Administrar

Sa Pobla, anys 50 i 60: pagesia i turisme

pobler | 07 Agost, 2019 14:34 | facebook.com

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí


Sa Pobla i la narrativa insular dels segles XX i XXI

pobler | 06 Agost, 2019 14:50 | facebook.com

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


La narrativa insular dels segles XX i XXI - Miquel López Crespí entrevistat a Última Hora

pobler | 05 Agost, 2019 22:04 | facebook.com

La narrativa insular dels segles XX i XXI - Miquel López Crespí entrevistat a Última Hora - López Crespí rescata un relato inédito que ganó el Ciutat de Palma en 1990


El sello Lleonard Muntaner publica Una història amagada, un libro de cuatro narraciones


“Quería deenunciar la corrupción y la locura de la clase dominante de la isla de los siglos XVI al XVIII” (Miquel López Crespí)


Per Clara F. Capó (Última Hora)


Dietari de scceïts de Mallorca de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) resultó la obra ganadora del Premi Ciutat de Palma de Relat en 1990, pero no ha sido hasta ahora, casi tres décadas después, que este “experimento literario protagonizado por notarios del sigle XVI al XVIII” ha visto la luz. Ha sido bajo el título Una història amagada –libro que incluye tres relatos más ademásdel galardonado-, editado por el sello Lleonard Muntaner con el apoyo de Cort.

“Con Muntaner pensamos que ya que ese relato era de temática histórica, podríamos acompañarlo de otros tres relatos aproximadamente de la misma época, escritos más recientemente”, detalla el autor. “Mi intención era dar una visión trágica e irónica de la historia de Mallorca, que da para infinidad de narraciones”, agrega.

“A través de diferentes estilos literarios,, como la imitación de notareios y escribientes de los sigles XVI al XVIII, falsos dietarios de aristócratas mallorquines o personajes históricos, quería denunciar, la corrupción y la locura de la clase dominante de la Isla, es decir, el poder omnipotente de aristócratas, militares o de la Inquisicón”, advierte.

Respecto a Dietari de succeïts de Mallorca, López Crespí lo califica de “experimento literario donde intento meterme en la piel de notarios de la época. Esto lo he conseguido porque he leído muchos dietarios, tantos que he llegado a sumir el estilo, aunque he acentuado la ironía para constatar la brutalidad que hubo contra el pueblo mallorquín, unos siglos marcados por el mínimo sentimiento humano”, puntualiza.

En cuanto a Una història amagada, primer relato y que da nombre al título del volumen, el autor hace uso de todo el material publicado sobre la represión contra los xuetes para crear una nueva historia.

“Es historia ficción, porque me invento una rebelión de los xuetes contra la Inquisición. Así, la famosa quema de xuetes en Bellver en 1691 no sería solamente un castigo por serlo, sino porque eran rebeldes contra el orden establecido, como si se tratara de guerrilleros. Ese episodia de brutalidad [la quema de los xuetes* lo plasmó el Pare Garau en su libro La Fe triundante”, detalla.


Última Hora (4-VIII-2019)


Novetats editorials de les Illes - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

pobler | 05 Agost, 2019 11:46 | facebook.com

Novetats editorials de les Illes - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -


Querubins de guix


De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho. (Miquel López Crespí)


De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho.

Vaig fer una ullada al pis. Arreu els llibres, els quadres, els objectes que m’havien agombolat els darrers anys. Feia segles que no tenia temps per a contemplar el meu improvisat refugi contra les onades i els caps de fibló que, sovint, compareixien, furients, poblant l’horitzó de mals presagis. El sol que entrava per la finestra dibuixava ombres i clarors a les parets, ben igual que si tot l’espai s’hagués poblat de monstres provinents del més enllà. Eren els dimonis amb els quals ens atemoria el sacerdot, quan ens era obligat anar a doctrina en la multitud de dies plujosos i sense sortida de la infantesa? Un inesperat calfred em sacsejà de cap a peus. Fantasmagòrics esperits amb enormes cues i banyes, portant forques a les mans, arribaven, de sobte, pujant per l´escala de l´edifici, penetrant en el replec més amagat del cervell. Ball de màscares i flaire de sofre provinent de l´infern. Realment ens portarien davant la presència de Satanàs i l´exèrcit de dimonis que l´acompanyaven? Els genis malèfics ens introduirien dins les grans olles que poblaven el reialme del Mal? Ens bullirien fins aconseguir que la carn se separàs dels ossos? Podríem suportar el dolor etern que ens prometia el rector des de dalt de la trona si continuàvem mirant les al·lotes pel carrer? Com escapar a la tortura que ens esperava? La mare... seria capaç de comparèixer a les portes de l’Avern, convèncer Lucífer que ens alliberàs? Qui havia ordit tantes bestieses contra els infants? Embrutar les il·lusions més dolces dels nins! Fer creure que mirar les cames de la companya de jocs era pecat i que, si un dia arribàssim a acaronar el rostre àngelic que ens delia fins a límits increïbles, patiríem, per a tota l´Eternitat, el foc i l’oli bullent damunt la nostra pell!

I si el món hagués pogut ser diferent, sense aquesta sensació de culpabilitat ancorada al fons de l’ànima?

Els mots sonaven ara com un eco de certeses remotes. Tot havia canviat. Capgirada la realitat, els ulls s'obrien a poc a poc, absents del món, en el laberint escollit. Els colors del paisatge i dels cossos eren posseïts per una llum que sorprenia i encegava, que queia verticalment sobre la terra trencant els espills dels llacs, alimentant visions de miratges. Resplendor de la natura més salvatge perllongant la perfecta línia de l'esglai.

A casa, el pare, en veu baixa, contava com, en temps de la guerra el poble convertia les esglésies en sales de cine, salons per anar-hi a ballar, teatres, mercats, infermeries, escoles... Guaitant la porta, mirant des de rere les cortines de les finestres, abaixant la veu perquè els veïns no el sentissin, s´apropava a la mare i li xiuxiuejava: “Molts sacerdots renegaren del catolicisme i s’ajuntaren amb joves milicianes, partidàries de l’amor lliure i la Revolució Universal. Els veies feliços, amb una pistola al cinturó, passejant la bandera roja del proletariat i fent sermons a favor de les col·lectivitzacions des de la seva antiga trona. Els casaments es feien davant l’antic altar major, on ara, en lloc del Crist, els sants i la Verge hi havia un quadre amb la figura de la República. Talment Atenea presidint el Partenó. Sovint les parelles feien el jurament d’amor etern amb una pistola a la mà dreta i alçant el puny amb l’esquerra. En alguns pobles, els més radicals, substituïen la imatge de la Llibertat per les banderes de la CNT-FAI i el POUM. En acabar la guerra, els falangistes els mataren a tots. Amb les dones, tampoc no hi hagué pietat.

La que pogué escapar dels escamots d’execució patí tortures i violacions. Amb els cabells tallats arran, després de fer-les beure sis o set tassons d’oli de ricí, eren exposades enmig de la plaça, a mercè de les escopìnades dels guanyadors, a la ràbia de beates i feixistes”.

El pare callava un moment i, agafant el bufador, procurava que el foc no s’apagàs. A l’hivern, el vent de tramuntana feia grinyolar les portes. Senties llunyanes portades provinents de cases on no tengueren la precaució de tancar-les. Després, restàvem en silenci. L’oncle posava la ràdio per sentir el “parte”. La veu gutural del locutor acabava sempre amb la coneguda consigna: !Caídos por Dios y por España! ¡Viva Franco! Arriba España!.

Aleshores ja feia temps que m’havia adormit, descansant el cap damunt els genolls de la mare. M´imaginava en el jardí de l’Escola Graduada, caçant papallones amb na Margalida, la veïna de la qual estava enamorat. Somniava que m’apropava al seu cos. Era primavera i restàvem sols entre palmeres i rosers. Anar a cercar papallones era l’excusa per estar amb ella i trobar el moment adient per sentir el seu alè, la flaire entabanadora del seu cos. Em perdia en un màgic món de fantasia, imaginant que érem sols enmig del poble i que ningú, mai, ens podria separar. Junts per a tota l’eternitat en un espai on només se sentís el batec de la nostra respiració, el soroll dels nostres cors palpitant vertiginosament mentre ajuntàvem els llavis en una besada a les galtes que ens feia enrogir intensament.

Després de l´esbatussada, en tornar a casa era com el nàufrag que, miraculosament, troba unes fustes enmig de la mar on s´aferra amb desesperació.

Reconeixia mobles estimats salvats dificultosament de l’ensorrada familiar, restes de les cases venudes en adverses circumstàncies, el canterano de la repadrina, curull de sants i creus, ramells de flors coral·lines, cadires bellament treballades per fusters desapareguts feia anys, taules de caoba que mai no vaig veure fer servir per dinar o sopar, misterioses capsetes de contingut ignot... A la seva cambra hi hagué sempre corcats angelets de fusta, querubins de guix plens d'estudiada satisfacció entremig la forassenyada regularitat d'un cucut de paret. Posseïa igualment un somort reialme fluvial d'increïbles estrelles de mar, navegant, a les palpentes, per abissals estius agostadors d'arenes cruelment dessagnades. Portat per la meva curiositat d'infant, topava, per atzar, amb peixos i llurs vidres de coloraines als ulls, gàbies misterioses plenes d'ocells i lloros dissecats. Per qualque lloc el retrat de la repadrina i un floc de cabells que li tallaren quan tenia cinc anys. Aleshores, en èpoques remotíssimes, aspirava la fragància de les flors deixades a l´entrada de la cambra. Record que, amb una dolcesa corprenedora em mostrava els escapularis de la guerra -aquell netet mort a l'Ebre!-, camafeus i rosaris d'argent, vitrines amb papallones crucificades que tenien un aire de tristesa pensarosa. Jo era aleshores un explorador a la recerca d'auguris i prodigis, un permanent habitant de les tardors perdudes dins l'ombra.

La record com la fotografia que m'espera al cementiri. Ella, lluna creixent ensenyant-me a trobar el rastre fonedís de l'albada, a parlar amb la llum extraordinària que naixia de les pedres.

Mirar, com si fos ara mateix, els armaris amb inversemblants espills i sedes arnades, cortines fetes malbé pel pas immisericorde dels anys, ventalls de nacre que només s’obrien en situacions molt especials, esgrogueïdes fotografies de familiars dels quals ja ningú recordava els noms... Divisava el sofà que portà l’oncle des de Barcelona, quan es va arruïnar amb el negoci dels vins, els mobles del menjador amb el ressò de mil converses surant enmig d´una atmosfera espectral; els quadres de sants arnats, obscurits per anys de pols i humitat... Tot perdut. Les veus dels dies de festa oblidant-se, desfent-se menjades pel corc. Esvanides presències dels morts que, envoltats de negres cortinatges, els empleats de la funerària situaven a l´habitació més bona de la casa el dia del funeral. Jo era un infant i eren els meus primers contactes amb la Mort: el bagul, la flaire espessa dels ciris, la remor de les beates, resant el rosari, provant de consolar els pobladors d´aquell univers que desapareixia en la fondària de l´oblit... Arreu, en calaixos plens de pols, fotos molt antigues, joves, al·lotes de finals de segle XIX, lluint totes les joies de la família... qui eren, com es deien? Ningú havia tengut cura d’escriuren´n el nom al darrere. Diverses generacions de desapareguts poblant encara les cambres i els passadissos que conegueren tristors i alegries, festes de casament, naixements i sobtats viatges sense retorn. En el fons, romandre perduts en aquell casal en declivi, aferrar-se als records, era la nostra forma de resistir les punyents humiliacions de l'època, de defugir la brutal mesquinesa dels assassins de la guerra, els botiguers enriquits amb la suor del poble. Un particular sistema de senyals ens permetia marxar lluny de l'enfollida urgència dels rellotges, la irrespectuosa violència dels vencedors malbaratant el laberint on encara sosteníem un dur combat contra enemics i malfactors. Aleshores ens delia gaudir dels petits objectes, les sensacions considerades insignificants pels nostres cínics dominadors: menjar amb culleres de fusta, beure aigua de la cisterna amb treballades gerres de fang, olorar la flaire del pa just acabat de coure amb aromàtiques branques de pi i olivera. Maldàvem per descobrir els fonaments de les coses, la tendresa de les primeres carícies sense pecat, l'eco dels avantpassats i llurs erosionades rialles viatjant per les cambres en penombra. Són els fonaments subterranis de l'existència, el cant, l'ampla marea de l'experiència que embelleix els dies i que esclata, sortosament, dins la retina com una sobtada explosió d'estrelles.

Els pares, les meves germanes i jo, havíem ocupat els buits deixats per les tenebroses visites de la Dama de Negre. En el despatx, els llibres de la família, alguns d’ells salvats miraculosament de la guerra; d´altres, adquirits a les llibreries de vell de Barcelona i Palma. Quan el pare va sortir dels camps de treball dels vencedors, en tornar a casa després de cada viatge a la península, solia portar sempre joguines pels fillets estimats. I, malgrat que hagués de romandre setmanes sense fumar, portava, dins la maleta, un caramull d´antics i valuosos exemplars provinents dels encants. Era un home que es delia per tocar suaument amb les mans aquelles joies de la impremta. Les acaronava com un enamorat i, només amb el tacte, podia endevinar-ne l’època de publicació. La seva dèria era trobar volums publicats abans de la victòria del franquisme. Novel·la, poesia, teatre, assaig... li era ben igual. Com si abans, en temps de la monarquia, no hagués existit la censura! Considerava, no sense raó, que el règim que ens aclaparava, feixuc i sangonós, era el pitjor que havia patit Espanya. El comparava amb la tenebror existent en temps de Ferran VII que, per a ell, representava un dels monarques més ignominiosos que poblaren el planeta. Els llibres del segle XIX, i no em parlem si eren d´abans d´aquesta època!, li semblaven fantàstiques meravelles. Trobar una edició de Màkxim Gorki i Charles Dickens publicada abans del triomf del general Franco era assolir la màxima felicitat possible! El record assaborint les seves troballes, tancat al despatx particular que tenia a les golfes, el refugi on servava els tresors més estimats.

Sí, restes d’un antic naufragi. Talment les fustes i els objectes d’un vaixell estavellat contra les roques i que les onades porten fins a la platja. Com caminar entre els núvols.

El passat assoleix una curiosa densitat nerviosa. Ple i ric, madur com una fruita a la tardor. A la pàl·lida llum del capvespre brilla un sol fràgil sobre les llunyanes neus perpètues del record. Rememorava els pendents i contorns d'antigues promeses amb afecte condemnat i ert. Sentir la crua ambivalència dels pensaments oscil·lant d'una banda a l'altra: les citacions d'algun poeta oblidat, la flaire de les magnòlies, el gust del iode, els cementiris familiars, aquella precisa, exacta hora amb la textura de la Mort, l'imprevist, la ràbia dels pares, l'exili interior. Espectacle de follia suspès en una solució de silenci. Tot de mots provisionals i insegurs produïts pels narcòtics als nervis. Meravellosa i falsa eufòria de cap a peus. Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle. Palpava els objectes que m’envoltaven. Com es pogueren salvar? Recordava la casa del poble en silenci. Els padrins i la mare eren als horts vigilant els jornalers. Jo tenia nou anys i el món era una capsa permanent de sorpreses. Els animals del casalot em fascinaven: l’exèrcit de moixos que s’ensenyorien del llit i les cadires de l’entrada i les llunyanes habitacions; el soroll dels ànecs i les gallines del corral, sempre demanat recapte, anant amunt i avall. A vegades, una porta mal tancada feia que el gall o algun conill s’escapàs del tancat i penetràs, sorollós, per les cambres endomassades del casalot. Aleshores jo era l’encarregat de posar ordre i, armat amb la granera –que em semblava la llança de don Quixot!- les perseguia, talment fossin poderosos enemics als quals havia de fer rendir fos com fos.

Per primer cop en la vida em trobava sol.

El nostre món era ferit, al costat de la voravia. Ningú podria ressuscitar les sirenes dels vaixells quan entraven dins la badia, entre boirines matinenques, núvols germinals i dies plens de cançons (curulls de les multiplicades pors de la infantesa). Absurda feina enmig de la mediocritat dels dies amb tot d'amistats trencades i llibres menjats pels corcs en els prestatges. No trobava cap signe indicador del camí que ens portaria al paradís. Havíem passat els anys anant a la recerca d'una paraula amiga, la bella lluïssor que tenien als ulls munió de familiars enterrats en l'oblit. Emmanillats, sense queviures... com seria possible continuar aquesta lenta travessia del desert? Prov novament de servar les acolorides imatges que ens agombolaren (els jocs en polsosos carrers sense asfaltar, les màgiques nits de simbomba al costat de les fogueres, el pànic produït per les processons amb tot de sants de guix cruelment fuetejats: Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes). Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns.

Ja no restava ningú de la família que protegí els meus anys d’infància i adolescència. Els pares, els padrins, els oncles... ja eren un record fonedís, habitants de l’univers dels somnis, a punt d´esborrar-se per sempre el dia en què tancàs els ulls. Els germans també desapareixerien, engolits pel tràfec de la vida quotidiana. Alguns residien a ciutats llunyanes i només coincidíem uns dies, a l’estiu, quan compareixen per passar uns dies a l´única propietat que ens restava: la casa del Barcarès, construïda per l´oncle-padrí que en els anys vint havia estat batle del poble. Tota la resta: cases, horts, els pisos de Palma, va quedar en mans d’usurers, dels socis dels negocis fracassats que provaren de portar endavant la mare i el pare: el magatzem de recollida de fruits secs que mai no funcionà, el taller de reparació de cotxes que s´engolí l’import de la venda de l´hort a prop del torrent de Sant Miquel, el figueral de Son Puig...

Difícil saber ara els motius exactes que provocaren aquell terrabastall. La fugida a Amèrica de l’oncle que va fer fallida amb la construcció de l’Escola del poble? A què treia cap oferir de forma gratuïta desenes de solars familiars per bastir l’edifici? El desig d´un petit cacic per a impressionar el dictador Miguel Primo de Rivera el dia de la inauguració de l´Escola en un llunyà estiu dels anys 20? Què era el que l’impulsava a voler construir un dels millors centres d’ensenyament de Mallorca? L’amor als infants en constatar que mai no tendria fills? No ho podia esbrinar amb certesa. Pareix que, el fet de pertànyer al partit del dictador, Unión Patriótica, li va fer perdre molts diners. Invertia els seus estalvis en el finançament d´aquesta organització política. Quantes anyades de blat i mongetes desaparegueren per aquestes misterioses clavegueres? Quin somni de foll el guiava? Què esperava aconseguir de Madrid?

El cert és que la família, els deliris de l’oncle i el nostre patrimoni es van fer malbé en pocs anys.

Obria els ulls a una nova època.

Ho notava. Ho sentia en cada partícula de l’aire que respirava. Fins i tot les veus llunyanes que m’arribaven des de la distància, el soroll del carrer, eren diferents. La nit anterior vaig tornar a casa amb la sensació que el partit tenia els dies comptats. Els vividors i l´exèrcit de malfactors que oloraven bons sous i privilegis a recer del poder, anaven capolant totes les esbojarrades il·lusions de la joventut.

Contemplava el munt de cartes acaramullades en els calaixos del meu despatx. Què fer amb tanta paperassa plena de somnis i una munió de resplendents utopies que feia poc encara ens semblaven a l’abast de la mà?

Obrir un sobre a l’atzar. Penetrar a través del túnel del temps cap a regions remotes, cases abandonades, racons plens de runes. Tornar a sentir l’eco de les veus amagades rere les cortines, el xiuxiueig de promeses i juraments, el gust de la teva saliva als llavis. Com si fos ahir quan escrivia des de qualsevol indret d’aquest mapa destenyit per les hores. Em sorprèn recordar-ho tot: el bar, la música que sonava pels altaveus, el tamborineig de la pluja percudint sobre les teulades d’aquell vell cafè del port. Provar d´oblidar? Viure sense records? Que no en quedin ni les cendres? Però com fer-ho? Com desfer-te de les successives capes d´il·lusions que conformen la teva vida? Tasca difícil a l´ hora dels silencis i les més amenaçadores prediccions!

Una vegada ho vaig provar encenent foc a la xemeneia. Treball impossible! Hauria necessitat un forn gegantí per a poder cremar els bocins de la teva existència! A més existiria el perill de l’incendi. Un full que surt de la foganya en el moment més inesperat i cau en un dels prestatges de la biblioteca, damunt els diaris, la desgastada catifa portada d´Istambul. Bastaria sortir per uns segons del despatx, anar a beure un tassó d’aigua a la cuina i, de sobte, una guspira podia acabar amb el darrer refugi que em protegeix de la inclemència dels dies.

I, per moltes cartes que cremàs... qui pot desfer-se de la memòria dels anys, dels sentiments viscuts, dels plors i les rialles que han format part dels breus segons que dura la nostra efímera presència sobre la terra? Endebades les meves provatures!

Abans de llançar-les al foc obria alguna de les missives provinents d’una època geològica amagada en la fondària dels espills. Nervioses lletres escrites sota el pes de l’ansietat i la soledat; restes de llàgrimes que difuminaven els gargots fins a ser irreconeixibles; pretèrites roses agafades a jardins de màgiques ciutats després de llargues passejades on bastíem palaus de paraules i amples cambres amb tot disposat per acollir els més dèbils, la humanitat desvalguda; fotografies que mostraven amics morts feia dècades, desapareguts per les clavegueres d´un país en derrota; acuradament plegats, els fulls trepitjats per la policia parisenca en aquell esvanit Maig del 68; entrades de cine, recitals de la Nova Cançó o per veure Joan Baez i Bob Dylan a Londres en un boirós hivern del 70, quan fugíem de l’Estat espanyol per a romandre uns dies perduts enmig d´un univers que ens feia oblidar el vell dolor d´on procedíem. Barates pensions en una travessera de Dean Street, a dues passes de l´habitatge on Karl Marx, esposa i fills, patiren misèria i fam. Però sovint no trobàvem la fusta salvadora que cercàvem. Els corbs de la Torre de Londres planejaven, amenaçadors damunt els nostres caps! Era la sumptuosa i tètrica època d’Enric VIII arribant, violenta des del passat. Veure el monarca ebri, luxuriós, indiferent als crits d´angoixa que l´envoltaven, bevent la sang de les esposes i amants que ja no estimava.

Plou dolçament, quietament en aquest hivern. Som a Londres per a turistes pobres i no resta gens lluny el cop dels coronels, a Grècia (el record de Lambrakis sempre present). Ara es fa tard i ens hem cansat de voltar per les llibreries de Trafalgar Square, de l'obligada visita a la White Tower (amb la presència boirosa de totes les Annes Bolenes de la història). A l'horabaixa no volem anar al museu de figures de cera de Madame Tussaud. Tampoc ens atreu gaire caminar per Regent's Park ni perdre'ns pel Soho a la recerca de la casa on Marx escrigué El 18 Brumari de Lluís Bonapart. A Hyde Park (qui no recorda Speaker's Corner amb tot el seu infinit exèrcit de folls?) hem deixat una parella de maoistes britànics lloant les excel·lències de la Revolució Cultural Proletària (un grup de monges portugueses miren, encuriosides, les roges banderes de seda, els cartells amb la imatge del president Mao, el posat altiu de les milicianes de la Jove Guàrdia en ple combat contra la burocràcia). A qualsevol hora del dia la salvació de la humanitat, una nova religió universal, el retorn de les sufragistes, els discursos d'un exaltat obrer en atur enmig de les riallades dels turistes. Però nosaltres som a Londres per veure Z, un film de Costa-Gavras que perdura en la nostra memòria com una sòlida, estilitzada aura d'infinites sensacions obertes a la revolta. Homenatge doncs, a Yves Montand, Irene Papas, Jean-Louis Trintignant, tots els treballadors del cinema que feren possible aquell ferm esclat de llum en la foscor.

Mai no ho vas reconèixer obertament, però aleshores els corrents subterranis ja ens arrossegaven vers un esdevenidor imprevisible. La mar estava moguda, fustigada per pensaments no formulats, per presagis incerts que no sabíem explicar. De sobte, aquell canvi brusc, definitiu: ones petant contra les roques com els pistons d'una enorme màquina. Esquitxos freds sobre les galtes. Subtilment, per art de bruixeria i encanteris, esdeveníem personatges de sal plens de mutismes perllongats. Les nostres faccions s'havien endurit i l'aigua de la pluja tenia el gust salabrós de la sang. Tots els fragments esmicolats d'una ciutat refulgent sota la llum del sol. Taral·larejaves la darrera cançó calculant el moment precís que calia virar en el sentit del vent. S'esbucaven amb lentitud les estàtues, els símbols, el tabernacle del déu invisible de l'amor. Finalment ens capbussàrem davallant cap al fons: figures flamejants, guspires rutilants, intens espurneig fulgurant repetint vagament els moviments de la marea.

En quina escletxa dels murs ensangonats dels cementiris podríem trobar els primers indicis de la desfeta? El meu pare i l’oncle havien fet la guerra al costat de la República. El dia que veieren Santiago Carrillo de bracet amb el darrer cap del Moviment, no varen entendre. El secretari general del PCE explicà que, a partir d´aquells moment, la bandera dels comunistes seria la bicolor, la vencedora en la guerra civil. No és que els dos homes confiassin excessivament en les promeses dels polítics professionals. Ni molt manco! A les trinxeres, amb el fusell a la mà, combatent en terribles condicions, aprengueren a conèixer quin valor tenien les paraules d’alguns dels dirigents del Front Popular. L’oncle m’explicà el dia en què la Pasionaria, envoltada per una munió de periodistes, arribà al sector on romanien, morts de fred, els homes de la XII Brigada Mixta. Una unitat que comandava Francisco Galán, el germà de Fermín Galán. La XII Brigada, portava, brodats damunt l’ensenya tricolor, els rostres dels herois caiguts en la lluita per la Llibertat. Els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández esdevenien lluminoses escletxes de claror, per als homes i les dones ensinistrats en la lectura de Vicente Blasco Ibáñez i Víctor Hugo, de Bakunin i Karl Marx, de les històries de Bravo, Padilla i Maldonado. La imatge de Marina Pineda brodada damunt una ensenya tricolor!

L’oncle recordava com Pasionaria arribava envoltada d’enxufats de l’Estat Major Central, joves ben afaitats i clenxinats, amb uniforme immaculat, sense una taca de fang, com si l’haguessin acabat de planxar feia un instant. El comissari feia sortir els soldats dels seus caus. Aleshores començava l’acostumat discurs: el món estava atent a la nostra lluita contra el feixisme. “Sou un exemple per a la humanitat progressista, per a totes les generacions del futur”. I, amb moviment destre i silenciós, de forma instintiva, procurava netejar-se la falda del fang de la trinxera.

Expectants davant la xerrameca dels endollats, el que més enfurismà els combatents va ser la imprudència de la dirigent comunista: per tal d’aconseguir una fotografia de portada agafà el fusell d’un soldat que l’escortava, mig adormit i, sense demanar permís a Galán, disparà uns trets contra l’enemic. Sí, era molt bonic, asseguts a un bar de la Gran Via de Madrid, llegir la publicació i comentar el valor de Pasionaria que lluitava, amb armes a la mà, contra moros, requetès i falangistes. El que mai explicarien els diaris serien les posteriors conseqüències de l’acte tan “valent” de Pasionaria.

El front, fins aleshores en silenci, despertà de sobte –continuava l’oncle-. Els legionaris, pensant que s’iniciava un atac, responien, furients, amb foc d’artilleria i metralladores.

Va ser quan va morir el meu amic, Miquel Figuerola –digué l’oncle-. Just començava a fer-se a mà una cigarreta quan, inesperadament, una bala li rebentà el cap. No duia posat el casc! Eren uns moments de descans i, en no haver-hi combats, els homes de la Brigada es llevaven els ormeigs de guerra –casc inclòs!- provant de descansar una mica.

El record del fred i la fam en la batalla de Terol li feien mudar el semblant. Notaves com el seu rostre s´entristia per moments. Era quan el pare intervenia, alhora que atiava el foc de la foganya.

-Apa, no li donis més voltes. El dia en què deixàrem les armes, en un munt, a l´entrada del port d´Alacant, ja sabia que tot s´havia perdut. Vés a saber si no hauria estat preferible morir, disparar les darreres bales, no abandonar el fusell. Tanmateix, els vaixells de les fantasmals democràcies amigues mai no arribaren.


Sa Pobla i els darrers presos republicans de la dictadura franquista a les Illes

pobler | 04 Agost, 2019 13:07 | facebook.com

Mallorca i els darrers presos polítics del franquisme (diari AraBalears) -


El 1976, un any després de la mort del dictador, a Mallorca foren empresonats nombrosos representants de l’esquerra revolucionària –


Per ANTONI JANER TORRENS (diari AraBalears)


El 20 de novembre de 1975 moria Francisco Franco en un llit de l’hospital La Paz de Madrid. Tenia 83 anys. Després de quaranta anys dirigint el país amb mà de ferro, el dictador ho havia deixat tot “atado y bien atado”. Confiava plenament en el seu successor, el rei Joan Carles. El juliol del 1976 el president espanyol Carlos Arias Navarro va presentar la seva dimissió. Aleshores el jove monarca encarregà a Adolfo Suárez, ministre secretari general del Moviment, la formació d’un nou govern. Per sorpresa de molts, l’objectiu era preparar el camí per al restabliment de la democràcia.

Mentrestant, al carrer, les forces obreres no aturaven de fer sentir la seva veu. El 12 de novembre de 1976, la COS (Coordinadora d’Organitzacions Sindicals) convocà una gran vaga general a tot Espanya. Palma va ser un dels territoris on va tenir més èxit. La jornada acabà amb aldarulls al Bar Cristal i al Bar Bosch i amb nombrosos ferits i detencions. Qui va veure arribar els primers detinguts als calabossos va ser Manolo Cámara, un eminent sindicalista comunista de les incipients Comissions Obreres. “Per davant meu -diu- desfilà gent com Juan López i Pep Vílchez. Feia dos dies que m’havien detingut acusat de ser el presumpte organitzador de la vaga. Em multaren amb la major sanció mai imposada a un sindicalista a Espanya: mig milió de pessetes. Al cap dels tres dies preceptius, però, em varen amollar i finalment no vaig pagar la multa”.

Per a Cámara, que aleshores tenia 28 anys, aquella era la cinquena detenció de la seva vida. “Jo vaig arribar -continua- a final del 1972, procedent de Madrid. M’havien condemnat a vuit anys de presó. De seguida, però, vaig escapar de la policia, que dictà una ordre de crida i cerca. A Palma, vaig aconseguir una feina gràcies als meus contactes amb el Partit Comunista. Després, el 1974 em vaig haver d’exiliar a París. Vaig tornar a Mallorca al cap d’any i mig amb un passaport fals. La detenció del novembre del 1975 va ser la més suau de totes. No em varen pegar. Als calabossos, però, sí que em vaig enfrontar a la policia perquè m’insultaven”.


Cantant ‘La Internacional’

Dies després d’aquella històrica vaga, qui també va ser detingut va ser l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. Tenia trenta anys. Ja estava fitxat quan, d’adolescent, el varen detenir per escriure la paraula ‘llibertat’ en una paret del carrer del General Riera de Palma. “El novembre de 1976 -rememora-, amb dos companys més, Josep Capó i Jaume Obrador, férem una roda de premsa per presentar el nostre partit, l’Organització Esquerra Comunista (OEC). No tenia res a veure amb el Partit Comunista Espanyol, de tradició estalinista. La Brigada Social ens vingué a detenir i, després dels pertinents interrogatoris, ens posaren en mans del jutge. L’acusació era haver presentat un partit il·legal. Ens caigué una multa de setanta mil pessetes, que no volguérem pagar. Pocs dies després, ens presentàrem a la porta de la presó acompanyats per centenars d’amics. Hi entràrem amb el puny en alt i cantant La Internacional ”.

López Crespí encara té molt present el seu pas per la presó, que ha novel·lat en dues obres seves, Allò que el vent no s’endugué i Jocs d’escacs : “No ens varen torturar. Ja basta la tortura d’estar allà dins. Cada dues hores tocaven el xiulet i, fessis el que fessis, t’havies de posar dret i en filera perquè et comptassin per saber si algú s’havia escapat. A més, era ple hivern i ens dutxàvem amb aigua freda”. L’escriptor pobler arribà a passar pena per la seva integritat física: “Vàrem demanar a la direcció que ens apartassin de la resta de reclusos. Hi havia assassins i gent una mica psicòtica. Temíem que ens fotessin una punyalada. Finalment, tots els detinguts de la vaga del 12 de novembre i la resta de presos polítics acabàrem compartint una mateixa galeria”. Entre els detinguts de la vaga hi havia Pere Ortega, Antoni López i Manuel Carrillo; i, entre els presos polítics, es trobaven Isidre Forteza, del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de caire maoista; i Ramon Molina, avui professor d’Història Econòmica de la UIB.

El 1976 Molina tenia 21 anys i militava al Partit Obrer Revolucionari d’Espanya (PORE): “Érem trotskistes, un partit petit que a Mallorca s’havia fundat el 1971. Formàvem part de l’esquerra més extrema. Consideràvem que la caiguda del franquisme, que era imminent, s’havia de convertir en una revolució social per transformar el país en una república socialista. En realitat, érem una mica ingenus. Pensàvem que pel simple fet de dir el que pensàvem que era correcte la gent ho arribaria a assimilar. No comptàvem, però, amb la força de la inèrcia històrica dels grans aparells de propaganda, no només del govern, sinó també dels grans partits (el socialista i el comunista). El Partit Comunista tenia més força que el Partit Socialista i proposava la reconciliació nacional i nosaltres no hi estàvem d’acord”.

A finals de novembre, Molina va ser detingut durant la vaga de drassanes a Palma: “Jo era prop de la fàbrica repartint octavetes. Ja feia temps, però, que la policia ens tenia localitzats a un parell del nostre partit. A mi i a dos companys més, Xavier Serra i Maria Dolors Montero, ens acusaren “de asociación ilícita y propaganda ilegal”. Després dels tres dies preceptius, el jutge va decretar la nostra llibertat provisional i va derivar la causa al Tribunal d’Ordre Públic de Madrid, el TOP, l’antecedent del que ara és l’Audiència Nacional. Al cap de quinze dies, el TOP va emetre una nova ordre de detenció amb presó incondicional sense fiança. Em varen venir a cercar a les dues de la matinada a ca meva per dur-me a la presó”. La companya de partit de Molina, Maria Dolors Montero, va ser conduïda a la presó de dones, on coincidí amb M. del Carmen Giménez, detinguda a la vaga del 12 de novembre.

L’avui professor universitari es mostra coherent amb les seves conviccions: “Entrar a presó formava part dels riscos assumits. Sempre t’acollona un poc, però nosaltres ja sabíem a què jugaven i no ens va sorprendre. Confiàvem que la situació política no permetria mantenir aquella repressió durant molt de temps. No puc dir que em torturassin. Cinc anys enrere hauria estat diferent. En aquell moment, però, la policia era conscient que tot podia canviar en poc temps i anava alerta perquè en un determinat moment dels interrogatoris et deien: “Pero si nosotros somos profesionales, si un día mandas tú nosotros estaremos a tus órdenes”.

Cada diumenge, davant la presó, es concentrava una munió de companys dels diferents partits antifranquistes. Un del seus organitzadors era un jove Mateu Morro, militant del partit de López Crespí i que, amb la democràcia, seria un dels ideòlegs del PSM. Al crit d’“Amnistia”, feien pintades de “Llibertat, presos polítics”. El descampat on ara hi ha el parc del polígon de Llevant (al final del carrer de Ricardo Ortega) fou l’escenari de mítings amb un gran poder de convocatòria. S’alternaven les intervencions de Jesús Vives (MCI), Aina Gomila (OEC), Miquel Tugores, del PTE (Partit del Treball d’Espanya), i Tomeu Fiol, del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).


‘Per Nadal, tots a casa’

Al final de desembre, després de gairebé un mes, tots els presos polítics aconseguiren la llibertat gràcies a la campanya ‘Per Nadal, tots a casa’. Era una iniciativa orquestrada a escala estatal per totes les forces d’esquerra, menys el Partit Comunista i l’Assemblea Democràtica de Mallorca. En ser alliberats, els presos polítics foren molt crítics amb aquestes formacions. Així ho manifestaren en un comunicat que lliuraren a la premsa: “Insistimos en la deplorable acción de los partidos revisionistas, quienes han tratado de discriminar entre los detenidos del día 12 y los componentes de determinados grupos políticos [MCI, OICE-OEC, PORE…], ya que han insinuado que los miembros de dichos partidos políticos utilizan la cárcel como medio de propaganda de sus propios partidos. Este falso comentario ha hecho que muchas personas se abstuvieran de efectuar donaciones para nuestra puesta en libertad, a fin de no comprometerse con un partido determinado”.

Una de les personalitats que es varen involucrar en aquella campanya va ser el pintor Joan Miró. Per poder recollir doblers per pagar les fiances pendents, va donar un quadre on escrigué “Amnistia als meus amics de Mallorca”. Allà on s’aconseguren més donatius fou el concert que el 29 de desembre feu Lluís Llach a l’Auditòrium de Palma. “Josep Capó i jo -rememora López Crespí-, vàrem demanar a Llach que ens ajudàs. En acabar la seva actuació, feu un recordatori molt emotiu dels fets de Vitòria, on el 3 de març de 1976, en una jornada de vaga, la policia matà cinc treballadors i en ferí 150. La seva cançó Campanades a mort ressonà amb força en tot l’Auditòrium. A continuació, ell mateix s’encarregà d’explicar al multitudinari públic les qüestions que li havíem plantejat. Aleshores en Josep i jo desplegàrem una gran pancarta que deia “Llibertat per a tots els presos polítics. Legalització partits obrers sense exclusions”. El públic ens aplaudí entusiàsticament al crit de “Llibertat presos polítics. Dissolució de cossos repressius”. La Brigada Social, nerviosa, no aturava d’anar amunt i avall, no gosà intervenir-hi”.

Aquella nit s’arribaren a recaptar 11.400 pessetes. La xifra se sumà a altres aportacions recollides a fàbriques, hotels i centres d’ensenyament. “Amb una companya del Comitè de Solidaritat amb els presos polítics -recorda López Crespí- vàrem anar fins al domicili particular dels treballadors detinguts. Els lliuràrem els doblers perquè poguessin pagar les seves fiances”.


Decepció

L’octubre del 1977 el govern de Suárez aprovava la llei d’amnistia. Tots els judicis pendents se suspenien. Els presos polítics ja no havien de passar més pena. El juny se celebraven les primeres eleccions democràtiques d’ençà de la Segona República. Tot i que la repressió policial s’havia acabat, hi hagué molt decepció entre les forces antifranquistes. “El desencís -lamenta López Crespí- fou majúscul en veure que, tal com va dir Franco, tot estava “atado y bien atado”. No s’aconseguí la República ni la independència de les nacions oprimides com Catalunya o Euskadi. L’esquerra espanyola (PSOE i PCE) acordà amb les elits del franquisme la restauració borbònica en la qual encara vivim”.

Ramon Molina, en canvi, no s’endugué cap decepció: “Només es decep qui s’il·lusiona i jo no tenia cap il·lusió en la Transició. El meu partit va ser el darrer que es va legalitzar. No ens presentàrem, però, a les eleccions del 77. Consideràvem que aquells comicis eren un frau perquè consagraven una constitució monàrquica que continuava mantenint allò essencial del franquisme. És clar que la Transició va ser un pacte d’esquena a la gent. Si s’hagués fet una transició com tocava, s’haurien duit a votació tots els aspectes principals de la forma d’estat (monarquia o república) i altres qüestions”.

Les històries dels darrers presos polítics del franquisme a Mallorca foren recollides el 2011 en el documental Del silenci, paraules, de Gonzalo Nadal i David Mataró. L’antiga presó de Palma, situada a la barriada de Cas Capiscol, va ser tancada el 1999. La intenció és que avui les seves parets, on se silenciaren tantes veus, acullin un centre de creació contemporània.

Als anys setanta, els grups opositors al franquisme eren molt heterogenis. Hi havia el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), d’orientació maoista. Els luxemburguistes (partidaris de Rosa Luxemburg) prenien part de l’Organització de l’Esquerra Comunista (OIC). El grup més organitzat de tots era el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per la carismàtica Francesca Bosch. El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren dirigents que després tingueren un protagonisme destacat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. Entre ells hi havia Celestí Alomar; Antoni Tarabini, sociòleg president de la Fundació Gadeso, i el capellà Francesc Obrador, que posteriorment fou secretari general de la UGT i batle de Calvià.

Tarabini i Obrador ajudaren els treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. El 1975 Tarabini va ser detingut a Palma. “El governador civil Carlos de Mee -recorda- es pensava que darrere meu hi havia una espècie d’estructura muntada. Amb Antoni Serra i Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar la gent a llegir el diari. També férem una sèrie de cursets als mestres. Això va molestar moltíssim. Em varen acusar de marxista, separatista i de tot el que et puguis imaginar. M’imposaren una multa de 150.000 pessetes, que vaig poder pagar gràcies als donatius de companys seus”.

El gener del 1976, un mes després de la mort del dictador, va tenir lloc, a la plaça d’Espanya de Palma, una de les protestes antifranquistes més nombroses. Va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. De fet, els locals del clergat eren un dels principals punts de trobada dels opositors del franquisme. A Palma, però, n’hi hagué d’altres: la llibreria Tous al carrer de la Unió, de l’escriptor Antoni Serra, i la Moll, de l’editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion.


Els altres partits de la clandestinitat

Als anys setanta, els grups opositors al franquisme eren molt heterogenis. Hi havia el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), d’orientació maoista. Els luxemburguistes (partidaris de Rosa Luxemburg) prenien part de l’Organització de l’Esquerra Comunista (OIC). El grup més organitzat de tots era el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per la carismàtica Francesca Bosch. El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren dirigents que després tingueren un protagonisme destacat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. Entre ells hi havia Celestí Alomar; Antoni Tarabini, sociòleg president de la Fundació Gadeso, i el capellà Francesc Obrador, que posteriorment fou secretari general de la UGT i batle de Calvià.

Tarabini i Obrador ajudaren els treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. El 1975 Tarabini va ser detingut a Palma. “El governador civil Carlos de Meer –recorda– es pensava que darrere meu hi havia una espècie d’estructura muntada. Amb Antoni Serra i Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar la gent a llegir el diari. També férem una sèrie de cursets als mestres. Això va molestar moltíssim. Em varen acusar de marxista, separatista i de tot el que et puguis imaginar. M’imposaren una multa de 150.000 pessetes, que vaig poder pagar gràcies als donatius de companys seus”.

El gener del 1976, un mes després de la mort del dictador, va tenir lloc, a la plaça d’Espanya de Palma, una de les protestes antifranquistes més nombroses. Va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. De fet, els locals del clergat eren un dels principals punts de trobada dels opositors del franquisme. A Palma, però, n’hi hagué d’altres: la llibreria Tous al carrer de la Unió, de l’escriptor Antoni Serra, i la Moll, de l’editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion.

La narrativa insular i sa Pobla

pobler | 03 Agost, 2019 14:28 | facebook.com

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Sa Pobla (Albopàs) – La torrentada gran- Records dels anys 10 i 20 (V)

pobler | 02 Agost, 2019 13:36 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – La torrentada gran- Records dels anys 10 i 20 (V)


Resam un rosari enfervorits, desitjant que el cel sigui compassiu amb Alpobàs i acabi el patiment amb què ens condemnen trons i núvols desfermats. Després del rosari compareixen les antigues històries, talment fantasmes d'un recent passat,. El nostre alè entela els vidres i l´escolà s´aixeca sovint per netejar amb el mocador les vidrieres que donen al jardí. Li agrada veure caure la pluja, contemplar l´aspecte amenaçador dels núvols, distingir en la distància la sobtada explosió d´un raig. L´amo Joan Siurell recorda alguna de les plenes de quan era un infantí i anava a sa marjal, ajudant els pares. (Miquel López Crespí)


On arriba la mala fe dels desenfeinats al servei del perniciós liberalisme!

Evidentment, les acusacions de maçoneria i liberals contra l´Església per contrària al progrés no tenien ni tenen cap base real. Els catòlics estam contra el progrés mal entès: el de la llibertat de premsa i publicacions, permetre l´ensenyament a les escoles laiques, el divorci disgregador de la família, el control del parlament per sectes contràries a la Fe... però mai hem dificultat la realització de projectes que comporten una autèntica millora del benestar de la població.

Un hivern llarg i plujós desbarata els plans dels albopassins. Si el ruixat dura dies, si es desborden les fúries dels torrents i envaeixen les terres conreades, tot el que hi ha sembrat es podrirà, no es podrà salvar res, i la ruïna i la fam s´ensenyoriran de les cases.

Des del finestral del despatx veig que la tempesta no minva. El moix, atemorit per l´esclafit dels llamps, s´ha situat davant la foganya encesa dia i nit en un intent de defugir la humitat que plana arreu. Guaitant per les finestres que donen el carrer comprov que l´aigua ja ha pujat un escaló del portal de la vicaria. La qual cosa vol dir que camp i poble estan envaïts. Fa cinc anys caigué un ruixat semblant i els fusters feren petites barques que permetien anar d´un indret a l´altre. Només gaudien de la situació l´al·lotea que, feliç per la novetat que els privava de l´escola, jugaven sense aturar xipollejant enmig dels carrers convertits en llacunes i torrents.

A Manacor també he vist el torrent desbordat envaint la població, inundant les cases i els horts. Però mai amb la força que tenen els aiguats i les inundacions d´ Albopàs, un poble bastit damunt el que era una prolongació de l´actual Albufera. Des de l´oratori de Crestatx fins a Muro, aquests terrenys tan insalobres eren coneguts pels moros com Uialfàs o, com deien els seguidors del profeta Mahoma, Aigües del Prat.

Puc imaginar el que s´esdevindrà d´aquí pocs dies quan baixi el nivell de les aigües i el fang resti amo i senyor del pla: horts plens de les pedres que porten els torrents, horts sense terra, animals morts, les vaques, porcs i ovelles que els pagesos tenien fora vila, mortes, inflades sota el sol que despunta, desplegant un temible espectacle de desolació. Perduda l´anyada de patates, faves i mongetes, figueres i ametlers arrabassats de rel, escampats arreu, les casetes esbucades, molins sense veles... L´home, que en temps de bonança se sent tan poderós, comprova la seva impotència davant les forces desfermades de la natura.

La pagesia s´ha endeudat comprant la llavor de les anyades, el nitrat per abonar els camps, pagant, els qui poden, munió de jornals als treballadors que ajuden els propietaris.

I demà, desprès d´aquesta desfeta? Dones amb els fills en braços trucant a la porta de la rectoria, demanant uns rals per a pagar els botiguers que ja no els fien el menjar. I els homes, capcots, bevent a la taverna en una vana provatura d´oblidar per uns moments el trist panorama que tenen pel davant: llevar els animals morts dels quartons, recuperar la terra perduda, retirar tones de pedres, adobar les veles destruïdes dels molins. I, sovint, reconstruir les eres que la torrentada arrabassa del seu lloc, fetes miques, l´argila fosa enmig de la gran avinguda d´aigua.

Molts dels problemes de la nostra pagesia tendrien una solució fàcil: bastaria que la Sala destinàs part del seu pressupost a reforçar les voreres dels torrents amb una bona murada de ciment i maons,. Però mai hi ha diners per a fer aquesta obra tan necessària. Quantes vegades no he demanat al batle i regidors que tenguessin en compte la meva proposta? Ja ni ho record!

Em miren com si hagués enfollit.

--Vostè no sap les necessitats de l´Ajuntament, els problemes que hem de resoldre sense tenir un pressupost adient –em diuen, amb sentiment sincer--.

--Enguany hem tengut problemes per a pagar els mestres. Si no hagués estat per la donació del senyor Joan Ferrer, que ens ha fet un préstec, els pobres ensenyants haurien d´haver sobreviscut demanant almoina casa per casa! –continua explicant el regidor de Vies i Obres amb què parlava--.

--Com voleu que la Sala disposi de la fortuna que seria necessària per bastir una obra semblant? –afegeix, consirós--.

--I Madrid...? –m´atrevesc a dir--. Madrid no podria aportar alguna quantitat que ajudàs a solucionar aquest problema?

--Madrid? –em contesta el regidor--. De Madrid no podem esperar res. Si de cas més imposts i contribucions. Ara mateix ens han demanat d´actualitzar el cens de joves disponibles per a anar a la guerra del Marroc. Demanen més diners a les famílies de soldats joves, aquells que no hi van: un milenar de duros. Troben que es podrien treure més pessetes. I encara insinuen que som poc diligents a l´hora de fer arribar a la capital d´Espanya l´import d´aquesta contribució especial!

Encén una cigarreta i, mirant-me fixament als ulls, acaba explicant:

--De la capital d´Espanya només podem esperar misèria i més misèria. Allà no tenen cap pietat per la situació dels pobres i desvalguts. Mirau com envien el millor de la joventut espanyola a morir enmig de les planures africanes. Qui pensa en el plor de les mares, en la necessitat que tenen les famílies dels braços que són enviats a la guerra?

M´acomiad del regidor amb un lleu moviment de la mà. Veig que el meu somni i el de tants pagesos honrats és això mateix: un somni utòpic, un desig esbojarrat, una idea d´il·lusos i, per desgràcia, vista la indiferència de les autoritats, com passa d´ençà fa segles, els torrents continuaran desbordant-se i inundant les terres de conreu, arruïnant la població, causant innombrables desgràcies.


Deman a na Catalina que posi més llenya al foc.

Per sort, els albopassins sempre han tengut cura dels sacerdots i mai no ens manquen els feixos de pi i olivera, fusta de figuera morta i bocins de bigues velles fetes estelles per alimentar la foganya.

Es fa fosc. Sembla que el ruixat disminueix d’intensitat.

Demà serà un dia en què les coses poden començar a canviar? No ho sé.

Vénen a veure´m Tomeu Cirereta, l´escolà major i l´amo Joan Siurell, propietari de la ferreria que hi ha davant l´església. Van remulls. L´aigua els arriba fins els genolls i porten la roba mullada de cap a peus. Els dic que se situïn davant el foc, i na Catalina els porta alguns pantalons i gecs dels que tenim per a donar als pobres. Na Catalina els acompanya fins a la bugaderia, el seu reialme, juntament amb la cuina!, un espai de la seva propietat on mai m´hi deixa entrar. “Vostè – quasi m´amenaça!-- és senyor del despatx, el racó dels arxius i el temple. Jo comand a tots els altres indrets. Ja ho sap”. I queda tan satisfeta, mirant-me amb una mirada ferma de desafiament total.

Ens serveix una xocolata calenta alhora que afegeix llenya d´ametler a la foganya que, amb la seva escalfor, ens protegeix del fred exterior.

Resam un rosari enfervorits, desitjant que el cel sigui compassiu amb Alpobàs i acabi el patiment amb què ens condemnen trons i núvols desfermats. Després del rosari compareixen les antigues històries, talment fantasmes d'un recent passat,. El nostre alè entela els vidres i l´escolà s´aixeca sovint per netejar amb el mocador les vidrieres que donen al jardí. Li agrada veure caure la pluja, contemplar l´aspecte amenaçador dels núvols, distingir en la distància la sobtada explosió d´un raig. L´amo Joan Siurell recorda alguna de les plenes de quan era un infantí i anava a sa marjal, ajudant els pares.

--Jo tenia setze anys –explica, apropant-se al foc i estenent les mans cap a les flames que s´enfilen, poderoses, cap a la bocassa obscura de la xemeneia--. Havia anat fins a Son Negre a tenir cura de les vaques. Els pares estaven preocupats pet la quantitat de pluja que queia aquell dia nefast. Ells anaren a plegar les veles del molí de Son Mut i a mi em correspongué anar a l’Albufera. No havia vist mai un cel tan negre. Els núvols i el vent que els emportava dibuixaven dibuixos sinistres: déus estranys i horrorosos, amb unes mans grandíssimes, com si volguessin abarcar la planura d´Albopàs, em miraven sense pietat. Els rostres de les màscares del dimoni que sortien per sant Antoni, envoltant els foguerons, perseguint el sant, pul·lulaven per l´espai. Els llamps eren el resultat de les bregues entre els déus i els dimonis. Combat mortal. Esclafits lluminosos i terrífics que, en caure al terra, podien enfonsar cases, el campanar de l'església.

‘Tenia por.

‘Diluviaven rius d´aigua i, a estones, queia una calabruixada impressionant. De res va servir el sac amb el que pretenia cobrir-me!.

Un tro gegantí que fa tremolar els vidres de les finestres detura per uns moments l´explicació de l´amo Joan Siurell.

--L´aigua –reprèn-- començava a pujar i entrar pel carrer Major, i arribava a la plaça, inundant el poble. Aleshores no sabia que ja s´havien desbordat els torrents de Muro i sant Miquel. Si ho hagués sabut no m´hauria atrevit a marxar cap a la vaqueria a posar a recer els animals. Era la inexperiència de la joventut. Mai no havia estat testimoni de res semblant i no podia imaginar el que passaria prop de l´edifici on protegíem les vaques. En arribar a l´hort l´aigua ja m´arribava als genolls i em dificultava els moviments. Impossible posar els animals a cobro. Atemorides pels llamps i els trons, havien marxat i les divisava a una distància llunyana. L´aigua anava pujant i ja m´arribava a l´entrecruix. Mirava si trobava cap arbre per enfilar-me fins que passàs aquella inundació tan feresta; però no hi havia res al meu voltant. Sortosament a l´era hi teníem una muntanya de feixos de canyet, ben lligats, amb una alçada d´un parell de metres. L´aigua ja corria a bona velocitat emportant-se tot el que trobava pel davant. Vaig veure passar munió de garbes, gallines mortes, cans... Vaig començar a tenir por que el corrent em portàs a la mar. Amb esforç i grans dificultats em vaig enfilar fins al capdamunt dels feixos esperant trobar-hi aixopluc. Però la força del corrent ja era tan diabòlica que, de cop i volta, talment anàs damunt una barca de pescar, em vaig veure viatjant per sobre aquella mar desfermada. I si la força de l´aigua rompia la gran garbera de feixos de canyet? Mirant el safareig que teníem prop de la vaqueria vaig calcular que l´aigua ja tenia una alçada de més de tres metres. M´ofegaria sense remissió possible! Mentalment vaig començar el parenostre confiant en un miracle, en la salvació divina. Pel meu cap els records s´acaramullaven a una velocitat vertiginosa: els records dels pares, la seva imatge i la de les dues germanetes que tenia dominaven la meva enfebrida imaginació. Que el seu record sigui el darrer pensament de la meva vida, pensava sense saber on em podria portar aquella mar agitada.

El propietari de la ferreria, un bon catòlic practicant i que moltes vegades no ens ha volgut fer pagar el que l´església ha necessitat del seu negoci s´aixeca, impacient, mira per les finestres per comprar si minva el diluvi que cau.

--Aquesta vegada serà semblant a la plena que us cont --afirma, categòric, abans de tornar a seure al nostre costat--.

--Sortosament, quan no sabia on em portaria la fúria de les aigües, la garbera va ensopegar amb les canaletes de marès d´un indret de Son Fornari. Crec que va ser el que em salvà la vida, impedint que s´espenyàs el munt de feixos i que el corrent em portàs a mar oberta.

El cos de mestre Joan Siurell, emportat per l´emoció, tremola malgrat l´escalfor del foc que tenim al davant. Na Catalina li porta una nova tassa de xocolata en veure´l amb aquella tremolor. Finalment es recupera, ens mira com si sortís d´un malson i, més calmat, va acabant l’exposició dels fets.

--Quan, al cap de més de trenta hores de patiment enfilat dalt de la garbera, vaig poder tornar a casa, ningú no em digué res per no haver pogut salvar les nostres vaques. Ja em donaven per mort i la mare no deixava de plorar. Vaig estar dies dins el llit, suant, amb una febre altíssima. Els metges no sabien si en sortiria, de l´endemesa. Però finalment vaig poder incorporar-me de nou a les tasques familiars. Va ser aleshores quan m´explicaren que tot Albopàs s´havia inundat amb aigua d´un metre d´alçada. Sortosament la força de l´aigua havia romput el cercle d´arena, pins i matoll que tancava la sortida de l´aigua de l´Albufera a la mar, i la maror anà disminuint hora rere hora. El perill havia passat, però els danys foren immensos en terres arrasades, anyades perdudes i bestiar mort, fossin vaques, braus, cavalls o aviram de tota mena.

Em demanava per quins motius, a través de la història, com expliquen les velles cròniques que llig als arxius, el poble havia patit sempre aquesta mena de desgràcies. Deuen haver pecat els feligresos més del que m´imaginava? La hipocresia dels fidels que compareixen a missa, que resen i se senyen, que es confessen i combreguen i després, al cap d´un moment, en sortir del temple, blasfemen i maleeixen Déu Nostre Senyor? Quantes vegades no ho dec haver parlat amb mossèn Antoni M. Alcover, amb Miquel Costa i Llobera? Hem bastit una cristiandat autèntica o no haurem fet més que posar un vestit nou a l´antiga idolatria dels antics? I si no hi hagués en el món, a les nostres parròquies, tanta fe com els sacerdots imaginam? Valoram massa la nostra feina espiritual? I si el que creiem autèntica obediència als manaments divins no fos més que un trist reflex de creences molt més antigues que el cristianisme? És possible que haguem mudat les estàtues dels falsos déus del passat, d´Atena i Venus, de Mart i Afrodita, d’Isis i els faraons, l´estàtua de l´emperador de torn presidint el temple i, tanmateix, el fons de l´ànima del creient continuï com d´ençà fa mil·lennis?

La premsa de Menorca i el llibre de Miquel López Crespí - REPRESSIÓ I CULTURA DURAN EL FRANQUISME (LLEONARD MUNTANER EDITOR), un nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 02 Agost, 2019 11:25 | facebook.com

La premsa de Menorca i el llibre de Miquel López Crespí - REPRESSIÓ I CULTURA DURAN EL FRANQUISME (LLEONARD MUNTANER EDITOR), un nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí -


Per Eduard Riudavets Florit


Repressió i cultura durant el franquisme és un assaig engrescador. En la línia d’anteriors llibres, com ara L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició, analitza, fa la dissecció i ens posa davant els ulls la realitat de la cultura a les nostres illes. El recorregut és exhaustiu, de les arts plàstiques a la literatura, del cinema a la ràdio, i sempre des d’una concepció revolucionària tot seguint les tesis de Gramsci sobre la intel·lectualitat. (Eduard Riudavets Florit)


“L’obligació de l’escriptor és contar la terrible veritat, i l’obligació civil del lector és conèixer-la”.


Aquesta frase de Vasily Grossman, autor de la monumental Vida i Destí, m’ha rodat pel cap des de que vaig començar la lectura de Repressió i cultura durant el franquisme de Miquel López Crespí. M’explicaré.

Sens dubtes no és una casualitat que recordés aquesta cita de Grossman. Al meu humil parer tota l’obra de López Crespí és una constant lluita per trencar el silenci, per esquinçar els vels que amaguen la realitat, per en definitiva contar la terrible veritat que se’ns vol amagar. Miquel López Crespí, un dels grans escriptors en llengua catalana, té una obra extensa en tots els àmbits de la creació literària: poesia, novel·la, teatre i assaig. En tots i cadascun dels seus llibres és ben present el compromís amb els valors de l’esquerra revolucionària i en la defensa de la llibertat dels pobles.

Repressió i cultura durant el franquisme és un assaig engrescador. En la línia d’anteriors llibres, com ara L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició, analitza, fa la dissecció i ens posa davant els ulls la realitat de la cultura a les nostres illes. El recorregut és exhaustiu, de les arts plàstiques a la literatura, del cinema a la ràdio, i sempre des d’una concepció revolucionària tot seguint les tesis de Gramsci sobre la intel·lectualitat.

En aquest sentit, Repressió i cultura durant el franquisme és un llibre valent, molt valent. López Crespí no s’amaga rere circumloquis, ens deixa ben clara la seva anàlisi de la realitat cultural, no se n’està de fer-nos saber la seva opinió sobre els lletraferits closos en les seves torres d’ivori, ens denuncia la complicitat d’alguns escriptors amb el franquisme, fa baixar dels altars algunes de les patums hipòcritament lloades a la nostra terra, ens parla de la traïció de l’esquerra oficial...i ens fa evident la persecució i marginació de tots aquells intel·lectuals que s’han mantingut fidels a la lluita per la llibertat i la justícia.

És un llibre escrit des del compromís. Un llibre que ens interpel·la a tots.

“Pensam que davant el conservadorisme de la política –la manca de perspectives revolucionàries i subversives- aquest paper de revulsiu i de proposta vital per a l’home (paper que en el passat més recent correspongué a l’art) torna a esdevenir principal eina per al deslliurament i perfeccionament de la humanitat esclerotitzada per les grans propostes oficials”.

No vull acabar aquest escrit sense dir-vos que he gaudit molt tot llegit aquest assaig i, alhora, he après. He conegut fets i persones que desconeixia, he entès situacions que fins ara m’havien desconcertat, m’he emocionat amb alguns retrats i m’he indignat en veure com actuaren alguns literats oficialment encensats. A més m’he adonat de quanta riquesa cultural se’ns ha interessadament furtat.

En definitiva, Repressió i cultura durant el franquisme no deixa indiferent i això precisament és un dels grans mèrits del llibre. Perquè això és el que cal, perquè “necessitem saber de l’obra i l’existència dels que són soterrats sota tones de ciment armat, menystenguts, atacats, oblidats, silenciats...”. Revista Iris (Menorca)

Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20

pobler | 01 Agost, 2019 12:50 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20 (IV)


El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent. (Miquel López Crespí)


És un hivern molt dur per a la pagesia. Trona i diluvia sense aturar. Ja fa setmanes que els pagesos no poden anar a feinejar. Podria pensar que estam a les portes d’un nou diluvi universal. L’aigua corr, violenta, pels carrers del poble, i d’un moment a l’altre hom tem el desbordament dels torrents que envolten Albopàs. No seria la primera vegada que l’aigua recupera la seva primitiva ubicació i converteix sa marjal, la terra tan difícilment conreada en l’antiga albufera que era tot el pla que ens envolta fins arribar als voltants de Búger, Muro i Campanet. Segles de feina esclava per a convertir el poble en un verger, de robar espai a l’aigua, desfets en uns dies.

El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent.

Des d'èpoques ignotes era impossible viure-hi amb els milions de moscards que propagaven –i encara propaguen, però manco que en el passat-- el paludisme entre els habitants de la comarca. Trist univers de les tercianes producte de les picadures del moscard anòfeles. Fins que els metges no tengueren a l’abast la quinina, la mort segava vides a centenars. Era el preu de conrear sa marjal, de xipollejar tot el dia dins l’aigua estancada i insalobre per tal de treure del fons de l’albufera el fang que serviria per assegurar un bocí de terra. Mai no s’havia vist miracle tan gran! Fer d’un espai insalubre un verger per sembra-hi moniatos, albergínies, melons, arròs i síndries. Era el preu per a no morir de fam. Inventar del no-res, des del fons de síquies i rierols, la terra que serviria per a alimentar la família.

He parlat amb molts vells del poble. M’han contat records dels padrins i repadrins. He arribat a la conclusió que la nostra dèria a fer foguerons a les cantonades podia ser una pervivència de costums ancestrals per a desfer-se del mortal enemic dels albopassins. L’amo Xesc Cantallops encara recorda com per sant Antoni, a l’hora d’encendre els foguerons, s’encarregava, manat per la Sala, d’anar fogueró per fogueró a deixar-hi unes grapades de sofre.

A l’hora de la cassalla i la simbomba molts albopassins ballaven jotes i boleros envoltats pel fum que, ensofrat, els semblava una metzina que allunyava el perill de les tercianes. Altres, els més rics, anaven fins a la rectoria a comprar uns grams d’encens, que aleshores era un producte de luxe, per a cremar a les cases dels senyors. Es cremava l’encens posat en un platet especial i es deixava que el fum regnés dins la cambra per l’espai d’unes hores. Els vells expliquen que era un sistema excel·lent per a acabar amb les febres que causaven tants morts.

El fum dels foguerons, del sofre i de l’encens, les oracions, les misses que els particulars feien dir per a salvar una persona, la fe cega en els comprovats miracles de la Verge de Lorda, de la Mare de Déu de Lluc, dels sants de més devoció de cada família, van ser durant segles, fins a l’aparició de la quinina, els remeis que s’empraven per a foragitar el Mal.

És bo d’imaginar el terror, l’angoixa, la misèria patida des de sempre pels albopassins. Nits tenebroses a mercè de la Mort. Gemecs a les cases. Talment l’àngel que Nostre Senyor va enviar per matar els primogènits dels egipcis que no volien deixar marxar els jueus, així l’existència dels nostres avantpassats. A la claror d’un llum d’oli, atemorits, esperar que el fosc núvol de la destrucció penetri per davall de la porta i s’apoderi dels habitants de la casa.

Malalties, la fam i la pesta, cavalcant, sinistres, per les planures, entrant vencedores a tots els enfonys habitats, demostrant que res no podia aturar el seu designi destructiu. No era estrany que en un recent passat Albopàs i molts pobles de Mallorca tenguessin una gran quantitat de bruixes i curanderes. Quan les oracions no bastaven per a gaudir la dissort, el pagès acudia a cases on per uns cèntims s’oferien fórmules, estranyes pregàries, escapularis dels sants més estranys, herbes medicinals, ungüents que, deien les bruixes, podien comportar una curació certa.

Quantes vegades no he parlat d’aquestes tristes històries des de les pàgines de Sa Marjal!

No era estranya aleshores la vigilància de l’església cap als venedors d’il·lusions. En cas contrari, mèdiums i curanderes s’haurien pogut apoderar de la ment dels pagesos. Els miracles de la Santa Església Catòlica són certs, provats per eminents doctors, per bisbes i tota la Cúria romana. Però com es pot creure en les promeses de quatre velles que no saben de llegir i escriure, que mai no han sortit del seu enfony?

Sense les disposicions del rei Jaume II res no hauria canviat en segles. Com fou possible transformar l’antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, en l’Alpobàs actual? Ens hauríem de remuntar a les Ordinacions que el rei va decretar l’any 1300. El monarca volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. Es creen noves viles: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Albopàs, Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva i possiblement algunes altres.

Com poblar aquests indrets insalubres, poc aptes per a l’agricultura? A les Ordinacions trobam l’explicació. Hi llegim: “Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d’elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d’amplària (6,3 m)”.

I, per si no bastaven aquestes condicions, el rei ofereix als nous pobladors una important exempció d’impostos: “A tots els que s’instal·laran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se’ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin”.

Amb aquests avantatges oferts per la corona, començaren a comparèixer pobladors des de tots els indrets de l’Illa. Havia nascut Albopàs!

Els albopassins sempre hauran de donar gràcies al Senyor per la venguda a Mallorca de l’enginyer anglès John Frederic Bateman, que, juntament amb l’altre enginyer, el senyor Green i Waring portaren endavant la colossal obra de la dessecació de l’Albufera. Abans dels anglesos ja havia provat de portar a terme tan magna empresa el senyor Juan María Villaverde sobre uns estudis d’Antonio López, però no va ser possible: era l’any 1853 i els albopassins mal aconsellats per determinats senyors es pensaren que la dessecació de la bufera (com diuen ells) podria suposar la ruïna del poble. Creien que es farien malbé les terres salvades de l’aigua i que les obres també llevarien l’aigua de les més de vuit-centes sínies que hi havia per aquells indrets. L’Ajuntament es mobilitzà contra el projecte; el poble insistia en les grans pèrdues que podrien patir; i, finalment, per ordre de Madrid, el projecte que ja aleshores hauria salvat tantes vides, quedà relegat en els caixons de l’oblit fins a l’arribada dels enginyers anglesos que, a força de raons i molts diners, van convèncer els albopassins i autoritats de la bondat del projecte.

Com sempre, maçons i anarquistes donen la culpa l’Església d’aquell endarreriment en les obres. Expliquen, sense cap mena de fonament, que era la por d’una congregació de més de mil treballadors venguts de totes les parts d'illa i de fora de Mallorca el que atemoria el clergat. Milers de treballadors junts podrien esdevenir el nucli d’un poderós sindicat no controlat per les autoritats i els sacerdots, la possibilitat d’una consolidació de les organitzacions dissolvents al servei dels tèrbols interessos d’ateus i gent de mal viure.

Ho entenc. Possiblement si hagués viscut en aquells temps també m’hauria atemorit veure els núvols de fum de les màquines de vapor emprades per a dessecar l’Albufera. Ben cert que el paisatge s’havia transformat en un infern aparent! Els pagesos, els homes que pasturaven les vaques pels aiguamolls, devien veure aquella invasió de ginys sorollosos com qui veu dimonis sorgits de la profunditat de les aigües. El progrés no respecta res ni ningú! Aparells capaços de transportar l’aigua a dos metres d’alçada per enviar-la pel canal que desembocada a mar oberta. No res a veure amb el lent feinejar de les sínies, la calmosa caminada dels ases que, tapats els ulls amb cucales, amb el seu esforç treuen l’aigua mitjançat els antiquíssims cadufos que, en dies de festa, serveixen igualment per a fer simbombes.

Es pot imaginar-se el trull, el moviment incessant d’homes i carros enmig del renouer eixordador de les màquines de vapor! S’obren canals per portar l’aigua de la gran llacuna fins a la platja, tranquil·la fins aquells moments; els grans aparells de trencar pedra no aturen la seva feina destructiva del rocam granític més fort i poderós i, amb carros, el porten enmig de les aigües estancades per fer-hi camins i murs de contenció. Poderoses grues transporten els maons fins a l’indret corresponent, servides per munió de jornalers que, ben pagats pels anglesos, suen de sol a sol en la realització de l’obra faraònica. Els millors picapedrers i mestres d’obra de l’illa aixequen cases per als treballadors. Del no-res sorgeix Gata-moix, es basteix una esgleieta per a tenir cura de les necessitats espirituals de la gentada que participa en esforç tan titànic.

Els vells encara conten com, a vegades, a causa de l’esforç continuat, algun d’aquells aparells sortits de l’avern esclatava causant ferits i morts. Les famílies eren compensades de forma immediata pels anglesos, cosa mai vista per aquestes contrades fins que va arribar Bateman! Passats els dies de dol establerts, la feina continuava, ferrenya, com si no s’hagués esdevingut res. Un exèrcit de treballadors pul·lulava arreu bastint, amb centenars de pins que enfonsaven dins el fang, els murs de contenció, els fonaments dels ponts que s’anaven construint. Ben igual de com es va alçar Venècia de sota les aigües. Troncs de pi verd que, mesclats amb el fang del fons, no es podrien mai, i que encara avui, tants d’anys després, resisteixen, igual que el primer dia, el fort embat de les riuades.

Tot ha mudat de forma rapidíssima. El progrés ha anat avançant a un ritme accelerat i res no l’ha pogut aturar malgrat que sempre s’han aixecat veus en relació al perill que representava o representa. Quantes veus no s’aixecaren en temps de la dessecació de l’Albufera per l’enginyer Bateman! Escrits i més escrits enviats per determinats propietaris a Madrid raonant que el projecte seria la ruïna de la pagesia. En llur ignorància, aquests sectors endarrerits imaginaven que la dessecació perjudicaria l’extracció d’aigua de les sínies. Només pensaven en els guanys materials, mai en la salut dels albopassins!

Estudiant els vells escrits de l’arxiu municipal he pogut copsar la rapidesa dels canvis esdevenguts en mig segle. Encara no havia començat la febre de construcció de molins d’aigua. L’economia es basava en les vuit-centes sínies existents cap a l’any 1859. El cens que he trobat a la casa de la vila així ho confirma. I una bona part d’aquestes famílies eren les que més enrenou feren quant a la dessecació. Una vella petició adreçada a les autoritats informa que: “Se calcula que las 800 Norias ó mas que hay existentes en este distrito Municipal, sufriran de perjuicio anual cada una por la mengua de las Aguas que actualment abundan la suma de 256.000 rerales”.

Curtor de mires! És com si diguessin que l’arribada del tren perjudicaria la construcció de carros, la venda de cavalls i someres. La gent, indubtablement, vivia aferrada a velles tradicions, a prejudicis heretats del passat. Alpobàs era contrari a les innovacions exceptuant el sector que, lúcid, comprenia que no es podia aturar el pas al progrés. L’oposició a la construcció del tren també va ser feresta, malgrat la visió moderna dels albopassins que la impulsaren. L’Església tampoc no va ser part neutral en aquest primigeni rebuig a la modernització del poble. Més d’un sacerdot afirmava des de la trona que amb el tren arribarien persones indesitjables. Qui sap si més gitanos dels que campaven a la plaça del Mercat i pels voltants del poble. Hi havia la possibilitat que, amb la facilitat que representava venir amb dues hores des de Palma, els comerciants de Ciutat enviassin venedors ambulants de roba o altres productes i arruïnessin així els comerços. Potser podrien comparèixer-hi prostitutes els dies de mercat. Dones de mal viure que, instal·lades en tavernes de baixa categoria, vendrien a guanyar-se el jornal augmentant els pecats dels albopassins. Xiuxiuejaven que seria molt més freqüent l’arribada de predicadors protestants, demagogs socialistes, gent que, amb la seva facilitat de paraula i manca d’escrúpols, podien pervertir els costums cristians servats de generació en generació.

Cap d’aquests mals es féu notar en excés. Els comerciants que enviaven els seus representants, els gitanos que compareixien a vendre llençols, adobar cossiols i olles espanyades, continuaren arribant com de costum sense que es notàs gaire la seva influència en els guanys dels botiguers.

Tanmateix poc poden fer els sermons contra la urgència de les necessitats econòmiques d’un poble; els sacerdots, la Santa Mare Església, ho hauríem de tenir sempre present. Qui hauria dit que aquesta terra sense aigua, com narraven els historiadors, esdevendria el verger que és ara? A poc a poc, Alpobàs va esdevenir un dels pobles més feiners i amb aigua més abundosa de Mallorca. Cap a l’any 1885 s’hi inicià la construcció de molins. El geni natural dels nostres pagesos havia copsat la importància del giny en veure’l en funcionament quan es començava la dessecació del pla de sant Jordi. He escrit aquesta història a Sa Marjal, la nostra revista. Va ser l’amo Tomeu Pericàs, Borneta, qui, pel mes de juliol d’aquest mateix any, ja tenia construït el primer molí de treure aigua. A partir d’aquest moment el molí va anat substituint la majoria de sínies existents. Ferrers, manobres i fusters tenien tanta feina que no donaven abastament. Hi vengué gent d’altres pobles. Arreu es foradava la terra per a trobar la vena adient. Just fet el pou es començava a bastir l’alta torre, bastida primer amb les pedres que es trobaven al mateix hort o s’anaven a cercar al torrent de sant Miquel. Després, un petit exèrcit de treballadors dels oficis abans esmentats tenien cura d’acabar aquest insubstituïble instrument de treure aigua. Es feren famosos per la qualitat del treball realitzat els ferrers Joan Trobat, que en poc temps en muntà quaranta-set, i mestre Juan Grau, de can Aixut, que en va fer uns cinquanta. Ara, ja són centenars i centenars els molins de veles de fusta, ferro o roba de cànyom que, amb una bomba de 35 centímetres de diàmetre, poden treure més de 122 metres cúbics del preciat element.

Ho veig cada dia amb els meus ulls: els horts sembrats d’ametlers i figueres són substituïts de forma accelerada per quartons on es poden sembrar tota mena de productes útils, no solament per al consum intern, sinó, i això és summament important, per a l’exportació.

En veure el progrés d’Albopàs, ben igual que amb la dessecació de l’Albufera i l’arribada del tren, es tornaren a alçar veus preocupades perquè la riquesa pogués influir en l’espiritualitat de la pagesia que, fins aquells moments, s’havia conformat amb el que podien conrear amb l’aigua de les sínies o amb el que produïen els terrenys de secà. Van ser molt comentats els fets de la construcció del tercer molí, el de l’amo Sebastià Crespí, de can Xino, bastit l’any 1890. L’Església no va poder impedir una folla processó que volia barrar el pas a l’explotació intensiva de l’aigua. Els promotors feien córrer per bars i tavernes i en dies de mercat que les noves venes d’aigua que s’anaven trobant eixugarien el cabdal de les sínies existents. Albopàs es trobava en la mateixa situació de quan vengué al poble l’enginyer Bateman i els equips de tècnics anglesos. Incomprensió, incultura, ignorància fomentada pels sectors més endarrerits de la població. La processó, digna d’una pintura de Goya, anava encapçalada per alguns estendards presos, sense permís, de la rectoria, de la Congregació i dels magatzems on es tenien guardats els passos de Setmana Santa.

Com de costum quan hi ha aldarulls, molta gent s’hi apuntà creient que era una romeria per a anar a Crestatx a retre honors a la nostra verge de Lorda. Però en arribar a l’hort de l’amo Sebastià Crespí un grup d’albopassins començà a llançar la terra que s’havia tret del pou dins l’enfony obert pels jornalers. Sortosament, alguns dels participats en acte tan vandàlic va córrer a avisar el rector. Aquest, enfurismat, hi comparegué de seguida i predicant dalt d’un carro va poder convèncer els eixelebrats de tornar al poble sense fer-hi més destrosses.

Va ser la primera i darrera manifestació contra la modernització de la vila de què tenc notícia segura.

«Anterior   1 2
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS