pobler | 30 Setembre, 2017 20:21 |
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). (Miquel López Crespí)
En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. (Miquel López Crespí)
Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil
Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).
Altres autors que han escrit novel·les referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel·les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel·es mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel·les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al·lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novel·les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
(23-X-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí
...”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos”
(Josep Massot i Muntaner)
Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.
(1)Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)
Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)
Josep Massot i Muntaner
---------(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.
pobler | 29 Setembre, 2017 14:08 |
...Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos. (Guillem Frontera)
La Història al dictat
Guillem Frontera | 02/06/2011 |
Aquests dies, els llecs hem pogut descobrir l'existència d'una camarilla entestada a legitimar científicament la versió oficial de la història d'Espanya. Es tracta de la Reial Acadèmia espanyola. En català no té pèrdua: reial és un derivat de rei. Si ho deim en castellà, hem de deduir del context si real deriva de rei o de realitat. En aquest darrer supòsit, desprendria un eco de compromís amb la veritat. La seva vinculació a la reialesa, però, no li suposa cap llast, de manera que pot avançar per la vida i per la història sense cap mena de servitud.
Hem sabut, doncs, que aquest cenobi de la ciència historiogràfica un dia va ser honorat amb la visita del president del govern espanyol José María Aznar, acompanyat de la seva ministra de cultura, senyora Esperanza Aguirre. Era l'any MCMXCVIII. Els va rebre i atendre el senyor Gonzalo Anes, president de la dita acadèmia reial, que posà un ferrero roché a la boca dels il·lustres i poderosos visitants: la conveniència de redactar i editar el Diccionario biográfico español. Tant el senyor Aznar com la senyora Aguirre, però molt més el senyor Aznar, varen veure una estrella de llum encegadora que travessava els núvols i els assenyalava el camí cap a la glòria i la immortalitat. Quina manera millor hi ha de passar a la història com hom voldria passar-hi, si no és subvencionant-ne tu mateix el document oficial a l'empara d'una reial institució com la Real Academia de la Historia?
I així s'ha esdevingut. Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos.Ara entenem per què, a partir d'un cert moment, Aznar es posa solemnial i ponteja els seus conciutadans per adreçar-se directament a la Història. Va adoptar una retòrica altisonant, heroïcista, i va endiumenjar uns gestos que demanaven un fons de músiques militars -Perejil, p.e., o la bandera més extensa de la història d'Espanya. Sabia que algú n'estava prenent nota. Ell no governava com els altres, ell dictava a la Història. Així va dir, per exemple, i en el context de la guerra contra Iraq, que feia costat a Bush per tornar a Espanya el lloc que li correspon en el món. I diu el Diccionario: "Y en esta estrategia (quan España trata de conseguir y consigue dejar de ser un país de segunda en el concierto internacional) se inscribe la decisión presidencial de apoyar la actuación norteamericana en Irak". Quina meravella d'entesa entre l'historiador i el subjecte de la història... Quina exactitud admirable en la transcripció que fa el científic de les proclames del seu mecenes. Ja té raó Gonzalo Anes: "Somos deudores del presidente Aznar". I tant. Ni el mateix Aznar no ho hauria pensat millor. Ah, per cert, això anava a compte seu. De vostè, vull dir, lectora benvolguda, improbable lector.
Diari de Balears
Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica: la transició.
Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!
Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.
pobler | 27 Setembre, 2017 10:28 |
Una nova novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí -
ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ (EL TALL EDITORIAL) -
Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -
Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. (Jaume Obrador)
Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.
Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.
Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!
Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.
pobler | 26 Setembre, 2017 12:29 |
He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers). (Miquel López Crespí)
Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.
'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.
'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.
'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.
'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.
'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.
'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."
Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).
El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...
El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.
'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.
'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...
'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".
És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.
Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 25 Setembre, 2017 12:46 |
Sa Pobla en els anys 20: l´arquitecte Guillem Forteza, un gran amic de la família -
(Records de l´Escola Graduada i del batle Miquel Crespí Pons –Verdera-) -
Pels nombrosos relats orals de la meva família sabem que Guillem Forteza era assidu de ca nostra en els anys 1925-26, quan l'oncle li encarregà l'adecuació -per a l'ensenyament- d'una casa particular (tantes eren les mancances educatives del nostre poble abans de la construcció de l'Escola Graduada!). I és a partir d'aquesta relació entre el batle Miquel Crespí i Guillem Forteza que aquest darrer deixarà una forta empremta en moltes de les obres de sa Pobla. A part de l'adequació d'una casa particular de l'oncle com a escola (1926) sabem que l'ajuntament li encarrega un estudi previ per a l'edificació d'una caserna de la Guàrdia Civil (vegeu el setmanari El Terruño de 27-III-1927). (Miquel López Crespí)
Darrerament, investigant entre la nombrosa documentació que servam del meu oncle matern, el batle Miquel Crespí i Pons (documentació que inclou infinitud de papers, llibres, fotografies, etc), he trobat curioses informacions relacionades amb la seva amistat amb un dels nostres arquitectes contemporanis més insignes. Em referesc a la relació personal i professional que existia, en els anys vint, entre el meu oncle i l'arquitecte i polític Guillem Forteza.
Guillem Forteza (Palma, 1892 - 1943) va ser president del Centre Regionalista de Mallorca i batle de Palma (1923). El 1931 publicà Pel resorgiment polític de Mallorca. Cap a l'any 1925 les relacions d'amistat entre Guillem Forteza i Miquel Crespí Pons eren tan estretes que l'Ajuntament de sa Pobla (aleshores presidit pel meu oncle) li encarrega fer-se càrrec del disseny dels plànols de la nova Escola Graduada que impulsa el batle. La designació de Forteza té lloc el 4 de desembre de 1925, segons consta en el full 177 de les actes referents a la sessió d'aquest 4 de desembre. Com explica la documentació consultada: "...viene al caso encargar la confección de los planos escolares y demás obras con sus respectivas memorias y presupuestos a una persona de reconocida competencia, proponiendo se nombre como tal a D. Guillermo Forteza, arquitecto escolar de la provincia...".
És curiosa aquesta estreta relació entre un professional de marcada consciència nacional i un batle que dóna suport decidit a la Dictadura de Primo de Rivera. La profunda entesa entre Crespí i Forteza en tot el que fa referència al projecte de construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla... )no amagava, potser, un mateix interès -des de postures polítiques diverses- per la promoció del poble mallorquí? Guillem Forteza ja era molt conegut a Mallorca d'ençà els seus primers treballs: el convent de les Saleses (1923), el temple de les religioses Reparadores (1924), la capella del Sagrament de l'església de Santa Eulàlia. Igualment havia bastit obres de caràcter civil com el palau de Marivent (1924), la clínica Munar (1925) i els magatzems de Can Alzamora (1925).
Pels nombrosos relats orals de la meva família sabem que Guillem Forteza era assidu de ca nostra en els anys 1925-26, quan l'oncle li encarregà l'adecuació -per a l'ensenyament- d'una casa particular (tantes eren les mancances educatives del nostre poble abans de la construcció de l'Escola Graduada!). I és a partir d'aquesta relació entre el batle Miquel Crespí i Guillem Forteza que aquest darrer deixarà una forta empremta en moltes de les obres de sa Pobla. A part de l'adequació d'una casa particular de l'oncle com a escola (1926) sabem que l'ajuntament li encarrega un estudi previ per a l'edificació d'una caserna de la Guàrdia Civil (vegeu el setmanari El Terruño de 27-III-1927). La informació concreta: "El 18 del corriente estuvo en ésta el Arquitecto Sr. Forteza encargado por nuestro Ayuntamiento de un estudio preliminar para la construcción del Cuartel de la Guardia Civil...". A conseqüència de l'amistat i collaboració entre Miquel Crespí i Guillem Forteza (ferma amistat basada en el mateix interès per la promoció de la cultura i el benestar del poble), Guillem Forteza farà la inspecció de les obres fetes a l'oratori de Crestaix (El Terruño, 27-XI-1927) i, més endavant, una vegada Miquel Crespí hagi marxat a l'Argentina, encara, durant anys, continuarà influint positivament amb la seva presència en moltes de les obres que es fan a sa Pobla: ampliació de l'Escorxador Municipal (1937); edifici social per a la "Cooperativa Agrícola Poblense" (1938)...
Sa Graduada
L'Escola Graduada se situa al carrer dels Fadrins, en un solar de 14.000 m2 que originàriament feia part de la finca dita sa tanca d'en Verdera, propietat de Miquel Crespí Pons. El disseny fou de l'arquitecte Guillem Forteza, i segueix l'estil regionalista, amb elments italianitzants.
“Sa Pobla, des de temps prou antics, ha mantingut una permanent preocupació per tenir, en eficaç funcionament, diverses escoles locals. Unes vegades municipals, altres vegades estatals.
Vegeu el llibre “Les Escoles a sa Pobla. 1821-1913” de Margalida Reinés i Margalida Bauzà, editat l’any 2001, per l’Ajuntament de sa Pobla, tot un inventari d’escoles i de mestres del període estudiat.
Noms com els dels mestres Arabí, Franch o Pastor, i de les mestres Alorda, Abrines o Mas, sobresurten de la simple prosa per esdevenir personatges admirables, mestres amb vocació que, amb els migrats mitjans de l’època, lluitaren contra l’analfabetisme. S’ha de recordar, també, la fonamental tasca pedagògica del col·legi dels “Germans de La Salle”, 1907-1913, a sa Pobla. La de l’”Escola de la Congregació Parroquial”, i la del “Convent de Sant Francesc d’Assís”, especialment. Actualment en plena activitat docent.
Edificada dins la tanca de Can Verdera, segons els plànols de l’arquitecte Guillem Forteza, la construcció es va dur a terme durant el mandat del batle Miquel Crespí Pons. Les obres s’iniciaren pel març de 1927 i, la inauguració fou el dia 10 de setembre de 1929, amb l’assistència del príncep Jaume, fill del rei Alfons XIII, i del general Miguel Primo de Rivera, i de totes les autoritats, civils i docents, provincials i locals.
La imatge del jove príncep, sordmut de naixement, va restar, a la memòria col·lectiva de molts de poblers, com una imatge entrañable i patètica. Una figura reial i dissortada.
Per saber més, sobre s’”Escola Graduada”, consultant el documentat llibre de Maria Antònia Roig “s’Escola Graduada”, publicat al gener de 1998. I, si voleu, llegiu alguns articles meus al llibre “Àlbum del temps”. També, M. López Crespí, a “Temps i gent de sa Pobla”, s’ha ocupat de l’”Escola Graduada”, referent inqüestionable, com ja he dit, per a molts de poblers.” (Butlleti municipal de sa Pobla, núm. 99..Alexandre Ballester)
pobler | 24 Setembre, 2017 13:30 |
Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada -
Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. (Miquel López Crespí)
Dimonis sortits de l´interior dels foguerons de sa Pobla ens persegueixen pels carrers i riuen de les exaltades il·lusions de la joventut. És la nuesa gèlida del temps anunciant ja el final bategar del pols, la solemnial victòria dels déus perversos. Grinyolen les frontisses rovellades de les cases ensorrades pel temps. Ara només habitam els somnis plens dels fantasmes del passat.
Com si volgués aturar l’arribada del vendaval, la inundació que farà malbé els sementers acabats de sembrar, contempl munió d´imatges fugisseres en la fondària dels espills. Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. Mítics éssers de pel·lícula hol·livudenca que nosaltres, amb pistoles de joguina, imitam, fent front a l’exèrcit d´indis que, amb plomes de les gallines de casa posades al cap, ens persegueixen, talment els sioux dels films, envoltant, cridaners, els fortins, les quatre cadires de bova agafades de la cuina, des d´on resistim l´endemesa enemiga.
Però en els plujosos dies d’hivern no hi havia al·lots jugant al carrer.
Al camp, en ploure, els pagesos es posaven un sac a l’esquena i es refugiaven a la caseta de l’hort esperant que passàs el ruixat. Més tard, agafaven el carro i els ormejos i, com cada dia d’ençà feia generacions i generacions, tornaven a casa, pausadament, amb el cansament d’aquells que fan feina de sol a sol.
La mare havia estat feinejant per la casa, anant a la botiga amb la plagueta del racionament a veure el què hi havia aquell dia. La padrina cosia o planxava roba a un racó del menjador. Per a mi era un misteri veure aquells preparatius tan complicats. Les planxes encara anaven amb carbó i primer havies d’encendre el fogó, aconseguir una bona quantitat de caliu per a introduir-lo posteriorment en una d’aquelles estranyes màquines, altes, de ferro negre, que s’obrien i es tancaven com si fossin un petit forn.
El pare i l’oncle treballaven en el taller, prop de la plaça del Mercat.
Aquella plaça era l’indret on cada diumenge els pagesos dels pobles dels voltants portaven els animals per a vendre o comprar. Mentre la mare i l'àvia feinejaven a casa, jo feia com qui estudiava a una tauleta que m’havien col·locat a un racó del menjador. El pare i l’oncle tocaven el timbre de la bicicleta just quan eren a la cantonada més propera. Era el senyal acostumat perquè la mare posàs l’arròs al brou o començàs a fregir els pebres i patates del tumbet. En aquell moment, en sentir el timbre de la bicicleta, la padrina començava a plegar la roba que havia estès damunt la taula, alhora que jo tenia l’excusa adient per a deixar els quaderns i llibres del col·legi. Aleshores sortia, apressat, a esperar-los, perquè sabia que, si no és que hi havia hagut un terrabastall, em portarien alguns caramels comprats expressament, ara ho veig ben bé, per copsar el posat d´alegria del meu rostre. És ara que ho entenc a la perfecció: el fill, el nebot, era la força tel·lúrica que els ajudava a sobreviure, a vèncer l’absurd de la postguerra, les humiliacions de la derrota.
No sé per quines estranyes circumstancies serv, tan presents en la memòria, el record dels hiverns de postguerra. Com si els moments viscuts aleshores s´haguessin esdevengut ara mateix. Tot plegat és com si tornàs a veure una pel·lícula filmada a càmera lenta. El pare i l’oncle que s’asseuen a sopar. La fosca que arriba a poc a poc, espitjada pels núvols negres que van ocupant l’ample espai del pla procedents de la serralada. La padrina que para taula. El soroll conegut dels plats de terrissa quan els poses un damunt l’altre, abans d’abocar-hi la sopa. La flaire fumejant de l’escudella. El rostre de la mare, satisfeta de veure tornar l´home i el cunyat, de sentir la família sana i estàlvia al costat. El meu moix de pèl blanc i negre que ensuma el menjar i que s’apropa a fregar-me les cames per a rebre un poc de recapte: un bocí de formatge, un tros de pa, les espines de les sardines que la mare preparava damunt les esgraelles, aprofitant el caliu de llenya de pi o d´olivera.
Sense adonar-nos-en s’havien fet prop de les deu de la nit. Era el moment del “parte” que, l’oncle es disposava a sentir abans de passar a escoltar Radio París o Radio España Independiente, la veu del PCE que emetia des de Bucarest.
Sovint el pare no podia deixar d’anar la broma i en sentir la veu, molt fluixeta no fos cosa la sentissin els veïnats, de Pasionaria o Santiago Carrillo predicant des de la distància i el llarg exili, deia, fent una mitja rieta amb els llavis: “Sempre estàs amb el mateix, els teus estimats comunistes que viuen tan bé a Moscou o París. És com si encara els sentís. Nosaltres érem enmig del fang, a les trinxeres, plens de puces, morts de fam, i compareixen amb els seus llustrosos uniformes, alguns coberts de cuiro de dalt a baix mentre nosaltres només teníem una manta vella i bruta per a cobrir-nos. I a vegades ni això! Davallaven, o és que no te’n recordes?, dels cotxes oficials i pujant damunt d´un camió sinó hi havia trets en el front, començaven a predicar, talment el sacerdot fa un sermó des de la trona, parlant de la nostra lluita heroica, dels sacrificis fets en la guerra, de la missió històrica de la classe obrera. I, invariablement, alçant el puny, eixugant-se la suor amb un mocador, acabaven parlant de com els herois morts en combat sempre seríem recordats per les generacions del dia de demà. Al cap de poca estona, després de deixar-se retratar al costat d´una metralladora, donant la mà a algun ferit, fugien tan aviat com havien vengut, deixant endarrere la pols del cotxe si era per l’estiu, solcs enmig del fang si era a l’hivern”.
I sorneguer, tan sols per emprenyar l’oncle, afegia: “Mira com ells es varen salvar mentre que a nosaltres ens deixaven a les trinxeres, en mans dels casadistes i els franquistes. Ho varen tenir ben fàcil amb els avions que Hidalgo de Cisneros tenia preparats a Alacant i Albacete. Tots volant, cap al nord d’Àfrica, vers l’exili de privilegiats a París o qualsevol ciutat del món, mentre els escamots d’execució treballaven de valent a tots els pobles i ciutats que havien caigut en poder dels feixistes. I ahora, a las montañas –digué Dolores Ibarruri a les unitats especials que havien anat a acomiadar els dirigents comunistes que marxaven a l´exili. A continuar la lucha conta el fascismo. El Partido no os olvidará”.
Record l’oncle movent les manetes de sintonia de la ràdio, cercant alguna emissora estrangera que el fornís d´una informació més fidedigna que la que proporcionava Radio Nacional de España.
De cop i volta, sense voler aprofundir en el debat, no era encara el moment, l’oncle, com si parlàs per a ell mateix, contestava al pare, pausadament, sense gens d´agror en la resposta: “No parlis només de Casado, de Besteiro i tot els altres traïdors de la Junta de Defensa, aquells venuts que ens lliuraren fermats de peus i mans a Franco. O no recordes el teu estimat Cipriano Mera, el famós anarquista, el gran líder obrer de les vagues de la construcció en temps de la República? O no va ser un dels membres més actius de la Junta a l’hora de matar comunistes, d’empresonar-los per a lliurar-nos als feixistes! Vaja, el comunisme llibertari dels teus amics! O es pensava que també el condecorarien a Burgos, que els deixarien els graus obtinguts en l’exèrcit de la República?”.
Però el pare ja no l’escolta. El veig ajudant a rentar els plats a la mare. No era el moment adequat per al debat. Record que sempre m’estranyà veure’l ajudant la mare en la cuina. No record cap altre pare dels amics fregant els plats. Mai no ho havia vist a casa dels amics. Per això no ho vaig explicar mai a ningú de la colla. Haurien imaginat que el pare no era un home com els altres.
No sempre es podien sentir les notícies. De sobte, quan menys ho esperàvem, s’esdevenien inesperats talls d’electricitat. La casa enfosquia, es poblava d’ombres i de misteriosos fantasmes. Era el moment què la padrina anava a cercar les espelmes i els llums d’oli que teníem penjants a la vora de la foganya. Sense llum elèctrica, cambres i passadissos esdevenien indrets màgics, poblats de gnoms i de bruixes, dimonis i fades. El meu moix, que fins aquell moment havia anat amunt i avall, entre les cames de la gent, cercant recapte, ara s’apropava al foc, com si volgués salvar-se d´alguna bèstia invisible que el volgués atacar. L’atemorien les nostres ombres gegantines reflectides en la calç blanca de les parets. Miolava, com si plorinyàs, aviciat per anys de carícies damunt l’espinada. Només es calmava si el posava damunt de les meves cames i l’acaronava com si fos un infant petit.
pobler | 23 Setembre, 2017 14:14 |
La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)
Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició
Per Llorenç Buades Castell
Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)
Exdirigent de la LCR
La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.
En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.
En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?
De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.
El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.
L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.
Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.
Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.
La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)
Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)
Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).
Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
pobler | 22 Setembre, 2017 21:21 |
Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961). (Patrícia Font)
Revista Benzina - Una arcàdia feliç
Per Patrícia Font
Tanmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies d’estiu a la platja –sense construir- amb tot d’insectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà d’aquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és l’intent nostre per resumir un instant d’emoció, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura. Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És “una celebració constant de l’assassinat” (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.
Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).
El retrat de Salvador se’ns presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors “autors de poca volada”. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta d’un sentiment de venjança sinó d’un despit intel·lectual cap a allò que tant s’estima –la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, “el triomf democràtic de la vulgaritat i l’absurd” confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca l’obsessió de mirar enrere.
Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de l’escriptor G.Bernanos i la fugida amb l’esclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida d’Orlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar l’escriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.
“El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja s’ha perdut en la fondària dels calendaris” Una arcàdia feliç té l’habilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorre’l provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.
Revista Benzina, 31 Març de 2011
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)
Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.
L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
pobler | 21 Setembre, 2017 13:00 |
Miquel López Crespí: 'Tot allò que va ser demonitzat per pactar la transició ara és de rabiosa actualitat'
Entrevista a l'escriptor mallorquí i autor del bloc de VilaWeb 'Literatura catalans moderna - Illes'
Per Núria Ventura (VilaWeb)
Miquel López Crespí (la Pobla, 1946). És un dels escriptors més prolífics de les Illes. Amb més de seixanta llibres publicats, ha escrit des de novel·la a assaig, passant per la poesia i la dramatúrgia. Va començar a publicar articles a la premsa balear l'any 1969 i ara està jubilat, però continua actiu, sobretot al seu bloc, 'Literatura catalana moderna - Illes', on gairebé cada dia publica apunts. La temàtica més recurrent tant al bloc com als seus llibres és la recuperació de la memòria històrica de la guerra de 1936-1939, el franquisme i la transició, sobretot a les Illes. Crespí considera que la transició —o 'restauració borbònica', com en diu ell— va ser plena de renúncies d'alguns partits, com ara la lluita per la república o pel dret dels pobles a l'autodeterminació, que actualment han ressorgit inevitablement. És molt crític amb el govern de Bauzá: 'És una espècie de màfia, inculta, anticatalana, antimallorquina i antitot.' Tanmateix, confia que aviat hi haurà un canvi.
—Com que és que vàreu obrir el bloc, el febrer del 2006?
—Amics meus escriptors em digueren que l'obrís. Jo no en sóc molt d'expert en això, només sé penjar els articles, però sí que ha estat una experiència summament útil. En tots els sentits, a nivell personal i a nivell literari.
—Què us ha aportat?
—Molt. Me n'he adonat que em serveix molt com a plataforma literària i de memòria històrica, sobretot de Mallorca. I veig que ha servit molt per rompre el blocatge dels mitjans de comunicació clàssics. A nivell de Països Catalans som més de nou-cents escriptors potser. A les Illes potser n'hi ha més de noranta. Però si et fixes en les planes de cultura dels diaris i les revistes, amb algunes excepcions, sempre solen sortir els mateixos.
—Qui hi surt?
—Els escriptors lligats al poder polític, al poder econòmic o acadèmic. Les tribunes estan una mica copades. I això no va lligat amb la qualitat de les obres. No té res a veure. Pot sortir un escriptor que es faci famós en dos dies perquè té tots els poders fàctics al seu servei però que la qualitat del que escriu sigui minsa. El control de les pàgines literàries de les revistes i els diaris no té res a veure amb la qualitat de les obres. Des de fa molts anys que amb els companys escriptors sempre tenim la mateixa conversa: 'He enviat la novel·la a la redacció i no ha servit de res'.
—I quina funció hi fan els blocs de VilaWeb aquí?
—L'aparició dels blocs a VilaWeb romp per primera vegada a la història el bocatge dels mitjans. Ja no és el comissari de torn qui decideix quina novel·la surt i quina no. Ets lliure de publicar els comentaris que vulguis, pots publicar alguna crítica que t'hagin fet, pots explicar la història de l'obra literària, etcètera.
—I heu pogut interactuar amb els lectors?
—Sí, qualsevol lector et pot dir que li ha agradat la novel·la, et pot preguntar què significa alguna cosa del text i li pots contestar. També se'ls pot aconsellar sobre on trobar un llibre, perquè no totes les obres que es fan es poden trobar a les llibreries.
I una altra cosa molt important dels blocs és que quan hi ha un acte cultural també ho pots explicar. En la presentació dels llibres que tenen el suport del govern darrere, l'escriptor no ha de fer res. Els criats del Departament de Cultura fan la feina d'organitzar la presentació. Però la resta d'escriptors han de fer la feina d'enviar les invitacions i organitzar-ho tot. En canvi, amb el bloc hi pots explicar que fas la presentació i aviat has acabat la feina. Són moltes les funcions d'un bloc a VilaWeb!
—A les vostres obres, la temàtica que hi predomina és la qüestió de 1936-1939 i la transició.
—Jo sempre he fet teatre i poesia, però fa uns quinze anys em vaig aficionar a fer novel·la i vaig començar fent-ne d'històrica. Proa em va publicar 'El darrer hivern de Chopin i George Sand', després El Gall em va publicar 'Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera' i d'altres. I com que el meu pare va ser un presoner republicà que va venir aquí després de la guerra, en un moment em va començar a interessar la memòria històrica de la guerra civil. Una de les darreres coses que he publicat ha estat sobre l'expedició del capità de l'exèrcit de la República Alberto Bayo. I n'he fet uns quants més al voltant de la guerra. I a banda d'això, fa uns anys també vaig optar per analitzar literàriament la vida dels guanyadors: els intel·lectuals feixistes mallorquins i anticatalans com el Llorenç Vilallonga.
—Què us inspira, d'aquesta època?
—La història està molt lligada a la meva vida particular. El meu pare va estar a un camp de concentració. I després a tot Mallorca encara es respira aquell ambient en alguns llocs. Els nacionals falangistes van matar unes tres mil persones, que és una proporció bestial si es té en compte la població que hi havia. Això condiciona un poble per molts anys. És una cosa que està lligada a la nostra vida quotidiana. La gent de la meva generació encara recorda com van anar les coses. I amb la recuperació de la memòria històrica encara més. Durant la transició aquests temes no anava bé tractar-los perquè s'havia arribat a una mena de pacte per oblidar la guerra i la repressió. Però ara hi ha moltes organitzacions de recuperació de la memòria històrica. Tot aquests temes ara surten a la llum, després de quaranta anys de silenci.
—Justament el darrer llibre que heu publicat és 'Els altres comunistes i la transició'. Què hi expliqueu?
—Ja he fet força llibres al voltant d'això, que jo en dic 'restauració borbònica'. Però van ser llibres una mica gruixuts i ara Lleonard Muntaner m'ha publicat aquest llibre que és més sintètic. És una espècie de diccionari. Parla de totes les claudicacions dels partits del règim en els temps que van pactar amb el darrer president del 'movimiento nacional', l'Adolfo Suárez. La voluntat és deixar constància de totes aquelles claudicacions, com per exemple l'abandonament de la lluita per la república, de la lluita per la memòria històrica, la criminalització de la lluita pel dret dels pobles a l'autodeterminació, expressament prohibida i signada l'any 1978, etcètera. Tots aquests temes que van ser demonitzats i amagats pels que van pactar la transició amb el franquisme, són ara de rabiosa actualitat.
I no parlem del Principat. Un milió vuit-centes mil persones al carrer, gairebé tots els alcaldes cantant els segadors al Palau de la Generalitat, tretze mil castellers cridant independència a Tarragona… La transició es va fer per evitar una mica tot això i després de quaranta anys tot ha rebentat. Avui en dia la crítica als pactes de llavors és una cosa normal i assumida. Fins i tot el Partit Comunista fa crítica i autocrítica.
—Quin paper creieu que fa el govern de José Ramón Bauzá?
—A això no se li pot dir govern. Això és una espècie de màfia, inculta, anti-catalana, anti-mallorquina i anti-tot. És la gent més inculta que hem tingut mai al govern de la illes. Fins i tot en Biel Canyelles, un antic president del PP condemnat pels tribunals, era més normal que aquesta fera anti-catalana que tenim. Això no té nom.
—Però darrerament hi ha una reacció.
Sortosament. Sobretot dels docents. L'any passat per aquestes dates hi va haver una manifestació de més de setze mil persones, tots vestits de verd. És la manifestació més gran que hi ha hagut a la història de Mallorca. És un equivalent a les manifestacions que hi ha hagut a Barcelona, en proporció. Això ha acabat amb una victòria del poble mallorquí i dels docents perquè el TIL ha estat anul·lat pels tribunals.
—Quina perspectiva de futur teniu? Sou optimista?
—Esperem que l'any que ve ens puguem llevar aquesta llosa. Sí que sóc optimista perquè si hi hagués una unió d'esquerres podríem fer fora el PP. Aquest partit sempre va unit i si s'ajuntés tota l'esquerra es podria guanyar, com ja ha passat altres vegades.
Ara hi ha un projecte interessant que és la unió de tothom a Més per Mallorca, que aglutina el que era el PSM, ERC i Iniciativa Verds, a més de nombroses organitzacions dels pobles. Això és una esperança que tenim per unir les forces d'esquerres i no anar dispersos.
—A quina de les vostres obres hi teniu més estima?
—Mira, la darrera novel·la que he publicat m'ha agradat molt. Es diu 'Caterina Tarongí' (Llaonard Muntaner) i n'estic molt content. Els amics em diuen que me n'he reeixit una mica. Del que es tracta és de conjuntar la repressió de la guerra feixista amb la repressió del segle XVIII als xuetes mallorquins. Aquí hem tingut sempre aquest problema que s'ha dissolt en els darrers anys, de menysteniment dels mallorquins descendents dels jueus conversos a la força el segle XIV. Caterina Tarongí és la darrera noia xueta cremada viva per la inquisició, però la protagonista de la novel·la és una mestra republicana descendent de na Caterina Tarongí, que es troba amb uns problemes similars. Segles després, es troba amb la repressió contra els republicans. VilaWeb (10-X-2014)
pobler | 18 Setembre, 2017 22:27 |
Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -
Por José Mª Gago González (historiador)
Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.
Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.
Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.
En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.
Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.
Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].
Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].
Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].
No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].
Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.
Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.
López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].
Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].
El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].
Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].
La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.
Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.
La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].
Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.
Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].
López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.
De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].
Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].
Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.
Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.
[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.
[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.
[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.
[4] Ídem.
[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/
[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.
[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.
[8] Ídem.
[9] Ídem.
[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.
[11] Ídem.
[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.
[13] Ídem.
pobler | 16 Setembre, 2017 20:13 |
Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS -
Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”. (Miquel López Crespí)
Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!
Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.
Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.
Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.
Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.
La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.
Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.
De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.
Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.
pobler | 16 Setembre, 2017 11:07 |
Sa Pobla: sants, bruixes i curanderes -
La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat. (Miquel López Crespí)
Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. De ben petit l´havia acompanyada a visitar mèdiums que la posaven en contacte amb els morts, amb qualsevol personatge de la història o sant que demanàs. No em vaig creure mai aquelles rondalles, producte d´una fe malaltissa o de la desesperació humana. Quan la mèdium apagava el llum de la sala on eren reunits els visitants començava el teatre. Aquella dona, amb una bolla de vidre al seu davant, es tapava la cara amb les mans i, modificant un poc la veu, demanava al primer dels presents que havia de contactar amb els morts: “Martina, digués, amb qui vols parlar avui?”.
La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat.
Ja sabia de què aniria tot. La padrina, emocionada, talment parlàs de veritat amb el fill, li demanava quants d´anys li restaven de purgatori, els diners que s´havien de donar a sant Pere o sant Miquel per aconseguir acurçar els anys de patiment abans de poder entrar a veure, per a tota l´eternitat, Déu i la divina cort d´àngels i verges.
Feia tantes vegades que assitia a aquests simulacres de comunicació amb els esperits que procurava anar a les visites ben armat dels més diversos tebeos: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Coyote, Superman, El llanero solitario...
Aleshores s´establia un debat amb el fill mort i la padrina Martina, sempre en referència als anys que li restaven de purgatori. La qüestió era saber els diners que es necessitarien per pagar a sant Pere un acurçament de la condemna. Eren tants i tants els segles que restaria encadenat, que sempre havíem de comparèixer a l´herboristeria amb un munt de bitllets de mil pessetes, que la mèdium s´encarregava de fer arribar a les oficines del cel on apuntaven el donatiu i esborraven els anys de patiment. I és que Madó Coloma no tractava amb pagesos pobres, d´aquells que només podien pagar el contacte amb l´eternitat amb dues gallines, uns quilos de blat o unes dotzenes d´ous. S´havia especialitzat en el tractament de petits propietaris, persones que feien bones anyades als horts i, en molts ocasions, podia fer vendre alguns bocins de terra per anar pagant els contactes.
pobler | 15 Setembre, 2017 20:23 |
Sa Pobla i els xuetes -
A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet. (Miquel López Crespí)
L’escola de la pagesia era el camp, l’experiència viscuda per padrins i repadrins. Els coneixements bàsics que les famílies es transmetien generació rere generació. Els llibres on apreníem a viure i treballar era la pràctica de cada dia, el treball realitzat al llarg dels anys, l’experiència acumulada. T’ensenyaven a conèixer el significat dels núvols amb les primeres paraules, quasi en néixer. Igual que el saber fins on pot fer feina un cavall o una somera o quan has de començar a retirar el blat de l’era malgrat que, en aparença faci sol i res no indiqui que plourà en uns minuts. Una simple bufada de vent al rostre feia que sabessis que era el moment de plegar les veles de fusta del molí ja que, sense gaire possibilitats d’error, la tramuntanada que s’apropava podia fer malbé la cua, les veles, la torre que ho sustentava tot.
No vull dir que, d’haver-me casat amb algun d’aquells pretendents, aquests no m’haguessin estimat i respectat a la seva manera. La qüestió era que els coneixia massa, m’havia criat vora seu i havíem jugat plegats, sabia què era el què esperaven i el que volien de la vida. I ho sabia sense cap possibilitat d’error o de sorpresa. Com les meves amigues casades, els veïns que em volien, em valoraven com a futura madona que sabria portar endavant la hisenda, fins i tot en cas de mort o malaltia de l’home de la casa. Tothom sabia, i no era cap secret a cap indret de la comarca, que les dones del poble, eren igual o més feneres que els mascles i en res els anaven al darrere. I les dones no treballaven solament al camp, sinó que, quan ells arribaven a casa després de la feina i es rentaven per anar a fer un conyac o una copa de cassalla a la taverna, elles encara continuaven feinejant tenint cura dels fills, de la casa, dels animals.
Els pretendents a mi mai no m’enganyaren.
Endevinava les més secretes intencions que covaven dintre seu.
La seva mirada no mentia. No sabien amagar el que sentíem i l’impuls de ser més, de posseir més que els altres, la portaven reflectida al rostre. Sabia cert que, quan, amatents, em saludaven cada matí, en anar a la feina, o quan coincidíem a missa o passejant a la plaça i em somreien, servicials, ho feien per què em valoraven com aquell qui valora un animal que ha de durar molts d’anys i del qual hom espera un rendiment segur i continuat.
Eren aquests costums els que em feien sentir presonera, com si hagués nascut amb grillons als peus. De ben joveneta i sense saber ben cert els motius reals de l’angoixa que sentia, em rebel·lava, per haver nascut en una societat tan compartimentada, sense possibilitat de fugir ni modificar el que, durant generacions i generacions, era establert per la tradició.
Desesperava de trobar alguna persona, un jove que m’estimàs per mi mateixa, sense pensar ni amb els horts ni amb la riquesa. On anar a cercar-lo, on el podia trobar? A vegades em trobava tan ofegada que pensava morir, no m’era possible sortir del cau on romania enfonsada malgrat ningú de la família s’adonàs del que em rosegava per dins.
Al poble ens coneixíem massa. Eren anys i més anys de conviure plegats, de sentir a prop el bategar del pols del veïnat. Podíem endevinar les frustracions, els desigs secrets, els motius de l’alegria o l’enveja dels que ens envoltaven. No hi havia ningú que no sapigués el valor de cada casa, els horts que hom tenia, del que donarien per ses veles a la marjal si es posaven en venda. Ningú no desconeixia quins eren els teus ingressos aproximats si, enlloc d’horts, eres un botiguer amb negoci obert al públic. Hi havia alguns comerciants, sobretot joiers, magatzemistes encarregats de l’exportació de la patata i les mongetes, que eren xuetes. Però, per molts rics que fossin els negociants, per moltes cases i terres que tenguessin, era estrany que es mesclessin amb els pagesos. Prejudicis de societat endarrerida. Uns prejudicis més poderosos que la llei, segellats per segles de marginació i persecucions contra aquella pobra gent que era ben igual que nosaltres i, en molts d’aspectes, més sensible i intel·ligent per a les activitats culturals. Persones, en coneixia a abastament, que sabien apreciar la música, la lectura, la importància del saber, de tenir uns estudis. Hi havia famílies xuetes que, per què la filla o el fill poguessin estudiar, patien dificultats de tota mena, greus privacions familiars. Estimaven la cultura per damunt de totes les coses. Els xuetes del poble m’ensenyaren, i ara, passats els anys, en sóc ben conscient, a veure el món d’una manera diferent. M’ajudaren a sortir de l’espesa boira on romania.
Mai no vaig arribar a entendre com els meus, que sí que teníem moltes més possibilitats econòmiques que els xuetes pobres, no em deixaren a Palma, estudiant. M’hagués agradat tant, poder fe de mestre, servar les mans fines, amb les ungles arreglades, lluny de la brutícia de la terra i els fems amb que havia d’enfrontar-me diàriament. Quan no em veia ningú, plorava desconsoladament.
Quin implacable menysteniment vers els xuetes!
A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.
Jo no vaig anar amb les colles d’infants que se’n reien o perseguien els xuetes ni mai no vaig voler aprendre de memòria cap cançó que els pogués ferir. Per aquest comportament meu, que consideraven inexplicable, alguna de les meves riques amigues refredaren l’amistat que teníem.
Evitaven trobar-se amb mi.
Si em veien de lluny, giraven cap a un altre carrer per no haver de saludar-me.
M’era ben igual. Jo era com era i res no modificaria la meva forma de pensar per estar bé amb gent que no em mereixia cap respecte. Tanmateix, diguessin el que diguessin, la millor amiga que tenia era Antònia Aguiló, professora de música als vint anys i confident de la meva adolescència i joventut.
Tantes falses amigues que, envejant aquella amistat, com si jo fes un pecat per tenir una amiga de cognom Aguiló, m’havien dit, enrabiades:
-No entenem com pots sortir amb una xuetona. I a més, i ho saps ben bé, no té on caure morta. Si no hagués fet la carrera de música seria cosidora o jornalera. A vegades pareix que t’estimes més els xuetons que a nosaltres, la gent de la teva classe. Què no saps que vas amb els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist?
Vet aquí un dels principals motius de l’odi del poble contra els xuetes. Un odi sucós i tens, atiat pels sacerdots diumenge rere diumenge. El martiri i mort de Crist era conseqüència de la maldat innata dels jueus! Havien passat més de sis-cents d’anys d’ençà la primera de les conversions forçades i, la mentida i la provocació contra aquella pobra gent, continuava igual de potent, implacable, com si encara estassim en plena edat mitjana. Quin riu de llàgrimes i de sofriments havien costat els sermons dels sacerdots, les lleis discriminatòries de reis i papes! Quanta sang innocent no va córrer pels pobles i ciutats de l’illa quan els nobles, que explotaven la pagesia, encenien l’odi de menestrals i pagesos envers els descendents dels jueus conversos.
N’Antònia m’ensenyava llibres antics, obres que poca gent coneixia, on es narraven els assalts al call de Palma, Inca o Manacor, el nombre d'innocents morts, les propietats robades, els falsos judicis per fer-se amb les riqueses que poguessin posseir.
Al meu voltant tot era fals i causava dolor, un immens sofriment.
Admirava n’Antònia per què, malgrat ser d’una família ben pobra, era una gent com m’hagués agradat que fossin els meus i com sabia ho havia estat la meva família en un temps no gaire llunyà. M’agradava anar a casa seva i veure com donava classe, com practicava al piano interpretant peces de Chopin, Bach, Txaikovski o Verdi. En sentir-la, quedava embadalida, com si no visqués en aquest món, completament transportada a una altra dimensió del temps i de l’espai.
El cor em bategava a mil.
Tot el meu cos era en tensió i notava com la sang circulava per les venes, potent, desfermada, a una increïble velocitat. Com quan el torrent de Sant Miquel era a punt de desbordar-se, inundant els camps, rompent les tanques que protegien els horts, omplint el pla amb l’aigua que ja no hi cabia entre les altes parets que l’empresonaven. Per a mi, aquell instrument, ressonant, alhora potent o suau, a l’entrada de la casa, m’enrampava de cap a peus. Mai no em cansava de visitar-la, d’escoltar aquella música excelsa. La meva enveja era sana, mai malaltissa com la que notava en tanta gent coneguda que mudava l’expressió del rostre en sentir parlar dels xuetes. A mi m’agradava veureu-la tan concentrada, amb les mans netes, fines com les d’una senyoreta, aconseguint treure de l’instrument aquelles melodies tan diferents al pesant efecte de l’orgue a l’ofici dels diumenges o els pas-dobles cridaners de les bandes de música que venien al poble per sant Jaume.
Nosaltres érem més rics que la família Aguiló. El pare, el senyor Rafel es defensava amb un cotxe de lloguer, fent alguns viatges a Palma o als pobles dels voltants. En aquell temps no existien tants vehicles com n’hi hagué més endavant i sempre hi havia algú que, per negoci o malaltia, necessitava anar a Ciutat i no li anava bé l’horari del tren o la camiona.
Les mans d'Antònia, tocant el piano! Quina enveja! Més d’una vegada em mirava les meves i tenia ganes de plorar. Aquelles mans amb la pell endurida per l’esforç quotidià des que era petita! Quan, a trenc d'alba el pare enganxava el cavall al carro i, mig adormits encara, ens afegíem a la lenta processó dels pagesos que també marxàvem als respectius molins, a les sínies de prop de l’Albufera, pensava en el què estaria fent n’Antònia. La imaginava adormida al costat del moixet, ben lluny de l’enrenou que, des de primeres hores del matí, s’ensenyoria dels carrers del poble. Quan la seva mare la devia despertar ja no circulava ningú pels carrers. Tan sols podies veure algun pagès amb bicicleta que havia hagut d’anar al ferrer a l’adrogueria, anant escapat, amb por d’arribar tard al tall.
Era en aquell moment, quan jo ja feia estona que, protegida pel capell i els maneguins que em protegien del sol, suava, feinejant, vinclada damunt la terra, Antònia s’aixecava del llit i es disposava a estudiar la lliçó de piano.
Més d’una vegada, en passar per davant casa seva no podia aturar el plor. El pare es posava nerviós per què no sabia el que em passava.
-Estàs malalta? –em demanava, ansiós. Si avui no vols venir a la marjal, no venguis. Davalla del carro i li dius a ta mare que et prepari un poc de brou de gallina.
El pare m’estimava, però no podia imaginar els patiments que em dominaven. No m’hagués entès mai. Per a ell, home educat en els antics costums i tradicions, conrear els horts, produir un parell d’anyades a l’any, casar-se amb un bon partit, tenir fills, poder comprar-me alguns collars i polseres d’or, les botonades que lluïa per Sant Jaume, era el màxim a què podia aspirar una dona.
Però jo somniava amb un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.
pobler | 15 Setembre, 2017 11:12 |
Sa Pobla, anys 40 i 50 – La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona) -
La padrina, malgrat que havia anat amunt i avall dels pobles de Mallorca per anar a vendre part de les anyades, encara pertanyia a aquella periclitada generació de mallorquins que vivien i morien al poble, sense moure´s de lloc, tret que no fos per a feines excepcionals: anar a signar una escriptora a Inca, al notari; vendre al mercat de Palma; una consulta a un metge, especialista en alguna malaltia que no coneixia el senyor Sion. Per la resta, de casa al solc, del solc a casa, els diumenges a l´ofici de les onze, una sortida per Sant Jaume, per assistir a la festa major... Quantes amigues de la padrina he conegut que no havien vist la mar! Alcúdia, a uns quilòmetres del poble, era un univers misteriós, com si fos la Lluna o Mart. Només s´hi anava en cas de necessitar algues per abonar la terra. (Miquel López Crespí)
La padrina, malgrat que havia anat amunt i avall dels pobles de Mallorca per anar a vendre part de les anyades, encara pertanyia a aquella periclitada generació de mallorquins que vivien i morien al poble, sense moure´s de lloc, tret que no fos per a feines excepcionals: anar a signar una escriptora a Inca, al notari; vendre al mercat de Palma; una consulta a un metge, especialista en alguna malaltia que no coneixia el senyor Sion. Per la resta, de casa al solc, del solc a casa, els diumenges a l´ofici de les onze, una sortida per Sant Jaume, per assistir a la festa major... Quantes amigues de la padrina he conegut que no havien vist la mar! Alcúdia, a uns quilòmetres del poble, era un univers misteriós, com si fos la Lluna o Mart. Només s´hi anava en cas de necessitar algues per abonar la terra. En el port de Pollença i d´Alcúdia hi vivien aquelles famílies que no tenien terra: els pobres, els exiliats que vivien dels quatre peixos que pescaven, dels quilos que podien vendre en anar a la peixateria. Sempre peix per dinar i sopar. Un miracle, tenir diners abastament per comprar pa i oli, vestir-se pobrement... Pescadors i peixateres, a un esglaó més baix que els jornalers i jornaleres. “Al manco, els jornalers no puden”, deien les senyores de casa bona, els pagesos de la comarca. L´olor de peix com a barrera per a la discriminació, un fondal que separava persones fins i tot de la mateixa classe social.
Per als pagesos, per a nosaltres, l’arena i la platja eren un món hostil, erm, i que no tenia cap valor especial. Per als homes i les dones acostumats a fer un parell de collites anuals, els grans arenals coberts de matolls que encerclaven la badia els semblaven el desert. Era una època en la qual un home amb un hort que tengués sínia o molí, un bocí de terra de set o vuit quartons, era considerat més ric que aquell que pogués tenir quilòmetres de platja, centenars de metres envoltant alguna cala. Els pagesos amb terra sempre havíem considerat els pescadors, la gent que vivia prop de la mar, com uns jornalers més, gent pobra. Un bocí de terra per sembrar ho era tot. Eres propietari; així de senzill. Sense ser propietari d´uns quartons no eres res: estaves obligat a anar a la plaça perquè et llogassin. Oferir els teus braços als altres; restar dret, a la paret, esperant que els rics et volguessin llogar per un dia o dos, definia la posició social d´una persona. Alguns, uns pocs, ho consideraven una humiliació i marxaven vorera de mar, provant de viure de la pesca, caçant algun conill a la garriga. A vegades sense poder comprar una mica d´oli, amb problemes per a adquirir una camisa, unes espardenyes. Però tot era preferible abans que sentir-se com un animal a punt de portar a l’escorxador. Les mirades dels propietaris valorant la feina que pots fer en un dia, si tens bona musculatura, si seràs capaç de resistir les jornades de sol a sol sense deixar l’amo amb la feina a mig fer. Les al·lotes mal alimentades, mig malaltes, queien a terra al cap d´unes hores de sembrar mongetes o segar el blat. No podien resistir el ritme que marcaven les més fortes, aquelles que els propietaris havien posat al davant. Crueltat de la vida. Ningú no donava un jornal a la que no podia resistir. Es tancava el cercle infernal. Sense jornal aquella gent emmalaltia més i més. He vist morir al·lots i al·lotes molt joves a conseqüència d´una alimentació deficient. Un bocí de terra, amb sínia o un molí per a treure aigua, era la salvació. Almanco podies menjar del que sembraves a la teva terra. El dolor dels pobres i els malalts. Demanar almoina? Per això algú marxava del poble i es construïa una cabana damunt la sorra amb els cantons que ell mateix treia de la pedrera. Quan eren quatre o cinc, ajuntaven recursos per a fer una barca i sortien a la mar com aquell qui marxa a la recerca del tresor més valuós del món. Els pagesos apreciaven el seu valor de sortir a pescar, la valentia que implicava haver d’enfrontar-se amb les ones, amb una inesperada tempesta. En el fons, i a la seva manera, els apreciaven.
pobler | 13 Setembre, 2017 20:37 |
He comprat un munt de llibres, especialment de poesia i m'he assegut al Bar Moderno de la Plaça de Santa Eulàlia. Fa pocs dies vaig llegir un article d'en Miquel López Crespí sobre aquest bar i aquesta plaça. Anomenava polítics, arquitectes, artistes, escriptors... i entre ells, parlava del grup que vàrem publicar Temptant l'equilibri (1973), en Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler i jo mateix. Es ver que ens hi reunírem algunes vegades, i una d'elles a mig camí de l'editorial Moll on en Josep Maria Llompart ens havia de rebre per aconsellar-nos: o bé havíem de desistir de la publicació, o bé ens encoratjava a arriscar-nos a l'aventura. Va ser benèvol i el llibre es va publicar alguns mesos després. La veritat és que la Plaça de Santa Eulàlia va lligada a la meva educació sentimental i literària. (Joan Perelló)
Les terrasses: Avalon, Modern...
Per Joan Perelló, escriptor
He superat la prova d'interrompre les vacances rapiteres i haver d'anar a Palma per raons diverses, poc després de les tres. Una vegada fetes les feines que havia de fer, i a l'espera de les que tenia la meva dona que havia d'acabar més tard que jo, he fet el que sé fer millor a Palma: anar de llibreries i perdre'm a qualque racó ciutadà, d'aquells on encara que sembli impossible, es pot prescindir del renou. He comprat un munt de llibres, especialment de poesia i m'he assegut al Bar Moderno de la Plaça de Santa Eulàlia. Fa pocs dies vaig llegir un article d'en Miquel López Crespí sobre aquest bar i aquesta plaça. Anomenava polítics, arquitectes, artistes, escriptors... i entre ells, parlava del grup que vàrem publicar Temptant l'equilibri (1973), en Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler i jo mateix. Es ver que ens hi reunírem algunes vegades, i una d'elles a mig camí de l'editorial Moll on en Josep Maria Llompart ens havia de rebre per aconsellar-nos: o bé havíem de desistir de la publicació, o bé ens encoratjava a arriscar-nos a l'aventura. Va ser benèvol i el llibre es va publicar alguns mesos després. La veritat és que la Plaça de Santa Eulàlia va lligada a la meva educació sentimental i literària. Les terrasses del Modern formen part del meu historial fins al punt que en certa ocasió un familiar es va arribar a demanar si els avions aterraven en aquesta plaça, per mor de la meva feina aeroportuària. Del caramull de llibres que duia a les bosses de la compra, he triat Les terrasses d'Avalon, de Miquel Cardell. Era el meu homenatge a uns escenaris i a un escriptor: les terrasses des d'on es pot veure el món des d'una perspectiva diferent, sigui una illa mítica o la terrassa d'un bar, o bé a Palma, o bé a la Colònia de Sant Jordi, i a un escriptor que llegesc des del 78 quan vaig tenir ocasió de ser un dels membres del jurat que va premiar el seu primer llibre a la Festa de les Lletres de Campos, Elegia de grumers. Va guanyar per unanimitat. En Llompart, en iniciar-se la reunió de deliberació, ja ho va anunciar. "Supós que no tendrem molts de dubtes". L'horabaixa ha estat millor que les previsions. L'agradable sensació urbana de la plaça de Sta. Eulàlia i la lectura del llibre d'En Cardell ho han fet possible. Rellegiré el llibre a una terrassa de Migjorn.
Blog Joan Perelló
Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí)
Palma: la plaça de Santa Eulàlia i l’antifranquisme
A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centre d´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. En aquesta cooperativa, on vaig treballar uns quants d anys fent de delineant, s´organitzaven trobades amb grups d´obrers revolucionaris, sectors que havien tallat amb la política de reconciliació amb la burgesia i de pactes amb els sectors “aperturistes” del franquisme que propugnaven els carrillistes. Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil.
El bar Modern era un centre de reunió de primer ordre. Imagín, es pot dir que no hi tenc cap dubte!, que la Brigada Social, que tenia el seu tenebrós cau ben a prop, en el carrer de la Soledat, número 5, hi devia tenir uns agents disfressats d´estudiants per a vigilar-nos. No solament hi anàvem aquells que treballàvem en la cooperativa dels arquitectes progressistes del carrer de l´Estudi General; també hi podies ensopegar amb tota la plana del carrillisme (PCE) illenc, començant per Francesca Bosch i acabant amb en Pep Vílchez, en Manolo Cámara o en Pep Valero i na Catalina Moragues. En Josep M. Llompart i el senyor Francesc de B. Moll s´hi aturaven un moment per a fer el cafetet abans d´anar a l´Editorial Moll.
Va ser l´època, ara ja parl de l´any 1970, en què el professor Bartomeu Barceló ens dóna, als que treballàvem a la llibreria l´Ull de Vidre, bona part del fons editorial de Daedalus a fi de repartir-lo de forma gratuïta entre la gent per a donar a conèixer aquella nova llibreria progressista de Palma.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 12 Setembre, 2017 12:22 |
Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -
Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)
Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...
La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.
Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.
A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.
A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.
Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.
No hi havia temps per res més.
Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.
No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.
Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.
És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.
Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.
Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.
Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.
El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.
Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...
L´hora del ball havia acabat.
La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.
Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.
Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.
Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?
Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.
La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.
Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.
Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.
De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.
Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.
D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 11 Setembre, 2017 21:07 |
Sa Pobla, el fill del rei Alfonso XIII i el general Miguel Primo de Rivera -
Fals oripell, com totes les inauguracions amb presència d´autoritats. Pagesetes de mentida, filles dels cacics més rics del poble, dels magatzemistes, el propietari de la farinera, dels cines del poble, sense mancar-hi les nebodes del rector, la filla del metge i del comandant de la Guàrdia Civil. Les pageses de veritat feia hores que eren a marjal, regant, sembrant les mongetes, suades, amb el capell i els manegots per no patir la inclemència sufocant del sol. Potser sentien el ressò llunyà de la banda de l´Ajuntament interpretant l´himne d´Espanya, els pasdobles que tant agradaven al dictador. Si ho sentien, indubtablement el seu comentari devia ser: “Música un dia fener a les deu del matí? Festes de rics que viuen de la nostra suor”. I amb un moviment resignat devien ajupir-se novament damunt el solc continuant l´acostumada feina de sol a sol. (Miquel López Crespí)
Ricardo Punset, el general retirat i advocat de la padrina Martina, va solucionar el problema del meu internament en el reformatori en pocs dies. Era un home summament influent en el Movimento. De jove havia conegut l´oncle Miquel Crespí, el de l´Escola Graduada de sa Pobla. Amb el seu pare, Francesc Punset, un dels grans propietaris agraris de l´illa, havia format part de la comitiva que, juntament amb el fill del rei Alfonso XIII i el general Miguel Primo de Rivera, inauguraren l´escola a finals dels anys vint.
A les fotografies que serv de la família els pots veure vora el fill de rei i el dictador, enmig de les pobleres que, vestides de pagesetes, reten honors a les autoritats.
Si observes la fotografia amb deteniment t´adones de la fugacitat de la vida, de la misèria dels fastos oficials, de com tot canvia a velocitat inusitada, es marceix i esdevé cendra que se´n porta el vent. Tanta parafernàlia, tanta música i cançons queden reduïdes a unes fotografies que s´esgrogueeixen lentament i, al final, et costa distingir els rostres dels que foren protagonistes de la història per un dia.
De jove, rebostejant pels canteranos dels padrins trobava aquestes fotografies protegides per belles capses xineses decorades amb marfil. Altres, menjades per la llum dels anys, estaven penjades a la cambra dels padrins. Les mirava provant de descobrir els misteris de la família. Una història que anava coneixent a fragments, molt a poc a poc. El padrí Rafel, el germà del batle, a vegades m´explicava el viatge que va fer a Madrid amb el batle, quan hi anà per informar el dictador del projecte de construcció de l´escola. El padrí, anys després de la marxa del germà a l´Argentina, em deia que l´entrada de la República va significar un cop molt fort per a la família! Però ell vivia dels somnis d´aquell viatge. M´explicava que a la capital d´Espanya els trens viatjaven sota terra i que, a molts metres de fondària, hi havia bars, botigues, quioscos amb diaris. No en parlem dels cotxes, les avingudes plenes de vehicles, la gent ben vestida, els cines, les sales de festa, els bars curulls de gent desenfeinada. El sentia parlar com aquell qui escolta una rondalla meravellosa. Els seus ulls resplendien com a guspires rutil·lants, els calius del foc que jo alimentava amb rames i troncs de pi i estelles d´olivera.
Què va ser de l´oncle, el batle Verdera que es sentia tan poderós que no dubtava a lliurar cinquanta solars de la seva propietat per a gaudir d´un dia en companyia del dictador? I el fill de rei? Què dir d´aquell personatge tengut per mig sord i tartamut? De veritat s´assabentava de res, sentia la música, els protocol·laris discursos de benvinguda, o era un maniquí útil tan sols per a decorar l´escena?
Fals oripell, com totes les inauguracions amb presència d´autoritats. Pagesetes de mentida, filles dels cacics més rics del poble, dels magatzemistes, el propietari de la farinera, dels cines del poble, sense mancar-hi les nebodes del rector, la filla del metge i del comandant de la Guàrdia Civil. Les pageses de veritat feia hores que eren a marjal, regant, sembrant les mongetes, suades, amb el capell i els manegots per no patir la inclemència sufocant del sol. Potser sentien el ressò llunyà de la banda de l´Ajuntament interpretant l´himne d´Espanya, els pasdobles que tant agradaven al dictador. Si ho sentien, indubtablement el seu comentari devia ser: “Música un dia fener a les deu del matí? Festes de rics que viuen de la nostra suor”. I amb un moviment resignat devien ajupir-se novament damunt el solc continuant l´acostumada feina de sol a sol.
Què sabia la comitiva dels cotxes oficials, els alts comandaments de l´exèrcit i el Govern Civil que acompanyaven el general, del patiment del poble, dels jornalers que, a les sis del matí, ja eren drets, a la plaça del poble, esperant l´almoina d´un dia de feina per a poder menjar? Jo encara he vist les al·lotes de Muro, Búger, Campanet i Santa Margalida, aquelles que no havien estat llogades, marxar altra vegada cap als seus pobles plorant. Aquell dia no hi hauria pa a casa seva. Una nova jornada de desesperança i misèria.
Observ la fotografia amb més atenció. Veig el futur oficial de la guerra civil distret, mirant cap a l´infinit. Què deu pensar? Ben cert que no es pot imaginar al capdavant d´una unitat de les forces faccioses que disparen contra les tropes de Bayo. Encara ha de començar la carrera, anar a estudiar a l´Acadèmia Militar de Saragossa, participar en la guerra del Marroc, relacionar-se amb Franco i Milán Astray, establir contacte amb els colpistes, ser un dels primers que es presenten a Capitania General per fer costat al general Goded el dia que les tropes, a la plaça de Cort, proclamen l´estat de guerra.
L´amistat amb la família materna venia, doncs, de molt lluny. Hi comptava també en aquelles relacions els nombrosos regals en espècie que els Verdera havien fet als Mulet i Servera. Carretades de patata novella quan pertocava, sacs de blat i mongetes, mitja dotzena de gallines, un parell de porcelletes quan arribava Nadal... I paquets amb sobrassades i botifarrons, camaiot, formatges fet a casa nostra. Mai no vaig veure que la padrina pagàs amb diners les consultes que anava a fer a Palma.
pobler | 10 Setembre, 2017 22:05 |
Sa Pobla: les dones dels anys 40 i 50 -
D´on treien la força que les mantenia dempeus, de quines fams llunyanes procedien? Qui havia ensenyat els pagesos a estimar cada producte que collien del camp, a valorar el valor de l´aigua, del bon temps, d´un vent adequat per fer girar les veles del molí? N´hi havia que cosien la roba de la família. Record que la meva mare em prenia mides ben entrada de nit, quan ja s´havien acabat les feines de la casa. Cosia fins tard. No sempre teníem diners per comprar els vestits que estrenaríem per sant Jaume, la festa principal del poble. I una família que no estrenava roba nova esdevenia pobra als ulls de la gent. (Miquel López Crespí)
Em seduïa constatar la capacitat de feina de les dones. En realitat, feinejaven en el camp igual o més que els homes, segant, sembrant, batent el blat a l´era. Però els homes, acabada la feina als horts, després de portar els animals a la païssa, es rentaven la cara i les mans i marxaven a la taverna a fer un joc de cartes i beure unes copes. La dona, no. La dona continuava amb els quefers de la casa fins altres hores de la nit: tenir cura dels porcs i l´aviram; preocupar-se de fer el sopar; atendre els vells de la casa, els infants. Em demanava com podien abastar tants treballs. Aleshores les cases pageses no disposen ni de rentavaixelles ni d´escuraplats. Tot es feia a mà! La repadrina sabia emprar les cendres de la foganya per fer-hi una mena de lleixiu que servia per rentar la roba. Encara em deman com podien moure aquells aspres llençols de fil dins les grans piques de pedra picada que servien per fer la bugada. El dia que tocava rentar roba la casa esdevenia una fàbrica fumejant. Encendre el foc per encalentir-hi l´aigua en les grans olles de matances. Tallar la llenya i tenir-ne prou a prop, no fos cosa que no n´hi hagués abastament. Transportar l´aigua bullint fins a les piques, situades a un racó del patí. Una vegada vaig provar de moure els llençols banyats i no vaig poder. Pesaven més que jo! No era estrany que, amb tants d´anys de viure ajupits llevant l´herbei dels horts, segant i sembrant, homes i dones acabassin geperuts. Veies els vells, amb el seu gaiato sense poder endreçar l´espinada, caminant amb els ulls mirant a terra, incapaços de posar-se drets. En anar pel carrer notaves a primera vista la diferència entre els senyors que no havien feinejat mai al camp i els pagesos. Els uns caminaven drets com arbre jove, alçat, ferm, en direcció al sol i els núvols, Els altres, els jornalers de la terra, els petits propietaris agrícoles, sempre ajupits, com si portassin sacs d´arena damunt l´esquena.
Encara he estat a temps de veure tres generacions de dones (repadrina, padrina i mare) pastar el pa a la pastera, encendre el forn... Però abans havien sembrat el blat a l´hort, regat i segat, havien menat el cavall que feia córrer el rodet de pedra damunt la palla per llevar-hi el gra. Les veig encara sota el sol d´agost, enmig de l´era, portant les regnes del cavall o la somera, fent girar durant hores la pedra damunt les espigues. Després, abans que una pluja inesperada fes malbé la feina del dia, calia omplir els sacs, pujar-los al carro i marxar cap a casa, a espera del moment més oportú per dur-lo al magatzemista.
Es feia un pa que durava una setmana sencera!
Quan es posava damunt la taula s´hi feia una creu i el besaves. Només elles sabien el preu que costava poder tallar una llesca per dinar o sopar. Silents, havien acomplert tot el cicle primitiu dels pobles recol·lectors de feia deu mil anys.
D´on treien la força que les mantenia dempeus, de quines fams llunyanes procedien? Qui havia ensenyat els pagesos a estimar cada producte que collien del camp, a valorar el valor de l´aigua, del bon temps, d´un vent adequat per fer girar les veles del molí? N´hi havia que cosien la roba de la família. Record que la meva mare em prenia mides ben entrada de nit, quan ja s´havien acabat les feines de la casa. Cosia fins tard. No sempre teníem diners per comprar els vestits que estrenaríem per sant Jaume, la festa principal del poble. I una família que no estrenava roba nova esdevenia pobra als ulls de la gent.
pobler | 10 Setembre, 2017 20:41 |
Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els diaris mallorquins, els franquistes i els excombatens de la División Azul – Crònica sentimental de la transició -
Era un hitlerià convençut. Una relíquia antiquíssima que ja no feia por. Anava al descobert, sense amagar les follies que el posseïen. No enganyava. Sabíem qui era, què pensava, què feia. Els pitjors eren els feixistes amagats, els que dissimulaven la seva ideologia. Alguns es feien passar per seguidors del fill d´Alfonso XIII, don Juan i, el que encara era pitjor, per socialistes de nou encuny, matisant que sempre seguiren la línia i l´exemple de Julián Besteiro, mai de Largo Caballero! (Miquel López Crespí)
Vaig ser a temps de conèixer Onofre Arbona, que lluità aferrissadament contra l´Exèrcit Roig en el front de Leningrad. Perdé dos dits de la mà dreta a causa del fred. Era un antiamericà exaltat. Recordava la pèrdua de Cuba i Filipines, la destrucció de la flota espanyola per part dels moderns creuers ianquis a Cavite, Santiago de Cuba i Manila. Sempre deia que, sense el desembarcament de Normandia, els alemanys, italians i romanesos haurien pogut vèncer el comunisme. Criticava Hitler per no haver aprés les lliçons de la derrota de Napoleó quan volgué conquerir l´antiga Rússia tsarista: les immensitats de les planures d´aquell país inabastable, el fred, la ferma resistència dels russos que, igualment que els guerrillers espanyols del segle XIX, sabien emprar qualsevol tàctica militar per vèncer l´invasor: la guerra de guerrilles o la formació clàssica, que els oficials del Tsar havien après dels militars prussians.
-Als alemanys –deia Onofre Arbona-, els succeí el mateix que als francesos. Caigueren en les mateixes trampes. Els russos cremaven les ciutats, els recursos que podien servir per alimentar un exèrcit de més de cinc-cents mil homes, per a refugiar-se del fred. No es podia lluitar, com en la Primera Guerra Mundial, en dos fronts alhora. Els militars ho advertiren. Però Hitler no escoltava ningú. No li agradava sentir la veritat. Destituïa els alts comandaments que no li seguien el corrent, els que no acceptaven les ordres sense discussió. Així no es podia guanyar mai una guerra!
Era un hitlerià convençut. Una relíquia antiquíssima que ja no feia por. Anava al descobert, sense amagar les follies que el posseïen. No enganyava. Sabíem qui era, què pensava, què feia. Els pitjors eren els feixistes amagats, els que dissimulaven la seva ideologia. Alguns es feien passar per seguidors del fill d´Alfonso XIII, don Juan i, el que encara era pitjor, per socialistes de nou encuny, matisant que sempre seguiren la línia i l´exemple de Julián Besteiro, mai de Largo Caballero!
Les redaccions eren curulles d´aquesta mena de personal. Seien a les taules que tenien assignades en els racons més foscos del local. Els més antics explicaven que sempre els havien vist asseguts, petrificats rere les tauletes que ocuparen un llunyà estiu del trenta-sis. Talment fossin els mobles, les columnes que sostenien el sostre. Ningú no sabia quina feina feien, per quins estranys motius continuaven en nòmina. A vegades els veies escriure en aquelles atrotinades màquines dels anys vint, o a mà, emprant la tinta que contenien els vells tinters de porcellana blanca provinents d´èpoques ignotes. Què escrivien? Mai no es va saber amb certitud. Els més entesos en els misteris dels diaris suposaven que redactaven necrològiques, algun reportatge sobre curses de braus i boxa. Potser eren els autors de la secció d´efemèrides on, diàriament, els interessats per la història oficial, podien trobar un resum de la vida de don Pelayo, Guzmán el Bueno, Hernán Cortés, Isabel la Católica, els conqueridors espanyols d´Amèrica...
Tampoc no hi mancava, ben detallat, el relat de les batalles victorioses del general Franco, les biografies de Ramiro Ledesma Ramos, Ramiro de Maeztu, José Antonio Primo de Rivera, el general Moscardó... Altres, s´entretenien retallant grogosos diaris que col·locaven en unes velles carpetes guardades en uns misteriosos arxius.
En aquell temps les redaccions eren plenes de fum. Pertot cendrers curulls de llosques, papers pel terra, el renou sec de les linotípies funcionant sense aturar. Amb prou feines podies entrellucar més enllà del lloc on estaves situat. Quan anava al diari em submergia en aquell univers ple de ressons llunyans. Malgrat els fastos de la dictadura, la censura i la manca absoluta de llibertats, la Mallorca turística de finals dels seixanta ja no tenia res a veure amb la grisa postguerra. Ens visitaven milions de turistes. La música cridanera, els cotxes i autobusos plens d´alemanys, anglesos, suecs i francesos circulaven en direcció a platges i els llocs d´esbarjo: sales de festa, infinitat de discoteques, espectacles on actuaven els més renombrats cantants del món... Al·lotes amb minifaldilla i anglesos amb calçons curts circulaven pels carrers que conegueren les desfilades de militars i falangistes, els exaltats mítings del comte Rossi, les passejades de l´escriptor Llorenç Villalonga de bracet d´Alfonso Zayas i el policia Francisco Barrado. Els antics falangistes de la redacció només es relacionaven amb el director, un dels recomanats del règim que manà un regiment a les batalles de Belchite i l´Ebre però que, a causa del seu conservadorisme catòlic, anà derivant vers unes posicions properes a don Juan, l´etern aspirant a la corona d´Espanya vetat pel general Franco. Era l´únic que s´aturava uns moments a parlar amb les fantasmals ombres de la guerra. Enmig del fum i, si estaves atent al moviment dels llavis, podies endevinar que els preguntava sobre la seva salut o, qui sap, els animava a continuar amb aquelles tasques estranyíssimes que els ocupava.
pobler | 09 Setembre, 2017 21:09 |
Sa Pobla, estiu de 1959 – La mort en accident del meu oncle Miquel Crespí Caldés (tenia 31 anys) -
El rector s´apropa al moribund, li agafa el cap amb una mà. Sent, enmig de la cridòria del poble que ha envaït l´entrada i les amples sales, la seva veu dient: “Miquel, Miquel... t´apenedeixes dels teus pecats?”. Em va semblar sentir un “Sí!”, imperceptible. Però no ho podria afirmar amb certitud. Qui saps si l´oncle ja era mort, en una altra dimensió de l´espai i el temps. Tenc la vista fixada en els llençols blancs on reposa i m´espanten els rierols de sang que van dibuixant el tèrbol mapa de la Mort en la tela blanca de forma inexorable. (Miquel López Crespí)
L´accident mortal s´esdevengué un dia de juliol del 59. En aquell moment, quan ens arribà la notícia, celebràvem una bona venda de blat de les índies. Els preus havien sobrepassat les expectatives familiars i podríem rescabalar els diners invertits. Érem asseguts al porxo de casa. Els padrins havien vengut a celebrar l´esdeveniment. Semblava un dia feliç. La padrina cantava cançons pageses alhora que vigilava el foc de la cuina, remenant el menjar. Va ser en començar a servir la paella quan un grup de pagesos esvalotats entraren per la porta del jardí amb posat esverat. Venien suats, amb la roba de feina, alguns descalços, a donar-nos la mala nova: l´oncle Miquel s´havia estavellat just feia uns moments a la sortida del cementiri, al primer revolt de la carretera que portava a la cruïlla amb Crestatx, Alcúdia i Palma. Aquell dia havia d´anar a regar a l´hort de Can Verdera, just unes passes rere l´Escola Graduada. Hi hauria pogut anar a peu; tan sols eren uns minuts. Però s´estimà més agafar la potent Montesa just acabada de comprar. Una moto que pocs joves podien tenir: encara era l´època dels carros i les bicicletes. Les motos just acabaven de fer-se presents. Jo gaudia com un boig d´anar amb l´oncle Miquel en aquell giny diabòlic. M´asseia al darrere i m´agafava fort al seu cos quan, com un coet, partia ràpid, fent soroll, accelerant per fer enveja als seus amics del carrer de l´Escola.
Aleshores jo esdevenia el rei de la barriada. Cap dels meus companys tenien familiars amb una moto a disposició. El vent em pegava al rostre descambuixant els cabells. Em sentia un ésser d´un altre planeta amb poders màgics. Qui hauria pogut pensar que tota aquella alegria frenètica acabaria amb llàgrimes, amb dol, en un funeral, en les oracions dels sacerdots acompanyant el cotxe dels morts?
Va ser en aquests dies, en aquell exacte mes de juliol, que la vida de la família va restar trasbalsada per sempre?
Tot el que segueix a la inesperada notícia em sembla avui com un malson, com haver viscut una pel·lícula de terror.
Els pares, els padrins, l´oncle Josep s´aixecaren de la taula i desaparegueren entre la gentada que els esperava a la porta. Vivíem a la sortida del poble, a uns centenars de metres on tengué lloc el desgraciat accident. El carrer anava alçat. La família, apressada, es perdé enmig de la multitud. Jo els seguia de lluny, impulsat per l´onada que empenyia amb força. Al cap de pocs instants ens trobàrem amb la comitiva que, allargassat damunt una escala, portava el cos inerme de l´oncle Miquel. Distingia les veus de la gent com si venguessin de molt lluny. La pols de la carretera, encara sense asfaltar, feia més dantesca l´escena. Em vaig acostar a l´escala. Els quatre pagesos que la transportaven avançaven a bon ritme, cap a l´hospital, amb l´esperança de salvar-li la vida. Jo corria al costat i veia com la sang li regalimava des del cap fins a la pols del terra. Les gotes queien a una velocitat lentíssima. Brillaven amb la llum esclatant d´aquell migdia de juliol. De sobte, es confonien amb la terra i deixaven un rastre que era trepitjat per la munió de pagesos que ens acompanyava.
Em vaig fixar en els seus ulls. Els portava oberts, com si encara volgués veure els camps, els carrers que l´havien alletat d´infant. Per uns moments vaig intuir que no havia mort. Algú se n´havia adonat? El pit pujava i davallava a una velocitat sorprenent. Vivia!
No sé fins quan va durar el malson. Jo anava ben a prop, al costat. Tenia un braç penjant de l´escala que anava amunt i avall segons el moviment del que el portaven.
Quan aquell cos inert em va fregar les cames, vaig sentir un calfred travessant-me de dalt a baix. Era el balanceig de l´escala? A mi em va fer l´efecte d´un últim acomiadament, com si volgués dir adéu al nebot que tant havia estimat.
Després, el malson avançà a una velocitat inusitada. Casa nostra era a dues passes. Era evident que l´oncle moria. Optaren per portar-lo a casa. Entre la pols dels carrers hi veig la negra sotana del rector que arriba fins a l´escala on agonitza i li fa el senyal de la creu damunt el front cobert de sang. El porten al llit dels pares. La cambra és plena de gent. Les veïnes ploren. El pares, els padrins, resten al costat del llit sense saber què fer. El rector s´apropa al moribund, li agafa el cap amb una mà. Sent, enmig de la cridòria del poble que ha envaït l´entrada i les amples sales, la seva veu dient: “Miquel, Miquel... t´apenedeixes dels teus pecats?”. Em va semblar sentir un “Sí!”, imperceptible. Però no ho podria afirmar amb certitud. Qui saps si l´oncle ja era mort, en una altra dimensió de l´espai i el temps. Tenc la vista fixada en els llençols blancs on reposa i m´espanten els rierols de sang que van dibuixant el tèrbol mapa de la Mort en la tela blanca de forma inexorable.
pobler | 08 Setembre, 2017 20:31 |
La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)
Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)
Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.
A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.
Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).
La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.
Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.
Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.
I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.
Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Balearse. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?
I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.
Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.
La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006.
Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...
Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt
Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)
A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...
Alemany
L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.
Castellà
Poesia:
Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.
Narrativa:
Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.
Francès:
Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.
Romanès:
Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.
Italià:
Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
pobler | 07 Setembre, 2017 20:55 |
Sa Pobla (Anys 50) – Tallar i sembrar patates en els 50 - L´exportació de la patata en el record -
També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duien una feinada: no bastava segar i batre; després s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina... (Miquel López Crespí)
De petit m´agradava aixecar-me ben d´hora per anar al forn, la botiga i la vaqueria d´on portàvem la llet. Preparava la llenya per encendre el foc i, de seguida que arribava amb la senalleta i l´olleta amb la llet, agafava un poc de fullaraca de pi, quatre branques fetes bocinets, i amb la pàgina d´un diari encenia el foc. Pels hiverns era nit fosca. Els pagesos començaven a partir cap a marjal. Senties els lladrucs dels cans i el soroll de les rodes dels carros avançant pels carrers encara sense asfaltar. Mirava com les flames prenien força, envoltaven les branques i la resplendor del foc il·luminava el meu rostre. De lluny estant, des del fons de la casa, l´habitació on dormien els pares, sentia la veu de la mare demanant-me si ja havia anat a la botiga i el forn. “Quan ho tenguis preparat ens avises”, deia. “El teu pare ha d´acabar de pintar un cotxe i ha de marxar prest al taller”.
Em sentia útil, fent les feines matineres. El pares ho sabien i em deixaven fer. Per uns moments era l´amo de la casa. Feia i desfeia amb la llenya, amb les compres, posava plats i tassons damunt la taula. El sucre, les ensaïmades, les tovalloles. I, el més important, veure com el foc anava consumint la llenya talment un déu poderós sortit de les fondàries de la terra. El foc, que avança, vencent, en un increïble combat contra el fred, la gelor que tot ho omplia.
De cop i volta, veient nevar, amb els moixos del bar demanant-me recapte, insistents, pesats, m´adonava dels canvis que en la nostra vida comença a fer la incipient arribada del turisme. El temps s´accelerava a velocitat vertiginosa. Comprenia que, possiblement, la meva seria la darrera generació de mallorquins que havia vist com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.
Els moixos, na Nit i en Mostatxos; el ca, en Buscaret, eren ben a prop. Sempre compareixien al meu costat. Sabien que m´agradaven els animals i, malgrat que fossin unes bestioles summament aviciades per na Margalida i en Nofre, venien de seguida a fregar-se el llom a les cames. En Buscaret era més persona, més civilitzat. Se´m situava al meu davant bellugant la cua sense aturar, atent a cada un dels moviments de les meves mans, esperant ansiós bocins d´ensaïmada o galetes. Li era ben igual. Tot s´ho aviava a una velocitat vertiginosa. Com si no li haguessin donat res en setmanes!
Els moixos eren més desvergonyits. Sense tenir por de res, d´un bot saltaven a la tauleta de marbre on berenàvem i, amb un miolar sense aturall, s´apropaven al plat amb els pastissos. A vegades demanava dues ensaïmades i així els podia tenir entretenguts.
Les meves feines al camp no deixaven de ser una distracció, un simple entreteniment d´estiu, quan l´escola tancava per un parell de mesos. De pagesos ho eren els padrins i repadrins. El pare era un professional de la pintura, amb taller establert. Jo feia molta vida a casa dels padrins i anava amb ells als horts. Encara he regat amb càvec, llevat herba amb un xipó. He ajudat a portar algues des de la platja d´Alcúdia a sa Pobla per abonar el camp. Tampoc desconec el que és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l´exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató o figues mesclades amb segó i gra! Pujar l´escala per collir figues, ajudar la padrina a fer-les confitades, amb fonoll i uns grans d´anís. M´agradava tenir cura del cavall quan era hora de batre les mongetes o les faves a l´era. M´encarregava de portar les regnes i, des d´un parell de cantons situats al centre del cercle, controlava el voltar de l´animal amb el rodet de pedra. Acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat. Cada carro dels pagesos havia de passar per un estricte control de les autoritats a fi que cap veí, fent el viu-viu, aprofitàs per enviar un producte sense la qualitat adequada. Llargues hores fent cua amb centenars de carros allargassant-se pels carrers al voltant de la plaça i l´estació. Els inspectors agafaven dos sacs de qualsevol punt del carro, els obrien controlaven així si la patata era bona o dolenta.
L´espera es feia llarga. Els vagons del tren que portaria el producte als vaixells que anaven a Anglaterra esperaven a l´estació. La màquina del tren ja era en marxa, esbufetegant, expulsant el vapor amb força demoníaca. El padrí, esperant el seu torn, petava la conversa amb els veïns comentant si l´anyada seria rendible o no. Tot depenia del preu establert pels comerciants de Londres. Fumaven sense aturar, nerviosos a l´espera de la inspecció. Jo m´entretenia jugant amb altres amics que també havien vengut acompanyant pares i padrins. No record haver vist mai que les autoritats fessin marxar un carro. Els pagesos procuraven complir les normes establertes i la millor patata era la que partia per al consum dels anglesos.
També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duen una feinada: no bastava segar i batre; després d´aquesta feina s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina...
Evidentment, eren jocs d´aprenentatge, jocs d´infant. Altres amics, a la meva edat, ja havien deixat l´escola i feien una feina equivalent a la d´un home.
pobler | 07 Setembre, 2017 10:19 |
Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -
Por José Mª Gago González (historiador)
Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.
Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.
Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.
En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.
Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.
Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].
Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].
Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].
No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].
Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.
Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.
López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].
Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].
El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].
Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].
La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.
Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.
La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].
Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.
Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].
López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.
De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].
Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].
Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.
Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.
[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.
[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.
[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.
[4] Ídem.
[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/
[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.
[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.
[8] Ídem.
[9] Ídem.
[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.
[11] Ídem.
[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.
[13] Ídem.
pobler | 05 Setembre, 2017 10:23 |
Sa Pobla - Els diumenges dels anys 50 i el poder de l´Església: la Congregació -
Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa. (Miquel López Crespí)
A casa mai no em feren cap discurs antireligiós, però creixies alletat per la idea que les predicacions de la trona eren rondalles superficials que no afectaven el teu comportament. Anàrem poques vegades a la doctrina del diumenge, un truc emprat per la rectoria per retenir els al·lots a l´edifici de la Congregació. L´essencial era que no anàssim al cine. El cine era sempre pecaminós, malgrat fos autoritzat per la mateixa església! Si anàvem a sentir els sermons de la Congregació et donaven un cartonet amb un número. Els havies de guardar i, en arribar els Reis, pel gener, el podies bescanviar per una joguina.
Joguines de l´església? No en volíem! Ens estimàvem més jugar als quatre cantons al carrer, a indis i vaquers en els jardins de l´Escola Graduada, amb una pilota feta amb draps, que no haver de sentir els sermons!
Per això anàvem a la porta del temple on, cada setmana, el rector hi situava un full amb les qualificacions morals que li mereixien les pel·lícules. Hi havia les autoritzades per a “menors” (nosaltres!) i les considerades de categòria 1, 2, 3 i 3R. Les 3R (que volia dir Mayores con reparos), eren a les hi anava més gent, sempre a la recerca d´una besada no censurada, uns vestits escotats (Anna Magnani en Arròs amarg!), algun crim on el gàngster era tractat amb una certa introspecció psicològica.
Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa.
Com hauríem anat mai a les sales fosques dels sermons, a sentir les narracions prou conegudes de les calderes de l´infern, de l´aigua bullint, del foc etern?
Sé, sense cap mena de dubte, que els pares s´estimaven més veure´ns al cine que no pas a recer dels sacerdots.
Quin tipus de moral ens havia d´ensenyar l´església catòlica? Bastava veure, constatar el tipus de vida que portaven els pares per a saber el que era bo i dolent, què beneficiava o perjudicava l´home. No necessitàvem que ens fessin repetir de memòria els deu manaments per a comprendre la necessitat de donar suport als dèbils, ajudar els familiars, els desvalguts, combatre la injustícia. És curiós comprovar com la lectura del Quixot a dotze o tretze anys ens confirmava, malgrat no poguéssim aprofundir en tota la fondària del pensament de Cervantes, que el món feia temps que era injust i la maldat planava, poderosa, per camps i ciutats. M´identificava amb el foll lector de llibres de cavalleries a la recerca sempre d´un univers imaginari, el paradís somniat per tots els utopistes que han existit damunt la terra; una terra, per desgràcia, esborrada feia temps dels calendaris. La batalla del Quixot amb els molins de vent ens semblava, en la nostra imaginació infantil, el combat dels pares contra els mercenaris de Franco, els tancs italians, l´aviació alemanya, en temps de la guerra civil.
Ens delia la descripció d´una societat hipòcrita i materialista, els entrebancs del nostre heroi per a retre culte a una bellesa mai trobada, la il·lusió per una Dulcinea inexistent. Talment la generació d´expresoners reunits a Can Ripoll parlant a cau d´orella de repartiments de terres, escoles públiques, teatre popular, universitats gratuïtes per a tots els treballadors. Com estimava sentir les històries dels expresoners republicans! Quants exemples d´heroisme vaig sentir en aquelles horabaixes lentes, en acabar les classes a l´institut de la plaça del Mercat! Joves que es jugaven la vida per anar a recuperar el cos del company caigut en terra de ningú i que gemegava demanant auxili! Els portalliteres, sota les bales enemigues, morint a vegades en l´intent de recuperar els ferits. Les lectures de la poesia de Miguel Hernández, Rafael Alberti a recer de les trinxeres, entre batalla i batalla. Ensenyar de llegir i escriure al soldat que no en sabia malgrat tenir la seguretat que tant mestre com alumne podien morir en les properes hores. Imaginava al pare, alt i prim, amb la seva veu poderosa, cantant àries de les sarsueles més populars dels anys trenta. Cançons de La Dolorosa mesclades amb el ressò de la Internacional, mentre avançaven cap a Terol aquell fred hivern del 37. I el que més sobtava la meva imaginació infantil: sentir parlar d´esglésies i catedrals convertides en hospitals, mercats per al poble, biblioteques, ateneus populars, escoles, cines i teatres per a l´esbarjo de la gent.
Com no havia de ser atractiu aquell univers de novel·la? Què tenia a veure amb les obligades visites a l´església cada dijous horabaixa, amb els sermons del diumenge a la Congregació? Resar a poc a poc, lentíssimament, el rosari? Esperar que, des de la trona, el pare Bonnín demanàs a algú el pare nostre i si no te´l sabies romandre, l´hora de la doctrina, agonellat damunt les fredes rajoles del temple? Aguantar altra volta l´advertiment que, si agafàvem una poma, uns ametllons d´un hort que no fos el nostre, seríem eternament a l´infern? Descripció minuciosa, sàdica, d´infants xisclant dins les calderes d´aigua bullent de Satanàs. Les tenalles de ferro roent arrabassant la mà que ha agafat la poma, el codony o ha volgut tastar unes cireres!
Tot un caramull d´explicacions que, de petit, m´atemorien, em feien allunyar cada vegada més de les portes d´aquella església plagada de sangonosos crists crucificats, verges amb el cor rajant sang damunt el pit, santsebastians clivellats de fletxes, innombrables màrtirs torturats pels romans, cremats a les graelles i que, resant amb devoció, deia el rector, ens alliberarien de la fam i les malalties i ens aproparien al regne del Senyor on romandríem pels segles dels segles gaudint de l'eterna felicitat.
La padrina sí que era religiosa, posseïda sempre per una estranya devoció que combinava certes ensenyances catòliques amb els mites propagats per mèdiums i endevins. Creure en les reencarnacions no li impedia d´anar a missa. Em coneixia, volia que hi anàs cada diumenge. El seu sistema per a saber si hi anava o no era demanar-me pel color de la casulla del rector. Pobra dona, quantes vegades no la vaig enganyar! Em bastava anar fins al portal de l´església, guaitar per a saber com anava vestit el capellà i, en ser hora, tornar a casa contestant a la pregunta.
Em regalava una ensaïmada just acabada de sortir del forn, sucosa i tendra. Restava feliç, satisfeta per la meva bondat. Era el seu nét aviciat.
No va saber mai que els diumenges no anàvem a missa. Amb els amics de la colla érem sempre al mercat, enmig de les paradetes dels pagesos que venien al poble a vendre fruita i animals, roba de feina, estris pel camp. La nostra única dèria era copsar si havien comparegut les al·lotes que ens agradaven: na Joaneta de Can Mussol, na Margalida de Can Feliu, n´Antònia de Can Julivert...
pobler | 04 Setembre, 2017 11:37 |
Sa Pobla en els anys 40 – Quan el rector no volia casar la meva mare amb un republicà -
“El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?” (Miquel López Crespí)
Record les paraules de la mare com si fos ara mateix:
“Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.
´No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.
´El rector, que a l’inici del Movimiento denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.
´En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.
‘Eren uns mesos en què jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i farbalans que lluïa a les festes de sant Jaume, quan en Lluís, el xofer de l´oncle, ens portava a tots fins al poble i ens deixava prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent de la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor. ‘El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?
‘No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap davant seu, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.
‘-Tu ets massa jove –em digué el rector-- i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat; recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari. I una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.
‘Un perillós anarquista, un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes? Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.
‘En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por de cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:
‘-Vostè sabrà què fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que he conegut mai i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l. ‘El rector callà i no digué res més. Sabia bé --teníem una llunyana relació familiar-- que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.
‘-No et puc impedir que parlis amb ell –-em respongué--; però almanco hauries de pensar en la teva família, en el disgust que els dónes.
‘Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.
‘Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral”.
« | Setembre 2017 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |