pobler | 08 Juny, 2017 22:00 |
Tal com érem – Palma, Anys 70 - Les parets de la cel·la eren plenes d’inscripcions fetes amb les ungles – Crònica sentimental de la transició -
Les parets de la cel·la eren plenes d’inscripcions fetes amb les ungles. Algunes eren frases obscenes; d’altres, consignes revolucionàries. Em vaig acostar al mur de la dreta. A primera vista no es veia res. Una capa de pintura barata ho havia tapat tot. Si palpaves amb la mà, talment fos un missatge escrit en braile, podies llegir mentalment les antigues inscripcions: “Visca el PCE (ML)!”, “A baix el feixisme!”, “Visca la República! Potser les mateixes exclamacions que cridaven els esquerrans assassinats el trenta-sis. (Miquel López Crespí)
La cel·la feia uns tres metres de llargària per dos d´amplada. Després de contar-nos els detalls de les detencions, restàrem en silenci. Quant temps ens tendrien tancats? L’experiència ens deia que, possiblement, només serien unes hores. L’expedient per lliurar al jutge ja estava fet. A què esperàvem per portar-nos al Palau de Justícia? Mai no se sabia amb certitud què volia la Brigada Social. Per què ens havíem de fiar del que pogués dir la policia? Era una època plena de confusió. Podien fer el que volguessin. Estàvem decidits a arribar fins on fos. Tanmateix, ja havíem fet el debat en el Comitè de Direcció. No calia pensar-hi gaire. Si ens volien tenir més dies detinguts haurien d’ordir una acusació més consistent que la de la presentació del partit. Era obligatori portar-nos davant el jutge en un termini màxim de tres dies. El Rosset ens digué què ja tenien les acusacions redactades i què no pensaven perdre gaire temps amb els interrogatoris. Vaig pensar que tot passaria com havíem imaginat. La manca d’un interrogatori a fons i l’absència del comissari Ricardo Manzanas en tot aquell procés ens ho anava confirmant. Pareixia que, des de Madrid, havien arribat instruccions precises: “Detener a los responsables de todas las organizaciones de la extrema izquierda que pretendan ocupar espacios públicos. Autorizar los de los partidos que están pactando con el gobierno. Vigilar las actividades del PCE y el PSOE desde lejos, sin molestar, siempre que no se trate de manifestaciones que perturben el orden público. Pero ninguna contemplación con los grupos que critican el proceso actual de reformas.”
El Rosset i la plana major de la Social palmesana seguien aquestes indicacions.
Arribat a aquest punt de les meves reflexions, em vaig fixar amb més deteniment en la cel·la. La coneixia d’anteriors detencions. Les rajoles, grises com l’uniforme dels vigilants. Tan sols una novetat: pareixia que acabaven de pintar les parets de l’estreta cambra. La darrera vegada que hi vaig romandre unes nits va ser després de les detencions per repartir premsa clandestina al carrer del Sindicat. Feia uns dies que els feixistes havien assassinat els advocats d’Atocha, a Madrid. El partit havia decidit que els militants més coneguts per la policia sortíssim al carrer sempre que poguéssim. Ens multiplicàvem per cent. Jo em passava el dia a un dels pisos clandestins. Pintava cartells de propaganda en paper barat i, a la nit, els aferràvem pels carrers cèntrics de Palma i per les barriades suburbials. M’inspirava en uns vells llibres comprats a Londres i París. Reproduccions de pòsters de la Revolució d´Octubre, de Renau, els cartells de la guerra civil espanyola que, com podia, adaptava a les necessitats del moment. Els dibuixos eren quasi semblants al passat però n´actualitzava les consignes. No em podia entretenir gaire. Les accions es succeïen sense descans i, el més important, silenciats pels diaris oficials, era necessari trobar sistemes ràpids i barats per convocar les vagues i les manifestacions, per denunciar els crims d’una dictadura que moria matant.
Les parets de la cel·la eren plenes d’inscripcions fetes amb les ungles. Algunes eren frases obscenes; d’altres, consignes revolucionàries. Em vaig acostar al mur de la dreta. A primera vista no es veia res. Una capa de pintura barata ho havia tapat tot. Si palpaves amb la mà, talment fos un missatge escrit en braile, podies llegir mentalment les antigues inscripcions: “Visca el PCE (ML)!”, “A baix el feixisme!”, “Visca la República! Potser les mateixes exclamacions que cridaven els esquerrans assassinats el trenta-sis.
Era curiós. Jo també escrivia les mateixes frases en els anys de les primeres detencions. Com si haguéssim de morir i només ens quedàs l’esperança de deixar constància dels nostres pensaments en els murs de les cel·les policíaques! Grafits deixats a lloure, talment els missatges abandonats dins una ampolla de vidre i llançats a la mar, com a senyal per als companys que vendrien després de nosaltres. Les hores i els dies es feien llargs quan romanies tancat entre quatre parets. Podies estar hores caminant amunt i avall: tres passes endavant; tres passes endarrere. Però al cap d’unes hores, aquell ambient estret i mal ventilat et produïa vertigen. Com si fossis un animal fermat a la sínia, fent voltes al pou sense cucales! Aleshores queies al terra i trigaves una bona estona per a recuperar la consciència. Ets senties com una bèstia tancada dins la gàbia del zoo.
pobler | 08 Juny, 2017 11:12 |
Tal com érem – Palma, Anys 70 – Vividors i oportunistes – Crònica sentimental de la transició -
A mesura que la reforma del règim avançava, les componendes de determinats sectors esquerrans anaren augmentant a velocitat vertiginosa. La situació política arribà a semblar un huracà desfermat. En dies, mudaven les aliances, la línia política dels partits i el comportament de les persones. Com si la humanitat hagués enfollit. Es començava a parlar del repartiment dels locals de l´antic sindicat feixista. Qui es situàs a recer de qui comandàs disposaria, a part dels sous institucionals, de desenes d´edificis, un infinit nombre de despatxos per anar omplint amb els vividors que acceptassin la monarquia que ens imposava el dictador. Tot tremolava al nostre entorn! Res del que fins aleshores havia significat una esperança, uns principis sagrats, es mantenia dempeus. Trontollaven, sacsejades per les onades del temporal, les relacions d´amistat que semblaven més fortes, les organitzacions polítiques. Cal dir, en honor de la majoria de militants de l´època, que no tothom es va deixar vèncer per la idea d´aconseguir profit personal. La majoria de gent honrada continuà lluitant en els barris, en els més diversos col·lectius d’esquerres i culturals existents. Però on hi hagué més girades de casaca va ser entre els dirigents. No s´havia vist mai tanta abjecció! Secretaris generals que havien anat, amb vestit i corbata, a la Xina, Rússia, Cuba, Albània, demanaven ara un lloc oficial. Com si volguessin imitar Santiago Carrillo, retratat al costat de Ceausescu, Kim Il-Sung i Enrico Berlinguer! (Miquel López Crespí)
Aleshores, fins i tot abans de les primeres eleccions dites democràtiques, la presència de l’oportunisme dins de les nostres organitzacions s’accentuà fins a límits inconcebibles. El que més em va preocupar van ser els esdeveniments relacionats amb el secretari general estatal, “El Pájaro”, que d’un extremat marxisme de tendència trotsquista passà a dirigent de la naixent socialdemocràcia principatina. Al cap de poc temps s’havia enfilat tant que ja era company inseparable de Felipe González i Alfonso Guerra! Més tard vaig veure el seu nom en els diaris. Era un dels màxims implicats en el cas Filesa!
Mai no vaig entendre d´on sorgia aquesta estranya capacitat que tenien determinats personatges per olorar per on bufava el vent. Qui hauria pensat a mitjans dels setanta que el PSOE assoliria les quotes de poder que va arribar a tenir? Sí, ens mancava sang freda, ganes d'aprofitar-nos de la situació. Bastaria que haguéssim estudiat un poc el paper dels socialistes als països que ens envoltaven per a intuir que aquí no seria gaire diferent: lleis prioritzant l´existència de dos grans partits, mesures restrictives contra les organitzacions sense suport de la banca, il·legalitzacions de qui reclamàs l´anticapitalisme... Sí, a vegades era un debat normal en els Comitès de Direcció i a les cèl·lules de base. Però la manca d´experiència ens impossibilitava copsar tota l´amplària de l´oportunisme, la fúria malaltissa per escalar posicions de privilegi dins del sistema. Com era possible? Els qui, en uns mesos, trairien qualsevol idea de canvi real, eren joves com nosaltres, la majoria provinents de les classes populars. Havíem participat a les mateixes manifestacions, patit a comissaria, comprat idèntics llibres, anat als recitals de la Nova Cançó...
A mesura que la reforma del règim avançava, les componendes de determinats sectors esquerrans anaren augmentant a velocitat vertiginosa. La situació política arribà a semblar un huracà desfermat. En dies, mudaven les aliances, la línia política dels partits i el comportament de les persones. Com si la humanitat hagués enfollit. Es començava a parlar del repartiment dels locals de l´antic sindicat feixista. Qui es situàs a recer de qui comandàs disposaria, a part dels sous institucionals, de desenes d´edificis, un infinit nombre de despatxos per anar omplint amb els vividors que acceptassin la monarquia que ens imposava el dictador. Tot tremolava al nostre entorn! Res del que fins aleshores havia significat una esperança, uns principis sagrats, es mantenia dempeus. Trontollaven, sacsejades per les onades del temporal, les relacions d´amistat que semblaven més fortes, les organitzacions polítiques. Cal dir, en honor de la majoria de militants de l´època, que no tothom es va deixar vèncer per la idea d´aconseguir profit personal. La majoria de gent honrada continuà lluitant en els barris, en els més diversos col·lectius d’esquerres i culturals existents. Però on hi hagué més girades de casaca va ser entre els dirigents. No s´havia vist mai tanta abjecció! Secretaris generals que havien anat, amb vestit i corbata, a la Xina, Rússia, Cuba, Albània, demanaven ara un lloc oficial. Com si volguessin imitar Santiago Carrillo, retratat al costat de Ceausescu, Kim Il-Sung i Enrico Berlinguer! Aquelles imatges dels estalinistes agenollats davant Enver Hoxha, gaudint dels hotels per a estrangers de Tirana, de les millors menges que podia oferir el poble albanès i que, de seguida, que constataren que el marxisme-leninisme no servia per continuar vivint d´esquena dreta trucaven a les portes del PSOE i de qualsevol partit de dretes! Ho constatàvem amb els propis ulls i no ho podíem creure! Especialistes a manejar quatre cites dels clàssics del socialisme, ara s´oferien al millor postor per una cadireta al Parlament, un endoll a la seu del partit, en el local sindical. Els veies desesperats per trepitjar moqueta, anar en cotxe oficial. Tants de predicadors de la Revolució Universal fent d´assessors dels bancs, de les empreses estatals, de les més diverses organitzacions de la patronal!
Trist espectacle de desolació! Quina estranya força ens impulsava a continuar, ens feia mantenir una espurna d´esperança en un possible canvi de la humanitat?
La sang dels nostres morts pujant per nervis i artèries, impedint que caiguéssim al terra, completament derrotats? Alguns dels millors enfolliren en constatar l´abast de la traïció; altres, se suïcidaren. Na Carme, que deixà el gas de la cuina obert, i a qui trobà la seva germana l´endemà, morta, amb una nota damunt la taula on deia que no volia veure el que s´apropava. N´Antoni, perdut l´enteniment, tremolant a un racó de casa seva, amb els ulls en blanc, sense mirar a part ni banda. La seva companya l´havia abandonat i marxà amb un important executiu de la banca a donar una volta al món en el iot de l´amant.
N´Antoni, un dels nostres més brillants teòrics, el company que més havia llegit Gramsci i Karl Marx, Marcuse i Andreu Nin, Bukharin i Trotski, va ser ingressat al manicomi de Palma i va morir al cap de poques setmanes. Era un home summament enamorat de na Lluïsa, responsable del partit a Filosofia i Lletres. No pogué suportar la ruptura. Decidí no menjar. Es va matar lentament, deixant-se consumir.
Quan la família m´avisà de la seva mort, al manicomi no em deixaren entrar a veure´l. Un infermer conegut em digué que semblava un presoner d´Auschwitz. La direcció del centre em prohibí l´entrada.
« | Juny 2017 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 |