Administrar

Sa Pobla (Albopàs) – Les casetes de sa Marjal – Records dels anys 10 i 20 (I)

pobler | 25 Desembre, 2018 21:53 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Les casetes de sa Marjal – Records dels anys 10 i 20 (I)


Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi. (Miquel López Crespí)


Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi.

Són casetes petites, la majoria aferrades al molí. Al costat, la figuera que dóna aixopluc als treballadors quan, a l’estiu, el sol cau inclement. Mai no trobareu cap casot sense la seva figuera o uns arbres fruiters que donin ombra als albopassins! Per això mateix conec la vida de Jaume Cladera de Can Eixut! Perquè, en les meves passejades per sa marjal, m’hi he aturat sovint a petar la conversa, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què s’ha sotmès de forma voluntària.

En aquests petits espais, llevat alguna excepció, no sol haver-hi cap llit per a descansar. Si de cas una rústica màrfega de palla per a pegar una becada mentre el pagès vigila que el safareig s’acabi d’omplir. Per la resta, ho he comprovat sovint amb els propis ulls, una simple foganya amb fogó de ferro o simplement amb tres pedres per a posar-hi l’olla a l’hora de dinar. A un prestatge de pedra del costat, en un petit rebost situat a un racó, un parell d’elements indispensables per a fer un arròs brut d’urgència o uns fideus: la capsa de mistos, un setrill amb oli, el saler, una petita saqueta amb arròs o fideus... poca cosa més. Damunt la rústica tauleta una espelma o un llum d’oli per si s’hi ha de romandre alguna nit o quan fa un aiguat i no pots tornar al poble.

Els propietaris i jornalers han començat la feina amb la sortida del sol. Cap a les dotze, la madona comença a preparar el dinar per a l’home i més d’una vegada per a la gent que han llogat. Altres madones, les que no poden deixar la casa del poble a causa dels vells de què+han de tenir cura, fills petits o alguna feina inajornable, opten per cuinar a la casa i, a peu, portar el menjar al marit. A migdia, diluviï a l’hivern o caigui un sol abrusador a l’estiu, podeu veure un enfilall d’albopassines amb la seva senalleta i l’olleta amb el dinar marxant cap als horts. Però el més normal és fer els dinars sota la figuera. Els que feinegen prop de l’albufera miren de pescar alguna anguila. Els fideus d’anguiles són a l’ordre del dia. Els pagesos cuinen amb qualsevol dels elements que tenen a mà: la trobada d’un eriçó, les rates d’albufera, els cargols que s’enfilen per les canaletes que porten l’aigua del safareig fins als solcs... tot serveix per fer alguns dels plats de la pagesia més saborosos que hom pot gaudir.

Les casetes dels horts eren fetes abans de pedra, la mateixa que recollien quan netejaven l’hort, però d’ençà fa dècades porten cantons de les pedreres de Muro; d’altres arriben amb els carros fins a Can Picafort i, ran de mar, tallen el material que necessiten. Amb un parell de carretades de marès és més que suficient per a bastir-ne una. Altres propietaris amplien un poc l’espai i alhora serveix per tenir-hi la païssa pels animals i un racó per a guardar-hi el carro. I, si de cas, s’hi instal·la un petit sostre per a la palla que consumeixen el cavall i la somera.

Jaume Cladera no ha modificat gaire el que va trobar fet pels seus pares i padrins. Simplement hi ha instal.lat un llit amb matalàs de llana, s’ha construït una cuina com pertoca, amb rentador de plats fet de pedra viva, ampliant la cisterna que li proporciona aigua fresca durant tot l’any. Amb el molí en marxa, mai hi manca l’aigua més pura que es pot beure a Mallorca. Però una bona part d’albopassins s’estimen molt més tenir una cisterna a l’abast, dins la caseta. Costums de la pagesia! No en volgueu saber-ne més!


(D´un llibre inèdit de Miquel López Crespí)

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí

pobler | 25 Desembre, 2018 13:25 | facebook.com

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-


Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)


Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.


Recuperació


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.


Vinculació


Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS