Administrar

Josep M. Llompart i Gabriel Alomar

pobler | 13 Gener, 2018 21:02 | facebook.com

Gabriel Alomar: els nostres.

"Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat." (Miquel López Crespí)


Dia 6 d'agost de 1977 tengué lloc en un saló de la cafeteria Almudaina de l'avinguda Jaume III una reunió decisiva per a organitzar -entre totes les forces polítiques i culturals mallorquines- el retorn de les despulles de l'intel.lectual (Gabriel Alomar) més blasmat per les classes dominants mallorquines, aliades sempre al més reaccionari que hi pugui haver-hi en qualsevol època i circumstància a l'Estat espanyol: l'integrisme carlí en el segle XIX, el nazi-feixisme en els anys trenta-quaranta. A la reunió, a la qual hi vaig assistir en representació de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), també hi havia en Josep Valero per part dels carrillistes (P"C"E), en Fèlix Pons pels socialistes del PSOE, en Francesc Garí pels centristes, en Miquel Fiol pels demòcrata-cristians, en Miquel Artigues per Reforma Social Española, en Miquel Tugores per part del PTE i n'Isidre Forteza com a delegat del MCI. Altres organitzacions presents eren l'OCB, el Congrés de Cultura Catalana, el GOB, Unió Nacionalista, etc.



Malgrat la feinada de repartida de fulls per instituts, fàbriques, hotels, pobles i barriades, el cert va ser que, a l'aeroport de Son Sant Joan, el diumenge que tornaven les despulles de Gabriel Alomar (de mans del regidor Pau Seguí) només hi havia un centenar de persones concentrades esperant. El periodista Pere Bosch del diari Última Hora hi era present, a zero hores i trenta minuts del dia 8 d'agost de 1977 a l'aeroport de Son Sant Joan quan arribaven les despulles de l'autor de La ciutat futura. Paulí Buchens digué a Víctor Alomar: "Víctor, t'entrec les despulles de ton pare i el teu fill".


El deu d'agost, aproximadament cap a les nou del vespre, després de més de trenta-sis anys d'exili, les restes de Gabriel Alomar eren soterrades en el cementeri de Ciutat, a pocs metres de l'hemicicle on foren assassinats milers de mallorquins i mallorquines d'esquerres o simples demòcrates sense partit, a pocs metres igualment de la fossa comuna on eren enterrats, sota munts de cal, els millors fills que havia produït la Mallorca de començament de segle. N'Antoni Serra va obrir l'acte llegint la munió infinita de telegrames i cartes d'adhesió que arribaven de totes les contrades dels Països Catalans, l'Estat espanyol i l'estranger. A part de les organitzacions comunistes (OEC, PTE, MC, etc), enviaren telegrames el Partit Socialista de Catalunya, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya, Entesa dels Catalans, el Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, Assemblea de Catalunya, Casa Catalana, Òmnium Cultural... També s'hi llegiren els comunicats enviats des de Menorca, Eivissa i Formentera. El manifest dels intel.lectuals antifeixistes que es llegí anava encapçalat per les signatures d'Heribert Barrera, Jordi Carbonell, Josep Benet, Joan Raventós, etc. Dels parlamentaris elegits el 15-J no hi havia gaire representació. El diari Baleares deia (11-VIII-77): "De los parlamentarios baleares sólo vimos a Manuel Mora del PSOE, sus compañeros estaban en Madrid y nada concreto se sabía sobre los demás". Després, Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat.


Miquel López Crespí

Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort)

pobler | 13 Gener, 2018 12:13 | facebook.com

Literatura mallorquina i compromís política: homenatge a Josep M. Llompart, forma part del cicle memorialísitc que començà l'any 1994 amb L'Antifranquisme a Mallorca (editat per El Tall), continuà amb Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, de l'any 2000); i seguí amb No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001) i Breviari contra els servils (Calima, 2002). A Literatura mallorquina i compromís polític, les vivències de l'autor, les moltíssimes vivències de l'autor, serveixen per a introduir-nos, capítol rere capítol, en la nostra història més recent fins a confegir un vertader "Qui és qui" en la literatura mallorquina, un "qui és qui" que forçosament resulta molt allunyat de certes antologies i enciclopèdies i que ens desvetlla noms i llinatges de tots aquells que es resistiren a fer una literatura acrítica, conformada, narcotitzada i anestèsica. (Joan Pericàs)


Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart


Per Joan Pericàs, biòleg i periodista


Per a mi és un doble plaer presentar avui horabaixa el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. En primer lloc perquè és un plaer presentar un llibre d'en Miquel, un dels autors més creatius i prolífics de les lletres catalanes. En segon lloc, perquè no debades ha estat la revista que tenc el plaer de dirigir, la revista Llegir, la primera a publicar, tot i que de manera resumida, el primer capítol d'aquest magnífic llibre del qual avui celebram la seva publicació per part d'Edicions Cort.

Som d'aquells que pensen que la vida, trajecte que des del bressol ens du a la tomba, és un camí que en realitat va de l'infant a l'infant. Pens que entre el primer i el darrer estat de consciència, tot i haver-hi una vida, no hi ha gaire diferència, perquè poc o gens ha mudat allò que és essencial, aquell jo sempre esglaiat i impertorbable que se'ns deixondí quan érem infants. Per això, m'interessen l'infant i els seus assumptes, perquè tenc per segur que l'infant és el bessó del jo i la resta són afegitons.

En el cas de l'infant Miquel, intueixo un jo formant-se ja conscient que els pares havien perdut la guerra i que totes les seves illusions i esperances havien estat trepitjades pels vencedors. Una infantesa viscuda en les tenebres de la postguerra, la dels sermons a la trona i del dejuni per als pobres, la dels explotats que per no tenir lletra ni doblers no tenien altre remei que acalar el cap i dir amém, la de Falange Española Tradicionalista y de las Jons, la dels cacics i les beates, la de la censura omnipresent, fins i tot en blanc i negre del cinema estantís de les produccions franquistes.

No obstant això, no obstant tanta circumstància adversa, tanta tenebror com a ell li agrada de qualificar aquell temps, l'infant Miquel se'n surt. Aconsegueix vèncer tota aquella grisor obrint de pinte en ample les portes del somni. Per això en Miquel és un gran somniador, però no d'aquests inofensius que sols volen badar retirats en el refugi interior; no, en Miquel és un somniador dels més perillosos, dels que somnien en colors i pretenen tocar i olorar tot allò que han burinat. I allò que desitjava amb totes les seves forces aquell infant pobler de nom Miquel López Crespí, allò que encara desitja, era/és que la truita es giri definitivament i que d'una vegada per totes les illusions i les esperances dels seus pares es facin realitat; que els senzills acabin de dir amén, deslliurats de faixes doctrinals, desvetllats, deixondits pel camí de la cultura, protagonista, a la fi, de la història.

Vet aquí el compromís d'en Miquel, un compromís amb els seus, amb els senzills, els anorreats, els trepitjats, els oblidats. Per això mateix, emperò, calia fer memòria, calia escriure de bell nou la Història, sense perdre'n detall. Aquest llibre que teniu a les mans, n'és un exemple.

Diuen que l'oblit és l'altre nom de la memòria. Diuen els que saben d'aquestes coses que quan dormim i somniam (la fase REM l'anomenen) el nostre cervell destria allò que és superflu d'allò que és important. Sense buidar-nos, idò, de l'anecdòtic, no podem servar el que realment importa. Això ens passa a tots de forma automàtica i no té cap mèrit. El que té mèrit, però, és la tasca que duen a terme alguns somniadors de soca-rel com en Miquel, perquè produeixen en la memòria collectiva aquest efecte higiènic i necessari que hem atribuït a la fase REM del son: és la feina de persones com en Miquel la que ens ajuda a destriar allò que realment cal servar d'allò que ens és facilment prescindible.

És clar, emperò, que una tasca així té els seus perills i suposa no pocs desavantatges. Qui fa dissabte i treu la pols, qui treu el verrim de la quotidianitat i la intranscendència, mostra el llautó dels que es mimetitzen en la banalitat anorreadora, i mostra els llautons dels cínics, dels menfotistes, s'arrisca a ser blasmat, injuriat, i a ser víctima dels atacs d'aquells que se senten descoberts. No és estrany, idò, que el punyent exercici d'introspecció collectiva que fa en Miquel, tal i com l'ha definit Ferran Lupescu en un excellent pròleg, faci del nostre escriptor una "nosa collonera" per a tots aquells que ens voldrien installats en l'amnèsia permanent i que no perden oportunitat d'oferir-nos els més diversos subproductes de la banalitat.

No obstant això, en Miquel no afluixa. Per al somniador Miquel no hi ha tèntol. He escrit en altres ocasions que puc donar fe del rigor i de l'honestedat d'en Miquel. Ell i jo hem compartit durant gairebé quatre anys curolles periodístiques, jo com a cap d'opinió del diari El Mundo a Balears, ell com a articulista que no ha deixat mai d'estar empenyorat, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics-, ni amb el present -practicant una crítica valenta i sense concessions vergonyants. No l'han aturat amenaces, ni insults, ni campanyes de despredtigi, però sobretot no l'han aturat subvencions institucionals, ni ha practicat aquesta tan nostrada tirada a no criticar els nostres perquè són els nostres. En Miquel no fa concessions i, per a ell, literatura i opinió són una sola i indiscutible entitat.

Literatura mallorquina i compromís política: homenatge a Josep M. Llompart, forma part del cicle memorialísitc que començà l'any 1994 amb L'Antifranquisme a Mallorca (editat per El Tall), continuà amb Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, de l'any 2000); i seguí amb No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001) i Breviari contra els servils (Calima, 2002). A Literatura mallorquina i compromís polític, les vivències de l'autor, les moltíssimes vivències de l'autor, serveixen per a introduir-nos, capítol rere capítol, en la nostra història més recent fins a confegir un vertader "Qui és qui" en la literatura mallorquina, un "qui és qui" que forçosament resulta molt allunyat de certes antologies i enciclopèdies i que ens desvetlla noms i llinatges de tots aquells que es resistiren a fer una literatura acrítica, conformada, narcotitzada i anestèsica.

No m'entendré més, perquè el que jo vull sobre qualsevol altra cosa és recomanar la lectura de Literatura mallorquina i compromís polític. Només desitjo, per a acabar, donar les gràcies ben sincerament a Miquel López Crespí per lliurar-nos treballs tan excellents com aquest i, sobretot per continuar somniant. Gràcies, Miquel, i no aturis.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS