polítics, les al.lotes, que venien sovint de Barcelona i Mallorca, eren les encarregades de portar-nos els llibres que necessitàvem per a enfortir els respectius punts de vista en les discussions. Hi havia companys de caserna que sospitaven de nosaltres. Ens demanaven, intrigats: )Dónde os metéis que no os vemos nunca? Ben cert que no anàrem mai pel barri de xinès de la ciutat. No ens podien trobar mai a les tavernes o bars prop del port. Llegir, escoltar la ràdio, discutir, era la dèria que ens posseïa. A la cuina hi teníem posat un pòster de Ho Chí Minh. Tampoc hi faltava, al menjador on petàvem les xerrades, les imatges -els nostres "sants"!- del Che Guevara i Lenin. No sé què hagués pogut passar si un dia la policia militar ens hagués descobert! De mesures de seguretat, no en teníem gaires. Ben cert que la colla de l'apartament de de Cartagena, amb els llibres i pòsters incautats, haguéssim pogut sortir retratats a les pàgines dels diaris amb grans titulars dient: "Organización de soldados comunistas y anarquistas detenida en Cartagena". El cert és que aquells dos anys serviren per a ampliar els nostres coneixements de la història del moviment obrer català i internacional. Allà, en el cau convertit en Universitat del pensament revolucionari, vaig llegir per primera vegada "Homenatge a Catalunya" de George Orwell, bona part de l'obra d'Andreu Nin. Passaven els mesos. Continuàrem aprofundint en Bakunin i Labriola, Marx i Engels, Luckás, Jean- Paul Sartre i altres clàssics de la revolució social i el compromís cívic de l'escriptor.
Mentre nosaltres conspiràvem, ordint la impossible ocupació de l'Arsenal de Cartagena, el malaguanyat pintor Antoni Pérez (se suïcidà poc abans de la transició, colpit per les traïdes successives d'alguns partits d'esquerra i alguns greus problemes familiars) dibuixava el plànol de l'hipotètic "assalt al Palau d'Hivern".
Cal precisar que no tot era conspiració i disbauxa revolucionària al pis de Cartagena. La discussió damunt l'art i la funció de l'intel.lectual tampoc no era absent dels debats. Malgrat blasmàssim contra l'estretor i pobresa de l'anomenat "realisme socialista" (en definitiva un "art" burgès enlairat per la burocràcia estalinista), ningú no dubtava que la cultura seria un front essencial en el proper avenir. Neruda o Salvat Papasseit, Espriu, l'exemple de Raimon musicant els poemes de "La Roda del temps", esdevenien mestres que volíem imitar. Cal dir que n'Agustí tenia unes afeccions literàries una mica més especials. Ell -imagín que a causa del seu aferrissat anarquisme- era més de la corda de la generació "beat" nord-americana que no pas de la de Pere Quart o Blas de Otero. Enfront les nostres lectures de Juan Goytisolo o Manuel de Pedrolo, s'estimava més llegir Albert Camus o el seu llibre de capçalera "Àngels de la desolació", de l'inefable Kerouac.
Els mesos anaren passant inexorables. Com és de suposar mai portàrem a la pràctica el boig pla d'ocupar l'Arsenal i enlairar, al portalam de l'entrada, la bandera roja amb la falç i el martell, o la tricolor republicana. "Jo vull posar-hi la de la FAI", protestava n'Agustí, enfurismat per la majoria marxista que guanyava sempre totes les votacions (sovint el castigàvem, en una votació a mà alçada, a netejar el pis i fregar els plats). Na Maricarme, la dona de n'Agustí, s'ho mirava no gaire tranquil.la. "Què faran amb el meu home?", rumiava intrigada tot acceptant les decisions del grup. El plànol dissenyat per Antoni Pérez, amb la seva minuciositat de detalls (les unitats que havien d'ocupar cada indret, l'hora, la funció de cada destacament de la guàrdia, el control d'aigua i queviures per a resistir un setge de les forces franquistes), acabà en el cubell de les escombraries. Quin gran consell de guerra no haguessin ordit els oficials de la base, si ens arriben a aplegar, amb tanta "prova" definitiva de la nostra activitat "criminal"!
Passats els anys, encara, quan vaig per Barcelona, anam a dinar, a comentar les antigues "batalles". Molts, amb la transició, mudaren d'idees i actituds. L'ampla ombra protectora de l'Estat o la Generalitat va anar fent callar la disbauxa combativa de la joventut antifranquista. El record de la CNT, el somni d'esdevenir uns nous Durrutis o Andreus Nins reencarnats, de posar la bandera de la FAI al capdamunt de l'Ajuntament, fou per a molts una ximpleria de joventut, un record polsós que no servia de res per a fer carrera dins les institucions.
Del llibre de l´escriptor Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70), El Tall Editorial
pobler | 09 Desembre, 2019 12:08 |
Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIV) –La guerra de Cuba -
--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.
Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.
Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.
Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.
M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.
--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.
Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.
Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.
Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.
Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.
Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!
Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.
--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.
No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.
--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.
Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.
--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.
Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.
--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.
--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.
En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.
--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.
--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.
Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.
En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.
--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!
A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.
Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.
Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.
Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.
En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.
--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.
La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?
Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.
De la novel·la (encara inèdita) de l´escriptor Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs
« | Desembre 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |