Administrar

Sa Pobla i la literatura (I) – La postguerra a sa Pobla (Anys 40 i 50)

pobler | 11 Juny, 2019 14:04 | facebook.com

Sa Pobla i la literatura (I) – La postguerra a sa Pobla (Anys 40 i 50)


Sentència de mort


Els hiverns eren encara més tristos. Sovint tallaven el corrent. Quedàvem a les fosques. Diluviava. Ningú pels carrers. A les cantonades, el vent agitava esquifides bombetes. El pare tancava la porta. Una clau de ferro, grossa, heretada dels rebesavis. Ens illuminava un esmorteït llum d'oli. Aleshores jo tenia deu anys. )Potser l'època més feliç de la meva vida, malgrat el fred dels hiverns, els càstigs del capellà, els eterns rosaris que no finien mai? Reialme d'ombres. Màgiques visions en la paret. Fantasmes. Por d'infant. La padrina em tenia damunt i m'acaronava els cabells. Quan es pensaven que ja dormia, tornaven les històries de sempre. Pensaven que jo no ho entenia. Anaven ben errats. Entre les ombres, nous fantasmes, bruixots diabòlics vestits amb camisa blava, damunt graneres, armats de màusers i amb les dents corcades anaven pel carrer cercant els infants que no s'havien dormit prest.


Però parlàvem del cinema. De les pellícules de la postguerra. Aquella calor a l'hivern. Les castanyes calentes a la paradeta de l'entrada. Els cacauets. )Hi podia haver una sessió de cine sense castanyes o cacauets? Era completament impossible!

Mestre Tomeu de Can Panxa feia, a casa seva, uns caramels de sucre que ara no trobaríeu ni a la millor pastisseria de Ciutat. Món de productes ben fets malgrat la misèria i la mancança de matèries primeres.

Quan anava al cinema amb el pare i la mare ens donaven uns programes de mà que han esdevengut joies de colleccionista. Abans, en aquell temps, no eren gaire apreciats i sovint ens servien per a fer avions de paper. Si anàvem sols al galliner -els diumenges a l'horabaixa-, els llençàvem al pati de butaques. Ens delia el rebombori que s'armava. Més d'una vegada l'acomodador, desesperat, compareixia amb la llanterna intentant trobar el culpable o culpables.

Feina inútil.

Qualsevol que ens veiés hauria dit que érem santets sortits del cel.

Els actors italians, espanyols o nord-americans, per unes hores ens feien oblidar les targes de racionament, els obligats cursets de cristiandat, les xerrades a l'església amb el missioner de torn. Quasi no ens bastava per al pa, però sempre havíem de tenir una pesseta disponible per a les missions. Sabíem molt bé -els pares no contaren tantes vegades!- el que significà no haver anat a missa o no llevar-se el capell quan passava la processó. Els hiverns eren encara més tristos. Sovint tallaven el corrent. Quedàvem a les fosques. Diluviava. Ningú pels carrers. A les cantonades, el vent agitava esquifides bombetes. El pare tancava la porta. Una clau de ferro, grossa, heretada dels rebesavis. Ens illuminava un esmorteït llum d'oli. Aleshores jo tenia deu anys. )Potser l'època més feliç de la meva vida, malgrat el fred dels hiverns, els càstigs del capellà, els eterns rosaris que no finien mai? Reialme d'ombres. Màgiques visions en la paret. Fantasmes. Por d'infant. La padrina em tenia damunt i m'acaronava els cabells. Quan es pensaven que ja dormia, tornaven les històries de sempre. Pensaven que jo no ho entenia. Anaven ben errats. Entre les ombres, nous fantasmes, bruixots diabòlics vestits amb camisa blava, damunt graneres, armats de màusers i amb les dents corcades anaven pel carrer cercant els infants que no s'havien dormit prest. )Qui em defensaria si em perseguien fins a ca meva i no trobava els pares? L'esclafit dels llamps, el ruixat que colpejava intermitent les teulades, em desenvolupava encara més la imaginació obrint averanys, camins i fondals misteriosos al meu davant. El coret em bategava a cent per hora. Feia el possible perquè la padrina no se n'adonàs. Tic-tac-tic-tac, confonent-se amb els llamps, amb el regular i matemàtic soroll del cucut de paret donant les hores. Aleshores el pare, que havia estat uns anys a l'infern (en aquell temps jo confonia els camps de treball forçat amb l'infern predicat pel capellà dalt de la trona). Almenys els sofriments que sentia explicar al meu progenitor mig adormit em semblaven ben idèntics als que el capellà atribuïa al món subterrani, en flames, curull de calderes bullents on sofrien, per a tota l'eternitat, els allots que robaven ametles, pomes o canyes de sucre en horts d'altri. Amb una vella cafetera rovellada, els majors havien fet, després de sopar, un aigualit cafè que no donaven als petits. El cafè amb llet era cosa dels matins, per a prendre amb sopes i una mica de sucre abans d'anar a escola. Anava fins a ca la lletera. Bramular de les vaques molt abans de sortir el sol. Espès líquid blanc, fumejant, dins del ribell. S'havia de bullir però jo no podia resistir la temptació i en bevia un munt de glops abans d'arribar a ca meva. A les nits, el racó del foc, la foganya, el cafè aigualit, eren el reialme dels grans. Ens permetien la compareixença, a la germana petita -tenia quatre anys- i a mi mateix, si a l'endemà no hi havia escola. Malgrat que sovint bastava que m'agafàs als braços de la mare per a aconseguir el que volia: estar damunt la falda de la mare o la padrina fins que m'arribàs la son. Sé que entre les ombres del llum d'oli, enmig del soroll dels llamps, en plena tempestat, al cap d'una estona d'haver-se encetat la conversa damunt la guerra, compareixia, foradat de bales, rajant sang per la boca i les orelles, amb el cap destrossat, entre renou de portes i lladrucs de cans cada vegada més amenaçadors, en Toni de Can Eixut, corrent nu, ferit, demanant pel seu pare i la seva mare, dient: "No vull morir tan jove, no vull morir tan jove. Tengueu pietat!". Era ell al costat d'un munt d'amics i companys del poble que queien al seu costat enmig d'una feresta cridòria, els esclafits de les bales penetrant dins dels cossos, rebotint damunt la pedra viva de la paret del cementiri. Els falangistes gats, fent visques a Franco i José Antonio. I en Biel Figuera fugint entre els desgraciats que havien d'esser exterminats, corrent, amb els calçons que li queien, duent al darrere un grapat de feixistes que el perseguien disparant contra les ombres, sense poder avenir-se encara en constatar que la víctima els fugia de les mans. En Biel Figuera, més d'una dècada amagat per les muntanyes de Lluc, menjant el que podia: patates crues robades d'alguna casa de pagès, faves, garrofes, caçant algun conill, una perdiu... Tres dècades mirant enrere, vivint entre les roques, amagat damunt els arbres, quan una vegada una patrulla de guàrdies civils anava rere seu i quasi l'aglapí. I en Miquel de Can Corró, que va dir un dia de l'any trenta cinc que "no aniria mai a l'església perquè els capellans només afavoreixen els rics" i el condemnaren a mort en rebellió. I entre les ombres, enfilant-se amb el fum que sortia per la xemeneia, na Joana de Can Roqueta que just feia deu mesos que era casada i tenia un nin de quatre setmanes quan el denou de juliol trucaren a la porta i ja mai més no va tornar a veure en Rafel Cladera, jornaler afiliat a la UGT, republicà que portà la bandera victoriosa del catorze d'abril pel carrer Major el dia de la vaga de jornalers. Va dir a la plaça que "ningú no podia llevar-li mai el gust que passà atemorint cacics i beats quan passà davant el bar dels senyorets aquell dia". "Amb aquestes paraules signà la seva sentència de mort", deia el padrí, baixet, mirant a veure si encara plovia. Mumare, amb les tenalles, removia el caliu.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS