pobler | 04 Novembre, 2019 14:11 |
"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima." (Antònia Vicens)
Miquel López Crespí, la prosa concupiscent.
Per Antònia Vicens
"Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons."
"L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin."
"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima."
De tot d'una, quan vaig veure'n el títol, Vida d'artista1, vaig pensar en la possibilitat que en Miquel hagués afluixat, durant una temporadeta, la seva caparrudesa d'anar recordant-nos, llibre rere llibre, la història dissortada d'aquest petit país, la dels seus habitants, que viuen en una constant i evolutiva esquizofrènia quant a identitat, renegant del seu tarannà que ell ha viscut tan a fons, del tot implicat.
En el seu llibre de memòries, el polèmic L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), ens conta que va començar a escriure a la revista del col·legi La Salle, i que de ben jovenet ja fou corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima.
Per tant em vaig endinsar per la geografia del llibre, amb el mateix sentiment, encuriosit, xafarder, i alhora temorenc i compassiu en què una nit sense cap escletxa de lluna em passejaria per un carrer desconegut, cada conte una finestra oberta a la dissort, insatisfacció, mancances. Soledats i penúries esfereïdores de tan quotidianes.
I amb aquest estat d'ànim, les passes de falset, vaig guaitar dins ca l'artista pintor, un home ple de quimeres, d'idees revolucionàries, que espesses vegades es reunia amb amics, artistes com ell, i plegats lluitaven per a acostar l'art al carrer. Però vaig haver de passar el mal tràngol de contemplar la seva dona durant un dels seus habituals atacs d'histerisme, ja que era la clàssica doneta de moral rectíssima, que es casa creient que l'home és un avenc de satisfaccions i luxe i llavors, en adonar-se que les perspectives referents al matrimoni eren equivocades, veient, experimentant, que l'home també pot ser dèbil, vulnerable i quimèrica, del tot desesperada i insatisfeta, no feia més que escridassar-lo. Es queixava que, amb les seves idees, mai del món no podria, com fan les seves amigues casades amb buròcrates, anar ben mudada i canviar de cotxe cada un parell d'anys. I vaig haver d'escoltar, amb els pèls de punta, quan li tirava a la cara que era un fotut pintor de quadres, i ho feia amb un to de veu que l'implicava, com si el pobre home tingués una malaltia que la pogués contagiar. Pigota o ràbia.
Encara trasbalsada per aquesta primera incursió a casa d'altri, vaig mirar darrere les vidrieres del dormitori d'un matrimoni vell en el moment just que ell, fredolenc, desreveït, hi entrava a veure l'esposa i li oferia un ramell tot esperant, desitjant, reconciliar-se amb tota una miserable convivència, plena de gestos malentesos i terrors compartits.
És una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.
Emperò quan vaig guaitar dins el pròxim conte, un escriptor amb l'expressió del tot eixuta assegut davant l'ordinador que parpellejava en blau, vaig pensar que potser tendria el privilegi de ser testimoni del naixement d'una idea revolucionària, d'una frase colpidora, una espurna de creació que s'esbandís i il·luminàs tota una estança per a donar lloc a la fantasia més exaltada quan la realitat va ser ben diferent, ja que em vaig haver d'empassar tota l'angoixa, punyent com tatxes al cervell, de l'escriptor car tenia el cap completament en blanc, se sentia al bell caire llenegadís de les paraules, caic no caic al precipici més pregon de la impotència per a confegir uns mots salvadors. I tot perquè feia poc temps, el dia que havia presentat la seva darrera novel·la, el presentador, amb tota la seva mala bava, va deixar anar, com qui tira una pedra i amaga el braç, que a la novel·la hi havia una manca d'experimentació, comentari que va devastar, destarotar, la migrada seguretat de l'escriptor. (I, per res del món no voldria, jo, ara, que alguns dels meus comentaris produïssin un daltabaix paregut a en Miquel López Crespí, perquè crec que, d'una manera ben voluntària, no hi ha experimentació a la seva prosa, sinó que és una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.).
Perquè tot seguit, la gent que tornava del local del partit a Cercle clos, suats, després de cridar pels carrers de Palma contra l'agressió ianqui a Líbia, companys de lluita que ara són els qui, del tot reciclats, ocupen càrrecs de prestigi i de poder en institucions públiques. Qui ho hagués hagut de dir, es queixa l'autor, en boca del protagonista, devers l'any 1982!
Per si això, topar-se amb la manifestació de gent tota esverada, fos poc, vaig trobar obert de pinte en ampla el portal de la casa de l'home que s'havia tallat la llengua per no haver de participar de les converses banals de la seva dona, lectora de revistes del cor, o de les dels fills, que només sabien xerrar de motos japoneses i de femelles estrangeres. Però llavors encara els podia sentir i va haver d'embussar-se les orelles, i com que va aprendre a llegir els llavis, es va veure obligat a treure's els ulls, i, d'aquesta manera, a la fi, va trobar un redol de pau i d'assossec a l'ombra del seu hortet interior que tan acuradament havia conreat.
Hi ha moltes més cases al carrer de Vida d'artista, amb finestres mig badades darrere de les quals s'hi endevina més tragèdia ofegada i més desencís. No obstant això, vaig decidir girar coa i anar a prendre cafè al Diplomàtic, el mateix vespre que un grup d'escriptors, uns quants, herois del furient món de la ploma s'havien reunit, com acostumaven a fer un pic cada mes, per sopar i discutir, en aquesta ocasió, exactament, sobre l'eficàcia o no eficàcia dels premis literaris. I, en lloc de conversar d'aquest tema, començaren a ballestrejar contra els companys absents, cosa que baldament sia sobradament sabuda i fins i tot assimilada, xerrar malament dels qui no hi són, va fer que més d'una vegada, davant l'acidesa dels comentaris, fes mala via amb el cafè. I sobretot la meva indignació va pujar fins el sostre perquè entre la colla d'escriptors, una quinzena -no els vaig comptar-, només hi havia una dona, na Bielona, contista insigne, emperò cada vegada que intentava donar la seva opinió, ells li tapaven la boca amb un comentari del tot displicent. I això em va sulfurar de tan real com és. Gelosos com solen esser els escriptors del domini intel·lectual dins el món femení.
Na Bielona es defensava:
-Enveja, us moriu d'enveja. Almenys les dones no en tenim tanta. Per això som més intel·ligents, més sensibles, més...
-Calla, calla, Bielona..., li replicaven ells, molt segurs, i molt fatxendes. El que més em va escarrufar tanmateix, va esser, una vegada ja drets per anar-se'n, el que va dir el capdavanter del grup, la veu sentenciosa:
-No vull veure cap article sobre clarícies de llibres que no siguin d'autors assidus a la tertúlia del Diplomàtic.
També massa real, per deixar-me indiferent. Perquè en aquesta estimada i també plorada illa, a la qual arlots sense escrúpols han anat convertint en una mena de meretriu engalanada de joiells falsos que mig xerroteja quasi tots els idiomes del món i menysprea la llengua pròpia, en aquesta terra adúltera que ens ha tocat viure; l'amiguisme intel·lectual, per a la bona salut de la literatura, és més mortal que la sida.
En Miquel López Crespí ben segur que ha sentit damunt l'epiteli dels seus llibres els estralls d'aquest virus destructiu. Perquè, ja n'hi ha prou d'arrauxats gurus, cappares que s'autoproclamen totpoderosos dins l'univers de les lletres catalanes, i, amb afany exterminador, van sentenciant qui és digne d'entrar en el regne dels escriptors, i qui no és digne d'entrar enlloc.
L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin.
Els personatges que ens mostra, desheretats d'aquest món, utòpics i disbauxats, caminen sense amor. No hi ha gens d'amor dins la seva vida, ni dins cap plec del seu cor. Són pobres diables deixats de la mà de Déu. I, com ja he dit abans, ens ho conta amb una prosa que fereix la sensibilitat de tan despullada.
Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons.
Si de bon de veres aquesta és la seva intenció, ell almanco pot dormir tranquil. Perquè ho ha aconseguit. Plenament.
Publicat en el número 75 de la revista El Mirall (setembre-octubre de 1995). Pàgs. 45-47.
1 Miquel López Crespí. Vida d'artista. Girona. Llibres del Segle, 1995.
pobler | 03 Novembre, 2019 14:24 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (XI) Matances -
Encara he estat a temps de veure tres generacions de dones (repadrina, padrina i mare) pastar el pa a la pastera, encendre el forn... Però abans havien sembrat el blat a l´hort, regat i segat, havien menat el cavall que feia córrer el rodet de pedra damunt la palla per llevar-hi el gra. Les veig encara sota el sol d´agost, enmig de l´era, portant les regnes del cavall o la somera, fent girar durant hores la pedra damunt les espigues. Després, abans que una pluja inesperada fes malbé la feina del dia, calia omplir els sacs, pujar-los al carro i marxar cap a casa, a espera del moment més oportú per dur-lo al magatzemista. (Miquel López Crespí)
Finalment arribà el dia de marxar a Lluc. Els pares havien concretat l´estada al monestir mitjançant una trucada des de les oficines de la telefònica. No hi hagué cap problema. A l´hivern hi anava poca gent i fins i tot s´estranyaren que hi volguéssim passar unes setmanes.
La padrina Martina acumulà un bon grapat de queviures per si ens eren necessaris. Un parell de peces de formatge maonès, botifarrons i sobrassades, camaiot, llaunes de tonyina i pots de fruita confitada, sense que ni mancassin les figues amb anís i fonoll que em delien. Confiàvem menjar i sopar al restaurant de la Font Coberta i, en cas de necessitat, en el bar de la cantonada de la plaça que sempre tenia a disposició dels visitants variats i entrepans amb les més variades menges. Així mateix, en previsió de qualsevol problema que hi sorgís, els pares s´encarregaren de llogar, juntament amb la cambra per a dues persones, una de les cuines que en aquella època s´oferien als peregrins. Una cuina molt petita situada just davant l´estàtua del bisbe Campins pujant per l´escaleta que hi havia en el pati d´entrada a l´església.
Una cuina amb dos fogons de carbó, una taula, un parell de cadires de bova i munió d´armaris per guardar els queviures. Una despesa que ens hauríem pogut estalviar, ja que mai hi vàrem encendre foc.
Ho férem seguint el costum familiar. No era la primera vegada que anàvem a Lluc. Alguns anys hi acudíem a estiuejar amb la repadrina el mes de juliol o l´agost. Arreu les cuines particulars fumejant i la flaire del menjar omplint els passadissos, arribant fins al portal de l´església, introduint-se fins al temple. Tot de pageses i alguna senyora benestant amb la seva criada anant amunt i avall, cercant els fills, els néts que jugàvem a indis sota la imponent estàtua de bronze del bisbe.
En aquell temps era a ple rendiment el gran menjador públic que hi havia al final del passadís de les cuines. Desenes de taules a disposició de visitants, excursionistes i peregrins i, ben a la vora, la gran cuina plena de fogons de carbó on la gent feia els dinars i sopars. Aleshores, en uns estius perduts en els més fondos amagatois de la memòria, m´emocionava aquell món actiu, amb pageses cantant les tonades de segar, batre i recollir olives mentre feien un arròs brut, escaldums, una paella. Les dones encara sabien cantar romanços on s´explicaven amors, crims i infortunis. Restava aturat, sentint amb tots els porus de la pell la cançó de la Presó de Nàpols. Una alegria contagiosa omplia aquells dies sense preocupacions, lluny de les feines quotidianes. La presència de la Mare de Déu de Lluc, tan propera, a dues passes d´on dinàven!, esdevenia llunyana. Les pageses més beates anaven a missa primera, i els diumenges la capella s´omplia de gom a gom amb la gent que pujava dels pobles per veure com estaven els infants que estiuejaven al santuari.
Fugia del redol de la repadrina i em perdia entre la gernació que pujava a Lluc amb carros, camions, els pocs cotxes particulars existents. Per a mi, era com viure enmig d´un casal inabastable. Un racó tan petit i alhora tan gran! Tot plegat, com una gran festa pagana on regnava el poder absolut de les menges més exquisides de la nostra terra: meravelloses sopes mallorquines amb bocins de llom i botifarró, paelles amb gambes portades especialment per les camionetes de les peixateres d´Inca. Olles bullint per escaldar la gallina. Veure com desplomen els animals. Les pageses, cruels, mataven el conill d´un cop sec al cap i, després, immisericordes, li llevaven la pell en segons. Els calfreds em pujaven per l´espinada. Les trobava insensibles, no em podia explicar com una dona que moments abans cantava una bella tonada podia tòrcer el coll d´un animal, tallar-li el cap, buidar la sang dins un plat i continuar cantant com si res no hagués passat. La humanitat era així en realitat? Podies cantar i matar alhora? La vida tenia també el seu rictus de crueltat. En temps de les matances, per novembre, em tapava les orelles per no sentir el gruny desesperat dels porcs quan els portaven a matar. Un dia de festa gran, la matança del porc. Un home esmolava lentament, com si ho hagués de fer durant tota la vida, l´esmolada gavineta que li clavava al coll. Abans, les dones, havien col·locat un gran ribell al davall. L´animal moria dessagnat. Cessaven els gemecs esgarrifosos. Els homes li abocaven l´aigua bullint i amb unes pedres especials el netejaven, li llevaven els pèls fins a deixar-lo amb la pell blanca i lluenta, fumejant encara per l´aigua que l´havia escaldat. Després començava la feina de veritat: el reialme dels ganivets i les destrals; trossejar-ho amb meticulositat matemàtica. El porc, que feia uns minuts encara grunyia sabent que l´anaven a matar, ara romania penjat d´uns ganxos, sota les parres del jardí, amb el ribell al davall per si encara degotava. El carnisser, amb una cigarreta a la boca, tallant meticulosament cada peça de l´animal, comentava el darrer partit de futbol del Poblense, acudits que feien riure tothom. La padrina repartia copes de cassalla, conyac i herbes. Tothom feinejava de forma precisa. Cadascú sabia el que havia de fer, la feina que li corresponia. Arreu, flaire de pimentó, pebre negre, blanc, roig, nou moscada. De cop i volta familiars i veïnes es convertien en carnissers experimentats, en treballadors d´un feina essencial per a la supervivència de les famílies. Arreu les olles de fang preparades per a contenir les costelles adobades, els trossos del porc que es conservaven dins oli o el mateix greix de l´animal. Olles per a saïm blanc i saïm roig. Ara descobria l´origen del saïm dels meus entrepans de l´horabaixa! Saïm per fer ensaïmades, per fregir. Menges senzilles de quan hi havia molta feina als horts. Ous ferrats amb saïm roig! Delícies del menjar pobler, de tots els pobles de l´illa que ara desconeixen els consumidors de les hamburgueses nord-americanes, de les mil menges exòtiques provinents de la Xina, l´Índia i Tailàndia que són la moda als restaurants de Mallorca.
Les dones, lluny, buidaven els budells per fer-hi botifarrons i sobrassades, tenint especial cura del “bisbe”, la sobrassada més gran i apreciada. Es torraven bocins de llom per a la gent que havia participat a la matança. A la cuines, altres veïnes que havien vengut a ajudar en dia tan assenyalat preparaven l´arròs de matances amb el qual acabaria un dels dies més importants per a les famílies del poble.
Un ritu, records d´una època en la qual el porc era la proteïna essencial, la carn que havia de durar fins l´any vinent.
El tren avançava cap a Inca. Sentia el xiulo de la màquina advertint els possibles vianants dels camins que travessaven les vies. Veia els camps encara amb munió d´ametlers i figuerals, garrovers. Una vida d´estretors, la del pagès, però una vida en la qual l´home sabia aprofitar-ho tot de la terra, dels arbres, de l´albufera, de la mar.
A la cuina del santuari les dones et feien tastar el menjar. A un indret et donaven un tros de llom torrat, allà deixaven que et menjassis un poc de conill amb ceba, un bocí de pollastre. Més lluny, una pagesa de Caimari feia escudella amb carabassa i orelles i morro de porc.
Em seduïa constatar la capacitat de feina de les dones. En realitat, feinejaven en el camp igual o més que els homes, segant, sembrant, batent el blat a l´era. Però els homes, acabada la feina als horts, després de portar els animals a la païssa, es rentaven la cara i les mans i marxaven a la taverna a fer un joc de cartes i beure unes copes. La dona, no. La dona continuava amb els quefers de la casa fins altres hores de la nit: tenir cura dels porcs i l´aviram; preocupar-se de fer el sopar; atendre els vells de la casa, els infants. Em demanava com podien abastar tants treballs. Aleshores les cases pageses no disposen ni de rentavaixelles ni d´escuraplats. Tot es feia a mà! La repadrina sabia emprar les cendres de la foganya per fer-hi una mena de lleixiu que servia per rentar la roba. Encara em deman com podien moure aquells aspres llençols de fil dins les grans piques de pedra picada que servien per fer la bugada. El dia que tocava rentar roba la casa esdevenia una fàbrica fumejant. Encendre el foc per encalentir-hi l´aigua en les grans olles de matances. Tallar la llenya i tenir-ne prou a prop, no fos cosa que no n´hi hagués abastament. Transportar l´aigua bullint fins a les piques, situades a un racó del patí. Una vegada vaig provar de moure els llençols banyats i no vaig poder. Pesaven més que jo! No era estrany que, amb tants d´anys de viure ajupits llevant l´herbei dels horts, segant i sembrant, homes i dones acabassin geperuts. Veies els vells, amb el seu gaiato sense poder endreçar l´espinada, caminant amb els ulls mirant a terra, incapaços de posar-se drets. En anar pel carrer notaves a primera vista la diferència entre els senyors que no havien feinejat mai al camp i els pagesos. Els uns caminaven drets com arbre jove, alçat, ferm, en direcció al sol i els núvols. Els altres, els jornalers de la terra, els petits propietaris agrícoles, sempre ajupits, com si portassin sacs d´arena damunt l´esquena.
Encara he estat a temps de veure tres generacions de dones (repadrina, padrina i mare) pastar el pa a la pastera, encendre el forn... Però abans havien sembrat el blat a l´hort, regat i segat, havien menat el cavall que feia córrer el rodet de pedra damunt la palla per llevar-hi el gra. Les veig encara sota el sol d´agost, enmig de l´era, portant les regnes del cavall o la somera, fent girar durant hores la pedra damunt les espigues. Després, abans que una pluja inesperada fes malbé la feina del dia, calia omplir els sacs, pujar-los al carro i marxar cap a casa, a espera del moment més oportú per dur-lo al magatzemista.
Es feia un pa que durava una setmana sencera!
Quan es posava damunt la taula s´hi feia una creu i el besaves. Només elles sabien el preu que costava poder tallar una llesca per dinar o sopar. Silents, havien acomplert tot el cicle primitiu dels pobles recol·lectors de feia deu mil anys.
D´on treien la força que les mantenia dempeus, de quines fams llunyanes procedien? Qui havia ensenyat els pagesos a estimar cada producte que collien del camp, a valorar el valor de l´aigua, del bon temps, d´un vent adequat per fer girar les veles del molí? N´hi havia que cosien la roba de la família. Record que la meva mare em prenia mides ben entrada de nit, quan ja s´havien acabat les feines de la casa. Cosia fins tard. No sempre teníem diners per comprar els vestits que estrenaríem per sant Jaume, la festa principal del poble. I una família que no estrenava roba nova esdevenia pobra als ulls de la gent.
Però ara som a Lluc, enviat pel metge per guarir-me de la meva malaltia fictícia.
El viatge s´havia de fer per escales. El tren fumejant que anava de sa Pobla a Palma feia parada a Inca, l´indret on havíem de davallar per agafar la camiona que ens portaria al monestir. Em dominava una alegria afanyosa. Palpava la maleta amb els llibres com el nàufrag s´aferra al salvavides. Gens de por al que m´esperava si tenia al meu costat el munt de novel·les de Blasco Ibáñez, Rafael Sabatini, Jules Verne, Charles Dickens, Agatha Cristhie. Per les finestretes, mig obertes, entrava el fum de la locomotora i les espires ens encegaven els ulls. Es decidia tancar i, just en aquell moment, el revisor, que caminava perillosament per unes plataformes exteriors, colpejava els vidres amb la mà i ens demanava el bitllet de cartró. En el tren, al costat de senyors que anaven a Palma a solucionar petits problemes domèstics, visites de metges o consultes a l´administració, algunes pageses anaven carregades amb coves de patates i mongetes per vendre al mercat de la capital. També podies veure els representants de productes catalans repassant els llibres d´apunts amb les comandes dels botiguers. Més enllà, dues gitanes amb els seus fardells de llençols viatjant de retorn o per aturar-se a qualsevol de les estacions del trajecte per a continuar venent els seus productes.
M´interessava enormement la història dels trens. Demanava llibres al nostre veïnat, l´escriptor Alexandre Ballester, memòria vivent de tot el que es va esdevenir al poble d´ençà la seva fundació en temps del rei Jaume II. Ens explicava que el tren arribà per primera vegada a sa Pobla el matí de dia 24 d'octubre de 1878. D'ençà aquella data històrica fins al dia atziac de la supressió del ramal, gernació i gernació de poblers veren augmentades les possibilitats de relacionar-se amb la resta de Mallorca i del món mitjançant la gran iniciativa del Ferrocarril de Mallorca.
Sens dubte els anys vuitanta del segle XIX donen una embranzida definitiva al notable desenvolupament agrícola i cultural de sa Pobla. La construcció del primer molí de vent per a treure aigua (l'any 1885 a la finca de Can Culenrere de l'amo Bartomeu Pericàs "Borneta"), el qual seguirien desenes i desenes de molins fets en estreta col·laboració entre els diversos oficis (especialment fusters i ferrers), marca aquesta ruptura amb un passat que sempre fou d´extrema necessitat. Entre els fusters més assenyalats en el muntatge del ramell, la càbria, la coa o el violí (peces essencials del molí de vent), destacaríem (entre molts d'altres) els homes de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muixella, Can Molondro o els famosos ferrers de Jaume Gelabert, Joan Grau "Eixut", Can Puça, Can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...
El tren, els molins de vent per a treure aigua, i posteriorment la construcció de l'Escola Graduada (en el terreny familiar de la Tanca de Can Verdera) marquen algunes de les fites essencials del progrés econòmic i cultural de sa Pobla. Pensem, només a tall d'anècdota, el que significà l'embranzida produïda per l'arribada d´aquell giny. Recordem el mal estat de les carreteres --o fins i tot la seva inexistència-- en el segle XIX, la penosa feina dels traginers portant en carro les mercaderies fins a Ciutat (o els altres pobles), les distàncies, enormes si s'havien de fer amb mula o cavall... Qui no recorda que, abans de la construcció del tren de Sóller, per exemple, era quasi més ràpida la comunicació amb Occitània (el port de Seta, Marsella...) que no pas amb Ciutat!
Però els records més frescos que tenc del tren fan referència als viatges de mitjans dels cinquanta. Com és evident, més que jugar a la plaça del Mercat, el que de veritat ens agradava era anar fins a l'estació per veure arribar o sortir la potent i màgica màquina negra que nosaltres aleshores imaginàvem (i no ens erràvem gens ni mica!) viva, com un monstre de TBO o de les pel·lícules que vèiem a Can Guixa o Can Pelut (els cines del meu poble). Els problemes que deguérem causar, ara que ho pens, al cap d'estació, Gabriel Sureda, per por que no tenguéssim cap accident anant i venint per les vies de ferro!
El tren xiulava fent tremolar tots els vagons mentre avançava cap a l'estació de Muro enfilant, a poc a poc, cap a Inca camí de Ciutat. Viatges amb fum i carbonissa, amb llargues aturades allà on hi havia els necessaris dipòsits d'aigua per alimentar el vapor de les màquines. Tot un espectacle, l'anar amunt i avall, voltar en les plataformes giratòries enmig dels núvols de vapor que sortien de la locomotora, l'exèrcit d'espires procedents de la caldera. Homes amb la cara ben negra --com en les pel·lícules de l'oest-- feien anar cap endavant o cap endarrere aquelles potents màquines que, sovint enfebrits, amb la imaginació ocupada pels films ianquis, imaginàvem sortides de la mateixa pantalla de cine.
En aquella època, el tren, a part de servir per a l'exportació de la patata i altres productes del camp pobler, també era el mitjà adient --no hi havia dos o tres cotxes per família com ara!-- per a la distracció i l'esbarjo. Els poblers, la meva mateixa família, davallàvem a vegades a Ciutat --un parell de vegades a l'any-- per anar a veure els "famosos" que des de la península compareixien pel Teatro Lirico o el Balear. Record que un dels meus primers viatges va ser per anar a veure, amb els pares i alguns amics de la família, l'actuació de Juanita Reina. També venguérem en tren a Palma a veure (en el Teatre Lirico) la Compañía de Arte Español de Antonio Molina, que representava la “fantasía lírica en 24 cuadros Hechizos”. Serv en la memòria nebulosos viatges per a anar a contemplar les actuacions de Pepe Blanco o, en el Balear, el “millón de carcajadas de Zori-Santos-Codeso” amb “la escultural Lolita Rivero y 30 bellísimas modelos 30”. Tot un món que va anar finint amb la motorització accelerada dels mallorquins i més endavant la invasió massiva de luxosos cotxes de totes les marques i contrades del món), amb la televisió i amb l'arribada massiva del turisme.
Jo feia els primers cursos de batxiller i llegia àvidament els números de la revista Vialfàs que l´escriptor Alexandre Ballester publicava a començaments dels cinquanta. Una font d´informació molt valuosa que m´obria les portes al coneixement tant de la història com de l´actualitat de sa Pobla. L´escriptor també ens proporcionava números endarrerits d´una publicació de començaments de segle: Sa Marjal. Una revista que, malgrat el seu caràcter clerical, ens proporcionava multitud de notícies damunt els costums i tradicions del poble.
Les revistes tipus Sa Marjal o Vialfàs, sigui quines siguin les difícils condicions en les quals sortiren al carrer, esdevenien una eina de vital importància per a esbrinar la història d'una col·lectivitat. Sa Marjal, per exemple, va publicar majoritàriament articles, comentaris i notícies signades per director de la publicació, mossèn Parera i Sansó. El rector de sa Pobla, com demostren tots els seus escrits era un home de provat tarannà reaccionari, una persona que no tenia cap vergonya de signar articles felicitant les autoritats per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Així i tot, amb totes aquestes contradiccions, la revista no deixa de ser un fidel diari de la vida d'alguns sectors poblers, que analitza, evidentment, des del catolicisme més tridentí i més apropat als sectors latifundistes de la societat mallorquina del moment. Sense oblidar tampoc que dóna suport actiu a totes les guerres de rapinya i agressió ordides per les classes dominants de l'estat, enyorant sempre la "pèrdua" de Cuba i Filipines, atacant l'herència cultural i política de la Revolució Francesa.
En la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a combatre de forma furibunda les concepcions liberals i, com hem dit més amunt, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert ", com escriuria el reaccionari rector.
Consultava Sa Marjal per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa...
Acostumat a estar-me dies sencers tancat al col·legi, sense veure els carrers, em sorprenia i meravellava el caràcter multicolor color de la vida que m´envoltava. Assaboria el paisatge que em desfilava davant els meus ulls amb una avidesa desenfrenada. Em demanava per quins motius la humanitat s´entestava a tancar el jovent en col·legis, casernes i fàbriques. No podia existir un tipus d´ensenyament diferent? Una escola lligada a la natura, a la realitat que teníem a la vora? M´agradà estudiar el primer i segon de batxiller a l´institut del poble amb uns professors que ens portaven a fer excussions. Sortir dels quatre murs de l´edifici on estudiàvem per a visitar el talaiot de ses Païsses, a Artà. Visitar la Granja, a Esporles, per a conèixer com era la vida i la feina a una possessió; arribar fins als horts de Son Fornari on el professor Antoni Serra ens feia conèixer l´existència de les Germanies, l´indret on moriren, ens explicava, les llibertats dels mallorquins del segle XVI. Caminar per l´Albufera amb el senyor Bartomeu Picornell, comprendre què era una vela per sembra-hi arròs, tomàtigues i albergínies. Veure les trampes on els pagesos treien les anguiles, caminar amb els peus nus enmig del fang per a agafar copinyes que després menjaríem amb all-i-oli a una caseta de camp de la seva propietat. I, a l´horabaixa, caminar més amunt, més enllà de les casetes on estiuejàvem, a la recerca de la fàbrica de paper i cartró. Veure amb els teus propis ulls com es converteix en pasta les canyes i, posteriorment, en munts de paper d´estrassa. Grans calderes fumejants, obrers feinejant sense aturar convertien el canyís en el paper que, a les botigues, ens servia per embolicar el bocí de formatge, les sardines que anàvem a comprar. Apreníem més amb aquelles sortides que amb mesos i mesos de memoritzar els ineludibles llibres del curs!
És evident que, amb catorze anys, desconeixia els problemes que, amb els anys, et podria portar no tenir un títol per cercar una feina. En el fons, m´hauria agradat dedicar-me a l´ensenyament per ser professor com Antoni Serra i Bartomeu Picornell. Un mestre que ensenyàs a obrir els ulls dels alumnes, a conèixer la vertadera història de la humanitat, el món del treball, com es feien els objectes que ens envoltaven, els productes que ens feien més fàcil la vida. En aquelles circumstàncies hauria d´haver aprofitat el temps de lleure per emportar-me a Lluc llibres de text i quaderns d´exercicis. No ho vaig fer. Seguia el meu instint egoista d´aprofundir solament en el que m´agradava: la novel·la i la història. Dins la meva maleta, cap llibre de llatí ni de matemàtiques. Res de la Formación del Espítiru Nacional. Ni parlar-ne del llibre de Física i Química! Per quins motius no era conscient del que podria esperar-me en cas de no seguir els estudis? M´ho he demanat tota la vida i encara no he trobat una resposta adient.
De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc El Tall Editorial
pobler | 02 Novembre, 2019 12:43 |
La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-. (Mateu Morro)
Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus... conformen alguns dels noms més importants de la generació literària dels 70. (Mateu Morro)
La generació literària dels 70
Per Mateu Morró i Marcé, historiador.
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.
La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.
Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.
Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.
En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.
En els anys 60 i 70 López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.
En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.
Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.
A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)> en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.
Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.
Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.
pobler | 01 Novembre, 2019 12:22 |
Literatura catalana contemporània -
Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -
Per Miquel López Crespí, escriptor
Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius [el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca]. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial). (Miquel López Crespí)
Si hagués de respondre a la pregunta quin personatge de les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall ·Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar l’exèrcit de “secundaris”, de militants de base que encapçalen les lluites d’aquells anys de lluita contínua per la Llibertat.
És evident que em sent molt identificat amb aquests personatges que he anomenat; però sovint els protagonistes d' Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs només són l’excusa per avançar, a través del record, per l’atmosfera d´una època irrepetible. En aquestes novel·les testimoni no hi surten directament Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, el Che, Andreu Nin, Trotski, els meus pares, l’oncle José, que va ser cap de transmissions de la 22a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República... ni Lenin ni Karl Marx! Però la seva presència, l’empremta que deixaren en els nostres esperits d’adolescent, hi és present amb força, condicionant tot el panorama d’aquestes obres. Ben igual que la presència de la guerra civil, el Maig del 68, els anys de la Nova Cançó, la Revolució Russa, les lectures d’autors catalans, espanyols i d’arreu del món. La formació cultural i política de l’autor afecta, com és normal, el desenvolupament de les obres literàries. Qui pot escapar de les influències exteriors, de la realitat que l’envolta, com una xarxa invisible, però poderosa?
El meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008, El Tall Editorial) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera mà sobre els darrers llibres publicats. Vist amb perspectiva històrica, les meves primeres narracions (les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc i La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac...), a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobant un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que m’interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres, també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. No res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.
De la situació cultural i política que condicionà bona part de la generació literària dels 70 en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El Talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’han fet recordar amb precisió des de quins fonaments començ a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que em condicionen els primers llibres, la decisió d’entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article citat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.
‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.
‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King.
‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.
A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos a qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.
‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.
‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta”.
És aleshores, sota aquestes influències, que començ a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).
M’he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d’una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d’alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l’art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l’art, la cultura i la política no s’hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l’obra d’Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l’intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l’aprofundiment en les qüestions de l’hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l’intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d’una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa “independència” de l’intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l’Estat espanyol d’aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d’una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l’il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d’un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per a ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d’aprendre.
Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l’obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constatar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s’ha aproximat al coneixement de les coartades d’uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l’obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l’obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l’hora de relacionar l’obra escrita de l’autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l’existència de l’autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d’una escriptora.
Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial).
Possiblement les novel·les Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs, ben igual que les obres de teatre Carrer de Blanquerna, Acte únic i Els anys del desig més ardent (i alguns dels meus poemaris) volen ser una provatura, qui sap si inútil, de barrar el pas a la desmemòria, al discórrer inexorable dels anys. Aleshores érem joves, teníem vint anys i volíem canviar el món malgrat que fos al preu de la nostra vida! Quan et trobes sol, a casa, davant el paper en blanc, veient com avancen, inexorables, les manetes del rellotge, et sents com un nàufrag provant de sobreviure enmig d´una tempestat. Què va ser de les paraules enceses d’aquelles reunions clandestines, dels mítings a la facultat o d’amagats al bosc on ens reuníem, els habitatges clandestins, els congressos fets als llocs més inversemblants: l’església del poble, un convent de monges... Qui podria saber en el futur com eren aquells anys prenyats d´esperances de llibertat? I dels amors que agombolaren els anys juvenils? Què restaria en el futur dels encesos juraments, de les primeres besades enamorades, del ressò de la veu que ens ensenyà que existien mons desconeguts més enllà de la grisa vida quotidiana que ens encerclava? Tot plegat és una desesperada fugida de la Mort que ens persegueix, ansiosa per veure la nostra sang, per convertir la nostra vida en cendres?
No us ho sabria dir. Per a mi sempre ha estat un misteri endevinar on neix la força misteriosa que obliga un creador a escriure, cantar, compondre, pintar, esculpir.
« | Novembre 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |