Administrar

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XV) - El general Primo de Rivera

pobler | 06 Octubre, 2019 14:56 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XV) - El general Primo de Rivera -


Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.


Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.

De fer-se càrrec de la direcció de la guerra hauran acabat les derrotes, misèria i llàgrimes per a les mares espanyoles. Qui no recorda les matances de Monte Arruit, el Barranco del Lobo... L’agonia dels fortins espanyols assetjats per aquelles tribus bàrbares, obligats a rendir-se en no tenir aigua ni queviures, massacrats els nostres soldats sense pietat per feres assedegades de sang cristiana.

Tots seguíem la guerra del Marroc amb el cor tremolant.

La derrota del general Silvestre, un heroi dels combats contra els mambises cubans, em colpejà fortament i pensàvem que la pàtria no podria salvar-se de l’endemesa enemiga. Deu mil soldats morts a Annual i Monte Arruit! Les notícies que ens arribaven dels corresponsals destacats a Ceuta i Melilla no donaven gaire esperances. Els espanyols eren encerclats. Malgrat el valor del general Silvestre, sovint, en sentir els trets de l’enemic, les tropes fugien en desbandada i eren exterminades un cop i un altre pels seguidors d’Abd-el-Krim.

El Senyor no escoltava les nostres pregàries. Malgrat les misses i novenes que es feien a tot Espanya, continuava la retirada espanyola enmig d’espantoses matances, i ningú no veia el moment en què podíem aconseguir una victòria. Déu volia castigar-nos pels nostres pecats? Era una maledicció divina per la cremada d’esglésies en temps de la Setmana Tràgica, a Barcelona? Què havíem fet malament?, ens demanàvem sense trobar mai resposta a les preguntes que ens fèiem diàriament.

Què fer enmig d’aquesta situació espaventosa?


Tenc pensat fer un número extraordinari de Sa Marjal per a parlar de les esperances que s’obrin als espanyols de bona voluntat. Precisament ahir comparegueren per casa un munt d’amics interessats en els fets, preocupats per a esbrinar per on capllevarien a partir d’ara els destins d’un país, Espanya, que fa uns segles tengué la força i la voluntat de dominar el món. Basta pensar en les heroïcitats dels conqueridors, en aquella fe que movia muntanyes, en l’esforç de Hernán Cortés, Pedro de Valdivia, Francisco Pizarro, Cristòfor Colom i tants d’altres defensors del catolicisme. Homes que a força de sacrificis portaren la llum del cristianisme a un món que patia l’obscurantisme de la idolatria i vivia sotmès a reis tirànics, ignorants, lladres, que s’aprofitaven de la bondat del poble. Monstres que practicaven el canibalisme i oferien a llurs déus sacrificis humans dalt de les altíssimes piràmides dels seus temples sempre coberts de sang. Hernán Cortés ho explica en el relat de la conquesta de Mèxic. L’horror que li produí ser testimoni dels bàrbars costums d’unes races que, sense el valor dels espanyols, haurien viscut sempre dins el més tenebrós esclavatge. Sempre m’ha emocionat la descripció que fa en els seus relats de com, el primer que feien en entrar a un poblat era cremar enmig de la plaça tots els ídols que trobaven als temples i cabanes de la població. Feien igualment amb els vells documents que relataven les rondalles dels seus déus. Menció especial, històries que et fan tremolar, és saber com eren de cruels les lleis i ordenaments d’uns cacics sense sentiments. Cortés narra la visió terrífica d’uns temples les parets dels quals portaven encara la sang de segles de sacrificis. A l’altar de les ofrenes hi havia els cors arrancats del pit del condemnat enmig dels xiscles més horrorosos que hom pot imaginar. El gran conqueridor ens explica com la pudor de la sang putrefacta i dels cors podrits a l’altar feia impossible d’estar-se, ni que fos per una estona, en aquells enfonys de tortures.

Encara avui dia em costa molt comprendre com resten tants seguidors de Fra Bartolomé de las Casas, entestat a fer unes descripcions del tot innexactes del paper heroic dels nostres conqueridors. Com és possible defensar civilitzacions endimoniades, “cultures” que no tenen res a veure amb l’autèntica civilització, amb el progrés existent a Itàlia, França o Anglaterra? La defensa dels indis que va fer Bartolomé de las Casas només ha servit per a engreixar els arguments dels enemics d’Espanya, per a menystenir tot el que va significar la labor positiva feta pels frares i sacerdots, per la Santa Inquisició, a terres d’Amèrica.

A la reunió d’ahir per parlar dels fets que vivim comparegueren Lloreç Riber, mossèn Antoni Maria Alcover, alguns dels comerciants i propietaris més rics d’Albopàs encapçalats pel nostre bon amic Martí Socies i, des de la seva possessió de s’Allapassa, a Llucmajor, hi vengué també la gran poetessa Maria Antònia Salvà. Record que la sala del meu despatx era plena de gom a gom. No hi mancà una bona representació de l’Ajuntament. Igualment el metge Nofre Busquets deixà totes les feines de l’apotecaria i hi comparegué summament interessat pel que poguéssim enraonar.

A na Catalina, la criada, no li agraden aquestes compareixences. Diu que a anar al meu darrere ja significa una feina mala de portar i que la presencia de convidats només li fa endarrerir les obligacions amb la casa.

--Vostè, senyor vicari –m’escomet--, només va a la seva i, perdut entre misses, sermons i lectures, no sap el que s’ha de fer per tenir-ho tot en ordre i ben net. Anar a comprar, fer el dinar i el sopar, netejar, fer el llit, tenir cura de l’hortet i el jardí, enllestir la bugada... Les visites dels seus amics signifiquen tenir preparada la xocolata, els cafès adients. Haver fet el dia abans els pastissos que agraden al senyor Llorenç Riber, a la senyora de s’Allapassa que, per cert, és una golafre primmirada que només vol coques bambes per mullar amb la xocolata.

L’escoltava amb el posat dels homes que senten l’acostumada renyina de l’esposa per qualsevol nimiesa. Què havia de dir-li? Tanmateix tenia raó en tot el que predicava.

--O no ha vist com queda el despatx i la sala les visites quan marxen? –continuava, alçant cada vegada un poc més la veu per fer-me coneixedor de les raons que l’emparaven--. Tots fumadors, el vici més dolent que pot tenir una persona juntament amb les cartes i la beguda. No basten els cendrers que abans de l’arribada situu aquí i allà. Sembla que tots tenen criats a casa seva. Deixen caure la cendra damunt les rajoles. Alguns escupen al terra, hi tiren les llosques. I això que, molt abans que truqui a la porta el primer, ja he situat escopidors als racons del despatx i de la casa! Molt de parlar de poesia i política, d’història i altres matèries rarísimes, però la veritat és que si no fos per la gent que hi va al darrere viurien com els porcs, dins una soll.

Catalina és la criada imprescindible que em soluciona multitud de problemes que jo no podria ni sabria resoldre. Nerviosa. Capficada en el seu món i responsabilitats, sempre ho ha tengut tot a punt, mai ha fallat en els quefers quotidians de tenir la casa del vicari preparada per a qualsevol eventualitat. És evident que res no l’atemoreix. No l’amoïna tenir cura de mi o de les persones que hi puguin comparèixer a fer una xerrada. Sempre diu que pitjor és la feina al camp, de sol a sol, segant blat o mongetes a quaranta graus de temperatura. De jove va anar de jornalera i m’ha explicat sovint el mal viure d’aquelles persones que, de bon matí, s’han d’aplegar? a la plaça Major esperant que algun propietari les vulgui llogar.

--Qui més nerviosa em posa és la senyora de s’Allapassa –afirma, convençuda--. Quan hi compareix, no diu ni bon dia ni bona tarda. No et mira mai de cara. No et veu. Ets invisible. Envoltada des del naixement de criades i randes, per a ella els jornalers, la gent que no és de la seva “categoria”, no existeix. A les seves converses he sentit a dir que escriu unes belles poesies, que descriu de forma adient la vida de la pagesia mallorquina. Sovint tenc ganes d’intervenir a les discussions. Senyor, que sap una rica propietària del patiment i les necessitats de la gent que fa feina per a ella d’ençà que va néixer! Em fan riure les poesies a les pagesetes! La voldria veure arromangada, cavant la terra, tenint cura dels ramats d’ovelles, recollint l’ametla, sembrant, munyint les vaques de la possessió.

La deix remugant.

En Ros, el moix, assegut enmig del rebedor, l’ha estat escoltant en silenci, bellugant la cua, com si digués “deixau de predicar i donau-me recapte, que ja és hora”. En Ros la segueix fins a la cuina i na Catalina continua enraonant amb l’animal talment parlàs amb una persona. Potser considera en Ros més persona que tots els que compareixen per la rectoria, vés a saber! S’entenen prou bé i, sovint, el moix s’estima molt més anar a dormir amb ella que no pas venir a la meva cambra a fer-me companyia.

El primer a comparèixer, suat, cansat, és mossèn Antoni Maria Alcover. Em fa una aferrada alhora que es treu la suor amb un mocador. Demana un tassó d’aigua fresca que na Catalina li serveix, diligent.

--Joan –em diu--. Estic molt preocupat. Creus que en sortirem d’aquesta? Bastarà la voluntat del rei i del general per aturar el negre futur que s’endevina per a Espanya? Sí, a Itàlia ho han fet bé. Sortosament els italians, amb el suport de Roma i del Papa, han pogut aconseguir aturar l’onada anarquista i socialista que envaeix el món. Però serem capaços de fer el mateix aquí? No ho sé, no ho sé. T’ho volia consultar.

Llorenç Riber arriba més descansat. El porta la vella tartana de dos cavalls que mena el conductor. Mai no té pressa. Aprofita el temps que triga per venir des de Campanet per a prendre notes per als seus escrits o per a llegir els clàssics: Plató, Suetoni, Marc Aureli, Juli Cèsar... Res no escapa al seu interès innat per a la cultura universal. M’admira la seva capacitat de feina. Sap combinar a la perfecció l’exercici del sacerdoci amb una ingent tasca literària. Té la mateixa força creativa que mossèn Antoni M. Alcover, però amb una perspectiva més àmplia. Com si volgués bastir les columnes d’un temple com el Partenó dedicat solament a la cultura, al conreu de la bellesa més perfecta. Davant la presència d’aquests dos grans homes em sent empetitit. Quan pens en la seva feina m’adon de la relativitat de la meva lluita, de la manca del geni que els posseeix i els fa superiors a qualsevol altre home.

Ens ha portat paners amb albercocs i figues. Una llebre que dóna a na Catalina. Na Catalina el mira amb suficiència. Sense agrair els obsequis. Possiblement pensa: “Aquest capellanet em porta més feina. O és que pensa que jo no sé anar a comprar el que necessit?”.

Mai no li han agradat els obsequis de menges. Creu que és una intromissió en els seus quefers. No aprecia els detalls. Només té en compte com afecta el control de la cuina i el rebost.

Riber s’apropa allà on som i, espolsant-se les sabates amb el raspall que porta sempre a la butxaca, ens mira interrogant.

--Com acabarà tot això? –ens diu, guardant el raspall--. Pensau que podrem avançar cap a un redreçament de la pàtria?

Els explic que, segons el meu punt de vista, la suspensió de la Constitució por ser un avanç per anar pacificant el país.

-No ho sé --contesta mossèn Antònia M. Alcover--. M’amoïna que els socialistes li donin un cert suport. Voleu dir que tot plegat no és simplement una maniobra per aturar el creixement de l’anarquisme i, de rebot, consolidar el poder del PSOE i UGT?

S’atura un moment i afegeix amb gest de preocupació:

--Veurem què fa el general en els propers mesos. Espanya necessita una autèntica commoció, un canvi en profunditat, acabar amb la influència perniciosa que, procedent de l’estranger, ha soscavat els fonaments dels nostres costums.

Potser mossèn Alcover té raó i es necessita mà de cirurgià.

Fa uns anys pensava que amb el nomenament per Dato de Martínez Anido com a governador militar de Barcelona hauríem pogut acabar amb l’hidra anarquista, amb el poder creixent i perillós de la CNT. Anido va organitzar prou bé la defensa de la patronal. Recordeu que s’establí la llei de fugues, tan criticada pels sectors dissolvents de la nostra societat però que tant bons resultats va donar per a acabar amb els grups terroristes de Catalunya. Que hi hagué alguna injustícia? Ningú no ho dubta. Però la preservació de l’orde, els resultats aconseguits, superen qualsevol crítica que se li pugui fer.

--D'ençà els ignominiosos fets de la Setmana Tràgica –diu Riber--, amb la persecució de religiosos i la cremada de convents havíem arribat a una situació insostenible. Encara no m’he recuperat del que vaig patir aquells dies. Com era possible que haguéssim arribat a tal punt de salvatgeria i anarquia? De què han servit tants segles de predicar pau, bondat, paciència i resignació als humils?

En Riber té tota la raó del món. Qui no resta traumatitzat en constatar la força del poder de Satanàs sobre els homes? Qui hauria pogut imaginar que un poble aparentment devot s’alçàs en armes contra la religió, contra els militars i els propietaris que donen feina als obrers?

L’amo Martí i Socies, que fins al moment no havia obert boca, aprofita una pausa per dar la seva opinió.

--Crec que cal tenir confiança en les decisions del rei i el general Primo de Rivera. Recordau que Martínez Anido, amb una experiència prou provada per aturar l’avenç de l’anarquia, hagi estat nomenat ministre de l’Interior és una bona garantia de la voluntat existent d’extirpar de rel les males herbes.

Na Catalina hi compareix de sobte amb la tauleta on porta la xocolata just acabada de fer i un munt d’ensaïmades que ha comprat de bon matí. No ha oblidat l’ampolla d’anís per a la copeta de Maria Antònia Salvà ni el conyac que tant agrada al senyor Martí Socies. Els altres ens conformam amb un tassó d’aigua fresca. Na Catalina n’ha tret un poal i el serveix amb la gerra de vidre que només empra per a ocasions especials com aquesta.

Per uns moments el silenci és absolut.

En Ros miula demanant recapte. Es frega a la sotana com dient “No m’oblidis. Sóc aquí. Dóna’m un poc d’ensaïmada!”. Sé ben cert que si li acostàs la tassa fumejant amb la xocolata la miraria amb deler, s’asseuria al davant remenant la cua i en refredar aniria llepant el contingut fins no deixar-ne ni una gota. Malgrat que després tengués mal de panxa! És un bon golafre, aquest Ros! Però tot s’ho mereix per la companyia que em fa! Com si fos un fill, l’hereu que mai no he tengut ni tendré. En Ros sempre està a l’aguait del que fa Catalina a la cuina per pispar el que pot: ara una arengada, un bocí de llom, les restes del pollastre o conill que troba a l’abast. I no en parlen quan hi ha peix! Per moltes granerades que li peguin sempre torna a la cuina, indiferent als crits i les malediccions que li puguin caure al damunt!

Maria Antònia Salvà és la primera a acabar-se la xocolata amb l’ensaïmada. Es neteja el sucre dels llavis amb un mocadoret de randes. Es treu el ventall i, com si fes una calorada, comença a ventar-se abans d’iniciar la conversa.

--Sí, crec que amb el general Primo de Rivera podrem avançar en la solució dels greus problemes que ens afecten.

S’acaba de netejar el sucre de la boca i afegeix, amoïnada:

--S’Allapassa sempre havia estat una bassa d’oli fins aquests darrers temps. Allà, per sort, ningú no sap de llegir ni escriure. Un avantatge, a l’època de desordre que patim!

Se senya, com si volgués protegir-se d’un perill imminent.

--Ningú no sap llegir –repeteix recalcant bé les paraules. Es torna senyar i diu:

--Però darrerament passen coses estranyes. Na Rosa i na Bel, les dues criades que tenc per al meu exclusiu servei, em conten el que s’esdevé a la possessió. Els darrers mesos hi ha hagut reunions estranyes a les païsses. Amb excusa de ser familiars dels pastors o els llauradors, hi han comparegut personatges curiosos que, d’amagat, lligen llibres als missatges i jornalers. És evident que de seguida que m’ho han contat he donat ordres a l’amo de prohibir l’entrada a ningú que no fos de la possessió. Fet un escorcoll al lloc secret de les reunions, hi hem pogut trobar novel·les de Zola i fulletons de sindicats obrers socialistes.

S’exalta i, nerviosa, expressa el que sent.

--Fins aquí podíem arribar! Una cosa és que els nostres jornalers resin el rosari en acabar la feina. Fins i tot podria permetre que algú de la rectoria els llegís vides de sants i màrtirs cristians. Però no vull sentir-ne parlar de literatura dissolvent, creadora de falses il·lusions i rebel·lia entre els pobres.


Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 06 Octubre, 2019 13:47 | facebook.com

Dia del Llibre – Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí -


Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Novetats editorials – La premsa de Menorca (IRIS) i el llibre de narracions de Miquel López Crespí UNA HISTÒRIA AMAGADA (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 05 Octubre, 2019 12:36 | facebook.com

Novetats editorials – La premsa de Menorca (IRIS) i el llibre de narracions de Miquel López Crespí UNA HISTÒRIA AMAGADA (Lleonard Muntaner Editor) -


Per Eduard Riudavets Florit


A Una història amagada vivim la injustícia, coneixem la brutalitat ferotge d’una església catòlica –sempre aliada amb els poderosos-, ens adonem de les desfetes...però tot seguit ens ve al cap el pensament més esperançador. Malgrat la incessant i criminal repressió mai ha cessat la lluita, ningú ha pogut marcir la utopia, no han aconseguit trencar l’esperit que demana –exigeix- un món millor. Les històries amagades surten, prest o tard a la llum- i són fars en el camí. Vet aquí el missatge comú que deia al principi, vet aquí el missatge de López Crespí. (Edudard Riudavets Flori)


Són quatre narracions, quatre històries molt diferents però amb un mateix missatge. Ja en parlarem. M’estic referint a Una història amagada de Miquel López Crespí. Centrem-nos ara en la primera narració.

Tenia desset anys quan vaig conèixer Palma. A finals dels anys setanta començava els meus estudis universitaris a Mallorca. El desconeixement mutu entre les illes era –i és- tan gran que tot em sorprenia. Va ser llavors quan per primera vegada vaig sentir la paraula. Una paraula que només amb el temps va assolir tot el seu significat. Vaig sentir comentar a dos companys d’aula tot referint-se a un tercer “és un xuetó”. No sabia de què parlaven. A Menorca no hi podíem trobar res semblant.

Amb els pas dels anys vaig anar informant-me, vaig saber dels cognoms exposats al convent de Sant Domènec, del fogó dels jueus, del call, de La fe triunfante...

Però, sincerament, no me’n podia avenir que una tradició de marginació hagués pogut mantenir-se al llarg de tants segles fins al punt que, l’any 1977, la paraula xueta encara fons utilitzada com un qualificatiu de menyspreu per dos estudiants de magisteri.

Perdoneu-me aquesta llarga introducció però crec que és necessària per posar en context el primer relat d’aquest llibre que avui vull ressenyar, perquè d’això tracta, de la brutal persecució patida pels xuetes, jueus conversos mallorquins.

Passem ara al segon relat. Estem a una Mallorca convulsa. Fam, misèria, por, epidèmies. Com a únic remei la cremadissa d’heretges, jueus, rebels...

“Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha d’esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats”

La tercera història ens la narra un aristòcrata, des del seu punt de vista qualsevol dissensió respecte a l’ordre establert és un crim. Envoltat d’un món corrupte, enfonsat en el vici hereu dels seus privilegis, podrit de ment i cos, repassa la història des del fum de l’opi amb l’eixorca visió del que ja és mort sense saber-ho.

“No resta cap partidari dels agermanats per narrar llurs nefastes aspiracions: injustes exaccions de tributs, repartició de terres i cases...”

Arribem finalment a Miquel Cladera, Arribem a l’intent frustrat que els ideals de la revolució francesa travessin els Pirineus i arrelin a terres espanyoles. És el quart i darrer relat. La foscor ofega la llum.

No puc cloure aquesta ressenya sense anar un pas més enllà. No puc limitar-me a explicar-vos a grans trets els arguments. He gaudit massa d’aquesta lectura per deixar-ho així.

Una història amagada és un llibre breu que he pogut llegir en unes poques hores però alhora d’una intensitat i força enormes. Unes narracions que t’atrapen des del primer moment i no et deixen en pau ni després d’haver llegit la darrera pàgina perquè després ve la reflexió.

A Una història amagada vivim la injustícia, coneixem la brutalitat ferotge d’una església catòlica –sempre aliada amb els poderosos-, ens adonem de les desfetes...però tot seguit ens ve al cap el pensament més esperançador. Malgrat la incessant i criminal repressió mai ha cessat la lluita, ningú ha pogut marcir la utopia, no han aconseguit trencar l’esperit que demana –exigeix- un món millor. Les històries amagades surten, prest o tard a la llum- i són fars en el camí. Vet aquí el missatge comú que deia al principi, vet aquí el missatge de López Crespí. Això és el que pens, esper no anar errat.


Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III)esca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III)

pobler | 04 Octubre, 2019 13:34 | facebook.com

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) -


Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura. (Miquel López Crespí)


La meva alegria, en una tèrbola època de por i de grisor absoluta! Possiblement era producte d´una certa inconsciència juvenil, l’enamorament que em posseïa, el fet d’haver pogut sortir per primera vegada en ma vida de l´illa. Jo no havia patit en la meva carn el grau de sofriment i humiliacions que queien, implacables, sobre els vençuts. Mai no m’he sentit vençuda i, molt manco, sense forces per continuar endavant. Era esquerpa, rebel, ho reconec. Mai ningú, a Mallorca, m’havia fet acotar el cap. No era cap mèrit especial. Ho sabia, era la meva situació social la que m’ajudava a ser altiva, segura de mi mateixa. Qui podia dir res a una filla de Can Ximbó, una al·lota que portava a les venes la sang d´una de les més antigues nissagues del poble? Mai ningú no havia gosat humiliar-me, portar-me la contrària.

A Castella, la por més profunda regnava arreu.

Una por que patíem no solament els que havien perdut la guerra, com l’home i la família. També tenien por els guanyadors malgrat el posat cínic i desimbolt que lluïen pel carrer. Qui podia garantir la seguretat al batlle, als regidors posats per Falange Española en aquelles contrades abandonades de la mà de Déu? A les poblacions més importants hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, els destacaments que sortien per anar a cercar els guerrillers. A d’altres indrets, els falangistes no tenien tanta protecció. Estaven sols, a casa seva, armats, vigilants, però una pistola no garantia la seguretat. Els assalts del maquis en aquests petits llogarets eren constants i, així com la Guàrdia Civil primer disparava als sospitosos i després demanava, igualment feien els combatents de les muntanyes. Pels comentaris que els pagesos que venien a moldre feien en veu baixa, mirant endavant i endarrere, sabíem qui havia estat el darrer batlle afusellat per la guerrilla. Tampoc no se’n salvaven els sacerdots ni qualsevol que fos considerat un actiu col·laborador del règim franquista.

Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura.

En arribar la nit començaven les preocupacions. Xiulava el vent damunt les teulades. Ens miràvem als ulls en silenci. M´apropava al meu home i, sense parlar, li demanava què faríem. El xiscle de les òlibes, enfilades al capdamunt dels arbres centenaris, cobraven significats estranys. A Mallorca, el cant de l´òliba sempre havia estat signe de mals averanys, una premonició de mort o de desgràcies. A les serralades de Castella, el crit esdevenia un trencaclosques mal d´ajuntar. Era, efectivament, el senyal inconfusible de l´animal que cercava ratapinyades en la fondària de la nit o, com podria ser el cas, el secret llenguatge nocturn de la Guàrdia Civil o els guerrillers? Qui ho podia saber? Començava a adonar-me de la difícil situació en què ens trobàvem. Què fer si algú, desconegut, tocava a la porta? Com reaccionar perquè no ens costàs la vida? Més d´una vegada, algun grup armat havia arribat, de matinada, fins al molí, demanant menjar. Com endevinar si era el maquis o els civils disfressats? Al principi de la nostra arribada al poble, quan encara no sabíem el que s’esdevenia a la contrada realment, quins eren els límits de salvatgisme i crueltat existents, donàrem queviures als que venien en nom del maquis. Ens hauria pogut costar la vida. El meu home tenia cosins a les muntanyes. No sabíem que aquell simple fet, el proporcionar una poc de farina o un bocí de pernil a qui t’ho demanava en la nit era pena de mort. Els germans ens ho feren saber i, de seguida, actuàrem amb extremada precaució. Però quan començàrem a saber que alguns dels nostres veïns havien estat morts per la Guàrdia Civil per haver proporcionat provisions a la guerrilla començàrem a pensar molt seriosament a tornar a Mallorca. Un dia o l’altre podríem caure en algun parany muntat per les unitats especialitzades en la repressió del maquis. Cada dia ens arribaven noves de veïns executats davant el portal de casa seva per haver volgut ajudar la guerrilla. Mataven els pagesos davant els fills, les al·lotes embarassades, els joves. Res no assaciava la set de venjança de les forces enviades per acabar amb els guerrillers. L’exèrcit i els sometents de falangistes tenien carta blanca per fer el que volguessin. Acabar amb els “bandolers”, era prioritari en aquells primers anys de la postguerra. Tot era permès i qualsevol càstig, per ferotge i brutal que fos, s´aplicava d´immediat, sense haver de demanar permís als jutges ni emprar cap mena de formalitat. Era la llei de l´extermini, de segar la resistència d’arrel.

Cada volta la situació esdevenia més problemàtica. Els membres dels serveis especials de la Guàrdia Civil sovint es disfressaven, fent creure que feinejaven de traginers o de comerciants. Anaven per les cases de pagès a recaptar informació. Altres es feien passar per guerrillers. Si, com nosaltres que ho havíem fet més d´una vegada, aquell llenyataire, el pastor o el moliner s’avenia a donar menjar als qui li ho demanaven, podia ser executat al moment. Com saber, a les tres de la matinada, si els que trucaven a la porta eren guerrillers o membres de les patrulles de l’exèrcit? Vivíem dominats per aquest insoluble dilema. Va ser quan els germans també començaren a pensar a deixar el poble i anar a cercar feina a Barcelona. Mònica, la mare, era la primera que volia que marxàssim. Els tres fills s’havien salvat de morir a la guerra. Eren l´única família sortada de la zona. Qui més patí era va ser el meu home, amb els anys passats al camp de treball. Així i tot era evident que els moliners tengueren una sort extraordinària. Els sogres n’eren ben conscients i no desitjaven que s’esdevengués quelcom d’inesperat. Imaginaven que, lluny del poble, si aconseguien trobar feina a la ciutat, podrien passar desapercebuts.

Na Mònica deia que la situació no era tranquil·la, que alguna mala ànima podria bastir la denúncia més inesperada, recordar que els seus fills havien lluitat amb els comunistes i els anarquistes. Volia que els tres provassin de refer la vida lluny de la contrada. No tenia por a romandre al molí, amb l´home. Vivien per als fills i si aquests estaven bé, allunyats del perill que rondava pel llogaret ja eren feliços.

El que m'atemoria de veres eren aquelles serps grosses i llargues que trobaves pertot arreu i el seu xiulet. Quin xiulo, les serps, si t’hi apropaves! Un dia me'n vaig trobar una d'enrotllada prop de la cisterna. Tot era nou per a mi i, malgrat la guerra que rondava per les muntanyes, el paisatge, el clima, era un món nou, estrany i alhora suggeridor que em tenien fascinada. Les reaccions de la gent: un llibre obert per estudiar la maldat, i també la capacitat de sacrifici de la humanitat. I la neu, caient sense aturar, durant setmanes senceres! A Mallorca, si no eres d´un poble muntanyenc, només veies la neu cada vint anys o més. T’havies de conformar contemplant els cims blancs del Puig Major, la serralada de Tramuntana, tan lluny dels pobles del Pla. De joves encara anàvem amb carro arreu, no és com ara que en una hora de cotxe pots arribar sense cap mena d’esforç a Lluc.

En el passat no era així.

Anar a veure la verge de Lluc, pujar pels estrets caminois de la serra era una aventura que durava un parell de dies, amb parada als hostals de la carretera, cançons dalt dels carros, joia per haver deixat per uns dies la dura feina camperola.

Al poble del meu home la neu començava a caure a mitjans d´octubre, de forma continuada, intermitent. De Nadal a març els camins tornaven intransitables. Davant la porta del molí, l’alçada de la neu arribava als dos metres. Mai no havia vist aquelles nevades! No podíem sortir de la casa en setmanes. Tots feinejaven amb les pales per obrir un caminoi i poder anar fins a l’estable on teníem els animals. Pel que fa a la resta, ens passaven les setmanes que durava la nevada tancats dins del molí. Guaitàvem el blanc paisatge, embadalits. Ens estimàvem intensament. Llegíem tota mena de llibres i el munt de revistes endarrerides que teníem a l’abast. Si no hi havia feina, el meu home pintava quadres, com quan el vaig conèixer, sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Els germans s’entretenien fent sants de fusta que, en arribar la primavera baixaven a vendre als botiguers d’objectes religiosos de València. Al matí, de seguida que ens despertàvem obria la porta i agafava uns bons bocins de gel fondre’ls dins l’olla. Així teníem aigua per a tot el dia. Quina alegria pensar que no tenia cap altra obligació que estar al costat de la persona que estimaves, veure com creava paisatges amb el pinzell, mirar per la finestra veient caure la neu, silenciosa, cobrint ermites i caminois, els petits llogarets que s’albiraven des de la finestra del molí. Només sentia el batec del meu cor anant a mil per hora desitjant que, la felicitat que gaudia, no acabàs mai. Si fos una beata hagués resat el rosari cada dia, per aconseguir-ho! De no haver estat per la guerra a les muntanyes, hauria volgut no marxar mai del poblet, restar sempre al costat de l’espòs, tenint totes les hores per contemplar el paisatge, els arbres blancs, les llunyanes xemeneies dels pobles perduts per valls i muntanyes anunciant indrets encara més misteriosos, ànimes amb les seves històries bategant al costat de les foganyes.

La felicitat que jo sentia en el fons del cor era una joia que poca gent coneixia. Bastava mirar el trist posat de les dones endolades que em miraven sense arribar a entendre l'origen de la meva rialla als llavis. Era la felicitat d´una núvia acabada de casar. Com ho podien entendre si tot ho havien perdut? Així i tot m’estimaven perquè m’havia casat amb un dels seus. Per a ells ja pertanyia a la gran família dels vençuts.

Però jo anava en bicicleta i a la postguerra poques dones hi anaven. Jo no era del poble i no havia viscut ni els bombardeigs ni, posteriorment, les pallisses i afusellaments. La meva vida era completament oberta a l´esperança. Cantava, quan al matí veia el cap endormiscat del meu marit i sentia el renou de l'aigua del riu que feia girar les pales del molí de moldre.

Sense adonar-nos del pas del temps, enamorats com estàvem, potser que, de forma inconscient, havíem bastit un món fet a la nostra mida. Després d’aquella trobada sobtada a la platja, el dia que vaig acompanyar el pare a cercar algues per a l’hort, les hores només tenien un sentit per a mi: trobar temps per estar al seu costat, per parlar amb ell, per sentir-li explicar tantes històries sobre la República, el món del futur pel qual lluitaven. La meva família, malgrat una inicial oposició, acabà per acostumar-se a la idea que la filla sortia amb un presoner. Tanmateix, n´hi havia molts que s’havien adaptat completament als costums del poble i s’havien casat amb al·lotes de la comarca. A mesura que anaven passant els anys i arribaven les ordres des de la península d’alliberar els presos, a l’estació sempre podies ensopegar amb la mateixa escena de llàgrimes i acomiadaments. Els que s’havien integrat, casant-se o trobant un treball al poble, anaven a veure sortir el tren que s’emportava els sobrevivents i que tornaven a Bilbao, Pamplona, Donosti o Santander. Si podia deixar l’hort, acompanyava el teu pare a l’estació. Hi anàvem plegats, parlant del que faríem nosaltres quan ens casàssim i poguéssim marxar. Ambdós volíem reconstruir la nostra vida lluny del record de tants d’anys mancats de llibertat.

A l’estació, els homes es feien el valent, provant de deturar les llàgrimes que pugnaven per sortir, imparables, si no fos per un poderós esforç de voluntat. Els homes no podien plorar. S´havien de contenir, fent-se els valents. Els veies nerviosos. Entre la guerra i el temps de treballs forçats havien passat set o vuit anys mancats de llibertat. I gràcies que ningú no els havia denunciat o atribuït algun inexistent delicte.

Els cinc anys passats en el camp havien passat d´una volada.

Quan el comandament del camp li lliurà l’ordre de llibertat, no ho podíem creure. La guerra mundial havia finit amb la victòria dels aliats. Al poble, a poc a poc, quasi de forma imperceptible, els falangistes havien reduït les aparicions públiques. Encara n’hi havia que portaven la camisa blava i la gorra roja dels requetès, però d’altres anaren deixant l´uniforme arraconat al racó més amagat de les golfes. Després de la derrota dels alemanys a Stalingrad, ja es va fer més notori aquest canvi d’actituds. Els més fanàtics, il·lusos, somniaven amb les misterioses armes secretes de Hitler, les bombes d´increïble potència que en un parell de setmanes capgirarien la guerra. Al bar, els pragmàtics, els que ja havien deixat de posar-se la camisa blava, els escoltaven amb mitja rialleta als llavis, sorneguers. El rector encara feia misses i organitzava rosaris pels valents voluntaris de la División Azul que, predicava, “donaven la seva vida per defensar el cristianisme amenaçat de mort per la barbàrie dels bolxevics”. Només els més exaltats anaven encara cada 20 de novembre, l’aniversari de l’afusellament de José Antonio, a cantar el Cara al sol al teatre del poble, a escoltar la lectura del discurs fundacional de Falange.

Quan ens trobàvem amb el teu pare, ens fartàvem de riure comentant les falses esperances dels guanyadors, ara amb la por dins el cor, passant pena pel que farien amb ells, els aliats, si desembarcaven a Mallorca.

L´esperança covava a l´interior de les cases.


Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II)

pobler | 03 Octubre, 2019 11:46 | facebook.com

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II) -


Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades? (Miquel López Crespí)


Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades?

Els assalts als locals de Falange eren abundosos. A poc a poc, s’accentuà la presència de la Guàrdia Civil i l’exèrcit. La caserna n’augmentà la dotació i, de mitja dotzena d´homes va passar a tenir-ne més de trenta. Pel poble compareixia gent sospitosa, viatjants que anaven casa per casa a vendre productes inversemblants: curiosos raspalls de dents de coloraines que s’espanyaven en dos dies; plomes estilogràfiques que no necessitaven tinta; líquids d’imaginaris poders màgics que servien, deien, per llevar les taques a la roba sense haver de rentar-la; llums de carbur amb formes mai vistes, hams d’estranys dibuixos que en teoria eren útils per a pescar alhora peixos i anguiles... Ningú no sabia si eren autèntics viatjants o membres disfressats del servei d´informació de la Guàrdia Civil per poder entrar més fàcilment a cases i negocis. Per si de cas, quan algú desconegut entrava en una taverna o un comerç, cessaven les converses i la gent començava a parlar del temps i de qualsevol qüestió irrellevant. Un món d’espionatge i sospita contínua que enraria l’ambient i complicava les relacions personals.

Els guerrillers havien cobrat força amb les derrotes dels alemanys i la caiguda de Berlín. N’hi havia que, després d’haver lluitat contra els nazis a França o Rússia, travessaven els Pirineus a peu i, de la manera que podien, amb documentació falsa, arribaven als seus pobles o a l’indret on els enviaven les organitzacions de l’exili. Organitzaven o reforçaven els grups de combat per atacar aquells que col·laboraven amb els falangistes.

Ho vàrem anar comprovant a mesura que passaven els dies. La nostra situació era compromesa i delicada. Després, molts d’anys més tard, vàrem saber que érem ben a prop d’una de les bases guerrilleres més importants de la contrada. Teníem el molí a menys d´un quilòmetre d’on estaven amagats els membres del maquis i nosaltres no ho sabíem, malgrat que el meu home i els germans ho sospitaven. Haguéssim estat cecs de no veure aquelles ombres misterioses que passaven prop del molí. Teníem les nostres sospites, però no podíem saber si eren membres dels escamots especials de la Guàrdia Civil. Aquestes unitats es disfressaven de pagesos, de pastors o de llenyataires. Anaven d´un poble a l’altre amb càrregues de llenya o pins fent veure que negociaven la venda de fusta per a les industries del moble de València o combustible per als forns.

Responíem al “bona nit”, amb certa por, sense poder saber mai qui era qui ens saludava o a qui responíem nosaltres.

Em parlàvem al costat de la llar, mentre sentíem els trets dels enfrontaments amb la Guàrdia Civil.

-Hi ha combats prop del castell. Demà sabrem qui ha guanyat.

Guanyàs qui guanyàs, al matí tothom ho sabria. Si els morts eren guerrillers, els deixaven uns dies al bell mig de la plaça, allargassats, amb un rètol damunt el pit que deia “Bandolero”. Els cans s’hi apropaven i compixaven els cadàvers foradats per les bales o destrossats per les bombes de mà. Volien que la vista pública dels morts servís de lliçó, perquè hom s’adonàs del que significava oposar-se a Franco. Cercaven els maquis com els assenyats cans eivissencs van rere les llebres. Torturaven els pastors, els carboners per tal de trobar informació per saber per on capllevaven. Aleshores ajuntaven la majoria de forces de la comarca i, sense demanar que es rendissin o deixassin les armes, la feina era matar-los allà on els trobaven, sense presoners. En alguns pobles, la Guàrdia Civil no volia enterrar els guerrillers morts. Deixaven que els cossos es podrissin a la vista de la gent. Cap familiar podia apropar-se a tapar els cadàvers amb un llençol o portar-los al cementiri. Els sacerdots no els volien enterrar en lloc sagrat. Normalment, i vaig veure molts foguerons, els portaven al corral dels suïcidats i els cremaven amb petroli. El fum es podia veure des de molts quilòmetres de distància. Els sobrevivents, si és que en aquell combat algú havia pogut escapar del setge de la Guàrdia Civil, els que encara romanien amagats a les muntanyes, podien contemplar la columna de fum que pujava, amenaçadora, vers el cel. El fum certificava quin seria el destí final d'aquells que havien gosat agafar les armes per lluitar contra el règim. Arreu se sentia l´olor de carn cremada mesclada amb petroli. Si el vent bufava en direcció al poble, la gent s’havia de tapar el nas amb un mocador. Durant unes hores llargues, eternes, no senties la flaire dels pins o el romaní del bosc.

Sovint detenien la dona, la mare, els fills dels que havien estat caçats per la Guàrdia Civil. Se sabia de gent que havia mort a les casernes a conseqüència de les pallisses o a la presó, on eren condemnats a llargs anys de presidi per haver donat suport a la guerrilla.

Plors a les cases dels morts i flaire de carn cremada.

Tenia ganes de vomitar.

Em vaig negar a anar a missa, a ajuntar-me amb aquells falsos beats que vivien, panxacontents, indiferents al sofriment de la població. Hipòcrites que es donaven copets pel pit, però que fruïen intensament en veure com mataven els guerrillers.

Tant m’era el que pensasin les senyoretes del poble. Jo no les saludava quan ens topàvem pel carrer. Elles tampoc no em dirigien la paraula perquè m’havia casat amb un republicà i ningú no sabia si el dia menys esperat també tocarien a la porta del molí per anar a cercar-lo.

Un dia havia davallat al poble per deixar una carta per a la família. Els vidres de la finestra de correus eren tancats. Els pocs clients que eren en la petita habitació, als baixos de l’Ajuntament, miraven en silenci la columna de fum que s’enlairava fins als núvols. De cop i volta, talment caigués una pedregada o una poderosa calabruixada, vaig notar com les espurnes del fogueró copejaven els vidres. Tothom escoltava en silenci la sinistra i inesperada música. Mai no havia sentit tan dins meu la pena i el dolor. Jo no coneixia de res els guerrillers que cremaven en un corral dels afores. Però les seves cendres em parlaven i les veus que sentia, els cops contra els vidres, em xiuxiuejaven en la mateixa llengua del meu marit i em feien arribar, des de l’univers dels desapareguts, una munió de somnis inabastables, un univers esplendent d’idees de justícia i llibertat que arribava amb les guspires del foc. Era el llenguatge secret de les cendres! La demostració que res podia fer callar la veu del poble! Per un moment vaig creure en la reencarnació, en la transmutació dels cossos i les ànimes. Aquell renou era com un Morse invisible, com les paraules d´una telegrafia sense fils escrivint un missatge que només uns pocs sabíem llegir, copsar-ne el significat. O potser era tot el poble el que sabia llegir en les cendres que escampava el vent? Per què callava la gent, per quins motius els tallers havien deixat de treballar, què era el que feia que no es sentís el soroll del martell del ferrer?

Se sentien gemecs desesperats en una casa del costat.

Un home molt vell que era al meu costat digué, sense baixar gens ni mica la veu, com si parlàs per a ell mateix.

-Són els plors de Maria Antònia, la dona del sabater. Tota la vida treballant de sol a sol, fent jornals a les cases dels rics per ajudar l’home i poder surar la filla que ara crema, al corral, amb els que fa uns dies matà la Guàrdia Civil. Mercedes López Sánchez, 24 anys. El seu company morí en la conquesta de Terol. Era soldat de la XXII Brigada Mixta, la que comandava el capità Francisco Galán, el germà de Fermín, l´heroi de la revolta de Jaca.

Si qualque falangista l’hagués sentit pronunciar la paraula “heroi” referint-se a Fermín Galán, l’hagués pogut matar d´un tret davant tothom i ningú no hagués demanat cap responsabilitat. Aleshores, la vida no valia dos rals i eren en mans del primer caprici dels guanyadors, d´una denúncia d´algú que et volgués perjudicar.

No solament morien guerrillers en aquells anys. També vaig veure guàrdies civils i falangistes, el batle, el secretari de l’Ajuntament, penjats d´un arbre amb un cartell que deia “Per haver col·laborat amb la dictadura”. O altres, morts per haver parlant i denunciat els guerrillers.

S’esdevenien fets molts estranys, membres de la guerrilla que, penedits, tornaven al poble. Jo vaig conèixer en Joan de la ferreria. Un antic cenetista que marxà a les muntanyes en acabar la guerra. Tothom sabia que era amb els maquis i la gent del poble, d’amagat de les autoritats, li feia arribar una mica de blat, alguns diners, les millors tallades de la matança del porc a la seva mare. Però no tots els que havien marxat a les muntanyes eren capaços de resistir la duresa d’aquella vida. Jo ja era al poble quan un dia el meu home m’indicà que el fill del ferrer havia tornat. Anava ben vestit, sense rastre de tortures ni patiments. També es veren alguns detalls que no passaren desapercebuts en una època curulla de misèries i dificultats. De sobte posà cortines noves a la casa de la mare, i la fusteria començà a bastir tota una sèrie de mobles nous, prou cars per a una persona a la qual no se li coneixia cap mena d´ingrés i que, en altres circumstàncies hauria d’estar mort per haver col·laborat amb el maquis o, almanco, tancat a la presó. Em sobtà que ningú del poble el saludàs, exceptuant els falangistes i el rector, quan el trobaven pel carrer.

El meu home em digué:

-Ha traït els de les muntanyes. No gaudirà gaire del que li han donat per haver denunciat els nostres. És un home sentenciat. Quan menys ho esperi, rebrà dos trets al cap. Ja no hi haurà mai calma per a ell. Tot el que li resti de vida haurà de vigilar les ombres, el soroll del vent. Els arbres, les roques, l´ombra de les cases poden amagar els guerrillers a l’aguait. I els amics de la infantesa que ja no et saluden quan ensopeguen amb ell pel carrer. I la primera al·lota, aquella noia amb qui sortia a passejar quan tenien quinze anys i que ara, en veure’l li escup als peus com a senyal inequívoc de tot el menyspreu que sent per ell. Fins i tot la Guàrdia Civil que li ha donat una pistola perquè pugui protegir-se, el saluden sorneguers, com si pensassin: “Quin miracle, encara no l’han mort! Ja no poden trigar gaire”.

Els sogres varen ser els primers que ens aconsellaren regressar a Mallorca. Malgrat no poguessin portar el molí, podien defensar-se amb les quatre coses que sembraven a l’hortet. I tenien el corral, amb gallines i conills. Tanmateix, el moldre ja no donava com en el passat. Començava a ser un negoci ruïnós. Amb la guerra, els pobles havien quedat despoblats. Els camps, ara abandonats, eren a mans de falangistes i requetès que es feien amb les propietats dels republicans. Quin negoci, la guerra! Sovint pensàvem què havíem de fer davant una situació tant preocupant. Malgrat que no hi havia cap acusació concreta contra la família del meu home, la situació no deixava de ser angoixosa. La més mínima sospita de col·laboració amb el maquis ens hauria pogut costar la vida. I jo tampoc no n’hauria sortit ben parada, per molt que tothom sabia que “la mallorquina” just acabada d’arribar al poble, era filla d´una coneguda família conservadora.

Començàrem a pensar seriosament en les recomanacions dels sogres. Em resistia a prendre aquella decisió. Ja havia començat a estimar una terra que havia fet meva des del moment que vaig conèixer el meu home. Els turons, les muntanyes, les valls que descobríem quan sortíem a trescar món, em tenien corpresa. El paisatge era tan diferent al Pla de Mallorca! Sentia que formava part dels humils llogarets que trescava a peu, dels rius; propera al pastor que ens feia compartir el bocí de pa, el formatge que tenia. Els al·lotets desvalguts que compareixen pel molí a cercar unes grapades de blat, mig quilo de farina, ja eren com si fossin fills meus. Donar suport als fills dels republicans morts o represaliats no era ben vist, entre les autoritats de la contrada,. M´era ben indiferent el que poguessin pensar de mi les esposes i filles dels caps de Falange! Havia fet nombroses amigues entre les dones que anaven a rentar la roba al riu, just al costat del molí. Un dia que rentàvem a la vorera del riu, Joana, una veïna que perdé l´home a la batalla de l’Ebre i que, amb dos fills petits, sobrevivia fent alguns jornals pels rics, em féu unes confidències que em sobtaren.

-Va ser una alegria poder tornar a veure sa i estalvi el fill de la Mònica. En acabar la guerra arribà la notícia que l’havien tancat a Alacant. Algú el va veure entre la corrua de presoners que eren portats, a cops, a punta de baioneta fins al camp d´Albatera. Altres digueren que l´havien mort els falangistes que anaven a caçar rojos als centres d´internament. Posteriorment la teva sogra ens digué que era a Porlier. Informacions procedents del Socors Roig clandestí! Porlier és una de les presons més sinistres de Madrid. No volguérem preocupar la Mònica, però tothom imaginava el pitjor. Finalment ens assabentàrem que era a Mallorca. Els germans anaren a veure'l per la primavera del 41. En tornar ens tranquil·litzàrem. Semblava que es trobava prou bé i no hi havia cap acusació greu en contra seva. La família del teu home no havia tengut morts a la guerra. Jo no havia tengut tanta sort. El que més ens sobtà, quan comparegueres pel poble, va ser la teva alegria, la felicitat que traspuava el teu rostre. No podies amagar la joia que t’emplenava quan passejaves agafada de la mà amb el fill de la Mònica. Que en el poble hi hagués una persona jove, rient! Com abans de la guerra i de totes les desgràcies! Feia anys que no havíem vist riure ningú, excepte els falangistes. D´entre els nostres, ningú no reia. El pes de la derrota i la repressió queia, com una llosa damunt la gent. Quina enveja més sana, en constatar l´alegria que portaves dins i que et vessava pels ulls! Va ser com si un raig de sol fes desaparèixer la fosca més densa. Tu no te n’adonaves, la teva vitalitat produïa ones de calor que ens feia confiar en l’endemà, a tenir esperança en l’arribada d´un temps millors.


Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (I)

pobler | 02 Octubre, 2019 13:59 | facebook.com

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (I) -


Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans. (Miquel López Crespí)


De nit no hi havia llum a cap poble de la comarca. Fèiem de moliners i els pagesos dels voltants ens duien el blat a moldre. Els camperols pagaven la feina amb sacs de blat, amb sucre i, quan en tenien, amb mel. Fèiem uns grans torrons amb mel i sucre i els posàvem a refredar sobre muntanyes de neu: sempre recordaré aquella neu tan blanca, el fred que gelava. M´arraulia a prop del meu home i ell em donava calor agafant-me, ben fort, entre els braços. Sensació de joia i de felicitat absoluta. La vida, l´existència d´una persona cobra sentit si hom pot gaudir de moments semblants. Per rentar-te els matins, primer havies d'encendre foc i fondre l'aigua glaçada. No record d´on ni com aconseguíem el cafè. Eren temps de privacions. El meu home, reia, sense voler contestar-me quan li ho demanava. Què hauria pagat, on l´havia anat a cercar, a quins deutes s´hauria compromès per trobar-ne un paquet? De bon matí, el marit feia una bona cafetera i em portava el desdejuni al llit. Pa torrat al caliu, pernil, pastissos fets al forn del molí. Teníem dos cans i tres moixos que anaven a lloure per la casa i, en sentir la flaire de la pitança, deixondits, pegaven un bot damunt el llit i em disputaven les menges. Aleshores em quedava mirant per la finestra; tot era blanc, blanc a molts de quilòmetres al voltant. Quan feia sol arribava a fer mal als ulls. Com les façanes emblanquinades de les cases d´Alcanada, a Mallorca. El mateix esclat brillant de claror en la retina. De sobte, recordava els estius al xalet de l´oncle Miquel Crespí. Les ulleres de sol que em va regalar, enveja de les amigues de la meva edat. Ningú no portava aleshores ulleres de sol. Capricis de rics. En el molí vivíem bé malgrat que, arreu, tan sols veies dones endolades, dones amb l'home o el fill mort a qualsevol trinxera. Famílies on quasi tothom havia estat afusellat. Quina angoixa i profunda tristor en el rostre dels sobrevivents! Mai no havia vist tanta gent endolada! També hi havia exiliats patint a França, Mèxic, Rússia, qui sap! Nosaltres vivíem la lluna de mel i la nostra felicitat s´estroncava en adonar-nos dels nins magres que ens allargaven la mà demanant almoina, un bocí de pa.

Arreu, cares fosques, trets en la nit, llàgrimes en els veïns que ens contemplaven, desesperats.

Molts de guàrdies civils, patrulles militars -això sí que ho tenc ben present en la memòria- una munió de guàrdies civils i patrulles militars pels pobles sense jovent, curulls de velles silencioses, talment estàtues tallades en pedra viva, amb interrogants a la mirada, demanant en silenci pel fill tancat a la presó, pels familiars que eren a les muntanyes.

El teu pare s’ho mirava tot amb els ulls esglaiats. De cop i volta, ara ho comprenc, copsava la grandària de la derrota.

Potser va ser un error provar de reconstruir la vida que havia portat al poble, retrobar-se amb la família i els amics, tornar a posar en marxa el molí de farina. Malgrat haver viscut a fons la repressió, pens que encara no havia copsat a fons els canvis esdevenguts als pobles, la ruptura que significà la guerra. Res ja no era ni seria igual. Ho havies de viure, palpar, contemplar amb els ulls les arestes de l´infern. No el vaig voler desanimar perquè jo era la primera que volia marxar de Mallorca. Una fugida envers el desconegut? El cert era que desitjava deixar al darrere el que havia viscut fins aleshores. Estava cansada, avorrida de tanta hipocresia i mentides, de la feina de sol a sol, dels rosaris de les Filles de Maria, dels sermons del rector, dels deures i obligacions de les afiliades d’Acció Catòlica, de no poder anar a ballar a la Plaça, de considerar la rialla un pecat, de les llambregades valorant la possible herència, la capacitat de feina dels meus braços. En aparença, una al·lota de casa bona tenia el món obert al davant. No era veritat. Hagués tengut l´univers a l´abast si els pares m’haguessin fet estudiar una carrera, a Palma o Barcelona. Així sí que hauria pogut guaitar el que hi havia més enllà de la creu del terme. Algunes de les meves amigues, amb menys possibilitats que nosaltres, estudiaren a l’Institut, a Ciutat. Jo vaig haver de deixar els estudis de seguida. Saber llegir i escriure, fer quatre números, ja era massa per a una dona del meu temps. L’església i les monges tampoc no eren cap suport per a la dona mallorquina dels anys vint. Ans al contrari, els sacerdots, des de la trona, predicaven que les al·lotes només s’havien de preocupar de la llar. Anar a missa, cosir, planxar, tenir cura de l’espòs i els fills. La resta era pecaminós. El pecat! Qualsevol fet, per senzill que fos, podia portar-te a l´infern: somriure, cantar, passejar amb els joves coneguts, anar al teatre, nedar, córrer, olorar les flors, gaudir del paisatge... què era el que no era pecaminós, condemnat per l'església? Una dona havia de caminar sense alçar els ulls del terra, sense mirar mai els homes directament a la cara. A les festes, per Sant Jaume, podies anar a veure la banda de música de l´Ajuntament si hi anaves al costat dels pares, sempre sota la vigilància de la mare. Anar a lloure, riure els acudits dels al·lots que t´anaven al darrere, tan sols ho podien fer les jornaleres, les filles de casa pobra, les noies que mai no serien admeses com a membres d´Acció Catòlica o del selecte grup de les Filles de Maria.

Ell vivia en preocupació constant pels pares, pels germans. Patia, en no saber què seria de la família sense el suport que sempre els havia donat. Feia el possible perquè no m´adonàs del que sentia, de les seves contradiccions internes. Però no em podia enganyar. Notava que, per dins, el rosegava un desig d’ajudar els germans. Abans de la guerra, el molí fariner era un negoci relatiu. Donava per menjar, per fer algun petit estalvi. Una economia de supervivència. La família feia funcionar el molí talment com al meu poble els pagesos sostenen la casa: tothom fent feina, contribuint a portar els horts o el negoci amb energia i dedicació absoluta. Portar la terra requereix l’esforç de tothom. Des dels més joves als més vells. En cas contrari la finca no pot funcionar.

La feina, al molí, era ben igual.

Marxàrem sense saber l’exacta fondària dels canvis esdevenguts amb la derrota de la República. Des de Mallorca, el temps que durà la Guerra Mundial, durant els anys que romangué en el camp de treball, ho podia endevinar. Eren intuïcions. Arribaven notícies fragmentàries. Els presoners, mitjançant les informacions proporcionades per les noves remeses de condemnats, talment aquell que va ajuntant les peces d´un trencaclosques, anaven reconstruint el que s’esdevenia als seus pobles. Així i tot, era una lleugera aproximació del que passava de veritat. Quan algun estiu els germans anaven a veure’l al camp, li ho explicaven. Per això sabia quants amics havien mort en el front, eren a la presó o havien estat afusellats. Eren noves dels escapats a França, al Marroc. Li feien arribar noticies dels que preferiren tornar a agafar les armes i anar a les muntanyes. El maquis actuava intensament en aquella zona fronterera amb València. Ningú no desconeixia que hi havia forts enfrontaments entre els maquis i la Guàrdia Civil.

Els germans ens havien contat el que s’esdevenia al poble. Així i tot, malgrat les informacions de primera mà, des de l´illa no podíem saber com es vivia el dia a dia a Castella. Ha estat necessari el pas dels anys, que morís Franco i que alguns joves historiadors volguessin investigar el paper de la guerrilla a la postguerra, per copsar el que de veritat s´esdevengué, la càrrega de sofriment que comportà la desfeta republicana i la magnitud de la repressió. Ningú, encara que visqués en aquells indrets, podia saber el que de veritat s’esdevenia a les muntanyes.

Amb na Mònica, la mare, hi restaven els dos germans del meu home. El molí era als afores, just on començava la serralada que, poblada de pins i vells roures, pujava fins a tocar el cel. Mai no havia vist muntanyes tan altes! Les nostres, a Mallorca, fins i tot el Puig Major, semblaven turonets davant l’altura de les altíssimes formacions rocoses que tenia al meu davant. Univers de boscúries impenetrables, poblades solament per colles de carboners i llenyataires, que havien quedat quasi despoblades després de la guerra. Les terres havien estat col·lectivitzades per la CNT i la UGT. La cooperativa de carboners s’encarregava d’enviar carbó als habitants de Madrid assetjats per les tropes franquistes i, una bona part de les colles de joves llenyataires, eren a les milícies. Molts ja no tornaren i els pocs que sobrevisqueren a la guerra, foren afusellats en els quaranta.

En arribar poble i durant les primeres setmanes, tot foren descobriments. Un món nou, desconegut, talment un llibre obert, s´obria davant els meus ulls. Aquelles valls i serralades eren plens de pobles abandonats, de mil·lenàries esglésies en runes, de castells d’altes torres damunt d’increïbles altures, bastits en els llocs més inaccessible dels roquissars.

Lluna de mel en plena postguerra.

Provar de ser feliços quan la majoria plorava els morts.

Els absurds de la vida!

Una felicitat quasi perfecta si no hagués estat per la difícil situació que es vivia sota el signe d’una postguerra que semblava no finiria mai.

Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans.

El meu home m’ho explicava, content d’haver pogut retrobar novament els amagatalls secrets de la infantesa, les terres que conegueren els primers jocs o les caminades, amb el seu pare, per anar a comprar carbó o portar carregaments de pedres, dels edificis senyorials en runes, per fer cases per als pagesos.

Se’n reia, sorneguer, del final que havien tengut els grans palaus, les lloses bellament cisellades de les tombes de ducs i marquesos.

-Davant la fam i la necessitat no hi ha art ni joia arquitectònica que valgui –em deia, palpant amb les mans els relleus finament treballats de les columnes del claustre abandonat, les estàtues cobertes de verdet de vells cementiris envaïts per les arrels i els arbres dels boscos.

Després d´un silenci atent, afegia, amb veu tranquil·la:

-Pensa que aquests homes havien viscut abandonats de la mà de Déu durant generacions i generacions. La picota enmig de la plaça els recordava quin havia estat el destí dels avantpassats, dels nostres avantpassats! Segles de treballar de sol a sol pels senyors, patint sota el domini de l’església, útils tan sols com a carn de canó per a les guerres de l’imperi, per anar a morir a Amèrica o a Flandes o, en cas d’expressar la més mínima protesta, engrillonats en una galera de per vida. I, els que romanien al poble, fent feina al camp, tenint cura dels ramats dels marquesos, portant el producte de l´esforç quotidià al pati del castell per rebre a canvi una petita almoina.

Des dels amplis finestrals sense vidres, sense portes, fitant el pla i les muntanyes des d’aquelles àmplies sales abandonades, continuava dient-me, submergit enmig de la munió d´esplendents records que el dominaven:

-Per què ens hauríem d’estranyar que no tenguessin cap mena de respecte per servar l’herència arquitectònica dels que consideraven els seus botxins? Durant dècades, les pedres dels palaus en runes, els blocs de granit i marbre dels castells i convents foren transportats amb carro fins a les planures on vivia el poble i serviren per anar bastint els humils habitatges de la pagesia. Sovint, professors de ciutat s’espantaven, en veure les làpides de marbre emprades per fer abeuradors per a les vaques, solls per als porcs. Potser era una forma instintiva de venjança. El treball realitzat per un antic familiar del moliner o del carboner ara, segles després, era útil als descendents per provar de sobreviure en el present.

Callava uns instant, i afegia:

-D´infant, amb la colla d´amics, en acabar l´escola, veníem fins a les esglésies en runes. En aquell temps encara podies trobar, pel terra, els tubs d´estany dels grans orgues destrossats. Els fèiem servir de trompetes d´una imaginària banda de música que interpretava desafinats concerts sense cap ni peus. Jugar d’amagatotis entre els tombes dels cementiris abandonats. Algun company, el més valent i eixerit, compareixia poc després amb la rentada calavera d´un mort ignot, qui sap si un antiquíssim familiar, els ossos del qual ara ens servien d´improvisada joguina. Quan més temps quedàvem entre les descurades tombes, més valents ens sentíem. Jocs per sentir-te home abans d´hora, malgrat la por viatjàs per dins i pugnàssim perquè ningú no se n’adonàs.

Imaginàvem les festes, la música antiga, les rialles de comtes i marquesos, poderosos, en els anys de màxim poder. I la picota enmig de les places plenes d’herba indicant el destí que esperava a qui gosàs oposar-se als desigs de qui manava. Un altiu univers que va desaparèixer, engolit per la voracitat dels anys. Què en restava de l´altiu poderiu basat en el treball dels pagesos i menestrals, en les expedicions contra els reialmes àrabs dels voltants? Algun porc senglar furgava amb el morro entre el fang dels grans salons senyorials que conegueren els àpats de la victòria sobre els sarraïns, les festes ofertes als reis de Castella o d’Aragó quan venien de cacera. Les serps niaven als racons de les llars ja per sempre apagades, sense caliu. Alguna vegada ensopegaven amb velles espases rovellades, inservibles canelobres que mai més no il·luminarien les alegries i misèries dels poderosos.

A vegades trobàvem algun pastor que coneixia l´home, que l´havia vist jugar, amb la colla d´amics per aquelles boscúries. Compartíem el pa i el formatge, asseguts a la gran pedra que sostenia la picota de la plaça abandonada, es passaven hores rememorant el passat, com era la vida abans de l’alçament militar. Sorgien novament els noms dels amics desapareguts, dels homes i dones que havien estat companys d´infantesa del meu home i que, a d’adolescents compartiren idees i esperances.

En parlar de l´Ateneu, de la venguda al poble de Federico García Lorca i els actors i actrius de La Barraca, baixaven la veu, mirant endavant i endarrere, com si, de sobte, pogués comparèixer la Guàrdia Civil.

A la tardor el temps era inestable i, setmanes abans de les grans nevades, el vent i els aiguats queien sense interrupció formant rius en els indrets menys inesperats. Es desbordaven rierols, els torrents que davallaven de les muntanyes fins a les fèrtils planures que albiràvem des de dalt de les murades d’algun castell de la serra.

En ploure, ens agafàvem de les mans i corríem a refugiar-nos on podíem. Alguna de les cases abandonades, portes obertes a tots els vents del món, encara conservava part de la teulada i ens permetia protegir-nos del ruixat.

Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbònica

pobler | 01 Octubre, 2019 14:55 | facebook.com

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

«Anterior   1 2
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS