pobler | 11 Agost, 2017 12:57 |
ENCARA NO HI HA COMANDANTS
Com explicarte el que sento, ara mateix? I, potser sigui aquest l'eix central de la reflexió que et volia fer arribar: quan les bandes de música han deixat d'interpretar els refulgents himnes revolucionaris; quan les banderes, fins ara immaculades en llur vermellor, amb les sigles de la CNT-FAI brodades per noies confederals, desafien planures immenses; quan la veu forta i profunda dels responsables polítics ja no se sent; només notes el fort bategar del teu pols, el renou del motor marxant cap al front, el soroll de les caixes de municions fregant per damunt dels camions... Llavors romans sol, amb la teva consciència de revolucionari, sabent que d'aquí unes hores tindràs la mort ben al davant. (Miquel López Crespí)
Abans d'embarcar, la mare m'ha donat una carta del Joan.
Amb l'agitació dels preparatius, "m'havia oblidat de fertela arribar", explica.
No ho crec, que no hi hagués pensat. Potser hagi trobat més convenient donarmela en el darrer moment, per tal que em faci companyia durant el viatge. I ben cert que ara, anant cap a València, el necessitaria al costat, el meu home, en Joan, que partí el mateix vintitres de juliol, amb Pérez Farràs i Buenaventura Durruti, cap al front d'Aragó.
No vull mentir. L'enyoro.
Sovint penso que hauria d'haver marxat amb ell cap a Saragossa, amb la primera envestida per a anar a salvar els revolucionaris aragonesos. L'Antoni, mon germà, partí també de seguida el vintiquatre de juliol amb les unitats del POUM comandades per Josep Rovira i Jordi Arquer. El POUM no es refia gaire dels militars de carrera o dels polítics a sou de la Generalitat. No vol supeditar els seus homes a cap antic oficial de l'Exèrcit. Al contrari que Durruti, que encara no sé com ni per què ha acceptat la presència de comandaments pròxims al president Lluís Companys. Amb l'expedició a Mallorca, els confederals hem fet el mateix. El capità Bayo, )no és un oficial graduat a l'elitista Acadèmia Militar d'Infanteria de Toledo? D'altra banda, )no s'incorporà voluntàriament al dubtós cos Mehalla Jalifiana de Gomara, l'any 1926, lluitant contra els moros que defensaven la seva independència enfront Espanya i França?
Bona part, per no dir la majoria, dels nostres voluntaris, no ho saben, tot això. Ni que fa poc, abans d'esclatar la guerra, l'exèrcit francès el nomenà pilot honoris causa i li lliurà la Legió d'Honor. Sortosament, en els darrers temps s'havia destacat per una activa participació en la UMRA (la Unió Militar Republicana Antifeixista).
Cert, que no vaig partir amb el meu company i el germà. A l'inici de la revolució, m'aturà la mare, ja d'edat. Qui l'atendria? La Fina, ma germana, treballa al camp, a Godella, prop de València. Casada i amb tres fills, li és completament impossible deixar la llar per a anar cap a Barcelona a tenir cura de la mare.
En Joan, sí; penso sempre en ell, sobretot quan veig les companyes que n'hi ha més d'una en comptes de venir a fer la guerra han vingut espitjades per les urgents i implacables necessitats de la carn.
Restar amb l'enamorat no és complicat, ni tampoc l'Estat Major ho té prohibit. Cada unitat va pel seu compte i els responsables d'una organització no solen ficarse amb el que fan les altres. Una estreta germanor, consolidada amb sang pels carrers de Barcelona el dinou de juliol, fa que els grans problemes ideològics d'ahir sembli que es vagin esvanint.
"No te'n refiïs massa, de la situació dels primers moments," diu la Rosa, del POUM. "Ja veuràs com tots aquests senyorets que no s'han llevat les estrelles que els hi posaren a les acadèmies militars, encara ens faran la punyeta".
Malpensada, la Rosa, maquinant què ens poden fer els quintacolumnistes, els infiltrats dins les nostres files.
La veritat és que no sé què pensar. Fins ara tot ha marxat a la perfecció. Ja veurem fins quan dura la sort.
Vespreja.
Quasi no hi ha estrelles.
A la fi puc trobar un moment de tranquillitat per a llegir la carta d'en Joan.
La missiva està escrita a la trinxera, davant l'enemic, a primera línia, prop de Bujaraloz. Escriu:
"Te'n recordes de la sortida cap al front? Aquella illusió sobre els improvisats tancs i camions, curulls de treballadors i treballadores que, sense uniforme, amb la granota del taller o el mateix vestit de feina de les teixidores o brodadores, cantàvem:
"Negras tormentas agitan los aires,
nubes oscuras nos impiden ver.
Aunque nos oprima el dolor y la muerte,
contra el enemigo nos llama el deber.
A las barricadas, a las barricadas
por el triunfo de la Confederación!".
Fa molt poc, de tot això. Dos dies, podríem dir. Sense saber marcar el pas, amb armes insuficients les poques que havíem pres a l'Exèrcit enmig del carrer, amb les banderes de la CNT-FAI lliurades al vent sobre els cotxes requisats i els camions plens de companys i companyes anant a la mort com qui va a una festa.
'Sembla que ja hagi passat una vida.
'Ara mateix no et podries imaginar la calor que fa en aquesta planura quasi despoblada! Els polls ens mengen. Potser Lenin, a Rússia, a l'any vint, tenia raó quan deia que 'o els bolxevics acabem amb els polls o els polls acabaran amb els bolxevics.' Nosaltres no ho som pas, de bolxevics; basti recordar el final dels anarquistes a Rússia, l'assalt a la ciutadella roja de Konstadt.... Però, sense serho, podríem afirmar, ben clar, que, si no canvien les coses, també poden acabar amb les collectivitzacions que estem fent per terres d'Aragó.
'Aquell dia, el vinti quatre, em fa l'efecte d'un somni, com si ja hagués passat un segle i, assegut a una cadira d'un cine de barriada, veiés els antics documentals d'una guerra sense nom. Sí. Queda lluny l'onejar de les banderes roges i roges i negres, l'entusiasme abrandat de les multituds que ens aplaudien per la Diagonal, sortint cap a Saragossa o, més endavant, a les estacions, entre el fum de les locomotores i els improvisats discursos dels responsables polítics em costa tant de dir 'comissari,' com estan posant de moda els comunistes oficials; no els del POUM, evidentment! de cada unitat que sortia, cantant, cap al front. Com si la guerra i la mort fossin una distracció, com si no hi hagués, enllà, al final de tots els camins que surten de les ciutats, la parca esperant amb forma de bala, granada, explosiu ple de metralla...
'No sé pas si la carta et trobarà abans d'embarcarte. Sàpigues que no et vull desanimar, ara que m'has dit que t'has apuntat voluntària per anar a alliberar Mallorca, Núria. No. Les reflexions que et vull fer no són pas em sabria greu que ho creguessis així per a llevar ànim combatiu de les teves venes. Ben al contrari, com a fills de la classe treballadora... )quin destí més meravellós hi pot haver que morir en combat per a ajudar, amb la nostra insignificant goteta de sang, a bastir un món nou?
'Com explicarte el que sento, ara mateix? I, potser sigui aquest l'eix central de la reflexió que et volia fer arribar: quan les bandes de música han deixat d'interpretar els refulgents himnes revolucionaris; quan les banderes, fins ara immaculades en llur vermellor, amb les sigles de la CNT-FAI brodades per noies confederals, desafien planures immenses; quan la veu forta i profunda dels responsables polítics ja no se sent; només notes el fort bategar del teu pols, el renou del motor marxant cap al front, el soroll de les caixes de municions fregant per damunt dels camions... Llavors romans sol, amb la teva consciència de revolucionari, sabent que d'aquí unes hores tindràs la mort ben al davant.
'N'hi ha que, per oblidar la por, canten durant el viatge, sense parar, fins a restar escanyats. Altres, si han portat vi d'amagat, s'emborratxen per a estar alegres. Les milícies no són un exèrcit professional. Aquí veus coses que semblen mentida. El mateix Durruti ha de bregar fort a les assemblees per a ferse obeir. T'ho dic ben sincerament. No sé el que pot passar si ens trobem davant la urgència de prendre una decissió ràpida. Reunir assemblees en tot moment? I si no les convoquem, com diuen alguns militants comunistes enrolats en les nostres columnes... )com tindrem la seguretat que no tornarà a haverhi militars professions, paràsits, enviant els fills del poble a l'escorxador?
'No et voldria avorrir amb una problemàtica que, ben cert, aviat veuràs tu mateixa. Vés a saber si et trobes amb situacions encara pitjors.
'D'altra banda, em coneixes i ho saps a la perfecció, t'escric per a matar l'ànsia i el desig que tinc de la teva presència. Mai m'hagués imaginat que fos tan dur, viure sense tu al costat! He hagut de sortir amb les columnes confederals, per a saber amb més certesa la necessitat imperiosa que, en tot moment, tinc de tu, de tenir ben a prop els teus llavis, el teu alè, la teva mirada reconfortant. Si sortim vius de tan mortal endemesa ja parlarem amb calma de tot el que la sublevació militar ens està ensenyant.
'Aquí, al camp de batalla, a part dels polls, la brutor ens menja. Arreu pots de llet condensada buits, llaunes de sardines, rosegons de pa, diaris esquinçats, rates mortes..! Per a mi l'olor de la guerra ja serà sempre aquesta fortor d'excrements que ho omple tot; i la del menjar podrit. Si hi ha sort, algun camperol de veritat n'hi ha bastants que simpatitzen amb l'anarquisme llibertari ens porta una gallina. Aleshores és festa, a la trinxera. Mengem de calent!, cosa que no passa cada dia.
'Tu ho saps, sempre he estat anticlerical. I, malgrat que no m'agrada veure cremar obres d'art, sí que entenc que alguns companys mancats de cultura, sense saber llegir ni escriure i que no han tingut mai un llibre a les mans, però sí molta fam i fuetades dels amos a l'esquena, un dia s'emprenyin i, creient acabar d'aquesta manera amb els segles de d'opressió que els han tingut ajupits damunt el solc, cremin un temple. No ho justifico pas, però ho puc entendre. I, sens dubte, el que em fastigueja fins a límits increïbles, és la brutor, la grolleria. Aquí han convertit l'església, no en un magatzem, en un hospital o una escola que, d'altra banda, hagués estat la seva destinació més útil sinó, en... una comuna! Ho pots ben creure. No sé quina revolució podrem bastir sí actuem com a éssers irracionals.
'Alguns companys de la columna estan força empipats. Diuen que la sortida precipitada cap el front ha estat una jugada dels elements burgesos que feinegen a la Generalitat. Una manera d'allunyar dels negocis i fàbriques els murcianos, com ens etiqueten als confederals.
'A les nits hi ha temps per a pensarhi amb deteniment. L'armament que tenim a l'abast és lamentable. Només et diré que el meu fusell és un màuser alemany de l'any... 1893! Rovellat, en tan males condicions que crec que em seria dificílissim encertar un elefant a deu metres de distància.
'Sembla que els encarregats de fernos arribar fusells i canons, municions, desconfiïn de nosaltres i de la nostra decidida voluntat de combat antifeixista. )Potser una amagada política d'anar enfortint les unitats de carrabiners, policia i exèrcit regular, en el camí d'anar reconstruint una poderosa maquinària militar burgesa? Això es comenta en constatar l'evident misèria d'armament que emprem.
'L'enemic només l'he vist de lluny. Les trinxeres franquistes potser siguin a més de cinccents metres d'on ens trobem. Impossible ferir ningú, amb aquests Remington del 1871. No és per riure, perquè tot plegat fa pena.
'Cal que sàpigues que la primera baixa no ha estat per trets de l'enemic: ha estat precisament per l'explosió del pany d'una d'aquestes armes perillosíssimes per als qui les utilitza! en el rostre d'un dels nostres companys.
'Més que no els trets, aquí, sobrevivint en fossats i sèquies, clots cavats enmig de planures interminables, sense arbres, lluny d'un riu, de qualsevol ombra que ens pugui ajudar a 'viure' amb una certa 'comoditat' si és que es pot parlar de 'comoditat' a la guerra sense esclafir a riure, el que de veritat ens pot fer mal són les canonades d'artilleria o els morters. Una bomba enmig de la trinxera o quan ens apleguem per a dinar, podria fer mal de veritat.
'Núria, no sé com podrem continuar en contacte. Faré el possible i més! per a escriure't i ferte arribar les meves cartes. Saps que t'estimo amb tota la meva ànima, no cal que ho torni a dir. Un petó fort, fort, fort, com el darrer dia que estiguérem plegats, just després de les batalles pels carrers de Barcelona".
Jo també t'estimo amb totes les meves forces, Joan. Joan!, Joan!, com un eco el teu nom, ressonant sota aquesta xafogosa nit d'agost de mil noucents trentasis.
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)
pobler | 11 Agost, 2017 12:20 |
UNA NIT D'ESTIU MERAVELLOSA
És evident la voluntat dels treballadors d'ajudar els seus germans mallorquins, eivissencs i formenterencs; però també hi ha l'interès particular del capità Bayo, la seva ferma voluntat, així com les ganes que té la Generalitat de fer quelcom de positiu --no tan sols de paraula-- per rescatar del jou de l'opressió aquests territoris tan germans de Catalunya, que en el passat formaren part de la Corona Catalano-Aragonesa. (Miquel López Crespí)
A un quart de dotze, ja érem a bord de l'Almirante Miranda. La família, els companys i companyes, havien volgut venir a acomiadar-nos a peu d'escala. No sabia com fer-ho per a consolar la mare. No m'havia imaginat mai que fos tan complicat marxar a la guerra.
Ja dalt del destructor, les dones ens hem anat arreplegant cap a popa sense tenir gaire en compte la filiació política o sindical. Grups d'homes, amb manta i fusell, van i vénen provant de trobar recer. Són centenars i no sobra gens d'espai! Les noies del PSUC semblen força animades. Hi reconec l'Antònia Socies. M'ha fet un senyal amb la mà com dient: ens veurem més tard. Cantaven:
"Salve Rusia de sol refulgente
baña el mundo en tus bellos fulgores
y germina con tus resplandores
ideales de santa igualdad".
Alguns camarades protestaven de debò, dient que el primer que haurien d'haver fet els responsables de l'expedició hagués estat canviar els noms --reaccionaris, de destacats membres de les classes dominants-- que porten els nostres vaixells. Un bon amic que conec de les reunions del Sindicat, amb un gran pot de pintura d'aquells que els mariners empren per a pintar les parts rovellades, ha començat a escriure Bakunin a l'entrada de les cabines.
De seguida s'arma un renou eixordador. Cal tenir en compte que el voluntariat que omple el vaixell és molt i molt divers. Hi ha nacionalistes d'ERC, d'Acció Catalana i, sobretot, d'Estat Català, que el Comitè de Milícies Antifeixistes, a Barcelona, no ha volgut incorporar en les columnes que sortiren per a anar a reconquerir Aragó. Hi som nosaltres mateixos, les centúries de la CNT-FAI juntament amb poumistes i membres del PSUC...
Els catalanistes li volen posar Roger de Flor, potser desitjant emular la famosa expedició a Orient en el segle XIV. Recordo com si fos ara mateix que, de més jove, anant a classes de l'Ateneu, la professora, ben nacionalista ella, ens explicava les aventures d'aquell personatge agosarat i fort que es deia Roger de Flor. Enfocava sovint les lliçons d'història com una rondalla, una faula de reis i de princeses.
Era entretingut. Per unes hores, viatjant amb els valents almogàvers, m'oblidava de les greus dificultats familiars. El pare, pobre, que morí tuberculós, després de tants anys de feinejar en el taller. Sempre a peu de canó, com li agradava dir, amb l'únic entreteniment de l'orfeó o les reunions del sindicat, a punt de ser liquidat --la maleïda llei de fugues!-- l'any vint-i-tres a causa del cop de Primo de Rivera... Per això m'agradava imaginar Constantinoble, l'imperi d'Andrònic, sempre amenaçat pels turcs fins que hi arribaren els almogàvers...
En el fons sabia ben bé que en aquestes idealitzacions hi havia bastant d'imaginació i que els famosos croats que tant em seduïen no eren, en el fons, més que --en termes moderns-- una legió de mercenaris que mudaven de bàndol segons qui pagava millor. Però volia deixar constància en el meu dietari del soroll armat pel canvi de nom de l'Almirante Miranda.
Els membres del POUM, més seriosos i organitzats, s'amunteguen prop del company que porta el pot de pintura.
-Company --li diuen--: pensa que els vells temps, quan quatre oficials comandaven i dictaven la seva voluntat, ja han passat a la l'història. Si de veritat trobes que hem de canviar els noms dels vaixells --i nosaltres hi estem d'acord--, el que cal és convocar una assemblea, i, després d'haver-se explicat com pertoca cada proposta, votar a mà alçada aquest punt.
Els membres del PSUC, malgrat no poder veure els poumistes --els quals qualifiquen de "trosquistes que fan el joc al feixisme--", hi assenteixen i fan capadetes afirmatives.
Se senten crits arreu. Uns dient: Cal posar-li Karl Marx! La Caterina, que per suposat desitja que el nom en discussió tingui a veure amb la nostra forma de pensar i entendre el món, crida: Terra i Llibertat!, és l'única denominació que pertoca.
No sé si ens deuen sentir des del moll. El cert és que la discussió ha començat just de seguida que l'Almirante Miranda posava proa a València, perquè --ens ho han explicat a darrer moment-- hem d'anar fins a la ciutat germana a recollir un grup de més de tres-cents companys. També cal cercar armes.
Un bon nombre dels que viatgen amb nosaltres no porten fusells. A Madrid els preocupa ben poc la qüestió de les Illes. "Cosa de catalanes", diuen, i no amollen ni metralladores ni canons.
El mateix Comitè de Milícies Antifeixistes prioritza la conquesta de l'Aragó i, a mesura que van passant les hores, vaig comprenent que aquesta campanya és fruit d'algunes circumstàncies ben especials.
És evident la voluntat dels treballadors d'ajudar els seus germans mallorquins, eivissencs i formenterencs; però també hi ha l'interès particular del capità Bayo, la seva ferma voluntat, així com les ganes que té la Generalitat de fer quelcom de positiu --no tan sols de paraula-- per rescatar del jou de l'opressió aquests territoris tan germans de Catalunya, que en el passat formaren part de la Corona Catalano-Aragonesa.
El debat sobre el canvi de nom continua, tot augmentant d'intensitat els crits, que quasi arriben a insults. Just quan ja començava a amoïnar-me pel desenvolupament de la controvèrsia, veig que davalla ràpidament de la seva cabina de comandament el capità Bayo.
Sense discutir amanolla el pot de pintura que portava el company de la CNT i l'ha collocat al seu lloc, esborrant la pintada que deia Bakunin.
Agafat al passamans de l'escala, damunt quatre graons perquè tothom el pugui veure i sentir millor, ha explicat que no era el moment de debats d'aquest tipus. El canvi de nom dels vaixells --ha continuat explicant-- no és una qüestió de vida o mort. Ara, el que cal és arribar al nostre destí, alliberar Mallorca, Eivissa i Formentera. L'important és derrotar la bèstia antipopular, obrir les presons on pateixen els fills del poble, impedir que continuï la matança, que --ho sabem amb certesa per la gent que ha pogut escapar d'aquell gran camp de concentració-- fa setmanes que cobreix de sang els camins de les Illes.
Un destacat membre de la FAI forfolla al meu costat, assenyalant Bayo: "Els oficials de carrera seran la nostra perdició. Com els capellans i jesuïtes, els han ensenyats a manar. Saben parlar. Si no els pengem, els senyorets que porten galons, estrelles i distincions, del pal major d'una nau, no ens alliberarem mai de l'opressió".
Sovint, en el passat, havia compartit opinions per l'estil. Ara hi estic en desacord. Penso que no és el moment de barallar-nos per ximpleries. L'enemic espera, amb la bocassa oberta per a digerir-nos d'un cop si no sabem fer pinya en el moment que pertoca.
A València ens esperaran milers de treballadors i treballadores de totes les organitzacions i partits obrers... )ens hi hem de presentar amb l'estigma de la divisió i la desavinença?
El discurs del màxim responsable de l'expedició encara s'allarga una bona estona.
No sense esforç, aconsegueix calmar els ànims dels voluntaris i --me n'adono a la perfecció--, com si fossin uns infants, passat la dèria pel canvi de nom, comencen a discutir d'altres coses.
En Bayo torna a la cabina de comandament. Si mires amb cura el rostre del miler llarg de combatents que fa unes hores hem sortit del port de Barcelona, hi pots copsar una mena d'alegria frenètica. Hi ha, en efecte, la illusió en el món nou que indubtablement, després de la derrota final del feixisme i del capitalisme, ajudarem a bastir. Torna a haver-hi camaraderia i solidaritat entre els expedicionaris. Fins i tot hi ha grups de militants del PSUC que juguen a cartes amb els poumistes, indiferents --per sort!-- a les crides que fa Mundo Obrero --òrgan central del PCE-- a l'extermini de la "quinta columna fascista que es el POUM".
A popa ens hem anat ajuntant les dones. Crec que som més de quaranta. Hi anem milicianes de totes les tendències. He saludat l'Antònia Socies. Recentment, alguns collectius femenins contraris a la revolta social havien fet la primera provatura d'unificar els esforços de la dona catalana.
)Per què no volen parlar mai de la treballadora? Parlen de la dona, en abstracte, com si ja no hi hagués classes socials. Com si ja s'hagués consolidat el comunisme llibertari. En el fons crec que és un muntatge per a treure bons locals i diners per als enemics de la Revolució. Sabíem sabem! --juntament amb les companyes del POUM-- que som les autèntiques dipositàries de l'instint de classe. Era la nostra ferma creença en aquells moments, i encara ho és. L'Antònia, malgrat estar "marcada" a fons pel PSUC, és una xicota desimbolta i riallera i que en les més greus discussions polítiques sempre sap trobar el toc que les humanitza. En una època no gaire llunyana --abans del triomf del Front Popular-- feinejàrem plegades en la recollida de diners per als presos polítics. Després els nostres camins han divergit. Ella, segurament influïda per família i amics, s'anà decantant cada vegada més envers les Joventuts Socialistes que, més endavant, després d'un "cop d'Estat" fet per Santiago Carrillo --el fill del conegut dirigent socialista-- es passaren a anomenar JSU, i a Catalunya JSUC; mentre que jo em vaig anar afermant en la meva dèria cenetista.
Fa poc ens trobàrem pel carrer i m'explicà, rient, alguns dels "problemes" per a anar bastint una organització unitària de les catalanes.
-"Sí, ja sé. He llegit un article de la Teresa Pàmies, que l'explica, l'embolic".
Em contà que feia més de vint dies que es reunien i no aconseguien posar fil a l'agulla. Com sempre, el primer problema amb què ensopegaren era el del nom. Unió de Noies de Catalunya va ser la proposta inicial del PSUC, que no agradà gens les representants d'ERC. Una noia d'un grup folklòric, sense pensar gaire el que deia, va proposar el de Pubilles Catalanes. "Totes -m'explicà l'Antònia- ens hi tiràrem damunt". L'Anna, que també era a la reunió, botí com un ressort d'acer, tot dient:
-"No esteu bé del cap, noies. Pubilla és l'equivalent femení d'hereu. Imagineu una societat revolucionària que es digués Unió d'Hereus de Catalunya? Evidentment, les dones presents en la reunió esclafírem de riure".
-"Paraula per paraula del que ha escrit la Pàmies! Has llegit l'article, Anna?".
-"Tampoc ha funcionat la proposta de 'companyes'. En rebutjar-la, les representants d'ERC i l'EC proposaren 'amigues'".
-"Per un moment vaig pensar en tu, Núria. Reflexionava: 'Si les dones de la CNT-FAI o del POUM s'assabenten d'aquestes discussions, es faran un tip de riure impressionant'. I encara no ha acabat aquí el debat".
Feia una nit d'estiu meravellosa. Escoltàvem l'Anna i, en aquells instants de forta amistat entre companyes, enmig dels càntics revolucionaris, ningú no hagués pogut imaginar que anàvem cap a la guerra. I era ben possible que algunes de les que discutíem animadament a popa moríssim en el front.
Lluna plena d'estiu damunt dels nostres caps! Com anar a l'aventura! El ventet que bufava, alhora suau, després amb més força, em posava la pell de gallina. L'emoció ens feia sortir les llàgrimes dels ulls.
Just després d'haver deixat el port de Barcelona, ningú no pensava en la mort. I menys encara escoltant la divertida contarella de les eternes i infructuoses reunions muntades a instàncies del PSUC per a "unificar les dones catalanes". Em demano què volen organitzar. )Quatre balladores de sardanes o grups d'esbarjo i excursionistes de dia de festa? Tot ha de ser dit: les Dones Llibertàries no hem volgut participar mai en aquestes reunions a causa precisament del sectarisme del PSUC en no voler convidar les companyes de les Joventuts Comunistes Ibèriques (POUM).
L'Antònia prova de netejar el màuser que li han donat. Mentrestant, ens fa riure amb tantes d'absurdes denominacions agafades d'oratoris montserratins.
-Han arribat a proposar Brots de Ginesta. Altres han demanat que ens diguem --si un dia arribem a concretar aquesta organització femenina-- Aloc Femení.
La direcció de les JSUC, proposa, sense descans, noves denominacions:
-Per què no Unió de Noies?
Tampoc no agrada. I, tanmateix, ja existia a Catalunya.
Finalment --acaba l'Antònia Socies--, i això mostra quant ens falta encara a les dones d'autoafirmació i de decisió, de saber anar pel món soles, amb ganes i voluntat d'esdevenir ciutadanes lliures, amb capacitat d'acció, de decidir per nosaltres mateixes, hem recorregut al Comitè Executiu del PSUC perquè ens ajudi a resoldre el problema. Aliança de la Dona Jove, ha estat la resposta. Ara cal esperar a l'any que ve. Hem d'organitzar un Congrés, demanar locals a la Generalitat i als partits.
-Ho reconec -diu l'Antònia. Estic una mica avergonyida d'explicar-vos ridícules històries, més semblants a contarelles d'internat de niñas bien, que no pas d'obreres comunistes. Tantes juntes per a no haver arribat encara a l'encontre del que ens proposem, em fa una mica de vergonya, contar-vos les nostres misèries! Bé, és un dir. Entre companyes no hi ha d'haver secrets, i menys ara, que anem embarcades en la mateixa expedició.
He somrigut provant d'animar-la. Un altre dia, a Barcelona, m'hi hauria pogut allargar, demanar-li explicacions per la seva militància en una agrupació tan sectària --per altra banda, acabada de néixer, amb poca tradició dins del moviment obrer català--, demanar-li quin significat tenia avui, per a una filla del poble, una obrera com ella, formar part del tenebrós engranatge d'un partit comandat per un dictador llunyà --Stalin--, l'inventor de l'equació trotsquisme=feixisme. I si això li hagués pogut fer mal --en el fons era una noia excellent, bona amiga malgrat les diferències ideològiques--, fer-la recapacitar sobre com es podia ser tan ximple de considerar --com ho feien els estalinistes catalans-- Trotski, la vella guàrdia bolxevic, els quadres revolucionaris que havien fet la Revolució d'Octubre al costat de Lenin, agents d'Alemanya o el Japó.
Ja sé que la culpa no és seva. Una direcció política completament enfeudada a les directrius que provenen de Moscou els barra el pas a una visió oberta, sense prejudicis, del que succeeix arreu del món.
M'adonava que no eren moments d'entrar en baralles d'idees. La mar restava en calma absoluta. Agafades del braç amb les amigues del sindicat, arribàvem a restar afòniques amb tants d'himnes i cançons. No s'adormirien mai?, em demanava preocupada. )Com podríem guanyar la guerra si sempre estàvem parlant, ordint el canvi radical del món?
Abans d'embarcar pensava, equivocadament, que els homes estarien més pendents de nosaltres i que, potser, ens farien enfadar amb els seus absurds acudits que es pensen que satisfan la vanitat femenina. No ha estat així i, no cal dir-ho, me n'alegro. Hagués estat molt trist que els voluntaris, revolucionaris que lluiten per "canviar el món de base", després, a nivell humà, es comportessin com un senyorito burgès qualsevol.
Quan, a dos quarts de dotze, la Irene va pujar al vaixell, s'havia empolvat una mica i pintat els llavis. En demanar-li, intrigades, per què feia allò, ens contestà, rient: "No tinc nuvi i aquí dalt hi ha més d'un miler de possibles companys".
Ben cert que la Irene no ho diu per fer un acudit. És una cenetista de provada militància. Altres --les hem vistes de seguida que les hem trobades a la coberta-- només s'han fet milicianes per a estar amb els seus homes. N'hi ha dues --les coneixia de Sabadell-- que tenien una parada a la plaça, i s'han posat la granota i agafat el fusell perquè els agrada l'aventura, sortir de la rutina de cada dia, de la feina esgotadora d'anar al mercat central a cercar la fruita que després han de vendre plogui o faci sol, diluvi o nevi.
No hauria d'estranyar-nos, això. Estem en revolució! I les combatents femenines, si en el futur hem de ser lliures, també hem de ser les úniques propietàries del nostre cos.
El dret a disposar lliurement de tu mateixa! Hi ha munió d'homes que hi estan d'acord, amb tan suggerent "programa". Parlen per parlar. Més endavant, a l'hora de la veritat, quan han de trobar noia són més conservadors que nosaltres. Volen segells i pòlisses, documents escrits i, en no haver-hi capellà com abans, exigeixen la firma d'un oficial, del capità del vaixell, del responsable de la unitat. És molt seriós, l'escollir una mare per als fills, l'esposa! Volen noia verge, que no hagi tingut mai relació amb ningú.
Ah! L'honor dels treballadors! Quanta lluita cultural tenim pel davant! És ben evident --i basta parlar una mica amb qualsevol d'ells, sigui de l'organització que sigui--, l'amor lliure, l'alliberament del sexe femení, el divorci, etc, tot els hi va bé, mentre ho practiquem dones que no siguin de la família i ells en puguin treure alguna cosa de profit.
En el fons --i llevat d'honroses excepcions-- no deixen de considerar una prostituta la companya que no arriba verge al matrimoni. Parlar amb molts sindicalistes de les idees de Flora Tristán o d'Alexandra Kollontai, són ximpleries que no condueixen a res.
És el món del catolicisme més ranci, ficat fins al moll dels ossos dels nostres "revolucionaris" companys d'expedició. Entrebancs del passat que només la cultura, la consecució de tots els drets de la dona -començant pel dret a l'educació i a la feina- podrà anar modificant a poc a poc.
Vespreja. Lluna nova just tapada per exèrcits de núvols que passen ràpids. Inoblidable nit d'agost camí de València. Ben aviat, en sortir el sol, arribarem a la ciutat germana que ens espera per a ajudar-nos, amb els seus voluntaris, en la lluita per alliberar les Illes, enllà, enmig de la mar.
De la novel·la de Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)
pobler | 11 Agost, 2017 11:34 |
He comprat un munt de llibres, especialment de poesia i m'he assegut al Bar Moderno de la Plaça de Santa Eulàlia. Fa pocs dies vaig llegir un article d'en Miquel López Crespí sobre aquest bar i aquesta plaça. Anomenava polítics, arquitectes, artistes, escriptors... i entre ells, parlava del grup que vàrem publicar Temptant l'equilibri (1973), en Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler i jo mateix. Es ver que ens hi reunírem algunes vegades, i una d'elles a mig camí de l'editorial Moll on en Josep Maria Llompart ens havia de rebre per aconsellar-nos: o bé havíem de desistir de la publicació, o bé ens encoratjava a arriscar-nos a l'aventura. Va ser benèvol i el llibre es va publicar alguns mesos després. La veritat és que la Plaça de Santa Eulàlia va lligada a la meva educació sentimental i literària. (Joan Perelló)
Les terrasses: Avalon, Modern...
Per Joan Perelló, escriptor
He superat la prova d'interrompre les vacances rapiteres i haver d'anar a Palma per raons diverses, poc després de les tres. Una vegada fetes les feines que havia de fer, i a l'espera de les que tenia la meva dona que havia d'acabar més tard que jo, he fet el que sé fer millor a Palma: anar de llibreries i perdre'm a qualque racó ciutadà, d'aquells on encara que sembli impossible, es pot prescindir del renou. He comprat un munt de llibres, especialment de poesia i m'he assegut al Bar Moderno de la Plaça de Santa Eulàlia. Fa pocs dies vaig llegir un article d'en Miquel López Crespí sobre aquest bar i aquesta plaça. Anomenava polítics, arquitectes, artistes, escriptors... i entre ells, parlava del grup que vàrem publicar Temptant l'equilibri (1973), en Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler i jo mateix. Es ver que ens hi reunírem algunes vegades, i una d'elles a mig camí de l'editorial Moll on en Josep Maria Llompart ens havia de rebre per aconsellar-nos: o bé havíem de desistir de la publicació, o bé ens encoratjava a arriscar-nos a l'aventura. Va ser benèvol i el llibre es va publicar alguns mesos després. La veritat és que la Plaça de Santa Eulàlia va lligada a la meva educació sentimental i literària. Les terrasses del Modern formen part del meu historial fins al punt que en certa ocasió un familiar es va arribar a demanar si els avions aterraven en aquesta plaça, per mor de la meva feina aeroportuària. Del caramull de llibres que duia a les bosses de la compra, he triat Les terrasses d'Avalon, de Miquel Cardell. Era el meu homenatge a uns escenaris i a un escriptor: les terrasses des d'on es pot veure el món des d'una perspectiva diferent, sigui una illa mítica o la terrassa d'un bar, o bé a Palma, o bé a la Colònia de Sant Jordi, i a un escriptor que llegesc des del 78 quan vaig tenir ocasió de ser un dels membres del jurat que va premiar el seu primer llibre a la Festa de les Lletres de Campos, Elegia de grumers. Va guanyar per unanimitat. En Llompart, en iniciar-se la reunió de deliberació, ja ho va anunciar. "Supós que no tendrem molts de dubtes". L'horabaixa ha estat millor que les previsions. L'agradable sensació urbana de la plaça de Sta. Eulàlia i la lectura del llibre d'En Cardell ho han fet possible. Rellegiré el llibre a una terrassa de Migjorn.
Blog Joan Perelló
Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí)
Palma: la plaça de Santa Eulàlia i l’antifranquisme
A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centre d´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. En aquesta cooperativa, on vaig treballar uns quants d anys fent de delineant, s´organitzaven trobades amb grups d´obrers revolucionaris, sectors que havien tallat amb la política de reconciliació amb la burgesia i de pactes amb els sectors “aperturistes” del franquisme que propugnaven els carrillistes. Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil.
El bar Modern era un centre de reunió de primer ordre. Imagín, es pot dir que no hi tenc cap dubte!, que la Brigada Social, que tenia el seu tenebrós cau ben a prop, en el carrer de la Soledat, número 5, hi devia tenir uns agents disfressats d´estudiants per a vigilar-nos. No solament hi anàvem aquells que treballàvem en la cooperativa dels arquitectes progressistes del carrer de l´Estudi General; també hi podies ensopegar amb tota la plana del carrillisme (PCE) illenc, començant per Francesca Bosch i acabant amb en Pep Vílchez, en Manolo Cámara o en Pep Valero i na Catalina Moragues. En Josep M. Llompart i el senyor Francesc de B. Moll s´hi aturaven un moment per a fer el cafetet abans d´anar a l´Editorial Moll.
Va ser l´època, ara ja parl de l´any 1970, en què el professor Bartomeu Barceló ens dóna, als que treballàvem a la llibreria l´Ull de Vidre, bona part del fons editorial de Daedalus a fi de repartir-lo de forma gratuïta entre la gent per a donar a conèixer aquella nova llibreria progressista de Palma.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
« | Agost 2017 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |