pobler | 10 Setembre, 2017 22:05 |
Sa Pobla: les dones dels anys 40 i 50 -
D´on treien la força que les mantenia dempeus, de quines fams llunyanes procedien? Qui havia ensenyat els pagesos a estimar cada producte que collien del camp, a valorar el valor de l´aigua, del bon temps, d´un vent adequat per fer girar les veles del molí? N´hi havia que cosien la roba de la família. Record que la meva mare em prenia mides ben entrada de nit, quan ja s´havien acabat les feines de la casa. Cosia fins tard. No sempre teníem diners per comprar els vestits que estrenaríem per sant Jaume, la festa principal del poble. I una família que no estrenava roba nova esdevenia pobra als ulls de la gent. (Miquel López Crespí)
Em seduïa constatar la capacitat de feina de les dones. En realitat, feinejaven en el camp igual o més que els homes, segant, sembrant, batent el blat a l´era. Però els homes, acabada la feina als horts, després de portar els animals a la païssa, es rentaven la cara i les mans i marxaven a la taverna a fer un joc de cartes i beure unes copes. La dona, no. La dona continuava amb els quefers de la casa fins altres hores de la nit: tenir cura dels porcs i l´aviram; preocupar-se de fer el sopar; atendre els vells de la casa, els infants. Em demanava com podien abastar tants treballs. Aleshores les cases pageses no disposen ni de rentavaixelles ni d´escuraplats. Tot es feia a mà! La repadrina sabia emprar les cendres de la foganya per fer-hi una mena de lleixiu que servia per rentar la roba. Encara em deman com podien moure aquells aspres llençols de fil dins les grans piques de pedra picada que servien per fer la bugada. El dia que tocava rentar roba la casa esdevenia una fàbrica fumejant. Encendre el foc per encalentir-hi l´aigua en les grans olles de matances. Tallar la llenya i tenir-ne prou a prop, no fos cosa que no n´hi hagués abastament. Transportar l´aigua bullint fins a les piques, situades a un racó del patí. Una vegada vaig provar de moure els llençols banyats i no vaig poder. Pesaven més que jo! No era estrany que, amb tants d´anys de viure ajupits llevant l´herbei dels horts, segant i sembrant, homes i dones acabassin geperuts. Veies els vells, amb el seu gaiato sense poder endreçar l´espinada, caminant amb els ulls mirant a terra, incapaços de posar-se drets. En anar pel carrer notaves a primera vista la diferència entre els senyors que no havien feinejat mai al camp i els pagesos. Els uns caminaven drets com arbre jove, alçat, ferm, en direcció al sol i els núvols, Els altres, els jornalers de la terra, els petits propietaris agrícoles, sempre ajupits, com si portassin sacs d´arena damunt l´esquena.
Encara he estat a temps de veure tres generacions de dones (repadrina, padrina i mare) pastar el pa a la pastera, encendre el forn... Però abans havien sembrat el blat a l´hort, regat i segat, havien menat el cavall que feia córrer el rodet de pedra damunt la palla per llevar-hi el gra. Les veig encara sota el sol d´agost, enmig de l´era, portant les regnes del cavall o la somera, fent girar durant hores la pedra damunt les espigues. Després, abans que una pluja inesperada fes malbé la feina del dia, calia omplir els sacs, pujar-los al carro i marxar cap a casa, a espera del moment més oportú per dur-lo al magatzemista.
Es feia un pa que durava una setmana sencera!
Quan es posava damunt la taula s´hi feia una creu i el besaves. Només elles sabien el preu que costava poder tallar una llesca per dinar o sopar. Silents, havien acomplert tot el cicle primitiu dels pobles recol·lectors de feia deu mil anys.
D´on treien la força que les mantenia dempeus, de quines fams llunyanes procedien? Qui havia ensenyat els pagesos a estimar cada producte que collien del camp, a valorar el valor de l´aigua, del bon temps, d´un vent adequat per fer girar les veles del molí? N´hi havia que cosien la roba de la família. Record que la meva mare em prenia mides ben entrada de nit, quan ja s´havien acabat les feines de la casa. Cosia fins tard. No sempre teníem diners per comprar els vestits que estrenaríem per sant Jaume, la festa principal del poble. I una família que no estrenava roba nova esdevenia pobra als ulls de la gent.
pobler | 10 Setembre, 2017 20:41 |
Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els diaris mallorquins, els franquistes i els excombatens de la División Azul – Crònica sentimental de la transició -
Era un hitlerià convençut. Una relíquia antiquíssima que ja no feia por. Anava al descobert, sense amagar les follies que el posseïen. No enganyava. Sabíem qui era, què pensava, què feia. Els pitjors eren els feixistes amagats, els que dissimulaven la seva ideologia. Alguns es feien passar per seguidors del fill d´Alfonso XIII, don Juan i, el que encara era pitjor, per socialistes de nou encuny, matisant que sempre seguiren la línia i l´exemple de Julián Besteiro, mai de Largo Caballero! (Miquel López Crespí)
Vaig ser a temps de conèixer Onofre Arbona, que lluità aferrissadament contra l´Exèrcit Roig en el front de Leningrad. Perdé dos dits de la mà dreta a causa del fred. Era un antiamericà exaltat. Recordava la pèrdua de Cuba i Filipines, la destrucció de la flota espanyola per part dels moderns creuers ianquis a Cavite, Santiago de Cuba i Manila. Sempre deia que, sense el desembarcament de Normandia, els alemanys, italians i romanesos haurien pogut vèncer el comunisme. Criticava Hitler per no haver aprés les lliçons de la derrota de Napoleó quan volgué conquerir l´antiga Rússia tsarista: les immensitats de les planures d´aquell país inabastable, el fred, la ferma resistència dels russos que, igualment que els guerrillers espanyols del segle XIX, sabien emprar qualsevol tàctica militar per vèncer l´invasor: la guerra de guerrilles o la formació clàssica, que els oficials del Tsar havien après dels militars prussians.
-Als alemanys –deia Onofre Arbona-, els succeí el mateix que als francesos. Caigueren en les mateixes trampes. Els russos cremaven les ciutats, els recursos que podien servir per alimentar un exèrcit de més de cinc-cents mil homes, per a refugiar-se del fred. No es podia lluitar, com en la Primera Guerra Mundial, en dos fronts alhora. Els militars ho advertiren. Però Hitler no escoltava ningú. No li agradava sentir la veritat. Destituïa els alts comandaments que no li seguien el corrent, els que no acceptaven les ordres sense discussió. Així no es podia guanyar mai una guerra!
Era un hitlerià convençut. Una relíquia antiquíssima que ja no feia por. Anava al descobert, sense amagar les follies que el posseïen. No enganyava. Sabíem qui era, què pensava, què feia. Els pitjors eren els feixistes amagats, els que dissimulaven la seva ideologia. Alguns es feien passar per seguidors del fill d´Alfonso XIII, don Juan i, el que encara era pitjor, per socialistes de nou encuny, matisant que sempre seguiren la línia i l´exemple de Julián Besteiro, mai de Largo Caballero!
Les redaccions eren curulles d´aquesta mena de personal. Seien a les taules que tenien assignades en els racons més foscos del local. Els més antics explicaven que sempre els havien vist asseguts, petrificats rere les tauletes que ocuparen un llunyà estiu del trenta-sis. Talment fossin els mobles, les columnes que sostenien el sostre. Ningú no sabia quina feina feien, per quins estranys motius continuaven en nòmina. A vegades els veies escriure en aquelles atrotinades màquines dels anys vint, o a mà, emprant la tinta que contenien els vells tinters de porcellana blanca provinents d´èpoques ignotes. Què escrivien? Mai no es va saber amb certitud. Els més entesos en els misteris dels diaris suposaven que redactaven necrològiques, algun reportatge sobre curses de braus i boxa. Potser eren els autors de la secció d´efemèrides on, diàriament, els interessats per la història oficial, podien trobar un resum de la vida de don Pelayo, Guzmán el Bueno, Hernán Cortés, Isabel la Católica, els conqueridors espanyols d´Amèrica...
Tampoc no hi mancava, ben detallat, el relat de les batalles victorioses del general Franco, les biografies de Ramiro Ledesma Ramos, Ramiro de Maeztu, José Antonio Primo de Rivera, el general Moscardó... Altres, s´entretenien retallant grogosos diaris que col·locaven en unes velles carpetes guardades en uns misteriosos arxius.
En aquell temps les redaccions eren plenes de fum. Pertot cendrers curulls de llosques, papers pel terra, el renou sec de les linotípies funcionant sense aturar. Amb prou feines podies entrellucar més enllà del lloc on estaves situat. Quan anava al diari em submergia en aquell univers ple de ressons llunyans. Malgrat els fastos de la dictadura, la censura i la manca absoluta de llibertats, la Mallorca turística de finals dels seixanta ja no tenia res a veure amb la grisa postguerra. Ens visitaven milions de turistes. La música cridanera, els cotxes i autobusos plens d´alemanys, anglesos, suecs i francesos circulaven en direcció a platges i els llocs d´esbarjo: sales de festa, infinitat de discoteques, espectacles on actuaven els més renombrats cantants del món... Al·lotes amb minifaldilla i anglesos amb calçons curts circulaven pels carrers que conegueren les desfilades de militars i falangistes, els exaltats mítings del comte Rossi, les passejades de l´escriptor Llorenç Villalonga de bracet d´Alfonso Zayas i el policia Francisco Barrado. Els antics falangistes de la redacció només es relacionaven amb el director, un dels recomanats del règim que manà un regiment a les batalles de Belchite i l´Ebre però que, a causa del seu conservadorisme catòlic, anà derivant vers unes posicions properes a don Juan, l´etern aspirant a la corona d´Espanya vetat pel general Franco. Era l´únic que s´aturava uns moments a parlar amb les fantasmals ombres de la guerra. Enmig del fum i, si estaves atent al moviment dels llavis, podies endevinar que els preguntava sobre la seva salut o, qui sap, els animava a continuar amb aquelles tasques estranyíssimes que els ocupava.
« | Setembre 2017 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |