Administrar

El racisme i l´antiesquerranisme a Mallorca

pobler | 07 Gener, 2018 11:43 | facebook.com

El racisme i l´antiesquerranisme a Mallorca: Miquel Segura (exPP) i Ramón Aguiló (exPSOE) - Brutals atacs contra els nous mallorquins (els fills dels immgrigants) i contra l´esquerra de les Illes –


El país finit de Miquel Segura i Ramon Aguiló


Per ANTONI TROBAT (Diari AraBalears)


Per a mi Segura representa, en allò polític, una mallorquinitat que no m’agrada. La poruga i covarda dels que s’alineen amb l’estat i l’oligarquia –la d’aquí i la d’allà, que són les mateixes– endèmicament. Que només mira pels seus interessos. Individualista.Egoista. Que va contra els interessos de les classes populars mallorquines –plenes dels ‘Tomeus’ que diu vindicar. El Segura orgànic de la dreta conservadora –i suposadament catòlica– que tant de mal ha fet a la seva estirp ha acabat, curiosament, defensant pràcticament el mateix que un altre ‘il·lustre’ de la política illenca: Ramon Aguiló, exbatlle de Palma. L’exsociata reconvertit en nacionalista espanyol que va flirtejar amb la UPyD de Rosa Díez, aquests dies feia befa, també a premsa, del discurs que Miquel Ensenyat, president del Consell de Mallorca, va pronunciar per la Diada, en què apel·lava a un país inclusiu, d’adhesió lliure, divers i que portàs per senyera la pau, la multiculturalitat i el progrés. “La Lola Flores del nacionalismo catalanista”, li enflocava el palmesà al solleric en uns termes que no crec marcià qualificar d’homòfobs i carregats de ressentiment. (Antoni Trobat)


Fa dies, l’escriptor, periodista i joier pobler Miquel Segura, home del PP durant anys i panys, de qui recordo haver gaudit el 'Memòria xueta', escrivia en un diari de la competència que el sorprenia el fet que els primers nascuts de l’any 18 fossin infants amb noms de tradició ni catalana ni castellana. Així, Segura , ara Mihael Bar Haim, després d’autoconfessar-se com a no procliu a allò que anomena “multiculturalisme” es mostrava obertament recelós que a Son Llàtzer el primer infant nat fos una Yanira, a Son Espases un Kanter Ikkea, a Manacor una Jana Nassiri, i a Eivissa un Gael –de qui feia constar, per si podíem pensar que era fill de pares europeus amb interès per la mitologia celta, que els seus progenitors eren oriünds de l’Equador, a Amèrica Llatina, i per tant, fosquets de pell–. “Un país sense Tomeus no va enlloc”, es lamentava el qui fou ferm defensor de Jaume Matas.

Miquel Segura o Mihael Bar Haim– de qui aplaudeixo sincerament el retorn a les arrels però no la defensa del sionisme– hauria de saber que allò que permet a una societat progressar és el mestissatge. El mestissatge de veritat. Ho saben els sectors més progressistes de l’Israel que ell diu admirar, absolutament espantats de la deriva dretana, endogàmica, racista amb els palestins i amb els jueus àrabs –els mizrahim, que fan més o manco la mateixa cara que Segura i que jo– i condescendent amb l’integrisme religiós, que viu el país dels tarongers de Haifa usurpats als seus legítims propietaris l’any 48. Només cal llegir escriptors en llengua hebrea com Etgar Keret o Amos Oz. Només cal interpretar la realitat sense bilis.

Per a mi Segura representa, en allò polític, una mallorquinitat que no m’agrada. La poruga i covarda dels que s’alineen amb l’estat i l’oligarquia –la d’aquí i la d’allà, que són les mateixes– endèmicament. Que només mira pels seus interessos. Individualista.Egoista. Que va contra els interessos de les classes populars mallorquines –plenes dels ‘Tomeus’ que diu vindicar. El Segura orgànic de la dreta conservadora –i suposadament catòlica– que tant de mal ha fet a la seva estirp ha acabat, curiosament, defensant pràcticament el mateix que un altre ‘il·lustre’ de la política illenca: Ramon Aguiló, exbatlle de Palma. L’exsociata reconvertit en nacionalista espanyol que va flirtejar amb la UPyD de Rosa Díez, aquests dies feia befa, també a premsa, del discurs que Miquel Ensenyat, president del Consell de Mallorca, va pronunciar per la Diada, en què apel·lava a un país inclusiu, d’adhesió lliure, divers i que portàs per senyera la pau, la multiculturalitat i el progrés. “La Lola Flores del nacionalismo catalanista”, li enflocava el palmesà al solleric en uns termes que no crec marcià qualificar d’homòfobs i carregats de ressentiment.

Segura i Aguiló. Ramon i Miquel. Aguiló i Segura. Miquel i Ramon. Allò rural i allò urbà. Dues cares d’una mateixa moneda. El PP i el PSOE d’un temps llunyà, que ara potser es diran diferent, però amb una visió de com ha de ser Mallorca que al cap i a la fi és la mateixa. Subalterna. Rendida. Provinciana. Descohesionada. Una terra amb mallorquins, forasters i estrangers regida pel sistema polític i econòmic del que, cadascú amb els seus matisos – certament Aguiló sembla que va ser un gestor digne i hagués pogut evolucionar cap a bé tot i que no ho va fer–, ells han estat còmplices i executors.

I això no ho oblidarem. Ni ho oblidaran nous illencs com Yanira, Kanter Ikkea, Jana Nassiri i Gael, que estan cridats a construir una Menorca, una Formentera, una Eivissa i una Mallorca millors. Més justes i sobiranes. Allunyades del model de desenvolupament que ens ha devastat l’entorn i les vides. On tenir un nom amazig, tres llengües familiars diferents del català, torrar halal per Sant Sebastià i recuperar, si es vol, les antigues Sopes dels Reis, que l’amiga Margalida Mulet m’ha fet redescobrir aquesta setmana, siguin quelcom de normal en un mallorquí que defensa Mallorca més enllà d’una mera adscripció administrativa. No serà senzill. I, segurament, un cop vençuda la mentalitat que representen MiquelsSegures –sic– i RamonsAguilós –sic– la principal batalla serà dins el propi mallorquinisme. Però, aquesta, és una història per un altre dia.


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS