Administrar

Sa Pobla - Mallorca i els esclaus del franquisme – Presons i camps de concentració (records del pare)

pobler | 29 Novembre, 2017 18:58 | facebook.com

Sa Pobla - Mallorca i els esclaus del franquisme – Presons i camps de concentració (records del pare) -


Mai més podríem anar veure la Numància de Cervantes, a l´esglesía del barri convertida en teatre popular, a la casa del poble, on el cor de l´Ateneu Llibertari assajava obres musicals de Pau Casals i Kurt Weil. I amb la militarització també arribà la fi dels somni, la il·lusió que ens feia somniar amb el bocí de terra que ens lliuraria el sindicat, amb l’escola i el politècnic on els fills podrien estudiar una carrera o un ofici. (Miquel López Crespí)


Molts dels amics i companys dels Ateneus llibertaris que reien, fent processons vestits de bisbes i sacerdots, moriren al font, altres en els murs d’afusellament quan els soldats de Franco ocuparen els seus pobles i els altres són encara a les presons, condemnats a llargues penes o com nosaltres mateixos, formant part dels batallons de treballadors, picant a les pedreres, bastint, sota la vigilància de capataços i soldats, carreteres i noves vies de tren. La joia de l’alliberament de l’any 36, l’alegria de pensar que ja érem homes i dones lliures no durà gaire. Els mesos d’assemblees a les casernes i al front, les setmanes de poder anar a dinar sense que ens costàs gaire al Ritz amb la família, finiren de cop i volta. Ja no tornaríem a ser persones de nou encuny, els mateixos que possàvem el fusell i la pistola damunt la taula i podíem anar amunt i avall en un d’aquells cotxes requissats a les famílies riques que ara romanien amagades als seus caus, esperant la derrota republicana. Mai més podríem anar veure la Numància de Cervantes, a l´esglesía del barri convertida en teatre popular, a la casa del poble, on el cor de l´Ateneu Llibertari assajava obres musicals de Pau Casals i Kurt Weil. I amb la militarització també arribà la fi dels somni, la il·lusió que ens feia somniar amb el bocí de terra que ens lliuraria el sindicat, amb l’escola i el politècnic on els fills podrien estudiar una carrera o un ofici.


El tinent Alfredo Giménez Codina ja ha tornat de fer els seus regals als amics que té en el carrer Morell de Palma. Des de la distància, hem pogut veure els grans finestrals il·luminats amb grans aranyes de refulgent vidre de Murano. Llunyanament hom podia distinguir el coll alabastrí d’algunes noies vestides de blanc, amb collar de perles i ampli escot insinuant.

Un jove d´un divuit anys, amb camisa blava i gorra roja de requetè el saluda a la romana. El silenci del barri a aquesta hora del matí permet escoltar algunes rialles que vénen des dels grans finestrals reneixentistes del casal. Més enllà, una peça interpretada al piano ens fa adonar que algú ha començat les classes de música matinals. Professors a domicili. Miula un moix. Estam davant l’església de Santa Eulàlia, drets, sota el sol que, a les deu del matí, comença a picar fort. Se senten les campanes de la catedral. Tots els rellotges toquen les deu. Després, cesa el soroll i hom sent encara a la pell la vibració venguda des dels campanaris. Hem vist molt poca gent circular pels antics carrers d’aquesta ciutat encara endormiscada. Quina diferència amb l’activitat del moll, just a dues passes d’aquí! Estam cansats d’estar drets, en posició de descans, vigilats per la mirada enfurida del sergent que poques hores abans havia pegat la fuetada a El Sevillano. Un xusquero amargat, és el que tots pensam de El Perro. La frustació de tota una vida que vol fer pagar als que considera inferiors. En aquest cas no solament els soldats que comanda, sinó el grup de cinquanta presoners que conformen l’expedició. Esper que torni a València, amb el tinent, una vegada que haguem arribat a la nostra destinació. En cas contrari, els mesos o els anys que haguem de romandre en aquesta illa poden esdevenir un autèntic infern.

El tinent torna al nostre costat.

L’acompanya el jove falangista, un nebot, que no ha vist mai els rojos de prop. El tinent mostra la fàmelica i esparracada expedició al jovenot, sense fixar-s’hi massa, com si fossim ovelles que porta a vendre al mercat. El falangista, el mateix que feia uns instants havíem vist que el saludava a la romana, es mescla entre nosaltres, ens mira fixament als ulls, com si esperàs trobar algun monstre, una bèstia immunda digna de l’extermini. El miram amb indiferència. De seguida s’endevenina que és un homenet inexpert, un jovençà que empra l´uniforme de Falange per a anar per Palma a lligar les noietes desenfeinades del barri de la Seu. Res a veure, doncs, amb els voltors que cerquen carnassa per als murs d’execució entre els presoners dels batallons. El deixam fer, indifrents al que pugui pensar de nosaltres.

Al final s’acomiada del tinent una mica decebut. Quin desengany, veure aquests homes mal vestits i amb barba de dies, de posat melangiós i com si no esperassin res del futur. Joves com ell, però presoners, esdevenguts no-res a mans dels guanyadors. Ben igual que si a ell li hagués tocat lluitar en zona republicana i ara es trobàs, per l’atzar del destí, format enmig de nosaltres, sense la camisa blava de Falange, sense la gorra roja dels requetès.

És evident que l’hem desil·lusionat. La desfeta i trista humanitat que l´oncle porta vers una incerta direcciò... són els terribles rojos que han fet malbé Espanya i han assassinat tanta gent d’ordre? Aquests homes, amb el posat humil dels jornalers que tenen a la possessió... són els criminals que han mort tants honrats propietaris, sacerdots de vida digna, monges que no havien fet mal a ningú? Li desagrada constatar que no hi ha en els rostres dels presoners, cap signe, el més mínim detall que els pugui fer semblants a les bèsties assedegades de sang que poblaven la seva desbordada imaginació. Com no ho pot entendre, marxa de seguida, acomiadant-se de l’oncle. Se’n va sense mirar-nos. Per a ell som tan poca cosa!, uns éssers tan miserables que no mereixem ni una apresada llambregada. Ja hem vist aquesta mena de comportament en munió de gent. Són els que ens ens miren com qui veu un objecte que no serveix per a res, una formiga que es pot trepitjar. D’ençà la derrota, als camps de concentració, a les presons, ho hem pogut entendre a la perfecció. Els vençuts som com la pols del camins o la cendra que se’n porta el vent: un no res, fantasmes fugissers, ombres esmunyedisses, quelcom que, possiblement, en un passat llunyà tengué nom, vida pròpia, família, fills, somnis i ara és a mercè de la voluntat de qualsevol dels guàrdies que ens vigilen.

Finalment, de forma maquinal, sense que ens interessi saber què fa, veiem el jovenot de la camisa blava pujar les amples escales del casal. Li obri una criada que, moments després, tanca la porta darrere seu. És just en el moment que el tinent diu al sergent i als soldats:

-En marcha, se ha terminado el descanso. Todos a la estación.


De la novel·la de Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester)


PINTORS DELS ANYS SETANTA: SAPERE, PÁEZ, MARIANNE CORTÉS...

pobler | 29 Novembre, 2017 11:35 | facebook.com

PINTORS DELS ANYS SETANTA: SAPERE, PÁEZ, MARIANNE CORTÉS...


El grup d'Horacio Sapere-Páez Cervi m'explicava l'any 1976 (vegeu núm. 757 de la revista Cort): "Nosaltres no entram en el circuit burgès de la moda i el consum de l'art. L'obra d'art més revolucionària perd tot el seu sentit quan és assimilada, digerida i evacuada per una galeria que l'embolica en paper d'obsequi i la ven a un explotador convertida en joia i fetitxe". En voler defugir l'estantís món del galerisme, els joves plàstics mallorquins cercaven llocs alternatius. El carrer va ser un d'aquests llocs. També algun local de l'església, com Acolliment 2. Es volia arribar al món obrer, als estudiants, als immigrants marginats dins del guetos (com Son Gotleu, per exemple). Per primera vegada, en contacte amb aquests joves artistes, estudiants i obrers copsaven que la pintura no era tan sols un quadre amb roses i clavells, una posta de sol. Això mai no els ho havien ensenyat els partits d'esquerra en què alguns d'aquests estudiants i obrers militaven. Sectors importants del poble, mitjançant l'experiència de la Nova Cançó, els recitals de poesia, l'assistència a les accions culturals alternatives, aprenien a considerar l'art i la cultura com una eina importantíssima per al deslliurament personal i col.lectiu. Na Marianne Cortés, tots els artistes plàstics que en aquells moments envoltaven els experiments, com Horacio Sapere i Páez Cervi, portaren el debat a instituts com l'Antoni Maura. Per cert, m'explicaren que en aquest institut els feixistes destruïren els tres-cents fulls amb un article de l'escriptor Antoni Serra que s'havien fet per a explicar l'acció pictòrica. Hi va haver professors que, enmig del passadís de l'institut, agafaven els impresos amb l'article d'Antoni Serra que anaven llegint els alumnes i els estripaven sense cap mena de consideració.

Els membres de l'avantguarda mallorquina continuaven explicant (El feixisme contra l'art): "Nosaltres volem rompre amb les galeries i la comercialització capitalista de l'art. Volem arribar a un altre públic. Al poble. Estem en contra de certes 'avantguardes'. En el fons algun artista de certa 'avantguarda' l'únic que pretén és fer una mica de soroll per a després vendre-se millor a la burgesia. Volem aconseguir una unió cada vegada més profunda entre artista i poble. Estem en el camí de creació d'una nova estètica de combat que no ha de tenir res a veure amb els luxosos catàlegs, amb les idees pansides dels pseudocrítics d'art, amb els defensors d'un 'art' no implicat".

Amb el temps, més i més gent s'integraria als diversos col.lectius que anaven sorgint segons les necessitats de la lluita popular. Col.lectius d'artistes plàstics intervenen en la recuperació de les festes populars del barri (una opció per a "estar amb el poble", lluny de la galeria que prostitueix l'art). El grup Espai Obert participa l'any 1977 a les festes del barri de sa Calatrava (Marian Mccerlain, Horacio Sapere, Vicenç Torres, Pep Canyelles i Miquel Barceló). I, en les activitats antifeixistes i de recuperació de les senyes de la nostra identitat nacional portades a terme pel Congrés de Cultura Catalana, hi participen activament (entre molts d'altres artistes) Cacho Chacón, Marianne Cortés, Horacio Sapere, Pep Canyelles, el mateix Páez Cervi. També es fan accions per salvar l'illa de sa Dragonera de l'especulació immobiliària. Art i política arriben a ser, en aquests anys, una mateixa cosa, tal com preconitzaven els situacionistes francesos d'ençà començaments dels anys seixanta.

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS