pobler | 06 Octubre, 2019 14:56 |
Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XV) - El general Primo de Rivera -
Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.
Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.
De fer-se càrrec de la direcció de la guerra hauran acabat les derrotes, misèria i llàgrimes per a les mares espanyoles. Qui no recorda les matances de Monte Arruit, el Barranco del Lobo... L’agonia dels fortins espanyols assetjats per aquelles tribus bàrbares, obligats a rendir-se en no tenir aigua ni queviures, massacrats els nostres soldats sense pietat per feres assedegades de sang cristiana.
Tots seguíem la guerra del Marroc amb el cor tremolant.
La derrota del general Silvestre, un heroi dels combats contra els mambises cubans, em colpejà fortament i pensàvem que la pàtria no podria salvar-se de l’endemesa enemiga. Deu mil soldats morts a Annual i Monte Arruit! Les notícies que ens arribaven dels corresponsals destacats a Ceuta i Melilla no donaven gaire esperances. Els espanyols eren encerclats. Malgrat el valor del general Silvestre, sovint, en sentir els trets de l’enemic, les tropes fugien en desbandada i eren exterminades un cop i un altre pels seguidors d’Abd-el-Krim.
El Senyor no escoltava les nostres pregàries. Malgrat les misses i novenes que es feien a tot Espanya, continuava la retirada espanyola enmig d’espantoses matances, i ningú no veia el moment en què podíem aconseguir una victòria. Déu volia castigar-nos pels nostres pecats? Era una maledicció divina per la cremada d’esglésies en temps de la Setmana Tràgica, a Barcelona? Què havíem fet malament?, ens demanàvem sense trobar mai resposta a les preguntes que ens fèiem diàriament.
Què fer enmig d’aquesta situació espaventosa?
Tenc pensat fer un número extraordinari de Sa Marjal per a parlar de les esperances que s’obrin als espanyols de bona voluntat. Precisament ahir comparegueren per casa un munt d’amics interessats en els fets, preocupats per a esbrinar per on capllevarien a partir d’ara els destins d’un país, Espanya, que fa uns segles tengué la força i la voluntat de dominar el món. Basta pensar en les heroïcitats dels conqueridors, en aquella fe que movia muntanyes, en l’esforç de Hernán Cortés, Pedro de Valdivia, Francisco Pizarro, Cristòfor Colom i tants d’altres defensors del catolicisme. Homes que a força de sacrificis portaren la llum del cristianisme a un món que patia l’obscurantisme de la idolatria i vivia sotmès a reis tirànics, ignorants, lladres, que s’aprofitaven de la bondat del poble. Monstres que practicaven el canibalisme i oferien a llurs déus sacrificis humans dalt de les altíssimes piràmides dels seus temples sempre coberts de sang. Hernán Cortés ho explica en el relat de la conquesta de Mèxic. L’horror que li produí ser testimoni dels bàrbars costums d’unes races que, sense el valor dels espanyols, haurien viscut sempre dins el més tenebrós esclavatge. Sempre m’ha emocionat la descripció que fa en els seus relats de com, el primer que feien en entrar a un poblat era cremar enmig de la plaça tots els ídols que trobaven als temples i cabanes de la població. Feien igualment amb els vells documents que relataven les rondalles dels seus déus. Menció especial, històries que et fan tremolar, és saber com eren de cruels les lleis i ordenaments d’uns cacics sense sentiments. Cortés narra la visió terrífica d’uns temples les parets dels quals portaven encara la sang de segles de sacrificis. A l’altar de les ofrenes hi havia els cors arrancats del pit del condemnat enmig dels xiscles més horrorosos que hom pot imaginar. El gran conqueridor ens explica com la pudor de la sang putrefacta i dels cors podrits a l’altar feia impossible d’estar-se, ni que fos per una estona, en aquells enfonys de tortures.
Encara avui dia em costa molt comprendre com resten tants seguidors de Fra Bartolomé de las Casas, entestat a fer unes descripcions del tot innexactes del paper heroic dels nostres conqueridors. Com és possible defensar civilitzacions endimoniades, “cultures” que no tenen res a veure amb l’autèntica civilització, amb el progrés existent a Itàlia, França o Anglaterra? La defensa dels indis que va fer Bartolomé de las Casas només ha servit per a engreixar els arguments dels enemics d’Espanya, per a menystenir tot el que va significar la labor positiva feta pels frares i sacerdots, per la Santa Inquisició, a terres d’Amèrica.
A la reunió d’ahir per parlar dels fets que vivim comparegueren Lloreç Riber, mossèn Antoni Maria Alcover, alguns dels comerciants i propietaris més rics d’Albopàs encapçalats pel nostre bon amic Martí Socies i, des de la seva possessió de s’Allapassa, a Llucmajor, hi vengué també la gran poetessa Maria Antònia Salvà. Record que la sala del meu despatx era plena de gom a gom. No hi mancà una bona representació de l’Ajuntament. Igualment el metge Nofre Busquets deixà totes les feines de l’apotecaria i hi comparegué summament interessat pel que poguéssim enraonar.
A na Catalina, la criada, no li agraden aquestes compareixences. Diu que a anar al meu darrere ja significa una feina mala de portar i que la presencia de convidats només li fa endarrerir les obligacions amb la casa.
--Vostè, senyor vicari –m’escomet--, només va a la seva i, perdut entre misses, sermons i lectures, no sap el que s’ha de fer per tenir-ho tot en ordre i ben net. Anar a comprar, fer el dinar i el sopar, netejar, fer el llit, tenir cura de l’hortet i el jardí, enllestir la bugada... Les visites dels seus amics signifiquen tenir preparada la xocolata, els cafès adients. Haver fet el dia abans els pastissos que agraden al senyor Llorenç Riber, a la senyora de s’Allapassa que, per cert, és una golafre primmirada que només vol coques bambes per mullar amb la xocolata.
L’escoltava amb el posat dels homes que senten l’acostumada renyina de l’esposa per qualsevol nimiesa. Què havia de dir-li? Tanmateix tenia raó en tot el que predicava.
--O no ha vist com queda el despatx i la sala les visites quan marxen? –continuava, alçant cada vegada un poc més la veu per fer-me coneixedor de les raons que l’emparaven--. Tots fumadors, el vici més dolent que pot tenir una persona juntament amb les cartes i la beguda. No basten els cendrers que abans de l’arribada situu aquí i allà. Sembla que tots tenen criats a casa seva. Deixen caure la cendra damunt les rajoles. Alguns escupen al terra, hi tiren les llosques. I això que, molt abans que truqui a la porta el primer, ja he situat escopidors als racons del despatx i de la casa! Molt de parlar de poesia i política, d’història i altres matèries rarísimes, però la veritat és que si no fos per la gent que hi va al darrere viurien com els porcs, dins una soll.
Catalina és la criada imprescindible que em soluciona multitud de problemes que jo no podria ni sabria resoldre. Nerviosa. Capficada en el seu món i responsabilitats, sempre ho ha tengut tot a punt, mai ha fallat en els quefers quotidians de tenir la casa del vicari preparada per a qualsevol eventualitat. És evident que res no l’atemoreix. No l’amoïna tenir cura de mi o de les persones que hi puguin comparèixer a fer una xerrada. Sempre diu que pitjor és la feina al camp, de sol a sol, segant blat o mongetes a quaranta graus de temperatura. De jove va anar de jornalera i m’ha explicat sovint el mal viure d’aquelles persones que, de bon matí, s’han d’aplegar? a la plaça Major esperant que algun propietari les vulgui llogar.
--Qui més nerviosa em posa és la senyora de s’Allapassa –afirma, convençuda--. Quan hi compareix, no diu ni bon dia ni bona tarda. No et mira mai de cara. No et veu. Ets invisible. Envoltada des del naixement de criades i randes, per a ella els jornalers, la gent que no és de la seva “categoria”, no existeix. A les seves converses he sentit a dir que escriu unes belles poesies, que descriu de forma adient la vida de la pagesia mallorquina. Sovint tenc ganes d’intervenir a les discussions. Senyor, que sap una rica propietària del patiment i les necessitats de la gent que fa feina per a ella d’ençà que va néixer! Em fan riure les poesies a les pagesetes! La voldria veure arromangada, cavant la terra, tenint cura dels ramats d’ovelles, recollint l’ametla, sembrant, munyint les vaques de la possessió.
La deix remugant.
En Ros, el moix, assegut enmig del rebedor, l’ha estat escoltant en silenci, bellugant la cua, com si digués “deixau de predicar i donau-me recapte, que ja és hora”. En Ros la segueix fins a la cuina i na Catalina continua enraonant amb l’animal talment parlàs amb una persona. Potser considera en Ros més persona que tots els que compareixen per la rectoria, vés a saber! S’entenen prou bé i, sovint, el moix s’estima molt més anar a dormir amb ella que no pas venir a la meva cambra a fer-me companyia.
El primer a comparèixer, suat, cansat, és mossèn Antoni Maria Alcover. Em fa una aferrada alhora que es treu la suor amb un mocador. Demana un tassó d’aigua fresca que na Catalina li serveix, diligent.
--Joan –em diu--. Estic molt preocupat. Creus que en sortirem d’aquesta? Bastarà la voluntat del rei i del general per aturar el negre futur que s’endevina per a Espanya? Sí, a Itàlia ho han fet bé. Sortosament els italians, amb el suport de Roma i del Papa, han pogut aconseguir aturar l’onada anarquista i socialista que envaeix el món. Però serem capaços de fer el mateix aquí? No ho sé, no ho sé. T’ho volia consultar.
Llorenç Riber arriba més descansat. El porta la vella tartana de dos cavalls que mena el conductor. Mai no té pressa. Aprofita el temps que triga per venir des de Campanet per a prendre notes per als seus escrits o per a llegir els clàssics: Plató, Suetoni, Marc Aureli, Juli Cèsar... Res no escapa al seu interès innat per a la cultura universal. M’admira la seva capacitat de feina. Sap combinar a la perfecció l’exercici del sacerdoci amb una ingent tasca literària. Té la mateixa força creativa que mossèn Antoni M. Alcover, però amb una perspectiva més àmplia. Com si volgués bastir les columnes d’un temple com el Partenó dedicat solament a la cultura, al conreu de la bellesa més perfecta. Davant la presència d’aquests dos grans homes em sent empetitit. Quan pens en la seva feina m’adon de la relativitat de la meva lluita, de la manca del geni que els posseeix i els fa superiors a qualsevol altre home.
Ens ha portat paners amb albercocs i figues. Una llebre que dóna a na Catalina. Na Catalina el mira amb suficiència. Sense agrair els obsequis. Possiblement pensa: “Aquest capellanet em porta més feina. O és que pensa que jo no sé anar a comprar el que necessit?”.
Mai no li han agradat els obsequis de menges. Creu que és una intromissió en els seus quefers. No aprecia els detalls. Només té en compte com afecta el control de la cuina i el rebost.
Riber s’apropa allà on som i, espolsant-se les sabates amb el raspall que porta sempre a la butxaca, ens mira interrogant.
--Com acabarà tot això? –ens diu, guardant el raspall--. Pensau que podrem avançar cap a un redreçament de la pàtria?
Els explic que, segons el meu punt de vista, la suspensió de la Constitució por ser un avanç per anar pacificant el país.
-No ho sé --contesta mossèn Antònia M. Alcover--. M’amoïna que els socialistes li donin un cert suport. Voleu dir que tot plegat no és simplement una maniobra per aturar el creixement de l’anarquisme i, de rebot, consolidar el poder del PSOE i UGT?
S’atura un moment i afegeix amb gest de preocupació:
--Veurem què fa el general en els propers mesos. Espanya necessita una autèntica commoció, un canvi en profunditat, acabar amb la influència perniciosa que, procedent de l’estranger, ha soscavat els fonaments dels nostres costums.
Potser mossèn Alcover té raó i es necessita mà de cirurgià.
Fa uns anys pensava que amb el nomenament per Dato de Martínez Anido com a governador militar de Barcelona hauríem pogut acabar amb l’hidra anarquista, amb el poder creixent i perillós de la CNT. Anido va organitzar prou bé la defensa de la patronal. Recordeu que s’establí la llei de fugues, tan criticada pels sectors dissolvents de la nostra societat però que tant bons resultats va donar per a acabar amb els grups terroristes de Catalunya. Que hi hagué alguna injustícia? Ningú no ho dubta. Però la preservació de l’orde, els resultats aconseguits, superen qualsevol crítica que se li pugui fer.
--D'ençà els ignominiosos fets de la Setmana Tràgica –diu Riber--, amb la persecució de religiosos i la cremada de convents havíem arribat a una situació insostenible. Encara no m’he recuperat del que vaig patir aquells dies. Com era possible que haguéssim arribat a tal punt de salvatgeria i anarquia? De què han servit tants segles de predicar pau, bondat, paciència i resignació als humils?
En Riber té tota la raó del món. Qui no resta traumatitzat en constatar la força del poder de Satanàs sobre els homes? Qui hauria pogut imaginar que un poble aparentment devot s’alçàs en armes contra la religió, contra els militars i els propietaris que donen feina als obrers?
L’amo Martí i Socies, que fins al moment no havia obert boca, aprofita una pausa per dar la seva opinió.
--Crec que cal tenir confiança en les decisions del rei i el general Primo de Rivera. Recordau que Martínez Anido, amb una experiència prou provada per aturar l’avenç de l’anarquia, hagi estat nomenat ministre de l’Interior és una bona garantia de la voluntat existent d’extirpar de rel les males herbes.
Na Catalina hi compareix de sobte amb la tauleta on porta la xocolata just acabada de fer i un munt d’ensaïmades que ha comprat de bon matí. No ha oblidat l’ampolla d’anís per a la copeta de Maria Antònia Salvà ni el conyac que tant agrada al senyor Martí Socies. Els altres ens conformam amb un tassó d’aigua fresca. Na Catalina n’ha tret un poal i el serveix amb la gerra de vidre que només empra per a ocasions especials com aquesta.
Per uns moments el silenci és absolut.
En Ros miula demanant recapte. Es frega a la sotana com dient “No m’oblidis. Sóc aquí. Dóna’m un poc d’ensaïmada!”. Sé ben cert que si li acostàs la tassa fumejant amb la xocolata la miraria amb deler, s’asseuria al davant remenant la cua i en refredar aniria llepant el contingut fins no deixar-ne ni una gota. Malgrat que després tengués mal de panxa! És un bon golafre, aquest Ros! Però tot s’ho mereix per la companyia que em fa! Com si fos un fill, l’hereu que mai no he tengut ni tendré. En Ros sempre està a l’aguait del que fa Catalina a la cuina per pispar el que pot: ara una arengada, un bocí de llom, les restes del pollastre o conill que troba a l’abast. I no en parlen quan hi ha peix! Per moltes granerades que li peguin sempre torna a la cuina, indiferent als crits i les malediccions que li puguin caure al damunt!
Maria Antònia Salvà és la primera a acabar-se la xocolata amb l’ensaïmada. Es neteja el sucre dels llavis amb un mocadoret de randes. Es treu el ventall i, com si fes una calorada, comença a ventar-se abans d’iniciar la conversa.
--Sí, crec que amb el general Primo de Rivera podrem avançar en la solució dels greus problemes que ens afecten.
S’acaba de netejar el sucre de la boca i afegeix, amoïnada:
--S’Allapassa sempre havia estat una bassa d’oli fins aquests darrers temps. Allà, per sort, ningú no sap de llegir ni escriure. Un avantatge, a l’època de desordre que patim!
Se senya, com si volgués protegir-se d’un perill imminent.
--Ningú no sap llegir –repeteix recalcant bé les paraules. Es torna senyar i diu:
--Però darrerament passen coses estranyes. Na Rosa i na Bel, les dues criades que tenc per al meu exclusiu servei, em conten el que s’esdevé a la possessió. Els darrers mesos hi ha hagut reunions estranyes a les païsses. Amb excusa de ser familiars dels pastors o els llauradors, hi han comparegut personatges curiosos que, d’amagat, lligen llibres als missatges i jornalers. És evident que de seguida que m’ho han contat he donat ordres a l’amo de prohibir l’entrada a ningú que no fos de la possessió. Fet un escorcoll al lloc secret de les reunions, hi hem pogut trobar novel·les de Zola i fulletons de sindicats obrers socialistes.
S’exalta i, nerviosa, expressa el que sent.
--Fins aquí podíem arribar! Una cosa és que els nostres jornalers resin el rosari en acabar la feina. Fins i tot podria permetre que algú de la rectoria els llegís vides de sants i màrtirs cristians. Però no vull sentir-ne parlar de literatura dissolvent, creadora de falses il·lusions i rebel·lia entre els pobres.
pobler | 06 Octubre, 2019 13:47 |
Dia del Llibre – Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí -
Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -
Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)
Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...
La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.
Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.
A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.
A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.
Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.
No hi havia temps per res més.
Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.
No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.
Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.
És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.
Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.
Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.
Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.
El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.
Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...
L´hora del ball havia acabat.
La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.
Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.
Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.
Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?
Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.
La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.
Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.
Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.
De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.
Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.
« | Octubre 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |