Administrar

Els cristians anticapitalistes: un camarada exmissioner - Palma (Mallorca), Anys 70

pobler | 30 Gener, 2019 12:25 | facebook.com

Crònica sentimental de la transició – Els cristians anticapitalistes: un camarada exmissioner - Palma (Mallorca), Anys 70 -


Restar cinc anys de missioner a Burundi i altres tres al Perú m´ajudà a obrir els ulls. La pobresa, les malalties, els al·lots i al·lotes desnodrits, els infants que morien just acabats de néixer... Com caminar damunt vidre trinxat! I les guerres promogudes pels europeus per a controlar les mines d'or i de plata, l’urani, el petroli... Començava a entendre els motius de la fam del Tercer Món! A Kin Gali, el petit poblet on m´enviaren, m´ho explicaven els missioners més vells i els ancians de la tribu. Les companyies de Bèlgica, Holanda, França i Anglaterra trastocaren tot el sistema de producció d´aliment del Congo i Burundi. Allà on es collia blat, des de Londres i París decidien sembrar-hi cacau per a l´exportació, cotó per a les fàbriques de Manchester. Es dedicaven amplies zones agrícoles, milers de quilòmetres de terrenys que abans de la colonització servien per a produir aliments, al cultiu d´arbres per obtenir cautxú, fustes de preu per als mobles dels europeus... Res no escapava a la voracitat insaciable de les multinacionals! Quan sorgia un dirigent allunyat de la corrupció, algú que, amb bones intencions, volia solucionar els més elementals problemes del seu poble, s’ordien cops d’Estat, s’assassinava aquella persona no manipulable. Mercenaris pagats per la banca mundial, feien desaparèixer qualsevol persona crítica amb la situació. Tampoc els sacerdots se salvaven de la repressió. Bastava que se sapigués que a la missió s´havia creat un grup de suport als desvalguts, un sindicat que ajudàs els treballadors de les plantacions, per a passar a engreixar les llistes negres dels escamots d´assassins. En cas que fos necessari, per servar en mans d´una determinada companyia la producció de plàtans, el cacauet, els diamants, obscures forces mercenàries, preparaven enfrontaments i matances entre tribus que sempre havien viscut plegades, en pau i harmonia... La sang corria abundosa. Sovint, estols de dones atemorides, d’infants salvatgement torturats, venien a la nostra pobra església de fang i uralita, per a provar de servar la vida. (Miquel López Crespí)


Difícil explicar el significat de l’aventura en la qual estàvem immersos. Un dia en què vaig anar a dinar a casa de l´exmissioner, el nostre reesponsable del front de barris, ho vaig poder comprovar. Mentre preparàvem el menjar, madò Aina, la seva mare, plorava, desconsolada.

-No ho entenc, Miquel. Com és possible que no vulgui fer de sacerdot, tornar de missioner al Perú. Fins que ho ha deixat era l´home més respectat del poble. Les meves amigues em tenien enveja. Un fill propagador de la Fe arreu del món! No es que sigui excessivament religiosa, però aquí, tenir un fill missioner, és un signe de distinció.

Es returà un moment i, eixugant-se les llàgrimes, tastà el brou de peix que ens estava preparant. Jaume feia una amanida, escoltant en silenci el conegut discurs de la mare.

-I el pitjor va ser quan va comparèixer amb una al·lota. “Aquesta serà la meva dona, la mare dels meus fills”, ens digué, alhora que ens la presentava. Al principi vaig restar gelada, sense capacitat de respondre. Ara, amb els mesos, he vist que és una dona excel·lent. I el nét que ens ha donat val un món. Potser era el que el Senyor volia. Segurament Jaume, de jove, es va deixar influir per nosaltres. Sempre dient-li que entràs al Seminari, que es dedicàs al servei de l’Església... Un greu error per part nostra. Els fills han de fer el que volen, mai se’ls ha d’imposar un ofici o una carrera.

Jaume, que l’escoltava amb summa atenció, va deixar l’amanida i, acaronant-li els cabells, digué:

-No li donis tantes voltes! No sou culpables de res. Tenc ben present que sempre heu fet el que trobàveu més convenient per fer-me feliç, per donar-me suport. Vaig fer el que volia. Llegint els Evangelis imaginava una Església dedicada al servei dels més desvalguts. Era un jove de poble, provinent d'una família de petits propietaris, amb cases i horts i que mai no havia necessitat fer feina per a guanyar-me la vida. El meu desconeixement de la realitat era absolut. Estudiava llibres religiosos i em creia el que explicaven. Escoltava les prèdiques dels missioners pensant que els catòlics eren una espècie de cavallers de l’Edat Mitjana. Uns homes que només vivien per acabar amb les injustícies d’aquesta terra, amb el patiment de la humanitat.

Em mirà, amb un cert posat de resignació.

-Restar cinc anys de missioner a Burundi i altres tres al Perú m´ajudà a obrir els ulls. La pobresa, les malalties, els al·lots i al·lotes desnodrits, els infants que morien just acabats de néixer... Com caminar damunt vidre trinxat! I les guerres promogudes pels europeus per a controlar les mines d'or i de plata, l’urani, el petroli... Començava a entendre els motius de la fam del Tercer Món! A Kin Gali, el petit poblet on m´enviaren, m´ho explicaven els missioners més vells i els ancians de la tribu. Les companyies de Bèlgica, Holanda, França i Anglaterra trastocaren tot el sistema de producció d´aliment del Congo i Burundi. Allà on es collia blat, des de Londres i París decidien sembrar-hi cacau per a l´exportació, cotó per a les fàbriques de Manchester. Es dedicaven amplies zones agrícoles, milers de quilòmetres de terrenys que abans de la colonització servien per a produir aliments, al cultiu d´arbres per obtenir cautxú, fustes de preu per als mobles dels europeus... Res no escapava a la voracitat insaciable de les multinacionals! Quan sorgia un dirigent allunyat de la corrupció, algú que, amb bones intencions, volia solucionar els més elementals problemes del seu poble, s’ordien cops d’Estat, s’assassinava aquella persona no manipulable. Mercenaris pagats per la banca mundial, feien desaparèixer qualsevol persona crítica amb la situació. Tampoc els sacerdots se salvaven de la repressió. Bastava que se sapigués que a la missió s´havia creat un grup de suport als desvalguts, un sindicat que ajudàs els treballadors de les plantacions, per a passar a engreixar les llistes negres dels escamots d´assassins. En cas que fos necessari, per servar en mans d´una determinada companyia la producció de plàtans, el cacauet, els diamants, obscures forces mercenàries, preparaven enfrontaments i matances entre tribus que sempre havien viscut plegades, en pau i harmonia... La sang corria abundosa. Sovint, estols de dones atemorides, d’infants salvatgement torturats, venien a la nostra pobra església de fang i uralita, per a provar de servar la vida.

-Quan decidires deixar el sacerdoci? –li vaig preguntar, per aprofundir en unes qüestions que sempre m´interessaren.

-Va ser a finals dels seixanta, després d’un viatge a Roma per a veure el Papa. Jo era un ferm seguidor de les resolucions del Vaticà II. Els dos anys de resident al Seminari romà m´ensenyaren la possibilitat de col·laboració entre comunistes i catòlics. Em començava a adonar de les mentires que, sobre l´esquerra, ens havien contat a Mallorca. Tot era una gran estafa! Ens permetien una entrevista amb el Papa pels nostres anys de missioners. L’Església volia premiar així els qui, ja començaven les desercions!, romanien ferms en la defensa del catolicisme. Érem sacerdots procedents d’Amèrica, d’Àsia, d´Austràlia, Vietnam. Record nombrosos mallorquins. Va ser quan vaig començar a sentir el ròssec del dubte i el desencís. Pensa que jo procedia d´una de les missions més problemàtiques. Havia estat anys predicat l´evangeli i ensenyant de llegir i escriure per planures mig desèrtiques, a poblets sense aigua curulls d´infants malalts. No em parlem d’electricitat! La lepra, la disenteria, el tifus i la tuberculosi planaven arreu. Viatjàvem a peu, travessant indrets que semblaven la Lluna. Altres vegades, per selves intransitables, plenes d´animals ferotges, serps verinoses, tribus que, amagades enmig de la foscúria, llançaven fletxes enverinades als estranys que s´apropaven a llurs refugis i amagatalls.

Les dones del poblet on tenia muntada l'església i el dispensari, havien de fer cada dia quatre quilòmetres per extreure, d’entre la sorra, a gran fondària, l’aigua tèrbola, que servaven com el més preuat tresor.


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS