Administrar

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VI) La Tanca de Can Verdera

pobler | 11 Agost, 2019 21:39 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VI) La Tanca de Can Verdera -


Jo he estat testimoni d’una d’aquestes persecucions dels municipals. Fa uns dies, una colla de bestioles entrà a casa de madó Isabel, prop de la vicaria. Els municipals els trobaren quan sortien amb una senalla plena de menjar. Jo també vaig començar a córrer al seu darrere. Però al cap de quatre carrers ja anàvem tots amb el cor a mil. Impossible agafar-los! Des de la distància se’n reien de nosaltres. Ens feien jutipiris i, els més atrevits, s’abaixaven els pantalons i ens mostraven el cul! (Miquel López Crespí)


Malgrat l’esforç de les monges franciscanes i dels mestres i col·legis particulars que hi ha escampats per la vila, de cada dia es fa més patent la necessitat de bastir una gran escola pública que pugui donar aixopluc al gran nombre d’al·lotells albopassins que van a lloure pel carrer. Tots sabem el perill que pot representar l’ensenyament a mans de mestres descreguts com els de l’Escola Moderna, d’infausta memòria. Sortosament, després de l’execució del propagador de mentides i blasfèmies contra el paper salvador de la Santa Mare Església, l’ateu Francesc Ferrer i Guàrdia, es hora de pensar a tenir cura dels centenars d’al·lots i al·lotes que no tenen on anar per aprendre les primeres lletres.

Tots sabem el perill que representa una educació mal encaminada que obri les portes del jovent al vici i a les idees dissolvents que arriben de Barcelona, Madrid i l’estranger. Però Albopàs, sense cap mena de dubte, necessita amb urgència la creació d’una gran escola que serveixi per a l’enfortiment cristià dels nostres infants. Malgrat el perill que pot representar que ens arribin docents amb idees liberals o socialistes, si estam atents a la seva tasca, si les persones educades i d’ordre, els bons catòlics, restem a l’aguait de qualsevol possible desviació en el camí d’una formació sana, els podem denunciar i, amb les proves recollides a traves de pares i alumnes, es poden foragitar del poble. I encara més: amb un report ben fet enviat al ministeri d’Ensenyament, a Madrid, podem aconseguir que dimiteixi de la carrera de mestre, anul·lar el títol i en cas necessari enviar-lo a una presó de Ceuta, Melilla o la Guinea. L’espasa justiciera de sant Miquel és aquí, sempre al nostre costat per emprar-la en la defensa de la Fe i els bons costums.

No pot ser que encara avui, avançant en el segle XX a una velocitat vertiginosa, ens trobem tants d’al·lots jugant tot el dia pel carrer, aprenent només a blasfemar i barallar-se entre ells. Els pares, enfeinats en la tasca de conrear els horts, no en poden tenir cura. Al camp, els més petits són una nosa, un greu entrebanc per a la feina quotidiana. Si els deixen a casa amb gent d’edat avançada, persones que no poden seguir els seus jocs ni, molt manco, fer-los obeir, fugen, s’ajunten en colles de nins i nines anant a lloure fins que a la nit arriben els pares de sa marjal. Les monges no tenen prou places per atendre tot aquest exèrcit feréstec que corr i tresca sense descans. Sempre afamegats, entren a les cases que troben obertes i corren per cuines i rebosts a la recerca de botifarrons, sobrassades, el que hi troben de mengívol. Els més agosarats roben el pa del rebost per a portar-lo a casa. Qui pot controlar un ramat desfermat com aquest? Amb tres municipals per posar ordre pels carrers no n’hi ha prou.

Jo he estat testimoni d’una d’aquestes persecucions dels municipals. Fa uns dies, una colla de bestioles entrà a casa de madó Isabel, prop de la vicaria. Els municipals els trobaren quan sortien amb una senalla plena de menjar. Jo també vaig començar a córrer al seu darrere. Però al cap de quatre carrers ja anàvem tots amb el cor a mil. Impossible agafar-los! Des de la distància se’n reien de nosaltres. Ens feien jutipiris i, els més atrevits, s’abaixaven els pantalons i ens mostraven el cul!

Inútil que a la nit, quan tornen els pares de la dura feina, els municipals hi vagin per informar la família dels malànimes de les malifetes del petit salvatge. Malgrat els testimonis que puguem aportar els guàrdies o jo mateix, ens topam amb un mur de silenci. Els pares afirmen que aquell dia els al·lots eren amb ells als horts i ho confirmen els veïnats del carrer. Tothom confabulat contra els vigilants i el vicari! Ens trobam davant una murada eriçada de punxes. Observant el rostre cansat dels pares, fent una simple ullada a la misèria que pobla aquestes pobres cases, arribes a pensar si no deu ser la mateixa família, els veïnats, qui envien els petits dimonions a robar queviures! Potser els robatoris de la prole són una forma de supervivència fins que el pagès porti l’anyada al magatzemista. Qui sap si pensen que val més menjar pa robat que no pas anar de portal en portal demanant unes patates, els ossos que llancen als cans les famílies riques.

Jo no sabia si riure o plorar! L’abandó i la fam els havia fet ser com eren. Els al·lots de casa bona no eren igual. Sempre a recer de la família, ben vestits i clenxinats, acompanyats per la criada a l’escola de pagament, eren ben educats.

És molt fàcil de comprendre. La majoria de vegades, els progenitors de l’al·lotea que va a lloure no tenen prou diners per a pagar un mestre particular. No hi ha solució si no es porta endavant la tasca de construcció d’escoles que necessita Albopàs.

Ho hem discutit amb el rector i amb el batle, el jove Miquel Crespí i Pons de Can Verdera, que d’ençà fa uns mesos porta endavant el nostre ajuntament amb encerts remarcables. El batle està d’acord amb la necessitat que té Albopàs de bastir un gran edifici per a una Escola Graduada on els infants puguin aprendre les primeres lletres, matemàtiques, la història de la nostra pàtria, hereva d’un imperi que dominà el món i fou la capdavantera del catolicisme, enfrontat sempre als infidels sarraïns i la maledicció luterana i anglicana.

El jove batle ofereix fins i tot una gran propietat familiar, sa Tanca de Can Verdera, per a bastir-hi l’edifici que canviaria per sempre més la vida i el futur dels albopassins en contribuir a formar homes com pertoca, lluny de la barbàrie del carrer, de la blasfèmia i, vés a saber, de possibles robatoris a la sagrada propietat, base de tota cultura i fonament de les nacions.

El batle Miquel Verdera és un home de provat catolicisme, un jove que conec d’ençà que era escolanet de la nostra església, religiós, amant dels nostres costums i tradicions i alhora un esperit coneixedor de les necessitats urgents que té Albopàs.

El jove Verdera, tot i el seu accentuat espanyolisme basat en la defensa dels alts valors morals de la raça que portà l’Evangeli i la Salvació a un continent, és també un estudiós que pot donar lliçons a qualsevol catedràtic d’aquests que només estudien per aprovar i en tenir el títol obliden el que han après.

Ben al contrari. A diferència dels que només han estudiat, o comprat el títol, el pots trobar a qualsevol hora llegint, estudiant les matèries més curioses i estranyes que hom pugui imaginar: des l’aprofundiment en la història de l’Església fins a l’estudi de les darreres recerques científiques. Sovint, la seva àmplia i extensa cultura fa que l’hàgim de consultar en nombroses matèries totalment desconegudes per a nosaltres.

Aquests dies em sobtà el seu perfecte coneixement de l’obra del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, pare d’una necessària regeneració moral personal i col·lectiva. Fins i tot persones de la categoria intel·lectual, de la vàlua d’un Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Mossèn Antoni M. Alcover o jo mateix l’hem escoltat sempre amb summa atenció i après d’algun dels seus suggeriments sobre la defensa del cristianisme, amenaçat sempre pel liberalisme.

Mirant cap enrere el record seriós, el primer a arribar a la sagristia quan li tocava atendre les necessitats de les misses, bateigs i enterraments. Un jove alletat a la llar dels Verdera, centre de trobades amb Miquel Costa i Llobera i els mestres i gent d’ordre d’Albopàs. Una família que sempre s’ha destacat per la seva religiositat. Una de les primeres del poble que es va subscriure de seguida a la nostra publicació, Sa Marjal, propagadora de la bondat de resar cada dia el rosari, d’integrar les al·lotes albopassines en alguna de les nombroses organitzacions catòliques de la vila. Encarregada igualment d’organitzar les peregrinacions a Lorda i Fàtima, essent casa seva un far de llum en la defensa aferrissada de les idees salvadores del catolicisme i la fe cristiana.

Em ve a la memòria una anècdota de quan era infant. Un dia, ja fa anys, vaig sentir una cridòria dins la sagristia. Arreu crits i renou de mobles pel terra. Apressat, hi vaig anar de seguida i em vaig trobar enmig d’una batalla campal. L’escolanet de can Verdera, valent i decidit, s’enfrontava a tres dimonions que l’escometien amb cadires i la granera de les monges franciscanes. D’una ullada vaig copsar com arreu hi havia escampades munió d’hòsties sense consagrar. Vaig agafar per les orelles els tres escolanets i els vaig treure al carrer. Abans que en Miquelet de Can Verdera m’ho explicàs jo ja sabia el que havia passat. Era una brega en defensa de les hòsties sense consagrar! El futur batle d’Albopàs trobà en plena feina els bergants que, des de feia temps, entraven d’amagat a la sagristia i hi feien de les seves!

Jo ja sabia que els escolanets feien malifetes semblants. Dolenties d’al·lotells. Uns infants sense coneixement. Potser els delia molt més creure que m’enganyaven que el mateix fet de menjar-se les neules que arrodonien les monges al convent. Però el que ara em sorprenia era la valentia del jovenet de can Verdera. Mai no hauria pogut imaginar que un al·lotell prim i magre, de poca alçada, s’atrevís a enfrontar-se amb aquella feresta colla de personetes molt més grans que ell.

Una vegada salvat de l’endemesa, escapats com a dimonis els gorans que l’havien atacat, el vaig portar a casa i na Catalina li rentà les ferides: dos traus al cap i unes bones rapinyades per braços i cames!

Li vaig regalar un parell de caramels i, per explicar a la família el seu valor i decisió, personalment el vaig portar a casa seva al carrer de la Muntanya. Els pares m’escoltaven amb summa atenció quan els vaig narrar el valor demostrat pel menut. Astorats, no arribaven a creure que el fillet s’hagués comportat com un heroi de les rondalles mallorquines.

Criat enmig d’aquesta gran família, servidor de l’església des de la infantesa... com no hem de tenir confiança en la gestió al capdavant de la Casa de la Vila del batle Verdera? He estat el primer a dir a tots aquells que posaven objeccions a la construcció de la nova escola que perdin tota mena de por. En mans d’un batle com aquest, la fe no perilla, cap idea perniciosa serà propagada des d’aquest bastió de la modernització del nostre poble. Ans al contrari, veurem com, a patir de la realització del grandiós projecte, els albopassins podran esdevenir els homes que la pàtria necessita.

La preocupació per bastir una escola a Albopàs és una lluita que ve de lluny. No fa gaire, remenant els vells papers de l’arxiu, em vaig trobar amb un document de començaments del segle XIX, una valuosa acta dels nostres antics Consellers de la Sala, que començava d’aquesta manera:

“En la Villa d´Albopàs del Reyno de Mallorca á 30 del mes de Agosto de 1818. Constituidos en la Sala Capitular de la misma los Sres. Dn. Pedro Crespí Bayle Real, D. Guillermo Serra, D. Antonio Sabater, y Dn. Miguel Cantallops Diputados y el Dr. D. Juan Serra Síndico personero. Dixo este: Señores uno de los principales medios para florecer un Pueblo y aun un Reynado es la educación de la Joventud, de ella depende la prosperidad y adelantamiento de las ciencias y artes y vienen a ser el lastre honor y gloria del estado. Los hombres sumergidos en la ignorancia constituyen un Pueblo grosero, indomito, incivilizado é inepto para el estado y religion, porque governados y dirigidos por su propio y tosco capricho no se puede jamas cabalmente alcanzar que comprendan el honor, el merito}y sujecion que se merecen las leyes politicas economicas y Christianas...”.

El preciós document s’estén en les més diverses consideracions i ens fa veure com aquells honorables consellers de la Sala ja tenien les mateixes preocupacions que tenim ara. Com si l’època fos la mateixa. Idèntiques les necessitats de tenir cura del nostre jovent.

Continuo llegint i vaig copsant les similituds amb el present, malgrat que avui dia, per la preocupació constant de l’Ajuntament, ja no tenim enmig del carrer tota la població en edat de ser escolaritzada. Parlen les veus del nostre passat:

“Veo con arto dolor todos los días mas de 600 jovenes sumergidos en la ignorància y ociosidad antes que sus padres puedan darles destino en la labor campestre superior aun a sus tiernos miembros. Los miro de continuo por la Plaza y calles jugando mesclados muchachos con muchachas sin ocupación alguna no aprendiendo nada que falta de sugecion, desvios, blasfemias y malas costumbres”.

Na Catalina, sempre atenta, m’ha portat una tassa de til·la. Comprova si el braser té caliu i després d’assenyalar el rellotge per tal que m’adoni que és molt tard, marxa cap a algun dels seus treballs nocturns. Possiblement es posarà a brodar fins que comprovi que he deixat els llibres i vaig a dormir. Quina vigilància, Senyor meu! Quin control més absolut!

És evident que no sabria arreglar-me sense el seu suport. Els deu anys de seminari només serviren per ensinistrar-nos en la típica formació dels sacerdots. Mai no ens ensenyaren a cuinar, netejar una casa, cosir. Just sabíem fer el llit! Embogit pels estudis, pens que mai vaig demanar-me qui netejava les aules, les amples cambres dels dormitoris. Qui ens feia el menjar, preparava la taula, escurava els plats? Res de tot això passava per la nostra imaginació. Només ara, quan he necessitat suport en arribar com a vicari a Albopàs, m’adon de com mutilaren moltes de les nostres capacitats per a enfrontar-nos amb la vida. És aquí, veient els camps albopassins, quan m’adon de la feina que es necessita per a sobreviure, la suor que comporta tenir un bocí de pa a taula.

Albopàs viu una intensa època de progrés i modernització malgrat la manca d’equipaments escolars i sanitaris. El pagès encara s’estima més d’anar a l’herboristeria que no pas a l’apotecaria per a adquirir les metzines necessàries amb què provar de guarir les malalties. Però en les meves passejades per sa Marjal veig com dia a dia els homes i les dones treballen incansablement, fent pous per a trobar venes d’aigua amb què regar la terra. De sol a sol, sense descans, sense sortir de les fondàries obscures on amb el picassó treuen pedres a la recerca del tresor amagat. Arreu s’alcen molins, es basteixen safareigs. Horts abans dedicats als arbres fruiters i ametlers ja comencen a ser preuades terres de regadiu.

Què sabia jo, tancat tants d’anys al seminari, el que era la feina camperola? Altres sacerdots, els que s’estimen més romandre a les taules dels senyors de les possessions, moren sense saber el que costa la simple supervivència d’una família. No sé per quin motius, els pares del Seminari no ens feien excursions per a conèixer un poc la realitat que ens envolta. No estic gens d’acord amb la majoria de les nefastes pràctiques de l’Escola Moderna, però vista la meva absoluta inutilitat per a les coses pràctiques sí que hi coincidesc en la necessitat de sortir algun dia de l’estreta presó de les aules. Quin mal té sortir al camp per veure com floreixen els ametlers, com canten els pagesos a l’hora de la sega, o per a collir figues, sembrar les mongetes? Sí; també blasfemen i aniran a l’infern si no demanen perdó per aquestes brutícies que surten dels seus llavis, sense cap dubte. Però quan el temps acompanya i a l’estiu, a l’horabaixa, comença a bufar la fresqueta provinent de la mar, podem sentir les belles tonades pageses, la veu aspra dels homes i, també, espectacle impressionant si coincideix amb una brillant posta de sol, el cant de les dones, alçant la veu com si oferissen a Déu la suor del seu esforç.

La ignorància ja no serveix de res. Hem de ser conscients que la vila, avui amb una majoria de persones sense cap mena de formació, amb multitud de pagesos que no saben llegir ni escriure, no pot progressar. Hi ha res de més trist que veure com la gent que ens envolta ha de recórrer a un escrivent, sovint pagant, perquè li redacti la carta que ha d’enviar al fill que fa el servei militar lluny de Mallorca, els familiars que són a Xile, Cuba o Argentina? Signar amb una creu damunt el paper! És l’únic que saben fer. Quan a l’església repartim els fulls amb les oracions, des de la cadira gran de l’altar major, els he vist mirar amunt i avall el paper amb les imatges de sants i les oracions. Alguns ploraven, entristits per no saber llegir. Quantes vegades no m’han dit que la pena més gran que tenien era constatar el trist futur que esperava als seus fills. “Com podrà portar els comptes, enfrontar-se als magatzemistes, si no sap sumar, restar, dividir, multiplicar?”.

Hi ha una sana necessitat de sortir de la ignorància. I l’església no ha de quedar enrere en la tasca de promocionar els feligresos, la pagesia i els menestrals que sostenen l’economia d’Albopàs. En cas contrari poden caure en mans de propagandistes socialistes i anarquistes que, amb l’excusa d’ensenyar els infants, utilitzin aquesta necessitat per a propagar les idees dissolvents que tots coneixem.


Llorenç Villalonga i el suport al genocidi contra el nostre poble

pobler | 11 Agost, 2019 13:02 | facebook.com

Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L'autoodi que destil·la l'hauria de fer sortir, amb segell d'urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l'anticatalanisme que amara l’atmosfera de l'obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama. (Bartomeu Mestre Sureda a VilaWeb)


MORT DE DAMA: un pamflet per desmitificar


balutxo | LITERATURA | dijous, 7 de febrer de 2013 | 22:24h


L'any 1931, just abans de la proclamació de la República, es publicà Mort de Dama, la primera novel·la de Llorenç Villalonga, una de les obres que, tot i evidenciar una manifestació clara d'autoodi, encara ara i incomprensiblement sol imposar-se com a lectura més o menys obligatòria a les escoles de secundària. Originàriament es publicà amb nombroses incorreccions ortogràfiques i incoherències en el registre, malgrat haver disposat d'un bon corrector a l'ombra que no va ser respectat per l'autor. L'obra va prendre volada a la meitat dels anys 60, a rebuf de la publicació de Bearn.

El mes d’abril de 1931, en el mateix exemplar de La Nostra Terra que saludava la proclamació de la República, l’apartat Els Llibres es tancava amb aquesta notícia: “Signada per “Dhey” (Llorenç Villalonga) ha aparegut, en el petit món literari de Mallorca, una novel·la escrita en la nostra llengua, titulada “Mort de Dama”, de la qual en parlarem en el proper número.” A l'exemplar del mes de maig, signada per ASR (Antoni Salvà Ripoll, director de la revista), apareix la crítica anunciada: “Si abans de llegir aquest llibre no haguéssim ofert als nostres lectors parlar d’ell en el present número de L. N. T. ara que l’hem llegit, ens resoldríem possiblement a passar-lo en silenci.” Descriu l'autor amb “la mania obsessionant que té a tot quant considera localisme”. La crítica conclou: “Déu el guardi de caure en el que atribueix, en grau superlatiu i amb marcada complaença, a un dels més destacats personatges simbòlics del seu llibre, tan poc real com carregat d’espícies per la fòbia de l’autor.” Aquest paràgraf resulta premonitori, perquè com a irònica paradoxa, o allò que s’anomena justícia poètica, Villalonga seria reconegut gràcies a la “limitada, estreta i provinciana” llengua catalana que tanta aversió li provocava.

Sembla evident que, en la figura estrafolària d’Aina Cohen, Antoni Salvà hi va veure (o li feren veure) la de la seva germana Maria Antònia. Excepte la condició xueta del personatge, molts de trets de la caricatura són coincidents: dona, lesbiana, poetessa i terratinent. No obstant, com han assenyalat els autors que validen les reiterades negatives de Villalonga d'haver escarnit la poetessa, sembla que el retrat representa més la personalització de l’Escola Mallorquina i de la revista La Nostra Terra. En allò que coincideixen els autors que han analitzat l'obra (Damià Ferrà-Pons, Manuela Alcover, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover...) és en veure-hi reflectits els prejudicis antixuetes i misògins de l’escriptor.

Mort de Dama constitueix una sàtira exagerada, un sainet deformador, una caricatura burlesca, esperpèntica, pamfletària, provocativa i, sobretot, molt injusta que fa llenya de l'arbre en extinció de la burgesia més decadent i, amb un especial sadisme i escarni, dels valors culturals que defensaven els intel·lectuals de La Nostra Terra. Joan Melià, arran d'un dels muntatges teatrals de l'obra escrivia: “Villalonga va decidir, des del menyspreu, fer una descripció sarcàstica i provocativa, sovint injusta i gens innocent, de la societat mallorquina.” (Diari de Balears, 19-III-2009). Josep Massot i Muntaner ja havia definit el llibre com: "un pamflet adreçat, en bona part, contra el grup de LA NOSTRA TERRA” (Cultura i Vida a Mallorca). De cap manera, no es pot admetre com s'ha escrit que el disgust de Villalonga amb els que ell anomenava el “clan” fos pel rebuig que li feren a la novel·la, perquè, justament a l’inrevés, la novel·la era una manifestació més del rebuig de l’escriptor als que feien possible la revista, retratats a l'obra amb el nom del grup Bé hem dinat, amb la intenció burlesca de l’anècdota del rei en Jaume que explica com, després de la batalla de Santa Ponça, va dinar d’una cabeça d’alls i, després d'eructar, va dir aquelles tres paraules que, segons una tradició incerta sense cap ni peus, donaren nom al llogaret de Bendinat.

Villalonga projecta la visió d'una contradicció permanent. Resulta paradoxal que, formalment, usi els mateixos tics de rialla fàcil del teatre costumista per criticar el regionalisme: “El regionalisme, com fa alguns anys les «goyescas» de Carmen Flores, es prepara amb recepta, igual que una salsa. Picant una branca florida d’ametller amb un bocí de pagesa típica, mesclant-hi dos brots d’alfabreguera i deixant-ho coure vora la llar, mentre sonen els boleros i la cuinera canta Sor Tomaseta, surt un guisat – que es pot servir dins un plat de majòlica, damunt unes estovalles de roba de llengües – de tan fàcil digestió que el toleren fins els infants de pit i que les senyores més senyores no desdenyen de tastar alguna vegada.”

El llibre neix amb un pròleg de Gabriel Alomar que, a les següents edicions, seria retirat per l'autor, perquè el deixava en evidència: “Llorenç Villalonga és un cas curiós. Emportat per prejudicis de la seva educació artística, començà per ésser enemic de la nostra tendència catalanitzant. (...) Però tot seguit que ha volgut enfrontar-se amb una realitat vital mallorquina, ha sentit la impulsió ineludible d’usar el llenguatge únic que podrà donar forma i plasticitat a la seva fantasia. La funció li ha creat l’òrgan.” Llorenç Villalonga presumiria anys després que Gabriel Alomar, amb qui eren fills de cosins, havia apadrinat la novel·la. És cert que el polític i pensador, a les antípodes ideològiques de l'autor, va ser determinant per fer publicar l'obra en català.

Arran de la publicació de la novel·la, Villalonga va fer la primera denúncia pública contra unes hipotètiques amenaces que deia haver patit. Ho explica a la solapa de la primera edició castellana: “La primera edición de esta obra levantó una tempestad de enconadas protestas que llegó a adquirir temibles proporciones, hasta bordear el atentado personal.” L’exageració té poca credibilitat i constitueix una mostra de deliri i d’egolatria, quan no d'excusa de la seva agressivitat. Arran dels seus primers articles de combat durant la guerra, va insistir que era objecte d'amenaces. Tant en un cas com en l’altre, insinuava que els hipotètics autors eren els del “clan” de La Nostra Terra, una possibilitat gairebé impossible, perquè les inventades amenaces (mai no investigades) en temps de guerra responien a uns articles de Llorenç Villalonga certament intimidatoris i resulta impensable que alguna persona atemorida, d’entre les vertaderament amenaçades (algunes ja assassinades i altres en procés judicial sumaríssim), s’atrevís durant els primers mesos de l'aixecament militar a arriscar la vida amb un anònim. D’altra banda, Villalonga no va demostrar mai aquelles amenaces, tantes de vegades referides. Tot fa pensar, com en tantes altres coses que va fer i va dir, que capgirava la realitat de manera malaltissa. Amb Nuria Folch, Joan Sales, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel i d'altres que li arribaren a veure el llautó, aplicava la tècnica psicològica de tergiversar la veritat i invertir el rol per presentar-se com la víctima de les seves víctimes.

Miquel Villalonga definí així l'obra del germà: “era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor)”. Efectivament, per fer que aquella obra fos llegidora i entenedora, l’autor va haver de requerir els bons oficis d'un dels dos correctors de la revista (Jaume Busquets i Estanislau Pellicer), amb els qui coincidia a les tertúlies de la Casa del Libro. Lluny d’agrair la feina de salvar del desastre l’obra, Miquel Villalonga no va tenir manies de desqualificar i fer burleta d'ambdós correctors, tant d’Estanislau Pellicer, que havia retornat a Barcelona, com de Jaume Busquets: “En aquellos tiempos, el separatismo era inseparable de la Retórica. Afortunadamente, la Ortografía de don Pompeyo Fabra no estaba al alcance de todos los catalanes de Mallorca. A decir verdad, sólo dos la conocían; dos eruditos indiscutibles, que no tardaron en ser uno sólo, porque el otro resultó ser más catalán de Cataluña que de Mallorca, y un buen día se reintegró a su tierra, dejando a sus hermanos de Mallorca sumidos en orfandad ortográfica”. Miquel Villalonga considerava que aquella novel·la havia estat una fita clau per assenyalar la mort d’una època: “Mort de Dama puso el RIP funerario a la última señora isabelina de Mallorca (...). Al mismo tiempo que aquel mundo desaparecía – aquel piccolo mondo antico – un grupo intelectual capitaneado por Aina Cohen pretendía reemplazarlo. Dicho grupo carecía de vitalidad para subsistir, pese a los sueros de don Pompeyo Fabra, Farmacéutico Supremo de la Renaixença”. L’afirmació delata únicament el desig de l’acusador, perquè la revista va continuar, amb un alt nivell de qualitat i dignitat, durant més de cinc anys. Curiosament, deixant de banda l'apartat dedicat a la Poesia, els dos trets més característics de la revista varen ser la seva gran actualitat i la seva universalitat.

L’intent dels germans Villalonga de derrotar intel·lectualment La Nostra Terra va ser un fracàs absolut. El nivell de la revista, gràcies a la mà destra de Miquel Ferrà i de Joan Pons i Marquès, va incrementar-se, amb importants aportacions al pensament polític, la crítica literària, l'actualitat científica i la promoció de l'art i la cultura. Si finalment els seus enemics varen assolir l'objectiu va ser, únicament, a conseqüència de la rebel·lió militar. Només així va perdre la vitalitat per subsistir i va haver de callar per força i per la força. Per dir-ho sense eufemismes, La Nostra Terra no va morir, sinó que va ser afusellada. Silenciats, atemorits i escalivats tots els escriptors mallorquins que li podien fer ombra, Llorenç Villalonga va triomfar com a autor en català gràcies a la promoció i pupil·latge que li va brindar Joan Sales.

Com he escrit a l'entrada d'aquest article, Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L'autoodi que destil·la l'hauria de fer sortir, amb segell d'urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l'anticatalanisme que amara l’atmosfera de l'obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama.

(Blog de Bartomeu Mestre Sureda a VilaWeb)


És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i els assassins del poble mallorquí: intel·lectuals al servei del feixisme


Cultura catalana i postmodernitat (i II)



És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. Malgrat que els hagiògrafs de Villalonga vulguin justificar el seu reaccionarisme polític i cultural dient, cofois, que la l´adhesió al feixisme de Llorenç Villalonga només va durar fins al 37, dissimulant el paper fonamental de suport a la reacció anticatalana i antiesquerrana de l´hivern dels 36-37, el cert és que mai va amagar les seves concepcions reaccionàries; primer com a enemic de Catalunya i del catalanisme, amb les seves actuacions, juntament amb el seu germà Miquel, contra els intel·lectuals mallorquins de l´època i, posteriorment, ja en els anys seixanta, amb els atacs a les resolucions progressistes del Concili Vaticà II, per posar solament un exemple. L´any 1966, trenta anys després de la seva adhesió a Falange, encara afirmava que continuava estant om havia estat l´any trenta-sis i mantenia en vigència el carnet de falangista.

L´enlairament d´intel·lectuals del tipus de Llorenç Villalonga i Joan Estelrich, en detriment de la intel·lectualitat compromesa amb l´esquerra i la nació, són prova evident de les mancances existents. La brutalitat de la postmodernitat, el que hem viscut en aquests darrers vint anys, per no anar més enllà, ens ha fet veure ben clarament la intensitat de les campanyes de silenciament dels intel·lectuals més compromesos en la tasca de reconstrucció nacional i de lluita antifeixista. Pedrolo, Fuster, Estellés, Llompart, Alomar o Montserrat Roig, fins i tot Miquel Martí i Pol o, cas que conec prou bé perquè en parlàvem sovint, tant quan vengué a Mallorca com quan li trucava a casa seva, a Premià de Mar, el malaguanyat Valerià Pujol, eren noms per anar oblidant. A les Illes va ser i és encara menystinguda l´obra, d´una vàlua i una dignitat indiscutibles, d’Antoni Mus López, Josep M. Palau i Camps, Pere Capellà i l´exemple més sagnant que ja hem comentat, el cas de Gabriel Alomar.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La postmodernitat, l´atac a la línia de flotació de la cultura catalana que representaven i representen Espriu, Calders, Pere Quart, Estellés, Llompart, Fontseré, Renau, Oliver Domenge, Rahola, Nin o Montserrat Roig, es combinava amb la lenta però inflexible marginació del moviment de la Nova Cançó, el teatre experimental català, les aportacions de Ricard Salvat, Feliu Formosa o Xavier Fàbregas a la modernització de la nostra escena teatral. En el marc illenc i dins el camp teatral, la consolidació del règim sorgit de la reforma del franquisme significà la marginació de l´obra d´Alexandre Ballester que, de ser el capdavanter de la modernització del teatre català de Mallorca, representat arreu, passà, com ell mateix em deia a una entrevista publicada a Última Hora l´any 1984, a viure en un profund exili interior.

El que s´havia fet amb la generació anterior, amb Josep Trueta, Aurora Bertrana, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Miquel Llor, Manuel Cruells, Màrius Torres o Ricard Blasco, ara, en plena restauració borbònica, es fa amb molts d´autors de la generació dels anys 60 i 70. Alexandre Ballester és un exemple prou evident, però també hi són altres casos, com ara el de Joan Soler Antich.

Soler i Antich, un gran renovador del teatre mallorquí, autor d´ideologia marxista, compromès activament en la lluita contra la dictadura, ha estat exclòs del panorama cultural illenc i de tot l´àmbit dels Països Catalans. Joan Soler Antich no solament era silenciat, sinó que fins a la seva mort, si exceptuam les obres publicades per Documenta Balear, era completament desconegut a les Illes. L´obra teatral de Josep M. Palau i Camps va ser igualment escarnida i deixada de banda. Guillem Cabrer, una vegada traspassat, deixà d´interessar els poders fàctics culturals. Què n´hem de dir de les aportacions contemporànies a l´escena mallorquina? Per què no s´han representat com pertocava les obres de Llorenç Capellà, de Miquel Àngel Vidal, de tants i tants autors contemporanis d´una vàlua indiscutible?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente". (Llorenç Capellà)


Falange i Villalonga


Per Llorenç Capellà, escriptor


Un escriptor amic em convida a visitar la web de Falange Autèntica. T’emportaràs una sorpresa, m’avança. La sorpresa consisteix en una fotografia del senyor Llorenç Villalonga, que encapçala una breu biografia i una nota reivindicant l’autor de Bearn des del punt de vista ideològic. Sorpresa...? Pel contingut, no. En tot cas pel temps que ha trigat Falange a fer-ho. Allò que és sorprenent, hi insisteixo, és que no s’hagi vanagloriat fins ara de la influència que exerciren els seus postulats en alguns tòtems de la literatura mallorquina.

Villalonga n’és un. De la fidelitat de Villalonga a la doctrina de José Antonio, Falange Autèntica no en dubta. El defineix com a falangista de la primera època; és a dir, dels del morro fort. I atribueix el seu allunyament de la militància a les discrepàncies que va tenir amb la política excessivament conservadora i aburgesada del franquisme. Hem d’admetre que aquesta afirmació pot ésser motiu de polèmica, perquè els biògrafs de Don Llorenç afirmen que, sota la influència de Sanchis Guarner i d’altres intel·lectuals mallorquins, va encetar un període de reflexió crítica entorn de les conseqüències de la Guerra Civil que, de rebot, l’apropà a la cultura catalana.

Parlem dels anys cinquanta. En qualsevol cas, la gent de Falange Autèntica té tot el dret del món a no amollar el mac. Si el senyor Villalonga va canviar-se de camisa, ho va fer amb el llum apagat. A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente".

Allò que crida l’atenció és que el falangisme, tan necessitat d’escriptors de pes, no l’hagués reivindicat abans. En realitat, sorprèn que consentís que Sanchis Guarner, un roig, els robés la peça. Que no va ésser l’única, diguem-ho. Si aquesta gent de Falange Autèntica tenen esment a rastrejar les biografies de la intel·lectualitat mallorquina de setanta anys enrere, s’adonaran que a les files de la Ceba hi ha més d’un Camisa Vieja amb una obra periodística extensa, dedicada a l’exaltació del feixisme. Imagino que animats pel retrobament del camarada Villalonga, els de Falange Autèntica deuen anar per feina.

De manera que dono per acabat l’article. Encara que ho faig amb un advertència d’amic: si la meva estimada Lluïsa Mascaró sent so de tambors i trompetes i veu apropar-se a la Misericòrdia un batalló de Fletxes i Pelayos en correcta formació militar, que no s’esglaï. Res no tenen a veure amb els joves esvelts que fascinaven l’autor de Bearn. Aquests van a la capella, no a matar rojos. Mai no podien imaginar-se que la cultura catalana els reportés tantes i tantes satisfaccions. S’acosten a visionar la mostra Maria Antònia Salvà-Llorenç Riber, camins que es troben. El títol és suggerent. En el punt de trobada s’hi poden trobar tots.

dBalears (9-XII-08)


La repressió feixista a Mallorca i els germans Villalonga.

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. (Miquel López Crespí)



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La derrota dels treballadors l'any 1939, la supressió dels migrats estatuts d'autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d'anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista de l'Estat.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot erarojo i separatista".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS